Febrer 2012

INSTITUT GUILLEM CATÀ DE MANRESA Autor: MANUEL VILLAR PUJOL

[LES CATEGORIES SOFÍSTIQUES, UNA

FORMA D´APROXIMAR-SE A LES CAUSES DE LA CRISI ECONÒMICA

ACTUAL. ]

política

mercat

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

2

Considero la filosofia com una pràctica intel·lectual semblant a una mecànica categorial. La filosofia entesa com a mecànica categorial té com a principal objectiu el desmuntar l´aparell discursiu fins a arribar als components bàsics sobre els quals s´articula. Si a més li donem a aquesta pràctica un vernís històric, podem advertir la seva principal virtut: ens adonem que els discursos actuals fan ús de peces reciclades de discursos que es remunten a un període i a un espai en què apareixen alhora la política, la democràcia i la filosofia, l´Atenes dels segles V i IV a. C. Els que confeccionen els discursos actuals, tant aquells que avalen les mesures i les justifiquen amb les que s´afronta la crisi econòmica com aquells que les desqualifiquen i demanen la seva reconsideració treuen el seu material conceptual principal del mateix vell armari on es conserven aquelles peces que algú havia guardat i arraconat per considerar-les obsoletes i inútils. Em presento davant de vosaltres acompanyat tan sols de la meva caixa d´eines amb la que primer pretenc extreure i seguidament tornar a col·locar els dispositius conceptuals al seu lloc, després d´haver-los netejat i posat una mica d´oli, amb la intenció d´observar els seu funcionament. Aquesta revisió de la mecànica conceptual actual m´ha servit per constatar que les peces escollides encara mantenen el seu vigor i resisteixen amb airositat el pas del temps. Constitueixen els engranatges essencials sobre els que es construeixen la majoria dels aparells argumentals emprats per debatre en l´àmbit de les ciències socials les problemàtiques econòmiques i polítiques presents. Estic parlant d´un seguit de conceptes i d´esquemes conceptuals que van ser utilitzats per primer cop per aquells que els historiadors de la filosofia han situat com a integrants d´un moviment intel·lectual, la sofística, que el pensament triomfant, en refereixo al de Sòcrates i Plató, havia denigrat, fragmentat i desdibuixat. He seleccionat dues mostres de la enginyeria intel·lectual d´aquells pensadors que van ser objecte de menyspreu per part d´un saber, la filosofia, que en aquella època havia de marcar el seu territori, definir objectius, establir distàncies sobre aquells que sentia eren les seves principals amenaces. La sofística era una d´elles. La poesia, l´altra. Les peces seleccionades són dues distincions: la distinció physis-nomos i la distinció fort-dèbil que estan en l´origen de distincions que en els nostres temps adopten la forma de mercat-política i beneficiari-víctima. Amb nomos es designa l´artifici social creat pels homes. Amb physis un món atàvic, anterior a qualsevol forma d´organització social, on no existia cap llei que no emanés de la naturalesa i on els éssers humans sense inhibir els seus desitjos es deixaven portar pels seus impulsos espontanis. Des d´aquest estat

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

3

purament imaginari, la naturalesa pura, pretenien els sofistes qüestionar la legitimitat de les normes i lleis humanes. D´altra banda, amb les categories fort i dèbil volen reduir els conflictes socials a la confrontació entre dos estereotips humans: els poderosos i els que suporten el poder. Calicles, Glaucó, Antifont i Trasímac seran les figures sobre les que articularé el meu discurs.

Calicles: "Segons la meva opinió, els que estableixen les lleis són els més dèbils i la

multitud. En efecte, tenint en compte a si mateixos i la seva pròpia debilitat

estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Tractant

d´atemorir els homes més forts i els capaços de posseir molt, perquè no tinguin més

que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i que això és cometre injustícia: tractar

de posseir més que els altres. En efecte, se senten satisfets, segons crec, amb posseir

el mateix sent inferiors.

Per aquesta raó, amb la llei diuen que és injust i vergonyós tractar de posseir més que

la majoria i a això anomenen cometre injustícia. Però, segons el meu parer, la

naturalesa mateixa demostra que és just que el fort tingui més que el dèbil i el poderós

més que el que no ho és. I això ho demostra que a tot arreu és així, tant en els animals

com en totes les ciutats i races humanes, el fet que d´aquesta manera es jutgi el just:

que el fort s´imposi el dèbil i posseeixi més. (...) Sens dubte, no obrem seguin aquesta

llei que nosaltres establim, per la que modelem el millors i més forts que nosaltres,

agafant-los des de petits, com als lleons, i mitjançant encanteris i jocs de màgia els

esclavitzem, tot i dient-los que´cal posseir el mateix que els altres i que això és el bell i

el just.

Però jo crec que si arribés a existir un home amb el tarannà apropiat, sacsejaria,

trencaria i defugiria tot això, i tot trepitjant els nostres escrits, enganys, encanteris i

totes les lleis contràries a la naturalesa, es revoltaria i es mostraria amo aquest el

nostre esclau, i llavors lluiria la justícia de la naturalesa."

