Informe d’Actualitat Jurídica Juny 2013...

Informe d’Actualitat Jurídica Juny 2013

SUMARI

I.- Legislació .................................................................................................................................... 3

I.1.- Legislació estatal ................................................................................................................... 3 LLEI 4/2013, de 4 de juny, de mesures de flexibilització i foment del mercat del lloguer

d'habitatges. BOE núm. 134, de 05-06-2013 ............................................................................... 3 LLEI 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei

22/1988, de 28 de juliol, de Costas. BOE núm. 109, de 30-05-2013 ........................................... 4 LLEI 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris,

reestructuració de deute i lloguer social. BOE núm. 116, de 15-05-2013 .................................... 6 ORDRE ESS/982/2013, de 20 de maig, per la qual es regula el contingut i el procediment de

remissió de la comunicació que han d'efectuar els ocupadors a l'entitat gestora de les prestacions per desocupació en els procediments d'acomiadament col·lectiu, i de suspensió de contractes i reducció de jornada. BOE núm. 133, de 04-06-2013 ................................................ 8

I.2.- Legislació catalana ................................................................................................................ 8 ACORD GOV/63/2013, de 7 de maig, pel qual s’actualitza el calendari de desplegament de la

Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació, aprovat per l’Acord GOV/181/2009, de 3 de novembre. DOGC núm. 6377, de 16-05-2013 ................................................................................................ 8

DECRET 167/2013, de 21 de maig, de modificació del Decret 40/2009, de 10 de març, dels Estatuts del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. DOGC núm. 6381 , de 23-05-2013 .... 8

DECRET 164/2013, de 14 de maig, de modificació del Decret 170/2012, de 27 de desembre, pel qual s’estableixen els criteris d’aplicació de la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2012 mentre no entrin en vigor els del 2013. DOGC núm. 6377, de 16-05-2013 .............................................................................................................................................. 8

RESOLUCIÓ de 17 de maig de 2013, de publicació de l’Acord del Ple de la Sindicatura de Comptes de Catalunya relatiu a la forma en què les corporacions locals de Catalunya han de retre a la Sindicatura de Comptes el Compte general per mitjans telemàtics. DOGC núm. 6382, de 24-05-2013 ............................................................................................................................... 9

II.- Jurisprudència ......................................................................................................................... 10 II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea ............................................................................ 10

STJUE (Sala Primera), de 29 de maig. Assumpte T-384/10, Regne d'Espanya/Comissió. Recurs d'anul·lació de la Decisió C (2010) 4147 de la Comissió, de 30 de juny, per la qual es redueix l'ajuda del Fons de Cohesió als us següents (grups de) projectes: «Proveïment d'aigua a poblacions situades en la Conca Hidrogràfica del Riu Guadiana: Comarca de Andévalo» (2000.es.16.c.pe.133), «Sanejament i depuració en la Conca del Guadalquivir: Guadaira, Aljarafe i EE NN PP del Guadalquivir» (2000.16.c.pe.066), «Proveïment d'aigua a sistemes supramunicipals de les províncies de Granada i Màlaga» (2002.es.16.c.pe.061). Desestimació: inexistència d'error respecte a l'incompliment de les normes en matèria de contractació pública, en fraccionar artificialment contractes públics corresponents a una sola obra amb la finalitat de sostreure'ls a l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/37/CEE, eludint l'obligació de publicar-los en el DOUE i inexistència de falta de transparència en determinar les correccions financeres i inexistència de vulneració del principi de proporcionalitat. ......................................................... 10

STJUE, de 25 d'abril (petició de decisió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem - Espanya) - Jyske Bank Gibraltar Ltd / Administració de l'Estat. Assumpte C-212/11. Prevenció de la utilització del sistema financer per al blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme - Directiva 2005/60/CE - Article 22, apartat 2 - Decisió 2000/642/ JAI - Obligació de comunicació dels transaccions financeres sospitoses a càrrec dels entitats de crèdit - Entitat que opera sota el règim de la lliure prestació de serveis - Determinació de la unitat

FMC | juny-13 2

nacional d' informació financera responsable de l' obtenció de la informació - Article 56 TFUE - Restricció a la lliure prestació de serveis - Raonis imperioses d' interès general – Proporcionalitat. .......................................................................................................................... 18

STJUE d'11 d'abril de 2013 (petició de decisió prejudicial plantejada pel Bundesgerichtshof - Alemanya) - Land Berlin / Ellen Mirjam Sapir, Michael J. Busse, Mirjam M. Birgansky, Gideon Rumney, Benjamin Ben- Zadok, Hedda Brown (Assumpte C-645/11) . Petició de decisió prejudicial - Bundesgerichtshof - Interpretació dels articles 1, apartat 1, i 6, número 1, del Reglament (CE) nº 44/2001 del Consell, de 22 de desembre de 2000, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l'execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil (DO L 12, p. 1) - Concepte de "matèria civil i comercial" - Inclusió o no d'una acció de devolució d'un pagament efectuat indegudament per una entitat estatal en el marc d'un procediment administratiu l'objecte del qual és la reparació d'un perjudici causat pel règim nazi. .................................................................................................................................................... 20

II.2.- Tribunal Constitucional ....................................................................................................... 22 STC 125/2013, de 23 de maig. En el recurs d'empara Electoral 2823-2013, promogut, entre uns

altres, per Fòrum Astúries Ciutadans, contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Astúries de 6 de maig de 2013, dictada en recurs contenciós -electoral número 236 /2013, desestimatòria del recurs interposat contra l'Acord del Ple de l'Ajuntament de Cudillero de data 27 de març de 2013. Atorgament d'Amparo. Anul·lació d'acord del Ple. Vot Particular del Magistrat Andrés Olllero Tassara ............................................................................................. 22

STC 113/2013, de 9 de maig de 2013 (BOE núm. 133, de 4 de juny de 2013), conflicte positiu de competència núm. 7605-2009 per invasió de competència autonòmica al mig ambient i foment, promogut per la Lletrada de la Generalitat de Catalunya, en representaió del seu Govern, contra els arts. 1, 2, 3, 5, 7, 8, 13 i disposició final primera de l'Ordre ARM/1593/2009, de 5 de juny, per la qual s'estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions, a associacions declarades d'utilitat pública i fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi ambient, i Mitjà Rural i Marí, per a finalitats d'interès social de caràcter mediambiental. ............................................................................................................................ 24

RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT n.º 7208-2012, contra els articles 16 (quant al nou article 3 bis.1-1, apartat 1, del Text refós de la Llei de Taxes i Preus Públics de la Generalitat de Catalunya, aprovat per Decret Legislatiu 3/2008, de 25 de juny) i 41 de la Llei de Catalunya 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l'Impost sobre estades en establiments turístics. BOE núm. 127, de 28-05-2013 .................................. 28

STC 104/2013, de 25 d'abril. Recurs d'inconstitucionalitat 2095-2004. Interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra diversos articles de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social. Competències en matèria d'aigües, agricultura assistència social, legislació laboral i medi ambient; autonomia local: nul·litat del precepte legal que atribueix a un òrgan estatal la competència per sancionar infraccions en matèria de desocupació (STC 165/1996), interpretació conforme del precepte legal que preveu la intervenció subsidiària del Govern de la Nació en les propostes d'elaboració i revisió dels plans hidrològics de conca (STC 227/1988). BOE núm. 123, de 23-05-2013 ............................ 28

STC 103/2013, de 25 d'abril. Recurs d'inconstitucionalitat 1523-2004. Interposat pel Parlament de Catalunya en relació amb diversos preceptes de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització del Govern Local. Competències sobre règim local; autonomia local: inconstitucionalitat del precepte legal que permet nomenar com a membres de la junta de govern local a persones diferents dels regidors, interpretació conforme del precepte que enumera els òrgans municipals superiors i directius. Vot particular. BOE núm. 123, de 23-05-2013 ............................................................................................................................................ 29

II.3.- Tribunal Suprem ................................................................................................................. 30 STS 2136/2013, de 15-04-2013. Ponent: Jordi Agustí Julià. Núm. recurs: 1847/2012. Caiguda

fortuïta de la treballadora en el desplaçament de l'empresa al centre de salut per a visita al traumatòleg. Autorització de l'empresa per al desplaçament. No és accident de treball in itinere. Reitera doctrina: sentències 29-03-2007 (rcud. 210/2006) i 03-12-2009 (rcud. 3816/2008). .... 30

STS 337/2013 de 21-01-2013. Ponent: Luis Fernando De Castro Fernández. Núm. recurs: 301/2012. Extinció de contracte d'interinitat per vacant quan es declara deserta la plaça en el corresponent procés selectiu. No procedeix. .............................................................................. 31

II.4.- Tribunals Superior de Justícia ............................................................................................ 31 STSJ 251/2013 d’Andalusia (Sevilla), Sala social, de 20-03-2013. Núm. recurs: 11/2012.

Ponent: Eva Maria Gómez Sánchez. Acomiadament col·lectiu d’ajuntament declarat improcedent per l'elecció subjectiva i arbitrària dels treballadors afectats ................................. 31

FMC | juny-13 3

STSJ 1276/2013 de Galicia, Sala social, de 07-02-2013. Núm. recurs: 3680/2012. No alteració substancial del nexe laboral per augment de la jornada diària en una hora per a homogeneïtzació del temps de serveis ....................................................................................... 32

STSJ 810/2013 de Madrid, Sala de lo Social, de 15-02-2013. Núm. recurs: 6092/2012. Ponent: Begoña Hernani Fernández. Nul·litat d'acomiadament: diferent règim jurídic dels contractes indefinits no fixos enfront dels contractes d'interinitat per vacant ............................................... 33

STSJ 2215/2013 de Galícia, Sala social, de 02-05-2013. Núm. recurs: 10/2013. Ponent: Jose Elias Lopez Paz. Improcedència de l'acomiadament de 25 treballadors fixos de la Diputació d’Ourense al no acreditar-se insuficiència pressupostària/ ........................................................ 33

III.- Altres ........................................................................................................................................ 35 1. EDICTE de 28 de maig de 2013, d'informació pública de l'Avantprojecte de llei de governs

locals de Catalunya. DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ I RELACIONS INSTITUCIONALS. DOGC núm. 6386, de 30-05-2013 ......................................................................................... 35

2. INFORMACIÓ. Statu quo dels treballs per aprovar la futura Llei electoral catalana .............. 35 3. INFORME. Informe de l'Oficina Antifrau. Accés a la informació pública i transparència ....... 36 4. INFORME. Informe anual de Síndic de Greuges ................................................................... 36 5. INFORMACIÓ. Informació sobre l'activitat parlamentària del Govern ................................... 37

I.- Legislació

I.1.- Legislació estatal

LLEI 4/2013, de 4 de juny, de mesures de flexibilització i foment del mercat del lloguer d'habitatges. BOE núm. 134, de 05-06-2013

Aquesta Llei té, per tant, l'objectiu flexibilitzar el mercat del lloguer per aconseguir la seva dinamització-. Aquest objectiu es busca mitjançant la modificació d'un conjunt de preceptes de la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d'arrendaments urbans, que suposa l'actuació sobre els següents aspectes fonamentals:

El règim jurídic aplicable, reforçant la llibertat de pactes i donant prioritat a la voluntat de les parts, en el marc de l'establert en el títol II de la Llei.

La durada de l'arrendament, reduint-se de cinc a tres anys la pròrroga obligatòria i de tres a un la pròrroga tàcita, a fi de dinamitzar el mercat del lloguer i dotar-ho de major flexibilitat.

La recuperació de l'immoble per l'arrendador, per destinar-ho a habitatge permanent en determinats casos, que requereix que hagi transcorregut almenys el primer any de durada del contracte, sense necessitat de previsió expressa en el mateix.

La previsió que l'arrendatari pugui desistir del contracte en qualsevol moment, una vegada que hagin transcorregut almenys sis mesos i ho comuniqui a l'arrendador amb una antelació mínima de trenta dies. Es reconeix la possibilitat que les parts puguin pactar una indemnització per al cas de desistiment.

L'arrendament d'habitatges regulat per la Llei 29/1994, de 24 de novembre, d'arrendaments urbans, se sotmet al règim general i, en conseqüència, els arrendaments no inscrits sobre finques urbanes no podran desplegar efectes enfront de tercers adquirents que inscriguin el seu dret; i, el tercer adquirent d'un habitatge que reuneixi els requisits exigits per l'article 34 de la Llei Hipotecària, no podrà resultar perjudicat per l'existència d'un arrendament no inscrit.

Finalment, en els darrers anys s’ha produït un augment cada vegada més significatiu de l'ús de l'allotjament privat per al turisme, que podria estar donant cobertura a situacions d'intrusisme i competència deslleial, que van en contra de la qualitat de les destinacions turístiques; per aquest motiu la reforma de la Llei proposada els exclou específicament perquè quedin regulats per la normativa sectorial específica o, en defecte d'això, se'ls apliqui el règim dels arrendaments de temporada, que no sofreix modificació.

http://www.boe.es/boe/dias/2013/06/05/pdfs/BOE-A-2013-5941.pdf

FMC | juny-13 4

LLEI 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costas. BOE núm. 109, de 30-05-2013

L’objectiu del nou marc normatiu que configura la llei és el de dotar a les relacions jurídiques que es donen en el litoral d'una major seguretat jurídica. Aquest principi es manifesta en la determinació mateixa de la delimitació del concepte de domini públic marítim-terrestre, en les millores introduïdes en el procediment de delimitació, en la modificació de les regles que regeixen les concessions i autoritzacions, així com en les limitacions a la propietat privada dels terrenys contigus al domino públic.

La llei precisa el concepte de domini públic marítim-terrestre, tant pel que fa a la zona marítim-terrestre com a les platges. També introdueix definicions dels accidents geogràfics que s'empren en la determinació del domino públic, perquè aquesta sigui més precisa.

La llei estableix que la zona marítim-terrestre es fixarà fins a on arribin les ones en els majors temporals coneguts a partir dels criteris tècnics que s'estableixin, afegint major certesa, seguretat i uniformitat en les delimitacions. S'especifica que els terrenys inundats artificialment no passaran a ser domini públic, tret que abans de la inundació ja fossin béns demanials, amb la precisió que en qualsevol cas formaran part del domini públic quan siguin navegables.

Es preveuen legalment les conseqüències que es produeixen en els supòsits de revisió de delimitacions per alteració del domini públic marítim-terrestre i s'introdueixen regles especials, per realitzar algunes delimitacions.

La reforma garanteix la constància registral del procés administratiu de delimitació, mitjançant l'anotació marginal en la inscripció de totes les finques que puguin resultar afectades per est. Amb aquesta mesura es pretén que els ciutadans, en general, i els adquirents, en particular, disposin de la informació exacta sobre els terrenys que estan en domini públic o que poden passar a formar part d'ell. La publicitat no solament se circumscriu a la registral, sinó que la llei imposa que es publiquin a la pàgina web del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi ambient les línies de delimitació.

S'exclouen determinats terrenys de nuclis de població del domini públic marítim-terrestre, cap dels quals pertany als béns definits en l'article 3.1 de la Llei de Costas, en virtut del que es disposa en l'article 132.2 de la Constitució. Aquesta exclusió legal pretén atorgar una solució singular a terrenys de nuclis residencials que es troben en una situació singular: els terrenys sobre els quals estan edificats, per la seva degradació i les seves característiques físiques actuals, resulten absolutament innecessaris per a la protecció o utilització del domini públic marítim terrestre; a més, ha de tenir-se en compte que es troben incorporats al domini públic marítim-terrestre per disposició de delimitacions anteriors a la Llei de Costes de 1988 i que les pròpies edificacions residencials són també anteriors a 1988; finalment, i en connexió amb l'anterior, es tracta d'àrees d'habitatges històricament consolidats i altament humanitzades, la situació dels quals d'inseguretat jurídica arrossegada des de 1988, ha de ser resolta per aquesta Llei.

En relació amb el règim de concessió, la llei introdueix els canvis següents: - Es modifica el termini màxim de durada de les concessions que passa a ser de

setanta-cinc anys (igual que el fixat en la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques i en el Text Refós de la Llei d'Aigües).

- Es permet la transmissió mortis causa i inter vivos de les concessions. En el primer cas s'amplia el termini de notificació que han de fer els causahavents per poder subrogar-se en la concessió d'un a quatre anys, es tracta d'evitar el risc que es produeixi la pèrdua del dret pel transcurs d'un termini tan breu, sobretot tenint en compte les dificultats que puguin tenir els estrangers. En el cas de les transmissions inter vivus, la seva validesa requereix la prèvia autorització de l'Administració.

La reforma modifica la disposició transitòria primera de la Llei de Costes als seus apartats 2 i 3 per permetre que els titulars registrals de terrenys emparats per l'article 34 de la Llei Hipotecària siguin concessionaris, removent les condicions que anteriorment els exigien.

L'article segon de la llei estableix una pròrroga extraordinària per a les concessions existents, atorgades a l'empara de la normativa anterior. També es preveu expressament l'aplicació

FMC | juny-13 5

d'aquesta pròrroga a aquells que sense ser concessionaris, sí són titulars d'un dret d'ocupació i aprofitament del domini públic marítim-terrestre, d'acord amb la disposició transitòria primera de la Llei de Costas. Si bé, amb caràcter previ haurà de sol·licitar-se la corresponent concessió. D'aquesta manera, es dóna resposta, entre altres situacions, a l'extinció de les concessions que començarien a expirar en 2018. No es tracta d'una pròrroga indiscriminada, sinó que el seu atorgament requereix un informe de l'òrgan ambiental autonòmic, en els casos en què es tracti d'ocupacions per a usos destinats a instal·lacions i indústries incloses en l'àmbit d'aplicació de la Llei 16/2002, d'1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació. Amb caràcter general, el termini màxim d'aquesta pròrroga extraordinària es fixa en setanta-cinc anys per fer-la coincidir amb el nou termini màxim pel qual es podran atorgar les concessions.

La Llei garanteix també, a través d'una disposició transitòria, que les concessions que emparen l'ocupació de ports que no siguin d'interès general, o les que es deriven dels contractes de concessió d'obra pública per a la construcció d'aquests, puguin prorrogar-se en els mateixos termes i condicions que preveu la legislació de ports d'interès general.

En matèria d'autoritzacions s'augmenta el termini màxim de durada d'un any a quatre anys.

La principal novetat que s'introdueix respecte de la zona de servitud de protecció és la dirigida a les edificacions que legítimament l'ocupen, als titulars de les quals se'ls permetrà realitzar les obres de reparació, millora, modernització i consolidació, sempre que no impliquin un augment de volum, altura ni superfície. Substituint l'autorització administrativa autonòmica per la declaració responsable. En la qual hauran d'incloure, com ja s'ha indicat, que tals obres compleixen amb els requisits d'eficiència energètica i estalvi d'aigua.

