CARPETA TERRA DE VINYESn

Vallesos52

El Vallès, terra de vinyesLA VINYA, QUE A FINALS DEL SEGLE XIX HAVIA ESTAT UN DELS PRINCIPALS CONREUS VALLESANS, VA RECULAR EN EL SEGLE XX DESPRÉS D'UNA CRISI MOLT TRAUMÀTICA

L’any 1874, un Estudio Agrícola del Vallésconstatava que “nuestra comarca, antes tanpoblada de bosques, ve hoy con pesar ir des-apareciendo éstos uno tras otro para dar ca-bida a los productivos viñedos”. Es referia alque avui és la comarca del Vallès Oriental,que aleshores estava incrementant ràpida-ment l’extensió de vinya en detriment deboscos i erms. Els pagesos plantaven vinyaper tal d’aprofitar els preus altament remu-neratius del vi, com a resultat de la demandad’importacions de França, perquè aleshoresla plaga de la fil·loxera estava destruint com-

pletament la vinya francesa i França era elprincipal país productor i consumidor de vide tot el món. Aquesta plaga també arribariauns anys després a Catalunya, però mentres-tant la producció de vi oferia una rendibili-tat molt alta.

Al Vallès Oriental, la superfície de vinyava incrementar-se des d’unes 5.000 hectàreesa mitjan segle xix fins a més de 8.000 a finalsde la dècada de 1880. Al Vallès Occidental,la vinya també va créixer en superfície unaextensió semblant, però l’especialització vi-tícola havia començat molt abans, en el segle

Text: Jordi Planashistoriador

(Universitat de Barcelona)

53

xViii, i continuà amb molta força du-rant la primera meitat segle xix. Amitjan segle xix la vinya ocupava el 68% de l’àrea conreada, i a alguns muni-cipis (Castellbisbal, Rubí, Rellinars)més del 80 %. El Vallès Occidental eraaleshores la comarca de Catalunyaamb una especialització vitícola mésaccentuada, per davant de l’Alt Pene-dès, el Bages o l’Anoia, i a finals delsanys 1880 la vinya hi assoliria la sevamàxima extensió: 19.762 hectàrees. Lavinya no era només el principal con-reu, sinó que en molts dels seus muni-cipis s’havia desenvolupat un autènticmonoconreu de la vinya.

Fins que va arribar la fil·loxeraCom que la major part dels pagesos

que tenien vinyes produïen ells matei-xos el vi, aquesta expansió del conreu dela vinya va anar associada a l’augment dela producció vinícola. Cap al 1890, laproducció del Vallès Occidental supe-rava els 384.000 hectolitres. Destacavenper la seva alta producció l’antic muni-cipi de Terrassa (82.500 hl), Sant Cugatdel Vallès (50.000 hl), Rubí (50.000hl), Castellbisbal (35.000 hl) i Sentme-nat (26.000 hl). Al Vallès Oriental, laproducció de vi era molt inferior, supe-rava tot just els 94.000 hl, i només qua-tre municipis produïen més de 6.000

hectolitres: Caldes de Montbui (7.000hl), la Roca del Vallès (6.800 hl), Molletdel Vallès (6.740 hl) i les Franqueses delVallès (6.400 hl).

No hem de pensar que aquest vi quees produïa aleshores tingués gaire qua-litat. Tant en el conreu de la vinya comen l’elaboració del vi, les pràctiques erenrutinàries, s’acostumaven a barrejar va-rietats diferents i el resultat era la pro-ducció de vins de qualitat deficient ipoca força alcohòlica. Segons Roig Ar-mengol, “com á consecuencia de las bar-rejas del uyt procedent de múltiplesvarietats y com á consecuencia també delas distintas formas que s’emplean pera’l

nCARPETA

Vallesos

Verema a can Bertran (Rubí) l’any 1932. Foto: autor desconegut / Josep Moliné Ramoneda. Extret deMeritxell Torné, L’Abans de Rubí. Recull gràfic, 1872-1965, el Papiol, Efadós, 2011, p. 523.

A la pàgina anterior, una imatge de raïms d’ull de llebre, a la Vall del Tenes. Foto: Josep Prims.

