Els jueus catalansNi tenien el nas de ganxo, ni van viure a Sefarad

Saló d’Ensenyament. La Setmana de laFormació i el Treball reunirà a la Fira deBarcelona més de 350 expositors.

«Volem TV3». Continuen lesmobilitzacions arreu dels PaïsosCatalans per veure TV3 en TDT.

Eulàlia Valldosera. L’artista, reconegudainternacionalment, treballa en la sevapròxima exposició, que es farà a Barcelona.

Núm.1985. ■ Del 12 al 18 de març del 2010. ■ AnyXLV. www.presencia.cat

6 • PRESÈNCIA • Del 12 al 18 de març del 2010

DOSSIER

partir del segle XVI, anysdesprés de l’expulsió dels

jueus i dels musulmans dels reg-nes ibèrics, Sefarad va inclouretota la península. Igual que al-Andalus. Abans només designa-va la Bètica, és a dir, que corres-ponia a l’ús restringit que es feiade l’antiga denominació llatinad’Hispània. Ho destaca Històriade la Catalunya jueva. Vida i mortde les comunitats jueves de la Cata-lunya medieval, de la historiado-ra Sílvia Planas i el semitista Ma-nuel Forcano, la primera granobra de divulgació de la vidaquotidiana del poble d’Israel alPrincipat, una obra sense anota-cions i amb il·lustracions preci-ses i complementàries al text,principalment de fotografies deJosep Maria Oliveras.

«Els jueus que habitaven elscomtats catalans mai no havienimaginat que, un dia, les genera-

A

Sílvia Planas i Manuel Forcano recentren lahistòria de la presència jueva a Catalunya itrenquen una colla de mites

SALVADOR GARCIA-ARBÓS cions futures els arribarien a si-tuar a Sefarad, ja que Catalunyano era inclosa a dins de les terresque, en escriure en hebreu, elsjueus anomenaven aleshores Se-farad. Asseverar el contrari és co-metre un crim de lesa història, jaque suposa projectar cap enrereel sentit que aquest nom va ad-quirir segles més tard.» Aquestasentència és de l’insigne hebrais-ta de Sant Feliu de LlobregatEduard Feliu i Mabres (1938-2009), a qui està dedicat el llibre,com es llegeix en el colofó. Elfragment és extret d’un treballerudit que va publicar a la plana25 de La Catalunya jueva, catàlegde la magna exposició que es va

Catalunyano eraSefarad

«HISTÒRIA DE LACATALUNYA JUEVA»Autors: Sílvia Planas i ManuelForcanoFotografia: Josep Maria OliveresEditorial: Àmbit i Ajuntament deGironaPlanes: 233 / Preu: 39 eurosL’arxiver Joan Boadas ésimpulsor i editor d’aquesta obraque analitza el llegat jueu i totallò que n’ha desaparegut persempre.

Una família jueva en el soparde Pasqua. Hagadà Rotschild,segle XIV, facsímil del Museu

d’Història dels Jueus

Del 12 al 18 de març del 2010 • PRESÈNCIA • 7

fer el 2002 al Museu d’Història deCatalunya. Feliu va justificaraquell article per aclarir el «mal-entès» i evitar «distorsions histò-riques» d’aquells que estudien lapenínsula Ibèrica medieval sen-se desprendre’s primer delsmarcs territorials, polítics i cul-turals que serveixen per explicarel món d’avui. Es tracta d’un tre-ball d’una erudició colossal i far-cit d’anotacions més que aclari-dores.

Fixeu-vos: per a Moixé benNahman, de Girona, i Salomóben Adret, de Barcelona, dos delsmés grans savis jueus de tots elstemps, Sefarad era el sud del ter-ritori català, les terres islàmiquesd’al-Andalus. Eduard Feliu tam-bé esmenta Alfons el Cast, que el1176 va situar València «in regio-ne Hispanicarum», és a dir, en ter-res musulmanes; en canvi, expli-ca que les regions cristianes demés al nord eren «la terrad’Edom, una denominació queel Talmud i alguns michasdim ha-vien aplicat primer a l’Imperi ro-mà i a la Roma cristiana, desprésals països cristians i, al final detot, a tot allò que tenia a veureamb els cristianisme».

TsarefatPer adobar-ho, els jueus andalu-sís indicaven el territori de Cata-lunya, junt amb les terres trans-pirinenques, sota la denomina-ció de França o terra dels francs,això és, Tsarefat (en hebreu ac-tual designa França), fora doncsde Sefarad.

