Església de Tarragona Butlletí Oﬁcial de l’Arquebisbat · Redacció i Administració: Pla de...

Església de Tarragona

Butlletí Oficialde l’Arquebisbat Febrer 2006

Núm. 2

(56 p.)

Dip. Legal: T. 2 – 1958Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. C/ Cartagena, 12. Tel. 977 22 45 58. 43004 Tarragona

Composició i muntatge del text: Secretaria General i CancelleriaPublicitat: Ferran Juan. Tel. 977 21 26 28

Redacció i Administració: Pla de Palau, 2. Telèfon: 977 23 34 12. 43003 Tarragona

Portada: Retaule major de la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona (s. XVI) i detall del plafó corresponent al Sant Sopar (Fotografies: Carles Aymerich)

81

ESGLÉSIA DE TARRAGONABUTLLETÍ OFICIAL DE L’ARQUEBISBAT

2 Tarragona, febrer de 20063a època. Núm. 397

Secció oficial

Sr. Arquebisbe

Decrets

Aprovació dels Estatuts de la vida eremítica en l’àmbit de la nos-tra arxidiòcesi ............................................................... suplement

Revisió de l’actual sou dels preveres ......................................... 83

Annex: Emoluments per al 2006 .......................................... 83

Erecció de la Confraria del Sant Sepulcre de Torredembarrai aprovació dels seus Estatuts ................................................ 84

Extinció de les fundacions pies que han complert els cinquan-ta anys de vigència ................................................................. 85

Cartes

D’invitació als exercicis espirituals ............................................ 85

A tots els preveres, referent a la jubilació ................................ 86

Qüestionari: previsió sobre el lloc de residència en el mo-ment de la jubilació pastoral ........................................... 87

Homilies

Solemnitat de la Mare de Déu .................................................. 87

Solemnitat de l’Epifania ............................................................. 90

Ordenació diaconal de fra Lluc Torcal, de Poblet .................. 92

50 anys de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona ................ 96

Solemnitat de Sant Fructuós ...................................................... 99

Festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes .... 102

Entrevista publicada en el diari Més Tarragona ............................ 105

Laïcitat i drets humans (revista Església de Tarragona) .................. 107

Salutació per al full La Nostra Comunitat de la Parròquia de SantPere Apòstol de Torredembarra ................................................ 109

82

Als quatre vents

066. En la veritat, la pau ............................................................ 111

067. La responsabilitat apostòlica dels cristians ....................... 112

068. A la vora del mar ................................................................ 113

069. En la solemnitat de Sant Pau ............................................ 114

070. El Compendi de la doctrina social de l’Església ............. 115

Activitats del mes de gener de 2006 .............................................. 116

Documents

Vida eremítica a l’Església de Tarragona: Estatuts ............. suplement

Secretaria General

Nomenaments del mes de gener de 2006 ..................................... 120

Convocatòria a la 4a reunió del Consell del Presbiteri ............... 120

Circulars

Subscripció del Butlletí Oficial de l’Arquebisbat (n. 33) ....... 121

Subscripció a publicacions diocesanes (n. 34) ........................ 122

Calendari d’actes del mes de gener de 2006 ................................ 122

Confirmacions de l’any 2005 .......................................................... 123

Delegació Diocesana de Missions

Carta referent a la Jornada de la Infància Missionera ................. 125

Delegació Diocesana de Pastoral Social - Càritas Diocesana

Comunicació referent als robers gestionats per Càritas .............. 126

Apostolat de l’Oració

Carta d’oferiment de material de pregària .............................. 127

Secció informativa

Crònica de la constitució de la Fundació Sant Fructuós .................. 128

Gabinet d’informació de l’Església a Catalunya

Comunicat de la reunió n. 177 de la Conferència Episcopal Tar-raconense ................................................................................ 128

Secció documental

Sant Pare

Missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunica-cions Socials ................................................................................ 131

83

secció oficial

Senyor Arquebisbe

DECRET

de 10 de gener de 2006 pel qual es revisa l’actual sou dels preveres

Atesa la meva responsabilitat que els preveres que presten el seu servei pastoral a la nostra arxidiòcesi rebin una retribució digna per al seu soste-niment i per a l’eficaç exercici del seu ministeri,

Considerat un anterior acord del Consell Episcopal en virtut del qual aquesta retribució s’incrementava en un 8% de la base del sou dels preveres (un 4% en l’exercici de 2005 i l’altre 4% en l’exercici del 2006),

Considerada la necessitat de revisar els criteris actualment observats en la determinació de les diferents responsabilitats i serveis i en la retribució que se’ls aplica,

PEL PRESENT DECRET aprovo l’esmentat increment de la base del sou que perceben els preveres i aprovo també l’adjunta taula especificativa dels serveis i responsabilitats objecte de retribució i de les quantitats que se’ls assigna.

Ho decreta i signa l’Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe de Tarragona.

† Jaume Pujol BalcellsDavant meu, Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Joaquim Claver CasellesSecretari general i canceller

ANNEX

EMOLUMENTS PER AL 2006

L’increment de la base serà del 4% més l’IPC de 2005, amb un total de

14 mensualitats a raó de 738,80 eur cada una, que sumen 10.343,20 eur

anuals.

Sr. Arquebisbe _________________________________________ 1.600 eur

Responsabilitat d’exclusiva del Consell Episcopal, secretari par-

ticular del Sr. Arquebisbe i rector del Seminari __________ 240 eur

84

Responsabilitat de no exclusiva del Consell Episcopal i vice-

rector del Seminari __________________________________ 120 eur

Responsabilitats de delegats, directors de Secretariat, arxiprestos,

director espiritual del Seminari, director del Museu Diocesà

i director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà _______________ 66 eur

Serveis de Cúria amb dedicació de setmana completa a raó de 18 eur

per dia, i administrador parroquial ____________________ 90 eur

Tasques: a partir de la segona (totes perceben la mateixa quanti-

tat) ________________________________________________ 12 eur

DECRET

de 17 de gener de 2006 pel qual s’erigeix l’associació Confraria del Sant Sepulcre de Torredembarra en associació privada de fidels, se li concedeix personalitat jurídica privada i se n’aproven els Estatuts

Havent-se presentat la instància juntament amb els Estatuts de l’associació Confraria del Sant Sepulcre de Torredembarra, en la qual se sol·licita la seva erecció en associació canònica de fidels privada i la concessió de la personalitat jurídica privada;

Examinats degudament els esmentats estatuts de l’associació;

Atès que l’associació reuneix tots els requisits establerts en la normativa canònica vigent de l’Església per tal de poder ser erigida en associació privada de fidels i gaudir de personalitat jurídica privada;

PEL PRESENT decret, d’acord amb els cànons 304 i 305 del Codi de Dret Ca-nònic, erigeixo l’associació Confraria del Sant Sepulcre de Torredembarra, la qual queda constituïda en associació privada de fidels en aquesta arxi- diòcesi, i li concedeixo personalitat jurídica privada. Així mateix aprovo els estatuts fundacionals pels quals es regirà l’esmentada Confraria.




85

DECRET

de 23 de gener de 2006, pel qual s’extingeixen les fundacions pies que han complert els cinquanta anys de vigència

Atesa la relació adjunta de fundacions pies que s’han extingit el dia 31 de desembre de 2005 per haver complert els cinquanta anys de vigència, facilitada per l’Ecònom de l’Arquebisbat;

PEL PRESENT DECRET, en virtut de les facultats que m’atorga el c. 1308 del Codi de Dret Canònic, extingim les esmentades fundacions pies, el capital de les quals, comptabilitzat a 31 de desembre de 2005, es transferirà a l’Institut de Sosteniment del Clergat.




Fundació imp. n. a. capital nom beneficiari

Pi 4,69 31,55 Parr. Assumpció, Les Borges del Camp

Font 3,93 303,51 Parr. Sant Francesc d’Assís de Reus

Cornadó 1,90 65,12 Parr. Sant Francesc d’Assís de Reus

Pobres 262,04 Parr. Sant Francesc d’Assís de Tarragona

Nadal 5,81 48,17 Parr. Sant Joan Baptista de Valls

Palau 1,45 31,52 Companyia de Maria de Tarragona

Bofill 5,54 169,67 Clarisses de Reus

Sufragis 156,68 Clarisses de Reus

Morià 375,63 Carmelites Miss. Teresianes de Valls

Total 23,32 1443,89

CARTA

a tots els preveres i diaques, d’invitació a fer exercicis espirituals

Molt estimats en el Senyor,

Us escric aquestes ratlles per invitar-vos, un altre any, als exercicis espi-rituals que tindran lloc a la casa d’exercicis de la Selva del Camp del 20

86

al 24 de febrer. El dia 20 hi haurà, a partir de 2/4 d’11 del matí, un recés per a tots els preveres i diaques de l’arxidiòcesi centrat en la Quaresma, la qual començarà la setmana següent. Aquest recés acabarà amb el dinar, i a la tarda començaran els exercicis, que duraran fins el divendres 24 després de dinar.

Com ho demostra una llarga experiència, els exercicis espirituals són un instrument molt idoni i eficaç per trobar-nos amb Déu i amb nosaltres mateixos; es tracta de fer un repòs espiritual per submergir-nos en la me-ditació i en l’oració. Són dies de silenci fets pregària, també per descansar i per veure la tasca pastoral amb més perspectiva i, per tant, amb més objectivitat. En sortim sempre enfortits i engrescats per viure amb més intensitat la nostra vida de relació amb Déu, el Crist i l’Església i el nostre ministeri pastoral.

El prevere que dirigirà els exercicis és el P. Agustí Borrell, carmelita descalç, que viu actualment al convent carmelità de Badalona. És professor de Sagrada Escriptura a la Facultat de Teologia de Catalunya i secretari de l’Associació Bíblica de Catalunya.

Durant aquests dies estaré molt pendent dels qui participeu en aquests exercicis en les meves pregàries. I us demano que vosaltres no deixeu de pregar per mi i per les meves intencions, que són també vostres. Amb molt d’afecte us envio la meva benedicció,

† Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Tarragona, 6 de gener de 2006

CARTA

a tots els preveres de l’arxidiòcesi de Tarragona, referent a la jubilació

Molt estimats en el Senyor,

Una de les preocupacions, o millor dit, ocupacions, que he tingut des del primer moment que vaig arribar a l’arxidiòcesi ha estat atendre, tan bé com he pogut, els preveres malalts i trobar la millor solució per a cadascú en el moment de no poder continuar exercint el seu càrrec pastoral.

No m’agrada parlar de jubilació, perquè un prevere no es jubila mai, i la tasca pastoral la veig cada dia més abundant, i per tant sempre hi haurà moltes coses en què poder ajudar. En la mesura que es pugui, s’agrairà la vostra dedicació pastoral en càrrecs que siguin compatibles amb la vostra salut.

Em consta que molts de vosaltres ja teniu resolta la situació de la jubilació; altres esteu buscant la solució adequada. Des del Consell Episcopal hem pensat diverses possibilitats, però ens agradaria molt conèixer la vostra opi-

87

nió abans de fer estudis més seriosos i d’executar les accions oportunes.

Per posar-nos en marxa us agrairia que m’enviéssiu, personalment, la res-posta al full que us adjunto. Us agrairé que tots els suggeriments els feu per escrit, independentment que, si ho voleu, m’ho comuniqueu també de paraula.

Aprofito per desitjar-vos un bon i sant any. Demano al Senyor que beneeixi la vostra vida i la vostra tasca. Amb tot el meu afecte, la meva benedicció,



QÜESTIONARI

Previsió sobre el lloc de residència en el moment de la jubilació pastoral

I. Ja ho tinc solucionat. En concret (explicar-ho breument).

II. Quan em jubili m’agradaria:

1. Viure a la Residència Sacerdotal Sant Fructuós de Tarragona.

2. Que es destinés, ben arreglada i només per a preveres, la casa d’exercicis Cardenal Arce de la Selva del Camp.

3. Anar a les Germanetes dels Pobres de Reus.

4. Viure en una altra residència per a gent gran (especificar-la).

5. Altres solucions.

III. Altres suggeriments que vulgueu fer. Gràcies.

HOMILIA

en la Solemnitat de la Mare de Déu. Catedral, 1 de gener de 2006

Benvolgut Mn. Miquel Barbarà, vicari general. Benvolgut Capítol de la Catedral, preveres concelebrants, germanes i germans en Jesús, que neix per nosaltres,

Iniciem un nou any: el 2006. Segurament ens hem felicitat desitjant-nos un pròsper i feliç any nou. Però hi ha, a més, molts motius que s’entrecre-uen en la nostra celebració d’avui: la vuitena de Nadal, la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu (és un bon començament), la Jornada Mundial de la Pau, la circumcisió i sant nom de Jesús.

Sí, comencem un nou any. Jo el veig com un llibre sense obrir, o millor, com una llibreta en blanc, sense esborraments, i en la qual anirem escri-

88

vint les nostres coses: paraules humanes i també divines; Déu n’hi escriurà moltes altres, amb lletra clara, que hem de saber entendre.

Aquests dies són dies de balanç: a les empreses, a les revistes, a la te-levisió, a les cases. També en la nostra vida cristiana: com ha anat aquest any? Hem de veure què ha passat per donar gràcies o per posar-hi remei, si cal; per conèixer millor la nostra situació.

Si ho pensem bé trobarem molts motius per donar gràcies a Déu: en primer lloc, totes les gràcies que Déu ens ha donat al llarg d’aquest any; després, Déu ens ha donat la vida, un any més, la salut o potser la carícia de la malaltia; cadascú ha de pensar en la seva vida. Diu l’evangeli que Maria meditava totes aquestes coses en el seu cor. Hem de veure el Senyor darrere tots els esdeveniments de la nostra vida, com també els veia Maria.

Però també hem de demanar perdó pel que hem fet malament i reparar els nostres pecats i els dels altres. Per les ocasions d’egoisme, de supèrbia, de sensualitat, de covardia, de mandra, de gelosia, d’enveges, i per les omissions que no es poden contar…

Però el Senyor no ve a condemnar-nos, sinó a salvar-nos: aquest és el misteri del Nadal: ell ve per salvar els pecadors. Per això és bonic fer de fills pròdigs.

De la mà de Crist i de la seva Mare beneïda volem iniciar aquest nou any: de la seva mà el recorrerem sense por ni pessimisme; al contrari, plens d’esperança i amb el desig d’obrir-li de bat a bat les portes del nostre cor, del nostre treball, de la nostra família, de les nostres relacions més diverses.

Avui lloem i donem gràcies a Déu Pare perquè Maria va concebre al seu únic Fill per obra i gràcia de l’Esperit Sant, i a ella li cantem en el nostre cor: «Déu vós salve, oh Mare santa, vós vau infantar el rei que governa el cel i la terra per tota l’eternitat» (antífona d’entrada de la missa).

La festa que celebrem de Santa Maria, Mare de Déu, és la festa de la maternitat divina i per tant de tota maternitat: amb quin goig va acollir Maria el seu fill en les seves entranyes i amb quina alegria en va tenir cura! Però durant la seva vida terrenal, a la Verge no se li va estalviar ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe: dificultats que hem considerat aquests dies. Malgrat tot, Déu estava molt a prop d’ella. Santa Maria és la Senyora, plena de gràcia i de virtuts, concebuda sense pecat; és Mare de Déu i Mare nostra, i està en els cels en cos i ànima. Després de Crist, ella ocupa el lloc més alt i el més proper a nosaltres, en raó de la seva maternitat divina.

Jesucrist, resem en el credo, és el «Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles […]. Engendrat, no pas creat, de la mateixa natura-lesa del Pare: per ell tota cosa fou creada». I «per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home». Maria és la Mare de Déu: «M’estranya

89

en gran manera» —diu per això sant Ciril— «que hi hagi algú que tingui dubte de si la Santíssima Verge ha de ser anomenada Mare de Déu. Si nostre Senyor Jesucrist és Déu, per quina raó la Santíssima Verge, que el va portar a la vida, no ha de ser anomenada Mare de Déu? Aquesta és la fe que ens van transmetre els deixebles del Senyor. Així ens ho han ensenyat els sants pares» (Sant Ciril, Carta 1, 27-30).

I en el Catecisme de l’Església catòlica llegim, comentant l’oració de l’ave-maria: «“Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres…” Amb Elisabet, ens meravellem: “D’on em ve això, que la mare del meu Senyor em vingui a trobar? (Lc 1,43). Pel fet de donar-nos Jesús, el seu fill, Maria és la Mare de Déu i la nostra mare; podem confiar-li tots el nostres afanys i les nostres peticions; ella prega per nosaltres com va pregar per ella mateixa: “Faci’s en mi segons la vostra paraula” (Lc 1,38). Confiant-nos a la seva pregària ens abandonem amb ella a la voluntat de Déu: “Faci’s la vostra voluntat”» (n. 2677).

Ella és veritablement Mare nostra, perquè ens engendra contínuament a la vida sobrenatural. Jesús ens va donar Maria com a mare nostra en el moment que, clavat en creu, dirigeix a la seva mare aquestes paraules: «Dona, aquí tens el teu fill», i després diu al deixeble: «Aquí tens la teva mare» (Jn 19,26.27). Jesús ens mira a cadascun de nosaltres i ens diu: «Aquí tens la teva mare.» L’apòstol Joan la va acollir amb afecte, i en va tenir cura amb una gran delicadesa; la va introduir a casa seva, a la seva vida. Podem preguntar-nos avui si l’hem acollit com sant Joan ho va fer. La Verge acompleix la seva missió de mare intercedint contínuament per nosaltres prop del seu Fill. Ella és el camí pel qual som conduïts al Crist.

Amb aquesta solemnitat de Maria comencem un nou any. A les seves mans posem els desigs d’identificar-nos amb Crist, de santificar la vida de família i el nostre treball, de ser fidels a l’Església i de ser uns bons evan-gelitzadors.

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima», cantaven els àngels la nit de Nadal. I avui, una setmana després de celebrar el naixement de Jesús, l’Església ens proposa la 39a Jornada Mundial de la Pau. I és una decisió molt encertada, perquè la vinguda de Jesucrist és l’oferta definitiva de pau.

Com he escrit al Full Dominical, gràcies a Déu, des del primer Nadal fins ara la humanitat ha avançat molt pels camins de la pau. Amb tot, sovint constatem que encara no hi ha pau al món, que hi ha moltes —massa— enemistats, menyspreus, diferències escandaloses, i tantes faltes d’amor! Veiem que moltes vegades els cors es tanquen a les necessitats del pro-ïsme; comprovem que arreu es conculquen els drets d’altri —fins i tot els drets humans— per raons egoistes i vergonyoses. Sovint es posa en perill la convivència pacífica en el si de les famílies o de la societat, simplement

90

per la supèrbia, que pretén imposar-se sobre els altres, o per ambicions econòmiques o de poder.

