Espanya del 1939 al segle - edebe.com · — La indústria tampoc va recuperar fins al 1950 els...

240

Espanya del 1939 al segle xxi12

Votació en referèndum de la llei per a la reforma política que va posar fi a les institucions de la dictadura (15-12-1976).

CONTINGUTS1. La llarga postguerra (1939-1956)2. Tecnocràcia i desarrollismo

(1956-1969)3. El final del franquisme (1969-1975)4. La transició a la democràcia5. Els governs democràtics6. Un Estat descentralitzat7. Estatut d’Autonomia de la

Comunitat Valenciana8. La cultura de la Comunitat

Valenciana del segle xx

APRÉN A... Treballar fonts orals

ANALITZAR FONTS L’educació franquista La simbologia del franquisme

105179 SOC VAL 4ESO UD12.indd 240 22/03/12 7:41

Social i ciutadana• Valorar el diàleg com la forma idònia per a la resolució de conflictes.

Tractament de la informació i competència digital• Valorar les fonts orals com una eina imprescindible en la història contemporània.

• Buscar, analitzar i processar la informació, utilitzant les eines adequades, incloses les TIC.

Comunicació lingüística• Expressar-se per escrit amb correcció i coherència, utilitzant el vocabulari adequat.

Cultural i artística• Identificar les manifestacions culturals i artístiques del període i relacionar-les amb la societat i la

mentalitat de l’època.

COMPETÈNCIES BÀSIQUES

241Espanya del 1939 al segle xxi

PENSA I DEBAT

Luis Carrero Blanco (1904-1973). President del govern (1973). Va ser assassinat per ETA.

Joan Carles I (1938). Nét d’Alfons XIII. Rei d’Espanya des del 1975, després de la mort del dictador Franco.

Torcuato Fernández- Miranda (1915-1980). President de les Corts (1975-1977). Inspirador de la llei per a la reforma política.

PROTAGONISTES DE LA HISTÒRIA

Exposició deSevilla / Olimpíades

de Barcelona

1992Fi de laGuerra Civil

DICTADURA FRANQUISTA

1940 1950 1975

Tecnòcratesal govern

1957Joan Carles

hereu

1969

Mort de FrancoJoan Carles I, rei

Constitució1978

23-F1981

Ingrésa la CE

1986Adopcióde l’euro

2002

2010

MONARQUIA

1939

1960 1970 1980 1990 2000

2004Atemptatsde l’11-M

La dictadura franquista va ser conseqüència del colp d’Estat del 1936 i de la pos-terior Guerra Civil. La democràcia actual va tindre el seu origen en la decisió de les Corts franquistes (ratificada en referèndum) d’iniciar una reforma política que es va plasmar en la Constitució del 1978.

• L’origen d’un règim polític condiciona la seua legitimitat? Influeix en la seua evolució posterior (duració, capacitat per a modernitzar-se, etc.)? Argumenta la teua resposta.

Franco presideix l’anomenada Desfilada de la Victòria a Madrid (19-5-1939).


En acabar la Guerra Civil, el general Franco va instaurar un règim dic-tatorial totalitari oposat a la democràcia liberal i basat en elements de la dreta més tradicionalista i del feixisme.

1.1. El franquisme, una dictadura totalitàriaUna de les característiques fonamentals del franquisme (1939-1975) era l’exaltació de la figura del líder. Com a cap de l’Estat, Franco va concentrar tot el poder:

— Centralitzava en la seua persona tots els poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial).

— Era Generalíssim dels exèrcits.

— Dirigia el partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que després va passar a anomenar-se Movimiento Nacional.

El règim dictatorial va rebre el suport dels sectors més conservadors de la societat, l’alta burgesia, l’exèrcit i l’Església.

La dictadura franquista tenia dos prioritats:

— Suprimir les llibertats. Es van deixar sense efecte els drets indivi-duals i col·lectius, com les llibertats de reunió, d’expressió, de mani-festació, de religió, de premsa...

— Eliminar l’oposició. Es va aplicar una política repressiva contra els que havien donat suport a la República, que van ser executats o empresonats. A més, es va depurar l’Administració, prescindint dels funcionaris sospitosos de no ser adeptes al règim.

Com a conseqüència, nombrosos espanyols van emprendre el camí de l’exili, i molts dels exiliats durant la guerra no van poder tornar al país.

1.2. Adaptació a la conjuntura internacionalDurant els primers anys (1939-1956), el franquisme va anar canviant d’aliats internacionals, per això en les relacions exteriors espanyoles cal destacar tres etapes:

— En acabar la Guerra Civil, Espanya mantenia relacions excel·lents amb les potències de l’Eix, que havien proporcionat suport militar i polític a Franco durant la contesa. No obstant això, el govern de Franco es va declarar neutral en la Segona Guerra Mundial.

— La victòria dels aliats va comportar per a Espanya un aïllament in-ternacional, pel rebuig de la majoria dels països a la dictadura fran-quista. Com a conseqüència, Espanya no va ser admesa a l’ONU, no es va beneficiar de les ajudes nord-americanes del Pla Marshall i el 1946 es va produir la retirada d’ambaixadors estrangers.

— En la dècada dels cinquanta, amb l’inici de la guerra freda, Franco va passar a ser considerat un aliat anticomunista d’importància estra-tègica. El 1953 es va firmar un acord bilateral amb els Estats Units que va permetre l’exèrcit nord-americà establir bases militars a Espanya a canvi d’ajuda econòmica. A més, Espanya va ser admesa a la Unesco (1952) i a l’ONU (1955).

1. La llarga postguerra (1939-1956)

242 Unitat 12

La ideologia del franquismeLa ideologia del franquisme reunia les aporta-cions dels diversos grups que el 1936 es van oposar al règim democràtic republicà (tradicio-nalistes, falangistes, monàrquics, catòlics i mili-tars), i que es convertirien en les anomenades «famílies» del franquisme.

El resultat, per tant, va ser una mescla molt sin-gular que es basava en uns quants conceptes bàsics: nacionalisme, catolicisme i antiliberalis-me.

La División AzulLa identificació del franquisme amb les potèn-cies de l’Eix en iniciar-se la Segona Guerra Mun-dial era completa. No obstant això, Hitler i Fran-co no van arribar a pactar una aliança militar, i Espanya es va declarar neutral.

A pesar d’això, Espanya va contribuir amb un cos de voluntaris, l’anomenada División Azul (pel color de la camisa falangista), transformada en la 250 divisió d’infanteria de la Wehrmacht ale-manya, que va combatre en el front rus des de mitjans del 1941 fins a finals del 1943.

A. Reque, Alegoría de Franco y la cruzada. 1949.


1.3. Intervencionisme i autarquiaEn els anys quaranta Espanya va patir una profunda recessió econòmica causada pels efectes de la Guerra Civil, l’aïllament internacional i la ineficaç política econòmica adoptada pel règim. Aquesta política va tindre dos eixos principals:

— L’intervencionisme, que va dificultar la recuperació de la pro-ducció: es van fixar els preus, es va racionar el consum, es van establir les quotes de producció i es van determinar els salaris.

— L’autarquia, és a dir, l’autosuficiència econòmica. Es va inten-tar que el país produïra tot el necessari, ja que això permetria una independència política real de l’exterior.

Les conseqüències d’aquesta política econòmica van ser nefastes:

— La producció de l’agricultura era insuficient per alimentar la població, per això la fam i el mercat negre o estraperlo van marcar la vida quotidiana dels espanyols durant tota la dècada. El règim franquista va culpar de tot això la «pertinaç sequera» del 1945-1949.

— La indústria tampoc va recuperar fins al 1950 els nivells de producció previs a la guerra. L’escassetat de capitals i d’innovació en tecnologia va impedir la modernització de la indústria. La creació de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) el 1941 tampoc no va resultar eficaç.


1. Observa atentament l’esquema sobre l’organització insti-tucional del règim franquista i explica quines característi-ques permeten definir-la com una dictadura.

2. Observa atentament el retrat de Franco. Quins símbols dels sectors que donaven suport a Franco reconeixes? Quins altres sectors també el van ajudar?

3. Com va influir la Segona Guerra Mundial en les relacions exteriors espanyoles? I la guerra freda?

— Explica les etapes de la política internacional franquis-ta entre 1939 i 1956.

4. Resumeix en un esquema les principals característiques de l’economia espanyola de la postguerra.

— Quines conseqüències va tindre la política econòmica aplicada pel franquisme?

ACTIVITATSA

R

Franco inaugura l’embassament de l’Ebre, a Arroyo (6-8-1952). La regu-lació dels recursos hidrològics es va convertir en una prioritat del règim franquista, que mitjançant la construcció de pantans va donar continuïtat a un projecte republicà impulsat per Indalecio Prieto el 1933.

Pobresa, racionament i estraperloLa dècada dels quaranta va ser molt dura per a la població espanyola, que va patir escassesa d’aliments i d’altres productes i un baix nivell de vida. L’escassesa va portar a l’establiment del racionament, vigent entre 1939 i 1951. Cada família disposava de dues cartilles (una per a la carn i una altra per a la resta dels comestibles), que les clas-sificava segons la seua posició social. El govern fixava les racions i els dies que es podien menjar determinats productes. Aquesta situació va afavorir l’aparició del mercat negre o estraperlo: al marge de la legalitat, es venien tota classe de productes a preus que eren tres o més vegades superiors als oficials.

