ESPELEOLOGIA Illa Madre de Dios - biblioteca.cec.catbiblioteca.cec.cat/documents/CE_Catalunya... ·...

ESPELEO LO G IA

Illa Madre de DiosExpedició Transpatagònia

TRESCS ALP I NSEl Tour de Cairàs

C I N EMA I M U NTANYAAndorra,

els darrers homes d’aram

BTTLa ruta TransAndalus

PARCS NATU RALSYosemite, un gran canyó esculpit per les glaceres

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ: II CONCURS DE FOTOGRAFIA DE LA REVISTA MUNTANYA

Nom i cognoms

Pseudònim Categoria Títol

Adreça

Població CP

Telèfon de contacte e-mail

FOTO

COPI

EU L

A BU

TLLE

TA

CATEGORIESEl concurs consta de dues categories. La primeraestà dedicada a la muntanya en tots el seus aspec-tes; la segona, a l’espeleologia. Característiques:■ La muntanya. Fotografies d’excursions de bai-xa, mitjana i alta muntanya. Primers plans d’excur-sionistes, paisatges, fauna, flora, etc. ■ La muntanya subterrània. Imatges d’espeleo-logia, tant d’exteriors com d’interiors de cavitats ozones càrstiques.

MODALITATFotografia en color.

OBRESLes fotografies s’han de presentar en format digitalen un CD, en arxius JPEG en resolucions de 3.504 x2.336 i 1.024 x 768 ppp. Les fotografies es grava-ran en dues carpetes diferents que s’anomenaran«alta» (per a les fotografies de 3.504 x 2.336 ppp) i«baixa» (per a les de 1.024 x 768). En el fitxer cal-drà posar-hi la categoria, el títol (abreujat), el pseu-dònim de l’autor i l’extensió. Per exemple:

muntanya_títol_pseudònim.jpgCaldrà presentar un màxim de dues fotografies per

participant en un mateix CD amb el pseudònim, ques’haurà de lliurar juntament amb un sobre tancat(indicant el pseudònim i la categoria a la coberta)amb la butlleta d’inscripció que hi ha més avall.

És imprescindible que les obres que es presen-tin no hagin estat publicades, ni tampoc premiadesen cap altre concurs fotogràfic.

TERMINI D’ADMISSIÓEl termini de presentació de les obres s’acabarà el30 de desembre del 2009. Les obres s’hauran depresentar a la recepció del Centre Excursionista deCatalunya (Paradís, 12, bxs., 08002 Barcelona) dedilluns a divendres de 9:30 a 14:00 i de 14:30 a21:30.

PREMISEnguany el premi de les dues categories està moltrelacionat amb la tecnologia, perquè els guanya-dors gaudiran d’una estada de 2 dies per a duespersones a Futuroscope (Poitiers), el parc de laimatge i la ciència més gran d’Europa. El premiinclou les entrades per als 2 dies i 1 nit en habitaciódoble + esmorzar a l’Hotel Jules Verne.

Creiem que aquest any és especial, en primerlloc perquè es conmemora el bicentenari del naixe-ment de Charles Darwin; però també els 40 anys del’arribada de l’home a la Lluna. Per aquest motiu, el

BASES

II CONCURS DE FOTOGRAFIADE LA REVISTA MUNTANYA

© M

.VIM

EN

ET

/ FU

TUR

OS

CO

PE

Centre Excursionista de Catalunya

parc de Futuroscope oferirà atraccions especialsdedicades a l’espai, a la fotografía i a la ciència.Estem convençuts que això pot ser un regalexcel·lent per a tots els lectors de Muntanya i perals amants de la fotografia en general.

Categoria La muntanya:

■ 1r PREMI: 2 dies a escollir a Futuroscope (Poitiers)■ FINALISTA: 1 motxilla FERRINO APPROACH 40+10, equipada per a 2 piolets, esquís i corda.

Categoria La muntanya subterrània:

■ 1r PREMI: 2 dies a escollir a Futuroscope (Poitiers)■ FINALISTA: 1 casc d’espeleologia PETZL SPELIOS, amb doble il·luminació halògena + 14 LED

Les fotografies premiades es publicaran en pròxi-mes edicions de la revista Muntanya de l’any 2010.Els autors cedeixen a l’editor els drets d’edició ipublicació d’aquestes imatges.

JURATEl jurat estarà format per fotògrafs i membres delConsell de Redacció de la revista de Muntanya, perrepresentants de la Secció de Fotografia del CEC, itambé per representants de Futuroscope i VerticalSports, patrocinadors del concurs.

Tant els components del jurat com la seva deli-beració es faran públics a la pàgina web del CEC elmes de gener del 2010. La notificació dels premises farà a través d’aquesta mateixa pàgina web apartir de la mateixa data.

1r PREMILA MUNTANYA I LA

MUNTANYA SUBTERRÀNIA

Estada de 2 dies a Futuroscope

(Poitiers)

FINALISTALA MUNTANYA SUBTERRÀNIA

un casc d’espeleologia PETZL SPELIOS

Valorat en 160 €

FINALISTALA MUNTANYA una motxilla

FERRINO APPROACH40+10

Valorada en 120 € MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 3 / N Ú M . 8 8 4 / A G O S T 2 0 0 9

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 [email protected]

SubscripcionsTel.: 933 152 311Subscripció anual: 24 €(sis números)

Publicitat i màrquetingVíctor RiverolaTel.: 609 366 [email protected]

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

DirectorFerran [email protected]

Edició i assessorament lingüísticEstudi Ferran Alexandriwww.alexandri.cat

Secretari de redaccióErnest Godó

Consell de redaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martínez

ImpressióIGOL, S.A.Tel.: 933 726 361www.igol.esImprès en paper ecològic

08/2009 M U NTANYA 884 3

La revista Muntanya no comparteix necessàriamentl’opinió que s’expressa en els articles publicats, sinóque la responsabilitat dels comentaris recau sobreels autors respectius.És prohibida la reproducció parcial o total d’aquestapublicació mitjançant qualsevol recurs oprocediment, incloent-hi la impressió, la reprografia,la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevolaltre sistema, sense l’autorització escrita de l’editor.

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 El Tour del CairàsDavid Mengual Padrós i Aurèlia Sans Rontein

14 Transpatagònia, un viatge d’exploració espeleològicaRoger Rovira

22 De Granada a Cabo de Gata per la ruta TransAndalusAlbert Arnau i Rosa Bou

28 Andorra, els darrers homes d’aramJoseph Ribas

34 Yosemite, el millor exemple del món d’un canyó esculpit per les glaceresEnric Ventura i Valentí Gonzàlez

SECCIONS4 Bústia5 Editorial

42 Vies d’escalada44 Llibres i mapes46 La motxilla de muntanya49 Amics de la muntanya50 Itineraris excursionistes

6

14

22

28

Portada: Expedició Transpatagònia. Illa Madre de Dios (Xile).Foto: Roger Rovira

34

EDITORIAL

08/2009 M U NTANYA 884 5

La mirada del personatgeens dirigeix l’atenció cap aaquesta espectacular llen-gua de roca calcària quedesemboca al mar, i que veuressaltada la seva texturagràcies a la direcció de lallum. La imatge és també unbon resum del que fou l’ex-pedició: el caiac com a ele-ment de trasnport impres-cindible, i la roca calcàriacom a matèria necessàriaper a la formació de cavitats.

Foto: Roger RoviraCàmera: Canon EOS 50Objectiu: Canon EF 17-40mm, f/4L a 17 mmExposició: f/11 1/250 a100 ISO

En general, les revistes tenen avui dia un ús queestà en decadència, almenys les revistes especia-

litzades (una altra cosa són les revistes del cor, quees venen a cabassos, perquè s’han convertit en lesdeus de la xafarderia més importants del país). Laraó principal és que la població cada vegada llegeixmenys, per mandra, per manca de temps o perquèpotser el missatge no és gaire engrescador.

És per això que per a la premsa d’interès públiccal fer una difusió més focalitzada, centrada en cap-tar l’atenció i la il·lusió d’aquells que practiquemallò mateix que les publicacions ens mostren: en elnostre cas l’excursionisme i l’amor per la muntanya,pel paisatge, pel país i la seva gent.

Amb tot, les revistes han de fer coses noves, hande sorprendre el lector. No és només una qüestió desupervivència, també és una qüestió de tecnologia,per ser concordes amb el present. Cal, per tant,anar una mica més enllà del paper, més enllà d’unarevista impresa amb bons articles i fotografiesespectaculars. Cal obrir-se als nous horitzons queens ofereix la tecnologia.

Per aquesta raó la revista Muntanya, des del mesde març del 2009, ha obert el seu propi canal en altadefinició al You Tube, que va ser presentat oficial-ment el 30 de juny passat a la sala d’actes del CentreExcursionista de Catalunya. El canal representa elsalt qualitatiu cap a l’alta definició, alhora quepotencia les petites produccions en vídeo o cinema-HD, i és obert a tots aquells lectors que vulguintenir el seu espai en imatges al nou canal de la nos-tra revista. Cal dir a hores d’ara que el canal Mun-tanya ja sobrepassa les 1.500 visites, i que ha tingutuna acollida molt bona per part dels visitants que,per exemple han arribat a veure més de 1.100 vega-des el trailer d’uns dels vídeos que es presenten.

Aquesta és una de les iniciatives que la revistaMuntanya ha endegat; però també n’auspicia d’al-

Més enllà de la revista, més enllà del paperEls noms de les vies d’escaladatres força atractives, com ara la presentació, difusiói distribució del documental Cho Oyu non-stop, ones narra l’aventura de l’alpinista Xavier Arias enpujar a aquest vuitmil en solitari i en menys de 24hores. Paralel·lament, la revista Muntanya també hapatrocinat el cinefòrum «El cinema i la natura», quees va iniciar el gener del 2009 al Centre Excursio-nista de Catalunya, i que clourà aquest desembre;aquest cicle destaca per la seva pluralitat a l’hora detractar temes com els esports de muntanya, la natu-ra, l’ecologia o el medi ambient, amb pel·lícules tanemblemàtiques com Una verdad incómoda, deDavis Guggenheim o El misteri del Nil, de JordiLlompart.

I encara més: cada vegada que apareix una novarevista Muntanya, anem a explicar els seus contin-guts, a fer un debat actual i candent sobre l’excur-sionisme, al programa De la Terra a la Lluna, ques’emet tots els diumenges a Onda Rambla PuntoRàdio.

Accions d’aquesta índole, i encara de noves queestan en gestació, són les que amplien el ventallinformatiu, divulgatiu, cultural i científic que lesrevistes especialitzades han de tenir com a comple-ment del seu format tradicional. Accions, en defini-tiva, que el col·lectiu veu amb molt bons ulls i queajuden a la difusió i al coneixement de la nostrapublicació i de l’entitat que l’edita.

Ferran AlexandriDirector de Muntanya

Aquests fets posen clarament enevidència, no solament el coeficientlimitat d’alguns dels escaladors igrimpaires que circulen pel país, sinótambé el seu baix nivell cultural, ambuna sensibilitat nul·la per a l’entornnatural, cultural i lingüístic.

Amb aquests noms tan originals ienriquidors, aquell pretès patrimonimuntanyenc que alguns defensen, nosolament no s’enriqueix com procla-men, sinó que es degrada i es vulga-ritza fins a extrems delirants.

Deixo amb un interrogant les viesamb noms, diguem-ne, força poca-soltes, per no dir estúpids. Algunsexemples: Via Chachi Piruli, Juguetecompleto, El lujo de la miseria, aMontserrat; i Via Good by Bunny, aMont-rebei; Blancanitos y los sietenanieves, Garbatx despistax, Maything song ales zinc and punk, Her-mano bebe que la vida es breve,Mamá, ya he espitao, a Siurana, etc.

Però en aquest assumpte nonomés s’ha de denunciar aquells quedenigren les seves pròpies vies ambnoms injustificables, sinó que tambécal denunciar aquells mitjans, gene-ralment impresos (revistes, butlletins,guies, etc.), que irresponsablementaccepten i publiquen aquests nomsdonant-los d’aquesta manera una

LA BÚSTIA

carta de validesa que mai no hauriende tenir. Penso que una manera sen-zilla de corregir aquesta tendènciagrollera o inadequada de batejar lesnostres vies, seria la negativa delsmitjans a fer-ne cap tipus de difusió,però mentre aquests es mantinguinen la còmoda posició del «què hifarem» o els riguin la gracieta, seguiràsent un tema desagradable i difícild’eradicar.

August Bernat i Constantí(Barcelona)

La Redacció de la revista Muntanyaentén que alguns dels noms de les viesd’escalada poden generar controvèr-sia. Tanmateix, acceptem que és dife-rent batejar una via d’escalada que nopas una coma, un coll o un cim. Unavia d’escalada és, també, una creaciópersonal, i com a tal cal que sigui jutja-da, valorada i respectada.

Imaginem, per exemple, una revistade música que decidís no publicar ressobre grups reals de pop rock que esdiguin No me Pises que Llevo Chan-clas, Whisky’ns Cullons o Els Pets (ival més que no repassem els títols deles cançons, per no produir ja mésdesfici al proïsme).

També ens hauríem d’adreçar, ales-hores, a les revistes d’espeleologia,per observar que quan es descobreix is’explora una nova cavitat, i cal batejaralgun indret esdevé també un autènticfenòmen de creació personal. ¿Perògosaríem dir que és menys adequat eltopònim Esfínter fangós en un pasmolt estret i complicat que el de Elcambril de la Verge en una saleta de lacova del Salnitre de Montserrat?

Com bé li va dir don Quijote al seufidel escuder, quan aquest donavaexplicacions que encara complicavenmés la seva situació: «Peor es menea-llo, Sancho amigo…».

LA BÚSTIA DE MUNTANYA

Redacció de MuntanyaC/ Paradís, 10 i 12 08002 BarcelonaFax: 933 151 [email protected]

Les cartes han de dur el nom,l’adreça i el telèfon del remitent.Per raons d’espai, poden sereditades o resumides per laRedacció.

Vull deixar constància de la mevapreocupació pels pretesos drets

que s’han autoatorgat, però quetambé s’han concedit alegrement,tots aquells que han obert noves viesd’escalada, de grimpada o del quesigui, de batejar-les segons el seu cri-teri, imaginació o estat emocional.Fins aquí ho trobo democràticamentcorrecte, fins i tot algú s’atreveix aqualificar aquests fets d’enriquidorsdel patrimoni muntanyenc.

El problema, al meu entendre, sor-geix quan llegim noms aplicats aaquestes vies tan inadeqüats i impre-sentables com per exemple: No emtoquis el pitu que m’irritu, a la vall delriu Glorieta; o bé El sexo de María,Carne de presidio, Tu puta trave, M’a-burro un güevo, a Santa Coloma deFarners. Aquests darrers noms, per amés inri, adjudicats en espanyol, enuna clara substitució lingüística apli-cada a certs espais o vies del nostreterritori.

Aquesta secció vol ser un lloc de tro-bada entre la revista i els lectors. Noés, doncs, un apartat dedicat a lacorrespondència de temàtica gene-ral, sinó que està reservat a les car-tes que tractin específicament delscontinguts de la revista i del món del’excursionisme.

Ja és a la venda el documental Cho Oyu non-stop, codirigida per Xavier Ariasi Víctor Riverola, i produïda per Jekaterina Nikitina. La pel·lícula narral’aventura que va protagonitzar l’alpinista català Xavier Arias en pujar al Cho Oyu en solitari, la sisena muntanya més alta del món, sense oxigen i ens menys de 24 hores, des del camp base avantçat fins al cim. L’expedicióes va organitzar per celebrar els 85 anys del Club Excursionista de Gràcia.

El documental ha estat seleccionat per participar dins del FestivalInternacional de cinema de Girona 2009, i ha rebut dues mencionshonorífiques pel seu contingut didàctic.

El DVD inclou una galeria fotogràfica, i ofereix la possibiitat de veure lapel·lícula en català/castellà, i amb subtítols en castellà i anglès.

Reserveu el vostre DVD per telèfon:Centre Excursionista de CatalunyaC/ Paradís, 12 / ✆ 933 152 311 / cec.cat

Pernomés

10 €

L’esperit excursionistaSón moltes les gestes de l’alpinisme o del desco-

briment de paratges inexplorats que ens han fetsentir el desig de ser-hi, de sentir l’emoció dels queper primer cop assolirien el cim o arribarem a nousterritoris del nostre planeta.

L’esperit excursionista és precisament aquell queens fa curiosos i a la vegada intrèpids en la recercade noves experiències per a la descoberta del nostremón, i de les muntanyes que ens prometen paisat-ges i reptes que formaran part del nostre record i dela nostra història personal.

Avui tenim mitjans i coneixements al nostreabast per poder gaudir de l’experiència de repetir lesgrans gestes alpinístiques i de recórrer els espais mésespectaculars de tots els continents.

També cadascun de vosaltres, estimats lectors dela revista Muntanya, podeu tenir el goig de les expe-riències viscudes que els nostres articulistes ens des-criuen en aquestes pàgines.

¿Us hi atreviu?

Josep M. PuentePresident del Centre Excursionista de Catalunya

RO

GE

R R

OVI

RA

EXCURSIONISME

08/2009 MUNTANYA 884 7MUNTANYA 884 08/20096

El parc natural del Cairàs està situat a laSavoia, al sud-est del massís dels Écrinsi de Briançon, i a l’oest del mont Viso.

Va ser creat l’any 1977, i es pot dir queharmonitza l’agricultura tradicional i l’artesaniaamb el turisme i els esports de muntanya.

El Tour del CairàsText i fotos: David Mengual Padrós i Aurèlia Sans Rontein

EL PARC NATURAL DEL CAIRÀS

Té una extensió de 60 km2 i una dotzena de cimsque superen els 3.000 m. No hi ha glaceres ni gransparets, però trobem valls immenses poblades deboscos de fajos i avets, més de dos mil espècies deplantes amb flor, marmotes, isards, esquirols,muflons. A més, contràriament als Alps del nord,gaudeix d’un clima particular amb més de tres-cents dies de sol per any, propi dels Alps del sud.

L’eix principal d’accés el constitueix la vall delGuilh. El GR 58 fa una volta circular, i el GR 5, idiverses variants de la via alpina el creuen de sud anord. És un tros de món desconegut per perdre-s’hiuns quants dies.

La ruta que proposem segueix el GR 58, ambalgunes variants més alpines que milloren substan-cialment les vistes.

Des del pic de Malrif (2.906 m) veiem l’amplavall que descendirem fins al refugi de les Fontsde Cervièras.

Comencem la ruta a Celhac perquè hi ha unparell de gîtes, un càmping municipal, un petit

supermercat i un bon lloc per deixar el cotxe sensepagar. Hem dormit al càmping i quan ens llevemcomença a ploure amb intensitat (i això que aquí noplou gairebé mai). Entre llamps i trons aprofitemper esmorzar dins del cotxe amb les motxilles prepa-rades. Són les 10:25 h i el campaner, tot i la pluja,anuncia la missa del diumenge. El bon home s’enfi-la a la teulada de l’església i comença a repicar lescampanes amb unes masses enormes que despertentota la vall. La repicada dura cinc minuts i és dignede veure. Avui, el rellotge de sol està parat.

Som a la plaça de Philippe Lamour, que és laplaça de l’església. La tempesta deixa lloc a unacalma relativa i comencem a caminar. Sortim carreramunt, cap al nord-est i a la sortida del poble tro-

■ Celhac (1.639 m)■ Coll d’Estronques (2.651 m)■ Le Raux-Sant Veran (2.020 m)Desnivell pujada: 1.300 mDesnivell baixada: 919 mHorari: 4 h 10 min

Primera jornada

L’ITINERARI

bem les primeres marques blanques i vermelles i elprimer rètol indicador. Entrem a la vall de Crista-llan, passem per una ermita i avancem fins al llogaretde Villard (0:40 h). Quatre cases i una altra ermita.A mà esquerra deixem la ruta del coll Fromage iseguim per un senderet vall amunt fins a la cota1.950 m, passant per les ermites de la Tioure i Rabi-noux. Deixem el camí principal de la vall i girem capal nord. Sortim del bosc i ràpidament guanyem alça-da. Novament (2.520 m) deixem a l’esquerra uncamí cap al coll Fromage. Seguim cap al nord fins alcoll d’Estronques (2.651 m) (2:50 h). Des del collencara som a temps de veure davant nostre el cim deChâteau Renard (2.989 m) amb la cúpula d’unobservatori astronòmic al capdamunt. Gairebé1.000 m per sota hi ha Sant Veran, el nostre objectiudel dia. Mirant enrere, s’intueix Celhac.

