DracElBUTLLETÍ INFORMATIU DEL CLUB EGARA

nº 106

JUNY’13

2

3 EDITORIAL

4 UN CAFÈ AMB...

6 CLUB

8 LLONGUERAS, CESC LLONGUERAS

10 RATLLATS PEL MÓN

12 TERTÚLIA

14 HOCKEY

36 TENNIS

38 PÀDEL

40 HÍPICA

42 GOLF

44 FITNESS

46 PATINATGE

48 BRIDGE

50 LA TRAVESSA DEL DRAC

52 LA VEU DEL DRAC

53 EL POLLASTRE

SUMARI

Foto portada: Jaume Farrés

3

Des d’El Drac em van demanar d’escriure un editorial

per al nou format digital. Per una banda és un plaer

col·laborar amb aquesta estimada revista i per l’altra

vull felicitar tots els que han pogut fer possible que

reprendre la publicació fos una realitat, encara que les

circumstàncies ens obliguin a fer-ho de forma digital.

Des del juliol passat, després de moltes negociacions

i de passar quasi dos anys, hem pogut recuperar la

gestió del Club superant el concurs de creditors. No

ha sigut gens fàcil, però hem recuperat la nostra

identitat. L’etapa que ara s’obre és d’una gran

complexitat per la situació econòmica que estem

passant, tant a nivell de Club com en tots els àmbits de

la nostra societat. Per aquest motiu hem d’estar més

units que mai, lluitat sense treva, però sobretot amb

els peus a terra. Sabem que si volem tirar endavant, a

part d’il·lusió els membres de la Junta Directiva hem

de fer una gestió econòmica molt acurada. Per tot

això necessitem la vostra implicació i suport, també les

vostres critiques quan ho cregueu convenient. Segur

que d’aquesta manera tirarem endavant, no en tinc

cap dubte.

Un tema que volia comentar és el de la vida social

del Club: us encoratjo que participeu de tots els

esdeveniments que organitzem. Això farà que el Club

s’enforteixi amb la incorporació de nous socis a la vida

de l’Egara, cosa que considero importantíssima.

Jo sóc el responsable de la Secció de Tennis. Encara

que no són els millors moments d’aquest esport tan

magnífic, tant jo com els membres de la meva Junta

estem lluitant per tirar endavant, animeu-vos a

practicar-lo, és un esport per a tota la vida, no us en

penedireu.

Estic segur que aquest Club, que tan important és per

a tots nosaltres, fent les coses ben fetes té corda per

molts anys. Tant de bo el puguin gaudir els nostres fills

i néts.

Lluís Rull

EDITORIAL

4

JAVI RUIZJavi Ruiz i Mirones és llicenciat en Econòmiques, diplomat en Empresarials, i té un màster en Direcció Comercial i de Màrqueting per EADA. Recentment, ha assumit un repte important en el club ja que per encàrrec de la Junta Directiva coordina i lidera un grup de treball que està ultimant el Pla Estratègic d’actuació de l’entitat per als propers anys. És soci director de la corredoria d’assegurances Gestrisk. Casat amb la Clàudia i pare de dos alumnes de les escoles de hockey (Tati) i tennis (Maria), és dels pocs jugadors del club que, al marge de la Copa d’Europa, ho ha guanyat absolutament tot amb els equips de hockey ratllats; des de la lliga i la copa del Rei de l’elit, passant pels campionats de Primera o Segona, i acabant pel de Tercera, equip on encara juga i que ha tornat a ser campió enguany. Professor de la UPC, és home de conversa franca i decidida, que escolta i s’explica. Es recupera satisfactòriament d’un recent ensurt del cor, però segueix compromès en aportar tota la seva bonhomia i experiència al club de la seva vida.

La primera va d’assegurar. És segur que en l’empresa sense un pla definit no hi ha resultats o és bo saber improvisar?El risc zero no existeix i s’ha de saber gestionar. Però l’estratègia, també en els entorns canviants, t’ajuda a definir un pla d’acció que crea i potencia els avantatges competitius. Respecte a la improvisació, com diuen els artistes, t’ha d’enxampar treballant. Si després d’una anàlisi, tens una idea clara i definida d’on vas, pots tenir sorpreses, però el risc es minimitza.

Estant en etapa de vaques magres, el màrqueting ha d’anar dirigit més que mai a assegurar la viabilitat de qualsevol projecte?D’alguna manera o altra, el màrqueting sempre va dirigit a fer viable allò que potencia. Però és cert que ara es busquen resultats més a curt termini. Però el màrqueting és només una de les potes que aguanta un projecte. Un alt nivell de competència dins dels col·laboradors d’una organització, és també un factor clau d’èxit.

En el cas dels clubs esportius, produïm sentiments i oferim oci, salut i convivència. Com ha d’enfocar-se el màrqueting de l’Egara?El màrqueting és part de l’estratègia i com tal, ha de ser coherent amb aquesta.. A l’Egara sempre surt tot rodat quan tenim un objectiu clar. Potser

els millors exemples són les organitzacions de tot tipus de tornejos, sempre un gran èxit, o els múltiples projectes innovadors que han sortit del club i ens fan estar molt orgullosos. Per tant, cal trobar un objectiu clar no ja a nivell d’un esdeveniment concret sinó de l’entitat entesa en global. Ara estem començant a fixar els grans objectius estratègics, que traçarà la línia de la política de màrqueting, com la financera o esportiva.

I així va néixer la idea de crear un grup de treball que està configurant el Pla Estratègic del club.En un sopar del projecte Prohockey es preguntava què podíem i havíem de fer un cop recuperada la gestió pròpia. De seguida es va veure, com et deia abans, que no s’havien de buscar solucions per a la secció de hockey, sinó per a tot el club en conjunt. Va quallar la idea de fer el grup de treball, amb socis de perfils diversos i practicants de totes les seccions, per buscar donar respostes a les necessitats de tots els qui formem l’Egara.

On arrenca aquesta necessitat d’escoltar el soci per traçar el camí futur?De la pròpia filosofia del projecte. El Pla estratègic és per i per als socis. Per això el punt de partida és l’enquesta que es va fer. Va tenir una alta participació i s’ha d’agrair, perquè era un

“A l’Egara sempre surt tot rodat quan tenim un objectiu clar”

UN CAFÈ AMB

5

qüestionari extens. En l’anàlisi de resultats es detectava que socis de totes les edats i seccions, socis més antics i més nous, tots, configuraven una opinió força positiva sobre l’Egara. Però també desvetllava oportunitats de millora.

I d’aquesta sorpresa positiva, a traçar el camí per aconseguir-ho.Sí, i calia fer-ho de la mà dels socis també. Vam reunir un grup de treball amb socis de tots els perfils per acordar la visió, la missió, i els valors propis del club. O sigui, la llavor d’un pla estratègic que derivi en un pla comercial, campanyes de fidelització i captació de socis, etc.; en definitiva, en elements que configurin un full de ruta clar per fer de l’Egara el millor club possible.

En quin punt es troba la definició del Pla Estratègic.Ara mateix, s’està començant a comunicar als socis els primers

resultats, com estem fent aquest mes a El Drac (veure pàgina següent). Penjarem una pestanya al web també, per tal que el soci es faci seu el projecte i sigui sempre obert i transparent, com des del principi, gràcies a la participació de tots ells.

Ha existit el consens suficient com per donar respostes concloents?Sense consens, un exercici així no serveix. L’estratègia passa sempre per obtenir grans consensos verificats per la participació social. El següent pas és fixar objectius generals en la gestió del club, des dels prismes econòmic, esportiu i social. I aconseguir que socis i professionals del club se’ls facin seu i, entre tots, anem perfilant l’Egara que volem a mig termini.

Què ens indicarà que ho estem aconseguint?El club crearà un seguit d’indicadors que responen al nom tècnic de “quadre de comandament integral”. Permetran verificar que es treballa en tot moment d’acord amb els objectius fixats i, si en algun moment no és així, ens avisarà per posar-hi remei.

I així i en resum, quin ha de ser el model de club de l’Egara?El consens ens ho ha deixat clar: la gent del club vol que l’Egara sigui un club multiesportiu, familiar, amb gran activitat social, i capaç d’integrar nous socis sense dificultats. El hockey vertebra el club sobretot a nivell de practicants però l’Egara necessita potenciar totes les seccions. A més, ha aparegut un nou objectiu, tan ambiciós com rellevant: es vol potenciar molt les relacions internacionals, que derivarà amb noves possibilitats de tot tipus per als socis.

Sens dubte, una cerca d’Ítaca ambiciosa però realitzable.Al capdavall, es tracta de ser un club on tots els socis se sentin igual d’importants i on les seves necessitats d’oci, amb la possibilitat de practicar tot tipus d’esports, estiguin cobertes. I amb un paper

essencial de la família. El soci viu l’experiència de la família a través del club, i això l’entitat ha de saber aprofitar-ho i donar-hi sentit.

Hi ha qui es preguntarà si tot plegat ens ajudarà a guanyar més títols?Crec que l’Egara no ha de guanyar a qualsevol preu. Per això, hem de mirar de fer les coses encara millor a tots nivells, perquè així segur que els èxits, també en la vessant esportiva, estaran més a prop.

D’acord, però tu que ho has guanyat casi tot vestit de ratllat i jugant de defensa ens diràs què li falta al primer equip masculí per tornar a vèncer.Com a mer espectador, et diré que potser en els últims temps fem poques faltes i ens fan gols fàcils. Crec que ens ha faltat creure realment que podem guanyar. Perquè podem fer-ho. Som un club guanyador i hem de ser ambiciosos sempre.

Has estat un jugador molt competitiu, però el hockey sempre ha estat un divertiment per a tu.Compliré 49 anys i segueixo jugant a hockey. Si no em fes feliç, ho hagués deixat fa temps. Lligat amb la resposta anterior, et diré que en Timón Salvatella, un dels entrenadors més importants de la història del club, després de bastants anys sense guanyar títols, ens va fer canviar de xip a tota una generació. Gaudíem jugant a hockey competint al màxim; i van arribar els èxits esportius. I així ha estat ja per sempre.

Els bons seguidors del hockey saben que després d’una falta de Javi Ruiz, sempre apareix un mig somriure victoriós del defensa que sap que fa la seva feina...Quina creu, la dels defenses! Sempre se’ns recorda per les faltes que fem...!(I somriu com si hagués aturat un contracop rival. Estratègicament pensat, és clar...)

Xavi Salvatella i MestresFoto: Rafa Martín

En Javi convida El Drac a un cafè a Stick Egara

(Restaurant del Club Egara).

6

CLUB

La Junta Directiva del club segueix treballant per

aconseguir millorar la gestió del Club Egara i fer-la

una entitat encara més eficaç i moderna al servei

dels seus socis. El darrer projecte iniciat amb aquesta

voluntat és la definició del Pla Estratègic del club, un

full de ruta clar i definit de l’entitat per als propers

anys.

