EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL/ PROGRAMA DE …3.1.- Marc teòric: les estratègies adaptatives que...

EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL/ PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL: Un model de transició inclusiva

Mercè Valls Maxenchs -pàgina 1 -

EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL/ PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL:

Un model de transició inclusiva

Mercè Valls Maxenchs Llicència d’estudis retribuïda Curs 2008-2009

Tutora de la recerca: Juana Mª Sancho. Universitat de Barcelona Aquesta recerca ha estat possible gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. (DOGC núm.: 5087 de 10.03.2008).



INDEX pàg. 2 A.- INTRODUCCIÓ

pàg. 6

B.- OBJECTIU GENERAL pàg. 7 B.1.- Objectius específics pàg. 7 C.- FINALITAT DEL PROJECTE

pàg. 8

D.- METODOLOGIA I PLA DE TREBALL pàg. 8 D.1.- Descripció i justificació de la metodologia triada. pàg. 8 D.2.- Instruments de recollida de dades. pàg. 8 D.3.- Planificació temporal de les activitats pàg. 9 D.4.- Desglossament de les tasques del pla de treball pàg. 9 D.5.- Descripció dels recursos utilitzats: pàg. 10

D.5.1.- Recursos bibliogràfics D.5.2.- Recursos informàtics D.5.3.- Recursos audiovisuals

1ª PART

1.- EL FRACÀS ESCOLAR: REMENEM, DESTRIEM I TRIEM, l’estat de la qüestió .

pàg. 11

1.1.- Què es pensa i què es diu del fracàs escolar pàg. 12 1.2.- Re-pensem i re-anomenem el fracàs escolar pàg. 18 2.- EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL: PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL. FINAL D’ETAPA

pàg. 23

2.1.- El passat: orígens i desenvolupament pàg. 24 2.2.- Trets identitaris del pla de transició al treball. El dia a dia (1986-2008)

pàg. 25

2.2.1.- La composició dels grups 2.2.2.- Itinerari integrat per tres fases: orientació, formació i inserció

2.2.3.- Metodologies 2.2.4.- Una oferta de formació professional diversa i polivalent

2.2.5.- Col·laboració institucional 2.2.6.- Col·laboració amb l’entorn productiu 2.2.7.- L’atenció individualitzada 2.2.8.- L’àmbit territorial

2.3.- Present i futur: dels PGS a PQPI pàg. 33



3.- LES HIPÒTESIS DE TREBALL: Les 5 W pàg. 35 3.1.- Marc teòric: les estratègies adaptatives que ajuden a contestar les hipòtesi que planteja la recerca

pàg. 37

3.1.1.- Qui (who): els formadors i les formadores del PTT, agents cabdals del procés de transició

3.1.2.- Què (what): allò que aprenen, els nois i les noies, pren sentit en relació als seus interessos i necessitats personals

3.1.3.- Com (how) i per què (why): la relació de confiança amb el professorat els ofereix la possibilitat de “ser” i sentir-se “bé” a les classes

3.1.4.- On (where): l’espai físic, la ubicació del centre d’aprenentatge, el nombre de joves per aula... evita molt l’agressivitat estructural, tan freqüent a l’escola tradicional

3.1.5.- Quan (when): la distribució del temps. Malgrat seguir un calendari escolar reglat, la flexibilitat horària i la varietat de fases ajuden als objectius del programa

3.2.- Per concloure pàg. 54

2ª PART

4.- ELS “A PRIORI” I “A POSTERIORI” DE LES NARRATIVES BIOGRÀFIQUES DE JOVES DEL PTT

pàg. 55 4.1.- La recerca biogràfica i els joves pàg. 55 4.2.- La selecció dels joves pàg. 56 4.3.- Construir un guió per les entrevistes i reflexionar al voltant dels sabers

pàg. 59

4.4.- Després de realitzar les entrevistes pàg. 60 5.- LES HISTÒRIES pàg. 63 5.1.- Saiz: estava esverat!! pàg. 64 5.2.- Glesy: el treball com a motivació pàg. 68 5.3.- Niña: niña, niña pàg. 70 5.4.- Lilí: la bona i la mala sort pàg. 73 5.5.- Maria: fer-te gran de cop…com estar sol de cop pàg. 77 5.6.- Guaca: rodant: avenir-se amb la vida pàg. 80 5.7.- Romer: el gran partit pàg. 83



5.8.- Etedgar_91: inventar-se la vida: Puff el drac màgic pàg. 87 5.9.- Freddy: patinant per la vida pàg. 91 5.10.- Rdo: pero…yo soy cantante pàg. 94 6.- INTENTANT ENTENDRE-HO/EN CONSTRUCCIÓ pàg. 9 6.1.- Pèrdues, ruptures i altres dols pàg. 100 6.2.- L’èxit pàg. 101 6.3.- El fracàs pàg. 101 6.4.- El fracàs escolar pàg. 102 6.5.- Els estudis pàg. 102 6.6.- La vida a l’institut i el professorat pàg. 103

6.1.1.- Que en diuen: Pèrdues, ruptures i altres dols pàg. 107 6.2.1.- Que en diuen: L’èxit pàg. 109 6.3.1.- Que en diuen: El fracàs pàg. 110 6.4.1.- Que en diuen: El fracàs escolar pàg. 111 6.5.1.- Que en diuen: Els estudis pàg. 113 6.6.1.- Que en diuen: La vida a l’institut i el professorat

pàg. 116

3ª PART

7.- CONCLUSIONS: LA CONFIRMACIÓ DE LA HIPÒTESI

pàg. 119

7.1.- El pas pel PTT: que en diuen pàg. 121 7.1.1.- Metodologies 7.1.2.- Fets estructurals 7.1.3.- Maduració 7.1.4.- L’utilitat 7.1.5.- El professorat: la importància del rol del tutor/ de la tutora

8.- PROPOSTES A DOS VEUS pàg. 128 8.1.-Proposta dels nois i noies entrevistats: Que en diuen pàg. 129

8.1.1. L’escola del segle XXI 8.1.2.- El professorat del segle XXI

8.2.- Fer sentir la meva veu: les meves propostes. pàg. 132 9.- FONTS DOCUMENTALS pàg. 135 9.1.- Enllaços pàg. 137



9.2.- Llicències d’estudis pàg. 137 9.3.- Documents en línia pàg. 138 10.- ANNEXES pàg. 139 10.1.- Entrevista a la Lilí pàg. 139 10.2.- PGS: enquesta de satisfacció de l’alumnat 11.- AGRAÏMENTS

pàg. 149

pàg. 151



A.- INTRODUCCIÓ

Treballo des de fa vint anys en el programa Pla de Transició al Treball, quasi des del seu inici. He viscut el seu creixement fins el moment actual. He treballat per tirar-lo endavant. He col·laborat a pensar, a programar, a contrastar totes i cada una de les activitats, metodologies i actuacions del mateix. He participat en grups de treball, aquí i a l’estranger. He preparat i he col·laborat en la elaboració de materials de treball que han servit i serveixen per la nostra tasca diària. He treballat amb diferents companys i companyes que han passat pel programa. He visitat i he tractat amb un gran nombre d’empresaris i empresàries. I sobre tot he viscut molt de prop els canvis d’un jovent que venia “rebotat” d’un sistema escolar reglat i com anava modificant valors, hàbits, conductes a mida que avançava el seu pas pel programa. Aquest programa estava concebut com a PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL. Aquest curs 2008-2009 s’ha transformat en un PROGRAMA DE QUALIFICACIÓ PROFESSIONAL INICIAL. Es tancava un capítol i en començava un altre. Vaig pensar que era el moment d’explicar tot aquest camí realitzat. Explicar-ho però des d’una perspectiva diferent a la que ha estat habitual. Sense grans números, sense massa estadístiques. Donant veu als nois i noies que han estat amb nosaltres. Que fossin ells i elles qui ens expliquessin per què al programa li diem inclusiu, què hi ha de la transició al món laboral, què volen dir quan nosaltres diem que el grau de satisfacció dels joves vers el programa és alt. He volgut recollir la seva veu i fer-la pública: Com parlen del seu pas per l’escola primària i secundària, de les seves vivències. Del que saben i del que els hi agradaria saber. Dels seus desitjos. Escoltant amb atenció la seva veu ens adonarem de com veuen, ells o elles, al professorat, als adults. Com es busquen i com es construeixen. Quins vincles estableixen i amb qui.

I aprofitant-me d’aquestes veus, intentar contribuir a un discurs que ajudi a canviar de l’escola allò que fa que certes persones no s’hi trobin bé, allò que no les ajuda a madurar i a tirar endavant.

Si aconseguim mirar els joves amb una altra mirada i fer-nos ressò dels seus sentiments pot ser que aquesta nova escola esdevingui un espai on tothom trobi el seu lloc per estar i per a aprendre.



¿I qui millor per a dirigir aquest treball que la Dra. Juana Mª Sancho Gil, catedràtica d’universitat al Departament de Didàctica i Organització Educativa de la UB, que va estar assessorant al programa, quan aquest era un petit embrió?. Així doncs també podia contribuir a tancar una mica el cercle: va veure com començava i ara assessoria a relatar-ne la trajectòria.

Ella de seguida es va entusiasmar amb el projecte, i la seva guia i mestratge ha estat de gran vàlua durant la seva elaboració.

Dit això, i abans de desenvolupar el treball, enuncio els seus objectius, que aniran apareixent al llarg d’aquestes pàgines:

B.- L’OBJECTIU GENERAL D’AQUEST TREBALL PRETÉN:

(De)mostrar com el model PQPI/PTT és un model integrador, que implica el reconeixement i el respecte de la condició de subjecte de cada estudiant i de les diferències de tots els nois i les noies que hi participen. Que té en compte les experiències de relació amb el saber dels joves i que contribueix a que tots i totes trobin el seu lloc per a aprendre.

B.1.- ELS OBJECTIUS ESPECÍFICS DEL PROJECTE SÓN:

1. (Re)pensar la noció d’èxit i fracàs” escolar. 2. Explorar la transició (en actituds i valors) que es produeix en un grup de

joves al llarg del programa. 3. Identificar les variables (metodologia, estratègia, relació professors/es-

alumnes, tipus d’aprenentatges) que ens serveixin d’indicadors de satisfacció de l’alumnat d’aquest programa i de l’èxit d’inclusió que el programa ha tingut amb els joves

4. Evidenciar que altres models d’actuació són possibles i fan possible que els/les alumnes puguin trobar el seu lloc per aprendre. Aquests models es basen en:

a. Potenciar la integració de l’alumnat. b. Reforçar aprenentatges instrumentals. c. Incorporar les habilitats lligades a la societat de la informació. d. Valorar la cultura de la cooperació. e. Incidir en que l’educació és una eina per un treball qualificat

5. Ressaltar que la implicació de professors i professores i els agents socials (famílies, entitats, teixit empresarial, Administracions...) és fonamental a l’hora de ajudar als joves a fer les seves múltiples transicions.



C.- LA FINALITAT DEL PROJECTE VOL SER:

Recollir i aportar dades que posin de manifest com des d’una actuació dissenyada i pensada de forma no “encorsetada” es pot aconseguir respondre a les necessitats educatives contemporànies i a les situacions de trànsit en que es troben en joves.

Mostrar, a través de la veu del jovent entrevistat, com mitjançant la utilització de metodologies, eines i estratègies “fetes més a mida” molts d’aquests nois i nois se n’han sortit: Que això pugui servir de pauta per la creació de material. Que facilitin “repensar” actuacions primerenques per a caminar cap a noves formes de pensar i viure la formació, i això faci que hi hagi mes persones que puguin acreditar-se en l’ensenyament obligatori.

D.- METODOLOGIA I PLA DE TREBALL

D.1.- DESCRIPCIÓ I JUSTIFICACIÓ DE LA METODOLOGIA TRIADA.

Per la realització d’aquest projecte he seguit aquests tres enfocs metodològics:

1. El de la perspectiva crítica d’anàlisi del discurs per tal de situar allò que es diu sobre l’èxit i el fracàs escolar: per tal de poder veure com s’entenen aquests dos conceptes segons des d’on són esmentats.

2. El d’un anàlisi del significat a partir de l’experiència dels joves sobre èxit i fracàs a l’escola i a la vida: pot ser sentint el discurs dels joves ens adonem que allò que els adults entenem per èxit o fracàs no és el mateix que per a ells.

3. Observació de metodologies, planificació i organització dels diferents programes del Pla de Transició al Treball: atès que crec que la forma en que es treballa en les aules d’aquest programa repercuteix en la utilització del terme inclusiu,

Es tracta d’una investigació per indagar un procés de transició –canvi- viscut per joves del PTT, on es parli dels aprenentatges, de l’èxit i del fracàs, de les carències, de les competències, de les condicions socials, familiars i culturals...

D.2.- INSTRUMENTS DE RECOLLIDA DE DADES.

- Relats de vida: Instrument fonamental d’aquest projecte. Relats de vida de 10 joves escollits en la proporció que indica el “mapa”actual de joves que no acaben



l’ESO, han estat 6 nois i 4 noies d’arreu de Catalunya. (A l’apartat 4 en faig tota la descripció)

- Entrevistes tutors/es.

- Entrevistes amb l’equip de coordinació del PTT

- Ús i anàlisi de diferent documentació relacionada amb els temes estudiats.

D.3.- PLANIFICACIÓ TEMPORAL DE LES ACTIVITATS AMB LA PREVISIÓ DE CALENDARI.

Set 08

Oct 08

Nov 08

Des 08

Gen 09

Feb 09

Març 09

Abr 09

Maig 09

Juny 09

Jul 09

Fase 1 ☺ ☺ ☺ Fase 2 ☺ Fase 3 ☺ ☺ Fase 4 ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 5 ☺ ☺ Fase 6 ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 7 ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 8 ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 9 ☺ ☺ ☺ Fase 10 ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 11 ☺

Fase 12 ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ Fase 13 ☺ ☺ Fase 14 ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺ ☺

D.4.- DESGLOSSAMENT DE LES TASQUES DEL PLA DE TREBALL.

Fase 1.- Revisar la literatura existent a Catalunya sobre el fracàs escolar. Revisar la literatura existent sobre el Pla de Transició al Treball. Revisar la literatura existent a Catalunya sobre l’escola inclusiva. Fase 2.- Presentació del projecte a la comunitat del PTT. Fase 3.- Demanar la col·laboració de diferents PTT en el projecte. Fase 4.- Presa de contacte amb els tutors/es dels PTT col·laboradors, per tal de planificar actuacions. Fase 5.- Elaboració del guió per anar realitzant les entrevistes dels relats de vida. Fase 6.- Reunions i/o contactes via telefònica o/i per e-mail amb coordinació del PTT.



Fase 7.- Realització d’ entrevistes als alumnes participants. M’he desplaçat al lloc d’origen de cada entrevistat/da. Fase 8.- Transcriure i ordenar la informació. Fase 9.- Categoritzar la informació : agrupar la informació obtinguda en categories. Fase 10.- Elaboració de la memòria i de resultats. Fase 11.- Lliurament memòria. Fases complementàries: Fase 12.- Reunions setmanals amb la tutora del projecte. Fase 13.- Reunions de seguiment amb el Departament d’Educació. Fase 14.- Participació en cursos de formació i participació a projectes universitaris:

- Estratègies per a l’èxit: PQPI, una nova oportunitat, és un curs que consta de 60 hores, 35 de presencials i 25 de telemàtiques, Aquest curs està dirigit per a professionals dels PQPI. - Projecte integrat. Curs de 15 h., per a professionals dels PQPI. - Bases Metodològiques Recerca Educativa. Curs de 30h. ICE de l’UB. - Grup d’ investigación consolidat Formación, Innovación y Nuevas Tecnologías , Projecte: “Repensar el éxito y el fracaso escolar de la Educación Secundaria desde la relación de los jóvenes con el saber”.

D.5.- DESCRIPCIÓ DELS RECURSOS UTILITZATS: D.5.1.-Recursos bibliogràfics Biblioteques de les Universitats catalanes. Biblioteques d’altres universitats espanyoles, i dels seus Departaments Fons bibliogràfic i materials de Centres de Recursos Pedagògics. Identificació de les Competències Bàsiques en l’Ensenyament Obligatori. Recerca per Internet D.5.2.- Recursos informàtics Processador de textos Microsoft Word. Programa Adobe Acrobat per treballar fitxers PDF. Escàner, impressora, fotocopiadora. D.5.3.- Recursos audiovisuals Gravadora i transcriptor Phillips.



1ª PART “El fracàs escolar” no existeix; el que existeix són alumnes en situació de fracàs, històries escolars que acaben malament.

Charlot,B (2000) "Els nostres joves d’ara estimen el luxe, tenen pèssims modals i menyspreen l’ autoritat; mostren poc respecte pels seus superiors i prefereixen la conversa vulgar a l’esforç; els nois són ara els tirans i no els servents de casa seva: ja no s’aixequen quan algú entra a la casa; no respecten els pares, conversen entre si quan estan en companyia dels grans, devoren l’àpat i tiranitzen els seus mestres.

Sòcrates, segle IV abans de Crist 1.- EL FRACÀS ESCOLAR: REMENEM, DESTRIEM I TRIEM. L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ. ¿Com començar aquest treball si no és parlant del fracàs escolar?. Aquestes dues paraules que omplen la boca del polítics, que encapçalen notícies a TV, premsa i ràdio. Que temen i, per si de cas, moltes famílies no esmenten. Calaix de sastre per encabir-hi tantes i tantes històries... El meu treball parla d’aquestes històries. Històries anònimes que aquí tindran deu noms i deu veus. Tots els joves que passen pel PTT són nois i noies que algun cop a la seva vida algú o des d’alguna institució els ha senyalat com a “fracassats escolars”, i... s’ho han cregut i han crescut sota aquest parany. En l’apartat 1.1. d’aquesta 1ª part he intentat fer esment de tot el que es diu sobre el fracàs escolar. En l’apartat 1.2. hi trobarem diferents definicions i punts de vista sobre el mateix tema. I, com diu en Raimon “jo vinc d’un silenci antic i molt llarg..”, jo vinc d’una trajectòria dins l’ensenyament de trenta anys d’experiència, i sempre treballant amb un sector de nois i noies sovint estigmatitzats. Després de molts anys de donar-hi voltes a com i què voldria dir, em trobo amb l’oportunitat de fer-ho. Com he anat explicant a tothom que em preguntava de què anava el meu projecte, cal dir que aquest treball no pretén en cap moment ser un tractat teòric sobre educció, ni ser objectiu ni quantificable.



Aquest és un treball fet amb el cor, i des de l’emoció i la il·lusió. Crec que és un treball que es mereixen tots els alumnes i les alumnes que he tingut, perquè de tots i de totes me n’he servit, de tots n’he après. Els nois i les noies que jo conec no són fracassats escolars: són joves a qui els ha passat moltes coses, bones i dolentes, joves que no sempre han estat escoltats i/o mirats, o sí però no de la manera que caldria. Amb amor. Joves que saben moltes coses, que potser “no saben que les saben”. Joves de qui podem aprendre. Però... són joves que en la cursa escolar no han tingut el ritme o la forma, o les capacitats o les habilitats se seguir “la norma” i no han arribat a la meta. I vet aquí que els anomenem fracassats escolars. És que l’escola només ha de servir per ensenyar “matèries”? O és que hi ha, o hi pot haver una altra escola? 1.1.-QUÈ ES PENSA I QUÈ ES DIU DEL FRACÀS ESCOLAR (la comunitat educativa, la societat…). Breu introducció. Espanya és el segon país de la UE amb una major taxa d’abandonament, només superada per Portugal. L’abandonament a Catalunya és una mica inferior a la taxa de l’estat espanyol. A Espanya el 26,7% sortien de l’ESO sense graduar-se, a Catalunya no ho aconseguia el 22,9%. Les dades que a continuació apareixen han estat extretes del PROJECTE DE RECERCA I INNOVACIÓ EN MATERIA EDUCATIVA I D’ENSENYAMENT FORMAL I NO FORMAL. ARIE 2007: “Cap a una escola secundària inclusiva: sabers i experiències de joves en situació d’exclusió” (2006ARIE10044), coordinador Fernando Hernández. Catedràtic de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.1

1 Per elaborar aquest projecte han estat consultades les publicacions ressenyades tot seguit:

• Indicadors del Departament d’Educació • Documents del Consell Superior d'Avaluació • Informes PISA/OCDE i altres organismes internacionals • Treballs de recerca en Postgraus i Màsters • Recerques en llicències del Departament d'Educació i grups universitàris • Informes, estudis i recerques de la Fundació Jaume Bofill i altres entitats • Actes de congressos • Investigacions de convocatòries AGAUR: ARIE, ARAI, AMIC, etc. • Tesis doctorals i DEA (Diploma d’Estudis Avançats) • Informes governamentals o d’organismes públics (Síndic de Greuges…) • Monogràfics de revistes • Publicacions de mestres i professors/res en formats diversos



Vaig participar en aquest projecte i és per això que m’he permès utilitzar-ne algunes dades.

“L’aparició d’informes recents com la darrera onada PISA o el de la Fundació Jaume Bofill sobre l’estat de l’educació a Catalunya, vénen a afegir-se a l’informe publicat per l’OCDE (2006), (Education at a Glance 2006) que assenyala un alt percentatge d’abandonament de l’escola a Espanya en relació als altres països que en formen part. L’abandonament prematur de l’escola a l'ESO o la finalització d’aquest període escolar sense titulació és un problema que demana respostes urgents, tant a l'Estat Espanyol com a Catalunya. A finals de desembre es va presentar l’informe Bofill en què les dades que es descriuen són les següents: Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’estat espanyol a l’ESO (69,6%)

Extret de: Ferrer, F.; Albaigés, B. (dirs.) (2008), L’estat de l’educació a Catalunya.

El percentatge de graduats en ESO al curs 2004-2005 segons dades del MEC, era d’un 72,2% a Catalunya per un 70,4% a Espanya.

Si ho mirem des de la perspectiva de l’abandonament prematur, el percentatge de població de 18 a 24 anys amb l’ESO, com a màxim, que no continua estudiant, a l’any 2005 a Catalunya és del 32,9%, pel 30,8% d’Espanya. A l’UE-25 és del 15,2% i a l’OCDE del 18,0%.

Els autors de l’Informe Bofill per la seva banda, descriuen la situació assenyalant que Catalunya és en l’actualitat una de les comunitats autònomes i un dels països europeus amb un abandonament escolar prematur de la població jove més elevat. L’abandonament escolar que presenta Catalunya (34,1%) triplica l’objectiu europeu per al 2010 (10%)”





“Ateses aquestes petites diferències percentuals, podem afirmar que Catalunya té un dels nivells d’abandonament escolar prematur més elevat de la Unió Europea, i un dels nivells de formació de la població jove més baix. D’ençà de l’any 2000, a diferència de la mitjana de la Unió Europea, a Catalunya s’ha incrementat el pes de l’abandonament escolar prematur i ha disminuït el percentatge de població jove que ha assolit ensenyaments post-obligatoris.”



“Catalunya presenta taxes de no graduació en l’ESO de les més altes de l’Estat (al voltant del 30%). Apareixen algunes dades que assenyalen a l’estructura del mercat de treball i els elevats nivells de precarietat laboral i d’ocupació no qualificada en sectors com el turístic, com a factors que fins ara han representat un estímul per molts joves a l’hora d’abandonar el sistema educatiu. Tanmateix, els autors dels informes apunten a la responsabilitat també del mateix sistema educatiu, que no és capaç de retenir (sinó que de vegades tendeix a expulsar) l’alumnat menys orientat envers l’escolarització.

“En un altre dels informes consultats, amb dades de 2004, els 293.200 joves d’entre 16 i 24 anys no realitzen cap tipus d’itinerari formatiu, la qual cosa representa un 45,81% dels joves catalans. Del total de joves desocupats que busquen feina, 50.000 no realitzen cap tipus de formació. Hi ha 276.210 joves de 16 a 24 anys que es troben en situació d’inactivitat, dels quals 15.900 no segueixen cap tipus de formació. En síntesi, hi ha 65.900 joves arreu de Catalunya que no treballen ni segueixen cap tipus d’itinerari formatiu i representen un 10,30% de la població d’entre 16 i 24 anys de Catalunya.

Segons dades de la UGT, aparegudes al diari EL PAIS del 17/09/2008, uns 100.000 joves catalans no han aconseguit cap titulació acadèmica ni tenen treball. El 14% de catalans entre els 16 i 24 anys, un de cada set, “no fa res”.

“L’aparició de les dades de l’Informe Bofill sobre l’estat general de l’educació tenen continuïtat amb un altre informe de la mateixa Fundació que té com a focus d’atenció el professorat. Algunes dades són interessants en relació a l’educació secundària. L’informe detalla que “Espanya és el país amb una xifra més baixa d’hores de contacte després de Finlàndia, Hongria, Suècia, Noruega i el Regne Unit.” També s’hi assenyala que en l’educació secundària obligatòria, en general la població docent espanyola és més jove que la mitjana de l’OCDE, però novament la catalana és la més envellida de totes, amb una intensitat superior que a la primària. Els autors de l’informe consideren que el professorat “més aviat es mou en una situació borrosa que va des de la indiferència fins a una lleugera satisfacció en el que s’ha acordat anomenar una inèrcia captiva sense que s’albirin perspectives de millora”. El problema fonamental per als autors en relació al professorat és la dificultat que una part important del professorat té per a vincular l’estat de la professió als resultats educatius obtinguts pels alumnes. Conclouen que aquest fet “està fora de tota lògica i no hi ha cap altre sector de l’actuació professional on això pugui passar”.

L’informe PISA també fa esment a la repetició de curs com a una ineficaç mesura educativa. Estudis d’altres autors també fan palès que per més temps que l’alumne/a passi a l’escola no afavorirà el seu èxit escolar. En l’avançament de resultats del dossier de premsa de la Fundació Jaume Bofill a l’últim informe PISA, anomenat:



“Una ullada a l’Informe PISA 2006: Equitat, excel·lència i eficiència educativa a Catalunya. Una anàlisi comparada”. Director: Ferran Ferrer, en el resum final, hi podem llegir:

1.- En equitat educativa Catalunya se situa a la mitjana europea. A l’interior de la societat catalana, no obstant, hi ha diferències significatives.

a) Catalunya mostra diferències de resultats en ciències, en funció del gènere, superiors a les d’altres països.

b) Catalunya té una diferència de resultats en ciències en funció del nivell socioeconòmic i cultural de les famílies similar a la mitjana de l’OCDE.

c) Les diferències de resultats a les tres competències, entre l’alumnat nascut a Espanya i fora d’Espanya, són molt elevades.

En la comparació internacional, la puntuació de l’alumnat no nadiu a Catalunya és la més baixa de tots els països de la mostra.

En ciències i comprensió lectora, Catalunya és un dels sistemes educatius amb majors desigualtats de resultats entre nadius i no nadius.

d) Les diferències de resultats entre el sector públic i el sector privat són molt elevades a les tres competències mesurades. Entre aquells països que tenen una presència significativa del sector privat, Catalunya és el que presenta una major desigualtat de resultats entre xarxes.

e) La diferència de puntuació entre els centres públics i privats és deguda, bàsicament, a la desigual composició social dels alumnes dels centres.

2.-En excel·lència educativa Catalunya se situa clarament per sota de la mitjana europea.

a) Catalunya té pocs alumnes en els nivells alts de competència científica i de comprensió lectora.

b) Catalunya té un nombre elevat d’alumnes en risc de fracàs escolar (baix nivell de competències en ciències i en comprensió lectora).

c) El risc de fracàs escolar és més elevat en el sector públic que en el privat, bàsicament degut al fet que el sector públic acull una població escolar menys afavorida.

d) La comparativa amb regions del nord d’Itàlia situa a Catalunya clarament per sota en competència científica.



3.-Catalunya té un nivell d’eficiència en educació per sota de la mitjana europea. D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats.

a) Pel nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, els alumnes catalans haurien de tenir millors resultats.

b) Pel nivell d’estudis dels pares, els alumnes catalans haurien de tenir millors resultats.

c) Catalunya té diferències de resultats importants dels alumnes, en funció del nivell d’estudis dels pares.

En l´informe II -Dossier de premsa del mes d’octubre del 2008- de la mateixa fundació Jaume Bofíll, s’evidencia que el “model comprensiu” apareix seriosament debilitat a Catalunya, com a mínim en l’últim tram de l’educació obligatòria, i que un de cada tres centres ha resolt la configuració dels grups classe mitjançant l’agrupació dels alumnes en funció de les seves capacitats i que aquesta pràctica és més comuna en centres públics que privats i segons les seves dades comparatives indiquen que això influeix negativament en els resultats de l’alume/a.

La resposta per part de l’Administració no es va fer esperar i el Departament d’Educació va criticar que l'informe ofereixi una visió "fragmentada i parcial" dels centres educatius, i va argumentat la separació d’alumnes per capacitats com una possibilitat dins de l’autonomia que concedeix als centres educatius. I va continuar dient que la millor resposta que es pot donar a la creixent diversitat de l’alumnat són fórmules organitzatives flexibles.

Va al·legar que "no imposa, ni vol imposar cap model organitzatiu", va subratllar l’autonomia de cada escola i va advertir: "És contraproduent posar en qüestió, una i una altra vegada, el saber fer dels centres i dels seus professionals".

Per acabar aquest apartat...diré que és perfecte la possibilitat d’autonomia i flexibilitat dins de cada centre, així ho hem pogut comprovar des del nostre programa i al llarg d’aquests vint anys: cada centre, cada col·lectiu, cada zona –barri, població, comarca- i cada grup, és diferent i la seves peculiaritats comporten formes organitzatives diferents. Això entenem que vol dir clarament “formes organitzatives”, no separació per capacitats i/o coneixements. Més endavant explicaré com en el PTT treballem sota els principis de l’escola inclusiva, encara que no al cent per cent perquè no hi estem formats, però sí que ho fem, podríem dir, de forma intuïtiva i retroactiva.



Tanmateix, després de la lectura d’aquest apartat, el que se’m fa significatiu és que la immensa majoria de “la literatura” sobre el fracàs escolar parla de dades numèriques, de percentatges, del grau en què nois i noies no han assolit determinades competències, ni han finalitzat l’ESO, i de com ens situem (Catalunya) en comparació amb la resta d’Espanya, o la resta d’Europa.

Aquestes dades reflecteixen un panorama bastant confós de la situació actual. Si seguim llegint el segon apartat es pot veure que hi ha altres veus i altres dades que intenten veure més enllà de tot aquest panorama tan aclaparador. Veus que ens parlen del fracàs escolar des d’altres punts de vista, des d’altres posicions, i que pot ser que després de pensar-hi ens portés a replantejar-nos si...

- caldria demanar als governs d’altres tipus de mesures educatives, i si... - caldria sensibilitzar a “l’opinió pública” (que és qui fa molta “tasca de

formació” entre els ciutadans), del sentit de l’educació i de la formació, i del grau de responsabilitat que tots hi tenim.

1.2.- RE-PENSEM I RE-ANOMENEM EL FRACÀS ESCOLAR

Podríem donar moltes definicions sobre el fracàs escolar, i de molt oposades:

• Des de les més institucionals i/o acadèmiques, com la de Marchesi, que en dóna la següent definició: “aquellos alumnos que, al final de su permanencia en la escuela, no han alcanzado una preparación mínima que les permita vivir de forma autónoma en la sociedad” (Marchesi i Hernández 2000).

• a les més populars: aquella persona que després d’estar un temps a l’escola no ha aprovat l’ESO.