Plató; Gorgias, 483b-484a

Calicles és la primera figura que reivindico. Calicles és el nom d´un personatge de qui es dubta que sigui un personatge històric real. Però tan s´hi val. En tot cas representa una tendència, una perspectiva ideològica rellevant dins la societat atenenca dels segle Vè abans de Crist. Apareix com un dels rivals de Sòcrates en el diàleg Gòrgies, on Plató volia pretenia desacreditar la retòrica per fer sobresortir el caràcter essencialment moral de la filosofia. Calicles, en la part més interessant del seu discurs, assenyala una anomalia: “els dèbils governen els forts”. Aquesta anomalia impregna les lleis que ordenen la polis seguint el principi “que tothom tingui el mateix”. Aquest principi és el que marca la diferència entre el bé i el mal. El bé és el respecte s les lleis dictades pels humans. El mal, pel contrari, seria la seva profanació. Les lleis promouen aquest principi que l´educació ha de enfortir en les ments dels ciutadans. La igualtat és sinònim de justícia, la desigualtat en canvi d´injustícia. La direcció és aquesta: l´objectiu de les lleis és reparar la desigualtat originària, natural.

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

4

Contra aquesta tendència que fuig d´allò natural, Calicles oposa les lleis de la naturalesa on la desigualtat és la norma i la igualtat l´excepció. Demana que observem els animals i els bàrbars, que si fa no fa per a un grec podien ser el mateix: en tots governa la jerarquia basada en el govern del més fort. Per què, es pregunta els homes d´aquesta ciutat hem de ser diferents al que regeix en el món natural? Només la desregulació (concepte molt del gust de la ortodòxia econòmica actual), és a dir, l´eliminació de les lleis que donen suport a la justícia contranatura, podria restablir l´autèntica justícia: més llibertat on abans hi havia restriccions. En un moment posterior de l´argumentació de Calicles, el sofista rebutja la definició socràtica de fort i poderós com aquell que és capaç de dominar-se a ell mateix i formula una concepció radicalment oposada: no és la moderació, l´autocontrol allò que caracteritza la virtut del fort sinó la intemperància, el deixar que el desig desitgi sense límits. Aquesta última és el que defineix a un rei. Aquella és la que defineix a un vil esclau, incapaç de saber com satisfer els seus desitjos. La revolució neoliberal dels 80 recull en matèria econòmica el que Calicles demanava en l´àmbit social en general. En Reagan i en Thatcher es reencarnà el líder que reclamava Calicles, foren ells els que assumirien el programa de restablir l´ordre natural i legítim on els forts són reconeguts com a tals i els dèbils tractats com es mereixen, marcant la línia a seguir de la política futura que ha perdurat fins als nostres dies. D´aquesta manera les polítiques governamentals que havien estat les dominants des del final de la Segona Guerra Mundial, tant de dretes com d´esquerres, en occident han estat poc a poc oblidades. Des d´aleshores ençà les lleis humanes i els governs de tots els colors s´han dedicar a repetir i defensar el manament provinent de la naturalesa formulat en el seu dia per Calicles: “deixeu als que han nascut per enriquir-se que s´enriqueixin sense cap entrebanc”. L´economista francès Jean-Paul Fitoussi intenta reflectir les conseqüències de la revolució neoliberal mitjançant una alegoria on els forts (els guanyadors de la crisi) diuen a les víctimes (els dèbils):

Lamentem sincerament el destí que heu tingut, però les lleis de l´economia són

despietades i cal que us hi adapteu reduint les proteccions que encara conserveu. Si us

voleu enriquir heu d´acceptar prèviament més precarietat. Aquest és el contracte

social del futur, el que us farà trobar el camí del dinamisme. (La democracia y el

mercado)

Tal vegada sigui una dèria meva, però considero el mite de l´Anell de Giges com el text cabdal del pensament moral. En aquest mite que podeu trobar a la República de Plató, Glaucó (445 a. C) germà de Plató explica la vida de Giges, un pastor humil i honrat que un bon dia ensopega per atzar amb un anell. El més curiós del descobriment d´aquest anell és que en un moment en què manipula aquell misteriós objecte, tocant sense voler un dispositiu ocult, de cop