Com ja heu pogut llegir en l’entrevista de les pàgines

anteriors al coordinador del projecte, en Javi Ruiz,

es tracta del resultat d’un estudi i debat intern per

definir les grans línies que han de marcar el devenir

del club, des del prisma social, econòmic i esportiu.

Aquest projecte es va iniciar amb l’enquesta massiva

a tots els socis i es culminarà amb la redacció final del

Pla Estratègic del club, després de la dedicació d’un

grup de treball amb socis de tots els perfils possibles.

El Pla Estratègic serà la base sobre la que es crearan

diferents instruments de projecció i consolidació de

l’Egara, un cop el club ha recuperat la seva pròpia

gestió. Per tant, les campanyes de fidelització i

captació de socis, les directrius econòmiques, o la

filosofia de treball de les escoles i les seccions del

club, per posar només diversos exemples, vindran ja

marcades pel contingut del Pla.

Per consens, els primers resultats del grup de treball

han concretat la visió, la missió, i els valors propis del

club. La Junta Directiva vol fer públiques aquestes

primeres conclusions a través del Drac, per tal que

els socis n’estiguin informats. A més, cal dir que es

seguirà informant periòdicament sobre l’evolució

del Pla Estratègic, la seva implantació i els seus

resultats.

El Pla Estratègic, un projecte cabdal per al club

VisióVolem ser un Club poliesportiu per a famílies, compromès amb la formació, conscient de la nostra

responsabilitat social, i referent europeu en intercanvis esportius i culturals.

MissióLa nostra missió és fomentar la pràctica esportiva i les relacions socials en un entorn natural excepcional i en

unes instal·lacions òptimes que donin resposta a les necessitats de formació, esport i convivència per a socis de totes les edats.

ValorsFamiliar: tindrà cura i potenciarà el lleure i el benestar de les famílies garantint ser un club adient per a socis de totes les generacions.

Integrador: facilitarà la participació i convivència de la massa social, amb major dedicació als nous socis.

Identitat: impulsarà i dinamitzarà el sentiment de pertinença al club entre els seus socis, enfocat a sentir orgull de formar-ne part.

Solidari: impulsarà i consolidarà actuacions de responsabilitat social, amb especial atenció als col·lectius menys afavorits.

Competitiu: amb afany de superació i esforç a la recerca dels majors reptes esportius.

Viable: buscarà coherentment la sostenibilitat econòmica prevalent la qualitat sobre la massificació.

7

Nova activitat a la sala de jocs

Arran de la demanda d’alguns

socis, aquest mes de maig hem

començat a oferir una nova

activitat per a infants a partir de 7

anys a la nostra Sala de Jocs.

Tots els dissabtes de 12 a 14h us

proposem que passeu pel Club a

fer tallers de manualitats. Si teniu

fills de més de 7 anys que vulguin

passar una bona estona realitzant

diversos tallers creatius, no dubteu

a venir a les nostres instal·lacions

tots els dissabtes a partir de les

12h. Aquesta activitat té un cost de

3€/infant.

Alhora, també us oferim un nou

servei a la mateixa Sala fora de

l’horari habitual, concretament

de 14 a 16, franja que coincideix

amb l’hora de dinar. Aquest servei

s’oferirà si hi ha una demanda de

5 infants/dia. Per contractar-lo

us podeu adreçar a les monitores

abans de les 11h del mateix dia.

El preu d’aquest servei és de 2€/

infant.

Per més informació no dubteu

a adreçar-vos a la Sala de Jocs i

parlar-ne amb qualsevol de les

monitores.

Us hi esperem.

8

LLONGUERAS, CESC LLONGUERAS

Parlem d’àrbitres

“Hola Jaume, sempre parlem de temes diversos

de hockey, però mai hem parlat dels àrbitres. Avui

parlarem d’un d’ells, de l’Egara, és clar: Jaume

Salvatella i Camps.

Va tenir una intensa carrera arbitral, amb un

espectacular historial, com després comentaré,

però, per a mi, un dels aspectes més destacables

és que va ser el primer àrbitre espanyol que va

participar en uns Jocs Olímpics, així com també el

col·legiat més jove.

De totes maneres, sense confirmar, em varen dir

que en els Jocs d’Amsterdam, el 1928, ja hi havia

participat un tal Sr. Massip. I si fos així, en Jaume

seria el segon.

Seguim amb el seu currículum: després va participar

en els Jocs de Mèxic del 68, Munic 72, Montreal 76,

Panamericans de Cali (Colòmbia) 1970, primera

Copa del Món a Barcelona, segona Copa del Món

a Amsterdam, força copes d’Europa de seleccions

nacionals i de clubs, com també, lògicament,

campionats de Catalunya, Espanya, etc. i un munt

de partits amistosos, ja que mai no va tenir un

no per a ningú. Era un enamorat del hockey i de

l’arbitratge.

“Jaume Salvatella Camps el dia de l’Homenatge que li va dedicar el Club Egara l’any 1984, rebent la Placa d’Honor del Club, en presència del President del Club, Josep Pi Maseres i del President de

la Federació Catalana de Hockey, Jordi Alcover Garcia-Tornel.”

9

Com a jugador era un defensa fort, murri, expeditiu: un

gat vell. Tenia la virtut de semblar sempre que la falta

era a favor seu, segurament per la simpatia que tenia

que feia que tothom ho veiés així amb normalitat.

Una dada curiosa: va ser campió d’Espanya de Hockey

Sala el 1958 a València.

Era un bon àrbitre, probablement perquè com molts

d’altres havia estat jugador i havia mamat aquest

esport. En coneixia totes les arbúcies dels jugadors i no

era fàcil enganyar-lo ni fer-li creure el que no era.

Era molt honrat arbitrant, mai hauria pogut admetre

afavorir el seu equip, això ho sabeu bé aquells a qui us

havia arbitrat. Sempre deia que l’àrbitre ha de passar

tan desapercebut com pugui, i això amb el reglament

actual és una mica més fàcil, però amb el reglament

d’abans, tan farcit de faltes, era molt més difícil.

En el capítol d’anècdotes segurament n’hi ha moltes,

però n’hi ha una de molt original: arbitrava un partit

Gran Bretanya - Pakistan i s’hi repartia molta “llenya”,

fins al moment que va aturar el partit. Va cridar els dos

capitans i l’altre àrbitre i, atès que ell deia sempre que

no dominava cap idioma, els va ensenyar les targetes

verda i groga, i les va llençar fora del camp. Només

es va quedar la vermella, per tant a partir d’aquell

moment qui veiés una targeta només podia ser la

vermella i, conseqüentment, seria expulsat. Tothom

ho va entendre. Reglamentari o no, va tenir efecte.

L’actitud va ser aplaudida pel públic i no cal dir que el

partit va acabar com una seda.

També ens agrada destacar les nombroses distincions

que el Club li va atorgar, no només per la seva tasca

arbitral, sinó també per la seva estima i dedicació al

nostre Club, el seu estimat Egara.

Jaume Salvatella, enamorat del hockey, gran àrbitre,

millor persona, et recordarem sempre.

Continuarem parlant dels àrbitres, del Club, és clar”.

Jaume Riera i Cesc Llongueras

10

Marc Lloveras: Heidelberg, Alemanya

Quan vaig acabar els meus estudis a la UPC de

Terrassa se’m va presentar l’oportunitat, a través

de l’empresa on havia fet el Projecte Final de

Carrera, d’anar a treballar a Alemanya. M’acollien

en una empresa constructora de maquinària tèxtil,

així que em vaig iniciar de seguida en l’estudi de

l’alemany i en pocs mesos sortia de Girona amb

dues maletes, per començar una nova aventura.

Un 2x1, ja que m’emancipava i començava la vida

professional fora de casa i de Catalunya.

Ja que el poble on es troba la fàbrica on treballo

és petit, vaig decidir instal·lar-me a uns 30km de

la feina, a Heidelberg. És una ciutat situada a la

vall del Neckar, al nord-oest de l’estat de Baden-

Wurtemberg. És la cinquena ciutat més gran de

l’estat, darrere Stuttgart, Mannheim, Karlsruhe i

Freiburg. Hi viuen unes 150.000 persones, un terç

de les quals són estudiants de la universitat més

antiga d’Alemanya, la Ruprecht-Karls Universität

Heidelberg. També és coneguda pel casc antic i pel

castell que vigila des de la muntanya.

Un cop situat, havent trobat un pis on viure i de saber

com moure’m per tot arreu (cal dir que el transport

públic aquí és freqüent i puntual) vaig buscar una

escola d’idiomes per seguir aprenent l’alemany i

entendre’m amb tothom, I, evidentment, un club

on poder jugar a hockey i fer-hi amics. En aquest

sentit, per prestigi, hagués pogut anar a la ciutat

veïna, Mannheim, on hi ha dos clubs importants,

clàssics de la Bundesliga: el MannheimerHC i el

TSVMannheim. Però tenint un club més familiar i

modest a prop de casa, el Hockey Club Heidelberg,

no calia anar més lluny. Vaig començar al segon

equip i més endavant, a l’estiu, l’entrenador del

primer em va dir de fer la pretemporada amb ells i

ja m’hi vaig quedar. Això va comportar un augment

d’entrenaments i d’exigència, però va valer la

pena: ara sóc, com dirien a l’Egara, jugador d’un

equip TOP, he he he! Amb el HCH la temporada

està sent prou bona, campions de la Overliga i

ascens a la lliga regional de hockey sala aquest

hivern (destacar que la temporada de sala dura 4

mesos, de novembre a febrer). I en aquest moment

lluitant pel títol de la lliga regional d’herba, a falta

de 5 jornades.

Un altre punt important que em va ajudar molt a

integrar-me al país i a no sentir-me tant lluny de

casa va ser el fet d’ajuntar-me amb la comunitat de

catalans de la zona. A través del Facebook tenim

un grup de “catalans de Mannheim i Heidelberg”,

amb els quals ens trobem per sopar, mirar futbol,

anar a concerts o fer alguna barbacoa... Bé, quan

el temps ho permet: aquest últim hivern ha sigut

molt fred i llarg. Recordo algun dissabte de passeig

pels Weihnachtsmarkt (mercats típics nadalencs

instal·lats al centre de les ciutats) a -15º i amb tot

nevat. La solució per fer passar el fred més típica

del país és una tassa de Glühwein, un vi calent

infusionat amb herbes. També cal agrair molt

RATLLATS PEL MÓN

11

les visites dels amics i la família, sempre fa il·lusió

ensenyar la ciutat, la forma de vida que es porta

aquí i donar a conèixer els nous amics que hi he fet.

Aquests últims dies el sol ja comença a treure el nas i

els termòmetres s’animen una mica, la veritat és que

trobo a faltar la sorra de la platja de la Costa Brava,

una paelleta a la Barceloneta o un diumenge al matí

amb el sol a la cara i una cerveseta a la mà mirant

hockey des de la grada del PBA, fent el tribunero.

Això últim aquí també ho podem fer, la cervesa

alemanya és molt bona, però la companyia no és la

mateixa.

