ÍNDEX - aca-web.gencat.cataca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/publicacions/espais_fluvials/... ·...

Planificació de l‟espai fluvial a la conca de la Muga

01.B.05. Elements de caracterització ecològica de l‟espai fluvial 1 aca

_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

ÍNDEX

1 INTRODUCCIÓ ...................................................................................................... 3

2 METODOLOGIA .................................................................................................... 4

2.1 Recopilació i tractament d‟informació ambiental ............................................. 4

2.2 Fotointerpretació inicial ................................................................................... 4

2.3 Treball de camp .............................................................................................. 5

2.3.1 Indicadors hidromorfològics ..................................................................... 5

2.3.2 Indicadors fisicoquímics ........................................................................... 6

2.3.3 Indicadors de qualitat biològics ................................................................ 6

2.4 Fotointerpretació contrastada amb el treball de camp .................................... 6

2.5 Elaboració i tractament de les dades .............................................................. 7

2.6 Redacció dels documents ............................................................................... 7

3 REGIONALITZACIÓ, TIPOLOGIA I IDENTIFICACIÓ DE MASSES D‟AIGUA ....... 7

3.1 Regionalització ................................................................................................ 7

3.2 Tipificació ........................................................................................................ 8

3.3 Identificació de masses d‟aigua ...................................................................... 8

3.3.1 Rius .......................................................................................................... 8

3.3.2 Zones humides ........................................................................................ 9

3.3.3 Embassaments ...................................................................................... 10

4 COMUNITATS DE BOSC DE RIBERA I HÀBITATS ............................................ 10

4.1 Usos i ambients naturals ............................................................................... 10

4.2 Comunitats del bosc de ribera ...................................................................... 11

4.2.1 La conca del Manol ................................................................................ 12

4.2.2 La conca del riu Llobregat d‟Empordà ................................................... 12

4.2.3 La conca de l‟Anyet................................................................................ 13

4.2.4 La conca de la Muga .............................................................................. 14

4.2.5 La riera de Figueres ............................................................................... 15

4.3 Fitobentos ..................................................................................................... 15

4.3.1 Diatomees .............................................................................................. 15

4.3.2 Macroalgues .......................................................................................... 15

4.3.3 Briòfits aquàtics ..................................................................................... 16

4.3.4 Hidròfits .................................................................................................. 16



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

5 FAUNA ASSOCIADA A L‟ESPAI FLUVIAL .......................................................... 17

5.1 Fauna lligada als cursos fluvials ................................................................... 17

5.1.1 Macroinvertebrats .................................................................................. 17

5.1.2 Peixos .................................................................................................... 18

5.1.3 Herpetofauna ......................................................................................... 20

5.1.4 Ocells ..................................................................................................... 23

5.1.5 Mamífers ................................................................................................ 24

5.2 Fauna dels aiguamolls i zones inundables ................................................... 25

5.2.1 Macroinvertebrats .................................................................................. 25

5.2.2 Peixos .................................................................................................... 26

5.2.3 Herpetofauna ......................................................................................... 28

5.2.4 Ocells ..................................................................................................... 28

5.2.5 Mamífers ................................................................................................ 29

6 ESPAIS PROTEGITS, D‟INTERÈS I ALTRES CATALOGACIONS ..................... 30

6.1 Introducció .................................................................................................... 30

6.2 Espais protegits ............................................................................................ 30

6.2.1 Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE) ..................................... 30

6.2.2 Pla d‟Espais d‟Interès Naturals (PEIN) .................................................. 32

6.2.3 Zones Humides ...................................................................................... 32

6.2.4 Xarxa Natura 2000 ................................................................................. 33

6.2.5 Aqüífers protegits ................................................................................... 34

6.2.6 Zones de Caça Controlada .................................................................... 34

6.3 Espais d‟interès natural ................................................................................. 34

6.3.1 Hàbitats d‟Interès Comunitari ................................................................. 34

6.3.2 Corredors i connectors biològics ............................................................ 35

6.3.3 Elements fragmentadors del territori ...................................................... 37

6.4 Altres catalogacions ...................................................................................... 42

6.4.1 Masses d‟aigua incloses al registre de Zones Protegides per Abastament . 42

6.4.2 Zones designades per a la protecció d‟espècies aquàtiques significatives .. 42

6.4.3 Masses d‟aigua destinades a ús recreatiu ............................................. 43

6.4.4 Zones sensibles als nutrients ................................................................. 43

6.4.5 Zones designades per a la protecció d‟hàbitats i espècies .................... 43

6.4.6 Els terrenys forestals. Forests del Catàleg d‟Utilitat Pública .................. 46

6.4.7 Els acords de custòdia del territori ......................................................... 46

7 BIBLIOGRAFIA .................................................................................................... 47

Apèndix 1.B.5.A: Informació consultada

Apèndix 1.B.5.B: Dades de vegetació

Apèndix 1.B.5.C: Fauna

Apèndix 1.B.5.D: Connectivitat

Apèndix 1.B.B: Mapa d‟usos i hàbitats del marge fluvial i de la zona inundable

Apèndix 1.B.C: Hàbitats aquàtics

Apèndix 1.B.D: Tipus fluvials

Apèndix 1.B.E: Masses d‟aigua superficial

Apèndix 1.B.F: Connectivitat biològica

Apèndix 1.B.G: Fragmentació

Apèndix 1.B.H: Zones d‟interès faunístic



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

1 INTRODUCCIÓ

La caracterització ecològica de l‟espai fluvial és el primer pas per a l‟avaluació del seu

interès i estat de conservació. El coneixement de les comunitats que constitueixen

l‟ecosistema fluvial permet dur a terme la diagnosi del seu estat actual, i posteriorment

definir criteris i recomanacions per a gestionar-les.

Per tal d‟analitzar l‟estat ecològic de l‟espai fluvial de la conca de la Muga s‟ha definit

la tipologia dels sistemes aquàtics (tipus de masses d‟aigua), ja que no es pot

mesurar d'igual manera l'estat ecològic, ni exigir els mateixos nivells de qualitat, a les

aigües dels rius de muntanya que a les dels trams fluvials més baixos, o les zones

humides salabroses costaneres que als llacs temporals d‟aigua dolça.

S‟han aplicat els treballs de tipologia dels sistemes aquàtics elaborats per l‟Agència

Catalana de l‟Aigua (en endavant, ACA) a la conca de la Muga, atenent a la seva

variabilitat i característiques naturals, reflexats en la regionalització, tipologia i

identificació de masses d‟aigua que es realitza en l‟apartat 3.

Un cop feta aquesta classificació es realitza la descripció de l‟espai fluvial des del

punt de vista ambiental, tenint en compte en les comunitats de bosc de ribera i la

fauna associada a l‟espai fluvial.

Finalment es fa un inventari dels espais protegits, els espais d‟interès natural i zones

catalogades amb repercussions sobre la planificació de l‟espai fluvial de la conca de la

Muga.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

2 METODOLOGIA

La metodologia seguida per a dur a terme la caracterització ecològica de l‟espai fluvial

es pot sintetizar en les següents fases:

1. Recopilació i tractament de la informació ambiental.

2. Fotointerpretació inicial.

3. Treball de camp.

4. Fotointerpretació contrastada amb el treball de camp.

5. Elaboració i tractament de les dades incorporació a la base de dades.

6. Redacció dels documents.

2.1 RECOPILACIÓ I TRACTAMENT D’INFORMACIÓ AMBIENTAL

En aquesta fase s‟ha recollit, analitzat i sintetitzat la informació necessària per

planificar el treball de camp i per conèixer les principals característiques ecològiques

de les masses d‟aigua de la conca de la Muga.

S‟ha recopilat la informació de què disposen els següents organismes:

Agència Catalana de l‟Aigua.

Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

Diputació de Girona.

Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà.

Consorci de la Costa Brava.

Ajuntaments dels municipis inclosos en l‟àmbit d‟estudi.

Universitat de Girona.

D‟altra banda, s‟han consultat nombrosos informes, llibres, articles i projectes, tots els

quals consten com a antecedents a la Base de dades general.

Durant aquest procés també s‟han dut a terme diverses consultes a experts i entitats

relacionades amb el medi ambient i la gestió dels cursos fluvials a la conca de la

Muga. S‟han utilitzat totes aquelles capes de cartografia i ortofotomapes disponibles

de referència general, així com de les informacions en format SIG relatives a temes

ambientals.

La informació més rellevant que s‟ha consultat, o fins i tot recopilat, s‟enumera a

l‟Apèndix 1.B.5.A.: informació consultada.

2.2 FOTOINTERPRETACIÓ INICIAL

La caracterització ambiental de la zona ripària requereix un treball previ de delimitació

de zones clarament diferenciades depenent del tipus de bosc de ribera. Per aquesta

raó s‟ha dut a terme una primera fase de fotointerpretació identificant els diferents

polígons i ambients homogenis dels hàbitats amb l‟ajuda de les ortoimatges i de la

cartografia del Mapa d‟Hàbitats de Catalunya.

En primer lloc es defineix l‟àmbit lateral d‟estudi. Per a l‟estudi de l‟ambient de ribera

s‟ha considerat com a límit la zona inundable amb un període de retorn de 100 anys.

Per la qual cosa s‟ha tingut en compte l‟estudi INUNCAT que definia les línies

d‟inundació corresponents a diversos períodes de retorn. En els casos en els que la

zona inundable no estava definida s‟ha considerat una amplada de 100 m a banda i

banda del curs fluvial. Aquest àmbit s‟ha revisat per tal de garantir que àrees de

fisiognomia fluvial no quedin fora de l‟ambit d‟estudi.

En aquesta àrea s‟identifiquen i caracteritzen les zones homogènies directament

sobre una impressió a escala 1:5000 de l‟ortoimatge, amb el suport d‟altres

cartografies temàtiques com la xarxa hidrogràfica, les activitats extractives, indústries,

punts de contaminació de sòls, usos del sòl o punts d‟abocament de depuradores. Es

comprova l‟ajust entre la informació continguda en la cartografia temàtica i les

ortofotos.

Finalment, se situen els diferents punts de mostreig pel càlcul de l‟índex de Qualitat

del Bosc de Ribera (en endavant QBR) en funció de les unitats homogènies de

vegetació, la situació de les rescloses i d‟altres infraestructures relacionades amb el

medi fluvial i els coneixements adquirits en la revisió bibliogràfica.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

2.3 TREBALL DE CAMP

La metodologia de treball de camp està inspirada en els protocols elaborats per

l'Agència Catalana de l'Aigua per a la tipificació i mesura de l'estat ecològic de les

aigües epicontinentals catalanes. Aquests protocols inclouen tant metodologia de

presa de mostres com el tractament de les dades i l'aplicació de diferents indicadors

mètrics per poder calcular l'estat ecològic de les masses d'aigua.

Les visites a tots els trams objecte d‟estudi es van realitzar del 3 a l‟11 d‟octubre de

2005. Posteriorment es va fer sortides puntuals per tal de valorar problemàtiques en

trams concrets.

En el treball de camp s‟ha efectuat un recorregut integral de tot el riu, durant el qual

s‟anoten observacions sobre aspectes mediambientals a l‟hora que es realitza la

identificació de la vegetació de ribera, els usos del sòl i els principals impactes sobre

el medi fluvial.

Al llarg del recorregut fluvial es localitzen mitjançant GPS i s‟anoten totes les

afeccions d‟origen antròpic que fan referència a indicadors hidromorfològics i

fisicoquímics. La informació es completa amb un reportatge fotogràfic exhaustiu.

En els treballs de camp s‟utilitzen els indicadors a tenir en compte per a mesurar

l‟Estat Ecològic segons l‟Annex V de la Directiva Marc de l‟Aigua (en endavant DMA).

Aquests indicadors de qualitat es poden agrupar en tres grans grups:

Indicadors hidromorfològics: fan referència a les condicions de règim hidrològic,

continuïtat i morfologia de les masses d‟aigua.

Indicadors fisicoquímics: S‟avaluen les afeccions sobre la qualitat de l‟aigua

partir d‟indicadors referents a les condicions de nutrients, salinitat i càrrega

orgànica.

Indicadors biològics: S‟utilitzen grups de flora (fitobentos) i fauna

(macroinvertebrats) per a avaluar les condicions biològiques de les masses

d‟aigua.

2.3.1 INDICADORS HIDROMORFOLÒGICS

La caracterització de la qualitat hidromorfològica segons la DMA inclou l‟avaluació de

l‟estructura física (morfometria fluvial i estructura del bosc de ribera), així com el règim

de cabals.

El mostreig de camp s‟ha realitzat en les unitats de mostreig prèviament definides en

el SIG, i s‟han dut a terme fotografies per tal de millorar la qualitat de l‟avaluació. El

mostreig de camp inclou un recorregut al llarg del curs fluvial, travessant la llera en

més d‟un punt per poder valorar adequadament ambdues ribes.

En concret s‟han utilitzat els paràmetres de continuïtat en el canal fluvial i estructura

de la zona de ribera, diferenciant entre les afecciona a la llera fluvial i a la zona ripària.

• Afeccions a la llera. S‟ha analitzat l‟efecte de les afeccions de la llera sobre

aspectes hidromorfològics, com per exemple: efecte barrera, increment artificial de la

profunditat, canvis d‟hàbitat, modificació de règims hidrològics i tèrmics, incidència en

la qualitat de l‟aigua. Aquestes alteracions s‟han geo-referenciat i s‟han agrupat en

dues categories:

- Alteracions de la llera fluvial: presència d‟infraestructures a la llera com preses,

assuts, ponts, guals, travesses, etc. S‟ha aplicat un protocol per avaluar la

continuïtat de l‟espai fluvial en les estructures detectades a la mateixa.

- Alteracions indirectes i directes dels marges fluvials: Presència

d‟infraestructures que limiten la contectivitat lateral per exemple canalitzacions,

motes; edificacions i presència de restes antròpiques i d‟escombraries,

endegaments, etc.

• Afeccions a la zona ripària. Sempre que hi ha un canvi en la continuïtat longitudinal

de la zona de ribera, i com a mínim cada 5 Km, s‟ha determinat la composició de la

vegetació de ribera i la qualitat d‟aquesta mitjançant el càlcul de l‟índex QBR.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

2.3.2 INDICADORS FISICOQUÍMICS

Durant el recorregut dels trams fluvials, s‟ha efectuat un mostreig de la qualitat de

l‟aigua mesurant in situ diversos paràmetres fisicoquímics, i s‟han identificat els

abocaments a la llera procedents de nuclis urbans, agrícoles, ramaders i industrials.

S‟ha comprovat si concorden amb els abocaments inventariats i se n‟ha avaluat

l‟efecte. L‟objectiu d‟aquesta etapa era suplir els dèficits d‟informació que s‟han

detectat en l‟anàlisi prèvia d‟informació per tal de completar la caracterització de

cadascun dels trams fluvials.

S‟ha avaluat les alteracions de la qualitat de l‟aigua com a conseqüència dels

abocaments puntuals i difusos.

L‟ACA disposa d‟una sèrie de punts de control de la qualitat de l‟aigua distribuïts al

llarg de la xarxa hidrogràfica catalana que s‟estructuren en diferents xarxes. A la

conca de la Muga es disposa de 19 estacions de les quals:

- 6 pertanyen a la xarxa bàsica: 3 a la Muga, 1 al riu Llobregat, 1 a la riera

d‟Àlguema i 1 al riu Llobregat,

- 10 corresponen a la xarxa complementària: 3 a la Muga, 1 al Manol, 1 al

Llobregat, 1 a l‟Arnera, 1 al Ricardell, 1 a la riera d‟Àlguema, 1 a la riera d‟Anyet

i 1 al rec de Salins,

- 3 corresponen a la xarxa de zones humides: 1 als estanys de la Jonquera, 1 al

rec del Molí d‟en Dorra i 1 al rec del Madral,

- 1 punt de control de la xarxa d‟embassaments: a l‟embassament de Boadella.

En els trams fluvials objecte d‟estudi, especialment abans i després de punts

d‟abocament i de els confluències s‟han pres mesures in situ de concentració d‟amoni

i fosfats, en un total de 30 punts. Els valors obtinguts s‟han comparat amb les dades

procedents de les estacions de l‟ACA.

2.3.3 INDICADORS DE QUALITAT BIOLÒGICS

La qualitat biològica de l‟aigua s‟avalua a partir d‟indicadors sobre la flora aquàtica i la

fauna bentònica d‟invertebrats. A la conca de la Muga s‟ha mesurat aquests

paràmetres en 14 punts, corresponents a 9 cursos diferents. Vuit d‟aquests punts

formen part del seguiment que du a terme l‟Agència Catalana de l‟Aigua, malgrat que

només de sis punts es disposa d‟una sèrie temporal de més de cinc anys.

Addicionalment, per aquest treball s‟ha fet una prospecció puntual de sis punts que

quedaven al marge de la xarxa de seguiment de la qualitat de les aigües superficials

de l‟Agència Catalana de l‟Aigua.

El grup dels macroinvertebrats bentònics fluvials és el més àmpliament utilitzat per per

a l‟aplicació d‟índexs biològics de qualitat de l‟aigua. Actualment l‟índex utilitzat per

l‟Agència Catalana de l‟Aigua és el BMWPC, que atorga un valor numèric a cada taxò

en funció de la seva sensibilitat en relació a les pertorbacions.

Com a indicador de l‟estructura i composició de la flora aquàtica s‟ha utilitzat l‟Índex

de qualitat basat en diatomees: IPS. Les dades en que es basa aquest anàlisi

corresponen a la mitjana de les campanyes realitzades el 2002 i el 2003

2.4 FOTOINTERPRETACIÓ CONTRASTADA AMB EL TREBALL DE CAMP

Amb la informació presa en la prospecció de camp s‟han corregit les unitats de

vegetació homogènies detectades en la fotointerpretació inicial modificant la

classificació del seu hàbitat en els casos necessaris.

D‟aquesta forma, les zones homogènies de vegetació de ribera s‟han digitalitzat en

pantalla a escala 1:1000. S‟ha obtingut el “Mapa d’usos i d’ambients naturals” del

marge fluvial i s‟ha elaborat la cobertura SIG associada en format ArcGis d‟ESRI.

Segons tipus d‟estructures vegetals i ocupacions del sòl s‟ha simplificat la llegenda,

regrupant categories, obtenint una cartografia d‟usos del sòl amb les següents

classes:



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Ocupació Tipus

Usos de sòl

Conreu de secà

Conreu de regadiu

Plantacions arbòries

Zona erma

Canal del riu

Urbanitzat

Via de comunicació

Abocador

Endegament

Zona rocosa

Arbrat dens

Arbrat clar

Taula 1.- Tipus d‟ocupació del sòl

2.5 ELABORACIÓ I TRACTAMENT DE LES DADES

El resultat de la tramificació s‟ofereix en termes categòrics, segons l‟agrupació dels

valors de QBR, permetent, d‟aquesta manera, una millor comprensió de l‟estat del

bosc de ribera en tota la conca de la Muga.

Tota la informació recopilada en les inspeccions de camp s‟ha validat i entrat en una

base de dades de la Planificació d‟Espais Fluvials mitjançant formularis i s‟ha dut a

terme la localització gràfica sobre la cartografia.

Les dades que s‟han introduït són: QBR, connectivitat ecològica de les estructures,

antecedents i punts singulars.

Finalment la descripció i ubicació de tots els punts singulars, entesos com els que

presenten afeccions o tenen un valor ambiental important, i les propostes

d‟actuacions, també es presenten a la base de dades en format Access de Microsoft.

2.6 REDACCIÓ DELS DOCUMENTS

A partir de les dades recopilades i procedents de l‟estudi de camp s‟han redactat els

següents documents:

- Els sistemes naturals a la conca.

- Elements de caracterització ecològica de l‟espai fluvial.

- Diagnosi ambiental.

- Resum de la Diagnosi.

- Prognosi de l‟Espai Fluvial.

- Pla de l‟Espai Fluvial.

3 REGIONALITZACIÓ, TIPOLOGIA I IDENTIFICACIÓ DE MASSES

D’AIGUA

3.1 REGIONALITZACIÓ

La Directiva Marc d‟Aigües (DMA) proposa la diferenciació de trams fluvials en

“Regions” a escala de grans conques i en “Tipus” a escala de subconques i/o petites

conques.

La “Regió” constitueix el nivell superior de classificació, aplicable a grans conques de

superfície entre 103 – 105 km2. Aquestes regions es determinen mitjançant la

combinació de factors de control del sistema d‟aigua corrent, com la geologia, la

hidrologia, el relleu, el clima i la vegetació potencial. L‟Annex XI de la Directiva

presenta un mapa de les 25 regions identificades dels sistemes fluvials d‟Europa,

establint la necessitat de la identificació dels tipus fluvials a cada regió.

Segons la delimitació de la mateixa DMA, gran part de la conca de la Muga pertany a

la “Regió Ibero-macaronèsica”, i una petita part al nord de la conca correspon a la

Regió dels “Pirineus”.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

3.2 TIPIFICACIÓ

Els “Tipus ecològics o tipus fluvials” són trams de riu amb un context ambiental

homogeni, dins el qual es fixen uns estats ecològics de referència i uns objectius de

qualitat que s‟han d‟assolir. Es delimiten a partir de descriptors relatius a variables

hidrològiques, morfomètriques, geològiques i climàtiques, que es contrasten amb

variables biològiques.

L‟Agència ha dut a terme una tipificació dels trams fluvials de les Conques Internes de

Catalunya en base a la caracterització hidromorfomètrica i ambiental. S‟ha publicat el

document de “Regionalització del sistema fluvial de les conques de Catalunya”, en el

que s‟examinen els diferents sistemes per a tipificar les masses d‟aigua proposats per

la DMA. D‟aquesta manera es van obtenir cinc “Tipus fluvials” per als quals es van

establir uns “Subtipus de gestió fluvial”.

L‟àmbit de la conca de la Muga abasta tres tipologies fluvials les característiques de

les quals es mostren a la Taula 2. Els diversos subtipus gestió fluvial es mostren a la

taula 3. Al Plànol 1.B.D. es delimiten les tipologies fluvials a la conca de la Muga.

Núm Tipus fluvials Principals característiques

2 Muntanya mediterrània

- Aportació anual moderada (10 – 200 hm3) - Aportació específica anual moderadament alta (0.2 – 0.4

hm3/km2) - Pluviometria anual (900 mm – 1200 mm)

3 Zona baixa mediterrània

- Baixa aportació anual (> 40 hm3) - Molt baixa aportació específica anual (< 0.1 hm3/km2) - Molt baixa pluviometria anual (< 650 mm)

5 Torrents litorals - Rius intermitents (>150 dies a l‟any secs) - Petita àrea de conca drenada (< 250 Km2) - Situats a la franja litoral

Taula 2.- Caracteristiques principals dels tipus fluvials identificats a la conca de la Muga

Núm Tipus

fluvials Subtipus de gestió

fluvial Trams

2 Muntanya mediterrània

2b. Muntanya mediterrània calcària

Conca alta de la Muga fins a Boadella d‟Empordà i l‟Arnera

3 Zona baixa mediterrània

3a. Zona baixa mediterrània

- Conca baixa de l‟Orlina des de Rabós - Tram baix de l‟Anyet des de St.

Climent Sescebes - Tram baix del Llobregat des de la

Jonquera - Tram baix del Ricardell des de Darnius - La Muga des de Boadella fins al mar - La conca del Manol i la Riera

d‟Àlguema

3b. Zona baixa mediterrània silícica

- Conca alta del Ricardell fins a Darnius - Tram alt del Llobregat de Muga fins a

l‟Estrada, la Jonquera i Cantallops - Tram alt de l‟Anyet fins a St. Climent

Sescebes - Conca alta de l‟Orlina fins just per sota

de St Genís Desprac.