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

5

i volta es fa invisible als ulls dels seus camarades pastors. La troballa significarà un abans i un després en la seva vida. Descobrirà una vessant de la seva personalitat que desconeixia. L´honrat Giges es convertirà en un pèrfid personatge, que tot i aprofitant-se de la seva nova habilitat per fer-se invisible, aconseguirà tot el que es proposi perquè no hi ha testimonis que li incriminin en cap de les seves maldats. Les lliçons que podem treure d´aquest mite, tot i que es remunta a al segle Vè abans de Crist, poden ser valuoses per entendre les causes que han provocat la crisi econòmica i política que patim. Si actualitzem el mite, si l´adaptem a les nostres formes de plantejar els problemes científics i fins i tot morals, el mite no deixa de ser una mena d´experiment mental amb el qual Glaucó pretén demostrar a Sòcrates la hipòtesi següent: “els justos no són justos voluntàriament sinó per la impossibilitat de cometre injustícies”. Aquest mite és una apel·lació diabòlica a la consciència de qualsevol de nosaltres: què faries tu si et trobessis en una situació similar a la de Giges? Sembla que la resposta majoritària seria la d´entendre el comportament del pastor i alhora explicar el comportament de determinades autoritats financeres i polítiques que sentint-se alliberades de cap restricció i de cap impediment van prendre decisions que només a ells beneficiaven i a la majoria perjudicava. En la base de l´experiment de Glaucó implícitament està present una concepció de la naturalesa humana segons la qual la pulsió bàsica que mou el comportament humà és la cobdícia, que només les lleis poden sotmetre a control perquè els seus efectes no siguin tan devastadors sobre la resta dels membres de la societat. Aquest hobbesianisme avant la lettre s´oposava al moralisme socràtic defensor d´una moral que es presenta com autònoma, on els actes són l´expressió directa d´una consciència moral lliure de cap influència externa i pretensió egoista. Aquesta model antropològic, que ja s´intueix en els plantejaments de Calícles, és el que està en la base de l´economia política moderna, des que va ser fundada per Adam Smith i David Ricardo. En aquest plantejament de Glaucó es percep ja la idea del famós homo economicus, on els humans apareixen descrits com unes criatures essencialment adquisitives, i que, deixats als seus propis impulsos, es comporten com qualsevol home de negocis com cal. La persecució del benefici personal és connatural a l´ésser humà. D´aquesta manera resulta fàcil deduir la conclusió que el mercat es correspon de forma natural a la naturalesa egoista pròpia de l´ésser humà. Glaucó: Diuen que cometre injustícia és per naturalesa un bé i patir-la un mal. Però com és

més gran el mal que rep qui la pateix que el bé que rep qui la fa, tan bon punt els homes

començaren a conviure i patir injustícies i provar les conseqüències d´aquest actes, decidiren

els que no tenien poder per evitar els mals ni aconseguir els avantatges que millor seria

establir pactes amb la finalitat de no cometre ni patir injustícies, Des d´aleshores ençà

començaren a dictar lleis i concertar tractats recíprocs, i anomenaren legal i just allò que la llei

prescriu. Heus ací exposada la gènesi i essència de la justícia, terme mig entre el més gran dels

béns, que és el no patir càstig qui comet injustícia i el més gran dels mals, el de qui no pot

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

6

desprendre´s de la injustícia que pateix. La justícia situada entre aquests extrems, és acceptada

no com un bé, sinó com quelcom que es respecta per impotència per cometre la injustícia;

doncs, qui pot cometre-la, qui és veritablement home, mai no entraria en tractes amb ningú

per tal d´evitar que es cometin o pateixin injustícies. Boig seria si això fes!.

Plató, República, 358b-359b

La cobdícia, com a altres pulsions, busquen la satisfacció immediata, i el que s´aconsegueix és el plaer, el bé natural segons Glaucó. El bé més gran, continua, en un hipotètic estat sense lleis (l´estat natural) seria quan es provoca un dolor a algú i el teu acte queda impune; mentre que el mal més gran seria el dolor que pateix la víctima d´un acte que quedarà per sempre sense sanció o càstig. És per això que afirma que en estat de naturalesa “cometre injustícia és un bé i patir-la un mal”. Les paraules de Glaucó sobre la moral de l´estat de naturalesa es corresponen força bé amb el despropòsit que es viu en la realitat dels nostres dies: la minoria responsable de la situació crítica actual ha estat recompensada per les seves decisions errònies o com a mínim no ha rebut les sancions proporcionals a la gravetat de la seva negligència, mentre que la majoria que no ha tingut una responsabilitat directa pateix de forma totalment desproporcionada el mal (en forma d´empobriment, atur, manca d’expectatives de futur) resultant d´aquelles decisions nefastes. Com assenyala el premi Nobel d´economia Joseph E. Stiglitz (Demasiado grandes para vivir, Negocios, El País, 13/12/2009), la irresponsabilitat i la manca d´escrúpols són el greix que lubrica la maquinària financera. En la naturalesa de les institucions financeres està incorporada la irresponsabilitat, Igual que en l´ADN de l´escorpí està incorporada la necessitat de picar a les seves víctimes. Dels vuit factors que l´economista americà destaca com a causants de la crisi, dos tenen a veure directament amb la naturalesa immoral i cínica del funcionament dels grans bancs americans: - Els bancs que són massa grans per fallida tenen incentius perversos: si aposten i guanyen, es retiren amb els guanys, si fracassen, els contribuents paguen el compte. - Les estructures d´incentius dins dels bancs estan pensades per encoratjar un comportament amb poca visió de futur1. L´estat sorgit com a resultat del triomf de la revolució neoliberal el podem interpretar com un estat de naturalesa, un estat que acaba per suplantar l´estat normatiu fins a fer-lo desaparèixer quasi totalment. I això ha estat possible perquè durant un temps, els molts (les víctimes), que ara estan patint la injustícia comesa pels altres, varen ser seduïts pel miratge de viure en un univers on no existia límits al consum, de sentir-se com rics sense disposar del nivell de renda mínima per ser-ho. És el miratge de la societat low-cost descrit per Jorge Riechmann (Sobre seguridad existencial y vidas low-cost, tratar de comprender, tratar de ayudar, 06/01/2012), un model de societat que combina