En fi, una experiència molt recomanable, sobretot

a la gent jove. A més, aquest esport nostre és un

punt en comú amb moltíssima gent a tot el món,

facilita l’adaptació a altres cultures i sobretot, ens

dóna amics per a tota la vida. Aprofito per enviar

una abraçada molt forta a tota la família ratllada.

Fins aviat i força Egara!

Marc Lloveras

12

TERTÚLIA

No es cansen mai de jugar… ni de guanyar

És l’equip de velles glòries.

Una herència de generacions

diferents, de cracks malalts

de hockey que no poden

deixar l’stick per molt que s’ho

proposin. “Cada any diem que és

l’ultim, però sempre trobem una

excusa per continuar. Ara m’he

comprat unes bambes per jugar

el Solidari, perquè se’m van

trencar a l’últim partit. Així que

les hauré d’amortitzar al menys

una temporada més”, explica

Toni Sala, un dels membres de

l’equip de hockey de Tercera,

que enguany ha guanyat la

Lliga.

Són els veterans, “una

combinació de jugadors més

joves i més grans que realment

tornem ha fet molta activitat

fora del camp. Fem molt tercer

temps amb els equips contraris

amb estones molt divertides”,

apunta Jordi Torredemer, que és

el porter de l’equip. Aquesta és

la gran clau segons expliquen els

protagonistes. “Ens ho passem

bé dins i fora del camp”, afegeix

el ‘Tac’. Concretament, recorda

l’Esteve Bosch, “cal destacar la

barbacoa que vam fer amb els

del Castelldefels, per no oblidar

dels esmorzars que acabaven

regats amb vodka Beluga. Fins i

tot ens vam atrevir a muntar un

bar al Festival de Mami’s”.

El mateix Toni Sala, que segons

expliquen alguns companys

L’equip de Tercera ha guanyat el títol de lliga aquesta temporada fent una campanya gairebé impecable dins i fora del camp.

13

patia alguns estranys mals de panxa

diumenges al matí, també corrobora

les paraules del seu porter. “No

fem ni un entrenament, ens ho

passem bé i a sobre aquest any hem

guanyat. Pensa que a Tercera és

gairebé més important la cerveseta

de després que el mateix partit”.

Tot i així, quan surten a jugar pocs

equips de la casa competeixen

millors que ells. “Hem fet una

lliga gairebé perfecte”, comenta

l’Esteve. Aquesta temporada només

han deixat escapar un partit. Va

ser contra l’Atlètic, a qui ja havien

guanyat a la primera volta a Can

Salas. “Es va lesionar el Ramon Sala

només començar. Se’ns van tirar

a sobre i ens van fer un gol. Quan

vam començar a entrar al partit i

semblava que podíem remuntar una

mica ens van marcar l’1 a 2. A partir

d’aquí, ens van berenar”, assumeix

el ‘Tac’. Va ser l’única derrota, un

mal dia que pot tenir tothom.

Un cop acabada la temporada li

treuen ferro a aquell partit. “Va fer

que al final estigués més apretat i

que tinguéssim més satisfacció de

guanyar-los”.

Tots els companys de l’equip de

Tercera sempre destaquen la tasca

de Javi Ruíz, protagonista de

l’entrevista d’aquesta edició de El

Drac. Fa de jugador-entrenador i és

qui “tira del carro”. “És una persona

importantíssima dins de l’equip i

està sempre al peu del canó. Ha

d’haver-hi algú que tiri endavant

i en Javi està molt a sobre de tot,

pendent que tot estigui en ordre.

Fa les convocatòries, va rere l’equip,

sempre està pendent de fitxar gent

per a la propera temporada, etc. És

una figura vital per a nosaltres i li

estem molt agraïts”, comparteixen

els tres jugadors, que també

ressalten el mític delegat, en Cesc

Llongueras.

Ara ja pensen en la propera

temporada. De fet, en la propera

pretemporada. L’últim dia, durant

el sopar de comiat, van sortir un

centenar de destinacions on anar

a preparar-se. Rússia, Alemanya,

Cuba… No saben on aniran encara,

però el que poden assegurar és

que la temporada vinent seguiran

jugant a hockey. Ferran Martínez

Fotos: Rafa Martín

14

HOCKEY

DHMA: Pol Amat, el mite

15

Sí, ja ha arribat aquell moment que ningú volia que

arribés mai, aquella decisió que tots volíem que es

posposés any rere any, aquella roda de premsa en

què tot seria un mar de llàgrimes. Llàgrimes seves

per deixar l’esport que ha format part de la seva

vida i ha estimat durant tants anys; de la Mone i

els nens per veure com el seu marit i pare es desfà

davant de tanta gent anunciant que plega; dels seus

companys d’equip, i quan parlo de companys no

parlo dels actuals, parlo dels tants i tants jugadors

que han tingut el plaer de compartir el terreny

de joc amb ell, Amsterdam, Polo, selecció i una

llarga llista de diferents generacions del Club; però

sobretot les llàgrimes de tots els amants del hockey,

siguin ratllats, grocs, vermells o lila fosforito, en

saber que ja no podran gaudir més a l’elit d’aquella

conducció elegant amb la mà esquerra, d’aquell xut

de revés creuat que quan el carrega saps que en

breu sentiràs el màgic so croc-croc, gol, i, com no,

d’aquell eslàlom que feia que els rivals semblessin

simples cons.

Tot i així, pels que hem tingut el plaer de compartir

moments amb ell, ja siguin en el món del hockey

o fora, sabem que no s’ha anunciat la retirada del

millor jugador espanyol i un dels millors del món

de tots els temps, que també. Ha estat la retirada

d’una persona que ha deixat empremta allà on

ha anat per la seva senzillesa, el seu joc, la seva

companyonia, la seva alegria jugant a aquell esport

del que tots hem mamat de ben petits.

Quantes vegades has agafat l’stick amb la mà

esquerra i has començat una conducció de camp a

camp cridant: Oh Pol Amat, Pol Amaat, oh!

Sí, són aquestes coses que quedaran per sempre. De

ben segur que generació rere generació anomenarà

aquesta conducció “Fer un Pol Amat”.

I perquè vegeu què significa el Pol per tanta i

tanta gent d’aquest Club, aquí en teniu una petita

mostra:

Jan Dinarès: Una de les primeres coses que recordo

és la facilitat amb la que vam connectar. Quan va

arribar al primer equip els que fèiem els gols érem

els del mig camp. Quan va arribar ell això va canviar

i ens vam dedicar a llançar jugades. És sorprenent,

però en el primer entrenament que vam fer junts ja

vam notar mútuament que ens enteníem i llegíem

les jugades de la mateixa manera. En certa manera

va ser fàcil per als dos. També s’ha de destacar la

seva humilitat, que ha mantingut des del primer

moment. Bé això suposo que ho dirà tothom, però

és un dels fets que el descriuen més.

Un dels somnis que no compliré mai és poder fer

una jugada com les que feia el Pol (és una mica de

conya, però es totalment veritat). Li havia comentat

alguna vegada. M’hagués agradat molt poder fer

(ni que fos una vegada) aquella jugada d’agafar la

bola per l’esquerra, pixar-me dos o tres tios i sortir

disparat cap a porteria amb aquella velocitat. Per

les meves condicions tenia clar que no ho faria mai,

però m’hagués agradat notar aquelles sensacions.

I per últim, recordo el seu debut amb la selecció, a

Sud-àfrica, on la primera nit ens va pillar l’Antonio

Guerra tornant a l’hotel a una hora que no tocava.

Vam agafar l’ascensor i ens trobem a tot l’staff a

dins. La cara del Pol era molt divertida. Aquesta

anècdota és políticament incorrecta, però te la

regalo.

Hi ha més coses, però me les guardo pel llibre de

memòries (és conya, eh!).

Diego Silla: Vaig conèixer el meu amic Pol Amat

en la categoria infantil, en una mini Copa d’Europa

a Holanda l’any 1990. Després va pujar de categoria

molt ràpid a l’equip juvenil i en poc temps ens vam

adonar que per a ell tot era massa fàcil, per la qual

cosa, de forma molt natural, pujava al primer equip

per familiaritzar-se amb la categoria DHM. Per mi

la seva confirmació jugant al primer equip amb 18

anys va ser jugant a casa del gran rival (l’Atlètic),

on vam guanyar i en Pol va poder amb tota una

16

HOCKEY

línia defensiva composada pels Escudé i Malgosa,

en dos grans contraatacs, creuant tot el camp.

Després de gaudir de la seva capacitat condicional

a nivell físic i personal un dia li vaig proposar fer

una volta a la pista d’atletisme amb una mica de

entrenament i em va dir que en el moment que

pogués ho faria. Va marxa del Club i pensava que

no arribaria a fer aquesta prova. I dos anys després

de marxar em va trucar per fer-la. Li vaig dir que hi

havia el meeting d’Hospitalet i que podria apuntar-

lo a la final de 400 metres. Va entrenar dos dies, li

vaig ensenyar a sortir amb starting blocks al mateix

dia amb sabatilles de claus i va fer tercer amb 49”.

Va córrer amb vuit finalistes dels quals dos eren del

relleu nacional de 4x400 metres. Una vegada més

va sorprendre tothom i va deixar clar que havia

nascut per fer qualsevol esport. Per mi ha estat un

gran plaer entrenar aquest gran jugador i viure amb

molta intensitat totes les seves creacions dintre del

camp com a millor jugador del món. Moltes gràcies,

amic Pol.

Quico Cortès: Durant la meva carrera com a jugador

de hockey he conegut dos tipus de jugadors. Els que

entrenen per aprendre a jugar i els que entrenant

t’ensenyen a jugar. Els que treballen dur per arribar

a dalt de tot i els que són exemple de què vol dir

estar a dalt de tot. Els que funcionen quan l’equip

tira endavant i els que fan funcionar l’equip. Els qui

són capaços de fer coses increïbles i els que fan coses

impossibles. Els que defineixen totes les jugades i els

qui les creen totes. Durant la meva carrera com a

17

jugador de hockey he conegut dos tipus de jugadors,

el Pol Amat i la resta.

Ferran Martinez: Pol Amat ha estat el meu ídol

des de petit. I igual que per a mi, crec que tots els

jugadors que hem passat per l’Escola de Hockey de

l’Egara en algun moment o altre hem somiat ser Pol

Amat. Ell encara manté una cosa que cada vegada és

més difícil de trobar. Pol Amat, a part de ser jugador

de hockey, és esportista. I aquest exemple és el

seu millor llegat. El jugador amb més talent de la

història del hockey espanyol ha demostrat que amb

la qualitat no n’hi ha prou. S’ha de treballar cada dia

i fer de l’esport un estil de vida per arribar a ser el

millor i mantenir-se a dalt de tot durant tants anys.

Moltes gràcies, llegenda!

Gràcies, moltes gràcies, Pol, per donar el que has

donat en aquest esport i en especial al Club.

Ets i seràs un dels grans.

P.D. Com el Marc o el Jan els posis a jugar a futbol

en comptes del hockey, et prometo que correré com

mai per atrapar-te i fotre’t un bon clatellot!

