ELS SECRETS DE LA NEBULOSA S - Universitat de Valèncial’Observatori de la Universitat de...
2
118 Núm. 54 MÈTODE desvelant l’univers S ens dubte l’objecte extens del cel més observat per astrònoms aficionats és la nebulosa d’Orió. En la constel·lació homò- nima, que domina les nits d’hivern en les nostres lati- tuds, es troba l’objecte número 42 del catàleg de Mes- sier, observable amb prismàtics. En la imatge más petita que il·lustra aquestes pàgines podem admirar-lo, just per davall dels tres estels que constitueixen el cin- turó del gegant Orió (Alnitak, Alnilam i Mintaka). Mintaka, per cert, es troba just a la projecció de l’e- quador de la Terra sobre el cel –l’equador celeste– i aquest fet el converteix en un estel interessant per orientar-se: el lloc pel qual ix a l’horitzó marca exacta- ment l’est i el punt pel qual es pon, l’oest. En la matei- xa imatge podem veure de color blanc blavós l’estel gegant Rigel –la cama esquerra del gegant–, el setè estel més brillant del cel. En la imatge central, presa per l’astrofotògraf de l’Observatori de la Universitat de València, Vicent Peris, i pel seu col·lega José Luis Lamadrid des de Terol, observem tota la regió que rodeja la nebulosa, situada a 1.500 anys llum de la Terra. Una distància petita en comparació amb els cent mil anys llum del diàmetre de la nostra galàxia, que converteixen aques- ta nebulosa en un lloc molt interessant per als estudio- sos de la formació estel·lar. Estels relativament joves, formats als pilars de pols i gas de la nebulosa, emeten una potent radiació ultravioleta que il·lumina l’entorn, on altres processos de formació estel·lar estan en marxa. En la imatge de la dreta, presa recentment pel telescopi espacial Hubble, es mostra una ampliació de la zona central de la nebulosa. L’amplària d’a- questa imatge és semblant a la grandària angular aparent de la Lluna plena. En la part més brillant de la nebulosa es dis- tingeixen perfectament quatre dels estels que, amb la seua radiació, il·luminen la nebulosa fins a fer-la visible i convertir-la en un dels objectes més foto- grafiats del cel. Aquests estels joves formen el conegut Trapezi, anomenat així per la singular disposi- ció geomètrica d’aquest quartet. La radia- ció ultravioleta procedent d’aquests quatre estels, com també els vents estel·lars que gene- ren –fluxos de partícules molt energètiques– inhi- beixen la formació estel·lar en el seu entorn més immediat, però als pilars de pols i gas més foscos con- tinuen formant-se estels nous davant els nostres ulls, això sí, a un ritme lent comparat amb l’escala temporal humana, però ràpid i eficient en escales de temps cos- mològiques. Tant és així, que en el pròxim milió d’anys l’espectacularitat de la nebulosa d’Orió crei- xerà i potser com Roy, el replicant de Blade Runner, algú «veja naus en flames més enllà d’Orió». Entre els secrets revelats per les imatges del Hub- ble, cal destacar la presència de nombrosos estels nans marrons. Així és com els astrònoms designen estels fallits, en l’interior dels quals no es poden mantenir les reaccions contínues de fusió nuclear, característiques dels estels ordinaris, com el nostre Sol. S’han detectat, a més, estels tan joves que, possiblement, estiguen envoltats de discos protoplanetaris, que evolucionaran amb el pas del temps per donar lloc a estructures sem- blants al nostre sistema solar. La possibilitat d’estudiar estels de diferents grandà- ries, edats i masses en un mateix entorn converteix la nebulosa d’Orió en el gran laboratori de la formació estel·lar, però de segur que molts, com el protagonista de la novel·la Senyoria de Jaume Cabré, continuaran interessats per Orió, «a part dels secrets de la nebulo- sa, per la composició imaginària del caçador amb cin- yell, espasa i buirac». VICENT J. MARTÍNEZ Director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ALBERTO FERNÁNDEZ-SOTO Departament d’Astronomia i Astrofísica, UV ELS SECRETS DE LA NEBULOSA © Carlos Milovik © Vicent Peris (OAUV) i José Luis Lamadrid
Transcript of ELS SECRETS DE LA NEBULOSA S - Universitat de Valèncial’Observatori de la Universitat de...
