L’èpode II d’Horaci és reconegut universalment com un cant a la vida al camp, que fuig de les complicacions de la vida a la ciutat i la vida militar. Tanmateix, també es pot interpretar que el poema està fet amb un clar to irònic, ja que al final de l’èpode l’usurer Alfi, després de considerar totes les benaurances del camp, continua maquinant les seves properes inversions. Per tant, tan podem entendre que hi ha una crítica a aquells que lloen indiscriminadament la difícil i dura vida al camp, com que la crítica va adreçada a aquells que mai estan contents amb el seu destí.

Beatus ille, qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium,

paterna rura bubus exercet suis, solutus omni faenore,

neque excitatur classico miles truci, 5neque horret iratum mare,

forumque vitat et superba civium potentiorum limina.

ergo aut adulta vitium propagine altas maritat populos, 10

aut in reducta valle mugientium prospectat errantis greges,

inutilisque falce ramos amputans feliciores inserit,

aut pressa puris mella condit amphoris, 15aut tondet infirmas ovis;

vel cum decorum mitibus pomis caput Autumnus agris extulit,

ut gaudet insitiva decerpens pira certantem et uvam purpurae, 20

qua muneretur te, Priape, et te, pater Silvane, tutor finium!

libet iacere modo sub antiqua ilice, modo in tenaci gramine:

labuntur altis interim rivis aquae, 25queruntur in silvis aves,

fontesque lymphis obstrepunt manantibus, somnos quod invitet levis.

at cum tonantis annus hibernus Iovis imbris nivesque comparat, 30

aut trudit acris hinc et hinc multa cane apros in obstantis plagas,

aut amite levi rara tendit retia, turdis edacibus dolos,

pavidumque leporem et advenam laqueo gruem 35iucunda captat praemia.

quis non malarum, quas amor curas habet, haec inter obliviscitur?

quodsi pudica mulier in partem iuvet domum atque dulcis liberos, 40

Sabina qualis aut perusta solibus pernicis uxor Apuli,

sacrum vetustis exstruat lignis focum lassi sub adventum viri,

claudensque textis cratibus laetum pecus 45distenta siccet ubera,

et horna dulci vina promens dolio dapes inemptas apparet;

non me Lucrina iuverint conchylia magisve rhombus aut scari, 50

si quos Eois intonata fluctibus hiems ad hoc vertat mare,

non Afra avis descendat in ventrem meum, non attagen Ionicus

iucundior, quam lecta de pinguissimis 55oliva ramis arborum

Feliç aquell que, allunyat dels negocis, com l’antic llinatge dels homes,

conrea els camps del pare amb els seus bous, lliure de tota hipoteca,

i no és despertat, com un soldat, per la trompeta estrident, ni l’esgarrifa la mar enfurida,

i evita el fòrum1 i les llindes supèrbies dels ciutadans poderosos2.

Per això marida els alts pollancres amb els sarments ja crescuts dels ceps o contempla

en una vall reclosa els dispersos ramats de bous i vaques,

i tallant amb el falçó les branques inútils fa empelts més productius,

o guarda l’espremuda mel en àmfores netes, o esquila les dòcils ovelles;

o quan Tardor en els camps treu el cap ornat de fruits madurs,

¡com frueix agafant les peres empeltades i el raïm que rivalitza amb la porpra

per fer-te una ofrena a tu, Príap3, i a tu, pare, Silvà4, protector dels termes!

Ara li ve de gust jeure sota una vella alzina ara sobre d’atapeïda gespa:

s’escolen, mentrestant, els rierols entre uns marges alts, en els boscos gemeguen els ocells,

i les deus murmuregen amb les clares aigües, la qual cosa convida a un lleuger son.

Però quan el temps hivernal del tonant Júpiter aplega pluges i neus,

encalça aquí i allà amb una gran canilla els ferotges senglars fins les trampes esteses,

o estén xarxes de malla ampla en un bastidor lleuger, trampes per als voraços tords,

i amb llaç caça la tímida llebre o la migradora gruatrofeus ben agradosos.

¿Qui no oblida amb tot això les penes, les cuites que l’amor comporta?

I si a més una dona honorable per la seva part té cura de la casa i dels dolços fills,

com una sabina o la dona d’un àpul treballador, cremada pel sol,

aixeca el foc sagrat amb llenya seca a l’arribada del marit cansat,

i tancant el bestiar satisfet en els canyissos entrellaçatsli muny les mamelles plenes,

i servint el vi novell de la dolça gerra, prepara menjars no comprats,

no em plauran més les ostres del Lucrí5 ni el turbot ni els escars6,

si un temporal tronador en desvia alguns de les aigües orientals al nostre mar;

tampoc una gallina d’Àfrica7 ni in francolí de Jònic baixaran a la meva panxa

més delitosos que l’oliva collida de les branques més atapeïdes de les oliveres

1 Metonímia per indicar el món dels negocis i de les lleis.2 És a dir, que no és client de cap patró.3 És el déu grec de la fertilitat, que era representat amb un fal·lus enorme en erecció. En els jardins i horts romans es col·locaven figures de fusta del déu, pintades de vermell, per foragitar els mals esperits i per actuar d’espantaocells.4 Déu itàlic protector dels boscos, dels ramats i del camp i dels termes de les finques. Els romans el varen identificar amb el déu grec Pan i el representaven vell, barbut i amb un xiprer a l’espatlla.5 Llac costaner de la Campània, conegut com a viver natural de peixos i ostres.6 L’’escar era un peix molt escàs i preuat per les classes altes.7 Coneguda actualment com a pintada o gallina de Guinea.

