Hume

Hume

Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d’una calor excessiva o el benestar d’una temperatura moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació o l’anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai no poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l’experiència o sentiment original. [...] Tots els colors de la poesia, per molt que siguin esplèndids, no poden pas pintar objectes naturals de tal manera que facin que la descripció sigui presa per un paisatge real. El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda.

Podem observar com una distinció així afecta totes les percepcions de la ment. Un home en un accés d’ira actua ben diferentment que un altre que només pensa en aquesta emoció. [...] Quan re� exionem sobre els nostres sentiments i afectes passats, el nostre pensament és un mirall � del i reprodueix verament els seus objectes, però els colors que empra són apagats i grisos en comparació amb els que estava vestida la nostra primitiva percepció. No cal gaire agudesa ni un cap metafísic per tal de destriar-los.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció II

Hume

1. Identi! queu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la ! loso! a de Hume.

a) El costum com a guia per a la vida.b) La crítica de la causalitat.c) La diferència entre les sensacions i els pensaments.d) El valor de la inducció en el coneixement humà.

2. Contraposeu sentir i pensar.

3. Per què l’autor diu: “El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda”?

4. En el text apareixen algunes característiques de l’experiència. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per experiència.

5. Compareu i relacioneu els conceptes de ment en Hume i d’ànima en Aristòtil, cercant i argumentant a! nitats i oposicions.

6. Compareu el paper dels sentits en Hume i Descartes, cercant i argumentant a! nitats i oposicions.

Hume

La primera posició que avança [el mateix autor, Hume] és que totes les nostres o percepcions dèbils es deriven de les nostres fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir al senyor Locke, això és, que no hi ha . [...]

El nostre autor pensa que “cap descobriment podria haver-se fet amb més facilitat per decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: les són sempre les que les precedeixen i tota idea amb què es basteix la imaginació fa primer la seva aparició en una impressió precedent. Aquestes darreres percepcions són tan que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan que és quasi impossible —� ns i tot per la que les forma— de dir-ne exactament la naturalesa i la composició”. D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme � losò� c no té cap idea annexa (cosa molt freqüent), pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s’hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fóra desitjable que aquest fos més practicat en tots els debats � losò� cs.

HUME, D. Abstract

Hume

1. Col·loqueu els conceptes següents en el lloc escaient: clares i evidents, idees innates, mètode rigorós, percepcions, fosques, impressions, ment, idees. Seguidament, feu un esquema, en forma d’arbre, amb aquests conceptes.

2. Busqueu en el text els conceptes que teniu de" nits a continuació.

a) Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim les imatges d’objectes interns que ens han transmès els sentits. (Abstract)

b) Quan re# exionem sobre una passió o un objecte que no es troba present. (Abstract)

c) Tot allò que pot ser present a la ment, ja sigui que emprem els nostres sentits, o estem moguts per la passió, o exercitem el nostre pensament i re# exió. (Abstract)

3. A l’última línia del text l’autor parla del seu mètode rigorós. De fet, està enunciant el que es coneix com a criteri empirista del signi# cat. Busqueu-ne informació i expliqueu en què consisteix.

4. Cerqueu, en la història de la " loso" a, una altra concepció del mètode semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justi" queu la resposta.

5. Compareu i relacioneu l’evidència de les percepcions en Hume i la claredat i la distinció en Descartes, cercant i argumentant a" nitats i oposicions.

6. Esteu d’acord amb la tesi empirista segons la qual “no hi ha res en l’enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits” (“Nihil est in intellectu, quod non prius fuerit in sensu”)? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.

7. Busqueu termes propis del llenguatge comú actual que us semblin buits de contingut.

Hume

Tothom admet, entre els investigadors moderns, que totes les qualitats sensibles dels objectes, tals com la duresa i la suavitat, la calor i el fred, la blancor i la negror, etcètera, són merament secundàries, i no existeixen pas en els mateixos objectes, ans són percepcions de la ment, sense que representin un arquetipus o model extern. Si

hom accepta això pel que fa a les qualitats secundàries, també cal fer-ho pel que fa a les suposades qualitats primàries d’extensió i solidesa, i no poden tenir aquestes més dret a aquesta denominació que no aquelles. Hom adquireix completament la idea d’extensió, a partir dels sentits de la vista i el tacte, i si totes les qualitats percebudes pels sentits són a la ment i no pas a l’objecte, la mateixa conclusió ha d’abraçar la idea d’extensió que depèn del tot de les idees sensibles o de les idees de qualitats secundàries. Res no ens pot salvar d’aquesta

conclusió, sinó a# rmar que l’abstracció aconsegueix les idees d’aquestes qualitats primàries, opinió que, si l’examinem amb deteniment, veurem incomprensible i # ns i tot absurda. Que algú intenti de concebre un triangle en general que no sigui ni isòsceles ni escalè, ni tingui una longitud o proporció iguals per als tres costats, de seguida s’adonarà de l’absurditat de totes les nocions escolàstiques sobre l’abstracció i les idees generals.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció XII

Supòsit:

Tesi:

Arguments:

–

–

Refutació d’una objecció:

Exemple:

Hume

1. Empleneu l’estructura argumentativa de la dreta amb les vostres paraules. Tot seguit, expliqueu breument el text.

2. Què volen dir en el text: idea d’extensió i abstracció?

3. Quan l’autor parla dels investigadors moderns fa referència, per exemple, a Galileu i a Descartes. Quina distinció feien aquests autors entre qualitats primàries i qualitats secundàries? Per què l’autor diu que també les qualitats primàries com l’extensió i la solidesa existeixen només en la ment i no pas en l’objecte?