Ens arrecerem del vent i mengem un ganyip. Eltemps pinta malament. Abans no comencem acaminar s’inicia una nova tempesta. El camí de des-cens està molt ben traçat. Simplement baixa la vallcap a Sant Veran. La tempesta ens imprimeix veloci-tat i en una hora ens plantem al pont de Moulin(1.849 m). Seguim un centenar de metres per lacarretera i prenem, a la dreta, el camí indicat que endeu minuts ens atansa al poble de Le Raux. Hi hados gîtes, però tirem deu minuts més fins a SantVeran. Estem xops i ja no ve dels deu minuts. ASant Veran hi ha més possibilitats d’allotjament.

MUNTANYA 884 08/20098

Ens allotgem a la Maison Familiale, a la part altadel poble. És una casa de colònies d’una associacióque organitza vacances per a famílies. Compartim lainstal·lació només amb una altra parella. La mitjapensió està bé, tot i que ens resulta justeta. El tracteés molt amable. Ens engeguen la calefacció i enseixuguen la roba i les botes.

Sant Veran, a 2.040 m d’alçada, presumeix de serel poble habitat més alt d’Europa. Així mateixtambé diuen que és un dels més bonics amb lesseves característiques cases de fusta. Això potserseria més discutible. En qualsevol cas, la circulacióde vehicles està prohibida i cal aparcar a l’entrada enun gran aparcament. L’entorn és molt bonic.

Hem xerrat una estona amb els guardes i enscomenten que el GR va pel fons de la vall fins

a la capella de Clausis, però que és molt més inte-ressant pujar per sobre del poble i anar a buscar laruta que no apareix als mapes com a sender i queanomenen el Gran canal. Es tracta d’un camí fet a2.250 m aproximadament que segueix una conduc-ció d’aigües. Per seguir aquesta ruta, sortim pelcarrer que hi ha just abans del nostre gîte. Remun-tem deu minuts per un sender fins a una pista d’es-quí. Trobem un rètol que indica Gran canal iremuntem per la pista d’esquí vint minuts més finsque trobem una nova pista i un nou rètol. En direc-ció oest, remuntem deu minuts més i arribem algran canal a la cota 2.250 m. Tot plegat és un sen-der balcó que ofereix una bona panoràmica sobre lavall. 1:30 h després, abans d’arribar a l’ermita deClausis (per la qual no ens cal passar), tornem a tro-bar el GR. La variant –gens transitada– és moltrecomanable, amb una bona vista sobre el coll d’Es-tronques, que vam baixar ahir.

La nostra ruta, ara, guanya alçada cap a l’oest finsal coll de Chamoussière (2.884 m) (0:45 h). Hi hauna interessant vista del mont Viso que està espe-cialment nevat per l’època de l’any que és. Des delcoll veiem el refugi d’Agnel.

Els prats alpins han deixat pas a la tartera. Laruta en una hora baixa fins a trobar la carretera delcoll d’Agnel, fronterer amb Itàlia. A l’encreuamenthi ha una caseta d’informació del parc (2.600 m),però està tancada. Hi ha un aparcament i unsquants cotxes de gent que fa excursions d’un dia peraquesta zona. Som a deu minuts del refugi però nohi anem.

■ Sant Veran (2.040 m)■ coll de Chamoussière (2.884 m)■ proximitat del refugi d’Agnel (2.600 m)■ coll Vieux (2.806 m)■ l’Échalp (1.680 m)Desnivell pujada: 1.700 mDesnivell baixada: 2.060 mHorari: 6 h 45 min

Segona jornada

Pàgina següent:Trescant a través d’un

bon sender just a labase del pic de

Rochebrune.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

Sant Veran, a 2.040 m

d’alçada,presumeix de

ser el poblehabitat més altd’Europa. Aixímateix també

diuen que és undels més bonics

amb les sevescaracterístiques

cases de fusta

08/2009 MUNTANYA 884 11

carena cap al nord-est. Veiem el Viso, la Taillante, icap al nord, el coll de Thures, que ascendirem demài que es veu lluny, llarg i molt dret.

Per la carena en una hora descendim fins al colletde Gilly a 2.366 m. Cap a l’esquerra baixaríemdirectes a Abriès. Nosaltres, però, anirem cap a ladreta. Som a dues hores del final. Segons anem bai-xant, els prats deixen lloc a un bosc d’avets impres-sionant, cobert per una catifa de flors multicolors.És tot un espectacle. En aquest tram els senyals nosón gaire clars i cal anar amb compte perquè hi hauna variant que també va cap a Abriès fent tota unamarrada. Cal fixar-se bé en la situació de Le Roux, ino perdre la direcció. Cap al final el camí baixa ver-tiginosament (¡i se suposa que les bicicletes tambépassen per aquí!) fins a travessar el riu per un pontprecari en una zona esllavissada. Un cop creuat elpont remuntem fins a Le Roux (1.750 m) tot pas-sant pel costat del cementiri.

El poble no té cap encant a part de l’entorn, i l’ú-nic servei és el gîte que està mig ple de gent. De fetsom els únics que hem arribat a peu i fem travessa.És un lloc confortable on es menja prou bé. Repe-tim de salsitxes.

Encarem una nova etapa solitària que començaamb una forta pujada. Anem a la plaça de l’es-

glésia on trobem el primer senyal. Una pista surtcap al nord pel fons de la vall. Al cap de deu minutshi ha un desviament. La pista de la dreta va cap al’est, cap al coll d’Abriès. Nosaltres seguim per l’es-querra (el senyal del GR està amagat) i ben aviat, lapista es converteix en sender i creua el torrent.S’han esllavissat alguns trams, però es passa prou bé.

Si fins ara hem mantingut alçada, ara la pujadafins al coll serà constant i sense treva. Des del poblenecessitem 2:45 h per a superar els 1.050 m de desni-vell del coll de Thures. S’ha de reconèixer que és unsender molt ben traçat que permet mantenir unritme constant. Durant la pujada ens creuem ambuna colla d’agosarats ciclistes italians, que si es passende frenada acabaran entrant al poble pel campanar.

Situats al coll trobem els rètols indicadors corres-ponents. Som a la frontera italiana. Al sud-est veiemles etapes dels dies anteriors. Veiem la Taillante, elmont Viso. Cap al nord-est tenim el cim de BricFroid, de 3.302 m.

Nosaltres continuem a l’esquerra, cap a l’est, pelvessant italià i en 35 minuts pujarem al coll Rasis

■ Le Roux (1.750 m)■ Coll de Thures (2.797 m)■ Coll de Rasis (2.921 m)■ Coll de Malrif (2.866 m)■ Refugi de les fonts de Cervièras (2.040 m)Desnivell pujada: 1.590 mDesnivell baixada: 1.300 mHorari: 6 h 50 min

Quarta jornada

És aviat, i tot i el plovisqueig que comença acaure, decidim allargar l’etapa fins a L’Échalp. Alcap de trenta minuts per una pujada suau arribem alcoll Vieux (2.806 m). Si la vista d’on venim i sobreel Viso impressiona, la panoràmica sobre el cim quetenim al davant no es queda curta. Es tracta d’unamuntanya anomenada la Taillante, de 3.197 m, ique sembla com bé diu el seu nom, que l’hagintallat amb un ganivet. La paret és impressionant.Sembla un bon mur per escalar, però ens diuen quela roca és molt dolenta, que és molt descomposta isembla que només hi ha una sola via... En tot cas ésun cim característic i molt diferent de tots els del’entorn, i destacarà durant uns dies sobre la panorà-mica que veurem.

Ara, la nostra ruta ha de perdre 1.200 m fins aL’Échalp tot seguint la vall. Passem pel costat de dosestanys bastant grans i preciosos. Fa molt vent i hiha unes onades que en determinats moments fins itot ens esquitxen. És una vall bonica, verda i bosco-sa que ens ofereix unes bones panoràmiques sobre elViso.

Al final, un pont ens permet creuar el riu i accediral llogaret de L’Échalp (2:30 h). Hi ha un sol gîte iens hi instal·lem. Aquí també arriba la carretera iocupem les dues últimes places que restaven lliures.Això fa que avui truquem per reservar lloc als refugisdels tres propers dies. Aquest any, no hi ha gairesturistes. A L’Échalp no hi ha pràcticament coberturade mòbil, però hi ha una cabina de telèfon. L’albergés acollidor. Els guardes són molt agradables i per fitastem les famoses salsitxes del Cairàs.

MUNTANYA 884 08/200910

EXCURSIONISME

El GR 58, des d’aquí baixa a Abriès i torna aremuntar fins a les fonts de Cervièras. Abriès és

el poble més gran d’aquesta zona i disposa de totsels serveis. El guarda, però, ens comenta que el GRbaixa fins a Abriès per motius comercials, i queresulta molt més interessant remuntar per la ruta deles crestes i fer nit a Le Roux. Ens garanteix unazona més salvatge, solitària i amb millor vista sobrela zona. Té tota la raó. De fet, el que ens proposa ésuna variant també senyalitzada, però molt més alpi-na, tot i que potser més dura (pel desnivell acumu-lat). Fa molt bon temps i ens hi posem.

Sortim de L’Échalp per la carretera en direcció aAbriès. Al cap de deu minuts arribem al camí quepuja al cementiri, just a l’entrada de La Monta. Unrètol ens indica la ruta de les crestes. El camí s’enfilasense treva en direcció nord fins a la cota 2.300 m.Llavors, gira cap a l’est i remunta la carena fins a lacota 2.576 m. Som a les crestes. Hem necessitat 2:30 hper enfilar-nos fins aquí dalt. Un sender molt bentraçat i sense cap dificultat avança pel bell mig de la

■ L’Échalp (1.680 m)■ La Monta (1.660 m)■ Cresta de Peira Plata (2.576 m)■ Coll de Gilly (2.366 m)■ Le Roux (1.750 m)Desnivell pujada: 1.430 mDesnivell baixada: 1.360 mHorari: 7 h 50 min

Tercera jornada

El parc: ■ La temporada alta solser del 15 de juliol al 15d’agost (imprescindible ferla reserva als refugis).Fora de temporada hi hapoca gent.■ Hi ha poca coberturade mòbil tant a la zona delparc com als pobles.■ Servei de portadors:molts grups utilitzen elservei de transportd’equipatge (taxi) queofereix l’oficina de turismeService Sherpa (+33 492467 156). El servei costa7 euros/dia. Si sorgeixalgun problema durant latravessa, aquest mateixservei es pot utilitzartambé per a les persones.

Allotjament:Central de reserves dels refugis: +33 492 467 618.Cal tenir en compte: tots els gîtes disposen de dutxa inclosa en elpreu. La mitja pensió és obligatòria. No accep-ten la targeta Visa.

Llocs web: gite-refuge.queyras.comgites-refuges.compnr-queyras.frparcduqueyras.comqueyras.comffrandonnee.frvia-alpina.orgAltres parcs:parconaturaleval

troncea.itparks.it/parco.gran.

bosco.salbertrandparco-orsiera.itparcodelpocn.it

Informació d’interès(2.921 m), que és allà a la vora. Ja hem fet el gros dela pujada del dia. El verd ha deixat lloc a la tartera.L’indret és elevat i solitari. Des del coll a la llunyaniacap a l’est veiem el coll de Malrif cap al qual ensdirigim. Necessitarem 1:45 h per arribar-hi.

D’entrada baixarem a l’estanyol (2.828 m) quetenim als peus. El flanquejarem per la part alta dei-xant-lo a la nostra esquerra. Encara hi ha una micade neu. Passat l’estany som al capdamunt d’un espe-ró. El sender es despenja uns metres i inicia un llargflanqueig del cim Grand Glaiza, que ens queda a ladreta. Ens movem sobre la cota 2.780 m aproxima-dament, just al límit entre la tartera i els prats,acompanyats només per les marmotes. Les marquessón escasses i el lloc és perdedor en cas de boira.Convé agafar bé el rumb del coll Rasis. Necessitemgairebé 45 minuts des de l’estany fins a la base del’esperó que dóna accés al coll. El sender no es veufins que hi passem. El lloc per on superem l’esperóno és evident però està molt ben trobat. Primer pujaa la dreta per una xemeneia i després flanqueja al’esquerra. Superat l’esperonet, un curt flanqueigens deixa al coll de Malrif. Seguim fins al pic deMalrif (2.906 m) que serà l’únic cim que farem enaquest circuit.

La veritat és que des del coll ja podríem haveriniciat el descens cap a la dreta per la vall, però val lapena pujar el cim. Són menys de deu minuts i lavista és sensacional. Aquí ens retrobem amb el GRoriginal. Veiem els llacs de Malrif, i la vall per laqual ha pujat el GR des d’Abriès. Sens dubte, lavariant que hem seguit ofereix millors vistes.

Des del cim, en cinc minuts baixem al collet iiniciem la davallada cap al refugi de les fonts deCervièras. És una vall oberta, verda i tremendamentllarga. Per primera vegada sortim del mapa, però no

Baixem tota la vall finsa l’Èchalp, sota la

mirada atenta del cimde la Taillante.

A dalt, Gîte d'etapede l’Échalp i a sota, el refugi de les Fontsde Cervièras.

08/2009 MUNTANYA 884 13

EXCURSIONISME

hi ha pèrdua. El refugi està situat a 2.040 m i ésaccessible amb cotxe des de prop de Briançon peruna pista en bon estat. És un lloc idíl·lic que convi-da a reposar. Hi ha diverses edificacions, algunagranja, alguns pallers i una petita capella. Tot i l’ac-cés en vehicle, no està ple del tot. El menjar és bo iabundant. El tracte, excel·lent. El guarda enscomenta que per primer cop després de trenta anys,aquest serà el primer hivern que no obrirà les por-tes. Malauradament no aprofundeix en els motius,però de ben segur que des d’aquí es poden fer tra-vesses hivernals d’allò més interessants.

Novament iniciem una llarga etapa. El GR 58des del coll de Péas baixa fins al refugi de Sou-

liers i torna a remuntar fins al coll de Tronchet fentuna llarga volta. El guarda ens comenta que podemestalviar un parell d’hores si fem una variant lliure,no senyalitzada, flanquejant el cim de Rochebrune

■ Refugi de la font de Cervièras (2.035 m)■ coll de Péas (2.629 m)■ flanqueig del pic de Rochebrune

(2.550/2.660 m)■ Bergerie de Souliers (2.064 m)■ coll de Tronchet (2.347 m)■ mirador de la Casse Déserte (2.220 m)■ Brunissard (1.746 m)Desnivell pujada: 1.390 mDesnivell baixada: 1.679 mHorari: 6 h 25 min

Cinquena jornada

de 3.197 m, que és un dels més característics delCairàs. De fet, el que ens proposa és seguir la rutad’hivern.

Vam arribar a Cervièras des de l’est i ara sortimcap al nord. Necessitarem ben bé una 1:30 hremuntant la vall per tornar a entrar al mapa. Desdel refugi fins al coll de Péas tardem 1:50 h. Des-prés del que portem, es tracta d’una pujada sostin-guda i llarga, però suau. Des del coll, el sender baixapel fons de la vall cap al sud. Ens desviem a la dretai iniciem el flanqueig sobre la cota 2.600 m aproxi-madament. Anem cap al sud-oest i novament flan-quegem en el límit entre la tartera que baixa de lescrestes de la dreta, i les pastures que davallen a lavall. De tant en tant trobem alguna fita i algunamarca groga. Ascendim uns 80 m i superem uncollet a 2.639 m sobre el qual hi ha un pal visibledes de lluny. Ara hem de baixar seguint la mateixadirecció fins a les granges de Souliers. No hi hacamí. El primer tram és herbós i aviat esdevé unatartera. A 2.300 m entrem al bosc i creuem eltorrent de manera que el deixarem a la nostra dreta.Tot just davant, en tot moment veiem el coll deTronchet, que ens servirà de referència. A 2.084 mtrobem les cabanes de Souliers i el GR que ve delrefugi de Souliers. Hem estat una mica menys dedues hores per fer aquesta variant i potser val lapena per la panoràmica que ens ofereix. Ara, i ja pelGR original, necessitarem 35 minuts per arribar alcoll de Tronchet (2.347 m).

Enrere veiem per on hem vingut. Endavantveiem el poble de Brunissard al qual ens dirigim.Des del coll, en cinc minuts trobem un sender se-nyalitzat que baixa directe al poble en menys d’una

hora. El GR, en canvi, fa una volta de dues hores.Flanqueja cap al nord-oest i va a buscar la carreteradel coll d’Izoard per creuar-la en un indret anome-nat la Casse Déserte. I val la pena seguir-lo. LaCasse Déserte és un indret erosionat marcat pergrans tarteres i altives agulles que donen al lloc unaspecte de paisatge lunar. El sender travessa la carre-tera i baixa fins al poble pel riu. Si el flanqueig ésbonic, la baixada pel riu no és menys agradable.

Entrem al poble per la carretera i a mà dreta tro-bem senyalitzat el gîte en què passarem la nit. És unpoble sense serveis. Tan sols hi ha un telèfon públici la parada de l’autobús, i no s’hi pot comprar res.És un lloc tranquil. El gîte, que diuen que té més de200 anys de servei, és agradable però el menjar ésmés aviat escàs.

Per variar una mica iniciem l’etapa amb una llargapujada. Des de l’alberg sortim a la carretera i la

seguim de baixada. Ben aviat trobem els senyals delGR que segueixen un senderet a mà dreta, que s’aca-ba perdent enmig d’un camp. Sobre el camp, en ellímit del bosc intuïm la continuació. Efectivamenthi ha el nostre sender. Mentre la vall baixa, el nostresenderet continua mantenint l’alçada. De fet,segueix una canonada d’aigua i esdevé un bonic sen-der balcó. Passem sobre els pobles de La Chalp i LeCoin, i ben aviat, quan els arbres ens ho permeten,veiem Arviu. Perdem alçada per creuar el riu iremuntem 200 m per un bosc magnífic, saltem cap al’altre vessant i baixem tranquil·lament per una tarte-ra per anar a trobar el riu on saludem el personal delparc, que hi està construint un pont nou.

Passat el riu trobem la pista que des d’Arviu pujael coll de Furfande. El darrer tram d’aquesta pista ésd’accés restringit a vehicles autoritzats. El GRremunta la vall serpentejant la pista. Passem per lazona de pícnic de la cabana del Plan du Vallon iamunt.

Al coll (3:45 h des de Brunissard) hi ha un petitaparcament; ja veiem el refugi Furfande (15 min).En la mateixa direcció, i a l’altra banda de la vall,ben lluny i ben petit, veiem Bramousse. ¡És clar queencara ens queda un bon tros! Però de moment, unaparada ben merescuda. Furfande és un refugi situaten uns prats penjats sobre una vall profunda. El llocés encisador i convida a quedar-s’hi. Aprofitem per

■ Brunissard (1.746 m)■ Coll de Furfande (2.500 m)■ Refugi Furfande (2.300 m)■ Les Escoyères (1.532 m)■ Riu (1.185 m)■ Bramousse (1.400 m)Desnivell pujada: 1.265 mDesnivell baixada: 1.611 mHorari: 6 h 50 min

Sisena jornada

fer un dinaret i menjar uns pastissos casolans quefan els guardes. Tot i la temptació de fer-hi nit, deci-dim continuar. La previsió meteorològica per a l’en-demà és molt dolenta i volem avançar com mésmillor.

Agafem el sender que surt del refugi cap al sud-est. Primer manté alçada, i després la vall comença abaixar ràpidament fins a les cases anomenades LesEscoyères. Aquí comença una pista que en el darrertram està asfaltada. El GR segueix l’asfalt, però ésque realment en aquest tram no hi ha una altramanera de baixar. La carretera es despenja brutal-ment fent unes ziga-zagues espectaculars. Aquí nohi ha variant possible.

Si ens volguéssim estalviar aquesta baixada podrí-em fer una variant una mica més llarga i anar a bus-car el refugi Montbardon, cosa que implica arribar aCelhac pel coll Fromage. El temps pinta malament ioptem pel camí més curt tot i el desnivell més acusat.

Des d’on som, a l’altra banda de la vall veiem elllogaret de Bramousse cap al qual ens dirigim.Malauradament abans d’arribar-hi hem de baixar1.100 m de desnivell fins al fons de la vall (2:00 h),creuar el riu i la carretera que ve de Guilhèstre i vacap a Chaum-Cairàs i Abriès i tornar a pujar 215 m.

Quan arribem a la carretera principal la seguimcap a la dreta durant deu minuts (1 km aproxima-dament), trobem a l’esquerra el pont i el desviamentde Bramousse. Travessem el riu pel pont i just a l’al-tre costat deixem l’asfalt per enfilar, fent un últimesforç, el senderet (a la dreta) que puja fins al poble,i que creua la carretera en dos moments (0:40 h desdel pont). Novament és un poble sense serveis, peròamb un gîte acollidor que forma part de la rutaGTA (gran travessa dels Alps).