aut herba lapathi prata amantis et gravimalvae salubres corpori,

vel agna festis caesa Terminalibus vel haedus ereptus lupo. 60

has inter epulas ut iuvat pastas ovis videre properantis domum,

videre fessos vomerem inversum boves collo trahentis languido,

positosque vernas, ditis examen domus, 65circum renidentis Lares!'

haec ubi locutus faenerator Alfius, iam iam futurus rusticus,

omnem redegit Idibus pecuniam, quaerit Kalendis ponere. 70

Horatius, Iambi, II

Dístic format per un Senari Iàmbic i un Quaternari Iàmbic.U — U U U U / U U U — U — U U

U U U U — U — U U

o l’agrella1 que estima els prats o les malves, saludables per un cos feixuc,

o l’anyella immolada per les festes Terminals2 o el cabrit rescatat del llop..

Enmig d’aquests àpats ¡com és de plaent veure les ovelles tornant de pressa a casa després de pasturar,

veure cansats els bous portant la rella capgirada sobre el lànguid coll,

i els esclaus nascuts a casa, indici d’una casa opulenta,posats al voltant dels Lars3 resplendents!»

I, havent dit això, Alfi el prestamista, a punt de ser un camperol,

va recuperar tots els préstecs per les idus,i per les calendes4 ja busca col·locar-los.

Horaci, Èpodes, 2

1 L’agrella o vinagrella és una planta amb unes fulles de gust àcid, la qual cosa motiva el seu nom.2 Festes celebrades el 23 de febrer en honor al déu Terminus, protector del dret com Júpiter i dels límits com Silvà.3 Déus d’origen etrusc que protegien les cases i les cruïlles de camins com Mercuri.4 Els venciments dels préstcs coincidien normalment amb les idus (13 o 15 del mes) i amb les calendes (el dia 1).

A l’Èpode III Horaci aborda un tema intranscendent, que no té res a veure amb la majoria de les seves composicions. En aquest poema Horaci renega de Mecenàs, que, en algun dels àpats que compartia amb el poeta, li va oferir algun menjar condimentat amb alls, probablement amb allioli. Aquest atac furibund a Mecenàs també ens demostra que Horaci tenia una gran confiança amb ell, i que no era només el seu protector i valedor econòmic.

Parentis olim siquis impia manusenile guttur fregerit,

edit cicutis alium nocentius.o dura messorum ilia.

quid hoc veneni saevit in praecordiis? 5num viperinus his cruor

incoctus herbis me fefellit? an malasCanidia tractavit dapes?

ut Argonautas praeter omnis candidumMedea mirata est ducem, 10

ignota tauris inligaturum iugaperunxit hoc Iasonem,

hoc delibutis ulta donis paelicemserpente fugit alite.

nec tantus umquam Siderum insedit vapor 15siticulosae Apuliae

nec munus umeris efficacis Herculisinarsit aestuosius.

at siquid umquam tale concupiveris,iocose Maecenas, precor, 20

manum puella savio opponat tuo,extrema et in sponda cubet.

Horatius, Iambi, III

Dístic format per un Senari Iàmbic i un Quaternari Iàmbic.U — U U U U / U U U — U — U U

U U U U — U — U U

Si mai algú amb la seva ma impia ha trencatel vell coll del seu pare,

que mengi all, que és pitjor que la cicuta.Oh, sofertes entranyes dels recol·lectors!

Quin verí és aquest que s’enfureix en els meus budells?Potser m’ha passat per alt la sang d’escurçó

cuita amb aquestes herbes? O és que Canídia5

ha manipulat aquestes males menges?Quan Medea, per sobre de tots els Argonautes,

va quedar encisada pel seu cabdill resplendent,a Jàson, que anava a posar als toros uns jous

que desconeixien6, el va ungir amb això7,i, després de venjar-se de la seva rival amb regals impregnats

d’això8, fuig dalt d’un serpent alat.Mai foc dels astres tan gran no va caure

a l’assedegada Apúliani regal més ardent va abrusar

les espatlles d’Hèrcules9.Però si mai se t’acut de fer tal cosa,

burleta Mecenàs, demanoque la teva estimada interposi la ma al teu petó

i dormi a l’altra banda del llit.Horaci, Èpodes, 3

5 S’identifica Canídia com a una dona fetillera i emmetzinadora.6 Una de les proves que va haver de superar Jàson va ser junyir uns toros consagrats a Vulcà que treien foc per la boca.7 Medea va ajudar Jàson a superar la prova donant-li un ungüent que l’havia de fer invulnerable. En cap cas es parla de l’all com a component de l’ungüent.8 Jàson repudia Medea perquè vol casar-se amb Creüsa. Medea, despitada, decideix venjar-se i ofereix a Creüsa com a regal de noces una túnica impregnada de verí. L’esment de l’all en aquest cas també és una exageració d’Horaci.9 Es refereix a la túnica que el centaure Nessos en el moment de morir havia lliurat a Deianira, esposa d’Hèrcules, tot prometent-li que, si aquest se la posava, conservaria sempre la fidelitat envers ells

L’Èpode XVI revela la pena del jove poeta per la nova guerra civil i el trist pressentiment de la ruïna de Roma. Com a remei radical el poeta recomana el retir a les illes afortunades, que és com sembla que els antics deien a les illes Canàries. Creien que allà es trobaven els Camps Elisis, allà regnava l’edat d’or cantada per Virgili i Ovidi. En aquest paradís es troba l’oblit de totes les preocupacions.

