LORD AVEBURY

ELS PLAERS DE LA VIDATRADUCCIÓ DEL'INGLES PER R. PATXOT I JUBERT

PRIMERA l SEGONA PART

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «L'AVENÇ»

1906

lU9~ «l.... .¡:(,nboTOug~1 Jl.S~.

1ient .. ...

s-tVtrtrI li # J

QJt~

. .J 4..... I. "rlL 1.0J<-".....,..~~........~~. ~~ le.:iE

U;; t?Ú--. rft .~c-:'41~~.

J;k••:~~~~~~ ~.;{- &1"

~~", J4-

PRESENTACI6

Benvolgut llegidor:Vos oferesc, am certa temença, el meu atrevi·

ment, o sia aquesta traducció, que galantment meva autorisar l'Honorable Lord Avebury, al qualgrans mercès.

En el seu llibre trobareu com l'intelligenças'emmena I sentiment fins al reialme dels forts, onsojorna, serena, l'alegrança del contentament.

Dintre la nuvolada espessa de produccions ma­laltices, que am desvaris psicologies encobreixenun fons degenerat, o un renec d'impotença, l'obrasanitosa escrita per qui llavors era Sir John Lub­bock, apar un raig de sol que desfà les boires.

A ital convenciment mogué I meu determini.Verament calia ploma molt superior a la meva

pera no malmenar l'original, emperò també mrecava que aquest llibre aconhortador no arribés amans de! poble català.

Per això m som arriscat a la meva tasca, malsia rebregant l'amor proprio

Entre altres coses, els versos nombrosos am quel'erudició de l'autor ha .florejat els capitols, certa­ment no han pas alleugerit la feina del traductor.Jo no n sé fer de versos, i, adhuc si n sabés, crec

6 Presentació

que les me'Pes conviccions m'allunyarien la tempta­ció literaria de martirisar-los, estrafent-los lliure­ment.

No obstant, els qui pu!?,uin 1'esseguir l'originalpot-ser trobaran que, a 'Poltes, la traducció d'aquells'Persos comporta quelCòmmés que la sola .fidelitatgramatical.

La causa determinanta del present atre'Piment,essent una .finalitat moral, me som denegat totallibertat de transcripció, romanent aparellat, tantcom he sabut, amb el text inglès.

I ad la teniu, pobreta, la traducció.Doneu-li aculliment am ben'Polença i,fent home­

natge a la bonesa d'intenció, 'Pulgueu perdonar elsfalliments de la me'Pa insu.ficiença.

R. PATXOT I JUBERT

Sant Feliu de Guíxols, Setembre de 1904

PRIMERA PART

PREFACI

ELS qui tenen el plaer de compartir els ce­rimonials d'obertura d'escoles i de colle­

gis, i de repartir premis i titols, generalments'espera que, al mateix temps, ofereixin aitalsparaules de consell i d'encoratjament com lallur experiença de món els permet donar anaquells qui entren a la vida.

Jo mateix havent estat de jove prou pro­pens a patir d'aplanament moral, en diversosd'aquells aplecs he aprofitat l'oportunitat peratractar dels privilegis i els favors que gaudim,i ara reimprimeixo ací la substança d'algunsd'aquells parlaments.-retallant lo que eraespecial a les circumstances de cada cas i fentlliurement totes les alteracions i adicions quese m'han acudit d'aleshores ençà, - confiantque ls pensaments i les citacions en els qualsjo mateix he trobat més conhort, pot-ser tambépuguin convenir a d'altri.

ro Prefaci

Escassament s'ha de dir que jo no m somreferit, de cap de les maneres, a totes les dèusde felicitat obertes pera nosaltres, essent vera­ment omesos alguns dels més grans plaers idòns.

Tot llegint leSprbVeS sento que algunessentencies poden sem bIar massa dogmatiques,emperò m refio de que s tindrà en compte lescircumstances en que foren dites.

High ElmsDown, Kent, Janer 1887

«Uns rondinen del llur cel serè,

i que enlluerna de guaitar,

si surt una c1apeta ombriua

en el llur gran espa.i blau,

I altres s'omplen d'amor agrait

tant sols si un filet de llum,

un raig misericordiós de Déu,

daura la negra nit iIur.

En palaus hi ha cors qui demanen,

orgullosos i enutjats,

per què I viure es tasca tant aspra

i tot lo bo es denegat.

I en (barraques hi ha cors qui admiren

com l'amor a favor d'ells

(l'amor qui mai apar cançar.se)

féu tant ric proveiment.»

TRENeH

CAPITOL I

EL DEVER DE LA FELICITAT 1

«Si un home es maIhaurat,això té d'esser ben bé culpaseva, car Déu féu tots els homespera que fossin feliços.»

EPICTET

L A vida es un gran dà, i, a mida que arri­bem als anys de discreció, molts de nos­

altres ens demanem naturalment què es lo quetindria d'esser l'objecte principal de la nostraexistencia, Adhuc aquells qui no accepten «elmajor bé del major nombre» com una reglaabsoluta, encara admetran que tots hauriem demirar de contribuir, tant com puguem, a lafelicitat dels nostres consemblants. N'ni ha

1) La substança d'això fou dit a l'Institut Harris, aPreston.

Lord Avebury

molts, no obstant, qui semblen dubtar si esben obrar que nosaltres mateixos provemd'esser feliços. Naturalment que la propriafelicitat no hauria pas d'esser nostre objectiuprincipal, ni serà tam poc mai assolida si secerca interessadament; Podem tenir molts deplaers a la vida, emperò no ls hem pas dedeixar regnar sobre nosaltres, o sinó aviat enslliurarien a la tristor; i «en quina servituttant perillosa i miserable cau aquell qui con­sent que ls plaers i les tristors (dos coman­dants deslleals i crudels ) el posseeixin succes­sivament I» I

No obstant, no puc menys de creure que Imón fóra mellor i més somrisent si ls nostresmestres ensenyessin el Dever de la Felicitat,així com la Felicitat del Dever; puix tindriemd'esser tant contents com poguessim, mal nofos sinó perquè l'esser feliços nosaltres ma­teixos es una de les maneres més efectives decon tri buir a la felicitat dels altres.

Tot-hom deu haver sentit que un amicxalat es com un dia soleiat, que vessa la sevaalegrança a tot Jo del voltant; i la major partde nosaltres, segons com triem, podem ferd'aquest món o bé un palau o bé una presó.

No hi ha pas dubte que s troba certa satis­facció egoista en blincar-se a la melangiai en creure que som victimes del Fat; en

I) Seneca.

El, dever de la felicitat I5

encaparrar-nos arn malhaurances,.sobre tot sisón més o menys imaginaries. Pera esser ale­gre i content, ben sovint se necessita fer unesforç; hi ha un cert art en servar-nos animats;i, amb aquest respecte, com amb altres, calque nosaltres mateixos ens vigilem i ens trac­tem gaire bé com si fossim algú altre.

La tristor i l'alegrança, de ver"1tat, sónextranyament trenades. Massa sovint

«Guaitem endavant i enrera,i ens dallm per lo que no es:

nostra r¡"lla més sincerad'algun dolor se ressent;

les nostres cançons més dolces són les que diuen el més[trist pensament» '.

Com a nació som inclinats a la melangia.S'ha dit dels nostres compatricis que agafentristament adhuc els llurs plaers. Emperò això,si realment fos veritat, confio que serà unacaracteristica transitoria. «La joiosa Angla­terra» era la vella dita: esperem que pot deve­nir veritat altra vegada. Cal que cerquem al'Est la vera melangia. Re pot esser més tristque les ratlles arn les quals Omar Khayyamcomença les seves quartetes':

«Nosaltres sojornem aci sols un curt dia o dos,i lo que guanyem no més es dolor i angoixa;i després, deixant la vida sense resoldre,eorsecats de recances ens en tenim d'anar.»

I) Shelley. 2) De la traducció de Whinfield.

16 Lord Avebury

o la cançó dels Devas al Prin cep Siddart haen la bella versió d'Edwin Arnold:

« Nosaltres som les veus del vent errant,que sospiren pel repòs, i repòs mai poden trobar.Guàiteu I Aixi com el vent es la vida mortal:un sospir, un gemec" ull plor, una tempesta, un bregar.»

Si certament això fos veritat, si la vidamortal fos tant trista i tant plena de sofriment,no es gens extrany que Nirwana-l'acabamentde la tristor-fos benvinguda, adhuc amb elsacrifici de l'esser conscient.

Emperò, que no tindriem de proposar-nosun ideal molt diferent, una esperança méssanitosa, més mascle i més noble?

La vida no es pas merament viure, sinóviure bé. N'hi ha «qui viuen sense cap intenti solament passen pel món com les palletessobre un riu: ells no caminen pas: an ells selsenduen»', -si bé, tal com Homer fa dir aUlysses, «que n'es d'enlleït d'aturar-se, deposar punt fina!, de romandre sense brunyir,de no lluir fent servei, com si l'halenar fosvidal»

Goethe ns diu que a trenta anys resolgué«no treballar més la vida per meitats, sinó entota la seva bellesa i totalitat»:

«Im Ganzen, Guten, SchonenResolut zu leben.»

I) Seneca.

El dever de la felicitat 17

Certament la vida té d'esser amidada pelpensament i l'acció, no pas pel temps. Real­ment pot esser, i deuria esser, serena, inte­ressanta i agradosa; i, de conformitat amb elproverbi italià, «si tots no podem viure a laPlaça, tot-hom pot pendre I sol ».

Si fem tot lo que sia a la nostra mà; sino engrandim tribulacions insignificantes; siguaitem resoltamen t, no dic pas el costatbonic de les coses, sinó les coses tal com sónrealment; si ns aprofitem dels dons nombrososque ns envolten; no podrem pas menys desentir que la vida es, de veritat, un heretatgegloriós:

«Molts més criats serveixen l'homede lo que ell s'adonarà. A cada viarany

trepitja allò que li fa bé,quan la malaltia l'esllangueix descolorant-lo.Oh poderòs Amor! L'home es tot un mòn, i en té

un altre pera ajudar-lo 1»'

No obstant, ben pocs de nosaltres ensdonem compte del meravellós privilegi delviure, o dels favors que heretem; de les gloriesi belleses de l'Univers, que es nostre si aixíresolem tenir-lo; l'extesa del qual nosaltresmateixos podem fer que sia lo que desitgem;o el poder que tenim pera aconseguir la tran­quilitat, pera triomfar del dolor i de la tristor.

El Dant senyalà com un mancament seriósel deixar perdre les oportunitats:,

I) Herbert.

2

18 Lord Avebury

«Un home pot violentara sí mateix i els propris dòns, i per aixòell, en el segon torn, cenamentté de deplorarlo seu crim amb inutil peniten ça.Qualsevulla qui s priva la vida i la llum,en oblidosa prodigalitat esmerça I seu talent,i després se contrista quan deuria esser joiós.»

En Ruskin ha expressat això fent alusióespecial a la meravellosa bellesa d'aquest mónesplendid, massa sovint pres com una cosacorrenta i recordada, si es que ho es, gaire bésense gratitut. Ell se queixa de que «els HomesSants, en la lloança de l'amor de Déu enversnosaltres, sols rarament se refereixen an aque­lles coses en les quals es més aviat i abun­dosament provat; si bé insisteixen molt enla Seva donació de pa i d'abrigalls i salut (queEll dóna a totes les criatures inferiors); ellsno ns demanen pas que El regraciem de la glo­ria les Seves obres, que Ell no més ha permès anosaltres que les percebessim; ells ens diuenque meditem sovint en el retirament, emperòno ns envien pas an els camps al cap-vespre,coma n'Isaac; tracten del dever de l'abnega­ció, emperò no exhibeixen pas el dever dedelitar-se». l, arn tot, com diu ell justamenten altre lloc. «cada hu de nosaltres, tot fentel camí de Ja vida, podem triar, segons lesnostres obres, entre ¡'acoblar totes les veusde la Natura en una can tu ria d'alegrança. obé I mustigar i colgar la seva simpatia ambun horrible apartament de silenci i de con­demna, amb un plor de les seves pedres i un

El dever de la felicitat

alçament de la seva pols contra nosaltres».Que no tenim d'admetre tots, arn Sir Henry

Taylor, que «el retrospecte de la vida formi­gueja d'oportunitats perdudes»? «Qualsevullaqui no gaudeixi la vida,-diu Sir T. Browne,- jo no més el com pto com una aparició,encara que vesteixi les afeccions visibles decarn.»

Sant Bernat verament va tant Ilunv fins asostenir que «res me pot danyar, ex¿epte jomateix; el dany que jo pateixo I porto arnmi mateix,i jamai soc un sofridor real sinóper la meva propria cul pa».

Alguns moralistes pagans tam bé han ense­nyat talment la mateixa lliçó. «Els Déus­diu Marc Aureli - han posat tots els medisen poder de l'home, a fi de capacitar-lo peraque no caigui en els mals veritables. Ara bé:lo que no fa més dolent un home, com pot ferpitjor la vida seva?»

N'Epictet ho agafa igualment: «Si un homees malhaurat, recordeu que la seva malhau­rança es cul pa seva, car Déu ha fet tots elshomes pera que sien feliços». <do som­diu ell en altre indret-sempre content arnlo que esdevé, car penso que lo que Déu triaes mellor que lo que jo triaria.» I altre cop:«No cerqueu pas que les coses esdevinguintal com vosaltres ho desitgeu, sinó desitgeuque les coses que esdevenen sien tal com són,i així vosaltres tindreu un tranquil passar dela vida ... Si cobegeu qualsevulla cosa que per-

20 Lord Avebury

tanyi a d'altri, vosaltres perdeu això que esben vostre».

De totes maneres, me penso que ben pocso cap poden anar tant lluny com Sant Bernat.No podem pas fer altrament que patir dany,malaltia i angoixa; que sofrir per la perdua, eldesafecte, les faltes, adhuc la fredor d'aquellsque estimem. Quants de jorns han devingutplorosos i enfosquits permor d'una paraulamalagradosa I

Se diu que En Hegel acabà am tota calmala seva Phaenomenologie des Geistes, a Jena,el 14 d'Octubre de 1806, sense saber absoluta­ment res de la batalla que s lliurava al seuvoltant.

Matthew Arnold ha suggerit que nosaltrespodriem pendre lliçons dels còssos celests:

«Séns temença del silenci que ls envolta,ni distreure~sarn res de lo que van veient,aquests DO demanen que coses d'enfòraels produeixin amor, si.mpatia, esplaiament.

Limitats per ells en sí, i séns cuidar-sede l'estat en que sien altres obres de Déu,posant tot llur poder en llurs propries tasques,elis atenyen la vida forta que esguardeu.»

Es veritat que

«Un home es el seu propri estel;nostres fets són els nostres angelspel bé o pel mal »,

i que «més aviat que seguir una multitut afer mal », un tindria de «romandre com el

El dever de la felicitat 21

pilar de Pompeia, vistós per sl mateix i sol enintegritat» '. Emperò per molts aquest aïlla·ment seria en sí de lo més dolorós, perquè Icor «no es pas una illa separada de les altresterres, sinó un continent que s'hi uneix»'.

Si talment ens separem dels interessosd'aquells al nostre entorn, que no simpatisemamb ells en els llurs sofriments, ens impossi­bilitem pera compartir la llur benanança iperdem força més de lo que guanyem. Sievitem la simpatia i ens envolquem amb unafreda armadura de malla d'egoisme, nosaltresmateixos ens excloem de molts dels més gransi més purs goigs de la vida. Pera fer-nos in­sensibles al dolor cal que empenyorem tambéla possibilitat de la fel icitat

A més d'això, molt de lo que anomenemdanyes realment bé disfreçat i no tindriempas de «barallar-nos temerariament amb ad­versitats encar no enteses, ni passar per alt lesmercès sovint contingudes en elles»3. El plaeri el dolor, tal com diu En Plutarc, són elsclaus que reblen el còs i l'ànima ensemble. Eldolor es un avís de perill, una veritable neces­sitat de l'existença. Sinó fos per ell, per lesadvertences que ns donen els nostres senti­ments, les mateixes mercès que ns envoltendevindrien fatals aviat i inevitablement. Moltsdels qui no han estudiat la qüestió tenen

I) Sir T. Browne. 2) Bacon. 3) Sir T. Browne.

22 Lord Avebury

l'impressió que les parts del còs situades mésfondes deuen esser les més sensibles. I es elcas que es tot al revers. La pell es una senti­nella continua i sempre vigilanta, sempre enguarda pera avis~r·nos qualsevol perill ques'acosti; mentre la carn i els orguens interns,ont el dolor fóra séns proposit, comparativa­ment no tenen sensació quan són sans.

«Nosaltres parlem-diu Helps-de l'ori­gen del mal; emperò, què es mal? Principal­ment parlem dels sofriments i de les contrarie­tats com un bé, pot·ser, en els llurs resultats;però escassament admetem que en sí puguinser un bé. Arn tot, són saviesa, -que de capaltra manera s'encalçaria, excepte fent homescom déus, capacitant-los pera capir sense expe­riença. Tot lo que ls homes passen, absoluta­ment pot esser lo mellor per ells,-no pas cosasem blant a dany, al menys an el nostre sentitacostumat gel mot».

Certament «es la vall lo que mellor des­cobreix el turó» I, i «pera sentir els grans bénscal que conegui ls mals petits»'.

Adhuc si ns sembla que no obtenim tot loque podríem desitjar, molts sentiran, com enla magnifica traducció del sonet de Filicajaper Leigh Hunt, que:

«Així la Providença pera nosallres, excelsa, infinida,fa de nOSlres necessitats Ja seva tasca vigiJanta,

I) Bacon. 2) Rousseau.

El dever de la felicitat

escolta les nostres pregaries, ajuda I nostre voler,i fins quan nega lo que sembla I nostre dret,o bé refusa perquè voldria que demanessim,o no més apar refusar i refusant concedeix».

2J

D'altra banda, aquells qui no acceptenl'idea d'interferences continuades, s'alegraranam la creença de que, en conjunt, les lleis del'Univers treballen pera la felicitat general.

I, si per cas ve,

«La tristor tindria d'esser,com la joia, majestuosa, iguala, sedanta,confirmadOl"a, purificadora, enlairadora, deslliuranta;forta pera consumir contrarietats petites; pera comanargrans pensaments, pensaments greus, pensamellts du-

[raders fins a l'acabar ». I

Si no podem refiar-nos de que la vida seràtota benanança, al menys podrem assegurar­nos un gros romanent de la bona banda; iadhuc els esdeveniments que semblen mal­haurances, si s'em besteixen am coratge, sovintpoden tornar-se un bé. «Moltes de vegades­diu Seneca - la calamitat tomba a nostreaventatge, i grans ruínes fan camí pera gloriesmés grans.» Helmholtz data I seu comença­ment de la ciencia amb una malaltia. Això Iportà a l'adquisició d'un microscopi, quepogué comprar permor d'haver passat a l'hos­pital les seves vacacions de daTrevera de 1841.postrat per la febre tifoidea;' essent alumne Icuidaren de franc, i quan estigué bo s trobà

¡) Aubrey de Vere.

Lord Avebury

posseidor de l'estalvi dels seus pocs cabals.«En Savonarola-diu Castelar-en altres

circumstancies hauria estat séns dubte un bonmarit, un pare amorós, un home desconeguta l'historia, del tot impotent para imprimiren el sorral del temps i sobre ¡'esperit humàel rastre pregon que hi ha deixat; em però lamalhaurança I visità pera malferir el seu cor iencomanar-li aquella marcada melangia quecaracterisa una ànima arn sofriment; i el so­friment que encerclava les seves celles ambuna corona d'espines, era també lo que lesengarlandava arn l'esplendor de l'immortali­tat. Les seves esperances eren centrades en ladòna que ell estimava, la seva vida era basadaen la possessió d'ella; i quan la familia d'ellafinalment el va rebutjar, en part per la sevaprofessió, en part per la seva persona, ellcregué que era la mort lo que li havia pervin­gut, quan de veritat era l'immortalitat.»