Al seu torn, també es preveu reduir l'ample d'aquesta servitud de 100 metres a 20 metres en relació amb els nuclis de població que sense poder acollir-se al que es disposa en la disposició transitòria tercera de la Llei de Costas, per no ser sòl qualificat com a urbà, sí tenien en aquella data característiques pròpies d'ell.

Aquesta reducció es contempla també, com a possibilitat excepcional, en els marges dels rius fins a on siguin sensibles les marees, per evitar que en els trams allunyats de la desembocadura es generi, per defecte, una servitud de 100 metres.

S'ha regulat, des de la perspectiva del domini públic marítim-terrestre, el règim de les urbanitzacions marítim-terrestres, garantint que els canals navegables siguin domini públic i que l'instrument d'ordenació territorial o urbanística prevegi, a través de vials, el trànsit i l'accés als canals.

La llei preveu que als béns declarats d'interès cultural que ocupen el domini públic, se'ls atorgui una concessió i se'ls apliqui el seu règim jurídic propi.

Finalment, aquesta reforma incorpora també a la Llei de Costas regulacions específiques per afrontar amb garanties la lluita contra els efectes del canvi climàtic en el litoral. S'introdueix un règim específic per als trams del litoral que es trobin en risc greu de regressió. La definició d'aquesta situació s'establirà reglamentàriament i en atenció a criteris científics contrastats. A les àrees així declarades, es limiten les ocupacions i es preveu que l'Administració pugui realitzar actuacions de protecció, conservació o restauració, respecte de les quals podrà establir contribucions especials, una altra de les novetats d'aquesta reforma. També s'exigeix que als projectes per a l'ocupació del domini públic s'acompanyi una avaluació prospectiva sobre els possibles efectes del canvi climàtic. A més, s'incorpora com a causa d'extinció de les concessions, el supòsit que les obres o instal·lacions estiguin en risc cert de ser arrossegades pel mar.

Al costat d'aquestes mesures de caràcter jurídic, la Llei imposa al Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi ambient l'obligació d'elaborar una estratègia per a l'adaptació de la costa a l'efecte del canvi climàtic, amb la finalitat de disposar d'un diagnòstic rigorós dels riscos associats al canvi climàtic que afecten a la costa, i d'una sèrie de mesures que permetin mitigar-los.


FMC | juny-13 6

LLEI 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social. BOE núm. 116, de 15-05-2013

La llei consta de quatre capítols.

El primer capítol preveu la suspensió immediata i per un termini de dos anys dels desnonaments de les famílies que es trobin en una situació d'especial risc d'exclusió. Aquesta mesura, amb caràcter excepcional i temporal, afectarà a qualsevol procés judicial d'execució hipotecària o venda extrajudicial pel qual s'adjudiqui al creditor l'habitatge habitual de persones pertanyents a determinats col·lectius. En aquests casos, la Llei, sense alterar el procediment d'execució hipotecària, impedeix que es procedeixi al llançament que culminaria amb el desallotjament de les persones.

La suspensió dels llançaments afectarà a les persones que es trobin dins d'una situació d'especial vulnerabilitat. Perquè un deutor hipotecari es trobi en aquest àmbit d'aplicació serà necessari el compliment de dos tipus de requisits. D'un costat, els col·lectius socials que van a poder acollir-se són les famílies nombroses, les famílies monoparentals amb dos fills a càrrec, les que tenen un menor de tres anys o algun membre amb discapacitat o dependent, o en les quals el deutor hipotecari es trobi en situació de desocupació i hagi esgotat les prestacions socials o, finalment, les víctimes de violència de gènere.

Així mateix, les famílies que s'acullin a aquesta suspensió, els ingressos no podran superar el límit de tres vegades l'IPREM. Aquest límit s'eleva respecte d'unitats familiars en les quals algun membre sigui persona amb discapacitat o depenent o que convisqui amb persones amb discapacitat o dependents. A més, és necessari que, en els quatre anys anteriors al moment de la sol·licitud, la unitat familiar hagi sofert una alteració significativa de les seves circumstàncies econòmiques, en termes d'esforç d'accés a l'habitatge.

L'alteració significativa de les seves circumstàncies econòmiques es mesura en funció de la variació de la càrrega hipotecària sobre la renda soferta en els últims quatre anys. Finalment, la inclusió en l'àmbit d'aplicació passa pel compliment d'altres requisits, entre els quals es poden destacar que la quota hipotecària resulti superior al 50 per cent dels ingressos nets que percebi el conjunt dels membres de la unitat familiar, o que es tracti d'un crèdit o préstec garantit amb hipoteca que recaigui sobre l'únic habitatge en propietat del deutor i concedit per a l'adquisició de la mateixa.

La transcendència d'aquesta previsió normativa és indubtable, doncs garanteix que durant aquest període de temps, els deutors hipotecaris especialment vulnerables no puguin ser desallotjats dels seus habitatges, amb la confiança que, a la finalització d'aquest període, hauran superat la situació de dificultat en què es puguin trobar al moment actual.

Per a aquests deutors especialment vulnerables es preveu a més que el deute que no hagi pogut ser cobert amb l'habitatge habitual no reporti més interès de demora que el resultant de sumar als interessos remuneratoris un 2% del deute pendent.

El Capítol II introdueix millores al mercat hipotecari a través de la modificació de la Llei Hipotecària, Text Refós segons Decret de 8 de febrer de 1946; la Llei 2/1981, de 25 de març, de Regulació del Mercat Hipotecari; i la Llei 41/2007, de 7 de desembre, per la qual es modifica la Llei 2/1981, de 25 de març, de Regulació del Mercat Hipotecari i altres normes del sistema hipotecari i financer, de regulació de les hipoteques inverses i el segur de dependència i per la qual s'estableix determinada norma tributària. Especialment rellevant és el fet que, per a les hipoteques constituïdes sobre l’habitatge habitual, es limitaran els interessos de demora que poden exigir les entitats de crèdit a tres vegades l'interès legal dels diners. A més, es prohibeix expressament la capitalització d'aquests interessos i s'estableix que, en cas que el resultat de l'execució fos insuficient per cobrir tot el deute garantit, aquest resultat s'aplicarà en últim lloc als interessos de demora, de tal forma que es permeti en la major mesura possible que el principal deixi de reportar interès. Addicionalment s'enforteix en la Llei Hipotecària el règim de venda extrajudicial de béns hipotecats. D'altra banda, es reforça la independència de les societats de taxació respecte de les entitats de crèdit.

FMC | juny-13 7

En la venda extrajudicial s'introdueix la possibilitat que el Notari pugui suspendre la mateixa quan les parts acreditin que s'ha sol·licitat a l'òrgan judicial competent, en la forma prevista per l'article 129 de la Llei Hipotecària, que dicti resolució decretant la improcedència d'aquesta venda, per existir clàusules abusives en el contracte de préstec hipotecari, o la seva continuació sense l'aplicació de les clàusules abusives. A més, es faculta expressament al Notari perquè adverteixi a les parts que alguna clàusula del contracte pot ser abusiva. Aquestes modificacions s'adopten com a conseqüència de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013, dictada en l'assumpte pel qual es resol la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil n.º 3 de Barcelona respecte a la interpretació de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993.

El Capítol III recull diferents modificacions a la Llei d'Enjudiciament Civil amb la finalitat de garantir que l'execució hipotecària es realitza de manera que els drets i interessos del deutor hipotecari siguin protegits de manera adequada i, en el seu conjunt, s'agiliti i flexibilitzi el procediment d'execució. En particular, com a mesura de gran rellevància, s'estableix la possibilitat que si després de l'execució hipotecària d'un habitatge habitual encara quedés deute per pagar, durant el procediment d'execució dinerària posterior es podrà condonar part del pagament del deute romanent, sempre que es compleixi amb certes obligacions de pagament. A més, es permet que el deutor participi de l'eventual revaloració futura de l'habitatge executat. D'altra banda, es facilita l'accés de postors a les subhastes i es rebaixen els requisits que s'imposen als licitadors, de manera que, per exemple, es disminueix l'aval necessari per licitar del 20 al 5 per cent del valor de taxació dels béns. Així mateix es duplica, en idèntic sentit, el termini de temps per qui remata una subhasta consigni el preu de l'adjudicació.

S'introdueixen determinades millores en el procediment de subhasta, establint-se que el valor de taxació a l'efecte de la mateixa no podrà ser inferior al 75 per cent del valor de taxació que va servir per concedir el préstec. Anteriorment no existia cap límit per al tipus de subhasta. A més, en cas que la subhasta conclogués sense postor algun, s'incrementen els percentatges d'adjudicació del ben. En concret, s'elevaria del 60 per cent fins a un màxim del 70 per cent, sempre per als supòsits d'habitatge habitual.

Aquest Capítol recull també la modificació del procediment executiu a l'efecte de que, d'ofici o a instàncies de part, l'òrgan judicial competent pugui apreciar l'existència de clàusules abusives en el títol executiu i, com a conseqüència, decretar la improcedència de l'execució o, si escau, la seva continuació sense aplicació d'aquelles considerades abusives. Aquesta modificació s'adopta com a conseqüència de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013, dictada en l'assumpte, per la qual es resol la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat del Mercantil n.º 3 de Barcelona respecte a la interpretació de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993.

Finalment, el Capítol IV modifica el Reial decret-llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos, tant en el que afecta a l'àmbit d'aplicació, com quant a les característiques de les mesures que poden ser adoptades.

Addicionalment, aquesta Llei inclou un mandat al Govern perquè emprengui immediatament les mesures necessàries per impulsar, amb el sector financer, la constitució d'un fons social d'habitatges destinats a oferir cobertura a aquelles persones que hagin estat desallotjades del seu habitatge habitual per l'impagament d'un préstec hipotecari. Aquest fons hauria de mobilitzar un ampli parc d'habitatges, propietat de les entitats de crèdit, en benefici d'aquelles famílies que només poden accedir a un habitatge quan les rendes s'ajustin a l'escassetat dels seus ingressos.


FMC | juny-13 8

ORDRE ESS/982/2013, de 20 de maig, per la qual es regula el contingut i el procediment de remissió de la comunicació que han d'efectuar els ocupadors a l'entitat gestora de les prestacions per desocupació en els procediments d'acomiadament col·lectiu, i de suspensió de contractes i reducció de jornada. BOE núm. 133, de 04-06-2013

Aquesta ordre té per objecte establir la informació que ha de contenir la comunicació que, amb caràcter previ a la seva efectivitat, han d'efectuar a l'entitat gestora de les prestacions per desocupació els ocupadors que adoptin mesurades d'acomiadament col·lectiu, conforme a l'article 51 de l'Estatut dels Treballadors, o mesures de suspensió de contractes o de reducció de jornada, conforme a l'article 47 de l'Estatut dels Treballadors, així com establir el procediment i els mitjans electrònics de remissió de la mateixa, segons el que es disposa en l'article 22 del Reial decret 625/1985, de 2 d'abril, pel qual es desenvolupa la Llei 31/1984, de 2 d'agost, de protecció per desocupació.

Seran subjectes obligats a remetre aquesta informació, en la seva condició d'ocupadors, qualsevol empresa, organització empresarial o associació, ens, organisme o entitat pública, independentment de la seva forma jurídica, inclòs l'empresari persona física, el seu representant legal i professionals col·legiats que en l'exercici de la seva activitat professional gaudeixin de la representació de les empreses en el nom de les quals actuen, que tinguin contractats a treballadors, operin al territori nacional i tinguin assignat al seu nombre d'identificació fiscal un compte de cotització per la Tresoreria General de la Seguretat Social.

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2013-5873

I.2.- Legislació catalana

ACORD GOV/63/2013, de 7 de maig, pel qual s’actualitza el calendari de desplegament de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació, aprovat per l’Acord GOV/181/2009, de 3 de novembre. DOGC núm. 6377, de 16-05-2013

L’Acord actualitza, d’acord amb les noves realitats, el calendari de desplegament de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, aprovat per Acord GOV/181/2009, de 3 de novembre, en el sentit d’establir que el seu compliment es dugui a terme de forma gradual en la mesura que les disponibilitats pressupostàries ho permetin i, en qualsevol cas, en el termini màxim de vuit anys establert a la disposició addicional primera de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, fins al 16 de juliol de 2017.

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6377/1300162.pdf

DECRET 167/2013, de 21 de maig, de modificació del Decret 40/2009, de 10 de març, dels Estatuts del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. DOGC núm. 6381 , de 23-05-2013

El Decret modifica els estatuts del consell per adaptar-los al nou règim legal d’aquesta entitat. També preveu un mandat al departament de cultura perquè presenti al govern un projecte de decret per modificar el decret 195/2010, de 14 de desembre, de la xarxa pública de centres i espais d’arts visuals de Catalunya, amb la finalitat d’adequar-lo al nou marc competencial del consell nacional de la cultura i de les arts.


DECRET 164/2013, de 14 de maig, de modificació del Decret 170/2012, de 27 de desembre, pel qual s’estableixen els criteris d’aplicació de la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2012 mentre no entrin en vigor els del 2013. DOGC núm. 6377, de 16-05-2013

El decret modifica les limitacions de crèdit previstes al decret de pròrroga pressupostària vigent, per adaptar-les a la nova previsió d’objectiu de dèficit de l’1,2% que el Ministeri d’Hisenda ha fixat per al conjunt de les comunitats autònomes.

FMC | juny-13 9

Aquesta modificació afecta la despesa prorrogada dels capítols 2 (despeses de béns i serveis), 4 (transferències corrents), 5 (fons de contingència), 6 (inversions reals), 7 (transferències de capital) i 8 (variació d’actius financers). En aquests capítols, s’amplia del 72% al 86% el volum de recursos respecte del pressupost inicial de 2012.

Els capítols 3 i 9, destinats al pagament d’interessos i a l’amortització de deute, es mantenen prorrogats en la seva totalitat, mentre que les despeses de capítol 1 (personal) s’ajusten a les dotacions pressupostades el 31 de desembre del 2012.

El decret també deroga l’article 8 del text anterior, que limitava els procediments d’atorgament de subvencions de la Generalitat i de les entitats del sector públic, així com l’article 3.1.B pel qual desapareix la limitació de la disposició de crèdit per a inversions dels capítols 6, 7 i 8.


RESOLUCIÓ de 17 de maig de 2013, de publicació de l’Acord del Ple de la Sindicatura de Comptes de Catalunya relatiu a la forma en què les corporacions locals de Catalunya han de retre a la Sindicatura de Comptes el Compte general per mitjans telemàtics. DOGC núm. 6382, de 24-05-2013

El Ple de la Sindicatura de Comptes de Catalunya ha adoptat un acord en data 8 de maig del 2013, pel qual s’aprova la modificació de l’acord que va prendre el Ple el 12 d’abril del 2011 relatiu a la forma en què les corporacions locals de Catalunya han de retre a la Sindicatura de Comptes el Compte general per mitjans telemàtics.

El conveni de col·laboració signat el 18 de desembre del 2009 entre el Tribunal de Comptes i la Sindicatura de Comptes de Catalunya estableix que les entitats locals de Catalunya poden enviar la documentació relativa al Compte general mitjançant un únic procediment telemàtic que permet considerar presentats els comptes en ambdues institucions a tots els efectes.

Pel que fa al retiment del Compte general, l’esmentada Llei 18/2010 estableix que les corporacions locals han de retre els comptes de cada exercici directament a la Sindicatura de Comptes abans del 15 d’octubre de l’any següent al del tancament de l’exercici, juntament amb les auditories i els informes de control financer corresponents i que en el cas d’incompliment sense cap causa justificada, la Sindicatura ho ha de comunicar al departament competent en matèria d’administració local. D’aquesta manera es pot inscriure l’incompliment del retiment del Compte general en l’inventari públic de control de compliment de les obligacions financeres dels ens locals per tal que s’adoptin les mesures destinades a suspendre el lliurament a l’ens infractor de subvencions o transferències a què tingui dret amb càrrec als pressupostos de la Generalitat sempre que no provinguin d’altres administracions.

Transitòriament, s’entén complert el tràmit de tramesa dels comptes si aquests, un cop sotmesos al Ple de la corporació local de què es tracti, no són aprovats però es trameten amb caràcter provisional a la Sindicatura de Comptes amb aquesta condició i amb un certificat adjunt que n’acrediti la presentació al Ple, sens perjudici de l’aprovació posterior per part de la corporació.

Atès que la Sindicatura vol depurar, millorar i completar la informació rebuda i també facilitar la seva transmissió al Tribunal de Comptes, a aquest Acord s’hi incorporen les novetats següents:

1) Abans de retre els comptes cal fer servir el validador de la coherència interna de les dades dels comptes i estats, disponible al web institucional.

2) Cal utilitzar el format xml en lloc de pdf per al fitxer de la Memòria; el seu esquema xsd està disponible en el web institucional així com l’eina per a l’elaboració de l’esmentat fitxer.

3) Cal trametre la documentació de forma completa, en especial pel que fa als fitxers relatius a l’apartat b de l’acord primer i d.1, d.2 i d.3 dels acords segon i tercer, referents a la Tresoreria de l’entitat, per tal que el Compte general sigui considerat degudament retut i perquè la corporació local no incorri en l’incompliment en el retiment amb les conseqüències que comporta.


FMC | juny-13 10

II.- Jurisprudència

II.1.- Tribunal de Justícia de la Unió Europea

STJUE (Sala Primera), de 29 de maig. Assumpte T-384/10, Regne d'Espanya/Comissió. Recurs d'anul·lació de la Decisió C (2010) 4147 de la Comissió, de 30 de juny, per la qual es redueix l'ajuda del Fons de Cohesió als us següents (grups de) projectes: «Proveïment d'aigua a poblacions situades en la Conca Hidrogràfica del Riu Guadiana: Comarca de Andévalo» (2000.es.16.c.pe.133), «Sanejament i depuració en la Conca del Guadalquivir: Guadaira, Aljarafe i EE NN PP del Guadalquivir» (2000.16.c.pe.066), «Proveïment d'aigua a sistemes supramunicipals de les províncies de Granada i Màlaga» (2002.es.16.c.pe.061). Desestimació: inexistència d'error respecte a l'incompliment de les normes en matèria de contractació pública, en fraccionar artificialment contractes públics corresponents a una sola obra amb la finalitat de sostreure'ls a l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/37/CEE, eludint l'obligació de publicar-los en el DOUE i inexistència de falta de transparència en determinar les correccions financeres i inexistència de vulneració del principi de proporcionalitat.

L'exposició d'aquesta sentència es farà organitzant-la en tres grans apartats:

A) ANTECEDENTS.

