GALLECSEXPRES SUPLEME XXè CERTÀMEN LITERARI NT...el submarí, a “20.000 llegües de viatge...

GALLECSEXPRES

Maig 2012 Núm. 10

XXè CERTÀMEN LITERARI

PREMIS DE PROSA EN LLENGUA CATALANA O CASTELLANA

PREMIS DE POESIA EN LLENGUA CATALANA O CASTELLANA

PREMI EN LLENGUA ANGLESA

PREMI EN LLENGUA FRANCESA

PROSA 1r CICLE ESO

1r Premi Alex Caparrós Rodríguez 2n A El fabulós Mr.Magicae

2n Premi Joel Sánchez Carpio 2n A Disfresses

3r Premi Nerea Expòsito Barreto 2n B Des de la finestra del cotxe

PROSA 2n CICLE ESO

1r Premi Maria Noró Pi 4t B La nova oportunitat

2n Premi Lorena Roldán Martín 4t B El far dels records

3r Premi Maria Martínez Martínez 4t A El tren de les casualitats

PROSA BATXILLERAT

1r Premi Andrea Gamo López 2n B La perfecció d’un assassí

2n Premi Adriana Pulido García 2n A ¿Y tu quien eres?

3r Premi Judit López Font 2n A Trobant a faltar la foscor

POESIA 1r CICLE ESO

1r Premi Marta Esteve Ortega 2n A Els seus ulls em miren

2n Premi Laura Cano Gómez 2n A Hem de ser agraïts

3r Premi Núria Rodríguez Blánquez 2n A Verdades por mentiras

POESIA 2n CICLE ESO

1r Premi Marina Borrás Querol 4t B Reflexos d’un intent de plenitud

2n Premi Sara González Gómez 4t A El que hi ha darrere del mocador

3r Premi Eduardo Ortega Velàzquez 4t B Visions

POESIA BATXILLERAT

1r Premi Gissela Chavez Vela 2n A Com el vent

2n Premi Adriana Hernández Planillas 1r A El pasaje del dolor

3r Premi Lorena Gómez Villarroya 1r C Tu recuerdo

Eduardo Ortega Velàzquez 4t B No city fun

Ariadna Hernández Planillas 1r Batx A C'est la vie

SUPLEMENT


DISCURS INAGURAL DEL XXè CERTAMEN LITERARI DE SANT JORDI

Alumnes, professors i professores, personal no docent, benvinguts al XXè Certamen Literari de Sant Jordi

de l’INS GALLECS.

1. Un robot no podrà mai causar dany a un ésser humà ,o, per inacció seva, deixar que li passi res de

dolent.

2. Un robot ha d’obeir les ordres que li donin els éssers humans, excepte si aquestes ordres entren en

conflicte amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, sempre i quan això no signifiqui entrar en conflicte

amb la Primera i amb la Segona Llei.

Aquestes són les tres Lleis de la Robòtica, no estan extretes de cap llibre de robòtica sinó del relat

“Runaround” recollit dins el llibre “Jo, robot” d’Isaac Asimov i per tant formen part de la literatura del gènere

de Ciència Ficció.

Els que em coneixeu sabeu que sóc persona més de ciències que no pas de lletres i és potser per això que

la Ciència Ficció sempre ha estat un dels gèneres que més m’ha captivat.

Però no estic aquí per parlar-vos dels llibres que a mi m’agraden sinó per parlar de les virtuts de la literatura

i del llegir. Per això tornaré al món dels robots d’Asimov. Aquest autor va introduir en el llenguatge el mot

“psicomatemàtica”, que seria la “ciència” que dissenya el cervell “positrònic” dels robots, que és “un globus

esponjós d’iridi-platí més o menys de la grandària d’un cervell humà i que té la capacitat de respondre a un

estímul donat” i amb ell els robots es van humanitzar i a conseqüència d’això calen les tres lleis de la robòti-

ca. Potser alguns de vosaltres ja havíeu sentit a parlar d’elles en la pel·lícula “Jo, robot” protagonitzada per

Will Smith, si no les coneixeu us diré que van ser escrites per Asimov i que tots els robots dels seus relats i

novel·les sempre actuen respectant-les, a més aquestes lleis sorgeixen com a mesura de protecció dels hu-

mans i així evitar que els robots es puguin rebel·lar i atacar als seus creadors, els humans. Tant han impac-

tat aquestes lleis en la Ciència Ficció que han estat utilitzades per altres autors i en altres obres es fan refe-

rència a elles.

Però jo em pregunto, si algun dia la nostra societat humana acaba convivint amb robots vosaltres penseu

que aquests no es regiran sota aquestes lleis o unes altres el fonament de les quals siguin les tres lleis de

la robòtica d’Asimov? Si això és així, podríem dir que la literatura ha posat els fonaments de la nostra socie-

tat futura?


Però jo em pregunto, si algun dia la nostra societat hu-

mana acaba convivint amb robots vosaltres penseu

que aquests no es regiran sota aquestes lleis o unes

altres el fonament de les quals siguin les tres lleis de la

robòtica d’Asimov? Si això és així, podríem dir que la

literatura ha posat els fonaments de la nostra societat

futura?

Tots coneixeu Julis Verne i sabem que en les seves

obres va anticipar-se al seu temps i va fer prediccions

que s’han complert en els temps moderns com van ser

el submarí, a “20.000 llegües de viatge submarí”, i el

coet , a “De la Terra a la Lluna”.

Potser Asimov sigui com Verne i en els seus llibres so-

bre robots hagi predit com serà el món en el futur?

Si voleu saber més d’aquest món us convido a fer la

lectura de llibres com “Fundació”, “Fundació i Imperi”,

“Segona Fundació”, “Voltes d’acer”, “Els límits de la

Fundació”, “Fundació i Terra”, “Preludi a la Fundació”,

“Robots i Imperi”, en total 17 llibres que completen tota

una trama, i sabeu, finalment desenvolupa la Llei Zero de la robòtica.

Espero haver despertat la vostra curiositat pel món descrit per Asimov, però només el podreu conèixer lle-

gint ja que, de moment, encara ningú no s’ha atrevit a portar la saga sencera al cinema.

I aquest ha sigut el meu modest homenatge a Isaac Asimov en l’any del vintè aniversari de la seva mort

(6/04/1992), 20 anys, els mateixos que fa que en aquest Institut es va iniciar el Certamen Literari de Sant

Jordi.

Moltes gràcies a tots i totes per la vostra atenció.

I després de totes aquestes reflexions inauguro el XXè Certament Literari de Sant Jordi de l’INS GALLECS.

Àngels Guillaumes.

Cap de Departament de Matemàtiques.


En un plujós dia de tardor, Claire Deschamps caminava sota l’ennuvolat cel de Londres. A casa li esperava el seu pare, que segurament estaria assegut a la butaca del saló llegint una novel·la de Dickens, el seu au-tor favorit. Claire era una noia d’uns catorze anys bastant baixeta per a la seva edat. Tenia els cabells mar-rons i els ulls blaus, com els de la seva mare. Era una lectora empedreïda, i sempre que podia, llegia en un dels bancs del jardí de la mansió de la seva família a la llum del sol de Londres. Després d’un llarg camí de tornada des de l’escola, i quan només faltava un carrer per arribar a casa, la Claire, despistada i pensant en com organitzar-se la tarda, va xocar amb un estrany home. La primera im-pressió de la jove va ser que era millor no tenir problemes amb ell, per el que va voler continuar el seu ca-mí. Però, abans de que continués, l’home la va aturar agafant-la suaument pel braç, i li va dir amb veu tran-quil·la: - Jove, se li ha caigut això de la butxaca de l’abric. La Claire va veure llavors que se li havia caigut el seu quadern secret de notes. - Gràcies, senyor... - Rèves, Christopher Rèves. Visc dos carrers més enllà de la mansió dels Deschamps. Ho sento, me n’he d’anar, tinc pressa. Encantat de conèixer-la! I el senyor Rèves va sortir corrent sota la pluja, abaixant-se l’ala del seu bombí per a tapar-se de la pluja. La Claire va entrar a casa, i es va dirigir a la seva habitació, sense saludar al seu pare. Estava massa preo-cupada per a perdre temps. El senyor del bombí havia tardat massa en donar-li el quadern, i sospitava que hi hagués tret alguna pàgina o l’hagués llegit. I això no li feia cap gràcia a la noia. Quan va treure’s l’abric i va deixar-ho tot ordenat, va baixar a la biblioteca i es va seure en una de les cadi-res. Al obrir el quadern, la primera sorpresa del dia va arribar als ulls de la Claire. Un paper doblegat dues vegades va caure al terra, i la Claire el va agafar i el va obrir. I allà va trobar la segona sorpresa: el contin-gut del paper.

EL MERAVELLÓS MAG MR. MAGICAE ARRIBA A LONDRES 23 D’OCTUBRE AL TEATRE LUMIÈRE

8 DE LA TARDA - ÚNICA FUNCIÓ

El paper promocional de l’espectacle venia acompanyat d’una fotografia del mag, i aquella va ser la tercera i definitiva sorpresa del dia per a la jove noia: l’home era el mateix amb el que s’havia topat fa uns minuts sota la pluja. Igualment, l’home semblava que la coneixia molt bé, perquè havia encertat donant-li el paper. La màgia, el teatre i els espectacles agradaven molt a la Claire, i per això no pensava perdre’s aquell mag que anunciaven com a meravellós. Al dia següent, 23 d’octubre, la Claire ja tenia els diners preparats per a anar-hi. A les set de la tarda va sortir caminant amb el paraigües obert, ja que, com en les dues anteriors setmanes, queia sobre Londres una pluja torrencial que havia fet desbordar el Tàmesi. El teatre Lumière estava bastant lluny de la mansió Deschamps, però, encara que la distància era gran, la Claire va arribar vint minuts abans de que la funció comencés. Al arribar, va adonar-se de que no hi havia ningú més allà, i es va dirigir al lloc on venien entra-des. Allà es trobava un home assegut d’espatlles a la Claire, i la jove va picar al vidre de la petita estància. No obstant, la resposta no va ser la que ella esperava. Quan ja començava a treure el moneder per a pa-gar la entrada, un home li va posar la mà a l’espatlla. La Claire es va girar lentament fins a veure-li la cara.