No obstant, es impossible de negar l'exis­tença del mal, i la seva raó d'esser fa tempsque ha exercitat l'intelligença humana. Elsselvatges ho resolen arn la suposició de malsesperits. Els Grecs atribuíen les malhaurancesdels homes, en bona part, a les antipaties igelosies dels déus i les dees. D'altri han imagi­nat dos principis divinals, oposats i antagonis­tics. l'un amistós i l'altre hostil als homes.

El franc voler, arn tot, apar implicar l'exis­tença del mal. Si sens deixa un poder deselecció, molt té de dependre de lo que nos-

El dever de la felicitat 25

altres escullim. En la mateixa natura de lescoses, dos i dos no poden pas fer cinc. N'Epic­tet s'imagina Jupiter parlant a l'home tal comsegueix: «Si hagués estat possible de fer elvostre còs i lo vostre, lliure del risc del dany,jo ho hauria fet així. Com que això no podiaesser, jo us he donat un troç petit de mimateix».

Aqueixa mercè divina nosaltres tenim d'u­sar·la saviament. De fet, es el nostre tresor méspreat. «L'ànima es cosa molt mellor que totesles altres que vós posseíu. Podeu, doncs, mos­trar-me de quina manera us en haveu cuidat?Car no es pas probable que vós, qui sou unhome tant raonable, inconsideradament i des­cuidadament permeteu que sia oblidada i pre­tereixi la cosa més preada que posseíu.» 1

A més d'això, adhuc si I dany no potesser completament evitat, no hi ha pas dubteque es veritat el que, no solament tant si lavida que fem es bona i profitosa, com si esdolenta i inutil, sinó també que tant si es feliçcom malhaurada, són coses molt a la nostra mài depenen braument de nosaltres mateixos.«Solament el temps deslliura als folls de lesangoixes, emperò la raó an els savis»', i encaramai ningú ha estat del tot miserable, excepteper culpa d'ell mateix. Si no som els amos,de totes maneres gairebé som els criadors denosaltres mateixos.

1) Epictet. 2) Ibid.

26 Lord Avebury

A molts de nosaltres no es pas tant lesgreus tristors, la .malaltia o la mort, sinó mésaviat les «agonies diaries», lo que ennuvola Isolei de la vida. Moltes de les contrarietats dela vida són insignificantes en sí i facilmentpodrien esser evitades.

Que feliç podria fer-se la familia, general­ment, si no fos per folles baralles o malente­sos, com s'anomenen bé I Es ben bé culpanostra si som rondinaires o estem de maltremp; i, encara que això sia més dificil, notenim pas cap necessitat de permetre que nos­altres devinguem malhaurats permor de larebequeria o els malshumors d'altri.

Molt de lo que patim ens ho havem congriatdamunt, sinó per mancament actual, al menysper ignorança o poc pensar. Massa sovintpensem solament arn la felicitat del momenti oblidem la de la vida. Els amoïnos vénencomparativament poc sovint: som nosaltresels qui anem cap an ells. Molts de nosaltresesmicolem la nostra vida. La Bruyère diu que«molta gent esmerça bona part de la vida lluren fer el restant miserable»; o bé, tal com hoposa Gcethe:

«A tots ets temps, l'home gastat per les angoixesha sembrat vanitat pera cuJlir desesperacio »,

No solament patim molt anticipant el mal,com «Noè visqué molts anys am l'aflicciód'un diluvi i Jerusalem fou presa dintre l'esserde Jeremies abans que sigués assetjada», sinó

El dever de la felicitat 27

que sovint ens desesperem greument aml'aprensió de malhaurances que al cap i a lafi mai esdevénen. Tindriem de fer tot lo quepoguessim i esperar am calma I resultat. Sovintoim parlar de gent qui s'aclofa per excés detreball, emperò dels dèu casos els nou patei­xen realment d'aclaparament o d'angoixa.

«Els nostres mals morals - diu Rousseau-tots són en l'opinió, llevat d'un sol, que esel crim; i aquest depèn de nosaltres: elsnostres mals fisics ens destrueixen o se des­trueixen. El temps o la mon són els nostresremeis. »

(~Sovint s'escauen dintre nostre ls remeisque nosaltres atribuïm an el ceL »\

Això no obstant, s'entén per la gent gran.Am les criatures, naturalment que es diferent.Es costum de parlar de la feliç infantesa, em­però jo ho trobo una errada. Les criatures, amtot, sovint estan massa neguitoses i són massafondament sentides. L'home deuria esser arnoi senyor del seu fat; però les criatures sóna mercè dels qui les envolten. Mr. Rarey, elgran domador de cavalls, ens digué corn elltrobà que una paraula enrabiada féu apujar elpols d'un cavall dèu pulsacions per minut.Penseu, doncs, de quina manera té d'afectarun infant I

La mainada té ben poca culpa si es sobre-

I) Shakespeare.

Lord Avebury

rament neguitosa, però es un perill que s'hade combatre. «Els terrors de la tem pesta sesenten principalment al parlador o a la ca­bina.»'

Pera deslliurar-nos de mals imaginaris o detotes passades problematics, sovint incorremen sofriment real. «L'home - diu Epicuri­qui no s'acontenta arn poc, no s'acontenta deres.» Que sovint nosaltres «treballem per allòque no satisfà». «Més de lo que fem servir esmés de lo que necessitem, i solament unacàrrega pera I qui ho porta. »' La major part denosaltres ens donem una quantitat immensade feina inutil; ens embarrassem, com aquellqui diu, en la jornada de la vida amb un pesmort de fato innecessari; i a mida que «unhome fa més llarg el seu seguici, tam bé vaescursant les seves ales»3. En aquell delitósconte de fades, Alice through the Looking­Glass, al «Cavaller Blanc» sd descriu comhavent-se carregat, al començament d'unajornada, arn b una varietat d'entriq uells estra­falaris, inclòs una ratera, pera I cas que lesrates l'alOrmentessin de nit, i un rusc d'abe­lles pera I cas que s trobés amb un eixam.

En Hearne, en el seu Journey to theMouth ofthe Coppermine River, ens conta quepocs dies després d'haver-se posat en camípera la seva expedició, trobà una partidad'Indians, qui s van anexionar una bona

1) Emerson. 2) Seneca. 3) Bacon.

El dever de la felicitat

part de l'impedimenta d'ell, i tot lo que EnHearne diu es «el pes de nostre fato essènttant alleugerit, feu més plasenta la jornada del'endemà». Am tot, jo deuria afegir que lsIndians romperen els instruments filosofies,que, séns dubte, més aviat eren un embarraç.

Quan venen malhaurances, Marc Aureliens diu, am molta de raó: «Cada volta quet'esdevinguin vexacions recorda-t d'aplicaraquest principi, que això no es pas una mal­haurança, sinó que es una bona sort de sofrir­ho noblement». El nostre mal humor certa­ment ens fa més mal que no pas la mateixacosa que ns fa neguitejar; i patim molt mésde ¡'enuig i la vexació que permeten que lsactes provoquin en nosaltres, que no pas delsmateixos actes que ns han contrariat i enutjat.Per exemple, de quina manera la major partde la gent se deixa distreure i torbar per qües­tions i baralles de familia. No obstant, deles dèu vegades les nou un no tindria pasde patir permor de ser retopat. Si la con­demna es justa, deuria esser ben rebuda comuna advertença; si no es merescuda, per quètindriem de permetre que ns constristés?

A més d'això, si les malhaurances esdeve­nen, no més fem que empitjorar-les condo­lent-nos-en.

«Tinc de morir, - repeteix N'Epictet.­Emperò que tinc de morir entristint-me?M'han d'engrillonar. Que també ho tinc delamentar? Tinc d'esser desterrat. Que m'ho

JO Lord Avebury

poden privar d'anar-hi amb alegrança i con­tentament? Emperò jo us ficaré a la presó.Home, que esteu dient? Vós podeu ficar el.meu còs a la presó, em però la meva pensa niZeus mateix la pot dominar.»

Si verament no podem arribar a ser feliços,la culpa s'escau generalment en nosaltres ma­teixos. Socrates visqué baix els Trenta Ti­rants. Epictet era un pobre esclau, i, no obs­tant, quantes de coses li devem!

«Com pot esser-diu ell-que un homequi no té res, despullat, sense casa, sense una!lar, esqualid, sense un esclau, sense ciutat.pugui tenir una vida que s'escola facilment?Guaiteu-me a mi, qui som sense ciutat. sensecasa, sense possessions, sense un esclau; jodormo sobre I sòl; jo no tinc pas muller, nicriatures, ni pretorium, sinó solament la terra,i el cel, i un pobre abrigall. I què es lo que mmanca? Que no estic sense tristor? Que noestic sense temença? Que no soc lliure? Quanme vegé algú de vosaltres fallar l'objecte delmeu desig, o caure en allò que jo voldria evi­tar? Que he blasmat jamai Déu o els homes?Que he acusat mai ningú? M'ha vist maicap de vosaltres amb un posat melangiós? Ide quina manera compareixo davant d'aquellsque vosaltres temeu i admireu? Que no lstracto com esclaus? Qui es que, quan meguaita, no pensa que veu el seu rei i senyor?»

Penseu si n'hi ha de coses per les qualsdeu riem esser agraits. Ben pocs de nosaltres

El dever de la felicitat JI

apreciem el nom bre dels nostres dons de cadajorn; els prenem com si fossin insignifican­ces, i, no obstant, «insignificances fan perfec­ció, i la perfecció no es cap insignificança»,com digué En Miquel Angelo. Els oblidemperquè sempre són am nosaltres, \, no obs­tant, per cada hu de nosaltres, com encer­tadament remarca Mr. Pater, «aquells senzillsdons, i d'altres igualment trivials, el pa i elvi, la fruita i la llet, podrien rescabalar aque­lla poetica i com si diguessim moral signifi­cança que segurament pertany a tots els me­dis de la nostra vida de cada dia, si tant solspoguessim deslliurar·nos del vel de la nostrafamiliaritat am coses que de cap manera sónvulgars en sí mateixes».

«No permeteu pas-diu Isaac Walton­que les mercès que cada jorn rebem de Déuno ns facin prear-lo o lloar·lo,. pel fet de que:són comunes; sobre tot no oblidem pas delloar-lo pels goigs innocents i els plaers quehavem gaudit d'ençà que ns trobàrem plegats.Què es lo que no donaria un cego pera veureels plasents rierals i prades i flors i fonts? Id'aquestes i moltes d'altres mercès, nosaltresdiariament ne fruim.»

El contentament, ens digué Epicuri, noconsisteix pas en grans riq ueses, sinó en po­ques necessitats. An aquesta terra afortunada,no obstant,. nosaltres podem tenir moltes denecessitats, i, malgrat açò, Ics podem satisfertotes, am tal de que sien raonades.

J2 Lord Avebury

La Natura, de fet, proveeix sense restriccióels requeriments principals de l'humana be­nanança. «Lo sotjar el blat com creix, o laflorida que s bada; l'esbufegar seguint la rellade l'arada o manejant l'aixada; el llegir, elpensar, l'estimar,' él pregar», aqueixes, diuRuskin, «són les coses que fan els homes fe­liços. »

«Só caigut a mans de lladres,-diu JeremyTaylor,-i bé, què? M'han deixat el sol i lalluna, foc i aigua, una muller amorosa i moltsd'amics pera planye-m, i alguns pera ajudar­me, i jo encara puc enraonar; i, a menys quejo ho vulga, no m'han pres la meva fesomiaalegroia, ni I meu esperit animat i bona cons­ciença... I aquell qui té tants i tants greusmotius de joia, es força corprès de tristor i dedesplasença si perd tots aquests plaers, i s'es­tima més seure sobre I seu grapadet d'espi­nes. »

«Quan un hom pot pensar amb aitals co­ses, i veu el sol, la lluna i els estels, i frueixla terra, i la mar, ell no es pas solitari ni tantsols abandonat.» 1

«Certament, el Paradís - com digué Lu­ther-podria aplicar-se a tot el món.» Quepodríem demanar més de lo que hi ha peranosaltres? «Tota mena de bellesa-diu MisterGreg' - ha estat esmerçada a l'hostatge que nsha pertocat; belleses pera ennartar tots els

I) Epictet. 2) The Enigmas of [ife.

El dever deia felicitat lJ

sentits, belleses pera satisfer tots els gustos;les formes més nobles i més encisadores, colorsles més enll uernantes i les més delicades, lesflaires més suaus i més subtils, les harmoniesmés amoixadores i les més agitantes; les glo­ries assoleiades del dia; la paJida gracia elisen­ca del clar de lluna; els llacs, les montanyes,les forests primevales i l'oceà sense fites; «si­lenciosos cimals de neu revellida» a l'un he­misferi, les meravelles de l'exuberança tropicala l'altre; la serenitat de les postes de sol; lasublimitat de les tempestes; tot es esmerçatam profusió ilimitada en l'escena de la nostraexistença; no podem pas concebre ni desitjarres de més exquisit ni més perfecte que loque ns envolta a cada instant; i les nostrespercepcions són fetes d'aital manera que resul­ten conscientment vives pera tot. El provei­ment pera la nostra gaubança sensorial sobreixd'abundor, igualment que I dels altres ele­ments de la nostra complexa natura. ¿Quies que, havent-se ubriagat en els primersextasis d'una imaginació jovenivola, o lesriq ues meravelles del reialme de la pensa, noconfessa que l'intelJigença ha estat dotada, almenys, am buna beneficença tant profusa comels sentits? Qui es que, havent verament tastatl'Amor humà en les joies de la seva aubada idel seu coronament, no ha donat mercès a Déuper una felicitat que certament «passa del'enteniment»? Si haguessim posat la nostraimaginació a pintar un Creador ocupat prin-

3

J4 Lord Avebury

cipalment en inventar delicies pera les crea­tures que Ell estimava, no podriem pas con­cebre un sol element de benedicció que nosia ací.»

CAPITOL II

LA FELICITAT DEL DEVER 1

<<Jo sempre só content arn loque esdevé, car penso que çóque Déu tria es mellor 'Iue loque jo triària.»EPICTET

«Oh;Déu Conqueridorl Aques­ta terra baixa fóra pera ls homesel benehit estatge d'alegrançasi fossin forts en Tu, com bé sveu que ho són altres coses d'a­quest món. Oh! Aleshores, es­sent molt altri de 10 que jamaihan estat, q ue'n foren de feliçosels homes! ».BOECI:

ConsolaclO de Philosophia

N o ns tindriem pas de pintar el dever, nipresentar-lo als al tres, com una mes­tressa severa. Mésaviat es una mare ben volenta

I) La substança d'açò fou dit a l'Institut Harris, aPreston.

J6 Lord Avebury

i simpatica, sempre disposada a soplujar-nos deles tribulacions i les angoixes d'aquest món,i a guiar-nos pels camins de pau.

El recloure-ns de l'humanitat, la majorpart de les vegades es fer vida enlleída aixícom egoista. Ei nostre deure es fer-nos utils,i d'aquesta manera la vida pot ser molt inte­ressanta i, ensems, comparativament lliured'angoixes.

Emperò, de quina manera podem omplirles nostres vides de vida, d'energia i d'interèsi, no obstant, tenir compte de lo altre?

Molts grans homes han nau fragat assa­jant-ho. «Antoni cercà la felicitat en ¡'amor;Brutus, en lagloria; Cesar, en el domini: elprimer fou rebutjat, el segon trobà menys­preu, el darrer ingratitut, i cada hu destruc­ció»', Les riqueses, també, sovint congrienperills, neguits i tem ptacions; requereixen soli­citut pera servar-les, encara que poden fermolta felicitat si s'esmercen saviament.

I, doncs, com s'ha d'assolir aquesta granfinalitat? «Què es,-diu Marc Aureli,-quèes lo que es capaç de guiar l'home? Una cosai solament una: la filosofia, Emperò això con­sisteix en guardar el geni' de dintre l'ho­me, lliure de violença i de dany, superiorals dolors i als plaers, no fent res sense pro­posit, ni falsament o amb hipocresia, no sen-

1) Coiton: Lacan, or Many Things in Few Words.2) Çò es, l'esperit.

La felicitat del dever J7

tint la necessitat de que un altre home faci odeixi de fer una cosa; i, a més, acceptant totlo que esdevé, i tot lo que ns pertoqui, comvenint de més enllà, sia onsevulla, d'on vinguéell mateix; i, finalment, esperant la mort amdisposició plasenta, no essent altra cosa queuna disolució dels elements de que es compo­sat cada ser vivent.» Confesso que jo no sentopas la força d'aquests darrers mots, que escas­sament semblen requerits pel seu argument.L'idea de la mort, no obstant, certamentinflueix en la conducta de la vida, menys delo que s'hauria pogut esperar.

Bacon remarca encertadament que «nohi ha cap passió en l'esperit de l'home, tantfeble que no s'iguali a la temença de la morti la domini ... La revenja triomfa de la mort,l'amor la menysprea, l'honor hi aspira, la.malhaurança hi vola».

«No eregau pas que jo tem de veure I meu esperit fugira travers del fosc portal de la mortalitat aterrada jla mort no té pas terrors quan se porta la vida arreglada;es el viure malament Jo que ns fa témer de morir.» t

Certament, no ns cal tenir aital temençasi havem fet tot lo possible pera la felicitatdels altres; pera promoure «pau a la terra ibenvolença entre ls homes». Altrament, no hiha pas res de melJor pera deslligar-nos de lestribulacionS d'aquest món, que consumeixen

I) Omar Khayyam.

38 Lord Avebury

tant bella part del temps i amarguen tantescoses de la nostra vida. Quan havem fet totlo que sabem, tindriem d'esperar en pau elresultat; contents, com diu Epictet, «arn loque esdevé, car ço que Déu tria es mellor queço que jo triaria».

De totes passades, si no havem efectuat totlo que desitjavem, ens haurem redreçat nosal­tres mateixos. Pot ser veritat que un hom nopot fer masses coses. «Vós no sou cap Hercul,i no podeu llevar la malvestat d'altri; ni tam­poc sou cap Theseu, capaç d'allunyar les malescoses de ¡'Attica. Emperò vós podeu aclarirles vostres. De vós mateix, dels vostres proprispensaments, foragiteu, en lloc de Pr6crustes iSciron, la tristor, la por, la cobejança, l'enveja,la malvolença, l'avaricia, l'efeminança, l'in­temperança. Emperò poc que es possible detreure aqueixes coses altrament que guaitantsols envers Déu, fixant els vostres afectes en.EII solament, essent consagrats pels Seus co­manaments.»1

La gent, a voltes, pensa lo delitós que fórad'esser enterament lliures. Em però, un peix,com diu Ruskin, es més lliure que un home,i respecte a la mosca «es una encarnació negrade la llibertat». Una vida de lo que s diuplaer i de propria condescendença no es pasuna vida de felicitat real ni de vera llibertat.Molt lluny d'això, si comencem a deixar-nos

I) Epictet.

La felicitat del dever J9

anar, caiem en la més intolerable tirania.Altres temptacions són en certs respectes comla del beure. De primer, pot-ser, sembla deli­tosa, emperò hi ha amargor al fons del got.La gent beu pera satisfer el desig provocat percostumança previa. Lo mateix passa arn lesaltres coses. La repetició aviat devé un glatir,no pas un plaer. La resistença se fa més i mésdolorosa; la condescendença que de primer,pot-ser, donava un gust lleu i temporer, aviatacaba de fer plaer, i adhuc, si per un tempsdóna certa consolació, abans de gaire se tornaodiosa ella mateixa.

Es dificil de resistir, el deixar-se anar esdolorós; fins que, a la llarga, la malhauradavictima de sí mateixa, solament pot comprar,o pensa que solament pot comprar, un remeimomentani pel glatiment i la set intolera­bles, a preu de major sofriment en el per­vindre.