B) FONAMENTS DE DRET

C) DECISIÓ FINAL

A) ELS ANTECEDENTS DEL PRESENT LITIGI són succintament els següents:

- Concessió d'ajudes amb càrrec a fons de Cohesió a 3 projectes a Espanya relatius a obres i serveis relacionats amb subministrament i proveïment d'aigua a poblacions i també amb el sanejament i depuració d'aigües en la Conca Hidrogràfica del Riu Guadalquivir i a les Províncies de Granada i Màlaga. Pot realitzar-se una breu descripció dels trets més rellevants d'aquests 3 projectes en els següents termes:

1. Mitjançant Decisió C(2001) 4113, de 18 de desembre 2001, la Comissió va concedir una ajuda amb càrrec al Fons de Cohesió al projecte denominat «Proveïment d'aigua a poblacions situades en la Conca Hidrogràfica del Riu Guadiana: Comarca de Andévalo» (en endavant, «projecte Andévalo»).

Aquest projecte tenia com a objectiu millorar les condicions de subministrament i proveïment d'aigua als municipis situats en la conca del riu Guadiana.

El cost total públic o equivalent subvencionable del projecte es va fixar en 11.419.216 euros i la contribució del Fons de Cohesió en 9.135.373 euros.

El projecte Andévalo va ser executat per les autoritats espanyoles mitjançant diversos contractes d'obra.

L'organisme responsable de l'execució del projecte Andévalo era la Direcció general d'Obres Hidràuliques de la Junta d'Andalusia. Aquest organisme va delegar aquesta funció en l'empresa GIASA.

2. Mitjançant Decisió C(2000) 4316, de 29 de desembre de 2000, la Comissió va concedir una ajuda amb càrrec al Fons de Cohesió al grup de projectes denominat «Sanejament i depuració en la Conca Hidrogràfica del Riu Guadalquivir: Guadaira, Aljarafe i EE NN PP del Guadalquivir» (en endavant, «grup de projectes Guadalquivir»).

Aquest grup de projectes tenia com a objectiu millorar el tractament de les aigües residuals en la conca del Guadalquivir de conformitat amb la Directiva 91/271/CEE del Consell, de 21 de maig de 1991 ( LCEur 1991, 531), sobre el tractament de les aigües residuals urbanes (DO L 135, p. 40).

FMC | juny-13 11

El cost total públic o equivalent subvencionable d'aquest grup de projectes es va fixar en 40.430.000 euros i la contribució del Fons de Cohesió en 32.079.293 euros.

El grup de projectes Guadalquivir constava de sis projectes, dels quals el nº 1 estava destinat a la construcció de plantes de tractament d'aigües residuals i xarxes de clavegueram d'una sèrie de Municipis i el nº 2 a la construcció d'un col·lector al llarg del Guadalquivir a la zona del Aljarafe.

Aquests dos primers projectes van ser executats mitjançant una sèrie de contractes d'obra.

L'organisme responsable de l'execució del grup de projectes Guadalquivir era l'Agència Andalusa de l'Aigua de la Conselleria de Medi ambient de la Junta d'Andalusia. Aquest organisme va delegar aquesta funció en l'empresa GIASA.

3. Mitjançant Decisió C(2001) 4689, de 24 de desembre de 2002, la Comissió va concedir una ajuda amb càrrec al Fons de Cohesió al grup de projectes denominat «Proveïment d'aigua a sistemes supramunicipals de les províncies de Granada i Màlaga» (en endavant, «grup de projectes Granada i Màlaga»).

Aquest grup de projectes tenia com a objectiu millorar les condicions de subministrament i proveïment d'aigua als municipis situats a les províncies de Granada i Màlaga.

El cost total públic o equivalent subvencionable del projecte es va fixar en 22.406.817 euros i la contribució del Fons de Cohesió en 17.925.453 euros.

El grup de projectes Granada i Màlaga constava de sis projectes, dels quals els projectes ens 3 i 4 estaven destinats a la construcció d'un anell de circumval·lació i un dipòsit regulador, respectivament, per al proveïment d'aigua de la localitat de Antequera, i el projecte nº 5, a la construcció d'un dipòsit regulador i un tancament de malla per al proveïment d'aigua de la comarca de la Axarquía.

Els projectes ens 3, 4 i 5 van ser executats per les autoritats espanyoles mitjançant una sèrie de contractes d'obres i de serveis.

L'organisme responsable de l'execució del grup de projectes era la Direcció general d'Obres Hidràuliques de la Junta d'Andalusia. Aquest organisme va delegar aquesta funció en l'empresa GIASA.

- Entre els dies 13 i 17 de setembre de 2004, 13 i 17 de desembre de 2004 i 25 i 29 d'abril de 2005, la Comissió va dur a terme una auditoria a Espanya relativa al projecte Andévalo, al grup de projectes Guadalquivir i al grup de projectes Granada i Màlaga, respectivament.

- Mitjançant escrits de 13 de maig de 2005, 15 de desembre de 2005 i 20 de gener de 2006, la Comissió va remetre a les autoritats espanyoles tres informes en els quals s'identificaven determinades irregularitats observades en el marc del projecte i dels grups de projectes auditats, relatives a l'incompliment de les normes reguladores de l'adjudicació de contractes públics. Les autoritats espanyoles van respondre a aquests informes mitjançant escrits de 26 de juliol de 2005, 3 de març de 2006 i 19 d'abril de 2006.

- Mitjançant escrit de 9 de febrer de 2009, la Comissió va indicar a les autoritats espanyoles que les irregularitats es consideraven confirmades i va manifestar la seva intenció d'iniciar el procediment de suspensió dels pagaments intermedis i d'aplicació de correccions financeres conformement a l'article H de l'annex II del Reglamento nº 1164/94 ( LCEur 1994, 1460). Les autoritats espanyoles van respondre a la Comissió mitjançant escrits d'11 i 18 de maig i 29 d'octubre de 2009.

- El 30 de juny de 2010, la Comissió va adoptar la Decisió C(2010) 4147, per la qual es redueix l'ajuda del Fons de Cohesió als següents (grups de) projectes anteriorment referits (en endavant, «Decisió impugnada»).

En la Decisió impugnada, la Comissió va afirmar haver descobert, en ocasió de les seves auditories a Espanya, certes irregularitats relatives a l'incompliment per les autoritats espanyoles de les normes en matèria de contractació pública. En termes generals, va estimar que determinats contractes publicats per l'empresa GIASA es van adjudicar contravenint els

FMC | juny-13 12

articles 6, 7, 11 i 30 de la Directiva 93/37 i els articles 7, 15, 18, 36 i 37 de la Directiva 92/50 ( LCEur 1992, 2431), i vulnerant els principis d'igualtat de tracte i de no discriminació per raó de la nacionalitat. En concret, els aspectes crítics radicaven en els següents aspectes:

En primer lloc, la Comissió va indicar que les autoritats espanyoles havien fraccionat artificialment determinats contractes públics corresponents a una sola obra amb la finalitat de sostreure'ls a l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560), eludint així l'obligació de publicar un anunci en el Diari Oficial.

En segon lloc, la Comissió va assenyalar que l'entitat adjudicadora havia inclòs entre els criteris d'adjudicació de tots els contractes controvertits el criteri de l'experiència a Espanya, a Andalusia i amb l'empresa GIASA. Aquesta institució va considerar:

o d'una banda, que la inclusió de tal criteri no s'ajustava a la normativa de la Unió perquè es referia a la capacitat dels licitadors i no a fi del contracte i, per tant, podia vulnerar el principi d'igualtat de tracte.

o d'altra banda, va estimar que exigir experiència a Espanya, a Andalusia i amb l'empresa GIASA era contrari al principi de no discriminació per raó de la nacionalitat.

o a més, la Comissió es va oposar al mètode denominat «del preu mitjà», utilitzat per atribuir punts en l'avaluació econòmica efectuada durant la fase d'adjudicació de la majoria dels contractes controvertits. La Comissió va considerar que aquest mètode no s'ajustava a la normativa de la Unió, en la mesura en què la seva utilització hauria pogut afavorir, en igualtat de condicions quant als altres criteris, a ofertes més costoses que s'aproximessin més al límit del «preu mitjà» enfront d'altres ofertes més avantatjoses.

En tercer lloc, la Comissió va retreure a les autoritats espanyoles que haguessin recorregut al procediment negociat previst en la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560) per a l'adjudicació de les obres complementàries d'un contracte públic que ja havia estat adjudicat, sense publicar per tant prèviament un anunci de licitació. Segons aquesta institució, les autoritats espanyoles tampoc van aconseguir provar la concurrència de circumstàncies imprevistes que justifiquessin el recurs a aquest procediment conformement a les excepcions establertes a aquest efecte per la normativa de la Unió, de manera que haurien d'haver aplicat un procediment obert.

En quart lloc, la Comissió va retreure a les autoritats espanyoles que, en el plec de condicions de determinats contractes adjudicats preveiessin un procediment de « preadjudicación» consistent en la possibilitat de negociar amb l'adjudicatari les condicions d'aquests contractes àdhuc després de la seva adjudicació. Segons ella, aquest procediment era contrari a la normativa de la Unió i podia privar per complet d'eficàcia al procediment obert que havia conduït a l'adjudicació de tals contractes.

En cinquè lloc, la Comissió va estimar que, en relació a determinats contractes, les autoritats espanyoles havien assenyalat un termini insuficient per a la presentació de les ofertes, contràriament al prescrit per la Directiva 92/50 ( LCEur 1992, 2431).

• A la vista de les irregularitats comprovades, la Comissió va considerar oportú imposar una correcció financera, consistent en aquest cas en una reducció de la seva contribució en els diferents projectes.

o En aquest sentit, va estimar que, en el cas d'actuacions, l'aplicació d'una correcció consistent en la cancel·lació de la totalitat de les despeses dels projectes controvertits hagués estat una penalització desproporcionada pel que fa a la gravetat de les irregularitats detectades.

o I, d'altra banda, va indicar que, al no ser possible o viable quantificar amb exactitud l'import de les despeses irregulars, procedia aplicar correccions a tant alçat.

- El 8 de setembre de 2010, el Regne d'Espanya va interposar recurs d'anul·lació mitjançant demanda presentada en la Secretaria del Tribunal. El Regne d'Espanya sol·licita al Tribunal que:

• Anul·li la Decisió impugnada.

• Condemni en costes a la Comissió.

FMC | juny-13 13

B) FONAMENTS DE DRET.

En suport del seu recurs, el Regne d'Espanya invoca tres motius, l'últim d'ells amb caràcter subsidiari.

(1) PRIMER MOTIU, el Regne d'Espanya al·lega, en el substancial, que en la Decisió impugnada la Comissió aplica indegudament correccions financeres per infraccions de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560), malgrat que cap dels contractes afectats estava subjecte a aquesta Directiva. En el substancial, Espanya retreu a la Comissió l'haver conclòs que alguns dels contractes d'execució dels projectes al fet que es refereix la Decisió impugnada havien estat adjudicats contravenint les disposicions de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560). Segons el Regne d'Espanya, tals contractes quedaven fora de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Directiva a causa del valor d'aquests. La Comissió replica que els citats contractes van ser objecte d'un fraccionament artificial per part de les autoritats espanyoles amb la finalitat de sostreure'ls a les exigències imposades per la normativa de la Unió.

(2) SEGON MOTIU, Espanya nega que determinats contractes relatius a projectes finançats pel Fondo de Cohesió hagin estat objecte d'un fraccionament contrari a l'article 6, apartat 4, d'aquesta Directiva amb la finalitat de sostreure'ls a l'aplicació d'aquesta. En concret el Regne d'Espanya, desglossa aquest segon motiu amb una sèrie d'arguments organitzats en 2 grans grups:

- d'una banda, nega la conclusió de la Comissió segons la qual una seriï contractes celebrats- en concret els ens 1 i 3 relatius al projecte Andévalo, els contractes ens 6, 7 i 8 relatius al grup de projectes Guadalquivir i els contractes ens 1 i 3 relatius al grup de projectes Granada i Màlaga- van ser fraccionats artificialment per les autoritats espanyoles infringint l'article 6, apartat 4, de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560).

- i d'altra banda, sosté, a més, que, per arribar a la conclusió que s'havia infringit aquesta disposició, la Comissió hauria d'haver demostrat la voluntat de les autoritats espanyoles d'eludir, mitjançant aquest fraccionament, l'aplicació de la citada Directiva als contractes públics controvertits.

(3) TERCER MOTIU, el Regne d'Espanya acusa a la Comissió de falta de transparència en determinar les correccions financeres practicades per la Comissió i de no respectar el principi de proporcionalitat.

El Regne d'Espanya retreu a la Comissió el no haver determinat d'una manera transparent l'import de cadascuna de les correccions financeres i l'haver vulnerat, en dur a terme aquesta determinació, el principi de proporcionalitat establert en l'article H, apartat 2, de l'annex II del Reglamento nº 1164/94 ( LCEur 1994, 1460). En particular, a propòsit del principi de proporcionalitat, sosté que la Comissió no va respectar les Orientacions de 2002, ja que va acumular algunes de les correccions aplicades. A més, estima que la Comissió hauria d'haver pres en consideració el fet que les autoritats espanyoles havien eliminat els criteris d'adjudicació controvertits en els contractes públics posteriors res més tenir coneixement del seu caràcter irregular.

El Tribunal General de la Unió Europea (d'ara endavant el TGUE) considera que procedeix examinar en primer lloc el segon motiu, a continuació el primer motiu, i finalment el tercer motiu. Aquesta pertorbació de l'ordre respon al fet que considera lògic començar per l'al·legació que ve a determinar si resulta aplicable o no la Directiva, l'incompliment de la qual li imputa la Comissió al Regne d'Espanya.

Els fonaments jurídics que porten al TGUE a desestimar els 3 motius a llegats per Espanya són:

- RESPECTE Al SEGON MOTIU, basat en la inexistència de fraccionament de contractes públics

Amb caràcter preliminar, el TGUE recorda que, a tenor de l'article 6, apartat 4, de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560), no es pot fraccionar cap obra ni contracte a fi de sostreure's a l'aplicació d'aquesta Directiva. Per determinar quan existeix o no fracionamiento fraudulent, pren

FMC | juny-13 14

com a referència l'article 1, lletra c) de la referida Directiva, on es defineix el terme «obra» com el resultat d'un conjunt d'obres de construcció o d'enginyeria civil destinat a complir per si mateix una funció econòmica o tècnica.

En aquest sentit, el Tribunal per determinar si el Regne d'Espanya va infringir l'article 6, apartat 4, de la citada Directiva, procedeix verificar si l'objecte dels contractes públics controvertits constituïa una sola i mateixa obra, en el sentit de l'article 1, lletra c), de la pròpia Directiva.

A aquest efecte, segons la seva pròpia la jurisprudència, aporta els següents paràmetres per determinar quan el resultat de diferents obres pugui ser qualificat de «obra» en el sentit de l'article 1, lletra c), de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560)

- primer, ha d'estar-se a la funció econòmica i tècnica del resultat de les obres objecto dels contractes públics corresponents ( sentències del Tribunal de Justícia de 5 d'octubre de 2000 [ TJCE 2000, 235], Comissió/França, C-16/98, Rec. p. I-8315, apartats 36, 38 i 47; de 27 d'octubre de 2005, Comissió/Itàlia, C-187/04 i C-188/04, no publicada en la Recopilació, apartat 27; de 18 de gener de 2007 [ TJCE 2007, 16], Auroux i uns altres, C-220/05, Rec. p. I-385, apartat 41, i de 15 de març de 2012, Comissió/Alemanya, C-574/10, no publicada en la Recopilació, apartat 37).

- segon, n'hi ha prou que aquelles compleixin o bé la mateixa funció econòmica o bé la mateixa funció tècnica (sentencia Comissió/Itàlia, citada en l'apartat. El Tribunal precisa que la comprovació d'una identitat econòmica i d'una identitat tècnica és, doncs, alternativa i no acumulativa com sosté el Regne d'Espanya.

- i finalment, procedeix a recordar que, segons la jurisprudència, la simultaneïtat de la convocatòria de les licitacions, la similitud dels anuncis de licitació, la unitat del marc geogràfic en el si del qual es convoquen les licitacions i l'existència d'una sola entitat adjudicadora constitueixen d'altres indicis addicionals que avalen l'apreciació que contractes d'obres diferents corresponen en realitat a una sola obra (vegeu, en aquest sentit, la sentencia Comissió/França [ TJCE 2000, 235]

En relació a aquests paràmetres, en el cas d'actuacions, el TGUE recorda en la Decisió impugnada, la Comissió va considerar que els contractes relatius al projecte Andévalo i als grups de projectes Guadalquivir i Granada i Màlaga complien una mateixa i idèntica funció tècnica o econòmica i, per tant, constituïen una sola i mateixa obra que no podia fraccionar-se en contractes públics diferents. A més, va estimar que, en els tres casos, la proximitat temporal dels anuncis de licitació, la similitud d'aquests i l'existència d'una única entitat adjudicadora constituïen proves addicionals que recolzaven la idea que els objectes dels contractes controvertits corresponien a una sola obra.

El TGUE acaba considerant que les objeccions del Regne d'Espanya no arriben a desvirtuar l'apreciació de la Comissió. I, per tant, el Tribunal acaba desestimant el segon motiu, en considerar que formaven part d'una sola i mateixa obra en el sentit de l'art. 1 c) de la Directiva 93/37:

-Els contractes n.1 i 2 del Projecte Arévalo

-Els contractes n. 6,7,8 del Grup de Projectes Guadalquivir.

-Els contractes n. 1 i 3 del projectes Granada i Màlaga.

Finalment, dins del segon motiu, el Regne d'Espanya al·lega que, per declarar l'existència d'una infracció de l'article 6, apartat 4, de la Directiva 93/37 la Comissió hauria d'haver provat la concurrència d'un element subjectiu, a saber, la intenció de les autoritats espanyoles de fraccionar els contractes en qüestió amb el propòsit de sostreure's a les obligacions de la pròpia Directiva. Aquest argument no pot acceptar-se.

Referent a això, el Tribunal indica que la constatació que s'ha fraccionat un contracte contravenint la normativa de la Unió en matèria d'adjudicació de contractes públics no pressuposa la demostració d'una intenció subjectiva d'eludir l'aplicació de les disposicions contingudes en aquesta normativa (Comissió/Alemanya, C-574/10, no publicada en la Recopilació, apartat 37). Així les coses, el Tribunal considera que quan, com en el cas d'actuacions, tal constatació ha

FMC | juny-13 15

quedat provada, manca de rellevància que la infracció resulti o no de la voluntat de l'Estat membre al que li sigui imputable, de la seva negligència o fins i tot de dificultats tècniques a les quals hagi hagut de fer front (vegeu, en aquest sentit, la sentència del Tribunal de Justícia d'1 d'octubre de 1998 [ TJCE 1998, 233], Comissió/Espanya, C-71/97, Rec. p. I-5991, apartat 15). A més, cal recordar que, tant en la sentencia Comissió/França com en la sentència Auroux).

