GAVÀ I ERAMPRUNYÀ AL SEGLE XVIIcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp... · AL SEGLE XVII...

GAVÀ I ERAMPRUNYÀ AL SEGLE XVII

Josep Campmany Guillot

DE LA GUERRA DELS SEGADORS A L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714

Col·lecció La Nostra Gent, núm. 9

1Josep Campmany Guillot

GAVÀ I ERAMPRUNYÀ AL SEGLE XVII

De la guerra dels Segadors a l’Onze de Setembre de 1714

Josep Campmany Guillot

2 Gavà i Eramprunyà al segle XVII

Foto de la portada: Masia de can Tintorer. Fons família Campmany-Guillot

Primera edició: desembre de 2012

©2012, per aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà i Centre d’Estudis de Gavà©2012, del text, Josep Campmany i Guillot

EDICIÓ FETA AMB EL SUPORT DE:

Edició i maquetació: Centre d’Estudis de GavàCorrecció lingüística: Marta Jiménez

ISBN: 978-84-616-1913-9DL: B-32.231-2012

Impressió: Eix de Serveis SA c/ de Salamina, 35 L’Hospitalet de Llobregat


SUMARIPàgina

11222738444860

71747780858991

9398

104112115117126

133135137143147

149155166168177

181

183

ESPAI FÍSIC I UNIVERS SOCIAL AL GAVÀ DEL SEGLE XVIILes masies i el nucli urbàAutòctons i nouvingutsOrdenances per a una societat democràticaEl poder baronialEl pes de l’Església en la vida localSignes de creixement: les obres públiquesUn estat de dret: confl ictes, llei i justícia

LA CONDICIÓ PAGESA A GAVÀ AL LLARG DEL SEGLE XVIILa terra, el centre de l’economiaRics i pobres. Distribució de terres i polarització socialEls avatars econòmics al llarg del segleLa variació dels habitatges i la poblacióUna aproximació macroeconòmica: viure o sobreviure?Els conreus i la seva expansióAltres ofi cis i dedicacions

LA GUERRA DELS SEGADORS A GAVÀ I ERAMPRUNYÀEls allotjaments i el paper dels baronsRevolta dels Segadors i Corpus de 1640Un veí d’Eramprunyà a les Corts sobiranesFets de la guerra i el seu impacte econòmicCanvi de baró i separació de Viladecans i Sant ClimentInvasió i saqueig de Gavà i CastelldefelsGuerra, fam i pesta

LA REVOLTA DELS BARRETINES A GAVÀ I ERAMPRUNYÀEl context: guerra i llagostesEls precedents de l’aixecamentTres mesos de revolta popularLa repressió de la revolta a EramprunyàL’epíleg: la invasió francesa

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I ELS FETS DE 1714 A GAVÀBotifl ers i austriacistes a EramprunyàEl complot de GavàDe l’hegemonia borbònica a l’austriacistaLa guerra arriba a GavàEl triomf borbònic

CONCLUSIONS

APÈNDIXS


Sigles d’arxius utilitzades a les notes d’aquest llibre:

ABE: Arxiu de la Baronia d’EramprunyàACA: Arxiu de la Corona d’AragóACB: Arxiu Capitular de BarcelonaADB: Arxiu Diocesà de BarcelonaAGS: Arxiu General de SimancasAHCB: Arxiu Històric de la Ciutat de BarcelonaAHPNB: Arxiu Històric de Protocols Notarials de BarcelonaAMC: Arxiu Municipal de CastelldefelsAMG: Arxiu Municipal de GavàAPB: Arxiu Parroquial de BeguesAPSC: Arxiu Parroquial de Sant Climent de LlobregatBC: Biblioteca de CatalunyaBN: Biblioteca Nacional (Madrid)BUB: Biblioteca de la Universitat de BarcelonaICC: Institut Cartogràfi c de Catalunya


PREFACI

Ricard Cervera,

president de l’Associació

d’Amics del Museu de Gavà

Em plau presentar-vos el darrer llibre de l’estudiós

gavanenc Josep Campmany, a qui hem d’agrair una

vegada més la divulgació dels seus treballs de recerca

històrica i patrimonial de la nostra vila. En Josep ens

endinsa amb el seu estil planer i directe en l’univers

social del Gavà del segle XVII, una època cabdal de la

història de Catalunya, però escassament coneguda pel

que fa referència al nostre entorn local. Resulta ben

atractiu comprovar com uns fets tan importants com la

guerra dels Segadors o la de Successió, que va acabar

amb el setge de Barcelona de 1714 i la seva rendició

l’onze de setembre, també van tenir una participació

important de la població gavanenca.

En Josep ens diu que aquest llibre li ha costat

d’escriure vint anys. Penso que els gavanencs som

deutors d’aquesta tasca ingent de recerca i divulgació

històrica, més encara procedint d’una persona que ve

professionalment d’un camp tan diferent com és la

física de materials, ja que ell és un dels responsables

del Sincrotó Alba, una de les infraestructures

tecnològiques més capdavanteres del país, on dirigeix

el laboratori de mesures magnètiques i codirigeix el

grup que opera els acceleradors de partícules, un

dels grups líders de recerca que ens projecta en la

Catalunya del futur.

Passat, present i futur. Qui perd les arrels, perd

la identitat. Que aquestes paraules del poeta ens

despertin a tots els lectors el mateix entusiasme per la

nostra història que ens regala en Josep en aquest llibre.

Gavà, diada de Sant Nicasi de 2012.


PRÒLEG

Amics, amigues,

Teniu a les mans un llibre que parla del Gavà del segle

XVII, tant des del punt de vista descriptiu (paisatge,

població, masies, institucions), com des del punt de

vista social (evolució econòmica i dinàmica dels grups

socials), i des del punt de vista dels esdeveniments

(guerres, revoltes i confl ictes). Té cinc capítols molt

ben defi nits. El primer vol presentar un quadre de com

era, físicament, demogràfi cament, institucionalment i

culturalment, el Gavà d’aquella època, emmarcada en

el barroc hispànic i l’efervescència nacional catalana.

El segon capítol està dedicat a estudiar l’economia

d’aquella societat, prestant atenció sobretot a la terra,

la seva propietat i els seus intercanvis, i els efectes que

això tenia sobre l’estratifi cació social dels habitants

del terme. Finalment, els tres darrers capítols són

més esdevenimentals, i narren els fets que afectaren

el nostre municipi en els tres grans confl ictes armats

que sacsejaren la Catalunya moderna: la guerra dels

Segadors, de 1640 a 1659; la revolta camperola dels

Barretines, de 1687 a 1690; i la guerra de Successió,

de 1702 a 1714.

Aquest és un dels llibres que més temps m’ha portat

d’escriure: aproximadament vint anys. I, a més, ha

estat escrit en ordre invers. El darrer capítol, el de la

guerra de Successió, va ser escrit fa molts anys, entre

el 1992 i el 1994, i fou publicat gairebé en la seva forma

actual a la revista Materials del Baix Llobregat, l’any

1998. La recerca prèvia a l’article va donar lloc a una

petita publicació, un resum en format de full volant,

que curiosament va ser copiat i publicat per Manuel

Tosca, de Viladecans, sense citar-ne la font.

Josep Campmany,

estudiós local

Fotografi a d’inicis de segle

de les cases del carrer del

Raval de Molins cantonada

carrer de la Rectoria. Cal

fi xar-se en la casa de la

cantonada, cal Marquesó,

perquè presenta una part

del parament de les parets

fet amb pedres treballades

i de noble aparença.

Alguna d’aquestes pedres

insinua una espitllera.

Creiem que aquest

parament correspon a les

restes de l’antic castell o

torre de Gavà, que estava

situada precisament en

aquesta cantonada. Foto:

Centre Excursionista de

Catalunya, Estudi de la

Masia Catalana, núm. 2050


El penúltim capítol, relatiu a la revolta dels Barretines,

va ser escrit cap a l’any 1994, i s’ha publicat, en diferents

versions, l’any 2004 a la revista L’Eixarmada, del Centre

d’Estudis Beguetans, i l’any 2009 al llibre col·lectiu

Constructors de consciència i de canvis. Aproximació als moviments socials al Baix Llobregat. És, doncs,

també, el fruit d’una recerca iniciada fa dècades.

Pel que fa al capítol relatiu a la guerra dels Segadors,

vaig publicar-lo l’any 1993 en un petit opuscle

de circulació molt restringida, i va servir de base

als capítols que en parlen dins l’obra col·lectiva

Castelldefels, temps d’història, publicada l’any 2003,

amb un apartat dedicat a l’edat moderna del qual en

vaig ser autor.

El capítol segon, de marcat caire econòmic, és fruit

d’una recerca molt més recent, iniciada l’any 2010,

gràcies a la digitalització del fons de l’Arxiu de la

Baronia d’Eramprunyà, de la família Girona, i del fons

d’Eramprunyà de l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona.

Poder tenir a mà i consultar de forma fàcil els

documents d’aquest arxiu ha estat d’enorme ajuda

per elaborar les estadístiques i dades que es treballen

i presenten al capítol, i de fet sense la digitalització

d’aquest arxiu difícilment s’hauria pogut fer.

Finalment, el primer capítol ha estat escrit de bell nou

per aquest llibre, aquest mateix any 2012, tot i que

aprofi ta algunes recerques anteriors, com les que

donaren lloc a l’article Gavà al segle XVI: mutació senyorial i afermament comunal, publicat a Materials del Baix Llobregat l’any 2001, o les que van ser

publicades els anys 1996 i 1997 al butlletí parroquial

Diàleg amb el títol de “La construcció de l’antiga

església de Sant Pere de Gavà”.

Aquest llibre i la recerca que l’ha generat constitueix

la gènesi del meu treball com a estudiós local:

efectivament, tot i que el meu interès per conèixer

el passat de Gavà ve de molt temps enrere, de quan

llegia en vells exemplars esgrogueïts del Brugués de l’època dels Grau i Tarrida els articles d’en Marian

Colomé o d’en Josep Soler Vidal, la primera recerca


històrica seriosa me la vaig plantejar l’any 1991 en

tractar d’esbrinar els orígens històrics de l’existència,

a Gavà, d’un carrer denominat dels Màrtirs del 1714, un

nom tan singular, gairebé únic en el món local català.

Fou així com, a partir d’un petit cap de fi l, gairebé

sense voler, es van anar descabdellant tota una sèrie

d’informacions, històries, fets, relats i dades que

havien quedat sepultades en l’oblit. Una troballa rere

una altra, que convertiren la intenció inicial en gairebé

una vocació.

El llibre que teniu a les mans és rellevant, crec jo,

perquè tracta d’una època sobre la qual pràcticament

no hi ha res publicat, en l’àmbit local. Per al món antic hi

ha moltes publicacions del Museu, per al món medieval,

tenim la tesi de la Dolors Sanahuja, que s’acaba al

segle XVI, així com els treballs col·lectius publicats amb

motiu del Mil·lenari de Gavà, i el meu llibre sobre els 24

personatges medievals gavanenvs publicat el 2006. Per

als segles XVIII, XIX i XX, disposem de tots els articles,

treballs i llibres d’en Josep Soler Vidal, Marian Colomé

i, sobretot, Alfons Gibert, a més d’altres aportacions

publicades pel Centre d’Història de la Ciutat, o les

històries de diverses entitats i clubs locals que s’han

anat publicant després d’aquell primerenc llibre d’en

Manel Alonso sobre el Cor la Igualtat. Però en canvi no

hi ha via cap llibre, cap treball publicat, que expiqués i

que estudiés, des d’una perspectiva local, aquell segle

tan crucial per a Catalunya com el selge XVII, amb les

grans disputes ideològiques entre Catalunya i Espanya,

i les guerres, confl ictes i rivalitats que culminaren en la

gran ensulsiada de l’Onze de Setembre de 1714.

Amb l’esperança, doncs, que aquest llibre que us

presento ompli un buit historiogràfi c en la bibliografi a

local, i que serveixi també per aprofundir i conèixer

més el nostre entorn, a partir del coneixement de com

s’ha anat formant un paisatge, un poble, una ciutat, us

animo a llegir-lo.

Espero que us agradi.

Gavà, 14 de desembre de 2012

diada de Sant Nicasi


ESPAI FÍSIC I UNIVERS SOCIAL AL GAVÀ DEL SEGLE XVIILes masies i el nucli urbàAutòctons i nouvingutsOrdenances per a una societat democràticaEl poder baronialEl pes de l’Església en la vida localSignes de creixement: les obres públiquesUn estat de dret: confl ictes, llei i justícia


Les masies i el nucli urbà

Un viatger que s’acostés a la nostra població, al llarg del segle XVII, hi trobaria unes seixanta cases de di-versa condició. D’aquesta seixantena d’habitatges, una vintena es concentrava a l’actual nucli urbà, i confi gurava els carrers del que ara són el centre.

La resta estava dispersa per la muntanya. Hi havia diferents tipus de masies. Les més antigues i con-solidades tenien bones peces de terra al seu vol-tant, presidides per un edifi ci imponent, que s’havia reformat sovint al llarg del segle XVI. Les masies de can Tintorer, can Bassoles, can Llong o can Rosés en són un bon exemple. Al costat d’aquestes grans masies, hi havia també edifi cacions més modestes, aixecades a fi nals del segle XVI, i que els mateixos documents contemporanis no gosaven denominar masies: cases fetes per a una família nuclear, tres o quatre persones màxim, entre les quals trobem, per exemple, can Fogueres o can Tardà.1

Les edifi cacions repartides pel territori foren, al llarg del segle XVII, unes vint-i-cinc. Les altres es-taven concentrades en dos nuclis: la Roca, amb una dotzena de cases i masies, i el nucli principal de Sant Pere de Gavà, amb vint-i-dues edifi cacions a fi nals del segle XVI, i que augmenten fi ns a la tren-tena a principis del segle XVIII.

El principal camí d’accés al nucli de Sant Pere de Gavà era el camí ral de Barcelona a Castelldefels. Entrava al terme per l’actual carrer de Viladecans, seguia endavant per l’actual carrer dels Màrtirs del 1714, girava a migdia per l’actual carrer Major, i tor-nava a girar vers ponent seguint el carrer de Castell-defels, des d’on continuava fi ns a la Roca. Aquest camí tan principal no travessava el poble, sinó que el rodejava, tot deixant la principal aglomeració de cases a la banda de ponent.

Venint de Viladecans, el primer que es trobava el viatger era un parell de guals que travessaven els dos braços en què, des d’aproximadament l’actual plaça de Batista i Roca, s’havia dividit la riera de

1. Tota la informació geogràfi -ca i relativa a les famílies pro-pietàries de cases i masos s’ha extret de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, sobretot dels cap-breus d’aquesta època: Ca-pbreu de 1587-1590: AHPNB, 470/5, notari Nadal Castelló, Ca-pbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou. Còpia a l’ABE, A-116/1. Fons digitalitzat, U.C. 0002. Capbreu de 1632, notari Onofre Perso-nada: AHAT, fons Foxà, caixa 20/2. Fons digitalitzat, U.C. 751. Capbreu de 1699-1708, notari Ignasi Teixidor: ABE, A-119/4. Fons digitalitzat, U.C. 0012

Detall del poble de

Gavà i de l’agregat de

la Roca, en un mapa de

les marines de Gavà i

Castelldefels, antigament

existent a l’Arxiu de la

Baronia d’Eramprunyà i

actualment en parador

desconegut. La foto fou

feta per Jordi Niebla a

petició d’en Josep Soler

Vidal. Inicialment, el mapa

es va datar l’any 1590,

però aquesta datació no és

correcta, ja que hi apareix

la corredora Mestra o

Principal, construïda de

bell nou entre els anys

1721 i 1722. El plànol,

doncs, s’ha de datar al

segle XVIII, probablement

a la primera meitat


Sant Llorenç: un de tocant a can Sellarès, més o menys per l’actual curs de la riera, i un altre per la Rambla, que en aquella època era un curs perma-nent d’aigua, que es barrejava amb l’argila super-fi cial, tot generant un enorme fangar que limitava amb l’actual plaça de Josep Tarradellas. El fangar tan característic li valgué el nom, en aquest tram, de riera de l’Argamassa.

Tot just passada a gual la riera de l’Argamassa, el viatger veia, a mà esquerra, una construcció petita, el mas dels Cabassa. Aquest mas, a la mort del darrer dels hereus, passà a mans del ferrer del poble, que el reconstruí. Amb els anys, aquest mas esdevindria la Casa dels Delmes dels barons d’Eramprunyà.

Seguint endavant, just abans d’arribar a l’actual plaça Major, a mà dreta, el viatger trobava l’hostal. A fi nals del segle XVI era propietat d’en Joan Calders, que el tenia arrendat a Andreu Posades, la família del qual van ser hostalers al llarg del segle XVII. Una altra branca residia a l’antiga torre Perellona, que després, al segle XX, esdevingué can Pere Bori. Extingits els Calders, el casalot de l’hostal passà a mans d’en Francesc Preses, que l’any 1700 el ven-gué als jurats i poble de Gavà. A partir d’aquell any, l’hostal passà a ser, doncs, la seu de l’Ajuntament, sense deixar per això de prestar funcions de taver-na, hostal i botiga.

La plaça, al costat de l’hostal, i la taverna d’aquest, concentraven la vida social dels gavanencs d’aleshores. Alguns processos judicials de princi-pis del segle XVII ens parlen de les timbes que s’hi organitzaven, amb apostes, i dels jocs de bitlles, també amb apostes, que es practicaven a la plaça. Un altre dels jocs que hi tenim documentats és el rampeu, possiblement un precedent del futbol, que es jugava donant coces a una pilota.2

Partint de la mateixa plaça, cap al nord, un caminal portava cap a una construcció una mica allunyada, l’antic mas Dorca, també conegut com can Roca de la Riera. Aquest mas, que a fi nals del segle XVI ha-via estat de la muller d’en Jaume Esteve Ros i es-

2. Diccionari català-valencià-balear, entrada «rampeu»


tava en ruïnes, va ser reconstruït a principis del segle XVII pels Glandina. El 1682 va passar a mans d’una família barcelonina, els Sauleda. L’any 1696, aquests se’l vengueren a un altre barceloní, Antoni Pau Duran, que uní mas i terres amb el mas Comes, tot confi gurant la que seria heretat dels Lluch, ja entrat el segle XIX.

Deixant la plaça i girant avall per l’actual carrer Major, el viatger trobava l’actual Casa Gran, que el 1598 havia comprat l’administrador i home de con-fi ança dels barons, Miquel Ros. A la banda esquerra del camí, davant per davant de la Casa Gran, hi ha-via el cobert o caseta de la carnisseria, que el 1643 els jurats de Gavà compraren als barons.

Seguint avall pel carrer Major, el viatger veia, a mà dreta, l’heretat dels Térmens de la Vila, una pro-pietat allargassada que s’estenia al sud de la Casa Gran, fent cantonada amb un carrer que s’endinsava al poble: el camí del Portal Roig.

Nucli de Gavà al segle XVII:

(1) can Cabassa, (2) l’hostal,

(3) Casa Gran, (4) can Térmens

de la Vila, (5) maset d’en

Solanes, (6) cal Plomas,

(7) mas Segura, (8) mas Alegret,

(9) can Batlle, (10) can Fetjó,

després Moixellós, (11) cal

Posades, després Gallart,

(12) ferreria antiga, (13) cal

Jaume Esteve Ros, dividit en

quatre casetes, (14) can Comes,

prop del qual establiren tres

casetes el 1699, (15) mas Manent,

(16) mas Pujols de la Vila, després

cal Fuentes, (17) torre o castell

de Gavà, (18) rectoria, (19)

església, (20) casa de n’Antoni

Vilaró, (21) cal Font, després

Gelis, (22) carnisseria vella, o

can Dentó, (23) mas Beltran,

(24) mas Cirera,

(25) caseta de la carnisseria nova


A l’altra banda del camí del Portal Roig, el viatger es trobava amb la caseta dels Pedrosa, que més tard, el 1663, passà a mans dels Solanes, una família de Sant Climent. Al costat d’aquesta, hi havia la casa dels Plomas, mestres de cases. A mà esquerra,després d’uns camps, s’aixecava l’antic mas dels Se-gura, que en aquells moments tenia també en Miquel Ros. L’any 1619 passaria a mans de Sebastià Pujols, batlle de Gavà. Amb el temps, aquest mas esdevin-gué can Glòria, que fi ns a fi nals dels anys setanta del segle XX encara s’aixecava al carrer Major, fent cantonada amb l’actual carrer de Sant Antoni Abat.

Després d’aquestes dues construccions, el mas Se-gura i les cases dels Pedrosa i Plomas, a mà dreta, fent cantonada, s’aixecava l’antiquíssim mas Ale-gret, que a inicis del segle XVII era d’en Pere Roca de l’Hostal. Els Roca havien prosperat i, d’antics hosta-lers, havien passat a tenir en propietat una heretat dotada d’extenses terres repartides per tot el ter-me. A mitjan segle XVII la casa passà a mans dels Mas de Bruguers, i a inicis del segle XVIII era d’en

El casalot de la dreta és can

Glòria, a mitjan anys setanta.

Aquí hi havia l’antic mas

Segura, que a fi nals del segle

XVI era dels hereus d’Antoni

Arús de Castelldefels. Fou

adquirit el 1588 per Miquel

Ros, procurador i home de

confi ança dels barons, el 1604

per Montserrat Térmens, i

el 1618 per Sebastià Pujols,

batlle de Gavà. A mitjan

segle XVII la casa esdevingué

inhabitable i passà a mans

d’inversors forasters: els

Miralles, els Ferrer i, el

1692, Agustí Basil, doctor en

medicina de Barcelona, que

hi construí una petita caseta.

L’any 1724 el mas fou adquirit

per la família dels Glòria, un

dels més importants fabricants

d’indianes de Barcelona. Foto:

arxiu CEG


Macià Trullàs, «cirurgià de Gavà», consort en sego-nes núpcies de la vídua d’en Francesc Dardena.

S’arribava així en un petit encreuament de carrers. El viatger que baixava pel carrer Major es trobava, a mà dreta, un camí –el carrer de la Processó, l’actual carrer de la Generalitat– que es dirigia a l’església de Gavà vorejant una extensa fi nca propietat dels barons: la Boada. Aquesta fi nca no tenia cap mas ni construcció. Era, això sí, el tros de terra més ufanós i productiu de tot el terme. El 17 de març de 1650 va ser establerta a Joan Guardiola, de Viladecans.

Per la banda de migdia, la fi nca de la Boada estava delimitada pel camí Ral, que seguia cap a ponent. A l’altra banda del camí, un antic casalot apareixia fent cantonada: cal Batlle, que l’any 1590 havia estat subdividit en dues casetes, on s’hostatjaven dos im-migrants occitans: Joan Baus i Joan Bedrines. Més endavant es va tornar a unifi car, i a fi nals del segle XVII el casalot era propietat d’Antoni Pau Duran.

Aquest casalot, a més de tocar el camí Ral, feia can-tonada amb un camí que sortia de la cruïlla en di-recció sud, i es dirigia als camps i a les marines: el camí de la Post –actual carrer d’en Fortià Casanovas.

De la mateixa cruïlla sortia un camí a mà esquerra –l’actual carrer d’Artur Costa– que es dirigia cap als camps dels Rierals. I així, seguint per l’actual carrer de Castelldefels, el viatger que venia de Barcelona abandonava el nucli de Gavà, travessant a gual la riera de les Parets.

Tornant enrere, si el nostre viatger hagués volgut anar a Bruguers, hauria hagut de desviar-se davant de la Casa Gran, per un camí que sortia cap a po-nent, el carrer de Dalt –actual carrer de Sant Pere–, que durant molts anys marcà el límit nord del nu-cli urbà. Aquest carrer no tenia construccions a la banda nord, excepte quatre masos situats prop de l’actual cruïlla entre els carrers de Sant Pere i Sant Nicasi. El primer d’aquests masos era can Comes, una mica separat del camí, tocant a l’actual plaça de la Bogeria. El mas estava en mans de la centenària família Comes, fi ns que el 1695 els darrers hereus


la vengueren al barceloní Antoni Pau Duran. Al cos-tat d’aquest mas hi havia un pou, i el nou comprador parcel·là els terrenys del voltant, a banda i banda del camí de les Canals –actual carrer de Sant Ni-casi–, i hi establí diversos jornalers, entre el 22 de gener i el 16 de març de 1699: Vicenç Pinyana, Fran-cesc Guilar i Jaume Pau Cirerol.

A la banda mar del carrer de Sant Pere, davant del mas Comes, hi havia un casalot que anava des de l’actual carrer del Cap de Creus fi ns a prop de l’actual carrer de la Rectoria. A fi nals del segle XVI el casalot era d’en Jaume Esteve Ros, i després d’ell passà als Bovera, i després revertí als barons. L’any 1598, els barons l’establiren a un fabricant de carretes, en Joan Mirambell, però sembla que el seu negoci no prospe-rava a Gavà, i el 1610 ja el trobem afi ncat a Sant Boi.

El casalot passà aleshores a mans d’un cabaler dels Comes, en Pere Comes, que el compartimentà en quatre casetes, on establí a diverses famílies, reser-vant-ne una per als seus hereus. Hi trobem allà, al 1632, na Pujola, l’Antoni Espinós i en Sebastià Pre-ses, tots cabalers de masies de Gavà o Viladecans. A fi nals del segle XVII sobrevivien tres d’aquestes casetes, que estaven en mans de Margarida Petit, Miquel Diumeló, i del teixidor de lli Fèlix Perera.

Aquestes casetes tocaven, a migdia, amb l’antiquís-sima torre o castell de Gavà, casa forta medieval que els barons tenien al mig del poble, i que ana-ren parcel·lant i venent. La torre, que encara era dempeus a mitjan segle XVII, s’anà degradant, i l’any 1703 fou cedida al mestre de cases Joan Tabé. L’escriptura de l’establiment explicita que se cedia «tota aquella pessa eo terra o Casal dirruït de 6 o 8 cortans de sembradura en la qual antes era cons-truida la Torra dita de Gavà».

Seguint pel carrer de Dalt en direcció a ponent, hom trobava dos masos molt junts: el mas Manent, ha-bitat d’antic per la família d’aquest cognom, i venut el 1714 al rector de Gavà, Josep Roig, i el mas dels Pujols de la Vila, que el 1709 fou comprat per un altre rector de Gavà, Josep Marí. Aquest mas aca-


baria, ja al segle XVIII, en mans de la família bar-celonina dels Fuentes. Més enllà, ja fora del nucli vilatà, aproximadament on hi ha l’actual Ofi cina de Treball de la Generalitat, hi havia el mas dels Pujols de la Riera, conegut al segle XX com cal Rascló o cal Pauet dels Dents. L’any 1694 l’antiquíssima família dels Pujols de la Riera se’l va vendre al notari bar-celoní Francesc de Toda i Gil.

A la banda de migdia del carrer de Dalt, des de la plaça Major i fi ns a l’actual carrer de la Rectoria, hi havia la part interna del nucli urbà. S’hi entrava, des del camí ral, pel camí del Portal Roig, que ja hem esmentat. En aquest carrer trobem la part del dar-rere de les cases dels Pedrosa i dels Plomas, així com els murs laterals de can Térmens de la Vila, que a fi nals de segle passaria a mans dels Petit de Begues. Seguint pel camí del Portal Roig, a la banda mar, hi havia la casa dels Font. El 1689 la casa pas-saria a mans de Josep Gelis, que la unifi caria amb la casa d’en Plomas. A la mort d’en Gelis, ja al segle XVIII, les dues cases passaren a mans del convent dels Trinitaris de Barcelona. A la banda de munta-nya, davant la casa dels Font, hi havia tres casetes. Una era d’en Bertomeu Fetjó. El 1631 fou comprada per un immigrant gascó, Jeroni Moixellós, i el 1682

Llinda existent a cal Marquesó,

situat al carrer de la Rectoria.

Aquesta llinda, gravada amb

els símbols d’un boter i l’any

1743, fa referència a Pere

Colom, boter i ciutadà de

Barcelona, que aquell any

comprà una peça de terra on

abans hi havia «la torre de

Gavà dels senyors barons».

En Colom l’adquirí a la família

Tabé. Joan Tabé, mestre de

cases de Gavà, havia comprat

«el casal amb la peça de terra

on abans hi havia construïda la

torre denominada vulgarment

Torre de Gavà dels senyors

barons». En aquesta peça de

terra els Tabé hi construïren

quatre casetes, dues de les

quals, molt velles, encara

es poden veure a la banda

muntanya del carrer del Raval

de Molins. Foto: J. Campmany


passà a mans d’un altre occità, en Bernat Montaner. L’altra caseta era d’en Francesc Posades, i amb els anys passaria a mans dels Gallart. El 1710 la com-prà Bertomeu Esparducer, de Viladecans. Al costat d’aquesta casa, trepitjant l’actual carrer del Cap de Creus, hi havia la ferreria antiga, una edifi cació en-runada que el 1598 fou cedida pels barons a Ramon Barrufet, ferrer i immigrant francès. Al cap d’unes dècades, la casa va passar a mans dels Antó o Dentó.

A l’altra banda de l’actual carrer del Cap de Creus, que també es denominava camí del Portal Roig, hi havia un pati amb diversos edifi cis enrunats que era conegut com la Carnisseria Vella. Aquest pati fou cedit pels barons, el 1598, al nunci de la baro-nia, Joan Verneda. D’ell passà, cap al 1610, al seu gendre Guillem Antó o Dentó. Els hereus d’en Dentó dividiren el pati i hi edifi caren dues casetes.

Baixant per l’actual carrer del Cap de Creus, hom trobava a mà dreta, després de la casa dels Dentó, l’entrada a la torre dels Barons, que hem esmentat abans, on s’accedia per un barri fet amb pedra roja de Bruguers. Per això el camí que hi desembocava es denominava camí del Portal Roig. Fent cantonada per la banda de migdia hi havia l’antiquíssim mas Beltran, propietat a inicis del segle XVII de la vídua del notari barceloní Antoni Cortalets. Després passà a mans de la família Estapé. Aquesta casa limita-va, a migdia, amb el mas Cirera, d’en Pere Canalies, que el 1626 passà a mans dels Bagols, i el 1638 a Jaume Mas de Bruguers. En aquesta parcel·la, al segle XIX, s’hi van construir les conegudes cases d’en Cuyàs. El carrer desembocava al carrer de la Processó, davant per davant de la fi nca de la Boada.

Finalment, l’actual carrer de la Rectoria estava de-limitat, a llevant, per l’imponent castell de Gavà, mentre que a ponent hi havia diversos camps, fi ns arribar a l’hort de la rectoria de Gavà, edifi ci reedi-fi cat entre els anys 1597 i 1600. La rectoria estava una mica apartada del camí, cap a ponent. Seguint avall, tot vorejant el castell dels Barons, s’arribava, a mà dreta, a l’església de Sant Pere i cementiri de


Gavà, delimitat amb una tanca baixa. A l’altra banda d’aquest caminal, els barons havien establert, l’any 1669, el nunci de la baronia, Antoni Vilaró, que hi edifi cà una caseta.

En direcció contrària al camí de la Rectoria, pujant pel camí de les Canals, ja fora vila, però actualment dins del nucli urbà, hom trobava una altra antiquís-sima torre medieval: la torre Perellona o torre dels Horta, que més endavant seria coneguda com a can Pere Bori. Hi visqueren els Posades, els Vaquer i, a principis del segle XVIII, fou adquirida pel notari Francesc de Toda i Gil. Més enllà, ja enfi lant-se en les primeres estribacions de la serra de les Ferre-res, s’aixecaven dues masies també molt antigues: el mas Armengol –que, un cop desaparegut, seria incorporat a les terres de can Tintorer– i el mateix can Tintorer, que avui encara es conserva.

Aquest era, en termes generals, l’aspecte del nucli de Gavà, que es mantingué força invariable entre fi nals del segle XVI i principis del segle XVIII: entre vint i trenta casetes arraulides entorn de la torre senyorial, creuades per dos carrers i delimitades per altres quatre, i cinc masos força propers.

La resta de construccions estaven repartides per la muntanya, excepte dotze que es concentraven a l’antic nucli de la Roca: quatre masos dispersos (el

Fotografi a antiga de la Casa

dels Delmes de la baronia

d’Eramprunyà, situada

al número 13 del carrer

dels Màrtirs de 1714. Fou

enderrocada el mes de juny

de 2009, excepte la façana,

que es conserva restaurada. A

fi nals del segle XVI, en aquest

indret s’ubicava la denominada

ferreria nova, de la família

Torres. Després, a la primera

meitat del segle XVII, passà a

mans dels Cabassa. Mort el

pare amb els fi lls encara petits,

la casa quedà deshabitada i

en ruïnes. No fou reedifi cada

fi ns a fi nals del segle XVIII,

quan l’adquirí el ferrer Jaume

Borràs. A mitjan segle XVIII

la compraren els barons per

ubicar-hi el seu magatzem.

Foto: Arxiu CEG


mas Verger, can Riera, can Valls de la Roca i el mas Argenter, aquest darrer a l’altra banda de la riera dels Canyars) i vuit masos agrupats entorn la torre de la Roca i la seva capella de Santa Maria Magda-lena: el mas Cros, el mas Mallol, el mas Granger, el mas Abril, el mas Gener, el mas Gomar, la casa i castell de la Roca i el mas d’en Martí de la Riera.

Pel que fa a les masies repartides per la muntanya, n’hi havia sis a Bruguers (el mas Cortils, el mas Ma-niu –l’actual can Ramoneda–, el mas Rossell, el mas Torres, can Mas i can Margarit), tres a la banda de la riera de les Canals (can Ros de les Canals, can Gela-bert i el mas Ponç de les Canals), tretze a la Sentiu (can Serra, can Vadell, can Perers de Tibart, can Puig de Tibart, can Roeda, can Vall de Joan, can Vinyes, la torre de la Sentiu, can Bruach, la casa vella d’en Mun-taner, el molí de la Sentiu, el mas Alou i can Llong), i tres més a la riera de Font Anglès (ca n’Espinós, can Pujols de la Font i can Térmens del Prat).

Aquest era l’aspecte físic, pel que fa a població i ha-bitatge, del Gavà del segle XVII. Inicià el segle amb seixanta-un habitatges, i l’acabà amb seixanta-vuit, amb un increment concentrat dins del nucli urbà.

Les dades que acabem d’oferir concorden amb les estadístiques ofi cials. L’any 1702, un brillant funcio-nari reial, el geògraf Josep Aparici, enllestia un fo-gatge particular del Principat de Catalunya que as-senyalava per a Gavà un total de 68 cases, habitades per 224 persones.3 Igualment, quatre anys abans, el cens de Borsano de 1698 atorgava a Gavà 65 focs,4

3. Tot i que el cens es publicà el 1708, [J. Aparici, Descrip-ción y Planta del Principado de Cataluña..., manuscrit BC, Arxiu Històric, reg. 5082, ma-nuscrit 516] tot sembla indicar que la recopilació de les dades es va fer per recaptar els impos-tos aprovats a les Corts catala-nes de 1701-1702. [J. Iglésies, Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII, Barcelona: Funda-ció Salvador Vives Casajuana, 1974, p. 30]

4. Cens de Borsano, manuscrit BC 2371, f. 88v

5. Manuscrit BC, col·lecció Bonsoms núm. 5086. També a J. Iglésies, Estadístiques de po-blació de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII, p. 1380

6. Descripció inclosa al cens de Borsano, ms. BC 2371, f. 75v

Nombre d’habitatges, dècada

a dècada, que sabem que eren

habitats i actius a Gavà. Font:

elaboració pròpia a partir de la

documentació de l’ABE


també d’acord amb la documentació econòmica de l’Arxiu de la Baronia. Només trobem discrepàncies amb un un cens elaborat anys abans, cap a 1689, per funcionaris eclesiàstics, que atorga a Gavà 53 cases, de les quals 17 eren bones, 23 mitjanes i 13 pobres.5 Potser en aquesta ocasió només es van comptar els habitatges laics. A la gràfi ca de la pàgi-na anterior hem mostrat l’evolució del nombre total de cases de Gavà amb el pas de les dècades.

Una descripció de la zona datada el 1685 ens expli-ca que «a poco más de una legua del lugar de Sant

Boy que se dijo arriva, donde se passa por la barca

el rio Llobregat, állase un lugar que se dice Caste-

ll de Felis, situado sobre de una eminencia, y cerca

de la playa de la mar. Éste lugar es muy abondante

de viñas, y montes de pinos, y campos labrados, así

al llano como a la colina. En los llanos del Prat, que

son entre el lugar de Sant Boy y el de Castell de Felis,

puede campear muy bién un exército por ser abon-

dante de forraxes, agua, y leña».6 Com es veu, doncs, la nostra contrada apareixia a ulls d’aquest visitant com a rica i ufanosa.

Masies actives al segle XVII:

(1) can Vall de Joan, (2) can Perers

de Tibart, (3) can Puig de Tibart,

(4) can Roeda (can Tardà), (5)

can Serra (can Bassoles), (6)

can Vadell (can Flocant), (7) can

Vinyes, (8) torre de la Sentiu, (9) el

molí de la Sentiu, (10) can Bruach,

(11) la casa Vella d’en Muntaner,

(12) mas Sbert (can Llong), (13)

cases d’en Segura (ca n’Arrufat),

(14) mas Verger, (15) can Riera

(can Rosés), (16) can Valls de

la Roca, (17) mas Argenter,

(18) casa d’en Pujades (can Rovira),

(19) mas Alou, (20) mas Cortils,

(21) can Ramoneda, (22) mas

Rossel l , (23) ca l Mas de

Bruguers, (24) mas Torres, (25)

can Margarit, (26) ca n’Espinós,

(27) can Pujols de la Font (can

Torrents), (28) can Térmens

(can Guinot), (29) can Tintorer,

(30) mas Armengol, (31) mas Ponç

de les Canals, (32) can Gelabert

(can Roig), (33) ca n’Amat.

(A) Nucli de Gavà. (B) La Roca


Autòctons i nouvinguts

El Gavà dels segles XVI i XVII, igual que tot Catalu-nya, té, com a factor constitutiu de primer ordre, la forta presència d’immigració vinguda d’Occitània.

La font bàsica per conèixer la importància d’aquesta immigració són els treballs de Jaume Codina,7 a par-tir dels quals hem pogut confegir la gràfi ca mostra-da a la fi gura següent, que representa l’evolució de la immigració gascona a Gavà en termes de mínims. Per a 1590 hem documentat vint-i-un francesos pel cap baix, cosa que equival al 12% dels parroquians adults. De mitjana, es pot dir que entre fi nals del se-gle XV i fi nals del XVII, el nombre d’immigrants fran-cesos en aquesta parròquia assolia xifres superiors al 30% de la població total. Pel cap baix, com remarca Codina. En tot cas, la periodització mostrada a la fi -gura indica que la immigració va assolir un màxim a la dècada de 1590, coincidint amb una època de gran prosperitat, en què s’edifi quen fi ns a cinc noves ca-ses al terme de Gavà (prop del 10% dels habitatges fi ns aleshores existents). Immigració i creixement econòmic, doncs, estan estretament relacionats.

Hem realitzat un breu exercici per identifi car els ga-vanencs del capbreu de 1587 de possible ascendèn-cia francesa. Es tractaria, doncs, d’aquells que s’han promocionat, dels que, de tot l’allau que arribava, pogueren establir-se adquirint cases o terres. Hem pogut identifi car-ne, com a mínim, set de segurs entre els cinquanta-set caps de casa gavanencs (Pere Canalies, Miquel Cros, Llàtzer Plomas, Joan Font de Viladecans, Arnau Baus, Joan Bedrines, Gui-llem Verger i Joan Bruach), i encara uns altres sis de possibles (Esteve Espinós, Pere Posades, Joan Peyrach, Joan Esquer i Joan Roeda), la qual cosa dóna un percentatge entre el 12% i el 23%. Altres confessants al capbreu de 1587 de possible ascen-dència gascona, però que no semblen tenir casa pròpia, són Francesc i Huguet Guinot. I, en el quart de segle que va entre 1587 i 1612, apareixen docu-mentats quaranta-set gavanencs més de procedèn-cia ultrapirinenca, la major part no propietaris, i per

7. Jaume Codina, «La immigra-ció francesa al delta del llobre-gat, 1400-1700», XXV Assem-blea intercomarcal d’estudiosos,el Prat: Centre d’Estudis Comar-cals del Baix Llobregat i Amics del Prat, 1980, p. 226-371

8. ADB, Visites Pastorals (VP), vol. 45, f. 47v

9. ADB, VP, vol. 58, f. 722v

10. Jordi Nadal i Eugeni Giralt, La population Catalane de 1553 à 1717. L’immigration française et les autres facteurs de son dé-veloppement, París: SEVPEN, 1960, p. 63

11. ADB, VP, vol. 53, f. 13v

12. ADB, VP, vol. 42, f. 178v

13. ADB, VP, vol. 53, f. 598v


tant mossos, bovers, pastors, ajudants o jornalers.

Un altre indici de la important presència de gascons o francesos a Gavà el dóna el fet que coetàniament es documenta una pabordia a l’església parroquial administrada per estrangers. Així consta en la vi-sita pastoral de 1578,8 on s’esmenta els «macips strangers» que administren una «lluminària» (la manifestació de la seva existència consistia a man-tenir un ciri encès) en un dels altars laterals. L’any 1600 es diu que aquesta «administració nuncupata dels strangés»,9 està posada sota l’advocació de la Santa Creu (i no, com s’ha publicat,10 de Sant Cris-tòfor), i el vicari informa que està ben administrada. A través de les visites pastorals sabem que l’altar de la Santa Creu, que era de pedra, era cobert amb dues estovalles, pal·li de cuir i oripell, amb una imatge del crucifi x coberta amb una cortina alba i dos canelobres de ferro,11 i que l’origen d’aquesta «lluminària del Crucifi xi» es remunta a mitjan segle XVI, i apareix esmentada ja l’any 1568.12 El 1597 di-versos francesos hi deuen diners:13 Joan Pigal (set

Mitjana anual d’occitans,

dècada a dècada, entre els

anys 1540 i 1689. Font: dades

recollides per Jaume Codina

(vegeu la nota 7)

Masia de can Bruach, a la

Sentiu. Joan Bruach, que l’any

1587 és propietari d’aquest

mas, antigament denominat

mas Aravitg, apareix

documentat com a «francès»,

és a dir, immigrant occità. Foto:

AMG, Joan Mitjans


lliures), en Plomas (sis o set rals) i en Verger (set lliures). El visitador els commina a pagar en el ter-mini d’un mes, altrament «mane al vicari sino hau-ran obeyt, los trague de la sglesia». El nom d’alguns dels administradors apareix escadusserament, el 1602 (Joan Carreter i Joan Desart),14 el 1607 (An-dreu Maretna i Joan),15 i el 1612 (Joan Ladreix i en Jacques).16 El 1616 se’ns explica que la confraria dels francesos establerta sota l’altar de la Santa Creu prenia el nom de la «puríssima sang».

Com van rebre aquesta immigració els autòctons? Resulta signifi catiu que, en ocasió d’una disputa en-tre un d’aquests immigrants, el ferrer Ramon Bar-rufet, i el rector de Sant Pere, mossèn Jaume Roig, que disputen pel pagament d’uns drets funeraris, «lo dit Roig desmentí moltes vegades a dit Barrufet y lo tractà de gavaix porc y moltes paraules insul-toses».17 La prevenció cap als estrangers existia, i l’insult de «gavatx» era a l’ordre del dia. També, en la visita pastoral de 1601, els feligresos que es queixen del vicari que tenen a l’església de Sant Pere, Vicenç Nartus, perquè no hi fa residència con-tinuada, remarquen que és un «capellà francès».18

Tot i això, ja hem vist que alguns dels immigrants van integrar-se fàcilment i van prosperar. Resulta arquetípic en Bernat Perers, que va arribar a fi nals del segle XVI i es va casar amb Paula Petit del mas Trabal, de Begues. El sogre, el 22 de maig de 1588, va comprar a Montserrat Puig de Tibart una peça de terra de dotze mujades on la parella va aixecar una caseta, i s’hi va establir.19 Amb el seu treball cons-tant, fent de pastor, en Perers engrandia el patrimo-ni familiar el 3 de març de 1619, quan va comprar al mateix Puig de Tibart una altra peça de quatre mu-jades mig muntanya, mig roca, denominada les Cos-tes de la Vall de Joan. Més endavant, en dues opera-cions, el 9 de febrer i el 21 de maig de 1637, Bernat adquirí als hereus d’en Puig de Tibart el mas princi-pal, que a partir d’aquell moment es passà a dir can Perers. L’any 1637, el virrei va voler fer un cens de tots els immigrants occitans que hi havia a Catalu-nya. A Gavà, després del pregó, fet pel nunci Pierris

14. ADB, VP, vol. 58a, f. 315r

15. ADB, VP, vol. 64, f. 89r

16. ADB, VP. vol 64, f. 301v

17. ADB, Processos sense clas-sifi car, 1603, caixa 3

18. ADB, VP, vol. 58a, f. 47v

19. Aquestes dades i les se-güents estan extretes dels cap-breus d’Eramprunyà esmentats a la nota 1 de la pàgina 11


Salines, comparegué en Bernat Perers i explicà que tenia seixanta anys,20 que en feia uns quaranta-sis que va arribar a Catalunya des de Santralla, del bis-bat de Cosserans, i que després d’estar en diversos indrets s’havia establert a Gavà trenta anys enrere. En aquells moments tenia quatre fi lls, el més gran de divuit anys i el més petit de cinc, i tres fi lles, i que rebé la primera casa en dot. Informa també dels seus béns: a més de la casa i sis o set mujades (en realitat eren setze mujades), tenia dos bous, dues vaques, quatre vedells, dues someres, dos pollins, i un ramat de cent caps de cabres i cabrits. Tam-bé tenia a casa un nebot, en Pere Perers, que en aquells moments havia marxat i no sabia on era.

És una història similar a la de Jaume Vaquer, que feia quaranta anys que havia arribat a Gavà i que estava casat amb Àngels Miranda, de Viladecans, amb qui tenia un fi ll de dos anys. Tenia una casa amb deu mujades de terra, sembrades amb vuit o nou quarteres de mestall, i altres terres de blat, ordi i civada, fi ns a un total de vint quarteres. Tenia també un bou i un vedell de dos anys, dues vaques (una vella i una jove, especifi ca), i un rossí. De fet, sabem que el 29 d’octubre de 1630, a la mort del propietari Andreu Posades, va comprar en encant públic la casa i mas de la torre Perellona (can Pere Bori), amb el seu corral i quintana de set mujades, esdevenint un dels principals propietaris del poble.A continuació, presentem els informes que, com pe-tits retalls de vida, donen els occitants residents a Gavà, a petició del virrei.

Masia de can Perers als anys

vint del segle XX. Aquest era

l’antic mas Puig de Tibart,

que fou comprat pels Perers,

immigrants occitans, a mitjan

segle XVII. Foto: La Hormiga de Oro. Ilustración Católica, núm.

3 (20 de gener de 1923), p. 35

20. ACA, Consell d’Aragó, lli-gall 551, quadern 1, f. 15v


IMMIGRANTS FRANCESOS RESIDENTS A GAVÀ7 d’abril de 1637

Gabriel Bartra, agricultor de Sanguians (Comenge), de vint anys, en fa quatre que és a Gavà. És solter, i té cinc quarteres i nou quartans sembrats en un camp d’en Pe-drosa, a parts amb l’amo, que no és altre que en Jaume Vaquer, també occità com ell.

Jaume Vaquer, de qui ja hem explicat la història.

Nicholas Pricart, d’Avinyó del Papa, de cinquanta anys, en fa quaranta que és a Gavà. Està casat amb Isabel Alsina de Camprodon, i no té béns propis.

Joan Puyol, ferrer, de Castellnou de Durban (bisbat de Desplets), té trenta anys i en fa quinze o setze que és a Gavà. Està casat amb Maria Clos, de Sant Cugat del Vallès. No té béns, excepte una enclusa i unes tenalles, que la dona li cedí en dot. Probablement, treballava aleshores d’ajudant de la farga que havia estat d’en Ramon Barru-fet, també immigrant com ell, i que en aquells moments ja era d’en Guillem Dentó, pagès d’ofi ci.

Joan Font, agricultor, que viu a casa del batlle i va néixer al bisbat d’Aux. Té vint-i-quatre anys i fa sis anys i nou mesos que fa de mosso a cal batlle.

Pere Bonet, agricultor, de Sant Clos (bisbat de Gen), de trenta-cinc anys, en fa trenta que és a Gavà. Està casat amb Isabel Rocha, de Begues, i té dos fi lls, un de set anys i un altre d’un mes. No té béns propis.

Francesc Cabrer, del bisbat de Sarlat. Té cinquanta-cinc anys i en fa trenta que és a Catalunya, i mig any que és a Gavà. És pastor i viu a can Riera del Sarguerar. És solter i no té béns.

Bernat Perers, de qui ja hem explicat la trajectòria vital.

Pere Gauran, agricultor de Mauràs (bisbat de Laytona), té trenta anys i en fa vint que és a Gavà. Està casat amb Ma-ria Castellví, amb qui té una fi lla, Té una peça de terra de dues quarteres que va obtenir per dot, mig sembrada de blat i ordi. Viu a casa de la seva dona, al mas Castellví (ara can Tardà). Té un germà a Sant Climent, en Peyet.

Arnau Faura, agricultor, de Sanguirans (bisbat de Comen-ges), té quaranta-vuit anys, va venir a Catalunya fa tren-ta anys i en fa vint-i-quatre que viu a Gavà. No té béns, i s’està a casa de na Rossa.

Bertomeu Gombaló, del bisbat de Gen, té vint-i-quatre anys i en fa dos i mig que és a Gavà. És solter i no té bens, excepte la roba que porta a sobre. Té un nebot dit Bonet, i viu a casa d’en Cano.

Bertran Font, pastor de Sant Nicholàs de Stadent (bisbat de Comenges). Té cinquanta-sis anys, en fa quinze que és a Catalunya, i quatre que viu a Gavà. És solter i no té res. Viu a casa d’en Riera del Sarguerar.

Ruïnes de can Tardà. Aquest

mas va ser aixecat l’any

1588 per Joan Roeda, i

posteriorment va passar a

mans dels Castellví. L’any

1637, un dels occitans que

apareixen a la llista feta fer pel

virrei, Pere Gauran, explica que

viu al mas perquè està casat

amb Maria Castellví, fi lla de la

casa. Foto: arxiu CEG


Ordenances per a una societat democràtica

La societat local d’aquesta època era profunda-ment democràtica. El vot era decisiu i decisori, i formava part de les formes de vida i maneres de ser centenàries d’aquella Catalunya anterior al 1714. Aquesta actitud democràtica anava parella a l’assimilació del marc legal que regulava la vida pú-blica i privada. Estem parlant d’unes lleis nascudes del pacte medieval entre la monarquia i els esta-ments dominants (nobles, eclesiàstics i burgesos), que havient estat destil·lades, reformades i perfec-cionades al llarg de centenars d’anys, fi ns al punt de confi gurar un marc de drets i deures molt com-parable al dels homes lliures de l’Anglaterra pre-capitalista, per exemple, o als de la Confederació Helvètica moderna.

Així, en l’àmbit públic, quedava molt ben delimitada l’esfera d’actuació dels barons –titulars de la justí-cia civil i criminal i les tasques policials i d’inspecció econòmica– i el dels parroquians –a qui pertocava la representació de la comunitat local, la presa de decisions sobre establiment d’impostos i taxes lo-cals, l’organització i manteniment del culte. Hem de tenir present que la comunitat local tenia una perso-nalitat jurídica pròpia, autònoma i independent dels barons, que fi ns i tot podia pledejar contra el ma-teix baró en instàncies superiors, com ara la Reial Audiència. Aquesta concepció del conjunt de veïns locals –la universitat, es deia– com a cos propi i autònom dotava l’edifi ci legal i administratiu català d’una força i una representativitat de caire demo-cràtic molt superior a la que existia, contemporània-ment, en altres països de l’entorn, com ara França o Castella. Només així es pot entendre l’amplitud i el caire polític que prengueren aixecaments po-pulars liderats per magistrats locals, com el dels Segadors del 1640 o el dels Barretines, de 1689.

Amb el temps, els àmbits d’actuació entre parro-quians i barons es modifi caren, ja que el relatiu enriquiment dels primers els permeté passar a administrar els monopolis econòmics locals (car-

Ruïnes del forn de can Flocant.

Aquesta masia la va aixecar

l’any 1588 Pere Esquer, i poc

després passà a mans del seu

gendre, Pere Vadell.

Foto: Benet Solina


nisseria, fl eca, revenedoria, taverna i hostal), amb les funcions ordenadores associades (permisos de pasturatge, fi xació de preus de venda al públic, mul-tes als infractors, etc), sempre mantenint la funció judicial i policial en mans dels barons. Però és que, a més, les funcions reservades als barons eren exer-cides pel seu representant, el batlle local, que era també membre i part de la comunitat local. Estudia-rem cadascuna d’aquestes funcions, començant per l’àmbit dels parroquians.

L’organització interna del culte parroquial no era només incumbència dels clergues. La participació laica en el culte a través de les administracions dels diferents altars de l’església és un element socialit-zador molt important. Els seus rituals, la seva admi-nistració, teixien un seguit de relacions interperso-nals que passaven per sobre de les antigues divisions i jurisdiccions feudals. Almenys des del segle XIV, quan tenim les primeres actes de les visites pasto-rals, sabem que hi havia una sèrie de persones que, en venir el bisbe, actuaven de testimonis en la ins-pecció de la parròquia. Eren els prohoms, o jurats. Al segle XV, durant la guerra civil catalana, les autori-tats catalanes ja se’ls adrecen com a representants de la col·lectivitat. A principis del segle XVI comen-cem a tenir noms i a conèixer com s’organitzaven aquests dos jurats, denominats també, de vegades, sagristans o obrers parroquials. Ells administraven el culte a l’altar major i tenien cura de les obres i la conservació de l’església, la rectoria i el cementiri, i els seu àmbit d’actuació era tot el terme parroquial.

El 1600, el bisbe dictà un reglament per protegir i administrar el tresor parroquial, i establí procedi-ments per elegir administradors i obrers.21 Són les ordinacions parroquials gavanenques més antigues que coneixem (apèndix 2). En aquestes ordinacions s’estableix que «la nominatió y electió se fasse a vots per la major part dels parrochians». És a dir, estem davant d’un model clarament democràtic, basat en la voluntat dels parroquians. Cal tenir en compte, però, que el vot estava restringit a un per cada casa, fos home, dona, immigrant o autòcton:

21. ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 722v-723r

22. ADB, Visites Pastorals, vol. 45, f. 47v


el que comptaven eren els focs, els habitatges o cases, no les persones. És, doncs, un model demo-cràtic imperfecte, tot i que assimilable a l’existent aleshores en altres parts d’Europa Occidental.

La reglamentació del bisbe és important, perquè administració parroquial i municipal es confonien, i el tresor municipal se solia guardar a les esglésies.

Hi ha un precedent d’aquestes ordinacions parro-quials. Es tracta d’una provisió dictada l’any 1578 en el transcurs d’una visita pastoral: «que los macips de la lluminària de la Verge Maria donen compte y rahó de la administrasió del bassí, y que juren en poder de lo vicari o rector en lo introhit de son càrrech, y que fassen una caxa ab tres claus de les quals ne tingue una lo vicari, la altra los jurats y la altra los dits massips, y lo matex faran los es-trangers a pena de excomunicatio».22 Remarquem,

Església de Sant Pere de Gavà

edifi cada entre els anys 1622

i 1629, i destruïda durant la

revolució de 1936. Foto: fons

Associació Veïnal del Barri del

Centre


en aquest precedent, la presència dels jurats mu-nicipals en el control dels diners de les diferents administracions parroquials. Els avisos del bisbe es repeteixen a la visita pastoral de 1592,23 en què es tornà a recordar, en aquest cas a les dones que por-taven l’administració de la lluminària de Sant Martí, la necessitat que «cada any donen compte devant lo vicari y obrers» de la seva administració. I, en la de 1597, renyà els macips «de la lluminària del Crucifi xi y de la Verge Maria que diumenge més cerca ayen de haver comprat un llibre en lo qual fasen scriure per lo vicari o per persona tersera tot lo que aplegaran cada diumenge, y encontinent o ayen de posar en una caxeta pòsita sterà en la sacrestia ab dos claus, una de les quals tinga lo masip de cada lluminària, i cada any, quant serà fora de son càrrech, ayen de donar compte dins vuyt dies al vicari y jurats. Y lo mateix mane als obrés de obra, ànimes i altres basins».24

En la visita del 1601, el bisbe especifi ca una mica més el cerimonial de presa de possessió i de ces-sament en el càrrec: «manam als obrés que havuy son, que dins quinze dies primers vinents anome-nen obrers nous, y clavari, attès que han acabat lany des del dia de Sant Roc ensà, y vuyt dies aprés donen compte als novament elegits en presèn-tia del vicari y dels jurats de la parròchia (...) Y de aquí al devant, quiscun any, dit dia de Sant Roch fàcian nominatió de obrés y dels altres offi cis, y a més dins vuit dies pròxims donen compte els vells als nous».25 Cerimonial que torna a recordar l’any 1605: «manam als obrés y clavari donen compte lo die de Sant Roch cada any com se acustumava an-tigament».26 Així doncs, cada any, per Sant Roc (16 d’agost), s’escollien nous càrrecs municipals.

Encara que sembli que només hem fet esment de l’organització parroquial eclesiàstica, cal aclarir que es confonia amb la municipal: en la visita pas-toral de 1602, per exemple, es fa referència a Anto-ni Sbert i Bernat Torres com a «jurati sive operariis dicte ecclesie»,27 és a dir, «jurats o obrers», indis-tintament esmentats. A la taula de la pàgina 36 pre-sentem alguns dels noms d’aquest primitiu govern

23. ADB, Visites Pastorals, vol. 50, f. 353r


25. ADB, Visites Pastorals, vol. 58a, f. 47r

26. ADB, Visites Pastorals, vol. 58z, f. 509r


28. Josep Campmany, «Gavà al segle XVI: mutació senyorial i afermament comunal», dins Ma-terials del Baix Llobregat, núm. 7 (2001) p. 69-92

29. Vegeu l’apèndix 4

30. Josep Soler Vidal, Plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans, Gavà: Museu, 1987

31. ADB, Visites Pastorals, vol. 58a, f. 47v


municipal que hem pogut documentar per al perío-de de fi nals del segle XVI i principis del XVII. En una altra banda ja vam publicar-ne més, corresponents als inicis del segle XVI.27

Al costat del govern, al segle XVI apareixen documen-tat els auxiliars. D’una banda, els càrrecs populars designats entre els caps de casa pel consell general amb poders per un afer concret: els síndics, que ces-saven en completar la tasca. Així, trobem que Antoni Cellent (de can Torrents) era el síndic de la univer-sitat de Gavà amb poders per signar l’establiment de la carnisseria, el 1642;29 o que Jaume Riera (de can Rosés del Sarguerar) fou escollit el 1687 per representar el poble en el plet de termes i pastures amb Viladecans.30 Si l’elecció de síndics tenia una motivació excepcional, en canvi el càrrec de clavari, o encarregat de portar els comptes municipals, que eren supervisats pels jurats o obrers, era un càrrec ordinari. L’any 1601, ho era Joan Pujols de la Font.31

A banda d’aquests obrers de tot el conjunt de la par-ròquia, cal indicar que cada administració parro-quial, centrada en cadascun dels altars, tenia un

Can Torrents, l’antic mas Pujols

de la Font, passà a mans dels

Cellent a principi de segle XVII i

després a mans dels Torrents.

L’any 1601, l’amo d’aquest mas,

Joan Pujols de la Font, era el

clavari municipal de Gavà. Foto:

cessió Diego Cuadrado


o dos encarregats. Ja hem fet esment dels macips encarregats de la confraria de la Puríssima Sang, a l’altar de la Santa Creu, formada per fadrins oc-citans. A més d’aquesta hi havia l’administració de sant Martí –dita també dels ous, perquè per fi -nançar-se recaptaven ous per les masies– que es-tava formada per les dones casades del poble,32

de la qual només coneixem una administradora, n’Armengola, esmentada en la visita de 1605;33 i també l’administració de santa Maria, a càrrec dels fadrins –homes solters– del poble no estrangers. Aquesta administració desaparegué després de la guerra dels Segadors, quan la devoció a santa Ma-ria fou substituïda per la devoció a la tríada sant Ni-casi, sant Isidre i sant Ramon. Finalment, una altra devoció, la dels sants Cosme i Damià, que aplegava els homes casats del terme, fou substituïda, en el tombant del segle XVI al segle XVII, per la devoció a la Mare de Déu del Roser, concretada en l’existència d’una confraria administrada per dos confrares.

El fet que l’elecció de tots aquests càrrecs fos mit-jançant votacions pot semblar sense importància en una comunitat tan petita, però de vegades postu-res oposades sobre un determinat tema suscitaven l’oposició entre dues candidatures. Només n’hem recollit dos casos, un de Gavà i un altre de Vilade-cans. En aquest darrer es discutia sobre persones: amb motiu d’un plet,34 el 6 de setembre de 1671 tota la universitat de Viladecans fou convocada a la ca-pella de Sant Joan, davant del batlle Josep Cosculla-na i dels jurats Pere Soler i Jaume Mas, per escollir com a procurador i síndic del poble una persona que els representés en una sèrie de plets que s’anaven a descabdellar contra Sant Climent, primer, i Gavà, després. En aquesta sessió, a la que assistiren 24 parroquians, s’hi presentaren dos candidats: Jaume Campderrós i Diego Petit. Feta la votació, l’acta nota-rial de la reunió explica que «Campderrós ha preval-gut a Petit per 17 vots». En el cas de Gavà, la discre-pància la trobem refl ectida en les discussions sobre la construcció de la nova església, el 1622.35 Després d’exposar els costos del projecte, es va sotmetre a


33. ADB, Visites Pastorals, vol. 58a, f. 508v

34. ACA, RA, plets civils, núm. 25692

35. Vegeu l’apèndix 7


votació, i va sortir aprovat per 27 vots contra 4. To-thom va acatar el resultat. És la imatge més pura de l’exercici democràtic que ens arriba d’aquella època.

Pel que fa a l’àmbit de competències dels barons, estaven concentrades en les fi gures de la cort o cúria, i el batlle. El batlle era el seu represen-tant ordinari sobre el territori, el cap de policia i l’encarregat de fer complir la normativa, i tenia facultat per imposar multes. Al costat del batlle, que sempre era un propietari de mas del terme, apareixen una sèrie de càrrecs, ordinaris, lligats a la comunitat local, com ara el comissari i el nunci.

Una de les despeses que sovint

pagaven els responsables

de cada altar eren els goigs

dedicats a cada sant, com

aquests, dedicats a sant Nicasi,

venerat a Sant Pere de Gavà, de

l’any 1659. Font: arxiu CEG


El comissari era únic per a tota la baronia, i el càr-rec també l’exercia un propietari pagès. En una investigació judicial de l’any 1617,36 aquest càrrec l’exercia en Bertomeu Vendrell, pagès de Begues i fi ll d’un altre Bertomeu Vendrell afi ncat a Gavà. Ell rebia les ordres directes del batlle, i s’ocupava de buscar i portar a la presó els delinqüents. En aquesta tasca, sovint era ajudat per altres veïns, que actuaven sota el seu comandament. En el cas esmentat de 1617, per exemple, Bertomeu Vendrell va reclutar al seu germà Jaume Vendrell, pagès de Torrelles de Llobregat, i a en Pere Vinyes, de Gavà, abans d’anar a arrestar un acusat. Entre els funcio-naris del baró l’àmbit dels quals era tota la baronia, trobem el mostassaf, o encarregat del control dels mercats, esmentat en unes ordinacions de 1598. El 28 d’abril de 1598,37 era elegit per aquest càrrec en Joan Grau del Coll de Begues, tot i que no sabem si el càrrec va tenir continuïtat. Un altre dels càrrecs que més sovint trobem documentats és el de saig, nunci o pregoner, encarregat de dur els avisos i no-tes ofi cials als residents. De mostassafs no n’hem localitzat cap, i sabem que les seves funcions, quan no n’hi havia, eren assumides pel batlle, tal com es-tableixen els pactes de la cessió de l’hostal, fl eca i taverna de 1688. De nuncis, en canvi, en tenim docu-mentats força: Joan Verneda (1587), Bernat Gallart (1617), Pere Veronet, de Viladecans (1632), Pierris Salines (1637) i Antoni Vilaró (1687). S’adverteix una tendència a contractar occitans per aquest càrrec.

Tota aquesta proliferació de càrrecs de diferent clas-se i condició, i el fet que els càrrecs electes tinguessin una rotació anual, provocava que, tard o d’hora, pràc-ticament tota la població –estem parlant d’una par-ròquia amb una setantena de cases– acabava exer-cint algun càrrec o tasca pública. D’alguna manera, tota la comunitat s’involucrava en els afers públics locals, i se sentia part d’un conjunt que per als con-temporanis tenia un nom molt clar: la terra o pàtria.

Un altre fet remarcable és el pes, la presència de la llei escrita. Les normes no eren mai arbitràries, sempre havien d’haver estat promulgades en temps

36. ADB, Processos sense clas-sifi car, any 1617, caixa 10

37. AHPNB, notari Antoni Se-riol, Secundus liber aprisiarum,1597-1598. últimes pàgines


i forma, enunciades i, si era el cas, pactades. Així, el poble es regia pel conjunt d’ordinacions senyo-rials i parroquials acumulades amb el temps, i que eren particulars per a cada municipi. A Eramprunyà coneixem, d’aquest tipus, les ordinacions sobre el comerç de 1598 (apèndix 1), les ordinacions parro-quials de 1578-1600 (apèndix 2), i a més, d’aquesta època, tenim unes ordinacions baronials sobre cace-ra i aprofi tament a les Marines, de 1691 (apèndix 3).

D’aquestes darreres, cal destacar els temes que le-gislaven: la prohibició de la cacera al vedat de les Marines, la prohibició de l’aprofi tament dels ter-renys comunals per al conreu de particulars, i la prohibició de tallar pins a la soca, permetent només el tall de les branques «a ús i costum de bon pa-gès», és a dir, tallant les branques baixes i deixant intacta la copa, de forma que la pineda es mantin-gués en tot el seu esplendor.

Primera pàgina de les

ordinacions baronials de

1598 relatives a comerç i

mercats. Foren publicades

pel procurador general de la

baronia, el donzell Felip Pol.

Aquí es fa referència al càrrec

de mostassaf


Pel que fa a les ordinacions sobre el comerç i els mercats, ens sobta el seu detallisme, per exemple explicitant les males pràctiques prohibides, com ara l’infl ament dels animals amb aire o la mes-cla de carns de diversa qualitat, per vendre-les al preu més alt. També és remarcable la prohibició d’incrementar preus un cop s’ha començat la ven-da, fi xant unes normes molt clares a l’economia de mercat, i impedint un enriquiment, per part del venedor, que moralment es considera il·lícit. Final-ment, és remarcable que, en absència de mostassaf, els encarregats de fer de policia de mercats fossin els jurats de cada parròquia.

De mitjan i fi nals de segle XVII daten dues altres or-dinacions incloses en els actes de cessió de la car-nisseria i la fl eca, taverna, hostal i revenedoria als jurats de Gavà (apèndixs 4 i 5).

1565-1583

1583

1587-1588

1587

1588

1590-91

1590

1591

1598-1604

1599

1602

1603

1604

1605

1616

1617-1622

1622

1687

1687

1699

Batlle

Síndics

Batlle

Jurats

Jurats

Batlle

Jurats

Jurats

Batlle

Jurats

Jurats

Jurat

Jurats

Jurat

Jurats

Batlle

Jurats

Batlle

Jurats

Batlle

Jaume Pujol

Climent Maniu i Miquel Ros

Miquel Ros

Antoni Torres i Jaume Tintorer

Jaume Térmens i Jaume Esteve Ros

Montserrat Riera

Jaume Esteve Ros i Magí Mas

Antoni Torres i Joan Peyrach

Bertomeu Comes

Bertomeu Comes i Miquel Muntaner

Antoni Sbert i Bernat Torres

Joan Bagols

Climent Maniu i Montserrat Térmens

Jaume Sala

Jeroni Comes i Antoni Sbert

Sebastià Pujols

Pere Gelabert i Joan Bagols

Vicenç Tintorer

Pau Mas i Pere Térmens

Baldiri Amat

Batlles, síndics i jurats de Gavàdocumentats entre els segles XVI i XVII


Les reunions del Consell General o del Comú com-portaven un cerimonial particular. Havien d’estar autoritzades pel batlle, i es convocaven a toc de les campanes de Sant Pere. Un cop convocada, l’assemblea era presidida pels dos jurats i el batlle. Els acords quedaven refl ectits en una acta nota-rial, que signaven tots els assistents. Els acords es prenien per majoria, i els opositors feien constar a l’acta llur dissentiment. Generalment, la Universitat només era convocada en casos especials, per trac-tar temes que superaven els poders dels jurats. El vot, com ja hem dit, era d’un per cada cap de casa, fos home o dona. A banda d’aquestes reunions, força excepcionals, la corporació formada pel bat-lle i els dos jurats rebia el nom de Comú, i es podria considerar l’òrgan local ordinari.

Alguns dels noms de batlles, síndics i jurats locals que ens han pervingut entre fi nals del segle XVI i al llarg del segle XVII estan relacionats a la taula de pàgina anterior.