5 Torrents litorals

5a. Torrents litorals Torrents i rieres del litoral

Taula 3.- Correspondència entre regions i tipologies fluvials

3.3 IDENTIFICACIÓ DE MASSES D’AIGUA

3.3.1 RIUS

La massa d‟aigua és la unitat utilitzada per la DMA sobre la que es valora el seu estat

respecte les condicions de referència. És una subunitat homogènia des del punt de

vista de les característiques naturals i de les pressions antròpiques. S‟hi poden aplicar

els objectius de qualitat i les mesures necessàries per aconseguir-los. La finalitat de la

identificació de masses d‟aigua és permetre la descripció amb precisió el seu estat en

relació amb els objectius ambientals.

La DMA no inclou cap dimensió màxima per a considerar masses d‟aigua, únicament

estableix que la seva identificació ha de permetre una descripció acurada de l‟estat

ecològic dels ecosistemes aquàtics per tal d‟assolir l‟objectiu de bon estat ecològic de

les aigües.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Per a la delimitació de les masses d‟aigua, s‟ha segmentat la xarxa fluvial en funció

dels següents criteris:

- Canvi de tipologia fluvial: Una massa d‟aigua no pot pertànyer a dos tipus

fluvials diferents.

- Elements geogràfics i hidromorfològics:

o Naturals: Es diferencien noves masses d‟aigua a partir de la confluència

d‟un tributari quan la seva aportació mitjana anual en règim natural sigui

superior a 20 hm3, o bé el seu ordre fluvial sigui igual o superior a 5

segons el model de Strahler a escala 1:50000. Llavors el curs principal

es divideix en dues masses d‟aigua.

o Artificials: L‟existència d‟un embassament amb capacitat

d‟emmagatzematge superior a 5 hm3 o bé que tingui una taxa de

regulació superior a 0.5 suposa la diferenciació de tres masses d‟aigua.

Tram fluvial aigua amunt de l‟embassament.

Embassament.

Tram aigua avall de l‟embassament.

- Àrees protegides: En el cas d‟existència d‟espais protegits determina la divisió

en dos trams, de manera que un inclogui l‟espai protegit. A la zona d‟estudi s‟han

tingut en compte els següents nivells de protecció:

o Zones de reserva genètica de truita. (refugi de pesca o zones de pesca

controlada).

o Pla de Conservació de la llúdriga.

o Plans de recuperació del bitó, del fartet, el samaruc i la gavina corsa.

o Xarxa Natura 2000.

- Canvis de qualitat biològica, fisicoquímica o hidromorfològica. Quan hi ha un

canvi substancial en la qualitat de la massa d‟aigua, aquesta es divideix.

Les masses d‟aigua identificades es presenten al plànol 1.B.E.

3.3.2 ZONES HUMIDES

Per a seleccionar les zones humides que s‟inclouen en l‟àmbit d‟estudi s‟ha partit de

les següents fonts:

- Inventari de zones humides de Catalunya. Direcció General de Boscos i

Biodiversitat. 2001.

- Caracterització, regionalització i elaboració d‟eines d‟establiment de l‟estat

ecològic de les zones humides de Catalunya. ACA. 2004.

Es tindran en consideració totes aquelles masses d‟aigua temporànies o permanents

amb menys de 6 m de fondària màxima, situades a cota inferior a 800 m.

Partint d‟aquests estudis previs, l‟Agència va fer una selecció de les zones humides

que complien els criteris per a ser considerades masses d‟aigua dins l‟àmbit de les

conques internes de Catalunya. El resultat a la conca de la Muga va ser la selecció de

les següents zones humides:

Codi Nom

0070200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - Estany Europa

0440200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - Estany d'en Túries

0580200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estanyet + Estany St Joan Sescloses

0600200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estany De Vilaüt- Bassa Rodona

0610200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estany del Cortalet

0630200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estany Del Tec

0660200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estany d‟aigua clara

0670200 Aiguamolls de l'Alt Empordà – Estany de Palau de Baix

0720200 Estanys de la Jonquera

0840200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - La Fonda

0850200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - La Massona i la Llarga

0870200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - La Rogera

0880200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - La Serpa

0920200 Aiguamolls de l'Alt Empordà - Llacunes de la Muga Vella

Taula 4.- Zones humides seleccionades com a masses d‟aigua.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

3.3.3 EMBASSAMENTS

La DMA introdueix també el concepte de massa d‟aigua fortament modificada, en la

qual no cal assolir el bon estat ecològic sinó el bon potencial ecològic. Aquest és el

cas dels embassaments, que en realitat no són més que rius fortament modificats. Les

característiques dels embassaments els fan sistemes radicalment diferents als rius, i

els apropen més a sistemes d‟aigües quietes, com els estanys.

Segons la classificació dels principals embassaments catalans segons el tipus,

l‟embassament de Boadella pertany al Grup IV, que correspon a embassaments

situats per sota dels 815 m d‟altitud, a més de 25 Km de la costa, i concentració de

clorurs inferior a 40 ppm.

4 COMUNITATS DE BOSC DE RIBERA I HÀBITATS

4.1 USOS I AMBIENTS NATURALS

En la delimitació dels ambients de ribera s‟ha definit el tipus de comunitat vegetal

segons la cartografia dels hàbitats de Catalunya (DMAH i UB, 2001). En total s‟han

determinat 52 tipus d‟hàbitats en l‟àrea d‟estudi.

Els percentatges d‟ocupació per cadascuna de les categories de la ribera han estat

calculats en relació a l‟àrea total de la ribera, un cop descomptada l‟àrea ocupada per

les aigües continentals (són 149 ha i 2 polígons).

Al plànol 1.B.B. es poden consultar els Hàbitats de l‟espai fluvial.

Ús del sòl Àrea (ha) Àrea (%) Num polígons

Conreu de secà 1293.3 27.60 545

Conreu de regadiu 80.4 1.72 74

Plantacions arbòries 29.3 0.63 23

Zona erma 10.9 0.23 7

Urbanitzat 223.4 4.77 94

Zona rocosa 0.6 0.01 1

Arbrat dens 1672.2 35.69 299

Arbrat clar 1278.6 27.29 212

Endegaments 85.08 1.82 8

Altres 11.9 0.26 5

Total 4686.07 100.00 1268

Taula 5.- Superfície ocupada per cada tipus d‟ús del sòl.

Degut a la important modificació del territori per causes antròpiques, la vegetació

natural representa un 63% de superfície de la ribera. Un 35.59% del total de la ribera

està ocupada per arbrat dens, constituït per masses de vegetació poc alterades, i un

27.29 % per arbrat clar (taula adjunta). Aquestes zones amb vegetació arbòria més

dispersa i intervingudes posen de manifest l‟elevada fragmentació de l‟hàbitat de

ribera, el qual apareix com un mosaic de zones boscoses separades en alguns casos

per zones de conreu, i per zones ermes.

Les riberes que presenten boscos relativament uniformes i ben conservats es

localitzen als trams més alts dels cursos fluvials, lluny de nuclis urbans i d‟activitats

agrícoles i ramaderes.

Les comunitats vegetals de ribera s‟han classificat segons les categories definides en

la cartografia dels hàbitats de Catalunya (DMAH i UB, 2001). Per donar cabuda a

formacions mixtes i comunitats pertorbades, de difícil classificació a partir del llistat

original s‟han definit noves categories. El llistat de tots els hàbitats de ribera

identificats a la conca es pot consultar a l‟Apèndix 1.B.5.B.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

S‟han determinat els hàbitats més estesos i els més rars a l‟entorn riberenc de l‟àrea

d‟estudi (taules adjuntes). Els primers són aquells que ocupen una extensió superior

al 6% respecte al total de superfície ocupada per les zones forestades, mentre que els

hàbitats més rars s‟han definit com tots aquells que ocupen menys de 0.5 % de les

zones forestades.

Codi Hàbitat Àrea (ha)

Àrea (%)

Num Pol.

32n Matollars (estepars i brolles) silicícoles de terra baixa 459.2 9.50 64

82a1 Conreus herbacis intensius: sobretot cereals i farratges 528.6 10.93 82

82c Conreus herbacis extensius de secà 707.7 14.64 410

Taula 6.- Hàbitats més estesos a la zona d‟estudi.


Àrea (%)

Num Pol.

16a Platges arenoses nues o amb vegetació nitròfila de teròfits 2.1 0.05 1

16b Dunes i zones interdunars amb vegetació natural no nitròfila 1.3 0.03 2

31ad Bosquines d'arbres caducifolis joves, procedents de rebrot o de

colonització, estadis inicials de bosc 15.2 0.31 1

35g Llistonars (prats secs de Brachypodium retusum), i pradells terofítics

silicícoles, mediterranis 22.2 0.46 7

41m Rouredes (de Quercus humilis, Q. x cerrioides), sovint amb alzines (Q.

ilex), de terra baixa 2.8 0.06 2

41p Castanyedes, acidòfiles, de la muntanya mitjana i de terra baixa 11.08 0.23 2

44d Salzedes (sobretot de Salix alba) de terra baixa i de la muntanya

mitjana 9.9 0.21 1

44e Vernedes (de vegades pollancredes) amb Circaea lutetiana, de

l'estatge montà, pirineico-catalanes 13.1 0.27 3

44h Alberedes (i pollancredes) amb vinca 17.5 0.36 3

44n Alocars, de les rieres i rambles de les contrades marítimes 18.2 0.38 1

44P Pollancredes espontànies, enterament formades, però, per Populus

cultivats 5.1 0.11 1

45e Alzinars (boscos o màquies de Quercus ilex) muntanyencs 21.8 0.45 2

53a Canyissars 10.2 0.21 1

62a Cingles i penyals calcaris de les contrades mediterrànies càlides 0.6 0.01 1

82a2 Conreus herbacis intensius: hortalisses, flors, maduixeres 0.4 0.01 1

82b Conreus herbacis extensius de regadiu o de contrades molt plujoses 23.3 0.48 20

83b Fruiterars, principalment de regadiu: sobretot conreus de pomeres

(Pyrus malus), de presseguers (Prunus persica), pereres (Pyrus 6.5 0.14 5


Àrea (%)

Num Pol.

communis) i d'altres rosàci

83f Plantacions de coníferes 0.5 0.01 1

83g Plantacions de pollancres (Populus sp.), plàtans (Platanus hispanica) i

altres planifolis de sòls humits 22.5 0.47 21

83gA Plantacions d'arbres de ribera descurada, possiblement abandonada 6.1 0.13 1

86c Pedreres, explotacions d'àrids i runam 11.9 0.25 5

87b Vegetació ruderal no associada a àrees urbanes o industrials 10.9 0.23 7

Taula 7.- Hàbitats més rars a la zona d‟estudi.

Alguns hàbitats identificats destaquen per la presència de comunitats vegetals

catalogades com a hàbitats d‟interès comunitari (HIC) segons la Directiva d‟hàbitats

92/43/CEE de 21 de maig de 1992. Els HIC localitzats a la conca de la Muga són els

següents:

Codi Categoria Descripció de l’hàbitat

3150 NO PRIORITARI Vegetació hidròfita arrelada o flotant de llacs i aigües eutròfiques

3170 PRIORITARI Vegetació amfíbia mediterrània de basses temporals (Isoetion,

Cicendion, Nanocyperion flavescentis)

6420 NO PRIORITARI Jonqueres mediterrànies (Molinio-Holoschoenion)

6430 NO PRIORITARI Herbassars higròfils, tant de marges i vorades com de l'alta

muntanya

91E0 PRIORITARI Vernedes (Alno-Padion)

92A0 NO PRIORITARI Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera

92D0 NO PRIORITARI Bosquines i matollars meridionals de rambles, rieres i llocs

humits (Nerio-Tamaricetea)

9330 NO PRIORITARI Alzinars i carrascars

Taula 8.- Llistat d‟hàbitats d‟interès comunitari presents a la conca de la Muga.

4.2 COMUNITATS DEL BOSC DE RIBERA

S‟han determinat les espècies arbòries, arbustives i herbàcies més comuns i

característiques de la vegetació de ribera en els 71 punts de càlcul de l‟índex QBR,

dels quals 22 corresponen a la conca de la Muga, 19 a la del Llobregat, 16 a la conca

del Manol i 14 a la conca de l‟Anyet.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

4.2.1 LA CONCA DEL MANOL

Les vores del riu Manol es caracteritzen per presentar ambients molt diferents amb

només uns quants metres de desnivell. Prop de les aigües s'hi distingeix la vegetació

herbàcia de llocs humits on domina el color verd tendre dels hidròfits, -com el

potamogeton (Potamogeton sp) i les llenties d'aigua (Lemna minor)-, dels helòfits -

com els créixens (Roripa nasturtium-aquaticum), la menta aquàtica (Mentha aquatica)

i la balca (Typha latifolia)-, i dels higròfits -com els joncs (Juncus sp.) i la menta borda

(Mentha suaveolens).

Més lluny de les zones humides, tot seguint el esbarzers (Rubus sp) que és el

sotabosc dominant, s‟arriba una zona molt més àrida i assolellada, i d'altres espècies

com el crespinell (Sedum sp.) en llocs on el sòl és poc profund.

Pel que fa al bosc de ribera, el riu Manol es troba en el dominis de la verneda amb

consolda (Lamio-Alnetum glutinosae). Els vestigis d'aquesta comunitat encara es

poden observar en zones on el nivell freàtic està baix. Els espais més propers al curs

de l'aigua, exposats a la inundació, s‟hi troben grups de salzes (Salix alba, Salix

elaeagnos, Salix purpurea...), pollancres (Populus nigra), àlbers (Populus alba),

freixes (Fraxinus angustifolia) i algun om (Ulmus minor). En l‟estrat arbustiu cal

destacar l‟avellaner (Corylus avellana).

En alguns punts de la llera es localitzen plantacions de plàtans (Platanus hispanica)

propers a la riba del riu.

Únicament en les capçaleres del Manol i en els seus tres afluents més destacats (el

Rec de Cistella, el Rissec i la Riera d‟Àlguema) s‟hi ha establert un estrat arbori

consolidat i dens, format per grups de salzes (Salix alba), freixes de fulla gran

(Fraxinus excelsior), freixes de fulla petita (Fraxinus angustifolia), pollancres (Populus

nigra) i àlbers (Populus alba), algun exemplar aïllat d‟om (Ulmus minor). A la ribera

també apareixen altres espècies típiques de massa forestal, com per exemple el pi

pinastre (Pinus pinaster) i l‟alzina (Quercus ilex ssp. ilex).

L‟estrat arbustiu pren més importància en els trams mitjans i baixos de la conca,

concretament a partir del municipi de Vilanant, on la cobertura del sotabosc supera el

80%. Les espècies que més hi contribueixen són els esbarzers (Rubus ulmifolius),

l‟arç blanc (Crataegus monogyna), el galzeran (Ruscus aculeatus), l‟esparraguera

boscana (Asparagus acutifolius) i l‟aranyoner (Prunus spinosa). En els trams més

baixos del Manol la proporció de sòl recobert per canyes (Arundo donax) va

augmentant en detriment de l‟estrat arbori.

L‟estrat arbori en la Riera d‟Àlguema no difereix gaire del Manol. Altres espècies que

hi habiten són típiques d‟ambients més humits, com per exemple el freixe de fulla

petita (Fraxinus angustifolia) o el roure de fulla gran (Quercus petraea), el trèmol

(Populus tremula) i el bedoll (Betula pendula). A l‟estrat arbustiu destaquen, a més

l‟espinavessa (Paliurus spina-christi), típica de la vora de conreus i camins a la zona

de l'Empordà i el Rosselló, el saüc (Sambucus nigra), el roldor (Coriaria myrtifolia), el

sanguinyol (Cornus sanguinea) o la vinya borda (Vitis vinifera).

En els trams baixos del Manol i la Riera d‟Àlguema cal destacar la presència

d‟espècies al·lòctones de forma aïllada, com la robínia (Robinia pseudo-acacia) o el

plàtan (Platanus hispanica).

En l‟estrat lianoide cal destacar l‟abundant presència de l‟heura (Hedera helix), l‟arítjol

(Smilax aspera) i la rogeta (Rubia peregrina). Altres espècies destacades són el fenàs

de bosc (Brachypodium sylvaticum), l‟ortiga (Urtica dioica), i el fonoll (Foeniculum

vulgare).

4.2.2 LA CONCA DEL RIU LLOBREGAT D’EMPORDÀ

Les riberes de la capçalera del riu Llobregat es troben degradades, tenint un

percentage de recobriment arbori i arbustiu baix, sobretot per la ocupació antròpica de

la Jonquera.

Es troben exemplars aïllats d‟espècies més resistents a la irregularitat en la

disponibilitat de l‟aigua, en la franja més externa del bosc de ribera, menys

influenciada per la presència d‟aigua, fora del nucli urbà i de la zona afectada per les



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

obres del Tren d‟Alta Velocitat (TAV), com ara els freixes (Fraxinus angustifolia). És

possible trobar petits rodals de verns (Alnus glutinosa), que es presenten força

alterats, amb abundància d‟espècies provinents de plantacions forestals i altres

ambients antròpics, com el platàn (Platanus hispanica), les figueres (Ficus carica) o

els pollancres (Populus nigra). El sotabosc està enriquit amb espècies indicadores de

pertorbació, com els esbarzers (Rubus sp.), les ortigues (Urtica dioica) o el seder

(Gomphocarpus fruticosus).

A les àrees més degradades, la comunitat vegetal es troba caracteritzada per la

dominància gairebé total de la canya (Arundo donax) amb altres comunitats ruderals

d‟espècies oportunistes pròpies dels primers estadis de la successió vegetal.

En l‟últim tram del Llobregat, des de Peralada fins a la confluència amb la Muga, el

bosc de ribera es caracteritza per tenir un millor recobriment arbori, amb un augment

del nombre d‟espècies típiques d‟ambients riberencs com el salze blanc (Salix alba) o

el saulic (Salix purpurea), totes dues comunes en ribes inundades periòdicament. En

els punts on la velocitat d‟aigua s‟encalma, es localitzen de forma més abundant

algunes comunitats de vegetació higròfil·la, dominades pel canyís (Phragmites

australis) o la boga (Typha sp.).

El Riu de la Guilla presenta un millor estat de conservació de la seva vegetació de

ribera, que es va degradant a mesura que s‟acosta a la seva confluència amb el

Llobregat. Tot i així, i de la mateixa manera que la Riera de Torrelles, el bosc de ribera

es troba influenciat per la pressió agrícola i antròpica dins comunitats alterades per la

presència de nombroses espècies al·lòctones, on destaquen grans extensions de

canyes. L‟estatge arbustiu és més destacat a la Riera de Torrelles, on el percentatge

de cobertura arbòria disminueix a mesura que s‟acosta a la confluència amb el

Llobregat. És l‟hàbitat d‟espècies punxents i altres d‟ambients més secs de terra

baixa, com l‟espinavessa (Paliurus spina-christi) o el roldor (Coriaria myrtifolia).

El bosc de ribera del Ricardell es veu afectat per les proximitats als nuclis urbans i el

seu ús agrícola en els camps propers. Així, la cobertura arbustiva és gairebé del 70%

en aquests trams, tenint com a representant espècies indicadores de pertorbació, com

els esbarzers (Rubus sp.) o ortigues (Urtica dioica). A l‟estrat arbori es localitza alguna

plantació de pollancres (Populus nigra), plàtans (Platunus hispanica) i pocs exemplars

d‟espècies pròpies d‟ambients naturals: verns (Alnus glutinosa), oms (Ulmus glabra) i

freixes de fulla estreta (Fraxinus angustifolia), que es fan més abundants en els trams

més llunyans de les àrees urbanitzades. En les clarianes del tram proper a la

confluència amb el Llobregat creixen canyes (Arundo donax), i joncs (Juncus sp).

4.2.3 LA CONCA DE L’ANYET

La part alta de l‟Anyet (i Merdanç) es caracteritza per tenir un ambient poc humit,

sovint sense aigua en els períodes més secs de l‟any. La vegetació que habita a les

seves riberes és la típica de muntanya baixa, de caràcter més termòfil.

L‟estrat arbori està molt poc desenvolupat, destaca la presència de peus aïllats, de

tamarius (Tamarix sp.), en ambients més oberts i sorrencs, salzedes en format

arbustiu de saulic (Salix purpurea), salze blanc (Salix alba), gatell (Salix cinerea) i

d‟altres menys pròpies de bosc de ribera com l‟ullastre (Olea europaea ssp. sylvestris)

o el lledoner (Celtis australis) o diverses fagàcies com el roure martinenc (Quercus

humilis), roure de fulla gran (Quercus petraea), l‟alzina (Quercus ilex) i el garric

(Quercus coccifera).

A l‟estrat arbustiu, més abundant que l‟anterior, hi habiten espècies punxants com

l‟espinavessa (Paliurus spina-christi) o l‟arç blanc (Crataegus monogyna), i d‟altres del

mateix caràcter termòfil com l‟estepa borrera (Cistus salviifolius), estepa negra (Cistus

monspeliensis), estepa blanca (Cistus albidus), l‟aladern (Rhamnus alaternus), el

llorer (Laurus nobilis), la vinya (Vitis vinifera) o el bruc boal (Erica arborea).

En el tram mig i baix del riu Orlina cal esmentar els esbarzers (Rubus ulmifolius),

ortigues (Urtica sp.) i canyes (Arundo donax) com espècies que indiquen alteració

antròpica. Són més comuns a prop dels petits nuclis urbans, augmentant a mesura

que s‟acosta a la desembocadura amb el riu Anyet.

Una espècie destacable del sotabosc és l‟aloc (Vitex agnus-castus), planta pròpia de

les rambles mediterrànies, amb una reduïda presència a Catalunya a causa dels

canvis que ha patit el seu hàbitat. També cal remarcar la vegetació de basses



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

temporals (Isoetion, Cicendion, Nanocyperion flavescentis) que representa un Hàbitat

d‟Interès Comunitari.

En el trams mitjans abunda la presència d‟espècies arbòries al·lòctones. S‟hi

localitzen petits grups de pollancres (Populus deltoides), plàtans (Platanus hispanica),

algun peu de figuera aïllat (Ficus carica), juntament amb relictes de comunitats

naturals com les freixenedes (Fraxinus angustifolia), acompanyades puntualment

d‟oms (Ulmus minor) i verns (Alnus glutinosa). També destaca la presència de

lianoides també destaca a mesura que l‟estrat arbori és més dens, com l‟heura

(Hedera helix), l‟arítjol (Smilax aspera) o la rogeta (Rubia peregrina).

A partir de Mollet de Perelada el bosc de ribera es mostra molt alterat, constituint un

hàbitat menys divers. Abunden els grans rodals de canyes (Arundo donax) i esbarzers

(Rubus ulmifolius), altres arbustos més o menys ruderals de les contrades

mediterrànies marítimes com el seder (Gomphocarpus fruticosus), l‟espinavessa

(Paliurus spina-christi), el seneci (Senecio inaequidens) i espècies en forma arbustiva

com la sarga (Salix elaeagnos), algun tamariu (Tamarix sp), juntament amb higròfits

com el jonc (Juncus sp).

La ribera del riu Anyet es troba més artificialitzada a mesura que s‟acosta a la

desembocadura nord del Llobregat. Cal destacar una menor cobertura arbustiva a

favor de l‟herbàcia, en el seu últim tram (Masarac i Peralada).

4.2.4 LA CONCA DE LA MUGA

Les zones corresponents al tram alt de la Muga i de l‟Arnera s‟inclouen dins dels

boscos de ribera de la muntanya mitjana, on abunden els verns (Alnus glutinosa)

acompanyats d‟oms (Ulmus minor) i diverses espècies de Salix (Salix alba, Salix

elaeagnos, Salix purpurea, Salix atrocinerea).

