FRANQUISME

1959-1975

POLÍTICA

El govern • Reforçament del tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei: Carrero Blanco, Alberto

Ullastres, Laureà López Rodó, Manuel Fraga Iribarne (falangista reformista). • Objectiu:

– Orientació al desenvolupament econòmic. – Renovació política. – Modernització de l’administració, legislació i de les institucions del règim. – Filosofia del desarrollismo: millorar el benestar social.

• Reformes legislatives: – 1963, Tribunal d’Ordre Públic: remetia els delectes polítics al tribunal civil. – Llei de Premsa, 1966: suprimia la censura prèvia i permetia les publicacions de noves revistes. – Llei de llibertat religiosa, 1967: igualtat entre totes les religions i llibertat de culte. – Llei de representació familiar 1967: permet l’elecció de 108 procuradors que componien el

terç familiar. – Llei de convenis col·lectius, 1958: permetia la negociació de salaris i condicions laborals entre

empresaris i obrers. – Llei de la Seguretat Social, 1967: ampliació de la cobertura social a càrrec de l’Estat. – Llei orgànica de l’Estat (LOE), 1967: retocs en algunes lleis fonamentals, depurava el

llenguatge de la retòrica feixista, confirmava la institució monàrquica del règim i pretenia deixar el futur “atado y bien atado”. Introduïa la separació entre el cap de l’estat i el president del govern (1973 es designa a Carrero Blanco com a president del govern)

– Llei de successió, 1969: designava a Joan Carles de Borbó com a Príncep d’Espanya.

Luis Carrero Blanco (Santoña, 4 de març de 1904 - Madrid, 20 de desembre de 1973), fou president del govern espanyol durant la dictadura franquista. Va morir en un atemptat d'ETA a Madrid.

Relacions internacionals • 1962, sol·licitud d’ingrés a la Comunitat

Econòmica Europea. • Negativa d’Europa. • 1970, es signa un acord preferencial per reduir

aranzels i afavorir exportacions industrials. • Procés de descolonització:

– 1956, França pacta amb el rei del Marroc la independència del protectorat francoespanyol, i Espanya es retira.

– 1968, independència de Guinea Equatorial. – 1969, es cedeix al Marroc el territori d’Ifni. – 1975, independència espanyola del Sàhara Occidental.

Discrepàncies entre immobilistes i reformistes

• 1969, escàndol Matesa: campanya de desprestigi contra l’entorn de l’Opus Dei: – Repercussions polítiques:

• Expulsió dels sectors tecnòcrates. • Vicepresident: Carrero Blanco. • Modifiquen llei de premsa • Augment de la repressió. • Estat d’excepció: 1969 i 1970: detencions i violència

policíaca. • Consell de guerra a Burgos, 1970 (ETA) • Llei sindical, 1971: recull de normes que consolidaven

l’estructura del sindicalisme vertical.

Economia

El nou govern • Canvi d’orientació:

– Dominat pels tecnòcrates.

– Apostaven per un reformisme tècnic.

– Causes: • Mala conjuntura econòmica anterior

– Exhauriment de les reserves del Banc d’Espanya.

– Augment inflació.

– Desequilibri pressupostari.

• Pressió dels organismes internacionals.

• Augment de les protestes socials.

• Desenvolupament de plans d’estabilització i desenvolupament.

Plans d’estabilització, 1959

– Fi de l’intervencionisme estatal.

– Liberalització econòmica.

– Eixos:

• Estabilització de l’economia

• Liberalització interior de l’economia

• Liberalització exterior de l’economia

• Desenvolupament dels eixos:

– Increment de la recaptació i limitació de la despesa:

• S’apugen els tipus d’interès bancari.

• Limitació concessió de crèdits.

• Congelació de salaris.

– Fi de la reglamentació dels preus fixos.

– Eliminació dels obstacles a l’entrada de mercaderies estrangeres.

– Convertibilitat de la pesseta (devaluació d’un 50%)

– Préstecs d’organismes internacionals a Espanya.

Plans de desenvolupament econòmic i social, 1960

• Plans: – 1964-1967 – 1968-1971 – 1972-1975

• Comissari: Laureà López Rodó • Objectiu: impuls (des de l’Estat) del creixement de l’economia mitjançant

la programació de l’activitat del sector públic i oferir informació i incentius al sector privat.

