14 Vèrtex 225

Entrevista mireia miró

“Vaig entrar al CTEMC per casualitat”

Qui no ha sentit parlar de la Mireia Miró? Darrerament surt a tot arreu. Els seus mèrits esportius són sorprenents per la seva edat. Reportatges en revistes especialitzades, entrevistes en mitjans de comunicació... I tot plegat amb només vint anys. Enguany ha quedat subcampiona de la Copa del Món d’Esquí de Muntanya. No sabem encara on són els seus límits.

La Mireia ens atén a casa dels seus pares, al barri d’Horta de Barcelona. És el mes d’abril. Aquesta jove barcelonina, que en tan sols un any ha passat de promesa a realitat de l’esquí de muntanya de competició a nivell mundial, es veu obligada a des-cansar uns quants dies per culpa d’un esquinç que va patir en un turmell durant l’escalfament previ a la cursa de Dachstein. Aquesta va ser la darrera prova de la Copa del Món d’Esquí de Muntanya Individual d’enguany. Afortunadament, l’avantatge que duia sobre la 3a classificada, la italiana Pedran-zini, era prou àmplia com per mantenir la 2a posició en el Campionat sense haver de disputar la cursa austríaca.

La Mireia porta dues setmanes parada i em comenta que ja està inquieta, amb ganes d’agafar els esquís

o posar-se a córrer. Per sort, fa una aturada en el seu camí i podem parlar amb ella.

-Pregunta obligada, Mireia: com t’inicies en la muntanya?-Vaig començar a anar a la muntanya amb els meus pares quan era petita. Anàvem sovint a la vall Fer-rera. Quan tenia uns dotze anys els vaig dir que volia anar més sovint a la muntanya. Com que el meu pare era soci de la UEC de Gràcia, em vaig apuntar al grup d’iniciació d’aquesta entitat. M’agra-dava la muntanya en general.

-I l’afició per l’esquí de muntanya com va sorgir?-Uf! Una mica per casualitat. Tenia uns quinze anys. Ho vaig provar quan estava a la UEC i no em va

motivar gaire. Em cansava molt pujant, amb tant pes, i a l’hora de baixar no m’ho passava bé. Em divertia més escalant, per exemple.

Realment es pot dir que els meus inicis en l’esquí de muntanya van ser al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), on, de fet, vaig entrar per casualitat. Recordo que era el mes d’octubre de fa quatre anys. Navegava al web de la FEEC i mirava els requisits d’accés als diferents centres de tecnificació de la Federació. Vaig entrar primer al d’alpinisme i després al d’es-calada, però no tenia l’edat suficient per integrar-m’hi. Només em quedava mirar el d’esquí de mun-tanya i vaig veure que les proves de selecció eren aquell mateix cap de setmana. Ostres, si el tenia lliure! Així que hi vaig anar a provar, a veure què

qLa Mireia en ple esforç durant la cronoescalada del passat Campionat d’Europa d’Esquí de Muntanya, on fou la segona classificada.

225 Vèrtex 15

passava... Eren només proves físiques i resulta que hi vaig entrar. I fins aquí he arribat, de moment.

-No havies participat en cap cursa d’esquí abans d’entrar al Centre?-Però si no sabia ni que existia la competició! L’únic episodi ressenyable és que aquell estiu vaig parti-cipar a la cursa de muntanya Cuita el Sol. La Núria Burgada, mare d’en Kílian Jornet, em va trobar mig “petada” camí del Monteixo i em va pràcticament arrossegar fins dalt. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig retrobar-la al Centre!

-És a dir, que entres al CTEMC i...-Aquell mateix any ja em van dur als Campionats d’Espanya. Em van anar força bé i em van dur als Campionats del Món de la meva categoria (tenia 17 anys). Era el darrer any de cadet i amb mi hi havia la Naila Jornet. Va ser engegar el motor, però havia de polir molts aspectes; bé, la veritat és que tot. No baixava en cunya, per dir-ho d’alguna manera, però igualment havia de treballar molt el descens. Com que partia de molt avall, era com una esponja. Ho absorbia tot.