Cert, clar i breu.

Peter Arch, mestre de l’stickFotos: Rafa Martín

18

HOCKEY

Quan guanyes tot és molt senzill. La derrota, en canvi, sol ser un tema més delicat de tractar. El passat

divendres les noies de divisió d’honor vam perdre i de la pitjor manera davant el Valdeluz, que finalment es

proclamà campió de la Copa de la Reina.

Una barreja de sentiments ens van envair. La ràbia de veure que la feina feta no havia donat els seus

fruits, la decepció de saber que ens mereixíem alguna cosa més, el sentiment de fracàs per no aconseguir

l’objectiu, l’orgull d’haver lluitat fins al final tot i les circumstàncies del partit... Una barreja d’emocions que

segurament ens faran reflexionar a totes de cara al futur.

En l’esport, com en la vida, contínuament ens posem metes i objectius. I podem aconseguir-los o no. Aquestes

són les regles del joc. Però per tenir èxit, per aconseguir allò que ens proposem, cal creure-hi fermament.

Egara DHF: Sempre ens quedarà Kipling...

Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.

Si penses que no t’hi atreveixes, no ho faràs.

Si penses que t’agradaria guanyar, però que no pots, no ho assoliràs.

Si penses que tens avantatge, ja en tens.

Has de pensar en positiu per alçar-te.

Has d’estar segur de tu mateix

abans d’intentar guanyar un premi.

Perquè al món trobaràs que l’èxit

comença amb la voluntat de la persona.

Tot es troba a l’estat mental.

Perquè moltes curses s’han perdut

abans d’haver-se corregut,

i moltes persones covardes han fracassat,

abans d’haver començat el seu treball.

Pensa en gran i els teus fets creixeran,

pensa en petit i enrere et quedaràs.

Pensa que pots i podràs.

Tot es troba a l’estat mental.

La batalla de la vida no sempre la guanya

la persona més forta,

o la més lleugera,

perquè tard o d’hora,

la persona que guanya,

és aquella que creu que ho pot fer.

Rudyard Kipling

I, malgrat la derrota, nosaltres

no deixarem de creure en aquest

equip. Pensarem en positiu, sabem

que podem fer molt més, i l’any

que ve tornarem per demostrar-

ho!

El hockey, com tots els esports, és

una constant lluita contra altres

equips, moltes vegades perdrem,

però cada derrota serà una lliçó per

no tornar a cometre els mateixos

errors.

Seguirem creixent, seguirem

aprenent. Ens tornem a veure la

temporada vinent, més fortes i més

grans que mai!

Visca l’Egara! Carola Salvatella

Fotos: Rafa Martín

19

20

HOCKEY

DHMB: Campions!

Per fi us podem explicar que hem aconseguit alçar-nos amb el títol que tant desitjàvem. Després d’una

temporada gairebé perfecta, el passat 28 d’abril ens van proclamar campions de la DHB i ho vam poder

celebrar al nostre camp, guanyant per dos gols a un a la Real Sociedad.

Els nervis per la possibilitat d’aconseguir el títol van fer que el nostre partit no fos del tot brillant, però

l’important era aconseguir els dos punts i que el títol es quedés a casa. L’esforç fet durant tota la temporada

va tenir la seva recompensa i el mateix diumenge a la tarda ho vam celebrar plegats al Club.

Tot i ser ja matemàticament campions, el següent cap de setmana havíem de disputar els dos últims partits

de lliga, a Santander i Bilbao. Vam marxar amb autocar el divendres i, després de nou hores de viatge, vam

arribar al nostre destí. Després de sopar a l’hotel,

vàrem anar a fer una visita al casino de Santander,

on no vàrem tenir el mateix èxit que hem tingut

aquesta temporada amb el hockey.

L’endemà ens esperava un partit difícil, davant un

rival complicat quan juga de local, el Sardinero. La

primera meitat va ser totalment nostra i ens vam

avançar en el marcador. Tot i disposar de nombroses

oportunitats per ampliar-lo, en un contraatac els

locals van provocar un penal i van igualar el partit.

La segona part va ser molt més complicada, ja que

vàrem jugar gairebé amb un jugador menys durant

tot el temps, arran de les múltiples targetes que van

ensenyar-nos els àrbitres. Al final, empat a un i cap

a Bilbao.

El mateix dissabte vam arribar d’hora a Bilbao i

ho vam aprofitar per anar a fer turisme. Tot i que

l’hotel es trobava als afores de la ciutat, ens hi

vàrem desplaçar, no sense haver d’esperar força

estona un tren que ens va deixar al centre. Allà vam

visitar el famós Guggenheim i vam fer unes tapes

a El Rincón del hincha, un bar de seguidors de

l’Athletic de Bilbao, en honor al nostre cap d’equip,

fidel seguidor dels lleons.

L’últim partit de la temporada, davant el Jolaseta, no

va tenir molta història i ja a la mitja part guanyàvem

per 0 gols a 3. A la segona, ens vam relaxar una mica,

però vàrem acabar la lliga guanyant per 2 gols a 5.

21

El dissabte 18 de maig vàrem fer el sopar de campions

a la Masia de Sant Cugat. Després dels tradicionals

parlaments dels novatos, algun d’ells molt divertit, i

de les paraules dels entrenadors, vam fer una ruta per

totes les discoteques de Sant Cugat, deixant el rastre del

35 per allà on passàvem. Festa merescuda per tancar una

temporada en què tots hem gaudit molt jugant en aquest

equip, que per sobre de tot, ha estat un grup d’amics.

Des d’aquí volem donar les gràcies a tot l’equip que

ens ha ajudat tant aquest any: gràcies Miquel, gràcies

Joaquin, gràcies Edu, gràcies Pino i gràcies Paki.

Vosaltres teniu una part de culpa molt important

d’aquest títol. I gràcies també als familiars i a tota la

gent que ens ha estat animant durant la temporada.

Tots sou 35! Força Egara!Marc Salvatella

Foto: Jaume Farrés

22

HOCKEY

El 16 de maig el Club Egara juvenil femení es va

proclamar Campió de Catalunya després de guanyar

el Polo per 5-1 en un partit avançat de la vintena

jornada.

Com podreu veure en la classificació que us

adjuntem l’equip ha guanyat un total de 13 partits

del 18 jugats, perdent-ne tal sols dos, i aconseguint

ser l’equip menys golejat i el màxim golejador de la

categoria.

Aquest nou èxit se suma al Campionat d’Espanya de

Hockey Sala i al sots Campionat de Catalunya de la

mateixa modalitat.

L’equip esta format per Clàudia Adell Puig, Anna

Codina Novell, Queralt Colet Ballester, Berta

Domingo Herms, Anna Escamilla Alavedra, Tània

Escamilla Riera, Anna Fitó Escamilla, Mariona Fitó

Morera, Míriam Gibert Marcet, Carla Gómez Galán,

Clàudia Illa Guix, Georgina Prat Moliné, Laura

Querol Lloveras, Alex Torredemer Llucia (Cadet),

Anna Castelló Marcet (Cadet), Nona López-Llauder

Marcet (Cadet), Carla López-Llauder Marcet (Cadet),

Marta Fuentes Gutiérrez (Cadet).

I l’equip tècnic el formen Andrew Wison

(entrenador), Lluís Mercadé (2n entrenador), Marta

Puig (delegada) i Edi Tubau (preparador físic).

Foto: Rafa Martín

Egara juvenil femení, Campiones de Catalunya

23

Egara infantil masculí, Campions d’Espanya de Sala

València, tarda-vespre del primer dissabte de maig,

Campionat d’Espanya Infantil de Sala. Es juga la

primera de les semis entre l’Egara i l’Atlètic. Una

de les jugadores de l’infantil femení, actuant com a

corresponsal d’El Drac, ens n’informa via whatsapp:

“Ha sigut brutal! El pavelló ple de gent, totes

nosaltres sense parar de cridar i animar –amb els

nostres amics del Pozuelo– i cap al final, el compte

enrere dels 10 últims segons, tothom dret, cridant

i abraçant-se. I a la sortida el millor de tot: tots els

grocs plorant i els nens ratllats estirant-se per terra

amb una cara d’alegria immensa: brutal!” .

El Santi i el Lluís agafen els seus, els baixen de voltes

i se’ls enduen a la residència. Toca oblidar la victòria,

perquè si l’endemà no guanyen la final no haurà

servit de res.

Migdia de diumenge, final contra el Tenis Santander.

Partit seriós dels nostres, però massa ocasions

fallades. Tot i així, a manca de 5 minuts per la

finalització, guanyen 3 a 1. Els del nord juguen des

de fa una estona sense porter, la jugada els surt bé

i a falta de 50 segons empaten el partit. Torna a

entrar el porter rival. Centra l’Egara, falta del Tenis

i un de llest surt amb bola i provoca penal. Sona el

clàxon, el temps s’ha exhaurit i s’ha de tirar el penal.

El tira el 23, el para el porter, però torna a ser penal.

Segona oportunitat: el 23 el torna a tirar, aquesta

vegada a mitja alçada, ben col·locada i forta, molt

forta i el porter ni la veu: gol, golarro i Campions

d’Espanya Infantil de Sala!

Pere Mora

24

+ HOCKEY

Mamis hockey: European Mami’s Festival

Del 3 al 5 de maig, per primer cop a Europa i a

les instal·lacions del Club Egara, es va disputar el

Festival de Hockey per a dones més grans de 35

anys i que han començar a jugar-hi en edat adulta.

Vint-i-dos equips i quasi tres-centes jugadores vam

poder gaudir de tres dies únics i irrepetibles al Pla

del Bon aire. A banda de la pròpia competició, a la

haima va haver-hi animació constant, la zona village

va ser molt visitada, les botiges a ple rendiment, el

bar molt actiu... Tot un Club entregat perquè aquest

festival fos estat un èxit sense precedents.

Passaran els dies, els mesos i els anys i totes

recordarem que vam ser la primera generació de

mamis hockey. Recordarem com vam organitzar el

Festival, el que vam viure, el que vam sentir... Hi

ha una paraula que ho defineix tot: abraçada. Des

del primer moment que vam agafar l’stick ens vam

unir, vam sentir què és formar part d’un equip. I

ens vam abraçar, primer entre nosaltres, amb els

equips amb què vam anar jugant i la gran rotllana

internacional del Festival. Abraçada més forta o més

fluixa, abraçada que t’aixeca de terra, abraçada

que quasi et fa mal, entranyable, encoratjadora, de

celebració o de consol, ballant, cantant, de felicitat,

abraçada que et fa plorar o petar-te de riure, n’hi ha

tantes... L’abraçada de les Mamis ratllades és molt

gran, arriba al cor de totes i tots els que les envolten,

s’empelta i és per a sempre.

Aprofito per agrair a totes les persones que van fer

possible el Festival, tots els que van col·laborar-hi,

formant part d’ aquesta abraçada.

Gràcies a tots!