• Línies d’actuació: – Accions estructurals:

• Fi de les deficiències de la indústria.

– Pols de desenvolupament: • Reduir els desequilibris econòmics regionals.

• Èxit: – Proveïment de la iniciativa privada d’infraestructures i de productes bàsics que

afavoreixen el creixement industrial.

SECTOR INDUSTRIAL • Augment producció industrial:

– Millora de la productivitat (baixos salaris, importació tecnologia i inversió capitals estrangers).

– Baixada de preus. – Afavoriment de les exportacions. – Augment d’assalariats. – Augment de consumidors. – Augment demanda de béns de consum.

• Indústria metal·lúrgica: – Automòbils, electrodomèstics i maquinària.

• Indústria química, energètica, siderúrgica i de construcció també augmenten. • Indústria tradicional: augment significatiu. • Zones industrials: Biscaia, Catalunya, Astúries Madrid València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid, Burgos • Catalunya:

– petita i mitjana empresa (pyme) – Concentració econòmica : Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occ, Vallès Or, Maresme

SECTOR AGRÍCOLA • Situació:

– Abundància mà d’obra. – Salaris baixos. – Mercat poc extens i poc diversificat. – Ampli minifundisme. – Grans latifundis amb propietaris absentistes. – Oportunitat de treball que ofereix la indústria

• Solucions: – Procés de mecanització al camp. – Ús d’adobs químics. – Diversificació demanda aliments (disminució consum aliments bàsics) – Govern estimula la concentració parcel·lària i construcció regadius.

Èxode rural

A Catalunya...

• 1950-1975: núm. pagesos es redueix ¼ part.

• Composició producte agrícola:

– Augment: viticultura, fruita, cítrics, productes horta i tubercles.

– Retrocés: cereals i llegums.

– Expansió ramaderia intensiva: aviram, porquí i vacum.

SECTOR TERCIARI • Procés urbanització intens. • Augment xarxes distribució i comerç. • Millora mitjans transport i comunicació. • Sector bancari (capital per les indústries). • Comerç internacional:

– Augment del volum. – Exportacions: béns acabats. – Importacions: béns d’equipament i productes energètics i

derivats i matèries primeres.

• Turisme: – Activitat hotelera i serveis complementaris. – Procedència: alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos. – Atracció: clima i preus.

El creixement econòmic dels 60 s’entén a partir de l’obtenció de recursos de l’exterior per finançar les importacions que són les que desequilibraven la balança:

- Inversió de capitals de l’Europa occidental destinats a la indústria.

- Les divises proporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus.

- Les remeses que els emigrants espanyols enviaven a les famílies.

Les limitacions de l’economia espanyola eren:

- Polarització del creixement econòmic en el sector industrial i el de serveis i abandonament del sector agrari.

- Escassa despesa en investigació i feblesa del sector financer espanyol. Consolidació d’una economia dependent de la tecnologia i la inversió estrangera.

- El nivell de vida estava per sota de les economies industrialitzades d’Europa.

- Incapacitat de l’Estat de redistribuir la riquesa mitjançant una fiscalitat moderna.

Durant la llarga dictadura franquista va tenir lloc la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern. Això vol dir que cal atribuir al franquisme aquest desenvolupament? És evident que no. El procés de creixement ja havia començat i l’evolució de l’economia espanyola estava molt vinculada, com hem vist, a la dels veïns europeus. Potser amb més fonament es podria dir que el règim franquista va ser un obstacle, més que no pas un impulsor, del creixement econòmic que es va produir al llarg de la dècada del 1960 (...). La història de l’economia franquista es pot dividir en dos grans períodes: fins al 1959 va ser una economia de tarannà feixista autàrquic; d’ençà del 1959 fins a la fi de la dictadura, l’any 1975, es va caracteritzar per una tendència oberturista liberal. Va ser el fracàs estrepitós de la primera etapa allò que va determinar el pas desmenjat a la segona, amb una incongruència ideològica que la propaganda política va intentar presentar a posteriori com una seqüència planejada. A l’ampli designi de la política desenvolupista i liberalitzadora dels anys seixanta i setanta, que al capdavall va ser el gran distintiu de glòria del règim, s’hi va arribar després del fracàs total de la política feixista autàrquica desenvolupada durant els vint anys anteriors.