Com que fi ns al 1700 la Universitat de Gavà no va tenir cap casa en propietat, el lloc on es reunia el Comú i la Universitat era variable: l’església par-roquial (1550, 1687),38 l’era d’alguna masia gran (1550, 1622),39 o la sala noble de la casa o castell de Gavà (1502, 1562).340

A partir de 1700, les reunions del Comú es feien a l’hostal-taverna del poble. Aquest va ser el primer edifi ci municipal de la ciutat. Més endavant, l’any 1881, es va enderrocar la construcció per fer-hi les escoles de la plaça, i l’any 1935, també aquestes van ser enderrocades per construir-hi l’actual mer-cat de la plaça Major.41

38. Any 1550: Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat, document III, citat per Mn. Jo-sep Mas, Notes històriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B233, f. 129r. Any 1687: ACA, RA, plets civils, núm. 25692

39. Any 1550: AHPNB, 331/5, notari Jeroni Mollet, Reperto-rium 21, 1549-1550, 23 de febrer de 1550. Any 1622: AHPNB, notari Rafael Riera, Manual de concòrdies, 1621-1637, lligall 25, f. 56r-61v i 284r-285r

40. Any 1502: col·lecció Alfons Gibert de l’arxiu de l’autor, carpeta 90. Contingut reproduït a Josep Campmany, «Gavà al segle XVI: mutació senyorial i afermament comunal», dins Ma-terials del Baix Llobregat, núm. 7 (2001) p. 69-92. Any 1562: AHPNB, notari Lluís Rufet, Ma-nuale Apprisiorum, anys 1561-1562, f. 81 i ss, publicat per Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII,Viladecans 1989, Ajuntament, apèndix 10, p. 226-228

41. Alfons Gibert, Cent anys de vida gavanenca (1840-1940), Gavà, 1990, Patronat de Cultura, Ensenyament i Joventut, p. 101


El poder baronial

Paral·lelament a la consolidació del marc comunal, amb les pràctiques d’autogovern local, s’observen signes d’un cert replegament senyorial, almenys en el cas de la nostra baronia: si els Marc havien per-sonifi cat, a l’edat mitjana, els cavallers que contro-laven amb mà de ferro les seves propietats rurals des de castells encimbellats, ara els seus succes-sors tornen a la ciutat, enllacen amb la burgesia de banquers i rendistes, i deixen el senyoriu en mans d’una munió de procuradors, batlles i arrendataris procedents, la major part, de les fi les més benes-tants de la pagesia local.

La crònica d’aquest allunyament comença amb la mort, el 1478, de l’enèrgic Jaume Marc IV, que deixà el domini d’Eramprunyà al seu fi ll Francesc Jeroni, encara menor d’edat. A aquest, el 1515,42 li succeí la seva germana Isabel, casada amb Miquel Benet de Gualbes,43 germà d’una de les famílies de banquers més importants de Barcelona.44 Aquesta successió comportà una disputa legal amb l’abat de Sant Cu-gat, senyor eminent de Castelldefels, que s’allargà fi ns 1544,45 cosa que afeblí la posició del senyor da-vant dels vassalls.

A la mort sense descendents d’Isabel, cap a 1548, la baronia passà a Hug Joan Antic Fiveller de Palou i Queralt,46 procedent d’una branca secundària de la família Marc, que seria elevat de donzell a cavaller (el 1564) i noble (el 1574), i que també estava em-parentat amb una de les famílies més preeminents de la Barcelona de l’època.47 Finalment, el 1590, mort ja el darrer descendent masculí dels Fiveller, Hug Joan Fiveller de Palou i Cardona, la baronia d’Eramprunyà es repartí entre diverses famílies no-biliàries que hi tenien drets d’herència: els Cardona, els Torrelles i els Erill, que la cogovernaren al llarg dels segles XVI i XVII de Barcelona estant.

També aquesta successió provocà confl ictes entre els hereus, i de fet la baronia estigué en un període de govern interí entre 1590 i 1596,48 durant el qual s’interrompé el capbreu general començat l’any 1587

Clau de volta de l’església de

Santa Maria del castell de

Castelldefels, amb els escuts

dels Marc (la típica moneda en

forma de roda dentada) i dels

Fiveller de Palou (un palau).

Foto: Albert López Mullor

42. La sentència d’adjudicació és del 22 de març de 1515. ACA, Div. Sentmenat, olim Monacals 3510, Inventari d’Eramprunyà,doc. 400, sig. L-18

43. Pere Català, Armand de Flu-vià i Miquel Brasó, «El castell d’Eramprunyà», a Els CastellsCatalans, Barcelona: Rafael Dalmau, 1967, vol. 1, p. 383

44. Eva Serra, «Els Gualbes ciu-tadans de Barcelona: de la fallida bancària del segle XV a l’enllaç nobiliari del segle XVII», PrimerCongrés d’Història Moderna de Catalunya, Barcelona: Univer-sitat de Barcelona, 1984, p. 479

45. ABE, A-113/ Caja 1/ núm. 1 (C.I.b.32), fons digitalitzat UC 27

46. Francesc de Bofarull, El cas-tillo y la baronía de Aramprun-yá, Barcelona: Imprenta Enrich i Cia, 1911, p. 110-111

47. Francisco José Morales Roca, «Historia de la ilustre Casa de Fivaller», Estudis his-tòrics i documents dels arxius de protocols, vol. IX, (1981) p.


pel darrer dels Fiveller. Els llargs plets per succes-sions contribuïren a debilitar en bona mesura la po-sició dels senyors davant dels vassalls, i la solució del darrer confl icte, que deixava una baronia repar-tida entre diverses famílies, havia de pesar a favor de l’assoliment de majors cotes d’autonomia veïnal.

La destrucció del castell d’Eramprunyà l’any 1469 motivà, probablement, l’allunyament defi nitiu dels barons del territori. Aquests, que hi solien passar llarges estades (al segle XV alguns Marc fi ns i tot hi havien nascut), s’havien quedat sense residència. Ara bé, gràcies a aquesta destrucció, l’antiga casa forta de Castelldefels, que segons les restes ar-queològiques era un simple casal fortifi cat al costat de l’església, esdevingué puntualment el centre de tota la baronia d’Eramprunyà. És el cas, per exem-ple, de l’11 de setembre de l’any 1478, quan la forta-lesa de Castelldefels hostatjà per una nit el rei Joan II, que estava de cacera pels estanys de les Mari-nes;49 o el 1498, quan la localitat fou el centre d’un confl icte entre la vídua de Jaume Marc IV i Barce-lona pel pagament de drets de pastures.50 Precisa-ment al llarg del segle XVI va fer fortuna l’expressió «baronia de Castelldefels» per referir-se a l’antic terme d’Eramprunyà. La trobem ja el 1523, en èpo-ca d’Isabel Marc,51 i la tornem a trobar en docu-ments judicials de principis del segle XVII.52 Potser per aquesta situació, quan a mitjan segle XVI es va fer sentir la necessitat d’una fortalesa ben proveï-da a la zona, hom pensà en Castelldefels. Vers l’any 1550, el castell fou totalment refet, i s’aixecà una imponent fortifi cació, les restes de la qual encara avui es poden veure.53 Sabem que, a inicis del segle XVII, quan el batlle de Gavà detenia algú per jutjar-lo, l’havia de recloure a la presó de Castelldefels.

Tot seguit presentem una taula amb els titulars de la baronia d’Eramprunyà entre fi nals del segle XVI i principis del XVIII. Quan les titulars són dones, es-mentem els barons consorts, que solien actuar com a usufructuaris. El domini era de tipus proindivís entre les dues famílies, que es repartien les rendes a parts iguals.

Representació pictòrica de

Castelldefels i de la masia de

Sant Salvador dels Arenys al

mapa del Garraf de Nicolau de

Credença de 1571 que hi ha a l’Ar-

xiu de la Catedral de Barcelona.

Foto: Javier Clemente

305-345 i Maria Adela Fargas, «Organització familiar i política de grup a l’època moderna: els Fivaller de Barcelona», Estudis,núm. 18 (1994), p. 131

48. Francesc de Bofarull, Elcastillo y la baronía de Aram-prunyá, Barcelona: Imp. Enrich i Cia., 1911, p. 113

49. Pere Miquel Carbonell, «De exequiis sepultura et informitate Regis Joannis Secundi. Liber fo-eliciter incipit», dins Opúsculosinéditos del cronista P. Miquel Carbonell, Colección de Docu-mentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1874, p. 147

50. Dietari de l’antic consell barceloní, vol. III, pp. 147-148

51. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. I, Barcelona: Generalitat, 1994, p. 365

52. Albert López Mullor, El cas-tell i les torres, Castelldefels: Ajuntament, 2000, p. 22-25; Josep Campmany, Castelldefelsi la mar, Castelldefels: Ajunta-ment, 1998, p. 59-61


1596-00

1600-04

1604-14

1614-16

1616-21

1621-26

1626-38

1638-48

1648-51

1651-68

1668-74

1674-81

1681-86

1686-23

Francesc de Cardona i FivellerConstança de Merlés = Francesc d’ErillElionor de Torrelles = Joan de Sentmenat

Anna de Cardona = Pere Bernat CodinaConstaça de Merlés = Francesc d’ErillElionor de Torrelles = Joan de Sentmenat

Anna de Cardona = Pere Bernat CodinaConstaça de Merlés = Francesc d’ErillRamon de Torrelles i Sentmenat

Anna de Cardona = Pere Bernat CodinaConstaça de Merlés = Francesc d’ErillFrancesc de Torrelles i Sentmenat

Anna de Cardona = Pere Bernat CodinaJoan d’Erill i MerlésFrancesc de Torrelles i Sentmenat

Anna de Cardona = Pere Bernat CodinaJoan d’Erill i MerlésMiquel de Torrelles i Sentmenat

Joan d’Erill i MerlésMiquel de Torrelles i Sentmenat

Francesc d’Erill i OrcauMiquel de Torrelles i Sentmenat

Oleguer d’Erill i OrcauMiquel de Torrelles i Sentmenat

Jaume de Copons i TamaritOleguer d’Erill i Monfar

Ramon de Copons i TamaritOleguer d’Erill i Monfar

Antoni de Copons i GrimauOleguer d’Erill i Monfar

Antoni de Copons i GrimauManuela d’Erill i Pons = F. de Bournonville

Francesc de Copons i GrimauManuela d’Erill i Pons = F. de Bournonville

BARONS PROINDIVÍS D’ERAMPRUNYÀ

de 1596 a 1723

Escut nobiliari dels Cardona,

que foren senyors proindivís

d’Eramprunyà fi ns a 1626,

quan vengueren la seva part

als Erill


Miquel de Torrelles i Sentmenat és el baró que om-ple les dècades centrals del segle XVII. Més enda-vant ja farem referència més específi ca al seu com-portament en el marc nacional. Ara ens interessa assenyalar com era el seu domini a la baronia.

El baró Torrelles, que era també gran prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Catalunya, queda re-tratat en les descripcions com una persona molt estricta i poderosa, vigilant i gelosa de les seves prerrogatives, especialment les prohibicions de caçar, pescar i pasturar al gran vedat que s’estenia per sota del camí ral de València, les Marines.

Ja hem vist les normes que existien a la zona de Gavà i Castelldefels. Per al cas de Viladecans, les normes eren les mateixes, però probablement el rigor en aplicar-les va ser major sota el domini del baró Torrelles: «portava ab tant cuydado, exactitut tal, que que ningú sens llicensia sua se atrevis en-trar en dita marina y en particular des del dit rech de Sales, corral de Sants y cap del estany fi ns al mar en caçar, pasturar fer llenya ni altres coses per dit Torrelles prohibidas sens la llicensia».53 Perquè ell explotava aquest vedat en persona: «donava lli-censia per pescar en lo dit estany de Remolar, y pro-hibia que ninguna persona se atrevís a pescar en dit estany y sens llicentia de dit Don Miquel, publicant bans y executant las penas». Bernat Mayner, rector de Sant Boi, escriuria dècades després que el baró només permetia entrar gent als estanys del delta i «obrir lo cap del estany y buydar las aiguas pera fer Pasqüetas, y no altrament». En cas que algú fos trobat «haver contrafet a ditas prohibicions, o altra-ment, se trobàs delinqüent, per estar segur de que los offi cials de dit Don Miquel de Torrellas nols cap-turassen, era menester que sen passassen a la altre part del estany de Remolar que es a sol ixent de dit estany». Ras i curt: els que gosaven caçar i pescar sense permís, si eren sorpresos, havien d’exiliar-se fora de la baronia. Perquè ell vigilava dia i nit, i «per major eff ectuació tenia destinats en dits puestos diff erents guardians y personas que tenian cuyda-do de que las sobreditas cosas se observassen».

53. AHCB, Arxiu del Veguer, Processos, sèrie XXXVII, núm. 2221


I un altre testimoni de l’època afegeix: «y era tant lo cuydado de dit don Miquel en la observansa de las cridas y executio dels penyoraments que, per major seguretat, lo dit don Miquel de Torrellas feu fabricar una casa y un fortí per defensar y guardar lo dit es-tany de Remolar y la entrada de la Marina, en la qual casa habitava dit don Miquel la major part del any», i en aquest fortí, «dit don Miquel y tenia dos pessas en lo dit fortí». I sembla que el paratge li agradava, ja que un altre testimoni explica que el fortí «el feu per son recreo per a pescar en lo estany».

A fi nals de segle, cap a 1685, s’escriu que «vuy en día encara en la dita Marina se troban los vestigis tant de dita caseta com del dit fortí de terra», i que «dita caseta y fortí de terra, dels quals encara se veuhen vuy los vestigis, son scituats en la dita mari-na de Viladecans, molt mes havall del dit corral del sants envés la mar, al costat del estany de Remolar a distansia de algunas vint passas y sobre y antes de arribar a la regadora Vidala a distansia de algu-nas vint passas poch mes o menos».

En tot cas, governava «dit Don Miquel ab mà for-ta per no haver-i persona se li opposàs per lo gran

Detall del mapa de les Marines

d’Eramprunyà de principis del

segle XVIII on es remarquen

els estanys de la Murtra i el

Remolar. Foto: Jordi Niebla


temor li tenian». I a qui enxampaven, li feien pagar les penes establertes, com ara requisa de bestiar, de la pesca realitzada o dels estris de pesca i de les armes de foc, en el cas de cacera. Ara bé, aquesta «mà forta» no li impedí, el 1642, cedir la carnisseria i els drets de pastura en benefi ci dels seus vassalls.

El gener del 1651,54 Miquel de Torrelles va vendre part del proindivís en què tenia la baronia a Jau-me de Copons i Tamarit, cosa que comportà la di-visió de la baronia, i la separació de Sant Climent i Viladecans. Jaume de Copons era clergue. Tenia els càrrecs d’ardiaca d’Andorra i canonge de la Seu d’Urgell i arribaria a ser bisbe de Vic (1665-1673), i de Lleida (1673-1680). En tant que eclesiàstic, sortí elegit com a president de la Generalitat de Catalun-ya en el trienni 1662-1665.55

Jaume de Copons no va exercir de baró d’Eramprunyà gaires anys: entre el 1665 i el 1668 cedí la baronia al seu germà Ramon. A la mort d’aquest el 1674, l’heretà el seu fi ll Antoni de Copons i Grimau. A fi -nals del XVII, en una data entre el 1682 i el 1687, la part de la baronia corresponent als Copons era go-vernada ja pel seu germà Francesc, senyor a més de les baronies del Bullidor i d’Espitlles. Francesc ha-via nascut a Begues, l’any 1652, quan la seva mare s’hi havia refugiat de la pesta que patia Barcelona.

Pel que fa als Erill, barons d’Eramprunyà, el darrer dels seus membres va ser Francesc de Bournonville, que mullerà la pubilla Manuela d’Erill. Bournonville era considerat, en la seva època, el noble de més alt llinatge entre els residents a Barcelona, cosa que li proporcionà un gran protagonisme en tots els es-deveniments públics a cavall dels segles XVII i XVIII.

Detall del llibre de baptismes

de l’Arxiu Parroquial de

Begues, anys 1582-1655,

corresponent al 31 d’agost

de 1652, on consta el bateig

del futur baró d’Eramprunyà

Francesc de Copons. Imatge:

Jaume Vinyes

54. Francesc Bofarull, El casti-llo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona: Imprenta de Enrich y Cia, 1911, p. 114-116 i 119-122

55. Miquel Ángel Martínez Ro-dríguez, «Linaje y poder en la Cataluña foral: la actividad polí-tica de los Copons», Cuadernosde Historia Moderna, núm. 22 (1999), p. 11-31


El pes de l’Església en la vida local

Com hem dit abans, l’organització del culte parro-quial es canalitzava a través de les pabordies, agru-pacions de devots d’un sant que administraven al-moines i mantenien un altar, passant per sobre de possibles divisions socials. A través seu, els laics participaven en la parròquia i llur vida quedava pau-tada gràcies a les festes patronals.

A Gavà aquestes agrupacions de laics són molt an-tigues. Ja el 1314 apareix documentada la devoció a la Mare de Déu, que aplegava els joves, i el 1380 la de sant Martí, que reunia les dones.56 Entre el 1498 i el 1509 es produeix la primera creació coneguda d’un nou altar: el dedicat als sants Cosme i Damià,57 ad-vocats contra les epidèmies de pesta. Aquestes tres devocions (santa Maria, sant Martí i sants Cosme i Damià) romandran invariables fi ns a mitjan segle XVI.

Ja hem esmentat que a mitjan segle XVII aparegué una nova pabordia, dedicada a la Santa Creu, i que agrupava els estrangers. A fi nals d’aquell segle, el vell culte als sants Cosme i Damià decaigué, el seu altar va ser arraconat i posat a la mateixa capella de la Mare de Déu.58 Això es va fer per donar cabuda al nou culte a la Mare de Déu del Roser, molt de moda en aquesta època.59 Aquesta devoció, propagada pels dominics arran de la victòria de Lepant, s’estengué ràpidament per tot Catalunya, amb la fórmula de la confraria: a diferència de la pabordia, que es dotava gràcies a les almoines dels fi dels, la confraria exigia el pagament de quotes regulars. Com era habitual, l’administració d’aquesta confraria quedà repartida entre totes les famíles del terme, sense aparents monopolis per part dels pagesos benestants, ni de forasters, ni d’autòctons. Coneixem alguns dels noms dels administradors: Pere Térmens i Pere Mas (1600), Sebastià Pujols i Sebastià Armengol (1601), Miquel Cros i Montserrat Térmens (1602), Antoni Riera i Jeroni Mas (1605), Antic Ros i Bernat Ros (1607), Joan Gomar i Antoni Sbert (1608), Joan Roe-da i Antic Ros (1611), Guillem Manaut i Jaume Tin-torer (1612), Bernat Ros i Narcís Espinós (1616)...60

56. ADB, Visites Pastorals, vol. 2, f. 82v, y vol. 7, f. 178v


58 ADB, Visites Pastorals, vol. 64, f. 209v


60. ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 722r.; 58a, f. 46r; f. 58a, f. 314v; 58a, f. 508v; vol. 64, f. 88v.; vol 64, f. 209v; vol. 64, f. 301v; vol. 64, f. 417r; vol. 64, f. 535r

61. Joaquim Maria Puigverd, «Guerra i contrareforma a la Ca-talunya rural del segle XVII», dins La revolució catalana de 1640, Barcelona: Crítica, 1991, p. 129


Totes aquestes administracions, a més d’aglutinar parroquians de diversa classe social, actuaven es-tructurant i classifi cant la comunitat rural per gè-neres (administracions per a homes i per a dones), origen (autòctons i francesos), estat civil (solters i casats), etc.

La contrareforma potencià aquesta estructura i afavorí la consolidació de les confraries i adminis-tracions. Implantada a Catalunya després del con-cili provincial de la Tarraconense de 1562-1564, en paraules de Joaquim Maria Puigverd «oferia a la pagesia de mas, constituïda de fet en l’elit local, la possibilitat d’expressar ritualitzadament el seu propi prestigi econòmic i social».61 D’altra banda, posà especial cura en l’adoctrinament dels fi dels (especialment de la «gent rústica»), com demos-tren les visites pastorals de 1586, 1588, 1590, 1591 i 1601, en les quals el bisbe obliga el rector, cada diumenge després de vespres, a convocar tot el veï-nat a toc de campana a l’església per ensenyar la doctrina catòlica.

Pintura de principis dels anys

seixanta, amb la masia de ca

n’Espinós, quan encara no

s’havia urbanitzat el barri.

La família Espinós apareix

vinculada a l’església local al

segle XVII. Imatge: cessió de

Francisco Martínez


Un altre aspecte era el pes dels rectors en la comu-nitat local que, contràriament al que es podria supo-sar, en aquesta època era bastant poc. El principal motiu era la degradació en què havia caigut l’antic càrrec de rector. En el cas de Gavà, per exemple, la titularitat del rectorat havia estat cedida, des de la foscor dels temps, al capítol dels canonges de la catedral de Barcelona; és a dir, el rector no era cap persona física, sinó aquesta comunitat de preveres. El capítol, el que feia era arrendar, llogar en defi niti-va, el càrrec de rector de la parròquia a un clergue, que molt sovint tenia arrendades altres esglésies, vivia en una altra banda, i es limitava a cobrar la primícia –l’impost eclesiàstic que gravava els fruits de la terra, i que en aquesta zona del Baix Llobregat era la trenta-tresena part de les collites de tot el terme. A més, l’arrendador rebia els censos i del-mes de les dues masies que tenia en propietat al terme: el molí de la Sentiu i el mas Gomar, junt amb altres peces de terra escampades pel terme.

En tot cas, si el clergue arrendador no residia a la parròquia, subcontractava la funció de dir els ofi cis divins a un altre clergue, generalment passavolant i pobre, que poques vegades actuava com a puntal i referència de la comunitat parroquial. Era el vicari.

Així, al llarg del segle, detectem tot tipus de situa-cions. Ja el 1584 trobem Marc Biscarró,62 un vicari problemàtic que estava contractat per Benet Viader, arrendador del benefi ci de Sant Pere de Gavà entre els anys 1581 i 1601. Aquest clergue, que després passà a treballar de vicari a Sant Climent,63 acabà amb un expedient obert pel bisbat, i fou expulsat de l’estament eclesiàstic per conducta deshonesta. Acabà convertint-se en bandoler. Un altre clergue que acabà malament fou Jaume Roig, vicari entre 1603 i 1604,64 que acabà tancat a la presó del bisbe

Casa dels Canonges, a

Barcelona. Des d’època

medieval, la rectoria de

l’església de sant Pere de

Gavà pertanyia al capítol de

canonges de Barcelona.

Foto: CEG

62. ADB, Visites Pastorals, vol. 46, f. 6

63. Jaume Codina, Bàndols i bandolers al Baix Llobregat.Barcelona, 1999, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 120

64. ADB, Processos sense clas-sifi car, 1603, caixa 3

Signatura de Benet Viader,

arrendador de Sant Pere de

Gavà de 1581 a 1601.

Imatge: Arxiu Parroquial de

Sant Climent


per complicitat en un robatori del tresor parroquial fet la nit del 8 de desembre de 1604. Era arren-dador de la rectoria Baltasar Florensa, que tenia arrendades les parròquies de Gavà, Sant Climent i Sant Vicenç dels Horts, on residia.

A inicis del segle XVII trobem més vicaris subcon-tractats: Pere Martí Colomer, el 1600, a qui els parro-quians troben culpable de tenir el costum de jugar; Vicenç Nartus, occità, el 1601; Julià Salat, el 1602. Entre 1607 i 1612 trobem un arrendador que sí que resideix al poble, Antoni Grau, i el 1616 i 1617 un altre, Montserrat Serradell. Això no obstant, aquest darrer també acabà jutjat i empresonat, per bandolejar.

Després d’ell trobem més vicaris: Miquel Llopis, el 1627; Llorenç Folquet, el 1628 (era arrendatari Guillem Burell) i, en els anys anteriors a la revolta dels Segadors, des d’almenys 1636 fi ns a 1651,65 trobem l’únic vicari que sí que es va integrar a fons en la comunitat local, Joan Vinyals, que actuava per compte de Joan Roca, arrendador.

Després de la guerra dels Segadors, tenim notí-cies disperses d’altres preveres: Andreu Tallaferro (1676), Miquel Casals (1683 i 1684) i Francesc Sans (1688), però no sabem si eren els arrendadors o els vicaris. L’any 1689 arribava a Gavà Josep Marí, arrendador de Gavà i Sant Climent, capellà també de forta personalitat que hi residí fi ns a 1711.66

En tot cas, aquest segle és el de la religiositat popu-lar, el de les processons participades. Sense anar més lluny, de 1601 tenim una descripció de la que s’organitzà amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort: «divendres 18 [de maig] vin-gueren a visitar lo cos de Sant Ramon ab profes-sons de fora les parròchies següents: de Sant Pere de Gavà, de Sant Boy, de Sant Clement y de Sant Vicens dels Horts, en la qual vingué tanta gent que entre hòmens y donas passaven de tres mil y cinc cents».67 El ressò ciutadà fou tan gran que fi ns i tot el Dietari del Consell de Cent ho recull, i explica que la processó de Sant Boi «vingué ab molta música de trompetas y ministrils».68

Signatura de Baltasar Florensa,

arrendador de Sant Pere de

Gavà de 1601 a 1611.

Imatge: Arxiu Parroquial de

Sant Climent

65. ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 721; vol. 58a, f. 45; vol. 58a, vol. 104bis; vol 64, f. 88, vol. 64, vol. 814, vol. 71, f. 184.

66. ADB, Visites Pastorals, vol. 72, f. 30; vol. 72, f. 81; vol. 72, f. 157, vol. 72, f. 225

67. Josep Maria Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades (1601-1605), Barcelona: Fundació Sal-vador Vives Casajuana, 1975, vol I, p. 99

68. Manual de novells ardits. Dietari de l’antic consell bar-celoní, vol VII (1597-1602), Barcelona: Imp. Henrich y Cía, 1898, p. 315


Signes de creixement: les obres públiques

Un dels aspectes en què es refl ecteix millor la co-operació comunitària de la col·lectivitat local és en les obres públiques, enteses com aquelles decidi-des, votades i pagades pel poble. En aquesta època, parlar d’obres públiques era parlar d’obres relacio-nades, principalment, amb el culte religiós.

En aquest camp, trobem notícies de fi ns a cinc ini-ciatives relacionades amb l’aixecament d’edifi cis: la nova obra de l’ermita de Bruguers, entre els anys 1500 i 1509, la reconstrucció de la capella de Sant Miquel, el 1568, la reconstrucció gairebé total de la rectoria de Gavà, a fi nals del XVI, la reconstrucció de la capella de Santa Maria Magdalena, a cavall dels segles XVI i XVII i la construcció de nova planta de l’església de Sant Pere, entre els anys 1622 i 1629.

A banda d’aquestes obres religioses, que comen-tarem més detalladament, només tenim notícia d’una obra pública no relacionada amb el culte:

69. BUB, B-38/2/7-10, Manuel Teixidor, Discurs en fet y en dret per la noble Dona catharina de Ivorra y Çalva viuda, barones-sa de Aramprunyà, Sant Vicenç, Sant Climent i Viladecans, etc, contra la ilustre Dona Ema-nuela de Bournonville y Erill, marquesa de Arropit, Dona Ra-phaela de Eril y Perapertusa, viuda y lo noble don Anton de Copons, senyors per indivís del lloch y terme de Gavà, Barcelo-na, 1679, p. 6

L’ermita de Bruguers va ser

reconstruïda entre els anys

1500 i 1509, a càrrec dels

veïns de Gavà i Castelldefels.

Foto: cessió Manuel Aguilera


l’aixecament d’un mur per desviar la riera de Sant Llorenç i evitar les avingudes en els camps i poble de Gavà. Tenim notícia d’aquest mur en un plet da-tat el 1675,69 entre la senyora de Viladecans i els barons d’Eramprunyà. Els de Viladecans acusaven els de Gavà d’haver aixecat un mur de pedra i calç que desviava la riera, cosa que provocava dubtes sobre la ubicació del terme entre els dos pobles.

Pel que fa a les obres religioses, en altres llocs ja hem descrit el procés de construcció de la nova ermita de Bruguers, o la reconstrucció de Sant Mi-quel, així que no ens hi detindrem.70 Més laborioses encara van ser les obres de reconstrucció de la rec-toria i la capella de Santa Maria Magdalena.

La rectoria estava situada prop de l’església de Sant Pere, al lloc on encara avui s’aixeca. L’any 1484, en la primera visita pastoral conservada després de la terrible guerra civil catalana de 1462-1472, s’explica que «domum dicte parrochialis ecclesia magna indiget reparacionem, quod proppassada guerram fuit ruinada», és a dir, que la rectoria ne-cessita una gran reparació perquè va ser arruïna-da durant la guerra. Totes les visites pastorals des d’aleshores repeteixen el mateix mandat, però no es proveeix res fi ns a la visita pastoral de l’any 1590 quan, després de repetir que «fabrica abbatie seu rectorie magnam reparationem indiget», el bisbe mana que el capítol dels canonges de la catedral, titular de la rectoria, destini 100 ducats per a les obres. L’any següent, en constatar que el capítol no ha fet res, mana al rector arrendador de la capella-nia que separi 100 ducats del total que anualment entregava al capítol, i que amb aquests diners «re-paret dictas domos rectori in necesariis». El mateix va repetint a les visites de 1592, 1593, 1594, 1595 i 1597. Finalment, l’any 1600, visita de nou Gavà i constata que «visitabit domo rectoris quan inve-nit satis bene constructam». Curiosament, però, a la visita del 1601 indica que «invenit omnio diruc-tum», és a dir, que ho va veure tot derruït. En can-vi, a la de l’any següent, el 1602,71 ja explica que la rectoria «de novo fuit reparata». És a dir, sembla

Plànol de 1753 amb la llegenda

explicativa, que mostra «una

paret antigua que serveix de

contrafort per a que las ayguas

de la Riera de la Argamasa que

passan per allý no se estengan

per los camps de dessota y

Lloch de Gavà» , ABE, fons

digitalitzat, UC 312

70. Josep Campmany, Històriadel culte a la Mare de Déu de Bruguers, Gavà: Associació d’Amics del Museu i Cen-tre d’Estudis de Gavà, 2009, p. 51-55. Josep Campmany, L’Aplec de Sant Miquel al cas-tell d’Eramprunyà. 50 anys de la valorització popular d’un monu-ment cultural d’interès nacional, ponència a les IV Trobades de Centres d’Estudis i Estudiosos d’Eramprunyà (2011)

71. ADB, Visites Pastorals, vol. 21, f.98; vol. 50, f. 23, f. 171; vol. 50, f. 352; vol. 53, f. 13, f. 189, f. 314, f. 473, f. 597bis; vol. 58, f. 721; vol. 58a, f. 45, f. 104 bis


que primer van fer una reparació aparentment ben acabada, però l’edifi ci devia caure, i va tornar a ser refet. Des d’aquella data, les visites pastorals con-fi rmen que l’edifi ci estava bé.

Pel que fa a la capella de Santa Maria Magdale-na, estava situada al lloc de la Roca, enganxada a l’antiga torre, castell o casa forta medieval que pre-sidia l’indret. Tenia unes rendes que permetien sos-tenir parcialment un capellà, que tenia l’obligació de dir-hi missa. Ja en la visita pastoral del 1509, però, es diu que la capella necessita ser reparada, tot i que en aquella data l’altar tenia tots els ornaments necessaris per dir missa, i una petita campana en-cara coronava la teulada. Les ordres de reparació de la capella es repetiren els anys 1511 i 1513. Res no es devia fer, perquè la visita de l’any 1522 ex-plica que «dicta capella fuit inventa quasi ruinosa et hoc est deff eru dicti castelli et properi non poset reparari», és a dir, que va veure la capella gairebé en ruïnes, i com que en aquell moment el castell [de la Roca] ja s’havia traslladat [és a dir, havia deixat de complir la seva funció], per això la capella no es podia reparar. Efectivament, la visita del 1552 in-dica que la capella «est totum in terra postratam». Així va seguir durant pràcticament tot el segle XVI: el 1575 se’ns confi rma que està derruïda, igual que el 1581. En aquesta data, però, el bisbe ordena que es nomeni un macip per administrar els béns de la capella –tenia unes quantes terres de les quals co-brava censos anuals– per restaurar-la. El 1584 tor-na a recordar que la capella està tota descoberta, és a dir, que no té sostre i només en queden les parets, i el 1586 ja s’explica directament que estava tota derruïda i profanada,72 i que aleshores les parets s’usaven com a corral per a bens.

La visita de 1590 referma el fet que no té ja cap sig-ne de capella, i en conseqüència el bisbe mana que l’antic altar de Santa Maria Magdalena es traslladi a l’església parroquial, on rebi el culte que li pertoca. Per pagar aquest trasllat i la creació del nou altar, ordena segrestar les rendes de la capella, i que les administri el rector de Castelldefels. Aquesta trans-

Detall d’un esbós existent a

l’Arxiu de la Baronia en què es

pot veure la Roca, la capella

de Santa Maria Magdalena i el

Calamot. ABE, fons digitalitzat,

UC 310

Vista aèria de la rectoria de

Sant Pere de Gavà, al carrer

del Raval de Molins. L’edifi ci

sembla que es reedifi cà a inicis

del segle XVII. Foto: arxiu CEG


ferència la reitera entre els anys 1591 i 1596, sense cap resultat. Finalment, el 1597, a la visita pastoral, el bisbe ordena als jurats de Gavà que es facin càr-rec directament del cas, cobrant les rendes de la capella i organitzant-ne la reedifi cació.73

Els jurats es van posar immediatament a la feina, i entre 1598 i 1599 van contractar el mestre de cases gavanenc Llàtzer Plomas, occità d’origen, per refer la capella, amb els pactes següents: que havia de reconstruir les parets i el sostre de la capella, inclòs l’altar; que havia de fer el portal, i una reixa sobre el portal; que havia de poder-se posar una campana sobre el portal; que es fes càrrec de les feines dels fusters subcontractats; i que si li quedaven diners, repassés les parets. Els jurats es comprometien a facilitar la mà d’obra entre els parroquians del po-ble, i la fusta serrada que necessités per a les bi-gues, portes i fi nestres. El cost del contracte era de 45 lliures. El signaren Climent Maniu i Joan Caldes, que havien estat escollits obrers de l’obra de Santa Maria Magdalena. Amb ells apareixen, com a testi-monis, Miquel Ros, procurador dels barons, Berto-meu Comes, batlle i jurat, i Miquel Muntaner, jurat.

La capella estava en construcció el 1600 –la visita pastoral d’aquell any indica que encara estava «in-decenter et mala constructa», però el 1601, tot i que encara no té altar, ja diu que s’ha reedifi cat de nou.

El 1602 es confi rma la reconstrucció, i es mana al capellà arrendador que proveexi tots els objectes necessaris per reprendre-hi el culte.

L’any 1605 encara queden detalls pendents: el bis-be mana al rector de Gavà que estigui al cas, per-què el rector de Castelldefels –segrestador dels béns de la capella– li vindrà a buscar els trossos de l’antiga campana de la capella, per fer-los refon-dre i fer-ne una de nova. L’any 1607, la capella ja té un retaule dedicat a santa Maria Magdalena, pintat, amb la imatge al mig, però el bisbe encara ha de manar que es reconegui la teulada de la capella, perquè es veu que estava mal acabada i hi havia alguna gotera.75

Detall d’un mapa de l’Arxiu de

la Baronia amb, la capella de

Santa Maria Magdalena a sobre

de la Roca.

Foto: Dolors Sanahuja

72. ADB, Visites Pastorals, vol. 29, f. 152 bis; vol. 32, f. 32 i f. 71; vol. 34, f. 162 i f. 238; vol. 44, f. 147 i f. 208; vol. 46, f. 6 ter; vol. 48, f. 86; vol. 50, f. 23

73. ADB, Visites Pastorals, vol. 50, f. 171 i 352; vol. 53, f. 13, f. 189, f. 314, f. 473 i f. 597bis

74. APSC, Actes, carpeta 3, vol. II, f. 24v

75. ADB, Visites Pastorals, vol. 58, f. 721; vol. 58a, f. 45, f. 104 bis, f. 109 ter; vol. 64, f. 88


El cas de l’església parroquial és força diferent dels anteriors. En tot el que hem vist, els jurats parro-quials actuaven per indicació del bisbe, per reparar o reedifi car allò que el temps o les guerres havien fet malbé. En el cas de l’església parroquial, la situació és ben diferent. Aquí no cal reedifi car l’església per-què amenaci ruïna. Aquí el que veiem és una obra col·lectiva feta simplement per modernitzar el tem-ple i adequar-lo a les modes d’aleshores. Estem par-lant, doncs, d’una obra fi ns a cert punt sumptuària, senyal que en el moment de plantejar-la es vivia una època de creixement econòmic que havia permès acumular excedent i destinar-lo a aquest efecte.

De fet, per tota la nostra contrada es viu una fe-bre constructora: Sant Miquel d’Eramprunyà es va reconstruir el 1568,76 per iniciativa dels barons d’Eramprunyà; Begues va construir de bell nou l’església de Sant Cristòfor el 1578;77 a Viladecans es va refer l’ermita de la Mare de Déu de Sales el 1586.78 Dos anys després, el bisbat atorga llicència per construir un nou altar, el de la Verge del Roser, a l’església de Santa Maria de Castelldefels;79 Vila-decans comprà un nou retaule per a l’ermita de la Mare de Déu de Sales el 1604,80 i de nou a Begues, el bisbat atorgava llicència el 1618 per reedifi car la capella de Santa Eulàlia.81 Una autèntica explosió d’obres de reedifi cació i millora dels edifi cis religio-sos. Gavà no en va quedar al marge.

La capella de Sant Miquel

d’Eramprunyà va ser

reconstruïda pels barons cap

a l’any 1568. Foto: Centre

Excursionista de Catalunya,

Estudi de la Masia Catalana,

núm. 2.043


Ignorem quan va ser que la Universitat de Sant Pere de Gavà va començar a planejar la construcció d’una nova església. A les visites pastorals del segle XVI, es diu que l’edifi ci de l’església estava bé, i no-més es demanen petites reparacions o afegits,com el 1555, en què es demana fer un cobert o torre co-berta de ferro al campanar de l’església des d’on el capellà pugui fer el ritual per prevenir mal temps i tempestes. El 1568 es mana reparar la teulada de l’església i fer una barana a l’escala del cor, perquè tothom pugui pujar i baixar sense perill. El 1581 es mana fer una petita reparació a la paret de sobre l’altar de la Mare de Déu, el 1590 es mana reparar el cor en allò que calgui, el 1594 es demana fer una vidriera als fi nestrals de davant de l’altar major, el 1601 es torna a demanar que s’adobi el cor, el 1607 es torna a demanar reparar el cor i la teulada, i fer una porta nova d’entrada, el 1608 que facin un en-cerat per tapar les espitlleres de l’altar major i del cor... En tot cas, reparacions petites, que sempre s’adjunten a l’informe que l’edifi ci en general està ben conservat. Això sí, era molt petit, perquè en la visita de 1600 se’ns indica que amb prou feines hi cabien 10 bancs, en la del 1607 ens diuen que el campanar tenia dues campanes.82

Probablement, doncs, el motiu per fer una nova es-glésia va ser augmentar-ne la llargària. Sabem que, després de moltes discussions, els parroquians de-cidiren aprofi tar les parets velles i el campanar. De fet, el campanar romànic es conservà fi ns a 1936, i encara el podem veure a les fotografi es, ben ai-rós, quadrat i amb quatre fi nestres amb arcs de mig punt a la part superior. La única cosa que es preveia fer al campanar era una agulla coberta de rajola de valència. També s’aprofi taven, de l’església vella, les fonts baptismals, la pica d’aigua beneïda, i les pedres dels altars.

Pel que fa a la nau, es conserva el plànol que va ser-vir de guia als arquitectes que construïren l’església. Dibuixat amb llapis de plom sobre un paper força gruixut, encara avui conserva amb nitidesa la traça dels murs, les pilastres, l’altar i fi ns i tot l’arqueria

76. Miquel Pérez, Dolors Sana-huja, recorden la inscripció, avui amb prou feines llegible, sobre la clau de volta de la porta de lle-vant de l’ermita de Sant Miquel, Recorregut per l’arquitectura històrica de Gavà, Gavà: Ajun-tament, 1987, p.23

77. Vicente A. Medina, El casti-llo y la baronía de Aramprunyá y su término en la historia. Begas.Begues: l’autor, 1982, p. 131

78. Montserrat Pagès, Art romà-nic i feudalisme al Baix Llobre-gat, Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat, 1992, p. 190 i 297

79. Montserrat Pagès, Art romà-nic i feudalisme al Baix Llobre-gat, p. 311

80. APSC, Manual d’actes, anys 1600-1611, foli 35v, citat per Jo-sep Eixarch, Les arrels històri-ques de Viladecans (segles X-XVIII), Viladecans: Ajuntament, 1989, p. 88

81. Vicente A. Medina, El casti-llo y la baronía de Aramprunyá y su término en la historia. Begas,p. 131

82. ADB, Visites Pastorals, vol. 40, f. 301; vol. 42, f. 152 bis; vol. 44, f. 208; vol. 50, f. 23; vol. 53, f. 189; vol. 58a, f. 45; vol. 64, f. 88 i 209; vol 58, f. 721


de la volta. La nau era rectangular, amb tres ca-pelles obertes a banda i banda. La coberta era de volta gòtica amb tres claus. Una altra clau era si-tuada sobre l’altar, semidecagonal. Per fora, tenia forma d’absis, amb quatre contraforts radials. A l’entrada, a mà esquerra, hi havia una escala de car-gol que conduïa al cor, situat sobre la nau principal.

La façana era molt senzilla. La porta estava em-marcada per dues columnes i un frontispici trian-gular a la moda renaixentista, tot fet amb pedra de Montjuïc, una de les de millor qualitat de Cata-lunya. Sobre la porta hi havia una petita claraboia que donava llum al cor. Pel que fa a les capelles laterals, en el moment de la construcció només se’n van acabar dues, les més properes a l’altar major. Les dues foren pagades pel senyor d’Eramprunyà, Miquel de Torrelles i Sentmenat. La resta d’altars quedava de moment nua; cada administració ja construiria el seu amb els propis mitjans. La pedra utilitzada per a les parets i les voltes havia de ser treta de les pedreres de la Roca o del Calamot, i la calç havia de ser treta del Garraf i reduïda en forns fets al mateix terme. Les bigues, llates i jàsseres de la teulada també les aportava el poble.

Totes aquestes característiques, així com les re-latives al preu, a la forma de pagament i a la col·laboració entre els habitants de Gavà i els mes-tres de cases, foren defi nitivament aprovats per la Universitat de Gavà en assemblea celebrada el 6 de juny de l’any 1622.83 D’aquesta assemblea se’n féu una acta que copià el notari de la baronia Rafael Riera. El reproduïm a l’apèndix 6.

El treball s’encarregà als mestres de cases Joan So-ler i Francesc Semblancat, de Barcelona, i Pere Plo-mas, de Gavà. Les obres havien de durar com a màxim tres anys, i la quantitat que el poble es comprometia a pagar era de 1.200 lliures barcelonines, quantitat considerable. Gavà era un poble relativament ric.

Els Plomas de Gavà, tots mestres de cases, surten ja als fogatjaments de mitjan segle XVI. Concreta-ment, al fogatjament de 1553 apareix en Francesc

Traça de la nova

església de Gavà

tal com va ser

acordada entre

els jurats de la

parròquia i els

arquitectes Plomes,

Soler i Semblancat.

Imatge: AHPNB

83. AHPNB, notari Rafael Riera, Manual de Concòrdies, 1621-1637. Lligall 25. Pànol i con-còrdia relligats, sense numerar, entre els f. 58v i 59r


Plomas, i Llàtzer Plomas apareix també esmentat a fi nals del XVI. D’ells es diu que eren francesos. Pro-bablement en Pere Plomas ja havia nascut a Gavà.84

L’assemblea de veïns que aprovà el projecte fou presidida pel batlle, Sebastià Pujols, i els jurats, Pere Gelabert i Joan Bagols. Hi va haver debat, i di-visió de vot. Hi assistiren 31 veïns, dels quals només una dona, Agnès, que hi participà com a tutora de l’hereu Felip Dardena. La reunió se celebrà al pati de la casa del batlle, Sebastià Pujol. Era l’antic mas Segura, que posteriorment, en la nostra època, se-ria conegut com can Glòria. Sabem que tenia una gran era al davant, on es degué celebrar la reunió. El mateix dilluns 6 de juny de 1622, davant qua-tre testimonis, el notari Rafael Riera estenia l’acta del contracte entre el poble de Gavà i els mestres de cases Soler, Semblancat i Plomas. Començava l’enderrocament de l’antiga església i la construcció de la nova. No s’acabaria fi ns a 1629. Entre les con-dicions que el contracte de construcció de l’església de Sant Pere de Gavà de 1622 establia, hi havia la possibilitat que les parets de la vella església no es poguessin aprofi tar. En aquest cas, deia el contrac-te, el poble es comprometia a pagar el sobrepreu.

No sabem si fou aquest el motiu, però les obres ini-ciades el 1622 no respectaren el pactat, sinó que canviaren la grandària de la nau central.

A més, les obres s’allargaren. El 1628 veiem que un dels tres socis que s’havien compromès a la cons-trucció, en Francesc Semblancat, ja no hi és. Potser va morir. El cas és que els dos restants, el barceloní Joan Soler i el gavanenc Pere Plomas, «per certes causes y rahons», no es veuen amb cor de continuar. Així, el dimecres 8 de maig de 1628, Soler i Plomas van fer un nou contracte amb un altre mestre de ca-ses,85 Damià Fontanet, perquè acabés les obres de l’església de Sant Pere. Pel que es diu, l’obra estava força avançada, i gairebé només faltaven la teulada i els recobriments exteriors (apèndixs 7 i 8).

Damià Fontanet es comprometé a acabar l’obra per 373 lliures barcelonines, sempre que la Universi-

Façana de l’església de Sant

Pere. Darrere del portal

s’hi pot veure l’entrada,

amb les dues columnes i el

frontispici triangular a la moda

renaixentista, així com el petit

fi nestral que donava llum al

cor, tal com s’especifi ca al

contracte de construcció de

1622. Foto: AMG


tat de Sant Pere de Gavà s’hi manifestés d’acord, en els quinze dies següents, amb la forma en què s’havia començat i s’havia d’acabar. Un antic paper de l’Arxiu Parroquial, desaparegut, feia referència a aquest acord, i se’ns diu que estava datat el 5 de maig. Damià Fontanet es comprometé, la primave-ra de 1628, a acabar l’església en menys d’un any i mig. El pacte es devia complir, i com a recordatori, la data d’acabament, 1629, fou col·locada a la llinda de la sagristia de l’església.

Damià Fontanet no era un mestre de cases des-conegut; només un any abans, el 1627, havia gua-nyat, amb els mestres de cases Josep Arbell i Joan Briquet, la subhasta pública municipal de Barcelo-na de l’obra per portar aigües de la font del torrent de Sant Gervasi a la ciutat de Barcelona, segons escriptura davant del notari Pere Pau Pastor del 20 de setembre del 1627. La font que construïren s’anomenà font de Sant Francesc, per estar situada al costat del convent dels frares franciscans.86

Durant les visites pastorals de 1627 i 1628 es fa re-ferència a les obres. A la primera, s’indica que es van visitar tots els altars i capelles de l’església, que estaven molt indecents, perquè s’estava fabricant l’església de nou, i a la segona s’explica que «men-tre se diuen los offi cis divinals ninguna persona sino sean lo sacristà y obrer de dita Iglesia y los qui aju-daran al offi ci pugue estar dintre de la capella alli ahont se diu la missa, attes que lo lloch es petit y cau-sen inquietud al sacerdot que diu missa». Cal deduir, doncs, que les misses es deien en alguna capelleta lateral que restava dempeus enmig de les obres.

A la visita de 1636, amb l’església ja acabada, el bisbe mana que facin un requeriment a Damià Fon-tanet notifi cant-li que tots els danys que s’observin en l’edifi ci correrien a càrrec seu.87

A banda d’aquestes obres, cal també esmentar l’acció col·lectiva destinada a l’embelliment de l’interior dels temples. A banda de les petites in-versions de les diferents confraries en els seus respectius altars, cal destacar dues obres que van

84. Josep Iglésies Fort, El fogat-ge de 1553. Estudi i transcripció,Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1979, p. 357

85. AHPNB, notari Rafael Riera. Manual de Concòrdies, 1621-1637. Lligall 25, f. 56r - 61v i f. 284r - 285r

86. Antònia Ma. Perelló Ferrer, L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 127

87. ADB, Visites Pastorals, vol. 64, f. 710 i 814; vol. 71, f. 184

Vista del darrere de l’antiga

església de Sant Pere. Es

poden veure les capelles

laterals que esbossa el plànol

de la pàgina 54.

Foto: AMG


tenir rellevància especial: la contractació de dos re-taules, un per a la capella de la Mare de Déu de Bru-guers, a fi nals del segle XVI, i un altre per a l’altar major de l’església de Sant Pere.

Del retaule de l’ermita de Bruguers ja n’hem parlat en una altra banda, per la qual cosa ens centrarem aquí en el retaule de l’església de Sant Pere.

La necessitat de construir un nou retaule ja havia estat assenyalada pel bisbe en una de les seves vi-sites pastorals, concretament la de l’any 1607.88 En aquella ocasió, el bisbe manà «fassen lo altar ma-jor, que lo que·y és, és molt vell, i facin un Cristo de bulto per lo altar major». De fet, el 23 de novembre del 1621 la Universitat i poble de Gavà va encar-regar pintar i daurar el retaule de l’altar major de l’església de Sant Pere a l’artesà Benet Artigues.89

Tot i això, aquest projecte no es va portar a terme, ja que en haver-se decidit de refer totalment l’església, els ornaments interiors passaren a un segon terme. Després d’acabada l’obra, però, van venir temps di-

Retaule barroc de l’altar major

de Sant Pere de Gavà, realitzat

per l’escultor Francesc

Generes a fi nals del segle

XVII. Foto: BC, fons fotogràfi c

Salvany, SAP_593_12


fícils, amb les crisis dels allotjaments i la guerra contra l’imperi hispànic. No va ser fi ns a la dècada del 1660, quan la recuperació econòmica sembla-va encarrilada, que els veïns van decidir portar a la pràctica allò que els havia demanat el bisbe. Així, el 1669 van contractar amb l’escultor i pintor barcelo-ní Francesc Generes la confecció d’un nou retaule.90

L’encàrrec, però, es va endarrerir, fi ns al punt que el 15 de març de 1675 Francesc Generes, «Sculptor habitant en la present Ciutat de Gerona», signà una capitulació amb Joan Roig, escultor de la ciutat de Barcelona, en virtut de la qual aquest últim es com-prometia a acabar el retaule major de l’església de Gavà en els terminis i condicions pactats entre Ge-neres i els jurats de la vila, i seguint «la trassa que dit Generes té entregada al dit Joan Roig». Disposem, encara, d’altres notícies de l’escultor. El 3 de maig de 1678, per exemple, nomenà procurador Oleguer d’Erill, baró d’Eramprunyà, per cobrir el que els ju-rats de Gavà li devien per la fàbrica del retaule de Sant Pere, cosa que ens fa pensar que el baró potser va anticipar el pagament del retaule. El cas és que, fi nalment, el retaule s’acabà cap a 1680 (apèndix 9).

Justament per aquestes dates, concretament el 1689, també s’enllesteix un retaule nou per a Sant Miquel d’Eramprunyà, pagat pels barons.91

88. ADB, Visites Pastorals, vol. 64, f. 88

89. Joan Baranera, «Gavà», L’Eramprunyà, núm. 12 (no-vembre 1921), p. 4

90. Gemma Domènech i Casade-vall, «L’escultor Francesc Gene-res a Girona», Locus Amoenus, núm. 2 (1996), p. 191-198

91. Eudald Canibell, Excursió al castell d’Eramprunyà,15 juliol 1877, a «Memòrias de la Asso-ciació Catalanista d’Excursions Científi ques, 1876-1877», vol I (1880) p. 49

Retaule de la capella de

Sant Miquel, que segons els

excursionistes del segle XIX

que la van visitar tenia gravat

la data de 1689. Foto: Servei de

Patrimoni Local de la Diputació

de Barcelona


Un estat de dret: confl ictes, llei i justícia

D’aquesta època, i relatius a Gavà, hem aplegat una sèrie d’enquestes judicials, algunes de reproduïdes als annexos, que ens mostren una justícia efi caç, que actua amb prestesa sempre que se li presenta algun cas.

Cal advertir, però, que la justícia en aquella època, igual que el poder o l’administració, estava molt fragmentada.92 D’una banda, els eclesiàstics, nobles i altres aforats tenien la seva pròpia justícia. Aques-ta actuava arran d’una acusació fundada, general-ment procedent del batlle local. En aquest àmbit, hem trobat quatre processos en què des del bisbat s’investiga el comportament de dos vicaris de Sant Pere de Gavà.

A banda de la justícia per als aforats, hi havia la jus-tícia ordinària. Aquesta tenia diversos àmbits, per-què el baró gaudia del «mer i mixt imperi, és a dir, poder per jutjar els plets civils i criminals». L’àmbit més baix corresponia a l’exercici del batlle local (ju-risdicció civilíssima), i feia referència, per exemple, a l’establiment de treves i perdons entre veïns o veïnes enfrontats, fi xacions de termes, multes per infracció d’ordinacions... Presentem tres casos re-ferents a dues situacions diferents: una baralla ma-trimonial que acaba amb separació; i dues treves pactades entre veïns barallats.

Per sobre de la justícia del batlle, trobem la justícia ordinària impartida pel baró. Aquesta feia referèn-cia a plets de caire civil i econòmic que afectessin la senyoria, com per exemple resistència a capbrevar, negatives a pagar prestacions senyorials, impaga-ment de deutes, nomenament de tutors en cas de mort dels pares, i a alguns confl ictes criminals, com ara baralles, agressions, violacions, etc. D’aquest darrer àmbit presentem a l’apèndix 10 una investi-gació judicial per una violació.

Hi havia casos, però, tant civils com criminals, re-servats per a la Reial Audiència o altres tribunals superiors. Aquests plets es caracteritzaven per in-

92. La baronia d’Eramprunyà és molt similar a altres baronies de l’època, com la de Corbera, estudiada per Jaume Codina i Josep Fernández Trabal, Josep Maria Riera i Bagué, Albert Martínez Pérez i Lluís A. Berde-jo i Estevan, Estudis d’història de Corbera de Llobregat, Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 29-44

93. ADB, Processos sense clas-sifi car, anys 1603, caixa 3 i 1617, caixa 10


volucrar persones o institucions de fora de la baro-nia. Dins d’aquest àmbit, farem referència a diver-sos plets localitzats a l’Arxiu de Reial Audiència.

I, fi nalment, en el cas de fets criminals, que tam-bé impliquessin la vulneració de les constitucions i furs de Catalunya, la instància implicada era la Generalitat. En aquest àmbit presentarem també algun exemple.

Els quatre primers casos que estudiem correspo-nen a investigacions de l’àmbit eclesiàstic. En el primer cas, produït el novembre de 1603,93 es re-fereix a una baralla entre el vicari de Sant Pere, Jaume Roig, i el ferrer Ramon Barrufet. Els fets començaren quan Barrufet, actuant de marmes-sor del difunt Joan Cellers, preguntà al vicari què havia de pagar de drets funeraris. Immediatament

Portada del primer procés

contra el clergue Jaume Roig,

prevere de Gavà, de 1603.

Font: Arxiu Diocesà de

Barcelona


s’encetà una agra discussió, ja que no es posaven d’acord en el preu. En aquesta discussió, el prevere perdé la compostura i començà a insultar al ferrer. El batlle, que ho va sentir, va denunciar el vicari per-què amb les seves accions donava «mal exemple al poble y als que ho hoien». Entre les acusacions, deia que «segons és fama pública per allí, té una dona en amistat en sa casa», i a més l’acusava de començar les misses abans d’hora, sense esperar ningú. L’investigador enviat pel bisbat va interrogar, a més del batlle i el ferrer, un parell més de veïns, que van corroborar la mala imatge del capellà, però sembla que l’afer es va tancar sense arribar a judici, potser perquè el que es translluïa era el malestar de la co-munitat cap a un rector que tenia males maneres.

Molt més rellevant va ser l’actuació del bisbat contra el mateix rector just un any després, al desembre de 1604. En aquella ocasió, la vigília del 8 de desembre, diada de la Puríssima, van entrar a l’església de Sant Pere i van robar tot el tresor parroquial. L’afer va ser comentat a tota la comarca, i fi ns i tot a Barcelo-na, ja que el dietari de Jeroni Pujades en parla: «se féu lo robo en la isglésia parrochial de Gavà, a dos lleguas de Barcelona. Entrant violentament en ella, y ab lo ciri pasqual y altres que trobaren en ella cre-maren la porta de la sachristia, obriren lo sacrari y de allí robaren la custòdia del Santíssim Sagrament, dexant las sagradas formas sobre los corporals del sacrari. Robaren los vasos de plata ahont estava lo Chrisma, y llançaren los sants olis en una conqueta de vidre. Robaren un càlis ab sa patena de donar pau, de més de 30 lliures. Obriren alguna caxa que y havia diners de alguna confraria y los robaren».

Fins aquí la descripció succinta dels fets. El que passà després fou que la investigació judicial acabà amb una acusació en ferm contra el vicari de Sant Pere, acusat de ser còmplice del robatori. I durant els interrogatoris va sortir tot: que si tenia una dona amistançada a Barcelona, que si maltractava els seus feligresos, que si rebia bandolers i gent de mal viure a la rectoria, com Marc Biscarró, Jaume Vinyes i Jaume Espinós, els dos primers gitats de

Detalls del mapa de la

quadra del Garraf pintat per

Nicolau de Credença, que

mostren unes forques i un

tros de cama procedent d’un

esquarterament. Aquests

senyals es plantaven a les

vies de comunicació per avisar

possibles delinqüents de les

penes a què s’exposaven.

Foto: Javier Clemente


pau i treva i acusats de bandolejar... La investigació va ser molt llarga (vegeu l’apèndix 11), i ens per-met descobrir moltes interioritats de la comunitat local. Hi surt tothom, des del batlle als parcers o jornalers, l’escolà, i fi ns i tot altres capellans invo-lucrats en la vida local. Fins i tot es fa clara referèn-cia a la tradició que hi havia de fer peregrinacions a l’ermita de Bruguers, des de Barcelona. Al fi nal, l’afer es transformà en una acusació generalitzada de tota la comunitat local de mal comportament i conducta deshonesta contra el capellà, a qui acu-saven d’haver obert la porta als lladres. I els indi-cis devien ser bastant evidents, ja que Jaume Roig acabà tancat a les presons de Barcelona, on purgà la seva culpa. El fragment del procés ens ha arribat sense sentència, però la investigació realitzada és tan completa que animem el lector a llegir-se’l i a treure l’entrellat dels fets, com si d’una novel·la po-licíaca es tractés.

El tercer dels plets fa referència a una baralla suc-ceïda l’estiu de 1617. Els fets foren els següents: el vicari de Sant Pere, un dia que estava prenent la fresca a la porta de la rectoria, en mànigues de camisa, rebé la visita d’un veí, amb qui acabà dis-cutint per un deute, i de les paraules es passà als cops de pedra, amb el cap del capellà foradat i el metge cirurgià de Sant Boi (Gavà no en tenia) cridat a les quatre de la matinada per anar corrents cap a

Rectoria de Sant Pere de Gavà,

protagonista muda dels quatre

plets contra vicaris de Gavà

que presentem.

Foto: J. Campmany


Gavà a visitar el ferit, que s’arrossegava pel carrer donant «crits de via fos a morts», és a dir, cridant que vingués el sometent a ajudar-lo perquè moria. La investigació judicial és concloent i es dóna ordre a tots els rectors del bisbat de localitzar i denunciar l’agressor, Jaume Pujolets. El document acaba aquí. Probablement, el responsable de l’atac es féu es-càpol, i no fou capturat.

El rector va sobreviure a les «dos pedrades en lo cap, la una penetrant», però la seva actitud va can-viar. A partir d’aquell moment se’l va començar a veure amb males companyies, i armat amb un pe-drenyal. Al cap de poques setmanes, va amenaçar de matar el germà de l’agressor, amb qui es trobà casualment a la taverna de Gavà. A més, va co-mençar a tenir relacions amb una vídua, cosa que va motivar tensions dins de la seva família, fi ns al punt que diversos empleats i germans van aban-donar la casa. El batlle va intervenir, sol·licitant el trasllat del vicari, i aleshores aquest enfelloní: junt amb altres bergants, se’l veia «aquadrillat ab tres ho quatre fadrins conforme somatents (...) tots ab

Can Mas de Bruguers, una

de les masies més riques del

terme. La fotografi a és molt

antiga, del 1878. Foto: cessió

Centre d’Estudis Beguetans


capes gascones», fi ns que, una nit, va cremar els pallers del batlle, com a revenja, mentre deia per les tavernes a qui el volgués escoltar que si «ha-via de huir de la present parrochia, lo balle les y pagaria», i que «mes confi aria del dimoni que de Déu, y que assò és la causa que ell may pus diria missa, renegant y jurant de Déu moltes vegades». D’això precisament l’acusava tothom: d’anar per les tavernes, armat, jugant i renegant, convertint-se en un «home de mala vida y mal christià, perquè de continuo està renegant y jurant de Déu, jugant sempre en la taverna de la present parrochia y en la de Viladecans, molts dies de festa y feyners, ab los bergants». El capellà va ser pres pel comissari, per ordres del batlle i després de rebre el permís del bisbat. El procés (apèndix 11) va durar molts mesos, del setembre de 1617 fi ns al febrer de 1618, quan encara romania pres, en espera de judici.

Pel que fa a la justícia civil del batlle, comencem per les intervencions més senzilles, bàsicament les que buscaven la pacifi cació de confl ictes entre els veïns. En aquests casos, el batlle es limitava a convèncer la persona que inicialment tenia intenció de brega de perdonar el seu adversari, bé davant la comunitat local, bé mitjançant una acta notarial. Tenim diversos testimonis, com el substanciat el 13 de març de 1564,94 a l’església de Gavà, en què «lo senyor Juan Descavilla de la parrochia de Horiscat, del Bisbat de Tarba, del regne de Fransa, però vuy abitant en la parròchia de Sant Pere de Gavà del bisbat de Barcelona, de grat y de certa scientia y tement nostre senyor Déu, per aquella auctoritat que diu cada dia quada qual cristià en la oratió del pater noster, qui dici dimitte nobis debita nostra, sicut

et nos dimittimus debitoribus nostris, ese per sem-blant, dit Juan, havent confessat y ésser absolt y preparat per a rebre lo santíssim sagrament en la present yglesia de Gavà, devant tothom digué sem-blants paraulas: jo Juan Descavilla, pagès etc., per-dó a qualsevulla persona etc., qui aga mort o y aga sabut qui sia estat causa de la mort de mon germà Arnau de Horiscat, pagès, llissament perdona, sen-

[94. APSCL, document III, citat per Mn. Josep Mas, Notes his-tòriques del bisbat de Barcelona, AHCB, ms. B233, f. 129r


se ningunas entesas, sinó per amor de Déu, y que per ell ni per altri envio seu, no vol may se puga de-manar ser persaguit, car si no que ab lo present acte los absol y remet y perdona largament y axí ho jure este fi at large, etc. Testimonis, Joan Larna, prevere, y Peramon Térmens, pagès, tots abitants en Gavà».

Un altre testimoni d’aquesta actuació pacifi cadora el trobem al manual del notari Antoni Seriol que el 12 de maig de 1598 recollia un acta en què Ponç Vendrell, pagès de Begues, «absol, defi neix i remet, perdona i indulgeix» a Bernat Pujols de Gavà, àlies Bastanagues, «tots els odis i rencors, i mala volun-tat, i injúries i ofenses, escàndols i greuges que pu-gui tenir i rebre contra ell» perquè feia dies li havia robat «dos eynes de treballar de uns formiguers». El de Begues es compromet a no moure cap plet ni acusació contra el de Gavà.95

L’existència de baralles familiars, bandositats i vio-lències està ben documentada per aquest incident del 28 d’octubre de 1602: «tornant-se’n de Barcelo-na alguns hòmens pagesos de la Baronia de Aram-prunyà que havian aportat un pres lo dia abans, quant foren dellà la Creu Cuberta a les parets de la vinya d’en Femades, los hisqueren los contraris y detràs de dites parets los tiraren, mataren-ne dos y un nafrat, que li traveçaren lo braç».96

Finalment, el batlle intervenia també en els con-fl ictes de parella, especialment si acabaven amb l’expulsió o abandonament de la casa familiar per part d’algun dels dos cònjuges: un altre document notarial, de 1591, explica que «Arnau Manent, pagès de Sant Pere de Gavà, et reconec a tu, Montserrat Riera, batlle de Gavà, que m’has tornat tota aquella roba, y oli, y altres coses, les quals Tecla Manent, muller mia, me avia robades y portades en diverses cases de Gavà, perquè les hi guardessin».97

A més d’aquest tipus de processos, el batlle tenia potestat per instruir processos relacionats amb la criminalitat local. Si els implicats eren de condició noble, o tenien privilegis per viure a la ciutat de Bar-celona, per exemple, aleshores la causa instruïda

95. AHPNB, notari Antoni Se-riol, Secundus liber aprisiarum,1597-159, f. 48r

96. Josep M. Casas Homs, Die-tari de Jeroni Pujades, vol. I (1601-1605), Barcelona: Funda-ció Salvador Vives Casajuana, , 1975, p. 211

96. APSCL, Manual d’actes, III, f. 74v

97. Arxiu de Jaume Codina. In-quisició contra Pere Ribas, 1551


pel batlle passava a la cort del Veguer de Barce-lona o a la instància on pertoqués. Si no, la cúria o tribunal ordinari baronial, format per un jutge o procurador del baró, i un fi scal instruïa els casos i els jutjava, sempre donant audiència a les parts.

Un exemple d’això el podem trobar en la instrucció d’un cas de violació, de 1551 (apèndix 12).98 Encara que pugui sobtar, en aquella època la llei escrita de-tallava la violació com un delicte greu, i els acusats, d’entrada, eren tancats a la presó. Després del ju-dici es decidia si hi continuaven com a condemnats, o bé quedaven en llibertat. El cas que presentem és especialment interessant, ja que ens mostra com una noia jove, de condició baixa, que «no tenia res y era pobre», denuncia un mercader de Barce-lona, arrendador de les prestacions senyorials de la baronia, que s’hostatjava a la torre de Gavà, per haver-la violat. Delictes com la violació eren con-siderats «molt danyoses a la re pública, y de mal exemplar, y dignes de gran càstich y punició», i per això, d’entrada, el mercader és arrestat pel batlle i tancat a la presó de la torre de Gavà. Llegint el plet, a més de tenir una petita fi nestra oberta des d’on entreveiem part de la vida del Gavà d’aquella època, podem copsar tota la maquinària del tribunal baro-

Pous i safareigs a can Pardal.

Molts dels confl ictes que

dirimia el batlle tenien a

veure amb termenacions,

drets d’ús de l’aigua, i altres

usos comunals. Foto: Arxiu

del Centre Excursionista de

Catalunya, fons Estudi de la

Masia Catalana, núm. 2.055


nial en acció: el fi scal instruint la causa, els testimo-nis cridats pel saig declarant davant del batlle, els interrogatoris a l’acusat, i fi ns i tot l’acarament fi nal entre l’acusat i l’acusadora. Al fi nal, un cop instruï-da la causa, se’n tragué una còpia notarial i es va elevar a la cúria del Veguer, d’on la va rescatar Jau-me Codina. No en sabem la sentència, però durant tot el temps del judici l’acusat romania a la presó.

Una actuació semblant tindrem ocasió de com-provar-la quan estudiem els fets de 1640 a Gavà. En aquella ocasió, també es va produir una viola-ció, però en aquest cas l’atacant era un soldat de l’exèrcit. Per això, el batlle, després de recollir els testimonis pertinents, va elevar el cas al tribunal de la Generalitat, ja que aquesta era la institució que tenia competència per jutjar els ofi cials i empleats del rei que vulneressin les lleis de la terra.

Pel que fa als casos civils de més amplitud (que afec-tessin propietats de més de 300 lliures, o que invo-lucressin vídues o orfes, o que superessin l’estricte marc de la baronia, es portaven a l’Audiència. És el cas del capítol de canonges de la Seu de Barcelona, que va intentar portar tots els habitants de Gavà, Viladecans i Sant Climent a judici perquè no volien pagar la primícia en garba, sinó en gra, cosa que afavoria el frau, ja que ningú no controlava quant de gra hi havia a les espigues, i per tant, si era el pa-gès que feia les parts, hi sortia guanyant. El capítol justifi ca que es presenti el plet davant de l’Audiència perquè «no se espera justitia dels balles y ordina-ris, per ésser los demés particulars parents, també los balles interessats».99 L’únic que sabem és que l’Audiència el va admetre a tràmit i va demanar als naturals de Gavà, Viladecans i Sant Climent que no-menessin procurador. Només hem pogut localitzar l’escrit de denúncia, però no el plet.

Un altre plet que es portà davant l’Audiència fou el de termes i pastures amb Viladecans, que en Josep Soler Vidal va descriure en un llibre. Ho va poder fer gràcies a la còpia d’algunes actes que va trobar a l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, i nosaltres hem

99. ACA, CA, reg. 5098, f. 158v

100. ACA, RA, plets civils, núm. 25692

101. Josep M. Casas Homs, Dietari de Jeroni Pujades, vol. I (1601-1605), Barcelona: Funda-ció Salvador Vives Casajuana, , 1975, p. 252

102. Manual de novells ardits. Dietari de l’antic Consell Bar-celoní, vol. 13 (1641-1644), Barcelona: Imprenta Enrich y Cia, 1911, p. 132

Torre del baró de VIladecans.

La torre de Gavà, on se

celebraven els judicis de la

cúria o tribunal ordinari, devia

tenir un aspecte semblant.

