El valencianisme en 1918, la Declaració Valencianista

Antoni Atienza i Peñarrocha

2

Image de la portada: portada del Dossier del 9 d’Octubre de 2017 (fragment) editat per Con-vencio Valencianista.

3

El valencianisme en 1918,

la Declaració Valencianista

Antoni Atienza i Peñarrocha

El 1918, el valencianisme va plasmar els seus principis en una Declaració. No obstant, fon incapaç de superar les seues contradiccions i enfrontaments interns. Des dels primers anys del segle XX, els valencianistes intentaven crear un partit polític que poguera fer una realitat els seus desijos d’autonomia política, cooficialitat del valencià i el castellà i consolidació de la cultura autòctona valenciana. Pero estos plantejaments s’afonarien davant del pancatalanis-me.

S’ha de recordar que en eixos anys el sis-tema polític de la Res-tauració estava en crisis. La fòrmula creada per Cánovas i Sagasta en el Pacte del Pardo (1885), pel qual els dos grans partits, conservador i lli-beral, s’alternarien en el poder falsejant les elec-cions (el caciquisme), no podia seguir funcionant per l’aparició de noves forces polítiques. L’impossibilitat d’estes forces (republicanisme i socialisme, a banda d’uns atres partits de centre esquerra, aixina com els regionalistes: Lliga Regionalista de Catalunya i PNV) d’arribar al poder els espentava a la radicalisació.

Les crisis de 1917

En l’any 1917 naixqué un nou partit polític, “Unió Valencianista Regional”, animat per Ignaci Villalonga, de tall conservador i regionaliste1, a imitació de la Lliga Regionalista de Catalunya del català Francesc Cambó, qui pensava que un partit regionaliste valencià reforçaria al cata-lanisme polític, puix podrien fer front comú al centralisme.

Durant l’any 1917 esclataren tres crisis: la militar de les conegudes Juntes de Defensa, espè-cie de sindicats militars que exigien del Govern aument de salaris i reformes en l’eixèrcit; la social, en forma de protestes obreres per la descompensació entre els baixos salaris i

Pacte del Pardo. Revista satirica Don Quijote (05-10-1894)

1 És necessari acotar el terme “regionaliste” a la persona o entitat partidaria d’una descentralisació administrativa o una autonomia, sense trencar una unitat política-administrativa –un Estat–; “nacionaliste” seria la persona o entitat partidària de que un grup humà –lo que entenem per “poble” – s’independise, és dir, es dote a sí mateix d’un nou ent polític-administratiu o Estat propi. Per tant, els dos termens són molt diferents.

4

l’inflació provocada per la demanda d’aliments derivada de la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya no havia entrat per declarar-se neutral; i la política.

La crisis política es va generar perque els dos grans partits, conservador i lliberal, estaven molt dividits internament i un tant desprestigiats. Les exigències i les pressions de les Juntes de Defensa afonaren al Govern de García Prieto (lliberal), que va dimitir en juny de 1917. El rei Alfons XIII nomenà president del Govern a Eduardo Dato (conservador), que no tenia ma-joria en les Corts, per lo qual va optar per tancar-les i governar per decret. Els grups de l’oposició –els republicans de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez i els socialistes– volgueren aprofitar la situació per a pressionar al Govern a dissoldre les Corts i convocar elec-cions a Corts Constituents per a reformar la Constitució o fer-ne una nova, superant el caci-quisme. A esta demanda es va afegir la Lliga Regionalista de Catalunya. Cambó va convocar en Barcelona, en juliol de 1917, una reunió dels diputats i senadors catalans per a exigir eixa reforma constitucional en la qual existiria la possibilitat de conseguir una autonomia per a Ca-talunya. Seguidament, va promoure fer una reunió de tots els diputats i senadors d’Espanya en la Ciutat comtal, per a discutir i posar en comú propostes per a modernisar la política es-panyola, com l’autonomia catalana, les autonomies municipals (capacitat dels municipis de triar al seu alcalde), i unes atres qüestions.