Controla tots els poders És cap del

CAP DE L’ESTAT, CABDILL D’ESPANYA I GENERALÍSSIM DELS EXÈRCITS

EXECUTIU

• Govern• Governadors civils

JUDICIAL

• Tribunal Suprem• Audiències provincials

PARTIT ÚNIC• Falange Española

Tradicionalista y de las JONS

• Central N. Sindicalista

EXÈRCIT

• Capitans generals

LEGISLATIU

• Consell del Regne• Corts• Consell N. del Moviment


Una vegada consolidada internacionalment, la dictadura franquista va realitzar una reorientació política i econòmica amb l’objectiu de mantindre’s com a règim.

2.1. Tecnòcrates i reformistesEn el terreny polític, es va produir una progressiva renovació entre els dirigents, de manera que, a finals de la dècada dels cinquanta, sobreïxien dos grups entre les anomenades «famílies» del règim:

— El grup de tecnòcrates procedents de l’Opus Dei, que proposaven liberalitzar l’economia per modernitzar el país, encara que manten-int intactes els principis autoritaris i ultracatòlics del règim. Desta-caven M. Navarro Rubio, A. Ullastres i L. López Rodó.

— El grup de reformistes procedents de la Falange, que pretenia apli-car reformes adreçades a aconseguir una evolució política del règim. Destacaven M. Fraga Iribarne i J. Solís Ruiz.

En la dècada dels seixanta, aprofitant l’espectacular creixement econò-mic del país, la dictadura va dur a terme algunes reformes importants que en cap cas van intentar democratitzar el sistema:

— Ideològiques i institucionals. Amb la llei de principis del Movi-miento Nacional (1958) i la llei orgànica de l’Estat (1966) es recollien els principis sobre els quals es fonamentava l’Estat franquista i es configurava l’anomenada democràcia orgànica.

— Socials. Amb la llei de convenis col·lectius (1958) i la llei de bases de la Seguretat Social (1963) es va permetre la negociació directa entre empresaris i obrers i es va unificar les assegurances de previsió social.

— Repressives. Amb la creació del Tribunal d’Ordre Públic (1963) i la sanció la llei de premsa (1966) es va establir la legislació civil per als delictes polítics i es va suprimir la censura prèvia de les publicacions.

2. Tecnocràcia i desarrollismo (1956-1969)

244 Unitat 12

L’oposició al règimL’oposició estudiantil va ser una de les prime-res a manifestar-se, ja que el 1956 es va produir una crisi universitària, quan J. Ruiz-Giménez era ministre d’Educació .

El 1962 va tindre lloc una trobada entre mem-bres de l’oposició interior i de l’oposició en l’exili. El règim la va anomenar despectivament «el contuberni de Munic».

Paral·lelament, l’oposició obrera començava a articular-se i a cobrar força, especialment amb la creació del sindicat Comissions Obreres, que va ser ràpidament il·legalitzat pel règim.

Estudiants en la protesta universitària del 1956.

Govern de Franco (1962-1965), amb ministres tecnòcrates i reformistes.

J. Solís

M. Navarro L. Carrero F. Franco G. López-Bravo

M. Fraga A. Ullastes

Els grans canvis produïts en la societat espanyola pel que fa a les formes de comportament juvenil van tin-dre al turisme com a motor. Però hi va haver, a més, altres agents de canvi, i van ser els emigrats, els tre-balladors espanyols que venien de vacances proce-dents dels seus llocs de treball a Alemanya, Suïssa, Benelux, França o Gran Bretanya. Ells portaven unes idees que parlaven d’alts nivells remuneratius, de sin-dicats lliures.

[...] La idea d’Espanya com a bastió moral d’Occident, el concepte de la nostra immunitat contra els costums estrangeritzants i dissoluts, havia sigut agranat per la força dels fets viscuts en una dècada revolucionària.

Adaptat i traduït de: Abella, R., La vida cotidiana bajo el régimen de Franco. Ed. Temas de Hoy, 1996.

Noves actituds socials


2.2. El desarrollismo econòmicEn la dècada dels seixanta Espanya va experimentar un desenvolupa-ment econòmic espectacular. El règim va qualificar de miracle aquest creixement accelerat o desarrollismo. No obstant això, va provocar desequilibris. El 1959, el Pla d’Estabilització va iniciar la liberalització econòmica que posava fi a l’autarquia. El va seguir un programa de planificació que pretenia coordinar el creixement econòmic del país, format pels successius plans de desenvolupament cuatrienales, que es van aplicar entre 1964 i 1976.

L’extraordinari creixement econòmic (comparable en magnitud al de Corea del Sud) va estar afavorit per diversos factors:

— L’ajuda nord-americana, materialitzada en préstecs de diners i en suport tecnològic.

— L’auge de l’economia europea, que va afavorir l’arribada d’importants inversions de capital i l’exportació de productes agrícoles (cítrics i altres fruites) i de consum.

— L’emigració a Europa, que va ser una important font d’arribada de divises.

— L’espectacular desenvolupament del turisme europeu cap a les zones costaneres espanyoles.

No obstant, es tractava d’un creixement desequilibrat, doncs tenia una gran dependència de l’exterior i dels ingressos excepcionals i con-junturals.

La indústria es va modernitzar gràcies a la importació de tecnologia estrangera i va tindre un gran creixement. Els motors del desenvolupa-ment eren les indústries siderúrgica, automobilística i química.

L’agricultura també es va modernitzar. Es va poder augmentar la pro-ducció gràcies a la mecanització del camp, a l’ús d’adobs, a l’especialització dels cultius i al programa de regadius.

Entre 1960 i 1970 es va produir un important èxode rural. Més de sis milions de persones van emigrar cap a les àrees industrials (Madrid, Barcelona i País Basc), les zones turístiques de la costa mediterrània i Europa. D’aquesta manera, en poc més d’una dècada Espanya va pas-sar a ser un país urbanitzat, en el qual les classes mitjanes van experi-mentar un gran augment, i en què les modes i els nous valors arribats de l’exterior van anar configurant una societat moderna.


5. A més dels ministres militars, quines altres «famílies» po-lítiques integraven el govern del 1962? Quins eren els seus membres més destacats? Pots consultar la composició del govern en la pàgina web següent:

http://humanidades.cchs.csic.es/ih/paginas/jrug/ diccionario/gabinetes/index_gabi.htm

6. Explica quines van ser les principals reformes del règim franquista durant el període del 1956-1969.

7. Què era el desarrollismo econòmic? Quins factors el van afavorir? Quina política econòmica va concloure el 1959?

8. Durant la dècada dels seixanta es va anar configurant una societat moderna a Espanya. Llig el text sobre les noves actituds socials i explica quins dos factors van influir en el canvi dels espanyols.

— Amb quina mentalitat van xocar?

9. Observa atentament l’esquema sobre la balança de paga-ments i respon les preguntes següents:

— La balança comercial és positiva o negativa? I la balança de pagaments?

— Com es compensa la situació comercial? Es tracta d’ingressos estables o poden variar?

ACTIVITATS

R

Cadena de muntatge del SEAT 600, automòbil que es va conver-tir en el símbol del desenvolupament econòmic.

BALANÇA DE PAGAMENTS

IMPORTACIONS Altes

BALANÇA DE PAGAMENTS Positiva

BALANÇA COMERCIAL Negativa

INGRESSOS • Turisme • Divises de

l’emigració • Capitalsestrangers

EXPORTACIONS Baixes

@


El franquisme era un règim dictatorial directament vinculat al general Franco, per això la seua decadència personal va provocar la crisi del règim en la seua última etapa.

3.1. La crisi del règimLa crisi política del règim franquista es va posar en evidència en diver-sos aspectes:

— La decadència física de Franco. El 1969, les Corts van designar el príncep Joan Carles com a successor en el càrrec de cap de l’Estat, que assumiria provisionalment a l’estiu del 1974 per la malaltia de Franco.

— La designació d’un cap de govern. El 1973, en un intent de perpetuar el règim, Franco va nomenar per primera vegada un president del govern: Luis Carrero Blanco, que va ser assassinat per ETA eixe mateix any. El va succeir Carlos Arias Navarro.

— Les lluites internes. La incertesa sobre el que podria passar després de la mort del dictador va avivar les tensions internes entre els fran-quistes mateixos: els partidaris de la intransigència (anomenats el búnquer) i els partidaris de permetre certa flexibilitat.

Simultàniament, l’oposició antifranquista va multiplicar les seues protestes durant aquelles dates i qualsevol activitat ciutadana es con-vertia en una manifestació contra el règim. Les dues principals plata-formes il·legals i pacífiques de lluita antifranquista eren:

— Els partits. Van anar adquirint força i van intentar organitzar-se. Destacaven el PCE, el PSOE i els partits nacionalistes catalans i bascos.

— Els sindicats. Van ser constants les mobilitzacions i vagues convo-cades per Comissions Obreres.

3.2. La crisi econòmicaEl 1973, l’extraordinari augment del preu del petroli va suposar el final del creixement i l’inici d’una nova etapa de recessió econòmica mundial.

