1

····

Faenesd’abans

····

Comarca del Matarraña / Matarranya••••

Il·lustracions: Daniel Sesé

Aquesta publicació ha rebut l’ajut del Grupo de Acción Local Bajo Aragón-Matarraña

Edita: Comarca del Matarraña / Matarranya

Textos: © Comarca del Matarraña / Matarranya

Il·lustracions: ©Daniel Sesé

Fotografies: Archivo Fotográfico de la Comarca del Matarraña/Matarranya i Archivo de Fo-

tografía Antigua de la Comarca del Matarraña/Matarranya

Disseny i maquetació: Terès Antolín, s.c.

3

ÍndexIntroducción . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .4

Método de trabajo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .6

Notes a la Transcripció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .8

Informadores / Informadors . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Agricultura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Oficis

Llaurar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

La Sega i el batre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

Les olives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Moliner. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

L’hort . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

La vinya i los ametlers . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

Pastor. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

Esquilador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

Madalapera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50

Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59

Forner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

Teuler. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

Cisteller. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72

Abeller . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

Fer Cera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81

Carboner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85

Escorçador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89

Fàbrica de paper . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92

Pedra en sec i obrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

Bibliografia consultada . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

4

La Comarca del Matarraña/Matarranya ha iniciado una labor de recupera-ción y preservación de los Oficios Tradicionales a través de la recogida y re-copilación de la tradición oral documentándolos con el objetivo de ponerlos en valor y transmitirlos a las generaciones futuras.

Este trabajo, todavía no concluido, ha consistido en detectar a una serie de informantes a los que se les ha realizado una entrevista mediante la que nos han contado cómo trabajaban.

Se trata de personas mayores de nuestra tierra, de entre 75-95 años, que son depositarios de la memoria viva de las tradiciones del pasado. Con-servan un conocimiento tradicional que se ha transferido de generación en generación, y que a través de este libro queremos transmitir, ya que la gente mayor cuenta con un potencial patrimonial extraordinario que no podemos ni debemos olvidar ni perder.

Los oficios tradicionales son una parte muy importante del patrimonio et-nográfico de una comunidad, a partir del cual podemos conocer cómo vi-vían nuestros abuelos. Con este trabajo lograremos retenerlo en el tiempo a través de su recopilación y transmitirlo a un amplio abanico de la pobla-ción, ya que se trata de un Patrimonio de carácter efímero y perecedero que hasta ahora únicamente se ha transmitido de forma oral.

La Comarca del Matarraña/Matarranya es una comarca eminentemente agrícola, centrada en la producción agropecuaria, de ahí que tengan mayor peso los oficios relacionados con el sector primario. La economía se basaba en actividades que permitían cubrir todas las necesidades básicas de la po-blación, bien produciéndolo o mediante el intercambio.

Introducción

5

La Comarca del Matarraña/Matarranya ha iniciat una labor de recuperació i preservació dels Oficis Tradicionals a través de la recollida i recopilació de la tradició oral, documentant-los amb l’objectiu de posar-los en valor i transmetre’ls a les generacions futures.

Este treball, encara no conclòs, ha consistit a detectar a una sèrie d’infor-mants als quals se’ls ha realitzat una entrevista mitjançant la qual ens han explicat com treballaven.

Es tracta de persones majors de la nostra terra, d’entre 75-95 anys, que són dipositaris de la memòria viva de les tradicions del passat. Conserven un coneixement tradicional que s’ha transferit de generació en generació, i que a través d’este llibre volem transmetre, ja que la gent gran compta amb un potencial patrimonial extraordinari que no podem ni hem d’oblidar ni perdre.

Els oficis tradicionals són una part molt important del patrimoni etnogrà-fic d’una comunitat, a partir del qual podem conèixer com vivien els nos-tres avis. Amb este treball aconseguirem retenir-ho en el temps a través de la seva recopilació i transmetre-ho a un ampli ventall de la població, ja que es tracta d’un Patrimoni de caràcter efímer i perible que fins ara únicament s’ha transmès de forma oral.

La Comarca del Matarraña/Matarranya és una comarca eminentment agrícola, centrada en la producció agropecuària, per este motiu tenen un pes més gran els oficis relacionats amb el sector primari. L’economia es basava en activitats que permetien cobrir totes les necessitats bàsiques de la població, ben produint-ho o mitjançant l’intercanvi.

Introducció

6

Método de trabajoLas páginas que veremos en adelante son el resultado del trabajo etnográ-fico que se ha desarrollado desde la Comarca del Matarraña/Matarranya. Este trabajo ha consistido en la investigación y recogida de la tradición oral a través del trabajo de campo, es decir, entrevistas a los informantes y su registro mediante la grabación.

Ante todo tenemos que agradecer la colaboración de los informantes, gente de nuestra comarca que nos han contado cómo trabajaban en su juventud, y que son depositarios de la memoria viva de las tradiciones del pasado que vamos a documentar. Hacer hincapié en la colaboración de la Federación Comarcal de Jubilados y Pensionistas del Matarraña, que nos han ayudado a contactar con gran parte de los informantes.

El trabajo de campo ha consistido en la realización de entrevistas y su re-gistro en formato audio y video en ocasiones. Esta labor la hemos llevado a cabo David Arrufat Andreu, Arturo Queral Tejedor y Ana Casasús Clúa, des-de el Departamento de Patrimonio Cultural de la Comarca del Matarraña. Posteriormente se ha realizado el tratamiento de la información obtenida: su valoración, trascripción, redacción y edición para la elaboración de un catálogo que recoja toda la información recolectada, adecuadamente trata-da para tener un nutrido elenco de los oficios tradicionales de la comarca. Cabe mencionar que se ha quedado una larga lista de oficios por incluir, y que esperamos poder acabar de completar en un futuro.

Los textos que recogemos son la transcripción de dichos relatos, basándo-nos en el total respeto a la literalidad de lo hablado. Esto implica reproducir de forma fidedigna el habla de las personas entrevistadas mostrando las características lingüísticas del habla de los informantes. Si bien se ha bus-cado la legibilidad del relato, obviando las preguntas de los entrevistadores, restableciendo el orden de los términos en algunos casos, e introduciendo algunas aclaraciones al discurso con el uso de los corchetes.

En cuanto a la puntuación, hemos seguido las convenciones de la lengua escrita, haciendo alguna modificación con el objetivo de acercar la lengua escrita a la lengua hablada por los informantes.

7

Les pàgines que veurem d’ara endavant són el resultat del treball etnogràfic que s’ha portat a terme des de la Comarca del Matarraña/Matarranya. Este treball ha consistit en la recerca i recollida de la tradició oral a través del treball de camp, és a dir, entrevistes als informants i el seu registre a través de l’enregistrament.

Abans de res hem d’agrair la col·laboració dels informants, gent de la nos-tra comarca que ens han explicat com treballaven en la seva joventut, i que són dipositaris de la memòria viva de les tradicions del passat que anem a documentar. Posar l’accent en la col·laboració de la Federació Comarcal de Jubilats i Pensionistes del Matarranya, que ens han ajudat a contactar amb gran part dels informants.

El treball de camp ha consistit en la realització d’entrevistes i el seu registre en format àudio i video en ocasions. Esta labor l’hem portat a terme David Arrufat Andreu, Arturo Queral Tejedor i Ana Casasús Clúa, des del Departa-ment de Patrimoni Cultural de la Comarca del Matarranya. Posteriorment s’ha realitzat el tractament de la informació obtinguda: la seva valoració, transcripció, redacció i edició per a l’elaboració d’un catàleg que reculli tota la informació recol·lectada, adequadament tractada per tenir un nodrit elenc dels oficis tradicionals de la comarca. Cal comentar que s’ha quedat una llarga llista d’oficis per incloure, i que esperem poder acabar de com-pletar en un futur.

Els textos que recollim són la transcripció d’estos relats, basant-nos en el total respecte a la literalitat del parlat. Això implica reproduir de forma fidedigna la parla de les persones entrevistades mostrant-ne les caracte-rístiques lingüístiques de la dels informants. Si bé s’ha buscat la llegibilitat del relat, obviant les preguntes dels entrevistadors, restablint l’ordre dels termes en alguns casos, i introduint alguns aclariments al discurs amb l’ús dels claudàtors.

Pel que fa a la puntuació, hem seguit les convencions de la llengua escrita, fent alguna modificació amb l’objectiu d’apropar esta llengua escrita a la llengua parlada pels informants.

Mètode de treball

8

• En les terminacions verbals, el temps passat es pronuncia sense /v/: Agrada(v)e, Ana(v)e.

• En els infinitius, la /r/ final no es pronuncia.

• Com a la majoria del domini lingüístic, la /t/ final no es pronuncia: mol/mols per molt/molts; dal per dalt; tan per tant; calén per calent, amun per amunt.

• Article definit lo/los, la/les

• Demostratiu: Este/esta; eixe, eixa; ixe, ixa

• Possessius tònics: Meua, teua, seua

• Possessius àtons: Mon, ton, son pare / Ma, ta, sa mare

• Pronoms personals forts: Natres, Natros / Vatres, Vatros

• Pronoms personals febles: Mos per ens, Tos / Vos per Us

• Se reflexiu per es

• Preposició amb es pronuncia en

• De vegades, la construcció per a hi figura com pa, i per als com pals

• Perquè es pronuncia amb accent tancat, per tant el transcrivim perqué

• La conjunció però es pronuncia plana, per tant la posem sense accent.

• Els infinitius seguits de pronom feble no sensibilitzen la /r/ final; l’eli-sió d’aquesta consonant ve indicada per un accent circumflex damunt la vocal del morfema: plantâ’ls (‘plantar-los’), tornâ’l (‘tornar-lo’), tallâ’l (‘tallar-lo’).

• Els castellanismes integrats en el relat dels testimonis s’han transcrit sense cap marca distintiva (cometes, cursiva…), ja que alguns estan in-serits en el català domèstic de l’informant i d’altres els usa perquè en aquell moment així li surten. És una manera de mantenir l’espontaneïtat del text. El lector avesat sabrà detectar-los sense problema i posar-los en context.

• Per a indicar quan un fonema es pronuncia a la manera castellana, es marca la consonant (p.e. ‘majo’, ‘jota’, )

Notes a les transcripcions

9

Lèxic

Acuerdo = acord

Ademés = a més

Adeprenguere = aprenguere

Aixina = Així

Albre = Arbre

Algés = guix, ges

Alrededor = al voltant

Amela/Ameler = ametlla/ atmeller

Americà = peu de cep

Anterra = en terra

Apatuscar = Adobar, compondre

Argilaga = argelaga

Astraleta = destraleta

Atapissonar/Atapir = Atapeir

Atiçar = Atiar (el foc)

Atre = Altre

Aulor = olor

Bernatxa = garnatxa

Caldor = calentor

Cantidat = quantitat

Coa = cua

Cògul = coàgul

Contorno = contornada, voltants

Cosquillós/Quisquillós= Primmirat, perepunyetes

Crusar = travessar, creuar

Cubierta = coberta

Cuitie = coïa

Cullir = collir

Curtir = adobar, assaonar

Demunt = damunt

Depòsit = dipòsit

Devant = davant

Dien, dieven = Deien

Embossar = embossar

Enrejolat = enrajolat

Entonces/Allavontes = llavors

Escarbatxo = escarabat

Escomençar = començar

Estisora = Tisora

Fae, Feen/Faen = fee - feien

Forro –a = sense càrrega, buit

Galleta = galleda

Gavinyet = ganivet

Giner = gener

Grenxa, clin = crinera

Ixir = eixir

Llaor = llavor

Llímpio = net

Llomo = llom

Madalap = matalàs

Mànic = Mànec

Reproduïm unes quantes paraules habituals en les modalitats de català del Matarranya i que són emprades per alguns dels informants, amb la seua equivalència en llengua estàndard. La majoria són simples variacions de pronunciació, i d’altres són variants incloses en els diccionaris norma-tius. Hi ha també formes pròpies d’alguna localitat concreta i fins i tot de l’idiolecte individual o familiar de l’informant.

10

Mecanisar = Mecanitzar

Mentres = mentre

Minudes = menudes

Mòlec = motlle

Ne = en

N’hai = n’he

Paregut/aparegut = semblant

Pataques = patates

Plantals = plantar-los

Pos = doncs

Prensa = premsa

Primentó = pebrot

Rader = darrer

Roí = dolent

Sàbia = saba

Sancer -a = sencer -a

Segundo = segon

Sigüent = següent

Sixanta = seixanta

Sugar = suar

Tamé = també

Tarròs = terròs

Tella = teula

Tellat = teulada

Teller, tella, tellat = teuler, teula, teulat

Tierra = terra

Traste = objecte manual, estri

Utilise/utilitze, utilitsar = utilitza, utilitzar

Variedats = varietats

Vimen = vímet

Vrema, vremar = verema, veremar

11

Informadores / InformadorsEste proyecto no hubiera sido posible sin la colaboración de aquellas personas que con su testimonio nos han enseñado, mostrado, aquellos oficios que en un ti-empo no muy lejano formaban parte de la vida cotidiana de los matarrañenses. Gracias a todos por compartir recuerdos y vivencias. Gracias por ayudarnos a revivir nuestro pasado, nuestra cultura. Gracias por dejarnos ser testigos de vues-tras memorias. Gracias por ayudarnos a no olvidar nuestros orígenes.

Este projecte no haguere estat possible sense la col·laboració d’aquelles perso-nes que amb el seu testimoni ens han ensenyat, mostrat, aquells oficis que en un temps no gaire llunyà formaven part de la vida quotidiana dels matarranyecs. Gràcies a tots per compartir records i vi-vències. Gràcies per ajudar-nos a reviure el nostre passat, la nostra cultura. Grà-cies per deixar-nos ser testimonis de les vostres memòries. Gràcies per ajudar-nos a no oblidar els nostres orígens.

Antonio Granché Monclús, de 95 anys, llaurador de Calaceite / Calaceit

María Serrano Monclús, de 90 anys, llauradora de Calaceite / Calaceit

Joaquín Casasús Granché, de 68 anys, llaurador de Calaceite/Calaceit

Amado Vidal y Mariano Puyol, de 77 anys, llauradors de Mazaleón/Massalió

Juan Antonio Anglés, de 68 anys, la Portellada

José Depé Peris, de 83 anys, pastor de Valderrobres / Vall-de-roures

Lucas Soriano Agud, de 79 anys, esquilador de Ráfales / Ràfels

Pedro Segarra Viver, de 71 anys esquilador de Mazaleón/Massalió

José Antonio Calasanz Adell, de 75 anys, ferrer de Beceite / Beseit

Pedro Queral Blasco, de 70 anys, fuster de Beceite / Beseit

Paco Arrufat, obrer de de Valjunquera / Valljunquera

Miguel i Juan José Albesa, cistellers de Fuentespalda / Fondespatla

Paco Esteve Álvarez i Paco Esteve Lombarte, antigament feen cera a Peñarroya de Tastavins / Pena-roja

José Luis Giner Latorre, de 65 anys, abeller de Beceite / Beseit

Santiago Milián, de 82 anys, carboner de Monroyo / Mont-roig

12

En la mayoría de los casos nos habéis de-mostrado que a pesar de la dureza y la-boriosidad de muchos de estos oficios, os gustaban y os sentíais felices realizándo-los. “Ere molt majo”

Ens heu demostrat que malgrat la du-resa i laboriositat de molts d’estos oficis, us agradaven i us sentíeu feliços realit-zant-los. “Ere molt majo”

Juan Piñol Ferrer, de 80 anys, escorçador de Torre del Compte / la Torre del Comte

Juan José Julián, de 81 anys, maquiniste de una Fábrica de paper de Beceite / Beseit

Anita Segarra, de 83 anys, de Torre de Arcas / Torredarques

Luis Ángel Giner Amela, de Torre de Arcas / Torredarques

13

AgriculturaSegún el filósofo romano Cicerón “La agri-cultura es la profesión propia del sabio, la más adecuada para el sencillo y la ocupa-ción más digna para todo hombre libre”.

El pilar básico de la economía en la Co-marca del Matarraña/Matarranya era la agricultura, junto con la ganadería. Se trataba de una agricultura de secano en la que predominaba el cultivo del olivo y los cereales, acompañado de almendros y vid.

El trabajo se desarrolla a lo largo de todo el año, atendiendo a los ciclos naturales que experimenta la tierra y que se repi-ten anualmente, de manera que a lo lar-go del año se realizan diferentes cuidados como: labrar, sembrar, podar, recolectar. Estas labores están condicionadas abso-lutamente por el tiempo.

Estos conocimientos se transmiten oral-mente de padres a hijos y a base de la ex-periencia. A través del refranero podemos conocer cuándo se realizaban diferentes procesos:

Segons el filòsof romà Ciceró “L’agricultu-ra és la professió pròpia del savi, la més escaient per al senzill i l’ocupació més digna per a tot home lliure”.

El pilar bàsic de l’economia a la Comarca del Matarraña / Matarranya era l’agri-cultura, juntament amb la ramaderia. Es tractava d’una agricultura de secà en la que predominava el conreu de l’olivera i els cereals, acompanyat d’ametllers i vi-nya.

La feina es desenvolupa al llarg de tot l’any, atenent els cicles naturals que ex-perimenta la terra i que es repeteixen anualment, de manera que durant l’any es realitzen diverses tasques com llaurar, sembrar, podar, collir; tasques totalment condicionades per la meteorologia.