Foto: CEG


pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó la ma-jor part de la documentació d’aquest plet, juntament amb la sentència, que dóna la raó als de Gavà.100

Finalment, pel que fa a casos criminals jutjats fora de la baronia, només tenim notícies disper-ses d’alguns casos en contra de bandolers que ac-tuaven a la nostra zona, al camí de les costes del Garraf, o al camí ral de Sant Climent i Begues. En aquests casos, els acusats eren condemnats a pe-nes de galeres, o bé directament a la mort: «dijous, a 20 de marts de 1603, foren executades tres sen-tències de mort, penjant Pere Font, sastre, natural de Barcelona, inculpat de diversos delictes, senya-ladament de haver robat a les costes de Garraf, a pas y dins Barcelona».101 Un altre cas posterior, del 14 de juny de 1642, ens indica: «Juhí de Pro-homens: al cap de un rato tragueren a Bernat Se-rra, francès, impetit de haver robat en lo camí ral qui va de Barcelona a ViIlafrancha en lo Coll dit de Begas, a dos frares trinitaris, les cavalcadures, di-ners, robes y lo demés [que] portaven, y altres de-lictes, lo qual assentaren allí ab un banquet al coll y aquella entortolligaren en dit banch ab son pany y clau. Feu-se la lectura del procés tant la off en-sa com defensa, informas en favor del pres». Fou condemnat a cent assots i deu anys de galeres.102

Com a conclusió de l’examen d’aquests plets, que canalitzaven de forma racional i legal la confl icti-vitat present a la societat, cal constatar que una de les coses que més sobta en aproximar-se al món rural de la Catalunya moderna és la presència de l’estat de dret, adaptat a les necessitats d’aquella societat, que donava resposta a les tensions inter-nes, canalitzant-les de forma pacífi ca –tant com era possible– a través dels òrgans de la justícia, tant civil com criminal. Cal tenir present que aquesta le-galitat estava basada sempre en unes formes i uns codis escrits, molt depurats per l’ús continuat, i que tenien molts aspectes garantistes, si els comparem amb la realitat existent en altres zones de l’Europa contemporània. Podem parlar, doncs, de la Catalu-nya moderna com un autèntic estat de dret.

Detall del mapa de la quadra

del Garraf pintat per Nicolau

de Credença l’any 1571, en

què dibuixa diverses forques.

Les forques indicaven que

el senyor d’aquest territori

gaudia de plena potestat per

jutjar delictes i crims. Se solien

instal·lar en pujols propers a

camins de pas. En aquest cas,

les forques estan sobre el puig

de la cova Fumada, que feia de

partió entre Eramprunyà i la

quadra del Garraf. Foto: Javier

Clemente


LA CONDICIÓ PAGESA A GAVÀ AL LLARG DEL SEGLE XVIILa terra, el centre de l’economiaRics i pobres. Distribució de terres i polarització socialEls avatars econòmics al llarg del segleLa variació dels habitatges i la poblacióUna aproximació macroeconòmica: viure o sobreviure?Els conreus i la seva expansióAltres ofi cis i dedicacions


Façana de la masia

de can Vinyes, a

la Sentiu. La seva

façana, d’aspecte

clarament barroc,

s’ha atribuït al segle

XVII. Foto: Benet

Solina

La terra, el centre de l’economia

En l’època de l’antic règim, la societat de les dife-rents parròquies de l’antic terme d’Eramprunyà era eminentment rural. Tota l’economia, l’activitat, i fi ns i tot la cultura i el culte giraven entorn de la secular relació entre les persones i la terra.

El cicle de collites ho marcava tot: les festes i celebra-cions, el còmput del temps i la presència o absència de temporers. Fins i tot els escassos menestrals do-cumentats en aquesta zona, com ara ferrers, fusters i hostalers, tenien terres que conreaven com a ne-cessari complement econòmic a les seves activitats professionals. Per fer-nos una idea d’aquesta unió estretíssima entre la gent i la terra, fem un cop d’ull a la toponímia: no només les diferents partides del terme, sinó fi ns i tot moltes de les peces de terra –i n’hi havia a centenars– eren designades per un nom propi, concret, com el de les persones i famílies que vivien al terme. La terra, doncs, era el valor suprem.

En aquest treball presentem un estudi macroeconò-mic de l’evolució de la relació entre la gent i la terra per a un terme parroquial concret, el de Sant Pere de Gavà, i una època concreta: des de fi nals del se-gle XVI fi ns a principis del segle XVIII. Descriurem l’evolució d’aspectes com ara la propietat de la ter-ra, la polarització social, l’evolució dels habitatges, l’evolució dels conreus, i la distribució del poblament sobre el territori. Els vectors que dibuixen aquests aspectes al llarg del convuls segle XVII català, far-cit de tensions i confl ictes, com ara la guerra dels Segadors, l’aixecament dels Barretines o la guerra de Successió, ens donen claus per entendre com els van rebre, com s’hi van posicionar, i com hi van reac-cionar els residents en aquest territori.

Una foto fi xa de la situació de partida, a fi nals del se-gle XVI, ens mostra una societat cohesionada, en ex-pansió econòmica, amb importants excedents, que renova masos i cases per ampliar-los i acollir una important onada migratòria. Una societat en què pràcticament tota la propietat és resident, amb un pes determinant del que ara anomenaríem classe


mitjana. En canvi, en el punt d’arribada, a inicis del segle XVIII, just després de la guerra de Successió, veiem una comunitat empobrida, polaritzada social-ment, en què ha irromput la propietat barcelonina, que ja no creix en qualitat, ampliant i decorant les grans masies, sinó en quantitat, amb la proliferació de casetes concentrades al nucli vilatà, habitades per pagesos amb poques propietats, que per tant han de subsistir fent de bracers o treballant a jornal. Un moment, doncs, en què ha començat a formar-se el proletariat rural del delta del Llobregat que Jaume Codina va estudiar,1 i que caracteritza la societat dèl-tica de la segona meitat del XVIII i de tot el segle XIX.

L’estudi que presentem no hauria estat possible sense la digitalització de l’antic Arxiu de la Baro-nia d’Eramprunyà, i la reunifi cació digital dels fons existents a l’arxiu Girona, abans a Gavà, amb els del fons Foxà, de l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona, perquè, com a informació bàsica, hem fet servir els capbreus de 1587-1590 i 1699-1708, del primer, i el de 1632 del segon.2

Els capbreus eren les declaracions de patrimoni que els vassalls feien, aproximadament cada gene-ració, davant dels senyors. Hi feien constar totes les terres que tenien sota domini del baró i les presta-cions a què estaven obligats.

Si les propietats es tenien en domini d’altres senyors, com ara el monestir de Valldonzella, les esglésies de Gavà o Viladecans, o l’hospital d’Olesa de Bones-valls, no hi consten. A Gavà, pràcticament el 85% de les heretats estaven sota domini dels barons, i per tant les conclusions extretes a partir dels capbreus es poden estendre a la globalitat de la població.

Els tres capbreus estudiats ocupen un total de 1.636 pàgines manuscrites, i contenen 267 declaracions de 233 propietaris, que descriuen un total de 1.167 propietats. D’aquestes propietats, un total de 1.090 declaracions –o confessions, segons la terminolo-gia de l’època–, indiquen l’extensió de terra de cada propietat. Totes aquestes dades generals les resu-mim al quadre de la pàgina següent.

1. Jaume Codina, Proletariat ru-ral al delta del Llobregat al se-gle XVIII. Barcelona: Ed. Rafael Dalmau, 1969

2. Capbreu de 1587-1590: AHP-NB, 470/5, notari Nadal Cas-telló, Capbreu de les rendes de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou. Còpia a l’ABE, A-116/1. Fons digitalitzat, U.C. 0002. Capbreu de 1632, notari Onofre Personada: AHAT, fons Foxà, caixa 20/2. Fons digitalit-zat, U.C. 751. Capbreu de 1699-1708, notari Ignasi Teixidor: ABE, A-119/4. Fons digitalitzat, U.C. 0012


La major part de la muntanya i

del delta eren zones no obertes

al conreu, i només entre una

cinquena i una quarta part

del terme es conreaven, Els

cereals de secà eren els

conreus més estesos. Foto:

Josep Campmany

El conjunt de terres declarades està entorn de les 500 hectàrees, i cal tenir en compte que l’actual terme de Gavà abasta 3.090 hectàrees. Fins i tot si traiem del càlcul l’espai situat a migdia del camí ral de València, que romania inculte (unes 1.000 hec-tàrees), el total de terres confessades era només una quarta part de la terra total disponible, cosa que ens diu que, a banda que l’exactitud no era el fort de l’època, hi havia abundor de muntanyes i espais no conreats i, probablement, no establertsals pagesos, sobretot, al delta i a la muntanya. Grans extensions, com ara el pla de les Basses, mig vessant de la Desfeta, tot el turó d’Eramprunyà o la zona de les Agulles semblen excloses de les terres conreades.

De fet, observem que al llarg del segle no hi ha augment de terres conreades, és a dir, que l’espai agrari es manté estable, que no hi ha pràcticament rompudes, i que una població que, com veurem, va creixent, ha de viure amb gairebé el mateix produc-te que segles anteriors.

Característiques

principals dels

capbreus estudiats


Rics i pobres. La distribució de les terres i la polarització social

El buidatge de les dades contingudes als capbreus ens permet de fer, fàcilment, una estadística, agru-pant els propietaris en categories, i a més fer-ho per a cada època, de forma que es puguin detectar possibles canvis en la composició social del poble a mesura que passen els anys. Mostrem el resultat d’aquest exercici tot seguit.

Si calculem les mujades per càpita que representen les terres declarades, en els tres casos hi ha una mit-jana de 13 mujades. Tradicionalment, hom ha con-siderat que aquesta és l’extensió mínima del mas al segle XVI que permet el sosteniment d’una família.2

Així doncs, aquesta xifra ens indicaria una econo-mia just en el límit de la subsistència. Ara bé, si fi lem prim, en agrupar els pagesos en categories, veiem que el percentatge de grans propietaris (he-retats que acumulen més de 15 hectàrees) creix al llarg del segle, així com el de petits propietaris (que posseeixen menys de 2.5 hectàrees), especialment a fi nals de segle. Alhora, el nombre de propietaris mitjans (entre 10 i 30 mujades) decreix, tal com queda també refl ectit al gràfi c següent.

Percentatge de propietaris

que tenen una determinada

quantitat de terres a Gavà,

segons els capbreus de 1587,

1632 i 1699

3. Eva Serra, Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII,Barcelona: Crítica, 1988, p. 319


Una primera conclusió de l’estudi, doncs, és que la polarització social augmenta al llarg del segle: si a fi nals del segle XVI ens trobem en una socie-tat que pivota sobre els propietaris mitjans, que constitueixen aproximadament dues terceres parts dels propietaris, en canvi a fi nals de segle la classe mitjana ha disminuït gairebé a la meitat, i s’ha vist superada pels petits propietaris. D’alguna manera, aquestes xifres ens estan mostrant la gènesi del pe-tit propietari rural del delta del Llobregat, que serà el protagonista històric del segles futurs. Aquestes refl exions són bàsiques per entendre la tendència i percebre que, al llarg del segle, la societat local canvia molt. De fet, el canvi es concentra en la se-gona meitat del segle, o sigui, després de la guerra dels Segadors.

La qüestió que ens sorgeix a continuació és si tots aquests propietaris que declaren tenir terres a Gavà resideixen al mateix municipi, o bé són propietaris absentistes, que viuen lluny, i es limiten a cobrar les rendes, mentre sobre el terreny hi tenen masovers, parcers, bracers o jornalers. Això ho podem saber també perquè, als capbreus, els declarants indiquen el lloc on resideixen. Així, s’ha pogut elaborar la gràfi ca de la pàgina següent. Hi podem veure dues tendències contraposades: d’una banda, a inicis de segle, entre el 1587 i el 1632, el pes dels propietaris residents a Gavà augmenta, especialment en detri-

Percentatge de propietaris

segons l’estratifi cació social.

Considerem grans propietaris

els que tenen més de 15

hectàrees, mitjans els que en

tenen entre 5 i 15, i petits els

que en tenen menys de 5, a

partir dels capbreus de 1587,

1632 i 1699


ment dels residents a Castelldefels, que encara a fi nals del segle XVI tenien signifi catives porcions de terra a les antigues quadres medievals de la Roca i la Sentiu. En canvi, a la segona meitat de segle, en-tre el 1632 i el 1699, es produeix una disminució de la terra en mans de gavanencs o d’altres parròquies de l’antiga baronia, i augmenta el nombre de terres en mans de barcelonins. És un fet rellevant, ja que mostra com el delta occidental segueix el camí que, tal com va descriure Jaume Codina, havien iniciat els municipis més propers a Barcelona (Sant Boi, el Prat, l’Hospitalet...) al segle anterior. A més, és es-pecialment remarcable que, entre els propietaris de terres a Gavà que no presten declaració al capbreu de 1699, la majoria (nou) són barcelonins, i alguns acumulen dues o tres heretats. Per tant, a la fi gura que encapçala aquesta pàgina, el pes dels propieta-ris barcelonins està clarament infravalorat.

La penetració de la propietat barcelonina, que ten-deix a agrupar antigues heretats per constituir hi-sendes extenses i més productives, va aparellada a l’augment de persones que fan de jornalers, bracers o masovers, més pobres que els pagesos propieta-ris de mas, i per tant propietaris amb menors exten-sions de terra. Així doncs, l’aparició del terratinent barceloní a la nostra parròquia va acompanyada d’un increment de l’estrat més pobre i fràgil de la pagesia.

Extensió de les terres

declarades als capbreus en

funció de la residència dels

propietaris, a partir dels

capbreus de 1587, 1632 i 1700


Els avatars econòmics al llarg del segle

Les dades acabades d’exposar ens serveixen de marc. Ens mostren un punt de partida, un punt d’arribada, i un estadi intermedi. Ara bé, seria desit-jable poder fer un seguiment, dècada a dècada, de la situació econòmica del terme. Per tenir aquestes dades, una primera font són els mateixos capbreus. En aquests documents, moltes vegades, els propie-taris, quan declaren tenir una terra en propietat, expliquen també com l’han aconseguida: herència, compravenda, establiment del baró, etc.

Ens fi xarem en les compra-vendes. Cal tenir pre-sent que, en aquesta època, la terra no és un bé d’intercanvi, sinó que tendeix a romandre sempre en mans de la mateixa família. Que es vengui una terra, normalment, indica que el venedor està apu-rat i necessita diners de forma urgent. En aquest sentit, són reveladores un tipus de compra-vendes denominades «a carta de gràcia», que de fet són empenyoraments: el venedor perd la terra, però es reserva l’opció de recompra. Aquesta opció de re-compra pot passar de pares a fi lls, fi ns que algun descendent executi l’opció i reintegri el patrimoni alienat en el passat a l’heretat familiar, o fi ns que també es vengui l’opció de recompra a tercers i la terra es perdi defi nitivament.

A més de les compravendes consignades als cap-breus, hem disposat també com a font d’un llibre

Masia de l’Horta, edifi cada de

nou a mitjan segle XVII per

Felipa Torres, vídua del notari

Rafael Riera. Ell havia comprat

un mas derruït denominat

antigament Abril, després

Nadal i també Mallol. A fi nals

del segle XVII passà a mas de

l’argenter barceloní Llor, que

unifi cà les seves terres amb les

dels masos Gallart i Terradas.

Les restes de les parets i murs

d’aquests masos es poden

veure rere la masia de l’Horta.

Foto: Albert Massana


escrit pel notari de la baronia Josep Mirós a mitjan segle XVIII que hi ha a l’Arxiu Municipal de Castell-defels.4 Al llibre es recullen tot de vendes a carta de gràcia de terres de la baronia d’Eramprunyà, buidades dels manuals d’altres notaris i del rector de Castelldefels. Aquests darrers apunts són re-llevants, ja que l’Arxiu Notarial de la Parròquia de Castelldefels va desaparèixer durant la revolució de 1936, i per tant aquesta és l’única font per aproxi-mar-nos al seu contingut en aquest aspecte concret.

A la fi gura de dalt de tot d’aquesta pàgina mostrem l’evolució de les compravendes, dècada a dècada, especifi cant a part les vendes a carta de gràcia.

De l’evolució de les vendes de terra a carta de gràcia, és a dir, d’empenyoraments, en destaquen tres dè-cades: 1610-1619, 1680-1689 i 1700-1709. La pri-mera correspon a una dècada de crisi generalitzada a tot el Principat, amb la fallida de tots els bancs privats de Barcelona el 1614, i sequeres i aiguats molt extrems, com el de 1617, que es va endur el pas de barques del Llobregat (aquell any es coneix com «l’any del diluvi»).5 La segona correspon a una dè-cada amb sequeres i una gran plaga de llagosta que, durant dos anys seguits, va afectar el Principat. I la tercera correspon als anys de la guerra de Succes-sió. Curiosament, els anys corresponents a la gue-rra dels Segadors (1640-49) no mostren un especial increment de les vendes a carta de gràcia, probable-

Vendes totals i vendes a carta

de gràcia de terres i heretats

de Gavà, documentades al llarg

del segle XVII

4. AMC, fons del notari Salvador Savall, llibre de Josep Mirós

5. Jaume Codina, Inundacionsal delta del Llobregat, «Episodis de la història», Rafael Dalmau, editor, 1994


ment per manca de liquiditat i, per tant, de crèdit.

En la fi gura que encapçala aquesta pàgina, hem representat el nombre total de vendes a carta de gràcia entre 1587 i 1707 mes a mes. Podem veure una clara estacionalitat: les vendes es fan sobretot a l’hivern, quan les reserves de gra de l’última colli-ta s’exhaureixen i encara falta per a la futura collita. També hi ha un màxim local a l’agost i setembre, relacionat amb la vinya.

Pel que fa al nombre total de vendes mostrat a la fi gura d’aquesta pàgina, està relacionat amb l’extinció de les famílies que porten el mas, en ge-neral per mort prematura (guerres o epidèmies). La tendència d’aquesta variable mostra els mateixos pics que en el cas de les vendes a carta de gràcia, amb l’afegit de nous pics a les dècades de 1630-39 i 1650-59. En el primer cas, correspon a una dècada caracteritzada, al món rural, pel abusos dels allot-jaments de les tropes de l’exèrcit hispànic, que van ocasionar la ruïna de moltes masies. La segona dè-cada correspon a l’epíleg del mateix confl icte, que va provocar, al nostre terme, enfrontaments armats i l’aparició d’una plaga de pesta.

En canvi, com a anys bons, trobem les dues darreres dècades del segle XVI i la primera del XVII, la dècada de 1620-29, la dècada de 1640-49 i, ja en la segona meitat de segle, les dècades de 1660-69 i 1670-79, i de 1690-99. Són, clarament, dècades de creixement.

Vendes a carta de gràcia al

llarg de l’any. Les vendes

disminueixen després dels

mesos de la collita de blat (juny

i juliol) i després de la verema

(novembre)


La variació dels habitatges i la població

Un dels elements més difícils d’apreciar, quan ens fi xem en aquests segles reculats, són les xifres de poblament. En aquesta època no hi havia registres civils, sinó que només es portaven registres parro-quials. Ara bé, a Gavà, aquests registres van des-aparèixer, si existien, amb la revolució de 1936. Per tant, per guiar-nos en l’apreciació demogràfi ca, hem de fer servir un altre concepte: el de casa habitada o «foc», com es deia aleshores. En aquest sentit, els tres capbreus també ens ofereixen dades, ja que entre les declaracions de propietat fi guren les ca-ses i masos dels confessants.

La diferència entre casa i mas, en els documents, és subtil. En termes generals, es fa servir la paraula “mas” per referir-se a una edifi cació aïllada, amb diverses terres adherides que conformen l’heretat, entre les quals n’hi ha una, la principal, que envolta l’edifi cació, denominada gleva o quintana. En canvi, el mot “casa” fa referència més aviat a una edifi -cació integrada en un nucli d’habitatges, amb les diverses terres de l’heretat escampades pel terme, sense que hi hagi una terra principal relacionada amb l’edifi cació. Tot i això, aquesta defi nició general no sempre s’usa, i hem trobat referències a habitat-ges situats al mig del camp, en forma d’edifi cació aïllada, denominats cases, i també hi ha referències a masos emplaçats en ple nucli urbà de Gavà.

En tot cas, cal advertir que els habitatges consignats als capbreus no constitueixen la totalitat dels que hi havia a Gavà: cal tenir en compte també els habitat-ges propietat d’institucions eclesiàstiques. Aquests masos eren el molí de la Sentiu (denominat també mas Sitjar en documents medievals) i el mas Gomar (o també Ferriol o Cellers), a més del propi edifi ci de la Rectoria, que eren propietat de l’església de Sant Pere de Gavà; els masos Parellada (ara can Vinyes) i Vall de Joan, de l’església de Sant Joan de Vilade-cans; els masos actualment coneguts com can Roig (abans mas Corbelló) i can Margarit (abans mas Vin-gut) de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls; i el mas de-

Ruïnes de can Flocant. Aquest

mas fou aixecat l’any 1588 per

Pere Esquer, i després passà

als Vadell. Al segle XIX era

conegut també com l’Hostal de

l’Ase. Foto: Benet Solina


nominat Arenys, que al segle XIX es denominava cal Trempat i estava sota la jurisdicció del monestir de Valldonzella. Històricament, l’església havia tingut altres masos, però en aquesta època ja estan enru-nats i es declaren només com a terres de labor, com ara el mas Solsona, del monestir de Montserrat. En alguna ocasió, el fet de ser de propietat eclesiàstica no impedia que es declaressin als capbreus, per-què de vegades aquests masos pagaven el delme a l’església, però també algun cens als barons. És el cas del mas Torres de l’hospital d’Olesa, el 1587, 1632 i 1699; de can Margarit, el 1587 i 1632; o els masos Vinyes i Arenys, el 1699. En el cas del molí, al capbreu de 1699, el declarant fa constar que la senyoria que els barons hi diuen tenir no està clara, i el confessa entre protestes de legalitat.

A més, diversos masos sota domini dels barons d’Eramprunyà no foren capbrevats. Així, en el capbreu de 1587, la torre de la Sentiu, la torre de Gavà, el cas-tell de la Roca, la casa Gran, el mas Manent, o la casa d’Antoni Artigues de Gavà no foren declarats, però ens consta que existien i eren actius en aquella data.

No foren declarats perquè les propietats, o bé no havien estat establertes a cap pagès, o bé estaven enmig de processos de successió d’una família a una altra, amb plets i confl ictes jurídics, i els barons no tenien un propietari clar a qui fer declarar.6

En el capbreu de 1632, són quatre els masos que no es declaren: la torre de Gavà, can Ramoneda i el mas Ponç de les Canals, per confl ictes successoris, i una caseta de nova construcció aixecada al poble, que havia estat propietat de na Pujola, que, això no obstant, apareix esmentada pels propietaris veïns com a termenal.

En el capbreu de 1700, són molts més els masos que no es declaren: nou eren propietat d’inversors barcelonins que, atenent als privilegis de què gau-dien, es resistien a confessar-se vassalls d’un no-ble: l’adroguer Pau Duran (que havia adquirit tres masos), l’advocat i notari Toda i Gil (posseïdor de tres heretats), els candelers de cera Josep Rafart

L’hospital d’Olesa de

Bonesvalls posseïa dues

masies a Gavà, una de les quals

era el mas Torres, després

conegut com can Bonet. Estava

situat en un vessant de la serra

de les Ferreres, entre can Mas

de Bruguers i can Margarit.

Avui en dia només en queden

les parets en ruïnes, entre les

quals s’aprecia encara la boca

del forn de pa, Foto: Josep

Campmany

6. Gràcies a noves recerques, hem pogut documentar cinc masos habitats més dels que co-neixíem i vàrem publicar l’any 2001: Josep Campmany, «Gavà al segle XVI: mutació senyorial i afermament comunal», dins Ma-terials del Baix Llobregat, núm. 7 (2001) p. 69-92


i Miquel Àngel Colldesans, l’argenter Josep Llor i l’escrivent Francesc Aravitx. El capbreu tampoc recull vuit heretats que estaven en procés de suc-cessió, per defunció o absència dels propietaris: la torre de Gavà, que el 1703 s’establia al mestre de cases Joan Tabé, el mas Pujols de la Vila, que el 1709 passaria a mans del rector Josep Marí, la casa de Josep Gelis –antiga heretat dels Plomes–, i els antics masos Beltran i Alegret, al nucli urbà, la casa que havia estat dels Posades, i els masos Granger i Janer, de la Roca. Tots ells, però, romanien actius i habitats. Així mateix, tampoc es declaren dues pe-tites casetes situades al costat de la torre de Gavà. Aquest coneixement detallat de com era el poble ens permet comptar el nombre de cases i masos to-tals en actiu a Gavà en cada cas, que és el següent:

El nombre total d’habitatges creix a principi de se-gle, però després es manté constant. Ara bé, que el nombre absolut romangui estable no vol dir que no hi hagi canvis. Es veu clarament que la proporció entre cases i masos evoluciona: mentre que, a fi nals de segle XVI, la tipologia de mas és la dominant, a fi -nals de segle gairebé hi ha tantes cases com masos. El canvi en la tipologia del poblament, que de majo-ritàriament dispers va esdevenint progressivament agrupat, va a la par amb l’evolució socioeconòmica: hem de convenir que, forçosament, el nou proleta-riat rural, la classe en ascens al llarg del segle, és el que potencia el nucli urbà.

A partir de les dades dels capbreus, podem deta-llar una mica més l’evolució dels habitatges. Així,

Total d’habitatges actius a

Gavà al segle XVII


per exemple, a les 57 cases i masos de 1587, l’any següent se n’hi afegeixen tres més, en tres trossos de terra repartits per la muntanya: Pere Esquer rep una terra on hi havia hagut uns antics masos medievals enrunats, els masos Librella i Picatxo, a la Sentiu, i hi edifi ca tot seguit una casa (can Flo-cant). També Joan Roeda compra quatre mujades a Jaume Puig de Tibart, per aixecar-hi una caseta (can Tardà). I també el beguetà Antoni Petit compra dotze mujades al mateix Jaume Puig per edifi car-hi un mas per a la seva fi lla Paula, casada amb un immigrant francès acabat d’arribar, Bernat Perers (can Perers). El 1590, al poble, els barons divideixen en dos l’antic mas Batlle, derruït, i el cedeixen a dos francesos acabats d’arribar: Arnau Baus i Joan Be-drines. La casa estava situada a la cruïlla entre el camí Ral i el camí de la Post (actual plaça de Jacint Verdaguer). I l’any 1598, una nova actualització del capbreu ens informa de cinc nous habitatges més: dues masies –can Margarit, aixecada sobre el der-ruït mas Vingut– i el mas Ferret de la Pineda, on hi havia hagut una antiga farga medieval, prop del castell d’Eramprunyà, i tres cases al poble: l’antic mas Segura (can Glòria), derruït, que els barons ce-deixen al seu procurador i antic batlle, Miquel Ros, i dues cases a tocar de la torre de Gavà: la ferreria antiga, on s’estableix a Ramon Barrufet, immigrant occità, i un pati amb un hort on Joan Verneda, nunci de la baronia, hi farà ben aviat una casa.

S’assoleix així el llindar del segle XVII amb 65 ha-bitatges actius a Gavà. Des d’aquesta data fi ns a 1632, se’n construiran set més de nous: l’antic mas derruït Roca de la Riera –ara la torre Lluch– s’estableix a Bernat Glandina, que el reconstrueix; en Guillem Dentó, nét i hereu del nunci Joan Verne-da, construeix una segona caseta al pati on hi havia casa seva; i als confi ns de Castelldefels, prop de la riera dels Canyars, en Miquel Roca reedifi ca les an-tigues cases d’en Segura (ca n’Arrufat). I, a la banda nord de la torre de Gavà, els hereus de Jaume Este-ve Ros subdivideixen el seu antic mas i el cedeixen a quatre famílies de petits pagesos. Alhora, tres an-


tics masos desapareixeran: el d’en Ferret de la Pi-neda, el mas Terradas de la Roca, i la casa-ferreria d’Antoni Torres, al costat del camí Ral (actual casa dels Delmes).

Arribem doncs a 1632 amb 68 habitatges. Respecte de 1587, s’han construït o reconstruït nou cases i dos masos al nucli urbà, quatre cases i dos masos al territori, i han desaparegut un mas i una casa al nucli urbà, i dos masos al territori. En net, doncs, el nucli urbà ha crescut amb vuit cases i un mas, men-tre que el territori ha crescut, net, en quatre cases. Un creixement força notable.

Pel que fa a la segona meitat de segle, desapa-reixen una caseta i un mas (can Perers i can Vall de Joan) i les cases d’en Segura, al territori, mentre que al nucli urbà quatre cases desapareixen perquè s’unifi quen amb cases contigües (cal Plomes, cal Bedrines i dues de les quatre casetes construïdes a tramuntana de la torre de Gavà), però a la Roca es reconstrueix l’antic mas Abril (l’actual masia de l’Horta), a les Sorres s’aixeca una caseta al costat del corral del Diablo, el nou ferrer Jaume Borràs re-construeix l’antiga ferreria dels Torres, el nou nunci de la baronia Antoni Vilaró aixeca una caseta entre la Boada i l’església, i l’antic mas Comes comença a parcel·lar les terres a la cruïlla entre els camins a la Sentiu i les Canals, i aixeca tres casetes entorn d’un pou comú, que conformaran el primer dels ravals decimonònics de Gavà: el de la plaça de la Bogeria. L’evolució neta dels habitatges a la segona meitat de segle, doncs, és nul·la però, en aquest intercanvi, el nucli urbà en guanya un, que perd el territori.

Podem seguir l’evolució del poblament a la següent taula.

Els habitatges de

Gavà per sector en

tres moments del segle


Una aproximació macroeconòmica: viure o sobreviure?

Els tres capbreus analitzats fi ns ara ens perme-ten també d’aproximar-nos a les constants ma-croeconòmiques –si se’ns permet dir-ho així– que caracteritzen els tres moments en què van ser fets. Un exercici semblant el vam fer fa temps per al cas de Castelldefels,7 amb un resultat força plausible. Ara es tracta de veure si per al cas de Gavà, al llarg del segle, el quadre macroeconòmic varia substan-cialment.

La idea principal és veure si, a partir de la collita re-collida al terme, i tenint en compte les prestacions senyorials i eclesiàstiques, així com el mínim vital necessari per sobreviure, es generava prou exce-dent, de mitjana, o bé hi havia dèfi cit. Abans de fer els comptes, però, ja avisem que tot plegat només és una estimació, i que les hipòtesis i suposicions que haurem de realitzar (per bé que raonables i jus-tifi cades) fan que el resultat sigui només orientatiu.

El més fàcil d’avaluar, probablement, són les pres-tacions senyorials i eclesiàstiques. Els capbreus ens forneixen prou dades per fer-ho. Els barons ex-treuen anualment el delme (equivalent a l’onzena part de la collita) més una sèrie de censos en diner o en espècie. Aquests censos fi xos consten de quar-tans d’oli, ous, capons, gallines, quarteres i quar-tans de blat, quarteres i quartans d’ordi, i moneda (lliures, sous i diners). I, a més, jornals en forma de prestacions en treball (joves, tragines, podades, femades i batudes). Del delme recollit, la rectoria de Gavà es cobra la primícia, que consisteix en la tercera part. Per avaluar el valor de totes aquestes càrregues hem utilitzat els preus d’aquests produc-tes que Jaume Codina ha documentat per a Sant Boi en aquesta època, que també ens informen del cost de manutenció per persona i dia.8

Per avaluar la producció de les terres conreades farem la suposició que a les peces de terra cam-pa que es declaren es practica rígidament el guaret (després d’un any de collita es deixa reposar la ter-

7. Josep Campmany, «L’edat mo-derna», dins Castelldefels, temps d’història, Dolors Sanahuja (Co-ord.), Castelldefels: Ajuntament, 2003, p. 150

8. Jaume Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV - XVIII),Sant Boi de Llobregat, 1999, p. 356-361, 445-452, 521-525


ra un altre any) i que la proporció blat/ordi conreat és idèntica a la proporció de blat/ordi pagada als censos baronials, que canvia amb els anys. A més d’aquestes assumpcions, considerem un rendiment mitjà de 6,4 quarteres de blat per mujada,9 i vuit quar-teres d’ordi per mujada (suposem l’ordi un 25% més productiu que el blat). Pel que fa a la vinya, conside-rem una productivitat de 30 càrregues per mujada.10

Pel que fa a les despeses, als censos fi xos cal afegir el delme i la primícia. A més, cal que cada pagès guardi les reserves de blat i ordi necessàries per sembrar una nova collita l’any següent (dues quar-teres per mujada).

Per calcular la renda familiar disponible, s’han tin-gut en compte les cases i masos actius declarats a cada capbreu. Si tenim en compte que el nombre mitjà de persones per casa, extret a partir de les llibretes de comunió de Sant Boi, canvia al llarg del segle de 3,42 el 1587 a 4,07 l’any 1632, i pren un va-lor de 3,3 el 1699,11 i a partir del cost de manutenció per persona i dia, podem determinar l’excedent per família.

El resultat d’aquesta aproximació ens proveeix d’una xifra mínima, ja que no hem tingut en compte els in-gressos atípics provinents de l’explotació del bosc, i sobretot de la ramaderia i la cria d’aviram, però tam-poc hem comptat les despeses en manutenció i com-pra d’animals, especialment les bèsties de càrrega. Tampoc hem tingut en compte les multes i imposi-cions senyorials de tipus judicial, ni les imposicions exteriors al senyoriu (impostos reials i de la Gene-ralitat), però tampoc els ingressos comunitaris per ús (i arrendament) dels boscos i pastures comunals. Tot plegat, creiem que era poc signifi catiu comparat amb el rendiment de la terra, i que els ingressos i les despeses pels conceptes esmentats es compensen.

El que obtenim és que el marge familiar disponible, és a dir, el rendiment anual del treball pagès, allò que cada família pot gastar en sumptuositats (mis-ses, aniversaris, donacions pietoses, arranjaments arquitectònics de les cases, ornaments personals i

9. Jaume Codina, Les famílies santboianes, segles XIV – XIX,Sant Boi de Llobregat, Patronat Municipal de Joventut i Cultura, 2000, p. 280, quadre 26

10. Jaume Codina, Les famílies santboianes, p. 276 i 316, qua-dres 23 i 21

11. Jaume Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII),Sant Boi de Llobregat, Patronat Municipal de Joventut i Cultura, 1999, p. 343, 460 i 489


casolans, mobiliari, o contribució a obres comuni-tàries) es va reduint a mesura que el segle avança: d’un marge del 28% a fi nals del segle XVI passem a un marge del 8% a fi nals del segle XVII. Aquesta reducció del marge de benefi ci anual implica més inseguretat: una mala anyada de vinya, una seque-ra o una pedregada que arruïni la collita, una con-tribució extraordinària per proveir l’excèrcit, que era suportable a inicis de segle, esdevé ruïnosa i insofrible cent anys després.

Les xifres confi rmen també el procés d’empobriment mitjà i proletarització del camp gavanenc al llarg del segle.

Quadres macroeconòmics cor-

responents a Gavà, en tres mo-

ments entre fi nals del segle XVI

i principis del segle XVIII

Maqueta feta en suro de la casa

Gran, que representa l’edifi ci

abans de les reformes fetes

a partir de mitjan segle XX.

Són destacables els fi nestrals

de les golfes, així com la gran

porta caironada de l’entrada,

que encara es conserva avui en

dia. Aquesta masia gavanenca

era, a fi nals del segle XVI, dels

Bosch del Prat de Llobregat.

Després fou adquirida pels Ros

(1593). Més endavant passaria

a mans dels Saurí (1681),

Casanovas (1682) i Tressols

(1785). Foto: cessió Manel

Alonso


Els conreus i la seva expansió

En els tres capbreus veiem un predomini absolut dels cereals (ho sabem perquè hom fa referència a peces de terra campa): entre el 50% i el 60% s’hi de-diquen, mentre el bosc és encara ben present a les terres declarades (15%), i la vinya comença a ser present en l’economia local (10% de les terres con-reades), sense arribar ni de lluny a la rellevància que adquiriria al llarg dels segles XVIII i XIX. Cal ad-vertir, però, que desconeixem si la vinya s’expandia o no: al capbreu de 1632 hi ha 10 peces de terra que es diu que han canviat d’ús. D’aquestes peces, 12 mujades que havien estat vinya ara són erms, bosc o terra campa. En canvi, 5,5 mujades s’han conver-tit de bosc a vinya. Així doncs, aparentment sembla que la vinya retrocedeixi, tot i que en xifres relatives això no es percep. Al capbreu de 1700, dues peces, de quatre mujades, abans eren vinya i ara són pe-ces ermes i campes. Alternativament, dues peces ermes ara són vinya.

En tot cas, les vinyes són majoritàriament del tipus grec, en forma d’emparrat sobre d’altres arbres, sobretot àlbers, damunt les quals se sostenen. Els camps, com descriu un document de mitjan segle XVII, esdevingueren autèntics jardins ombrejats per les fulles de les parres,12 que alternaven amb el tradicio-nal cultiu dels cereals, bàsicament blat, ordi i mestall. També tenim algunes peces amb fruiters i oliveres.

Un darrer esment de nous conreus ens el dóna el cànem, aplicat usualment a la fabricació de cordes

Conreus declarats en els dife-

rents capbreus, de 1587 a 1699


i draps amb especial aplicació a la navegació:13 el 1632 dues peces es declaren plantades de cànem. Conreu passatger? De cap manera: una enquesta judicial de 1617 esmenta Antoni Pujol convidant a la taverna «els fadrins que m’arrencaren el cà-nem». Potser no es declaren, però les terres dedi-cades al cànem existeixen. Igual que els horts. Se n’esmenten molt pocs, tot i que probablement tots els patis de les cases ho eren.

Al darrer quart de segle XVII, a Gavà comença un procés d’expansió dels conreus que, salvat el pa-rèntesi de la guerra de Successió, ocuparà tot el segle XVIII i bona part del XIX: ens referim a la rom-puda de les Marines.14

Un plet de fi nals del XVII ens indica que «sota lo Camí Real de València, les terres sempre han es-tades hermas, fi ns al any 1670 ques començaren a cultivar».15 Tot i això, els capbreus i la llibreta del notari Mirós, que hem usat abans, matisa una mica aquesta afi rmació, perquè sabem que abans d’aquesta data ja hi havia algunes peces de terra establertes sota el camí de València. A continuació presentem els establiments situats en terme de Gavà que hem pogut localitzar:

El 26 de setembre de 1632, els barons establiren a Josep Valls del Racó, de Castelldefels, una peça de dues mujades als Horts (avui polígon industrial del Camí Ral). L’any 1700, aquesta peça la confessà Francesc Valls del Racó i termenava al nord amb el «camino regio nuncupato de Valencia».

El 31 d’octubre de 1671, s’establí a Magí Pujades deu mujades de terra erma «en terme de Gavà, prop lo aigual de la Murtra, a la partida dita sota lo pou den Armengol i en lo lloc anomenat La Marrada». Notari, Manuel Teixidor. En aquest indret hi aixecà un corral –denominat lo corral del Diablo– i, cap a 1674, hi havia edifi cat també una casa. Més endavant seria la masia de ca n’Aymar i, actualment és la masia de can Rovira, al costat de la carretera de València.16

El 20 de maig de 1683, s’establiren a Salvador Mar-garit, de Gavà, set mujades, que limiten a llevant

12. Francisco Fabro, Historia de los hechos del serenisimo señor don Juan de Austria en el prin-cipado de Cataluña, Saragossa: impr. Diego Dormer, 1673, p. 49

13. El cànem també es conrea-va al Prat a la segona meitat del XVI: Jaume Codina, La gent del fang, Granollers: ed. Montbanc, 1966, p. 91

14. Josep Soler Vidal, L’expansió dels cultius gavanencs i la rom-puda de les marines, Gavà: Ed. periòdic Brugués, 1969

15. Biblioteca de la Universi-tat de Barcelona, B-38/2/7-10, Discurs en fet y en dret per la noble dona Catharina de Ivorra y Çalva, vidua, baronessa de Aramprunya, Sant Vicens, Sant Climent y Viladecans, etc., con-tra la ilustre dona Emanuela de Bournonville y Eril, marquesa de Arropit, dona Raphaela de Eril y Perapertusa, viuda y lo noble don Anton de Copons, senyors per indivis del lloch y terme de Gavà, Barcelona 1679

16. ABE, fons digitalitgat, U.C. 0012, imatges 131 i 132


amb l’estany de la Murtra, i a migdia amb la carre-tera de Castelldefels. Notari, Manuel Teixidor.

El 6 de juliol de 1699, s’establiren a Jeroni Espinós quinze mujades a la Marina, una peça de terra dita la Pi-nyola –el nom venia de la família Pinyol, avantpassats dels Espinós. Notari, Ignasi Teixidor. El 24 d’octubre de 1711 la peça va ser comprada per Josep Rafart.

El 27 de setembre de 1699, s’establiren a Thomas Puig, de Castelldefels, quatre mujades prop del pou dels Horts (ara polígon Camí Ral). El 1722 es diu que la peça termena al nord amb el camí ral. Està tocant al terme de Castelldefels.

El 24 de novembre de 1699, s’establiren a Joan Delés vint mujades «del pas de la Marrada al pas del Canyar».

El 12 de gener de 1702, s’establiren a Jaume Gayralt sis mujades prop del Llenyar Llarg (pineda dels barons).

El 15 de desembre de 1703, s’establiren a Felip Guitart Gil, aguller de Barcelona, setze mujades a la Marina. A llevant termenen amb la carrera d’en Riera (riera dels Canyars). Per aquest motiu la rie-ra dels Canyars té un tram, transitable, denominat «camí de l’Aguller». Després de 1714 hi va construir una masia, denominada la Vilana.

Finalment, el 17 de setembre de 1708, s’establiren a Jaume Vilaró quinze mujades sota el camí de València. A fi nals del segle XVIII aquest tros de ter-ra passà a mans del doctor Segimon Torelló, que hi edifi cà una masia encara existent, per bé que aban-donada: can Torelló.

En total, doncs, abans que la guerra de Successió im-pactés sobre la nostra contrada, els barons ja havien establert fi ns a noranta-cinc mujades de terra nova sota el camí ral de València. Els benefi ciaris foren pagesos de Gavà (Salvador Margarit, Jeroni Espinós, Jaume Gayralt, Joan Delés, Magí Pujades, Jaume Vi-laró –nunci de la baronia–) o Castelldefels (Josep Valls del Racó i Thomas Puig). Només un establi-ment es fa a un barceloní, Felip Guitart. La parcel·la mitjana que s’estableix és de deu mujades i mitja.

La masia de can Torelló, avui

de propietat municipal, es va

construir a fi nals del segle

XVIII en uns terrenys que l’any

1708 havien estat cedits pels

barons al nunci de la baronia,

Antoni Vilaró. Foto: arxiu CEG


Altres ofi cis i dedicacions

A banda de la feina de pagès, els capbreus i altres fonts ens indiquen altres feines fetes per alguns dels habitants a la parròquia. Així, al capbreu del 1587 s’esmenta un mestre de cases (Llàtzer Plo-mas), un fuster (Joan Fetjó, «faber lignari»), un fer-rer (Montserrat Torres, difunt, i el seu fi ll i hereu, Antoni Torres), i el nunci de la baronia (Joan Ver-neda). El 1598,17 apareix documentat un carreter (Joan Mirambell) i Joan Figueres, arrendador del «ius de vendendi panes in termino et parrochia Sancti

Petri de Gavano, vulgo dicto la fl equa de Gavà». Cinc anys després, declarant en un plet,18 tornem a tro-bar un ferrer (Ramon Barrufet, occità). I el 1617, en un altre plet,19 declaren el nunci de la baronia (Ber-nat Gallart), l’hostaler (Andreu Posades), un mes-tre de cases (Pere Colomer), i fi nalment un pouaire, «apost in Parrochia de Gavà» (Joan Baptista). En el capbreu de 1699 apareixen un teixidor de lli (Fèlix Perera), un ferrer (Jaume Borràs), un mestre de cases (Joan Tavé) i el nunci de la baronia (Antoni Vilaró). Tots ells –excepte tal vegada el pouaire, que sembla passavolant– tenen aquestes feines com a complement del conreu de la terra.

A banda d’aquestes ocupacions, hi havia propieta-ris prou benestants per dedicar-se al crèdit, com Miquel Ros, pagès i procurador del baró a Vilade-cans (1585-1589),20 i a Gavà els anys 1589-1590,21 i 1591-1593,22 l’enriquiment del qual va fer possible que el 1599 adquirís l’antiga heretat dels Bosch del Prat (Casa Gran), i poc després l’antic mas Segura (can Glòria); o Montserrat Pujols que, associat amb Francesc Pedrosa de la torre Perellona, arrendà el 1583, per 1.700 lliures, la meitat del delme anual que el baró cobrava en les seves terres del Penedès (baronia de Font-Rúbia).23 El 1590 trobem Miquel Ros concertant amb Magí Oliveres l’explotació d’un ramat de 15 vaques grasses i 4 vedells, avaluat en 225 lliures, a mig guany i mitja pèrdua.

17. AHPNB, 526/2, notari Anto-ni Seriol, Secundus liber aprisio-rum, de 1597 i 1598, f. 70v

18. ADB, Processos sense inven-tariar, caixa 1603/3, inquisició contra Jaume Roig (2)

19. ADB, Processos sense inven-tariar, caixa 1617/10, inquisició contra Montserrat Serradell (2)

20. Albert López Mullor, Imma Estany, Valentí Niño, Josep Ma-ria Vila, Marta Fàbregas, Mont-serrat Parera, Maria Clua i Víctor Götzen, Torre del Baró. Vilade-cans. Arqueologia, Monografi es, Barcelona: Diputació de Bar-celona, 1998, p. 12-13, nota 11

21. AHPNB, 526/2, notari Anto-ni Seriol, Secundus liber aprisio-rum, de 1597 i 1598, f. 86r-86v

22. APSC, Manuals d’actes, car-peta 3, volum I, f. 94

23. AHPNB, 470/7, notari Nadal Castelló, Llibre d’establiments de don Joan Hug Fiveller Marc i de Palou, senyor de la baro-nia d’Eramprunyà, f. 54, del 22 d’abril de 1584


LA GUERRA DELS SEGADORS A GAVÀ I ERAMPRUNYÀEls allotjaments i el paper dels baronsRevolta dels Segadors i Corpus de 1640Un veí d’Eramprunyà a les Corts sobiranesFets de la guerra i el seu impacte econòmicCanvi de baró i separació de Viladecans i Sant ClimentInvasió i saqueig de Gavà i CastelldefelsGuerra, fam i pesta


Els allotjaments i el paper dels barons

La revolta i posterior guerra dels Segadors s’ha d’emmarcar en la guerra internacional dita dels Trenta Anys, de 1618 a 1648. L’efecte més notori d’aquesta guerra per als veïns de la ruralia va ser l’estacionament de l’exèrcit en territori català, que provocà molta inquietud, i causà sovintejats inci-dents entre les tropes i la gent del país.

Segons les lleis catalanes, la població rural estava obligada a allotjar els soldats. El soldat tenia dret gratuïtament a sal, vinagre, foc, llit, taula i servei, d’acord amb les possibilitats de la família d’acollida, així com fer-se càrrec de la cavalleria, però totes les altres despeses havien d’ésser pagades.1 Tot i això, a la pràctica, els soldats es comportaven abu-sivament, exigint viandes i diners, i saquejant les reserves de les famílies que els acollien. El pes dels allotjaments requeia sobre els pagesos més pobres, perquè clergues, cavallers i ciutadans hon-rats de Barcelona n’estaven exempts.

Per pagar les despeses dels allotjaments de soldats i cavalleries, es van establir impostos especials a tots els pobles, que gravaven els béns de consum bàsic: ens consta que tant el Prat com Castellde-fels hagueren d’imposar un recàrrec sobre el preu de la carn i els grans per pagar els allotjaments.2 Aquests impostos extraordinaris, derivats d’un sis-tema d’allotjaments abusiu, s’unien als freqüents intents de reclutament de la població civil, i al sos-teniment de les milícies catalanes que lluitaven pel rei: el 1639 hi ha constància de soldats de Sant Boi, Sant Climent i Begues enviats a la «guerra de Perpinyà», i sabem que almenys un pagès de Gavà, Joan Pau Guinot, va morir el 1640 «en la guerra de Salsas, sense dexar fi lls».3

Entre els allotjaments abusius documentats, tro-bem els de gener de 1630, quan la «baronia de Castelldefels» (nom que rebia lEramprunyà) hagué d’allotjar les companyies del comte de Fontalada.4 Quatre anys després, es documenten més abusos de la soldadesca a Sant Boi.5

1. ACA, CA, lligall. 286, núm. 111

2. Jaume Codina, Delta del Llo-bregat, La gent del fang, El Prat: 965-1965 p. 127

3. ABE, UC 354, imatge 53

4. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. 5, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 305

5. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. 5, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 509, 511, 512

Falç, utilitzada

per a la sega,

principalment del

blat. Foto: arxiu

CEG.


Com reaccionaven els barons davant d’aquesta si-tuació? Era evident que l’empobriment dels vassalls afectava llurs ingressos, per la qual cosa era lògic que els defensessin per la via institucional.

A més, els dos barons d’Eramprunyà formaven part de la classe dirigent del Principat, i tenien bons con-tactes amb la Generalitat i el Consell de Cent, orga-nismes encarregats constitucionalment del compli-ment de les lleis per part dels ofi cials reials.

Disposem d’un testimoni excepcional d’aquesta ac-titud: el 10 de gener de 1630, al Palau de la Genera-litat, una junta en què participaren Joan d’Erill, baró d’Eramprunyà, i dues persones que tindrien un gran protagonisme anys després, Pau Claris –que arriba-ría a ser president de la Generalitat–, i Francesc de Tamarit –que seria escollit diputat militar junt amb Claris–, decidí enviar una queixa al virrei:

«Excel·lentíssim senyor. Los dies passats tingueren notícia los deputats del General del present Princi-pat, per relació de diversas personas, que la com-panyia de soldats que aporte a son càrrech lo comte de Fontalada, aprés de ésser entrada en lo present Principat, havia fets y comesos molts excessos y desordes acerca dels alojaments, no acontentant-se del que, per generals constitucions, usos, pràti-ques y costums del present Principat, estan obligats los provincials donar als soldats y, particularment, (...) éssent arribats en Castelldefels, Sant Boy y loch del Hospitalet, cerca la present ciutat, havien conti-nuades las mateixas violèncias, vexacions y contra-faccions y que no acontentant-se del que los pobles los donaven, passant encara los límits de lur obliga-ció, segons las leys de la terra, se feyan donar mol-tons, capons y gallinas, no sols en los dies en que.s menja carn, però en los dies que per constitucions y precepte de Santa Mare Iglésia és prohibit y que, ofenent-se de açò molts dels poblats en dits lochs y dient-los no feyen bé de menjar carn en dies prohi-bits, los dits soldats los tractaven mal de paraulas y de obras, donant-los molts colps».6

Així era l’exèrcit propi, el que havia de protegir la terra!


Pau Claris, doctor en dret i

assessor de la Generalitat a

inicis del segle XVII, acabà

presidint-la el 1683. Imatge:

gravat que il·lustra el llibre

Lágrimas Catalanas (1641),

editat amb motiu de la mort del

President Claris, possiblement

enverinat per un agent castellà


No foren els únics excessos. Quatre anys més tard, el 10 de març de 1634, els diputats de la Generali-tat tornen a queixar-se al virrei, per una nova vul-neració de les Constitucions catalanes per part de l’exèrcit, aquest cop a Sant Boi:

«Resulta provat que, als deu del mes de febrer pròxim passat, arribà en la vila de Sanct Boy don Diego de Brisuela, capità de cavalls, ab molts sol-dats de cavall, los quals tapiaren ab pedra y cals los portals y fi nestras de la casa de Antoni Font, balle de dita vila, fent notables danys en ella, y axí ma-teix, dits capità y soldats se’n aportaren y tragueren de la casa de Miquel Pallarols, de dita vila, moltas càrregues de vi, y per las fi nestras lansaren de dita casa tota la roba que y havia, y se’n aportaren mol-tas quarteras de ordi y sivada, y tragueren lo maso-ver que dit Pallarols tenia en dita sa casa y tapiaren de la mateixa manera ab pedra y cals las portas y fi nestras de la dita casa, y també lo dit capità féu fer y publicar per la dita vila unas cridas manant ab elles, a pena de la vida, que ninguna persona gosàs acostar-se en ditas casas ni obrir las portas y fi nes-tras de aquelles, y cometeren molts altres excessos y delictes ab contrafacció y violació notòrias de las generals constitucions, drets y privilegis de aques-ta província y dels naturals y poblats en ella».7

L’afer dels allotjaments s’agreujà encara més a principis de 1640. Després de la recuperació del castell de Salses, al Rosselló, el 6 de gener, que havia estat pres pels francesos, el comte-duc d’Olivares estacionà forts destacaments de tropes a tot Catalunya: es va voler recompensar l’exèrcit del rei «procurando acuartelarlo en lugares donde

lo pasasen con toda comodidad, porque bien mere-

cido lo tenían el descanso después de tantos proce-

dimientos».8 A diversos pobles, entre ells Gavà, els va tocar patir aquesta decisió. Una decisió que hom ha considerat una clara provocació. De fet, el virrei, seguint ordres de la Cort, amenaçava els pobles que protestaven. A Gavà, per exemple, els jurats de la vila reberen l’avís del mateix virrei, el 14 de febrer de 1640, que «contribuissen en donar pa y

7. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. 5, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 509, 511, 512

8. El text forma part de l’acord de la «Junta Grande de Estado y Guerra», sessió de l’onze de gener del 1640, i va ser publicat pel pare Basili de Rubí, Les corts generals de Pau Claris, Barcelo-na: Fundació Salvador Vives Ca-sajuana, 1976, p. 35.


vi y carn als capitans y soldats que estan alotjats (...) conminant-los que fent lo contrari los enviaria en dits llochs majors tropas de soldats y cavalls».9

Aquests abusos acabaren provocant greus alda-rulls, que afectaren casa nostra: «en lo lloch de Gavà arribà don Francisco de Arbrets,10 ab alguns trenta soldats de cavall, als 15 de febrer proppassat, que fent-se donar per força menjar y bèurer per ell y sos cavalls alguns dias, se’n anà de dit lloch, en lo qual encontinent arribà don Alonso Garnica ab 80 cavalls, lo qual féu grans excessos a més dels sobredits, perquè tragué los amos de sas casas no dexant-los-hi acostar y, després, les robà totas a son pler y forçà algunas donas y, en particular, en certa casa, després de aver dexat en terra casi mort lo amo de aquella, prengueren sa muller ab violència y, sobre de son marit matex, la desonrraren, fent d’ella lo que volgueren y en altra casa del matex lloch, pren-gueren un minyó de edat de deu anys y volgueren usar ab ell actes sodomítichs, sens molts altres ex-cessos, que ofenen les orelles de qui’ls hoí». Aques-ta descripció prové dels mateixos veïns de Gavà que, cridats per la Generalitat, van declarar-ho tot davant de notari, signant les declaracions, de forma totalment oberta «lo reverent Juan Vinyals, Jaume Pujol, Caterina Pujoleta, Joan Spinós, Eulària Valls, Paula Rovira, Bernat Prats i Francesch Carreras».11 Hi veiem no només el protagonisme del poble, dels pagesos del terme, sinó també de les seves dones, que en primera persona apareixen a la història.

El relat d’aquells fets, cabdals per entrendre el que va passar després, es pot ampliar i complementar amb successives aportacions. El 21 de febrer, pocs dies després dels fets, els diputats de la Generalitat envien un memorial al virrei, en què expliquen que el marit agredit fou bastonejat, i aclareixen també que l’intent de violació dels soldats cap al nen de nou o deu anys, acabà bé: «fonch Déu servit que ab sas manyas los escapà de sas mans per una porta falsa, fent y exequtant altres faheldats que no són de referir.»12 Com que el virrei no els feia cas, els mateixos diputats de la Generalitat van enviar un

9. Manual de Novells Ardits, vulgarment aoellat Dietari de l’antic consell barceloní,, vol. 12, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1910, p. 732. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol. 5, Barcelona: Generalitat de Ca-talunya, 1999, p. 1005

10. En alguna ocasió aquest cognom apareix com Arvieto: Gaspar Sala, Proclamación Ca-tólica a su magestad Philipe III el grande, Barcelona: Consell de Cent, 1640, p. 54



13. BC, ms. 2073, Còpia de car-tes de diversos diputats del Ge-neral de Catalunya adreçades, principalment, al pare Bernardí de Manlleu, caputxí, o escrites a instàncies d’ell, per a infl uir en el rei Felip IV, f. 8r


ambaixador a Madrid, perquè ho expliqués perso-nalment al mateix rei Felip IV. En el memorial que s’envià a la Cort, la Generalitat explica que, a més de les agressions, la violació a la dona, i l’intent de violació del noi, «en lo matex lloch, en altra casa, mataren lo amo della, sa mara, y una fi lla sua, sols perquè, éssent-se consertat dit home ab lo Capità de donar·li sinquanta reals cada dia perquè li tra-gués de sa casa la mitat dels soldats, y los que ha-vian de dexar lo alojament se amotinaren y feren lo exés referit y robaren lo més preciós de casa».13

Davant d’aquestes protestes institucionals, el virrei, seguint una ordre directa de Felip IV, va ordenar el 14 de març de 1640 d’empresonar, sense judici, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tama-rit i dos consellers de Barcelona, Joan de Vergós i Lleonard Serra. Pel que fa a Pau Claris, com que era eclesiàstic, no va ser empresonat, però se li obrí un procés amb l’objectiu de destituir-lo i empreso-nar-lo. Aquesta acció del virrei va lligar, de cop, les protestes socials dels pobles afectats pels allotja-ments, amb la reivindicació de la prevalència de les llibertats i Constitucions de Catalunya per sobre de la sobirania reial.

És a dir, va transformar un confl icte social en un confl icte institucional de caire nacional.

La masia de cal Fuentes, a

la imatge, era a mitjan segle

XVII propietat de Jaume Pujol

i Caterina Pujoleta, dos dels

damnifi cats pels allotjaments

de les tropes hispanes, que es

queixen dels abusos comesos

a la Generalitat de Catalunya.

Foto: cessió Salvador Mercader


Revolta dels Segadors i Corpus de 1640

Com es pot entendre, la indignació popular anava en augment, perquè els habitants del Principat no només patien els abusos i excessos materials de les tropes, sinó que tenien clar que aquests abu-sos anaven en contra de les immemorials lleis i Constitucions catalanes. La tensió es palpava en l’ambient. Els pagesos afectats pels allotjaments, especialment a la zona de Girona, plantaren cara a l’exèrcit, a qui atacaren. La topada més forta es produí a Riudarenes, on la venjança militar com-portà l’assalt, profanació i crema de l’església per part dels militars. El virrei, tement que l’exemple s’estengués per altres contrades, demanava in-formes continuats als seus agents. Gabriel Berat, per exemple, doctor de l’Audiència i encarregat d’acompanyar les tropes, escrivia el 19 de maig de 1640 des de Sant Boi i informava que no havia sentit cap comentari sobre els fets de Riudarenes, però sí en canvi «muchas queixas de los excessos dizen co-

meten los soldados forçando las mugeres y hazerse

dar de comer y contribuir con dinero, no teniéndolo la

gente para poderlos sustentar y ser la demás pobre,

que ni para sí no lo tienen, y sobre esto son todas sus

queixa, iustifi cándolas más por pretender que por sus

Constituciones y Fueros estan libres desto».14

La tensió esclatà amb una sèrie d’aldarulls a Bar-celona. Es tracta de veritables revoltes socials, im-pregnades d’un profund caire nacional: és la classe econòmicament més dèbil, la dels pagesos de la ru-ralia, la que pateix directament la crisi causada pels allotjaments, la que es revolta. Cosa signifi cativa, els revoltats culpen de tots els mals els funciona-ris castellans, al virrei en primer lloc, mentre que els representants catalans, tot i pertànyer a classes privilegiades, reben el suport popular.15 Així, el 21 de maig, bandes armades de segadors, que venien del Vallès i de Girona, indignats pels excessos dels soldats en aquella zona, entraren a Barcelona i, en-tre crits de «Visca la terra i muiren los traïdors!» obriren les portes de la presó i deslliuraren el di-putat Tamarit i els dos membres del Consell de

El cavaller Francesc de

Tamarit, diputat militar de

la Generalitat des de 1638,

fou empresonat pel virrei

per defensar els drets dels

pagesos que eren víctimes

dels abusos dels soldats.

Imatge: gravat de Joan Serra

dins l’obra Historia de España ilustrada. Barcelona: Librería de los Herederos de Pablo Riera, 1875

14. ACA, Generalitat, Corres-pondencia del virrey Conde de Santa Coloma, núm. 10.372, Carta de Gabriel Berart de 19 de maig de 1640

15. Eva Serra, «Segadors, revol-ta popular i revolució política», Revoltes populars contra el po-der de l’Estat, Barcelona: Gene-ralitat de Catalunya, 1992, p. 52

16. ACA, CA, lligall 287, núm. 131, f. 3r


Cent que el virrei havia empresonat. En la mateixa acció van alliberar tots els presos comuns, entre els quals hi havia alguns malfactors de la nostra zona, com Rafael (o Pau) Goday, veí del Prat, que havia estat sentenciat a mort per bandolejar.16

Aquests aldarulls sí que impactaren la comarca. Un altre dels agents reials, el doctor de l’Audiència Mi-quel Carreres, informava el virrei, el 24 de maig de 1640, des de Martorell, que tota la comarca esta-va esvalotada, i que «certifi co a Vostra Excel·lència que tots nos havem de veurer ab pesadumbres molt grans, si no es que Vostra Excel·lència fasse socórrer de tot lo necessari á las companyes, y cabos, altrament an de provehir los soldats, per-què los pobles nols donaràn més, sinó lo que en-tenen estan obligats: y en Castell de Fels, vostra

Assalt a la presó reial per

alliberar el diputat Francesc de

Tamarit, per part dels segadors

revoltats, el 22 de maig de

1640. Imatge: gravat del llibre

Los fueros de Cataluña, de

Josep Coroleu i Inglada

i Josep Pella i Forgas,

Barcelona: Ed. J. Seix, 1881


excel·lència, per evitar perill, convé y fasse anar Anton Miquel Torrelles».17 Anton Miquel de Torrelles (més conegut com a Miquel de Torrelles) era el baró d’Eramprunyà. El funcionari reial, doncs, aconsella-va al virrei que el fes anar a Castelldefels, on pot-ser amb el seu prestigi i autoritat podria calmar els vassalls enfurismats pels allotjaments. L’endemà, des de Castelldefels mateix, el doctor Gabriel Berart escrivia molt apurat al virrei: «vinguí assí en Cas-telldefels per asistir a la embarcatió dels soldats que venian de Aragó, que segons lo itinerari me en-via havian de venir de Tortosa al Perelló, Cambrils, Vilanova de Cubelles y de allí a Castelldefels, ahont ha tres dias estic esperant dits soldats». Els soldats no venien, ni se’n tenien notícies i, entre tant,«tota la terra està alterada després de succehir lo fracàs en Barcelona, y yo estic assí de mala gana ab poagre y ab notable perill de ma vida, per lo que he sabut que los amotinats qui entraren en eixa ciutat, sentits dels bagatges i obligacions los fi u fer quant residi en Granollers, públicament me sercaren pera ma-tarme». El doctor acaba l’escrit demanant llicència per fugir. Davant d’aquests temors, un dels confi -dents del virrei, Jeroni Mariner, demanà instrucci-ons des de Castelldefels, sense resposta.

Al fi nal, la gran revolta que tots temien esclatà el 7 de juny, diada de Corpus. El pratenc Goday, al capdavant de la púrria del Delta, junt amb altres grups de segadors d’arreu del país, tornà a entrar a Barcelona, i tingueren lloc els fets de tots cone-guts: l’assassinat del virrei, comte de Santa Colo-ma, i d’altres funcionaris de l’administració reial. En aquest tumult, en Goday fou acusat d’incitar la multitud: «Goday es cabeça de los amotinados del

Prat y fue uno de los que salieron de la cárcel, quando

sacaron al Deputado Militar, y estava condenado fuese

haorcado por sus delitos. Y este es el que ha quemado

las casas de los doctores Puig, Massó y Mir, porque

eran jueces de su causa».18

D’altres membres de la massa proletària del del-ta s’afegiren al tumult. Gent que s’estava al Prat de Llobregat va intervenir en l’assassinat del virrei, i

17. Crónica de Miquel de Pa-rets, Memorial Histórico Espa-ñol, vol. 20, Madrid 1888, apèn-dix 158, p. 411


19. Manual de novells ardits, vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, vol.12, Barcelona: Imp. Henrich y Cia, 1910, apèndix XVII, f. 769


fi ns i tot, després de matar-lo, li robaren les joies que duia a sobre: deu dies després de Corpus, Jau-me Duran, paraire de draps de llana explica que «trobant-me en la parròquia del Prat, me vingué Joan Vert, treballador que junts segàvem en la torra del Sr. Regent Magarola, que la té en lo Prat, y me digué si li volia comprar uns agnos de or (que com eren coneguts, me digué que ell los havia llevats del coll del sr. Virrey)».19

Els consellers de Barcelona aviat s’adonaren de qui eren els capitostos de la revolta, i van intentar apai-vagar-los, com expliquen per carta al nou virrei, un mes després de la revolta: «per ajudar a remediar en part los treballs que per causa de los segadors patí aquesta ciutat lo die de Corpus passat, fórem advertits que Pau Goday, del Prat, Jaume Duran, de l’Hospitalet, Baldiri Oliva, de Sant Boy, Joan Boffi ll de Sant Boy, Jaume Cases del Spitalet, Joan Rius, del Spitalet, Joan Gaudens, del Prat, Joseph Bassa, del Prat, Antoni Sarricó, del Prat, Lorens Amat, de Sant Boy, Joan Oliva, de Sant Boy, Antoni Soler, de Sant Boy y Berthomeu Bartrella de Serdanya, que’s guardaven de la justicia, coneixian a molts dels dits

Detall del nucli urbà de Gavà

en un plànol de 1753 de

l’antic Arxiu de la Baronia

d’Eramprunyà. ABE, fons

digitalitzat, UC 312.


segadors, los pregàrem a que per sa pau fessen quant humanament los fos posible per a induir-los a que cessassen de sas insolèntias y se isquessen d’esta ciutat, off erint.los tot lo que en son benefi -ci poguéssem fer. Respongueren [que] ho farian ab molt gran voluntat fi ns a prèrdrer sas vidas». Se-gons la carta, els revoltats esmentats fi ns i tot es van enfrontar als seus col·legues: «a causa d’ells cessaren los incendis (…) y las personas que devas-taven las alajas de las casas dels doctors Jaume Mir i Luys Ramon (…), no volent aplaudir a ella, los tiraren una scarrabinada y romperen los muscle a hu d’ells».20

Ara bé, les fonts de la Cort no expliquen tan ensu-cradament la situació, sinó que acusen els conse-llers que, durant uns dies, els revoltats gaudiren del seu beneplàcit. Referint-se altra vegada a en Goday, expliquen que «pasea públicamente acompanyado de

algunos fadrines por la ciudad, y está muy de ordi-

nario a las Casas de la Ciudad donde le hazen gus-

tos y complimentos los concelleres y offi ciales de la

casa».21

De fet, entre els esmentats a la llista dels conse-llers hi ha de tot, des de bandolers com Joan Bofi ll i Baldiri Oliva, que el setembre de 1639 havien mort a pedrenyalades Antoni Petit, prop de la Murtra, a Viladecans, i a Jaume Raurich de Sant Boi al camí

Mas Soler de la Torre, casa

pairal d’Antoni Soler, un

dels líders pagesos de la

revolta de Corpus de 1640,

i líder més endavant de

l’aixecament dels Barretines

de 1689. Actualment, aquesta

masia està integrada dins la

Colònia Güell, ja que l’heretat

fou comprada per aquests

fabricants. Foto: arxiu CEG


ral que anava d’aquesta vila al Remolar, «prop de la pineda»,22 fi ns a parcers com Joan Gaudens o fi lls de bona familia, com Llorenç Amat de Sant Boi, que el 1650 menava un mas amb nou estadants, o An-toni Soler, hereu del mas Soler de la Torre, que cin-quanta anys després tornaria a liderar una revolta pagesa contra les tropes reials.23 El mateix Goday era germà del propietari pratenc amb més terres, i acabà creant una companyia de miquelets al servei de la causa catalana, on enquadrà els seus com-panys de presó. Per allà on passava la companyia, tothom se’n queixava.

Veiem doncs un bigarrat grup de veïns del delta,24 des d’hereus de masos rics fi ns a membres de la classe més ínfi ma, protagonitzaren els aixecaments, allibe-raren l’alt càrrec de la Generalitat detingut i acaba-ren actuant en connivència amb el Consell de Cent.

Coincidiren revolta popular i alçament institucio-nal. Aquesta doble actuació de reivindicació social i institucional, que unifi ca l’actitud de les classes assalariades i dels privilegiats, convertí la revolta de 1640 en un aixecament nacional, emmarcat en un confl icte internacional més ampli.

Davant de la revolta, l’aristocràcia, la classe dirigent del país, es va decantar en contra de les vulneraci-ons de les Constitucions catalanes que els oprimien. I els barons d’Eramprunyà no en foren l’excepció.

De fet, en el nostre cas, l’aliança interclassista en-cara és més clara, ja que els barons havien fet cos-tat, des del principi, i a través de la Generalitat, als vassalls afectats pels allotjaments dels anys 1630, 1634 i 1640.

