Estartit Pesca

Alt F.mpordà • Baix Empordà • Cerdanva • Garrotxa • Gironès • Ripollès • Selva • Alt Maresme

Professors Llicenciats - Grups reduïts

CENTRE D'ENSENYAMENT D'ADULTS Oficialment homologat CD.OG" 13-VI-84)

C/. Ferran Pu ig . 13 Te ls . 20 80 72 23 80 72 G I R O N A

PVM-A5

• GRADUAT ESCOLAR {Examen Oficial per avaluacions a l'Acad)

• OPOSICIONS

• COMPTABILITAT

• TÈCNIQUES ADMINISTRATIVES

' MECANOGRAFIA TAQUIGRAFIA

Presencia, 1984-07-08, p. 1.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

A' Vè. coneixia la gamma lleugera Pegaso només al 10%

AUTO REMOLQUES GERONA

descobreixi-la al 100% de les seves possibilitats

Furgó, Combi, Plataforma, Xassís Cabina, Capitoné, per carregar 1.000 Kg. Aquestes són les furgonetes Pegaso; capaces, àgils, fiables... la perfecta eina de treball.

Pegaso 21 7, Pegaso 41 5, Pegaso 51 5, per carregar fins a 5 .000 Kg. Aquests són els lleugers Pegaso; forts, potents, econòmics...

els lleugers més rendibles del mercat.

I aquesta és la gamma lleugera Pegaso. Una gamma que Vè. descobrirà a Auto Remolques Gerona, on els seus professionals l'informaran, detalladament, de qualsevol dada. Pegaso i Auto Remolques Gerona estan a la seva disposició i li ofereixen tots els seus serveis: Garantia Estesa, Contracte de Manteniment, Xarxa d'Assistència arreu d'Espanya.

Tot perquè conegui al 1 0 0 % una gamma que rendeix al 1 0 0 % .

* ' · o « fflo

L'esperem a:

Auto Remolques Gerona, S. A. Sarrià de Ter (Girona) - Tel. 20 55 62

i la seva Xarxa de Servei Oficial a tota la província

rzM Presencia, 1984-07-08, p. 2.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

PAPERS DE BUTXACA 3 per Narcis-Jordi Aragó

RAPSÒDIA I HELIÒPOLIS 4 per Jaume Farriol i Jordi Soler

Entrevista. DOLORS BRUFAU 5 a 9 per Pau Lanao, amb fotos de Jordi Soler

EN PASSA CADA UNA! 10 pel Tafaner

BOB DYLAN, EL MITE HAARRIBAT 1 1 a 15 per Carme Vinyoles, amb fotos de Toni Fernàndez

TEMPSERA TEMPS 16 per Maria Assumpció Soler

LES MEDES: PESCAR O NO PESCAR? 17 a 21 per Josep Martíncy i Maribel Cancell

SOBRE TOXICOMANIES 2 2 per Manel Palahi

MODA 2 3 per Isabel Ifiíguez

TOTA LA TELEVISIÓ

La flor i nata 24 i 25 per Pau Lanao

Oüestions de cinema 26 i 27 per Caligari

Parlem d'art 28 i 29 per Jaume Fàbrega

Ara fa 30 a 33 per Jaume Fabre

Prestatge 34 i 35 per Joan Carreres i Pera

Gastronomia 36 i 37 per Jordi Falquer

ENTRETENIMENTS 38

PRESÈNCIA c/ Figuerola, 28. TeL 21 35 08 Girona

Director: Josep CoUelldemoni Consell de Redacció: Redacció de PUNT DIARI Disseny: Jordi Soler Publícllal: Joan Boix Editor: Edicions Periòdiques de les Comar

ques, S.A.

DIPÒSIT LEGAL GE-143 1965

Preu; 1 5 ptes.

papers de butxaca

per INarcís-Jordi Aragó

DE GIRONA A VALLS Per als gironins, acostumats a la verdor de la Catalunya humida, sempre és una

sorpresa la terra groga i eixuta del Camp de Tarragona. Quan, després d'una estona de camí, trobem un paisatge de vinyes i de feixes presidit pels ametllers, els avellaners i els garrofers, és ben segur que hem arribat a Valls, la capital de l'Alt Camp; ja només falta veure com apareix, en el darrer revolt, el campanar de Sant Joan, tan esvelt i translúcid que sembla un fanal suspès en l'espai sobre la bigarrada concentració urbana. Si és a l'hivern o a la primavera, el panorama és transfigurat per la florida blanca i rosada dels ametllers. Si és a la tardor, la foscor humil dels arbres troba el contrapunt en l'incendi dels ceps daurats. Si és a l'estiu, com ara, cau sobre la ciutat i sobre el camp una claror vivissima que retalla les formes, destaca els volums i defineix els perfils amb pinzellades de llum.

Tot i habitar en un marc físic tan diferent, els gironins i els vallencs tenim alguna cosa en comú. Els noms de Girona i de Valls comparteixen, almenys, la dubtosa glòria de ser inscrits en pedra a l'Arc de Triomf de l'Etoile de Paris: això vol dir qiie. l'any 1809, les dues ciutats se les van haver amb els francesos. Però encara hi ha més. Quan Juliàn Marías, a la seva polèmica Consideración de Catalur\a, vol explicar amb il.lustracions concretes el caràcter tancat, familiar i de «vida privada» que segons ell ès peculiar dels catalans, recorre curiosament a aquests dos exemples extrems: d'una banda «el río familiar de Gerona, en el que los vecinos, ademàs de verse directamente parecen mirarse al espejo»; de l'altra, «los Xiquets de Valls, que «son de la familia» y hacen sus proezas «en casa», antre la comunidad del pueblo».

ELS XIQUETS VISTOS DE PROP És evident que el fet casteller només es pot comprendre de debò si es viu «a casa

seva». Els castells alçats «in situ» no tenen res a veure amb l'exhibició folkjòrica que algun grup passavolant realitza de tant en tant als nostres pobles, sense l'escalf del caliu populars, com aquell qui executa un número de circ. Cal anar a Valls, per Sant Joan o per Santa Ürsula, plantar-se al bell mig de la plaça del Blat, davant per davant de la façana endomassada de la Casa de la Vila, i parlar sense pressa amb aquells homes cepats, amb aquells joves àgils i forçuts, i veure com es lliguen la faixa negra al voltant del cos, com s'enllacen entre ells i es donen les mans, com s'estrenyen i es teixeixen els uns amb els altres i com comencen a alçar-se silencionamsent fins a crear un prodigi vivent d'equilibri i de fermesa. Cal observar el seus ulls perduts en l'infinit; escoltar els crits compassats del cap de colla; sentir, de sobte, amb un esglai al cor, el cant agut de les gralles mentre el mòbil edifici humà assoleix les altures, l'anxaneta corona el monument i els aplaudiments, fins ara continguts, es desfermen i vessen en cascada. Cal comprovar de prop la tensió i l'emoció, el ritme i l'harmonia d'aquest espectacle plàstic, però cal saber què hi ha al fons i al darrera de tanta bellesa formal: quants segles d'història, quants anys de dedicació, quants dies d'esforç, quantes hores de solidaritat, quants moments d'engrescada convivència. I cal entendre, sobretot, quin és el sentit pregon d'aquest gest col·lectiu, estètic i cívic alhora, que ha encarnat tantes esperances i ha esdevingut el símbol de tantes realitats.

DE LA PLAÇA A L'AJUNTAMENT

És dificil dir coses noves sobre un fenomen com el casteller, que ha suscitat tanta literatura i que ha inspirat tan belles i ja conegudes paraules, de Verdaguer fins a Espriu, d'Anselm Clavé fins a Pau Casals. El dia de Sant Joan d'enguany, a la planta noble de l'Ajuntament de Valls, jo contemplava a la llum del migdia festiu la llarga filera de retrats dels vallencs il·lustres: una galeria d'olis emmarcats de daurat que comença amb Pere Anton Veciana, fundador dels Mossos d'Esquadra, i que culmina amb el filòsof Carles Cardo, el pintor Jaume Mercadé i el músic Robert Gerhard. Al costat desi retrats, el balcó municipal obert era com un quadre més, i ei seu rectangle deixava veure la multitud agombolada a la plaça entorn dels castellers que pujaven ardits fins arran de la barana. Quan, finalment, l'anxaneta va fer el salt ritual des del castell al balcó, la seva silueta va quedar emmarcarda entre els muntants com un personatge més de la sèrie de retrats. Així s'arrodonia definitivament el símbol: a la galeria de ciutadans il·lustres de Valls, l'última figura és sempre la d'un noi que representa tot el poble.

-3-Presencia, 1984-07-08, p. 3.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

heliòpolis per Jordi Soler

MISERABLE! Angei Zamorano era un xicot que feia la «mili». Ara, per

un tret que encara no se sap d'on venia, però que li perforà el cap, és un mort, un no res desfent-se darrera una làpida. Aquest noi participava en aquella famosa operació que culminà amb l'afusellament fictici del batlle i un habitant d'Abena, allà al Pirineu aragonès. I aquest vailet ha estat iniquament manipulat per un dels escriptors que més representen el Segle de Llautó de la literatura espanyola: Francisco Umbral. Veureu, resulta que «El Pais» publicava no fa pas gaire temps la noticia, acompanyant-la d'una carta ològrafa de l'infortunai militar dirigida als seus pares en uns termes patètics. Els feia saber que menjaven sopa amb les mans, que estaven obligats a fer-se les necesistats a sobre, que eren pràcticament torturats en un exercici d'interrogatori suposat.

Francisco Umbral, a la darrera plana de «EI Pai's» de diumenge passat, esmentava el cas i en treia conseqüències. Era una extracció roïna, tortuosa, pròpia del qui ha passat pel Frente de Juveniudes \ encara n'arrossega l'estigma. Em costa entendre que aquest home de camisa avui magenta i xeflis al Joy Eslava, que pretén estar en el posmodernisme i sempre parla de «la larga noche franquista» ens obsequiï amb tanta canallada, amb un estil tan propi del Aüo de la Victoria. Tal vegada aquell nen de drets que l'estimulà a escriure unes memòries hagi crescut en ell amb totes les tares mentals que el fet comporta. Però anem al tema: l'article d'Umbral era una maça implacable que aixafava el pobre soldat mort sense pietat, un mall monstruós i injust que posava els cabells de punta. Per què? Doncs perquè en la carta enviada als seus pares, l'infeliç incorria en diverses faltes d'ortografia. Heus aci la mare dels ous que feia trontollar la sensibilitat de l'articulista. Ara en citaré bocinets alliçonadors: Nada (enemos que decir del duro ejercicio de los soldades, puesto que se trata de su-puestos íàcíicos. Todo es de mentirà y hay que suponer que la muerte viene porfogueo del azar. És a dir, admet que pugui morir un nano de vint anys escassos en unes maniobres mal calculades. No admet, en canvi, que «en la carta del Àngel Zamorano vuelven a andar ~ay!— como casi siempre en Espa-na (salvo el discurso de Don Quijote), las Armas y las Letras cada cosa por su lado. Los acentos han volada de esta proa como pàjaros de un eríal». Quina prosa? Una missiva intima, escrita arran de desesperació a uns pares que ignoren què li passa al seu fill? Això escandalitza l'aulor de Los Helechos Arborescentes, llibre il.legible, pedant i farsant? Umbral pretén justificar-ho: Son las cicatrices ingenuas de una malaesco-larización. El fusilamiento defogueo que le hace a la ortografia todo espanol peaional. Però què s'ha pensat, aquest individu? És que no sap que per ajudar la familia, molts marrecs de catorze anys han d'abandonar els ensenyaments i posar-se a pencar? No és una mala escolarització, és una fatal distribució de la riquesa el que impedeix assolir uns mínims nivells d'alfabetisme a molts i molts nois que ara compleixen el servei militar, i gent que ja l'ha fet i continua igual. Aquest escriptor madrileny voldria soldats morts que escriguessin bé; jo prefereixo illetrats vius, que sempre hi ha temps per aprendre. S'ha ben retratat, en Paco, amb el seu article: el que ens semblava clar ara resulta que ja ho és. Ens trobem davant d'un autèntic feixista reprimit que ha sabut posar-se de moda. Aixi de clar.

rapsòdia ensi fdonofa

per Jaume Farriol

MARE EUROPA És clar, quan els que no hi estan acostumats senten parlar

d'autodeterminació, de seguida s'esveren. Pensen qui sap què. No, miri, autodeterminació, segons explica la GEC, és l'acció de decidir-se per si mateix. I si em perdonen, els copio un altre trossel: «acció d'una aol.lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de consiiiuir-se en entitat estatal autònoma o independent». I la GEC, en un extens article, diu que l'any 1960 rONU va aprovar la resolució 1514-89 vots favorables i 9 abstencions, entre elles Espanya —on s'afirma que Iots els pobles tenen dret a l'autodeterminació per tal com tots ells tenen un dret inalienable a la completa llibertat, a l'exercici de llur sobirania i a la integritat de llur territori nacional. És clar que això és pura teoria i que no passa, normalment, d'aquesta pura teoria. Però Déu n'hi do. Si, teòricament, acceptem una idea, quan, en la pràctica, la reprimim, sempre hauria de quedar, suposo, una mica de mala consciènica.

Bé, en tot cas, curiosament, en molts pobles europeus que invoquen el dret a l'autodeterminació és on sol existir un grau més sincer d'europeisme i on els partidaris de la unitat europea solen ser més decidits. Com es menja? Molt senzill: per a molts pobles actualment sotmesos a un procés d'assimilació —política, lingüística, cultural— el procés d'unificació euro-pa és l'única sortida raonable —possible— per a la pròpia subsistència. Amenaçats, colpejats, acorralats per la maquinària cada vegada més perfecta dels estats moderns, els petits pobles europeus que malden per conservar la seva personalitat pensen que una Europa unida, on hauran de conviure necese-sàriament diverses cultures, llengües i ètnies, exigirà, forçosament, un marc ampli i generós. 1 per tant, en aquest marc les cultures i pobles minoritaris trobaran la manera de conviure amb les altres cultures sense sofrir, constantment, una pressió assimiladora.

Bé, en tot cas, el que volia dir és que el dret a l'autodeterminació no implica, necessàriament, un risc de disgregació, sinó al contrari, una possibilitat de resoldre problemes que semblen insolubles. En aquest sentit, el model suís, on els cantons se senten perfectament sobirans i, no obstant, rabiosament suïssos, podria explicar una mica el que senten, avui dia, molts pobles d'Europa —catalans, occitans, corsos, bretons, sards, flamencs, frisons... —que, sotmesos a la pressió —o opressió— d'altres nacions més poderoses, veuen amb un fil d'esperança l'Europa unida com la Pàtria comuna on podran realitzar-se plenament, en harmonia amb els altres pobles, però en absoluta llibertat.

En fi, per tal de contribuir a la causa, un servidor ha elaborat una petita oració per a ser resada als pobles sense Estat, si pot ser els primers divendres. Escolteu-la, si us plau.

Oh,Mare Europa: concediu a tots les pobles fills vostres el do de la igualtat en la fraternitat.

Oh^Mare Europa; que pels mèrits de tanta sang vessada, aconseguim el do preciosíssim de la pau en la llibertat.

Oh, Mare Europa: tu que t'has proclamat advocada dels drets de la persona humana, estén el teu mantell protector envers els drets de les comunitats humanes.

Oh,Mare Europa: concedíu-nos, pels vostres mèrits i els fruits del nostre treball, que assolim, pels segles dels segles, la gràcia d'Estat.


Dolors Brufau: del CameruifiyL·issa

Arribava d*Africa i dos turons, des d^on es dominava el mar i la vall, li captivaren Vesperií. Era una vila marinera i fortificada. Filla de Banyoles, concertista per vocació, esposa de ministre pels jocs de la vida. Una de les grans dames del Camerun. A vui ha tornat a casa,a Tossa, Juntament amb els Amics de la Música, ha desenvolupat una important tasca en Veducació d'una generació de vailets, que han après a estimar una de les arts més belles. Ara ha endegat una orquestra de cambra, amb el seu fill, un mulato, un amic del seu fill, de trets orientals, i una noia de Girona, tots catalans però marcats amb l'estigma del viatger. Dolors Brufau, una mestra desconeguda, que avui imprimeix ei seu segell en un poble.


Dolors Brufau va néixer amb un esperit a la sang, els entremaliats follets de l'estany la copsaren i, ja de molt petita, va trobar una excel·lent companya de camí i una fidelitat que la féu voltar mig món. Fins que, a Tossa, sobre un turó retallat en l'espill blavenc de la Mediterrània, descobri que les arrels tornaven a la terra amb força «Al punt de recolliment i meditació enyorat des de la sortida d'Àfrica».

La seva no fou una sortida bíblica, ni tan sols religiosa. Viu una trilogia vivencial, que l'ha fet fruir i patir, però que l'ha marcada definitivament. Música, violi, classes; o sigui, la Dolors. Dedicació a l'instrument i a l'art. Es confessa un xic mandrosa, però el currículum la descobreix. Aquesta senyora amb estil de turista, va rebre les primeres lliçons de música i harmonia. Als dotze, ja ensenyava solfeig als nens de la seva edat. Als tretze oferí els primers concerts. Arribà un moment que, tol i ser alumna avantatjada dels mestres del Principat, el país se li féu petit, que ja n'és. Agafà els trastets i marxà a Paris picas-sià, en un moment en quï encara es reconeixia la capital gal·la com a centre de cultura universal. Al Barri Llatí —on podia viure, sind, un estudiant amb molt pocs diners a la butxaca?—, carregada tan sols d'il.lusions, va viure privacions i un nou mode d'entendre la vida, í el picardiós Cupido travessà dos cors, l'un blanc i l'altre negre, que s'uniren fins que la mort, maleïda paraula, els separà. Ell era un jove camerunès estudiant d'econòmiques i dret, que aprofitava una beca per ampliar estudis a la mare i colonitzadora França.

Una orquestra de cambra per a la Vila Vella

A les deu de la nit de diumenge u de juliol, a l'edifíci conegut com a La Tortuga, una de les grans creacions de Houss-man a la Costa Brava, arran de mar, davant de la Vila Vella, començava a caminar un nou grup. Una mini-orquestra de cambra, un violí, dos pianos, una flauta que, interpretant obres de Vivaldi, Bach, i Chopin, sorprengueren gratament els tossencs. Era el Tossa Group, una formació encara jove, però amb unes quantes actuacions contractades. Com és lògic, Dolors Brufau també ha estat l'aJma mafer de la idea. «Amb el meu fill Salvador, que és un magnific concertista de piano, molts dies havíem assajat tres o quatre hores a casa meva. Ell m'acompanyava al violi i ens encoratjàvem mútuament. Un amic del noi, que toca molt bé la flauta, també venia a passar dies a Tossa i així va néixer la idea que podiem formar una orquestra. Un petit quartet que interpretés peces de cambra. Cercàrem Taltre piano, que és una noia de Girona, i ara hem debutat. Tenim la intenció d'afej(ir nous instruments al grup i aixi poder formar una vertadera orquestra».