- RESPECTE Al PRIMER MOTIU, basat en l'aplicació de correccions financeres per infraccions de la Directiva 93/37 a contractes que no es regeixen per aquesta Directiva i en l'observança dels principis i disposicions aplicables.

Respecte a aquest primer motiu, el Regne d'Espanya sosté que:

a) D'una banda, la Comissió va considerar equivocadament que els contractes públics controvertits havien infringit les disposicions de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560), malgrat no estar subjectes tals contractes a les obligacions derivades d'aquesta Directiva.

b) D'altra banda, afegeix que, contràriament al que va declarar la Comissió en la Decisió impugnada, els contractes públics que no estaven subjectes a la Directiva 93/37 havien respectat els principis generals aplicables a l'adjudicació de contractes públics.

a) Amb caràcter preliminar, el TGUE procedeix a assenyalar que l'article 6, apartat 1, lletra b), de la Directiva 93/37 estableix que aquesta Directiva s'aplica als contractes públics d'obres el valor benvolgut de les quals sense IVA sigui igual o superior a l'equivalent en euros de 5 milions d'euros. Per tant, únicament els contractes públics d'obres el valor benvolgut de les quals sense IVA sigui igual o superior a aquesta quantitat constitueixen l'objecte de la citada Directiva.

Així les coses, resulta evident que, en el cas d'actuacions, procedeix verificar d'entrada si el valor benvolgut sense IVA dels contractes públics en qüestió aconseguia el llindar establert en la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560).

En aquesta verificació, en primer terme que, atès que el propi Tribunal ha considerat respecte a la segona al·legació, que les autoritats espanyoles havien separat artificialment l'adjudicació, i que aquests contractes constituïen respectivament una sola i mateixa obra, el TGUE estima precís sumar, de conformitat amb l'article 6, apartat 1, d'aquesta Directiva, i basant-se en les dades transmeses pel Regne d'Espanya en el marc de les diligències d'ordenació del procediment, el valor benvolgut sense IVA de cadascun d'aquests contractes i verificar així si els imports finals són iguals o superiors a 5 milions d'euros.

De tal verificació, el Tribunal conclou que superaven els 5 milions d'euros i, per tant, estaven sotmesos a la Directivoa 93/37:

• contracto nº 3 relatiu al projecte Andévalo.

• contracto nº 8 relatiu al grup de projectes Guadalquivir.

• I els contractes ens 1 i 3 relatius al grup de projectes Granada i Màlaga no aconseguien el llindar establert en la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560)

b) pel que es refereix als contractes que no estan compresos en l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/37 ( LCEur 1993, 2560), i en relació a la qüestió de si van respectar els principis i disposicions que els eren aplicable, el TGUE considera que ha de recordar-se amb caràcter preliminar els següents extrems:

- primer, que, conformement a l'article H, apartat 1, lletra b), de l'annex II del Reglamento nº 1164/94 ( LCEur 1994, 1460), la Comissió pot adoptar mesures de correcció financeres quan detecta una irregularitat en l'ajuda rebuda del Fons de Cohesió i l'Estat membre interessat no ha adoptat mesures correctivas.

- segon, que, l'article 8, apartat 1, del Reglamento nº 1164/94 ( LCEur 1994, 1460) estableix, fonamentalment, que els projectes finançats pel Fondo de Cohesió hauran de complir les disposicions dels Tractats i els actes adoptats en virtut d'aquests.

- tercer, respecte a cuales són les normes i principis que els resultarien d'aplicació als referits contractes, en concret respecte a les Directives en matèria de Contractació del Sector públic, el TGUE recorda els següents extrems:

FMC | juny-13 16

• D'una banda, que els procediments especials i rigorosos previstos en les Directives sobre coordinació dels procediments d'adjudicació dels contractes públics s'apliquen únicament a aquells contractes el valor dels quals sobrepassa el llindar previst expressament en cadascuna d'elles ( acte del Tribunal de Justícia de 3 de desembre de 2001 [ TJCE 2001, 380], Vestergaard, C-59/00, Rec. p. I-9505, apartat 19). Per tant, les normes d'aquestes Directives no s'apliquen als contractes el valor dels quals no aconsegueix el llindar fixat en elles (vegeu, en aquest sentit, la sentència del Tribunal de Justícia de 21 de febrer de 2008 [ TJCE 2008, 30], Comissió/Itàlia C-412/04, Rec. p. I-619, apartat 65).

• L'anterior, no obstant això, no significa que aquests últims contractes estiguin exclosos de l'àmbit d'aplicació del Dret de la Unió ( acte Vestergaard [ TJCE 2001, 380], En efecte, segons reiterada jurisprudència del Tribunal de Justícia, pel que fa a l'adjudicació de contractes públics que, tenint en compte el seu valor, no estan subjectes als procediments previstos per la normativa de la Unió en matèria d'adjudicació de contractes públics, les entitats adjudicadoras estan obligades, no obstant això, a respectar les normes fonamentals i els principis generals del Tractat, en particular el principi de no discriminació per raó de la nacionalitat ( sentència del Tribunal de Justícia de 7 de desembre de 2000 [ TJCE 2000, 321], Telaustria i Telefonadress, C-324/98, Rec. p. I-10745, sentències del Tribunal de Justícia de 20 d'octubre de 2005 [ TJCE 2005, 309], Comissió/França, C-264/03, Rec. p. I-8831, apartat 32, i de 14 de juny de 2007 [ TJCE 2007, 138], Medipac- Kazantzidis, C-6/05, Rec. p. I-4557).

• Ara bé, perquè resulti exigible l'aplicació dels principis generals dels Tractats als procediments d'adjudicació dels contractes el valor dels quals és inferior al llindar d'aplicació de les Directives, el TGUE recorda que és necessari que aquests contractes presentin un interès transfronterer cert (vegin-se, en aquest sentit, les sentències del Tribunal de Justícia de 13 de novembre de 2007 [ TJCE 2007, 315], Comissió/Irlanda C-507/03, Rec. p. I-9777, apartat 29, i de 21 de febrer de 2008, Comissió/Italia).

En atenció a totes aquestes consideracions prèvies, en el cas d'actuacions, el TGUE estima per estimar o desestimar la primera al·legació d'Espanya respecte a la lletra b) s'ha de procedir de la següent manera:

i) verificar primer si els projectes controvertits presentaven un interès transfronterer cert.

ii) i, a continuació, en cas afirmatiu, determinar si els contractes mitjançant els quals es van executar van respectar els principis generals del Tractat.

i) El TGUE conclou que els projectes controvertits presentaven un interès transfronterer cert en raó al fet que concorren en el cas d'actuacions els criteris objectius perquè aquesta existeixi, segons la jurisprudència del propi Tribunal. En aquest cas, el Tribunal atén a dos criteris fonamentals: al valor relativament elevat dels contractes en qüestió i a la proximitat de les obres amb la frontera portuguesa. En la seva opinió, ambdues circumstàncies feien que qualssevol dels contractes pogués suscitar l'interès d'operadors establerts en qualsevol part de la Unió, en particular el dels establerts a Portugal, tenint en compte del lloc d'execució de les obres, i no només el dels operadors locals.

En conseqüència, en presentar interès transfronterer cert, els procediments d'adjudicació dels contractes havien de respectar els principis generals del Tractat per garantir condicions de competència equitatives al conjunt dels operadors econòmics interessats en aquests contractes

ii) Així les coses, el TGUE passa a determinar si els contractes mitjançant els quals es van executar van respectar els principis generals del Tractat.

Respecte a aquest aspecte, el TGUE recorda que, en la Decisió impugnada, la Comissió va considerar que les autoritats espanyoles havien infringit el principi de no discriminació per haver utilitzat com a criteri d'adjudicació el criteri de l'experiència a Espanya, a Andalusia i amb l'empresa GIASA. Per la seva banda, el Regne d'Espanya sosté que tal apreciació és errònia.

Segons es desprèn dels considerandos 40 i 94 de la Decisió impugnada, els criteris la licitud dels quals es qüestiona en el cas d'actuacions són, en el cas del contracto nº 2 relatiu al projecte Andévalo, el criteri de la «experiència a Espanya, a Andalusia i amb GIASA» i, en el cas dels contractes ens 1, 2, 4 i 5 relatius al grup de projectes Guadalquivir, el «[de la] qualitat i [el] termini

FMC | juny-13 17

d'execució de les obres durant els cinc últims anys a Espanya, Andalusia i per GIASA». En opinió del TGUE, el contingut de tots dos criteris és idèntic, per la qual cosa procedeix a una anàlisi comuna.

Arribats a aquest punt l'anàlisi, el TGUE recorda que, segons jurisprudència reiterada, el principi de no discriminació que es deriva del Tractat VA SER, en particular de les llibertats fonamentals, no només exigeix eliminar tota discriminació en perjudici de qui executa obres o presta serveis per raó de la seva nacionalitat, sinó també suprimir qualsevol restricció, encara que s'apliqui indistintament als operadors nacionals i als dels altres Estats membres, quan pugui prohibir o obstaculitzar d'una altra manera les activitats de l'operador establert en un altre Estat membre en el qual presti legalment serveis anàlegs (vegeu, en aquest sentit, la sentència del Tribunal de Justícia de 25 de juliol de 1991 [ TJCE 1991, 258], Säger, C-76/90, Rec. p. I-4221, apartat 12).

Atenent a aquesta comprensió àmplia del principi, el Tribunal considera que, en el cas d'actuacions, els criteris utilitzats per adjudicar els contractes que únicament tenen en compte l'experiència del licitador a Espanya, a Andalusia o amb l'empresa GIASA, poden concedir avantatges a determinats licitadors enfront d'uns altres i per tant violen el principi de no discriminació. En efecte, resulta obligat observar que si una empresa no ha treballat a Espanya o a Andalusia o no ha col·laborat amb l'empresa designada per les autoritats espanyoles, no es tindrà en compte, a l'hora d'avaluar la seva oferta, la seva experiència en els àmbits al fet que es refereixen els contractes públics controvertits. Per tant, estima que aquests criteris d'adjudicació tenen com a efecte afavorir les ofertes dels licitadors locals i penalitzar les d'operadors establerts en altres Estats membres, pels quals resulta més difícil acreditar l'experiència requerida, tot i que no es tracti d'una discriminació directa, com al·lega el Regne d'Espanya.

Així doncs, ha de concloure's que la Comissió es va ajustar a Dret en arribar a la conclusió que les autoritats espanyoles no havien respectat els principis generals europeus aplicables a l'adjudicació de contractes públics.

Per tant, en atenció a totes aquestes consideracions prèvies, en opinió del TGUE, el primer motiu ha de ser desestimat.

Per tant, en atenció a totes aquestes consideracions prèvies, en opinió del TGUE, el primer motiu ha de ser desestimat

- RESPECTE Al TERCER MOTIU, basat en la falta de transparència en determinar les correccions financeres i en la vulneració del principi de proporcionalitat.

En aquest tercer motiu de nul·litat de la Decisió de la Comissió, que aplica la correcció financera de les ajudes atorgades, com a conseqüència de totes les irregularitats comeses per Espanya, el punt de partida és recordar que objectiu de les correccions financeres consisteix a restablir una situació en la qual la totalitat de la despesa declarada per al seu cofinançament amb càrrec al Fons de Cohesió s'ajusti a la normativa de la Unió aplicable en la matèria.

En el cas d'actuacions, el Tribunal observa que els imports de les correccions financeres aplicades per la Comissió es corresponen amb els enunciats en les Orientacions de 2007 i que, per tant, contràriament al que afirma el Regne d'Espanya, no pot acusar-se a la Comissió de falta de transparència, ja que va respectar els barems que ella mateixa s'havia imposat.

D'altra banda, el TGUE procedeix a desestimar l'al·legació del Regne d'Espanya que la Comissió va vulnerar el principi de proporcionalitat per haver aplicat correccions acumulades contràriament al previst en les Orientacions de 2002. Referent a això, recorda d'entrada, que, com assenyala encertadament el Regne d'Espanya, el punt 2.5, paràgraf tercer, de les Orientacions de 2002 estableix que, quan s'apliquen diverses correccions financeres a tant alçat, no han d'acumular-se. Aquest punt preveu, en el substancial, que la correcció financera corresponent a la irregularitat més greu que viciï un determinat contracte públic és l'única que ha d'aplicar-se, ja que aquesta irregularitat és indicativa dels riscos d'aquest contracte en el seu conjunt.

Doncs bé, el Tribunal procedeix a assenyalar que, com es desprèn de l'annex únic de la Decisió impugnada, titulat «Síntesi de les correccions financeres/reemborsaments per als grups de projectes« la Comissió no va acumular les correccions financeres resultants de les diferents infraccions que viciaven un mateix contracte públic. Al contrari, va prendre com a referència, per a

FMC | juny-13 18

cada contracte públic afectat, la correcció financera més onerosa i va incloure les correccions financeres corresponents a aquest contracte en aquesta. Això va implicar la reducció de l'import final de les correccions financeres aplicables als contractes públics controvertits i, per tant, va beneficiar a les autoritats espanyoles.

En atenció a totes aquestes consideracions, el TGUE estima que l'al·legació del Regne d'Espanya que la Comissió va vulnerar el principi de proporcionalitat per haver aplicat correccions acumulades en contra del previst en les Orientacions de 2007 no s'ajusta als fets.

Finalment, el Tribunal adverteix que el Regne d'Espanya al·lega que la Comissió va vulnerar el principi de proporcionalitat per no tenir en compte, conformement al punt 2.4 de les Orientacions de 2002, el fet que les autoritats espanyoles, després d'haver-se'ls notificat les irregularitats observades, havien modificat la seva pràctica en els contractes posteriors. Referent a això, el Tribunal assenyala:

• en primer lloc, que el Regne d'Espanya no ha aportat prova alguna en suport de la seva al·legació.

• en segon lloc, que, àdhuc suposant que aquest canvi de pràctica s'hagués provat, tal circumstància no desvirtua el fet que els contractes en qüestió ja havien estat adjudicats sobre la base d'una aplicació irregular de les normes que regeixen l'adjudicació dels contractes públics, de manera que es feia necessari aplicar correccions financeres per rectificar aquesta situació d'irregularitat. Per tant, aquest canvi de pràctica posterior no podia afectar als contractes controvertits pels quals es va sol·licitar el cofinançament amb càrrec al Fons de Cohesió.

Així les coses, el TJUE acaba desestimant el tercer motiu al·legat per Espanya i el recurs d'anul·lació en la seva integritat.

C) DECISIÓ FINAL

1) Desestimar el recurs.

2) Condemnar en costes al Regne d'Espanya.

STJUE, de 25 d'abril (petició de decisió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem - Espanya) - Jyske Bank Gibraltar Ltd / Administració de l'Estat. Assumpte C-212/11. Prevenció de la utilització del sistema financer per al blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme - Directiva 2005/60/CE - Article 22, apartat 2 - Decisió 2000/642/ JAI - Obligació de comunicació dels transaccions financeres sospitoses a càrrec dels entitats de crèdit - Entitat que opera sota el règim de la lliure prestació de serveis - Determinació de la unitat nacional d' informació financera responsable de l' obtenció de la informació - Article 56 TFUE - Restricció a la lliure prestació de serveis - Raonis imperioses d' interès general – Proporcionalitat.

Aquesta sentència dicta resolent una qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem Español que té per objecte la Directiva 2005/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 d'octubre de 2005, relativa a la prevenció de la utilització del sistema financer per al blanqueig de capitals i per al finançament del terrorisme. La normativa espanyola actualment vigent es troba en la Llei 10/2010 de prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme, de 28 d'abril (BOE nº103, de 29 d'abril de 2010, p. 37458), i en el Reial decret 925/1995 pel qual s'aprova el Reglament de la Llei 19/1993, de 28 de desembre, sobre determinades mesures de prevenció del blanqueig de capitals, de 9 de juny (BOE nº160, de 6 de juliol de 1995, p.20521)

La Directiva imposa determinades obligacions d'informació, en particular a les entitats de crèdit. Amb aquesta finalitat, exigeix que cada Estat membre estableixi una unitat d'informació financera (UIF) central, que estarà encarregada de rebre, sol·licitar, analitzar i comunicar a les autoritats competents la informació relativa a un eventual cas de blanqueig de capitals o de finançament del terrorisme.

La Directiva preveu que aquesta informació sigui transmesa a la UIF de l'Estat membre al territori del com es trobi situada l'entitat. En contraposició, i d'aquí la neix la qüestió prejudicial plantejada per la instància jurisdiccional nacional, la normativa espanyola imposa a les entitats de crèdit que

FMC | juny-13 19

operen a Espanya, independentment del lloc en el qual estiguin establertes, que comuniquin a la UIF espanyola les operacions que suposin transferències de fons amb origen o destinació en paradisos fiscals i territoris no cooperants, inclòs Gibraltar, quan l'import de les operacions superi els 30.000 euros. Jyske, filial del banc danès NS Jyske Bank, és una entitat de crèdit establerta a Gibraltar que opera a Espanya sota el règim de la lliure prestació de serveis, és a dir, sense posseir un establiment a Espanya. En aquest sentit, convenient tenir present que el Regne Unit ha estat autoritzat a designar també una UIF a Gibraltar

En atenció a la previsió de la normativa espanyola, al gener de 2007, la UIF espanyola va sol·licitar a Jyske que li proporcionés certa informació. La UIF espanyola estimava, sobre la base d'una sèrie d'indicis, que existia un risc molt elevat que Jyske estigués sent utilitzada per a operacions de blanqueig de capitals en el marc de les seves activitats desenvolupades a Espanya. El mecanisme emprat a aquest efecte era la creació a Gibraltar d'estructures societàries per les quals es pretenia evitar que es pogués conèixer la identitat del propietari real d'immobles adquirits a Espanya, essencialment en la Costa del Sol, així com l'origen dels fons utilitzats.

La sol·licitud es basa en una sèrie d'indicis que es van posar de manifest arran d'un Informe del Servei Executiu de 24 de gener de 2007 que posava de manifest que Jyske desenvolupava a Espanya una important activitat consistent sobretot en la concessió de préstecs amb garantia hipotecària per a la compra d'immobles a Espanya. Aquest Informe afegia que, «per desenvolupar aquesta activitat a Espanya l'entitat compta amb un suport o suport doble: el de la sucursal a Espanya de la seva matriu i el de, fonamentalment, dos despatxos d'advocats de Marbella. El titular d'un d'aquests despatxos ha estat imputat, segons informació pública, per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, i apareix, com l'altre d'aquests dos despatxos, en nombroses operacions comunicades al Servei Executiu per altres subjectes obligats per l'existència d'indicis de blanqueig de capitals».

