Durant els anys vint Barcelona és Xauxa: les dones fumen i porten cotxe, els cafès

tenen orquestra i als teatres s’hi fa striptease, boxa i circ. Joan Viladomat, amb el bigoti

conspicu i l’armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio,

Amichatis, els Santpere, també els poetes de l’Espanya negra. Ensinistra cançonetistes

a l’acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant.

Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. Compon

sardanes, tangos i sarsueles del género ínfimo.

La fascinant vida del músic de Manlleu que va crear els populars Fumando espero, El

tango de la cocaïna i El vestir d’en Pasqual.

DOSSIER DE PREMSA

EL MÚSIC DE L’AMERICANA VERMELLA: Joan Viladomat i la Barcelona descordada dels

anys 20 - Jaume Collell

Sinopsi breu

El músic Joan Viladomat va néixer a Manlleu el 1885 i va morir a Barcelona el 1940. La

seva vida podria haver estat la d’un bon músic en la Barcelona on conspiraven aliats i

alemanys durant la gran Guerra, mentre Espanya es mantenia neutral. Gràcies a

aquesta neutralitat, Barcelona va viure una de les seves majors etapes d’esplendor i es

va transformar notablement, com palesa la creació de la Via Laietana o l’esclat del món

del lleure del Paral·lel.

Però la vida de Joan Viladomat és la d’un músic singular, la de del creador del cuplet

més famós de la història, el Fumando espero, que seria immortalitzat en nombroses

ocasions. També és l’autor del Tango de la cocaína, una altra de les peces mítiques

sorgides a Barcelona quan l’alcaloide feia les delícies entre les classes benestants de la

ciutat i també entre la bohèmia que la nodria d’espectacles en unes nits que no

s’acabaven mai.

A través de la figura de Joan Viladomat el periodista i escriptor Jaume Collell dota de

vida les acadèmies de música del carrer Conde de Asalto (l’actual Nou de la Rambla);

les redaccions dels diaris on treballava bona part dels lletristes que creaven versos per

als músics; i els principals cafès i sales de la ciutat de Barcelona dels anys vint, sense

oblidar les pertinents incursions a Paris o Buenos Aires.

Amb un maneig molt interessant dels documents de Viladomat i amb el recurs a les

nombroses fonts d’hemeroteca, Collell retrata la vida de Joan Viladomat, però també

dels músics coetanis (la competència o els col·laboradors), dels lletristes, i de l’evolució

cultural a través dels préstecs, influències i evolucions de la música, un llenguatge

universal que no entén res de fronteres.

El personatge

Joan Viladomat i Massana (1885-1940) va néixer a Manlleu i el 1910 es va establir a

Barcelona on es va guanyar la vida professionalment amb la música. Va obrir una

acadèmia al carrer del Conde del Asalto on feia classes a algunes de les principals

actrius que varen encapçalar el repartiment a les obres que es feien als teatres del

paral·lel. Fill d’un barber, va ser germà de l’escultor Viladomat, home compromès amb

els valors de la República.

La bohèmia barcelonina el va fer guanyar molts diners amb la música i gastar-los amb

la mateixa rapidesa amb què entraven a la seva butxaca. Amic dels principals

periodistes, dibuixants i lletristes de l’època, Viladomat es va fer famós gràcies a

Fumando espero i El tango de la cocaína, tot i que va compondre més de 500 peces, un

centenar llarg de les quals estan impreses.

El mestre Viladomat va conrar tot tipus de gèneres musicals a l’època, a més a més del

tango: sardanes, xarlestons, pasdobles, xotis, foxtrots, rumbes i shimmys, entre altres,

passaren per les seves mans, que no es limitaren a la part teòrica, sinó que a més a

més es guanyaren la vida amb la pràctica tocant el piano en nombrosos locals

barcelonins i també per a les diverses companyies per a les quals va escriure revistes.

Viladomat Tampoc no va defugir els temes patriòtics sobre Catalunya.

Entre les peces més destacades del músic manlleuenc cal esmentar la Sardana d’en

Manelic, homenatge al personatge d’Àngel Guimerà, i també El foxtrot de les

Campanes un èxit internacional que va ser especialment important en el Berlín de just

després la Primera Guerra Mundial.