Estos coneixements es transmeten oral-ment de pares a fills i a base de l’experièn-cia. A través del refranyer podem conèixer quan es realitzaven les diverses feines:

“Per San Martí, agarra l’escala i ves a collir”

“Qui no bat al juliol, no bat quan vol”

“Les llaurades del giner no les canvios per diner”

“A Sant Valer, cada ovella té que tindre el seu corder, i n’hi ha que triar un de ben majo per a mardà, i un de ben valent per a esqueller”

“Pal giner, l’ameler batxiller”

“Al febrer trau flor l’ameler”

“Qui sembre al febrer bona collita té”

“Sembra cigrons, lo primer divendres de març”

“Al maig penjo l’aladre i a segar me’n vaig”

“Per l’Ascensió, la cebeta al cavalló”

14

“Al juny, la falç al puny”

“A Sant Joan, les garbes al camp; a Sant Pere, les garbes a les eres”

“Al juliol, la forca al coll”

“Qui no bat al juliol, no bat quan vol”

“A Santa Anna ja pinte el raïm, i als coranta dies ja es pot collir”

“Al novembre, qui no ha sembrat, que ja no sembro més”

“A Sant Martí, agarra l’escala i vés a collir [olives]”

“A l’estiuet de Sant Martí, mata el porc i encuba el vi”

“A Santa Catalina mata el porc i fes farina”

“Per Nadal cada ovella al seu corral”

“Luna nova, lluna cucadora”

Refranes recogidos en / Refranys recollits a:Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 3. Gèneres menors de la literatura popular a cura d’Hector Moret. IET, ASCUMA i Carrutxa, Calaceit 1995.

15

···· Llaurar ····

16

Natres llauràem en los animals. Teníem dos mules i la burra, dos gordes i la burra per a l’hort, aixi no calíe que se desfalcaren los animals [mules].

Per a llaurar, anaem millor en un parell i una polligana que en dos polli-ganes, perqué lo gran, lo més ample [del bancal] ho agarraem en lo parell; i la polligana, pos agarre tot lo més escòrs… per arrimar, per a bores, ra-conets, sòlcs curts…allí on ere lo sòlc curt, anae la polligana. La mula, en cuatre patades, ja tornae a està a la punta i gire i ja no es tan pesat.

En lo parell se fee més guaret, per a la terra campa fa més guaret, perqué poses una rella llussiada [nova] i s’encarne a la terra.

S’anae a llaurar a la primavera. Después d’acabar les olives, lo primer que se fee es anar a llaurar, i les mules ja no paraen.

La primera llaurada es lo rompre, i si podíem tornar a llaurar ne díem mantornar.

Al sembrat n’hi dónaem tres relles, que es diu tercejar.Per al cereal se llaurae quatre vegades al any, tres per a preparar la terra,

i la radera quan se sembrae. Lo que es llaurae en un animal al día es un jornal.Los aparells que s’utilisaen per a llaurar eren l’aladre. L’aladre te una rella

a la punta, es un ferro que va a la punta de l’aladre, la que s’enclave a la terra, i lo tallant es lo que agarre l’amplada de la terra, ajude a tombar la terra.

L’aladre s’engantxae en un camatimó a la polligana, i per al parell en un jou, i lo pal [es lo camatimó del parell] quedae al mig dels dos animals. Al aladre anae un ansa, que allí aguantae les riendes dels animals. L’home anae detràs per aguantar l’aladre, guian-lo i per a girar, per a tombar a la punta.

Los aladres més antics eren de fusta. Ere tot de fusta i ferro a davant, por-tae una rella en forma de cullera, i lo camatimó estae unit a la fusta. I portae dos orelleres, dos fustes per a moure la terra, per a regirar.

Después ne n’hi havíe que eren de pala fixa o pala giratora. Als giratoris voltae lo ferro [la pala] i la terra sempre va a una mà, teníe una pala que gire a cada costat. Ere mol favorable per al terreno, per a que no marxo l’aigua quan plou, pot aguantar més lo regat. Com lo nivell del camp està desni-vellat, a un terreno costerut, no interese que corgue l’aigua, conveníe que aguantaré més la saó.

El treball bàsic per a qualsevol cultiu de plantes o arbres és el de llaurar, que consisteix en remoure la terra amb un aladre, tant per sembrar plantes com per a cuidar el plantat i obtenir fruits d’això.Fins a la mecanització de l’agricultura a mitjans del segle XX, es llaurava amb animals, a la nostra comarca, concretament amb els matxos o mules. Quan treballava un animal sol es deia la polligana, i quan treballaven amb dos animals, lo parell.Antonio Granché Monclús, de noranta-cinc anys de Calaceit, ens explique com treballaen

···· Llaurar ····

‘‘

17

L’atre [lo fixo] sol treballe a una ma. Anaem voltant i feem una porca. La porca ere tirar la terra per un costat, sempre a una mà, i per l’atre costat sempre a l’atra ma, i quedae doble solc.

Lo tallat se die quan se treballae a les dos cares, a l’anada treballae per una banda, i a la tornada treballae per l’atra banda.

Quan fees una porca en gran havíe de quedar un solc cubert. Una porca es un tros gran, la medida del bancal que abarques per a treballar, se anaen fent parts del bancal. Tamé se li díe a lo que abarque un quan sembre a ma. Lo cultivat se va engrandín, contra més gran ampla ere la porca, més se teníe que caminar de un solc a l’atre.

Quan anaes en giratoria tornaes pel mateix solc. Gires la pala i tornes pel mateix solc.

L’aladre de parell ere més gros

’’

Aladre de ferro

Feltre

Jou

···· Llaurar ····

18

Aladre de fusta

Llaurant en lo parell

Llaurant en lo parell

PÓRCA TALLAT

Aladre fixe Aladre giratori

BAN

CAL

BAN

CAL

···· Llaurar ····

19

···· La sega i el batre ····

20

Primer se sembrae lo blat o la civada: se tirae lo gra, anant escampant per tot lo bancal de porca en porca. Después s’enjagae l’animal, la polligana en l’aladre i les ariendes i la esteva, i se llaurae tot lo bancal. Después agarraen la taula de ataular i la colocaen a l’animal i pujaen damunt de la taula per aplanar si n’hi havie algún tarrosset.

Se sembrae la mitad, l’atra mitad estae de guaret, se dixae decansar la terra.Tal com anae plovisnant, anae creixent [lo blat]… a les olives ja fee un pam.Quan ja havie madurat, allà al juny, a mitats, s’he anae a segar… en la dalla.

Agarraen un corro de vint o trenta passes.De lo que se segae, en lo raspall se agarrae, s’ajuntae i se feen les gabelles. A

la vora se ficae una cordeta per a lligar-ho i se fee una garba. Vuit garbes ere una carga. Quan no n’hi havie carros, los animals sol podíen portar vuit garbes o una carga a cada costat, que se posaen als carrejadors lligades en samugues [corda]. En lo carro se ficaen quatre o cinc cargues.

Al puesto que havíen estat les cargues s’anae a raspallar, que ere repassa si quedae alguna espigueta. I tot cap a casa.

Después se portae a la era per a batre.Antes de batre, se rebatíe la era, se preparae en aigua i palla en lo rulo de

pedra per a que quedare planeta.Se deslligaen les cordetes de les garbes i s’escampaen per la era en la forca,

que pot tindre quatre o cinc forcalls.Después s’anae voltant en l’animal en lo trill. S’agarrae l’animal i cada rato

se girae la parba per a que se fere palla. [la parba ere lo que se segae, palla i espiga junt]

Diem: —Ja hem arreplegat!! ere que lo trill arreplegae un munt de parba, i se tenie que eixecar lo trill i en la forca se traie i se tornae a escampar.

Después s’arreplegae la tonga en l’animal, que portae una taula d’arreplegar i s’anae amontonat. Se arreplegae tot, terra i tot barrejat, i quedae la tonga tota alta. I después se agarrae lo solatxe de la era en los ramassos, tot cap a la tonga, i ja estae la tonga arreglada i apatuscada.

Segons de l’aire que anae, se teníe que fer la tonga [a un puesto o un altre], si fee cerç o garbí.

Lo qui ventae se ficae a la banda de la tonga i se tirae forcada per a que ixquere la palla defora de la tonga, la palla marxae i lo gra se quedae anterra.Lo agüelo fee: aire o no aire, la forca al l’aire!. I si fee aire s’anae ventant en la forca.

Después se porgae, i lo que quedae n’he diem grapissos. Eren nuguets, trossets d’espiga…i se tirae a les gallines.

Lo gra se medie en los dobles i s’anae possan als sacs, i la palla se guardae per als animals.

Lo blat se portae al molí, a la farinera. Se molíe per a fer farina per a pastar i fer pà per a tot l’any. I si te sobrae, se veníe.

Maria Serrano Monclús, de Calaceit, mos conte com segaen i batien.

···· La sega i el batre ····

‘‘

21

També se sembrae civada per als animals. La civada se treballae igual. I tamé se sembrae centeno par a fe vencills per a lligar les paques.

Después se fee en la cosetxadora. La primera vegada que va vindre una cose-txadora al poble, estaem segant, i va vindre un i mos va va dir:

—Llanseu la dalla i no segueseu mes que estes dones ja están sofocades—Qué se fara sol?—Sí, has vist aquell catxarro que va d’allà cap a allà…pos segue i bat.—No me digues!—Baixa a parla-li, a ver si pot vindre.I li va dir que si, con que s’en va anar a casa a buscar sacs. Quan va arribar a casa, sa mare die: qué coses de dir, que abans de sega,

tinguen que batre. Li die a sa filla: A baixat ton germa en la burreta a buscar sacs per a batre…cóm han de batre si están segant?

I vam portar una carretada de blat. Quan van veure los sacs del blat no se’n podíen avindre.

···· La sega i el batre ····

’’

Trill de pedrinyera

Forques

Eines del batre

22

···· La sega i el batre ····

Falç i soqueta

Dalla

Batre en lo diable

Ventar la tonga Porgar la tonga

23

···· Les olives ····

24

L’oliver constitueix un cultiu tradicional i històric l’expansió generalitzada del qual va haver de realitzar-se a partir del segle XVI. Sens dubte, la pro-ducció i comercialització de l’oli ha estat durant els últims segles el motor econòmic d’aquest territori. La comarca del Matarraña/Matarranya és una de les zones del món més propícies per al cultiu de l’oliver. Els olivars centenaris de la varietat em-peltre proporcionen un oli d’oliva net, de color groc daurat i sabor suau, que està adscrit a la Denominació d’Origen de “Aceite del Bajo Aragón”. Antonio Granché Monclús, calaceità de noranta i cinc anys ens explique com es conreava.

···· Les olives ····

Primer se llaurae la terra, i allí a on no entrae la rella, se raïe en cavigueta. Tame se teníen que tallar los bords i se fee plegadors tots los anys en un tauló.

S’esporgue a la primavera, pero no cal tots los anys. Si fee una finca càrrec, después del càrrec, a llavontes s’esporgae i se traíe fusta, i per lo que quedae, preníe més força. Se podae en serrutxo, estraletes, i tronçador per a lo més gord. I en escales, igual com si cullguerem olives. I si se teníe que traure al-gún simal, se fee d’enterra.

Quan erem menuts, jugaem a punta de simalet, i mos havíem d’acasar per dal dels olivers.

S’abonae en fem d’exerrit [ovella], de gallinaza, de conills i en amoniàc.I al novembre, se começe a cullir. Ere lo fruit lo que manae. Per a fira [La

fira de Santa LLucia] feem la primera partida. Los comissionats anaen per les cases a medi, eren los representans de les fàbriques [molins] que s’encarre-gaen de portar lo fruit. Si portaes tu lo fruit, te pagaen lo port. S’arreplegae en dobles. Un doble, si la oliva estae viva ere dotze quilos.

Mos eixecaem i carregaem les mules i cap al camp. Quan arríbaem a l’ha-retat, lo primer que feem al’hivern, ere fer foc, perque de matí fa fred, i si no n’hi ha escartxada.

Cullíem en los gantxos i canyes i la batolla i en la escala, i la rama la llimpiaem be. De escala ne teníem una de vint-i-un escalons, pero lo normal ere de quinze o devuit. En la escala i lo gantxo a cullir, i después, en la canya se repasae si n’havíe quedat alguna. Lo dolent ere los olivers que estaen al marge, que per la banda de baix te quedaes fondo, se teníe que pujar més alt.

Escámpaem les borrasses de róba i ho estíraem davall l’oliver, i anaem corren l’albre. I la part que quedae cullida llevaen la borrassa de davall i la ficaem a lo que faltae per cullir. I si ne caíe alguna per les furanes [defora], les plegaem a ma. Cada oliva una esquenada.

Primer se teníen que plegar les de enterra. Al pronte, com no n’hi havíe moltes, en una aumosta les plegaes totes, pero después s’agranaen en los ramasos. Los ramasos los feem natres, anaem a la riera i en botxes se feen, i después, més menuts en un romer. S’agranaen en un muntet i les plegaem en los cabassos a sarpades, i del cabas al ventador.

‘‘

25

I si no se ventae de nit a casa en los cresols, i traíes los tarrossos i algún tronxo, les fulles. Primer eren de fusta, de costelles de fusta, i después de fe-rro, i la fulla i la terra caíe.

Tame n’hi havíe gent que anae a rebuscallar, se pasae per les finques que ja s’havíen arreplegat, a vendre un cabass d’olives.

Carregaem quinze o vint sacs al carro. Cada sac quatre dobles, al pronte cinc, quan natres erem jovens. Después los feen de quatre dobles, perque eren més manejables. Los sacs eren de la fàbrica [del molí].

Una partida la canviaem per oli, ho fícaem en bots i se pujae a casa. I un parell de dobles se feen per a olives en gerretes, en sal i saduritxa.

Tots los anys no n’hi havíe de cullita, cullita sansera n’ham vist poques, ara, mitat cullita si. A les finques bones podíe n’hi haver mija cullita mols anys. N’hi ha albres que son més regalons, son més fins i carreguen tots los anys.

Si se cou [se gele l’oliva] es una perdua, perque pese menos, pero fa més rendiment, es tot oli. Del fred tame se poden escaldar los olives i los cau la fulla.

Alguns anys se curcaen. Per a que no se curcaren s’ensofataen en motxiles. Uns anys venéin uns helicópteros i ensofataen tot lo terme per a evitar que s’empestare.

Tame està la negra, lo repilo…de contres ne n’hi ha moltes.Natres ho ham tocat mol, vam treballar mol en l’olivà, casi tot teníem

olivà, menos alguna vinya, ameles i sembrat per als animals. Vaig començár als deu anys hasta los vuitanta, ja embolicat en los mulos

’’

···· Les olives ····

Doble i mig doble

Ventador de fusta

26

Olivers

Ganxo

A les olives

Tina

2727

···· Moliner ····

28

Durant lo segle XVIII, se va produir al Matarranya l’extensió de la superfi-cie dedicada al cultiu de l’oliver fins al punt que aconseguirà, en lo temps, la condició de cultiu distintiu de la zona. Les característiques climatològiques, sumades a les condicions del terreno i a la bona adaptació de la varietat em-peltre, van permetre l’obtenció d’un oli de gran qualitat. Esta és la clau que permet comprendre l’especialització en la producció de l’oli. La magnitud que va agarrar esta activitat va determinar l’existència d’un important nombre de premses repartides per tota la comarca. La molta es realitzava en campanyes que duraven 8 o 9 mesos.

Pedro Camps Vilalta, de 87 anys, de Queretes van comprar lo molí l’any cin-quanta i pico a casa Auvert.

···· Moliner ····

Los llauradors replegaen les olives i les dixaen a casa. Les portaen brutes a casa i les ventaen, i quan ja en teníen un muntet de cinquanta o sixanta o cent dobles (100 dobles ja ere mol) te díen: veníu que ja n’hi ha muntet. T’avi-saen per a anar a medir, que allavons ere a dobles. Después ja ho feem a pes.

Los que anaen a medir eren los comissionats. Quan feen falta olives al molí, eixíen per la tarde a dona volta per totes les cases que pensaen que’ls ho podríen vendre i ja quedaen d’acuerdo. Uns te díen: no, que jo vull fer més muntet, los atres: pos passeu; uns atres: jo ja les tinc venudes.

Al tardet s’anae a medir. Posaen quatre dobles a cada sac i’ls lligaen. Antes hi cavien cinc dobles. Un doble, al començament, si estaen vives, eren dotze, dotze quilos i mig, i l’oli se veníe a quilos.

Los comissionats, quan lligaen los sacs, feen una trampeta al cordell i veen si’ls hi havíen fotut [olives] o no. N’hi havíe poques cases que ho feren, pero en n’hi havíe alguna…

Después se cuidaen d’anar a buscar les olives en lo carro. Anaen entran sacs [al molí] tot lo dia, de casa en casa, i les portaen al molí.

Antes lo roll per a xafar les olives voltaen en cavalls. Anaen en los ulls ta-pats per a que no se marejaren. Aquí al poble jo encara hai vist molins que voltaen en un burro o en lo matxo xafan. Aixó es lo vell, lo vell.