La presència en aquests trams d‟elevada diversitat d‟espècies es pot considerar com

a un signe de bon estat conservació. Així, a més dels macrofaneròfits anteriors,

destaquen també l‟auró blanc (Acer campestre), l‟arç blanc (Crataegus monogyna), el

freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), l‟avellaner (Corylus avellana), el marfull

(Viburnum tinus). A les clarianes hi ha el llentiscle (Pistacia lentiscus), el roldor

(Coriaria myrtifolia), el sanguinyol (Cornus sanguinea) i l‟aladern (Rhamnus alaternus).

Tot i així, i de forma puntual, apareixen espècies al·lòctones com el plàtan (Platanus

hispanica).

En el tram mig de la Muga, aigua avall de l‟embassament de Boadella el bosc de

ribera té més amplada per la regulació del cabal duta a terme per l‟embassament,

amb un flux constant i sense grans crescudes. El verns es distribueixen en la primera

fila, seguits pels pollancres (Populus nigra) i els freixes (Fraxinus excelsior). El plàtan

(Platanus hispanica), la figuera (Ficus carica), la robínia (Robinia pseudoacacia) i els

esbarzers (Rubus ulmifolius) són més abundants, símptoma d‟una major activitat

antròpica.

La vegetació de ribera en l‟entorn del municipi de Pont de Molins es degrada

notablement. Apareixen grans grups de canyes (Arundo donax) i plantacions linears

de pollancres (Populus nigra) i plàtans (Platanus hispanica). Els salzes (Salix sp.)

prenen format arbustiu i es fan més esparsos. El recobriment de l‟estrat herbaci

augmenta, i les espècies característiques dels herbassars humits, com la boga (Typha

angustifolia), càrex (Carex riparia i C. otrubae) i jonques d‟aigua (Eleocharis palustris)

són més presents a causa d‟una baixa velocitat del flux.

En el tram final de la Muga es localitza una important zona marjenca i d‟aiguamolls.

Els ecosistemes de clara influència marina, constituïts pel sistema de platges i dunes

són les àrees apareixen espècies adaptades a sòls salins, generalment de fulles

carnoses, com les salicòrnies (Arthrocnemum sp.), el salat blanc (Halimione

portulacoides), el jonc marí (Juncus maritimus) o l'espartina (Spartina versicolor). A

primera línia habiten, entre d‟altres, el jull de mar (Elymus farctus), i el borró

(Ammophila arenaria), espècies fixadores de dunes.

Els representants més destacats de la vegetació marjalenca dels marges dels rius del

tram baix són el canyís (Phragmites australis), les balques o boga (Typha angustifolia

i T. latifolia), la jonca d'estany (Scirpus lacustris), el lliri groc (Iris pseudacorus), el

plantatge d'aigua (Alisma plantago-aquatica) el malví (Althaea officinalis), la salicària

(Lythrum salicaria) entre altres.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

4.2.5 LA RIERA DE FIGUERES

La Riera de Figueres es caracteritza per la poca biodiversitat de la vegetació de

ribera, i per la presència d‟espècies representants d‟ambients molt degradats. Així,

gairebé la totalitat del tram està cobert per un canyar (Arundo donax), i en menor

proporció, per esbarzers (Rubus ulmifolius). De forma aïllada es troba algun exemplar

de Populus nigra o de Fraxinus angustifolia.

L‟endegament de la riera ha provocat la pèrdua de l‟estructura del bosc de ribera,

quedant reduït a comunitats herbàcies i arbustives, amb la presència aïllada de peus

arboris.

4.3 FITOBENTOS

Les comunitats fitobentòniques dels rius són un reflex del seu l‟estat ecològic. Així, la

seva composició i estructura depenen tant de característiques naturals, com ara el

substrat geològic o el règim hídric, com de les afeccions antropogèniques a què estan

sotmesos els rius, especialment pel que fa a l‟alteració de la qualitat de l‟aigua. En

l‟estudi del fitobentos s‟ha tingut en compte les diatomees, les macroalgues, els

briòfits i els hidròfits.

4.3.1 DIATOMEES

Les diatomees són el grup taxonòmic més important del fitobentos pel que fa al

nombre d‟espècies. Responen de manera sensible i ràpida als canvis de qualitat o

alteracions. Aquest grup d‟algues és àmpliament utilitzat com a indicador de la qualitat

ecològica de les aigües.

En un estudi realitzat sobre 140 estacions repartides per tota la xarxa fluvial de

Catalunya (Sabater et al. 2003), s‟han identificat les espècies de diatomees

característiques dels cursos fluvials de Catalunya. La informació relativa a la conca de

la Muga s‟ha incorporar en l‟apartat de diagnosi, ja que s‟utilitzen com a indicador de

qualitat biològica.

El fitobentos dels hàbitats aquàtics de la conca es veu dominat generalment per les

comunitats de diatomees. Tanmateix, la seva composició en estanys, embassaments i

llacunes són molt variables atenent a l‟alta fluctuabilitat existent en aquests ambients,

tant en el règim hídric com en les característiques físico-químiques.

A la conca de la Muga tan sols s‟han estat estudiat les comunitats de diatomees de la

reserva de les llacunes del Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà. En aquestes

llacunes, s‟han identificat almenys cinc associacions de diatomees típiques de

diferents ambients, en funció de la salinitat, la taxa de renovació de l‟aigua i la

productivitat primària de cada llacuna. Així, Bacillaria paradoxa caracteritza les

comunitats que es formen a les llacunes salobres en moments d‟alta renovació de

l‟aigua durant el període de pluja estival. Navicula salinarum és típica de situacions

similars però amb temporals de tardor. En canvi, Cocconeis placentula és l‟espècie

dominant en situacions de mínima renovació de l‟aigua i baixa productivitat, a la qual

s‟afegeix com a espècie dominant Nitzschia archibaldii quan la productivitat és major.

A les llacunes amb menor salinitat apareix dominada per Navicula veneta i Navicula

erifuga.

Tant aquestes com la resta dels 165 taxons detectats per aquest grup d‟algues a la

reserva de les llacunes són clarament eurihalines i sovint euritèrmiques.

4.3.2 MACROALGUES

Tot i que és un grup menys representatiu dins el fitobentos fluvial, les macroalgues

també són utilitzades per a inferir l‟estat ecològic dels cursos fluvials, fins al punt que

existeixen diversos índexs de qualitat de l‟aigua basats en aquest grup de fitobentos.

Tanmateix no es coneixen estudis específics realitzats a la conca de la Muga per

aplicar aquests índexs.

Als rius catalans amb aigües netes hi dominen sovint representants dels gèneres

Gongrosira (cloròfit) i Chara (caròfit), Rivularia i Phormidium (cianofícies) o

Batrachospermum (rodòfits), entre altres. En canvi, Cladophora, i Stigeoclonium

(cloròfits), Vaucheria (crisòfit) i sobretot Oscillatoria (cianofícia), són gèneres que



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

acostumen a proliferar en aigües contaminades, tant de rius com llacs i

embassaments.

A les basses de l‟Albera s‟han citat els cloròfits Nitella opaca i Nitella translucens,

mentre que a les rieres d‟aquest massís s‟hi han citat els rodòfits Lemanea fluviatilis i

Hildenbrandia rivularis.

4.3.3 BRIÒFITS AQUÀTICS

En general, les espècies d‟aquest grup són molt poc tolerants a la contaminació. A la

conca de la Muga, els briòfits són escassos a la plana al·luvial i absents al curs de la

Muga partir de Vilanova de la Muga. Als trams alts i mitjans de la resta de la conca

s‟hi ha citat almenys 27 espècies de molses aquàtiques o semiaquàtiques que es

distribueixen en funció dels seus requeriments ecològics, entre els quals sembla que

tenen molta importància la litologia del substrat i el règim hidrològic.

Per tant, les espècies dominants varien clarament d‟un curs a l‟altre. Així, una espècie

semiaquàtica, Cinclidotus fontinaloides, és l‟espècie dominant a la capçalera de la

Muga, on el riu sovint s‟eixuga. Més avall, encara dins el tram alt de la Muga hi

domina Barbula ehrendergii. Per sota la presa i fins a la plana, és on les molses es fan

més abundants, amb Rhychostegium ripariodes, Cinclidotus fontinaloides i

Hygroamblystegium tenax.

A l‟Arnera i els seus afluents hi domina Rhychostegium ripariodes. Al Ricardell, el

Llobregat i l‟Anyet hi domina Fontinalis antipyretica, mentre que a l‟Orlina sembla que

l‟espècie més abundant és F. hypnoides. Finalment, a la capçalera del Manol hi tornen

a dominar espècies semiaquàtiques (Eurhynchium speciosum, E. swartzii i

Didymodon tophaceus).

4.3.4 HIDRÒFITS

A la conca de la Muga s‟ha detectat una llarga llista d‟hidròfits, entre els pteridòfits i

les fanerògames (vegi‟s Apèndix 1.B.5.B). D‟aquests, només uns pocs són propis dels

cursos fluvials, ja que la major part corresponen a aigües estanyades, ja siguin dolces

o salabroses, o com a molt d‟aigües amb corrent lent. En qualsevol cas, tan uns com

altres han sofert una regressió força general a causa de la contaminació. Això és

especialment manifest a les llacunes dels Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà

(PNAE), on una combinació de factors ha contribuït ha fer augmentar la seva

eutrofització en detriment dels poblaments de macròfits submergits, com els de rúpies

(Ruppia cirrhosa i Ruppia maritima) a les llacunes salobres, o els de volantins

(Myriophyllum verticillatum i Ceratophyllum demersum), potamogètons (Potamogeton

sp.) i nenúfars (Nymphaea alba) a les llacunes d‟aigua dolça. Aquest procés de

degradació podria explicar el fet que no existeixin cites recents per algunes espècies

antigament presents als Aiguamolls de l‟Alt Empordà, com Salvinia natans, Lemna

trisulca, Najas marin, Potamogeton coloratus, Potamogeton perfoliatus, o Trapa

natans.

La major part de les espècies, que es troben llistades a l‟Apèndix 1.B.5.B presenten

una distribució molt restringida dins el context de Catalunya, i en alguns casos

d‟Europa, i, a més, apareixen sovint en baixes densitats. Alguns d‟aquests hidròfits

són presents en una o unes poques localitats de la conca. En aquest sentit, els taxons

més remarcables per la seva raresa en eln conjunt de Catalunya es localitzen als

Aiguamolls de l‟Empordà, Ceratophyllum submersum, Hydrocharis morsus-ranae, i

també Ranunculus aquatilis ssp. fucoides. Fora de l‟àmbit dels aiguamolls, en rieres

de la meitat nord de la conca, hi apareix escadusserament Ranunculus nodiflorus,

espècie amb una distribució restringida a la conca de la Muga en tot Catalunya.

A l‟Apèndix 1.B.5.B. es pot consultar l‟estatus legal i la localització dels tàxons

d‟hidròfits detectats a la conca de la Muga.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

5 FAUNA ASSOCIADA A L’ESPAI FLUVIAL

Al plànol 1.B.H. es poden consultar les zones d‟interès faunístic de la conca de la

Muga.

5.1 FAUNA LLIGADA ALS CURSOS FLUVIALS

5.1.1 MACROINVERTEBRATS

Seguidament es duu a terme una descripció de la fauna macroinvertebrada per grans

grups de decàpodes i mol·luscs amb les espècies més característiques. La descripció

dels insectes es duu a terme en la diagnosi, ja que s‟utilitza aquest grup com a

indicador biològic, analitzant els resultats de l‟índex BMWP‟.

Les poblacions autòctones dels decàpodes i els mol·luscs bivalves són molt sensibles

a l‟alteració dels hàbitats aquàtics.

Les poblacions de cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) es troben

restringides a les capçaleres d‟alguns tributaris. És l‟únic decàpode autòcton dels

trams mitjans i alts dels cursos fluvials de la conca de la Muga i ha sofert una forta

regressió arreu de la seva àrea de distribució. Sembla que les poblacions en millor

estat de la conca es troben a l‟Arnera i alguns dels seus afluents que drenen el

massís de les Salines, amb densitats màximes que se situen en una franja altitudinal

relativament alta (600-700 m).

L‟espècie no ha estat localitzada en temps recents al tram alt de la Muga. En canvi, es

té constància de la presència d‟un únic nucli poblacional residual al sector meridional

del massís de l‟Albera, concretament a la riera de Sant Genís, afluent de l‟Orlina, on

actualment hi ocupa un petit tram d‟uns 300 m, situat al voltant dels 400 m d‟altitud.

Entre altres causes, la regressió del cranc de riu autòcton es deu a l‟extensió de

diverses malalties d‟origen fúngic que han penetrat utilitzant el cranc de riu roig o

americà (Procambarus clarkii) com a vector. Aquesta espècie exòtica es troba

àmpliament difosa per tota la conca, excepte les capçaleres dels cursos fluvials, on

sembla que no hi troba un hàbitat prou idoni.

Les poblacions de cranc roig més grans es troben als trams baixos dels rius que

transcorren per la plana, així com en els canals de rec i en algunes llacunes

permanents d‟aigua dolça. La proliferació d‟aquesta espècie sembla ésser una de les

principals causes de regressió d‟algunes espècies d‟amfibis, i possiblement també

d‟altres grups faunístics. La gran abundància en alguns punts de la conca ha fet que

s‟hagi constituït com un dels principals components de la dieta d‟alguns depredadors

autòctons amenaçats, com ara el bitó (Botaurus stellaris) o la llúdriga (Lutra lutra).

Altres crustacis decàpodes autòctons presents als cursos fluvials de la conca són les

gambetes Crangon crangon, Palaemon adpersus i Upogebia pusilla i el cranc

Carcinus aestuarii, d‟origen marí, que només penetren en aigües continentals

d‟elevada salinitat. Atyaephyra desmarestii és exclusiva de les aigües dolces, si bé sol

ocupar els trams baixos dels rius i altres sistemes aquàtics de la plana, sempre que

estiguin ben oxigenats i siguin rics en vegetació submergida.

Pel que fa als bivalves d‟aigua dolça, les nàiades han sofert una forta regressió tant a

la conca de la Muga com arreu de Catalunya, en bona mesura per la pèrdua de

qualitat dels seus hàbitats, els llits fluvials. Així, de les tres espècies de nàiades

autòctones que eren presents fins fa poc a la conca. Actualment només s‟ha constatat

la presència d‟una d‟elles.

Es tracta d‟una espècie de gran talla, Anodonta cygnea, que està present al llarg de

bona part del curs de la Muga avall de l‟embassament de Boadella. En els darrers

anys se n‟ha localitzat individus vius a diversos punts del riu, des de sota mateix de la

presa i fins al gual del camí de la Salanca al terme municipal de Peralada. Sovint

s‟observen acumulacions de conquilles buides a diversos punts de la Muga. A l‟alçada

de les Escaules apareixen depredades per algun carnívor (probablement la llúdriga).

A Pont de Molins, just a sota el pont de la carretera N-II, on sembla que els episodis

de mortalitat es donen en moments de forta reducció del cabal.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Fora de l‟àmbit estrictament fluvial, també s‟han localitzat conquilles mortes d‟aquesta

espècie de mol·lusc al rec que sorgeix a l‟alçada de Vilanova de la Muga i a l‟estany

de Vilaüt. Per altra banda, existeixen citacions de la mateixa espècie de fa més de

dues dècades al riu Llobregat, cosa que fa pensar que devia estar present a bona part

de la conca.

Una altra espècie de nàiade que possiblement encara estigui present en alguns punts

de la conca, en indrets amb aigües més netes que l‟anterior, és Unio mancus. Tot i

que no se‟n coneixen citacions recents, ha estat localitzada en petits tributaris de

diverses conques properes, com les del Fluvià, el Ter o la Tordera, cosa que fa

pensar que una prospecció adequada podria permetre localitzar-la també a la conca

de la Muga. Les darreres citacions d‟aquesta espècie a la conca ja tenen més de vint

anys, corresponen a uns pocs punts del curs baix de la Muga i un del curs mitjà del

Llobregat.

Un tercer taxó de nàiade detectat a la conca fins fa algunes dècades és Potomida

littoralis. Actualment no es coneix la seva localització, i és molt poc freqüent a les

conques pròximes.

A la conca també s‟han citat diverses espècies d‟esfèrids (Sphaerium corneum,

Sphaerium lacustre, Pisidium casertanum, Pisidium personatum, Pisidium obtusale,

Pisidium milium), localitzades en alguns punts del curs mateix de la Muga però

sobretot en regs.

Convé remarcar que per ara no es coneix la presència a la zona de cap espècie

introduïda de bivalva, tot i que aquesta situació podria canviar si arribés el musclo

zebra (Dreissena polymorpha) o el corbicúlid Corbicula fluminia, espècies invasores

d‟efectes molt negatius que ja han colonitzat la part baixa de la conca de l‟Ebre.

5.1.2 PEIXOS

Les conques mediterrànies es caracteritzen per tenir un nombre reduït d‟espècies

autòctones de peixos d‟origen limnètic o d‟aigua dolça. Sovint poden tenir àrees de

distribució reduïdes o fins i tot ser exclusives (endèmiques) de conques concretes.

Si s‟exclouen les espècies d‟origen marí i les migradores, la riquesa ictiològica de la

conca de la Muga és molt baixa, ja que està integrada només per set espècies,

pertanyents a cinc famílies diferents (veure Apèndix 1.B.5.C). D‟aquestes cinc

famílies, quatre tenien originalment un únic representant a la conca. Així, els

salmònids estaven representats només per la truita comuna (Salmo trutta). Les

famílies Blenniidae, Gasterosteidae i Cyprinodontidae, estaven representades només

per la bavosa de riu (Salaria fluviatilis), l‟espinós (Gasterosteus gymnurus) i el fartet

(Aphanius iberus), respectivament. Pel que fa a la família dels ciprínids, es trobava

representada per tres espècies autòctones a la conca, el barb de muntanya (Barbus

meridionalis), la bagra (Squalius cephalus), i el barb roig (Phoxinus phoxinus).

Cap d‟aquestes espècies és endèmica de la conca, tot i que tres d‟elles tenen àrees

de distribució restringides, ocupant petites àrees del sud-oest d‟Europa. Es tracta de

l‟espinós (Gasterosteus gymnurus), el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i el

fartet (Aphanius iberus).

El poblament de peixos autòctons de la Muga es completa amb dues espècies

migradores, l‟anguila (Anguilla anguilla) i la saboga (Alosa fallax nilotica). La primera

és migradora catàdroma i la segona anàdroma. Hi ha una sèrie força extensa

d‟espècies d‟origen marí que poden penetrar de forma regular o accidental a les

zones estuarianes (veure Apèndix 1.B.5.C.).

Habitualment, els rius mediterranis s‟acostumen a dividir en tres zones en funció de

les comunitats de peixos que acullen, que segons les característiques dels seus

hàbitats aquàtics són la zona dels salmònids, amb aigües ràpides, fredes i ben

oxigenades, la zona dels ciprínids, amb aigües més lentes i menys fredes, i finalment

la zona dels mugílids, on la influència marina és més marcada. A la conca de la Muga,

els cursos fluvials es poden separar en cinc categories que no coincideixen plenament

amb aquesta zonació clàssica, i que s‟han establert en funció de les espècies de

peixos que hi són dominants. Són aquestes:

Els cursos fluvials de la plana (altitud: <50 m): engloben la part superior de la

zona de mugílids i la part inferior de la zona dels ciprínids. Aquesta categoria inclou el



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

curs baix de la Muga, així com les parts baixes dels seus principals afluents. També

incorpora alguns petits cursos sencers com la riera de Pedret i el seus afluents.

Les comunitats íctiques d‟aquests cursos estan àmpliament dominades per espècies

exòtiques. Es tracta del peix sol (Lepomis gibbosus) i de tres ciprínids, la carpa

(Cyprinus carpio), el gardí (Scardinius erythrophthalmus) i la madrilleta vera (Rutilus

rutilus). Només una espècie autòctona, l‟anguila, arriba a presentar densitats elevades

en diversos punts. Altres espècies autòctones, la llissa calua (Liza ranada) i l‟espinós

(Gasterosteus gymnurus), poden presentar densitats elevades en alguns trams

d‟aquests cursos.

La comunitat es completa amb la presència, d‟almenys set altres espècies, quatre

d‟autòctones: bagra (Squalius cephalus), barb de muntanya (Barbus meridionalis),

barb roig (Phoxinus phoxinus) i bavosa de riu (Blenius fluviatilis), i tres d‟introduïdes:

gobi (Gobio lozanoi), alburn (Alburnus alburnus) i gambúsia (Gambusia holbrooki)

(Doadrio et al, 2005), (Doadrio I, M.J. Madeira, 2004).

La xarxa de recs de la plana també es troba entre la zona dels mugílids i la dels

ciprínids. Presenta una comunitat de peixos similar a la dels cursos fluvials de la

plana, però més simplificada. Algunes espècies més freqüents a les parts baixes de

rius i rieres, com la carpa i el gardí, només són abundants en els recs més grans.

Altres espècies com la madrilleta (Rutilus rutilus), hi són presents en baixes densitats.

El peix sol, l‟espinós i l‟anguila poden ser abundants a qualsevol punt de la xarxa de

recs, inclosos els més estrets que envolten closes. La resta d‟espècies presents als

cursos fluvials de la plana difícilment penetren als recs, excepte la gambúsia

(Gambusia holbrooki) que s‟hi pot arribar a fer molt abundant, sobretot allà on no hi

penetri cap altra espècie íctica.

Els cursos fluvials mitjans (altitud: 50-150 m): es troben integrats plenament dins

la zona dels ciprínids. Inclouen el curs mitjà de la Muga, des de Pont de Molins fins la

presa de Boadella, i els trams mitjans, de tots els seus afluents principals, excepte

l‟Arnera. El Manol, l‟Àlguema o el Ricardell formen part d‟aquesta categoria en tot el

seu curs.

Les comunitats de peixos dominants que els ocupen són els ciprínids autòctons, és a

dir, la bagra, el barb de muntanya i el barb roig, acompanyats també de l‟anguila. En

alguns trams, sobretot de la mateixa Muga, certes espècies exòtiques poden ser

abundants. És el cas del gobi (Gobio gobio), la carpa (Cyprinius carpio), el gardí

(Scardinius erythropthalmus), el peix sol (Lepomis gibbosus) i el lluç de riu (Esox

lucius). També és destacable la notable densitat de truita comuna que es dóna en

aquest tram mitjà de la Muga.

Altres espècies presents, però poc abundants, són l‟espinós, la truita irisada, la

madrilleta vera, l‟alburn, la perca (Perca fluviatilis) i la perca americana (Micropterus

salmoides). Aquestes quatre darreres s‟han estès pel curs de la Muga a partir de les

poblacions que mantenen a l‟embassament de Boadella.

Els cursos fluvials alts (altitud: >150 m): engloben plenament la zona de

salmònids, d‟extensió reduïda dins la conca, i la part superior de la zona dels

ciprínids. En aquesta categoria s‟hi incorporen els trams alts dels cursos que drenen

el massís de les Alberes: l‟Orlina, l‟Anyet i el Llobregat d‟Empordà, així com els

cursos fluvials existents aigües amunt de l‟embassament de Boadella, bàsicament el

curs alt de la Muga i l‟Arnera.

Les espècies autòctones pròpies d‟aquests ambients són la truita comuna, el barb de

muntanya, el barb roig, la bagra i l‟anguila, essent les dues primeres les que

colonitzen majoritàriament els trams més alts de la conca.

Totes aquestes espècies són presents amb densitats elevades en aquests ambients

sempre que les condicions del riu ho permeten, excepte l‟anguila amb baixes

densitats i la truita comuna, que no és present en alguns trams alts, com el del

Llobregat d‟Empordà, mentre que en d‟altres, com l‟Arnera i l‟Orlina, hi apareix però és

poc abundant.