Karina Herms

25

26

+ HOCKEY

EHL: Final a Quatre de Bloemendaal

Sempre he pensat que en el món del hockey una

de les competicions mes guapes tant de participar

com de veure és la Copa d’Europa de Clubs, ara

EHL (KO16 i Final Four). És una competició en què

els protagonistes són els millors clubs i jugadors

europeus, en què els jugadors, en general, juguen

amb el seu club de tota la vida i en què els espectadors

són els pares, germans, amics i membres i seguidors

del seu club… Emoció garantida!

Això fa que, a més d’un alt nivell de hockey, s’hi

respiri un ambient fantàstic; que sigui una gran festa

del hockey i de gent del hockey, de gent que gaudeix

i pateix amb la competició en si, i que sobretot xala

de tot el que l’envolta.

La Final a Quatre de l’EHL 2013 a Blomendaal,

disputada el 18 i 19 de maig, no va ser una

excepció… Equips i jugadors de renom (De Nooijer,

Jolie, Ciriello, Brouwer, Wess, Zeller, Montag,

Weissenborn, Taekema, Evers, S.Freixa, Miltaku,

Denayer, Thys….), bon hockey, molta gent, bona

cervesa i un ambientàs espectacular, amb l’al·licient

afegit del comiat del hockey d’un mite com Teun

De Nooijer, casualment coincidint amb la del nostre

mite particular, el Pol.

27

El primer dia les dues semifinals (Bloemendaal

davant Amsterdam i Rot Weiss Köln davant Dragons)

van ser dos partits espectacular pel joc i l’emoció, i

molt semblats l’un i l’altre.

Amb una primera part clara per a un dels dos equips,

l’Amsterdam en un cas i els alemanys del Köln en

l’altre, arriben els dos a la mitja part guanyant 2-0.

I una segona part pel Bloemendaal per una banda

i els Dragons per l’altra. Al final empat en els dos

partits, amb pròrroga inclosa, i uns shoot outs

d’infart que fins l’últim de tots no van decidir els dos

finalistes, que curiosament van ser els dos que van

començar perdent... Explosió d’alegria dels de casa,

el Bloemendaal, i de l’afició belga dels Dragons, la

segona més nombrosa.

Tot això degudament acompanyat de les

corresponents Heinekens, les french fries i les

croketens… I sense pluja!

Dues semis espectaculars

El diumenge, amb un camp a rebentar des de

primera hora, amb més de set o vuit mil persones

i el cartell de “Sold Out”, victòria merescuda de

l’Amsterdam pel bronze i els alemanys que, com

veureu en alguna foto, es van haver de conformar

amb una litrona de birra com a premi.

D’aperitiu de la gran final, la final europea femenina

de clubs en què el Den Bosch va guanyar per enèsima

vegada.

Gran ambient per a una final de l’EHL 2013 que no va

decebre a ningú, amb victòria del Bloemendaal per

2 a 0, però amb un Dragons amb les seves opcions

i que en tot moment va plantar cara, demostrant el

bon moment i progressió del hockey belga.

Com a final de festa, a més de l’equip guanyador,

un protagonista d’excepció: Teun de Nooijer. Un

mite del hockey que després de vint anys a dalt de

tot ha decidit penjar l’stick i que va sortir del camp

a collibè com els toreros… Una sort per als que ho

vam poder viure.

Pòdium europeu

28

+ HOCKEY

Teun de Nooijer

Se’l veu força emocionat i amb els ulls vidriosos mirant al camp on alguns jugadors i força seguidors encara

celebren el títol que acabat d’aconseguir. I imagino que alhora està pensant en tot el que ha viscut en

aquest camp al llarg de més de vint anys i que ara deixa enrere. Però trenquem el recolliment del moment,

ja que m’ensenya com es grava amb això de l’iphone perquè veu que jo solet no me’n surto… Thank’s, Teun!

1. Un somni, m’imagino… El teu últim partit, a casa,

amb el teu Club, amb la teva gent i guanyant l’EHL...

Si, la veritat és que he sigut molt afortunat, després

de vint anys amb la selecció i el Bloemendaal de

poder acabar amb una final olímpica i ara guanyant

l’EHL amb el meu club. Em sento molt orgullós,

d’aquest final.

2. Quasi 25 anys en aquest club, tens idea de quantes

hores has passat en aquest camp d’aquí davant?

Més que a casa teva?

Uffff….no ho sé, però moltes, i no tan sols en

aquest camp sinó en aquest d’aquí al costat d’herba

natural on ens hi hem fet un fart de córrer i córrer…

Realment sí que el sento com una segona casa.

3. Vint anys a l’elit del hockey… Amb vint segons

tres moments àlgids.

No es fàcil de respondre… Un és ara mateix… Un altre

gran record va ser guanyar el Mundial d’Utrecht el

1998 aquí, a Holanda, i amb un estadi espectacular…

I sens dubte també els dos ors olímpics. I si n’he de

triar un em quedo amb el d’Atlanta, ja que van ser

els meus primers jocs, vam jugar una gran torneig i

un gran partit contra Espanya a la final.

4. Per als jugadors joves, quin és el secret per estar

dalt de tot encara als 37 anys? És només una qüestió

física?

No té gaire secret, has de treballar molt, cuidar el

cos i també descansar. I també és bàsica la qüestió

mental, les ganes i la il·lusió.

5. Un missatge per al teu col·lega Pol Amat, que

amb “només” 34 ja pensa a plegar…

No, no, però si encara li queden tres o quatre anys

més… he he he!

Per acabar, i si encara us queden ganes de llegir una mica més, aquí teniu una mini entrevista a

dos vells coneguts i protagonistes d’aquesta EHL 2013: Teun de Nooijer i Russell García, capità i

entrenador del Bloemendaal.

6 qüestions 6

29

Flamant entrenador del Bloemendaal, és la seva primera temporada. Exjugador en diverses lligues europees

i campió olímpic amb Gran Bretanya a Seül 88, va amb la seva filla al coll, que es mou més que ell quan era

jove… La mare ens tira un cable i podem començar.

Russel Garcia

1. Felicitats, Russell… Veni, vidi, vinci… Primera EHL

i títol!

Sí, realment és un fantàstic inici per a mi a l’EHL… La

veritat és que m’he trobat amb un gran equip i ha

anat tot molt be!

2. Ja tens pla per substituir a De Nooijer?

Uf… Realment és un gran jugador, molt difícil de

substituir, però segur que l’any que ve seguirem

tenint un gran equip.

(Esperava que em confirmés el rumor de la incorporació d’en

Fürste i d’algun jugador belga, ja que a més han de substituir

els tres australians, però com veieu no es va mullar…).

3. Has estat en quatre lligues: Anglaterra, Espanya,

Alemanya i ara Holanda... Amb què et quedes de

cadascuna?

Bé, totes són diferents, ja que cadascuna té les seves

coses i es fa difícil dir quina és millor… Però ara estic

aquí i per tant ara aquesta és la millor!

4. Jo ja he conegut un Russell jugador, un de

jugador/entrenador, un de dinamitzador de la festa,

ara entrenador… Com serà el del 2020?

El 2020… Uf, em demanes molt… M’agrada més el

curt termini i ara l’únic que tinc al cap és el proper

cap de setmana, juguem pel tercer lloc del play-off

i, per tant, per poder tornar l’any vinent a l’EHL,

defensant-hi aquest títol.

5. Si no ho recordo malament, l’any 1988, a Seül,

vas ser el jugador de hockey més jove de la història

a guanyar l’or olímpic, amb 17 anyets… Conserves

aquest rècord, encara?

Sí, sí, i tant! Encara el segueixo sent, amb uns quants

anys més, però, de moment, encara conservo aquest

rècord.

6. Per acabar, què et diu el nom de Club Egara?

Egara… Un club fantàstic, en certa manera molt

semblant al Bloemendaal, familiar i amb molta

història i tradició. I un gran lloc per jugar a hockey.

Moltes gràcies i fins a sempre, Russell!

Ah, i com que diuen que val més una imatge que mil

paraules, us en deixo unes quantes!

Pere Arch SèniorFotos: Lluís Freixa Sènior

(Vaig fer tard, ja que als tres dies d’aquesta

entrevista el Pol comunicava oficialment que

plegava…llàstima!)

6. Per acabar, què significa per a tu Club Egara?

Terrassa sempre ha tingut grans jugadors i l’Egara

és un club increïble, amb jugadors d’alt nivell i en

què sempre m’hi he trobat molt bé.

Agraït i gràcies per aquest vint anys de bon hockey

que ens has donat, Teun!

30

+ HOCKEY

Els de l’Egara de Segona ens deixem caure per El Drac per

explicar-vos breument com ens ha anat la temporada. Ras i curt:

hem anat de menys a més. Per què? És senzill. A l’inici érem el

que en terminologia esportiva ben pulcra es diu una autèntica

banda. Molts jugadors nous, l’equip poc conjuntat, els quilos de

més de l’estiu... I és clar, amb aquests condicionants la primera

volta va ser força fluixa. Vam arribar a l’equador de la lliga amb

només tres victòries i l’equip més a prop del descens que de la

zona noble de la taula.

Durant les vacances de Nadal, però, ens vam conjurar. Enguany

érem l’únic equip del club a la categoria més clàssica de totes

i no podíem deixar el bon nom de l’Egara en entredit. Amb

fitxatges espectaculars al mercat d’hivern, l’equip va fer pinya i

va mostrar-se decidit a fer una gran segona volta. Per aconseguir-

ho, havíem de ser un equip a fora i a dins del camp. Us podem

dir que hem assolit l’objectiu, deixant allò de ser una banda

només per si algun (H)armonia o sopar d’equip s’allarguen... Als

entrenaments, cada cop hem pujat més gent. I per als partits,

entre tots hem ideat un pla que, els últims mesos, ens ha fet

aixecar el vol a l’equip: la “tàctica Mourinho Hockey”.

No, no us penseu que l’entrenador portuguès sigui un home

especialment admirat pels ratllats de Segona, però necessitàvem

assemblar-nos als seus equips. Aturar la sagnia de punts i fer-ho

construint la casa pels fonaments. Dit i fet: entre tots vam teixir

un sistema defensiu duríssim i molt difícil d’esquerdar pels rivals

que, alhora, ens ha permès sortir a la contra amb la velocitat dels

nostres joves, ràpids i hàbils davanters. Cap troballa especial,

escoltin. Simplement buscar la coherència que un Egara troba

molt més sovint el camí del triomf si juga com un Egara, i no es

transvesteix absurdament d’altres clubs i filosofies del hockey.

Allò de l’ADN: estic a terra, defensa sense concessions, i atacs de

cara a barraca.

I així, els porters Xavi Santín i Uri Abella han respirat cada cop

més quan ha anat avançant la temporada. Els defenses han

tancat la porta i han mossegat com tocava. El “míster” Ramon

Egara de segona: La derrota és una possibilitat però tenim un pla per evitar-la

31

Villagrasa, el Marc Bermúdez, el Dani Gelabert i el Jordi Martín, de

laterals entregats a la causa; el Faust San José i el Pep Pujolà, de centrals

contundents; i el Xavi Salvatella, el “capi”, de lliure corregint posicions

tota l’estona com si fos un speaker radiant el partit.