Teníen un roll, un cono, enganxaen lo burro, o cavall allí, segons la cate-goría, i anaen voltan. N’hi havíe tres o quatre aquí de molins que anaen en animals, no en quede cap. I después, la pasta la posaen a una prensa de barra i la apretaen a mà. Posaen lo peu de la pasta en los cofins i apretaen tres o quatre homens.

Natres ja teníem una prensa hidráulica i un cono que xafae les olives, i un roll d’alt que les pastae. Allí les olives ja anaen mig xafades. Un motor de deu o dotze cavalls ho fee anar tot per mig de corretxes: les prenses, los rolls.

N’hi havíe los rolls i una prensa per a apretar.Quan n’hi havíe moltes olives, s’almacenaen a la gronsa i, en un sinfí,

anaen als rolls. Lo sinfi pujae de baix de la gronsa i les pujae a la tolva de dins del molí. A la vora del roll n’hi ha una sala que s’almacenaen les olives dels

‘‘

29

llauradors i en un carratillo tiraem los sacs a una tolveta [gronsa].Si les olives eren mortes necessitaem aigua, los tiraem aigua per a ajudar

a xafarles. L’aigua la usaem d’un povet, pero quan s’acabae, a lo millor a raders de

març o això, s’acabae, pos allavons, un bocoi de sis-cents litros, una barrica, damunt del carro i cap a la Font d’en Coma. Allí primer ompliem a galletes, después ja teníem una bombeta allí de mà, i después ja la van ficar corrent. Faena donae l’aigua…

Al molí sempre n’hi ha d’haver una caldera de calefacció. Lo principal als molins es que n’hi haigue caldò. Aquella caldera donae caldor a les olives, a tot lo local en tubos, i les olives s’acalentaen, quan anaen al peu ja anaen calentes. I l’aigua que eixíe, eixíe calenta.

Los rolls xafaen la pasta, i n’hi havíe com una tapa que tapae los rolls. Quan ja creíes que estae be, la soltaes i la pasta caíe a una pila. A la mateixa vora de aquella pila se ficaen les prenses, que per mig de vagonetes l’apartaes [la pasta]

Allí n’hi havíe dos homens, un en un povalet, i l’atre parant [la prensa], i omplíen, un poval cada cofí, i pujaen un peu. Tiraen un cada cofí, i així pu-jaen lo peu, cada cofí una galleta. Un peu eren sis-cents quilos.

La prensa l’apretaen en unes bombes hidràuliques.Después de la prensa eixíe tot barrejat cap a dins, al quarto de l’oli, que

n’hi havíe sis piles i la gran. A la primera hi anae tot, a la segona ja hi anae menos aigua, a la tercera ja casi eixíe llimpio, pero encara en quedaen tres mes i la gran. A la gran hi cabíen dos mil quilos d’oli, i a les menudes sis o setcents.

Quan eixíe a la de dos mil quilos, l’oli esta claret, claret, claret… pero an-tes havíe passat per sis o set piles. N’hi ha puestos que n’hi havíe dos, tres…

De la pila gran, en bomba l’aviaem als trulls. N’hi havíe quatre trulls per a l’oli, de dotze o catorze mil quilos cada trull. Eren enrejolats. Les piles i’ls trulls eren enrejolats.

Después eixíe l’oli tot barrejat. La oliasa es l’aigua que quede a les olives i eixíe al desaigüe.

Quan terballaem nit i dia, n’hi havíe sis [persones]. Normalment se treba-llae dotze hores. Cobraen set o vuit pesetes quan vam començar. Natres en sis homens, no en xafaem més de sis mil quilos d’olives al dia si treballaem dia i nit. Si sol treballaem de dia, pos tres mil o quatre mil màxim.

Los molins, si n’hi havíe alguna avería, cridaes al ferrer i veníe en un mar-tell i consevol cosa i en dos martellades teníes la averia curada. Lo que costae una mica ere lo fica les corbates [una peça de la prensa]. Natres teníem un moliner que treballae mol be, que ho sabíe arreglar, ere una saeta, ere bo… Ne solíem xafar dos o tres cada any.

L’oli ne veníem aquí al poble bastant als clients, i a Alcanyis, Reus... Ne feem vint o vint- i-cinc mil quilos d’oli al any. Lo veníem a granel.

Per a la gent, ompliem tres tines grans i sempre procuraem donar l’oli que estare claret, que s’haguere assentat. Aquí al poble, veníen a buscal en uns bidóns que teníem de cinquanta i vint-i-cinc [litros], los preníen cap a casa, i’ls buidaen a la tina i tornaen los bidons.

···· Moliner ····

30

Antes ho feen en bots, los buidaen i’ls penjaen en un ribrell davall per a que s’escorguere l’oli de dins i no en quedae cap gota. Hi teníen que estar tota la nit.

Lo preu de l’oli ere depen lo preu del mercat. Lo primer any lo vam vendre tot a devuit pessetes lo quilo.

Al poble n’hi havíe quatre molins, i a lo millor te parlaes si s’havíe de pujar una pesseta. Aquella nit mateix ja n’hi havíe un u atre dels quatre que oferíe la pesseta i dos rals més, per doble. La gent del poble feen: ja s’han reunit, ja s’han reunit.

Tame lo veníem en corredors: de Alcanyis, de Reus, Tortosa…Lo rendiment, quan les olives entraen vives, eixíe un devuit per cent. L’ai-

gua de les olives, mentres están al albre van traen aigua i van posan oli. Aquí va n’hi haver que van traure hasta un trenta per cent, començan al devuit.

Tame els anaes pujant lo preu.La sansa es la oliva apretada que quede eixut. Anae als sulfuros. La tiraem

a un munt i quan descofinaen los cofins ho tiraen allí, i’ls homens la traíen en carretillos al camión.

La veníem als sulfuros de Valderrobres i allavontes trauen l’oli que quede, que en quede mol d’oli, lo 22 o 24 per cent de sansa. Ara no en queden de sul-furos per aquí.

Tame feem olives de taula, per a minjar. N’hi havíe set o vuit dones que separaen les olives a mà, pasaen les olives en una cinta per davant i triaen. Después ja n’hi havíen unes màquines que les separen.

La campanya, quan ere llarga, durae quatre mesos, començaem a raders de desembre, i algún any va durar hasta l’abril.

Allavons costae mol d’arreplegales les olives.Antes, los pagos se feen tots de les olives a n’esta comarca. No n’hi havíe

d’amelers, no n’hi havíe res. Los anys que n’hi havíe olives, compraen mat-xos i fato, i’ls pagos se feen per a les olives, per al desset de giner, per a Sant Antoni.

···· Moliner ····

Molí de barra

’’

31

Cofí

Roll del molí de l’Hereu

Peu

Molí de la vila, Calaceit

···· Moliner ····

32

···· L’hort ····

33

Juan Antonio Anglés te 68 anys i és de la Portellada. Va ser llaurador fins els desset anys que se’n va anar a Saragossa. Ens explique cóm es sembraen les pataques.

···· L’hort ····

Lo primer que se fae pa preparar la terra, se cremaen formiguers. Enton-ces, per aixó los pinars estaen tan llimpios, perque tota la mata baixa -ro-mers, argilagues…tot aixó- s’empleae per a cremar-ho aquí al formiguer. Se fee un munt de rama, se cubríe de terra, se li pegae foc, i después esta terra cremada s’empleae d’abono. S’esteníe la terra per l’hort ja estae l’abono.

Quan teníes la terra preparada ho llauraes en los animals, i después pas-saes una escaleta d’ataular per a aplanar-ho i trencar los tarrossos.

Les pataques se faen en l’aladre i la polligana, en un animal sol pa que no calsigaren tant la terra pa que no faren tans tarrossos.

Normalment, les pataques se solíen fer la semana de San José.Les pataques de sembra, s’en compraen de compra i tamé s’en guardaen

de l’any anterior i n’hi posaes unes poques de les de casa.Una volta esta ben planet, agarres una aixadelleta estreteta, que se li díe

una aixadelleta de rallar. Entonces, en un cordell se plantae una estaca a una punta i un atra estaca a l’atra per a que lo solc eixire ben recte. Se rallae a enterra i se ficaen les pataques [tallades] a un pam i mig, o una cosa aixines, i después se fae un cavalló.

Se tapaen les pataques en un cavalló, una cavigada de cada costat del solquet que havíes fet i se tapaen. Se fae un solc, un atre al costat, un atre al costat, un atre… i después, per a regar, per baix se comunicaen de dos en dos, així quan se soltae l’aigua de la sèquia, anae per un cavalló i tornae per l’atre. Pa fer los cavalloons s’agarrae un xapo, com una cavegueta més ampla.

A vegades, si plou quan encara no han eixit les pataqueres, se diu que s’acaren. Es que se fa una crosta a damunt a la terra i no poden surtir, i pa desacarales s’havíe d’anar en una cavigueta menuda i xafar eixa crosta pa que pugueren eixir, si no no eixíen, se quedaen allí i se podríen [les pataque-res].

L’abono ere a base dels formiguers i fem dels animals (que se tirae en car-trons).

Quan ja havíen eixit les pataqueres, quan ja teníen quatre dits o una cosa aixines, s’havíe d’anar i entrecavales per a matar les males herves i per do-nals una mica de terra. Aquell cavalló que ere tan ample, se fee més estret i s’els donae una mica de terra.

I més avant, quan ja eren més grans les pataqueres, solíe haver una pla-ga que ere l’escarbatxo de la pataquera, lo cuc de les pataques, i se teníe que ensofatar.

Normalment, al puesto que se faen les pataques, al any sigüent hi faes la hortalissa, i allí on havíes fet la hortalissa, hi ficaes les pataques. Ho canviaes perque tots los anys al mateix puesto no anae be.

‘‘

34

A l’hort, d’hortalissa feem de tot: tomates, pepinos, carbassa, fesols, si-grons, melons, pataques, primentons, panis… Lo planter ho feen a casa en cubos. Avans de plantar, miraven lo calendari, les llunes i els sants.

A la fira de Valderrobres tame se compraen los planters. A casa, de plan-ters s’en fee, pero quan veníe la fira tamé ne compraes, n’hi havíe unes atres variedats…

Al mes de juliol, primers d’agost es quan se solíen cullir. Quan la planta ja se mustie, ja se seque, entonces anaes un día o dos o tres díes antes, i arran-caen les pataqueres que ja estaen seques i la herba pa podeles cullir, perque com les pataqueres ja eren grans no se poden entrecavar ni matar la herba.

A lo millor, a la semana sigüenta anaen en la polligana, i l’aladre i lo bu-rro i les obríen. Pa obrir los cavallons se fae en un aladre de romano, en un bastet que díen, que només teníe una rella ampla i te dos orelles pa obrir lo cavalló, no te pala com estos atres que es vertedera.

En los atres [aladres] se tocaen les pataques i se rallaen i ne fae malbé al-gunes, en lo bastet no.

S’anae tota la familia, tots los de casa.Les pataques les recullíem en cabassos i les buidaem a sacs, i se ficaen un

a cada costat d’animal i les portaem al carro. Al carro n’hi cavíen dotze o catorze sacs. Entonces, faes viatges de dos en dos hasta que teníes carratada i entonces cap a casa.

Per a regar, quan n’hi havíe poca aigua ere a turno, i quan n’hi havíe mol poca mol poca, ere a hores. Escomençaen al sòl de la sèquia, al final, perque lo del començament ere lo que menos falta ne teníe perque la teníe mol prop, i segons la superficie d’hort, teníes un temps determinat: dos hores, un quart, mig hora… I quan s’acabae, lo de dal la tallae i l’agarrae. Estae mol escsa l’aigua, inclús la major part dels camins no podíes acabar de regar. Aquí la sèquia anae des de Lo Salt hasta lo Pont del Tastavins (a la carretera de Val-derrobres)… n’hi havíe moltíssima horta i estae tota treballada.

’’

···· L’hort ····

Collint les pataques

35

···· L’hort ····

Hortalissa

Aixadelleta i càvec

Plantant en l’aixadelleta

Girar la boquera

Girar la boquera

HortLlevada de borraines i faves

36

···· La vinya i els ametlers ····

37

En esta ocasió són Antonio Granché i María Serrano de Calaceit, els que ens expliquen el cultiu de la vinya.

···· La vinya ····

Antonio Granché ens diu:

Al prompte, sol teníem una vinyeta que feem quatre cargues de raïms, que ho xafaem per a vi per a casa. Ere de bernatxa blanca i negra, macameu, llosa...

La María Serrano també ens diu que n’hi havie poques, una vinyeta per a vi per a casa. Después ja se va començar a plantar vinyes per a vendre.

Anant a la Bassa d’en Pitarch, lo tio Pedro un dia me va dir: “si vols te contaré la història d’esta vinya... Esta vinya és la primera vinya del terme de Calaceit que se va plantar en americà.

L’americà s’havie d’empeltar. Se fee planter a l’hort de borderissos de ceps, a trossets. Allavontes ho plantaen a la finca i al temps l’anaen a empeltar en bernatxa o la classe que volien. Se feen les agulles en la navalla, i al bord se fee un tallet per a que entrare l’agulla dins, i allavons, en ràfia se lligae i la saba de l’agulla i del cep s’enganxae i ja brostae si havie pres.

A la Bassa d’en Pitarch va vindre un empeltador català que portae un ba-nastellet de metall en tres departaments per a posar les mordasses, la na-valla i la ràfia, les coses que se necessitaen per a empeltar. I l’oncle Carlos l’acompanyae i li lligae l’agulla. Ho va adeprendre a fer, i después empeltae vinyes a la gent del poble.

Abans feen un tros d’un sarment del normal i retxitae i se fee un cep. L’americà s’havie d’empeltar, l’atre no calie.

Lo tio Antonio ens diu que:

Primer feem camades amples, i entremig se sembrae. Vam plantar molt ame-ricà bord, que se veu que durae més, i allavontes ho empeltaes. Se fee planter a l’hort, en estaca, se ficae lo sarment bord a la terra i se regae i llançae. Mon pare ne va empeltar molta. Jo descobria [l’americà que s’havie d’empeltar]: se fee la ferida i se fique l’agulla.

A vegades, si n’hi ha un fallo a la vora, se fa un abocadís, en un sarment del cep de la vora que se colgue en terra i se dixen dos ulls.

La vinya es lo que més mà d’obra ha tengut sempre: l’has de llaurar, po-dar, cavar, ensofrar per a la cendrosa, ensofatar per al mildeu... antes s’en-sofatae en motxilla i cantes d’aigua, esbordar, desollar... Ho fas tot per a bé.

Quan vremàem lo portàem a la fàbrica i’l xafàem a la trepitjadora que

‘‘‘‘

’’

’’ ‘‘

38

traïe lo cor, i a la premsa que tamé estae la barrusca, tronxos i ho prensae tot i lo most ere més aspre. I una carretada per a vi i l’atre lo veníem.

Natres la vremaem en estelles i se buidae a les banastes i se carregae a les cornaleres o al carro. A un carro carregàem vuit banastes. Les portadores eren de fusta, i anae millor que les banastes perquè no perd lo suc, lo solatge de lo que s’escorre dels raïms al matxucâ’s, lo most.

De la fàbrica omplíem los bots de most i ho ficàem als carretells, que bu-llguere. Se ficae una metxa per a cremar l’aire que quedae al carretell, i una vegada ha bullit, se fa ell mateix bo.

’’

···· La vinya i los ametlers ····

Tisores de podar

Banastes

Portadora

Trapitxadora

Carretell

Bot

39

···· Los Ametlers ····

Lo tio Antonio ens diu:

Tot això ho vam anar fent después.A lo primer, n’hi havíe algún ameler, llarguet o moll, i alguna vinyeta.

Después ne vam plantar molta, quan ja se va dixar de sembrar. Dels amelers tamé se fee planter a l’hort.

La María Serrano ens diu:

Per a arreplegâ-les s’anae en una canya i ganxos i borrasses. Se collie, i quan ja estae l’ameler, se replegaen les borrasses, totes a una, i d’allí al sac.

I se descloscaen a ma, i quan estae ple lo cabàs, s’escampaen a la borrassa per a que se secaren, ven escampades.

Com n’hi havie poques, eren per a pastes: per a Pasqua, Festes [d’Agost], Cap d’Any... ’’

’’ ‘‘‘‘

Vremant

Ametles en clofa

Cabàs

Cabàs d’ametles

Ametles desclofades

40

···· Pastor ····

41

José Depe Peris, de vuitanta i tres anys, de Valderrobres ens explique la vida de pastor. La ramaderia, sobretot d’ovelles i cabres, estava orientada a l’ob-tenció de carn, llana, llet i els seus derivats.

···· Pastor ····

Al Mas ja en teníem [d’ovelles], igual treballaem a la terra que anaem al bestià, lo que tocae…

Quan eérem menuts, los ramadets més grans eren de cinquanta, alguns de vint [ovelles]. N’hi havíe casi per tots los masos, pero poquetes.

Después, portaem ovelles i alguna cabra entre mig, poques perquè no lliguen massa. Les cabres, com no tenen tanta calor a l’estiu, quan arreaes, ella arreae la primera i fee arrea a les altres. I a vegades, si criaen besoneres, i si una marxae una mica, [la mare] ja no la volíe, la somaes a n’elles.