4. Hume diu que “totes les qualitats sensibles dels objectes, tals com la duresa i la suavitat, la calor i el fred, la blancor i la negror, etcètera, són merament secundàries, i no existeixen pas en els mateixos objectes, ans són percepcions de la ment”. Què li respondrien Aristòtil, Descartes o Berkeley? Per què? Justi& queu la resposta.

5. Desenvolupeu una re( exió personal ben argumentada al voltant de la qüestió següent: hi ha res en els objectes, considerats en abstracte, que sigui independent de l’experiència?

Hume

Hom ha trobat entre els diferents idiomes, àdhuc on no podem pas sospitar la més petita connexió o comunicació, que els mots expressius de les idees més complexes gairebé es corresponen, prova certa que les idees senzilles, incloses en les altres, estan totes circumscrites per algun principi universal, que té la mateixa in� uència sobre el gènere humà sencer.

Tot i que és prou obvi, per a escapar de l’observació, que les diferents idees estan en mútua connexió, no trobo cap � lòsof que hagi mirat d’enumerar o classi� car tots els principis d’associació, un tema, tanmateix, que sembla digne d’encuriosir. Per a mi, només hi ha tres principis de connexió entre les idees, o sigui: semblança, contigüitat en temps o espai, i causa o efecte.

Penso que hom no dubtarà que aquests principis serveixen per a connectar idees. Una pintura mena naturalment tots els nostres pensaments a l’original [semblança]; l’esment d’un pis d’un edi� ci introdueix naturalment una pregunta o una conversa sobre els altres [contigüitat]; i si pensem en una ferida, difícilment ens podem estar de considerar el dolor que provoca [causa i efecte]. Tot i així, és molt difícil de provar la satisfacció del lector o � ns la satisfacció d’un mateix, que aquesta enumeració és completa i que no hi ha d’altres principis sinó aquests. En tals casos, tot el que nosaltres podem fer és repassar uns quants exemples i escorcollar el principi que entrelliga els diversos pensaments, sense aturar-nos mai abans d’haver convertit el principi en tan general com sigui possible. Com més casos examinem i més cura emprem, més segurs estarem que l’enumeració, que formem a partir del conjunt, és completa i entera.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció III

Hume

1. Identi! queu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la ! loso! a de Hume.

a) La ! loso! a escèptica.b) Les lleis d’associació d’idees.c) El problema de la identitat personal.d) El costum com a guia per a la vida.

2. Què vol dir en el text idea?

3. En el text apareixen tres principis d’associació d’idees; enumereu-los, expliqueu en què consisteixen i poseu un exemple de cadascun.

4. Segons Hume, són les lleis d’associació d’idees fruit de l’experiència i l’observació? Per què l’autor diu que “com més casos examinem i més cura emprem, més segurs estarem que l’enumeració, que formem a partir del conjunt, és completa i entera”?

5. Digueu quin dels tres principis d’associació d’idees il·lustren els exemples del text següent:

Si tu vas a preguntar-li a un home per què creu en una qüestió de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és a casa seva o a França, et donarà una raó; i aquesta raó representarà algun altre fet, com una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits i promeses. Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n’inferim. Si no hi hagués res que els entrelligués tots dos ensems, la inferència seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència d’alguna persona.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció IV

Hume

Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la geometria, àlgebra i aritmètica i, en resum, qualsevol a# rmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes # gures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de l’univers. Encara que no hi hagués cap cercle o triangle a la naturalesa, les veritats demostrades per Euclides conservarien per sempre llur certitud i llur evidència.

Hom no escateix de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana; la nostra evidència de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una contradicció i car la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat que si fos d’allò més ajustada a la realitat. Que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’a# rmació que sortirà. Debades, doncs, intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una contradicció i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció IV

Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que hi corresponguin.

Relacions d’idees Qüestions de fet

Tesis de Hume

– Certesa intuïtiva o demostrativa

–

–

– Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, és a dir, la seva negació no és contradictòria

Exemples de Hume

– El quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets

–

–

– El sol no sortirà demà

–

–

Exemples del lector–

–

–

–

2. Per què l’autor diu que “el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l’a& rmació que sortirà”? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Puc entendre la idea que Juli Cèsar no va existir mai o que un dia el sol deixarà de sortir?

– Puc entendre la idea d’un solter casat, un cercle quadrat o 2 + 2 = 5? – Quin és el perquè de la diferència?– Ara, intenteu de) nir els termes necessari i contingent.

3. Desenvolupeu una re( exió personal ben argumentada al voltant de les qüestions següents: és possible elevar a lleis cientí& ques segures les observacions de casos particulars? Que el coneixement de fets sigui merament probable implica inseguretat o falsedat en la tasca cientí& ca?

Hume

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. [...] La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. [...] La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. [...] Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. [...] en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra.