El fabulós Mr. Magicae

Núm. 10

Era en Mr. Magicae, el mag que feia la funció. Va adonar-se llavors que l’home de la taquilla era només un maniquí, i mentre assimilava el que estava passant, Magicae va parlar-li: - Claire, suposo que estaràs confusa. T’ho explicaré tot, però ara, passa amb mi a l’escenari. Seràs testimoni del meu espectacle de màgia; no pensis que t’he enganyat. La Claire i va seure a una de les butaques de la tercera fila, perquè encara desconfiava d’ell, i va veure com el mag feia trucs de màgia realment espectaculars i que van meravellar a la noia. Al acabar la funció, que va durar uns tres quarts d’hora, Mr. Magicae va baixar de l’escenari i va explicar a la Claire què volia. - Claire Deschamps, a partir d’ara seràs alumna meva. Sóc vell, encara que no ho aparenti, ja que els mags reals envellim més lentament que els humans normals. No comparis els mags de trucs barats i estafes amb il·lusions òptiques: jo sóc un mag real, i pocs queden com jo. Quan vaig arribar a Londres per a instal·lar-me i quedar-me a viure, vaig notar la teva presència. Encara que a tu no t’ho sembli, la teva màgia s’ha manifestat més d’una vegada, de manera subtil. Ara, jo que t’ensenyaré a controlar aquesta màgia, a dominar-la i a saber utilitzar-la. Així, quan jo mori, tu ja ho sabràs tot i podràs ensenyar a un altre mag. Anem, vaig recollir ahir per la nit les teves pertinences. La Claire, encara sorpresa pel que li havia passat durant el dia, va acompanyar a l’home sense altre remei. Si aquell era el seu destí, el compliria. La seva vida no era molt agradable, però a partir d’ara seria més entretinguda, més divertida, més... màgica.

Álex Caparrós Rodríguez 2n ESO A

El fabulós Mr. Magicae (continuació)


Un dia d’estiu com qualsevol altre, un metge va anunciar a la senyora James que estava embarassada. La senyora James, al escoltar la notícia, va córrer neguitosa a buscar al seu marit, ja que els dos portaven tres anys intentant tenir un nen. El senyor Smith, al rebre la notícia de la seva dona, es va alegrar moltíssim, i va manifestar la seva alegria saltant i abraçant-la. Vuit mesos desprès, el matrimoni es trobava a casa veient les notícies al televisor, quan de sobte, la se-nyora James va trencar aigües, llavors el seu marit la va portar ràpidament a l’hospital. Un cop hi havien arribat, els va atendre el mateix metge que els va anunciar el seu embaràs. El metge els hi va dir que el nen volia sortir, i que tenien que extreure-ho de la panxa de James. L’embaràs de la senyora va complicar-se desprès de dues hores intentant donar a llum, i l’hi van tenir que practicar una cesària. Finalment el nen va sortir, i amb ell el sofriment de la seva mare, la qual no el veuria créixer. El doctor Harry va anunciar-li al senyor Smith tot el que havia succeït al quiròfan. Aquell dia el senyor Smith va guanyar un nen, però va perdre una gran dona. Aquell mateix dia Smith li va posar el nom de Edward al seu fill, ja que la seva dona, abans de anar-se’n d’aquest món va deixar una nota en la qual posava:

“Hola Smith.

No se si sobreviure de la dificultosa cesària que em practicaran, per això vull, que si no sóc present per veure el meu fill,

que li posis el nom d’Edward, ja que en el seu origen germà significa guardià.

El nom Edward perquè serà el guardià del meu cor, del meu esperit, de tot allò que era i seré.

Gràcies pels millors deu anys de la meva vida. “

Edward era un nen tranquil i intel·ligent, però a part d’això va néixer amb la extraordinària qualitat de trans-formar-se en tot allò que volia. Es semblava a la seva mare en molts aspectes, en els ulls verd llima, en els cabells foscos i en la seva ex-pressió facial. A l’escola destacava en totes les assignatures, la seva mitjana era de deu, no hi havia res que ell no po-gués fer, almenys això era el que ell deia. La vida d’Edward era fàcil de resumir, era una gran disfressa. Una disfressa darrera d’una altra. Aquell nen d’ulls verd llima va superar tota la Primària i Secundària sense cap dificultat, sense saber que era un llibre, ja que no va necessitar mai obrir un.

Disfresses


El seu primer dia a la universitat, sense que ell ho hagués planejat, la seva vida va fer un gir de 180º, ja que va ser l’objectiu de les fletxes de Cupid. L’Edward es va enamorar d’una noia d’ulls i cabells foscos que sempre somreia a la vida. Encara que era una noia molt bonica, l’Edward no es va enamorar de la seva bellesa, si no de la seva naturalitat i la seva for-ma de veure la vida, des d’un punt de vista alegre i esperançador. Aquest nen amb poders meravellosos, va demanar consell al seu pare, el qual li va dir que quan ell va conèi-xer a las seva dona, la seva mare, també es va enamorar d’aquesta forma de veure la vida que ella tenia. Finalment l’Edward s’adonà de que aquella noia tenia que compartir la seva vida amb ell, per això en una classe de francès de la universitat, es va aixecar davant de tota la classe i es va dirigir a ella amb veu segu-ra, d’aquella que té una persona que sap el que fa, i li va dir: -Libertas (així era el nom de la noia), ets la noia més especial que he conegut al llarg de la meva vida, per això vull que ens coneguem més. Aleshores Libertas, que no s’esperava això, va dir-li: -Ets un noi fantàstic, Edward, però no sortiria amb algú que no és res del que aparenta. Aquella frase li va calar fort al cor a l’Edward, i va ser llavors quan es va adonar de que sí que hi havia una cosa que no podia fer: ser ell mateix.

Joel Sánchez Carpio 2º ESO A

Disfresses (continuació)


En molt poc temps tot havia quedat destruït. Els països importants explotant els pobres, xuclant-los les matèries primes i la curta vida de la gent fins a deixar-los secs i oblidar-se’n. Els pocs polítics honestos, desapareguts; i el poble, privat dels seus drets. Les grans potències i els alts càrrecs vivint com reis mentre que la resta treballaven deixant-s’hi la pell per rebre un sou míser per cuidar les se-ves famílies. El món havia reculat i la societat s’havia tornat com era segles enrere.

Finalment tot havia explotat duent a la Tercera Guerra Mundial només cent anys després d’haver acabat l’última. Si les dues primeres grans guerres van ser sanguinàries i cruels, aquesta va ser pitjor. Països sencers venent-se a altres més potents en armament a canvi de protecció i quan aquests eren vençuts, els seus habitants eren fets sevir com a mone-da de canvi. La Guerra va acabar amb la formació de noves fronteres, les quals ningú podia creuar. Cada territori havia de sobreviure amb els materials que es trobaven dins de les seves fronteres i quedava aïllat de la resta del món. Van ser pocs els territoris que van perdurar. Injustament, els supervivents van ser els que havien estat més egoistes i havien contribuït al fracàs del món.

Tot i que ningú va adonar-se’n, el dany col·lateral més greu de la Guerra va ser el desastre ecològic. Ningú va fer res per evitar la contaminació de la Terra durant els anys de conflicte i els desastres naturals van ser cada cop més fre-qüents.

Tot i així, la raça humana no va ser destruïda. Un grup de gent de diferents països va adonar-se de com acabaria tot, just abans de que el desastre comencés i va unir-se i concentrar-se en unes petites illes, fins aleshores desconegudes, de l’Oceà Pacífic.

A algú se li va ocórrer anomenar-los els Pacífics, tant per la seva ideologia com pel lloc on van quedar-se. Eren un grup de gent altruista, treballadora i intel·ligent que tot i sentir una gran repugnància per les accions dels humans, encara cre-ien que en el fons tots guardaven la bondat en algun racó del cor.

Ells van anticipar-se i van preparar-se pel desastre ecològic i per això, tot just després d’arribar-hi, van construir uns grans murs de pedra al voltant de les illes on vivien perquè preveien que els casquets polars es fondrien i que el nivell del mar pujaria.

A diferència dels països en guerra, ells van gastar els seus coneixements de ciència i tecnologia en el progrés i la crea-ció, no en la destrucció. La llibertat que tenien de moure’s de on eren els permetia sortir a buscar les matèries primeres a fora de les seves illes i per tant no se’ls acabaven els recursos.

Poc abans d’acabar la Tercera Guerra Mundial, els Pacífics van veure que la Terra no aguantaria gaire més amb les condicions necessàries perquè els humans poguessin continuar vivint-hi i per això van haver de buscar a l’espai un altre lloc on viure-hi. El que només mig segle abans semblava impossible ara ho podien aconseguir; van trobar un planeta amb unes condicions més o menys semblants a les de la Terra a una galàxia no gaire llunyana i tenien els mètodes ne-cessaris per traslladar-s’hi.

El Gran Viatge, o la Gran Mudança, com en deien alguns quan en feien broma després, va tenir molts passos: primer van traslladar-s’hi alguns dels Pacífics per facilitar l’arribada de la resta.

