El regnat de Ferran VII: El trienni liberal (1820-1823)

Introducció

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritza per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.

En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Comença llavors el segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823).

Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar massa. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme.

El tercer període és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament.

Pronunciament de Las Cabezas de San Juan (1820) Coronel Riego.

Com ja he dit abans, un dels aixecaments liberals al període de la restauració absolutista va triomfar. El va promoure el comandant Rafael de Riego, l’1 de gener de 1820 a Cabezas de San Juan, a Andalusia, Sevilla.

Riego creia que havia fracassat després del seu recorregut amb els seus homes per Andalusia proclamant la Constitució i va abandonar la lluita. Però ell no sabia que aquest cop, l’aixecament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a aquesta protesta. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie de revoltes als carrers que va fer que tingués èxit.

Com a conseqüència d’aquestes revoltes a mans dels liberals a les principals ciutats espanyoles, la neutralitat dels pagesos i la passivitat de l’exèrcit, Ferran VII va acabar acceptant restablir la Constitució el 10 de març i es va iniciar el que s’anomena com “Trienni Constitucional”.

Obra legislativa del govern liberal

El triomf del “pronunciamiento” va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència.

Els resultats electorals van donar una àmplia majoria als diputats liberals que van iniciar ràpidament una àmplia obra legislativa. D’aquesta manera, la implantació del nou règim liberal va permetre que, per primer cop, el liberalisme accedís al poder, ja que les Corts de Cadis havien estat una experiència més teòrica que pràctica tot i la seva important transcendència. L’any 1820 va ser el més important per aquesta acció reformadora perquè encara no hi havia intents seriosos de resistència per part dels partidaris de l’absolutisme, els governs no havien mostrat els límits del seu reformisme i no s’havia produït l’escissió dels liberals entre moderats i exaltats.

Així, va restaurar-se bona part de les reformes de Cadis, com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures, així com la venda de terres dels monestirs. D’altra banda, van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal, el codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es va desenvolupar la Milícia Nacional, la gran força popular del règim com a cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre i de defensar les reformes constitucionals. Tot això a la vegada que es prenen mesures per alleujar problemes concrets de la població (per exemple, la prohibició d’importar gra i farina estrangers).

Amb la seva acció, els dirigents del Trienni pensaven posar fi al règim senyorial, impulsar la liberalització de la indústria i del comerç, i ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Aquestes reformes connectaven amb les aspiracions que a Catalunya representaven àmplies capes socials urbanes, identificades amb un projecte reformador i modernitzador.

Calia que el govern liberal no augmentés la pressió tributària, cosa que obligava a cercar els recursos necessaris per sortir de la crisi a que havia portat l’absolutisme en una política d’emprèstits exteriors amb l’esperança de recuperar la solvència del país mitjançant la desamortització eclesiàstica. D’aquesta manera, la desamortització no era entesa com una reforma agrària que hagués de donar terra al camperolat, sinó com un mètode per a fer avançar el desenvolupament capitalista al camp i, a la vegada, donés recursos per a la hisenda estatal. Uns mecanismes de creixement econòmic afavorits per la transferència de les terres eclesiàstiques a mans més actives

havien d’afavorir un creixement de la riquesa que fes augmentar de forma natural les contribucions i permetés fonamentar una hisenda sòlida i pròspera.

Dificultats del govern liberal

Però, el pla econòmic liberal subestimava les dificultats que les economies camperoles familiars tindrien per adaptar-se a un pla de naturalesa específicament burgesa i pensat per afavorir un transit sense enfrontaments de la vella propietat feudal a la nova propietat capitalista. Tot això realitzat sense comptar amb la gran massa de la pagesia i a expenses de l’Església. Els vells senyors feudals acceptarien la nova política sense oposar-hi gaires obstacles perquè respectava la seva propietat, mentre que la jerarquia eclesiàstica i els ordres religiosos, que eren les víctimes directes de la desamortització, serien els primers i més aferrissats enemics del sistema liberal.