Sinopsi ampliada

El llibre s’estructura en sis grans capítols que abasten tota la vida del músic Joan

Viladomat i també la repercussió de la seva obra un cop mort. Inclou la bibliografia i les

fonts d’hemeroteca consultades per Jaume Collell per elaborar aquest retrat d’una

època ben convulsa.

Infantesa i inicis del músic

Assistim al naixement de Viladomat a Manlleu i coneixem els seus orígens menestrals.

Viladomat és fill del barber del poble, on se solen afaitar els amos de les fàbriques

tèxtils que poblen la vila osonenca. Això serà un motiu de conflictes importants quan

es produeixin aldarulls a la vila, perquè progressivament perdran clientela. La mare de

Viladomat és una dona prou religiosa que té una gran alegria quan el seu fill comença a

estudiar al seminari. Però al músic li agraden massa les noies i en el despertar de

l’adolescència abandona la carrera religiosa. Tot i així, Viladomat ha aconseguit

continuar aprenent música al seminari i després trasllada la seva experiència a la

banda municipal, que serà on es forjarà de veritat, fins que un cop casat amb Ramona

Mercader, cap al 1910, decideix traslladar-se a Barcelona, on muntarà la seva

acadèmia de varietats al carrer del Conde del Asalto i des d’on es dedicarà a nodrir de

partitures els nombrosos teatres i locals del Paral·lel i de la resta de la ciutat. És un

moment, el de la primera Guerra Mundial, en què la ciutat es beneficia de la seva

proximitat amb Europa i a la vegada de la neutralitat d’Espanya a la primera Guerra

Mundial. Estam assistint a un dels moments més intensos del període que Eduardo

Mendoza va batejar com “La ciutat dels prodigis”, els anys compresos entre les dues

exposicions universals.

Però Viladomat ja coneixia la ciutat, perquè als 21 anys s’havia matriculat al Liceu de

Barcelona i hi havia fet el primer i segon curs de piano, però aviat el seu talent li va

veure que no necessita moltes més lliçons. La carrera de Viladomat té paral·lelismes

amb altres mestres de l’època, com Joaquín Zamacois Zabala, amb qui va coincidir al

Liceu, i amb la de Vicenç Pastallé. Els tres músics tindran acadèmia de varietats al

carrer del Conde del Asalto i en cap moment no els faltaran clients, que en el moment

d’esplendor arribaran a pagar fins i tot un duro de plata per lliçó. En molts de casos són

noies joves que arriben de tot arreu d’Espanya amb un sol objectiu, triomfar en el món

de l’espectacle.

De fet, Pastallé i Viladomat treballaran junts en nombroses peces al llarg de la vida, i el

seu principal èxit conjunt és El foxtrot de las campanas, una peça de ressò

internacional que va tenir molt èxit a Berlín. En aquests primers anys de carrera,

Viladomat també farà la seva puntual incursió a Paris, on a la zona de la plaça de

Pigalle arrenquen alguns dels espectacles més picants de l’època, amb streapteases

inclosos, que després s’importaran a Barcelona i on composarà més d’un tango. Són

els anys en què els músics compten amb el favor de l’esclat de publicacions

periòdiques que entre finals del segle XIX i la Guerra Civil varen editar-se a Barcelona.

La fàbrica dels cuplets

Com que els lletristes en són una part essencial, Collell ens presenta la vida dels

principals col·laboradors de Joan Viladomat en la composició. I així tenim un retrat

acurat de Juan Misterio, que serà el principal col·laborador de Joan Viladomat, un

home tocat per la facilitat de paraula absoluta; Félix Garzo, la personalitat fascinant

d’Amichatis, lletrista, periodista i escriptor, o bé Alcázar. A banda de fer-nos un retrat

seu, Collell ens mostra com era el procés de composició dels cuplets i com aquests es

van nodrint de tot el seu entorn, però molt especialment de la sàtira política, cultural i

social, que de vegades implica censura dels espectacles i fins i tot prohibició d’alguna

de les representacions, i també dels amors tràgics, que són l’altra gran font d’inspiració

per a uns músics i lletristes que no s’han de desplaçar massa del seu entorn immediat,

perquè en el barri Xinès proliferen aquests amors desgraciats, aquestes noies

abandonades amb fills il·legítims que mentre es prostitueixen per poder mantenir-nos

veuen com aquests es moren al bressol. Però el cuplet no és només desgràcia, també

hi ha amors que triomfen i postals exòtiques que es poden cantar des dalt d’un

escenari. Doncs aquest segon capítol es dedica precisament a explicar com es va posar

en marxa aquesta indústria de les cançons de tres minuts que servien per ser cantades

al Paral·lel en el temps que durava fer una cigarreta.

