El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol El ... · El tigre sobiranista 80 Guia per...

Jord

i Mer

cad

er E

l tig

re s

ob

iran

ista

ww

w.p

ort

ic.c

at |

@E

d_P

ort

ic

La tarda del 25 de juliol de 1992, mentre mig món

estava pendent de la cerimònia d’inauguració

dels Jocs Olímpics a l’estadi Lluís Companys,

Lluís Maria Xirinacs es dirigia a uns centenars de

joves independentistes, en un concert dels Brams,

a Ripollet. Aquests no eren els únics partidaris

de la independència que hi havia a Catalunya

en aquell moment, però el contrast exemplifica

la desproporció i la marginalitat en què es trobava

una opció ara mateix amb aspiracions majoritàries.

Com en la llegenda xinesa del tigre que vivia a

l’altra banda del mirall, el sobiranisme ha saltat

a l’altre cantó i es passeja tranquil·lament vora

l’emperador atònit. Què ha passat? Els factors

del canvi són molt diversos, però el que interessa

a Jordi Mercader són les persones, d’origen ideològic

ben divers, sovint antagònic, que han donat vida al

tigre sobiranista. L’autor fa un retrat de Miquel Buch,

Muriel Casals, Carme Forcadell, Quico Homs,

Oriol Junqueras, Artur Mas, Ferran Mascarell,

Pere Pugès, Francesc Ribera “Titot”, Quim Torra,

Joan Manuel Tresserras i Carles Viver Pi-Sunyer.

Es tracta d’una coalició social i política aparentment

atzarosa, però amb un poder incontestable.

Francesc-Marc Álvaro

Ara sí que toca!

El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol

Carles Casajuana

Les lleis del castell

Notes sobre el poder

Marta Rovira-Martínez

La Transició franquista

Un exercici d’apropiació de la història

Pau Vidal

El bilingüisme mata

Del canvi climàtic al canvi idiomàtic

J. M. Mulet

Medicina sense enganys

Tot el que has de saber sobre els perills

de la medicina alternativa

Joan Tapia

Catalunya sense Espanya?

Crònica personal de seixanta dies de discòrdia:

de l’Onze de Setembre al 9-N

Pere Martí

Escac a l’Estat

La trama secreta del 9-N

i la represa del procés

9 7 8 8 4 9 8 0 9 3 2 9 2

10121221

JordiMercader El tigre sobiranista

80

Guia per descobrir els principalsactors del procés

Jordi Mercader (Cartellà, 1956) és

periodista i ha treballat als diaris Catalunya

Express, El Punt, Avui i El País. Ha estat

director de comunicació de la Diputació

de Barcelona, d’Ediciones Primera Plana

i de la Presidència de la Generalitat.

Va ser membre del Consell Audiovisual

de Catalunya. Ha estat professor a la

Universitat Pompeu Fabra i consultor

de la UOC. Autor de La realidad de

un sueño (1987), Mil dies amb PM (2008),

Un blanc a la nació culer (2012)

i la novel·la 1960. Quan els nois amb corbata

no anaven a la presó (2014). Va dirigir

el documental El laberint d’Espanya (TV3).

Actualment és articulista d’El Periódico

de Catalunya, El País i Nació Digital.

Col·labora regularment a La 2 de TVE, BTV

i TV3 i a altres mitjans de comunicació

audiovisuals.

Disseny de la col·lecció: Dept. d’art i disseny. Àrea editorial. Grup Planeta

Disseny de la coberta: Dept. d’art i disseny. Àrea editorial. Grup Planeta

Imatge de la coberta: © Mikel Jaso

Fotografia de l’autor: © Marcel Mercader

Jordi Mercader

El tigre sobiranista

Guia per descobrir els principalsactors del procés

Il·lustracions de Carlos Cubeiro

033-118575-EL TIGRE SOBIRANISTA.indd 5 18/02/15 19:58

Primera edició: març del 2015

© Jordi Mercader, 2015© de les il·lustracions: Carlos Cubeiro, 2015

Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, PòrticPedro i Pons, 9-1108034 Barcelonawww.portic.cat

ISBN: 978-84-9809-329-2Dipòsit legal: B-5875-2015Fotocomposició: Atona Víctor Igual, SLImpressió: Reinbook

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita del’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicaciópública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a lessancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (CentroEspañol de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteufotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).Tots els drets reservats.