[...] Vegem ara en què es fonamenta la nostra inferència quan concloem a partir de l’una que l’altra ha existit o existirà. Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a una altra, concloc, tot seguit, que toparan i que la segona es posarà en moviment. Aquesta és la inferència de la causa a l’efecte i d’aquest tipus són tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida: en això es fonamenta la nostra creença històrica, i d’aquí prové tota la � loso� a —amb les úniques excepcions de la geometria i l’aritmètica.

HUME, D. Abstract

Hume

1. Dibuixeu en un plànol una taula de billar i indiqueu en el dibuix els moviments de causa i efecte de les boles A i B.

2. Per què l’autor diu que:

– “Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir [sobre la taula de billar]”?

– “Tots els nostres raonaments en el capteniment de la vida i la nostra creença històrica es fonamenten en la inferència de la causa a l’efecte“?

3. El text esmenta tres condicions per establir una connexió causal entre dos tipus de fets; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per causalitat.

4. Compareu i relacioneu el concepte de causalitat en Hume i la teoria de les quatre causes en Aristòtil, cercant i argumentant a& nitats i oposicions.

Hume

La primera volta que un home veié la comunicació del moviment per impuls, com, per exemple, en el xoc de dues boles de billar, no pogué declarar que un fet estava connectat amb l’altre, sinó només que hi estava conjuntat. Un cop n’ha observat uns quants del mateix caire, aleshores declara que estan connectats. ¿Quin canvi ha ocorregut per a fer néixer aquesta nova idea de connexió? Tan sols que ara sent que aquests fets estan connectats en la seva imaginació, i pot ja predir-ne l’existència de l’un arran de l’aparició de l’altre. Per tant, quan diem que un objecte està connectat amb un altre, volem dir només que ells han adquirit una connexió en el nostre pensament i que fan sorgir la inferència per mitjà de la qual cadascun és prova de l’existència de l’altre, conclusió que té quelcom d’extraordinari, però que sembla ben fonamentada en prou evidència. Cap descon$ ança en l’enteniment ni cap sospita escèptica sobre qualsevol conclusió nova i estranya no debilitaran aquesta evidència. Cap conclusió s’adiu més amb l’escepticisme que la que fa descobertes sobre els límits febles i estrets de la raó i la capacitat humanes.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció VII

Hume

1. Expliqueu què entén l’autor per inferència causal i en què es fonamenta el pas de la causa a l’efecte o a la inversa.

2. Aquest text és una crítica al concepte de causalitat. Per què? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Quina diferència veieu entre a" rmar que dos fets estan merament conjuntats i a" rmar que estan connectats causalment?

– Quina és la gènesi de la connexió causal segons el text? – La connexió causal té un valor objectiu o extramental segons el text?– Per què Hume s’autoquali" ca com a escèptic? En què consisteix l’escepticisme de

Hume en aquest text?

3. Contraposeu la inferència en Hume i la deducció en Descartes.

4. Aquest text va dirigit contra els % lòsofs que postulen l’existència d’uns principis universals i necessaris dels fets i de la realitat existent, que són model (Plató), causa (Aristòtil) o garantia (Descartes). Per què?

5. Al marge de les vostres conviccions, busqueu dues raons que us semblin sòlides per defensar o criticar la idea de causalitat.

Hume

Així, doncs, hauria estat necessari que Adam (en el cas de no haver estat inspirat) hagués tingut experiència de l’efecte que es deriva de l’impuls d’una d’aquestes boles. [...] El seu enteniment s’anticiparia a la seva visió, i arribaria a una conclusió d’acord amb la seva experiència passada.

D’això es desprèn que tots els raonaments referents a la causa i l’efecte es basen en l’experiència, i que tots els raonaments que es dedueixen de l’experiència es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants. [...]

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que el curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

HUME, D. Abstract

Hume

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar.

a) L’experiència és necessària per fer la predicció.b) La probabilitat no dóna seguretat.c) El passat no és prova del futur.d) La ciència dóna coneixements absolutament segurs.

2. Quin d’aquests dos resums considereu que és millor?

a) El text fa referència a la hipòtesi d’Adam, que assegura que el coneixement s’efectua només segons les idees innates, a partir de les quals podem predir i fer inferències més enllà de l’experiència i conèixer quines són les qüestions de fet que se succeiran en el futur de conformitat amb el passat. L’autor a( rma que el costum no és necessari per al coneixement sinó que amb la ciència, l’enteniment i la raó ja en tenim prou per demostrar que el curs de la naturalesa ha de ser uniforme i que el futur haurà d’estar d’acord amb el passat.

b) El text tematitza la hipòtesi d’Adam segons la qual no hi ha idees innates a priori, de manera que sense experiència prèvia no és possible fer inferències o predir els esdeveniments futurs. Així, tot raonament sobre la causa i l’efecte es basa en la suposició que el futur estarà en conformitat amb el passat, perquè per experiència creiem i estem acostumats a veure-hi una semblança. Però això tan sols dóna lloc a arguments probables, ja que aquesta conformitat es basa només en una qüestió de fet i d’experiència, i en una qüestió de fet totes les situacions imaginables amb vista al futur són possibles.

3. Per què creieu que l’autor ha triat el personatge d’Adam per dur a terme la seva argumentació? En quins altres punts del text es pot veure que es tracta d’un $ lòsof empirista?

4. Per què l’autor diu: “Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la”? Podríeu relacionar aquesta frase amb la crítica de Popper al principi d’inducció?