D'altra banda, el dominar-se un mateix,per molt dificil que sia al començament. devéa poc a poc més facil i més delitós. Nosaltresposseim misteriosament una mena de naturadual, i hi ha pocs triomfs més veritables o sen­sacions més delitoses que l'obtenir ple coma­nament de sí mateix.

Que no es. més plasent cavalcar un cavall es­peritat, encara que pot-ser demani certa força itraça, que no pas anar-se arrossegant sobre unacarronya? En l'un cas sentiu dessota vostrel'embranzida lliure d'una força viventa i vo-

4° Lord Avebury

lonterosa que respon; en l'altre teniu d'espe­ronar un esclau ensopit i sense vida.

El governar·se un mateix es en realitat elmajor triomf. «Aquell qui es el seu propri mo­narea,-diu Sir T. Browne,-branda eonten­tament el eepttè desí mateix, sense envejar lagloria de les testes coronades ni dels Elohim dela terra»; carsón realment els més enlairatsaquells qui són més propers del cel, i són elsmés avall aquells qui en són més Ilunyadans.

La vera grandor, té poc que veure, si es quehi té res, arn ¡'estament o el poder. «Eurys­theus, tot i sent lo que era, - diu Epictet,­no era pas realment rei d'Argos, ni de Mycenre,perquè ni tant sols podia governar-seell'ma­teix; mentres que Hercul foragitava I manca­ment i introduía la justicia, encara que fosensems nu i sol.»

Sens diu que I filosop Cineas una vegadapreguntà a Pyrrhus què es lo que faria quanhagués conquerit l'Italia. «Conqueriré Ja Sid·lia.» «I després de la Sicilia?» «Llavors l' Afri­ca.» «I quan haureu conquerit tot el món?»«Aleshores me donaré repòs i estaré content.»«Doncs,-digué Cineas,-per què no podeureposar i estar content ara?»

A més d'això, com Sir Arthur Helps hoha remarcat encertadament, «la concepcióengrandida que tenim de l'Univers, en certamida té de refredar l'am bició personal. ¿ Quèes d'esser rei, sheikh, tetrarca o emperador,sobre una «engruna d'engruna» d'aquesta

La felicitat del dever

terra tant petita?» «Tots els qui s'enlairen agrans Ilocs,-diu Bacon,-es per una escalade cargol», i els «princeps són com els còssoscelests, que tenen molta veneració, emp"eròno tenen pas repòs».

Plató, en la Republica, esmenta un vellmythe segons el qual, després de la mort, cadaànima té de triar un estament pera l'existençaal'altre món; i ens diu que I prudentUlyssescercà molt de temps la vida d'un home recu­lIert. Li fou una mica dificil de trobar-la, per­què jeia oblidada a un recó, emperò quan sel'hagué apropriada fou molt satisfet, la recol­lença de tot lo que havia passat ·a la terrahavent~lo desencantat de l'ambició.

També hi ha una bona part de servilismeen la vida cortesana. Els cerimonials podenser importants, però s mengen massa temps isón terriblement enutjosos.

Un hom, doncs, es pera sí mateix el mellorreialme. «Aquell qui governa la seva paraula,-diu Salomó,- val més que aquell qui prenuna ciutat. Em però I propri comanament,aquesta monarquia la més verd i més gran,pervé rares voltes per heretatge. Cadascú denosaltres deu conquerir sí mateix; i així podemfer·ho, si prenem la conciencia per guia i pergeneral nostre.

Ningú que faci tot lo que pot, falla real­ment. Seneca observa que «ningú diu que lstrescents Fabis foren derrotats, sinó que forenmatats»; i si haveu fet tot el vostre saber,

Lord Avebury

haureu guanyat, en les paraules d'una vellallegenda escandinava:

«Victoria en tu mateix, que es la mcllor de totes ».

Essent jo mateix ocupat en el negoci, meextranyà molt de veure afirmat, per una auto­ritat noresmenys que la d'Aristotil (quasi comsi fos una proposició evidenta en sí), que Icomerç «es incompatible amb aquella vidadignificada que nosaltres cobegem pera ls ciu­tadans nostres, i totalment contrari an aquellgenerós enlairament d'esperit amb el qualtenim ambició d'inspirar-los». Poc que sé finsaont això pot realment haver estat l'esperit ila tendença del comerç entre ls antics grecs;emperò si ho era, no m sorprèn pas que nofos més sortós.

No es pas veritat que les tasques ordinari~sde la vida, en una terra com Ja nostra, - elcomerç, l'industria, l'agricultura, -a qualsafers la gran majoria són dedicats o deuendedicar-se,-sien incompatibles am la dignitato noblesa de vida. El que una vida sia nobleo innoble depèn, no pas de l'ofici que s'adopta,sinó de l'esperit amb que s practica. La vidamés humil pot ser noble, mentres que la delmonarca més poderós, o la del més gran geni,pot ser menyspreable. Certament el comerçno sols es compatible, sinó que fins jo aniriamés lluny i diria que serà més sortós si s faacoblant encertadament pretencions nobles i

La felicitat del dever 43

aspiracions generoses. Lo que En Ruskin diude l'art, arn les degudes modificacions, gene­ralment es ver de la vida. Res hi fa que unhom «pinti I petal d'una rosa o ls avencs d'unprecipici, arn tal de que l'estimació i l'admi·ració comparteixin el seu treball i acompanyinla seva obra pera sempre més. Poc que hi fa resque s'esforci mesos enters damunt d'algunespolçades de tela, o bé que en una sola diadacobreixi de color tot el frontis d'un palau;mentre sia amb un proposit solemnial, ques'hagi rublert el cor de paciença o hagi apres­sat la seva mà~.

Veritat es que en un volum subsegüent ellse refereix an aquest passatge i afegeix: «Mésencara que tot sia bo pera estudiar, i tot siabell, hi ha quelcom de mellor que lo restantpera ajuda i plaer d'altri; i això es deure nostrede triar·ho sempre que tinguem avinentesa~,

afegint a més, «essent del tot contents arn loque es al nostre encalç, si no la tenim ».

Llegim coses dels antics heroes i els admi­rem, em però cadascú de nosaltres té de bata­llar el propri Marathon i les Thermopyles;cadascú troba I Sphinx assegut al peu del camíont hem de passar; a cadascú de nosaltres,com a HercuI, sens ofereix de triar el Vici ola Virtut; nosaltres podem, com Paris, donarla poma de vida a Venus, a Junó o a Mi­nerva.

Cert es que jo podria citar Aristoti1 contrad' -11 mateix, car ens ha dit en altre lloc que I

44 Lord Avebury

«negoci s'hauria d'escullir permor dellleser;les coses necessaries i utils, permor de lo bellen la conducta». '

Molts n'hi ha qui semblen pensar que nshavem escaiguten un temps del món en quela vida es especialment neguitosa i dificil, quehi ha menys de lleure que abans i que la lluitaper l'existença es més forta que mai.

D'altra banda, cal que ns recordem de lomolt que havem guanyat en seguretat! Potesser un temps de ferm treball; emperò, quanaixò no s porta a un extrem, de cap de lesmaneres es un mal. Si tenim menys de lleure,una de les raons es perquè la vida es curullade coses interessantes. L'alegrança es filla del'ocupació, i, en general, jo crec que mai comara hi hagué cap temps en que I merit modesti la feina pacienta fossin més segurs de recom­pensa.

Va sense dir que no cal pas que ns desco­ratgem si I succés triga de venir, ni ns ha vernd'inflar si ve depressa. Ben sovint ens planyemde la natura de les coses, quan tota la falla esen nosaltres mateixos. Seneca, en una de lesseves lletres, esmenta que la minyona de laseva muller, Haspaste, quasi havia perdut lavista, emperò «ella no ho sab pas que siacega: ella diu que la casa es a les fosques.Això que an ella ns apar ridicol, ens passa atots nosaltres. Ningú ho comprèn que unhom es envejós o avar. Un diu: jo no som pasambiciós, emperò ningú pot viure altrament

a Roma; jo no som pas sumptuós, emperò laciutat requereix gran despesa».

Newman, pot-ser en el més bell dels seushimnes, Lead Kindly light, diu:

La felicitat del dever 45

«Serveu els meus peus: jo no deman pas de veúrel'escena llunyana: una passa es prou pera mi ».

Més cal que sïguem segurs de que real­ment seguim una guia de confiança i de queno sortim merament de la peresa pera deixar­nos anar. A dintre de nosaltres tenim unaguia que generalment ens conduirà prou dre­turerament.

La religió, no hi ha pas dubte. es plena dedificultats; més si som sovint torbats per loque cal pensar, rares vegades tenim de du btarrespecte lo que devem fer.

«Ben dir es cosa bona, emperò ben obrar es mellor;lo ben obrar es l'esperit i lo ben dir es la lletra;si I fer bé i el dir bé fossin acoblats dintre d'un marc,tot fóra encalçat, tot fóra fet i obtingut tot el guany.»

Cleanthes, qui sembla haver estat ben me­reixedor de l'estatua que li feren a Assos, diu:

«Mostrau-me, oh Zeus!, i tu) oh Desti l,la ruta que me comaneu jo taci:só disposat a seguir. Si no m decideixo,me faig malhaurat, i encar dec seguir.»

Si mai dubteu lo que cal fer, es una bonaregla de preguntar·nos què es lo que al sent­demà desitjarem que havessim fet.

A més, a la llarga, el resultat dependrà no

Lord Avebury

tant d'un sol determini, o de la nostra accióen un cas especial, sinó més aviat de la pre­paració de la vida quotidiana. Les batallessovint són guanyades abans de lliurar-les.Pera dominar I.es passions nostres devemgovernar els nostres habits, i ens hem de vigi­lar nosal tres mateixos en els petits detalls dela vida de cada dia.

L'importança de les coses petites ha estatsenyalada pels filosops, moltes vegades d'ençàd'Aesop. «Lo gros sense lo petit fa una malamurada», diu un encertat proverbi grec, quesem bla retreure ls tem ps cyclopeans. En unvell conte hindú, Ammi diu an el seu fill:«Porta-m una fruita d'aq uell arbre i trenca-la.Què hi trobes?» El fill digué: «Unes llevorspetites». «Trenca-n una i què hi veus?»« Res,missenyor.» «Fill meu,-digué Ammi,-allàon tu no veus res hi sojorna un gran arbre.»Gaire bé pot discutir-se si hi ha res que vera­ment puga nomenar-se petit.

«No hi ha ni gran ni petitper l'esperit qui tot ho crea;i ant ell halena, totes coses són,i ell halena per tot arreu.» '

Per tant, nosaltres mateixos deu riem vigi­lar-nos en les coses men udes. «Si desitgeuno esser malagradosos, no n nodriu l'habit:no li doneu res que puga augmentar-lo; de

I) Emerson.

La felicitat del dever 47

primer estigueu quiets i compteu els jorns queno haveu estat enfadats. Jo solia enutjar-mecada dia; ara, cada dos dies; després, cada tres;després, cada quatre. Emperò si haveu inter­mitit trenta dies, feu un sacrifici a Déu. Carla costumança primer comença d'afeblir-se, idesprés es completament anorreada. Quanpogueu dir: «Avui jo no m som pas enfadat,ni I dia abans, ni tampoc el sentdemà, durantdos o tres mesos, sinó que tinguí compte quanesdevenia quelcom d'enutjós, podeu esser se­gurs de que sou en el bon camí»'.

Emerson clou la seva Conduct of Lifearn buna allegoria remarcable. El jove Mortalentra an el Trespol del Firmament. Allà seuenels Déus i ell es tot sol amb ells. L'omplen dedons i mercès de tota mena, i li signen ques'atansi vers els llurs tronos. Emperò entre elli els Déus aparen sobtosament tempestes devoliaines d'i1lusions. Ell s'imagina dintre unagran multitut, quals manaments se pensa queté d'obeir. La folla corrua empeny cap ad icap allà, i se decanta a una banda i a l'altra.Qui es ell pera poder resistir? Ell se deixa cm­portar. Com pot pensar o obrar per sí mateix?Emperò la nuvolada s'alça i allà hi veu alsDéus seient encara sobre ls llurs tronos, sola­ment ells amb ell tot sol.

«El gran home - diu ell en altre lIoc-

1) Epictet.

Lord Avebury

es aquell qui en mig de la multitut serva arndolçor perfecta la serenitat de la solitut.»

Tots podem, si volem, assegurar-nos lapau d'esperit.

«Els homes cerquen llocs retirats, - diuMarc Aureli, -cases a la campanya, a la vorade mar i a montanya, i tu també cal que de­sitgis força aqueixes coses. Però, de totes ma­neres, això es propri de la gent més comuna;pus tens a mà, sempre que voldras, lo reti­rar-te dintre tu mateix. Car enlloc un homse retira arn més quietor o més deslliurançade tribulacions com a dintre la seva mateixaànima, particularment quan troba en el seuinterior aitals pensaments que, sols de consi­derar-los, tot seguit li donen perfecta tranqui­litat.»

Certament es feliç aquell qui té semblantsantuari en la seva ànima. «Aquell qui es vir­tuós es savi; aquell qui es savi es bo; i aquellqui es bo es feliç.» 1

Emperò no podem pas esperançar-nosd'esser feliços si no fem vides pures i profito­ses. Pera esser bons companys de nosaltresmateixos tenim de proveir bé I nostre enteni­ment, omplir.lo de pensaments purs i tran­quils, de recordances plasentes del passat i defiances raonables pera I pervindre. Devem,tant com sia possible, protegir-nos envers lapropria reconvenció, els neguits i les angoi-

I) Boeci.

La felicitat del dever 49

xes. Farem pures i tranquiles les nostresvides, resistint-nos al mal, posant aturador ales nostres cobejances i, adhuc pot-ser més,reforçant i desenrotllant les nostres tendencespera I bé. Per tant, cal que tinguem comptea,m lo que deixem tract¡¡r al nostre esperit,L'ànima se tenyeix amb els seus pensaments;

. no podem pas servar l'enteniment pur si con­sentim que s'embruti am descripcions deta­llades de crim i de pecat. La pau d'esperit,com bellament observa Ruskin, «té de veniran el seu temps, així com les aigúes s'assolenper"sí mateixes am c1aretat i quietor ensems;no podeu pas filtrar el vostre enteniment finsque sia ben pur, com tampoc podeu forçar-loa la calma; si voleu que sia pur, deveu ser­var-lo pur, i no tirar-hi pedres, si voleu queestiga quiet»,

«El castic de l'injusticia-digué Socrates­no es pas la mort ni les deixuplines, sinó lafatal necessitat de devenir sempre més injust.»Ben pocs homes han fet una vida més saviao més virtuosa que Socrates, de qui Xenophonens fa la descripció que segueix: "Pera mi,essent tal com jo l'he descrit, tant piadós queno féu res sense la sanció dels Déus; tant justque no féu mai cap tort a ningú, ni tant solsen la cosa més insignificanta, si bé ajudava enlo més important an aquells qui gaudien dela seva companyia; tant temperant que jamaipreferí I plaer a la virtut; tant savi que mais'errà en distingir lo bo de lo dolent; no neces-

4

5° Lord Avebury

sitant cap consell de ningú, sinó que ell ma­teix sabia diferenciar els uns dels ahres; tanthabil pera explicar i resoldre les qüestions ambarguments, i tant capaç de discernir el carac­ter dels altres, de refutar aquells qui erenen l'error i d'exhortar-los a la veritat i a l'ho­nor, ell semblava esser tal com fóra I mellori més feliç dels homes. Més si algú no es delmeu parer, que compari la conducta d'altriarn la de Socrates, i que resolgui en conse­qüença. »

També Marc Aureli ns ha pintat una lliçód'allò més instructiva en el caracter d'Anto­ninus: «Remembreu la seva constança entots els actes que eren d'acord arn la raó, laseva igualtat en totes les coses, la seva pietat,la serenitat de la seva captenença, la seva dol­cesa, el seu menyspreu de buida anomenada,i els seus esforços pera compendre les coses;i de quina manera ell no deixava passar maires sense primer haver-ho examinat arn moltde compte i haver-ho comprès clarament; icom s'aconduía envers aquells qui I blasma­ven injustament, sense criticar-los per tornes;rememb!,eu que ell no féu mai res barroera­ment; que jamai escoltava les calumnies i queexactement judicava les maneres i les accions;sense inclinació a retopar la gent; no era timid,ni sospitós. ni sofista; remem breu arn quantpoca cosa s'acontentava, d'allotjament, llit,vestidures, aliment, servents; tant treballadori sofert; tant estalviador en el seu viure; la

La felicitat del dever fI

seva fermesa i uniformitat en les amistats;com tolerava llibertat de paraula an aquellsqui eren contraris a les seves opinions; el goigque tenia quan algú li mostrava quelcom demellor; i lo piadós que era, sense superstició.Imiteu·ho tot això, a fi que quan la vostradarrera hora sia arribada, pogueu tenir unaconsciença tant bona com tenia ell ».

Aital tranquilitat d'esperit es certament undo inestimable, una preuada recompensa de latasca com plena. Fa mol t bé, doncs, Epictet,de preguntar: «No hi ha cap recompensa?Cerqueu major recompensa que I fer lo quees bo i dreturer? A Olimpia no desitgeu pasres més, sinó que us sem bla prou d'essercoronat en els jocs. I, doncs, vos sem bla tantpoca cosa, i que no s'ho val, d'esser bons ifeliços?»

En les ratlles belles de Bernard de Mor­laix:

«Pax erit illa fidelibus, illa beataIrrevocabilis, Invariabilis, Intemerata.Pax sine cr¡mine, pax sine turbine, pax sine fixa,Meta laboribus, inque tumuJtibus anchora fixa;Pax erit omnibus unica. Sed quibus? ImmaculatisPectore mitibus, ordine stantibus, ore sacratis». f

I) «Aquesta pau benhaurada, pera ls fidels seràirrevocable, invariable, inexpugnable. Pau sense crim,pau sense torbament, pau sense 11 uita; Ja fita dels nos­tres treballs, ancora ferma en les tempestes. Pau unicapera tot·hom. Però, pera qui? Pera ls qui són purs, quitenen bon cor. qui segueixen la regla...

52 Lord Avebury

Quina major recompensa podem tenir queaixò: la «pau que sobrepassa tota compren­sió», «la pau que no s pot pas heure amb or,ni tam poc se pesarà argen t pera I seu preu»? I

I) Job.

CAPíTOL III

UNA CANÇÓ DE LLIBRES (

«Ah! Qui tingués un llibre i un reconet ombriu,jatsia a dintre casa o defòra;am les fulles verdes xiuxejant dessobre 1cap() a tot vol la cridaria del carrer IOn jo pogués llegir am tota lleurad'amdòs, 10 nou i 10 vell;car poder guaitar un bon llibre alegroi,pera mi val més que l'or.»

(Cançó vella inglesa.)

D E tots els privilegis que gaudim en aquestdinovèn segle no n'hi ha cap, pot-ser,

que tinguem d'agrair tant com el més faci Iaccés an els lli bres.

El deute que tenim envers els llibres fouben expressat per Richard de Bury, bisbe deDurham, autor del Philobiblon, escrit tant

I) Això es la substança d'un parlament fet en elCollegi de Treballadors.