7

Índex

El tigre sobiranista 9

miquel buchEl lladre de banderes 39

muriel casalsEl glamur del PSU 57

carme forcadellL’imperatiu sobiranista 75

francesc homsEl rugit irònic del procés 95

oriol junquerasEl teòleg de la independència 113

artur masEl genet del tigre 133


8

índex

ferran mascarell El catalanisme d’estat 153

pere pugès El pucholet del PSC 169

francesc ribera, titot El gat escaldat 187

quim torra El guardià del 1714 205

joan manuel tresserras El revolucionari exquisit 221

carles viver pi-sunyer L’oracle jurídic 239


9

El tigre sobiranista

La tarda assolellada del 25 de juliol de 1992 mig mónestava pendent de la cerimònia d’inauguració dels JocsOlímpics de Barcelona. L’estadi Lluís Companys era plea vessar de gent entusiasmada i cofoia d’una ciutat id’un país que presentaven les seves credencials a l’altasocietat mundial com a nous actors de la modernitat.Era l’enterrament de la grisor, de la penúria franquista,i el naixement d’una Barcelona renovada, potent, bri-llant fins a l’admiració. Però no tothom a Catalunya te-nia els ulls posats a Montjuïc. A la mateixa hora d’inicide la retransmissió televisiva, uns centenars de joves in-dependentistes assistien a un concert dels Brams, a Ri-pollet. A l’hora del míting, va parlar Lluís Maria Xiri-nacs, que assenyalant en direcció a la muntanya olímpica,va cridar com qui llança un anatema: «Allà, hi ha unaCatalunya falsa; la de veritat, és aquí».

Quatre mesos abans, Jordi Pujol havia obtingut la

jordi mercader


el tigre sobiranista

10

seva darrera majoria absoluta al Parlament de Catalu-nya, mentre que Esquerra Republicana, encapçaladaper Àngel Colom, aconseguia 210.366 vots, el 7,96%, entotal 11 diputats. Pocs dels assistents al concert de Ripo-llet devien haver votat la candidatura de Colom; entreaquella parròquia, el líder republicà era considerat gai-rebé un traïdor pel seu paper en la dissolució de TerraLliure, malgrat que alguns militants d’aquesta organit-zació s’havien incorporat al seu partit. Segurament nohavien votat cap altra candidatura. Després de la decep-ció electoral arran del fracàs de Nacionalistes d’Esquer-res, l’independentisme parlamentari havia quedat re-duït a un percentatge de difícil determinació entre elsvots d’ERC. En el supòsit que tots els votants d’aquestpartit fossin sobiranistes, el sobiranisme tenia un papermarginal al Parlament i al carrer i, per descomptat, en-tre els assistents a la cerimònia olímpica.

Aquella tarda sí que n’hi havia, d’independentistes al’estadi i al seu voltant, disposats per xiular l’entrada delrei Joan Carles; alguns, fins i tot, infiltrats entre els figu-rants de l’espectacle, preparats per mostrar al món lessamarretes de Freedom for Catalonia o Catalonia is notSpain, vés a saber, perquè desistiren de fer-ho en serdescoberta la seva jugada en el darrer minut. La policiava detenir uns quants joves armats amb pancartes i xiu-lets, alguns dels quals han fet carrera política, i vet aquíque ara són tinents d’alcalde de l’Ajuntament de Barce-lona, el gran impulsor d’aquell esdeveniment.


jordi mercader

11

L’esperit imperant en aquell temps era el del catala-nisme polític de sempre, aprofundir l’autogovern deCatalunya i intentar influir en la governació d’Espanyaper empènyer-la a la modernització. Felipe Gonzálezgovernava com si tingués majoria absoluta (de fet, no-més li faltava un diputat per tenir-la) i Pasqual Mara-gall, des de l’alcaldia de Barcelona, era el seu interlocu-tor privilegiat en aquest discurs de l’interès mutu entreEspanya i Catalunya, allò que un anomenava l’evoluciófederalitzant de l’Estat de les Autonomies i l’altre, fede-ralisme asimètric. El pas del temps va deixar clar queparlaven de coses diferents, però tant se val. Un diàlegseguit per Pujol a contracor, per la rivalitat existent ambl’alcalde barceloní i per la seva predilecció per la pescapolítica, en l’especialitat nacionalista del peix al cove.Els Jocs i l’Expo de Sevilla simbolitzaven el moment àl-gid d’aquesta filosofia, malgrat que la construcció del’AVE entre Madrid i Sevilla, fent-lo passar per davantdel tram Madrid-Barcelona, feia arrufar la cella de des-confiança a més d’un.

