Els Pastorets de Llançà

Per Lluís Feliu i Pumarola

Segons Els pastorets de Josep Maria Folch i Torresi Els Pastorets de Tarragona de Josep Bargalló Valls.

Llançà, a 3 de Febrer de 2009.

1

ACTE PRIMER

QUADRE PRIMER

( En una cuina-menjador, un armari vell, una taula de fusta, un llum d’oli o una espelma, una llar de foc o una estufa, una ‘xerxa’ estesa en unes cadires de balca, una avia remendant, dos joves avorrits asseguts en dues cadires. Fora fa vent. )

Lluquet – ( Juga amb una corda a fer ‘nucs’ mariners. )

Rovelló – Aviiiaaaa, explica’ns un conteee.

Avia – Encara és aviat nens, desprès de sopar.

Lluquet – Què soparem ? ( Sense deixar de fer ‘nucs’ ).

Avia – Poca cosa que demà és Nadal. Si us quedeu amb gana que els pares us facin un ressopó al sortir de la Missa del Gall.

Lluquet – ( Bufa avorrit ).

Rovelló – Aviaa, jo ja tinc gana.

Avia – Doncs balla la pavana !

Rovelló – Aviaa, també tinc són.

Lluquet – ( Torna a bufar ).

Rovelló – Aviaa, ara tinc fred.

Avia – Doncs abriga’t amb la paret !

( Silenci llarg )

Rovelló – ( Amb cantarella ) Aviaa ...

Lluquet – ( S’aixeca d’un bot i dóna un crostó de pa de la panera de la taula a Rovelló ) Avia, explica-li una història a vera de calla una mica, ( Seu i torna als ‘nucs’. )

Rovelló – Sí, sí, un conte avia. ( Rosega el pa )

2

Avia – ( Deixa de remendar, s’adreça i es queixa de l’esquena ) Viiinga, us explicaré un conte d’aquells de la vora del foc. I per ser el dia que som, us en explicaré un d’àngels i dimonis i de l’arribada del Messies. ( S’asseu a una cadira més propera als nens )

Rovelló – Qui és el Messies avia ?

Avia – És el Redemptor, el fill de Déu fet home que ha de venir a redimir als homes i dones.

Rovelló – Aaahh ...

Avia – Doncs vet aquí que era un temps en què tot el mon era una dolenteria estesa, més que ara i tot, i el Dimoni campava panxample per tot arreu.

Rovelló – El Dimoni, ui quina por !

Avia – El Dimoni enviava a la Terra els seus seguidors, a veure qui feia la més grossa de les malifetes possibles. Pels mariners els hi preparava gropades enceses, pels pagesos pedregades, pels pastors el llop ferotge, i per a tothom els inspectors d’hisenda.

Rovelló – El llop, ui quina por !

Lluquet – Calla cap de mastra.

Avia – Heus aquí que tothom esperava que vingués el Messies per acabar amb el pecat i el regnat del Dimoni. El Messies prendria totes les ànimes al Dimoni, i ell es quedaria sense poder enviar a ‘dingú’ a les calderes d’en Pere Botero.

Rovelló – Que boti en Botero, que boti en Botero ...

Lluquet – Nen !

Avia – Però a Natzaret hi vivia un matrimoni de bona gent que tenien una filla que es deia Maria. La Maria era una noia molt maca i també molt i molt bona. Era per això que el Dimoni l’odiava, de tant maca i de tant bona com era.

Rovelló – Oooohhh ...

3

Lluquet – ( Bufa avorrit, mig endormiscat )

Avia – La Maria no li tenia cap por al Dimoni. Al arribar a l’edat de casar- se, a Natzaret es va obrar un miracle, la vara d’un jove calafat molt bona persona, que es deia Josep, va florir, aquesta era la senyal del Cel per a l’escolli’t a ser l’espòs de Maria i que d’ells nasqués el Messies.

Rovelló – Aviiaa, ara en ve la sóon.

Avia – I per més que el Dimoni treballava i porfiava en la seua malícia, tots els designis i auguris dels profetes s’anaven complint. Tota la bona gent que quedava al món esperava l’aparició de l’Àngel del Cel que els parlés.

En Lluquet ja dorm esterrassat i ronca una mica, en Rovelló s’ha adormit encongit, somia fluix dient : que ve el llop, que ve el llop ...

QUADRE SEGON

La Cala del Diable

( Es veu una ‘plaja’ fosca, amb unes penyes altes vermelles, i algunes roques, el mar fosc, poca lluna, alguns matolls, un arbre sec, algunes fustes velles d’estil mariner amb una ‘xerxa’ vella. En Lluquet i en Rovelló dormen en un costat. En Lluquet apareix vestit amb un impermeable groc i barret groc de mariner, en Rovelló con un nen de cap a marina, pantalons arremangats i sabates càmpings blaves. )

Rovelló – ( Despertant-se i estirant-se ) Aaaiii ! Tinc fred i tinc por ! Tinc gana i tinc ! ...

Lluquet – ( Aixecant-se ) Ganes d’emprenyar sobre tot !

Rovelló – On som ? Quina hora és ? Què mengem ?!

Lluquet – Doncs no ho sé, no ho sé i no ho sé ! Érem a ca l’avia, em penso que ens hem adormit, i ara som a la ‘plaja’ de nits i ... ( Mirant- se la roba ) Què és això que porto ?

4

Rovelló – Ostres ! ( Rient ) Sembles el capità Pescanova !

Lluquet – Perquè tu no t’has vist ... Que tens por de pluja ? ( Mirant al Voltant i cap a les penyes vermelles ) ‘Güita’, on som, si allò és la Penya del Diable, ( Donant-se la volta ) això és la Cala del Diable.

Rovelló – ( Sorprès ) La casa del diable ! Que fosca ! ( Se sent udolar el vent ) També és la casa del llop, el sents, el veus ?!

Lluquet – Llop, quin llop ? On el veus el llop ? Com vols que hi hagi un llop aquí a la ‘plaja’ ?

Rovelló – ( Nerviós ) Que sí, que sí, que el meu pare m’ha explicat que per aquí hi ha el Cau del Llop. Mira allà al fons com es belluga !

Lluquet – Aquí l’únic que es belluga ets tu, que tremoles com una fulla ‘d’abre’.

Rovelló – Si riu, riu, però allò és un llop ...

Lluquet – No home no, com ha molt serà una sargantana marina !

Rovelló – Tu ves fent broma, però d’aquí no en sortirem mai més.

Lluquet – No siguis tan tòtil, al primer que passi li demanen pel camí de tornada i llestos !

Rovelló – ( Ensuma ) Olora, no sents olor de sofre i de pólvora.

Lluquet – En això tens raó. I encara falta molt per la Mare de Déu del Carme ...

Rovelló – ( Cridant fluix ) Ai, ai, ai, un fantasma.

Lluquet – No Rovelló, que és un senyor, li direm si ens vol ensenyar el camí.

Satanàs – ( Surt d’un cantó ) Qui és que de matinada gosa trepitjar la sorra de la ‘meu’ cala ?

Lluquet – Ah ! Sou de la brigada, que seria tant amable de ...

5

Satanàs – ( Crida ) Prou ! Qui sou i on aneu ?

Lluquet – Doncs ...

Satanàs – Respon de pressa !

Rovelló – ( A Lluquet ) Tinc por.

Lluquet – ( A Rovelló ) Ui, quina mala baba. ( A Satanàs ) No s’enfadi per res, home.

Satanàs – Ah ! La ràbia se m’emporta ... respon, qui sou ?

Lluquet – Som fills d’en Vicenç i la Carme, vivim al carrer de Mar, prop de la fonda.

Satanàs – On és això ?

Lluquet – Miri, és molt fàcil de trobar, no es pot perdre. Pugi per les roques i baixi per les penyes, carretera amunt i estanys avall, passi el riu pel pont de fusta, arribarà al Port, segueixi tot dret i quan ...

Satanàs – Sac d’hams rovellats ! Miserable ! Que et burles de mi ?

Rovelló – ( A Lluquet ) Lluquet que no s’enfadi ...

Lluquet – Burlar-me jo. Com en dic Lluc Bondéu que ...

Satanàs – ( Molt enfadat ) Aaahh ! Farcell de roba podrida ! Guarda’t de pronunciar aquest nom en ma presència, si no vols que et faci sentir tot el pes de la meua ràbia !

Lluquet – ( Remarcat déu ) Com ... Quin nom Lluc?... Bondéu ?!

Satanàs – Calla ! Prou de mofes. Digues, on aneu ?

Lluquet – Home, ( Mostrant exageradament el impermeable groc ) Jo diria que anem a pescar Mediterrani enllà !

Satanàs – I amb quin intent ?

Lluquet – Amb ... l’intent de pescar alguna cosa, poder ?

6

Satanàs – Ah ! És que us penseu poder-me engalipar, parella de resinats de rap ?

Rovelló – ( A Lluquet ) No el facis enfadar, que sembla que ha begut un xiquet massa.

Satanàs – Jo ja sé qui sou ! ( Baixa una mica la veu ) Sou dos pescaires que aneu a Natzaret de Judea a buscar feina.

Lluquet – ( Seguint-li la beta ) Ah, sí, sí, és això mateix. Ja ho diu el pare, trobar feina avui en dia és la meravella més gran obrada damunt la Terra.

Satanàs – Llamp de llamp ! Mariner ‘d’aiga’ dolça ! Tu mateix t’has declarat. Encara que emmascaris la nova que tragines, de lluny es veu que ha de ser un miracle obrat pel Cel.

Lluquet – El paio de l’ajuntament s’ha begut l’enteniment !

Satanàs – ( Camina amunt i avall atabalat ) Condemnació ! La nostra disort és segura ! Serà cert ? Serà veritat que el Cel vol encara avergonyir-nos i enfonsar-nos més ?

Rovelló – ( A Lluquet ) Què fa aquest ara ?

Lluquet – O aquest ‘tio’ mestraleja, o és que compta les mosques que passen.

Satanàs – ( Distret en els seus pensaments ) I Llucifer encara no ha tornat ! Ah, la ràbia se m’emporta, però si les noves que ell em durà confirmen aquesta certitud terrible, el Cel i tot allò creat tastaran el foc poderós de la meua ira.

Rovelló – Ai ! Un altre mal carat ! ( Ell i Lluquet s’amaguen )

Satanàs – Té, en Llucifer ja és aquí, i fent tard, com sempre !

Llucifer – Salut Rei de l’Avern !

Satanàs – Ja era hora, deixa els compliments que la paciència se m’acaba. Diguem, quines noves em portes del món ?

7

Llucifer – Tu sempre amb presses Satanàs. Això d’anar pel món espiant en Pere, en Pau i en Berenguera, no és gens fàcil.

Satanàs – Prou ! Diguem què has sabut.

Llucifer – Doncs ... no sé per on començar ...

Satanàs – Dons són cavallers, verbagali ! Comença pel començament i acaba pel finançament.

Llucifer – Doncs aquesta és la veritat : Una jove, bona, humil i feble ens humiliarà.

Satanàs – Què em dius ? Així resulta cert el que van predir els profetes ? És cert doncs el que ens temíem ?

Llucifer – Del tot Mestre. Jesús no trigarà a néixer. I serà fill d’un del Port i d’una de la Vila.

Satanàs – No, ho impedirem ! En farem de totes i molt grosses. Escamparem pel món el mal més dolent. ( Molt enfadat ) Soc el Gran Belcebú. Jesús no ha de néixer !

Lluquet – Ja em començo a espantar. Serà el Dimoni de debò el de la Cala del Dimoni ?

Satanàs – Odi, enveja i maldat, tota la ràbia es congria. Com es diu ella ?

Llucifer – Maria.

Satanàs – I de on és ?

Llucifer – ( Amb fàstic ) Bah! D’un lloc batut per la tramuntana.

Satanàs – Condemnació ! Sentint això la ‘meu’ ràbia s’exalta. Guerra a mort ! El Cel em vol aixafar el cap, però no em tocarà ni un pèl.

Llucifer – Molt ben dit Amo. Però què veig, qui són aquests dos nanos ?

Rovelló – ( A Lluquet ) Sembla que ens miren malament.

Lluquet – ( A Rovelló ) Si, no els hi ha agradat gaire tenir dos xerrics espiant a sotavent.

8

Satanàs – Penya escardada ! Que la budellada els salti, ja me’n havia oblidat !