Hi ha diferències de costumsentre els jueus de regnes cristiansi els que vivien en califats. Mai-mònides mateix –un dels mésgran mestres que va donar al-An-dalus– diferencia els jueus de Se-farad, del Magrib, de Babilònia ide la terra d’Israel, que s’asseuena sobre d’estores esteses a terra,dels d’Edom, que a les sinago-gues s’asseuen en bancs.

Sílvia Planas i Manuel Forcanohan compilat en el seu llibre totala història i tot el coneixementsobre la presència jueva a Catalu-nya i a la Corona d’Aragó. La sevaobra els serveix per desmuntar

uns quants mites al voltant delsjueus.

En destacaria el fet, contramolts paral·lelismes que avui espretenen, que aquell temps vaser de coexistència, més que deconvivència. Es va produir unacostament entre les dues comu-nitats, sobretot en el pla social ipolític, però mai la plena assimi-lació. Ho remarca Sílvia Planas:«Van ser temps difícils, sobretotper a aquella població jueva quevivia sota domini cristià i que vaveure com, amb els anys, la sevapròpia essència quedava amena-çada, fins que s’hagué d’enfron-tar al dilema: o la conversió alcristianisme o l’exili.» Els jueushavien arribat cap al final del se-gle I i pobre del que, a partir del31 de març del 1492, data del de-cret d’expulsió dels Reis Catò-lics, confessés la seva professió ala llei de Moisès.

Ja des del principi, hi ha margi-nacions i tensions. Si no s’ha-gués produït la invasió dels àrabsl’any 711 cristià, 4.471 jueu o 89musulmà, la religió dels fills d’Is-

rael hauria acabat sent pro-hibida del tot pels reis i

les lleis dels visigots,que l’havien perse-guit molt. «Van so-breviure gràcies ala tolerància delscalifes de Còrdo-va», remarca Pla-nas, que fa unavaloració molt

positiva de la pre-sència jueva en la Cata-lunya medieval: «Lamagnífica cultura juevacatalana es va forjar, pre-

cisament, durant el tempsd’esplendor de la cultura

catalana medieval. Una i al-tra són indissociables; el nos-

tre present és fruit d’un passatque era ric perquè era divers iperquè es va bastir i es va enri-quir en aquella diversitat.» Lamedievalista Planas destaca la

potència creadora i la bellesa del’edat mitjana, pensament quecontrasta amb la idea de Forca-no, poeta segons el qual aquestaetapa de la història va ser «fosca,

bruta i lletja».A 130 poblacions de Catalu-

nya hi va haver comunitats jue-ves i van assolir el seu màxim es-plendor en el segle XIII, abans dela decadència.

Les comunitats jueves es vanestablir a tots aquells indrets onl’activitat comercial i menestral,l’artesania i el negoci dels diners,juntament amb els permisos re-ials, afavorien el seu desenvolu-pament. No es van dedicar al’agricultura pel fet que els masoseren aïllats i és preceptiva la vidacomunitària; per això feien vidaurbana. Vet aquí la concentraciód’edificis necessaris per a la co-munitat, per poder viure com ajueus, en espais urbans, un barrio un carrer. Ells parlaven de She-kinà be Israel (barri d’Israel) imolt documents, en llatí o cata-là, en diuen call. A Lleida en de-ien cuirassa.

Cap diferènciaEls calls no tenien cap qualitaturbanística que els diferenciésdels altres. A nivell constructiu,l’únic que els diferenciava de laresta era l’escletxa al costat dretde la porta d’entrada, on s’hicol·locava un rotlle de pergamí(mezuzà) amb un fragment delDeuteronomi (6,4-9): «ESCOL-TA, Israel: el Senyor és el nostreDéu, el Senyor és l’ÚNIC. Estima elSenyor, el teu Déu, amb tot el cor,amb tota l’ànima i amb tota la for-ça. Grava en el teu cor les paraulesdels manaments que avui et dono.Inculca-les als teus fills; parla’n acasa i tot fent camí, quan te’n vagisal llit i quan et llevis. Lliga-te-les ala mà com un distintiu, porta-lescom una marca entre els ulls. Es-criu-les als muntants de la porta decasa teva i dels portals de la ciutat.»

