Xavier Martínez CelorrioSOCIÒLEG. COAUTOR DE L’ESTUDI ‘EDUCACIÓ I MOBILITAT SOCIAL A CATALUNYA’

Com ha funcionat l’ascensor social aCatalunya? � Hem descobert que entre la poblacióadulta (25-64 anys) només el 22% repro-dueix la lasse social dels pares, mentre queel 78% s’ha mogut, cap amunt en ascenssocial (46%) o cap abaix (22%) en descensde classe respecte als seus pares. Per tant,gairebé la meitat dels adults catalans hanconegut l’ascens de classe intergeneracio-nal, i això ens col·loca amb països d’alta mo-bilitat absoluta, com Suècia i Holanda.

Això avala la retòrica pujolista.� En part. El que passa és que en el cascatalà la meitat d’aquest flux s’ha concen-trat en les classes intermitges-baixes, ésa dir, a la petita burgesia, els empleats nomanuals i a la classe de quadres i tècnicsintermitjos. Per tant, el volum de mobili-tat és molt alt però els trajectes són curts.La nostra zona d’arribada massiva és laclasse intermitja-baixa, mentre que a paï-sos com Suècia i Holanda és la formadaper les classes mitjanes professionals.

Quin paper té el sistema educatiu enaquesta alta mobilitat social?� Al preguntar-nos si els orígens socialsmarquen els destins de classe dels fills hemtrobat que no ho fan, sinó que els destinsde classe als que arribem venen determi-nats per l’educació, alta o baixa, que asso-lim. L’educació és el filtre de la jerarquia so-cial i alhora el principal factor reductor dela rigidesa classista perquè ha servit peremancipar-nos dels nostres orígens socials.Per això diem que Catalunya segueix unamena de pauta meritocràtica. Però les des-igualtats continuen existint.

Com i on?� Per la desigualtats de resultats que ge-nera el mateix sistema educatiu. Hemcomprovat, per exemple, que el factor po-bresa és el que més influeix a l’hora d'as-solir una formació postobligatòria. Ésadir, si neixes en una llar pobre tens 14 ve-gades menys probabilitats d’assolir unatitulació postsecundària que si neixes enuna llar que no ho és. Per tant, el nostre

sistema educatiu discrimina molt i ex-clou en funció de la variable renda. I peraixò diem que és una meritocràcia res-tringida, que no promou la igualtat reald’oportunitats, sinó que castiga i penalit-za els més pobres. Si alhora hem desco-

bert que només el 27% de les llars pobrestenen alguna mena de beca pels seus fillsmenors de 16 anys, i que a més és irrisò-ria, no podrem parlar de que el sistemaeducatiu català sigui realment merito-cràtic.

Què més han constatat?� Que qui més s’ha aprofitat del procésd’expansió educativa són les classes mésaltes, els fills de la classe directiva (I) i dela classe professional (II). Això era previ-sible. A l’expansió educativa s’aprofiten

TEXT VÍCTOR SAURA

FOTO IVAN G. COSTA

CARA A CARA

El Triangle • número 1048 • 27 de gener de 2012 48 • EUROREGIÓ

QUI ÉS

� Expert en sociologia de l’educaciói professor de la UB, XavierMartínez Celorrio és, juntamentamb Antoni Marín, l’autor delprimer gran estudi sobre mobilitatsocial entre pares i fills elaborat aCatalunya des del 1978.

� L’estudi, editat per la FundacióJaume Bofill, analitza l’origen i eldestí de classe social dels catalansdurant els darrers 50 anys. S’haelaborat sobre la base del Paneld’Anàlisi de Desigualtats (PAD) de laFundació Bofill, en combinació ambmúltiples indicadors sociològics.

primer les classes més ben posicionadesi poc a poc es van agregant la resta, de talmanera que les classes més altes acostu-men a mantenir sempre un diferenciald’avantatge constant sobre els fills de laclasse més baixa. De fet, des de mitjansdels 90 no hem reduït aquest diferenciali per això s’ha estancat la desigualtat d’o-portunitats per assolir títols superiors.