Darrera etapa. De matinada i mentre esmorzemcau una tempesta de llamps i trons acompa-

nyada d’un aiguat generós. Esperem que deixi deploure i enfilem el darrer tram del circuit. És unaetapa curta, senzilla i sense problemes. El camí surtcap al sud-est pel fons de la vall. Està molt ben tra-çat. Passa per unes cabanes i sense més dificultatsarriba al coll de Bramousse (2.251 m). Només restabaixar cap a Celhac. Potser el més destacat que tro-bem són les pilones desmuntades d’una antiga pistad’esquí. Arribats a l’inici de la pista, surten dos sen-ders, un cap a l’esquerra i un altre –el nostre– cap ala dreta que anirà baixant per la gorja. I un cop aCelhac acabem l’excursió i comença a ploure.

■ Bramousse (1.400 m)■ Coll de Bramousse (2.251 m)■ Celhac (1.639 m)Desnivell pujada: 700 mDesnivell baixada: 461 mHorari: 3 h 15 min

Setena jornada

Llibres: Tour du Queyras: Parcnaturel régional duQueyras. Ceillac/Château-Queyras/Mont-Dauphin;GR58/GR541 Réf. 505.Cahors: FederacióFrancesa de RandonnéePédestre, 2002.

FAIRBAIRN, Helen;MCCORMACK, Gareth;BARDWELL, Sandra;DIXON, Grant;LINDENMAYER, Clem.Trekking en los Alpes.Barcelona: LonelyPlanet/geoPlaneta, 2005.

ATELA, David. 50montañas de los Alpes.Madrid: DesnivelEdiciones, juny 2008.

GOEDEKE, Richard. 3000des Alpes.Grenoble: Lesguides Libris, 2007.

Mapes: IGN 3537 ET Top 25 – GuilhèstreIGN 3637 ET Top 25 – Mont VisoTambé pot ser interessantportar el full 3536 del’IGN per la part de lesfonts de Cervièras, enaquest cas no ens va ferfalta.

Bibliografia

Per aquesta magníficavall, pugem cap al coll

de Péas.

Durant la baixada delcoll de Gilly, el que

més impressiona és elsotabosc, que éstalment com una

catifa de florsmulticolors.

Expedició Transpatagònia

Un viatge d’exploració espeleològica a l’illa Madre de Dios

MUNTANYA 884 08/200914 08/2009 MUNTANYA 884 15

Text i fotografia: Roger Rovira

Som al novembre del 2007, a la Patagònia xilena. Des del meu caiacobservo l’enorme front de 75 m d’alçada de la glacera Brüggen, la mésgran de l’Amèrica del Sud. M’envolten milers de trossos de gel que suren a

l’aigua després d’haver estat escopits per aquest gegant gelat. És hora de buscarun lloc per dormir, demà comença el viatge de tornada fins a Puerto Eden, punt desortida de la tercera etapa de l’expedició Transpatagònia. Tres dies remant peracabar d’adaptar-me al material i anar acostumant els meus braços castigats a allòque els espera properament. S’acosta l’hora de la veritat.

LA TERCERA ETAPA EXPEDITIVAEl principal objectiu d’aquesta etapa de l’expedicióTranspatagònia ha estat l’exploració espeleològicadel carst i les cavitats de la zona nord del SenoBarros Luco, a l’illa de Madre de Dios, una zonainexplorada de la Patagònia occidental. Aquestaremota zona de Xile ha representat un repte tant perla seva absoluta incomunicació i el desconeixementdel terreny com per les seves condicions meteorolò-giques adverses.

Una de les peculiaritats de l’expedició ha estat lautilització del caiac de mar com a medi de transport.Dins dels caiacs, hem hagut de carregar tot el menjari el material necessari per passar entre quatre i sis set-manes, segons les etapes, amb absoluta autonomia.

El principal responsable del projecte és el xilè

Cristian Donoso, que ha realitzat les quatre etapesde la Transpatagònia acompanyat per un col·labora-dor diferent segons la seva especialitat. Com a fotò-graf i espeleòleg, i membre de l’ERE del CEC, hecompartit amb Donoso la tercera etapa a l’illaMadre de Dios, on s’han descobert i explorat diver-ses cavitats noves.

El fet d’utilitzar el caiac, contràriament al que espodria pensar, ha facilitat la possibilitat d’arribar aaquesta zona, encara verge de l’illa. El caiac és mésidoni que una embarcació més gran, perquè permetpenetrar en llocs més estrets o rocosos, i també por-tar-lo, si convé, per terra per evitar zones de navega-ció perillosa.

L’objectiu general d’aquesta expedició ha estat des-cobrir espais inexplorats i de dificil accés per aportar

La primeradescoberta, un

enorme engolidor ambuna boca i una sala de

grans dimensions,però amb poc

recorregut.

centenars de quilòmetres de qualsevol ciutat, nomésestà comunicat per un ferri que passa un cop per set-mana. Aquest minúscul assentament, habitat perunes poques famílies de pescadors, no té cotxes, nibars ni locals socials. Sense cap soroll i gairebé senseenllumenat públic, només consta d’un únic carrerconstituït per una estreta passarel·la de fusta quesepara les cases del mar. Des de fa poc, també gau-deix d’una nova i moderna escola amb biblioteca iconnexió a Internet. Tot i així, els joves de PuertoEden que volen estudiar més enllà de l’educacióbàsica han de marxar a Puerto Natales o PuertoMontt per acabar els estudis. Molts ja no tornen.

Entre els gairebé cent habitants, hi viuen elsdarrers quinze representants de l’ètnia kawèsqar,antics nòmades del mar que van abandonar fa migsegle les seves canoes i els seus costums ancestrals perviure de forma sedentària.

ILLA MADRE DE DIOSEns costa una mica deixar enrere Puerto Eden.Aquest poble allunyat dels circuits turístics habi-tuals s’ha convertit, gràcies al increïble sentit del’hospitalitat dels seus habitants, en la nostra casales darreres setmanes. Ens esperen 200 km de camífins a l’illa Madre Dios. Les previsibles i adversescondicions meteorològiques ens acompanyaran

dades sobre el coneixement de la Patagònia occiden-tal. Amb aquesta informació recollida s’ha pretèscol·laborar en projectes de desenvolupament socioe-conòmic dels habitants de la zona, de protecció delmedi ambient i d’estudi del canvi climàtic global.

LA PATAGÒNIALa Patagònia occidental representa més d’unterç de la costa del territori xilè continental iconstitueix un dels principals trets distintiusdel mar xilè, que es distingeix clarament dela resta de la costa sud-americana.

Dins d’aquesta regió, la part compresaentre el golf de Penas i la boca occidental de

l’estret de Magallanes forma part d’una de les zonesmés deshabitades i menys conegudes del món: unterritori encara sense explotar.

Entre els elements determinants d’aquesta condi-ció destaca l’existència d’innombrables esculls per ala navegació: els camps de gel al nord i al sud, impe-deixen qualsevol intent d’accés terrestre. Una costaconstituïda sovint per penya-segats de granit nu ocoberta de tundra o selva compacta. La pluja cons-tant situa aquest territori entre les regions amb méspluviometria del planeta. Però per damunt de tot, laviolència del vent, que ha fet famosa la zona entreels navegants de tot el món, per les seves temudestempestes.

En aquest enorme laberint de canals i fiords,esquitxat per innombrables glaceres que es precipi-ten al mar, amb prou feines s’hi poden trobar algunspetits i aïllats nuclis habitats com Puerto Eden. A

ESPELEOLOGIA


amb escasses excepcions. La primera nit encaragaudim d’una certa comoditat, gràcies a uns pesca-dors que ens acullen a la seva barraca. Els pescadorsde la regió abandonen les seves cases durant setma-nes per anar a les seves zones de treball. Unes pre-càries construccions de fusta i plàstic els serveixende base i refugi contra les inclements condicionsmeteorològiques.

Després de tres llargues jornades de rem, hauremd’abandonar la pretesa tranquil·litat dels canals pro-tegits per creuar el Trinidad. Aquest canal obert alPacífic ens ensenya les seves urpes. L’oceà ens enviaencaixonat un fortíssim vent lateral, que ens des-equilibra i ens obliga a aferrar-nos a la nostra palaper tal d’evitar que se’ns desprengui de les mans.

La Glacera Brüggen,la més gran de L’Amèrica del Sud.

A punt de deixar enrereel canal Trinidad iendinsar-nos a l’IllaMadre de Dios, aquestslleons o llops marinsens observen amb tantacuriositat com nosaltresa ells.

Els habitants de laPatagònia viuenbàsicament de lapesca, especialmentde la cabra.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

MUNTANYA 884 08/200918

El Útero de la MadreTopografia: Cristian Donoso i Roger Rovira

(Expedició Transpatagònia)

Recorregut: 770 mProfunditat: -182 m

Boca 0 m

Cascada

Sifó temporal

- 182 m

Serà l’últim i compromès obstacle abans d’arribar al’exposada costa nord de l’illa Madre de Dios. Latensió serà constant fins que no aconseguim aban-donar el Trinidad per endinsar-nos cap a les aigüesprotegides de l’interior de Madre de Dios.

El fiord escollit ens condueix fins a un riu queens obliga a superar algun salt d’aigua. Finalmentarribem a un llac pròxim per terra al Seno BarrosLuco, el nostre objectiu. El trasllat per terra de totel material i els caiacs ens ocupa unes esgotadoreshores, però la satisfacció de trobar-nos al cor de l’illai començar a localitzar visualment els primers sec-

tors càrstics ens fa oblidar l’esforç d’arribar finsaquí. En una primera prospecció des de l’aiguadeterminem la posició d’algunes petites coves i,especialment, el lloc on situarem el nostre campbase costaner, punt d’inici de les exploracions inte-riors. Ja han passat sis dies des que vam sortir dePuerto Eden.

És l’hora de canviar el caiac per la motxilla iendinsar-nos cap a l’interior de l’illa a la recerca denoves cavitats. El final de la jornada ens porta a unindret estranyament familiar: un gran rascler ques’assembla molt als de Larra o tants d’altres delsPirineus. La roca reflecteix un blanc intens sota unsol que feia dies que no vèiem i que ja no tornarema veure fins que tornem a l’estiu de Santiago. Aquestlloc serà el nostre camp base durant la nostra estadaa l’illa. El territori que volem prospeccionar se’nspresenta inabastable i de progressió molt difícil.Immensos rasclers plens d’esquerdes s’alternen ambinterminables zones selvàtiques i feixugues molleres.

Estalagmita

A la dreta:Resultats de ladatació amb el

mètode U/Th del’estalgmita que vamextreure del Utero dela Madre. Ara s’estananalitzant els isòtops

d’oxigen per a l’estudide l’evolució del clima

al Departament deGeologia de la

Universitat de Trier(Alemanya)

Progeressant al’interior del Utero de

la Madre, la nostratroballa més

interessant i una deles coves amb més

recorregut de laPatagònia

Pàgina següent:Explorant un immens

rascler a prop delnostre campament

base.

del campament la cova que seria la nostra descober-ta més interessant, batejada pel cap de l’expediciócom a Utero de la Madre. D’aquesta cavitat, per ontranscorre un curs d’aigua actiu, topografiem 770 mde recorregut i 182 m de profunditat. A l’interior dela cova prenem com a mostra una estalagmita per aun estudi sobre el canvi climàtic, que serà enviada alDepartament de Geologia de La Universitat de Trier(Alemanya), on s’hi realitzarà una datació amb elmètode U/Th.

La feina se’ns acumula quan arriba l’hora demarxar i la sort comença a acompanyar-nos. A partd’algunes incògnites a l’Útero de la Madre, deixemper explorar un engolidor vertical del qual hem bai-xat un primer pou i que continua en un altre pouen forma d’una llisa i prometedora falla per on s’es-cola el riu; i també una immensa part de la zonaencara verge, motius suficients per tornar-hi unaltre dia. Abans però, encara haurem de passar unasetmana més de viatge de tornada en caiac i acomia-dar-nos dels nostres amics de Puerto Eden.

Trobem a faltar aquest lloc en el moment justque comencem a oblidar-nos del vent, la pluja i elfred.

ESPELEOLOGIA


EL ÚTERO DE LA MADREEl segon dia localitzem i explorem un immens

engolidor. La boca dóna lloc a una sala de gransdimensions d’on sorgeixen dues galeries que quedenreblertes pels blocs a poques desenes de metres del’entrada. Malgrat l’escàs recorregut, l’espectaculari-tat de la cova ens omple d’esperança.

La feina continua sota una pluja incansable i elsdies es van esmunyint ràpidament. L’esforç és cons-tant, la falta de resultats rellevants i les males condi-cions meteorològiques van minant la nostra moralde mica en mica. Afortunadament a pocs dies delfinal, i gairebé per casualitat, localitzem molt a prop

El que les cartes nàutiques mostren erròniamentcom una continuació del fiord Lamero, s’haconvertit en un riu amb salts d’aigua que enscondueix fins a un llac desconegut.

Cristian Donoso marca amb el GPS lescoordenades de la boca del Utero de la Madre.

Imatge delprimer

campament al’illa Madre

Dios.

BICICLETA DE MUNTANYA

08/2009 MUNTANYA 884 23

Text i fotos: Albert Arnau i Rosa Bou

■ Granada (685 m) ■ Santa Fe (579 m) ■ La Malahá (709 m)■ Ventas de Huelma

(851 m) ■ Cacín (702 m)■ Alhama de Granada

(888 m)Distància: 70 kmDesnivell acumulat: 800 m

Primera etapa

■ Jayena (906 m)■ Albuñuelas (734 m)■ Saleras■ Restabal (538 m)■ Murchas■ Nigüelas (931 m)Distància: 44,5 kmDesnivell acumulat: 1.080 m

Tercera etapa

■ Alhama de Granada (888 m)

■ Játar■ Fornes■ Jayena (906 m)Distància: 39,5 kmDesnivell acumulat: 915 m

Segona etapa

La TransAndalus és una ruta circular de 2.000 km amb bicicleta de muntanya que travessa les províncies de Màlaga, Granada, Almeria, Jaén, Còrdova, Sevilla,

Huelva i Cadis. A la segona quinzena de setembre del 2008, aprofitant aquest traçat, vam anar de Granada a Cabo de Gata. Van ser onze etapes, 500 km i més

de 9.600 m de desnivell trepidants a través de la serralada Penibètica fins alspaisatges gairebé lunars de la costa d’Almeria.

■ Nigüelas (931 m)■ Pampaneira (1.058 m)Distància: 42.5 kmDesnivell acumulat: 1.560 m

Quarta etapa

1. De Granada a Alhama de Granada: tot seguint la Puerta VerdeAquesta primera etapa no forma part de la TransAn-dalus, però la vam fer perquè la ruta no passa per laciutat de Granada. Sota un sol de justícia, però ambla il·lusió d’estar novament en ruta amb el vent fre-gant-nos la cara, comencem a pedalejar. Per unir lesdues poblacions, seguim el traçat de la ruta de laPuerta Verde de Granada a Alhama de Granada,formada per tot un seguit de vies pecuàries quetransiten majoritàriament per cultius de cereals desecà, olivars i plantacions d’ametllers. Així, anempujant molt de mica en mica, amb un perfil gairebépla, fins a passar Ventas de Huelma, en què la rutabaixa una vall fins a arribar a Cacín; aquí neix unpetit port de muntanya que, en poc més de 4 km,puja uns 300 m per una carretera poc transitada ique, després d’una merescuda baixada, ens duu aAlhama de Granada.

2. D’Alhama de Garanda a Jayena: elprimer contacte amb la rutaAquest va ser, pròpiament, el nostre primer contac-te amb la TransAndalus. Les dificultats es van pre-

sentar en forma de senders, de vegades tècnics i tria-lers, tot i que sempre molt divertits i per paratgessorprenents. Només sortir d’Alhama de Granadaremuntem l’espectacular canyó de los Tajos per anarcap al límit del parc natural de Sierras de Tejeda,aturant-nos de tant en tant per familiaritzar-nosamb el llibre de ruta. L’última part de l’etapa és lamés divertida, amb una senyora pujada per unapista d’aterratge de l’INFOCA i la trialera final debaixada al poble de Jayena, on dormim en un hostalacolllidor.

3. De Jayena a Nigüelas: la pluja ens dificulta la rutaEns aixequem sota la pluja, amb un dia molt gris iboirós, un d’aquells dies ideals per a l’esport delpedal. A més, les primeres rampes de la serra delChaparral són dures i el fang les fa un pèl pesades ifatigoses. Quan arribem a dalt, a uns 1.300 m, laboira no ens deixa veure gran cosa i estem xops finsal moll de l’os. Ja en plena serra de Los Guajarescomença una baixada molt divertida, tot i que ensquedem una mica glaçats. Parem a fer un bon platde llenties i a assecar-nos una mica al poble d’Albu-ñuelas. Quan reprenem la marxa, la pluja ha parat isurt tímidament el sol. Ens queda un tros de des-cens fins al bonic poble de Restabal, en plena vall deLecrín (vall de l’alegria, per als àrabs) on, a través deplantacions de tarongers, gaudim de les vistes i del’escalfor del sol andalús. Cremarem els darrers car-tutxos de força en una pujada final d’uns 450 m finsa Nigüelas, a les portes del parc natural de SierraNevada, on dormim en una elegant casa rural, l’ú-nic allotjament del poble.

4. De Nigüelas a Pampaneira: la ruta pren alçada i duresaSortim de Nigüelas en pujada, amb rampes del 20%que de seguida ens fan agafar molta alçada i entrarràpidament en temperatura. La duresa de les rampesi el pes de les alforges ens fan baixar de la bici mésd’una vegada durant aquests primers quilòmetres.Després, la pujada se suavitza una mica i la boira vadesapareixent, cosa que ens permet gaudir de lavista de la vall i dels típics pobles blancs de LasAlpujarras, de manera que ens oblidem, a estones,del desgast físic. Anem empalmant corbes en paellaque semblen no tenir fi. Quan som a prop de lescases de Tello, ja a prop dels 1.800 m d’alçada,entrem en uns senders molt divertits de passar, ongaudim de les parets que acaben als cims de Cerro delCaballo (3.011 m), Tajo de los Machos (3.086 m) iTozal del Cartujo (3.152 m) i dels seus correspo-nents barrancs. Després de pujar uns quilòmetresmés ens espera una llarguíssima baixada per pistaampla que ens condueix a la carretera que duu albucòlic poble de Pampaneira, i que ofereix vistes aalguns dels pobles més típics de Las Alpujarras. Uncop allà, gaudim d’un merescut descans en un hos-tal i recuperem forces tot provant el llom adobatamb l’oli i les patates de pobre, plats típics de lazona.

De Granada a Cabo de Gataper la ruta TransAndalus

Un àrid però bellpaisatge, per damuntd’un sender fet depedra seca, abansd’arribar a les casesdel Tello.



sortida de Yágor, i mentre travessem els pobles deMontenegro i de Yegen, hi ha unes bones rampes depujada. Aquest darrer poble és on l’escriptor brità-nic Gerald Brennan va estar vivint durant set anys ion va escriure, entre d’altres, el famós llibre Al sur deGranada. A poc a poc el paisatge es va tornant moltmés àrid, i és que aviat abandonarem les fèrtilsterres d’aquesta part de Granada per passar a un pai-satge més agrest i sec. Passat Válor trobem una altrasorpresa en forma de pas complicat que acaba ambuna forta rampa, impossible de remuntar dalt de labici i que fa que ens l’acabem carregant a l’espatlla.Així arribem a Mairena i a Júbar, dos pobles quesemblen haver quedats atrapats en el temps. Abansde baixar cap a Laroles ja intuïm, en la llunyania, elblau infinit de la mar Mediterrània.

