Els pobles preromans.Situació geogràfica i trets essencials.

1. Els pobles indoeuropeus.

Cap a l’any 1000 a.C. començaren a arribar a la Península poblesindoeuropeus, del grup lingüístic cèltic, procedents del centre d’Europa.Les primeres onades es varen establir fonamentalment a Catalunya i,posteriorment, a Navarra i a la Meseta. Aquests pobles basaven la sevaeconomia en la ramaderia i l’agricultura, coneixien la metal·lúrgia delferro i practicaven rituals funeraris consistents en la incineració il’enterrament en camps d’urnes (ritual d’incineració i enterrament de lescendres en urnes).

2. Els colonitzadors.

Al llarg del primer mil·lenni a.C., pobles provinents del Mediterrani (fenicis, grecs icartaginesos) arribaren a l’àrea meridional de la Península per tal de fundar establiments decaire comercial relacionats amb la mineria del coure, de la plata, de l’or i amb la ruta del’estany.

2.1.La colonització púnica: fenicis i cartaginesos.

A mitjans del segle XI els fenicis arriben a les costes de la Península i funden colòniescomercials al sud-est peninsular (Gadir, Malaca, Abdera, Sexi). La majoria de les colònieseren petites factories situades en tossals pròxims a la costa, que tenien com a activitat mésdestacada el comerç. Els pobles peninsulars oferien minerals com l’estany, el coure, or iplata, i obtenien a canvi teixits, joies i objectes d’adorn.

Els fenicis varen realitzar importants aportacions als pobles indígenes com ara laintroducció de l’escriptura alfabètica. Igualment varen contribuir a la generalitzar de l’ús delferro, la creació de factories per a salar i conservar el peix, l’explotació de salines i el torn pera la producció ceràmica.

Al segle VII a.C. fenicis procedents de les colònies de la zona del’estret de Gibraltar s’establiren a l’illa d’Eivissa (Ibusim). A partir de lacaiguda de Tiro i l’establiment de la colònia fenícia de Cartago-continuadora del poder fenici-, Eivissa es va convertir en un delsenclavaments del món púnic més importants de la Mediterràniaoccidental, amb una població que pogué assolir els 5.000 habitants.L’Eivissa púnica fou un centre destacat de producció agrícola i salinera,i destacada activitat industrial (ceràmica) i comercial que va propiciarl’encunyació de moneda pròpia.

Des del segle V a.C. es va incrementar la presència Cartaginesaa la Península amb la fundació de noves colònies (Villaricos i Cartago-Nova). Aquesta tendència es va intensificar amb la disputa de Cartagocontra Roma a les guerres púniques (segle III a.C.) Dins aquestconflicte els cartaginesos varen ocupar el sud de la Península on vanexplotar les mines de plata.

Ferran Jover Comas Història d’Espanya, 2n de Batxillerat. Socials 21 1

2.2. Els grecs.

Els grecs van desembarcar a la Península cap al segle VIII a.C. i van erigirl’assentament de Rhode (Roses) i altres colònies com les d’Empòrion i Hemereskopi. Lainfluència dels grecs sobre els pobles indígenes va ser molt destacada. Els contactescomercials van afavorir el desenvolupament agrícola dels pobles peninsulars amb la difusióde l’arada, la introducció de nous conreus com la vinya i l’olivera i la domesticació de gallinesi ases. Igualment es va propiciar el desenvolupament tecnològic amb l’elaboració de teixits,ceràmica i la metal·lúrgia del ferro, i s’afavorí l’ús de la moneda i de l’escriptura alfabètica.

