Obres guanyadores

2011

1

Bases del concurs

Aquest concurs de literatura és exprés. El tema, la redacció i el veredicte es realitzaran al llarg del mateix dia.

BASES del concurs:

Pot participar tota persona que tingui, com a mínim, 16 anys.

Les consignes a partir de les quals s’haurà d’escriure el text no es donaran a conèixer fins el moment de començar el concurs.

L'activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell, s/n), el dissabte 29 d’octubre a partir de les 10:30h.

Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos, acabats els quals els participants hauran d’haver lliurat els seus treballs.

Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim de dos fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Seran escrits ens fulls pautats que facilitarà la pròpia biblioteca.

Els concursants que vulguin optar als premis hauran de lliurar els originals al jurat.

La il·legibilitat caligràfica (contrastada pels jurats) pot ser motiu d’exclusió.

El mateix dia 29 d’octubre, a les 17 h. es farà públic el veredicte final i es procedirà al lliurament dels premis.

Després de l'activitat, els textos seran retornats a aquells que ho desitgin. La biblioteca se’n quedarà una còpia per a la seva Col·lecció Local. El guanyador i finalistes podran ser reproduïts a la web, o en publicacions gratuïtes del propi centre.

El jurat estarà format per 3 persones vinculades al món de la literatura.

El veredicte del jurat serà inapel·lable. El premi podrà ser declarat desert.

Els premis consistiran en: o 300€ i una cafetera exprés per al guanyador. o 150€ i una cafetera exprés per al finalista. o Una cafetera exprés per a l’accèssit. o Tots tres rebran un diploma acreditatiu.

Per participar cal inscriure’s a la biblioteca fins a 15 minuts abans del començament del concurs. La inscripció és gratuïta, i s'ha de fer en persona o

2

telefònicament a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell s/n, o bé al tel: 93 40907231). El període d'inscripció serà del 15 al 29 d’octubre a les 10:15h. +info: www.bcn.cat/bibvaporvell.

Les places són limitades. Fins a un total de 55.

La formalització de la inscripció suposa l’acceptació d’aquestes bases. Qualsevol incidència no prevista en les bases serà resolta pel jurat des del moment de la seva constitució.

Jurat

Julián Figueres, director de la biblioteca.

Ricardo Reitano, periodista i escriptor.

Jaume Centelles, educador i escriptor.

Acte

S’hi van presentar un total de 47 treballs sota les consignes "Cabellera" i "Alabastre". El mateix dia a la cerimònia, amenitzada pel funky a capella de Soulchoir, es van donar a conèixer els guanyadors:

Guanyador: Alexis Vallbona Castillo, amb Allisat oriental.

Finalista: Josep Lluis Peris i Pla, amb Sense títol.

Accèssit: Jesús Martínez, amb Chico busca chica. Agraïm a tots els participants la seva il·lusió, la seva espontaneïtat creativa i la contribució a aquesta celebració literària que esperem repetir l’any vinent. Mira les fotos de l’acte.

3

Relat guanyador

Allisat oriental d’Alexis Vallbona Castillo “I què m’en dius d’un allisat oriental?”. “Ai, trobo que no acaba de fer per mi”, va considerar la Raquel, fidel clienta del perruquer del poble, en Dani. “Jo t’hi veuria bé, però com tu manis. Farem massatge amb el rentat?”. Parafílies n’hi ha, en general ben amagades, de tot tipus. Mentre no facin mal a ningú, no passa res. En Dani havia encarat la seva professió a satisfer els seus desitjos més rars. L’excitació que li produïa manipular cabelleres era més intensa que amb qualsevol altra pràctica. És clar que, amb certa clientela, ell aniria molt més enllà del que a un perruquer li és permès però, malgrat haver-se de controlar, en Dani experimentava ereccions diàriament mentre treballava. Tot i no tractar-se d’una de les perversions més perilloses, el perruquer del poble mai no havia pogut dur una vida sexual satisfactòria. De parelles sí que n’havia tingut, però mai no es va atrevir a manifestar la seva excitació per les cabelleres. Què hagués passat si la Lídia, noia sana i de costums clàssiques, hagués percebut l’erecció de cavall que experimentava el seu xicot en acariciar-li els cabells? Per altra banda, fruit d’una educació rígida i un entorn conservador, en Dani no s’atrevia a parlar d’aquest ema amb cap de les noies que li havien anat al darrera. Amb tot, en Dani, solter i sense compromís, era força feliç. Convertir-se en perruquer havia estat un somni fet realitat. Al començament li costava controlar els nervis quan començava a grapejar el cap d’una dona. Amb el temps, va aprendre a gaudir de la seva feina que, per haver-se convertit en rutina, no havia deixat d’ésser excitant. Però tots sabem que un desig satisfet –o encara pitjor, satisfet a mitges- ens porta sense remei a la cerca del següent; anar un xic més enllà. Com a mínim un cop cada dos mesos en Dani viatjava a la gran ciutat i hi passava el cap de setmana. Per a ell això resultava una petita escapatòria. El seu cosí germà, l’Albert, vivia a la ciutat i era l’única persona que coneixia les inclinacions del perruquer pervertit. “Què n’ets d’estrany!”, li deia sovint, però acceptava la seva raresa com una altra qualsevol. A la ciutat en Dani passejava i veia noies el cabell de les quals no tocaria mai. Molts més cabells que al poble, més colors, textures. Sovint fantasiejava amb buscar feina a la gran ciutat però, poruc de mena, en Dani rarament s’atrevia a fer quelcom fora de les seves costums. Les noies turistes l’excitaven de manera especial: sovint tenien una cabellera diferent a les que ells coneixia. Després, des de casa seva, fantasiejava; volia tocar, ensumar, refregar-se amb cabells de tot el món. Ja n’estava tip de les dones del poble! Tenia una especial fixació per les cabelleres orientals, fosques, llises, brillants com l’alabastre! La idea de morir sense mai no haver-ne pogut tocar cap el torturava profundament. “Ves a buscar feina a la Xina!” li suggeria sempre el cosí Albert tot i saber perfectament que el seu cosinet, perruquer de poble, no era de la mena aventurera.