5. Quina relació hi ha, segons Hume, entre ciència i probabilitat? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– La nostra con( ança en la regularitat de la natura, en què es basa?– Podem conèixer amb certesa un fet del futur? – Les prediccions en ciència són absolutes o relatives? Per què?– L’experiència pot veri( car de manera absoluta una teoria? Per què?

6. Relacioneu el text de Hume amb el problema que es va plantejar a un poble de França: Considerem la generalització el pa alimenta: [...] el blat va créixer de manera

normal, es va convertir en blat de manera normal i, no obstant això, la majoria de les persones que van menjar aquest pa es van posar greument malaltes i moltes van morir. La teoria (tot) el pa alimenta va ser falsada.

Traduït de CHALMERS, A. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?

7. Hume diu el següent: “Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals”. Què li respondria Descartes? Per què? Justi$ queu la resposta.

Hume

La raó és incapaç d’una tal variació. Les conclusions que dedueix de considerar un cercle són les mateixes que es formaria examinant-ne tots els de l’univers. Cap home, però, que només hagi vist moure’s un cos després d’haver estat impulsat per un altre, podrà inferir-ne que qualsevol altre cos es mourà si rep un impuls igual. Totes les inferències fetes a partir de l’experiència, per tant, són efectes del costum i no pas del raonament.

El costum, doncs, és el gran guia de la vida humana. Només aquest principi converteix en útil la nostra experiència i ens fa esperar, per a l’esdevenidor, un seguit de fets similars als que han aparegut en el passat. Sense la in� uència del costum, desconeixeríem del tot qualsevol qüestió de fet llevat de les immediatament presents a la memòria i els sentits. Mai no sabríem com ajustar els mitjans als � ns, ni emprar els nostres poders naturals en la producció d’algun efecte. S’acabaria de seguit tota acció, així com la part principal de l’especulació.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció V

Hume

1. Identi! queu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la ! loso! a de Hume.

a) Crítica a la metafísica.b) Crítica a la idea de substància.c) Ignorància de les raons i ns últims de les accions humanes.d) Defensa del costum.

2. Per què l’autor diu que “el costum és el gran guia de la vida humana”. Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Segons el text, quines coses no podríem fer sense “la in$ uència del costum”?– Per què el costum fa útil l’experiència? Com?

3. Per què podem a! rmar que aquest text no ha estat escrit per un ! lòsof racionalista?

4. Hume diu que “no hi ha principis, sinó creences”. Què li respondrien Descartes i els racionalistes? Per què? Justi! queu la resposta.

5. Què creieu que és primer en el temps: l’hàbit o la creença? Per què? Abans de respondre llegiu les de! nicions de Hume i escriviu la vostra pròpia de! nició d’aquests dos conceptes.

Creença (belief ): la creença no és més que una imatge més vívida, intensa, vigorosa i segura d’un objecte que aquella que la imaginació, per si mateixa, és capaç d’assolir; […] la creença és quelcom sentit per la ment, que distingeix les idees del judici de les - ccions de la imaginació. Els dóna més pes i in$ uència, les fa aparentar com a més importants, les imposa a la ment i és el principi regulador de les nostres accions.

Hàbit (habit, custom): en fer servir aquesta paraula no pretenem haver donat la raó última d’aquesta propensió (a renovar actes o operacions). Només indiquem un principi de la naturalesa humana que és universalment admès i ben conegut pels seus efectes.

6. Esteu d’acord amb la tesi que “el costum és el millor guia per a la vida”? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex.

Hume

Segonament, si, a causa d’un defecte dels òrgans, passa que un home no és afectat per cap mena de sensació, ens adonem així mateix que l’afecten ben poc les idees corresponents. Un home cec no pot formar-se cap noció dels colors; un home sord, dels sons. Restabliu a cada un dels dos el sentit que li manca; en obrir aquest nou canal a les sensacions, hom obre també un canal a les idees, i no té cap mena de di� cultat de concebre aquests objectes. El cas és el mateix si l’objecte, apropiat per a provocar alguna sensació, mai no ha estat aplicat a l’òrgan. Un lapó o un negre no coneixen el gust del vi. I tot i que hi ha ben pocs exemples o cap d’una mancança semblant en la ment, quan una persona mai no ha sentit un sentiment o una passió que pertanyen a la seva espècie o n’és completament incapaç, encara trobem que la mateixa observació té lloc en un grau més petit. Un home de mena dòcil no pot formar-se cap idea sobre la revenja o la crueltat inveterades, ni un cor egoista pot entendre les alçàries de l’amistat i la generositat. És bo d’acceptar que d’altres éssers poden posseir molts de sentits que no podem ni capir, perquè les idees que en deriven mai no se’ns han introduït per l’única manera amb què una idea pot accedir a la ment, és a dir, per mitjà de l’experiència real i la sensació.

HUME, D. Investigació sobre l’enteniment humà, secció II

Hume

1. Trieu la frase que expressa millor la tesi del text. Després, indiqueu quin és el problema que el text vol abordar.

a) El costum és el millor guia per a la vida.b) No existeixen les idees innates.c) No podem concebre correctament una idea sense haver-ne tingut l’experiència

real, és a dir, sense les impressions.d) Hume considera que els afectes i els sentiments són la base de les nostres accions

i dels nostres deures.