“La comunitat investigadora ha donat una atenció especial a aquesta problemàtica i ha presentat marcs teòrics per explicar les causes i el sentit d’aquestes dades. Ho ha fet, per exemple, qüestionant, des de diferents disciplines, el sentit del concepte “fracàs escolar” (Charlot, 2000 [1997]; Marchesi i Hernández, 2003). Habitualment les recerques sobre el “fracàs escolar” s’han plantejat amb la finalitat d’explicar les dades de ‘fracassats’ en relació amb les condicions estructurals, el context socioeconòmic, i les característiques dels grups de pertinença, gènere i situació familiar. Així, les dades i les xifres de caràcter “macro” deixen pas a múltiples interpretacions. Per a alguns, el fracàs es pot entendre com el resultat de l'actual crisi de l’educació secundària a l’hora d’oferir perspectives atractives als joves (Ferrer, Naya i Vall, 2004) o com resultat de la implementació de l’educació secundària comprensiva (Sevilla, 2003). També s’explica per la falta de “cultura de l’esforç”, com plantejava la LOCE i reafirma la LOE; o qui considera que és a causa de



la infantilizació dels joves (Cuesta, 2005); les limitacions de les estructures escolars i les seves formes de normalització social (Martino i Pallota-Chiarolli, 2003); o la fallida del projecte modern que sustenta l’escola secundària i la seva finalitat educadora (Duschazky i Corea, 2005)”. (Hernández i altres, 2008)

Dia a dia, any darrera any en els PGS/PTT hem procurat adequar-nos a cada nen i nena segons les seves capacitats i necessitats, ja que sent tots iguals també som diferents i no tothom aprèn de la mateixa manera, ni li interessa o pot aprendre el mateix. En definitiva seguim el que diu Birbili 2005: 313: “donar-los una oportunitat positiva i motivadora per a aprendre, no de forma global sinó individual”.

I quan analitzem el fracàs escolar des de l’òptica dels adolescents, la tasca encara se’ns fa més complexa: NO HO PODEM POSAR TOT, NI A TOTS, DINS UN MATEIX SAC. I per tant la resposta haurà d’ésser, en la mesura que es pugui, individualitzada.

La noció de fracàs escolar remet cap a fenòmens designats per una absència (de resultats), una falta (d’estudi), una transgressió (de regles). Els/les alumnes en situació de fracàs escolar porten la marca de la diferència i de la falta. Així, un alumne/a amb èxit i un amb situació de fracàs escolar estan en diferents posicions respecte a: les notes, els indicadors d’èxit, els anys de retard... Així joves en situació de fracàs escolar no tenen/no són en relació als que tenen èxit, que són els que tenen/són. El fracàs escolar no és només l’absència d’èxit sinó una experiència que viu un ésser humà. (Charlot:2000)

A aquest estudi no li pertoca aprofundir en les teories de la reproducció, dels orígens socials i de les deficiències en què es basen nombrosos estudis sobre el fracàs. Aquest treball vol despertar, motivar, col·laborar a que es deixi de pensar en l’alumne o l’alumna en situació de fracàs escolar en termes de faltes, en negatiu, de com practicar una lectura positiva “optimista”, prestant atenció a allò que les persones fan, aconsegueixen, tenen o són, i no només en allò que els falta i les seves carències.

Aquest treball vol mirar com s’ha construït la situació que ha portat l’alumne/a al fracàs en l’aprenentatge, i no pas mirar què li falta per a aconseguir-ho.

Actualment no es pot basar el fracàs escolar només en un determinisme socioeconòmic, es té molt en compte:

- La psicologia evolutiva de l’adolescència. - El centre educatiu - La relació de l’alumne amb l’escola - Les exigències de la institució escolar i la sociabilitat



- El “self” i l’adaptació o no a les exigències escolars - El coneixement de la persona - L’univers de possibilitats d’un individu.

És per això que parlar de “fracàs escolar” en un sentit de tot o res, amb unes perspectives d’anàlisi i mediàtiques que prenen el fracàs escolar com un “fet en si mateix” (Charlot 2000) és el que fa que es perdin les possibilitats d’esbrinar què va passar en la relació dels/de les adolescents amb el saber “epistèmic” (que és el que domina a l’escola) i amb la mateixa escola, per què la deixen o hi tenen un “mal rotllo”.

A l’article “Cuando no todo es fracaso”, publicat pel diari EL PAIS en data 28 de setembre de 2008, es donen unes dades sobre la reducció del fracàs escolar a l’ESO, i que es mouen entre el 9% i el 25%. S’hi assenyalen com a “claus” per aquest progrés:

• contacte amb les famílies • contacte amb els antics tutors • recolzament, estímul i reconeixement de l’esforç individual • diferents ritmes d’aprenentatge • transmissió de valors i ensenyament d’hàbits: disciplina, puntualitat, esforç.. • seguiment personalitzat dels nois i les noies • reducció del grup-classe • implicació total del professorat

Així doncs, vaig constatar que metodologies que aplicàvem dins dels PTT estaven sent aplicats a diferents IES, dins de les diversificacions curriculars, i estaven donant uns bons resultats. Estem doncs per bon camí. Al llarg de la investigació aniré explicant com es desenvolupa aquesta forma d’actuar i com ho estan vivint els nois i noies triats per explicar el relat de vida.

Al llarg de tots els cursos en el PGS/PTT, tota la comunitat educativa ha posat de manifest una forma de fer, de treballar, de mirar als nois i a les noies que any darrera any passaven per les seves aules d’una forma diferent, amb una “altra mirada”. L’atenció a la condició, a les vivències i a les experiències amb “el saber” dels joves tant a dins com a fora de la institució acadèmica fan que dia a dia busquin explicacions a la desafecció escolar de gran part de la joventut actual. I alguna cosa es deu trobar, ja que a les enquestes de satisfacció que al final de curs es passen als usuaris del programa, la puntuació obtinguda sempre està situada en el tram més alt, com per exemple el de les dades de l’informe de final de curs del 2005-2006:



� Valoració del programa per part dels joves (924 enquestes recollides/978 que finalitzen i 1012 enquestes contestades)

Mitjana de satisfacció dels joves 8,4 Recomanarien el programa a companys/es 3,4/4

Així, tal i com estan les coses- estat de la qüestió-, he desenvolupat aquesta investigació per tal de:

- (de)mostrar com el model PGS/PTT és/ha estat un model inclusiu, que implica el reconeixement i el respecte de la condició de subjecte de cada estudiant i de les diferències de tots els nois i les noies que hi participen. Que té en compte les experiències de relació amb el saber dels joves i que contribueix a què tots i totes trobin el seu lloc per a aprendre.

Aquest model d’educació inclusiva, s’entén com

“Procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat per continuar sent membre de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l’aula”. STAINBACK, S.B.; L’educació inclusiva: definició, context i motius. Suports, vol.5, núm.1 p.18-25, 2001.

- contribuir a definir els trets clau del PTT, aquells que fan que hagi estat fins ara un referent per a programes similars, i que fins ara, a grans trets, havien estat: “proporcionar eines i recursos que facilitin la integració social: inserció laboral, continuïtat formativa. Així com incidir en la importància de la formació al llarg de la vida”.

- avançar en la cerca de noves eines i estratègies que permetin incrementar l’èxit d’aquest programa i que també puguin ser d’utilitat a l’ensenyament secundari a l’hora de planificar i emprar diferents metodologies per a poder aconseguir una millor integració de l’alumnat.



Segons dades de l’UGT, publicades al diari EL PAIS del 17/09/2008, uns 100.000 joves catalans no han aconseguit cap titulació acadèmica ni tenen treball. El 14% de catalans entre els 16 i 24 anys, un de cada set, “no fa res”.

En equitat educativa Catalunya se situa a la mitjana europea. A l’interior de la societat catalana, no obstant, hi ha diferències significatives.

En excel·lència educativa Catalunya se situa clarament per sota de la mitjana europea.

Catalunya té un nivell d’eficiència en educació per sota de la mitjana europea. D’acord amb el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies, el nivell d’estudis dels progenitors i la despesa pública en educació, Catalunya hauria de tenir clarament millors resultats

ENS CAL: Donar-los una oportunitat positiva i motivadora per a aprendre, no de forma global sinó individual”.



2.- EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL: PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL. FINAL D’ETAPA. El elefante del circo después de su actuación y hasta poco antes de volver al escenario, siempre permanecía atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que aprisionaba una de sus patas. Sin embargo, la estaca era solo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado en unos centímetros en el suelo. Y, aunque la cadena era gruesa y poderosa, me parecía obvio que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su fuerza, podría liberarse con facilidad de la estaca y huir. El elefante del circo no escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño. El elefantito empujó, tiró y sudó tratando de soltarse. Y, a pesar de sus esfuerzos, no lo consiguió, porque aquella estaca era demasiado dura para él. Al día siguiente lo volvía a intentar, y al otro día, y al otro... Hasta que, un día, un día terrible para su historia, el animal acepto su impotencia y se resignó a su destino. El elefante enorme y poderoso que ahora vemos en el circo cree que no puede. Tiene grabado el recuerdo de la impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese recuerdo. Jamás, jamás intentó volver a poner a prueba su fuerza...

El elefante encadenado. Déjame que te cuente. Jorge Bucay (2003) I així molts adolescents han arribat a les nostres aules, amb l’estaca del “tu no en saps, tu no pots, tu no fas, tu no vols, tu no vals...” i no saben quan va ser la primera vegada que ho van sentir, i no saben quantes vegades els ho han dit, ni qui els ho ha dit. I ja fa temps, molt temps que han deixat de posar a prova la seva força, el seu saber... És, en part, feina nostra tornar-los la confiança que ho poden fer, ajudar-los a desfer-se de les estaques a què estan lligats. Facilitar-los l’entorn perquè tornin a intentar saber si poden aconseguir-ho i s’hi impliquin amb totes les seves forces. La nostra mirada i escolta positiva desfarà moltes estaques. En aquest apartat parlaré, del que va ser l’origen del PTT, la seva evolució i de com ha arribat fins avui dia. També hi trobareu una petita pinzellada sobre l’actual canvi: els PQPI

El temps verbal que faré servir és el present doncs aquest senyala que l’acció coincideix amb el moment en el que s’està parlant, i l’essència, el



tarannà del treball del dia a dia quan era PGS a ara que és PQPI no ha variat

2.1.- EL PASSAT: ORÍGENS I DESENVOLUPAMENT L’any 1986, el Departament d’Educació i l’Ajuntament de Barcelona, van organitzar conjuntament el primer Pla de Transició al Treball (PTT), un programa per a joves en atur, amb l’objectiu d’aconseguir la seva inserció laboral en acabar el programa i la motivació per acabar la formació, tot això mitjançant un seguiment individualitzat que deixés que cada jove definís i desenvolupés el seu propi projecte. L’any 1990, amb l’aprovació i implantació de la LOGSE, el Pla de Transició al Treball esdevingué, a Catalunya, el referent dels Programes de Garantia Social previstos a l’article 22.3 de la Llei, programes impulsats i organitzats pel Departament d’Educació, en col·laboració amb les administracions locals i el Departament de Treball i Indústria.

La Ley Orgánica 1/1990, de 3 de octubre, de Ordenación General del Sistema Educativo establece, en su artículo 23, puntos 2 y 3, que las Administraciones educativas garantizarán una oferta suficiente de programas específicos de Garantía Social dirigidos a aquellos alumnos que hayan abandonado la etapa de Educación Secundaria Obligatoria sin alcanzar los objetivos correspondientes. Establece también que la finalidad de dichos programas es proporcionar a tales alumnos una formación básica y profesional que les permita incorporarse a la vida activa o proseguir sus estudios, especialmente en la Formación Profesional Específica de grado medio, a través de la prueba de acceso a los correspondientes ciclos formativos. Los programas de Garantía Social se rigen por la Orden de 12 de enero de 1993 (BOE 19.1.93) por la que se regulan los programas de Garantía Social durante el período de implantación anticipada del segundo ciclo de la Educación Secundaria Obligatoria. Están dirigidos a jóvenes mayores de 16 años y menores de 21 que no posean titulación alguna de Formación Profesional y especialmente para aquéllos que no hayan alcanzado los objetivos de la Educación Secundaria Obligatoria. Esta misma Orden, aunque reconoce la responsabilidad directa del Ministerio de Educación y Cultura en la gestión y organización de los mismos en Centros que impartan enseñanzas de Educación Secundaria o Enseñanzas Artísticas y en Centros de Educación de Adultos, también recoge la posibilidad de que el Ministerio de Educación y Cultura establezca convenios de colaboración con la Administración local y con otras Administraciones e instituciones públicas y privadas para el desarrollo de los mismos.

Aquests ha estat el marc en què ens hem mogut fins arribar al curs 08-09. A partir d’aquest curs entra en aplicació el decret dels PQPI, que descriuré breument a l’apartat 2.3.



2.2.- TRETS IDENTITARIS del PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL. El dia a dia (1986-2008). 2.2.1.- La composició dels grups Els nois i les noies arriben al PTT, bàsicament, des del mes de maig fins al mes de setembre, que és el període en què han obtingut les qualificacions i quan han de decidir com i on seguir. Els tutors i tutores els reben i van fent les entrevistes inicials que són de gran importància a l’hora de fer una bona orientació vers l’alumnat. Aquesta entrevista, que pot durar ben bé una hora i que de vegades ha de tenir una segona sessió, guia a ambdues parts. Si convé també ens posem en contacte amb la família i/o l’antic centre escolar. L’entrevista dóna la clau per decidir si el PTT és el recurs més adient o si, pel contrari, es veu que l’itinerari d’aquella persona ha d’anar cap una altra banda. De tota manera, ningú es queda mai sense sortida, sempre se li busca un recurs. Quan al setembre comença el curs cada programa forma els seus grups. Cada grup té aproximadament quinze joves. La composició dels grups es fa, generalment, d’aquestes dues formes:

• Dues terceres partes dels programes treballen en grups heterogenis equilibrats: edat, sexe, nivell acadèmic, nacionalitats, domicili (barri o localitat), problemàtica personal i social, motivacions, ritmes de treball i aprenentatge.

• La resta, l’altra tercera part, es formen grups per mòduls: agrupacions segons la formació professionalitzadora que realitzaran durant la segona fase.

2.2.2.- Itinerari integrat per tres fases: orientació, formació i inserció -La primera fase: orientació, centrada en la remotivació, la redinamització i l’orientació i en el reforç de les habilitats i competències bàsiques: fer que el/la jove miri dins seu, s’adoni dels seus interessos i de les seves aptituds. Vagi descobrint poc a poc el valor de l’esforç. Trobi sentit a aprendre. Es realitza en el període setembre a desembre i dura 200h. L’horari de l’alumnat és matinal, amb un



mínim de 4 hores lectives diàries durant la 1ª fase. A banda, el temps d’esbarjo i el temps destinat a les tutories individuals. Com que el PTT és un programa no reglat, té la característica de ser un programa flexible, en quasi tots els sentits de la paraula. Això dóna l’opció d’organitzar els continguts de diferents formes segons les necessitats, l’orientació de l’equip del PTT, i també segons la composició del grup classe. A continuació s’expliciten les diferents versions: Treball per àrees: La programació es fa a partir de les àrees del disseny curricular PTT de l’any 95. La temporització horària, però, és diferent d’un PTT a l’altre i, a més, es van anar incorporant “àrees” o espais curriculars nous (en la majoria de casos amb un espai que es dedica a la preparació de les proves d’accés o a les assignatures instrumentals de llengua i de matemàtiques). El professorat selecciona els continguts del llibre blau del PTT i amb el pas del temps s’han generat materials didàctics o, en força casos, petits projectes. En la major part dels casos els continguts de les àrees instrumentals es treballen transversalment, tot i que moltes vegades els espais de proves d’accés o els de llengua i matemàtiques serveixen per reforçar aquests continguts. -Treball per projectes: En aquesta metodologia la programació i temporització de la major part de la 1ª fase es fa basant-se en uns projectes on s’articulen els continguts en funció d’eixos temàtics molt propers als interessos i necessitats detectades pels joves. Aquesta metodologia implica una organització horària setmanal i diària diferent, organitzada en funció de cada projecte. -Model mixt: Espais setmanals dedicats al treball per projectes compartint amb d’altres espais organitzats segons les àrees tradicionals. De fet, les dues metodologies (àrees i projectes) divergeixen més en la temporització de la formació que en els plantejaments de fons, per tant, no ha tingut mai sentit contraposar els dos models, i com he dit abans, la flexibilitat passa per adaptar cada realitat, cada situació. I en això, el professorat del PTT és un expert.

-La segona fase és la de formació professional inicial en l’especialitat que els alumnes han triat i amb un període de pràctiques a les empreses. Sens dubte aquest període és el més "agraït". Els nois i noies comencen a aprendre una



professió. Veuen si els agrada o no, si voldran fer allò "tota la vida". Molts descobreixen coses com aquestes:

"és molt pesat", "no serveixo per això", "m’encanta" És una fase on hi ha canvis de valors, de comportaments: l’entrada en un món on se’ls tracta com a adults. L’objectiu general d’aquesta fase és qualificar professionalment els joves per a l’accés a una ocupació dins un sector determinat d’activitats. L’assoliment d’aquesta finalitat comporta la superació de possibles dèficits en la formació professional de base i l’aprenentatge de tasques relativament senzilles. Aquesta formació es realitza durant els mesos de gener fins al juny, ocupa 400 hores i inclou un període de 200 hores de pràctiques en empreses, la qual cosa els facilita un període de formació en un entorn real de treball –aprenentatge en un context productiu- i, en molts casos, la inserció laboral. Aquesta formació en centres de treball –pràctiques en empreses- serveix per: a. Desenvolupar estratègies que portin cap a un acostament entre l’estructura acadèmica i la laboral, tant en un sentit com en l’altre. b. Integrar dins el currículum de l’alumne o alumna totes aquelles accions que estan dintre del camp de la transició cap al món laboral. c. Facilitar tant a l’alumnat com a l’empresa la possibilitat de dur a la pràctica aquestes accions. La pràctica a l’empresa planteja com a objectiu general orientar l’alumnat perquè pugui tenir un coneixement més clar de les pròpies capacitats i interessos i facilitar la qualificació professional i la inserció dins el món laboral. Com a objectius específics relatius a la qualificació professional, les pràctiques a les empreses han de possibilitar un aprenentatge més significatiu dels coneixements i tecnologies actuals en un ambient real de treball d’empresa o institució, l’adquisició de nous coneixements professionals i la possibilitat de desenvolupar, en el context laboral, els coneixements curriculars apresos en el centre docent. A més, com a objectius específics relatius a la inserció les pràctiques en empreses han de facilitar una comprensió més aprofundida del procés productiu i/o de les tasques de serveis específics de cada perfil, participar-hi de forma activa i adquirir hàbits de relacions humanes a l’empresa.



-La tercera fase és la de l’acompanyament en el procés d’inserció laboral i/o formativa: ens atansem al mes de maig-juny-juliol, els nois i noies han acabat la formació i les pràctiques, han acabat el curs. Ara toca decidir el futur immediat. N’hi ha que reben una oferta de contracte de l’empresa on han fet les pràctiques. D’altres posen a la pràctica tot el que han après a classe sobre com buscar feina: envien cartes, actualitzen el currículum, els ajudem a planificar les entrevistes... I, finalment, també hi ha qui ha aprovat les PACFGM i decideix tornar al sistema educatiu. Sigui com sigui, tots i totes reben el nostre suport. Tanmateix, el compromís dels tutors i de les tutores del PTT no acaba aquí: hi ha un seguiment individualitzat fins a un any després d’acabar el programa. Cosa que ens proporciona un barem per a detectar la satisfacció de les persones que han estat amb nosaltres: Tot sovint, al llarg de l’any posterior a la finalització del curs, el PTT encara és un referent dins la vida dels/de les joves; així que no és estrany que vinguin a demanar-nos orientació, a preguntar-nos si tenim feina, a presentar-nos un amic, a la núvia, a explicar-nos la vida... Saben que poden comptar amb els seus tutors i les seves tutores! 2.2.3.- Metodologies -El treball en equip és fonamentalment. Es treballa tant per àrees (coneixement del món laboral, tècniques de comunicació, orientació, informàtica), com per projectes, és a dir, treballs transversals i globals de les àrees abans esmentades, amb un centre d’interès que intentem que sigui força motivador. Es treballa amb un enfocament aplicat als aprenentatges teoricopràctics de les competències bàsiques instrumentals i de la formació professional inicial especifica. S’acostuma a treballar amb metodologies actives d’aprenentatge cooperatiu, s’utilitzen tècniques com: “el mètode del cas”, “aprenentatge basat en problemes”, “mètode de l’artefacte”... que sempre cal adaptar a les nostres necessitats. -L’ús de les TIC com a eina de motivació ha estat part fonamental de les metodologies aplicades: des de la utilització de l’aula d’informàtica com a usuaris de diferents programes, a recercadors d’informació, passant per la utilització de la gravadora primer i el vídeo després, a l’hora de fer rol-playing de les entrevistes de feina, com la realització de mini documentals sobre temes proposats a classe i realitzats amb tot tipus de suports digitals.



-El treball de camp, s’anomena així el crèdit o el projecte, d’una durada de 30 hores, que té com a finalitat fer un treball d’investigació, bàsicament sobre l’entorn empresarial en general i/o en el perfil professionalitzador en concret, i en alguns casos es fan altres tipus d’investigació. Però en ambdós casos la metodologia comporta, d’una banda, l’aplicació i la concreció pràctica dels continguts del programa i aporta elements que enriqueixen els coneixements i les experiències de l’alumnat. La idea és la realització d’un crèdit de síntesi, d’un treball globalitzador, on es posin en joc totes les capacitats, les habilitats treballades i/o desenvolupades al llarg d’aquesta fase. De manera que és un temps de molta activitat: de trucades telefòniques, de rol-playing, d’entrevistes, d’elaboració d’enquestes, de formularis... I també de realització de bases de dades i fulls de càlcul, d’organització de l’agenda, d’ubicació en l’espai, d’observacions directes, d’utilització de material audiovisual.... Iniciar un projecte i finalitzar-lo és un autèntic frenesí, un treball cooperatiu importantissim i del qual el PTT està molt orgullós, perquè podem veure com engloba tot el que s’ha anat treballant i com ho fa d’una manera molt engrescadora. Podeu trobar tot tipus d’exercicis i materials de referència elaborats pel professorat del PTT al llarg de tots quests anys a la web de Recursos del PQPI. -L’avaluació forma part del procés d’ensenyament-aprenentatge i el seu objectiu és permetre reflexionar sobre el propi procés i planificar els mecanismes d’adequació i ajust necessaris. S’avalua, doncs, el propi procés d’ensenyament-aprenentatge i es permet així comparar la concordança o discordança dels resultats d’aquest procés amb els objectius proposats (expressats en competències). Es fa un seguiment del desenvolupament de cada alumne/a referent a l’adquisició de coneixements, però es tracta sobretot d’observar l’evolució de les capacitats instrumentals, dels procediments, de les actituds, dels valors i de les normes. Els nois i les noies aprenen, treballen i es comporten sense tenir present “la nota”, s’estranyen que no n’hi hagi i això en molts casos els fa sentir menys pressionats. Les frases més emocionades que a final de curs es podien sentir eren d’aquest estil:

“Tota la vida suspenent i aquest curs m’he guanyat un diploma de Treball, un d’Educació i el títol de Manipulador d’aliments!” “La meva mare no s’ho creurà!”



Es treballa segons criteris pedagògics de l’avaluació inicial, continua i formativa: - L’avaluació inicial de l’alumne ajuda a adaptar-lo a la situació de partida i orientar-lo vers objectius assolibles: s’estableixen objectius immediats, clars i ajustats a les possibilitats de l’individu i se’n comprova el compliment mitjançant l’avaluació contínua. - L’avaluació sumativa reflecteix el seguiment sistemàtic realitzat durant el curs i intenta plasmar l’evolució madurativa de l’alumne. L’avaluació, s’entén, és: � Personalitzada, contínua i formativa i amb participació de l’alumnat en procés � L’avaluació de competències � Una avaluació en positiu � Responsabilitat de tot l’equip docent � La realització de quatre sessions anuals: a l’inici de curs, per Nadal, abans de

Setmana Santa i a final de curs. Aquí haig de fer una reflexió i dir que crec que el fet de no donar “notes” és un element molt important en front a la responsabilitat i a la maduració personal. Nois i noies treballen per saber, aprenen perquè ho necessiten: per resoldre un problema, una situació. S’esforcen perquè és una manera d’aconseguir quelcom. Hi ha un canvi de comportament que ve donat per un canvi de valors. Espero que a partir d’aquest curs 08-09 amb la implantació de l’avaluació dins el programa, s’aconsegueixi mantenir i/o fins i tot millorar els progressos que nois i noies havien desenvolupat en tots els aspectes. El temps ens ho dirà.

2.2.4.- Una oferta de formació professional diversa i polivalent És una oferta dissenyada per a un primer nivell professionalitzador tenint en compte les necessitats i possibilitats de l’entorn i els interessos, motivacions i habilitats dels nois i les noies participants. Al llarg d’aquests vint-i-tres anys hi ha hagut diferents àmbits professionalitzadors ja que, tal i com acabo de fer esment, es té molt en compte el moment econòmic en què s’està transitant. Hi participen professionals de la docència així com professionals del món empresarial, cosa que fa que es doni una complementació molt important.



Al llarg dels anys els àmbits professionals amb els que hem tingut o tenim relació són:

1. Comerç 2. Hoteleria i turisme 3. Transport i manteniment de vehicles 4. Electricitat i electrònica / instal·lació i manteniment 5. Fabricació mecànica 6. Imatge personal 7. Indústries alimentàries 8. Informàtica i comunicacions 9. Fusta, moble i suro 10. Instal·lació i manteniment

2.2.5.- La col·laboració institucional El Pla de Transició al Treball ha estat possible gràcies a la col·laboració del Departament d’Educació i Departament de Treball i Indústria (Servei d’Ocupació de Catalunya) i de les administracions locals on es desenvolupa el programa: ajuntaments i consells comarcals. I també, per algunes actuacions dels programes, es compta amb el suport del FSE, de la Unió Europea. Facilita també la interacció, dins de l’àmbit local, dels diferents serveis públics d’atenció als joves: ofertes de feina, informació de formació ocupacional, lleure, associacionisme. Així com també de salut: programes de prevenció de drogues, sexualitat, alimentació. I de promoció econòmica: vivers d’empreses, etc. En definitiva, el Pla de Transició al Treball facilita la col·laboració d’altres entitats i agents socials que ajuden a conèixer i acostar els joves a la realitat i als recursos del territori. 2.2.6.- La col·laboració amb l’entorn productiu Es tracta de la possibilitat de fer un aprenentatge formatiu aplicat a la realitat professional i la seva familiarització amb les relacions socials existents al món del treball. Factors que repercuteixen positivament en la seva maduració personal i també en la seva transició sòcio-professional. Com he esmentat abans, el contacte amb el món "real", al menys a nivell professional, els facilita estar a prop de models diferents als que han tingut fins ara. Ja no és el mestre o la professora qui ensenya. És el cap, la directora o l’encarregada qui ajuda a adquirir un sabers, uns valors. Aquesta col·laboració es dóna en diferents àmbits: grups empresarials, gremis... poden ajudar en la planificació de l’oferta i/o en la formació general.



Com s’està veient el PTT és un programa flexible en molts àmbits. Un d’ells fa referència a la formació teorico-pràctica: hi ha programes que realitzen la formació integrament en un centre laboral. Els/les professionals d’aquest centre són els encarregats/des d’impartir la formació teòrica i pràctica als/ a les alumnes en el mateix entorn laboral on realitzen la seva feina. En altres PTT són els professors i professores dels centres d’ensenyament de l’entorn els encarregats de donar-los la formació. Normalment aquesta formació es realitza en els centres depenents del Departament d'Educació. I podem seguir explicant d’altres variacions semblants a aquestes i a les que denominem model mixt. En la meva opinió la forma més exitosa seria un model mixt on gran part de la formació es realitzés dins les empreses i una altra part a les instal·lacions del PTT i els continguts fossin impartits per experts del món laboral, comptant que aquestes persones coneguin molt bé el tipus de joves amb qui treballem, i les seves metodologies siguin properes a les nostres. Altres col·laboracions que vénen de l’entorn empresarial són l’acolliment de joves en la realització de pràctiques i en la inserció laboral; aquesta ultima situació es dóna tot sovint, ja que la relació de coneixença de l’empresari/a amb l’alumne/a ja hi és i això facilita que es pugui establir una relació contractual. 2.2.7.- L’atenció individualitzada És l’element clau: la figura del tutor o tutora és fonamental durant tot el procés. És qui condueix el procés i qui fa una atenció individualitzada d’orientació personal i professional. És la persona de referència dins el programa. Pensem en el gran pes d’aquesta persona atès que, per exemple, a la primera fase passa quasi la totalitat de les hores amb els/les participants. L’acció tutorial comporta també actuacions en l’àmbit familiar, amb formadors experts i amb les empreses. Crec que no m’equivoco si dic que professors i professores del PTT creiem amb aquella dita africana que diu que “per a educar a un infant és necessita tota la tribu”. Ja sigui com a treball individual i/o com a treball de grup, la tutoria ha estat un dels eixos claus del model. El Pla de Tutoria de cada PTT concreta les principals activitats a realitzar en dos espais diferenciats: la tutoria de grup i la tutoria personalitzada a partir d’uns continguts i criteris compartits: � TUTORIA DE GRUP: per a treballar la cohesió grupal, facilitar el

desenvolupament normal de totes les activitats que componen el programa i



afavorir la consecució d’actituds i d’hàbits socials en el grup de joves com a col·lectiu.

� TUTORIA INDIVIDUALITZADA: on cada part es compromet al Pacte formatiu i a un Pla de formació individualitzat per a cada alumne/a. Es realitza un seguiment individual del procés formatiu i es fa l’avaluació del pacte formatiu. Serveix per fer el seguiment i acompanyament a la inserció laboral i educativa. També hi pot haver contacte amb les famílies i/o amb institucions si el cas ho requereix. Sempre s’intenta primer tractar la situació directament amb el noi o la noia, per tal que prengui consciència de si mateix com una persona adulta i en vies de formació, i que es responsabilitzi del seu procés de transició cap a la vida activa.

En la segona part de la investigació, podrem veure com els relats dels alumnes sobre el seu pas pel PTT donen una importància fonamental a la figura del tutor/a.

2.2.8.- L’àmbit territorial La progressió del programa ha estat molt important. Des del curs 86-87 en que hi havia un programa (Sants-Montjuic a Barcelona) a tot Catalunya amb un total de quatre grups i cinquanta-tres alumnes participants, fins el curs 07-08 que el nombre de programes va ser de quaranta, el de grups vuitanta-set i un total de mil docents setanta-un alumnes atesos.

curs nombre programes nombre de grups total d’alumnes 1986-87 1 4 53 2007-08 40 87 1.271

2.3.- PRESENT I FUTUR: DELS PGS A PQPI L’any 2006, la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació. (BOE núm. 106, 04.05.06) i més tard el Decret 143/2007, de 26 de juny (DOGC núm. 4915, 29.06.07) estableixen l’ordenació de l’ESO i la conversió dels PGS a PQPI. I diu així :

“DECRET: Els programes de qualificació professional inicial (PQPI) s’adrecen, com un itinerari educatiu, formatiu i professionalitzador, al jovent que encara no ha obtingut el títol de graduat en ESO. Es plantegen com una via d’oportunitats que permet assolir competències professionals de nivell elemental en un sector professional i desenvolupar habilitats personals i socials. Els programes de qualificació professional esdevenen així una via d’accés al món laboral i, alhora, una via d’accés tant cap als



cicles formatius de grau mitjà per al jovent que opti per presentar-se a les proves d’accés i les superin com cap a d’altres ofertes formatives. Paral·lelament, els PQPI esdevenen una nova via per obtenir el títol de graduat en educació secundària obligatòria per al jovent que, de manera voluntària, s’inscrigui en els mòduls específics que s’organitzin amb aquesta finalitat. És per aquest motiu que en aquest Decret es recullen, també, els referents curriculars d’aquests mòduls.”

Tal i com es desprèn del Decret, els PQPI es plantegen atendre el mateix col·lectiu i amb els mateixos objectius generals que els PGS. Les novetats que introdueix la LOE pel que fa als PQPI i en relació als PGS són: 1. La formació professional que s’ofereix en els programes s’adapta al Catàleg de

Qualificacions i s’estructura per unitats de competència. La certificació acadèmica que s’obté acredita les competències professionals assolides a efectes laborals, amb el certificat de professionalitat, i, a efectes acadèmics, per a les Proves d’accés a Cicles Formatius (PACFGM) i pel Graduat en Educació Secundària Obligatòria (GESO).