La presència d‟espècies exòtiques en aquesta categoria és molt minsa, tant en

nombre d‟espècies com en densitats relatives. Només s‟hi ha detectat el gobi, el gardí

i l‟alburn, tots ells aigües amunt de l‟embassament de Boadella.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

És possible que altres espècies penetrin ocasionalment en aquest ambient des del

mateix embassament, tan sols en el cas del gobi s‟han constatat densitats elevades

en algun punt del curs alt de la Muga.

L‟embassament de Boadella és ocupat per una comunitat de peixos on dominen

clarament les espècies exòtiques. Les espècies autòctones pròpies d‟aquesta zona

de la Muga (truita comuna, bagra, barb de muntanya i barb roig) hi mantenen una

presència residual. Quantitativament la comunitat està dominada per espècies

planctòfagues, sobretot per la madrilleta vera, més abundant de l‟embassament tant

en biomassa com en nombre, i en menys mesura per l‟alburn i el peix sol. Destaca la

presència amb densitats mitjanes de diversos peixos depredadors, la majoria

ictiòfags, com la perca, la perca americana, el lluç de riu i la luciperca (Sander

lucioperca).

A l‟Apèndix 1.B.5.C es pot consultar els hàbitats que ocupen i l‟estat de protecció a

nivell català, espanyol, europeu i internacional de les espècies de peixos presents a la

conca de la Muga.

5.1.3 HERPETOFAUNA

La conca de la Muga acull una considerable riquesa d‟espècies d‟amfibis i rèptils, fruit

de la notable varietat d‟hàbitats existents i d‟altres factors com la confluència

d‟espècies de caire mediterrani amb altres de caire centreeuropeu.

Globalment s‟hi han detectat 13 espècies d‟amfibis, concretament quatre urodels i nou

anurs (vegi‟s Apèndix 1.B.5.C). Totes aquestes espècies d‟amfibis tenen (donada la

seva doble condició d‟organismes terrestres i aquàtics) una estreta vinculació amb els

hàbitats aquàtics de la conca, tot i que poden viure dins i fora del medi aquàtic l‟aigua

juga un paper important en el seu cicle biològic.

Pel que fa als rèptils s‟hi ha constatat la presència de 21 espècies, tot i que només

cinc d‟aquestes estan estretament vinculades al medi aquàtic: les tortugues d‟estany

(Emys orbicularis), de rierol (Mauremys leprosa) i de Florida (Trachemys scripta), la

serp d‟aigua (Natrix maura) i la serp de collaret (Natrix natrix). A aquestes cal afegir-hi

almenys altres quatre espècies habituals dels boscos de ribera o altres tipus de

vegetació higròfila: el vidriol (Anguis fragilis), el lludrió llistat (Chalcides striatus), la

serp verd-groga (Hierophis viridiflavus) i la serp blanca (Rhinechis scalaris). De tota

manera, la llista d‟espècies de rèptils presents als boscos de ribera és ampliable amb

espècies generalistes que poden ocupar les riberes dels cursos fluvials per alimentar-

se, com és el cas de la serp verda (Malpolon monspessulanus).

Cap de les espècies d‟herpetofauna és endèmica de la conca, ni de Catalunya. Tot i

això, moltes d‟aquestes espècies tenen àrees de distribució globals força restringides,

generalment a petits sectors del sud-oest del paleàrtic. Concretament, l‟espècie

present a la conca amb una àrea de distribució global més estreta és el tritó pirinenc

(Euproctus asper), circumscrit a la serralada dels Pirineus i a alguns massissos

adjacents. A l‟altre extrem d‟aquesta situació, unes poques espècies de les

autòctones a la conca, com la salamandra (Salamandra salamandra), el gripau comú

(Bufo bufo), la tortuga d‟estany, o la serp de collaret tenen àrees de distribució que

abracen amplies regions europees. També és remarcable que diverses espècies

tenen a la conca algun dels seus límits de distribució mundials, i que, a nivell regional,

les poblacions que alguns dels rèptils i amfibis autòctons hi mantenen estan entre les

més ben conservades de Catalunya.

La conca de la Muga compta amb dues de les cinc àrees catalanes incloses al

“Inventario de las áreas importantes para los amfibios y reptiles de España” elaborat

per la “Asociación Herpetológica Espanola” (AHE) a instàncies del Ministeri de Medi

Ambient. Es tracta del Paratge Natural d‟Interès Nacional de l‟Albera i del Parc Natural

dels Aiguamolls de l‟Empordà, catalogades com a “zona de interés herpetológico muy

importante” i com a “zona de interés herpetológico importante”. Aquest inventari inclou

tan sols 52 àrees de tot l‟estat espanyol. Aquest fet posa de manifest la rellevància

des del punt de vista de les estratègies de conservació de l‟herpetofauna tant a nivell

català com estatal.

Malgrat la precarietat d‟algunes de les poblacions d‟amfibis i rèptils de la zona a la

conca de la Muga no s‟hi ha produit cap extinció recent d‟espècies aquàtiques.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

5.1.3.1.- Amfibis

El tritó pirinenc (Euproctus asper) manté petits nuclis poblacionals molt localitzats,

generalment per sobre els 800 m en trams alts de la Muga, l‟Arnera i petits afluents

d‟aquests, sobretot al massís de les Salines. Possiblement també estigui present en

trams alts del Manol. En canvi no ha estat detectat al massís de l‟Albera. Un factor

clau que explica actualment el seu patró de distribució és la presència de truita

comuna (Salmo trutta), que depreda aquest amfibi.

La salamandra (Salamandra salamandra) és encara una espècie comuna a bona part

de la conca, tot i que és absent a la plana. Es tracta d‟una espècie que ocupa diversos

tipus de boscos, preferentment caducifolis i que es reprodueix en tota mena de tolls

d‟aigua i petis rierols.

El tritó palmat (Lissotriton helveticus) és una espècie escassa i de distribució

irregular a la conca. S‟ha localitzat només al sud del curs principal de la Muga,

inclosos alguns recs al voltant de la ciutat de Figueres. En amplis sectors que

potencialment podria ocupar al nord de la conca hi és absent. Es troba preferentment

en boscos de ribera però també colonitza altres hàbitats quasi sempre amb cobertura

arbòria. Per reproduir-se selecciona ambients amb abundant vegetació submergida,

des de basses fins a rierols poc cabalosos.

EL tritó verd (Triturus helveticus), a diferència de l‟espècie anterior, és força comú i

present a tota la conca de la Muga. Sembla que és més abundant en àrees del nord

de la conca, on justament manca el tritó palmat. Es tracta d‟una espècie força

generalista en relació als hàbitats terrestres que ocupa, que inclouen ambients

antropitzats com basses de regadiu i zones de conreu. Sembla que selecciona

ambients aquàtics estables, sense corrent, amb presència de vegetació submergida i

amb bona qualitat de l‟aigua. Aquests requeriments el fan difícil de localitzar a molts

dels cursos fluvials de la conca, excepte en aquells amb tendència a eixugar-se

deixant petites gorgues.

El tòtil (Alytes obstetricans) és abundant a la muntanya mitjana, sent més escàs a la

plana empordanesa, on pràcticament només apareix a prop de cursos fluvials i recs,

preferentment amb un bosc de ribera ben constituït. Amb tot, és una espècie força

generalista i que colonitza fàcilment ambients fortament humanitzats, si hi ha aigua a

prop. Prefereix aigües quietes i clares per a reproduir-se.

La granota pintada (Discoglossus pictus) és l‟únic amfibi exòtic de la conca. Es tracta

d‟una espècie en expansió a Catalunya, però probablement ja és present a la conca

de la Muga des de principis del segle XX, quan sembla que fou introduït a Banyuls de

la Marenda. És una espècie abundant i generalista.

El gripau d’esperons (Pelobates cultripes) és una espècie abundant a la plana, on

ocupa tota mena d‟ambients com ara cultius, erms, sorrals, brolles o boscos, sempre

que tinguin un substrat tou fàcil d‟excavar, ja que s‟acostuma a enterrar durant el dia.

Alhora de reproduir-se evita fer-ho directament en cursos fluvials, seleccionant tota

mena de tolls i basses, independentment de la qualitat de l‟aigua.

La granoteta de punts (Pelodytes punctatus) està àmpliament distribuïda per tota la

conca de la Muga, exceptuant les capçaleres més altes. És una espècie molt escassa,

amb pocs registres a l‟Alt Empordà, que semblen fer-se més abundants en zones

calcàries. Pot viure i reproduir-se en una gran varietat d‟hàbitats, inclosos els fluvials, i

amb l‟excepció dels ambients salabrosos.

El gripau comú (Bufo bufo) és present a tota la conca, si bé abunda més a la

muntanya mitjana, en ambients boscosos i humits, i escasseja a mesura que

disminueix la cota i el terreny guanya aridesa. De fet, aquesta espècie presenta un

patró de distribució força coincident amb la del el tòtil. En canvi, el seu congènere, el

gripau corredor (Bufo calamita) és molt més abundant a zones més baixes i àrides

de la conca, com els aspres o la plana, on domina clarament sobre el gripau comú.

Ambdues espècies presenten poca superposició de les seves poblacions a la conca

de la Muga.

Les dues espècies de gripau també difereixen en l‟elecció dels seus llocs de posta.

Així, mentre que el gripau comú té tendència a reproduir-se preferentment en aigües

dolces amb un cert corrent el gripau corredor prefereix aigües temporals, encara que

també pot utilitzar altres hàbitats aquàtics, com ara els propis rius.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

La reineta (Hyla meridionalis) és una espècie abundant a la plana i ubica a tota la

conca de la Muga fins als 500 m, aproximadament. Ocupa hàbitats humits dins el

domini mediterrani, especialment boscos de ribera, hortes i conreus de regadiu,

sempre a prop de l‟aigua i amb vegetació arbustiva higròfila per a poder enfilar-se. Es

reprodueix tant en basses com en recs o rieres de poc corrent i amb presència de

vegetació submergida.

La granota verda (Rana perezi) és una espècie present a pràcticament tota la conca i

molt abundant en tota mena d‟hàbitats aquàtics, inclosos els cursos fluvials, sempre

que no presentin una temporalitat molt marcada. Tolera bé la pèrdua de qualitat de

l‟aigua i també una certa salinitat. Al seu torn, la granota roja (Rana temporaria) és

també una espècie encara comuna a les cotes més altes dels massissos d l‟Albera i

de les Salines, per sobre els 500 m. Es troba en diferents ambients sempre propers a

l‟aigua. És poc estricte en la selecció dels hàbitats aquàtics, que varien des de tolls

d‟inundació temporal fins a torrenteres i rieres, però sempre amb aigua poc o gens

contaminada.

5.1.3.2.- Rèptils

La tortuga d’estany (Emys orbicularis) és absent dels cursos fluvials de la conca de

la Muga, on només s‟ha localitzat a la reserva de les llac unes del Parc Natural dels

Aiguamolls de l‟Empordà. No és clar que l‟espècie sigui autòctona a la conca, ja que

no se‟n coneixen registres antics ni fòssils, malgrat la proximitat de poblacions que sí

que semblen autòctones, com les del Pla de l‟Estany, del Baix Ter o de la Selva.

La tortuga de rierol (Mauremys leprosa), és una espècie comuna a l‟Alt Empordà, i,

en concret, encara més a la conca de la Muga. Hi manté una de les seves millors

poblacions de Catalunya, que sembla trobar-se en expansió demogràfica i geogràfica.

És present a bona part de la conca, exceptuant les capçaleres i l‟embassament de

Boadella, essent especialment abundant en alguns trams mitjos i baixos del Manol,

del Rissec i de tots els afluents que drenen el sector nord des del massís de l‟Albera.

Recentment s‟ha estimat que a les basses del Mas Margall, situades en una terrassa

fluvial del Manol al seu pas pel terme municipal d‟Avinyonet de Puigventós, estan

ocupades per un nucli d‟uns 200 individus d‟aquesta espècie. També destaca la

població del riu Llobregat, on habitualment es veuen exemplars a la zona dels Banys

de la Mercè, a la riera de Torrelles en tot el seu tram o en els còrrrecs i rierols de

Capmany. Per altra banda, és remarcable el fet que la població alt-empordanesa

constitueix el límit septentrional de la seva distribució mundial.

La tortuga de Florida (Trachemys scripta) és una espècie exòtica que s‟ha establert

recentment a la conca. Encara no sembla tan abundant com en altres conques

properes, tot i que aparentment es troba en expansió. Només se n‟ha constatat la

reproducció al PNAE. A la resta de la conca s‟han registrat citacions puntuals a

l‟Orlina i al Llobregat, generalment a prop de nuclis urbans.

La serp d’aigua (Natrix maura) i la serp de collaret (Natrix natrix) són dos ofidis

d‟hàbits aquàtics abundants a la conca de la Muga, incloent les zones de capçalera,

però sembla donar-se una certa exclusió entre les dues. Així, la serp d‟aigua és més

dominant a la plana, disminuint en abundància a favor de la serp de collaret a mesura

que es guanya altitud. Ambdues són força generalistes i ocupen una àmplia varietat

d‟ambients, però depenen de la presència d‟aigua, especialment la serp d‟aigua, i

potser no tant la serp de collaret, la qual també pot ésser localitzada més lluny

d‟hàbitats estrictament aquàtics. En qualsevol cas, són presents als cursos fluvials de

tota la conca.

Entre les espècies de rèptils menys vinculades als hàbitats aquàtics, s‟ha de destacar

la tortuga mediterrània (Testudo hermanni hermanni) pel seu precari estat de

conservació a nivell global. Sembla que la població de l‟Albera, considerada la darrera

població autòctona de la subespècie a la península ibèrica, depèn en part de la

conservació dels ambients humits adjacents als torrents de muntanya, on es

concentra durant l‟estiu.

Una altra espècie que en el passat possiblement depenia de la bona configuració dels

boscos de ribera és el lluert (Lacerta bilineata). Actualment aquesta espècie de caire

centreeuropeu, presenta una distribució disjunta a la conca, amb un nucli als

Aiguamolls de l‟Alt Empordà i un altre a les zones muntanyoses per sobre els 400 m

en boscos humits. L‟establiment d‟aquest darrer nucli s‟hauria pogut donar en el



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

passat a través dels boscos de ribera de la Muga, que l‟haurien connectat amb la seva

zona de distribució montana.

5.1.4 OCELLS

A la conca de la Muga s‟han citat llargament més de 300 espècies d‟ocells, de les

quals almenys 151 hi nidifiquen regularment. De totes aquestes, però, i un cop

excloses les merament accidentals o de visita ocasional, tan sols 123 es poden

considerar estretament vinculades als sistemes aquàtics i fluvials, amb una

preferència clara per a aquesta mena d‟hàbitats en un o altra moment de la seva

fenologia (vegi‟s Apèndix 1.B.5.C).

La conca de la Muga és un indret important pels ocells, ja que hi ha dos espais

declarats com a “Zones d‟Especial Protecció per a les Aus” (ZEPA): el massís de

l‟Albera i els Aiguamolls de l‟Alt Empordà.

Entre les espècies d‟ocells més destacables dels cursos fluvials de la conca s‟ha

d‟esmentar en primer lloc la merla d‟aigua (Cinclus cinclus), que encara nidifica a les

capçaleres de les rieres que drenen el massís de l‟Albera, sobretot a l‟Anyet, i

probablement també al curs alt de la Muga. La cuereta torrentera (Motacilla cinerea)

comparteix hàbitat amb la merla d‟aigua, però també es reprodueix en bona part de la

resta de cursos fluvials de la conca. El picot garser petit (Dendrocopos minor) també

nidifica des de les capçaleres fins a la plana. És una espècie aparentment en

expansió pels boscos de ribera.

Més avall, als amplis codolars dels trams mitjans d‟aquestes rieres que baixen de

l‟Albera, especialment del Llobregat i de l‟Anyet, s‟hi donen les màximes

concentracions de parelles reproductores de corriol petit (Charadrius dubius), alhora

que són visitats sovint pel torlit (Burhinus oedicnemus) des dels seus nuclis

reproductors situats als erms propers. El corriol petit també nidifica en altres punts

arreu de la conca, al llarg dels trams fluvials de la plana, així com als estanys del Mas

Margall.

El blauet (Alcedo atthis), estrictament vinculat al medi aquàtic pels seus hàbits

pescadors, nidifica en talusos fluvials de bona part de la conca. També ho fa

l‟abellarol (Merops apiaster), en colònies que poden arribar a ser molt nombroses, per

bé que aquesta espècie no és exclusiva de l‟àmbit fluvial.

El teixidor (Remiz pendulinus) es reprodueix en boscos de ribera d‟un ampli sector de

la conca, però les majors densitats semblen donar-se als trams baixos, sobretot de la

Muga, on s‟hi concentren grups d‟hivernants provinents de la mateixa conca o de

terres del nord. Els darrers anys el balquer (Acrocephalus arundinaceus) ha estès la

seva ocupació pel tram baix de la Muga i alguns del seus afluents, atret per la

proliferació de la vegetació helofítica que s‟ha donat en molts d‟aquests trams.

Pel que fa a les ardeides, a la Muga es coneixen actualment dos ajocadors

d‟esplugabous (Bubulcus ibis), l‟un a l‟alçada de Pont de Molins i l‟altre a Castelló

d‟Empúries. Destaca l‟absència al llarg del curs de la Muga de colònies de nidificació

d‟ardeides, sobretot pel que fa al martinet de nit (Nycticorax nycticorax). El milà negre

(Milvus migrans), un rapinyaire molt vinculat al medi fluvial, sembla que es pot

reproduir en alguns dels boscos de ribera de la conca, a banda de fer-hi acte de

presència durant les seves migracions.

Al tram més baix de la Muga, especialment a la mateixa gola, s‟hi concentren petites

quantitats d‟ocells aquàtics hivernats, entre ells el corb marí gros (Phalacrocorax

carbo), el cabusset (Tachybaptus ruficollis) i algun cabussó emplomallat (Podiceps

Cristatus), que és més comú.

Finalment, convé destacar que els rius representen un important pol d‟atracció per a

moltes espècies d‟ocells que ocupen altres hàbitats de la conca, més enllà dels

estrictament aquàtics o dels vinculats al medi fluvial. Així, moltes espècies s‟acosten

als rius a beure en èpoques d‟estiatge sever, principalment en l‟àmbit de la plana. Per

altra banda, els boscos de ribera també són ocupats per ocells amb afinitats de tipus

eurosiberià, o en general, per espècies forestals que requereixen d‟arbres per a la

seva nidificació.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

És el cas de diversos rapinyaires nocturns com el xot (Otus scops) i el mussol banyut

(Asio otus), o també d‟alguns picots, com el picot verd (Picus viridis), el picot garser

gros (Dendrocopus major), o fins i tot del picot negre (Dryocopus martius) del qual

sembla que se n‟ha registrat la reproducció al bosc de ribera de la capçalera de

l‟Anyet.

5.1.5 MAMÍFERS

A la conca de la Muga s‟han citat fins ara 55 espècies de mamífers. D‟aquestes,

només nou es poden considerar estretament vinculades als ambients aquàtics (vegi‟s

taula de l‟Apèndix 1.B.5.C), entre les quals se n‟ha de destacar dues que estan

estrictament lligades a la presència d‟aigua: la llúdriga (Lutra lutra) i la rata d‟aigua

(Arvicola sapidus).

La llúdriga és un carnívor autòcton que habita en tot tipus d‟ambients aquàtics

continentals ben conservats. Ha sofert un procés de regressió important a la

Península Ibèrica des de mitjans del segle XX. Durant la segona meitat dels anys

noranta va tenir lloc un exitós programa de reintroducció de la llúdriga a les conques

dels rius Muga i Fluvià, d‟on havia desaparegut una dècada abans. L‟espècie s‟ha

establert bé a la zona, de tal manera que actualment s‟ha aconseguint crear una nova

població estable que es reprodueix de forma regular i que constitueix un dels

principals nuclis per a l‟espècie a Catalunya. Avui ja ocupa una àrea de distribució

contínua al llarg de tot l‟Alt Empordà, estenent-se també cap a altres comarques

veïnes.

La distribució de la llúdriga a la conca pateix expansions i contraccions estacionals de

l‟àrea de distribució. Durant l‟estiatge típic dels cursos fluvials mediterranis, les

llúdrigues es concentren en àrees menors on la presència d‟aigua és fa permanent. La

presència d‟aquest carnívor a les capçaleres de la conca és força irregular, malgrat

que aquests trams no s‟acostumen a eixugar durant l‟estiu. Aquest fet s‟explica per la

baixa productivitat d‟aquest ambients, que es tradueix en una escassa disponibilitat de

preses per a la llúdriga.

Dins un rang altitudinal que va des de el nivell del mar fins a els 500 metres d‟altitud,

aproximadament la densitat de població és baixa. L‟embassament de Boadella també

és colonitzat per l‟espècie, essent justament entre St. Llorenç de la Muga i Albanyà,

aigües amunt de l‟embassament, on se n‟ha detectat la presència a més altitud. Les

densitats majors de llúdriga es donen en aquells sectors de la plana on s‟hi troben

aigües superficials permanents d‟elevada productivitat.

La rata d’aigua és un rosegador semiaquàtic que viu sempre lligat a la presència de

cursos o masses d‟aigua estables amb abundant vegetació herbàcia o matolls als

marges. Les poblacions de l‟espècie arreu de la conca han sofert una gran davallada

poblacional en els últims 5 anys, fins al punt que ara les observacions són molt poc

habituals, si més no en l‟àmbit del PNAE. Les causes de la seva disminució no

semblen clares, però la proliferació del visó americà (Mustela vison) podria estar

contribuint a agreujar aquesta situació. Darrerament tan sols es té referència

d‟algunes observacions puntuals al mateix PNAE i al PNIN de l‟Albera.

El turó (Mustela putorius) és un carnívor autòcton generalista en l‟elecció de l‟hàbitat.

Donat els seu caràcter semiaquàtic, apareix gairebé sempre a prop de masses

d‟aigua de tota mena, inclosos els cursos fluvials. L‟espècie es troba en una manifesta

regressió a tota la conca de la Muga, on deu mantenir-hi una densitat de població molt

baixa. Aquesta disminució sembla que ha estat molt dràstica en els darrers 10 anys.

Actualment les observacions, ja sigui d‟individus o dels seus rastres, són molt

escasses.

A més, el fet que el seus rastres puguin ser fàcilment confosos amb els d‟altres

espècies del mateix gènere, especialment de visó americà, dificulta la verificació de la

situació de les seves poblacions a la conca. La seva rarefacció pot haver estat el

resultat d‟una combinació de diversos factors, entre els quals s‟hi trobarien la

persecució directa, els atropellaments, la disminució i degradació dels hàbitats de

ribera i el daltabaix de les poblacions de conill i de les seves preses aquàtiques.

El visó americà és un carnívor exòtic que ha colonitzat recentment la conca. Les

seves poblacions es troben aparentment en expansió, afavorit pel seu caràcter

oportunista i generalista. Aquesta espècie constitueix una amenaça important per a



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

moltes espècies autòctones, sobre les quals depreda intensament, com la rata d‟aigua

o diverses espècies de peixos i ocells, amb les que estableix competència directa,

com és possiblement el cas del turó i de la llúdriga. Les campanyes d‟erradicació que

s‟han efectuat darrerament han aconseguit retirar uns deu individus dins l‟àmbit de la

conca, cinc dels quals s‟han capturat al tram mitjà de la Muga, entre Pont de Molins i

Boadella, i la resta al sector nord del PNAE. A més, se n‟han fet observacions

regulars, tant d‟individus com de rastres, a tot el tram baix de la Muga.