2. Per què l’autor diu que l’experiència és condició de les idees? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Quins exemples posa Hume per demostrar que l’experiència és condició de les idees?

– Podem comprendre emocions, sentiments i costums que no hem experimentat mai?

– El desconeixement dels costums d’una cultura ens pot portar a rebutjar-la?– Es desprèn d’aquí un relativisme moral i epistemològic?

3. Per què l’autor diu que “és bo d’acceptar que d’altres éssers poden posseir molts de sentits que no podem ni capir”? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Si us faltés algun òrgan, percebríeu la realitat igual i en tindríeu la mateixa experiència?

– Amb els òrgans de sensació que tenim podria ser que no poguéssim tenir experiència de realitats que existeixen?

– Podem imaginar altres éssers amb capacitats perceptives molt diferents de les nostres?

– Aleshores, la realitat és una i la mateixa per a tothom?

4. Digueu si les frases fetes següents tenen alguna cosa a veure amb una actitud empirista: “L’experiència és la mare de la ciència”, “jo, si no ho veig, no m’ho crec”? Podríeu cercar-ne alguna altra?

5. Esteu d’acord amb la tesi de Hume que “un home cec no pot formar-se cap noció dels colors; un home sord, dels sons“? Abans de respondre llegiu el següent text de Locke:

Un home cec i molt estudiós que s’havia trencat les banyes per tal de comprendre els objectes visibles, i que havia utilitzat totes les explicacions dels seus llibres i amics per tal de comprendre el signi& cat de la llum i dels noms dels colors, s’enorgullia un dia que per & havia aconseguit comprendre el signi& cat del color escarlata. Aleshores un amic li va demanar què era el color escarlata, i ell li va respondre: “és com el so d’una trompeta”.

Hume

A� rma que l’ànima, en la mesura en què podem concebre-la, no és res més que un sistema o successió de percepcions diferents —com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions—, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec —per exemple— és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una � gura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta.

HUME, D. Abstract

Hume

1. Per què l’autor diu que “la ment no és una substància”? Abans de respondre considereu les qüestions següents:

– Què s’entén per substància?– Per què l’autor considera inintel·ligible la concepció cartesiana de la substància

pensant?– En què s’assemblen, segons Hume, la idea d’un cos, com ara un préssec, i la idea

de ment?– Així doncs, hi ha o no hi ha identitat personal segons Hume?

2. Relacioneu la crítica de la substància pensant amb la crítica de les altres substàncies (món i Déu)?

3. L’argumentació de Hume en aquest text es basa en dos dels axiomes fonamentals de l’empirisme: tot allò que existeix és particular i només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió. Creieu que es poden acceptar aquests dos axiomes i no acceptar la conclusió a què arriba en aquest text?

Hume

El problema de la identitat ha estat un problema � losò� c paral·lel al despertar de la consciència individual que ha produït una sèrie d’interminables preguntes. Què constitueix la unitat del jo?, la memòria?, la continuïtat física?, l’ànima? Hi ha un jo que persisteix a través dels meus successius estats d’experiència? Som el que semblem, [...]? Ser un mateix és ser sempre el mateix? La identitat personal suposa continuïtat, coherència, integritat, ésser i viure d’una peça, ésser autèntic, no enganyar-se?

Traduït de CAMPS, V. Virtudes públicas

Hume

1. Seguint l’exemple del text, proveu de formular les vostres pròpies preguntes sobre el problema de la identitat personal. Trieu una d’aquestes preguntes i responeu-la.

2. Substancialistes versus antisubstancialistes. En el text anterior Hume critica la substància pensant cartesiana basant-se en el criteri empirista de signi" cat. A continuació us indiquem alguns dels arguments dels defensors del substancialisme; busqueu bons arguments per defensar la tesi contrària.

Arguments dels substancialistes Arguments dels antisubstancialistes

– Hi ha una essència que ens fa ser el que som i ens dóna identitat pròpia com a individus, a la vegada els uns diferents dels altres.

– Tenim experiència d’un jo que pensa, que pren decisions, que actua, que funda unitàriament una coherència del que som i fem.

– Tots tenim el convenciment que som nosaltres avui, demà i ahir; tot i que hem canviat en molts aspectes, estem convençuts que hem estat la mateixa persona.

– Quan demanem responsabilitats legals o morals a algú que ens n’ha fet alguna de grossa estem suposant que aquest algú és algú.

– Quan els altres ens parlen creiem que sempre ens parlen a nosaltres i que saben qui som.

–

–

–

–

–

Hume

La veritat és discutible; el gust, no. Allò que hi ha en la naturalesa de les coses és una norma per al judici; allò que cadascú sent interiorment és una norma per al sentiment. Les proposicions de la geometria es poden provar i els sistemes físics són controvertibles; però la tendresa de la passió o la gràcia d’un acudit han de causar un plaer immediat. [...]