Els jueus podien viure a foradels límits del call i, al revés, elscristians podien viure-hi. Enl’excel·lent llibre de Forcano iPlanas, s’insisteix que al principiels calls no eren espais de reclu-sió. Només ho van ser a partir del1448, ja en plena decadència. Enalgun moment, ja al segle XIII,per protegir-se dels atacs, ellsmateixos es van tancar al call, es-

Un 1,5 per cent de la pobla-ció catalana medieval pro-fessava la llei mosaica. En elmoment de màxima esplen-dor, al començament del se-gle XIV, van arribar a ser12.000 a Catalunya i 30.000al conjunt de la Coronad’Aragó. En els indrets ambmés presència jueva, mai novan superar el 7 per cent dela població.

A Barcelona hi havia la co-munitat més gran: quasi5.000 persones. A Perpinyà iGirona, prop de 1.000. ALleida, mig miler. A Tortosa ia Cervera, poc més de 300.A Castelló d’Empúries, Solso-na, Balaguer, Tàrrega i Besa-lú, entre 100 i 200. Desprésdels atacs i massacres del1391 i de l’onada de conver-sions, la població decau finsa les 2.000 persones el1419, i eren 1.500 en el mo-ment de l’expulsió.

Eren 1.500quan van serexpulsats

Dibuix que recrea Salomó Vidal, jueuprestador de Vic (segle XIV).Conservat a l’Arxiu Episcopal de Vic,Cúria Fumada.

8 • PRESÈNCIA • Del 12 al 18 de març del 2010

DOSSIER ELS JUEUS CATALANS

sives, sobretot arran del diafatídic de Sant Llorenç, el 10d’agost, del 1391. Van seratacats, brutalment linxats,al crit: «Que els juheus es fa-

cen christians o que muyren.»Centenars de persones van serassassinades, forçades a la con-versió o exiliades. La conjun-tura ho havia afavorit: lesprèdiques incendiàries a fa-vor de la conversió –a la si-nagoga mateix– del paredominic valencià VicençFerrer (València, 1350 -Gwened, Bretanya, 1419),la fam, la guerra, la crisi, elsdeutes, el malestar general...

Fins que van haver d’anar al’exili, abans o després del de-

cret d’expulsió ideat per l’inefa-ble fra Tomás de Torquemada.

El llibre té una gràcia cabalísti-ca: dues parts de set capítols. Unamena de repte, una feinada percondensar tota la informació endues parts de 100 pàgines, de setcapítols cada una. «És molt difí-cil reunir quinze segles en 100

planes», remarca Forcano. Elpunt de partida és una frase de-liciosa de Jafudà Bonsenyor,del segle XIII, que explical’objectiu dels dos autors i enmarca la part de cada un:«Convé que al savi no haja àn-

sia de ço que ha perdut mas queguard ço que li és romast.»

La historiadora Sílvia Planas,directora del Centre d’EstudisMossè ben Nahman de Girona,n’escriu la primera, titulada i de-dicada a Ço que ha perdut:

D’una terra i d’un temps.Aljames, a l’empara de la co-

munitatEls calls, barris d’IsraelFills i filles d’IsraelOficis i beneficisPetjades de violènciaExilis: camins de vent, camins

de marManuel Forcano, semitista, es-

criptor, poeta –dels Imparables–i membre del Consell Nacionalde la Cultura i de les Arts (Con-ca), escriu la segona part: Ço queli és romast:

Història d’una transmissióUn món de savis

ment, els costums vanser usats en les delacionsa la Inquisició dels jueusfalsament conversos, oconversos per salvar la pelli no haver de deixar el seupaís.

Propietat del reiTotes les qüestions del go-vern de les aljames, de lacomunitat, quedavensubjectes a l’autoritat delrei, a qui pertanyien.L’historiador Jaume Rie-ra recorda que els jueusno tenien drets, tenienprivilegis: «Pertanyien alrei individualment i col-lectivament. El rei tenia eldomini directe sobre els seusbéns i les seves propietats: erenserfs reials.» I aquesta és una altrade les raons per les quals van re-bre agressions i linxaments; unaforma de manifestar el desacordamb el rei.

Un dels factors pel qual mésodi contra ells es va generar vaser la usura. La majoria dejueus de classe mitjana i altaprestaven diners; precisa-ment, la meitat dels 8.000actes documentals fets a Gi-rona a començament del se-gle XIV feien referència a prés-tecs jueus. Jaume I va establir untipus del 20 per cent per a qualse-vol préstec fet per jueus i jueves.No obstant això, Planas matisaaquest mite del jueu usurer: «Lamajoria de la població jueva a laCatalunya medieval no era ni ri-ca, ni poderosa, i havia de gua-nyar-se el pa amb la feina de lesseves mans.» El prestament erauna activitat paral·lela a qualse-vol dels oficis que exercien. Leselits eren diplomàtics, metges icientífics i funcionaris, activitataquesta última que enrabiava elscristians perquè es tractava d’uncàrrec de poder i d’influènciaenorme sobre el rei. David Ro-mano, un dels grans historiadorsdels jueus a Catalunya, va revelarque «la tasca dels cortesans jueusva passar als conversos».