2. Es fixa un marc curricular que estableix elements de flexibilitat cara a les PACFGM i del GESO .

3. Es dóna la possibilitat d’obtenció del GESO si se superen els mòduls voluntaris (mòduls C)

4. L’avaluació esdevé registrada per possibilitar el reconeixement de la formació. Així doncs a partir del curs 2008-2009 hi haurà una transformació, uns canvis en el PTT. No és aquest treball el lloc on comentar-ho, ja que aquest és el testimoni del que ha estat el PTT al llarg dels seus vint-i-tres anys de funcionament. Això sí, des del punt de vista d’una persona que fa vint anys que en forma part, que ha desenvolupat la seva feina en dos PTT diferents i que ha estat també dos cursos de suport a la Coordinació del programa, i del que se’n sent molt orgullosa.



3.- LES HIPÒTESIS DE TREBALL: Les 5 W Els nostres “mals alumnes” (alumnes considerats sense futur) no vénen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja vénen, amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d’explicar, però sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d’indicatiu.

Pennac. D (2008) Moltes vegades després de les reunions de professors i professores del programa, curs darrera curs, després de llegir informes finals, després de cloendes de programes europeus... em topava (o ella venia a mi) amb una pregunta, testimoni d’un sentiment molt estès entre el col·lectiu: “per què tants informes quantitatius, tantes dades?” “sempre explicant el nostre funcionament, l’èxit, la utilitat amb “números”” “com i a on podem explicar tot allò que fem a classe, què veiem, què ens diuen joves i famílies?”

I on explicar allò que t’ha dit un alumne:

“Mira, de l’insti no m’agradaven ni els profes ni el que hi havia d’estudiar, tot el demés sí; però d’aquí el PTT m’agrada tot”

Què fem, com ho fem, per què ho fem....i vinga preguntar-me quès i coms, d’aquí va néixer el títol d’aquest apartat: les 5 W.

La TEORIA DE LES CINC W és una de las teories periodístiques que més s’ha utilitzat i que, actualment, segueix vigent. El seu naixement respon al desenvolupament de la informació, de la seva utilització i de les necessitats d’estructuració La teoria de las cinc W es basa en cinc preguntes a què qualsevol informació, especialment la de caràcter noticiós, ha de respondre perquè sigui completa i perquè compleixi cabalment amb el seu primer i mes gran fi: aconseguir que les persones s’assabentin, de la manera mes clara i completa, d’allò que està passant.



Aquestes preguntes són: on, quan, com, qui i per què (where, when, how, who i why; cinc expressions angleses que donen nom a aquesta teoria).

El fet d’estar tot el curs passat en el grup de treball PROJECTE DE RECERCA I INNOVACIÓ EN MATERIA EDUCATIVA I D’ENSENYAMENT FORMAL I NO FORMAL. ARIE 2007, “Cap a una escola secundària inclusiva: sabers i experiències de joves en situació d’exclusió” (2006ARIE10044), coordinat per Fernando Hernández, Catedràtic de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va fer que refresqués i ampliés coneixements, que aprofundís més en les teories pedagògiques i així vaig adonar-me que allò que estàvem fent tot el col·lectiu de professionals del PTT ho podia “emmarcar” (mai al cent per cent, els ideals no existeixen, i s’ha d’ésser flexible) dintre del corrent de l’escola inclusiva.

Així vaig començar a armar aquest treball. Les meves preguntes tenien un marc teòric, o si més no, hi quedaven aixoplugades.

PTT Nou Barris. Auxiliar de cuina i serveis de restauració. Curs 2007-2008



3.1.- MARC TEÒRIC: LES ESTRATÈGIES ADAPTATIVES QUE AJUDEN A CONTESTAR LES HIPÒTESIS QUE PLANTEJA LA RECERCA.

L’escola inclusiva és l’escola que no entén la diferència com un problema, sinó com un valor a integrar, que entén que l’educació és un procés bàsicament social, que és respectuosa i solidària. També trobarem altres termes i/o conceptes per anomenar-la com “escola comprensiva”, “educació personalitzada”, “escola adaptativa”, “dret a la diversitat”. El terme “Educació Adaptativa” es va utilitzar per primera vegada l’any 1977 amb l’aparició del llibre Adaptative Education de Glaser . A Espanya ha estat emparat sota el paraigües de la Pedagogia diferencial (García 1997) i de forma més amplia sota el terme d’Educació Inclusiva. L’escola inclusiva pretén educar nens i nenes, nois i noies conjuntament, fomentant la integració social. Una escola inclusiva reconeix el dret a la diferència, a les manifestacions diferents i a la participació sense exclusions de tota persona. Es basa en l’establiment de relaciones simètriques, en l’assumpció d’igualtat entre els participants. Es reconeix i es valora el coneixement de l’altre. Els processos de comunicació estan basats en el diàleg, l’escolta activa i la comprensió. (Ardanaz, 2004). La Constitució marca “el dret a l’educació en la diversitat”, per tant això vol dir aconseguir una escola inclusiva i integradora, tolerant i plural: una escola que es caracteritzi per la comprensió, el respecte i l’equitat. Això suposa enfrontar-se a la diversitat d’una forma reflexiva, flexible i variada, proposant vies complementàries de respostes en funció de cada situació. I tal com diuen Arteaga (2006); García et al. (2005-2006), les estratègies eficaces són aquelles que es plantegen des del centre en funció de la seva realitat i implica el seu professorat per buscar respostes educatives adequades a la seva problemàtica. Aquesta és la forma en què es treballa al PTT. Així doncs, aquest model d’escola ens ha de permetre una educació per a tothom, flexibilitat i adaptabilitat curricular i també ha de potenciar el treball cooperatiu i les noves metodologies docents entre el professorat. L’Educació Adaptativa sosté (García 1997) que els problemes de rendiment es deuen al desajust entre els procediments educatius utilitzats i les característiques dels i de les estudiants. Fa una anàlisi de la realitat i adequa els procediments als estudiants.



L’Educació Adaptativa considera que hi ha set elements interrelacionats que fan que una estratègia d’adaptació funcioni o, pel contrari, no tingui èxit (Arteaga i Garcia 2008).

“1.-formació especifica del professorat en l’atenció a la diversitat que fa que estigui implicat en el disseny de solucions i recursos. 2.-Un treball cooperatiu i interprofessional que inclou tècnics en intervenció psicopedagògica i docents en diferents àmbits amb experiència educativa. 3.-Un marc teòric que sustenti i doni forma a la manera d’abordar el problema i la solució. 4.-La recerca i introducció d’estratègies i recursos variats i eficaços. 5.-Un plantejament de la diversitat des d’una cultura positiva que consideri les diferències com una realitat a la qual s’ha de fer front. La comunitat educativa ha de crear un entorn de seguretat, acceptació i col·laboració entre tots (Booth i Ainscow, 2002; Canto, 2003). 6.-Un diagnòstic de la realitat escolar i de les diferències dels estudiants i del sistema, identificant tots aquells elements que faciliten o, pel contrari, impedeixen aconseguir els resultats esperats. 7.-El recolzament i la flexibilitat de la direcció del centre i de l’administració educativa que faciliti la reorganització de l’entorn escolar segons les necessitats de la situació particular.”

A continuació “adaptaré” aquests set elements, els relacionaré i utilitzaré com a marc teòric de cada una de les preguntes o hipòtesis en què m’he recolzat per realitzar el meu estudi:

• QUI (WHO): els formadors i les formadores del PTT, agents cabdals del procés de transició

• QUÈ (WHAT): allò que aprenen, els nois i les noies pren sentit en relació als seus interessos i necessitats personals.

• COM (HOW) i PER QUÈ? (WHY?): la relació de confiança amb el professorat els ofereix la possibilitat de “ser” i sentir-se bé a les classes.

• ON (WHERE): l’espai físic, la ubicació del centre d’aprenentatge, el nombre de joves per aula... evita molt l’agressivitat estructural, tan freqüent a l’escola tradicional.

• QUAN (WHEN): la distribució del temps. Malgrat seguir un calendari escolar reglat, la flexibilitat horària i la varietat de fases ajuden als objectius del programa.

Més endavant, a l’apartat 5, aquestes hipòtesis de treball i la resposta a cada pregunta venen confirmades a la història del RDO. De forma natural i espontània aquest noi va verificar, a la seva manera, les meves hipòtesis.



3.1.1.-Qui (who): els formadors i les formadores del PTT, agents cabdals del procés de transició

L’Educació Adaptativa diu, 1.-formació especifica del professorat en l’atenció a la diversitat que fa que estiguin implicats en el disseny de solucions i recursos. 2.-Un treball cooperatiu i interprofessional que inclou tècnics en intervenció psicopedagògica i docents en diferents àmbits amb experiència educativa. 7.-El recolzament i la flexibilitat de la direcció del centre i de l’administració educativa que faciliti la reorganització de l’entorn escolar segons les necessitats de la situació particular.”

El “bon docent” ha de potenciar alumnes que se sentin exitosos (no fa referència a alumnes que obtinguin bons resultats acadèmics, sinó nois i noies conformes amb si mateixos), amb bona autoestima, capaços de fer conscients les seves debilitats i les seves fortaleses (Eisner, E. 1994). El perfil del professorat del programa (tutors i tutores del Departament d’Educació) • Voluntaris: els professors i professores del Departament d’Educació que estan

en el programa acostumen a ser professionals amb anys d’experiència a l’ensenyament i sensibles a les necessitats del tipus d’alumnat que ens ocupa. Acostumen a ser ells i elles qui s’acosten al programa per a formar-hi part.

• Amb autonomia i capacitat d’organització i de decisió, a l’hora de tirar endavant el programa i triar les metodologies més adients.

• Amb estabilitat i dedicació exclusiva. • Propers a l’alumnat però amb “autoritat”: no són amics, però se’n preocupen. No

són rígids, escolten, actuen, ajuden... • Adaptables al context i als recursos específics, gràcies a la seva gran

trajectòria professional que han anat assolint al llarg dels anys. • Impartint formació amb metodologies didàctiques engrescadores, properes als

interessos i motivacions de l’alumnat i al seu dia a dia. • La polivalència de tasques a realitzar és molt amplia: tutoria, docència,

organització i coordinació de la formació de l’alumnat, relació amb el centre FPA si hi té alumnes matriculats, seguiment Formació Centres de Treball, gestió administrativa i econòmica dels recursos, difusió.... són professionals



acostumats/des a treballar en diferents contexts i realitzant funcions molt diferents.

Els tutors i les tutores que estan treballant als PTT hi són per una tria personal. Com ja he esmentat abans, aquest programa fa 23 anys que està en funcionament. El temps mig de permanència és de 16 anys per professional. Aquesta dada ens corrobora la vocacionalitat dels professors i professores del programa. La majoria d’ells i elles estan d’acord al destacar la dimensió relacional del procés educatiu. Els agrada el tipus d’acompanyament personalitzat que poden realitzar amb els i les adolescents. Aprecien la major “flexibilitat, llibertat, autonomia” per a poder realitzar el seu treball com a educadors i educadores, poden gestionar el seu treball i poden adaptar la formació i la metodologia depenent de les demandes i/o necessitats del grup classe. El fet de tenir una ràtio molt per sota de l’ensenyament reglat fa que hi hagi una gran facilitat a l’hora d’establir vincles basats en la confiança i el coneixement de l’altre. Hi ha una actitud de compartir determinats posicionaments front el món amb els alumnes, intentant interpel·lar els nois i noies des d’allò que és personal més que des de allò que diu la institució.

Titulacions del professorat del PTT agrupades per àrees afins àrea ciències 7%

àrea laboral 13%

àrea llengües 5%

ârea geografia i història 12%

àrea de filosofia, psicologia i

ciències de l'educació 63%

altres àrees 0'77%

Com es pot veure en el gràfic, la titulació del gruix de les persones que han estat vinculades com a tutors o tutores del PTT, es correspon bàsicament a estudis de continguts basats amb la persona: el seu pensament, desenvolupament i comportament.



Aquest fet crec que demostra la necessitat que les persones que es dediquen a l’educació, sigui en el nivell que sigui, com a complement de la seva especialitat professional, tinguin un alt nivell de coneixements psicopedagògics i també que tinguin un grau important de vocacionalitat.

Eines i estructures de suport per al professorat:

Com que el PTT és un programa amb una implantació territorial àmplia i disseminada, ha calgut treballar sempre en xarxa: al començament de forma presencial i als darrers anys incorporant ja les noves tecnologies.

Amb l’objectiu d’oferir al professorat tant eines com recursos pedagògics concrets per a desenvolupar la seva tasca com, sobretot, marcs de debat i intercanvi que han facilitat avançar en els plantejaments i l’aplicació dels programes, s’ha anat consolidat al llarg dels anys diferents línies d’actuació, com:

1.-Treball en xarxa dels equips docents del PTT - Disseny curricular comú d’aplicació flexible - Elaboració i avaluació d’eines pedagògiques i de gestió - Intercanvi periòdic de bones pràctiques i establiment de criteris comuns - Equips de coordinació, suport i seguiment dels programes

2.- Activitats de formació permanent específica, tals com, seminaris, grups de treball, jornades.... 3.- Sistematització i difusió de recursos pedagògics (antics i/o actuals):

- Mediateca - Web dels Programes de Qualificació Inicial professional - Publicació electrònica mensual: “el full dels PGS” - Edició de materials didàctics d’elaboració pròpia - Disseny curricular de perfils professionals - Equip humà d’assessorament i suport per a la gestió i per a la resolució de problemes i conflictes - Espai i equipaments pel professorat: despatx, telèfons, ordinadors personals, connexió a Internet, equips de noves tecnologies….



Recordem que l’àrea geogràfica dels PTT és tot Catalunya, però que els programes estan molt dispersos en el territori. Així trobem que la distribució durant el curs 2007-2008 és la següent:

Distribució territorial del PTT curs 2007-2008

Tarragona (7)

Girona (5)

Lleida (2)

Barcelona 26

Això fa que hi hagi una xarxa informatitzada de gran volum, que les nostres comunicacions siguin via e-mail i telefònica. Que disposem de pàgines web, que fem reunions sectorials i generals depenent del moment i de les circumstàncies.



3.1.2.- Què (what): allò que els nois i les noies aprenen pren sentit en relació als seus interessos i necessitats personals.

L’Educació Adaptativa diu, 3.-Un marc teòric que sustenti i doni forma a la manera d’abordar el problema i la solució.

4.-La recerca i introducció d’estratègies i recursos variats i eficaços.

Els equips de treball del PTT han entès que s’han de distanciar del tipus escolàstic de fer aprendre continguts, que del que es tracta és de promoure experiències en relació amb el coneixement. I ha fet seva la màxima segons la qual l’aula no ha d’ésser un lloc d’imposició de la cultura, ha d’ésser un lloc obert al debat i a la negociació de les realitats.

Objectius del Pla de Transició al Treball :

Remotivar cap a la formació i el treball a noies i nois que han abandonat el sistema educatiu sense titulació, proporcionar-los recursos personals i professionals per a la inserció en el món del treball i la continuïtat formativa posterior, preferentment en CFGM

Any darrere any s’ha anat aconseguint aquest objectiu.

A tall d’exemple presento els resultats del curs 2007-2008, (s’ha de tenir en compte que la crisi econòmica ha reduït significativament la inserció laboral).

• 69% obtenen certificat d’aprofitament (han assistit a més del 70% del curs)

• 22% obtenen certificat d’assistència (han assistit a menys del 70% del curs)

• 38% superen proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà (PACFGM)

• 31% inscrits/es a Cicles Formatius de Grau Mig (CFGM) • 11% inscrits/es a altres ofertes formatives • 42% va trobar feina en acabar el curs (el % s’incrementa a posteriori

fins 60-70%) • mitjana satisfacció joves: 8,4/10



Els facilitadors d’un model d’èxit: desenvolupament curricular dels PTT des del curs 1986 fins el curs 2008

1.- Orientació professional i tècniques de recerca de feina: Aquest crèdit té com a objectiu dotar l’alumne/a d’unes capacitats que li permetin dissenyar i aplicar el seu propi itinerari de recerca professional, tot estimulant-lo per afrontar el procés de selecció de personal i fer-lo conscient de la necessitat de formació permanent com a requisit per a la millora de la feina. 2.- Formació econòmica i laboral: Aquest crèdit té com a objectiu dotar l’alumne/a d’unes eines bàsiques per a l’observació i l’anàlisi de la realitat econòmico-laboral en relació al seu futur professional. 3.- Introducció a la informàtica d’usuari: Aquest crèdit té com a objectiu dotar l’alumne/a d’unes capacitats que li permetin utilitzar un ordinador personal per realitzar el treballs de processament de textos i de gestió de base de dades. 4.- Treball de camp: Aquest crèdit, atès el seu caràcter globalitzador, té com a objectiu que l’alumne/a sigui capaç de reconèixer i d’aplicar en una realitat concreta els continguts desenvolupats en els altres crèdits per tal de contribuir a l’assoliment dels objectius generals del programa. 5.- Tutoria: Aquest crèdit té com a objectiu realitzar el seguiment de l’alumne/a, individualment i com a grup, així com facilitar el desenvolupament normal de totes les activitats que componen el programa, afavorir la consecució d’actituds i d’hàbits socials en el grup d’alumnes com a col·lectiu i donar-los, de manera individualitzada, informació i orientació per a la seva opció professionalitzadora i el disseny i desenvolupament del seu projecte personal. 6.- La formació bàsica i el seu tractament transversal: Sempre s’ha donat a la formació bàsica un enfocament motivador, funcional i utilitari i per tant transversal, assumible com a objectiu de tots i cada un dels crèdits, i prioritzant el mètode inductiu com a eina de formació. (recomano una lectura integra d’aquest apartat, en el llibre El Pla de Transició al Treball)



7.- Els crèdits professionalitzadors i les pràctiques a les empreses: L’objectiu general d’aquesta fase és qualificar professionalment els joves per a l’accés a una ocupació dins d’un sector determinat d’activitats. Per un període de 200 h. l’empresa realitza l’acolliment dels joves per a la realització de les seves pràctiques; els facilita un període de formació en un entorn real de treball i, en molts casos la inserció laboral. 8.- Participació en activitats i projectes transnacionals: Les activitats transnacionals permeten organitzar seminaris i trobades d’intercanvi, estades formatives d’alumnes i professorat a països de l’estranger. El valor afegit d’aquestes sortides a l’estranger facilita:

• completar competències professionals • millorar autonomia personal • desenvolupar habilitats socials • enriquir el bagatge cultural del jovent

Entre els socis transnacionals hi ha països com França, Itàlia, Alemanya, Finlàndia, Regne Unit, Bèlgica, Portugal. Són experiències molt interessants per els joves que moltes vegades ni tan sols han sortit del seu barri, del seu poble, i de cop i volta volen en un avió direcció… ...Lisboa: el menjar, l’idioma, els costums, l’orientació dins una nova ciutat, les pràctiques en empreses estrangeres, l’enyorança dels seus… Encara recordo un 20 de maig a Lisboa, amb un grup de noies, de comerç, de Sant Boi… totes plorant…. Era la Festa Major del seu poble!!, no sabien que estarien fent les amigues, els nuvis… i elles allà… en un país on no sabien què hi feien… quina feina a consolar-les, quin aprenentatge per l’autonomia… quantes angoixes varem ajudar a superar, quina complicitat es va establir… AIXÒ ÉS EDUCAR, AIXÒ ÉS ENSENYAR.



3.1.3.- Com (how) i per què (why): la relació de confiança amb el professorat els ofereix la possibilitat de “ser” i sentir-se “bé” a les classes.

L’Educació Adaptativa diu, 5.-Un plantejament de la diversitat des d’una cultura positiva que consideri les diferències com una realitat a què cal fer front. La comunitat educativa ha de crear un entorn de seguretat, acceptació i col·laboració entre tots (Booth i Ainscow, 2002; Canto, 2003).

6.-Un diagnòstic de la realitat escolar i de les diferències dels estudiants i del sistema, identificant tots aquells elements que faciliten o, pel contrari, impedeixen aconseguir els resultats esperats.

Qui són/qui han estat els usuaris i usuàries del PTT?

• 16-21 anys: durant els primers anys hi ha hagut més joves a les franges altes d’edat, tendència que ha anat canviant degut a factors educatius i econòmics, a edats més primerenques.

• Sense graduat en ESO i abans sense l’Educació General Bàsica • Durant els darrers anys, el 50% dels alumnes han estat derivats pels IES,

cosa que abans passava molt menys, ja que hi havia canals molt més amplis. • Heterogeneïtat de sexes, de classe social, de religions, de lloc d’origen;

últimament hi ha hagut un gran increment d’alumnat nouvingut. En alguns programes la composició a l’aula és del 40% autòcton i 60% nouvingut. Nois i noies que a més d’assumir els canvis i la crisi de l’adolescència han d’assumir les crisis i les obligacions d’adaptació del procés migratori.

• Baixa autoestima: joves que no confien en les seves capacitats i no s’arrisquen: si creuen que no se’n sortiran, ja no ho proven. Són persones que es frustren fàcilment i tendeixen a responsabilitzar els altres d’allò que els passa. Sovint senten que no els estimen, no els valoren o els rebutgen. Alguns fan qualsevol cosa per ser acceptats i d’altres es mostren prepotents i presumptuosos.

• Manca de competències bàsiques, malgrat que puguin tenir-ne d’altres. • Desorientació personal i professional, incrementada per l’etapa evolutiva en

què es troben. • Falta de motivació per la formació i el treball, manca de models adequats.



Afegeixo, per tal de complementar l’anterior perfil, la descripció que fa el Grup de Recerca Educació i Treball de la Universitat Autònoma de Barcelona (GRET) del col·lectiu de persones dels Plans de Garantia Social, que ens pot ajudar a afinar més amb el perfil del joves que no acaben l’ESO i fan cap als PTT (GRET 2006, pag. 88-89):

1. Joves que interpreten el fracàs escolar com un fracàs personal, però que personalment tenen una valoració positiva de la formació escolar i tenen ganes de seguir la seva formació encara que sigui professionalitzadora i no pas acadèmica –un tant per cent però no descarta fer la PACFGM i seguir l’ensenyament reglat-.

2. Joves que presenten una actitud negativa vers l’escola amb retraïment i desafecció a les accions formatives, encara que tinguin una vessant ocupacional.

3. Encara que minoritari, joves amb desafecció escolar i desmotivats laboralment.

Què n’esperaven els joves i les joves, del PTT? El que aquests joves alumnes esperen del professorat no s’allunya gens del que reflecteix l’estudi d’Osborn et al. (2003, p. 139), que és que “els respectin, expliquin les coses bé, facin les lliçons interessants, impliquin els alumnes en el seu propi aprenentatge, tinguin sentit de l’humor i siguin ferms i fiables” (en Birbili, 2005, p.316). això, encara que formulat de diferents maneres ho veurem dit, en boca d’algun noi /noia, en algunes de les entrevistes posteriors. Com els professors i les professores treballen el dia a dia a les aules? Les professores i els professors del PTT tenen molt en compte el que un/una alumne/a és capaç de fer i aprendre en un moment determinat, depenent de l’estadi de desenvolupament operatori en què es troba. Es tenen en compte els coneixements previs que ha construït l’alumne/a en les seves experiències educatives anteriors -escolars o no- o d’aprenentatges espontanis. Així doncs es desenvolupa un treball basat en l’aprenentatge significatiu, que pensem que és fonamental a l’hora de treballar amb aquests joves. Si el nou material d’aprenentatge es relaciona de manera substantiva i no aleatòria amb el que l’alumne/a ja sap, és a dir, si és assimilat a la seva estructura cognitiva, ens trobem en presència d’una petita espurna d’èxit. I això és el que es vol!.



1. Aprenentatges teoricopràctics tant dels

continguts de les competències bàsiques com dels de la formació professionalitzadora específica

2. Treball per projectes 3. Transversalitat de continguts 4. Treball en equip i cooperatiu 5. Ús de les TIC com a eina de motivació

Des del començament del projecte se situa als estudiants en el lloc de subjectes de la seva experiència i això actua com un primer pas pel canvi i el procés cap a l’autonomia en l’àmbit d’assumir responsabilitats. La relació amb el saber que utilitzen els tutors i tutores dels PTT es basa principalment en l’aprendre com a domini d’una activitat o objecte que dóna sentit i connecta l’aprentatge amb la vida i els projectes dels participants. Podríem dir que el professorat del PTT segueix les recomanacions que Stoll, Fink i Earl fan per a promoure un aprenentatge en què els estudiants se sentin implicats (en Hernández, F. 2006), i que de forma abreujada són les següents:

1. Estimular i mantenir els estudiants implicats i motivats. 2. Començar amb allò que els estudiants tenen com a cert. 3. Ensenyar estratègies que permeten classificar, organitzar i interpretar la

informació. 4. Promoure un aprenentatge independent que els ofereixi les eines per a

arribar a ser responsables del seu propi aprenentatge. 5. Fer que l’aprenentatge sigui social: aprenentatge col·laboratiu, aprendre amb

i dels altres. 6. Capitalitzar la diversitat dels estudiants en quant a interessos i formes

d’aprendre. 7. Utilitzar la tecnologia de la informació i la comunicació. 8. Promoure la reflexió sobre allò que s’està aprenent. 9. Afavorir estratègies que permetin els estudiants avaluar el seu propi

aprenentatge, de tal forma que els permeti aprendre en aquest procés. 10. Implicar els estudiants en el seu propi aprenentatge, de tal forma que

ensenyar i aprendre siguin tasques compartides amb els docents i no només la seva responsabilitat.

11. Ampliar les oportunitats i els entorns per a aprendre, el que implica que l’escola no és l’únic lloc on els estudiants aprenen.

Metodologies que faciliten la motivació i

l’aprenentatge significatiu



Una primera aproximació a la feina dels tutors/es dels PTT:

“Les escoles troben cada cop més difícil motivar i captar l’interès dels seus estudiants. L’alienació, apatia, desafecció, avorriment i aprensió que manifesten els adolescents en un bon nombre de països suggereix que l’escola està fallant en reconèixer la identitat individual i les necessitats dels estudiants i en facilitar-los una oportunitat positiva i motivadora per aprendre”. (Birbili, 2005, p.313, en Hernández, F., 2006, p. 371)

Una atenció personalitzada i un pla formatiu són els dos eixos en què els i les responsables del PTT ens hem mogut al llarg d’aquests anys per aconseguir treballar amb l’alumnat que ens arriba en situació de fracàs. L’atenció personalitzada Els equips dels PTT atorguen una enorme importància a l’atenció personalitzada com a eix de la intervenció tutorial amb l’alumnat. Valors com el respecte, la millora de l’autonomia personal, la responsabilitat, la presa de decisions, l’esforç, hàbits sociolaborals… només poden ser treballats eficaçment amb estratègies individualitzades. Tal com demostra la pràctica de l’escolta activa, que implica la voluntat de comprendre, de ser empàtics, d’iniciar un diàleg constructiu que permeti ser receptiu a l’altre.... Es tracta, en definitiva, d’utilitzar metodologies i crear àmbits pedagògics per a una acció educativa basada en una tutoria que té en compte a cada alumne/a de manera personal i que busca la confiança. Una confiança que s’aconsegueix mitjançant l’escolta activa, la mirada positiva a cadascun dels nois i noies presents sense exclusió. Aquesta mirada i escolta a l’heterogeneïtat del grup (edat, sexe, nacionalitat, barri-municipi, personalitat, hàbits, capacitats, ritmes d’aprenentatge, motivacions, interessos...) fa que es pugui arribar a un compromís voluntari de participació. I així, a mesura que es dóna un bon clima emocional d’aula, la motivació per voler aprendre i treballar va en augment. No cal dir que el fet de que a cada programa hi hagi 2 grups de 15 alumnes, tret d’alguns casos, que s’amplia a 4 grups, i que aquesta ràtio podia ser més reduïda en alguns casos raonats, és un factor determinant en el bon funcionament d’aquesta acció tutorial de seguiment i acompanyament intensiu. El pacte formatiu, el compromís formatiu, el pla formatiu... Durant el mes de setembre, el professorat-tutor realitza una entrevista individual amb cada alumne/a admès per tal de formalitzar el pacte formatiu individualitzat. El pacte formatiu és el pla d’acció que es proposa per a cada jove participant, per a iniciar el disseny del seu projecte professional, atenent les competències, interessos i necessitats bàsiques que presenta cada jove a l’inici del programa.



També té l’objectiu de comprometre’l i fer-lo conscient del procés personal i professional que es va establint. Aquest pacte formatiu es plasma, segons cada PTT, en un document que complimenta i signa l’alumne/a, el tutor/tutora del curs, i també, en segons quins casos, la família. Es realitza durant els primers dies de classe, i es va revisant i modificant en les sessions de tutoria i seguiment personalitzat al llarg de tot el curs. En aquest document es concreten els objectius específics a assolir, les estratègies que cal implementar i els compromisos de l’alumne/a.

La metodologia emprada a les classes, bàsicament a la primera fase, és bastant diferent a la que es podia donar fa vint anys (començaments del PTT) a les escoles i als instituts. Molts ensenyants i claustres dels quals, de mica en mica han anat introduint noves fórmules metodològiques per tal d’arribar, engrescar, motivar i acostar-se a l’alumne/a.

En el PTT, sobre tot als començaments, el fet d’ésser grups petits de dotze-quinze persones i més grans de setze anys facilità un procés amb un marcat dinamisme. Poques classes són magistrals. Les agrupacions són flexibles i variades. Hi ha grups i subgrups creats segons les necessitats de l’equip docent i/o dels nois i les noies. Es realitzen moltes activitats fora del marc escolar: tot tipus de visites relacionades amb els interessos treballats a l’aula. I també es donà el procés contrari: agrupacions, representants d’institucions, representants de l’entramat econòmic venen a les nostres aules. A més els aprenentatges amb les TIC i les TAC són una realitat. Activitats, en resum, que apropen allò que es fa a l’aula amb el món exterior, amb els seus interessos, perquè s’adonin que no hi ha una dicotomia entre el dins i el fora, que tot s’ha d’intentar integrar en una mateixa unitat: l’aprenentatge de coneixements que són d’utilitat en tots els àmbits de la vida (Podeu veure exemples d’aquestes activitats a: http://phobos.xtec.cat/a8960049/moodle).

La col·laboració amb l’entorn facilita l’adaptació dels programes a les necessitats i característiques del col·lectiu de joves atesos i l’adequació de l’oferta a les necessitats i possibilitats del territori:

1. La col·laboració entre les administracions és molt positiva, ja que la suma de recursos (professorat, el finançament, el compartir les instal·lacions, equipaments, serveis, la realització del seguiment dels joves....) fa possible una major viabilitat i flexibilitat per engegar programes.

2. La col·laboració amb altres entitats i serveis de l’entorn adreçats al jovent:



IES, serveis educatius, serveis d’orientació municipals, serveis socials... augmenta les oportunitats dels joves

3. La col·laboració amb l’entorn empresarial que facilita, durant la formació dels mòduls professionalitzadors, una riquesa de l’aprenentatge en un entorn real, i permet la formació de determinades competències que en l’entorn educatiu són difícils d’assolir per manca d’equipaments adients.

Les empreses també brinden la seva col·laboració en l’acolliment de joves en pràctiques durant unes 200h. i posteriorment la inserció propiciada ja sigui pel coneixement que l’empresariat té dels nois o noies i per una constant borsa de treball amb ex-alumnes, que fa que les empreses recorrin al PTT a l’hora de buscar aprenents/es. La formació en empresa millora la qualitat de la formació, i augmenta la motivació cap a la continuïtat educativa. El 50% de la inserció laboral es realitza en les empreses de pràctiques.



3.1.4.- On (where): l’espai físic, la ubicació del centre d’aprenentatge, el nombre de joves per aula,..., evita molt l’agressivitat estructural, tant freqüent a l’escola tradicional.

L’Educació Adaptativa diu, 7.-El recolzament i la flexibilitat de la direcció del centre i de l’administració educativa que faciliti la reorganització de l’entorn escolar segons les necessitats de la situació particular.

