Edat: 22 anys

Sexe: Dona

Grau que s’està cursant: Grau en Medicina, a la Universitat de Girona.

Any/curs de grau: 5è.

- En quin moment, perquè i quan vas veure que era medicina el que volies fer?

Realment, no hi ha un moment concret en el que decidís que aquesta era la carrera que volia

estudiar. Suposo que va ser un cop començat el Batxillerat, quan m’ho vaig plantejar, ja que no

hi havia cap altra àrea que m’interessés. El meu cas no és un dels típics “vocacionals”. El

perquè és que sóc molt curiosa i sempre m’havia interessat el cos humà, saber com funciona,

quines alteracions pot tenir, etc per tant vaig decidir decantar-me cap a la Medicina.

- Quin ha estat el recorregut que has fet des dels estudis obligatoris (ESO, batxillerat...)?

Quines altres vies hi havia per arribar a on estàs ara?

Vaig fer la ESO, el Batxillerat científic, les PAU i vaig entrar directament a la carrera. Tinc

companys que han accedit a Medicina com a segona carrera (la majoria essent graduats en

Infermeria), o bé havent cursat un Grau Superior relacionat amb la salut (Laboratori, Anàlisis

Clíniques, Anatomia Patològica, etc).

- Quina va ser la teva actitud envers els estudis post obligatoris? Tenies alguna mena de

pla a seguir? (Objectius, mètodes d’estudi...)

Fins que no he arribat a la carrera, realment no he sabut estudiar com a tal. No tenia cap pla a

seguir. Em limitava a fer la feina que se’m posava i no deixar que se m’acumulés. (No sé si he

entès la pregunta. Si no és així, fes-m’ho saber i te la torno a contestar).

- Com et vas preparar les PAU?

Com que sempre he estat una persona estudiosa, que no em deixava la feina per l’últim

moment i que, per tant la portava al dia, no vaig fer cap gran estudi pre-PAU. De fet, recordo

repassar alguna assignatura concreta el dia abans de començar-les i prou.

- En algun moment de segon de batxillerat o fins i tot fent les PAU vas pensar que no

arribaries al teu objectiu? Com t’hi vas enfrontar?

Sempre hi ha moments en els que penses que arribar al teu objectiu és difícil, i més si per

assolir-lo necessites tenir molt bona nota de les PAU. Per tant, sí, sí que vaig pensar que em

podia quedar fora. Tot i així, vaig mirar de buscar plans B (plantejar-me altres carreres) i, de

fet, les vaig posar a l’hora de fer la petició de carreres a les que volia accedir després de les

PAU.

- Tenies altres opcions per si l’objectiu de fer medicina no es podia complir?

Com que tenia molt clar que volia fer quelcom relacionat amb la salut, a la petició de les PAU,

hi vaig posar Medicina a diferents universitats (la UdG com a primera opció), però també hi

vaig afegir graus com Biologia Humana i Biomedicina.

A més a més, vaig anar a fer la preinscripció als graus superiors d’Anatomia Patològica i

Laboratori, per si no m’arribava la nota de tall per entrar a la Universitat.

- Quin ha estat el canvi més notori de l’institut a la universitat?

Viure fora de casa, sense cap mena de dubte. Conèixer gent nova i canviar d’amistats, també.

L’augment de volum de treball també ha estat considerable. Però el fet d’haver de marxar de

casa, viure sola (el primer any vaig estar a una residència d’estudiants) i haver d’empassar-te

l’estrès de començar la carrera em va ajudar a ser molt més independent i a saber afrontar

noves situacions.

- Un cop has començat a fer la carrera de medicina que ha estat el més difícil o el que

més t’ha desagradat? I el més agradable i fàcil de fer?

El que podria considerar més difícil, com ja he comentat, és la transició durant el primer curs

de viure a casa, amb totes les comoditats que això implica, a haver-me d’espavilar sola. El fet

de fer una carrera que t’exigeix molt, on el temps lliure és molt escàs també és una cosa a la

que poc a poc m’he hagut d’anar acostumant. Tot i així, ara mirant enrere, no hi ha res del que

em queixaria, perquè tot m’ha ajudat a millorar personalment i acadèmica.

El més agradable, és haver fet la colla d’amics que tinc. Som una pinya, tots ens trobem en la

mateixa situació d’haver-li de dedicar moltes hores a l’estudi, per això ens donem suport els

uns als altres. I som els primers que, quan podem, fem coses per airejar-nos. Són moltes les

hores que passem junts, són la meva segona família.

- De tots els cursos que portes en aquest grau quin creus que ha estat el més difícil? Per

què?

És curiós, però els cursos imparells han estat, amb diferència els més difícils. Potser el més dur

ha estat 3er, ja que va ser quan vam començar les assignatures clíniques. Era una nova manera

de treballar i la càrrega de feina es va multiplicar moltíssim.

- Destacaries algun moment dels anys que has estat estudiant medicina?

És difícil destacar-ne només un. Professionalment parlant, potser ressenyaria el que vaig viure

fa una setmana. Vaig entrar a la carrera amb la idea ferma de fer, a posteriori, neurocirurgia.

Justament la setmana passada, vaig assistir per primera vegada a una cirurgia en aquest camp.

Després de 5 anys esperant aquest moment, per fi va arribar, i va ser molt emocionant.

- Quins serien els teus plans de futur en els pròxims 8 anys? Quins passos seguiries?

D’aquí a 8 anys em tocaria ser adjunta de primer any (haver acabat just la residència). Com ja

he dit, la neurocirurgia és un àmbit que m’agrada molt, però la otorinolaringologia també, així

doncs m’agradaria estar en un bon hospital essent doctora en algun d’aquests dos camps.

Per arribar-hi, hauria d’acabar la carrera (són 6 anys), fer la preparació intensiva del MIR (uns

vuit mesos estudiant cada dia preparant aquestes oposicions), fer un bon examen MIR, i llavors

triar plaça i especialitat. Finalment fer els 4 o 5 anys de residència (segons àrea).

- Que et recomana la gent que ja ha acabat aquest grau i té anys d’experiència?

La majoria de gent em diu que triï en funció del que realment m’agrada, que m’esforci per

aconseguir-ho, perquè serà al que em dedicaré tota la vida. També em diuen que he de tenir

present que és una vocació on hi dediques tot el teu temps i esforços, i que per tant, la qualitat

de vida que pugui tenir no serà com la d’altres professions. Que per aquest motiu lluiti per la

plaça que vulgui aconseguir, que treballar d’allò que t’apassiona omple molt. Que tot i la mala

situació en la que es troba aquest sector, econòmicament parlant, no se’n penedeixen d’haver

triat fer aquesta feina.