Crònica

“Els crims de la televisió. La

informació i l’espectacle”

Maria Viñas Vendrell D.P. Criminalista

Universitat Autònoma de Barcelona

Màster en criminalística Maria Viñas Vendrell

Els crims de la televisió. La informació i l’espectacle

El divendres 6 de febrer de 2015 a les 12 del migdia, el saló d’actes del Col·legi de

Periodistes de Catalunya situat a la Rambla de Catalunya número 10 de Barcelona, es

va dur a terme una taula rodona per parlar sobre com es tracten els crims als mitjans

de comunicació.

En el context mediàtic, un assassinat es pot convertir ràpidament en un espectacle

televisiu protagonitzat per veïns o veïnes que asseguren que l’assassí o assassina eren

“persones com cal” i cuinat per uns reporters que segueixen un rastre de sang a la

recerca d’un dolor que incrementi automàticament l’índex d’audiència. Hi ha cap límit?

I, si n’hi ha, on és? Ens ho expliquen alguns periodistes especialitzats.

En aquesta taula hi participaven José Yoldi, periodista especialitzat en temes jurídics,

tribunals i de terrorisme, que treballa pel diari el País i ha publicat diverses novel·les (El

enigma Kungsholm,...); Fàtima Llambrich, periodista i criminalista amb un màster de

seguretat i prevenció, que treballa com a periodista de successos a TV3; Cruz Morcillo,

periodista de successos el diari ABC, en programes de radio i per la cadena de televisió

de Telecinco, a més ha publicat alguns llibres (El crim d’Asunta,...); José Sanclemente,

economista, periodista i escriptor que ha obert un diari per Internet anomenat

eldiario.es, i ha publicat diversos llibres (Això és la teva vida,...). La taula estava

moderada pel periodista Pere Rusiñol.

José Yoldi per començar el debat va explicar dos casos reals, un que va transcorre a

França i l’altre a l’Afganistan. El primer era el cas de del petit Bastien, que va morir

després de que el seu pare el poses a la rentadora per castigar-lo. En el segon cas, era

el d’una noia que va ser violada Afganistan, i enlloc de castigar el reposable de la

violació la van condemnar a ella a 12 anys de presó i la van obliga a casar-se amb el

seu violador, tot i que aquest ja tenia dona. Després d’explicar aquest dos casos, acaba

amb la conclusió que els crims més morbosos són aquells que hi ha nens involucrats.

Seguidament, comenta un robatori amb violència que va succeir España a casa d’un

advocat de renom. Els lladres van matar l’home, van tortura la dona i van violar la filla

petita davant de la germana i la seva mare, i després les van tancar a l’armari. La

fiscalia de menors va denunciar a tots els mitjans de comunicació que es van fer ressò

de la violació de la menor, ja que van al·legar que el cita el nom del pare es podia

relacionar fàcilment qui era la menor. Segons ell, des de llavors es tractar amb més

cura la informació relaciona amb menors, i més si les seves famílies són conegudes o

de renom.

El periodista creu que van actuar bé, ja que simplement es van explicar el que va

passar sense ocultar cap de les 5 qüestions de la W (que, quan, on, com i per què?).

Màster en criminalística Maria Viñas Vendrell

Com opinió personal crec que tots els diaris van aprofitar el detall més escabrós per fer

ressò de la noticia sense tenir en compte que es tractava d’una menor. Crec que com a

periodistes a part d’informar també han de posar-se a la pell de la persona que ha patit

l’agressió, i més si aquest és un menor d’edat.

La segona a parlar va ser la Fàtima que va relaciona l’audiència en funció de si era una

època d’eleccions polítiques. Se sap que la inestabilitat social és un fet que preocupa

els ciutadans per tan, quan s’acosten eleccions els mitjans fan menys ressò de tota la

informació de successos, ja que els polítics els hi interessa mostra que no hi ha

inestabilitat social. Un cop ja hi ha candidat, les cadenes televisives es fan la

competència per la audiència, per tant ja interessa parlar sobre temes morbosos.

Va comentar que els casos més maniàtics són els més peculiars, els que es diferencien

dels comuns, dels habituals com per exemple: el cas de la Remedios, una dona que es

dedicava a matar avis a Barcelona o els tres joves que van incendiar una dona en un

caixer o els crims de la Sagrada Família.

Ens va plantejar una pregunta, per quin motiu una cadena decideix ensenyar imatges

escabroses, com poden ser els vídeos dels jihadistes: per fer por, per informar o per

donar espectacle? Crec que la reiteració de la emissió de les imatges deixa de ser

informació i passa a ser espectacle.

La tercera en parlar va ser la Cruz. Primer de tot va voler deixar molt clar que tot i

treballar a una cadena de televisió ella no era la responsable del que feien o deixaven

de fer, ella només anava a un programa a informar sobre la seva vocació. Es va

proclamar una gran defensora del periodista de successos, tot i que últimament creu

que les coes no s’estan fent bé.

Va explicar que hi ha dos etapes en el periodisme de successos i que per tant, dos

periodistes diferents especialitzats ens cada etapa, o així hauria de ser. La primera

consisteix en informar sobre el que a succeït els lloc dels fets i totes les dades que es

coneixien. La segona és quan el cas es porta a judici i per tant ha de ser explicat per

periodistes que entenguin sobre lleis i sentencies, com és el José Yoldi. Actualment, en

totes les seccions d’un diari o telenotícies hi ha noticies de tribunals, hi ha pocs

periodistes que estiguin preparats per informar bé sobre aquets processos, per tant és

difícil està ben informats.

Va deixar molt clar que els diaris, les ràdios i les teles són empreses, i com a tal el seu

objectiu és obtenir benefici (guanyar diners), no pas treballar per millorar la informació

sinó treballar per tenir més audiència i com a conseqüència més diners. A més, els

mitjans no es tracta igual els casos, depenen de qui sigui la víctima o el culpable, si

aquest és inversor directe de l’empresa o no.

Màster en criminalística Maria Viñas Vendrell

José Sanclemente va ser l’últim en parlar i el més crític cap els mitjans. va estar donant

la seva opinió sobre diferents mitjans de comunicació i la manera com tracten els

temes. Ens va explicar el cas que va succeir en un programa de televisió que consistia

en guanyar diners cada cop que afirmaves o negaves de forma correcte una pregunta

personal davant dels familiars. Una noia va acabar confessant davant de la seva parella

i els seus pares que era prostituta. Passades una setmanes la policia es va trobar la

noia assassinada el seu pis, i el seu company va acaba confessant que havia sigut ell

que l’havia assassinat el mateix programa on ella va participar. Va acabar concloent

que els reality shows en mostren que guanya aquell que té una vida més falsa.

També creu que els diaris i les televisions maten els periodistes, ja que per aquestes

empreses tot els i val per l’audiència. El 45% de la publicitat de tots els mitjans de

comunicació (Internet, radio, televisió, diaris..) la tenen entre Telecinco i Antena 3.

Va acabar fen-nos una pregunta, com és que ara es veu la televisió més que mai, però

és el moment que menys ens creiem la informació?

Fotografia 1. Imatge dels participants del debat. D’esquerra a dreta: José Sanclemente, Cruz Morcillo,

Pere Rusiñol, José Yoldi i Fàtima Llambrich.