3. Tartessos.

Les referències que tenim de Tartessos sónprincipalment literàries (Herodot, Estrabó). El seu origen esrelaciona amb la continuïtat d’un món indígena anterior(cultura dels Millares, Argar) impulsat pel contacte ambfenicis i grecs. Tartessos va presentar un importantdesenvolupament econòmic lligat a la mineria de l’or, la platai el coure. Des de la vall del Guadalquivir dominaren elsjaciments de Río Tinto, Sierra Morena i Almeria i, pot ser, vanparticipar del comerç de l’estany procedent de les IllesBritàniques. Segurament comptaren amb una creixentcomplexitat social amb l’aparició de grups especialitzats comara els dedicats a la producció d’articles destinats al comerç.No es conserven restes arquitectònics ni manifestacionsartístiques fora dels magnífics tresors com el de Carambolo aSevilla.

4. Ibers i Celtes.

Des del començament del segle V aC es va produir a la Península una divisió en dueszones culturals diferenciades. Els pobles ibèrics, influïts pel contacte amb la colonitzaciópúnica i grega, es varen situar a la costa est i sud. La resta de la Península estava habitadaper pobles celtes que presentaven trets culturals aportats per les emigracions indoeuropees.

Els ibers (turdetans, bastetans, edetans, laietans...)ocupaven les costes mediterrànies, el baix Ebre i pràcticamenttota Andalusia. Presentaven una economia bàsicamentagrícola basada en els cereals, la vinya, l’olivera i plantes pera ús tèxtil (lli o espart). Igualment desenvoluparensistemàticament la mineria -especialment la de la plata- iuna important metal·lúrgia del ferro. Practicaren l’artesaniaceràmica de torn i el tèxtil utilitzant lli, espart i llana. Gràcies alcomerç començaren a encunyar moneda pròpia; en algunsd’aquests pobles també es va desenvolupar l’escriptura.

Els ibers habitaven poblats emmurallats situats enzones de fàcil defensa. No s’han trobat edificis públics nitemples, però sí necròpolis i santuaris. La seva organització

Ferran Jover Comas Història d’Espanya, 2n de Batxillerat. Socials 21 2

social es basava en les relacions de caràcter personal, com les fides o devotio ibèrica. Ungrup de famílies formaven la tribu que era dirigida per un cabdill sorgit de l’aristocràcia local.Existia, per tant, una important estratificació i jerarquització social relacionada amb unaaristocràcia militar i econòmica (els règuls). Aquesta estructura personal i tribal adoptavauna organització política en forma de petites monarquies que podien tenir més o mancocontrol sobre l’aristocràcia local.

L’art ibèric va produir escultures tan rellevants com la Dama d’Elx, la de Baza o laBicha de Balazote. Igualment destacà la pintura sobre ceràmica i la joieria.

Els pobles celtes, d’origen indoeuropeu, assentats al centre i nord de la Península,presentaven elements culturals autòctons, altres d’origen celta i, uns altres menysdeterminants, d’influència ibèrica. Els celtes que habitaven la Meseta (vacceus, lusitans,arevacs, carpetans, celtibèrics...) desenvoluparen una agricultura més aviat pobra, que esbasava en el cultiu dels cereals, mentre que els que habitaven el Sistema central i Ibèriceren fonamentalment ramaders. Els del nord de la Península (àsturs, càntabres, galaics...)amb menors contactes culturals devien presentar un grau important de primitivisme.

Els agricultors celtes produïen principalment cereals i vivien en poblats (Castra),mentre que els ramaders practicaven cert nomadisme. La riquesa en estany de les terresgallegues va propiciar l’explotació minera, tot i que també era rellevant la producció de ferro.La seva producció es dedicava a l’autoconsum o al comerç en l’àmbit pròxim, però elsceltibers practicaren un comerç més ampli al temps que rebien importants influències delspobles ibèrics.

Aquests pobles presentaven una organització social en tribus i en clans, amb lligamsfamiliars o de dependència molt forts. Desconeixien l’escriptura i les seves manifestacionsartístiques eren pobres: ceràmica amb decoració geomètrica i escultures animals de facturarústica (toros de Guisando).

Ferran Jover Comas Història d’Espanya, 2n de Batxillerat. Socials 21 3