Per altra banda, els qui redueixen les determinacions morals al sentiment, miren de provar que la raó no pot de cap manera inferir cap conclusió sobre llur naturalesa. Diuen que és propi de la virtut ser desitjable, i del vici, ser rebutjable. Això constitueix la seva autèntica naturalesa o essència [...]. El " d’una teoria moral és d’ensenyar-nos el deure i, amb l’ajut de representacions adequades sobre la lletjor del vici i la bellesa de la virtut, crear els hàbits adients per fer que evitem el primer i que abracem la segona. Però, què podem esperar de les inferències i conclusions de l’enteniment, que per elles mateixes no tenen cap suport afectiu ni posen en moviment els poders actius de l’home? Descobreixen veritats, això sí; però quan les veritats que descobreixen ens són indiferents o no susciten cap desig ni aversió, no poden in# uir en la conducta. Les coses honorables, rectes, com cal, nobles, generoses, ens arriben al cor, ens atreuen i les volem conservar. Les coses intel·ligibles, evidents, probables, certes, desperten només la freda acceptació de l’enteniment; i la satisfacció de la curiositat especulativa posa punt i " nal a les nostres recerques.

Suprimiu el càlid sentiment i la inclinació favorable a la virtut, i el rebuig o aversió que sentim pel vici; torneu els homes indiferents del tot a aquestes distincions; la moralitat ja no serà una disciplina pràctica ni tindrà cap força per regular les vides ni les accions.

HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, secció I

Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que hi corresponguin.

Raonaments cientí� cs i matemàtics de les ciències naturals

Raonaments morals de les ciències humanes i socials

Tesis de Hume

–

– allò que hi ha en la naturalesa de les coses és una norma per al judici

–

– el gust, no (no és discutible)

–

– el # d’una teoria moral és d’ensenyar-nos el deure

Exemples de Hume

– els sistemes físics són controvertibles

–

–

– les coses honorables ens arriben al cor

Exemples del lector

–

–

–

–

2. Què vol dir en el text sentiment?

3. Per què l’autor diu el següent: “La veritat és discutible; el gust, no”? Responeu seguint els passos següents:

– Subratlleu tots els fragments del text que puguin ajudar a fer veure com justi# ca que “la veritat és discutible; el gust, no”.

– Feu una llista d’aquestes idees ordenant-les segons la seva importància i indiqueu amb quins conceptes o teories de l’autor es corresponen.

– Representeu de manera esquemàtica les connexions amb altres conceptes o teories de l’autor que hi puguin estar relacionats.

– Redacteu la resposta a la pregunta inicial.

4. Relacioneu el text amb la frase següent de Hume: “Sigues $ lòsof, però continua essent un home”.

5. Cerqueu, en la història de la $ loso$ a, una altra teoria moral semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justi$ queu la resposta.

6. Relacioneu l’a$ rmació següent: “Suprimiu el càlid sentiment i la inclinació favorable a la virtut, i el rebuig o aversió que sentim pel vici; torneu els homes indiferents del tot a aquestes distincions; la moralitat ja no serà una disciplina pràctica ni tindrà cap força per a regular les vides ni les accions” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que continua sent vigent?

– Dur a terme un suïcidi assistit (eutanàsia) a un malalt terminal.– Els xous d’impacte (reality shows) i la publicitat.– La violència domèstica.

Hume

És evident que la raó no pot explicar en cap cas els ! ns últims de les accions humanes, sinó que els ha de con! ar enterament al criteri dels sentiments i emocions dels homes, que són independents de les facultats intel·lectuals. Pregunteu a un home per què fa exercici; us dirà que ho fa perquè vol conservar la salut. Si llavors li pregunteu per a què vol la salut, tot d’una us contestarà: perquè la malaltia és dolorosa. Si encara porteu les preguntes més lluny i voleu saber la raó per què odia el dolor, és impossible que us en doni cap. Aquest és el ! últim que no es refereix a cap altre objecte.

Potser, a la segona pregunta, per a què vol la salut, podria respondre que li és necessària per exercir la professió. Si ara li pregunteu per què vol treballar, contestarà perquè vol tenir diners. Si llavors li demaneu per què; us dirà que és l’instrument del plaer. I més enllà d’això és absurd demanar cap altra raó. És impossible que hi hagi un progrés in in$ nitum, o que sempre hi hagi una cosa que expliqui per què en desitgem una altra. N’hi ha d’haver alguna que sigui desitjable per ella mateixa, i això per virtut del seu acord o coincidència amb el sentiment o emoció de l’home.

HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Hume

1. Identi! queu la temàtica del text d’entre els següents temes generals de la ! loso! a de Hume.

a) Crítica a la idea de causa.b) El costum com a guia per a la vida.c) L’emotivisme moral.d) Ignorància de les raons i ns últims de les accions humanes.

2. En el text apareixen tres característiques de ns últims de les accions humanes. Enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per últim.

3. Empleneu la taula cercant exemples adequats.

Fer exercici (per tal de...), conservar la salut (per tal de…), evitar la malaltia (per tal de…), evitar el dolor.

Fer exercici → conservar la salut → evitar la malaltia → evitar el dolor

Treballar → → → obtenir plaer

Estudiar → → →

Viatjar → → →

Fer amics → → →

Investigar → → →

Pensar → → →

4. Cerqueu, en la història de las ! loso! a, una altra teoria de la motivació semblant o contrària a la que es desprèn del text. Justi! queu la resposta.

5. Digueu quines relacions es poden establir entre els conceptes següents. Argumenteu la resposta.

– Hàbit en Hume i virtut en Aristòtil.– Sentiment en Hume i instint en Nietzsche.– Desig i aversió en Hume, i plaer i dolor en Epicur.

