4SETE

MBR

E 20

16

entrevistes en sintonia CONRAD DURANe s

Entrevista a Jesús Ávila Granados

“Per poder arribar a ser escriptor, has hagut de ser abans periodista”

C: Un periodista pot ser un bon escriptor i un escriptor pot ser un bon periodista?J: Vaig començar com a periodista sense tenir la carrera universitària, encara que després vaig estudiar-la, perquè sempre és important aprendre dels grans mestres de la Universitat Autònoma de Bellaterra. El primer article que vaig escriure va ser sobre els mitjans de comunicació que hi havia a Barcelona a començaments dels anys setanta: Tele/eXpres, el Correo Catalán i el Diario de Barcelona, que lamentablement ja no existeixen; també de La Vanguardia. El meu primer reportatge (juny de 1972) era sobre una masia fortificada molt bonica, que està entre Sabadell i Matadepera, Ca n’Ustrell, i el Diario de Barcelona li va dedicar una pàgina sencera. Tres anys després, entrava a la Universitat Autònoma de Bellaterra per estudiar la carrera per a majors de vint-i-cinc anys de Ciències de la Informació i vaig acabar-la l’any 1981, l’any del cop d’Estat, el 23-F. Des de l’any 1972 no vaig parar de publicar articles en revistes de gran prestigi nacional i internacional i diaris. Ja havia escrit potser cinc mil articles abans de l’any

Nascut a la ciutat de Granada (barri d’El Albayzín, 1950), Jesús Ávila Granados és un periodista i escriptor de professió i vocació. Apassionat per tot allò que ens ha estat prohibit, ha dedicat els darrers 43 anys de la seua vida a investigar les claus de la història oculta i ha recorregut, com a viatger en el temps, més de 50 països.Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, exerceix el periodisme cultural des de 1972, i col·labora habitualment com a periodista en importants mitjans de difusió nacional com: Año Cero, La Aventura de la Historia, Enigmas, Vía Libre, Viajes (National Geographic), Descobrir Catalunya, etc. En dues ocasions, el Consell d’Europa l’ha condecorat amb el Premi Europa Humana com a millor periodista del continent. Entre el seu ampli llistat de premis, nacionals i internacionals, s’hi troba el Premi Tutav (1990), atorgat pel Ministeri de Cultura de Turquia, com a periodista estranger que millor coneix aquest país de la Mediterrània Oriental. La seua prolífica carrera d’escriptor supera el centenar de llibres publicats, entre els quals: Mazmorras que han hecho historia, El libro negro de la Historia de España, Matarraña insólito, Historia del Azafrán, Las sombras del terror, La otra historia de España, Templarios en las tierras del Ebro, La profecía del Laurel (novel·la històrica), etc. Amb l’obra Senderos históricos de Andalucía fou distingit amb el primer premi al Millor Documental Cultural, al Festival de Cine de Montecarlo.Jesús Ávila Granados és també conferenciant, autor de guions per a les televisions espanyola i francesa, coordinador i director de congressos i simposis de temes esotèrics, i dinamitzador de grans projectes culturals.Considerat un dels escriptors d’assaig més llegits actualment en llengua castellana, una de les seues darreres obres publicades, La confesión. El médico templario, és un llibre amb format de novel·la històrica, que ens mostra els aspectes més contradictoris de l’Edat Mitjana, quan el món occidental s’enderrocava amb la caiguda del Temple.

Estudis d’Antena Caro, programa de ràdio: ÒmniumEntrevista a Jesús Avila Granados

1989, quan Planeta me va publicar el meu primer llibre, Mazmorras que han hecho historia. Penso que per poder arribar a ser escriptor, has hagut de ser abans periodista i, per ser un gran novel·lista, has d’haver sigut escriptor d’assajos. La novel·la històrica ha

de tenir una base molt sòlida, i la base de tot és el periodisme i el treball quotidià, estar constantment llegint, viatjant i escoltant. Aquests són els tres grans esports, que tota persona que estima la literatura i el saber ha de practicar diàriament.

5 SETE

MBR

E 20

16

entrevistes en sintonia CONRAD DURAN

estudia medicina a l’hospital de Vic i se fa cavaller templari poc després la comenda de la ciutat comtal. Allí és on comença tota la batalla de la seua vida, que el porta a les Terres de l’Ebre, on es converteix en el metge oficial de la comenda de Miravet, que va a curar al Bisbe de Tortosa.C: En una bona part dels teus llibres històrics l’antiga Diòcesi del Bisbat de Tortosa està present.J: Efectivament, perquè va ocupar i desenvolupar un paper molt important. Matarranya en castellà romanç del segle VIII i IX significa “territori entre bisbats”. L’Arquebisbat de Saragossa recolzava els calatraves i el de Tortosa, el Temple. Els templaris fixen a Besseit la comenda del Matarranya i, gràcies a ells, el territori avança en desenvolupament cultural, econòmic i administratiu.C: Amb quina història et quedaries, la dels templaris o la dels calatraves?J: En la dels templaris. Tortosa era la ciutat templària per naturalesa i, a començaments del segle XIV, va haver-hi un petit bescanvi. Encara que no van seguir a la Suda, a dalt de la fortalesa superior, regint els destins de la ciutat, van seguir estant presents, perquè la família dels Montcada els va recolzar. En canvi, els templaris van tenir un enemic verdaderament terrible i dolent, la família dels Entença, de Móra d’Ebre.C: De totes les obres que has publicat relacionades amb les Terres de l’Ebre, quina aconsellaries?J: Este últim llibre. Es tracta d’una novel·la històrica i el que he fet és enriquir-lo de tal manera que el lector no pot deixar-lo ni un instant, li costa molt posar un punt de lectura pel dia següent. Molta gent m’ha dit que ha llegit tres vegades el mateix capítol perquè era molt enriquidor. Dono molta informació, però al mateix temps no es fa pesat, perquè hi ha un argument, un diàleg, unes comunicacions entre el personatge i el cosmos que el rodeja i, el lector queda atrapat.C: Quins punts de referència tenia el Temple a les Terres de l’Ebre?J: A nivell eclesiàstic-espiritual, Horta de Sant Joan; militar, Miravet, i administratiu-econòmic, Gandesa. Eren els tres gran pilars que van suportar tota l’economia i el desenvolupament cultural dels segles XII, XIII i començaments del XIV a les Terres de l’Ebre. L’any 1255, a Gandesa s’estableix la Carta Delmaria, que va donar lloc a la forma com es portaven a terme les plantacions de vinyes en tots els territoris. Una de les varietats més emblemàtiques de vinyes