A Espanya, aquesta conjuntura econòmica es va manifestar en diversos factors, com l’augment dels preus, el descens de turisme (que va pro-vocar una disminució dels ingressos de divises) i la reducció de les in-versions (que va provocar la fallida d’algunes empreses).

La conseqüència immediata de la crisi va ser l’espectacular augment de la desocupació, que es va disparar al llarg de tota la dècada dels setanta. Això i la inflació (l’augment continuat dels preus) van compor-tar un descens del nivell de vida dels espanyols i van generar un gran descontentament i agitació social.

La crisi va evidenciar les limitacions del desarrollismo, com les diferèn-cies entre les regions avançades i les endarrerides i les grans desigual-tats socials. A més, va quedar clar que no s’havia aconseguit organitzar serveis públics de qualitat ni prestacions socials comparables a les de la resta d’Europa.

3. El final del franquisme (1969-1975)

246 Unitat 12

El príncep Joan Carles accepta la seua designació com a succes-sor de Franco a les Corts (1969).

F. Franco

Joan Carles de Borbó

L’oposició violentaL’oposició armada al règim va estar protagonit-zada, bàsicament en la dècada dels quaranta, pels guerrillers maquis. Quan van ser vençuts ningú va tornar a utilitzar les armes contra el règim fins a la seua etapa final, quan es van cons-tituir diverses organitzacions terroristes que van realitzar nombroses accions violentes. Les orga-nitzacions van ser: ETA (Euskadi ta Askatasuna), el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Pa-triòtic) i grups d’extrema dreta, com els Guerri-lleros de Cristo Rey, el Batallón Vasco Español i la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista).

Vinyeta de Chumy Chúmez. Hermano Lobo (22-12-1973).


3.3. L’agonia del règimDurant els tres últims anys de vida de Franco el país va viure en un gran clima de tensió. Davant les demandes socials de demo-cratització, en un moment de gran decadència, el règim va aplicar amb intensitat les dures mesures repressives.

— La decadència del règim es va apreciar en la precipitada des-colonització del Sàhara. El novembre del 1975, el rei del Ma-rroc va organitzar l’anomenada Marxa Verda, una marxa mul-titudinària i pacífica en la qual la població marroquina dema-nava l’annexió del Sàhara al Marroc.

Atesa la situació d’Espanya i la falta de suports internacionals, l’exèrcit es va retirar i el territori es va repartir entre Marroc i Mauritània (Acords de Madrid).

— Una de les últimes decisions polítiques de Franco va ser apro-var una nova llei antiterrorista molt dura (agost del 1975), que es va aplicar a tres militants del FRAP i a dos d’ETA, els quals van ser executats.

Aquest fet va desencadenar una forta reacció internacional contestada pel règim, com altres vegades, amb una multitu-dinària concentració de suport a Franco a la plaça d’Oriente de Madrid.

El 20 de novembre del 1975, després de diverses operacions qui-rúrgiques i enormes esforços per mantindre’l viu artificialment, va morir el general Francisco Franco. Concloïa d’aquesta manera una llarga dictadura personal.


10. Explica en quins aspectes s’apreciava la crisi política del règim franquista a partir del 1969.

— Com es va desenvolupar l’oposició antifranquista durant els últims anys de vida del dictador?

11. Observa la vinyeta de Chumy Chúmez. A quin esdeveni-ment econòmic es refereix? Quins efectes va provocar sobre l’economia espanyola? Per què?

12. Amb l’ajuda del mapa del Sàhara, pregunta en la teua fa-mília sobre la Marxa Verda i explica-la.

— Per què va ser possible una descolonització precipitada? Argumenta la teua resposta.

13. Mira el discurs d’Arias Navarro i indica quina va ser l’última ordre que va donar Franco als generals de l’exèrcit.

14. Llig atentament el text sobre el 20 de novembre del 1975. Creus que la següent frase sintetitza el significat? Argu-menta la teua resposta.

«En un règim personalista com era el seu, la situació de de-teriorament físic del cap és sempre motiu de crisi i incertesa.»

ACTIVITATS

R

A

Santa Cruzde Tenerife

Las Palmasde Gran Canària

Tarfaya

Daora

Smara Mahbes

TifaritiBu-CraaAmgala

Al-Aaiun

Dakla(Villa Cisneros)

Tichla

La Gouera

ZagTinduf

Um Dreiga

GueltaZemur

Sidi Ifni

Divisió del Sàhara Occidentalentre el Marroc i Mauritània

Mur construïtpel Marroc (1983)

Campaments delFront Polisari a Algèria

Marxa verda

Localitats saharauisbombardejades pel Marroc

Fugida saharaui

Conflicte del Sàhara

MA R R O C

M A U R I T À N I A

ALGÈRIA

SÀ

HA

RA

OC

CI D

EN

TA

L

OCEÀ

ATLÀNTIC

Illes Canàries(Espanya)

0 50 100 km

249a@ www.rtve.es/alacarta/videos/ fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/ espanoles-franco-muerto/362530

Intervenció televisiva en què el president del govern Carlos Arias Navarro anuncia la mort de Francisco Franco i llig el seu testament polític.

Després d’una llarga agonia en la qual es va intentar prolongar la seua vida per tots els mitjans, Francisco Franco Bahamonde mo-ria la matinada del 20 de novembre del 1975. L’encarregat de fer-ho públic oficialment va ser el president del govern, Arias Navarro, el qual, en una imatge llargament repetida per Televisió Espanyola, no va poder evitar les llàgrimes.

La commoció va ser immediata a tot Espanya. Al llarg de dos dies, milers de persones van fer llargues cues per a visitar la capella ardent del dictador, instal·lada al Palau Reial de Madrid, abans que les seues restes foren inhumades al Valle de los Caídos.

Paral·lelament, la proclamació de Joan Carles com a rei d’Espanya inaugurava una nova etapa històrica, marcada inicialment per la incertesa: la transició cap a la democràcia.

Traduït de: Tusell, J., Franquismo y Transición. Vol. 17 d’Historia de Espanya. Espasa-Calpe, 2004.

El 20 de novembre del 1975

@


UCD 166

PCE-PSUC19

PSOE 118

PSP 6PDC 11

PNV 8

AP 16

Altres6

20,1%Abstenció

79,9%Participació

El 22 de novembre del 1975, les Corts van proclamar rei d’Espanya Joan Carles I. El monarca molt prompte va iniciar una sèrie d’importants reformes que van permetre el desmantellament del règim franquista i la instauració d’un sistema polític democràtic. És l’etapa que coneixem com a transició.

4.1. Comença la transicióInicialment, el monarca va prendre algunes decisions que anticipaven la seua voluntat de canvi. Les mesures més destacades van ser:

— La continuïtat d’Arias Navarro com a president del nou govern, amb l’objectiu de tranquil·litzar els sectors més reaccionaris del fran-quisme, el búnquer. De fet, el govern va seguir usant mètodes pro-pis del règim franquista.

— Els contactes amb l’oposició i amb alguns líders estrangers per a obtindre el suport necessari i introduir els canvis que afavoriren la democràcia.

— L’indult general, que va permetre l’eixida de la presó d’alguns líders de l’oposició. Era un gest de la voluntat reformista.

Finalment, l’inici de la ruptura es va produir amb la decisió del rei de substituir Arias Navarro per Adolfo Suárez després dels anomenats fets de Vitòria, en els quals la policia va causar cinc morts en dissoldre una assemblea de treballadors en una església.

4.2. La reforma políticaLa primera fase de la reforma política va consistir a desmantellar les estructures institucionals de la dictadura franquista. Per a fer-ho, el president Suárez, que procedia del mateix règim (havia sigut ministre del Moviment), va aplicar a poc a poc una estratègia de ruptura pac-tada, que tenia el suport de l’oposició democràtica.

Després d’una generosa amnistia, es començaren a modificar les lleis del franquisme. L’aperturisme s’inicià amb l’aprovació en les Corts fran-quistes de la llei per a la reforma política, promoguda pel seu president, T. Fernández-Miranda. La llei va ser sotmesa a referèndum (15-12-1976) i el resultat va ser favorable al govern per aclaparadora majoria.

El pas fonamental per a l’establiment d’un sistema democràtic era la legalització dels partits polítics de l’oposició i dels sindicats, que continuaven sent clandestins. El novembre del 1976 va començar la legalització dels partits polítics, tret del PCE, a la qual s’oposava l’exèrcit. No obstant això, l’abril del 1977 el govern va legalitzar el PCE per sor-presa, fet que va provocar les protestes de sectors militars (el ministre de Marina va dimitir).

En aconseguir la pluralitat política, el 15 de juny del 1977 es van realit-zar les primeres eleccions democràtiques des dels temps de la Repú-blica. Els resultats electorals van configurar unes Corts Constituents en què el partit Unió de Centre Democràtic (UCD), una coalició heterogènia creada i liderada per Adolfo Suárez, tenia una majoria re-lativa que li permetia governar.

4. La transició a la democràcia

248 Unitat 12

Joan Carles de Borbó és proclamat rei (22-11-1975).