Un dels passos més grans va venir després. La Tercera Guerra Mundial ja havia acabat i pocs eren els territoris que encara es mantenien. Tot i saber que eren la gent més egoista que habitava la Terra, els Pacífics van fer un esforç i van enviar missatgers a les zones tancades per avisar-los del desastre imminent i de la possibilitat de fugida. Van saber per-donar a aquells que també havien estat arrossegats per la Guerra i n’havien patit les conseqüències però també van saber ser cautelosos i van castigar als instigadors de la Guerra i molts van quedar-se a la Terra a morir amb ella.

El nou planeta va ser batejat amb el nom de Nova Oportunitat. Un nom prou just, van pensar els Pacífics, perquè en el fons era això, una nova oportunitat que havia rebut l’espècie humana de fer les coses ben fetes.

Un pensament que tots els nous habitants d’aquell món van acceptar a l’hora d’anar-hi va ser que ells havien de passar A finals de la Llibertat, el 15è i penúltim mes de l’any 16 des de l’arribada dels humans a la Nova Oportunitat, la Bruna va rebre pel seu 17è aniversari un d’aquells diaris vells que havien existit a la Terra i que havien estat molt comuns fins a la Tercera Guerra Mundial, durant la qual la llibertat d’expressió va ser suprimida.

La nova oportunitat

Núm. 10

A la primera pàgina va trobar-hi un escrit que deia: “Bruna, et deixo aquí un petit llegat. És ara tant sols un record del que va ser ser feliç en el món que vam abandonar, un record de com era la Terra, un record del que vam destruir. També és un relat dels anys més foscos de la humanitat. Espero que tot el que ha passat serveixi perquè les noves generacions no cometin els mateixos errors que va cometre la nostra. Busca sempre la felicitat teva i dels que t’envolten.” Just a sota hi havia una signatura: “La teva àvia Martina. Any 1 a la Nova Oportunitat”.

L’àvia Martina era la seva àvia materna, la qual ja era adulta quan va començar la Tercera Guerra Mundial i va tenir el temps just per arribar a veure la bellesa de la Nova Oportunitat perquè va morir un any i mig després. Per això la Bruna no la recordava. Tot el que en sabia era el que li havia dit la seva mare.

Tant la seva mare com ella havien nascut poc abans dels canvis d’era més importants que hi havia hagut últimament. La seva mare va néixer poc abans de l’inici de la Tercera Guerra Mundial i per això no recordava gairebé res de com era tot aleshores mentre que ella havia nascut l’any abans del Gran Viatge.

Estava impacient. Tenia entre mans el que la seva àvia havia escrit mirant enrere quan tot ja va haver acabat. Les seves memòries. No creia que pogués esperar a llegir-ho tot i va decidir en aquell moment llegir certes pàgines triades per at-zar.

La primera pàgina relatava la primera memòria que la seva àvia guardava. Ella tenia uns dos anys i es trobava en un parc corrent amb una nina a la mà. Tot d’un plegat va caure i va començar a rajar-li sang del nas i del colze, on s’havia fet una petita ferida. Aleshores, el seu germà, que tant sols tenia tres anys més que ella, va agafar-la i la va fer asseure a sobre de la seva falda fins que es va calmar i van poder anar fins on eren els seus pares. L’explicació anava introduïda per una descripció del parc, el qual es veu que es trobava a prop de casa seva i on havia jugat durant la seva infància. Amb un mig somriure trist, va passar unes quantes pàgines i va tornar a llegir. En aquesta entrada, la seva àvia explicava com durant els estius ella, el seu germà, la seva mare i el seu pare, es plantaven al jardí i començaven a aixafar mos-quits amb les mans i com al final feien un recompte de les esquitxades de sang que tenien als palmells. Qui en tingués més guanyava. Al final de la narració la seva àvia hi havia fet un comentari: “Ja sé que aquest record pot ser irrellevant però, com molts altres, és per a mi un record de la manera de viure que teníem.” Per no trencar la màgia que la seva àvia havia creat va decidir preguntar més tard a la seva mare què eren els mosquits.

La següent entrada es situava dos anys abans de l’inici de la guerra, quan va néixer la seva mare. En les paraules de la seva àvia quedava reflectida l’alegria que aquest fet va dur a la seva vida. “L’Emma va ser la llum que em va guiar durant la guerra. Si no hagués estat per ella, ho hauria abandonat tot, però jo era conscient de que ella no es mereixia tot això.” Va posar-se a fullejar el diari i va aturar-se a una pàgina que tenia la tinta correguda pel que semblava ser una llàgrima. La Bruna va fer el cor fort i va posar-se a llegir. Després va desitjar no haver-ho fet. En aquella pàgina la seva àvia expli-cava com el seu germà i el seu marit havien mort fent de soldats en una guerra que no els pertanyia i com els seus pares l’havien deixat sola amb la seva filla enduts pel dolor.

Amb el cap perdut va començar a llegir aquí i allà i va acabar prenent un concepte de com havia estat aquella època de destrucció i de com la seva àvia havia aconseguit sobreviure amb la seva filla. Finalment va arribar a una narració poc acurada del que va ser la postguerra i de la misèria en que vivien fins a arribar la notícia de l’existència dels Pacífics i del seu pla d’abandonar la Terra. Aquí la mare de la Bruna ja era gran i al sortir de la seva frontera van anar a viure les dues en un petit reducte amb habitants de la seva zona i uns quants Pacífics. De fet, el pare de la Bruna era un Pacífic que la seva mare va conèixer allà.

La Bruna va deixar de llegir. No creia que fos bo acabar tot el que la seva àvia volia dir-li sense ni tant sols haver-ne llegit la meitat. Va estirar-se sobre el llit de fulles on descansava sovint i va creuar els braços estrenyent la llibreta sobre el seu pit mentre mirava el cel entre els arbres.

Un dolor profund va colpir-la. Sentia una força que l’impulsava a plorar. Un sentiment de nostàlgia que havia creat el seu cor a partir de les paraules de la seva àvia. I petites llàgrimes van començar a rodolar-li cara avall. Se sentia bruta per pertànyer a una espècie amb un passat tant fosc. Se sentia culpable.

Va estar plorant sense saber del tot per què fins que es va adormir.

Mentre dormia, li va semblar sentir una veu que volia convèncer-la de que ja no era temps de lamentacions, que era el moment de cuidar allò que estimava i lluitar per la natura i no tant sols per l’ésser humà.

Era el temps de refer el mal que havien fet. Era el moment en que els humans havien de demostrar-se a si mateixos que la decisió dels Pacífics de salvar l’espècie humana no era equivocada.

Maria Noró Pi 4t ESO B


L’aire fred m’acaricia la cara i al coll, m’aixeca amb brutalitat els cabells i em fa sentir lliure, desafiant la vida. La velocitat és més ràpida que mai ara que només necessito fugir de la ciutat i vaig esquivant amb habilitat tots els cotxes que pas-sen pel meu costat. Sé que vaig a una velocitat no permesa, sé que aviat arribaré a la zona de revolts que si els agafes suficientment ràpid pots sentir que desafiés la gravetat i voles, sé que estic buscant precisament aquesta sensació de perill que em farà pujar l’adrenalina i ajudarà a que oblidi que he deixat enrere tots els problemes: els pares barallant-se una vegada més, uns estudis que no acaben d’anar bé, una relació de parella que no acaba d’anar bé,... Vull córrer més que els temps i poder veure més enllà, vull trencar les normes. Accelero una mica més mentre em torno a col·locar bé les ulleres de sol perquè l’aire no em doni directament als ulls i em retiro una mica els cabells de les ore-lles per sentir com l’aire em crida fort, com avisant-me, com dient-me que no aprova el que estic fent. Arribo finalment al lloc que buscava: el tram amb tants revolts on mai no passa ningú, on puc sentir que no hi ha ningú més al món i puc trobar la tranquil·litat que necessito. Començo, doncs, a preparar-me per equilibrar la moto en el mo-ment precís. M’alço una mica per trobar la posició més còmoda, gairebé puc tocar les fulles dels arbres si aixeco les mans. Giro a l’esquerra, el primer revolt és el més obert i lent de fer, accelero encara més per arribar els meus preferits. Tot recte. Dos ocells creuen davant meu encara més ràpid que jo en direcció contraria, la presa i el depredador. Giro a la dreta. Un raig de sol es reflexa en el retrovisor i m’enlluerna per uns instants. Un altre revolt a la dreta. La carretera s’allarga davant meu com un riu de quitrà sense fi i em sento com un peix baixant per les seves aigües. En qüestió de segons arribaré a la pujada i haig d’agafar tot el impuls possible: deixo anar els frens amb un somriure de satisfacció. Inicio l’ascens. Esquerra. No veig més enllà de les fulles verdes d’uns quants arbres que envaeixen el cel blau. Dreta més oberta, el cor em batega més ràpid que mai. Esquerra, em sorprenc que el silenci és absolut, no escolto més que el tambor del cor i el motor del meu petit vehicle. Dreta molt tancada, no veig el cotxe que ve de front, i ell tampoc em veu a mi. El meu instint primari és agafar-me amb totes les meves forces als mànecs de la moto, i giro de cop cap a les protecci-ons dels costats. Si no la deixo anar, probablement no s’escaparà. En els tres segons que dura la meva inestabilitat re-visc una vegada més les paraules del meus pares abans de que sortís per la porta cames ajudeu-me: - Si no fossis tant irresponsable i no l’escoltessis tant no hauríem d’estar ara penedint-nos de no haver posat remei en el seu moment! Mira com és ara, que ni tan sols sap fer-se un dinar sense cremar el menjar! - I la culpa serà meva a més a més, quant tu no fas més que estar assegut al sofà i ni tan sols escoltes quan t’explica els seus problemes! Com sempre, que no ets capaç de pensar en res més que no siguis tu, egoista! I torno a veure la imatge de la meva mare trencant el plat, del meu pare enrabiat que torna a llençar el coman- dament al terra amb tota la seva força. Sé que estic a punt d’estavellar-me, i tanco els ulls per instint. En el fons fosc veig com si fos una pel·lícula la seva cara somrient i els ulls brillants que semblen retreure’m que hagi corregut tant i no m’hagi posat el casc, tantes vegades com m’ho deia... i em penedeixo d’haver deixat que marxés sense acomiadar-me, perquè potser ara no en tornaré a tenir cap oportunitat.