El lema que el Sant Pare ha escollit per a la jornada d’avui és «En la veritat, la pau», inspirat en la constitució Gaudium et spes del concili Vaticà ii. Sense veritat és impossible la pau, perquè, com ho descriu aquest docu-ment, «la pau no és una simple absència de guerra, no es redueix a establir un equilibri entre forces contràries, i no neix del domini tirànic, sinó que d’ella es diu amb rectitud i propietat que és obra de la justícia».

El cristianisme ha introduït un seguit de conceptes que amaren la nostra cultura, dels quals no podem prescindir sense que perilli la pau, com són el respecte a la vida, la dignitat de la persona, la igualtat de tots davant Déu, la llibertat i, il·luminant-ho tot, la primacia de la caritat. Se’n parla, de la pau; se n’escriu; es denuncien les actuacions reprovables d’altres, però rarament considerem la pau com una actitud que hem d’incorporar a la pròpia vida, una actitud que ens reclama lluitar cadascú contra el seu egoisme, i després veure en tot home i en tota dona un fill o una filla de Déu, un germà; en una paraula, la pau consisteix a estimar. L’amor és una imparable força creadora de pau.

A la Mare de Déu, Mare del Príncep de la Pau, encomanem tants bons desigs que tenim per a l’any 2006. Que ens arribi aquesta pau a les nostres famílies, a les nostres terres, al món sencer. Mare de la Pau, pregueu per nosaltres.

HOMILIA

en la solemnitat de l’Epifania. Tarragona, 6 de gener de 2006

Benvolgut Mn. Miquel Barbarà, vicari general; benvolgut Capítol de la Catedral, preveres concelebrants, germanes i germans en Jesús, que ha nascut per nosaltres,

Alguns dies després del Nadal celebrem la solemnitat de l’Epifania del Senyor. Com sabeu, epifania vol dir ‘manifestació’. En aquest dia commemo-rem que Jesús s’ha manifestat a totes les nacions, s’ha mostrat com a Salva-dor de tots els pobles. Hem llegit a la segona lectura que així ho expressa sant Pau: «Tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa» (Ef 3,6). Jesús és el Messies que havia estat promès a l’antic Israel, però la salvació que ens porta s’estén a totes les nacions, a tots els homes i dones.

La nit de Nadal eren els pastors, la gent senzilla, els qui corrien cap a Betlem per adorar i alegrar l’Infant que acabava de néixer. Avui són uns savis —potser poderosos: els diem Reis— els qui presenten el seu homenatge al Rei dels jueus. La seva presència en el misteri del naixement de Jesús ens fa entendre que tots estem cridats a cercar Jesucrist: pobres i rics, savis i ignorants, persones de totes les races i de totes les llengües.

91

Tota la litúrgia parla avui de la llum de Crist, de la llum que es va encen-dre en la nit santa. La mateixa llum que va guiar els pastors fins al portal de Betlem va indicar el camí, el dia de l’Epifania, als Mags que venien d’Orient per adorar el Rei dels jueus, i aquesta llum resplendeix per a tots els homes i tots els pobles que anhelen trobar Déu.

En la seva recerca espiritual l’ésser humà ja disposa naturalment d’una llum que el guia: és la raó gràcies a la qual pot orientar-se, encara que a les palpentes (cf. Ac 17,27), vers el seu Creador. Però, atès que és fàcil perdre el camí, Déu mateix va en ajut seu amb la llum de la revelació, que va arribar a la seva plenitud en l’encarnació del Verb, Paraula eterna de debò.

L’Epifania celebra l’aparició en el món d’aquesta llum divina amb què Déu va sortir a la trobada de la feble llum de la raó humana. Així, en la solemnitat d’avui, se’ns proposa l’íntima relació que existeix entre la raó i la fe, les dues ales que té l’esperit humà per elevar-se cap a la contemplació de la veritat, com ho va recordar Joan Pau ii en l’encíclica Fides et ratio. No es contradiuen, sinó que mútuament es complementen i ajuden: una raó sense fe és com un vaixell sense brúixola; una fe sense raó seria una brúixola molt maca, però sense vaixell.

Els Mags ens ensenyen a cercar amb alegria el camí que ens guia cap al Redemptor: ells «s’adonaren que l’estrella que havien vist aixecar-se anava davant d’ells fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa» (Mt 2,9-10). Dels Mags aprenem a apressar-nos per adorar Déu fet home: «Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge» (Mt 2,11).

Aquests savis venien de l’Orient, de terres llunyanes i estranyes. Per a ells no van ser obstacle les incomoditats del viatge ni la incertesa de la seva destinació. En canvi nosaltres el tenim tan a la vora que ha volgut quedar-se en el misteri de l’Eucaristia, i potser a vegades no el valorem prou i no li manifestem amb obres l’amor i l’adoració que ell es mereix.

Els Mags són per a nosaltres un bon exemple de generositat. No són cal-culadors a l’hora de donar el que tenen. El rei Herodes sí, i rumia temorós si el Rei del món pot fer ombra al seu poder terrenal i petit. En canvi els Mags no s’aturen ni quan perden l’estrella que els guia, ni tampoc quan s’adonen que el Rei que buscaven ha nascut en el si d’una família humil. «Prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra» (Mt 2,11).

Avui és dia de regals. Igual que un dia van oferir els seus presents al Nen Jesús, en el nostre temps continuen venint cada any amb obsequis que fan la felicitat dels més petits, i també dels grans.

Dels Reis hem d’aprendre la generositat. Fer regals ens ajuda a pensar en els altres, a considerar les seves necessitats, a desitjar que siguin feliços.

92

Penso ara, més en concret, en els joves, en l’exemple que els hem de do-nar perquè descobreixin la importància i l’alegria de donar i de donar-se, generosament, sense esperar res a canvi.

Els regals d’aquests dies, fets amb la moderació pròpia de la pobresa cristiana, són una bona manera de manifestar el nostre afecte a les per-sones que estimem. Fins i tot el fet de rebre’ls és també un estímul a la generositat. Aquest serà el millor regal per als vostres fills: ensenyar-los a preocupar-se pels altres.

Fa temps em van parlar d’un universitari bon estudiant, sempre disposat a ajudar els companys, explicant-los el que no entenien o prestant-los el que necessitaven. Algun cop havia comentat: «Els pares em diuen que no m’emboliqui, que jo em dediqui a la meva feina i no em fiqui en la vida dels altres.» És evident que aquests pares volien el millor per al seu fill, però era un consell equivocat. Un individualisme així no pot ser cristià, ni tampoc humà. «Fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35), deia sant Pau, tot recordant les paraules de Jesús.

Per educar en la generositat, com en totes les virtuts, cal predicar primer de tot amb l’exemple. En aquesta festa val la pena que tots ens proposem ser més generosos. Generosos amb el nostre temps, dedicant estones a fer companyia a les persones de casa: l’espòs o l’esposa, els fills, els pares. Generosos amb el nostre treball, sabent donar un cop de mà als qui estan més enfeinats, a casa o al lloc on treballem. Generosos amb els béns eco-nòmics per ajudar els qui passen necessitat.

Ens anirà molt bé si, fent una estona de pregària davant el pessebre, contemplem l’entrega del Fill de Déu, per amor nostre. Fàcilment vindrà al nostre cor allò que canta una nadala molt antiga: «Qui no serà capaç de tornar amor a qui ens ha estimat així?»

Els Reis van trobar Jesús a la falda de Maria. També nosaltres trobarem Jesús si l’estimem a ella.

HOMILIA

en l’ordenació de fra Lluc Torcal com a diaca. Poblet, 8 de gener de 2006, solemnitat del Baptisme del Senyor

Benvolgut Sr. Vicari General. Benvolguts P. Abat i tots vosaltres, estimada comunitat, i especialment tu, Lluc, que avui rebràs l’ordenació de diaca. Saludo també els preveres concelebrants, els familiars d’en Lluc i tots vosaltres, germans i germanes que assistiu a aquesta celebració eucarística.

Amb una gran il·lusió vinc una vegada més a la venerable església de Santa Maria de Poblet, avui per conferir l’ordenació diaconal a un dels vostres monjos. Per a mi, exercir aquest ministeri és un motiu de gran ale-gria, ja que forma part del meu munus sanctificandi. Com diu el Directori

93

per al ministeri episcopal dels bisbes, «el bisbe exerceix el ministeri de cap i al mateix temps de servent de la comunitat de fidels sobretot en conferir l’orde sagrat del diaconat i del presbiterat» (n. 144). Sí, vull ser el vostre servent exercint el meu ministeri episcopal i donant-vos sempre el millor del que Déu, de manera totalment gratuïta, m’ha donat.

Acabem el cicle de Nadal. En aquest temps hem recordat les tres grans teofanies o manifestacions de Déu als homes. Primer, la nit de Nadal, vam celebrar el naixement del Fill de Déu, que s’ha fet home igual que nosaltres. Es manifesta al poble jueu com el Messies esperat, i ho fa en la humilitat, en la pobresa d’una establia. Després, en la solemnitat de l’Epifania, vam commemorar la manifestació del Fill de Déu a uns savis, vinguts d’altres terres. En ells estaven representades totes les nacions, a les quals es mani-festa com a Rei. Finalment, en la festa d’avui, recordem el seu baptisme, que marca l’inici de la seva activitat pública, quan Jesús va començar a fer i ensenyar (cf. Ac 1,1). Aquí es manifesta com a Senyor, com a Fill de Déu enviat pel Pare i ungit per l’Esperit Sant: «Es va sentir una veu des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”» (Mc 1,11).

Jesús inaugura la seva vida pública rebent de Joan el baptisme de peni-tència per a la remissió dels pecats, que el Baptista proclamava (cf. Lc 3,3). Quan les multituds anaven a trobar Joan per fer-se batejar per ell, també Jesús s’hi va presentar (cf. Mt 3,5-6.13). No hi havia cap pecat en ell, però Jesús, que és «l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món» (Jn 1,29), va voler ser comptat entre els pecadors, com a anticipació del «baptisme» de la seva mort redemptora.

El baptisme del Senyor és la prefiguració del nostre baptisme, pel qual els cristians som sacramentalment assimilats a Jesús. Com ho explica el Catecisme de l’Església catòlica, «el baptisme és el fonament de tota la vida cristiana, el pòrtic de la vida en l’Esperit i la porta que obre l’accés als al-tres sagraments» (n. 1213). Com a fruit del baptisme hem rebut la gràcia baptismal, «una realitat rica que comporta: el perdó del pecat original i de tots els pecats personals; el naixement a la vida nova per la qual l’home esdevé fill adoptiu del Pare, membre del Crist, temple de l’Esperit Sant. Pel mateix fet, el batejat és incorporat a l’Església, cos del Crist, i fet participant del sacerdoci del Crist» (n. 1279).

Sant Gregori Nazianzè el descriu amb expressions molt boniques: «El baptisme és el més bell i el més magnífic dels dons de Déu […]. L’ano-menem do, gràcia, unció, il·luminació, vestit d’incorruptibilitat, bany de regeneració, segell, i tot el que hi ha de més preuat. Do, perquè és donat als qui no aporten res; gràcia, perquè és donat fins i tot a culpables; baptisme, perquè el pecat és sepultat en l’aigua; unció, perquè és sagrat i reial (això són els qui són ungits); il·luminació, perquè és llum esclatant; vestit, perquè tapa la nostra vergonya; bany, perquè renta; segell, perquè ens guarda i és el signe de la senyoria de Déu» (Or. 40,3-4).

94

El baptisme és la gràcia, el do més gran que hem rebut: avui en donem gràcies a Déu i renovem el propòsit de viure d’acord amb l’alta dignitat que ens ha atorgat.

Gràcies al baptisme —que, com acabem de recordar, és la porta per accedir a tots els altres sagraments—, avui, Lluc, pots rebre el sagrament de l’orde, en el seu grau de diaca. Com saps molt bé, per aquest ministeri participaràs «d’una manera especial en la missió i la gràcia del Crist» (cf. cec, n. 1570). El sagrament de l’orde et marcarà amb una empremta (‘ca-ràcter’) que ningú no pot fer desaparèixer i que et configurarà al Crist, que es va fer el diaca, és a dir, el servidor de tots (cf. ibidem.)

Són tres els serveis que, com a diaca, t’assenyala l’Església: tindràs funcions importants en el ministeri de la Paraula, en el culte diví i en el servei de la caritat. Són dimensions que d’alguna manera ja vius des de fa molt de temps, perquè el baptisme ens incorpora al poble sacerdotal que és l’Església i ens confereix el sacerdoci comú dels fidels. Formen part de la teva vida especialment des que pertanys a aquest venerable monestir. Precisament en la presentació que el vostre pare abat va fer, l’any 2001, de la Regla de Sant Benet a tots els membres de la Germandat, demanava que el Senyor concedeixi a tots «un cor que escolta, una orella oberta de deixebles per ser uns bons alumnes en l’escola del servei diví, o allò que és el mateix, en la nostra casa cistercenca; en l’escola de la caritat que vol ser el claustre, el monestir de Poblet» (p. 4).

La primera de les lectures de la missa d’avui ens proporciona una des-cripció molt viva de l’actuació i eficàcia del ministeri de la Paraula. Isaïes transmet amb força la paraula del Senyor: crida els assedegats perquè vinguin a l’aigua; els qui no tenen diners perquè comprin sense pagar res (cf. Is 55,1). És molt necessari avui predicar amb tota l’energia, com ho feia el profeta.

Predicar és comunicar el Crist als homes i dones, perquè Crist és la Pa-raula viva del Pare. Des d’ara, configurat amb el Crist pel sagrament, quan prediquis parlaràs amb la seva autoritat. D’acord amb la missió rebuda per part meva, hauràs d’exhortar i educar en la doctrina santa tant els fidels com els qui no tenen fe. Tu seràs servidor de Crist i administrador del que Déu s’ha proposat (cf. 1Co 4,1). Malgrat les nostres febleses, els fidels esperen de nosaltres la força de la paraula de Déu, amb plena fidelitat a les veritats de la fe cristiana. I no podem oblidar que es predica més amb l’exemple que amb la paraula: la paraula de Déu s’ha d’encarnar en la nostra vida, en la teva vida.

En segon lloc tindràs la responsabilitat de complir, amb més pietat, aten-ció i devoció, si és possible, els actes de culte per als quals estàs destinat, per una major glòria de Déu i el servei dels germans. El servei del culte diví ha de sortir d’un cor enamorat. No podem oblidar el que ensenya el concili Vaticà ii: «Cada celebració litúrgica, com a obra de Crist sacerdot i

95

del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i grau idèntic, cap altra acció de l’Església no iguala» (Sacrosanctum Concilium, n. 7). Hem de donar moltes gràcies a Déu perquè ens vol associar a les seves accions salvífiques; vol que nosaltres, pobres homes, siguem els dispensadors del dons divins.

Gràcies a Déu, aquí a Poblet la vostra litúrgia resplendeix, ajuda a donar a Déu la glòria que es mereix de part nostra. Us demano —i penso que us ho demanen tots els fidels— que continueu així, que seguiu sent sempre referència per a tots nosaltres perquè l’esplendor de la litúrgia terrenal ens fa pregustar la litúrgia del cel, a la qual ens encaminem.

En tercer lloc, i estretament vinculat al servei de l’altar, pertoca també al diaca exercir el ministeri de la caritat. Tots els cristians hem d’observar la llei de la caritat, però els qui han estat ordenats diaques han d’excel·lir en aquesta dedicació. Com ho va fer Jesucrist, han de servir sense posar-hi condicions. Fes-ho tot, doncs, amb l’ajuda de Déu, de manera que tothom et pugui reconèixer com a veritable deixeble de Jesucrist, que va venir a servir els altres i no pas a fer-se servir (cf. Mt 20,28).

És aquell «negar-se un mateix» que va indicar Jesús (cf. Mt 16,24) i que se simbolitza plàsticament en el ritu de la prostració, ja imminent. A aquest propòsit són veritablement il·lustratives unes consideracions del sant pare Joan Pau ii: «El qui es prepara per rebre la sagrada ordenació es postra amb tot el cos i recolza el front sobre el paviment del temple, manifestant amb això la seva completa disponibilitat per prendre el ministeri que se li confia […]. En aquest ajeure’s a terra en forma de creu abans de l’ordena-ció, acollint en la pròpia vida —com Pere— la creu de Crist i fent-se amb l’Apòstol “paviment” per als germans, hi ha el sentit més profund de tota espiritualitat sacerdotal» (Joan Pau ii, Do i misteri, p. 53-54). I no oblidis, Lluc, que has de pensar sempre, de manera particular, en els més necessi-tats, en els malalts, en aquells que sofreixen en el cos o en l’esperit.

No voldria acabar les meves paraules sense adreçar-me a vosaltres, pares i familiars del nou diaca, per donar-vos la meva cordial felicitació. Sempre hem de donar gràcies a Déu, però avui ho fem d’una manera especial pel do de l’Esperit Sant que suposa per a tota l’Església —i per al monestir de Poblet— el fet de comptar amb un nou diaca. Demano a més a tots els presents que pregueu molt per les vocacions: per a Poblet en primer lloc, ja que som aquí; però també per a totes les famílies religioses i tot camí de vida consagrada, i per les vocacions sacerdotals per al Seminari de l’arxidiòcesi.

M’encomano a la Mare de Déu, sota l’advocació de Mater Cistercium, perquè vetlli maternalment sobre vosaltres. Que ella, l’orant, present en-mig de la comunitat apostòlica esperant el do de Pentecosta, us acompanyi sempre.

96

HOMILIA

en la celebració dels 50 anys de la creació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona. 16 de gener de 2006

Benvolguts Mn. Joan Antoni, Mn. Miquel dels Sants, preveres concele-brants, consell parroquial, germans i germanes en Jesucrist mort i ressus-citat,

«El meu temple serà anomenat casa d’oració per a tots els pobles» (Is 56,7). Aquestes paraules del profeta Isaïes, que s’han proclamat a la pri-mera lectura, ens situen molt bé en l’aniversari que avui celebrem. Això és aquest temple: casa d’oració, casa on els fidels podem parlar confiadament amb el Pare nostre que està en el Cel; casa on trobem el nostre salvador, Jesús, realment present en l’eucaristia; casa on l’Esperit Sant ens santifica per mitjà dels sagraments i de la gràcia.

Sí, tinc una alegria molt gran d’estar avui amb vosaltres. Una vegada més vinc a la parròquia de Sant Pau, però avui hi vinc per un motiu molt especial: celebreu els 50 anys. Per molts anys!