1 Joseph E. Stigliz, Borlaug y los banqueros, Negocios. El País, 11/10/2009

http://pitxaunlio.blogspot.com/2009/10/les-perversions-dels-incentius.html

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

7

la potenciació del consum obert en un principi a tothom (disposar d´un cotxe de gamma alta, viatjar a llocs exòtics), amb la precarietat de les xarxes socials d´ajuda (manca d´una vivenda digna, inseguretat laboral, pèrdua de drets socials i de seguretat existencial). Sobre el model de societat low-cost, és interessant la reflexió de Ferran Saez:

La societat low cost va canviar la manera com moltes persones s'adscrivien a una

determinada condició socioeconòmica. Fa només una generació, un creuer era una

cosa associada al luxe. Ara forma part del turisme de masses, i fins i tot pot arribar a

sortir més barat que unes vacances en terra ferma. El mateix podem dir dels mobles de

disseny, posem per cas: fa ben poc eren una cosa que només es permetien les elits.

Ikea i altres empreses, en canvi, generen la il·lusió d'un consum que ja no té res a

veure amb els hàbits menestrals. Tot això és molt menys anecdòtic del que sembla. De

fet, segons Gaggi i Narduzzi (La fine del ceto medio e la nascita della società low

cost) han estat aquests nous hàbits de consum els que han alimentat la gran ficció que

després s'acabaria traduint en la cèlebre bombolla immobiliària, i no a l'inrevés. La

gent, en general, pren decisions en funció d'unes determinades expectatives que

considera raonables. Vull dir, simplement, que no és gaire freqüent que una infermera

es vulgui comprar un jet privat o que un empleat de banca adquireixi un Picasso. Sí que

van considerar raonable, però, demanar una voluminosa hipoteca sobre el 110% del

preu taxat d'un habitatge que en dos o tres anys hauria duplicat el seu valor.

I, de fet, tot allò era raonable, si més no des de les expectatives generades per un

consum que ja no estava lligat tant als ingressos reals de la gent com als baixos preus

d'allò que encara es percebia com un luxe, malgrat que ja no ho era. La societat low

cost permetia deixar de banda el sou de cadascú i centrar-se en els baixos preus dels

bitllets d'avió o les "avantatjoses condicions de finançament" de qualsevol cosa.

Ferran Sáez, La difícil perspectiva, Ara, 07/12/2011

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/dificil-perspectiva_0_604739549.html

“La justícia és el producte de la impotència (del dèbil) per cometre injustícies”, deia Glaucó. Això avui en dia s´ha interpretat amb paraules més grolleres: “qui no es fa ric és perquè és un imbècil”, “qui no consumeix és perquè és un estúpid”. Els molts (els dèbils) atrets per la contundència d´aquests slogans abandonaren la solidaritat del seu grup originari, renegaren seus valors anteriors dient que eren propis d´èpoques superades i contraris al progrés. Contribuïren amb la seva ceguesa al desmantellament progressiu de les xarxes de solidaritat que els proporcionaven una certa seguretat. Van creure ingènuament que podien actuar com l´home invisible de l´anell de Giges, ignorants que un anell com el descrit en el mite és un bé escàs, privilegi d´una minoria. Assumint un paper que no els corresponia per naturalesa es llançaren alegrement a volar sense xarxa, hipotecaren la seva vida i la dels seus fills, somiant que així podrien viure igual que els forts de tota la vida (durant un moment es van sentir com depredadors solitaris a l’aguait d´una presa). Sense la comunitat que els aixoplugava i de les lleis que els protegien. aquests van ser els primers en caure en el parany, les primeres preses devorades pels depredadors de sempre.

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

8

Desconeixien la segona part del principi de Glaucó: tot i que els dèbils també poden cometre injustícies, el més probable és que en siguin més aviat les víctimes que no pas els beneficiaris. Diu el sofista que l´experiència del dolor de la víctima pesa més que el plaer gaudit per l´agressor. La imprudència té un preu, l’excés d´hybris una conseqüència dolorosa, tal com ensenyen les tragèdies gregues. Partidari del principi pedagògic segons el qual no hi ha veritable aprenentatge sense dolor, l´esperança que queda és que aquesta sagnant vivència es gravi a foc en la memòria col·lectiva de la humanitat per sempre: no és un bon negoci per als dèbils renunciar a les lleis, són l´única defensa que tenen per enfrontar-se amb un cert èxit als instints rapinyaires dels forts La justícia no s´ha d´entendre com el que és, no és un bé sinó més aviat com un entrebanc per a la comissió d´un mal. Antifont (480-411 a. C), el tercer sofista, en un text cèlebre distingeix com els altres sofistes entre el bé i el mal. El bé és actuar respectant les lleis de la ciutat. El mal és quan es transgredeixen. Afirma que quan els dispositius de control de la ciutat no funcionen, els ciutadans quan els convé acostumen a seguir els imperatius de la natura, és a dir, actuen contra el que la ciutat diu que és el bé.

La justícia consisteix a no transgredir les disposicions legals de la ciutat en la qual hom

viu com a ciutadà . Així doncs, un home practicarà la justícia en gran benefici propi si

davant testimonis observa les lleis com a sobiranes; però sense testimonis, els

dictàmens de la natura. Car els preceptes legals són imposats, els de la natura,

obligatoris: els preceptes legals són producte d'un pacte, no innats; els de la natura són

innats, no producte de cap pacte.