7. De Laroles a Instinción: la ruta arriba a paisatges desèrticsSota una fina pluja i amb un dia una altra vegadaforça antipàtic, deixem el poble de Laroles i arribemper carretera a Bayarcal, el poble més alt d’Almeria.Continuem pujant, ara ja per pistes, fins a Paternadel Río, on comencem una bona baixada fins aGuarros. Passat el poble tornem a pujar una mica,per última vegada en aquest dia, per arribar en suaubaixada a Laujar de Andarax, el poble més gran deLas Alpujarras d’Almeria. El proper tram és un delsmés desolats i solitaris de tot el recorregut. Mentrepedalem per una mena d’altiplà copsem l’encantespecial d’aquest inhòspit indret i la seva especial icaptivadora bellesa. Arribem a l’extrem oriental del

■ Laroles (1.082 m)■ Bayarcal (1.257 m)■ Paterna del Río (1.193 m)■ Guarros■ Laujar de Andarax (921 m)■ Fuente Victoria■ Fondón (847 m)■ La Barriada de Alcora■ Instinción (438 m)Distància: 56 kmDesnivell acumulat: 1.100 m

Setena etapa

5. De Pampaneira a Cádiar: Sierra Nevada en estat purSortim carretera amunt, amb la moral alta, tot pas-sant pels bonics pobles de Bubión i Capileira. Allàdeixem l’asfalt i agafem una solitària pista que ascen-deix fins a arribar gairebé als 1.800 m altra vegada.Això sí, sense cap rampa descomunal que ens facibaixar de la bici. Seguim gaudint d’unes magnífiquesvistes quan els núvols ens ho permeten. Baixem unamica i tornem a pujar traspassant, aquest cop sí, lacota dels 1.800 m per una pista un pèl trencacames,o aquesta és la impressió que tenim després del des-gast dels forts desnivells dels últims dies. Finalmentarribem a Trevélez en baixada, als peus del cim Mu-lhacén (3.479 m, sostre de la península ibèrica),poble famós pels seus nombrosos assecadors de per-nils. No, no ens veiem amb cor de carregar-ne undurant el que queda de ruta. El que resta ara és fàcili de perfil més aviat en baixada. L’única excepció ésun complicat tram de GR que acaba en una trialera,el pas del qual, al damunt d’una bicicleta amb alfor-ges, es pot qualificar de temerari; però vaja, arrosse-gar a peu la bici una estona ens ve fins i tot de gust.I la veritat és que les vistes que gaudim en aquesttram són d’allò més gratificants. En baixada ja, peruna carretera amb l’asfalt nou i sota unes primeresgotes de pluja, entrem al poble de Cádiar.

6. De Cádiar a Laroles: Granada s’acabaAquesta curta etapa ens serveix per refer-nos unamica dels dies anteriors i permetre a les cames dedesfer-se de l’àcid làctic acumulat. Tot i això, a la

■ Instinción (438 m)■ Félix (812 m)■ Enix (723 m)■ Almeria (16 m)Distància aprox: 76 kmDesnivell acumulat

aproximat: 1.620 m

Vuitena etapa

parc nacional de Sierra Nevada i dels seus poblesblancs en pendent. Som al començament del desertde Tavernas, i el seu infinit laberint de baixes forma-cions muntanyoses ens sembla inexpugnable i ensporta a imaginar futures rutes. En aquesta zona esprodueixen alguns dels millors olis. Arribem així,plens de fang i vorejant el peu de la serralada deGádor, al tranquil poble d’Instinción, on l’únicallotjament possible és un simpàtic hotel d’estil àrab.

8. De Instinción a Almeria: l’última gran pujada de la rutaAquesta etapa va acabar essent una de les més duresde tot el recorregut. I dic que va acabar, perquè noho teníem previst exactament així. La intenció ini-cial era aturar-nos a Enix, però davant la falta d’a-llotjament vam decidir continuar fins a Almeria. Elsprimers 20 km són de pujada, ja que cal creuar laserra de Gádor de nord a sud. Són més de 1.000 mde pujada que mirem d’afrontar a poc a poc i ambbona lletra. La pista és ampla i es puja bé dalt de labicicleta. Travessem boscos de pins i bastants cortijosmentre veiem, a l’altre costat de la vall, Sierra Neva-da, la serra dels Filabres, Sierra Alhamilla i el desertde Tabernas. Tot això fins que arribem a l’espessaboira que cobreix la muntanya aquest dia i que jano deixem fins que portem un bon tros de la llar-guíssima baixada. És aleshores quan veiem de front

■ Cádiar (916 m)■ Yátor (860 m)■ Montenegro■ Yegen■ Válor (901 m)■ Nechite■ Mairena■ Júbar ■ Laroles (1.082 m)Distància: 28,5 kmDesnivell acumulat: 1.070 m

Sisena etapa

la mar Mediterrània i l’enorme extensió d’hiverna-cles de plàstic que forma el Campo de Dalías, entreles poblacions d’El Ejido i Roquetas de Mar. Sensdubte, un paisatge estrany que no deixa indiferent.Entre el turístic poble de Félix i el d’Enix, tornem atrobar un tram de pujada, aquest cop asfaltat, que esfa un pèl incòmode de pujar a causa del fort vent.Un cop a Enix, per baixar fins a Almeria hi ha 25 km, la major part dels quals transcorren per unaantiga via romana molt pedregosa que ens posa aprova els braços i els maltractats portaequipatges.Tot això, rematat per unes espectaculars vistes d’Al-meria, amb el port i l’alcassaba, i al fons, el Cabo deGata, que amb la llum del capvespre són el premi aun sofert i llarg dia de BTT. D’aquesta maneraentrem per fi a Almeria, l’única capital de provínciaque creua la TransAndalus.

9. D’Almeria a Cabo de Gata: tot pedalejant a la vora de la MediterràniaArribats a aquest punt del viatge, la nostra intencióera relaxar una mica el ritme de quilometratge igaudir de les platges i cales d’aquestes contrades dela península ibèrica. Així ho vam fer. D’aquestamanera, sota un bon sol i sense presses, vam fer lallarga passejada que separa Almeria del poble deCabo de Gata. En aquest tram pedalejem molt aprop de les platges de Torre García, de les Amolade-

■ Pampaneira (1.058 m)■ Bubión (1.296 m)■ Capileira (1.436 m)■ Trevélez (1.476 m)■ Juviles (1.255 m)■ Tímar■ Cádiar (916 m)Distància: 45 kmDesnivell acumulat: 1.290 m

Cinquena etapa

En aquest punt som a punt d’arribar al

poble de Trévelez, unmunicipi amb llocs

d’un gran interèscultural, arquitectònic i

paisatgístic, peròsobretot, famós pel

pernil.

La quarta etapa escaracteritza perquècal afrontar les durespaelles del trajecte.


02/2009 MUNTANYA 881 27

ras i del Charco, i després d’uns dies a la muntanya,la veritat és que és un plaer. Es fa molt agradable nohaver de posar el plat petit encara que sigui nomésper un dia. Bé, haig de reconèixer que remuntantalguna duna de sorra el vaig haver de posar, però vaser momentàniament. Un cop a Cabo de Gata, vampassar la tarda banyant-nos, mandrejant a la platja ivisitant, ja al capvespre, les Salinas del Cabo deGata i la seva fauna aviària, entre la qual, en aquestaèpoca de l’any, trobem nombroses colònies de fla-mencs rosats. Acabem el dia contemplant una fan-tàstica posta de sol des del poble de La Fabriquilla. Ipensar que hi ha gent que veu això quasi cada dia!

10. De Cabo de Gata a la Isleta del Moro:un paisatge lunarContinuem amb el nostre ritme de relaxació. Des-prés d’una curta pujada de carretera arribem al farde Cabo de Gata, on fem una curta parada i conti-nuem, tot seguit, per una pista que va travessant unspenya-segats sobre el mar força espectaculars. Elblau marí contrasta amb el marró intens d’origenvolcànic d’aquestes àrides terres amb un resultatdifícil d’igualar. Ens anem trobant amb nombrosespetites cales i platges, en alguna de les quals ens atu-rem a fer capbussades i a gaudir d’aquest atípic, pera nosaltres, començament de tardor sota un càlidsol. A la platja de Los Genoveses, l’any 1121 tropescatalanes i genoveses van desembarcar per combatreel domini musulmà a la zona. Un cop arribats alturístic poble de San José remuntem uns penya-segats per un complicat tram de pocs quilòmetres,

on la forta pujada i el mal estat del sender ens obli-guen a baixar de la bici, que tornem a carregar al’espatlla. Val la pena, però, pujar-hi, perquè les vis-tes són d’allò més espectaculars. Acabem baixant auna carretera i agafem una desviació a la Isleta delMoro, on passem un parell de dies visitant cales iplatges diverses, i degustant el peix fresc que pes-quen a la zona.

11. De la Isleta del Moro a Agua Amarga:la fi del viatgeAquesta etapa ens porta a visitar l’interior del parcnacional de Cabo de Gata, més solitari encara quela costa del parc. Sortim, doncs, cap a Rodalquilar,poble al qual arribem per carretera i on agafem, totseguit, una pista en pujada que ens duu a unesmines d’or abandonades. Seguim pujant fins a uns250 m, amb força bones vistes sobre la Punta dePiedra Negra i els seus voltants. A través de campsque semblen miratges en aquesta terra àrida i dura,passem per diversos cortijos, fins que arribem al soli-tari poble de Fernán Pérez. A partir d’aquí, per arri-bar a Agua Amarga, es tracta únicament d’anar tra-vessant en baixada camps de cultius i més cortijos,alguns dels quals estan rehabilitats com a luxosescases rurals, fins que retrobem el blau del mar albonic poble d’Agua Amarga. Aquí gaudirem d’undia extra més abans de tornar cap a casa, dia queaprofitem per descobrir algunes de les cales mésinaccessibles del parc, a les quals només es pot arri-bar a peu, i contemplar, una vegada més, els fabulo-sos capvespres d’aquest racó de món.

MUNTANYA 881 02/200926

■ Almeria (16 m)■ Costacabana■ Cabo de Gata Distància: 30 kmDesnivell acumulat: 55 m

Novena etapa

■ Cabo de Gata■ San José■ Isleta del Moro Distància aprox: 30 kmDesnivell acumulat

aproximat: 500 m

Desena etapa

■ Isleta del Moro■ Rodalquilar■ Fernán Pérez■ Los Cortijillos■ Agua Amarga Distància: 35 kmDesnivell acumulat: 525 m

Onzena etapa

Ruta Transandalus www.transandalus.org.Tot i que la ruta no està marcada sobre el terreny,amb els llibres de ruta que trobareu al web podreuseguir el recorregut sense gaires problemes. Si, amés, compteu amb un GPS, us podeu baixar totesles coordenades i serà gairebé impossible que usperdeu. Hi ha guies editades d’alguns trams d’al-tres províncies d’aquesta ruta. Del tros que nosal-tres vam fer però, no n’existia cap a la data delviatge.

Puerta Verde de Granada a Alhama de Granadawww.juntadeandalucia.es/medioambiente/servtc5/corredorVerde/mostrarFicha.do?idCorredor=34

Època ideal per anar-hi:Qualsevol època de l’any pot ser bona, tot i que calmirar d’evitar el mes d’agost i les èpoques de for-tes nevades en aquella zona. En el primer cas, laforta calor i les aglomeracions de gent ens podenimpedir gaudir plenament de la ruta. Cal tenir encompte que la zona de Cabo de Gata és molt fre-qüentada durant els mesos d’estiu, amb la qualcosa pot ser difícil trobar-hi allotjaments. Al ple del’hivern, podem trobar pistes tallades per l’acumu-lació de neu a les cotes altes d’aquesta ruta.

Informació pràcticaTransportDe Barcelona a Granada i viceversa:A les dates en què hi vam anar, hi havia un tren-hotel nocturn que uneix Barcelona amb Granada.Per portar les bicis, cal que vagin semidesmunta-des en caixes o bosses, i pagar un suplement peragafar un compartiment on viatjarem nosaltres i lesbicis. Malauradament, no tot el personal d’ADIFestà al corrent d’aquesta normativa, i vam haverd’insistir una mica perquè ens deixessin pujar altren. Us recomanem consultar per Internet la nor-mativa respecte a aquest tema abans del viatge.Nosaltres vam dur les bicis semidesmuntades encaixes. Per a la tornada, vam contactar a Almeriaamb algunes cases de bicicletes on amablementens van donar més caixes per tornar-les a embalar.

D’Agua Amarga a Almeria:Hi ha una línia d’autobús que uneix les dues pobla-cions. No vam tenir problemes per pujar les bicis ala bodega de l’autobús.

D’Almeria a Granada:El trajecte el vam fer amb un tren regional, en quèno ens van posar problemes per viatjar amb bicicle-tes. Cal avisar, però, d’aquest fet, al comprar els bit-llets.

El capvespre, abansd’arribar a la Isleta del

Moro.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Un racó de món protegitSom al 1941. El director gascó Émile Couzinetpensa filmar la gran obra estètica i sentimental dela seva carrera. Les seves relacions amb l’autora delllibre, la novel·lista ariegenca Isabelle Sandy, aviatesdevenen tumultuoses. Josep Ansurri hi intervé i

ve a ser, en la picabaralla, com el fil conductor,subtilment entreteixit, a través d’un relat de peri-pècies hàbilment conduït en la copiosa obra deJean-Claude Chevalier: Guerra, terra i estrelles:Andorra 1940-19443.

En aquella època, l’Andorra profunda restava, sifa no fa, tal com l’havien descrit els seus primersvisitants, curiosos d’aquell paradís protegit en quèla bellesa dels paisatges, el tarannà dolç, sensible iamable dels seus habitants semblava inalterable,entre dos estats secularment agitats i, aleshores,commocionats l’un per la dictadura franquista,l’altre per l’ocupació alemanya.

Fins llavors aquell racó de món no havia conegutcap desordre d’ençà que Louis le Debonnaire (Lluísel Piadós) havent foragitat els alarbs en el segle VIII,havia pronunciat el cèlebre exordi: «En Dor locusjuxta montem». Amb totes les lletres a l’Evangeli4.

Aquesta pietosa benedicció havia d’assegurar,

durant segles, una pau encara més protegida pel fetque el país era reclòs entre altes muntanyes. ¡Igno-rat, certament que no! Però somniat, des del segleXVIII guanyat pel dogma de la «bondat natural».

Si hagués nascut pirinenc, Jean-Jacques Rousseauhauria fet d’Andorra la República de les Lletres de laMuntanya. Jo hauria volgut penetrar a l’interior deterres desconegudes, tinc per cert que hauria trobatpobles vivents absolutament en estat natural, vivintles seves institucions amb dolcesa i conformant-seen tot amb l’admirable simplicitat de les lleis immu-tables... «¡Oh, les nacions felices! ¡Oh, els homesamables!» escrivia el 1773, un devot deixeble delfilòsof de Ginebra, el publicista Rouillé D’Orfeuil.

Cent anys més tard, per bé que visitat i exploratal llarg del segle XIX, el gust per l’exotisme, moltviu a l’època, va mantenir la imatge d’un país «rús-tec, reliquiari dels temps medievals (...) Cal, homdeia, que les carreteres siguin bones però nomassa, per tal que el país sigui menys conegut».

«Poques persones sospiten que existeixi al ves-sant meridional dels Pirineus, una república de sismil ànimes, amb els seus costums primitius i elsseus usos tradicionals», escriu a L’illustration el 21de juny de 1862, el primer «diari universal» que vadedicar una sèrie d’articles a Andorra, un reportat-ge, diríem avui, il·lustrat amb dibuixos i particu-larment ben informat sobre la història, la religió iels costums de les seves valls. L’autor concloïa depuntetes: «tot hi resta estacionari. Res no ha can-viat des dels temps de Carlemany».

No és pas que no es publiquessin llibres, narra-cions de viatges, estudis, reports militars, mapesescala 1:100.000. «Tothom havia sentir a parlard’Andorra, poca gent la coneixia», escrivia VíctorDujardin, un turista del nord, viatjant pel Rosse-lló, el 1891.

El 1896, el Centre Excursionista de Catalunyadetallà el país en 42 itineraris fotogràfics i històrics:La guia itinerària de la República d’Andorra, d’ArturOsona. Aquesta publicació hauria d’haver bastat perobrir pas. ¡No! No hi ha res més obstinat que unaidea rebuda. El pintoresquisme, el desarrelamentconvertien la realitat en enganyifa. I tanmateix,Andorra canviava sense que ningú se n’adonés. Eramés còmode que el país i la gent continuessin vivint«la més pacífica existència pastoral entre la proteccióde les muntanyes i la saviesa de les seves tradicions».

Viatges fora de tempsEn el seu Voyage en Andorre, l’estiu de 1911,André Gide, tanmateix bon observador de la vidade seu temps, es va deixar anar amb el seu humortèrbol i sorrut, dient pestes contra «l’abominablehostal» o «l’hotel mediocre instal·lat com unparany en el camí». ¡Puntuacions habituals! «men-ges inconfessables, vins negrencs i rasposos, xin-xes”. Banalitat i conveniència»5.

Més pràctic i menys exigent, Vincent-ClarenceScott O’Connor, mentre viatjava per Andorra, elmateix estiu, als mateixos llocs, feia notar leslamentacions dels seus «amics francesos, acostu-

Parròquia d´Encamp,Andorra, 1931.

AR

XIU

FOTO

GR

ÀFIC

CE

C. JO

SE

P D

AN

ÉS

I TOR

RA

S.

HISTÒRIES DEL PIRINEISME


Josep Ansurri, republicà català, exiliat a França, l’hivern del 1937, presumia de lluitar en nom de la Santa Espina1.

S’incorporà al maquis a les muntanyes d’Andorra i de l’Ariejai, des de llavors, soldat de l’ombra, movent-se arreu, va teixiruna xarxa de complicitats clandestines la trama de les qualsdeixa veure, entrecreuades, les relacions entre un llibre i elfilm epònim que inspirà: Andorra o els homes d’aram2.

Text: Joseph Ribas

Traducció del francès de Gabriel Bas

Andorra la Vella. Casa de la Vall.

M C

HE

VALI

ER

. AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

CE

C NOTES

1 Al·lusió a l’obra de teatre d’ÀngelGuimerà d’on fou extreta la sardana«La Santa Espina», amb música delcompositor Enric Morera. Lainterpretació d’aquesta dansapresumidament contestatària va serprohibida per les autoritatsfranquistes.

2 Andorra o els homes d’aram.D’aquesta obra de la novel·listaariegenca Isabelle Sandy, publicadael 1923 per edicions de la LlibreriaPon, el productor Émile Couzinet enféu una pel·lícula.

3 Guerra, terra i estrelles va serpublicada en català a les edicionsde la Biblioteca Andorrana, el 2001.La versió original en francès no haestat publicada. El títol delmanuscrit és: «Temps de guerres etd’étoiles». És l’epopeia autènticad’un grup humà atrapat en la xarxade la petita i gran història de laFrança ocupada.

4 Extret del Llibre dels reis.

5 André Gide. Journal (1889-1939).Biblioteca de la Plèyade, pàg. 312 i321.

Aquest esperit d’anàlisi o d’obertura disposavaO’Connor a adaptar-se a situacions diverses. Enarribar a Soldeu, primer llogarret assolit passatEnvalira podia haver-lo impactat un desencís sem-blant al que havia impressionat Gide, el mateixestiu, al mateix lloc. Doncs no. Ben al contrari.Acollidor, càlid, net, confortable, reconfortant,O’Connor no té prou superlatius per a expressar laseva satisfacció ben feliç de pensar que finalmententrarva Andorra. Se sent bé, assegut davant la llarde foc, en companyia dels traginers, de les minyo-nes, dels pastors i dels viatgers, i troba tothom proubona persona per tractar-lo com un igual. «Comp-tat i debatut és, escriu, el súmmum de l’hospitali-tat, tant pel que fa al Príncep com al pagès».

Soldeu és un llogarret ran de camí, fet de sinistres

cases rústegues construïdes amb esquistos del flanc

de la muntanya veïna, amb teulat de pissarra amb un to

encara més sinistre. Té la mateixa aparença trista... cre-

mada pel sol, de qualsevol altre poblet d’aquesta con-

trada... I part de fora, quin espectacle de grisa malenco-

nia! Els porcs sorgien de la broma, incontrolables,

enormes. Una filagarsa negrosa i vaporosa serpenteja-

va entre els grenys. Cap fressa si no era la de l’Arieja a

la naixença, saltironant ça i lla pel seu traç invisible que

el durà fins a la mar. Em trobava realment al sud solejat

de França, en ple més de juny? O era la maresma del

CONNAUGT pel desembre? Em sentia esmaperdut?.

Gens ni mica. O’Connor se sentia atret per unasuperba serralada de pics refulgents, blaus i púrpu-res, ribetejats i clapejats de neu enlluernant alsflancs abruptes. «Era meravellós de davallar deversaquella vall com si hom baixés dels núvols», s’exta-siava. El camí de bast travessa gerdes praderies«esclatants de flors idèntiques a les d’un jardíanglès». La vida s’activa:

dones treballant als camps de patates, una raça ordinà-

ria, sense bellesa; els infants juguen ran de camí, el pas-

tor trossat amb barretina vermella, el ramat esquellejant

a l’entorn; el viatger amb les botes de claus penjades al

muscle, calçant lleugeres espardenyes d’espart; el

capellà espanyol amb sotana massa elegant i barret

negre; el camperol seguint l’ase carregat de terra de ran

de riu cap a camps pedregosos muntanya amunt; el tra-

giner amb l’atzembla bellament engalanada exhibint plo-

malls sang i or, penjolls de llautó o de metall virolat, l’és-

ser més pintoresc, l’únic realment pintoresc en el camí...