Vull recordar avui —i agrair-los el seu treball— tots els preveres, diaques, religiosos, religioses, catequistes i totes les persones que han ajudat i esteu ajudant la Parròquia durant aquests anys: des de la neteja, l’ornamentació, els cants, fins als que formeu part del consell parroquial. I vull recordar tots els qui han estat batejats, han estat confirmats o han contret matrimoni en aquesta parròquia, i tots els difunts. També adreço un record a dos anteces-sors meus a la seu de Tarragona: el cardenal Manuel Arce Ochotorena, que va promoure la parròquia, i el cardenal Benjamín de Arriba i Castro, aquí enterrat, que va signar-ne el Decret de creació. Avui és un dia d’agraïments i de recordar moltes coses: perdoneu si me’n descuido d’alguna.

Celebrem els cinquanta anys d’una comunitat cristiana —no d’unes pe-dres ni d’uns locals—, una comunitat viva que fa camí vers Déu, compartint la fe en Jesucrist. Això és la cosa més gran que es pot tenir a la terra: la fe, que ens dóna resposta a les grans qüestions de la nostra vida: d’on venim, qui som, cap a on anem.

Recentment el sant pare Benet xv i escrivia unes boniques paraules dirigides als joves holandesos, i que penso que també ens poden servir a tots nosaltres. Els deia: «Estimats amics, Jesús és el vostre veritable amic i Senyor; entauleu una relació de veritable amistat amb ell. Ell us espera i només en ell trobareu la felicitat. Que fàcil és acontentar-se amb els plaers superficials que ens ofereix l’existència diària! Que fàcil és viure només per a un mateix, gaudint aparentment de la vida! Però abans o després ens adonem que no es tracta de veritable felicitat, perquè aquesta és molt més profunda: només la trobem en Jesús. Com vaig dir a Colònia, en la Jornada Mundial de la Joventut, «la felicitat que busqueu, la felicitat que teniu dret d’assaborir, té un nom, un rostre: el de Jesús de Natzaret.» Per

97

això us convido a buscar cada dia el Senyor, que només desitja que sigueu realment feliços» (Benet xv i, Missatge als joves catòlics d’Holanda, 21 de desembre de 2005).

Déu vol que siguem realment feliços. Com els apòstols, podem passar per moments de certesa i de dubte, per moments de joia i per altres de desconcert, però els hem de viure sempre en confiança i fidelitat a Déu, perquè, com ensenya l’apòstol Pau: «Si vivim, vivim per al Senyor, i si mo-rim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).

A l’evangeli de sant Mateu que hem llegit Jesús ens diu: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,18-20). Fixeu-vos que tota evangelització es fa per un mandat exprés de Jesús, amb la seva autoritat, amb l’autoritat del mateix Déu.

I nosaltres, que escoltem aquestes paraules, podem dir que estem molt propers al testimoniatge i als ensenyaments de sant Pau, titular d’aquesta parròquia. Com ell, hem de sentir la forta crida de Jesús a l’evangelització. «Ai de mi si no anunciés l’evangeli!», exclamava l’Apòstol (1Co 9,16): els cristians no podem restar callats!

A la segona lectura hem llegit que els «dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim […]. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascun de nosaltres són en bé de tots» (1 Co 12,4-7).

Sí, estimada comunitat parroquial de Sant Pau, valoreu i sentiu que és l’Esperit Sant el qui construeix l’Església, i que hi ha carismes molt variats presents en la vostra, com en totes les nostres comunitats. Us demano que sapigueu estimar-vos mútuament, que res de contingent i momentani no ens pugui separar de l’amor que ens tenim en Jesucrist Senyor nostre. Això serà possible si, com va fer l’apòstol Pau, posem Jesucrist en el centre del que som i del que vivim.

La parròquia de Sant Pau va ser construïda en terrenys que encara es-taven sense edificar, per això eren poques les persones que la integraven en aquell moment (Mn. Antoni Martínez Subías va ser un dels primers escolans). Durant els seus cinquanta anys d’història, ha acollit i acompa-nyat l’arribada i el creixement de moltes famílies a la seva demarcació; ha estat i és una referència, contemplant amb afecte i atenció evangèlica el creixement d’aquesta zona… Jesús mai no ha deixat d’estar a prop vostre, i tampoc us han mancat molts i bons ministres del Senyor.

Ara, en aquesta commemoració, ens trobem aplegats en la celebració de l’eucaristia: aquest és el centre de la Parròquia, el punt neuràlgic de tota

98

la seva activitat. «L’eucaristia fa l’Església» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 1396). És sagrament de la proximitat de Jesucrist i, per mitjà d’ell, signe de comunió entre nosaltres. L’eucaristia alimenta la nostra fe, ens omple d’esperança i augmenta la caritat. El fet de partir el mateix pa i beure del mateix calze és també un signe d’allò que es fa a una família, i ens recor-da que, com en una família, ens hem d’estimar, ajudar, perdonar… Una comunitat cristiana és com una família, on les persones s’estimen, es pre-ocupen les unes de les altres, tenen cura dels malalts, dels grans, dels més necessitats, i especialment dels qui estan malalts espiritualment. Preguem, doncs, per tots els qui som avui en aquesta celebració, i també pels qui no hi són, tot i que han estat o estan vinculats a la Parròquia.

Ensenyeu els petits a estimar Jesús present en l’eucaristia; expliqueu als joves l’entrega de Jesús fins a la mort per amor nostre i acompanyeu-los en les seves dificultats; estimeu-vos els adults i les persones grans, fent present, per la vostra actuació, l’amor de Jesús entre vosaltres, i trobeu tots, en la celebració eucarística (especialment en l’eucaristia del diumenge), el nucli del que sou com a cristians.

Conscient que això avui no és fàcil, perquè us estimo en el servei que el mateix Jesucrist m’ha encomanant, us dic que us hi va molt!… Catequistes, monitors de l’esplai (que aquest curs celebra els vint-i-cinc anys!), volun-taris de Càritas, tots els col·laboradors de la parròquia, feu vostre el repte de convocar tothom, en nom de Jesucrist, a viure l’evangeli en comunió, a estimar l’Església.

Pares i mares, no oblideu que sou els primers responsables de l’educació dels vostres fills, i dins d’aquesta educació, la primera dimensió és la de la fe: cal, per tant, que vetlleu perquè no decreixi ni es perdi la vivència de la fe a casa vostra. Compteu amb el record i la pregària de qui és el vostre arquebisbe.

I vosaltres, joves, teniu una gran i bonica responsabilitat. Tornant a les paraules de Benet xv i que abans us he citat, el Sant Pare deia també: «Es-timats joves, si seguiu Jesús mai no us sentireu sols, perquè formeu part de l’Església, que és una gran família, en la qual podeu créixer en l’amistat veritable amb nombrosos germans i germanes en la fe, escampats per tot el món. Jesús us necessita per “renovar” la societat actual. Esforceu-vos per créixer en el coneixement de la fe, per ser els seus testimonis autèn-tics. Dediqueu-vos a comprendre cada vegada millor la doctrina catòlica. Encara que de vegades, mirant-la amb els ulls del món, pugui semblar un missatge difícil d’acceptar, en ella hi ha la resposta satisfactòria als vostres interrogants més profunds. Tingueu confiança en els pastors que us guien, bisbes i sacerdots; comprometeu-vos activament en les parròquies, en els moviments, en les associacions i comunitats eclesials, per experimentar junts l’alegria de ser seguidors de Crist, que anuncia i dóna la veritat i l’amor. I precisament impulsats per la seva veritat i el seu amor, juntament amb els

99

altres joves que busquen el sentit veritable de la vida, podreu construir un futur millor per a tots» (ibidem).

Les celebracions que tindreu amb motiu d’aquest cinquantè aniversari són molt boniques: aprofiteu-les per créixer en un amor més ardent al Senyor i a santa Maria.

HOMILIA

en la missa pontifical de la solemnitat de sant Fructuós i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi. 21 de gener de 2006

Benvolgut Sr. Vicari General, benvolgut Capítol de la Catedral i preveres concelebrants, benvolguts membres de l’Associació Cultural Sant Fructuós, Gogistes Tarragonins, molt estimats germans i germanes en el Senyor.

He de fer una salutació especial a l’Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe Josif Pop, metropolita de l’Església ortodoxa romanesa per a l’Europa occidental i meridional, i al P. Basili, rector de la parròquia ortodoxa romanesa de Sant Fructuós i Sant Calinic, que ens acompanyen en aquesta celebració.

Avui celebrem per primera vegada la solemnitat de Sant Fructuós, Sant Auguri i Sant Eulogi. Podríem dir que, per als fidels de Tarragona, aquest dia sempre ha estat una solemnitat, però enguany tenim l’alegria de cele-brar-ho també litúrgicament, ja que així ens ho ha concedit la Santa Seu.

Hem iniciat la celebració aquest matí d’una manera esplèndida: pregant i llegint les actes del martiri a l’amfiteatre, al mateix lloc on els nostres sants van donar la vida per confessar la fe en Jesucrist. D’aquesta manera hem reprès una tradició que molts de vosaltres, preveres, recordareu del temps en què éreu al Seminari.

A continuació hem fet el funeral a la Catedral per Mn. Salvador Ramon, tan lligat a sant Fructuós. És un designi misteriós del Senyor que Déu hagi volgut que la seva Pasqua fos la vigília d’uns màrtirs per ell tan estimats.

Després he tingut la satisfacció de celebrar el centenari d’una religiosa de la Consolació, a Reus: són molts anys, gràcies a Déu, al servei dels altres, donant testimoni de la fe, la mateixa fe que van predicar els Apòstols i de la qual van donar testimoni els nostres màrtirs.

A la tarda hi ha hagut la presentació del volum Tàrraco cristiana, amb la nova traducció de les actes i una informació molt ben preparada que il·lustra i enquadra històricament els nostres màrtirs i que ajuda a conèixer la llarga tradició de fe de la nostra Església diocesana.

I ara, com a culminació de la jornada, celebrem l’eucaristia, comme-moració del misteri pasqual, que tantes vegades van renovar els nostres màrtirs i que va ser, sens dubte, la font d’on van obtenir la gràcia i la força per ser fidels fins al martiri. No podem oblidar que l’eucaristia és «font i cimal de tota la vida cristiana» (Lumen gentium, 11), perquè «conté tot

100

el tresor espiritual de l’Església, que és el Crist mateix, la nostra Pasqua» (Presbyterorum ordinis, 5).

A l’oració col·lecta, que hem resat al començament d’aquesta celebració, després de recordar el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, hem pregat al Senyor: «Feu que la vostra Església visqui sempre alegre en l’esperança i es doni sense defallir per al bé de tots els pobles.»

Són dues peticions. Primer hem demanat:

Viure alegres en l’esperança

El Catecisme de l’Església catòlica explica que «l’esperança és la virtut teologal per la qual desitgem el Regne del cel i la vida eterna com la nostra felicitat, bo i posant la confiança en les promeses del Crist i recolzant, no pas en les nostres forces, sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant» (n. 1817).

Els cristians confiem en les promeses de Jesucrist, el Fill de Déu que es va encarnar, va morir a la creu i va ressuscitar per amor nostre. Per això, l’esperança cristiana és una «esperança que no enganya» (cf. Rm 5,5). Sant Pau escriu amb tota seguretat: «Sé prou en qui he cregut» (2Tm 1,12). Jesús és la nostra esperança (cf. Col 1,27). L’esperança cristiana és «com una àncora segura i ferma» (cf. Hb 6,19) que impedeix que la nostra ànima vagi a la deriva, empesa per l’embat dels dubtes i de les dificultats.

Per fer-nos dignes de les promeses de Jesucrist no ens recolzem en les nostres forces, sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant. Cerquem, doncs, aquesta gràcia, que ens arriba principalment per la pregària i per la recepció dels sagraments, en especial de l’eucaristia i de la penitència. La gràcia acreix en nosaltres les virtuts sobrenaturals que, segons ensenya sant Pau, fan com un escut que ens protegeix en el combat espiritual: «Anem revestits amb la cuirassa de la fe i de l’amor i amb el casc de l’esperança de la salvació» (1Te 5,8).

En la primera lectura, de la Carta als cristians hebreus, l’autor recorda a aquells primers cristians les dificultats que havien sofert al començament de la seva vida cristiana, davant les quals havien actuat com a veritables deixebles de Crist. I potser perquè havien defallit una mica en la seva esperança, els anima: «Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia; us espera una gran recompensa. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès» (Hb 10,35-36).

També hem llegit fa un moment, a les actes dels sants màrtirs, que, abans de començar el martiri, sant Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant, va dir aquelles paraules que no em canso de meditar: «Mai més no us man-carà pastor ni us fallarà la predilecció i la renovada promesa del Senyor, ni ara ni en un futur. Això que ara veieu, no és res més que una feblesa passatgera.»

101

Per això, amb aquesta esperança, els cristians hem d’estar contents en totes les ocasions de la vida, en aquelles que en diem bones i també en les que ens semblen dolentes. «La virtut de l’esperança» —continuem lle-gint al Catecisme— «respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el cor de cada home; assumeix les esperances que inspiren les activitats dels homes; les purifica per ordenar-les al Regne del cel; protegeix del desco-ratjament; sosté en tota desemparança; eixampla el cor amb l’espera de la felicitat eterna. L’impuls de l’esperança preserva de l’egoisme i condueix a la benaurança de la caritat» (n. 1818).

¿Per què, germans, en ocasions ens manca l’esperança? Fem el propòsit de confiar sempre en el Senyor i de no dubtar mai de les seves promeses, i així ningú no ens podrà treure el goig i l’alegria del cor.

La segona de les peticions de l’oració col·lecta d’avui era:

Donar-nos per al bé dels pobles

Aquestes paraules ens parlen del compromís de viure la caritat amb tothom, i també de l’obligació que tenim de donar a conèixer al món la nostra fe. Aquest és el bé més gran que els podem fer, perquè Déu «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4).

Tots els cristians, des del baptisme, hem estat enviats com a apòstols de Jesucrist. Ho hem llegit a l’evangeli d’avui, extret de l’oració sacerdotal de Jesús, aquella pregària llarga, al final de l’últim sopar, que Jesús dirigeix al seu Pare: «Jo els he enviat al món tal com vós m’hi heu enviat a mi» (Jn 17,18). Nosaltres som com la baula d’una cadena d’evangelització que va començar amb la predicació dels apòstols i que ha de continuar fins a la fi del temps. Em consola pensar que així ha estat durant tants segles des d’aquesta seu tarragonina, i tinc la ferma esperança que així continuarà sent. Però tot depèn de nosaltres. Demano al Senyor que tots ens sentim enviats per Jesús, per transmetre la fe sense por. Sabem que trobarem dificultats, però si comptem amb la gràcia del Senyor sempre les podrem superar.

Per transmetre amb fidelitat l’evangeli abans l’hem de viure: només on hi ha vida es pot transmetre la vida. Hem de predicar amb l’exemple més que amb les paraules, encara que també és necessari que en parlem. És bonic transmetre el millor que tenim: la fe.

L’any passat, tal dia com avui, us deia que hem de donar públicament testimoniatge de la nostra fe i de la nostra caritat; hem de ser infatigables en la nostra voluntat d’anunciar l’evangeli; hem de ser constants en la nostra voluntat de fer de l’Església «la casa i l’escola de la comunió» (cf. NMI, 43), i convidar a aquesta casa eclesial tots els homes i dones, justament perquè en aquesta casa hi troben la veritat que dóna sentit a la vida i a la mort, i hi poden viure la gloriosa vida dels fills de Déu. Demano als fidels de l’Església

102

de Tarragona que totes les comunitats eclesials s’esforcin per crear aquesta casa i escola de comunió. Que cada comunitat en sigui llavor.

Al final d’aquesta eucaristia, a la postcomunió, demanarem a Déu la seva ajuda «perquè, com sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, no dubtem a oferir la vida per al bé de l’Església estesa d’Orient a Occident».

Un dia com avui no vull deixar de recordar que fa onze anys, en aques-ta Catedral s’iniciava l’últim concili provincial Tarraconense celebrat fins ara, i el passat mes de juny vam celebrar una trobada commemorativa a Montserrat coincidint amb el 10è aniversari de la clausura d’aquest Concili. Preguem perquè sapiguem portar endavant les seves resolucions amb el desig de ser fidels a les nostres arrels cristianes.

Celebrem aquesta solemnitat de Sant Fructuós dins l’octavari de pre-gàries per la unitat dels cristians. Aquesta pregària ha de ser ben intensa i convençuda, per demanar que arribi el dia en què estiguem ben units tots els qui creiem en Jesucrist com a únic salvador. I avui hauríem de fer aquesta pregària amb més intensitat, si cal, i amb una motivació més visible per la presència fraterna del Sr. Arquebisbe, Josif Pop, metropolita ortodox del Patriarcat de Romania.

Implorem a santa Maria, la gran intercessora i mitjancera davant Déu, que, a exemple dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, ens faci alegres en l’esperança i ens ajudi a ser testimonis valents de la nostra fe cristiana.

HOMILIA

de la missa en ocasió de la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. 26 de gener de 2006

Benvolguts germans i germanes,

Encara que dos dies després de la seva festa, ens reunim avui per cele-brar Sant Francesc de Sales, el patró dels periodistes i dels escriptors. Us agraeixo la vostra presència en aquesta missa, que ens dóna ocasió d’aturar-nos una estona i tornar a considerar en presència de Déu com és la nostra conducta i si podem millorar-la.

El periodisme, en un entorn com el nostre, continua tenint un paper molt important. Hom podria pensar que on es fa veritable periodisme és a Nova York, la capital econòmica mundial, o a Brussel·les, el cor d’Europa, o que en altres èpoques els reporters tenien més sentit. Els qui treballem a Tarragona, a Reus i a altres indrets d’aquestes terres sabem que també aquí i avui el bon periodisme compleix un paper imprescindible perquè la societat disposi d’informació fiable.

És per això que, en primer lloc, voldria agrair a tots vosaltres i als vostres col·legues, de tots els mitjans de comunicació, la bonica tasca que feu d’infor-

103

mar les persones. Us ho agraeixo en nom meu, però penso que no m’equivoco quan dic que també ho faig en nom de tots els lectors, oients, teleespectadors i internautes que aconsegueixen estar al cas d’allò que passa.

Sovint, pensant en la vostra feina, em ve al pensament allò que van fer els amics del mestre de Natzaret, Jesús, ara fa més de vint segles. Pere i els seus no tenien Internet ni altres mitjans, però van fer de periodistes amb una eficàcia indubtable. Tenien una bona notícia: la novetat que Déu s’ha-via fet home i ens havia alliberat del pecat i obert les portes del cel. ¿Qui voldria avui, i fent servir una expressió ben vostra, tenir una exclusiva com aquesta? Que Déu s’ha fet home! És clar, ni que fos un off the record (aquella informació dita amb la condició que no s’escampi) allò no podia quedar reclòs com una bella història més entre el grupet dels primers deixebles. Més aviat, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, la millor notícia mai ocorreguda va escampar-se ràpid, com la pólvora, de nord a sud i d’orient a occident. Aquí a Tarragona tenim testimonis molt primerencs d’aquesta fe cristiana, amb la predicació de sant Pau i el martiri del bisbe sant Fructuós i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi.