Joan Carles I

C. Arias Navarro

A. Rodríguez de Valcárcel

@ www.rtve.es/alacarta/videos/fue- noticia-en-el-archivo-de-rtve/juramento- juan-carlos-como-rey-espana/344043/

Proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya.

La llei per a la reforma políticaL’entramat institucional del règim franquista es basava en les anomenades Lleis Fonamentals del Regne. La llei per a la reforma política va ser l’última i va ser el final de les Corts franquistes, ja que establia un Congrés de Diputats i un Se-nat elegits democràticament, i la possibilitat d’una reforma constitucional.

COMPOSICIÓ DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS (1977)


4.3. La Constitució del 1978La segona fase de la reforma política va consistir a construir una nova estructura institucional democràtica. Després de les elec-cions, el govern de Suárez va promoure una política de consens, basada a pactar les reformes amb les diferents forces polítiques i socials.

La primera reforma consensuada van ser els anomenats Pactes de la Moncloa (25-10-1977), en què els partits polítics, els sindi-cats i la patronal van acordar una sèrie d’importants mesures econòmiques amb l’objectiu d’intentar controlar la crisi.

En qualsevol cas, la reforma consensuada més important va ser l’aprovació de la Constitució. La negociació i el pacte entre les principals forces polítiques va ser constant en tot el procés cons-tituent: en la redacció del projecte inicial a càrrec d’una ponència i en la posterior discussió parlamentària.

Finalment, la Constitució aprovada pel Congrés i el Senat va ser ratificada per la majoria dels ciutadans en el referèndum del 6 de desembre del 1978.

La Constitució del 1978 va institucionalitzar la democràcia a Es-panya, ja que estableix una monarquia parlamentària, reconeix que la sobirania resideix en el poble i consagra la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial).


15. Observa la fotografia i mira el vídeo de la procla-mació de Joan Carles de Borbó com a rei.

— Descobreix qui apareix i a quines institucions representen. Quin jurament realitza el monarca?

16. Explica en què va consistir la transició.

— Com es va realitzar el desmantellament de les estructures institucionals de la dictadura?

17. Observa atentament la gràfica sobre la composi-ció del Congrés dels Diputats el 1977 i consulta la pàgina web següent:

http://www.elmundo.es/especiales/2007/06/ espana/30aniversario_democracia/index.html

— Anota el significat de les diferents sigles polí-tiques de la gràfica.

— Què significa l’expressió «sopa de lletres»?

18. Observa la fotografia dels anomenats «pares de la Constitució» i descobreix de quins partits polí-tics eren i en què va consistir la seua tasca.

19. Llig el text de M. T. Pérez Picazo i explica per què va ser tan important el consens en la redacció de la Constitució del 1978.

20. Observa atentament l’esquema sobre el sistema polític constitucional i explica quines caracterís-tiques permeten definir-lo com a democràcia.

ACTIVITATS

R

A

Els anomenats «pares de la Constitució» eren els membres de la ponència encarregada de redactar una proposta de text constitucional per a deba-tre-la posteriorment al parlament.

G. CisnerosJ. P. Pérez-Llorca

M. Roca M. Fraga

G. Peces-BarbaJ. Solé Tura

M. Herrero y Rodríguez de Miñón

La redacció de la nova Carta Magna no anava a respondre, per pri-mera vegada en la història d’Espanya, a la imposició d’un partit, sinó a la negociació entre els més importants. [...] Un grup de diputats, procedents de posicions ideològiques diferents i fins i tot enfronta-des, havia assumit el repte de redactar un text que fóra acceptable per a tots.Traduït: Pérez Picazo, P., T., Historia de España del siglo xx. Crítica, 1996.

SISTEMA POLÍTIC CONSTITUCIONAL

CAP DE L’ESTAT: REI

ELECTORS

Jutges i magistrats

Parlamentsautonòmics

PODER LEGISLATIU

Corts Generals:• Congrés

dels Diputats• Senat

PODER EXECUTIU

Govern:• President• Ministres

PODER JUDICIAL

Consell Generaldel Poder

Judicial

Designen

Elegeixen

Designen senadors

Elegeixen

Elegeixen

Elegeixen

@

@


A partir de l’aprovació de la Constitució del 1978, la vida política al nostre país ha estat marcada pel funcionament democràtic, a pesar d’algunes dificultats. Des d’aleshores, s’han anat succeint governs de diferents partits polítics, que han contribuït amb el seu treball a con-solidar la democràcia.

5.1. La consolidació de la democràciaDesprés de l’etapa del consens constitucional, la situació política es va anar crispant per la confluència de diversos factors: la crisi econòmica, la descentralització de l’Estat, l’escalada de les accions terroristes (es-pecialment d’ETA), i el malestar i les amenaces colpistes d’alguns mili-tars d’ideologia franquista.

El gener del 1981, Suárez va presentar la seua dimissió com a president del govern davant la divisió del seu propi partit. El 23 de febrer, durant la votació de Calvo Sotelo com a nou president del govern, alguns militars van intentar portar a terme un colp d’Estat per a imposar un govern que retallara les llibertats democràtiques.

El 1982, el PSOE va arribar al poder amb un missatge de canvi i reformes socials i una imatge de moderació. Davall el lideratge de Felipe Gon-zález, hi hagué una primera etapa socialista que es va estendre fins al 1996. El govern socialista va iniciar una decidida política econòmica que tenia com a objectiu superar els efectes de la crisi i modernitzar l’economia del país. Algunes mesures van ser la reconversió industrial i la reforma fiscal. Una part dels nous ingressos es van destinar a des-peses socials i a una política d’inversions en infraestructures.

El 1996 va acabar l’hegemonia socialista en el poder. El govern socia-lista va acusar els efectes negatius d’una nova recessió econòmica, dels escàndols de corrupció que van afectar alguns líders del PSOE i de la guerra bruta contra ETA (GAL).

5. Els governs democràtics

250 Unitat 12

La tragèdia de l’11-ML’11 de març del 2004 va tindre lloc el major atemptat terrorista comés a Europa. Quatre trens de passatgers de la xarxa de rodalies de Madrid van ser objecte d’un violent atac a càrrec de terroristes yihadistes. Com a conseqüència de l’explosió de deu bombes, van morir 191 per-sones i 1858 van resultar ferides.

@ Especials sobre l’11-M

www.abc.es/informacion/11M/www.elmundo.es/documentos/2004/03/espana/ atentados11mwww.elpais.com/comunes/2004/11m/portada.htmlwww.publico.es/especiales/11m

La reorientació de les relacions internacionalsLa prioritat en política exterior dels governs democràtics ha sigut situar Espanya en l’esfera de les potències occidentals. El 1985 es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Europea (en vigor des de l’1 de gener del 1986). El 1986 es va confirmar en referèndum la permanència d’Espanya a l’OTAN. A més, les tropes espanyoles han intervingut en conflictes com els de l’Iraq i l’Afganistan.

Firma del Tractat d’Adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea (12-6-1985). J. M. Aznar en la cimera que va acordar donar un ultimàtum a l’Iraq (16-3-2003).

F. Morán

T. Blair G. W. Bush J. M. Aznar

F. González


5.2. L’alternança en el poderEl 1996, plenament consolidat el sistema democràtic, es va iniciar una nova etapa política caracteritzada per l’alternança de governs de dife-rent signe ideològic: conservador (entre 1996 i 2004), socialista (entre 2004 i 2011) i novament conservador (a partir del 2011).

— Els primers governs del PP. La favorable conjuntura econòmica va permetre la disminució de la desocupació (amb ocupació precària) i un ampli programa de privatització d’empreses públiques (Camp-sa, Telefónica, etc.). Algunes mesures governamentals de rellevància van ser el Pla Hidrològic Nacional i l’adopció de l’euro (2002).

La catàstrofe ecològica del petroler Prestige (2002) i l’aliança incon-dicional amb els Estats Units en la invasió de l’Iraq van provocar nombroses mobilitzacions de la població.

— La segona etapa socialista. La política aplicada en el seu primer mandat va prioritzar el desplegament de mesures socials, com l’actualització del salari mínim interprofessional, el matrimoni entre persones del mateix sexe (2005), la prohibició del tabac en llocs públics (2006), la llei de dependència (2007), etc.

Amb tot, l’impacte de la greu crisi econòmica mundial iniciada el 2007 va repercutir en el sistema financer i va originar el col·lapse del sector immobiliari i l’augment de la desocupació. Després d’un pri-mer intent d’estímul econòmic, el govern va aplicar una dràstica política de retallada en el gasto.

— El retorn del PP. En les eleccions generals de novembre de 2011, el PP va obtindre majoria absoluta, i el govern de Mariano Rajoy inicià una política de reformes (econòmica, fiscal, etc.).


21. Quins van ser els factors que van crispar la vida polít ica espanyola després de l’aprovació de la Constitució del 1978?

— Quin fet antidemocràtic va tindre lloc el 1981?

22. Elabora un eix cronològic de l’evolució po-lítica des del 1979 fins a l’actualitat, en què figuren les eleccions generals i els succes-sius governs. Per a fer-ho, pots consultar la pàgina web següent:

http://es.wikipedia.org/wiki/ Legislaturas_de_España

23. Explica breument les principals mesures polítiques aplicades pels successius go-verns a partir del 1979.

24. Consulta les pàgines web sobre la tragèdia de l’11-M i redacta un informe de síntesi sobre l’atemptat terrorista tenint en comp-te les hipòtesis sobre l’autoria.