De matí soltaes, agarres lo sarrò que díem aquí, lo morral a l’esquena, i tot lo día… Allí a on se fere migdía, si ere d’estiu, buscaes una sombra, perquè corrals ne hi havíe pocs, i si ere a l’hivern, un rase, que hi fees poc temps, minjaes en dos mosos i a corre.

Anaem mol de camí, feem dos hores de matí i dos hores de nit. De aquí al Más que em vaig criar jo, dos hores en los bitxos.

S’anae pels passos i entonces per les finques de la gent que teníes comprada la herba…als uns li donaes fem, als atres llana, perres…Al any li pagaes, i en tot l’any podíes fer lo que vullgueres en la herba, sempre que no feres mal [als albres].

Si un no volíe que li entraren les ovelles, que no volíe vendre la herba, pintae unes pedres blanques. Allí no pots entra, pero eren los menos.

Los agradae casi tota la herba, pero lo que més lo margallet que diuen, les ruelles, pero les ruelles son fluixes, fan mal…n’hi ha molta herva que els agrade.

A l’estiu, entonces (abans) lo sembrat no es com ara que ho resembren tot, dixaen mija anyà, i la miqueta de palla que quedae, la plegaen.

I si no teníen prou, de nit los havíes de donar palla i aufals, o algún clofo d’amela, pero millor si están verds, sino ere fusta.

Tamé els donaem sal. Havíes de portar un saquet de sal i se ficae a les pedres. Les saleres eren de tots. Lo día que ne’ls donaes, a lo millor no ne volíen, i allí se quedae.

A mig dia abeuraem. Pa abeurar ho feem als rius, a n’alguna bassa o a n’al-gún pou. La traiem a galletes a uns bassiols de fusta.

I después de beure les ovelles bebíem natres, portaem un cordell llarg i una vara, i tiraem lo pot al mig, que les ovelles només bebíen a la vora i se fee térbola, pero al mig no.

I de nit, quan s’acaxae lo sol, cap a casa.Si veníe alguna tronada, les tancaes al primer corral que trobaes o a n’alguna

cova, o davall d’un albre. Per als rayos se porte una ovella negra, tota negra, ni un pel blanc. No li havíes de fer sang ni res, i guardae los rayos.

Anaem en lo gos, sense gos no se podíe anar. Los ensenyaem natres. Etonces n’hi havíe unes rases mol bones. Vaig tindre una gossa que ere mol bona, perquè

‘‘

42

en acabar de dinar, jo me gitaba a dormir i [les ovelles] no me tocaen res, ni s’en movíe una, i si n’eixie una una mica més, ja li pegae pessic.I als camins no te calíe mirar mai per a tràs, que no n’eixíe una.

Si te desveníes en un atre pastor pel camí, les ovelles no se mesclaen, anaem xarrant natres al mig, i la un ramat davan i l’atre detràs.

Per a guíales portaem lo garrot i les xulaem i cridaem… quan te coneixen la veu, enseguida giren.

Quan los pares, anaen los rabadans [xiquets que pasturaen les ovelles].Antes dien: pa pastor, o ha de ser un xiquet o un mol agüelo, consevol val. I no

val consevol, has de caminar mol i si les vols portar com cal, encara que arribos a un bancal que hi hague herba, no t’has de asentar, has d’anar miran-les. Als albres, enseguida mingen a dal...

A mí no m’agradat mai que les ovelles s’empinon als albres i faiguen mal, sempre anava pel mig. Si t’asentaes i n’hi havíe albres, quedaen pelats tot lo que arribaen. Si teníes cuidado, no en fees de mal.

A vegades, si n’hi havíe un albre mes menudet ho pintaen en fem de gos, pero a tots no ho podíes feu.

A les ovelles los fícaem esquelles, a una dotzena o dotzena i mija. Mos les veníem i cómpraem dels uns als atres. Les compraem noves al guarnicioners, pero les havíes de arreglarles als collars i fer lo badall en fusta d’ars, que es una fusta que a dins te un cor i es mol dura i coste de gastás.

A primers de maig s’esquilaen, en passar fira veníen uns esquiladors que estaen dos o tres dies. Después vam compra unes máquines i ho feem natres. La llana la veníes, entonces encara valíe alguna perra. Jo li venía a un de la Codon-yera, que a voltes mos baixae palla tamé, i comprae les pells tamé, si mataes alguna reseta.

Tamé se’ls tallae la coga, en la ma, a revoltilló. Per allí on vol se trenque i no els ix sang, sino n’hi ha molt perill que agarro lo tétanos.

Natres mos ho feem tot. Entonces mos les curaem natres, i la que s’havíe de mori se moríe, pero moltes ne salvaem.

Jo sempre vaig escoltar als vells. Un me va dir: per a les ovelles modorres (que els marxe lo cap i donen voltes i garrades), si un día trobes una pedra de riu foradá, agarrala i penjala al corral.

N’hi havíe unes atres que patíen de la fel, i los donava dos botelles d’aigua bullida en una herba que es molt amarga. I la hi donaes, i s’apanyaen. A mi no se me va acabar mai. Al mas ja me la feen replegar, no n’hi havíe més que un ribàs a fora herm que n’hi haguere…no s’en fae a mols puestos.

Después n’hi havíe una altra cosa, alguna l’hi eixie lo remugall [reflux]. Un me va dir: si vols la curaràs, agarra una mica de pólvora, encara que sigue dels caçadors, mol-la ven molta que sigue polset, agarra una tassa de vi que sigue bo i regires, i dóna-la-hi, i se li acabae.

Per a les pujades de sang, les havíes de sangra, les punxaes a l’orella o del nas en un totxet en una punteta.

Si se li ficae lo ull blanc, li ficaem pols de os de sepia, uns atres, que si la cordeta d’espart al coll…

Per a encorre, com portaem los borregos sempre, quatre o cinc, quan ells volíen s’encorríen, no les encorralaem.

···· Pastor ····

43

Quan criaen, los corderets no eixíen del corral hasta que els veníes als tres mesos. Los fees una solleta [com una caseta], dins al corral.

Quan criaen al monte, los posaem a un sac. Una vegada ne vaig portar cinc, tres a dins lo sac, después l’atre al morral i l’atre davall lo braç.

Als tres mesos los veníem [los corders], no mol més, perque si se pasaen ja no els volíen. I entonces encara ne veníem de grossos, moltons que díem.

Avans no hi havíe tans corrals. Tancaes al primer corral que trobaes, a no ser que el necessitare l’amo. Al corral teníem uns abeuradors i unes minjadores de fusta.

Lo fem se llimpiae quan n’hi havíe, contra més llimpiessa millor. A mà i forca. Si podíe ser en lluna vella, sino se fee alguna pulsa.

Als pasos n’hi havíe fites, unes pedres a cada cantó cada un tros. Teníen set metros, i’ls que son de canyada, de un poble a un atre, catorze metros.

Ara mols passos estan plantats d’amelés i vinya.

’’

···· Pastor ····

EsquellaPastors en los ramats d’ovelles

44

···· Esquilador ····

45

Lucas Soriano, de setenta i nou anys de Ràfels va fer de esquilador de mules durant trenta anys.

···· Esquilador de mules ····

Vaig començar a treballar als quinze anys, ne vaig dependre jo. Vaig com-pra els ferraments al esquilador d’avans. Les estisores li vaig compra per cent peles, encara m’enrecordo.

Esquilava matxos i burros, als cavalls no s’esquile, sol se’ls tallae la coa i la grentxa, lo coll.

Se esquile dos voltes al any, entran a l’hivern i a l’eixin: octubre-novembre i març, después, a l’estiu ja permuden, canvien lo pel. En lluna vella es millor perqué no creix tan lo pel.

N’hi havíe que sol ne feen una, al eixín de l’hivern.Primer se trabae ben trabat al animal de les tres potes en una corda, per a

que no te puguere pegar alguna coss. Jo estaba tranquil si’ls trababa, als de casa te fíes, pero als de fora de casa no. L’amo se quedae a la vora. Se trabaen les dos potes de detràs juntes i pasaes lo cordell a la pota de davan. Va una volta per les dos potes, se donae una volta al mig, i d’allí a la de davan per a que no s’escorguere lo nugo. Així ni podíen caminar ni podíen fer res, i si no caíen anterra, i allí acabaes d’esquilar.

Tamé se’ls ficae al morro de dal lo torcedor i’ls apretae, al que no ere man-so. Ja no tiren cosses ni pensen en res, no te fan cap mal.

Pedro Segarra de Massalió ens diu que

Lo torcedor ere per als animal que no se estaen quietos, que eren jovens i cosquillòssos i no se dixaen. Primer los rascae i si vie que no apretaen la coa davall lo cul no calíe, pero los que apretaen la coa davall, ojo.

Lucas Soriano mos explique que:

Abans de esquilás, se rascaen per a que estaren més llimpios en lo rasca-dor de ferro.

I después de rascal, en lo cepillo eixíe més la terra, i después a esquilar.Se esquilae de mitad esquena per amunt, la tripa no. Fees una ralla de

punta a punta, tot lo recta que podíes. Per baix no cal perqué no suen tan, i esquilats no sugaen.

Se fee en la ma esquerra fixa, i ana tallan en la dreta.

Pedro Segarra ens diu que

Per a fe’ls la ralla utilisaen lés estissores: una ralla que faem des de l’orella hasta la coa per la tripa. Los tocaem l’osset [de l’anca]i allí escomençaem a fer la ralla, i havíe d’anar a parar a l’osset de davant, i així quedae igual a

‘‘

’’ ’’

’’

‘‘‘‘

‘‘

46

un costat que a l’atre, i d’allí per amun s’esquilae, la tripa no. I a les anques los faen uns adornos, una ralla d’adorno. Mon pare ho fee tot en estissora.

Lucas Soriano ens comente que:

la grentxa i la coa lo rader, perqué a la grentxa se llimpie la maquina quan se embossae, i a la coa més. Si no s’ha de llimpiar la máquina o desfe-la i munta-la o canvia de máquina.

La coa anae a costums, aquí [Ràfels] se tallae mitad o tota, pero a la serra los ho dixaen tota, tots llarga. La coa llarga los va be pa n’ells, esbarren més les mosques, pero al qui lo porte, te la fot als morros.

La grentxa la tallaem rasa o si’l amo volíe, de les dos puntes catxa i del mig més alta, com un arc, quedae més maja.

La coa i la grentxa la veníem a un comprado que veníe. Feen brotxes…jo en tenía una per a llimpiar la máquina.

A Mont-roig feen floreros al llomo. En la estisora arrase mol, i n’hi havíe que li ficaen lo nom del amo i feen dibuixos…un florero que parae majo. Dure menos d’un mes, después tornae a creixe lo pel.

Tame los llimpiaen les orelles de dins, si s’estae quieto, i si no per avan…I si se fee alguna ferida al animal, se posae zotal per a que no anare la

mosca.Me costae un hora.Al que vaig relleva cobrae set pessetes esquilar un animal, después ho vaig

pujar a deu, dotze, vint i vaig acabar en mil peles, fa una vintena d’anys, quan se van acabar los animals.

Antes n’hi havíe mols animals, n’hi havíe dos o tres cada casa.De ferramentes portava les estisores per a tallar la grentxa i la coa, lo ras-

cador, les máquines. Tenía dos o tres màquines i per lo menos un parell que respongueren be. Son aparegudes a les d’esquilar ovelles.

Les màquines d’esquila se anaen a afilar a Tortosa. Es mol delicat axò, no se pot afila en cualquier cosa.

La màquina se llimpiae en una brotxa, per a traure los pelets, i quan se embossae, se llimpiae en gasolina.

Jo me dedicaba al monte, i ho fea los domenges, i si un día plovíe o des-torbae. Ho fea pels carrers, al porxes si plovíe…i tamé anava als masos, a Mont-roig quatre díes, a la Sorollera dos díes, Fórnols, Fondespala…Guan-yaba jornal doble.

Ara s’han acabat los animals, s’ha acabat tot.

Pedro Segarra ens conte que:

A Massalió, quan jo era xaval, n’hi havíe quatrecents animals… ere ofici. Natres erem agricultors, pero de matí, antes de marxar, n’hi havíe vegades que mos se feen les onze. Esquilaem dos voltes a l’any, ara [al octubre] que ve lo temps de sembrar, i així entraen a l’hivern que ja els havíe creixcut un pelet, i a la primavera, per a San José se tornae a esquilar, entonces llauraen i no se sugue tan.

’’

···· Esquilador ····

’’ ‘‘

‘‘

47

A les vespres de les festes, pa Sant Sebastià… lo clin i la coa, los faes ben arreglat i la coa peladeta. Per a que pareguere la coa més curta, s’esquilae la punta de baix, ben pelaet i lo de dal, i a mitat hi dixaem pel hasta baix, les grenyes que tapàren lo pelat, i aparentae que l’animal teníe la coa més curta.

’’

Màquina d’esquilar

Rascador

Brotxa Tisores d’esquilar mules

···· Esquilador d’ovelles ····Pedro Segarra Viver, de setanta-un anys de Massalió ens explique que va treballar d’esquilador fins als quaranta anys

Mun pare me va ensenyar l’ofici... La meua familia ere la que fee més anys que ho faen. Ja mon revisiaio, esquilador, mon iaio, esquilador, mon pare, esquilador, i jo esquilador hasta los coranta anys. Después ja ho vaig dixar perquè van desapareixer los animals, los cavalls i les mules i tot aixó va des-apareixer, i vaig seguir uns quants anys u més esquilan ovelles.

‘‘

48

Les ovelles erem natres sols [los que ho feen a Massalió]. Faem les del poble i los de la volta. Escomençaem a la Vall, Valldelgorfa, Alcanyis…tamé anaem a Calaceit, Caseres…

L’esquileo de les ovelles se fae a primers de maig. La gent mos anae avisant i anaem esquilant, passant pels corrals. A vegades entraes hasta mitat juny, va n’hi haver anys que vam acabar per a Sant Pere [29 de juny]. Faen la cam-panya que durae casi dos mesos.

Anaem en la máquina de volant, ere igual que les eléctriques més que un home teníe que donar voltes. Adelantae més i lo interesant ere que les ovelles no estigueren tan temps retingudes al corral, contra més pronte se esquilen, més pronte poden anar a pasturar.

Mun revisiaio ere l’as de l’estissora. Quan mun pare ja van arriba en les maquinetes de ma i, después en la de volant, i jo ja m’en vaig compra una de eléctrica. Pero sempre n’hi havíe algún animal que teníes que fer en la estissora: d’aquells animals que tenen molta terra, molta porquería… i la máquina no la volíen. Agarraem la estissora i per damun, damun la fees en la estissora. Eren les estissores de mun revisiaio. I portaem un didal de fusta per a que nos mos fere mal lo dit.

La máquina de volant es americana, d’exportació, i la van compra als anys coranta a Saragossa. Jo no había naixcut.

S’en anaen pels masos, agafaen lo cavall, i a la saria posaen la máquina i los ferraments, i a fer camí, ja’ls esperaen.

En esta máquina se faen cent coranta o cent cinquanta ovelles cada día. En estissora i maquineta costae més.

Teníen que anar dos persones, un per anar voltant, i l’atre portae la má-quina [esquilant]. Tot lo día donanli ere pesat, perqué feen casi dotze hores… i venga a canta jotes, quan se cansaen d’una jota, un atra… Anae mun pare i mun tío i un que donae voltes.

Les lligaem de les quatre potes. La posaem llarga, i al ginoll te veníen les potes. Los agarraem lo cap i escomençaes, i anant baixant. Una volta havíes fet un costat, la dixaes plana [anterra] i li fees lo llom, i una volta havíes fet lo llom, l’agarraes d’una orella i posaes lo cap aquí [als ginolls] i fees lo cap…i a l’atra. Este ere lo giro nostre.

I totes les ovelles, les miraes i tot l’esquilat parae igual, miraes lo ganau i [anave] tot esquilat parell.

La gent d’avans ere mol curiosa, les ovelles havíen de quedar…[ben esqui-lades]

A mig día afilaem les maquinetes. Si trobaes terra a les ovelles, s’en va lo fil i ja no tallae tan. Quan no adelantae lo que tenía que adelanta, venga, no s’ho val la pena [i ho afilaen].

Mos ho afilaem natres los peines. A Calaceit n’hi havíe uns que tamé te-níen una maquineta igual que esta, i mos van dir la forma d’afilar.

Les ovelles les esquilaem al corral del ganau. A Massalió igual n’hi havíe vint ramats. ’’

49

’’

Lucas Soriano mos diu que:

La llana s’aprofitae tota. N’he hi havíe que esquilaen per la llana. Ne traíen un quillo o dos. Se compraen los bellons, s’embolicae en un pilot preto, preto i no feen tan bulto. Los bellons es la llana d’una ovella. La ficaen en sacs i se veníe a un pellero que veníe de Morella i un del Mas de las Matas. Se guarde la millor pa casa, la del borrego que es la més grosa.

N’hi havíe un pasto, que cada estisorada li fee un tall a la ovella. La llana no se te que estira.

Pedro també comente que: entonces valíe molt la llana, valíe perres. Has de pensar que los colchons de la gent, tots eren de llana, les aubardes, les colleres, los feltres…i la roba tamé.

‘‘

Tisores d’esquilar ovelles

Torcedor

Esquiladors esquilant en tisores

50

···· Madalapera ····

51

María Serrano Monclús, calaceitana de noranta anys, ens explique com sa iaia i sa mare, la tía María i la tía Inocencia, feen los madalaps. A n’ella també li van ensenyar.