De les poblacions de musaranya d’aigua (Neomys fodiens) i del rat penat de peus

grans (Myotis capaccinii) a la conca de la Muga se‟n sap poca cosa a banda de la

seva presència al PNIN de l‟Albera. En canvi, la rata comuna (Rattus norvegicus) és

possiblement el mamífer més abundant dels hàbitats de ribera dels cursos fluvials i

altres masses d‟aigua de la conca.

El llistat de mamífers que poden fer ús dels hàbitats associats als cursos fluvials de la

conca és força ampli. Aquest ús pot estar motivat per la recerca de recurs tròfic o

d‟aigua en èpoques seques, o bé per l‟establiment de zones de refugi en els boscos

de ribera i altres hàbitats riparis.

Els cursos fluvials també poden ser utilitzats per molts grans mamífers com a zones

de trànsit entre espais naturals, especialment a les cotes més baixes, on la continuïtat

d‟aquests espais es veu més compromesa. Entre aquestes espècies s‟hi troben

diversos micromamífers com la musaranya dels jardins (Crocidura suaveolens), la

musaranya comuna (Crocidura russula), el talpó roig (Clethrionomys glareolus), el

talpó muntanyenc (Microtus agrestis), el talp (Talpa europaea), la rata negra (Rattus

rattus), el ratolí mediterrani (Mus spretus), el liró (Glis glis) o la rata cellarda (Eliomys

quercinus).

També s‟acosten als ambients riparis l‟eriçó fosc (Erinaceus europaeus), el conill

(Oryctolagus cuniculus), la mustela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina), el gat

mesquer (Genetta genetta), el teixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), el

senglar (Sus scrofa) i la daina (Dama dama), entre altres.

5.2 FAUNA DELS AIGUAMOLLS I ZONES INUNDABLES

5.2.1 MACROINVERTEBRATS

Les dues grans zones humides de la conca, els estanys de l‟Albera i els aiguamolls de

l‟Alt Empordà, destaquen per tenir unes comunitats de macroinvertebrats molt

variades i riques. A la resta de zones inundables i aiguamolls el coneixement de les

comunitats és parcial.

Al conjunt dels aiguamolls empordanesos (inclosos els del Baix Empordà) s‟hi han

localitzat fins ara 125 taxons de crustacis i 295 d‟insectes aquàtics. Entre els insectes,

hi ha varis coleòpters aquàtics que tenen molt poques poblacions conegudes a la

península ibèrica. És el cas de Stenelmis consobrina, Chasmogenus livornicus,

Graphoderus cinereus, Hydaticus seminiger, Hygrotus parallelogrammus, Ilybius

quadriguttatus, Helophorus illustris, Cymbiodyta marginella o Hydrochara caraboides.

Entre els crustacis presents als aiguamolls de l‟Empordà, és destacable la presència

de branquiòpodes, concretament dels anostracis Chirocephalus diaphanus i

Branchipus schaefferi i també del notostraci Triops cancriformis. Pel que fa al cranc

roig americà (Procambarus clarkii), actualment es troba estès per tots els aiguamolls

de la conca, mantenint les majors densitats en llacunes de caire permanent.

Recentment s‟ha encetat al Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà un

seguiment d‟odonats adults que inicialment ha permès constatar fins ara la presència

de 30 espècies d‟aquest grup, 24 de les quals es localitzen habitualment en ambients

lenítics i 14 en ambients lòtics. Totes aquestes espècies necessàriament no han de

desenvolupar les seves respectives fases larvàries aquàtiques al mateix PNAE,

donada l‟alta capacitat dispersiva que exhibeixen quan són adultes, la presència al

Parc d‟aquesta riquesa d‟odonats adults tan elevada és indicadora del bon estat de

conservació que presenten els seus ecosistemes aquàtics i sobretot dels odonats.

Fruit d‟aquest seguiment, s‟ha observat que Sympetrum fonscolombii és l‟espècie més

abundant a les closes i els arrossars, seguida per Crocothenis erythracea. Als estanys

d‟aigua dolça, com ara als estanys Europa, les espècies més abundants són

Sympetrum fonscolombii, S. meridionale, Ischnura elegans y Anax parthenope.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

5.2.2 PEIXOS

Antigament, la majoria de les espècies autòctones de la conca de la Muga

colonitzaven els ecosistemes aquàtics de les zones palustres. Només la truita comuna

(Salmo trutta) devia evitar aquest tipus d‟ambients, donada la seva necessitat d‟aigües

fredes i ben oxigenades. Així doncs, els antics estanys d‟aigua dolça de la plana

acollien els tres ciprínids autòctons bagra (Squalius cephalus), barb de muntanya

(Barbus meridionalis) i barb roig (Phoxinus phoxinus), però també l‟espinós

(Gasterosteus gymnurus), la bavosa de riu (Salaria fluviatilis) i el fartet (Aphanius

iberus) a més de dues espècies migradores, l‟anguila (Anguilla anguilla) i la saboga

(Alosa fallax nilotica).

És probable que les espècies més reòfiles, com els dos barbs i la saboga, no hi

mantinguessin poblacions gaire nombroses. En canvi, altres espècies com l‟espinós o

l‟anguila, és molt probable que colonitzessin massivament els ecosistemes lenítics de

la plana, si més no en determinades èpoques de l‟any. El fartet ocupava

preferentment alguns d‟aquests estanys i aiguamolls de la plana, entrant als cursos

fluvials de manera ocasional.

A les llacunes litorals salabroses i a la resta de zones estuarianes, la major part de les

espècies esmentades fins ara no hi penetren, degut a llur baixa tolerància a la salinitat

de l‟aigua. Només les espècies marcadament eurihalines, l‟espinós, el fartet, l‟anguila i

la saboga, poden viure en aquests ambients, ja sigui per a formar-hi poblacions

estables per a reproduir-s‟hi, o bé per a romandre-hi temporalment durant alguna fase

dels seus moviments migratoris.

En aquests hàbitats salabrosos hi penetren també diverses espècies d‟origen marí

(vegi‟s Apèndix 1.B.5.C), generalment per motius tròfics ja que es tracta de zones molt

productives. Entre les més eurihalines s‟hi troben les llisses calua (Liza ramada),

galta-roja (Liza aurata), llobarrera (Mugil cephalus) i vera (Chelon labrosus), i també el

joell (Atherina boyeri), l‟agulleta de riu (Syngnathus abaster), el gòbit de sorra

(Pomatoschistus microps), el llobarro (Dicentrarchus labrax), el rèmol de riu (Platichtys

flesus) i el llenguado ver (Solea lascaris).

La relació de peixos d‟origen marí detectats o de probable penetració a les aigües

epicontinentals s‟amplia considerablement amb altres espècies menys eurihalines,

que tenen un grau de penetració molt menor i sovint merament accidental. Entre

aquestes es poden esmentar la mabra (Lithognathus mormyrus), el sard (Diplodus

sargus), el sard imperial (Diplodus cervinus), l‟orada (Sparus aurata), la salpa (Sarpa

salpa), l‟amploia (Sardinella maderensis), la sardina (Sardina pilchardus), el seitó

(Engraulis encrasicholus), la palomida grossa (Lichia amia), l‟espet (Sphyraena

sphyraena), el tallahams (Pomatomus saltator) i la bavosa de mar (Salaria pavo).

Totes aquestes espècies han estat detectades a les aigües salines de la plana de l‟Alt

Empordà a través de les goles dels rius, o altres zones de contacte entre les aigües

epicontinentals i les marines.

Degut a la reducció dràstica que han sofert els estanys d‟aigua dolça, la majoria de les

espècies autòctones només s‟han donat als cursos fluvials de manera ocasional.

Només l‟espinós, el fartet i l‟anguila poblen encara alguns estanys i llacunes de la

conca. En canvi, algunes de les espècies exòtiques, com la carpa (Cyprinus carpio), el

gardí (Scardinius erythrophthalmus), el peix sol (Lepomis gibbosus) o la gambúsia

(Gambusia holbrooki), presents actualment a la xarxa de recs de la plana, penetren

sovint en aquests ambients. Fins i tot poden viure a les llacunes salabroses, donada la

seva major tolerància a la salinitat en relació als ciprínids autòctons.

Les poblacions de les espècies d‟origen marí que poblaven els diferents ecosistemes

aquàtics litorals de la conca, bàsicament llacunes i estuaris, també han retrocedit

considerablement. Això és degut a diversos factors, com la pèrdua de qualitat de

l‟aigua i al procés de dulcificació que han sofert algunes llacunes litorals. S‟ha de

destacar que encara no es coneix la presència de cap peix exòtic d‟origen marí que

colonitzi les zones estuarianes de les conques catalanes.

A grans trets, els aiguamolls i les zones inundables es poden separar en tres

categories generals d‟hàbitats en funció de les comunitats de peixos que s‟hi

estableixen:

Les zones estuarianes engloben quasi plenament la zona dels mugílids dels

trams terminals dels cursos fluvials de la conca, especialment de la Muga, però

també d‟altres recs i rieres que arriben directament al mar (rec Madral, rec dels



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Salins, rec del Molí d‟en Dorra i rec Sirvent), alguns dels quals es deriven de la

mateixa Muga. Es tracta de zones on la penetració salina fa molt difícil la presència

d‟espècies d‟aigua dolça, en funció del règim hidrològic del riu. Les úniques

espècies d‟origen limnètic que hi arriben, sense fer-s‟hi abundants, són l‟alburn

(Alburnus alburnus), la carpa, el gardí, la gambúsia i el peix sol, totes elles

introduïdes. És probable que l‟espinós també hi penetri ocasionalment si bé no s‟ha

detectat recentment.

La comunitat de peixos està dominada per espècies d‟origen marí i una espècie

migradora, l‟anguila. En aquest ambient hi són presents totes les espècies marines

abans esmentades com a visitants regulars o ocasionals, amb un clar domini de les

llisses, el joell i el llobarro. El gòbit de sorra també pot aparèixer de forma abundant

en alguns microhàbitats d‟aquests estuaris.

Les llacunes litorals salabroses engloben un ampli ventall d‟hàbitats tan pel

que fa a les seves dimensions, al règim hidrològic i a les característiques físico-

químiques. Les característiques d‟una llacuna són molt variables amb el temps. Això

fa que les comunitats de peixos que s‟hi estableixen siguin en general molt variables

i sobretot inestables. Depenen de les entrades constants de peixos procedents dels

recs, d‟altres llacunes o del mar.

Quan aquestes llacunes queden incomunicades durant molt de temps, i a més es

donen períodes crítics de sequera estival, es solen produir mortalitats massives, del

seu poblament íctic, ja sigui per la dessecació o pel deteriorament extrem de

l‟hàbitat, sobretot per anòxia. Altres moments crítics en què es produeixen

mortalitats massives són les entrades sobtades d‟aigua de mar, que generalment

comporten la mort de tots els peixos d‟aigua dolça, sobretot de les carpes.

A les llacunes de la reserva de les Llacunes del PNAE, hi ha diverses espècies

d‟aigua dolça exòtiques tolerants a baixes concentracions de clorurs, com la carpa,

el gardí, la gambúsia i el peix sol. També hi són presents l‟anguila, l‟espinós i el

fartet, aquest darrer està circumscrit a unes poques llacunes petites.

Una de les espècies més freqüents al llarg de tot l‟any al conjunt de les Llacunes és

la llissa calua. El procés de dulcificació i eutrofització que han sofert les Llacunes

durant les dues darrers dècades sembla que ha anat en detriment del fartet i de les

espècies marines, i en canvi ha afavorit l‟extensió dins la reserva de les espècies

d‟aigua dolça, sobretot de la carpa i la gambúsia.

A les petites llacunes salabroses del nord de la zona de la Rubina, a l‟altra banda

del curs de la Muga, no s‟hi han detectat espècies dulciaqüícoles, ja que la salinitat

és excessiva, amb l‟excepció del fartet que justament hi manté un dels seus

principals refugis a la comarca gràcies a la seva eurihalinitat extrema.

Els estanys i basses d’aigua dolça existents dins la conca de la Muga engloben

els vestigis dels estanys antics de la plana de l‟Alt Empordà, avui pràcticament

desapareguts. Tenen ara un règim d‟inundació temporal, que en alguns casos han

estat transformats radicalment en nous hàbitats, com és el cas dels arrossars. Les

poblacions de peixos que s‟hi estableixen són minses i tenen un caràcter molt

irregular, amb freqüents mortalitats massives en períodes de sequera seguides de

noves recolonitzacions a partir de la xarxa de recs de la plana o d‟algunes rieres.

Generalment, les comunitats íctiques d‟aquests ambients són molt pobres, amb

presència de gambúsia, que s‟hi pot fer puntualment abundant, i també d‟anguila, i

espinós. Ocasionalment poden penetrar altres espècies, sobretot introduïdes, com el

peix sol, la carpa, o el gardí. De fet, les poblacions més importants de peixos en

aquest tipus d‟ambient es donen en estanys de nova creació, com és el cas de

l‟estany del Cortalet o dels estanys Europa, tots ells dins els límits del PNAE.

Terra endins, els clots d‟algunes antigues graveres han donat lloc a basses que, si

mantenen aigua de forma permanent, poden acollir poblaments de peixos procedents

dels cursos fluvials més propers, i que solen estar dominats per espècies exòtiques,

com la gambúsia o el peix sol. Aquest darrer, per exemple, és l‟únic peix present als

estanys del Mas Margall.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Per altra banda, algunes petites basses de regadiu o de jardí situades en diferents

punts de la plana poden acollir poblaments de peixos força impredictibles, amb la

presència freqüent del el carpí daurat (Carassius auratus) i del peix sol i la gambúsia.

5.2.3 HERPETOFAUNA

Els tolls, basses, estanys o recs poden ésser poblats per diverses espècies d‟amfibis i

rèptils, en funció dels requeriments ecològics d‟aquestes espècies i les

característiques d‟aquests hàbitats. Les majors concentracions d‟amfibis tendeixen a

donar-se en hàbitats aquàtics allunyats dels cursos fluvials. Aquest fet es pot explicar

en part per l‟absència de depredadors aquàtics, sobretot peixos, però també per què

poden ser els únics llocs possibles de reproducció en àmplies zones de territori

d‟algunes espècies.

Les principals zones humides de la conca, el Parc Natural dels Aiguamolls de

l‟Empordà i sectors adjacents presenten una elevada concentració d‟herpetofauna

aquàtica, tant pel que fa al nombre d‟espècies que acullen com als efectius

poblacionals d‟aquestes. Cal afegir altres masses d‟aigua sovint aïllades i petites, que

es troben distribuïes per tota la conca, i que gairebé sempre són artificials, però solen

tenir una importància cabdal pel manteniment de poblacions viables d‟amfibis en

moltes zones.

A les zones humides del Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà, s‟han citat fins a

10 espècies diferents d‟herpetofauna. Gairebé totes les espècies d‟amfibis de la

conca, a excepció de tres: les dues pròpies d‟ambients d‟alta muntanya (tritó pirinenc i

granota roja) i la salamandra. Els amfibis es distribueixen pels diferents hàbitats del

parc en funció dels seus requeriments ecològics. La densitat d‟espècies més alta

sembla que es dóna a les aigües dolces de la reserva dels estanys al polígon I del

parc natural, així com als recs de les Closes del polígon II. Això és deu al fet que la

major part d‟espècies defugen les aigües salabroses de les llacunes litorals, on només

hi penetren plenament espècies més o menys tolerants a la salinitat com la granota

pintada (Discoglossus pictus), el gripau d‟esperons (Pelobates cultripes), el gripau

corredor (Bufo calamita) i la granota verda (Rana perezi).

En els darrers anys sembla que s‟ha produït una disminució molt notable dels efectius

d‟alguns amfibis del PNAE. Aquest procés regressiu ha estat molt acusat en el cas

dels urodels. També ha afectat alguns anurs, com la granota verda, que sembla haver

disminuït força tot i que encara és una espècie comuna al parc. El tritó verd (Triturus

marmoratus) només s‟ha observat recentment en alguns pous de regadiu del polígon I

del parc, mentre que del tritó palmat (Lissotriton helveticus) no se‟n coneixen registres

recents. Altres espècies, com el gripau d‟esperons o la granoteta de punts (Pelodytes

punctatus), sembla que ja no han estat mai gaire abundants a les zones humides del

Parc Natural. Alguns dels factors que expliquen la regressió dels anfibis al PNAE, i en

general a totes les zones inundables de la plana, són la proliferació de certes

espècies exòtiques, especialment del cranc roig americà (Procambarus clarkii), els

canvis en els règims hídrics d‟aquestes zones i la mortalitat per atropellament a les

carreteres.

Pel que fa a l‟herpetofauna del PNAE, és remarcable la presència de les tres espècies

de tortugues d‟aigua. La tortuga d‟estany prové en bona mesura d‟alliberaments

recents que s‟han efectuat a partir de individus nascuts en captivitat al Centre de

Reproducció de Tortugues de l‟Albera (CRT), que actualment es reprodueixen en

estat silvestre. La tortuga de rierol també hi penetra, tot i que no hi troba els seus

hàbitats òptims. La tortuga de Florida hi manté un dels nuclis reproductors recentment

establerts a la comarca, que possiblement estigui en expansió.

S‟ha d‟esmentar que el nucli de la població de lluert (Lacerta bilineata) establert al

polígon II del PNAE es troba en regressió aparent. El mateix passa amb el lludrió

llistat (Chalcides striatus), un altre rèptil amant dels ambients humits, que en els

darrers anys pràcticament no se n‟ha registrat cap observacions dins el parc.

5.2.4 OCELLS

Els aiguamolls de la plana empordanesa són una de les zones humides més

importants pels ocells de tota la península ibèrica, especialment pel que fa als ocells

aquàtics. De fet, el PNAE es considera una de les 10 zones humides més importants

d‟Espanya pels ocells, i la segona en importància a Catalunya, després del Delta de

l‟Ebre.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

A banda de la nidificació de moltes d‟aquestes espècies d‟aus aquàtiques, aquesta

zona humida també té molta rellevància com a zona de descans per a migradors de

llarga distància i com a zona de concentració de grans quantitats d‟hivernants,

especialment d‟anàtids, làrids i d‟algunes limícoles (veure Apèndix 1.B.5.C). És en el

pas prenupcial quan el PNAE acull una major quantitat i diversitat d‟espècies, ja que

durant la primavera el nivell d‟aigua acostuma a ser-hi molt alt. En aquest moment, el

parc juga un paper clau en l‟èxit migratori de molts ocells, especialment en dies de

forta tramuntana, que es veuen obligats a aturar-se abans de creuar els Pirineus.

Pel que fa als ocells aquàtics reproductors, s‟han de destacar diverses espècies

amenaçades, de distribució molt restringida a Catalunya i/o Espanya, com el bitó

(Botuarus stellaris), el martinet menut (Ixobrychus minutus), la cigonya blanca

(Ciconia ciconia), el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), l‟arpella (Circus

aeruginosus), la polla blava (Porphyrio porphyrio) o la boscarla mostatxuda

(Acrocephalus melanopogon), entre altres. D‟aquestes, el bitó, la boscarla mostatxuda

i la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus), són les espècies més significatives per

la seva raresa o estat de conservació de les comunitats. La població reproductora de

bitó, que es sol mantenir entre 1 i 5 parelles, és una de les més importants de la

península ibèrica d‟aquesta espècie tan amenaçada.

Entre els altres reproductors, el cas de l‟arpella (Circus sp.) també és força significatiu,

donat que el nucli reproductor dels aiguamolls (7-12 parelles) és un dels més

importants a Catalunya ja que l‟espècie no es reprodueix al Delta de l‟Ebre. La

recuperació com a reproductors de la polla blava i la cigonya blanca es deu a sengles

programes de reintroducció. La població de la polla blava al PNAE sembla ja

estabilitzada, amb un nombre de parelles reproductores que varia entre 30 i 35

depenent dels anys, mentre que la de cigonya blanca continua en creixement, amb

unes 40 parelles actualment.

Entre les hivernants, destaquen per la seva abundància el corb marí gros

(Phalacrocorax carbo), l‟esplugabous (Bubulcus ibis), l‟ànec coll-verd (Anas

platyrhynchos), el xarxet (Anas crecca), l‟ànec piulaire (Anas penelope), l‟ànec cullerot

(Anas clypeata), l‟arpella, la fotja (Fulica atra), el becadell (Gallinago gallinago), la

fredeluga (Vanellus vanellus), la daurada grossa (Pluvialis apricaria), el tèrrit variant

(Calidris alpina), la gavina vulgar (Larus ridibundus) i el gavià argentat (Larus

michahellis). Altres espècies hivernants al PNAE, encara que sigui en baix nombre,

són el bitó, la cigonya blanca, l‟oca vulgar (Anser anser) i l‟àliga pescadora (Pandion

haliaetus).

5.2.5 MAMÍFERS

Almenys sis de les espècies autòctones de mastofauna d‟hàbits aquàtics i

semiaquàtics de la conca són presents a les zones d‟aiguamolls de la plana

empordanesa (veure Apèndix 1.B.5.C). Paradoxalment, d‟aquestes sis espècies, la

que avui presenta major densitat, a banda de la rata comuna (Rattus norvegicus) i

dels rats penats, és la llúdriga (Lutra lutra), que havia arribat a desarparéixer de la

zona. Després del programa de reintroducció al PNAE a començaments dels anys

noranta, aquest mustèlid torna a estar ben establert a tot l‟àmbit dels aiguamolls de

l‟Empordà, ocupant totes les maresmes a banda i banda de la Muga. En canvi, dues

espècies es troben actualment en una forta regressió: el turó (Mustela putorius) i la

rata d‟aigua (Arvicola sapidus), possiblement com a conseqüència de l‟aparició d‟una

espècie exòtica estretament vinculada al medi aquàtic, el visó americà (Mustela

vison). La rata d‟aigua podria haver desaparegut d‟amplis sectors del PNAE, com

sembla que ha passat a la resta de la conca.

Pel que fa als rats penats, destaca la presència de la colònia més gran coneguda a

Catalunya del rat penat clar d‟aigua (Myotis daubentonii), una espècie que depèn

directament de les masses d‟aigua, donat que s‟alimenta sobretot d‟insectes

emergents. El quiròpter més comú al parc, és la ratapinyada pipistrel·la nana

(Pipistrellus pygmaeus), que tot i tractar-se d‟una espècie molt antròpica, la seva

presència sembla estar molt lligada a la proximitat d‟ecosistemes aquàtics on pugui

alimentar-se.

A banda d‟aquestes espècies estretament vinculades als hàbitats aquàtics, les zones

d‟aiguamolls de la conca també acullen una nodrida representació d‟altres mamífers.

Tot i que la majoria no són espècies d‟hàbits aquàtics, toleren bé la proximitat de



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

zones inundades permanents o temporals, i s‟han beneficiat de la conservació dels

hàbitats naturals que ha possibilitat la creació del PNAE ja fa més de dues dècades.

Entre els micromamífers destaca el ratolí de camp (Apodemus sylvaticus), el ratolí

mediterrani (Mus spretus) i la musaranya (Crocidura russula), que són presents a les

maresmes salobroses. El talpó muntanyenc (Microtus agrestis) i el talpó comú

(Microtus duodecimcostatus) són més abundants en closes i prats inundables amb

aigua dolça. L‟eriçó fosc (Erinaceus europaeus), el conill (Oryctolagus cuniculus), la

mustela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina), el teixó (Meles meles) i la guineu

(Vulpes vulpes), entre altres, també són presents a les zones d‟aiguamoll.

Alguns grans mamífers visiten aquestes zones regularment, i en alguns casos hi han

establert nuclis residents degut a la protecció que troben a les reserves del PNAE

entre altres. Així, espècies com la daina (Dama dama) o el senglar (Sus scrofa), són

abundants a les reserves d‟aquest parc natural. També es va observar algun

exemplar de coipú (Myocastor coipus) als Aiguamolls de l‟Empordà durant l‟estiu del

2004.