Aquesta gent ha viscut allí una rude existència, genera-

ció rere generació, deixant veure la lletjor de les dones

velles, els perfils aplanats del jovent femení, la fesomia

seca i arrugada dels homes, estigmatitzada per una vida

a penes millor, sembla, que la del bestiar. Andorra, jo em

deia, és un exemple del que poden produir els pagesos

deixats de la mà de Déu. Aquesta gent es redimeix pel

seu esperit d’independència, pel seu amor pel tros de

terra que els pertany... ¿Quin avantatge té una tal inde-

pendència? No és pas una pagesia idíl·lica, filla de

l’Hèl·lade i de la llum, a tot estirar el català primitiu.

O’Connor espera trobar a Andorra la Vella, lacapital, alguna manifestació de vitalitat. Se sorprènde no veure sinó un poblet si fa no fa semblant ad’altres coneguts.

Vora la carretera, escriu, la manufactura del tabac, una

fàbrica de cerilles... un terrer humil poblat de pagesos

agosarats dels qui es fa evident que pertanyen a aque-

lla terra i no a cap altra, els ancestres dels quals vivien

allí d’ençà de l’inici de la història arxivada, ells mateixos

eren part de la pròpia terra, tant com la ribera, les mun-

tanyes, els arbres...8

A la pantalla, els darrers fidelsO’Connor té bon ull, el judici clar fonamentat endues observacions perspicaces; d’una banda, el lli-gam natural que vincula els andorrans al seu petitpaís; d’una altra banda, les primícies «d’un gran


08/2009 MUNTANYA 884 31

mats en el seu plàcid país a esmorzar bé, fins i toten modestos hostals». Sense canviar-ne ni unacoma, va citar una de les seves etzibades patètiquesben d’acord amb l’humor execrable de Gide fusti-gant «el combat de voraços i coriacis» entaulats

amb un vi espès, rogenc, aspre com una raspa, rajant

d’una mena de cuir remollit al qual no es pot atribuir

cap nom, seguit d’una platerada de patates amb all,

millor dit d’all amb patates. Com a postres ametlles

torrades i unes pallofes les quals, segons sembla,

retalls de préssec assecat.6

Scott O’Connor va néixer el 1869. Havia fetcarrera a l’administració colonial de Birmània.Com molts dels seus compatriotes, atrets per lareputació del clima i de les aigües del Rosselló, vaanar a descansar als Banys del Vernet, entre dossojorns a ultramar.

Va visitar la Cerdanya, la vall del Querol i residía l’Hotel Barnole, a Portè, davant l’obrador delperforament del túnel de Pimorent, aleshores atu-rat per una vaga obrera. ¿Esperava ser el primerviatger a arribar a Andorra amb cotxe? Al Pas de laCasa es veié obligat a continuar a cavall d’un ase.

Devem a Numa Broc, geògraf dels Pirineus, elconeixement de l’obra de Scott O’Connor Travels

in the Pyrenees, encara ara inèdita en francès.Aquest llibre es publicà a Londres el 1913. El seuprincipal interès rau en la personalitat de l’autor,instruït, perspicaç, generalment objectiu, adapta-ble a qualsevol medi, atent a les evolucions queanuncien el canvi de mentalitats als països quevisitava. «O’Connor té el geni dels contacteshumans», ens diu Numa Broc. La curiositat sem-pre a l’aguait, considera les coses i la gent ambsimpatia, evita els prejudicis peremptoris. Sempreben situat al lloc adequat, en el bon moment7.

Va entrar a Andorra acompanyat per M. Garre-ta per «la nova carretera en construcció que acaba-va bruscament en un caos de blocs granítics». Feiaun fred glacial. Es van refugiar en una cabana depastor, rudimentari abric de pedra seca, d’on eixí,importunada, tota una família de porcs. Van passardues hores en la boirosa i espessa acritud del fumd’un foc amb mal tiratge. Finalment, l’apariciód’un ase negre va acabar l’espera. Era el Cisco deSans, el famós traginer.

L’ase Xato era un aristòcrata del seu gènere, era la

muntura habitual de Monsenyor el Príncep-Bisbe d’Ur-

gell i de sa Excel·lència el Veguer Francès d’Andorra, un

animal conscient de les comoditats internacionals i de

les exigències dels viatgers distingits.

Així, al tresc compassat de l’ase va passar el portd’Envalira coincidint que la broma s’esvaïa i desco-bria «un món de pics feréstecs amb reflexos d’arami camps de neu immaculada... tota la sublim belle-sa del món alpí d’Andorra».

Rar espectacle. Superba serralada de pics reful-gents blaus i porpres, ribetats i clapejats de neuenlluernant en els flancs abruptes... Els pendissosde pastura eren coberts d’un mosaic de flors: narci-sos i jacints, ranuncles, botons d’or, gencianes delblau més profund, pensaments, miosotis, anèmo-nes i una multitud de xicoires florides.

Els semblava davallar dels núvols devers unavall meravellosa, alegrada d’esquellerincs, el pensa-ment ocupat per la fi anunciada d’aquelles soli-tuds, així que la perforació del túnel desvetllarial’obscura bellesa d’Andorra als ulls dels visitantsvinguts dels confins del món cap al nou MonteCarlo que hom somniava d’establir-hi, i que elsandorrans inquiets per llur independència refusa-ven de considerar. «Però, quant de temps unacomunitat pobra pot resistir als artificis financersd’Europa?» es preguntava O’Connor.

El viatger anglès havia pressentit el destí d’a-quest petit país lliurat en endavant als correntsd’una modernitat sorollosa. També va comprendrel’estat de les consciències andorranes divididessobre els problemes de la independència, les unesconsiderant que no tenia sentit en un país despro-veït, privat de comerços i d’indústries; els altres, alcontrari, estimant-ne el preu, tant la pobresa arre-lada a la terra llur seria insuportable si se sotmetiaa Espanya o a França.

MUNTANYA 884 08/200930

Santuari de Meritxell,església vella,Andorra, 1920-1930.

Soldeu, Andorra, 1925.

A la imatge superior,refugi d’Envalira,Andorra, 1925-1930.

Pàgina il·lustrada del llibre Travels in the Pyrenees, obrade Scott O’Connor, que visità la Cerdanya i Andorra a principisdel segle XX.

AR

XIU

FOTO

GR

ÀFIC

CE

C. F. B

LAS

I.A

RX

IU F

OTO

GR

ÀFI

C C

EC

. F. B

LAS

I.A

RX

IU FO

TOG

RÀ

FIC C

EC

. M. G

AU

SA

CH

S

NOTES

6 N. del T.: Probablement orellanes,que solen ser d’albercoc.

7 Numa Broc. «Les anglais dans lesPyrénées Catalanes à la Veille de laPremière Guerre Mondiale...» Actesdel 51è Congrès de la Federation,1980.

8 La traducció dels passatges extretsde l’obra de V. C. Scott O’ConnorTravels in the Pyrenees, ha estatfeta per estudiants del curs d’anglèsque el nostre amic i col·laboradorAlan Mattingly anima al Vernet.

tigador especialitzat en cinema descriu, dia reredia, les peripècies d’aquesta filmació, amb planssuccessius situats i datats, com tantes escenes d’undrama que hom viu tant sota els projectors comfora del camp de les càmeres, en les relacions entreels protagonistes atrapats en una actualitat políticai professional complicada.

Aquest llibre té el ritme d’un escenari, encase-llat en seqüències, i el moviment sostingut d’unreportatge. S’hi sent respirar el temps: el tempsretingut, sorprès a les hores grises de la clandesti-nitat, el temps feixuc i tens entre la realitat i l’au-tor, en el conflicte d’interpretació d’una obra enquè cadascú tracta de portar l’aigua al seu molísegons la seva susceptibilitat; el temps somniat enla contemplació d’una natura idíl·lica.

Guerra, terra i estrelles s’inscriu en l’Andorra de1940/1944 sota el triple signe del combat de l’om-bra, de la bellesa dels paisatges i de la filmaciód’una pel·lícula aspra, acolorida d’amors violents ide sentiments turmentats entorn d’un fogar decaire tribal, la casa Solana, a Andorra la Vella,indret autèntic de l’Andorra secular: la dels contra-bandistes, de les lleis de la terra i dels drets de sang.

El clan dels Xiraball, prototipus de la famíliaandorrana, unida com els dits d’un puny clos, afer-rada a les seves tradicions, composa juntamentamb els paisatges un quadre en molts aspectes con-forme amb l’esperit de les muntanyes, dels boscos,dels torrents, salvatge, impetuós, superb, al puntde semblar com una emanació de la mateixa terra,de la qual ningú no pot evitar de cedir a la seduc-ció de les formes. Tanta bellesa natural, expressadaper tants de contrastos, se centra en el caràcter dela gent: la crueltat del nyerro, gelós, dolent, mani-festa en la seva passió criminal, la tendresa deConxita i de Cisco, amants tràgics, l’humoresquerp de la Beppa, darrers fidels d’una manerade ser que els venia d’una primitiva ascendènciasobre aquelles terres de gènesi la primera argila deles quals havia afaiçonat gegants.

Només cal evocar els llocs on, durant segles,tantes generacions han viscut per fer evident lamemòria d’aquestes famílies: Engolasters, SantaColoma, la Massana, la creu dels set braços dePrats, el ball de Santa Anna a Escaldes, el santuaride Meritxell, el pont en esquena d’ase de SantAntoni i la Solana dels Xiraball. És la naturalesaque va crear Andorra. Qualsevol poble geogràfica-ment reduït dins les seves altes muntanyes hauriatingut sociològicament els mateixos referents.

I tanmateix, en el darrer mig segle transcorre-gut, Andorra és el país d’Europa que més ràpida-ment ha canviat. En tres generacions la poblaciórural ha passat del 95% al 0,6%. Una mutacióconsiderable que ha trasbalsat la societat. L’avicontrabandista ha cedit l’heretat al fill comercianti el nét, instruït en les universitats franceses oespanyoles, basteix una Andorra nova a base deprojectes immobiliaris. De vegades devastadors peral patrimoni, com aquella imatge de l’antiga casa

Solana dels Xiriball devorada per estructures deciment al barri del Pui, a Andorra la Vella. Podrí-em multiplicar-ne els exemples. Un urbanismeagressiu canvia totalment de línia l’estil tradicio-nal. El Consell Internacional de Monuments iIndrets se n’han plangut, i s’indignen dels resultatsque les obres dites de millorament del paisatgeurbà acabin en severes constatacions. La voluntatpolítica resta sense efecte davant les pressions pri-vades11. ¿Com podria exercir-se plenament en unpaís que ha passat en pocs decennis d’unes estruc-tures feudals a una democràcia confusa que maldaper definir-se mitjançant referèndums successius?

D’ençà de la dècada de 1960 el turisme és elpilar únic en què es basa l’economia del país, laplataforma giratòria de totes les activitats. Parado-xalment la manca de previsió i d’identificacióarruïnen cada dia més la capital històrica i culturalde les Valls. ¿Està destinada, Andorra, a esdevenirel jardí de les delícies d’Europa? És el que es temiala jove andorrana que vam trobar sota les voltes delclaustre romànic de Meritxell. Ens va manifestar elsentiment amarg que la preocupava en veure el seupaís desgavellat per l’excés de ciment arreu. Cons-cient de les evolucions que canvien el món, la noiasabia prou que Andorra no pot restar indefinida-ment reclosa entre muntanyes.

Guerra, terra i estrelles, el títol del llibre de Jean-Claude Chevalier, pot ser així comprès com la metà-fora d’una Andorra nova emergida dels somnis delcineasta Couzinet i de la novel·lista Isabelle Sandy12.

El darrer home d’aram va ser segurament JosepAnsurri, aquell català rebel que, conductor d’om-bres en els camins de llibertat que la nit esborrava,es destaca en silueta fantasmagòrica en el crepusclede la vella Andorra. Les estrelles que el guiaven enel cel immensament obert somiaven, elles també, lapau sense fronteres, brillants com l’esguard de lanoia expressant la seva voluntat de canviar de segle.

NOTES

9 A L’illustration núm. 4719 del 12d’agost del 1933 i del núm. 4721del 26 d’agost del 1933.

10 Jean Chevrier, Jany Holt, GermauneDermoz, Jean Galand, RomualdJoubé, Jean Claudio, Zita Fride iLevigan eren els principalsintèrprets del film d’Émile Couzinet:Andorra o els homes d’aram,1941.

11 Conferiu el report emès pel ConsellInternacional de Monuments iIndrets ICOMOS-Andorra)www.international.icomos.org, ambel títol «Un épisode regretable, uneporte à tout jamais, une dure leçonà ne pas oublier».

12 Els negatius del film d’ÉmileCouzinet Andorre ou les hommesd’arain es van cremar en elsbombardeigs dels Lancasteranglesos, a Royan, el gener del1945.


canvi que es prepara»: signes difícils de copsar pera un estranger que no sigui britànic, més properper natura d’un sentiment insular d’un poble iso-lat per muntanyes com d’altres pobles o són per lamar. L’avenir li donarà la raó.

La perforació del túnel del Pimorent, l’arribadade l’electricitat i el millorament de les carreteresexistents fan néixer ambicions lloables. Certesànsies es manifesten d’ençà del 1930 per treure pro-fit d’aquestes evolucions. La instauració de la Repú-blica Espanyola reforça l’activitat catalanista delgrup La Joventut Andorrana, cada cop més contes-tatària enfront de la tradició. Aquestes turbulènciesafecten les instàncies administratives que resistei-xen, però concedeixen tímidament l’atribució dedrets polítics per a tothom, la reforma d’un millorrepartiment de la terra i la transformació de l’esta-tut internacional d’Andorra. Petita revolució queporta en germen una aspiració a la modernitat senseatènyer aparentment les capes profundes de lapoblació arrelada en les seves estructures arcaiques9.

Els temps avancen. O’Connor haurà estat elprimer viatger a desvetllar el 1911 aquest neguitsocial. La terra que mor, la raça amenaçada inspi-ren pàgines apassionades a tot un corrent de pen-sament que, de Pourrat a Genevoix, per RaymondEscholier, Charles Sylvestre i René Boylesve, irrigala literatura regionalista de l’època.

Una novel·lista ariegesa, Isabelle Sandy, deixatestimoni de les angoixes que turmenten la sevavida íntima.

En el temps que, rica de lleures, jo vagarejava per la

meva vall pirinenca al pas dels camperols i els pastors,

escriu, els meus amics pirinencs m’invitaven a magnifi-

car la terra i el meu campanar... el meu campanar dibui-

xava, en un pla ideal, el camí dret i sense clavegueres

dels mortals prou feliços per néixer i morir al camp.

El llibre va aparèixer el 1923: Andorra o els homesd’aram: un drama pirinenc viscut pels darrers fidelsd’un clos de famílies aferrades a les virtuts ancestrals.Els lligams amb la terra, el culte a les famílies i alpaís, hi són tan fortament expressats. Vint anys des-prés d’haver-se publicat, la novel·la coneix un incre-ment d’èxit degut menys al talent de l’autora que ales pressions de la ideologia dominant.

A l’agost de 1941 el productor Émile Couzinets’arrisca a adaptar l’obra al cinema. Després de ElClub des Fadas, produït el 1938, Émile Couzinetés autor d’una sèrie de films de valor desigual o, sitant no, força discutible. Figura singular, de perso-nalitat forta, aquest gascó, originari de Bourg-sur-Gironde pensa, finalment, va tenir amb Andorra elguió ideal de la seva carrera cinematogràfica.

Les primeres escenes exteriors es filmen a l’es-tany d’Engolasters, en un decorat de paradís per-dut10. Émile Couzinet se sent investit d’un senti-ment mistic i tècnic en dirigir actors i figurants enun decorat digne dels déus quan, per tot arreu,Europa viu a sang i a foc.

En un llibre apassionant d’un rigor documentalexigent Jean-Claude Chevalier, universitari, inves-


AU

TOR

: I C

AN

ALS

. AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

CE

C

Andorra la Vella. Casa de la Vall.

M C

HE

VALIE

R. A

RX

IU FO

TOG

RÀ

FIC C

EC

A dalt, Santa Coloma.Andorra. 1918.

un dramapirinenc viscut

pels darrersfidels d’un clos

de famíliesaferrades a les

virtutsancestrals. Els

lligams amb laterra, el culte ales famílies i alpaís, hi són tan

fortamentexpressats

PARCS NATURALS

08/2009 MUNTANYA 884MUNTANYA 884 08/2009

El millor exemple del món d’un canyó esculpit per les glaceres

Text: Valentí González i Enric Ventura i Lecha

Segurament que l’estudiós del món natural o qualsevolpersona amb sensibilitat per les meravelles de la mare natura

ha quedat marcat per sempre després de gaudir delpaisatge del parc nacional de Yosemite. En arribar, el visitantes troba submergit de cop dins d’un lloc espectacular, on el

sentit de la magnitud té la seva màxima expressió. Laimpressionant vall de Yosemite, un magnífic canyó modelat

per l’erosió de les glaceres, envoltat de cascades altíssimes,de cingleres vertiginoses i de cims granítics monumentals,

quedarà gravada indefinidament a la seva retina.

El Capitan i CathedralRocks (amb lacascada de Bridalveil)al riu Merced deYosemite.

JUP

ITE

RIM

AG

ES

34 35

Les glaceres de Yosemite van ser estudiades perl’explorador, geòleg i botànic John Muir (1838-1914). Aquest científic va viure durant molts anys ala vall, en una modesta cabana, i va desenvoluparuna teoria que explicava tot el procés de glaciació deYosemite. Va ser un defensor tenaç d’aquell territori,i els seus estudis van ser molt importants quan es vadiscutir la declaració del lloc com a parc nacional.

Hi ha quatre llocs del parc nacional de Yosemiteque tenen una obligada visita: la vall de Yosemite, elGlacier Point, els boscos de sequoies gegants i les pra-deries de Tuolumne. Aquests quatre llocs concentrenla immensa majoria dels visitants. S’ha de tenir encompte que la resta del parc, més o menys un 95 %,

es considera zona salvatge que es pot recórrer a peugràcies a una xarxa de senders de més de 1.300 km.

Sens dubte, la vall de Yosemite és el lloc més visi-tat del parc nacional. En arribar, et trobes, de sobte,davant d’una espectacular vall glacial, encaixadaentre cingleres de parets verticals de gairebé 1.000 md’alçada. Cascades, cims, praderies, boscos i el riuMerced completen un paisatge increïble.

La vall està presidida per dues magnífiques for-macions granítiques: la paret de granit més gran delmón, anomenada El Capitan, un impressionantmonòlit vertical de 914 m d’altitud per sobre de lavall, un autèntic repte per als escaladors; i el HalfDome, un monumental bloc de pedra amb una

06/2009 MUNTANYA 883 37

El parc nacional deYosemite està situat al’estat de Califòrnia, al bell

mig de Sierra Nevada, té una extensiód’uns 3.080 km2, i es troba a una distànciapropera als 250 km de les aigües de l’oceà Pacífic.

Les muntanyes que formen Sierra Nevada asso-leixen elevacions força importants, moltes d’aques-tes arriben a superar clarament els 4.000 m. SierraNevada està situada a la part oriental de l’estat deCalifòrnia, té una disposició paral·lela a la línia decosta i constitueix una veritable barrera natural queatura el corrent atmosfèric humit que prové del

Pacífic. Aquest fet provoca que hi hagi unabona precipitació al vessant oest, que per-met el desenvolupament d’una importantvegetació, mentre que a l’est de la serrala-da les pluges són molt minses, i aixòdetermina que hi hagi grans extensionsde terreny de caire desèrtic.

En línies generals, Yosemite té unclima mediterrani, d’estius calorosos id’hiverns suaus, amb precipitacions nogaire intenses, encara que aquestesprecipitacions augmenten amb l’alti-tud fins als 2.400 m, a partir delsquals comencen a decréixer fins alcim. Les temperatures extremes sónmoderades perquè el parc es trobarelativament a prop de l’oceà Pací-fic. Normalment, la neu no arriba

fins al novembre i hi roman fins al mesd’abril. La combinació de vegetació seca, humitatrelativa baixa i tempestes elèctriques durant l’estiudóna com a resultat incendis freqüents provocatspels llamps.

Els primers habitants de Yosemite eren els indisahwahneechee. Tenien una vida força plàcida; a l’hi-

vern vivien a la vall i a l’estiu puja-ven a les muntanyes per comerciaramb altres tribus. Va ser a mitjan

segle XIX quan van entrar en contacte perprimera vegada amb els homes blancs que

arribaven atrets per l’or que feia poc havia estatdescobert a Califòrnia. A partir d’aquí la seva vida esva veure definitivament trasbalsada. Van començarles disputes i en una d’aquestes, el 1851, un grup desoldats va endinsar-se per primer cop a la vall deYosemite. A partir d’aquí un allau d’artistes i natura-listes van visitar la vall per estudiar i gaudir dels seusmeravellosos paisatges. L’any 1864, Abraham Lin-coln va confiar a l’estat de Califòrnia la custòdia delparatge per a la seva conservació. Finalment, el1890, va ser declarat parc nacional. En l’actualitatYosemite està considerat com a patrimoni de lahumanitat.