···· Madalapera ····

Aquí al poble ne n’hi havíe tres o quatre que feen madalaps.Quan ma mare ja ere guapeta, ma iaia volíe que n’adeprenguere per que si

mai ho necessitae. Pero ma mare no volíe portar la vara pel carre, li fee: —la vara aquí la te, jo no la portare.

Portaen una vara per a verguejar. La vara ere com un gantxo de cullir oli-ves, més que sense l’engantxador, de lo mateix, de ginebrisa d’aquella. Feen les vares ben rectes, i les plomaen [pelaen], ben plomades i finetes. De baix feen la punteta mes primeta i de dalt més ampleta.

Anaen la gent a casa i li dien: —vindra a fer lo madalap!Anaen a les cases i ficaen dos cadires i lo canyis damunt, i ficaen un bon

feix de llana que estae atapida de dormi.N’hi havíe que els feen cada any, pero n’hi havíe que els feen cada tres anys

i costae més de fer perque la llana estae més atapida.Agarrae la vara i a verguejar, i pim-pam, pim- pam, pegaen i en l’atra ma

agarrae de detràs per a que la vara no pujare més de la quenta. Pegaen en la vara a la llana per a que se fere toba i que marxare si n’hi havíe pols. Als que ho feen cada tres anys, se teníe que terballar més i eixíe un munt de pols, l’havíen de treballar més de la quenta. Als madalaps que feen tots los anys, davall lo canyis a penes quedae sostret de lo que havíen batut.

I aquella llana que casi no se víe al canyis, pujae alta aixina, de tan que l’havíe sorollat.

La llana la treballae molt.A l’atre costat d’entrada [planta baixa] teníen la tela estèsa d’una banda, i

de l’atra arrollada, i anaen fican la llana i quedae lo madalap aixina d’alt de tan toba que estae la llana, i después a cusi’l.

S’ha de tindre táctica perque s’ha de ajuntar les puntes i han de fer que siguen iguals per a que cason. Si no te sobrae un tros de tela i se teníe que doblegar i quedae més llort.

Ma mare començae: puntet d’aquí, puntet d’aquí, puntet d’aquí, puntet d’aquí, la tela de dalt i la de baix que la tela se vinguere a fer junta. A n’ella li veníe justet.

Fee les hebres del fil ben llargues, pero no ne n’hi havíe prou per a tot lo madalap, pos lo ficae ben apoyadet, que quedare ben apoyadet [per a que no se desfilagartxo] i tornae a enfilar. I arribae al cantó de la tela i no li sobrae ni faltae res, li quedae justet, ni un puntet més ni menos. Això ere la gràcia del madalap, de que no te sobrare ni faltare.

Tamé li donaen a fer madalaps nous.Quan se fee la tela nova, un pam s’havíe que quedar a dins amagada.Sino, una lo va tallar a ran perque se pensae que li havíen posat més pessa

‘‘

52

de la quenta, i al llaval se li va quedar un pam curt.Después va fer vindre a ma mare per a que li fere lo madalap, i ja quan va

estendre la tela li va dir:—Qué li has fet a n’esta tela—Diu: no res,—Pos esta tela te la van donar malament, te la van donar més menuda.—Diu: si ja està llavada.—Qué ne vau traure per a fer lo madalap?—Si—Pos ara este pam te falte. Lo tens este pam de roba? Pos busca’l per a

cusi’l, pero abans l’hauríes de banya per a que no se tornare a entra.I’l va cusir i l’ho hi va afegir.Tamé feen los ullets de les teles, perque se teníen que fer los ullets en dos

foradets per a passar per dalt i per baix una agulla llarga, i a dalt en les betes feen un llaç apretadet i quedae uns bombets, uns quadrets, al apretar molt la beta, quedae la llana abultada.

La roba per als madalaps la veníen a les botigues. Ja sabíen la mida que havíe de tindre, i feen: tans metros de pessa per a teles.

La llana de les ovelles se rentae en cartrons de vímens. Se ficaen dretes a damunt i la patejaen en los peus mentres entrae l’aigua clara del riu, i anae eixint les brossetes.

Cada ho se preparae la seua llana.N’hi havíe dies que en feen tres o quatre entre les dos. Ne feen molts, molts,

molts. I’ls dien: que majos los dixes, que be que quede al llit… una li va dir: això ja pareix d’artesanía.

’’

···· Madalapera ····

Llitet. Museu Etnològic Lo Masmut de Pena-roja

53

···· Madalapera ····

Bres. Museu Etnològic Lo Masmut de Pena-roja

Vara de verguejar

Llit. Museu Etnològic Lo Masmut de Pena-roja

Teles

54

···· Ferrer ····

55

José Antonio Calasanz de Beseit, ens explique l’ofici de ferrer

···· Ferrer ····

Vaig fer de ferrer des de els tretze anys hasta que hem vaig jubular, tota la vida.

Jo vaig començar, en un ferrer que n’hi havie aquí que ere d’Herbers i me va dir que vinguera d’ajudant, i als tretze anys me vaig ficar d’ajudant en ell. Me vaig ficar de aprendis, i quan ne tenía vintiset, ell sen va anar i me vaig quedar jo la ferrería.

Entonces, a Beseit n’hi havíen dos ferreríes. Pero una, quan va començar a desapareixer la llauranssa, se van ficar a treballar a les fabriques, i jo me vaig quedar al poble. Al quedás un sol, al poble n’hi havie molta faena.

Un hivern que se van gelar los olives de Beseit, que va fel mol fret, vam fer 8000 ferradures, a ma, totes per a los matxos, per a acalentar-mos.

Feem de tot, giratories, destrals, arpiòcs, ferros del foc, mordases per a lo foc, ferradures, serretes dels matxos, los forcats per a llaurar, arpetes, ungle-tes de plegar olives, marcadors del pa,… de tot feem. I apaños: estanyar olles, cassoles,….. Se fee tot lo que necessitae un poble de ferro: reixes, baranes, llits, làmpares, cressols, flaneres,… Per a les víes de les vagonetes del carbó, fer i esmolar les chutxilles dels molons de les fabriques [de paper], claus per a los fusters, falleves, prenios, golfos, tornillos en tuerca, panys… tot ho feem natros, no n’hi havíen ferreteries.

Lo rader que vam fer, eren baranes, reixes,…Entonces, maquinaria a la ferrería ne n’hi havie poca, no existíe, la ma-

quinaria ere la sang. Agarrares un ferro i si lo teníes que doblegar, lo havíes de doblega en la ma, no en la maquina, si havíes de fer alguna soldadura, l’ha havíes de fer artificial en arena, que ara no n’hi ha.

Ho havíes de fer tot a mà, això no ho trobaes [a les botigues], trobaes la barra de ferro i l’havíes de doblar i fer-ho.

De ferro bo n’hi havie, lo ferro dols que li diem, lo blan; i lo aser. Lo aser lo feem anar per a fer relles, punteros, barrines per a les canteres de pedra. Per a les barrines en calent feem anar una pinya i ficaem la barrina i te la llussiae en calent.

Lo ferro lo compraem a Alcanyis, Tortosa... Encomanes cent quilos de ferro i te durae quinze díes o un mes, perque per a fer una reixa n’hi havíe molta ma d’obra. Ara agarres una varilla, la talles i la soldes i ja has fet la reixa. Entonces [abans] teníes que tallar-la a mà, después havíes de ficar la punta a la fragua, l’havíes de escotar ven minudeta, estreteta. Fer-li com un canudet, fer-li un forat a ma, i rematxala. I después en la llima, llimar-la ven fina. Per a fer una reixa hi havíes d’estar mol temps. Ara la fas en un moment, perque te venen les varilles fetes a la medida que vols, i sól te les cal soldar.

Los matxos tamé los ferraem natres. N’hi havíen matxos que los havíem de lligar que eren mol roïns. Los havíem de lligar del coll a les potes, i de la coa a la pota de detrás, per a fer-la-hi eixecar, per a aguantal, ere mol peri-

‘‘

56

llos… si no alguna cos.Per a fe una ferradura de matxo, havíes de tallar una pesa de 33 centi-

metros, la havíes de estretir de les puntes i doblegar-la. Después teníem un marcador en calen, un puntero, que li pegaes martellada i fee lo cuadro del forat, i en un atre puntero l’acabaes de foradar. Quan ja teníes la ferradura preparada, sobre la acció del casco del matxo, havíes d’accionar tu la ferra-dura, perque no tots los cascos eren igual. Natres ferraem en foc, perque n’hi havíen cascos que lo teníen dolen, com a quera, i en lo foc aquella quera la cremae. I entonces, aquella ferradura, la ficaes al casco i com li cremaes lo casco, no li fee mal la ferradura perque s’asentae tota igual. Perque en lo lambroix i lo escarpe te quedae algún bulto, pero en lo foc lo cremae i lo igua-le. Después, en los claus los havíes de baixar, en tres milímetros lo havíes de clavar tot lo clau a la ferradura i fel ixí al puesto, perque si no ixíe ja savíes que li fees, ferida al matxo. I n’hi havíen ferradures de davant i de detrás i de pota dreta i esquerra, per a que al caminar no se tocaren les ferradures. Sempre veníen a la ferrería per a ferra los matxos. Costae un hora ferra un matxo, i de preu unes dotze pesetes.

Per a fer una destral, feem una platina de tres centimetros per quatre d’ample. I al mig, que ere l’ull, allí a on anae lo mànec, en calen, teníem uns punteros i a base de martell i mall, feem lo forat, i lo anaem eixamplint i feem lo mòlec per lliga-ho al mànec. Después en los malls, feem la destral, lo tall. Anaem matxacanla. Segons lo ferrament, lo allargaes, o lo examplies, com per a les caveguetes, pegar-li de una manera o atra per a fe’l anar a on volies.

Teníes varies medides de barres de ferro. Teníem un tallant, com una des-tral i en lo mall li pegaem per a talla’l. I eixa peça la posaem a calentar i li anaem donant forma.

La fragua anae a ma, en un ventilador a ma o en una mantxa, alguns fe-rrers teníen manxa, i carbó de les mines. La mantxa avivae lo foc i lo ferro se ficae roig. Lo ferro, quan estae bé, ixíe unes xispes, quan les veíes a la punta de la flama, ja estae lo ferro preparat per a treballar. Lo ferro, anae pujant hasta quedar-se un color cirera, pero encara estae dur, quan arribae a un color blanc, ja casi se foníe, entonces ere quan ja lo podies treballar, i aprofi-tar aquell rato hasta que s’arrefredae, i havíes de torna’l a acalenta’l.

N’hi havíe moments que se pasae de foc, sobre tot les peses fines, i se fonie i te jugaes la pesa.

Natres no foníem mai lo ferro, natres accionaem, sol li donaem la forma a ma.

Per a les peses minudes com los claus del matxo, feem anar una clavera. Primer en una varilleta fina li feem la punta a la enclusa, i entonces, a la banda de detrás tallaem. Lo ficaes a la calvera i com no acabae de passa, li pegaes en lo martell i le fees la caborssa.

Les ferramentes que s’utilisaen ere la fragua, enclusa, molec per a la fof-ja, puntero per a les claveres, mordasses per a soldar en arena, estanyador, rematxador… La maquinaria i los ferramets eren del meu amo, i ell, esta maquinaria ja la havíe comprat a un ferrer de Arnes. I si mos fee falta algún

···· Ferrer ····

57

ferrament mol feem natres, no ne compraem cap. Quan soldaes en arena, ficaes dos ferros tocánt-se, i per a que s’aguanta-

ren al foc, havíes de ficar-li dos claus foradats i rematxals. Después, al hueco que quedae li ficaes la pasta, i ho ficaces al foc. Quan estae calent, a punt de fondres, ho traíes en mol cuidado, que no se t’en ixquere i li pegaes a base de martellades hasta que quedae apegat. La pasta ere la soldadura, eren unes plaquetes de xocolate que díem, primetes, mol finetes, que ne tallaes dos, i alló s’uníe, i quan ho traíem fee un espurnegall terrible… feen moltes xispes. Quan les ficaes al foc i vees que ixíen les espurnetes, ja estae preparat per a fica-ho damun la enclusa, i al martilleo... I si ere una soldadura mol grossa, no sol ere lo ferre, ere tame lo jefe i lo ajundant en lo mall, perque si soldaes dos barres de dos centimetros, al soldau axina se convertien en quatre i des-pués ho havíes de rebaixar un atra vegada a dos.

Quan treballaen los dos, lo mestre en lo martell li indicae a on teníe que pega. Si lo havíe de examplir, li marcae; si lo havíe d’estira tame, i quan ha-víe de parar, dixae caure lo martell a demun la enclusa, no li die: ja n’hi ha prou. Fee esta contrsenya, que moltes vegades teníes unes ganes que tocare ja la enclusa…

Les peces llargues, les podíes dominar en la ma, pero si eren minudes, les traíes en les mordasses.

Se treballae sempre [tot l’any], perque s’havíe de preparar per a lo que necessitaren los rosegadors de pins, o la gent del monte. Al agost sempre n’hi havie molta faena. I lo que feem es que a l’hivern preparaem per a l’estiu, com ferradures…perque a l’estiu treballaem més.

Per als ferraments: eixadelles, cavigueta, destral, aixòls, dalles…, treba-llaem per encarrec. Los feem entonces perque un la volíe més gran, més me-nuda, més ampla…

Quan ho teníem, agarraen la peça de ferro i anaen al fuster a que los ficare los mànecs de sabina o lledoner...

A tots los pobles n’hi havíe dos o tres ferrers.Ere un treball mol bonic, artesanal, pero mol bonic.

’’

···· Ferrer ····

58

Mola per esmolar Al fornal calentat el ferro. Museu Etnològic Lo Masmut de Pena-roja

Enclusa

Manxa

Enclusa menuda

59

···· Fuster ····

60

El treball de fuster, com el de ferrer, ere una de les activitats de caràcter artesanal amb major pes i més necessària per a les necessitats quotidianes dels nostres pobles. Ells fabricaven tot tipus d’objectes, útils i eines d’ús diari, tant per a la casa com per a la faena.Pedro Queral Blasco, fuster de Beseit, ens explique el seu ofici.

···· Fuster ····

Mon iaio ja ere fuster, i mon pare i mon tio.Lo que ha canviat més es la maquinaria. Antes, en una cepilladora i un

tros de serra se funcionae. Les maquines antigues no eren automatiques com les d’ara. La serra anae en una roda d’aigua, después ja ne vam ficar una que anae en motor de gasolina. Les primeres maquines eléctriques que vam fica eren la serra i una cepilladora.

La fusta la baixaen de per estos Ports. Mon iaio comprae la fusta al Port, a un tallador, a un rosegador. La tallaen als Ports i se baixae a les fusteries i la dixaen al carrer. Se ficae en piles per a secar per lo menos mig any. Serraen la fusta, la secaen i después feen les portes, les finestres,…. Casi tota la fusta ere de pi.

Se sabíe la calidad de la fusta depenent de la partida d’a on ere la fusta. La fusta d’aquí ere una fusta que se doblegae mol. Fees una finestra i al cap d’un any, com ere una fusta mol dura se doblegae, se garsae, i venie lo amo i te die: - me s’ha doblegat, aquella finestra ja te una regata,… i tenies que anar a arreglar-li.

Aquí feem tota clase de coses de fusta: portes, finestres, taules… Tame se treballae mol per a les fabriques [de paper], se feen tablilles per a embalatje, se arreglaen les rodes de les fabriques que eren de fusta...

Se feen los balcons i los marcs o aros, i s’anaen a monta a les cases. Los barrons [bigues de les teulades] los ficaen los obrers, ja veníen preparats del pinar igual que los dobles. Se esquadrejaen allí en les destrals perque no te-niem serres prou grans pera tallal’s.

Tamé se fee algún moble i coses per al monte: escarrejadors, canterelles, escorreplats, caixes…tot lo que n’hi ha a les cases d’antic. Armaris minuts, algún moble, alguna barana, los embalatjes per a les cartulines i los atauts i sobre tot mols remiendos…

Tame arreglaem los carratells i les cubes de fusta quan se xafaen. Tame les anaem a monta perque com eren tan grans, quan les compraen les portaen desmontades, que no entraen per les portes de les bodegues i se tenien que montar a dins.

Tame teníem un ferrament que fee la ranura als carratells per a puguel ficar los témpanos, perque teníen que estar montades les dogues per a pugue ficals-ho.

Ere una faena que se fee tot a ma. L’oficial que agarrae lo dilluns i arribae lo disabte i se fee un balcó, ere un bon oficial.

Lo ferrament que mes se fee anar eren los cepillos, n’hi havien de moltes

‘‘

61

clases. Per a fer les portes i les finestres s’en feen anar diferens tipos de cepi-llo. Per exemple la garlopa es un cepillo gran, agarres un tros de fusta o taula i lo cepillaes. Lo garlopi ere com la garlopa pero mes menut.

Los cepillos, cada un fee una moldura. Si volíes fer alguna moldura, teníem diferens cepillos, que tenen la moldura pero al revés, com si fore lo negatiu.

Per ajuntar la fusta, se fee en un ferrament que fee la canal i’l mascle, i se teníe que fer tot cepillat.