54 Lord Avebury

enrera com l'any 1344, publicat al 1473, i quees el primer tractat inglès sobre les fruicionsde la literatura. «Aquests-diu ell-són elsmestres qui ns ensenyen sense bastó ni pal­metes, sense. paraules aspres ni renys, sensedemanar vestidures l'li diners. Si us hi acos­teu, ells poc que dormen; si investigant elsinterrogueu, ells no amaguen res; si ls obli­deu, ells mai rondinen; si sou ignorants, ellsno s poden riure de vosaltres». Emperò, sialeshores el deute era gros, que n'es més ara I

Aquest sentiment de que ls llibres sónamics reals es constantment present a tots elsqui són aimants de llegir. «Jo tinc amics- .diu el Petrarca-qual societat m'es extrema­dament agradosa: són de totes edats i de totesles encontrades. Ells s'han distingit jatsia enel cabinet o en el camp, i han guanyat honorsmolt grans per llur saber de les ciencies. Esfaci I de tenir-hi accés, perquè sempre són almeu servei, i els admeto a la meva companyia,i els dono comiat, sempre que m plau. Mai sónamohinosos, sinó que immediatament respo­nen a totes les preguntes que ls faig. Uns merelaten els fets del passat, mentre d'altres merevelen els secrets de la Natura. Uns m'~nse­nyen com s'ha de viure, i d'altres com s'hade morir. Alguns, am la vivor llur, esbargei­xen les meves preocupacions i alegren el meuesperit; mentre d'altres donen fortalesa almeu enteniment i m'ensenyen la lliçó impor­tanta de retenir els meus desitjos i de con~

Una cançó de llibres

fiar enterament en mi mateix. En un mot,ells m'obren els diversos camins .de totes lesarts i les ciencies, i puc refiar-me plenamentde la llur informació en tot lo que s'escaigui.Per tornes de tots els llurs serveis, ells sols medemanen que ls acomodi en una cambra apro­priada, en algun recon et de la meva humilhabitació, ont ells puguin reposar en pau;car aquests amics se daleixen més per la tran­quilitat del retirament que no pas pels garbu­gis de la societat.»

«An aquell qui aima un llibre-diu IsaacBarrow-mai ¡¡'farà falla un amic fidel, unconceller sanitós, un company joiós, un acon­hortador eficient. Estudiant, llegint, pensant,un se pot divertir innocentment i plasent­ment entretenir-se, així com am tots els tempstam bé arn totes les fortunes.»

Southey s'ho mirà bon xic més melangio­sament:

«Passo ls meus jorns entre ls morts.Al meu voltant jo esgui1rd,onsevuiJa que per atzar posi ls ul]'~,

les patentes intellifl<'nces del passat:són ells els meus alllics immancables,am qui jo convers un jorn darrera l'altre».

Imagineu-vos, en les paraules d'Aikin,«que fos a la nostra mà d'evocar les ombresdels més grans homes i els més savis que maihagin existit, i els obliguessin a conversar arnnosaltres sobre ls temes més interessants-

. quin privilegi inestimable no pensa riem que

56 Lord Avebury

es! Que superior a totes les fruicions usualslEmperò en una llibreria ben proveida, defet nosaltres el tenim aquest poder. Podempreguntar a Xenophon i a Cesar respecte lesllurs campanyes, fer pledejar Demosthenes iCiceró a davant nostre, acoblar-nos amb elsauditoris de Socrates i de Plató, i rebre demos­tracions d'EucIid i de Newton. En els llibrestenim els pensaments més triats dels homesmés competents, en les 11 urs mellors vesti·dures».

«Els llibres-diu Jeremy Collier-són unaguia a la jovenesa i un entreteniment pera lavellor. Ens aconhorten en la solitud i ens des­lliuren d'esser una càrrega pera nosaltres ma­teixos. Ens ajuden a oblidar els agreujamentsdels homes i de les coses; calmen les tribula­cions i les passions nostres; i encodormen elsnostres desenganys. Quan som afadigats delsvius, podem acullir·nos amb els morts, quino tenen pas gens d'aspror, ni d'orgull, nicap mal intent en la conversa llur.»

Sir John Herschel conta una anecdotacuiiosa que illustral plaer provinent d'unllibre, segurament no pas de primer ordre.A cert poble, el ferrer havia hagut la no velade Richardson, Pamela or Virtue Rewarded,i solia seure sobre l'enclusa durant les llar­gues vesprades d'estiu, llegint-ho en veu altaa un auditori nombrós i atent. No es pas, nide molt, un llibre curt, emperò ells bonamentl'escoltaren tot. A la fi, quan arribà I tom sor-

Una cançó de llibres 57

t6s de fortuna que acobla l'heroe i l'heroinai els fa viure plegats molt de temps enbenanança, de conformitat arn l'usança mésaprovada, els congregats ne foren tant con­tents que mogueren gran cridoria, i, agafantles claus de l'iglesia, talment feren trillejarles carn panes de la parroquia.

«L'aimador de lectura -diu Leigh Hunt-treurà terror agradosa de Sir Bertram i, laHaunted Chamber; assentirà arn ra6 compla­guda a cada una de les sentences de Mrs.Bar­bauld's Essay; se trobarà vagant per les soli­tuds arn Gray; encaixarà honradament arn SirRoger de Cover/ey; serà disposat a abraçarParson Adams i a tirar Poullce per la fines­tra en com ptes del seu barret; viatjarà arnMarco Polo i MUllgo Park; s'estarà a casa arnThomsoll; se retirarà arn COUJley; serll afa­nyós arn Hutton; simpatisarà arn Gay i Mrs.Inchbald; riurà arn Buncle, tot rient-sen; seràmelangiós i desam parat i per si sol reanimatamb el mariner naufragat de D{! Foe.»

Carlyle ha dit escaientment que una col­lecció de llibres es una vera universitat.

L'importança dels llibres ha estat apreciadaa moltes de band.es on menys podiem haver-hoesperançat. Entre ls arriscats Normands sesuposava que ls runes eren dotats de podermiraculós. Hi ha un proverbi Arabic que diu:"La diada d'un savi val tant com la vida d'unximple», i un altre-si bé pot-ser més aviatreflecta l'esperit dels Califes que no pas el dels

Lord Avebury

Sultans-diu: «La tinta de la ciencia es méspreciosa que la sang dels martres».

Se conta que Confuci se descrigué ell ma­teix com un home qui, «perseguint adalerat lasaviesa, oblidà I menjar; qui, arn la joia deencalçar-la, oblidà les seves tristors i ni tantsols s'adonà de que la vellor s'apropava».

No obstant, si això ho podien dir els Xi­neses i Arabics, ¡quin llenguatge pot ser prouvigorós pera expressar la gratitut que nosaltrestindriem de sentir pels aventatges que gaudim!Me sembla que no apreciem pas la nostrabona sort de pertànyer al segle dinovè. Avoltes, certament, adhuc un hom pot sen­tir-se inclinat a desitjar no haver viscut tantaviat, i a cobejar una ullada an els llibres,encara que fossin els llibres d'estudi, d'unacenturia a venir. Una centuria enrera, no sola­ment els llibres eren molt cars i feixucs, sinóque la major part dels més delitosos encarano eren creats,- tals com les obres de Scott,Thackeray, Dickens, Bu Iwer Lytton i Trollope,deixant d'esmentar autors vivents. Quant mésinteressanta no es devinguda la ciencia, espe­cialment, - i esmento solament un nom­mercès al geni de Darwin! Renan ha carac­terisat aq uesta centuria com una de les mésdivertidores; jo més aviat ¡'hauria descritacom una de les més interessantes: presen­tant-nos, corn ho fa, una inacabable perspec­tiva de problemes absorbents, amb avinentesesinnombrables, arn més d'atractius i menys de

Una cançó de llibres 59

perills dels que envoltaren als nostres menyssortosos antecessors.

Ciceró descrigué una cambra sense llibrescom un còs sense ànima. Més no es pasnecessari d'esser filosop pera que agradi llegir.

Verament, llegir no es pas necessariamentestudiar. Lluny d'això. Mr. Frederic Harrisondiu en el seu excellent article sobre la Tria dellibres: <do considero la part poetica i emo­cional de la literatura com la més necessariapera l'usança diaria».

En el proleg de la Legende of Goode Wo­men, Chaucer diu:

«Ien quant a mi, encar que sapia ben poc,jo m daleix arn llibres pera ne~ir,i en ens jo tinc fe i plena credença,i en el meu cor els ti nc reverença,tant coralment, que no hi ha pas cap jocque dels meus llibres me faci apartar,manco sia rarament en jorn sagrat,salvant, certament, quan el mes de Maiges vingut, i jo sent cantar els galls,i que les flors s'afanyen a badar-se,donant comiat al meu llibre i ma ial·lera.»

Emperò jo dubto que, si ell hagués fruitels nostres avantatges, hagués pogut essertant segur de separar-sen, adhuc en el mes deJ'vlaig.

De Macaulay, qui tenia tot lo que la rique­sa i l'anomenada, l'estament i el talent podiendonar, sens diu que, malgrat això, es delsllibres que li pervenia la seva major felicitat.Sir G. Trevelyan, en la seva encisadora bio­grafia, diu que «dels sentiments que Macau-

60 Lord Avebury

lay servava vers les grans intelligences delpassat, no n pot pas parlar ningú, llevat d'ellmateix. Ell ens ha ditJo incalculable que era Ideute seu envers ells; com el guiaven cap ala veritat; com 9rnplien el seu entenimentd'imatges nobles i gracioses; com roman­gueren al costat seu en totes les vicissituts;aconhortadors e·n la malhaurança, l'assistirenen la malaltia, foren companys en la solitut,els vells amics que mai se veuen arn cares nove­lles; que són els mateixos en la riquesa i en lapobresa, en la gloria i en la fosca. Grans comforen els honors i els béns que Macaulayadquirí arn la seva ploma, tots els qui Ico·negueren sabien prou bé que ls titols i lesrecompenses que ell guanyà arn ses propriesobres, eren com si res en la balança comparatamb el plaer que li feien les obres d'altri».

Per agradosa que fos, no hi havia pas capsocietat a Londres que Macaulay l'haguéspreferida a l'hora d'esmorzar o de dinar «a lacompanyia de Sterne o Fielding, Horace Wal­pole o Boswell». L'afició a llegir que Gibbondeclarà no cambiaria pas per tots els tresors dela India, era de fet, pera Macaulay, «un ele­ment fonamental de felicitat en una de lesvides més sortoses que mai hagi pertocat a unbiograf pera contar».

«L'Historia -diu Fuller - fa que un jovesia vell sense arrugues ni cabells blancs, pri­vilegiant-lo am l'experiença de l'edat sensetenir-ne les infirmitats ni ls inconvenients.»

Una cançó de llibres 61

Verament són tant delitosos els nostres

llibres, que cal tenir compte de que no ns

facin oblidar altres devers: tot conresant l'es­

perit no devem pas oblidar el còs.A l'aimador de la literatura o de la ciencia,

moltes de vegades, l'exercici li apar una tasca

enutjosa, i més d'un ha fel com el joliu deixe­

ble d'Ascham (Lady Jane Gray), qui, mentre ls

corns sonaven i els goços lladraven fortament,

seia en el solitari finestral, amb els ulls re­

blats an aquella plana immortal que diu am

quina mansuetut i coratge (Socrates) el pri­

mer martre. de la llibertat intellectual agafà

la copa de mans del seu carceller plorós» 1.

A més, tal com remarcà justament el

passat Lord Derby " aquells qui no trobenlleure pera l'exercici hauran de trobar lleurepera la malaltia.

Els llibres, també, ara van tant baratos

que són a l'encalç de gaire bé tot-hom. No

sempre fou així. Es un do ben recent. Mr. Ire·

land, a qual llibre encisador Boor. Lover's

Enchiridion jo dec molt, lo mateix que tots'

els aimadors de la lectura, ens diu que quanera noi fou tant delitat am la Natural Bistory

01 Selborne de White, que, a fi de posseir· neun exemplar, copià I llibre tot sencer.

Mary Lamb fa una patetica descripció

I) Macaulay.li) Parlament en el Collegi de Liverpool, 1873.

Lord Avebury

d'un noi estudiós perterint davant d'unaparada de lli bres:

«Vegi un noi d'esguard afanyósobrir un Jlibre sobre la parada,i Jlegir, cc>m si 1 volgués devorar tot;lo qual, al veure·ho l'home qui espiava,tost sentí que així cridava al noi:«Vós. mestre, mai ne compreu cap de llibre,i per tant ni un sol ne podeu guaitar ».El noí marxà poc a poc, L fent un sospir,desitjà que mai li haguessin ensenyat de llegir,car així ls llibres del vell groJler no li haurien fet falia.»

Aitals fragments de literatura tenen vera­ment un encís especial i peculiar. Jo crec queaixò en part es degut precisament al fet deque són breus. Molts de llegidors perden bonapart de plaer del llegir forçant-se a romandremassa temps continuadament en un assumpte.En una .llarga jornada en carril, per exemple,molta de gent agafa unicament un sol llibre.La conseqüença es que, a menys que sia unanovela, després de mitja hora o d'una horaja n són força cansats. Mentre que si tingues­sin dos, o encara mel Ior tres llibres, sobrecoses diferentes, i un d'ells essent de caracterentretenidor, probablement trobarien que,cambiant-los desseguida que sentissin cança­ment, retornarien a cascun arn disposiciórenovada, i les hores anirien passant plasent­ment. Es clar que cada hu té de jutjar per símateix; emperò, tal es, al menys, la mevaexperiença.

Aixís es que jo estic del tot d'acord arn

Una cançó de llibres

Lord Iddcsleigh respecte l'encís de la lecturasaltada, si bé, com més ample es el camp,tant més es important que aprofitem elsmellors llebres de cada classe. No vol pas dirque tinguem de confinar-nos an ells, sinó quetindriem de començar per ells, i certamentens aconduiran cap als altres. Naturalmentque hi ha alguns llibres que devem llegir,anotar, apendre i pair interiorment. Emperòaquests són excepcions. Respecte a la granmajoria, probablement val més llegir-los de­pressa, deturant-nos solament en els passatgesmellors i més importants. D'aquesta manerano hi ha dubte que perdrem molta cosa,emperò guanyem més esplaiant-nos per uncamp més ample. De fet, jo crec que podemaplicar a la lectura la savia dita de Lord Brou­gham .respecte l'educació, i dir «q ue es bo dellegir tot de quelcom i quelcom de tot». Sola­ment d'aquesta manera podem descobrir elcaient dels nostres gustos, car es una reglageneral, si bé no pas invariable, que ns fanpoc profit els llibres que no ns agraden.

Cadascú, no obstant, pot servir-se a plaer.La varietat es inacabable.

No solament una llibreria conté «infinidesriqueses en un petit espai»', sinó que podemseure a la nostra llibreria i, no obstant, ser atots els recons del món. Podem viatjar alvoltant de la terra arn b el Capità Cook o

1) Marlowe.

Lord Avebury

Darwin, am Kingsley o Ruskin, qui ns en­senyaran molt més pot-ser de lo que sabriemveure nosaltres mateixos. Adhuc el mónno té pas limits pera nosaltres: Hum­boldt i Herschel sens emportaran lluny enllàcap a les misterioses nebuloses, al d'alià delsól i adhuc dels estels: el temps no té pas méstermes que l'espai; l'historia s'allarga enreranostre, i la geologia ns farà recular milionsd'anys abans de la creació de l'home, adhucfins al mateix origen de l'Univers material.Tampoc som limitats a una mena de pensa­ments, Aristotil i Plató ens transportaran auna esfera no pas menys delitosa malgrat queno la poguem apreciar sense alguna prepa·ració.

Conhort i consolació, rabejament i bena­nança, verament poden esser trobats a la sevallibreria per qualsevol «qui portarà la claudaurada que n'obre la porta silenciosa» '.Una llibreria es una Terra Encantada, unpalau de dilecció, una badia de repòs desprésde les tempestes i ls mals-de-cap del món. Només usant-ne dreturerament, nosaltres po­dem fer d'una llibreria un veritable Paradíssobre la terra, un jardí d'Edem sense aq uellseu inconvenient; perquè tot ho tenim obert,inclòs, i especialment, el fruit de l'Arbre dela Saviesa, pel qual sens diu que la nostraprimera mare sacrificà tots els plaers del

1) Matthews.

Una cançó de llibres

Paradís. Ací podem llegir les histories mésnotables, els volums més atractivols de viatgesi d'aventures, els contes més inte"ressants, elspoemes més bells; podem tractar am b els méseminen ts estatistes, poetes i filosops, aprofi­tant-nos de les idees dels més grans pensadors,i fruir les creacions més grandioses del genihumà.

5

CAPíTOL IV

LA TRIA DE LLIBRES 1

[sirvents:«Al voltant de la cambra esperen els meus callatsels meus amics de totes estacions~ tristos o contents,

Angels i Serafinsqui devallen, i suaument a cau d'orella me van parlant,esperits que hostatja l'espai, tots ells vénen i sen van

dejorn i tard.»PROCTOR.

l no obstant, ells massa sovint esperen deba­des. Jo crec que una de les raons per això

es que la gent se troba esma-perduda davantde la colla de llibres que li ofereixen.

En el passat els llibres eren rars i cars.Ara, al contrari, am més veritat que mai sepot ben dir que

I) Parlament fet en el Col'legi de Treballadors, deLondres.

La tria de llibres 67

«Les paraules sóncoses, i una gateta de tinta,caient com rosada sobre un pensament, produeixlo que fa pensar a milers, pot-ser a milions.»'

An els nostres passats els costava molt deprocurar-sen. Avui la nostra dificultat es res­pecte lo que cal escullir. Hem de tenircompte arn lo que llegim i no cal pas fer comels mariners d'Ulysses, prenent bots de ventper sacs de tresors, - no fos cas' que, adhucara nosaltres caiguessim en l'error dels Grecsi suposessim que I llenguatge i les definicionspoden ser instruments d'investigació així comde pensament; emperò encara menys, compassa massa sovint, tindriem de perdre tempsamb el rebuig. Hi ha molts de llibres als qualsun hom pot aplicar, en el sentit sarcastic, la re­marca ambigua que s diu fou feta a un autorinfortunat: «jo no perdré pas temps llegint elvostre llibre».

Hi ha llibres i llibres, i hi ha llibres que, comdigué Lamb, no ho són pas de llibres. Sorprènverament l'innocenta dilecció que nosaltresllencem sense pensar. Un proverbi orientaldiu que les calamitats enviades pel cel podenesser evitades, empeTò que no hi ha pas fugidapera aquelles que nosaltres mateixos ens tiremdamunt.

Jo crec que molts se recelen d'assajar loque sen diu llibres de pès, per por de noentendre-ls; més si s'esforcessin tot lo que

1) Byron.

68 Lord Avebury

poden, n'hi hauria pocs que s tinguessin de

planyer de la llur fluixesa d'enteniment.No obstant, quan se llegeix, lo més im­

portant es triar coses que a un l'interessin.

Me recorda que Ja anys demaní consell a

Mr. Darwin pera triar una mena d'estudis.

Ell me preguntà què era lo que m'interessava

més, i m'aconsellà de triar aquell tema. Això,

certament, té aplicació al treball de la vida en

general.A voltes tinc mitges ganes de creure que ls

grans llegidors de la generació vinenta no seran

pas els nostres advocats i doctors, botiguers

i industrials, sinó ls terrassans i els obrers.

Que no sem bla natural això? Els primers tre­

ballen ptincipalmentambel cervellllurj quan

són acabades les llurs tasques diaries, el cer­

vell sovint es aixerreit, i gran part del seu Ileser

té de dedicar-se a pendre l'aire i a fer exercici.

El pagès i l'obrer, al contrari, a més de que

moltes vegades tre~allen més poques hores,

durant el llur jornal han fet prou exercici cor­

poral i, per tant, podrien destinar tota la lleura

que tinguessin a llegir i estudiar. Es ver que

encara no ho han pas fet això, emperò ha estat

per raons ben obvies. Altrament ara, en pri­

mer lloc, reben una educació excelen ta, a les

escoles elementaries, i en segon lloc tenen més

a mà ls mellors llibres.Ruskin fa constar que ell no s'extranya pas

de lo que pateixen els homes, sinó que s me­

ravella sovint de lo que perden. No hi ha pas

La tria de llibres

dubte de que patim molt dels mancamentsd'altri, emperò nosaltres perdem molt més perignorança propria.

Sir John Herschel diu: «Si jo tingués dedemanar una afició que m'hagués de fer costaten tota mena de circumstances, i esser perami una dèu de contenta ment i d'alegrançadurant la vida, i un escut contra ls seus malsper molt que les coses anessin de travers ique I món me malmirés, fóra l'afició a llegir.No cal pas dir que jo parlo d'això solamentcom un aventatge mundanal, i no pas en lomés minim com suplantant o derogant latasca més enlairada, i la panoplia més forta isegura, dels princi pis religiosos, - sinó comuna afició, un instrument, i una manera pla­senta de dilecció. Doneu a un home aital afi­ció i la manera de satisfer-la, i escassamentfallareu de fer un home content, a menys, esclar, que poseu a les seves mans un aplec dellibres molt perversos».