El tango

El tango va ser un dels gèneres en què més va destacar Joan Viladomat. De fet, la

moda del tango va arribar des de l’Argentina, un país que havia estat un bon refugi per

als emprenedors catalans que hi arribaren a fer fortuna, i ben aviat es va convertir en

un gènere musical de moda que va arribar, sobretot, després del seu èxit aclaparador

a París, on fins i tot es feien sessions de maridatge de “tango amb xampanya”. A la

llarga fou en aquest gènere en el qual Viladomat va obtenir els seus dos èxits més

coneguts i internacionals: El tango de la cocaína i el Fumando espero. Precisament,

aquesta darrera composició neix d’una forma ben casual, just després de l’arribada de

la dictadura de Primo de Rivera i després del desastre espanyol en les campanyes de

guerra al Marroc el 1921. Va ser el 8 de desembre del 1923 quan Viladomat i Pastallé i

amb Félix Garzo com a lletrista, estrenaren al teatre Victòria la revista La nueva

España, fent referència, precisament a aquesta nova Espanya de la dictadura de Primo

de Rivera, bastant permissiva amb els espectacles i amb les diversions, d’altra banda. A

la revista hi desfilen els personatges dels governs anteriors, satiritzats. Però el número

que realment triomfa és Fumando espero. De fet, la revista tot just es va representar

dos dies, però el Tango del cigarro (que era el títol original) té vida pròpia,

s’independitza i entra al repertori de cupletistes com Ramoncita Rovira que el canta el

1923 a l’Edén concert i després a Eldorado i serà la primera en enregistrar-lo el 1926.

La seva lletra sexualment insinuant –es refereix en algun moment a la cigarreta

postcoital- i el fet que pot ser cantat per dona i per home, li donen aquesta versatilitat

que el converteix en peça universal, perquè ràpidament l’incorporen les tanguistes

argentines, que també l’enregistren. A partir de 1927 Viladomat és un home molt

conegut a l’Argentina i els corresponsals a Barcelona dels diaris sudamericans

informen puntualment de les seves estrenes i l’entrevisten sovint. I és clar, Viladomat

tornarà al tango molt sovint i n’arriba a compondre bastants, entre ells el Tango de la

Cocaína, que va revolucionar el Paral·lel i que feia referència a l’esclat del consum

d’aquesta droga a la ciutat de Barcelona (fins i tot el propi Viladomat en va ser un

consumidor habitual).

Internacionalització de Viladomat

Jaume Collell ens parla dels principals editors que va tenir Joan Viladomat, en un

moment en què la circulació de les partitures era essencial per a l’èxit d’una obra

musical. L’avantatge és que el llenguatge és universal i exceptuant les peces amb lletra

no calien traduccions per triomfar arreu del món. Així se’ns explica l’èxit que va tenir

Viladomat just a la immediata postguerra –de la primera Guerra Mundial- a Berlín amb

el seu Foxtrot de las campanas. També podem veure com era el procés compositiu de

Viladomat i quina música tenia al seu armari, en un exercici que ens mostra a quina

velocitat circulava la cultura entre Barcelona i el món, a més a més d’encetar una bona

disquisició entre inspiració i autoria per referir-se als préstecs i manlleus entre els

músics, a mig camí entre la inspiració i el plagi.

La maduresa

Podem veure com Viladomat també es va haver de dedicar a fer alguns treballs

alimentaris per poder sobreviure. Malgrat haver guanyat molts diners, la seva vida

bohèmia el va dur a gastar-los amb la mateixa rapidesa amb què entraven a casa. El

flirteig amb la cocaïna i altres aventures nocturnes, feren que Viladomat, com la

majoria dels músics de la seva època, hagués de fer tota mena d’encàrrecs al llarg de la

vida. L’arribada de la República espanyola tampoc no va ajudar, perquè amb el canvi

de règim el Paral·lel i la indústria de l’oci nocturn varen experimentar una davallada

prou important. Així, moltes peces musicals es varen haver de convertir en peces

cantades, i en els darrers temps el mestre Viladomat va acceptar més encàrrecs dels

que podia assumir i per això hi va haver reiteracions en les seves obres. Viladomat

també va conrear altres gèneres, com pugui ser la sarsuela. Tot i així, és una bona

època per al conreu de pasdobles i sarsueles, dos gèneres que es troben molt més

pròxims del que podria semblar. És l’època de maduresa del músic, que continua

tocant a les nits i que troba en el pasdoble, la sardana i el tango un refugi alimentari

important.