Albert Camus, en rebre el premi Nobel el 1958, va dirque cada generació es veu destinada a refer el món. I deuser cert; però cada generació, com explica Amin Maa-louf a Els desorientats, avança amb passes restringides acausa de l’existència dels denominats punts cecs, uns es-pais virtuals de coneixements, valors i objectius col-lectius que els són negats, sense que els qui conformenuna generació determinada ho sàpiguen. Els seus des-



12

cendents no podran entendre com els varen passar peralt, de tan evidents o justos que els semblaran; mentres-tant, aquests patiran inconscientment el mateix fenomen.Els protagonistes de cada època volen canviar el món,segurament, però ho fan limitats per allò que saben veu-re. Una o dues generacions d’aquest país han estat influï-des decisivament per l’esperit de la Transició, condicio-nades essencialment pels èxits obtinguts en el camp deles llibertats, pel record dels dies de les prohibicions ab-solutes de tots els drets i per l’obsessió per no recular.

La qüestió rellevant és saber en quin moment elspunts cecs s’il·luminen per projectar nítidament els nousobjectius generacionals, les raons o les evidències ama-gades fins llavors per altres prioritats peremptòries iprèvies a cap altre avenç. D’ençà d’aquella tarda olímpi-ca, la percepció de les coses d’una bona part de la socie-tat catalana s’ha modificat significativament; sobretotles referents a la nació i les seves aspiracions. El canvidels temps es podria personalitzar en Peret. El rei de larumba va participar a la cloenda dels Jocs Olímpics can-tant el maragallià Barcelona tiene poder, i va actuar alConcert per la Llibertat del 2013, al Camp Nou, inter-pretant L’emigrant de Verdaguer.

En determinats ambients, no declarar-se indepen-dentista avui és gairebé una anomalia; no haver-ho estatdes de ben jove, un fet inexplicable de ceguesa políticaimperdonable. La història recent del país resultaria in-explicable, miraculosa, si féssim cas de tothom qui diu


jordi mercader

13

haver estat militant de la causa de la secessió de tota lavida. Els números no lliguen, o el sacrifici emocionald’aquesta majoria ha estat sobrenatural. Tanmateix,l’actual protagonisme social del sobiranisme reflecteix,fidelment, l’estat d’ànim d’un sector de catalans, moltampli i altament mobilitzat —com ho demostra cadacop que s’ho proposa—, partidari d’exercir el dret a de-cidir per triar el futur de Catalunya. No és una creacióartificial de la maquinària de propaganda governamen-tal, malgrat que aquesta sigui també una realitat opera-tiva; és una opció política parlamentària amb aspira-cions majoritàries, fonamentades en la desconfiançacreixent respecte del govern i l’Estat espanyols, perfec-tament palpable a qualsevol indret del país. Tot i queencara no s’ha pogut comprovar electoralment la dife-rència entre partidaris del dret a decidir i votants in-dependentistes, resulta evident el creixement dels inde-pendentistes dins aquest moviment.

Els factors d’aquest fenomen són múltiples i potserla prudència demana deixar passar algun temps encaraper poder-los identificar amb total precisió. Però comun exercici d’aproximació, em sembla que es podrienagrupar en quatre grans apartats.

1. Factors atribuïbles a consideracions generacio-nals. En aquest grup s’hi podrien situar els errorsi, paradoxalment també, els avenços del períodede la Transició, considerat per alguns l’esca de