La història geològica de Yosemite comença fa uns500 milions d’anys quan tota la regió de SierraNevada estava submergida sota les aigües d’un anticmar. Espesses capes de sediments cobrien el seu llitque, després de tota una sèrie de plegaments de l’es-corça terrestre, van sortir a la superfície. Simultània-ment, roques foses van emergir des de grans profun-ditats i es van refredar sota les capes de sediments i esvan transformar en granit. Mentre els aixecamentscontinuaven, l’erosió va eliminar les parts més toves iva deixar exposades les formacions granítiques, almateix temps, els rius i els torrents excavaren ambforça les valls. Finalment, va arribar l’època glacial,que va acabar de modelar el característic paisatge enforma d’U de la vall de Yosemite. L’última glacera,quan va desaparèixer fa uns 10.000 anys, va deixarun llac a la base de la vall que es va anar colmatantamb sediments transportats pels rius i pels torrentsdels voltants, i es va formar, finalment, el fons apla-nat de la vall actual.

MUNTANYA 883 06/200936

Segell de correusdedicat a John Muir, el

científic que més vaestudiar Yosemite.

Imatge d’un esquirolllistat de Yosemite.

La majestuosa mitjacúpula de Half Domea posta de sol.

Visió panoràmica desde Glacier Point perdamunt de la vall deYosemite.

JUP

ITE

RIM

AG

ES

JUP

ITE

RIM

AG

ES

alguns casos fins a 60 cm, que protegeix molt eficaç-ment la fusta interna dels paràsits i de l’efecte des-tructiu dels incendis. A més, la seva multiplicaciódepèn en certa manera de l’efecte del foc. La sequoiagegant fa unes petites llavors que requereixen sòlsminerals per germinar i, a més, els joves necessitenespais oberts i assolellats per créixer. Inicialment,aquestes particularitats referents a la reproducció d’a-quests arbres no es coneixien bé i els gestors d’a-quests boscos, durant molts anys, van desenvolupartota una estratègia per protegir-los dels incendis. Elsresultats d’aquesta gestió excessivament proteccionis-ta va ser molt negativa perquè va afavorir la prolife-ració d’altres espècies de creixement ràpid que, enclara competència per la llum, acabaven ofegant lessequoies joves. A més, permetia que el gruix de lacapa de sòl fos cada vegada més gran. Una vegadaconegudes les necessitats específiques de les sequoiesgegants es va desenvolupar un programa de cremescontrolades, de poca intensitat i a petita escala, queestan assegurant la supervivència de l’espècie.

Malgrat l’alta qualitat dels hàbitats del parcnacional de Yosemite, el nombre cada vegada méselevat de visitants està alarmant als gestors del parcperquè planteja riscos per a la flora, entre altrescoses, facilita la proliferació d’espècies vegetalsal·lòctones que desplacen les autòctones.

LA FAUNA

Dins els dominis del parc hi ha inventariades mésde 250 espècies de vertebrats que inclouen peixos,amfibis, rèptils, ocells i mamífers. Dins els mamífershi ha cérvols, marmotes, castors, esquirols, talps,eriçons, els óssos negre i bru, linxs, coiots, teixons,guineus i mosteles. En els llocs més recòndits delparc hi habita el lleó americà.

Pel que fa als ocells, el parc proporciona hàbitatsper a moltes espècies. Més de 150 espècies hi viuenregularment , a més de 80 espècies addicionals ques’han vist; al voltant d’un 80% se sospita que cria alparc: àguiles reials, falcons, galls fers, cabussots, becsde serra, pica-soques, garses, gralles, i també diversesgavines, coloms, oques i ànecs. Uns bons binoclesens facilitaran la tasca d’identificació.

PARCS NATURALS

06/2009 MUNTANYA 883 39

majestuosa forma de mitja cúpula que inicialmentera sencera, però que la força glacial va partir per lameitat. Amb el temps, el Half Dome ha esdevingutla imatge típica del parc nacional. Aquest esgarrifóspaisatge està esquitxat per tota una sèrie de cascadesde gran bellesa com ara Bridalveil, Vernal, Nevada iuna de les més altes de nord-Amèrica, Yosemite amb740 m de pendent.

El Glacier Point és un mirador situat a 937 mper sobre de la vall. Les vistes panoràmiques que hitenim cap al Half Dome i la resta de la vall són real-ment fantàstiques. És un bon lloc per gaudir d’uncapvespre espectacular.

Les famoses sequoies de Yosemite són a les arbre-des de Mariposa, Tuolumne i Merced. Les sequoiessón arbres gegants, els més grans éssers vius delmón, alguns mil·lenaris, que et faran sentir com unaformiga. El bosc més important és el de Mariposa;aquí hi vivien les famoses sequoies foradades perl’ésser humà que feien de túnel per al pas de lescarrosseries: el Wawona, caigut l’hivern de 1968-69,i el Califòrnia, foradat el 1895 i que encara és viu.El túnel fet al arbre Califòrnia es va construir com aalternativa de pas quan el camí del Wawona estavabarrat a l’hivern per la neu. Aquests túnels es van ferservir fins el 1932, quan es va construir la carreteranova. En aquest bosc també es pot contemplar elmajestuós Grizzly Giant, l’avi de totes les sequoies,amb una edat d’aproximadament 2.700 anys.

Finalment, dels llocs importants, el més descone-gut per al visitant del parc són les praderies de Tuo-lumne, les més grans de Sierra Nevada. Són pratssubalpins d’increïble bellesa per l’exuberant flora iper la rica fauna que hi viu. Estan situats a més de2.600 m d’altitud i estan envoltats per muntanyesque s’aproximen als 4.000 m. Prop d’aquestes pra-deries es troba el Tioga Pass, el pas de vehicles mésalt de Califòrnia (3.031 m).

MUNTANYA 883 06/200938

LA VEGETACIÓ I LA FLORA

El parc nacional de Yosemite està situat entre la cotade 600 m i la de 4.000. A les parts més baixes i res-seguint els cursos d’aigua es desenvolupa la vegeta-ció de ribera. A les planes són abundants els prats iel bosc que predomina és la roureda. A mida que esguanya alçada o que el terreny és més pendent imagre els boscos de coníferes s’esdevenen com elsprincipals protagonistes del paisatge. Diversos tipusde pinedes i avetoses es van succeint, fins arribarmés enllà dels 3.000 m, on només pot viure unavegetació de caire alpí, bàsicament formada per her-bàcies perennes.

Un gran nombre d’estanys i extenses praderies, lesmés importants les de Tuolumne, esquitxen la geo-grafia del parc i estotgen una flora diversa característi-ca dels prats humits i dels aiguamolls.

Es calcula que la flora californiana arriba a les7.000 espècies, de les quals la meitat es troben a Sier-ra Nevada, i més del vint per cent viuen a Yosemite.

Indubtablement, des del punt de vista de la flora,el principal atractiu per al visitant són els boscos desequoies gegants (Sequoiadendron giganteum).Aquests monumentals arbres, de tronc columnar irobustes branques, poden assolir una alçada de 100m i una edat de 3.000 anys. La seva escorça té uncolor canyella molt característic que la fa inconfusi-ble amb la resta dels arbres. El 1860 es va iniciarl’explotació de les sequoies per obtenir fusta. Elsfusters es van adonar de seguida que era una fustafràgil i lleugera i que es podia aprofitar per ben pocacosa. La baixa qualitat de la fusta de la sequoia i elcost i la dificultat de la seva tala explica per què elsboscos de sequoies gegants s’han pogut conservarfins a l’actualitat.

La sequoia gegant és un arbre perfectament adap-tat al foc. L’escorça té un gruix considerable, en

LES CASCADES MÉS ESPECTACULARS DE YOSEMITE

GRANS MAMÍFERS DE YOSEMITE

D’esquerra a dreta, les cascades deYosemite (740 m),Bridalveil (188 m),Nevada (181 m) iVernal (97 m).

A la pàgina següent id’esquerra a dreta:cérvol, coiot, lleóamericà i ós bru.

Pàgina següent:El Solter i les TresGràcies, a l’arbreda deMariposa.

JUP

ITE

RIM

AG

ES

JUP

ITE

RIM

AG

ES

JUP

ITE

RIM

AG

ES

600 m. Estem a 1.801 m d’altitud. Ens trobem just asota del Liberty Cap. En aquest punt comença unavall glacial oberta per on cau la cascada de Nevada,semblant a la vall principal de Yosemite, però dedimensions molt més petites i molt més elevada. Pot-ser per això, en diuen Little Yosemite Valley.

El camí segueix el riu Merced per un tram bastantpla, on hi abunden les molleres i, per tant, una delíciapels amants de la botànica. A continuació passarempel peu d'una Ranger Station, i començarem a enfi-lar-nos cap a l'esquerra fins arribar a la carena delHalf Dome. Un cop som a la carena, el camí segueixpujant fins que s’acosta a la seva base de granit.Quan hi arribem, ens trobem just darrera del HalfDome, segons el vèiem en començar l'excursió desde la vall de Yosemite.

En aquest punt som davant d’una paret imponentd’uns 400 m, i que necessitaríem equipament d’esca-lada si no fos perquè uns cables fixos a manera d’es-cala ressegueixen la paret. A la base dels cables, finsi tot hi trobarem guants de pell, malmesos això sí,però que la gent fa servir per agafar-se al cables d’a-cer. Com és evident en un país com aquest, a la bai-xada la gent els torna a deixar on els ha trobat. Laveritat és que són molt útils ja que no podríem pasarribar al cim sense protegir-nos les mans.

L'ascensió pels cables és espectacular, ja que laparet és pràcticament vertical. A cada pas ens hau-rem d’impulsar cap amunt amb els peus i les mans. Hiha travesses de fusta, però més d’una està trencada iresulta força esgotadora la seva progressió, sobretotdesprés de les hores que portem caminant i, per aca-bar-ho d’adobar, quan ens trobem amb excursionis-tes que van en direcció contraria, s'han de fer equili-bris per deixar-nos passar mútuament. Per aquestaraó és convenient fer l’ascensió ben aviat per a estal-viar-se aquest tràngol.

Distància: 14 km.Desnivell: 1.492 mTemps de camí: 9/10 h.Dificultat: cert nivell de dificultat.

PARCS NATURALS

06/2009 MUNTANYA 883 41

on dominen unes grans molleres amb una vegetaciópròpia d’aquests hàbitats que és una autèntica delíciaper els amants de la natura.

Es tracta de pujar fins aquest bonic llac d’origenglacial que es troba a la base del Unicorn Peak, uncim que s’apropa als 3.500 m d’alçada. El llac ensrecorda els nostres dels Pirineus, amb la diferènciaque aquest està envoltat d’uns magnífics boscos degrans coníferes.

Distància: 8 km.Desnivell: 500 mTemps de camí: 4 h.Dificultat: fàcil.

3. Ascensió al Half Dome (2.693 m)S’ha d’advertir que aquesta excursió és per a gentexperimentada i acostumada a fer grimpades, acausa dels desnivells forts que cal superar, i tambéper la formidable grimpada que ens espera en el tramfinal.

Deixarem el cotxe al pàrquing que hi ha al Centrede visitants de la vall de Yosemite. D'allí mateix surtun camí ample, a mà dreta, perfectament indicat ambel nom Mist Trail, que primer puja a les cascades deVernal, i després a la de Nevada. Des d’allí es conti-nua l'ascensió fins el Half Dome.

Després d’uns centenars de metres, el camí deseguida es fa estret i es converteix en un corriol ques’endinsa per un bosc molt frondós, on dominen elsroures i les grans coníferes, començant a guanyaraltura ràpidament tot pujant en ziga-zaga. Superat elbosc, el camí sempre seguint el curs esquerre del riuMerced, segueix pujant, passa a prop de la cascadade Vernal i es dirigeix directament cap el pas de lacascada de Nevada. El sender fa unes corbes persota de la cascada, on podrem observar com el terrai la paret de la muntanya estan completament mulla-des pel vapor d'aigua que desprèn la caiguda.

Aviat arribarem a la part superior de la cascada, onel camí creua el riu per un pont de fusta. En aquestpunt haurem caminat 4,2 km, amb un desnivell de

MUNTANYA 883 06/200940

Com i quan hi podem anar

La sortida la farem des de l’aeroport internacional de la ciutat de San Fran-cisco, tot agafant l’autopista interestatal 80, que travessa el pont d’Oakland.Tot seguit prendrem la 880, en direcció sud, per enllaçar amb la interestatal580, que ens durà a Tracy, i des d’aquesta ciutat, per la carretera 205, arri-barem a la petita ciutat de Manteca, des d’on surt la carretera estatal 120que ens durà directe a una de les entrades que té la zona oest del parc, ano-menada Big Oak Flat Entrance. En total uns 290 km, que podrem fer en pocmenys de quatre hores.

Aquest parc té tres entrades per l’oest, una entrada al sud i una a l’est. Elnord no té accés per la manca de carreteres i perquè limita amb el HumboldtToiyabe National Forest, on absolutament tot és zona salvatge. Aquest és undels parcs americans que, per la seva bellesa, per la grandiositat i per la granquantitat de llocs que es poden visitar no podem pas fixar un nombre de dies.Ni que ens hi estéssim un mes seguit, no podríem seguir-lo. Cal pensar queel parc disposa de 670 km de carreteres interiors, 1.340 km de senders mar-cats, i el 95% d’aquest territori és salvatge; per tant, dependrà molt de lesexcursions que s’hi vulguin fer i dels dies de què disposem.

Sens dubte la millor època per visitar el parc és l’estiu, perquè en lesaltres estacions hi ha limitacions importants. La ruta anomenada Tioga Road,una carretera interior que travessa el parc d’est a oest, només està obertal’estiu, la resta de l’any roman tancada per la neu. Seria una llàstima no poderrecórrer-la perquè deixaríem de gaudir d’una de les belleses més espectacu-lars del parc, el port que travessa la serralada és troba a 3.031 m, i estàenvoltat de nombrosos cims que ronden els 4.000 m. Un espectacle que calno perdre’s. Les temperatures màximes a l’estiu estan entre els 28ºC delmes de juny i 32ºC del mes d’agost, i les mínimes entre els 9ºC i 11ºC.

EXCURSIONS I RECORREGUTS RECOMANATS

A Yosemite s’hi poden fer moltíssimes excursions tant en cotxe com a peu, depe-nent sempre del temps de què disposem. Nosaltres hem escollit tres caminadessituades en diferents indrets, i que en conjunt ens donaran una visió força fidelde la magnitud d’aquest parc.

Un tram del camí quemena vers Half Dome.

Camí que duu a lesmuntanyes de

Yosemite NationalPark.

1. Excursió a les cascades ChilnualnaAquesta excursió la iniciem a la zona sud del parc, ala regió del Wawona. Es tracta de remuntar el ferés-tec i salvatge riu Chilnualna, que baixa de les prope-res muntanyes del Buena Vista Crest.

Iniciem la caminada al pàrquing del Centre d’infor-mació Wawona, al principi enmig d’un frondós boscdominat per rouredes i principalment coníferes ienvoltats per un ambient de gran humitat; a mida queagafem alçada el bosc pren caires més esclarissats iel paisatge es va obrint, sempre remuntant el riu Chil-nualna. Passarem per una zona força llarga on elcamí va prenent alçada per mitjà d’unes llarguíssimesi feixugues ziga-zagues que queden compensadespels paisatges que anem veient. Finalment arribem auna zona de grans penya-segats, on ens sorprèn lacascada, una gran quantitat d’aigua que cau del cim auna alçada de 200 m. Un espectacle que ens com-pensarà els esforços realitzats per arribar fins aquestindret tan solitari i feréstec.

Distància: 14 km.Desnivell: 750 mTemps de camí: 5 h.Dificultat: fàcil.

2. Excursió al llac Elizabeth L’excursió la iniciarem en la zona est del parc molt aprop del càmping de Toloumne Medows. Per arribar-hi hem d’agafar la carretera interior del parc anome-nada Tioga Road fins les altes planures en una regió

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

DE

GO

OG

LE M

AP

S)

JUP

ITE

RIM

AG

ES

JUP

ITE

RIM

AG

ES

VIES D’ESCALADA

MUNTANYA 884 08/2009 43

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 884 08/200942

Aprofitem el número d’agost per tractar els traçats més apartats i situats en cotesmés altes, oberts normalment a l’estiu en temps de vacances. La difussió d’a-quest tipus d’itineraris no sempre ha estat una tasca senzilla. Abans, que existis-

sin les revistes i guies de muntanya, al Pirineu ja s’hi anava, i les referències acabavenescrites en els registres dels refugis, en el millor dels casos. És molt d’agraïr el grantreball d’investigació fet pels autors de les guies actuals del Pirineu, perquè gràcies atots ells, podem gaudir molt més de l’escalada. Encara però, hi resten massissos senseguia, on les dades son minses i inconcretes, i és aquí on la incertesa ens acompanyafins al cim, i això fa més intensa l’ascensió. Concretament, les zones del Cotiella i laPeña Montañesa són dos exemples clars d’aquesta manca d’informació sobre aixòmateix, i l’existència de moltes vies encara és una incògnita. Esperem que amb eltemps, la saviesa i paciència d’algú aclareixi aquestes llacunes del pirineisme.

PEÑA MONTAÑESALa cara nord de la Peña Montañesapresenta una paret maquíssima forma-da per nombrosos díedres i fissuresmolt cridaneres des del punt de laCollada. El 13 de setembre del 2008,Eduard Garcia Palma s’engresca apujar-hi tot sol pel centre de l’escenari,guiat pel seu dilatat instint aventurer.La via arrenca al costat dret d’un gen-darme característic, i continua per unpanorama caòtic de blocs fissurats finsa sota d’un sostret, a meitat del tercerllarg. Fins aquí tot indica que algú ja hihavia pujat anteriorment, ja que hi tro-bem dos pitons col·locats. A partir delsostret, l’Edu continua per la dretaobrint via sense més rastre fins al cim,anomenant-la via Directa sense méspretensions, malgrat la coincidència detrepitjar algun itinerari antic sense mésreferències. Cal portar uns quatre clausper muntar les reunions, tascons,aliens i camalots. Tot i que la roca ésforça adherent i compacta, l’estructuraen forma de blocs obliga a prestarmolta atenció i evitar al màxim el frecde les cordes. La situació de les viesdescrites al dibuix és aproximada, ate-sa la manca d’informació. Aproximacióevident des de la Collada (40 min),bonic indret on deixarem el vehicle aprop d’una bona font. Accés per la pis-ta que surt a l’entrada de Ceresa,venint del poble de Laspuña. Descensper l’itinerari normal d’ascensió al cim(45 min).

En el vessant sud de la muntanya,la Peña Montañesa exhibeix la siluetamés monumental amb una vasta mura-lla ben visible des de tota la comarcadel Sobrarbe. Dins de la Canal Mayor–la depressió més accentuada al cen-tre de tot el bastió– trobem una carac-terística agulla anomenada el Picón delas cinco. En la cara SO d’aquesta agu-lla, Ramón Maeso, Francesc Carreras,Guillem Puig i Santi Puig obren la viaPapil·les gustatives (4-5-2008), difícilescalada en lliure sobre roca de quali-tat, on un seguit de bones fissures

PICOS DE EUROPAEn una de les parets més representatives de Picosde Europa, el vessant meridional de la Torre Santa oPeña Santa de Castilla, Pep Masip i Luis Gómezobren la via Aitite (22-7-08). Es tracta d’una esca-lada exigent parcialment equipada, que assoleix lacara SO de l’agulla José del Prado, enganxada a lamuralla principal just per on discorre la clàssica viaSur directa. Nou tirades amb una dificultat màximade 7A (L6), encerten una semifissurada línia moltatrevida, on tan sols han calgut col·locar deu para-bolts, la majoria en les reunions. Es tracta d’unaruta dedicada a la memòria de Pedro Udaondo, figu-ra emblemàtica de l’escalada basca. Per a pròximesrepeticions, cal dur dos jocs d’aliens i dos jocs decamalots (fins al nº4). Des de la punta de l’agullacal fer un ràpel de 60 m per enllaçar amb la Surdirecta i guanyar el cim principal. El descens es faper la cresta O, i la via de Los Llastrales. Aproxima-ció evident des de Vega Huerta en uns 45 min. Caldestacar que a l’estiu, a la paret li toca l’ombra finsa la una del migdia. VAL D’ARAN - COLOMERS / TUC DETH PÒDU

Via Olla aranesa (100 m. MDº )

PICOS DE EUROPA / PEÑA SANTA DE CASTILLA

Via Aitite (430 m. EDº )

VAL D’ARAN - COLOMERS / TUC DE BALAGUERA

Via Never stop dancing the electroboogie (165 m. MD+ )

PEÑA MONTAÑESA (VESSANT SUD) / AGUJA PICÓN DE LAS CINCO

Via Papil·les gustatives (115 m. ED+ )

marge esquerre de la façana NO del tucde Balaguera. Ascensió amb rocaexcel·lent, tret de l’entrada de l’últimllarg, que aprofita els trams més sug-gestius, sempre per fissures i díedresde qualitat. La via comença per unagran placa ratllada per una pregona fis-sura perfecta, on veurem un pitó dereferència des del terra. Destaca laxemeneia del segon llarg rematada peruna curta bavaresa de sortida, i l’últimatirada, amb un bonic díedre que con-dueix directament al cim del Balaguera.Portar els tascons, aliens i camalots.L’altra via, l’Olla aranesa, aprofita unpreciós retall de granit en la cara O deltuc deth Pòdu, on plaques i fissuresperfectes porten al característic blocdesplaçat que superarem amb xeme-

condueixen a l’excepcional díedre delsegon llarg. La tercera tirada és, engran part, comuna amb la via El retor-no, que puja per la cara E. Cal portarun joc d’aliens i un de camalots (nº2 inº3 repetits). Aproximació pel camí(GR) que passa per Oncíns fins al punton una gran fita assenyala la pujadacap a la Canal Mayor (1 h aprox). Des-cens evident seguint l’aresta N fins elcollet, o bé davallant en ràpels equipatsper la vessant O.