Dato es va negar, i va cali-ficar l’iniciativa de Cambó de separatista. L’Assam-blea de Parlamentaris va convocar a 68 diputats, la majoria catalans, pero fon dissolta pel governador ci-vil de Barcelona i no es tornà a reunir. En agost hi hagueren importants fol-gues i protestes obreres, reprimides per l’eixèrcit. Davant d’estos fets, i te-ment que esclatara una revolució com la russa (en marcha des de febrer d’eixe any), els parlamen-

taris abandonaren les pretensions de canvis radicals. Per tant la crisis política es va tancar en fals. Els dos grans partits, conservador i lliberal, es posaren d’acort en fer un govern de con-centració, presidit pel lliberal García Prieto, junt a (part dels) conservadors i regionalistes ca-talans en novembre de 1917. Els sectors de Dato (conservadors) i Santiago Alba (lliberals) es manifestaren en contra, evidenciant les divisions internes dels dos principals partits. En defi-nitiva, la por a una revolució va impedir les reformes polítiques necessàries.

L’Unió Valencianista

Fón en est ambient quan es crea l’Unió Valencianista, en bona part inspirada per Cambó. De fet, Cambó donà diners per a la posada en marcha del partit valencianiste, i ell mateix vin-gué a Valéncia el 12 de giner de 1918 per a inaugurar la seu social del partit i apadrinar la no-va institució. Al dia següent es celebrà un mítin en el Teatre Principal, en el qual el polític ca-talà prengué la paraula, pero les seues intervencions, que ell pretenia fer en català, foren in-terrompudes pels blasquistes a crits de “Viva España y Viva Valencia”, i per gent que li dema-nava que ho fera en castellà.

Assamblea de Parlamentaris. Barcelona, juliol de 1917.

5

L’oposició del blasquisme –republicanisme del Partit Unificat Republicà Autonomiste (PURA), conegut aixina per haver segut Vicent Blasco Ibáñez el seu principal dirigent a principis del se-gle XX– era vella: des dels dies del moviment de Solidaritat (1906-1909). El blasquisme era un moviment republicà unita-riste, no federal, i per tant contrari a les autonomies regionals i defensor d’un sistema administratiu com el francés, centralis-te; lo de “autonomiste” es referia a l’autonomia municipal, dels ajuntaments, no de les regions. Per tant, el blasquisme prete-nia que el valencianisme es quedara com un moviment estric-tament cultural pero no polític. Per això, el seu líder, Félix Azza-ti excusà l’actitut dels seus en el citat mítin, recordant que Cambó havia atiat la revolta de l’Assamblea de Parlamentaris de juliol de 1917, per a acabar recolzant al Govern al qual pre-tenia derribar.

El Govern de concentració va convocar eleccions municipals i va ampliar l’autonomia municipal: si fins eixe moment l’alcalde

de la població el designava el Govern, ara seria triat pels regidors. Les eleccions municipals de novembre de 1917 foren guanyades en la ciutat de Valéncia pels republicans blasquistes, dins d’una Aliança d’Esquerres. L’Ajuntament va triar alcalde entre els regidors i l’elegit fon Faustí Valentín, blasquiste. Valentín era valencianiste i, a l’any següent, 1918, va anunciar que s’anava a implantar l’ensenyança de la llengua valenciana en les escoles municipals del Cap i Casal. Això contrarià molt mal a Azzati, perque Valentín ho havia fet sense consultar al partit i, per una atra banda, perque ell havia clamat contra el valen-cià repetides vegades, sobre tot en el seu discurs de 1916. Azzati publicà un editorial en El Pueblo atacant a l’hora a Va-lentín, encara que era del seu partit, i als regionalistes d’Unió Valencianista, que havien convidat a Cambó a un mítin:

“Que nuestra generación hubiera agradecido al señor Va-lentín una recomendación y una acción para que en las es-cuelas se enseñe el inglés o el francés, precisamente en la edad en que más fácilmente se adquieren los rudimentos de una lengua extranjera; esto no nos hubiera parecido error, si-no acierto, bondadosa intención, anhelo de dar a nuestros hijos armas; y elementos para defenderse en las grandes lu-chas económico-sociales del presente y sobre todo del porve-nir. Pero instituir como una obligación pedagógica e intelec-tual la enseñanza del dialecto, que no nos sirve más que para ir por casa en mangas de camisa, es una idea que merece un diploma extendido por la Lliga de Cambó. Singularmente del actual ministro de Fomento [Cambó], silbado en Valencia por-que no quiso hablar el idioma de todos los españoles.”2

No deu estranyar esta ràbia dels blasquistes contra els regionalistes, puix en eixa época l’etern enemic de Blasco Ibáñez i d’Azzati, Rodrigo Soriano, havia canviat el nom del seu par-tit, per tal d’atraure’s el vot valencianiste, a Partido Republicano Regionalista.