14

tots els mals; en realitat, l’origen de totes les pos-sibilitats actuals, ni que sigui pel pòsit de decep-ció dels qui van creure, en el seu moment, enunes suposades noves fronteres. Així, el pacteconstitucional en matèria d’organització territo-rial, clarament interpretat per l’estat en sentitcontrari a les aspiracions catalanes, és en l’origende la sensació d’estafa política certament estesaentre la ciutadania i els seus representants polí-tics. D’altra banda, l’explosió independentista nos’explicaria sense la consolidació del conjunt dellibertats individuals pròpies de l’estat de dret,que han esvaït qualsevol temor en el seu exercici.Tampoc es podria entendre l’ascens del movi-ment sense tenir presents els continguts de l’en-senyament a les escoles catalanes, ni la creaciód’un determinat i potent imaginari col·lectiu perpart dels mitjans públics i privats, amb especialeficàcia en el cas dels pertanyents a la CCMA—malgrat disposar només d’un 14% de l’audièn-cia televisiva, aquesta es correspon amb la cen-tralitat dels país, altament influent i dinàmica;l’efecte del club Super3, en diuen alguns. Enaquest apartat s’hi podria incloure també unacerta rebaixa de la intensitat dels lligams emocio-nals amb Espanya de les persones amb orígens enaltres terres de la Península, proporcional a laseva plena integració social en una realitat catala-


jordi mercader

15

na que ha anat recuperant amb força les seves ei-nes culturals.

2. Factors d’oportunitat. La crisi econòmica s’haafrontat des de la perspectiva més liberal, ferintde tal manera l’estat del benestar que molta gentha perdut tota confiança en el futur. L’horitzód’un nou estat idealitzat i feliç s’ha convertit enun motiu d’esperança, d’efectes pal·liatius per aqui creu que el finançament insuficient de la Ge-neralitat és un impediment a la recuperació eco-nòmica o que el dèficit fiscal és d’una quantiasuficient per bastir una estructura estatal. Enaquest context de dificultats materials i decisionsantipopulars, els governs d’Espanya i de Catalu-nya han vist en el conflicte indentitari una cor-tina de fum ideal per intentar fer oblidar les po-lítiques de retallades, una oportunitat de rèditelectoral per a les dues posicions en conflicte.També cal considerar, des de la perspectiva delsciutadans mobilitzats, el sentiment gratificant deveure’s protagonistes d’una onada social, de ca-ràcter patriòtic. El plus de seguretat de sentir-separt d’un grup d’aspiració hegemònica reforçales conviccions individuals i anima a descobrir-les. La confusió conceptual del dret a decidir ambel resultat de la independència no és aliena a laforça adquirida per l’onada.

3. Factors d’acumulació. La desafecció respecte de



16

l’Estat espanyol no ha deixat de créixer en elsdarrers deu anys. El procés de l’Estatut aprovatpel Parlament, retallat pel Congrés, referendatmalgrat tot pels ciutadans, posteriorment sen-tenciat fins a desvirtuar-lo pel Tribunal Consti-tucional, ha fet perdre confiança en el respecte ala voluntat democràtica dels catalans i en la vali-desa de la via de la reforma per obtenir un millorautogovern. El pacte de la Transició, mitificatdurant dècades, ha quedat en evidència, amb to-tes les arrugues de l’edat ben a la vista.

4. Factors de reacció. La grolleria del PP i de la restade forces polítiques de l’Estat, llevat d’IzquierdaUnida, a l’hora de donar respostes a les reclama-cions culturals i financeres de la Generalitat, eltractament despectiu del procés sobiranista, lanegació del principi democràtic, la fal·lera lega-lista, la manipulació històrica de la unitat d’Es-panya i la infantil sacralització constitucionalhan ajudat a crear la sensació d’una mena d’ofen-sa col·lectiva, segons l’opinió d’una majoria decatalans. Els mitjans de comunicació de Madrid,amb algunes excepcions, han estat intèrprets fi-dels i divulgadors eficaços de la voluntat negacio-nista de l’aparell estatal. La resposta s’expressaamb claredat en el nombre creixent de ciutadansdisposats a desobeir l’Estat com a protesta peraquest tractament, o com a mínim els anima a


jordi mercader

17

declarar-se desconnectats de la resta d’Espanya,actituds conreades a consciència per la maquinà-ria d’opinió sobiranista.

Aquests factors generals s’haurien de creuar amb lesconseqüències del canvi programàtic de Convergència,la irrupció de l’Assemblea Nacional Catalana com amaquinària mobilitzadora d’eficàcia indiscutible, latransformació d’Òmnium Cultural d’entitat defensorade la llengua i la cultura a agència promotora del sobi-ranisme, el lideratge d’Oriol Junqueras a ERC i la incor-poració de les Candidatures d’Unitat Popular al nuclidur del moviment independentista. Sense oblidar el pa-per d’Iniciativa per Catalunya, en la seva voluntat desituar el dret a decidir en l’agulla de la balança, en l’equi-libri entre el federalisme i l’independentisme; o el delssectors crítics del socialisme català, que han abandonatel PSC a mesura que s’ha anat allunyant de la defensadel principi democràtic, inicialment incorporat en elprograma electoral però posteriorment ofegat per evitarla incomoditat del PSOE.