Altera iam teritur bellis civilibus aetas,suis et ipsa Roma viribus ruit.

quam neque finitimi valuerunt perdere Marsiminacis aut Etrusca Porsenae manus,

aemula nec virtus Capuae nec Spartacus acer 5novisque rebus infidelis Allobrox

nec fera caerulea domuit Germania pubeparentibusque abominatus Hannibal:

inpia perdemus devoti sanguinis aetasferisque rursus occupabitur solum. 10

barbarus heu cineres insistet victor et Vrbemeques sonante verberabit ungula,

quaeque carent ventis et solibus ossa Quirini,(nefas videre) dissipabit insolens.

forte quid expediat communiter aut melior pars, 15malis carere quaeritis laboribus;

nulla sit hac potior sententia: Phocaeorumvelut profugit exsecrata civitas

agros atque lares patrios habitandaque fanaapris reliquit et rapacibus lupis, 20

ire, pedes quocumque ferent, quocumque per undasNotus vocabit aut protervus Africus.

sic placet? an melius quis habet suadere? Secundaratem occupare quid moramur alite?

sed iuremus in haec: 'simul imis saxa renarint 25vadis levata, ne redire sit nefas;

neu conversa domum pigeat dare lintea, quandoPadus Matina laverit cacumina,

in mare seu celsus procurrerit Appenninusnovaque monstra iunxerit libidine 30

mirus amor, iuvet ut tigris subsidere cervis,adulteretur et columba miluo,

credula nec ravos timeant armenta leonesametque salsa levis hircus aequora.'

haec et quae poterunt reditus abscindere dulcis 35eamus omnis exsecrata civitas

aut pars indocili melior grege; mollis et exspesinominata perprimat cubilia.

vos, quibus est virtus, muliebrem tollite luctum,Etrusca praeter et volate litora. 40

nos manet Oceanus circum vagus: arva beatapetamus, arva divites et insulas,

reddit ubi Cererem tellus inarata quotannis

Ja una altra generació es desgasta en guerres civils,i la mateixa Roma s’esfondra per les seves pròpies forces.

No la van poder destruir ni els propers marsos1

ni la ma etrusca de l’amenaçant Porsenna2,ni el valor rival de Càpua3 ni el ferotge Espàrtac

ni l’al·lòbroge4, deslleial davant les situacions noves,ni la feroç Germània5 amb el seu jovent d’ulls blaus6

ni Hanníbal, detestat pels nostres pares:nosaltres, una impia generació de sang maleïda, l’arruïnarem

i el sòl serà ocupat de nou per les feres.El bàrbar7, ai!, en trepitjarà les cendres vencedor i el seu cavall

sacsejarà Roma amb l’unglot retrunyent,i el ossos de Quirí8, ara a recer de vent i de sol,

(és sacríleg veure’ls) els escamparà insolent.¿Cerqueu potser tots vosaltres o només la millor part

què ens convé per lliurar-nos d’aquests penosos fatics?No pot haver-hi millor decisió que aquesta: la dels foceus9,

quan la ciutat, havent-se juramentat, va abandonarcamps i llars paterns i va deixar el temples

per ser habitats per senglars i llops rapaços;anem-nos on ens duguin els peus, on a través de les ones

ens cridi el Notus o el violent Africà10.¿Us plau així? ¿O algú te un consell millor? ¿Per què

triguem a agafar un vaixell, sent els auspicis favorables?Però fem un jurament així: “Quan les roques surtin

lleugeres del fons del mar, que tornar no sigui sacrilegi;ni ens avergonyeixi dirigir cap a casa les veles girades

quan el Po hagi inundat els cims del Matí11,o l’alt Apenní s’hagi precipitat al mar

i un amor estrany amb un desig inaudit hagi unit monstres, de manera que la tigressa vulgui ser coberta pels cérvols,

i la coloma cometi adulteri amb el milà,i els ramats, confiats, no temin els lleons rogencs

i el boc sense pèls desitgi les aigües salades.”Havent fet aquests juraments i els que poguessin evitar

els dolços retorns, marxem tota la ciutadaniao, si més no, la part millor d’aquest ramat indòcil, que el feble

i el desesperançat abracin els seus funestos llits.Vosaltres, els que teniu valor, deixeu el dol femenívol,

i voleu més enllà de les ribes etrusques.Ens espera Ocèan, que tot ho envolta: marxem als camps

feliços, als camps i les illes fèrtils,on la terra, sense llaurar-la, cada any dóna Ceres