Al mig del camp, els germans Miqui i Tommy Herreros, tot lluita, amb els

comodins Màrius Cuadrat, Guillem Mercadé, Toni Broto i Quim Carrera.

Tots ells sumant centenars de quilòmetres, amunt i avall, en sacrifici de

l’equip. I a dalt, fent que haguem estat un dels conjunts més golejadors

de la categoria, la jovenalla més imparable: el nostre “pitxitxi” Ferran

Oteo “Teto”, el Lluís Freixa, el Iago Vinyals, l’Ignasi San José, i l’Òscar

Torredemer; acompanyats i guiats pel nostre segon capità, el Ferran

Martínez. Tots, amb l’ajuda de jugadors juvenils, cadets o de Primera

que ens han donat un cop demà quan ho hem necessitat.

Com veieu, som un equip impossible de definir. Juguem plegats nanos

que encara no han fet els 20 anys amb veterans que ja han fet els 40.

Cracs que han guanyat lligues amb el primer equip amb autèntics

professionals de les categories menys mediàtiques. Ens emprenyem amb

les derrotes, tot i que el pla “Mourinho hockey” ens funciona sovint

i aleshores somriem triomfants com nens petits. Guanyem o perdem,

ja ho fem com un equip. Una ex-banda que ara ja està sempre un al

costat de l’altre. Patint, lluitant i esforçant-nos junts. I d’això n’estem

molt orgullosos. Perquè sabeu què: sí, hem quedat sisens (amb nou

victòries finals) i podíem haver fet més punts, però finalment ens ho

hem passat teta i l’any que ve pensem batallar per estar a dalt de tot.

De fet, ja tenim prevista la pretemporada, amb stages a l’Empordà i a

la Cerdanya...!

Us diríem que, de cara al proper curs, us convidem a venir en massa als

partits, però no patiu, ja ens ho farem sols que tots teniu obligacions.

Com seguirem gaudint dels tercers temps més memorables al club. O

sigui, sent una pinya que s’estima el hockey com els que més, comandats

per un entrenador com no n’hi cap altre, el nostre líder espiritual Ramon

Villagrasa. Som els de Segona, aquells que portem deu tipus diferents

de camises ratllades. I per molts anys, tu!

Força Egara i fins la penúltima temporada vinent!

Club Egara de Segona DivisióFotos: Rafa Martín i arxiu

32

+ HOCKEY

EHC de 3a: Campions de Catalunya

33

L’objectiu a principi de temporada era clar, guanyar

el Campionat de Catalunya. Feia sis temporades

que se’ns escapava, a vegades als despatxos, altres

al camp contra internacionals sub18, i altres perquè

els rivals van ser millors. Aquest any necessitàvem

guanyar, tant sí com no, però calia fer-ho al camp i

sense reforços que ratllessin la il·legalitat.

Les dificultats han estat moltes. Dins al camp ens

hem trobat amb rivals molt difícils, la majoria molt

nobles, altres molt lluitadors i d’altres ressentits

i vestits de groc que creuen que tot s’hi val per

guanyar. En el terreny extra esportiu, a les lesions

habituals implícites a la categoria enguany s’hi han

sumat problemes de salut importants.

La clau de l’èxit: ser per sobre de tot un equip. Els

esmorzars russos, les merescudes canyes al final de

cada partit amb els companys i a vegades amb els

rivals, la barbacoa amb els amics del Castelldefels,

les hores dedicades a l’organització del festival de

les Mamis, i, per últim, les dificultats compartides

ajuden i molt a reforçar el sentiment de pertinença

a l’equip. Quan les coses rutllen fora del camp és

molt més fàcil que funcionin a dins.

Els resultats: disset victòries de divuit partits jugats,

més de 4 gols a favor de mitjana per només un en

contra. Resumint, Campions de Catalunya, objectiu

assolit.Pere Mora

Fotos: Rafa Martín i arxiu

34

+ HOCKEY

nostres pares treballaven i nosaltres fèiem deures–. Hi ha també un cercle en què una persona dóna les darreres instruccions a uns nens

que, stick a la mà, l’escolten atentament: “Parar la pilota, aixecar el cap i buscar, ràpid, un del nostre equip. Passar-l’hi. Si és endavant

millor. I a la dreta del company”. Consignes clares. ADN del hockey.

Si analitzem les imatges amb la saviesa dels trenta-cinc anys en sobresurt un fet: alguns d’aquells nens de l’any 1977 arribaren al primer

equip, guanyant lligues i revolucionant la forma de jugar. Fins i tot quatre d’ells (Ramon Jufresa, Ramon Sala, Santi Amat i Jan Dinarès)

foren punta de la generació, esdevenint olímpics i emportant-se medalla jugant el millor dels hockeys llavors possibles. Però tots, els que

varen arribar lluny i els que varen quedar a mig camí, han estimat i estimen l’esport, el hockey, el lloc on sempre l’han practicat i la camisa

blanc-i-blava –aquella que els seus pares els hi posaven i aquella que ara posen als seus fills i filles–.

Treinta y cinco años no es nada

El dissortadament desaparegut

Joaquim Jordà, cos ineludible

de la cinematogràfica Escola de

Barcelona amb la mítica Dante no

es únicamente severo, va regalar-

nos una història, al final de la seva

carrera, amb el títol Veinte Años No

es Nada. Homes i dones, gravades a

principis dels anys 80 en el marc d’un

conflicte laboral intens i durador, i

tornades a gravar vint anys després

ja fora de l’empresa: aparentment

res era com abans. La seva vida

posterior, però, era inexplicable

sense aquella experiència.

Anem al hockey. Primera imatge.

Any 2013. 11 de maig. Camp 3.

Dissabte 7 de la tarda. Es realitza un

cercle. Enmig, una persona dóna les

darreres instruccions a un grup que,

stick a la mà, l’escolta atentament.

Són homes amb arrugues, alguns

calbs, d’altres amb cabells blancs,

alguns, pocs, sense panxa, i tots,

sense excepcions, amb més de 40

primaveres. Els rostres demarquen

vides viscudes. Tenen, no obstant,

twitter, facebook, whatsapp, viuen a

la globalització, mengen sushi i ara

són ells, i no els seus pares, els qui

paguen la quota del Club.

Segona imatge. Any 1977. Una idea

del temps transcorregut: Enrique y

Ana eren el grup fashion de l’època.

Tornem al hockey. Segurament som

al Camp 2. I és dissabte. Cap a les

4 de la tarda, que llavors era quan

es jugava –els dissabtes al matí els

35

nostres pares treballaven i nosaltres fèiem deures–. Hi ha també un cercle en què una persona dóna les darreres instruccions a uns nens

que, stick a la mà, l’escolten atentament: “Parar la pilota, aixecar el cap i buscar, ràpid, un del nostre equip. Passar-l’hi. Si és endavant

millor. I a la dreta del company”. Consignes clares. ADN del hockey.

Si analitzem les imatges amb la saviesa dels trenta-cinc anys en sobresurt un fet: alguns d’aquells nens de l’any 1977 arribaren al primer

equip, guanyant lligues i revolucionant la forma de jugar. Fins i tot quatre d’ells (Ramon Jufresa, Ramon Sala, Santi Amat i Jan Dinarès)

foren punta de la generació, esdevenint olímpics i emportant-se medalla jugant el millor dels hockeys llavors possibles. Però tots, els que

varen arribar lluny i els que varen quedar a mig camí, han estimat i estimen l’esport, el hockey, el lloc on sempre l’han practicat i la camisa

blanc-i-blava –aquella que els seus pares els hi posaven i aquella que ara posen als seus fills i filles–.

Hi ha, però, un altre fet. L’home

del cercle del 1977 i del 2013 és el

mateix. Cesc Llongueras. El primer

mestre d’aquella generació. Haver

estat deixeble del Cesc fou també

una experiència com les que filmava

Jordà. Va ensenyar-nos a estimar

l’esport, el hockey i el Club Egara,

per aquest ordre. A diferència de

les paraules d’amor que cantava

Joan Manel Serrat, nosaltres, avui,

“sí sabem on és i on para”: sempre

al Club, sempre disposat a donar

una paraula d’ànim als nostres

fills, sempre disposat a recordar les

infinites històries de la llegenda del

Pla del Bon Aire i sempre disposat a

una conversa, amb els socis i també

amb els rivals als que, com no podia

ser d’una altra forma, ha respectat

i valorat com ho sap fer qui estima

tant aquest esport i tant el Club

Egara.

Nosaltres, aquella generació que

s’ha fet gran, varem retrobar-nos

amb el Cesc Llongueras en un camp

de hockey. 35 anys després. Varem

tornar a jugar sota la seva atenta

mirada. I diem que, efectivament,

trenta-cinc anys no són res quan la

vivència i l’experiència ho valen. Som

inexplicables sense el Cesc. Amb tota

la humilitat i sense grandiloqüències,

tornem a dir allò que no admet

cap matís: el Cesc Longueras és

una institució viva del nostre Club.

Gràcies per ser-hi.

Tomàs Herreros

36

TENNIS

Aquets any el Campionat d’Espanya s’ha traslladat a Alacant, res a veure amb el que fins ara i durant 4 o 5 anys hem fet a Mallorca. Les instal·lacions, l’hotel, les habitacions, el preu, el menjar i l’entorn de Palma són paradisíacs, ho tens tot a l’abast, no cal sortir del complex durant tota la setmana. Dit això, el Campionat ha sortit molt bé. Les components de l’equip érem la Sònia Draper, la Pili Costa, la Nuri Verdaguer, la Bea Escribano i jo com a capitana, la Carme Estrada. El primer partit ens va tocar contra el RACE, un equip de Madrid que jugava molt bé i nosaltres anàvem una mica minvades, degut a una lesió meva a la planta del peu, i a la Sònia, que havia caigut uns dies abans en la celebració del Hockey Mamis. Malgrat això, la Pili Costa, que em va substituir en l’individual, va fer un partidàs i gairebé guanya la jugadora contrària amb un gran tennis i un gran físic. Enhorabona, Pili. Però el segon dia i gràcies a les fabuloses mans de la fisio de la federació (Raquel) que ens va deixar noves, vam fer una gran eliminatòria contra un altre equip de Madrid, les Berzosas, guanyant dos individuals i els dos dobles. La tercera eliminatòria ja era més complicada, ja que teníem davant un equip de Madrid, per variar, que sempre ens havia guanyat, el Mirasierra. Tenen un doble que és campió de Madrid i tot passava per

guanyar dos individuals i així el doble s’hauria de partir. A la Bea i a mi ens va sortir un bon partit i vam assolir l’objectiu, guanyar la número dos i la tres. Després la Pili i jo guanyàvem el doble número 1 i no feia falta acabar el doble dos de la Bea i la Sònia que estaven jugant molt bé, també. Ja estàvem a la final de consolació, però ens va tocar l’Internacional de Madrid, no podia ser d’un altre lloc, que normalment juga sempre pel quadre gran i jugaven totes súper bé. Així i tot vaig tenir una oportunitat de guanyar el tie-break i poder disputar els dobles, però la contrària, amb molta sort, va posar les últimes tres boles a la ratlla, fent impossible la proesa de disputar-li els dobles, en què nosaltres comptem amb unes grans jugadores com són la Pili Costa i la Sònia Draper.De totes maneres estem molt contentes perquè vam jugar tota la setmana i vam fer uns grans partits. S’ha de reconèixer que Madrid té molt bons equips. He d’agrair a totes les meves jugadores el comportament tan exquisit dintre i fora de la pista i l’harmonia i la predisposició per fer pinya en tot moment, perquè a part de ser unes magnífiques jugadores són encara millor com a persones, així és un plaer ser capitana. Moltes gràcies a totes.