Durant tots aquests anys hi ha hagut diferents llocs on han estat ubicats els programes:

• Dins un centre escolar, bàsicament un IES, o una escola d’adults, (36%)

• Dins de les instal·lacions municipals, consell comarcal..., (64%)

La meva trajectòria dins el PTT em va portar a poder experimentar ambdós casos, crec que el fet d’estar fora de l’escola, en concret d’un IES, fa que canviï el registre que tenen d’allò que estan fent. Que no es percebi una frustració evident: no són palpablement els que no han superat l’ESO, són un grup que s’està preparant per aprendre una professió o qui sap si per a reprendre els estudis.

Com també he explicat, i sempre segons la meva experiència, durant la fase professionalitzadora aquest col·lectiu respon millor si aquesta es fa dins una empresa del seu sector, o es combina amb unes hores a l’IES. Segurament hi haurà companys i companyes que ho vegin d’altra manera. Hi ha tantes variables, tants factors a tenir en compte!. El fet d’anar a aprendre a unes instal·lacions reals els fa estar en contacte amb el món real, amb el treball, i desenvolupen altres compromisos i assumeixen altres actituds.

El fet de ser només 15 alumnes per especialitat, de tenir un tutor o una tutora de referència durant tot el temps, sobre tot durant la primera fase, de tenir uns espais i uns equipaments pel jovent amb les següents característiques, és el que ha permès al PTT tirar endavant amb un col·lectiu de nois i noies. Però en cap cas ha estat fàcil aconseguir tots els requisits:

o Ubicació “cèntrica” o Espais dignes (dins i cap enfora) o Amb “autonomia” de gestió i organització en un marc

establert



o Equipament informàtic en les aules ordinàries o Tallers amb equipaments suficients i amb abundància de

material fungible

Curs darrera curs, s’ha de fer front a múltiples entrebancs amb la ubicació, el material, el manteniment... que amb molt d’esforç, paciència i col·laboració de tots s’han anat superant.

3.1.5.- Quan (when): la distribució del temps. malgrat seguir un calendari escolar reglat, la flexibilitat horària i la varietat de fases ajuden als objectius del programa.

L’Educació Adaptativa diu, 7.-El recolzament i la flexibilitat de la direcció del centre i de l’administració educativa que faciliti la reorganització de l’entorn escolar segons les necessitats de la situació particular.

UN ITINERARI INTEGRAT: L’ESTRUCTURA EN FASES DEL PTT

1ª FASE 2ª FASE 3ª FASE octubre-desembre gener-juny I fins a un any després

Desenvolupament i recursos personals

Coneixement de l’entorn social i professional

Aprenentatges instrumentals bàsics

Formació professional específica.

Pràctiques en empresa

Activitats de tutoria i seguiment

Balanç i revisió del projecte personal

Acompanyament i seguiment de la inserció laboral i formativa

La forma de treballar en aquests programes, tan diferent de les classes tradicionals, (em refereixo a grups reduïts a l’aula, nombre reduït d’experts, metodologies, ...), possibilita que els alumnes funcionin amb més espontaneïtat, que l’equip docent conegui amb més profunditat el jovent i que el dia a dia sigui més dinàmic i entretingut. Promou, doncs, que en l’aprenentatge hi hagi diàleg i reflexió, que l’alumnat gestioni el seu temps i sigui cada cop més autònom. En definitiva, com



que cada persona actua segons les seves responsabilitats, l’alumnat no es torna a sentir fracassat.

3.2.- PER CONCLOURE

M’agradaria concloure aquest apartat dient que s’ha avançat molt des de la creació del PTT fins avui. Paraules com inclusió, pràctica reflexiva, competències, transversalitat..., són conceptes que hem anat introduint poc a poc en el nostre diccionari “conscient” ja que, com la formigueta dels contes cada dia, a cada programa, cada professional anava treballant l’esperit d’aquests conceptes encara que no els anomenés així. Cosa que ha fet que el Pla de Transició al Treball es convertís en un MODEL DE TRANSICIÓ INCLUSIVA.

Durant aquests vint-i-tres anys, hem tractat l’alumne/a com a persona, acompanyant les seves necessitats relacionals d’afecte, vinculació i atenció des d’un suport tutorial, tenint més en compte allò que té que no pas allò que li falta, treballant també no només els sabers acadèmics sinó tenint cura dels seus sabers múltiples. Una bona relació amb un adult significatiu, en aquest cas un de nosaltres –professors i professores del PTT-, afavoreix la millora dels aprenentatges i de la convivència.

I, potser, també podria acabar aquest apartat dient que el PTT és un model de BONES PRÀCTIQUES, si per bones pràctiques s’entén aquelles que se centren en l’alumnat i en el seu aprenentatge:

• Aquelles que intenten donar solucions a problemes educatius detectats pel professorat.

• Aquelles que poden donar resposta a un projecte col·lectiu i per tant afecten a tot el centre o al seu entorn, especialment en l’aspecte de gestió.

• Aquelles que fomenten el treball en equip i col·laboratiu entre l’alumnat i entre diferents centres.

• Aquelles que inclouen recursos nous i utilització de les TAC. • Aquelles que es contrasten amb d’altres professionals de l’educació i que es

difonen. • Les que desenvolupen en el professorat valors com l’autocrítica, el desig

d’avançar, etc. • Les que mostren noves maneres de relacionar-se en els centres i l’entorn.



4.- NARRATIVES BIOGRÀFIQUES DE JOVES DEL PTT

En el mateix riu entrem i no entrem, doncs som i no som [els mateixos]

Heràclit d’Èfeso

4.1.- LA RECERCA BIOGRÀFICA I ELS JOVES Per què he fet servir els relats de vida, us podeu preguntar? El relat de vida és una entrevista que busca conèixer el fet social a través del fet individual. Per això se sustenta en l’experiència de l’individu, algú que no té perquè ser una persona especial, ja que només cal ser part de la comunitat a la qual se estudia. Un relat és una narració en primera persona. És un testimoni que ens situa com a protagonistes d’un camí, d’una situació. Ens permet incorporar la nostra pròpia mirada, la nostra valoració, els sentiments que tot plegat ens genera. El que m’importava d’aquest treball era poder “donar veu” als principals protagonistes del programa, del PTT. Sentir les seves motivacions, sentiments, desitjos, propòsits i despropòsits. Perquè aquest estil narratiu permet a les persones que ho llegeixen apropiar-se del text d’una manera personal, incorporant la seva pròpia mirada, creant així una nova experiència. Els relats de vida són entrevistes flexibles i dinàmiques, trobades entre investigadora i informant, per tal de comprendre les perspectives que tenen els/les informants respecte de les seves vides, experiències, situacions, expressat amb les seves pròpies paraules. Recordem, però, que són paraules susceptibles de falsificacions, exageracions, distorsions..., confusions entre allò que és o el que agradaria que fos. Amb aquesta recerca vull destavellar qui són els joves que han passat pel PGS/PTT, què han trobat a les nostres aules, què necessiten aquests joves i què els està oferint actualment l’escola. De tot això penso que se’n deriven propostes de canvi dels processos d’inclusió a l’escola secundària.



4.2.- LA SELECCIÓ DELS JOVES Històricament el percentatge de nois ha estat superior al de noies, aquesta dada queda reflectida en el nombre d’entrevistes a realitzar. El lloc on es desenvolupen els programes, l’àrea geogràfica del PTT és un altre variable que he tingut en compte. Així doncs, i tenint en compte el sexe i la situació geogràfica, he entrevistat a 10 participants del programa. Això m’ha permès passejar-me per les vides de joves rurals, de costa, de ciutat petita, de poble, de ciutats industrials... Em dirà tothom el mateix? Nois i noies ho veuen igual o diferent? Joves entrevistats de cada demarcació segons el nombre de mòduls en funcionament el curs 07-08

Barcelona -5- Tarragona -2- Girona -2- Lleida -1- Total Sant Boi Sant Celoni Terrassa Vilafranca Barcelona (Nou Barris)

Tortosa Reus

Girona Olot

Lleida 10 joves

0

1

2

3

4

5

6

Joves entrevistats

Barcelona: 26 mòduls

Tarragona: 7 mòduls

Girona: 5 mòduls

Lleida: 2 mòduls



I, qui serien els entrevistats i les entrevistades? Dons volia trobar-me amb nois i noies que, malgrat no haver acabat l’ensenyament secundari, no tinguessin un perfil tòpic de fracassat escolar: famílies desestructurades, de classe social súper baixa, amb problemes comportamentals vinculats a les dues síndromes amb què el model patalogitzant de l’adolescència (Vadeboncoueur i Pattel Stevens et al., 2005) defineix als joves: l’ADD (Attenttion Deficit Disorder) i l’ODD (Oppositionality Defiant Disorder). Volia joves ‘normals’, amb famílies sense problemes econòmics, locals i/o nouvinguts (escolaritzats durant bastant temps al nostre país), que, per alguna raó, en un moment donat de les seves trajectòries escolars, haguessin iniciat un procés de desconnexió que els havia portat a abandonar la institució sense obtenir el certificat de secundària. Nois i noies que, en termes acadèmics, no haguessin assolit el que se’ls demanava i que haguessin passat pel PTT. Era indiferent si treballaven, estudiaven o no feien res: jo volia la seva història. I a partir d’aquí els tutors i tutores dels PTT van agafar llistes, varen fer trucades, van convocar i desconvocar, van donar mil i una explicacions, es van implicar en la recerca dels joves que jo els havia sol·licitat. Els va plantejar si voldrien participar, ja que es pensaven que podrien ser uns bons col·laboradors, en una recerca que estava fent una professora del programa sobre la transició del jovent a la vida activa, del seus trànsits per l’escola secundària, del seu pas pel PTT i de les seves aspiracions. I així és com van aparèixer en SAIZ, GLESY, NIÑA, LILI, MARIA, GUACA, ROMER, ETEGAR_91, FREDDY i RDO. Nois i noies que no han assolit l’Educació Secundària Obligatòria, però que han buscat i han trobat camins alternatius. Camins pels quals poder transitar i tenir un lloc, i que els han portat a sentir-se valorats, il·lusionats, i a sentir-se integrants dins un sistema que els titlla d’exclosos per no haver superat el llistó que marca la universalització de l’educació obligatòria.



Nom figurat

Sexe Edat Escolarització Territori Situació actual

SAIZ H 17 anys 2on ESO Tortosa 1er CFGM Cuina i Escola

d’Adults GLESY D 22 anys 4rt ESO Reus 2on CFGS Gestió

Administrativa NIÑA D 17 anys 2on ESO

(repe) Sant Boi Curs Formació

Ocupacional sobre “Salut mental i toxicomanies”

LILI D 17 anys 2on ESO (repe)

Lleida Treballa, des que va acabar el PTT, en una botiga de roba com a dependenta. Té un contracte de tres anys.

MARIA D 18 anys 4rt ESO Barcelona 1er CFGM Estètica GUACA H 17 anys 3er ESO

(repe) Vilafranca Treballa, des que va

acabar el PTT, d’ajudant de mecànic de camions.

ROMER H 18 anys 3er ESO (repe)

Girona 2on CFGM Cuina

ETEGAR_91 H 18 anys 3er ESO Olot 1er CFGM Informàtica FREDDY H 18 anys 4rt ESO Sant

Celoni 1er CFGM Fotografia

RDO H 17 anys 4rt ESO Terrassa Aturat. Espera matricular-se a CFGM d’Electricitat

I un cop fet això, va ser començar a entrar en contacte amb ells i elles, escoltar el seu relat i reconstruir una historia que no expliqués només les carències, sinó que poses de manifest les seves potencialitats.



4.3.- CONSTRUIR UN GUIÓ PER LES ENTREVISTES I REFLEXIONAR AL VOLTANT DELS SABERS Malgrat fer més de trenta anys que em dedico a l’ensenyament, que he fet moltíssimes entrevistes al llarg d’aquests anys, tant a alumnes com als seus familiars, i que també he fet altres tipus d’entrevistes dins la meva trajectòria professional, assessorant empreses, dins la sel.lecció de personal, i fent treballs d’orientació escolar i professional, vaig decidir anar a assessorar-me amb la Sra. Lourdes Aramburu Otazu. Psicòloga. Professora de “Tècniques d’entrevista” de l’Escola Universitària de Treball i Educació Social de la Universitat Ramon Llull, a qui donc les gràcies per la seva desinteressada col·laboració. El guió de l’entrevista, que es va dividir en cinc blocs, va ésser el següent: Introducció 1. Presentar-me i donar les gràcies per la seva

col·laboració. 2. Demanar que es presentessin

El transit per l’escola primària i la secundària

3. Com van ésser els trànsits des de l’escola primària al PTT?

4. Penses que et faltava alguna cosa: a tu, en la relació amb els companys i els prof@s, que hagués pogut fer que funcionessis millor a l’insti?

5. Com et senties quan et deien les notes, les avaluacions...? 6. Com vivia la família la teva trajectòria escolar? 7. Penses que ets un noi o una noia de fracàs escolar?

El seu pas pel PTT 8. Com vas arribar al PTT? Qui t’hi va adreçar? Com hi vas arribar? Per què t’hi vas decidir?

9. Primeres impressions a l’entrar al PTT: coses noves, “rares”...

10. Expectatives: què hi esperaves trobar i què hi vas trobar?

11. Pots dir si has trobat diferències entre l’IES i el PTT? A nivell de professorat, lloc, instal·lacions, metodologies, valors, companys/es...

12. Com definiries aquestes diferències? Positives, negatives, de cap mena, no n’hi ha...

13. Què t’ha ofert el PTT? Eines, recursos... 14. Recomanaries el programa? A qui? Per què?

El “jo epistèmic” =

15. Que t’agrada? Els teus interessos, hobbies... 16. Què saps? De què saps? En què ets bo? Com ho has



+ el “jo empíric” + el “jo emocional” + el “jo social”

après? De qui ho has après? On ho has après? 17. Què t’agradaria saber, tenir? Com, de qui, on ho pots

aprendre? 18. La teva novel·la: passat, present i futur... 19. Que és per a tu l’èxit? I el fracàs? Digue’m cinc/tres

paraules que hi puguin estar associades. Per concloure 20. Què t’ha sembla’t aquesta entrevista?

21. Vols afegir-hi quelcom més? 22. Agrair-los la seva participació

4.4.- DESPRÉS DE REALITZAR LES ENTREVISTES Jo sabia que havia de fer les entrevistes amb criteris de no-directivitat (donar consignes àmplies i generals), mostrar una escolta calorosa, una comprensió empàtica i una neutralitat benèvola (Lainé, 1998; Legrand, 1993). Havia fet moltes entrevistes al llarg de la meva vida, sabia amb quines persones em trobaria i sabia què volia preguntar. Començava tranquil·la i segura. Però aquesta seguretat va durar ben poc. No va passar de la primera entrevista. El tutor o la tutora feia les presentacions. Començava l’entrevista. Era la primera vegada que veia a aquella persona. No ens coneixíem de res. No ens unia quasi res. Entre nosaltres només hi havia un petit pont. Un pont de troncs, canyes, herbes. Un pont penjat a l’aire. Un pont basculant. En un cantó ell o ella. A l’altre cantó jo. Envoltant-nos, el bosc, la selva, la jungla. A sota nostre, fluint el riu de la vida. I la sensació nova i estranya es va fer present a cada trobada. I dins meu un rau-rau que em deia:

“Sóc una estranya que em disposo a preguntar sobre la seva vida”. “Em sento envaint un espai privat”. “No m’hi puc apropar amb una sola trobada”. “Em sento en fals: és una situació diferent a quan entrevisto des del rol de tutora”. “Malgrat voler fer una investigació sense números i estadístiques, una investigació amb sentiment, em trobo com si tots i totes entonessin una mateixa cançó..., com si no em diguessin res de nou, com si amb això no pogués fer res”. “Què esperava trobar?”



En aquest punt va ésser de vital importància la incisió, la reflexió feta durant el transcurs d’una sessió mantinguda amb el Dr. Pere Beà i Torras, psiquiatre i psicoanalista, membre entre d’altres institucions de la Fundació Eulàlia Torras de Beà i de la Sociedad Española de Psicoanàlisis, que va fer-se ressò del meu malestar i em va desbrossar el camí amb un silenci i una frase que crec que abasta tot el meu projecte:

“Pot ser no hi ha pregunta per a la resposta que vostè vol” Jo reconec una part comuna, global, en quasi tots els nois i les noies; per això puc dir el que dic, puc escriure el que escric. Però jo volia fer d’aquest projecte un camí que anés més enllà. Volia aconseguir aprofundir en l’univers de sentiments, atzucacs i camins que els han portat al Pla de Transició al Treball. La resposta del Dr. Beà em va tornar a la realitat: “No puc anar més lluny del que vaig, no puc mirar més endins del que miro”. Deixem que aquestes deu veus siguin un petit “collage”, una petita mostra de totes les persones que s’han atès en el PTT al llarg de tots aquests anys. Vull agrair-li, de tot cor, al Dr. Beà l’ajut i l’assessorament que em va oferir revisant les entrevistes des de la vessant psicoanalítica de l’adolescència. Amb els relats a les mans, quan intentava donar-los forma narrativa, em preguntava quina part de mi es mostrava i quina s’amagava. Falsejaria això el que m’havien explicat els joves?. Era conscient que vaig triar aquesta forma narrativa per fer visible allò que no és visible en altres recerques, que intentaria suscitar interrogants abans que establir afirmacions, que no inventaria el que no sabés, que no intentaria trobar respostes i solucions... En definitiva deixaria sentir la veu de deu nois i noies que han passat pel programa i que crec que poden representar un gran gruix de joves que a l’escola secundària no van trobar el seu lloc. Després d’aquests dubtes i reflexions, tot el que emergia a les entrevistes va anar posant-se al seu lloc. Es va simplificar (o no). Vaig anar acotant els temes que haurien de servir per aturar-nos, pensar i repensar i obrir noves vies de cara al futur: 1. Els episodis de ruptura o pèrdua dins l’escola i fora de l’escola.



2. Els desajustaments en l’educació escolar. 3. La visió sobre el fracàs escolar. 4. Les seves reflexions sobre l’èxit i el fracàs. 5. Els camins abandonats, com a reflex de possibles trajectòries. 6. El que valoren d’ells mateixos, allò que consideren que tenen de positiu. El que

saben. 7. El lloc dels altres, la mirada dels altres sobre les seves trajectòries. 8. El pas pel PTT. 9. El que no encaixa en les anteriors entrades.

El procés de lectura, relectura, anàlisi, categorització, ordenació, elaboració... va ésser llarg. Vaig llegir i rellegir, marcar i remarcar amb colors, tallar i retallar, agrupar categories o intercanviar-les. Cada lectura em deia coses noves, a cada revisió trobava un nou matis. Però... en algun moment havia d’aturar-ho. Vaig decidir que primer presentaria a cada noi i noia. Utilitzaria la narració per intentar donar vida a les entrevistes, por posar de manifest coses que no es veuen, que no es diuen en d’altres recerques. Per afrontar la complexitat d’unes històries que mostren quelcom més que la relació amb l’escola. En el decurs d’aquestes narracions es farà visible la meva presència: he intentat no posicionar-me en el lloc de qui té el saber, sinó que he intentat formular interrogants més que fer interpretacions. Després de fer la presentació de cada participant, vaig anar omplint “caixetes”. És a dir, van sorgir grans blocs on em semblava parlaven del mateix, i els vaig anar ordenant, amb l’esperança que mitjançant allò que diuen, allò que els ha passat, allò que han fet, allò que han deixat, el que esperen, puguem trobar els camins per a anar desenvolupant “el lloc” que els hi pertoca.



Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia saber cantar, quan hi va arribar ja l’escola n’era sola havia arribat l’estiu.

Xesco Boix

5.- LES HISTÒRIES

Abreviatures o inicials que faig servir al llarg d’aquest treball:

E: Entrevistadora A: Alumne/a ESO: Educació Secundària Obligatòria IES: Institut d’Educació Secundària CF: Cicle Formatiu CFGM: Cicle Formatiu de Grau Mitjà CFGS: Cicle Formatiu de Grau Superior PACF: Prova d’Accés a Cicle Formatiu EA: Escola d’Adults UEC: Unitat d’Escolarització Compartida

Qüestions prèvies

1.- Les frases que apareixen en el text en boca de l’alumnat no les he alterat, és a dir, estan transcrites tal i com varen ser dites durant les entrevistes: no hi han correccions gramaticals, d’estil, dialectals, argots... i com ja figura en l’apartat 4.2. els noms són ficticis i són els que ells i elles es van triar. 2.- En l’annex he adjuntat la transcripció completa de l’entrevista feta a la Lilí. És una entrevista que va durar 1 hora i 10 minuts. Aquest temps es pot convertir en 4, 5 o 6 hores de feina de transcripció, i en 3 o 4 hores més per fer-ne el relat, la història de vida. Les altres transcripcions no han estat adjuntades per tal de no fer el treball massa enfarfegós, però sí que he cregut interessant ajuntar-ne una per tal que es vegi reflectit tot el que, en aquest cas, la noia porta a dins, tot el seu món, tota l’atmosfera en què viu i que li remet a l’entrevistadora. I d’aquesta forma intentar transmetre al lector o lectora el “desassossec” en què hem d’afrontar les classes professors i professores. Com n’és de difícil fer de “contenidors” de 10 o 15 Lilis diàriament, i com n’hem d’estar de contents al veure el treball d’ajust personal i social que aconseguim.



SAIZ: ESTAVA ESVERAT!! Era la meva primera entrevista. El tren em va portar cap a Tortosa. El dia era gris i fred. Era ple hivern. Pel camí vaig preferir llegir el diari que tornar a repassar les preguntes que faria durant l’entrevista. Estava tan acostumada a fer-ne que aquella no tenia perquè imposar-me més que les altres. Però em deia tot això perquè sabia que no era així. El context era diferent. Jo no era la tutora del noi entrevistat ni ens coneixíem de res. El tutor del PTT de Tortosa havia connectat amb ell perquè era un noi que s’ajustava al perfil que jo li vaig demanar i se’l trobava tot sovint a l’institut on ara estava cursant un Cicle Formatiu de cuina. En arribar a l’IES ja ens estava esperant. El tutor va fer una breu presentació i, després ens vam encaminar al lloc on es va desenvolupar l’entrevista, un lloc estrany però adient: la petita habitació de darrere les cuines, del bar i del menjador de l’IES. Una taula amb un hule, cadires de fòrmica, parets de rajola, pots, estris, davantals... i olors, multitud d’olors, tant de conegudes i familiars, com de totalment alienes a la meva pituïtària. Malgrat estar a prop de la cuina, jo seguia tenint fred. En SAIZ era un noi més aviat menut, somrient, vergonyós i tímid i sobretot molt nerviós. M’ho va recordar tres vegades al llarg de l’entrevista: “Estic molt nerviós”. Era un noi que volia agradar. Va deixar els estudis de manera formal a segon d’ESO, i ho va fer per dues raons: “Perquè estava esverat i perquè no tenia ganes d’estudiar, era un desastre total”

E: Quants anys tenies llavors? A: Si l’ESO comença normalment als 12, doncs devia tenir 11 o 12 o 13 E: I allà, segons tu les companyies …. A: Sí, les companyies... I jo, que no estava pel que tenia que estar. E: I per què estaves? A: Doncs per sortir, pels amics, i per altres coses…. No em podia ficar a estudiar ni agafar un llibre... E: A veure, digue’m una d’aquestes altres coses que t’incitaven tant a deixar els llibres… A: Sempre pensava a sortir al carrer i anar a jugar… I ma mare sempre em deia estudia, estudia... I jo feia el que volia.



A aquestes edats molts nois i noies encara són infants. El seu ritme, el seu procés evolutiu encara els demana jugar. Si els deixéssim un temps mes... potser hi sortirien guanyant. En SAIZ tenia ganes de jugar i l’escola l’avorria. No té mal record del seu pas per l’escola, ni amb alumnes ni amb el professorat. El que l’avorria eren els continguts, la forma.

E: Quan anaves a l’ESO, quins record tens de les amistats, dels professors...? A: No... jo tenia, pos, bastanta bona relació amb els professors i en los alumnes i no per això ... jo recordo que va ser una època bastant feliç per a mi... com no ha de ser feliç si no feia res? E: I què feies? A: No ho sé, passava de tot E: No anaves a classe? A: Home sí, poques vegades feia campana, alguna sí. E: I a classe, què et dedicaves a fer? A: Pues quan me pagava escoltava i si no m’avorria i dibuixava , si no parlava en els companys...

Quina hauria d’ésser la manera d’ensenyar, per tal que no hi entrés la paraula avorriment o desmotivació en la definició, que cert alumnat pot fer, de l’escola?. Per aquesta època en SAIZ pensava que era un noi sense sort, que no tenia ganes de pensar massa, que tant li feia tot, em deia que no hi havia res que el motivés, que no tenia una il·lusió per a res i que es necessita tenir un objectiu per acomplir i lluitar per aconseguir-ho. En aquella edat no el tenia. Ara sí: és la cuina i lluita per això. El pas del temps i que algú t’ajudi Però en SAIZ va passar d’ésser un noi que ho va deixar a 2on d’ESO a un noi que va aprovar la PACFGM, que es va treure el carnet de manipulador d’aliments, que estava matriculat a l’escola d’adults i al mateix temps estava fent un CFGM de cuina. Què havia passat?

A: I quan vaig escomençar allí, al PTT, vaig començar a centrar-me més. Suposo que per l’edat… vaig començar a treure bones notes, a aprovar… i … E: I a què atribueixes aquest canvi? A: Pos… a un canvi de... A un canvi… Primer canvi per mi… Desprès molta ajuda per part de la meva família. Se van unir tots per ajudar-me i después gràcies als serveis que hi ha, el PTT,... això…

Doncs per començar havia passat una cosa natural: havia passat el temps. SAIZ havia jugat molt durant aquests tres/quatre anys de “no fer res”. I havia madurat.



Veia les coses d’una altra manera. S’havia fet mes responsable de la seva vida. Sabia el que volia, com fer-ho, i havia tingut el suport i l’orientació per a arribar-hi. Els pares d’en SAIZ es varen separar quan ell tenia 7 anys. El seu record és el d’un nen feliç, que jugava a futbol amb els amics, i anava a pescar i a caçar amb el seu pare. Li agradava anar a l’escola i treia bones notes. En aquell temps les seves dues germanes ja vivien fora de casa. Ell era el petit. Quan els seus pares es van separar ell ho va passar molt malament, encara li queden records tristos d’aquella època. I, per bastant de temps la seva vida va anar a “la deriva”, corrent esverada, com l’aigua del riu on ell anava a pescar. I com passa al riu “les aigües varen tornar a la seva llera”

A: Sí, llavors quan les coses es posaven feies amb mon pare, anava a casa ma mare i també… i al final ma germana em va dir que anés allà. Ademés ma mare ja no podia amb mi. I ma germana... em vaig estar amb ella a casa, em va criar i em va fer mig home.

Segueix vivint amb la seva germana, el seu cunyat i la seva nebodeta. En SAIZ ha après a responsabilitzar-se de les seves coses i a col·laborar en el funcionament d’una unitat familiar: “Jo tinc que fer lo meu llit, això sempre, la meva habitació arreglada, després quan acabem, parar i desparar taula, llimpiar la cuina, agranar i fregar-la. Després els estudis... Si m’ho demanen passar la mopa, la pols, ho faig”. La figura de la seva germana ha estat fonamental en la superació de l’esverament d’en SAIZ, ell ho va repetint al llarg de l’entrevista: “Jo penso que sense ma germana...”. Potser el fet que ella treballi com a cap de cuina d’un club nàutic hagi propiciat la tria d’en SAIZ. Durant aquest temps “d’aigües braves” el jovent necessita una figura adulta al costat. Un referent amb qui identificar-se, en qui confiar, a qui poder preguntar i a qui poder mirar-li als ulls i veure-s’hi estimat. Ha de poder passar a la família i ha de poder passar a l’escola. Recordem que als 7 anys els pares es varen separar, a l’escola va començar la pèrdua d’interès i d’il·lusió, la manca de concentració: Va ser diagnosticat d’hiperactiu i va començar a medicar-se. Al cap del temps, a 1er d’ESO, van aparèixer “les amistats perilloses” i es va convertir en un consumidor de substancies tòxiques. I va aparèixer l’ansietat. I la medicació. I un dia se la prenia i un altre... no, i les taquicàrdies... I per sort la germana torna a prendre les regnes de la seva vida... ara en SAIZ porta el tractament mèdic de forma seriosa. Quan el sentia explicar-me tot això, el meu cap no parava de fer-se preguntes: ¿hiperactiu o un nen que no sabia què fer amb tot el que li passava a la seva vida?. I,



¿què li calia per a poder apaivagar la seva ansietat? Deixar d’escoltar a classe, desinteressar-se per les coses, moure’s...? Quantes etiquetes es posen inútilment? Quin refugi es busca en certes amistats, amb certes addiccions? El pas pel PTT va ésser un factor important en el procés de maduració d’en SAIZ, com ja apuntava més amunt. Va ser el primer entrevistat i va ser qui va encapçalar la meva “peculiar enquesta de satisfacció del PTT”. Amb el seu tutor va retrobar la figura del tutor de primària (figura esmentada per quasi tot el jovent entrevistat), i va tornar a trobar amb qui confiar, el va ajudar a “centrar-se”, i ho va poder fer en un ambient i amb un professor “simpàtics”. Ell ho resumeix dient:

“Jo del PTT, n’estic molt content, molt, molt content.... Li posaria un 10!! I a demés és gratuït. I jo ho recomanaria i els meus amics també: hi aprens molt sense donar-te la sensació que... allò és una obligació....”

A en SAIZ, que es considera un noi simpàtic, que li agrada, una mica, el cinema i llegir, i que no se sent gens atret pel món de les noves tecnologies, li segueix agradant anar a caçar i a pescar amb el seu pare, estar amb la família. I ara SÍ, ara te ganes de fer coses, té il·lusió i està motivat: espera ser cuiner, tenir una família i ésser feliç. I, si es permet somiar..., li agradaria tenir el seu propi restaurant a Tortosa: “Un restaurant que la gent estigui contenta de lo que faig. Tindré un restaurant partint de la base tradicional, sempre conservant gustos”. I així tancàvem l’entrevista, deixant endarrere aquell noi sense objectius, aquell nen sense ganes de lluitar, només de jugar, a qui el pas del temps, l’ajut fonamental de la seva germana, un ofici i uns estudis professionalitzadors amb els quals se sent a gust, l’han aconseguit rescatar del riu desbocat on es trobava.



GLESY: EL TREBALL COM A MOTIVACIÓ L’últim dia del curs de formació pel professorat sobre “Estratègies d’èxit en els PQPI”, vaig anar a Reus acompanyada pel tutor del curs de la noia que seria la segona entrevistada. Me’n va fer un retrat molt interessant. Era una noia que ja l’havia citat d’altres vegades per a explicar el seu pas pel PTT, i com a model d’inserció educativa exitosa. Asseguda, en un racó d’un banc, a l’entrada al PTT, amb l’abric i el seu “bolso de piel marrón” em va recordar, sense saber perquè a la Penèlope de la cançó d’en Joan Manel Serrat, però la meva Penèlope no va perdre el tren, al contrari: quan se li va presentar l’ocasió hi va pujar i va anar avançant i avançant, per la via de la formació i de l’estudi, per acostar-se cada cop més al destí desitjat: treballar en el món de l’administració i les finances. La GLESY era més aviat una noia tímida, de poques paraules, que es posava ràpidament vermella, que s’arrupia dins el seu cos, però que quan parlava del món dels llibres i de l’estudi, pels ulls se li escapava una espurna de joia. La GLESY ja no era la nena que havia acabat el PTT feia dos dies. Era una dona de 22 anys que estava acabant un CFGS de Gestió Administrativa. Qui ho havia de dir quan als 15 anys va deixar l’institut a 4rt d’ESO! ¡Es que el instituto es como una jungla! Va començar per dir-me el mateix que ja m’havia dit en Saiz i que després em dirien d’altres: “en esa edad estas mas por divertirte, los novietes, que aquí, pa allí, pero no por estudiar”. El fet de trobar-se perduda a l’institut, malgrat començar amb ganes i aprovant, i no trobar el recolzament de cap professor/a, sentir-se una més, un bri d’herba enmig de la selva, no sabent si se t’emportarà el vent o se’t menjaran les bèsties, sense trobar un raconet on refugiar-se, sentint els cants de sirenes que inviten a perdre el temps, a deixar les coses per l’endemà, a fer coses per “ser como los de 4º”... va fer que la GLESY fes aigües a 3er i a 4rt naufragués.