Llucifer – I tot ho hauran escoltat.

Rovelló – Ai Lluquet !

Lluquet – Mutis Rovelló !

Satanàs – Ah ! Pagareu la ràbia que tinc al cos !

Rovelló – Ai, sí que són dos dimonis de veritat, que han passat per un forat i ... les cuetes hi han deixat.

Lluquet – Rovelló, que aquests la cua la porten per darrera. No emboliquis la troca !

Llucifer – Veniu cap aquí.

Lluquet – No, si ja marxaven ...

Satanàs – Acosteu-vos tot seguit si no voleu que us aixafi i us rebenti i us esclafi com si fóssiu un mosquit.

Rovelló – ( A Lluquet ) Ai, em moriré de por !

Lluquet – No Rovelló, fes-te el valent com jo ! ( A Satanàs tot resolt ) Ei vos, que parleu de mi ?

Llucifer – Mireu-e’l l’insolent.

Satanàs – Vostre càstig serà etern per haver escoltat d’amagat els propòsits de l’infern.

Lluquet – Perdoneu mestre, però això no és veritat.

Satanàs – Com s’entén ?!

Lluquet – És que soc ben sord, jo de res m’enterat !

Satanàs – Doncs turmentaré a ta parella. ( Senyala a tot braç a Rovelló )

9

Lluquet – Ui ! Encara pitjor, aquest té l’orella molt més dura que jo !

Satanàs – Prou de xerrameca ! Llucifer, truca i que emplenin d’oli bullent la caldera.

( Llucifer treu un mòbil i se sent marcar pels altaveus generals, fa veure que parla i comença a marxar)

Rovelló – ( A Lluquet ) Quina fi ens espera !

Lluquet – ( A Rovelló ) Acaba la xerrera !

Satanàs – A la fi l’hora ha sonat d’emprendre la gran batalla, i si mon poder no falla tindré el món en un grapat. Que comenci, doncs, la guerra contra del poder etern. Veniu, fúries de l’infern ! I que s’esberli la Terra !

( Rovelló i Lluquet tornen a amagar-se al seu lloc. Se senten trons i llamps i un gran terrabastall, de les roques il·luminades de vermell apareixen uns dimonis i de l’altre part uns altres, entre tots els set pecats capitals. Els dimonis es passegen amenaçadors amunt i avall de l’escenari grunyint i encarant-se al públic. A la fi es disposen un al costat de l’altre i canten a una )

Dimonis – ( Tots ) Som les fúries de l’infern, som els monstres infernals; i al caliu del foc etern forgem pecats capitals. Som la força ! Som el llamp ! Som l’escòria ! Som l’espant ! Nostra feina és atiar el foc dels avencs pregons, i entre els homes fer triomfar totes les males passions. Visca, visca Satanàs ! Mori, mori tot el bo ! Cremi tot al nostre pas ! Som el foc, som el llamp, som el tro !!!

10

Satanàs – ( Als dimonis ) Està bé, molt complagut he escoltat la vostra cançó, i ja he conegut pel to vostre geni fi i astut. Del Cel, les ordres fatals corrents hem de capgirar. ( Als set dimonis ) Ara poden avançar els Set Pecats Capitals.( S’avancen els Set Pecats Capitals )

Supèrbia – Aquí som, ho Satanàs ! i em penso que no cal dir que estem disposat a obeir tot allò que ens manaràs. Jo soc el superbiós que a l’home poso l’escull de la supèrbia i de l’orgull, que li perd ànima i cos !

Ira – Jo soc la Ira, i mon poder sobre l’home no té igual; la ira, l’arma del punyal, i a matar fa trobar plaer !

Golosia – Jo sóc el diable golut; i amb la meua temptació no es poden comptar, oh no, els homes que jo he perdut !

Enveja – Jo amb l’enveja faig tornar l’home vil i menyspreable; el ric torno miserable i el bo, faig bo per cremar !

Luxúria – Jo encenc en la carn mortal, els desitjos a trompons, i desvetllo les passions, i soc el que faig més mal !

Peresa – Sense ser aparatós, ni mostrar molta feresa, jo vaig infiltrant la peresa, ( o cervesa ) que torna a l’home viciós !

Avarícia – Jo fent lluir amb malícia sols una moneda d’or, de l’home faig néixer al cor el turment de l’avarícia !

11

Satanàs – Vostres armes poderoses triomfaran, n’estic segur, ja que mai ningú a pogut plantar-les-hi cara. Amb tropa tant decidida estic segur de guanyar. Fills del mal !

Fúries – Eh !!

Satanàs – En tots vosaltres confio, puix que al fi tots sous iguals; però dels Set Pecats Capitals és de qui més me’n refio. Aneu i feu treball bo, doncs em convé, ja ho sabeu. Cada ànima que em porteu us farà guanyar un galó. I vosaltres fogainers, aquesta és la vostra ensenya, com més gros el foc, més llenya; sigueu actius i feiners. Fills del mal, puix que per mal ens llençaren de la glòria, que hi hagi sempre memòria de nostre poder infernal; i ja que el Cel ens voldria esclafar, que és són anhel, declarem la guerra al Cel, ara i sempre i cada dia !

Supèrbia – Vostres ordres complirem !

Satanàs – Dimonis, sortiu a fer mal !

( El Dimonis baixen del l’escenari, alguns pels costats altres saltant pel mig. Satanàs a pres a Rovelló i a Lluquet i els porta cap al centre de l’escenari. Els Dimonis tornen amb les persones que han fet presoneres entre el públic i les ajunten amb els dos pescaires tot lligant-les amb cordes i amenaçant-los amb les forquetes. En aquell moment apareix, sota una llum, Sant Miquel. Els Diables esglaiats i esporuguits, es protegeixen de la llum de l’àngel amb les mans allargant els braços. Comencen a retrocedir fora del escenari emportant-se a les persones del públic. Rovelló i Lluquet d’una correguda tornen al seu racó i miren meravellats a l’àngel. )

Miquel – Atureu-vos insensats !

Satanàs – Oh ! Ràbia. Veurem així confós davant els meus subordinats !

Miquel – Prou blasfèmies i heretgies, miserable criatura, que amb les teues gosadies tocar amb ta bava voldries a la donzella més pura. Res podràs, perquè Déu vol que ja s’acosti el dia en què, del món, per consol, vingui a il·luminar el Sol que ha de néixer de Maria. ( segueix )

12

La seua fulgència enlluernadora no podràs pas suportar; que sempre en despuntar l’aurora, la nit esfereïdora a l’abisme s’ha d’enfonsar. Torna-te’n als fons de tes cavernes impures, a esbravar el teu afront, que ja el Redemptor ve al món a salvar ses criatures.

Lluquet – ( Senyalant al Diable ) Noi ! L’ha deixat ben pansit !

Rovelló – Qui deu ser aquest senyor ?

Satanàs – De ràbia em batega el cor de veure’m així ajupit ! ( A Sant Miquel ) Ta presència m’aclapara, més quan siguis lluny d’aquí jo compliré el meu destí i l’hauràs de pagar cara.

Miquel – Tes manyes i arts infernals podràs posar-les en joc, més no arribarà el teu foc als designis eternals.

Rovelló – ( A Sant Miquel ) Bon senyor, tingueu compassió de nosaltres !

Miquel – ( Emparant-los amb un gest del braç ) Si fills meus, les pitjades dels meus peus us durant pel camí bo.

( Se’n va sant Miquel seguit pels dos pescaires. Lluquet fa una falsa sortida. )

Lluquet – ( A Satanàs ) Vaja, que no us sigui res, i si per cas us cou massa, us hi poseu paper d’estrassa que diuen que va molt bé !

Satanàs – Que hagi d’aguantar aquests mots humiliat d’aquesta manera !

Lluquet – ( Retorna un moment ) I amb l’oli de la caldera us hi podeu fregir uns llucets ! ( Surt corrents exagerant trepitjar fluix )

( Surt Llucifer per l’altre costat cridant i amb intenció de perseguir-lo. Llucifer i Satanàs es queden sols. Es fa fosc )

13

QUADRE TERCER

Jeremies

( Es baixen les roques més altes, es disposen en un costat, es retiren les fustes velles i les ‘xerxes’. Jeremies, amagat darrere les roques pesca amb

canya. )

Rovelló – Ai, quina por he passat ! Encara no se si soc viu o mort.

Lluquet – No ? Ja t’ho diré. ( Lluquet pessiga el braç de Rovelló ).

Rovelló – Ai, ai, ai, quin pessic !

Lluquet – Te n’has sentit ? Això vol dir que ets viu.

Rovelló – Sí, però ja ens hi ha anant de ben prim ...

Lluquet – Ja podem donar gràcies a aquell guerrer tant vistós i tant bo.

Rovelló – Tota la vida li estaré agraït, perquè si no arriba a ser per ell ...

Lluquet – Si ves, si no arriba a ser per ell , a hores d’ara ja estaríem fent xuufff, xuufff a la ‘piella’.

Rovelló – Sols de pensar-ho m’esgarrifo ! Quina cara feien tots ! Has sentit si en deien de bestieses ? jo no els entenia gaire bé, perquè parlaven d’una manera ...

Lluquet – Era la por el que no et deixava entendre.

Rovelló – El que m’ha quedat és una gana ... ( De cop s’esvera i assenyala cridant ) Ai, que veig, ara si que ho és !

Lluquet – Què és el que veus ?

Rovelló – Ai, Lluquet amaga’m !

Lluquet – Però què veus ?

Rovelló – Si que ho és, si, el llop, el llop amb unes orelles que fan basarda !

14

Lluquet – Allò vols dir ? Home, si que ho sembla una bestiota.

Rovelló –Ai si, fugim, fugim. Jo me’n vaig.

Lluquet – Espera home, que veurem el que és.

( Lluquet estira a Rovelló que es resisteix una mica )

Rovelló – Ah, no, no, jo me’n vaig.

Lluquet – ( Sense deixar-lo anar i mirant de puntetes ) Aquella roca m’ho priva ...

Rovelló – Fugim Lluquet, que desprès no hi serem a temps.

Lluquet – A veure, vine, no siguis tant gallina.

Rovelló – ( Volent fugir ) Jo no vull morir mastegat.

Lluquet – ( Estirant-lo ) Vine home.

( Se sent U, U, U, U, fort. Surt Jeremies de pescador, amb una canya amb un peix molt petit )

Rovelló – Ai que se’m tira al damunt !

Jeremies – U, u, u, un que ha picat !

Lluquet – Rovelló, que és un pescador de canya ! ( A Jeremies ) Déu vos guard !

Jeremies – ( Sorprès ) Dé ... Dé ... Déu vo ... vo ... vo ... vos ...

Lluquet – ( Mirant-se’l sorprès ) Com ho heu fet anar això ?!

Jeremies – E ... e ... e ... en què us pu ... puc se ... se ... servir ?

Lluquet – És que hem d’anar cap a Natzaret, i no sabem si anem pel bon camí.

Jeremies – Na ... Na ... Natzaret ?

15

Lluquet – Sí.

Jeremies – Si ... si ...

Lluquet – Que potser hi aneu vos ?

Jeremies – S ... s ... si. N ... n ... no ...

Lluquet – ( A Rovelló ) L’has entès tu ?

Rovelló – Sembla que ha dit que sí i que no.

Jeremies – ( Molt accentuat ) Me ... me ... me ...

Lluquet – ( Al públic ) Ara sembla una bicicleta !

Jeremies – Me ... me ... m’explicaré.

( Rovelló es separa una mica i bada pel lloc )

Lluquet – Això ja ho veurem.

Jeremies – ( Molt accentuat ) Hi ... hi ... hi haig d’anar, però ha ... ha ... haig de deturar-me a u ... u... u ...

( Rovelló al sentir u, u, u, torna d’un salt a agafar-se a Lluquet )

Rovelló – Ai ! Ara sí que és el llop !

Lluquet – No, home, no, és el senyor.

Rovelló – Com que feia U, U, U ...

Jeremies – U ... un hostal perquè ... ( Assenyala el peix escarransit amb cara de pena )

Lluquet - Ah, ja .Us teniu que deturar en un hostal, no és això ?

Jeremies – A ... a ... això.

Rovelló – ( Badallant de gana ) Vos rai que us podeu deturar en un hostal.