La melòmana té molts de projectes per a la nova formació: «Ara he anat a parlar amb els Amics de la Música de Barcelona, per cercar suport i actuacions. És aquesta una faceta que tenia un xic abandonada, però que em donarà nova vitaUtat, ja que interpretar un instrument a la perfecció, (an sols es pot fer assajant cada dia dues o tres hores, i això ja és una obligació més cap a la música, a la fi el que jo sempre he estimat».

Fou un idil·li breu i, encara a la capital, els va néixer el primer fill. Un nen avui concertista. Però els anys passaven i el matrimoni deixà Europa per Àfrica. Allà, l'aleshores jove Mebenga, ambiciós i amb les idees clares, arribà fins al cos diplomàtic i després al ministeri d'Economia, mentre la cata

lana de Banyoles es bolcava en cos i ànima a la seva passió, la música, i formava una petita orquestra de cambra: «Abans de marxar a Paris, quan tan sols tenia vint anys, a casa ja venien a estudiar més de trenta alumnes. A l'altra banda de la frontera vaig entendre la música i la interpretació d'una altra

«El meu marit era ministre d'Economia del Camerun i era el que voltava món; jo em quedava a casa i ensenyava solfeig»

manera. Quan vaig marxar de Girona ho vaig fer amb una idea clara: volia ser concertista, i per a això, no hi havia el nivell suficient. Allà vaig trobar el que volia... i —somriure ampli— també el meu marit.

Era de Camerun, estudiava econòmiques i dret. Va ser un enamorament Fulminant, el que es diu un autèntic «flet-xasse». Tan sols tardàrem dos mesos a casar-nos i al cap de poc temps va néixer el nostre primer Tdl. Encara vivíem a França i la possibilitat d'anar al continent negre jo la trobava molt llunyana. Ara, dos o Ires anys més tard, donàrem el gran pas. Era l'èxode cap a l'Àfrica. Per a mi s'iniciava una nova experiència, en un món totalment desconegut.

Vostè què recorda, de l'estada al continent negre?

Ja he dit que el meu marit va entrar al cos diplomàtic. Es pot dir que pràcticament mai no era a casa. Abans de ser ministre d'Economia va ser destinat a diverses ambaixades d'arreu del món. Jo no l'acompanyava quasi mai; m'estimava més quedar-me a casa. Era una gran mansió, una residència del Govern, igual que la majoria dels europeus ben situats, puc afirmar que en vint anys jo nò em vaig preocupar ni de fer-me un cafè. La mà d'obra era molt barata i l'Estat ja t'assignava un nombre determinat de servents.

I la música, on quedà després de la seva anada a un país amb un nivell cultural molt més baix?

Al contrari. Ja instal·lada al Camerun i després dels mesos lògics per adaplar-me als nous costums, vaig començar a donar classes de solfeig i violi, amb un èxit molt notable. Es

Davant la Tortuga Una església derruïda, l'estat de la música avui, potser un símbol Presencia, 1984-07-08, p. 6.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

DOLORS BRUÍAU «Uns turons em feren decidir per la Costa Brava»

condicionà un pavelló de l'ha-bitalge i al cap d'un any ja tenia més de cenl cinquanta alumnes. Després iniciàrem un programa de cursets intensius, se cercà el suport de l'Kstat per als qui sobresurlien, es finançaren beques a Pexteríor, es potencià els qui no tenien gaires recursos... en definitiva, s'inicià una tasca de promoció musical, important i destinada a la formació de joves valors.

Com es pot explicar que un pais no gaire ric com el Camerun respongués tan de ple a l'oferta musical? El canvi entre l'alumnat de Girona i Paris i el de Camerun devia ser molt gran, oi?

Oh, no ho cregui. Jo donava classes als fills del personal diplomàtic i d'altres delegacions estrangeres del Came-

Reflextonant de cara al mar

run, D'alumnes autòctons en tenia pocs, i encara pertanyien a les famílies més riques. Ara, es pot dir que eren moll bons. Del Camerun han sortit grans artistes. 1 així també em guanyava la vida. Jo no volia de

pendre del marit. Sóc molt independent, i encara que ell tenia un sou notable, jo amb les classes i els concerts podia fer la vida lliurement, amb la part econòmica coberta.

Al 79, mentre Dolors Bru-

fau es trobava a Europa, el seu marit va morir al Camerun d'una infermetat ràpida; hi hagué una lluita per l'herència i la nostra heroïna tornà al seu petit pais.

£1 piano que s'havia d'esmolar Telm Zaragoza és un dels

batlles més coneguts i identificables de la Costa Brava. La seva particular idea de la política i les relacions amb els seus conciutadans han fet que la seva figura aixequés polèmica i anés acompanyada, a parts iguals, per l'admiració i Tcnjòlit. Són poques les persones de Tossa que no han viscut alguna anècdota amb el batlle. Dolors Brufau no és l'excepció que confirma la regla. Els mitjans de comunicació recolliren l'enrenou que es produí arran de la compra d'un piano perquè els nens poguessin estudiar sense haver de gastar més diners del compte. Aixi ta un any els Amics de la Música iniciaren una campanya de recollida de fons. «S'havien de recaptar 280.000 pessetes, que és el que valia l'instrument.

Nosaltres organitzàrem concerts a la platja, férem que els nens passessin una mena de banderetes per recollir aportacions voluntàries, or-

Dolors Brufau i Esteve Calvet. vice-president dels Amics de la Músi ca de Tossa

ganilzàrem una tómbola^tre-baliàrem molt perquè el piano fos una realitat. Després d'una campanya de més de dos mesos reunirem una mica més de dues-centes mil pessetes, però com que en faltaven seixanta mil deicidí-rem demanar una subvenció a l'Ajuntament. V\ batlle, moll amable, ens va dir que si que ens la donaria, però que el piano no seria dels Amics de la Música, sinó del Consistori. Allò em va encendre. Tanta feina per res. Jo li vaig dir que no. que ja

cercaríem els diners que ens faltaven allà on fos. Hi hagué un estira i arronsa que s'allargà algunes setmanes. Al fínal, arribàrem a una solució intermèdia i avui el piano no es ni de l'un ni de Tal-tre: és de l'Associació de Pares d'Alumnes. O sigui, que està a l'escola, que és on jo havia pensat posar-lo en principi perquè els nanos poguessin estudiar».

i.toior Brutau recorda que ella va entrar a les llistes d'un determinat partit polític, la qual cosa no va semblar gai

re bé a la primera autoritat municipal.

En una altra ocasió, havent-se organitzat un concert a la Vila vella, com que en tot Tossa no es trovava cap piano la melòmana va oferir el seu al consistori, amb la condició que fos afinat. «Vaig anar a l'Ajuntament a dlr-li-ho personalment al batlle, i davant meu ell va comunicar la nova a la secretaria dient-li: «Escolta, aquesta senyora diu que té un piano que aniria bé. És tfe cua, però tan sols //' manca «afilar», O sigui, esmolar. Sort que no comenvaren a treure-li punxa; si no ara, en comptes d'un piano de cua. tindria una pianola plana».

Amb tot, sembla que als darrers temps les relacions entre la concertista i el batlle han millorat notablement, que avui travessen un moment dolç, en el bon sentit de la paraula, i rAjuniameni ha designat alguna subvenció per tirar endavant el projecte dels Amics de la Música.

rr Presencia, 1984-07-08, p. 7.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

«VaÍR estar més d'un any pensant qué faria. Les anades d'un a Taltre costat van ser continues i estava immersa en un mar de confusions. El Camerun m'atreia, però també en cridava la pàtria, petita, que havia abandonat en el moment que vaig marxar a Paris. Feia més de vint-i-cinc anys que era fora, els meus Fills ja eren grans, de manera que vaig començar a voltar. Amunt i avall, fins que a Tossa vaig trobar uns turons que m'agradaren molt i allò em féu decidir; tot i que la carretera estava en pèssimes condicions, vaig entendre que aquell era el punt on m'eslabliria. Sobre un turó arran del mar. l.es dues claus agafades de la mà. És un lloc ideal. Kslà allunyat i recollit del poble. Tens veïns, però pots fer el que vols i una dona com jo ho necessita, i més si es té present que molts dies assajo fins a les cinc del mati.

Iniciava una altra etapa vivencial. Amb tantes dificultats com l'africana?

Oh, no, ni moll menys. Després de tres mesos per solucionar els problemes d'adaptació, ja vaig començar a fer classes de música i solfeig. El poble va respondre i aviat es despertà una gran passió per aprendre. Em vaig posar en contacte amb l'Associació de Pares d'Alumnes i aviat vaig entrar a ensenyar flauta a l'escola. Els vailets s'ho agafaren amb molta afecció, molls s'apuniaren a les classes particulars de piano, i d'aquí Ja va sorgir tota l'actual «moguda» musical que viu avui la vila.

Sense suport de l'Ajuntament, tan sols amb el seu prestigi. Dolors Brufau ha aconseguit desvetllar una de les passions amagades de la vila.

El pi carregat d'història, un bon company de

Això va ser molt difícil? Ja he dit abans que el poble

em donava suport. Potser algun entrebanc sorgit de l'Ajuntament. Ara, es pot dir

que els vailets s'ho agafaren com una diversió més. A mi m'agrada agafar-los de molt petits, ja que així es pol «ducar millor l'oïda i les mans. Jo,

«En vint anys al Camerun, no em vaig preocupar ni de fer-me un cafè»

per experiència personal, he comprova! que és molt important que en una casa es parli de música i sempre hi hagi un cert ambient d'aquest tipus, perquè després se n'aprèn més fàcilment. T'explicaré l'exemple dels meus fills. També restaren a casa. mentre el seu pare viatjava pel món. Jo els ensenyava música, vivia la música, la patia, la fruïa i la interpretava. Als pocs anys els meus nois tingueren la sensibilitat molt desenvolupada, fins al punt que el gran, als quatre anys, mentre jugava al costat del piano on jo donava les classes, una alumna va interpretar molt malament una peça de Mozart, el nen es va posar els mans al cap i començà a dir: «Malament, moll malament». 1 ell quasi no coneixia les normes bàsiques del solfeig. El fet que en una casa hi hagi educació musical és fonamental per al desenvolupament de l'Individu i el coneixement de la realitat. Per això estic orgullosa del que s'ha aconseguit a Tossa en tant pocs anys de treball».

Avui a Tossa hi ha un cor de veus blanques amb més de seixanta nens, el treball conjunt dels Amics de la Música i Dolors Brufau ha donat uns fruits esplèndids.

«I és certa la dita que la música amangeix les feres. Has de contar que els vailets són els primers d'anar a assajar, són els primers d'aprendre els instruments, i molt disciplinats. El cor que formen ja han guanyat alguns concursos, i ha rebut el reconeixement de diverses institucions. A més, alguns dels seus components volen continuar amb els estudis musicals, i quan es van a examinar al conservatori Isaac Al-béniz de Girona els jutges se sorprenen del seu all nivell.

És remarcable que firi"; ara

Dirigint el grup de veus blanques i petits cantaires -8-

^^^^H^^^^K'*'^ÍK

^^^^^^^^B^ '':

gp.jE ";». s

H É N J ^ ^ H

í ^à • im

^^^u^S

^0^t''V^^Sa


«Aquí el poble sempre m'ha donat suport»

la mestra Brufau ha impartit les classes a l'escola quasi sense cobrar. «Visc d'unes classes particulars que dono a casa meva. A mil pessetes l'hora. Un preu raonable, sí es té present que a qualsevol ciutat, ja sigui Girona o Barcelona, els preus d'ensenyament de piano i solfeig pugen a dues mil o dues mil clnc-centes. Però, no es pol abusar; Tossa és un poble i aqui hem de viure. La Itenl ja s'hi ha acostumat i. si bé en un principi el preu els semblava car. avui el consideren lògic. Voldria recordar que la música és moll més important del que la gent es pensa. Manca un programa seriós de promoció a aquest camp».

Repenjada a l'arbre de l'art

DCXOR5 BRUFAU

Els petits cantaires de la vila. Ara, el cuc ja el tenen dintre

Amics de la música: redescobriment de la passió d'un poble

b

Una de les associacions que més ha promogut el fel musical a la vila marinera, nascuda a redós de la gran afecció sorgida fa pocs anys. ha estat els Amics de la Música. El que en un principi es considerà una secció més de l 'Associcació de Pares d'Alumnes, avui ès una entitat amb presència pròpia que es dedica a la promoció, ensenyament i potenciació de la música, intentant que sigui element quotidià en totes les llars. Avui els Amics de la Música de Tossa, intel·ligentment dirigit per Dolors Brufau, compten amb un cor de veus blanques i un cor de grans. Mitjançant una estructurada campanya de concen.s, recitals i facilitats de tota mena, es pot dir que avui Tossa és un dels pobles amb més afecció en aquest camp «És lògic —manifestava a PRESENCIA Esteve Calvet. el vi ce-president—. L'interès es potencia des que els vailets són molt petits i després ja no hi ha qui mati el cuc. \ més, els Amics de la Música organitzem algunes sortides —l'altre dia mateix vam anar a Maríne-land—, per fer entendre els nanos que aprendre música no és tan sols un sacrifici, sinó també un motiu de diver< sió».

Caivet es mostra cofoi

Els Amics de la Música tambd hen amb els guanys assolits els darrers anys «£JI un poble tan petit com Tossa, que quan va arribar la Dolors no bi havia cap piano, ni tan sols als cafès, després de tres anys de treballar de valent avui ens trobem que hi ha quinze instruments particulars: i creu que comprar un piano avui dia no és cap ganga, ja que de seguida poden pujar a més de mig milió de pessetes».

Els Amics de la Música han organitzat dos o tres festivals en els quals han actuat els dos cors. «Però sempre ho hem hagut de fer enlre setmana, ja que mai no hem trobat un local adienl per col·locar els nens i on no hi

fet un grup de cant cora(

hagués ressonància. Aquí tenim una casa de cahura, l'antic hospital, però les sales són tan petites que no serveixen per a res. Nosaltres voldríem que a Tossa, ja que s'hi ha despertat una afecció lan gran per la música i sembla que pot tenir continuïtat, en el pla general, que sempre es redacta i mai no s'acaba, es recollis la construcció d'un auditori que servLs per interpretar, donar-hi concerts, representar-hi obres teatrals... En defíniliva. que fos un gran centre culturaj que revitalitzés d'una vegada la vida cultural a Tossa, potser un dels aspectes mé^ oblidats per part de l'actual Ajunlamenl».

- < > -Presencia, 1984-07-08, p. 9.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

OPERA C/Ó BONES VACANCES»

EL SEU NOU CITROEN LI OFERIM

PESSETES Li entreguem el cotxe immediatament Comença a pagar/o als 90 dies L'hi financem a mida fins a quaranta lletres a través de Seficitroén Valoració del seu cotxe usat en òptimes condicions. I li donem les 50.000 pessetes, perquè vostè les utilitzi com més li convingui:

Com a sobrevaloració de la taxació del seu vehicle usat. Per reduir els interessos de l'operació. Incloure-les com a part del pagament. Per personalitzar el seu cotxe amb accessoris Citroen. Per gaudir-ne en les seves vacances.

OFERTA EXCEPCIONAL NOMÉS FINS AL 14 DE JULIOL VINGUIN A:

'M/jimm Ctra. Barcelona, 204-206 - Tel. 20 68 08 - GIRONA

CITROEN h Cada Dia Més

Oferta vàlida per a les comandes que es realitzin entre el 1 3 de juny i el 14 de juliol de 1984. sobre vehicles disponibles per a la seva nntrpna entrp anii(>stes dates. S'exclouen d'aauesta oromoció els CX i C 25 Presencia, 1984-07-08, p. 10.

Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

\rvï: tTTK--

:J1 • J ' " - -'"" ••

' ^ ^ ^ ^

ÈPim

:; ?S|S1

L*v».

;v '

l l <

mi Robert /in-J I n e r m a n \ a ' i| (.Tear cl pers< lal^c a imatf* mblanca del grani I

• *h\icía, Dylan Thomarf.j .•^rés ho va neíiar. Quan

. I )aWra profeta de multituds, j 1 ipaisrdi de revolucions Inte-I \ nors^artífex de convulsions -ÍÜZJ

Is. Anys 60 amb rúnic i imperiós r objectiu de desmuntar Vamerican nay i

of fi/e i escamparne les cendres, com un • trofeu victoriós, contra les societats del be-lestar. Amb guitarra i harmònica, amb el cul-

teki les flors. Després vingué Telectrificació, el misticisme, les no aclarides relacions amb alguna em-

^ presa relaci<mada amb el Vietnam. Però el personatge ja era mite, déu en TOlimp dels escollits. La setmana pas

sada aterrà a Barcelona. Ningú no el veié per la ciutat mediterrània gue tant diu estimar. Fou com una tempesta d*estíu.

Ràpida, fugav. refrescant. Al mini-estadi del Barca Tesperava un públic heterogeni: nostàlgics, carrosses, rockers, (eenagers...


^ ^ T Passen pocs minuts de mitjanit i de la

guitarra màgica de Carlos Santana brollen els primers acords ú'Europa. Amb reverent devoció i'aire s'omple de milers de Uumetes que onegen harmoniosament. No en va el músic mexicà acaba de dedicar una de les seves peces més populars al duende de Pablo Picasso, en aquest tot just estrenat 29 de juny, enviant-li caloroses felicitacions en el seu univers de creació inesgotable. Les trenta mil persones que ocupen el mini-esiadi contenen la respiració, tanquen els ulls, s'uneixen en un increïble silenci interromput tan sols pel sensual moviment dels dits de l'artista.

—Collons, liu, és boníssim. —Pssssst.

EL SABOR DE SANTANA I ELS SEUS «MORENOS»

1 després d'Europa, més marxa, més animació al so d*un rock amanit amb cadències llatines. En la nit estrellada els cossos salten, les mans bateguen sense treva, els ulls resplendeixen al ritme frenètic del conjunt-orquestra. Situats a primera fila, apinyats contra la tanca que separa l'escenari del camp, els més joves descobreixen un dels monstres sagrats de la música. D'altres romanen asseguts a la gespa, mútuament repenjats, acariciant-se, besant-se amb fruïció. Més enllà, cap al centre, l'espai és més ample. Grups d'amics, amants, companys... s'aüenen en perfecte ordre, tenint cura de col·locar un jersei entre l'herba i les natges, picant de mans amb laxitud i comentant la jugada més que no pas vivint-la. Són els que esperen en candeletes l'actuació de Dylan, els qui consideren Santana només un telo-ner —de luxe, això si—, que no vibren amb aquest punt d'inescrutabie misticisme en què s'uneix la força del rocker amb la suavitat del melodista. Santana deixa molt bon gust de boca; s'acomiada després de presentar els membres —quasi tots morenos— de la seva banda, és reclamat de nou a l'escenari i regala les orelles de la basca amb cinc temes més, guitarra en mà, amarat de suor, el rostre alterat per mil gesticulacions compassades amb les contorsions del seu cos enganyosa-ment fràgil. 1 la final s'esvaeix, eteri i àgil, a la boca un porro, llançat a l'escenari per no importa qui, signe testimonial de celebració compartida.