Totes aquestes influències deuen haver tingut el seupes —i encara hi caldria afegir les diferents associacionsde l’estil de Súmate—, però em sembla que la més relle-vant d’aquestes novetats és la transformació de CDC,malgrat que caldrà veure quina serà l’evolució electoralde la seva nova oferta independentista o l’abast de larenovació interna i simbòlica que li caldrà fer per man-



18

tenir-se com a força política central, malgrat la sevaidentificació amb la corrupció institucional al més altnivell.

Convergència havia estat durant anys un partit sen-se estructura ideològica ni operativa. No li feia cap falta;vivia a l’ombra de l’hiperlideratge del fundador, JordiPujol; federalista juvenil, autonomista per excel·lènciaen la maduresa, independentista en la jubilació, i unacàrrega insuportable per al seu partit després de confes-sar-se defraudador fiscal. CDC, i de retruc la coalicióelectoral de Convergència i Unió, es va anar fent gran apartir d’uns inicis electorals modestos, a recer del poderde la Generalitat en construcció i gràcies als rèdits del’especulació política de les necessitats conjunturals delgovern de Madrid de torn. El seu predomini s’incenti-vava amb el repartiment de carnets de bons i mals cata-lans, en funció del seguidisme o l’oposició a les idees delpresident.

Un parell d’anys després del 92, una colla de jovesd’adscripció liberal, provinents de l’agitació sobiranista—David Madí, Francesc Homs, Joaquim Forn, JaumeCiurana, entre altres—, es varen afiliar a CDC amb elpropòsit de convertir-la, a la llarga, en un partit inde-pendentista. Varen triar el partit de Pujol, senzillament,perquè és on eren els pares i els avis. La majoria d’ells vede moviments tipus Freedom for Catalonia; Madí, perexemple, havia estat en el nucli de La Crida, amb ÀngelColom, Jordi Sànchez, Joan Manuel Tresserras i Enric


jordi mercader

19

Marín. Aquest petit grup, amb una forta consciència degeneració cridada a fer alguna cosa gran —s’entén por-tar el país a la independència—, van entrar en compe-tència amb els militants de la Joventut Nacionalista deCatalunya, la via ortodoxa per arribar a fer política ambels «grans», encapçalats per Josep Rull, encara moltmarcats pel roquisme, malgrat que Miquel Roca enfila-va la seva derrota definitiva en creure’s, sense fonament,en condicions de discutir el lideratge al fundador. El seuprimer èxit va consistir a introduir en la ponència polí-tica del congrés de l’Hospitalet unes referències al sobi-ranisme, en contra de l’opinió del mateix secretari ge-neral, Pere Esteve; i per a sorpresa de Jordi Pujol, que noen devia fer ni cas, de la resolució.

De fet, el president Pujol ja tenia uns quants d’aquestsnois en el seu darrer govern, treballant per a la candida-tura d’Artur Mas com a successor del líder; batalla quevaren guanyar a l’altre aspirant, el cap d’Unió Demo-cràtica, Josep Antoni Duran i Lleida. Mas, aleshores,havia ascendit de conseller d’Economia a conseller encap de la Generalitat; era un tecnòcrata pragmàtic queprobablement no s’havia plantejat mai la idea de la in-dependència, però es va deixar embolcallar a poc a pocpel relat sobiranista del grup. De totes maneres, aquestera un discurs somort en les darreries del pujolisme itambé en la travessa del desert que varen haver de ferdesprés de la primera derrota electoral del delfí.

En la negociació de l’Estatut, la reivindicació sobira-



20

nista hi va treure el nas, discretament. Coneixent la sevadeterminació, no és difícil d’imaginar una intencionali-tat perversa, en alguns dels integrants de l’entorn delcap de l’oposició, per treballar de valent a pactar un textde màxims per fer fracassar el projecte, buscant la reac-ció nacionalista posterior. La Casa Gran del Catalanis-me, amb el dret a decidir esculpit al frontispici, va ser ladarrera iniciativa inequívocament planificada per la cú-ria de Mas.