La GLESY no donava pistes sobre cap situació, record, pèrdua que pogués incidir sobre el seu “fracàs”.

A: En casa siempre he estado bien, amigos sí tenia, y de estudiar, a ver, nunca me ha gustado mucho estudiar, yo con lo que voy a clase se me queda …. Pero yo siempre he estado bien, contenta, feliz, las cosas con calma!”.

Però a l’estació va parar un tren... Que anomenaré PTT, i va trobar que l’equip docent estava, segons les seves paraules, tot el dia amb l’alumnat, que se’n preocupaven. Sentia que la respectaven i que els docents es feien respectar. I això per a ella era molt important: el respecte per les persones sense distincions de cap tipus. Aquesta seguretat d’estar atesa, de sentir-se empesa a seguir estudiant, la confiança que el tutor dipositava en cadascuna de les persones participants, li va donar a la GLESY la valentia per pujar al tren i no parar. ¿Per què no va trobar a l’institut la motivació, l’ajut, per seguir dins l’ensenyament reglat? El professorat del PTT la va animar a tornar a estudiar, a sentir-se amb ganes, motivada. Va reprendre els estudis: va aprovar la PACFGM, va fer pràctiques, va treballar en una òptica mentre estudiava i aprovava CFGM d’infermeria. Va treballar en un hospital. I va decidir fer un canvi de vagó: va cursar el CFGM de gestió administrativa, va fer la PACFGS la va aprovar i actualment està cursant 2on i últim curs d’Administració i Finances. Vol fer oposicions per treballar a la banca, al jutjat o a l’ajuntament. Vol tenir les tardes lliures i seguir estudiant. Ara el vagó es diu Ciències Empresarials. A la GLESY sempre li ha agradat estudiar. Ara diu que prefereix els números i que abans era de lletres. Volia estudiar molt i ser advocada. Més ben dit, la seva mare volia que fos advocada. Potser ho acabarà fent. Ara per ara sent que el que més la motiva a estudiar és el treball, la superació per fer-ho cada cop més bé, sense importar-li si guanya més o menys. La GLESY que ara em parla no se sembla a la Penèlope del començament. Té una determinació i una força immensa, si torna a trobar-se a la jungla, de ben segur que no hi sucumbirà.



NIÑA: NIÑA, NIÑA La tutora del PTT em va dir que hi havia una noia que es deia “A” que estava disposada a fer l’entrevista. Bé, doncs endavant, ja la tenia. Vaig arribar a Sant Boi el dilluns després del temporal de vent que va assolar Catalunya. L’espectacle d’arbres arrencats i altres desfetes es feien presents. Però una sensació d’alegria i color en veure els nois i les noies del PTT va fer que m’oblidés del defora. Dretes, xiuxiuejant i rient dues noietes ens esperaven. La tutora me les va presentar i la noia anomenada “A” va dir-nos que no faria l’entrevista, que al seu lloc la faria la “B”. I no ens van donar cap altra explicació, només un breu: “por que sí”. Coses de l’adolescència, “I supose”!. Faig una el·lipsi, per tal de donar més informació sobre el títol d’aquesta història i sobre el nom que es va atorgar l’entrevistada, i vaig al final del relat:

E: quiero que te inventes un nombre, un “nick name”…un pseudónimo, para poder nombrarte en mi trabajo. A: Chica PTT,¿no? E: Es que hay más chicas a las que he entrevistado. A: Pues... niña.

La NIÑA somreia tota l’estona. Les seves respostes van ser molt curtes. Eren, tot sovint, monosíl·labs. Donava la seva contesta i no hi aprofundia gens. El “pues” i el “no sé” van ser presents a quasi totes les respostes. No m’ho vaig trobar en cap altra entrevista. Però sí que és un fet habitual de trobar-s’hi en el dia a dia, durant les converses amb joves del PTT. És quasi un clàssic. Fins a 5è de primària va anar “fent”, però a partir d’aquí estudiar ja no li va agradar,: “pues como eres pequeño prefieres estar de cachondeo con los compañeros y acabas por no estudiar”, sobre tot a partir dels 11 o 12 anys, malgrat que els pares li expliquessin que s’ha d’estudiar i treballar, ella diu que no se n’adonava precisament perquè li deien els pares i l’entorn familiar. Però que des que va fer el PTT va començar a veure com era la vida, el futur, el treball, l’esforç,



paraules que ja coneixia però que no havien ressonat dins seu com quan les deien les tutores del PTT. A vegades fa falta que les coses siguin dites per altres persones per a prendre-les en consideració. També necessiten ser dites en el lloc i en el moment oportú: “si ya, pero cuando ellos (els pares) te lo explican, como eres mas pequeña no te das cuenta”. La NIÑA va repetir 1er i 2on d’ESO i com hem sentit en altres entrevistes això la va apartar de les amistats de sempre, cosa que a ella no la va afectar gaire ja que va trobar altres joves amb els que fer “fiesta”. El que sí la va molestar va ser el fet de sentir-se la gran de la classe i que tots fossin més petits... Del seu pas per les escoles de primària i secundària (la varen canviar diferents vegades per veure si estudiava més i deixava de jugar) no podem rescatar-ne res. A la NIÑA no li agradava estudiar, no li agradava cap assignatura. Sí que li agradava la part socialitzadora de l’escola: la relació entre iguals. Però, al final de l’entrevista, la NIÑA va més enllà del “no me gustaba estudiar” i reconeix: “cuando quiero estudiar alguna cosa no puedo concentrarme y no me salen las cosas, no me gusta estudiar, no me he esforzado en todo el tiempo y ahora me cuesta mas”. Reconeix les seves limitacions i reconeix la seva responsabilitat a l’hora de fer quelcom per a resoldre-ho. Aquí la NIÑA es mostra més adulta.

Tiempo al tiempo. Ya se verá si he fracasado El món interior i exterior de la NIÑA és un món reduït i ple de tòpics i estereotips. Amb les seves respostes ens ho posa de manifest:

E: Pues de otra manera: ¿qué es para ti el éxito? A: Pues no sé,…. Sacar la vida adelante… E: Sacar la vida adelante… ¿Qué se tiene que hacer para sacar la vida adelante? A: Pues estando donde tienes que estar. Pues no sé, comprarte un piso, un coche, trabajo que no puede faltar. E: Sinónimo de fracaso: A: Droga, el beber, buscarte la vida de mala manera…no trabajar.

Aparentment no acabar l’ESO no li preocupa el més mínim. No va fer la PACFGM, ni vol sentir parlar de tornar a estudiar. Malgrat això després d’acabar el PTT va fer un curset de Formació Ocupacional de Salut Mental i Toxicomanies. El va fer per



ampliar les possibilitats de trobar feina en diferents sectors. El que té clar és que vol i ha de treballar. No fer-ho sí que seria un fracàs. El seu entorn és un entorn on la majoria de la gent no ha superat els ensenyaments bàsics, però tenen feina, tenen negocis, tenen diners, casa i cotxe. I això és al que aspira la NIÑA. No creu que hi hagi cap relació entre aprovar l’ESO i tenir èxit a la vida: “porqué la vida da muchas vueltas y con el tiempo pueden fracasar los otros, y luego dicen que hemos fracasado nosotros”. “Que he hecho el PTT, el curso de drogas y que a veces se va peor aunque no se saque la ESO”. Què sap, què no sap i què li agrada Sap comunicar-se amb la gent, posar bona cara i ajudar (això ho ha après del seu pare i la seva mare) i vol treballar amb alguna feina on pugui desenvolupar aquestes habilitats.

E: ¿Hay algo que te gustaría saber y no sabes? A: No E: ¿Y algo que te gustaría tener y no tienes? A: Dinero, el coche cuando me saque el carné….

La NIÑA no busca res més fora d’ella, del món que l’envolta i d’uns determinats estereotips culturals: sortir amb el xicot, anar de festa, anar al poble.... “lo normal” o “lo que Dios quiera”. Malgrat que no dóna importància a no haver superat l’ESO i no necessitar saber res més del que ja sap, hi ha un moment, al final de l’entrevista, que reconeix:

E: Si pudieras cambiar algo de estos 16 años, hay algo que cambiarias? A: Haber estudiado en su momento E: Y ahora, ¿no lo tienes el momento? A: no, ahora ya no, no quiero, pero si hubiese seguido hubiera entendido mas las cosas.

Diu que llavors família i mestres van intentar que se’n sortís, però les ganes de jugar i disfrutar eren més grans. I semblaria que aquestes ganes encara hi són: prendre la responsabilitat de treballar i esforçar-se, implicar-se en el seu futur encara li és llunyà. Si sabés més entendria més i potser coneixeria que hi ha altres “normalitats”, altres móns i que pot arribar a “lo que ella quiera” .



LIL

LILÍ: LA BONA I LA MALA SORT Per anar a Lleida em vaig estrenar viatjant amb la línia d’alta velocitat. Quina bona sort que ara Barcelona i Lleida puguin estar tan a prop temporalment!. Aquell era un dia gris, emboirat i ventós, sobretot molt ventós. Era un vent que removia les fulles d’un cantó cap un altre, que feia que el pas fos lent, dificultós... una mica com la història de la LILÍ. La Lilí era una noia robusta, més aviat grassoneta, de cabell curt i no gaire cuidat. Tota ella feia una sensació de desgavell. Volia transmetre una seguretat i una maduresa que a mesura que anava transcorrent l’entrevista s’anava esvaint. Ens varem quedar al despatx de la tutora, un lloc acollidor i amable. La història de la Lilí, la història que ella explica és un seguit de mala sort i de pèrdues. Així ho viu ella, així ho assumeix, així se’n defensa. És el seu fat. Fins a primer d’ESO va ser una nena estudiosa i que treia bones notes, amb un bon grapat d’amigues que anaven juntes des de la guarderia. Un problema de salut a 1er d’ESO va fer que hagués de repetir curs. I, com es fan ressò nombrosos estudis: repetir curs no va ajudar gens. La Lilí ha esmentat durant tota l’entrevista, com un fet significatiu a l’hora de tirar endavant a l’escola, que les companyes ja no eren les mateixes de tota la vida. A una nena insegura i necessitada del grup d’iguals això li va suposar un handicap. Segon tampoc va anar bé. Tercer va durar un trimestre, després va arribar el PTT. Del seu pas per l’institut en té records ambigus i fins i tot contradictoris:

“…. a l’insti em van tractar molt bé!” “..... l’ESO m’ anava molt bé!” E: El professorat, com era? A: Súper bé, jo els hi faig regals, per Nadal la postaleta, ens veiem… a tots els que m’han ajudat…perquè la meva tutora anava a casa, teníem el telèfon de casa a casa i si em

“A segon era dels majors de la classe, els meus companys em tenien molt d’apreci, però ja passava de tot… ja havies perdut els companys de 1er d’ESO….te’n vas amb uns altres i ja et descontroles, vaig fer un canvi radical, no son males companyies, però, no anaves a classe, no fèiem res…”



telèfon de casa a casa i si em passava algo em trucava… aquesta tutora va ser fonamental.

“Jo anava a 1er d’ESO amb les amigues de la guarderia, però al repetir ja et perds… i ja no és lo mateix” “El de socials em va dir: “jo estaré més feliç quan te’n vagis d’aquí”. I jo li vaig dir el mateix. I ara ens veiem pel carrer i no ens saludem i amb els altres profes ens veiem pel carrer i anem a prendre algo com si fóssim amics…”

Viu sempre la dualitat, la bona professora que l’estima, l’ajuda, té el seu telèfon, es truquen..., i el mal professor que no la vol veure més, que la castiga, l’escridassa... La contradicció quan diu que l’ESO li anava molt bé i estudiava:

“Arribava a casa, hi estava fins les 6h. o així i tenia també una profe que m’ajudava a fer els deures, i sortia. A les 9h. o les 9’30h. cap a casa, però no feia res dolent, estava a sota de casa meva.”

I seguidament diu: “Arribes a casa i et demanen deures, a estes edats ningú els vol fer, si no ets d’estos que estudien molt i ja està, i estudiar per fer exàmens tampoc. Perquè nosaltres que som les que sortim al carrer, perquè hi ha nens que van a casa, fan els deures i ja se queden allí amb sons pares. Nosaltres anem al carrer i fem el que volem, anem al carrer i tornem a les 10h. a casa i desprès al col·legi al dia següent i passem de tot, però no fem cap mal ni a classe ni res”.

L’èxit i el fracàs: bona o mala sort La Lilí no parava de parlar, d’un lloc se n’anava a un altre. Era un caos. No podia estar centrada en res. Així estava clar que no havia pogut tirar endavant els estudis. L’escola tradicional i amb un nombre elevat d’alumnes per classe no pot atendre particularitats com la de la Lilí. Amb un nombre més petit d’alumnes i amb uns equips psicopedagògics d’atenció a l’alumnat i fent acompanyament i supervisió de casos amb el professorat es podrien contenir i guiar casos com aquest. Per la Lilí l’èxit, la bona sort ha estat acabar les pràctiques i haver trobat un treball de dependenta; ja hi porta un any i ara té perspectives de renovació de contracte. El fracàs és la mala sort, però diu que no sap explicar-m’ho perquè no ha tingut mai mala sort, ni fracàs. Encara que ha continuació em digui que: “Per a mi el fracàs



escolar és això: les males companyies i que els progenitors no estiguin pels fills i filles”. Com es pot veure, el discurs de la Lilí és una mica caòtic. Unes línies enrere la Lilí deia que ella no havia patit mai cap fracàs. Quan se li pregunta pel fracàs escolar ràpidament diu que sí, que se sent fracassada. Crec que el que ens diu és que sent que ha fracassat amb els estudis, “no ha tingut sort”: El que passa no té mai res a veure amb ella. És cosa dels altres o de la sort: per culpa dels mals professors, de les amistats, dels pares i mares que no estan pels fills... Això: la bona, la mala sort. L’autoconcepte de “jo sóc molt borde” i l’ajut del PTT Així es va definir en un exercici de classe realitzat en el PTT. Així és com se sentia per dins i per fora. Borde volia dir ser contestona, malcarada, el seu malestar intern feia que saltés tot d’una, que sempre estigués a punt per portar la contrària... La tutora va ser un ajut important de cara a aconseguir que s’assossegués una mica, aquesta és la versió de la Lilí:

A: I aquí has de fer com si estiguessis treballant, has de venir cada dia a la teva hora, i vaig aprendre moltes coses, t’ensenyen la vida laboral i fas les classes com l’insti, però t’ajuden més, estan més per tu, estan 100% per tu... és diferent. Aquí te coneixes com ets tu per dintre, a l’insti vas a estudiar, aquí vas a aprendre a conèixer a tu mateixa, i la vida laboral, pel dia de demà.

Amb ajut la Lilí va reflexionar i va entendre el significat del seu comportament i amb el contacte amb el món laboral va anar polint, adequant el seu “saber estar”. I va aconseguir treballar de dependenta en una botiga de roba, una botiga tradicional on la forma d’ésser i d’estar de la Lilí hi té cabuda. Ja hi portava vuit mesos i n’hi quedaven encara 4 més abans no acabés el contracte. Això és, pot ser, el que ha valorat més positivament i sense contradicció de tota l’entrevista. Està fent una cosa que li agrada i sent que ho fa bé, això li dóna seguretat: “… estic molt contenta perquè tinc una jefa que val molt i unes companyes que també” “Que me passin coses bones, perquè jo des de petita fins ara, pues de coses bones a dolentes... superen las dolentes que les bones” Percep la seva vida com una successió de coses tristes, de fracassos. Però, de seguida ha de rectificar i buscar desesperadament quelcom bo per no sentir



l’angúnia que això li produeix i marxar del lloc depressiu on la situa. Descriu un seguit de pèrdues que ha anat experimentant al llarg de la seva vida: el conserge i els professors de primària. Les amigues de tota la vida quan va repetir curs, a 1er d’ESO. Amigues del barri que van marxar a fora. El trencament amb successius nuvis. La mort d’un d’ells. Desprès d’aquest fet la Lilí va anar al psicòleg a treballar tot el malestar i l’angoixa que se li acumulava. Diu que anar-hi la fa sentir-se millor, a estar a gust, a desfogar-se. Encara que també afirma que els psicòlegs no poden fer res, però si més no els concedeix un punt d’utilitat. Deixa de ballar funky per culpa de la malaltia, a 1er d’ESO, i deixa de tenir el cos que tenia i comença a “engordir” . Aparca la seva il·lusió de ser professora de ball... Descriu la família com una part important, com un element de recolzament, però a la vegada la sent distant i llunyana. Voldria una família àmplia i feliç “com les que per Nadal surten a la TV” i no la té o no sent que sigui així. Es mou entre la negació i la idealització.

“La família bé. No ens veiem mai, només a la nit, quan arribem a casa, perquè tothom treballa. Però, bueno, sí, sí... tenim una relació molt bona, sempre, sempre... si que cada casa es un món i hi ha problemes. A casa som cinc i si hi ha un problema és un problema de tots. Anem bé. Els meus pares estant junts, els meus germans estan en mi, la convivència a casa és molt bona.”

En finalitzar l’entrevista, que va durar quasi dues hores, jo estava saturada. Plena d’una història que em neguitejava. I si això em passava a mi, que no era qui la vivia, què li devia passar a la Lilí que n’era la protagonista? Vaig agafar l’AVE cap a Barcelona, i la distància entre la Lilí i jo es va anar fent cada vegada més gran. En transcriure l’entrevista i en fer-ne ara el relat de vida, en parlar tant de bona o mala sort, no deixen de venir-me al cap dues estrofes d’una cançó de Stevie Wonder anomenada “All in love is fair” i cantada per la Maria del Mar Bonet i que diu:

El destí és l’atzar bona o mala sort jo he apostat l’amor ha guanyat...

Però el combat és fred vèncer o recular quanta solitud troba el qui ha perdut, l’amor tot s’ho val.

.Espero que a la Lilí l’atzar li depari bona sort i que no reculi, que com ella diu: “Jo tinc una cosa: que sóc molt oberta, cap endavant..., según en que coses, i mira lo de comerç va bé” . Que així sigui.



MARIA: FER-TE GRAN DE COP… COM ESTAR SOL DE COP

Tornava al meu PTT, els meus companys i companya, i d’altres objectes que em parlaven d’un passat molt proper. Era jo, però no ho era. Era jo amb unes altres circumstàncies. Circumstàncies… parafrasejant a Ortega y Gasset: “els alumnes són ells i les seves circumstàncies”. I ¿quantes vegades el professorat s’oblida d’això, i quan es tanca la porta de l’aula es pensa que l’alumnat ha deixat a fora les seves circumstàncies?. A la MARIA l’havia tingut jo a classe el curs anterior. Era la seva tutora. Varem tenir bon “feeling”. La coneixia bastant bé i també coneixia la seva mare. La vaig escollir perquè s’ajustava al perfil i perquè em venia de gust tornar a veure-la i saber com li havia anat des que va acabar el PTT. Aquí només faré servir el que ella em va explicar al llarg de l’entrevista. No faré servir la informació addicional que en puc tenir. La MARIA havia estat sempre una nena treballadora, obedient, lligada a la seva família, tranquil·la. Una nena que, com les formiguetes, de mica a mica anava aprovant cada curs encara que amb l’ajut de professors particulars. Una nena que, fins arribar a 1er d’ESO havia tingut temps per a fer ballet, estudiar acordió al conservatori i fer natació –becada pel Club Natació Catalunya-. Era: “una nena petita que estava feliç i que estudiava, i tenia alguns amics, i estava contenta”. I per què, quan o com va canviar això?:

A: L’escola primària, era molt divertida! Jo penso que està molt bé l’escola primària, si més no la que jo vaig anar. Jo penso que el canvi brusc és l’ESO, és… E: Que vas trobar de canvi de primària a l’ESO? A: No hi havia un nombre reduït, els profes… que ja no es preocupaven tant per tu. Fer classes i marxar… era bastant diferent… era fer-te gran de cop!, fer-te… no sé… com estar sol de cop….

I tant si es va quedar sola de cop... la MARIA va haver de deixar-ho tot, per què li exigien massa, havia de fer deures i estudiar cada dia. Adéu a tot allò i a tothom



que l’acompanyava mentre ballava: “Plié, demi-plié”, mentres tocava “ do, re, mi...” o mentre el seu cos estava completament xop. Ens hem de preguntar ¿per què en el nostre país arriba un dia que molts nens i nenes han de deixar allò que veritablement els agrada o allò en què són bons i podrien trobar-hi el seu futur professional, degut a les poques facilitats que se’ls dóna des del sistema reglat? A d’altres països, tocar un instrument es considerat una capacitat clau. La riquesa de conèixer i dominar un altre llenguatge, el valor de la disciplina de la pràctica diària. Si, a més, es participa d’un grup coral, s’aprèn en treball cooperatiu. I tal com parlem de música, podem parlar d’esports o d’altres afeccions. Però aquesta no va ser l’única pèrdua de la MARIA. El seus pares es van separar i el pare va marxar a viure lluny de Barcelona. Al poc temps l’àvia, que vivia a casa, es va morir. La seva germana es va sumir en una depressió. I ella va viure dos episodis de violència masclista que la van deixar molt tocada. Tot plegat va portar la Maria a travessar moments molt difícils i dolorosos. A necessitar l’ajut d’una psicòloga. La por, la inseguretat, la dependència de la mare... ella hauria necessitat un contacte més personal amb el professorat de l’institut, persones que es fessin ressò del que li passava, persones amb qui poder confiar, que se li permetés un altre ritme, un altre tempo, pot ser així no ho hagués deixat tot.

“Jo els demanaria que s’expliquessin bé, que preguntessin si ho han entès als alumnes, i també com estan, què els hi passa, perquè a vegades quan hi han problemes els professors es desentenen, i els problemes es queden allà i no es fa res i els problemes segueixen”.

Al PTT érem com més lliures, al PTT la gent estava més tranquil·la… I la MARIA va començar poc a poc a recuperar la seva autoestima, la seva autonomia, un pas endavant, dos endarrere o al revés, depenia dels dies.

E: Què és el que més et va impactar, impressionar, del teu pas pel PTT? A: Bueno, a part del numero reduït d’alumnes … els professors…! Ja,ja! No sé, és que eren molt…. Uf!.... no eren molt exigents, explicaven bé… no sé, em va agradar molt, estaven per a tu….

Anava treballant, aprenent, repassant per a les PACFGM, que va aprovar, el carnet de manipuladora d’aliments, les pràctiques en un bon restaurant. Al finalitzar el curs va fer la sol·licitud per entrar a fer el CFGM de cuina a l’IES Escola de Hoteleria i Turisme de Barcelona. Però no hi va poder entrar degut a la gran demanda i a la poca oferta i es va matricular a un CFGM d’estètica, que era la seva



segona opció professional. Està molt contenta, hi va a gust i li agrada. Malgrat això el proper curs vol tornar a intentar fer el CF de cuina. També vol fer CFGS i anar a la universitat. Està segura que ho podrà fer. Ella ho veu així:

E: Però … per tot el que em dius, a tu t’agrada estudiar i et veus en un altre CF… A: Sí… E: I que et frena a reprendre l’ESO? A: Perquè crec que el CF o el PTT té relació amb el teu futur, amb la professió que tu vols fer, llavor vulguis o no tens pràctiques, que t’agradin o no, que et fan ser més optimista…. I a l’ESO no hi ha res que t’enganxi, que vulguis fer més … perquè al CF tens una meta…, em penso que a l’ESO no n’hi ha…, jo crec que la gent bàsicament es cansa per això, perquè no tenen res que els motivi, si no hi ha motivació..

Llegeix molt, escolta música i utilitza de forma autodidacta l’ordinador per moltes de les seves activitats escolars i/o de lleure. La MARIA és una lluitadora. Després d’afrontar tots els entrebancs que han anat apareixent al llarg del seu camí, té la capacitat de saber buscar dins seu i trobar-hi moltes coses, com ara: “sé escriure, sé parlar, ja, ja!! Sé funcionar més o menys l’ordinador, sé cuinar, sé escriure poemes,… m’agrada escoltar: sé escoltar… i ja està. Ah! I sé fer manicures, pedicures… ja, ja!!. Llegir i explicar contes als nens. Puc ensenyar a fer galetes…” I valora per tot arreu on ha passat, de tot arreu ha après quelcom: de l’escola primària, de l’institut, del PTT, de la família. Està molt orgullosa de la seva família i dels valors que li han transmès: l’educació, el respecte, la forma de veure el món. E: I, què seria per a tu la felicitat?

A: Ja, ja! Deixar a la meva mare tranquil·la ja, ja!! Viure independent, cobrar el meu sou, independitzar-me, viure per mi mateixa…. I estar bé, no sé… tenir una professió… E: I, com ho portarà la teva mare això que tu volis…? A: Bé… ma mare no és de les que... No! No te’n vagis…! És de les que: vinga, vola! vola!. Li fa il·lusió que nosaltres estem bé, amb la nostra vida… a més, d’aquí a 10 anys…. Igual ja tinc parella i li porto néts… a la meva mare… E: Als 28? Tan jove? A: Jo sí, jo sí. L’altre dia se’m queixava, deia que seria una àvia molt vella, molt vella!!

Sent que té el futur a les mans, que ho podrà fer, està plena de projectes. El camí ha estat dur, és dur. Però la MARIA, com tants d’altres, se n’està sortint.



GUACA: RODANT: AVENIR-SE AMB LA VIDA Quan li vaig proposar a la tutora del PTT de Vilafranca la participació en aquest projecte va dir: “Ja sé qui. En GUACA!. És un noi molt maco.” I així mentre feia els quilòmetres que ens separaven, pensava què enteníem ella i jo per maco. Que hagués entès una altra persona que no es dediqués a l’ensenyament. Un noi maco: quantes coses deu voler dir? La tutora m’estava esperant dins el seu cotxe, davant l’estació del tren. Plovia a bots i barrals i feia un fred de mil dimonis. Varem sortir del nucli urbà i ens vam endinsar per un laberint de polígons industrials. Anàvem a buscar el GUACA a la seva feina. Tant ell com la tutora ja n’havien parlat amb l’encarregat i no hi havia cap problema si interrompia la seva feina una mica. Bé... algun petit problema sí que hi va haver. El bar on havíem de fer la reunió estava tancat. El despatx de l’encarregat s’utilitzava per atendre a uns clients. Al carrer no hi havia cap banc on seure, i... seguia plovent!. Doncs com dones i educadores amb recursos que som, vam decidir que l’entrevista la faríem... dins el cotxe i sota la pluja!!. Imagineu-vos l’escena: dos dones, un noiet de 18 anys, un cotxe amb els vidres completament entelats, aparcat al cantó d’una vorera d’un polígon industrial que, amb aquell dia i a aquelles hores (la una del migdia –hora de dinar-) es trobava bastant solitari. Fins i tot ara quan ho escric em recorda alguna pel·lícula d’en Bigas Luna!. Però res era el que podia semblar!. Un cop fetes les presentacions, decidit l’escenari i situats l’actor i les actrius –elles davant i ell darrera) va començar la representació: Escena 1a.: A l’institut Una primària perfecta. 1er, 2on d’ESO regular, 3er d’ESO amb repetició. Passar-se hores i hores assegut a classe, escoltant, sense moure’s..., ell que era un noi d’acció, un noi que li agradava el treball amb les mans: des de petit va anar a l’hort amb els avis a plantar patates, tomàquets, mongetes... experimentar arreglant endolls, fen “chapuzas” a casa, muntar i desmuntar (que li preguntin a la seva bicicleta, a la seva moto), pensa en la perseverança com una clau de l’èxit.



Ja no prestava atenció a les explicacions del professorat, el seu cap anava d’un lloc a un altre i va començar a trobar amb els grups repetidors un ambient més interessant que amb d’altres. Professorat massa sever, sentir-se escridassat, expulsions... quines ganes que tenia de marxar de l’institut!: “jo, aprovar no sé si hagués aprovat, perquè no volia seguir amb els estudis, jo volia anar a l’ofici…”. I alhora quin rau-rau pensar que no tenia l’ESO que era un “fracassat escolar”, o més aviat que havia fracassat de cara els seus pares que volien que tingués l’ESO, però que no varen trigar a entendre-ho, quan ell els va explicar què volia fer i la satisfacció que això li comporta. Se m’acut: un aprenent!, en GUACA té paciència per esperar que les verdures creixin, cuidar-les, munta i desmunta els seus vehicles fins aconseguir el que es proposa, és feliç quan li deixen provar feines noves i demostrar que se’n surt. Amb un aprenentatge actiu, basat amb l’acció i la pràctica, amb el treball del dia a dia, amb l’observació de qui en sap... nois i noies com en GUACA trobarien una forma alternativa d’aprendre i desenvolupar el seu potencial. Escena 2a.: A casa, amb la família, els amics... En GUACA és un noi molt familiar, que li agrada sortir els caps de setmana amb tota la família a dinar al restaurant, d’excursió, anar al poble a veure als avis, tiet i a jugar amb els amics. De la seva infància tot són bons records, i tots lligats al camp, a la família. Si n’hi ha algun de dolent és la mort dels dos avis amb qui estava molt lligat. Un d’ells a 3er d’ESO... El seu futur el veu: “Treballant. No vivint amb els meus pares, haver-me independitzat, no gaire lluny, per això, je, je… si puc amb el meu cotxe, i… si tinc parella amb la meva parella … anar tirant endavant…”. A fora seguia plovent. La tutora, discreta, llegia un llibre. En GUACA i jo anàvem rodant per la seva vida. Escena 3a.: El seu pas pel PTT El que recorda primer de tot és la forma suau i tranquil-la de ser i de fer les professores. El nombre reduït de joves que feia que elles: “poden estan més sobre teu, més seguint el pas a pas…”. I com el van ajudar a: “estaven més a sobre teu per que maduressis i sabessis què anaves a fer. No només com has de passar de curs i ja està, és la teva vida el que estàs fent ara, vull dir, has de madurar i ser més gran… sempre ajudaven més, és el que hi havia, el que a tu t’entrés al cap que ja no era passar de curs simplement, que era madurar, per ser tu, més gran…



Escena 4a.: El final Malgrat estar relativament a prop de la gran, urbanita, complicada, industrialitzada Barcelona, aquí em vaig trobar un xiquet a qui li agradava estar amb la família, disfrutava de l’amistat, gaudia del camp i de la terra. Al llarg de tota l’entrevista vaig tenir la sensació de diferència, d’estar en contacte amb alguna cosa “natural”. La pluja que no va parar ni un moment i l’olor de terra mullada també hi devia contribuir. I el que més em va agradar va ser la seva veu que deia així: “sóc un noi que es diu GUACA, que té 17 anys, fa nou mesos que treballa, de moment ara tot va bastant bé, m’agrada la vida que tinc ara mateix, estic content…”. L’entrevista es va acabar. El cotxe es va posar en marxa. Seguia plovent. Acompanyar al noi a casa seva. Acompanyar l’entrevistadora a l’estació. Efectivament “un noi molt maco”. Fi.