54

cultíu, no presentan los vins d’aquesta Co-marca homogeneitat. Domina’l Sumollpera’l ví negre, ‘l Xarel·lo pera’l clar. Enel partit de Granollers son d’escassa colo-ració y regular forsa alcohólica, produhintGranollers y La Garriga vins ben aptespera taula. En los de Sabadell y Tarrassa,son més negres y se’n fan alguns deblanchs. Moncada y Serdanyola produ-heixen vins d’alguna més graduació y co-loració roja més intensa y brillant.Vacarissas, Rellinás, Sant Llorens y Ma-tadepera, son també intensos de color y debona graduació. Castellbisbal, Rubí,Ullastrell y Viladecaballs, un poch menyscolorats” (Ramon Roig Armengol, Me-mòria acompanyatòria al Mapa Regio-nal Vinícola de la Província deBarcelona. Barcelona, 1890).

Com és ben sabut, la plaga de lafil·loxera va posar fi sobtadament a l’ex-pansió de la vinya de la segona meitat

del segle xix. L’any 1882 ja es detectavaun petit focus de la plaga a Sant Celoni,i el 1886 hi havia vinyes fil·loxerades aMollet, Rubí, Castellbisbal i Terrassa.Aquest petit insecte, que atacava les arrelsdels ceps i xuclava la saba de la planta finsa matar-la, va acabar destruint en poctemps tota la vinya del Vallès, i la plagacontinuaria cap al Baix Llobregat, el Pe-nedès i les comarques de Tarragona,anorreant tota la vinya i arruinant aquellspagesos que depenien d’aquest conreuper a la seva subsistència.

Tot i l’ensulsiada, el record tan recentde l’època daurada de la vitiviniculturava esperonar la replantació de la vinyaamb peus americans immunes a l’in-secte, que finalment va ser l’única solu-ció que es va trobar per aturar la plaga.Al Vallès Occidental la vinya es replantàgairebé totalment, de manera que l’any1920 ocupava més de 19.000 hectàrees;

al Vallès Oriental es replantaren més de6.000 hectàrees, de manera la vinya re-cuperà tres quartes parts de l’extensióque havia tingut abans de la fil·loxera.

Tanmateix, la replantació no vatenir la recompensa esperada, perquèal començament del segle xx la vitivi-nicultura va entrar en una etapa mar-cada per una sobreproducció a escalainternacional, amb repetides crisis demalvenda del vi durant tot el primerterç del segle xx. Segons un estudi queel 1923 va elaborar Jaume Raventós dela crisi vinícola a Catalunya, els anys1892, 1893, 1894, 1900, 1901, 1905,1907, 1908, 1909, 1914, 1918, 1920 i1921 foren anys de malvenda, és a diren què els preus del vi no compensarenels costos de producció. i durant la dè-cada de 1920 i després en els primersanys 1930 els preus del vi van tornar acaure amb intensitat.

Vallesos

Una imatge de la verema a Sant Quirze del Vallès l'any 1901. Foto: Josep Maria Armengol i Bas ©Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Vallesos 55

nCARPETA TERRA DE VINYES

La reculada de la vinyaEls pagesos que havien replantat la

vinya amb enormes esforços, es van tro-bar amb una davallada dels preus del vique no podien compensar reduint elscostos de producció. Al contrari,aquests costos augmentaven, perquè lesnoves varietats de vinya exigien un tre-ball més acurat i l’aplicació de productesquímics (sofres i sulfat de coure), perprevenir algunes malalties com ara elmíldiu, a les quals la nova vinya ameri-cana era més vulnerable. Les noves va-rietats de vinya també eren mésproductives, i alguns viticultors respo-nien a la davallada dels preus aplicantmés adobs i intensificant la producció;però això accentuava la sobreoferta i de-primia encara més els preus del vi.

Per tant, al mateix temps que s’ensor-raven els preus del vi, els vinyaters ha-vien de fer front a un increment delsseus costos de producció i es trobavenpresoners de la inversió que havien feten la replantació de la vinya (així comen l’utillatge per a l’elaboració del vi, queno podrien utilitzar alternativament), abanda que molts terrenys plantats devinya eren poc aptes per a altres conreus.En la mesura en què, per a molts d’ells,la venda del vi constitituïa el seu princi-pal ingrés, és evident que es trobaven enuna situació molt compromesa.