1 Els marsos eren un poble que protagonitzà una revolta contra Roma, coneguda com a “guerra social”, per aconseguir el dret de ciutadania.2 Rei etrusc que, després de l’expulsió del tron de Tarquini el Superb (509 aC) pels romans, hauria intentat amb poca fortuna conquerir la ciutat per tornar-la a Tarquini.3 Els romans sempre varen considerar Càpua una amenaça per a la seva hegemonia, fins que la ciutat no fou sotmesa definitivament amb motiu del conflicte bèl·lic contra Hanníbal (211 aC), com a càstig per haver-se passat a l’enemic.4 Poble celta. Horaci fa referència a l’actitud d’infidelitat inherent de tots els pobles celtes.5 Es refereix a la incursió dels pobles germànics dels cimbres i dels teutons entre el 113 i el 101 aC.6 Per als romans, els ulls blaus eren senyal de crueltat.7 En temps d’Horaci no existia un perill real que Roma fos envaïda per un poble estranger. S’ha d’interpretar, doncs, com una al·lusió profètica.8 És a dir, els ossos de Ròmul, que estaven enterrats en el fòrum. Segons la tradició, el fundador de Roma, després de la seva desaparició miraculosa davant l’exèrcit, s’havia fet present a Semproni Pròcul per demanar-li de ser venerat com a Quirí en un temple al Quirinal.9 Davant l’amenaça de ser conquerits pels perses (534 aC), varen abandonar la seva pàtria i es van disseminar per la Mediterrània, refugiant-se a les seves colònies o bé fundant-ne de noves.10 Són els noms que rebien el migjorn i el garbí.11 Promontori de la regió d’Apúlia, és a dir, molt llunyà del curs del riu Po. És, per tant, uns manera d’expressar la improbabilitat del retorn a Roma.

et inputata floret usque vinea,germinat et numquam fallentis termes olivae 45

suamque pulla ficus ornat arborem,mella cava manant ex ilice, montibus altis

levis crepante lympha desilit pede.illic iniussae veniunt ad mulctra capellae

refertque tenta grex amicus ubera 50nec vespertinus circumgemit ursus ovile

nec intumescit alta viperis humus;pluraque felices mirabimur, ut neque largis

aquosus Eurus arva radat imbribus,pinguia nec siccis urantur semina glaebis, 55

utrumque rege temperante caelitum.non huc Argoo contendit remige pinus

neque inpudica Colchis intulit pedem,non huc Sidonii torserunt cornua nautae,

laboriosa nec cohors Vlixei. 60nulla nocent pecori contagia, nullius astri

gregem aestuosa torret impotentia.Iuppiter illa piae secrevit litora genti,

ut inquinavit aere tempus aureum,aere, dehinc ferro duravit saecula, quorum 65

piis secunda vate me datur fuga.Horatius, Iambi, XVI

Dístic format per un Hexàmetre dactílic i un Senari Iàmbic.— U U — U U — / U U — U U — UU — U

U — U — U / — U — U — U —

i la vinya, sense podar-la, sempre floreix,i la rama de l’olivera, que no decep mai, brota

i la figa negrenca orna el seu arbre,la mel raja del fons de l’alzina, de dalt de les muntanyes

l’aigua lleugera salta amb peu sorollós.Allí les cabretes van voluntàriament a la munyidora

i el ramat ofereix amistós les seves mamelles plenesi l’ós vespertí no gruny al voltant de la cleda

ni la profunditat de la terra s’infla amb escurçons;Feliços ens admirarem de més coses, que el plujós Eure1

no arrasa els camps amb grans aiguats,ni les fèrtils llavors s’abrusen en terrenys ressecs,

perquè el rei dels déus celestials tempera ambdues parts.Aquí no s’adreçà cap nau amb remers de l’Argo2,

ni la impúdica Medea3 no hi ha posat el peu,ni els mariners de Sidó4 van girar aquí les vergues,

ni la soferta tripulació d’Ulisses.Cap malaltia hi afecta el bestiar, ni l’ardor

de cap astre ofega el ramat amb implacablement.Júpiter va reservar aquelles costes per a la gent pietosa,

quan l’edat d’or es va corrompre amb el bronze,amb el bronze, després amb el ferro5 va envilir els temps,

als homes pietosos dels quals se’ls ofereix una escapatòriafavorable, jo en sóc l’oracle.

Horaci, Èpodes, 16

1 Vent de l’est.2 Nau que rebé el nom del seu constructor, en la qual s’embarcaren una sèrie d’herois, els Argonautes, comandats per Jàson, per anar a buscar el velló d’or a la Còlquida.3 Medea, filla del rei de la Còlquida. Aquesta fetillera és qualificada d’”impúdica” per haver traït el seu pare i haver mort i esquarterat el seu germà, mentre fugia amb Jàson.4 Els fenicis, potser els millors navegants de l’antiguitat.5 Fa referència a les tres edats de la humanitat segons els escriptors antics -la d’or, la de bronze i la de ferro-, cadascuna de les quals representa una degradació moral en relació amb l’anterior.

L’Oda I està dedicada a Mecenàs. L’afecte que li professava era un sentiment sincer d’amistat, més que no pas el forçat agraïment del poeta envers el seu protector, ja que davant d’ell va mantenir una digna independència. Aquesta oda és com un justificació de la seva obra lírica; hi exposa els diversos gustos i ideals dels homes i diu que, per ell, la seva màxima aspiració es ésser comptat entre els poetes que han cultivat aquest gènere.

Maecenas atauis edite regibus,o et praesidium et dulce decus meum,sunt quos curriculo puluerem Olympicumcollegisse iuuat metaque feruidiseuitata rotis palmaque nobilis 5terrarum dominos euehit ad deos;hunc, si mobilium turba Quiritiumcertat tergeminis tollere honoribus;illum, si proprio condidit horreoquicquid de Libycis uerritur areis. 10Gaudentem patrios findere sarculoagros Attalicis condicionibusnumquam demoueas, ut trabe CypriaMyrtoum pauidus nauta secet mare.Luctantem Icariis fluctibus Africum 15mercator metuens otium et oppidilaudat rura sui; mox reficit ratesquassas, indocilis pauperiem pati.Est qui nec ueteris pocula Massicinec partem solido demere de die 20spernit, nunc uiridi membra sub arbutostratus, nunc ad aquae lene caput sacrae.Multos castra iuuant et lituo tubaepermixtus sonitus bellaque matribusdetestata. Manet sub Ioue frigido 25uenator tenerae coniugis inmemor,seu uisa est catulis cerua fidelibus,seu rupit teretes Marsus aper plagas.Me doctarum hederae praemia frontiumdis miscent superis, me gelidum nemus 30Nympharumque leues cum Satyris chorisecernunt populo, si neque tibiasEuterpe cohibet nec PolyhymniaLesboum refugit tendere barbiton.Quod si me lyricis uatibus inseres, 35sublimi feriam sidera uertice.