Després de la sentència del Tribunal Constitucional,els fets semblen tenir vida pròpia i s’acceleren sols, pas-sant per sobre fins i tot del projecte del pacte fiscal, unaoperació dissenyada per CDC per mantenir la tensiódurant quatre o cinc anys, que hauria acabat amb unaproposta de referèndum sobre finançament, sabent queMadrid la rebutjaria. Llavors, segons els plans inicials,aprofitarien la nova decepció per introduir el dret a de-cidir com a reclamació central de la seva política per alspropers anys. Sense tenir-ho previst ni escrit a cap pa-per, el 2012 va ser l’any de la travessa del Rubicó per partde Convergència, seguint una intuïció d’Artur Mas. Lesdificultats financeres de la Generalitat, l’autisme de Ma-drid i la mobilització de la societat civil empenyen elpresident a convocar eleccions, en un error de càlculevident. Volent guanyar dos anys, va estar a punt deperdre el govern pel ressorgiment d’Esquerra.

Convergència ja està instal·lada en l’independentis-me i, malgrat ser un partit orgànicament feble i segura-


jordi mercader

21

ment encara desorientat per la dèria personal de Mas—que ja escolta altres veus no provinents de l’antic pi-nyol, com ara la del seu conseller de Cultura, FerranMascarell—, salva el govern pels pèls, convertint-lo, es-trictament, en un aparell d’agitació sobiranista. Un exe-cutiu amb un alt grau d’influència mediàtica, actuantcom a força de xoc permanent contra el govern de Ra-joy, que participa encantat de la maniobra, oferint múl-tiples flancs de confrontació per mantenir ben viva latensió, pensant en uns hipotètics vots del nacionalismeespanyol. L’aposta de Mas potser provocarà el final del’actual sistema i de la configuració dels partits autonò-mics vigent d’ençà de 1980, començant pel seu. Tots ells,d’altra banda, molt castigats per les males pràctiques dela política nascuda de la Transició; i en el cas de les for-ces sobiranistes, molt mediatitzats per la pressió de lasocietat civil de caràcter sobiranista, organitzada i gaire-bé de caràcter i ambicions parapolítics.

La batalla pel lideratge del moviment independen-tista —una qüestió central, mal dissimulada darrere elcant a la unitat, salvada sovint en el darrer minut— estàplantejada entre els intel·lectuals aplegats a l’entornd’Esquerra i Oriol Junqueras i el sentit de l’orientació ila supervivència política del llop solitari en què s’haconvertit Artur Mas. El desenllaç del període de dife-rències polítiques expressades públicament amb motiudel nou 9-n —l’opció de llistes separades defensada perERC es va imposar a la candidatura unitària proposada



22

pel president— anuncia la possibilitat d’aclarir aquestlideratge en les eleccions autonòmiques del 27 de setem-bre de 2015. Tanmateix, ni els uns ni els altres represen-ten per ells sols, ni sumats, una explicació satisfactòria ala força social d’un moviment que ha portat la idea de lasecessió —hàbilment confosa amb el dret a decidir il’exercici democràtic— de la seva posició marginal eldia de la inauguració dels Jocs de Barcelona a l’aspiracióde ser majoritària. Tampoc l’evolució electoral —CDCbaixant i ERC pujant moderadament, fins ara— permetintuir una traducció parlamentària ajustada a l’omni-presència de la reivindicació nacional.

Els xinesos tenen una llegenda sobre un tigre que vi-via en un mirall, quan les comunitats de les dues bandesconvivien sense problemes. L’emperador, però, es vaencapritxar del majestuós tigre, i va provocar la suble-vació dels habitants de l’altra cara dels vidres; declaradala guerra, aquests foren vençuts per la força dels exèrcitsi la màgia del poder imperial. El tigre i els seus com-panys varen ser condemnats a romandre perpètuamentdarrere els miralls, castigats a reproduir els gestos delsque s’emmirallaven. La llegenda diu que un dia aquestvell món es rebel·larà i els miralls deixaran de retornarl’aparença dels qui es posen al davant per oferir-lossempre l’esguard amenaçador del tigre. Al cap d’untemps, el príncep dels felins trencarà el vidre i prendràcos; i amb ell, tots els presoners del malefici de l’empe-rador.


El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol El ... · El tigre sobiranista 80 Guia per...

Documents

Transcript of El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol El ... · El tigre sobiranista 80 Guia per...