16

Lluquet – ( Fluix a Rovelló ) Potser ens convidarà. ( Amb veu ben alta ) Sí, si,; en Rovelló té raó. Feliç de vos que us podeu deturar en hostal.. Nosaltres, sabeu ? Encara no em ... d’això. ( Fent el signe de menjar ) Enteneu ?

Jeremies – Ja ... ja ... ja ... ja entenc.

Lluquet – ( Fluixet a Rovelló ) Doncs no ho sembla. ( Amb veu alta ) Si; és allò ... Quan encara no s’ha esmorzat, la gana ... Enteneu ? La gana empaita !

Rovelló – Això, això, la gana empaita !

Jeremies – Ja ... ja ho entenc ja ...

Lluquet . ( Canviant de tàctica i desfent-se en cortesies ) No, no, gràcies, gràcies. No caldria sinó ... Això seria abusar.

Jeremies – No ... no ... no entenc.

Lluquet – Convidar-nos a tots dos, seria massa ... Moltes gràcies.

Jeremies – Si ... si ... si no ... no ... us convido pas.

Lluquet – ( A Rovelló ) No ha colat noi, dissimula. ( Més fort ) Molt bé doncs, que tingueu bon viatge i que arribeu content a lloc.

Jeremies – Ja ... ja ... ja ho crec que arribaré con ... con ... content. Com que vaig a con ... con ... conèixer a la ... la ... la ...

Lluquet – ( Escarnint-lo ) La, la, la, laralala !

Jeremies – La ... la meua promesa. És u ... u ... una bona mossa ma ... ma ... ma ... ( Lluquet li mira la mà de prop ) No; vu ... vull dir que ma ... m’han dit que ... que ... que és molt bona mossa.

Lluquet – Que no la coneixeu ?

Jeremies – Com que vi ... vi ... viu tant lluny.

Lluquet – Ja, ja. Vaja, que sigui l’enhorabona. Com us dieu ?

Jeremies – Je ... Je ... Jere mi .. mies.

17

Lluquet – Gràcies a Déu. Bé que us ha costat prou d’arrencar. Vaja adéu- siau.

Jeremies – A ... a ... adé ... dé ... déu.

( Se’n van Lluquet i Rovelló )

Rovelló – ( A punt de sortir i recriminant-lo ) Es ... es ... es ... escarransit !

QUADRE QUART

( El mateix decorat amb alguns estris mariners, planes, gambines, caixes de fusta, serves, cordes, etc. . Joanoi, Gepó, Anam, Miquel, Satanàs, Marta i

grup de pescadors, desprès Lluquet i Rovelló )

Anam – Avui alguns posaran l’olla grossa dins la petita !

Joanoi – És veritat, avui es casa la Maria la noia més maca i ben plantada de tota la Mar d’Amunt.

Gepó – Ja ho crec ! I es casa amb Josep, el calafat de cal Fuster.

Anam – Comencem a marxar, que encara farem salat.

Marta – ( Amb posat impacient ) I aquest Jeremies que no ve !

( Arriben Lluquet i Rovelló )

Joanoi – Aquests dos també hi deuen anar.

Anam – Si; es veu ben bé que són peix d’una altre mola.

( Tots conversen )

Marta – Ai ! Un d’aquests deu ser en Jeremies. ( Per en Lluquet ) Oh, sí, sí, no en tingueu pas dubte. ( Li agafa les mans ) Com t’has fet esperar, dolent ! Ja comencem bé !

18

Lluquet – I ara; què diu aquesta dona ? ( Vol desfer-se de les mans )

Marta – No, no, no t’escaparàs, no. M’has fet esperar massa. Com per, ara, deixar-te marxar al casament de Josep i Maria !

Lluquet – Però què s’empatolla aquesta dona: Vinga deixeu-me anar que jo no us conec de res !

Marta – No em coneixes. Ja ho sabia, però allò pactat és pactat, i tu estaves d’acord en tot i per això has vingut a casar-te.

Lluquet – Jo ? A aquesta dona li falta una llossada !

Marta – ( Insisteix ) Mira, que t’ho torno explicar. Tinc una barca nova, una serva de llagostes, casa, vinya i olivar. Tot això no et tempta ?

Lluquet – ( Mirant-li la cara ) Amb aquesta cara de bleda ‘assoleiada’. Ni per tot l’or del món.

Marta – ( Somicant ) Ai, que falsos que són els homes ! Això que m’havien dit que homes com tu, Jeremies, no n’hi havia.

Lluquet – Jere ... Com ? Heu dit Jeremies ? Ah ! Ara ho entenc. Mireu bona dona, jo no soc en Jeremies. Però no crec que tardi gaire. L’hem trobat pel camí, però s’ha deturat en un hostal. Oi Rovelló ?

Rovelló – Si, és un que no convida i fa embuts !

Marta – ( Deixant de sumicar ) Ah sí ?, L’heu vist ? I com és ?

Lluquet – Sembla bon mosso, és més gros que no pas jo, és pescador de canya verda, i quec.

Marta – ( Amb alegria com si fos una qualitat ) Ui ! Quec i tot ?

Lluquet – ( Apart ) Caram noi, quina fam de casori que hi ha per aquí !

Marta – Si és així, ja us en podeu anar al casament.

Rovelló – Quin casament ?

19

Joanoi – Com ? No ho sabeu ? Avui s’ha de casar la filla d’en Joaquim i l’Anna. És la noia més bona i maca de tota la comarca, és casa amb en Josep de cal Fuster. I va tothom dels voltants.

Anam – Hi tant, hi embarcaran la vella i tot !

Lluquet – Anem ha veure-ho Rovelló ?

Rovelló – Anem-hi Lluquet.

Lluquet – ( A la colla ) Ens hi voleu ?

Gepó – Hi tant, veniu si us plau, però només ha veure-ho, doncs tant sols els del llinatge de David hi són convidats.

Lluquet – ( Marta ) Adéu-siau i que us vagi bé amb en Jeremies. ( A part ) Ja el planyo pobre quec !

( Marta se’n va per un costat i la colla marinera per l’altre. Surt Satanàs amb sigil, cap on ha marxat la colla )

Satanàs – Oh ! Ràbia. Tots se’n hi van ! Però ma astúcia és molt forta i més la meua intriga, abans de passar el camí ja tots hauran fet figa !

( Comença a caminar seguint la direcció dels vilatans. Apareix Sant Miquel que li barra el pas, ell cau ajupit )

Miquel – D’aturat ! Ho mana el Cel ! No intentis res que és en va; abans l’infern es glaçarà, que tu compleixis ton anhel. Déu ho vol així.

Satanàs – Jo vull lluitar fins a la fi.

Miquel – Serà vana tota empresa, a cada escomesa que facis, sempre et trobaràs amb mi.

( FOSC )

20

ACTE SEGON

QUADRE CINQUÈ

( Es treuen els estris mariners, es mouen les roques. Surt la colla que va fent camí. Gepó, mariner, Rosita, Joanoi, Lluquet, Rovelló, Satanàs. Surt

corrent el mariner que els avança. )

Gepó – Ei mestre ! On aneu tant disparat ?

Mariner – ( Es para ) Al casament de Josep i Maria. Segons m’han dit, la voluntat de Déu s’ha acomplert i la parella ja és casada. Amb permís de Déu i els àngels començarà la festa grossa, i jo no hi vull pas fer tard. Adéu !

( Surt corrents, la colla es para i parla )

Rosita – Caram, visca la gentil parella !

Veus – Visca els nuvis, visca els nuvis !

Joanoi – Anem que fem tard !Gepó – Ja ens podem esmolar les espardenyes !

Rovelló – Jo tinc una gana que no m’hi veig.

( La colla continua. En Lluquet i en Rovelló són els últims, en Rovelló s’espolsa una espardenya. )

Lluquet – Anem Rovelló que ens perdrem.

( Quan comencen a marxar apareix Satanàs )

Satanàs – Escolteu bons pescadors.

Lluquet – ( Girant-se ) Qui és aquest tipus tant estrany ?

Rovelló – No te’n fiïs.

21

Lluquet – ( A Satanàs ) Fem tard.

Satanàs – Musclus trencats ! No us podeu esperar un xic ?

Rovelló – Com renega !

Lluquet – No m’enredareu pas. Aquesta mena de renecs són d’aquell fulano de l’oli bullent. Vaja noi, que se t’ha vist l’orella !

( Surten fugin )

Satanàs – M’ha traït la meua ira i el meu engany han entès ! Oh maleïda ma estrella, que fins els més humils sers s’han de mofar en ma presència de les coses de l’infern ! Qui els dóna tan coratge ? Qui els fa tornar tan valents ? Abans, les meues paraules, ma presència solament, els rendia i humiliava lliurant-se’m per complert. Més d’ençà que aquesta Verge ha estat triada per Déu per acomplir el misteri, que ha de salvar els terrens, en lloc de vençuts, s’aixequen contra meu i mon poder, i uns rabadans miserables, sense por i sens recel, es riuen de mes paraules sense temença ni res. Més l’hora de la venjança no és llunyana, llamp d’infern ! Amb mos llamps i flamarades vaig corrents a Natzaret, que vull veure feta cendres la cabanya d’un Josep, amb ell i la Verge a dintre, consumint-se entre gemecs; i esventar desprès les cendres perquè se les emporti el vent.

22

QUADRE SISÉ

( Es posen els estris mariners més una taula parada de festa i cadires. Marta, Jeremies, Carme, Josep, Maria, Gepó, Anam, Joanoi, Lluquet,

Rovelló, Rosita, Anton, Isabel, homes i dones. Esperen l’arribada de Josep i Maria. Música adient )

Marta – No sents, Jeremies meu, quins cants més bonics ?

Jeremies – Si, Ma ... Ma ... Marta me ... me ... meua.

Carme – Ja venen !

Veus – Ja venen, si, ja venen !

( Surten Josep i Maria amb el seguici )

Veus – Visca, visca els nuvis !

Veus – Visca Josep, visca Maria !

( Josep i Maria es paren )

Josep – Moltes gràcies, bons amics meus.

Maria – Déu vos guardi a tots.

Gepó – De tot cor us donem l’enhorabona. Que Déu us concedeixi tota la felicitat.

Anam – Que la vostra casa sigui niu d’eterna benaurança.

Joanoi – Que a la vostra taula no hi falti mai el mannà del Cel.

Rovelló – ( A Lluquet ) Que no els hi dius alguna cosa, tu ?

Lluquet – Calla, els hi diré aquella oració que em va ensenyar l’avia.

Rovelló – Ai, sí; ja veuràs que els agradarà.

Lluquet – Bon Josep, dolça Maria, jo us dono el cor i l’ànima mia, i si més en tingués, més us en donaria.

23

Josep – Gentil és aquest oferiment. Ara que tots els desitjos vostres siguin acomplerts per la vostra major benaurança.

Veus – Visca Josep, visca Maria, visca els nuvis !

Gepó – Tots hem d’estar contents i joiosos. La parella torna a casa, i nosaltres tornem a la festa.

Rovelló – Sí tornem, que la gana em fa córrer.

( Es disposen a taula )

Carme – Avui tothom hi era.

Rosita – Ja ho pots ben dir, quin dia d’alegria.

( Entra Anton trist i cap cop acompanyat de la seua filla Isabel )

Anton – Hi era tothom menys l’Anton, el malaurat Anton, pobre de mi.

Gepó – Pobre Anton, quina llàstima em fa !

Lluquet – ( Mirant-se a Isabel ) Quina noia més bonica, güita quin goig que fa, Rovelló.

Rovelló – Jo tinc gana !

Joanoi – Encara no et trobes millor, Anton ?

Anton – El meu mal no té millora, fins a la mort em serà angoixa i sofriment.

Anam – Alegra’t com nosaltres, home, que l’alegria dóna popa a les penes.

Anton – More’t Anton que el que es queda ja es compon.

Isabel – ( Suplicant angoixada ) Pare meu, no parleu així, que el cor se’m trenca.

24

Lluquet – ( A part a Rovelló ) Has sentit quina veu ? És com un cantar d’ocells, àngels i violins tot d’una.

Anton – Tot s’ha acabat per a mi: Anem filla, no cal entristir-los amb els meus planys.

Gepó – Al contrari, home, explica’ns les teues penes, coneixent els teus mals potser hi podrem posar consol.

Anam – És clar, home, digues-nos el què et passa.

Anton – Si us ho expliqués fugiríeu de mi com d’un empestat, perquè el meu pecat és gran i horrible, i l’hora del meu càstig s’acosta sense remei.