Hi va haver conversions mas-

pecialment per Setmana Santa iCorpus, quan creixia el senti-ment antijueu. Eren acusats dedeïcides. Encara avui perdura enalguns indrets, i quasi a tot arreufins a final del franquisme perSetmana Santa i, sobretot, perDijous Sant, la mainada sortia afer fressa amb les tenebres, car-raus, matraques, xerracs... a ma-tar jueus, assassins de Déu, ene-mics de la cristiandat i socis deldiable.

Per tant, queda clar que deconvivència, més aviat poca,que ja vindria just de parlar decoexistència, i que va imperar,sobretot, la intolerància. «Novan viure en harmonia, no esvan respectar, ni van acceptar lesdiferències.» El segle XIV va serhorrorós: el segle del diable, alqual Forcano dedica un capítol.El 1348 va ser l’any de la pesta ne-gra, que va devastar Europa. Alsjueus, que van morir en la matei-xa proporció que els cristians,se’ls va acusar de cuinar la pesta.Van sofrir linxaments i va co-mençar-ne la davallada.

Rodella cosida al vestitJa en el segle XIII, el millor seglede la presència jueva a la Coronad’Aragó, es va obligar a portar co-sida als vestits i capes una rodellade color groc i vermell, que per-metia distingir-los i determinarla seva condició de jueu o jueva.Això vol dir que no tenien captret morfològic que distingísjueus i cristians: «Els jueus i lesjueves no tenien la pell més fos-ca, ni els nassos més grossos, niels ulls allargassats, ni cap menade qualitat o defecte físic quepermetés diferenciar-los exter-nament i a priori», precisa SílviaPlanas. De fet, els homes haurienestat una excepció, ja que erencircumcidats, però no anavennus pel carrer.

La conducta era allò que mésseparava els jueus i els cristians,amb diferències religioses, cultu-rals, íntimes i familiars. El pobled’Israel té un respecte enormeper les lleis alimentàries, de pure-sa i per les festes. La fe és el tret ca-racterístic dels cristians. Precisa-

Per marcar pa sense llevat. Segellper marcar pans àzims de Pasqua, del’Espluga de Francolí (s. XIV). (Còpia)Museu d’Història dels Jueus, a Girona.

Ramban. Segell del rabí Mossé benNahman de Girona (s. XIII) conservatal The Israel Museum, a Jerusalem.

Del 12 al 18 de març del 2010 • PRESÈNCIA • 9

Guardar o no els secretsLliris entre cardsNi de dia ni de nitEl segle del diableLa darrera paraula

Què ha quedat d’aquellsquinze segles de presèn-cia jueva?

Poc materialEl record material guar-dat de la presència juevano és «ni ric, ni abun-dant ni notori». Es con-creta en les trames urba-nes dels calls, en poquís-sims espais, en restes ar-queològiques escadus-

seres, en pocs elements litúrgics idomèstics... Ara bé, els arxius ca-talans estan farcits de documen-tació molt valuosa sobre la vidajueva medieval que permetranrecuperar aquella història i «in-tegrar-la a la història». «El nostrepassat no és només nostre...» Elnostre passat, segons Forcano,no s’escriu només en català: defet, tal com recorda Planas, elsdocuments sobre els jueus sónen hebreu, llatí i català. Un casparadigmàtic és el de Moissè Na-tan (1240-1360), de Tàrrega, eljueu més ric de Catalunya en elseu temps, que va fer poesia cata-lana escrita en llengua hebrea,un treball recollit a Cants de nocesdels jueus catalans, obra compila-da per Jaume Riera Sans i EduardFeliu.

«Ha romàs un llegat intel·lec-tual impressionant», ha destacatManuel Forcano, que insisteixen una colla de personatges ques’haurien d’ensenyar sempre ales escoles catalanes; i ja ve justque s’esmentin en els seus llocsd’origen, tret que no tinguin uncarrer dedicat.