VALL D’ARANAl circ de Colomers, Dani Brugarolas fatot sol dues noves vies a finals d’agostdel 2008. La primera, anomenadaNever stop dancing the electroboogie,guanya d’una forma elegant i directa el

PEÑA MONTAÑESA (CARA NORD)

Via Directa (150 m. MDº )

Cara nordde la PeñaMontañesa.

neia. Dificultat assequible en conjunt,amb roca molt bona. Cal dur els tas-cons, aliens i camalots al gust.

L’aproximació al tuc de Balaguerarau en agafar el camí que ens porta alport de Caldes (GR) des del Refugi deColomers, i quan aquest comença aallunyar-se del rierol, cal creuar a l’al-tra riba i anar pujant en direcció al circdel Balaguera. Una gran tartera portaal peu de via en poc més d’una hora.Descens crestejant uns cinc minuts endirecció al refugi (SO) fins una canale-ta que duu al vessant sud. Cal davallarflanquejant per sota de les agulles deColomers fins a l’estany de Garghils deSus, on agafem el camí de l’alta rutadel circ (marques vermelles) fins alrefugi (1 h). L’aproximació al tuc dethPòdu és molt més llarga i es fa pelcamí de l’alta ruta del circ (marquesvermelles). Un cop arribem a tocar delPòdu, la via queda a la cara O. Justquan el camí comença a baixar hemde flanquejar fins al peu de la paret(calculeu dues hores llargues). Des-cens per la vessant S a través d’unacanal d’herba molt dreta, però que noté pèrdua. Cal envoltar l’agulla anant acercar el peu de via, i d’aquí pel camíde l’aproximació (unes dues hores).

ARM

AND

BALL

ART

LLIBRES I MAPES

L’abocador del Garraf

Dòlmens i menhirs

1972 – 2006. Olor de podrit. El despropòsit del GarrafPau Pérez de PedroEdició de l’autor190 pàgines, amb il·lustracions

De Cardedeu al megalitismeForces tel·lúriques, dòlmens imenhirs. ItinerarisCarme Vila i LLuís Vidal Edita: Ajuntament de Cardedeu142 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 884 08/2009 45

El Tossal Cartografies, empresa for-mada per Natxo Segura, Pau Fuster

Puig i Òscar Arnau Juan, ens presentala primera col·lecció de cartografiaexcursioniste del País Valencià. Aquestgrup de joves topògrafs valencians esllança de ple a l’ambiciós projecte deproduir cartografia excursionista de lesserres i paratges més emblemàtics deles comarques interiors de la geografiavalenciana. Aquesta col·lecció s’encetaamb els mapes de la Serrella, la serrade Mariola, els Ports I, i la Tinença deBenifassà. Un projecte amb vistes defutur, que pretén cobrir el buit històricdel País Valencià quant a mapes excur-sionistes. Els mapes que ara es pre-senten, tenen la particularitat que en alrevers del full cartogràfic hi ha unasèrie d’informacions d’interès excur-sionista mitjançant textos, fotografiesque faciliten un conèixement mésdetallats dels paratges cartografiats.

Mapes i guies excursionistes del País ValenciàAutors diversosEdita: El Tossal cartografies. València (2009)Escales 1:20.000 / 1:25.000 / 1:30.000

Nous mapes delPaís Valencià

Altres novetatseditorialsSEAS75 anys de muntanya i culturaDiversos autorsEdita: Ajuntament de Sant Just Desvern –Centre d’Estudis Santjustencs – SEAS. Sant Just Desvern (2009)301 pàgines, amb il·lustracions

Lo Port52 rutes de senderismeJoan J. Tirón FerreCol·lecció: Guia d’excursionismeEdita: Editorial Piolet. Barcelona (2009)192 pàgines, amb il·lustracions

Montserrat Rock Clims. Sant Benet & GorrosJosep E. CastenouXavier RieraEdita: Rocktopo. Tarragona (2009)123 pàgines, amb il·lustracions

Sant Llorenç del MuntRamon Armengol i RodóEdita: Viena edicions. Barcelona (2008)160 pàgines, amb il·lustracions

Montsant. Vertiente surXavier Buxó – Luis AlfonsoEdita: Supercrack Edicions. Barcelona (2009)218 pàgines, amb il·lustracions

Trekkings por los Picos de EuropaLuis Aurelio GonzálezLoli PalomaresEdita: Ediciones Desnivel. Madrid (2009) 345 pàgines, amb il·lustracions

Camins de Collserola. 20 excursionsper les valls de Sant Just, SantaCreu i la riera de VallvidreraFerran de la FuenteCol·lecció: Pòrtic PedraforcaEdita: Raval Edicions SLU, Pòrtic. Barcelona (2009)127 pàgines, amb il·lustracions

Aneto. 5 vías a la cumbreDavid AtelaEdita: Ediciones Desnivel, S.L. Madrid (2009)157 pàgines, amb il·lustracions

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Recull llegendaridel Ripollès

Una bona selecció de refugis del Pirineu

Llegendes del RipollèsJosep Ribot i CalpeEdició a cura de Domènec Ribot i Martí iJordi Mascarella i Rovira. Edita: Centre d’Estudis Comarcals delRipollès. Ripoll (2008).187 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 884 08/200944

Pirineos20 refugios 40 cumbresVictor Riverola – Jekaterina NikitinaCol·lecció: Guía montañeraEdita: Ediciones Desnivel. Madrid (2009) 168 pàgines, amb il·lustracions

Aquest llibre té un doble objectiu:per un costat posa de relleu la

importància d’un conjunt de refugispirinencs, com a punt de partida perassolir molts dels cims més destacatsde la serralada, i per una altra part ésun sentit homenatge a la figura delguarda, que fa d’aquests aixoplucsuns llocs de recer per als que transi-tem per l’alta muntanya.

La majoria dels itineraris que ensproposa són d’una o dues jornades,amb la possibilitat d’enllaçar més d’u-na de les rutes, tenint com a punt d’i-nici i de finalització un refugi, apropa-se els principals massissos del Piri-neu, informant de itineraris, en algunscasos a cim molt coneguts, però enaltres no tant freqüentats, en elsquals ens fa descobrir algunesvalls o estanys de gran bellesa, peruns camins que s’aparten de lesrutes clàssiques.

Els vint refugis són: Merialles iCortalets, al massís del Canigó. Ull-deter, a l’alta vall del Ter. El LluísEstasen, sota el Pedraforca. Els deBessines i les Bulloses, sota el Car-lit. El d’Amitges, sota el Tuc de

Els raidsd’aventura

Extreme adventura racesEmma Roca – JordiCanyameresEdita: MomentumEditors. Barcelona (2008)150 pàgines, amb il·lustracions

En aquest llibre, l’Emma Roca, apas-sionada dels raids d’aventura, ens

presenta el que són aquestes provescompetitives, amb les imatges espec-taculars d’en Jordi Canyameres.

Ens explica les vivències extraordi-nàries que al llarg de la prova viuenels participants, els perills que es pre-senten, i quin són els límits físics imental que s’experimenten.

D’aquesta manera el lector podràentendre el que signifiquen els raids,una experiència que fa que els seuspracticants es plantegin la vida d’unamanera molt especial.

Els raids d’aventura constitueixenun repte darrere l’altre, però que espresenten en el conjunt d’un equip,que comparteix en tot moment lesvivències i l’esforç per aconseguir unafita. Un treball en equip, però quecadascun un dels seus componentshan de donar el màxim per arribar ambèxit al final de la prova.

Durant anys les entitats excursio-nistes foren d’on sortiren innom-

brables reculls folklòrics del nostrepaís. Un dels objectius de les primeresentitats va ser l’estudi, però sobretot ladivulgació dels nostres costums i el ricpatrimoni rondallístic i llegendari, delnostre territori.

El 1924, la Secció d’Arqueologia,Filologia i Folklore del Club Munta-nyenc, que aleshores presidia RossendSerra i Pagès, va convocar la primeraedició del concurs sobre un recull dellegendes catalanes que anomena Lle-gendari Popular Català, i dos anysdesprés, el 1926, es va celebrar l’actede proclamació i lliurament de premis.El segon premi d’aquest concurs fouatorgat el dibuixant i soci del CentreExcursionista de Catalunya, JosepRibot i Calpe, per un recull de llegen-des de la comarca del Ripollès. Lesexpectatives d’aquest premi, i de lesdues edicions posteriors, ben aviatquedaren en l’oblit, els esdevenimentsque varen sacsejar el nostre país en ladècada de 1930 no contribuirien gentsa la seva divulgació.

Ara, vuitanta anys després, s’arribaa localitzar l’original d’aquest magnífictreball, amb la sorpresa d’observarque Josep Ribot havia realitzat un tre-ball amb un extraordinari afany docu-mentalista.

En aquesta edició es reprodueixentambé els bonics dibuixos de Ribot,que il·lustren aquest recull de llegen-des. Tot plegat una esplèndida obraque ara recuperem.

Saboredo i el Bassiero. El Ventosa i Cal-vell, al costat de l’estany Negre de Boí isota el Montardo d’Aran. La Renclusa,sota el massís de la Maladeta i el cimde l’Aneto. L’Angel Orús, sota el Posets.El de Serradets, al circ de Gavarnia,sota la Bretxa de Roland. El Góriz, sotael Monte Perdido. El de Pineta, a la valldel mateix nom. L’Estom, a l’alta vall deLotour, sota el pics d’Estom Soubiran ide Labas. El de Bayssellance sota elPetit Vignemale. Oletas de Gauba, al’alta vall de Gauba, sota el Vignemale.El Ilhéou, a l’alta vall de Cauterets, sotael Grand Barbat. El de Respomuso, sotael massís del Balaïtous. El Gabardito,sota el Bisaurín. I el de Laberouat, sotael pics de la Countende i el d’Anie.

El llibre ens parla sobre dòlmens,menhirs i forces tel·lúriques. Expli-

ca qui eren aquells pobles que cons-truïen grans monuments de pedra pera enterrar-hi els seus morts, descriuquè són les forces tel·lúriques i propo-sa una serie d’itineraris pels parcsnaturals del Montnegre i Corredor,serralada de Marina i Litoral.

Els autors pretenen demostrar queels nostres avantpassats tenien elconeixement de les forces tel·lúriquesi les cercaven per fer-hi els enterra-ments i per aixecar menhirs que se-nyalitzaven llocs molt especials per lesseves creences. Aquesta gent buscavales forces idònies per bastir-hi el tipusde monument que tenien costum defer. El fenòmen megalític a Catalunyadura des de la meitat del IV mil·lenifins ben entrat el II mil·leni aC. Les for-mes arquitectòniques dels dòlmensvarien segons el lloc i l’època. Peròtenen una constant: en el 99% delscasos estan construïts a llocs on hi haforces tel·lúriques.

En els itineraris que proposen espoden veure diversos exemples: decada monument hi ha una imatge, undibuix de les forces, informació delmegàlit, s’explica com arribar-hi i se’ndonen les coordenades UTM per facili-tar el seguiment de les excursions.

Una obra que recull el llarg procésd’un dels grans atemptats ecolò-

gics de la història de l’Àrea Metropoli-tana de Barcelona.

El seu autor, Pau Pérez, en primeralínia de combat des que es va conèixerel projecte l’estiu de 1972, ens ofereixun projecte que venia forjant des de faanys, i que ha vist la llum poc tempsdesprés de la clausura de l’abocador o,com eufemísticament el denominaval’administració els darrers anys, dipòsitcontrolat de residus.

Al llarg del llibre ens podem assa-bentar de la problemàtica que tenial’Ajuntament de Barcelona per desfer-se de les escombraries, dels projectesque sorgien i de la solució final, omillor dit, del desgavell final, que con-demnava a mort una magnífica vallcàrstica del massís de Garraf.

Les conseqüències van ser imme-diates, la contaminació va afectar totsels aqüífers, i el paisatge va canviarradicalment. Encara avui dia és difícilcalcular el temps que haurà de passarper recuperar una mínima normalitat.

Totes les protestes, informes i d’al-tres d’accions endegades pels espe-leòlegs i estaments científics no vanpoder frenar el projecte.

MUNTANYA 884 08/2009 47

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 884 08/200946

Espeleologia / Barranquisme

Àlex Batllori mor al barranc de Literola

El Grup de Descens d’Engorjats (GDE) rep la menció especial al club català divulgador del’activitat barranquista 2009

Es descobreix un nou avenc de1.000 m de profunditat a Mèxic

Cent anys del primer refugid’Ulldeter i cinquanta del nou

Refugis de muntanya

El 13 de juny passat es va produirun accident mortal al barranc de

Literola (Benasc), que duia un fortcabal d’aigua, i que en feia difícil elprogrés. Hi va predre la vida Àlex Bat-llori i Lacueva, expert i consagrat aper-turista de barrancs i engorjats i, a més,tot un referent en aquesta modalitatesportiva, sobretot per la seva produc-ció articulista, que dugué a terme, enbona part, en les seves habitualscol·laboracions a la revista Muntanya.

L’Àlex Batllori va néixer a Barcelonal’any 1958. Va iniciar les seves activi-tats de muntanya de molt jove, i es vadecantar per l’espeleologia i el des-cens de barrancs; va participar ennombroses primeres exploracions debarrancs als Picos d’Europa i els Piri-neus (justament havia obert ell mateixel barranc de Literola ara feia ja vintanys). Ha estat un dels membres mésactius del Club Excursionista de Grà-cia, a la secció del GIE.

En els darrers anys ha publicat a larevista Muntanya un bon nombre d’ar-ticles i reportatges sobre barrancs idescensos d’engorjats; el que mésdestacava d’aquests treballs era elperfil excel·lent dels seus dibuixos,que s’han convertit en un bon exem-ple dels croquis del barranquisme.

L’any 2006 Cossetània Edicions(Col·lecció Azimut, 78) li va publicar elllibre Els 30 millors barrancs del Piri-neu, una obra de consulta obligadaper als amants d’aquest esport.

F. A.

ESPE

LEO

BLO

C.BL

OG

SPOT

.CO

M

MO

NTAN

ISM

O.O

RG.M

X/AR

TICUL

OS.

PHP?

ID_S

EC=6

&ID_

ART=

2631

VICT

OR

RIVE

ROLA

AFCE

C

L’expedició Santito 2009 ha acon-seguit explorar l’avenc homònim

fins als -1.125 m de fondària i enlla-çar-lo un altre -1.000, l’Akemabis, for-mant així un conjunt que supera els -1.180 m, i els 5 km de desenvolupa-ment. La notícia ha pres una granvolada en el col·lectiu espeleològicinternacional.

Aquesta zona, situada a la SierraNegra de Mèxic, està essent exploradaper un grup internacional dirigit perFranco Attolini, Gustavo Vela (tots dosmexicans) i Al Warild (australià).

A causa de l’elevada concentracióde grans cavitats a la zona és d’espe-rar que tinguem ben aviat més notí-cies, especialment si es produeixenmés enllaços. La Cueva del Santito ésa la mateixa regió on es troba el Sóta-no de Ocotempa, on Gustavo Velahavia explorat l’Akemabis. El Santitoes converteix en la quarta cavitat quepassa dels mil metres de desnivell enaquest sector.

Valentí Zapater

Els antecedents més immediats delsactuals refugis al Pirineu van ser

els antics hospitals de muntanya. Erenconstrucciones sòlides, construïdesmolt a prop d’alguns ports de munta-nya que s’utilitzaven com a vies decomunicació entre valls. Els hospitalsdesenvolupaven una gran tasca, per-què hostatjaven i alimentaven els fati-gats viatgers i pelegrins que recorriena peu el Pirineu.

El vell refugi d’Ulldeter forma partde la història del nostre alpinisme. Laseva situació estratègica i la sevaconstrucció peculiar li van aportar unafama inesperada a l’època, i es vaconvertir en una peça històrica desti-nada a jugar un paper molt importanta l’hora de divulgar els paisatges del’Alt Pirineu i, més concretament, delPirineu ripollès.

El 25 de juliol d’enguany, el refugivell d’Ulldeter complirà 100 anys, i el29 de juny el nou refugi va celebrar elseu 50è aniversari. Ens referim al pri-mer refugi guardat de la cara sud delPirineu, i el primer inaugurat a lapenínsula ibèrica. El refugi vell d’Ullde-ter, ara en ruïnes, es va inaugurar elmes de juliol de 1909, just a la basedel pic de Bastiments i el Gra de Fajol,on neix el riu Ter, al circ de Morenç, a2.393 m.

El refugi és propietat del CentreExcursionista de Catalunya, i el seupromotor va ser Cèsar August Torras,aleshores president del CEC i un delsmàxims divulgadors del Pirineu. Grà-cias a la seva labor, el refugi d’Ulldeter,amb la seva arquitectura modernista iel seu aspecte imponent, es va con-vertir en tot un referent a l’hora d’obrirnous refugis.

El refugi oferia recer als intrèpidsexcursionistes que pujaven fins al circde Morenç fins que va esclatar laGuerra Civil l’any 1936. Les grannevades, la pluja, el vent i la falta demanteniment durant la guerra, vandeixar el refugi en molt mal estat, i elCEC va decidir construir un nou refugiuns metres més avall, a 2.220 m, pro-tegit de les inclemències meteorològi-ques i adaptat als nous temps.

El nou refugi d’Ulldeter es va inau-gurar l’any 1959, i des d’aleshores haexperimentat importants millores de

construcció i serveis. Actualment,compta amb serveis i dutxes ambaigua calenta generada a través deplaques solars. També ofereix al visi-tant una llibreria on es poden adquirirllibres, guies i mapes de la zona. Elrefugi té places per a 52 persones,distribuïdes en tres habitacions de sis

places, dos de deu i una de vuit pla-ces. Totes estan equipades amb llen-çols i matalassos. També disposa dedues sales d’estar mejador, amb ser-vei de bar de 7 del matí a 10 del ves-pre, i servei de restaurant on s’ofereixcuina tradicional de muntanya amb unmenú diari per dinar i sopar.

La galeria vidrada amb vistes a lavall del Ter és un dels alicients del refu-gi, ja que s’hi pot descansar, prendre-hi alguna cosa o llegir llibres i guies demuntanya. Tot i que el refugi és oberttot l’any, també ofereix vuit places en lazona d’accés lliure, equipada amb llen-çols i un escalfapanxes de llenya.

Per commemorar aquest doble ani-versari, el Centre Excursionista deCatalunya, el Consell Comarcal delRipollès, els ajuntaments de Setcases iCamprodon i el Grup de Muntanya dela Vall de Comprodon han confeccio-nat un programa d’actes que se cele-braren els dies 24 i 25 de juliol: excur-sions familiars i trekkings de cert nivellde dificultat, un dinar col·lectiu i diver-ses exposicions històriques a Setcasesi Camprodon.

(www.ulldeter.net).Víctor Riverola

Imatge delprimer refugid’Ulldeter,inaugurat el1909 al circde Morenç.

El nou refugid’Ulldeter,inaugurat el1959, unamica mésavall de lesruïnes del’anticequipament.

Aquest any s’ha celebrat per prime-ra vegada la trobada de Gorgs jun-

tament amb Mayencos. Ha estat unagran aposta fer treballar conjuntamentles quatre federacions d’Aragó i Cata-lunya que aglutinen els esportistes querealitzem descensos d’engorjats enaquestes comunitats: la FederacióCatalana d’Espeleologia (FCE), laFederació d’Entitats Excursionistes deCatalunya (FEEC), la Federació Arago-nesa d’Espeleologia (FAE) i la Federa-ció Aragonesa de Muntanya (FAM).