Rosita – Deuen ser manies que et dóna la malaltia.

Carme – Anton, de vegades un hom fa cabòries ...

Anton – Oh no, ni manies ni cabòries, és ben cert si ho sabéssiu ...

Joanoi – Doncs per què no ho contes ?

Anton – Escolteu. ( Mirant a totes bandes. Tothom s’acosta ) El passat hivern va baixar un gat feixí de les muntanyes, jo no sé com s’ho feia que cada vegada que baixava el peix de la barca, se’n duia el millor i només en deixava la morralla. I així cada dia, com més difícil jo li posava, ell més astúcia lluïa. El maleït gat em deixava sense mercaderia per vendre ni part per menjar a casa, fora d’un grapat de claus i rufins. Jo ja em veia anant a captar als masos. Un dia, embogit de ràbia, veient com per art del dimoni el gat fugia amb el meu peix, vaig cridar : “L’ànima donaria per la pell del gat !”. No ho acabava de dir quan la sorra de la ‘plaja’ es va obrir i va escopir una ombra horrible en forma d’home que em diu : “Té la pell del gat, ara la teua ànima és meua.”. Jo tremolava com si s’hagués glaçat la terra i la mar. I així l’ombra em digué : “D’aquí a un any a questa hora i en aquest lloc, vindré a per tu.”

( Durant l’explicació, els presents es mouen subratllant amb moviments d’expectació i horror els passos del relat )

25

Gepó – Pobre Anton !

Anton – Des de les hores, no he tingut ni repòs ni alegria. Aquelles terribles paraules em botzinen les orelles. I el pitjor és pensar que hauré de deixar la meua filla sola al món ... Trista sort. Cap de grop !

Carme – Pobra gent !

Rosita – Quina llàstima !

Lluquet – ( S’acosta ) Escolteu Anton, quin dia cau el terme ?

Rovelló – No t’emboliquis en les coses del dimoni.

Anton – Era tal dia com avui a les cinc en punt.

Lluquet – Anton, n’esteu ben penedit d’haver venut l’ànima al diable ?

Rovelló – Ja m’ho veia a venir !

Anton – Penedit i avergonyit. No goso ni mirar la llum del dia !Isabel – ( Amb alegria ) Que pot tenir esperança ?

Lluquet – Més que esperança. Jo us salvaré Anton. No pot ser que un home de bon fons, deixi una filla tant bonica per anar-se’n allà on fregeixen persones.

Anton – Ho dius per animar-me.

Lluquet – Si el que diu la meua avia és cert, que Déu prefereix un penedit que un incrèdul, us salvaré. I si el dimoni que us va prendre la paraula és el qui em penso,de passada li faré pagar la por que ens va fer passar a la Cala del Diable a aquest ( Senyala a Rovelló ) i a mi, que ens volia fregir de viu en viu.

Isabel – Tingueu esperança pare, potser us podrà salvar, aquest jove tant eixerit.

Lluquet – ( A Rovelló ) Has sentit, m’ha dit jove eixerit ! Si no fos per la pena del seu pare, li diria gerricó de mel i rosa perfumada.

( Rovelló es dirigeix al públic fent la senyal de que en Lluquet està tocat )

26

Lluquet – deixeu-me fer i veureu.

Isabel – Salva la meu pare !

( Lluquet improvisa una reverència traient-se el barret. Anton i Isabel se’n van )

Rovelló – Que t’has fet mosqueter ara ?

( Surt Satanàs amb un barret de pirata del que li surt una banya )

Satanàs – Salut, gent marinera !

Gepó – Salut foraster.

Satanàs – He vingut a aquestes costes, tot buscant una casa que deu caure per aquí.

Anam – Mai no havia vist un mariner semblant.

Satanàs – És que soc un mariner d’alta mar.

Joanoi – Quina casa busqueu ?

Satanàs – La casa d’un tal Josep, és calafat, i s’ha casat fa poc.

Lluquet – ( Que no para de mirar-se’l tota l’estona ) No li digueu !

Satanàs – ( A part ) No sé com m’aguanto ! ( Alt ) No crec que sigui cap mal donar senyes d’una casa !

Lluquet – Ells no ho saben on para ara en Josep !

Satanàs – I tu, que ho saps ?

Lluquet – Jo, sí !

Satanàs – Doncs, digues-m’ho !

Lluquet – ( Reculant ) No em dóna la gana !

27

Rovelló – Lluquet que lleparàs !

Lluquet – No n’has de fer res d’on viuen en Josep i la Maria. Mireu company, que per sota del barret us hi surt un no sé què ...

Satanàs – ( S’arregla el barret de pressa ) No és res .

Lluquet – Si no és res, és ben poca cosa. No ho heu vist vosaltres ? Jo diria que era una banya.

Satanàs – ( Enfadant-se per moments ) Acabem ! Vols dir-me o no on és la casa d’en Josep ?

Lluquet – ( Observant-lo ) Un altre dia us heu de vestir millor, perquè per aquí darrera us surt la beta dels calçotets. ( Assenyala la cua que li surt per sota la capa )

Satanàs – Acabaràs de mofar-te de mi !

( A cada crit de Satanàs tots salten de la cadira )

Rovelló – Jo tinc por, Lluquet, no el facis emprenyar que té molt mala bava.

Lluquet – Doncs perquè ve aquí tot dient que és mariner ?

Satanàs – És que ho sóc !

Lluquet – Deveu anar embarcat en un ‘barcu’ de ‘llagardaixos’ i sargantanes. Fins ara no havia vist un mariner amb la cua ... per darrere !

Satanàs – Llamp d’infern ! Ja n’hi ha prou ! Digueu o un o l’altre on s’amaga la parella que avui s’ha casat !

Lluquet – Els nuvis voleu dir ? Ja són de viatge, amb Halcón Viajes em sembla.

Satanàs – Ja prou de tanta insolència. Ja veuràs si callaràs.

Gepó – Però qui ets tu que tan alt parles ?

28

Satanàs – No ho heu endevinat ?

Lluquet – Només per la manera que cantes ( tocant-se el nas ) té conegut, bergant.

Satanàs – No cal que em digueu l’adreça, doncs la casa la conec. Per provar-vos la demanava, però tard heu fet, per què amb quatre flamarades quedarà en cendra i res més !

Joanoi – No comprenc la vostra ràbia, potser vos aneu errat, ja que en tota Galilea no hi ha ningú de més honrat.

Rosita i Carme – Si són dos sants !

Satanàs – Goseu prendre sa defensa ?

Lluquet – Tots la prendrem !

Satanàs – No temeu la meua ira ?

Rovelló – Ja treu foc pels queixals !

Rosita – ( A Jeremies ) Tu que ets gros i bon mosso, digues-li que està destorbant; que se’n vagi a un altre poble que aquí som gent de pau.

Jeremies – ( S’acosta amb molta por ) VO ... vo ... voleu veure co ... co ... com us cla ... cla ... clavo un déuvosguard ? ( Jeremies fuig a amagar-se )

Satanàs – Miserable ! Amb el peu t’haig d’esclafar !

Lluquet – Aparteu les criatures !

Satanàs – Vaja, prou, s’ha acabat !

Gepó – Però ens voleu explicar a què treu nas tot això ? Veniu en so de guerra quan ningú us ha molestat, i sense que ningú us conegui us voleu fer respectar, com si fóssiu algun príncep o un prefecte romà.

Satanàs – ( Resolt i altaner ) No m’has conegut encara ? Vols el meu nom ? Sóc Satanàs ! ( Llença el barret, tothom s’esglaia i recula )

29

Veus – És el dimoni !

( Tots fugen, queden Rovelló amagat i Lluquet a una certa distància, però aguantant cara )

Satanàs – Covards ! Mon nom els espanta !

Lluquet – Ei ! No patineu ! No pas tots !

Satanàs – Ara veuràs insolent, ha arribat l’hora de rebre. ( Cridant ) Sortiu de vostres cavernes fúries infernals !

( Llamps i trons, surten els set pecats capitals fent picar les forquetes )

Satanàs – Vengeu les afrentes del Cel. Sembreu la Terra de mals i terror. Abans, però, aneu a fer bratlar la casa ( assenyalant cap un costat de l’escenari ) de Maria i de Josep, i quan la foguera sigui plena hi afegiu a aquests dos ! ( assenyalant a Rovelló i Lluquet )

( Satanàs i els set pecats capitals avancen fent picar les forques i cridant foc, foc ! S’apareixen Sant Miquel i Maria sota una llum. Els pecats

capitals reculen i fugen, Satanàs cau humiliat )

Miquel – Enrere ! Com goses emprendre el camí cap a tan santa casa. Per això t’has de veure així, humiliat sense poder fer una passa.

Satanàs – Trenqueu aquestes cadenes que aquí em tenen fermat !

Miquel – No són cadenes que et lliguen, és el pes dels teus pecats. De Maria esclau has d’ésser, que si fos sa voluntat, amb la punta del peu t’esclafaria i et deixaria ben planxat.

( S’apaga el llum blanc i desapareixen Miquel i Maria. Satanàs s’aixeca amb prou feines )

Satanàs – Oh, confusió ! Oh, vergonya !

30

Rovelló – Ara ens esclafarà !

Lluquet – Però si l’han deixat planer, d’aquí li sento cruixir els ossos.

Satanàs – Tanta humiliació i baixesa, juro que l’hauran de pagar. M’han esguerrat la primera, però encara tinc ungles per esgarrapar...!

( Fosc )

ACTE TERCER

QUADRE SETÉ

( Lluquet, Rovelló, Satanàs, Pecats Capitals, Jeremies, Isabel. Es treuen tots els estris de l’escenari, es disposen les roques com en el quadre tercer.

S’afegeix una canya de pescar i un cistell de pescador penjat a l’arbre. )

Satanàs – A l’últim ha arribat l’hora en què sense fer remor, els podré corrompre l’ànima amb les meues temptacions. Aquest de groc que sempre crida, serà el primer de tots dos. Ni son àngel de la guarda no hi tindrà pas res a fer. Gota a gota dins del cor, el meu mal l’hi ficaré. Com picada d’escorçó o més dolent el tornaré.

Miquel – ( Amagat en un racó ) No podrà fer sos propòsits perquè el son els vetllaré.

( Satanàs aixeca les forquetes i se sent un tro. Surten els set pecats capitals i es disposen al voltant dels nois )

Satanàs – Vostra ajuda necessito per corrompre a aquests vailets. Inspireu- els-hi males obres i malèfics pensaments. Vull que siguis tu, luxúria, el que comencis primer.

31

Luxúria – ( S’acosta a Lluquet ) La filla de l’Anton t’estima i està sola en aquest moment. Ves i pren-la i fugiu tots dos corrents.

Golosia – ( A Rovelló ) Si voleu menjar no us ha de costar res. Preneu aquell cistell que allà penja, que de bons talls n’és ben ple.

Avarícia – Ja hi ha prou de passar penes. Pescadors i mariners a les seues calaixeres és on guarden els calés. Obra el calaix i són teus.

Enveja – No heu vist el tec que han fet i no us hi han ni convidat. Ells les butxaques plenes i vosaltres el forro foradat.

Peresa – El jeure és la millor feina, no us aixequeu d’aquí, caminades i matinades que les faci el veí.

Ira – Rebel·la’t d’una vegada, com si fossis del PSC, a clatellot i garrotada, que cridant la gent s’entén.

Satanàs – Crec que la victòria és nostra.

Supèrbia – Tots dos me’ls emportaré.

Luxúria – No podran pas resistir-me.

Golosia – Ja podeu dir que són meus.

Enveja – Cauran vençuts per l’enveja.

Avarícia – No hi ha re com els calés.

Ira – Com uns monstres s’alçaran.

Peresa – Ha ! Aquí es quedaran clapant.

Satanàs – Sigui un o sigui l’altre, la victòria nostra és.

Miquel – ( Als nens ) Déu us dóna fortalesa, exerciu-la i vencereu.

( Se’n va Miquel. Marxen els dimonis, Satanàs s’amaga en un racó )

32

Rovelló – ( Despertant-se i estirant-se ) Ai quina són més pesada, me cansat de somiar. Lluquet, a que no endevines què he somiat ... Encara dorm ! Quina gana que tinc ! ( Badalla ) Si fos cert tot el que he somiat. Mmm ... Tot de pollastres i llagostes, i plats d’arròs Solís. Paneres de pa amb tomata i brunyols i un xic de vi. Però l’únic cert és la gana que tinc. ( Veu el cistell ) Caram ! De qui deu ser aquest cistell. ( S’acosta sense tocar-lo ) No fa pas pudor de peix, més aviat de pa amb pernil. ( Mira a tots costats, l’obra, treu un entrepà i el desembolica a poc a poc ) Un llonguet tot solet. Si hi clavo queixalada no s’haurà pas de notar. Ni tampoc una segona. Que gustós !