L’estol de personatges de quèparla Forcano començarien adestacar a partir del segle X. Elsdos primers són de Tortosa: Ibra-him ibn Yaqub i Menahem benSaruq. Yaqub és un geògraf els es-tudis i mapes del qual, després dellargs viatges per Europa, van seral llarg dels segles font d’inspira-

ció per a molts altres cartògrafsàrabs i cristians. Precisament elsmapes d’Ibrahim ibn Yaqub vaninspirar un tal Marco Polo.

Menahem ben Saruq era mate-màtic i lingüista. Establert a Còr-dova, és autor d’un diccionari bí-blic titulat Llibre de les solucions.

Paradoxalment, cap al segleXI, la invasió dels almohades, in-tolerants amb els no musul-mans, va fer emigrar molts savis iintel·lectuals jueus cap al nordd’Àfrica –el cas del gran Mossèben Maimon o Maimònides–,Castella, Aragó i Catalunya-Pro-vença. Es produeix un intercanvid’informació i surten figurescom Abraham bar Hiya, anome-nat també Ben Hiya ha-Bargelo-ní (el Barceloní), conegut com aAbraham Sabassorda. Va ser elprimer a exposar en hebreu el sa-ber científic i filosòfic de la tradi-ció grecoàrab, amb la intenció depermetre’n l’accés als jueus quedesconeixien la llengua àrab.

En el segle XII convé parlar dela família de traductors dels IbnTibon, exiliats de Granada percausa dels almohades i establertsa Lunel, «focus jueu de la saviesagrega a Provença», a prop deMontpeller, quan la ciutat pro-vençal era la Nova York de la cul-tura hebrea medieval. En destacaSamuel ibn Tibon. Anomenat elpare dels traductors, gràcies a latraducció a l’hebreu de la Guiadels perplexos de Maimònides.

El més insigne de totsEl segle XIII és el segle d’or de lapresència jueva a Catalunya.Forcano en destaca Mossè benNahman, o Nahmànides o Ram-ban o, segurament, Bonastruc çaPorta. És la personalitat més in-signe de la història dels jueus aCatalunya. A Girona, Bonastrucde Porta és conegut per un carrer–envaït en gran part pel viaductedel tren– i pel complex que acullel Museu dels Jueus de Catalu-nya. I, encara més, el complexacull l’Institut Mossè Ben Nah-man, que dirigeix Sílvia Planas,medievalista, especialista en lapresència jueva a Catalunya i co-

S.G-A.

El destacat paperde la dona jueva

a medievalista Sílvia Pla-nas, directora del Centre

d’Estudis Moixé ben Nahmande Girona i autora de la novel-la històrica Les filles de Sara, haimpregnat l’obra de feminitat.Hi fa descobrir una visió feme-nina de la història. «Fer entrarles dones a la història ha estatuna fita colossal. He intentatdonar una visió des d’una altraperspectiva, nova, diferent dela manera com s’ha explicatsempre la història de les comu-nitats jueves. Les dones sónuna part important de la histò-ria de les comunitats jueves.»

Entre els exemples, remarcaun testimoni primerenc de lavida jueva a la Catalunya del’alta edat mitjana. Es tracta del’acta de venda d’una vinyad’una dona jueva de Gironaanomenada Rahel, en què fi-gura la signatura hebrea d’ella.Al capítol Fills i filles d’Israel,Planas aprofundeix en el paperde la dona, fins a destacar-neles que van exercir de metges-ses. Tanmateix, tot i que po-dien tenir accés a l’educació

Llletrada, continuaven, en la se-va majoria, subjectes a allò queels ensenyaven les mares: vet-llaven per les tradicions, els ri-tuals, les maneres de fer i decomportar-se, ho conservaveni ho transmetien de generacióen generació.

Com les dones cristianes, lesjueves no van tenir poder, la do-na ha tingut autoritat: «És tanimportant el paper de les donesjueves com el de les cristianes. Ical recuperar l’autoritat de la do-na en la història. El poder no elpodem recuperar, perquè non’hem tingut. No cal buscar pa-ràmetres de dones importantsperquè han actuat com homes,sinó que cal buscar la veritableimportància de moltes dones,que rau en la seva capacitat d’au-toritat i no en la seva capacitatd’exercir poder», fa notar la his-toriadora de Camprodon, quehi afegeix: «La intenció de totplegat és recollir la història de lesdones que crec que fins al mo-ment no ha estat recollida. Femun pas endavant. Les donestambé han fet la història al cos-tat dels homes.»