Carme Estrada

Campionat d’Espanya +50 Femení

37

L’Egara B 25 +25, al Campionat Comarcal

L’Egara B 25+25 ha competit al Comarcal. El grup on estàvem enquadrats no era especialment difícil, però dues de les nostres bèsties negres, el Tenis Badalona i el Tenis Sabadell, eren una altra vegada els principals rivals. El Montornès i el Sant Pol semblaven assequibles i no ens preocupàvem massa, perquè ja ens hi havíem enfrontat altres anys amb bons resultats per a nosaltres. A la primera volta vam guanyar tot els equips, fins i tot el Sabadell –a casa seva i per 1-4: es van refiar i cregueren que l’Egara B era fluixet i, és clar, es van endur una bona sorpresa. Amb el Badalona vam guanyar 3-2 a casa, amb un partit final de dobles Bermu-Rovira que no va deixar cap dubte sobre la nostra merescuda victòria.

La segona volta no ha estat tan triomfal i el Badalona i el Sabadell ens han repassat, però no hi fa res, ja estem esperant la propera temporada en què sabem que ells seran un any més vells i tornarem a donar-los feina. El nostre és un Club ben estrany, pel que fa al tennis. Si de gent més jove quasi no n’hi ha, l’any que ve comptarem amb tres nous jovenets que s’acosten al 25+25 i que ens reforçaran l’equip. Els Recasens, Sangra i Palacin faran del nostre B un equip encara més temible. Els rivals ja tremolen, sento com els espeteguen les dents...

Fulgenci Vallejo

La Secció de Tennis us proposa diferents possibilitats per tal que aquest estiu pugueu continuar gaudint de l’esport de la raqueta:

•Cursespecíficd’iniciacióideperfeccionament. •Cursdecompetició+Cursd’estiudelaFederacióCatalanadeTennis. •Cursd’estiuperaadults. •Cursd’estiuperajugadorsdehockey.

Per a més informació (calendari, horari, preus i inscripció us podeu dirigir a la Secretaria de la Secció.

CURSOS D’ESTIU:

38

PÀDEL

El passat dissabte 25 de maig es varen celebrar els play off entre els primers classificats de la Lliga Social de pàdel Spring Pàdel 2013.En categoria femenina, les campiones van ser la parella formada per Sònia Salvatella i Laura Torredemer, en un partit molt ajustat (6/4- 6/4) contra les sotscampiones Yolanda Del Olmo i Neus Rodríguez.En categoria masculina, els guanyadors Víctor Rossinyol i Sergi Escamilla es van imposar a la parella sotscampiona Xavi Vidal i Eduard Altimires, en un trepidant partit a tres sets.

Clausura de l’Spring Pàdel 2013

Grup 1: Anna Peiró – Núria Betriu.Grup 2: Hermínia Martos – Mercè Gómez.Grup 3: Glòria Salvo – Sònia Salvatella.Grup 4: Laura Torredemer – Sònia Salvatella.

Resultats de la Lliga Social (amb 88 socis participants)

Categoria femenina:

39

D’altra banda, també volem informar-vos que l’equip femení A de pàdel, capitanejat per Anna Brossa i Ivet Imbers, ha assolit l’ascens a Primera Categoria en la Lliga Catalana de Pàdel (Interclubs Vallès) 2013.Enhorabona a totes les jugadores d’aquest equip.

Francesc Devant

Ascens de categoria

Resultats de la Lliga Social (amb 88 socis participants)

Grup 1: Víctor Rossinyol – Sergi Escamilla.Grup 2: Xavi Vidal – Eduard Altimires.Grup 3: Josep Gil – Joan Sanromà.Grup 4: Marcelino Sánchez –Josep Fernández.

Categoria masculina:

40

HÍPICA

Un dels nostres objectius és que els alumnes participin en els campionats a nivell regional, nacional i internacional. Estem molt orgullosos, perquè els nostres benjamins han començat aquest any a participar a la Lliga Catalana de Ponis, obtenint-hi molt bons resultats i demostrant-hi un excel·lent nivell, en quedar sempre entre els millors classificats. Això ens demostra el gran treball que s’està realitzant des de l’Escola.El nostre equip de competició de l’Escola d’Equitació va participar en una altra jornada de la Lliga Catalana de Ponis, a la seu de CET Torredembarra, tornant a

recollir-hi grans èxits.En la prova de barres, la nostra benjamina Luana Gómez, de 5 anys, va concloure el seu primer recorregut amb 4 punts.Abelino i Emiliano Inzunza, en la prova de 0,20 m, van aconseguir, respectivament, el primer i el segon lloc, sent la primera vegada que participaven en una competició.Per la seva banda, Alexia Caubo va quedar tercera a la prova de 0,60 m amb Lupi.Quant a Ivan Moreno, informem que no va tenir sort, ja que Pongo va refusar l’últim obstacle, però va realitzar un recorregut fantàstic.

En la prova de C3 Mariona Macià va quedar segona i Cristina Argelich, tercera.Al seu torn, en la prova de D1 Mariona Garcia va quedar tercera. Aprofitem aquestes línies per rectificar una informació del passat butlletí, ja que en la passada jornada de la Lliga de ponis la Mariona va quedar segona i no tercera, com va sortir publicat per error en El Drac de maig.Només ens resta felicitar tots els participants pel seu esforç i els seus resultats.

Mònica Sala

Amazones i genets de l’Egara a Lliga Catalana de Ponis

41

42

GOLF

El diumenge 26 de maig es va celebrar el 2n Campionat Interclubs a les instal·lacions del Golf Municipal de Matadepera. Aquest Campionat el disputen els tres clubs de hockey, Atlètic, Terrassa i Egara, més els jugadors del golf municipal de Matadepera L’equip presentat pel Club Egara era: Marta Torredemer, Sílvia Gimeno, Karina Herms, Montse Boada, Santi Alavedra, Javier Jover, Jordi Tost, Pepe Torredemer, Carlos Ruíz i Jordi Prat.La modalitat de joc a la primera volta era individual stableford, aconseguint la primera plaça amb 137

punts, empatats amb l’Atlètic.Aquest dos equips vàrem disputar la gran final en la modalitat d’scramble-match play per parelles. En el cos a cos l’equip de l’Egara va estar intractable, tot i que els rivals partien amb cert avantatge. El resultat de 3,5 punts a 1,5 ( tres partits guanyats, 1 empatat i un perdut) així ho demostra.Al final vàrem compartir el dinar amb tots el jugadors amb el fair-play habitual, com no podia ser d’altra manera.La Copa serà a les vitrines del Club fins l’any que ve.

2n Interclubs Golf Egara Municipal de Matadepera

43

Torneig de Cloenda i Sopar de Final de Temporada

El divendres dia 7 de juny celebrarem el 2n Torneig de Cloenda a les instal·lacions del Vallès Golf .El torneig es disputarà a 9 forats, modalitat individual stableford, i les sortides seran a partir de les 19 hores.Seguidament celebrarem el sopar i l’entrega de premis de la 9a temporada de la Secció, amb el tradicional sorteig d’obsequis.

Preu de jugar i sopar: 45 euros Només sopar: 27 euros Les inscripcions a golf@egara.es

1r Obert Festa Major-Club EgaraEstem avançant en l’organització d’aquest torneig. Tindrà lloc el dilluns 1 de juliol a les instal·lacions del Golf Muntanyà.El preu serà de 50 euros i hi haurà un menú concertat al restaurant El Brull (casa club) per 18 euros.Les inscripcions a golf@egara.es

Jordi Prat

44

FITNESS, PAVELLÓ I PISCINA

Quan arriba el bon temps la gent comença a utilitzar roba més lleugera i veu que el seu cos ha anat a menys amb els mals hàbits de vida de tot l’any (el fred, les festes de Nadal...). De sobte es té una sensació de mala consciència per haver descuidat tant el cos i la reacció automàtica consisteix a voler-ho arreglar tot molt ràpid. Aleshores observo molta més afluència de gent practicant esport estressadament.Així és com neixen els objectius de l’Operació Biquini i el seu frenètic compte enrere per tenir un cos perfecte i adoptar nous hàbits de vida saludable.Molta gent, amb la pressa d’arribar perfectes a les vacances d’estiu, ho fa tot sense control. Passen d’una inactivitat llarga a fer massa esport sense cap progressió ni planificació. S’administren dietes massa estrictes, amb moltes carències nutricionals per perdre pes en molt poc temps. Tot això, creat amb estrés i ansietat, ens portarà a un descans insuficient i dolent, a falta d’energia, a esgotament o a sobre entrenament, a ansietat, a mal humor... Així arriba l’abandó de totes les mesures

i la conseqüent sensació d’impotència, fracàs i insatisfacció. També és molt comuna la deixadesa de tot amb l’arribada de les vacances d’estiu.Personalment us convido a una bona proposta com a estil de vida saludable: Sí a l’Operació Biquini durant tot l’any.Des del servei d’instal·lacions esportives que ofereix el Club i els seus professionals del món l’esport us ajudarem a aconseguir tots els vostres objectius satisfactòriament i a consolidar-los.Una bona planificació esportiva, unes saludables pautes alimentàries, un bon descans i la nostra motivació faran possible les vostres ganes, il·lusió i adherència a l’esport i a un estil de vida saludable amb beneficis de salut tant físics com psíquics.Estic a la vostra disposició per assessorar-vos de tot i per ajudar-vos a aconseguir i consolidar tots aquests objectius que us heu marcat.Vinga! Us espera la Laura a la sala de fitness de l’Egara.