Arriba el primer cop, el metall em colpeja amb força a l’esquena i perdo l’alè, he de deixar anar els mànecs. Em sento volar, com l’ocell que he vist abans, i crec que el meu depredador negre està a punt d’atrapar-me. La gravetat infalible em retorna al terra, que em colpeja amb força les cames, la cintura, els braços... Foscor. Em desperto de cop, obro els ulls i tota la llum blanca encegadora em castiga. On estic? Què ha passat? Recordo el somni que acabo de tenir i tinc la certesa que ja l’he somiat abans, però cada vegada arribo una mica més lluny i perce-bo més detalls nous. Vull saber quin serà el final. Em desvetllo totalment, però torno a tancar els ulls que es molesten per la claredat.

El far dels records

Núm. 10

Escolto un constant xiulet que ja he escoltat abans també, però no li paro atenció. Tinc ganes de beure alguna cosa i també de menjar, però em noto feble i el cos no em respon, hauré d’esperar uns moments més per a treure’m tot l’atordiment del somni. Penso que faré aquest cap de setmana. M’agradaria anar a la platja i prendre una estona el sol, o potser, encara millor, podria anar a fer un tomb per Barcelona i mirar si fan cap concert interessant. Una porta s’obre i es tanca. Quan vull mirar a veure qui és, sóc conscient que no em trobo a la meva habitació. Un ho-me amb bata blanca es posa davant meu i m’ofereix un got d’aigua, que accepto. Intento aixecar el braç per agafar-lo, però no puc, estarà adormit. Provo amb l’altre, però tampoc em respon. Miro a l’home als ulls i hi veig reflexat un munt de sentiments, però sobretot tristesa. - Què...? – la veu, espantada, no vol sortir del seu cau. - Recordes l’accident? No portaves les proteccions adequades, encara que no estem segurs si t’haurien pogut ajudat. No responc. No era cap somni doncs, eren els meus records borrosos. Encara el miro, i espero a que continuï, a que m’expliqui quina és la meva situació. - Tens una lesió a la medul·la espinal molt greu, a l’alçada del coll. Creiem que és irreversible. Hem de fer unes quantes proves més. Silenci. El meu cervell no assimila la informació tan ràpid com m’agradaria i tampoc es prepara per la última paraula que sento abans de caure inconscient. - És probable que t’afecti una tetraplegia crònica.

Lorena Roldán Martín 4t B

El far dels records (continuació)


El tren de les casualitats

Rondaven tres quarts de nou quan una suau pluja va començar a caure del cel nocturn, banyant els ara soli-taris i silenciosos carrers de Granollers. Unes passes ràpides s’escoltaven rebotar entre els bassals que poc a poc s'anaven formant a les voreres. La Carla corria tan com podia de camí a l'estació. Havia sortit de dansa tard i estava a punt de perdre el tren. Va passar el bitllet tan ràpid com va poder, però no va ser suficientment ràpida com per poder entrar a temps dins del vagó. Les portes es van tancar als seus nassos, i això significa-va haver d'esperar uns altres trenta cinc minuts per què arribés el següent tren. Va agafar el mòbil que duia a la butxaca esquerra de l'abric, i es va resguardar dins de l'estació, ja que tampoc havia dut paraigües. Va tru-car a la seva mare per avisar que arribaria més tard a casa, i a continuació es va asseure en un dels bancs de dins del recinte. Tot estava en silenci i a aquelles hores la estació oferia una visió un pèl catastròfica. Va agafar uns auriculars de que duia junt amb el mòbil a la butxaca, se'ls va col·locar, i va deixar que la música sones. Va tancar els ulls i va sospirar. Aquell ja havia sigut un dia suficientment horrible per què a sobre s'ha-gués de trobar xopa de cap a peus en una estació solitària que sincerament feia posar els pèls de punta. Estava sent un d'aquells dies que hauria valgut més la pena quedar-se al llit. Es trobava molt cansada ja que s'havia quedat tota la nit desperta estudiant pels simulacres de selectivitat que tenia el dia següent, i a sobre aquests no havien anat gaire bé. Al arribar a casa la seva mare l'ha esbroncat, cosa que passava massa so-vint durant aquells dies, simplement per desfogar-se amb algú. Estava nerviosa per què l'havien d'acomiadar de la feina, i a més sent dos a casa se les havien d'apanyar com podien, per això la Carla aguantava les es-broncades sense protestar, per que en el fons entenia la situació per la que estaven passant. I per acabar, a dansa s'havia fet mal en un turmell, cosa que l'havia dificultat, a més de que anava tard, l’arribada a la esta-ció. Tenia moltes ganes d'arribar a casa, donar-se una bona dutxa d'aigua tèbia i relaxar-se de debò. Però semblava que el destí li tenia reservats uns altres plans. Va tornar a obrir els ulls i va mirar el rellotge. Encara quedaven vint minuts. No sabia que fer, així que mentre seguia escoltant música va començar a jugar nerviosament amb les mans, i es va deixar emportar per els seus pensaments. Mentalment va organitzar-se l'agenda del dia següent i de la setmana en general. Va es-ternudar un parells de cops, estava agafant fred. Els minuts passaven lents, però finalment van passar. Uns llums van il·luminar la estació, i el tren va frenar. Almenys arribava puntual. Les portes es van obrir i d'un bot la Carla es va incorporar dins del vagó que a aquelles hores anava semi buit. Es va deixar caure a un dels seients cansada. Quines ganes tenia de tornar a casa... però a llavors va ser quan el va veure. Ell esta-va assegut just al seient d'enfront, i l'escrutava amb uns ulls blaus profunds. El cabell mig arrissat li queia just per sobre de les celles i al igual que ella, el tenia mullat. Portava un xandall negre, compost per una jaqueta simple i uns pantalons de fer bàsquet. Al terra, als seus peus, descansava una motxilla d'esport negre, casu-alment la mateixa que la de la Carla. Durant uns segons es van mirar, fins que ell va abaixar la mirada al seu reproductor de música i va començar a prémer la pantalla tàctil amb els dits. La Carla va trigar encara uns segons més a treure-li els ulls de sobre, ja que el noi li havia cridat molt l'atenció. Semblava estrany, però a la vegada l'atreia molt. Però estava segur que un xicot com aquell havia de tenir parella. El viatge va transcórrer sense cap canvi, tan sols es miraven de reüll algun cop, però poca cosa més. Ningú dels dos va badar boca. El tren ja anunciava la següent parada quan la Carla es va aixecar. Va mirar a aquell noi per última vegada i va baixar del vagó. Per la seva sorpresa, el noi va mirar a la porta, es va treure els auriculars i va baixar darrere seu. Van passar el bitllet plegats i van sortir a la porta de l'estació de la Llagos-ta, en complet silenci. La mare de la Carla estava esperant aparcada en el cotxe i la noia es va dirigir fins allà corrents, es va pujar al cotxe i es va posar el cinturó mentre veia al noi immòbil veure-la marxar des de la porta de l'estació, mullant-se sota la pluja. Van marxar totes dues cap a casa, mare i filla comentant com ha-via anat el dia en genera

Núm. 10

Només arribar, la Carla es va ficar a la dutxa, i va deixar que l'aigua la mullés de dalt a baix, submergint-la al mateix temps en els seus pensaments. Tota l'estona li acudia la imatge del noi al cap, no podia pensar en cap altre cosa. Es va assecar ràpidament els cabells i va obrir el portàtil. A continuació es va connectar a la seva pàgina d'inici i va prémer el buscador d'amics. Si bé havia baixat a la seva parada, bé eren de la matei-xa ciutat. Aquest era un bon punt per iniciar la seva recerca. Però ja era massa tard, així que va deixar-ho per l'endemà, que com era dissabte podria buscar-lo amb més calma. Eren dos quarts d'una del migdia quan es va aixecar. La mare li havia deixat una nota a la nevera dient que tornaria a la nit, que havia sortit amb unes amigues a passar el dia així que la Carla va començar a endreçar la cuina amb parsimònia. Un cop va acabar de fer totes les tasques de casa es va vestir, i va encendre l'ordi-nador per veure si podia fer plans amb alguna amiga per aquella tarda. Una sol·licitud d'amistat al seu perfil. Realment ja se'n havia oblidat del tema fins que va veure una fotografia d'un noi amb uns ulls blaus escruta-dors que la miraven fixament, junt amb un nom al costat. “ Pol Sánchez Ayats”, el mateix noi de l'estació, la nit anterior. Un calfred li va recórrer la esquena, però al mateix temps va somriure. Sense pensar-s'ho dues vegades, va acceptar. Estava connectat en aquells moments. El telèfon va sonar al menjador, i la Carla va anar a agafar-lo. Era la seva tieta, que preguntava per la mare, i van parlar uns cinc minuts. Quan va tornar el cor se li va encongir al veure una finestreta oberta al ordinador, amb un nom escrit, en la qual posava un: - Hola. Va trigar uns segons en reaccionar, fins que finalment, els seus dits àgils i llargs van teclejar un altre “Hola”. Estava molt nerviosa, quan ell li va contestar: - Realment jo soc més de parlar cara a cara, ja que crec que parlar per aquí és molt fred, perquè no estaries disposada a anar a prendre quelcom amb mi aquesta tarda, no? - I va afegir un “xD” Aquesta proposició la va agafar totalment per sorpresa. Realment, no perdia res anant, no tenia plans i no estaria malament conèixer a aquell noi. Aquestes oportunitats es presenten potser un cop a la vida només, així que per què no aprofitar-la?