Mort i posteritat

Els darrers anys de Viladomat són convulsos, però destaquen dos viatges que va fer

per tocar i estrenar les seves obres, amb resultats diferents, a Perpinyà i a Mallorca.

Són uns viatges de senectut on el panorama ja ha començat a canviar. Viladomat es

torna a enfundar l’americana vermella per tocar amb les orquestres les seves pròpies

composicions. I és clar, arriba la Guerra Civil, un temps de penúries, especialment per

al seu germà Josep, que s’ha significat molt clarament amb la República, i que haurà

d’acabar fugint per després lidiar de la millor manera possible amb l’alcalde Porcioles i

la seva gent. Viladomat morirà el 1940, just després de la desfeta dels republicans.

Collell també especifica els homenatges i reconeixements i memòria del mestre, així

com repassa algunes de les principals vedettes que han aprofitat les obres del músic

per al seu repertori: Lolita Arellano, Pilar Alonso, Mercedes Serós, Raquel Meller,

Pepita Iris i Ramoncita Rovira. I és clar acaba amb la immortalització del Fumando

espero per dues de les més grans artistes que l’han cantat: Mary Santpere (filla d’uns

amics actors de la família) i Sara Montiel.

El llibre de Collell maneja amb habilitat els retrats i informacions de premsa, les

ressenyes dels espectacles i també documents del propi músic, com per exemple les

cartes del seu viatge a Mallorca o la consulta del seu arxiu de partitures, per acabar

recreant no només la història d’un dels compositors més fabulosos de la nostra terra,

sinó sobretot l’època d’esplendor i glòria que va viure al voltant del món de

l’espectacle i la bohèmia aplegada al Paral·lel.

L’autor

Jaume Collell (Manlleu, 1956) és periodista, músic i actor. Ha dirigit els periòdics El 9

Nou, El Triangle i El Ter. També ha estat cronista parlamentari del Diari de Barcelona. El

1991 publica la capçalera satírica El Burladero a La Vanguardia, diari del qual és

redactor. Director de teatre musical i cabaret polític amb el qual obté un premi

Sebastià Gasch el 2001. Compositor de música diversa com les sardanes i els pasdobles

del CD humorístic Pepe Mantilla, Visca i Olé (2008), en col·laboració amb Rafael

Ramírez. Exactor d’Els Joglars. Ha actuat al Public Theatre de Nova York, amb Javier

Gurruchaga a TVE, i també en sèries d’Albert Boadella per a la televisió. Autor d’una

dotzena de llibres, entre els quals destaca El viacrucis de Teledeum, La corona

impossible, El brau sense pell i Pep Guardiola, de Santpedor a la banqueta del Barça,

traduït al castellà i al polonès.

Algunes frases que defineixen una època

“Són els temps del pistolerisme, en què les forces sindicals de la CNT apugen el

termòmetre de les reivindicacions. Els patrons contracten sicaris per desfer-se dels

capitostos més baladrers”.

“L’enriquiment sobtat destensa els costums i, instantàniament, aquella burgesia

empresarial aboca els diners sobrants en aquell supermercat del vici en què s’ha

convertit el Paral·lel. Vet aquí com la puixança d’uns s’assenta sobre la desgràcia dels

altres”.

“Els poetes no escriuen lletres per vanitat, perquè saben que el públic no demana mai

el nom de l’autor de tal cançó o tal altra. Tot és una qüestió de diversió i, per tant, de

consum. Quan l’equilibri idiomàtic s’imposa, moltes artistes castellanes, però també

estrangeres, aprenen català per no quedar excloses del mercat”.