G.Tortella, El desarrollo de la España contemoránea, 1994 (traduït)

Com i per què es va produir el creixement econòmic espanyol de la dècada dels 1960?

Durant uns anys vaig patir un aïllament polític i econòmic internacional. Vaig recollir una nació agrícola i pobra; en morir-me, vaig lliurar una Espanya de classes mitjanes i industrial i de serveis. Vaig desenvolupar plans d’estabilització, amb els quals l’any 1950 s’havia superat ja el nivell econòmic perdut amb la Guerra Civil (...). Va ser amb mi, ni abans, ni després, que pràcticament s’acaba a Espanya amb la fam i l’analfabetisme. Vaig crear també l’Institut Nacional d’Indústria, que va contribuir de manera decisiva al rellançament econòmic d’Espanya, que va passar de ser un país eminentment agrícola, i com a tal, subjecte a l’imperi del clima i les collites, a ser un país industrial i de serveis, depenent més de la seva capacitat d’organització que no pas de la naturalesa impredictible. Jo vaig transformar Espanya en un país de classes mitjanes, amb les subsegüents conquestes d’ordre i de justícia social. Vaig fer d’Espanya la novena potència industrial del món (segons l’ONU).

Memòria de Franco Text publicat per la Fundación Francisco Franco a la seva pàgina web, 2006

(traduït)

Aquest text és una apologia del creixement econòmic de la dècada dels 1960. Exposa els arguments que s’hi fan servir en defensa del règim franquista.

DEMOGRAFIA

• Augment demogràfic: – Descens de la mortalitat (infantil). – Natalitat elevada (política franquista natalista). – Augment esperança de vida.

• A Catalunya: – 3,9 mill hab 1960 – 5,5 mill hab 1975

• Natalitat elevada • Onada migratòria • Boom de naixements (població forània)

• Moviments migratoris: – Èxode rural – Moviments interns: Madrid, Catalunya, País Basc i València. – Moviments externs: França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica. – Conseqüències: barraquisme, barris mal equipats, habitatges

precaris, dèficits de serveis socials bàsics, despoblament de zones rurals.

Distribució sectorial

Actius agrícoles Actius industrials Actius terciaris

1950 50% 1950 24% 1950 25%

1975 21% 1975 38% 1975 41%

1975 - 85% població catalana era obrera. - Augment volum classes mitjanes. - Nova burgesia urbana - Professionals autònoms, funcionaris de l’Estat i professionals

qualificats.

Societat i cultura

Transformació de la societat amb noves pautes culturals i socials.

Societat de consum Augment de poder adquisitiu. Nous elements a les llars. Automòbil (SEAT 600).

1970, llei general de l’educació Augment de la població escolaritzada (des de l’ensenyament primari a l’universitari). Disminució de l’analfabetisme.

Família nuclear La família extensa és substituïda per la família pròpia del món urbà.

Condició femenina La dona s’incorpora al món dels estudis i al treball remunerat. Sorgiment d’un nou moviment feminista.

Renovació de l’Església Concili Vaticà II: distanciament del règim i alineació al costat dels sectors socials que reclamaven la democratització de la societat.

OPOSICIÓ

MOVIMENTS SOCIALS

Conflictes laborals Zones amb tradició sindical arrelada

- Lluita obrera - Lluita política

- Sindicalisme il·legal - CCOO, 1964 independent

i democràtic - USO, 1967, escissió CCOO

(Joventuts Obreres Cristianes)

Moviment estudiantil

Universitats - Ideari antifranquista

- Sindicat Democràtic d’Estudiants, 1966 (SDEUB)

Moviments socials Organitzacions veïnals dels barris

- Millora de les condicions de vida als barris

- Introducció a les famílies de reivindicacions democràtiques.

Església Catòlica A partir dels postulats reformistes del Concili Vaticà II

- Injustícies socials

- Participació de les organitzacions catòliques a les mobilitzacions obreres.

- Distanciament del règim

Exèrcit Exèrcit - Reivindicacions democràtiques

- Unión Militar Democràtica (UMD)

Concili Vaticà II

El concili es va convocar amb les finalitats principals de: Promoure el desenvolupament de la fe catòlica. Assolir una renovació moral de la vida cristiana dels fidels. Adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i mètodes del nostre temps.