6. Hume diu que “la raó ha de ser esclava de les passions”. Què li respondrien Plató, Aristòtil o Kant? Per què? Justi! queu la resposta.

Hume

Així, mirem el tema com vulguem, el mèrit que concedim a les virtuts socials es mostra sempre invariable i prové en bona part de la consideració que el sentiment natural de benevolència ens fa tenir pels interessos del conjunt dels homes i la societat. Si examinem els principis de l’acció humana així com els mostren l’experiència i l’observació diàries, hem de concloure a priori que a un ésser com l’home li és impossible de ser indiferent al benestar o a la dissort dels seus consemblants. Així mateix, sempre que no hi hagi res que ens empenyi en una direcció determinada, tothom admetrà naturalment que tot allò que fomenta la felicitat és bo i que allò que causa infelicitat és dolent; i això, sense més contemplacions ni consideracions. Heus aquí, doncs, almenys els febles rudiments o les línies mestres d’una distinció general entre les accions. Com més fort és el sentiment d’humanitat d’una persona, més bo és el lligam que la uneix als qui pateixen o són feliços; més vívida la imatge de llur felicitat o infelicitat i, en conseqüència, més intens el to de la seva censura o aprovació.

[...] investigueu si no és cert que el mèrit de la virtut social deriva en gran mesura dels sentiments d’humanitat que desperta en un observador. La característica de la utilitat, en qualsevol cosa, sembla una font de lloança i d’aprovació; això és una qüestió de fet. Constantment hi apel·lem en tota decisió moral relativa al mèrit i al demèrit de les accions. També és l’única font del gran respecte que tenim per la justícia, la fidelitat, l’honor, la lleialtat i la castedat; és inseparable de les altres virtuts socials, de la humanitat, la generositat, la caritat, l’afabilitat, la indulgència, la pietat i la moderació. En un mot, és el fonament de la part principal de la moral, la que es refereix als homes en general i als nostres consemblants.

HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, secció V

Hume

1. En el text apareixen set característiques de virtuts socials; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per virtuts socials.

2. Quin és el resultat de tenir un alt sentiment d’humanitat segons Hume?

3. Hume diu que la utilitat és un criteri per a la censura o l’aprovació de les nostres accions. Hi estaria d’acord Stuart Mill? I Kant?

4. Hume diu que els valors morals es deriven dels sentiments i no de la raó. Hi estarien d’acord Sòcrates, Descartes o Kant? Per què? Justi& queu la resposta.

5. Esteu d’acord amb l’a& rmació que “a un ésser com l’home li és impossible de ser indiferent al benestar o a la dissort dels seus consemblants”? Fins on creieu que arriba aquesta empatia amb els més pròxims o semblants: família, amics, poble, país, raça, ètnia, espècie…? Raoneu la resposta utilitzant almenys tres dels recursos argumentatius que s’ofereixen a l’annex

Hume

Aquesta doctrina és encara més evident si comparem la bellesa moral i la natural, que tan semblants són en alguns aspectes. La bellesa natural depèn de la proporció, relació i posició de les parts; però seria absurd inferir d’això que la percepció de la bellesa consisteix merament en la percepció de relacions, com la de la veritat en els problemes matemàtics, o que solament la poden jutjar l’enteniment i les facultats intel·lectuals. La ment investiga en totes les ciències allò que no coneix a partir del que coneix. Però en tota decisió tocant al gust o la bellesa externa, les relacions són òbvies de bon començament; i a partir d’elles es desperta en nosaltres un sentiment de complaença o desgrat d’acord amb la naturalesa de l’objecte i amb la manera com ens el presenten els nostres òrgans.

Euclides va explicar completament les qualitats del cercle; però no va dir un sol mot en cap proposició sobre la seva bellesa. La raó és evident. La bellesa no és una qualitat del cercle. No resideix en cap part de la línia tots els punts de la qual equidisten del centre comú. No és sinó l’efecte que produeix la � gura sobre la ment, que per la seva estructura o constitució particular és susceptible de tenir aquests sentiments. Debades la buscareu en el cercle, o mirareu de trobar-la amb els sentits o amb el raonament matemàtic en les altres propietats d’aquesta � gura.

Observeu com Palladio o Perrault expliquen les parts i proporcions d’una columna. Parlen de la cornisa, del fris, de la base, de l’entaulament, del fust i de l’arquitrau, i donen la descripció i la posició de cadascun d’aquests elements. Però si els demanàveu la descripció i la posició de la seva bellesa, us dirien que la bellesa no és cap part o element d’una columna, sinó que neix del conjunt tan bon punt aquesta � gura composta es manifesta a una ment intel·ligent, susceptible de gaudir de les sensacions més re� nades. Sense observador no hi ha res llevat d’una � gura de tal o tal dimensió i proporció; i la seva bellesa i elegància neixen exclusivament dels sentiments d’aquell.