ROMER: EL GRAN PARTIT Girona, dotze del matí. Les instal·lacions del PTT on fem l’entrevista estan envoltades d’obres. Un soroll ensordidor. Ens entendrem? Sentiré què em diu? Malgrat la gravadora funcionant, les meves “antenes” treballaven per no perdre ni un mot del que va esdevenir una interessant conversa. En ROMER era un noi de 18 anys, alt i molt ben plantat. Era pausat i es rumiava les respostes. Durant tota l’entrevista vaig tenir la sensació d’estar davant d’un adult. D’algú que ja havia deixat endarrera l’adolescència. La seva presentació inicial va ser un resum clar i concís: Una xerrada de les tutores del PTT a la seva escola quan ell feia 3er d’ESO, el va fer decidir a deixar l’ensenyament reglat –que no li agradava- i apuntar-se al PTT. Tenia clar que no volia seguir a l’institut, però també tenia clar que volia seguir estudiant. Com diu més endavant: “Per a mi fracassar és anar a treballar sense tenir una formació prèvia” i també: ”En referència als nanos que estiguin fent el PTT o hagin de fer el PTT, que no tirin la tovallola i que no diguin ”quan surti d’aquí aniré a treballar” que si poden continuar estudiant doncs que continuïn estudiant… i jo crec que això és una cosa que sempre estaré orgullós d’haver-la fet. De no haver tirant la tovallola i d’haver continuat estudiant”. FORA DE JOC L’últim curs que va aprovar va ser 2on d’ESO, el 3er el va repetir dues vegades. De l’institut diu que posen massa treball a casa, que el professorat no té paciència, i que professorat i família caldria que estiguessin molt units i treballessin a la una per a aconseguir que els nois i les noies estudiessin i aprovessin. En el seu discurs apareixen unes quantes vegades les paraules dur, recte, control. Al començament de sentir-ho em vaig posar a la defensiva (de què em parlava?, què estava dient?, quins models reclamava?) a mitja conversa ja ho vaig interpretar com a sinònim d’atenció, d’autoritat -entesa com la veu de qui marca uns límits- : “si tothom tingués a casa qui els poses rectes, els fessin estudiar, els obliguessin, es fiquessin durs, anessin darrera seu, tot aniria millor. Jo crec que bàsicament el problema de la gent que no té l’ESO és que a 2on o 3er, bàsicament, no han tingut control i ho han deixat córrer”.



L’altra paraula que fa servir per a definir una època de la seva vida és “REBELDE”: A: I desprès a 2on els meus pares es van separar, la meua mare tenia que portar la casa sola i tinc una altra germana, no li vull donar la culpa ni molt menos, però ella tenia molts problemes amb ella sola i no ens podia controlar. I a mi em va agafar l’època rebelde, que jo dic, i feia, anava por ahí, entrava i sortia de casa a l’hora que volia… E: Així segons tu, a l’escola heu de funcionar amb càstigs, com els burros?... A: Bueno també és l’edat rebelde, que si no te foten una mica de mà dura, costa més, costa més… E: I, l’època tonta, rebelde, quant dura….? A: No sé, a mi em va durar dels 13 als 15 o els 12 als 14… És l’època tonta, rebelde i després quan et vas fent gran i vas madurant de mica en mica i vas veient que t’has de treure algo, que has de fer algo, perquè així no pots estar…

La separació del pares el va enganxar a 2on d’ESO, en una edat en què tot es superdimensiona, es vol ser gran i encara s’és petit, en un moment que es necessiten referents segurs i estables, i ajuda, molta ajuda. Ell ho va viure així:

E: I un record trist? A: Mmm…d’aquella època?... Sí: quan els meus pares ens van dir que s’estaven separant. Estàvem sopant i ens van dir… en separem i aquell dia vaig aguantar les llàgrimes a taula, i… “Después, allà a l’insti quan vaig dir que ho deixava no es van estranyar… ni van dir: ”posa-t’hi l’any que ve, ja t’ajudare’m, farem això, allò…” van dir: ”vale””. E: I? A: Jo crec que era tot, també, la separació dels meus pares… No li donava tanta importància a tot, ja tot m’era igual, l’edat aquesta que…

Malgrat la separació, els pares del ROMER sempre han estat al seu costat, recolzant-lo amb tot i animant-lo a tirar endavant... Encara que no des d’un primer moment: el pare és pastisser i coneix com n’és de dur el món de l’hoteleria. I li ho volia estalviar. Però ho va acceptar i està amb ell incondicionalment. I la mare: “ li va agafar un rampell i alguna vegada m’havia dit: “deixa els estudis i a treballar”. I va ser la primera que en veure que a 3er d’ESO, la segona vegada no sortia, va dir; “Prou”. I li vaig plantejar fer el PTT i hi va estar d’acord i cap problema. Que havia de fer un canvi, això, ho tenia clar…” I ho va encertar. El fet de no tenir el graduat de l’ESO el va fer sentir, en aquell temps un fracassat, els amics feien el batxillerat… i ell es preguntava:



A: “¿Què serà de mi?”. Són paraules que, potser en un determinat temps, són paraules que et pots pensar tu mateix: ”sóc un fracassat escolar perquè no tinc l’ESO.” Però és un temps, és momentani, saps? E: I ara em dius: “No em considero un fracàs escolar”. Per què ara no? A: Perquè he continuat estudiant… E: Tu no vas aprovar l’ESO, però ara has aprovat 1er i aprovaràs 2on. Així doncs el fracàs va ser: “fracàs” en un període determinat, en un moment donat…? A: Sí, el fracàs escolar és en un període de la teva vida, però, bueno, també crec que si et diuen “és que ets un fracàs escolar” el que fan és enfonsar més a aquella persona. Ja només sentir la paraula fracàs, ja psicològicament s’enfonsa més aquella persona, en lloc de dir: “mira hi ha això, pots anar aquí, t’agrada això?, pots anar allà...” Doncs te diuen fracàs escolar i apa… tan panxos”

En ROMER parla de l’estigmatització que senten molts nois i noies pel fet de no graduar-se: com els enfonsen els comentaris, sentir-se diferents, com la seva autoestima va minvant, com no acompleixen les expectatives que la societat havia dipositat en ells i elles. La seva frustració és gran. I la manera de manifestar-ho pren diferents formes: “pandilles”, addiccions, depressions, agressions, marginació... I a la vegada seguir buscant el lloc, el seu lloc dins el joc. DINS EL JOC

En ROMER juga a futbol des dels cinc anys. També ha practicat d’altres esports com bàsquet o tennis. Però el futbol es la seva passió: és jugador de futbol federat i també entrena a un equip infantil. En el seu cas no ha hagut d’abandonar allò que tant estima. Sempre ho ha pogut compaginar. Fins i tot actualment: “jo a banda d’aquí porto una vida molt “ajetreada”. Quan feia PTT, anava al PTT, després anava a les pràctiques al restaurant i a l’escola d’adults, i després anava a jugar a futbol, que jo jugo a futbol, i ara el mateix, perquè entreno a nanos petits a futbol, jugo a futbol, faig les pràctiques a Can M., i vaig a l’institut a fer 2on de CFGM de cuina. I els caps de setmana els partits i tot… Sí, porto una vida molt “ajetreada”… I GOOOOOL…!! En ROMER ha trobat el seu camí. El primer dia que va anar al restaurant a fer les pràctiques ho va saber: “Això és lo meu, això m’agrada”.



Valora el coneixements que li ha aportat el programa, l’ajut de les tutores del PTT va ser molt important a l’hora de tirar endavant: “Lo millor seria no fer-lo, perquè així tindries el graduat, però bueno, jo abans que posar-se a treballar, deu mil vegades, perquè t’obren vàries portes, te donen bases molt grans per a madurar. Aquí em va anar molt bé. “Em van ajudar molt a valorar-me i a fer-me sentir que si no tenia l’ESO podia continuar sent algú, saps?”. I va continuar… i és algú: un noi que va aprovar la PACFGM i ja està a 2on curs de cuina. Que vol provar de fer CFGS. Un noi que s’ha tret el carnet de conduir. Un noi que estudia, fa pràctiques, juga a futbol, entrena nens petits, que des del setze anys treballa cada estiu a l’hoteleria per guanyar uns diners. Un jove que té com a il·lusió ser cap de cuina d’un bon restaurant... I poder compaginar-ho amb els esports. Que no se sent fracassat i que ja no es pregunta “¿Què serà de mi?”. Vaig sortir de l’entrevista molt contenta, amb la certesa, que no la sensació, que el treball que es realitza dins el PTT fa que molt jovent que està “fora de joc” torni a estar dins del camp.



ETEDGAR_91: INVENTAR-SE LA VIDA: PUFF EL DRAC MÀGIC Vaig estar unes quantes hores abans no vaig arribar a “puesto”, com diuen algunes persones grans. Però el paisatge ben bé que s’ho valia. Acostumada a grans edificis, asfalt, brogit, cotxes i gent, molta gent… arribar fins Olot havent vist el pont de Besalú, i el llac de Banyoles era tot un luxe!. Em van venir a rebre la tutora del PTT i tres alumnes que venien d’una presentació de pràctiques. La cridòria dels nois em va fer sortir del meu abaltiment. Travessant el poble varem arribar a un institut modern, net i clar. Un d’aquells llocs on semblava que no hi podia haver crits, ni agressivitat ni mals rotllos… convidava a estar-hi a gust. Va aparèixer en ETEDGAR_91, sortia de classe ja que estava fent un CFGM d’informàtica. La primera impressió va ser pensar que era un noi especial: tenia un físic peculiar, la pell translúcida agafava un to molt rossenc quan es posava nerviós o s’avergonyia. La cara plena de grans... vaig pensar que la seva aparença li devia haver comportat problemes entre els seus iguals: “Sóc molt solitari, sóc molt tímid i de cara a la gent em costa força de relacionar-m’hi, i a més jo em tanco molt” Paff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar... Doblegant el seu llarg coll el drac es va allunyar, semblava que estava plovent quan es va posar a plorar. Lletra i música: P.Yarrow/Lipton Per a mi l’ETEDGAR_91 era com un petit drac: potser no massa agradable als ulls dels altres, un noi que es trobava sol i que volia sortir del fons del seu mar, de la seva solitud i comunicar-se amb els altres..., cridant, jugant, esperant que algú li fes cas, fos com fos. I els seus rampells de mals humors, crits, insults són el plor d’un petit drac a qui ningú atén: “Era molt malcriat, en el sentit que si em deien algo saltava, m’emprenyava i em posava fet una fiera…”. “Jo per a estudiar sóc molt dolent: vaig repetir 6è i em vaig quedar a 2on o 3er”. Anava a un institut: “era un insti molt maco, a mi em va agradar molt… però els estudis no. Jo volia fer informàtica!!”.



I com es sentia allà l’ETEDGAR_91?: “peró sempre estava sol”. Aquest estar sol s’anirà repetint al llarg de tota l’entrevista. Tal i com he dit en apartats anteriors, un bon professor, una bona mestra – una persona que atengui- pot ser decisiva a l’hora d’enganxar a segons quins alumnes: “la profe de mates i tecnologia era molt maca i molt bona profe, després ja no per què la van canviar i el profe no m’agradava. Deia que t’explicava les coses però si tenies algun problema… Apa, busca’t la vida!…., si tens un problema… que has de fer: saltar-t’ho tot? Comprens? ÉS QUE… PER AIXÒ TE QUEDES A CASA! i per això no m’agradava”. Aquest noi passava els dies a l’institut amb ressentiment, hi anava per obligació: “a l’insti jo no feia res… directament…!!. No feia absolutament res. A mates sí, m’agradaven i feia. Les altres feia molt poc o res. No m’agradava estudiar… I llavor a vegades m’expulsaven i també expulsaven a un noi que era una mica tocanassos i ens anàvem tots dos al mig del poble, a jugar” Al final, des de l’institut es va decidir que anés a una Unitat d’escolarització compartida (UEC), la qual cosa va disgustar moltíssim a l’ETEDGAR_91, ja que. pel que ell en diu, l’alumnat que hi havia era gent que no volia aprendre i que molestava molt, que insultava, que anava a passar el temps. S’hagués pogut dir el mateix d’ell? Ell s’hi reconeixia? Sí, tal i com després explica, ell feia això per què s’avorria, perquè era obligatori, no li agradava. Insultava a d’altres, feia la migdiada a classe, dibuixava... Quina resposta podria donar l’escola a aquests nois i noies? Com s’ha de fer per tal que hi trobin un lloc, un espai d’interès? Que li sembla a l’ETEDEGAR_91:

E. I ara? A: home, estic molt content d’haver fet el PTT i haver-lo aprovat, I fet la prova d’accés I haver-la aprovat, estic contentíssim! d’això!... per que va ser tot un reto….! I clar… vaig estar contentíssim!!!. A: “m’he fet més adult. Vinc perquè jo vull, és lo que vull estudiar… si no m’agrades o fos obligatori, jo faria campanes, faria que m’expulsessin…”

El fons del mar Durant el curs que va estar a l’UEC els seus pares es varen separar. Feia temps que la tensió familiar era molt forta. És fill únic i troba a faltar que estiguin els dos junts. Però tots els seus records són de solitud: pare i mare estaven sempre fora, treballant al camp o als mercats setmanals dels pobles. Fins i tot els caps de setmana. I quan estaven a casa estaven sempre cansats.



Els dies feiners arribava a casa: “ficava la TV, i ja està. Des de les 18h. a les 21h., a sopar i a dormir. I ells estaven tan cansats que no podien estar amb mi” i ells: “sempre estaven emprenyats amb mi, però… diem que passaven… intentaven estar a sobre meu tot el dia, però, podia mes la feina… per què com que tenien tantíssima feina estaven una mica més per la feina i jo, és clar,… passaven sempre!”. L’ETEDGAR_91 no trobava ni a casa ni a l’escola una persona adulta que estès per ell, a qui parlar, que se l’escoltés, on orientar-se. Els bon educadors han de saber fer-se càrrec de situacions com aquesta: intentar fer de pont entre la família i el noi o la noia, i recolzar molt més l’alumnat que passa per aquestes circumstàncies. Hi va haver un moment que la nostra conversa va tocar fons: en parlar-me d’una tieta a qui estima molt, i per la que se sent molt estimat. Aquesta tieta està vivint un procés cancerós i ell tem per la seva vida. Aquí l’ETEDGAR_91 va arrencar a plorar i li va caldre una estoneta per refer-se. Quina fragilitat quan creu que un dels seus puntals de referència trontolla!. Quan hi havia tempesta s'ho arreglaven molt bé, enfilant-se a la cua d'en Paff vigilava el vent. Nobles, reis i prínceps s'inclinaven al seu pas. I quan Paff els va fer un crit els pirates van callar. Les dues coses que més li han agradat a l’ETEDGAR_91 han estat: recórrer i perdre’s pels camins i boscos, que envolten la masia on viu, amb bicicleta quan era petit, i ara amb la moto, i acompanyat del seu gos, la mort del qual li va suposar una pèrdua de la encara es fa ressò. L’altra cosa que més li agrada és la informàtica: Des de petit ha tingut un “taller”, que es va arreglar ell mateix, on ha muntat i desmuntat mil i un ordinadors, mil i un artilúgis: “era el meu espai, ordinadors que no funcionaven cap, però jo em fotia unes històries… allà em passava hores i hores i hores i feia invents. Sóc molt manetes!”. I si a l’escola s’intentés casar, rescatar allò que motiva a la canalla amb allò que és l’ensenyament obligatori, reglat?. I enfilat a la cua del drac se sentia a un ETEDGAR_91 cridar: “El PTT molt millor, molta diferència, estic molt content perquè els professors són maquíssims. Eren més dinàmics, explicaven més, reien més, no eren tan seriosos. Són molt bona gent, es presten per lo que faci falta, si tens algun problema ho pots comentar, amb la secretària també, i els companys, de conya! Molta diferència, el primer dia ja vaig fer amics. I a més... hi havia ordinadors!”.



Què espera ETEDGAR_91?, Què espera PAFF? Anar a Miranda de Duero, el poble on viuen els seus avis, una part de la família, una cosina que li fa cas... això és el que idealitza aquest noi. Acabar el CFGM i anar a viure a Miranda, tenir-hi una casa, un treball (muntador de xarxes informàtiques... n’haurà de saber molt, haurà d’estudiar molt per a aconseguir-ho, l’adequació entre les seves expectatives i el que té o es pot trobar són bastant inadequades) i potser... una xicota, i que tot plegat ajudi a l’ ETEDGAR_91 a no estar sol en el fons del mar.



FREDDY: PATINANT PER LA VIDA

Com de costum la tutora va fer l’enllaç. En FREDDY i jo ens trobaríem a Barcelona, calia que ens poséssim en contacte telefònicament i establir una cita. Vaig trucar-lo i sense cap problema em va dir que estava d’acord a col·laborar tal i com li havia dit a la tutora del PTT. Varem escollir un migdia, abans de que ell entrés a classe de fotografia. Vam quedar per a trobar-nos al carrer i buscar un bar on fer l’entrevista amb certa comoditat. I, com ens coneixeríem?:

Jo: “Sóc d’edat i estil com la teva tutora. Portaré el diari El Periódico sota el braç”. Ell: “Sóc normal d’estatura. Cabell més o menys curt. Aniré amb pantalons de skater i portaré una motxilla”

Perfecte! vaig pensar, quants nois d’aquestes característiques trobaré a l’entrada d’una escola? Mils!! Me’ls miraré fixament esperant que em reconeguin? O aniré preguntant: Ets en FREDDY?. I, va arribar el dia. Un dia gris, emboirat i plujós. Entre el paraigües, la bossa, la carpeta, el més difícil era... mantenir el diari visible!. Per sort els adolescents no porten paraigües, les seves cares, xopes, estaven ben visibles, cada cara podia ser la d’en FREDDY. I del no res va sortir un noi que va enfilar directe cap a mi, sense dubtar, i em va dir: “Sóc en FREDDY”. La descripció quadrava. Un noi com tots els del voltant. I jo? També era tan identificable? Totes les mestres o professores ens assemblem?. Bé, vam anar per feina, a buscar un bar. Vam intentar-ho amb dos abans de trobar-ne un que va resultar ser ideal: Com una fonda de poble al mig de l’Eixample. Vaig demanar-li al cambrer que baixes una mica la música, que sonava estrident. Gravàvem una entrevista. Ens va mirar amb interès. Això al FREDY li va agradar. “Vaig patinar massa” En FREDDY té 18 anys i va estudiar des de petit a una escola concertada religiosa. N’està molt content. Portaven molt bon nivell, conclusió a què va arribar després de



passar per l’escola d’adults, on va preparar les PACFGM. Fins a 4rt d’ESO va anar tot molt bé. Va aprovar cada curs. Però...que va passar aquell curs?

A: Els meus pares es van separar. Jo feia 3er d’ESO, al principi no notava la pèrdua, no me’n feia al càrrec. Però va ser a 4rt d’ESO que ho vaig començar a treure tot…. No ho volia veure… perquè jo si tinc algun problema m’ho guardo per a mi, fins que el dia que exploto… E: Ets introvertit? A: Sí, i tímid, una mica apartat de tothom, perquè en ser tímid i tal estava a casa i com a molt sortia amb algú de tant en tant. Era molt nen de jugar sol… jugava molt sol. Jo suposo que entre això dels pares i que vaig començar amb el monopatí… també va ser una mica merder… perquè, clar, deia que estava a casa d’un i deia que estava a casa de l’altre…. I així sempre. E: Què va passar? A: A l’escola em vaig desmadrar, i la temporada que em vaig desmadrar… vaig començar a dir de tot, i amb els que em queien més bé, no, però amb un profe vaig arribar a punxar-li les rodes...em van expulsar una setmana...

Doncs crec que la pèrdua no elaborada, la necessitat de consol, de refugi, de trobar un altre lloc on pertànyer, ara que sentia que el seu lloc de sempre ja no hi era, el va portar a descuidar els estudis. El recer que va trobar va ser un grup de nois més grans que ell amb un nexe d’unió: el monopatí. No va trobar cap recolzament a l’escola: “Jo al PTT amb la tutora sé que si tenia algun problema li podia explicar i no passava res… en canvi a l’escola si ho explicaves et deien: Ah, bueno! Vale!”. I em pregunto: Tan difícil és que l’escola detecti aquest moment de vital importància i se’n faci ressò, acompanyi? Tan sovint en moltes de les entrevistes apareix el dins i el fora, quasi que sembla la cita bíblica que diu: “Que la teva mà dreta no sàpiga que ha fet l’esquerra”. La separació dels pares va estar amistosa. Són professionals qualificats que van rebre disgustats que el seu fill no aprovés l’ESO, però quan ho van assimilar el van ajudar a buscar un altre camí, camí que sembla que en FREDDY el té bastant apamat: PACFGM superada, PTT superat, CFGM de fotografia, en curs i exitós, CFGS de realització i universitat. Que això és fer volar coloms? Qui sap. No seria el primer noi del PTT que va a la universitat! La seva trajectòria escolar fins a 4rt d’ESO va ser bona, va patir un sotrac, ha remuntat, pot seguir endavant. Persones diferents, ritmes diferents. Això també és la diversitat: “En el PTT he vist que l’any que vaig estudiar 4rt d’ESO, si hagués estudiat, no hagués hagut de fer aquest curs, i hagués pogut fer grau mitjà, i també per l’edat una mica. També pel fet de créixer una mica pensava més en el que feia”.



Si parlem de fracàs escolar en FREDDY diu: E: Fracàs escolar? No, perquè ara tinc el nivell que estic fent de grau mitjà, que és com una persona que hagués acabat l’ESO, que també l’estigués fent. Al principi la gent deia…. El PTT és per tontos… doncs NO! T’ensenyen el que és la vida laboral, t’ajuden i tal…

De l’escola en pensa: A: Uff! Canvia molt de primària a secundària. Els canvis de professors, de classes. Exigien més. El problema que hi ha és que al ser obligatòria, la gent fa que digui: Bua! És una cosa més que haig de fer. Al final t’avorreixes i depèn de la gent amb la que vas i lo que fas… si vas amb gent que estudia molt i tal, doncs tu estudiaràs igual, en canvi si vas amb gent que és més gran que tu ja saps que no acabaràs estudiant…

I tot patinant... En FREDDY és un noi compromès amb la societat i que li agrada fer moltes coses:

• Els caps de setmana estava en un grup d’escoltes excursionista... ... he acabat sent monitor i la mar de bé que m’ho passo...! ... perquè estic fent una feina i sé lo bé que

s’ho passen els nanos i ho faig sense cobrar ni res. Ho faig per a mi.

• Abans estava als diables, però ara no tinc temps… • A l’estiu vull provar els patins de muntanya • Amb el meu tiet vaig a ensinistrar

gossos els caps de setmana… Per arribar a...

A: Doncs… treballar de lo que he estudiat… si pot ser… tenir les meves pròpies coses… el meu cotxe, la meva casa, la meva família al meu costat, igualment, però jo convivint en un altre lloc… seguir patinant, com sempre, i no sé… tenir èxit amb les coses, no ser un apartat de la societat, sinó ser el primer que està allà davant…

I així patinant, patinant va acabar l’entrevista, va parar de ploure i va tornar a sonar, amb força, la música.



RDO: PERO…YO SOY CANTANTE Havia arribat el dia de fer l’ultima entrevista. En arribar a Terrassa vaig desorientar-me i em vaig perdre. Van haver d’esperar-me mitja hora. I per fi, amb la llengua fora i suant la cansalada hi vaig arribar. Aquesta vegada m’esperava un noi que a cop d’ull era més aviat menut, però amb una presència que es feia sentir. Les paraules del seu tutor, el dia que varem quedar per l’entrevista, van ser: “Ja veuràs, aquest noi et donarà joc!”. Ara era allà, a buscar joc. I tant si me’n va donar! Aquella entrevista era la síntesi de totes les altres. Les seves respostes –i també les seves preguntes- apamaven de forma clara, i amb paraules adolescents, les preguntes que em vaig fer en el capítol 3: “Les hipòtesis de treball: les 5 W”. Durant la trobada vaig pensar moltes vegades que aquella entrevista podia resumir tot el meu treball. És per això que aquest relat és una mica més extens que els anteriors. Qui (who): els formadors i les formadores del PTT, agents cabdals del procés de transició

Al RDO no li agradava el tracte del professorat de l’institut, perquè anaven a classe, explicaven de forma magistral la matèria i els encolomaven deures. Per contra i a favor va trobar que en el PTT, els professors els donaven ànims i els motivaven, o el que era el mateix per en RDO: “si se está motivado, si te dicen unas palabras de ayuda, se tienen mas ánimos para hacer una cosa, para afrontarla”. Que (what): allò que aprenen, els nois i les noies, pren sentit en relació als seus interessos i necessitats personals

“¡¡ No vas aprobando exámenes, sino que vas aprendiendo!!” “El porqué, no explicaban el porqué de las cosas. A mi cuando hago una cosa me gusta saber el porqué y el como de las cosas, y en el insti no dan, no dan, por eso dejé el instituto”.



L’etapa de l’adolescència es caracteritza entre d’altres trets per la multitud de centres d’interès que pot tenir el jovent, i a la vegada de com poden ser de restringits i obcecats amb un de sol, un que s’emporti totes les seves energies. ¿Es podria des de l’escola o des de l’institut reconduir aquests interessos per tal de no fer-los excloents dins l’ensenyament reglat i incloure’ls com a font de motivació i d’èxit?

E: ¿y si en el instituto te hubieran entrado por el camino de la música? A: Perfecto, aún estaría allí, tendría a lo mejor el graduado. La música es muy importante. Y esto es también un fallo, y yo no sé si esos de la Generalitat se dan cuenta. Si la música la han puesto como una asignatura, se la toman como un cuento, los profes de música van, 4 notas… y eso lo sabemos desde pequeños. Y venga pa casa a tocar un poquito la flauta. ¡No! A enseñar cultura de música: ¡Lo que transmite la música, lo que expresa! ¡Lo que es! No entretener a los chavales, enseñarles, porque a mucha gente les puede ayudar eso a seguir palante, porque hay gente que no sabe cual va a ser su rumbo en la vida y puede ser eso… y lo ponen y lo ocultan, lo tapan, y luego las demás asignaturas también, pero visual y plástica también. El arte, la capacidad de dibujar… van para pasar el rato… si tenéis unas fichas hechas … ¡ala! ¡Aprobáis…! Y luego en el bachiller lo quieren poner todo y la gente no ha hecho nada… y ya están los fracasos escolares… en el bachiller la mitad de los fracasos escolares se van, a los módulos….

Com (how) i per què (why): la relació de confiança amb el professorat els ofereix la possibilitat de “ser” i sentir-se “bé” a les classes.

“… ¡Lo mejor que me ha pasao! Tienes el apoyo de dos profesores, y no sé, te hacen ver las cosas de diferente manera. Es un trato diferente, no te tratan como si fueras un alumno, te tratan como a una persona… y como que te tienes que ir superando, te van enseñando poco a poco y desde que entras a que sales del PTT eres otra persona.”

Sentir-se bé a classe, sentir-se escoltat i contingut, feia que en RDO pogués estar millor. Era un noi que es definia per tenir “un nervio”, i tenir aquest “nervio” calmat i reconduït possibilitava, facilitava la relació d’en RDO amb la família, amb els companys:

“Que se me va el nervio y mis padres tampoco decían ná! ¿Sabes? Porqué como soy así, no sabían como cogerme. En cambio los del PTT sí lo saben. Porqué han tratado con chavales como yo muchas veces y saben como hacerlo. Y me ha ido muy bien porque en mi casa… perfectamente. Desde que llegué aquí ningún problema. Yo he sabido como tratar a mi familia, como



tratar a mis padres: con educación, es lo primero. Y es que antes de venir aquí yo tenia discusiones en mi casa todos los días y peleas y de todo”.

També demana a l’escola “que cada escuela refuerce lo que no hay en casa” On (where): l’espai físic, la ubicació del centre d’aprenentatge, el nombre de joves per aula,..., evita molt l’agressivitat estructural, tant freqüent a l’escola tradicional.

A: Es más saber cuáles son tus puntos débiles, cómo puedes reaccionar, como tal… Intentar poco a poco ayudar a las personas. Ya sé que somos muchos alumnos y todo… E: ¿Como se podría arreglar? A: Con clases mas reducidas, se puede absorber más del profe.

Quan (when): la distribució del temps. Malgrat seguir un calendari escolar reglat, la flexibilitat horària i la varietat de fases ajuden als objectius del programa.

“No simplemente se conoce a un alumno sentado en una silla encerrado en cuatro paredes: aquí te enseñan lo primero de todo los principios de como te tienes que comportar, como tienes que reaccionar delante de cualquier situación, sea una entrevista, sea cualquier sitio, con los empresarios. Haces prácticas. Entras y sales y ves la realidad de fuera”.

El personatge Era el fill petit de tres. Amb bastant diferència d’edat. Quan ell va néixer, el seu pare ja estava greument malalt. Una malaltia que el té incapacitat per moltes coses de la vida quotidiana. La mare sempre ha hagut d’estar pendent del pare, la qual cosa ha fet que en RDO hagués de madurar molt ràpidament, i fer-ho tot sol. Era un nen solitari que escoltava música, escrivia cançons i cantava. Un noi que tenia problemes amb tothom, i que va començar a anar al psicòleg o al psiquiatre des de l’ESO. Tenia atacs d’ansietat, pànic, era agressiu... El van medicar... No sé sentia bé... Ho va deixar... Quan va morir l’àvia, que el cuidava molt de prop ja que vivia amb ella, van tornar els atacs de pànic, l’ansietat, la medicació, la teràpia. Ara creu que és important anar a un professional que l’ajudi a controlar els seus impulsos i a resoldre els seus problemes.



És evident que a una aula un noi amb aquestes circumstàncies, o uns quants alumnes amb situacions també complexes fan que l’atenció i dedicació del professorat hagin d’augmentar. A la vegada també augmenta la seva tensió i el seu estrés. Menys alumnes per aula i la supervisió de casos ho podrien reduir. Faltaven tres mesos per acabar 4rt i ho va deixar. Tenia 15 anys. Els pares ho varen autoritzar i, recomanat per un amic, va fer cap al PTT. D’ell és aquesta frase, que encapçala el capítol 8 Propostes:

“¿Es necesario que haya un PTT, pudiendo ser el instituto quien nos apoye y no tengamos que salir sin Graduado?: No haría falta esto si se ataja el problema desde el principio”.

I què anava fent, què ha fet i què vol fer, en RDO? “Yo cantaba y escribía y improvisaba y sigo con ello. Y toco un poco la guitarra. Pero yo soy cantante. Y canto rap, reagge, hago conciertos, tengo un grupo: mi productor y dos cantantes. Tengo bolos en Sabadell, Barcelona, en L’Hospitalet, Mallorca, New York…”. “Ahora estoy intentando ver si puedo compaginar estudiar y apuntarme a la escuela de música de Terrassa y a cante. La educo de oído, escuchando. Desde que tengo 7 años he escuchado el mismo tipo de música… y ya sé como se hace… sólo escribo canciones

Hice l’ESO, luego me fui del insti y vine al PTT… ahí me di cuenta de que primero de todo tenia que formarme profesionalmente por si lo otro no me iba bien aunque fuera mi pasión. Lo entendí. Después salí con un trabajo en un supermercado, en una obra… Me saqué las pruebas de acceso… Me matriculé, pero lo dejé porqué no me gustaba… Era un CFGM de imagen y sonido y no me gustó, creía que seria otra cosa… Y ahora estoy otra vez con las matriculas para hacer electrónica…” Y dentro de 10 años con suerte tendré un sueldo y una familia y … si no me va bien lo de la música, seré electricista”…



Fracàs escolar: rap

“Un cúmulo de todo. La mayoría de niños que no aprueban es por un factor muy importante: la familia, en lo que se ganen la vida sus padres, lo que sean, lo que hayan sido, cómo se lleven entre ellos y con las personas, con el chico. Lo mas importante es eso: la familia, cuando no se lleva una buena relación entre familia… ¿que coger….? Evadirte… la calle… los amigos… es bueno, pero no todos… solo uno o dos llevan la buena intención. ¡Los demás no! En la calle… ¡ya sabemos todos lo que es la calle…! Se empieza por ahí y acabas queriendo sólo eso, lo que diga tu familia te da igual y tus estudios… aún menos, siempre son el plato secundario…. Entiendes… y cuando llega el último día de las notas, del último curso, dices: ¡¡coño!! ¡No lo tengo! Ha sido por mí culpa, no he estudiado. ¡NO! También por la familia. Han de saber estar en el momento en que te necesita el hijo, apoyarle y decirle: no has aprobado, pero yo te ayudaré si tú lo quieres…” “Yo al llegar al instituto me convertí en otro, no puede ser… al venir del cole llegar al insti y tener que plantearte la vida tan joven. Yo tenía 11 años, soy de diciembre. ... 11 años con chavales de 16…, evolucionas muy rápido, das un cambio muy brusco... te dejas alucinar por los de 16… Creo que empecé en 2on.” “Quizás la preadolescencia, las hormonas… Todo… Los chavales no pueden controlarse por si mismos. Quizás algunos si. Yo creo que es la edad”.