Doncs bé, han passat els anys i aquella notícia que escampaven els apre-nents de periodistes que eren els apòstols encara continua plenament vigent. No ha caigut en l’oblit ni ha quedat colgada entre les altres notícies que cada dia els milers i milers de periodistes d’arreu del món s’encarreguen de posar en coneixement dels lectors i oients. Crist ha ressuscitat, i la seva bona nova es fa realitat cada dia, quan baixa a les espècies sacramentals del pa i el vi, que esdevenen el seu Cos i la seva Sang. Es renova el sacrifici del Calvari, allà on Jesús es lliura completament per alliberar-nos de l’esclavatge del pecat i donar-nos l’esperança d’una vida feliç, aquí a la terra i en el cel. A missa, som testimonis de l’esdeveniment que ha canviat la història.

Aquesta és la notícia més impactant que s’esdevé cada dia. La més decisiva per a nosaltres, els cristians. La més esperançadora, també, per a tothom. Perquè ¡com canvia la visió de les coses quan tenim Déu tan a prop! Hom podria pensar que el món està molt malament i que l’Església pateix una crisi molt greu, i potser en la vida personal de cadascú hi ha coses que no ens agraden i que no acabem d’arreglar. Tot això és una crònica parcial de la realitat, perquè falta una de les fonts d’informació, que és Déu. Bé, les coses estan així, però, ¿com poden prendre un altre rumb? ¿Com pot millorar l’estat de les coses? ¿Què puc fer jo? Aquí, davant nostre, en el sagrari, tenim l’inici de qualsevol resposta vàlida a aquests interrogants: les coses poden millorar perquè Déu no ens ha deixat de la mà. Cal, però, que l’agafem ben fort, que li demanem ajuda. Cadascun de nosaltres, tot sol, pot ben poca cosa. Ara bé, amb l’ajuda de Déu i amb l’afany diari per millorar el nostre servei a la societat, el panorama pot fer un tomb.

En un dia com avui jo demano que tots els qui som aquí i tots els vostres companys periodistes tinguem cada dia un amor més gran a la veritat: a

104

la veritat de cada esdeveniment sobre el qual tenim el deure d’informar i també a la veritat última de les nostres vides mateixes, de Déu i del nostre pas en aquest món. ¡No tinguem por de la veritat! En teniu experiència: de vegades hi ha veritats que costa publicar. Hi ha qui no vol que es coneguin, perquè tem que la veritat pugui dur-li problemes. Sigui com sigui, per als qui cerquen el bé, la veritat és sempre alliberadora. Jesús ho va dir: «La veritat us farà lliures.» La veritat ens fa més lliures perquè ens ajuda a estar en condicions d’escollir el que veritablement val la pena.

El sant pare Benet xv i, en una de les seves primeres intervencions, explicava: «Perquè els mitjans de comunicació social puguin prestar un servei positiu al bé comú cal la contribució responsable de tots i cadascú. Per això cal comprendre cada vegada millor les perspectives i la responsa-bilitat que implica el seu desenvolupament amb vista a les conseqüències concretes que té per a la consciència i la mentalitat de les persones, així com per a la formació de l’opinió pública. Al mateix temps, voldria des-tacar la necessitat d’una clara referència a la responsabilitat ètica dels qui treballen en aquest sector, particularment pel que fa a la recerca sincera de la veritat, així com a la defensa del caràcter central de la dignitat de la persona. Només amb aquesta condició els mitjans de comunicació poden correspondre al pla de Déu, que els ha posat a la nostra disposició “per descobrir, usar i donar a conèixer la veritat, també la veritat sobre la nostra dignitat i sobre el nostre destí com a fills seus, hereus del Regne etern” (Joan Pau ii, El ràpid desenvolupament, 14).»1

Us agraeixo de nou la vostra feina. Continueu, que val la pena. Us estic personalment agraït per tot allò que he après en les moltes estones que he compartit amb vosaltres. No em deixeu sol en aquesta tasca de ser el periodista de la gran notícia. Cadascun de vosaltres, en el vostre ambient, també pot fer molt per escampar aquesta excel·lent novetat, i pot fer-ho seguint l’exemple del vostre patró, sant Francesc de Sales, que és conegut com el sant de l’amabilitat. Heu de proposar la veritat, amb tota la seva frescor, i amablement.

M’agrada pensar que, en certa manera, la Mare de Déu també tenia dots per al periodisme. Va ser la primera a assabentar-se de la vinguda del Messies, i, poc després, quan va anar a visitar la seva cosina Elisabet, va fer aquesta bellíssima «crònica» que és el Magníficat. En ella Maria diu: «El seu nom és Sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació, […)] dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res» (Lc 1,49-53). Ella ens ha donat pistes sobre com és el Crist, el gran protagonista de la història. Ara toca a cadascun de nosaltres, personalment,

1 Discurs de Benet XVI als periodistes, poc després de ser escollit Sant Pare.

105

amb l’ajut de la gràcia i de les nostres habilitats de recerca periodística, conèixer-lo més de prop, entrevistar-lo i fer-hi amistat.

Us expresso de nou la meva cordial estima, amb la seguretat que teniu un record en la meva oració.

ENTREVISTA

publicada en el diari gratuït Més Tarragona

Balanç de l’any i mig en el càrrecEncara que penso que no em toca a mi fer balanç d’aquest temps, voldria

destacar que he tingut l’alegria de conèixer moltes coses de l’arxidiòcesi, d’aprendre molt de totes les persones i institucions: he participat com a president en les reunions de la Conferència Episcopal Tarraconense, i com a membre en les de la Conferència Episcopal Espanyola; he anat a Roma en ocasions molt emotives: visita ad limina amb tots els bisbes amb seu a Catalunya, enterrament de Joan Pau ii, imposició del pal·li de part de Benet xv i…; he començat la primera visita pastoral, que és al Priorat, i tantes coses més que seria impossible ressenyar. Tot això suposa un enriquiment molt gran i en aquest sentit el balanç és per a mi molt positiu. Tanmateix, quan es treballa per Déu com jo vull treballar, fins i tot les coses negatives es tornen positives.

Situació de l’Església a Tarragona: fidels, manca de vocacions, finançament…Penso que la situació de l’Església a Tarragona és semblant a la de les

Esglésies de la resta d’Espanya i de tot el món occidental. Hi ha una forta crisi de fe, perquè hi ha una forta crisi de la persona, de la família i, per tant, de la mateixa societat. L’Església treballa amb il·lusió i esperança per transmetre el seu missatge, que sens dubte penso que és l’antídot a molts dels mals que patim. Treballem i preguem perquè la manca de vocacions —encara que gràcies a Déu n’ha, i molt bones—, així com altres problemes menors, es puguin solucionar. Penso que els que van fer els grans monestirs, catedral, basíliques, temples, ermites… que tenim amb tanta abundància a la nostra arxidiòcesi potser eren més rics que nosaltres.

Valoració del paper del nou PapaBenet xv i ens està ajudant a descobrir l’enorme vigència que tenen la

fe i la vida cristianes. No són vestigis del passat que s’hagin de guardar a les golfes, més aviat a l’inrevés: qui les hagi deixat a les golfes, que les re-cuperi, els tregui la pols i veurà com no defrauden. La vida que proposa el Crist és la millor resposta per fer front a les incerteses amb optimisme. Alguns diuen que l’Església ha perdut el tren de la modernitat, i el Sant Pare ens recorda que, més aviat, la fe que professa l’Església és la força que pot orientar la modernitat cap a una via que beneficiï tothom. Sense Déu,

106

la modernitat descarrila, ens ofereix una societat egoista, freda, avorrida i dura per a les persones. Per tot plegat estic convençut que Benet xv i és providencial per a nosaltres.

Projectes de l’Arquebisbat. La muralla i l’hort de l’arquebisbeL’Església a Tarragona té moltes coses en què pensar, i per tant hi ha

moltes coses que s’estan tirant endavant. Per a mi el més important és l’atenció a les persones, en primer lloc els preveres, que són els meus col-laboradors immediats, i dels quals em sento pare i pastor d’una manera especial. Però sóc l’arquebisbe de tots: religiosos i religioses, laics i laiques, etc. Hem fet un pla pastoral per als propers tres anys que estem tirant en-davant. Respecte a les coses que em pregunta, s’està reparant la muralla. Ja he manifestat moltes vegades que m’agradaria que la paret que ara tapa l’anomenat hort de l’arquebisbe no hi fos, i que des de la baixada de la Guitarra es pogués contemplar la muralla, lògicament ja reconstruïda.

Relacions amb les institucionsVagi per davant el meu respecte a les decisions polítiques concretes.

Estimo com un valor positiu per a la nostra societat que la legítima auto-nomia entre religió i política vagi acompanyada de la comprensió mútua i del respecte a les respectives esferes d’actuació. L’Església, aquí i arreu, no vol reivindicar per a ella privilegis, sinó només la possibilitat de complir la seva missió tot respectant la legítima laïcitat de l’Estat, defensant, això sí, els drets de les persones quan són conculcats. El meu paper, i el dels bisbes, no és decidir si es fa això o allò altre, sinó més aviat oferir raons a les consciències que vulguin escoltar-les per contribuir a la necessària reflexió ètica general de la nostra societat.

Posicionament davant la Cadena COPEÉs ben conegut el posicionament dels bisbes de Catalunya sobre aquest

punt, que vam expressar en un comunicat conjunt ja fa uns mesos. Quedi clar, però, el meu afecte de pastor per a tots, i particularment per als qui no tenen cap responsabilitat en els fets que allà esmentàvem.

Procés de l’EstatutUn dels valors més determinants per a tota persona i per a la societat

és la família, llar on hom es desenvolupa i àmbit on cadascú és estimat per si mateix, més enllà de la seva fortalesa o debilitat, de la seva riquesa o pobresa material, del seu caràcter, edat o manera de ser. L’estabilitat del matrimoni i de la família juga, sens dubte, un paper indispensable en la societat, ja que contribueix a cohesionar-la. Doncs bé, em sembla que en la societat catalana l’individualisme, de mica en mica, està trencant els llaços entre les persones, sembrant infelicitat i perjudicant especialment els més dèbils, les dones, la gent gran i els nens. Ho advertim, també, en

107

el tractament de fons que rep la família en diverses lleis. El cas concret de la proposta d’Estatut és l’última manifestació. Tot allò que fa referència a la família i a la vida es veu des d’una visió fortament individualista. En qualsevol cas, encara no es disposa d’un articulat definitiu, amb la qual cosa és difícil fer-ne un judici global.



ESCRIT

publicat a la revista Església de Tarragona de gener de 2006

LAÏCITAT I DRETS HUMANS

És notori que el debat públic, en el nostre país, viu moments de gran intensitat. No seria bo, això no obstant, que la natural preocupació ens impedís seguir els esdeveniments del nostre món global, del qual ens po-den venir, precisament, les llums que necessitem per resoldre els nostres propis problemes.

En un clima de tensió lligat al terrorisme i a un cert desencís, les Naci-ons Unides acaben de celebrar el 60è aniversari de la seva fundació. Quasi sense solució de continuïtat commemorem avui el dia en què l’Assemblea General de l’onu va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1948. Són dos esdeveniments importants, i l’Església hi ha vist, des de l’inici, un fruit del ferment cristià en el món. Les Nacions Unides i els drets humans són la conseqüència històrica de la idea del dret de gents teoritzada per Vitoria i Suárez ja en el segle xv i.

La Declaració Universal dels Drets Humans juga un paper central a la comunitat de nacions. Ve a ser la Constitució mundial sobre la qual s’edifica el treball de totes les organitzacions internacionals i les relacions entre els Estats. L’adopció de la Declaració va ser un fet únic, sense pre-cedents coneguts en la història de la humanitat, que tenia com a objectiu posar un límit al poder de l’Estat defensant la persona humana i la seva dignitat. L’experiència dels totalitarismes a Europa i la guerra més cruel que la humanitat ha conegut van ser elements determinants en la presa de consciència de la necessitat de fundar la política en el dret i no en la sobirania dels Estats. Joan Pau ii va anomenar la Declaració «patrimoni comú de la humanitat» i va afegir: «Lluny de ser afirmacions abstractes, aquests drets ens diuen, al contrari, quelcom molt important per a la vida concreta de tot home i de tot grup social. Ens recorden que no vivim en un món irracional i privat de sentit, sinó que existeix una lògica moral

108

que il·lumina l’existència humana i fa possible el diàleg entre els homes i els pobles.»

El concili Vaticà ii, del qual també ara es compleixen 40 anys, va apro-fundir en la realitat de l’Església, «experta en humanitat». L’Església entén els drets humans com el fonament de la pau i la concòrdia entre les naci-ons, i presta humilment la seva contribució amb la seva presència activa en les instàncies internacionals. Ho va dir Pau v i el 1965 davant l’Assemblea General: «No tenim res a demanar, només un desig per formular, un per-mís per sol·licitar: el de poder servir-vos en el que som competents, amb desinterès, humilitat i amor.»

Aquesta missió de servei no ha estat sempre ben compresa. Pot ser fins i tot «signe de contradicció» quan recorda als Estats o a les Administracions, i a la Comunitat Internacional, veritats difícils d’acceptar pel clima cultural imperant. La seva acció neix sempre d’una concepció transcendent de l’ho-me —cridat a ser fill de Déu, a ser introduït en la intimitat divina— que li atorga una dignitat sense mesura, però que a la vegada comporta exigències morals certes.

Entre aquestes exigències l’Església ha insistit amb força aquests darrers anys en la defensa de la llibertat humana i de la seva relació estreta amb la veritat. Amb paraules de Joan Pau ii, «lluny de ser una limitació o una amenaça a la llibertat, la veritat universalment cognoscitiva per la llei moral inscrita en el cor de cadascú és realment garantia del futur de la llibertat». La veritat permet que la llibertat no es transformi en la llei del més fort, en la mera lluita de poder.

Amb el mateix èmfasi ha insistit l’Església en el respecte de la llibertat religiosa proclamada per la Declaració universal. Aquesta llibertat, essencial per al desenvolupament de la persona, es troba avui dia amenaçada, com sabem, tant pel fonamentalisme com pel laïcisme. Les relacions entre l’Es-glésia i l’Estat a Europa han estat difícils. Exclusions històriques han estat superades, però el respecte mutu exigeix un esforç renovat, també al ritme amb què, gràcies a Déu, es van reconeixent socialment les diverses identitats que enriqueixen el conjunt. Però la diversitat exigeix precisament un re-plantejament de la noció de laïcitat, que és —convé recordar-ho— d’origen cristià, com ho ha assenyalat recentment Benet xv i.

La llibertat religiosa i la laïcitat exigeixen un reconeixement públic del fet religiós, no una mera abstenció de l’Estat com es propugnava en el segle xix, abans dels tristos successos del segle passat, i encara menys una hostilitat cap a la religió, hereva del segle de les llums. La religió és certament una relació personal i interior amb Déu, concerneix, en primer lloc, la cons-ciència, però té projeccions exteriors sense les quals la interioritat no pot desenvolupar-se plenament, com ho recorda la mateixa Declaració universal en el seu article 18: «Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió. […] Aquest dret inclou la llibertat de manifestar

VIDA EREMÍTICAA L’ESGLÉSIA DE TARRAGONA

ESTATUTS

�

Decret

de 10 de gener de 2006 pel qual s’aproven els Estatuts de la vida eremítica en

l’àmbit de la nostra arxidiòcesi

Atesa la necessitat de procedir a la revisió dels estatuts de la Vida Eremítica vigents a la nostra arxidiòcesi, per tal d’adaptar-los al moment present, tot recollint l’experiència dels anys en què han estat vigents,

Vist el nou projecte d’estatuts de la Vida Eremítica presentat pel P. Eduard Canals Casas, que té encomanada l’atenció a aquesta àmbit de la vida diocesana,

Fetes les consultes pertinents al fiscal per a l’estudi d’estatuts i reglaments d’associacions, fundacions i altres entitats o organismes eclesials i al delegat de Vida Consagrada,

Pel Present decret aprovo els adjunts estatuts de la Vida Eremítica en l’àmbit de la nostra arxidiòcesi, els quals substitueixen els fins ara vigents.



Davant meu,

Joaquim Claver Caselles

Secretari general i canceller

�

I. LA CRIDA AL DESERT

1. L’Esperit Sant que fecunda l’Església amb els seus dons i carismes, ja en els primers segles va suscitar entre els creients homes i dones cridats a seguir Jesús de Natzaret al desert «profund» de la solitud, el silenci, la pregària i la contemplació, imitant el seu estil de vida austera i penitent durant quaranta dies i quaranta nits, abans de començar la seva vida pública itinerant per anunciar la bona nova del regne de Déu.

2. Aquest estil de vida anacorètica, tan present en la primitiva Església amb els Pares del desert (Antoni, Pacomi, Pau, Hilari, etc.), que defineix molt bé el perfil propi de la vida anacorètica fidel al Jesús de l’evangeli pregant sol a la muntanya, va ser la primera forma de vida consagrada reconeguda per la comunitat cristiana, juntament amb les verges dedicades al servei del seu únic Senyor i dels seus germans i germanes del món.

�. Mai no han faltat a l’Església famílies religioses amb una espiritualitat eremítica (la Camàldula, la Cartoixa, el Carmel, Charles de Foucauld…), i és que l’Esperit, sempre present i actuant, continua cridant alguns seguidors del Jesús de l’evangeli, portats per l’amor indivisible a ell a viure en el desert per dedicar «la seva vida a la lloança de Déu i la salvació del món a través d’una separació més estricta del món, el silenci de la solitud, la pregària assídua i la penitència» (cic, c. 60�).

4. A l’Església d’Occident, d’uns anys ençà, torna a estar viu aquest carisma de la vida eremítica, amb la radicalitat genuïna del monaquisme més primitiu. Aquesta recuperació de la vida anacorètica, no hi ha dubte, és una gràcia i un do de l’Esperit a l’Església en general, en un procés de renovació de la vida consagrada. Cal recordar que la nostra Església de sant Pau i sant Fructuós va ser en altre temps una de les avantguardes de la vida eremítica, sobretot al Montsant i a Samuntà, com en altres llocs. I per això, avui, vol ser la continuadora d’aquells eremites que es van establir a les nostres muntanyes i van ser sal i llevat del Regne en altres temps.