Així doncs, si hom, en transgredir les disposicions legals passa desapercebut als qui han

establert el pacte, es veu lliure d'ignomínia i de càstig; si no passa desapercebut, no. Si

hom fa violència, més enllà del que és possible, a les lleis que la natura ha establert,

encara que passi desapercebut a tots els homes, el mal no és pas inferior, ni superior si

tothom el veu. Car hom no és danyat en relació a l'opinió, sinó a la veritat. La nostra

indagació és principalment en raó dels següents motius: moltes de les disposicions

legals (nomos) es troben en conflicte amb la natura (physis)."

Antifont, fragments A1, 2, i 4

Per tant, de la distinció entre el bé i el mal s´accedeix al que és just en la ciutat i el que és just en la natura. La justícia en el nomos és una justícia imposada, adquirida, mentre que la justícia en la natura és quelcom espontani i innat. En tant que els preceptes de la natura són més fàcils de seguir i més difícil de vulnerar, els de la ciutat són més difícils i més fàcil de transgredir. La superioritat de les lleis de la natura sobre les lleis de la ciutat queda demostrat a partir de les limitacions dels tribunals humans: s´equivoquen sovint, acostumen a no disposar dels testimonis rellevants per poder arribar a una sentència realment justa, no són prou imparcials. En canvi, a un tribunal natural difícilment se li pot enganyar: res no se li escapa a la natura, les sancions s´apliquen inexorablement, més d´hora o més tard, a tots aquells que intenten desafiar les seves lleis (en forma d´accidents, malaltia o mort). I sobretot són imparcials.

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

9

Justament, igual que Antifont en el cas de la naturalesa, els partidaris del mercat són els que més insisteixen en la superioritat d´aquest sobre l´Estat. Un exemple proper de la superioritat dels mercats sobre l´artifici polític humà (la democràcia) és el cas Berlusconi. No han estat les urnes qui han fet caure a aquest polític negligent, sinó “un ens abstracte, sense noms ni cognoms concrets,triats per no se sap qui i que no ha de respondre davant de ningú”, escriu Iu Forn (Els mercats han assassinat la política, Ara, 14/11/2011). Paradoxalment, coneixent al personatge Berlusconi, la seva caiguda “és una notícia nefasta per a la democràcia”, conclou el columnista. A diferència de l´Estat, el mercat no és una invenció, simplement és el resultat, després de molt de temps d´experiència, de valorar que els assumptes humans són millor tractats si els deixem en mans d´un ordre invisible que si busquem solucionar-los mitjançant un poder humà. Aquesta conclusió es dedueix d´un principi formulat pel economista i pensador liberal Friedrich Hayek: “és impossible conèixer tots els fets particulars sobre els que està basat l´ordre global de les activitats en una gran societat”(El miratge de la justícia social). Igual que els tribunals humans, el poder polític es caracteritza per la seva incompetència cognitiva: les seves actuacions es realitzen sobre la base d´una informació incompleta, les seves decisions, per bones que siguin les seves intencions, són arbitràries i aconsegueixen resultats contraris a les seves pretensions, per exemple, quan les seves actuacions s’emparen en el concepte de “justícia social”. Segons les paraules de Hayek, en el moment en què els governs esdevenen organismes de beneficència, buscant la redistribució de la riquesa, el que fan és per acontentar a un grup s’espolia a un altre dels seus recursos, la qual cosa només pot qualificar-se de robatori legal. És a dir, l´afany de justícia genera paradoxalment injustícia: la millora econòmica d´un grup sempre es fa en prejudici d´un altre en nom de la igualtat. D´altra banda, aquest comportament dels governs generen pràctiques abusives per part dels diferents sectors de la societat que pretenen pressionar el poder polític per solucionar els seus problemes particulars. La imparcialitat que se li suposa a un govern queda amenaçada pel xantatge continu dels diferents moviments socials. La reacció dels governs és igual de perversa que les reivindicacions socials: s´entra en una dinàmica en què el poder polític compra vots a canvis de favors. Aquesta podíem dir que és la manera com s´acaba quan deixem totalment en mans de l´Estat la gestió dels assumptes humans. Segons Pierre Rosanvallon (La legitimidad democràtica, Paidós, Madrid 2010), el projecte de Hayek és el d´una total despolitització del món. En el regne de la imparcialitat amb el que somia l´economista austríac no hi ha lloc per a un poder col·lectiu, ni per a un salvador suprem ni tan sols pot existir un responsable a qui passar comptes. Ja no es tracta de la mà invisible smithiana, una expressió massa vinculada amb la d´un subjecte i una voluntat, sinó més aviat d´un ordre intangible que “deslegitima les pretensions d´un poder humà d’instal·lar-se en el lloc de comandament que és la societat”. “El regne de la imparcialitat amb el que somia Hayek és indisociable de la difusió d´un missatge implícit de resignació”, conclou Rosanvallon.