Lluquet – ( Estirant-se ) Aaih !

Rovelló – Me casum, ara es desperta !

( Rovelló es fica tot l’entrepà a la boca i no pot ni parlar. El dimoni treu una mica més el cap i fa una riallota de victòria )

Lluquet – Rovelló ! On ets ? Perquè rius així ?

Rovelló – ( Amb la boca plena ) Mmmm ... ?

Lluquet – He somiat més coses ! Fins hi tot amb l’Isabel. Era més maca que mai. ( S’alça ) I tu, Rovelló, també has dormit ?

Rovelló – ( Fent molts gestos amb els braços ) Mmmm ... Mmmm ...

Lluquet – Què et passa ? No pots parlar ? ( Rovelló fa que no amb el cap )

Lluquet – Que tens mal de queixal ? ( Rovelló fa que si amb el cap. Lluquet se’l mira de prop ) Te s’ha botit la galta. ( Rovelló fa que si i la assenyala ) I això et fa riure ?

( Rovelló salta esverat veient que apareix Jeremies i va directe al cistell )

Jeremies – Ah! A ... a ... a ... ara a e ... e ... e ... esmorzar !

Lluquet – ( Rovelló ) De què t’esveres ara, que no el coneixes ?

Jeremies – Ma ... ma ... m’han ro ... ro ... robat l’esmorzar !

Lluquet – Nosaltres no, perquè dormíem.

33

Jeremies – ( S’acosta ) No ... no ... no ... no heu vi ... vi ... vi ...

Lluquet – També us han robat el vi ?

Jeremies – Vi ... vi ... vist ningú ?

Lluquet – Jo no.

Jeremies – ( Rovelló ) I ... tu ? ( Jeremies es malfia al veure’l amb la boca plena ) Ca ... ca ... caram quina bo ... bo ... boca tan ple ... ple ... plena que tens tu !

Lluquet – Té mal de queixal.

Jeremies – Vo ... vo ... vols dir que és ma ... ma ... mal de queixal, a ... a ... a ...això que tens ? ( Rovelló fa que sí ) En ... en ... ensenya’m el queixal. ( Rovelló fa que no ) No ... no ... no pots o ... o ... obrir la boca ? ( Rovelló que no ) Que te ... te ... tens por que ... que ... que et caigui a terra ? ( Rovelló que si ) Vo ... vo ... vols dir que no ... no ... no tens por que ... que ... que et caigui una cla ... cla ... cla ... clatellada ?

Lluquet – I perquè li ha de caure una clatellada ?

Jeremies – Co ... co ... com que lo que té a ... a ... a ... la boca és ... és ... és el meu es ... es ... es ... esmorzar !

Rovelló – ( Fa que no, va darrere d’un arbre i ho escup ) Jo no tinc res, mira, aaaaahhh ( Obrint la boca ).

Lluquet – ( En broma ) Ja t’ha passat el mal de queixal ?

Rovelló – Si no ha estat res. És que el tinc una mica corcat, però ja m’ha passat ... ( Se’n va i en Jeremies l’agafa ).

Jeremies – Espera’t, es ... es ... espera’t, que ... que ... que hem de passar comptes.

Rovelló – ( Fent-se el desentès ) Comptes ? Ah ! No t’hi capfiquis, ja ho trobarem.

Jeremies – No ... no ho trobarem pas perquè ja t’ho ... t’ho has menjat.

34

Rovelló – Tantes històries per un esmorzar. No us deu pas venir d’un esmorzar, vos que sou tant ric, i casat amb una dona tant rica i tant maca.

Jeremies – Ah ! A ... a ... això sí, és mo ... mo ... molt maca la Marta !

Lluquet – Això ! Maca ? Maquíssima !

Jeremies – ( A Rovelló ) Però tu ... tu ... tu t’has menjat l’esmorzar.

Rovelló – És que em pensava que era el meu, com que el meu esmorzar també era de pa amb pernil ...

Jeremies – Doncs dom el te .. te ... te ... teu i en paus.

Rovelló – Que us doni el meu ? Ui ! Però si jo parlo d’un esmorzar de quan n’era un nen de mames !

Jeremies – ( Molt enfadat ) Do ... do ... do ... doncs ara me ... me ... me ... me les pa ... pa ... pa ... pagaràs !

Lluquet – ( Intervenint ) No li facis res Jeremies. En Rovelló és un bon xicot. La gana l’ha fet perdre, però no hi tornarà, oi, Rovelló ?

Rovelló – Sí ( Somicant ) Jo no ho volia fer, però era com si m’hi empenyessin.

Jeremies – Es ... es ... està bé. To ... to ... torno a casa a ... a ... a veure si ... si ... si la dona me ... me’n arregla un altre, i ... i ... i no hi tornis més, eh ?

( Jeremies se’n va )

Rovelló – Mai més, mai més.

( Surt l’Isabel caçant herbes i posant-se-les al davantal )

Lluquet – ( Veient-la ) ‘Güita’ Rovelló, no sembla l’Isabel aquella noia ?

Rovelló – Sí que ho és, vols que la cridi ?

Lluquet – No, que l’esveraries.

Rovelló – Potser caça bolets, Si vol un bon Rovelló, aquí sóc jo.

35

Lluquet – Res de ‘cuentos’, que l’Isabel m’agrada a mi, i no ‘vui’ mosques.

Rovelló – Tranquil, que era broma, home.

( Lluquet s’acosta a ella )

Isabel – ( El veu ) Déu te guard, Lluquet.

Lluquet – Hola maca, que busques per aquí ?

Isabel – Cerco herbes de remei pel pare.

Lluquet – Quin mal té ara ?

Isabel – El mateix, allò que el rosega, el rosega ...

Lluquet – Encara allò del dimoni ? Però no li vaig dir que no s’hi encaparrés.

Isabel – Sí, però ell no creu que pugui salvar-se.

Lluquet – Doncs ja ho pots ben creure. Ja tinc rumiada una jugada per fer-li al dimoni. Ja riurem.

Isabel – Digues-m’ho, que així li diré i tindrà més confiança.

Lluquet – No t’ho puc dir, és un secret.

Isabel – ( Es posa trista ) Ni a mi ?

Lluquet – Em sap greu, però les parets i senten, sempre i pot haver algun banyut parant l’orella.

Isabel – Per mi no cal Lluquet, jo ja et crec, és el pare el que pateix.

Lluquet – Doncs digues-li que no s’encaparri i que ho deixi tot per mi. I tu Isabel, si no és demanar massa, tingues un pensament per mi.

Isabel – Però si no hi deixo de pensar en tu. Des del casament de Josep i Maria, només faig que pensar en tu.

( Rovelló els escarneix amb gestos exagerats sense que el vegin )

36

Lluquet – Quin bo dóna de sentir-te.

Isabel – Lluquet, haig de portar les herbes pel pare.

Lluquet – Ves Isabel, i li dius que no s’amoïni més per la seua ànima, que el diable no se l’endurà pas. ( Isabel surt )

Lluquet – Quina noia més dolça, oi Rovelló ?

Rovelló – Tanta dolçor enganxa, ja em cansa aguantar l’espelma.

Lluquet – Sempre seràs un plaga, no se’t pot parlar de res a tu.

Rovelló – Noi, no et cremis que fas pudor de socarrim. ( Ensuma ) No, és pudor de sofre ! No serà ... ( Surt el dimoni i Rovelló fa d’anar- se’n tot cridant ) El dimoni, el dimoni ...

Lluquet – No fugis !

Satanàs – La teua valentia ja em comença a tocar ... el voraviu.

Lluquet – No m’ensabonis, no fos que resquitllés.

Satanàs – No siguis desagraït, que avui vinc amb bones intencions.

Lluquet – Tu, bones intencions ?

Satanàs – Sí, el teu coratge i valor m’admira, ets tot un home.

Lluquet – Ja me’n he adonat de que no sóc una dona !

Satanàs – És una llàstima que amb les teues aptituds, només siguis un pobre pescador. Si m’escoltessis i em seguissis, series l’home més poderós del món.

Lluquet – Ja estic bé com estic.

Satanàs – Perquè no saps que et ‘vui’. Tots els exercits t’obeirien, el món seria teu. Podries ser aquí i allà tot a la vegada.

Lluquet – Quin mareig ! I ‘con’ val tot això ?

37

Satanàs – Poca cosa, ‘menos’ que res, sols hauràs de fer el que jo et digués. Tu tens simpatia i amistat amb molta gent, només cal que els hi insinuïs que el que es diu del messies, són falòrnies i mentides, que ‘con’ ara no ha arribat, des de que els profetes en parlen, només uns pobres crèduls han de tenir esperances.

Lluquet – Fuig d’aquí mal esperit, i emporta’t les teues promeses, que no em sedueixen !

Satanàs – Pensa t’hi.

Lluquet – És tot en va.

Satanàs – No acceptes ?

Lluquet – Mai !

Satanàs – Ho refuses ?

Lluquet – Ja t’he dit que sí, plasta !

Satanàs – Doncs si no ho vols de grat, per força !

Lluquet – M’amenaces ?

Satanàs – Ara ho has de veure ( Cridant ) Aquí Llucifer, aquí Fúries de l’infern !

Miquel – ( Surt Sant Miquel ) No cal que cridis.

Satanàs – Oh ! Ràbia !

Miquel – No acudiran a ta veu, perquè avui és el gran dia, avui baixa Gabriel per anunciar al món que el gran misteri, ja s’ha acomplert. Afoga la teua ràbia i amagat tu i els teus, en les fosques tenebres dels abismes de l’infern.

Rovelló – Aquest noi si que val, sempre tan puntual !

( Fosc )

38

ACTE QUART

QUADRE VUITÉ

( Cala del Dimoni neta d’estris. Llum vermella. Llucifer, Satanàs, Lluquet, Rovelló )

Llucifer – ( Com amagat i mirant ) No ha passat ningú encara. ( Continua mirant ) Però calla ! Algú arriba ! Vigilem ! ( S’amaga ).

( Entra Satanàs amb caputxa i bastó, encorbat com un vellet )

Satanàs – ( Amb veu de vell ) Quin sorral més pesat per mi, que sóc tan vellet ... ( Surt Llucifer del amagatall ).

Llucifer – Qui ronda per aquí ?! Qui sou vos ?!

Satanàs – ( Fingint ) Sóc un pobre vellet que vaig captant pel món.

Llucifer – ( Amb menyspreu ) No són vells que ara busco, sinó dos pescaires maleïts, cadells encara. No els heu pas vist pel camí ?

Satanàs – ( Es posa dret, es teu la caputxa i riu amb mofa ) Ha, ha, ha ! No m’havies conegut, eh ?

Llucifer – Ho confesso !

Satanàs – Doncs si t’he enganyat a tu, que ets tant maliciós, no pot fallar amb aquells dos, per astuts que siguin. No et sembla Llucifer ?

Llucifer – No ho puc negar, no t’hauria conegut ni poc ni molt.

Satanàs – Però, pel què veig, encara no han vingut,

Llucifer – No, però no han de trigar. He sabut que aquest matí vindran a tirar la canya aquí mateix.

Satanàs – N’estàs segur ?

39

Llucifer – Ben segur.

Satanàs – Es que no em puc entretenir gaire, tinc un venciment.

Llucifer – Un venciment ? Contra qui ?

Satanàs – Ah ! Ja no te’n recordes. És l’ànima de l’Anton, és el pescador que es va obligar a canviar l’ànima per la pell del gat feixí. Avui toca de cobrar.

Llucifer – Tens raó ... el termini acaba ...

Satanàs – És a les cinc en punt, però s’ha de ser puntual. Ja saps que només per un minut que passi, caduca el nostre dret sobre l’ànima.

Rovelló – ( Cridant des de dins ) Lluquet, on ets ?

Llucifer – Calla ! Són els dos macacos ! Amaguem-nos.

Satanàs – ( Satanàs dóna el barret de pirata a Llucifer ) Res d’amagar-nos, figurarem dos marins avars que enterren un tresor aquí, i els farem caure per l’avarícia.