Horatius, Carmina, I, I

Vers Asclepiadeu— — — U U — / — U U — U U

Mecenàs, nascut d’avantpassats reials,1

oh tu, empara meva i honor meu delitós,hi ha homes als quals agrada en les cursesomplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes arroentades i la palma de la celebritatels eleven, senyors de les terres, a l’altura dels déus;aquest és feliç si la munió dels volubles quirites2

lluita per aixecar-lo als triples honors;3

aquell ho és si ha guardat en el seu granertot el blat que s’arreplega de les eres de Líbia.El que troba delit a cavar amb l’aixadaels camps dels seus avis ni amb les condicions d’Àtal4

mai apartaràs per amb un vaixell ciprianar a solcar, mariner poruc, la mar de Mirtos.El mercader, esglaiat pel garbí que lluita amb les ones de la mar d’Icària, lloa la pau i els campsde la seva ciutat; però de seguida repara les nausavariades, indòcil a suportar la pobresa.Hi ha qui no menysprea unes copes de vell Màssic5

ni passar una part del diaajagut sota una verd arboço a la vora de la murmuradora font d’una aigua sagrada.A molts complau el campament i el so de la trompetaconfós amb el clarí i les guerres maleïdes per les mares.Roman sota el fred firmament el caçador, oblidant-se de la seva jove muller,si una cérvola ha estat vista pels seus fidels gossos,o si un senglar màrsic ha trencat les fines xarxes.A mi, les heures, premis dels doctes fronts,m’uneixen als déus celestials, a mi un fresc boscatgei els lleugers esbarts de nimfes amb sàtirsm’allunyen del poble, si Euterpe no emmudeix les flautes ni Polímniarefusa tocar la lira de Lesbos.I si tu em poses entre els poetes lírics,tocaré els estels amb la coroneta.

Horaci, Odes, I, I

1 Els ascendents de Mecenàs pertanyien a la més alta noblesa etrusca.2 El nom de quirites designava els ciutadans romans en exercici de llurs funcions cíviques.3 Fa referència a tres càrrecs del cursus honorum: l’edilitat curul, la pretura i el consolat, que en aquesta època eren càrrecs poc més que honorífics.4 Àtal III, rei de Pèrgam, proverbial per les seves riqueses.5 Vi famós de les vinyes de la Campània.

A l’Oda XI Horaci vol apartar Leucònoe del seu costum de consultar els astròlegs; li aconsella que es conformi amb les coses tal com vénen sense voler saber per endavant què és el que ens passarà. Li diu que agafi el moment present i no pensi en l’endemà. Aquests consells semblen propis de la moral epicúria.

Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibifinem di dederint, Leuconoe, nec Babyloniostemptaris numeros. Ut melius quicquid erit pati!Seu pluris hiemes seu tribuit luppiter ultimam,quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare 5Tyrrhenum, sapias, vina liques et spatio brevispem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invidaaetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

Horatius, Carmina, I, XI

Vers Asclepiadeu Major— — — U U — / — U U — / — U U — U U

No esbrinis (és sacríleg de saber-ho) quin final a mi, quin a tu, Leucónoe6, els déus han reservat, ni examinisels càlculs babilònics. Val més sofrir qualsevol cosa que passi!Tant si Júpiter t’ha atorgat molts hiverns com si és l’últimel que ara assota la mar Tirrena contra els esculls oposats,tingues seny: filtra els teus vins7 i, ja que la vida és breu,escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejósel temps:viu el moment, no confiïs gens en el de demà.

Horaci, Odes, I, XI

6 Aquest nom pot haver estat aplicat per Horaci a aquesta dona pel seu significat de “clara intel·ligència”.7 Era costum de filtrar el vi abans de servir-lo

A l’Oda XIV el poeta s’adreça a un vaixell com a al·legoria de l’Estat. El que temia Horaci era un perill per a l’Estat romà. Aquest perill potser era la guerra inevitable contra Antoni i Cleòpatra, la qual cosa situaria la composició de l’oda el 32 aC. Altres comentaristes opinen que el perill que amenaçava Roma era l’intent d’Octavi de renunciar als seus poders l’any 29 aC després de la derrota d’Antoni, fet que el Senat, com era de preveure, no va acceptar.

O nauis, referent in mare te nouifluctus. O quid agis? Fortiter occupa

portum. Nonne uides utnudum remigio latus,

et malus celeri saucius Africo 5antemnaque gemant ac sine funibus

uix durare carinaepossint imperiosius

aequor? Non tibi sunt integra lintea,non di, quos iterum pressa uoces malo. 10

Quamuis Pontica pinus,siluae filia nobilis,

iactes et genus et nomen inutile:nil pictis timidus nauita puppibus

fidit. Tu, nisi uentis 15debes ludibrium, caue.