De guillaume n’hi havie un que ere semicircular. Ere per a cepilla coses redones, normalment coses que tenies que adaptar a una arcada.

Lo roset ere un ferrament que valíe per a sabe la mida de la espiga, quan havíes fet un forat a la fusta per a encastrala.

A les fàbriques estaen los cilindros que se tornejaven a Tortosa. Cuan arri-baen aquí, teníem un cepillo que fee les ranures per a fica les cutxilles. Ere un cepillo gran i tenie una cutxilla que ere per a fe la ranura als molons.

A les fàbriques tamé arreglaem les rodes. Lo tronçador ere una serra que se fee anar entre dos, teníe dos mànecs, ere

com un serrutxo pero en gran. Tamé esta lo aixol, que ere com una cavegueta menuda, pero en la fulla

afilada.La serra d’inglets ere per a talla la fusta en àngul. La plataforma a on

esta ajustada la serra girae i la ficaes en los anguls de graus que volies o a escuadra.

Per a treballar la fusta tame teníem les gubies. Eren per a tallar la fusta o per a esculpir, fer dibuixos,… Al igual que los cepillos, tamé tenen lo negatui del dibuix que fan. Se te que anar pegant a la gubia. Per a apegals a les gu-bies se fa anar una maça de fusta de boix redona, no un martell. Per a tallar [esculpir] s’ha de fer a una fusta dura, la fusta de pi no va ve per a tallar. Lo melis tampoc va be, es lo cor del pi. Es mes raïnós i més oscur i aguante més. Es la tea del pi i no se corque mai. Los pins vells que tenen mols anys es casi tot melis.

La fusta de carrasca se treballae poc, pero se fee anar per a fer ferraments i mànecs.

Per a esmolar los ferraments se fee anar la pedra de esmolar, o una gran que gire en lo peu, i se li ficae aigua, o una pedra plana que se li ficae oli, pero en totes s’esmolae a ma.

Per a lijar se fee anar un tros de lija. Se fee a ma, i te dien lija hasta que la fusta faigue aulor a all. Va n’hi haver un que li va refrega un tros d’all i li va dir a mon iaio: Tio Valentí, que això ja fa aulor a all. I mon iaio li va dir: pos ara lija hasta que no ne faigue.

La cola venie en sacs granulada, la teníem que fica en uns pots al bany maria per a fer-la liquida.

Ferratges com los panys, falleves, tatxes, claus, tornillos,… Tot això los compraem, igual que los vidres. Los vidres venien en peces grans i se tallaen a medida. Per a tallar lo vidre se fee anar un ferrament que se die rulina o diamant. Ere un tallador en un trosset de diamant a la punta que ere lo que lo tallae.

’’

···· Fuster ····

62

···· Fuster ····

Barrina

Cepillo de fer cadells

Serres

Serra de marqueteria

Guillaumet

RossetGat

Garlopí

Garlopa

CepilloGúbies i maça

63

···· Forner ····

64

La construcció de l’actual forn de Torredarques s’estima que podria ser del segle XVIII o XIX, tot i que segurament hi hauria hagut un altre forn ante-rior. Ere de propietat comunal. De la cocció del pa s’encarregava un for-ner nomenat per l’Ajuntament, però l’elaboració del pa era responsabilitat de cada família i solíen encarregar-se les dones. La llenya també l’havien d’aportar els usuaris. L’edifici és de planta rectangular amb dos arcs de diafragma i conserva en-cara el terra original empedrat. El forn és d’escopeta (el lloc on es fa el foc i es crema la llenya está a un costat), i la boca (entrada del pa) al mig i el tir (sortida del fum) a l’altre costat. És de volta de canó rebaixada i està pro-tegida a l’exterior amb una capa de terra. Les portes actuals, de ferro colat, són posteriors a la resta d’elements.Va estar en funcionament fins a mitad dels anys 70. A finals dels anys 90 (s. XX), l’edifici va ser recuperat per a usos culturals i turístics i es va mu-seografiar. Luis Ángel ens explique el seu funcionament

···· Forner ····

Primer se llimpie la cendra. Ho replegues, fiques la llenya i encenem. La llenya es fique per un costat, i’l foc està a dins del forn, de la bóveda. I quan està a 250-240 graus, a coure. Pa treballar en lo pa o les llandes dins, procu-rem que no hi haigue flama, si no pot agarrar gust a fum. I tanquem tot, lo tiro i la porta del forn, i així es manté la temperatura. Si volem que pujo [la temperatura] fiquem llenya més prima.

Lo pa, en uns coranta-cinc minuts està cuit. Primer, a dins de tot se fiquen los [pans] que més pesen, los de quilo, i contra més cap a fora, los que menos pesen, perquè mentres omplis se van coen. Después los vas traen en la pala conforme els tens. Mentres, la pala está apoyada a una branca de carrasca.

L’Anita Segarra de Torredarques, de vuitanta-tres anys, ens diu:

la vespra ja veníem ací [al forn] que estae lo forner i contae lo pa que teníe que fer: -jo vint, jo trenta…i si n’hi havíe més d’una fornada, en un saquet, n’hi havíe unes boletes en uns numerets i traíes lo numeret per a saber a quín turno te tocae. Si te tocae lo primer teníes que matinar molt. A una fornada cavíe tres trentenes.

A casa fees la pasta a la pastera i ja la duies ací al forn que ja estae toba. La nit abans fees lo lleute, i l’atre dia de matí, si eres lo primer turno t’havíes de alçar a les cinc del matí, i a l’hivern més pronte. I n’hi havíe vegades que la pasta no pujae i havíes de ficar una galleta en brasses a davall.

La tapaes en un manil davall i un atre [manil] pa tapa damunt, i a la ca-nasta.

La portaes en la canasta ja pastat. Al forn la reparaes i la ficaes en los panets

‘‘

‘‘

’’

’’

65

a les taules a una maçera, una peça de roba de fil. I después lo ficaes al forn en eixos taulells. Tres pans cada camí. I ficaes cada dona un sinyalet: -jo fare un pessiguet, -jo pessic partit, —jo de tres cantons…cada una teníem una sinyal.

Quan eixíe lo pa, n’hi havíe una dona que l’estirae en una paleta de fusta, i cada dona estirae [agafave] lo seu pa, perqué los pans estaen barrejats.

Feem pans redons, que son mol molluts, tenen molta molla, i pa’ls primers díes feem cocs d’a pa: un pa lo fees tallat, i l’estiraes. Pans del pintador, de tres talls i de creu.

N’hi havíe una dona, que ere la cuquera, que cada trenta pans, ella n’agarrae un, i al forner tamé li donaes un cóc a canvi de corurel i de la faeneta que teníe.

A les cases bones, lo forner anae a buscar la pasta, i después los portae lo pa.Lo forn anae tres dies a la semana, se pastae bastant.Lo pa mos durae vuit o nou dies. Ne fees vint o trenta, segons la gent que

n’eres a casa.Tamé feem pastes: mantecats, madalenes, braços de gitano, cócs ràpits,

almendrats en amela de casa. La pelaes , la partíes i la torraes.Pa segar, normalment, lo rader dia se feen almotxabenes, com bunyols de

paella.

La María Serrano de Calaceit, ens explique cóm feen lo pa:

“Primer s’havíe de cendre en lo cedàs a la pastera per a que passare la fari-na que necessitaes. De nit, al raconet de la pastera, en la farina fees un clotet per a que quedare lo lleute i no s’en ixquere del forat. I fees lleute en l’aigua, al l’hivern tebieta i a l’estiu natural. Desfees lo lleute que te dixaen al forn en una escudella i se fee agre, i [lo ficaes al clotet de la farina] i anaes tiran farina i un puntet de sal. Quan estae a punt, dixaes lo masonet [bola de pasta], ficaes un drap tapan la pasta, i lo dixaes. Ja havíes fet lo lleute, i en on demà de matí havíe aumentat lo doble, ja tocae a la pastera. Lo lleute ere la flor de la pasta, l’aument de la pasta.

Después, en la mitad de la farina, fees com un margenet i anaes tirant lo lleute i l’anaes desfent i tirant farina hasta que la pasta ja estae per a poder-la treballar, que la podíes traballar en masons [boles de pasta], il’s ficaes a la canasta… una surra i a la canasta. Jo la treballaba mol la pasta [en les mans, amassant]

Quan ja víes que teníe lo toc de que ja teníe prou farina, posaes a la canasta, un poc de farina que no s’apegaren los draps. Tapaba la canasta en los draps, i a la vora del foc, que mantinguere l’ardoreta. No mol a prop, sino s’aguere crostat la pasta.

Quan ja estae tova, cap al forn en la caixeta. A la una banda hi ficaem tri-dillo [sego a mig moldre] i a l’atra banda farina...I en lo tallador, i la reparaes i anaes ficant lo pa al drap a la taula, en dos o tres rengles.

Quan ja estae, ficaes dos pans al taulell i ficaes una sinyal per a saber que ere lo teu. Jo ficaba un pesiguet de farina.

Pastava dotze o catorze pans, per a una semana.Después lo pesaen a la bàscula i pagaes pel pes, per coure’l.

‘‘’’

’’

66

···· Forner ····

Forn de Torredarques

Pastera

Saquet per al ‘turno’

67

···· Forner ····

Boca del forn. Torredarques

Dones eixint del forn

68

···· Teuler ····

69

A Valljunquera hi ha una antiga teulería. Es una una teulería de caràcter preindustrial, és a dir, els mètodes aquí utilitzats per a la fabricació de les teules i maons de fang es basaven en el treball manual i artesà. Es conserva el forn on es coïen les teules. A la finca, també s’observa l’era on es prepa-rava i es pastava l’argila i el pou amb el qual es proveïen. Paco Arrufat, de Valljunquera ens diu que eixes telleries eren del poble, i les van traure com a subhasta, i s’ho van quedar lo rebisiaio.

···· Teuler ····

Jo n’hai vist fer a m’abuelo, pero jo de fen-les no, era mol menut quan les faen, me’n recordo.

De damun la Bassa Martina, l’abuelo, en una pica fae tierra. I después, en les saries a les burres, la baixaem a baix a la tellería, per a fer-les en aigua i artxela.

En una branca com si fore lo barrot dels pastors, pero més gran, xafiae los terròssos més grans i en un massò (una cosa cuadrada com una retxola que teníe un mànec) anae atapissonant hasta que quedae la tierra fineta, pa que no se fere cógulos.

Del pou, en la carutxa [carretó] en dos calderes, omplíe lo toll i per una cana-leta baixae [l’aigua] a la bassa que n’hi havíe a la vora del camí, que anae a nivell d’entierra. I anae fican aigua i tiran tierra en lo carretillo hasta que s’omplíe.

Dixae tota la nit i en on demà dematí, a les quatre, ho acabae de pastar en los peus hasta que se fae fang.

Quan la teníe pastada, la tirae defora en un munt i la tapae en una saria pa que no se resecare.

Después, teníe una taula de fusta i allí teníe un fierro en forma de la tella (mes ample de davant que de detràs) i ficae lo fang damunt de la taula. A davall ficae una mica de cendra per a que no se li apegare lo fang a la taula i después apretae lo fang i en una cutxilla repassae i traíe lo que sobrae per a que no s’agarrare lo fierro. Primer lo ficae pla.

Quan ja lo teníe, l’arrimae a la vora de la taula, i entonces ficae lo mòlec de fer la tella. De allí se portae a secar a la era. Quan estae allí, estirae lo mànec i lo dixae allí a secar [al mòlec]. Al mòlec li passae una miqueta d’aigua per a refinar.

Lo ladrillo ere igual pero en lo mòlec recte.Tamé feen retjola roja.Se dixae secar i a migdia o per la tarde, en un pot d’aigua, anae per si s’havíe

agrietat algo per si lo fang estae massa bla, i en una miqueta d’aigua tapae si n’hi havíe alguna bada.

Después, quan estaen més seques, ho pujae a dalt i ho dixae a una caseta que n’hi havíe cubierta. Ho dixaen allí hasta que se fae lo forn. Quan teníen fornada, les ficaen al forn.

Lo forn, cada volta que se cuitíe, se tellae i se destellae. Se tellae per dal, per una porteta que teníen a dal, i quan se tellae la tapaen en ladrillo i fang. Pa que no se banyare, se tellae.

‘‘

70

Cada volta que se tellae, llevaen lo tellat i cremaen per baix.A la part de davall están los arcs, davall los arcs se posae la rama per una

portella, i damunt los arcs se posae la tella ben dreteta pa que en capigueren més, unes damunt de les atres.

N’hi havíe voltes que se faen “sants”, que es que se quedae un pilot que se quedaen més verdinoses perquè s’en anae lo foc cap a un costat, si fae aire, i no se coitíen be, se coitíen massa.

Unes fornades eixien més cuites, i unes atres més crugues.Me pareix que estaen tres díes i dos nits, i atissaen tota la nit. Portaen rames

que feen d’olivera, o de romérs i coscolls…formiguers que dieven, i anaen atissan en una forca que teníe dos pugues menudetes pa c’anare cremant poc a poc.

Mos dien que ere l’infern, com n’hi havíe aquelles flamerades i sempre foc a dins…

Después les traíen a la era i allí se carregaen en los carros. Ne portaen a Valderrobres i per ahí, i tamé si ne veníen aquí [al poble], les veníen a carregar en los animals, als carretxadors. Les ficaen cap per avall, al revés [planes, en la part interior cap a dalt, i la part de dalt la tapaven en un altra teula]

En tot l’estiu devien fer tres o quatre fornades.Lo bisabuelo anae en tota la família a fen a Madrid caminant.

···· Teuler ····

’’

Telleria de Valljunquera

71

···· Teuler ····

Mòlecs

Mòlec Tovots de la càmbra

Teuleria del mas del Teuler. Pena-roja

Cambra de combustió

72

···· Cisteller ····

73

Miguel i Juan José Albesa de Fondespatla pervenien del Mas de Pau, que eren tots cistellers.

···· Cisteller ····

Van treballar hasta els vint anys ajudant a son pare a fer cistells, banastes, cabassos… ells feen los culs, i lo demés ho acabae tot lo pare.

Ere tot per assunto del camp. Res de lujos. Tot a base de coses per a los llau-radors.

Se feen cabassos, banastes per a les olives i la vrema, argadells per a portar aigua, cartrons per al fem… també feem cartrons menudets per als camineros, ventrols per a peixcar en vime negre, cistelles per anar al forn i per a possa lo dinar, caragoleres… hasta minjadores per a les ovelles.

Lo material de fer estes coses ere lo vime. Ne teníem molt de casa, ne vam plantar a un hort, i abans a les finques prop de l’aigua n’hi havíe vimeneres.

Per això n’hi havíe gent que teníe vimeneres de casa i mun pare anae als masos i treballae un o dos díes a casa d’ells.

Este vime ere negre, i se teníe que pelar.Se solíe tallar a la lluna vella de giner, a la nova se solíe apolillar.Después, segons la llargada se clasificae i fees fardos.Después se portaen a una finca que n’hi havíe un reguer i se posaen drets al

aigua, al giner o febrer hasta raders de maig o primers de juny que es quan mes saba tenen… que no s’eixugaren.

Lo dia que anaes a pelar, mon pare solie llogar a dones, anaes quinze o vint dies.Agarraes un feix i en una mordassa se llevae les pells. Les pells s’aprofitaen

per a lligar los fardos.N’hi havíe que es treballaen en negre, sense pelar.Los guardaen a la pallissa i antes de treballar, s’anaen a possa a remulla

a la font de la vila, als abeuradors pa podels doblegar. Se ficaen de nit, i l’atre día de matí, a les nou, se anaen a traure per a treballar, antes que potaren a abeurar los matxos.

Quan treaballaes, a la vora teníes que tindre un traste en aigua, un ribrell o una conca per a que no s’eixugaren mol. I tamé teníes que anar banyante la má per a que estigue lo vime sempre humit, perque se va resecant.

En arreglo a cóm ha de ser lo traste, s’agarraen los vimens mes grans o més menuts.

Per a treballar se fee sentat. Primer, mentres se fee lo cul, anterra. Primer fees la lligassa i una vegada teníes lo cul, ficaes una mica los peus per a que s’adressare tot i doblegaes per a munt, perque se fee al revés. Lo gires i li pegaes unes patades per adressal i ja anaes doblegant les costelles per amunt, i a dalt les lligaes i li donaes lo bombatxo [volumen] que havíe de tindre. Allavontes es quan ja treballaes sentat, i en arreglo a les costelles, contaes los vimens que havíen d’entrar i te ficaes los vimens a la vora, i anar passant los vimens hasta que s’acabaen. S’agarraen quatre vimens i sempre se volte a la dreta.

Apretaes i començaes lo cordó.

‘‘

74

Se rematae en lo cordó. De un vime se partíe i se fee dos cames i s’anae acor-dillant i se rematae. S’afegíe en punta, los clavae en banyat [los vímes]

A vegades, per a que aconduire més lo vime se partíe, se badae i’n fees d’un, dos.Se treballae en les massoles de fusta, per anar apretan, anar atapín, per a

fer entrar lo vime i quedare mes preto. Algunes [massoles] teníen regatxol, un reguer per a acabar les puntes dels cordons i així no se víe a on está l’acabament. Lo falçó o falçó gantxat per a fer punta al víme o per a tallar. I les estissores per a tallar. Los baladors ere per al vime mes gros.