La daina fou introduïda al parc el 1987, i des d‟aleshores ha anat augmentant la seva

població, que ja s‟ha estès cap altres sectors de la conca, utilitzant en bona mesura la

xarxa fluvial com a zones de pas. Els darrers censos realitzats durant l‟any 2004 han

permès estimar que la població resident al PNAE és d‟uns 126 exemplars.

El senglar és una espècie molt abundant als massissos muntanyosos de les

capçaleres de la conca. A les maresmes del parc natural ha trobat un refugi en el

context de la plana empordanesa, on fuig de la pressió dels caçadors. Prova d‟això és

el fet que des del 1998, any en què es començaren a realitzar controls sobre aquesta

espècie per a reduir les poblacions, i fins el 2004, s‟han eliminat un total de 173

individus.

6 ESPAIS PROTEGITS, D’INTERÈS I ALTRES CATALOGACIONS

6.1 INTRODUCCIÓ

La Directiva Marc de l‟Aigua exigeix que els Plans de Conca incloguin un registre de

zones protegides i d‟interès, o bé que es beneficiïn d‟una protecció especial en

aplicació de la legislació comunitària específica. Això inclou:

- Zones designades per a la conservació d‟hàbitats i espècies directament

relacionades amb l‟aigua, i els espais inclosos dins la xarxa natura 2000.

- Zones protegides per la legislació comunitària, nacional, autonòmica o local.

- Masses d‟aigua utilitzades per a la captació d‟aigua potable.

- Zones designades per a la protecció d‟espècies aquàtiques significatives des

d‟un punt de vista econòmic.

- Masses d‟aigua destinades a ús recreatiu, incloses les d‟aigües de bany.

- Zones sensibles als nutrients, tant zones declarades vulnerables com zones

declarades sensibles.

- Zones humides.

Seguidament es descriuen els espais de la conca de la Muga que tenen alguna

d‟aquestes catalogacions, a partir de la informació del Departament de Medi Ambient i

Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

6.2 ESPAIS PROTEGITS

6.2.1 ESPAIS NATURALS DE PROTECCIÓ ESPECIAL (ENPE)

Són zones catalogades pel seu interès científic, ecològic, cultural, educatiu,

paisatgístic o recreatiu. Aquests espais estan protegits per la Llei 12/1985, de 13 de

juny, d'espais naturals, que estableix les següents modalitats de protecció especial:

Parcs Nacionals, Paratges Naturals d'Interès Nacional, Reserves Naturals Integrals,

Reserva Natural Parcial i Parcs Naturals. La Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

dels animals, estableix una altra figura de protecció: Reserva Natural de Fauna

Salvatge.

6.2.1.1.- Paratges Naturals d’Interès Nacional (PNIN)

Els PNIN que afecten a la conca de la Muga són:

- El Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Declarat per la Generalitat

de Catalunya per la Llei 3/1986, de 10 de març. Té una superfície total de 3.428

ha dividides en dos sectors, el primer és el de Requesens-Baussitges (2.639

ha), que va des del Puig de Llobregat (925 m) fins el Puig de les Eres (694 m).

Comprèn la capçalera del riu Anyet (terme de la Jonquera) i la vall alta de

l'Orlina (Espolla). El segon sector és el de Sant Quirze-Balmeta (789 ha), des

del Puig de la Calma (712 m) fins el coll del Teixó, que comprèn la vall de Sant

Quirze de Colera (Rabós d'Empordà). El PNIN de la Serra de l‟Albera inclou

dins el seu perímetre tres Reserves Naturals Parcials que sumen 975 ha.

- El Paratge Natural d’Interès Nacional de la Serra de Rodes, declarat per la

Generalitat de Catalunya per la Llei 4/1998 de 12 de març de Protecció del Cap

de Creus. Té una superfície total de 1.121 ha que forma part del Parc Natural

del Cap de Creus, i comprén els municipis de Vilajuïga, Pau, Llançà, el Port de

la Selva i la Selva de Mar.

6.2.1.2.- Reserves Naturals Integrals (RNI)

Dins de la conca de la Muga hi ha definides dues RNI, que, a la vegada, també

formen part de la figura de protecció del Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà.

- RNI 1 dels Aiguamolls de l’Empordà, Els estanys, amb 321 ha i comprèn

l‟estany del Tec, les closes del Tec, l‟estany de Vilaüt, els estanys de Palau, les

closes de Mornau i el sector d‟Aiguaclara.

- RNI 2 dels Aiguamolls de l’Empordà, Les Llacunes. Té 523 ha i comprèn les

llacunes de la Muga Vella, l‟estany d‟en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la

Llarga, la Massona i l‟Estany Sirvent.

6.2.1.3.- Reserves Naturals Parcials

Tant la RNP de la Capçalera de l‟Orlina com la RNP de la Vall de Sant Quirze formen

part del PNIN de l‟Albera.

- La Reserva Natural Parcial de la Capçalera de l'Orlina, amb una superfície

de 395 ha, per finalitat la protecció de les fagedes i rouredes.

- La Reserva Natural Parcial de la Vall de Sant Quirze i la capçalera de la riera

de la Valleta, amb 580 ha, per finalitat la protecció de la fauna herpetològica,

concretament la tortuga mediterrània (Testudo hermanni).

- La Reserva Natural Parcial de Sant Quirze, de 680 ha, per a la protecció de

la tortuga mediterrània.

- La Reserva Natural Parcial de la Muga-Albanyà, creat amb la finalitat de

garantir la supervivència de les darreres poblacions de llúdriga (Lutra lutra) a

Catalunya. Té una longitud de 22 km i els seus límits van des del naixement de

la Muga fins a l‟Ermita de Sant Antoni.

6.2.1.4.- Reserves Naturals de Fauna Salvatge (RNFS)

La RNFS és una figura de protecció definida en la Llei 3/1988 de 4 de Març, de

Protecció dels animals, en la que estableix que aquestes reserves són àrees limitades

per protegir determinades espècies i/o poblacions de fauna salvatge en perill

d‟extinció, en les quals no es pot permetre cap activitat que perjudiqui o pugui

perjudicar l‟espècie o la població per a la qual s‟ha fet la declaració.

El Decret 328/1992 de 14 de desembre, declara Reserva Natural de Fauna Salvatge

els estanys de la Jonquera, i disposa mesures de protecció dels seus aqüífers.

Aquesta protecció ve motivada per constituir un ecosistema molt ric i de notable

singularitat on s‟allotgen una flora i una fauna molt diversa, amb abundància

d‟espècies protegides, algunes d‟elles molt rares a Catalunya. A més, els estanys de

la Jonquera són una localitat important dins les vies migratòries que travessen els

Pirineus com a àrea de refugi i repòs per als ocells de pas per aquest territori. Té una

superfície de 76 ha.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

6.2.1.5.- Refugi de Fauna Salvatge (RNFS)

La Llei 3/1988 de 4 de març, de Protecció dels animals, estableix un altre àrea de

protecció: els Refugis de Fauna Salvatge. Es defineixen com a àrees limitades per a

preservar la fauna.

L'Ordre de 23.11.1994, per la qual es declara Refugi de Fauna Salvatge la finca

Mas Margall, al terme municipal d'Avinyonet de Puigventós, de 50 ha i situada a la

vora del riu Manol en una antiga pedrera recuperada com a zona humida.

6.2.1.6.- Parcs Naturals (PN)

- El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Primer espai natural de

protecció especial establert al litoral català, per la Llei 21/1983, de 8 d‟octubre.

La superfície total de l‟espai natural protegit és de 4824 ha, dividides en dos

polígons, el nord (2306 ha) i el sud (2518 ha). El PN dels Aiguamolls de

l‟Empordà comprèn tres àrees de RNI que sumen 850 ha: la RNI 1, els Estanys,

la RNI 2, les Llacunes (o “les Llaunes”, en terminologia local) i la RNI de l‟Illa de

Caramany, de 5.6 ha de superfície (fora de l‟àmbit de la conca de la Muga).

- El Parc Natural del Cap de Creus. Mitjançant la LIei 4/1998, de 12 de març,

es protegeix la península del cap de Creus i el seu entorn marí. És el primer

parc maritimoterrestre del país. La superfície total del PN és de 13886 ha, de

les quals 10813 corresponen a la part terrestre i 3073 a la marina. El Cap de

Creus comprèn les RNI de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora, la

Maça d'Or i de Cap Norfeu, tres PNIN: el de Cap Gros-Cap de Creus; el de

Punta Falconera - Cap Norfeu i el de la Serra de Rodes i tres RNP: la dels

Farallons, el Cap de Creus i el Cap Norfeu. Tant les RNI, com els PNIN i les

RNP queden fora de la conca de la Muga.

6.2.2 PLA D’ESPAIS D’INTERÈS NATURALS (PEIN)

Els espais inclosos en el Pla d‟Espais d‟Interès Natural es troben regulats per la Llei

12/85, de 13 de juny, i que posterioment, el Decret 328/92, de 14 de desembre

mitjançant el qual s‟aprova el Pla d‟espais d‟interès natural, desenvolupat (DOGC

nº1714, de 01.03.93). La xarxa d‟espais PEIN és una mostra representativa de la

riquesa paisatgística i la diversitat biològica dels sistemes naturals de Catalunya.

A la conca de la Muga hi ha 7 espais naturals considerats PEIN:

- L’Alta Garrotxa amb una superfície total de 32686.69 ha, que comprèn dins el

seu perímetre la Reserva Natural Parcial de La Muga - Albanyà que presenta una

superfície de 154.69 ha. Data de declaració 12/03/1987.

- Els Penya-segats de la Muga amb una superfície total de 356.27 ha.

- El Massís de les Salines amb una superfície total de 4171.81 ha.

- Els estanys de la Jonquera amb una superfície protegida de 56.09 ha. Aquest

espai està declarat RNFS per la Llei 3/88, de protecció dels animals, del Parlament

de Catalunya, degut a la importància dels ocells aquàtics.

- El Cap de Creus amb una superfíe protegida de 10756.89 ha.

- El Massís de l’Albera, de 9684.24 ha.

- Els Aiguamolls de l’Empordà, de 4730.96 ha protegides.

6.2.3 ZONES HUMIDES

Les zones humides estan protegides per la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’Espais

Naturals, ja que constitueixen un dels ecosistemes més rics i biodiversos. Es

consideren zones humides les maresmes, aiguamolls, torberes o aigües rases. Poden

ser permanents o temporals, estancades o corrents, dolces, salabroses o salines,

amb inclusió de les zones d‟aigües marines la profunditat de els quals no excedeixi els

sis metres.

Dins l‟àmbit de la conca de la Muga hi ha 29 zones humides. D‟aquestes, n‟hi ha 17

incloses a l‟Inventari de Zones Humides de Catalunya, i la resta, 12, no es troben sota

cap figura de protecció.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Zona humida Protecció

Estanys de la Jonquera Reserva natural de fauna salvatge, PEIN

Bassa dels Castellars d‟Espolla Cap

Estanys de Gutina Cap

Estany d‟en Massot Cap

Estany d‟en Pous Cap

Estanys dels Tòrlits Cap

Estany de la Cardonera Cap

Estany de les Moles i bassa del mas Faig Cap

Estany d‟en Parú Cap

Estany Martí Cap

Estany de can Gaspar Cap

Basses de Delfià Cap

Estanyols de Mas Margall Refugi de fauna salvatge

Bassa de la Rubina Cap

Estany del Tec Reserva natural integral, Parc natural

Estany de Vilaüt i bassa Rodona Reserva natural integral, Parc natural

Estany d‟Aiguaclara Reserva natural integral, Parc natural

Estany de Palau de Baix Reserva natural integral, Parc natural

Closes de l‟Albert, de Mornau i d'en Massot Reserva natural integral, Parc natural

La Massona i la Llarga Reserva natural integral, Parc natural

La Fonda Reserva natural integral, Parc natural

La Rogera Reserva natural integral, Parc natural

La Serpa Reserva natural integral, Parc natural

Llacunes de la Muga Vella Parc Natural

Estany d‟en Túries Parc Natural

Estany del Cortalet Parc Natural

Estany Europa Parc Natural

L‟Estanyet i l‟estany de Sant Joan Sescloses

Parc Natural

Basses de les Garrigues Parc Natural

Taula 9.- Zones humides i règim de protecció.

6.2.4 XARXA NATURA 2000

Les figures de protecció que formen la Xarxa Natura 2000 són les Zones d‟Especial

Protecció pels Ocells (ZEPA), derivades de la Directiva Aus (Directiva 79/409/CEE) i

els Llocs d'Importància Comunitària (LIC), derivades de la Directiva Hàbitats (Directiva

92/43/CEE i posterior adaptació 97/62/CEE).

Els Aiguamolls de l‟Empordà (4730.96 ha) fou declarada l‟any 1987, Zona d‟Especial

Protecció pels Ocells (ZEPA) i l‟any 1993 es va incloure dins del Conveni de zones

humides d‟importància internacional de Ramsar.

La Generalitat de Catalunya va elaborar i trametre al Ministeri de Medi Ambient una

proposta d‟espais naturals per a la seva possible consideració i inclusió a la xarxa

Natura 2000, però la Comissió europea va remetre informes indicant la insuficient

representació d‟alguns LIC i de zones ZEPA.

El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha presentat l‟any 2005 una proposta

d'ampliació de la xarxa Natura 2000 amb la finalitat de resoldre els requeriments de la

Unió Europea. A tal efecte, presenta un llistat de nous espais o de propostes

d'ampliació d'espais ja inclosos que són una mostra representativa d'aquells hàbitats o

de l'àrea de distribució d'aquelles espècies que han estat considerats com a poc

representats en la proposta actual.

Els espais proposats per l‟ampliació de la Xarxa Natura 2000 de la conca de la Muga

són:

- La Garriga d'Avinyonet de Puigventós amb una superfície de 467.2 ha. Motiu

inclusió per la presència d‟esparver cendrós (Circus pygargus).

- Les Basses de l'Albera com a Lloc d‟Importància Comunitària (LIC) amb una

superfície de 651.3 ha. Motiu inclusió per la presència de l‟espècie Marsilea

strigosa.

- Les Basses de l'Albera-Capmany amb una superfície de 3827.1 ha. Motiu inclusió

per la presència de quiròpters.

- L'Albera-ampliació amb una superfície de 2811.4 ha. Motiu inclusió per hàbitats

d‟alocars i per la presència de les espècies de tortuga mediterrània (Testudo

hermanni), àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i xoriguer petit (Falco

naumanni). Les dues últimes espècies estan identificades pel Comitè Ornis com a

prioritàries (La Directiva 79/409 no identifica espècies prioritàries).



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

- Aiguamolls de l'Alt Empordà-Ritort amb una superfície de 22.7 ha. El motiu de la

inclusió es degut a la presència d‟alocars (Vitex agnus-castus).

- Aiguamolls de l'Alt Empordà-La Rubina amb una superfície de 43.4 ha. El motiu de

la inclusió és degut a que es tracta d‟una zona humida.

6.2.5 AQÜÍFERS PROTEGITS

Els aqüífers protegits pel Decret 328/1988, d'11 d’octubre, pel qual s‟estableixen

normes de protecció i addicionals en matèria de procediment en relació amb diversos

aqüífers de Catalunya. Dins de la conca de la Muga s‟hi localitza l‟aqüífer protegit del

Delta dels rius Fluvià i Muga.

Aquest aqüífer protegit abarca 23793.55 ha. Les característiques morfològiques i de

materials del aqüífer Baix Fluvià-Muga fa que sigui vulnerable davant de la

contaminació, ja que és porós no consolidat, constituït per dipòsits al·luvials i planes

costaneres on la infiltració és directa. A més, la seva zona de recàrrega se situa a la

plana, on les activitats potencialment impactants són més abundants, fet que

s‟agreuja pel risc de salinització, que ha esdevingut molt important per mantenir la

potabilitat dels aqüífers més litorals.

Així, l‟extracció d‟aigua pel rec i per abastar d‟aigua les poblacions turístiques; la

canalització de rius i rieres per tal de mantenir sistemes de recs i evitar inundacions; la

dessecació d‟estanys i la desaparició de les closes ha provocat que una falca d‟aigua

de mar penetri cap a l‟interior salinitzant en gran part l‟aqüífer d‟aigua dolça (Catàleg

d‟Espais d‟Interès Natural i Paisatgístic del Litoral Gironí, 2003).

6.2.6 ZONES DE CAÇA CONTROLADA

Les zones de caça controlada són regulades per la Ley 1/1970, de Caza i el Decret

165/1998, sobre àrees de caça amb reglamentació especial, d‟àmbit català.

A la conca de la Muga es troba la zona de caça controlada de la Muntanya de

Fusimanya i Batlló (Maçanet de Cabrenys) amb una superfície de 821 ha, declarada

al 1996.

6.3 ESPAIS D’INTERÈS NATURAL

En aquest apartat es descriuen els espais d‟interès natural, que tenen un valor

ambiental reconegut. En molts casos estan catalogats per la seva rellevància, però no

es troben protegits per la legislació comunitària, estatal o autonòmica.

6.3.1 HÀBITATS D’INTERÈS COMUNITARI

Són aquelles zones que la Directiva Europea 97/62/CE defineix com a hàbitat natural.

Engloba a aquelles zones terrestres o aquàtiques diferenciades per les seves

característiques geogràfiques, abiòtiques i biòtiques, tant si són totalment naturals

com seminaturals. Aquesta directiva cataloga aquests hàbitats, en prioritaris i en no

prioritaris per a la seva conservació, però no els protegeix.

Els hàbitats d‟interès comunitari que trobem a la conca, així com la seva catalogació

són els següents:

HIC Prioritari

Pastures mediterrànies xerofítiques anuals i vivaces (Thero-Brachypodietea)

Sí

Vegetació amfíbia mediterrània de basses temporals (Isoetion, Cicendion, Nanocyperion flavescentis)

Sí

Herbassars megafòrbics nitròfils i humits (Convolvuletalia sepium, Galio-Alliarietalia)

No

Jonqueres mediterrànies (Molinio-Holoschoenion) No

Alocars, tamarigars i espinars de rius, rierols, rambles i llacunes (Nerio-Tamaricetea)

No

Salzedes, alberedes (i omedes) mediterrànies No

Alzinars i carrascars No

Suredes No

Pastures basòfiles, xeròfiles, obertes, alpines i crioturbades (Festucion scopariae, Ononidion)

No

Vegetació de les dunes mediterrànies (Crucianellion maritimae) No

Llacunes, albuferes i estanys costaners (Ruppietea maritimae, Potametea, Zosteretea)

Sí

Vegetació graminoide vivaç d' Spartina No

Vegetació hidròfita arrelada o flotant de llacs i aigües eutròfiques No

Taula 10.- Hàbitats d‟Interès Comunitari que es troben en la conca de la Muga. Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

6.3.2 CORREDORS I CONNECTORS BIOLÒGICS

La connectivitat és una mesura de l‟estructuració del territori, que pot veure‟s reduïda

per dos factors, que solen estar associats, fet que multiplica l‟efecte barrera:

- Els elements lineals que creen barreres impermeables amb un gran risc de

pas. Solen ser infraestructures terrestres com carreteres, línies ferroviàries o

canalitzacions d‟aigua.

- Les àrees edificades disperses al territori, com les urbanitzacions i polígons

industrials, els quals no només són barreres sinó que creen discontinuïtats en

el paisatge.

Es poden distingir els següents tipus de connectivitat:

- Connectivitat ecològica: consistent en l‟adequada connexió dels espais naturals

per garantir la dispersió de les espècies i evitar l‟aïllament de les poblacions.

- Connectivitat paisatgística: referent a la continuïtat dels paisatges propis i de

qualitat d‟un indret.

- Connectivitat social: es refereix al grau de conservació de les vies de connexió

tradicionals d‟un territori.

Garantint aquests tres tipus de connectivitat es produeix un correcte funcionament del

territori: es protegeix la biodiversitat, es mantenen els paisatges propis i es millora la

qualitat de vida de les persones.

La pressió antròpica sobre el medi ha modificat el paisatge i l‟ha modelat a la seva

conveniència. Actualment existeixen grans àrees del territori esquitxades per una

urbanització difusa i tallades per estructures lineals extenses, com ara carreteres i

línies elèctriques o ferroviàries. La transformació d‟hàbitats és l‟altra pràctica que es

realitza sense consciència dels efectes que provoca.

En el mosaic de la conca del riu Muga es troben espais que, tot i haver estat

modificats per l‟home, conserven trets diferencials i característics que els permeten

acollir ecosistemes molt valuosos. Aquests espais han estat objecte d‟atenció i se‟ls

ha assignat figures de protecció; que ha estat força deficitària i s‟ha dut a terme de

forma poc coordinada. La dinàmica proteccionista s‟ha basat en una incompleta

planificació, limitada a la definició d‟“illes” relictuals protegides segons alguns criteris

naturals, sense tenir en compte altres criteris com l„agrícola o el social. Al estar

desconnectades, marginades i fragmentades del territori que les envolta van perdent

la seva funcionalitat.

Les zones aïllades protegides es veuen abocades a l‟empobriment genètic i l‟efecte

fundador: manteniment d‟una població a partir d‟un nombre petit d‟individus que pot

fer expressar els gens recessius perjudicials. Poden patir una ràpida davallada de la

diversitat que acaba en extincions locals i absolutes quan s‟arriba als nivells de

població mínima viable.

La desaparició d‟una espècie en una zona concreta no només és negativa pel

descens de biodiversitat, sinó que també pot generar canvis a escala paisatgística: la

pèrdua d‟una espècie pot afavorir l‟explosió demogràfica d‟una altra generant un

desequilibri que repercuteix en tot l‟ecosistema.

Un altre efecte negatiu de la fragmentació és la creació de noves zones de transició a

les àrees naturals: aquí, les variables ambientals són diferents del nucli de l‟espai

natural i per tant, varia la composició d‟espècies. Aquests efectes negatius es filtren

cap el nucli de l‟espai. A més, molts processos ecològics es donen a escales molt més

grans que la de l‟espai protegit i aïllat: les migracions estacionals o de dispersió

juvenil, moviments per a alimentar-se o aparellar-se, etc. La limitació en l‟espai

perjudica el manteniment de la diversitat.

Resulta necessària fer una planificació i una gestió integrada del territori a escala

global, cercant la connectivitat biològica, el manteniment de la diversitat i fins i tot, la

continuïtat física, de manera que el sistema esdevingui una autèntica xarxa.

L‟ordenació territorial ha de preveure aquesta exigència ecològica, i protegir aquells

hàbitats naturals o seminaturals que actuen com a tall de passadissos o extensions

d‟altres formacions, permetent el manteniment de les característiques de les zones

preservades a través de mecanismes propis: la variabilitat i l‟intercanvi genètic, la

recolonització de noves àrees perifèriques -efecte reserva-, els moviments periòdics o



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

estacionals, l‟increment de la zona de campeig, etc. D‟aquesta forma es revaloritza el

conjunt del territori en millorar la qualitat de vida, la diversitat biològica i l‟harmonia

estètica del paisatge.

S‟han de crear figures que permetin preservar i potenciar els corredors biològics, que

facilitin els fluxes d‟intercanvi biològic que de manera natural s‟han establert en el

territori. Aquests espais no són una pèrdua de superfície útil, sinó com una aposta

segura pel futur: el corredor biològic no només garantirà la viabilitat dels espais

naturals protegits que connecta, sinó que permetrà conservar l‟encant paisatgístic i

l‟atractiu per als visitants.

6.3.2.1.- Descripció de la connectivitat ecològica a la conca de la Muga

Per a la descripció de la connectivitat ecològica a la Conca de la Muga s‟han recollit

les propostes existents de connectors biològics dutes a terme per diferents autors o

equips de treball. A partir de l‟anàlisi d‟aquests treballs, s‟ha realitzat una proposta

integrada de connectivitat.