A llarg termini, com que la demandai els preus del vi no van tornar a aug-mentar, ans al contrari, aquesta situacióacabaria desembocant en una forta re-culada del conreu de la vinya. Però elque convé destacar és que aquest retro-cés de la superfície de vinya no es produíabans de 1930. L’ajust del conreu de lavinya a la caiguda de la demanda del vies produí, doncs, només després de re-petides crisis de malvenda del vi. El re-

Una novetat destacable del primer terç del segle XX fou la creació delsprimers cellers cooperatius. Al Vallès s’en van construir a Rubí (1920), Ter-rassa (1920), Ripollet (1921) i Sant Cugat del Vallès (1921), tots –excepte elde Terrassa- encarregats a l’arquitecte Cèsar Martinell, que va ser l’autorde la majoria de cellers cooperatius catalans.El celler cooperatiu de Rubí va començar la seva activitat amb 119 socis,

però el 1933 ja eren 174 (aproximadament la meitat dels viticultors delterme) i cap al 1960 assolí el màxim, amb més de 400 socis i una produccióde més de 17.000 hl de vi. Va continuar funcionant fins al 1987, però la sevaimportància va anar minvant a mesura que es reduïa l’extensió de vinya.El de Terrassa es va construir per a 8.000 hl, però aviat va ampliar la seva

capacitat i també les seves activitats cooperatives. L’any 1945 es convertíen la Cooperativa Agrícola de Terrassa, que va arribar a tenir 1.500 asso-ciats i que, sense l’activitat vinícola, que va acabar el 1978, ha continuatfins als nostres dies.El de Ripollet es va construir per a 20.000 hl, perquè també comptava

amb socis de Cerdanyola, Montcada i Barberà del Vallès. En els anys 1950eren més de 250 socis, però el 1973 el celler va ser expropiat i enderrocatper construir l’autopista de Barcelona a Sabadell i Terrassa. El de Sant Cugat, construït també per a 20.000 hl, és el que millor s’ha

conservat i ha estat recentment rehabilitat (2013) per convertir-lo en sub-seu del Museu de Sant Cugat del Vallès.

Els cellers cooperatius

Construcció del celler cooperatiu de Rubí, l’any 1920. Foto: autor desconegut /Arxiu municipal deRubí – Fundació Museu-biblioteca de Rubí.

tard amb què l’extensió de la vinya vaadaptar-se a les noves condicions delsmercats vinícoles, permet explicar queel primer terç del segle xx fos un pe-ríode molt conflictiu en aquelles àrees,com la del Vallès, que s’havien especia-litzat en el conreu de la vinya i on els in-gressos dels pagesos depenien en bonamesura de l’evolució dels preus del vi.

Acció col·lectivaEls viticultors van mirar de fer front

a la crisi vinícola recorrent a l’acciócol·lectiva. D’una banda, agrupant-seen cooperatives, per reduir els costosde producció, millorar la qualitat delvi i, en definitiva, remunerar més el seuproducte. La creació de cellers coope-ratius per elaborar i comercialitzar encomú el vi fou una de les respostes mésoriginals a la crisi dels preus del co-mençament del segle xx.

Una altra resposta la trobem en lamobilització social per protestar per lasituació de la vitivinicultura i exigir laintervenció del govern espanyol perposar-hi solució. Després de les repe-tides crisis de malvenda del vi de la pri-mera dècada del segle xx, el 1911 escreà la Unió de Vinyaters de Catalu-nya, una organització que en menysd’un any va aconseguir l’adhesió demés de vint mil viticultors catalans i vaconstituir delegacions a més de dues-centes localitats, pràcticament a totsels municipis vitícoles de Catalunya.

El primer gran acte públic de laUnió de Vinyaters al Vallès va tenirlloc a Rubí el 19 de febrer de 1911(abans només s’havien celebrat els mí-tings d’igualada, el 15 de gener i el 29de gener, i Vilafranca del Penedès, el28 de gener i l’11 de febrer de 1911).Al final d’aquell acte a Rubí es van es-

n

56

CARPETA TERRA DE VINYES

Vallesos

El Vallès va ser un dels epicentres del moviment rabassaire des del finaldel segle XIX. De Rubí era la primera societat de pagesos que llançà un ma-nifest favorable a les reivindicacions rabassaires: Ressenya en defensa delas vinyas á rabassa morta y modo práctic de amillararlas (1861), i des deRubí es dirigí la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya, que nomésva estar activa uns mesos (1882-1883) a causa de la repressió política isindical. Al començament del segle XX, un cop superada la crisi fil·loxèrica, el mo-

viment rabassaire es va tornar a activar. El seu màxim dirigent, Lluís Com-panys, el 1920 va guanyar l’acta de diputat a Corts pel districte de Sabadellamb el suport dels rabassaires, i durant l’any següent va portar a termeuna intensa campanya per organitzar els rabassaires que va culminar ambla creació de la Unió de Rabassaires (1922).Durant la Segona República la Unió de Rabassaires tenia societats ad-

herides a gairebé tots els municipis del Vallès Occidental, i a disset muni-cipis del Vallès Oriental. Alguns dels seus dirigents foren elegits alcaldes,com ara Pere Aguilera (Rubí) o Feliu Tura (Mollet del Vallès). Un bon nombred’aquestes societats es van crear durant la gran mobilització pagesa quees produí arran de les campanyes per a la revisió dels contractes de conreu,que al Vallès Occidental van donar lloc a 3.650 demandes (1931-32) i 4.828demandes (1934). Després de l’Alt Penedès, va ser la comarca on el con-flicte va assolir més intensitat.