( Rovelló entra distret i cridant )

Rovelló – Lluquet ! Però un redimonis s’ha fica’t aquest diable de nano !

Llucifer – Ja ens ha anomenat ‘dugues’ vegades !

Rovelló – ( Els veu, s’estranya, s’hi acosta i els sent parlar ) ( Al públic ) Qui seran aquests dos ?

Satanàs – ( Veu de vell, a Llucifer ) Veus fill meu ? Aquí hi estaran ben enterrades aquestes 5000 unces d’or. No les has de tornar desenterrar fins que jo sigui mort.

Rovelló – Caram ! 5000 unces d’or, quina ensopegada !

Satanàs – Que mai no se t’escapi de dir-ho a ‘dingú’.

Llucifer – No tingueu por, que ‘dingú’ ho ha de saber mai.

Rovelló – ( Amagant-se ) Un tresor enterrat ...

40

Satanàs – ( A Llucifer ) Em sembla que picarà l’ham. ( Fort ) Anem que és tard, que sóc vell i camino amb pena.

( Se’n van, però s’amaguen en un costat )

Rovelló – Renoi quina ocasió que es presenta. ( Satanàs fa gestos per atraure’l al tresor. Rovelló va cap al tresor com si els braços l’estiressin ) D’una grapada sóc ric, només m’he d’ajupir ... Però no, no ( Se’n aparta una mica ) Els calés tenen amo i això fora robar. Encara que ... ( S’hi acosta ) Robar, robar ... no, Només serà desenterrar ( Mira per tots costats ) I desenterrar no és pecat. ‘güita’, aquí hi ha una pala i tot. Va, a la una, a les ‘dugues’ i a les tres !

( Rovelló clava la pala, però ja no la pot moure )

Satanàs – Clavada et quedi !

Rovelló – ( Fent força ) Renoi, que forta l’he clavada ! Ni es mou. ( Fa força ) Oouup ! Oouup ! No puc ! Caram, quina escalfor que sento als peus. ( Llums vermelles ) Ai mare, quin canguelis ! Ai, ai, ai que la terra es mou i tot tremola ! Això és art del dimoni ! ( Cridant ) Lluquet ! Lluquet !

Satanàs – ( Des de on és ) A l’infern !!

Rovelló – Auxili, que m’enfonso, Lluquet !

( Rovelló desapareix )

Lluquet – ( Arriba ) Rovelló, on vas ? De on crides ?

Satanàs – Tu també a l’infern !!

Lluquet – Rovelló, Rovelló ! ( Cau de genolls i també desapareix. Tot molt fosc, només una mica de llum vermella. Surten Satanàs i Llucifer )

Satanàs – Ah ! La partida és nostra !

Llucifer – I ben nostra !

( Fosc )

41

QUADRE NOVÉ

Les Calderes d’en Pere Botero.

( Es posen les roques en fila al fons, tapant el mar. Es treu l’arbre. Esposen alguns palets de transport de fusta, tubs d’alumini extensibles, fum, llum

vermella i groga. Satanàs, Llucifer, Lluquet, Rovelló, Fúries i Miquel. Els dimonis feinegen a munt i avall, un parell vigilen a Lluquet i Rovelló )

Satanàs – Encara no bull aquesta caldera ?

Llucifer – Estarà en un no res.

Satanàs – Doncs tan punt bulli, a la caldera de caps.

Rovelló – Que no els sents, Lluquet ?

Lluquet – ( Veu ben alta ) Prou que els sento, però això no els hi pot sortir bé !

Satanàs – Què dius miserable ? Què no ens ha de sortir bé ?

Lluquet – Home, a per tot, abans de tirar-los a l’oli bullent, els enfarinen o els fan arrebossats, i vosaltres sembla que us en descuideu.

Satanàs – Quan ens hi fas pensar, és que et deu convenir a tu; no t’hi cansis murri ... Llucifer més llenya al foc !

Rovelló – No tant de foc, que se us cremaran les olles !

Satanàs – Això no són olles !

Rovelló – Què són, tupins ?

Satanàs – ( Amb veu terrible ) Són les Calderes d’en Pere Botero !!

Rovelló – No el conec aquest Botero, que és de La Cuina del Vent ?

Satanàs – No m’emprenyis que som a les entranyes del infern !

Lluquet – Doncs això sembla una discoteca passada de moda.

Rovelló – Ai, pobres de nosaltres, no facis conyes Lluquet.

42

Lluquet – I tu m’ho dius ... a més, ens empara la llei de protecció de menors. Hi ha d’haver un judici !

Satanàs – Ha ! I un judici tindreu. Jo serè el jutge, Llucifer el fiscal i les Fúries el tribunal popular. Va, més llenya a la foguera !

Lluquet – Però i nosaltres què ?

Satanàs – Vosaltres sou els acusats, els culpats i els penjats. Ha ! Ha ! Ha !

Lluquet – Em sembla Rovelló, que aquest cop van mal dades, i tot per culpa de la teua ambició.

Rovelló – És que m’han enganyat ..!

Lluquet – Si, entre ‘bocates’ i unces d’or t’has fet un bon jornal. I el que em sap més greu és per la Isabel i el seu pare.

Rovelló – A mi ‘lo’ que em sap greu és acabar fregit com un repastissó.

Satanàs – Ha ! Ha ! I encara serà poc per a venjar-me de vostres mofes ! Però se us ha acabat la corda. Aquí riuré jo. ( A Llucifer ) Bull o no bull això ? Que els ‘vui’ sentir gemegar !

Rovelló – Home, si només és per sentir-nos gemegar, no cal que ens tiri a la cassola. Jo d’aquí estan gemego tant com vulgui. Ai ! Ai ! Ai !

Satanàs – Més aviat del què et penses gemegaràs. Ho sentiu ?

( So d’una olla a pressió o vapor d’una cafetera )

Rovelló – Estem cuits !

Lluquet – Començo a creure que va de debò !

Llucifer – ( A Satanàs ) L’oli ja bull !

Satanàs – Mireu que tot estigui a punt !

( Les Fúries mouen les coses aquí i allà )

43

Satanàs – ( Cap a Rovelló i Lluquet ) Vostre turment serà per tota l’eternitat. Ho pagareu car.

Rovelló – Hi no ens ho podria fer més baratet ?

Satanàs – Ara ho veuràs. ( A les Fúries ) Agafeu-me primer a aquest ( A Rovelló ) I de cap a la caldera ! ( Satanàs agafa a Lluquet )

Rovelló – No estireu tant, que m’arrugueu la roba !

Satanàs – Llucifer, llegeix-li la cartilla !

Llucifer – ( Prop del fum, amb una llista de paper que li arriba fins els peus. Les Fúries porten a Rovelló al seu davant ) Rovelló, se t’acusa entre altres coses, d’haver anat de la mà de la Gola, de l’Enveja i de l’Avarícia.

Rovelló – Però si jo no les coneix-ho aquestes senyores !

Lluquet – ( A Rovelló ) ¡ Porqué no te callas !

Satanàs – Encara més mofes ! A la caldera dic !

Rovelló – Obriu la finestra, que aquest fum se’m fica al nas ! ( Rovelló fa tota mena de ganyotes, com si s’aguantés un esternut, mentre el tenen al costat del fum )

Satanàs – ( S’acosta amb Lluquet agafat, escoltat d’altres Fúries ) I ara tu, perdulari, és la ‘teu’ hora !

Lluquet – El cor em diu que el Cel no ens abandonarà.

Satanàs – ( Mofant-se ) Ha ! Ha ! Ha ! Tot és a punt !

Rovelló – ( Tornant a fer ganyotes d’esternut ) Maleït fum ! Atxeeem !

Lluquet – ( Molt clar ) Jesús !

( En el moment en què Lluquet diu ‘Jesús’, els dimonis deixen lliures als presoners, dons han donat un salt i s’han quedat paralitzats en les més

diverses postures. Satanàs i Llucifer resten encorbats )

Satanàs – Maleït !

44

Rovelló – I ara que els hi passa ?

Lluquet – Tant s’espanten per un esternut ?

Satanàs – Miserable ! Com goses profanar el foc de l’infern amb aquest nom abominable !

Lluquet – Ara ho entenc ! El nom de Jesús els constipa !

Rovelló – No home, ‘lo’ que em constipa és el fum ... a ... a ... ( Fent ganyotes ) a ... atxeeeem !

Lluquet – Jesús !

( Nou salt i paràlisi de les Fúries )

Satanàs – Ah ! Quina ràbia ! ( A Llucifer ) Si pronúncia el nom per tercera vegada estarem perduts ... ( En veu alta fent una cantarella d’encanteri ) Peeer laa malèeeefica potestaaat queeee posseeiiixo queee rebeeeentiii la caldeeeraaaa per davaaaaant i per daaarreeereeee i queee els creeemiiii la bromeeeraaa. Aaaa laaa uuunaaa, aaaa leees ‘duuugueeees’ iii aaa ....

Rovelló – A ! A ! A ! Atxeeem !

Lluquet – Jesús !

( Els dimonis tornen a saltar, però cauen tots ajaguts. Se sent una explosió. S’apaguen les llums vermelles i queden totes blanques. Més fum. Apareix

Sant Miquel amb una espasa. Rovelló i Lluquet van a posar-se als seus peus )

Miquel – Altre cop el Cel triomfa. Satanàs, t’has de veure humiliat i proclamant ta derrota. Ja cap força tens contra l’increïble poder celestial.

( Fosc )

45

QUADRE DEZÉ

( La ‘plaja’. Els estris mariners i les roques. Anton assegut trist. Isabel, Lluquet, Rovelló i Satanàs. Més tard Jeremies, Gepó, Joanoi, Anam, Marta,

Rosita i Carme )

Anton – Tota esperança és fallida. L`hora s’acosta i jo vaig en surada, filla meua.

Isabel – Pare, ja veuràs com hi trobarem alguna solució.

Anton – La vaig fer massa grossa, filla.

Isabel – En Lluquet no tardarà, i insisteix que no tinguis por.

Anton – En lluquet és molt jove i per ell tot són flors i violes. Ell té bona voluntat, però els diable té molt de poder.

Lluquet – ( Entrant amb Rovelló ) Bon dia. Caram ! Quin temps que es gira. Entra una negror per mar ... Segur que el dimoni ja ronda.

Isabel – Lluquet, t’esperàvem amb ànsia !

Lluquet – M’agrada de sentir-ho, Isabel.

Anton – ( Nerviós ) Avui és el termini, Lluquet, l’hora s’acosta.

Lluquet – Encara queda una estona per les cinc. Ara prepararem la jugada al dimoni.

Rovelló – Quins dies més estranys. Passen matins, tardes i nits, i aquí ni mengem, ni dormim, ni cag ... ni amen al lavabo. Però jo ara amb dormir en ja em conformava.

Lluquet – ( A Rovelló ) Doncs no emprenyis. Jeu per aquí i dorm tot el què vulguis. Vinga va !

Rovelló – I tant que hi vaig, em posaré en aquell redós. ( Rovelló fa que busca un bon lloc )

Anton – Lluquet digues que hem de fer, que el temps passa.

46

Lluquet – És molt senzill, ja ho veureu. Anton, doneu-me la gorra i la jupa, i jo us dono el meu trajo groc. Amb aquesta estopa em faré una barba perquè no se’m vegi la cara.

Anton – Però si jo no porto barba.

Lluquet – És que fa un any que no us afaiteu.

Anton – ( Mirant-se l’equip groc ) Això serà un carnaval abans d’hora ...

Lluquet – Ja en parlarem més tard. Ara vos us poseu allà, ajagut i que no se us vegi la cara, com si dormíssiu. Tu Isabel el rebràs aquí com si res sabessis. Li dius que em vens a cridar i m’avises. Desprès tu t’amagues. Va disposem-nos a lloc que ja és l’hora.

( L’Anton s’estira en el racó al costat de Rovelló. En Lluquet s’amaga darrera les roques i l’Isabel resta prop dels estris mariners trastejant. Entra

Satanàs. )

Satanàs – ( Veu a l’Anton al costat de Rovelló, i el deixa per en Lluquet ) Llamps i trons i la mala ventura ! Per tot arreu m’haig de trobar aquest maleït Lluquet i el tòtil d’en Rovelló. Pel què pugui passar ... ( Satanàs estén els braços i fa un encanteri ) Us mano que us dormiu ben fort i que res no us pugui despertar fins ja passades les cinc. ( Veu normal ) Així no hi ha perill de que em destorbin i avisin al maleït àngel. ( És gira mirant a l’Isabel i li pregunta ) Qui ets, tu ?