Nuper sollicitum quae mihi taedium,nunc desiderium curaque non leuis,

interfusa nitentisuites aequora Cycladas. 20

Horatius, Carmina, I, XIV

Estrofa Asclepiadea Segona: dos Asclepiadeus, un Ferecraci i un Glicònic.— — — U U — / — U U — U U — — — U U — / — U U — U U

— — — U U — U — — — U U — U U

Oh, vaixell, se’t tornaran a emportar mar endins unes novesonades. Oh, ¿què fas? Dirigeix-te decididament

a port. ¿És que no veus queel teu costat està desproveït de rems,

i que el pal major, ferit pel garbí rabent,i les vergues1 gemeguen, i que sense cordes

les naus a penes podenresistir a una mar massa

impetuosa? No tens les veles senceres,ni déus als que puguis invocar angoixat per una desgràcia.

Encara que, pi del Pontos,fill d’un bosc il·lustre

et gloriïs del teu origen i del teu nom inútil,el mariner espaordit no confia gens en la teva popa

pintada. Si tu no vols ser una joguina pels vents, ves amb compte.

Tu, que fa poc eres per mi un angoixós enuig,i ara un desig i una preocupació no lleugera,

cal que evitis les mars que flueixenentre les Cíclades resplendents.

Horaci, Odes, I, XIV

1 Conjunt de pals menors del vaixell.

L’Oda XXIV és adreçada a Virgili amb motiu de la mort del seu gran amic, el poeta Quintili Var, ocorreguda el 24 aC. Horaci dedicà a Var l’oda XVIII d’aquest primer llibre i el lloà com a crític sincer en matèria de poesia. Després d’un elogi de les virtuts de Var, el poeta s’adreça tristament a Virgili per consolar-lo. Les seves paraules són un dolorit retret als déus perquè no han escoltat les paraules del seu piadós amic. Però la mort és inexorable; i la resignació és l´única força que fa suportable la tristesa de la separació.

Quis desiderio sit pudor aut modustam cari capitis? Praecipe lugubriscantus, Melpomene, cui liquidam pater

uocem cum cithara dedit.

Ergo Quintilium perpetuus sopor 5urget? Cui Pudor et Iustitiae soror,incorrupta Fides, nudaque Veritas

quando ullum inueniet parem?

Multis ille bonis flebilis occidit,nulli flebilior quam tibi, Vergili. 10Tu frustra pius, heu, non ita creditum

poscis Quintilium deos.

Quid si Threicio blandius Orpheoauditam moderere arboribus fidem?Num uanae redeat sanguis imagini, 15

quam uirga semel horrida,

non lenis precibus fata recludere,nigro compulerit Mercurius gregi?durum: sed leuius fit patientia

quicquid corrigere est nefas. 20Horatius, Carmina, I, XXIV

Estrofa Asclepiadea Primera: tres Asclepiadeus i un Glicònic.— — — U U — / — U U — U U — — — U U — / — U U — U U — — — U U — / — U U — U U

— — — U U — U U

Quina timidesa o mesura pot tenir la nostalgiad’un ésser tan estimat? Inspira cantslúgubres, Melpòmene2, tu, a la qual el Pare3

va atorgar una veu sonora amb la cítara.

¿És cert, doncs, que el son perpetu afeixuga Quintili4? La Modèstia, i la germana de la Justícia,la incorruptible Lleialtat, i la nua Veritat,

¿quan trobaran un altre igual a ell?

Aquell que ploraran tants d’homes bons és mort, més que ningú l’has de plorar tu, Virgili. Tu, piadós en va, ai! reclames als déus Quintili,

el qual els havies confiat no pas per això5.

I què si toquessis més dolçament que el traci Orfeu la lira que escolten els arbres?Tornaria potser la sang a l’ombra vana,

que una vegada, amb la seva horrible vara,

Mercuri, no pas propici a canviar, per precs, els destins,va empènyer cap al negre ramat? És dur: però la resignació fa més suportable

allò que els déus no permeten de canviarHoraci, Odes, I, XXIV

2 Musa de la tragèdia.3 Les Muses eren filles de Zeus i Mnemòsine.4 Horaci intenta consolar Virgili per la mort del seu amic Quintili Var.5 Potser, en alguna ocasió, Virgili, piadós com era, havia posat el seu amic sota la protecció dels déus.

A l’Oda XXXVII el poeta celebra amb una alegria exultant la notícia del suïcidi de Cleòpatra, la tardor de l’any 30 aC, i la vol comunicar a uns companys amb els quals està bevent per festejar-ho. Per això comença amb l’imitació d’uns versos del poeta grec Alceu. Quan, en començar la darrera part, fa esment de la seva decisió de morir, l’actitud d’Horaci és de respecte i admiració, ja que Cleòpatra prefereix morir a ser duta al triomf arrogant del seu vencedor. En aquesta oda també es veu la presència constant d’Octavi vencedor, símbol de Roma, i la constatació que era per la seva victòria que s’havia produït la transformació de Cleòpatra: com més ensalça Cleòpatra, més glòria dóna al seu vencedor.

Nunc est bibendum, nunc pede liberopulsanda tellus, nunc Saliaribus

ornare puluinar deorumtempus erat dapibus, sodales.