Per a vendre, se carregae lo carro i anaem pels pobles en les cistelles fetes. Anaem per Valdelgorfa, Valljunquera, Massalió, a la Torre del Compte i tots eixos pobles. Anaem cada mes.

Se veníe més a l’hivern: banastes i argadells es lo que més se veníe, per a les olives.

Cistellers n’hi havíe a Beseit, Valderrobres, Mont-roig , Pena-roja… a tots los pobles.

Això se havíe de fer tot a mà i no se podie mecanisar. No se podie dir: tinc un mòlec i ho faig, no, se teníe que fer tot a mà.

En aquell temps se va anar acabant perque ja anae a menos: va eixír los fusters que feen caixetes de fusta per a les olives, van eixír los tractors, perque antes ere tot en matxos…

···· Cisteller ····

’’ Parts de la cistella

ANSA

CUL

CORDÓ

COSTELLES

Falsons

Vímet

Sarions

75

···· Cisteller ····

Argadells

Canastes

CaragoleraMassoles

Bres

Cistelles

Garrafes

Dinant al riu

76

···· Panistreres ····

A Massalió és típic que per a les Festes Majors o per a Santa Àgueda les mosses es vesteixin amb el vestit regional i portin al cap un Panistre fet de vímet. És un treball artesà que ha passat de generació en generació.

···· Cisteller ····

77

···· Abeller ····

78

José Luis Giner, de Beseit, ens explique cóm cuide a les abelles per a tenir mel. Ell es la quinta generació d’apicultors de la seua familia, i ho fa per afició. Ens diu que ho fa des de menut

···· Abeller ····

Mun pare me ficae al cornaló i mon anaem a les abelles. Des de entonces ja no he parat mai. Es com a distracció.

L’arna antiga ere de canya. Teníe la mateixa estructura que lo que es posae per a guarda els arbres jóvens per a que els animals no se’ls minjaren. Después se tallae per allí on cregueres convenient, més alta o més baixa segons la floració, i se forrae en fang (en terra roja que en diém aquí) i merda de bou o d’animal.

Después les arnes eren de suro.Tenen forats per a respirar, si no s’aufeguen.Damunt se ficae una tapa de fusta i se fee la piquera. (La piquera es lo forat

per a on entren les abelles al vaso).Al tap anaen los passadors, tres o quatre per a poder aguantar les bresques,

les capses que diem aquí, a la banda de dalt. La capsa ere de vaso, de colmena (suro).

Quan la teníes capsada, ficaes l’eixam a dins i li dones la volta i ja tens un vaso. Los quadros de bresca s’aguantaen en un fil de roba, i ja tenen un inici (d’obra). Si elles entren al vaso o la caixa forra i no tenen cap inici, poden co-mençar l’obra al contrari. Si tenen los cuadros llimpios i’ls done per crusatels, fan les bresques i no pots aprofitar la mel perque no la pots traure.

Per a traure les bresques del vaso se fa en la paletilla. Tens lo vaso ple de bresques, fas entrar la paletilla d’eixamenar per un cantó i la desagarres [la bresca], i al ser estreta, baixe per un cantó i desagarres lo trosset que creus.

Eixamena es traure la bresca d’un vaso que està ple, per a fer un eixam nou. Tens que anar en la paletilla a ras de broques. Quan tens la broca, la talles i traus una bresca, una i un altra, tres, i en dixes dos o tres.

Les talles, mai dixanlos lo final del treball que elles porten, mai, i ja les tens, capses l’altre vaso.

Per a posar un eixam a un vaso, han de passar d’este vaso a l’altre. A baix se pose un bossador per a que l’abella pujo.

I quan pujen i abornen, mires si ha pujat la mare [per a fer un altre eixam]. Tens que procura traure-li la mitad de l’abella. Per lo soroll te dones quenta. L’atre [vaso] es lo padrés, que se quede en la bresca, i l’eixam tindrá tota l’abella que està al monte.

Per a treballar (per traure la mel), se pose un esporgador en lo bossador. L’esporgador es un vaso que no te piquera, es tancat totalment. Se pique i les abelles s’en van al de dalt, passen a l’atre vaso i te quede lo de baix sol en la bresca, pero no n’hi ha abella. Per a traure la mel ho fem en los gavinyets que acalentem an aigua calenta. I en los cepillos les fas caure [a les abelles]

Antes les caretes se feen en lo que podíen, filferros…Después se porgae la mel a un cubo. Avans se fee en la cosieta: quan traus la

bresca dels vasos, tires la bresca a la cosieta, fees la montanya i com n’hi havíe

‘‘

79

un plat a baix, la ficaes a la caldoreta i s’anae escorrén la mel.La mel es de totes les flors: ameler, romer, sapell…les abelles mesclen per

tot a reu.Per a Semana Santa s’escomense a crestar i les van conservant. Si n’hi ha

espígol, i fore bon any, les pots conservar i al setembre se pot fer mitja tallada.A les arnes se posaen unes sinyals per a identificar-la. Cada casa teníe una

marca.Los marcadors son uns ferros per a fer los sinyals. N’hi ha una marca que

es lo ligallo que en diuen, que es una marca que inutlitise a totes les atres. Si compraes un vaso a un veï o lo que fore, anaes i te l’havien de aligallar al ajuntament.

La forma més moderna [d’arna] son les caixes. Quan vam fer les primeres caixes de fusta, les capses [los panels) se feen manuals. Agarraes los quadros, i de la capsa l’hai intentes ficar en un quadro a dalt, i en uns fils de roba, se aguante a dal i se quede penjat. I foradaes lo quadro per la mitat i en roba fees una llaçadeta i ja teníen un inici d’obra.

Si no tenen cap inici, si troben los quadros llimpios, i los pegue per fer los quadros crusats, les bresques crusades… un desastre total.

L’abella és imprescindible… Tota la zona a on n’hi ha abelles, n’hi ha doble cullita.

···· Abeller ····

’’

Arna de canyís Vaso de suro

Esporgador

Gavinyets

80

···· Abeller ····

Martell de marcar

TalladoresCaretes i cepillo

Registre de marques del ligallo de Beseit

Cossi

Crestant

Bresca d’abelles

81

···· Fer cera ····

82

Paco Esteve Álvarez i Paco Esteve Lombarte són la radera generació, de cinc generacions, que van fer cera a Pena-roja.

···· Fer cera ····

La cera se fee de les bresques, del brescam que li díem, que ixíe dels vasos [arnes] de les abelles. Una vegada la gent anae a tallar los vasos [a crestar], lo que sobre una vegada has tret la mel, pués es lo brescam.

Quan se fee en vasos, la cantidad ere més gran. Quan, poc a poc, la gent se va anar passant a les caixes [de fusta], les caixes no produixen tantes bres-ques com lo que feen los vasos. Va anar disminuint la producció, ja no ere rentable. Als vasos s’ho teníen que fer elles [les abelles], ara en los panels de cera ho portes fet.

Lo brescam se comprae a la gent que teníe abelles, en dobles o aumuts. Acalentaen la bresca per a traure lo brescam. La gent te’l portae a casa o mon iaio i mon pare, teníen relació en gent dels pobles que els ho guardaen, feen d’intemediaris pels pobles, i s’encarregaen de recullir al poble. I mon iaio i mon pare anaen en les caballeríes i ho arreplegaen. Aprofitaen i a fira [de Valderrobres] anaen a buscar pels pobles lo brescam, i después en lo cotxe de línia.

Compraem lo brescam per tot l’alrededor: Coratxar, Boixar, Fredes, Beseit, la Sorollera…

Ho arreplegaes durant tot l’any i ho guardaes a un puesto escampat per a que no s’avivare, no se cucare.

I al juny, al calor se fee. Se teníe que fer a la calor i tame se teníe que fer foc, perqué si no la cera es una cosa líquida, i no se podíe refredar, si no se solidifique.

S’enceníe un foc tancat que teníem a casa, que li díem lo fornal, on da-munt n’hi havíe dos calderes collades en pedra. Una caldera ere pa l’aigua, i l’atra en aigua i’l brescam per a que s’acalentare. Allò teníe que estar bullint seguit.

Per a traure la cera se fee en l’aigua calenta i una prensa que se díe lo gin, que ere tot de fusta de pi, de melis.

L’aigua de les calderes la portaem d’una cisterna. Quan havíe bullit, s’agarrae lo brescam i se escomençae a parar la prensa en cofíns, igual que la massa de les olives. Un cofí, un casso de brescam…així hasta que la teníes parada, i començaes a apretar, a voltar. N’hi havíe un contrapes a la punta, que ere una roca, i quan pujae, estae actuant. A l’atra punta se ficae una es-padella damun i apretae.

I li tiraes aigua bullint [al peu, a la prensa] per a que soltare la cera.Davall de la prensa, n’hi havíe uns povets, uns cubets com uns trullets.

Eren de fusta per a que no perguere calor, i eixíe l’aigua i la cera. N’hi havíe tres povets: al primer se anae quedant la cera líquida, perquè la cera flote, i l’aigua passae per un foradet de davall a l’atre povet. Al segón dixae la subs-tància més bruta, i al tercer l’aigua. Eixa aigua la tornaes a replegar i la

‘‘

83

ficaes a la caldera en un casso, i així no perdíes calor.La cera, cada tres parades [de prensa], cada tres prensades, se traíe del

primer povet.Se traíe en una especie de cullera gran plana, la lligidora, i anaes arreple-

gant per damun i se posae a una galleta.I una vegada havíes omplit lo povet, voltaes al revés, baixaes la roca, pu-

jaes la prensa, descofinaes, los espolsaes [los cofins] i tornaes a començar atra vegada. Això ere un peu.

Cada matí feem vint-i-un o vint-i-dos peus.Cada tres peus ficaes tres dobles de brescam a la caldera, i n’eixíen deu o

dotze quilos de cera.La cera de la galleta, a partir d’allí, n’hi havíe uns mòlecs de ceràmica de

forma ovalada, los vàssis, i ho escudellaes allí. Al vàssi la cera s’anae arrefre-dant, los dixaes al carrer pa gelàs.

Una vegada baixae un crio per aquí, i teníem los vàssis fora, i va ficar lo peu dins i mira si ere…que s’en va anar corrents a la font del poble i va mu-llar lo peu, i se li va secar [tota la cera al peu].

I en ser l’atre día, los traíes dels vàssis. En una portadora en aigua, fícaem los vàssis a dins, a remullar, i pujaen los pans [la cera solidificada].

Los pans se pesaen en una bàscula i pesos, en una romana. Se pesae en lliures i onces, i s’ensacae i s’enviaen a Pamplona, a una casa, i allí feen can-deles, per a cosmètica, panals de les abelles…S’envíae tot lo de la temporada, s’ensacae i s’enviae en lo cotxe de línia, ho portae a Valderrobres a la estació, i ho facturaen.

De vàssis n’hi havíe de diferentes mides, més grans i més menudets.Anaes omplint-lo según la cantidat que t’havíe eixit. Damun ja no en po-

díes tornar a omplir perqué se fee capa. La primera capa, pujae los restos de brutícia, i quan cristal.litzae, en cuidadet, per damun sucaes en los ditets i ho apartaes a la voreta. Li fees la cara que díem.

Del segundo povet quedae un desperdicio que se tirae a un depòsit gran, i quan s’acabae la campanya, ho tiraes.

A la guerra, a les col·lectividats, van portar lo brescam de tot lo contorno i ho veníen.

’’

···· Fer cera ····

84

···· Fer cera ····

Fent cera

Premsa on es posaven els cofins

Cofí, caso i doble

Lligidora

Galleta

Pa de cera

Vasí o mòlecVasí o mòlec

85

···· Carboner ····

86

Santiago Milián, de vuitanta i dos anys, viu a Mont-roig, pero es naixcut a Torredarques. Va treballar de carboner en son pare i el seu germà hasta que es va casar.

···· Carboner ····

Mun pare, lo tio Joseret, se va ficar a fer carbó. Treballae a Torredarques, Torremiró, la Ginebrosa, Mont-roig, Pena-roja, Castellot, Sorita…a tots los puestos.

Feen carbó per als gasógenos de Castelló. Antes los camions portaen unes calderes al costat (de gasógeno)

Tamé feem carbó per a les cuines, per als ferrers…Tamé ne baixaem mol a Alcanyis, natres vam baixar mils de tonelades. Un

any vam fer 4.000 robes [arrobes] de carbó de pi, coranta vuit mil quilos. Va ser un any que va vindre una nevada mol gran.

Aquell any n’hi havíe una sequía mol gran, i mon pare mos va dir a mon germà i a mí: si tos quede aigua pa tirar al carbó, tos compreré una bicicleta a cada un. I va vindre un temporal que va ploure dos mesos seguits.

Lo carbó de pi s’empleae per als ferrers, lo volíen de pi. Pero lo carbó bo ere de carrasca.

Se treballae al monte, allí on estae lo carrascal, fees la carbonera. Ells pagaen les carrasques (als propietaris de les finques). Mun pare die: d’estes carrasques ton pago tan, i compraen dret.

De cada tres quilos de llenya, n’eixíe un de carbó.Primer se tallaen les carrasques, tallaem tot l’hivern i al març començaen

a fer les carboneres i les enceníem. La llenya se fee en lo tronçador. Quan la llenya es més verda, més bon carbó. Si estae seca eixíe més xafat lo carbó, se partíe més, a trossos. En verd te quedae la branca sancera.

Se buscae un puesto que n’hi aguere la llenya a prop i terra per a fer la carbonera i s’anae pujant los troncs (de manera) que quedare la xumenera al mig, un forat al mig ficant les branques crusades. Feem com un tunel.

Se colocae la llenya més grossa primer, i tota la branca después, la llenya més prima a fora. Ficaes rames i terra per fora. Les rames pa que no caiguere terra a dins.

Debíen medir uns tres metros, i d’ample paregut a una era de batre.Havíes de dixar lo foc abaix dos díes, ho tapaes pa que no pujare a dalt.

Cada dos o tres hores se gastae la llenya. Quan víes que amollae, destapaes i afegíes [llenya] i se tornae a tapar.

Quan ja pujae lo foc, ja teníes que ficar llenya grossa i la tapaes en uns rams. Al cap d’un día tornaes a tirar. Anae cremant tota i pel mitg anae minjant hasta que s’acabae. Anae minjant ella hasta que s’acabae, i ja no demanae més.

N’enceníem set o vuit de carboneres [al hora]Gastes llenya quan creme, los primers dos díes, i quan puje lo foc, dos o

tres dies per a donar-li minjar. Quan s’acabae ficaes llenya gossa i prima, ho

‘‘

87

anaes tapant en rams i terra, que vaigue tirant, i al cap de tres o quatre dies ja no cal donar-li més minjar, ja anae cremant i per un costat se va acatxant i va voltant hasta que se va apagant.

Los primers dies, quan pujae lo foc, es perillós. S’havíe d’estar atento per a que no se fornare.

Per a traure lo carbó anaes esgarrapant i anaes destapant i traen carbó, i l’esteníes en la pala pel voltant.

Se treballae en un gantxo per a traure carbó, que ere de diámetro gord i teníe una púa ampleta i llarga i un mànec de dos metros. Ere per a traure lo carbó. L’escombres i si está calent li tires terra i en lo gantxo vas traen les branques de baix, i vas voltant la carbonera i vas traen i escampant. Les so-ques que no s’havíen cremat, les amontonaes i fees un carboneret.

Les dones plegaen lo carbó en cartrons. Lo primer día ere mol perillós per-que’si ere carrasca grossa, podíe quedar alguna purna i se teníe que vigilar que no cremare.

I se portae hasta la pista en animals en uns sarións per a la llenya i’ls carregaem als animals de punta. Teníem un sarións i a cada sarió ficaem sixanta-cinc quilos.

De cada carbonera n’hi traíem uns tres mil o tres mil cinc-cens quilos de carbó.

Mentrés, teníem que estar allí unes tres semanes. Una carbonera estae tres semanes, de vint-i-cinc a vint-i-set díes en foc.

Montaem una barraca i dormíem allí o a n’alguna pallissa, mas o cova. Mols camins me vaig quedar jo sol i mon pare s’en anae a sembra.

Quan cremaem n’estaem los tres de casa i set o vuit homens. Uns feen llenya, los atres repretaen…n’hi havíe faena per a tots.

De nit feem turno i dos se quedaen miran. Mos teníem que alçar per a vi-gilar que no s’afornare, sobre tot los primers díes.

Ho feem tot allí: dormir, minjar, en una paella de tres potes…Mos por-taem lo minja per a tota la semana: pa, ous, pataques, tomates…

Tamé se sabíe quan s’havíe d’apagar pa que no se fere cendra.Enceníem a març hasta maig. I al setembre – octubre, atra vegada. I men-

trés anaem preparant [llenya].

···· Carboner ····

’’

88

···· Carboner ····

Xumenera de la carbonera

Fent la carbonera

Tapant en rams la llenya

Carbonera

89

···· Escorçador ····

90

Juan Piñol Ferrer, de vuitanta anys, va començar a treballar d’escorçador al any 1945.