- Aquesta tarda no tinc plans... - va afegir només.

- M'ho hauria de prendre com un sí?

- T'ho hauries de prendre com un: que anem a prendre? - i a continuació va afegir un “:)”

S'estava precipitant? Pot ser desprès se’n penediria de la seva decisió, però de moment tenia ganes de fer-ho. Tenia ganes de trencar amb la rutina, i aquesta era una oportunitat d'or, malgrat que realment ella no era així. Normalment no es deixava guiar pels primers impulsos, però sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Van quedar a una petita cafeteria que es trobava al mig de la Llagosta, a les cinc en punt. La Carla caminava tranquil·lament, ja que no volia arribar excessivament d’hora i quan va arribar al lloc acordat el va veure, re-colzat en la paret. Va esperar-se un segons i va respirar profundament, i a continuació va aparèixer en esce-na. Estava molt nerviosa, però va aconseguir aparentar tranquil·litat, malgrat que li tremolaven les mans i les seves cames li deien que marxes cames ajudeu-me. Es van saludar amablement i a continuació van entrar a al cafeteria, on van estar parlant i coneixent-se quasi bé tota la tarda. Gustos musicals, pel·lícules preferides, i un llarg etcètera va ser el seguit de coses del que van estar parlant durant aquella llarga estona, mentre poc a poc s'anaven coneixent. A la Carla li agradava, no ho podia negar, i cada cosa nova que descobria d'ell el feia més encisador. Alhora, semblava que a ell també li agradava la Carla, per això no va perdre la oportuni-tat i li va demanar de tornar a quedar el diumenge quan la va acompanyar a casa.

El tren de les casualitats (continuació)


Van començar a quedar diàriament i quan arribaven a casa també es trucaven. La primera vegada que va sentir la seva veu darrere l'auricular del telèfon se li va fer estrany a la Carla, però si va acostumar de segui-da. Li agradava sentir la seva veu, li agradava que la truqués. Van començar a fer-ho tot junts, fins i tot en Pol la venia a buscar al institut i desprès marxaven junts a estudiar a la biblioteca. Van anar passant els me-sos... Una tarda, al tornar a casa de la biblioteca, la Carla va sentir el irrefrenable desig de dir-li a en Pol el que sentia, però alhora tenia por de fer malbé tot el que havia aconseguit fins ara, de trencar una amistat, ja que tampoc estava segura dels sentiments del Pol cap a ella. Així que finalment es va mossegar la llengua i no va dir res. Però al entrar a casa s'ho va pensar millor. Tenia por? Doncs mal fet, per que la por sempre la pa-rava a la hora de prendre decisions. Ho havia de fer, n'estava convençuda, i també es va intentar convèncer de que en Pol no la deixaria mai tirada. Va creuar el rebedor corrents i es va disposar a obrir la porta i sortit corrents a buscar en Pol, però per la seva sorpresa, ell estava allà assegut, als esglaons de la entrada de casa de la Carla. Ell es va sorprendre i es va aixecar del lloc on jeia.

- No puc més, t'haig de dir una cosa – va començar la Carla.

Va respirar profundament, i li va dir:

- M'agrades, m'agrades molt. Des de el primer moment que et vaig veure al tren, des de la primera paraula que ens vam creuar... estic penjada de tu. En Pol es va quedar callat uns segons. La va prendre per la cintura i simplement va dipositar un suau i tendre petó als seus llavis. Ella li va correspondre rodejant-li el coll amb els braços.

-Doncs ja en som dos.- va afegir en Pol amb un somriure.

La Carla es va sentir satisfeta d'ella mateixa. En aquells mesos havia fet coses que mai s'imaginava que po-dia fer. I per primera vegada, es sentia agraïda per haver perdut aquell tren, ja que la vida li havia regalat una cosa millor encara que una dutxa d'aigua tèbia a l'hora que tocava. L’amor.

Maria Martínez Martínez

4rt ESO A

El tren de les casualitats (continuació)

¿Y tu quién eres?

Página 15


Soy Nora y trabajo como cuidadora en la residencia de ancianos de mi pueblo. Realmente jamás había pla-neado acabar trabajando en un centro de la tercera edad, ni si quiera se me había pasado por la cabeza, pe-ro las vueltas que puede llegar a dar la vida son imprevisibles. Cursé estudios de Química en la Facultad de Salamanca, pero los abandoné un año antes de licenciarme. No fue fácil dejar la Universidad, ya que, aun-que este mal que lo diga yo misma, era una alumna brillante y con un futuro muy prometedor. A parte de eso, mis padres no aprobaron, para nada, mi decisión de abandono, cosa que complicó todavía más la situación. No puedo estar enfadada con ellos ni recriminarles nada, ya que es bastante comprensible que no aceptaran mi decisión, después de tantos años de esfuerzos, agobios y noches en vela. Supongo que debéis estar pen-sado que podía llevar a una joven y brillante estudiante de Química a dejar la carrera y ponerse a trabajar en un geriátrico. Podríais suponer que se trató de rebeldía juvenil o incluso de un ataque de locura, pero no, la verdad es que siempre he sabido controlar mis impulsos neuróticos… Las razones, o mejor dicho, la razón por la que decidí dejarlo todo, tiene nombre y apellidos. Se llama Juan García Gómez y es mi abuelo. El naranjo estaba lleno de frutos y un magnífico sol de invierno resplandecía en un cielo completamente des-pejado. La mecedora se movía lentamente impulsada por un suave viento seco pero frío. Él estaba allí, re-cogiendo las naranjas que iba a exprimir para hacerme un zumo -los estudiantes necesitáis tomar vitaminas, y la naranja es muy buena- me repetía cada tarde mientras yo estaba en la mesa del jardín pasando los apuntes a limpio. Todos los días, cuando salía de la facultad, me acercaba a su casa, que se encontraba tres manzanas antes de la mía, y le hacía una visita. Me gustaba estar con él y escucharle hablar, aunque a menudo repetía las cosas. Su memoria fallaba últimamente, pero yo no quería pensar en ello, ya que lo achacaba a su avanzada edad. Pero aunque yo intentaba no darle importancia, la tenía, y mis padres decidieron que la mejor manera de so-lucionar el problema, era llevarlo a una residencia. Recuerdo perfectamente la noche en la que nos lo dije-ron, a mí y a mis dos hermanos. – El abuelo necesita atención las 24 horas del día, allí estará bien- decía mi madre. Le harán ejercicios para mejorar la memoria y hará amigos- añadía mi padre. Pero a mi la idea no me gustaba, no aceptaba el hecho de que se lo llevarán de su propia casa, en la que llevaba toda su vida y don-de se encontraban los recuerdos de mi abuela, fallecida dos años antes. Mis hermanos se mostraron indife-rentes ante la situación y, como solían hacer, aceptaron la decisión que mis padres habían tomado: - De to-das maneras harán lo que ellos quieran, así que no vale la pena decir nada- se justificaba el más pequeño, ante mi enfado. A la mañana siguiente una furgoneta esperaba en la puerta de la casa de mi abuelo para trasladarlo a su nuevo hogar. No parecía triste, pero en el fondo lo estaba. Siempre se mostraba feliz cuando yo estaba de-lante, no soportaba que lo viera decaído. Yo le apreté la mano. Ese pequeño gesto era suficiente para que él comprendiera que no le iba a abandonar en ningún momento. La residencia se convirtió en mi segundo hogar. Pasaba toda la mañana en la facultad, toda la tarde con mi abuelo y parte de la noche estudiando. Nunca hubiera imaginado que un geriátrico podía ser un sitio tan di-vertido. Pasaba horas y horas escuchando viejas batallitas, de romances prohibidos e imposibles. Mi abuelo se había adaptado muy bien y mantenía muy buena relación con Pepe, su compañero de habitación. Al po-bre hombre lo habían metido en la residencia porque lo consideraban un estorbo en su casa, y nadie le iba visitar desde hacía meses.- Soy como un perro al que han abandonado en una gasolinera…- solía decir él. Yo le animaba diciéndole que eran unas vacaciones con pensión completa en un hotel dónde había de todo. Y la verdad es que el trato era muy bueno. Paseos, deporte matutino, lectura… Se sentían queridos y eso era lo más importante.


La memoria de mi abuelo cada vez iba a peor. No recordaba el nombre de la calle dónde vivía antes de lle-gar a la residencia, ni su numero de teléfono… A veces incluso olvidaba su nombre. Llegado a ese punto, mis padres y los cuidadores de la residencia creyeron conveniente que un especialista en enfermedades mentales lo visitara.

La noticia me cayó como un jarro de agua fría. Mi abuelo tenía Alzhéimer. No lo quería aceptar. Me negaba en rotundo, pero a la vista estaba que estaba perdía facultades a gran velocidad. A veces me preguntaba dónde estaba su esposa, y porque no estaba allí con él.

- ¡Se tiene que poder hacer algo! – discutía con mi madre a menudo. - No, asúmelo ya. El abuelo va a ir olvidándolo todo… Deberías aceptarlo y continuar con tus estudios,

que últimamente los estas dejando de lado. - Como puedes decirme que estudie, ¡Tengo que estar con él! ¡Quiero estar con él! - ¿Y vas a echar a perder tu vida por ello? El abuelo dentro de unos años ya no estará, y tú tienes que

continuar la vida con normalidad. No puedes cambiarlo todo por él, eres una estudiante brillante y tie-nes un futuro como Química muy prometedor. Así que haz el favor de hacer lo que tienes que hacer…

- Sí, eso es precisamente lo que haré.

A partir de esa conversación no volví a aparecer por la universidad. Mis padres dejaron de hablarme, pero no me importaba, tenía que estar con mi abuelo. Pasaba todo el día con él. Lo acompañaba a las visitas médicas y observaba las pruebas que el médico le hacía.