ACTIVITATS

R

@

@

ELS PRESIDENTES DE LA DEMOCRÀCIA

Adolfo Suárez, UCD (1976-1981)

Ministre secretari general del Movi-ment (1975), va ser nomenat president del govern pel rei el 1976. Va dirigir el procés de reforma i va presidir els pri-mers governs de-mocràtics fins a la seua dimisió el 1981.

Leopoldo Calvo-Sotelo, UCD (1981-1982)

Va ocupar diverses carteres ministe-rials els primers go-verns de la transició (1975-1981) i en va ser vicepresident (1980-1981). En di-mitir Suárez, el va substituir com a president del go-vern el1982.

Felipe González, PSOE (1982-1996)

Històric líder del PSOE des de la clandestinitat (1974). Va dirigir el mandat polític més llarg de la democrà-cia actual, ja que va ser president del govern durant qua-tre legislatures (1982-1996).

José M.ª Aznar, PP (1996-2004)

Va ser president de la Junta de Castella i Lleó (1987-1989). Va dirigir el PP des-prés de la refunda-ció de l’antiga Alianza Popular (AP) de Manuel Fra-ga. Fou president del govern durant dues legislatures (1996-2004).

José L. Rodríguez Zapatero, PSOE (2004-2011)

Va accedir a la di-recció del partit l’any 2000, en un procés de renova-ció interna. Després de les victòries del PSOE en les elec-cions generals del 2004 i 2008, fou president del go-vern durant dues legislatures.

Mariano Rajoy, PP (2011)

Vicepresident de la Xunta de Galícia (1986-1987). Va ser ministre diverses vegades (1996-2003) i vicepresi-dent (2000-2003) amb Aznar. Després de les eleccions del 2011, es va conver-tir en president del govern.


Durant la transició es va plantejar la conveniència que l’Estat adop-tara una estructura descentralitzada en comunitats autònomes, com es recull en la Constitució del 1978.

6.1. El procés de descentralitzacióAl llarg del franquisme havien perviscut els sentiments naciona-listes a Catalunya, el País Basc i Galícia, i en iniciar-se la transició a la democràcia els partits nacionalistes van plantejar demandes autonomistes.

En la Constitució del 1978 es contemplava la possibilitat que les regions i nacionalitats pogueren convertir-se en comuni-tats autònomes. Hi havia unanimitat en el cas de les anome-nades nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galí-cia), però no sobre els límits de l’Estat autonòmic, és a dir, sobre si havia o no d’estendre’s el sistema autonòmic a tot el territori i sobre quines havien de ser les competències de les autonomies.

Les manifestacions populars a favor de l’autonomia en moltes regions van portar les forces polítiques a aplicar el que es va co-néixer com a «cafè per a tots», és a dir, a generalitzar la creació d’autonomies. Això va ser vist pels franquistes com una amenaça de desintegració de la pàtria i va generar moltes tensions.

Amb tot, el 1979, amb els Estatuts d’autonomia de Catalunya i el País Basc, es va iniciar el progressiu procés de configuració de l’Estat de les autonomies, que es va completar amb la creació de 17 comunitats i dues ciutats autònomes. Posteriorment, a finals de la dècada del 1990, la descentralització estatal va tindre un nou impuls, ja que la majoria de les comunitats autònomes van reformar els seus Estatuts amb l ’objectiu d’ampliar les competències.

6.2. El funcionament autonòmicCada autonomia està regida per un Estatut, que és la llei bàsica de cada comunitat, i està sotmesa només a la Constitució. Els Estatuts tenen una estructura similar als textos constitucionals. S’hi estableix la denominació de la comunitat; el seu territori; les característiques que la defineixen (himne, bandera, llengua...); l’organització i la seu de les institucions de govern; les seues com-petències i funcions; el règim econòmic i financer, i el procediment per a la reforma de l’Estatut.

Les institucions de govern són similars en totes les comunitats, encara que reben noms diferents:

— El Parlament o Assemblea, que posseeix el poder legislatiu.

— El president i el Consell de govern, que tenen funcions exe-cutives.

— El Tribunal Superior de Justícia, que constitueix el poder judicial.

6. Un Estat descentralitzat

252 Unitat 12

Art. 2. La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivi-sible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la in-tegren i la solidaritat entre totes elles.

Art. 143.1. En l’exercici del dret d’autonomia recone-gut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limí-trofs que tinguen característiques històriques, cultu-rals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies amb entitat regional històrica podran ac-cedir l’autogovern i constituir-se en Comunitats Au-tònomes d’acord amb el que preveu aquest Títol i els Estatuts respectius.

L’organització territorial de l’Estat en la Constitució

Manifestació a favor de l’autonomia d’Andalusia, a Antequera (Jaén). 4-12-1977.

Descentralització o recentralització

Diverses vegades s’ha plantejat el debat sobre l’abast del procés de descentralització de l’Estat, especialment en allò relatiu a les competències i al finançament de les comunitats autònomes. El rebuig d’algunes auto-nomies a rebre noves competències i la devolució a l’Estat d’altres ja transferides són la base d’una pro-posta de recentralització de l’Estat.

_



25. Llig atentament el text de la Constitució i explica què planteja l’article 2. Quines condicions ha de reunir un territori per a acce-dir a l’autonomia?

— A més de la Constitució, quina llei bàsica regeix en cada co-munitat?

26. Resumeix el procés de configuració de l’Estat de les autonomies en l’etapa democràtica. Explica el significat de l’expressió «café per a tots».

27. Realitzeu un debat sobre els avantatges i inconvenients que té aquest sistema autonòmic.

28. Quines són les principals institucions de la teua comunitat? Res-ponen al principi de separació de poders? Argumenta la teua resposta.

29. Observa atentament el mapa i elabora, amb un processador de textos, un eix cronològic sobre el procés de descentralització de l’Estat.

— Has de tindre en compte que les dates corresponen a l’aprovació i a la reforma dels Estatuts de cada comunitat.

ACTIVITATS

RRRRR

R

María Antonia Martínez, primera presidenta de comunitat autònoma

Nascuda a Molina de Segura (R. de Múrcia), María An-tonia Martínez García va ser la primera dona en presidir una comunitat autònoma. El 1984, quan era vicepresi-denta del consell de govern de la Regió de Múrcia, va assumir interinament la presidència de la comunitat durant el mes d’abril, després de la dimissió del presi-dent Andrés Hernández Ros. Després, entre 1993 i 1995, va tornar a ser presidenta de la Regió de Múrcia.

Candidata del PSOE a la pre-sidència en les eleccions

del 1995, va ser derrotada per Ramón Luis Valcárcel (PP). Posteriorment, va ser senadora designada per la seua comunitat autònoma.

_

@

255a

Santiagode Compostel·la

Ceuta

Melilla

Oviedo

Santander

Logronyo

Valladolid

Vitòria

Toledo

Madrid

Saragossa

Pamplona

Mérida

Múrcia

Palmade Mallorca

Sevilla

Barcelona

València

36ºGIBRALTAR (R. U.)

PRINCIPATDE ASTÚRIES

ARAGÓ

CATALUNYA

CASTELLA-LA MANXA

ILLESBALEARS

EXTREMADURA

COMUNITATDE MADRID

COM. VALENCIANA

REGIÓDE MÚRCIA

ANDALUSIA

LA RIOJA

PAÍS BASC

CANTÀBRIA

NAVARRAGALÍCIA

F R A N Ç A

A N D O R R A

PO

RT

UG

AL

M A R R O C

A R G E L I ASta. Cruz

de TenerifeLas Palmas

de Gran Canària

CANÀRIES

CASTELLA I LLEÓ

Principat d’Astúries

30-12-1981 5-1-1999

Cantàbria30-12-1981 30-12-1998

Aragó10-8-1982 20-4-2007

Galícia6-4-1981

Castella i Lleó

25-2-1983 8-1-1999

Comunitat de Madrid

25-2-1983 7-7-1998

Extremadura25-2-1983 6-5-1999

Andalusia30-12-1981 13-3-2007

Catalunya18-12-1979 19-7-2006

Illes Balears25-2-1983 28-2-2007

Regió de Múrcia9-6-1982

15-6-1998

Comunitat Valenciana

1-7-1982 10-4-2006

Comunitat F. Navarra

10-8-1982 26-3-2001

País Basc18-12-1979

Ceuta13-3-1995

Canàries10-8-1982 30-12-1996

Castella-la Manxa10-8-1982 3-7-1997

Melilla13-3-1995

La Rioja9-6-1986 7-1-1999


254 Unitat 12

L’1 de Juliol del 1982 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Aquest estatut d’autogovern s’ha refor-mat dues vegades. La primera d’aquestes mitjançant la Llei Or-gànica 4/1991, de 13 de març, que modificava l’article 12.4. La segona reforma, mitjançant Llei Orgànica 5/1994, de 24 de març. La Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, és una reforma de molta més transcendència, una reforma substancial que permet dispo-sar d’un Estatut que, dins del marc constitucional, està equiparat al més alt nivell.