-Ara la cosa deu ser molt diferent.-Sí, ara el meu entrenador és el Javi Martín, també corredor de l’equip de la FEDME. Ell em fa tota la planificació. Hi tinc molta confiança, hi puc parlar de tot. Un bon entrenador ha de ser com una mena de confessor. El Javi també entrena la Naila i el Marc Pinsach.

Actualment estic menys vinculada al CTEMC que abans, però hi col·laboro en tot el que puc. En Jordi Canals, el coordinador del CTEMC, també ha estat molt important per mi, tant a nivell de formació com de logística. El Jordi et soluciona qualsevol problema que puguis tenir. És increïble veure com és a tot arreu. Tots n’estem contentíssims.

-En quin aspecte incideix més el teu entrena-ment?-En tots; tant en l’aspecte cardiovascular -purament físic- com en el tècnic. Especialment he de treballar el descens, un dels meus punts febles. En general és el que més hem de treballar els esquiadors de casa. En canvi, als països de l’arc alpí els nens aprenen gairebé abans a esquiar que a caminar. Allà tenen molta més quantitat i qualitat de neu. No obstant això, cada any que passa ens posem més les piles. Hem progressat de manera bàrbara, però en el meu cas em costa més treballar el descens que l’ascens. Fins i tot a vegades em fa mandra baixar per pista. Sembla que si no et matxaques no entrenes, i això no és correcte.

-Encara surts a fer esquí de muntanya pel teu compte ara que ets a l’elit?-Sí, especialment a la primavera. El juny passat, per exemple, vaig anar amb un parell d’amics a fer el Mont Blanc i el Mont Rosa. Vaig divertir-me molt.

-Tant com competint?-M’encanta la competició. Patir, anar al màxim. La competició és superació constant, un repte personal.

Per exemple, a la cronoescalada dels Campionats d’Europa celebrats a Alpago, vaig quedar segona, però és el dia que em vaig trobar millor de tota la temporada. Encara que no guanyés, vaig tenir unes sensacions impressionants i allò em va omplir mol-tíssim.

-A nivell esportiu com afrontes la propera tem-porada?-Amb moltes ganes. L’objectiu clar són els Campi-onats del Món, que se celebraran a Andorra. Els tinc marcats amb una creu. Córrer tan a prop de casa m’esperona especialment.

-Canviem de terç. Vius i estudies a Font Romeu. Fes-nos-en cinc cèntims.-Estudio STAPS (l’equivalent francès a l’educació

física de casa nostra) gràcies a una beca del Consell Català de l’Esport. Són tres anys de llicenciatura i ja he acabat el segon. He triat com a especialitat les activitats físiques adaptades (per a paraplègics, gent gran, alcohòlics, etc). L’entrenament ja el tinc més per la mà.

Abans d’anar a Font Romeu vaig començar a estudiar INEFC a Barcelona, però no m’agradava gens. Va ser un desastre. No em trobava al meu lloc. De seguida, el desembre, vaig decidir que deixava d’estudiar allà i com que en Kílian Jornet ja estava instal·lat a l’Alta Cerdanya, tot va ser més fàcil. A Font Romeu també hi estudien el Marc Pinsach, el Dani Solà i l’Ignasi Andrés. Allà el tracte és radicalment diferent i personalitzen molt més l’ensenyament. La majoria d’alumnes són fran-cesos -del Rosselló i de l’Arièja- i també hi ha an-dorrans. No tots són esportistes d’alt nivell, no té per què.

Un altre dels grans avantatges de Font Romeu és el seu entorn. Allà podem sortir a entrenar amb els esquís als peus. Com diem, ja formem part de la

“Abans d’entrar al CTEMC no sabia ni que existia la competició”

“Un bon entrenador ha de ser com una mena de confessor”

qLa Mireia Miró és una apassionada de la muntanya i una esportista total. Aquí la veiem enfilada a les

gorges del Tarn (França).

16 Vèrtex 225

fauna autòctona de Font Romeu; tots els treballadors de l’estació d’esquí ens coneixen...

-El canvi d’anar de Barcelona a Font Romeu com el vas portar?-Jo, contentíssima. Els meus pares també em van motivar molt. Quan m’estic a Barcelona, com ara, em sento estranya. L’altre dia ho pensava: des que vaig marxar a Font Romeu deu ser la primera vegada que estic més de tres dies seguits a Barcelona. Durant el curs estudio i entreno allà i l’estiu passat me’l vaig passar treballant al refugi de Góriz.