La unitat d’acció, per tant, és prèvia al desborda-ment revolucionari, i confi rma l’existència d’una unitat nacional que, al marge d’interessos de clas-se, actuava conjuntament enfront d’agressions percebudes, si més no a nivell psicològic col·lectiu, com atacs a la comunitat nacional.

Seguirem veient aquesta unitat d’acció interclas-sista més endavant.

20. AHCB, Lletres closes, VI-86, f. 171


22. BUB, B-38/2/7-10, Manuel Teixidor, Discurs en fet y en dret per la noble Dona catharina de Ivorra y Çalva viuda, barones-sa de Aramprunyà, Sant Vicenç, Sant Climent i Viladecans, etc, contra la ilustre Dona Emanuela de Bournonville y Erill, marque-sa de Arropit, Dona Raphaela de Eril y Perapertusa, viuda y lo noble don Anton de Copons, senyors per indivís del lloch y terme de Gavà, Barcelona, 1679, p. 18. Jaume Codina, A Sant Boi de Llobregat(segles XIV-XVIII),Sant Boi de Llobregat, 1999, p. 442

23. Carles Serret, «Història mo-derna i contemporània», His-tòria de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi de Llobregat: Ajunta-ment, 1993, p. 160. Josep Padró i Joan Riquelme, Santa Coloma de Cervelló, Valls: Cossetània, 2002, p. 88-89

24. El primer a parlar-ne fou Jaume Codina, La gent del fang,Granollers: ed. Montblanc, 1966, p. 127. Jaume Codina, Els pa-gesos de Provençana (984-1807) Vol II, Barcelona: Publicaci-ons de l’Abadia de Montserrat, 1987, p. 298. Jaume Codina, Eldelta del Llobregat i Barcelona,Esplugues de Llobregat: Ariel, 1971, p. 162-163


De la revolta al pronunciament separatista. Protagonisme d’Eramprunyà

El 22 de juny moria de mort natural el nou virrei, el duc de Cardona, enmig d’una Catalunya agitada. La sublevació havia estat seguida per la formació d’un exèrcit que s’autoanomenva «cristià», que es ma-nifestava com a representant dels interessos dels rústics i del baix poble urbà, i exigia responsabilitat política a les autoritats de les institucions catala-nes, nacionals i reials. La venjança de la Cort no es féu esperar. El 14 d’agost ordenà l’ocupació militar del Principat i nomenà nou virrei Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez i senyor de Martorell.

Els diputats catalans i els consellers barcelonins intentaren negociar desesperadament. Després del fracàs negociador, el president de la Generalitat, Pau Claris, va convocar, el 3 de setembre, un Par-lament General per decidir què calia fer. Els Par-laments eren reunions dels tres estaments de les Corts catalanes (noblesa, clergat i ciutadans) sense presència reial. Usualment, a les Corts, Parlaments o Juntes de Braços, el territori d’Eramprunyà esta-va representat pels barons. Però Pau Claris, davant del perill imminent, incorporà la presència de molts representants populars de viles i ciutats que tradi-cionalment no havien tingut dret a assistir a Corts, per tal d’obtenir un suport social més ampli. Aquest és el cas d’Eramprunyà. En aquesta ocasió, al costat dels barons Miquel de Torrelles i Francesc d’Erill, participà al Parlament un pagès, propietari de mas amb terres a Castelldefels i Gavà, amb poders de totes les Universitats del terme. Aquestes Corts, el 10 i l’11 de setembre de 1640, decidiren trencar el vassallatge al rei hispànic, per haver incomplert les Constitucions catalanes, i convertir Catalunya en una república governada per la Generalitat.

Qui eren els dos barons que, en aquella tessitura, defensaven els interessos populars? D’una banda, Miquel de Torrelles i Sentmenat, senyor també de la Roca del Vallès, de Montbui, de la casa de Torre-lles i de la quadra de Pallejà, i gran prior de l’orde

Escut dels Torrelles. A mitjan

segle XVI enllaçaren amb els

Sentmenat, però tot i això

sempre hi havia una branca

que va conservar com a primer

cognom el de Torrelles


de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. En aquells dies era el comandant d’armes de Barcelona: el cap del sometent i les fortifi cacions de la ciutat, fi del tothora a les institucions catalanes, des del primer moment.

Tot just accedir a la baronia, el 1621, ja el trobem en les Juntes que la Generalitat aplegava per oposar-se al virrei en infi nitat d’afers, des de l’enderrocament de castells acusats de refugiar bandolers, fi ns a la il·legalitat d’impostos establerts per la Cort sobre teixits d’importació, maltractament de galiots ca-talans que complien condemnes en galeres reials, l’oposició a l’intent del virrei de comandar les ga-leres de la Generalitat, la preparació de la defensa del Rosselló contra França, l’elecció inconstitucio-nal de virrei, l’exigència de responsabilitats des-prés d’un atac dels soldats a una ofi cina de la Gene-ralitat a Mataró, etc.25 La seva fi delitat a Pau Claris i l’experiència militar li valdria la presidència de la junta de guerra creada per organitzar l’oposició militar a l’exèrcit hispànic d’invasió del Principat. Participà en la batalla de Tamarit, el juny de 1640, manant la companyia que protegia la rereguarda de l’exèrcit català,26 però el seu èxit més sonat es produí el gener de 1641, en la batalla de Montjuïc, quan les tropes que dirigia desferen completament l’exèrcit hispànic, en una victòria que assegurà du-rant més de deu anys la separació del Principat de Catalunya de la corona hispànica.

Barons d’Eramprunyà proindivís amb Miquel de Tor-relles eren els Erill, a qui també veiem participant en infi nitat de Juntes de Braços de la Generalitat: ja hem esmentat la intervenció de Joan d’Erill en la protesta contra els excessos dels allotjaments a Eramprunyà el 1630. Aquesta família, barons d’Anglesola i Orcau i senyors de Castellblanc, for-maven part d’un dels principals llinatges aristocrà-tics de Catalunya. L’hereu de Joan d’Erill, de nom també Francesc, el trobem el 18 de febrer de 1640 a la junta que decidí donar suport a les queixes dels pagesos contra els allotjaments, i el tornem a veure el 4 de desembre de 1640 prestant jurament de fi -

Escut dels Erill. Aquest llinatge

té el seu origen en una vall

pirinenca, però a partir de

l’edat moderna va començar

a adquirir, per aliances

matrimonials, possessions i

dominis fora del nucli original.

Al segles XVII i XVIII eren uns

dels llinatges nobles de més

importància de Catalunya

25. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 4, Barcelo-na 1997, p. 395 i següents, 413, 432, 435, 447, 457 i següents; vol. 5, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 368 i se-güents i 850

26. Relació verdadera de las fac-cions, y gestes, que han fet los cavallers catalans (...) contra dits sacrilegos castellans, Bar-celona: Gabriel Nogués, 1641, f. 3; BC, Fullets Bonsoms, 6063, publicat per Henry Ettinhausen, La guerra dels segadors a través de la premsa de l’època, Barce-lona: Curial, 1993, vol. 1, doc. 23, p. 217


delitat a les noves institucions catalanes indepen-dents.27

La majoritària posició separatista de la petita i mit-jana aristocràcia catalana és recollida per la bi-bliografi a sobre la revolta dels Segadors de 1640. Però les discrepàncies sorgeixen a l’hora de jutjar la posició del poble pla, dels pagesos. Mentre que per a alguns la revolta pagesa tenia uns objectius diferents als de la classe dirigent, d’ordre exclu-sivament social,28 en canvi d’altres sostenen que revolta popular i institucional s’imbriquen de tal forma que són pràcticament indistingibles, i que per tant cal caracteritzar els fets de 1640 com una revolta nacional.29 El cas d’Eramprunyà s’ajusta millor a la segona visió, ja que ens trobem davant d’uns barons molt presents en les institucions ca-talanes que, de forma gens conjuntural, ja fa més d’una desena d’anys que defensen els seus vas-salls dels abusos de les tropes reials. I amb uns vassalls que secunden la revolta no només amb l’aixecament del sometent contra les tropes, sinó també institucionalment, a través de la participació d’un pagès amb propietats a Gavà i Castelldefels, Miquel Mora, en el Parlament de 1640, al costat del seus senyors Francesc d’Erill i Miquel de Torrelles.

Miquel Mora era el propietari de l’antiga casa dels Duran de la Vila, de Castelldefels, una masia deno-minada avui cal Garrofer.30 El primer cop que apareix documentat al Parlament és dissabte 6 d’octubre de 1640, com a «síndic de la baronia de la Prunya».31

Immediatament es va integrar en una de les múl-tiples comissions que deliberaven sobre afers di-versos: la que tractava sobre el redreçament de la justícia. Amb la proclamació de la república cata-lana, era necessari reorganitzar el sistema judicial, que fi ns aleshores depenia del rei. Així va sorgir el document lliurat per alguns síndics al Parlament el 23 de març de 1641, «sobre posar en execució d’immediat la justícia civil i criminal», que anava signat, en primer terme, per Miquel Mora. La pro-posta, que fou acceptada pel Parlament, preveia el nomenament de deu jutges, cinc de Barcelona i cinc

27. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 5, Barcelona 1999, p. 1002 i 1124

28. Ramon García-Cárcel, «La revolución catalana: algunos problemas historiográfi cos», Manuscrits, 9 (1991) p. 115

29. Eva Serra, La revolta cata-lana del 1640, Barcelona: ed. Crítica, 1991

30. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 5 (1999) p. 1097

31. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 5 (1999) p. 1974. Carta intercalada entre els f. 606v – 607r del dietari del trienni 1638-1641

32. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol. 5 (1999) p. 1074 i 1138

33. Josep Campmany, «L’edat moderna», Castelldefels, temps d’història, Castelldefels: Ajut-nament, 2003, p. 194-195

34. AHCB, Arxiu Notarial, I, 59. Inventari dels béns de Miquel Mora, agricultor de Castelldefels


més de forans. L’objecte principal era regularitzar el sistema de garanties jurídiques sobre el paga-ment de pensions i censals, «perquè ab la detenció de tant temps en no continuar-se las listes se fan més diffi cultosas les cobranses y patexen summa-ment moltes comunitats, monestirs, hospitals, uni-versitats, pubills y altres miserables persones, en no poder-se exequtar moltes causes que estan ja decidides y judicades».32

Una altra de les actuacions públiques de Miquel Mora que han deixat rastre fou la cessió a la comu-nitat local, per part dels barons, de la carnisseria de Castelldefels, el 2 d’agost de 1642. En aquella ocasió actuà de representant veïnal, acompanyat de Joan Valls, acció que ens el mostra implicat en tasques de govern local.33 Miquel Mora va morir el gener de 1648. El dia 30 d’aquell mes es va realitzar un inventari de tots els seus béns, que es conserva a l’Arxiu Municipal de Barcelona.34

A més d’ell, el baró Miquel de Torrelles prengué un gran protagonisme en aquell Parlament de 1640-41. El 13 de setembre de 1640, després de proclamada la República catalana, fou nomenat membre de la

L’antiga masia de cal Garrofer,

a Castelldefels. Està formada,

de fet, per diverses casetes

adossades. La casa d’en Miquel

Mora era una de les dues

que veiem a l’esquerra de la

fotografi a. Foto: arxiu fotogràfi c

del GREHIC


Junta de Guerra, una espècie de ministeri de defen-sa català, que havia de realitzar tots els preparatius necessaris per rebutjar la invasió castellana. La magnitud de l’exèrcit que Felip IV reunia als confi ns de Catalunya, però, va fer que la Generalitat i el Con-sell de Cent, el 30 d’octubre, demanessin formalment la protecció de la França de Lluís XIII i Richelieu.

El 23 de novembre, l’exèrcit invasor, amb més de 30.000 soldats, entrà a Catalunya per Tortosa, sen-se trobar gaire oposició. Del 13 al 15 de desembre, els habitants de Cambrils s’hi enfrontaren. Foren vençuts, i la repressió posterior va ser despropor-cionada: el poble va ser arrasat i, els seus habitants, assassinats o empresonats. El 28 de novembre arri-baren al front les primeres tropes franceses, que no pogueren evitar la presa de Tarragona, el 24 de desembre. Amb aquesta derrota, el camí de Barce-lona restava lliure. Només el pas de Martorell i les muntanyes del Garraf i l’Ordal s’interposaven entre De Los Vélez i Barcelona. El 22 i 24 de desembre, la Junta de Braços ordenava aixecar sometent general a tot el Principat.

En el clímax del perill, el 24 de desembre de 1640, una notícia provocà una alerta momentània a les au-toritats catalanes: «Dilluns que comptam als 24 de desembre 1640 vegilia de Nadal dematí a les quatre oras vingué nova en Barcelona que a Castell de Fels y avian donat fondo galeres y que desenbarcaven gent al prat».35 Sembla ser que eren dues petites galeres que venien d’inspecció, i que marxaren sen-se presentar batalla.

L’endemà, dia de Nadal, l’oïdor eclesiàstic de la Generalitat, Jaume Ferran, arribava a Sant Feliu de Llobregat per organitzar l’exèrcit català, al qual «ab molta prestesa fent crides que tots los de ca-torze anysho setze anys fi ns a xixanta totom acudís al camp per detenir lo enemich y axi la gent acudí ab molta prestesa que de conínua estavan passant companyas per dins y fora Barcelona fent·los acudir a Sant Faliu de Llobregat aont avian asenyalat plasa de armes y de prompte la fornien de armes y moni-

Lluís XIII, rei de França,

va reconèixer la república

proclamada per Pau Claris

el setembre de 1640 i la va

posar sota la seva protecció.

Al desembre, els catalans

el reconeixien com a rei del

Principat de Catalunya.Imatge:

pintura de Rubens, exposada

al Norton Simon Museum de

Pasadena, EUA


sions (...) y allí donave armes als que no·n tenian, y axí com venian los despedia per a Martorell aont se avian de comensar a formar esquadrons (...) [i] feya fer molta trinxera pera fortifi carse».36 Cal suposar que la gent de Gavà i altres pobles de la baronia fou de la primera que hi arribà, tant per proximitat com per estar directament en la línia del front: « y tots aportaven rebost pera menjar que de cada lloch aportaven carruatje y los aportaven menjar y sempre los estaven treginant rebost, y avien acudi-da tanta gent que avia deset mil catalans». 37

En aquestes circumstàncies, es decidí que els ho-mes d’Eramprunyà havien de guardejar les mun-tanyes de la baronia: «Convocándose en breves días

más de diez y siete mil hombres, á quienes se hiban

dando sus cavos y formando compañías, distribuyén-

dolas, muy bién pertrechadas y bastecidas, por las

montañas de Gavà (...) para imperdir el paso al exérci-

to real».38 Altres passos protegits aquells dies foren els de Begues i Garraf, per on passaven els camins que connectaven el Penedès amb el Baix Llobregat. De fet, en aquests moments corrien informes sobre el projecte de l’exèrcit espanyol de dividir-se en dos cossos, un dels quals, amb 6.000 infants, tindria or-dres de «ir por las questas de Garafa, camino asperí-

ssimo á orilla de la mar, para tomar el paso y camino

real de Barcelona»,39 cosa que convertia Castellde-fels en objectiu de primera línia.

En aquesta tessitura, tenim mostres del compromís dels habitants d’aquesta zona a través d’una carta del batlle de Begues, Jaume Sadurní, enviada als diputats de la Generalitat el 20 de gener, on explica la situació i els plans per defensar el pas del Garraf per Begues, a través del camí ral: «Señors diputats. Des que lo Sr. Vergós ha dexat lo puesto del ospital de Olesa y Bonesvalls, he procurat aplegar, ab tota diligèntia possible m’és estat, e ab tota diligentia dels llochs circumveïns, lo qual és de molta impor-tàntia tenir aquest pas guarnit, que si bé som pocha gent, lo defensarem fi ns a la mort. Sols soplico ha Sa Senyoria nos fassa mersè en provehir-nos de monitions, com és pólvora, corda y bales, que és

35. BUB, ms. 224, Crònica de Miquel de Parets, f. 66v

36. BUB, ms. 224, Crònica de Miquel de Parets, f. 68r

37. BUB, ms. 224, Crònica de Miquel de Parets, f. 68r

38. Curiosament, l’esment a Gavà fi gura només en la traduc-ció castellana de la crònica de Pa-rets, feta per ell mateix, però no en l’original català. De los mu-chos sucesos dignos de memoria que han ocurrido en Barcelona y otros lugares de Cataluña, es-crita por Miquel de Parets entre los años de 1626 á 1660, Memo-rial Histórico Español. Colec-ción de documentos, opúsculos y antigüedades que publica la Real Academia de la Historia,vol. 22, Madrid: Real Acade-mia de la Historia, 1890, p. 34

39. Toma de Martorell, BN, ms. H-74, p. 25-27, publicat a Cró-nica escrita por Miquel Parets. Memorial Histórico Español, vol. 22, tom 3, Madrid: Real Academia de la Historia, 1890, doc. núm. 486, p. 255


lo que més necessitam per lo present, perquè no’n tenim, sinó lo que la matexa gent ha portada en sí, la qual és molt pocha. Y confi am que Sa Senyoria nos farà mersè, afavorin-nos ab axò, perquè si no serà forsós dexar lo puesto, per no tenir monitionsper palear. Y dexant-lo, serà molt gran dany del Principat y esta comarcha, perquè és pas perillós, y donem scaramussades molt sovint. Y confi at en Sa Señoria. Parròchia de Begues, y janer als 20 de 1641. Jaume Sadorní, batlla de Begues».40

Al fi nal, però, l’atac es produí pel nord de la comar-ca. I el mateix 20 de gener del 1641 el virrei hispà-nic atacà Martorell, i «en aquest mateix dia moltes persones del Llobregat, deixant les seves cases, es retiraven amb el millor que tenien, amb molta pressa»,41 a la ciutat de Barcelona. El dilluns 21 de gener del 1641, «l’enemic havia entrat a la dita vila [de Martorell] y se n’era fet senyor, per haver els nostres hagut de deixar las trinxeres»,42 gràcies

Carta del batlle de Begues,

Jaume Sadurní, de la masia

del mateix nom, als diputats

de la Generalitat de Catalunya,

explicant que els sometents de

Begues i els pobles del voltant

-cal suposar doncs que també

els de Gavà- estaven disposats

a defensar el pas pel camí ral

de Begues «fi ns a la mort».

Imatge: ACA, Generalitat,

Correspondència del virrei

Comte de Santa Coloma,

número 11.906


a una maniobra envoltant pel pas de l’Ordal i les muntanyes de Corbera. Martorell, tot i que era una vila que estava sota el domini baronial del virrei, fou saquejada i cremada. Les tropes hispanes seguiren el camí ral fi ns Barcelona, on es presentaren desor-denadament, convençudes d’una fàcil victòria.

Malgrat que la República Catalana sobirana fou proclamada el 16 de gener del 1641, sota protec-ció francesa, els plans de Richelieu eren portar els catalans a una situació límit, per posar-los total-ment sota la sobirania de França. Així fou calculada la traïció del mariscal francès d’Espenan, que amb la seva retirada afavorí l’ocupació del Penedès, i la desprotecció de Martorell i dels passos de les cos-tes de Garraf, Begues, i l’Ordal,43 que eren la clau d’entrada a Barcelona. Per això, el 23 de gener, després de la derrota de Martorell, el Principat es va sotmetre totalment a l’obediència francesa, tot proclamant rei Lluís XIII. Així va ser com les tropes franceses que acabaven d’arribar a Barcelona, re-organitzades a corre-cuita per l’ambaixador fran-cès, unides a les tropes catalanes i de la ciutat ma-nades per Miquel de Torrelles, venceren, el 26 de gener del 1641, el desorganitzat exèrcit atacant a la batalla de Montjuïc. L’estat major català que pla-nejà la batalla estava format pel conseller en cap de Barcelona, l’enviat especial francès d’Argenson, i Miquel de Torrelles.

De tots aquests esdeveniments, els territoris de la baronia d’Eramprunyà en foren testimonis privi-legiats, però no s’hi veieren directament afectats. Fora de les rutes principals, el delta de ponent romangué lliure de guerra, amb els seus senyors formant part de les autoritats catalanes, tot i que algunes masies aïllades, abandonades pels seus propietaris (refugiats a Barcelona, o amagats a les muntanyes) van patir l’assalt de lladres i el robatori de pertinences.44

Vençut l’exèrcit hispànic, els francesos ocuparen Catalunya. Pel setembre de 1641 era nomenat el primer virrei francès, el marquès de Brézé.

Armand-Jean du Plessis,

més conegut com el Cardenal

Richelieu, en un retrat de

Philippe de Champagne del

museu del Louvre (París).

Primer ministre de Lluís XIII,

va aconseguir posar Catalunya

sota la sobirania francesa

40. ACA, Generalitat, Corres-pondència del virrei Comte de Santa Coloma, núm. 11.906

41. Pare Basili de Rubí, Les corts generals de Pau Claris, Barcelo-na: Fundació Salvador Vives Ca-sajuana, 1976, p. 418-419.

42. Pare Basili de Rubí, Les corts generals de Pau Claris, Barcelo-na: Fundació Salvador Vives Ca-sajuana, 1976, p. 420.

43. BUB, ms. 224, Crònica de Miquel de Parets, f. 69v

44. Jaume Codina, Delta del Llo-bregat, La gent del fang, El Prat: 965-1965. Granollers: ed. Mont-blanc, 1966, p. 127


Fets de guerra i el seu impacte econòmic

Alguns fets de guerra tingueren lloc molt a prop de Gavà, perquè el veí poble de Castelldefels havia es-devingut un punt estratègicament important de la costa, ja que el castell, a banda de la gran construc-ció de 1550,45 havia estat condicionat amb noves de-fenses entre 1588 i 1600.46

De tota manera, els primers anys, les batalles es desenvolupaven lluny de les nostres contrades. El 26 de març del 1642 un exèrcit espanyol de socors, que avanaçava pel camí reial en direcció a Perpinyà, assetjada pels francesos, era derrotat a Esparre-guera, el 28 ho tornava a ser a Montmeló, i el 31 defi nitivament a Vilafranca. Més endavant, els com-bats tindrien per escenari Lleida i la Franja de Po-nent, entre el Cinca i la Noguera, i el Camp de Tarra-gona i el Vendrell (ocupat el 18 de juliol de 1642).

Més seriosa va ser la gran batalla naval que, el 1642, tingué lloc davant la nostra platja, entre les armades de França i Espanya, i que ja vam descriu-re en altres treballs.47

Tot i això, l’enfrontament bèl·lic entre els imperis fran-cès i hispànic tenia el seu principal teatre de guerra al Rin. Els fronts catalans semblaven estabilitzats, i la gent aprenia a conviure amb la pesada càrrega de lleves, contribucions i allotjaments, mitjançant l’establiment de noves modalitats impositives.

Perquè suportar la guerra sota sobirania francesa no resultava gaire millor que sota sobirania his-pana: l’allotjament de les tropes tornà a provocar tensions entre la població rural i l’administració francesa, i els virreis francesos també dugueren a terme una dura política de contribucions de guerra, i reclutaments, sempre o ben sovint anticonstitu-cionals, tot marginant els organismes autòctons de gestió política i militar.

Una llibreta de comptes d’aquella època de Castell-defels ens mostra les despeses que els habitants del terme veí hagueren de suportar per fer front als allotjaments militars i altres despeses de guerra.

45. Josep Campmany, Castell-defels i la mar. Castelldefels: Ajuntament, 1998, p. 59

46. Albert López Mullor, El cas-tell i les torres, Castelldefels:Ajuntament, 2000, p. 26

47. Josep Campmany, Castell-defels i la mar. Castelldefels: Ajuntament, 1998, p. 77, i Josep Campmany, «L’edat moderna», Castelldefels, temps d’història, Castelldefels: Ajuntament, 2003, p. 191

48. Josep Campmany, «L’edat moderna», Castelldefels, temps d’història, Castelldefels: Ajun-tament, 2003, p. 193

Comte duc d’Olivares, primer

ministre de la corona hispana,

va preparar la invasió del

Principat en resposta al que

ell considerava una rebel·lió

oberta contra el rei, arran

dels successos del Corpus de

Sang. Imatge: retrat de Diego

Velázquez exposat al Museu de

l’Hermitage (Sant Petersburg)


L’any 1645, per exemple, consten contribucions per pagar el batalló. Aquest impost havia estat creat pel Parlament de 1640 per fi nançar el «batalló» o exèrcit de la Generalitat. De l’any anterior, també ens consten pagaments per abastir la cavalleria.48 A l’altre costat del nostre terme, el consell general de Viladecans, reunit el juny de 1645, decidia que «per estar empenyat en molta quantitat de diners pels allotjaments que han tingut el present any i per la disminució de civades, es proposa una taxa o cin-quantè sobre grans i vi que paguin delme al senyor, i també sobre els bestiars».49 De vegades, aquests impostos extraordinaris o talls eren insufi cients. En aquesta situació, que també devia viure Gavà, de vegades es feia ús del tresor parroquial. A Castell-defels, en només cinc anys, ens consta que destina-ren 400 lliures del tresor parroquial per atendre les necessitats de guerra. Uns anys després, el bisbe se n’escandalitza i mana retornar-les.50

És en aquest context de penúria econòmica on pre-nen relleu els establiments que els barons van fer a les diverses universitats d’Eramprunyà de diversos monopolis: carnisseries, fl eques, tavernes... Potser amb aquesta cessió els senyors, partidaris de la Generalitat, volien donar als vassalls instruments adients per generar ingressos per al municipi, i col·laborar així amb les despeses de guerra? O es tractà simplement d’un mitjà més de captació de diners per part dels barons en una època difícil per als senyors, a causa de l’encariment dels preus? No pot ser casual, si més no, que aquests establiments es repeteixin a gairebé tots els municipis de la ba-ronia: el 1643 els barons cedeixen la carnisseria a Gavà i Sant Climent, i l’any abans l’havien cedida a Viladecans i Castelldefels. L’any 1644, establiren la taverna i revenedoria de Castelldefels als seus ju-rats i, el 1645, la de Viladecans.51

Al Prat, per exemple, on la carnisseria era comunal des de feia dècades, s’havia fet ús d’aquest dret per gravar el preu de la carn des de 1634.51 Reproduïm l’acta de la cessió, així com les clàusules establer-tes, a l’apèndix 4.

49. Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, segles XII-XVIII, Viladecans: Ajunta-ment, 1989, p. 122

50. ADB, Visites Pastorals, vol 72, f. 24v

51. Josep Campmany, «L’edat moderna», Castelldefels, temps d’història, Castelldefels: Ajun-tament, 2003, p. 194

52. Jaume Codina, Delta del Llo-bregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965. Granollers: ed. Mont-blanc, 1966, p. 127

Felip IV, monarca hispànic

sota el regnat del qual es

desenvolupà la guerra dels

Segadors i la separació de

Catalunya. Al mateix temps que

succeïen aquests fets, Portugal

també es revoltà i se separà

-en aquest cas defi nitivament-

de la corona hispana. Imatge:

retrat de Diego Velázquez

exposat al Museo del Prado

(Madrid)


Per obtenir les 100 lliures d’entrada, més altres 20 lliures per a altres fi nalitats, els gavanencs s’endeutaren amb el veí Jaume Mas, que els deixà els diners mitjançant un préstec (censal) formalit-zat el mateix dia davant del mateix notari Onofre Personada.

La clàusula que permetia pujar o baixar els preus de la carn la creiem fi xada d’acord amb la difícil conjuntura econòmica. Unes cessions signifi quen un gran pas en l’autonomia municipal, ja que el baró traspassa amb elles molts dels drets que es reser-vava, relatius a pastures del bestiar.

Acabada la guerra europea el 1648, l’exèrcit espa-nyol, comandat per Juan de Garay, decidí passar a l’atac.

El 19 de setembre del 1649 travessà el Segre un cos d’exèrcit, en direcció a la costa, i pocs dies més tard en sortí un altre des de Tarragona cap al nord. El 13 d’octubre ocuparen i saquejaren Sitges, i el 16 Vila-franca. Només el Garraf separava la plàcida baronia d’Eramprunyà del front de guerra.

Però, sorprenentment, l’exèrcit espanyol desistí d’avançar.53 El primer de novembre, abandonaren les viles preses i tornaren a Lleida i Tarragona. Tot i això, el virrei francès va estacionar-hi un desta-cament del seu exèrcit, «que tenia noticias que la

Armada del Rey pretendia desembarcar en aquellas

Playas».54

La barrera del Garraf no era pas tan fàcil de tra-vessar. De fet, per un exèrcit amb artilleria, a l’ús de l’època, era pràcticament impossible. El camí de les costes era aleshores un corriol estret, un sim-ple camí de bast, amb passos perillosos i tot, per l’estretor de l’amplada, i no va ser fi ns al fi nal de la guerra, l’any 1652, que el governador de Tarragona va manar refer-lo.55

El Garraf, doncs, per la part de mar, constituïa una veritable barrera natural, amb vies de comunicació aptes només per al trànsit lleuger dels particulars dels pobles veïns.

53. Ignasi Maria Muntaner, Sit-ges i els confl ictes catalans dels segles XVII i XVIII, Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1978, p. 28

54. Narcís Feliu de la Peña, Analesde Cataluña, Barcelona: Joseph Llopis, imp., 1709, vol. I, p. 313

55. Francesc Malagelada, L’an-tic camí de les costes de Garraf i el seu entorn, Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1985, p. 47

Façana de la Casa Gran, a la

plaça Major de Gavà. L’any

1643 aquesta casa pairal era

propietat d’en Miquel Ros de la

Plaça, i al seu davant, a l’altra

banda de l’actual carrer Major,

hi havia el cobert o caseta de

la carnisseria. Foto: Josep

Campmany


Canvi de baró i separació de Viladecans i

Sant Climent

El 13 de gener del 1651, Miquel de Torrelles va ven-dre la seva part de la baronia a Jaume de Copons i Tamarit. Miquel de Torrelles era senyor de Gavà, Castelldefels i Begues a mitges amb els Erill, i de Viladecans i Sant Climent a mitges amb els Car-dona, arran d’una sentència de partició de 1625.56 Amb la venda de 1651, els Cardona exerciren el dret de fadiga sobre Viladecans i Sant Climent, i es quedaren amb la totalitat d’aquestes poblacions.57 D’ells passarien als barons de Sant Vicenç, senyors també de la baronia de Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Pallejà i Torrelles. D’aquesta manera, Viladecans i Sant Climent que-daven separades de la baronia d’Eramprunyà.58

Amb els Copons entrava al domini d’Eramprunyà una important nissaga ennoblida al llarg del XVII. Una família que controlava la Pia Almoina de la ca-tedral de Barcelona (senyora de Sitges) i que, en aquest moment (1651), encara era lleial a la Gene-ralitat: el germà de Jaume, Felip de Copons i Tama-rit, era un jutge signifi cat de la Reial Audiència al servei de Lluís XIII. Joan de Copons i Tamarit, ger-mà del nou baró, havia mort el 1642 a la batalla de l’hostal de la Grua, prop de Sant Celoni, a les ordres del virrei francès La Mothe, i havia estat un dels caps militars que s’oposà, a l’inici de la guerra, a l’ofensiva del marquès de Los Vélez al camp de Tar-ragona. Joan de Copons havia estat comanador de l’orde de Sant Joan, de la qual Miquel de Sentmenat i Torrelles n’era prior.59 El senyor efectiu de la veï-na vila de Sitges, el canonge almoiner de Barcelona Pere de Copons, també estava emparentat amb el nou senyor d’Eramprunyà, i combatia al costat de les institucions catalanes.

La venda de la baronia no signifi cà cap canvi qua-litatiu per als nostres avantpassats. Els Copons, com abans els Sentmenat, i també els Erill, eren nissagues d’elevada aristocràcia, i els seus mem-bres estaven tots lligats pels vincles estamentals. I

56. Francesc de Bofarull, El cas-tillo y la baronía de Arampru-nyá, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1911, p. 120-121

57. BUB, B-38/2/7-10, Manuel Teixidor, Discurs en fet y en dret per la noble Dona Catharina de Ivorra y Çalva viuda, baronessa de Aramprunyà, (...), Barcelona, 1679, p. 15

58. BC, Fullets Bonsoms, 384, El procurador del Real Fisc de la batllia general de Cathalunya (...) contra la noble dona Cathe-rina de Ivorra y Çalva, vídua, f.1

59. Miguel Ángel Martínez Ro-dríguez, «Linaje y poder en la Cataluña foral: la actividad polí-tica de los Copons», Cuadernosde Historia Moderna, núm. 22 (1999), p. 11-31

Can Mas de Bruguers. El

propietari d’aquesta masia,

Jaume Mas, fou qui prestà

al poble de Gavà els dimers

necessaris per pagar l’entrada

de la carnisseria que els va

establir el baró d’Eramprunyà.

Foto: Josep Campmany


l’aristocràcia catalana estava unida sota la bandera de les institucions de la terra.

L’acte de venda se signà el 16 de gener de 1651,60 i el pagament dels 37.000 sous que costà es realitzà el 5 de febrer.61 La venda corresponia a «lo Castell Araprunyà, quadra de Castell de fels, lloch y terme de Gabà y Sant Christòfor de Begas, ço és la part tocant a dit fra don Miquel Torrellas y Sammanat per tenir dits llochs per comú y indivís ab los he-reus del quòndam don Joan de Eril juntament ab tota jurisditió sivil y criminal, mer y mixt imperi y ab tots los drets y pertinentias de aquells». 62 Poc des-prés, Felicià Saiol, en representació del baró sortint, i Jaume de Copons convocaren les universitats de Castelldefels, Gavà i Begues per fer acatament al nou baró.

Tanmateix, davant la impossibilitat real de sostenir la causa catalana, en l’ànim de molts aristòcrates catalans covava, després de deu anys de guerra, el desig de tornar a l’obediència del rei d’Espanya. Així fou com, a mitjan 1652, quan l’ofensiva sobre Barcelona esdevingué pràcticament defi nitiva, el ci-tat Pere de Copons passà amb armes i bagatges al servei del rei hispànic.63 Els barons d’Eramprunyà i altres nobles seguiren el mateix camí.

Pel que fa als Erill, trobem un document de 1644 que ens informa que un Francesc-Antoni d’Erill, cavaller, ja s’havia exiliat a la cort de Madrid, in-capaç de suportar per més temps el domini fran-cès.64 Ignorem si hem d’identifi car-lo amb el baró d’Eramprunyà Francesc d’Erill o amb un cosí bas-tard seu, Francesc-Antoni d’Erill, clergue, degà de la catedral de Girona.

60. Francesc de Bofarull, Elcastillo y la baronía de Aram-prunyá, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1911, p. 115

61. ABE, Caixa 1, plec núm. 32, fons digitalitzat UC 0061, imat-ge 20

62. ABE, Caixa 1, plec núm. 32, fons digitalitzat UC 0061, imat-ge 28


64. Jordi Vidal i Pla, Guerra dels Segadors i crisi social, Barcelo-na: Edicions 62, 1984, Apèndix 1: Els exiliats felipistes (1640-1652), p. 195, núm. 124

Escut nobiliari dels Copons,

barons d’Eramprunyà des de

1651, per compra de la part

proindivisa que tenien els

Torrelles-Sentmenat


Invasió i saqueig de Gavà i Castelldefels

Deu anys després de la desfeta espanyola a Mont-juïc, l’estiu de 1651, el nou virrei de Catalunya, mar-quès de Mortara, considerà convenient d’atacar directament Barcelona. Joan Josep d’Àustria, fi ll bastard de Felip IV, fou nomenat cap de l’exèrcit de setge. Com a resultat del consell de guerra espa-nyol que decidí atacar Barcelona, els territoris de la baronia d’Eramprunyà esdevingueren objectiu militar: «Que reforzado el Ejército con todo lo posible,

marcharía sin dilación a acamparse a dos leguas de

Barcelona, a la orilla del Río Llobregat, en paraje, don-

de no se le pudiese estorbar la comunicación con la

Mar, y recibir de las Galeras, y otras embarcaciones, el

sustento necessario. A 17 de Julio partió el Duque de

Alburquerque en aquella forma, y orden referida».65

Aquest lloc situat a dues llegües de Barcelona, a la riba del Llobregat, en paratge ben comunicat per mar, no era altre que la plana d’Eramprunyà, amb el port natural de Castelldefels.

La maniobra per la qual l’exèrcit espanyol arribà a terres d’Eramprunyà fou militarment brillant: com que l’exèrcit catalanofrancès comandat pel virrei comte de Marchin ocupava l’únic pont del camí reial sobre el Llobregat, a Martorell -igual que el 1641-, els espanyols decidiren trencar el front per l’Ordal. Així, es disposà un exèrcit lleuger que, arribat a Sant Sebastià dels Gorgs (Penedès), torçà a mà dreta tot seguint el camí de l’Ordal i, abans d’arribar-hi, baixà pel torrent del Lledoner: «Así iban apresurándose,

por el Señor Don Juan, todas las partes, e instrumen-

tos que habían de dar el movimiento a máquina tan

dilatada. (...) Y fue que el Ejército marchase aligera-

do de la Artillería, Municiones, Bastimientos, Pertre-

chos y Bagaje de más bulto, y peso, cuya conducción

se dispondría por Mar. (...) de manera, que partiendo

dos días después de marchado el Ejército, supuesto

su paso más lento, llegasen todos a un tiempo a la

vista de Castelldefels: y a ciertas señas se arrima-

sen a tierra los de la Mar. (...) Ejecutóse, pues, con tal

regocijo de las Tropas, que muchos, si bien cargados

de pan, para cuatro días, sin lo demás inexcusable,

65. Francisco Fabro, Historia de los hechos del serenísimo señor don Juan de Austria en el prin-cipado de Cataluña, Saragossa: Diego Dormer, 1673. p. 36

Joan Josep d’Àustria, fi ll

natural del rei Felip IV i l’actriu

Maria Calderón. El 1643 fou

legalment reconegut com a

Infant de Castella. Imatge:

retrat d’artista desconegut

exposat al Museo del Prado

(Madrid)


de municiones de Guerra, y otros embarazos de ropa,

trepaban por breñas y peñascos, ansiosos de abreviar

la tarea, que con algún rodeo de camino batido podían

concluir. Y tal era el ardor que los animaba, que sa-

biéndose la misma tarde, en el Cuartel de Pustiños,66

(donde hicieron noche) que el Conde de Marchin, ha-

biendo retirado toda la Guarnición de Cervera, y parte

de la de Balaguer, se había puesto en Martorell, con

más de cinco mil Infantes, y dos mil Caballos, pareció

les aumentaba la noticia, el deseo de verles la cara.

En efecto, lo tuvieron por infalible, sobre todo, cuando

después de un día de pausa, en el lugar de Los Monjos

(que fue para persuadirlo también al enemigo) prosi-

guieron su camino por el Real, hasta San Sebastián.67

Mas viendo, que los Franceses, con esta opinión, sólo

atendían a pertrecharse en aquel paso, tomaron,

como de improviso, sobre la mano derecha, por las

asperezas de una cuesta, que llaman del Lledoner, e

interpuesto un día para descanso de aquel tan traba-

joso, bajaron felizmente, sin perder, ni un bagaje, a lo

llano de la Rivera».68

Després de baixar pel torrent del Lledoner, van fer nit a Cervelló, que ocuparen per sopresa el primer d’agost. El dia 3, l’exèrcit hispà va acampar davant de Sant Boi, però no el va ocupar, ni tan sols va entrar a la vila, perquè tenien «grande prevención de que na-

die entrase en él por estar abrasándose de peste».69

La reacció del Consell de Cent va ser proveir la tor-re del Cap de Riu per poder resistir durant un mes, i tancar les tropes a la ciutat. Però no era allà on es dirigia l’exèrcit. Havia estat disposat que arri-bessin a la platja de Castelldefels quatre navilis i sis o set galeres amb els abastaments necessaris per a l’exèrcit d’infants que havia d’arribar des de l’interior. «Continuando el exército la marcha, en 4 de

agosto llegaron a las márgenes del Llobregat, la mar

por costado, tan medido el tiempo que las galeras a

él, y él a las galeras, se vieron en un punto assí havia

ajustado el marqués con su Alteza en Tarragona, si

algún accidente no se lo impidiese, al otro dia llegaron

cinco tartanas con 2.500 alemanes que desembarca-

ron luego y al siguiente de las galeras, 6 mosquetes, 6

66. Aquesta caserna estava so-bre el camí ral entre Valls i els Monjos, i correspon a Puigti-nyós, nucli de l’actual municipi de Montferri (Alt Camp)

67. Sant Sebastià dels Gorgs

68. Interpretem que les tropes seguiren pel camí ral fi ns poc abans d’arribar al coll de l’Ordal i la vall del Lledoner

69. BN, ms. 10622, Conquistade Cataluña por el marqués de Olías y Mortara, f. 47v


sacres, 6 quartos y dos medios cañones, con víveres y

otras cosas necesarias para el exército».70

Aquesta maniobra militar queda corroborada per una excepcional carta redactada pels Jurats de Castelldefels, des del bàndol català, que s’ha con-servat al l’Arxiu Municipal de Barcelona, i que tot seguit transcrivim: «Molt I·lustres Senyors. Esta tarde de diumenge tocades les oracions an arribat a esta platja de Castelldefels un vaxell en present lloch tant aterrat que no podia mes; tras ell imme-diatament sinch galeras mes y un altre vaxell y en est punt que seran les nou de la nit dos galeras mes y un altre vaxell, y luego tots an donat fondo devant de aquest lloch y tant aterrats que estam en gran-dissims cuydados de sos designes ab continua vigi-lancia molt bona part dels homens de aquest lloch fen guarda a la vora del mar per obviar en quant possible sia la desembarcassio quant la intentas-sen, que es lo que mes recelan tement ser estos vaxells vanguardia de mayor armada que en la nit nos repleguia off erint a Vostra Senyoria donar avis per momentos de tot y axi mateix nostras vidas en defensa del Rey Nostre Senyor, y defensa de nos-tra patria, prometent-nos tambe en Vostra Senyo-ria tot favor y amparo qui Nostre Senyor guarde y prospere los anys desitjan de aquest lloch de Cas-telldefels, entre les nou y deu de la nit dels 30 de juliol 1651. De Vostra Senyoria sempre servidors, lo batlle y jurats de Castelldefels».71 És un document excepcional, que ens mostra el batlle (Joan Esteve de Puigdegall) i els jurats completament identifi -cats amb l’opció de la Generalitat i disposats a ofe-rir les seves vides «en defensa del Rey [francès] y de nostra patria». Fou debades: l’endemà aparegué la infanteria procedent del Lledoner, i Castelldefels fou atrapada entre el mall i l’enclusa. Tot i que el castell, on s’havia refugiat la població, sembla que no fou ocupat (no ho hem trobat reportat), les ma-sies dels voltants foren lliurades al saqueig amb una intensitat especial.

Disposem de dues versions d’aquest saqueig. La primera procedeix d’una gaseta contemporània:


71. AHCB, Consell de Cent, Lle-tres comunes originals, X-85, carta del 30 de juliol de 1651

Torre de la Guarda o Torre

Barona, a Castelldefels.

Actualment està situada dins

del recinte de l’hotel Rey don

Jaime. Construïda cap a 1583,

va ser el primer punt des

d’on es va donar l’alarma del

desembarcament de 1651.

Foto: AMC


«Desde el dia que llegó el exercito a la vista a la Ciudad

de Barcelona, no han hecho los soldados otra cosa que

saquear todos los lugares y caserios de aquel contor-

no, y como la cavalleria no tiene oposición, corre la

campaña (...) en cuyas villas y caserias hallaron mucha

cantidad de trigo, cevada, avena, vino, azeyte y otras

provisiones que no avian entrado en la Ciudad por te-

mor de la peste; y assi nuestro exercito goza de buena

salud, y está bien abastecido (...). Todos los soldados

quedan gozosos y aprovechados, y los cavallos gordos

y abastecidos, y todo el exercito muy bien abarranca-

do con las puertas, ventanas y tablas que han traido

de las villas y casas de campo que han saqueado».72

L’altre relat és d’un probable testimoni dels fets, que ens aporta noves informacions, entre les quals destaca que dies abans del desembarcament la ca-valleria francesa havia estat allotjada al poble, i que en la marxa a través del Garraf l’exèrcit espanyol havia estat hostigat pels sometents locals, els veïns d’Eramprunyà: «Mucho se aumentó el contento de los

nuestros, después de ganada, con tan poco riesgo, la

entrada en lo más pingüe, y vicioso de la Provincia:

y más cuando, declarada, desde el Lladoner la hos-

tilidad de los Naturales (hasta allí los havia experi-

mentado el Ejército más tratables, y correspondibles,

con disciplina, y recato puntual) se soltó al Soldado

la rienda para aprovecharse de lo que pudiese. Y así,

sólo diremos, que habiendo inmediatamente antes,

refrescado cinco, o seis dias la Caballería Francesa,

en los mismos parajes, no quedaba casi, ni en las ca-

sas ni en los forrajes, y fruta, señal de semejante pla-

ga. Cerca de dos leguas de nuestro Campo, a la vuelta

de Barcelona, había sido el terror improvisto, Furriel

tan puntual para qualquier ensanche, y comodidad

de alojamientos, que casi en todas las Torres (así las

llamaremos también) había quedado la mayor parte

de las alhajas, y todo género de mantenimientos, sin

alma, que los guardase».73

El relat explica que els naturals fugiren sobtada-ment de les masies i, des de les muntanyes, plan-taren cara als invasors. Ho corrobora un altre text: «en llegando nuestro exército al Lladoner, y de allí en

72. Diaria relacion de todo lo que ha sucedido en el sitio de Barcelona por mar y tierra, des-de onze de Agosto, hasta quinze de Setiembre deste Año de mil y seiscientos y cincuenta y uno,Sevilla: Juan Gómez de Blas, 1651, BC, Fullets Bonsoms,núm. 1046, i BN, 56/176, publi-cat per Henry Ettinhausen, LaGuerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, Barce-lona: ed. Curial, 1993, doc. 193, p. 1.243-1.250

73. Francisco Fabro, Historia de los hechos del serenísimo señor don Juan de Austria en el prin-cipado de Cataluña, Saragossa: Diego Dormer, 1673. p. 37-38


75. Anna Vollmer i Alfonso Ló-pez, «Primeros resultados de las excavaciones arqueológicas lle-vadas a cabo en “la Muntanyeta” de Castelldefels», Primeres Jor-nades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Pre-actes, Castellde-fels: Ajuntament, 1989, p. 198


adelante no solamente dejaron sus propias casas los

moradores, en que no dándose por seguros se mos-

traron en las colinas con las armas en las manos para

ofender y defenderse, y disparándolas algunas vezes

dieron causa a los soldados pobres, que dejando la

modestia aparte, se valiesen de sus bienes para repa-

ro del mal que pasavan».74

Un atac i un saqueig d’aquesta magnitud deixaren rastres que encara avui es poden detectar. A Cas-telldefels, les excavacions arqueològiques fetes a la masia de can Valls de la Muntanyeta revelaren un abandonament sobtat del mas corresponent a aquesta època.75

Ens podem, doncs, formar un quadre força aproxi-mat dels esdeveniments: el crit d’alerta en avistar els vaixells, probablement procedent de la torre de la Guarda, el toc de campanes convocant una reunió d’urgència del comú, la decisió d’aixecar el some-tent i enviar vigies a la platja, la redacció apressa-da d’una carta d’avís a Barcelona, durant la calma tensa posterior al primer moment d’alarma... i després un nou avís, aquest tal volta tramès des de Gavà, amb l’anunci de l’arribada de la tropa; els crits d’esglai, la recollida immediata de les perti-nences més valuoses, la fugida a corre-cuita cap al castell, la multitud tremolosa protegint-se darrere dels seus murs... i poc després, des dels merlets,

Fotografi a del castell de

Castelldefels abans de les

obres de reconstrucció fetes

per Manuel Girona a fi nals del

segle XIX. Mostra la part del

castell que es va construir

el 1550. La imatge procedeix

del Servei de Patrimoni de la

Diputació de Barcelona


veure amb impotència l’exèrcit foraster vessar-se fi ns al mar, entrant a les cases, rebentant portes i fi nestres, traient-ne fustes, sacs, vitualles; guaitar, al capvespre, les columnes de fum i la resplendor de les fl ames d’ací d’allà, aixecant-se per sobre les teulades, els pallers, els corrals... El sotrac d’aquest saqueig tardaria a ser superat.

Gavà també patí saqueig i destrucció. Concretament l’exèrcit invasor assaltà, entre d’altres, la rectoria, on hi havia mossèn Joan Vinyals, i altres cases, «emportant-se’n les palles, tot el vi, blat, ordis, ci-vades, molts llegums, robes, bancs, taules, llits... no deixaren res per les cases».76 En tenim una prova fefaent en una escriptura que s’hagué de refer per-què l’original, arxivat a la rectoria, quedà destruït: «com en lo mes de agost mes proppasat arribasen los castellans en lo lloc de Gavà y entrassen dins la casa del dit reverend mosen Joan Vinyals i en la qual acostumen habitar los preveras que estan en lloc de rectors en dita parròquia, y en aquella ronpes-sen, esquinsasen y fesen altrament malbé moltes escripturas com son testaments, actes, batismes, y altras scripturas».77

Sis dies després d’assolar el delta, l’exèrcit invasor passà el Llobregat (7 d’agost del 1651) en direcció a Barcelona, on formalitzà el setge. Ja havien caigut aleshores la resta de municipis de l’esquerra del Llobregat (Molins de Rei, Sant Feliu, l’Hospitalet), desemparades les trinxeres de Martorell.

Fragment d’escriptura notarial

de restitució de documents en

què es fa esment explícit a la

destrucció de l’arxiu parroquial

de Gavà per part de les tropes

castellanes. Imatge: APB


Fàcilment, un cop passat el perill, els sometents i l’exèrcit català recuperaren el control del marge dret del riu. Tenim referències a l’actuació d’una companyia de miquelets catalans a les ordres del capità Joan de Sabater que, tenint com a base d’operacions el Garraf, hostigaren les tropes fran-ceses a banda i banda del massís.78 Des del Delta de ponent, a més, s’intentava abastir de queviures la ciutat assetjada. Per aquest motiu, l’exèrcit in-vasor ocupà el castell de Sant Boi, perquè «situado

a dos leguas solas de la Ciudad, y a menos de una,

de donde se humilla la falda del Montjuïc a costear

mas blandamente la Mar, en parte muy cómoda para

el uso que le tenía los Enemigos guarnecido con 150

hombres. Y era juntado en él, todo el trigo, y demás

géneros de bastimientos, que podía dar la comarca,

que con Barcos menores desde el Estanque contiguo

del Remolar penetraban, con tiempo favorable, en la

Ciudad, o en caso de borrascas, puestas las cargas en

tierra al pie de la Montaña en el espacio que conser-

varon los cercados hasta su entrega, les franqueaban

la introducción en la Plaza».79

Un altre escrit ens detalla la «relación verdadera de

lo sucedido en la toma del castillo y lugar de Samboy,

junto al sitio de Barcelona. Viernes a diez y siete de

noviembre, el señor marqués de Mortara envió a pedir

Esbós del terme de Gavà amb

algunes de les cases i masies

del terme, de mitjan segle XVIII.

Imatge: ABE, UC 310

76. Mn. Joan Baranera, «Gavà», L’Aramprunyà, 12 (1921) p. 4

77. APB, fons notarial, 1652

78. Ignasi Maria Muntaner, Sit-ges i els confl ictes catalans dels segles XVII i XVIII, Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1978, p. 40-42



licencia, con el teniente general don Juan de Balboa,

a Su Alteza para tomar a Samboy, que tanto tiempo

hacía se trataba de ello, para facilitar los forrajes y te-

ner el enemigo lejos, y con su licencia su excelencia se

vino al Cuartel de Sanz, donde se dió orden al maese

de campo fray don Francisco de Sada, para que con su

tercio, y quinientos hombres más de los demás, fue-

se a tomar aquel lugar, con la caballería de Flandes y

Borgoña, y algunas compañías de las guardias viejas

y las órdenes y Rosellón, con el teniente general de

la caballería (...) y el mismo viernes a las ocho de la

noche se marchó y se esguazó el río Llobregat, y entre

dos y tres la infantería tomó sus puestos, bien apoya-

dos al castillo, y la caballería a la campaña sus aveni-

das. Peleóse hasta las diez de la mañana, y viéndose

apretado de la infantería y maltratada la muralla de la

artillería, el gobernador hizo llamada, y el maese de

campo don Francisco de Sada envió su sargento ma-

yor, don Joseph Temprado, para que capitulasen».80 El cronista Carles Martí ens ha deixat una descripció ben detallada d’aquests fets.81

Per completar el control de tota la costa de ponent, «pareció poner alguna gente en Castelldefels, para

mayor seguridad de la comunicación por tierra con

Tarragona: y se hizo lo posible para librar a los luga-

res reducidos de la infestación de los Miqueletes del

partido Francés».82 Però aquest intent d’assegurar les comunicacions terrestres entre Sitges i Castell-defels a través del camí de les costes fou debades: el 24 de desembre de 1651, 150 miquelets a les or-dres de Joan de Sabater i 200 cavallers francesos a les ordres del baró de Montclar, Josep de Pons, i dels capitulars Francesc Sans i Pere de Copons atacaren la vila de Sitges, des del Garraf.83 L’única comunica-ció entre Sitges i Castelldefels que oferia garanties per a l’exèrcit hispà era la marítima, i tot i així repeti-des vegades els almoiners del Capítol barceloní, se-nyors de Sitges, hostigaven els vaixells des del mar.84

Mentre això succeïa, el mariscal de La Mothe, dar-rer dels virreis francesos, havia entrat amb tropes de refresc, a les acaballes de 1651. El 22 de gener de 1652 sortia de la Garriga, es plantava al vessant

80. BN, ms. 2381, citat per Igna-cio Ruíz Rodríguez, Don Juan José de Austria en la Monarquía Hispánica: entre la política, el poder y la intriga, Madrid: Li-brería-editorial Dykinso, 2007, p. 167

81. Carles Martí, Estampes sant-boinanes del segle XVII. Notes històriques de la vila, Sant Boi de Llobregat: Biblioteca Popu-lar, 1956, p. 89-107



84. Josep Carbonell, Sitges la Reial, Sitges: El Eco de Sitges, 1965, p. 21

Imatge del castell de Sant Boi

a fi nals del segle XVI i inicis del

segle XVII, segons apareix al

mapa del Garraf de Nicolau de

Credença de 1671. Font: ACB


nord de Collserola, i ho feia saber als assetjats amb senyals de fum i foc. L’endemà alliberava Sant Cu-gat i Terrassa, i un dia després passava el port de Collserola, a les envistes del convent de Sant Jeroni. A causa de l’artilleria dels assetjants, es retiraren a la tarda, i passaren dos dies posant a prova les de-fenses de la caserna hispànica de Sants. A fi nals de gener de 1652, l’abat de Montserrat, Salla, enviava requeriments als pobles de l’entorn del massís de Garraf perquè ajudessin el capità Joan de Sabatés,85

a l’efecte de donar suport a La Mothe. Com a con-seqüència de la presència de La Mothe a Collserola, l’exèrcit invasor va haver de desallotjar els castells de Sant Boi i Castelldefels: «en aquel intervalo (...)

atendiendo el señor Don Juan a tener su gente unida,

había mandado volar el Castillo de Sant Boi a 24».86

Quatre dies després, el mariscal de La Mothe deixà Collserola i s’establí amb l’exèrcit a Sant Boi. Allí, el 14 d’abril, tornà a convocar el some-tent: «En aquel abrigo trató, no sólo del refresco de

los que todavía le seguían, sinó que con la Provin-

cia movió pláticas de convocar nuevos Sometenes,

y obligar a volver a los que le habían abandonado.

Mas haciéndose la materia difícil, y aún odiosa, con

los escarmientos de la irresolución, que hasta allí

había obrado, y juntamente el hallarse los pueblos

tan apurados de medios, bien poco le valió el recur-

so».87 Remarquem el comentari sobre la pressió a què el vaivé del front havia sotmès la contrada («hallarse los pueblos tan apurados de medios»).

Realment, la guerra va ser un un cop fortíssim per a les espectatives econòmiques de les terres de la baronia. Les escaramusses entre l’exèrcit hispà, aquarterat a Sants, i el francocatalà, establert a Sant Boi, sovintejaven. Tres dies després d’arribar a Sant Boi es produí una batussa al Prat entre cente-nars d’infants i cavallers dels dos bàndols i, el 21 de març, tingué lloc el combat de l’Hospitalet, un dels més importants de la guerra a la nostra comarca.88 Finalment, el 21 d’abril, La Mothe trencà el cordó enemic i aconseguí d’entrar a Barcelona amb una part de les seves tropes.

Phillippe de la Mothe

Houdancourt, darrer virrei

francès de Catalunya. Imatge:

gravat de B. Mocouvet, París,

1652




88. Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari de l’antic consell barceloní, vol. 15, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1916, p. 243


Guerra, fam i pesta

Després de la invasió i el saqueig, vingué la fam. Els dirigents locals hagueren d’aconseguir els que-viures necessaris per sobreviure fi ns a la propera collita: el març de 1652, els síndics de Castelldefels Francesc Pau i Jeroni Comes manllevaren 800 lliu-res a un veí de Begues per poder comprar blat «per-què no es morin de fam els habitants, tant els po-bres com els rics».89 La situació, doncs, era extrema.

I a més, calia afegir-hi els tributs de la guerra; ara, a primers de juny de 1652, eren els soldats de l’exèrcit francocatalà allotjat a Sant Boi els que venien a cer-car queviures: «hallandose el Doctor Gabriel Bosser,90

con comissión del Consejo, haciendo compras, y con-

ducción de trigo, y ganado de las partes del Penedès, a

Castelldefels, de donde por la poca distancia, era mas

fácil, en ocasión de buen viento, entrar estas provisio-

nes a los Asediados: al tiempo, que ya tenia prontas

mas de 35 Cuarteras, y 400 Carneros, había acudido

el Marqués de San Andrea,91 a apoderarse de todo, di-

ciendo: era primero el Ejército del Rey [de França]».92

Uns esforços que foren inútils, perquè els queviu-res foren interceptats i cremats: «Martes y onze

(juny de 1652), tuvo su Excelencia noticia de que en

el Estaño del Remolar, que está entre el Río Llobre-

gat y Castel de Felis, avia embarcaciones enemigas;

çarpó su Capitana, y echando infanteria en tierra,

descubrieron un Bergantin, y un Barco longo que es-

tavan ocultos entre unas ramas, y las cargavan de

bastimientos para meterlos en la Plaça aquella no-

che. Acometio nuestra gente a los Marineros, y los

hizo huir, y quemó las dichas embarcaciones sin que

nos costase persona alguna».93 Cal tenir present que en aquestes dates el baró de Viladecans, Miquel de Torrelles, tenia un fortí amb dues peces d’artilleria a la capçalera de l’estany del Remolar.

La fam, en aquella època, tenia conseqüències sani-tàries funestes: solia anar aparellada amb la pesta. I el 1651 aparegué la darrera d’aquestes plagues a tot Europa. Una pesta generalitzada, documentada a tota la comarca,94 i específi cament a Gavà, Vilade-

89. AHPNB, Manuale Instru-mentorum, 26 de març del 1652, citat per Josep Eixarch, Lesarrels històriques de Viladecans, (segles XII-XVIII), Viladecans: Ajuntament, 1989, p. 144

90. Gabriel Bosser, doctor en lleis, membre del Consell de Cent barceloní, del qual n’havia estat conseller en cap el 1606

91. Ofi cial de l’exèrcit francès de La Mothe que, quan aquest entrà a Barcelona, es quedà amb el comandament de les tropes francocatalanes a l’exterior


93. Relacion de lo que ha su-cedido en el sitio de Barcelona por Mar y Tierra, des de treinta de Abril hasta diez y nueve de Iunio, deste año de 1652, Sevi-lla: Juan Gómez de Blas, 1652, BN, 56/175, publicat per Henry Ettinhausen, La Guerra dels Se-gadors a través de la premsa de l’època, Barcelona: ed. Curial, 1993, doc. 199, p. 1271-1278

94. F. Xabier Gual, Carles Millàs, La població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria, Barce-lona: Fundació Salvador VivesCasajuana, 1999, p. 108-117


cans i Sant Climent, entre el 1651 i el desembre de 1653, i també a Sant Boi i el Prat, i a Begues.95 Mal-grat que no tenim cap document que constati els efectes de l’epidèmia a Castelldefels (l’arxiu par-roquial i els llibres d’òbits foren destruïts), sabem que va fer fugir les tropes aquarterades al delta de ponent, que a principis de juliol de 1652 cremaren «las Barracas, y Torres de los Cuarteles, que ocupaba

San Andrea a las orillas del Llobregat, indicio de una

marcha a Terrassa, forzado de la peste, tan general

en sus tropas, que juzgó por corrompido del todo el

aire en aquel primer paraje».96 A través d’un testa-ment concret, datat a 26 de març de 1652, sabem que en aquella data l’estat de pesta a Gavà era ge-neralitzat: «Testament de’n Narcís Tintorer, pagès de Sant Pere de Gavà, en la capella de Ntra. Sra. del Burgués. Estant oprès d’una greu malaltia [pesta] en dita capella (...) en ocasió que lo Rvnt. mossèn Joan Vinyals, regint la cura d’ànimes, era mort i sense haver-n’hi en dita ocasió vicari o ecònom que regís la cura d’ànimes en dita parròquia i, per con-següent, que fos notari, per autoritat ordinària per a rebre testaments i altres actes; estant amb perill de sa vida, envià a dir a mossèn Pere Tort, prevere, que

95. Josep Eixarch, Les arrels his-tòriques de Viladecans, (segles XII-XVIII), Viladecans: Ajunta-ment, 1989, p. 146. Carles Mar-tí, Estampes santboinanes del segle XVII. Notes històriques de la vila, Sant Boi de Llobre-gat: Biblioteca Popular, 1956, p. 89-107. Jaume Codina, El temps dels albats. Contagi i mortalitat al Baix Llobregat (1450-1875), Lleida: ed. Pagès, 2001, p. 80-81. Conxita Solans i Maria Rosa Bondia, Begues, Valls: Cossetà-nia, 2001, p. 31-32


Can Tintorer, als anys trenta.

Un cabaler del mas, Narcís

Tintorer, va morir el 1652 de

pesta. Foto: Baldiri Ribó.


en aquella ocasió celebrava els ofi cis en dita parrò-quia de Gavà (...) perquè fos servit d’anar a rebre-li el testament (...) el dit mossèn Pere Tort en aquella ocasió recusà fer. I, veient dit Narcís Tintorer que s’anava morint i que no tenia ocasió de poder haver un notari, així per no haver-n’hi en tots els llocs cir-cumveïns, a tres llegües al voltant, com també per ocasió de la pesta que estava i està espargida per tots els altres llocs circumveïns i haver-n’hi en dita ocasió per la part de Gavà, per la qual cosa era cert que cap notari de part llunyana havia de voler venir a la dita parròquia i no poder-ne enviar a cercar a Barcelona, per estar assetjada de l’exèrcit de Cas-tella, cridà a Fra Francesc Artigues, ermità de la Ca-pella de Ntra. Sra. del Burgués i a Antoni Bonet (...) perquè fossin testimonis de sa última voluntat».97

Aquest fl agell d’epidèmia va motivar que molts veïns es posessin sota la protecció de determinats sants. És el cas de Gavà, que es posà sota la protec-ció de sant Nicasi.

La devoció a aquest sant, bisbe de Reims, segura-ment havia estat aportada pels immigrants occitans: la veneració a sant Nicasi, reduïda fi ns aleshores a la regió francesa de Reims, s’estengué durant els se-gles XV i XVI per tot Europa. Hom solia representar sant Nicasi junt amb sant Sebastià i sant Roc, sants invocats també contra la pesta,98 i a mitjan segle XVI sant Nicasi es venerava al convent de Montsió de Barcelona.99 Alguns atribueixen a monges d’aquest convent refugiades a Gavà l’arrelament d’aquest culte específi c.

Malgrat l’epidèmia, la guerra continuava. Durant l’agost de 1652, l’exèrcit espanyol ocupà el Mares-me i la Selva, per evitar el suport que Barcelona re-bia dels ports del nord. També la costa de ponent, sota el fl agell de la pesta, pateix les accions puni-tives d’un exèrcit que se sap ja triomfant: «A 25 (de

setembre) en la noche, los vezinos de Castel de Fels,

tres leguas de Barcelona, lugar de la Costa de Ponien-

te, metieron en la Plaça cinquenta quarteras de trigo.

Lo qual sabido por su Alteza, embió el dia siguiente un

97. APB, Manuale Instrumento-rum, 26 de març del 1652

98. Jordi Canal, Una vila cata-lana davant la mort. La pesta de 1650 a Olot, Olot: Editora de Batet, 1987, p. 90 i nota 89

Imatge de sant Nicasi que es

venera a Gavà. Foto: arxiu CEG


troço de infanteria y cavalleria; para que se saqueas-

sen, y quemassen el lugar, como lo hizieron, trayendo-

se presos los Jurados el dicho atrevimiento».100 Però aquest darrer paràgraf sembla ser pura propagan-da política. Un altre autor que sembla testimoni di-recte dels fets relata aquest episodi d’una altra ma-nera: «En Castelldefels, tres leguas de Barcelona, se

castigó un delito, cuyo escarmiento podría servir para

otros casos, y fue, que la noche de 24 habían entrado

dos Barcos, en el Muelle con 50 Cuarteras de trigo,

cuya corta cantidad agravada de la consideración del

atrevimiento, obligó a hacer diligencia para saber de

dónde habían salido: Lo cual no fue difícil, supuesto

que en la ribera de Levante, ya no quedavan medios,

(ni quizás) voluntad, para semejantes intentos. Averi-

guado pues, eran los Barcos de Castelldefels, sin em-

bargo de haber dado ya la obediencia, dispuso Su Al-

teza, que al anochecer del dia 28 partiese por tierra a

aquella parte el Teniente General Barón de Butier con

100 Caballos, y 100 Infantes, y por Mar el Duque de

Turfi , y Juanetín Doria, con 4 Galeras, inclusa la Real,

encargándoles: sacar todo el trigo, y embarcaciones

99. Jordi Canal, Una vila cata-lana davant la mort. La pesta de 1650 a Olot, Olot: Editora de Batet, 1987, p. 90

100. Josep Maria Martí, «Las pa-rroquias de Gavà y San Miguel de Eramprunyà y el patrocinio de San Nicasio», Gavà sota el pa-trocini de Sant Nicasi, opuscle,Gavà: Ajuntament, 1976, p. 8

Un aspecte de la costa de

Castelldefels on es pot veure

el castell, la torre de la Guarda,

i la masia de Sant Salvador,

Al fons, s’aprecia Barcelona,

la Creu Coberta i Montjuïc.

El dibuix pertany al mapa de

Garraf pintat per Nicolau de

Credença el 1586


que hallasen, arruinar la población, ocupar la Torre

de la Marina, [Torre de Barona] castigar de muerte a

los Jurados, como a relapsos, y otras personas, que

se hallasen más culpadas, y traer presos a todos los

demás que pudiesen coger.

Verdad es, que habiendo los malos caminos de tierra

embarazado a las Tropas el llegar a tiempo de apro-

vechar las horas mas quietas de la noche, y del sueño,

fue forzoso medir el cumplimiento de la orden a lo que

ya de día permitió el haberse recogido en el Castillo

el Jurado en Cap, y el Superintendente de la Justícia

de toda aquella tierra, puesto por los Franceses (que

tenía fama de muy perjudicial al servicio de Su Ma-

gestad) con algunos Miqueletes, todos resueltos a pe-

recer defendiéndose, antes que rendirse a merced. Lo

cual conocido por el Barón, y que todas aquellas vidas

no valían por la del menor Soldado, que se perdiese

en su expugnación, prometió de no hacerles mal, con

que se entregaron, y fueron traidos al Campo, donde

se procedió contra ellos por justicia, aunque con la

atención que benignamente se pudo a la palabra del

Teniente General: y con solo dilatar las formalidades

de la causa, los pocos días, que tardó el Perdón Ge-

neral, salieron libres de este trabajo».1Batlle i jurats, doncs, salvaren la pell.

Pel mateix temps, el que era cap de l’exèrcit català, Josep Margarit i de Biure, sortia a primers d’octubre de Barcelona per tal de cercar reforços com fos per tot el rerepaís. L’exèrcit espanyol havia preparat un dispositiu per capturar-lo, que fi nalment fracassà. «...pues viendo Su Alteza reforzarse la noticia del

tiempo, que había de salir [Josep Margarit] de Bar-

celona con intento de ir a desembarcar al estaño del

Remolar (de donde segun lo referido es probable le

desvió el temporal) hizo, que se armasen cuantas em-

barcaciones había en la Marina, y ofreció una joya de

gran valor al que le apresase. Y porque otros avisavan

procuraría romper por el costado del Cordón, que mi-

raba a poniente, se pusieron cien Caballos divididos

desde el Río Llobregat, hasta cerca de Castelldefels,

además de la vigilancia con que se colocaron Centi-

nelas extraordinarias, y dobladas, en todas partes

Josep de Margarit i de Biure,

general de l’exèrcit català

durant el setge de Barcelona

de 1652. Just abans de la

rendició, volia escapar de la

ciutat per l’estany del Remolar.

Imatge: gravat de Pierre Daret

en un llibre francès del segle

XVIII

101. Francisco Fabro, Historiade los hechos del serenísimo señor don Juan de Austria en el principado de Cataluña, Sa-ragossa: Diego Dormer, 1673. p. 374

102. Francisco Fabro, Historiade los hechos del serenísimo señor don Juan de Austria en el principado de Cataluña, Sa-ragossa: Diego Dormer, 1673. p. 384

103. Manual de Novells Ardits, vulgarment aoellat Dietari de l’antic consell barceloní, vol. 16, Barcelona: Imp. Enrich y Cía, 1918, p. 268


adonde podia asomarse al salir de la Plaza».102 Tot i no atrapar-lo, la resistència esdevingué inútil. Una Barcelona esgotada per onze anys de guerra i dos de pesta envià representants a Joan Josep d’Àustria el 3 d’octubre, el 4 començaren les converses. L’onze arribà l’acord i el 12 els francesos abandonaren el castell de Montjuïc. Barcelona es rendí, tot i conser-vant els antics privilegis. El 13 d’octubre, Joan Jo-sep d’Àustria entrava solemnement a la ciutat.