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

10

Aquesta exigència rigorosa d´imparcialitat que necessàriament ha d´anar acompanyada de tot absentisme institucional pot arribar a desencadenar situacions tan ridícules que semblen extretes d´un programa televisiu de paròdies polítiques. L´economista americà i premi Nobel Paul Krugman recull en un article una situació viscuda en un debat presidencial del Partit Republicà:

Wolf Blitzer, de la CNN, le preguntó al representante Ron Paul por lo que deberíamos

hacer si un hombre de 30 años que hubiese decidido no contratar un seguro sanitario

de repente se encontrase en la necesidad de pasar seis meses en cuidados intensivos.

Paul contestó: "En eso consiste la libertad, en asumir nuestros propios riesgos". Blitzer

volvió a insistirle y preguntó si "la sociedad debía limitarse a dejarle morir". Y la

multitud estalló en vítores y gritos de "¡sí!". (Libres para morir, Negocios. El País

18/09/2011)

Aquest fet, continua Krugman, per la seva radicalitat i inhumanitat, hagués avergonyit fins i tot a l´heroi del conservadorisme americà, al mateix Hayek que en la seva obra més coneguda, Camí de servitud, defensava un “sistema general de seguretat social” per protegir els ciutadans davant “els perills habituals de la vida”. Igual que Antifont qualificava les lleis humanes d´artificis, Hayek qualifica el concepte de “justícia social” de ficció. La imparcialitat de les lleis naturals contrasta amb la parcialitat dels tribunals humans en el plantejament del sofista, de la mateixa manera que en el de Hayek l´objectivitat de la mà invisible del mercat contrasta amb l´arbitrarietat de les polítiques intervencionistes dels estats. D´altra banda, introduint una altra diferència, s´observa que les lleis humanes tenen un àmbit restringit (cada estat té les seves lleis), en tant que les lleis naturals tenen un abast universal. Els efectes de les lleis humanes es limiten només als ciutadans que pertanyen a un determinat estat, mentre que els de les lleis del mercat tendeixen a ser globals. Possiblement les idees de Hayek siguin les idees dominants en les Escoles de Negocis més prestigioses i que bona part d´elles estiguin darrera de les polítiques neoliberals que s´estan portant per encarar la crisi, si no han estat també implicades en el seu origen. Tanmateix, dins de l´àmbit de l´economia no existeix unanimitat. Existeixen veus que qüestionen aquest plantejament que pretén aconseguir la condició de paradigma. Recullo l´opinió de l´economista turc Dani Rodrik, autor de La paradoxa de la globalització. En un article afirma el següent:

Educados con libros de texto que oscurecen el papel de las instituciones, los

economistas suelen imaginar que los mercados surgen por sí solos, sin la ayuda de una

acción resuelta y colectiva. Adam Smith puede haber tenido razón al decir que “la

propensión a transportar, trocar e intercambiar” es innata de los seres humanos, pero

hace falta una panoplia de instituciones ajenas al mercado para materializar esta

propensión. (Economistas y democracia, Project Syndicate, 11/05/2011)

Unes altres veus crítiques dins de la ciència econòmica són els integrants del col·lectiu francès que va redactà el Manifest d´economistes atemorits. En

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

11

aquest manifest es recullen un seguit de reflexions que qüestionen punt per punt els principals dogmes dels que ells anomenen software neoliberal, l´única recepta econòmica que els governs reconeixen com a legítima. El principal dogma que sotmeten a crítica és el principi d´eficiència dels mercats financers:

El error principal de la teoría de la eficiencia de los mercados financieros consiste en

trasponer a los productos financieros la teoría habitual de los mercados de bienes

ordinarios. En estos últimos la competencia es en parte autorreguladora en virtud de

lo que se llama la “ley” de la oferta y la demanda: cuando el precio de un bien

aumenta, entonces los productores van a aumentar su oferta y los compradores a

reducir su demanda; el precio, por lo tanto, va a bajar y a volver cerca de su nivel de

equilibrio. En otras palabras, cuando el precio de un bien aumenta unas fuerzas de

llamada tienden a frenar y después a invertir este alza. La competencia produce lo que

se llama “feedbacks negativos”, unas fuerzas de llamada que van en el sentido

contrario del choque inicial. La idea de la eficiencia nace de una transposición directa

de este mecanismo a la finanza de mercado.

Ahora bien, para esta última la situación es muy diferente. Cuando el precio aumenta

es frecuente observar no una bajada, ¡sino una subida de la demanda! En efecto, la

subida del precio significa un rendimiento mayor para quienes poseen el título debido

a la plusvalía realizada. Por consiguiente, la subida del precio atrae a nuevos

compradores, lo que refuerza más la subida inicial. Las promesas de bonos empujan a

los traders a ampliar aún más el movimiento. Hasta el incidente, imprevisible pero

inevitable, que provoca la inversión de las anticipaciones y la quiebra. Este fenómeno

digno de la irreflexión de los borregos es un proceso de “feedbacks positivos” que

empeora los desequilibrios. Es la burbuja especulativa: una subida acumulativa de los

precios que se alimenta a sí misma. Este tipo de proceso no produce precios justos

sino, por el contrario, precios inadecuados.

(Philippe Askenazy, Thomas Coutrot, André Orléan y Henri Sterdyniak, Crisis y deuda

en Europa: 10 falsas evidencias, 22 medidas a debate para salir del impasse, Rebelión.