L’editorial d’Azzati en El Pueblo (5) seguia:

“Porque proclamar la oficialidad del dialecto valenciano e imponerlo como una obligación donde el Ayuntamiento puede, esto es, en las escuelas que subvenciona, es, en el primer as-

Faustí Valentín Torrejón. Alcalde

de Valéncia ciutat –giner de 1918

a decembre de 1919-. Republicà i

valencianiste.

Francesc Cambó i Batlle. Cofun-

dador i líder de la Lliga Regiona-

lista

2 Azzati, Felix. “Valencianismo. En el alma, no en la lengua”. El Pueblo, 11- VIII-1918.

6

pecto una peregrina audacia, ya que no hay escuela nacional que dependa del Municipio ni éste puede dictar normas dialécticas (...) y obligar a nuestras escuelas, a las laicas, a semejante novedad ha de provocar entre no-sotros el enojo que produce toda imperti-nencia y toda intromisión (...)3.

Finalment, Valentín va renunciar a l’idea, i volgué dimitir. Pero era innegable l’exis-tència d’un sentiment valencianiste en el poble, i això donaria que pensar als republi-cans.

De fet, en 1918 es feu material l’acort de l’Universitat de 1916 de crear una càtedra de llengua valenciana, que regentaria el pa-re Lluís Fullana. L’ilustre filòlec seria bande-jat d’estes classes, anys mes tart, per la Dic-tadura de Primo de Rivera.

Gràcies a diners de Cambó, l’Unió Valencia-nista d’Ignaci Villalonga va adquirir el diari La Correspondencia de Valencia, donant-li un caràcter regionaliste i valencianiste. També es feren mítins per a donar a con-éixer el seu ideari per les terres valencianes. Com a president del partit figurava Lluís Cebrián i Mezquita, conegut ratpenatiste. La llavor dels valencianistes no fon de bades. En les eleccions generals de febrer de 1918, es presentà per Valéncia Joan Pérez Lucia, que aplegà a tindre un 7% dels vots; per Sa-gunt, Faust Caruana, i per Sueca, Emeteri Muga: els tres foren derrotats, pero estaven ahí.

La Declaració Valencianista

En juliol de 1918, el President dels Estats Units d’Amèrica (USA), Woodrow Wilson, va enunciar el “Principi de les Nacionalitats”, dins dels seus famosos catorze punts per a la pau de la Primera Guerra Mundial. En ell, es reconeixia el dret dels pobles a fer sentir la seua veu respecte al seu futur. El fet que l’armistici de novembre de 1918 suponguera l’idependència de bona part de l’Europa Central, despertà les esperances dels nacio-nalistes i regionalistes catalans, vascs i va-lencians.

“En el alma, no en la lengua” articul atribuit a Azzati,

publicat en el número 9.602 de El Pueblo, el dumenge

11 d’agost de 1918. Dura critica a la proposta de Faustí

Valentín d’introduir la llengua valenciana en el procés

escolar.

3 Ibidem.

7

Fon en est ambient quan es va publicar el programa o fonaments ideològics d’Unió Valen-cianista, la Declaració Valencianista, la qual diu aixina:

“Les bases que la “Unió” i la “Joventut” valencianistes defensen, prescindint de les idees que’n atres ordens pogueren professar els seus components, son estes:

1ª El Pòble valenciá, integrat per els habi-tants de les tres provincies actuals, consti-tuix una fòrta personalitat social caracteri-zada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comuni-tat de història i de condicions econòmi-ques.

2ª Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat del seus compo-nents, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell matex la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindi-cació valencianista.

3ª Reconeixem la compatibilitat del Estat Valenciá i la seua convivencia amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d’una Federació Espanyola ó Ibérica, esta-blint clarament la distinció d’atribucions del Estat Valenciá i el Federal, i una conse-güent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies del Estat Valenciá deurán ser exercides amb plena soberanía, sense cap intromissió extranya.

4ª Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptém per el moment, la formulada en la Assamblea de Parlamentaris de Octubre de 1917.

5ª Existint en Valencia, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana y castellana, de-maném la cooficialitat per a els dos idiomes.

6ª Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruirán de la seua autonomía, tenint el poder de constituir-se dins des límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la máxima eficacia tècnica compatible amb els principis democrátics.

7ª Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de Valencia i conseqüents amb el criteri descentralitzador, el Estat Valenciá respectará les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions o Mancomunitats entre ells.