Es va pretendre que fos un "aggiornamento" o posada al dia de l'Església, renovant els elements que més necessitat en tinguessin, revisant el fons i la forma de totes les seves activitats. Va pretendre proporcionar una obertura dialogant amb el món modern, actualitzant la vida de l'Església sense definir cap dogma, fins i tot amb nou llenguatge conciliatori enfront de problemes actuals i antics. Va tractar de l'Església, la revelació, la litúrgia, la llibertat religiosa, etc., amb les característiques més importants de conciliar la renovació i la tradició. http://ca.wikipedia.org/wiki/Concili_del_Vatic%C3%A0_II

MOVIMENTS POLÍTICS C

ATA

LUN

YA

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) 1936

Gran implantació Present: CCOO, associacions estudiantils, moviments veïnals,...

Front Obrer de Catalunya (FOC) 1961 Implantació a la UB Moviments Socialista de Catalunya (MSC)

1945

Unió Democràtica de Catalunya (UDC) 1931 Coordinen les seves accions. Elaboren programes i estratègies comunes.

Creen: Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) Front Nacional de Catalunya (FNC) 1940

Esquerra Republicana (ERC) 1931

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) 1974

Catalanista de centre

ESPA

NYA

Partido Comunista de España (PCE) 1922

Grups molt actius Partido Socialista Obrero Español (PSOE) 1879

1962, IV Congrés del Moviment Europeu L’oposició clandestina reivindiquen una Espanya democràtica

Democràcia Cristiana Poca base social

És un moviment conservador, de ideologia política heterogènia.

Partit Nacionalista Basc (PNB) 1895 ETA, 1959 (lluita armada contra el franquisme a partir 1968)

A Catalunya.... • Moviment cívic catalanista:

– Revistes en català

– Entitats culturals

– Projectes culturals

– Editorials

– Nova Cançó catalana

– Campanyes reivindicatives

– Renovació pedagògica

Components de la Nova Cançó Els primers components foren: Lluís Serrahima, escriptor; Miquel Porter, professor universitari d’Història de l’art; Joan Armengol que acompanyava Porter a la guitarra, i Remei Margarit. Escrivien i componien cançons, que interpretaven arreu de Catalunya. Aviat s’hi va sumar l’escriptor Josep Maria Espinàs. Components dels Setze Jutges. Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové d'un joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes, setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat.La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar l'ús del català en el món de la música moderna. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens. El cercle s'anà ampliant: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la dictadura i amb la progressiva professionalització d'alguns dels seus membres.El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, la Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter en 2004 i Delfí Abella en febrer.

CRISI

Crisi política Moviments

antifranquistes Mort del dictador

Assassinat de Carrero Blanco per part d’ETA, 1973

1973, protesta obrera i d’estudiants, vagues i manifestacions

Franco greument malalt 1974-75

Lluita entre els immobilistes i els oberturistes

1971, Assemblea de Catalunya: oposició catalana al complert: eslògan: llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia

Conflicte del Sàhara: 1973 Front Polisàrio. Acceptació referèndum d’autodeterminació. Hassan II, 1975, Marxa Verda. Espanya claudica.

1974, president govern, Carlos Arias Navarro: intent d’unir immobilistes i oberturistes: - Llei municipal: elecció alcaldes i

diputacions - Augment poder dels procuradors - Reformes sindicals - Llei associacions polítiques

1974, (PCE) Junta Democràtica de España, a París, propugnaven: - Necessitat d’un govern provisional

que implantés la democràcia. - Llibertats polítiques i sindicals. - Legalització partits polítics.

Franco mor el 20 de novembre de 1975

Sectors ultradretans denuncien el perill de la destrucció del règim i obliguen a Arias Navarro a canviar a l’immobilisme.

1975, (PSOE) Plataforma de Convergencia Democrática 1976 es converteix en: Coordinación Democrática

Descomposició interna del partit Intensificació de la violència política: Terrorisme antifranquista ETA Terrorisme ultraesquerrà: GRAPO i FRAP Intensificació de la repressió del govern: Puig Antich

Carlos Arias Navarro (desembre de 1908 a novembre de 1989, Madrid) Polític espanyol, president d'Espanya entre 1973 i 1976.

Salvador Puig Antich

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974) fou un activista autònom català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat a mort com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Salvador Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment, va ser jutjat en Consell de Guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco.

A tota Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult.

Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9.40 hores del matí.