Laura Jimenez

Sí a l’Operació Biquini durant tot l’any

45

Esport a l’estiu

Ja estem al mes de juny, i tot i que no ho sembla ens apropem a l’estiu. Amb més hores de sol i millor temperatura molta gent s’anima a fer esport. Des del departament d’activitats dirigides us animem a venir al Club i a provar-hi totes les classes dirigides que us oferim. Si ja sou habituals de les nostres classes no hi podeu faltar, a l’estiu. I si encara no heu provat cap de les nostres activitats dirigides, no dubteu a consultar el nostre horari per preparar un bon entrenament. Recordeu que podeu consultar a qualsevol dels tècnics d’activitats per saber quines són les classes més adequades i quina és la millor manera de combinar-les, segons el vostre nivell, si patiu alguna lesió, teniu alguna patologia, etc. Igualment, és molt important tenir en compte una sèrie de punts perquè la pràctica d’activitat física es faci de forma saludable i beneficiosa, evitant lesions… A continuació us detallem els que considerem més importants:Començar a fer esport gradualment: És important començar per classes més suaus, com Ioga, Pilates, Tai-txi o Aquawellnes, i progressivament anar alternant aquestes activitats amb altres més de més intensitat. Hidratar-se abans, durant i després de l’exercici: Això s’ha de fer durant tot l’any, però especialment en aquesta època en què les temperatures són més elevades i augmentem considerablement la nostra temperatura corporal.Realitzar un bon escalfament i estiraments en finalitzar: Si veniu a qualsevol de les classes que fem al Club recordeu que és molt important que no hi arribeu una

vegada començada l’activitat i que no en marxeu abans que acabi la classe, ja que tant l’escalfament com els estiraments del final són molt importants per evitar lesions i les temudes agulletes posteriors. Anar equipat adequadament: Atès que la temperatura és més elevada en aquesta època de l’any, tot i que a les sales disposen d’un sistema de climatització també és molt important l’equipament esportiu que porteu, utilitzeu roba lleugera, transpirable i porteu un calçat adequat. Portar una alimentació sana i equilibrada: Recordeu que és molt

important fer un mínim de cinc àpats al dia i incloure a la vostra dieta fruita, verdura, cereals... I sobretot mengeu una estona abans de venir a fer esport. Recordeu: L’exercici és bo per a la ment, el cos i l’esperit, així que feu esport i gaudiu de les instal·lacions i activitats que us ofereix el Club, us esperem a tothom a les classes dirigides.

Alexandra Marín Martínez, responsable del departament d’activitats

ACTIVITATS DIRIGIDES

46

PATINATGE

El dia 20 d’abril vam celebrar a les nostres instal·lacions el 1r Festival de Patinatge Artístic del Club, al qual van assistir el CPA Sant Quirze, CPA Rubí i CPA Viladecavalls, així com Carla Vila, actual Campiona d’Espanya i Subcampiona d’Europa de combinada.La principal finalitat d’organitzar aquest festival era recaptar fons per tal que les patinadores del nostre Cub puguin entrenar en igualtat de condicions que la resta de clubs. De manera excepcional, doncs, es va cobrar una entrada i la totalitat de l’import recaptat anirà destinat a aquest fi.Per a la gran majoria de les patinadores ratllades aquesta trobada era el seu primer festival exclusivament de patinatge. La nostra intenció era gaudir d’una jornada que no fos competitiva i que les nostres esportistes tinguessin una primera experiència que les motivés.

Els diferents grups varen realitzar diversos xous en els quals van mostrar la seva experiència, amb unes actuacions plenes de tècnica i de dificultats. Les nostres patinadores, malgrat la poca experiència, van mostrar les seves coreografies en unes grans actuacions.També varem tenir la oportunitat de veure Andrea Del Salgado, una de les nostres monitores i 2a classificada 2011 al Campionat de Cadets i Debutants Barcelona, així com una espectacular Carla Vila, Campiona d’Espanya i subcampiona d’Europa, que van fer una gran demostració. Experiència, a la fi, molt positiva. Esperem tornar-la a repetir.

Alexandra Marín Martínez, responsable del departament d’activitatsFotos: Jaume Farrés

Primer Festival de Patinatge Artístic al Club

47

48

BRIDGE

Al primer pis

Com cada mes, la secció continua ben activa. Els jugadors es troben cada dijous en les seves petites competicions, en què es premia els tres primers guanyadors.Entre partida i partida es fa una pausa per al repartiment de premis del mes. En l’acte de lliurament d’aquests premis tothom espera amb il·lusió esbrinar qui seran els tres primers guanyadors, que rebran un detall.Així ho fem cada mes. Ens podeu anar seguint a la revista per saber els premiats. I qui vulgui sumar-s’hi, ens podeu trobar al primer pis.

M. Marta Martí

49

1er ROSER BOSCH 63, 49 punts JAUME TORRAS

2on JOSEP NOGUERA 61, 95 punts

3er MARTA MARTÍ 60, 55 punts

50

LA TRAVESSA DEL DRAC AMB...

KARINA HERMS

Pàdel o Tennis?Tennis, sens dubte. Així de contundent.

Stick o raqueta?Avui, stick. Espero tota la setmana que arribi divendres per entrenar. Esport d’equip. No ho havia fet mai. Gràcies a les Mamis Hockey estic vivint una segona joventut. La veritat és que al camp de hockey és on més gaudeixo, perquè l’únic objectiu és passar-ho bé.

Sent major de 35 anys, què és més difícil: aprendre a jugar a hockey o aprendre a jugar a pàdel?A hockey. Necessites molt més físic i... ajupir-te molt!

Què és més complicat. Tenir un bon revés amb la raqueta o xutar un bon ‘coreano’ en hockey?Ui, no ho sé! Qualsevol dels dos cop per fer-lo bé has d’entrenar molt. De revés en un partit en pots fer molts, per xutar un bon coreano tens menys oportunitats.

Quina sensació és millor un punt d’ace o marcar un gol? Marcar un gol! Sobretot perquè el comparteixes amb l’equip.

Interclub Dames o Hockey Mami’s?Em quedo amb el Hockey Mami’s.

Festa de l’Interclub Dames o de les Hockey Mami’s?Festa de Hockey Mami’s perquè és nou, és diferent, sorprenent, màgic, és creativa i hi ha molta il·lusió.

Mojito o gintònic?Tot i que les dues begudes m’agraden, sóc més d’un bon gintònic.

Com a bona amant del tennis: Rafa Nadal o Roger Federer?Roger Federer és un geni de la raqueta. És el tennis més fàcil i elegant que he vist mai.

1

2

3

4

5

6

7

8

9

51

10 Com a dona: Rafa Nadal o Roger Federer? Potser Nadal, però no sé si cap dels dos em faria riure gaire.

Has fet moltes coses al club, una d’ella delegada d’un equip que ho va guanyar tot. On es pateix més: jugant o a la banqueta?Uf, ho tinc molt clar.A la banqueta.

Seguim amb la teva tasca de delegada. Per concentrar l’equip. Un bon hotel o Ca la Karina?A casa, estic molt més aprop de les jugadores, les puc conèixer molt més i m’agrada cuidar-les.

Et dediques a l’art, en concret a la pintura. Surts a pintar a l’aire lliure o prefereixes un estudi?M’agrada pintar quadres grans, no puc pintar a l’aire lliure. Les idees pels quadres són agafades sempre de l’exterior però la realització és a l’estudi.

Quedant-nos en la pintura. Més tirant a clàssica o bé contamporània.La meva pintura és figurativa i el figuratiu s’etiqueta més com a clàssic. Però diríem una clàssica contemporània.

T’agraden molt les illes balears. Eivissa o Formentera? A Formentera em sento més lliure.

Ferran Martínez

13

14

15

11

12

52

LA VEU DEL DRAC

La diferència acostuma a ser un bon termòmetre

de la salut d’una entitat. Al nostre entendre

la riquesa en diferències acostuma a sumar, la

uniformitat empobreix. L’Egara, la nostra entitat,

no és aliè a aquest mesurament. I, d’entrada,

pensem que en la diferència l’Egara és un Club.

Opinions diverses, sovint contraposades, hi

conviuen. Això és positiu.

Des d’El Drac, coneixedors d’aquesta realitat,

us convidem a fer-nos servir de vehicle per a les

vostres opinions. Volem donar a conèixer punts

de vista diferents. Pretenem sumar de la mà de la

diferència.

Us instem a escriure

sobre qualsevol cosa: des de la direcció que ha de

prendre l’entitat a la dificultat de trobar pista de

pàdel un dijous a les vuit del vespre. Evidentment,

de la mà de l’argumentació i mirant de fugir del

rampell explosiu, que no sempre és fàcil.

Ens teniu a la vostra disposició, els canals són

oberts: “La bústia d’El Drac” és vostra. Animeu-

vos a dir-hi la vostra.

Equip de redacció

Escriu-nos a drac@egara.es

53

HE VIST UN GOS QUE ES MENJAVA UN POLLASTRE

Valors, Els: Mantra omnipresent amb què el soci-llaminer-i-amb-una-missió basteix tres teories, teories que cal

detectar i combatre sense defalliment. Teoria número u: la de l’exhibició de valors –“tinc uns valors”–; teoria

número dos: la de la manca de valors –“i els teus valors?”–; i teoria número tres: la més perillosa, la de la

inculcació de valors –“aquí t’ensenyarem valors”–.

La teoria de l’exhibició de valors cal impugnar-la amb la demostració al soci-llaminer-i-amb-una-missió que els

valors no es tenen, sinó que s’exerciten. Els valors són un horitzó al qual mai acabarem d’arribar. És que en tenim

algun a la butxaca, de valor? Acosteu-vos a l’exhibicionista i demaneu-li: “–Ensenyi’m la seva implicació, sisplau”.

Fugirà esperitat –s’entén que a buscar-la–.

La teoria de la manca de valors –“i els teus valors?”– s’esfondra si el soci-llaminer-i-amb-una-missió s’adona que

no és que a l’interpel·lat li faltin valors, sinó que simplement no són els mateixos que els d’ell. Cal fer veure a

l’inquisidor que de valors n’hi ha més, a banda dels seus. I que els seus, algun dia, també podran ser uns altres.

S’ha de contestar sol·lícitament: “–Miri, cuidi’s del moc”.

La teoria de la inculcació de valors és la més perillosa, amb diversos casos d’èxit, com el del Carrefour. La pregunta

bona per a la detecció de l’inculcador és: “–Senyor soci-llaminer-i-amb-una-missió, vostè podria estar equivocat?”.

Si diu que sí, se l’abraça; si diu que no, se l’abraça més fort –no s’hi haurà de tornar a parlar–.

Paral·lelament a les tres teories centrades en persones –sí, els socis són persones, fins i tot els llaminers-i-amb-una-

missió– hom postula que les institucions tinguin valors. No cal: les institucions –els clubs inclosos– en tenen prou

amb ser capaces d’acollir persones, cadascuna amb els seus valors, i permetre que s’hi puguin discutir els valors

dels uns i els dels altres.

Soci-llaminer-i-amb-una-missió: Soci que en ser preguntat sobre què és l’Egara comença la resposta amb un “Jo”.

Pere Ejarque

51, diccionari ratllat X

EL DRAC

Equip de redacció: Pere Ejarque Pere Mora Ferran Martínez Xavi Salvatella Anna Garcia CLUB EGARAC/ Jacint Badiella, 5, 08225 Terrassa, Barcelona93 735 27 09www.egara.esdrac@egara.es

54

Vols publicitar-te a El Drac?Si vols que el teu anunci surti publicat a El Drac pots posar-te en

contacte amb l’equip de redacció a través de drac@egara.es

55

47, la represa