Al juny de 2007, Jyske va transmetre una part de la informació sol·licitada, però es va negar a comunicar les dades relatives a la identitat dels seus clients i les còpies de les operacions sospitoses realitzades a Espanya invocant la normativa sobre el secret bancari aplicable a Gibraltar. Per tant, el Consell de Ministres, considerant que Jyske havia incomplit les obligacions d'informació que li imposava la legislació espanyola, li va imposar dues amonestacions públiques i dues sancions econòmiques per un import total d'1.700.000 euros. Jyske estima que la Directiva només li imposa una obligació d'informar a la UIF de Gibraltar i que, per tant, la normativa espanyola no és conforme amb la Directiva. Aquest banc va interposar llavors un recurs davant el Tribunal Suprem, que va decidir plantejar una qüestió sobre aquesta matèria al Tribunal de Justícia.

En la resolució jurisdiccional finalment adoptada, el Tribunal de Justícia declara que la Directiva no prohibeix expressament la possibilitat d'exigir que les entitats de crèdit que exerceixen les seves activitats a Espanya en lliure prestació de serveis comuniquin directament a la UIF espanyola la informació requerida a l'efecte de la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme. Per tant, la Directiva no s'oposa, en principi, a la normativa espanyola, sempre que tingui com a finalitat reforçar, respectant el Dret a la Unió, l'eficàcia de la lluita contra aquests delictes. Per tant, tal

normativa no pot comprometre els principis establerts per la Directiva en relació amb les obligacions d'informació de les entitats subjectes a tals obligacions, ni limitar l'eficàcia de les formes de cooperació i d'intercanvi d'informació existents entre les UIF.

El Tribunal de Justícia analitza a continuació la compatibilitat de la normativa espanyola amb la lliure prestació de serveis. El Tribunal de Justícia considera que aquesta normativa constitueix una restricció a aquesta llibertat atès que comporta dificultats i costos addicionals. A més, aquesta normativa pot acumular-se als controls ja efectuats en l'Estat membre en el qual es trobi situada l'entitat que tracti, la qual cosa pot dissuadir-la de dedicar-se a aquestes activitats. No obstant això, aquesta restricció a la lliure prestació de serveis pot estar justificada per una raó imperiosa d'interès general com la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme. Així, l'òrgan jurisdiccional nacional haurà de comprovar si la normativa controvertida és idònia per aconseguir el seu objectiu, en particular si permet a Espanya controlar i suspendre efectivament les transaccions financeres sospitoses realitzades per les entitats de crèdit que presten els seus

FMC | juny-13 20

serveis al territori nacional i, si escau, perseguir i sancionar als responsables. Referent a això, el Tribunal de Justícia destaca que una normativa d'aquest tipus permet a Espanya supervisar el conjunt de les transaccions financeres realitzades al seu territori per les entitats de crèdit, i això amb independència de la forma en què aquestes hagin decidit prestar els seus serveis, la qual cosa resulta una mesura idònia per aconseguir, de manera efectiva i congruent, l'objectiu perseguit.

L'òrgan jurisdiccional nacional haurà de comprovar a continuació si aquesta normativa s'aplica de manera no discriminatòria i si és proporcionada, és a dir, si és idònia per garantir el compliment de l'objectiu que persegueix i no va més enllà del necessari per aconseguir-ho. Així, la normativa seria desproporcionada si el mecanisme de cooperació previst entre les UIF dels diferents Estats membres ja permetés a la UIF espanyola obtenir la informació requerida a través de la UIF de l'Estat membre en el qual es troba situada l'entitat de crèdit. Referent a això, el Tribunal de Justícia destaca que el mecanisme de cooperació entre les UIF presenta certes llacunes.

En particular, existeixen importants excepcions a l'obligació de la UIF requerida de transmetre a la UIF requirente la informació sol·licitada. Així, una UIF podrà negar-se a difondre informació si aquesta pot perjudicar a una recerca penal que s'estigui duent a terme en l'Estat membre requerit, quan la divulgació de la informació fos clarament desproporcionada en relació amb els interessos legítims d'una persona o de l'Estat membre que es tracti o quan aquesta divulgació tingués com a conseqüència vulnerar els principis fonamentals del Dret nacional.

D'altra banda, en matèria de lluita contra el blanqueig de capitals, la reacció de les autoritats ha de ser el més ràpida possible, però no s'ha previst un termini de transmissió de la informació ni sancions en cas de negativa injustificada de la UIF requerida a transmetre la informació sol·licitada. A més, el recurs a aquest mecanisme de cooperació presenta especials dificultats quan es tracta d'activitats realitzades en lliure prestació de serveis. Per tant, el Tribunal acaba concloent que, en tant en quan no existeixi, en el moment dels fets, un mecanisme eficaç que garanteixi una cooperació plena i completa entre les UIF i que permeti lluitar amb la mateixa eficàcia contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme, la normativa constituirà una mesura proporcionada.

STJUE d'11 d'abril de 2013 (petició de decisió prejudicial plantejada pel Bundesgerichtshof - Alemanya) - Land Berlin / Ellen Mirjam Sapir, Michael J. Busse, Mirjam M. Birgansky, Gideon Rumney, Benjamin Ben- Zadok, Hedda Brown (Assumpte C-645/11) . Petició de decisió prejudicial - Bundesgerichtshof - Interpretació dels articles 1, apartat 1, i 6, número 1, del Reglament (CE) nº 44/2001 del Consell, de 22 de desembre de 2000, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l'execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil (DO L 12, p. 1) - Concepte de "matèria civil i comercial" - Inclusió o no d'una acció de devolució d'un pagament efectuat indegudament per una entitat estatal en el marc d'un procediment administratiu l'objecte del qual és la reparació d'un perjudici causat pel règim nazi.

La qüestió prejudicial plantejada al Tribunal de Justícia té per objecte l'aplicabilitat del Reglament 44/2001 al cas en el qual intervé un organisme públic. Amb caràcter previ, ha d'advertir-se que, en els supòsits que resultin subsumibles dins del seu àmbit d'aplicació (aquí radica el nucli de la qüestió plantejada, saber si l al cas resulta aplicable o no), la finalitat d'aquest Reglament és permetre demandar davant els Tribunals d'un Estat membre a qualsevol persona física o jurídica que, amb "nacionalitat comunitària" tingui el seu domicili en un Estat diferent d'aquell en el qual s'interposa la demanda. Es trenca, per tant, la regla de "lloc de la demanda igual a lloc del domicili", i això es fa en benefici de la regla "lloc de la demanda igual al lloc amb punt de connexió més proper".

En concret, el tenor dels apartats sobre els quals es planteja la qüestió prejudicial és la següent:

• L'apartat 1 de l'article 1:

“El present Reglament s'aplicarà en matèria civil i mercantil amb independència de la naturalesa de l'òrgan jurisdiccional. No inclourà, en particular, les matèries fiscal, duanera i administrativa”.

FMC | juny-13 21

• Apartat 1 de l'article 6 estableix les persones domiciliades en un Estat membre podran ser demandades en un altre Estat membre

“si hi hagués diversos demandats, davant el tribunal del domicili de qualsevol d'ells, sempre que les demandes estiguessin vinculades entre si per una relació tan estreta que seria oportú tramitar-les i jutjar-les al mateix temps a fi d'evitar resolucions que podrien ser inconciliables si els assumptes anassin jutjats separadament.

Entrant en el cas concret, la qüestió plantejada per un Tribunal de justícia federal a Alemanya té el seu origen en la situació que va viure el Sr. Julius Busse, propietari d'un terreny situat al territori abans pertanyent a Berlín-Aquest. Perseguit pel règim nacionalsocialista, en 1938 va ser obligat a cedir el seu terreny a un tercer. Després, aquest terreny va ser expropiat per la República Democràtica Alemanya i inclòs, amb altres territoris d'aquest Estat, en una operació de concentració parcelaria. Arran de la reunificació alemanya, tota aquesta unitat va passar a ser en part propietat del Land de Berlín i en part propietat de la República Federal Alemanya. En 1990, diversos drethavents del Sr. Busse – alguns domiciliats a Israel (entre ells, la Sra. Sapir), uns altres en el Regne Unit i a Espanya van sol·licitar la reversió i la part de terreny que li havia pertangut anteriorment.

No obstant això, en 1997, el Land de Berlín i la República Federal Alemanya van vendre íntegrament la unitat immobiliària, de manera que la reversió va resultar impossible i els drethavents només van poder obtenir la quota corresponent dels ingressos de la venda. En realitzar l'abonament d'aquest import, el Land de Berlín es va equivocar. En efecte, involuntàriament va abonar tot l'import del preu de venda a l'advocat que representava als hereus de l'antic propietari, qui, al seu torn, ho va redistribuir entre aquests.

El Land Berlin reclama ara a aquestes persones, davant el Landgericht Berlin (Tribunal Superior de Berlín), la devolució de la quantia percebuda a l'excés, que xifra en 2,5 milions d'euros. Els drethavents es van oposar a la devolució al·legant que el Landgericht Berlin manca de competència internacional per pronunciar es pel que fa a demandats domiciliats en

el Regne Unit, Espanya i Israel. A més, afirmaven que podien reclamar el pagament d'un import superior a la part dels ingressos de la venda que els correspon, doncs el valor de mercat del terreny que havia pertangut al Sr. Julius Busse era superior a aquesta part. Els jutges alemanys de primera instància i d'apel·lació van considerar que, de conformitat amb el Dret de la Unió, mancaven de competència internacional per pronunciar-se sobre el recurs interposat a Alemanya contra els demandats domiciliats en el Regne Unit, Espanya i Israel. Segons el parer d'aquests òrgans jurisdiccionals, aquest litigi no es relaciona amb una matèria civil en el sentit del Reglament sobre la competència judicial, sinó que guarda relació amb el Dret Públic, al que aquest Reglament no s'aplica. Per això, el Bundesgerichts hof (Tribunal de justícia federal d'Alemanya), que coneix en última instància, va acudir al Tribunal de Justícia. El Tribunal de Justícia, declara, en primer lloc, que el Reglament sobre la competència judicial s'aplica a l'acció d'un organisme públic que, després d'haver venut un immoble expropiat prèviament per un règim totalitari, va abonar per error als drethavents un import massa elevat i sol·licita la seva restitució parcial.

Referent a això, el Tribunal de Justícia assenyala que l'acció entaulada, a causa d'un enriquiment sense causa, pel Land Berlin és de naturalesa civil i no està vinculada a l'exercici del poder públic per part d'aquest Land. El dret a indemnització en l'origen de l'acció entaulada contra els drethavents del Sr. Busse es basa en unes disposicions nacionals relatives a la indemnització de les víctimes del règim nacionalsocialista, que s'imposen la mateixa obligació d'indemnització sense distingir entre la condició de persona jurídica de Dret privat o d'entitat estatal del propietari del ben gravat. A més, sosté el Tribunal aquest propietari no gaudeix de cap prerrogativa decisòria en relació amb la determinació dels drets de restitució del perjudicat.

A continuació, el Tribunal de Justícia assenyala que, segons el Reglament, existeix una relació estreta entre les demandes presentades contra diversos demandats domiciliats al territori d'altres Estats membres que, en unes circumstàncies com les del cas d'actuacions, oposen drets addicionals a indemnització sobre els quals cal pronunciar-se de manera uniforme. No obstant això, arriba a la conclusió que aquesta norma no s'aplica als demandats domiciliats fora del

FMC | juny-13 22

territori de la Unió quan són citats en el marc d'una acció entaulada també contra persones domiciliades en la Unió.

En efecte, el Reglament sobre la competència judicial estableix que, per demandar a un codemandat davant un òrgan jurisdiccional d'un Estat membre per que existeixi una relació estreta entre les demandes presentades contra diversos demandats, caldrà que aquell tingui el seu domicili al territori d'un altre Estat membre. D'altra banda, el Reglament aborda expressa i exhaustivament la qüestió de les discrepàncies entre persones domiciliades fora del territori de la Unió, establint, intervenint certes excepcions, que la competència judicial es regirà, en cada Estat membre, per la llei nacional.

II.2.- Tribunal Constitucional

STC 125/2013, de 23 de maig. En el recurs d'empara Electoral 2823-2013, promogut, entre uns altres, per Fòrum Astúries Ciutadans, contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Astúries de 6 de maig de 2013, dictada en recurs contenciós -electoral número 236 /2013, desestimatòria del recurs interposat contra l'Acord del Ple de l'Ajuntament de Cudillero de data 27 de març de 2013. Atorgament d'Amparo. Anul·lació d'acord del Ple. Vot Particular del Magistrat Andrés Olllero Tassara

El relat succint dels fets en els quals es fonamenta la demanda d'empara són els següents:

• El dia 11 de gener de 2013, D. Gabriel López Fernández, Alcalde de Cudillero, va presentar la seva renúncia al càrrec d'Alcalde així com a la seva acta de Regidor davant el Ple de l'Ajuntament, en sessió extraordinària de la mateixa data

• Al mateix temps, tot un seguit de candidats i suplents de la mateixa llista per la qual s'havia presentat l'Alcalde, van formular la seva renúncia anticipada a cobrir la vacant de Regidor, per la qual cosa l'Executiva local del PSOE va proposar la designació de D. Ignacio Fernández Díez, qui no havia estat candidat o suplent en la llista electoral presentada pel PSOE en el municipi de Cudillero.

• El 15 de gener de 2013 la Junta Electoral Central va dictar resolució anunciant la proposta de designació com a Regidor del Sr. Fernández Díez, enfront de la qual es van formular al·legacions pels representants de Fòrum Astúries Ciutadans, que van ser desestimades per Acord de la Junta Electoral Central de data 6 de febrer de 2013.

• Enfront d'aquest Acord de la Junta Electoral Central es va interposar recurs contenciós -electoral pels ara demandants d'empara que va ser desestimat per Sentència de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia d'Astúries de data 18 de març de 2013.

• En data 27 de març de 2013 es va celebrar Ple extraordinari de l'Ajuntament de Cudillero per a elecció de l'Alcalde. Després d'haver renunciat anticipadament a la candidatura a l'Alcaldia tots els altres membres de la llista del PSOE anteriors al Sr. Fernández Díez, va ser triat aquest i proclamat Alcalde per vuit vots, havent obtingut tres vots el representant del Partit Popular i dos vots el representant de Fòrum Astúries Ciutadans.

• Enfront d'aquesta resolució els demandants d'empara van interposar recurs contenciós-electoral davant la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia d'Astúries que va ser desestimat per Sentència de data 6 de maig de 2013.

En la demanda d'empara, s'invoca la vulneració del dret a accedir en condicions d'igualtat als càrrecs i funcions públics (art. 23.2 CE) i la vulneració del dret a la participació política (art. 23.1 CE). A aquest efecte s'indica que:

- tal vessant del dret comporta complir amb els requisits que assenyalin les lleis, mentre que no es realitza una correcta interpretació dels requisits establerts en els arts. 196 i 198 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General ( LOREG) per poder ser candidat a l'Alcaldia, amb infracció dels principis més elementals del sistema democràtic que han estat recollits reiteradament per la doctrina constitucional en matèria de participació política com a dret fonamental emanat de

FMC | juny-13 23

l'art.23.1 CE. I aquesta vulneració alcaza als dos regidors recurrents de l'Ajuntament i al partit Astúries Ciutadans.

- Amb aquest sentit, els promotors del recurs addueixen que tant l'art.196 com el 198 de la LOREG fan una expressa referència a la llista electoral, concepte diferent al de Grup Municipal, de manera que va contra la lògica del nostre sistema democràtic que un Regidor que no ha concorregut a les eleccions en el si d'una llista de candidats pugui ser proclamat Alcalde, la qual cosa constitueix una interpretació contrària a l'art. 23.2 CE.

- Així les coses, el Sr. Fernández Díez no va formar part de la llista de candidats del partit polític al que pertany, ni, per tant, pot ser considerat com a cap d'una llista a la qual no pertanyia, havent accedit al càrrec de Regidor per designació del seu partit, conforme al previst en l'art. 182.2 de la LOREG.

En atenció a aquests fonaments, els recurrents d'empara van sol·licitar l'atorgament d'empara i declaració de nul·litat de la sentència impugnada del TSJ d'Astúries i de l'Acord del Ple.

El Ministeri Fiscal es va posicionar a favor de l'atorgament d'empara.

El Tribunal considera que la qüestió de fons sobre la versa l'empara radica a determinar si els regidors que accedeixen per la via de l'art. 182.2 de la LOREG (on es regula la via singular perquè un ciutadà, que no es va integrar en la llista per participar en l'elecció, pugui accedir al càrrec de regidor) tenen capacitat, com la resta de regidors, per arribar a ser cap de llista per la renúncia de la resta i ser triat Alcalde.

Els fonaments jurídics relatius al fons de la qüestió plantejada en aquests termes pel propi Tribunal giren entorn dels següents punts:

Primer, criteri interpretatiu de partida: en tractar-se l'article 23 d'un dret de configuració legal, en el seu vessant de dret d'accés en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics, la interpretació de la LOREG esdevé en conseqüència un element fonamental en establir els requisits per a l'exercici del dret sufragis passiu (respecte al que el TC, adverteix diferència respecte al dret a ser candidat). En aquest sentit, el TC estableix que la interpretació d'aquesta llei no ha de cenyir-se únicament a la salvaguardia que aplicació no sigui discriminatòria, sinó que també ha de vetllar per la seva eficàcia real.

Segon, en ocasió de l'anàlisi de l'art. 198 de la LOREG (on es regulen els casos en què es produeixi vacant en l'Alcaldia, en supòsits diferents a l'a moció de censura o qüestió i) on s'estableix s'entendrà que encapçala la llista electoral a l'efecte de ser nou Alcalde, el següent de la llista, tret que renunciï a la seva candidatura, el TC porta a col·lació la seva doctrina, ja consolidada en nombroses sentències, respecte a la rellevància constitucional de la connexió entre la voluntat dels electors i el triat per intermediació del sistema de prelació en la llista electoral per al cas d'eleccions d'Alcaldes. I, això que, com té dit també el mateix tribunal, el caràcter representatiu dels òrgans als quals correspon l'adreça política dels ens locals constitueix un concepte inherent a l'autonomia local. En aquest sentit, el TC recorda que aquesta connexió no pot ser “condicionada en els seus elements essencials per la mediació dels partits polítics per tractar-se d'un mandat lliure, doncs la concepció que és del partit i no dels electors de qui es rep el mandat representatiu és inacceptable des del punt de vista constitucional” (art. 140 CE).