-Com va anar l’experiència?-Molt bé. Hi he estat dos estius i l’ambient és molt bo entre els treballadors. Aquest any, però, vull fer més entrenament de qualitat durant l’estiu i només hi pujaré la primera quinzena d’agost.

-Es pot entrenar a Góriz amb tota la feinada que hi deu haver durant l’estiu?-Sí, però el que canvia és la qualitat de l’entrena-ment. Realment al juliol i agost Góriz és una bo-geria; la quantitat de gent que hi va és espectacular. Hi havia dies que estava tan cansada que no podia ni posar-me les vambes. Al juny i setembre encara podia sortir una mica durant les hores lliures, de les 12.30 a les 17 h. No tenia un circuit dissenyat. Anava cap on em venia de gust. La volta al Tobacor és una de les sortides clàssiques i entre el Tobacor i el Descargador hi ha una zona sense camins fressats que és fantàstica; molt lunar, amb un encant especial. M’encanta anar cap a la Punta de las Olas, Soum de Ramond, Mont Perdut i baixar per la normal altra vegada cap a Góriz. També cap a la Fon Blanca, al sector d’Añisclo, o la Faja de las Flores. També faig el Talhon en circular. L’estiu passat, a més, vaig aprofitar un parell de dies lliures per fer la volta al Vinhamala. Fins i tot al mes de juny vaig poder fer unes esquiades boníssimes per la zona.

-Per tant, aquest estiu pararàs més per casa?-No, suposo que aniré voltant. Faré molt treball de volum. Altres anys, quan fèiem concentracions del CTEMC, anàvem a Tignes, als Alps francesos. És un lloc ideal. Pots fer treball específic d’esquí a la glacera de la Grande Motte i això és tot un luxe per nosaltres. Ho combinem amb cursa a peu. També entrenem amb esquís de rodes: sortim de Val d’Isère per pujar al coll de l’Iseran, un dels passos asfaltats més alts dels Alps.

-Ostres! I també baixeu amb els esquís de rodes? Només pensar-ho se’m posen els pèls de punta...-Ens vénen a buscar a dalt o fem autoestop. Hi ha algun “boig” que també hi baixa, però no és el meu cas. Aquí no hi ha gaire gent que practiqui amb esquís de rodes, però a França sí. És una activitat boníssima que van introduir els esquiadors de fons. Al CTEMC forma part de la rutina d’entrenament fora de la temporada hivernal. A la Cerdanya també ho fem; tenim un parell de circuits: sortim d’Alp amb esquís de rodes fins a la coma Oriola i acabem de pujar a peu fins a la Tosa d’Alp. L’altre consisteix a pujar esquiant des de Sallagosa fins a la base del Puigmal i culminar l’ascensió a peu.

flaix…

-Entrenament amb bicicleta no en fas?-També m’agrada força. Em motiva molt més la bici de carretera que la BTT, però no arribo a fer-ne ni 20 dies l’any.

-I no et motiva veure el Tour de França, especi-alment quan passa pels Pirineus?-T’explico una anècdota. La meva primera bici, ara fa un parell d’anys, va ser de segona mà. La Gemma Arró, companya de la Selecció, em va trucar per animar-me a anar a veure una de les etapes del Tour, la que acabava al Plateau de Beille. Em va comentar la possibilitat de pedalar fins al coll de Pailhèras i veure la caravana ciclista...

-D’això en dic temeritat. El Pailhèras és un dels colls més durs del Pirineu...-El primer dia, per provar-nos, vam anar a fer la collada de Toses la Gemma, el seu company i jo. L’endemà havíem d’anar a veure el Tour. Uf! La di-ferència és notable. Em va costar, però vaig pujar sense parar-me, que ja és molt! No m’estranya que després faci tants pocs dies de bici a l’any (somriu...). La gent m’animava durant la pujada. L’ambient és fantàstic.