8ª El Estat Valenciá podrá mancomunar-se, per a fins concrets, amb atres Estats de la Fede-ració, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.”4

La Declaració Valencianista de 1918 sifrava la personalitat social valenciana en quatre pre-suposts: una llengua pròpia, una ètnia, una comunitat d’història i una economia. Segons estos fonaments, el Poble Valencià tenia el“dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se a ell mateix la seua forma i constitució”5. El seu ideòlec, Villalonga, arreplegava el pensament del

4 “Declaració Valencianista” de 1918. La Correspondencia de Valencia, 14-11-1918.

La “Declaració Valencianista”, publicada en el número

17.611 de La Correspondencia de Valencia, el dijous 14 de

novembre de 1918.

8

català Rovira i Virgili, referent a la voluntat dels pobles com a factor fonamental “per a que una Nacionalitat esdevinga Estat”. Despuix, acotà:

“Podrá objectar-se a la demanda de l’Estat valenciá que tenint Valencia amb Mallorca i Ca-talunya fortissimes intimitats historiques, racials i llingüistiques, totes tres debien formar un sol Estat, segons el principi de les nacionalitats. (...)

La historia de la Confederació Catalano-Aragonesa, ens mostra a Valencia com un Estat dis-tint dels atres de la Confe-deració. L’únic llas qu’els unía era la persona del Rei.

I es que Valencia conserva una fesomía [sic] en la llen-gua, en les costums i en el art molt peculiar, que li do-nen una personalitat in-confundible. I, sobre tot, la voluntat del poble –factor decisiu, segons el principi de les nacionalitats–, clara-ment imposa la decisió de constituir un Estat apart de Catalunya i Mallorca.”6

Per tant, ya existia en 1918 un sector del valencianisme que advocava clarament pel pancatalanisme, propost per Prat de la Riba i pel propi Rovira i Virgili, el qual, en 1912, sabia de l’impopularitat de la proposta en terres valencianes, com replega el propi Villalonga7. A pesar de tot, Villalonga era conscient de que existia eixe sector pancatalaniste dins del valencianisme i, segurament volent sumar i no restar, afig al text el següent paràgraf:

“Demanem, puix, un Estat valenciá (...).

I eixe futur Estat, segóns la Base, el volém dotat de poder de donar-se la seua forma de go-vern o Estatut, i d’exercir el poder legislatiu en la seua esfera d’acció. (...).

Diém que esta Base [la 2] es la fonamental reivindicació nostra, per que en ella, presupo-ssant que étnica i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca, demaném la constitució d’un Estat autónom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat va-lenciana i la seua voluntat. Nosatros creém que esta fórmula esvairá molts recels i molts dup-tes engendrats per les suspicacies d’uns i atres. Per lo demés, nosatros no renunciém a formar una comunitat de cultura amb les atres regions de la nostra nacionalitat, unides per el llas de la llengua, ni fugim de les conseqüències que este fet poguera portar.”8

El text es contradictori, puix si per un costat se referma la voluntat particularista valenciana, per l’atre no es vol renunciar a una “comunitat de cultura”.

Ignaci Villalonga i Villalba, banquer i líder d’Unió Valencianista Regional.

Principal impulsor de la Declaració Valencianista.

5 “Declaració Valencianista” de 1918. La Correspondencia de Valencia, 14-11-1918. 6 Villalonga, I.: “El Pensament Valencianiste”, en La Correspondencia de Valencia, 18-11-1918. 7 Ibidem. Rovira i Virgili, en la seua Historia dels moviments nacionalistes, escrita en 1912, parlant de pancatalanisme, ho reconeix de pla i diu: “En l’hipotesi d’una solució federal, València i les illes Balears constituiran segurament Estats particulars de la Federacio”; es dir, no integrats en Catalunya. 8 Villalonga, I.: El Pensament Valencianiste. Declaracio oficial i comentaris. Valencia, 1919, pp.10 i 11.

9

El fracàs del valencianisme polític de 1918

Inclús el PURA pareixia obert a les idees regionalistes, i en esta llínea aparegué la Joventut Republicana Nacionalista, d’Àlvar Pascual i Juli Just. Este grup se separaria paulatina-ment del Blasquisme, fins a formar en 1934 Esquerra Valen-ciana. La Joventut Republicana Nacionalista redactà un mani-fest, en el qual reconeixien una “personalitat valenciana” i el dret dels valencians a constituir un Estat, dins d’una república federal. Per la seua part, el PURA també publicà un manifest, en el qual donava fe del seu pensament regionaliste. Pero, a l’hora, Azzati acusarà als regionalistes valencians d’estar al costat de la Lliga:

“No participamos del criterio de quienes se someten a las orientaciones y decisiones del catalanismo de la Lliga, porque las características de la región valenciana son distintas a las de Cataluña y nuestros intereses diversos y, en cierto modo, antagónicos a los de la región catalana.”9

Azzati es va declarar contrari a la Lliga, perque, segons ell, lo que esta pretenia era obtindre l’autonomia a soles per a Cata-lunya, i no instaurar un sistema federal. El partit blasquiste començà una iniciativa per a de-manar l’autonomia valenciana, promovent en novembre de 1918 la celebració d’una Assam-blea Regionalista per mig de la Diputació de Valéncia i de l’Ajuntament del Cap i Casal, presi-dit per Valentín10. Esta iniciativa fon vista en desconfiança pels regionalistes valencians11. L’enfrontament era important. En una reunió celebrada en l’Ateneu Mercantil de Valéncia el 24 de novembre, Villalonga no pogué a penes prendre la veu, ahucat per parlar en valencià

pels blasquistes. Allí se posà de manifest que lo que el PURA en-tenia per “autonomia”, era una simple descentralisació adminis-trativa.

En decembre d’eixe mateix any 1918, Eduart Martínez Ferrando publicà Sintesi del criteri valencianista, en el qual advoca i sosté un pancatalanisme global, clarament inspirat en Prat de la Riba: “la catalanització de Valencia, que suposaria el retorn al tronc comú d’origen... s’imposa, doncs, a la nostra conciència de pa-triotes”12. La raó, per a Martínez Ferrando, es clara:

“En quines fonts, doncs, hi aniran els valencianistes a beure per a raonar son sentiment, si el valencianisme, com la faula del part de les muntanyes, no parí fins ara més que un minuscle ra-tolí? (...)

El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cul-tural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i ma-llorquina, per la identitat de raça i de la llengua (...)

Síntesi del criteri valencianiste

(1918). Opúscul d’Eduart

Martínez Ferrando, en el que

fa una apologia del pancatala-

nisme.

Felix Azzati i Descalci, dirigent

del Partit d’Unió Republicana

Autonomista (PURA), partit que

fundara Vicent Blasco Ibáñez.

9 Discurs d’Azzati en l’asamblea d’Unión Republicana, novembre de 1918, arreplegat per Alós, V.R.: Félix Azzati, pp. 330-331. Diputació de Valéncia, 1997. 10 Poc despuix, dimitiría. Sobre la seua actuacio politica posterior, vore Alós, V.R. Op. Cit. pp. 334-335. 11 Cucó, A.: El Valencianisme Polític (1999), p. 144 i ss. 12 Martínez Ferrando, E.: Sintesi del Criteri Valencianista, Barcelona, 1918. p.8.

10

La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de la nostra raça s’imposa, doncs, a la nostra conciència de patriotes...” 13

“creu algú que d’uns valencians com els actuals es pot esperar que es dediquin a una tasca de diferenciació, respecte a les demés nacionalitats ibèriques, realitzada amb la constància dels catalans del Comtat de Barcelona i recorrent en ells un carrer d’amargura per a tornar a ser-ho? Quant millor, si no volem perdre un temps preciós, que els pocs valencianistes que en som ens consagrem a difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que al final, trobarem reconstruida la nostra nacionalitat.” 14

Seguidament, Martínez Ferrando esposava els motius pels quals considerava fundada la seua teoria, i establia que “València amb l’antic Comtat de Barcelona i Mallorca constitueix una comunitat ètnica i lingüística, encara que, per sa fesomia i personalitat regionals, integrà al passat la individualitat política significada a la denominació de reialme, amb que fon cone-guda, dins del territori de l’esborrada i avui renaixent Nació Catalana.” 15

Per a Martínez Ferrando, el Regne de Valéncia, Mallorques i Catalunya son “les tres bran-ques del Pi sagrat Catalunya, i haven recobrat el Mediterrani la importància que assolí en dies millors, tots nostres fervents vots són per al més immediat triomf de l’ideal pancatalanista, lo-grat per mitjà d’un lligam polític, més o menys ample, que bé podria ésser la federació de les esmentades regions i que realitzant de bell nou l’Unitat catalana, fes tornar altra vegada a nostres mans el ceptre imperial de la ‘mare nostrum’ per a envair nostre comerç el món, per a assegurar l’eternitat del nostre esperit.”16