Per tant, els nens catalans competeixen ono en igualtat d’oportunitats?� No, des del moment que és un sistemano inclusiu, on els nens més pobres, quesón els que més necessiten el recurs edu-catiu, són els més penalitzats. Per tant esdona una mena d’efecte Mateu: qui menysté, menys rep i a l’inrevés, es reforça el ca-pital cultural dels qui parteixen amb avan-tatge. Per això recomanem repensar unnou sistema de beques i un esquema reald’igualtat d’oportunitats que beneficiï lescapes socials més vulnerables.

Per què no és eficaç la política de beques ino fa reduir el fracàs escolar?� Hi ha un conflicte encara no resolt en-tre l’Estat i la Generalitat, perquè la polí-tica de beques no universitàries està cen-tralitzada a Madrid. I aquest dissenycentralista de repartiment de beques per-judica els catalans pobres, la qual cosa ésinadmissible des del punt de vista de lajustícia social. És una política ineficient,erràtica i que evidentment fa incremen-tar la desmotivació i la pèrdua d'aspira-cions educatives, i en definitiva el fracàsescolar i la reproducció social. Suècia in-verteix sis cops més que Catalunya en be-ques. Aquesta feble inversió i la manca deprioritat política fa que continuem veientel fracàs escolar de les classes més baixescom una cosa natural. Falten veritablesprogrames d’acció positiva i de bequesper augmentar la motivació escolar, i fercanviar les rutines tradicionals en les ma-neres d’ensenyar, d’aprendre i d’avaluardels instituts dels barris més vulnerables.

Cal fer rànquings d’escoles, com a la GranBretanya? � L’avaluació d’escoles s’està fent neces-sària i els ministeris d’educació han d’a-cumular evidències sobre els resultatseducatius en cada centre, però una cosaés això i una altra publicar aquestes da-des sense depurar, i jerarquitzar-les enrànquings. Aquesta visió tecnocràtica imercantilista de l’ensenyament nomésserveix per incrementar les desigualtatsde resultats i estigmatitzar les pitjors es-coles. En competir, els centres maximit-zen la selecció de l’alumnat, cosa que pro-voca que els pitjors alumnes o els menysdesitjats acabin a les pitjors escoles, quesón les situades en barris més pobres.

I l’agrupació d’alumnes per capacitats? � El trackingés antieducador i alegal, peròestà consentit. Els nanos encasellats en ungrup de nivell baix es perpetuen en un iti-nerari curricular empobridor i desmoti-vador. És la solució fàcil que troba el pro-fessorat més tradicional. Pot pacificar laconvivència als centres, però va en contra

de la inclusió educativa i de la formació d’a-lumnes amb múltiples intel·ligències, ta-lents i capacitats. Al revés, els classifiquemde tal manera que els alumnes col·locatsen les aules brossa la mateixa institucióels està dient que ja no espera res d’ells.

Hi ha molta gent que això de parlar de clas-ses socials ho troba anacrònic.� Perquè predomina una censura ideo-lògica, que, en canvi, no s’aplica quan unbiòleg analitza una cèl·lula o un astrònomun planeta. Evidentment, els sociòlegs entant que científics treballem amb aquestconcepte, perquè les classes socials maino han deixat d’existir. Aquesta aversió nos’entén gaire, perquè el concepte de clas-se no necessàriament ha d’estar lligat a lateoria marxista. Una altra cosa és que s’-hagi diluït la consciència de classe... fins al’esclat de la crisi.

El llenguatge polític ja no l’accepta?� Ni el polític ni el mediàtic. En canvi,The New York Times fa alguns anys vapublicar un monogràfic titulat Class mat-ters (‘La classe importa’), consultable aInternet, en el qual bolcava un munt d’in-dicadors de desigualtats en funció de lesclasses socials dels EUA. Als EUA i a laresta d’Europa es parla de classes socialssense anatema, perquè són països ambmés tradició sociològica, i, en canvi, aquíels mateixos periodistes fan d’això un con-cepte tabú, quan no ho hauria de ser.