- A ver ahora diré tres nombres, y los tienes que repetir- decía el doctor- Manzana, cuchara, pelota. Aho-ra repítelos.

- Sí… Manzana…- me miraba a mi con cara de desorientado- No recuerdo… Pelo… Manza…

Yo le sonreía y le besaba la mejilla. El Alzhéimer se estaba apoderando de cada uno de los rincones el ce-rebro de mi abuelo. Cuando se lo llevaron a la habitación y me quedé a solas con el doctor, le pregunte des-esperadamente si había algo que yo pudiera hacer.

- No, lo siento. Esta enfermedad es imparable. Lo único que se puede hacer es hablar con él, hacerle re-cordar como se llama, contarle cosas de su vida y esperar…

- ¿Esperar a qué? - A que llegue el momento de que lo olvide todo.

Aquellas palabras congelaron mi corazón. Olvidarlo todo. Y lo que más me atemorizaba es que dentro de ese todo estaba yo. Me acababa de dar cuenta de que temía que mi abuelo se olvidara de mí.

¿Y tu quién eres? (continuació)


A partir de ese día fui yo la que le contaba las viejas batallitas. Él me escuchaba y reía. Lo que él no recorda-ba es que esas batallitas eran las mismas que me contaba semanas atrás. La relación con el abuelo cada día era más complicada. Se había vuelto como un niño en la etapa de las ra-bietas.

- Abuelo, tienes que ponerte esto. - No, no soy un perro. No quiero

Se negaba a llevar un identificativo donde ponía su nombre, dirección y teléfono. Aunque me costaba mucho hacer las cosas en contra de su voluntad, se lo até en la mano, mientras se lamentaba y me suplicaba que no se lo pusiera. Me dolía mucho oírle lamentarse, era como si toda la dignidad que había conseguido en su vida, la perdiera ahora de un plumazo. Al rato ya no se acordaba de la disputa que habíamos tenido, pero la disputa volvía a comenzar cuando descubría la tarjeta que llevaba atada en el brazo. Ya no recordaba mi nombre. ¿Sabes como me llamo?- le preguntaba yo cada día. Él me contestaba: Eres mi nieta favorita. Esa evasión a mi pregunta, la contestaba. Mi madre nos regalo una camiseta a mí y a mis her-manos donde ponía nuestro nombre, y el abuelo estaba muy contento, porque así siempre sabía como lla-marnos. Mis padres ya me hablaban. Habían comprendido lo importante que era para el abuelo que yo estu-viera con él y agradecían el tiempo que le dedicaba, ya que así ellos no tenían que sentirse por no estar a su lado todo el tiempo que necesitaba. Había pasado un año desde que habían llevado a mi abuelo a la residencia. Era invierno, hacía sol y el aire era seco pero frío. Me acerqué a la casa de mi abuelo, y me senté bajo el naranjo. Respiré hondo, y recordé todos los buenos momentos que había pasado en la mesita de aquel jardín. Recogí unas cuantas naranjas para llevárselas y hacerle un zumo como él me hacía a mí. Cuando llegué a la residencia, él estaba sentado en el sillón de su habitación.

- Abuelo, te he traído unas naranjas del jardín.

Pero no me contestó, me miraba con los ojos vidriosos, tristes y desorientados.

- Abuelo- dije tocándole la mano, pero él me miraba con cara de asustado.

Entonces, pronunció las palabras más temidas por mi desde el inicio de su enfermedad.

- ¿Y tu quién eres?

Rompí a llorar… El Alzhéimer había ganado la batalla.

Adriana Pulido García

2n Batx A

¿Y tu quién eres? (continuació)


Obro els ulls a poc a poc mentre el sol es filtra per les petites escletxes que em connecten amb el món exteri-or. M’incorporo del vell i ronyós matalàs on dormo mentre em frego els ulls insistentment per tal de que les petites lleganyes desapareguin. Miro en totes direccions buscant algun senyal d’en Tom, però descobreixo, una mica decebut, que encara no m’ha fet la seva visita diària. M’aixeco i em dirigeixo cap a la porta me-tàl·lica que em manté retingut entre aquelles quatre parets des de fa anys. Pico tres cops amb els artells, in-tentant cridar l’atenció del meu captor: - Tom, Tom, què hi ets? – demano sense obtenir resposta. Frustrat per la poca atenció que rebia de la única persona que havia conegut en anys, em torno a estirar al matalàs admirant la foscor que inundava la cambra fins que, al cap de poc més d’una hora sento un so sord i, just després el grinyol de la porta que m’indica l’arribada d’en Tom. Aquell home alt d’ulls negres entra a la fosca habitació amb una safata a les mans, la deixa al terra, es gira cap a la porta i se’n va sense dir ni una paraula i sense adonar-se que un petit aparell li cau de la butxaca. Tanca la porta amb clau, però no em moc fins que el so dels seus passos desapareix. Em poso de peu, i, recullo del terra aquella petita cosa amb botons, sembla un d’aquells telèfons que teníem a casa, però sense tots aquells cables molestos. Començo a trastejar-lo fins que, la pantalla que té s’il·lumina, toco el botó del mig i una llarga llista de noms apareix, baixo amb els botons mirant cadascun d’ells, però de cop paro. Un nom m’ha cridat l’atenció “Lucas Garcia”, què hi fa el meu nom allà? No sé que fer, ni com fer servir aquell maleït aparell, així que començo a tocar botons a l’atzar fins que, al picar al botó verd puc llegir a la pantalla “trucant al...” Me l’apropo a l’orella i sento uns sons. Pip, pausa, pip, pausa... Fins que, al tercer pip, una veu de dona comença a parlar: - Si, digui? – demana des de l’altre costat de la línia. - Em... em – dic jo sorprès. - Si, qui és? – insisteix aquella veu femenina. - Em... Jo... jo em dic Lucas i,...

- ¿Lu... Lu... Lucas? – Quequeja la senyora – Lucas, què? - Lucas Garcia.... és que jo... em... això... – no sé que dir, fa anys que no parlo amb ningú tret d’en Tom. - Lucas, petit, ets tu? Tu de debò? – La dona sembla incrèdula, però no sé ben bé per què. - Jo sóc en Lucas i sí, sóc de debò, però... és que... em... ho sento... és que estic nerviós, fa molt de temps que no parlo amb ningú i... com que en Tom ha perdut aquesta cosa... jo... al veure el meu nom... doncs... - Espera, espera, petit.... On ets? Estàs bé? - Jo... em... sóc... sóc en una habitació fosca, només veig la llum que entra per unes escletxes, hi ha una porta metàl·lica i un matalàs... i...

De cop i volta sento com unes passes que conec molt bé, s’apropen, cada cop més. Amago el telèfon apres-suradament sota el matalàs, sec a sobre d’aquest i espero amb calma l’arribada d’en Tom. Entra, agafa la safata on encara està el bocí de pa i el tros de formatge que no m’he menjat i torna a marxar tot dient: - Sembla que no tens gana. Esbossa un mig somriure mentre marxa tancant la porta com ha fet en incomptables ocasions. Tanco els ulls recordant un altre cop el somriure d’aquella persona que ha està cuidant de mi durant aquests anys, però al cap de poc recordo que he guardat aquell aparell sota del matalàs.

Trobant a faltar la foscor

Núm. 10

El recupero i me’l torno a apropar a l’orella, però l’únic que sento són els crits histèrics d’aquella senyora: - És en Lucas, et juro que he parlat amb en Lucas.... diu... diu que està en un lloc fosc i... i... - Tranquil·la Maria, segur que era una broma – diu una veu masculina que no havia escoltat mai. - Em... jo... – començo a parlar per poder captar l’atenció d’aquelles persones – em... – torno a dir. - LUCAS, LUCAS, ETS TÚ? – crida la senyora – ho veus Àlex, és ell, és el nostre petit! - Truca a la policia Maria, truca-la ràpidament...

L’home crida, la dona crida i jo, encara confós, escolto sense dir res, intentant esbrinar de què tracta aquella conversació, el meu nom apareix diverses vegades, però no aconsegueixo saber què és el que volen de mi.

- Lucas, encara ets aquí? – aquest cop és la veu masculina qui parla, el tal Àlex, si no he escoltat malament. - Em... sí - D’acord petit ara vull que facis una cosa molt senzilla, no apaguis el mòbil, queda’t allà quiet sense moure’t, et prometo que en menys de vint-i-quatre hores et traurem d’aquest infern.

La veu de l’home es talla. Guardó l’aparell, que per cert es diu mòbil, a sota el matalàs, m’estiro i miro el sos-tre. Les paraules que m’ha dit aquell home no paren de rondar dins el meu cap “et traurem d’aquí”. Això és un somni? Començo a comptar per tal de que el temps passi més de presa, però arriba un moment en que les parpelles em pesen tant que acabo totalment adormit. Un so molt fort em desperta, algú pica a la meva porta insistentment i, de cop i volta, aquella barrera me-tàl·lica, aquella cosa que m’havia retingut allà durant anys cau i, apareixen uns vint homes vestits amb uns uniformes on s’hi pot llegir en lletres blanques “policia”, en veure’m un d’ells m’agafa a coll, em col·loca una manta i se m’emporta de la meva presó, caminem per uns passadissos molt foscos fins que per fi sortim a l’exterior. La brillant llum del sol em cega uns instants obligant-me a tancar els ulls em força. Em pugen dins d’un cotxe i se m’emporten. El trajecte és llarg, però jo m’entretinc mirant aquells paisatges totalment nous per mi. Quan arribem a un edifici blanc, el vehicle s’atura i em fiquen en una gran habitació on hi ha un llit. Em passo tot el dia explicant la meva història mentre que els metges no fan més que revisar-me. A la tarda, per fi em deixen sortir d’aquell lloc i em porten a una sala on tres persones m’esperen amb llàgrimes als ulls. Una dona de cabells pèl-rojos se’m tira a sobre plorant desconsoladament, l’home em toca l’espatlla com si comprovés que sóc real, i, al cap de pocs segons s’ensorra igual que la seva dona. La tercera persona, un noi que exac-tament igual que jo, em mira em incredulitat, amb els ulls humits, però sense poder reaccionar del tot. Al cap d’uns minuts es presenten com la meva mare, el meu pare i el meu germà bessó; però, per molt que ells ho diguin per mi no són més que tres persones estranyes, tres persones que m’han salvat, o això és el que diuen. Em porten a casa seva, em compren coses, m’acullen i em tracten com si mai hagués desaparegut, però jo segueixo trist, trobo a faltar la foscor, la soledat, les llargues hores mirant el sostre i, per damunt de tot trobo a faltar a en Tom, una persona que em va negar la llibertat, però que em va ensenyar pensar, a estimar i a compartir, una persona que, encara que tothom l’hagi batejat com “el dolent”, jo, l’únic que puc dir d’ell és que amb un sol dels seus somriures era capaç de canviar el món.