Va acabar l’entrevista, m’havia dit moltes coses, de forma senzilla però rotunda… Em sentia satisfeta. Satisfeta de comprovar que professorat i alumnat no veiem les coses tan diferents, que hi poden haver petites accions que ens portin a grans solucions. Cal fer-ho.



COM ELS OCELLS

Tu tens a dins un ocell blanc i has de vetllar perquè ningú en el món no l’engabiï. Tu tens a dins un ocell blanc. No hauràs de dir al teu fill com ha de viure: ensenya’l a volar com els ocells, ben lliure. I no el lliguis mai a res no li imposis cap model: sols en la llibertat podrà estimar-te

sons/Falsterbo 3 6.- INTENTANT ENTENDRE-HO / EN CONSTRUCCIÓ Aquesta cançó (amb música d’un jove Eduard Estivill, ara prestigiós Dr. Estivill) m’ha anat acompanyant des de molt joveneta. La vaig conèixer en plena adolescència, i pensava que estava plena de raó. I em va seguir acompanyant durant molts dels anys que he fet de professora, i ara, al escriure aquest apartat, s’ha tornat a fer present: Què vol un adolescent? Què necessita de nosaltres un adolescent?: Doncs que l’ajudem a passar aquest trànsit. Ni que lluitem en contra, ni que el curem, ni que l’hi abreuge’m. L’adolescència dura un temps i durant aquest temps ens pertoca estar al seu costat per acompanyar. I quasi que diria: mirar sense ser vistos, parlar si se’ns pregunta, i sempre estar disposats a escoltar. Es fa això a l’escola?. Intentant entendre trossos, retalls d’aquestes vides, he vist alguns trets semblants entre els nois i noies entrevistats, trets que m’han recordat a molt del jovent que he anat atenent al llarg del meu treball en el programa: joves amb poca capacitat per l’abstracció i la síntesi. De pensament concret i simple, de recursos reduïts, a qui els problemes se’ls presenten com a blocs insalvables i que es creuen sense eines per a resoldre’ls o per buscar diferents camins. Nois i noies de baixa autoestima i amb poca tolerància a la frustració. Joves desadaptats que fantasiegen que en una altra banda estarien millor, que tot seria més fàcil



En aquestes deu històries estem davant de deu vides en moviment, en construcció, deu relats en què he vist uns lligams comuns, uns camins paral·lels, als que intentaré apropar-me tot seguit. No vull treure’n conclusions. No vull afirmar que tot té una causa-efecte. Tan sols anomenar aquelles paraules, aquells fets, que he sentit que em deien, que es repetien, que eren comuns. Pot tenir una explicació o se li pot buscar, però jo només transcriuré el que ells i elles han escrit amb les seves veus en parlar amb mi. Primer faig cinc cèntims de cada apartat i immediatament apareixen part de les transcripcions dels seus relats. Penso que és molt més interessant el seu discurs que les meves reflexions i, a més, es tracta d’això: de donar veu a nois i noies del PTT i que cada persona que llegeixi aquest treball s’ho rumiï. 6.1.- PÈRDUES, RUPTURES I ALTRES DOLS: El 50% dels joves han patit la separació dels pares (percentatge molt proper al de ruptures de parella a l’Estat) i tots ho han relatat com un fet que els va costar d’acceptar. Que a partir del moment que aquesta separació se’ls va fer més conscient el seu rendiment en els estudis va anar pitjor. Una altra pèrdua important és la mort dels avis, persones que han estat molt significatives al llarg de la seva vida. Fins i tot un dels participants, que sempre s’ha criat bastant sol, es refereix a la mort del seu gos com un cop molt dur i generador d’ansietats. Quantes històries de fracassos, que potser ja varen començar amb el fracàs de la parella –pare i mare-, i amb totes les circumstàncies prèvies a aquesta ruptura. Les ruptures no són d’un dia per un altre. Sí que pot ser que sigui aventurar-me massa si dic que el model parental, que les funcions parentals rebudes hagin tingut molt a veure amb aquest fracàs. Quina fragilitat la d’aquests nois i noies quan el puntal de referència trontolla! Sabem que hi ha molts altres nois i noies que han patit pèrdues semblants o pitjors i se n’han sortit. Però no tothom és igual. Alguns ens parlen del sentiment de soledat que es respira a casa seva:

“pare i mare treballen fins molt tard, els dissabtes i diumenges també, sempre estan cansats...” comenta l’Etegar_91. “A les cases hi manca la convivència, estar més per les criatures”, tal i com comenta la Lili, el Romer i el RDO.



Malgrat que més tard em tornaré a referir a aquest fet; el pas de primària a secundària és un moment de pèrdua, de dol. Deixen la infantesa i passen a un estatus més adult. Aquest trànsit és per a molts un gran generador d’angoixes. I quan més angoixats estan és quan a la institució escolar es troben menys acompanyats i menys atesos.

“recordo que m’agradava perquè era un lloc molt maco, però sempre estava sol.”

6.2.- L’ÈXIT: En aquest apartat i en el següent, nois i noies, han tingut una mica de dificultats per poder donar una resposta. No se’ls representa cap significat, no poden fer-ne una abstracció. Èxit com a sinònim de les seves fantasies i il·lusions. Esforç i triomfar es repeteixen dues vegades, però sense poder explicar el significat d’esforç ni de triomf. La Niña, que és una de les entrevistades amb un perfil de noia de barri perifèric, sense massa criteri i amb molts estereotips, fa un retrat del que significa èxit per un cert sector de la població: tenir una família, un treball, comprar-te un cotxe i una casa... Per a les nou persones restants això no és cap índex d’èxit. No parlen de coses crematístiques. Parlen de formes de vida: ser independent de la família, tenir un treball, tenir amics. 6.3.- EL FRACÀS: Aquesta ha estat una de les preguntes més difícils. Què és el fracàs? És allò que ens fa patir i allò que ens fa sentir fracassats és diferent a cada persona. En el seu pensament, que no els surtin, que no se’ls compleixin els somnis ja és un fracàs. No saben reconèixer l’èxit i/o el fracàs en ell mateix. Són les circumstàncies les que marquen el camí. És com jugar a l’oca –surt el que surt-, no saben explicar quins són els factors, la seva participació en el seu procés vital. No són protagonistes de la seva història, s’hi ha vist portats i la carretegen. El fracàs és no poder arribar a allà, o a allò que voldrien, per manca d’esforç, per manca de perseverança, per haver llençat la tovallola, per mandra...



Aquí, com abans, la Niña fa referència a uns estàndars: la droga, el beure, el no treballar... pensava que em contestarien moltes coses i no!. Una hora d’entrevista no dóna per a poder aprofundir tant, però sí que llegint i rellegint se’n poden anar sentint petites bafarades. Albirava que aquests nois i noies que estan tan a prop del fracàs no poden distanciar-se’n per a poder explicar-lo. 6.4.- EL FRACÀS ESCOLAR: Aquests joves no se senten fracassats escolars. Haver passat pel PTT, aprovar la PACF, estar cursant, ara, un Cicle Formatiu, els dóna aquesta convicció. Per a ells i elles no haver superat l’ESO no és sinònim de fracàs, i no és que s’enganyin, el que fan es racionalitzar-ho, fabricar-se una realitat, creure-se-la. Estan massa ficats dins de molts fracassos per poder-ne parlar obertament. Més endavant molts se n’adonaran, ho podran verbalitzar i alguns ho repararan. I, encara que no hagin fet la PACFGM, opinen que el fet de no tenir aprovada l’ESO no és sinònim de fracàs vital, tal i com ho diu la Niña:

“Yo no he aprobado la ESO y ahora estoy haciendo un curso y eso. Y de gente mayor no hay mucha que haya hecho la ESO y también está trabajando, y no ha fracasado, vive bien. Porque en verdad no es por no estudiar, que no te sacarás la vida adelante, pero yo creo que se equivocan y sino tiempo al tiempo, ya se verá si he fracasado”

O també: “tinc coneguts que no tenen l’ESO i s’han muntat empreses”. Només en el cas d’en RDO, que ho veu com un impediment a poder treballar i que espera fer un Cicle Formatiu per a tenir “el títol que li permeti treballar”. 6.5.- ELS ESTUDIS: Qui més qui menys es defineix com a persona que no li agrada estudiar. A primària encara van anar fent, però al passar a secundària ja tot es va esgarriar. Què els semblava que havia passat? Fonamentalment es refereixen a: a) El pas de primària a secundària els descol·loca. A primària havien arribat a un estatuts –eren els grans de l’escola- i ara, tot just quan s’han posat en marxa els mecanismes de canvi evolutiu i se senten més insegurs... canvi d’escola! Tornen a passar a ser els petits! I veuen amb delit el que fan els grans. Els imiten, s’hi ajunten. La GLESY ens diu:

“Porque eso de cambiar a los 12 años al instituto también es un… ves a los mayores que hacen cosas….”



El sistema educatiu ha canviat. De tenir un nombre reduït de professorat passen a tenir-ne un per assignatura. No els dóna temps a conèixer-se. Tot els ve gran. Es perden. b) Encara es senten infants. Tal i com diu SAIZ:

“No em podia ficar a estudiar i agafar un llibre. sempre pensava en sortir al carrer i anar a jugar”.

Tenen ganes de jugar tot el dia. Se senten engabiats. c) Un altre factor que surt a les seves respostes, en el 80%, com a causant que els estudis no anessin bé són les amistats, els mals amics, les males companyies. Aquells que fan campana, que no estudien, que son més grans, que repeteixen..., però, és que tothom és company de tothom! d) Quan els he preguntat ¿com és que sent persones que no van acabar l’ESO, actualment estan cursant un Cicle Formatiu de Grau Mitjà o fins i tot Superior? ¿Com han pogut fer aquest pas, aquest canvi? Un 50% s’ha referit al procés evolutiu experimentat –simplement el fet de complir anys- i d’això la GLESY en sap molt:

“Es que en esa edad estás más por divertirte, los novietes, que aquí, pa allí, pero no por estudiar”

D’altres s’han referit al fet de rebre un suport familiar. I un altre grup, aquesta vegada també del 50%, al fet d’haver cursat el PTT: l’ajut del professorat, el seu recolzament com a persones, ha fet que augmentés la seva autoestima i poguessin avançar. Intenten buscar explicacions a dojo. Molts viuen en el pensament màgic que ho podrien fer si volguessin, que són omnipotents, que tot és possible i no cal l’esforç. 6.6.- LA VIDA A L’INSTITUT I EL PROFESSORAT: Tant l’institut com el seu professorat no en surten massa ben parats dels comentaris dels joves del PTT: Diuen que són massa gent a l’aula i que a cada assignatura veuen una cara diferent... se senten desemparats.

Diu ROMER: “A l’insti hi han molts profes...” “A mi m’agradaria que a l’ESO no hi haguessin tants profes, que n’hi haguessin menys, que s’assemblés més a primària”.



Diu la GLESY: “te ponen clases con muchos alumnos”

No entenen allò que se’ls explica, i quan pregunten els responen que ja ho han explicat. Es queixen que a l’institut tenen molts deures. Segons ETEGAR_91:

“M’empipa que no t’expliqui res. Si tu vols aprendre vas allà i li dius : “jo tinc un problema amb això” i li demanis. Que no t’ho expliqui només una vegada i que te tinguis que buscar la vida…”

Parlen de falta de motivació per anar a l’institut, a la forma rutinària, magistral i memorística de les classes. Fan una distinció entre ”dins i fora”, no troben relació entre el que els fan aprendre a l’escola i el que passa a fora: a l’escola només els poden deures, a fora poden ser més responsables, sembla que la responsabilitat no va associada a l’entorn escolar. A l’escola, a l’institut encara és el lloc on poden ser infants. La maduresa, la responsabilitat es troba fora... Critiquen un tipus d’ensenyant que va a classe, s’explica de forma magistral i se’n va, que no s’imposa ni es fa respectar. Un ensenyant que no vol problemes, que no disfruta amb el que fa. Ho il·lustra la MARIA, quan diu:

“Jo crec que hi han alguns professors que es passen de la ratlla, bàsicament ensenyen, però ensenyen el que ells volen… hi ha professors que en ves d’estar pels alumnes, si ho entén bé …, fan la seva classe… i ja està!! NO tenen en compte els alumnes… a vegades no! Van expliquen i se’n van”.

Un fet que els preocupa molt és com són considerats, tractats. La mirada positiva o negativa dels ensenyants té un pes important en la valoració del seu pas per l’institut. Com ens diu la Lilí en un exemple de persona positiva:

“Em deia: “tu pots estudiar”, aquesta tutora va ser fonamental” i una altra de negativa:

“El profe de mates em va dir:”jo estaré més feliç quan te’n vagis d’aquí” i jo li vaig dir el mateix. I ara ens veiem pel carrer i no ens saludem i amb els altres profes ens veiem pel carrer i anem a prendre algo com si fóssim amics”

¡Com s’haurà sentit aquesta noia en el context escolar sabent que és rebutjada per un dels seus membres! També és cert, i cal tenir-ho en compte, que hi ha un tipus d’alumnat que només connecta amb una idealització de l’ensenyant, no ho fa amb l’assignatura, és aquell exemple típic del noi o la noia que aprova les matemàtiques perquè li agrada el profe/a. I si es canvia l’ensenyant ja no. Ho podem veure a la història d’en Etegar_91. Acostumen a ser un tipus d’alumnat desadaptat, poc socialitzats, que



estan en el seu propi món. Això no comporta necessàriament desavantatges: si troben bons ensenyants, persones que els ajudin, poden ser creatius i bastant competents. Es vinculen entre iguals, des de diferents posicions, però, només en un cas –Etegar_91- explicita una relació problemàtica:

“Jo depèn en quins companys no hi havia bon rotllo, i em tocaven els nassos, i jo m’hi tornava, jo d’arribar a les mans no ho sóc, però d’insultar si que ho sóc, si em provoquen jo mi torno…”

La metodologia emprada en molts casos no és la més adient, com ens ho refereix diferents joves. En GUACA:

“La forma d’explicar. Depèn de quines assignatures el profe ho explicava bé, perquè ho entenguéssim, i depèn de quins feien servir paraules tan tècniques que no hi havia manera, la meitat de la classe no ho havia sentit mai, que no entenies la meitat….”

En RDO:

“En el instituto no nos daban nada, iban a clase te daban la teoría y para casa. No me gustaba el trato de los profesores. No el “esto tienes que hacerlo y ¡¡ya está!!”

En el llibre de Birbili: “Constants and Contexts in Pupil Experience of Schooling in England, France and Denmark”, basat en un estudi fet a 1.800 estudiants, d’edats compreses entre els 12 i 14 anys, els ítems més significatius a que fan referència els nens i les nenes respecte a l’escola són:

“La importància de l’educació i el seu nexe amb el mercat de treball. La importància del respecte del professorat vers els/les alumnes i el respecte entre iguals. Que l’aprenentatge esdevingui actiu i l’ensenyament sigui interessant. Que les lliçons puguin incorporar un element de “diversió” o d’humor. Que el professorat pugui tenir habilitat per guardar “confidències”. Que el professorat no marqui tanta distància social, que no els menyspreessin. Un altre factor emergent és la diferència entre dins i fora de l’escola.”

I vaig veure que el sentir de les criatures de l’estudi era molt similar a allò que em deia el jovent del PTT a qui vaig entrevistar. I penso que part d’aquestes



declaracions fetes per escolars europeus, queden també reflectides amb el que diu ETEGAR_91:

“Profe/a és una persona que sempre estigui al costat teu… sempre que pugui és clar, una persona que estigui allà, que estigui a gust, sobretot ella, que ensenyi bé, si tens un problema que digui això es fa aixis, aixis i aixis… ostres que t’ho torni a repetir les vegades que et faci falta, i poca cosa mes… que siga simpàtica. Si fas alguna broma que la pugui riure, no sempre clar…al mig de la classe… que siga dinàmica, que faci activitats, activitats divertides, que ho aprenguis fàcilment… que puguis fer també algo de pràctica….”

Resumint una miqueta:

Es pot veure que a molts d’aquests joves els cal haver desenvolupat un adequat procés maduratiu-evolutiu durant les anteriors etapes, seguint les teories de Piaget:

• A primària –dels 6 als 12 anys- les primeres operacions, aplicables a situacions concretes, reals, el raonament lògic.

• L’arribada a l’adolescència –l’ESO- és l’etapa de les operacions formals. El deslligament d’allò concret, el raonament hipotètico-deductiu i abstracte.

L’ESO és conceptual, és més abstracta, i aquí és on es comença a notar que aquest nivell evolutiu o els anteriors no han estat assolits: en el pas del pensament concret a l’abstracte. A qui li trontolla aquest pas evolutiu no pot avançar dins l’escola, o amb prou feines, o amb molts ajuts, recursos i esforç. I tot plegat fa que a qui li passa es desentengui de les explicacions del professorat... “és que no escolten” “no estan atents”... Per molts joves el professorat és bo o és dolent, és un pensament radical. Tot s’ho plantegen com a fets, no com a interrogants. I per què se’n surten al PTT? Doncs perquè aquest programa és més manual. Treballem allò que és concret. Allò que es veu, es toca, es palpa. Allò que té una utilitat, que se sap on comença i on acaba. Per molts dels nostres joves l’èxit al PTT ha estat el primer èxit escolar dins la seva vida acadèmica.



6.1.1.- Que en diuen: pèrdues, ruptures i altres dols

SAIZ

“Jo que no estava pel que tenia que estar. Els meus pares estan separats… quan un no em deixava fer una cosa anava a l’altra i llavors quan les coses es posaven feies amb mon pare anava a casa ma mare i a l’inrevés. Al final ma germana em va dir que anés amb ella. A més ma mare ja no podia amb mi.” “Jo no tenia cap il·lusió per res perquè no hi havia res que em motivés, perquè no coneixia res encara… desprès jo vaig començar a pensar en que algo havia de fer, en que algo havia de fer i…. Estava malament perquè una separació i tot….pos estava malament”

GLESY

LILI

“Vaig tindre problemes de salut i vaig repetir un curs, per faltar i tot, i a 2on d’ESO”. “Quan et falten les persones... el profe de gimnàs, el conserge. Deixar moltes coses, agafes carinyo al professors...” “El novio que es va morir...” “Sí... voldria canviar ... la convivència a la meva casa és bona, però com mai es veiem... jo em sento sola a casa. jo de família de tiets i cosins no n’he tingut mai, jo he tingut els de casa. Jo no he tingut un Nadal amb tota la família, només amb els cinc de casa, i això que t’agradaria com a la TV, pues no!”

NIÑA

“Fue la fiesta con los compañeros la que tuvo la culpa...” “Se murió mi bisabuela, yo tenia 14 o 15 y hacia 1er de ESO. Entonces fue cuando repetí”

GUACA “La mort de l’avi. Jo estava fent 3er d’ESO”

ETEGAR_91

“Des de feia temps es barallaven cada dia. Trobo a faltar que estiguin els dos junts… no tenir que esperar per veure’n a un per dir-li lo que m’ha passat.” “Un record molt trist: la mort d’aquest gos.” “Sempre estaven emprenyats amb mi, però… diem que passaven… intentaven estar a sobre meu tot el dia, però..., podia mes la feina… perquè com que tenien tantíssima feina estaven una mica més per la feina i jo, és clar,… passaven sempre…”. “Els pares han d’estar al cantó dels fills, saber que fan a l’escola per decidir… però en el meu cas no podia ser… estaven treballant dia i nit, tot el dia i a la nit estaven cansats. A l’arribar del col·legi estava tot sol… des de les 18 a les 20 sol i a les 21 a dormir, i llavors estaven tant cansats que no podien…i dissabte i diumenge també, a fer mercats”



ROMER

“I desprès a 2on d’ESO els meus pares es van separar, la meua mare tenia que portar la casa sola, i tinc una altre germana, no li vull donar la culpa ni molt menos, però ella tenia molts problemes amb ella sola i no ens podia controlar, i a mi em va agafar l’època rebelde, que jo dic, i feia, anava por ahí, entrava i sortia de casa a l’hora que volia…”. “Allà a l’institut, quan vaig dir que ho deixava no es van estranyar… ni van dir:”posa-t’hi l’any que ve, ja t’ajudare’m, farem això, allò…” van dir:”vale””. “Jo crec que va ser tot, també, la separació dels meus pares… llavors no li donava tanta importància a tot, ja tot m’era igual, l’edat aquesta que …”

MARIA “Per qüestions personals no vaig poder seguir a l’institut i l’odies. sí, sí.” “És un canvi molt brusc i desprès …”

FREDDY

“Els meus pares estan separats . Jo feia 3er d’ESO. Al principi no ho notava. Però va ser a 4rt d’ESO que ho vaig començar a treure tot…. No ho volia veure… perquè jo si tinc algun problema m’ho guardo per a mi fins que el dia que exploto…”

RDO

“Mi madre me tuvo con 40. Mis padres ya son viejos, y mi padre está enfermo de toda la vida. Mi madre siempre cuidándole y yo pos por ahí. Yo en eso no soy ni celoso ni envidioso ni nada…”. “No se acuerda de las cosa… tienes que tener cuidado con el… ayudarle”.



6.2.1.- Que en diuen: l’èxit

SAIZ

GLESY “Esfuerzo, triunfar”

LILI “Sort”

NIÑA

“Que has sacado algo adelante que te gusta. Sacar la vida adelante. … esfuerzo”. “Comprarte un piso, un coche, tener trabajo”. “Sacar tu casa adelante, tu familia”.

GUACA “Perseverança”.

ETEGAR_91

“Acabar la FP, trobar una feina d’això”. “Poder viure a Miranda. I tindré la meva pròpia casa allà, com la granja”. “Estic molt content d’haver fet el PTT i haver-lo aprovat, I haver fet la prova d’accés i haver-la aprovat, I del títol de manipulador d’aliments, estic contentíssim d’això!... per que va ser tot un reto….!”

ROMER “Lluita, esforç, i… mmm…mmm i manya: saber com has d’actuar, de quina manera, i resistència”.

MARIA

“L’últim de tot els diners, eh…. Una vida independent… viure per a tu mateix… crec que és lo més important, i…. no ho sé… relacionar-te, per que estaries en un entorn que t’agrada, que és lo que volies aconseguir… per tant…”

FREDDY

“Tenir uns estudis, no estar malalt ni res i tenir amics”. “Si m’esforço, sí que puc triomfar”.

RDO “Placer con uno mismo, estar a gusto”. “Reconocimiento de las personas de lo que has hecho”. “Superación y diversidad”.



6.3.1.- Que en diuen: el fracàs

SAIZ

“Ignorància, peresa,..... poques ganes de fer les cosetes, jo penso que en aquestes tres paraules ja ni ha prou per a fracassar en algo”.

GLESY “Dejadez. En una relación de pareja se puede fracasar… en un trabajo”.

LILI “Mala sort” NIÑA “Droga, el beber, buscarte la vida de mala manera…no trabajar”.

GUACA

“Que coses de les que vull fer vull complir a la meva vida no sortissin, no treure’ t l’ESO·. “És intentar que em deixin fer una feina que no he fet mai i no em deixin fer-la per que creuen que no la sé fer, que no la puc fer”.

ETEGAR_91 “No aprovar la FP”. “No poder anar cap a Miranda”. “no trobar la feina”. “Que es morís ma tia”.

ROMER

“Llençar la tovallola, deixar-ho córrer. no a lluitar per el que s’ha de lluitar i que no donar-li importància a lo seu, que no li don valor a sí mateix”. “I un fracàs… anar a treballar. A mi m’agrada combinar els estudis amb la feina, jo crec que vas aprenent el doble del que aprens als estudis només, m’agrada molt combinar estudis i feina… però allò de posar-te a treballar ja i tenir el teu sou i ja està s’acabat…No !”.

MARIA

“No arribar allà on tu volies…jo em desesperaria, ja, ja!! La desesperació per si ho has intentat i no ho has aconseguit, suposo que em costaria molt d’acceptar-ho i bueno, el fracàs, i… intentar-ho un altre cop…”.

FREDDY

“Jo no em sento fracassat perquè ara tinc el nivell que estic fent de grau mitjà, que és com una persona que hagués acabat l’ESO, que també l’estigués fent. Al principi la gent deia…. El PTT és per tontos… doncs NO!. “Abandonat de les persones, apartat de la gent, que no t’acostes molt, ser tímid. No tenir esperança de les coses, i no estar content amb tu mateix”.

RDO “Si no tienes la fuerza de voluntad para salir del fracaso te quedas estancao… es el retroceso”



6.4.1.- Que en diuen: el fracàs escolar

SAIZ GLESY

LILI

“Això el fracàs escolar, que fan lo que volen per que els pares no estan en allò que han d’estar: en els seus fills”. “Per a mi el fracàs escolar és això les males companyies”. “Jo no em sento fracassada escolar. Jo treballo”.

NIÑA

“No tienen porque, yo no he aprobado la ESO y ahora estoy haciendo un curso y eso y gente mayor no hay mucha que haya hecho la ESO y también está trabajando y no ha fracasado, vive bien. Porque en verdad no es por no estudiar que no te sacarás la vida adelante, pero yo creo que se equivocan, tiempo al tiempo, ya se verá si he fracasado”. “Que he hecho el PTT, el curso , y que a veces se va peor aunque no se saque la ESO” “Porque la vida da muchas vueltas y con el tiempo pueden fracasar y luego dicen que hemos fracasado nosotros”.

GUACA “No! Perquè mai he estat per estudiar. No!”. ETEGAR_91

ROMER

“En aquella època sí,. ara mateix no!. pos per què quan jo estava fent el PTT tots estaven fent 2on de batxiller i bueno, algun fracàs escolar si que sentia…i jo aquí sense tenir l’ESO, preguntant-me: “¿que va a ser de mi?” . Però después amb el temps… ja vas buscant… no, són paraules que, pot ser en un determinat temps, són paraules que te pots pensar tu mateix:”sóc un fracassat escolar per que no tinc l’ESO” però és un temps, és momentani, saps? Per que jo tinc coneguts que no tenen l’ESO i s’han muntat empreses, tenen sort i mira, estan visquent molt bé…”. “Per què he continuat estudiant… sí, el fracàs escolar és en un període de la teva vida, però, bueno, també crec que si tu dius: “és que tens un fracàs escolar” el que fas és enfonsar mes a aquella persona, ja només sentir la paraula fracàs ja psicològicament s’enfonsa més aquella persona, en ves de dir: “mira hi ha això, pots anar aquí, t’agrada això?, pots anar allà”, doncs te diuen fracàs escolar i apa… tan panxos!”. “La tutora del PTT em va ajudar molt a valorar-me i a fer-me sentir que si no tenia l’ESO podia continuar sent algú, saps?. “Allà a l’insti quan vaig dir que ho deixava no es van estranyar…ni van dir:”posa-t’hi l’any que ve, ja t’ajudare’m, farem això, allò…” van



dir:”vale””. MARIA

FREDDY

“No, jo no em sento de fracàs escolar, perquè ara tinc el nivell que estic fent de grau mitjà, que es com una persona que hagués acabat l’ESO, que també l’estigués fent”.

RDO

“No estudiar, no sacarte el titulo, estar sin poder ir a trabajar en ningún sitio, sabiendo que tienes la capacidad de poder hacerlo, pero como no tienes un papel ni nada, pues te quedas en la calle…”. “Yo sí que me siento fracasado por que no tengo el graduado, no encuentro trabajo, pero …. Lo soy de momento, pero voy a empezar a estudiar otra vez… y a formarme… cuando lo tenga… no sé… me irá mejor digo yo, creo yo…”. Porque cuando algo quiero me pongo y lo hago.”



6.5.1.- Que en diuen: els estudis

SAIZ

“Jo a l’ESO era un desastre total. Jo no estudiava”. “Però a l’entrar a l’insti coneixes a gent nova i ambients nous, pues et relaciones amb gent que potser no et convé i acabes així. les companyies i jo que no estava pel que tenia que estar. doncs estava per sortir, pels amics, i per altres coses…. No em podia ficar a estudiar i agafar un llibre. sempre pensava en sortir al carrer i anar a jugar”.

GLESY

“Porque eso de cambiar a los 12 años al instituto también es un… ves a los mayores que hacen cosas….” “Primero lo empecé bien, con ganas, en segundo me empecé a desmadrar un poco y al final me puse y me lo saqué limpio y luego en 3º ya empecé con un poco de ganas, pero… 3º y 4º no, no…no aprobé 4º”. “Por la inteligencia si que puedes sacártelo, porque todos tenemos, todos podemos, pero pasas, pasas de todo. En vez de ir a clase prefieres ir al parque con los amigos, aquí no”.

LILI

“Ja passava de tot… ja havies perdut els companys de 1er d’ESO….te’n vas amb uns altres hi ja et descontroles, vaig fer un canvi radical, no son males companyies, però, no anaves a classe, no fèiem res…. “De P3 a 6è vaig anar al mateix col·le, lo que més m’agradava era el col·le i les meves amigues”.

NIÑA

“Pasaba que no estudiaba. Aprobé hasta quinto, pero luego no me gustaba”. “Pues que eres más pequeño y estas con compañeros y eso pues empiezas de cachondeo y al final acabas por no estudiar. Porque en esa época no te das cuenta y eso, estas con compañeros…”. “No me gustaba ninguna asignatura. No me gustaba el colegio, y ¡claro!”. “¿Que es el colegio? pues estudiar y todo eso”. “Me gustaba ir a clase, estar con los amigos, los trabajos que nos hacían hacer del cole….”

GUACA

“Això dels estudis a mi no m’agrada gaire. Tenir que estar tantes hores davant dels llibres, i no sé.. intentava estudiar i no m’entrava tant…en canvi si és una cosa que m’agrada m’ho estudio, m’entra tot, em surt bé… no sé”. “A part que hi havien repetidors i em vaig ajuntar amb ells i això. Ja va anar a la baixa els estudis”. “També hi havia uns professors que els que parlaven una mica els



expulsaven sempre i així vaig anar… ja venia a escridassar”. “Un xoque amb alguns professors”. “Jo d’aprovar no sé si hagués aprovat, perquè no volia seguir amb els estudis, jo volia anar a l’ofici”.

ETEGAR_91

“Jo d’estudiar sóc molt dolent”. “Recordo que m’agradava perquè era un lloc molt maco, però sempre estava sol”. “L’assignatura que més m’agradava era mates, amb una profe molt maca i molt bona profa i tecnologia a 1er, desprès ja no perquè van canviar al profe i no m’agradava”. “El curs a l’insti jo no feia res… directament…!! No feia absolutament res. A mates sí, m’agradaven i feia. Les altres feia molt poc o res. No m’agradava estudiar…”.

ROMER

“Perquè jo deixar d’estudiar tampoc, però ja coses que no m’agraden”. “Quan arribaves a casa no pegaves sello. No he sigut mai d’estudiar”. “Recordo que l’època dura és segon o tercer . A segon és molt senzill i a tercer ja apreten més de cara al batxillerat”. “Els profes van a lo seu….”