4

Amb el pas del temps, en Dani, tot i seguir una vida tranquil·la, alimentava les seves fantasies. Mirava revistes, pel·lícules i de vegades plorava de pensar que amb prou feines podria alguna vegada veure de prop la cabellera d’una oriental. S’hi havia de resignar? Havia de seguir patint lleus ereccions a la feina i tenint una parella amb la qual no s’atrevia a satisfer els seus desitjos? Fins a quin punt condiciona la vida d’una persona un desig frustrat? Fins a quin punt ens esforcem per realitzar les nostres fantasies? En Dani i la Marta portaven tres anys casts. Vivien al poble, tenien una perruqueria, un hort amb tomaqueres i un gos. No tenien fills. No els hi anava malament. “I si el doctor ens confirma que no podem tenir fills?”, es demanava espantada la Marta. “Trobarem la manera, estimada”, la calmava en Dani. “He sentit que ara molta gent adopta nenes xineses. Diguin el que diguin, seria la nostra filla”.

5

6

7

Relat finalista

Sense títol de Josep Lluis Peris i Pla El dia en que el petit Francesc Xavier va complir sis anys fou un dia molt especial a casa dels Montalt i Altamira. El saló principal de la casa vestia les seves millors gales, amb les cortines de seda i els corretaules brodats amb fil daurat. El senyor i la senyora Montalt havien convidat les seves amistats més selectes i el petit Francesc Xavier s’encabia com podia dins el “trajo” que li havien fet per l’ocasió. Durant el convit els Montalt somreien aquí i allà, orgullosos i complaguts de ser els protagonistes d’aquell gran esdeveniment. Enmig de tothom, però, el Francesc Xavier es mostrava capcot, angoixat per tota aquella parafernàlia familiar. Just després de que la minyona escenifiqués amb un triomfalisme excessiu l’entrada amb el pastís d’aniversari, la senyora de Montalt se n’adonà, contrariada, que el seu fill ja no era a la sala. Era molt important que tot sortís bé aquell dia: la celebració s’ho mereixia. I no només perquè es tractava del primer sexenni del primogènit dels Montalt, sinó perquè també celebraven (en íntim secret familiar, això els convidats no calia que ho sabessin) l’alta mèdica definitiva del petit Francesc Xavier, que al poc de néixer havia hagut de passar pel quiròfan perquè havia estat a punt de perdre un testicle per culpa d’una estranya malaltia congènita. Absentat de la festa, el Francesc Xavier es refugià al saló petit, al pis de dalt, assegut davant “La dolça Maria”. Aquest era el nom amb el qual el nen coneixia l’escultura d’alabastre que es trobava en aquella cambra, i que representava una figura femenina, de trets facials suaus i amables, i llarga cabellera arrissada. Al noi li encantava mirar-se aquella estàtua. S’hi passava llargues estones contemplant-la. Li agradaven sobre tot els seus cabells, de cargols infinits. Els envejava. Més d’un cop li havia dit a la mamà que ells volia tenir uns cabells com aquests. Però la mamà el portava a cal barber tots els mesos, i si ell es queixava li deia que ella era un noi, “que els nens han de portar els cabells curts”.

Els nens “havien de fer” moltes coses, segons la mamà, pel fet de ser nens. És per això que tampoc mai li havien volgut regalar una nina. Sempre li regalaven pistoles i pilotes. Aquell dia també. Sort de la tieta Antònia, que li havia portat unes pintures. Pensant en el regal de la tieta es com sorprengué la seva mare al F. Xavier. “Tens cinc minuts per tornar a la festa”, li digué. Quan el nen tornà al saló tothom emmudí. S’havia vestit amb una samarreta i una faldilla de la seva germana. La mare, estupefacta, l’escridassà: - Francesc Xavier! Què fas? No pots vestir-te així! Ets un nen! El F. Xavier s’aixecà la faldilla per mostrar un pubis nu, que ocultava els genitals entre les cuixes, i mostrava una petita línia vertical feta amb pintura negra. - Ara ja no. Sóc una nena.

8

9

Accèssit

Chico busca chica de Jesús Martínez Me poseyó tu ímpetu rojo. Vasto y desenfrenado y largo como un torrente. Ojos achinados, nariz roma, mandíbula cuadrada, mejillas arreboladas y los labios azules aherrojados de piercings. Te vi en la biblio, en el concurso de literatura exprés, aquel sábado de Halloween. Te sentaste a mi lado. Intenté ayudarte: “Alabastro es un una piedra”, te dije. “Y melena es lo mismo que cabellera”, añadí. Tú llamaste a Julián: “Este señor me está molestando”. Yo me he enamorado de ti y tú me echaste porque, en el fondo, también me amas. Aún tuve tiempo de susurrarte al oído: “Puedes escribir ‘tu cabellera es del color del alabastro’ ”. Me lo agradeciste con un “¡imbécil!”. Insisto de nuevo. Llámame: 615080421.

10