Judit López Font 2n A Batx

Trobant a faltar la foscor (continuació)


<<La trobaren morta en el carreró, a prop del famós bordell Old Spice. Degollada, estrangulada, mutilada. Un

altre cop. >>

Els rumors s’estengeren per Londres tal i com ho havia fet durant segles el còlera, implacablement, deixant

un intens temor rere el seu pas.

<Per Déu, un altre Jack l’Esbudellador no> suplicava la gent. Feia pocs mesos que els assassinats de l’Esbudellador havien parat i els londinencs temien que el psicòpata hagués tornat. Era el calorós agost de 1889. Els crims havien començat de nou poques setmanes enrere. Lord Ravenwood, qui a vegades feia favors a la Corona treballant pels de Scotland Yard, portava investigant des de feia po-ques hores després del primer homicidi, i fins el moment només tenia un suposat testimoni d’un home que, al sortir del seu club de cavallers, s’havia topat amb el cos mutilat de la segona víctima, i a un home a l’altra cantonada del carrer mirant l’espectacle amb un esgarrifós somriure als llavis. Per descomptat, aquest testi-moni no servia de res, sobretot gràcies a la poca llum dels carrers a la nit, i a la quantitat d’alcohol en sang del cavaller. La premsa tampoc havia fet gaire per ajudar. Des del moment en que va fer-se pública una de les cartes que l’assassí havia fet arribar a les autoritats, el pànic controlava la ciutat. En Ravenwood pensava en aquella carta i la sang li bullia. Recordava cadascuna d’aquelles paraules escri-tes en sang: <<Des de l’infern. Jo no sóc un assassí. No pretenc esborrar de la societat aquest tipus de do-nes que tant apreciava el meu mestre. Jo només desitjo el que em pertany per legitimitat. Jo vaig trobar el secret, i jo mereixo trobar la glòria. Ens veurem aviat, amic Ravenwood, més aviat del que imagines. Signat: Atrapi’m, si pot. PS: Només em queda un. >> L’assassí es burlava d’ell, el feia participar en el seu macabre joc de sang, i volia enfurir-lo amb les seves pa-raules. Però ell no s’ho permetria. Atraparia aquell maleit desequilibrat mental i l’enviaria directe a Newgate, la terrible pressó de la ciutat de Londres. El Lord es trobava a la seva llar quan el seu millor amic va entrar al seu despatx. –Dominic, amic meu, no crec que les notícies que et porto t’agradin gaire. Es tracta de Lady Katherine, l’assassí ha entrat dins del seu dormitori i ha estat a punt de matar-la. En Ravenwood no va necessitar més informació. Ràpidament va agafar la seva jaqueta, va sortir per la porta principal i va cridar al cotxer que el portés a casa de la seva antiga promesa, la dona que el va plantar des-prés de sis mesos de compromís. Mentre el cotxe de cavalls recorria aquell camí que havia fet tantes vegades, l’home no podia deixar de pen-sar en la Katherine. Ella tenia el cabell d’un pèl-roig brillant, i els ulls d’un blau intens, tan intens que sembla-ven violetes. Sempre duia un somriure als llavis, fins el moment en què el va deixar, fins que ell va ser tan estúpid d’enganyar-la amb la vídua del seu germà Stephen, la maleïda de l’Isobel. No podia suportar pensar en el pànic que hauria tingut la jove, en els seus preciosos ulls plens de llàgrimes per la por d’estar a punt de morir. En aquell moment es va jurar que acabaria amb aquell criminal. Calgués el que calgués.

La perfecció d’un assassí

Núm. 10

Quan el cotxe es va aturar, el lord va sortir-ne ràpidament i va creuar la porta de casa dels Hawthorne, que continuava oberta per tot el rebombori de policies que hi havia. En veure’l, ella va creuar tota l’habitació i es va refugiar als seus braços. Hores més tard, continuava amb la seva estimada. Ella va començar a explicar-li tot el que recordava. -No va parlar, però va intentar agafar-me el penjoll de la meva mare. Va ofegar-me, i si no hagués estat per l’Otelo –Va acariciar el seu gran Sant Bernardo- ara estaria morta. Ell la va abraçar mentre ella encara tremolava. Aquell detall li va semblar molt important. A la carta, l’assassí deixava clar que estava intentant recuperar alguna cosa molt valuosa per a ell, que podia ser perfectament el penjoll de la Katherine. Però, què tenia d’especial? -Kate, digues-me, d’on el va treure la teva mare? -No ho sé. Però... recordo que el va portar el pare d’un dels seus viatges al continent, de París. En Ravenwood va observar la joia prenent cada detall que veia. Ell també recordava que el pare de la Kathe-rine havia pertangut a una arcaica secta animista. Aquells homes creien en el mite de la fedra filosofal i prac-ticaven l’alquimia. Ell no creia en tot allò, però sabia que pocs anys abans de morir el pare de la seva estima-da havia trobat alguna cosa extraordinària en aquell viatge. Una idea se li va passar per la ment. –Estimada, saps els noms d’aquell grup de viatges del teu pare? Ella va recitar els noms neguitosa. –Sé el que penses... en realitat... els tres assassinats anteriors... eren membres del grup. També formaven part lord Dashwood, lady Paine i... lord Stewart, però els tres van morir ja fa uns quants anys. Mare meva! Ell vol matar-me pel penjoll! I si el llenço? Si s’el dono? No el vull, no vull morir per una joia i la cobdicia d’un home. -No. Escolta’m, no facis cap estupidesa. No vull que t’acostis a l’assassí. Però si li donem el que vol mai pagarà les morts que ha causat. –Va allargar la mà per acariciar la suau galta de la jove. –Has de ser valenta. Només una mica més. Et juro que tot acabarà aviat. L’atraparé. Dos dies després les coses s’havien calmat. Els assassinats s’havien aturat i no hi havia hagut cap altre in-tent d’atacar la Katherine. Ella estava molt espantada, però en Ravenwood estava la major part del dia al seu costat, protegint-la. Quan ella estava segura, ell tornava a investigar. En els útims dies va trobar la llista amb els noms dels mem-bres de la secta alquimista i el lord ja havia fet les seves supocicions. Temia que el nebot de lord Dashwood, que havia estat internat durant uns cuants períodes en el sanatori mental de Bedlam, hagués decidit que el que havia trobat el grup del seu oncle li pertenyia i que per aquest motiu hagués assassinat a tot el grup. Una tarda, va decidir fer una visita a la vidua d’en Dashwood. El que ella li va dir el va preocupar, ja que la dona assegurava que el seu nebot l’espantava i ella temia que algun dia li fes mal. -Em donarieu permís per registrar l’habitació d’en John? Potser hi trobem les proves que l’inculpen, com alguna de les se ves cartes... sí, sería perfecte, podría comparar la lletra. Ella va assentir. –Per descomptat, faré el que calgui per tancar aquest terrible assassí. Si resulta que el cul-pable dels crims és el meu nebot, hauré de fer-lo tornar a Bedlam, vosté sap que un boig no pot anar a la pressó. Al sanatori el tindran tancat, no serà un perill. -Estic d’acord.

La perfecció d’un assassí (continuació)


La vidua va obrir la porta. El jove estava sobre el llit, assegut amb els genolls doblegats al pit, mirant l’horitzó per la finestra. La dona va aturar a en Ravenwood abans que s’apropés a l’altre home. –De vegades es posa molt vio-lent. Vagi amb compte. El noi va mirar-los i va fronzir el ceny quan els va veure. –Tieta, he escrit la carta, com el tiet m’ha dema-nat. Soc un bon noi, veritat? Ella li va somriure. –Sí, sí, ets un bon noi. Ara fes el favor de donar-li al nostre amic Ravenwood el que tens a la mà. La carta, John. En Ravenwood va marxar de la casa amb la certesa que el noi havia comès els assassinats induit per la seva demència. Creia que el seu oncle li demanava que ho fes, però l’home portava mort deu anys. Tornà poc després, amb la guardia de Londres. Els homes van portar el noi de nou al manicomi, on seria tancat per sempre més. -Gràcies, lady Dashwood, per tota la seva ajuda. Ella somriguè a en Ravenwood amablement. –No cal que m’ho agraeixis. He fet el que devia. Quan el jove lord va marxar, la dona pujà a la seva habitació. Allà va treure el seu joier personal i el va obrir. Dins estaven totes les joies que havia aconseguit amb les seves mentides i els seus jocs. Va agafar un paper i el va tallar la mà. Amb una ploma escrigué: <Des del cel. Estimat Ravenwood, quan llegeixis aquesta carta jo ja estaré molt lluny d’aquí. Has sigut un gran company de joc, i per aquest motiu he decidit fer-te un regal. Pots quedar-te amb la teva estimada, la pobre noia no mereix morir. També vull que li donis les gràcies al meu nebot. El pobre creu realment que ha escrit nomès allò que el seu tiet li ha demanat, a través de mi. No el culpis, és un pobre innocent. Com tu. Com tots els ciutadans de Londres. Ningú creia que una pobra vídua fos capaç del que jo he fet. Ai... estimat... els rostres més innocents són capaços d’amagar les ments més perverses. Signat: Lady Blood. No és un nom perfecte?>>

Andrea Gamo López 2n Batxillerat B

La perfecció d’un assassí (continuació)

Núm. 10

Ojala que el tiempo no nos cambie

Que el mundo sea viejo y tú y yo no.