�. La nostra Església metropolitana i primada, després del reconeixement oficial d’aquesta forma de vida consagrada per part de l’Església universal (cic, c. 60�), i després d’uns anys d’experiència amb els estatuts aprovats ad experimentum el 29 d’abril de 1986, vol reconfirmar oficialment i a perpetuïtat aquest estil de vida consagrada i evangèlica, és a dir, el camí personal del monjo o monja eremita que, en el silenci contemplatiu, cerca la joia d’estimar, adorar, lloar i beneir el Pare de nostre Senyor Jesucrist tot pregant pels seus germans i germanes del món i tot evitant possibles pseudoeremites, dels quals tampoc se’n va veure lliure l’eremitisme dels Pares del desert.

6

II. EL CARISMA DEL DESERT

6. Per tal que la vida eremítica tingui el reconeixement convenient i la seva validesa a la nostra Església, caldrà que tingui com a base un compromís seriós i públic de vida cristiana i consagrada, amarada de pregària contemplativa, de silenci i solitud, d’austeritat i pobresa, de virginitat per amor al Regne i de disponibilitat evangèlica, d’acord amb aquella vivència evangèlica dels Pares del desert, i també amb l’actual normativa canònica de l’Església i les orientacions d’aquests Estatuts.

7. Aquest carisma propi del monjo o monja eremita és, en el món d’avui, una interpel·lació a la nostra societat del benestar per la forma radical de viure els valors de l’evangeli de les benaurances. Tot això, que és obra i gràcia del Pare del cel, fa que l’eremita anticipi i acceleri la vinguda del Regne en el nostre món, sense ser del món.

8. L’eremita, endut per un amor apassionat a Jesucrist, és ben present, però de manera molt original, en el nostre món, situant-se amb la seva contemplació en el cor mateix de l’Església, i ben a prop de Jesús, el Senyor Ressuscitat, que ha vingut, és amb nosaltres i ha de venir. Aquesta contemplació, però, no el fa sentir-se estrany a la creació ni als germans, perquè l’Esperit, que fa noves totes les coses, humanitza el cor contemplatiu fent-lo més fratern, solidari i acollidor.

9. Aquest estil de vida monàstica i eremítica té com a espai o lloc de realització el silenci i solitud del desert més profund, d’acord amb les paraules bíbliques: «La portaré al desert i li parlaré al cor.» Aquest desert és un do de l’Esperit que crea les condicions necessàries de silenci i solitud per escoltar la Paraula, i això ja sigui a la muntanya o a la ciutat, fent de la ciutat el propi desert, gràcies a l’Esperit, però sempre amb «una separació més estricta del món» (cic, c. 60�), característica pròpia de l’anacoreta.

10. Aquest desert al qual l’Esperit porta l’eremita demana la deguda estabilitat, garantia d’autenticitat. L’eremitisme tombaire, ja ho sabem prou, és un senyal clar que no és l’Esperit de Déu el que porta aquest cristià al desert. Per això, un cop triat el lloc on vol viure la seva crida al desert, l’eremita no el canviarà sense parlar-ne amb l’Arquebisbe o amb el seu delegat, després de fer-ne el degut discerniment personal.

11. Aquestes normes o orientacions generals volen ajudar a discernir, tant per al bé de l’Església diocesana com per a l’eremita mateix, el que en la nostra Església de Tarragona s’entén i es reconeix com a vida eremítica o anacorètica, sense intentar ofegar l’Esperit que suscita en la seva Església noves formes de vida evangèlica d’acord amb les necessitats dels temps. Volem estar sempre oberts i atents a aquest Esperit que fa noves totes les coses.

7

III. LA NORMA DE VIDA

12. Els eremites i les eremites, amb el seu seguiment del Jesús de l’evangeli, verge, pobre i disponible, «mostren a cadascú aquest aspecte interior del misteri; de l’Església, que és la intimitat personal amb el Crist». «Amagada als ulls dels homes, la vida de l’eremita és predicació silenciosa d’aquell a qui ha donat la seva vida, perquè, per a ell, ho és tot. Es tracta d’una crida particular a trobar en el desert i en el combat espiritual la glòria del Crucificat» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 921).

1�. Si bé la vida supera totes les lleis, i malgrat que aquesta crida personal sigui plenament autònoma, l’Església estableix per a la vida eremítica una norma de vida pròpia i personal, sota el guiatge del bisbe diocesà (cf. cic, c. 60� § 2), que és el seu superior legítim.

14. Aquesta norma de vida evangèlica esdevé pública, per la professió dels consells evangèlics, en mans de l’Arquebisbe, ja sigui en forma de vot o de promesa, després del discerniment imprescindible i la formació necessària.

1�. Aquesta norma de vida ha de concretar el compromís personal amb la pregària, que el porta a «la intimitat personal amb el Crist» (Catecisme…, n. 921). El monjo o la monja, fidel al sacerdoci reial del baptisme, fa de la seva vida una litúrgia constant, dedicant-se del tot a la lloança de Déu. Tota la seva vida de fe es nodreix de pregària que fa créixer en el coneixement, el desig i l’amistat de Jesús, el Senyor. «La contemplació de les coses divines i l’assídua unió amb Déu en l’oració han de ser el deure primer i principal de tots» (cic, c. 66�) els qui consagren a Déu la seva vida. Més que dedicar un temps a la pregària cada dia, l’eremita converteix tot el dia en oració. Li és una invitació constant la presència sacramental i familiar del Senyor a l’ermita, amb la deguda autorització, i una ajuda reconfortant la comunió diària, combregant en una pausada celebració litúrgica de la Paraula, a l’hora més adient.

16. Aquesta pregària contemplativa i constant donarà un sentit de transcendència i d’esperança cristiana a tota la seva vida, fent que estigui a l’aguait de la vinguda del Senyor Jesús, del qual s’ha enamorat i pel qual ho ha deixat tot. Són una ajuda la Litúrgia de les Hores, la lectio divina, etc. I li dóna, sobretot la pregària litúrgica, un sentit profund d’Església, ja que el fa sentir en solidaritat i comunió amb els germans i germanes, tot pregant constantment al Pare per la salvació del món.

17. La pròpia norma de vida ha de marcar els límits del desert personal o separació del món (cf. cic, c. 60� § 1) —relacions familiars i socials—, ja que el desert és, amb el seu silenci i soledat, l’experiència cristiana més característica de l’eremita; un desert on Déu parla al cor de la

8

persona i on cal fer silenci per escoltar-lo, com Maria, la mare de Jesús, que acollia en el seu cor contemplatiu la Paraula del Senyor.

18. Les relacions humanes, familiars i socials de l’eremita seran sempre fraternes, cordials, amarades de senzillesa i de caritat evangèlica. Tindrà dels esdeveniments tan sols aquella informació necessària que l’ajudi a pregar més intensament pels seus germans i germanes del món.

19. Amb un constant discerniment en l’Esperit, l’eremita veurà què destorba el veritable silenci i trenca la soledat del desert on ha acceptat de viure tot seguint la crida d’aquest mateix Esperit, i això tant pel que fa a visites com a correspondència, telèfon, viatges o sortides de l’ermita.

20. «Amagada als ulls dels homes, la vida de l’ermità és predicació silenciosa d’aquell a qui ha donat la seva vida, perquè, per a ell, ho és tot» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 921). Aquest és el seu carisma i aquesta és la seva missió eclesial. Així, doncs, no formarà part d’organismes pastorals, diocesans ni parroquials, ni durà habitualment a terme a la parròquia cap mena d’activitat catequètica ni social organitzada, coses que si bé són bones, corresponen a altres carismes en l’Església. Això no vol dir que, en cas de necessitat, per absència del prevere, i amb el consentiment habitual de l’Arquebisbe, no pugui animar l’assemblea eucarística i portar la comunió als malalts de la parròquia, i ocasionalment podrà ser convocat o convocada a reunions adients, per donar testimoniatge de la seva opció pel desert. Tot i que la seva presència «sigui amagada als ulls dels homes», com a membre que és per la seva consagració a l’Església diocesana, constarà a la Guia de l’Arquebisbat, amb l’adreça postal de la seva ermita.

21. L’acolliment, tan propi dels Pares del desert, el practica l’eremita segons l’esperit amistós i evangèlic que ha d’animar sempre la seva vida; també, però, amb aquella prudència que li fa defugir les visites de curiosos i dels professionals de la informació, que no són a vegades una bona ajuda per a la seva vida de silenci i soledat.

22. L’acolliment per uns dies d’alguna comunitat contemplativa coneguda pot ser una bona ajuda per refermar el seu propòsit de fidelitat a la crida personal al desert i edificar-se mútuament; i més encara si és amb la pròpia comunitat, en el cas de pertànyer a un institut de vida consagrada d’acord amb el qual fa aquesta experiència eremítica.

2�. Quan per necessitat o caritat ha de deixar l’ermita durant quinze dies o més, ho farà saber a l’Arquebisbe, sota el guiatge del qual ha de viure, o al seu delegat. I això, no per veure’s limitat o limitada en la seva llibertat, sinó per sentir-se confirmat o confirmada en aquesta fidelitat al propi carisma de silenci i de desert.

24. La mateixa norma de vida de l’anacoreta determina de quina manera vol viure el sentit cristià de la penitència. Si «tots els fidels, cadascun a

9

la seva manera, estan obligats per la llei divina a fer penitència» (cic, c. 1249), l’eremita fa, de la penitència, segons la definició eclesial de vida eremítica (cf. cic, c. 60�), un tret fonamental de la seva opció pel desert.

2�. Aquesta penitència es concreta en un estil de vida pobra en tot, sense seguretats temporals, sense comoditats, sense companyia, una vida necessàriament obligada a la llei del treball, fidel a la consigna monàstica ora et labora per guanyar-se el pa de cada dia. Aquest estil penitent va portant l’eremita a la conversió del cor, a una austeritat de pobre, a una confiança total en el Pare del cel que té cura de les flors del camp i els ocells del bosc, i a la plena llibertat dels fills de Déu.

26. Amb aquest sentit de penitència, l’eremita s’ajustarà al seu horari personal, que presentarà a l’aprovació de l’Arquebisbe o del seu delegat. L’horari donarà prioritat als espais de pregària, a les hores obligades de treball i al temps de descans necessari, com també a les possibles anades a visitar la família per complir amb els deures de pietat filial o de relacions familiars. L’horari l’ajudarà a aprofitar el temps i a defugir l’ociositat, donant, però, espai a aquells imprevistos impossibles de programar que vénen exigits per l’educació o la caritat. Aquest horari pot ser diferent segons l’època de l’any, ja que normalment s’haurà de regir per les hores de sol.

27. Se li recomana que en certes diades i temps litúrgics intensifiqui aquesta compunció del cor amb vetlles de pregària i dies de dejuni més intens, sempre, però, havent-ne fet el degut discerniment i amb el consell del seu mestre d’esperit.

28. Amb fidelitat a aquesta «norma personal de vida» sota el guiatge de l’Arquebisbe, l’eremita «trobarà en el desert i en el combat espiritual la glòria del Crucificat» (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 921).

IV. L’ITINERARI DEL DESERT

El discerniment

29. El discerniment, com en temps d’aquells primers Pares del desert, ha d’acompanyar l’eremita en la seva opció per aquest estil de vida evangèlica en el seguiment del Crist. I és que la vida eremítica és una gràcia de vocació cristiana que comporta una forta exigència de pregària personal, de silenci contemplatiu, de solitud i de penitència. Això exigeix de la persona batejada que es creu cridada a aquest estil de vida en l’Església, que faci un seriós discerniment d’aquesta crida abans de prendre cap decisió. Si és membre d’una família religiosa,

10

necessita, no cal dir-ho, l’autorització escrita del superior competent i acceptar aquests Estatuts el temps que visqui com a eremita a la nostra Església. Aquesta decisió ha d’anar acompanyada d’una llarga reflexió i d’una intensa pregària per veure quins són els camins de Déu.

�0. La persona que se sent cridada a aquest estil de vida evangèlica tindrà el seu mestre de l’esperit, que pot ser molt bé un altre o una altra eremita amb experiència que l’ajudi en aquest discerniment i formació inicial.

�1. Ajuda a fer aquest discerniment, a més d’assimilar tot el que hem dit del carisma del desert, conèixer les possibles desviacions, impròpies de l’autèntic eremitisme, segons la doctrina dels Pares del desert, és a dir: la independència de tot vincle eclesial, la voluntat pròpia, el tancament en els propis interessos i la pietat personal, la impermeabilitat de cara als altres prescindint de tothom, l’orgull espiritual per creure’s fidel a l’evangeli, instal·lar-se en una vida fàcil i mediocre tot mantenint unes aparences de pobresa i solitud que no són altra cosa que romanticisme, etc.

�2. En fer el discerniment necessari cal tenir present que l’eremitisme, o millor el pseudoeremitisme, pot ser el recurs momentàniament fàcil per a persones inquietes, inconstants, inestables, immadures o descontentes de tot. Tot i així se’ls pot admetre a un temps d’experiència, vetllant, però, per les exigències d’aquest estil de vida. Això els ajudarà a veure que no és aquesta, la crida de Déu. Si es tracta d’una persona de la qual l’Arquebisbe dubta que sigui cridada pel Senyor a aquesta vida de desert i de silenci, l’experiència ajudarà a discernir si és una veritable vocació o bé el radicalisme d’un nou convertit.

La formació

��. La formació inicial, que, amb el guiatge de l’Arquebisbe o del seu delegat, durarà almenys tres anys, comprendrà, en primer lloc, una ascètica ferma i constant de fidelitat a la pregària, a la soledat, al silenci, a l’escolta de Déu, defugint possibles evasions pietoses, com poden ser excessives lectures espirituals…

�4. No cal dir que aquesta formació comprendrà també els aspectes bíblics, catequètics i teològics, espirituals i històrics necessaris per iniciar-se en la vida monàstica eremítica, segons la capacitat i el nivell ja aconseguit per l’aspirant. La persona que no ve d’un institut religiós, i, doncs, sense experiència de vida consagrada, s’intentarà que, abans no visqui sola a l’ermita, experimenti la vida comunitària en algun monestir que benèvolament l’aculli durant un temps discrecional, amb el treball personal a canvi de l’acolliment.

11

��. La formació, no cal dir-ho, ha de ser permanent i sense desànim. Hi poden ajudar les reunions fraternals, convocades periòdicament per l’Arquebisbe o pel seu delegat, sobretot en els temps forts de la litúrgia, que l’eremita ha de viure intensament. En aquest estil de vida en soledat són molt necessàries aquestes trobades per tenir un diàleg i contrast d’experiències i, sobretot, la pregària en comú de persones que han fet una mateixa i difícil opció. Aquestes reunions generals no exclouen ni impedeixen la visita fraternal, discreta i edificant entre les persones que han fet aquesta mateixa opció pel desert.

El compromís

�6. Passat aquest temps de discerniment, de formació i de prova, l’Arque- bisbe reconeix l’eremita com a consagrat a Déu en l’Església, mitjançant la professió pública dels tres consells evangèlics (cf. cic, c. 60� § 2), ja sigui amb vots o promeses i, en un primer moment per un termini de tres anys; després, d’una forma definitiva. Si és membre profés perpetu d’un institut religiós, perdura la mateixa consagració feta i només farà una promesa especial que el vinculi com a eremita a l’Església local. Si és clergue extradiocesà, per la professió perpètua, queda adscrit a la nostra Església diocesana, notificant-ho al bisbe corresponent. Uns i altres, segons la llei de l’Església per a les persones consagrades, «abans de la professió perpètua, han de fer testament que sigui vàlid també segons el dret civil» (cic, c. 668 § 1).

�7. Aquesta professió pública o promesa especial en mans de l’Arquebisbe es farà, tant com sigui possible, a la parròquia a la qual pertany l’ermita, dins la celebració eucarística i davant la comunitat cristiana del lloc, de manera que l’eremita se senti vinculat o vinculada a l’Església diocesana a través de la comunitat parroquial.

�8. L’Església local, per la seva part, a través de l’Arquebisbe o del seu delegat, cercarà els llocs idonis per viure els fidels cridats per l’Esperit, amb l’estabilitat necessària pròpia d’aquest estil de vida consagrada, i amb un conveni escrit amb l’Arquebisbat que concreti les condicions de l’ocupació i estada, si el lloc és de l’Església, o bé amb el propietari del lloc que no ho sigui. El lloc pot ser una ermita tradicional, l’abadia d’una parròquia del món rural, etc., o en nucli urbà. S’admet també la creació de laures, tradicionals altres temps en el desert contemplatiu, però amb la independència pròpia de cada eremita, que viu «la seva pròpia norma de vida».

�9. L’Arquebisbe o del seu delegat tenen el compromís de vetllar per aquestes persones que, acceptant les normes establertes en aquests Estatuts, facin opció pel monaquisme eremític; vetllaran per la seva vida

12

espiritual, la seva salut física i estat d’ànim i estaran atents als problemes que puguin sorgir d’aquest estil de vida evangèlica. L’Arquebisbe i l’eremita cercaran junts la solució als problemes d’assistència sanitària i de vellesa, procurant que no siguin carregosos per a ningú, posant sempre, però, la confiança en la providència del Pare que tenim al cel. Es posaran també d’acord per a les despeses de manteniment i conservació de l’ermita, tenint present que la presència de l’eremita és una garantia de seguretat i manteniment per a l’edifici que ocupa.

40. Compromís de l’eremita és viure amb generositat constant i renovada en el seguiment del Crist, amb una vivència fidel dels consells evangèlics, professats de manera pública i eclesial. Aquests consells els viurà com a expressió d’amor a Jesucrist i d’esperança en ell, que l’ha cridat al silenci contemplatiu del desert per «parlar-li al cor».

41. La virginitat per amor al regne del cel és un compromís d’amor apassionat a Jesucrist que fa que l’eremita el cerqui per damunt de tot i, sense fer-se estrany als altres, a les realitats temporals ni als esdeveniments socials, doni amb joia i esperança un testimoniatge d’amor total i universal al Pare i als germans. Demostrarà que avui i aquí el Senyor pot omplir i desbordar d’amor tota una vida, eliminant egoismes i tancaments estèrils. Serà, també, un testimoni pasqual de les realitats que han de venir i que seran definitives en aquell estat de ressuscitats, «quan els homes no tindran muller ni les dones tindran marit».