Tercer, en el cas els supòsits de vacants produïdes al llarg del mandat municipal, el TC recorda que si ben el protagonisme correspon als grups municipals en els quals orgànicament s'han traduït les llistes, de tal manera que cada grup municipal dels així formats ha de tenir la possibilitat de presentar un candidat a Alcalde, això no pot desvirtuar la connexió entre electors i triats, que no pot ser interferida en els seus elements essencials per la mediació o interposició d'un grup polític, si ben això no pot desvirtuar la connexió entre electors i triats.

Quart, realitzant una interpretació sistemàtica de tots els preceptes implicats de la CE, en el cas de la vacant en l'Alcaldia, el TC considera que l'art. 198 de la LOREG matisa els requisits personals del candidat, des del moment en què admet la renúncia d'els qui li precedien en la llista. No obstant això, considera que tal possibilitat troba un límit exprés en la prèvia integració en la llista, de manera que no poden presentar la seva candidatura els qui no van integrar la

FMC | juny-13 24

llista electoral i han accedit al càrrec públic de Regidor per la via de l'art. 182.2 de la LOREG. En un altre cas, estima que s'estaria alterant greument la voluntat del cos electoral i, en conseqüència, viciant la relació representativa entre el conjunt dels ciutadans i els òrgans representatius; relació aquesta, el correcte establiment de la qual és capital per a l'existència i funcionament de l'Estat democràtic que consagra l'art.1.1 C.I ( SSTC 24/1990, de 15 de febrer, 225/1998, de 25 de novembre i Sentència del T.I.D.H. cas Matthews, de 18 de febrer de 1999).

En atenció a tota aquesta fonamentació jurídica, el TC acaba resolent atorgar l'empara per considerar que s'ha produït una vulneració de l'art. 23.1 i 2. I, en conseqüència, anul·lar l'Acord del Ple de l'Ajuntament i la Sentència de la TSJ de 6 maig de 2013.

Aquesta sentència conté un Vot Particular, formulat pel Magistrat D. Andrés de Ollero Tassara. El magistrat discrepa de la fallada quan considera que del mateix es deriva l'aparició de “la nova figura del Regidor no alcaldable”, del que al seu judici resulta un quadre “no gaire coherent”, que contempla Grups Municipals compostos per Regidors dels quals, segons quines circumstàncies, uns resulten ser més Regidors que uns altres. En la seva opinió la sentència atorga a la representativitat al món local, la importància del qual el Magistrat dissident no discuteix, un valor absolut que sí li resulta incoherent des d'una visió global del sistema electoral. En aquest ordre de coses, el Magistrat indica:

“Per idèntica raó, (...) no veig raó per ratllar d'inconstitucional que a qui ja es va admetre com a Regidor se li pugui admetre també com a Alcalde; amb major raó en un sistema en què és una llista tancada –sense grans possibilitats de gradació representativa la que, com a expressió de l'adhesió dels ciutadans a qui la promou, acaba resultant decisiva una vegada engegat el mandat dels seus components”.

STC 113/2013, de 9 de maig de 2013 (BOE núm. 133, de 4 de juny de 2013), conflicte positiu de competència núm. 7605-2009 per invasió de competència autonòmica al mig ambient i foment, promogut per la Lletrada de la Generalitat de Catalunya, en representació del seu Govern, contra els arts. 1, 2, 3, 5, 7, 8, 13 i disposició final primera de l'Ordre ARM/1593/2009, de 5 de juny, per la qual s'estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions, a associacions declarades d'utilitat pública i fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi ambient, i Mitjà Rural i Marí, per a finalitats d'interès social de caràcter mediambiental.

El present procés constitucional té per objecte resoldre el conflicte positiu de competència plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra els arts. 1, 2, 3, 5, 7, 8 i 13 i la disposició final primera de l'Ordre ARM/1593/2009, de 5 de juny, per la qual s'estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions, a associacions declarades d'utilitat pública i fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi ambient, i Mitjà Rural i Marí, per a finalitats d'interès social de caràcter mediambiental.

Per concretar l'objecte de conflicte, procedeix prendre en consideració el contingut de les disposicions impugnades:

art. 1, “la concessió de subvencions, en règim de concurrència competitiva, a les associacions declarades d'utilitat pública, així com a les fundacions adscrites al protectorat del Ministeri de Medi ambient, i Mitjà Rural i Marí, que desenvolupin programes en més d'una comunitat autònoma, que per la seva naturalesa no siguin susceptibles de territorialización, en relació amb la defensa del mitjà natural i la biodiversitat, la utilització sostenible dels recursos naturals i la prevenció de la contaminació i el canvi climàtic”.

L'art. 2 de l'ordre determina els requisits que hauran de complir les entitats i organitzacions sol·licitants.

L'art. 3 es refereix al procediment de concessió.

L'art. 5 es regula les sol·licituds

L'art. 7 els criteris objectius d'atorgament i ponderació

FMC | juny-13 25

L'art. 8 estableix l'ordenació, instrucció i resolució del procediment de concessió.

L'article 13 regula el cas dels pagaments anticipats (art. 13).

I la Disposicions finals primera es refereix al títol competencial a l'empara del com es dicta l'ordre, l'art. 149.1.23 CE sobre medi ambient.

A la llum de l'Ordre i de les disposicions impugnades resulta evident que la matèria sobre la versa el conflicte de competències és el de l'activitat subvencional en matèria de medi ambient.

Amb caràcter previ a l'anàlisi de la qüestió de fons, el TC adverteix que l'Ordre estatal impugnada constitueix el marc de referència a partir del com, i en desenvolupament del mateix, han d'efectuar-se les corresponents convocatòries anuals. D'aquesta forma, la norma controvertida ha estat dictada amb vocació de permanència i continua vigent, si bé ha sofert alguna modificació posterior, que no afecta a la subsistència de la present controvèrsia competencial.

Per al Govern de la Generalitat de Catalunya l'ordre objecto de conflicte no respecta la distribució de competències derivada del bloc de constitucionalitat en tant que aquesta disposició centralitza en els òrgans estatals la regulació, tramitació i resolució de les ajudes referides, ignorant d'aquesta manera la doctrina constitucional recaiguda en relació amb les subvencions. Per la seva banda, l'Advocat de l'Estat sosté la conformitat de la centralització de la regulació, tramitació i resolució de les ajudes amb la doctrina constitucional en tractar-se d'un dels supòsits en què pot produir-se aquella.

A la vista de les al·legacions de les parts, Generalitat de Catalunya i Estat, el TC estima que la controvèrsia versa en el present conflicte de competències entorn de l'aplicació al cas concret de la consolidada doctrina d'aquest Tribunal en matèria de subvencions i ajudes públiques. En aquest sentit, prenent per totes com a referència la STC 138/2009, de 15 de juny, FJ 3, el TC recorda les línies bàsiques d'aquesta doctrina:

punt de partida: “no existeix una competència subvencional diferenciada resultant de la potestat financera de l'Estat” o, la qual cosa és el mateix, que “l'Estat ... no disposa d'un poder general per a subvencions (despesa pública), entès com a poder lliure o desvinculat de l'ordre competencial” ( STC 13/1992, de 6 de febrer, FFJJ 4 i 6).

No obstant això, el punt de partida anterior no suposa, que l'Estat no pugui assignar fons a determinades finalitats, ja que “l'Estat sempre podrà, en ús de la seva sobirania financera (de despesa, en aquest cas), assignar fons públics a unes finalitats o unes altres” ( STC 13/1992, FJ 7), sempre amb respecte a l'ordre distribució competencial que existeixi en la matèria sobre l'es exerceix la potestat subvencional.

En atenció als dos punts anteriors, el TC ve estimant que la centralització en l'Estat de funcions relacionades amb la regulació del règim d'atorgament i de la gestió de les ajudes només pot tenir lloc en supòsits excepcionals que apareguin plenament justificats.

El TC observa que la discrepància entre les parts resideix precisament entorn d'aquest últim aspecte, és a dir, en el judici si en el present cas, concorren o no les circumstàncies excepcionals previstes en la doctrina constitucional (en concret, STC 13/1992, de 6 de febrer, FJ 8) perquè resulti justificada la regulació completa de les subvencions i la centralització de la gestió que es contenen en la resolució objecto de conflicte.

la representació processal del Govern de la Generalitat entén que ens trobem en el denominat segon suposat, recollit en el fonament jurídic 8 b) de la meritada STC 13/1992, el qual determina el següent:

- El segon supòsit es dóna quan l'Estat ostenta un títol competencial genèric d'intervenció que se superposa a la competència de les Comunitats Autònomes sobre una matèria, àdhuc si aquesta es qualifica d'exclusiva (v.gr., l'ordenació general de l'economia), o bé té competència sobre les bases o la coordinació general d'un sector o matèria, corresponent a les Comunitats Autònomes les competències de desenvolupament normatiu i d'execució.

- En aquests supòsits l'Estat pot consignar subvencions de foment als seus pressupostos generals, especificant la seva destinació i regulant les seves condicions essencials

FMC | juny-13 26

d'atorgament fins a on ho permeti la seva competència genèrica, bàsica o de coordinació, però sempre que deixi un marge a les Comunitats Autònomes per concretar amb major detalli l'afectació o destinació, o, almenys, per desenvolupar i complementar la regulació de les condicions d'atorgament de les ajudes i la seva tramitació. A més, la gestió d'aquests fons correspon a les Comunitats Autònomes de manera, per regla general, que no poden consignar-se en favor d'un òrgan de l'Administració de l'Estat o organisme intermediari d'aquesta. Es tracta de partides que han de territorializarse als propis pressupostos generals de l'Estat si això és possible o en un moment immediatament posterior, mitjançant normes que fixin criteris objectius de repartiment o mitjançant convenis de col·laboració ajustats als principis constitucionals i a l'ordre de distribució de competències.”

D’altre banda, l'Advocat de l'Estat dissenteix de l'anterior plantejament i considera que la peculiaritat de les ajudes, sobre les quals es planteja el conflicte, comporta que, com a excepció, resulti procedent l'aplicació a totes elles de la doctrina recaiguda en el fonament jurídic 8 d) de la mateixa STC 13/1992, en el qual és possible una la gestió centralitzada estatal:

“Només és possible quan l'Estat ostenti algun títol competencial, genèric o específic, sobre la matèria i en les circumstàncies ja assenyalades en la nostra doctrina anterior, a saber: que resulti imprescindible per assegurar la plena efectivitat de les mesures dins de l'ordenació bàsica del sector i per garantir les mateixes possibilitats d'obtenció i gaudi per part dels seus potencials destinataris en tot el territori nacional, evitant al propi temps que se sobrepassi la quantia global dels fons estatals destinats al sector. La seva procedència en cada cas haurà d'aparèixer raonablement justificada de la mesura de foment que es tracti.”

Una vegada determinat els termes exactes del conflicte, el TC procedeix a pronunciar-se sobre quin d'aquests dos supòsits li és aplicable a la resolució impugnada en raó de les seves característiques i circumstàncies que concorren, tot indicant que el cas plantejat se situa en un àmbit material on l'Estat ostenta competències bàsiques. I, en conseqüència, la centralització de l'atorgament i la gestió de la subvencions per part del mateix ha de ser excepcional.

A aquest efecte, el TC va desgranant els criteris generals rellevants per resoldre el conflicte de competència en el seu fonaments jurídics 6 i 7 respectivament. A l'efecte de l'atribuir les competències a l'Estat o a les Comunitats autònomes en aquesta matèria, el TC atén:

- en primer lloc, ( FJ6) al joc que l'Ordre assigna al criteri territorial del radi d'acció (abast supra o intra autonòmic) dels beneficiaris de les ajudes i dels programes o activitats subvencionables.

D'una banda, l'exigència que els beneficiaris de les ajudes siguin entitats que actuïn l'àmbit estatal, en opinió del TC, no resulta rellevant a l'efecte de justificar assignar de forma excepcional competències a l'Estat en aquesta matèria. En aquest sentit, portem a col·lació el següent extracte del seu pronunciament: “

“El criteri territorial del radi d'acció dels sol·licitants no pot resultar rellevant, doncs l'exercici de les competències de desenvolupament de les ajudes i de gestió de les mateixes per part de la Comunitat Autònoma cabria sempre en la mesura en què el programa s'executi al seu propi territori. Per tant, el fet que les entitats beneficiàries de les ajudes vengen desenvolupant la seva activitat, o ho tinguin previst en el seu títol constitutiu, en diferents Comunitats Autònomes no pot determinar, per si solament, la centralització de la regulació i la gestió d'aquelles” ( STC 38/2012, de 26 de març, FJ 5).

Per un altre, l'exigència que els programes a realitzar pels beneficiaris tinguin caràcter supra-autonòmic, de tal manera que per la seva naturalesa no puguin ser gestionats per les comunitats autònomes. En opinió del TC, tal circumstància de les activitats subvencionables no justifica per si mateixa la intervenció de l'Estat, que com a regla general, és excepcional. Només seria admissible constitucionalment en aquells casos excepcionals en què la intervenció separada de les CCAA no permetés salvaguardar l'eficàcia de les mesures a prendre, , resulti necessària una decisió unitària de l'Estat a causa de poderoses raons de seguretat i greu i urgent necessitat que justifiquen la utilització estatal sobre bases de la dependència en matèria de protecció del medi ambient i per evitar danys irreparables. Supòsits excepcionals que el TC considera que no es donen en aquesta ocasió.

FMC | juny-13 27

- en segon lloc, ( FJ 7) a la distinció entre:

la determinació o fixació, de les condicions i requisits bàsics que han d'observar-se en la concessió i gaudi de les ajudes El TC considera que no existeix cap inconvenient constitucional perquè sigui l'Estat que realitzi una assumpció centralitzada de les competències de regulació del règim d'atorgament de les ajudes, amb el detall que consideri necessari, quan sigui necessari per garantir una aplicació homogènia en tot el territori nacional.

la gestió centralitzada de les subvencions. Com el TC considera que aquesta modalitat ha de ser l'excepció, emparant-se en sentències anteriors, aquest mateix tribunal exigeix a l'Estat la càrrega de provar que, en els supòsits d'execucions amb abast supra autonòmic, l'execució no pot portar-se mitjançant altres instruments que permetessin resoldre una eventual contraposició d'interessos. És a dir, l'Estat ha de provar que no és possible gestionar una ajuda ni mitjançant mecanismes de cooperació o coordinació: o bé siguin de naturalesa vertical —entre l'Estat i les Comunitats Autònomes—, o bé de naturalesa horitzontal —entre Comunitats Autònomes ( STC 38/2012, de 26 de març, FJ 8).

En la relació a present Ordre objecto de conflicte, el TC considera que la càrrega probatòria que no s'ha superat en el present suposat, en el qual únicament s'ha al·legat que les activitats de caràcter mediambiental que es contemplen com a subvencionables tenen un àmbit supra autonòmic i que el caràcter no fraccionable dels programes es concretarà si escau en la resolució que realitzi la convocatòria de les ajudes. Per tant, el TC estima que l'Estat hagués d'haver fet, amb sustento en les seves facultats de coordinació, és instrumentar mecanismes que permetessin a les Comunitats Autònomes afectades realitzar la gestió de les ajudes, integrant la seva activitat de la manera que resultés més adequat. El TC no entra a determinar ni l'abast ni la intensitat dels mecanismes que han d'engegar-se a aquest efecte, ja que considera que no li correspon fer-ho.

Per tant, i a la llum de l'exposat, el TC conclou que ens trobem davant el segon dels supòsits —el b)— de delimitació competencial entre l'Estat i les Comunitats Autònomes enunciats en el fonament jurídic 8 de la STC 13/1992, que l'Estat té competències sobre les bases i la coordinació general en les matèries concernides, corresponent a la Comunitat Autònoma les competències de desenvolupament normatiu i execució. Per tant, la resolució impugnada, en centralitzar en l'Estat la gestió de les ajudes que en ella s'estableixen, va envair les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

El TC conclou pel que les raons adduïdes en favor de la centralització absoluta de la regulació i la gestió en aplicació de la doctrina continguda en el fonament jurídic 8 d) de la STC 13/1992 no resulten admissibles.

Una vegada establertes els criteris generals de distribució de competències entre Estat i Comunitat Autònoma, el TC procedeix a l'examen individualitzat dels diferents preceptes de l'ordre objecto de conflicte i aconsegueix les següents conclusions:

L'art. 1, que estableix l'objecte i àmbit d'aplicació, no vulnera les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya, per tenir caràcter bàsic; no obstant això és inconstitucional l'incís que es refereix a “que per la seva naturalesa no siguin susceptibles de territorialización”, doncs no ha quedat acreditat tal extrem tal com s'ha constatat en els fonaments jurídics 6 i 7.

L'art. 2 no infringeix les competències autonòmiques quan defineix qui poden ser els beneficiaris de les ajudes, aspecte que pot ser considerat bàsic.

L'art. 3, relatiu al procediment de concessió, és un aspecte propi de la gestió de les subvencions que és de competència autonòmica, per la qual cosa vulnera les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

L'art. 5 conculca les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya en referir-se a una qüestió adjectiva de la tramitació administrativa.

L'art. 7, conté no només els criteris que han de ser valorats per a l'adjudicació de les ajudes, sinó també el barem corresponent a aplicar a cadascun d'ells, per la qual cosa aquesta última concreció infringeix les competències autonòmiques en la mesura en què depassa el que

FMC | juny-13 28

conforme a la nostra doctrina constitueixen aspectes centrals del règim subvencional i, per això, cercena el marge necessari perquè la Generalitat pugui desenvolupar la regulació de les condicions d'atorgament.

L'art. 8, sobre ordenació, instrucció i resolució de les ajudes, conculca les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya en referir-se als òrgans estatals competents per realitzar la tramitació de les ajudes.

L'art. 13, que es refereix a pagaments anticipats pel Ministeri de Medi ambient, recull un aspecte exclusivament relatiu al pagament de les ajudes, que és de competència autonòmica, vulnerant així les competències de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La disposició final primera, referida al títol competencial, no vulnera les competències autonòmiques, doncs la queixa que es dirigeix contra aquesta disposició no és autònoma, en tant que amb la mateixa es pretén posar de manifest la falta de cobertura competencial que es retreu als restants preceptes impugnats en el present procés i que han estat examinats en els termes exposats.

Abans d'emetre la resolució final, el TC es pronuncia sobre l'abast que té la vulneració de competències en què, segons hem vist, incorre l'ordre objecto de conflicte. No hi ha dubte, segons es desprèn del seu contingut, que la disposició recorreguda pretén establir el marc de referència a partir del com i en desenvolupament del mateix han d'efectuar-se les corresponents convocatòries anuals. Dictada, doncs, amb certa vocació de permanència, l'ordre controvertida no ha esgotat els seus efectes, resultant obligat llavors declarar que al Govern de la Generalitat de Catalunya correspondrà la titularitat i l'exercici de les competències reconegudes en els preceptes que, sent susceptibles de ser aplicats els successius exercicis, hem qualificat contraris a l'ordre constitucional de distribució de competències.