Però la guerra amb França encara no s’havia aca-bat. La pau no se signà fi ns 1659 (amb la pèrdua del Rosselló), i els francesos realitzaven contínues incursions pel territori. El primer d’octubre de 1655, «las dos armadas que la atalaja de Montjuich avia asenyaladas (...) que eran ço es una ermada de vaxells dels anamichs francesos y una ermada de vaxells ab galeras nostrras se toparan anta mar devant Castelldefels ahont se travà una cruel ba-talla tirant grandissims copts de artilarias que se sentian molt be de la present Ciutat durant casi lo aspay de mitg dia».103 Al fi nal, l’esquadra francesa fugí perseguida per l’espanyola.

Mosaic del Museu de

l’Enrajolada, de Martorell, que

representa una batalla naval

davant la costa. La fortifi cació

representada podria ser

Castelldefels. L’escena es titula

Batalla de les rates contra els gats, i és una al·legoria de

les batalles que ocorregueren

durant la guerra dels Segadors.

Imatge: arxiu CEG


LA REVOLTA DELSBARRETINES A GAVÀI ERAMPRUNYÀ

El context: guerra i llagostesEls precedents de l’aixecamentTres mesos de revolta popularLa repressió de la revolta a EramprunyàL’epíleg: la invasió francesa


El context: guerra i llagostes

Els confl ictes de mitjan segle XVII frenaren l’època de prosperitat que havia gaudit, durant bona part de la primera meitat de segle, la baronia d’Eramprunyà.1 El pacte de 1652 entre Barcelona i la monarquia hispànica, que posà fi a la guerra dels Segadors, comportà també el control del govern català. A par-tir d’aleshores, els dirigents de Generalitat i Con-sell de Cent passaven per un fi ltre en què havien de demostrar la seva fi delitat a la monarquia. Així mateix, la pau amb França de 1659 va signifi car l’amputació del territori català, amb l’annexió per part de França de mitja Cerdanya i el Rosselló. Ara bé, malgrat la pau signada, la tranquil·litat era ben lluny de tornar a casa nostra. De fet, entre 1659 i 1697, solament hi hagué cinc anys de treva efectiva.2

A Castelldefels, per exemple, al llibre de comptes municipals del segle XVII, hi ha continuades des-peses per pagar allotjaments, soldats i impostos d’assistència a tropes. El 1684, la guerra tornà a esclatar, amb l’intent francès de conquerir Giro-na. El virrei Bournonville (oncle d’un dels barons d’Eramprunyà) establí l’aixecament de lleves de catalans. A Eramprunyà, sabem que Castelldefels pagà un soldat de juny a setembre, a raó de 6 sous diaris, més 22 lliures d’entrada. També sabem que beguetans i gavanencs van participar en la defensa de la costa: el 1684 una esquadra francesa travessà les nostres aigües i un vaixell penetrà a l’estany de la Murtra, probablement a fer aiguada, operació ha-bitual en aquest indret. Els guaites de Castelldefels van «enviar un home a Sitges i un altre a Begues per donar l’alarma» i, després d’aplegar els some-tents de la baronia i atacar el vaixell, fou reduït.

Les despeses de guerra contribuïren a aturar el tímid creixement constatat a la dècada de 1660-1670. L’aturada es va veure també afectada per ma-les collites i una plaga de llagostes iniciada el 1685, que no acabà fi ns 1688, amb un màxim el 1687.3 La plaga afectà Eramprunyà, de llevant a ponent, i la collita de 1687 fou ben migrada.

Fragment del mapa

del Principat de

Catalunya elaborat

per Francesc Xavier

de Garma i Duran a

mitjan segle XVIII.

El mapa mostra els

principals camins

del país, i detalla

els estanys de la

costa del Llobregat.

L’autor era baró

d’Eramprunyà i

també titular de

l’Arxiu de la Corona

d’Aragó. Font: ICC

1. Josep Campmany, «Gavà al segle XVI: mutació senyorial i afermament comunal», Mate-rials del Baix Llobregat, núm. 7 (2001), p.69. Josep Campmany «L’edat moderna», Castelldefels,temps d’història, Castelldefels: Ajuntament, 2003, p. 132-284

2.- Ferran Soldevila, Històriade Catalunya, Barcelona: Alpha 1963, p. 1075

3. Pere Català, La plaga de lla-gosta a Catalunya (1686-1688),Barcelona: Dalmau, 1987


Prop d’Eramprunyà, recollim el testimoni del dietari del Consell de Cent, que fa referència a l’arribada de la plaga als termes veïns: «En aquest dia (9 de juliol de 1687) vingué una carta en la present ciutat com la plaga de llagostes era en el terme de Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts i altres circumveïns».4 Als confi ns oposats, a l’altra banda del Garraf, hi ha també tes-timonis que la plaga assolava en aquells mateixos moments Olesa de Bonesvalls. Aquesta plaga mo-tivà el vot d’aquell poble de «fer diada» cada any per santa Marta, si així s’alliberaven de la plaga.5 I fou arran d’aquesta plaga que la diada de la Mare de Déu de la Mercè es convertí en la festa major de Barcelona, amb un vot solemne del Consell de Cent.

A Gavà i Castelldefels, diversos pagesos, com Isi-dre Gorchs, Jeroni Bruach o Joan i Salvador Mar-garit, que havien rebut dels barons terres de les Marines per colonitzar-les i portar-les a conreu, les retornaren.6 La crisi devia ser previsible, ja que l’arrendament dels drets senyorials de la baronia baixà, el quadrienni 1684-1688, a 4.000 rals, un 5% menys que el quadrienni anterior.

4. Dietari de l’Antic Consell Barceloní, 9 de juliol de 1687, citat per Carles Serret, «Història Moderna i contemporània», dins Història de Sant Boi de Llo-bregat, Sant Boi: Ajuntament, 1993, p. 155-156

5. Salvador Misser, Pere Joan Figuerola, Josep Maria Mar-tí, Catàleg Monumental de l’Arquebisbat de Barcelona. Penedès-Garraf. Vol. V/1, Ole-sa de Bonesvalls. Parròquia de Sant Joan i Hospital de Cerve-lló, Barcelona: Ed. Arxiu Dio-cesà de Barcelona, 1993, p. 110

Restes de can Margarit, prop

del barri de ca n’Espinós.

Aquesta masia, aixecada

de bell nou el 1598, va ser

reformada l’any 1650. Foto:

Josep Campmany


Els precedents de l’aixecament

La crisi d’aquesta dècada culminà amb una revolta camperola, anomenada «dels Barretines», relacio-nada amb l’anunci de nous allotjaments de soldats.

La inquietud havia començat a moure’s l’any 1687. Diversos càrrecs electes locals (jurats, batlles o síndics) dels pobles objecte d’allotjaments intenta-ren arribar a acords amb el virrei per alleugerir-los, prenent com a base les Constitucions de Catalunya.7

Un d’aquests dirigents era Antoni Soler, pagès benestant de Sant Boi,8 a qui ja hem vist el 1640. D’aquest, les cròniques de la Cort explicaven que «Era Antonio Soler un labrador muy rico de crecida

edad, que se halló y blasonava de haverse hallado en

los tumultos de Riudarenas, y otros, de Cataluña, en el

año 40; de muchos parentescos, y gran séquito en el

Llobregat y Panadés».9 Demanaven que, si els soldats s’havien d’allotjar a les cases, només fos obligatori subministrar-los sal, vinagre, foc, llit, taula i servei d’acord amb les possibilitats del mas. Totes les al-tres despeses havien de córrer a càrrec dels sol-dats. I que no es cobrés cap contribució addicional.10

La resposta del virrei fou negativa,11 cosa que pro-vocà, la primavera de 1688, un aixecament campe-rol generalitzat.12 Divuit mil pagesos es plantaren a les portes de Barcelona. Les autoritats claudicaren i es desdigueren de cobrar contribucions extres.

L’acord de retirada dels allotjaments a canvi de la pacifi cació dels pagesos es formalitzà en una troba-da en què participaren cinc cavallers per part de les autoritats, un dels quals era el baró d’Eramprunyà, Francesc de Bournonville i Erill.

Per part dels dirigents pagesos, entre d’altres, hi participà Antoni Soler que, com diuen les cròniques de la Cort, «fue nombrado por los naturales de los

lugares del Llobregat para que asistiera en su nom-

bre en la conferencia que se tuvo en la barraca de la

capitania general del muelle de Barcelona, por los

sediciosos (...) al mismo tiempo (...) despachava por

los lugares del Llobregat, y su comarca, convocato-

6. AMC, Armari 1, Caixa 9, Comptabilitat Municipal, car-peta Manuscrit de comptes 1645-1688. Josep Soler i Vidal, L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les Marines,Gavà: Ed. Brugués 1969, p. 45

7. Henry Kamen, «Una insur-recció oblidada del segle XVII: l’alçament dels camperols cata-lans de l’any 1688», Recerques,núm. 9 (1979), p. 27

8. Joaquim Albareda «Els di-rigents de la revolta pagesa de 1687-1689; de barretines a bo-tifl ers», Recerques, núm. 20 (1988), p. 152

9. BN, ms. 2398, Gobierno del Duque de Villahermosa en Cata-luña, vol 5, f. 299

10. ACA, CA, lligall. 286, núm. 111

11. Antonio Espino, Catalunyadurante el reinado de Carlos II. Política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barce-lona, p. 67-86

12. Jaume Dantí, Aixecamentspopulars als Països Catalans (1687-1693), Barcelona: Curial. p. 117-158


rias llamando a sus Jurados, y señalándoles tiempo y

lugar para las Juntas que decía convocar en benefi cio

de la Patria, o de la Tierra, escribiendo y fi rmando de

su mano dichas convocatorias».13

A fi nal de 1688 arribà un nou virrei amb instruc-cions d’esclafar aquella resistència. Establí un nou impost de guerra, sense l’acord del Parlament o les Corts i envià alguns nobles, exempts de pagar-lo, a cobrar-lo; entre ells, un germà de l’altre dels barons d’Eramprunyà: Ramon de Copons.14 Alhora, el virrei va fer perseguir els opositors locals que feien pro-selitisme contra les contribucions de guerra, cosa que produí diversos avalots, com el que succeí a Sant Boi el juny de 1688.15

A la comarca, les investigacions del virrei van donar lloc a una ordre de detenció contra Antoni Soler, per traïdoria i inducció a la revolta.

La situació esdevingué explosiva: Antoni Soler fugí cap a les muntanyes; però, cap al juny de 1689, tor-nà a oferir al virrei que, a canvi d’alliberar-se de les altres contribucions militars i que la cavalleria abandonés el Llobregat, els pagesos de la zona ofe-ririen 20.000 quintars de palla a l’exèrcit.16 Però el virrei, que va acceptar la palla, no va moure les tro-pes allotjades a les poblacions de la comarca.

Davant d’aquests incompliments i del fet que l’ordre de detenció contra Antoni Soler seguia dempeus, els pagesos del Llobregat —i els d’altres punts de Catalunya— es disposaren a realitzar un nou aixe-cament contra les tropes reials.17 Els revoltats te-nien bons contactes a la baronia d’Eramprunyà, es-pecialment a Gavà i a Begues. És en aquests dos llocs on s’encengué la revolta.

13. BN, ms. 2398, Gobierno del Duque de Villahermosa en Ca-taluña, vol 5, f. 299

14. Narcís Feliu de la Penya,Anales de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, v. 3, p. 398

15. Carles Martí, Estampes sant-boinaes del segle XVII. Notes històriques de la vila, Sant Boi de Llobregat: Biblioteca Popu-lar, 1956, p. 144-148

16. Archives du Dépôt Général de la Guerre, París, secció A1, 1015, núm. 4. Rélation de ce qui s’est passé en Catalogne depuis la dernière assemblée, citat per Henry Kamen, «Una insurrec-ció oblidada del segle XVII: l’alçament dels camperols cata-lans de l’any 1688», Recerques,núm. 9 (1979), p.23

17. Carles Serret «Història mo-derna i contemporània», His-tòria de Sant Boi de Llobregat,Sant Boi: Ajuntament, 1993, p. 155-161


Tres mesos de revolta popular

El primer atac a les tropes es produí el 20 de no-vembre de 1689 al camí ral de Begues, quan un grup de pagesos desarmà i empresonà el capità Pablo Carola i diversos soldats de cavalleria. En conservem la descripció detallada als documents de l’Arxiu de Simancas:

«El día 20 del dicho mes de noviembre yendo desta

Ciudad a la Villa del Arbós donde tenia su quartel el

Capitán de Cavallos Pablo Carola en compañía de Ma-

nuel Passavin su theniente, Rafel Nebot, Bernardo Xi-

pre soldados de su compañía y Juan Font Ciudadano

honrado y habitante en la villa de Gandesa, al llegar

cerca del lugar de Begas y en el camino Real, a las

diez del día, les circuieron algunos cinquenta o sesen-

ta hombres armados con diferentes armas de fuego y

encarando las armas al dicho Capitán Carola y demás

que ivan en su compañía, les dixieron que arrojasen

las armas o que les matarían, y preguntándoles el di-

cho Capitán Carola si entre ellos havia Baile ó Jurado

para saber quien era el Cabo, Pedro Termens labra-

dor del dicho lugar de Begas le respondió No hai mas

cabo que yo. Usted entregue las armas que se le dará

quenta y razón dellas, y al mismo tiempo la dicha gen-

te armada se abordó con el dicho capitán y demás que

ivan en su compañía y quitándoles las armas y es-

padas les hizieron baxar de cavallo y tomándoles los

cavallos les hizieron ir a pie en casa de Jaume Garau

labrador del mismo lugar, en donde el dicho Capitán

llamo al dicho Pedro Termens y les dixo tuviese cuida-

do que las armas y cavallos [que] les havían tomado

no se perdiessen, y el dicho Pedro Termens le respon-

dió que de todo se daria quenta».18

Després d’aquesta detenció, tan detalladament explicada, els soldats captius i desarmats van pe-regrinar per diverses masies de Begues. És cu-riós comprovar la magnitud de l’aixecament: els cinquanta o seixanta homes del sometent que van detenir aquesta companyia devien ser gairebé la totalitat de caps de casa i mossos de Begues. Pros-seguim el relat:

18. AGS, Estado, 4142, Informede Francisco de Sotomayor, 5 de gener de 1690. Totes les cites que segueixen, si no s’indica el contrari, procedeixen d’aquesta font

Imatge d’un combatent vestit a

la moda del segle XVII. Dibuix

del llibre de passanties del

gremi d’argenters conservat a

l’AHCB


«Dentro de una hora el dicho Pedro Termens con la

demás gente armada mudaron al dicho Capitán y de-

más que ivan en su compañía y los llevaron en casa

de Francisco Vendrell, labrador del mismo lugar y

término de Begas, y haviéndoles hecho entrar en un

comedor que ai baxo en la dicha casa dentro poco rato

les hizieron subir en un aposento a lo mas alto de la

casa y les cerraron en él, donde estuvieron dos horas

sin hablar con nadie.

Al cabo de dos horas que estuvieron cerrados, el Capi-

tán llamó a la gente que estava de guardia a la puerta

de dicho aposento diziendo que les diessen de comer

por su dinero, y que no les matassen de hambre, y que

pagarían todo lo que gastarían, a que habrió la puerta

uno de los que estavan de guardia y les hizieron baxar

al comedor de dicha casa, y en él les dieron de comer

estando de guardia el dicho Pedro Termens con una

carabina armada en las manos, y con otra gente.

Después de haver cenado llego el dueño de la casa

llamado Francisco Vendrell, que dixeron venia desta

Ciudad de Barcelona y que le aguardavan para saber

lo que havían de obrar con dicho Capitàn y demás, y

inmediatamente que llegó llamó al dicho Pedro Ter-

mens, y se entraron en un establo que ai en el azaguán

de dicha casa, donde estuvieron los dos solos hablan-

do mas de una hora.

Después de haver salido del dicho establo los dichos

Francisco Vendrell y Pedro Termens, el Capitán pre-

guntó a Francisco Vendrell qué havía de nuevo en Bar-

celona, a que le respondió que iva mui mal, y bolbiendo

a preguntar el Capitán a Pedro Termens qué havia, de

nuevo le respondió dicho Termens que iva mui mal y

que en aquella hora el Virrei ia estaría muerto o pres-

so. A que les respondió el Capitán que no ai mas que

matar a un Virrei tiniendo como tiene tantas guardias y

haviendo Ciudad y Diputacion que lo defenderian, a que

respondio dicho Pedro Termens que no lo dudase que

lo que el dexia en aquellas horas estaria ia executado».

Evidentment, era present el tràgic record del Cor-pus de 1640, quan els segadors van matar el virrei, esca que va provocar la guerra dels Segadors...


«Al cabo de rato bolvieron a hazer subir á otro apos-

sento de la dicha casa al dicho Capitán y demás que

ivan en su compañía en donde estuvieron hechados

encimas de unos gergones algunas dos horas, y poco

después entró en el apossento el dueño de la casa,

diziéndoles se levantasen que ia era ora, y baxando

al azaguán de dicha casa hallaron al dicho Pedro Ter-

mens y demás que ivan en su compañía que havían de

marchar luego.

Desde la dicha casa lo llevaron a las quatro de la ma-

ñana del día 21 a casa de Joseph Petit de la Clota, la-

brador del mismo lugar, donde les pussieron guardias

y también a la circunvalación de la casa, y el dicho Pe-

dro Termens se fue, y preguntando por él, el dicho Ca-

pitán, la gente que estava de guardia le respondieron

que havía ido a la villa de San Boi y que pronto bolvería.

Haviendo buelto dicho Pedro Termens a la referida

casa a las nueve de la mañana del mismo día el Capi-

tán le preguntó què havía de nuevo. A que le respon-

dió dicho Pedro Termens en presencia del thiniente

y demás que ivan en su compañía que iva mui mal y

que todo estava perdido, y que toda la tierra estava

levantada y que Torras de Centellas iva a Barcelona

con diez mil hombres de la plana de Vique y Llosanes

y que Soler de San Boi se havía levantado con mu-

cha gente para hir a Barcelona y que ia havían llegado

muchos sometenes como eran los de Igualada, Piera,

Vilarrodona, y otros, y que en aquella hora muerto o

presso estaría ia el virrei. Y respondiéndole el Capitan

entre vosotros deve de haver alguna grande cabeza

que lleva toda esta fabrica porque Soler todo solo no

El mas Térmens, a Begues.

Foto: cessió Centre d’Estudis

Beguetans


puede llevar esto por ser un hombre ordinario y de

baxa esfera, y es fuerça á de saber en ello alguna gran-

de cabeza porque vosotros solos no podeis guiar esta

materia. A que les respondio dicho Pedro Termens al

dicho Capitán que no solo tenían una Cabeza, pero que

tenían muchos cavalleros y personas de supossisión

en esta Ciudad de Barcelona y que por orden de ellos

tenían tratado y ajustado el desarmar los soldados y

ofi ciales se hallavan alojados en el presente Principa-

do de Cathaluña. Y respondiendo el Capitán que no po-

día creher que personas de supossisión y estimación

como él dezia supiessen, y consintiessen en el refe-

rido hecho. Dicho Pedro Termens le respondio y dixo

que no dudase en lo que él dezía, porque en verdad

y lo sabia mui bien, y que en aquellas horas estaría

ia executado, y que no havia remedio que todo estava

perdido. Y con esto se despidió dicho Pedro Termens

de dicho Capitán diziéndole se iva a la villa de San Boi,

encomendando a la gente que estava de guardia que

tuvieran cuidado con el Capitán y demás que ivan en

su Compañía para que no se huiesen».

De fet, aquell 21 de novembre, l’escamot de gent ar-mada baixà fi ns a Sant Boi on recollí uns fulls volants adreçats als batlles i jurats dels pobles del delta, en què es deia: «Señor Batlle y Jurats de qualsevol Vila, o Lloch del present Principat de Cathaluña, al donador de la present y a tots sos companys dona-ran favor y ajuda, ço es menjar y beurer y inconti-nent alçaran los Somatens per dar Socorro à Barce-lona, per ser axí combeniencia a la terra per orde de General de las Barretinas y sots pena de indignasió de dit General y de la terra de qualsevol Vila y Lloch que faran lo contrari. Firma, “La Terra”».

De Sant Boi, els sometents van passar a Gavà, on la tarda del 21 de novembre van atacar i desarmar un esquadró de cavalleria que s’hi havia allotjat: «En

el lugar de Gavà donde estava de quartel la compañia

de cavallos de Don Juan Andrés de Casanova havían

los paisanos sorprendido a los soldados quitándo-

les armas y cavallos, a que se siguó que en Samboy,

adonde estava la de Arcabuzeros de mis Guardias,

havían echo lo mismo».19 Un informe posterior que

19. ACA,CA, lligall 211, infor-me del virrei Villahermosa, f. 1

20. ACA, CA, ligall 211, darrers plecs


detalla les tropes desarmades i capturades indica que a Sant Boi, «de la Compañia de Arcabuzeros de

la Guardia vinieron dos o tres solos desmontados, y

los demás con el theniente y alferez están prisioneros

o les dieron los del tumulto dirección a Tarragona y

Lerida», i a Gavà, «la de Juan Andrea Casanova esta

preso el Capitán y la Compañía».20 Altres atacs a les tropes es produïren a Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cervelló, Sant Andreu i Sant Vicenç...

A Sant Boi, els fets tornaren a ser protagonitzats pels sometents de Begues: «El dia 22 de noviembre

por la tarde el dicho Pedro Termens se hallava en la

villa de San Boi por cabo y cabeza de la gente sedi-

ciosa y amotinada y del someten que havía baxado de

dicho lugar de Begas para desarmar los soldados de

a cavallo, y que haviéndose retirado algunos soldados

al campanario de la iglesia de dicha villa de San Boi,

y assistídoles el retor de dicho lugar; el dicho Pedro

Termens con la demás gente amotinada dixieron al

retor que hiziese baxar los soldados del campanario

tratándole mui mal de palabras diziéndole dicho Pe-

dro Termens que era un pícaro, y un traidor poniéndo-

le las armas a los pechos, y ai un testigo que declara

que el dicho Termens dió un enpellón al dicho retor».

De tota manera, la intenció dels aixecats no era pas la de fer un bany de sang, sinó únicament desarmar els soldats i fer-los fora de l’entorn de Barcelona, per aconseguir que les seves exigències —ben consti-tucionals, d’altra banda— fossin acceptades: «El dia

Can Grau del Coll. Aquest mas

i hostal, situat just al coll de

Begues, al costat del camí Ral,

fou el primer lloc on van retenir

els soldats desarmats el 20 de

novembre de 1689


22 al anochezer dos paisanos entregaron los cavallos,

y espadas al dicho Capitán y demás y les conduieron

i acompañaron hasta la villa de Sitges, en la Casa de

Andres Gibert, marinero y vezino de dicha villa». Ras i curt: els van alliberar a l’altra banda del Garraf.

Qui eren els cavallers de posició que —a parer dels revoltats— estaven darrere la revolta? No se sap, però un informe de l’espionatge francès d’abril de 1689 —set mesos abans de l’aixecament— indica que el baró d’Eramprunyà, Francesc de Bournonvi-lle, marquès de Rupit, estava en molt males relaci-ons amb el virrei i els interessos castellans.

Possiblement això es devia al fet que ell, l’any 1688, havia donat paraula als pagesos, en nom del govern, que les Constitucions de Catalunya serien respecta-des pels soldats, compromís que, unilateralment, el nou virrei va trencar. No deixa de ser rellevant que el cap dels revoltats, que es passejava amb aparent impunitat per tot el delta occidental del Llobregat, fos vassall d’en Francesc de Bournonville.

La reacció del virrei va ser fulminant: el 23 de no-vembre envià 500 infants i 800 cavallers, amb dos canons, a Sant Feliu de Llobregat, on feren fugir els pagesos. És remarcable que l’enfrontament es produís a Sant Feliu de Llobregat, localitat d’on provenia el conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, Jaume Falguera.21 En aquella ocasió, el Consell de Cent es mantingué tothora al costat del virrei, i els serveis prestats per Jaume Falguera «amb perill de la seva vida i dels seus béns» li val-gueren posteriorment l’accés a l’estament nobiliari, amb el nomenament de cavaller.

L’endemà, el virrei ordenà la captura dels capitos-tos rebels, amb mill lliures de recompensa,22 edicte al qual s’afegí la Generalitat.23 En successius com-bats als voltants de Barcelona, al llarg dels dies se-güents, els pagesos anaren sent reduïts. Finalment, el 30 de novembre iniciaren la retirada. El 2 de de-sembre, Antoni Soler queia assassinat pel seu pro-pi nét adoptiu, atret per la recompensa. La revolta s’apaivagà.

21. Mari Luz Retuerta, Carme Sanmartí, «El Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat», Qua-derns científi cs i tècnics de res-tauració monumental. Estudis històrics sobre patrimoni arqui-tectònic: Sant Pere de Torelló, Copons, Terrassa, Esparregue-ra, Sant Feliu de Llobregat, Tagamanent, Segur de Calafell,vol. 11, Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 201-202

22. BC, fullets Bonsoms, núm. 192, Edicte sobre alçament de gent armada y gratifi cacions que es donaran als que presen-tin viu o mort algun dels alçats... 24 de novembre de 1689

23. BC, fullets Bonsoms, núm. 4653, Per lo amor paternal, que devem tenir, y tenim à tot aquest Principat... 30 de novembre de 1689

24. BC, fullets Bonsoms, núm. 191, Crida o bando del Capità General de Cataluña D. Carlos de Gurrea, Duque de Villaher-mosa, para que se prendan á los sediciosos


La repressió de la revolta a Eramprunyà

En aquesta tessitura, els veïns de Begues, i espe-cialment els capitostos, estaven inquiets per les possibles represàlies. Al virrei li arribaren notícies que «por las montañas y partes circunvezinas del

lugar de Begas ivan algunos hombres coadunados

tocando caracoles». El 15 de desembre de 1689 pu-blicà un ban en què prohibia aquestes accions, les reunions de més de tres persones, i repicar cam-panes i tocar corns sense permís dels ofi cials, sota pena de mort.24 Com que tampoc tenia tropa sufi -cient per perseguir els sediciosos per les munta-nyes del Garraf, el virrei envià els barons Francesc de Bournonville i Francesc de Copons, el primer de gener de 1690, a fi «de que les sosegasen y que los

demás que estavan en sus casas no se moviesen, que

antes bien prosiguiessen a los commovidos, y que les

digiesen se estuviessen quietos en sus casas y que ya

les daría el perdon». El primer de gener, els barons arribaren a Gavà, on convocaren un consell general de tots els veïns i els transmeteren les consignes i promeses del virrei. L’endemà, dos de gener, fe-ren el mateix a Begues. Després d’aquesta reunió,

Masia de can Flocant o

hostal de l’Ase, a la Sentiu.

El camí que baixava de

Begues fi ns a Gavà, i que

probablement seguiren els

barretines revoltats, passava

pel seu costat. Foto: Centre

Excursionista de Catalunya,

Estudi de la Masia Catalana,

núm. 2.054


el baró va enviar una carta al virrei on explicava les gestions realitzades: «En execución de la Orden de

Vuestra Excelencia junto con don Francisco de Copons

[que, per cert, havia nascut precisament a Begues, el

31 d’agost de 1652] emos pasado ha hazer compre-

hender a estos vasallos la obligación [que] les incunbe

a la quietut, y atender al Real servicio, como desva-

necerles las impressiones [que] se les podía aver su-

puesto, y assi mesmo averles dado orden, assí a los

Bailes, como a los particulares, no recogan, antes per-

sigan, a los que con pretextos falsos y de otro género

tiran a commover, para cuio logro y de mantenerse a

la devida obediencia queda dispuesta la Unión (és a

dir, el sometent) entre estos lugares de nuestra juris-

dicción, quedando en Castelldefels aguardando, para

el maior cumplimiento de nuestras obligaciones, la

orden de Vuestra Excelencia por si falta en que obe-

decer, y yo quedar como siempre tan resignado como

obligado al rendimiento en lo del maior agrado dexan-

do de todo larga relacion a Vuestra Excelencia a boca

de Dios gracias. En Begas, y Henero 2 de 1690. El Mar-

ques de Rupit». El virrei li ordenà de restar al castell de Castelldefels, vigilant els seus vassalls, fi ns al 8 de gener.

El 12 de gener el virrei va publicar un perdó ge-neral per a tots els participants en la revolta, però n’exceptuava, entre d’altres, els capitostos, com ara Pere Térmens, Isidre Pau i Josep Petit de Begues, i Francesc Romagosa, batlle de Begues. Aquest dar-rer quedava encausat per ser el batlle del poble quan «estava constante en su notoria rebeldía».25

A aquests, els ordenava presentar-se davant la justí-cia per ser jutjats. Però, malgrat l’ordre, «ninguno de

los nombrados compareció», excepte Pere Térmens, que es presentà davant dels jutges a Vilafranca, on va ser pres. Però aquest s’havia presentat «con pa-

labra de poderlo hazer con siguridad, que se la dió el

Marques de Rupit, barón de dicho lugar de Begas, con

palabra se dicho tuvo del mismo virrey y de alguno de

los juezes del Real Consejo». Malgrat les garanties del baró, «le llevaron a la cárcel haziéndole un pro-

cesso y a pique de castigarle con pena capital, de esto

25. BN, ms. 2404, carta de Car-les II a Villahermosa, 4 de març de 1690

26. BC, ms. 504. Sucesos de Ca-taluña desde el año 1640 hasta 1693, f. 74r

27. BC, Fullets Bonsoms, núm. 2498, Crida del virrei...


el Marqués tuvo el centimiento devido, y viendo que le

faltavan los ministros a la palabra que dezia haverle

dado, como se pudo hizo se trabajasen sus defensas.

Éstas se dixo ivan fundadas en que no se podía casti-

gar el que se presenta voluntario siendo llamado por

la justicia y de esta manera haber sucedido con él,

citando por testigo de ello a aquellos juezes que le

dieron palabra de seguridad; diziendo el Virrey que no

se acordava de haberla dada». 26

El baró Bournonville veia, de nou, com la paraula que havia donat en nom del govern tornava a ser posada en qüestió; i això que en aquells moments era el noble de rang més elevat de tot Catalunya, amb accés directe a la Cort. La tensió entre el virrei, i aquest noble i els seus protegits augmentà quan el primer publicà un nou perdó, el 14 de març de 1690,27 que incloïa tots els revoltats, excepte setze. Entre les excepcions, Pere Térmens i el batlle de Be-gues, «contra tales se procederá assí respeto de las

personas como de sus bienes hasta llegar al exem-

plar punición de sus delitos segun ser de justicia».

Masia de can Ramoneda, als

peus del castell d’Eramprunyà.

A la primera meitat del segle

XVII, la masia estava en mans

dels Romagosa, terratinents de

Begues. Foto: arxiu CEG


L’intercanvi de cartes amb el virrei sobre el cas Tér-mens va arribar a la Cort, i el baró va utilitzar tota la infl uència possible per alliberar-lo. L’enfrontament amb el virrei acabà quan Villahermosa fou substi-tuït, i a Pere Térmens «se [le] suspendió el castigo y

salió libre». Pel que fa a Francesc Romagosa, «con

los medios que tuvo de personas, salió perdonado el

Bayle de Begas». És a dir, també va tenir infl uències que van fer-lo alliberar sense càrrecs.

Finalment, després de diverses vicissituds, tots els vassalls, inclosos els capitostos locals dels aixeca-ments, foren perdonats gràcies a la paraula dels barons. L’enfrontament entre el baró d’Eramprunyà i el virrei motivà que la Generalitat el comissionés davant la cort madrilenya el 1691 com a ambaixa-dor de Catalunya amb un memorial contra els allot-jaments,28 on aconseguí del rei diverses provisions tendents a suavitzar l’impacte militar sobre els ca-talans.29

La revolta va tenir una forta petjada en l’aspecte de-mogràfi c. Així, en tot el període de l’edat moderna que va de 1599 a 1714, un dels anys més crítics, amb un menor creixement vegetatiu de la població, és precisament el 1689, l’any de la revolta.30

28. BC, ms. 504, Sucesos de Ca-taluña desde el año 1640 hasta el año 1693, f. 105.

29. BC, fullets Bonsoms, 2863, Copia del Real Decret enviat per sa Magestat [....] en respos-ta de la Embaxada à sa Mages-tat feta per lo Illustre Masquès de Rupit, Vescomte de Ioch, Em-baxador del dit Principat, 8 de febrer de 1692

30. Francesc Xavier Gual, Car-les Millàs, La població del Baix Llobregat a l’època dels Àustria, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1999, p. 147

Treballant a l’era de can

Romagosa, al segle XIX. Foto:

Arxiu de can Romagosa


L’epíleg: la invasió francesa

Pocs anys després de la revolta esclatà una nova guerra amb França. Malgrat el que havia passat, el baró Bournonville va contribuir a la defensa, i l’any 1695 ordenà el reforç del castell de Castelldefels.31 Bournonville apareix de nou en juntes i reunions, i en ocasió de l’ofensiva del general Vendôme, que va posar setge a Barcelona,32 tornà a ser elegit am-baixador de la ciutat davant del virrei per protestar per la inefi càcia de les tropes reials.

En ocasió d’aquest darrer setge, el Llobregat esde-vingué front de guerra entre les tropes franceses i els sometents catalans. La segona meitat de juny de 1697, els jurats de Sant Boi explicaven als diputats de la Generalitat que els sometents destrossarien l’exèrcit francès.33 Per desbaratar aquests plans, l’esquadra francesa es plantà davant Castelldefels, enclavament estratègic de la rereguarda, que bom-bardejà el 30 de juliol de 1697. Un mosso català que feia de galiot als vaixells es va poder escapar, i arribà nedant a la platja.34 L’endemà, els sometents del Llobregat, entre ells els homes de Begues, co-mandats per Francesc Vileta, evitaren que l’exèrcit francès envaís el delta de ponent.35

Però Barcelona caigué el 10 d’agost i passà a domi-ni francès. La guerra s’acabava. Una treva signada poc després, el 20 de setembre, retornà Barcelona a la corona hispànica.

És important destacar l’actitud del baró Bournonvi-lle, que passà d’estar enfrontat al virrei a prestar ple suport a la corona durant la invasió francesa. Una ac-titud que només s’explica atenent a la seva condició d’aristòcrata més elevat del Principat, que l’obligava a ser molt coherent amb els principi de fi delitat i a complir els juraments i les paraules donades.36

Això també explicaria que, en ocasió de la gran cri-si política de 1700, amb la mort del rei Carles II i l’entrada dels Borbons a la corona hispana, el baró d’Eramprunyà mantingués tothora, sense variar, la fi delitat jurada inicialment a Felip V.

31. Albert López-Mullor, El cas-tell i les torres, Castelldefels: l’Ajuntament, 2000, p. 30

32. Antonio Espino, Catalunyadurante el reinado de Carlos II. Política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barce-lona, 1999, p. 97-152 i 153-202

33. ACA, Generalitat, jurats de Sant Boi a diputats, cartes de 15-VI-1697 i 26-VI-1697

34. Dietari de l’Antic Consell Barceloní, Anys 1696-1697, vol. XXII, Barcelona 1968, pàg. 195

35. Narcís Feliu de la Peña, Ana-les de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, v. 3, p. 444

36. Jaume Dantí, «Pagesos, me-nestrals i drets senyorials al segle XVIII. El capbreu del marquès de Rupit», Estudis d’història agrària, núm. 17 (2004) p. 349

El mariscal Duc de Vendôme,

segons un gravat d’autor

desconegut publicat al llibre

Iconographie française,

Paris: Delpech, 1840


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I ELS FETS DE 1714 A GAVÀ

Botifl ers i austriacistes a EramprunyàEl complot de GavàDe l’hegemonia borbònica a l’austriacistaLa guerra arriba a GavàEl triomf borbònic


Botifl ers i austriacistes a Eramprunyà

Els únics personatges d’Eramprunyà de qui ens consta la fi liació fi lipista són els titulars de la baro-nia. En aquesta època, la baronia d’Eramprunyà és posseïda, per indivís, per Francesc de Copons i Gri-mau i per Francesc de Bournonville i Perapertussa.

Francesc de Copons i Grimau havia rebut la mei-tat d’Eramprunyà a fi nals del segle XVII.1 A més de baró de la meitat d’Eramprunyà, era senyor del Bu-llidor i castlà d’Espitlles. El seu oncle, Jaume de Co-pons i Tamarit, havia exercit el càrrec de president de la Generalitat durant el trienni 1662-1665.2 Els Copons, que havien adquirit nototietat mitjançant la presència en l’estament eclesiàstic, ascendiren al braç noble per sentència de la Reial Audiència del 15 d’octubre de 1701.3

L’altre senyor d’Eramprunyà, Francesc de Bour-nonville i de Perapertussa, era baró del terme pel seu casament amb Manuela d’Erill i Pons.4 A més de senyor de la meitat d’Eramprunyà, era cavaller de l’Orde de Santiago, vescomte de Jóc i marquès de Rupit, títol aquest darrer que li fou atorgat pel rei Carles II el 21 de gener de 1681,5 per la seva ac-tivitat militar en guerres i batalles a Messina i al Principat. Ja hem vist que havia actuat com a ele-ment moderador, fi ns i tot enfrontant-se al virrei, en ocasió de la revolta dels Barretines, el 1689. La seva activitat política el portà fi ns i tot a fer de re-presentant diplomàtic de les institucions de Cata-lunya davant de la cort reial, a Madrid.6 Era nét del príncep Alexandre de Bournonville, que havia estat virrei del Principat entre els anys 1679 i 1684, i pro-cedia d’un llinatge fl amenc, vinculat amb les princi-pals cases nobiliàries europees.7

A aquests dos senyors d’Eramprunyà cal afegir en-cara un tercer «botifl er» relacionat amb Erampru-nyà: Agustí de Copons i Copons, nebot de Francesc de Copons, i hereu de la seva part en la baronia. Era membre fundador de l’Acadèmia dels Desconfi ats (nom amb què es coneixia la que després seria Aca-dèmia de Bones Lletres de Barcelona),8 i està docu-

Ruïnes de la casa del Sitjar,

als peus del castell i davant

de l’ermita de Bruguers.

La casa probablement

va ser l’indret d’un dels

enfrontaments de la guerra

de Successió a Gavà, l’agost

de 1713. Foto: col·lecció

Manuel Aguilera

1. F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelo-na: Enrich y Cía, 1911, p. 115-1172. Josep M. Sans Travé i Pera Serra, «El catàleg de Diputats i Oïdors de Comptes de la Genera-litat de Catalunya», Estudis his-tòrics i documents dels Arxius de Protocols, vol. 8, (1980), p. 1023. F. José Morales Roca, Próce-res habilitados en las cortes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid: Hi-dalguía, 1983, vol. 1, p. 94 i 2034. Fr. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barce-lona: Enrich y Cía, 1911, p. 1195. Francisco José Morales Roca, Próceres habilitados en las cor-tes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid: Hidalguía, 1983, vol. 1, p. 1666. BC, ms. 504, Sucesos de Ca-taluña..., f. 105r, i també BC, fu-llets Bonsoms, núm. 28637. Joan Reglà, Els segles XVI i XVII. Els virreis de Catalunya,Barcelona: Teide, 1956, p. 164.8. Josep Carreras, «Constitució i actes conservades de la Acadèmia Desconfi ada», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, v. X (1922), p. 1 i 225


mentada la seva participació a les primeres sessions d’aquesta institució amb diversos treballs de retòrica.

Per arrodonir aquesta descripció, cal dir que els barons d’Eramprunyà no vivien a la baronia, sinó a Barcelona. El marquès de Rupit tenia la residèn-cia, valorada en 8.000 lliures, al portal de l’Àngel,19 i Francesc de Copons a la baixada de Sant Miquel.20

Per acabar aquestes pinzellades sobre els perso-natges relacionats amb Eramprunyà que al llarg del confl icte es presentaran com a botifl ers, asse-nyalem que presenten, paradoxalment, uns antece-dents «austriacistes» o «catalanistes» impecables: emparentats amb un president de la Generalitat i amb el virrei de la casa d’Àustria que més durà en el càrrec al segle XVII, moderats durant la revol-ta dels Barretines, i fundadors de l’Acadèmia dels Desconfi ats, bressol de coneguts paladins austria-cistes. Barons d’Eramprunyà, doncs, pertanyents a nissagues ben catalanes d’antics llinatges. Per tant, llur suport a Felip V no cal veure’l com a «anticatala-nista» sigui el que sigui el que aquesta paraula vul-gui dir en el context de principis del segle XVIII, sinó com a fruit d’una decisió fi ns a cert punt col·lectiva entre l’aristocràcia del Principat. Ells eren fi dels al rei, fos qui fos.

A l’altre bàndol, el dels personatges declaradament austròfi ls, ens trobem diversos a Gavà, amb un nexe comú: pertanyen també a les elits dirigents de Cata-lunya, com els barons.

El més declaradament austriacista és el capellà de Sant Climent de Llobregat i Sant Pere de Gavà, mossèn Josep Marí i Vilana. El 1681 començà a re-gir l’església de Sant Climent, i el 1689 la de Gavà, i n’exercí fi ns a 1711 la titularitat de Gavà, i fi ns a1713 la de Sant Climent.21 Després, coincidint amb l’arribada dels fi lipistes, fou destinat a la Pobla de Claramunt, on morí.

Josep Marí posseïa diverses propietats a Gavà, que havia adquirit com a laica i privada persona. La prin-cipal era la masia de cal Fuentes, que antigament hi havia al carrer de Sant Pere, junt amb una desena

19. Pere Voltes Bou, Barcelona durante el gobierno del Archi-duque Carlos de Austria (1705-1714), Barcelona: Instituto Mu-nicipal de Historia, 1963, vol II, p. 22, nota 99.

20. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, BC, ms. 421, tom V (1713), f. 70r

21. Jordi Fort i Gaudi, SantCliment de Llobregat, Sant Cli-ment: parròquia, 1981, p. 135

22. Arxiu particular de l’autor, Còpia de la Venda perpètua de la masia de cal Fuentes, feta pels hereus de Josep Marí, a Anton Fuentes, 12 de novembre de 1758


de peces de terra i vinyes escampades per tot el terme, arrendades a diversos veïns.22 A més, tenia també inquietuds literàries, com demostren algunes de les seves obres conegudes.23 Creiem que era fi ll de Francesc Marí i Genovès, de Barcelona, mestre de camp dels exèrcits reials al segon terç del segle XVII, que assolí el títol de cavaller el 22 de maig de 1670. Aquest militar elevat a cavaller era fi ll de Fran-cesc Marí i Tiana, que el 21 d’octubre de 1635 ha-via assolit el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona.24

Ens trobem, doncs, que el primer austriacista local és un clergue d’extracció ciutadana, amb connexi-

23. BC, goigs, R 10.006/95, Goigs del grorios Papa, y mar-tyr Sant Clement... ara novament corregíts per Joseph Marí, Bene-fi ciat del Arquebisbat de Tarra-gona

24. Francisco José Morales Roca, Próceres habilitados en las cor-tes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid: Hidalguía, 1983, vol. 1, p. 299

Goigs a Sant Climent escrits

per Josep Marí. Font:

Biblioteca de Catalunya


ons familiars amb la petita aristocràcia barceloni-na. Aquesta procedència ciutadana potser ajudaria a explicar el seu interès literari i, com veurem més endavant, les relacions amb destacats menestrals i militars barcelonins com Antoni de Peguera. D’altra banda, la posició austriacista d’aquest capellà no era aïllada. El mateix bisbe de Barcelona s’havia queixat que en diverses parròquies, entre 1700 i 1705, els clergues no deien a missa l’oració obliga-da en lloança de Felip V, o que, si la deien, ometien el nom del monarca.25

De fet, en tota la contesa, la major part d’eclesiàstics del Principat, sobretot els canonges, es mantingue-ren fi dels a l’arxiduc d’Àustria; no oblidem que la situació de l’estament eclesiàstic sota el règim dels Àustries era molt més benigne i tenia més immu-nitats i privilegis que sota el règim dels Borbons, a França.

Els altres austriacistes identifi cats a Gavà eren re-sidents a Barcelona que havien adquirit, a la segona meitat de segle XVII, importants masies a Gavà.

El primer era Antoni Pau Duran, adroguer.26 Era un dels burgesos de la ciutat enriquits amb el des-plegament mercantil de fi nals del segle XVII, amb participació en companyies comercialitzadores de teles amb altres socis genovesos, que invertí els benefi cis en propietats agràries. L’any 1695 havia adqurit les heretats dels Comes i dels Sauleda, a Gavà, i dels Savall, amb propietats als municipis de Gavà i Castelldefels.

La primera adquisició l’efectuà el 15 de setembre de 1695, quan va comprar, als hereus del matri-moni Comes i Savall, els masos Comes i Verger, a Gavà, i Savall, a Castelldefels. El 22 d’agost de 1699 va cedir en emfi teusi l’antic mas Verger, a tocar de la riera dels Canyars, a Jaume Gayralt.27 En canvi, el mas Comes, situat a tocar del nucli de la vila, va parcel·lar-lo, i entre el 2 de gener i el 16 de març de 1699 va establir tres trossos de terra als pagesos Jaume Paucirerol, Vicenç Pinyana i Francesc Guilar perquè s’hi fessin tres casetes.28

25. Narcís Feliu de la Penya, Anales de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, vol. 2, p. 518

26. Gemma García, «De la cons-piración austriacista a la integra-ción a la nueva planta: la familia Duran, máximo exponente de la burguesía mercantil en el siglo XVIII», Espacio, Tiempo y For-ma, Serie IV, Historia Moderna, vol. 17 (2004) p. 143-162

27. ABE, UC 0012, imatges 654 i 658

28. 25. ABE, UC 0012, imatges 406, 428 i 431


La resta de terres i el mas Comes les unifi cà amb les del mas Sauleda, que havia comprat l’any 1696. D’aquesta manera quedava confi gurada l’heretat que més endavant, al segle XIX, seria de la família dels Lluch.

Finalment, també adquirí l’antic mas Batlle, a la cruï-lla entre els carrers de Castelldefels i el camí de la Post. La família dels Duran va estar molt comprome-sa amb la causa austriacista i, el 1714, un dels seus fi lls va morir en les batalles del setge de Barcelona.

Pel que fa a en Francesc Toda i Gil,29 era notari, i ha-via adquirit, el 1694, l’antic mas Pujols de la Riera, que amb els anys seria conegut com cal Rascló o cal Pauet dels Dents.30

Aproximadament en la mateixa època comprà l’antiga torre Perellona, mas d’origen medieval, situada on actualment hi ha l’escola Eramprunyà. Advocat del Consell de Cent, s’havia oposat a Felip V des del principi del regnat, i havia estat inhabilitat per a càrrecs públics, cosa que el portà a militar al bàndol austriacista.

29. José Solís, «La magistratu-ra austracista en la Corona de Aragón», Manuscrits, núm. 23 (2005) p. 131-150

30. ABE, fons digitalitzat, UC 0806

Cal Pauet dels Dents o cal

Rascló, mas que al llarg dels

segles es denominà també

Pujols de la Riera i Lledó.

Estava situat a la fi nca on

ara hi ha l’ofi cina de treball

de la Generalitat, al carrer

de Sant Pere. El rellotge de

sol de la façana recorda el de

cal Margarit, i l’arc geminat

de la fi nestra, clarament

renaixentista, es conserva

en una casa gavanenca.

Foto: Centre Excursionista de

Catalunya. Estudi de la Masia

Catalana, núm. 2.058


En assolir el poder l’arxiduc Carles, va ser nomenat cavaller, i membre de l’Audiència (1705), de la qual esdevingué regent el 1706. Aquest càrrec, en prin-cipi secundari, de fet el feia responsable de presidir una de les sales civils de l’Audiència, i acostumava a assumir les atribucions en matèria criminal. Per això, Toda i Gil va tenir una intervenció rellevant en la Catalunya austriacista, i venia a ser el cap del po-der judicial català.

Va regir l’Audiència i les seves actuacions fi ns al 20 de setembre de 1712. Toda va participar en la de-fensa de Barcelona, tant al setge de 1706 com al de 1714 i, acabada la guerra, els fi lipistes li confi sca-ren els béns i cremaren els seus títols de regent i cavaller.

És important assenyalar que, quan els barons d’Eramprunyà, que eren botifl ers, decidiren cap-brevar les seves propietats a Eramprunyà, és a dir, obligar els pagesos vassalls a posar per escrit les seves propietats i les prestacions senyorials que havien de pagar, ni Antoni Pau Duran ni Francesc de Toda i Gil ho van fer, tal volta com a mostra de resistència.

Antic casalot de can Pere

Bori. En aquest mateix indret

s’aixecava una antiga torre

medieval denominada torre

Perellona, que a fi nals del

segle XVII va ser adquirida pel

notari barceloní Francesc de

Toda i Gil. Foto: Jordi Vaghi,

AMG


El complot de Gavà

Després de la mort de Carles II, els nous adminis-tradors borbònics actuaren ràpidament. El gener de 1701, Felip V destituí el virrei austriacista Jordi de Hessen-Darmstadt i nomenà un nou virrei. No content amb això, el 29 d’abril ordenà la seva expul-sió de les terres de la corona. Camí de l’exili per via marítima, va haver de refugiar-se d’una tempesta a Gavà,31 on fou molt ben rebut pel capellà de la zona, Josep Marí.32 Immediatament es posà en contacte amb austriacistes barcelonins, que aprofi taren el desembarcament accidental per conspirar i preparar la futura proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria.33

Entre els conspiradors, a més del capellà esmentat, hom cita austriacistes destacats, com els eclesiàs-tics Andreu de Foix, el rector de Vilabella, Antoni Pons, i els nobles o militars Francesc Amat, Pere Careny, Joan Basset i Ramis, i Antoni de Peguera.34

31. Corroborat per Francesc de Castellví, Narraciones Históri-cas, BC, ms. 421, tom II (1700-1701), f. 285r

32. Homilia de pare Baltasar Oliver feta durant el sermó fu-nerari en honor de Jordi de Hes-sen-Darmstadt que tingué lloc a Sant Pere de Gavà l’any 1706. Josep Marí, Amantes lágrimas en fl amante pyra..., BC, fullets Bonsoms, 567, p. 10 i 12

33. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom VII (documents 1700-1711), f. 125r. També a Narcís Feliu de la Peña, Anales de Ca-taluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, vol. II, p. 521

34. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom II (1700-1701), f. 324r

Portada del pamfl et

austriacista que va editar el

rector de Gava, Josep Marí,

en honor del príncep Jordi de

Hessen-Darmstadt. Imatge:

Biblioteca de Catalunya


De l’hegemonia borbònica a l’austriacista

Tot just instal·lada la nova dinastia, foren convocades Corts a Barcelona, l’any 1702, per tal d’assegurar el suport de les institucions del Principat al nou rei.

En aquestes Corts, Eramprunyà era representat pels dos barons. Viladecans i Sant Climent, pobles veïns, eren representats pel seu senyor, Ramon Fèlix d’Ivorra.

Els senyors d’Eramprunyà hi tingueren un paper destacat: com a membre del braç militar, Francesc de Copons defensà, contra el parer de la major part del seu braç, que la corona conservés el control de qui podia o no ser elegit com a diputat de la Ge-neralitat o membre del Consell de Cent, i defensà l’aprovació íntegra del donatiu econòmic demanat pel rei.35 Aquesta defensa dels drets reials va ser una presa de partit general en tota l’alta noblesa catalana.

El cas és que fi nalment el rei continuà gaudint del control dels nomenaments en les institucions cata-lanes, però en canvi hagué de cedir en les preten-sions econòmiques.

El 14 de gener de 1702, en cloure’s les Corts, Fe-lip V concedí diversos títols com a premi a la lleial-tat mostrada: a n’Agustí de Copons i a Francesc de Bournonville, els va fer «gentilhòmens de boca del rei o de clau honorària». A n’Agustí de Copons, a més, li concedí el títol de marquès de la Torre de Moja.36 I encara més: quan el 8 d’abril d’aquell any, Felip V sortia del port de Barcelona amb una es-quadra en direcció a Itàlia, on es desenvoluparen els primers enfrontaments armats de la guerra de Successió, l’únic noble català d’importància que l’acompanyava era n’Agustí de Copons, nebot i he-reu del baró d’Eramprunyà. Lluità a Itàlia sota les banderes de Felip V, i participà a la batalla de Luz-zara, el 19 d’agost de 1702.

Tot plegat evidencia que els barons d’Eramprunyà, pràcticament igual que la resta de l’alta aristocràcia catalana, es posaren plenament a disposició del nou

35. Narcís Feliu de la Peña, Anales de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, vol. II, p. 492-493. Francesc de Castell-ví, Narraciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1702-1705), f. 16r-31v i 91v-92r

36. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1702-1705), f. 48r, 92v - 94r

Portada de les Constitucions

Catalanes compilades després

de les sessions de Corts de

1702. Imatge: arxiu CEG


monarca. Més encara quan aquest acabava de jurar les antigues Constitucions i es mostrava disposat a mantenir l’statu quo tradicional.

Però ben poc després d’acabades les Corts, l’octubre de 1703, l’arxiduc Carles era proclamat rei a Viena, al capdavant d’una gran aliança militar sig-nada entre Anglaterra, els Països Baixos, l’Imperi Austríac, Savoia i Portugal. Tots aquests països, la major part potències marítimes, no podien tolerar que Espanya, amb tot el seu imperi, quedés gover-nat per la casa de Borbó, la mateixa que regnava a França. Fou aleshores quan va esclatar una guerra d’abast mundial, en què es lluità des de les colònies americanes fi ns al centre d’Europa i els confi ns de l’imperi turc. De fet, els estudiosos la consideren la

Gravat del jove rei Felip V,

en el moment de celebrar

les Corts Catalanes de

1702. Imatge: Salvador

Sempere i Miquel: Fin de la nación catalana. Barcelona:

L’Avenç, 1905, p. 673


primera guerra d’abast mundial mai produïda.

Immediatament després de la proclamació de l’arxiduc Carles com a rei d’Espanya, les autoritats peninsulars declararen il·legal mostrar-s’hi pública-ment a favor. El 5 de maig de 1704 arribava a Barce-lona la comunicació ofi cial de l’estat de guerra entre Espanya i l’Imperi, i entre els dies 28 i 30 de maig de 1704, l’esquadra angloholandesa ancorà davant Barcelona, i s’inicià un petit desembarcament, tal com l’exvirrei havia anticipat en el complot de Gavà, just abans de marxar.

Les tropes atacants anaven comandades pel ma-teix Jordi de Hessen-Darmstadt. Aquest primer de-sembarcament s’efectuà per la banda de llevant, i la costa d’Eramprunyà no en resultà afectada. El dis-positiu de vigilància que les autoritats borbòniques havien dissenyat incloia una guàrdia permanent a les torres i talaies de la costa, tal com sabem per una nota existent a l’arxiu de Sitges: «Divendres prop-passat entre onze y dotze de la nit passà en esta Vila un curreu de sa Excelència, que Vostres Mercès tenen ben ohida, ab la qual nos ordena posem tala-yas, per si acàs se descubrís la armada enemiga, fent los fochs y fums acostumats».37

Per aïllar l’intent d’invasió, alguns militars fi dels a Felip V foren enviats a diversos punts del territori català per tal de prevenir qualsevol aixecament aus-triacista. Entre els comissionats pel virrei fi lipista Velasco per explorar Catalunya en recerca de gent armada, hi hagué el senyor d’Eramprunyà, Francesc de Bournonville, que fou enviat a Vic, on operaven actius elements austriacistes.38 En aquestes cir-cumstàncies, el virrei Velasco ordenà empresonar preventivament alguns austriacistes signifi cats. Entre el llistat trobem algun dels implicats en el complot de Gavà, com el rector de Vilabella, i un «Io-seph Maris» que es deu referir al rector de Gavà.39 D’altres personatges presents al complot de Gavà intentaren ajudar al desembarcament de l’arxiduc, com Antoni de Peguera, que tenia previst obrir-li les portes de Barcelona, però fou descobert i hagué de

El príncep Jordi de Hessen-

Darmstadt. La seva amistat

amb la burgesia barcelonina

li va ser útil per facilitar, el

1705, el desembarcament i la

proclamació reial de l’arxiduc

Carles. El príncep havia estat

el darrer dels virreis de Carles

II a Catalunya, i pel que sembla

tenia amistat amb el rector de

Sant Pere de Gavà, Josep Marí,

que li dedicà unes exèquies i

un llibre d’homenatge. Imatge:

gravat de John Smith, dipositat

al Museum of Fine Arts de San

Francisco (Califòrnia)


fugir, tot incorporant-se a l’armada de l’arxiduc.40 Finalment, la ciutat no fou presa, i després d’un bombardeig que durà tot el dia 31 de maig, l’1 de juny les tropes reembarcaren i l’esquadra s’allunyà. Ni la Generalitat ni el Consell de Cent van moure un dit per ajudar l’arxiduc.

Tot i que el 1701 Felip V jurava defensar i obeir les Constitucions de Catalunya, entre el 1704 i el 1705 es va fer evident que el virrei Velasco no pensava tolerar particularismes de cap mena, més encara quan aquests semblaven impedir al virrei el control de la situació de forma absoluta. El descontenta-ment que provocà aquesta actitud del virrei culmi-naria amb el decantament de la petita aristocràcia en pro de l’arxiduc, que envià delegats a Gènova per concloure, el 20 de juny de 1705, un pacte amb els aliats. El 17 de juliol, Carles III era proclamat rei a Vic. El virrei Velasco envià llavors dos destacaments de tropes a reprimir el pronunciament, però foren vençuts el 4 d’agost pels sometents aixecats a Oso-na, comandats per petits aristòcrates. La guerra de Successió havia fi nalment començat a Catalunya.

Immediatament, l’esquadra aliada tornà a plan-tar-se davant Barcelona, el 22 d’agost. I fou llavors quan Jordi de Hessen-Darmstadt decidí desembar-car i assetjar en regla la ciutat de Barcelona, on Ve-lasco es trobava refugiat. Les primeres tropes ocu-paren la desembocadura del Besòs el 24 d’agost, i ben aviat establiren el cercle a la ciutat. Carles des-embarcà el dia 28. Aquí trobem diverses mostres de la manca d’entusiasme popular que suscitava aleshores el confl icte successori: l’ordre que Jor-di de Hessen-Darmstadt expedí el 29 d’agost, per convocar els sometents dels pobles de la rodalia de Barcelona a prestar jurament a l’arxiduc, que conté amenaces directes en cas de no complir les ordres: «si faltase alguno a cumplir esta su obligacion paga-

rá ademas de las penas arbitrarias por su merecido

castigo la suma de mil fl orines de oro para ser aplica-

dos al Real Fisco de Su Magestad».41 Sobre l’adhesió dels catalans a la causa de l’arxiduc, totes les fonts, fi ns i tot les austriacistes, coincideixen que no era


38. Agustín López de Mendoza, conde de Robles, Historia de las guerras civiles de España desde la muerte del Señor Carlos II hasta 1708, Saragossa: Diputa-ció Provincial, 1882, p 246 i s., citat per Pere Voltes Bou, Bar-celona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705-1714), Barcelona: Institu-to Municipal de Historia, 1963, vol II, p. 22, nota 99

39. Narcís Feliu de la Peña, Ana-les de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, vol. II, p. 528

40 Santiago Albertí, L’onze de setembre, Barcelona: l’autor, 1977, p. 44

41. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom VII (documents 1700-1710), f 176r-176v


entusiàstica. Núria Sales, per exemple, comenta «El 31 d’agost (de 1705), Velasco havia escrit (...) que “la manera que tienen estos hombres de tomar obe-

diencias es entrarse en los lugarcillos con 100 o 200

hombres armados diciendo Viva Carlos Tercero y el

miedo junto con la buena inclinación es causa de que

en ninguna parte hallen resistencia”».42 Dubtaríem d’aquesta descripció feta pel virrei borbònic si no fos que un destacat austriacista opinava el mateix: «los pueblos obedecían con lentitud: dudaban del exi-

to, y aunque deseavan el Dominio Austriaco, no que-

rian mala opinion en su obrar».43

En aquests moments de desconcert, i el mateix dia 28 en què desembarcava l’arxiduc, el Consellde Cent barceloní suggerí al virrei Velasco que s’aprovisionés la ciutat de vi, per si el setge fos llarg, a Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels.44 No sa-bien els assetjats que el castell de Castelldefels fou

Gravat amb la representació de

l’arxiduc Carles en l’època del

desembarcament a Catalunya.

Imatge: gravat del llibre

de Pere Voltes, Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria

42. Arxius de guerra francesos, a Vicennes, A1 1887, De quin-son, carta del 2-IX-1705, citada per Núria Sales, «Senyors ban-dolers, miquelets i botifl ers», a Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII, Barcelona: Empúries, 1984, p. 159.

43. Francesc de Castellví, Narra-ciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1702-1705), f 318r

44. Manual de Novells Ardits, vulgarment apellat Dietari de l’antic consell barceloní, vol XXIV (1702-1704), Barcelona: Institut Municipal d’Història, 1971, p. 38-39


una de les primeres fortaleses que caigué en mans dels austriacistes, i que serví de base d’operacions a Antoni de Peguera, nomenat general de les milí-cies catalanes (sometents), que de grat o per força havien estat convocats per assetjar Barcelona. Des de Castelldefels envià una circular a tots els pobles i ciutats sol·licitant llur ajuda i fi delitat. Tenim el testimoni de l’arribada d’una d’aquestes missives a Sitges.45 Entre les diferents ciutats que enviaren delegats a Castelldefels per prestar obediència a l’arxiduc hi havia Figueres, Girona, Lleida, i Tortosa.

Mentre, els barons d’Eramprunyà es refugiaren a la ciutat de Barcelona, on el virrei Velasco es prepa-rava per resistir els atacs dels aliats; el marquès de Rupit, en concret, fou qualifi cat com «uno de los principales que con mayor enpeño se opusieron a

los desgraciados designios de otros Caballeros que

después se publicaron Xefes de la Rebelión», en pa-raules d’un memorial contemporani.46

El 14 de setembre de 1705, els aliats iniciaren l’atac per la banda de Montjuïc, tot ocupant la torre del Cap de Riu, a la desembocadura del Llobregat, però amb tan mala fortuna que Jordi de Hessen-Darms-tadt fou mort. Malgrat aquesta greu desfeta, dos dies després es convocava un nou sometent gene-ral, i en l’atac de l’endemà Montjuïc queia en mans dels imperials. En commemoració de la mort del príncep Jordi es publicà la segona obra coneguda del rector Josep Marí, que descriu les ostentoses exèquies que, l’any següent, durant la festivitat de Sant Nicasi, se li organitzaren a l’església de Sant Pere de Gavà.

El capellà de Gavà disposà un cadafal al mig de l’església, cobert de ciris com si fos una pira fu-nerària, amb tot de poesies escampades al seu voltant, redactades per ell mateix, i dedicades a l’infortunat príncep.

Els sermons d’aquell dia, la descripció de la cerimò-nia, i les poesies confegides pel rector foren publi-cades l’any 1707 en un opuscle.47 Tots els sermons foren en castellà, i els poemes, majoritàriament en


46. ACA, Consultas, Reg. 120, fol. 116 i s., citat per Jordi Mer-cader i Riba, Felip V i Cata-lunya, Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 349

47. Hi ha uns vuit exemplars d’aquest opuscle a la Biblioteca de la UB; també a BC, fullets Bonsoms, núm. 567


llatí i castellà. Només alguns, molt pocs, en català. La qual cosa, tot sigui dit, ens torna a demostrar la feblesa de la imatge que ens presenta els austria-cistes com a ferms «catalanistes».

Tornant als fets de 1705, un cop ocupat el castell de Montjuïc, s’iniciaren els preparatius per l’atac a la ciutat. Però aleshores esclatà a l’interior de la ciutat una rebelió popular contra les tropes virreg-nals que lliurà la ciutat als austriacistes sense llui-ta. Les causes d’aquesta revolta antifi lipista sem-blen més properes a la revolta social d’una ciutat farta de les arbitrarietats de Velasco que no pas a un aixecament clarament proaustriacista.48 Prova d’això és que les tropes de l’arxiduc s’enfrontaren al poble aixecat, tot protegint la retirada del virrei i dels nobles fi lipistes, que foren recollits a bord dels vaixells anglesos. Trobem Fancesc de Copons el 14 d’octubre de 1705, just abans de fer-se efectiva la rendició, refugiat amb el virrei al monestir de Sant Pere de Puel·les, enmig de l’aixecament popular. Amb ell, el seu nebot Agustí de Copons, «que hagué d’abandonar la seva família en zona enemiga, sense deixar de lluitar pel Rei».49 Rescatats pels ofi cials de l’exèrcit de Carles III, sortiren de la ciutat i foren embarcats un o dos dies més tard. Mentrestant, la casa de Francesc de Copons havia estat saquejada.50 També el marquès de Rupit patí la fúria antifi lipista: els imperials van haver de posar guàrdia davant la seva casa per evitar-ne el saqueig.51 De fet, la casa esdevingué punt de concentració dels fi lipistes que volien marxar, un cop pacifi cada la ciutat. El fet que estigués protegida per les tropes angleses impedí que el poble armat ataqués els botifl ers refugiats, en creure que eren presoners.52

Després d’aquest episodi, ni el marquès de Rupit ni Agustí de Copons tornaren a Barcelona. El coman-dant anglès els donà passaport per abandonar la ciutat i anar, si volien, a Madrid, a la cort de Felip V.53 El primer es refugià a les possessions de la seva muller a Conques, al Pallars,54 mentre que Agustí de Copons sí que anà a Madrid, on rebé un càrrec d’ofi cial als exèrcits de Felip V, i una pensió anual

48. Vegeu, en general, l’obra d’Antoni Porta, La victòria ca-talana de 1705, Barcelona: Pòr-tic, 1984

49. Jordi Mercader i Riba, FelipV i Catalunya, Barcelona: Edi-cions 62, 1968, p. 363

50. Fèlix Duran i Canyameres, «Catalunya sota el govern dels reis absoluts de la Casa de Bor-bó», Revista Jurídica de Cata-lunya. tom XL, 1934, p. 218


52. BC, ms. 743, ff. 43v-44r

53. Vicente Bacallar y Sanna, Cometarios de la guerra de Es-paña e historia de su rey Felipe V, el Animoso, Madrid: Ed. Car-los Seco, 1957, p. 99


55. BC ms. 743, f. 53v. També a Francesc de Castellví, Narra-ciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1706), f 402r

56. Josep Campmany, «La gue-rra de successió a Gavà i Eram-prunyà (1700-1720)», Materialsdel Baix Llobregat, núm. 4 (1999), p. 88-100

57. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1706), f 405v

58. BC ms. 743, f. 54v-55r


de 800 ducats. Francesc de Copons, en canvi, res-tà a Barcelona, al seu palau de la baixada de Sant Miquel, tot i que també fou agraciat per Felip V amb una pensió anual de 500 ducats.55

Amb el triomf de Carles III d’Àustria, es torna-ren a convocar Corts. El 5 de desembre de 1705 s’iniciaren amb el jurament de Carles III. Acaba-ren el 31 de març de 1706. Val a dir que les terres d’Eramprunyà no hi estigueren representades, ja que els seus barons eren fugitius o amagats. Tot i això, no eren fora de Catalunya, i tant Copons com Bournonville seguien percebent les rendes de la ba-ronia d’Eramprunyà; els pagesos gavanencs conti-nuaven sotmesos al poder senyorial, com prova un rebut existent a l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, en què Francesc Anton Falgueras, notari barcelo-ní, com a procurador del baró Francesc de Copons i del marquès de Rupit, hi consignà el cobrament de diverses pensions als feudataris d’Eramprunyà, en concepte de sosteniment de la torre de la Guarda.56

Però tornant als esdeveniments, va ser just acaba-des les Corts quan tingué lloc la reacció borbòni-ca. Felip V penetrà a Catalunya al front d’un exèr-cit entre els ofi cials del qual hi destacava Agustí de Copons,57 que hi assistia per ordre expressa del rei, emesa el 23 de febrer de 1706.58 De fet, la feina d’Agustí de Copons era la de recórrer Cata-lu-nya exhortant la rendició dels pobles al rei Fe-lip.59 Sense ser molestat pels sometents, aquest exèrcit es plantà davant Barcelona, i el 3 d’abril hi establí setge. La reacció dels pobles del voltant va ser tímida. El 4 d’abril, diversos sometents del pla del Llobregat es concentraren a Sant Boi, però amb una actitud passiva que no evità que l’endemà l’exèrcit fi lipista ocupés la torre del Cap de Riu, a la desembocadura del Llobregat, tot capturant els 25 soldats que la guardaven.60 Però els borbònics havien comès un error: desprotegir la rereguarda, i el 9 d’abril el general anglès Peterborough recupe-rava Esparreguera i el pont de Martorell. Finalment, el 8 de maig, aparegué la fl ota aliada davant Bar-celona amb molts reforços. Fou aleshores quan els

Portada de les actes de les

Corts de 1706, les darreres

celebrades pel Principat de

Catalunya, amb les lleis i

decrets aprovats pel nou rei,

l’arxiduc Carles d’Àustria

59. Vicente Bacallar y Sanna, Cometarios de la guerra de Es-paña e historia de su rey Felipe V, el Animoso, Madrid: Ed. Car-los Seco, 1957, p. 105

60. Narcís Feliu de la Peña, nales de Cataluña, Barcelona: Juan Pablo Martí, 1709, vol. II, p. 528


sometents s’animaren. El 5 de maig van prendre als fi lipistes 200 bous a la zona del Prat, i l’endemà van fer 50 presoners i capturaren 300 mules de càrrega de l’exèrcit assetjant.61 Finalment, per no caure en la trampa, Felip V hagué de retirar-se a França, el dia 11 de maig. Val a dir que, durant aquest primer setge de Barcelona, un dels ofi cials més destacats de la Coronela de Barcelona va ser Ramon d’Ivorra, senyor de Viladecans.62

Després de l’ensurt de 1706, i fi ns 1712, la guerra es lliurà lluny de les fronteres catalanes. Esmenta-rem només una acció que tingué conseqüències di-rectes sobre Eramprunyà: la del castell de Conques (on s’havia refugiat Francesc de Bournonville), que va ser ocupat pels austriacistes el 26 de setembre de 1708.63 Aquest fet provocaria que pocs mesos després, el 1709, el marquès de Rupit abandonés Catalunya per unir-se a la cort de Felip V.64 Com a conseqüència d’aquest abandonament, la cort de l’arxiduc Carles decretà el 1712, amb tres anys de retard, la confi scació dels seus béns, entre ells la meitat de la baronia d’Eramprunyà.65

El fi sc arrendà els drets del marquès de Rupit el ma-teix any a Francesc Mas i Duran, capità de granaders i membre del ministeri de fi nances de l’arxiduc, per 2.266 lliures, 13 sous i 4 diners.66 Altres benefi ciats de la confi scació foren el col·legi dels jesuïtes,67 els administradors d’aniversaris comuns de la catedral, i l’església del Pi.68

A partir del 1712, doncs, a Eramprunyà només hi quedava un senyor, Francesc de Copons, refugiat al seu palau. Altres accions bèl·liques indirectament relacionades amb Eramprunyà van ser les batalles de Brihuega i Villaviciosa, a Castella, desenvolupa-des el 8 i el 10 de desembre de 1710, victòries bor-bòniques que equilibraren la guerra, i on participà Agustí de Copons.69

Fins 1712, l’aliança entre Anglaterra, Holanda, Portugal i Àustria fornia a l’arxiduc Carles diners i exèrcits poderosos, i el poble no patia gaire les con-seqüències de la guerra llunyana. Però ben aviat

61. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1706), f 176r



64. Francesc de Castellví, Narra-ciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1702-1705), f 491r

65. ACA, RP, reg. 2826, ff. 2v , 20v, 22 i 23

66. ACA, RP, reg. 2826, f 20v

67. Pere Voltes Bou, Barcelona durante el gobierno del Archi-duque Carlos de Austria (1705-1714), Barcelona: Instituto Mu-nicipal de Historia, 1963, vol II, p. 119

68. ACA, RP, reg. 2826, f 154, 4-X-1712

69. Vicente Bacallar y Sanna, Cometarios de la guerra de Es-paña e historia de su rey Felipe V, el Animoso, Madrid: Ed. Car-los Seco, 1957, p. 217-219


aquestes potències decidiren acabar la guerra, so-bretot en esdevenir inesperadament l’arxiduc Car-les emperador d’Àustria. El 15 i 16 de gener d’aquell any s’iniciaren converses preliminars entre Angla-terra i França a Utrech, i el 29 de gener s’obria una conferència de pau.