L’estatut és la norma fonamental per la qual es regeix l’organització política i administrativa de la Comunitat Valen-ciana. S’hi recullen els deures i els drets dels valencians, es de-terminen els símbols d’identitat, la capitabilitat, l’organització territorial, les institucions polítiques i les competències de la comunitat.

7.1. Les institucions autonòmiquesEl conjunt de les institucions d’autogovern de la comunitat cons-titueixen la Generalitat Valenciana. Formen part de la Genera-litat les Corts Valencianes, el president i el Consell o Govern Va-lencià.

— Les Corts Valencianes són l’òrgan legislatiu, i estan integrades per un nombre de diputats no inferior a noranta-nou, elegits cada quatre anys per sufragi universal. Les seues funcions són: elegir el president de la Generalitat, elaborar i aprovar lleis i controlar i impulsar l’acció del govern. Les lleis que promul-guen les Corts només es poden referir a matèries de compe-tència exclusiva de la comunitat, d’acord amb l’Estatut i la Constitució.

— El president de la Generalitat, elegit per les Corts Valencianes i nomenat pel rei, és generalment el líder del partit més votat a les eleccions autonòmiques. És el màxim representant de les institucions de la Comunitat Valenciana i s’encarrega, entre altres funcions, de dirigir el Consell i de nomenar els consellers que el formen.

— El Consell o Govern és l’òrgan executiu format pel president i els consellers. Cada conseller dirigeix una conselleria. Les funcions del Consell són administrar la comunitat autòno-ma i presentar projectes de llei a les Corts per a la seua aprovació.

Les Conselleries del Govern Valencià són: Presidència, Vi-cepresident del Consell i Portaveu del Consell; Economia, Indústria i Comerç; Justicia i Benestar Social; Infraestructu-res, Territori i Medi Ambient; Educació, Formació i Ocupació; Turisme, Cultura i Esport; Sanitat; Agricultura, Pesca, Ali-mentació i Aigua; Governació; Hisenda i Administració Pú-blica.

7. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana

1. El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autò-noma, dins de la unitat de la Nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a na-cionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota naciona-litat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.

2. La Comunitat Valenciana és l’expressió de la volun-tat democràtica i del dret d’autogovern del poble valencià i es regix pel present Estatut, que és la seua norma institucional bàsica.

3. La Comunitat Valenciana té com a objectiu la con-secució de l’autogovern en els termes d’este Estatut, reforçar la democràcia i garantir la participació de tots els ciutadans en la realització dels seus fins.

4. La Comunitat Valenciana, com a regió d’Europa, assumix els valors de la Unió Europea i vetlarà pel compliment dels seus objectius i per la defensa dels drets de tots els ciutadans europeus.

Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana

www.gva.es/cidaj/val/v-normas/5-1982.(2).htm

Títol primer Article primer

Palau de la Generalitat Valenciana, a Valencia.



30. Busca en Internet informació sobre la Mostra de Cinema del Mediterrani i esbrina aquestes dades:

— Seccions en que es divideix el festival. — Nacionalitats de les pel·lícules projectades.

ACTIVITATS

8.1. L’arquitecturaL’arquitectura valenciana del començament del segle es va caracteritzar per una tendència monumental d’estil classi-cista i barroc. En són dos exemples la nova façana de l’Ajuntament i l’edifici de Correus i Telègrafs, els dos a la ciu-tat de València.

Paral·lelament, alguns arquitectes, com Demetri Ribes, es mostraven més interessats per l’aplicació dels nous mate-rials, com el formigó armat o l’acer. Un exemple és l’estació del Nord de València (1917).

Als anys quaranta es va desenvolupar l’arquitectura racio-nalista i funcional, com el cinema Rialto a València.

En la segona meitat del segle van destacar Salvador Artal i J.J. Esteller.

8.2. L’esculturaAl començament del segle la tendència era naturalista i neoclàssica, com en arquitectura. Iniciaren una renovació Josep Capuç i Vicent Beltran Grimal.

Durant la Segona República va sorgir un moviment inno-vador Acció d’Art (1933), amb Rafael Pérez Contel o Anto-ni Ballester.

En la segona meitat del segle va destacar Andreu Alfaro, amb els seus treballs amb fil d’aram i planxes metàl·liques.

8.3. La pinturaEl panorama pictòric del començament del segle va estar dominat per la forta influència del mestre Sorolla. A Alacant, es va produir una certa renovació de la mà d’Emili Varela i Gastó Castelló.

Durant la Segona República va sorgir un moviment innovador amb Pere de València, Genari Lahuerta i Francesc Lozano.

Destaquen també Antoni Vercher, Joan Borràs Casanova i el surrealista Enric Climent, i membres d’Acció d’Art, com Josep Renau.

8.4. Els moviments d’avantguardaEn les dècades més recents apareix un conjunt de moviments artístics les innovacions dels quals incorporen a l’art valencià els corrents contemporanis d’avantguarda. Treballen indis-tintament pintura, escultura, ceràmica, forja, gravats…

Destaquen el Grup Parpalló (1956), Nova Figuració (1960-1964), l’Equip Crònica (1964), l’Equip Realitat (1965), Abans de l’Art (1967) o l’Eixam (1975), a València, o els grups d’Alcoi, como Alcoiart (1965), i d’Elx, com el Grup d’Elx.

8.5. El cinemaEls germans Cuesta (Films Cuesta) van ser els pioners de la producció valenciana. Van rodar pel·lícules com El Tribunal de les Aigües.

Hi hagué un gran interés pels te mes de Vicent Blasco Ibá-ñez. Algunes pel·lícules s’inspiraren en les seues obres, com El tonto de la huerta, basada en el seu conte «Dimoni», Entre Naranjos (1914), Sangre y arena (1916), pel·lícula dirigida per l’escriptor y Los cuatro jinetes del apocalipsis (1916).

Prompte destacaren dues figures: Joan Andreu, que es va donar a conéixer amb els documentals de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, l’enterrament del pintor Sorolla i la seua pel·lícula La Trapera.

Maximilià Thous, autor de La Dolores, La alegría del batallón o Nit d’albaes.

El 1932 es va fundar, a València, la Compañía Industrial Film Español SA, CIFESA, que a partir del 1934 va produir nom-broses pel·lícules d’èxit. Durant la Guerra Civil, es va dedicar a produir noticiaris i documentals que actualment són tes-timoniatges històrics de gran valor. Una vegada acabada la guerra, es va desmantellar el cinema valencià; CIFESA va continuar ocupant un bon lloc però ja desvinculada de Va-lència.

Després de la Guerra Civil, Lluís García Berlanga, va ser l’únic director valencià amb fama internacional, tot i que el seu cinema no té un caràcter valencià.

Després de la mort de Franco es va recuperar el valencià com a vehicle d’expressió del cinema. Destaquen Lluís Fer-nández i Carles Mira.

8. La cultura de la Comunitat Valenciana del segle XX

@

L’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez.


256 Unitat 12

APRÉN A…

Les fonts orals són un tipus de fonts primàries que permeten obtindre informació per a reconstruir la història recent.La història oral pot aportar-nos dades molt diverses: sobre els costums d’una societat, l’organització del treball, la cul-tura popular i material, etc. Els testimoniatges aporten els records i les experiències personals de gent que ha viscut una època sense ser protagonistes públics o coneguts, i això és molt útil per a recuperar la memòria col·lectiva. A més, la història oral permet posar en contacte diferents generacions d’una mateixa societat, de manera que els records d’uns poden afavorir el coneixement dels altres.Per tant, per a la història oral, l’important són les im-pressions personals, és a dir, com homes i dones visqueren algunes situacions o perceberen els canvis històrics pels seus efectes en la vida quo-tidiana.Segons l’historiador Ronald Fraser, «el que millor recordem és quasi sempre la vida quotidiana, les rutines i les lluites diàries, al treball, a casa... Tret de les persones que es dediquen a la política, aquesta es recorda de ma-nera molt menys intensa. [...] El testi-moniatge oral pot oferir una font vàli-da per a la investigació històrica sem-pre que considerem els aspectes que la memòria pot facilitar-nos».

TREBALLAR FONTS ORALS

L’entrevistaL’entrevista és la tècnica que ens permet obtindre la informació que els testimoniatges d’un determinat esdeveniment o perío-de històric poden oferir-nos. Aquesta tècnica, que no es gens senzilla, requereix una acurada preparació. Per tal de posar-la en pràctica, has de seguir aquests passos:

RecordaÉs important gravar les entrevistes i saber crear un cli-ma de confiança adequat perquè la persona entrevis-tada dialogue.

DOCUMENTAR-TE SOBRE L’ÈPOCA

ELABORAR UN GUIÓ

ANALITZAR I SISTEMATITZAR LA INFORMACIÓ OBTINGUDA

CONTRASTAR LA INFORMACIÓ

Has de conéixer les dades fona-mentals sobre l’època de la qual vols obtindre informació per a poder elaborar l’entrevista i en-tendre les referències a fets con-crets que puga fer l’entrevistat.