Una cosa es posseir una llibreria i n'es totauna altra de servir-sen encertadament. Bensovint me som sorprès del poc de compte queté la gent en la selecció de lo que llegeixen.Els llibres, com sabem, són quasi innombra­bles; les nostres hores pera llegir són, malhau­radament, molt escasses. J, arn tot, molta degent llegeix gaire bé a l'atzar. Agafaran unllibre qualsevol que ls vinga a mà a casad'un amic; com praran una novela a una pa·rada de carril, si té un titol atractivol; certa-

7° Lord Avebury

ment, jo crec que en alguns casos adhuc la

mateixa enquadernació influeix en la seva

tria. No hi ha dubte que la selecció no té pas

res de fa ciI. Més d'una vegada he desitjat que

algú recomanés una llista d'un centenar de lli­

bres escullerts. Si· tinguessim aitals llistes fetes

per uns quants guies bons, serien d'allò més

utils. Es veritat que a voltes he sentit a dir

que pera llegir cadascú té de triar per sí ma­

teix, emperò això me fa recordança d'aquella

recomanació de no ficar-vos a dintre l'aigua

fins que sabeu de nadar.En l'absença de tals llistes jo he triat els

llibres més sovint esmentats amb aprovació

per aquells qui han tractat, directa o indirec­

tament, del plaer de la lectura, i me som

aventurat a incloure-n'hi alguns que, si bé no

tant citats, són els meus afavorits especials.

A tot-hom qui guaiti la llista se li acudiran

altres llibres, com a mi mateix certament,

emperò en aquest cas el nombre s'enfilaria

aviat I.

Per raons ben obvies me som abstingut

d'esmentar obres d'autors vivents, encara que

de molts d'el1s-Tennyson, Ruskin i altres­

jo mateix n'he obtingut les fruicions més vi­

ves; i he omitit obres de ciencia, amb una o

1) Ja han estat fetes diverses llistes més llargues;

per exemple, per En Comte, Catecisme de Filosofia

Positiva; Pycroft, Course of English Reading; Bald­

win, The Rook Lover; Perkins, The Rest Reading; i

per Mr. Jreland, Rooks for General Readers.

La tria de llibres 71---------------'-------,..-

dues excepcions, perquè l'assumpte es tant

progressiu.Ja sento que la pretenció es massa aventu­

rada i tinc de demanar indulgença, tot es­

perant-ne la critica. Verament un dels objectes

que he tingut a la vista es l'estimular a d'al­

tri, molt més competents que no pas jo, pera

que ns donguin l'aventatge de les opinions

llurs.A més d'això tinc de repetir que, per lo

que jo he vist, més aviat senyalo aquestes

obres com essent les que han estat més fre­

qüentment recomanades, que no pas com in­

dicacions venint de mi mateix, si bé n'hi he

barrejat algunes de les que a mi m'agraden

d'una manera especia!.En una selecció d'aquesta mena m sem­

bla que s'hauria de donar molt de pes al vere­

dicte general de l'humanitat. Hi ha una «lluita

per l'existença>> i una «sobrevivença del més

apropriat» entre ls llibres, lo mateix que en­

tre ls animals i les plantes. Com digué N'A­

lonzo d'Aragó, <d'edat es una recomanació en

quatre coses-llenya vella pera cremar, vi vell

pera beure, amics vells de qui refiar-se i llibres

vells pera llegir». No obstant, això no s pot

pas acceptar sense importants rebaixes. Els

llibres més recents d'historia i de ciencia con­

tenen, o tindrien de contenir, l'informació

més certera i les conclusions més dignes de

confiança. A més, si bé ls llibres d'altres races

i d'altres temps tenen interès per la seva ma-

72 Lord Avebury

teixa distança, s'ha d'admetre que molta degent fruiran molt més els de la propria centu­ria i del llur mateix poble, sentint-s'hi més acasa llur.

No obstant, els llibres més vells del mónsón remarcables i interessants per causa de lallur mateixa edat; i les obres que han influit enles opinions o encisat les hores de lleure, demilions d'homes en temps reculats i regionsmolt allunyades, són ben bé mereixedores deque s llegeixin justament per això, adhuc sia nosaltres ens sembla que escassament els per­toca la llur reputació. Veritat es que per moltsaquells llibres solament són accessibles en tra­duccions; emperò les traduccions, encara quepot-ser mai puguin fer justicia a l'original, noobstant, poden esser admirables en sí. La ma­teixa Biblia, que deu fig\lrar en primer lloca la llista, es un cas ben conclusiu.

A la davantera de tots els moralistes noCristians tinc de posar l'Enchiridion de N'E­pictet, certament un dels llibres més noblesde tota la literatura; i ensems tant curt, tantaccessible i tant ben traduit, que a mi sempreme fa gran extranyesa que sia tant poc llegit.A N'Epictet me sembla que té de seguirEn Marc Aureli. Les Analectes de Confuci crecque resultaran un desengany pera la majoriadels llegidors inglesos, emperò l'efecte que hafet en la raça d'homes més ncmbrosa cons­titueix en sí un interès peculiar. La Ethica deN'Aristotil pot-ser apar arn cert desventatge,

La !tia de llibres 7J

precisament pel fet de que ha influït tantpregonament el concepte nostre de la morali­tat. El Koran, com les Analectes de Confuci,per molts de nosaltres tindrà I seu interèsprincipal en l'efecte que ha exercit i exerceixencara sobre tants de milions dels nQstresconsemblants. Dubto si en cap altre respectesemblarà pagar la pena de llegir-lo, i per molts,probablement, certs extractes, no pas massanombrosos, ja foren suficients.

Els escrits dels Pares Apostolics I han estataplegats en un sol volum per En Wake. Es unde molt petit, i, si bé dec confessar humilmentque jo fui decebut, pot-ser són molt més cu­riosos pel contrast que fan amb els escrits delsmateixos Apostols. Dels Pares posteriors heinclòs solament les Confessions de Sant Agustí,que I Dr. Pussey trià pera I començament dela Libraryoj the Fathers, i que, com remarcaell, han «estat traduides i tornades a traduir enquasi bé tots els lIenguatgeseuropeans, i en totssón estimades»; malgrat que Luther era del'opinió que Sant Agustí «no escrigué res aproposit respecte de la fe»; emperò aleshoresLuther no era pas gran admirador dels Pares.Ell diu que Sant Geroni «escriu, malhaurada­ment, arn molta de fredor»; el Chrysostom«s'esgarria dels punts capdals»; Sant Geroni«es molt magre», i de fet, diu ell, «com més

1) Els escriptors Cristians de Ja primera centuria.- (Nota del traductor.)

74 Lord Avebury

llegeixo ls llibres dels Pares, més me sentoofès»; mentres que Renan, en la seva interes­santa autobiografia, comparà la teologia arn buna catedral gotica: «ella n té la grandor, elsbuids immensos i la poca solidesa ». .

Entre altres obres de devoció, molt sovintrecomanades, hi ha I Kempis, Imitació deJesu-Christ, els Pensaments d'En Pascal, Trac­tatus Theologico-Politicus d'En Spinoza, Ana­logy 01 Religion d'En Butler, Holy Living andDying d'En JeremyTaylor, Pilgrim's P,'og-r-essd'En Bunyan, i darrerament, però no pasmenys, el Christian Yem' d'En Keble.

Aristotil i Plató també són els capdavantersd'una altra classe. La Politica de N'Aristotil iels Dialegs d'En Plató, si no tots sencers, detotes maneres Phaedo, l'Apologia i la Repu­blica, naturalment que seran llegits per totsels qui desitgin saber quelcom d'historia delpensament humà, encara que jo som prouheretic pera dubtar si I darrer val l'estudi de­tallat i minuciós que sovint se li consagra.

N'Aristotil essent el pare, sinó 1 criadordel metode cientific modern, n 'ha resultat-quasi inevitablement-que ls seus principissón devinguts part del nostre esser intelectual,de manera que ara gaire bé semblen evidentsper sí sols, mentre que les seves propries ob­servacions, encara que molt remarcables,­com per exemple quan observa que les abellesa cada sortida que fan se limiten a una classede flors, - no obstant, en molts de casos han

La tria de llibres 75

estat suplantades per altres, fetes en condicionsmés favorables. No tenim pas d'esser malagra­hits envers el gran mestre, perquè les seveslliçons ens han ensenyat la manera d'avançar.

D'un altre costat En Plató, i ho dic am totel respecte, m'apar que en alguns casos fa jocsde mots: els seus arguments són molt habils,molt filosofics, sovint molt nobles, emperòno pas sempre conclusius; en un llenguatgeconstruit diferentment, a voltes podrien direxactament la cosa contraria. Si aquest me­tode ha resultat menys fructuós, si en metafi­sica havem fet poc avenç, baix un punt devista aquest mateix fet fa que ls Dialegs deSocrates siguin ara tant instructius com maiho hagin estat; mentre que ls problemes deque tracten sempre excitaran la nostra curio­sitat, així com l'esperit calm i enlairat que lsinspira ls imposarà a la nostra admiració. Del'Apologia i de Phaedo, certament es impos­sible de parlar am massa, agraiment.

També m'agradaria esmentar De Coronad'En Demosthenes, que Lord Brougham ape­llà I més gran parlament del més gran delsoradors; Lucretius, les Vides d'En Plutarc,N'Horaci, i al menys De Officiis, De A micitiai De Senectute, d'En Ciceró.

Els grans epics del món sempre han estatuna de les branques més populars de litera­tura. I, malgrat això, que pocs són, compara­tivament, els qui llegeixin N'Homer o EnVirgili, després de sortir de l'escola.

76 Lord Avebury

El Nibelungenlied, el nostre gran epic teu­tonic, pot-ser es massa oblidat, séns dubte percausa del seu caracter dolorós. Brunhilda iKriemhilda verament són lluny d'esser per­fectes, emperòp.e trobem ben poques d'a­queixes dònes «viventes» en les literaturesgrega o romana. Ni tampoc dec oQ.1itir d'es­mentar la Mori d'Arlhur de Sir T. Malory,si bé confesso que ho faig principalment perdeferença al judici d'altri.

Entre ls tragedians Grecs, JEschyl, sinóto­tesles seves obres, de totes maneres Promelheu,pot-ser el poema més sublim de la literaturagrega, i la Trilogia (Mr. Symonds en els seusGreek Poels parla de la «majestat sense rival»de l'Agamemnon, i J\lark Pattison el considerà«l'obra més gran del geni creador en tot el do­mini de la literatura»); o, com recomana SirM. E. Grant Duff, els Persians; Sophocles(Oedipus Tyranllus), Eurípides (Medea) iAristophanes (Els Cavallers i Els Nuvols);malhauradament, com diu Schlegel, proba­blement adhuc ni I més gran erudit, entén lameitat de les seves burles; i jo crec que la majorpart dels llegidors moderns preferiran elsnostres poetes moderns.

També m'agradaria dir quelcom de lapoesia oriental, tal com traços del Maha Bha­raia i del Ramayana (probablement massallarcs pera esser llegits enters, més dels qualsTalboys Wheeler n'ha fet un epitome moltinteressan t en els dos primers volums de la

La tria de llibres 77

seva History 01 Jndia); el Sha-nameh, l'obradel gran poeta persià Firdausi: Sakuntala, deKalidassa, i el Sheking, la colecció c1assiead'antigues odes xinesques. Molts, ja ho sé,pénsaran que deuria haver-hi inclòs OmarKhayyam.

En historia comencem a sentir que ls vicisi les vieissituts dels reis i de les regines, les da·tes de batalles i de guerres, són molt menysimportants que I desenrotllament del pensa­ment humà, que 1 progrés de les arts, de laciencia i de la llegislació, i precisament per aixòla cosa es encara més interessanta que mai.Noobstant, jo vull solament esmentar, i ho faigmés aviat baix un punt de vista literari que nopas historie, Herodot, Xenophon (l'Anabasis),Thueydides i Tacit (La Germania); i dels mo­derns historiants: Gibbon, Decline and Fall(<<l'esplendid pont que va del món vell an elnou»:, la History 01 England d'En Hume, laFrench Revolution d'En Carlyle, la History 01Greece d'En Grote, i la Short HistolY ol theEnglish People d'En Green.

La Ciencia es tant rapidament progressivaque, si bé per moltes d'inteligenees es el temamés fructuós i interessant de tots, aquí nome pue pas deturar respecte aquesta avinençaque, més aviat que opinió personal meva, hoprenc com a base de la meva llista. Per tant,solament citaré 1NovulIl Organum d'En Bacon,la Logica d'En Mill i l'Origin 01 Species d'EnDarwin; d'Economia Politica, que alguns dels

78 Lord Avebury

nostres governants ara semblen preuar escas­sament prou, En Mill i troços de la Wealth 01Nations d'En Smith, car probablement aquellsqui no s proposen fer un estudi especial del'Economia Politica dificilment el llegirien tot.

Entre ls viatges i exploracions, pot-ser elsmés correntment indicats són els Voyagesd'En Cook, els Travels d'En Humboldt, i elNaturalist's Journal d'En Darwin, si bé con­fesso que jo hauria volgut afegir·n'hi moltsd'altres.

No fa pas gaire que Mr. Bright recomanàd'una manera especial els poetes americansmenys coneguts, emperò segurament donavaper sentat que tot-hom hauria llegit Shakes­peare, Milton (Paradise Lost, Lycidas, Co­mus i els petits poemes), Chaucer, Dant,Spenser, Dryden, Scott, Wordsworth, Pope,Southey, Byron i altres, abans d'embrancar·seen aventures més dubtoses.

Entre altres llibres recomanats molt fre­qüentment hi ha'¡ Vicar of Wakefield d'EnGoldsmith, els Viatges de Gulliver d'En Swift,Robinson Ct'usoe d'En Defoe, les Mil i unanits, El Quixot, L/fe of Johnson d'En Boswell,la Natural Ristory of Selborne d'En White,obres selectes d'En Burke, eis Assaigs d'EnBacon, N'Addison, En Hume, En Montaigne,En Macaulay i N'Emerson; les comedies d'EnMolière i d'En Sheridan, el Past and Presentd'En Carlyle, Self-Relp d'En Smiles, i elFaust i l'Autobiografia d'En Goethe.

La tria de llibres 79

Un tampoc se pot errar recomanant: Hu­man Knowledge (la Saviesa Humana) d'EnBerkeley, Discours sur la Dv1.éthode d'En Des­cartes, Conduct oi the Understanding (Guiatgede l'enteniment), d'En Lo.cke, History oiPhi­losophy d'En Lewes; mentre, a fi de romandredintre I centenar, solament puc esmentarEn Molière i En Sheridan entre ls dramatistes.En Macaulay considerava La Vie de Dv1.arian­ne, d'En Marivaux, la mellor novela en tots elsllenguatges, emperò I meu nombre es tant a Javora de ser complet que m tinc d'acontentarab els inglesos; i recomanaré Miss Austen(jatsia Emma o 'Pride IInd 'Prejudice) , Thacke­ray (Vanity Fair i Pendennis), Dickens (Pic/¡­wic/¡ i Dm'id Copperfield) , G. Eliat (AdamBede i The Dv1.ill on the Floss) , Kin gsley(Westward Ho), Lytton ( Last Days oi 'Pom­peii); i, a la fi, si bé no pas menys, les obresd'En Scott, que de per sí ja fan una llibreria,emperò que, per torna del meu treball, tincde demanar com un favor especial que sempermeti comptar per una sola.

A qualsevol aimador de llibres la solamenció d'aquests noms li evoca una colla derecordances delitoses, d'agraides recollences,d'hores placevoles a casa, després de les feinesi les angoixes de la diada. Que agraits deu­riem esser pera aquestes mercès inestimables,pera aquesta host innombrable d'amics quimai ens agreugen, qui mai ens traeixen, ni maiens abandonen I

80 Lord Avebury

LLISTA DE 100 LLIBRES 1

Les Obres d'autors vivents són omeses.

La Biblia.Les Meditacions de Marc Aureli.Epictet.L'Etica de N'Aristotil.Les Analectes de Confuci.Le Bouddha et sa Religion, d'En Saint-Hi-

laire.Apostolic Fathers, d'En Wake.Kempis, L'Imitació de Jesu·Christ.Les Confessions de Sant Agustí (Dr. Pusey).Troços del Koran.Tractatus Theologico -Politicus, d'En Spi-

noza.Catecisme de Filosofia Positiva,d'En Coníte.Pensaments d'En Pascal.Analogy oj Religion d'En Butler.Holy Living and Dying, d'En Taylor.Pilgrim's Progress, d'En Bunyan.Any Christià, d'En Keble.

Els Dialegs d'En Plató, i de totes maneres

l'Apologia, Phaedo i la Republica.

1) Malgrat ser d'autor foraster, transcric aquesta

llista perquè, llevat d'alguns llibres que sols interessen a

llegidors inglesos, resulta una tria independenta de

nacionalitat i una bella pauta intellectual pera I nostre

jovent català estudI6s.-(Nota del Traductor.)

La tria de llibres 81

La Politica de N'Arístotil.De Corona, d'En Demosthenes.De Officiis, De Amicitia i De Senectute,

d'En Ciceró.Les Vides d'En Plutarc.Human Knowledge, d'En Berkeley.Discours SUI' la Méthode, d'En Descartes.On the Conduct of the Understanding,

d'En Locke.

Homer.Hesiòd.Virgili.Maha Bharata.} I

Ramayana.El Shanameh.El Nibelungenlied.La Morte d'Arthur, d'En Malory.

El Sheking.Sakuntala, de Kalídassa.Prometheu, de N'Aeschyl.Trilogia d'Orestes, id.fEdip, d'En SophoéJes.rA1edea, de N'Eurípides.Els Cavallers i els Nuvols, de N'Aristo·

phanes.Horaci.Lucretius.

I) Epitomisats en la History oflndia d'En TalboysWheeler, vols. I i Il.

6

Lord Avebury

Canterbury Tales, d'En Chaucer (pot-seren l'edició Morris, o expurgats en la d'En C.Clarke, o de Mrs. Haweis).

Shakespeare.El Paradís perdut, Lycidas, Comus els

poemes curts, d'Eh Milton.La Divina Comedia, del Dant.Fairie Queen, d'En Spenser.Els Poemes, d'En Dryden.Els Poemes, d'En Seott.Wordsworth (la selecció de Mr. Arnold).Thalaba the Destroyer, d'En Southey.The Curse of Kehama, ¡d.Essay on Criticism, d'En Pope.Essay on ::Man, id.R&pe of the Lock, ¡d.Burns.Childe Harold, d'En Byron.Gray.

Herodot.Anabasis i Memorabilia, de Xenophon.Thucydides.Germania, d'En Tacit.Livi.Decline and Fall, d'En Gibbon.History of England, d'En Hume.History of Greece, d'En Grote.French Revolution, d'En Carlyle.Short Bistory of England, d'En Green.History of Philosophy, d'En Lewes.

· La tria de llibres 8J

Les &il i una Nits.Els Viatges de Gulliver, d'En Swift.Robinson Crusoe, d'En Defoe.Vicar of Wakefield, d'En Goldsmíth.Don Quixot, d'En Cervantes.Life of Johnson, d'En Boswell.Molière.The Critic, School for Scandal The Ri·

vals, d'En Sheridan.Past and Present, d'En Carlyle.

N01Jum Organum, d'En Bacon.Wec¡lth of Nations (troços), d'En Smith.Political Eçonomy, d'En Mill.Voyages, d'En Cook.Travels, d'En Humboldt.Natural History of Selborne, d'En White.Origin of Species, d'En Darwin.Naturalist's Voyage, id.Logic, d'En Mill.