El 25 de juny Anglaterra i França signaven la pau. Les tropes angleses es concentraren a Sitges per marxar, a fi nals de setembre de 1712.70

Portugal i França signaren la pau el 7 de setembre, i el gener de 1713 les tropes portugueses emprenien la marxa per terra cap al seu país.

Només quedava Àustria, però el 14 de març de 1713 se signà la pau entre França i Àustria, i el virrei austríac Starhemberg quedà encarregat de negociar sobre el terreny la retirada de les tropes austríaques amb els borbònics.

Les potències internacionals abandonaven els ca-talans, i la situació esdevenia desesperada, perquè Felip V no havia fi rmat cap pau amb les institucions catalanes, que considerava traïdores. I perquè en tots els anys de govern austríac, les autoritats de l’arxiduc s’havien negat a crear un veritable exèr-cit català que defensés les fronteres del país; no-més havia permès la formació de cinc regiments de 1.000 homes vers el 1708, i encara després de la derrota d’Almansa, que deixà a mercè dels borbò-nics tot el País Valencià, i de l’ensurt que signifi cà l’abolició dels seus furs. Una abolició que preludia-va el destí del Principat.71

Signatura de Josep Marí, el

rector de Sant Pere de Gavà

durant part de la guerra de

Successió. Notori austriacista,

va deixar el poble cap a 1711,

i es va retirar a la Pobla de

Claramunt. Font: APSC


71. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom III (1707-1708), f. 15 a 20 i 76-77


La lluita per les llibertats catalanes

Els tractats d’Utrech van ser ratifi cats a Catalunya mitjançant el Conveni de l’Hospitalet, del 22 de juny de 1713, negociat entre els caps dels exèrcits aus-tríac i hispano francès d’esquena i d’amagat de les institucions catalanes, que només foren informades tres dies després de signat l’acord.

El conveni preveia la cessió de tots els territoris ca-talans a Felip V a canvi que aquest permetés la re-tirada de les tropes austríaques. No es feia cap re-ferència a la conservació de les institucions pròpies, ni al perdó dels catalans, ni tan sols als pagesos que havien hagut de participar en els sometents.

Tanmateix, assabentada la Generalitat del conveni de l’Hospitalet, aplegà el 30 de juny les Corts catala-nes per decidir si l’acceptava o no. En aquesta Jun-ta de Braços, hi veiem representats bona part dels pobles sota jurisdicció senyorial de Catalunya per síndics de les viles, ja que els seus senyors estaven fugitius en territori enemic. Però entre els partici-pants no hi hem trobat cap gavanenc, ni tampoc els barons d’Eramprunyà. Sí que hi trobem, en canvi, síndics de Sant Boi i de Sant Feliu de Llobregat.

En el decurs d’aquesta Junta de Braços, que decidí la resistència a ultrança, hi participà el senyor de Viladecans, Ramon Fèlix d’Ivorra, però no hi parti-cipà el baró d’Eramprunyà, Francesc de Copons, tot i que era present a Barcelona. La seva actuació fou més solapada, i consistí a intentar desmoralitzar els participants a la Junta per tal que es rendissin a Felip V, tot pressionant per nomenar un president del braç militar disposat a claudicar.

El complot tingué lloc en reunions secretes que es feien a casa seva, en estret contacte amb la cort de Madrid mitjançant la correspondència que li envia-va el seu nebot.72 Malgrat tot, aquesta estratègia no reeixí. Certament, els braços nobiliari i eclesiàstic apostaven, per molt poc marge, a favor de la ren-dició, però a partir de la decisió del braç popular de resistència a ultrança, els altres dos (nobles i cler-

72. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom V (1713), f. 15 a 20 i 70v-70v

73. Mateu Bruguera, Historiadel memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defen-sa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, Bar-celona: L. Fiol y Gros, 1871, vol. I, p. 357

75. Pere Voltes Bou, Barcelona durante el gobierno del Archi-duque Carlos de Austria (1705-1714), Barcelona: Instituto Mu-nicipal de Historia, 1963, vol I, p. 263.


gues) s’hi mostraren a favor. Era el 6 de juliol de 1713. Catalunya decidia proseguir la lluita.

Aquesta decisió motivà la fugida de Barcelona dels darrers fi lipistes. Francesc de Copons fugí junt amb altres nobles a Mataró, on esperà l’arribada de les tropes fi lipistes. Una fugida que provocà el segrest dels seus béns, entre ells l’altra meitat de la baro-nia d’Eramprunyà, el 5 d’octubre de 1713.73

Com a conseqüència, tot Eramprunyà deixà de ser baronia i passà a ser administrada directament per la Generalitat. Així, aquest 1713, es procedí al no-menament d’un nou batlle (atribució que fi ns ales-hores havia correspost als barons en exclusiva): Francesc Sales serà el batlle de Gavà, favorable als resistents barcelonins, que governarà el terme du-rant el llarg setge de Barcelona.74

Tots aquests fets determinaren el partit dels gava-nencs en el confl icte, que anava adquirint tota una dimensió diferent: d’un simple confl icte successori hispànic es passava a una guerra total en defensa de les Constitucions, lleis i furs del Principat.

Els consellers i defensors de

Barcelona el 1714 juren davant

la bandera de Santa Eulàlia

defensar la ciutat fi ns al fi nal.

Gravat de Josep Nicloau sobre

un dibuix de Vicente Urrabieta,

publicat al llibre de Víctor

Balaguer Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón,

1860-1863


La guerra arriba a Gavà

La manca d’exèrcit català feu que en els primers mo-ments de 1713 la resistència només s’organitzés a Barcelona. Les tropes hispanofranceses, comanda-des pel duc de Pòpuli, arribaren fàcilment a les en-vistes de Barcelona i hi establiren setge formal. Era el 25 de juliol de 1713. La resta del país fou domi-nat només nominalment. Tot i que veguers i batlles mantingueren els seus càrrecs, la manca d’exèrcit català impedia oposar-se a l’invasor.

És en aquests moments quan ens arriba la primera notícia d’enfrontaments armats a Eramprunyà, con-cretament l’agost de 1713. El 5 d’aquell mes, prop de Cornellà i Molins de Rei, els capitans de volunta-ris Josep Badia i Josep Bonet van apresar un com-boi de 14 mules, i l’endemà es van enfrontar a Sant Feliu a tropes fi lipistes.

Superats en nombre, els voluntaris van passar el riu i fugiren a Viladecans, on s’obrí un violent com-bat. Un relat descriu els fets del 6 d’agost: «atacaron

en San Feliu a los fusileros enemigos, y siendo éstos

socorridos de 400 caballos, se retiraron sin pérdida

alguna a Viladecans y Gavà. Sabiéndolo el enemigo,

con 800 les atacó a las 12 de la noche, circuyendo una

casa donde se hallaban 36 caballos. No pudiendo re-

sistir a tanto tropel, quedaron 22 prisioneros, 4 muer-

tos y los demás con el capitán se escaparon por una

ventana, y se retiraron a Sant Climent, a incorporarse

con dos compañías de fusileros. Intentó el enemigo

atacarles en este lugar con 400 hombres, y el capi-

tán de los fusileros les resistió con tanto valor, que les

obligó a retirarse, persiguiéndolos hasta Sant Boi».76

Un altre relat situa els fets el 16 d’agost, i amplia la informació: «300 cavallos y 60 fusileros mandados

por el coronel Falcó,77 atacaron los voluntarios y pai-

sanos que se retiraron a Viladecans y Gavà, y a las

12 de la noche del mismo dia aumentado el Destaca-

mento de 500 infantes y 300 caballos sorprendieron

a los voluntarios y paisanos, y forzando una casa del

Lugar, tomaron 22 prisioneros, y los demas con la os-

curidad de la noche lograron el librarse; retiraronse

76. Gazeta de Barcelona. Con-tinuación del diario del sitio de Barcelona, publicada a 18 de Agosto de 1713, Barcelona: Ra-fael Figueró, 1713, p. 2

77. Josep Falcó, de Benisanet, coronel del Regiment de fuse-llers de muntanya de la Ribera d’Ebre (fi lipista), operatiu des del 1711

78. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom V (1713), f. 300v

79. Marian Colomé, «Dades his-tòriques i geogràfi ques de Gavà dels segles XVIII, XIX i XX», periòdic «Brugués», núm. 155, febrer de 1972, p. 2


a Sant Climent, unióseles un número de paisanos y

2 compañias de fusileros; el mismo Destacamento

fue a atacarles, encendiose entre los dos partidos un

obstinado combate porque por instantes se les junta-

ban paisanos maltratados y refugiados de las tropas,

estas fueron precissadas a retirarse porque el terre-

no favorecia a los Paisanos y la cavalleria no podia

obrar: los Paisanos les siguieron en tanto que duró

lo fragoso de los montes. Perdieron los voluntarions

paisanos y fusilerso 45 hombres y algunos heridos.

Las dos coronas, 186 muertos o heridos porque los

Paisanos desde lo fragoso, practicos en la punteria,

hacian grandes estragos».78

D’aquest enfrontament també ens n’han arribat referències per la via de la memòria oral, recolli-des per l’erudit gavanenc Marian Colomé: «segons

conten els nostres avis, uns quants gavanencs que

prengueren per refugi la capella de Bruguers, foren

trets del temple sense cap respecte d’aquell lloc sa-

grat a empentes i culatades amb les armes que duien

i, posats en fi la al davant de la capella, morien a trets

d’armes de foc sense compassió a les súpliques i plors

d’aquella bona gent».79 És una informació que com-

Una altra vista de principis

del segle XX de la casa del

Sitjar, destruïda i pràcticament

arrasada. Probablement

aquest va ser l’escenari de

l’enfrontament del 6 d’agost

de 1713. Foto: cessió Manuel

Aguilera


plementa els altres relats, i indica que la casa as-saltada era prop de la capella de Bruguers. L’indret és fàcilment accessible des de Viladecans per la riera de Sant Llorenç, i a un pas de Sant Climent. El context geogràfi c dóna credibilitat i coherència als tres relats. La casa assaltada devia ser l’antiga casa del Sitjar, situada davant de l’ermita de Bru-gers, i avui desapareguda. Probablement la casa va quedar defi nitivament malmesa en aquesta batalla.

Veiem doncs que, per primer cop en tota la llarga guerra, els pagesos d’Eramprunyà (els Paysanos que diu l’anterior text) prenen clarament partit pel bàndol antifi lipista; però ara, aquests pagesos aixe-cats no es coneixeran amb el nom d’austriacistes, sinó «els de la terra», o simplement «patriotes»,80 igual que el 1640 o el 1689. És en aquest tombant de la contesa en què aquesta perd el seu caràcter de guerra de successió i pren clarament l’aspecte de lluita nacional.

Aquestes accions es van generalitzar a partir del gener de 1714, després que la Cort de Madrid de-cidís, el 28 d’agost, que el setge de Barcelona seria fi nançat per la Catalunya ocupada amb impostos de nova creació. Molts municipis s’hagueren d’endeutar encara més per pagar aquesta nova contribució. Ens consta, per exemple, que a Castelldefels els jurats lo-cals hagueren de demanar un préstec de 200 lliures, el 10 de gener de 1714, «para pago de las tropas».81

Una altra vista de principis

del segle XX de la casa del

Sitjar, Es veuen les restes de

la porta d’entrada, amb un

brancal treballat que indica

que l’edifi cació era important,

no un simple corral. Foto: Arxiu

Parroquial de Gavà

80. Núria Sales, Els botifl ers, 1705-1714, Barcelona: Ed. Dal-mau, 1981, p. 49

81. AMC, Armari 2, Caixa 1, Correspondència, Carpeta 1.5, lligall de documents de 1778


Mentrestant, Barcelona restava inexpugnada. Pas-saven els mesos i resistia, auxiliada per mar des de Mallorca. En aquestes circumstàncies, les autoritats invasores decidiren treure de la mateixa Catalunya ocupada els recursos necessaris per proseguir el setge. Els nous impostos s’establiren el 10 de de-sembre de 1713 per fi nançar l’exèrcit assetjant, però les noves taxes excedien tota possibilitat dels naturals. A més, els impostos eren inconstitucio-nals, «porque en Cataluña ni los mas rústicos no ig-

noran que sin Cortes Generales y consentimiento de

los tres estados, el Rey no podia exigir suma alguna

de sus naturales, y las contribuciones que en tales ca-

sos se establecian debian ser reguladas y percibidas

por la Diputacion del Pays».82

El resultat d’aquestes imposicions fou nefast per als invasors: una sèrie de revoltes sacsejaren tot Catalunya, i es començà a organitzar seriosament un moviment de resistència guerrillera. Aquesta onada tingué dos efectes. Per una banda, els asset-jants s’adonaren del perill que l’hostilitat dels cata-lans representava per al setge. Així, organitzaren fortes columnes, cadascuna dirigida per un briga-dier, que assolaven sistemàticament cada sector on es produïa una rebel·lió. La columna que s’ocupava dels pobles del Llobregat, el Bages i el Penedès era dirigida pel brigadier Diego González. Aques-ta columna arrasà el poble de Sant Martí Sarroca, aixecat en armes contra els cobradors d’impostos. La columna feu cremar les cases i afusellà tota la població, dones i nens inclosos.83

Per una altra banda, vista des de la Barcelona as-setjada, la reacció del rerepaís fou aprofi tada per l’exèrcit català, que encarregà a Antoni Desvalls, marquès del Poal, germà del governador de Cardo-na, la formació d’un regiment militar que actuaria a l’exterior de la ciutat. El regiment, anomenat de Sant Jaume, tindria per objectiu, ultra obstaculit-zar les tasques d’aprovisionament del cordó asset-jant de Barcelona, organitzar un exèrcit de 6.000 homes que l’ataqués des de l’exterior, i obligués el duc de Pòpuli a aixecar el setge. Entre el plec

82. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom V (1713), f. 95v i 97

83. Santiago Albertí, L’onze de setembre, Barcelona: l’autor, 1977, p. 200-201


d’instruccions que el marquès del Poal s’enduia de la Generalitat, el 25 d’agost de 1713, hi fi gurava el segrest dels delmes que corresponien al marquès de Rupit, Francesc de Bournonville. Entre aquests delmes hi havia el d’Eramprunyà.84

Pel que es dedueix d’aquest plec d’instruccions, el delme havia estat cobrat irregularment per un ciuta-dà de Vic. S’exigia a Antoni Desvalls que el retornés a la Generalitat, en estar els béns de Francesc de Bour-nonville segrestats per col·laborar amb l’enemic.

Per reforçar el cordó assetjant de Barcelona, i pro-tegir la rereguarda, els fi lipistes decidiren, la prima-vera de 1714, ocupar Eramprunyà; intentaven tam-bé evitar que des d’aquesta zona es fessin arribar a Barcelona queviures i municions. Paral·lelament, el regiment de Sant Jaume, a les ordres del marquès del Poal, era a Sant Llorenç Savall, des d’on empe-nyia el territori a organitzar la resistència. Diversos destacaments recorrien el país cercant voluntaris.

Un d’aquests destacaments, juntament amb so-metents de Gavà i Castelldefels, refusà, amb èxit, aquest atac fi lipista, com ens explica un narrador contemporani: «El marques de Poal tuvo aviso (el 4

de maig) que los voluntarios de a cavallo y Paysanos

habia tenido un reencuentro en Castell de Fels con

Monsieur de Tesan; que con 200 caballos y 3 compa-

ñias de granaderos havia ido a ocupar aquella marina,

i que herido en el combate, le habia sido preciso reti-

rarse».85

Era el segon enfrontament, en el termini de deu mesos, entre els sometents d’Eramprunyà i les tro-pes fi lipistes; les dues vegades aquests s’hagueren de retirar a l’altra banda del Llobregat amb força pèrdues. Per fer-se una idea de l’estratègia militar d’aquells temps, i del que representaven aquests combats, cal remarcar que la superioritat de la cavalleria als camps de batalla era indiscutida, al-menys fi ns a l’invent de les armes de repetició. El desavantatge de la infanteria respecte a la cavalle-ria en terreny obert era clar. Per això aquests en-frontaments només resultaven igualats si es pro-


85. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom VI (1714), f. 133v


Marquès de Tessé o de Tesán,

com l’anomena Castellví a les

seves memòries, comandava

les tropes que intentaren

conquerir Castelldefels, però

fou ferit en combat i va haver

de retirar-se. Imatge: pintura

de Jacint Rigau, exposada al

Musée des Beaux arts, de Mans


duïen en terrenys accidentats, on l’infant es pogués amagar bé i el genet no pogués maniobrar, o bé en cas de setge a una posició. Per això la tàctica dels sometents catalans era atreure l’enemic a una po-sició defensable, com ara el castell de Castelldefels, sense sortir al descobert.

L’èxit d’aquest combat encoratjà el marquès del Poal a intentar una acció de més envergadura: ocu-par la comarca del Garraf, especialment els pobles de Sitges i Vilanova, per poder avituallar Barcelona, i alhora distreure forces del cordó assetjant.

El 10 d’abril de 1714, Joan Francesc Armiges, capità del regiment de cavalleria de Sant Jaume, a les or-dres de la Generalitat, partia per reclutar voluntaris per les muntanyes de Sant Climent, Eramprunyà i el Penedès. Aquesta informació arribaria a Barcelona el 14 d’abril, en una carta xifrada enviada pel mar-quès del Poal.86

Carta xifrada, amb la seva

interpretació, que el marquès

del Poal va enviar al general

Villarroel explicant que havia

enviat un capità a reclutar

sometents a la baronia

d’Eramprunyà. Font: Mateu

Bruguera, Historia del memorable sitio y bloqueo de

Barcelona


La missiva deia textualment: «tinch a V. R. represen-tat he despatxat avuy lo capità Armiges ab porció de gent a la montaña de Sant Clement, Castell de Empruñá y montañas de Corbera, per lo fi de recu-llir tots los Somatents (que) puga de dits paratges y del Panadès, y aixis mateix los de Cardona, fi ns aquí dia 15, que á vista de son número (que con-fi o será lo bastant) veurer de pendrer las medides mes convenients per practicar lo que me mana».

El primer de maig de 1714, Armiges ja disposava de més de sis-cents voluntaris. En saber-ho, el mar-quès del Poal, que havia traslladat el seu quarter general a Olesa de Montserrat, simulà trencar el setge per Martorell. L’operació distragué els forts destacaments borbònics, que foren destinats a la zona: Martorell i Esparreguera eren punts forts del dispositiu del setge barceloní.

Aleshores, Desvalls girà per atacar el Garraf, en una maniobra que permetés també distreure forces del cordó assetjant. El 25 de maig, després d’una ràpida marxa pel port de l’Ordal, els 600 volunta-ris d’Armiges reforçats amb els 1.500 homes del propi marquès del Poal alliberaren Sitges.87 Hi ro-mangueren sis dies, esperant que Pòpuli debilités el cordó assetjant de Barcelona per reconquerir la vila del Garraf. Fou debades. El primer de juny desistien i l’exèrcit català emprenia la retirada de Sitges per dirigir-se al quarter general de Montserrat via Ole-sa de Bonesvalls.

A mitjan juliol, el general responsable del setge de Barcelona, duc de Pòpuli, fou cessat. El seu substi-tut va ser el duc de Berwick.

Només arribar estrenyé el dogal sobre Barcelona, i la fam i l’escassetat de municions aparegueren. En-tre les accions fetes per imperdir l’avituallament de Barcelona en recollim una altra a les nostres terres: «El marques de Poal dio diferentes disposiciones y or-

denes para que en las marinas de Levante y Poniente

y en el Valles se aprovistase harina para que cargando

con un cuerpo de gentes al anochecer sobre las guar-

dias de la marina, se facilitase cargar algunas ligeras

87. Ignasi Maria Muntaner, Sit-ges i els confl ictes catalans dels segles XVII i XVIII, Sitges: Grup d’estudis sitgetans, 1978, p. 67-70

88. Francesc de Castellví, Na-rraciones Históricas, BC, ms. 421, tom VI (1714), f. 511v

89. Mateu Bruguera, Historiadel memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defen-sa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, Bar-celona: L. Fiol y Gros, 1871, vol. II, p. 124


barcas y introducirlas en Barcelona con harina y 300

hombres. Se malogró el designio porque noticioso el

Duque de Berbick de las estrecheces de viveres de la

plaza, confi rio con el General de la Mar, el Basillio de

Bellafontaine, y luego las galeras y fragatas y 34 em-

barcaciones tomaron (...) 400 sacos de harina en los

parages de Castell de Fels».88

Les darreres setmanes del setge a Barcelona fo-ren dramàtiques; les forces exteriors, organitzades, però inferiors en nombre, res podien fer contra el cordó assetjant. Una darrera temptativa tingué lloc els dies 23 i 24 d’agost, quan el coronel de fusellers catalans Brichfeus intentà passar el Llobregat pel Papiol, amb tots els sometents generals del Llobre-gat, de 14 anys en amunt, aixecats al toc de cam-panes i al crit de «via fora, socorro a Barcelona», segons ordre del marquès del Poal del 20 d’agost,

però fou rebutjat.89

Vaixells de línia, típics d’inicis

del segle XVIII, davant de

Castelldefels i les costes de

Garraf. Estan pintats al mapa

de les marines d’Eramprunyà

que existia a l’ABE i que ara

està en parador desconegut.

Fotografi a: Jordi Niebla


El 26 d’agost, escrigué des del castell de Corbera al marquès del Poal proposant-li un darrer intent d’auxiliar a Barcelona: «si fos dable embarcar la gent de peu en las costas de la part de Castell de Fels, se aseguraria la entrada que queda arriesgada per la cualitat de esta gent».90

Intents desesperats que no tingueren temps de ser portats a la pràctica. En tot cas, val la pena remar-car que els borbònics mai ocuparen Eramprunyà; aquesta terra estigué durant tot el setge de Barce-lona en mans dels «patriotes», i fi ns i tot a les pri-meries de setembre de 1714 era un dels llocs des d’on s’especulava que es podrien enviar reforços i aliments a Barcelona.

Però fi nalment Berwick, el millor militar de l’època, segons els contemporanis, aconseguí d’entrar a Barcelona l’11 de setembre de 1714. La guerra ha-via acabat.

La Generalitat i el Consell de Cent van ser dissolts, i s’establia una nova ordenació administrativa, el De-cret de Nova Planta.

Detall d’un gravat del setge

de Barcelona que representa

part de la costa d’Eramprunyà

amb els seus pobles designats

per nombres: 50, Sant Boi de

Llobregat, 52, Viladecans i 53,

Gavà. Font: AHCB,

90. Mateu Bruguera, Historiadel memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defen-sa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, Bar-celona: L. Fiol y Gros, 1871, vol. II, p. 192-193


El triomf borbònic

Amb el triomf fi lipista, Barcelona quedà governada per una junta de setze administradors provisionals (1714-1718), nomenats el 15 de setembre de 1714 pel mateix Berwick, aristòcrates i destacats fi lipis-tes tots ells. I és en aquest consell dels setze on retrobem Francesc de Copons.91

El 1718, aquesta junta provisional fou substituïda per l’ajuntament creat pel Decret de Nova Plan-ta. Francesc de Bournonville, l’altre baró a mitges d’Eramprunyà, fou nomenat alcalde de Barcelona, càrrec que mantingué fi ns a 1731, any de la seva mort. Francesc de Bournonville, com s’ha dit, era considerat l’aristòcrata amb el títol més important entre els residents a Catalunya. Per això, i per la seva decidida actuació fi lipista, fou premiat amb el nomenament. Francesc de Copons i Grimau en tor-nà a ser regidor, càrrec que ocuparà fi ns a la seva mort el 1723, i també el seu fi ll Antoni de Copons, que mantindrà el càrrec també vitalíciament fi ns a 1738. El 1736, en ocasió del seu maridatge, fou el propi alcalde de la Bacelona ocupada qui donarà el vistiplau.92

La imposició del Decret de Nova Planta es féu pres-tament. Gavà i la resta de pobles de la baronia que-daven incorporats al Corregiment de Barcelona. El sistema de govern municipal també canvià. Així, si fi ns aleshores la Universitat de Gavà havia estat go-vernada per dos jurats elegits pels caps de casa re-units anualment en assemblea, i el batlle era elegit pel baró, amb la Nova Planta l’ajuntament es cons-tituïa amb alcalde i regidors, tots ells nomenats pel baró.

Però els efectes de la guerra encara no havien aca-bat. En començar, el 1718, una nova guerra entre els reis d’Espanya i França, a Catalunya esclatà una rebel·lió guerrillera contra el nou règim borbònic. Aparegueren els carrasquets (o carrasclets),93 el maquis de l’època, que operava enmig de la simpa-tia popular. Iniciada la revolta al Camp de Tarrago-na, aviat s’estengué per tota la Catalunya interior.

James Fitz-James, duc de

Berwick, comandant de les

tropes que van assetjar i

ocupar Barcelona el 1714.

Imatge: quadre d’autor

desconegut existent a la

col·lecció dels ducs d’Alba, al

Palacio de Lliria de Madrid

91. Mateu Bruguera, Historiadel memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Ca-taluña en 1713 y 1714, Barce-lona: L. Fiol y Gros, 1871, vol. II, p. 338

92. Jordi Mercader i Riba, FelipV i Catalunya, Barcelona: Edi-cions 62, 1968, p. 358-363

93. Josep Iglésies, El guerriller Carrasclet, Barcelona: ed. Dal-mau, 1961


Entre el juliol de 1719 i el maig de 1720, els guerri-llers foren amos de les muntanyes de Begues i el Garraf, on burlaven contínuament les tropes desti-nades a perseguir-los. Vist que no els podien gua-nyar, la fúria de les autoritats es regirà contra la po-blació civil, que els donava un tàcit suport: el 24 de gener de 1720 els soldats ocuparen Gavà, Begues i Sant Climent i s’endugueren pres el batlle de Gavà i altres vilatans dels pobles veïns.

El 8 de setembre, entraren a Viladecans, on pren-gueren dos joves i, després de penjar-los, els es-quarteraren i tancaren els seus caps en dues gàbies de ferro, que clavaren a l’entrada de Sant Boi, on romangueren fi ns 1820.94

L’aixecament fi nalment acabà. La repressió s’endurí, i pel maig de 1720 hi ha notícies que els guerrillers s’embarcaren a la platja de Vilanova cap a Menorca, aleshores sota sobirania anglesa. Tot i així encara quedaren partides al Garraf, que de tant en tant ata-caven el pla del Llobregat.

Aquest fet obligaria a mantenir el castell d’Eramprunyà ocupat militarment fi ns molt després de la guerra, com testimonia una inscripció deixada el 1729 per soldats de Sant Climent que hi eren de guarnició.

Inscripció existent al castell

d’Eramprunyà, davant de la

capella de Sant Miquel, que

rememora l’estada al castell

d’una guarnició l’any 1729. La

roca està molt desgastada i

bé podria ser que la data fos

1719. En tot cas, demostra

que fi ns ben passat el 1714,

l’agitació del país exigí posar

guàrdies arreu, per vigilar

i controlar les operacions

dels carrasclets. Foto: Josep

Campmany


El 1721, però, es pot considerar que el confl icte ha passat. Aquest mateix any s’inicia el gran repte que ocupà la vida dels nostres predecessors durant els dos segles següents: la colonització defi nitiva de les Marines. Però aquesta és ja una altra història.

Una història en què, per cert, els propulsors són personatges que teòricament lluitaven en camps oposats en la contesa de successió: els barons d’Eramprunyà, d’una banda, i en Francesc Toda i Gil, d’altra. Aquest darrer, tot i fi gurar en el contracte de cessió de 3.000 mujades de terres com a «pagès de Castelldefels»,94 no era altre que el mateix que en l’època de dominació austríaca havia estat, ni més ni menys, que el regent de la Reial Audiència de Ca-talunya.

Tota una mostra, a posteriori, de la connivència efectiva de classe i d’interessos entre austriacistes i fi lipistes; connivència de classe enfront, natural-ment, del poble planer d’Eramprunyà, que en canvi mostrà la seva cara més ferrenyament patriòtica, refusant una i altra vegada els destacaments bor-bònics, durant el llarg setge de Barcelona.

La guerra de Successió, una guerra en la qual al fi nal Catalunya s’acabà jugant l’existència com a entitat administrativa i institucional diferenciada, fou per als gavanencs d’aleshores també una llui-ta social, contra els nous impostos i obligacions de l’estat absolutista emergent. Per això poble i insti-tucions actuaren conjuntament, en una lluita en què llibertats nacionals i individuals anaven parelles.

En commemoració d’aquells gavanencs caiguts a Bruguers el 1714, i a proposta del periòdic lo-cal d’esquerres i nacionalista L’Aramprunyà, el 8 d’agost de 1922 es canvià el nom a l’antic carrer Nou, que passà a dir-se carrer dels Màrtirs del Set-ge de 1714. El canvi de nom s’aprovà per unanimi-tat del consistori, el 12 d’agost de 1922.95

94. Jaume Codina, «Guerrilles i guerrillers a Sant Boi», dins Guerrilles al Baix Llobregat,Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 131-142

94. Josep Soler i Vidal, L’expansió dels cultius gave-nencs i la rompuda de les mari-nes, Gavà: Ed. Brugués, 1969, p. 46

95. AMG, Actes Municipals, 12 d’agost de 1922


ConclusionsL’anàlisi social i econòmica del Gavà del segle XVII ens mostren una societat ben travada, organitzada entorn la parròquia, amb consuetuds i formes legals profundament arrelades d’antiga tradició medieval. El pes de l’Església en la sociabilitat i l’administració dels bens comuns és molt important encara, tot i que la laicització avança a causa, sobretot, del des-prestigi dels rectors i la potenciació de les fi gures municipals: batlles, jurats i altres càrrecs locals.

En l’àmbit econòmic, l’alternància de dècades bones i dolentes, i la presència de fenòmens externs com els allotjaments, portà la comunitat local a una de-creixent sufi ciència econòmica. L’estancament agra-ri, unit a l’augment de població a causa de l’assimilació de l’onada immigratòria occitana, augmentà la dife-renciació social i feu aparèixer els primers símpto-mes de proletarització. La solució no arribà fi ns ben bé fi nals de segle, amb experiències d’extensió agrària a través de la rompuda de les Marines.

En aquest context, tingué especial incidència la política internacional de la monarquia hispana. L’allotjament de tropes fou, sens dubte, el principal daltabaix que afectà l’economia local, cosa que pro-vocà aixecaments el 1640, el 1689 i també el 1714.

En la primera ocasió, l’aixecament coincidí amb una crisi política entre les institucions catalanes i la monarquia, i la revolta esdevingué un aixeca-ment nacional. En la segona ocasió, la revolta no trobà suport institucional ni a la Generalitat ni al Consell de Cent, i quedà per a la història com una revolta pagesa menor. Finalment, el 1714, la revolta s’incardinà en la lluita de la burgesia de Barcelona contra l’absolutisme adoptat per la nova dinastia borbònica, i agafà tons èpics amb la defensa a ul-trança de les lleis i institucions catalanes. El que és important assenyalar, però, és que en tots els casos, els aixecaments reben el ple suport del món insti-tucional local, un univers coordinat arreu del país, que constituïa una xarxa, i que és el que determina el caràcter plenament nacional de les tres revoltes.

Monument als Màrtirs

del Setge de 1714, de

l’artista Xavier Cuenca,

erigit l’any 1993. La

decisió d’atorgar el

nom de Màrtirs del

Setge de 1714 a l’antic

carrer Nou va ser presa

per unanimitat del

consistori gavanenc en

sessió del 12 d’agost

de 1922. Foto: Josep

Campmany

Imatge pàgina següent:

primera pàgina del

procés contra Jaume

Roig reproduït a

l’apèndix número 11.

Font: Arxiu Diocesà de

Barcelona


APÈNDIX 1

Ordinacions sobre el comerç a Eramprunyà, 1598

AHPNB, notari Antoni Seriol, Secundus liber aprisiarum, 1597-1598. últimes pàgines

Capítols e ordinations fets [per] lo Il·lustre Sor. Phederich Pol, donzell, en [...] domiciliat, pro-curador e general governador [dels] nobles señors Barons de la Baronia de Araprunyà del Bisbat de Barcelona, tocant a profi t y bon stament dels habitants en dita baronia y a carrech de fer observar al Mostessaf general de dites baronies novament elegidor.

Primo, que tots los habitants en dita baronia, villes, llochs, termens, e parròquies de aquella qui tinguan pessos y mesures, que aquells tals hajan de reduhir a pes y mesura de Barcelo-na, e asò dins quinzse dies, sots pena y ban de X sous.

Item, que tot home o dona, ara sie fl aquer o fl aquera, carniser, o altre qualsevol persona que res vendrà, o prestarà a pes o mesura, que tinguen lo pes o mesuras justs y vertaders, segons los pesos y mesura de Barcelona, e qui lo contrari farà [pagarà] de ban LX sous per quiscuna vegada, e aquells tals pesos y mesures fals del pes y mesura de Barcelona sie trencat, o en altra manera destruit, sense misericòrdia alguna y altres penes majors segons la conditió de la persona y la qualitat del frau.

Item, que no sian ninguns carnisers de dita baronia ni altra qualsevol persona que gos infl ar ninguna bèstia per a tallar en dita baronia, y en les taules de aquella, ab la boca, o cano, sinó ab manxes, sota pena y ban de V sous per quiscuna vegada serà provat fer lo contrari.

Item, que ningun carniser ni altre qualsevol persona gos vendre ovella per moltó, ne cabra per boch, ne nenguna carn per altre, e qui contrafarà, pagarà de ban per quiscuna vegada serà provat fer lo contrari, X sous.

Item, que nengun carniser ni altra qualsevol persona no gos ne presumesque vendre porch mesell ni malsà, ni truga que no sia senada, ni altre qualsevol carn malsana, en ninguna de dites taules de dita baronia, sots pena y ban de LX sous per quiscun y quiscuna vegada serà trobat fer lo contrari, e la dita carn [siga] llansada o cremada.

Item, que tot carniser o altre qualsevol persona qui tindrà càrrech de tallar carn en las tau-las de dita baronia, haja de tenir provisió de carn de ovella y moltó tanta que menester sia, axí que los habitants y caminants de dita baronia ne puguen comprar tanta que menester sia, sots pena y ban de V sous per quiscuna vegada serà trobat fer lo contrari.

Item, que tot fl aquer o fl aquera que tingue càrrech de vendre pà, haje de tenir provisió de pà de bon forment, tant als habitants en dita baronia com encara caminants y forasters, e haje de donar no manco de una onsa per querna del pes ques dona a la querna en la vila de Sanct Boy, y no mancho, sots pena y ban de X sous per quiscuna vegada serà trobat fer lo contrari.

Item, que tant quant vindrà lo mostesaf en casa del fl aquer o fl aquera de dites baronies per a pesar lo pà, dit fl aquer, o fl aquera, hage a denuntiar tot lo pà que tindrà pastat perquè pugue pesar aquell, sots ban de V sous, e lo pà perdut.

Item, que tot hom, e tota dona, qui en dita baronia aportarà per a vendre qualsevol mercade-ria o vitualla en qualsevol nom consistesque e agen aquella aportar en la plasa de dita baro-


nia o de la parrochia ahont la tal mercaderia o vitualla aportarà per a vendre, e aquella haja de vendre a totom al preu que comensat haura en no pugia encarir ni muntar a major preu del que comensat haurà e qui de aquelles comprara tota la quantitat al preu que comprat haurà ne haje de fer part a totom e tota dona de dita baronia quin volrrà, sot ban de X sous.

Item que tot hom e tota dona qui tinguia per a vendre o revendre oli, vi, sal, forment, farina, formatges o qualsevol altre mercaderia o vianda que sia per a menjar o beure que aquella mercaderia o vianda no gos muuntar ne encari, sinó que aquella aje acabar de vendre al preu que comensat haura, be que la pugue abaxar de preu si ben vist li serà, sots ban de V sous.

Item, que tot carniser, fl aquer o fl aquera, revenedor o revenedora, pescador, e tot altre home, o dona, tant de dita baronia com stranger qui vendrà qualsevol cosa a pes o mesura, taverner o tavernera, hagen a donar lo dret a cada hu qui comprara, sots ban de X sous per cada pesada o mesura que feta haurà faltat.

Item, que tot home e tota dona tant stranger com de la baronia qui vendrà en gros o menut ningunes mercaderies o vitualles a pes o mesura, que aquella no gos vendre una per altra ni falcifi car ni encamerar dolent ab bo, sinó vendra aquella per la que [és], sots ban de XX sous e perdre la mercaderia o vitualla en que lo frau serà fet, e aquella confi scada [per] als pobres vergonyants de dita baronia.

E totes les dites coses contengudes en las presents ordinations y crida vol, ordena y mana sien executades ab la forsa y valor que per sa persona poden esser executades per lo home que per dir señor governador serà anomenat, reservant-se de las sobredites ordinations y crides y penes a son àrbitre, segons més y menys a ell li aparrà ésser executades.

E no obstant la nominatio de la persona fahedora per dit señor governador per al càrrech de mostesaf, vol y mana dit señor governador que en absentia de dita tal persona, sia y tingua lo mateix càrrech lo jurat major de cada parrochia de dita baronia, y en absentia del dit jurat major, lo menor.


APÈNDIX 2

Ordinacions per a l’elecció dels jurats i obrers parroquials, 1601

ADB, Visites Pastorals, volum 58, f. 722v-723r

Per quant havem trobat que los bassins de la present isglesia estan mal administrats, per ço manam a dits obrers sots pena de X lliures y en subsidi de excomunicasio que dins dos mesos proxims fassen fer una caxa, o, armari ab tres claus diff erents de les quals ne tinga una lo vicari y les altres dits obrers y dita caxa, o, armari stigue affi xat en la paret dins dita isglesia en la qual y haja tants calaxos com bassins en los quals respectivament posen tots los diners de dits bassins y de alli nols ne pugan treurar sino per cosas necessarias a dita isglesia.

Item per quant havem trobat haveri moltes persones que deuen a la isglesia y als bassins de aquella y nos curan de pagarho, per ço manam sots dita pena a tots los deutors que dins quatre mesos proxims donin y paguen realment y de fet a dits obres tot lo per ells y quiscun dells degut a dita isglesia y bassins de aquella, y que los bassiners dels anys passats donen compte y raho de llur administratio als bassiners qui son ara dins quinse dies altrament manam a dit vicari los lublique per excomunicats.

Item manam sots dita pena que la nominatio y electio de obres, bassiners, y administradors de confrarias de dita isglesia se fasse a vots per la major part dels parrochians ab vot y en presentia de dit vicari y los anomenats ab dita forma hajan de acceptar lo dit carrech y exer-cir aquell, y fi nit lo any quinse dies apres tingan de donar compte y raho de llur administratio los vells als nous en presentia del dit vicari


APÈNDIX 3

Ordinacions sobre les Marines de Gavà i Castelldefels, 1691

ABE, A-67/ Lligall 1, fons digitalitzat, UC 341

Ara ojats tothom generalment, que·us notifi cant y fan a saber de part dels Illtres. y Nobles Srs. Barons de la baronia del castell de Aranprunyà, dins la qual estan constituïts los llochs y termes de Sant Christòfol de Begas, Sta. Ma. de Castelldefels y de Sant Pera de Gavà que, attenent dits Illtres. y Nobles barons y considerant lo gran dany que moltas persones fan en tallar pins a la Marina y pineda de dits Srs. Barons, de manera que són ja pochs los pins que en ella se troban, no reparant a las penas que de temps antich són posades, y axí mateix, attenent y considerant que, no obstant lo tenir vedat dits Illtres. y Nobles Srs. Barons lo po-der-se cassar en la Marina dels termes de Castelldefels y Gavà, no dubtant moltas persones cassar en dita marina, destruint y matant la cassa, ocasionant en assò la pèrdua de ella, que avent-se vist y experimentat trobar-se molta cassa de conills, perdius y altra, buy se veu del tot acabada, per ocasió del gran abús se fa de cassa, no reparant en las penas imposadas de temps passat y, fi nalment, attenent dits Illtes. y Nobls Srs. Barons que·y ha moltas persones que cultivan terres sens títol algú en la Marina dels dits Srs., y par davall del Camí de Valèn-cia, per ço, volent donar providència a tot lo sobredit, y sens derogació de qualsevols altres cridas se ajan fetas en qualsevol altre temps, se siu y mana a tots y qualsevols personas de qualsevol grau y condició que sian, y tant de ditas Baronias com altres:

Que no tallen ni tallassen ningun pi a la soca sota pena de 10 ll. s. per quiscun pi que tallaran y faran tallar, y altres penas a àrbitre de dits Srs. aplicadora dita pena, és a saber: la tercera part per lo acusador y las restant dos parts per dits Srs. o qui ells ordenaran.

Y com ab lo esbrancar dits pins y ha alguns desordes, per ço se·ls diu i mana sots la matexa pena que no pugan esbrancar dits pins si no és a ús y costum de bon pagès, y no altra-ment.

Y axí mateix sels diu y mana que de esta hora en avant no entren ni entrar pugan en la Marina dels Srs. ab escopeta ni ab gossos de cassa, ni altrament cassar pugan en ella sots pena per quiscun dels que contrafaran de 10 ll. per quiscuna vegada, la qual se aplicarà en la conformitat dalt dita, y de 30 dies de presó y altres arbitràries ha dits Srs.

Y fi nalment se·ls diu y mana sota la matexa pena de 10 ll. s. aplicadora en la forma dalt dita y per quiscun dels contrafahents, que no sia persona alguna que gose ni atrevesca cultivar terras algunas en la dita Marina dels Srs., ço és, del Camí de València en avall, sinó és que amòstrian los títols ab los quals posseheixen ditas pessas de terra.

Y guardar-s·i qui guardar siha, que acort ni gràcia no·s haurà.

Dat en Barcelona, a 2 de 9bre. 1691.


APÈNDIX 4

Cessió de la carnisseria als Jurats i Universitat de Gavà, i pactes

de cessió del monopoli de la carn i la gestió dels preus

ACA, RA, Plets Civils, número 25.692, plet de termes i pastures entre Gavà i Viladecans

Notari, Onofre Personada, Barcelona, 17 de març de 1643. Establiment fet al batlle, jurats, universitat i singulars de la parròquia de Sant Pere de Gavà, absents, i a Antoni Cellent, pro-curador i síndic i actor d’aquella universitat (...) En emfi teusi donem, i concedim a vosaltres i als vostres, i a qui volguéssiu, perpètuament, tota la caseta o carnisseria situada a la plaça de l’esmentada parròquia, davant de la casa de Miquel Ros, difunt, agricultor d’aquella par-ròquia, que tenim i posseïm, junt amb un piló i altres aparells que hi ha a la carnisseria o caseta, de manera que tingueu el dret de vendre o cedir, i fer vendre i cedir per qui volgués-siu, qualsevol tipus de carns de moltó, d’ovella, de cabra, de porc, de bou, de vedella, i altres tipus de carns, excepte les carns morboses, que hi ha a l’esmentada carnisseria o caseta, (...) amb els pactes i condicions següents, i no sense ells, a saber:

Que vosaltres dits acquisidors ajau de mantenir la caseta de la carnisseria que està en la plassa de Gavà.

Que lo bestiar de la carnisseria lo puga pasturar en les herbes de la marina, de la montanya, y conreus.

Que si acàs los dits Barons ara o en algun temps donaren llicència a d’alguna persona que fos fora de la Baronia, lo tal o tals no puguen pasturar sinó en la marina y montanya de dits senyors.

Que los jurats de ditterne y Parròquia de Gavà, ab deliberació del Consell, puguen muntar y baxar los preus de les carns conforme aura desliberat lo dit consell».

El cens de l’establiment foren 3 lliures pagadores tots los anys per Carnestoltes, més una entrada de 100 lliures.

Nota: el primer i el darrer paràgraf són en llatí en l’original, i s’han traduït resumidament.


APÈNDIX 5

Establiment de la taverna, fl eca, botiga i

hostal a la Universitat de Gavà, 1688

ABE, A-114/ Caja 2/ núm. 36, fons digitalitzat, UC 115, imatge 27

16 d’octubre 1688

Los Barons establiren a la Universitat y particulars de Gava la taberna, fl eca, tenda , reven-duria y hostal a saber lo dret y facultat y us de antigua possessió en dit terme de Gavà de vendrer qualsevol genero de pa, vi claret y negre, ayguardent, sivada, ordi y altres qualse-vols cosas que eran acostumadas de vendrer en la taberna, fl eca revendoria y hostal tant gros com en la menuda. Y la facultat de poder tenir hostaler en dir lloch, lo qual establiment feren ab los pactes seguents:

Primerament, que la an donar per cens annual L ll., 24 ll. a cada Baró pagadoras lo dia de tots los sants.

Ittem, ab pacte que dits Jurats, y Universitat pugan arrendar les dites cosas ab los pactes a ells ben vistos y convertir los preus en utilitat del dita Universitat.

Ittem, ab pacte que dits Jurats pugan privar a qualsevol persona de tenir y vendrer las sobreditas cosas ab facultat de fer cridas ab llicencia del Batlle y posar las penas de 3 ll. als contrafactors, las quals penas se ajan de aplicar la una part al Batlle o mostasaff , y les restants dos parts a la obra de la Iglesia y la part al Batlle li haga servir de dieta per la execucio.

Ittem ab pacte que los Srs. Barons arrendam los delmes de dit terme, no puga lo arrendari vendrer lo vi que culli de dit detme, si no es a carregas y mitjas carregas com se hay acons-tumat.

Ittem ab pacte que en cas que los Barons no arrendin dits Delmes pugan aquells vendrer lo vi que culliran en dit terme del modo los apareixera.

Ittem que lo mostasaff puga regoneixer sempre que li apareixera y sempre que sera reque-rit las mesuras seran en dita taberna tenda revenduria, y si trobase falta puga executar las penas y prendrer lo frau aplicanto tot en la forma sobrereferida.

Ittem que los Jurats y Universitat pugan donar facultat a qualsevol persona de dit terme de servir y vendre del modo los apareixera eviram y gallinas.

Dit dia los Barons donaren facultat de poder lluhir lo principal del sobredit cens per lo preu de 600 ll., lo qual lluyr poguessen fer ab dos voltas.


APÈNDIX 6

Traça protocol·litzada de l’església de Sant Pere de Gavà, 1622

AHPNB, notari Rafael Riera. Manual de Concòrdies, 1621 - 1637. Lligall 25, folis 58 v i 59 r

Memorial del que demana lo poble, ço es:

Primo, lo portal de pedra de Montjuich fi na, la porta de vich, y frontespici ab columnas y una claraboja demont del portal per donar llum al cor.

Item, reservam nos las portas y tota la ferramenta de ferro y tot lo ques podra trobar de monedas o ferro.

Item, volem que la volta de iglesia sia ab quatre claus conforme esta en la trassa.

Item, volem una capella a cada part del altar major ab volta ab una clau.

Item, volem una trona de pedra picada situhada al lloc hont convinga millor a gust del po-ble.

Item, volem que sian creats los pilastras de les altres dos capellas al lloc hont convindra millor.

Item, lo poble donara la cals en loc que la carreta puga anar.

Item, volem ferma y trassa conegudes, del poble rebadores.

Item, volem que la sacrestia sia possada hont sera convenient al poble.

Item, volem que lo campanar sia cobert per agulla ab rejola de valentia.

Item, se obligara lo poble de donarlos, lo dia que comensara la feina donara dos sentas lliura moneda barch., et sent lliures apres de quatre en quatre mesos.

Item, volem que lo mestre que est tomo sia y lliurat, ha de trassar la trassa conforma la que vuy esta donada devant del balle ý jurats y la major part del poble, y que lo dit mestre tinga de fer dos reixes per donar llum a la isglesia y una altra a la secrestia.

Item que lo mestre no puga pretendrer millores algunes de la obra que fara sino es encas que les parets velles sobre les quals se ha de carregar sien dolentes, car en tal cas haje de pagar lo poble tot lo que valran los adobs y reparos se hauran de fer per refer bona dita paret.

Item que lo mestre haje de fer la feina dins tres anys; lo que sino fara, la universitat la puga fer fer a costes y despeses de dit mestre, y ell haje de pagar tot lo que haura gastat dita universitat per dita raho.

Item, volem are y per tot se haje de seguir la trassa se ha feta acerca de asso.

Item, que reserva la dita universitat la pica del aygua beneyta, les fonts baptismals, pedras dels altars y plata de la vella iglesia.

Item, que lo mestre haje de posar tota la manobra y fusta y tota la clavor ha menester, y tota la ferralla exceptada la que sera menestar per clavar les llates y la fusta també, ço es que ha de pagar lo poble totes les bigues e llates.

Item, que haje lo mestre de encayronar tota la iglesia de cayrons de un palm en quadro y lo dit mestre se puga valer del cayronat que es vuy en dita isglesia.


Item, que la universitat haje de donar pedra ahont se puga trancar la pedra, a la Roca, o Calamot, y que non sagi de pagar de lo mestre.

Joan Soler, mestre de cases, ciuteda.

Pere Plomas, mestre de cases de Gava

Francesch Samblancat, tots tres principals.

Testes son:

Francesc Nebot, mercader

Pere Company, taverner

Antoni Vidal, mestre de cases

Claudi Casals, mestre de cases

Fr. Comes, pages de Viladecans

Testefi en dits Soler, Plomas e Sanblancat qui est die 6 juny 1622 foren scripturats omnes


APÈNDIX 7

Concòrdia entre la Universitat de Sant Pere

de Gavà, i Joan Soler i altres, 1627

AHPNB, notari: Rafael Riera. Manual de Concòrdies, 1621 - 1637. Lligall 25, folis 56 r - 61 v

Capitulatio facta intra universitatem Sti Petri de Gavano Joanne Soler et alios.

Die luni VI mensis Junii anno nate Dni. MDCXXII

En nom de Deu sia amen.

Per raho ý causa de la obra ý fabrica devall scrita per ý entre los honors. balle y jurats [de la] universitat ý singulars persones de la parrochia de St Pere de Gava bisbat de Barcelona.

Convocades ý congregades, de manament dels Il·lustres Seniors dona Constansa de Eril ý Marles vidua relicta del S.r Francisco de Eril ý del Senyor Don Miquel de Torrelles, Seniors de dita parrochia ý terme de Sant Pere de Gavà, en lo lloc: pati de les cases del singular Se-nor balle, ahont altres vegades, pera tractar los negocis de dita universitat concernents, se acostuma a convocar y congregar (a so de campana com es de costum en dita parrochia).

En la qual convocats y congregats entretingueren y foren presents los Seniors Sebastia Pujols balle, Pere Gilabert [i] Joan Bagols, jurats, Agnes mare [de] Phelip Dardena, Josembo Ros, Fransesch Alias, Francesch Aymar, Anthi. Ros, Guillem Manen, Anthi. Gillera, Pau Bou, Montserrat Termens, Andreu Posades, Joan Abril, Bernat Glaudina, Jaume Tintorer, Bernat Ros de les Canals, Pere Prat, Miquel Fuster, Pau Romagosa, Magi Mas, Anthi. Riera, Gabriel Boser, Gervasi Pujals, Hieroni Pujals, Anti. Margarit y Joan Vinyes, ý encara los seguents qui en la present capitulacio fi rmar no volgueren ans amesames dissenthiren della. Es primo Hieroni Comes, Anton Bordes, Joan Gomar ý Joan Dento, de una [part] ý Joan Soler y Fran-cesch Semblancart, mestres de cases ciutdans de Barcelona y Pere Plomas tambe mestre de cases de dita parrochia de Sant Pere de Gava de [altra] part, alora (fent aquestes coses dita universitat ý singulars ab acord y decret dels dits Senyors Dona Constansa de Eril y Don Miquel de Satmenat, llurs Senyors naturals devall autoritzants ý decretants) son estats fets fi rmats ý jurats los capitols ý pactes seguents:

E primerament es estat pactat ý concordat entre [les] dues parts que los dits Joan Soler, Francesch Semblancat ý Pere Plomas mestres de cases predits hajen ý sien tinguts ý obli-gats dins tres anys primer vinents ý [des] del dia de la ferma de la pnt. capitulatio en avant comptadors, fer ý fabricar la Iglesia parrochial ý major de dita parrochia de Sanct Pere de Gava, juxta la trassa ý modello que per dits mestres de cases es estada amostrada a dits honors. balle ý jurats ý singulars de dita parrochia, la qual per a que en tot temps aparega quina es, depositan dits mestres de cases en maý poder del reg. de la pnt. capitulacio.

Item que dits mestres de cases hajen de fer ý fabricar lo portal de dita Iglesia molt be ý conforme se requereix coma tal obra, la pedra del qual haje de ser de montjuich fi na ý lo frontispici de vich ab columnes sobre del qual portal hajen de fer ý fabricar una claravoýa per la qual puga pendre llum lo cor de dita Iglesia.

Item hajen de fer ý fabricar en dita Iglesia una trona de pedra situhada en lo lloch ahont convindra millor ý apareixera als singulars de dita parrochia.


Item hajen de fer ý fabricar les pilastres de les dos capelles que conforme la trassa han de estar, çoes una a cada part del portal major de dita Iglesia en lo lloch hont convindra millor.

Item hajen de fer ý fabricar en dita Iglesia una sagristia de grandaria, modo ý forma que convindra a dita Iglesia, ý aquella acomodar en lo lloch [que] sera convenient al poble.

Item que hajen de fer un campanar ab lo modo [que] requereix dita Iglesia, lo qual haje de ser cubert per agulla ab rajola valenciana.

Item que hajen de encaýronar tota la dita Iglesia de caýrons de un palm en quadro.

Item que dits mestres hajen de fer totes les demes coses que per la total perfecio de dita Iglesia segons art de architectura tenen obligats de fer seguint en tot ý per tot la dita tras-sa.

Item que si per ventura apareix a dita universitat ý singulars que los dits mestres de cases no feýen la dita obra ab la forma [que] se requereix, o no seguien la dita trassa ý modello, o no cumplien alguna de les coses en la pnt. capitulatio contengudes, que en tal cas puga la dita universitat fer judicar aquesta per dos mestres de cases a la judicatura dels quals hajen de citar axí dita universitat com dits mestres de cases, ý passar per lo que ells diran, ý si per aquells era declarat ý judicat que dits mestres de cases no acudien a sa obligacio, en tal cas hajen de pagar los gastos dits mestres de cases (de la visuray judicatura [que] faran dits mestres de cases) si empero era judicat que los dits feýen ý havien fet sa obligacio que en tal cas haje dita universitat ý singulars [de] pagar los dits gastos de dita vistura ý judicatura.

Item es estat pactat ý concordat entre dites parts que dits mestres de cases hajen de pagar ý posar en dita obra tota la manobra [que] sera necessaria en aquella, axi de tota la fusta y clavor [que] sera menester per aquella, exceptat empero la cals, la qual haje de donar dita universitat en lo forn [en què] aquella sera cuýta, a mes [que] lo tal forn sie en dita parrochia, ý [que] en ell puga arribar carreta commodament pera traginar dita cals; ý tambe haje de donar dita universitat totes les jasseres, bigues, llates ý cabirons [que] seran menester en dita obra, ý també la clavor [que] sera menester pera clavar les llates de la teulada.

Item que la dita universitat haje de donar ab dits mestres en les partides dites la Roca, o Calamot, que son en dita parrochia, la pedra [que] hauran menester dits mestres de cases per la dita fabrica sense que per aquells dits mestres de cases hajen de pagar cosa alguna als amos de dita pedra; hajen empero aquella [de] trencar dits mestres de cases ý aportar a ses costes en dita obra.

Item es estat pactat ý concordat que los dits mestres de cases no puguen en algun temps pretendrer ni demanar millores algunes de dita obra ni altra cosa a mes de la quantitat que abaix ab altre capitol sels promet donar ý pagar, sino fos en cas que les parets de la Iglesia quen vuý es en dita parrochia sobre les quals se ha de carregar ý fer la Iglesia nova no fos-sen tals que pugueren sustentar la obra nova, car en tal cas que no fossen habils ý idoneas dites parets haje la dita universitat ý singulars pagar a dits mestres de cases los reparos ý millores [que] faran en dites parets velles.

Item es estat pactat ý concordat que si per insufi ciencia, o per impericia de dits mestres de cases es mou de aquell [termini] la dita feyna, [i] dintre lo termini sobredit no era acabada ab la forma ques conve, que en tal cas la dita universitat ý singulars la pugan fer fer acabar ý perfi cionar a costes ý despeses de dits mestres de cases, o de qualsevol dells a soles ý ells ý qualsevol dells a soles, ý les fi anses baix mentionades ý qualsevol delles sien vingu-


des y obligades a pagar a dita universitat tot ço ý quant per raho de dita fabrica pagara ý gastara.

Item es estat pactat ý concordat que la dita universitat ý singulars en paga ý total satisfactio de les mans ý fabrica de dita Iglesia ý de tota la manobra ý fusta que entrara en ella, les quals manobra ý fusta com es dit han de posar dits mestres de cases exceptat [la] cals, jasseres, bigas, llates ý cabirons seran menester per la teulada, hajen de donar ý pagar a dits mestres de cases mil y doscentes lliures moneda barcelonesa en dita forma: dos centes lliures lo dia que la dita obra sera comensada, ý apres convenientament de quatre en quatre mesos cent lliures fi ns a tant que la dita quantitat sia integrament pagada ý satisfeta.

Item es estat pactat ý concordat que les portes de la dita Iglesia vella, ferramenta, ferro ý tot lo que es puie trobar en dita Iglesia de moneda ý or ý plata sie de dita universitat ý aixi be sien de dita universitat les picas de aygua beneyta, fonts baptismals y pedras dels altars, y tota la demes desferra de dita Iglesia sia de dits mestres de cases de la qual es pugan ajudar y valer per la dita fabrica, [o] altrament per lo quels convindra.

Et ideo nos dicte partes laudantes approbantes ratifi cantes et confi rmantes presenta capitula,

etc. etc.

Segueixen la fórmula habitual (en llatí) de la fe pública del notari, les signatures dels testi-monis, i les autoritzacions dels senyors barons.


APÈNDIX 8

Concòrdia entre Joan Soler i altres, i Damià Fontanet, 1628

AHPNB, notari: Rafael Riera. Manual de Concòrdies, 1621 - 1637. Lligall 25, folis 284r - 285r

Joan Soler y Pere Plomas y Damia Fontanet.

Die Mercurii VIII mensis may Anno de Natt.e Domini MDCXXVIII

Com Joan Soler mestre de cases e ciuteda de Barcelona y Pere Plomas, tambe mestre de cases de la parrochia de Sant Pere de Gava, ab dos actas rebuts y sertifi ats en poder de nos, avall scrit, a sis dies del mes de juny [de] mil sis cent vint y dos, se sien obligats ab la universitat de dita parrochia de Sant Pere de Gava en fer y fabricar la iglesia parrochial de dita parrochia en lo modo, forma y manera en ditas actas contenguda, e com los dits Soler e Plomas, per certes causes y rahons, no puguen passar havant ni perfercionar la dita iglesia, la qual ja esta molt avansada, per tant desitjant donar remate anaquella y cumpliment al que tenen promes en dits actes, ja que no per si mateixos, per medi de tercera persona, per tant los dits Soler y Plomas de una, y Damia Fontanet, mestre de cases, ciuteda de la present ciutat, son convinguts entre si a la capitulacio y conventio seguent:

Primerament, lo dit Damia Fontanet conve ý en bona fe promet als dits Soler ý Plomas que de assi a un any ý mig primer vinent, y del die present en havant comptador, acabara ý per-fecionara la dita iglesia de Sant Pere de Gava —del modo, empero, forma y manera que vuy esta comensada, y no conforme la trassa que es estada donada a nos devall scrit, per quant se veu notoriament que lo que esta fet y comensat contradiu a la dita trasa— posant totas las recaptas que son menester per la total perfi cio de dita obra. Y que conforme (dits Soler y Plomas) ells tenen obligacio de posar, axi que entot y pertot tinga obligacio dit Fontanet de estar al que dits Soler y Plomas tenen capitulat ab dita universitat, sino ab en lo que toca a dita trassa —per quant ha de seguir la amplaria y llargaria conforme lo que vuy es fet—. Y [si] no contentantsen dita universitat, vol dit Fontanet expressament protesta que la present obligasio sia haguda per no feta. E si per ventura dints dit termini no havia perfecionada dita feyna, tinga obligacio de donar als dits Soler y Plomas per pena y ex nom de pena sent lliuras moneda barcelonesa.

Item, los dits Soler y Plomas convenen y en bona fe prometen ab dit Fontanet que, per les murs i recaptes y tot lo demes que falta a fer en dita iglesia conforme los dits actes, li dona-ran y pagaran tres centres setanta tres lliuras moneda barcelones, ço es, vint y quatre lliu-res quescu dells de assi al die es festa de Nostra Senora del mes de agost primer vinent (les restants tres centes vint y cinc lliures [que se] li asigna pervindran totes bones y rebedores de dita universitat y singulars, que son tantas [com] dita universitat y singulars los ne han de donar y pagar, als dits Soler y Plomas, per raho del quia fet de dita obra, cedint lis per la cobransa de dita quantitat los drets apartinens que tingan adquirits, y demes drets neces-saris y oportuns, dient y prescrivint a la dita universitat y singulars que dita quantitat donin y paguin al dit Fontanet vera fi ns que restara pagada, la qual quantitat dits Soler y Plomas li faran seva tota bona, ço es, que no li estrauran caussio alguna sino que li faran a ma direta verdader). A mes, tres centes corteras de cals cada hu dells per tot lo mes de juliol primer vinent, tres mil cayrons y tres mil rajoles y tres mil teulas los quals cayrons, teulas y rajolas ja son al peu de la obra, y mes a mes, que mes niha al peu de dita obra. Item dits Soler y


Plomas aportaran en dita obra la pedra que falta per lo portal, y de assi al die de Sant Joan, la qual pagaran dits Soler y Plomas. Item li donaran conforme de present li donaran com de present li donen totas las bastidas, pilases y tots los demes recaptes que son en dita obra exceptats lo cordam dels ternals ques retenen dits Soler y Plomas. Item dit Plomas deixara trencar la pedra [que] sera menester per dita obra ha hont volra dit Fontanet de la pedrera. Item li donaran lo guix [que] ha promes donar lo senor don Miquel Torrelles per a la fabrica de les dues capelles. Item que li hajen de ajudar a posar la rajola, teula y cayro que vuy es en la iglesia dins lo campanar. Item es pactat que dit Fontanet no haje de fer las portas de la iglesia a mes havent li consignat las tres centes y vint y sinch lliuras que la universitat y sin-gulars de dita parroquia li han de donar y pagar per cumpliment del preu fet de dita feyna, sia cum jure et cessione et promiseret ditam quantitatem facere vera et sunt bonam.

Item es estat pactat que si perventura acerca de la solucio de las tres centas y vint y sich lliuras (que la dita universitat ha de donar y pagar, y tambe en lo que toca ajustar [a] dit Fon-tanet a seguir la obra ab la forma que sta comensada) que [si] Fontanet no podra concordar ab la dita universitat y singulars (dins quinse dies pxim. vinents) la present capitulacio sie haguda per no feta. Item ab pacte y conditio que dit comens y tambe lo contentanse dita universitat de ques fassa la obra ab la forma que esta comensada se haja de fer lo present quinse dies proxim vinents.


APÈNDIX 9

Contracte per a l’acabament del retaule de Sant Pere de Gavà, 1675

Arxiu Històric de Girona, Girona-8 P. Roselló, Manual 1675, vol. 504. 1675, 15 de març. Capitula-

ció entre Francesc Generes i Joan Roig, escultor de Barcelona, per acabar el retaule de Gavà

En nom de nostre senor Deu Sie Amen

De y sobre las Cosas baix scritas per y entre Francisco Generas sculptor habitant en la present Ciutat de Gerona de una part ÿ Joan Roig sculptor de la Ciutat de Barcelona de part altre es estada feta y fi rmada la capitulacio en lo modo y forma seguents

E Primerament que Lo dit Joan Roig haje compromet acabar y donar fi al Retaule major sots Invocatio de Sant Pere de la Isglesia de Gava del Bisbat de Barcelona que dit Francisco Ge-neres havie empres fer y esta comensat y fet fi ns La Segona endana en lo modo y forma que dit francisco Generes esta obligat ab lo acte de Capitulatio fet entre Los Jurats y Particulars de dit lloch de Sant Pere de Gava y ell dit Francisco Generas Rebut en poder del Reverent Rector de dita Isglesia die mes ÿ anÿ en ell contenguts y segons la trassa que dit Generes te entregada al dit Joan Roig y lo haje de Rellevar indempne de la obligatio que per Raho de la manifectura de dit Retaule Tenia feta a dits Jurats y particulars en quant esassaber:

Al que falta fer de dit Retaule lo que promet attendrer y cumplir Sots Las obligations baix scritas llargament y ab Jurament

Item es Pactat y concordat que lo dit Francisco Generas en esmena y Satisfactio de la mani-fectura y treball que dit Joan Roig ha de posar en acabar de fer lo dit retaule haje compro-met donar y pagar al dit Joan Roig Cent Vint y quatre lliures y quatre sous barcelonesos en esta forma, ço es que aquelles liecssiona y consigna a cobrar dels dits Jurats y Particulars de dit lloch de Sant Pere de Gava de aquella major quantitat Li han de nonar a ell dit fran-cisco Generas per la manifectura y Conert de dit Retaula axi que en virtut del present puga dit Joan Roig demenar Rebrer y aver les dites cent vint y quatre lliures quatre sous dels dits Jurats y altres obligats a la paga y Solutio de dita quantitat y de aquella fer y fi rmar Apochas alberans y altres Caut he les fent y fi rmant la pnt cessio ÿ consignatio ab totas Clausules Cessionaries y drets y accions y de intima ÿ de altres Stellades llargament endçouda forma y ab jurament

Et Idea Nos dicta partes Laudantes & preinsertan capitulationem et omnia et Singula in cadem

Contenta Conuenimus et promitimus unus nostrum alteri et nobis adinuicem et vicisim predicta

omnia et Singula prout ad Utramquu partem nostrum Se referunt ac pertinet & spectat attende-

re servare et Complere et pro hys obligamus nostrum alteri ot nobis ad invicemet viafi m bonas

promitimus ad invicem et juramus.