Encara més: observeu com Ciceró pinta els crims d’un Verres o un Catilina. Com abans, heu de reconèixer que l’aberració moral neix del conjunt, en ser que es manifesta a un ésser dotat d’uns òrgans d’una determinada estructura i forma. L’orador pot, per una banda, pintar la ràbia, la insolència, la barbàrie; i per l’altra, la submissió, el sofriment, la pena, la innocència. Però si no sentiu com creix la indignació o la compassió en el vostre interior a partir d’aquesta combinació de circumstàncies, debades li demanareu en què consisteix el crim o la vilania, contra els quals clama amb tanta vehemència. Ni quan ni en quin subjecte ha començat a existir. Ni què se n’ha fet uns pocs mesos més tard, quan els pensaments i les actituds dels actors han canviat o han desaparegut del tot. No hi ha respostes satisfactòries a cap d’aquestes preguntes, segons la hipòtesi abstracta de la moral. Finalment doncs hem de reconèixer que el crim o la immoralitat no són fets ni relacions particulars que puguin ser objecte de l’enteniment, sinó que neixen del sentiment de desaprovació que, per l’estructura de la naturalesa humana, sentim inevitablement en percebre la barbàrie o la traïció.

HUME, D. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Hume

1. Empleneu la taula següent anotant les frases del text que corresponguin:

Objectes de l’enteniment

La bellesa natural

Objectes del sentiment

La bellesa moral

Tesis de Hume

– la bellesa natural depèn de la proporció, relació i posició de les parts

–

–

– es desperta en nosaltres un sentiment de complaença o desgrat

Exemples de Hume

– Euclides va explicar les qualitats del cercle

–

– Ciceró pinta els crims d’un Verres o un Catilina

–

– Palladio o Perrault us dirien que la bellesa neix del conjunt de la $ gura

–

Exemples del lector–

–

–

–

2. En el text apareixen sis característiques de l’estètica, una de la moral i una de la compassió; enumereu-les i després expliqueu què entén l’autor per estètica, moral i compassió.

3. Per què l’autor diu el següent: “Sense observador no hi ha res llevat d’una % gura de tal o tal dimensió i proporció; i la seva bellesa i elegància neixen exclusivament dels sentiments d’aquell”?

4. Relacioneu l’a% rmació següent: “El crim o la immoralitat no són fets ni relacions particulars que puguin ser objecte de l’enteniment, sinó que neixen del sentiment de desaprovació que, per l’estructura de la naturalesa humana, sentim inevitablement en percebre la barbàrie o la traïció” amb els següents fets d’actualitat. Creieu que continua sent vigent?

– L’extermini als camps de concentració.– L’assassinat d’una víctima pel plaer del psicòpata.– El maltractament dels animals.

Hume

Hume ha estat acusat d’empirista, de naturalista, de positivista i, sobretot, d’escèptic. Segurament va ser una mica de tot això, però el que de veritat va procurar és fer una $ loso$ a antidogmàtica. [...] El seu ateisme i la seva crítica de la religió, així com el rebuig dels metafísics del passat o de la “$ loso$ a acadèmica”, són testimoni de la voluntat d’acabar per sempre més amb tots els prejudicis arrelats en la ment humana, que destorben l’avenç del coneixement. [...]

L’interès de Hume per tractar qualsevol problema de tipus epistemològic, moral, polític, històric o literari, gira a l’entorn d’aquesta preocupació per descobrir la capacitat i límits de la raó humana. [...] Contra les elucubracions racionalistes que encara imperaven en el Continent, l’empirisme anglès representa un crit d’alerta contra els perills de perdre’s en el bosc metafísic. [...]

El missatge més perdurable i també més modern de la seva $ loso$ a potser sigui la funció primordial atribuïda als sentiments, no sols en l’explicació de l’acció moral o política, sinó també en l’explicació del coneixement teòric.

CAMPS, V. “Introducció”, a HUME, D.Investigació sobre l’enteniment humà

Seguint l’exemple de Victòria Camps, redacteu la vostra pròpia valoració global del pensament de Hume.

Hume

Racionalisme: Descartes Empirisme: Hume

Conceptes

–

–

– RAÓ

– IDEES INNATES

– EMPIRISME

–

–

Tesis

–

–

– Hi ha tres substàncies: pensant, extensa i in" nita.

–

– El mètode és deductiu.

– Les impressions

precedeixen les idees.

–

– No hi ha idees innates ni principi de causalitat.

–

Citacions

Empleneu les dues primeres " les de la taula escrivint els conceptes i tesis que hi falten. Finalment, empleneu l’última " la distribuint les citacions que teniu a sota segons si creieu que són de Descartes o de Hume.

a. “Sigues ! lòsof però continua essent un home.”b. “Era [una veritat] tan ferma i segura que ni totes les més extravagants

suposicions dels escèptics eren capaces de fer-la trontollar.”c. “No hi ha res de menys ! losò! c que ésser positiu o dogmàtic.”d. “El pensament més viu és encara inferior a la sensació més esmorteïda.”

e. “La moral més alta i més perfecta, que, pressuposant un coneixement sencer de les altres ciències, és l’últim grau de la saviesa.”

f. “Tota idea deriva d’una impressió sensible.”g. “Essent les nostres idees o nocions coses reals i que provenen de Déu en tot

allò que són clares i distintes, no poden en això sinó ser vertaderes.”h. “La imaginació combina idees.”i. “No hi ha principis sinó creences.”j. “I, per molt que els millors esperits s’hi estudiïn, no crec que puguin donar

cap raó que sigui su! cient per a llevar aquest dubte, si no pressuposen l’existència de Déu.”

k. “La idea d’una causa intel·ligent és un principi incert i inútil.”l. “Sortosament la natura sempre és massa forta per als principis.”m. “La raó sempre ha de ser esclava de les passions.”