“Joan Viladomat treballa habitualment amb altres compositors i, sobretot, troba en els

quatre lletristes de referència, amb qui firma a duo la majoria de les cançons, un nivell

eficacíssim de compenetració. Potser és un home que s’asseu al piano i amb quatre

ditades sobre el teclat esbossa una melodia, però per arribar al producte final el riu ha

de recollir l’aigua de molts afluents”

“París, Londres i Berín hi arriben abans, però quan Barcelona abraça les varietats, és la

més desvergonyida de totes. No hi ha ciutat a Europa amb més gosadia”.

“Tot és susceptible de ser transformat en cuplet”.

“Això fa que el lerrouxisme aparegui com una pesta en els balanços de la revisió

històrica, fet que emmascara el paper d’aixopluc benèvol que el moviment

proporciona a tota aquella colla d’intrèpids heterodoxos, de temperament explosiu, i

tarannà surrealista i anarquitzant”.

“El marc de llibertats que viu l’època daurada del cuplet permet fer safareig de

qualsevol qüestió, malgrat les etapes convulses que es viuen a Catalunya i a Espanya

durant el primer terç del segle XX. Tanmateix, la mecànica de fabricació és rigorosa.

Així com les lletres remeten generalment a un sol autor, els compositors firmen

almenys la meitat dels treballs de dos en dos, i a vegades de tres en tres”.

“La droga es comença a popularitzar a Barcelona arran de la primera guerra europea i,

aviat, es converteix en objecte d’atenció artística. El consum de cocaïna s’arriba a

estendre de tal manera que la premsa se n’ocupa de forma habitual. Els personatges

de les elits que no tenen gaires dificultats per adquirir-ne la posen de moda. A més, és

una mercaderia que no està sotmesa la persecució policia com en aquells moments

passa als Estats Units amb el vi i la cervesa. Per unes poques pessetes se’n pot trobar

una bona ració. A poc a poc, no obstant això, quan als primers addictes se’ls torna la

cara blanca i la figura esprimatxada, els metges comencen a parlar d’un problema de

salut pública.

Tanmateix, la línia divisòria entre la denúncia i el coqueteig amb l’alcaloide és molt

prima. Al cap de poc temps, com passa sempre que creix la demanda d’un producte,

els preus es disparen. Els diaris hi dediquen reportatges sovint i intenten informar a

fons sobre tot allò que envolta el fenomen”.

“Tanmateix, per produir necessiten viure. Solen repartir-se en penyes, segons els cafès

que freqüenten. Això no impedeix que intercanviïn idees. L’ambient que respiren, les

situacions que capten del voltant, els inspiren escenes d’alta intensitat dramàtica.

Segurament, aquells autors intenten practicar tan sols el realisme, però com que

neden en una realitat tan pujada de to, tan estripada, els surt el retrat d’un univers

escabrós, descarnat, sarcàstic i cruel. No descobreixen la lluna, però tornen a

demostrar que delinqüència, misèria i prostitució, entre altres components de la

bohèmia, el formen un còctel que fa de bon vendre. Es pot dir que tota aquella onada

estètica conforma el decadentisme final, el que arrossega d’una embranzida els últims

decadentistes”.

“Mentrestant, a Barcelona, durant l’esborrajada dècada, El tango de la cocaína s’alça

com una fita significativa que il·lumina intensament aquella estètica tan peculiar”

“Però a la nit, els obrers dormen i com en un conte de fades, tota una altra fauna surt

dels caus: els còmics, les cupletistes, les mares de les cupletistes i els amics de les

mares de les cupletistes. També els empresaris, els autors, els periodistes i alguns

venedors de joies. Els restaurants serveixen paelles valencianes fins a l’alba, mentre els

clients més distingits xarrupen les begudes de moda –el gin, el whisky, el brandy-cold i

el cherry flip-. Una gentada omples les terrasses dels cafès. Entre els esclafits de riure,

els crits i la ballaruga improvisada, els cambrers fan equilibris amb les safates plenes de

cerveses, gasoses i orxates”.

“La música tradicional agermana dos gèneres que, aparentment, semblen refractaris.

No hi ha dansa més assimilable a la sardana que el pasdoble, perquè no hi ha un ball

més assimilable a un pasdoble que una sardana. Viladomat escriu passatges melòdics

de sardanes, en el mig aire dels llargs, que funcionarien perfectament com a marxa de

pasdoble. També compon melangiosos compassos de pasdoble que, en la boca d’una

tenora, refilarien com la més ploranera tonada d’una sardana qualsevol”