42. La pobresa eremítica és un compromís radical que redueix les despeses als mínims indispensables pel que fa a la casa, al manteniment, als viatges, etc. ja que per al monjo o monja eremita l’única riquesa ha de ser aquell que omple el cor de qui el cerca. Viurà del fruit del seu treball, treball que farà a l’ermita o al seu voltant dedicant-hi les hores laborals necessàries per treure’n el seu proveïment i que li serveixi també de lleure, però sense el neguit que treu la pau del cor. Cal vigilar que el treball no es mengi el temps assenyalat per a la pregària i esdevingui una evasió perillosa quan se sent punyent la soledat del desert. Sense estar mai ociós o ociosa, donarà sempre un testimoni de confiança en el Pare que tenim al cel i que és la font de tota subsistència. Compartirà amb els pobres i necessitats el fruit del seu treball. Almenys una vegada l’any revisarà, amb l’Arquebisbe o el seu delegat, les seves despeses, i això no per un afany de control, sinó per discernir aquesta fidelitat a la pobresa evangèlica, tan pròpia de la vida anacorètica.

4�. L’obediència serà, encara que sembli un contrasentit, el compromís evangèlic que determinarà i garantirà l’autèntic monjo o monja eremita. Cercar sempre i en tot la voluntat del Pare és una exigència potser més

1�

forta en l’home o en la dona que viu al desert i que més fàcilment, potser, pot fer la seva voluntat. Aquesta obediència és docilitat a les mocions de l’Esperit i es concreta en una submissió al guiatge de l’Arquebisbe, segons la norma pròpia de vida, i també als consells i orientacions del mestre de l’esperit. És docilitat als trets característics que acrediten una veritable vida monàstica eremítica, dins la llibertat i autonomia pròpies d’aquest estil de vida. I és, sobretot, fidelitat a l’evangeli de Jesús, amb la docilitat de Maria de Natzaret, que deia: «Faci’s en mi segons la vostra Paraula.»

44. L’eremita té el compromís, també, de ser una persona plena i encomanadissa de joia pasqual, del goig evangèlic del Regne, semblant al d’aquell home que troba un tresor amagat en un camp, i «ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 1�,44). L’eremita ha trobat aquest tresor amagat. Per damunt de tot, cerca aquell que és font d’alegria i que sempre li surt al pas, s’esforça a viure per ell, que l’ha cridat a viure les benaurances amb una fidelitat generosa i total a l’Esperit. Jesús, el primer eremita que les va viure, l’acompanya amb el seu exemple, la seva força i la seva esperança. I això el fa sentir feliç enmig de les incomprensions i crítiques de la gent per la seva aparent inutilitat pastoral. Com a contemplatiu o contemplativa valora la seva missió especial en l’Església, una vida orant i fraterna amagada en Déu, ben unida al seu mestre i amic, incomprès i perseguit, trobant en el desert i «en el combat espiritual la glòria del Crucificat» i Ressuscitat (Catecisme de l’Església catòlica, n. 921).

L’ALLUNYAMENT DEL DESERT

4�. L’aspirant a la vida eremítica pot interrompre, durant el temps de prova, la seva experiència de desert en qualsevol moment en què cregui que no és aquest el seu camí, després del degut discerniment i havent-ne parlat amb l’Arquebisbe o amb el seu delegat.

46. Un cop fets els vots o promeses, si creu el profés o la professa que ha d’abandonar aquest estil de vida consagrada, després de seriosa reflexió i de parlar-ne amb el seu mestre de l’esperit exposarà per escrit a l’Arquebisbe les causes que el mouen a demanar la dispensa dels vots i el retorn a la vida secular. Serà un allunyament definitiu del desert, sense possibilitat de retorn en aquesta nostra Església.

47. Si algun o alguna eremita no complís aquests Estatuts i la seva manera de viure no s’ajustés a l’esperit de la vida eremítica, l’Arquebisbe podrà, després de la deguda correcció fraterna, convidar-lo a deixar aquest

14

estil de vida. I en el cas de no acceptar l’amonestació de l’Arquebisbe, aquest podrà fer públic mitjançant un decret que l’Església local no el reconeix com a eremita.

48. Confiant, però, en el Senyor que ens salva, atent a la seva Paraula, compartint el pa i el vi eucarístics i contemplant constantment Maria, la Verge fidel, l’eremita anirà veient confirmada la seva fidelitat en els moments difícils del seu camí pel desert, fins arribar a endinsar-se en el misteri de la Trinitat Santa, Pare, Fill i Esperit Sant, a la qual sigui donada tota glòria pels segles dels segles.

Certifico que els presents Estatuts, pels quals es regirà la vida eremítica en l’àmbit de l’arxidiòcesi de Tarragona, han estat aprovats per decret del Sr. Arquebisbe de Tarragona de data de 10 de gener de 2006.

En segellem en document original dos exemplars i a un sol efecte: l’un és lliurat a la Delegació Diocesana per a la Vida Consagrada i l’altre és dipositat a l’arxiu de la cúria arxidiocesana.



Suplement del Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de Tarragona del mes de febrer de 2006

109

la seva religió o la seva creença, individualment o col·lectiva, tant en públic com en privat, per l’ensenyança, la pràctica, el culte i l’observació.»

La persona humana té aquestes dues dimensions —interior i exterior— que no poden separar-se sense amputar la seva dignitat. Les religions aporten a l’espai públic una experiència multisecular, introdueixen en aquest espai valors postmaterialistes. L’Església afirma amb vigor la dignitat de la persona, que no permet compromisos ni tergiversacions; recorda a la humanitat les seves responsabilitats. Si no ho fes, un dia la història li demanaria comptes dels seus silencis o omissions. Per això ha de pagar sovint el preu de ser, com el seu Mestre, «signe de contradicció». És possible que el gran desafiament del segle xxi sigui el pas d’una laïcitat d’indiferència i d’abstenció a una laïcitat d’intel·ligència i inclusió, una laïcitat que sàpiga unir les riqueses de les diferents creences en un projecte comú de societat.

Felicito tothom qui, individualment o en grup, treballa pels drets hu-mans. Aquestes entitats i ONG són una gran riquesa del nostre temps. Reso perquè la seva tasca es desenvolupi molt més, per al bé de tots.


SALUTACIÓ

per al full La Nostra Comunitat, de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra

500 NÚMEROS DE ‘LA NOSTRA COMUNITAT’

Amb molt de gust escric aquestes paraules per al full La Nostra Comu-nitat en el seu número 500. Aquests cinc-cents fulls fent de portaveu de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra ens omplen de goig i d’agraïment a Déu, i també a tots els qui ho han fet i ho fan possible amb la seva generosa dedicació: per a tots la meva felicitació.

La continuïtat d’aquest full informatiu palesa la de la comunitat par-roquial: comunitat de fe, d’esperança i de caritat on les nostres vides cristianes troben aixopluc a recer del sagrari, des d’on Jesús, present realment en les espècies del Pa consagrat, presideix amb el seu amor tota la vida parroquial. Ell és el Bon Pastor de les nostres ànimes, el camí, la veritat i la vida, i és sempre vora nostre gràcies en gran part a la parròquia i a la seva acció pastoral.

Aquí, les nostres ànimes cristianes troben refugi enmig de les tempes-tats de la vida. Aquí tots —també els joves— troben i retroben tants cops com calgui la gràcia de Déu i l’alegria de saber-se i de viure com a fills del Pare celestial.

110

Aquí, l’ànima cristiana té al seu abast la veritat: la veritat sobre Déu, sobre l’home i sobre el món; la veritat sobre cadascú; la veritat que li permetrà ser feliç, enfront de l’error, la falsedat o el dubte. Com hem de valorar la Paraula i la tasca d’evangelització que rebem en els diversos nivells de primera comunió, confirmació i adults!

Aquí, sobretot —ho torno a dir—, l’home i la dona cristians, el nen, el jove i l’adult, troben Jesús realment present en el sagrari, que està vitalment accessible a tothom a través de l’oració i dels sagraments. A Jesús li plau que l’adorem al sagrari, que el visitem sovint, que ens passem estones de pregària davant seu perquè vagi omplint les nostres ànimes de la seva Vida. Prego que els fidels de Sant Pere Apòstol de Torredembarra no ho deixin de fer i que siguin molt bons acompanyants de Jesús en aquesta església.

La Nostra Comunitat ressenya cada mes els baptismes i els casaments, així com les festes principals. «Els set sagraments» —explica el Catecisme de l’Es-glésia catòlica— «afecten totes les etapes i tots els moments importants de la vida del cristià: donen naixement i creixement, guarició i missió a la vida de fe dels cristians.»1 I afegeix: «En aquest organisme, l’eucaristia ocupa un lloc únic en tant que “sagrament dels sagraments”: “Tots els altres sagraments s’ordenen a l’eucaristia com al seu fi”.»2 Posem, doncs, tot el nostre amor a Déu i el sentit de la bellesa en els objectes, els textos, els cants i els gestos de la litúrgia, perquè tot reti culte a Déu en cada celebració.

A la parròquia hi trobem també els germans, especialment els més ne-cessitats, els malalts, els desvalguts, els ancians, els qui no tenen res, en els quals Jesús ha volgut deixar l’empremta del seu rostre.

I a la parròquia hi trobem Maria, mitjancera de totes les gràcies. La gràcia que a Maria més li agrada d’obtenir és la d’una autèntica conversió, i, per tant, la d’una bona confessió personal que ens reconciliï amb Déu i amb els germans.

Felicito de nou els qui han treballat i treballeu en aquesta revista, tots els rectors que l’han impulsada, i ara de manera especial l’actual rector, Mn. Joan Cañas, que posa el cor en la seva Parròquia de Sant Pere de Torredembarra. Per a tots el meu afecte i la meva benedicció.


25 de gener de 2006, Solemnitat de Sant Pau

1 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1210.2 Catecisme de l’Església catòlica, n. 1211.

111

ALS QUATRE VENTS

066. EN LA VERITAT, LA PAU 1 de gener de 2006

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima», cantaven els àngels la nit de Nadal. I avui, una setmana després de celebrar el naixement de Jesús, l’Església ens proposa la 39a Jornada Mundial de la Pau. I és una decisió molt encertada, perquè la vinguda de Jesucrist és l’oferta definitiva de pau.

Gràcies a Déu, des del primer Nadal fins ara la humanitat ha avançat molt pels camins de la pau. Amb tot, sovint constatem que encara no hi ha pau al món. Hi ha encara tantes enemistats, menyspreus, diferències escandaloses, tantes i tantes faltes d’amor! Veiem que moltes vegades els cors es tanquen a les necessitats del proïsme; comprovem que arreu es con-culquen els drets d’altri —fins i tot els drets humans— per raons egoistes i vergonyoses. Sovint es posa en perill la convivència pacífica en el si de les famílies o de la societat, simplement per la supèrbia, que pretén imposar-se sobre els altres, o per ambicions econòmiques o de poder.

El lema que el Sant Pare ha escollit per a la jornada d’avui és «En la veritat, la pau», inspirat en la constitució Gaudium et spes del concili Vaticà ii. Sense veritat és impossible la pau, perquè, com ho descriu aquest docu-ment, «la pau no és una simple absència de guerra, no es redueix a establir un equilibri entre forces contràries, i no neix del domini tirànic, sinó que d’ella es diu amb rectitud i propietat que és obra de la justícia».

El naixement i la vida de Jesús són missatge de pau, perquè ens anuncia la veritat sobre l’ésser humà, l’única criatura sobre la terra que Déu ha volgut per ella mateixa i a la qual ha cridat a participar, pel coneixement i l’amor, a la seva vida divina. Per a aquest fi ha estat creat, i aquesta és la raó fonamental de la seva dignitat.

El cristianisme ha introduït un seguit de conceptes que amaren la nostra cultura, dels quals no podem prescindir sense que perilli la pau, com són el respecte a la vida, la dignitat de la persona, la igualtat de tots davant Déu, la llibertat i, il·luminant-ho tot, la primacia de la caritat.

No és possible la pau si no està fonamentada en la dignitat de la persona, si manca el respecte a tot ésser humà, des de la concepció fins a la mort natural. La pau només pot sustentar-se sobre raons objectives, radicades en la naturalesa humana, ja que, si no, quedaria a mercè del qui posseeix el poder, i esdevindria, per tant, un principi d’injustícia.

Se’n parla, de la pau; se n’escriu; es denuncien les actuacions reprova-bles d’altres, però rarament considerem la pau com una actitud que hem d’incorporar a la nostra pròpia vida, una actitud que ens reclama lluitar cadascú contra el seu propi egoisme, i després veure en tot home i en tota

112

dona un fill o una filla de Déu, un germà. En una paraula, la pau consisteix a estimar. L’amor és una imparable força creadora de pau.


067. LA RESPONSABILITAT APOSTÒLICA DELS CRISTIANS 8 de gener de 2006

En el credo confessem que l’Església de Jesucrist és apostòlica perquè està edificada sobre el fonament dels apòstols (vg. Ap 21,14) i perquè és continuadora de la missió d’aquells primers testimonis de Crist (vg. Ac 1,8). Cal recordar, doncs, que tots els fidels cristians participem d’aquesta missió: una tasca i un testimoniatge que comporten guardar i transmetre el dipòsit de la fe.

La fe és un do diví que compromet tota la persona del creient, perquè reclama «una adhesió personal de l’home a Déu. Al mateix temps —i d’una manera inseparable— és l’assentiment lliure a tota la veritat revelada per Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 150). És un compromís que els cristians hem acceptat pel baptisme, ha estat envigorit pel do de l’Esperit Sant en la confirmació i el renovem cada diumenge durant la celebració eucarística.

El cristianisme veritablement viscut remou la pròpia tranquil·litat i empeny la consciència individual envers el compromís personal amb els altres; ens els fa més propers, a tots, sense discriminacions de cap mena, i ens associa més íntimament amb els seus patiments i mancaments, que passen a ser també els nostres. Perquè l’amor és la veritat més profunda de l’Església: la veritat de l’amor de Déu pels homes, que ha de traduir-se en amor envers els altres.

El compromís de vida que comporta la fe cristiana no és un programa fàcil. Cadascú és corresponsable de portar-lo endavant, sabent que compta amb l’ajuda de Déu. Els cristians hem de difondre el missatge evangèlic amb l’exemple de la nostra vida i amb la paraula, que dóna raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15).

En aquest temps caracteritzat per una gran pluralitat, hem de fer sentir, com en totes les èpoques, el missatge de Crist amb claredat. El camí per fer conèixer la identitat cristiana no és cedir davant el relativisme de l’ambient, que amaga vincles subtils amb l’egoisme i l’individualisme, sinó aprofundir en la fe. Amb una pregona actitud d’agraïment per tots els dons rebuts de Déu, els cristians hem de proposar el diàleg, la solidaritat i la pau entre els homes, i comprometre’ns en l’edificació d’una societat més justa i fra-ternal. No podem retreure’ns ni dissimular la nostra condició de cristians quan en la vida pública es debaten qüestions de gran transcendència que

113

afecten la naturalesa de l’home i la seva felicitat, com ara la vida, la família i l’educació, la llibertat religiosa, la pau i la solidaritat entre els pobles.

Tot i que aquesta responsabilitat afecta tots els fidels, els laics en parti-cular —que són la gran majoria de cristians— tenen com a missió pròpia donar testimoniatge de vida cristiana en les seves activitats familiars, laborals, socials, culturals i polítiques. Voldria atansar-me a cadascun de vosaltres per encoratjar-vos en la vostra participació en la missió apostòlica de l’Església, cadascú d’acord amb la seva vocació o ministeri concret, i recordar-vos que la vostra contribució no és pas marginal, sinó d’importància decisiva per a tots.


068. A LA VORA DEL MAR 15 de gener de 2006

Heu estat mai a l’amfiteatre romà de Tarragona? És un indret impressio-nant, a la vora del mar. Més enllà de la importància històrica del monument on es disputaven els sagnants combats dels gladiadors, el que impressiona és recordar el testimoniatge de fe que, el 21 de gener de l’any 259, allí, a la mateixa arena, van donar tres cristians com nosaltres en un dels mo-ments més greus de la vida de l’Església: la persecució desencadenada per l’emperador Valerià.

De tots és coneguda l’actitud del bisbe Fructuós i dels seus diaques, Auguri i Eulogi, en aquella hora suprema. El darrer pensament de sant Fructuós va ser per pregar per l’Església estesa d’Orient fins a Occident. Potser la proximitat del mar, per on, des de les seves ribes orientals, va ar-ribar la llum del cristianisme a la nostra terra, va inspirar al meu antecessor a la seu tarragonina aquell noble pensament.

La paraula ardida de sant Pau hauria estat la sembradora d’una llavor que donaria fruits esplèndids, tant que, quan es produeix l’execució de Fructuós, Auguri i Eulogi, cristians i pagans ploren per ells. L’exemple del bisbe i de la seva comunitat s’havien guanyat l’afecte de tots. Si el martiri, en paraules del bisbe mateix, «és cosa d’una hora», el reconeixement de fins i tot els allunyats no s’obté en tan poc temps.

L’any 259 el cristianisme era present a tota la Mediterrània. De fet, hi ha una evident desproporció entre els mitjans dels evangelitzadors i els resultats obtinguts, uns resultats que serien inexplicables si no remarqués-sim dos trets importants: la gràcia de Déu i l’enorme atractiu i bellesa del missatge de Jesús. I cal remarcar també que la difusió es va produir malgrat cruentes persecucions.

El proper dissabte, a la Catedral, celebrarem —a partir d’enguany amb categoria de solemnitat a la ciutat de Tarragona, per concessió del papa

114

Benet xv i— el sacrifici dels nostres primers màrtirs coneguts. Les arrels del cristianisme a casa nostra són molt profundes, i l’Església tarragonina va figurar des del primer moment entre les capdavanteres. La persecució de Valerià mateix n’és una prova, perquè aquella va ser una persecució selectiva, destinada a acabar amb els caps per tal de desorganitzar les co-munitats més importants de l’orbe cristià. Els bisbes de Roma (els papes Esteve i i Sixt ii) i els bisbes d’Alexandria, Cartago, Antioquia, Cesarea de Palestina i Tarragona van ser les víctimes més destacades. Això em fa pen-sar —i apunto la idea— que de cara a l’any 2009 (amb motiu del 1750è aniversari de la mort de sant Fructuós) caldria endegar un estudi de gran abast per posar de relleu la importància històrica de la nostra seu, primada de les Espanyes, com ho reconeix un títol antiquíssim.

Ara, però, preguem perquè l’exemple dels nostres sants màrtirs ens animi a no defallir en uns temps difícils per a l’Església i perquè siguem capaços, amb la nostra vida quotidiana, de fer arribar el sublim missatge d’amor del Crist a tots els nostres germans.


069. EN LA SOLEMNITAT DE SANT PAU 22 de gener de 2006

En ocasió de la visita ad limina davant el sant pare Joan Pau II, de santa memòria, el febrer de 2004, vaig presentar un desig antic dels fidels de l’Església de Tarragona: que la festa de la Conversió de Sant Pau, que marca una fita important en la història de l’evangelització, se celebrés a la nostra arxidiòcesi com a solemnitat. Doncs bé, així ha estat decretat i així ho celebrarem per primer cop el proper dia 25.