Testes Barnabas Joff re et

Josephus Vicens Scriptores Gerunda

Actum Gerunde die XV martÿ MDCLXXV


APÈNDIX 10

Procés contra Pere Riba, 1551

Arxiu particular de Jaume Codina, El Prat de Llobregat

Copia auctentica inquisitionis facta contra Riba

Die sabbati vigesima prima mensis febroarii anno nativitate Domini Millesimo Quingentesimo

Quinquagesimo Primo, in domo de Gavano, per Honorabilem Jacobum Puiols, baiulum loci, ter-

mini ac parrochie Sancti Petri de Gavano, termini ac baroniarum et castrorum de Araprunyano,

pro multum magnifi co Johanne Hugone de Palou, barone dictaru castrorum et baroniarum, fuit

processum ad denunciacionem huiusmodi sub forma sequenti:

Johannes de Pericola, fi sci procurator Curie dictorum terminorum et baroniarum dictorum

castrorum de Araprunyano, constitutus ante presentiam dicti honorabilis baiuli, denuntiavit se-

quentia in modum sequentem:

Mossen batlle, jo us denunciy com a ma noticia és pervingut fama pública reff erint que mossèn Pera Ribaes, mercader, qui en dies passats tenia part en lo arrendament dels fruyts y rendes de dites baronies, eo càrrech de cullir y replegar aquells, no ha duptat ab ànimo inich y malvat de conèxer carnalment, forcívolament, he per forsa, una donzella nomenada Maria, la qual tenia per mossa en la torra del senyor baró, eo Casa de Gavà, y encara, com a fi ll de perdició, no tement a Déu ni la correctió temporal, no ha duptat de dexar-se dir que donaria una ganyada per la casa a una vassalla de dit senyor baró, nomenada madó Puiols de la Riera, sinó fos muller com era del balle de Gavà, y moltes altres coses dignes de gran càstich y punició, y com ditas coses sien molt danyoses a la re pública, y de mal exemplar, y dignes de gran càstich y punició, demana y requer dit Ribes sia punit i castigat degudament de dites coses, com ja sia pres en poder de la Cort conforme a justícia, fent contra dit Ribes instància y part, fermada los drets del fi sch en totes coses salves, demanant que sia proce-hit a rebre·n informació de dites coses.

Interrogatus quis potest scire super premissis, et dixit: que la dita Maria, y madona Artigues, sa mare.

Die sabbati, vigesima prima mensis febroarii anno a nativitate Domini Millesimo Quingentesimo

Quinquagesimo primo, in dicta et eadem domo de Gavano, in presentia dicti honorabilis Jacobi

Puiols, baiulus de, et termini ac parrochia de Gavano. Et per ipsum fuit processum ad recipien-

dum informationem de premissis in modum sequentem:

Maria, fi lia Jacobi del Forn, agricultoris, et domine Johanne, coniugum, loci de Gaudiosa, regni

Francie, etatis decem octo annorum vel inde circa, que denunciavit sequentia in huiusmodum:

Mossen balle, jo us denunciy com l·any passat que éram en lo Nadal de Mil sinch cents sin-quanta, o cerca, éssent se·n anada una dona de la Torra de Gavà, que era maiordona de dita Torra sota mossèn Pera Ribes, qui les hores habitave en dita Torre com arrendador de les rendes del senyor baró, resant dit Ribes sens dona nenguna quil servís, ni donàs recapte a la companya y gent de dita Torra, anà a la dita mare mia nomenada vuy en dia madó Arti-gues, y la pregà que·l servís per maiordona set o vuyt dies al mancho, y axí dita madona Ar-


tigues, ma mare, per desitx que tenia de guanyar alguna cosa, fou contenta, de voluntat d·en Perot Artigues, marit vuy en dia de dita ma mare, de anar per maiordona de dit Ribes en dita Torra, com de fet y anà, per star-hi dita ma mare per maiordona. Tingueren necessitat de pastar en dita Torra, y tenint ma mare poques forces per a pastar, per ésser stada malalta no havia molt, dit Ribes digué a dita ma mare, segons me fonch reff erit per dita ma mare [...] que fes venir na[...]s de sa fi lla, dient·ho de mi, per a pastar, y havent pastat, que se·n tornàs, com de fet dita ma mare m·o digué, que·ls anàs a pastar. Y axí ho fi u, y havent pastat me·n torní en casa de dit Artigues, mon padastre. Y pochs dies aprés, dit Ribes, digué rahonant-se ab dita ma mare, segons dita ma mare m·o digué aprés, que tenia necessitat dita ma mare de algun fadrí o dona perquè li aiudàs, dient-li que seria millor tenir una dona que no fadrí, perquè lo fadrí no poria fer res més de fer les feynes de casa, y que una dona fi laria, y axí, de nones en nones, li digué dit Ribes a dita ma mare que fes venir sa fi lla, dient-ho de mi, perquè veya que anava [adé]s de casa de hu adés en casa de altri, rentant bugades, y per fer altres feynes, y puis axí era que més guardada estaria ab ella, que·m era mare, que no ab nengú altre, prometent·li satisfer·nos molt bé. Y axí dita ma mare ho digué a mi, y jo ab consentiment y voluntat de dita ma mare y Artigues mon padastre, fuy contenta anar-hi, per estar. Y estant en dita Torra, no passaren quinze dies que dit Ribes comensà de requirir·me de paraules, dient·me moltes coses per induhir·me a sa voluntat, y jo no feya molt cars de ses paraules, puis no·m tocava ni y posava les mans, sinó que li deya que·s dexàs de ses paraules desonestes, dihent-li que jo no era per poder ésser sa muller, per ésser per[...]s de [...]eta, y ques preng[ués] ab sos yguals, y que a mi no·m faltarien mos partits. Y ell, dit Ribes, me deya que ans podia bé·sser mon marit, que ell no havia de dar compte ni rahó a ningú, y dient que los béns que tenia ell, los se havia guanyats, y que ell se·n contentava, y la volia per muller, y que altra no seria sa muller. Y jo, no curant de ses rahons, may volguí consentir en res de ses rahons, en tant que un dia, buydant jo una cassa de oli, dit Ribes me lansà lo bràs sobre lo coll, per voler·me besar, y jo me abaxí u dexí anar la cassa de·l oli per lo sostre, de manera que fugí, que dit Ribes no·m besà ni·m feu res les hores, més del que he dit. Y dit Ribes sempre contianuave en ses rahons y promesses, que jo seria [...]s de y no altra, y que fi às d·ell, y jo may volguí consentir en res de ses paraules. A la fí, dit Ribes continuant en sos mals intents, un dia de disapte que podia haver tres mesos poch més ho mancho, que jo stava en dita Torra eo Casa de Gavà, hont ara som, ab dit mossèn Ribes, y éssent·se partits de dita Torra un sastre nomenat Verger, ab una dona que li aiudava a cosir certes robes, y volgué la ventura que aquella hora, ni ma mare ni altra persona ninguna no era restada en dita Torra, sinó yo y lo dit Ribes. Y jo m·era posada al cap de la scala de dita Torra, sperant ma mare que vingués, y estant axí, dit Ribes isqué de una cambra que trau fi nestra devés la porta, que·s diu la cambra del Cansell, hont dit Ribes acustumava de dormir, y vingué d[ret] devés de mi, hi·m prengué ab un brassat hi·m portà en la dita cambra, de hont era exit, en la qual acustumava de dormir, com he dit, y tenint-me allí, jo cridava grans crits plorant, y li deya “mossèn Ribes, guardau dquè feu, que vós me voleu trencar lo coll, y no teniu voluntat de ser mon marit, com dieu”, y ell, dit Ribes, digué que abans volia bé ésser mon marit, y que altri no seria sa muller sinó yo, dient·ho de mi, denunciant, y axí per forsa, contra ma volun-tat, y ab gran violència, dit Ribes féu a sa voluntat de mi, coneixent-me carnalment, y havent-me donzella com lo dia que nasquí. Y tantost aprés ma mare arribà y, trobant-me plorosa, me prengué per la mà i·m meté dins huna cambra, y molt fellona y f[urio]sa me digué estes o s[emblant]s paraules: “digues, malvada, què tens que plores. Digues-me què tens”. I jo, stant tota plorosa que lo cor me cruxia del mal tracte de dit Ribes me·s havia fet, y de empaix y vergonya que tenia del que m·era seguit, no le·y volia dir. Y les hores dita ma mare, impor-


tunant-me que le·y digués, y fent-me manasses, dient que ella me scanyaria si no ley deya, les hores jo li diguí a dita ma mare lo que passava, com damunt he dit. Y dita ma mare, ab gran enuig y malícia que tenia, plegà aquella nit sa roba sens dir res a ningú, ab prepòsit de anar·se·n al matí en casa del senyor baró, y aginollar-se als seus peus per demanar-li jus-ticia contra dit Ribes, de la maldat ha[via] feta y comesa contra [ma] persona, de haver-me coneguda carnalment y per forsa, essent jo mossa de sa caas. Y dit Ribes, tenint recell que dita ma mare no anàs a quxar-se a dit senyor baró, la pregà a dita ma mare, y li digué que no·s mogués, dient de mi, denunciant, que sa muller era, y que serà casat ab ella, dient·ho per lo semblant de mi, y que la tenia per muller, y vistes y hoides dites paraules y promeses, dita ma mare se reposà, y no·s curà de donar quexes de dites coses, tenint y crehent per cert lo que dit Ribes havia dit. Y axí, des puís ensà, dit Ribes ha fet a sa voluntat de mi, deposant, que pot haver hun any poch més ho mancho que de les hores ensà m·a coneguda carnal-ment diverses vegades, y tantes com ha volgut y us[at] com a muller de mi, y [jo·l] tenia per marit, y may he cregut lo contrari, fi ns de huns dos mesos ensà, poch més o mancho, que·m digueren que dit Ribes se casava en Barchelona, y que li parlaven muller, lo que jo no podia creure, fi ns a tant que molts m·o digueren y affi rmaren, y les hores, recelant-me de dit Ribes no·m fes alguna tacanya y manchament, perquè·m avien dit d·ell, encontinent jo, denunciant, me·n aní a Sant Climent ab ma mare, per demanar justícia contra dit Ribes de dites coses al senyor baró Palou, com de fet demaní justícia a la senyora dona Angelina, baronessa, no tro-bant allí dit senyor baró. Y despuís ensà diverses voltes he demanat justícia, axí a dit senyor b[ar]ó [co]m a vos, mossen balle, supplicant-vos que·m fassau justícia, ab tot compliment de dites coses, compellint y forsant dit Ribes en complir y eff ectuar lo que m·a promès, de ésser mon marit, com m·a promès puis m·a trencat lo coll, y envergonyida, altrament reu-sant-ho de fer-li, fas instancia y part, formada contra·l dit Ribes.

E més segons dix, interrogada, que los dits mon padastre y mare de mú, denunciant, y poden saber sobre dites coses.

E més, segons dix, interrogada, que axí és la veritat, que com dit he, que anant a Sant Cli-ment la primera volta per demanar justícia, y no y trobí sinó la dita senyora baronessa, com he dit, la dita madona Eulària Puiols anà ab companyia mia, y huns vuyt ho nou dies haprés, me di[gue]ren que dit Ribes se havia dexat dir que si dita Eulària Puiols no fos muller del balle, com és, li aguera donada una ganyada per la cara, y a mi, denunciant, me digué què·n trauria de ésser-me quexada a dita senyora baronessa, ni per lo semblant què·n trauria mon germà nomenat Arnau de ésser-se quexat de dites coses al dit senyor Baró, que ells no·l peniarien, dient-me a mi que·m constaria més de deu ducats ésser-me quexada a dita senyora baronessa.

Et fuit sibi lectum, et perseveravit, in presentia dicti honorabilis baiuli medio juramento per

ipsam prestito.

Dicto die, in dicta Domo de Gavano, et in presentia dicti honorabilis baiuli, fuit processum ad

recipiendum inquisitionem huiusmodi ju[rament]um sequentem:

Johanna, uxor Petri Artigues, agricultoris, habitatoris loci de Gavano, que in primis nuptiis fuit

uxor Jacobi del Forn, quondam, agricultoris loci de Gaudios, regni Francie, testis citata, jurata et

interrogata que juravit. Et primo, interrogata super curie preventis, dixit:

Que és la veritat que uns quinze dies abans de Omni Sanctorum, de·l any Mil sinch cents quoranta nou passat, estant en la dita vila de Gavà, en ma casa ab dit mon marit, dit mossèn


Ribes vingué en casa de mi, deposant, i ·m digué si volia estar ab ell en la Torra de Gavà per aparellar-li de menjar y de beure, y jo, deposant, li diguí que·n parlaria ab dit Artigues, mon marit, y que si·n era content, y staria, com de fet ne parí ab dit mon marit, y puís fou content, jo·m posí ab dit Ribes. Y havent estat ab ell alguns quinze dies, dit Ribes me digué que havia de pastar, y perquè jo les hores stava fl aca, me digué que fes venir ma Maria, dihent-ho de na Maria, ma fi lla, donzella, per pastar en dita Torra.

E més segons dix, interrogada, que si dit Ribes me digué que puís me havia de tenir hun fadrí per aiudar-me a fer les feynes de casa, que estimaria més de tenir-me una dona, dient-me que jo, deposant, y dita Maria, ma fi lla, no·s logàssem ab ell, dit Ribes [y] dient-me que del que jo, deposant, havia stat fi ns en aquella hora, que ell, dit Ribes, me·n donaria unes calses, o hun jaquet. Y axí jo, deposant, li diguí que era contenta me donàs hun jaquet en compte de soldada del temps que havia estat ab dit Ribes, y lo dit Ribes digué a mi, deposant, que·ns donaria, a mi y a dita Maria ma fi lla, deu lliures l·any. Y jo, deposant, li diguí que·n parlaria ab dit mon marit. Y axí dit Artigues mon marit ne fou content, per hont nos posarem jo, depo-sant, ab dita Maria, ma fi lla, ab dit Ribes, a soldada a la dita rahó de deu lliures per any.

E més, segons dix, interrogada, que la veritat és que dita Maria, fi lla de mi, deposant, havent stat alguns dies en dita Torra ab dit mossèn Ribes, se quexava a mi, dient-3me que dit Ribes li anava darrera, y li deya moltes coses desonestes, requerint-la que volgués fer per ell, y més li deya, que ell dit Ribes la prendria per muller, y jo li diguí a dita Maria, ma fi lla, que no fes res per ell, que si tal cosa volia dit Ribes, [que] la prengués primer per muller. Y de les hores ensà havant, jo, deposant, sempre stiguí recelosa de guardar dita Maria ma fi lla, y nuncha la dexava a soles, sinó que hin disabte, éssent ja de vesprada, que podia haver tres mesos poch més o mancho que dita Maria, ma fi lla, i jo, deposant, stàvem en dita Torra ab dit, que en aquella hora jo, deposant, tinguí de anar en casa d·en Patit, pagès de dit lloch de Ga[và] per algunes coses que [havia] manester, y éssent allí, no trobí la muller de dit Petit, que tenia manester, per hont me torbí en sercar dita Patita. Y per quant jo havia dexats un sastra ab una dona en dita Torra en companyia de dita Maria, fi lla de mi, deposant, no·n tenia ànsia, sinó que, com trigava tant, haguí por que dits sastres no se·n fossen anats, y axí ab aquest pensament cuytí tant com poguí de tornar-me·n en casa. Y éssent en casa, tantost coneguí que dita Maria, fi lla de mi, deposant, estava mal contenta perquè estava plorant, y les hores jo li diguí què era estat, y no volent-m·o dir, la posí en una cambra y li fi u menases, y les hores me digué com dit mossèn Ribes la havia presa ab hun brassat, [y] la havia posada ab una cambra, y com per forsa la havia coneguda carnalment a dita Maria, ma fi lla, y havia fet a son pler de ella, dita ma fi lla, y les hores, vista la gran maldat, volguí jo anar·me·n al matí a demanar justícia al senyor baró de la gran ruhindat [que] dit Ribas havia comesa contra dita Maria, fi lla de mi, deposant, y ab dit intent, prenguí la mia roba aquella nit y, havent-ne sentiment, dit Ribes me digué que dex+as d·aquexas coses, y que no·u volgués fer quexes, ni donar guany a diables, dient que ell, dit Ribes, era mon gendra, y altri no seria mon gendra sinó ell, y que ell havia promès de casar-se ab dita [ma] fi lla, y que altri no seria son marit, sinó ell, y les hores jo, confi ant y crehent dites paraules y promesa, me dexí de demanar justícia contra dit Ribes, y de les hores en avant, los tinguí per marit y muller, y així·ls tractava.

E més, segons dix interrogada, que bé ha hoit dir que dit Ribes ha dit que la dita Eulària Puiols merexeria una ganyada per la cara, perquè havia acompanyada la dita Maria, ma fi lla, a Sanct Climent, per demanar justícia al dit senyor baró, contra dit Ribes, per lo dit cas que ja ha dit.


E més, segons dix interrogada, que lo dia de Tots Sancts del any Mil sinch cents quoranta nou passat, en Johan Caldes, hostaler de Castell de dells, anà en [casa] de mi, deposant, i·m digué hont era na Maria, dihent-ho de na Maria ma fi lla, y jo, deposant, li responguí que era dita Maria en casa de·n Patit de[l] lloch de Gavà, y dit Caldes me digué no seria millor que la llogàsseu ab mossèn Ribes, dient-ho de dit mossèn Ribes, y jo deposant li diguí replicant que li sercàs marit y no amo, y lo dit Caldes digué que ja trobaria marit, si tenia la dot, y jo replicant li diguí que no estaria per dot si son marit li exia.

E més, segons dix interrogada, que té per cert [que] dit Caldes li vingué a parlar per part de dit Ribes, perquè altrament no sab per quin prepòsit li hagués parlat tals coses, com li diguí.

Fuit sibi lectum et perseveravit, presentie dicte honorabile baiulo.

Dicto et eodem die, in eadem Domo de Gavano, deposuit presente dicto honorabile baiulo testis

sequentis :

Johannes Caldes, hostalerius ville Sancte Marie Castri Fidelium, testis citatus, juratus et inte-

rrogatus, qui juravit ad Dominum Deum et eius Sanctam Quatuor [Evangelia].

Et primo fuit interrogatus super curie preventis. Et dixit :

Que no té recort si lo dia de Tots Sancts del any Mil sinch cents quoranta nou parlà ab dita madó Johana Artigues o no, bé que sab li ha parlat moltes y diverses vegades.

E més, segons dix, interrogat, que bé li paria haver dit ell, testimoni, a dita Johana Artigues, que·s deuria llogar ab mossèn Ribes, però per ara no se·n recorda.

E més, segons dix, interrogat, que no·s recorda haver dit a dita Johana Artigues que si tenia dot no faltaria marit, ni altres coses ningunes de les que·m interrogau.

Fuit sibi lectum et perseveravit, presente dicto honorabilem baiulo.

Dicto die, in dicta Domo et loco de Gavano, presente dicto honorabili baiulo, fuit processum ad

recipiendum deposicionem huiusmodi sub forma sequenti:

Honorabilis Petrus Ribes, mercator, habitator Barchinone, nunch detentus in dicto loco de Ga-

vano, delatus et inculpatus, qui deposuit in facto suo proprio sine juramento, et in alieno cum

juramento.

Et primo, interrogatus si sab per quina causa o rahó està pres, y detengut, en lo dit lloch de Gavà. Et dixit: No·u sé, perquè·m stich pres.

E més, segons dix, interrogat, que la dita Maria de que·m interrogau no le coneguda d·altra manera sinó d·esta: que tenint jo càrrech del arrendament d·esta baronia de la Prunyà per mossèn Puig Gener y per mossèn Gomis, arrendadors de les rendes de dita baronia, ma-dona Johana Artigues, mare de dita Maria, féu venir dues o tres voltes la dita Maria, sa fi lla, assí en aquesta y damunt dita Casa de Gavà, en la qual com he dit stich pres, per·a pastar, y axí anava y venia, y après, s·i restà e tot, que jo no li diguí que se·n anàs, ni ella dita Maria se·n anà, sinó que s·estigué assí en dita Casa, ab sa mare.

E més, segons dix, interrogat, may he jo requirida de amor la dita Maria, ni li·e dit paraules desonestes.

E més, segons dix, interrogat, que no és pas veritat que jo haia promès deu liures de soldada a les dites Johana Artigues ni Maria, sa fi lla, ni altra cosa ninguna.


E més, segons dix, interrogat, que no és pas veritat que jo no·m puga casar ab qui voldré, que ans me puch bé casar a mon pler, y ab qui voldré, y no li·e pas promès jo a la dita Maria ni a na Johana Artigues sa mare que jo fos, ni agués, de ésser marit de dita Maria sa fi lla, ni solament sé dita Maria si és home ho dona.

E més, segons dix, interrovat, que ans del Nadal de Mil sinch cents y sinquanta, havent jo haviada o spedida una dona maiord[ona] que tenia en la present Casa per maiordona, nome-nada madó Gràcia, trametí un fadrí que tenia en casa a dita madó Johana Artigues, pregant-la que ingués assí en dita Casa, per aparellar de menjar a mi y a la gent que tenia en casa, y la dita Johana Artigues vingué, encara que no estava gayre sana, y havent de pastar dita madó Artigues, per estar les hores fl aca y de mala disposició, se féu venir la dita Maria, sa fi lla, y axí, havent de pastar, le·y féu venir dues o tres voltes, y après, dita Maria anava y nevia en dita casa, y meniava y bevia, y la derraria, com he dit, si aturà de tot, que ni jo li diguí que se·n anàs, ni ella se·n anà, sinó que s·estaven en casa mara y fi lla.

E més, segons dix, interrogat, que jo no sé pas, ni tinch tal recort, que dita Maria me haia vessada nenguna cassa doli, ni mancho jo no li·e posat lo bràs al coll a dita Maria per voler-la besar, ni li diguí aprés no abans de ésser fugida, axí·u has fet, y si fos una gerra o una ampolla de vidre, axí·u agueres fet, ni y ha res de veritat.

E més, segons dix, interrogat, que no·s recorda quant ha que dit sastre nomenat Hierònim Vergés se·n anà de dita Torra, bé que havent tallades dues gonelles, la huna a la dita Johana Artigues y altra a la dita Maria, se·n anà dit sastre de dita Torra.

E més, segons dix, interrogat, que no és pas veritat que jo, hun dia de disapte, ni altre dia, en la vesprada ni en altra hora, no he presa ab brassat del cap de la scala de dita Torra, ni de altra part, la dita Maria, ni l·e posada en la cambra del cansell de dita Torra, que trau fi nestra devés la porta, ni l·e coneguda carnalment per forsa ni per grat a la dita Maria, ni y sé res en dit interrogatori, ni en lo que·m diheu.

E més, segons dix, interrogat, que jo no sé pas la dita nit de dissabte de que·m haveu inte-rrogat, si la dita Johana Artigues era en casa ni fora casa, ni hi sé res, ni tampoch sé res en lo que·m dieu que la dita madona Johana Artigues trobàs plosossa la dita Maria sa fi lla, ni que per menasses ni altrament li digués a dita sa mare que jo havia agut carnalment part ab ella, dita Maria, ni sé tampoch que dita madona Johana Artigues hagués plegada la roba ni que se·n volgués anar per demanar justícia, ni mancho jo li diguí que dexàs de exes coses, ni li diguí tampoch que no volgués donar menjar a diables, ni li diguí mancho que jo, deposant, era son gendra, y que no seria altri son gendre sinó jo, ni que hagués promès a dita Maria, sa fi lla, que jo seria son marit, ni y sé cosa nenguna, ni sé que·s diuen.

E més, segons dix, interrogat, que no he pas jo dit a dita Maria, que encara que ella [dit]a Maria no tingués res, y fos pobre, que per sò no dexaria de ésser ma muller, ni mancho me ha dit dita Maria que ella per ésser pobre no era per mi, ni tampoch jo, deposant, no li he res-post ni dit que no curàs d·axò, que jo no tenia de donar rahó ni compte a ningú, que los béns que jo tinch, jo los me havia guanyats, ni que no·n tenia de donar rahó a ningú, ni hi sé res.

E més, segons dix, interrogat, que jo no he pas dit que la dita madó Eulària Puiols merexeria una coltellada per la cara, ni que le·y faria donar, sinó fos ballesa, ni hi sé cosa nenguna en dites coses, ni tal he dit.

Fuit sibi lectum et perseveravit, presentie dicto honorabile baiulo.

Die vigesima secunda, predictorum mensis et anni, in loco Ville de Canibus, et in quadam came-


ra Domus dicte Ville de Canibus, deposuit testis sequens in presencia dicti honorabilis Jacobi

Puiols baiuli:

Franciscus Pineda, agricultor, orindus parrochie Sancti Baudilii de Lupricato, nunch vero com-

morans in dica Domo de Villa de Chanibus, testis citatus, juratus et interrogatus, qui juravit ad

dominum deum. Et primo, interrogatus super curie preventis, dixit:

Que pot haver nou mesos o cerca que trobant-se en la riera de Sanct Climent prop de hun hom cerca del camí real y de dita riera, ell, testimoni, ab dit mossèn Ribes, qui les hores era arrendador de les rendes de la baronia del castell de la Prunyà, y tractant los dos de moltes coses, ço és, de cert prepòsit que dit Ribes tenia de prendre cert arrendament a la volta de Confl ent, y de nones en nones vingueren a tractar de dita Maria y de sa mare, per quant com tenia ell, testimoni, molta pràctica ab dit Ribes, y dit Ribes era tengut en opinió que·s servia de dita Maria, tantost ell, testimoni, li corria la terra posant-lo en nones, y tractant-li de dita Maria, y lo dit Ribes li responia y li deya “què vol dir que tant me conegau la terra”, i digué les hores que tenia prepòsit lo dit Ribes de portar-les-se·n allí en Confl ent, y que ja dites Maria i sa mare le·y havien promès de anar ab ell.

E més dix, interrogat, que dit Ribes digué a ell, testimoni, que les dites dones ja les se [hav]ia conegudes, assenyaladament de la Maria, y dient lo dit Ribes que ell no podia estar sense dona, assenyalant y casi declarant que feya a son pler de la dita Maria.

E més dix, interrogat, que és la veritat que dient ell, testimoni, al dit Ribes, que per ventura encara se casaria ab dita Maria, dir Ribes respongué no sé de casar, segons si·n hauran cria-tures, però que ell, dit Ribes, miraria per elles de manera que estarien més de contentes, mostrant les tenia molta voluntat.

E més dix, interrogat, que altres voltes a parlat ell, testimoni, ab dit Ribes, tractant de dita Maria, per quant ell, testimoni, tenia per cert que dit Ribes tenia part ab dita Maria, y la co-nexia carnalment, com tothom se creu per assí, y lo dit Ribes tan poch no·u negava de tot, que parlant los dos de aquesta matèria digué a ell, testimoni, callau, no·u digau a nengú, y assenyaladament, uns quants dies abans de les Carnestoltes proppassades, trobant-se en Barchelona ab lo dit Ribes, en casa del senyor baró Palou, passeiant-se los dos en un terrat devers l·ort, dit Ribes digué a ell, testimoni, que tenia la dita Maria ab son pà y ab son vi, y que attès era fora de Gavà y no·y podia anar y venir sens molts danys y perills de sa perso-na y béns, tenia tracta de portar la dita Maria en Barchelona, y posar-la en lo monastir de Jonqueres, en companyia de una certa senyora monja de dit monastir, dient-li que allí, en dit Monastir, ne faria a son pler fi ns que fos casat, y que no li·n farien lo borinot en dit monastir, donant entendre a la clara que feya dit Ribes a son pler de dita Maria, y que tenia celosia de la dita Maria.

Sed, citatus per Johannes de Pericola, sagionem juratum curie dictorum castrorum de Ara-

prunyano, fuit sibi lectum et perseveravit, presente dicto honorabile baiulo.

Dicto die in Domo de Gavano, in presencia dicti honorabilis baiulio, deposuit testis sequens:

Sebastianus Puig, agricultor, habitator dicti loci de Gavano, testis citatus, juratus et interroga-

tus, qui juravit, etc. Et primo, interrogatus super curie preventis, dixit :

Que bé és veritat que algunes vegades ha vist que lo dit Ribes y Maria dinaven los dos y sopaven, meniant los dos en un plat, y la mare de dita Maria en altre plat.

E més dix, interrogat, que per haver estat y habitat ab dit Ribes en dita Torra, y per ésser


molt de casa, ell, testimoni, ha vistes moltes coses entre los dits Ribes y Maria, que si fossen marit y muller no·n farien més ni mancho, per quant habitant ell testimoni en la dita Torra de Gavà ab dit mossèn Ribes, com dit ha axí per fer oli, com per moltes altres feynes, y per la dita rahó era molt de casa, y ha vist que lo dit Ribes no tractava gens la dita Maria com a mossa, sinó com a muller, per quant com dit ha lo dit Ribes no meniava que no meniàs ab dita Maria, ni la Maria per lo semblant sense lo dit Ribes, y per lo semblant en les paraules que li parlava, la reputava com ha muller, y ha vist ell, testimoni, que no comportava dit Ri-bes que dita Maria triàs l·oli en lo trull, que ell mateix dit Ribes s·i posava en triar l·oli, y assò té per cert feya dit Ribes per tenir-la ab molta reputació y estima, que sols no suff ria pren-gués pena ni treball. Per lo semblant, ha vist ell, testimoni, que la dita Maria deya paraules al dit Ribes pesades y de malícia, y tals, ales hores no creu ell, testimoni, que un marit ho agués comportat de sa muller, y dit Ribes apenes li deya res.

E més dix, interrogat, que si moltes voltes digué hun fadrí a ell, testimoni, que·s deya Jonot, lo qual habitave ab dit Ribes, que cada matí lo dit Ribes se llevava del costat de dir Ribes, y per cert ho té ell, testimoni, perquè bé·u mostrave ab moltes coses, que encara que la dita Maria no fes res, may lo dit Ribes li deya que fes nenguna cosa, sinó que la dexava viura molt a son pler, que si fossen marit y muller no·u fera més. Y en assò no y ha dupte, per quant per altra part dit Ribes, ultra que la tractava com ha dit, li feya sovint vestits, que despuís ensà que estaven los dos, ço és que dit Ribes y Maria, en la dita Torra de Gavà li ha feta, creu, més de sis vestits, y per lo semblant vestia també la mare de dita Maria, y fi ns matar porch per la dita Maria y procurar-li moltes coses, com és nodriment, com són gallines, y altres coses, fi ns a tenir-los casa parada, assí en Gavà mateix, com si fossen cosa pròpria, lo que no creu nengú ho agués fet, sinó per sí mateix, ho per sa muller, y assò de dits nodriment y del porch, ha fet despuís que és fora de la Torra dit Ribes, y·s són mudats dit Ribes y les dites dones, mare y fi lla, en dita casa que tenen en dit loch de Gavà.

E més dix, interrogat, que sí que és veritat que lo dit Ribes té provehida la dita Maria de meniar y de beure, y del manester.

E més dix, interrogat, que si per donzella la tenia y reputava ell, testimoni, a la dita Maria, quan entrà en la dita Torra o Casa de Gavà, en servey de dit mossèn Ribes, y tothom la repu-tava per tal, y ara és tot lo contrari, que tothom la té per corrompuda, y tenen per cert que dit Ribes ha agut part carnalment ab ella, dita Maria, y que l·a tenguda a son pler, y la pública fama és tal per lo lloch de Gavà, y per los altres circumvehins.

Citatus per dictum nuncium juratum, fuit sibi lectum et perseveravit, presente dicto honorabile

baiulo.

Dicto die, in dicta Domo de Gavano, deposuit testis sequens, in presencia dicti honorabilis baiu-

li:

Andreas Bardot, laborator, oriundus loci de Montoliu, regni Francie, nunch ve[ro] commorans in

loco seu parrochia Sancti Petri de Gavano, testis citatus, juratus et interrogatus, qui juravit, etc.

Et primo, interrogatus super curie preventis, dixit:

Que bé ha dos anys que ell, testimoni, coneix la dita Maria, la qual conegué assí mateix en lo dit lloch de Gavà.

E més dix, interrogat, que en lo dit temps que ell, testimoni, la comensà a conèxer, la tenia per donzella, y per tal la tenia tothom públicament, y la tenien fi ns a tant que ja dies ha, ço és, prés agué estat una temposara ab dit Ribes, ja·n comensaren a tenir mal pensament,


però ara tot hom ne [té] que dir y que parlar.

E més dix, interrogat, que aquest Nadal prop passat ha hagut un any que ell, testimoni, esti-gué ab dit mossèn Ribes una mesada o per aquí a soldada, y que les hores dita Maria ab sa mare staven en dita Torra ab dit mossèn Ribes, les quals s·eren posades en dita Torra ab dit mossèn Ribes lo Tots Sants proppassats, que podia haver dos mesos poch més o mancho que estaven en casa de dit Ribes.

E més dix, interrogat, que prou voltes ha hoit dir a dit fadrí nomenat Jonot, qui estigué ab dit mossèn Ribes cerca de dos anys a soldada, que veya sovint així en dita Torra de Gavà, com en la casa hont dit Ribes se mudà en lo matex loch de Gavà, éssent fora de dita Torra, que dita Maria dormia ab dit mossèn Ribes, y que la veya llevar prou voltes del costat de dit Ribes.

E més dix, interrogat, que és veritat que dit Ribes tractave molt bé la dita Maria, y li tenia molt bona voluntat, y ha vist ell, testimoni, que dita Maria deya paraules malicioses y pe-sades a dit Ribes, y dit Ribes no li tenia males rahons, y axí en meniar com en beure, se tractaven com a marit y muller.

E més, segons dix, interrogat, que ell no porie dir pas si dormien plegats ho no, los dits Ri-bes y Maria, més del que dit Janot deya als de casa, que dita Maria y Ribes dormien plegats en hun llit, bé que sabia ell, testimoni, que dits Ribes y Maria dormien en unes cambres en dita casa que tenia llogada en Gavà, que totes se passaven, y per so, per la avinentesa que tenien, y·s prenien los dits Ribes y Maria, no sab lo que·s feyen que se·n remet a la veritat.

E més dix, interrogat, que bé és cert que la dita Maria bé la tenen vuy en dia en oppinió y reputació que dit Ribes l·a coneguda carnalment, y ha fet a son pler de ella, y per tal la tenen vuy en dia per tot Gavà, y per los llochs entorn.

E més, segons dix, interrogat, que bé és cert que dit Ribes li feya vestits a dita Maria, encara que estant ell, testimoni, en dita Torra, el dit mossèn Ribes li féu fer certa roba de vestir que hun sastre de Sanct Boy que·s deya mestre Johan, gendre d·en Gallart, li tallà y cosí en dita Torra.

Citatus per dictum Johannem de Pericola, sagionem, fuit sibi lectum et perseveravit, presente

dicto honorabile baiulo.

Dicte die in eoedem loco de Gavano deposuit testis sequens, in presentcia dicti honorabilis baiu-

li.

Margarida Rossa, uxor Johannis Ros, agricultoris loci de Gavano, testis citata, jurata et interro-

gata, que juravit ad Dominum Deum, etc. Et interrogata super curie preventis dixit:

Que lo que ella, testimoni, sab sobre dites coses és que, trobant-se en Barchelona dos dies abans del Nadal proppassat, y trobant-se en lo Born, trobà allí dit mossèn Ribes, y tenint avinentesa de parlar-li, moguda de bon zell, y per sguart de Déu, li digué que devia mirar per dita Maria, per quant entenia dir y parlar moltes noves per Gavà a la clara, que quant dit Ribes y Maria staven tots plegats en la Torra de Gavà, estaven duptant si·s conexien o no, però ara que són fora de dita Torra, deyen tothom a la clara que dit Ribes y Maria se conexien carnalment, y per lo que hoyia dir, que tothom se crehia, digué ella, testimoni, al dit Ribes, que si li anava interès algú ab dita Maria la devia traure de dit lloch de Gavà, perquè com lo vehien anar y venir, la gent ne tenien mala sospita, y algu[n]s se atravien y no duptaven de dir li a dita Maria algunes paraules enuioses y deshonestes, de que dita Maria se anuiava molt, y se·n sentia tant, que vehia se fonia tota y se·n affl aquia y traspostava, y lo dit Ribes sempre dissimulà, tenint-lo capfi cat, no tornant-li rahó nenguna.


E més, segons dix, interrogada, que bé és cert que en lo temps que la dita Maria entrà [a] la Torra ab dit mossèn Ribes, que era lo Tots Sancts proppassat, ha hagut un any poch més o mancho que s·i posà, y les hores era tenguda y reputada per donzella, dita Maria, públicament.

E més dix, interrogada, que és veritat que ella, testimoni, li ha tallades sis camisses a dita Maria, les mans de les quals camisses li pagà dit mossèn Ribes, y lo drap de què féu dites camisses li portà dita Maria matexa en dues pesses de drap de casa, tot bell y nou, lo qual drat és prou cert que era del dit Ribes, que dita Maria no tenia drap.

Citata per dictum Pericola, sagionem dicte curie, fuit sibi lectum et perseveravit, presente dicto

honorabile baiulo.

Dicto die, in dicta Domo de Gavano, et in presencia dicti honorabilis baiuli, deposuit testis se-

quens:

Stephanus Patit, agricultor parrochie Sancti Petri de Gavano, testis citatus et juratus, et interro-

gatus, qui juravit, etc. Et interrogatus super curie preventis, dixit :

Que bé és cert que en lo temps que dita Maria se posà en la dita Torra de Gavà, ab dit mossèn Ribes, bé era reputada per donzella, encara que dita Maria, abans que·s posàs ab dit Ribes, sovint y quasi lo més temps, estava en sa casa de ell, testimoni, la qual veya ell, testimoni, que era donzella, y molt honesta, y la veya tenir y reputar per tal.

E més dix, interrogat, que la veritat és aquexa, que vuy en dia no és pas reputada per tal, que ans és la pública fama per lo present loch de Gavà, y encara per los lochs circumveHins, que dita Maria no és pas donzella, ans se diu públicament que dit Ribes l·a haguda donzella y l·a tenguda a son pler y a son pà y a son vi y despesa, despuís ensà que dita Maria se posà ab dit Ribes en dita Torra de Gavà, que ha bé més de hun any, y assò és la veritat.

Citatus per dictum Johannem de Pericola, nuncium juratum dicte curie, fuit sibi lectum et per-

severavit, presente dicto honorabile baiulo.

Dicto die, in dicto loco de Gavano, et in presencia dicti honorabilis baiuli, deposuit testis sequens:

Johannes Argimon, agricultor dicti loci de Gavano, testis citatus, juratus et interrogatus, qui

juravit ad Dominum Deum, etc. Et primo, interrogatus super curie preventis, dixit :

Que no sab pas ell, testimoni, sia exit de sa casa e ell, testimoni, hont dit Ribes stava arrestat a pena de tres centes liures, per anar a parlar ab lo capellà ni ab nenguna persona de Gavà, sinó tant com als matins exia de casa per fer ses feynes allent prop de casa, per no tenir necessària en casa.

E més, segons dix, interrogat, que air a les vuyt hores de matí poch més o mancho, trobant-se ell, testimoni, prop del Portal Roig de dit lloch de Gavà, trobà allí la dita Maria, la qual li demanà com se trobava dit mossèn Ribes, y si era enutjat, dient que li havia portada una camissa, y que no li havia tornada resposta, y ell, testimoni, li digué què li tenia de dit Ribes, havent-hi altres persones, com hi havia.

E més, segons dix, interrogat, que lo dia abans, trobant-se ell, testimoni, en casa de dita Maria hon s·era anat per portar-se·n una cella y unes alforges per part de dit Ribes, en les quals alforges havia dos francolins y una perdiu, que tot era de dit mossèn Ribes, y les ho-res ell, testimoni, li digué a dita Maria que per ventura li hauria valgut quaranta o cinquanta ducats si no hagués feta instàntia contra dit mossèn Ribes.


Citatus per dictum Johannem de Pericola, sagionem dicte curie, fuit sibi lectum et perseveravit

presente dicto honorabile baiulo.

Dicto die, in dicta Domo de Gavano, presente dicto honorabili baiulo, fuit processum ad recipien-

dum deposicionem huiusmodi sub forma sequenti :

Honorabilis Petris Ribes, mercator habitator Barcinone, nunch detentus in dicta Domo de Ga-

vano, delatus et inculpatus, qui deposuit in facto suo proprio sine juramento, et in alieno cum

juramento. Et primo, interrogatus super curie preventis, dixit :

Que no conech pas jo lo dit Duran, hostaler del carrer de la Palla de la ciutat de Barchelona, ni a sa muller.

E més, segons dix, interrogat, que no és pas veritat que jo haia dormit dues nits ab la dita Maria en dit hostal de dit Duran, ni mancho he comprada gallina nenguna per tres sous, ni he sopat en dit hostal, ni doní cuxa de gallina a la dita hostesa, ni dita hostesa entrà en la cambra, com me interrogau, per traure coxineres ni altra roba, ni he dormit en dit hostal, ni en altre en Barchelona, ab dita Maria.

E més, segons dix, interrogat, que ni abans de Nadal, ni aprés de Nadal, jo no he dormit en dit hostal de dit Duran ab dita Maria, ni en altre nengú, ni sé que·us dieu, com ja eh dit.

E més, segons dix, interrogat, que ab mossèn Francesch Palou tractí jo de posar dita Maria en dit monastir de Jonqueres per servir una monia que estava en dit monastir sense mossa, y assò perquè dita Maria no volia estar en Gavà, y no pas perquè la pogués tenir allí per fer a mon pler ab dita Maria.

E més dix, interrogat, que sí que he tengut en ma casa, ço és, en la present Torra de Gavà, y aprés en la casa que tenia llogada en lo mateix loch, dit fadrinet que·s deya Jonot, del qual me interrogay, que passat hun any ha estat a soldada ab mi, deposant.

E més, segons dix, interrogat, que no crech pas jo que dit Jono[t] diga que jo dormís ab dita Maria, axí en la dita Torra com en la dita casa que tinch logada en lo dit lloch de Gavà, ni que·s levàs del costat meu dita Maria, ni tal cosa no és veritat.

E més, segons dix, interrogat que també·s meniava en mon plat en la taula, la dita Maria com sa mare. E més, segons dix, interrogat, no ha pas may suff rit jo que dita Maria me digués iniúries.

Deinde, de mandato dicti honorabilis baiuli, fuerint facta acaramenta de persona, dicte Marie

cum dicto Petro Ribes, delato. Et constituti facie ad faciem, interrogatus dit Ribes, dixit :

Que no és pas veritat que jo haua volguda besar la dita Maria que aquí és present, ni sé què·us dieu, que dita Maria buidàs cassa d·oli ni que la vessàs la dita cassa d·oli per voler-la jo besar. E la dita Maria affi rmant y dient que ans era bé axí la veritat, que la volia besar, sinó que ella se abaxà dexant dita cassa d·oli, que·s vessà, y axí fugí defora.

E més, interrogat dit Ribes dix que no és pas veritat que en dit dia de disabte vespre, éssent sent anats dits sastres, jo no abrassí pas ala dita Maria, ni ab hun brassat la posí en dita cambra del cansell, ni ab un brassat la posí en dita cambra del cansell ni la coneguí car-nalment allí, ni fi u a mon pler de dita Maria. E la dita Maria, dient y affi rmant que ans era veritat, y no·u podia negar. E més dix, interrogat, que no és pas veritat que jo haia dit a madó Johana Artigues, mare de dita Maria, volent-se·n anar a demanar justícia al senyor baró, ni


altrament, que jo li haia dit a dita Johana Artigues que jo era son gendra, y altri no seria son gendre sinó jo, ni he pas dit que·m fos promès per marit ab dita Maria, ni que dita Maria fos ma muller. E la dita Maria dient y affi rmant que ans era veritat, y com ho podia negar.

E més dix, interrogat, dit Ribes, que no és pas veritat que jo haia tenguda dita Maria en la cambra del cansell de dita Torra, ni l·aja volguda forsar, ni haver part ab ella, ni que dita Maria me haia dit «Mossèn Ribes, guardau què feu, que jo no sé pera vós, que só pobre, y vos sou rich, y no·n pendrien per muller», ni tan poch li diguí a dita Maria que los béns que jo tenia, jo·ls me havia guanyats, ni li diguí que no havia de dar rahó ha ningú. Y la dita Maria, affi rmant y dient que ans era veritat, que tot lo que s·és dit y fou estat interrogat per dit mossèn balle, passà en veritat, y vos m·o negau malament.

E més dix dit Ribes, interrogat, que no és pas veritat que dit Johanot haia vist que jo dormís ab dita Maria, ni que jo·m levàs del seu costat, ni ella del meu. E la dita Maria dient y affi r-mant que ans era veritat, y axí passà en la present Torra, com en la casa que tenien logada en lo present loch de Gavà.

E més, segons dix, interrogat, que no és pas veritat que jo haia dormit ab dita Maria en l·ostal del dit Duran del carrer de la Palla de la ciutat de Barchelona, dues nits ans de Nadal, ni aprés, ni és veritat que la darrera nit hi meniàs gallina ab dita Maria al sopar, ni que·m hagués costat tres sous dita gallina, ni·n doní jo una cuxa de dita gallina a la dita hostesa, ni tanpoch dita hostesa entrà en la cambra hont jo dormia ab dita Maria per traure roba de dita cambra, ni és veritat que dita hostesa me vehés dormir ab dita Maria. E la dita Maria affi rmant que ans era veritat y no·u podia negar. E més dit Ribes, interrogat, com pot negar que la primera volta que conegué carnalment la dita Maria no la haia aguda donzella, y que no li haie promès prendre-la per muller, y que no li haia dit que altre no seria sa muller sinó la dita Maria. Et dixit que no hi ha res de veritat ni sé que·us dieu. E la dita Maria affi rmant y dient que ans era la veritat, y que no·u podie negar.

Et factis dictis accaramentis quisquie remansit in suis dictis videlicet dictus Ribes negando et

dicta Maria affi rmando et pretendendo esse vera et indubitata omnia et singula per ipsam dicta

et pretensa. Fuit sibi lectum et perseverarunt in suis dictis, dicto honorabile baiulo presente.

+

Copia huiusmodi in his precedentibus sexaginta et uno papiri foleis huius forme minoris inqui-

sitionis recepte per curiam Baroniarum et Castrorum de Araprunyano sumpta et abstracta fuit

a suo vero originali et cum eodem verbum veridice comprobatur per me, Clementem Barrufet,

auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominacionem serenissimi ach poten-

tissimi Domini nostri Castelle, Aragonum, etc. Regis, civem Barchinonem, scribamque scribanie

ipsorum curie.

Et ut eidem copie propria scripte manu tamquam a suo vero originali in judicio et extra, atque

ubique ab omnibus fi des indubita implendatur. Ego prelibatus notarius hich me subscribo meu-

mque solitum artis notarie cum supprapositis in lineis XI, sevum de pagine folei VIII ubi legitur

mans et in linea XII secum de pagine folei XII baro aposui.

Sig+num.


APÈNDIX 11

Procés contra el rector Jaume Roig, 1604

ADB, Processos sense classifi car, 1603, caixa 3. Inquisició del procurador fi scal del bisbat de

Barcelona contra Jaume Roig, 1604.

Inquisitio contra venerabilis Jacobum Roig

Originali inquisitionis receptis ad instantiis venerabilis fi sci procuratoris

Coram illustribus vicarii reverendo domino Petro Magarola d. d. pro. Offi ciali Reverendissimi

domini Barch. Episcopus

Escribanus offi cialibus ecclesiastibus Michael Martines nott. Publicus Barch.

Il·lustre y molt reverent senyor.

A notitia del procurador fi scal de la cort eclesiàstica ha pervingut que lo venerable Jaume Roig prevere és home de mala vida y fama, y que viu amansebadament ab tal Dimassa, y aquella se’n aporta molt sovint a la rectoria de Gavà de ont és vicari y errendador, y també se presum y es cosa certa que dit Roig sabia en lo robo que’s feu en a iglésia de dita parro-chia lo vespre de la Concepció, per quant fou fet lo robo dins la iglésia ys trobaren les portes majors sens fractió alguna, de les quals ell dit Roig tenia les claus, y la mateixa nit de dit robo tingué en la casa dos dones de mala vida y fama, la una de les quals era dita Dimasa, les quals dones iuntament ab dos o tres hómens de mala opinió y fama soparen en dita rec-toria ab ells dita nit y, després de haver sopat, los hómens se’n enaren ab sos pedrenyals. Y per raó de les dites coses, com també per entendre’s que lo vespre de dit robo dit Roig isqué de dita rectoria per espay de hora y mija, o dos hores, se presum que sabia en dit robo. Per ço, denunciant les dites coses a V. Rt. y oferint donar informatió segura, que’s rebuda y aquella attesa, ésser dit Roig gravament allegat conforme serà de justitia, los drets del fi sc sempre salvos. Offi is etc.

Scribanus episc. Montserrat de Rufet ad Scti. Eccles.

Die 8 decembris 1604

Ministratis testibus paratus et illos recipere, etc. P. Magarola, offi c.

Die nona mensi decembris MDCIV in parrochia Sancti Petri de Gavà. Bartholomeus Comes, agrí-

cola, testis bayulus parrochia Sancti Petri de Gavano, etatis sue, ut dixit, quinquaginta annorum

parum plus vel minus. Testus citatus et juratus qui juravit in animam suam ad dominum Deum,

etc. dicere veritatem, etc. Et interrogatus ad ipsa testis super curie preventis, et dixit:

Sor., lo que jo sé sobre lo que V. M. me interrogua és que mn. Jaume Roig ha serca de un any y mitx qu’està per vicari en Gavà, y sa pràtiga és que lo dilluns o lo dimars se’n va en Barch., ahont està casi sempre fi ns al dissapte, y la causa és que és fama pública que estava amigat ab Tal Marianna, la qual és morta, y de les hores ensà, se diu públicament que està amigat ab Tal Dimasa, que és la dona que vuy se troba en ma casa arrestada, la qual havie presa devant la rectoria, y arribà, lo vespre mateix que robessin la iglésia, en dita rectoria, ahont dormí aqueixa nit, y també sa germana [y vuy m’és vingut a parlar un capellà que’s diu mos-


sèn Pere Tal, que no li sé altre nom, que està a Bruguers y me a dit dexàs anar dites dones, que no convenia que’s veés assí rastres d’elles]. Arribaren en dita rectoria tres o quatre hómens los quals no coneix, sinó que son gent de mala vida y vagabundos, lo qual mossèn Roig los recull, y menjan y beuen y estan de nits y de dies en dita rectoria, y per venir en dita rectoria tal gent ab consentiment de dit Roig, lo poble y jo mateix duptan que dit mossèn Roig no sàbia en lo robo que s’és fet en la iglésia.

Fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die, in dicta parrochia. Montserratus Termens, agricola parrochiam Sancti Petri de Gavà,

etatis sue, ut dixit, triginta quinque annorum, etc, altra testis citatus et juratus, etc., qui juravit

per animam suam ad dominun Deum, etc., dicere veritatem, etc. Et interrogatus ad ipsa, testis

super curie preventis, et dixit:

Sor., ja corren los dos anys que mn. Roig, prevere, està per vicari en Sanct Pere de Gavà, y la fama publica és per Gavà, y per tota la baronia, que mn. Jaume Roig acull gent de mala vida de nits y de dies, ço és Tal jaio Vinyes, y altres persones de mala vida, y també te entès a dir públicament que està amigat públicament, y que’s diu que, a casa del balle, y ha dites dones, que lo balle les ha preses devant la rectoria, y que les dites dones havian dormit en la rectoria lo vespre que robaren la iglésia, y elles mateixes han dit públicament que havien dormit dit vespre en la rectoria. Y dit mn. Jaume Roig acull en sa casa tota manera de gent, y’ls dóna menjar y beure, y ab gent de mala vida lo ha vist tractar y conversar moltes voltes públicament, y al mitg de la plassa.


Dicto die, in dicta parroquia. Sebastianus Pujol, agricola parrochia Sancti Petri de Gavà, etatis

sue triginta anorum parum plus vel minus, testis citatus et juratus qui juravit, etc. Et interroga-

tus ad ipsa testis super curie preventis, et dixit:

Que lo que jo testimoni sap y pot dir sobre lo que V. M. me interrogue, és que haurà dos anys que mossèn Jaume Roig, prevere, està per vicari en Sant Pere de Gavà, y de dit temps ensà veix que va molt sovint en Barch., y està en Barch. lo demés temps y, segons és fama pública, que dit Roig tenia en amistat una dona, la qual és morta, y moltes voltes li ha vistes venir algunes dones de Barch., y que menjaven y bevien en la rectoria, y que després de ser morta la que tenia. ne ha presa una altra que’s diu Tal Dimasa, y lo vespre que robaren la iglésia de Gavà dormiren dues dones en dita rectoria, les quals portà lo scolà de mn. Roig de Barch., y creu-ho y tinch per cert que la una de aquelles se diu Dimasa, que és la qu’és fama pública que dit Roig té en amistat. Y també e vist jo públicament tractar a dit mossèn Roig ab vagabundos, lladres y gent de mala vida, axí en la plassa, y per la vila de Gavà, y és fama pública que diu molt amenut que en sa rectoria y venen molt mala gent, y menjan y beuen y entren y fi ns y dormen en la casa molt sovint, de nits y de dies, y sempre que volen los obre les portes, y lo poble dupta molt que lo dit mossèn Jaume Roig no sàpia en lo robo que s’és fet en la iglésia de Gavà, perquè té entès de lo balla, y de altres, que’l vespre que robaren la iglésia soparen en sa casa Jaume Vinyes y March Biscarró, en sa casa y rectoria, y en havent sopat se prengueren sos pedrenyals y se’n anaren. Y no havent tocat res a la porta mayor de la iglésia y ademés, suspitam. Y és home dit Roig que lo demés temps està en Barch. en casa de dones, y dexa la iglésia sola.



Et dicto die, in dicta parrochia de Gavano. Isabel Severa, uxor Petri Sever, negociatoris, civis

Barch., etatis sue, ut dixit, triginta annorum, testis citata et jurata, que juravit etc., dicere verita-

tem, etc. Et interrogatus ad ipsa, testis super curie preventis, et dixit:

Sor., jo partí dimars proppassat de Barch. en companyia de Margarida Dimasa, muller de Joan Dimas, stamper, y isquerem de Barch. ab intent de anar a nostra Senyora del Bruguers, aont estàvam les dos promeses de fer nostres devotions, y mossèn Roig, prevere, nos envià dos asenets per lo escolà Joseph, lo qual escolà me digué que mn. Roig havia dit que nos ne anàssem a posar en Gavà, com de fet y arribarem lo dimarts a la tarda, aont estiguérem, y estam, fi ns avuy. Y havem menjat y begut y dormit aquell vespre en la rectoria les dos juntes, y conech molt bé a dit mn. Jaume Roig de la vigília de Sta. Madrona a esta part, y no he tinguts tractes alguns ab ell, honestos ni deshonestos, y nosaltres prenguérem per companyia a Bartomeu Dahó, carder. Y també he vist entrar a mossèn Jaume Roig, prevere, en casa de la dita Margarida Dimasa, la qual està en lo carrer d’en Tarrós. Y lo vespre que robaren dita església [menjàrem en companyia de dos fadrins pagesos, que no los conech ni’ls coneixeria en cas que’ls veés, y de dit mn. Jaume Roig. Y los dits fadrins pagesos, en aver sopat, viu se anaren, que mai pus los e vistos, y viu que anaven armats quiscun de son pedrenyal, y també] dormiren totes dos juntes en un mateix llit [en dita rectoria], y de tota la nit no sentiren cosa sinó gossos lladrar. Y lo dematí, quant se’ns llevàvem, sentírem tocar a via fos, y pensàrem que havia mort algun home, y lo escolà nos digué que havien posat foch a la iglésia, y robat alguna cosa. Y volent-nos-ne anar a nostra Sra., lo balle nos feu aturar y’ns arrestà.


Dicto die, in dicta parrochia. Margarita Dimasa, uxor Joannis Dimas, stamperius, civis Barch.,

etatis sue, ut dixit, viginti tres annorum, parum plus vel minus, testis citata et jurata que juravit,

etc., dicere et deponere veritatem. Et interrogata ipsa testis super curie preventis, et dixit:

Sor., dimars proppassat de matí jo partí de Barch. en companyia de Isabel Severa, y isqué-rem ab intent de anar a nostra Sora. de Bruguers, ahont jo estava promesa, y vinguérem en companyia de Bartomeu Daó y de Joseph Fuxà scolà, lo qual Joseph nos avia menades dos asenets que mossèn Jaume Roig nos havie enviats per lo dit escolà, y arribades en Gavà, antes del toch de lo Ave Maria, nos ne ararem a sopar y a jaure a la rectoria, y sopàrem ab mn. Jaume Roig, vicari [y també y soparen dos fadrins pagesos, que no’ls conech, ni los co-neixeria encara que’ls veés, los quals anaven armats de pedrenyals. Y viu se anaren en aver sopat, y no los he vistos més]. Lo qual Roig conech haurà vuyt o nou mesos per respecte del canonge Campredon de Perpinyà, y ab dit Roig no he tingut tractes nenguns honestos, des-honestos, més de bona voluntat, per medi de dit canonge Campredon, y venint lo dit mossèn Roig en Barch., venia algunes voltes a menjar y beure en ma casa, y volent-nos-ne anar lo dia de la Concepció, lo balle de Gavà nos aturà y nos arrestà en sa casa, del que’m meravelle.


Dicto die, Josephus Fuxà, scolaris parrochia Scti. Petri de Gavà, etatis sue, ut dixit, decem et

septem annorum, parum plus vel minus, testis citatus et juratus etc. Et interrogatus ipse testis

super curie preventis, et dixit:


Sor., havia quatre dies que fuy en casa de Margarida Diumasa, aont anave perquè me’n ere anat de casa de mn. Jaume Roig, y després lo mateix mn. Roig me vingué a sercar, que sabé que jo ere allí, y després, dimars proppassat lo dit mn. Roig feu pendre dos asenets o someres y’m féu anar a Barch., a casa de dites Dimasa y Severa, y que’ls digués que si volien venir al Bruguers, que se’n vinguessin ab mi, com de fet y vingueren. Y arribàrem al vespre a Gavà a tocs de Ave Maria, y dites Sores. restaren en la rectoria aquell vespre, ahont soparen y dormiren totes dos junctes ab son llit, y jo, y mn. Roig, y un tal Bartomeu Daó dormírem tots tres en un mateix lit. Y en companyia de dit Roig y de dites Sres. soparen [Jaume Vinyes y Marc Biscarró], [son cunyat, los quals trobí ja en dita rectoria a toch de les nou, que arribi de Barch. Y, en aver sopat, prengueren sos pedrenyals y se’n anaren. y nolts e vist més] y també dixit són ja tres mesos ha que estich en casa de mn. Roig, per festes, y en aqueix temps he vist venir a Jaume Vinyes en companyia de March Biscarró y un altre que no conech, tres o quatre voltes, y lo dit Vinyes y lo dit March dues voltes, y la darrera volta que’s vingueren fou de nit, a vuyt o nou hores de nit, y menjaren y begueren y dormiren [en la rectoria], y lo endemà se’n anaren a Barch. Y les altres voltes són vinguts de dies, y per la plassa de Gavà ha sentit a dir algunes voles a molts que mn. Jaume Roig tenia dites en Barch. dones en amistat.

Et fuit sibi lectum et perseveravit.

Dicto die in dicta parrochia. Joannes Verger, agricola parrochia Sancti Petri de Gavano, etatis

sue, ut dixit, tringinta octo annorum parum plus vel minus, testes citatus et juratus etc. et juravit

dicere veritatis, etc. Et interrogatus super curie preventis, et dixit:

Sor., lo que jo sé sobre lo que V. M. me interroga és que he vist tractar en la plassa y per la vila lo dit mossèn Jaume Roig ab Jaume Vinyes, Marc Biscarró y altres de vida girada, y es diu públicament que dit mn. Roig los recull en la rectoria y’ls dona menjar y beure y dormir, de nits y de dies, y sempre que-y volen anar y recullir-se en sa rectoria, los obre les portes, y també lo dit mn. Roig se’n va en Barch. lo dilluns, o lo dimarts, y s’y està tota la semmana, per lo que és fama pública que té en amistat una tal Dimasa, que és una de les dos que lo balle té arrestades en sa casa, y dexa lo poble sense sacerdot tota la semmana, del que lo poble y totom ne està molt descontent. Y vista y considerada sa vida y ab la gent qui entra y ix en sa rectoria, lo poble dupta y xerra que lo dit mossèn Roig no haja sabut ho consentit en lo robo que se és fet de la iglésia de Gavà, éssent entrats sense despanyar en res ni per res en la porta major ni en lo pany de aquella, de lo que lo poble esta tot espantat.


Die decima predictorum Barch.

Venerab. Baltesar Florensa, presbiter et vicarius seu arrendator Sant Vicentii de Lupricato, tes-

tis citatus et juratus, que juravit etc., et interrogatus ipse testis super curie preventis, et dixit:

Sor., lo que jo sé sobre lo que V. M. me interrogue és que, tenint jo arrendat Sant Climent y Sant Pere de Gavà, havia més de un any y mitx que. per compte meu y ab soldada mia, està mn. Jaume Roig, prevere, en dita parrochia de Sant. Pere de Gavà, y alguna vegada, havia mitx any, lo volgui despedir, y per prechs de alguns de dita parrochia nol despedi, ans bé, ha anat continuant fi ns vuy, qu’és veritat que dit mn. Jaume Roig fa moltes dolenteries en sa residentia, y jo entench que està molts dies en Barch., de tal manera que algunes vegades só hagut jo de anar a ministrar sagraments en dita iglésia, y he entès a dir que lo dit mn.


Jaume Roig ha fetes venir dones en dita casa rectoria, les quals no eren dones de bona opinió y fama, y també he entès a dir que en Barch. tenia una dona en amistat desonesta, la qual ara és morta, y qye vuy està vist públicament que esta amigat ab una dona ques diu Tal Dimasa, y que la dita Dimasa ere una de les dos que lo balle prengué devant sa rectoria. Y així mateix dich a V. M. que sé que en lo temps que dit mn. Jaume Roig està per vicari en dita iglésia de Sant Pere de Gavà, y entre y ix de nits y de dies dolenta gent en dita rectoria, e s’és veritat que jo també he vist moltes vegades en dies feynés y festes en dita rectoria Jaume Vinyes, March Biscarró y altres que no conech, y me han dit a mi que dit mn. Jaume Roig que ell los done a menjar y beure sempre que dits homens y son presens, y ayr dematí Jaume Spinós me digué a mi també que lo vespre se feu dit robo de la iglésia de Gavà, que era la vigília de la Concepció proppassada, ell dit Jaume Spinós, en companyia de Jaume Vinyes y de March Biscarró, y de dues dones que’s diuen Dimasa y Severa, que aquell vespre eren arribades de Barch., havien sopat tots juncts en dita rectoria en companyia de dit mn. Jaume Roig lo dit vespre, y que després de haver sopat los tres se’n anaren de la rectoria de nit, y que los dos, Vinyes y Biscarró, se’n anaren plegats y’s despediren de dit Spinós en ser exits de la rectoria, y lo dit Spinós se’n anà sol en sa casa, y no’ls veu més. Y jo testimoni, de la primera hora e tingut y tinch suspita de que dit robatori haja fet alguns dels qui entren y yxen en dita rectoria, amichs de dit mn. Jaume Roig prevere, y exò és lo que y sé y puch dir per al present.

Fuit sibi lectum et perseveravi presentie dignimn. offl i. Magarola.

Die undecima decembris dicta civit. Venerabili Petrus Guanter presbiter residents in capella

beate marie Bruguers presentis diosc., etatis sue sextaginta annorum vel inde circa, etc., testis

etc. juravit etc. dicere etc. Et interrogatus super curie preventis, etc. et dixit:

Sor., lo que sé sobre lo que V. M. me interrogue és que ha tres mesos que residesch en la casa capella de Na. Sra. de Bruguers que és molt prop de la Igla. de Gavà, y dins sa parro-chia, y és cert que en dit loch hi trastege dolenta gent, y lo die de la Concepció de Nra. Sa. proppassada, aní a la Igla. de Gavà per rahó del robo que en aquell punt me digueren que havien fet en dita igla. de Gavà, y quant fuí allí, trobi mn. Jaume Roig, vicari de dita igla. de Gavà, lo qual me digué lo que havien robat de la igla, y altres coses, y [em digui que anàs a parlar ab lo balle y fes de manera que fossen liberades sens rastres de la presó on eren aquelles preses, y les dexàs dit dit balle tornar a Barch., per haver dites dones gafades per ser dintre de la rectoria ahont havian dormit la nit abans de robar en la iglésia parrochial de Gavà, y tinch orde de dit mn. Roig, prevere, que imploràs, y de fet aní a implorar, ab dit balle, y’l preguí molt] fes pler de dexar anar dites dones que tenie arrestades en sa casa, y assò perquè no’s fes scàndol de mn. Jaume Roig, per ço que les havien trobades y preses en sa casa y rectoria, y ser dites dones, y haver dit sacerdot, mala opinió y fama, com sabie jo molt be, y entenguí y viu allí la gent molt scandalitsada y asvalotada”.

Et interrogatus etc. [l’interrogador mostra una carta de l’interrogat]

Sor., lo billet que hara V. M. de pnt. me mostra dirigit a mn. Jaume Roig en Gavà fet als vuyt de desembre proppassat és fet de y sota scrit de nom nom y de mà mia propria y aquell escrivi a dit mn. Roig [lo qual ere a la parrochia] per a que no me enviàs las dues dones que per orde de mn. Roig venien de Barch., les quals són germanes, que la una se diu Di-massa y l’altra Severa, dones mundanes y de mala opinió y fama, les quals havie dit mn. Roig enviades a sercar per les festes en sa casa, y havien dormit la vigília de la Concepció proppassada en casa de dit mn. Roig, y sé que una d’elles està amansebada ab dit mn. Roig,


y aqueixa és la pública veu y fama per tot Gavà, y axí mateix és pública veu y fama que dit mn. Roig recull en sa rectoria gent dolenta y de mala fama, y en particular hi he vist Jaume Spinós y altres que no’ls conech ni’m recorde.

Interrogatus etc.

Sor., en ma casa ha estat alguns [quinze] dies Joan Puig, que ha exit a Monistrol, lo qual se’n anà diumenge abans de la Concepció sens jo saber-ne res, y tornà la vigília de Nostra Sra. de la Concepció a sol post, y lo die de Nra. Sra. ohí la missa mia en la igla. del Bruguers, y després me digué que se’n volia anar, y no sé si encara hi és, y no sé altra cosa més de què V. M. me interrogue.

Et fuit sibi lectum et perseveravit coram dicto dni. ill. Magarola.

Dicto die i,n dicta parrochia Vener. Vincentius Bonavitus, presbiter, in Barch. residents, nunc

repertus in parrochia Sancti Petri de Gavano, testis citatus et juratus etc., qui juravit etc. Et inte-

rrogatus super curie preventis, et dixit:

Sor., divendres proppassat, trobant-me jo en Gavà, me digué mn. Jaume Roig que, pus ere allí, que li fes pler, com sent demà de matí dissapte, de dir-li missa en Gavà, que ell tenia de anar en Barch., y axí jo restí a dormir en sa rectoria de Gavà y, sent demà de matí, prenguí les claus de la porta de la iglésia y, volent aquelles obrir, la clau no’s volgué may girar, y axí jo doní un colp de peu a la porta, y aquella, sense aposar la clau, se obrí, y la trobí oberta realment, que diguí a un home y una dona que eren allí, del que nos spantàrem que la porta fos restada oberta.


Die xiiii decembris MDCIIII. Josephus Foixà, scolanus eccle. Parrochiali de Gavà, Barch. diosc.,

oriundus villa Perpiniani, etatis sue decem et septem annorum, citatus etc., qui juravit, etc. Et

interrogatus super curie preventis, et dixit:

Señor, jo he deposat altra vegada, la qual deposició jo ara de present ratifi que y confi rme, y de nou, sobre lo que ara novament me interrogue, dich que és veritat que lo vespre de la vigília de la Concepció proppassada, que fonch la nit que robaren la Iglésia de Gavà, jo testimoni dormia ab mn. Jaume Roig y ab un fadrí nomenat Bertomeu, y envers mija nit jo testimoni viu llevar del llit a dit mn. Jaume Roig, y aquell viu vestir y se’n isqué de la cambra on dormíem, y aprés encontinent sentí que obri les portes de la rectoria, y després jo me esbaltí, y al cap de una hora o hora y mija ,al que jo puch judicar poch més o manco, senti de tornada y viu entrar en dita cambra, y posar-se en lo llit, al dit mn. Jaume Roig. Y quant fórem a la matinada que ja ere dia, a la que’ns llevàrem, lo dit mn. Jaume Roig me digué que estava inquiet, y que per la nit li havia fer gran renou, y que se ere llevat dormit, y que ere exit fora.

Interrogatus etc., et dixit:

Señor, les claus de la porta de la Iglésia sempre s’ha vist que lo dit mn. Jaume Roig se les posave dintre sa cambra, detràs la porta, y en particular y n’eren, que les viu, lo dit vespre que dita Igla. fonch robada, en la mateixa cambra de dit mn. Roig. Y jo testimoni viu com dit mn. Roig les posà a un padrís de la fi nestra de dita cambra.


Señor, lo matí que fonch trobada robada dita Igle., que és lo dia de la Concepció proppas-


sada, lo primer en despertar y que anà a la Iglésia fonch lo mn. Jaume Roig, conforme jo viu dit mossèn ubrir la dita Iglésia ab les claus en sa mà, y encontinent sentí tocar, y aní y viu la Igla. uberta, sens haver romput res de les portes ni spanyat lo pany de les portes de dita Iglésia [sols viu cremada y espallada la porta de la sacristia, la clau de la qual aquell dia, y los demés, he vista tenir a n’en Sala obrer, y no may a dit mn. Roig, ni rector o vicari], y després ohí de dit mn. Roig que ja ell la havia trobada uberta, sens senyal de rompiment algun, que ab claus la havien oberta.