L’ascensor socialfuncionava millor abans?� Fins el 2009 ha funcionat d’una mane-ra molt fluida, però hem de tenir en comp-te que això és el resultat agregat de moltsprocessos històrics. Partíem de molt abaix, perquè fa 50 anys pràcticament lameitat eren pares de classes obreres i po-pulars, i per tant és evident que el volumd’ascens ha estat molt alt. Els nascuts en-tre 1951 i 1960 han conegut la mobilitat as-cendent més alta, amb una taxa d’ascenssocial de gairebé el 55%. Però en el futurja no serà així, perquè el que ara predo-minen són les classes mitjanes i per tanta la cohort més jove del nostre estudi (elsnascuts entre 1971 i 1980) predomina moltmés la immobilitat. La tendència ara ésun reforç de l’herència social i alhorauna major lluita competitiva als nivells in-termig i alt per mantenir l’estatus.

M’ha sorprès l’ús del concepte merito-cràcia com un valor positiu. Jo l’associo ambdoctrina neoliberal i escoles de negocis.� Sí, és un concepte molt carregat d’ide-ologia i de múltiples significats. El filòsofnord-americà John Roemer fa una dis-tinció entre la igualtat d'oportunitats, queafectaria el sistema educatiu, i la merito-cràcia, aplicable o no a la divisió del treballi als processos de reclutament de la màd’obra ja educada. Quant menys classistasigui el sistema educatiu i més merito-cràtic el reclutament en empreses i admi-nistracions, més fluïda i justa és una socie-tat perquè fa redistribuir les oportunitatsde forma equitativa. L’esquerra sempreha defensat la igualtat d’oportunitats coma via meritocràtica d’ascens social i d’equi-tat. La nostra recerca examina a fons siaixò s’ha complert o no.

O sigui, que visca la meritocràcia? � A veure... aquesta pauta neoliberal demercantilitzar l’educació suposa una in-volució cap a la parentocràcia, que és elmodel antagònic a la meritocràcia, en unamena de retorn al segle XIX i als privile-gis de casta en plena societat del conei-xement. Les mobilitzacions del professo-rat de la xarxa pública a Madrid són totauna reacció contra la parentocràcia queles polítiques conservadores volen insti-tuir. En el cas català, que els orígens no ha-gin determinat els destins és indici d’unasocietat tolerant on no s’ha preguntat laprocedència i s’ha recompensat l’esforç ila superació. Per cert, del concepte d’es-forç també hi ha hagut una apropiació dela dreta, igual que el de llibertat.

Sempre hi ha algú amb la cantarella quehem de recuperar la cultura de l’esforç. � Això és un eslògan carregat de signifi-cats i desfigurat per la dreta. L’han apli-cat com a reactiu davant la presumptabaixada de nivell de la LOGSE, sense en-trar a criticar un currículum sobrecarre-gat i les didàctiques magistrals que des-motiven l’esforç, la creativitat i l’afany desaber entre els alumnes. El tema clau noés tant la cultura de l’esforçdavant un mo-del escolar que és del segle XIX sinó enredefinir un currículum democràtic, va-luós i desafiant per als adolescents digi-tals del segle XXI, que seran adults ensocietats globals i multiculturals. �

«AGRUPAR ALUMNES PER CAPACITATSÉS ANTIEDUCADOR I ALEGAL, PERÒ ESTÀCONSENTIT. ALS ‘NANOS’ ENCASELLATS ENUN GRUP BAIX LA MATEIXA INSTITUCIÓ ELSESTÀ DIENT QUE NO ESPERA RES D’ELLS»

EUROREGIÓEl Triangle • número 1048 • 27 de gener de 2012 • 49

»«L’ascensor social català ésmeritocràtic, però ha exclòs elspobres i ara es frena pels joves