Antehac nefas depromere Caecubum 5cellis auitis, dum Capitolio

regina dementis ruinas,funus et imperio parabat

contaminato cum grege turpiummorbo uirorum, quidlibet impotens 10

sperare fortunaque dulciebria. Sed minuit furorem

uix una sospes nauis ab ignibus,mentemque lymphatam Mareotico

redegit in ueros timores 15Caesar, ab Italia uolantem

remis adurgens, accipiter uelutmollis columbas aut leporem citus

uenator in campis niualisHaemoniae, daret ut catenis 20

fatale monstrum. Quae generosiusperire quaerens nec muliebriter

expauit ensem nec latentisclasse cita reparauit oras,

ausa et iacentem uisere regiam 25uoltu sereno, fortis et asperas

tractare serpentes, ut atrumcorpore combiberet uenenum,

deliberata morte ferocior:saeuis Liburnis scilicet inuidens 30

priuata deduci superbo,non humilis mulier, triumpho.

Horatius, Carmina, I, XXXVII

Estrofa Alcaica: dos alcaics hendecasíl·labs, un enneasíl·lab i un decasíl·lab.U — U — — / — U U — U U U — U — — / — U U — U U

U — U — — — U — U — U U — U U — U — U

Ara cal beure1, ara amb el peu alliberatcal copejar la terra, ara era el moment, companys,

d’ornar els coixins dels déusamb menges dignes dels Salis2.

Abans era un sacrilegi treure el Cècubdels cellers dels avis, mentre que una reina

preparava la ruïna insensata del Capitolii la destrucció de l’imperi

amb un ramat impur d’homes deformesi malaltissos, desbocada a tenir qualsevol

esperança i èbria per la dolçafortuna. Però va rebaixar la seva bogeria

l’única nau salvada amb prou feines de les flames,i la seva ment delirant pel vi mareòtic

la reduí a temors realsCèsar que, mentre ella volava d’Itàlia,

encalçant-la amb els rems, com l’esparverels tímids coloms o el ràpid caçador

la llebre en els camps plens de neud’Hemònia, per lliurar als grillons

el monstre del destí. Ella, buscant morirmés noblement, no va témer l’espasa

com una dona, ni va mirar d’assolir costes amagades amb el seu ràpid estol,

sinó que va ser atrevida per mirar el seu palau abatutamb rostre serè, audaç per agafar

unes serps escatoses, per absorbir el negre verí en el seu cos,

més orgullosa després de decidir la seva mort:evidentment impedia ser portada en les cruels

libúrniques3, privada de tot, ella, una dona no pas humil, en un triomf arrogant.

Horaci, Odes, I, XXXVII

1 Sembla la resposta a l’èpode IX, en què Horaci preguntava a Mecenàs quan seria que beurien el vi reservat per a les grans festes.2 Al·lusió a la cerimònia anomenada lectisternium, que consistia a posar les imatges dels déus damunt de coixins i oferir-los menges exquisides.3 Vaixells lleugers, de dos rengles de rems, que formaven part de la flota romana.

Horaci proclama a l’Oda XXXVIII el seu amor a la senzillesa. Així clou el primer llibre d’odes amb una declaració dels seus principis estètics i morals. Li agrada la natura tal com és i parla al seu esclau amb afectuosa naturalitat.

Persicos odi, puer, apparatus,displicent nexae philyra coronae,mitte sectari, rosa quo locorum

sera moretur.

Simplici myrto nihil adlabores sedulus, curo: neque te ministrumdedecet myrtus neque me sub arta

uite bibentem.Horatius, Carmina, I, XXXVIII

Estrofa Sàfica: tres hendecasíl·labs i un adònic.— U — — — / U U — U — U — U — — — / U U — U — U — U — — — / U U — U — U

— U U — U

Detesto, noi, les sumptuositats perses,em displauen les corones entreteixides amb fílira4;deixa de buscar en quins llocs es troba

la rosa tardana.

No vull que afegeixis, sol·lícit, res a la simple murtra: la murtra t’escau molt béquan em serveixes el vi i a mi quan me’l prenc

sota la ufanosa parra.Horaci, Odes, I, XXXVIII

4 Philyra és el nom grec el til·ler, que es feia servir, entreteixit amb flors, en la confecció de corones i garlandes de gran preu.

El poema X del segon llibre de les Odes d’Horaci està dedicat als valors humans, a la moral. Aquesta oda és una crida a la moderació, a la famosa aurea mediocritas , crida que per cert no va tenir el ressò que per la bellesa del poema caldria esperar, ja que el seu destinatari, Licini Murena, home ambiciós i emparentat amb Mecenàs, va participar en una conspiració contra August, que li va costar la vida. El poema reprèn el conegut tema d’Aristòtil, que considerava que la virtut es trobava en el terme mig. Com més t’enlairis, més dura serà la caiguda. Suporta les dificultats quan arribin i no et refiïs perquè els vents bufin favorables.

Rectius vives, Licini, neque altumsemper urgendo neque, dum procellascautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

auream quisquis mediocritatemdiligit, tutus caret obsoleti 5sordibus tecti, caret invidenda

sobrius aula.

saepius ventis agitatur ingens pinus et celsae graviore casu 10decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

sperat infestis, metuit secundis alteram sortem bene praeparatum pectus. informes hiemes reducit 15

Iuppiter; idem

summovet. non, si male nunc, et olim sic erit : quondam cithara tacentem suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo. 20

rebus angustis animosus atque fortis appare : sapienter idem contrahes vento nimium secundo

turgida vela.Horatius, Carmina, II, 10

Estrofa Sàfica: tres hendecasíl·labs i un adònic.— U — — — / U U — U — U — U — — — / U U — U — U — U — — — / U U — U — U

— U U — U

Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa gaire

a la riba traïdora.