C: Com es porta aquest bagatge que tens?J: Has de tenir una capacitat de treball molt gran, una disciplina, un mètode i una responsabilitat. Si has d’entrevistar a una persona, cal tenir la memòria suficient per lligar totes les relacions i les referències. Si vas a enfocar una novel·la històrica, hi ha una sèrie de fitxes que has de moure amb cadascun dels personatges que has d’estudiar. Si la novel·la està escrita en primera persona, que és el que a mi m’agrada fer, cal fer que el lector es posi en la pell del personatge. Això s’aconsegueix quan hi ha un desenvolupament directe entre l’escriptor i el personatge central, que va transmetent les seves vivències, el seu calor, el seu fred, la seua desgràcia, la seua felicitat, el seus amors, els seus desamors... Si es tracta, a més, d’una novel·la històrica, és necessari que tots els elements que estàs introduint formin part del mateix cosmos cronològic de l’atmosfera que engloba el llibre.C: Els personatges que evoques en els teus llibres, alguns d’ells són reals històrics i d’altres són fruit de la teua imaginació, no?J: Sí, concretament, a La confesión. El médico templario. Aquesta obra sorgeix en un dels viatges que vaig fer a la meua terra, Granada, en un poble anomenat La Malahá, famós pels seus banys termals i per les salines molt antigues de l’època dels fenicis. En aquestes salines trobo causalment, perquè no existeix la casualitat, una tomba templària. Llavors, vaig començar a donar-li voltes a una història: havia de trobar qui era la persona que havia mort allí, i vaig començar a deixar volar la meua imaginació. Em vaig adonar que en alguns pobles d’aquella zona es conservaven moltes creus patées gravades a la façana amb l’escut de les barres del regne d’Aragó. Actualment, encara se conserven i aquella zona és una petita comarca situada a la part oriental de la Vega de Granada que encara se coneix com el Temple. Començo a lligar caps: va haver-hi una batalla a l’estiu de l’any 1319, en la qual la cavalleria nassarita va humiliar a tot el poderós exèrcit castellà, que era tres vegades superior. Allí va haver d’intervenir una intel·ligent mà d’un concepte estratègic, que molt bé hagués pogut ser la d’un templari. Al final del llibre poso una llista alfabètica dels personatges reals i dels ficticis. El personatge central, fictici, naix a un poble de la Garrotxa, Argelaguer, entre Besalú i Olot. És un home noble que

“Molta gent m’ha dit que ha llegit tres vegades el mateix capítol perquè era molt enriquidor”

que li devem als templaris és la garnatxa blanca. També la varietat arbequina que es va portar des de Terra Santa fins al Port de Vinaròs i des d’allí, per terra, a les Borges BlanquesC: Quina és l’empremta particular que deixes als teus llibres?J: Tots els llibres porten una part meua, fruit d’un treball de camp. En alguns llocs, inclús m’he jugat la vida. Recordo un cas al Montseny fent una fotografia pel llibre Balnearios de Catalunya, a la zona de Santa Coloma de Farners, quan quasi em caic per un barranc perquè el terra estava humit.C: Què destacaries del llibre perquè la gent el llegeixi?J: Qualsevol persona de les Terres de l’Ebre, i en particular de Tortosa, hauria de llegir este llibre. Hi ha escenes que posen els pèls de punta al lector en llegir els moments esfereïdors quan cau esta fortalesa tan emblemàtica amb tres recintes emmurallats, com era la fortalesa aèria de Miravet. No lluitant contra els musulmans i els jueus, sinó contra els soldats del monarca Jaume II el Just. És important llegir el llibre perquè omple moltes llacunes de la història oficial i transmet al lector alguns dels elements que estaven oblidats per aquesta i que desconeixia. Cal llegir-lo pels aspectes humans, la gastronomia, les tradicions, les malalties -hi ha algunes desfilades de malalts moribunds amb una malaltia estranya que es donava molt particularment a la ciutat de Tortosa-... En relació a la cultura general del llibre, penso que transmeto una sèrie d’elements totalment nous.

“Tots els llibres porten una part meua, fruit

d’un treball de camp”

“És important llegir el llibre perquè omple

moltes llacunes de la història oficial”