Les tesis de Martínez Ferrando, publicades en plena campanya pro-autonomia catalana, espentada per la Lliga, foren recolza-des per Carles Salvador i Adolf Pizcueta, pero trencaren en dos el moviment valencianiste: Josep Maria Bayarri es declarà en contra del pancatalanisme, i Ignaci Villalonga publicà la seua conferencia Substantivitat del valencianisme (Valéncia, 1919), en la qual defenia l’autoctonia ètnica i llingüística valenciana:

“El orige de la personalitat valenciana, el trobem en els temps de la civilització ibèrica, que culmina en el sigle V i posteriors abans de J.C. Els historiadors i geógrafs Strabó i Festo Avieno, parlen de la Etnos Ibèrica, que s’extenia dende el Ródan fins els llinders de Murcia.”17

És en esta época quan es posen els fonaments del valencià:

“pero hi han elements per a senyalar que els antecedents de la actual llengua valenciana, es troben en aquell temps, puix no es formà la nostra llengua, com molts creuen, com una fillola de la llengua llatina dels conqueridors romans. Estos influiren

fondíssimament introduint elements diferents que ampliaren el lèxic i alteraren la gramàtica. La romanització seria tan intensa com se vullga, pero ella no destruix l’element racial iber, com no el destruiren ni l’invasió visigòtica –que no fon tan absorbent com la romana–, ni sis-

Substantivitat del valencianisme

(1919). Conferència pronuncia-

da per Ignaci Villalonga en

1918.

13 Ibid. pp. 8, 9 i 10. 14 Ibid. p. 9. Citat també per Recio, C.: Valencianisme en el temps (1996), pag. 236, i per Bayarri, J.M.: El Perill Català (1933), pp. 51-52. 15 Ibid. p. 12. 16 Ibid. pp. 23-24. 17 Substantivitat del valencianisme. Conferència pronunciada en 1918 en la Diputació de Valéncia i editada per Publicacions de l’Unió Valencianista Regional. III. Valéncia, 1919, p. 4.

11

quera la avasalladora dominació arábiga, que per la seua duració i força, poguera creure’s que aniquilaria al poble vençut.

En efecte, ací en València, ademés de la llengua dels dominadors alarbs, se usava també la llengua que parlaven els moçarabs, i hi han antecedents que demostren que era casi la ma-teixa llengua valenciana que huí contemplem i que té un parentiu molt estret amb la seua germana la cata-lana. De manera que don Jaume no vingué a portar-nos la seua llengua: València no és una colònia del poble català. És induptable que vingueren elements catalans amb els conqueridors que influiren també en la nostra llengua; pero estos elements no deuen do-nar lloc a suposar que importaren la seua llengua, que diversificada rodant el temps fon la valenciana, sino que esta, diem que té orige propi. Esta idea ens és més grata, quant que ix naturalment al pas de les suspicàcies de molts que creuen que els valencianistes actuem de catalanitzants, i que volem situar-nos com una colónia espiritual de Catalunya.”18

Es significatiu, com subralla Recio, que quan Villa-longa, despuix de reconeixer “l’intim parentiu amb Catalunya”, manifesta que no obstant els valencians devem “situar-nos en la preeminència i dignitat que ens correspon”, el public esclata en aplaudiments19. Seguidament, Villalonga destaca que les Germanies foren “l’alçament d’un poble que tenia un sentit ben lliberal, que tenia plena conciencia de la seua lliber-tat, que no es resignava a morir a mans del absolutis-me”, i que el Decret de Nova Planta “ens colocà en pi-jors condicions que a Catalunya, que a pesar d’extremar la resistència, li fon respectat el dret civil”. Despuix de resaltar el manteniment de la personalitat autòctona i de la llengua durant el segle XVIII per Ros, Galiana o Sales, i de com les revoltes federals i cantonals demostren “que sempre ha perdurat en València un sentit de lliberació, un no conformisme, pacífic si voleu, pero inadaptable als moles de la política cen-tralista”, deplora que la Renaixença no haja preparat un pensament polític i econòmic, com sí s’ha fet en Catalunya. Esta preeminència catalana, ha fet que molts valencianistes l’hagen pres com a model, i per això afig:

“Vull recullir ací una censura que s’ens dirigix a sovint; la de que els valencianistes procurem imitar a Catalunya i convertir-se en colónia seua. Això es injust. Lo que passà és que nosaltres plantejavem un problema i es trobavem sense solucions ni orientació, que la generació prece-dent no havia donat, i tinguerem que buscar-les en l’estudi del Dret polític modern i en els mo-viments nacionalistes vius, no sols d’Espanya, sino de Europa, com Bohèmia, Finlàndia, Irlan-da, etc., lo mateix que Catalunya havia fet.” 20

Villalonga posava el dit en la ferida, en llamentar la falta d’una teorisació nacionalista, polí-tica i econòmica, com sí havien feta els catalans en Almirall, etc.21

Ademés, Villalonga va enunciar la seua concepció en El Pensament Valencianiste. Declara-

El Pensament Valencianiste (1919). Quadern

editat per l’Unió Valencianista Regional, en

el qual es publica la Declaració Valencianista

i el desenroll de les seues huit bases.