Isabel – Sóc la filla de l’Anton.

Satanàs – A ell buscava, on és ?

Isabel – És a les roques tirant la gambina. Si voleu l’avisarè.

Satanàs – Sí, crida’l, que l’haig de veure.

Isabel – Qui li dic que el demana ?

Satanàs – Digues-li que sóc aquell amic seu, que va caçar el gat feixí ara fa un any.

47

Isabel – Vaig tot seguit. Pare, pare ! ( Isabel va darrera les roques i s’hi queda. Surt en Lluquet estrafent la veu, amb la barba d’estopa. )

Lluquet – Ara que tenia el peix agrumit, em veniu a destorbar.

Satanàs – Suposo que em reconeixes.

( Lluquet se’l mira de cap a peus )

Lluquet – No recordo bé, vejam ... Aquesta cara m’és coneguda, els ulls ... el nas ... no sé ...

Satanàs – No et recordo amb barba ...

Lluquet – És que ja fa un any que no m’afaito ...

Satanàs – Doncs d’ara fa un any jo et parlo, te’n vas recordant ?

Lluquet – ( Tocant-se la barba ) No encara. Però espereu ! Ai cordons ... Jo diria que us conec, però no us conec.

Satanàs – Acabem ja ! Que l’hora es passa i el termini se’m podria escapar.

Lluquet – El termini ?

Satanàs – Sí home, el del deute de fa un any !

Lluquet – Un deute ... ? Doncs no el recordo, perquè jo sempre pago al comptat.

Satanàs – No eres pas tan romancer el dia que et vaig donar la pell del gat que se’t menjava el peix.

Lluquet – ( Lluquet es queda mut una bona estona mirant al cel. Satanàs se’l queda mirant immòbil. De cop ) Ah ! Síiiii, ja recordo ! Ja vaig recordant, ‘vui’ dir ... Si, si, era un gat amb potes i cua peluda, amb ungles llargueeees i fiiiiines ...

Satanàs – Això, i si bé rumies, recordaràs que vas dir que l’ànima donaries ...

48

Lluquet – Just : cabal ! Jo donaria l’ànima a qui em deslliurés del gat que em robava el peix, i tu vas ser si no m’erro ...

Satanàs – Jo sóc qui va liquidar al gat.

Lluquet – Sí, sí, vas fer una bona obra, perquè al final m’hagués hagut de fotre les cames com els pops !

Satanàs – Doncs ara vinc ...

Lluquet – Ja m’ho penso, vens a cobrar.

Satanàs – A cobrar-me l’ànima, que el foc ja l’espera.

Lluquet – El foc que teniu és de carbó d’alzina, de coc, elèctric ... o ja us han posat el gas ?

Satanàs – És del que em dóna la gana; ja m’emprenya tanta xerrameca !

Lluquet – No us sulfureu, que preguntava sense malícia.

Satanàs – És que ja em puja la mosca un xic més amunt del nas !

Lluquet – T’ho deia per si podíem fer truques, si gastes carbó d’alzina, te’n podria fer a bon preu.

Satanàs – No he vingut aquí a comprar, sinó per arrossegar-te al foc etern.

Lluquet – ( Al públic ) El Sol ja va de baixa, mig minut i passen de les cinc. ( Alt ) Bé està i no mi oposo, però m’has de precisar a qui busques, perquè encara mon nom no has pronunciat.

Satanàs – T’escarrasses en va en fer-me prevaricar, com que ja t’he reclamat en el seu moment, encara que l’hora es passi no et podràs escapar.

Lluquet – A poc a poc; jo et pregunto a qui busques.

Satanàs – ( Al públic ) Aquest ‘tiu’ està grillat ! Et busco a tu, pamplinas !

Lluquet – Falta el nom per acabar.

Satanàs – Carbassons carbonitzats ! A tu Anton, és a qui busco !

49

Lluquet – Es que jo no sóc l’Anton; ni ganes. ( Lluquet es treu la barba )

Satanàs – Cebes folles ! Ets en Lluquet. Miserable !

Lluquet – Sense insultar, mestre !

Satanàs – No és moment de perdre el temps, ja me la pagaràs. On s’amaga el murri de l’Anton ?

Lluquet – No tens res a fer, el termini ja ha passat.

Satanàs – No hi fa res, s’hauria d’haver presentat aquí.

Lluquet – Tu li has privat.

Satanàs – Jo ? Mentida !

Lluquet – Et dic que tu en tens la culpa, ja que tan fort l’has fet dormir, que a la cita no ha pogut acudir.

Satanàs – Closques de coco esclafades ! ( Es gira de cop cap a l’Anton ) Era l’Anton ! Mal llamp se l’emporti !

Lluquet – Quina planxa, eh ? De vegades passa ! Vols prendre’t una til·la ?

Satanàs – Oh ! Veurem així burlat ! ( Se’n va corrents )

Lluquet – No ha volgut ni revenja, més no es pot demanar. ( Cap a les roques ) Isabel, Isabel, corre ! Vine de pressa !

Isabel – ( Surt ) Que ha passat ? I el pare ?

Lluquet – Allà, dormint com un sant.

Isabel – I el diable ?

Lluquet – Se’n ha anat emprenyat com un quinto. Fumava per les orelles i tot !

Anton – ( Despertant-se ) On sóc ? Estic somiant ?

Isabel – En Lluquet ha triomfat, pare.

50

Anton – M’enganyeu, no pot ser.

Lluquet – Mireu el Sol, i vos encara sou aquí.

Anton – Gracies a Déu !

Isabel – I a en Lluquet !

Rovelló – ( Es desperta badallant ) Uuuuaaaiiii ! Ara tinc gana !

Anton – Sí, gràcies Lluquet, demana’m el què vulguis de tot el que jo tinc.

Lluquet – Jo només us demanaria un bocí.

Rovelló – ( Acostant-se ) Un bocí ? Amb la gana que tinc !

Anton – Un bocí ? De què ? Que et ‘vui’ complaure.

Lluquet – Doncs un bocí de la vostra Isabel.

Isabel – ( Rient ) Vols que m’esbocini ?

Lluquet – No cal ! De moment demano la mà, amb la condició que m’hi doneu tot el que segueix.

Anton – Em demanes la noia ?

Isabel – ( Espontàniament ) Sí, sí ( Es reprent ) Ai ! Que no està bé ...

Anton – Vols ser el meu gendre ?

Lluquet – No, no, jo el què ‘vui’ és casar-me amb la seua filla !

Anton – Home, això és com dir que vols ser el meu gendre.

Lluquet – Ah ! Si és així, ‘bueno’ ...

Anton – Quina alegria em dónes. ( Abraça a Lluquet )

Lluquet – Isabel !

Isabel – Lluquet ! ( S’agafen les mans )

51

Rovelló – Jo també en ‘vui’ un bocíii ! ( Tots se’l miren seriosos. En Rovelló s’explica ) De cansalaadaaa !

Anton – Vinga, anem a celebrar-ho amb tothom.

( Arriba gent del poble, i la Carme, Rosita, Marta, Jeremies, Joanoi )

Anton – Aquí teniu al meu salvador !

Isabel – I segons com, el gendre, pare, que en Lluc i jo sortim junts.

Gepó – Carai ! Felicitats, doncs, i si hi ha casori, jo pago tot el dinar !

Rovelló – Aquí molt parlar de teca, però mai arriba l’hora !

Jeremies – Jo ... jo ... pa ... pa ... pa ...

Rovelló – Que tu pagues el pa ?

Jeremies – Dic que pa ... pa ... pagaria el vi, però com que en Ge ... Ge ... Gepó ho pa ... pa ... paga tot ...

Marta – Hi què hi vols fer ?

Rovelló – Ja m’estranyava. Us gasteu ‘menos’ que els ralls de la via !

Carme – Doncs per començar-ho a celebrar, jo us convido ara mateix a coca i un traguet de mistela.

Rosita – Ja t’ajudo. ( Carme i Rosita surten )

Jeremies – VI ... vi ... vi ...

Rovelló – Vi no, ha dit mistela.

Jeremies – Vi ... visca els promesos !

Tots – Visquin !

Lluquet – ( S’aparta un xic d’Isabel ) Moltes gràcies a tots.

Isabel – Ai, no t’apartis.

52

Lluquet – Tranqui-la, que sóc una mosca a la mel.

Gepó – Mentre tallen la coca podríem cantar una cançó per alegrar el moment.

Anam – ( Surt Anam amb una quarterola ) Companys, porto una quarterola de mistela, ara estan tallant la coca.

Rovelló – Doncs mentre arriba la coca, doneu-me beure.

Anam – ( Donant-li la quarterola ) Té, i no t’hi adormis.

( Surt Satanàs d’amagat disfressat amb una capa )

Rovelló – ( Alça la quarterola, Satanàs li pren i s’amaga per darrere ) Ei !, qui m’ha pres la quarterola ? ( Mira a Jeremies al seu costat ) Porta la mistela !

Jeremies – Si jo no l’he to ... to ... tocada !

Rovelló – Tu la tens, vinga, porta-la !

Jeremies – No ... no ... no la tinc !

Lluquet – Va no discutiu, què ha passat ?

Rovelló – Que quan era a punt de fer un traguet, aquest me l’ha presa.

Jeremies – Me ... me ... mentida. Ell la pis ... pis ... pispada, com ... com ... com l’esmorzar.

Rovelló – Et clavaré una galdrupada !

Lluquet – No us baralleu, que no és moment.

Satanàs – ( A part ) La discòrdia ja és entre ells.

Lluquet – ( Es gira al sentir-lo ) Calleu ! Em sembla que per aquí corre algú d’amagatotis. Ep, mestre, que feu colla renyida ?!

Satanàs – ( A part ) Sempre m’ha de descobrir aquest. ( Fort, amb el cap baix ) Què vols, que tant preguntes ?

53

Lluquet – Què busqueu, la nit pels armaris ?

Satanàs – Busco ‘lo’ que no trobo. Jo no us dic pas res.

Lluquet – És això ‘lo’ que m’escama. No me’n refiu de l’home que no parla ni ( fent retintin ) del gat que no miola. ( Lluquet s’aixeca ) Us agrada la mistela ? Voleu fer un trago ?

Satanàs – ( Es posa dret ) Convideu del que podeu oferir, he sentit que heu esgarriat la bota.

Lluquet – ( Amb intenció ) No s’ha perdut pas per tothom.

Satanàs – ( Es posa més dret ) Què vols dir ?

Lluquet – ( S’hi acosta ) Potser la vostra capa ens diria on és la bota.

Isabel – Ai, Lluquet, no t’hi acostis !

Satanàs – ( Reculant ) Et guardaràs prou de tocar-me.

Lluquet – ( De cop Lluquet salta sobre el dimoni i s’agafa a la corretja de la quarterola de sota la capa ) Companys, estireu tots. ( Ràpidament tots es posen l’un darrere l’altre estirant ) Preneu-li la mistela !

( Tots estiren i són estirats diverses vegades, en davant i en darrere )

Satanàs – Goseu alçar-vos contra mi ? Miserables ! Mai em podreu !

Lluquet – Estireu, tots a una !

Tots – Va ! ( Se sent una forta detonació. La corretja es trenca i cauen de culs. El dimoni també cau i desapareix rodant )

Lluquet – ( Alçant la quarterola ) Ja és nostra !

Gepó – Aquest no tindrà ganes de tornar per aquí.

Joanoi – Apa, tornem-.hi, alegria, que ja toca.

Rovelló – I la coca, toca o no toca ?!

( Fosc )

54

ACTE CINQUÉ

QUADRE ONZÉ

La sopa de peix

( Els vilatans es troben al voltant d’una olla de sopa de peix que cou al foc )

Lluquet – Vols la meua jupa, Isabel ?

Isabel – Perquè, Lluquet ?

Lluquet – Sembla que l’aire és una mica ronc, no tens fred ?

Isabel – No, jo estic bé. Que no et refredessis tu.

Rovelló – Com triga a bullir aquesta sopa, em penso que els peixos fugiran de l’olla d’avorrits.

Rosita – ( Destapant l’olla ) Ara comença a arrencar el bull. Llàstima que m’hagi descuidat el pebre a casa.