No puedo cambiar verdades por mentiras.

Ojala que siempre estés aquí y me abraces cuando menos me lo espere.

Me quedare dormida frente a la hoguera

Me quede a dormir en tus ojos con la condición de que me quieras luego.

Sé que te has cansado de fingir que nuestra historia no acaba.

Guíame con la luz de tu mirada, que ilumina más que la luz del sol

Quiero romper el sol en mil pedazos.

Voy recordando lo que soy, sabiendo lo que das y lo que doy.

No hay memoria donde no aparezcas

Ni hay recuerdos en los que no estés

Y en los días tristes y felices

Fue contigo que reí y lloré.

Rodríguez Blánquez, Núria 2n A

Verdades por mentiras


Els seus ulls em miren,

i no m'estimen. Ho sé,

i ell també. No el vull estimar, però l'estimo,

i el busco desesperadament en la foscor però per més que busqui ell no hi és.

M'assereno i el recordo. I alhora em pregunto què se n'ha fet...

Què se n'ha fet d'aquells petons, d'aquelles mirades i d'aquelles cançons.

Cançons que només parlaven de nosaltres, un nosaltres que s'ha acabat i l'únic rastre que ha deixat

és un tu i un jo, solitaris i temeraris,

que busquen el camí perfecte sense saber que el camí d'un n'és l'altre.

Que els estels surtin cada nit per mi ja no té cap sentit,

si ell no està aquí. Els seus ulls em miren,

però no m'estimen. Ho sé.

Els meus ulls no el miren,

Marta Esteve Ortega 2n A

Els seus ulls em miren

Hem nascut en un temps

i també en un país on no ens falta de res

i no apreciem el que tenim.

Hem de ser agraïts perquè tots gaudim d’una casa i un llit on poder dormir i roba i vestits per poder lluir.

Hem de ser agraïts perquè tots tenim amigues i amics

amb qui compartir els moments difícils

però també els bonics.

Hem de ser agraïts perquè tots tenim una bona família amb qui construir

la nostra vida i el nostre camí.

Laura Cano Gómez

2n A

Hem de ser agraïts

Núm. 10

Paraules buides, paraules sense sentit.

Moments plens que es capgiren per un descuit.

Desitjada calma,

cercada comoditat. El plaer no és infinit

ni l'alegria permanent veritat.

Més val no fer-nos il·lusions, ni crear falses esperances.

Un somni forçat mai serà camí de lloances.

Per què cerquem la plenitud? Si sabem que no és eterna.

Per què capgirem la realitat? No és això el que ens interessa.

I un cop hàgim degustat la llibertat,

segur que no deixarem de banda res? Diuen que mai és massa tard per rectificar,

però... i si tot és del revés?

El tren de les oportunitats ja ha partit, encara que ningú se'n hagi adonat.

De debò, si algú pregunta per ell diràs que després de tot has abandonat?

Marina Borràs 4rt B

Reflexes d'un intent de plenitud

En cada societat hi ha unes tradicions: Alguns van amb vestits de volants,

altres porten túnica i un turbant, i hi ha tradicions que són més denigrants

Jo crec que aquestes dones,

que porten sempre el mocador Pensen, reflexionen i callen fins que un dia ho diguin tot.

No és bonic el cabell d’una dona? Llavors per què me’l he de tapar? Per què està permet a els homes

aquest signe d’autoritat?

No és un home igual a una dona? Si jo no ho faig al meu home per què ell m’ha de manar?

Ja sigui a Espanya o a Iran, una dona ha de tenir llibertat.

No són sensuals les corbes de una dona?

I perquè s’han de dissimular? Com és que he de portar llargues túniques

per tal de que ningú em pugui mirar?

No és bonica la pell d’una dona? Aleshores perquè l’has de tacar? Fan camins el blaus que deixes

a la pell quan em colpeges. Sara González

4t A

El que hi ha darrere del mocador


Un canvi d’estil, un canvi de velocitat, Un canvi d’escena, sense pietat. Com un joc de silencis trencats

Impossible d’esbrinar.

El gris àngel de pedra Espera sota la neu,

Com un fantasma simètric Plorant sobre les seves cendres.

Intento conèixer

El que no puc veure A través de les teves màscares.

Ple d’una gloria mai vista

Mesuro cada pas; Camino al límit del mirall

I veig que estava equivocat.

Estic penjat cap a baix Al límit de l’avorriment.

No puc seguir el ritme,

M’ofego sota la teva pressió Com en un negre somni

A través del mirall.

Eduardo Ortega 4rt B

Visions

Vull ser com el vent que fuig sempre corrent,

ningú el pot aturar perquè ell és transparent.

El vent porta mil missatges

encara que sigui de paper corrent missatges que alegren els cors dels que naveguen amb el vent.

El vent també dóna alegria

quan fa molta calor traspassa ciutats i fronteres quan hi ha canvi d’estació.

Qui pogués volar com el vent

portant missatges de pau i fer que el cel fos blau

i que els ocells cantessin a tot el món la pau.

Gissela Chavez Vela

2n A Batxillerat

Vent

Núm. 10

El frío se apodera de mi alma Mis ojos sumidos en el dolor

Recuerdos desvanecidos Más allá de la ilusión

Con las manos en los bolsillos

Sin ninguna explicación Mis sueños rotos se escurren

Por un corazón descosido

El pasado recurrente Filtra imágenes perpetuas Y promesas incumplidas

Que se convierten en lágrimas

Con cada mirada Me hundo en años caducos

En sonrisas compartidas Aquellos días de color

Y es así como me desvanezco

Mientras, poco a poco, mi cuerpo Se desgarra frente al mar

Tras mi último aliento

Adriana Hernández Planillas

1º A Batxillerat

El pasaje del dolor

Es al mirarme al espejo, que veo dentro de mí tu recuerdo,

ese recuerdo que no puedo olvidar, por más que lo intento.

Aunque me duela reconocerlo,

tú fuiste un gran deseo, un sueño hecho realidad,

que ahora no puedo olvidar.

Todo comenzó aquel día, una mañana de verano,

calurosa y aburrida, llena de pensamientos desordenados.

Apareciste en mi vida,

como un gran relámpago, en una noche oscura,

iluminando todo a su paso.

Solía soñar en aquel día, en el que al mundo gritaría,

lo mucho que te quería, y lo feliz que me sentía.

pero pude darme cuenta, que lo único que pretendías,

era engañarme con tu gran sonrisa, y una cara bonita.

Pero aunque me duela,

debo ser fuerte y coger, aquel tren que me lleve, lejos, hasta desaparecer.

Lorena Gómez 1r C Batxillerat

Tu recuerdo


This is the scene, The start of it all. No voice sound so fine, Only tears on the wall. I guess our dreams always end, we’ve never gone straight ahead. Our voices dying Like broken tears of desert. Just watching the truth And the days as they fall. All our souls Lost in smoke. Walking in parade, Can’t see no hope. We’re invisible, We got no secrets. Everything is stolen, And burn, Burn, Burn… Like the ghost of an old golden star And roses. We need to born again Before the black angel’s death. This city is insane. Directionless, no point to see. This cold whispers won’t set me free, So you say… Voices and truth burning In secret altars of Obedience and useless Knowledge. Admire the distance, Look where we worship. This is the scene, The start of it all. This is the crime…

Eduardo Ortega 4t B

No city fun

Núm. 10

Elle navigue à travers le ciel En cherchant des sensations à collectionner Dans son nouveau cœur, Comme un bateau à voile Dans cette vaste mer, le monde. Elle croyait que les étoiles Sont la lumière de sa nuit noire Que le soleil danse sur ses cils Et quel son sourire ce sont les fleurs qui le dessinent. Elle ne pleure pas Ni ne sourit pour ce passé-là Qu’elle croyait si beau Elle a déjà oublié la torture Qui fait se gercer ses lèvres minces Pleins de mots morts. Avec la pluie de la nuit dernière Leurs vieilles illusions Celles qui essayaient de rester dans les plis de sa jupe Sont parties Maintenant, en regardant vers l’horizon Depuis le balcon Elle sentait le vent refroidissait sa peau. Alors elle ferme ses yeux Et ses cheveux se déplacent En touchant son dos

- J’ai beaucoup de rêves à accomplir –se dit-elle à elle-même- Elle sourit, Et regarde le coucher de soleil. Elle cesse de croire à toi Et a trouvé un meilleur compagnon de voyage: Son propre cœur

Adriana Hernández Planillas !er Baccalauréat A

C’est la vie

Si voleu participar en la

redacció de la revista de l’Institut

escriviu al correu electrònic:

gallecsexpres@hotmailcom

Página 32


Coordinació:

Montse Gómez

Enhorabona a tothom!

GALLECSEXPRES SUPLEME XXè CERTÀMEN LITERARI NT...el submarí, a “20.000 llegües de viatge...

Documents

Transcript of GALLECSEXPRES SUPLEME XXè CERTÀMEN LITERARI NT...el submarí, a “20.000 llegües de viatge...