UNA HORA D'INDESITJAT DESCANS

Els més de trenta mil assistents al concert inicien la lenta processó cap a les parades de bar qeue circumden el camp. La nit és calorosa i s'imposa recuperar energies abans d'enfrontar-se amb el missatge del profeta de Minnesota. L'equip musical de Santana és desmantellat sense que ningú hi pari atenció. De cop, centenars de rostres es giren sorpresos en sentir una

Dylan, a la f i a Barcelona

veu potent, que s'expressa amb to telegràfic:

—40 minuts de descans. Abans de l'actuació de Dylan. Quaranta minuts de descans per muntar l'inslrumental.

No en va aquest super-concert europeu ha mogut una infrastructura descomunal que passa per onze camions i gran quantitat de persones. Quasi ningú no es mostra satisfet davant l'anunci de l'espera. Santana ha escalfat els cossos i agitat les ments, i una interrupció prolongada de !a marxa pot rebaixar en molts graus la bu-llidera de l'ambient.

—Ara que hi ha caldo, lio paren? 1 seran més de quaranta minuts; a Madrid van tardar una hora, comenta un jove amb manifest enuig. Però el seu company no li contesta; es limita a arronsar les espatlles i continuar el calmós itinerari cap als centres de repostament. A les parades improvidades es genera una activitat delirant. A cent pessetes les begudes refrescants, a dues-centes els cubates, els dependents són com una irrefrenable mà-

quina de destapar ampolles i obrir llaunes. Les més properes als passadissos de sortida acaben les seves existències.

—De rom? No, ja no en tinc. SÍ el vols de vodka... i haurà de ser amb «Fanta».

PISPES DE «CUBATES»

Els entrepans de truita, embotit vermell-sang, botifarres, formatges d'un groc ofensiu... havien estat despatxats feia estona, als inicis del concert, quan encara clarejava. Ara el cos demana líquid. 1 algú no vol o no pot esquitxar més pasta.

—Eh, vosaltres! Eh, atureu-los, que se'n van sense pagar, els poca .verjíonyesl

És allò de cada u amb la seva història. Ningú no fa cas de l'aïrada dona que des l'altre costat de l'inconsistent taulell escridassa dues figures que en qüestió de segons es fan fonedisses al mig de la gran massa. No es pot evitar un somriure irònic davant els grinyols de la matrona de massissa estampa que en tres hores ha


BOBDYLAN multiplicat per deu el valor dels seus productes.

—Quina cara —comenta a un home de postura estoica davant la indiferència de la majoria, que l'únic que pretenen és que els serveixi les consumicions—. Jo ja no me'n refiava, quan els he vist tan estranys. És clar que vaja una geni que ve, avui, per aquí. No hi ha dret; se m*han endut més de mil pessetes, els lladres!

I ELS «CARROSSES»? AMB LA FAMÍLIA

Passen els minuts i al camp milers de persones s'asseuen parsimoniosament, agrupats o en solidari, sense escoltar la inefable música (ecno que s'escampa tímidament pels altaveus. Alguns aprofiten per bellugar-se una mica, donar una volta al recinte amb la.mirada baixa, procurant no entrebancar-se amb la renglera d'extremitats que reposen Uanguidament a la gespa. És també el moment, aproniant una lluminària quasi encegadora, de topar amb aquells coneguts que fa tant de temps que no s'han vist, que ja pensava que t'hi trobaria, que què és de la teva vida...

—Ja era hora que portessin Dylan a Espanya. Diuen que tol el que és bo es fa esperar, però aquesta vegada hem esperat massa. VA recordes a la universitat, quan fèiem servir el títol de les seves cançons com a consigna? Si, ès clar que s'ha fel vell, com lols nosaltres; però el que va representar, això no li ho treu ningú. És sublim.

1 deixa els ulls distrets en una evocació llunyana, intangible. Duu els cabells curts, ben pentinats, camisa de ratlles sorgint impoluta d'uns vaquers, intensament blaus, segurament acabats de comprar per cinc mil pessetes al Corte Inglés. El seu company li dóna una palmellada a l'esquena.

—Desperta't, noi, que ja comences a divagar. I mira'l; ja no els el que eres, ni

^ ^ ^ K . : ^ í i H n H ^ M ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ Mick Taviof. un ex Rolling per a una gira Carlitos Santana. Europa, Pablo Picasso milionària

f^^^9^

Armando Pedraza, el llegendari percussionista, un bon acompanyant per viure la música calenta del Carib

jo tampoc, ni el mateix Dylan. Fa vint anys leniem el cap ple d'idees revolucionàries i el cor ple de sentiments altruistes, ens empassàvem Dylan com un mannà. I

ara ja ho veus, lols perfectamenl integrats en la mateixa societat que rebutjàvem, co-

Quinze pisos d'altura per veure l ' idol. La vida per un concert

Algú recordava els temps de Woodstock, Un llargavistes quan l'amor era lliure i el viatge, continu d'una nit d'estm

-13-

I una cervesa, l'èxtasi


branl bons sous, (u de gerent, jo a) banc, amb la dona i els fills, vacances pagades, el cotxe nou... He, he, he, tol el que no volíem fer. Per cert, la secretària aquella, què?

AMB CORBATA I TOT

Els dos amics s'internen de nou cap a les grades. Es diria que a les cadires de plàstic que envolten l'estadi s'han amuntegat lots aquells que pensen viure la gran nit del record. En la seva immensa majoria són homes i dones de més de trenta anys, que s'han mudat d'esport, amb estudiada soltesa, i que durant l'actuació de Santana s'han mostrat freds i distants, enfocant només de tant en tant el Uarga-vistes. Més d'un s'ha descuidat de treure's la corbata, aquest apèndix encarcarat que lluieixen amb tota naturalitat, i els que l'han guardada a l'armari no deixen de tocar-se el coll amb inèrcia incontenible. Se'ls nota ensopits en l'entreacte. I cansats. Han perdut l'hàbit de tranuilar i pocs estan disposats a abandonar els seus seients i guerrejar amb la multitud per una cervesa. Només tenen set d'en Dylan, el pare, el profeta,, el místic, sobretot el folklòric.

EL PROFETA DELS «VELLS»

A baix és una altra galàxia. A mesura que s'acosta la una es deixa sentir, aïllat, el batec impacient d'algun picament de mans que amb prou feines sobresurt de l'aldarull general. La nit es va encapo-tant, silenciosament, sense avisar. L'artista es resisteix a sortir i les converses continuen a esquenes de l'escenari, lleugeres, diluïdes en alcohol, ablanides pel fum.

—En Santana m'ha agradat molt —té el cos flonjo d'un adolescent i també el seu irreprimible entusiasme—, però jo he vingut per en Dylan. A casa hi ha totes les seves cançons. El meu pare està ben fli-pat; fa més d'un mes que em dóna la lata. Es veu que vint anys enrera va revolucionar el món dels «vells»; no ho sabies, això? Jo he vingut amb ell; ès per allà dalt amb la mare, que tampoc no s'ho ha volguí perdre».

Indiferent als comentaris que suscita, amb ta mirada alta i el gest absort, un noi d'estatura mitjana de cos bru i ulls extasiats, es passeja completament nu pel mini-estadi. Moltes mirades fugen o es bi-seccionen en mil enexistents direccions davant la seva presència; d'altres aguanten impàvides el pas d'una pell que es converteix en espectacle efímer; molts fan el comentari de rigor, amb concloent simplicitat: —És un exhibicionista.

ARRIBA SENSE FER FRESSA

I aixi, momentàniament, oblidat per tantes anècdotes vitals com se succeixen en el versàtil espai d'una hora, sense cap

L'amor adormit rebrotà amb força. La màgia de l'estiu s'apuntà a l'encIs

trompeta que anunciï la seva arribada, apareix en escena, a les 01 tocades, l'anhelada estrella de la vetllada. Només a les primeres files, al costal de les taules, els més desperts es miren incrèduls i exclamen:

—És ell! Ja comencen. En Dylan! Els seus crits desperten els que s'havien

lliurat al vici d'una son prematura o als braços d'una laxitud febrosa. Obren un ull amb moderació, desentumeixen un braç, activen una cama i es van aixecant lentament de l'herba. Un segon gairebé imperceptible de foscor i de sobte un focus, pontentíssim, senyalen l'escenari. Vestit negre, cenyit el cap amb uns rínxols de color or, lluint una postura expectant, com ressorgit d'un somni ja esvaït en la nebulosa del temps, Robert Zinnerman inicia, en directe i per primera vegada a Barcelona, la cerimònia màgico-religiosa de transmutació en Bob Dylan. Milers de persones han esperat anys per veure'l interpretar el seu propi personatge, confeccionat a través d'una existència intensa, compromesa i polèmica, per sentir-lo repetir que els temps han canviat. Molts no

-14-

volen saber que el mite ja està còmodament assentat en la multinacional de la seva pròpia glòria, com un déu en l'Olimp; que el profeta de les grans transformacions socials es troba avui immers en un procés quasi intimista de retrobament de velles arrels vivencials; a cavall entre la creació personal i el negoci cultural; que en el seu últim disc, Infidels, es permet escridassar el síablishmenl des del mateix stablishment.

El que no es pol negar és que el muntatge funciona. La qualitat de l'actuació és superba i d'aquesta manera esdevé més fàcil estendre el pont de la comunicació; un pont que, segons opinió unànime, ha trigat vint anys a establir-se. Al cap de poca estona les grades es veuen buides i al camp l'atapeïment és majúscul. Fins i tol els que s'han esforçat per refredar l'entu-siasme amb una dosis calculada de rigor, es rendeixen davant Mr. Tambourine man i aplaudeixen amb delit la veu inconfusible del «trobador». S'apilonen amb impaciència intentant guanyar posicions òptimes priviligiades, mentre cauen gotes que no mullen ningú.


BOBDYLAN PETONS A L'AIRE, SENSE RESPOSTA

Al fossat que separa el camp de la sortida de l'estadi, el despullat, totalment absent del que es cou al seu voltant, fa la seva pròpia representació. Amb passes vacil·lants i gesticulacions arritmiques, intenta expressar algun sentiment ocult que només aconsegueix despertar la curiositat dels circumdants. A més d'un se li gela el sarcasme al rostre quan aparenta clavar-se una punxa a l'estómac. És aleshores quan intervenen els nois de la Creu Roja i se l'enduen sense resistència, embolicat en una manta. I ell llança petons que ningú no recull, apagats entre milers de veus que repeteixen fins saciar-se allò de The ans-were, my friend, is blowin in fhe wind.

I les espelmes, encenedors i llumins acompanyaren "Escolia-ho al vent>

«The times they are a-changin» Hill, Woody Gustrie... potser, sense ells, Robert Zimmer-

maii hagués passat a la història com un bon rocker que, amb la força dels vats, inieniavan ensorrar la ruïnosa societat, ran-cuniosa i inhòspita on, p>er desgràcia, li havia tocat viure. El rodamón poeta, cominant, combatent solitari, apòstol d'una nova societat icbaiejat pels seus contemporanis com a escollit per a la glòria, va deixar una profunda peija en l'ànim d'aquesi jueu, avui convers, nascut a Duluth (Minnesota), que al festival de Newport esdevingué profeta de les noves generacions. Els lemps estaven canviant. Els pares perderen l'ordre en l'orquestra, les respostes saltaren al carrer; Answer my friend, is blowin' in ihe wind, The limes fhey are a-chatíRin. Era una altra història de pedres al mig del camí i Mr. Trambourin man. S'iniciava l'entrellat d'un missatge complex, inquietant, que esdevingué estendard de molts, en un moment d'esplendor, gatzara i esperança en el qual la joventut havia trencat unes certes cadenes d'opressió i es declarava obenament partidària de l'amor, el sexe i la revolució.

Estimat fins a la bogeria, vilipendiat i avorrit, Bob Dylan havia estat a la mitologia i en una concepció del rock com a art. Fora de tota norma, sense disciplines, ni assignatures, la veu i l'harmònica de l'antic cantant de camins marcaren un món. Encara es recorda la seva fogosa i esbojarrada conversió al catolicisme, la defensa aferrisada de la religió romana i el seu recent i encara calent Infidels, convertit tol ell en una gran abjuració en el limit de la blasfèmia. El foc de la creació rosteix i'home llançat a la vida i la idea. L'any 64 Dylan diu que els temps estan canviant. Avui. la cançó és un dels records més íntims de la memòria. Els fills de la melodia, ara són aburge-

sats i ensopits pares de família, de squash diari i coit setmanal, que malgrat que els pesi tampoc no entenen els seus cadells, mentre el temps se'ls escapa i no troben el moment de cercar les respostes al Vent.

L'any 66 Dylan ja havia venut més de deu milions de discs. Havia treballat amb Joan Bàez —a la qual també havia estimat amb pa.ssió—, Johnny Cash, Leo Rusell, els monstré.s d'una història. I els plàstics anaren caient l'un darrera l'altre. La fonamentació del mite. NashviUe, Seif Portait, Desiré, Sireei legal, Slow train coming. Saved. Infidels, alguns dels títols més representatius. Una producció gegantina de l'home que anunciava la gran pluja redimidora, que li agradava de viure al carrer com una pedra del camí, com un gds vagabund, i deixava la decisió vital al temps, t'úníc que diu qui ha caigut o qui s'ha quedat enrere, en missatges plens de genialitat i canvi continu, avui no s'ha pogut salvar de les urpes d'una societat que s'ho menja tot. A Barcelona, hi arribà amb vint anys de retard. El públic ja no cercava respostes. Sabia què anava a escoltar i a qui anava a veure. Ni les notes roqueres del gran Carlitos Santana, ni el duel guitarristic amb Mick Taylor, no serviren per recuperar una època que s'havia fos, un moment màgic, recordança de belles mirades i amors imperdonables. El jueu de Minnesota, avui s'emporta el noranta per cent del taquillatge. /El camí és marcat i els daus ja són tirats/mireu, el que avui és lent/serà ràpid demà/. L'ordre s'ha capgirat/per la mateixa eterna llei/per la qual el present d'avui/serà el passat demà, i el qui avui és et primer/serà l'úi-tim d'arribar/Perquè els temps estan canviant...

Els joves del maig del seixantavuit i els que visqueren Is mort del GeneraUssim dictador, avui són pares de família, que intenten trobar el paradís perdut, Dv'an en el record


ccida una! pel Tafaner

Ara va de cotxes oficials, aparcaments i carreteres

Avui la tafaneria ens ha sortit moguda. Les calors de l'estiu ataquen de valent i no és pas qüestió de complicar-se massa la vida. Per això hem optat per un mètode de locomoció ràpid i, a ser possible^ econòmic. El nostre gran drama és que no hi ha lloc per aparcar-lo, perquè TAjuntament no vol que el deixem al mig del carrer i tampoc no trobem cap xofer oficial que ens vulgui portar. El més probable es que ens hàgim de conformar amb un trasllat d'emergència si la bateria no falla. Passatgers, benvinguts al nostre cotxe!

Un cotxe de tracció humana

Les operacions esjDectacu-lars a vegades tenen algun risc. Quan tol està perfectament calculat perquè funcioni mil. limèt ricament, allò més inesperat ens fa la guitza. Més o menys això és el que va passar fa pocs dies a Sant Feliu de Guíxols. La direcció general de Protecció Civil havia organitzat un simulacre d'incendi en un hotel amb la corresponent evacuació. Tot funcionava perfectament, amb precisió de rellotge suís. Al darrer moment, iKró, varen venir els problemes. Calia procedir al trasllat de diversos ferits suposats amb les ambulàncies fins a un hospital. Desgraciadament, però, les ambulàncies es varen acabar i encara restava un malalt per recollir. Ràpidament s'encengué la bombeta. La solució era

utilitzar els serveis d'un dels cotxes zela de la Policia. Dit i fet. El ferit imaginari fou introduït al vehicle, però... el problema no s'havia pas acabat. El maleït engendre tecnològic es negà a engegar-se. Malgrat els esforços d'uns i altres el motor deia no, no i no!. L'única solució vàlida era la tracció humana. Tai i com il·lustra aquesta oportuna fotografia, enmig de l'expectació general policies, guàrdies municipals, e t c , varen col·laborar a la improvisada tasca. Al final el motor va dir que sí, i després d'alguns espetecs s'engegà enmig de l'aplaudiment general de les masses. 1 és que la tècnica, tot i ser molt bona, sovint no és del tot perfecta i ens fa aquestes males jugades. Ja ho veieu.

Ah, per cert! El malalt va arribar sense cap ferida a l'hospital. Semblava un miracle de Lurdes.

Un aparcament molt car

Però no cal pas que marxem de la Costa Brava. Amb l'arribada de l'estiu diuen que tota cua viu. D'altres pretenen fer el viu, com alguns ajuntaments de la Costa Brava que carreguen d'impostos, contribucions i suposats donatius els turistes incauts. Una de les pràctiques més habituals és la de cobrar per gaudir d'un aparcament.

Ès lògic que hom pagui quelcom si realment deixa el seu vehicle en un pàrquing privat o municipal. La qüestió ja no és tan clara quan volen cobrar simplement pel fet de deixar el cotxe en un carrer. Per deixar-ho més clar serà millor anar als exemples concrets. A la platja de Sant Pol, a S'agaró, els diumenges sol situar-s'hi un senyor amb un cartell de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols que l'acredita com a vigilant oficial. Aquest bon senyor es dedica a empeltar tots els incauts turistes que pretenen aparcar el seu vehicle en aquella zona i, si no van llestos, els imposa una factura de 125 pessetes simplement per contribuir a la vigilància i salvaguarda de l'automòvil. No cal dir que si vostè es nega a pagar tan elevada i injusta contribució el recaptador en qüestió apel·larà als guàrdies, i fins i tot l'amenaçarà de portar-lo fins a l'ajuntament. Però si.

malgrat tot, vostè es manté ferm en la seva postura, el més probable ès que no passi res. Primer, perquè el guàrdia no sap de què va la història, i segon, perquè és del tot injust que es cobrin 125 pessetes simplement F>er aparcar un cotxe en un carrer. Això en el temps del ministre Fraga encara tindria una certa lògica. No endebades aleshores el carrer era seu."Ara, però, les coses han canviat molt. O no?

La carretera que no porta enlloc

I avui acabarem el nostre viatge motoritzat parlant d'una altra història de la costa. Des de fa temps s'anuncia com a solució als mals de la cruïlla de Castell d'Aro el desviament que provisionalment es va fer paral·lel a la carretera de Platja d'Aro. I quan la qüestió funciona la veritat és que el resultat és força reeixit. Desgraciadament, però, lot ha estat arribar l'estiu i començar les obres. Arran d'això els conductors incauts que pretenen acostar-se fins a la carretera de S'Agaró per la improvisada drecera habitualment es queden amb un pam de nas. De fet , ni un mal indicador no adverteix que la carretera és tallada i que hi fan obres. És una de les habituals «previsions» de l'estiu.