Tot aquell que tria la mitjania, tan preciosa com l’or, viu segur lluny de les sordidesesd’una casa ruïnosa, viu moderadament lluny

d’un palau que provoca enveja.

Els vents fan moure més sovint els pinsenormes, les torres enlairades s’esfondrenmés feixugament, i és al cim de les muntanyes

que cauen els llamps.

En els temps adversos un esperit ben preparatespera un canvi, i, en els pròspers, el tem.Júpiter porta els horribles hiverns i ell mateix

els foragita.

Si ara tot ens és contrari, no serà pas sempre així. De vegades Apol·lo, amb la seva cítara, desperta la Musa, que havia

emmudit, i no sempre té l’arc tens.

En les dificultats mostra’t coratjós i valent;però tingues sempre el seny d’amainar lesteves veles inflades per un vent massa

favorable.Horaci, Odes, II, 10

Horaci a l’oda XXX del llibre tercer afirma que els autors, gràcies a la seva obra, són immortals, ja que perduren en els seus textos. L’autèntica mort només esdevé quan la gent s’oblida dels que han viscut. I el mateix Horaci s’atorgava aquest mèrit: la seva pervivència a través dels temps.

Exegi monumentum aere perenniusregalique situ pyramidum altius,quod non imber edax, non Aquilo inpotenspossit diruere aut innumerabilisannorum series et fuga temporum. 5Non omnis moriar multaque pars meiuitabit Libitinam; usque ego posteracrescam laude recens, dum Capitoliumscandet cum tacita uirgine pontifex.Dicar, qua uiolens obstrepit Aufidus 10et qua pauper aquae Daunus agrestiumregnauit populorum, ex humili potensprinceps Aeolium carmen ad Italosdeduxisse modos. Sume superbiamquaesitam meritis et mihi Delphica 15lauro cinge uolens, Melpomene, comam.

Horatius, Carmina, III, XXX

Vers Asclepiadeu— — — U U — / — U U — U U

He fet una obra més perenne que el bronze, més alta que el túmul reial de les piràmides; no la destruiran ni la voraç pluja ni el fort Aquiló1 ni la innumerable sèrie dels anys en què escapa el temps. No moriré del tot: gran part de mi evitarà Libitina2; creixeré sense pausa, amb lloança sempre nova, mentre el pontífex pugi al Capitoli amb la verge tàcita3. Es dirà allí on ressona el violent riu Àufid i regnà Daune, pobre en aigua, sobre agrestes pobles que jo, sent humil, vaig esdevenir mestre i vaig ser el primer en unir a ritmes itàlics els cants eolis. El meu cap, Melpòmene, amb el llorer dèlfic cenyeixi de bon grat el teu orgull legítim.

Horaci, Odes, III, 30

1 Nom que donaven els romans al vent del nord o tramuntana, que correspon al grec Bòreas.2 Libitina és la deessa romana encarregada de vetllar per les obligacions amb els morts. El seu nom es fa servir com a sinònim de la mort.3 Fa referència a la gran verge Vestal. Les Vestals eren les encarregades de cuidar el foc etern, com a garantia de la glòria de Roma.

Dulce et decorum est pro patria mori:mors et fugacem persequitur virumnec parcit imbellis iuventaepoplitibus timidove tergo.”

Horatius, Carmina, III, 2, 13

Nec sic incipies, ut scriptor cyclicus olim:"Fortunam Priami cantabo et nobile bellum".Quid dignum tanto feret hic promissor hiatu?Parturient montes, nascetur ridiculus mus.

Horatius, Ars poetica, 139

Graecia capta ferum victorem cepit et artisintulit agresti Latio. sic horridus illedefluxit numerus Saturnius, et grave virus munditiae pepulere; sed in longum tamen aevum manserunt hodieque manent vestigia ruris. serus enim Graecis admovit acumina chartis et post Punica bella quietus quaerere coepit, quid Sophocles et Thespis et Aeschylus utile ferrent. temptavit quoque rem, si digne vertere posset, et placuit sibi, natura sublimis et acer: nam spirat tragicum satis et feliciter audet, sed turpem putat inscite metuitque lituram.

Horatius, Epistolae, II, 1, 156-167

Dolç i honrós és morir per la pàtria:la mort persegueix l’home que fuigi no perdona d’una joventut covard ni els genolls ni la temorosa esquena.

Horaci, Odes, III, 2, 13

I no començaràs com en un altre temps un escriptor èpic: "Cantaré la sort de Príam i la noble guerra". ¿Què tan digne portarà aquest prometedor inici? Les muntanyes pariran, naixerà un ratolí minúscul.

Horaci, Art poètica, 139

Grècia, sotmesa, va sotmetre el seu ferotge vencedor i va portar les arts al rústic Laci; així va desaparèixer la rústica cadència dels versos saturnis i l’elegància va polir la nostra manera ruda de ser. Però les restes de la nostra rusticitat es van conservar llarg temps i romanen encara; doncs tard va fixar la seva atenció en els escrits grecs; i després de les guerres púniques, en pau, va començar a preguntar-se quina utilitat oferien Sòfocles, Tespis i Èsquil, Va mirar si podia traduir-los dignament,i al seu geni sublim i altiu li va plaure:perquè destil·la prou estil tràgic i és feliçment audaç,però, ignorant, pensa que és vergonyosa i tem l’esmena.

Horaci, Epístoles, II, 1, 156-167