Sentim sovint compassió pelsdèbils: una nena que plora, unmanifestant maltractat, un dis-capacitat aïllat. Aflora –tal comdiria J.S. Mill– un “sentimentd’humanitat”que a tots ensacompanya. La manera comtractem les persones més dèbilsés una mesura objectiva de la“qualitat moral” de les nostressocietats. És clar i definitiu: laforça “absoluta”d’una cadenadepèn de la resistència de lamés feble de les seves baules.

Certament, n’hi ha que gosenfer bretolades amb els dèbils.Passava a l’escola i succeeix ales empreses, i arreu. Hobbesse’n va adonar i també altres:

abans d’ell, el sofista Trasímacde Calcedó i, després, en la mo-dernitat, l’enaltit Maquiavel i elmalaguanyat Nietzsche. Perònosaltres ens sabem diferents,millors.

Ara bé, no estic gens segurque ens importin de debò els dè-bils..., vull dir, a part del senti-mentalisme momentani. Obser-vo primer alguns dels qui, fapoc, ocupaven carrers cridantcontra una hora més de feina oper no sé quins “drets socialsadquirits”. Però, poc després,quan esbato contra un dèbil dedebò, tot se m’ensorra. N’hi haque no tenen ni força per cridar,són “sense veu”. Són tan dèbilsque no interessen ni sindicatsni polítics, són innocus i, pertant, esdevenen invisibles: no-més els veiem si volem.

Tinc dues preguntes sobre la“debilitat”: a) Hi ha “falsos dè-bils”, frau mediàtic que cal de-semmascarar?, i b) qui en té cu-ra, dels dèbils de debò?

Les nostres societats avança-des eliminen els qui no servei-xen, excepte si et poden donarun vot per als propers quatreanys. Per això, qui planta caraals antiavalots, arriba –encara

que sigui juste– a final de mes,gaudeix d’un recolzament sindi-cal i d’una targeta del Catsalutno és un dèbil seriós. Cap delsni-ni, que tots coneixem, és dè-bil: en això, fan frau.

He vist febles silenciats: elsuns no poden ni amb l’ànima,els altres són deficients greusintel·lectuals o físics; n’hi haque s’han quedat sols com unmussol. No prenen els carrersperquè ni són simpàtics, ni par-len bé, ni s’encadenen dins laCEOE, ni criden contra elsparcs eòlics. No interessen cappolític. Qui és la seva veu? Nin-gú? Parem atenció perquè ellssón la baula més feble, la quemesura la categoria moral detots plegats. Cal pensar-hi.

Si en Hessel –gens dèbil, comla majoria dels seus addictes–

ara mana passar de l’“indigneu-vos” al “comprometem-nos”,potser cal pensar “què faig jo?”.Certament, no hi ha dret queem treguin un 5% o més del souper culpa de quatre pèssims ges-tors, però, per què em queixotant? Què aporta el malparlargenèric a la terrasseta d’un bar?I si em fixés en el dèbil de debò?

L’educació és ben important:cal una formació en l’autènticacompassió, un creixement en lavirtut moral i cívica. La indigna-ció mai ha d’afavorir l’odi i laconfrontació perquè aleshoresreben els dèbils, els dèbils dedebò. I els de sempre afavorei-xen conflictes nous, dels qualsviuen. Ho canviem?

Professor de Filosofia a l’Institut Illa de

Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

— — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

Ens importen els dèbils de debò?Xavier Serra i Besalú

Hi ha “falsosdèbils”, fraumediàtic que caldesemmascarar?, iqui en té cura, delsdèbils de debò?

El Punt, 1/7/11

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/429679-ens-importen-els-debils-de-debo.html