El llibre dels Fets dels Apòstols ens dóna a conèixer com els apòstols i els seus col·laboradors van escampar el missatge cristià per tot el món. En llegir-lo, presenciem emocionats l’acció irreprimible de l’Esperit Sant, que guiava i donava eficàcia al seu treball missional.

Aquest llibre ens presenta Pau com un home fogós, extremadament zelós de la llei de Moisès, que «assolava l’Església, entrant de casa en casa i arrossegant homes i dones a la presó» (Ac 8,3). Així, «respirant amena-ces i mort contra els deixebles del Senyor», es dirigia cap a Damasc amb autorització «per endur-se’n presos a Jerusalem els qui trobés adherits al Camí del Senyor, tant homes com dones», i quan ja era a prop de la ciutat, de sobte el va envoltar una llum fulgurant que el va fer caure a terra (cf. Ac 9,1-18).

Tota la seva vida va quedar marcada per aquest encontre amb Jesús ressuscitat. El Senyor va escollir Pau com a instrument preferit per fer

115

conèixer el seu nom a les nacions paganes (cf. Ac 9,15), i aquell que fins aleshores era perseguidor temible de l’Església, en conèixer la voluntat de Déu va esdevenir un gran apòstol que, afrontant tota mena de perills i privacions, va portar el missatge d’amor de Jesucrist per tot l’imperi romà. Una tradició en tot concorde amb les dades històriques que ens han arribat assegura que sant Pau va arribar fins a les nostres terres, i que els habitants de la romana Tàrraco van sentir de viva veu la seva predicació.

En la seva ànima no quedava res d’aquella antiga intolerància, però perdurava el seu caràcter fort i apassionat. L’amor de Déu havia engrandit el seu cor, i així queda reflectit en les seves cartes. «El nostre afecte per vosaltres era tan gran» —escriu als cristians de Tessalònica—, «que estàvem decidits a donar-vos, no tan sols l’evangeli de Déu, sinó fins i tot les nostres pròpies vides. Tant us havíeu fet estimar!» (1Te 2,8). I als de Corint el diu: «Déu sap prou com us estimo!» (2Co 11,11).

M’il·lusiona pensar que l’exemple i els ensenyaments d’aquest apòstol —que bé podem anomenar-lo apòstol dels tarragonins— ens durà a esti-mar cada cop més Jesucrist, fins que, com ell, puguem dir: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20).


070. EL COMPENDI DE LA DOCTRINA SOCIAL DE L’ESGLÉSIA 29 de gener de 2006

Recentment s’ha publicat el Compendi de la doctrina social de l’Església, document elaborat, a petició del papa Joan Pau II, pel Consell Pontifici de la Justícia i la Pau. En la seva redacció han treballat nombrosos bisbes i experts de tot el món. El recomano no solament als fidels cristians, sinó a tots els responsables del bé de la societat. És un text important perquè resumeix amb ordre i claredat la doctrina catòlica relativa a la multitud de qüestions que es plantegen en la vida social.

No és que hi hagi, pel que fa als problemes socials, una única solució que podríem anomenar catòlica, ja que sempre hi pot haver altres consi-deracions legítimes i punts de vista diferents, però sí que hi ha un marc dins el qual s’han de moure les solucions perquè siguin justes, un marc que ve delimitat per la naturalesa i la dignitat de l’home i la família, per la veritat i la justícia, pels drets humans. I aquest és el marc que descriu la doctrina social catòlica.

Perquè la societat sigui pròpiament humana ha d’estar ordenada segons la veritat de l’home. Per això l’evangeli hi té molt a dir, ja que res d’humà

116

no és aliè a Jesucrist. Jesús, el Fill de Déu encarnat, en fer-se home ha dig-nificat totes les realitats humanes. El seu missatge és confortador, perquè ens anuncia que, malgrat les nostres febleses, estem cridats a participar, per la gràcia, de la condició de fills de Déu.

Aquest coneixement mai no podrà quedar reclòs a l’àmbit privat, per-què qualsevol resolució que s’adopti en la vida social cal que s’adigui a la realitat de l’home. I la veritable realitat de l’ésser humà és que hem estat creats a imatge de Déu i que hem estat redimits de les nostres culpes per Jesucrist.

Ell ens ha deixat el manament de l’amor: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12). I ens ha deixat sobretot el seu exemple: va passar pel món fent el bé (cf. Ac 10,38).

El transcurs de la història ha demostrat —i en tenim proves ben re-cents— que una societat basada en l’individualisme i en l’egoisme està abocada al fracàs. Tenir com a únic criteri la mera tolerància, el relativis-me, com si res no hi hagués de bo o de dolent, mena necessàriament a la injustícia i no pas a la llibertat. Només és digna de la persona humana una societat basada en l’amor.

Davant els qui consideren que un plantejament d’aquesta mena és utòpic o almenys poc pràctic, el Compendi conclou fent una crida, especialment dirigida als fidels laics, a construir la «civilització de l’amor». «Per fer la so-cietat més humana, més digna de la persona, cal revalorar l’amor en la vida social —en l’àmbit polític, econòmic, cultural—, convertint-lo en la norma constant i suprema de l’acció. […] Només una humanitat en la qual regni la “civilització de l’amor” podrà gaudir d’una pau autèntica i duradora.»


ACTIVITATS DEL SR. ARQUEBISBE

del mes de gener de 2006

diumenge 1

A la Catedral, celebra la missa de la Solemnitat de la Mare de Déu i de la Jornada de la Pau.

dilluns 2

Viatja a Madrid per participar en una reunió a la Comissió Episcopal d’Ensenyament.

dimecres 4

A la Parròquia de Sant Pere de Cambrils, presideix les exèquies del pare de Mn. Joaquim Fortuny Vizcarro.

117

Dina a l’Argentera amb els joves que participen en la trobada vocacio- nal.

divendres 6

A la Catedral, celebra la missa de la solemnitat de la Epifania del Se-nyor.

diumenge 8

Al monestir de Santa Maria de Poblet, celebra l’eucaristia i confereix l’ordenació diaconal a fra Lluc Torcal.

dilluns 9

Rep visites.

dimarts 10

A la casa de l’Arquebisbat, presideix el Consell Episcopal.

dimecres 11

Rep visites.

dijous 12

Rep visites.

divendres 13

Rep visites.

Presideix la reunió de professors de l’Institut Superior de Ciències Re-ligioses Sant Fructuós.

dissabte 14

Al santuari de Loreto de Tarragona, celebra l’eucaristia per a un grup d’oració.

diumenge 15

A la Catedral, celebra la missa dominical.

dilluns 16

A la casa d’exercicis de la Selva del Camp, presideix la trobada de for-mació permanent del clergat diocesà.

Visita oficialment l’Hospital Joan XXIII de Tarragona.

A l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona, celebra l’eucaristia amb motiu del 50è aniversari de la seva erecció canònica.

dimarts 17


118

dimecres 18

A la casa de l’Arquebisbat, presideix la presentació del Pla pastoral als membres de la cúria.

Inicia la visita pastoral a l’arxiprestat del Priorat visitant i celebrant l’eucaristia a la parròquia de Santa Llúcia de la Vilella Alta.

Beneeix la nova seu de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Tarragona.

dijous 19

Rep visites.

divendres 20

Presideix la constitució de la Fundació Sant Fructuós, que gestionarà els col·legis diocesans.

Rep visites.

dissabte 21

A l’amfiteatre, presideix l’acte de pregària i lectura de les actes del martiri de sant Fructuós i els seus sants diaques Auguri i Eulogi.

A la Catedral, presideix les exèquies del canonge Mn. Salvador Ramon i Vinyes.

A la residència de les germanes de la Consolació de Reus, celebra l’eu-caristia amb motiu del centè aniversari d’una religiosa.

A l’Ajuntament de Tarragona, presideix la presentació del llibre Tarraco Christiana.

A la Catedral de Tarragona, presideix la missa pontifical de la solemnitat de Sant Fructuós, Sant Auguri i Sant Eulogi. Hi assisteix el metropolita ortodox Josif, del Patriarcat de Romania per a l’Europa Occidental i Meridional.

Assisteix al sopar que organitza l’Associació Cultural Sant Fructuós.

diumenge 22

A l’església parroquial de Sant Llorenç de Gratallops, celebra l’eucaristia dominical i fa la visita pastoral.

dilluns 23


A la casa dels Concilis, presideix la pregària per la unitat dels cristians que organitza l’Acció Catòlica de Tarragona.

dimarts 24

A la casa d’exercicis de Castelldaura, pronuncia una conferència sobre el «Compendi i la pedagogia de la fe», dins les Jornades de Qüestions

119

Pastorals centrades en el Compendi del Catecisme de l’Església catòlica: Pers-pectives històriques, doctrinals i pastorals.

dimecres 25

A la Catedral, celebra l’eucaristia en la solemnitat de Sant Pau, copatró de l’arxidiòcesi. Hi participen els alumnes del Col·legi diocesà Sant Pau Apòstol de Tarragona.

Rep visites.

Assisteix al sopar dels professors del Col·legi diocesà Sant Pau Apòstol de Tarragona.

dijous 26

A la capella del palau arquebisbal, celebra l’eucaristia per als periodis-tes amb motiu de la festa de Sant Francesc de Sales. Després, al mateix arquebisbat, presideix l’esmorzar amb els periodistes.

Al Col·legi de Periodistes de Tarragona, assisteix a la conferència que dóna el P. José Mª Gil Tamayo, director de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social de la CEE.

divendres 27

Amb el Vicari General, el Rector i el Consell Pastoral Parroquial de la Parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Barà, visita l’edifici d’una futura església.

Rep visites.

A la casa dels Concilis, participa en l’assemblea de Càritas Interparro-quial de Tarragona.

diumenge 29

A l’església parroquial de Sant Miquel de Torroja del Priorat, celebra l’eucaristia dominical i fa la visita pastoral.

dilluns 30

A Santes Creus, assisteix a la calçotada amb els preveres ordenats els deu darrers anys.

dimarts 31

A Tiana, presideix la reunió de la Conferència Episcopal Tarraconen-se.

120

Secretaria GeneralNOMENAMENTS


El Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol Balcells, ha signat, durant el mes de gener de 2006, els següents nomenaments:

23/01/2006 Sr. Francesc Escobar Poblet, director del Secretariat Justícia i Pau de l’arxidiòcesi, per un termini de 2 anys.

25/01/2006 Mn. Norbert Miracle Figuerola, rector de la Parròquia de Santa M. Magdalena de la Masó.

CONVOCATÒRIA

a la 4a reunió del Consell del Presbiteri

A l’atenció dels membres del Consell del Presbiteri

Déu vos guard,

El Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol Balcells, convoca els membres del Consell del Presbiteri a una reunió ordinària el proper dia 14 de desembre, dimecres, a 2/4 d’11, a la sala de reunions de la planta baixa de la casa de l’Arquebisbat.

TEMES A TRACTAR

1. Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta de la reunió anterior.

2. Nous consellers, i elecció del secretari adjunt i d’un vocal de la comissió permanent.

3. Agrupació de parròquies (modificacions proposades).

4. Nova església de Roda de Berà.

5. Pla d’abadies (informació).

6. Torn obert de paraules.Joaquim Claver Caselles

Secretari General i Canceller

Tarragona, 21 de novembre de 2005

121

CIRCULAR

referent a la subscripció del Butlletí Oficial de l’Arquebisbat

Als rectors de les parròquies de la nostra arxidiòcesi

Amb data de 23 d’abril de 2002 era aprovada l’Agrupació de parròquies a la nostra arxidiòcesi, tant el mapa de les agrupacions com les normes i criteris que en determinen el funcionament. En aquestes, precisament, s’indica que a cada despatx parroquial hi ha d’haver el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat (n. 7). Aquesta publicació fa accessible aquella documentació que en un moment determinat pot ser útil per a la informació o la con-sulta. No es tracta, per tant, que hi hagi el BOAT només a la parròquia de referència de la respectiva agrupació, sinó a les parròquies on es fa despatx, en les quals acostuma a haver-hi també un arxiu parroquial.

A més, amb la seva subscripció les parròquies fan menys onerós el cost d’aquesta publicació diocesana. I aquesta és també una altra raó que n’aconsella la subscripció.

En tot cas convé tenir en compte:

1. Una col·lecció del BOAT és un patrimoni documental en un arxiu parroquial, que cal no deixar perdre i, si pot ser, no interrompre.

2. Si no se’n fa enquadernació, almenys convé assegurar la integritat de la col·lecció anual, i mirar de completar-la, si calgués, quan encara s’és a temps de trobar exemplars escadussers.

3. Mantenir una sola subscripció per a tota l’agrupació de parròquies no és el que indica la normativa diocesana vigent, la qual determina que n’hi hagi allí on funciona amb normalitat un despatx parroquial.

4. Si ateses les circumstàncies concurrents es determinés demanar la baixa de la subscripció del BOAT, cal convenir amb l’arxiver diocesà la destinació de la col·lecció interrompuda a fi que no es deteriori ni perdi la seva utilitat.

5. Un cop finida la publicació anual del BOAT, recomanem de comprovar si us han arribat tots els números. En el cas que us en manqui algun, demaneu-lo a Secretaria General per poder completar-la.


Joaquim Claver CasellesSecretari General i Canceller

Circular n. 33

122

CIRCULAR

referent a la subscripció a publicacions diocesanes

Amb el propòsit d’unificar l’administració (subscripcions, cobrament de la quota anual…) de les tres publicacions diocesanes (Butlletí Oficial de l’Arquebisbat, revista Església de Tarragona i Full Dominical) s’han establert els següents criteris:

1. Cada parròquia té assignat un número de codi propi, que val per a les tres subscripcions.

2. Hem unificat el sistema de cobrament per a les tres subscripcions, que des d’ara es farà amb càrrec a un mateix i únic compte.

3. L’objectiu és que les domiciliacions es facin totes a través d’un compte bancari, amb preferència, per tant, als dipòsits del fons comú diocesà. En tot cas, el pagament en efectiu, o bé a través de la nòmina per-sonal, cal considerar-lo inadequat de cara a la gestió administrativa establerta ara.

4. A les parròquies que actualment tenen domiciliat el pagament d’al-guna d’aquestes subscripcions a través d’un compte bancari, se’ls cobraran totes les altres publicacions que tinguin subscrites en aquest mateix compte (si és que no les hi tenen ja).

5. Es farà càrrec d’aquesta administració la Sra. Marisa Martín, a la qual us haureu d’adreçar directament per qüestions relacionades amb aquest tema.



circular n. 34

CALENDARI D’ACTES


Dimarts 10

Reunió 42a del Consell Episcopal. Presideix el Sr. Arquebisbe.

Dilluns 16

Formació permanent per als preveres i diaques, a la Selva del Camp. Tema: «La família» (2 ponències), a càrrec del Sr. D. Javier Escrivá, cate-dràtic de Dret Canònic i director de l’Institut de Ciències de la Família de la Universitat de Navarra.

123

Dimarts 17


Tramesa diocesana (145).

Dijous 19


Dissabte 21

Solemnitat dels màrtirs sant Fructuós, bisbe, i sant Auguri i sant Eulogi, diaques.

XI aniversari de l’inici del concili provincial Tarraconense de 1995.

Dilluns 23


Dimecres 25

Solemnitat de la Conversió de Sant Pau, patró secundari de l’Arque-bisbat.

Dimarts 31

Tramesa diocesana (146).

CONFIRMACIONS

de l’any 2005

Gener

30 Parròquia de Sant Salvador de Tarragona 7

Febrer

6 Església de Santa Maria Magdalena (platja) de Miami 19

12 Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Bràfim 18

Abril

15 Parròquia de Sant Salvador del Vendrell 72

23 Parròquia de Sant Cristòfol de Cunit 6

28 Parròquia de Santa Clara de Tarragona 14

Maig

6 Parròquia de Sant Fructuós de Tarragona 29

8 Parròquia de Santa Maria de la Catedral de Tarragona 80

14 Parròquia de Santa Maria Magdalena del Pont d’Armentera 4

15 Parròquia de Sant Andreu Apòstol de la Selva del Camp 25

124

15 Parròquia de Sant Miquel d’Almoster 16

20 Parròquia de Santíssima Trinitat de Tarragona 7

21 Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Arbeca 10

25 Parròquia de Sant Pere Apòstol de Tarragona 14

27 Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Tarragona 5

28 Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls 12

29 Parròquia de Sant Pau de Tarragona 49

Juny

3 Parròquia de Santa Maria de Montblanc 32

4 Parròquia de Sant Salvador de Picamoixons 9

10 Parròquia de Sant Francesc d’Assís de Reus 46

11 Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí 18

12 Parròquia de Sant Esteve de Vila-Seca 19

12 Parròquia de Sant Sebastià de la Canonja 12

17 Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià (Loreto) 36

18 Parròquia de Sant Pere Apòstol de Cambrils Port 4

19 Parròquia de Sant Josep Obrer de Torreforta 23

25 Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Mont-Roig del Camp 14

26 Església del Sagrat Cor de les Peces 14

Juliol

2 Parròquia de l’Assumpció d’Alcover 23

3 Parròquia de Santa Maria de Guimerà 11

15 Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu de Vilaplana 13

17 Parròquia de Sant Mateu Apòstol de Riudecanyes 8

Agost

28 Parròquia de Santa Magdalena de Bonastre 9

Setembre

3 Parròquia de Santa Maria de Falset 19

24 Parròquia de Sant Bartomeu d’Albinyana 11

Octubre

1 Parròquia de Santa Coloma de Santa Coloma de Queralt 13

8 Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona 22

12 Parròquia de Santa Maria de Solivella 4

14 Parròquia de Crist Rei de Reus 4

125

Delegació Diocesana de Missions

CARTA

referent a la Jornada de la Infància Missionera

A tots el qui estimen l’Obra Missionera de l’Església

Déu vos guard!

Quan ha passat el Nadal i encara, com aquell que diu, entonem cançons al diví Infant, ens truca a la porta la Jornada de la Infància Missionera.

Des del 18 de juliol de 1846, en què Pius ix va aprovar aquesta obra, s’intenta que el nen se senti protagonista en l’Obra de la Propagació de la Fe. Tots els Papes, des d’aleshores, mai no han oblidat recomanar la sensibilització missionera dels nens. Seguint aquesta dinàmica, el mateix Concili de la Tarraconense, en la resolució 161, «considera que, la dimensió missionera com un element primordial de la pastoral ordinària, ha d’estar ben present en cada Església diocesana». Tot enumerant explícitament les di-verses activitats pastorals, també explicita «les activitats de la catequesi».