Protegir les Medes o discriminar els pescadors

per Josep Martinoy i iVtaribel Cancell

amb fotos de Josep Maria Llenas

A i Estartit s ha aixecat una gran polèmica entre els pescadors i la Generalitat. Cal protegir les illes Medes, però sense que ningú en surti perjudicat. De moment, mentre uns i altres es posen d'acord, les illes continuen patint un saqueig per part d Irresponsables que malmeten deforma gairebé irreversible la riquesa ecològica de les Medes.

A partir del primer dia d^aquest any, per una ordre de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, ha quedat prohibida tota activitat de pesca, tant recreativa com professional, a tot rentorn de les Medes. Els pescadors de l'Estartit han vist que la zona on havien pescat durant tants anys ara els és prohibida.


Feia mott de temps que es veia que la creació d'una protecció especial per a les iUes Medes era totalment necessària. Aquest interès s'accentua en el moment en què la Generalitat comença a donar les llicències per als pescadors de coral! el setembre de l'any passat. Els corallers s'aproparen d'una forma legal a les illes per treure'n un dels seus tresors més famosos. QuaLti els diversos estaments estar-titencs veieren el perill que representava per a les Medes l'extracció legal del corall, es posaren en contacte amb la Generalitat de Catalunya per tal de cercar una solució que permetés la protecció de l'arxipèlag. Aquest és un dels punts en què totes les parts implicades estan d'acord. Pescadors, escafandristes, la junta municipal de Turisme de l'Estartit-Torroella i la Generalitat, creuen que és un gran benefici la protecció de les Medes per tal d'evitar Textracció indiscriminada dels seus recursos vius.

COM S'HA AIXECAT LA POLÈMICA?

La creació d'un parc natural a les Medes és molt difícil de realitzar, ja que per aconseguir-ho s'ha de protegir una àrea extensa. El parc natural arribaria des del cap de Creus al cap de Begur, passant pels aiguamolls del Ter i del Fluvià. La difícil protecció d'una zona tan extensa i la inclusió de diferents nuclis urbans dintre el parc, fan que sigui un projecte utòpic i de difícil realització. Per això la Generalitat optà per fer de les Medes una zona reservada de la pesca. S'intentava fer un biò-top on els peixos i la flora poguessin reproduir-se sense témer l'agressió de l'home. L'impacte de l'acció de l'home sobre qualsevol sistema natural tendeix a produir-hi una regressió, algunes espècies que s'hi troben de forma casual desapareixen o són substituïdes per d'altres, ja sigui a causa de l'explotació, de la seva destrucció (conscient o inconscient) o de

l'alteració greu del seu medi ambient per causes diverses, com pot ser la pol·lució que el Ter apropa a les illes.

Una ordre de !a conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat prohibia tota mena d'activitat que poguessin eliminar recursos vius de les Medes. Aquesta ordre, que en principi havia d'haver estat rebuda amb entusiasme per part de tothom, obtingué una forta critica per part de la Confraria de Pescadors i de l'Ajuntament. L'ordre agafà els pescadors de sorpresa; mancava una infrastructura que permetés la vigilància de la reserva, i mancaven unes concessions que havia de fer la Generalitat. Aquestes concessions eren a canvi del compromís dels pescadors de limitar ta llargada de les xarxes i la renúncia a diferents modalitats de pesca durant tot l'any, arribant fíns i tot a la renúncia total els mesos de juliol i agost. Les concessions de la Generalitat que s'haurien d'haver complert eren tres: a) La prohibició total de la pesca esportiva de tota classe; b) Control dels submarinistes i c) La prohibició de la pesca de ròssec dins les aigües interiors de la Generalitat en aquesta zona —és a dir, l'espai comprés entre les línies que van del cap de Begur al cap de Montgó, prenent com a perpendicular la linia que uneix el cap de Begur amb el cap de Creus; aquests límits són els mateixos que té la Confraria de Pescadors de l'Estartit—. A més si tres anys després d'haver-se prohibit la pesca de ròssec es comprova que dins els límits de la confraria la pesca s'ha repoblat prou els pescadors estarien disposats a reconsi-derar la situació, acceptant la prohibició de la pesca dins el que seria la reserva de les illes Medes.

Joan Massaguer. president de la Confraria de Pescadors de l'Estartit

EL DOSSIER QUE ELS PESCADORS HA PRESENTAT A LA GENERALITAT

En un intent de cercar solucions a la problemàtica que ha pogut originar la creació d'una reserva natural a les Medes, la Confraria de Pescadors i la Junta Municipal de Turisme elaboraren un informe on s'exfwsaven la sèrie de pautes que haurien de regir a la zona protegida. En primer lloc s'hauria de crear un patronat format per tots els organismes amb competències sobre la zona. El segon pas seria nomenar una comissió delegada que redactaria la normativa de la reserva, contractaria el director, el personal i el material necessaris, portaria el control econòmic dels ingressos i les despeses, el control dels visitants i la publicació de material turístic i informatiu sobre les Medes. Finalment, un gerent —que tindria funcions de tipus executiu— portaria a terme les disposicions de la comissió delegada.

Aquest dossier també fa esment, d'una sèrie de consideracions sobre el sistema de control de les immersions dins la zona reservada. Aquestes estan basades en l'obtenció de dos tipus de llicències per fer immersió a les illes: els submarinistes estrangers estarien obligats a canalitzar les im-

-18-

A més del corall, les gorgónies constitueixen una altra de les riqueses de les illes

El corall Les Medes presenten un gran interès

zoogeogràfic. La fauna marina va originar abundor de corall, que ja era molt buscat a l'edat medieval. Des del 1954, l'exploració intensiva de les coves submarines n'ha fet desaparèixer quantitats considerables.

El corall és el nom que es dóna a qualsevol cnidari marí proveït d'un esquelet calcari. Pot viure isolat o formar una colònia. La majoria es caracteritzen per la presència d'algues unicel·lulars simbiòtiques en els seus teixits.

És bo recordar que, ja al 1859, el fi-guerenc Narcís Monturiol inventà r«Iciini» i pensà dedicar-lo a la pesca de! coral! per lal d'evitar els sofriments dels cabussadors.

El corall vermell és el típicament mediterrani. Hom el troba en llocs poc il.luminats, entre els 15 i els 200 metres de profunditat. El seu esquelet dur és molt apreciat en joieria. També és propi del nostre mar el corall bord, que recorda el corall vermell pel color i la forma. Es troba en coves i parets rocalloses amb poca llum í prop de la superfície.

S'han de controlar les immersions per una comissió delegada.


mersions mitjançant les embarcacions locals destinades a tal fi; els submarinistes de l'Estat Espanyol que utilitzessin la seva pròpia barca, haurien de donar a les oficines de la reserva el rol —la matricula— i el número de llicència d'escafandrista, l'obtenció de la qual es faria pagant una quantitat de 100 ptes. Aquestes, multiplicades p>el nombre aproximat d'immersions durant l'estiu, representarien uns ingressos que oscil·larien entre 2 i 2'5 milions de pessetes, que servirien per cobrir les despeses de protecció.

ELS PESCADORS, MOLT PERJUDICATS

Potser, de totes les entitats, la més perjudicada és la dels pescadors. Joan Mas-saguer, president de la Confraria de Pescadors de l'Estartií, ens deia que si s'aprovés aquesta reserva i s'hi prohibís la pesca, els pescadors de l'Estartit es quedarien pràcticament sense caladors. «A la Costa Brava la fondària de 50 mts. es troba al peu del litoral, la qual cosa fa que no es disposin de caladors. A d'altres indrets, com el delta de l'Kbre, per trobar 50 mls. has d'anar unes quinze milles mar endins. Kl mal temps que sovint es pateix a l'Estartit, sobretot la tramuntana, impedeix la pesca gaire més lluny de les Me-des; fins i tol algunes vegades és l'Únic lloc on els corrents permeten la pesca. Tota la vida s'hi ha pescat, a les Medes, i sempre hi hagut moll de peix; però des de fa uns quants anys el peix ha anat desapareixent, des de l'aparició dels pescadors, i els submarinistes incontrolats. Nosaltres, si la Generalitat hi prohibeix la pesca esportiu, controla els submarinistes i hi pro-hibeix la pesca de ròssec a 50 metres, passanl-ia a 100 metres, renunciaríem a pescar als mesos d'estiu, reduiríem la llargada màxima de la xarxa a 300 mts. i renunciaríem a pescar les modalitats de bolero, nero, llagosta amb nansa, palangre amb suro, pesca amb llum artificial, a pescar al volanti i a la pesca de teranyina».

EL PARC NACIONAL DE PORT-CROS (FRANÇA), UN EXEMPLE A IMITAR

El director de l'Oficina Municipal de Turisme de l'Estartit-Torroella, Josep Capellà, va realitzar una visita al parc nacional de Port-Cros per tal de copsar-ne la infrastructura i el funcionament. L'illa de Port-Cros forma part de l'arxipèlag de les illes Hyères, que depenen del municipi de Hyères. Està situada a uns 15 Kms. de port de Hyères i té una extensió de 650 Ha. L'any 1963, per mitjà del Decret de Parcs Nacionals a França, es va donar a l'illa de Port-Cros, juntament amb l'illa de Bagaud (40 Ha) i els illots de Gabinière i de Rascas, l'estatut de parc nacional terrestre i marítim. La zona marítima que pertany al parc comprèn 600 m. d'amplada des dels límits de les illes. De moment, és l'únic parc de la Mediterrània que reuneix les dues condicions de terrestre i ma-

ILLES Meoes

Sense contraprestacions. els pescadors són els més perjudicats

Les barques dels pescadors hauran d'anar lluny de les illes

rítim a la vegada. El parc de Port-Cros té unes característiques molt semblants a les que podria tenir la possible reserva de les Medes, per la seva ubicació geogràfica i pels sistemes de pesca que utilitzen els pescadors d'allà.

ELS ESCAFANDRERS LEGALS NO SÓN CAP PERILL PER A LES MEDES

Una de les parts implicades en la protecció de les Medes és la dels submarinistes. Actualment aquests només poden fer immersió per visitar el que guarda el mar al seu interior. Igualment que els pescadors, els submarinistes no poden treure de les Medes cap tipus de recurs viu.

Molts submarinistes, sobretot estrangers, bé F>er desconeixement, bé per malícia, continuen extraient les riqueses que tenen les illes a la seva part submergida. Els submarinistes de l'Estartit estan d'acord amb l'ordre de la Generalitat, ja que sí no es treu pwix de les Medes, tot visitant que s'endinsi en les profunditats del mar podrà gaudir d'un paisatge meravellós. El corall que es troba a les Medes, fms fa poc es veia amenaçat pels corallers, que encara que fossin professionals legalitzats malmetien una de les riqueses més importants de les Medes. Per sort, sembla que l'ordre de la Generalitat ha aturat aquest problema, encara que, segons opinen altres estaments de l'Estartit, sense

-19-

una senyalització i una vigilància és molt difícil que la protecció sigui eficaç.

LA IMPORTÀNCIA DE LA PROTECCIÓ DE LES MEDES PER AL TURISME

L'Estartit és una població eminentment turística. Tothom que l'ha visitada i ha tingut la sort de fer-ho tant a l'estiu com a l'hivern, es deu haver adonat de la diferència que hi ha, tant quant a densitat de població com a ambient.

Els habitants de l'Estartit, com els de les diferents localitats properes a la costa, comencen a treballar de valent quan els estrangers o gent de l'ínterior hi passen les seves vacances. L'Estartit canvia, i radicalment. Botigues, bars, restaurants, discoteques... obren per tal de donar diversió i confort a tot aquell que desitgi passar unes bones vacances. Però aquest petit poble de l'Empordà té quelcom que el fa encara bonic i interessant: les seves famoses illes Medes.

Molla gent aprofita la seva estada per visitar-les. en petites embarcacions particulars o bé en barques destinades a aquest fi. També és molta la gent que té com a objectiu principal conèixer-ne el fons marí i alhora, evidentment, aprofiten tot el que dóna l'Estartit quant a benestar í divertiments. Estem parlant dels escafan-


Joan Pibernat, regidor de Turisme t responsable de l'àrea de l'Estartit

dristes, d'aquelles persones que volen conèixer aquest món tan fascinant i tan ple de sorpreses. La veritat és que sota les Medes s'amaga una màgia que, malgrat els avenços tècnics i científics, no s'ha pogut igualar mai.

Ja a partir de la Setmana Santa centenars d'escafandristes s'immergeixen en el món del silenci, per fruir d'una pau i un relaxament que s'oposarà al bullici dels carrers omplerts de gom a gom en les nits estartitenques.

Cal pensar, doncs, en la protecció de les illes. Si es deixa viure i reproduir-se les diferents espècies que tenen com a hàbitat les aigües de les Medes, tothom podrà gaudir-ne més. 1 no només l'escafandris-ta, sinó també, en conseqüència, l'hoteler, els patrons de barca que els hi transporten, els botiguers... L'Estartit no serà un poble més de la costa on es va a prendre el sol, sinó que tindrà quelcom que a la llarga serà potser més important. La creació d'una reserva que protegeixi les Medes, a més de protegir le diferents espècies marines que ara corren perill de desaparició de l'arxipèlag, permetria una afluència constant de visitants durant tot l'any.

PEL SETEMBRE ES REPRENEN LES CONVERSES PER CERCAR LA SOLUCIÓ

De moment, i mentre Generalitat i pescadors no es posen d'acord, aquests estan en contra de l'ordre. En marcar la vigilància necessària per controlar la reserva, els pescadors veuen com, davant seu, es pesca on ells tenen prohibició de fer-ho. Si un dia arriba aquest acord amb la Generalitat, els pescadors estan disposats fins i tot a col·laborar en la vigilància de les Medes. És una llàstima, però, que aquest acord arribi després de l'estiu; mentrestant, dia a dia es treu a les Medes un boci de la seva riquesa.

Una realitat ecològica que cal protegir

La importància ecològica de les Medes és coneguda més enllà de les nostres fronteres. Són milers els visitants que, ja sigui per superficie o submari-nameni, poden veure un espectacle vertaderament impressionant. Aquestes illes, que tenen una superficie total de 218.500 m2, han tingut al llarg de la història una importància estratègica i ecològica. Les troballes submarines que amb els anys s'han anat realitzat al fons mari de les Medes han estat sempre molt valorades, ja que evoquen els temps llunyans en què hi havien passat gent, en la major part procedents de la Campània. Ceràmiques, vasos, molins de pedra circulars, peces de bronze i monedes de gran valor històric i artístic, han estat reconstruïts i ara estan conservats al Museu de Torroella de Montgrí, o al Servei Arqueològic de Girona.

Però a part d'aquestes troballes cal tenir en compte que les Medes han tingut i tenen una importància especial per la seva vegetació i fauna, les característiques de les quals passarem a analitzar:

VEGETACIÓ

Malgrat que la vegetació que hom pot trobar a les illes és pobra, unes cent cinquanta espècies diferents poblen la superficie d'aquest terreny calcari. El clima fa que la vegetació existent recordi la de les costes del Garraf, i fins i tot de les Balears.

A l'hivern i durant la primavera, el verd pàl·lid que hi copsem a l'estiu s'intensifica i apareix una vegetació d'herbassar relativament espessa al llarg dels rierols per on llisca l'aigua de

-"V·í^it-.<i.»:^n^'.v.<--ik)ítA_

La presencia a incuntruiats d les rVitjües malmet de forma intensa els recursos naturals

la pluja. El fonoll marí, típic als penya-segais, ja que resisteixen les grans concentracions de sal, és una de les plantes que més hi abunden. Els ullastres (oliveres bordes), el llentiscle i algun garrofer, juntament amb les pi-tes i figures de moro, donen una sutü ambientació a les empordaneses illes. La població humana hi ha estat sempre limitada; tan sols els fanalers i els vigilants les han anat custodiant. Aquests hi passaren llargues temporades i hi aportaren algunes plantes que s'han anat reproduint precàriament. Gràcies a la intervenció humana, s'hi troben algunes mates de canya, acàcies, ametllers...

La Meda grossa, durant la primavera, encara resta coberta de cactus verds amb fulles carnoses, nets d'espi-

La vegetació hi és molt escassa i pobra

/


LES I U J S MED65 nes i amb secció triangular d'un parell de centímetres de gruix.

L'acció dels conills a les illes hi impedeix el desenvolupament d'algunes plantes, ja que se'n mengen els brots tendres i les fulles acabades de sortir. Les gavines que tan alegren aquest nostre i entranyable paisatge mediterrani són ben presents a les Medes. enriquint el terreny en fosfats i sals amoniacals, de manera que tan sols unes poques plantes són capaces de resistir en aquest ambient excessivament enriquit.

FAUNA

És evident la relació que existeix entre la fauna i la vegetació. A la limitad a i raquítica flora li pertoca un tipus d'animal resistent a les difícils condi-cion.s de vida d'aquests paratges. El conill, si abans hi era abundós, ara escasseja per la manca d'aliment i d'aigua. Són esquifits i de ventre gros, i tan sols els trobem a la Meda grossa.

Les llagastes hi abunden força, també a l'illa grossa, a la petita predominen els escarabats i també les sargantanes de les anomenades vulgars, que presenten tonalitats de marró fosc i que tothom coneix ja de les zones de

M'inierior. Però a l'illa grossa aquest tipus de sargantanes no hi és; s'hi trobem, en canvi, les sargantanes de prat. Les raons que expliquen aquestes diferències faunístiques no són fàcils d'explicar; aquesta diversitat poí ser donada per raons de tipus climatològic i de complexos problemes biogeogràfics.

La Meda xica no té en la seva varietat florística la importància de la gran, però gaudeix d'una població d'invertebrats i de petits animalets que la fan també molt interessant. Molts escorpins de petites dimensions, inexistents a les altres illes, i dragons força reduïts hi sobreviuen. Els cargols són un altre tipus de fauna que trobem en abundància a l'illa grossa, tenint sempre, juntament amb totes les altres espècies, aquest marc incomparable de les Medes on poder créixer i reproduir-se.

Les illes Medes són les úniques de la Mediterrània occidental que reuneixen totes les condicions per tenir gavians, i més concretament el gavià argentat. Però aquest important patrimoni encara no ha estat mai prou considerat, tant des del punt de vista científic com el turístic. Aquest tipus d'ocell palmí-pede, molt semblant a la gavina, viu durant gran part de Tany damunt la superfície de les Medes. Són més grans que les gavines, tenen un color blanc grisos, amb les ales negres, i malgrat els seus estridents crits quan es veuen enmig d'un perill, el seu vol no deixa de ser mai elegant i sumptuós. El seu règim alimentari és omnivor i al voltant del seu niu podem trobar-hi pei-

Protegir les Medes és un benefici per a to thom

xos i fins i tot algun altre produae, ja sigui vegetal o animal de la seva mateixa espècie. L'aliment preferit, però, és el peix de mar, si aquest escasseja, remunten el Ter fins arribar a les escombraries dels pobles, Girona inclosa, i alguns, els més valents, van al pantà de Susqueda, on el peix és abundant.