Propostes existents de connectors biològics

Les propostes existents de connectors biològics a la Conca de la Muga són les

següents. La seva descripció completa es troba a l‟Apèndix 1.B.5.D: Connectivitat.

- Definició d‟una estructura de corredors biològics a la zona de l‟Empordà. Fortià

(1994).

- El corredor biològic de la Mugueta. Proposta de realització. Saavedra i Sargatal

(1994)

- Proposta de sistema de corredors biològics basats en la xarxa hídrica.

Publicació de l‟Associació d‟Amics del PNAE de la edició especial del butlletí

“El Bruel”, l‟any 1995.

- Proposta per a l‟establiment de connectors biològics entre el Parc Natural dels

Aiguamolls de l‟Empordà i el Parc Natural de Cap de Creus. Gutiérrez i Seguí

(1998).

- Connectivitat biològica i PEIN.

- Definició de la connectivitat entre el Paratge Natural d‟Interès Nacional de

l‟Albera i el Parc Natural del Cap de Creus. Grup de Recerca d‟Anàlisi i

Evolució del Paisatge. 2000.

- Catàleg d‟Espais d‟Interès Natural i Paisatgístic del litoral Gironí. Agrupació

Naturalista de Girona.

- Estudi de la connectivitat ecològica del Parc Natural dels Aiguamolls de

l‟Empordà. Mallarach (2002).

- Estudi del planejament territorial per a la definició d‟un sistema de protecció

territorial a l‟Empordà.

Proposta integrada de connectivitat

En la proposta de connectivitat del Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà, l‟àmbit

d‟estudi és menor i està centrat a les àrees més properes als Aiguamolls de l‟Alt

Empordà. Per una altra banda, es tracta d‟un estudi més detallat.

La proposta de connectivitat de La Vola per l‟Alt Empordà abarca una zona major,

presenta connectors terrestres (forestals o marges arbrats) i fluvials. Identifica més

dificultats de connexió o conflictes. Pel que fa a les connexions entre PNAE i els altres

espais protegits, la proposta és més restrictiva, limitada en dimensions ja que en molts

casos les connexions són estretes i allargades, quedant limitades a l‟espai de la llera

dels sistemes fluvials. També restringeix els connectors amb la Serra de Rodes,

descuidant algunes rieres d‟interès.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Les dues propostes coincideixen en alt grau i en les diferències es complementen, per

tant el cas ideal és sumar les dues propostes. (Veure plànol 1.B.F. “Mapa de

connectors i corredors biològics”). El Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà

queda connectat entre els dos polígons i Reserves Naturals Integrals, les Llacunes i

els Estanys, mitjançant el corredor biològic la Mugueta.

La Reserva Natural de les Llacunes i el sector de la Rubina queden connectats per les

aportacions hídriques, la regeneració d‟aiguamolls i del sistema dunar, i el foment de

pràctiques agroecològiques. Inclou la Geozona dels estanys de Vilaüt.

El Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà connecta amb el Parc Natural del

Cap de Creus entre el principal connector ecològic oriental de la conca de Queralbs,

Palau-Mas Fumats (Palau-saverdera i Roses), el corredor ecològic central (Palau-

saverdera) i el connector del Penardell-Puig de la Creu (Pau i Vilajuïga).

El Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà connecta amb el Paratge Natural

d‟Interès Nacional de l‟Albera, pels connectors fluvials de la Muga, el Llobregat i els

afluents l‟Anyet, l‟Orlina i Merdança, la riera de Garriguella i el rec del Cagarell i al

llarg dels espais connectors del Pla d‟Elena - Roques Blanques - Montcod, el Puig del

Pal-la Botina - Caparmaquera, la Comunera - els Castellars - Planes d‟Arners, el Pla

dels Tòrlits, la Serra de l‟Hoste - Puig Glarià, el Montroig i els encavalcaments de

Biure, i les zones humides de les basses de Delfià, els estanys de Gutina, l‟estany

d‟en Massot, l‟estany d‟en Pous els estanys de la Jonquera, els estanys d‟en Parú,

l‟estany Martí, l‟estany de les Moles i la bassa del mas Faig, els estanys de Tòrlits,

l‟estany de la Cardonera i l‟estany de Can Gaspar.

El Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà, l‟espai d‟Interès Natural Penya-

segats de la Muga i l‟espai d‟Interès Natural de l‟Alta Garrotxa queden connectats pels

connectors fluvials de la Muga i riera de l‟Arnera i al llarg d‟espais agraris de la plana

Altempordanesa, boscosos de les Garrotxes de l‟Emporda i la conca de la Riera de

l‟Arnera, d‟interès geològic del Montroig, els encavalcaments de Biure, Salut Terrades

a Boadella i les mines de Talc.

El Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Alt Empordà, l‟espai d‟Interès Natural de l‟Alta

Garrotxa i la plana agrícola empordanesa queden connectats amb direcció est-oest

seguint els connectors fluvials del riu Manol i la riera d‟Àlguema, al llarg d‟una matriu

agrícola i taques de bosc. Incloent els espais connectors de Balmes de Terrades - les

Garrigues - la Roca i les Forques - les Guardes – Puig Balcó, i la zona humida dels

estanys de mas Margall.

El Parc Natural Cap de Creus connecta amb el Paratge Natural d‟Interès Nacional de

l‟Albera per l‟eix muntanyós, que ressegueix la línia dels Pirineus amb el connector

clau de la conca de la Riera de la Valleta.

L‟espai d‟Interès Natural de l‟Alta Garrotxa, l‟espai d‟Interès Natural del Massís de les

Salines i el Paratge Natural d‟Interès Nacional de l‟Albera queden connectats per l‟eix

de muntanya ample i continu al sector nord - occidental de l‟àmbit i per el connector

fluvial de la capçalera del riu Llobregat. L‟eix muntanyós presenta continuïtat cap a

l‟oest, per la serralada pirinenca i cap a l‟est a través del Massís de l‟Albera.

El Paratge Natural d‟Interès Nacional de l‟Albera connecta amb la mar mediterrània a

través dels connectors de la conca de la riera de Garvet, conca de la Riera de

Molinars i la riera de Portbou. Connectors que pertanyen a la conca de les Rieres de

la Costa Brava. Incloent la Geozona de Puig d‟es Quers i Mas Patiràs i el Cap de

Portbou.

6.3.3 ELEMENTS FRAGMENTADORS DEL TERRITORI

A la conca de la Muga, les pressions i els impactes sobre els espais naturals i la seva

connectivitat ecològica són molt diversos. Sovint estan interrelacionats de forma

complexa i sinèrgica.

En general els impactes al medi han augmentat de forma continuada, amb una

naturalesa i una importància molt desigual sobre la connectivitat ecològica. Els

impactes poden ser localitzats, difusos, alguns reversibles, altres irreversibles, alguns

són severs i altres són lleus (Mallarach 2001).



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Per facilitar la descripció de les pressions i els impactes, s‟han agrupat en tres

tipologies: l‟expansió urbanística, les infraestructures de diversa naturalesa i les

activitats extractives.

6.3.3.1.- L’expansió urbanística

En els darrers anys la superfície urbanitzada s‟ha incrementat de forma notable a les

comarques de l‟àmbit de la conca de la Muga. L‟expansió urbanística és una de les

principals pressions sobre la connectivitat ecològica i que genera els impactes més

extensos, severs i de difícil correcció. El cordó de càmpings i urbanitzacions adjacents

a les platges incloses dins de l‟àmbit protegit pel Parc Natural dels Aiguamolls de

l‟Empordà constitueixen una barrera física entre els sistemes naturals de platges i

dunars i els sistemes litorals, afecten la connectivitat en sentit nord-sud de la part sud

del Parc Natural.

La previsió d‟expansió urbanística de Castelló d‟Empúries i la urbanització

d‟Empuriabrava constitueixen una barrera cada cop més accentuada, afectant el

corredor ecològic de la Mugueta, reduint a la connectivitat entre les dues parts del

Parc Natural.

Castelló d‟Empúries és un nucli poblacional de segona línia de mar, que té com

a objectius la protecció del paisatge i el creixement moderat. Una de les mesures

que aplica és limitar la segona residència de nova planta. Està constituït per dos

polígons urbanitzats (nord i sud). La previsió d‟expansió és a les rodalies del

nucli urbà de forma compacta i en dos zones de sòl urbanitzable (oest i sud).

La urbanització d‟Empuriabrava està constituïda per un nucli urbà densificat. La

previsió d‟expansió és troba al sector nord-oest.

L‟expansió urbanística dels municipis de Pau, Palau-saverdera i Roses, al peu i

contraforts de la Serra de Verdera i als límits del Parc Natural, tendeix a formar una

barrera entre el Parc Natural dels Aiguamolls de l‟Empordà (PNAE) i el Parc Natural

de Cap de Creus (PNCC), deixant molt poc espai entre ambdós.

Roses és un pol urbà amb desenvolupament variable. El municipi està

constituït per tres polígons de règim de sòl urbà i urbanitzable i un gran nombre

d‟edificacions esparses en sòl no urbanitzable, com indústries i equipaments

lúdics i recreatius. Dos dels polígons són el nucli urbà (Sud, límits costa) i una

urbanització (Nord), presenten previsions d‟expansió de forma compacta cap al

nord. El tercer polígon (Nord-oest) es tracta d‟una zona de sòl urbanitzable, el

Sector industrial de la carretera de Vilajuïga, que fragmenta el principal connector

ecològic oriental de la conca de Queralbs, Palau-Mas Fumats, que es conserva

en bon estat entre el Parc Natural de Cap de Creus i el dels Aiguamolls de

l‟Empordà.

Palau-saverdera és un nucli de segona línia de mar que té com a objectius la

protecció del paisatge i el creixement moderat. Una de les mesures que aplica és

limitar la segona residència de nova planta. El municipi està constituït per dos

polígons, el nucli urbà (Est) i una urbanització. El primer presenta previsions

d‟expansió urbanística fins a duplicar la superfície actual edificada. La

urbanització (Oest, limítrofa amb urbanització de Pau) també presenta un gran

espai de sòl urbanitzable. Amb aquestes previsions, els dos polígons

constitueixen un de sol, juntament amb el gran nombre d‟edificacions esparses

en sòl no urbanitzable (indústries i habitatges aïllats) creen severes afeccions al

corredor ecològic central entre el PNAE i el PNCC.

El municipi de Pau està constituït per tres polígons, dos dels quals ja estan

urbanitzats: el nucli urbà (Sud) i una urbanització (Est, limítrofa amb urbanització

de Palau-saverdera), amb previsions d‟expansió de forma compacta. L‟altre

polígon (Oest) es tracta d‟una zona de sòl urbanitzable que juntament amb el

gran nombre d‟edificacions esparses en sòl no urbanitzable (equipaments lúdics i

recreatius) constitueixen una barrera potencial al connector ecològic occidental

més ample que existeix entre el els dos Parcs Naturals (entre Pau i Vilajuïga), a

la zona del Penardell-Puig de la Creu.

Els camps de golf i les urbanitzacions vinculades dels municipis de Garriguella i

Peralada es troben emplaçats als límits dels connectors fluvials de les rieres del



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Merdanç, Garriguella i el rec Cagarell, les quals connecten el PNAE i la Serra de

l‟Albera.

Garriguella és un nucli de segona línia de mar que té com a objectius la

protecció del paisatge i el creixement moderat. Una de les mesures que aplica és

limitar la segona residència de nova planta. Al municipi hi ha un polígon de sòl

pendent d‟urbanitzar.

Peralada és un nucli de creixement moderat. El municipi està constituït per dos

polígons, el nucli urbà amb previsions d‟expansió de forma compacta i el camp

de golf, que presenta una zona de sòl urbanitzable i que s‟emplaça entre el

connector de la riera del Merdanç i el Llobregat.

Les previsions d‟expansió urbanística del municipi de la Jonquera es troben als

límits del riu Llobregat i la Comunera-els Castellars-Planes d‟Arners, llocs de

gran interès natural i paisatgístic com a connectors entre el Parc Natural dels

Aiguamolls de l‟Alt Empordà i la vessant occidental de la Serra de l‟Albera. És un

nucli que preveu el creixement segons la demanda interna dels nuclis de

muntanya amb l‟objectiu de potenciar una activitat econòmica alternativa al

turisme massiu i immobiliari. Tot i això es tracta d‟un municipi amb cinc polígons,

quatre dels quals es troben sota el règim de sòl urbanitzable, triplicant la

superfície existent urbanitzada.

El municipi de Terrades presenta un polígon de sòl urbanitzable a Santa

Magdalena, al peu de les Garrotxes de l‟Empordà. Limita amb el pantà de

Boadella i el riu Muga, connector fluvial entre el PNAE i el PEIN de l‟Alta

Garrotxa.

Les previsions d‟expansió urbanística dels municipi de Vila-sacra, Vilatenim, Figueres,

el Far de l‟Empordà, Santa Llogaia d‟Àlguema, Borrassà i Navata es troben als límits

del riu Manol i la riera d‟Àlguema, impedint la connexió entre el espais d‟Interès

Naturals de muntanya i litorals a través de les rieres i l‟espai agrícola.

- Vila-sacra és un municipi que preveu un creixement moderat.

- Figueres és un pol urbà amb desenvolupament variable. És un municipi que

presenta una gran quantitat de sòl urbanitzable, amb tendències de compactació

del nucli i d‟extensió de la ciutat cap a l‟est (Vilatenim).

- El Far d‟Empordà és un municipi que preveu un creixement moderat. Presenta

un polígon industrial de sòl urbanitzable, on emplaça la Central internodal de

transports.

- Santa Llogaia d‟Àlguema és un municipi que preveu un creixement moderat. El

polígon del nucli urbà presenta una gran quantitat de sòl urbanitzable.

- Borrassà és un municipi que preveu un creixement moderat a l‟àrea d‟influència

dels pols urbans.

- Navata és un municipi que preveu un creixement moderat. Presenta un polígon

de sòl urbanitzable i hi ha emplaçat un camp de golf.

(Veure plànol 1.B.G.: Fragmentació del territori)

6.3.3.2.- Les infraestructures

Infraestructures viàries

La xarxa actual d‟infraestructures viàries presents a la conca de la Muga és força

complexa. Hi ha les carreteres principals que uneixen les capitals de comarca. Les

secundàries o de tercer ordre comuniquen aquestes amb els diferents pobles litorals.

També apareixen les vies de tercer ordre, que comuniquen el disseminat rural.

(Agrupació Naturalista de Girona (2002)).

Les infraestructures viàries són una de les principals causes de la fragmentació del

territori i d‟impacte sobre la connectivitat ecològica. Les autovies i carreteres més

amples i transitades constitueixen barreres tant físiques com psicològiques per al

desplaçament de nombrosos organismes. Són causa de mort per atropellament de

moltes espècies faunístiques, especialment la herpetofauna, sobretot en èpoques de

migracions locals que s‟efectuen a la primavera i la tardor.

A més, provoquen una pertorbació i degradació d‟una franja adjacent a les vies, fins a

una compresa entre unes desenes de metres i un quilòmetre, segons la intensitat del



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

trànsit i la naturalesa dels hàbitats adjacents. Els sorolls i vibracions, les llums del

vehicles, la il·luminació de les calçades i la contaminació, entre altres afecten, en grau

desigual, a moltes espècies, principalment als vertebrats terrestres, encara que s‟han

identificat afeccions a organismes molt diversos, fins i tot a certs insectes voladors.

L‟efecte barrera s‟incrementa a mesura que augmenta la seva Intensitat Mitjana Diària

de vehicles (IMD). Una IMD de 10000 vehicles és el llindar aproximat en el qual una

carretera esdevé una barrera infranquejable per a la fauna. Aquestes vies són molt

problemàtiques ja que fragmenten els diferents espais naturals i n‟augmenten el risc

de perdre biodiversitat. En una via amb una IMD>1000 l‟efecte ja és important.

De l‟ampli ventall de carreteres existent, les que impliquen una major fragmentació

són:

- L’Autopista AP-7.

Via segregada del corredor transnacional nord-sud. Espina dorsal dels

desplaçaments del litoral català i d‟accessibilitat a l‟Empordà. Travessa pels límits

dels municipis de Garrigàs-Pontós, Borrassà, Vilafant, Figueres, Llers, Cabanes,

Biure, Capmany, Agullana i la Jonquera. Es preveu un desplaçament de l‟AP-7 cap

a l‟oest de Vilafant, seguint el traçat de la futura A-2 desdoblada (N-II), consolidant

un únic corredor per tal de reduir la fragmentació entre Figueres i Vilafant.

Presenta una IMD superior a 20000, segons dades del Pla Territorial de l‟Alt

Empordà.

Fragmenta la conca en dos sectors: l‟oriental i l‟occidental. Els trams més

problemàtics es troben a la capçalera del riu Llobregat, al nord de la Jonquera,

tallant les connexions entre els Aiguamolls, l‟Albera i l‟Alta Garrotxa. A l‟alçada de

Pont de Molins fragmenta les connexions entre els Aiguamolls i l‟Alta Garrotxa.

- N-II, futura A-2

Via segregada del corredor transnacional nord-sud. Espina dorsal dels

desplaçaments del litoral català i d‟accessibilitat a l‟Empordà. Travessa pels

municipis de Pontós, els límits entre Borrassà-Vilamalla, Santa Llogaia d‟Àlguema

a Vilafant. A Figueres es desdobla cap a la variant del Far de l‟Empordà,

Vilabertran, Cabanes i Figueres. Als límits municipals del nord de Figueres i est de

Llers es tornen a unir per travessar Pont de Molins, Biure, Capmany, Agullana i la

Jonquera. La N-II es preté desdoblar i convertir en la futura autovia A-2. Es preveu

que aquest desdoblament passi per l‟oest de Vilafant, mitjançant un únic corredor

juntament amb l‟AP-7. L‟N-II presenta un IMD superior a 9000. Donat que el seu

recorregut és quasi paral·lel al recorregut de l‟AP-7, els impactes són més severs i

l‟efecte barrera es multiplica. Els trams més problemàtics es troben a la capçalera

del riu Llobregat, al nord de la Jonquera, fragmentant les connexions entre l‟Albera

i l‟Alta Garrotxa. A l‟alçada de Pont de Molins trenca les connexions entre els

Aiguamolls i l‟Alta Garrotxa.

- C-68

Via estructuradora primària, eix de mitjà-llarg recorregut vertebrador del territori de

vocació interpolaritats, Figueres-Roses. Des de la variant de la N-II transcorre pels

municipis del Far d‟Empordà, Figueres, Vila-sacra, Castelló d‟Empuries i Roses.

Un dels trams més problemàtics es troba entre Castelló d‟Empuries i

Empuriabrava, on la carretera afecta al corredor ecològic de la Mugueta. Un altre

tram és al polígon nord del Parc Natural, la Reserva Natural Integral dels Estanys

ja que la carretera la travessa fragmentant-la. Presenta una IMD superior a 23000,

també segons el Pla Territorial de l‟Alt Empordà.

- N-260

Via estructuradora secundària, eix de mitjà i curt recorregut distribuïdors del

territori de vocació internuclis o intermunicipal, Olot-Portbou. Travessa els

municipis de Cabanelles, Navata, Avinyonet de Puigventós, Vilafant, Figueres,

Vilabertran, Peralada i Vilajuïga. Es preveu la construcció d‟una carretera nova de

quatre carrils paral·lela a la carretera actual, que es deixarà com a carretera de

servei per vorejar la ciutat de Figueres. La nova carretera comença abans de

Navata i passarà per Ordis, Borrassà, Vilamalla, el Far d‟Empordà, Vilatenim i

Vilabertran, on torna al traçat actual.

Fragmenta la conca en dos sectors: el nord i el sud. És una via que suposa una

barrera que trenca el territori repercutint en la connectivitat entre els Aiguamolls de

l‟Alt Empordà i la Garrotxa a través del riu Manol, i entre el Cap de Creus i l‟Albera.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Els trams més problemàtics es troben als límits entre el terme municipal de

Vilajuïga i Llançà, a la conca de la riera de Valleta que és un connector clau.

- GI-610

Via estructuradora secundària, eix de mitjà i curt recorregut distribuïdors del

territori de vocació internuclis o intermunicipal, Roses-Garriguella, vorejant el Parc

Natural del Cap de Creus.

És una via que fragmenta el territori repercutint en la connectivitat entre els

Aiguamolls de l‟Alt Empordà i el Cap de Creus. Els trams més problemàtics es

troben entre Vilajuïga i Roses, als connectors Riutort i Queralbs.

Infraestructures ferroviàries

- El TGV

El TGV és el tren de gran velocitat de la línia transpirenaica. És el futur AVE

Barcelona-Perpinyà. Travessa la zona d‟estudi pels municipis de Pontós, Creixell,

Sant Llogaia d‟Àlguema, Vilafant, Figueres, Llers, Pont de Molins, Biure, Capmany,

Agullana i la Jonquera. L‟estació del TGV s‟emplaçarà a Vilafant.

La línia del tren d‟alta velocitat transcorre paral·lela al recorregut de l‟AP-7 i la N-II

(futura A-2). El seu efecte barrera és major que el del tren convencional, ja que en

la seva construcció s‟ha de fer un gran moviment de terres. Fragmenta la conca en

dos sectors: l‟oriental i l‟occidental.

Els trams més problemàtics es troben a la capçalera del riu Llobregat, al nord de la

Jonquera, trencant les connexions entre els Aiguamolls, l‟Albera i l‟Alta Garrotxa. A

l‟alçada de Pont de Molins fragmenta les connexions entre els Aiguamolls i l‟Alta

Garrotxa.

- El ferrocarril

És una línia transfronterera de RENFE, amb una via doble d‟ample ibèric. Va de

Barcelona a Portbou/Cerbère. El ramal Figueres-Portbou travessa la zona d‟estudi

en direcció sud-nord pels municipis de Vilamalla, el Far d‟Empordà, Figueres i

Vilabertran, on canvia de direcció passant pels municipis de Peralada i Vilanova de

la Muga, Marzà, Vilajuïga fins a Portbou, seguint paral·lelament el traçat de la

carretera N-260. Es preveu una modificació de l‟actual recorregut per unir el

convencional i el TGV en una única estació, situada a Vilafant. La modificació

seguirà el traçat paral·lel a la variant, vorejant la ciutat de Figueres per l‟oest i el

nord i unint-se un altre cop a l‟alçada de Vilabertran. Els trams més problemàtics

es troben a Peralada i entre Marzà i Vilajuïga, repercutint en la connectivitat entre

els Aiguamolls de l‟Alt Empordà, el Cap de Creus i l‟Albera.

Infraestructures elèctriques

Les infraestructures elèctriques també causen impactes sobre la connectivitat

ecològica. Les línies d‟alta i mitja tensió són causa directa de mortalitat per

electrocució de diverses espècies d‟ocells. La severitat d‟aquest impacte és molt

desigual segons les espècies, però esdevé particularment greu en aquelles espècies

que han estat classificades com rares, vulnerables o amenaçades d‟extinció

(Mallarach 2001). Entre les infraestructures elèctriques amb major impacte sobre la

connectivitat es troba la línia elèctrica de Molt Alta Tensió (MAT).

- Línia elèctrica de molt alta tensió (MAT)

La MAT és la línia elèctrica de molt alta tensió que està previst que travessi la conca

de la Muga. És tracta de la línia Sentmenat-Baixàs, amb un traçat no definitiu. Una de

les propostes és que passi per Bescanó, Figueres i Maçanet de Cabrenys fins a la

població francesa de Prats de Molló, i dins de la conca de la Muga, afectaria els

termes municipals de Figueres, Cistella, Sant Llorenç de la Muga i Maçanet de

Cabrenys. La fragmentació del territori es veuria afectada pel trencament de la

connectivitat entre els PEINs de l‟Alta Garrotxa, el Massís de les Salines i els Penya-

segats de la Muga.

