Fitxa 55 apol·lo i dafne

FITXA 55: APOL·LO I DAFNEJúlia López ValeraINSTITUT BANÚS

Júlia López Valera

FITXA TÈCNICA

Títol Apol·lo i Dafne.

Autor Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 – Roma, 1680)

Cronologia 1622-1625

Tipologia Escultura exempta

Material Marbre

Mides 2,43 m (alt)

Estil Barroc

Tema Mitològic

Localització Galleria Borghese (Roma)


BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Gian Lorenzo BERNINI fou l’escultor més destacat del Barroc italià.

BERNINI va aprendre l’ofici amb el seu pare Pietro, un escultor manierista de certa anomenada. Aquest va posar el seu fill en contacte amb mecenes importants, com el cardenal Scipione Borghese, per a qui va fer, quan tenia poc més de vint anys, un gran nombre d’escultures en les quals va mostrar un domini tècnic tan sorprenent com precoç.

Després de l’elecció del papa Urbà VIII, l’any 1623, BERNINI va esdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia i de Roma. En aquest període va realitzar molts encàrrecs, entre els quals destaca el famós baldaquí de la basílica de Sant Pere del Vaticà. L’any 1644, l’arribada del papa Innocenci X va significar una aturada en la seva trajectòria i no va reprendre l’activitat fins al nomenament d’Alexandre VII.


DESCRIPCIÓ FORMAL

Damunt una base rocallosa hi ha els cossos juvenils d’Apol·lo i Dafne. El primer representat just al moment de tocar la seva estimada, i ella, sorpresa en el moment mateix de la seva metamorfosi en llorer.

El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal, visible sobretot en la curvatura que pren l’anatomia de Dafne en el moment de la transformació.

Els cossos van en una direcció, però els caps, sobretot el de la nimfa, giren cap a un altre costat.

Multifacial.

Composició oberta.


DESCRIPCIÓ FORMAL

El moviment està perfectament aconseguit a través de la composició:

-Els braços estan disposats com les astes d’un molí, uns en alt, altres a baix; un al davant i l’altre al darrere.

-Les cames també es mouen arquejades, com en una dansa.

-Els cossos s’arquegen un davant de l’altre, i el del noi s’abalança sobre el de la noia.

-Les robes també s’agiten i s’alcen en darrere mogudes per la pressa dels personatges.

-Línies diagonals i corbes accentuen la sensació de moviment.

-Dinamisme ascendent (dels peus fins les mans de la noia).


DESCRIPCIÓ FORMAL

La sensació d’arqueig del cos de la noia s’accentua al produir-se una immobilització sobtada provocada per la seva transformació en arbre. Degut a la corba del cos femení, els dos caps estan una alçada semblant, tot i la clara elevació de la noia.

Llum: efecte de clarobscur (torsió dels cossos, robes, cabells…)

D’un bloc de marbre fred i estable Bernini ha creat una imatge de gran tensió i moviment.

Treballat amb gran precisió i detallisme per tots els costats.


DESCRIPCIÓ FORMAL

El noi (Apol·lo) atrapa a la noia (Dafne), agafant-la amb una mà per la cintura, cosa que provoca un crit desesperat en la nimfa. És el precís moment en que els seus cabells es converteixen en fulles, els braços en branques, els peus en arrels i les cames en escorça.


DESCRIPCIÓ FORMAL

El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d’atrapar la nimfa.


DESCRIPCIÓ FORMAL

Les expressions dels rostres són de sorpresa en Apol·lo i de terror en la nimfa.


DESCRIPCIÓ FORMAL

Magnífica diferenciació de textures amb el mateix material: aspres en les roques, el llorer que creix als dits i braços, l’escorça del cos de Dafne... I suaus i polides ens els cossos dels dos personatges. La llum està treballada al crear zones de clarobscur amb incisions en llocs concrets, com als clot dels ulls. Això augmenta la sensació de dramatisme de l’escena. Certa teatralitat, sense exagerar-la, com farà més tard.


INTERPRETACIÓ

El grup escultòric està basat en un episodi de les “Metamorfosis” d’Ovidi, un poema que recull històries i llegendes mitològiques sobre el tema de la transformació o metamorfosi.

Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casar-se. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar en llorer (“daphne” en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre.

En l’Edat Mitjana el mite pagà s’interpretà com a símbol de castedat, i es va mantenir fins el segle XVII. Les crítiques dels més puritans van fer que el cardenal Borghese hi afegís un díptic didàctic: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera s’omple les mans de fullaraca o bé de fruits d’amargor”


INTERPRETACIÓ I FUNCIÓ

Aquest mite també es refereix a la família del cardenal Maffeo Barberini, futur papa Urbà VII, amic i mecenes de Bernini, que tenia en el seu escut d’armes unes fulles de llorer. Bernini va esculpir entre el 1618 i el 1625 per el cardenal Padrone Scipione Caffarelli Borghese quatre escultures per decorar la seva Villa Borghese: Enees, Anquises i Ascani (1619), El rapte de Proserpina (1622), David (1624) i Apol·lo i Dafne (1625) La funció de l’obra era eminentment decorativa.


L'Eneas i Anquises, molt influenciat per un fresc de Rafael a la Stanza dell'Incendio di Borgo al Vaticà, en el qual, fugint de l'incendi de Roma, un home madur porta el seu pare a l'esquena, seguit del seu fill. Representa Enees fugint de Troia amb el seu pare malalt al coll i el seu fill al darrere. Des d'un punt de vista al·legòric, l'obra representa les tres edats de la vida: Anquises porta a l'esquena una estàtua dels déus Lars mentre que ell mateix és portat pel seu fill Enees, mentre que Ascani els segueix portant el foc sagrat.


El Rapte de Proserpina pren un tema tret de”Les Metamorfosis” d'Ovidi, quan Plutó segresta a Proserpina. La seva composició en espiral està feta per a accentuar el dinamisme dramàtic, i queda subratllada pel moviment dels cabells i de les robes. L'empremta dels dits del déu dels inferns sobre la carn de Proserpina està aconseguida amb gran realisme, i participa també de l'efecte dramàtic del rapte.


Bernini el va fer amb només vint-i-cinc anys. Està representat en el moment de llançar la seva pedra amb la fona, amb el tors girat i el rostre contret per l'esforç. És la reunió de tots els elements de l'art barroc: l'energia, el moviment i el dinamisme. Així mateix, hom pot dir que el David de Bernini és el símbol de la Roma de la Contrareforma, d'una Església disposada a enfrontar-se als seus adversaris


MODELS I INFLUÈNCIES

Conservà l’herència del Renaixement en els seus temes mitològics i el punt de vista únic. També va fer composicions manieristes per donar més dinamisme a les figures. També combinà marbre i bronze en una única escultura. La seva obra és el paradigma de l’escultura barroca i és considerat el millor escultor de la seva època. Va obrir el camí de l’escultura dels segles següents, sobretot la neoclàssica. Un antecedent clar de Bernini és Giambologna, en l’ús de la forma serpentinata i el dinamisme del conjunt. Aquí El rapte de les sabines, 1583.

Fitxa 55 apol·lo i dafne

Education

Transcript of Fitxa 55 apol·lo i dafne