21/09/2010)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=113378

Acabaré la meva intervenció amb els plantejaments de Trasímac (459-400 a. C) que recorden aparentment als plantejaments de Calicles i Glaucó. Ens recorda a Calicles quan ens proposa una nova versió de la teoria del més fort, d´una banda. D´altra, ens recorda també a Glaucó quan diu que les justícia es busca per por a rebre les conseqüències doloroses de la injustícia. Veurem que Trasímac introdueix matisos que tenen molt a veure a la seva visió relativista de la justícia i dels conceptes fort i dèbil.

Trasímac (1)- Cada govern estableix les lleis en relació amb la seva pròpia

conveniència, la democràcia lleis democràtiques, la tirania tiràniques, i les altres de la

mateixa manera. Tanmateix, en establir-les, evidencien que per als governats és just

allò que és convenient per als governants, i a qui s´allunya d´aquesta norma el

castiguen com a delinqüent i injust. Així doncs, això és, estimat amic, el que dic: que en

totes les ciutats just és el mateix, allò que és convenient per al govern constituït. I

això és en cert sentit el que domina, de manera que per aquell que raona rectament

passa que just és a tot arreu el mateix, la conveniència del més fort. (República, 338 d)

Trasímac (2)- Cal observar, ingenu Sòcrates, que un home just sempre surt perdent

davant un altre d´injust. En primer lloc, en els acords recíprocs, on un s´associa amb un

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

12

altre, mai no veuràs que en el trencament de la relació el just tingui més, sinó menys,

que l´injust. En segon lloc, en els assumptes de la ciutat, quan es tracta de pagar alguns

impostos, en les mateixes condicions el just paga més i l´injust menys, però quan es

tracta d´ingressos, el just no guanya res i l´injust molt. I quan un dels dos accedeix a

alguna magistratura, al just, sin més no els assumptes domèstics li van pitjor per

deixar-los desatesos; al seu torn, d´allò públic no obté cap utilitat per ser just; a més de

tot això, es guanya l´enemistat dels familiars i amics quan no vulgui ajudar-los contra la

justícia. A l´injust, en canvi, li passa tot el contrari d´això. (República, 342 d)

Trasímac (3)- Fíxa´t´hi si vols discernir quant més ens convé en el nostre interès privat

ser injust que just. Ho esbrinaràs amb més facilitat si et situes en la injustícia perfecta,

la que fa plenament feliç a l´injust i completament desgraciats a qui la sofreixen i no

volen cometre-la. Aquest és el cas de la tirania, que d´amagades o violentament

s’apodera del que és dels altres, sigui sagrat o profà, privat o públic, i ho fa no en

petites parts, sinó tot de cop. En cada cas, quan algú no arriba a amagar la seva

injustícia, és castigat i es fa acreedor a la màxima deshonra. (...) Però quan algú, a més

de robar els béns dels ciutadans, arriba fins i tot a esclavitzar-los i a explotar-los, en lloc

d´aquests apel·latius vergonyosos li atorguen el nom de feliç i venturós, no només els

ciutadans, sinó també tots aquells que se n´adonen que ha comès la injustícia

completa. Ja que no és per por a cometre actes injustos sinó a patir-los pel que

censuren la injustícia els que la censuren. D´aquesta manera es demostra, Sòcrates,

que la injustícia és quelcom més fort, més lliure i més poderós que la justícia, i el que

he dit des del principi, allò just és justament allò convenient per al més fort mentre

l´injust és avantatjós i convenient per a un mateix. (República, 342 d)

La teoria del fort de Trasímac difereix de la de Calicles en què la qualitats de fort o dèbil són circumstancials, depèn del lloc de la jerarquia que ocupi en aquell moment: pot o no pot tenir el poder o estar proper als que estan en el poder. Per a Calicles aquestes qualitats són consubstancials i invariables a l´individu sigui quina sigui el lloc social que ocupi. Trasímac afirma que fort és qui té el poder i qui té el poder legisla segons la seva conveniència. Vist a així, sembla que no és molt bon negoci estar fora del poder. Com a constant natural (universal) podíem establir que tothom està necessitat de buscar o conservar el poder o estar a prop de qui el té o dels qui el tenen sigui com sigui. El seguiment d´aquest principi no depèn del tipus de govern, tot el contrari. Els governs, siguin tirànics o democràtics, tots el segueixen: uns fent lleis democràtics i els altres lleis tiràniques. Cada governant mitjançant les lleis determina el que li és convenient per a ell. Qui no les compleix és declarat delinqüent. El relativisme que es desprèn d´aquest principi, paradoxalment, té una aplicació universal perquè cap govern se la pot saltar. Aquesta concepció relativista modifica també la idea de Glaucó sobre la funció de la justícia. Per a ell els dèbils compten amb la justícia perquè els protegeixi de la cobdícia dels poderosos. Però els dèbils, tot i que poden identificar-se amb els valors i el comportament dels forts, sempre seran dèbils (tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de la injustícia que probabilitats de cometre injustícies). Per a Trasímac, el caràcter variable de les categories fort i dèbil obliga als últims a abandonar la condició de dèbils i als forts a conservar els