Els Assaigs d'En Bacon.Els Assaigs d'En Montaigne.Els Assaigs d'En Hume.Els Assaigs d'En Macaulay.Els Assaigs de N'Adison.Els Assaigs de N'Emerson.Les Obres Selectes, d'En Burke.Self-Help, d'En Smiles.

Zadig, d'En Voltaire.El Faust i l'Autobiografia, d'En Goethe.

Lord Avebury

Emma or Pl'ide and Pl'ejudice, de MissAusten.

Vanity Fair, d'En Thackeray.Pendennis, id.Pickwick Pap~rs, d'En Dickens.David Copperfield, ¡d.Last Days of Pompeii, d'En Lytton ..Adam Bede, d'En George Elioth.Westward Hal, d'En Kingsley.Les Navetes d'En Walter Scott.

CAPITOL V

EL DO DELS AMICS I

«Sembla que se n'emportin el sóldel món aqueUs qui treuen J'amis­tat de la vida; car nosaltres no ha­vem pas rebut dels Déus immortalsres de mellor, res de més delitós,»

CICERÓ

LA major part d'aquells qui han escrit enlloança dels llibres han pensat que no

podien pas dir res de més conclusiu que com­parar-los amb els amics.

Socrates digué que «tothom té ls llurs dife­rents objectes d'ambició: cavalls, goços, di­ners, honors, segons sia I cas j però que per laseva part ell s'estimaria més tenir un bonamic, que no pas totes aqueixes coses plega-

I) Substança d'un parlament fet en ci Col'legi deTreballadors, de Londres,

86 Lord Avebury

des». I també la gent saben: «el nombre de lesaltres possessions llurs, encar que sien moltnombroses, emperò que dels !Iurs amics, mal­grat esser pocs, n(\) solament n'ignoraven elnombre, sinó que adhuc quan assajaven decomptar-los an aquells que ls hi preguntaven,ne deixaven de banda alguns que abans havieninclòs entre ls amics llurs: talment se cuida­ven poc de que ls amics ocu pessin Ja llurpensa. I, no obstant, en com parança de quinsbéns entre tots els altres, un bon amic noresultaria molt més preuat?»

«Tocant al valer de les altres coses, - diuCiceró, -la major part dels homes no s'ave­nen pas; respecte de l'amistat tots són delmateix parer. ¿Que pot ser major follia, quanels homes tenen grlln influença per les llursriqueses, poder _i recursos, que procurar-sealtres coses que s compren arn diners,­cavalls, esclaus, riques vestidures, gerros cos­tosos, - i no procurar-se amics, l'ornamentmés valiós i més bonic de la vida?» J, malgrataixò,-continua ell: «Tot-hom pot dir quan­tes de cabres o xais posseeix, emperò no pasquants amics». A més, pera triar un goço uncavall hi posem el major mirament: inqui­rim la seva genealogia,' la manera com esensenyat i el seu caracter, i, en cambi, sovintdeixem gairebé a l'atzar la selecció dels nostresamics, que es d'importancia infinidament mésgran, - pels quals la vida nostra serà méso menys influida, jatsia en bé o en mal.

El do dels amics 87

No hi ha pas dubte que es ver, com diul'Autocrat of the Breakfast Table, que tots elshomes són carregosos, excepte quan els neces­sitem. I Sir Thomas Browne observa, moltpertinentment, que «els caps qui no pen­sen, qui no han après a esser sols, són unapresó per ells mateixos, si no s troben encompanyia d'altri; mentres que, al contrari,aquells els pensaments dels quals s'agombolenapressant-se en el llur interior, a voltes s'han deretirar a la companyia pera fugir de l'aglo­meració d'ells mateixos». De totes maneres,jo no comprenc pas del tot l'idea d'Emerson,que «els homes s'abaixen pera trobar-se». Ena.ltre lloc, per això, modifica l'afirmació i diu:«Gairebé tot-hom s'abaixa pera trobar-se».Adhuc així m'aventuraria a retopar-ho, espe­cialment considerant el contexte. «Tota asso­ciació-afegeix ell- té de ser un compromís,i, lo que es pitjor, la mateixa flor i l'aroma dela flor de cada una de les belles naturess'esvaeix quan s'acosten l'una a ('altra». Quinatrista pensadal Que ho es així, realment? Queho té de ser així? I, si ho fos, serien capaven­tatge real els amics? Jo hauria pensat quel'influença dels amics era iustament al revers,que la flor d'una natura bella s'expandiria, ique les colors devindrien més lluentes si fossinestimulades per ('escalf i el solei de l'amistat.

S'ha dit que era prudent de tractar sempreun amic, recordant-se de que pot devenir unenemic, i un enemic recordant que pot tor-

88 Lord Avebury

nar-se un amic; i qualsevulla que sia l'intentde la primera part de l'adagi, certament hi haforça saviesa a la darrera.

Molta de gent sembla donar-se més feinai més plaer fent-se enemics que no pas fent-seamics. De fet, En Plutarc cita amb aprovació Iconsell d'En Pythagores «de no encaixar arnmassa gent»; emperò, mentre ls amics sien bentriats, més aviat es veritat allò de que:

«Aquell qui té un miler d'amics,no fi té mai ni un sol a mà,

mentre que I qui té un enemic,arreu se l'ha de trobar».

i, malhauradament, si hi ha ben pocs gransamics, no hi ha pas cap petit enemic.

No obstant, jo m sal vo dient altre cop:mentre sien ben escullerts. A la vida un setroba barrejat arn molta de gent que, si bé nosón pas activament dolents, si bé no podenpas esgarriar-nos per mals viaranys, arn tot,'no s cuiden gens de sí mateixos, no tenencompte dels llurs enteniments i porten laconversa sobre puerilitats migrades o fan meraxerrameca; gent qui no sembla pas capir quela conversa, amb un xic d'esforç, pot ser d'allòmés instructiva i delitosa, sense que per aixòsia pedantica; o, al contrari, pot davallar finsun escorriall de pensaments llotosos o tornar­se un ermot de paraules. Gairebé no hi ha pasningú de qui no poguem apendre molt, sisolament ells se donen la feina d'ensenyar-

El do dels amics

nos-ho. Ben cert, adhuc si no ns ensenyen res,ens poden ajudar am l'estim ui de preguntesinteressantes o l'escalfor de la simpatia. Méssi no fan ni una cosa ni altra, aleshores síque la llur companyia, si companyia pot ano­menar-se, es mera perdua de temps, i de talsse pot verament dir: «jo desitjo que nosaltressiem més aviat extranys».

Una bona part del benestar i la puresa deles nostres vides, certament depèn de que femuna tria encertada dels companys i amics nos­tres. Sí ls nostres amics són escullerts mala­ment, inevitablement ens arrossegaran capavall; si bonament, ens enlairaran. Malgrataixò, en aquesta materia molta de gent semblarefiar-se del capitol de ¡'atzar. Està bé i esben fet, naturalment, de ser cortès i consi­derat envers tot-hom arn qui un se troba encontacte, em però ja es una altra cosa d'escu­llir-los com 'amics vers. Alguns semblen ferde cada home un amic, o assagen de fer-hoaixí, perquè viu aprop, perquè fa I mateix ne­goci o viatja per la mateixa via del carril, oper alguna altra raó trivial. No s pot pas feruna errada més grossa. En les paraules dePlutarc, aquests no més són «els idols i lesimatges de l'amistat».

L'esser amigable am tot-hom ja es una al­tra cosa. Tenim de recordar-nos que no hi hacap petit enemic, i aquells qui algun cop ha­gin estimat realment an algú, tindran una micade tendresa pera tot-hom. Verament hi ha

'}o Lord Avebury

quelcom de bo en Ja major part dels homes.M. Nasmyth, en la seva encantadora autobio­grafia, diu: «He sentit parlar força de l'ingra­titut i l'egoisme del món. Pot haver estat lameva bona sort, emperò jo mai he sentit capd'aqueixos desagradosos estaments». Lo ma­teix ha estat tam bé la meva propria expe­riença.

«Se parla de cors durs, qui tornenbons serveis, sempre arn fredor.

Ai! que la gratitut dels homesmés sovint m'ha fet tristor.»

Per tant, jo no estic pas d'acord ambEmerson quan diu que «nosaltres caminemtots sols pel món. Amics tals corn els desitgemsón somnis i faules. Emperò una sublim re­fiança aconhorta sempre I cor fidel, això es,que en altres llocs, en altres regions del poderuniversa!, ara actuen, sofreixen i osen ànimesque poden estimar-nos i que nosaltres podemestimar».

No hi ha pas dubte de que, per molt que lsamics dignes contribueixin a la felicitat i alvaler de la vida, principalment tenim de de­pendre de nosaltres mateixos. i cadascú es elmillor amic o el pitjor enemic de sí mateix.

Es molt trista l'afirmació d'En Bacon deque «hi ha ben poca amistat en el món, imenys de tot entre ls iguals, que es la quesolia esser magnificada. Que la que hi haes entre I superior i l'inferior, quals sorts se

El do dels amics

poden incloure l'una dintre l'altra». Emperòaixò escassament se pot considerar la sevaopinió deliberada, perquè en altre indret diu:«Adhuc podem anar més lluny i afirmar bende veritat que es una mera i miserable soli·.tut el necessitar vers amics, sense ls quals elmón no es més que un lloc ferestec». No sola­ment, afegeix ell, l'amistat introdueix «clarorde dia a l'enteniment, traient-lo de la negror iconfusió de pensaments», sinó que «de les gro·paàes i tempestes ne fa un dia asserenat en lesafeccions»; tot aconsellant-se amb un amic unhom «maneja més facilment els seus pensa­ments; els arregla més ordeQadament; veuquin efecte fan al ser posats en paraules:finalment, se torna més entenimentat que ellmateix, i això molt més en un soi parlamentd'una hora que no pas en tot un dia de medi·tació ... » «Em però ls homes perceben ben poclo que es solitut i fins ont arriba, car unacolla no es pas companyia, i les fesomies 110

més són una colleccíó de retrats i solamentparlen com un cim bai xisclaire, on no hi haestimació. »

Amb aquesta darrera afirmació jo no m'hipuc pas conformar. Segurament que adhucels extranys poden ser força interessants, imolts s'avindran amb el Dr. Johnson quan,descrivint una vetllada plasenta, la resumí així:«Senyor, hem tingut una bona enraonada».

N'Epictet dónamo!t bon consell quan dis­suadeix de conversar precisament sobre les

Lord Avebury

coses ordinariament escullertes, i es de parerque no tindria pas de ser «sobre cap dels te­mes usuals, ni sobre gladiators, ni córses decanlls, ni sobre atletes, ni sobre menjar obeure, que són els assumptes corrents; i espe­cialment no pas sobre ls homes, pera blasmar­los»; emperò quan ell afegeix «o pera lloar­los», l'injunció m'apar d'un valer dubtós.Segurament d'una manera més raonadaMarc Aureli aconsella que «q uan tu desitgisdelitar-te pensa en les virtuts d'aquells quiviuen arn tu; per exemple, l'activitat de l'uni la modestia de ¡'altre, i la liberalitat d'un ter­cer i alguna altra bona qualitat d'un quart.

,Car res fa tant de goig com l'exemple deles virtuts, quan s'exhibeixen en la part morald'aquells qui viuen arn nosaltres i se presen­ten arn tanta d'abundor com se pot. Per tant,nosaltres les hem de tenir sempre avinentes».No obstant, que sovint coneixem meramentdè vista aq uells qui anomenem amics nostres,o el sò de les llurs veus, emperò no sabem resabsolutament del llur enteniment o la llurànima.

Altrament, hem de tenir tant de compte deconservar els amics com de fer-ne. Si tot-homsabés lo que un digué de I altre, En Pascalens assegura que «no hi hauria ni quatreamics en tot el món». Jo crec i confio queaixò es massa fort, més de totes passadesproveu d'esser un dels quatre. I quan us ha­gueu fet un amic, guardeu-lo. Si tens un

El do dels amics

amic, diu un proverbi oriental, «visita-l so­vint, perquè les espines i el brostatge colguenel caminal que ningú trepitja». Els afectes nodeurien pas esser solament «tendes per uOanit».

Encara menys l'Amistat ens dóna cap pri­vilegi pera ser malagradosos. Hi ha gent quimai sembla apreciar els seus amics fins que lsha perdut. N'Anaxagores descrigué I Mauso­leu com la fantasma de la riquesa transfor­mada en pedra.

«Emperò aquell qui hagi estat un cop vorade la fossa, pera contemplar arn recança lacompanyia pera sempre més soterrada, sentintlo impotents que són aleshores l'amor afollati la tristor punyenta, pera donar un instantde plaer an aquell cor que no batega, o peraexpiar, en la més petita mida, una hora mal­humorada, envers l'esperit que se n'es anat;en el pervindre escassament incorrerà enaquest deute envers el cor, deute del que sola­ment sen pot descarregar a la pols» '.

Verament, la mort no pot pas trencar ¡'a­mistat. «Els amics, - diu Ciceró, - encaraque sien absents, SÓn sempre presents; encaraque sien pobres, són rics; encara que febles,gaudeixen salut j i, lo que es encara més difi­cil d'assegurar, adhuc essent morts són vius.»Això apar una paradoxa; no obstant, que no hiha molt de veritat en la seva explicació? «Per

1) Ruskin.

94 Lord Avebury

mi, certament, Scipió encara viu i sempreviurà; car jo aimo la virtut d'aquell home, iel seu valer encara no es extingit ... Segura­ment que de totes les coses que jatsia la for­tuna o el temps m'han concedit, ja no n tincpas cap que s puga comparar arn l'ami-stat deScipió. '>

«Si, doncs, nosaltres triem els nostresamics per lo que són, i no pas per lo que te­nen, i si nosaltres sorn mereixedors d'unamercè tant gran, aleshores ells sempre seranarn nosaltres, servats en ]'absença, i adhucdesprés de la mort recaptats en el caliu de larecordança».

CAPITOL VI

LO QUE VAL EL TEMPS I

Cada jorn es una vida petita.

TOTS els altres dòns depenen del tempspera I llur valer. Què són els amics, els

¡¡¡bres o la salut, l'encís del viatjar o les de­licies de la familia, si no tenim temps perafruir·ho? Sovint se diu que I temps es or, em·però es més: es vida; i, malgrat això, moltsqui s'arraparien desesperadament a la vida,no s'hi pensen gens d'esmerçar el temps.

Pregunteu-ho als savis, diu Schiller, en latraducció de Lord Sherbrooke,

1) La substança d'això fou dit a l'Institució Polite~'

niea..

Lord Avebury

«Els moments que nosaltres perdem,ni l'Eternitat mateixa ls pot retornar».

I en les paraules del Dan t,

«Car an aquell qui Il).és sab, més li reca la perdua de[temps».

No vol pas dir que una vida d'escarraça­ment tingui d'esser el nostre ideal. Molt llunyd'això. El temps esmerçat en goigs innocentsi raonats, en jocs sanitosos, en tracte social ifamiliar, es ben empleat i saviament. Els jocsno solament conserven la salut del còs, sinóque donen un comandament sobre ls muscles iels membres, que no pot pas sobrepreuar-se.A més d'això, hi ha temptacions que l'exercicivigorós es lo que més ens permet resistir-les.

Són els desavagats els qui s planyen de queno troben lleure pera fer lo que ells s'imagi­nen que desitgen. De veritat, generalment lagent poden tenir lleure pera tot lo que vulguin'fer; no es pas realment el tem ps, sinó la vo­luntat, lo que manca; i l'a ventatge del lleseres, principalment, que podem tenir ocasiód'escullir la nostra tasca, però no pas certamentque confereixi cap privilegi de vagança.

«El temps camina arn pressa diferenta, se­gons sien les persones. Jo us diré arn qui ITemps va al pas, també arn qui trota, tambéarn qui galopa i també arn qui roman quiet» 1.

I) Shakespeare.

Lo que val el temps 97

Car no es pas tant les hores lo que ho fa,sinó la mànera com ens en servim.

«Els cereals són lloats, no pas els que excelleixenen grandaria, sinó ls exaotament traçats;aixf també lloem la vida que excelleixi,no pas en la durada, sinó en ben obrar.»'

«La vllgança-diu Jeremy Taylor- es lamés gran prodigalitat del món: llença lo quees invaluable respecte I seu ús present i esirreparable quan es passat, no podent-se res­cabalar per cap poder de l'art o de la natura.»

La vida s'ha d'amidar més aviat per laprofonditat que no pas per la llargaria, pelpensament i l'acció més aviat que no pas peltemps. (,Solament un nombre limitat de pul·sacions -diu Pater -ens són donades d'unavida clapejada i aromatica. Com podem veureen elles tot lo que s'ha de veure amb els sen­tits més refinats? Com podem passar rapida­ment d'un punt a l'altre, i esser sempre pre­sents en el fogar on s'uneixen el major nombrede forces vitals en la llur energia més pura?El cremar sempre amb aquesta forta flamabrillant com un gemma; el mantenir aquestextasi, es el succés de la vida. El falliment esformar habits, car els habits són emparentatsamb un món estereotipat; mentre tot se fondessota ls nostres peus, bé podem arrapar-nosan alguna passió exquisida, o a qualsevulla

1) Waller.

7

Lord Avebury

contribució al saber que, enlairant l'horizorit,apar deslliurar momentaniament l'esperit.

No citaria pas Lord Chesterfield com unguiatge segur en general, però certament hiha molta prudencia sorruda en el seu consellal seu fill respecte al temps. «Cada mo­ment que ara tu perds, es altre tant de carac­ter i d'aventatge perduts; així com, d'altrabanda, cada moment que ara tu empleis util­ment, es altre tant de temps encertadamentdeixat a un interès prodigiós.»

l, també, «es sorprenent que qualsevolpugui malgastar en vagança absoluta un solmoment d'aquesta miqueta de temps que nspertoca en el món ... Sapigueu el veritablevaler dels temps; arreplegueu, culliu i gau­diu totes les seves engrunes».

"Qye teniu pressa? Aprofiteu aquest mateix minut,lo que podeu fer, o penseu que podeu, comenceu-ho

[desseguit.,. f

«Me recorda - diu Hillard - un poemasatiric en el qual se representa I dimoni pes­cant homes i adaptant l'escada als gustos i alstemperaments de la seva presa; emperò lsdesvagats eren les victimes més facils, caradhuc engolien l' ham desescat.» L'enteni­ment del gandul, verament fa presa en símateix.

«El cor humà es com una mola de moli:

I) Faust.

Lo que val el temps 99

quan hi poseu blat a sota, volta i mol i en­gruna I blat, fent-ne farina. Si no hi poseublat, per això també segueix molent- i semol a sí mateixa fins que es gastada.» 1

No es pas el treball, sinó I rumiar, lo quemata, i jo suposo que es en aquest sentit quesens diu de «no pensar am demà». De« con­siderar de quina manera creixen els lliris delscamps; ells no s'escarracen pas, ni tampoc secapfiquen; i, no obstant, adhuc Salomó, entota la seva gloria, no era pas arresat com und'ells. P,er tant, si Déu vesteix així l'herbadels camps,que avui es i demà s tira dintre Iforn, que no us vestirà molt més, oh vosaltresde poca fe?» Certament fóra una errada desuposar que ls lliris són desvagats o imprevi­sors. AI contrari, les plantes són d'allò méstreballadores, i els lliris emmagatzemen enels llurs bulbs complexes una gran part delnodriment de l'any pera apressar la creixençade l'any vinenLEl capficament, d'altra banda,certament que no I coneixen pas.

«Les hores tenen ales, s'envolen vers l'Au­tor del temps i li porten noves de l'usançaque n fem. Totes les nostres pregaries no po­den pas fer retornar a cap d'elles, ni tampocencalmar el llur pas. Els malgastaments decada minut són una nova apuntació contranostre, an el cel. Ben segur que si nosaltrespensessim això, els donariem comiat arn me-

I) Lulher.