Si arribar a aquests llocs és dificil, s'interessen per d'altres vertebrats com els conills, les polles de mar...

És a finals de primavera i a principis d'estiu quan hom pot gaudir més de la presència dels gavians, ja que és el temps en què les cries s'espavilen per si soles.

Les Medes, aquests rocams enclavats tan prop de l'Estartit, ofereixen protecció a d'altres espècies, com el corb marí a principis de juny i també bernats pescaires. Les aus de rapinya, principalment esparvers o falcons, són presents també al cel de les Medes.

A la Meda gran abunden els fal-ciots, coneguts per aquestes contrades amb el nom de «ballesters». De la guerra ençà, uns ocells negres de la família dels còrvids, anomenats «canes» o «Comelles», s'han reproduït de manera extaordinària. Volen en gran estols, sobretot a l'estiu i per part de terra, on nien pels serrats.

t Amb una protecció eficaç, l'arxipèlag seria un paradís


—sobre floxicomanies per Manel Palahí

2. Considera que respon més a una moda, a un negod, o a una patologia? Doctor Freixa

És evident que els asijectes econòmics juguen un gran paper en el camp de les toxicomanies. Segons dades de la UNCTAD (Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i desenvolupament) de l'any 1982, existien al mercat mundial 27 empreses multinacionals de begudes alcohòliques amb unes vendes anuals superiors ais 27.000 milions de dòlars, i una inversió anual de 2.000 milions de dòlars en publicitat. Pràcticament 27 empreses multinacionals monopolitzen aquest mercat. 20 d'aquestes grans societats són a la vegada empreses d'alimentació i 5 d'elles formen part de les grans empreses tabaqueres. En el cas de la coca, 500 Kg. de fulla de coca valen en el seu país d'origen 5.000 dòlars; d'aquest se'n pot treure 1 Kg. de cocaïna que, posat als Estats Units o Europa, i convenientment «allargat» o «tallat», es pot vendre per 500.000 dòlars. Cal tenir en compte que la renda d'un propietari mitjà que cultivi coca pot ésser d'uns 65.000 dòlars a Tany, i d'un altre pagès que no la cultivi únicament, de 1150 dòlars. Pel que fa al cultiu de l'opi, als països en aquests moments amb conreus d'opi, el creixement del seu producte nacional brut (PNB) depèn bàsicament d'aquest cultiu. Un exemple n'és Pèrsia, on ei segon ingrés més important en divises desprès del petroli és l'opi. Podem dir, per tant. que mès que un negoci, en molts de països asiàtics i d'Amèrica del Sud i el Marroc amb l'haixix, les drogues són un dels suports econòmics d'aquests països.

Això no contradiu que, iier a l'usuari i al petit mercat, el problema de les drogues sigui també una moda i una patologia.

Doctor Pascual

Crec que les causes son múltiples. Hi ha un rerafons important de

«maladie du siécie» que tradueix una situació especial de transició en la forma de pensar de la societat occidental. Les institucions, l'escala de valors, les conviccions que havien prevalgut durant molt de temps ara trontollen, produint un estat d'inseguritat i d'escepticisme.

A aquest factor bàsic s'hi afegeix una crisi econòmica greu que afecta principalment els joves, dificultant l'accés a un Hoc de treball, fent-los sentir-se marginats per la Societat i afavorint les hores d'avorriment i la

formació de colles de jovent que passen l'estona com poden, i cada dia igual a l'anterior.

Indubtablement, segons la seva personalitat , algunes persones cauran més fàcilment en l'ús de la droga que d'altres, però no podem parlar d'un estat patològic que determini aquest consum. Finalment, cal dir que interessos econòmics molt poderosos es mouen entorn de la droga i es valen de tots els mitjans al seu abast per promoure'n la necessitat.

Francesca Masgoret

Crec que, recolzant a determinades falles estructurals de les societats actuals, l'expansió de les drogodepen-dències de manera epidèmica avui es basa en els grans beneficis que l'abús de les drogues aporta als empresaris d'aquest negoci, tant si es tracta de drogues legals com il.legals.

Sebastià Salellas

— necessitat d'una dependència no satisfeta.

— sense control i punt de vista intens, amb mancança de recursos per enfrontar-se a la vida real i d'ajustar-se a les demandes de la societat.

MODA/NEGOCI. Hi són presents com a una de les formulacions típiques del capitalisme salvatge, la primera com a tècnica sociològica de provocar demanda de consum d'una determinada mercaderia, i l'altra, com a eina habitual de tracte econòmic: mercaderia a canvi de diner, i obtenint diferències favorables de capital en el tracte. L'especulació sense entranyes del diner.

Respon, en conseqüència, a una determinada patologia, ja que el consum de determinades drogues està lligat normalment a la realitat social i dèficits familiars, pressions i derivacions de l'infernal model urbà, la perspectiva diabòlica de l'atur i els dèficits de serveis.

1 això comporta: — un baix sostre d'aspiracions per

sonals, per les frustracions, fracassos i dolors.

Joan Caíïellas

No descartem l'existència d'una patologia prèvia en algunes persones que es converteixen en toxicòmans, però certament determinats factors culturals (moda) han tingut un gran pes a l'hora de l'esclat del gríin consum de drogues no institucionalitzades. Per institucionaUtzades hi entenen alcohol i tabac.

D'altra banda els guanys econòmics que reporten la venda tant d'alcohol (gravat per Hisenda), de tabac (Taba-calera Espaflola és monopoli de l'Estat) com de les altres drogues que no es compren a cap botiga (per ara), són tan quantioses que sens dubte, influeixen ï seguiran fent-ho en el sentit d'estimular a la població a què consumeixi els productes que donen tan copiosos beneficis.


moda per Isabel Iniguez Montseny

Maureen i John Anton MAUREEN és la linia de

dona i JOHN ANTON, ta d'home, dissenyades las dues per Giorgio Castelli, de gran prestigi a tot Itàlia.

El gruix de la col·lecció es fonamenta en peces de punt, que van destinades principalment a una dona o un home eminentment esportius, però sense oblidar mai l'elegància i la classe. També té en compte la funcionalitat, és a dir, que siguin pràctiques i portables per al tipus de vida que es fa avui.

Segueix molt de prop les tendències internacionals i és evident que, per a aquesta col·lecció seva per a la primavera-estiu 84, utilitza totes les matèries naturals que té a l'abast: per a la primavera, la pura llana verge, i per a ple estiu, el cotó i també el cotó barrejat amb lli.

Els colors seran els naturals i els terra, fent companyia tots ells als immortals

blanc i negre. Els tons brillants formen part important de la coloració: vermell, blau marí i groc.

El treball de fer una col·lecció, ja sigui de punt o de teixit convencional, és més difícil del que sembla. Primer cal pensar a qui va di

rigida, i quan i com es vol que es dugui. Tol això convenientment barrejat amb unes bones dosis de viatges arreu del món per tal de copsar la major quantitat possible de tendències internacionals o, simplement, també pot ser una font d'inspiració veure passejar la gent per les

grans urbs, que en realitat és on neix la moda. Una vegada ben paït aquest còctel, que pot ser una mica indigest, es pot començar a treballar. Si les coses s'han fet amb la cura adequada, el resultat és una col·lecció tan ben fet com la de Giorgio Castelli.

Felicitats!

A TIC EXCEPCIONAL Desenrotllat en dues plantes comunicades interiorment (dúplex) Àmplies terrasses en les dues plantes Totalment assolellat (orientació sud-est) 4 dormitoris dobles, bany i servei

Edifici amb només 11 habitatges a Sa/t, carrer de Sant Antoni, n° 45 Endemés, és de Protecció Oficia/, Grup /. Préstec a /'11 % a pagar en 13 anys.

La resta de preu, a convenir, EUGESA, ConsttUCtOra-Immobiliària ambfac/nats c/Major, 182. Tel. 23 55 61

(4 línies} SALT-Girona

•23-Presencia, 1984-07-08, p. 23.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

la flor i nata per P a u Lanao

Dormir a la palla en una nit d'estiu

L *estiu és temps de vacances i especulacions. És el moment en què la caixa toixa té menys incidència i els soferts teleaddictes han d'aguantar Vallarga-ment de les vacances dels responsables de programació, mentre els prometen que a la tardor —abans, amb l'antic règim, coincidia amb l'u d'octubre—, hi haurà un canvi radical, la cantarella es repeteix un any darrera Valtre. Sense solució. Al tedi de l'estiu s'afegeix el decencís de l'hivern i l'aposta esdevé un peix que es mossega la cua. Ara que sembla que a la casa gran s'han destapat les caixes dels trons i que l'inefable Calviho, l'home que havia de renovar l'oferta de les dues cadenes de més audiència, penja d'un fil, s'ha apostat per la solució més senzilla: honespel.licules queentretenen el personal i sèries novesque, si estan un xic ben fetes, no donen cap tipus de problema.

Amb toi, el cicle iniciat al Cine Club de la segona amb l'etapa anglesa de Hitchcock, és un vertader regal per a cinèfils. Nou títols, entre els quals es pot destacar Lo mejor es lo malo conocido, 39 escalones, Agente secreto, Sabotaje, Ino-cencia i juvenlud, Alarma en el expreso, i La posada de Jamaica. Un recull de l'etapa anglesa del gran mag del suspens que agafa des del primer títol sonor fins que va marxar a l'EI-dorado americà per rodar la celebèrrima Rebeca.

Dues obres mestres en tan poques setmanes és una delícia per als paladars més exigents. 39 escalones, precedent directe

de La muerie en los talones, és una descripció mil.limètrica dels personatges que ornaran iotes les obres del gran mestre, que anirà consolidant un estil propi i indestriable, sense comparances.

Però no ens precipitem i aturem-nos a reflexionar. Diumenge al vespre, per la segona, un altre plat fort: The servem, de Losey, mort recentment quan acabava de rodar Steamers, amb què el director americà va muntar una de les grans obres del seu temps. Ja des de la seva presentació a Venècia l'any 1963, The .servem va significar la seva consagració iniernacio-

^Diumenge CIRCUIT CATALÀ

11*30

I4'00

14'30

Realitzador:

SEGONA CADENA 10'30 Missa

Miramar esportiu. Marceli Gili. Cara a cara. Director: Lluís M. Bonet. Musica per a tothom

CIRCUIT ESTATAL

PRIMERA CADENA I0'45 Carta de ajusle. ll'OO Santa Misa. 12'00 Concierto 12'30 Pueblo de Dics: «La fe de los mili

tares». (I). 13'00 Tiempo y marca. IS'OO Telediario I5'20 La vuelta al mundo de Willy Fog:

«El arrestro de Willy FOR». 15'50 Traedlos vivos (Cap. í). I6'40 Mas vale prevenir: «Esclerosis

múltiple».

I7'05 MASH: «Bienvenido a Corea» (11).

17'30 Primera carrera de caballos. 17'40 Documental: «Biologia con David

Bellamy» I8'00 Segunda carrera de caballos 18'10 La pròxima semana. 18'25 Estudio directo. 20'15 Antologia de la Zarzuela. ZrOO Telediario. 21*25 Vuelta a Espana de Cruceros. II

Regala. 21*35 Reilly, as de espias: «Aventura

con una mujer casada». 23*00 Espaüa, historia immediata: «Una

nación plural». 24'00 Despedida y cierre.

SEGONA CADENA 14'45 Caria de ajusle. 15*00 Tenis: Wimbledon. I7'00 Eslrenos TV: «Cuando cl infierno

abrió sus puertas» (1979). Direcció: Paul Krasny.

18'40 Avenluras en el Mississíppi. 19*05 Hablemos del amor: «La aventu

ra». •14-

20*05 Minder: «Quédate con mi padre». 21*00 Música y músícos: «Dúo Dàvalos-

Cherubíio». 21*30 El Dominical. 22*30 Largomeiraje: «El sirvíente»

(1963). Direcció: Joseph Losey. 0'30 Despedida y cierre.

TELEVISIÓ FRANCESA

TF 1

La séquence du specialeur Le Journal de la une Agence tous rísques Sporl-vidéo Les animaux du monde La plantation. Le magazine de la semaine: 7/7, Le Journal de la une «Un si joli village». Un film français d*Élienne Périer (1979), avec Victor Lanoux et Jean Carmel. Polícier. Sports dimanche. Une dernière. Fin des emissions.

12'30 13'00 13*25 14*20 17*30 18*00 19*00 20*00 20*35

22*30 23*30 23*45 Presencia, 1984-07-08, p. 24.


nal i el punt de màxima col·laboració creativa amb l'actor Dirk Bogardc, amb cl qual tornà a treballar en títols tan fonamentals com King & Counlry, Modesty Blaise i Accidenie.

Però Losey no va tenir una vida gaire senzilla, ja que les seves idees esquerranoses el feren esquer propiciatori de la caça de bruixes engegada pel senador McCarty. Després de molts exilis i entrebancs troba un cert repòs gràcies a la consagració internacional de The servem.

Els amants del tennis podran fruir amb les últimes novetats del torneig de Wimbledon, mentre que el ciclisme hi esta

rà present gràcies a la volta ciclista francesa. No deixeu passar la sèrie americana de la sobretaula Los

cuentos del mono de oro, ni la pel·lícula del dimecres a la nit; La tragèdia de un hombre ridículo, un Bertolucci quasi desconegut, que trenca motlles i rebrega consciències, en la trama senzilla de la vida d'un industrial que veu com segresten el fill i ressorgir tots els dimonis, tant familiars com professionals, d'una existència ensopida. I de Hitchock, ja n'hem parlat. És un déu per a qui vulgui. La tragèdia del gran cineasta.

tota la televisió

14'10 IS'OO I7'20

I8'55 19'55 20'00 20*35 21·40 22'35 23'05 23'25 0'15

A2

Les mysiéreü de l'ouest Tennis en directe de Wimbledon. Ces beaux messieurs de bois-doré. Feuilleton en cinq épisodes Inspiré de Twvre de George Sand. Deu-xième épisode Stade 2 Téléchat Journal La chasse aux tresors. Le vent du nord. Chefs-d'oeuvre en péril Èdition de la nuit Bonsoir les clips Fin des emissions

FR3

20'35 Témoins. 2r35 Aspects du court métrage français 22'10 Soir3 22'30 Cinema de minuit. «Tolo». Film

français en noir et blanc de Jac-ques Tourneur (1933). avec Albert Préjean el Renée Saint-Cyr. Co-mèdie policière.

23'40 Prélude à la nuit 23'4S FIn des emissions

TELEVISIÓ DE CATALUNYA

20'30 Començament d'emissíó 20*32 Dibuixos animals

2100 Telenotícies 21'30 Da l l a s : « M o r i a però no

»' oblidada». J.R. i Cliff Bames s'enfronten a causa de la investigació per aclarir les circumstàncies que envolten el crim descobert a South for k.

22'30 Gol a gol esports 23'30 Sí, ministre (cap. 1). El dia després

de les Eleccions Generals en les que el seu partit ha aconseguit alçar-se victoriós, Jim Hacker rep una trucada moit esperada des del número 10 de Dowing Street, confirmant el seu nomenament ministerial.

Materiales para la construcción

Joan Maragalls/n. Tel. 26 24 18 Lorenzana, 1 5 Tel. 26 20 89

OLOT


qüestions de cinema per Claligari

Qüestions sobre el cinema bèl·lic L anomenat cinema bèl.lic, és a dir, aquell que fa referència als combats

que tingueren lloc durant la Primera i Segona Guerra Mundial, sempre s^ha vist des de ròptica dels vencedors. Aquest fet ha anat provocant una lenta i contínua tergiversació de la realitat històrica que ha acabat per afectar tant les petites epopeies individuals, com la visió general tfue de les pel·lícules es desprèn.

Efectivament, quan ens trobem amb films en què un petit grup de soldats aliats realitza alguna meravellosa proesa militar contra els alemanys, aquests agafen unes característiques molt determinades: inevitablement apareix roFicial cruel, fa-molenc de morts i atrocitats, i es posa de manifest Tescasa intel·ligència dels nazis, que resulten enganyats d'alguna manera pels protagonistes. Bonica manera de presentar un exèrcit que ocupà pràcticament tot Europa i bona part de la URSS! Com s'ho devia fer? No resulta divertit pensar que, d'acord amb aquesta lògica, en què el vencedor ho és per ía seva habilitat, tot rofícialitat d'Europa estaria formada per una estructura jeràrquica d'idiotes?

Però això, al capdavall, únicament és un resultat involuntari. D'altres aspectes sí resulten més perillosos, ja que, de manera que ha de resultar conscient, alteren la realitat. Normalment, si haguéssim de reconstruir la Segona Guerra Mundial a través del cinema (occidental), l'estructura seria aquesta: uii senyor molt dolent, amb una horda de monstres sense escrúpols, envaeix França, i algun altre país; els ocupats, amb l'ajut de potències altruistes, s'organitzen en guerrilles; a partir de les campanyes del Nord d'Africa, d'Itàlia, i del desembarcament de Normandia, l'imperi nazi cau, i desapareix entre una orgia de crims.

Aquesta és la visió que el cinema americà, britànic, francès... han anat donant del conflicte, plena d'errors i d'inexactituds. Per començar, el vertader país que durant molt de temps ponà el pes de frenar les tropes hitlerianes va ser la URSS, que mobilitzà desenes de milions de soldats, i acabà per formar una màquina increïblement poderosa que, amb gran superioritat d'homes i material, anava avançant de manera imparable. De tots resulta coneguda la insistència amb què demanava Stalin que s'obris un segon front, per alleugerir la terrible pressió i desgast dels combats contra les tropes invasores.

I la prova de foc que patí la Unió Soviètica gairebé fou (proporcionalment, s'entén), un tip de riure, al cantó del que succeí a Polònia o a Iugoslàvia. Brutalment reprimida, amb matances sistemàtiques de població civil, sotmesa, a més, al terror de la deportació a camps de concentració, al servei obligatori de treball o a la mort per gana, Polònia tingué entre cinc i sis milions de morts, i Iugoslàvia uns dos i mig.

La realitat, ja ho veiem, es divorcia dels fets que cinematogràficament veiem constantment. Però encara hi ha més; resulta molt simpàtica la imatge del guerriller, patriota ple de valor (realment n'havia de tenir molt, per enfrontar-se al colós nazi), però s'ignora la contrapartida dels governs col.labo-

=Dilluns CIRCUIT CATALÀ

PRIMERA CADENA 13'30 Miramar Esportiu 14'00 Crear i viure: Joan Mora 14'30 Miramar

SEGONA CADENA 16'45 Cicle teatre: «Bola de neu» 17'50 Els Museus 18'20 La família Robinson. Cap. XXXV 18'45 L'esportiu de la tarda.

CIRCUIT ESTATAL

PRIMERA CADENA 13'30 Carta de ajuste. IS'OO Telediarío. IS'35 Cuentos del moiio de oro: «Erase

un liftre». 16*25 Hola Chicos: I6'30 Pisla Libre: «Plàslicos y

lios». I7'30 Dabadabadà. IS'OO Barrio Sésamo «El

herido».