RECURS D'INCONSTITUCIONALITAT n.º 7208-2012, contra els articles 16 (quant al nou article 3 bis.1-1, apartat 1, del Text refós de la Llei de Taxes i Preus Públics de la Generalitat de Catalunya, aprovat per Decret Legislatiu 3/2008, de 25 de juny) i 41 de la Llei de Catalunya 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l'Impost sobre estades en establiments turístics. BOE núm. 127, de 28-05-2013

El Ple del Tribunal Constitucional, per Acte de 21 de maig, en el recurs d'inconstitucionalitat núm. 7208-2012, promogut per l'Advocat de l'Estat, en representació de la Presidenta del Govern en funcions, ha acordat mantenir la suspensió de la vigència dels arts. 16 (quant al nou art. 3 bis.1-1, apartat 1, del Text refós de la Llei de Taxes i Preus Públics de la Generalitat de Catalunya, aprovat per Decret Legislatiu 3/2008, de 25 de juny) i 41 de la Llei de Catalunya 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l'Impost sobre estades en establiments turístics, suspensió que es va produir amb l'admissió de l'esmentat recurs d'inconstitucionalitat i que va ser publicada en el «Butlletí Oficial de l'Estat» núm. 15, de 17 de gener de 2013.


STC 104/2013, de 25 d'abril. Recurs d'inconstitucionalitat 2095-2004. Interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra diversos articles de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social. Competències en matèria d'aigües, agricultura assistència social, legislació laboral i medi ambient; autonomia local: nul·litat del precepte legal que atribueix a un òrgan estatal la competència per sancionar infraccions en matèria de desocupació (STC 165/1996), interpretació conforme del precepte legal que preveu la intervenció subsidiària del Govern de la Nació en les propostes d'elaboració i revisió dels plans hidrològics de conca (STC 227/1988). BOE núm. 123, de 23-05-2013

Aquest recurs d'inconstitucionalitat núm. 2095-2004 va ser interposat pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra diversos articles de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals,

FMC | juny-13 29

administratives i de l'ordre social. Ha formulat al·legacions l'Advocat de l'Estat. Ha estat Ponent el Magistrat don Luis Ignacio Ortega Álvarez, qui expressa el semblar del Tribunal.

En concret els preceptes impugnats són els arts. 33.2 a), relatiu a una de les funcions que s'atribueixen al Consell per a la promoció de la igualtat de tracte i no discriminació de les persones per l'origen racial o ètnic, creat per la Llei 62/2003; 46, apartat 17, que modifica l'apartat 4 de l'art. 48 del text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social, aprovat pel Reial decret Legislatiu 5/2000, de 4 d'agost; 120, relatiu a l'aplicació en tot el territori nacional del règim de pagament únic de les ajudes agrícoles previstes en la normativa comunitària; 127.3, que afegeix una disposició addicional quarta al Reial decret Legislatiu 1302/1986, de 28 de juny, d'avaluació d'impacte ambiental amb l'objecte d'incloure en la tramitació de l'avaluació d'impacte ambiental l'avaluació sobre l'impacte que per a les zones de la Xarxa Natura 2000 tenen els plans o projectes que puguin afectar de forma apreciable aquests llocs quan aquests plans i projectes siguin autoritzats per l'Administració General de l'Estat; 122, que modifica el text refós de la Llei d'aigües, aprovat pel Reial decret Legislatiu 1/2001, afegint un nou paràgraf a l'art. 127.2 en relació amb el contingut de l'informe previ que les entitats locals han d'emetre en ocasió de la construcció d'obres hidràuliques; 128.2 de la Llei 62/2003, que modifica la redacció del paràgraf segon de l'art. 27.4 de la Llei 10/1998, de residus; 129.7 i 21, pel qual es modifiquen diversos preceptes del ja citat text refós de la Llei d'aigües, quant al concepte de «demarcació hidrogràfica» i a la regulació dels plans hidrològics de conca; la disposició addicional vintena tercera per la qual es deroga l'apartat 1 a) de la disposició addicional desena de la Llei 10/2001, de 5 de juliol, del pla hidrològic nacional, precepte que preveia l'elaboració del pla integral de protecció del Delta de l'Ebre i, finalment, la disposició addicional trentena que estableix per als titulars de concessions d'àmbit estatal o autonòmic de serveis de televisió digital terrenal i de televisió local per ones terrestres unes obligacions de programació i uns límits en relació a la possibilitat d'emetre en cadena.

El Tribunal declara la desaparició sobrevinguda de l'objecte del present recurs pel que fa a les disposicions addicionals vintè tercera i trentena de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social; declara inconstitucional i nul, amb els efectes assenyalats en el fonament jurídic 4 de la present Sentència, l'art. 46.17 de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, quan introdueix un tercer paràgraf en l'art. 48.4 del text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social, aprovat pel Reial decret Legislatiu 5/2000, de 4 d'agost; declara que l'incís «i l'actuació subsidiària del Govern en cas de falta de proposta», introduït en l'art. 41.3 del text refós de la Llei d'aigües aprovat pel Reial decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, per l'art. 129.21 de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l'ordre social, és conforme amb l'ordre constitucional de distribució de competències interpretat en els termes assenyalats en el fonament jurídic 10; i, desestima el recurs en tot la resta.


STC 103/2013, de 25 d'abril. Recurs d'inconstitucionalitat 1523-2004. Interposat pel Parlament de Catalunya en relació amb diversos preceptes de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització del Govern Local. Competències sobre règim local; autonomia local: inconstitucionalitat del precepte legal que permet nomenar com a membres de la junta de govern local a persones diferents dels regidors, interpretació conforme del precepte que enumera els òrgans municipals superiors i directius. Vot particular. BOE núm. 123, de 23-05-2013

El recurs d'inconstitucionalitat s'interposa pel Parlament de Catalunya contra la disposició final primera de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de Mesures per a la Modernització del Govern Local, d'ara endavant LMMGL, en la mesura en 10 que declara bàsics els articles 4.3, paràgraf segon i per connexió 4.2 últim incís; 13.3; 20.1.d; 36.1.c), 73.3 i per connexió 20.1.c) i 122.3; 85 bis 1 i 2; 123.1.c); 126.4; 128; 129.2 incís primer; 130.1.B; 131; contra l'art. 126.2 paràgraf segon, incís primer i contra l'art. 126.5, primer incís.

El Parlament de Catalunya considera que la disposició final primera de la Llei 57/2003, de 16 de desembre, en relació amb els preceptes citats és inconstitucional per no respectar les

FMC | juny-13 30

competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de règim local i vulnerar l'autonomia local. A més, en relació amb l'art. 126.2, paràgraf segon, incís primer, considera que s'ha vulnerat l'art. 140 CE, mentre que la vulneració que es predica de l'art. 126.5, primer incís, afectaria als arts. 1.1, 9.3 i 23.1 CE. Per contra, l'Advocacia de l'Estat considera que tots els preceptes impugnats tenen cabuda en el títol competencial estatal de l'art. 149.1.18 CE, rebutjant que en la redacció que els dóna l'article primer de la LMMGL, es vulneri l'autonomia local. Així mateix, es rebutja que s'hagin vulnerat per l'art. 126 els altres preceptes constitucionals invocats en la demanda.

El Tribunal Constitucional declara inconstitucional i nul, l’incís del paràgraf segon, de l'article 126.2 de la Llei 7/1985, Reguladora de les Bases de Règim Local, en la redacció donada al mateix per l'article primer de la 57/2003, de 16 de desembre, de Mesures per a Modernització del Govern Local, que estableix que: “l'Alcalde podrà nomenar com a membres de la Junta de Govern Local a persones que no ostentin la condició de regidors, sempre que el seu nombre no superi un terç dels seus membres, exclòs l'Alcalde". Perquè, segons indica el seu FJ núm. 6: “... el art. 140 CE no atribuye las funciones de gobierno y administración municipal a una corporación representativa como hace el art. 141.2 CE para las provincias, sino a un Ayuntamiento compuesto únicamente por Alcalde y Concejales. Éstos podrán ejercitarlas, bien individualmente, bien mediante su integración en órganos colegiados, decisión ésta que corresponde adoptar al legislador básico, en desarrollo directo del art. 140 CE, al diseñar los órganos de gobierno municipales. Pero, además, el citado precepto exige que Concejales y Alcaldes sean elegidos democráticamente, como manifestación del derecho fundamental de participación en los asuntos públicos, consagrado en el art. 23 CE, en su doble vertiente de derecho a participar directamente o por representantes libremente elegidos y derecho de acceder en condiciones de igualdad a los cargos públicos. Los Concejales son elegidos por sufragio universal, igual, libre directo y secreto en la forma establecida por la ley. El Alcalde, por los Concejales o por los vecinos. En definitiva, el art. 140 CE otorga una especial legitimación democrática al gobierno municipal, tanto en su función de dirección política, como de administración, que contrasta, sin duda, con el diseño que la propia Constitución establece para el Gobierno del Estado (art. 97 y 98 CE). Un plus de legitimidad democrática, frente a la profesionalización, que, en todo caso, debe ser respetada por el legislador básico al configurar ese modelo común de autonomía municipal.”


II.3.- Tribunal Suprem

STS 2136/2013, de 15-04-2013. Ponent: Jordi Agustí Julià. Núm. recurs: 1847/2012. Caiguda fortuïta de la treballadora en el desplaçament de l'empresa al centre de salut per a visita al traumatòleg. Autorització de l'empresa per al desplaçament. No és accident de treball in itinere. Reitera doctrina: sentències 29-03-2007 (rcud. 210/2006) i 03-12-2009 (rcud. 3816/2008).

Segons el FJ núm. 2 de la sentència: “ El accidente de trabajo in itinere, "exige, como requisitos ineludibles, el que el camino de ida y regreso al trabajo carezca de interrupción voluntaria y se lleve a cabo siempre por el itinerario usual" ( STS de 20 de junio de 2002 -rcud. 2297/2001 -). En esa línea la STS de 29 de septiembre de 1997 (rcud. 2685/1996, antes citada), reiterada por la de 28 de febrero de 2001 (rcud. 3493/1999) establece que "lo esencial no es salir del domicilio o volver al domicilio, aunque esto sea lo más corriente y ordinario, lo esencial es ir al lugar del trabajo o volver del lugar del trabajo".

Partiendo de estos criterios generales, en la STS de 29 de marzo de 2007, que se ha mencionado y sobre la que se asienta la decisión de la Sala de Murcia, se analizaba la incidencia de la finalidad principal del viaje sobre la calificación del accidente de trabajo, aun con independencia de que el mismo hubiera sido autorizado por la empresa. En ella se concluía que, no sólo en aquel caso se trataba de una gestión personal, ajena al trabajo, sino que también había de considerarse así la situación que suscitaba la sentencia de contraste, consistente precisamente en una visita médica. Para esta Sala tanto en el caso de quien acudía a realizar una gestión de tipo tributario,

FMC | juny-13 31

como en el de quien lo hacía a una consulta médica, estábamos ante una diligencia de carácter privado, sin relación alguna con el trabajo y, por ello, negábamos que cupiera la calificación de accidente laboral in itinere pretendida”.

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=TS&reference=6711605&links=&optimize=20130520&publicinterface=true

STS 337/2013 de 21-01-2013. Ponent: Luis Fernando De Castro Fernández. Núm. recurs: 301/2012. Extinció de contracte d'interinitat per vacant quan es declara deserta la plaça en el corresponent procés selectiu. No procedeix.

El Tribunal declara al FJ núm. 2 que: “a).- El contrato de interinidad para cubrir una plaza pendiente de cobertura reglamentaria se configura como una relación jurídico-laboral que en su momento fue configurada como sujeta a condición resolutoria y que, en la actualidad, se perfila más bien como un contrato laboral a término, el que se cumple, precisamente, al cubrirse en propiedad dicha plaza ( SSTS 24/01/00 - rcud 652/99 -; 30/10/00 -rcud 2274/99 -; 16/05/05 - rcud 2646/04 -; y 25/01/07 -rcud 5482/05 -), de forma que «la duración de la interinidad, al ser la empleadora una Administración Pública, coincidirá con todo el tiempo que dure el proceso de cobertura de la plaza» ( STS 15/10/07 -rcud 4297/06 -).

b).- La extinción sólo se produce -salvo que la plaza se amortice- con la cobertura real de la vacante, y no con el acto formal de la de posesión del titular adjudicatario de la vacante objeto de la interinidad, o con la reincorporación -también formal- del titular sustituido, sino que requiere la efectiva incorporación de éste a la plaza, con la consiguiente prestación de servicios, por lo que es indebido el cese para efectuar otro nombramiento bajo la misma modalidad contractual de interinidad; lo contrario sería opuesto a la propia naturaleza de la interinidad y a los principios de interdicción de la arbitrariedad [ art. 9.3 CE ] y estabilidad en el empleo ( SSTS 29/03/99 -rcud 2598/98 -; y 19/10/99 -rcud 1256/98 -. …”

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=TS&reference=6631181&links=&optimize=20130215&publicinterface=true

II.4.- Tribunals Superior de Justícia

STSJ 251/2013 d’Andalusia (Sevilla), Sala social, de 20-03-2013. Núm. recurs: 11/2012. Ponent: Eva Maria Gómez Sánchez. Acomiadament col·lectiu d’ajuntament declarat improcedent per l'elecció subjectiva i arbitrària dels treballadors afectats

Per Acord de la Junta de Govern Local de 22 de juny de 2012, ordre del dia nº 48, es va acordar iniciar el procediment d'acomiadament col·lectiu, encarregant-se a l'entitat Deloitte Advocats, S.L., la preparació, negociació i execució del procediment d'extinció dels contractes de treball dels treballadors afectats per la decisió extintiva. El 19 de juliol de 2012 es va iniciar el procediment d'acomiadament col·lectiu. Després de la finalització, sense acord, del període de consultes, es va remetre per l'Excm. Ajuntament de Jerez de la Frontera als representants legals dels treballadors i a la Conselleria d'Ocupació de Sevilla i de Cadis, l'acordat per la Junta de Govern Local de 21 d'agost de 2012, en la qual es va declarar la finalització del període de consultes i es va ordenar la remissió als representants dels treballadors i a l'Autoritat Laboral, de la decisió final sobre l'acomiadament col·lectiu de 273 empleats municipals i les condicions del mateix. Per Acord de la Junta de Govern Local de 30 d'agost de 2012 es va modificar parcialment l'anterior Acord i es va reduir a 260 el nombre de treballadors afectats per la decisió extintiva, comunicant-se-li als Organismes corresponents i als representants dels treballadors. I per Acords de la Junta de Govern Local de 7 i 27 de setembre de 2012, es van rectificar errors de càlcul en les indemnitzacions i en la llista definitiva, la qual cosa també va ser comunicat als Organismes corresponents i a la representació dels treballadors.

La legislació aplicable a les presents actuacions, donada la data de la decisió extintiva de l'acomiadament col·lectiu impugnat col·lectivament pels Sindicats actors, és la Llei 3/2012 de 6 de juliol de reforma urgent del mercat laboral, el Reial decret 801/2011, de 10 de juny, pel qual s'aprova el procediment d'expedient de regulació d'ocupació i de l'actuació administrativa en matèria de trasllats col·lectius, en ,els preceptes expressament declarats en vigor per l'ordre de 8

FMC | juny-13 32

de març de 2012 i, l'article 124 de la Llei reguladora de la Jurisdicció Social en la redacció donada per la Llei 3/2012, de 6 de juliol.

El Tribunal considera improcedent l’acomiadament col·lectiu pels motius que indica en el seu FJ núm. 12,: “...La controversia se suscita, por el contrario, en orden a la apreciación de la existencia de la buena fe durante la negociación en el periodo de consultas, derivada de la falta de información del sistema utilizado para la aplicación de los criterios de selección contenidos en el escrito del inicio del trámite de despido colectivo y en la memoria explicativa de los mismos. Como se ha indicado anteriormente, se ha dado un cumplimiento formal a lo previsto en el artículo 51.2 del Estatuto de los Trabajadores en orden a la presentación y explicación de los criterios de selección utilizados para la designación nominal de los trabajadores afectados por la medida extintiva, lo que impide la declaración de nulidad de la misma. Ahora bien, ha quedado acreditado..., que en la aplicación de estos criterios se ha incurrido en arbitrariedad, lo que adquiere una mayor gravedad dada la condición de Administración Pública de la parte demandada. La aplicación del criterio genérico para la determinación del número de afectados, así como la aplicación del criterio objetivo de la edad, ha sido ajustada a derecho. Ahora bien, en la aplicación del sistema o criterio de evaluación continua, se ha incurrido en una absoluta arbitrariedad, proscrita por el artículo 9.3 de la Constitución, que contempla la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos. Para aplicar el criterio de evaluación continua, se estableció que los responsables de cada delegación, previa consulta con el personal técnico a su cargo, debían determinar qué trabajadores tenían mayor competencia técnica, formación, experiencia o polivalencia. De este modo, por exclusión, se extinguiría el contrato de los que reunieran en menor medida estos criterios. Y, en puridad, con estos parámetros, se garantizaba el cumplimiento de los principios de mérito y capacidad, exigidas en el artículo 103 de la Constitución, para el acceso a la Administración Pública, pero que también podrían servir para concretar la permanencia o la salida de la misma, constituyendo un criterio objetivo y razonable. La cuestión se centra en la valoración que han realizado los responsables de cada delegación, previa consulta con el personal técnico a su cargo, que sin pedir el correspondiente curriculum a cada uno de los empleados, sin valorar el tiempo de prestación de los servicios en la delegación correspondiente o en un puesto de trabajo análogo, sin evaluar la formación académica, el ostentar un título universitario, o la formación específica para desempeñar el puesto de trabajo, elaboraron una lista de trabajadores no prescindibles. No obstante lo cual, algún trabajador de los contenidos en la lista de trabajadores no prescindibles para la delegación, fue afectado por el despido colectivo. Como quedó acreditado en la práctica de la prueba de interrogatorio de testigos, a juicio subjetivo del técnico o del delegado y, con una valoración personal, subjetiva y arbitraria, carente de la aplicación de cualquier parámetro objetivo, fueron determinados los trabajadores afectados por la decisión extintiva, sin tenerse en cuenta ni su competencia técnica, ni su formación, ni su experiencia, ni la polivalencia. De este modo, el Ayuntamiento demandado no negoció de buena fe con los representantes de los trabajadores, al facilitarles una lista nominal de trabajadores afectados por la extinción colectiva, sin aplicar los criterios de selección contenidos en el escrito de inicio del procedimiento y en la memoria explicativa. Como ya ha quedado reseñado, cuando la falta de buena fe es equiparable a la ausencia de negociación, la consecuencia es la nulidad de la decisión extintiva, pero, en este caso, ha existido negociación, se han adoptado medidas reduciendo el número de afectados, por la aplicación del criterio de la edad, se han adoptado medidas paliativas de las consecuencias, con un plan de recolocación y de formación, y sólo en este aspecto, no se ha seguido el principio de buena fe en la negociación. Por ello, debe declararse la decisión extintiva colectiva del Ayuntamiento demandado, no ajustada a derecho, estimándose parcialmente las demandas acumuladas. ….”.