100 Lord Avebury

llors noves, i no consentiriem pas que s'en­volessin totes buides o carregades de cosescomprometedores. Que n'es de gojós quan sen'emporten enlaire no solament el missatge,silló I fruit del bé i sojornen arn l'Antic delsJorns pera enraonar a favor nostre davant delSeu trono gloriós I» 1

Sovint se diu que I temps vola; emperò noes pas tant el temps que vola com nosaltresque l'esmercem, i el temps perdut es pitjor quegens de temps. <do esmercí 1 temps,-Shakes­peare fa dir a Richard II,-i ara I temps m'es­merça a mi.»

«Aquell qui dóna valua al seu temps,­diu Jeremies Taylor,-també dóna valua ala seva companyia i a les seves accions; altra­ment la primera I malencamina vers la vani­tat i el perdiment, i les darreres, essent crimi­nals, són un esmerçament de temps i de símateix, i una reculada en els comptes del'eternitat. »

La vida d'un home es setanta anys, emperòque poc d'això es realment ben nostre. Tenimde descomptar el temps que cal pera dormir,pera ls repassos, pera vestir i despullar, peral'exercici, etc., i, després, que poc en restarealment a la nostra disposició!

«Jo som viscut nominalment cinquantaanys,-diu Lamb,-emperò deduïu d'ells leshores que som viscut per altra gent, i no pas

I) Milton.

Lo que val el temps 101

per mi mateix, i me trobareu que encara somtot un jovincel.»

Les hores que nosaltres vivim per l'altragent, no obstant, poc que tindrien de ser des­comptades,sinó més aviat aquelles que nobèneficíen ni a un mateix ni a ningú altre; iaqueixes, ai I sovint són molt nombroses.

«Hi ha hores que ns les prenen, algunesque ns les roben i d'altres que ns escapen.»'Emperò de qualsevulla manera que les per­dem, nosaltres mai més les podem rescabalar.Es verament meravellós la molta gaubançain nocenta que llencem sense pensar. Un pro­verbi oriental diu que s poden evitar les cala­mitats enviades pel cel, emperò que no hi hapas fugida de les que nosaltres mateixos enstirem a sobre.

Fa alguns anys vaig visitar les viles princi­pals dels llacs de Suiça, en companyia d'unarqueoleg distingit, M. Morlot. Arn gran ex­tranyesa meva, vaig sebre que tota la sevarenda eren 500 duros l'any, part dels quals, amés, destinava a fer un petit museu. Lidemaní si s refiava d'acceptar algun carrec oempleu, emperò ell digué que nu, certament.Preuava la seva lleura i les avinenteSes compossessions invaluables, molt més que l'argenti que l'or, i no volia pas perdre gens de tempsen fer diners.

El temps es un dò sagrat i cada jorn es

I) Seneca,

102 Lord Avebury

una petita vida. Penseu, no més, amb elsaventatges que disfrutem aèÍ a Londres. Te­nim accés a la literatura de tot el món; en lanostra Galeria Nacional podem veure les pro­duccions més belles de les generacions passa­des, i en la Reial Academia i altres museus, lesobres dels més grans artistes vivents. Pot-serno ha llegut mai a ningú de veure enteramentel Museu Britanic. No obstant, considereu loque conté, o, més aviat, què es lo que no con­té?' Els més gegantins dels animals vivents oextingits; els monstres meravellosos de lesedats geologiques; els aucells, les conquilles iels minerals més jolius; pedres precioses ifragments d'altres mons; les antiquitats mésinteressantes; curiosos i fantastics especimensillustrant diferentes races d'homes; joiellsexquisits, monedes, vidres i porcelanes; elsmarbres d'Elgin; lo restant del Mausoleu; deltemple de Diana, a Ephesus; monumentsantics de ['Egipte i de l'Assiria; les eines gro­lleres dels nostres predecessors inglesos, quiforen coevals am ¡'hippopotam i el rinoceront,el bou muscat i el mammuth; i bells especi­mens de l'art grec i el romà.

El sofriment pot ser inevitable, emperòningú té cap excusa pera estar enllehit. l, noobstant, que n'hi ha de gent que ho està d'en­lIehida! Parlen d'un món mellor que vindrà,mentre que qualsevol enllehiment que pugahaver-hi en aquest es ben bé obra d'ells matei­xos. Sir Arthur Helps ho ha dit arn raó: «1 ara!

Lo que val el temps lO]

Enllehits quan no sabeu què es lo que dóna allliri la seva forma atractivola, la seva foscorde color a la violeta, la seva fragança a larosa; quan no sabeu en què consisteix el veríde l'escorçó, ni tampoc podeu imitar els mo­viments alegrois de la tórtora. I aral Enllehits,quan la terra i l'aire i l'aigua són tots igual­ment misteris pera vosaltres, i quan, si allar­gueu la mà, no toqueu res quals proprietatshagueu comprès plenament; mentre que totstemps la Natura us invita a enraonar afanyo­sament am b ella, pera subjugar-la, i esser afa­vorits d'ella I Aneu's-en, home; apreneu quel­com, feu quelcom, capiu quelcom, i no mparleu pas més del vostre enllehiment».

CAPITOL VII

ELS PLAERS DEL VIATJAR 1

«Jo som part de tot lo que he vist.»

TENNYSON

D EVEGADES tinc mitges ganes de pensarque hi ha poques coses en les quals

nosaltres d'aquesta generació gaudim mésd'aventatges sobre ls nostres passats, com enles majors facilitats pel viatjar; però no gosodir·ho, no pas perquè ls nostres aventatgesno sien grans, sinó perquè ja he fet la mateixaremarca arn referença a diversos altres aspec­tes de la vida.

La sola parau la «travel»' ja es suggestiva.

I) Substança d'un parlament fet a üldham.2) Paraula inglesa que vol dir ,,¡atjar. (N. del tra­

ductor. )

Els plaers del viatjar 10)

Es una mena de «treball», de treball excessiu;i, com Skeat observa, forçosament recorda lotreballós del viatjar en els temps de la vell u­ria. Que diferentes són les coses el dia d'avui 1

Algun cop sc diu que tot·hom deuria viat­jar a peu, «com Thales, Plató i Pythagores»;sens diu que an aquests temps de carrils lagent passa rabenta terres a travers i no veures. Pot-ser que així sia, emperò això no espas culpa dels carrils. Ells ens donen l'ines­timable aventatge de poder visitar, depressai arn poc de cansament, encontrades que erenmolt menys accessibles als nostres passats.-¿No es un gran dò que no solament les nos­tres ¡¡ies,-els nostres camps somrients iriques boscuries, les montanyes que són ru­blertes de pau i els rius' de joia, els llacs i elsboscatges i els turons, castells i catedrals, imés d'un lloc immortalisat en l'historia de lanostra terra;-que no solament això, sinó I sóli els paisatges del Sud, els Alps, els palaus dela Natura, la blava Mediterrania i le¡¡ ciutatsd'Europa, arn totes les llurs recordances i tre­sors, s'escaiguin ara a poques hores de nasal·tres?

Certament ningú qui tinga avinentesadeuria estar-se de viatjar. El món pertany anaquell qui l'ha vist. «Emperò aquell qui vul·ga fer agradosos els seus viatges, primer té defer-se agradós ell mateix.» I

1) Seneca.

106 Lord Avebury

Segons el vell proverbi, «el foll roda pelmón, el savi hi viatja». En Bacon ens diu que«les coses que cal veure i observar són les cortsde prínceps, especialment quan donen audien­ça als embaixador~; els tribunals de justiciaquan actuen i ouen causes; i lo mateix delsconsistoris eclesiastics; les esglesies i els mo­nastirs amb els monuments que hi ha a dintre;les muralles i fortificacions de viles i ci utats ;i també les badies i els ports, antiquitats iruines, llibreries, collegis, con troverses i con­ferences, sempre que n'hi hagi; bastiments inaus de guerra; cases i jardins del comú id'esbarjo vora les grans ciutats; armeries,arsenals, magatzems, bescambis, borses, di po­sits, exercicis de cavalleria, d'esgrima, d'ense­nyament desoldats i lo semblant; comedies ai­tals que hi surtin la mellor llei de gent; tresorsde joiells i robes; cabinets í rareses; i, pera aca­bar, tot lo que es memorable en els llocs onse va».

Més això depèn del temps que podem dis­posar i de l'intent am que viatgem. Si podemsojornar molt de temps en algun indret, elconsell d'En Bacon no hi ha dubte que esexcellent; emperò, de moment, més aviatpenso amb una vacança anyal, permor derepòs i de la salut; pera cambiar d'aire i ferexercici, més aviat que pera estudiar. No obs­tant, adhuc aixi, si tenim ulls pera guaitar, nopodem pas mancar d'aplegar una colla d'ideesnovelles, igualment que una provisió de salut.

Els plaers del vi4tjar 107

Podem haver llegit la descripció més vigo­rosa i exacta, podem haver regirat mapes iplans i dibuixos, i, am tot, la realitat ens sob­tarà com una revelació. Això es ver, no sola­ment de les montanyes i les geleres, delspalaus i les catedrals, sinó també del exemplesmés senzills.

Es el cas que, com qualsevol altre, jo haviallegit descripcions i vist fotografies i gravatsde les Piramides. La forma llur es la simplici­tat mateixa. No sé pas si jo podria expressarres de caracteristic a ¡'original, pera lo qualjo no fos preparat. No es pas que siguessinmés grans, no es pas que diferissin, en laforma, de color o de situació. I, no obstant,desseguida que les vegi, senti que les mevesimpressions previes no més havien estat unaombra feble de la realitat. La vista presentasemblava donar vida a l'idea.

Tots els qui han estat a Orient convindranen que una setmana de viatge oriental fa res­sortir, amb efecte més que estereoscopic,les escenes de la vida patriarcal, tal com ensles dóna I Vell Testament. I lo que es ver delVell Testament, es ver de l'historia en gene­ral. Per aquells qui han estat a Athenes o aRoma, l'historia de Grecia o d'Italia devémolt més interessanta; mentres, d'altra banda,alguna coneixença d'historia i de literatura facréixer braument l'interès .de les mateixesescenes.

Les bones descripcions i pintures certa-

108 Lord Avebury

ment ens ajuden a veure molt més de Jo quepot-ser percebriem nosaltres mateixos. Adhucse pot dubtar si algunes persones treuen unaimpressió més corrocta d'un bon gravat o unadescripció, que fassi ressortir els punts princi­pals, que no ho obtindriem amb una inspec'ció directa, emperò sense ajuda. L'idea potguanyar en exactitut, en caracter i finir endetall, més de lo que perd en vivor. Emperò,sia com se vulla, per aquells qui no podenviatjar, les descri pcions i les ilJ ustracionstenen un interès immens; mentre que anaquells qui han viatjat els procuren un plaerinestroncable revivint les recordances d'esce­nes belles i d'expedicions interessantes.

Realment fa extranyesa lo poc que moltsde nosaltres veiem del món bell en que vivim.Mr. Norman Lockyer me diu que tot viatjantper una missió científica en les MontanyesRoqueres, quedà astorat de trobar-se am b unvell capellà francès i que no s va pas saberestar de mostrar la seva sorpresa. El capellàho remarcà, i, seguint la conversa, explicà-laseva presença en aquella regió llunyana.

«Facilment vegí-digué ell-que vós usextranyaveu de trobar-me ací. El fet es que faalguns mesos jo era molt malalt. Els metgesme donaren per mort: un dematí semblàque jo finava i pensí que ja era en els braçosdel bon Déu. Me vaig imaginar que un delsangels venia i em preguntava: «I bé, senyor»reverent, us agradà gaire I món bell que aca-

Els plaers del viatjar 1°9

»beu de deixar?» Aleshores sem va acudirque jo, que tota la meva vida havia estat pre­dicant sobre I cel, quasi no havia vist res delmón on jo vivia. Així~ es com vaig determi­nar, si plavia a la Provid-ença de salvar-me,de veure ·quelcom d'aquest món; i per això mteniu ací.»

Ben pocs de nosaltres som prou lliures,per molt que poguem desitjar-ho, de seguirl'exemple del digne capellà. Més, si bé pot noser-nos possible de visitar les Montanyes Ro­queres, hi ha d'altres encontrades més apropde casa que la major part de nosaltres podemtenir prou lleure pera visitar-les.

Si bé es ver que cap descripció pot acos­tar-se a la realitat, al menys ens pot persuadirde que ns donem aquesta gran aventatge delsviatges. Deixeu-me, doncs, provar d'i llustraraixò am quadros de paraules, tal com ho hanfet alguns dels nostres compatricis més illus­tres; solament triaré references a terres foras­teres, no pas perquè ací no tinguem igualsbelleses, sinó perquè a tot arreu d'lnglaterraun se sent a casa.

El següent passatge del llibre d'En Tyn­dall, Hours oj Exercise in the Alps, gaire béval tant com una hora en els mateixos Alps:

«Jo ovirava aquesta escena meravellosa,vers el Mont Blanc, el Grand Combin, la DentBlanche, el Weisshorn, el Dom, i el milerde cims més petits, que semblaven aplegar-seen la celebració del jorn que s'era alçat. Me

110 Lord Avebury

demaní, com en previes ocasions, com foufeta aquesta obra colossal? Qui cisellà d'unamera protuberança de la terra aqueixes mas­ses poderoses i pintoresques? I la respostaera a mà. Sempre jovenivol, sempre poderós,-arn la vigor d'Un miler de mons encaraa dintre seu.-el veritable esculptor adhucaleshores anava escalant el cel de lIevanf. Esell qui enlairà les aigües que solquen aques­tes gorgues; es ell qui plantà les geleres ales vessants de les montanyes, donant així ala gravitat una arada pera obrir les valls; i esell qui, actuant durant les edats, finalmentfarà abaixar aquests monuments poderosos,fent-los rodolar gradualment vers la mar,sembrant les llevors de continents per esser;de manera que la gent d'una terra més vellapuguin veure I terrer extendre -s i el blatonejar sobre I rocam amagat que en aquestmoment soporta I pes de la Jungfrau.» I elsAlps són a menys de vintiquatre hores llunyde Londresl

Els escrits d'En Tyndall també contenenmoltes descripcions brillantes de geleres.aquelles «rambles silencioses i solemnials ...prou amples pera la marxa d'un exèrcit enrengle de batalla i tant quietes com un carrerde fosses en una ciutat soterrada».' No obs­tant, no emmanllevo d'ell, ni de ningú altre,cap descripció de geleres, perquè són tant

I) Ruskin.

Els plaers del viatjar 111

dissemblantes de tota altra cosa, que ningúque no les hagi. vistes es possible que puguiimaginar-se-les.

L'historia dels rius europeans encara ro­man pera esser escrita i es de 10 més interes­sant. No sempre corrien en el llur jaç present.Per exemple, el Roine, apar haver estat ellmateix un gran viatger. Al menys semblaque hi ha raó pera creure que les aigües supe­riors del Valais de primer queien en el Danu­bi, i així dintre la Mar Negra; subseqüen'­ment s'acoblaren amb el Rhin i el Tamesis,i així correren enllà vers al Nord, sobre lesplanuries que un temps relligaven les monta­nyes d'Escocia i de Noruega,-cap a l'OcceàArticj i solament en anys comparativamentposteriors adoptaren el present curs dintre laMediterrania.

Més, sia com sia, el Rhin d'Alemanya i elRhin de Suiça són molt dissemblants, La ca­tastrof de Schaffhausen sembla alterar tot elcaracter del riu i no es pas extrany. «Estigueumitja hora - diu En Ruskin - vora la cas­cata de Schaffhausen, a la riba nord, ant elsremolins són llargs, i guaiteu com la volta deprimer se torç, sense trencar-se, en velocitatpurament pulida, sobre les roques arquejadesal sallent de la catarata, cobrint-les amb unavolta de cristall de vint peus de gruixaria,tant rabenta que I seu moviment no s veu,excepte quan un globu de brumera hi lliscade part d'amunt com un estel fugent; ... i de

.112 Lord' Avebury

quina manera, ara i adés, sobtant-vos amb elseu blanc llampec, un raig de ruixim saltaxiulant de la cascata, com un coet, i, reven·tant-se en el vent, es emportat en polsim,omplint l'aire de llum; i de quina manera, atravers de les garlandes preses d'escuma del'abim sense repòs que cruix dessota, la blavorde l'aigua, esblaimada per la brumera de din­tre seu, apar més pura que l'espai, a traversd'un nuvol blanc plujós; ... les llurs massesgotellantes, issades a intervals, com garbesfeixugues de blat, per alguna glopada mésforta de la catarata i corbades altre cop sobre Irocam llotós, mentre I seu bramul mor allu­nyant-se».

Emperò, per molt que admirem la majes­tuosa grandor d'un riu poderós, jatsia en laseva corrent adalerada, o bé en els seus mo­ments més calms, hi ha quelcom que nsennarta encara més en la vida lliure: l'energiajovenivola, l'escumosa transparença i la mu­sica alegroia dels rierols.

«Les altes valls de Suiça-com el mateixgran «Vident» diu-són plasentes amb escor­rims perpetuals, que sempre semblen havertriat els indrets més rosts pera davallar, permor dels saltants, esbarriant d'ací i d'allà lsllurs grapats de cristall, segons com els agafa Ivent, arn tota la gracia, si bé arn cap dels for­malismes, de les fontanes ... fins que a la fi ...troben llur camí cap baix a l'herbei, i en ells'hi perden silenciosos; arn quieta fondaria

Els plaers del viatjar

d'aigua clara furen entre les fulles de l'herba,i semblen solament com l'ombra llur, emperÒpresentment surten altra volta en rajolinssobtats i am preses rioleres, com si de sobtes'haguessin recordat de que I dia era massacurt pera que ells poguessin arribar al peu dela montanya.» '

Que brillantment En Symonds ens posa aldavant les ribes assoleiades de la mar Mediter­rania, que an ell li agraden tant, i el contrastentre l'escenari del Nord i el del Sud.

«An els paisatges del Nord, l'ull viatja perentre vistes de brancam enfullat, vers elsquiets 'hortets arracerats i les pastures, onbrosten bous movent-se lentament. El mi~­teri dels somnis i el repòs de la meditació vo­leien pels nostres miradors massius. Emperòan el Sud, l'enreixat de branques d'olivera ide fullam escassament velen la mar riallera iel cel brillant de blau, mentre ls tons del pai­satge troben llur c1imax en l'enlluernant raja­ment del sol sobre les ones i la llum pura del'horisont. Ací no hi ha pas amagament nimelangia. La Natura sembla fer un festival iunes ballades inacabables, en les quals s'aple­guen les ones i els raigs de sol i les om bres.A més, en l'escenari del Nord, les formes ar­rodonides d'arbres tots plens de fulla s'avenenamb el terrer ondulant, amb els seus turonetspoc pendents i els nuvols acotxant-los; em­però an el Sud les fulles punxagudes i lesbranques retallades de l'olivera fan ressortir

8

II4 Lord Avebury

els perfils definits, que a tot arreu són observa­bles entre les belleses més grans de la monta­nya i la vall i la vora de mar. La serenitat il'inteligença caracterisen aq uest paisatge demig-jorn, en el qual una raça d'esplendidshomes i dònes visqueren sota la llum pura dePhoebus, el II ur antic déu. Pallas els protegiai la daurada Aphrodita ls afavoria arn la be­llesa. No obstant, les oliveres no són, de capde les maneres, els unics arbres que fan unpaper en l'idilic paisatge. L'alt pi encara esmés important... A la vora de Massa, aprop deSorren to, hi ha dos pins gegantins posats d'ai­tal manera que, jaient sobre l'herba dessotad'ells, un ovira Capri sortint de l'aigua, Baiai tota la badia de Napols esplaiant-se en rodófins al peu del Vesuvi. Embullats plantersd'oliveres, de tarongers i de rosers omplen elsòl com un jardí seguint la riba, mentre llunyenllà la palida ¡narime dorm, amb el seu ex­quisit nom grec, una illa verge sobre I fondal.