18'30 La danza: «Cayengue». 19*00 Ofícios para el recuerdo: «Alfare-

ria». 19'30 La tarde. 20'30 Consumo: «Vacaciones: Comuni-

dad Autònoma de Galícia». 2 r00 Telediarío. 21*35 Vuelta a Espafla de Cruceros. 11

Regala. 21*45 Paisaje con figuras: «Francisco de

Quevedo». 22*15 Los hombres de Smiley: 5è episo

di. 23'15 Secuencias: «John Huston». O'SS Telediarío cierre. l'OO Despedida y cierre.

SEGONA CADENA 18'45 Carta de ajuste 19'00 Agenda. 19'10 Llises 31: «Las revoluciones de

L e m m o s » . 19*35 Puesta a punto. 20'05 Tablón de anuncios. 20'35 La noche del cine espanol.

s'emet la pel.licula: «Mísión blanca» <1946).

conejo 23*30 Últimas preguntas: «;,Ha muerto Dios en la literatura moderna?»

-26-

decibe-

24*00 Telediarío 3. 0*30 Teledeporle 0*45 Despedida y cierre.

TELEVISIÓ FRANCESA

TFl

16*30 Croque-vacances 18*10 La pieuvre 18*20 Votre aulo a cent ans 18'30 Grands-mères 19'15 Aclualités régionales 19*40 Tour de France 20*00 Le Journal de la Une 20'35 «Trois heures dix pour Yuma».

Un film et noir el blanc de Delmer Daves (1957), avec Glenn Ford et Van Heflin.

22*05 Étoiles el toíles. 23*00 Une demière 23*15 Le jeune cinema françaLs de courl

métrage 23*40 Fin des emissions

A2 14*25 Sporls été. 18*00 Récré A2 1S'30 C*eítt la vie Presencia, 1984-07-08, p. 26.


racionisies, que, en certs moments i països, lluny de ser odiats per la població, eren reflex de les ambicions d'aquesta. L'exèrcit d'uslacjís d'Ante Pavèlic (Croàcia) famós per les seves atrocitats, no va fer sinó donar la rèplica històrica d'una minoria tradicionalment oprimida que es revenjà brutalment de totes les humiliacions patides, amb el beneplàcit dels alemanys.

D'aquesta manera, quan pel juny de 1944 les tropes aliades avançaven pel Nord de França, els seus oponents ja estaven en una situació lamentable. Desprès de tres anys de lluitar contra els soviètics la pèrdua en homes i materials havia resultat tan forta, que Hiiler, malgrat el seu fanatisme, ja veia que «els salvatges dels pantans russos» l'estaven derrotant.

1 sobre el monopoli del terror, l'atribució d'aquest als nazis, malgrat haver creat aquests els camps d'extermini massiu, i portar a terme una repressió com únicament els feixistes poden arribar a fer, no resulta justa. Tràgica paradoxa, els bom-bardejaments sobre Alemanya, a mesura que la guerra s'acabava, es feien més bestials. Plujes de foc varen caure sobre Hamburg, Frankfurt, Berlin... cada cop més espantoses fins

arribar al cas de Dresde, ciutat sense defenses contra avions i plena de refugiats. Encara avui, els comandaments aliats no volen parlar de la tragèdia, per més que quatre-centes mil persones, entre morts i desapareguts, majoritàriament civils indefensos, trobaren allí la mort. També la trobarien gairebé un milió de prussians sota ta ocupació soviètica, viaimes de la fúria d'uns soldats que havien vist com la seva pàtria era tractada com boti de guerra i els homes occits en quantitat espantosa. Fins a tal punt arribaren les violacions en massa i els assassinats que l'Estat Major de l'Exèrcit Roig es veié obligat a se-verissimes mesures disciplinàries, malgrat el seu odi cap als nazis.

Podríem parlar de més coses O'ajut britànic a ta guerrilla reaccionària grega; com Iugoslàvia s'alliberà sola; l'oposició al règim hitlerià a la mateixa Alemanya, que costà la vida potser adues-centes mil persones...) però l'espai s'acaba. Valguin aquestes ratlles per reivindicació de la Història, i homenatge al Cinema com a Art, que ha sabut alterar la realitat, sense, malgrat això, deixar de ser admirable.

tota la televisió I8'50 19'15 19'40 20*00 20'35 22'10 23'05 23'25 O'IS

I9'55 20*05 2D'35

21*35

Des chiffres el des lellres Aclualilés régiítnales Le Théàlre de Bouvard Journal Les aventures de la Villégiature Carnets de la danse Edillon de la nuit Bi>nsoir tes clips Fin des emissions

FR3 Inspecteur Ciadget Les jeux de 20 heures Kennedv. Un feuilleton amcricain en six épisodes, avec Martin Sheen et John Shea. l>«uxième Episode Soir 3

22'00 22*45 22*50 23*10

1

Thalassa Nostalivres Préiude a la nuit l·ln dt's emissions

, TELEVISIÓ DE CATALUNYA

4'00

14*30 15*00 20'30 20*32 20*45 21*00 21*30

Pobles de Catalunya: «La Pob a de Lillet» Telen oiicies La crònica de Korsbaek. Començamenl d*eniissió Dibuixos animals. «Herculoides» Concurs Telenoiícies. Cinema 3. «Matrimoni a la ilBlia-na». Director: Vittorio de Sic 3.

Intèrprets: Sofia Lorcn i Marcello Mastroianni Una comèdia divertídissima i plena de tripijocs en què una noia, Fi-lomena Maturano, que als 16 anys treballa en un bordell í s'enamora de Dom Mimi, propietari d'un bar, se les empesca totes per poder casar-s'hi i fins í tot arriba a fer-se passar per moribunda perquè Dom Mimi accepti el casori «in articulo mortis». La pel·lícula transcorre a Nàpwls, l'any 1943.

23*45 Sèrie: «L'E^lava Isaura». Cap, VI.

24*15 Fi d*emis$íó

t^V\ MERCADER CASTELLQsA Materiales para la construcción

Carretera Besalú a Roses Km. 34 '400 Tel. 25 00 26

CASTELLÓ D'EMPÚRIES

exposició oberta també dies festius


parlem d'art per Jaume Fàbrega

Dones que pinten (2) Continuem el recorregut iniciat la setmana passada a Ventorn de la pro

ducció artística realitzada per dones, fet que, com assenyalava, no hauria de constituir cap tret particular si no fos que cal reaccionar no solament envers el masclisme —incloent el de la crítica d'art a Vús—, sinó també contra certes obres decoratives, pretesament artístiques, que a vegades són patrimoni de les senyores que s'avorreixen i «han de fer alguna cosa».

Dolors Dalmau, els signes estructurals Nascuda a Girona, Dolors Dalmau pertany a la «generació

d'Eina», aquesta escola de disseny/art/recerca que, davant aquestes escoles força estantisses d'artistes gironins, com a mínim amb plantejaments teòrics més que discutibles, demostra per on van realment els trets d'una producció plàstica sense rèmores inútils. Dolors Dalmau, d'altra banda, exposa des de l'any 1978, amb una primera mostra, justament a l'Escola Eina.

Amb aquesta important personal, l'artista gironina es revela, a la ciutat de l'Onyar, com a una sòlida presència plàstica, amb lot un treball al darrera i amb prou coses a dir.

En aquesta obra, situada dintre l'expressió/abstracció (rètols que tenen l'única funció de situar el lector, i no pas de «delimitar»), s'hi nota, d'una part, les nombroses referències que utilitza la pintora, però també el fet que ja les ha sabut incorporar en un corpus propi, de prou coherència i entitat perquè calgui valorar ben p)ositivament aquesta aportació.

El llenguatge de Dolors Dalmau es basa, fonamentalment.

en el món dels signes. Signes, grafismes, més o menys complexos, més o menys inestructurats, fins i tot «estilitzacions» de temes figuratius, però omplint tot el camp del quadre, amb al·lusions d'estructura «all over» i, sobretot, de pattern (mostra o patró) i de figuració decorativa. Aquest repertori de signes, prou ric i suggerent, s'alia amb una investigació profunda del color i les seves possibilitats combinatòries, aixi com per una constant disgressió, d'una banda, entre la macrostructura del quadre o fons cromàtic bàsic i els signes superposats i, de t'altra, l'acumulació sovintejada de dos o més camps de signes.

És una pintura doncs, que si té, permanentment, un reguts conceptualitzant, d'elaboració mental i que inclou, al mateix temps, una gestualitat ^ i fins i tot una sensualitat— més pic-toricista que fa l'obra, globalment, pugui incidir més fortament sobre la nostra percepció.

(Girona, soterrani de la Fontana d'Or)

h

I

Dimarts CIRCUIT CATALÀ

PRIMERA CADENA 13'30 Comarques 14'00 El xou de la família Pera. Sèrie

d'humor Miramar WSO

«Exposició de SEGONA CADENA 16'45 Amor meu.

cactus». I7'15 Pleitegueinsam. Programa musical 17'4S Terres llunyanes: «Patagònia» IS'IS LaíamíMaRobrnson. Cap. XXXVI 18'45 Esportiu de la tarda

CIRClJiT ESTATAL

PRIMERA CADENA 13*30 Carta de ajusle. IS'OO Telediario. 15'35 Cuenios del mono de oro: «Eva-

sión de la Isla de la Muerte». 16'25 Hola chícos I6'30 Tocata. 17'30 Dabadabada.

I8'00 Barrio Sésamo: «Son como niAos».

18'30 Aulorelralo: «Cèlia Gàmez» 19'30 La tarde. 20'30 Al mil por mil. 21*00 Telediarío. 2 r35 El hombre y la tierra. «El cervali-

llo» (0 22'05 ¥o robo, tu chantajeas, ella estafa

y ademas. un muerlo fill episodi). 23'05 En portada. «Hungría, la tenta-

ción capitalista». O'OS II Regala de la Vuelia a Esparia de

Cruceros. 0'I5 Telediarío cierre. 0'20 Despedida y cierre.

SEGONA CADENA 18'45 Carta de ajuste. 19'00 Agenda 19'10 Uiises 31. «La segunda arca». 19'35 Puesla a punio 19'50 Arco Iris: «Pintura». 20'05 Robinson en Àfrica: «Las misio-

neras de Kiondo». 20'30 Con las manos en la masa: «País

Valenciano». 21'05 Telefilm: «Estrellas de lalón». Di-

•28-

reclor: Claude Kerven. Intèrprets: Trini Alvarado i Lee Curreri. Una jove cantauiora anomenada Alícia, aconsegueix, gràcies al seu bon amic Steve, un contracte per actuar en un cafè.

22'00 Esla noche en la òpera: «Centena-rio MET» (II).

24*00 Telediario 3 0'30 Teledeporie 0*45 Despedida y cierre

TELEVISIÓ FRANCESA

TFl 19'40 Tour de France 20*00 Le Journal de la une 20'35 Cap Canaveral: objeciif nalure. 2t'35 Díalogue avec le sacre 22*05 Une dèrniere 22*20 Cri de femmes. Un film grec de

Jules Dassin (1978), avec l>espo Diamanlidou et Yannis Voglis. Drame

24*00 Fín des emissions A2

18*00 Récré A2 Presencia, 1984-07-08, p. 28.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

Mercè Sebastià: expressió i gest Una altra jove artista gironina (nascuda l'any 1956) I que

realitza activitats professionals relacionades amb les arts plàti-ques des de l'any 1977. Aquesta gran mostra individual de la Fontana d'Or és podríem dir, ta seva presentació a Girona, dins un respectable conjunt d'obra que permet apreciar a bastament l'estadi actual de la seva producció.

També, per situar el leaor, he de tornar a manllevar les habituals expressions —sovint ja gairebé eixorques, però què hi farem!— de llenguatge crític.

Podríem parlar, doncs, en una «primera lectura», d'abstracció. Afinant més, hi veuríem una expressió més aviat abrupte, amb enormes cops de pinzell —o millor, de brotxa—, col·locats sobre la tela amb una mena de rauxa, a

grans trets de dominància vertical. Els colors poden ser sords, a vegades contrastats amb esclats ocasionals.

El camp de la pintura no està tot ell cobert, sinó que es deixen zones més lliures, com si es configuressin objectes.

Es produeixen tensions: entre el buit i el ple, entre la ges-tualitat feréstega i l'estructuració, que també hí apareix sovint, delimitant gairebé espai geomètrics.

Per tant, malgrat que a primera vista ens trobem davant e! que habitualment n'anomenen un expressionisme, els valors d'estruclura, construcció, delimitació, etc. per gota que hi prestem atenció en una «segona lectura», veurem que s'hi fan patents, com sí, utilizant uns temes literaris, hi hagués una conjugació harmònica entre allò dionisíac i allò apol.Iini. (Girona, planta baixa de la Fontana d'Or)

^^m-

iota la televisió 18*30 Cesi Is vie 18'50 Des chiffres el des leltres 19*15 Aciualilés régionales. 19*40 Le Ihéàlre de bouvard 20'00 Jouraal 20'35 «L'éloíle de l'espoir». film sovéli-

que d'IDdmond Kéossaian (1978), avec Edicher Magalachvili el Ovar Gflioian.

23'05 Édilion de la nuil 23'25 Bonsoir les clips 0*15 Fin des emissions

FR3

20*35 «I^s oles sauvages». Film briían-nique d'Andrew Me Laglen (1977), avec Rictiard Burlon, Ro

ger Moore. Guerre. 22'45 Soir3. 23*05 Les enfanls d*à bord. 23*55 Noslalivres 24*00 Préiude à la nuit. O'IO Fin des emissions


14*00 Pobles de Catalunya: «Montblanc»

14*30 Telenolicies 15*00 La crònica de Korsbaek. 20*30 Començament d*emissió 20*32 Dibuixos animals: «FA castell de

Cloppa»

20*45 21'00 21*30

22-00

23*45 24'15

Concurs Telen oticíes Curar-se en salut: «Traclamenl de les toxicomanies». L'heroïna no tan sols afecta seriosament els toxicòmans, sinó que també és l'origen de nombrosos problemes socials. En el programa d'avui mostrarem com pot tractar-se la toxicomania per aconseguir la recuperació total de l'addicte. Àngel Casas Show, Programa setmanal que compta amb diferents actuacions i entrevistes.

«L'esclava Isaura». Cap. VIL FI d'emissió

t^VV ROBERTO MERCADER S.A. Materiales para la construcción

Carretera d'Anglès Tel. 23 04 61 SALT


C I K I •€!••« per J • Fabre

Noranta anys de monuments a Girona

L·i iJ ue juíioi, de 1930 fou inaugural ais Jardins de la Devesa el monument a Juli Carreta, Aquesta setmana farà anys. També aquests dies s'escau l'aniversari de la inauguració d'un altre monument a les comarques gironines: el 6 de Juliol de 193 i va inaugurar-se a Maçanet de Cabrenys el primer monument alçat a tot VEstat espanyol en honor de Fermin Galàn i Àngel Garcia Hernàn-dez, els oficials afusellats durant la monarquia com a directes responsables de l'aixecament de Jaca. Aquest any^ a més, en fa noranta de la inauguració del més popular monument de Girona; el de la plaça de la Independència als defensors dels setges. Aquests aniversaris ens serviran avui d'excusa per donar una ullada als monuments que hi ha actualment a la ciutat de Girona.

Els dos únics monuments del segle passat que hi ha a Girona foren posats a la plaça de la Independència: un hi continua al bell mig, amb un pedestal nou afegit eis anys quaranta d'aquest segle. L'altre ha estat l'únic monument de Girona que Tins ara ha canviat de lloc. Ens referim a la columna commemorativa de la Constitució de 1869, monàrquica, democràtica i defensora de les llibertats, però també centralista. Sorgida de la revolució de setembre de 1868, va ser substituïda el 1876 per una nova constitució, després del cop d'estat de Pavia que acabà amb la primera república.

La columna commemorativa d'aquell període constitucional de la història d'Espanya va estar primer a la plaça de la Independència i després a la plaça de l'Hospital, en un parterre que hi havia a tocar de la casa que s'enderrocà quan va obrir-

se la plaça Pompeu Fabra. Quan això es va produir la columna fou traslladada al seu emplaçament actual, a la vorera de la Casa de Cultura.

ELS SETGES. DOS MONUMENTS

L'altre monument originari del segle passat també va posar-se a la plaça de la Independència i allà continua. Inaugurat l'any 1894 per iniciativa de Ferran Puig, és dedicat als defensors de Girona durant els setges de 1808 i 1809. Una història que circula.per la ciutat, sembla que sense fonament, assegura que Ferran Puig li va comprar l'escultura a Antonio Parera i Saurina quan ja la tenia feta. L'havia encarregada l'Ajuntament de Saragossa com a monument ai general Pala-

Dimecres CIRCUIT CATALÀ

20'30

PRIMERA CADENA 13*30 Comarques I4'00 I4'30

Miralls Miramar

21*00 2135

22'10

SEGONA CADENA 16'45 Amor meu. «Una tarda al parc». 17'15 Punt de reunió 18*15 La família Kobínson. 18'45 L'esportiu de la tarda

CIRCUIT ESTATAL

PRIMERA CADENA 13'30 Carta de ajuste. 15'00 Telediario 15'35 Cuentos del moro de oro. «El sui-

tan del beisbol». 16'25 iHola chicns!. 16'30 Nosotros. 17-30 Dabadabadà. IS'OO Barrio Sèsamo: «La puerla». 18'30 Àfrica: «Las caravanas de oro». 19'30 La larde.

Demasiadas esposas para Palrick: «Las sombras de un Caballero». Telediario. Dentro de un orden: «Secrelo professional». Sesión de noche: «La tragèdia de un hombre ridículo» (1982). Director: Bernardo Bertolucci. Intèrprets: Ugo Tognazzi, Anouk Aimee i Laura Morante. El Sr. Primo és ja un home madur, que fa molt de temps, quan tenia cinc anys, descobrí que era un nen ridícul i que si no canviava de caràcter i de forma de veure les coses seria un tipus absurd la resta dels dies. Malgrat tot, això no significà cap obstacle perquè, havent començat munyint vaques, esdevingués un home adinerat. II Regata de la Vuelta a Espafta de Cruceros. Telediario cierre. Testimonio. Despedida y cierre

SEGONA CADENA 18'45 Caria de ajuste. 19'00 Agenda

-30-

00*25

0'35 0*40 0*45

19*10 Ulises 31: «El sillón del ulvido». I9'3S Puesla a punio I9'50 Arco Iris. «Pintura». 20'05 Imàgenes del cine mudo. (II). 20'30 La historieta. 2 r i S Estudio abierto. 23'00 La buena música. 24'00 Telediario 3 0'30 Teiedeporie 0'45 Despedida y cierre

TELEVISIÓ FRANCESA

T U 16*30 Croque-vacances 18*00 La pieuvre 18'10 Volre auto a cent ans 18'20 Grand-mères 19*15 Aclualilés régionales 19*40 Tour de France 20'00 Le joumal de la une. 20'30 Tirage du loto 20'35 Dallas. 21'25 L'histoire à la une 22'55 Une dernière

A2 18*50 Des chiffres et des leltres 19*15 actulitès réeionales.


fox, però al final, quan ja la tenia feta, lava rebutjar, i aleshores va mirar del vendre-la a Girona com si fos el general Alva-rez de Castro.