El micvé de Besalú, del segle XIII, l’únic que es conserva a lapenínsula Ibèrica. / LLUÍS SERRAT

10 • PRESÈNCIA • Del 12 al 18 de març del 2010

DOSSIER ELS JUEUS CATALANS

autora del llibre. Des d’aquestcentre s’ha propulsat l’estudi dela història jueva a Catalunya i laconnexió –probablement més atall turístic– entre els diferentsindrets ibèrics amb un llegatjueu fort. Rep l’impuls definitiude Joaquim Nadal, alcalde de Gi-rona entre el 1979 i el 2002, ambel suport de l’hebraista sefardita,doctor en llengua semítica i cate-dràtic de la Universitat de Barce-lona, David Romano (Constan-tinoble, 1925- Barcelona, 2002),si hi ha el compromís que el cen-tre no tindrà només objectius tu-rístics, i de la potent comunitatjueva de Nova York.

Nahmànides és fill d’una po-derosa família jueva de Girona,gran estudiós del Talmud, caba-lista, rabí, mestre i poeta. Quanes va produir la polèmica entreels racionalistes pro Maimòni-des, defensors de la filosofia gre-ga, i els tradicionalistes, va cercarla unitat del poble d’Israel perposar pau. I era no racionalista.No es va estar de condemnar elrègim dels prínceps (nesiïm) del’aljama de Barcelona: «La posi-ció del poder dins de la comuni-tat no és hereditària de pare a fillsi aquest darrer no n’és digne.»Tot i ser de Girona, Nahmànidesva pertànyer al corrent cabalísticde Barcelona, que propugnavauna actitud de secretisme abso-lut i discreció absoluta. Per a ells,la càbala era una ciència que ha-via de limitar-se a una petita mi-noria d’entesos i ensenyar-se no-més oralment a uns pocs deixe-bles escollits. Vet aquí que no hiha obra de Nahmànides sobre cà-bala. L’escola de Girona poten-cia escampar la potència de la cà-bala arreu. Té en Isaac ben Abra-ham, conegut per Isaac el Cec, elseu màxim exponent. Isaac elCec / Isaac ben Abraham és ano-menat «el pare de la càbala», noper haver estat el primer, sinó perser el més brillant dels seus pri-mers formuladors.

Del segle XIV, Forcano destacael rabí Salomó ben Adret (1235-1310), de Barcelona, successorde Nahmànides, no només al

capdavant del judaisme catalàcom a jurista excepcional, sinótambé per pertànyer al grup derabins dedicats a la càbala espe-culativa o teòrica. De jove, es vadedicar a les altes finances; entreels seus deutors hi va tenir JaumeI; ho va deixar tot per esdevenirmàxima autoritat rabínica, des-tacant com a defensor dels abu-sos arbitraris dels no jueus. Elsseus dictàmens permeten l’estu-di dels jueus de l’època. Tot i re-presentar el judaisme conserva-dor i alinear-se amb els tradicio-nalistes, també va ser sempre de-fensor de Mossè ben Maimon,Maimònides.

Rabí de la tolerànciaEl rabí Menahem ben Salomóha-Meirí (1249-1316), de Perpi-nyà, és considerat, després deMaimònides, el meglior fabbro, elmàxim artífex de la delicada icompromesa combinació de ju-risprudència rabínica i filosòfi-ca. Forcano el considera un delsprecursors del diàleg interreli-giós: «Advocava per exclourecristians i musulmans de la cate-goria d’idòlatres i no dubtava a re-lacionar-se amb savis cristians.Era el rabí català de la tolerància.»

En el segle XV, Manuel Forca-no hi situa «el poeta final»: Salo-mó ben Rovèn Bonafed (Barcelo-na, 1370), un poeta satíric, alqual dolien les conversions i queva plànyer la fi del judaisme a Ca-talunya.

I la presència jueva va acabaramb llegats estranys. Un és elcostum de fer dissabte, de dedicarel sàbat a netejar la casa, ja que elsjueus no ho tenien permès. L’al-tre és l’afició al porc, carn que, uncop expulsats els jueus, va passara ser d’obligat consum. Va esten-dre’s la producció d’embotits ar-reu i de plats i pastissos fets ambgreix o llard de porc.

El final més humiliant el va te-nir el call de Perpinyà. Com diuManuel Forcano: «Després deldecret d’expulsió, el rei Ferran[dit el Catòlic] destina el call dePerpinyà al barri de les dones pú-bliques.»

Carrer dels Jueus de Sarral, ala Conca de Barberà. / MARIAJOSÉ RAMOS

Del 12 al 18 de març del 2010 • PRESÈNCIA • 11