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

13

seus privilegis. Per a Glaucó la justícia sempre beneficia als dèbils, per a Trasímac només als forts. Com les lleis en un principi només beneficien als poderosos, per contrarestat els seus efectes perniciosos, la manera de defensar-se és ser injust, és a dir, vulnerar les lleis que instauren els poderosos. La injustícia és el mecanisme de defensa que tenen els dèbils en un estat on les lleis només beneficien els forts. A un dèbil no li surt a compte ser just. I si aquesta injustícia es va estenen (cada cop són més els dèbils que s´atreveixen a no respectar les lleis), si s´arriba al que Trasímac anomena la injustícia perfecta s´aconsegueix una situació en què el poder pot canviar de mans: els forts que no poden fer front a les injustícies generalitzades (revolució) deixen que els dèbils es facin amb el poder. És en aquest moment quan es produeix l´intercanvi de papers: els forts esdevenen dèbils, els dèbils forts. Aquesta situació revolucionària donarà pas a una nova fonamentació d´una configuració diferent de la justícia. Quina aplicacions tenen les tesis de Trasímac per explicar la nostra crisi? Si durant un temps en les democràcies occidentals ha prevalgut un pacte de no agressió entre poder i oposició (en el fons qui governava, fonamentava el seu poder en un anomenat consens en la necessitat de mantenir un Estat del Benestar), on els canvis polítics no significaven modificacions substancials del marc legal, podem dir que ara ha deixat d´existir com a conseqüència d´una mena de cop d´estat subtil on els partidaris de les polítiques intervencionistes han estat desallotjats del poder d´una forma incruenta pels defensors de què el mercat assumeix el protagonisme per sobre de l´estat. Aquest últims han maniobrat en l´ombra, no sense comptar amb una certa complicitat d´aquells que deien defensar les polítiques socials, perquè al final s´hagin fet amb el poder. Aquesta idea del cop d´estat incruent és la que l´economista Simon Johnson, no gaire simpatitzant de l´ideari esquerranós i antic cap del FMI, sosté en un article titulat The Quiet Coup publicat a Atlantic Monthly (http://www.theatlantic.com/magazine/archive/2009/05/the-quiet-coup/7364/ )qui escriu que des del´estiu de 2007 la indústria financera americana té segrestat al govern de la Casa Blanca, la qual cosa explica el seu poder i tot el que ha succeït en el món en matèria política i econòmica en aquests últims temps. En l´esquema intel·lectual de Trasímac, qui no està d´acord amb el funcionament del sistema pot tenir encara raons per a l´esperança: el dret a la desobediència civil està present en la naturalesa de les coses, com ho està també l´exigència de defensar el poderós els seus privilegis quan hi ha algú que els reclama. En les paraules de Trasímac es prefigura el que serà una de les característiques de la modernitat, segons afirma Vicente Serrano en La herida de Spinoza (Anagrama, Barna 2011): assenyala l´odi com la estructura profunda de la societat moderna. L´odi s´entén com la voluntat de destruir l´altre perquè considerem que interfereix o disminueix el nostre poder. Però aquest afecte bàsic, aquesta lluita pel poder, només queda al descobert quan les “pantalles” o les “transfiguracions” que ha creat per amagar-se es trenquen.

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

14

El mercat constitueix juntament a l´Estat i les ideologies el que Serrano anomena “pantalles” o “transfiguracions” que amaguen i fan invisible l´odi estructural. D´aquesta manera aquesta passió resulta més acceptable: els vicis privats esdevenen virtuts públiques, la cobdícia un valor educable, la venjança en afany d´emancipació i llibertat, l´excés en harmonia i l´odi en cooperació. Barcelona, 12/02/2012

Les categories sofístiques ... 12 de febrero de 2012

15

Bibliografia:

Philippe Askenazy y otros, Crisis y deuda en Europa: 10 falsas evidencias,

22 medidas a debate para salir del impasse, Rebelión, 21/09/2010

Marcel Coderch i Collell, El cop d´estat financer, Construint futur,

20/04/2009

Joaquín Estefanía, El invierno del miedo, El País, 31/01/2012

Paul Krugman, Libres para morir, Negocios, El País, 10/09/2011

Jean-Paul Filoussi, La democracia y el mercado, Paidós, Madrid 2004

Iu Forn, Els mercats han assassinat la política, Ara, 14/11/2011

Los sofistas, Testimonios y fragmentos, Prólogo, traducción y notas de

José Solana Dueso, Círculo de lectores, Barna 1996

Jorge Reichmann, Sobre seguridad existencial y vidas low-cost, tratar de

comprender, tratar de ayudar, 06/01/2012

Dani Rodik, Economistas y democracia, Project Syndicate, 11/05/2011

Pierre Rosanvallon, La legitimidad democràtica, Paidós, Madrid 2010

Ferran Sáez, La difícil perspectiva, Ara, 07/11/2011

Vicente Serrano, La herida de Spinoza, Anagrama, Barna 2011

Joseph E. Stiglitz, Borlaug y los banqueros, Negocios. El País, 11/10/2009

Joseph E. Stiglitz, Demasiado grandes para vivir, Negocios. El País,

13/12/2009

Material a la web:

https://sites.google.com/site/cavernicoles/sofistes

http://issuu.com/mvillar2/docs/les_categories_sof_stiques__una_forma_d_aproximar

-