-Canviant de tema, tu només tens vint anys... Trobes a faltar fer les típiques coses de la majoria de gent de la teva edat?-No, jo estic molt contenta amb el que faig. És el que m’agrada i no faig res per obligació. Tinc la gran sort de poder fer el que sempre he volgut i d’haver pogut decidir en cada moment si ho volia fer o no.

-Parla’ns de les teves aficions, Mireia.-M’encanta el cinema. Pel·lícules com Kill Bill, Sin City o les de Guy Ritchie (Rocknrolla o Snatch).

També recomanaria O Brother, dels germans Cohen. Pel que fa als gustos musicals, sóc força eclèctica: Pulp, música electrònica, sessions de techno. També m’agrada la música espanyola i la rumba mo-derna.

-Fins quan et planteges competir a alt nivell? -No en tinc ni idea. Suposo que fins que el cos i les ganes aguantin. La veritat és que no m’hi veig d’aquí deu anys. Suposo que em dedicaré a tot el que estudio. Ja ho veurem... Vaig triant sobre la marxa; funciono així. Per molt que els pares et diguin “has de fer això”, al final acabes fent el que vols.

-Remenant en entrevistes que t’han fet, veig que vas participar en un raid. Com va anar l’experi-ència?-Vaig participar amb la Naila Jornet en un raid i fa ben poc he participat al WIAR Cerdanya formant parella amb la Gemma Arró. Però m’agrada l’esport més explosiu, de curta durada. M’agrada la sensació d’anar al límit. Tot i això, em motiva força la Trans Alpine Run, una cursa on es corre durant una setmana.

-I això de l’Ultra Trail del Mont Blanc, què?-Uf! Això sí que no. El vaig anar a fer en quatre dies l’any passat, però no vull fer-lo en modalitat ultra trail, acabar amb els genolls fets miques i a l’hivern no poder fer res per culpa d’aquests excessos. El preu que pagues per fer aquestes activitats és molt més alt que la recompensa. Hi ha gent que ho fa una vegada i no tornen a fer mai més res.

-Però córrer et deu agradar. Precisament enguany participaràs amb la Selecció de Curses de Mun-tanya de la FEEC...-Sí. Tot plegat va sorgir per casualitat. L’any passat, després d’una de les meves estades a Góriz, vaig anar a les Dolomites. Precisament jo era a Canazei quan es disputava una cursa de la Copa del Món i vaig anar a veure-la. Les inscripcions estaven tan-cades i vaig trobar-me amb la Naila, que no hi podia participar per culpa d’una lesió. Em va cedir el seu dorsal. De fet, quan vaig arribar a meta, l’speaker citava el nom de la Naila. A dalt vaig arribar quarta i a meta setena, just després de l’Esther Her-nàndez.

Aquella setmana, aprofitant que em trobava a Ca-nazei, vaig anar a Bormio a esquiar amb el Kílian i la seva parella a la glacera de l’Stelvio. Entre esquí, bici i rollers, portava acumulades 25 h d’entrenament a fons. També vaig córrer el Giir di Mont. Aquesta cursa i la de Canazei em van agradar molt i vaig decidir que m’agradaria provar-ho. Si em dediqués a córrer, aniria a totes, però jo sóc esquiadora de muntanya. Això no vol dir que en un moment donat ho doni tot, però no em prepararé específicament per a la temporada de curses. La idea és anar a passar-m’ho bé. Prefereixo ser conservadora a passar-me. Participaré amb la Selecció Catalana a quatre proves de la Copa del Món. A veure com surt...

-Déu n’hi do. La veritat és que no pares. Que tinguis sort...

TEXT: Josep LlusàFOTOGRAFIES: col·lecció Mireia Miró

MIREIA MIRó VARELA(Barcelona, 1988)

Esportista d’alt nivell.Estudiant d’STAPS a Font Romeu.Membre del CTEMC, de la Selecció Catalana i de la Selecció Espanyola d’Esquí de Mun-tanya des de la temporada 2005-2006.2a classificada en el Campionat d’Europa d’Esquí de Muntanya 2009 en categoria absoluta. 2a classificada en la Copa del Món 2009 en categoria absoluta.Campiona d’Europa sub-23.Campiona d’Europa i del Món júnior.Doble campiona d’Espanya absoluta.