Pocs anys després s*inaugurava un altre monument als defensors dels setges. Coincidint amb el centenari es va promoure l'erecció d'un monument per subscripció popular. Eren els anys que s'enderrocava la muralla del Mercadal, i va prendre cos la idea d'aixecar el monument damunt de les restes d'un dels baluards de la muralla, conservat per a aquesta Tmalitat. Es va triar el baluard de Sant Francesc i allà va inaugurar-s'hi la columna amb el lleó l'any 1915. Al peu de la columna han quedat immortalitzats en pedra els noms de quatre generals que manaven l'exèrcit espanyol: Alvarez de Castro, Blas de Foiirnas, Joaquin de Mendoza i Guillermo Minali. Al baluard s'hi van fixar uns relleus de J. Campeny costejats pels artillers de Girona i pel sometent de 1909.

GARRETA I FIDEL AGUILAR

El monument a Juli Carreta fou inaugurat, com hem dit, el 13 de juliol de 1939. És un bust obra de J. Carrera situat damunt d'un pedestal, als jardins de la Devesa. També a la Devesa hi ha el monument erigit per iniciativa d'amics de les Arts i costejats per subscripció popular en homenatge al malaguanyat Fidel Aguilar. Consisteix en una obra seva, potser la més popular, damunt d'un pedestral.

A la mateixa Devesa hi ha els dos cervatells en homenatge a Walt Disney donats el 1971 a la ciutat per la Banca Carrera.

ELS «CAIDOS»

Després de la guerra civil; els guanyadors van aixecar dos monuments als seus morts: un l'any 1942, a la plaça de la Diputació, acabada d'obrir al pati de l'hospici, i un altre a la plaça del Carril, promogut per la primera divisió de Navarra en record als seus «caldos en esta zona». Aquest últim monument continua igual, amb una pintada de quatre barres afegida a sobre. L'altre va ser transformat per l'ajuntament democràtic en monument <IB (O(S els KÍronins morts a conseqüència de la guerra civil». No se li ha tret, però, l'escut espanyol amb el jou i les fletxes.

^ « w ^ OWOSl El bust de Pmdenc) Bertrana a la plaça Catalunya és d 'un escultor gironí de primera categoria: Ricard Guinó (Foto: Comalat l

El monument més antic: un record de la const i tució de 1 8 6 9 a la plaça de l 'Hospital (Foto: Comalat)

'tota la televisió' 19'40 20'00 20'.Í5

22*40 23'10 0'15

2 ras 21*55

23*55

Le IhéStre de bouvard Journal «Messieurs les jurés». Sèrie d'An-dré Michel el Alain Franck avec Olivier Granier el Víctor Garri-vier. 100 ans d'aulomoblle française. Fi dilion de nuil Bonsoir les clips

F I U Soir 3 (4l.es yeux fermés». Film français de Jtfél Sanioni (1971), avec Gerard Desarihe el I.orraine Rainer. Drame Noslalivres

24*00 O'IO

1

Préludé à la nuit. Fins des emissions.

TELEVISIÓ DE CATALUNYA 1

4'15

14*30 15*00 20*30 20*32 20'45 21*00 21*30

2 2'15

1 Pobles de Catalunya: «Almacelles» Telenotícies La crònica de Korsbaek. Començament d'emissió Dibuixos animals Concurs Telenotícies F^loc de pop. Espai juvenil amb música i noticies. La Rula de seda. «El país dels ca- 23" 15

valls que volen com el vent». La serralada de Tian Shan, amb els seus imponents cims nevats de més de 7.000 metres d'altitud, divideix la Ruta de la Seda en dues vies que la voregen pel nord i pel sud respectivament. L'altiplà d'Illi, poblat per nòmades i situat a tocar de la frontera soviètica, s'estén al llarg del vessant nord-esl de les muntanyes de Tian Shan. L'episodi mostra la vida lliure, senzilla i rude dels nòmades que viuen en aquesta regió del nord de Tian Shan. L'Escacla Isaura. Cap. VIII.

mm ROBERÍO MERCADER S.A. Materiales para la construcción

C/Del Molí, 18. 75 83 00 TORROELXA DE MONTGRÍ

exposició oberta també dies festius M


http://4l.es

Tots dos són monuments senzills, de picapedrer, sense cap escultura ornamental incorporada.

LA FONT DE MOSSÈN CINTO

Un lleuger canvi d'aires es posà de manifest a començament dels anys cinquanta, quan l'Ajuntament es plantejà la idea d'aixecar un monument a mossèn Cinto Verdaguer, un dels pocs literats catalans als quals el franquisme deixà retre homenatge. L'execució del monument fou encarregada a Josep Oliver Vider, que ja havia realitzat el balcó de l'ajuntament. Optà per la solució d'una font monumental, que va ser inaugurada l'any 1953 a la placela formada ]3er la unió dels carrers de l'Albereda i del Vern.

LA TRANSICIÓ I LA DEMOCRÀCIA

Ja no va tornar-se a fer cap altre monument fins als anys enfebrits de la transició. El primer fou el de Prudenci Bertra-na, el 1975, i el van seguir el de Carles Rahola i el de la vellesa. L'Ajuntament democràtic no ha aixecat encara cap monument i ha optat per anar distribuint per la ciutat estàtues ornamentals sense cap dedicació especial: la d'EmíHa Xargay al carrer de la Creu, les lletres de Torres Monsó a la plaça Rompeu Fabra, el tors de Rosa Serra a Figuerola-Artillers, l'Andreu Alfaro de la plaça d'Europa i la de Leonci Quera al passeig d'Olot, donació de l'Ajuntament d'aquesta última ciutat. EI primer monument que s'inaugurarà, si ho arriba a fer aquest ajuntament, és el dedicat a la Constitució, realitzat per Paco López i consistent en l'escultura de la nena Maria del Mar Cabeza. única nascuda a Girona el mateix dia que es va promulgar la Constitució, el 6 de desembre del 1978. L'esbós ja és fet i només cal fondre-la en bronze i, naturalment, urbanitzar la plaça per poder-la col.locar a les escales previstes.

BERTRANA I RAHOLA

Pel que fa als monuments posats als anys de ta transició, el primer fou, com hem dit, el de Prudenci Berlrana. És un bust realitzat per Ricard Guinó l'any 1902 que conservava Aurora Bertrana a casa seva. Un primer intent de la comissió organit- Allò que l'ull no veu: el lleó, en primer pla (Foto: Castro)

^Dijous CIRCUIT CATALÀ

PRIMERA CADENA 13*30 Comarques. I4'00 Les nostres coses. 14*30 Miramar

SEGONA CADENA 16'45 Amor meu: «Conec a Lily Ster-

zexy» 17'15 El món dels animals: «Beure o

morir». 17'4S Al caliu de la Feliu. Capítol II.

Programa musical que té com invitat: «Els Pavesos».

18'15 La família Robinson. 18'45 L'esporliu de la tarda

CIRCUIT ESTATAL

PRIMERA CADENA

13'30 Carta de ajuste 15'00 Telediarío 15*35 Cuentos del mono de oro: «La di

funta Sra White». Cutter viatja amb Corkv a Manila, desorés

d'haver rebut un telegrama del consolat americà què li comuniquen la mort de Sara.

16*25 iHolachicos! I6'30 De OlJmpia a Los Anheles. 17'30 Micky y Donald. 18*00 Barrio Sésamo: «La ma^ía de Es-

pinete». 18*30 De aquí para allà. 19*30 La larde.

20*30 De película: «La etapa inglesa de Hílctiock». Al programa d'avui es farà un repàs a obres representatives d'aquest director, com Alarma en el expreso, Saboíaje o Treiníay nueve escalones.

A

21*00 Telediarío. 21*45 Caída y auge de Reginald Perrín.

Episodi II. Elisabeth suggereix a Reggie que s'agafi unes vacances, atès el cansament que nota en el seu marit. Però iot el que ell aconsegueix és que el seu cap li concedeixi la tarda lliure.

22*05 La orquestra. 23'20 El laeo de los cisnes. //.

•32-

0' 10 II Regata de la Vuella a Espana de Cruceros.

0*20 Telediarío clerre. 0*25 Despedida y cierre.

SEGONA CADENA

I8'45 Carta de ajuste. 19'00 Agenda. 19'10 Ullses 31: «La laguna de los do

bles». 19*35 Puesla a punto 19*50 Arco Iris: «Pintura». 2D'05 Leo, contra lodos. 21'05 Fila 7. 22*05 Cine-club. Cicló: Alfred Hitch-

cock. (Etapa inglesa) //. «Aseídna-to» (1930). Intèrprets: Herberi Marshall, Norah Baring, Phiyllis Kenstan. Una actriu teatral és acusada d'haver assassinat l'esposa d'un actor company seu. Quan el cas és portat als tribunals, l'acusada és declarada culpable i condemnada.

24'00 Telediarío 3 0'30 Teledeporle 0'45 Despedida y cierre


A

zadora dels premis Bertrana per posar-lo al vestíbul de la Casa de Cultura topà amb la intransigència de Pere Ordis, que aleshores era president de la Diputació. Un nou intent realitzat l'any 1975 amb l'alcalde Ribot va permetre posar el bust damunt d'un pedestal a la plaça de Catalunya. Pocs dies desprès de la inauguració, anònims uliradretans el van empastifar de pintura, i el juny de 1976 s'hi va fer una ballada de sardanes i s'hi va dipositar una corona de llorer com a desgreuge.

Un altre personatge gironí reivindicat els anys de la transició fou Carles Rahola. a qui l'Assemblea Democràtica d'Artistes, amb la col·laboració de l'Ajuntament d'Ignasi de Ribot, aixecà un monument a la Rambla, realitzat per Torres Monsó i inaugural el dia de Sant Jordi de 1978.

LA VFXLESA I ALTRES PEDRES L'últim monument amb dedicació específica, inaugurat

quan ja hi havia el nou ajuntament democràtic, ha estat el dedicat a la vellesa que Casellas Albert realitzà per encàrrec de l'ASVAT. Es tracta d'una escultura no gaire reeixida, inaugurada el 16de juny de 1979, que per a dissort dels gironins és la primera mostra de l'art local que els forasters troben quan arriben a la ciutat amb tren. Cada any l'ASVAT organitza una ballada de sardanes í una desfilada de «majorettes» davant del monument el mes de juny, en l'aniversari de la inauguració.

A la mateixa plaça d'Espanya on hi ha aquest monument es troba la màquina del tren de Sant feliu, que pot considerar-se en certa manera un monument als desapareguts carrilets de Girona.

Aquest és un breu cens dels monuments de la ciutat de Girona. El catàleg d'escultures al carrer s'allargaria molt més si hi afegíssim les escultures purament decoratives, sense dedicació especial, bona part de les quals són en fonts monumentals, on els relleus en edificis públics, com el de Correus o el de «la Caixa» a la plaça del poeta Marquina. També caldria recordar les esteles commemoratives, com la que hi ha al costat del pavelló de Palau en record de la «I^ Setmana del deporte provincial», que va fer-se del 8 al 15 de juny de 1968, o al que hi ha a l'entrada de les instat.lacions del GEiEG a Sant Ponç per commemorar-ne la inauguració, el 7 d'abril de 1972.

Però això ja seria una altra feina, i no era la nostra intenció abordar-la avui.

D „- .^„L, , j a dreta, e lsmonuments a Carles Rahola,a la Rambla, el de Fidel Aguilar, en un racó de la Devesa i el de la vellesa, a la plaça d'Espanya (Fotos: Comalat)

D'esquerra a dreta, els monuments a Juli Carreta, a la Devesa, el dels cafdos de la primera divisió de Navarra, a la plaça del poeta Marquina, i el dels morts a la guerra civi l , a la plaça de la Diputació (Fotos: Castro)

=ffota la televisió'

TELEVISIÓ FRANCESA

TFl

i r 3 0 TFI, Vision plus 12'00 B o n j o u r , bon appél l t 12'30 Cucktuil muison 13'00 Le Journal de la une 13'30 Au\ frnnlières du possible 14*30 Objeclif sanlé I4'40 Tam Ti Delam 15'15 Quarté 15'45 Tour de France IT'OO Croque-vacances I7'55 La pieuvre 18'00 Voire aul» a cenl ans 18'15 Une aulre vie 19'15 Actualilés régionales. 19'40 Tour de France 20'00 I^ Journal de la Lne 20'35 L i nda de Suza A u Por lu t i a l . 21*35 L'Agenda. Un telefilm de Gene-

viève Bastid, Michèle Cïard el Pa-(rick Volson avec Paul («rauchet et Michèle Moretti.

23*00 Une dernière. 23*15 Vivre en Doésie

• A 2 •''

10*30 A2 Anliope. ^j 12'00 Midi-informations el Méléo 12*05 Les enquèteurs associés 12*30 Tour de France 12*45 A2 Midi 13*35 Les envahisseurs 14'25 Aujourd'hui la vie 15*25 Sports été 18*00 Récré A2 18*30 C'est la vie 18*50 Des chifres el des leltres 19'I5 Actualités régionales I9'40 Le ihéàtre de bouvard 20*00 Journal 20*35 Club des televisions du mode. Le

mereenaire el l'enfanl. 23*00 Kdilion de la nuil 24'00 Bonsoir les clips. 0*15 Fin des emissions

FIU

14*00 Èmission régionale 19*00 Flash informations 19*05 l-es mols en tèle 19*15 Actualités régionales

-33-

19*40 19*55 20*05 20*35

22'10 22*30 23*35 22*40 23'55

1

Pour le plaisir Inspecleur Gadgel Les jeux de 20 heures Mon premier amour: fi lm français d*Elie Chouraqui 41978), avec Anouk Aimée el Richard Berr>'. Drame. Soir 3 Chronique d'un pays noyé. Noslalivres Prélude à la nuit Fin des emissions


4*00

14*30 15*00 20*30 20*32 20*45 21*00 21*30 22*00 23*00 24*00 2 4'.to

Pobles de Catalunya: «Tossa c t Mar» Telenolicies La crònica de Korsbaek. Començament d'emissió Dibuixos animats Concurs Telenoticies Joc de ciència-estiu. A lot esport Fls professionals L'Esclava Isaura. Cap. IX. Fi d'emiasin Presencia, 1984-07-08, p. 33.


prestafge— per Joan Carreres i Pera

Josep M. NADAL Modest PRATS Història de la llengua catalana 1) Dels inicis fins al segle XV Ed. 62, col·lecció Estudis i Documents, 33. Barcelona, desembre 1982.

Heus ací un lUhre antològic. Unllibre que ja en aquest curs 83-84 ha emplenat un buit dramàtic en els estudis de filologia catalana. Un llibre que dóna resposta a les mil-i-una preguntes que tot sovint ens fem sobre el naixement^ creixement, maduresa, crisis i regeneració de la llengua catalana.

Joaquim Molas, en un pròleg sintètic, ens en dóna una ullada retrospectiva. Durant l'etapa d'afermament, el català, com les altres llengües neollatines, s'ha d'imposar al llatí; després li toca «fixar la seva independència» contra l'occità, llengua de gran prestigi: com la resta de llengües peninsulars, s'ha d'enfrontar demogràficament i culturalment amb eis musulmans i amb els jueus, que tenien la clau de volta econòmica. Finalment, arribada l'edat moderna, es troba escanyada davant els atacs frontals de la llengua castellana i francesa, «posades al servei de dos estats p>oderosos i expansius». De cohesió externa la llenKua fou, amb la dinaslia, Telemenl més efícaç de cohesió de les diverses comunllals calalanes —militars i econòmiques— escampades pel Mediterrani. Assoli els punts més alts en la cort napolitana d'Alfons el Magnànim i en la cort papal dels Borja. I de cohesió interna: Amb la memòria del passat i el repertori d'usos i costums quotidians, la llengua ha estat un dels pocs elements de cohesió que, des del segle XVI, han tingut les seves grans regions històriques, separades les unes de les altres per una cadena de raons administratives i econòmiques.

La citació és llarga, però s'ho val. Molas recorda el paper de la llengua com al «signe d'identitat més rellevant i factor d'integració natural de les diverses immigracions de tipus religiós, polític i econòmic».

El llibre es divideix en vuit capítols: 1. Kl substrat pre-romà-2. Romanització i crislianització. 3. Entre el llatí i el català (476-865). 4. El camí vers la independència i la integració del territori

(785-1162). 5. D'Alfons I a Jaume I (1162-1276): Entre Occitànta i la

conquesta del sud-est peninsular. 6. Ramon Llull. 7. La mort de Jaume I i l'expansió mediterrània (1276-

1336) 8. Pere el Cerimoniós al Compromís de Casp (1336-1412). Ens ha semblat que, reproduint el títol dels capítols, fX)-

driem fer-nos càrrec de la perspectiva històrica d'aquest volum; —Perquè no podíem oblidar —expliquen els autors a la introducció— la necessitat que, d'entrada, volíem subvenir: la

Divendres CIRCUIT CATALÀ

PRIMKRA CADENA 13'30 Això ès espectacle. I4'00 Pleita Guensam 14'30 Miramar

CIRCUIT ESTATAL

PRIMERA CADENA 13*30 Carta de ajuste 1500 Telediario. 15'35 Sesión de tarde; «Los hombres no

son dioses». (1937). Director: Walter Reisch. Intèrprets: Miríam Hopkins. Sebastian Shaw i Rex Harrison. Ann treballa com a secretària del crític teatral més dur de Londres. Un dia, quan el seu cap enirega la critica sobre l'actor Edmond Daveu, que ha fracassat representant «Otel.lo», decideix pel seu compte canviar-la fins convertir-la en una columna d'elogis de l'intèrpret.

17'00 :Holachicos!

17*05 El inspector Ardilla 17'30 Barrio Sésamo: «La barca de Es-

pinete». IS'OO El arte de vivir: «Marcel Duchamp

o la vida como creación». I9'00 Mineria: «Investigación minera en

Espana». 19'30 La tarde. 20*30 Al galope. 2 r00 Telediario. 2 r35 Superestar. 23*10 Vientos de guerra. XVI. Pug

Henry continua a la Unió Soviètica i informa el seu president que l'ajut al futur aliat ha de reaiitzar-se de forma immediata, després d'haver assistit a una recepció al Kremlin oferit per Stalin. Més tard, acudeix al front al moment en què hi té lloc un atac frontal de tancs alemanys que acusen un desastre en les linies de contenció dels soviètics.