···· Escorçador ····

La faena consistíe en traure la escorça al pi pa curti pells.Se portae a Igualada i a Badalona, en vagons i después en camions. Treballem al terme de la Torre i mos moviem per Valderrobres, la Vall…La professió esta ere de mon pare, que ere de Batea i allí ne feen mol.Los pins los pelaem de dalt a baix. En un pi que fare gantxo, clavaem i en

corantxos pujaem com una escala [un pi amb les rames doblades i lligades fee d’escala]. I si ere mol alt, una barra algo grossa en cordes lligat travesser al pi o tu damun.

Escomençaem [a pelar los pins] de dal a baix. Si ho pelaes del tot se seace lo pi. Pa na be no s’havíe de fer això. I a les mosses xorrae la reina, i quan estaesec, en un cabasset i en una podadora la arreplegaem. La llimpiaem be i tame anae a parar allà baix, a Igualada i Badalona pa fe les pintures.

Ne faem un vago i se’n anae per avall. Un vago eren deu mil quilos. Lo que faen, paraen al almacen de la estació, ficaen allí la escorça, i quan n’hi havíe un vago, pos la carregaen. Lo vago lo havies de demanar.

Quan fae falta perres faem axiò, quan no a arrebassa i a planta vinya. Això ere una ajuda.

Ho feem a la primavera, que n’hi ha més saba. Si ho fees fora de la prima-vera faes més mosses i estae més dur. A la primavera tame n’hi havíe menos faena, hasta que no arribae lo temps d’arreplegar…

S’agarrae un pinar i se li pagae al amo. S’escorçae als més grossos. Als pins no fa cap mal, pero …s’ha de dixar la pell, mentres no li llevares

la radera pell no li pase res, pero después ja no s’hi torne a fer. Si quedare pelat, lo pi moriríe.

Se treballe en un aixol, una aixada per arrebassa, sacs i una estral per a tallar quatre rames.

En l’aixol se fa de cara al tall de la escorça, de cara al llimpio, al tall obert, pero lo de baix se fa millor en una estral. Això pujae hasta les rames de dal, hasta on es la escorça més primeta. Teníes que parar quenta en los tarrancs que no t’arreplegares los dits.

Això en un quart d’hora o vint minuts, pi pelat.I después, això s’omplie en sacs d’espart i en una barra bona [de pi], anar

atacant. Después, per a lligals, brots de romer o de pi i en cordell d’allò d’es-part, axí quedae lo sac ple del tot, i después carregats en matxos i carros, i cap a la estació. Al vago se buidae a granel.

Después ja ho carregaem al camión i per a avall.Natres llogaem un home o dos que sabíen pelar. Que los va ensenyar mon

pare tame. Aquí això no s’estilae, ho va portar mon pare de Batea, que tame va treballar a Barcelona per a un trataire, dels mes rics de Barcelona.

‘‘

91

La escorça, a les fàbriques la matxacaen i li traien un oli o lo que fore per a curtir pells.

I la reina per a fe pintures.Despúes traíem la reina d’estos pins en unes podadores que dien, que eren de

la vinya, que portae com una falç i detrás com una estraleta, i en allò, sas-sas, tot a dins d’un cabasset. I quan arribaes a casa, tot estés damun d’una taula a traure totes les pelleranquetes que havíes de llimpiar… i una boca amarga.

Anterra ficaem sacs d’espart, los mateixos sacs que después omplíem. Eren aposta, sacs que teníen les fabriques, ja eren sacs que duie la empresa. Eren de coranta quilos, poc més i ven atascats [atapits], n’hi havíen uns atres que los diem blabes que allí ni ficaem hasta vuitanta quilos. Ne vam baixar de tonelades…

Quan arribaem a Barcelona mos ho pesaen.Anaem en un jornaler d’aquí del poble, i lo germa de mon pare; i quan no,

mon pare, ma mare i jo. Ma mare a arrebassar i a replegar los sacs. Les dones i los minuts, replegaem la escorça i ompliem los sacs.

Arrebassa ere llimpia la vora del pi [cava la terra ben endins]. Antes díen: que feu? arrebassem un tros de pina per a traure més terra…Així s’arribae hasta abaix. D’aquí per a baix se farie en una astraleta per a rematar. En lo eaixol te toque la ma anterra.

Esta es una faena que no se vora fe mai més, igual que sega en la falç. Treballs que, si tornare això, este rui [lo Matarranya] baixaríe roig de sang.

Al ser una activitat complementaria a la agricultura, van deixar l’activitat al incrementar les terres de cultiu i dedicar-se exclusivament a la agricultura.

’’

···· Escorçador ····

92

···· Escorçador ····

Aixol Escorçant

Escorçant lo pi

93

···· Fàbrica de paper ····

94

Juan José Julián, de Beseit, te vuitanta i un anys, i l’any quaranta i vuit, en catorze anys, va començar a treballar a la fàbrica de paper.

···· Fàbrica de paper ····

La fabricació de paper en aquells moments ere de roba de fil: de camises, de pantalons… tot això del polièster no existie. Aprofitaen les fibres de fil, pero les de poliéster sure al aigua, i la de algodó no, i a les màquines de paper molestae. Entonces no hi havíe pastes de fusta, antes se fee en drap. Lo drap, que veníe de fora en unes bales mol grans, se considerae de tres tipos: pana, blancs (que eren llançols i tot això) i blau… tres tipos de robes.

Antes n’hi havíe molta pobresa i pujaen los de les taronges i feen: -taron-ges barat a draps!, i n’hi havíen almacens que triaen los draps i anaen a les fàbriques de paper.

Jo vaig fer d’aprenent, i mols anys de maquiniste. I vaig fer moltes to-nelades de cartulina jo, en una [màquina] holandesa, que natres li diem lo cilindro.

Al primer pis unes dones escullíen lo drap i en unes dalles traíen los ga-fets, los botons… tot lo que podíen, ho traíen, i después ho passaen per una màquina que li díen la estissora i ho feen menudet, i lo passaen per una atra màquina que ere la llimpia i aquí lo desempolvae. I después ho passaem per un torn que tirae lo plos i la fibra que quedae la aprofitaen.

D’aqui ho tiraen a baix per un forat al podridor. Antiguament hi tiraen aigua per a que fermentare i se podriguere la brossa, la fibra no.

Después van portar les Holandeses, que porten un moló en una platina en talls, i les cutxilles rasquen devall a la platina i desfibraen tot lo drap. N’hi havíen tres cilindros d’estos. Al primer hi ficaen cloruro de cal per a que la pasta se faiguere blanca. La pasta s’abocae en depòsits tancats per a que en més rato estiguere més blanca. Si no s’havíe fet prou blanca, en unes vasies de sis quilos les ficaen al cilindro de retrinc, en tandes de vinticuatre quilos. Allí se li traíe l’aigua bruta i s’hi ficae aigua llimpia i lo cloro. I se retrincae un atre cami la pasta. Si encara no s’havíe fet prou blanca, se tornae a ficar al depòsit.

Lo tercer cilindro, ere lo de afinar. Este cilindro, no porte bombet, ja esta feta la pasta. Aquí se li tiraen los colorants al paper. Per a tinta se necessitae colorant. Estaen fetes les formulasions i segons lo pape se necessitae una cer-ta cantidad de drap, de colorant, de pasta… D’este cilindro de afinar se tirae a los cilindros de maquina. Estos estaen més alts, i en una bomba, se passae a un depòsit de nivell.

Aquí sempre teníe que haver un nivell de pasta per a que sempre te tirare la mateixa cantidad de pasta, sino te pujae lo gramatge.

Lo gramatge del paper ve determinat per los quilos de la resma, que son 500 fulls. Si fas paper de vint quilos resma, lo full te que fer coranta grams.

Lo paper es conte per resmes, se demanen per resmes, i son 500 fulls. Cada full de paper te que pesar doble grams que pese la resma.

‘‘

95

Lo maquiniste sempre havíe d’estar pendent del pes, comprobant lo pes. Quan te apareixíe, agarraes i tallaes un full, quan anae la màquina contínua de maquina continua, perquè lo pes se coneix a la maquina continua.

Se pesae en banyat, se secae un i miraes com estae lo gramatge. Si estae mol acomparat [si ere poca la diferencia] ne tiraes un pelet més i arribaes. Si ere molta diferencia, en banyat, calculaes lo que necessitaes.

Después, quan ho feem en la contínua, davant en una batería de secadors, tallaes lo full en sec. Pero tenies que calcular dos grams menos, perque aga-rre humitat de l’ambient. Eixíe sec i satinat.

Allí a on ixíen los fulls, que ixíen banyats, n’hi havíen dos dones,una a cada costat i agarraen los fulls i’ls ficaen en feixos. Entonces se portaen a una prensa i entonces s’acabae de escorre lo paper per a pode’l pujar a dal per a estendrel a la part de dal de la fàbrica, a on estaen totes les finestretes. Pero allò ere paper secant, i quan estae sec, s’havíe de recullir tot i passau a les calderes de perol.

A les calderes de perol se fee la cola en carnassa seca. Se bullie a les calde-res dos vegades i se li ficae pedra d’alum, que ere com una sal grosa. [Alum es una pedra que se use per a fabricar les laques]

S’agafae lo paper [un feix] i se obrie per a que no es quedare ni un full sen-se cola, i se li ficae la cola i ho apretaem a una prensa de fusta. Después de prensat atre camí se pujae a estendre, a seca.

Quan ja estae sec, s’havíe de baixar a una taula, que ere la taula de con-tador. Tres dones, agarraen once plantxes i deu fulls. Una agarrae lo feix de punta i lo passaen per lo satinado per a afinal, per a fe’l fi. Quan ix sense satina esta aspre.

Se feen tres turnos de cinc del matí a una, de una a nou i de nou a cinc. No paraen perque se fee poca cantidat de pasta, perque tot funcionae en ro-des d’aigua. I se teníe que treballar de nit i de dia per a fer prou producció de pasta. Les dones venien de matí hasta migdia i después tornaen a baixar.

Treballaen catorze o quinze dones i set o vuit homens. Ere gent del poble, perque, com se treballae a turnos, la gent se dedicaen una mica a la terra i a la fabrica. Un home guanyae deu o dotze pessetes.

En lo paper, lo enviaen per a fer fitxeros. Cinquanta tres per sixanta i tres i trenta i nou per cinquanta i quatre eren los papers més normals que feem [de tamany].

Los de les oficines eren los encarregats de vendrel. Lo paper anae a Bar-celona sobre tot, Madird, i a Villena. Les resmes del paper se portaen en un camionet de la empresa. Después en lo cuero ja se contrataen a empreses de fora.

Se treballae sobre pedido, te demanaen tantes resmes i les feem.Per a fer lo pape de cartes que es opaco, se fee en tres circuits: primer pas-

sae per la pasta blanca, después per la negra i después per un atre de blanc. Al passar la baeta, s’emportae una mica de blanc, demun una mica de pasta negra i después un atra vegada de blanc.

Lo mantenimet de les maquines s’encarregaen los del taller.Lo paper se va acabar per la crisis dels setanta i perque tot havíe de ser en

pasta de fusta. Les maquines no estaen preparades per a fer-la de pasta de

···· Fábrica de paper ····

96

fusta, ere per a fer-la de draps recuperats.Después encara feem cartulina, pero vam ficamos a fer cuero artificial. Se

fee per a marroquinería i per a plantilles de sabates. Después ja van traure uns atres productes i li va fer mol mal.

Mentres treballaem lo paper no parae la maquina i no paraem natres. Les fabriques normalmen tots feen cartulina, al Pont Nou feen lo pape de

cartes de Furnier. A un atra feen mol paper de barba,…La patrona dels papeles ere santa Llucia lo tretce de disiembre. Cada fabri-

ca fee la seua festa. Aquí no s’ha guardat, van vendre les màquines. Juan José Julián va fer

una maqueta que reproduix exactament la fàbrica de paper de l’any 1948.

’’

···· Fábrica de paper ····

Dia de Santa Llúcia

Holandesa o Cilindros. Maqueta de Juan José Julián

Màquina de paper. Maqueta de Juan José Julián

Obrir el paper per a encolar

Premsa de perol i perol

Vista general de Beseit

97

···· Pedra en sec i obrer ····

98

···· Pedra en sec ····

La pedra en sec es una tècnica que consistix en anar ficant unes pedres damun de les atres, i anar ripiant, i lo que has de procura es que la pedra no t’agarro la junta, que la pedra agarro lo mig de la junta, i después falcanla i que la cara més plana [de la pedra] quedo a davall, i la cara borrocuda a dal. La nivelles en pedra més menuda, en ripio, lo que sigue…i después ben ripiat a detràs pa que tingue més consistencia. Això es com se fan los portells [margens].

Ripio es la pedra menuda per a tapar les garites.Los propios duenyos eren los que feen los portells, sempre n’hi havíe gent

que eren més paredadors que díem, que tocaen més la pedra.Lo principal per a que estigue ben fet es que la paret quedo ben ripiadeta,

que quedon ben tapats los forats, ben pretet.No s’utilise argamassa, ni tierra, ni res…A fora fiques la cara bona, la pedra gran a cara vista, i a dintre la pedra més

roïna, los bolos, pedres més irregulars…se va anivellan i rellenan.Si la dixes planeta i la iguales, té més consistencia.Se fa en les mans i un martell cassut que dieven, que te un costat quadrat i

a l’atre te una punta. En la punta eixa, si eixíe algún bultet més, s’anivellae. En lo cass, en lo quadrat, apretaes, i si alguna la teníes que xafar, la desdoblaes, perquè ere massa gorda, la desdoblaes.

Se faen a ull, una mica inclinades per a que tinguere més força, en talús que dieven. Si la fas a plom, si be aigua te la pot espentar. De baix es més ample que de dal. Quedae una mica talussada, inclinada cap al terreno.

La pedra se traíe de alguna roca que n’hi havíe, i se xafae i se buscae la pedra que estare millor; o pedra solta.

Quan faes un portell es perque havíe caigut. Les parets ja estaen fetes, lo que passe es que quan fas una paret, te faltae la mitat de la pedra, no conduix tan.

Se faen a l’estiu, después de trillar, quan n’hi havíe menos faena.Les casetes se faen en pedra seca i fang al centro, perquè se faen en dos cares.

Teníes que aclopar les pedres pa que faren cara als dos costats, teníes que anar intercalanles i al mig ficar ripio. I los tellats que se feen en arc i anaen fican la pedra pa que se tancare, a dal més ampla i la part de baix més estreta pa que fare tope, i la pressio aguantare.

N’hi havíe gent que eren manyoses, paredadors, no eren obrers.

‘‘

’’

···· Pedra en sec i obrer ····

Paco Arrufat, obrer de Valljunquera ens explique la técnica de la pedra en sec i cóm es treballae abans al obra.

99

···· Obrer ····

Al primer feem les cases en fang i pedra, i después ladrillo hueco, dels forats, i massís pa fer los pilars o per a que lligare més la paret, de quan en quan, ne ficaes un de crussat.

Los andamios [embastides] se faen en unes barres, se fae un clot al carre en una barrena pa que entrare justeta allí i se plantae i se clavae allí la barra. I s’anaen lligant cordes a la barra i uns fierros clavats a la paret, un forat a la paret i lligat a la barra, i allí se apoyaen los tablons, al crusat.

Si la barra no arribae, se ficae una cunya allí i s’empalmae una atra barra en cordes.

Se pujae per unes escales grans o pel’s huecos, per allí on se podíe, pels balcons o finestres.

Pastar se fae en cavegueta. Se fae un munt de tierra que fuere fina i se pas-tae en aigua en la cavegueta. I s’anae en vasietes de fusta. I pa porga l’arena se fee en lo porgador de les olives.

Lo ciment se teníe que fer una sol.licitud pa que te’l portaren. Después ja te’l portaen les cases.

Los pisos se faen en barres i en bóvedes de altgés [ges], i cascos de tella banyats. Entre lo hueco de les barres se clavaen uns ferros que anaen fen for-ma d’arc. Se ficaen unes fustes que se enclavaen en fulloles, i allí s’escudellae altgés i se ficaen cascos de tella banyada i después una atra volta altgés.

Después les fustes se llevaen. Los ferros que portaen una llengüeta al cos-tat, se clavaen a les barres i damun se ficaen les fulloles i per a disparar que se dieve, per a llevales, se li pegae al revés.

···· Pedra en sec i obrer ····

‘‘

’’

Caseta

Caseta

100

···· Pedra en sec i obrer ····

Marge

Corral

Marges de pedra en sec

Corral

Caseta i marge

Marge

101

···· Pedra en sec i obrer ····

Marge

Camí empedrat

MargeMarge

Marge

102

Bóveda d’algés

Paret a doble cara i ripio al mig

Bassa

···· Pedra en sec i obrer ····

103

Moret, Hèctor; Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 3. Gèneres menors de la literatura popular. Instituto de Estu-dios Turolenses, Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i Carrutxa, Calaceit, 1995.

Navarro GóMez, Pere; Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya.Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), Calaceit 2005

CarréGalo, José aNtoNio; Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral). Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), Calaceit 2007

vidal i FíGols, Pasqual; CelMa i taFalla, Margarita; Fa un munt d’anys al Ma-tarranya. Institut de Ciències de l’Educació. Universitat de Barcelona, 2009

oriol, Carme ; Navarro, Pere; sales, Mònica; Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp. Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA), Calaceit 2010

Bibliografia consultada

Fondo Europeo Agrícola de Desarrollo Rural: “Europa invierte en las zonas rurales”