Aquest guió ha de contindre les preguntes que es plantejaran a l’entrevistat. Ha de servir-nos per a organitzar la conversa, però no ha de ser un qüestiona-ri r ígid que limite molt les respostes.

És especialment adient analitzar i sistematitzar la informació en cas que s’entreviste diverses per-sonas, perquè es possible que hi haja diferents recursos o opi-nions sobre un mateix succés o fins i tot informacions contradic-tòries entre sí.

Cal confrontar la informació amb altres fonts primàries i se-cundàries per a poder detectar possibles errors (per exemple, de dates) i valorar el conjunt de les informacions.


1. Llig atentament les entrevistes a Alfonso Osorio i Santiago Carrillo.

— Busca informació sobre els dos entrevistats i explica si eren figures rellevants en la transició i per què.

— Sintetitza les principals idees que plantegen els dos personatges en les entrevistes.

— Segons cadascun del entrevistats, qui van desenvolu-par un paper fonamental en el triomf de la transició? Per què? Coincideixen les dues fonts sobre aquesta qüestió?

2. Fes una entrevista als teus avis o altres persones de la seua generació que conegues sobre la vida quotidiana a Espan-ya durant el franquisme.

— Busca informació sobre eixe tema a enciclopèdies i in-ternet.

— Pregunta’ls com eren les condicions de vida i de treball, sobre els costums, els esdeveniments i els hàbits cultu-rals, la vida política, etc.

— Poseu en comú les conclusions a classe i compareu-les amb la situació actual perquè pugueu valorar si s’ha progressat.

ACTIVITATS


Exemples d’entrevistes

— Va conéixer vosté encara en vida de Franco els plans polítics del rei per a quan fóra cap de l’Estat?

—Jo vaig escoltar el rei dir més d’una vegada, quan encara era príncep: «Quan mora Franco, el primer president del meu govern haurà de ser el qui governe en eixe moment o haja assumit tasques de govern durant el franquisme. Però d’aquest primer govern haurà d’eixir el president que faça la reforma». [...]

—Però, ja el 1975 els plans democratitzadors del rei estaven tan perfilats, o eren, com quasi tots els dels qui van participar en la transició, un desig més prompte desdibuixat?

—No, jo crec que el rei el que tenia clar eren les idees següents: primer, que havia d’haver un règim de lli-bertats igualitari per a tots els espanyols; segon, que en eixe règim de llibertats l’única manera de

representació política era la democràcia i que les cambres havien de ser elegides per sufragi universal. Això em consta absolutament. A més, el rei sabia que les úniques monarquies que

sobrevivien en el món eren les que seguien eixa fórmula. El rei pensava amb tota sinceritat que ell no podia ser un rei del segle xviii, ni tan sols del segle xix.

Traduït de: Memoria de la transición. El País, 1996.

—Què destacaria de la contribució d’Unió de Centre Democràtic a l’establiment de la democràcia a Espanya?

—Em seria més fàcil referir-me a l’aportació d’homes com Adolfo Suárez i alguns altres que el van acompan-yar des del Movimento fins a la democràcia, que em pareix important. Perquè facilitar la transició des de dins va evitar conflictes més grans, que s’haurien produït si no s’haguera donat aquesta situació. [...] Pel que fa a aquest sector de la UCD, pense que va facilitar el pas del règim franquista a la democràcia, va afavorir en el terreny polític un canvi que no era possible amb la ruptura.

—Quina creu que ha sigut la principal aportació del PCE a la transició, a la normalització democràtica d’Espanya?

—Jo crec que la nostra principal aportació va ser [...] la política de reconciliació nacional. [...] Crec que moltíssima gent ens considera actualment com un dels factors decisius de la transició de la dictadu-ra a la democràcia, i com un dels artífexs del sistema de llibertats per a tots com el que existeix a Es-panya.

Traduït de: Desatado i bien desatado. El Periódico, 1985.

Entrevista a Alfonso Osorio

Entrevista a Santiago Carrillo


258 Unitat 12

ANALITZAR FONTS

1. Observa la il·lustració A, llig atentament les fonts B, C i D, i respon les preguntes següents:

— Quins van ser els principis de l’educació durant el franquisme?

— Quins drets de les persones lesionava l’educació franquista? — Durant els últims anys del franquisme, l’educació era si-

milar a la de la postguerra o bé havia evolucionat? Argu-menta la teua resposta.

2. A partir de la informació extreta de les fonts A, B, C i D, re-dacta un resum de les característiques de l’educació a Espan-ya durant el franquisme.

L’educació franquista

Alumna d’educació primària cap al 1969.

A

Un nou sistema educatiuEl franquisme va desmantellar el sistema educatiu republicà i el va reemplaçar per un altre inspirat en el nacionalcatoli-cisme. S’hi va establir un sistema educatiu classista basat en els valors tradicionals i conservadors; es van suprimir el laï-cisme i la coeducació de xiquetes i xiquets, i es va imposar la censura als llibres de text.

La simbologia del franquisme es va introduir en les escoles (salutacions, himnes, crucifixos, retrats de Franco i José An-tonio, fundador de la Falange, etc.) i es van potenciar valors que afavorien actituds masclistes, militaristes, racistes i xenòfobes.

1. La reposición del Santo Crucifijo.

2. Además del retrato del Caudillo, habrá en el salón de clas-se una imagen de la Virgen.

4. A la entrada de la escuela los niños saludaran con el tra-dicional «Ave María Purísima».

6. La cerimonia de colocar la Bandera antes de empezar las classes i arriarla al terminar, mientras se entona el Himno Nacional.

7. Cumplir con el precepto de oir misa los domingos, asis-tiendo los niños con sus maestros al frente.

Adaptat de: Normas para la Escuela Primaria. 1939.

Indicacions oficials

C

D. EXEMPLES DE LLIBRES DE TEXT

Geografia Història Règim franquista Formació de les xiquetes

Tractava les regions espanyoles com una combinació de trets econòmics i símbols folklòrics.

Presentava una desvirtuació de la història, per tal d’exalçar els mites del nacionalcatolicisme, la unitat d’Espanya, l’imperialisme i la raça ibèrica.

Exalçava el règim franquista com a alliberador de tot mal (repre-sentat per jueus i comunistes) i salvador d’Espanya. Es practica-va un culte al líder.

La discriminació sexual aplicada a les dones les predeterminava a una funció exclusivamente do-méstica: netejar, cosir...

España es el país de más variedad y extraordinaria belleza en su pai-saje, en su folclore y en sus monu-mentos. A todo esto se debe que ella sea uno de los lugares más visitados por el turismo interna-cional.

Dictado: Día de la Hispanidad

Se conmemora el descubrimiento de América, uno de los más gran-des acontecimientos de la Histo-ria, en el que España llevó al nue-vo continente su civilización, reli-gión y cultura. Estas 19 naciones que un día se hicieron indepen-dientes de España siguen unidas a la madre España por los lazos poderosos de la fe, el idioma y la sangre.

Dictado: 1 de octubre

España entera ha tributado a don Francisco Franco, Caudillo de Es-paña, un homenaje de gratitud al cumplirse los 35 años de su exal-tación al mando del gobierno es-pañol. Hemos podido comprobar todos los españoles que Franco ha sabido, con mano firme y pulso seguro, empuñar el bastón de mando rigiendo la nación espa-ñola.

Aparatos electrodomésticos para la limpieza y otros usos

Lavadora, lavaplatos, aspiradora, molinillo, batidora, cafetera, tos-tadora, afilacuchillas... La existen-cia de tanto aparato electrodo-méstico no excluye que las niñas sepan hacer las tareas domésticas a mano. Habitúate a su realiza-ción.

B


PUNTS CLAU• El franquisme va ser una dictadura totalitària en què

el general Franco concentrava tot el poder. Va aplicar una política repressiva i de restricció de les llibertats.

• Les afinitats ideològiques amb les potències de l’Eix du-rant la Segona Guerra Mundial van provocar un aïllament internacional d’Espanya, superat durant la guerra freda pel suport dels Estats Units.

• La situació econòmica entre 1939 i 1959 es va caracterit-zar per l’intervencionisme i l’autarquia; les seues prin-cipals conseqüències van ser el racionament, la pobresa i la fam.

• El 1959 es va iniciar la liberalització econòmica, fet que va permetre un extraordinari creixement conegut com desarrollismo.

• Després de la mort de Franco, el rei Joan Carles I va pro-moure la transició cap a la democràcia. Adolfo Suárez va aplicar una ruptura pactada amb el franquisme i va le-galitzar els partits polítics.

• El 1977 es van realitzar les primeres eleccions democràti-ques a Espanya des de la Segona República, per a elegir unes Corts Constitucionals.

• El 1978 es va aprovar la Constitució, mitjançant un con-sens entre les forces polítiques principals, que va establir un sistema polític de democràcia parlamentària.

• Des de l’entrada en vigor de la Constitució del 1978, s’ha produït una alternança de governs de diferent signe ideològic (UCD, PSOE, PP), que han aplicat polítiques de modernització.


3. Consulta la pàgina web que et proposem (activa només el filtre de simbologia franquista) i respon les preguntes plantejades.

http://www.mapadelamemoria.com

— Quines comunitats autònomes mostren més restes catalogades?