18 Ibid. p.5. 19 Recio, C.: Valencianisme en el temps. L’Oronella, Valéncia, 1996, p. 212. 20 Villalonga, I., p. 8. 21 Op. cit. Recio, C., p. 214.

12

ció oficial i comentaris (Valéncia, 1919). Pero lo cert és que el seu partit, Unió Valencianista, aglutinava diverses ideologies, “desde el republicanismo conservador hasta las amplias y re-dentoras doctrinas de Marx. (...) Nuestra situación en un campo donde coinciden elementos de derecha, está justificada. Aspiramos todos, y ante todo, a reivindicar los derechos de nues-tra nacionalidad, a recabar una autonomía tan amplia como sea posible dentro de la Confe-deración Ibérica, y mientras no consigamos esto, es tonto perder el tiempo discutiendo.”22

No es pogué evitar el desastre derivat de tanta confusió ideològica i de la desunió introduï-da pel pancatalanisme, i l’impopularitat d’este. Unió Valencianista, que havia obtingut 3.644 vots en les eleccions al Congrés de febrer de 1918 per al seu candidat Pérez Lucia, en les elec-cions generals celebrades en juny de 1919 n’arreplegarà només 993 vots per a Vicent Gay, el qual havia fet tota la seua campanya en valencià. Emeteri Muga, que se presentà ara pel Par-tit Lliberal de Santiago Alba, guanyà en Sueca. També en les eleccions municipals de 1920 fo-ren derrotats els valencianistes Martínez Sabater i Thous Orts en Valéncia, i Villalonga en el districte de Llucena. El pancatalanisme de Martínez Ferrando havia ofegat el llançament del valencianisme polític. Azzati va creure fermament que Martínez Ferrando havia segut un ins-trument de la Lliga de Cambó. S’havia perdut una gran ocasió, puix el valencianisme era un fet viu i important, que no trobava reflex en les urnes. Les raons, estaven clares: el vot en moltes comarques estava controlat pel caciquisme, i fora d’ell, la força dels partits tradicio-nals –republicans, conservador, carliste– era molta. Pero, insistixc, no es deu desdenyar l’incoherència ideològica del valencianisme, incapaç d’articular un ideari regionaliste-nacionaliste fonamentat exclusivament en el poble valencià, i que es prestava aixina a ser fàcilment denunciat com venut als interessos catalans.

A partir d’este moment, el valencianisme estarà ideològica-ment dividit. A finals de 1918 aparegué l’Agrupació Escolar Nacionalista, formada per universitaris, i la Joventut Valen-cianista anà creant delegacions en diferents localitats valen-cianes: Alcoy, Alacant, Artana, Bechí, Benassal, Cocentaina, Nules, Ontinyent, Hortells i Paterna, gràcies a l’activitat in-cansable de Carles Salvador, i sobre tot de Vicent Tomàs i Martí. Vicent Tomàs pensava que el Cap i Casal, ni cap atra ciutat important, no podria mai desenrollar el nacionalisme. El nacionalisme devia impulsar-se al camp, al món agrari, plantejant, per eixemple, els problemes de la taronja deri-vats de la crisis econòmica posterior a la 1ª Guerra Mundial.

Eixe mateix any de 1918, Jesús Ernest Martínez Ferrando, germà d’Eduart i de Daniel, publicava en Barcelona Les llun-yanies suggestives, en una colecció de llibres titulada “Biblioteca València” espentada pel poeta i editor Joaquim Folguera. Anys mes tart, Ernest diria:

“Pel que es refereix al llenguatge emprat en les nostres pro-ses, havem de dir que quan ja en data llunyana començàrem a escriure se’ns plantejà el problema de quina havia d’ésser

la nostra forma d’expressió, considerant que la parla actual valenciana, òrfena de tota protec-ció culta, bandejada pels estaments socials superiors de la ciutat, abandonada desdenyosa-ment en mans del poble, i, per últim, escarnida als escenaris per un génere teatral infecte, és avui –Oh Cervantes, tu que la vares lloar amb paraules tan gentils i donoses!– una mena d’argot, inadmisible literàriament. En conseqüència, com a recurs i amb pura lògica, ens de-cidírem a valdre’ns del català modern ja que aquesta llengua és una modalitat de la nostra