0'05 II Regata de la Vuelta a F^paüa de Cruceros

0'15 TD Cierre 0'25 Concierto sentido. 0'55 DesDedida y cierre

-34-

SEGONA CADENA IS'15 Caria de ajuste. 15'30 El legado de la tierra: «El metal». 16'30 En paralelo, los jóvenes: «Los to

ros». 17'3S Úl t ima f r o n t e r a : «La

cartografia». 18*35 Tiempo de paz (Xil) 19'30 La clave. 24*00 Telediario 3 0'30 Teledeporte 0'45 Despedida y cierre

TELEVISIÓ FRANCESA

TEl

14'30 Tennis 17*30 Jackson 5 18'00 La pieuvre 18'10 Votre auto a cent ans 18*20 Une autre vie 19*15 Actualités régionales. I9'40 Tour de France 20*00 Le Journal de la une 20*35 Salut les Mickey 21 '35 Bravos-festivals Presencia, 1984-07-08, p. 34.


dels nostres alumnes, orfes d'un manual pràctic per iniciar-se en l'esludi de la història de la llengua catalana d'acord amb un programa acadèmic establert.

En Pep Nadal i en Modest Prats, gats vells experimentats, ens ofereixen un llibre eminentment didàctic. No es tracta d'un simple manual per a estudiants universitaris, sinó de l'apassionant història de la llengua catalana, posada a l'abast del lector mitjà. Per això, en comptes de seguir una metodologia «germànica» i presentar els diversos temes compartimen-tats, s'ha estimat més seguir el fil de la història i, de segle en segle, anar-la estratificant. Això els ha valgut algun retret per part de Badia i Margarit (vegeu «El País» Quadern de Cultura de diumenge 27 de febrer 1983). Un altre aspecte que cal remarcar és l'equilibri que l'obra assoleix entre perspectiva històrica, anàlisi de textos literaris i atenció a d'altres fonts molt més permeables al nivell col·loquial. Documents jurídics —quan recullen les declaracions en directe—, textos gramaticals —quan expressen la manera de parlar de la gent com un exemple del «que no s'ha de dir», cartes privades i mostres de predicació popular, com en el cas de la pintoresca i singular prosa de Vicenç Ferrer.

Saber que «herba blenera» és un mot d'origen cèltic, que «esquerra», «marrà», «xarrupar» i «lleganya» són d'origen íbero-basc, i que paraules com «groc», «munyir», «bullir», o «espatlla» tenien ja una etimologia diferenciada envers el llatí parlat a Espanya, són aspectes, si voleu, molt concrets i fins anecdòtics; però no tan sols apassionen el filòleg, sinó també el pagès i l'oficinista.

Molas parla de «síntesi científica i apassionada». La seva afirmació no és pas gratuïta. Sabem que els autors tenen ja ben avançat el segon volum i esperem poder-lo veure enllestit durant el curs vinent.

Llibres de fitxer Col·lecció NOVA TERRA, n° 32 Antoine de SAINT-EXUPÉRY, Terra dels homes, Barcelona, 1983

Quasi no cal la presentació del conegut «pilot de guerra» francès. Amb el seu colpidor humanisme, que ens arriba fins

al moll de l'os, a través de les seves novei.les ens va explicant experiències i aventures d'aquest món fascinant i alhora aventurer dels homes que es mouen constantment entre el cel i la terra.

Terra dels homes és una de les obres mestres de Saint-Exupéry. Profunda, fa pensar; objectiva, fa estremir. Narra uns fets viscuts, amb aquesta directa familiaritat que dóna l'ús de la primera persona i des d'una òptica humanística integral i alliberadora:

Una vegada, a Rússia, vaig sentir tocar Mozart en una fi' brica. Ho vaig escriure. Vaig rebre dues-centes cartes plenes d'injúries. No sento cap hostilitat pels qui prefereixen els cants baladrers. No en coneixen d'altres. Vaig contra els qui volen imposar-los. No m'agrada que facin malbé els homes.

Dídac FAIG, L'arbre i el vent I.G., Santa Eulàlia de Ronçana, 1983.

Heus ací un llibre de poemes —concretament de sonets— ben original. En Dídac és un gironí que exerceix de capellà al Vallès Oriental. En podríem dir, per recapitular-ho, un llibre de poemes descriptius i històrico-Uegendaris dels Monestirs de Catalunya. La Catalunya vella sorgeix amb força a través d'un recorregut amè i original: Beget, Molló, Besalú, Sant Aniol d'Aguja, Sous, Ripoll, Sant Llorenç del Munt, Santa Magdalena de Pardines, Santa Maria del Camí, Sant Pere de Roda... Són poemes irregulars, amb alguns moments de bella contundència, com l'acabament del Monestir de Sous: Verge dei Mont, cinglera, mur i cor; o a «Santa Maria del Camí»... aquell masec d'àmfora plena que el venl ha fet flascó del seu polsim.

Cada monestir duu una concisa explicació en prosa; se'n fa la descripció geogràfica i una semblança històrico-arqueo-lògica.

Aixi com els ossos aguanten els cos i no es veuen —ens diu Pere Ribot als «Quatre Mots inicials— aquests temples entre cims i fondalades quasi no s'albiraven, però eren l'ossamenta de la nostra espiritualitat, d'una fe entossudída a no morir, de la perdurabilitat de l'esperit de Catalunya.

tota la televisió 22'30 Temps X 23*00 Tennis 23'15 Une dernière 23'30 Les tympans fèlés

A2

21*35 Apostrophes 22*50 Èdition de la nuit 23*00 Cíné-été. «Le garçon sauvage».

Film français en noir et blanc de Jean Delannoy (1951), avec Made-leine Robinson et Frank Villard. Mélodrame.

0'55 Fin des emissions

FIU

20'05 Les jeux de 20 heures 20'35 Vendredi. Un magazine d'André

Campana 21*30 Soir3 21*50 Chronique d'un pays noyé 22*45 Nosalivres 22*50 Préiude à la nuil 23'05 Fins des emissions.

TELEVISIÓ DH CATALUNYA

14'00 Pobles de Catalunya: «Hostalric» 14*30 Telenotícies 15'00 La crònica de Korsbaek.

20'30 20*32 21*00 21'30

22*00

23*00

24'00 24*30

Començament d*emÍ5sió Caps i cues Telenotícies Carme i David, cuina menjador i llit: «Confessions diamants» Identitats.. Programa d'entrevistes. Entrevistat: Xavier Montsal-vatge

Connexions. «Ahir, demà i vostè». Com a resum de la sèrie, s'estudien les motivacions que han portat als descobriments i al progrés. L'esclava Isaura. Cap. X. Fi d'emissió

JA ESTEM AL VOSTRE SERVEI Us oferim l'estil de mobles més

adient per a la vostra llar Cl. Major de Salt, 270-272

Tel. 23 01 76 SALT T35-Presencia, 1984-07-08, p. 35.


-gastronomia per Jordi Falquer

Els aparells que canvien la cuina

Malgrat que estem en l'època de relectrònica, els nostres hàbits encara estan sovint afectes a rèmores —o prejudicis— fins i tot pre-industrials. En cuina pot passar el mateix. /, malgrat que hi ha fórmules^ tècniques i modes culinàries procedents de la Prehistòria, com aquell qui diu, i que encara són vàlides, les possibilitats de la tècnica són sovint insospitades /, per descomptat encara mal aprofitades.

En el tema dels electrodomèstics culinaris, doncs, passa com en tot: no es tracta pas que ho hagin de substituir tot, però, no se n'han de desconèixer les possibilitats.

És més: de la correcta —i, per què no, imaginativa— utilització de molts d'aquests petits electrodomèstics no solament se'n deriva, particularment a casa, un treball més fàcil, sinó que també ens poden oferir unes possibilitats gastronòmiques encara, segurament, no prou explorades.

Els aparells, de tota manera, tenen el seu propi «mètode de treball», que es tradueix en uns resultats culinaris sovint diferents dels mètodes manuals. S'ha de saber, en cada ocasió i segons allò desitjat, què ens convé més.

La batedora elèctrica, per exemple, ha estat un dels primers i més massius petits electrodomèstics que, certament, va suposar una autèntica revolució per a molts.preparats culinaris. Sopes, pures, cremes, etc. surten de les varetes revolucio-nades amb una textura i, fms i tot, un «gust» diferent d'allò que ens proporcionaven els mètodes manuals-batedors de vareta, morters, coladors xinesos, etc. El bon cuiner o la bona

cuinera és aquell que utilitza els aparells no d'una forma rutinària i sistemàtica sinó que recerca, com he dit abans, uns determinats resultats.

Així, continuant amb l'exemple del batedor elèctric, si fem una de les tradicionals sopes de pa (amb all, farigola, peix, etc.) i l'hi passem, la textura del plat és diferent de l'aconseguida amb un batedor manual i, prèviament, hem de saber quina ens interessa, ja que no és el mateix, per al paladar i el sabor, una crema gairebé emulsionada que un líquid amb petits elements sòlids, només mig triturats.

Cal insistir que, malgrat que els aparells sembla que ja ho donen tot fet, això no és així, i potser més que mai la nostra imaginació és necessària.

Ho veurem amb un altre exemple, concretat amb un dels darrers electrodomèstics apareguts en el nostre mercat: la li-quadora. Al marge de les raons dietètiques o de salut alimentària —no sempre és convenient el consum d'aliments, com la fruita, prèviament reduïts a puré—, la rutina fa que, efectivament, hom utilitzi (fins que l'usuari se'n cansa) l'aparell per a

=Dissabte CIRCUIT CATALÀ CIRCUIT ESTATAL

SEGONA CADENA 10'30 Planeta imaginari i r 3 0 Calalà de primera mà 12*00 L'aventura dels catalans 12'30 Per molls anys 13'30 Un milió per al millor. Programa

concurs 14'30 Recull informaliu IS'OO Que vol veure?

PRIMERA CADENA 11*45 I2'00 I2'50 U'OO 14'30 IS'OO I5'35

16'D5

Carta de ajuste. Aulomovilismo y molocicIJsmo. Loteria Nacional Gente joven Las Cortes de Espana. Teledlario Los pilufos: «Todo esla bien si termina bien» Primera sesión. «El sargento York» (1941). Direcció: Howard Hawks. Intèrprets: Gary Cooper,

Joan Leslie, Walier Brennan, George Toblas. Alvin C. York, un jove treballador que viu en una granja de Cumberland, té un gran defecte: la beguda, això li portarà molts de problemes, fins al punt de veure frustrada la seva vida al enamorar-se d'una noia, que pertany a una família acomodada, els pares de la qual impedeixen que se casin í això portarà a unes decisions per part de Alvin C. York cada vegada més perilloses.

18'30 Los sabios: «Graham Bell».

LA CASA FUNDES I CORTINES FUNDES; Especialitat en sofàs, butaques,

mòduls, etc. ESTALVIÍ arnb el nou sistema d'entapissat rendible a mòquina, que vostè podrà muntar i desmuntar fàcilment.

CORTINES: Eorotllables Tipus Tren, plegables CA Nou, n° 27, Paret Japonesa, Verticals, Làmines Ent. comerciat GIRONA Horitzontals graduables, etc. TRUQUIN Ensteixits: opacs, translúcids, lli, al Tel. 21 23 02 cotó i fusta.

per a infornacló í pressupostos a domicili, sense compiomls, a tota la provincià


la preparació de sucs de fruita. Però no s'ha pensant tant, potser, que l'aparell ens ofereix moltes d'altres possibilitats, a vegades insospitades —i pràcticament desconegudes per la cuina tradicional—, com és la manipulació d'altres matèries primeres— i particularment hortalisses i verdures— per confeccionar salses (afegint-hi, potser, només una mica de crema de llet, mantega, algun aromàtic, etc) i cremes en cru. En aquest sentit, alguns dels «secrets» de les especials salses o acompanyaments de la nova cuina francesa deriven de la utilització intel·ligent de l'esmentat aparell.

A part de tot el món dels electrodomèstics que preparen els aliments (baledores, liquadores, robots i multinexs, picado-res, etc.) actualment cada dia tenen una major presència aparells ja més sofisticats, que couen els aliments —amb la intro

ducció, fins i tol, de l'electrònica i la programació— com els forns de microones o el cuilout, que permet cuinar programa-dament i automàticament fent xup-xup, fregint, etc. —o que, fins i tot, els preparen, tallen, manipulen i couen tot realitzant i coent salses, sopes, etc, tot en un mateix aparell.

On anar a menjar F>eix fresc —de debò, acabat de sortir de l'encant— sense que la nostra butxaca en surti perjudicada? Pe exemple a CAN FLORES, un restaurant —que deriva d'un vell xirínguito- situat a l'Esplanada del Port, a Blanes, i just davant de la vella llotja del peix d'aquest important centre pesquer de la nostra costa. Hi destaquen, especialment les Graellades (popet, lluç, rap, roger, escarmarlans, etc), àixi com les Fregides i entremesos de peix, productes de clova i marisc.

'tota la televisió^ 19*30 Lou Grant: «La busqueda». Liza,

jove fotògraf de La tribuna està fent un reportatge de ta trobada d'una mare amb la seva filla, això la motiva per buscar la seva mare, ja que ella va ésser adoptada durant ta infantesa.

20'30 Aulomovilismo y motocicUsmo. 2r00 Telediarío 21'25 Vuelta a Espaüa de cruceros. 2r3S Informe semanal.

22*40 Sàbado cine: «La coquito». (1977). Director: Pedró Masó. Intèrprets: lliana Ross, Amparo Ri-velles, Fernando Allende, Carlos Bracho, Conrado Sanmartín. Ès a Madrid als anys 20 on viu Adela Portales, «La Coquito», és una jove cupletista que va començar la seva carrera a La Havana, ara es troba al Romea on ha obtingut un gran èxit. Tota la seva vida va marcada per la seva mare, que li administra els seus diners i qui li controla la seva vida sentimental.

24'00 Despedida y cierre 0'45 DesDedida % cierre.

SEGONA CADEINA 15'15 Carta de ajusle. 15'30 La vispera de nuesfro liempo.

«Galícia en la hisloría contempo-ranea». (II),

17'30 Reiransmisión deportiva 19*30 Formatos. 20'00 Taller de tealro: «Festival de Gra

nada». 21*00 La venlana electrònica: «El juego

de Harr>» (Ih 24'00 Despedida > cierre.

TELEVISIÓ FRANCESA

20'35 22*20

20*35 21'55

20*35 21*20

TF 1 Aut théàlre ce soir. Alfred Hiichcock présenle

A2 Chan(ez-le moi. Les enfanls du rock.

FR3 Dynaslie. Laíssez nasser la rhan^nn.

-37-


2D'30 Començament d*emissió 20*32 Vacances al sol. Cap. VI,

Desprès de la primera representació, Patsy decideix fugir. La nena arriba fins a la carretera de Marga-te, però Eddie i Kenny també hi són. Quan arriba a Margate, recorda com era de feliç amb la seva mare, vivint al poblet, però també comprèn que això ja són temps passats.

21'00 Telenotícies 21*30 Jazz- «Concerl-homenatge a Pony

Poindexter» (II}. 22*00 Els Borgia. IX. La situació de la

família Borgia és molt perillosa ja que un grup dirigit per Orsini demana la mort de Cèsar. Aquest, conspira per convertir el vell Cardenal Piccolomini en el proper Papa. Mentrestant, els espanyols i els francesos avancen cap a Roma. La súbita mort del Papa Pius III, al cap de menys d'un mes de ser investit, sorprèn a tots.

2.3*00 «l.'FwlavB l^aiira». Can. XI. Presencia, 1984-07-08, p. 37.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

entreteniments MOTS ENCREUATS N" P-81

I 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

ï -10

Hi ^

HORIZONTALS— I . Persona dedicada a l 'horl icullura (femeni i plural).— 2. Ciutal de Rússia, capital de la república autònoma Baskhin;. Xifres romanes: 51. Riu al NE. de Galícia. Al revés, animal més petit que el cavall.— 3. Noia musical. D i l de les coses andaluses que semblen pròpies dels (citanos. Consonants.— 4. Af ronto . Pertanyent o relatiu als lòbuls.— S. Encara que fos. S'apropien sense dret d'alguna cosa. Simbol del radi.— 6. Nota infamant. Donar. Xifres romanes: 1610 <al revés).— 7. Simbol de t i tani. Nom romà de Tarrafíona. Vocal repetida.— 8. Fa tornar sec. Totes les consonants de «tallarines».— 9. Consonant repetida. Al revés, metall molt apreciat. Xifres romanes: I I <AI revés). Consonants.— 10. Afectada per una passió, per una afecció forta.

VERTICALS. 1. Condició d'ésser humà.— 2. El qui treballa en una oficina.— 3. Déu suprem egipci.— 4. Recipient per servir frui ta.— 5. Al revés, embruti. A l revés, tronc d'arbre.— 6. Os de l'anca. A l revés, abrupte, difíci l de pujar.— 7. Observar amb els ulls. Af i rmació.— 8. General en cap de l'exèrcit de la Confederació durant al guerra de Secessió nord-americana... de la Riba (1970-1917), polític i escriptor català, autor de «l.a nacionalitat catalana».— 9... Sap, llac de Cambdodja central, de 120/130 Kms de long. i de 10/40 Km. d'ample, de 8 a 20 m. de profunditat, però en època seca no passa d'I'SO m. Crín.— 10. Maquinació entre dues o més persones orientada a un mal f i . — 11. Nota musical.— 12, Romp amb violència alguna cosa.— 13. Signe o acle sensible al qual la religió otorga un efecte espiritual per al destinatari.— JGR. SOLUCIÓ D£L N" P-80. H. 1. Estilogràfica.- 2. Net. La. aV. Orb.— 3. Ag. Somàlia. eR.— 4. Motor . D. stemE.— 5. o N . Laconia. aV.— 6. Radi. arO. No i i .— 7. a M . IHrnius. L a . - 8. Remena. sialeR.— 9. En. sE. P. eR. Ra.— 10. Transpirant. V. I . Enamoraré.— 2. Segonament.- 3. T T . T .D.M.R.— 4. Uo ra . aneN.— 6. óaM. Cara. S.— 7. G. Adorn. PP.— 8. Ral. Nois. I .— 9. Avisi. Úter.— 10. F. A tansa rà . - 1 ' . l O . E.O.L.R.— 12. Cremallera.— 13. Abreviarà.

JEROGLÍFIC

UN MEVA

'•^ Malaltia crònica Solució a l*anleríor: PORUC

Juguen blanques i fan mat (4 moviments) Solució ai problema anterior: 1. DxD+ - RxD, 2. T7R+ - R!T. 3. T7T mat

^.

LES 8 DIFERENCIES Solució a les anteriors: barret- dent - extrem bastó - barbeta - cordill fuet - butxaca - nas - ombra butxaca

-3«-Presencia, 1984-07-08, p. 38.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

J

ob'e GíBONA;S;f·


vmr fWJUiSN

MOBLES DE CUINA - REGALS

MocJ, Oxford roble

Projectes i pressupostos gratuïts i sense compromís Fabricació pròpia Dissenys exclusius

Sia. Eugènia, 50 - GIRONA Presencia, 1984-07-08, p. 40.Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap)

Estartit Pesca

Documents

Transcript of Estartit Pesca