— Quins tipus de símbols (monuments, plaques, toponí-mia...) predominen en general?

— Quants símbols franquistes s’han catalogat en la teua comunitat autònoma? Quins tipus de símbols són?

— Coneixes algun símbol que no estiga catalogat?

4. Consulta la pàgina web que et proposem i redacta un in-forme breu sobre el Valle de los Caídos: què és, on es troba, quan es va construir, de quina manera i amb quina finalitat, etc.

http://es.wikipedia.org/wiki/Valle_de_los_Caídos

— Existeixen propostes per a transformar aquest símbol del franquisme. Llig el text E i explica les propostes dels dos professors universitaris.

— Quines altres propostes se t’ocorren? Argumenta la teua resposta.

La simbologia del franquisme

Una comissió de dotze experts estudiarà alternatives sobre el futur d’eixe complex monumental. El Valle de los Caídos acull les restes de 30000 soldats dels dos bàndols, i la tomba del dictador. A més de l’exhumació de restes, la comissió tractarà la possibilitat de retirar símbols franquistes del recinte, la qual cosa potser afectaria la tomba de Franco.

1. R. Vinyes:

«És un monument a la victòria del crim polític, fet amb tanta contundència que no hi ha res paregut al món. La seua per-manència no és un problema de despesa, sinó del que pensa la societat de si mateixa en no actuar sobre eixe espai monu-mental que hui, destruït l’univers simbòlic del franquisme, ja no és patrimoni simbòlic de res. Només és un contenidor de les restes de la dictadura, amb l’expressió lacerant dels repu-blicans que hi ha soterrats.»

2. P. Ysàs:

«És el monument franquista més important. Crec que s’hauria de conservar (però sense la tomba de Franco i José Antonio) i convertir-lo en un centre d’interpretació del franquisme.»

Traduït i adaptat de: La Vanguardia (27-6-2011).

Què es pot fer amb el Valle de los Caídos?

E

@

@


260 Unitat 12

ACTI

VITA

TS

El 23 de febrer del 1981, mentre es desenvolupava la votació de l’elecció de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern, es va produir un colp d’Estat militar. El guàrdia civil Antonio Tejero va ocupar el Congrés dels Diputats i, a València, el general Milans del Bosch va imposar el toc de queda a la ciutat i va traure les tropes al carrer, en espera de ser secundat per altres gene-rals. El general Alfonso Armada va intentar erigir-se en president del govern invocant l’autoritat del rei.

No obstant això, Joan Carles I va exigir l’acatament de l’ordre constitucional als militars sublevats, que van renunciar als seus plans colpistes. Posteriorment, un tribunal militar especial va jutjar els implicats en el colp d’Estat; després d’un recurs del govern, una nova sentència del Tribunal Suprem va augmentar les condemnes.

1. Observa atentament les imatges de l’inici del colp d’Estat del 23 de febrer del 1981.

— Descriu breument els esdeveniments que es veuen en les imatges. Quina actitud mostra el tinent coronel Tejero? I el president Suárez?

— Descobreix qui era Manuel Gutiérrez Mellado. Per què creus que es va encarar amb els colpistes?

— Quin altre colp d’Estat es va iniciar amb l’ocupació militar del Congrés dels Diputats en el segle xix?

2. Llig atentament el text de Javier Cercas i escriu la resposta co-rrecta.

— A què s’oposava cadascun dels tres principals militars colpis-tes? Relaciona correctament.

a) Tejero... • A la democràcia i la monarquia • A la dictadura de Franco b) Milans... • A la democràcia • A la monarquia c) Armada... • Al govern d’Adolfo Suárez • A Joan Carles I — Quin objectiu tenia cadascun dels tres principals militars

colpistes? Relaciona correctament. a) Tejero... • Eliminar la democràcia • Enfortir la democràcia b) Milans... • Donar poders al rei • Instaurar una república c) Armada... • Instaurar una dictadura • Presidir un govern d’unitat — L’autor del text estableix un paral·lelisme entre els tres militars

colpistes del 23-F i tres colpistes anteriors, que van forçar un canvi de règim. Relaciona’ls correctament.

a) Tejero... • Ch. de Gaulle • 1923 b) Milans... • F. Franco • 1936 c) Armada... • M. Primo de Rivera • 1958 — Indica quina d’aquestes opcions descriu la hipòtesi de Javier

Cercas sobre el 23-F. a) Va ser un colp d’Estat en el qual es van combinar tres colps

d’Estat diferents. b) Va ser un pronunciament militar com els del segle xix. c) Els colpistes volien provocar una nova Guerra Civil.

TREBALLA LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES

@ www.rtve.es/alacarta/videos/programa/ archivo-asalto-tejero-congreso-23-1981/392929

Imatges de l’assalt al Congrés dels Diputats per efectius de la Guàrdia Civil davall el comandament d’Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981, durant la sessió de votació de Leopol-do Calvo-Sotelo com a president del govern. Primers minuts del segrest del govern i els diputats.

Tejero estava contra la democràcia i contra la monar-quia, i el seu colp volia ser, essencialment, similar en el fons al colp que el 1936 va intentar enderrocar la República i va provocar la guerra i després el fran-quisme.

Milans estava contra la democràcia, però no estava contra la monarquia, i el seu colp volia ser, essencial-ment, similar en la forma i en el fons al colp que el 1923 va enderrocar la monarquia parlamentària i va instaurar la dictadura monàrquica de Primo de Rivera, és a dir, un pronunciament militar per a tornar-li al rei els poders que havia lliurat en sancionar la Constitució i, potser després d’una fase intermèdia, desembocar en una junta militar que servira d’aliment a la Corona.

Per últim, Armada no estava contra la monarquia ni contra la democràcia, sinó només contra la democrà-cia del 1981 o contra la democràcia d’Adolfo Suárez i, essencialment, el seu colp volia ser similar en la forma al colp que va portar a la presidència de la República francesa al general De Gaulle el 1958 i en el fons a un tipus de colp palatí que havia de permetre-li desen-volupar amb més autoritat que mai el seu antic paper de mà dreta del rei, convertint-lo en president d’un govern d’unitat amb la missió de rebaixar la democrà-cia fins a convertir-la en una semidemocràcia o un succedani de democràcia.

Traduït i adaptat de: Cercas, J., Anatomia de un instante. Mondadori, 2009.

Tres colps en un?

@


1 Indica a quines expressions (franquisme, transició o democràcia parlamentària) fan referència les definicions següents:

a) Procés polític desenvolupat entre 1975 (mort de Franco) i 1978 (aprovació de la Constitució) pel qual es va instaurar un sistema polític democràtic.

b) Règim polític vigent a Espanya entre 1939 i 1975 basat en la dictadura personal del general Franco.

c) Sistema polític vigent a Espanya des de l’aprovació de la Cons-titució, en què la voluntat popular s’expressa a través del Parlament, elegit lliurement per la ciutadania.

2 Llig atentament el text A i respon les preguntes següents: — Quines són les principals funcions del cap de l’Estat? — Per què podem considerar el franquisme una dictadura? — Quins grups ideològics donaven suport la dictadura franquista?

3 Observa les imatges B i C. — Descriu les imatges i explica el context de les dues trobades

que s’hi mostren. — Explica l’evolució de les relacions internacionals d’Espanya

entre 1939 i 1956.

4 Observa la gràfica D i respon les preguntes següents: — Quina és la tendència entre 1963 i 1974? — Com es coneix aquesta etapa econòmica? Explica’n les ca-

racterístiques. — Explica la política econòmica aplicada pel franquisme durant

la postguerra.

5 Explica en què va consistir la transició. Quines dues fases va tindre?

— Quin tipus d’eleccions es van realitzar el 1977? Com es va elaborar la Constitució?

6 Completa una taula com la següent sobre l’evolució política posterior al 1979.

PRESIDENTE DEL GOVERN PARTIT

1979 UCD1981 Leopoldo Calvo-Sotelo1982 Felipe González1996 PP20042011

7 Explica el procés de descentralització de l’Estat. Quines comu-nitats autònomes es consideren nacionalitats històriques?

8 Quan es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i les seues reformes?

— Explica les institucions autonòmiques de la Comunitat Valenciana.

AVALUACIÓ


Art. 6. El Jefe del Estado és el representante supremo de la Nación; personifica la soberanía nacional; ejer-ce el poder supremo político i administrativo; osten-ta la Jefatura Nacional del Movimiento [...]; sanciona i promulga las leyes, i provee a su ejecución; ejerce el mando supremo de los Ejércitos [...]; vela por la conservación del orden público [...]; en su nomre se administra justicia; [...] confiere, con arreglo a las leyes, empleos, cargos públicos y honores [...].

Ley orgánica del Estado. 1967.

Trobada entre Hitler i Franco a Hendaia (França). 1940.

Trobada entre Eisenhower i Franco a Madrid. 1959.

A

B

C

pessetes

90

80

70

60

50

40

30

20

10

01963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974

263c

EVOLUCIÓ DEL SALARI-HORA


Espanya del 1939 al segle - edebe.com · — La indústria tampoc va recuperar fins al 1950 els...

Documents

Transcript of Espanya del 1939 al segle - edebe.com · — La indústria tampoc va recuperar fins al 1950 els...