La trobada es va organitzar a Mori-llo de Tou del 12 al 14 de juny, amb unrècord d’assistència de més de 700persones; barranquistes de diversescomunitats autònomes: Andalusia, Ara-gó, Illes Balears, Catalunya, Madrid,Múrcia, Navarra, València, País Basc, itambé companys d’arreu del món, comFrança, Brasil, Irlanda, EUA, Austràlia oItàlia.

Durant la trobada també es va de-

senvolupar el III Congrés sobre diver-sos temes d’interès per als assistents,el II Concurs d’Audiovisuals, el II Con-curs de fotografia Lucien Briet, aixícom l’exposició de fotografies delmassís de Cotiella.

Durant tota la tarda del dissabte vatenir lloc el III Congrés Internacional deDescens de Canyons i Barrancs, orga-nitzat per la FEEC. A més a més, tambées va presentar el llibre Manual deaguas vivas en barrancos. Anticipacióny prevención de peligros, de d’hidròlegJosé Ortega, editat per Desnivel. En elmarc d’aquests actes també hi va haverun Concurs de fotografia i audiovisuals,que destaca per l’èxit de participaciódels concursants i per la qualitat d’i-matges presentades, cosa que que vaobligar l’organització a ampliar els pre-mis atorgats a cinc en lloc dels tres pre-vistos, a més del premi a la millor foto-grafia escollida pel públic (entre els pre-miats hi havia dos membres del GDE).

Durant el sopar d'homenatge, esvan lliurar diferents mencions de reco-neixement, destacant els premis a Fer-nando Biarge, com a divulgador, i aMario Gisbert, com a veterà, i a l’alcal-de d’Aïnsa, el Sr. Cheliz, per la sevainestimable col·laboració. Entre les per-sones assistents al sopar de germanor,vam comptar amb la presència de JoséRamón, gerent del complex de vacan-ces de Morillo de Tou; el president de laFAE, Francisco Royo; el president de laFCE, Hilari Moreno i el vicepresident delCentre Excursionista Catalunya, DavidMengual, que va recollir la mencióespecial al Grup de Descens d’Engor-jats, com a club català divulgador del’activitat barranquista de l’any 2009, itambé com diferents membres de laJunta Directiva de la FEEC.

GDE del CECengorjats.tkgrupdescensengorjats.blogspot.com

La pràctica de l’espeleologiava ser una de les dues granspassions de l’Àlex Batllori.

El Everest prohibido, a punt de sortir en DVD

Just un mes després del llençamenten DVD del documental Cho Oyu

non- stop, Xavier Arias i Víctor Riverolapresenten la seva nova producció: ElEverest prohibido. El documental recullles vivències dels alpinistes XavierArias i Xavier Aymar al sostre del món,el mes de maig del 2008.

Aquell any fou especialment polè-mic. D’una banda, la massificació delcamp base de l’Everest va arribar auns nivells d’escàndol, i per si no n’hihavia prou, el govern xinès va blindarla muntanya perquè hi pogués pujarsense problemes la torxa olímpica, enel seu recorregut, també polèmic, pre-vi als jocs de Pequín. El fet de prohibirdurant dues setmanes l’accés al CampI des del Nepal i de tancar la muntanyapel vessant del Tibet, va propiciar quees trobessin a la gelera del Khumbumés de 300 alpinistes amb intenció defer cim. El segrest per part de l’exèrcitnepalès (obligat pel xinès) d’ordina-dors, telèfons i càmeres de vídeo i

fotografia, per por a manifestacionsprotibetanes, va escalfar encara mésels ànims, encara que, per sort, elsdos alpinistes catalans varen poderpujar fins al sostre del món amb labandera de l’Ajuntament de Barcelonai el Club Excursionista de Gràcia fins alcim de l’Everest.

El documental, dirigit per VíctorRiverola i Xavier Arias, ens detalla totel trekking d’accés al camp base del’Everest, des de Luckla fins a GorakShep, arribant al glaç del Khumburodejats d’un paisatge de somni. Lapel·lícula realitza una crítica construc-tiva a les expedicions comercials quecada any venen la muntanya comassequible per a tothom, sense teniren compte l’autèntic esperit de l’alpi-nisme. La massificació de l’Himàlaia iel bloqueig de la muntanya per part dela Xina també reben un tractamentespecial dins del documental.

Jekaterina Nikitina

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 884 08/200948

Cinema de muntanya

Ara fa cent anys moria Henry Russell

Pirineistes il·lustres

PIRI

NEO

S300

0.CO

M

ARPE

L.AQ

UITA

INE.

FR

MUNTANYA 884 08/2009 49

¿Com viu en Dominique Hummella muntanya i l’alpinisme?Em considero un gran aficionat altrekking. Més que pujar grans cimsplens de neu i gel, el que m’agrada éscaminar, realitzar travesses i descobrirpaisatges. M’encanta la muntanya.Sempre que tinc uns dies lliures hivaig amb amics i ens serveix per unir-nos, per xerrar, per mantenir una rela-ció humana propera, cosa que es perda les grans ciutats on tothom va a laseva i mai tenim temps per res i perningú. A la muntanya tots som iguals,no hi ha cap diferència ni social nipersonal. Aquesta és la màgia de lamuntanya, la seva capacitat per unir,valorar l’amistat i la camaraderia.Com a bon alsacià, conec molt bé laregió dels Vosges, una zona molt benequipada per fer senderisme, perquèhi ha mil maneres de fer el mateixcamí, i avui en dia tenim la regió moltben balisada.

¿Ens recomanaria altres regionsde França per anar d’excursió?Tot el nord de la Borgonya és preciós,és una regió fascinant plena de petitsdetalls. Recórrer la Borgonya a peu ésmolt interessant. Pel que fa a l’altamuntanya, els Pirineus son únics i elsAlps em fascinen per la seva grande-sa i per la diversitat dels paisatgesque s’arriben a descobrir si ensendinsem per les seves valls, plenesde llacs, glaceres i petites poblacionsidíl·liques. Els Alps són les grans mun-tanyes de França, és una serraladaúnica al món i crec que mai podremdeixar de mirar-ne els cims i les gla-ceres amb fascinació i respecte.

Dominique Hummel és l’actual president de la SEML (parc de Futuroscope), un dels patrocinadors del Concursde Fotografia de la revista Muntanya 2009. Nascut l’any 1954 a Hangenbienten, al costat d’Estrasburg, demolt jove es va enamorar perdudament de la regió dels Vosges, plena de muntanyes no gaire altes, però amb

molta neu a l’hivern. A poc a poc, va començar a ampliar els seus horitzons i es va llençar a descobrir serraladescom els Alps o els Pirineus. Dominique Hummel també és vicepresident de la Comissió Econòmica per al Desenvo-lupament i el Turisme dins del Consell Econòmic de Poitou Charentes des del mes d’octubre del 2007. Gràcies alseu esforç i dedicació, en poc temps ha situat el parc de Futuroscope de Poitiers en segona posició, al darrere deDisneyland París, dins del rànquing de parcs temàtics més visitats a França.

Sabem que vostè ha fet una partdel camí de Sant Jaume…Sí, és cert. Fa poc que vaig fer algunstrams del camí de Sant Jaume. El fetde recórrer una part de França a peuet dóna una perspectiva diferent deles coses i recomano que si feu unapart del camí de Sant Jaume ibèric,algun dia en feu també una part delfrancès.

¿Què ens pot dir de les caminadesque fa per la muntanya ambraquetes de neu?Doncs que em relaxen i em permetenmeditar i desconnectar. Fa uns mesosvaig recórrer amb raquetes una bonapart de la frontera entre França iNavarra, al costat de Saint Jean Piedde Port. M’agrada molt meditar, pen-sar, reflexionar les meves coses…

A cura de Víctor Riverola i Morera AMICS DE LA MUNTANYA

Dominique Hummel,president de Futuroscope

Penso que el fet de caminar, de gau-dir del paisatge, per mi és una expe-riència única. El Pirineu francès i laregió fronterera amb Navarra és unaregió que considero molt interessant,a més, per aquelles dates hi haviamoltíssima neu i el paisatge eraespectacular.

¿Com valora l’evolució d’un parccom Futuroscope?Crec que no ens podem queixar,doncs en els últims cinc anys l’evolu-ció del parc ha estat molt positiva iens demostra que el públic no nomésqueda molt satisfet a l’hora de visitar-lo, sinó que repeteix. Estem moltsatisfets de veure com un tant percent important de visitants repeteixenvisita, sobretot si s’ho combinen ambuna estada als Castells del Loira ovénen de La Rochelle.

¿El fet de tenir estació pròpia deTGV els ajuda molt a l’hora derebre visites?És molt útil. La situació geogràfica delparc i les novetats que presentemcada temporada són dos reclamsimportants per fer-hi una visita. Des deParís podeu baixar fins a Poitiers apro-fitant el TGV, i així el parc es converteixen una extensió més de moltes vacan-ces, no només a París, sinó també al’oest de França. La regió on es trobaFuturoscope és molt interessant,podeu descobrir la ciutat del conyac(Cognac), la regió de la Vignoble, laRochelle, els castells del Loira i, a unahora i vint-i-cinc, París. El TGV és únic.

¿Com s’aconsegueix una bonacombinació entre oci i cultura?A través d’atraccions que sorprenguinel públic, no només per la seva espec-tacularitat, sinó també pel tipus demissatge que donen. El món de laimatge és molt atractiu, però a Futu-roscope anem més enllà i volem oferirsensacions. Aquestes sensacions benaplicades ens permeten jugar amb lallum, el so, les olors i l’aigua de moltesmaneres a l’hora de crear espectaclessorprenents, que aportin un contingutdidàctic al públic. Pel que fa a la imat-ge, el fet de poder oferir tres i quatredimensions en algunes de les nostresatraccions fa participar l’espectador,fent-lo viure sensacions que no espoden sentir en cap altre lloc. Aquestany, per exemple, tenim un mag sen-sacional, que fa una fusió entre màgiatradicional i efectes especials amb totun desplegament tecnològic únic, dig-ne de veure. Us ho recomano.

El 10 de febrer de 1909 va morir elpirineista més cèlebre de tots els

temps, el comte Henry Russell. Laseva activitat com a explorador iexcursionista fou gegantina, que s’hatransmès en un llegat molt apreciablei reconegut.

Es deia Henry Patrick Marie, comtede Russell-Killough, i va néixer a Tolo-sa de Llenguadoc l’any 1834. La sevafamília era molt conservadora, a causadels orígens del seu pare, ThomasJohn Russell-Killough, un irlandèsultracatòlic que va emigrar a Françal’any 1820. La família del jove Henryva arribar a ser força important a Fran-ça, perquè després de quedar-se vidu,el pare de Henry es va tornar a casaramb Ferdinande-Clementine de Gro-selles, la segona filla del marquès deFlamarens i alhora germana d’uncamralenc de l’emperador Napoleó III.

El fanatisme religiós del seu parecontrastava amb l’amabilitat, l’amor iel caliu que li profesava la seva mare,una de les màximes responsables dela passió del jove comte Russell per lamuntanya i l’alpinisme. Un cop la famí-lia es va traslladar a Banheras deBigorra, just al davant del pic de Midide Bigorra, i relativament a prop de lagran muralla del circ de Gavarnia, Rus-sell va tenir molt clar que aquellesmuntanyes algun dia serien casa seva.

El seu pare sempre el va conside-rar com un cas perdut, perquè veia enel seu fill un somiador romàntic d’ide-es esbojarrades. Mai no va creure queel seu fill aventurer, amic de les mun-tanyes, es transformés en un home deprofit. Després de viure un fracàsamorós a causa de la pressió anihila-dora del seu pare, va marxar cap a

Rússia i Sibèria, per descobrir paisat-ges fascinants en un viatge de tresanys (1858 - 1861). Fent-se passarper un dimoplàtic rus, va poder circu-lar sense problemes per la Xina, queno deixava entrar a turistes occiden-tals. De la Xina va viatjar fins al Japó, iencara va tenir temps i diners per arri-bar a Austràlia i Nova Zelanda, tot unaaventura per a l’època.

Finalment es va llençar a descobrirels Pirineus, amb una il·lusió especta-cular, que encara avui en dia ens sor-prèn, perquè l’afany per col·leccionarcims de 3.000 m va arribar a nivellsrealment excèntrics, i encara va anarmés enllà que Louis Ramond o Vicentde Chausenque, els grans pioners delpirineisme d’aleshores.

Hans Grüber

El Vinhamala (3298 m). L’atracció d’aquest cim va fer quel’aristòcrata Henry Russell hi construís set coves properes al cim.

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura d’Alfred Montserrat Nebot

MUNTANYA 884 08/200950

dels alts pins que fins ara ens acom-panyaven. Es el coll de la Travessa.Sobre els nostres caps s’aixeca el cimdel cogulló de Turp. Seguint la carena,a l’altre costat, es pot veure una antigapista molt descarnada que es la quehem d’anar a buscar.0:55 h Cal enfilar aquest tram de fortpendent caminant sobre un terrapedregós i esberlat per la pluja. Esnota que fa temps que per aquí no hicircula cap vehicle. La pista s’orientaal nord i va guanyant alçada fins aassolir el coll de la Coma de Turp, onles vistes, tant cap a la vall del Segre

Hi ha itineraris de muntanya que ambel pas del temps han anat millorant.Aquest és el cas de l’ascensió al cogu-lló de Turp, una muntanya solitària,aïllada i poc transitada, potser perquèes troba situada al començament delPrepirineu i la seva alçada supera perpoc els 1.600 metres. La millora esdeu a la senyalització. Marques de pin-tura i fites fan que el caminant no per-di el fil del camí, i així l’excursió esde-vé una agradable passejada, encaraque el desnivell que hi ha entre el petitpoblet de Llinars (Odèn-Solsonès) i elcim sigui de 400 m.

Situada sobre el marge esquerre dela vall del Segre, el cogulló de Turp des-taca sobre els relleus pròxims. Es comuna punxa que s’alça cap al cel sobreun terreny poc poblat i en el límit de lescomarques del Solsonès i l’Alt Urgell.0:00 h L’excursió comença al coll delBoix, situat sobre la carretera L-401,de Sant Llorenç de Morunys a Orga-nyà. Llinars és una petita agrupació decases que es troba baixant cap aCambrils del Solsonès, a la dreta. Calagafar el camí que surt del mateix collen direcció oest i que als pocs metreses bifurca. El de la dreta va a SantaPelaia. El de l’esquerra es dirigeix capa can Jepet, tot passant per sobre lescases de Llinars i a tocar d’algunesgranges i un dipòsit d’aigua. Totaquest tram està cimentat.0:20 h S’acaba el ciment i pel camí dela dreta s’arriba a una nova bifurcació.Estem sobre la serra del Munyidor. Elcamí de la dreta va perdent alçadamentre penetra en el sot formant pelbarranc de l’Ós. S’ha de continuar pelcamí de l’esquerra, que després depujar una mica, planeja flanquejant elcim del tossal de la Pinassa. La vege-tació és exuberant i a l’hivern s’ha d’a-nar en compte amb els trams glaçats,ja que no hi toca el sol en tot el dia.0:45 h Després d’una baixada suaus’arriba a un petit collet més esclarit

com cap al Solsonès, són espectacu-lars quan el dia és clar.1:20 h Des de el coll de la Coma deTurp s’inicia un corriol, molt ben mar-cat, que en un principi segueix la care-na, però que després dels primersmetres penetra en el bosc que ocupa lavessant oest de la muntanya. La rampaés forta i cal pujar-la amb tranquil·litat.Les fites i les marques de pintura fanimpossible equivocar-se de ruta.1:40 h S’arriba al cim, ocupat pel quequeda d’un vèrtex geodèsic. Mirant capa l’oest es pot observar gairebé la tota-litat de l’itinerari que hem fet fins a arri-

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT N

EB

OT

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT N

EB

OT

El cogulló de Turp (1.620 m)Per les muntanyes del Solsonès

Desnivell:400 m

Dificultat: Fàcil

Bibliografia:Tort, Joan (1984). Per la vall delSegre. Publicacions de l’Abadia deMontserrat. (Llibre de motxila, 23).

CartografiaSolsonès. Mapa Institut Cartogràficde Catalunya Escala 1:50.000

bar al cogulló de Turp. La vista s’esténen totes les direccions. A sota, tenim laserra de Turp que cau a plom sobrel’embassament d’Oliana i el poble deColl de Nargó. Més llum podem veureel Cadí, les muntanyes d’Andorra i elPallars i les serres d’Aubenç, SantJoan, Sant Honorat-Roca del Corb,Montsec i fins i tot Montserrat.2:30 h Es torna al punt de sortidaseguint el mateix camí que a l’anada.

Coll del BoixCan JepetTuró de la PinassaColl de la TravessaColl de la Coma de TurpCogulló de Turp

L’ embassament d’Oliana desdel cim amb el massís deSant Honorat-Roca del Corb.Al fons a la dreta sobresurt elMontmagastre.

El cim delCogulló de Turpamb el Cadínevat al fons

Trekking a l’Alt Tatra(Eslovàquia)

El sostre de la serralada dels CàrpatsDel 5 al 13 de setembre del 2009

El parc nacional dels Tatra ocupa una superfície de 800 Km2, delsquals el 70% pertanyen a Eslovàquia. Està dividit en dos massis-sos separats per una fossa tectònica que recorre el Poprad i el Váh:al N, l’Alt Tatra (Vysoké Tatry), que penetra a Polònia i que té lesmàximes altituds (Gerlachovsky, 2.665 m) i domina la conca polo-nesa de Podhala; i al S, el Baix Tatra (Nízke Tatry), a Eslovàquia,que presenta formes més pesades, però de menys altitud, quesuperen lleugerament els 2.000 m (Dumbier, 2.043 m).

La nostra travessa se centra en l’Alt Tatra, i aprofita la xarxaexcel·lent de senders que enllaça totes les valls principals.

ITINERARIDia 1. Vol Barcelona-Viena.Dia 2. Sector del Tatra Blanc.Dia 3. Sector de les valls de Studená. Dia 4. Sector del pic Gerlachowský.Dia 5. Ascensió al pic Rysy.Dia 6. Dia de descans per visitar la regió històrica de Spiš.Dia 7. Sector de Strbské Pleso.Dia 8. Trasllat a Viena.Dia 9. Vol de retorn.

SERVEIS INCLOSOSVols amb Austrian Airlines (taxes incloses). Microbús privat per atransport des de Viena fins al nord d’Eslovàquia (350 km) i retorn aViena. Microbús privat per a transports curts. Tren cremallera. Tras-llat a l’aeroport. Allotjament en cases de turisme rural (4 nits) i enrefugis de muntanya (3 nits). Allotjament en aparthotel a Viena (1nit). Guia de muntanya català, bon coneixedor del país. Bossa d’ex-pedició The North Face.

Preu per persona: 1.250 €

Trekking de l’Everest (Nepal)

Octubre-novembre del 2009

La grandesa de les muntanyes deNepal no només resideix en l’es-pectacularitat dels cims, les valls,les glaceres o els rius cabalosos,sinó que també resideix en la gentque hi viu els xerpes, una ètnia lle-gendària per la seva fortalesa físi-ca i la seva hospitalitat. Un trek-king apte per a totes aquelles per-sones que els agradi caminar.

18 días de viaje: 11 jornadasde trekking amb allotjament encases de camp.

ITINERARIDía 1: Barcelona-Kàtmandu.Día 2: Kàtmandu.Día 3: Kàtmandu.Día 4: Vol Kàtmandu – Lukla – Pakding Días 5 A 15: Trekking de l’Everest. Día 16: Lukla – Kàtmandu.Día 17: Kàtmandu.Día 18: Kàtmandu – Barcelona.

SERVEIS INCLOSOSVol de línia regular fins a Kàtmandu (taxes incloses). Allotjament aKàtmandu en hotel turístic superior. Material d’ús col·lectiu. Guialocal, portadors, cuiner. Assegurança d’assistència. Bossa de viat-ge Tarannà. Coordinador de Tarannà per a grup mínim de 13 per-sones.

Preu per persona: 2.555 €

Més informació: Companyia de Guies del CEC / [email protected]ís, 12 / 08002 Barcelona / � 933 152 311

Trekkings d’alçada per a tothom

ESPELEOLOGIA Illa Madre de Dios - biblioteca.cec.catbiblioteca.cec.cat/documents/CE_Catalunya... ·...

Documents

Transcript of ESPELEOLOGIA Illa Madre de Dios - biblioteca.cec.catbiblioteca.cec.cat/documents/CE_Catalunya... ·...