118 Núm. 54 MÈTODE
d e s v e l a n t l ’ u n i v e r s
S ens dubte l’objecte extens del cel mésobservat per astrònoms aficionats és lanebulosa d’Orió. En la constel·lació homò-
nima, que domina les nits d’hivern en les nostres lati-tuds, es troba l’objecte número 42 del catàleg de Mes-sier, observable amb prismàtics. En la imatge máspetita que il·lustra aquestes pàgines podem admirar-lo,just per davall dels tres estels que constitueixen el cin-turó del gegant Orió (Alnitak, Alnilam i Mintaka).Mintaka, per cert, es troba just a la projecció de l’e-quador de la Terra sobre el cel –l’equador celeste– iaquest fet el converteix en un estel interessant perorientar-se: el lloc pel qual ix a l’horitzó marca exacta-ment l’est i el punt pel qual es pon, l’oest. En la matei-xa imatge podem veure de color blanc blavós l’estelgegant Rigel –la cama esquerra del gegant–, el setèestel més brillant del cel.
En la imatge central, presa per l’astrofotògraf del’Observatori de la Universitat de València, VicentPeris, i pel seu col·lega José Luis Lamadrid des deTerol, observem tota la regió que rodeja la nebulosa,situada a 1.500 anys llum de la Terra. Una distànciapetita en comparació amb els cent mil anys llum deldiàmetre de la nostra galàxia, que converteixen aques-ta nebulosa en un lloc molt interessant per als estudio-sos de la formació estel·lar. Estels relativament joves,formats als pilars de pols i gas de la nebulosa, emetenuna potent radiació ultravioleta que il·lumina l’entorn,on altres processos de formació estel·lar estan enmarxa. En la imatge de la dreta, presa recentment peltelescopi espacial Hubble, es mostra una ampliacióde la zona central de la nebulosa. L’amplària d’a-questa imatge és semblant a la grandàriaangular aparent de la Lluna plena. En lapart més brillant de la nebulosa es dis-tingeixen perfectament quatre delsestels que, amb la seua radiació,il·luminen la nebulosa fins afer-la visible i convertir-laen un dels objectes més foto-grafiats del cel. Aquests estelsjoves formen el conegut Trapezi,anomenat així per la singular disposi-ció geomètrica d’aquest quartet. La radia-ció ultravioleta procedent d’aquests quatreestels, com també els vents estel·lars que gene-ren –fluxos de partícules molt energètiques– inhi-beixen la formació estel·lar en el seu entorn mésimmediat, però als pilars de pols i gas més foscos con-tinuen formant-se estels nous davant els nostres ulls,
això sí, a un ritme lent comparat amb l’escala temporalhumana, però ràpid i eficient en escales de temps cos-mològiques. Tant és així, que en el pròxim miliód’anys l’espectacularitat de la nebulosa d’Orió crei-xerà i potser com Roy, el replicant de Blade Runner,algú «veja naus en flames més enllà d’Orió».
Entre els secrets revelats per les imatges del Hub-ble, cal destacar la presència de nombrosos estels nansmarrons. Així és com els astrònoms designen estelsfallits, en l’interior dels quals no es poden mantenir lesreaccions contínues de fusió nuclear, característiquesdels estels ordinaris, com el nostre Sol. S’han detectat,a més, estels tan joves que, possiblement, estiguenenvoltats de discos protoplanetaris, que evolucionaranamb el pas del temps per donar lloc a estructures sem-blants al nostre sistema solar.
La possibilitat d’estudiar estels de diferents grandà-ries, edats i masses en un mateix entorn converteix lanebulosa d’Orió en el gran laboratori de la formacióestel·lar, però de segur que molts, com el protagonistade la novel·la Senyoria de Jaume Cabré, continuaraninteressats per Orió, «a part dels secrets de la nebulo-sa, per la composició imaginària del caçador amb cin-yell, espasa i buirac».
VICENT J. MARTÍNEZDirector de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València
ALBERTO FERNÁNDEZ-SOTODepartament d’Astronomia i Astrofísica, UV
ELS SECRETS DE LA NEBULOSA
© Carl
os Milo
vik
© Vicent Peris (OAUV) i José Luis Lamadrid
Núm. 54 MÈTODE 119
«LES CARACTERÍSTIQUES
DE LA NEBULOSA D’ORIÓ
LA CONVERTEIXEN EN UN
LLOC MOLT INTERESSANT
PER ALS ESTUDIOSOS DE
LA FORMACIÓ ESTEL·LAR»
© N
ASA
, ESA
, M. R
obbe
rto
(Spa
ce T
eles
cope
Sci
ence
Inst
itute
/ESA
) i H
ubbl
e Sp
ace
Tele
scop
e O
rion
Trea
sury
Tea
m