STSJ 1276/2013 de Galicia, Sala social, de 07-02-2013. Núm. recurs: 3680/2012. No alteració substancial del nexe laboral per augment de la jornada diària en una hora per a homogeneïtzació del temps de serveis

L’actor, arquitecte col·legiat, des del 9 de juny de l'any 2000 ha vingut prestant els seus serveis professionals per a l'Ajuntament de Baiona en matèria d'assistència tècnica urbanística, celebrant múltiples contractes administratius, l'últim dels quals va ser subscrit el 4 de novembre de 2008,

FMC | juny-13 33

amb un horari de dilluns a divendres de 09:00 a 15:00 hores. Per acord de 7 de febrer de 2011 el Concello decideix prescindir dels seus serveis, donant per resolt aquest nexe, reaccionant l'interessat per mitjà de demanda d'acomiadament, que va ser acollida favorablement pel Jutjat social n° 3 de Vigo, declarant la laboralitat de la relació. Aquesta sentència va ser recorreguda per la corporació municipal, sent resolt el recurs de suplicació per mitjà de sentència del Tribunal Superior de Justicía de Galícia de data 2 de març de 2012 , confirmant la decisió impugnada en tots els seus extrems excepte pel que fa la qualificació de l'acomiadament, que de nul el va qualificar d’improcedent. Recaiguda la sentència de primer grau, el Concello opta per la readmissió del treballador reconeixent que l'horari de treball era de dilluns a divendres entre les 08:00 i les 15:00 hores, adequant-ho al del tot el personal del Concello de Baiona. El treballador no està d’acord i impugna la readmissió al·legant que s’ha produït una modificació substancial de les seves condicions de treball

El parer del Tribunal manifestat al seu FJ núm. 3 és que “... los cambios nimios de jornada u horario o de sistema retributivo discurren al margen de la modificación sustancial y pueden ser introducidos por el empresario sin necesidad de observar las exigencias del artículo 41 del ET , como acontece en el supuesto de autos, en el que el cambio materializado se traduce en el aumento de la jornada diaria en una hora, y ello para homogeneizar el tiempo de servicios del actor con el del resto del personal dependiente del Concello, sea personal estatutario, funcionarial o laboral, y sin que esa novación sea tan cualificada como para reputar que estamos en presencia de una alteración substancial del nexo laboral, sino que lo que se exige al actor es una dedicación a su empleador en similares términos a los del resto del personal, luego el cambio implantado que se enmarca dentro del ius variandi ni está sujeto al procedimiento o formalidades prevenidos en el artículo 41 del ET , ni desde luego se advierte en el proceder del Concello ningún repudiable ánimo o móvil de resentimiento ni represalia, sino que descansa en el intento de equiparar al actor con el resto de sus compañeros, una vez que es homologado a todos los efectos como personal del Concello y con la consiguiente obligación de atender una jornada semejante a la del resto del personal,........”

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=AN&reference=6675313&links=ayuntamiento&optimize=20130410&publicinterface=true

STSJ 810/2013 de Madrid, Sala de lo Social, de 15-02-2013. Núm. recurs: 6092/2012. Ponent: Begoña Hernani Fernández. Nul·litat d'acomiadament: diferent règim jurídic dels contractes indefinits no fixos enfront dels contractes d'interinitat per vacant

El fons de la qüestió jurídica controvertida en el present radica en determinar si l’extinció d’un contracte indefinit provoca l’extinció del contracte temporal d’interinitat per vacant que estigués cobrint la vacant. Segons el FJ núm. 6 de la sentència: “...queda claro que el contrato de interinidad ha de extinguirse cuando desaparezca la causa que motivó el nacimiento de ese contrato, lo que en el caso presente aconteció el 31 de julio de 2010, fecha en la que desapareció el derecho de la trabajadora sustituida a la situación de excedencia por cuidado de hijo.

Coherentemente, a partir de esta fecha el contrato de interinidad no dió cobertura a la relación laboral mantenida por las partes procesales y se convierte en indefinida. Adicionalmente, la extinción de esa relación no puede estar justificada por la pérdida del derecho de reingreso de la trabajador excedente sustituida, pues tal causa debió hacerse valer en su momento.”

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=AN&reference=6688626&links=maternidad&optimize=20130424&publicinterface=true

STSJ 2215/2013 de Galícia, Sala social, de 02-05-2013. Núm. recurs: 10/2013. Ponent: Jose Elias Lopez Paz. Improcedència de l'acomiadament de 25 treballadors fixos de la Diputació d’Ourense al no acreditar-se insuficiència pressupostària/

La demanda d'acomiadament col·lectiu interposada per la representació dels treballadors, té per objecte l'oposició a la decisió de la Diputació Provincial d'Orense de l'extinció dels contractes de treball d'un total de 25 treballadors que estaven vinculats a aquest organisme provincial amb la condició de personal laboral indefinit. L'extinció obeeix a causa econòmica, motivada, segons l’entitat demandada, per la disminució dels crèdits derivats de les aportacions que fa l'estat, motiu

FMC | juny-13 34

pel qual ha decidit disminuir el Capitulo I dels Pressupostos, referits a la despesa de personal, que és el més elevat de totes les diputacions d'aquesta Comunitat, sent superior al 40% del pressupost, quan en la resta de les diputacions no supera el 25%.

Efectivament, amb data 4 de desembre de 2012 es va formular proposta d'acomiadament col·lectiu per la Presidència de la Diputació Provincial d'Orense, i en data 5 del mateix mes de desembre es va comunicar al Comitè d'empresa l'inici del període de consultes amb l'objectiu de dur a terme l'extinció de contractes de treball del personal laboral indefinit. Igualment el President del referit ens provincial, en data 7 de desembre de 2012, va comunicar a la Direcció territorial a Orense de la Consellería de Traballo i Benestar de la Xunta de Galícia, l'inici del període de consultes per procedir a l'acomiadament col·lectiu de 32 treballadors amb la condició de personal laboral indefinit, justificant la seva decisió en l'existència de causa econòmica.

El personal laboral fix de l'entitat demandada en el mes de novembre de 2012 era de 367 treballadors. Quant al nombre de treballadors laborals temporals, al novembre de 2012 ern a 54 (dels quals 3 eren personal eventual de confiança, i els 51 restants personal laboral temporal). Finalment, el personal laboral indefinit al novembre de 2012 era de 45 treballadors.

L'acomiadament col·lectiu afecta solament a personal laboral indefinit (no al personal laboral fix de l'entitat demandada). I entre el personal indefinit no afecta a els qui tinguin la condició de representant dels treballadors, tampoc afecta als treballadors que tingui reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%. S'exclou també al personal laboral indefinit que exerceix llocs de treball que resulten imprescindibles, així com al personal l'acomiadament del qual seria antieconòmic per estar propera la seva jubilació.

Durant el període de consultes, es va produir la supressió d'una entitat pertanyent a l'ens provincial, denominada Societat de Gestió Urbanística, el personal de la qual va ser indemnitzat en la quantia prevista per a l'acomiadament objectiu. Dies després del seu cessament, per la Presidència de la Diputació d'Orense va procedir al nomenament de dos assessors de confiança -que havien pertangut a la referida Societat-, amb un cost aproximat per a l'entitat d'uns 120.000 euros. També es va procedir a la contractació temporal d'altres 34 treballadors en virtut d'un conveni de cooperació amb la Xunta de Galícia (Projecte Innova o Impulsa), però sense que tals contractacions haguessin tingut repercussió econòmica alguna per a la diputació provincial.

Els representants dels treballadors al·leguen diversos motius per oposar-se als treballadors, entre els que formulen figura el que sigui “absolutament injustificable que es contractin dos assessors amb un cost altíssim per a l'entitat, mentre s'addueixen problemes de tresoreria per pagar el sou de treballadors que porten més de 20 anys en la Institució”. Aquesta al·legació motiva que el Tribunal analitza si concorre en el present cas, la causa econòmica amb què la diputació provincial justifica els acomiadaments.

En aquest sentit, el Tribunal assenyala en el seu FJ núm. 8: “....Tal como se afirma en la Sentencia del TSJ Madrid de fecha 9de abril de 2013 , la justificación del despido económico tiene que realizarse a través de tres pasos: 1°) Acreditar la existencia de una situación económica negativa; 2°) Establecer el efecto de esa situación sobre los contratos de trabajo, en la medida en que aquélla provoca la necesidad de amortización total o parcial de los puestos de trabajo y 3°) Mostrar la adecuada proporcionalidad de las medidas extintivas adoptadas para responder a esa necesidad.

En el presente caso, el primero de los requisitos no concurre, porque no ha quedado debidamente acreditada una situación económica negativa de insuficiencia presupuestaria, o situación de déficit presupuestario en los términos exigidos por el art. 35.3 del RD 1483/2012 , tal como antes se expuso, a pesar de ser ciertas las minoraciones de las aportaciones que hace el Estado a la Diputación Provincial demandada.

En cuanto al segundo requisito, si no existe una situación de déficit presupuestario, no resulta factible que la situación económica puede provocar efectos sobre los contratos de trabajo, no resultando justificada la necesidad de amortización de todos los puestos. Y es que solo sería procedente la extinción de todos los contratos de trabajo, si el desajuste de la plantilla fuese el factor desencadenante de una situación económica negativa, pero no lo es, y es posible, además, que con la adopción de otras medidas, como la reducción de las partidas presupuestarias

FMC | juny-13 35

asignadas al Baloncesto o al Fútbol, tal como expuso Letrado de los trabajadores, quizás se hubieran podido evitar sino todos, sí un número mucho menor de trabajadores despedidos.

Y finalmente, la medida extintiva no puede considerarse de adecuada proporcionalidad para superar una situación económica negativa, pues resulta contraria al deber de buena fe, desde el momento en que simultáneamente a la tramitación de un ERE que comportó la extinción de 25 contratos de trabajo, se nombran dos asesores de confianza con un gasto anual aproximados de 120.000 euros.

Por cuanto se deja expuesto la Sala considera que no concurre causa económica justificativa del cese de los actores, pues no se ha acreditado la concurrencia de una situación de insuficiencia presupuestaria en los términos exigidos por el art. 35 del Reglamento, por lo que procede declarar no ajustada a derecho la decisión extintiva adoptada por la Diputación de Ourense.”

http://www.poderjudicial.es/search/doAction?action=contentpdf&databasematch=AN&reference=6703650&links=&optimize=20130510&publicinterface=true

III.- Altres

1. EDICTE de 28 de maig de 2013, d'informació pública de l'Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya. DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ I RELACIONS INSTITUCIONALS. DOGC núm. 6386, de 30-05-2013

El Departament de Governació i Relacions Institucionals ha elaborat l'Avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya, que properament serà sotmès a l'aprovació del Govern de la Generalitat de Catalunya. Amb la finalitat de donar participació a les parts interessades en el procés d'elaboració de l'Avantprojecte de llei esmentat, aquest se sotmet a informació pública d'acord amb el que disposa l'article 36.4 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, durant el termini de 20 dies hàbils comptats des de l'endemà de la data de publicació d'aquest Edicte en el DOGC.

L'expedient de l'Avantprojecte de llei es pot examinar, en hores d'oficina, al Departament de Governació i Relacions Institucionals, Via Laietana, 26, i als serveis territorials del Departament a Barcelona, c. Tapineria, 10, 4a planta; Girona, pl. de Pompeu Fabra, 1; Lleida, c. Lluís Companys, 1; Tarragona, Sant Francesc, 3; les Terres de l'Ebre, c. Montcada, 23 (Palau Abària) i la Catalunya Central, Vic, pl. Major, 37, 3a planta.

També es pot consultar a l'adreça http://www.gencat.cat/governacio, per formular-hi les al·legacions que es considerin oportunes.


2. INFORMACIÓ. Statu quo dels treballs per aprovar la futura Llei electoral catalana

Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'Estat sense una llei electoral pròpia, malgrat la reiterada voluntat del legislatiu català d'aprovar una norma autonòmica per regular els seus processos electorals. Fins ara, s'ha emprat el model establert per a les eleccions espanyoles, sistema que malgrat les seves mancances, ha propiciat uns efectes notablement proporcionals. D'acord amb els criteris tècnics de valoració de resultats, el sistema per elegir el Parlament se situa entre els tres més proporcionals dels que s'empren a Espanya per a les eleccions de les assemblees legislatives autonòmiques.

A principis de 2013, les formacions polítiques han manifestat l'interès per avançar cap a l'aprovació d'una llei electoral pròpia, i per això el Parlament ha impulsat la represa dels treballs parlamentaris, tot coincidint amb l'inici de la X legislatura.

La ponència conjunta integrada per tots els grups parlamentaris –una via de treball prevista pel Reglament de la cambra per elaborar les lleis de desenvolupament bàsic de l'Estatut, com és ara la regulació del sistema electoral– ha de permetre aconseguir, en un termini de tres mesos prorrogables, la redacció del text articulat a partir del consens dels diferents grups i des d'una òptica més plural.

FMC | juny-13 36

http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.0bdfe017f64124de8e629e30b0c0e1a0/?vgnextoid=305fc346a444a310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=305fc346a444a310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=242f77e58754e310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&newLang=ca_ES

3. INFORME. Informe de l'Oficina Antifrau. Accés a la informació pública i transparència

L'accés a la informació en poder de les administracions públiques és un dret de la ciutadania, premissa indispensable per al rendiment de comptes. És, alhora, un potent antídot contra la corrupció i contribueix a enfortir la confiança en el sistema institucional. El Parlament de Catalunya afronta un repte democràtic de primer ordre: establir un marc jurídic que reconegui el dret d'accés a la informació pública i que en garanteixi l'exercici efectiu mitjançant una tutela independent. L'Oficina Antifrau de Catalunya, que té com a finalitat preservar la transparència i la integritat de les nostres institucions, ha elaborat un informe sobre el dret a saber, que recull els principis que han de regir tot sistema de transparència i formula recomanacions per a la regulació legal i la seva aplicació.

http://www.antifrau.cat/images/dret_acces_informacio_publica.pdf

4. INFORME. Informe anual de Síndic de Greuges

El 25 d'abril el Ple del Parlament va acollir el debat de l'lnforme anual del Síndic de Greuges corresponent a les activitats que ha portat a terme aquesta institució al llarg de l'any 2012. Durant la presentació de l'Informe, que va ser debatut en comissió els dies 11 i 18 de març, el Síndic va afirmar que el pressupost de 2013 i els objectius de dèficit determinats per l'Estat podrien afectar el cor dels drets socials de forma irreversible.

Els serveis socials encapçalen la llista de les àrees amb més volum de queixes al llarg de 2012. En la presentació de l'Informe, el Síndic va destacar les queixes rebudes sobre els procediments de dependència, l'accés als serveis socials bàsics i la gestió de les prestacions de la renda mínima d'inserció. També va destacar l'afectació dels drets de la infància i dels discapacitats, dos sectors especialment vulnerables davant les restriccions pressupostàries. El Síndic va reclamar als poders públics que prioritzin la despesa social per no agreujar la situació dels col·lectius més febles. La contenció de la despesa en ensenyament, d'acord amb l'Informe, afecta el dret a la igualtat d'oportunitats i genera més segregació social en els centres educatius.

En referir-se a les queixes relacionades amb l'Administració pública, el Síndic va recordar que cal regular el dret d'accés a la informació com a mesura per lluitar contra la desafecció ciutadana i va valorar positivament la creació de la ponència parlamentària per a l'elaboració de la Llei de transparència.

D'acord amb la institució, l'any 2012 també ha estat significatiu el nombre de queixes rebudes en l'àmbit de consum, sobretot pel que fa a les participacions preferents. Arran la rellevància de la problemàtica i l'elevada incidència social, e l Síndic va iniciar diverses actuacions d'ofici per estudiar l'efecte de la comercialització d'aquest producte financer en els drets de les persones i, d'acord amb el que conclouen de les seves investigacions, ha denunciat el que considera indicis de delicte a la Fiscalia. El Síndic va sol·licitar als grups parlamentaris la convocatòria d'una sessió monogràfica en comissió sobre les participacions preferents.

L'habitatge també va ocupar bona part de la presentació de l'Informe. Amb relació a la problemàtica dels desnonaments, el Síndic va anunciar que properament presentarà un informe monogràfic sobre habitatge elaborat a partir de les aportacions del grup de treball que ha impulsat la institució sobre aquesta matèria i amb la nova perspectiva que ha aportat la darrera sentència del Tribunal Europeu amb relació als desnonaments.

L'actuació de les forces de seguretat ha generat nombroses queixes durant l'any 2012. A més, cal tenir en compte que la major part de les actuacions d'ofici d'aquesta institució iniciades durant l'any 2012 s'han centrat en matèria de seguretat ciutadana i justícia. Durant el debat, el Síndic va celebrar la creació de la Comissió d'estudi dels models de seguretat i ordre públic i de l'ús de material antiavalots en esdeveniments de masses, per tal que es pugui analitzar la incidència de l'ús d'aquest tipus de material sobre els drets de les persones.

FMC | juny-13 37

En matèria de salut, el Síndic va recordar les dues grans actuacions d'ofici que estan encara en tràmit: l'actualització del marc normatiu de les llistes d'espera i l'ajornament de la factura de farmàcia.

http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3400/Informe%20al%20Parlament%202012%20amb%20cobertes.pdf

5. INFORMACIÓ. Informació sobre l'activitat parlamentària del Govern

El web de la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament ofereix un nou apartat amb la informació sobre l'activitat parlamentària del Govern al llarg de la X legislatura.

La informació oferta comprèn les transcripcions i vídeos de les diferents intervencions del president del Govern al Parlament (debat d'investidura, preguntes orals en ple, debats generals i compareixences) i dels consellers (presentació o intervenció en la tramitació d'iniciatives parlamentàries, preguntes orals en ple o en comissió, interpel•lacions, i compareixences o sessions informatives).

http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.188cc2c34a4b942f8e629e30b0c0e1a0/?vgnextoid=cd6eeca408a54310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=cd6eeca408a54310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Informe d’Actualitat Jurídica Juny 2013...

Documents

Transcript of Informe d’Actualitat Jurídica Juny 2013...