- Parcs eòlics

Aquest tipus d‟infraestructura pot causar alteracions en la percepció del paisatge i

problemes a les aus en períodes de migració (Mallarach 2001).



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

El potencial d‟energia eòlica és significatiu en aquest àmbit, donades les condicions

orogràfiques i climàtiques de la zona. L‟Atlas Eòlic de Catalunya situa algunes de les

zones de la conca de la Muga amb velocitats de vent més elevades de Catalunya.

Després de l‟aprovació del Pla de Parcs Eòlics, l‟àmbit d‟estudi queda afectat per la

possible implantació d‟un nombre important d‟aquestes instal·lacions.

Les activitats extractives

La presència d‟activitats extractives a la conca de la Muga és relativament important.

La majoria d‟aquestes són d‟explotació d‟àrids i pedreres.

Els seus impactes respecte la connectivitat ecològica i paisatgística depèn,

principalment, de la seva situació, dimensions i durada. Les activitats extractives

destrueixen i fragmenten hàbitats, causen sorolls, pols, augments de trànsit de

camions i altres pressions damunt dels sistemes naturals. Una part d‟aquests efectes

pot ser temporal si es realitza una restauració adequada. L‟efecte més generalitzat és

l‟alteració o destrucció dels hàbitats, especialment els boscos de ribera i les

comunitats de llera fluvial, si bé tenen un potencial de restauració elevat (Mallarach

2001).

La distribució de les infraestructures a l‟espai es pot veure en el plànol 1.B.G.:

Fragmentció del territori.

6.4 ALTRES CATALOGACIONS

6.4.1 MASSES D’AIGUA INCLOSES AL REGISTRE DE ZONES PROTEGIDES

PER ABASTAMENT

Segons la Directiva Marc de l‟Aigua (DMA) cal establir un registre de les zones

utilitzades per a la captació d‟aigua destinada al consum humà que proporcionin una

mitjana de més de 10 m3 diaris o que abasteixin a més de 50 persones. També

s‟inclouen les masses d‟aigua que es preveu que en un futur es destinin a aquest ús.

L‟estudi de Caracterització de masses d‟aigua i anàlisi del risc d‟incompliment dels

objectius de la DMA, establert per l‟ACA l‟any 2005, inclou en aquesta categoria la

Muga des de la capçalera fins a la desembocadura, l‟embassament de Boadella,

l‟Anyet i l‟Orlina en tot el seu tram.

6.4.2 ZONES DESIGNADES PER A LA PROTECCIÓ D’ESPÈCIES AQUÀTIQUES

SIGNIFICATIVES

Segons l‟estudi de Caracterització de masses d’aigua i anàlisi del risc d’incompliment

dels objectius de la DMA, elaborat per l‟ACA, es consideren zones protegides en

aquest apartat, els trams fluvials declarats com a zones de truites i les àrees on es

permet la pesca de l‟angula.

Zones de reserva genètica de truites

Els Refugis de pesca són zones on és vedat o prohibit de pescar, per tal de protegir la

fauna ictiològica. En aquests indrets no es pot pescar ni repoblar cap espècie, i resta

prohibida la recol·lecció dels esquers naturals permesos per a la pesca de la truita.

Els refugis de pesca es delimiten cada temporada, mitjançant una resolució en la qual

es determinen les espècies pescables, els períodes hàbils de pesca i les aigües en

què es pot dur a terme l'activitat. Segons la resolució MAH/535/2005, de 22 de febrer,

per la temporada 2005 els refugis de pesca a la Conca de la Muga són:

- Orlina. Entre els termes municipals d'Espolla i de Rabós (Alt Empordà).

- Anyet i riera de Mirapols: Aiguabarreig de la riera de Mirapols, excepte la zona

de pesca controlada.

- Muga: Aiguabarreig del Manol fins al pont de la carretera de Vilabertran a

Peralada.

- Riera de can Nou o d'en Parada: Aiguabarreig amb la Muga.

- Torrent del Cros: Aiguabarreig amb l'Arnera.

- Riera de Fraussa i Ardenya: Aiguabarreig amb l'Arnera al nucli urbà de Maçanet

de Cabrenys.

- Muga i Riera Major: Aiguabarreig amb la Riera Major.

- Riu Anyet: del Tallafocs militar al pont dels Solers.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

Zones de pesca d’anguila

Segons la DMA, i a partir l‟Ordre de 16 de juliol de 1997, per la qual es regula la pesca

de l'anguila als rius Daró, Ter, Riuet, Fluvià, Muga, rec del Molí i el grau de Santa

Margarida (DOGC Núm. 2442 28/07/1997) s‟estableix que el tram final del riu Muga,

des de la confluència de la riera de Figueres fins a la desembocadura és un tram de

pesca d‟anguila.

6.4.3 MASSES D’AIGUA DESTINADES A ÚS RECREATIU

La DMA inclou en aquest apartat les zones declarades com aigües de bany en la

Directiva 76/160/CEE. Segons l‟estudi Caracterització de masses d‟aigua i anàlisi del

risc d‟incompliment dels objectius de la Directiva marc, l‟embassament de Boadella és

considerat una massa d‟aigua amb ús recreatiu i d‟abastament.

6.4.4 ZONES SENSIBLES ALS NUTRIENTS

Segons la DMA, en aquest tipus de zones protegides s‟inclouen:

- Les zones vulnerables en virtut de la Directiva 91/676/CEE del 12 de desembre,

on s‟estableixen mesures per prevenir i corregir la contaminació de les aigües

continentals i litorals causada pels nitrats de fonts agràries, i atribueixen a les

comunitats autònomes la designació de les zones vulnerables a la contaminació

per nutrients.

Així, les zones declarades vulnerables en relació amb la contaminació de

nitrats procedents de fonts agràries estan llistades en els Decrets 283/1998 de

21 d‟octubre i 476/2004 de 28 de desembre de la Generalitat de Catalunya.

Segons el primer decret, a la conca de la Muga, són els municipis de Cabanes,

Llers, Vilafant, Avinyonet de Puigventós, Vila-sacra, el far d‟Empordà, Sta.

Llogaia d‟Àlguema, Borrassà, Ordis, Pontós, Navata i Cabanelles.

- Les zones declarades sensibles en el marc de la Directiva 91/271/CEE de 21 de

maig, on s‟inclouen pràcticament tota la conca de la Muga.

6.4.5 ZONES DESIGNADES PER A LA PROTECCIÓ D’HÀBITATS I ESPÈCIES

En aquest apartat es contemplen les zones en les quals el manteniment o la millora

de l‟estat de les aigües constitueixi un factor important per a la protecció d‟hàbitats o

espècies, incloent-hi els punts de la Xarxa Natura 2000, i les masses d‟aigua

susceptibles d‟especial protecció per la presència d‟espècies singulars. En aquest

sentit, a continuació es detallen els cursos d‟aigua relacionats amb la protecció

d‟espècies significatives relacionades amb el medi aquàtic.

Pla de conservació de la llúdriga

El Pla de recuperació de la llúdriga (ORDRE MAB/138/2002, de 22 de març, per la

qual s‟aprova el Pla de conservació de la llúdriga) té com a objectiu final retornar

l‟espècie a tots els racons de Catalunya, i es concreta en una sèrie de mesures de

gestió directa per aconseguir-ho.

El Projecte llúdriga abasta la totalitat de les conques de la Muga i el Fluvià i la zona de

maresmes on desemboquen ambdós rius (els aiguamolls de l‟Empordà). Els seus

límits naturals són els Pirineus pel nord, la mar Mediterrània per l‟est i la conca del Ter

pel sud i l‟oest, abarcant les comarques de l‟Alt Empordà, el Pla de l‟Estany i la

Garrotxa.

El PNAE ha estat el promotor del projecte sota la coordinació de la Direcció General

del Medi Natural.

El programa es va iniciar l‟any 1993 i, en una primera fase, es va estudiar si els

ambients estaven capacitats per tornar a acollir aquest mustèlid. La segona fase ha

estat la reintroducció a partir d‟individus d‟exemplars salvatges capturats a

Extremadura i Galícia. Els primers cinc individus van ser alliberats entre la tardor de

l‟any 1995 i la primavera de l‟any 1996; la resta, a la tardor de l‟any 1996.

En l‟actualitat, a més de ser declarada espècie protegida, la major part dels factors

que van fer que la llúdriga s‟extingís ja no es donen en aquesta zona. Així, el

sanejament de les aigües urbanes ha suprimit les periòdiques mortalitats de peixos,



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

s‟han eliminat quasi tots els pesticides organoclorats, s‟han limitat força les

extraccions d‟àrids i existeixen zones protegides on l‟hàbitat s‟ha conservat i restaurat.

Pla de recuperació del bitó

Els plans de recuperació que regula el Decret 259/2004 de 13 d'abril, pel qual es

declara la gavina corsa espècie en perill d'extinció i s'aproven els plans de

recuperació de bitó, fartet i samaruc, que té com a objectiu consolidar i augmentar

l'àrea de distribució d'aquestes espècies i el seu número d‟exemplars.

Amb aquesta finalitat, es regulen un seguit de mesures destinades a potenciar la

presència de bitons a les àrees en què habiten, a més d‟afavorir la recolonització de

les antigues zones de cria. També se'n vol impulsar la presència en altres indrets que

podrien esdevenir hàbitats apropiats per a l'espècie.

El bitó (Botaurus stellaris) és un ocell ardeid que habita els canyissars d'una certa

extensió, on manté uns costums extremament discrets. La seva distribució geogràfica

és molt fragmentada, particularment a l'oest d'Europa, on la població ha disminuit des

del segle XIX fins a l‟actualitat. A Catalunya no ha experimentat una recuperació

satisfactòria, tot i tenir protecció legal. Actualment el bitó té només dues àrees de

presència habitual a l'època de cria: el PNAE i el Parc Natural del Delta de l'Ebre, i

una altra a l'hivern: el delta del Llobregat. Ha desaparegut de diferents àrees com a

reproductor. Malgrat això, durant els anys noranta Catalunya ha estat la regió

peninsular en què el bitó ha tingut una presència més forta.

El Pla de recuperació del bitó estableix les següents àrees:

a) Àrees crítiques: són les zones de cria i d'alimentació regular del bitó durant l'època

de reproducció. Aquestes zones comprenen tots els canyissars dels parcs naturals i

de les zones d'especial protecció de les aus (ZEPA) del delta de l'Ebre i dels

Aiguamolls de l'Empordà.

b) Àrees sensibles: són les zones no catalogades com àrees crítiques en què els

bitons hi són presents la resta de l'any, o bé hi ha presència de bitons de manera

esporàdica. Aquestes zones comprenen els canyissars de totes les zones humides

incloses en l'àmbit territorial del Pla, i que no estiguin contingudes dins de les àrees

crítiques.

c) Sector de nidificació: és la superfície inclosa en una franja de 400 metres al voltant

del niu.

d) Període reproductor: és el temps comprès entre l'aparició de mascles territorials i el

moment en què els polls arriben a la seva independència, entre el 8 de març i el 31 de

juliol.

El Pla de recuperació del bitó és d'aplicació als aiguamolls existents en les següents

àrees crítiques i sensibles de les comarques de l'Alt Empordà:

a) Àrees crítiques: àrees d'aiguamoll dins la ZEPA Aiguamolls de l'Empordà.

b) Àrees sensibles: estanys de l'Albera.

Entre les accions de protecció i conservació, destaquen les següents:

- L'Agència Catalana de l'Aigua ha d'establir els mecanismes necessaris per

aconseguir una qualitat d'aigua suficient per a la vida de l'espècie donant

prioritat als aspectes següents:

o Control i reducció de les aportacions d'elements i compostos que per la

seva perillositat, persistència o bioacumulació poden afectar el medi

aquàtic de les àrees crítiques i sensibles, com ara aquells que

s'estableixen a les relacions I i II de substàncies contaminants de l'annex

al títol III del Reglament del domini públic i hidràulic.

o Control i reducció de les aportacions de matèria orgànica de manera que

aquesta no ultrapassi uns nivells que puguin afectar les poblacions de

peixos, crancs, amfibis i altres espècies que formin part de la seva

alimentació.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

o Els tractaments fitosanitaris o de plagues que es fan en les àrees

crítiques i sensibles només es poden dur a terme amb productes

selectius i de baixa toxicitat (AAA) per a la fauna tan terrestre com

aqüícola.

Per evitar els factors que afecten directament a la reproducció del bitó no es poden fer

obres o desenvolupar activitats que puguin afectar el seu cicle reproductor als sectors

de nidificació durant el període reproductor, llevat que es tracti d'actuacions

promogudes per administracions públiques. En aquest supòsit, l'ens promotor ha

d'adoptar les mesures de protecció que estableixi la declaració d'impacte ambiental,

que haurà de ponderar l'interès de l'actuació a desenvolupar i el grau d'incidència

d'aquesta en el cicle reproductiu.

Per controlar els factors que afecten la pèrdua d'hàbitats òptims s'ha d'elaborar una

planificació per a la gestió de les zones regulades en aquest Pla, que contindrà els

punts següents:

a) Pla de gestió de les zones de vegetació helofítica (canyissars) de les àrees

crítiques, que ha d'incloure:

- Zonificació d'usos i de tipologies vegetals a mantenir.

- Mesures per evitar l'excessiva compartimentació dels hàbitats aquàtics, a fi de

preservar les poblacions de peixos i invertebrats aquàtics.

- Sistemes a utilitzar per mantenir aquests hàbitats (crema controlada rotativa,

pastura de ramats, segues i retirada del material acumulat) i períodes

d'utilització.

b) Pla de control del sistema hidrològic dels canyissars dels sectors de nidificació i de

les àrees crítiques que tenen sistemes de regulació artificial, de manera que sempre

s'assegurin nivells adients durant el període de cant.

c) Pla d'actuacions de millora de l'hàbitat, si s'escau, que inclogui el reperfilament dels

marges dels recs per suavitzar-los i afavorir la interfase canyissar/aigües lliures.

Pla de recuperació del fartet

El pla de recuperació del fartet està regulat també pel Decret 259/2004 de 13 d'abril.

Té com a objectiu potenciar l'augment d'exemplars de fartet, aturar-ne la regressió i

consolidar i augmentar l'àrea de distribució d'aquesta espècie. D‟aquesta manera, es

vol garantir la conservació dels indrets on encara es manté aquesta espècie i afavorir,

si s'escau, la recolonització de les antigues zones de distribució atenent a la diversitat

genètica observada en les poblacions catalanes.

El fartet (Aphanius iberus) és un peix ciprinodòntid de mida petita que habita en

estanys litorals d'aigües salobres. Es tracta d‟una espècie endèmica de la costa

mediterrània ibèrica que està en perill d'extinció.

Les principals poblacions de fartet es troben a l'Empordà, al Parc Natural dels

Aiguamolls de l'Empordà i al Parc Natural Delta de l'Ebre, que constitueix una de les

principals reserves genètiques d'aquesta espècie. També se'n troben altres petites

poblacions a les reserves naturals del delta del Llobregat i en diferents punts del litoral

tarragoní.

Segons el Decret es consideren àrees crítiques totes les zones de presència regular

del fartet.

El Pla de recuperació del fartet és d'aplicació en les zones d‟aiguamolls dins la ZEPA

Aiguamolls de l‟Empordà, catalogada com a àreea crítica per aquesta espècie.

Entre les accions de protecció i conservació que estableix el Pla hi ha les següents:

a) Vigilància específica de les zones ocupades de manera regular, així com dels seus

hàbitats.

b) Monitorització de l'expansió de la gambúsia i, si escau, control d'aquesta.

c) Maneig de l'aigua a les zones ocupades per afavorir al màxim l'espècie.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

d) L'Agència ha d'establir els mecanismes necessaris per controlar i reduir les

aportacions d'elements i compostos que per la seva perillositat, persistència o

bioacumulació puguin afectar el medi aquàtic de les àrees crítiques o les masses i/o

cursos d'aigua que desguassin en les primeres.

e) Els tractaments fitosanitaris o de plagues que es facin en les àrees crítiques, a 500

metres al voltant d'aquestes o en cursos d'aigua o canals que desguassin en les

primeres només es poden dur a terme amb productes selectius i de baixa toxicitat per

a la fauna tant terrestre com aqüícola.

f) La pesca en aquestes aigües continentals s'ha de regular de manera que no

s'afectin aquestes espècies, d'acord amb el que especifiqui el Pla de gestió de les

àrees crítiques a què fa referència l'article 6.a) del present annex.

Per controlar els factors que afecten la pèrdua d'hàbitats s'ha d'elaborar una

planificació per a la gestió de les zones regulades en aquest Pla, que contindrà els

punts següents:

a) Pla de gestió de les àrees crítiques, que ha d'incloure:

- Zonificació d'usos i de tipologies vegetals a mantenir.

- Tipificació de les característiques de les aigües i els rangs de variació temporal.

- Mesures per evitar l'excessiva compartimentació dels hàbitats aquàtics i la

desconnexió entre les poblacions.

- Reglamentació de l'ús d'arts de pesca passius que actuen com a trampes per a

ambdues espècies. Aquesta reglamentació ha d'incloure una especial referència

als bussons i gànguils.

- Pla de lluita contra les espècies introduïdes, en especial la gambúsia

Gambussia holbrooki, i dels depredadors, si s'escau.

- Mesures per millorar l'èxit reproductor i la supervivència i reduir la mortalitat.

- Valoració del paper que té l'expansió del cranc americà en les seves

poblacions.

b) Pla d'actuacions de millora de l'hàbitat.

6.4.6 ELS TERRENYS FORESTALS. FORESTS DEL CATÀLEG D’UTILITAT

PÚBLICA

L‟article 11 de la Llei 6/1988, forestal de Catalunya, estableix els boscos que formen

part del Catàleg d‟Utilitat Pública (CUP). El catàleg inclou els terrenys forestals que

han de ser conservats i millorats per llur influència hidrològico-forestal.

A la conca de la Muga hi ha 4 boscos inclosos dins del CUP, els quals són:

CUP Terme Municipal Superfície (Ha) Propietat

La muntanya de les Salines, Fusimanya i Batlló

Maçanet de Cabrenys

781.5 Pública

El Mas Tascó Albanyà 3.2 Municipal

La Closa Rabós 58.6 Privada

El Cortal Blanc Castelló d'Empúries

514.4 Pública

Taula 11.- CUP dins de la conca de la Muga.

Hi ha d‟altres boscos catalogats que limiten amb la conca de la Muga, però que

pertanyen a la conca de les Rieres de la Costa Brava, els quals són:

CUP Terme Municipal Superfície (Ha) Propietat

La Muntanya de Colera

Colera 948.9 Pública

El Mas Guanter Llançà 577.0 Privada

La Muntanya de Porbou

Portbou 633.4 Pública

El Montperdut Llançà 171.4 Privada

La Muntanya de l‟Estreta

Port de la Selva 84.4 Privada

Taula 12.- CUPs que pertanyen a la conca de les Rieres de la Costa Brava

6.4.7 ELS ACORDS DE CUSTÒDIA DEL TERRITORI

La custòdia del territori és una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels

propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els

recursos naturals, culturals i paisatgístics. La custòdia comença amb la sensibilització



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

i utilitza diferents estratègies i mecanismes en col·laboració contínua entre propietaris,

usuaris i entitats de custòdia. Una entitat de custòdia és qualsevol organització pública

o privada, sense afany de lucre, que participa activament en la conservació del territori

i dels seus valors mitjançant un acord de custòdia.

Un acord de custòdia és un procediment voluntari entre un propietari i una entitat de

custòdia per arribar a una forma acordada de gestionar un territori.

Els espais on s‟està portant a terme una iniciativa de custòdia del territori de la conca

de la Muga són:

- Els Estanyols de Mas Margall (Avinyonet de Puigventós) per l‟Institució

Altempordanesa per a l‟Estudi i la Defensa de la Natura (IAEDEN).

- L‟espai del Parc Bosc de Figueres per la Fundació Territori i Paisatge

(Figueres).

- El Mas de la Palmera (Can Muni) per la Fundació Terra i Abres (Peralada).

- La Garriga d‟Empordà (Vilanant, Llers i Avinyonet de Puigventós) per la

Fundació Territori i Paisatge.

- La Rubina (Castelló d‟Empúries) per la Fundació Territori i Paisatge.

7 BIBLIOGRAFIA

AGÈNCIA CATALANA DE L‟AIGUA (ACA) (2003). Desenvolupament d'un índex

d'integritat biològica (IBICAT) basat en l'ús dels peixos com a indicadors de qualitat

ambiental dels rius a Catalunya. Generalitat de Catalunya, Departament de Medi

Ambient (DMAH) i Habitatge, Barcelona.

AGRUPACIÓ NATURALISTA DE GIRONA (2002). Catàleg d’espais d’interès natural i

paisatgístic del litoral gironí.

BENEJAM L., CAROL J., ALCARAZ C. & GARCÍA - BERTHOU E (2005). First record

of the common bream (Abramis brama) introduced to the Iberian Peninsula. A:

Limnetica, 24: 273-274.

DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE I UNIVERSITAT DE

BARCELONA (2004) Cartografia dels Hàbitats a Catalunya. Barcelona.

DOADRIO VILLAREJO I, M.J. MADEIRA (2004). A new species of the genus Gobio

Cuvier, 1816 (Actynoptergii, Cyprinidae) from the Iberian Peninsula and southwestern

France. A: Graellsia: revista de zoología, 60(1):107-116. Madrid.

DOADRIO VILLAREJO I, M.J. MADEIRA, B. GÓMEZ - MOLINER (2005). El gobio,

nueva especie para la ictiofauna ibérica. A: Quercus, 227: 12-13. Madrid.

MALLARACH, J.M. (2002). Estudi de la connectivitat ecològica del Parc Natural dels

Aiguamolls de l’Empordà.

SABATER S., TORNÉS E., LEIRA M., TROBAJO R., CAMBRA J., GOMÀ J. i ORTIZ

R. (2003). Anàlisi de la viabilitat i proposta d’indicadors fitobentònics de la qualitat de

l’aigua per als cursos fluvials de Catalunya. Aplicació de la Directiva Marc en Política

d’Aigües de la Unió Europea (2000/60/CE). Generalitat de Catalunya, DMAH, ACA,

Barcelona.



_p

ef2

01

5b

_01

B0

5_

ca

racte

ritz

acio

_e

co

logic

a_

v2

.do

c

ÍNDEX DE TAULES

Taula 1.- Tipus d‟ocupació del sòl 7

Taula 2.- Caracteristiques principals dels tipus fluvials identificats a la conca de la

Muga 8

Taula 3.- Correspondència entre regions i tipologies fluvials 8

Taula 4.- Zones humides seleccionades com a masses d‟aigua. 9

Taula 5.- Superfície ocupada per cada tipus d‟ús del sòl. 10

Taula 6.- Hàbitats més estesos a la zona d‟estudi. 11

Taula 7.- Hàbitats més rars a la zona d‟estudi. 11

Taula 8.- Llistat d‟hàbitats d‟interès comunitari presents a la conca de la Muga. 11

Taula 9.- Zones humides i règim de protecció 33

Taula 10.- Hàbitats d‟Interès Comunitari que es troben en la conca de la Muga. Font:

Departament de Medi Ambient i Habitatge 34

Taula 11.- CUP dins de la conca de la Muga. 46

Taula 12.- CUPs que pertanyen a la conca de les Rieres de la Costa Brava 46

ÍNDEX - aca-web.gencat.cataca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/publicacions/espais_fluvials/... ·...

Documents

Transcript of ÍNDEX - aca-web.gencat.cataca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/publicacions/espais_fluvials/... ·...