Carme – Li faltarà una mica de picantillo.

Jeremies – S’a ... s’a ... s’a ...

Rovelló – Si, una mica de picantillo és sà.

Jeremies – S’a ... s’a ... s’aixeca vent.

Anton – Entrarà la tramuntana.

Llucifer – ( Entra Llucifer com un pobre mariner ) Bona tarda, bona gent ! Em voldríeu afavorir amb un plat de sopa, que fa dos dies que no he tastat res de calent ?

Gepó – Seieu aquí i espereu que bulli.

Lluquet – D’on sou ?

55

Llucifer – Vaig donant tombs per la costa, a veure si trobo feina. Jo era cuiner de fragata, però ara no tinc ni un tros de pa pel camí. Sols porto un paquet de pebre molt. ( Allargant-lo a Rovelló ) Si voleu en podeu tirar a la sopa.

Rovelló – ( Ensumant el paquet ) Atxeem ! Noi ! Sí que pica aquest pebre !

Llucifer – És que és pebre de molt bona mena.

Rosita – ( A Marta ) Posen una mica a l’olla.

Marta – ( Tirant-lo a la sopa ) Si que n’és de molt, sembla pols.

Llucifer – És que és de classe fina.

Rovelló – Quina son que em ve ... tanta gana que tenia i ara tinc més són que res ...

( Rovelló s’adorm )

Rosita – ( Destapant l’olla ) Això ja és a punt.

Marta – Va gent, prepareu els plats. Rovelló, no tenies tanta gana !

Rovelló – Tinc sooooon !

Lluquet – ( A Llucifer al parar el plat ) No us escanyeu amb cap espina ...

Llucifer – Mmmm, bona sopa.

Lluquet – Vos la trobeu bona ? Doncs jo diria que té mal gust i tot. Jo no en menjaré pas.

Isabel – Calla, que la Marta s’enfadarà.

Jeremies – E ... e ... e ... e ... ex! ( Escopint la sopa ) Qui ... qui ... quin mal gu ... gu ... gust que té.

Marta – Sí, no té pas massa bon gust ...

Rosita – Doncs el peix encara saltava ...

Gepó – De què deu venir això.

56

Carme – I no té gota de picantillo.

Anam – Jo no en ‘vui’ més.

Joanoi – Jo tampoc.

Lluquet – ( A Isabel ) Què fas ? Que t’adorms ?

Isabel – No sé, tinc son.

Anton – Això que avui no s’ha aixecat molt dematí.

Llucifer – ( A part ) Ja comença a fer l’efecte ...

Gepó – Ja em cridareu, eh, que em venen ganes de pescar serrans.

Anton – Jo també em sento endormiscat.

Lluquet – ( Mirant Llucifer amb desconfiança ) D’on l’heu tret aquest pebre.

Llucifer – És de collita pròpia. És molt bo.

Lluquet – Sí, de tant bo, no he pogut ni menjar una cullerada de sopa.

Llucifer – Mal fet ! Al cap d’unes quantes cullerades, ja l’hauries trobat bona.

Joanoi – Vaja, jo també tinc ganes de dormir.

Rosita – Ouii, quin son, bona nit.

Carme – A mi també em pesa el cap.

Anton – Jo també faré un clucull, bona nit !

Lluquet – Doncs jo no tinc ganes de dormir : deu ser perquè no he menjat sopa. Per mi que això és obra del dimoni.

Jeremies – Jo ... jo ... jo tampoc. Has vist com le ... le ... l’he escopida tota ?

( Tots s’adormen menys Lluquet i Jeremies )

57

Llucifer – ( A part ) Amb aquests dos m’ha fallat.

( Llucifer fa com que dorm. Poc a poc hi ha més llum, tot és més clar )

Lluquet – ‘Güita’ Jeremies, o jo sumiu, o diria que ve l’albada ... Això és cosa mai vista, tot just comença la nit i ja vol trencar l’albada.

Jeremies – Sí que ... que ... que és co ... co ... cosa rara !

( Canten ocells )

Lluquet – I ara, aquesta encara és més bona, no sents els ocells ?

Jeremies – Sí, sí, que els sen ... sen ... sento.

Lluquet – Oh ! I no fa gens de fred. Sembla una nit de primavera. Quin benestar que fa !

Jeremies – Que ... que ... que és estrany.

Llucifer – ( A part ) Què deu passar ? De veritat que és una cosa ben estranya.

Lluquet – Va ! Cridem als companys per què vegin aquesta meravella !

Llucifer – ( S’aixeca una mica ) Als companys deixeu-los estar, no crec que es desperti ‘dingú’ fins demà.

Lluquet – Isabel ! ‘Güita’ Isabel quina nit es posa !

( Se senten músiques )

Jeremies – Mu ... mu ... mu ... música, no ... no ... no ho sents ?

Lluquet – Companys ! Rovelló, Anton, Gepó, desperteu-vos !

Llucifer – ( A part ) Això és obra del Cel ! Oh ! I es desperten com si els ’polvos’ del Moltdormir no servissin per a res.

( Tota la colla es va despertant )

Anton – Quin benestar !

58

Isabel – Què és això ?

Lluquet – ( Emocionat ) No veieu ? Això és un miracle.

Llucifer – Si no fujo, encara em tocarà el rebre ..!

Gepó – La bella nit !

Rosita i Carme – És una meravella !

Jeremies – Oh ! I ... i ... i ... música.

Llucifer – Condemnació ! Tot el meu treball per terra !

Joanoi – Se senten els ocells.

Anam – Si, sí, això és un miracle !

Lluquet – Potser és un avís del Cel. ( Més claror i més música )

Llucifer – Confusió ! Que la terra se m’engoleixi !

( Llucifer se’n va corrents tot ajupit. Apareix sant Gabriel amb forta llum. Els pescadors es sorprenen i se’l miren )

Gabriel – Glòria a Déu en les altures ! Bona gent de la Costa Brava, escolteu, i d’alegria enjoieu les vostres ànimes pures. Que en aquesta nit memorable a nascut el Diví Infant; i essent el Rei més Gran son braçol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut i amb el rostre commogut l’adorarem a Betlem. Per la nostra redempció ha nascut a l’establia glòria a l’Infant de Maria que ens porta la salvació !

( Desapareix l’àngel. S’apaga la gran llum )

59

Gepó – Heu sentit ?

Rovelló – Encara tremolo tot !

Lluquet – El cor em bot d’alegria. I a tu, Isabel ?

Isabel – Jo, de contenta que estic, d’alegria ploraria.

Gepó – ( Decidit, amb veu forta ) A Betlem me’n ‘vui’ anar !

( Comença la cançó “ A Betlem me’n vull anar”. La colla comença a desfilar varies vegades mentre dura la cançó, fent camí cap a Betlem. Pot ser simpàtic fer desfilar algun personatge conegut o representatiu aliè a

l’obra. S’acaba la cançó, no surt ningú més. )

( Fosc )

QUADRE DOTZÉ

Roques i tenebres

( La Cala del Diable com al principi. Llums vermells. Satanàs, Llucifer i tots els diables )

Satanàs – T’he fet cridar, tabernacle foradat, finalment, és certa la nostra derrota, i més cert encara, el triomf del Cel. Me caso en l’ós pedrer !

Llucifer – I a mi què m’expliques ! Jo ja m’ho veia a venir. Cap de les teues malifetes ha funcionat !

Satanàs – Jo ? Tu i les teues fúries sòmines, que heu estat incapaces d’escampar ni un xic de mal : ni huracans, ni terratrèmols, ni pestes, ni focs, només una llevantada que s’ha endut l’encant del peix, però que no sabeu que el naixement és en un estable, caps de mastra !

Llucifer – Satanàs, tots hem complert ! Però hem estat de pega, i tot ens ha fet marsu !

Satanàs – Gallina grepa ! I encara goses parlar ?

60

Llucifer – Doncs què haig de fer, no badar boca ? Encara gràcies que hagi aconseguit que Josep i Maria hagin de passar la nit al ras. Però a tu no t’ha anat més bé. Tu et disfresses i sempre t’enxampen i quan es disfressen ells t’aixequen la camisa. Potser ets tu, que fa massa temps que corres per aquí i ja t’has de reciclar, Satanàs.

Satanàs – T’atreveixes a jutjar-me, a mi, el senyor del mal, que tot l’any organitzo guerres, que escampo la mentida, l’odi, l’enveja i l’especulació ? Ets tu, gamarús, que no has sabut portar a terme les meues ordres ! Mussol de rec !

( Mentre, d’amagat de Satanàs, Llucifer ha fet gestos donant-lo per la menjadora )

Llucifer – Alaba’t ruc que a la fira et duc ! però si sempre em manes ‘lo’ més difícil ! I això que només he fugit una vegada, que tu has hagut de pirar cada dos per tres !

Satanàs – Hams enrocats ! I tu goses dir-ho davant meu ?

Llucifer – Però si tothom ho sap. Fins i tot aquests ( Senyala al públic dissimuladament ) Per poca llum que tinguin, ja se’n hauran adonat.

Satanàs – Que han de saber uns que estan més en avall que nosaltres. Heu de pensar en què l’hora de la lluita final per la nostra victòria ha arribat. No sou tots d’aquest criteri ?

Fúries – Sí, Satanàs !

Satanàs – I voleu combatre amb totes les forces ?

Fúries – Amb totes batallarem !

Satanàs – Així m’agrada sentir-vos !

Supèrbia – Què hem de fer ?

Satanàs – Sortiu i escampeu pel món mentides sobre el fill de Déu. D’Orient a Occident prediqueu respecte als ídols i guerra al fill de Josep.

61

Ira – Ho farem tal com manes !

Satanàs – Aneu-hi ara ! ( Surten les Fúries )

Llucifer – I jo què faré ?

Satanàs – Escolta’m bé que és treball fi. Ves a la cort del Rei Herodes, inspira-li els més cruels sentiments fent-li entendre que perilla el seu tron i tota la seua Casa. Fes-li veure com ha d’actuar.

Llucifer – Compliré tot el què em manes.

( Llucifer se’n va )

Satanàs – ( Al públic i sobreactuant una mica ) I jo, em reservaré la feina més arriscada. Vaig al portal de Betlem i calo foc a l’estable pels quatre costats, perquè dels que hi hagi a dintre, ja no se’n parli mai més.

( Va per anar-se’n mentre es tapa la cara sota la capa. Sant Miquel que havia entrat sense llum, li barra el pas. S’encén la llum blanca )

Miquel – No intentis tal sacrilegi perquè seràs derrotat. Tes flames res podran contra el sagrat portal.

Satanàs – Això encara s’ha de veure, i per això ho vull provar.

Miquel – Insensat ! L’ira et cega i seràs més humiliat. ( Allargant el braços enfadat, Satanàs va reculant i doblegant-se ) Acota el cap, serp odiosa ! Que, per confusió més gran, ton orgull ha d’abaixar-se davant de Jesús Infant.

( Fosc )

62

QUADRE TRETZÉ

El portal de Betlem

( Apareix el portal, Josep, Maria, Jesús i els àngels. Entra Sant Miquel i fa una genuflexió davant d’ells. Un àngel parla )

Àngel – Jesús és nat a l’establia, àngels, canteu joia tant gran. Piuleu ocells tanta alegria, que ja ha nascut el Diví Infant, fill de Maria.

( Arriba tota la colla marinera, tots flecten els genolls i es col·loquen a cada costat de la família. Desprès, un a un fan una ofrena )

Gepó – Confitures per l’Infant, digneu-vos rebre en eix dia.

Marta – Brou d’aliment per Maria.

Anam – Jo us duc formatge i pa blanc.

Jeremies – Un ... un ... un xic d’arròs us ofereixo.

Anton – Amb mon present va mon cor. ( S’avança amb l’Isabel )

Isabel – Jo aquesta robeta aquí us deixo.

Lluquet – Jo us porto aquesta pell pel nen.

Rovelló – Jo us duc poca coseta, tan sols llenya per fer foc.

Joanoi – Accepteu senyors, aquesta mel de fines flors.

Rosita i Carme – Vi i oli d’oliva de Llançà.

Maria – Us vulgui recompensar el Cel, tan gentils i bones obres.

Josep – De nostra santa alegria, en pugueu tots, amics, participar.

Tots – Visca l’Infant de Maria !

( Fi de l’espectacle al gust )

63