Interrogatus etc, et dixit:

Señor, lo vespre abans, lo mateix que robaren dita Iglésia, jo testimoni no tanquí les portes de dita Iglésia, sinó que sé que dit mn. Roig les havia tancades, conforme ell me digué, y és cert que, no sent yo a la rectoria, ningú sinó dit mn. Roig tancave ni obria les dites portes, y si aquell vespre que robaren dita Igla. hi hagué descuyt en tancar bé les dites portes, o aquelles portes algú obrí ab les claus, que ere sols a càrrech y desempenyo de dit mn. Roig, que no de altri, conforme dels tres mesos que he estat, jo puch dir y judicar.


Dicto die Barch. Honor. Bartholomeus Comes, bayulus loci de Gavà, Barch. diosc., et. agricola in

dictis parrochiis, etatis sue, ut dicit, quinquaginta annorum, testis citatus etc. qui juravit etc., et interrogatus etc., et dixit:

Señor, ja he deposat altra vegada en lo present procés y ara, lloant y confi rmant la dita mia deposició, dich acerca lo que de nou se’m interroga que, després que lo notari de la cort eclesiàstica se’n fonch tornat de Gavà de rèbrer informació sobre lo robo comès en dita Iglésia, vingué a ma casa Joseph Foixà, scolà de mn. Jaume Roig, y estant xarrant dit escolà ab mí, y davant un fi ll meu dit Geroni, nos digué dit escolà que la nit que’s feu dit robo veu llevar del llit, a mija nit, al dit mn. Jaume Roig, y sentí ubrir les portes foranes de la rectoria y, aluego de alguna hora y mija poch més o manco, veí y sentí tornar al dit Jaume Roig, y aquell veu tornar-se ha posar en lo llit, y que li digué si estava inquiet y ab mal de cor, y de les quals y altres paraules que ara no’m recorde que sentí a dir al dit escolà jo testimoni no me’n presumí res de bo, y me confi mí més en lo que ja altra vegada tinc testifi cat contra del mateix Jaume Roig.


Señor, encontinent que sapigué el matí del dia de la Concepció lo robo de la Igla., jo testimoni acudí a la dita Igla. mij hora després que em despertaren per dit robo, y veu, jo testimoni, les portes majors de la Iglésia, y lo pany d’ella, sens fractió ni rompiment algú ni senyal que ab violència alguna les haguessin ubertes, sinó que’s creu fossen entrats que trobaren les portes ubertes y ab les mateixes claus de la Igla. Solament la porta de la sagristia cremada y espallada, la clau de la qual porta de sagristia tenia per costum de tenir sempre en Sala, obrer, y may aquella sol tenir lo vicari o rector de dita nostra Igla.

Fuit sibi lectum et perseveravit ante Illo. d. offi cial Magarola

Die vigèsima decembris anno a nat. Domini millesimo sexcentesimo quarto. Ad modum Rdus.

Franciscus Petrus Magarola V. Int. proc. generalis pars admodum que Rvsim. In Xo. patre et. D.

D. Raphael de Rovirola dei gratia sedis aptl. gratia Barch. episcopus procurat ad recipiendim

depositionem venerab. Jacobi Roig pbri. in carcelibus episcopalibus detendi, qui interrogatus


per dictum dominum offi cialem dixit deposuit etc. testifi catus sequantia in causa propria sive

juramentis atc. in aliena cum juramento ad dominum Deum etc. eius Sta. quatuor evangelia

manibus suis corporaliter tacta, etc. in ecclesiatico.

Et primo fuit interrogatus per dictum offi cialem, si sab o presum perquè esta pres o perquè se li pren la present deposició, et dixit:

No, señor.

Item, interrogatus que diga ell deposant quin dia se feu lo robo en la Igleia de St. Pere de Gavà y què és lo que robaren, et dixit que:

Se féu lo vespre de Nra. Señora de la Concepció en la nit, y robaren la custòdia de dintre lo sagrari, ont era reservat lo Sim. Sagrament, y un calze y una patena de plata, y les chrisme-res y tres canadelles de plata ont estaven los olis, [y altra patena de valor de algunes 24 ll], y tres caxes en les quals hi havia diners de les ànimes, y de Ntra. Señora del Roser, y dels fadrins, que entre tot devien valer unes vint liures ab diners, poch més o manco.

Interrogatus si ell deposant tanchà la Iglésia lo vespre que’s robà dita Iglésia, y si y fonch lo primer que al matí anà per a voler-la ubrir”, et dixit que:

Ell, deposant, fonch lo últim, que ell mateix la tancà de tart de vespre, y fonch lo primer que al matí seguit lo die, anà per voler ubrir aquella.

Interrogatus si quant arribà a voler ubrir la porta de dita Iglésia, lo matí de Nra. Sra. de la Concepció, si veu ni trobà factió ni rompiment algú en lo pany y portes de dita Iglésia, et dixit:

Señor, lo matí de la Concepció, quant volgué ubrir la porta de la Iglésia, no trobà en ella fractió ni rompiment algú, així en lo pany com en lo demés de la porta, y ans bé posí la clau, per quant que no volia girar, empenyé dita porta y viu que’s ubrí sens haver fet de girar la clau, per trobarla ja girada e uberta.

Interrogatus que diga ell deposant si dita Iglésia està a càrrech seu com a vicari qu’és de dita Iglésia [per aministrar los sagraments d’ella], y si ha altra vicari en Gavà de residència com ell, et dixit que:

Mossèn, sols jo tinch la cura de dita parròquia de Sant Pere de Gavà, y a mi sols la té coma-nada mossèn Balthesar Florensa, arrendatari de St. Climent y de Gavà.

Interrogatus que diga el deposant quina gent tenia en sa rectoria lo vespre que’s feu dit robo, et dixit:

Señor, aqueix vespre, en la rectoria, hi devia haver una hora o hora y mija de sol, arribà en dita sa casa un tal Jaume Vinyes, fi ll de dita parrochia, y éssent més de nit vingué en dita ma casa March Biscarró, cunyat de dit Jaume Vinyes, aprés arriba altre fadrí de la matexa parro-chia nomenat Jaume Spinós, los quals soparen ab mi y després, ab los mateixos pedrenyals llarchs que portàvien, se’n anaren tots tres junts, que devien ser entre vuyt y nou de la nit.

Interrogatus si ell deposant envià lo dimarts abans de Ntra. Sra. a Josep Foixà ab dos ani-mals, ab ordre de acompanyar en sa rectoria a dues dones dites Elisabet Severa y Marga-rida Dimasa, com de fet dit escolà les hi aportà en sa casa lo vespre de Ntra. Señora de la Concepció, aont soparen y dormiren aquell vespre, et dixit que:

Alguns dies ha restiguí a Barcha., y passant per lo carrer ont estan dites dones, me cridà la Sra. Isabel y me digué que volien venir un dia a Ntra. Sra. del Bruguers, que és dins la parròquia de Gavà, a efecte de fer dir algunes misses de devoció, y jo’ls digué que les aju-daria, dient si’s voldrian valer de coses de casa mia, que jo les faria la cortesia que poria. Y així los diguí quant pensaven venir, y elles digueren que’ls estaria bé lo dia de Nra. Sra. si’s


trobarian alguns animals, que jo’ls faria pler d’enviar-los-ho com de fet li’s envihí per dit escolà dit dia, y estigueren, y posaren, y dormiren en dita rectoria, ab un fadrí de peu que elles portaren en sa companyia.

Interrogatus que diga ell deposant que dites dones si són dones jóvens y casades o no, et dixit que:

No són dones velles, però no són molt jóvens, y que, segons elles diuen, són casades.

Interrogatus que com així, sent ell capellà y elles dones jóvens y casades, y anant sens los marits conforme ell diu, com les aculli en sa casa y rectoria pera sopar y dormir, enviant-los lo escolà y animals, lo que segueix molta amistat, perquè diga quins tractes té ab elles y si retorna per ell o per qui, et dixit que:

Coneix molt dites dones per medi de Raphael Camprodon, de Perpinyà.

Interrogatus que diga ell deposant si les té per dones mundanes y de mala opinió y fama, et dixit:

Jo les tinch per dones de to, y ab elles no he tingut ningun tracte deshonest.

Interrogatus que diga ell deposant si donà orde a mn. Pere Guanter, capellà de Bruguers, per a què procurés ab lo balle de Gavà que deixés anar les dones les quals dit balle havia gafades davant lo portal de sa casa y rectoria, y per quin fí donà dit orde a dit mn. Pere, et dixit que:

No he dat tal orde a dit mn. Pere.

Interrogatus si ell deposant rebé lo billet de dit mn. Pere Guanter, lo billet que ara de present se li amostre, dirigit a ell deposant, a fí y efecte de que detingués dites dones fi ns lo dijous passada Ntra. Sra., que tan bo [seria lo dijous com lo dimecres], et dixit que:

És veritat que dit billet és de mn. Pere Guanter, lo qual ell deposant rebé lo dia de Nra. Sra., dirigit a ell deposant, y fet de mà de mn. Pere Guanter.

Interrogatus si las predites dones venien per servey de dit mn. Pere Guanter o perquè, y que ho diga. et dixit que:

No-u sabie en lo què se li interrogue.

Interrogatus que diga ell deposant quins tractes té ab lo Jaume Vinyes, March Biscarró y Jau-me Spinós, y si son hòmens de mala opinió y fama, y si’s guarden de la justícia, et dixit que:

Quant jo só arribat a la dita rectoria havia cerca de dos anys, se guardaven de la justícia, ço és lo Jaume Vinyes y March Biscarró, y que ara, pochs dies ha, són fora de mal, y que jo no tinch ab ells ninguns mals tractes.

Interrogatus que diga ell deposant quantes vegades ha acullit y donat menjar de nits y de dies als dits Jaume Vinyes y March Biscarró al temps se guardaven ells de la justícia, y així mateix altres persones, vagabundos y de mala opinió y fama, que li vinguessin a sa rectoria y casa sua, et dixit que:

Poques vegades los he en casa mia donat menjar y beurer en lo temps que’s guardaven, y ara, y per estar jo en lo hostal algunes vegades, en dit hostal de amistat y conversació los he donat de menjar, y altres que anaven en sa companyia.

Interrogatus que los dies que entre semmana faltave ordinàriament de sa rectoria o resi-dència, restant en Barcelona, si estava y habitave en casa de Margarida Dimasa, entrant y eixint molt sovint en dita casa, y les hores, que ben vist hi ere, et dixit que:

Les vegades que só vingut en Barch. he posat al hostal, y en dita casa no he entrat.

Interrogatus que diga el deposant si la clau de la sagristia de sa Igla., si està a càrrech seu o dels obrers, et dixit que:


Dita clau està a càrrech sols del obrer Jaume Sala, y no meu.

Interrogatus que diga ell deposant si la clau de la porta major de la Iglésia està a ell sols acomanada, y si dita clau de la porta major guarde ell deposant cada nit, com se posà en lo llit sense acomanarla al escolà, ni altra persona de casa, et dixit que:

Dita clau de la porta major de la Iglésia està comenada a mi, y a sols càrrech meu, y aquella guarde jo, y no lo scolà ni altra persona, ni may tinch recort en los dits dos anys, o cerca d’ells, que estich per vicari en la Igla. de Gavà, tinch recort que haje deixat de posar aquella dins una cambra y custòdia mia, y no altra persona, com de fet lo vespre que dita Iglésia se robà la posí jo dins una cambra com les demés vegades, y aquella prenguí al matí pera anar a la Iglésia, com de fet hi aní, y fuí lo primer, com tinch dit.

Interrogatus que diga ell deposant ab qui dormí lo vespre se robà dita Iglésia, et dixit que:

Dormí ab Bertomeu, que és aquell fadrí que acompanyà dites dones, y ab lo escolà Joseph Foixà, los tres en un llit.

Interrogatus que digue el deposant si envers la mija nit se llevà y vestí y ubrí les portes fo-ranes de sa rectoria y casa, y que diga aont anà y què feu, et dixit que:

No’m lleví en tota aquella nit fi ns al matí, que devien ser sinch hores, y diguí matines y hores, y feu llevar lo scolà per a rentar eynes brutes que y havia, lo qual també se llevà a dita hora, molt aprés de ser yo llevat.

Interrogatus que diga ell deposant de què deye al escolà quan se llevaren, que tenie molt mal de cor, y que estave inquiet, y que diga perquè ho deye, et dixit que:

Tal cosa no ha dita.

Interrogatus que diga ell deposant si sap ni presumeix qui ha robada dita Igla., o si en dit robo ha donat favor, consell, auxili o ajuda alguna, et dixit:

Señor, no sé res, ni presum qui ho ha fet.

Fuit sibi lectum et perseveravit presentia domino offi ciali.

Die undecima mensis januarii millesimo sexto quinto Barch. Bartholomeus Daho, corderius,

civis Barch., etatis sue, ut dixit, viginti duorum annorum etc., testis citatus et juratus, etc., et

interrogatus super curie preventis, et dixit:

Sor., la vigília de la Concepció proppassada, jo testimoni acompanyí a peu a la Sra. Dimasa y la Sra. Severa fi ns a la rectoria de Gavà, ahont restaren, soparen y dormiren ab mn. Jaume Roig y tres hòmens, los quals jo no conech, y en dita rectoria, dit vespre, no restà a dormir en ella sinó dites dues dones y mn. Jaume Roig, jo y lo scolà, dit Joseph, los quals tres dor-mírem en un llit, esant jo en una spona del llit, y lo scolà al mitg dels dos, per haver-se’n anat los dits tres hòmens després de haver sopat, y per venir jo a peu tart y cansat, me posí en lo llit primer que los sobredits, y dormi encontinent per venir tant cansat, y no’m desperti en tota la nit, poch ni molt, fi ns al matí die clar, que ja trobí llevats a mn. Roix y scolà, y que no e sentit en la nit obrir les portes, ni remor alguna que dit mn. Roig ni altre hagués feta en lo llevar-se, ni altrament, per lo que dormi molt fermament, y no despertí de tota la nit fi ns a molt dia clar, com jo tinch dit, y sé és veritat que dit escolà digué a n’el balle del lloch de Gavà que dit mn. Jaume Roig se ere llevat en la nit, y que havia sentit que obrí les portes de la rectoria, y axí en ser jo llevat, viu anar mn. Jaume Roig ab les claus de la Iglésia, y encontinent senti tocar, y jo testimoni aní a la Iglésia, y viu les portes majors foranes sens senyal de rompiment ni destructió alguna en ditges portes, sols viu la porta de la sagristia


dins dita iglésia cremada, y hoí com mn. Roig digué lo robo se havie fet aquella nit abans. No-y sé altres coses en dit robo, ni en lo demés me interrogue.

Fuit sibi lectum et perseveravit presentie dicto offi ciali.

Carta dels jurats de Gavà a l’instructor del cas, cosida en el procés.

Dels Jurats de Gavà

Illo. Y molt Rnt. Sor.

Per ser la Iglésia de Snt. Pere de Gavà apartada de las cases dels habitants en dit lloc, y no tenir qui la guarda, an acostumat los vicaris de dita iglésia traure’s l’or y plata de major valor de dita Iglésia, y acomanar o al balle o particulars de dit lloc pera què en sas cases fos guardat, lo que a acostumat de fer y’s feie, com tenia obligació, Jme. Roig, vicari de dita Iglésia, sempre y quant en dita Iglésia no eran menester dites coses. Y com ara pocs dies fa que Jme. Roig se’n agués aportat de casa del balle, per a aver-ho menester en dita Iglésia, la custòdia de plata, y no l’agia tornada a dita casa conforme acostumaven, ni aparega, ni’s tròbia, ans sia cert que, per la gran culpa té en no aver-la tornada a casa de dit balle, ahont acostuma d’estar, és obligat a fer-la nova, y de béns seus pagar lo valor de dita custòdia a dita Iglésia. Persò, Bartomeu Comes, balle de dit lloc, Clement Maniu, Montserrat Termes, jurats, y los demés abitants en dit lloc, com aquells a qui toca mirar per las coses de sa Iglésia, en què res perda, de la millor manera y modo los es lícit y permès, suplican V. R. sia servit reclamar a Jme. Roig fer de sos diners la valor de dita custòdia, o fassa una altra com aquella, y entretant los ministràs compliment de justitia etc.

Altisimus. Vinyales.

Sg. interrogatus juratus vocesim. S. P. Magarola ofi c.

Die vigèsima prima predicti etc. Barch. Bartholomeus Comes, bayulus parrochie Sancti Petri de

Gavà, etatis sue, ut dixit, quinquaginta annorum, testis citatus et juratus etc., qui juravit etc. Et

interrogatus, etc, et dixit:

Sor., jo he testifi cat ja dos vegades en poder de V. M., y aquelles ratifi que y confi rme, y de nou, en lo que me interroga, dich que ja de mos pares ensà és costum en la parròquia de Gavà que en casa mia acostume estar la custòdia ab angelets y vericle de plata sobredau-rada, y axí tota ma vida me recorde que jo l’e guardada y tinguda en casa, la qual és la que ara poch hàgian robada, entre altres coses, de nit, de dita Iglésia de Gavà, y lo ús y costum de dita parròchia entre nosaltres és que may resta dita custòdia en la nit en dita iglésia, sinó que lo mateix dia que lo vicari la ve a sercar de ma casa, la torna lo mateix dia [o la’ns dóna a nosaltres per tornar-la] en casa, que són festes anyals, per so no tinc recort que may sia robada de nostro temps, ni de mon pare, en la Iglésia de nit, sinó fonch esta última vegada que y estigué després de ser pasada la visita uns quatre o sinch vespres lo més fort, segons me’n recort, del dia que la visita vingué, que era lo dimecres abans de la Concepció, y la vigília de la Concepció, de vespre, se robà. Y lo dit mn. Roig, en ser feta la visita, me tornà tantsolament lo vericle y angelets de la custòdia, reservant-se la custòdia en la iglésia, lo que may acostumava fer, ni havie fet, ell ni altres, que entre altres suspites que tinch dites en altres deposicions, aquesta també conforme, tot lo poble diu y suspita mall d’ell, y li do-nan molt notable culpa. Y també que lo dia que’s feu la visita, dit Roig se’n vingué de nits a


Barch., y arribà al portal a mitja nit, ont estigué fi ns que obriren lo portal, conforme dit Roig en presentia mia lo digué de sa boca en casa d’en Ros de Gavà, y u he ohyt jo dir a molts que lo havien oyt a dir. Del demés no y sé res més de què y tinch dit.

Fuit sibi lectum et perseveravit presente domino offi cialis

Dicto die Barch. Joannes Bagols, agrícola Sancti Clementis de Lupricato, etatis sue quinquagin-

ta unum annorum, testis citatus etc., juratus etc., et interrogatus etc., et dixit que

Ell testimoni és estat sagristà de Gavà algun any, y jurat de la dita parrochia de Gavà, y en tot mon temps, y en lo demés, que jo he vist en dita parròchia, lo ús y costum és que la cus-tòdia hi altre plata de la iglésia no està ninguna nit en dita iglésia, sinó les paus y un càlser. Y encara que sien festes [continuades] de Nadal y Pasqual, may resta la custòdia ni plata la nit en dita iglésia, ans bé, lo ús y costum és que per dites festivitats, o lo vicari la ve sercar, o nosaltres la portam a dit vicari, y després ell nos la dóna lo mateix dia, perquè la torne, o la porta, o la envie per lo scolà, sens que ninguna nit reste en la iglésia. Y he hoyt a dir a molts de Gavà que mn. Jaume Roig, lo die passà la visita, tornà lo vericle y angelets de dita custòdia, reservant-se en la iglésia la custòdia, aont estigué en la iglésia fi ns a lo vespre que la robaren, lo que may e vist se haja fet en ninguna ocasió, que no’s tornàs tot lo mateix dia, com tinch dit que ha usat y vist sempre usar y practicar. Y en lo demés de què dit mn. Roig lo vespre que los presos fugiren de Barch., que fonch lo dia que passà la visita en dita Iglésia de Gavà, dit Roig se’n aná de nit de la rectoria, y arribà a mitja nit a la porta de Barch., aont estigué aguardant, fi ns que obriren al mati los portals, conforme he hoyt a dir a molts de Gavà, que le-y ha hoyt a dir a ell mateix.

Fuit sibi lectum et perseveravut presentem dicto domini offi ciali.

Carta de Mn. Jaume Roig des de la presó.

Rnt. Sor.

V. M. me farà molta mersè de donar tota aqueixa roba que tinch, i qui assí la enviesch. Ja sap que no és mia, ni tinc jo pera què aturar-me-la, que aprés de aver-me feta tanta mersè V. M. me a feta, que me l’a deixada, no seria raó que jo correspongués tan mal. Lo que se a de donar són les coses següents:

Po. Dos matalats

Item dos llansòs nous i altres d’usats

Item una fl asada llana

Item dues tovalles y totes les tovallons que son en casa

Item una marfaga i un llut de camp

Item totes les cuxineras que son tres, y dos coxins

Item unes tisores i un raspall i un respal i un missal

No dic més; Xto. guart a V. M. Compost en la presó del bisbe () als 17 de octubre 1604.

Jaume Roig prevere.

Tota la roba demunt nomenada és de la dona Margarida Dimasa la qual dón ara al pnt. portador.

Diluns mensis aprilis 1604


Die XXII januarii MDLV. [Depositio rei]. Per coram Illo. [il·legible] Petrum Magarola offi cialem eps.

[il·legible]sum ad rei notatorium debitum Jacobum Roig reum qui in facto proprio juramentum

illum obtento cum turmento testimoniavit etc. rei sequentia.

Pº fuit interrogatus ipse Jacobus Roig, que diga ell deposant si ja se’n ha portada o enviada a sercar la custòdia de casa del balle, on-i acostuma estar, et dixit:

Señor, jo digué als sagristans que, per la visita, se trobassen a la Iglésia, y que portessin la plata, entre la qual és la custòdia, com de fet me la portaren.

Interrogatus que la custòdia y plata de dita Iglésia, ont acostuma estar en sa parrochia, et dixit que:

La custòdia la té lo balle dit Comes, en sa casa guardada, y la creu té un tal Sala, los canelo-bres té lo ferrer, los encencers té un tal Cabassa, uns [quadam], un tal Plomas, la corona de Ntra. Sra., Montserrat Térmens, vera creu y un càlzer, un tal Pujol.

Interrogatus si la plata ere a la igla. lo dia pasà lo visitador, et dixit que sí.

Interrogatus si lo matex dia tornà als particulars anomenats dita plata, et dixit que:

Ell deposant no te obligació de tornar-la en les cases, sinó dur-la als sagristans, o als amos, o de pregar-ho a ells, que se’n ho aporten a ses cases.

Interrogatus si la plata està may a la igla. de nit, y si ell deposant, com a vicari, la plega y torna el mateix dia als matexos que la tenen, encara que sien festes continuades com Nadal o Pasqua, per a què la en tornen en sa casa y no esté de nits ab perill en dita Igla, et dixit que:

Lo ús y costum és que no està de nit en dita Igla., que lo mateix dia se porta la plata y se plega y se torna als matexos, per a qué se’n tornen a llurs cases, perquè no haje de restar en la Igla. ninguna nit ab perill, com de fet may en son temps ha vist restar plata en la Igla. de nits, sinó la nit que’s robà.

Interrogatus per què ell deposant sí tornà lo vericle y angelets de la custòdia al dit balle, que la tenia, et dixit que

Sí los la feu tornar per la festa.

Interrogatus que si ell deposant, com així comptant, may tench la custòdia en la Igla. y ni altra plata, com així torna los angelets y vericle sens tornar la custòdia, et dixi que:

La custòdia tenia en lo sacrari ab lo S. Sagrament.

Interrogatus per què no posava lo St. Sagrament en la capsa, com acostumave estar, y no detenirse la custòdia y tornar la ab lo demés, et dixit:

Qu’el se aturà perquè lo diumenge se volia renovar lo St. Sagrament.

Interrogatus quants dies era que resta la custòdia a dita Igla., et dixit que:

Del dijous vespre abans de la Concepció, que lo havia dexat lo visitador, restà tota la plata de la Igla. aquella nit en la Iglésia, y lo endemà divenres, en què vingue lo visitador, y que, visi-tat, se tornà la plata excepto la custòdia sola, sense los angelets y vericle, la qual custòdia restà en la igla. del dijous fi ns al dimars següent al vespre, que la robaren.

Interrogatus que si feu bé, per lo perill que estava en dita Igla., el posar la custòdia en dit llo-ch, deixant-la de nits en lo sagrari, com així y havia tornat lo angelet y lo vericle, y si custòdia com la què havia estada robada, pagàs o restaurés en la dita Igla. la custòdia, et dixit que:

En haver feta visita, al vespre, me’n aní a Barch. per a sercar lo escolà, que’s ere fugit, y no torní fi ns lo dilluns, per no poder exir de Barch. per estar los portals tancats eixos dies per la fugida dels presos.


Interrogatus que ell deposant, si partí de Gavà lo divendres fosch i arribà al portal de Barch. a mija nit, y perquè y en companyia de qui, fi ns que lo dissabte eren oberts los portals, et dixit que:

Partí lo divendres a mitjanit y arribí a Barch. que los portals no eren oberts, per sercar lo scolà, y vinguí sol per dita raó.

Interrogatus que ell deposant diga si dit dia que se’n anà comanà a un capella que’s diu pare Vicens Bonavitus, que le diga una missa en la Igla., y si dit capellà troba lo matí del dissabte la porta de la Igla. uberta, et dixit que:

Ell deposant acomanà a dit Vicens Bonavitus li digués dita missa dit dia del dissapte, que el lo endemà axí faria per venir-se’n a Barch. a sercar dit escolà, com és dit, però que seguit lo trobàs, si ere dins la ciutat de Barch., hi retornat a sa Igla. Y sobre de si que le-y hagé de fer per obrir no res de forsa, fet lo robo ho entengué a dir.

Interrogatus que vent-se fet lo robo sens fractionar les portes de la Igla., tenint ell les claus d’ella a son càrrech guardades, com se és fet que parexi uberta ab claus dita Iglésia, et dixit que:

Encara que agian obert ab claus, que aquelles poden haver vistes molta gent que avia dexa-da en la rectoria, dins y fora d’ella.

Interrogatus si la lletra que li amostra en un paper que és feta de sa mà, com tenia sa màrfaga y roba per a què la donés a la sra. Margarida Dimasa, és de sa mà y és per sa voluntat, et dixit que:

Sí que és scrit de sa mà, y que sa voluntat és aqueixa, que’s don dita roba a dita Dimassa, per esser sua.

Interrogatus que diga ell deponent com així té en sa rectoria y serveis tanta roba de dita dona, per quins fi ns y efectes, y si ab ella té amistat o algun tracte, màxime per quant té dita roba en dita rectoria, com està dit, et dixit que:

Aqueixa roba la-y havia donada y retornada perquè és llogada d’ella, e tenia altra roba que era prestada de casa sua, que és com diu té dit en la sua depositió.

Et fuit sibi lectum et perseveracit dic. Illmo. Sro. Offi cialis.

29 gener 1605.

Die sèptima februarii anno MDCVo Barch. Margarida Dimasa, uxoris Joannis Dimas, stamper,

civis Barcha., testis etc., juratis, et interrogatus etc., et dixit:

Sr., jo ja he deposat altra vegada en presentia de la Cort, la qual depositió vull sem lliga primer. Y, encontinent fonc aquella llegida, y hoida y entesa, per mi testimoni dich qu’és molta veritat lo contingut en ella, y ací aquella ratifi que y confi rme, y per lo que de nou V. M. me interroga, dich que los noms dels dits hòmens, sí e entès aprés a dir que’s deien, lo un Jaume Vinyes, y l’altre March tal, y en lo demés me interroga, dich que és veritat que mn. Jaume Roig, lo matí del dia de la Conceptió proppassada, no éssent encara jo i ma germana llevades, nos digué passejant-se per la cambra que venia de fora casa, de sercar un gall de indi, que ere a punt de dia, en la punta de la alba del dia, y no se’n recorde si en la nit sentí les portes obrir, per com que jo dornia, y assò és lo que jo sé en lo que V. M. me interroga, lo que aguera dit en l’altra depositió si me’n aguessen interrogat.

Fuit sibi lectum et perseveravit coram off . S. Magarola.

Die VIII predictorum mensis et anni Barch. deposivit testis sequentis. Elisabet Severa, uxor Petri

Sever, negociatoris, civis Barch., testis que citatus et juratus, etc., et interrogatus, etc., et dixit:


Sr., de lo que V. M. me interroga jo testimoni ja he deposat altra vegada, y axí de totes coses vull que dita depositió me sia llegida, la qual encontinent fonch aquella legida a mi testimo-ni, y hoida, y ben entesa, aquella per mi dich qu’és molta veritat lo contingut en ella, la qual ratifi que y confi rme, y per tant persever en ella, y per lo que de nou V. M. me interroga, jo dich que és molta veritat que mn. Jaume Roig, lo mati de lo dia de la Concepció, molt matí a punta de alba, entra a parlar ab ma germana Dimasa y ab mi, les quals estàvem en lo llit en sa casa pròpria de la rectoria de Gavà, y pasejà un rato per la cambra, y viu y sentí que parlava ab ma germana, ab la qual té més conexensa que ab mi, però no’m recorde que dit Rotx digués si venia de fora casa, si bé és veritat que’n he sentit a dir a ma germana, y en la nit no’m recorde sentir en lo poch temps stiguí despesta sinó a molt lladrar de gossos, conforme tinch dit. Y o aguera jo testimoni tot dit, si a laltra depositió ne fos interrogat.

Fuit sibi lectum et perseveravit coram offi c. etc. Magarola.

Dia 15 febrer, últim interrogatori a Jaume Roig

Primo, interrogatus que diga ell deposant si lo die de la Concepció proppassada, tres quarts o una hora abans del dia, entrà en la cambra de sa pròpria casa o rectoria, a parlar ab Mar-garida Dimasa y Elisabet Severa, estant elles en lo llit, et dixit que:

Ja era de dia que jo entrí sols lo cap dins la cambra, sens entrar en ella, y los digué si’s volian llevar.

Interrogatus que diga ell deposant si digué dita hora a Margarida Dimasa que venia de fora casa de veure si trobava un gall de indi, per què no se lo digué abans de dit die, et dixit que:

No he dit tal cosa.

Interrogatus si lo matí del dia de la Concepció estigué en sa rectoria, o si sortí de casa, o fuí a altra part primer abans danar a la Iglésia, et dixit que:

Jo deposant, lo matí de dit dia de la Concepció, no sortí de casa ni aní en altre loch primer que a la Iglésia, com ja tinch dit.

Fuit sibi lectum et perseveravit coram offi c. etc. Magarola.

El 17 de febrer 1605 es publicar per a la defensa i es va assignar data per a la sentència.

Carta de Jaume Roig a l’ofi cial Magarola demanant la llibertat sota fi ança fi ns que es faci el judici.

Molt Vrble. Sor.

Molts mesos a que, a istantia del procurador fi scal de la cort ecclesiàsticha, y per provisió de V. M., està detingut en les càrsers episcopals de Barch, mn. Jaume Roig, prevere, sens en-tendrer haver entrada la cosa criminal, ni altrament donar rahó de querela al dit procurador fi scal, ni assò ni alguna, e com lo dit Jaume Roig, morant per la carser, aja patit notable dany, no sols en sa onra, sinó encara en sa factura y asienda, éssent tant pobre capellà que per ali-mentar-se sempre haja viscut de emprar son offi ci lo dit Jaume Roig, soplica a V. M. humilment sia de son servei, apiadar-se de sos trebayls, manant-lo eixir de dits càrsers, havent imposat idònea cautione, que a més serà sa dimija reputada singular gratia y merse etc. ofi ci et etc.

Altissimus.

Jaume Roig in manu propria

Martii 1605, providet Jacobus Roig presbiter idonee manluentes librarum aliter visum, P. Ma-

garola offi c.


APÈNDIX 12

Índex toponomàstic

En aquest índex no hi hem inclòs les paraules d’ús molt freqüent, com ara Gavà, Sant Pere de Gavà, Eramprunyà, Barcelona o Catalunya.

AAbril, Joan: 191Abril, mas: 20, 77, 84Acadèmia dels Desconfi ats: 149, 150Aguilera, Manuel: 48, 148, 169Aguller: 90Agulles, les: 73Alburquerque, duc d’: 117Alegret, mas: 14, 19, 82Alias, Francesc: 191Almansa: 165Alonso, Manel: 87Alou, mas: 20, 21Alsina, Isabel: 26Amat, Baldiri: 36Amat, Francesc: 155Amat, Llorenç: 101, 102Amat, mas: 21Andorra: 43Àngel, carrer del portal de l’: 150Angelina, baronessa: 199Anglaterra: 27, 157, 164, 165Anglesola, baronia: 105Antó o Dentó, família: 13, 17Antó o Dentó, Guillem: 18, 26, 83Antó o Dentó, Joan: 191Aparici, Josep: 20Aragó: 100, 208Aravitx, Francesc: 82Aravitx, mas: 23Arbell, Josep: 57Arbrets o Arbieto, Diego de: 96Arenys, mas: 81Argamassa: 12, 49Argenter, mas: 20, 21Argimon, Joan: 206Armengol, mas: 19, 21Armengol, pou de n’: 89Armengol, Sebastià: 44Armengola: 32Armiges, Joan Francesc, : 176, 177Arnau d’Horiscat: 65Arrufat, mas: 21, 83Artigues, Antoni: 81Artigues, Benet: 58Artigues, Francesc: 128Artigues, Joana: 197, 201, 202, 207Artigues. Arnau: 199Artigues. Perot: 197, 198, 199, 200Arús, Antoni: 14arxiduc Carles III: 158, 159, 160,

162, 163Àustria: 165

Àustria, arxiduc Carles d’: 152, 154, 158, 159, 160, 161, 163, 164, 165

Àustria, casa: 150, 152, 160Àustria, emperador d’: 165Àustria, Joan Josep d’: 117, 125, 131Austríac, Imperi: 157Aux: 26Avinyó del Papa: 26Aymar, Francesc: 191Aymar, mas: 89

BBadia, Josep: 168Bagols, família: 18Bagols, Joan: 35, 56, 191, 220Baix Llobregat: 109Balaguer: 118Balaguer, Víctor: 167Balboa, Juan de: 125Baptista, Joan: 91Bardot, Andreu: 204Barrufet, Climent: 208Barrufet, Ramon: 18, 26, 27, 61,

83, 91Bartra, Gabriel: 26Basil, Agustí: 14Bassa, Josep: 101Basses, pla de les: 73Basset i Ramis, Joan: 155Bassoles, mas: 11, 21Batista i Roca, plaça: 11Batlle, mas: 13, 15, 83, 153Batrella, Bertomeu: 101Baus, Arnau: 15, 22, 83Bedrines, Joan: 15, 22, 83, 84Begues: 17, 24, 26,34, 43, 52, 66,

69, 93, 109, 110, 111, 115, 116, 127, 133, 136, 137, 138, 140, 141, 143, 144, 145, 146, 147, 177

Begues, coll de: 34, 69Bellafontaine, Basilio de: 175Beltran, mas: 13, 18, 72Berat, Gabriel: 98, 100Berwik, duc de: 175, 176, 177Besòs, riu: 159Biscarró, Marc: 46, 62, 210, 212,

213, 216, 217, 222Boada, peça de terra: 15, 18, 84Boffi ll, Jaume: 101, 102Bogeria, plaça de la: 15, 84Bollidor, senyoiu del: 149Bonavitus, Vicenç: 214, 222Bonet, Antoni: 128

Bonet, Josep: 168Bonet, mas: 81Bonet, nebot den Gombaló: 26Bonet, Pere: 26Borbó, casa de: 157Bordes, Anton: 191Borgonya: 124Bori, Pere: 12, 19, 25, 154Borràs, Jaume: 19, 84, 91Borsano, Ambrosio: 20Bosch, Antoni: 87, 91Bosser, Gabriel: 126, 191Bou, Pau: 191Bournonville,Alexandre de: 133, 149Bournonville, Francesc de: 40, 43,

48, 135, 142, 143, 147, 149, 156, 158, 163, 164, 171, 177

Bovera, família: 16Brézé, marquès de: 111Brichfeus: 175Brihuega: 164Briquet, Joan: 57Brisuela, Diego de: 95Bruach, Jeroni: 134Bruach, Joan: 22, 23Bruach, masia: 20, 21, 23Bruguera, Mateu: 173Bruguers: 15, 18, 20, 149Bruguers, capella de: 48, 49, 58,

63, 169, 209, 211, 212, 213, 214, 216, 217

Bruguers, ermità de: 127Bullidor, baronia del: 43Burell, Guillem: 47Butier, baró de: 129

CCabassa, mas: 12, 13, 19, 221Cabrer, Francesc: 26Calamot: 50, 55, 190, 192Calderón, Maria: 116Calders, família: 12Caldes, Joan: 12, 51, 201Cambrils: 100, 108Camí Ral de València: 89, 90, 186Camí Ral, polígon: 90Campderrós, Jaume: 32Campredon de Perpinyà, canonge:

211, 217Camprodon: 26Canalies, Pere: 18, 22Canals, camí de les: 16, 18Canals, lloc de les: 21, 81, 84


Cano: 26Canyar, pas del: 90Canyars, riera dels: 20, 83, 90, 152Cap de Creus, carrer del: 16, 18Cap de Riu, torre del: 118, 163Cardona i Fiveller, Francesc de: 40Cardona, Anna de: 40Cardona, castell: 171, 174Cardona, duc de: 104Cardona, famíia: 38, 115Careny, Pere: 155Carles II, rei: 147, 149, 155Carnestoltes: 187, 203Carnisseria nova: 13Carnisseria vella: 13, 18Carola, Pablo: 137, 138, 139, 140,

141, 142Carreras, Francesc: 96Carreres, Miquel: 99Casa Gran: 13, 15, 91, 115Casa Vella d’en Muntaner, la: 20, 21Casals, Claudi: 190Casals, Miquel: 47Casanova, Juan Andrés o Andrea:

140, 141Casanovas, família: 87Casanovas, Fortià, carrer de: 15Cases, Jaume: 101Castella: 27, 117Castellblanc, senyoriu de: 105Castelldefels: 11, 15, 21, 38, 39, 41,

48, 50, 51, 76, 78, 83, 85, 89, 90, 92, 93, 94, 99, 100, 104, 106, 107, 108, 109, 112, 113, 115, 116, 117, 118, 119, 121, 124, 126, 127, 128, 129, 130, 131, 133, 134, 144, 147, 152, 153, 160, 161, 170, 172, 173, 175, 176, 179, 186, 201

Castelldefels, baronia de: 93Castellnou de Durban: 26Castellví, Maria: 26Castellví, mas: 26Cellent, Antoni: 31, 187Cellent, família: 31Cellers, Joan: 61Cellers, mas: 80Cerdanya: 133Cervelló: 115, 118, 141Cervera: 118Champagne, Phillipe de: 111Cirera, mas: 13, 18Cirerol, Jaume Pau: 16, 152Claris, Pau: 94, 97, 104, 105, 108Clemente, Javier: 39, 62, 69Clos, Maria: 26Codina, Jaume: 72, 76, 85, 197Codina, Pere Bernat: 40Colldesans, Miquel Àngel: 82Collserola: 124, 125Colom, Pere: 17Colomé, Marian: 169Colomer, Pere: 91Colomer, Pere Martí: 47Comenge: 26

Comes, Bertomeu: 36, 51, 209, 215, 219, 221

Comes, família: 15, 16Comes, Jeroni: 36, 126, 191Comes, mas: 13, 15, 16, 84, 152, 153Comes, Pere: 16Comes. Francesc: 190Company, Pere: 190Concepció, festivitat de Nostra

Senyora de la: 214, 216, 217Confl ent: 203Conques: 162, 164Consell de Cent: 47, 94, 98, 103,

108, 118, 133, 134, 142, 153, 156, 159, 160, 176, 181

Copons i Copons, Agustí de: 149, 156, 162. 163

Copons i Grimau, Antoni de: 40, 43, 48, 179

Copons i Grimau, Francesc de: 40, 43, 142, 144, 149, 150, 156, 162, 163, 164, 166, 167, 177

Copons i Tamarit, Felip de: 115Copons i Tamarit, Jaume de: 40,

43, 115Copons i Tamarit, Joan de: 115Copons i Tamarit, Ramon de: 40, 136Copons, família: 43, 115, 116Copons, Pere de: 115Corbelló, mas: 80Corbera, castell de: 175Corbera, muntanyes de: 110, 174Cornellà: 168Cortalets, Antoni: 18Cortils, mas: 20, 21Coscullana, Josep: 32Cosserans: 25Costa de Ponent: 128Costa, Artur: 15Credença, Nicolau de: 39, 62, 69,

124, 129Creu Coberta: 66Cros, mas: 20Cros, Miquel: 22, 44Cuadrado, Diego: 31Cubelles: 100Cuenca, Xavier: 181Cuyàs, cases d’en: 18

DDalt, carrer de: 16, 17Daó, Bertomeu: 211, 212, 214, 218Dardena, Agnès: 191Dardena, Felip: 56, 191Dardena, Francesc: 15Daret, Pierre: 130Delés, Joan: 90Delmes, Casa dels: 12, 19, 84Delpech: 147Dents, Pauet dels: 17, 153Desart, Joan: 24Descavilla, Juan: 65Desvalls, Antoni: 171, 172, 174, 174Diablo, corral del: 84, 89

Dimas, Joan: 211Dimassa, germana de Margarida: 223Dimassa, Margarida: 209, 210, 211,

212, 213, 217, 218, 220, 222, 223Diumeló, Miquel: 16Dorca, mas: 12Doria, Juanetín: 129Duran de la vila, família: 106Duran,Antoni Pau: 13, 15, 81, 152, 154Duran, família: 153Duran, hosales: 207, 208Duran, Jaume: 101Durban: 26

EEl Papiol: 175El Prat de Llobregat: 20, 21, 76, 87,

91, 99, 100, 101, 104, 113, 125, 127, 164, 197

Enrajolada, museu de la: 131Erill i Merlés, Constança d’: 191Erill i Merlés, Joan d’: 40, 94, 105, 116Erill i Monfar, Oleguer d’: 40Erill i Orcau, Francesc d’: 40, 104,

105, 106Erill i Orcau, Oleguer d’: 40, 59Erill i Pons, Manuela d’: 40, 43,

48, 149Erill, família: 43, 105, 115Erill, Francesc Antoni d’: 116Erill, Rafaela d’: 48Espanya: 112Esparducer, Bertomeu: 18Esparreguera: 163, 174Espenan, d’: 111Espinós o Spinós, Jaume: 62, 213,

216, 217Espinós o Spinós, Joan: 96Espinós, Antoni: 16Espinós, barri de ca n’: 135Espinós, ca n’: 20, 21, 45Espinós, Esteve: 22Espinós, família: 90Espinós, Jeroni: 90Espinós, Narcís: 44Espitlles, baronia d’: 43Esquer, Joan: 22Esquer, Pere: 27, 80, 83Estapé, família: 18, 45Esteve de Puigdegall, Joan: 119Esteve Ros, Jaume: 12, 13, 16, 36, 83Europa Occidental: 29

FFajardo de Zúñiga, Pedro: vegeu

Los Vélez, marquès deFalcó, Josep: 168Falguera, Jaume: 142Falgueras, Francesc Anton: 163Faura, Arnau: 26Felip IV, rei: 97, 108, 113, 117Felip V, rei: 147, 150, 152, 153,

155, 156, 157, 158, 159, 162, 163, 164, 165, 166


Femades, vinya d’en: 66Ferran, Jaume: 108Ferrer, familia: 14Ferreres, serra de les: 80Ferret de la Pineda, mas: 83, 84Ferriol, mas: 80Fetjó, Bertomeu: 17Fetjó, can: 13Fetjó, Joan: 90Figueres, Joan: 91Fiveller de Palou i Cardona, Hug

Joan: 38Fiveller de Palou i Queralt, Hug

Joan Antic: 38Fiveller, família: 38, 39Flandes: 124Flocant, can: 21, 27, 80, 83, 143Florensa, Baltasar: 47, 212, 216Foix, Andreu de: 155Foixà, Josep: 210, 211, 214, 215,

216, 218Folquet, Llorenç: 47Font Anglès, riera de: 20Font, Antoni: 95Font, Bertran: 26Font, cal: 13Font, família: 17Font, Joan: 22, 26, 137Font, Pere: 69Fontalada: 93, 94Fontanet, Damià: 56, 57, 194, 195Font-Rúbia, baronia de: 91Forn, Jaume del: 197, 199Forn, Maria del: 197, 200-208França: 65, 108, 110, 111, 112, 131,

133, 147, 152, 164, 165, 177, 197, 199, 204

Franja de Ponent: 112Fuentes, cal: 13, 97, 150Fuentes, família: 17Fumada, cova: 69Fuster. Miquel: 191

GGallart, Bernat: 34, 91Gallart, casa: 13Gallart, en: 205Gallart, família: 18Gallart, mas: 77Gandesa: 137Garay, Juan de: 114Garma i Duran, Francesc Xavier de: 133Garnica, Alonso: 96Garraf: 39, 55, 62, 69, 108, 109,

111, 114, 120, 123, 124, 125, 129, 134, 142, 143, 173, 174, 175, 178

Garrofer, cal: 106, 107Gaudens, Joan: 101, 103Gauran, Pere: 26Gavà, Casa o torre de: 7, 16, 17,

197, 200, 202-208Gayralt, Jaume: 90, 152Gelabert, mas: 20, 21Gelabert, Pere: 36, 56

Gelis, casa: 13Gelis. Josep: 17, 82Gen: 26Gener o Janer, mas: 20, 82Generalitat de Catalunya: 61, 68,

86, 94, 95, 96, 97, 98, 103, 104, 105, 108, 109, 110, 113, 115, 119, 133, 142, 146, 147, 149, 156, 159, 166, 167, 172, 173, 176, 181

Generalitat, carrer de la: 15Generalitat, ofi cina de treball: 17, 153Generalitat, palau de: 94Generes, Francesc: 58, 59, 196Gènova: 159Gibert, Andreu: 142Gilabert, Pere: 191Girona: 59, 98, 116, 133, 161, 196Girona, arxiu: 72Girona, Manuel: 121Glandina, Bernat: 83, 191Glandina, casa: 13Glòria, can: 14, 56, 83, 91Goday, Rafael o Pau: 99, 100, 101,

102, 103Gomar, Joan: 44, 191Gomar, mas: 20, 46, 80Gombaló, Bertomeu: 26Gomis: 201González, Diego: 171Gorchs, Isidre: 134Gràcia, madó: 202Granger, mas: 20, 82Granollers: 100Grau del Coll de Begues, Jaume: 137Grau del Coll de Begues, Joan: 34Grau del Coll, mas: 141Grau, Antoni: 47Grua, hostal de la: 115Guadiola, Joan: 15Gualbes, Miquel Benet de: 38Guanter, Pere: 213, 217Guarda o Barona, torre de la: 118,

121, 129, 130, 163Güell, colònia: 102Guilar, Francesc: 16, 152Guilera, Antic: 191Guinot, can: 21Guinot, Francesc: 22Guinot, Huguet: 22Guinot, Joan Pau: 93Guitart Gil, Felip: 90

HHermitage, museu de l’: 112Hessen-Darmstadt, Jordi de: 155,

158, 159, 161Horta, L’: 77Hostal de l’Ase: 80

IIgualada: 129, 139Itàlia: 156Ivorra i Çalva, Caterina d’: 48Ivorra, Ramon Fèlix d’: 156, 164, 166

JJacques, en: 24Joan II, rei: 39Joan, mestre: 205Joan, occità: 24Joanot o Jonot, mosso: 204, 205,

207, 208Joc, vescomtat de: 149Jofre, Barnabàs: 196Jonqueres, convent de: 207

LLa Garriga: 124La Mothe: 115, 124, 125Ladreix, Joan: 24L’Arboç: 137Larna, Joan: 66Laytona: 26Lepant: 44L’Hospitalet: 101Librella, mas: 83Lledó, mas: 153Lledoner, el: 117, 118, 119, 120Lleida: 43, 112, 114, 141, 161Llenyar Llarg: 90Llíria, palau de: 177Llobregat, costa del: 133Llobregat, delta del: 72, 75, 110, 135,

136, 142, 147, 163, 170, 175, 178Llobregat, pas de barques: 78Llobregat, riu: 21, 117, 118, 122,

124, 126, 127, 130, 147, 161, 163, 172, 175

Llong, can: 11, 20, 21Llopis, Miquel: 47Llor, Josep: 76, 82Lluçanès: 136Lluch, família: 13, 153Lluch, torre dels: 83Lluís XIII, rei: 108, 111, 115López-Mullor, Albert: 38Los Vélez, marquès de: 104, 106, 115Louvre, museu: 111Luzzara: 156

MMadrid: 97, 113, 116, 149, 162,

166, 170, 177Magarola, Francesc Pere: 101, 209,

213, 214, 215, 219, 221-223Major, carrer: 11, 13, 14, 15, 115Major, plaça: 12, 17, 37, 115Mallol, mas: 20, 77Mallorca: 171Manaut, Guillem: 44, 191Manent, Arnau: 66Manent, mas: 13, 16, 81Manent, Tecla: 66Maniu, Climent: 36, 51, 219Maniu, mas: 20Mans, museu de belles arts: 172Marc IV, Jaume: 38, 39Marc, família: 38, 39Marc, Francesc Jeroni: 38


Marc, Isabel o Elisabet: 38, 39Marchin, comte de: 117, 118Mare de Déu de la Mercè: 134Mare de Déu de Sales, ermita: 52Mare de Déu del Roser, altar: 32,

44, 217Mare de Déu, altar de la: 29, 30, 32,

44, 52Maresme, el: 128Maretna, Andreu: 24Margarit i de Biure, Josep: 130Margarit, Antic: 191Margarit, can: 20, 21, 80, 81, 83,

135, 153Margarit, Joan: 134Margarit, Salvador: 89, 90, 134Marí i Genovès, Francesc: 151Marí i Tiana, Francesc: 151Marí, Josep: 16, 47, 82, 150, 155,

158, 161, 165Marianna: 209Marina, torre de la: 130Mariner, Jeroni: 100Marines, les: 35, 39, 41, 42, 89, 90,

130, 135, 179, 181, 186Marquesó, cal: 7, 17Marrada, la: 89, 90Martí de la Riera, mas d’en: 20Martí, Carles: 124Martínez, Francisco: 45Martínez, Miquel: 209Màrtirs del 1714, carrer: 11, 19,

179, 181Martorell: 99, 104, 108, 109, 110,

111, 117, 118, 122, 131, 163, 174Mas de Bruguers, can: 14, 20, 21,

32, 80, 81, 114, 115Mas de Bruguers, família: 14Mas de Bruguers, Jaume: 18, 114Mas i Duran, Francesc: 164Mas, Jeroni: 44Mas, Magí: 36, 191Mas, Pau: 36Mas, Pere: 44Massana, Albert: 77Massó, doctor de l’Audiència: 100Mataró: 105, 167Mauràs: 26Mayner, Bernat: 41Menorca: 178Mercader, Salvador: 97Merlés, Constança: 40Messina: 149Mestra o Principal, corredora: 11Mir, Jaume, doctor de l’Audiència:

100, 102Miralles, família: 14Mirambell, Joan: 16, 91Miranda, Àngels: 25Mirós, Josep: 78, 89Mitjans, Joan: 23Mocouvet: 125Moixellós, Jeroni: 13, 17Molins de Rei: 122, 168

Molins, carrer del raval de: 7, 17, 50Monistrol: 214Monjos, els: 118Montaner, Bernat: 18Montbui, senyoria de: 104Montclar, baró: 124Montjuïc: 55, 105, 111, 117, 123,

129, 131, 161, 162, 189Montmeló: 112Montoliu: 204Montserrat, monestir: 81, 174Montsió, convent de: 128Mora, Miquel: 106, 107Mortara, marquès de: 117, 123Muntaner, Miquel: 36, 51Murtra, estany de la: 42, 89, 90,

102, 133

NNartus, Vicenç: 24, 47Nebot, Francesc: 190, 191Nebot, Rafael: 137Nicolau, Josep: 167Niebla, Jordi: 11, 42, 175Noguera, la: 112

OOccitània: 22Olesa de Bonesvalls: 72, 134, 174, 175Olesa de Bonesvalls, hospital d’:

80, 81, 109Olesa de Montserrat: 174Oliva, Baldiri: 101, 102Oliva, Joan: 101Olivares, comte duc: 95, 112Oliveres, Magí: 91Orcau, baronia d’: 105Ordal: 108, 111, 117, 174Osona: 159

PPaís Valencià: 165Països Baixos: 157Palla, carrer de Barcelona: 207, 208Pallarols, Miquel: 95Pallars: 162Pallejà: 104, 115Palou, Francesc: 207Palou, Joan Hug de: 197Pardal, can: 67Parellada, mas: 80Parets, riera de les: 15París: 111, 147Passavin, Manuel: 137Pastor, Pere Pau: 57Pau, Francesc: 126Pau, Isidre: 144Paucirerol, Jaume: vegeu Cirerol,

Jaume PauPedrosa, cal: 14Pedrosa, en: 26Pedrosa, família: 14, 17Pedrosa, Francesc: 91Peguera,Antoni de: 152, 155, 158, 160

Pella i Forgas, Josep: 99Penedès: 91, 109, 111, 126, 135,

171, 173, 174Perelló, el: 100Perellona, torre: 12, 19, 25, 91, 153, 154Perera, Fèlix: 16, 91Perers de Tibart, mas: 20, 21, 24Perers, Bernat: 24, 25, 26, 83Perers, can: 25, 83, 84Perers, en: 24Perers, família: 25Perers, Pere: 25Pericola, Joan de: 197, 203, 205,

206, 207Perpinyà: 112. 211, 214Personada, Onofre: 187Peterborough: 163Petit de Begues: 17Petit de la Clota,Josep: 139, 144Petit del mas Trabal: 24Petit, Antoni: 83, 102Petit, Diego: 32Petit, en: 200Petit, Margarida: 16Petit, Paula: 24, 83Petita, na: 200Peyet, en: 26Peyrach, Joan: 22, 36Pia Almoina: 115Picatxo, mas: 83Piera: 139Pigal, Joan: 23Pineda, Francesc: 203Pinyana, Vicenç: 16, 152Pinyol, família: 90Pinyola: 90Plomas, cal: 13, 14, 17, 85Plomas, en: 221Plomas, família: 14, 17, 24, 55, 82Plomas, Francecsc: 55Plomas, Llàtzer: 22, 51, 56, 91Plomas, Pere: 55, 56, 57, 194, 195Poal, marquès del: 171, 172, 173,

174, 175, 176Pobla de Claramunt: 150Pol, Felip: 35Pol, Frederic: 183Ponç de les Canals, mas: 20, 21, 81Pons, Antoni: 155Pons, Josep de: 124Pòpuli, duc de: 168, 171, 174Portal Roig: 13, 14, 17, 18, 206Portugal: 113, 157, 164, 165Posades, Andreu: 12, 25, 91, 191Posades, cal: 13Posades, família: 19, 82Posades, Francesc: 18Posades, Pere: 22Post, camí de la: 15, 83, 153Prado, museu del: 113Prat, Pere: 191Prats, Bernat: 96Preses, Francesc: 12Preses, Sebastià: 16, 44


Pricart, Nicholas: 26Principat de Catalunya: 20, 78, 94,

98, 108, 110, 111, 112, 132, 140, 146, 147, 149, 150, 152, 156, 163, 165, 167

Processó, carrer de la: 15, 18Puig de Tibart, Jaume: 83Puig de Tibart, mas: 20, 21Puig de Tibart, Montserrat: 24Puig Gener: 201Puig, doctor de l’Audiència: 100Puig, Joan: 214Puig, Sebastià: 203Puig, Thomas: 90Puigtinyós: 118Puigverd, Joaquim Maria: 44Pujades, can: 21Pujades, Jeroni: 62Pujades, Magí: 89, 90Pujol, en: 221Pujola: 16, 81Pujoleta, Caterina: 97Pujolets, Jaume: 64Pujols de la Font, Joan: 31Pujols de la Font, masia: 20, 21Pujols de la Riera, Eulàlia: 197,

199, 200, 202Pujols de la Riera, mas: 17, 153Pujols de la Vila, mas: 13, 16, 82Pujols, Bernat, àlies Bastanagues: 66Pujols, Gervasi: 191Pujols, Jaume: 36, 96, 97, 197-208Pujols, Jeroni: 191Pujols, Montserrat: 91Pujols, Sebastià: 14, 36, 56, 211Puríssima Concepció: 62Puríssima sang, confraria: 32Puyol, Joan: 26

RRafart, Josep: 81, 90Ral o Reial, camí: 15, 83, 84, 89,

90, 118, 137, 141Rambla, la: 12Ramon, Luys: 102Ramoneda, can: 20, 21, 81, 145Rascló, cal: 17, 153Raurich, Jaume: 102Rectoria: 63, 80Rectoria, carrer de la: 6, 16, 17, 18, 19Reial Audiència: 27, 60, 61, 115,

148, 179Reims: 128Remolar, estany del: 41, 42, 103,

122, 126, 130República catalana: 107, 111Rey don Jaime, hotel: 119Riba o Ribes, Pere: 197-208Ribó, Baldiri: 127Richelieu, cardenal de: 108, 111Riera del Sarguerar, can: 20, 21, 26Riera del Sarguerar, Jaume: 31Riera, Antic: 191Riera, Antoni: 44Riera, carrera d’en: 90

Riera, Montserrat: 36, 66Riera, Pedro: 98Riera, Rafael: 55, 56, 77, 189, 191, 194Rierals: 15Rigau, Jacint: 172Rin: 112Riudarenes: 98, 135Rius, Joan: 101Roca de la Riera, can: 12, 83Roca de l’Hostal, Pere: 14Roca del Vallès, senyoriu de la: 104Roca, casa o castell de la: 81Roca, família: 14Roca, Isabel: 26Roca, Joan: 47Roca, la: 11, 19, 20, 21, 50, 51, 55,

76, 82, 84, 190, 192, 194Roca, Miquel: 83Roeda, can: 20, 21Roeda, Joan: 22, 26, 44, 83Roig, can: 21, 80Roig, Jaume: 24, 46, 61, 63, 209,

210-223Roig, Joan: 59, 196Roig, Josep: 16Romagosa, família: 145, 146Romagosa, Francesc: 144, 146Romagosa, Pau: Ros de les Canals, Bernat: 44, 191Ros de les Canals, mas: 20Ros, Antic: 44, 191Ros, família: 87Ros, Joan: 205Ros, Josembo: 191Ros, Miquel: 13, 14, 36, 83, 91,

115, 187Roser, Mare de Déu: vegeu Mare

de Déu del RoserRosés, can: 11, 21, 31Rossa, ca na: 26Rossa, Margarida: 205Rossell, mas: 20, 21Rosselló: 95, 105, 124, 131, 133Rovira, can: 21, 89Rovira, Paula: 96Rubens: 108Rufet, Montserrat de: 209Rupit, marquès de: 142, 144, 149,

150, 161-164, 172

SSabater, Joan de: 123, 124, 125Sada, Francisco de: 124Sadurní, Jaume: 109, 110Saiol, Felicià: 116Sala, Jaume: 36, 215, 218Salat, Julià: 47Sales, ermita de la Mare de Déu de:

vegeu Mare de Déu de SalesSales, Francesc: 167Sales, Núria: 160Sales, rec de: 41Salines, Pierris: 24, 34Salla, abat de Montserrat: 125Salses: 93, 95

Salvany: 58San Andrea, militar: 126Sanahuja, Dolors: 51Sanguians o Sanguirans: 26Sans, Francesc: 47, 124Sant Andreu de la Barca: 141Sant Antoni Abat, carrer: 14Sant Boi: 16, 21, 41, 85, 86, 47,

63, 76, 93-95, 98, 101-103, 118, 123-127, 134-136, 139, 140, 141, 147, 160, 163, 166, 169, 183, 203, 205

Sant Celoni: 115Sant Climent de Llobregat: 14, 26,

32, 43, 46, 47, 48, 68, 69, 92, 93, 113, 115, 127, 150, 151, 156, 168, 169, 173, 174, 178, 199, 200, 212, 216, 221, 229

Sant Climent, riera de: 203Sant Clos: 26Sant Cristòfor de Begues: 52, 116, 186Sant Cristòfor, altar: 23Sant Cugat del Vallès: 26, 38, 125Sant Feliu de Llobregat: 108, 122,

141, 142, 166, 168Sant Francesc, font de: 57Sant Gervasi, barri de Barcelona: 57Sant Isidre, altar: 32Sant Jaume, regiment: 171, 172, 173Sant Jeroni, convent: 125Sant Joan de Jerusalem, orde: 41, 104Sant Joan Despí: 141Sant Joan, capella: 32, 80Sant Joan, festa de: 195Sant Llorenç Savall: 172Sant Llorenç, riera de: 12, 49, 170Sant Martí Sarroca: 171Sant Martí, altar: 30, 32, 44Sant Miquel: 48, 49, 179Sant Miquel d’Eramprunyà: 52, 59Sant Miquel, carrer de la baixada:

151, 163Sant Nicasi: 33, 128, 161Sant Nicasi, altar de: 32Sant Nicasi, carrer de: 15, 16Sant Nicholàs: 26Sant Pere de les Puel·les, monestir: 162Sant Pere, carrer: 15, 16, 150Sant Pere, església: 18, 29, 37, 46,

48, 56, 57, 58, 59, 61, 62, 150, 161Sant Pere, rectoria: 63Sant Pere, vicari: 63Sant Petersburg: 112Sant Ramon de Penyafort: 33, 47Sant Roc: 30, 128Sant Salvador dels Arenys, mas:

39, 129Sant Sebastià: 128Sant Sebastià dels Gorgs: 117, 118Sant Vicenç dels Horts: 115, 134, 212Santa Coloma de Cervelló: 115Santa Coloma, comte de: 100, 110Santa Creu, altar: 23, 24, 30, 32, 44Santa Eulàlia, capella de Begues: 52Santa Madrona: 211


Santa Maria de Castelldefels: 52, 186, 201

Santa Maria de Castelldefels, esglé-sia: 38, 52

Santa Maria Magdalena: 51Santa Maria Magdalena, capella:

20, 44, 49, 50, 51Santa Marta: 134Santiago, orde de: 149Santralla: 25Sants: 124, 125Sants Cosme i Damià, altar: 32, 44Sants, corral d’en: 41Sarlat: 26Sarricó, Antoni: 101Sauleda, família: 13, 152, 153Saurí, família: 87Savall. Família: 152Savoia: 157Sbert, Antoni: 30, 36, 43Sbert, mas: 21Segura, cases d’en: 21, 83Segura, família: 14Segura, mas: 13, 14, 54, 83Selva, la: 128Semblancat, Francesc: 55, 56, 190, 191Sempere i Miquel, Salvador: 157Sentiu, la: 20, 21, 23, 70, 76, 83, 84Sentiu, molí de la: 46, 80Sentiu, torre de la: 81Sentmenat, Joan de: 40Seriol, Antoni: 66Serra, Bernat: 69Serra, can: 20, 21Serra, Lleonard: 97Serradell, Montserrat: 47Seu de Barcelona: 68Seu d’Urgell: 43Sever, Pere: 211, 222Severa, Elisabet o Isabel: 211, 212,

213, 216, 218, 222, 223Simancas, arxiu: 137Sitges: 114, 115, 124, 133, 142,

158, 161, 165, 173, 174Sitjar: 149, 169, 170Sitjar, mas: 80Smith, John: 158Solanes, família: 14Solanes, maset d’en: 13Soler de la Torre, mas: 102Soler Vidal, Josep: 11, 68Soler, Antoni: 102, 103, 135, 136, 142Soler, Joan: 55, 56, 190, 191, 194Soler, Pere: 32Solina, Benet: 27, 71, 80Solsona, mas: 81Sorres, les: 84Stadent: 26Starhemberg: 165

TTabé, família: 17Tabé, Joan: 16, 17, 82, 91Tallaferro, Andreu: 48Tamarit, Francesc de: 94, 98, 99

Tarba: 65Tardà, can: 11, 21, 26, 83Tarraconense, concili provincial: 45Tarradellas, Josep, plaça de: 12Tarragona: 72, 108, 112, 114, 115,

118, 124, 141, 177Teixidor, Manuel: 89, 90Térmens de la Vila: 13, 17Térmens del Prat, can: 20, 21Térmens, Jaume: 36Térmens, Montserrat: 14,36, 44,

191, 211, 219, 221Térmens, Peramon: 66Térmens, Pere: 44, 137, 138, 139,

140, 141, 144, 145, 146, 190Terradas de la Roca, mas: 77, 84Terrassa: 125, 127Tesan o Tessé, monsieur de: 172Tiana: 151Tintorer, can: 11, 17, 21, 127Tintorer, Jaume: 36, 44, 191Tintorer, Narcís: 127, 128Toda i Gil, Francesc: 17, 18, 153,

154, 179Torelló, can: 90Torelló, Segimon: 90Torre de Moja, marquès de la: 156Torrelles de Llobregat: 34Torrelles i Sentmenat, Miquel o

Antoni Miquel de: 40, 41, 42, 43, 55, 100, 104, 105, 106, 107, 111, 115, 116, 126, 191, 195

Torrelles i Sentmentat, Francesc de: 40

Torrelles i Sentmentat, Ramon de: 40, 43

Torrelles, Elionor de: 40Torrelles, família: 28Torrents, can: 21, 31Torrents, família: 31Torres de Centelles: 139Torres, Antoni: 36, 84, 91Torres, Bernat: 30, 36Torres, família: 17Torres, Felipa: 77Torres, ferreria dels: 84Torres, mas: 20, 21, 81Torres, Montserrat: 91Tort, Pere: 127Tortosa: 100, 108, 161Trempat, cal: 81Tressols, família: 87Trinitaris de Barcelona, convent

dels: 17Trullàs, Macià: 15Turfi , duc de: 129

UUrgell: 43Urrabieta, Vicente: 166Utrech: 165, 166

VVadell, can: 20, 21, 27, 80Vaghi, Jordi: 154

València: 41, 73, 89, 90, 186Vall de Joan, can: 20, 21, 80, 84Vall de Joan, Costes de la: 24Valldonzella, monestir: 72, 81Vallès: 98, 174Valls de la Muntanyeta, can: 121Valls de la Roca, can: 21Valls del Racó, Francesc: 89Valls del Racó, Josep: 89, 90Valls, Eulàlia: 96Valls, Joan: 107Vaquer, família: 19Vaquer, Jaume: 25, 26Vaquer, Pere: 26Velasco, virrey: 158, 159, 160, 161, 162Velázquez, Diego: 112, 113Vendôme, general: 147Vendrell, Bertomeu, de Begues: 34Vendrell, Bertomeu, de Gavà: 34Vendrell, el: 112Vendrell, Francesc: 138Vendrell, Jaume: 34Vendrell, Ponç: 66Verdaguer, Jacint, plaça de: 83Verger o Vergés, en: 198Verger, Guillem: 22Verger, mas: 20, 21, 152Vergés, Jeroni: 202Vergós, Joan de: 97Verneda, Joan: 18, 34, 83, 91Veronet, Pere: 34Vert, Joan: 101Viader, Benet: 46Vic: 43, 139Vicens, Josep: 196Vidal, Antoni: 190Vidala, regadora o corredora: 42Viena: 157Vilabella, rector de: 155, 158Viladecans: 11, 15, 16, 18, 22, 25,

32, 34, 41, 42, 43, 48, 49, 52, 65, 68, 72, 80, 91, 92, 102, 113, 113, 115, 126, 127, 156, 158, 166, 168, 170, 176, 178, 187, 190, 202, 203

Viladecans, torre del baró de: 68Vilafranca: 69, 112, 114, 144Vilanova: 100, 172, 178Vilaró, Antoni: 18, 34, 84, 90, 91Vilaró, Jaume: 90Vilarodona: 139Vila-rodona: 139Vileta, Francesc: 147Villaroel: 173Villaviciosa: 164Vingut, mas: 83Vinyals, Joan: 47, 96, 122, 127Vinyes, can: 20, 21Vinyes, iaio: 210Vinyes, Jaume: 43, 44, 210, 212,

213, 215, 217, 222Vinyes, Joan: 191Vinyes, Pere: 34

XXipre, Bernardo: 137


Col·lecció La Nostra Gent

Antoni Tarrida, Pagesos, sorres i espàrrecs. Història de la pagesia gavanenca (2003)

Antoni Tarrida, Terra i Ànima. El Gavà de quan jo anava a escola. Il·lustracions de Joan Mitjans (2005)

Alfons Gibert, Fil per randa. Contes i narracions gavanenques (2005), coeditat amb l’Ajuntament de Gavà

Josep Campmany, Gavà, històries medievals. 24 personatges gavanencs del passat. Il·lustracionsde Josep Nicolàs (2006)

Diversos autors, L’arqueologia a Gavà. Homenatge a Alícia Estrada (2009), editat en col·laboració amb el Museu de Gavà

Josep Campmany, Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers (2009), coeditat amb el Centre d’Estudis de Gavà

Manel Alonso, L’Associació d’Amics del Museu de Gavà, 1981-2011. Una visió retrospectiva (2011)

Teresa Balsells, Els Balsells de la Boada. Una família pagesa al Gavà del segle XX (2012)

Josep Campmany, Gavà i Eramprunyà al segle XVII. De la guerra dels Segadors a l’Onze de Setembre de 1714 (2102)

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

Des de l’any 2003, l’Associació d’Amics del Museu de Gavà impulsa, en solitari o en col·laboració amb altres entitats o institucions, l’edició de llibres sobre la història local. Fins ara s’han publicat les següents obres:

ISBN: 978-84-616-1913-9

GAVÀ I ERAMPRUNYÀ AL SEGLE XVIIcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp... · AL SEGLE XVII...

Documents

Transcript of GAVÀ I ERAMPRUNYÀ AL SEGLE XVIIcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp... · AL SEGLE XVII...