Des de 1822, els problemes sobre la manera d’encarar les reformes necessàries va provocar tensions entre els mateixos liberals i el radicalisme d’un dels seus sectors va dividir els nous grups dominants i va restar, a la llarga, suport al nou règim constitucional. Així, els liberals es van dividir en dues tendències: els moderats (doceañistas), partidaris de dur a terme reformes limitades que no perjudiquessin les elits socials, incorporaven en el seu si a ex presidiaris i exiliats que havien viscut un procés de moderació durant els anys anteriors, les seves reivindicacions es basaven en els conceptes de “llibertat” i “ordre” i en una Constitució equilibrada, es a dir, la de 1812 amb matisos moderats; i els anomenats exaltats, que plantejaven la necessitat de realitzar reformes més radicals i favorables a les classes mitjanes populars, seguien defensant la validesa de la Constitució de Cadis sota el lema “Constitució o Mort!” i feien gala d’un discurs anti aristocràtic que resultava atractiu per a les classes populars. Els dos extrems del liberalisme es bloquejarien mútuament, fent que la cooperació entre el poder executiu, en mans dels moderats fins el juliol de 1822, i el poder legislatiu, en mans dels exaltats amb majoria parlamentària, resultés impossible.

A més, les reformes van suscitar ràpidament l’oposició per part dels partidaris de l’absolutisme i la contrarevolució. Així, Ferran VII, fent servir el dret de veto que li atorgava la Constitució, va paralitzar les lleis a la vegada que conspirava contra els governs liberals i cercava ajuda exterior per a recuperar el poder absolut a Espanya mitjançant la intervenció de les potències de la Santa Aliança a Espanya. Per la seva banda, la noblesa i l’Església, perjudicada per la supressió del delme i per la venda de béns monacals, van impulsar la revolta contra els governants liberals.

Tanmateix, les noves mesures del Trienni van provocar el descontentament dels pagesos, especialment a Catalunya, perquè l’abolició de les senyories jurisdiccionals no els facilitava l’accés a la terra. Els antics senyors van esdevenir els nous propietaris, i els pagesos, convertits ara en arrendataris, podien ser expulsats de les terres si no

pagaven. A més, el pagament en metàl·lic de les rendes, abans satisfetes amb productes agraris, obligava els camperols a aconseguir diners amb la venta dels seus productes. En una economia encara d’autosuficiència, resultava difícil vendre a bon preu els productes i reunir la quantitat necessària per fer front a les noves contribucions. D’aquesta manera, els pagesos més pobres i més indefensos davant la nova legislació capitalista es van afegir a l’agitació antiliberal.

La societat cada cop estava més dividida entre l’adhesió i l’oposició al liberalisme. Així, en els moments en que el malestar dels camperols es feia més agut, sorgien resistències, inspirades i finançades primer pel clergat regular i després pel govern francès.

Intervenció de la Santa Aliança (1823) exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Duc d’Angulema.

La Santa Aliança és el tractat internacional signat a París el 26 de setembre de 1815 per tres països (Àustria, Prússia i Rússia), els quals es van comprometre a ajudar-se en cas de revolucions liberals. Els objectius i les funcions eren clares: establir una aliança entre les potències europees perquè en el cas que hi hagués conats revolucionaris que volguessin acabar amb la monarquia absolutista dels països aliats en l'aliança puguin intervenir.

Un clar exemple va ser quan el 7 d'abril de 1823 França va intervenir militarment amb l'exèrcit francès anomenat Cent mil fills de Sant Lluís, per donar suport davant els liberals i restablir l'absolutisme, en virtut dels acords de la Santa Aliança. Els Cent Mil Fills de Sant Lluís va ser un exèrcit encapçalat pel duc d'Angulema y enviat per França l'any 1823 en representació de la Santa Aliança, com a resposta a la petició d'ajuda que va demanar Ferran VII al Congrés de Verona perquè fos restaurat com a monarca absolut. L'objectiu fonamental de la intervenció francesa era acabar amb els liberals en el govern des de tres anys abans. L'exèrcit va travessar la frontera espanyola i va recórrer tot el país perseguint el govern liberal refugiat a Cadis, significant així el final del Trienni Liberal (instaurat pel tinent coronel Rafael del Riego, el qual morí penjat aquell mateix any) i començant així el darrer període del regnat de Ferran VII, l'anomenada Dècada Ominosa.

Aquesta Aliança va ser una conseqüència de la Restauració. La Restauració va ser una reunió de tots els monarques absoluts després de la Revolució Francesa per tal d'eradicar tots els focus liberals dels països monàrquics i absolutistes.