Aquest any la jornada serà el dia 22 de gener i ens arriba sota el lema «Viu la missió en el teu cor». Em recorda aquelles paraules de sant Lluc 2,19, quan ens diu que Maria, meravellada per tot el que passava al seu entorn «guardava tot això en el seu cor i ho meditava». M’imagino que deu ser una tasca engrescadora de tot educador cristià saber que pot ajudar

16 Parròquia de Sant Jaume de Sant Jaume dels Domenys 7

22 Parròquia de la Mare de Déu del Lledó a Valls 27

23 Parròquia de Sant Llorenç de Llorenç del Penedès 4

Novembre

6 Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Belianes 10

20 Parròquia de Sant Vicenç de Castellvell del Camp 4

26 Parròquia de Santa Maria de Salou 7

27 Parròquia de Sant Llorenç de Botarell 7

Desembre

2 Parròquia de la Puríssima Sang de Reus 40

16 Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus 23

17 Parròquia de Sant Jaume Apòstol de Figuerola del Camp 17

18 Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona 18

Total 915

126

l’infant —que encara no entén gaire la realitat del seu baptisme— a anar covant allò que un dia despuntarà i li farà descobrir la seva responsabilitat missionera dins l’Església, però que ara ja va assajant a través d’obrir-se i ajudar altres infants: «d’infant a infant».

Amb el desig d’una bona tasca i amb la pregària que Déu beneeixi la vostra labor, cordialment,

Josep Pascual, pvre.Delegat de Missions


Delegació Diocesana de Pastoral Social

Càritas Diocesana

COMUNICACIÓ

referent als robers gestionats per Càritas Diocesana

Benvolgut mossèn,

Com ja sabeu, el projecte Filigrana de Càritas té oberts diferents robers a tota la diòcesi que proporcionen roba als qui en tenen necessitat a canvi d’una quantitat simbòlica de diners per afavorir un consum responsable de la roba.

La majoria de robers els gestionen les Càritas parroquials o interpar-roquials, cosa que considerem plenament correcta, excepte dos que, per diverses circumstàncies, són gestionats directament per Càritas Diocesana. Ha arribat el moment que també aquests robers passin a dependre de les Càritas parroquials.

Per això us comuniquem que, a partir de l’1 de març de 2006, Càritas diocesana deixarà de fer la recollida de roba, ja que cada rober serà autò-nom en tot el procés. Per tant, cada Càritas parroquial que vulgui continuar recollint roba haurà de posar-se en contacte amb el rober de referència més proper per parlar sobre el tema.

En aquests moments es dóna el cas que cada vegada hi ha més gent que es desprèn de roba de la temporada anterior, però la necessitat ha disminuït; per això moltes Càritas parroquials ja no recullen roba o s’estan plantejant de no fer-ho.

127

De tot això ja en té coneixement la vostra Càritas, que potser ja us n’ha parlat. Us ho fem saber perquè també vós en sigueu coneixedor.

Cordialment,Santiago Soro, pvre.

Delegat diocesà de Pastoral Social


Apostolat de l’Oració

CARTA

d’oferiment de material de pregària

Benvolguts,

Pau i bé.

La devoció al Sagrat Cor de Jesús a la nostra arxidiòcesi es deu a l’impuls de l’arquebisbe Copons a mitjan s. xv iii. L’Apostolat de l’Oració també és centenari, molt lligat als jesuïtes, i té per patró sant Francesc Xavier.

Hem sortit de l’Any de l’Eucaristia. És en l’eucaristia que el devot al Sa-grat Cor de Jesús centra la seva oració, l’amor al Cor eucarístic de Jesús. En el recent Sínode sobre l’Eucaristia trobem: «L’oferiment diari (ensenyat en l’apor , practicat per milions de catòlics arreu del món) pot ajudar cadascú a convertir-se en “figura eucarística” seguint l’exemple de Maria, unint la pròpia vida a la del Crist que s’ofereix per la humanitat» (proposició 43: «Espiritualitat eucarística i santificació del món»).

Entrem en la celebració del V Centenari del naixement de Sant Francesc Xavier: pot ser un punt més de referència en les trobades d’oració i pos-sibles rutes de pelegrinatges parroquials a Xavier. Podeu consultar les pàgines web d’informació: www.javier2006.com i www.jesuitasdeloyola.org.presentacion.

L’apor de Catalunya i de Barcelona ofereix el material d’estampes i pòsters com a suport de pregària, que trobareu a la llibreria de l’Arque-bisbat.

Un record agraït per al P. Antoni Serrallonga, s.j., molts anys promotor de l’apor de Catalunya, que va morir en la pau del Senyor el dia de Sant Pere Claver, el 9 de setembre.

Una abraçada en Crist,Josep M. Alegret Bellmunt, pvre.

Director diocesà

Tarragona, gener de 2006

128

secció informativa

CRÒNICA

de la constitució de la Fundació Sant Fructuós

A les 11 del matí del dia 20 de gener es va signar davant notari la consti-tució de la Fundació Sant Fructuós, amb personalitat jurídica privada, que té com a finalitat «impulsar un servei educatiu eficient amb orientació pe-dagògica i amb una acció pastoral d’acord amb les orientacions diocesanes, dins del marc de l’escola catòlica». En compliment dels seus objectius, la Fundació «podrà dirigir i gestionar les escoles propietat de l’Arquebisbat de Tarragona, així com aquelles escoles parroquials o dependents d’instituts de vida consagrada que ho desitgin».

D’acord amb els Estatuts, són membres fundacionals del Patronat el Sr. Arquebisbe de Tarragona, el vicari general de l’Arquebisbat, el secretari general de l’Arquebisbat, el delegat d’Economia de l’Arquebisbat i el de-legat d’Ensenyament de l’Arquebisbat.

El Sr. Arquebisbe va expressar als presents el seu desig de donar un nou impuls als referits centres educatius de l’Arquebisbat per a la consecució de llurs finalitats.

Secretaria General i Cancelleria

Gabinet d’informació de l’Església a CatalunyaCOMUNICAT

de la reunió n. 177 de la Conferència Episcopal Tarraconense

Els dies 31 de gener i 1 de febrer de 2006 ha tingut lloc la reunió n. 177 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), a la casa d’espiritualitat Maria Immaculada de Tiana (Barcelona). La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi han assistit tots els seus membres.

1. «Déu és amor»

Els bisbes han fet una valoració molt positiva de la primera carta encí-clica de S.S. Benet xv i, Deus caritas est, ‘Déu és amor’, en la qual el Papa presenta i aprofundeix el nucli de la fe cristiana i les seves conseqüències pràctiques. Els bisbes inviten tots els fidels a llegir la carta del Papa i a «deixar-se guiar per la fe que actua per l’amor».

129

2. Reflexió sobre el projecte d’Estatut de Catalunya

Els bisbes de Catalunya han reflexionat una vegada més, amb sol·licitud pastoral, sobre el procés que es va seguint per a l’aprovació d’un nou Es-tatut d’Autonomia de Catalunya.

Els bisbes es ratifiquen en el missatge contingut en les seves dues Notes sobre la Proposta coneguda del nou Estatut (29/09/2005 i 6/10/2005) i en les diverses manifestacions que han anat fent, i exposen la seva preocupació perquè s’hi recullin els valors de l’humanisme cristià i els elements més positius de la doctrina social de l’Església, d’acord amb la doctrina que el sant pare Benet xv i ens acaba de proposar en la seva primera encíclica Deus caritas est.

L’Església ofereix a la societat el que considera la veritat sobre la vida, la persona humana, la família i la societat, i, per això, els bisbes demanen dels qui legislen, que el nou Estatut —perquè ha de ser acceptat per tots els catalans— aconsegueixi ser un text normatiu respectuós amb les creences dels cristians, i amb els drets fonamentals de la persona que es recullen en la Constitució espanyola.

Els bisbes encomanen a Déu la tasca d’aquesta reforma estatutària per-què arribi a bon port i reculli la tradició cristiana del nostre poble català, que tan bellament s’expressa en el document dels bisbes catalans Arrels cristianes de Catalunya, del qual es compleixen ara els 20 anys i que tanta llum aporta encara a la vida col·lectiva del nostre país.

3. XVII Reunió conjunta bisbes i religiosos

El matí del dimecres 1 de febrer els bisbes l’han dedicat a una nova reunió conjunta amb representants de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), entorn del tema «La formació cristiana de la infància i la joventut en les actuals circumstàncies». Per part dels religiosos hi han assistit el P. Pere Borràs, provincial de la Companyia de Jesús i president de la URC, altres membres de la comissió permanent de la URC i un nombrós grup de superiors i superiores majors.

Mons. Pujol ha posat en relleu la importància i amplitud del tema de la reunió, que ha estat treballat a partir d’una ponència presentada pel P. Rafael Gasol, salesià. El P. Gasol ha fet una anàlisi de la complexa situació actual, que demana un model formatiu diversificat capaç de fer present de manera eficaç el missatge cristià en els infants i joves d’avui.

En el diàleg posterior entre els bisbes i els religiosos s’ha ressaltat la necessitat de coordinar millor l’acció formativa, tenint ben present el do-cument «Mirada nova. Vers un nou impuls de la pastoral de joventut», del Secretariat Interdiocesà d’aquest àmbit juvenil. Així mateix, s’han tractat altres aspectes de la formació cristiana d’infants i joves a l’escola i en el si de la comunitat cristiana.

130

4. Informació sobre ensenyament

El P. Enric Puig, s.j., secretari de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, ha informat els bisbes de diverses qüestions relacionades amb l’ensenyament a Catalunya, així com de la situació actual del projecte de Llei orgànica d’educació, en tràmit a les Corts espanyoles.

5. Setmana de la Família a les diòcesis catalanes

Mons. Cortés ha presentat als bisbes la iniciativa dels delegats diocesans per a la pastoral familiar de celebrar una Setmana de la Família a les diò-cesis catalanes, del 24 al 30 del proper mes d’abril, com a preparació del Congrés i de la Trobada Mundial de la Família, que tindrà lloc a València la primera setmana de juliol i que clausurarà el papa Benet xv i.

Els bisbes han considerat favorablement la proposta i l’han aprovada. El lema de la Setmana serà «Viure en família encomana la fe», i es desenvo-luparà en diversos actes que tindran lloc en les deu diòcesis catalanes.

6. Preparació de l’Aplec de l’Esperit

En l’àmbit de la pastoral de joventut, Mons. Sáiz ha presentat als bis-bes els objectius generals i el procés de preparació del pròxim Aplec de l’Esperit, la trobada interdiocesana de joves que tindrà lloc a Tarragona el dia de Pentecosta de l’any 2007. El treball previ a l’Aplec es farà a través d’Internet, mitjançant uns fòrums centrats en quatre grans eixos: la persona, la societat, l’evangelització i l’Església.

7. Compendis

Els bisbes han valorat positivament la recent publicació de l’edició cata-lana del Compendi de la doctrina social de l’Església i han estat informats sobre la pròxima publicació, també en edició catalana, del Compendi del Catecisme de l’Església catòlica.

8. Fons Comú Interdiocesà

Mons. Vives, secretari de la cet , ha presentat el balanç econòmic de l’any 2005 i el pressupost per a l’any 2006 del Fons Comú Interdiocesà. Els bisbes els han estudiat i els han aprovat.

9. El 125è aniversari del Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat

En el marc dels actes commemoratius del 125è aniversari del Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre les diòcesis catalanes, els bisbes han acordat celebrar la propera reunió de primavera de la cet a Montserrat i, a invitació del pare abat, concelebrar a la missa conventual solemne del dia 27 d’abril, presidits per l’arquebisbe de Tarragona, president de la cet .

Tiana, 1 de febrer de 2006

131

secció documental

MISSATGE

amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials

ELS MITJANS: XARXA DE COMUNICACIÓ, DE COMUNIÓ I DE COOPERACIÓ

Estimats germans i germanes,

1. En complir-se el quarantè aniversari de la clausura del concili Vaticà II, em plau recordar el seu Decret sobre els mitjans de comunicació social, Inter mirifica, que va assenyalar especialment el poder dels mitjans per exercir una influència en tota la societat humana. La necessitat d’eines que ajudin al bé de la humanitat m’ha mogut a reflexionar, en el meu primer missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, sobre la idea dels mitjans com una xarxa que facilita la comunicació, la comunió i la cooperació.

Sant Pau, en la seva Carta als Efesis, descriu vivament la nostra vocació humana com la de «participants de la naturalesa divina» (Dei verbum, 2): per Crist tenim accés al Pare en l’Esperit, i ja no som estrangers i estranys, sinó ciutadans amb els sants i els membres de la família de Déu; ens transformem en un temple sant, en un lloc on Déu resideix (cf. Ef 2,18-22). Aquest retrat sublim d’una vida de comunió posa en moviment tots els aspectes de la nostra vida com a cristians. La invitació a acollir d’una manera autèntica l’autocomunicació de Déu en Crist significa, en realitat, una crida a reconèixer la seva força dinàmica dins nostre: una força que vol propagar-se als altres i estendre’s arreu del món, per tal que el seu amor sigui realment, en el món, la mesura que preval (cf. Homilia amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut, Colònia, 21 d’agost de 2005).

2. Els avenços tecnològics en els mitjans han conquerit fins a cert punt el temps i l’espai, han fet instantània i directa la comunicació entre les persones, fins i tot quan es troben separades per grans distàncies. Aquest desenvolupament presenta un potencial enorme per servir el bé comú i «constitueix un patrimoni que cal salvaguardar i promoure» (El ràpid desenvolupament, 10). Tanmateix, com tots sabem, al nostre món li falta molt per ser perfecte. Diàriament se’ns recorda que la im-mediatesa de la comunicació no es tradueix pas, necessàriament, en la construcció de la cooperació i la comunió en la societat.

Il·luminar les consciències dels individus i ajudar a formar el seu pensament mai no és una feina neutral. La comunicació autèntica demana valor i decisió radicals; requereix la determinació dels qui treballen en els mitjans per no debilitar-se sota el pes de tanta informació ni conformar-se amb veritats parcials o provisionals. Al contrari, reclama tant la recerca com la transmissió d’allò que és el sentit i el fonament últim de l’existència humana, personal i social (Fides et ratio, 5). És així com els mitjans poden contribuir constructivament a la propagació de tot el que és bo i veritable.

3. La crida als mitjans de comunicació d’avui a ser responsables, a ser protago-nistes de la veritat i promotors de la pau suposa molts desafiaments. Malgrat que

132

els diversos instruments de comunicació social faciliten l’intercanvi d’informació, d’idees i d’entesa mútua entre grups, també van tenyits d’ambigüitat. Per més que faciliten una «gran taula rodona» per al diàleg, algunes tendències dintre els mitjans engendren una forma de monocultura que enfosqueix el geni creador, redueix la subtilesa del pensament complex i desestima l’especificitat de pràctiques culturals i la particularitat de la creença religiosa. Aquestes són les distorsions que es produeixen quan la indústria dels mitjans es redueix al servei d’ella mateixa o només funciona guiada pel guany. Llavors perd el sentit de responsabilitat envers el bé comú.

Així doncs, cal fomentar sempre el report precís dels esdeveniments, l’expli-cació completa dels fets d’interès públic i la presentació justa dels diversos punts de vista. La necessitat de sostenir i donar suport a la vida matrimonial i familiar és molt important, precisament perquè es relaciona amb el fonament de cada cultura i societat (cf. Vaticà ii, Apostolicam actuositatem, 11).

En col·laboració amb els pares, les indústries de la comunicació social i l’entre-teniment poden ajudar en la difícil però altament satisfactòria vocació d’educar els infants, amb la presentació de models edificants de vida i amor humans (cf. Inter mirifica, 11). És molt descoratjador i destructiu per a tots nosaltres que es produeixi el contrari. ¿No ploren els nostres cors, especialment, quan els joves són subjectes d’expressions desagradables o falses d’amor que ridiculitzen la dignitat atorgada per Déu a cada persona humana i soscaven els interessos de la família?

4. Per motivar una presència constructiva tant com una percepció positiva dels mit-jans en la societat, vull reiterar la importància dels tres passos identificats pel meu venerat predecessor el papa Joan Pau II, necessaris per al servei que han de prestar al bé comú: formació, participació i diàleg (cf. El ràpid desenvolupament, 11).

La formació en l’ús responsable i crític dels mitjans ajuda les persones a utilit-zar-los d’una manera intel·ligent i apropiada. L’impacte profund que sobretot els mitjans electrònics exerceixen en generar un nou vocabulari i unes noves imat-ges, que introdueixen tan fàcilment a la societat, no hauria de ser sobrevalorat. Precisament perquè els mitjans contemporanis configuren la cultura popular, ells mateixos han de sobreposar-se a qualsevol temptació de manipular especialment els joves, i, contràriament, han d’impulsar-se en el desig de formar i de servir. Així, ells protegeixen —en comptes d’erosionar-lo— el teixit de la societat civil, tan valuós per a la persona humana.

La participació en els mitjans deriva de la seva naturalesa: són un bé destinat a tota persona. Com a servei públic, la comunicació social requereix un esperit de col·laboració i de corresponsabilitat amb escrupolosa atenció en l’ús dels recursos públics i en l’exercici dels càrrecs públics (cf. Ètica de les comunicacions socials, 20), juntament amb el recurs a marcs normatius i a altres estructures dissenyades per tal d’aconseguir aquest objectiu.

Finalment, els mitjans de comunicació han d’aprofitar i emprar les grans opor-tunitats que els ofereixen la promoció del diàleg, l’intercanvi de coneixements, l’expressió de solidaritat i els vincles de pau. Així, ells es transformen en recursos incisius i apreciats per a la construcció de la civilització de l’amor que tota persona desitja.

133

Estic segur que uns esforços seriosos per promoure aquests tres passos ajudaran els mitjans a desenvolupar sòlidament una xarxa de comunicació, de comunió i de cooperació. Ajudaran els homes, les dones i els infants a tenir més en compte la dignitat de la persona humana, a ser més responsables i oberts als altres, espe-cialment als membres més necessitats i febles de la societat (cf. Redemptor hominis, 15; Ètica en les comunicacions socials, 4).

Per acabar, retorno a les paraules encoratjadores de sant Pau: Crist és la nostra pau, en ell tots som u (cf. Ef 2,14). Enderroquem junts les muralles divisòries de l’hostilitat i construïm la comunió d’amor d’acord amb els designis que el Creador ens ha fet conèixer per mitjà del seu Fill!

Benedictus papa XVI

Vaticà, 14 de gener de 2006, festa de Sant Francesc de Sales

Església de Tarragona Butlletí Oﬁcial de l’Arquebisbat · Redacció i Administració: Pla de...

Documents

Transcript of Església de Tarragona Butlletí Oﬁcial de l’Arquebisbat · Redacció i Administració: Pla de...