El moviment rabassaire

Capçalera del periòdic rubinenc La Lluita, un dels que va difondre la causa rabassaireal Vallès. Foto: Arxiu municipal de Rubí.

57

collir els delegats locals de la Unió deVinyaters a cadascun dels pobles delVallès, els quals després escollirien elsintegrants del Consell Comarcal de laUnió de Vinyaters a l’Alt Vallès, ambrepresentants de Terrassa, Sabadell,Ullastrell, Cerdanyola del Vallès, Cas-tellar del Vallès, Rubí i Olesa de Mont-serrat.

La campanya de propaganda de laUnió de Vinyaters continuà amb actespúblics a diferents localitats del VallèsOccidental, fins a la primera assembleageneral de la Unió de Vinyaters de Ca-talunya, que es celebrà al Palau de laMúsica Catalana els dies 17 i 18 de fe-brer de 1912. Al Vallès Oriental, la cam-panya de la Unió de Vinyaters va tenirmenys ressò, però també es van creardelegacions a Mollet, Montmeló, Mar-torelles, Parets, Montornès del Vallès iPalou. La Unió de Vinyaters va aconse-guir arrossegar els viticultors catalansdurant algun temps; però la falta de re-sultats a les seves reivindicacions i, so-bretot a partir dels anys 1920,l’organització alternativa dels rabassa-ires, va anar reduint la seva força.

Els rabassaires, és a dir els pagesosque tenien les vinyes arrendades i noen terres de la seva propietat (original-ment amb contractes de “rabassamorta”, d’aquí la denominació de “ra-bassaires”), també es van mobilitzarper fer front a la crisi, però amb unaaltra estratègia: ells intentaven com-pensar la caiguda de l’ingrés amb la re-ducció –o fins i tot l’eliminació– de larenda que havien de pagar al propietaride la terra. La seva lluita arrencava demés d’un segle enrere, perquè les vinyesque ells havien plantat (i els contractesde rabassa morta) passaven de pares afills, i el Vallès (molt especialment

Rubí, Castellbisbal, Sant Cugat delVallès, Sabadell i Terrassa) va ser undels centres neuràlgics del seu movi-ment. La màxima expansió del movi-ment rabassaire es va produir durant laSegona República, en què la Unió deRabassaires establí una aliança estratè-gica amb Esquerra Republicana de Ca-talunya, el partit hegemònic i queassolí el control del govern de la Gene-ralitat de Catalunya; però la derrota dela República en la Guerra Civil espa-nyola va suposar també la fi del movi-ment rabassaire.

Després de la Guerra Civil la vinyava recular, aleshores de manera molt rà-pida. En poc més de vint anys, el con-junt del Vallès va perdre 15.985 ha de

vinya, un retrocés de gairebé dues ter-ceres parts de la superfície vitícola. Laproporció de la caiguda és similar en elVallès Oriental i l’Occidental, si bé enxifres absolutes la dimensió de la recu-lada és naturalment molt superior al Va-llès Occidental: la comarca on la vinyahavia tingut la supremacia, va passar de19.144 ha (1920) a 7.072 ha (1943-47), és a dir que en aquest curt espai detemps va perdre 12.072 ha de vinya.Després del Bages (17.896 ha) i l’Anoia(12.421 ha), fou la comarca on l’exten-sió de vinya més va retrocedir. i en elsanys següents, la vinya vallesana encararetrocediria molt més, fins a ocupar a fi-nals del segle xx una extensió de terrainsignificant

nCARPETA TERRA DE VINYES

Verema al celler de can Xercavins (Rubí), l’any 1918 . Foto: Pere Xercavins Ambròs / Arxiu de canXercavins. Extret de Meritxell Torné, L’Abans de Rubí. Recull gràfic, 1872-1965, el Papiol, Efadós, 2011, p. 183. Vallesos

v