22 Soto Mas, F.: “Socialismo y Valencianismo”, en La Correspondencia de Valencia, 20-VIII-1918.

Les llunyanies suggestives i altres

proses. Obra narrativa de Jesús Er-

nest Martínez Ferrando, historia-

dor, archiver i escritor. Com el

germà, fon un atre apologiste del

pancatalanisme llingüístic.

13

mateixa, com ben palesament ho demostren els nostres escriptors clàssics, la qual ha perdu-rat fins avuí en un millor estat de conservació; tot el que s’ha dit, o es puga dir en sentit con-trari, és inspirat per un apassionament lamentable i, desprovist de base científica, cau en l’absurd més o menys pintoresc.

“Naturalment, el nostre lleguatge no és un català absolut, estricte, ni ens havem proposat en cap moment que ho siga; és més aviat un esforç purament personal de ‘dignificació’ de la llengua pròpia, amb el bon desig de fer-la apta a l’expressió literària dins la mida que ens ha calgut per a la notra prosa no gaire exigent. En canvi, als escriptors valencians jóvens actuals [de 1918] no els caldrà fer cap esforç semblant per tal com ja poden disposar de gramàtiques redactades sobre una seriosa base científica. En el nostre temps, sense gramàtiques valencia-nes acceptades, instal·lats definitivament a Catalunya, vàren procedir com havem dit, deixant-nos guiar per la convicció, que cal repetir ben sovint entre nosaltres, de la unitat lingüística, ja manifestada, catalano-valenciana-mallorquina, amb llurs formes peculiars, naturalment.”23

El text mostra clarament l’actitut d’aquells regionalistes i nacionalistes valencians assentats en Barcelona, com el mateix Ferrando o Miquel Duràn i Tortajada: defensa d’una unitat llingüística en el català i us de les normes d’esta llengua, per ser considerades més perfeccionades que les valencianes. S’ha de recordar que fea quatre anys que el pare Fullana ya havia tret les seues normes, pero Martínez Ferrando, per raons tant personals –aveïnat en Catalunya– com ideològiques –convicció en l’unitat llingüística–, adopta un català “valencianisat” per a escriure. Esta idea passa per fer “tabula rasa” de tota la tradició renaixentista popular. És de destacar que, en la mentalitat d’Ernest Martínez Ferrando, el poble pla era incapaç de crear una lliteratura de calitat. El seu pensament no estava tan alluntat del de Llorente. Filològicament, no s’havia evolucionat cap a un nacionalisme llingüístic.

I sense llengua pròpia, en les condicions de l’època, no podia haver nació pròpia. Eixa fon la principal raó del fracàs.

Valéncia, agost de 2017

23 Martínez Ferrando, Ernest. Les llunyanies suggestives. Diputació de Valencia, 1952, pp. 12-14.

14

Bibliografia:

ALÓS, Vicente R. Félix Azzati. Col. Biografies històriques. Diputació de Valéncia, Valéncia,

1997. CUCÓ GINER, Alfons. El valencianisme polític. Afers.Valéncia, 1999. BAYARRI HURTADO, Josep Mª. El perill català. Valencia, 1933. MARTÍNEZ FERRANDO, Eduard. Síntesi del criteri valencianista. Joventut Valencianista. Barce-

lona, 1918. MARTÍNEZ FERRANDO, Ernest: Les llunyanies suggestives. Biblioteca Valéncia. Barcelona,

1918, i Alfons el Magnànim, Diputació de Valéncia. Valéncia, 1952. RECIO, Carles. Valencianisme en el temps. L’Oronella, Valéncia, 1996. VILLALONGA VILLALBA, Ignaci. Substantivitat del valencianisme. Unió Valencianista Regional.

Valéncia, 1919. VV. AA. El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris. Unió Valencianista Regio-

nal. Valéncia, 1919.

Prensa:

AZZATI, Felix. “Valencianismo. En el alma, no en la lengua”. El Pueblo, 11- VIII-1918. SOTO MAS, F.: “Socialismo y Valencianismo”, en La Correspondencia de Valencia, 20-VIII-

1918. VV. AA. “Declaració Valencianista”. La Correspondencia de Valencia, 14-11-1918.