«En els turonets més selvatges hi trobeuclapes de boixos i d'arbossos, tots roents decireres acarminades i plens de campanetesesblanqueldes com la cera, flairosos brins demurtra i rebrolls de llorer, tamarius blincadi­ços i altes matades de brucs que onegen elllur engebrat ramatge dessobre I vostre cap.Més aprop de la riba creix el gentriscle, unmatoll gustós, amb el citisus i l'aromaticromaní. Les vidaubes i polides garlandesd'apinyats arinjols s'aspren en els boscatges

Els plaers del viatjar 115

arn braços que s'hi arrapen tot pujant; i d'aqui,i d'alia, en clotades arracerades, els ceps allar­guen wries vigoroses blincades am penjolls deraims, estirant-se de branca a branca de mo­rera o d'om, esvorant fistons sobre ls qualsles joves aimies se podrien seure i glon.xar,o teixint un enreixat de fulles a travers del'obert sopluig. Ni tampoc s'han d'oblidar elssòns d'aquest panorama,-sòns de ramadesbelantes i d'abelles brunzidores, i rossinyolsi tortores que s planyen i rierals que correni cigales cridaires i granotes enrogallades ipinsxiuxejants. No hi ha pas un sol detallque un estudiant pacient no puga verificard'En Theocrit.

»Allò també es un panorama en el qualla mar i la terra no són mai separades. Commés enlaire ns enfilem, sobre I caient de lamontanya, més meravellosa es la bellesa delamae, que sembla alçar-se a mida que anempujant, i esbandir-se dintre l'espai. A voltes unpetit borrall de blau es enteixinat arn verge..,lles d'olivera; a voltes una reblincola del carnirevela tot enter l'ample azur calm d'abaixo Obé, després d'afadigar-nos en una pujada moltrosta, ens deixem caure sobre I ginebró quecreix asota l'arbreda, iguaiteul una mar doble,d'aquesta banda i de l'altra, descompartidaper la retallada espinada del tossal que sobres­surt, enjoiellada arn vilatges seguint la riba, illomrisenta amb una illa encantada i velesarge ntades.»

Il6 Lord Avebury

Per molts de nosaltres, no més que l'escal­for del Sud ja es una benedicció i un plaer.Solament de pensar-hi ja es delitós. He llegiti rellegit la grafica descripció d'una sortidatropical de sól,. d'En Wal1ace -del «sól debon matí que tot ho torna d'or» l,

«Fins a la vora d'un quart de sis-diuell-l~ fosca es completa; emperò vers aque­lla hora alguns crits d'aucells comencen· atrencar el silenci de la nit, pot-ser i~dicant queles senyals de l'auba són perceptibles a l'hori­sant de llevant. Una mica més tard s'ouenles veus melangioses dels xibocs, cridariesvariades de les granotes, el xiulet planyivoldels tords montanyencs, i extranys xisclesd'aus o de mamals peculiars de cada locali­tat. Vers dos quarts de sis, la primera vesllumde claror devé perceptible; a poc a poc setorna més forta, i després augmenta tant ra­pidament, que cap a tres quarts de sis aparplena llum de dia. Durant el següent quartd'hora, això cambía molt poc d'aspecte; quan,sobtosament, el disc del sól se mostra sobrel'horizont, cobrint de joiells llampants elfullam carregat de rosada, trametent lIuissorsde llum daurada lluny enllà cap a dintre lesboscuries i despertant tota la natura a la vida ial'activitat. L'aucellada refilaisaltirona arreu,els papagalls criden, els ximis xerrotegen,les abelles zumzegen entre les flors, i papello-

I) Morris.

Els plaers del viatjar H7

nes ricament acolorides s'ènvolen mandrosa­. ment o s'aturen am les ales desplegades als raigscalents i vigorisadors. La primera hora delma~l, a les regions equatorials, té un encls iuna bellesa que mai poden esser oblidats.Tota la natura sembla rabejada i enfortidaper la frescor i la mullena de la nit passada,noves fulles i brots se baden gairebé davantdels ulls, i els rebrolls novells sovint se potobservar que han crescut algunes polsadesd'ençà del dia abans. La temperatura es lomés agradosa que s puga concebre. El xic derefredament del crepuscol matinal, que en síera plasent, es seguit d'una calor tonificantaji l'intens solei illumina la vegetació exube­ranta dels tropics i realisa tot lo que l'art ma­gica del pintor o els mots encesos dels poeteshan pintat com els ideals llurs de la bellesaterrera.~

O bé preneu la descripció pel Dean Stan­ley, de les estatues colossals d'Amenophis III,el Memnon dels grecs, a Thebes: «El sól seponia, la serralada africana era roenta de ver­mell al seu darrera; la verda plana era tenyidad'un verd més fosc a sota d'elles, i les ombresde la vesprada velaven els esborancs i les es­querdes, en les llurs ossades revellides. Quantorní a esguardar·Ies a la posta de sol, i elless'alçaven davant del fons de montanyes,semblaven, certament, com si n fossin put,com si elles pertanyessin an alguna creaciónatural ».

IIB Lord Avebury

Emperò no m dec pas permetre més cita­cions, si bé es dificil d'aturar-se. Aitals extrac­tes fan memoria de molts jorns gojosos carles aventatges dels viatges perduren tota lavida; i sovint,quan som seguts a casa, «al­guna visió brillanta i perfecta de Venecia, deGenova o del Mont Rosa us retorna tant repo­santa com un jorn ben esmerçat a viatge». •

Una gran afició i gaubança del vialjar estant lluny de pertorbar l'amor a la llar, quepot-ser ningú pot gaudir plenament la sevacasa si alguna Tolta no se n'allunya. Són coml'esforç i el descanç, l'un el complement del'altre; de tal manera que, encara que pugasemblar paradoxal, un dels més grans plaersdel viatjar es la tornada; i ningú que no hagicorregut món pot donar-se compte de la de­voció que I caminant sent per Domiduca,­la dea dolça i gentil qui vetlla la nostra tor­nada a l'escon.

I) Htlps.

CAPITOL VIII

ELS PLAERS DE LA LLAR

«Defòra, els borrallons de neu cauen poc a poc,a la nit bramula fort la tempesta;

en la meva cambra lluu alegrament el foc,i s'hi està bé, silenciosa i calenta.»

HEINE

«No hi ha pas cap lloc com a casa.»

(Antiga cançó inglesa)

"

SE pot ben dubtar què es més delitós, de, marxar pera començar unes vacances benafanyades, o bé de tornar a casa desprésd'unes altres que han estat plenament fruides;de retrobar-nos, arn vigor renovada, amb unaprovisió fresca de remem brances i d'idees,un cop més a la vora de l'escon, arn la nostrafamilia, els amics i els llibres nostres.

«Estar·se a casa, - diu Leigh Hunt,­amb un vell in·folio d'exploracions i de viatgesromantics, si bé credibles, pera llegir, un viat- ,ger vell i barbut per heroe, un escon en una

120 Lard Avebury

masia vella pera llegir-hi al costat, les cortinestirades i tot just prou de vent movent-se d~fòra

pera fer un acompanyament a les onades o a·les boscuries respecte les quals estem llegint;això es, segurament, un dels moments per­fectes de l'existença.»

No hi ha dubte que es un gran privilegiel de visitar terres extrangeres; de viatjar, di­guem, per Mexic o pel Perú, o de creuar perentre les Illes del Pacific; més en alguns res­pectes, els narratius dels primers exploradors,

. les histories d'En Prescott o els viatges delCapità Cook, encara són més interessants;descrivint-nos, com ho fan, un estat de lasocietat, que aleshores era tant dissemblantdel nostre, emperò que ara ha estat moltcambiat y europeisat.

Així podem fer interessants els nostresviatges de cada jorn, adhuc si, com la familiadel Vicari de Wackefield, totes les nostresaventures són a la voreta del foc i totes lesnostres emigracions d'una cambra a l'altra.

Altrament, encara que les belleses de casanostra sien humils, no obstant són infinides iun hom «pot jaure en el seu llit, com Pompeui els seus fills, a totes les parts de món» I.

Permor d'això, es encertat de «cultivarun talent molt afortunat per un home dela meva disposició, el de viatjar en la mevacadira de baqueta; de transportar-me jo ma-

I) Sir T. Browne.

Els plaers de la llar 121

teix, sense moure-m de la sala, als indretsllunyans i vers els amics absents; de dibuixarescenes amb els ulls de la meva imaginació ¡ ide poblar-les amb els agrupaments de la fan·tasia, o la societat de remembrança» t.

Certament ens podem procurar una varie·tat inacabable sense sortir de les nostres llars.

En primer lloc, la successió de les estacionsmultiplica cada estatge. Que n'es de diferentala miranda desde les nostres finestres quanguaitem el verd tendre de la primavera, el ricfullatge de l'estiu, les esplendides tintes de ladarrevera, o els delicats perfils de l'hivern I

El nostre clima es tant sortós que, adhuc enels pitjors mesos de l'any, «calmes matinadesde solei devegades ens visiten, semblant ves­llums de la passada primavera, entre la feresadels jorns emplujats i ventosos que menen al'hivern. Quan passen aquests intermedis dellum argentada, es plasent de cavalcar per laboscuria i de veure lo meravelloses que són lescolors del decaiment tardorenc. Dessobre Icap,els olms i el castanyers pengen la llur riquesade fulles daurades, mentre ls faigs s'enfosq uei­xen arn tons rossos i el cirerer bort lluu com vide color de sang. A les margenades, arços acar­minats i englantines d'escarlata'són trenats arnridortes blanquinoses o llaçades de carbacinesacoral\ades; els esbarzers cremen arn flamesmulticolors; el sangrinyol es bronzejat de por-

I) Mackenzie: The Lounger.

I22 Lord Avebury

pra; i, ací i enllà, els bonetos treuen la llur frui­ta com nusos de rosades poncelles, i delica,tsbranquinyols trencadiços. Dessota es cobert defullaca, i el bru falguerar s'alça fins als genollsa mida que enfilelll eIscaminals de la forest» '.

Talment cada jorn ens porta una successióde quadros jolius en varietat séns fi. Es remar­cable la poca gent que sembla complaure-sarn la bellesa del celatge. Gray, després dedescriure una sortida de sól,-com començàamb un lleu esblanqueiment, tot just tenyitd'or i de blau, encès tot a cop amb una ratlletade brillantor insofrible, que rapidamen t cres­qué fins a mitja orba, i aixi fins una de sencera,massa gloriosa pera que s pogués veure distin-,tament, -,-afegeix: «No sé pas si abans hohavia vist mai ningú. Gaire bé no ho crecl»B

No hi ha dubte que desde l'alba de lapoesia, les esplendors del celatge matinal i dela vesprada han estat l'admiració de tots elsqui tenen ulls pera veure. Emperò devemespecialment an En Ruskin de poder realisarmés vivament aquells quadros esplendorososde l'espai. Com diu ell, amb un llenguatgequasi tant brillant com el celatge mateix, el celtot enter, «desde I zenith fins a l'horizon, devéuna mar fosa de color, enrogint-se de foc:cada barra negra de nuvol se torna or maciç,cada arruga i cada onada devé d'immaculatcarmesí sense ombres, porpra i escarlata i co-

I) J. A. Symonds. 2) Oray's Letters.

Els plaers de la llar

lors per les quals no hi ha ni paraules en elllenguatge ni idees en l'esperit; - coses quesolament se poden concebre mentre són vis-i­bles; l'intensa buidor blava del cel superior,fonent~se a travers de totes elles, mostrant-sefòsca i pura ací, eterialment; enllà, moduladaper la filamentosa massa informa de vaportransparenta, fins que s perd imperceptible­ment dintre I seu carmí i or».

En alguns casos verament es .. no pas color,sinó conflagració»; i si bé les tintes són mésriques i varIades vers la matinada i a la postade s61, el gloriós kaleidoscop funciona duranttot el dia. Arn tot, «es una cosa extranya lopoc que la gent, en general, sab de l'espai. Esla part de la creació on la Natura ha fet méspermor de plaure a l'home, més pera I prin­cipal i evident proposit de parlar-li i d'ense­nyar-lo., que no pas en cap altre de les sevesobres, i justament es la banda on menys laseguim. No hi ha pas gaires de les altres obresseves en les quals algun proposit més mate­rial o essencial que I de plaure merament al'h-ome no sia complert per cada part de la llurorganisació; emperò tots els proposits essen·cials del cel, al menys en lo que sabenT; sepodrien realisar si un cop cada tres jorns, ocosa així, un nuvol negre, de pluja, gros, lleig,tapés la blavor, i tot se regués bé i així nova·roent devingués tot blau fins una altra vega·da, pot-ser, amb un tèl de calitja al matí i alvespre per rosada. I, en comptes d'això, no

124' Lord Avebury

hi ha pas un sol moment, en tots els jorns dela nostra vida, que la Natura no produeixiuna escena darrera l'altra, un quadro darreraaltre quadro, esplendor darrera esplendor, tre­ballant sempre seguint tals principis exquisitsi constants de lahel1esa més perfecta, de ma­nera que es ben cert que tot se fa pera nosal­tres i a l'intent del nostre plaer perpetual» 1.Ni tampoc la bellesa fina amb el dia.«Que no es res de dormir sota I dosser del'espai, on tenim el globu de la terra pera Inostre lloc de repòs i les magnificences del celper espectacle?»· Per la meva part, sempre mreca la costum de tancar les nostres cambresal vespre, com si a fòra no hi hagués res ques'ho valgués de guaitar-se. l, no obstant, ¿quèes lo que pot ser més bell que «ovirar comla solana del cel es teixinada espessament ampatines d'or brillant», o esguardar. Ja llunacaminant am gloria calma i argentada a traversde la nit? I adhuc, si no sentim que «l'ho­me qui a mitja nit ha vist sortir la lluna tren­cant la nuvolada, ha estat present com unArcangel a la creació de la llum i del món»',de totes maneres «els estels diuen quelcomde significant a tots nosaltres; i no més guai­tant enlaire, cada home n té un hemisferisencer pera aconsellar-lo i ser-hi amic»'; per­què, com observa En Hdps en altre lloc, no est¡¡nt «quan ens guien per les mars de la nostra

I) Ruskin. 2) Seneca. 3) Emerson. 4) Helps.

Els plaers de la llar 125

petita planeta, sinó quan ens a}uden a sortir deles aigües fosques dels nostres enteniments per·torbats, que nosaltres podem dar·nos comptede la llur major significança». Certament

«Que n'es de bella la nit IUna frescor de rosada omple l'aire silenciós;cap boira, ni un nuval, ni una taca, ni un tèl,

trenca la serenitat del cel:enllà¡ l'orba plena de gloria de la !luna divinalrodo a a travers dels fondals blau fosc;

dessota ls seus raigs quietss'esplaia I cercol desert,

com el rodó occeà cenyit am l'eSfai;que n'es de bella la nitl"

Mai m'han fet cap extranyesa aquells quiadoraven el sol i la lluna.

D'altra banda, quan a fòra tot es foscfred, quan pot-ser

«Defòra, els borrallons de neu cauen poc a poc;a la nil bramula fort la tempesta;

en la meva cambra lluu alegrament el foc,i s'hi està bé, silenciosa i calenta.»

«Meditant en el setial, jo faig sentadavora l'aconhortador foc ablamat,

tot escoltant la cafetera enfeinadaque bordona lais ja fa temps oblidats.'"

Car, després de tot, els plaers de la llar nosón pas defòra, sinó a dintre; i «l'home decasa seva qui no estima pas cap musica tantcom el seu rellotge de la cuina i les tonades queli canten els tions tot cremant a l'escon, téfruicions que ls altres ni tant solament hansomniat jamai» '.

1) Southey. 2) Heine. 3) Emerson.

Ens agrada I tic-tac del rellotge i el guspj,.rejar del foc, lo mateix que I grallejar de lescornelles, no tant per cap bellesa de la cosaen sí, com per les llurs a~ociacions d'idees.

Es una gran veritat que quan enS retiremdintre nosaltres mateixos, podem evocar totesles memories que volguem.

I26 Lord Avebury

«Com les estima aquest cor les escenes de la mevain­[fantesa,

quan recordances agradoses les tornen a renovar.L'horta, el camp, els perdedors caminals de l'embosca­

[da selvai tots els llocs preats que la meva infantesa van bre­

[çar.» I

No es pas tant els

« Entreteniments de la vora del foci tots els comforts de l'humil teulada»'

sinó, més aviat, d'acord arn l'ideal més enlairati mellor d'En Keble,

«Es dolç el somrís de casa nostra; el mutual esguard,quan els cors un de l'altre són segurs;dolces totes les joies que omplen el recés de la llar,l'estada de tots els afectes purs ».

En el temps antic, no solament entre lesraces selvatges, sinó adhuc entre ls mateixosGrecs, sembla haver-hi hagut molt poca vidade familia.

Quin contrast feia la vida casolana delsGrecs, tal com sembla haver estat, per exemple,arn la descrita per En Cowley-una llar feliça,

I) Wordsworth. 2) Cowper.

Els plaers de la llar 127

«am llibres i am jardins», i sobretot amb una

«Muller virtuosa en la que tu hi trobes veramen.tensemseJs plaers més dolços i els més refinatS;è.n les seves mirades el jardí més plasent,i en l'esperit seu els llibres més raonats."

Ningú qui hagi estimat una mare o unamuller, una germana o una filla, pot llegirsense extranyesa i condol la descripció que

Sant Crisostom fa d'una dòna com essent «unmal necessari, una temptació natural, una'

calamitat desitjosa, un perill domestic, una

fascinació mortal i una malvestat pintada».

En pocs respectes l'humanitat ha fet unavenç més gran que en les relacions dels

homes i de les dònes. Es terrible de pensar loque les dònes pateixen en la vida selvatge; i

fins entre ls Grecs intellectuals, amb excep­

cions rares, apar que més aviat foren tractades

com amistaI}çades o joguines, que no pas com

els angels qui fan un Cel de la casa.El proverbi hindú que «mai tindríeu de

pegar a una dòna, ni tant sols amb una flor»,si bé es un avençament considerable, contala melangiosa historia de lo que devia haver

estat previament.En The Origin o/ Civilisation jo he posat

molts de casos ensenyant el poc paper que fan

els afectes de familia en la vida selvatge. Ací

esmentaré solament un oas com exemple. El

llenguatge dels Algonquins (Nord America)

no tenia cap paraula per «estimar»; de manera

que quan els missioners traduiren la Biblia an

Lord Avebury

~ aquella parla van esser obligats d'inventar-neuna. Quina vida i quin llenguatge sense amori

No obstant, en el matrimoni, adhuc lapassió grollera d'un selvatge pot contrastarfavorablement am qualsevulla intent freda­ment calculat que,ç,omeltresor encantat delsNibelungs, es quasi segur de portar malhau­rança. An el Kalevala, l'epic Finlandès, elferrer diví lImarinnen forja una nuvia d'or id'argent pera Wainamoinen, qui de primerfou molt content de tenir una muller tantrica, emperò aviat la trobà intolerablementfreda, perquè, malgrat el foc i les pells, aon­sevulla que la tocava, ella glaçava an ell.

A més, apart de la sola fredor, no patimpas poc de les folles baralles per coses de res;dels mers malentesos ;ae paraules barroeresrepetides sèns pensar, a voltes sense I contexto el to que les hauria deslliurades de tot fibló.Quan no faria per apaibagar les tristors de lavida i augmentar la benanança de la familia,aquella caritat que «aguanta totes les coses,ho creu tot, ho espera tot, ho soporta tot».La llar certament pot ser una badia de repòs,segura contra ls temporals i els perills delmón. Emperò, pera encalçar això, no ns tenimpas d'acontentar empedrant-la de bones in­tencions, sinó que devem fer-la serena i joiosa.

Si la nostra vida fos una ae treballs i sofri­ment; si I món de fòra fos fred i trist, ¡quinplaer de retornar al solei de cares enriolades ia l'escalf dels cors que nosaltres estimem I