MARIA

“Havies de fer deures cada dia, que a primària els feies però no eren tan exigents… molts exàmens”. “Tu estàs a 4rt d’ESO i veus els nens de 1er d’ESO que es passen el dia jugant, clar… és el que fan! I de repent els poses cada dia a exigir-los massa i no arriben…!”. “Suposo que era l’ambient… podria haver sigut millor”

FREDDY

“A 4rt d’ESO i allà em vaig desmadrar una mica. I vaig suspendre. Com que passava de tot ja em deixaven estar. Vaig aprovar el 1er trimestre. i el 2on. Va ser el 3er trimestre de 4rt. quan...”. “Canvia molt de primària a secundària: Els canvis de professors, de classes. Exigien més”. “Els estudis... a l’ajuntar-me amb gent que patina, clar, molts cops són més grans que jo i clar com que ells no anaven a classe ni res… em vaig desmadrar, i la temporada que em vaig desmadrar… vaig començar a dir de tot”. “I amb els que em queien més bé, no, però amb un profe vaig arribar a punxar-li les rodes...”. “Jo des de petit he estat allà… al mateix col·le, era un col·le de capellans, a veure, jo quan vaig marxar del col·le, no sé, a l’estiu, semblava que em faltes algo… no hi tornaria més… però són molts anys… però ...sembla que no i hi agafes confiança…”.

“No me iban bien los estudios, no estudiaba, y al final me echaron”.



RDO

“No me gustaba el trato de los profesores. No explicaban el porqué de las cosas. A mi cuando hago una cosa me gusta saber el porqué”. “Yo dejé el insti tres meses antes de acabar 4º. El pacto a que llegué con el insti fue que yo me iba y mis padres firman que sí, porqué yo soy menor, ellos no me buscaron nada. Yo busqué por internet”. “Cuando empecé el insti estaba por la calle siempre, iba a Barcelona, a las discotecas… a todos laos, con los chavales… en 3º ya me expulsaron muchas veces. Empecé en 2º”. “Yo al llegar al instituto me convertí en otro, no puede ser… Quizás la preadolescencia, las hormonas… todo…. Los chavales no pueden controlarse por si mismos”.



6.6.1- Que en diuen: la vida a l’institut i el professorat

SAIZ “A cada insti hi ha un psicòleg però tu no hi tens la confiança que tens amb el teu tutor que sempre estàs amb ells, és diferent…”

GLESY

“El profesor del instituto va cambiando más, los del insti no tienen solo una clase, tienen más”. “Es diferente. Está todo como muy revuelto, a parte que te ponen clases con muchos alumnos, siempre con algunos que tienes tus roces o los que ves más empollones o más sosetes no sé. “En todos los aspectos tiene que formar, porque… es lo que hacen hoy en día… vienen a clase… si hay alguno que está pasando no le dicen nada por no… por no tener follones… pues ¡no! Un poco de respeto, que se ganen un poco de respeto… en todos los aspectos”. “Porque si riñen y esto… va a mas, va a mas…” “Y que no les toreen como les torean, por que yo he llegado a ver fotocopias de niños…, que los profes se han molestado en hacerlas y darlas, y ellos… ¡que no han hecho los ejercicios…! papeles tirados cuando no está el profesor.

LILI

“A l’insti em van tractar molt bé. Les profes i la meva tutora que m’estimava molt, per que la meva tutora anava a casa, teníem el telèfon de casa seva, i si em passava algo em trucava… “Era la que em deia: “tu pots estudiar” aquesta tutora va ser fonamental”. “A l’insti hi va haver un profe que em va dir:”Jo estaré més feliç quan te'n vagis d’aquí” i jo li vaig dir el mateix. I ara ens veiem pel carrer i no ens saludem i amb els altres profes ens veiem pel carrer i anem a prendre algo com si fóssim amics… Això no es pot dir a una alumna...” “És que a l’insti és diferent. Allà aprens català, castellà... les assignatures, natura, socials... lo de fa molts anys... i que no és lo d’ara, és una tonteria... si que ho vaig bé aprendre los rius d’Europa, però coses dels avantpassats de Roma, no!”. “La tecnologia que també surten en lo d’abans és una tonteria, però ja aprens més”.

NIÑA

“Son como más niños y eso… no sé, será la edad. “Los profes del instituto, no son como los de aquí, no, porque allí están mas por los estudios. hay más jaleo porque son más pequeños”.



GUACA

“Jo els hi diria que no ser de cop i volta tan severs, castigar i això… que tinguessin més psicologia, mà esquerra. Parlar amb l’alumne, fer-lo entrar en raó…” “La forma d’explicar. Depèn de quines assignatures el profe ho explicava bé, per que ho entenguéssim, i depèn de quins feien servir paraules tan tècniques que no havia manera, la meitat de la classe no ho havia sentit mai, que no entenies la meitat….”

ETEGAR_91

“Jo depèn en quins companys no hi havia bon rotllo, i em tocaven els nassos, i jo mi tornava, jo d’arribar a les mans no ho sóc, però d’insultar sí que ho sóc, si em provoquen jo m`hi torno…llavontes vaig deixar l’ueb, l’insti”. “M’empipa que no t’expliqui res. Si tu vols aprendre vas allà i li dius : “jo tinc un problema amb això” i li demanis. Que no t’ho expliqui només una vegada i que te tinguis que buscar la vida… que si tens un problema li demanes i que no et faci cas, que t’expulsi per no res. Perque això també m’ha passat jo no feia res, arribava i em deia…: fora!”. “En el cole eren algo més seriós. Però en l’insti hi havien profes que si veien que no podies et deien: “vinga, va, ànim!!!” Et ficaven activitats diferents, si veien que les altres eren molt difícils per a tu…” “Que el principal, que fos més dinàmic, que les classes fossin més entretingudes, més divertides, no hagués tot el rato un profe que et digues això, això, això… no!! un profe, que fos com aquí”. “Canvia molt que t’ho digui d’una forma seria, que de forma més dinàmica, més entretinguda, canvia molt…” “M’agradaria que no comences tant aviat, per que a vegades estic de mal humor, llevar-me matí em dona mal humor…”

ROMER

“Que l’insti és més treball a casa, fer deures estudiar i tot això”. “A l’insti hi han molts profes, n’hi han de bons i de no tants”. “Si tinguessin més paciència algun altre nano podria anar aprovant, però... no crec pas que fos això”. “I pot ser hi ha el tutor que sí, pot ser s’hi mira una mica més, que truca els pares i els i diu… “mira que el teu nano no fa això, això”. “Hi havia profes que anaven a la seva bola i ala!!. els profes tenien la seva feina i no es volien complicar massa”. “A mi m’agradaria que a l’ESO no hi haguessin tants profes, que n’hi haguessin menys, que s’assemblés més a primària”.

MARIA

“Es que al ser l’ensenyança diferent, és un altre mètode i em penso que hi ha gent que no serveix per a ensenyar o per ser ensenyat per



aquest mètode”. “Jo crec que hi han alguns professors que es passen de la ratlla, bàsicament ensenyen, però ensenyen el que ells volen… hi ha professors que en ves d’estar pels alumnes, si ho entén bé …, fan la seva classe… i ja està!! NO tenen en compte els alumnes… a vegades no! Van expliquen i se’n van. “A l’insti t’ho expliquen un cop i ja està!... a l’insti n’hi han masses D’EXÀMENS” “És un canvi molt brusc de la primària a l’ESO i desprès … al batxillerat… jo no he estat, però es veu que les passen …. !!. “A l’insti et fiques a una sala a preguntar a veure a qui li agrada estudiar i a qui no, i guanyen els que no,”.

FREDDY

“Sí, a l’escola et tractaven més com una persona. En canvi a l’insti si ho explicaves et deien: Ah, bueno! Vale”. “En canvi en una classe, clar, entre uns que són d’una manera i uns que són d’una altre, clar, no t’acabes d’ajuntar… i és més difícil sapiguer les coses… “

RDO

“En el instituto no nos daban nada, iban a clase te daban la teoría y para casa. No me gustaba el trato de los profesores. No el “esto tienes que hacerlo y ¡¡ya está!!” “Te voy a preguntar como se hace y te responde: “Ya te lo he dicho en otra clase”, ¿me entiende?” “Yo llegué a un punto en que llegaba a clase, preguntaba algo, o simplemente le pedía una explicación del porqué de eso y me decían: “¿Ya estas empezando?". ¡Fuera!” no llegaba al cuarto de hora, al pasillo, y eso es lo que a mi me mosqueaba, el porqué, el porqué no explicaban el porqué de las cosas”. “A mi cuando hago una cosa me gusta saber el porqué y el como de las cosas, y en el insti no dan, no dan, por eso deje el instituto”. “Bueno, luego ya no iba, siempre tenia problemas, con todo el mundo”. “La forma de enseñar del instituto es superficial, de temario”. “Al venir del cole llegar al insti y tener que plantearte la vida tan joven. … Yo tenía 11 años, soy de diciembre. 11 años con chavales de 16… evolucionas muy rápido, das un cambio muy brusco,,, te dejas alucinar por los de 16… “

PROGRAMES DE GARANTIA SOCIAL / PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL: Un model de transició inclusiva

Mercè Valls Maxenchs - pàgina 119-

ÍTACA Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Kavafis-Carles Riba-Lluís Llach 7.- CONCLUSIONS: LA CONFIRMACIÓ DE LA HIPÒTESI.

LES CONTRIBUCIONS ESPERADES

Com he anat dient al llarg del treball, aquest és un relat de lletres, no de números. Per saber com ha estat el seu pas pel programa, en finalitzar el curs es demana a cada participant que contesti una enquesta de satisfacció2 on es respon a qüestions sobre el curs, instal·lacions, pràctiques, professorat, vivències personals... Cada curs el resultat de l’enquesta és molt positiu i encoratja la nostra tasca, però les respostes són estadístiques. Com per exemple les dades següents:

La satisfacció del jovent. Dades corresponents al curs 2004-20053 Valoració de les instal·lacions 7,1 Valoració dels materials lliurats i dels equipaments 7,8 Valoració del professorat 8,1 Continguts de la formació 8,0 Valoració del propi esforç 7,3 Valoració general del curs 8,1

i jo tenia ganes de plasmar-ho des de l’afectivitat de les respostes.

2 La trobareu a l’apartat annexos 3 “El Pla de Transició al Treball: 20 anys d’experiència i perspectives de futur”. Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació.



I així ho he intentat. És en aquest apartat on apareixen les respostes a les preguntes, fetes a les entrevistes, sobre el significat del seu pas pel Pla de Transició al Treball:

1. Com vas arribar al PTT? Qui t’hi va adreçar? Per què t’hi vas decidir? 2. Primeres impressions a l’entrar al PTT: coses noves, “rares”... 3. Expectatives: què hi esperaves trobar i què hi vas trobar? 4. Pots dir si has trobat diferències entre l’IES i el PTT? A nivell de professorat, lloc, instal·lacions, metodologies, valors, companys/es... 5. Com definiries aquestes diferències? Positives, negatives, de cap mena, no n’hi ha... 6. Què t’ha ofert el PTT? Eines, recursos... 7. El recomanaries? A qui? Per què?

Amb les seves respostes esperava trobar el recolzament a la meva hipòtesi i a l’enunciat del treball:

El PTT com a model d’escola inclusiva. I així ha estat. Si es llegeixen amb cura les respostes que nois i noies donen sobre el seu pas pel programa veurem que:

• Han viscut la seva estada dins del programa com una experiència significativa i positiva.

• Tothom hi ha trobat el seu lloc. • S’hi han sentit compresos i acompanyats durant tot el curs i en molts

casos després de finalitzar la seva estada. • Professorat, instal·lacions, metodologies són evocats per aquests nois i

noies com un fet diferencial i enriquidor al qual han tingut accés participant en aquest programa.



7.1.- EL PAS PEL PTT: que en diuen Amb aquest grup de preguntes-respostes vull que qui ho llegeixi pugui veure què hi han trobat aquests nois i noies entrevistats i, crec no equivocar-me, si dic, per extensió, la immensa majoria d’alumnes que han passat per les seves aules. Jo no hi afegiré cap opinió, cap recepta. Sintetitzaré el que ha anat succeint any darrere any i que ens ha portat a fer del programa un punt de referència dins el món de l’ensenyament. Maneres de fer que s’estan mantenint actualment en el programa, quan ja hem esdevingut Programes de Qualificació Professional Inicial. Que en diuen del pas pel PTT

SAIZ

“Que era molt mes pràctic, no hi ha tanta teòrica”. “A nivell de professorat, de lloc, de companys, a nivell de formes de fer classe, ensenyar com nos havíem de comportar... tot era diferent”. “El fet de tenir un professor agafes mes confiança amb ell, el pots tenir i pots parlar de coses amb ell: de l’entorn familiar, de problemes que he tingut.. perquè la confiança que pots tenir amb el tutor del PTT pot ser com la confiança que tenies amb el tutor de quan feies primària”. “Ser pocs potser reuneix més la classe, perquè veus que es una porta al mon laboral, veus com és en realitat per que per molt que t’ho expliquen si tu no ho vius no t’ho imagines”. “Quan vaig escomençar allí al PTT vaig començar a centrar-me més. Suposo que per l’edat… vaig començar a treure bones notes, a aprovar… “. “I el tipus de fer classe dels profes del PTT, en comparació amb els de l’institut. Molt divertida, molt més divertida.. fèiem les classes més divertides, ens relacionàvem mes amb el profe, com si estesi’m al carrer”. “A l’insti falta pot ser més relació, més relació del profe amb els alumnes, i sí, és que jo penso que això és fonamental, acostar-se més, és que sempre marcant...tenint una relació però sempre sabent qui és qui, i que ell és qui mana sobre tu...no deixar-te embogir... que no és el teu col·lega, que és el teu profe...”. “Al PTT vaig aprendre primer a tenir una bona relació amb les persones, que tot això ho aprens a la tutoria, amb lo professor, vulguis que no adquireixes uns coneixements de com t’has de comportar, de com estar en una entrevista de treball, de com parlar amb una persona, despues uns coneixements bàsics de l’ESO, i desprès t’ensenyen que és el món laboral, que jo no ho havia vist mai”.

GLESY

“Que lo principal es eso que están todo el día con nosotros, que se preocupan, al estar más cogen mas confianza con lo tuyo…, los profesores están mas por ti, ya te han hecho una entrevista, te van conociendo un poco mas. O a los cinco minutos de descanso aquí el tutor también salía y ahí hablas de otras cosas que no son de clase, te sientes cómodo, no sé...”. “Aquí era más ameno. Cambia mucho a que te pongan unas asignaturas obligadas a estas que has escogido tu, mas o menos…”.



“Aquí pues puedes hacer el curso por tener un título, tener mas salidas. Hacer practicas, porque yo me quede donde estuve y eso es que después si te animas puedes seguir, puedes tener algo, que si no no vas a ningún sitio, y es eso que no es aburrido, que es diferente”. “Porque aquí en el PTT era diferente, por que como que te lo pasabas bien y te reunías con gente que mas o menos te comprenden, y eran como tu, pues venias... gente es menos gente, estas mas en tu salsa”. “A mi me animaron a estudiar. Nos veíamos con ganas, motivados… pero… ¡es que el instituto es como una jungla! y lo veo como alternativa ¡lo mejor!”.

LILI

“Aquí t’ajuden més que a l’insti, aquí hi ha 15 persones i a l’insti 23 i tenen que estar per tots. t’ajuden més, estan més per tu, estan al 100% per tu... és diferent”. “Aquí te coneixes com ets tu per dintre, a l’insti vas a estudiar, aquí vas a aprendre a conèixer a tu mateixa”, “La vida LABORAL... aquí et tracten com en el món del treball. Veus les coses de fora, veus la vida del treball, de tot”. “T’ho recomano, a part de que és pràctic, perquè és una bona experiència, és una cosa nova.... que aprens molt”. “Que és lo millor que te pot passar si no vols estudiar ni res, per que la majoria de nens no volen estudiar”. “Però que aquí aprens molt i que gràcies a això estic treballant, tinc les meves coses, ajudes més a casa i tot ha sigut una experiència molt bona i se la recomano a tothom”.

NIÑA

“Aquí, por ejemplo, con la tutora le contábamos las cosas, lo que nos pasaba y eso, y ella nos decía”. “Aquí teníamos más a la tutora. Le contábamos todo…” “Aquí hay menos gente y eso…. están mas por ti”. “Todos no llevábamos bien, entre todas y con las profesoras también”. “Las buenas profesoras y que te animan y que son fenomenas, dan vida, enseñan bien, te dicen como son las cosas y mandarte a trabajar. Yo creo que es fenomenal...”.

GUACA

“Són altres maneres d’explicar-ho, com ho fan elles que no és com si fos una obligació que t’ho has d’aprendre per fer algo, els exàmens i tot, t’ho explicaven d’una manera més suau, t’entrava més , t’ho aprenies millor, jo estava més a gust allà estudiant”. “Com que casi tots eren de l’insti i ja els coneixia… i amb això no vaig trobar diferència”. “Sí era diferent el tracta, per que a l’ESO hi ha un tutor per a 30 persones i aquí hi ha un tutor per 7/8 i estan més sobre teu, més seguint el pas a pas…”. “L’aprenentatge era mes tranquil, no tenies que aprendre-t’ho tot per aquest dia per què ho havies de fer per força … “ “L’experiència en una empresa, saber moltes coses del món laboral que de segur que no saben… i experiència en maquinària ,… o fent, els d’administració, aparadors, o, no sé… relació amb els companys com si estiguessin a la feina, al taller… s’està…”. “Això jo ho vaig valorar bastant…, l’atenció de les tutores. Sempre ajudaven més, és el que hi havia, el que a tu t’entres al cap que ja no era passar de curs simplement, que era madurar per ser tu, més gran…”.



“L’atenció dels profes de primària semblada amb els profes del PTT”. “Que és l’opció que et venia de gust fer, la vas fer i la vas encertar, això és un èxit!”.

ETEGAR_91

“Molt millor, molta diferència”. “Estic molt content per què els professors són maquíssims, són molt bona gent, si tens algun problema t’ajuden. Ho pots comentar, amb la secretària també. I els companys de conya!”. “Molta diferència; el primer dia ja vaig fer amics. Hi ha molt bon rollo”. “En el col·le eren algo més seriós i en el PTT, no. Al PTT eren més dinàmics, explicaven més, reien més, no eren tant “serius”… canvia molt… quan vaig arribar allà vaig dir: hòstia…què passa aquí?!! M’han canviat de lloc!! ». « Al PTT sempre han estat a prop més”. « Jo esperava trobar l’oportunitat d’aprovar i anar a la FP. Que els profes fossin simpatics, surtir por ahí, fer pràctiques. Allò que esperava ho vaig trobar”.

ROMER

“Tampoc hi vaig trobar tanta diferencia de l’insti, amb l’actitud dels nanos no gran diferència, però les maneres de treballar, explicar, ensenyar sí que hi vaig trobar diferència, però a l’actitud de la classe, amb els companys, no hi vaig trobar diferència”. “Después també hi havia molta més pràctica, no tant d’explicar, tanta pissarra i això… però, bueno…. molt més pausada, molt més repetint les coses, tampoc hi havien grans coses de teòrica, els cv, però molta més paciència. Les tutores tenen moltíssima paciència, per que s’ha de tenir moltíssima paciència i tranquil·litat i s’han de repetir les coses… hi tornaven i hi tornaven les vegades que fes falta”. “En canvi al PTT sí hi havia molt de respecte entre companys i tot”. “El Tutor del PTT es pot assemblar al tutor de la primària en quan a que està fent per a tu i tot això”. “En el PTT són menys per aula,penso que ens va anar bé això de ser poquets per aula… sí, és una cosa que a simple vista no li dones importància, però que a dins a l’aula estàs millor. podrien fer uns instis mes petits”. “Si recomanaria el PTT? Home, lo millor seria no fer-lo, per que així tindries el graduat, però bueno, jo abans que posar-se a treballar, deu mil vegades, per que t’obren varies portes, te donen bases per a madurar molt grans, aquí em va anar molt bé”,

MARIA

“Al PTT érem com més lliures, al PTT la gent estava més tranquil·la…. feies una cosa que t’agradava, i t’ho explicaven d’una manera que ho entenies… i et feien estímuls i t’agradava i llavors la gent se sentia bé venint…. “. “Aquí t’expliquen les vegades que calgui si no ho entens…. I a l’insti t’ho expliquen un cop i ja està!...”. “El sistema que tenim aquí de donar les classes fa que la gent estudiï, que tingui ganes d’estudiar, què estigui en un altre entorn, què és una ensenyança diferent que la que fan els instis i ha d’estar en un lloc diferent”. “No eren molt exigents, explicaven bé… no sé, em va agradar molt, estaven per a tu… què si a l’ESO no et va bé, i si vols aprendre una professió i seguir estudiant pots fer el PTT per que et permet… t’ensenyen un ofici i vas a una empresa a treballar…”.



“És que, no sé… per a mi és com molt!... no sé…. a mi és que tot em va semblar molt bé... tot em va agradar molt, tant el repàs de les assignatures per la PACFGM, com tot el de cuina… em va agradar molt, tot!”. “Les pràctiques molt positives….”. “No penso fer l’ESO per què crec que el CF o el PTT, tenen relació amb el teu futur, amb la relació del que tu vols fer, llavor vulguis o no tens pràctiques, què t’agradin o no, què et fan ser més optimista…. I a l’ESO no hi ha res que t’enganxi, que vulguis fer més … per què tens una meta… “.

FREDDY “La forma d’explicar dels profes, m’agradava més, estaves més atent, no faltaves mai a classe, estava més a l’hora de fer la feina…”.

RDO

“La verdad es que no esperaba encontrar lo que encontré. … ¡lo mejor que me ha pasao!”. “Tienes el apoyo de dos profesores, te hacen ver las cosas de diferente manera. Es un trato diferente, no te tratan como si fueras un alumno, te tratan como a una persona… y como que te tienes que ir superando; te van enseñando poco a poco y des de que entras a que sales del PTT eres otra persona”. “Es lo que te digo, es la madurez o no sé como llamarlo: sabes afrontar las cosas de otra manera, sabes prepararte, sabes hacer un currículo y la entrevista, todo, todo… afrontas la vida profesional y también lo que he dicho, personal, como persona”. “Porqué como soy así, no sabían como cogerme. En cambio los del PTT sí lo saben. Porqué han tratado con chavales como yo muchas veces y saben como hacerlo. Y me ha ido muy bien porque en mi casa… perfectamente. Desde que llegué aquí ningún problema. Yo he sabido como tratar a mi familia, como tratar a mis padres: con educación, es lo primero. Y es que antes de venir aquí yo tenia discusiones en mi casa todos los días y peleas y de todo”. “La del PTT es una forma en la cual te vas superando y aprendiendo ¡¡de verdad!!, ¡¡No vas aprobando exámenes, sino que vas aprendiendo!! De la vida y de todo”.

Amb les seves paraules, noies i nois entrevistats, ens expliquen una metàfora: Hi han trobat un paraigües amb quatre barnilles:

- La metodologia o la forma de fer classe: que no redueix l’educació a un fet purament qualitatiu on s’acumulen nocions i notes i té en compte altres dimensions, com ara, la creativitat, les emocions, les identificacions, projeccions, desitjos, plaers i dolors que formen part del creixement juvenil. - L’autoconeixement i l’autoestima: han augmentat considerablement, s’han reparat. Han canviat la percepció de no valdre res gràcies al reconeixement de l’altre, en aquest cas l’equip del PTT. - La utilitat de fer el curs, que els possibilita tornar-se a connectar amb l’ensenyament reglat, o els facilita la seva incorporació al món del treball. - Els fets estructurals: com ara el ritme de classes, en segons quins casos el lloc on es desenvolupa, la ràtio d’alumnes...



i un mànec:

- El professorat: pal de paller, eix principal.... o com li vulguem dir és la figura del professor o de la professora. La persona que està allà amb cos i ànima durant tot el curs, i fins i tot després; perquè hi ha joves que vénen a parlar, saludar, buscar ajut, buscar informació, presentar-te a..., aquesta figura és per els nois i noies qui ha contribuït a la part més gran del seu èxit. Un professorat que ha creat un vincle emocional, una relació de mútua confiança, i amb qui, fins i tot, han pogut establir un procés d’identificació per a la construcció del concepte de “si mateix”.

7.1.1.- Metodologies

1. L’aprenentatge és molt més pràctic, no tant teòric. 2. La forma de fer les classes és més divertida. 3. Es combina molt la teoria amb la pràctica. 4. Es fan moltes sortides que tenen relació amb allò que s’estudia a classe i els

acosta a la realitat laboral. 5. Les explicacions es fan d’una manera suau, que entra més, que s’aprèn millor. 6. No hi ha l’obligació ni la pressió dels exàmens. 7. Tot s’explica les vegades que faci falta i de manera tranquil·la i pacient. 8. Aquesta forma d’explicar del professorat agrada més, fa que s’estigui més

atent, que no es falti a classe. 7.1.2.- Fets estructurals 1. Ser pocs alumnes per mòdul fa que el professorat pugui estar més al cas de

cada persona, estar més atent, més receptiu, ajudar millor, seguint el pas a pas.

2. En el PTT són menys alumnes per aula, pensen que els va bé, i que dins la classe s’hi està millor.

3. No estar massificats facilita una relació entre iguals i també amb el professorat.

“En canvi al PTT sí que hi havia molt de respecte entre companys i tot”.

4. Es valora el fet d’estar en un altre entorn que no sigui l’institut d’educació secundària:

“Podrien fer uns instis més petits. Que estiguin en un altre entorn, és una ensenyança diferent que la que fan els instis i ha d’estar en un lloc diferent”.



7.1.3.- Maduració

1. A mesura que el curs avança es dóna un procés maduratiu: - A nivell evolutiu (a aquestes edats un any de diferència pot significar

molt) - Prenen consciència d’allò que fan; se centren, s’ubiquen, s’apliquen i

s’impliquen i comencen a veure’n els resultats positius. - Apareixen les ganes d’estudiar, d’anar a classe. Estan motivats per

aprendre: - “Nos veíamos con ganas, motivados.” “Et fan venir ganes d’estudiar”

2. També hi ha un treball d’autoconeixement que facilita tenir més recursos i saber afrontar la vida de manera diferent, més madura.

“Te coneixes com ets tu per dintre, a l’insti vas a estudiar, aquí vas a aprendre a conèixe’t a tu mateixa”, “Desde que entras a que sales del PTT eres otra persona es la madurez o no sé como llamarlo: sabes afrontar las cosas de otra manera, sabes prepararte”

3. I a mesura que això es produeix l’autoestima en surt reforçada. 7.1.4.- L’utilitat

1. Aprenen a tenir una bona relació entre ells/elles, i amb els altres. 2. Adquireixen coneixements de com comportar-se en el món laboral: saber fer,

saber estar. “Al PTT vaig aprendre primer a tenir una bona relació amb les persones, de com estar en una entrevista de treball, després uns coneixements bàsics de l’ESO, i després t’ensenyen què és el món laboral, jo no ho havia vist mai.”

3. El contacte amb el món laboral els apropa a la realitat, que fa que es replantegin el seu futur escolar/laboral.

“La vida laboral... aquí et tracten com en el món del treball. Veus les coses de fora, veus la vida del treball, de tot”. “T’obren vàries portes”, “Les pràctiques, molt positives….”. “La del PTT es una forma en la cual te vas superando y aprendiendo ¡De verdad!, ¡No vas aprobando exámenes, sino que vas aprendiendo! De la vida y de todo”.

4. La preparació per les PACFGM (proves d’accés a cicles formatius de grau mig) significa un repàs de les matèries de l’ESO, i en altres casos adquirir uns coneixements que mai s’havien assolit.

5. Aprovar les PACF significa:



- poder retornar al sistema educatiu reglat, i - un plus d’autoestima

7.1.5.- El professorat: la importància del rol del tutor/ de la tutora 1. Estan considerades persones dinàmiques, simpàtiques, properes. Persones que

animen a estudiar, que ensenyen a pensar, que saben com tractar a joves “Las buenas profesoras y que te animan y que son fenómenas, dan vida, enseñan bien, te dicen como son las cosas”. “Al PTT eren més dinàmics, explicaven més, reien més, no eren tant sèrios… canvia molt… quan vaig arribar allà vaig dir: hòstia…què passa aquí? M’han canviat de lloc!».

2. Se’ls valora la seva paciència i la seva capacitat i habilitat per estar al davant

d’una classe. “Les tutores tenen moltíssima paciència, perquè s’ha de tenir moltíssima paciència i tranquil·litat i s’han de repetir les coses… Hi tornaven i hi tornaven les vegades que fes falta”.”Tenen psicologia. Els agrada el que fan”

3. S’estableix una important relació de confiança amb aquesta figura. Se l’equipara

amb el/la tutor/a de primària: poden explicar-li els problemes que tenen amb la família, personals, amb les amistats, buscar ajut, que se’ls escolti... “A l’insti falta, potser més relació, més relació del profe amb els alumnes, i sí, és que jo penso que això és fonamental, acostar-se mes” “L’atenció dels profes de primària semblant amb els profes del PTT”.



“¿Es necesario que haya un PTT, pudiendo ser el instituto quien nos apoye y no tengamos que salir sin Graduado?”

RDO 8.- PROPOSTES A DOS VEUS

He volgut començar aquest apartat amb una pregunta que em va fer en RDO. Una pregunta que em va deixar sense esma, ja que era la síntesi a la pregunta que possiblement hi ha darrere d’aquest treball, a una pregunta que es fa la societat. I era l’últim noi entrevistat qui me la va fer. El cercle es tancava. Segon dades publicades el dia 18 de maig de 2009 a “El Periódico” podíem llegir que

“Según datos correspondientes al curso 2005-2006 --los últimos publicados por el Ministerio de Educación--, el 30,8% de los estudiantes españoles no termina la educación secundaria (ESO), o sea, casi uno de cada tres. Catalunya está por debajo de esa media de fracaso, pero inquieta que un 28,4% de los alumnos catalanes renuncie a seguir estudiando en puertas de terminar la secundaria.”

El mateix article es feia ressò de les dades facilitades per la Conselleria d’Educació, que fent servir dades del curs 2007-2008, computava que només el 22,6% dels alumnes de 4rt d’ESO no van aconseguir el graduat escolar. Vull tornar a recordar aquí, una possible explicació: “l’actual escola secundària està fallant en reconèixer la identitat individual i les necessitats dels estudiants i en facilitar-los una oportunitat positiva i motivadora per a aprendre” (Birbili, 2005:313). L’actual escola no respon a les seves necessitats i experiències, és un camí que senten que els hi cal passar sense pena ni gloria. Les propostes d’aquest treball són fruit de tot allò que han anat dient el joves, m’agradaria que es veiés, com tot l’anterior, des de la veu dels joves, des del seu punt de vista. És així com volia que fos aquest treball i que les seves opinions poguessin ser tingudes en compte. He volgut fer visibles a un nois i noies que tenen molt a dir, i a qui no la majoria de vegades escoltem com caldria. Pot ser el que diuen els nois i les noies del PTT ens pot ajudar a perfilar com hauria d’ésser aquesta escola.



8.1.-PROPOSTA DELS NOIS I NOIES ENTREVISTATS Que en diuen de l’escola i professorat del segle XXI

SAIZ

“Fer les classes més divertides, ens relacionàvem mes amb el profe, com si estassi’m al carrer. pot ser mes relació, mes relació amb els alumnes, i sí, es que jo penso que això és fonamental, acostar-se mes, es que sempre marcant...tenint una relació però sempre sabent qui es qui, i que ell es qui mana sobre tu...no deixar-te embogir... que no es el teu col·lega, que és el teu profe....”

GLESY

“En todos los aspectos tiene que formar”. “Un poco de respeto, que se ganen un poco de respeto… en todos los aspectos tiene que formar, estar un poco mas por los alumnos”

LILI - la Lilí no en va dir res- NIÑA “Que se preocupen mas de nosotros”

GUACA

“Jo els hi diria que no ser de cop i volta tan severs, castigar i això… que tinguessin més psicologia, mà esquerra. parlar amb l’alumne, fer-lo entrar en raó…”

ETEGAR_91

“És una persona que sempre estigui al costat teu… sempre que pugui és clar, una persona que estigui allà”. “Que estigui a gust, sobre tot ella, que ensenyi bé”. “Si tens un problema que digui això es fa aixis, aixis i aixis… ostres que t’ho torni a repetir les vegades que et faci falta, i poca cosa mes”. “Que sigui simpàtica. Si fas alguna broma que la pugui riure, no sempre clar”. “Que siga dinàmica, que faci activitats divertides que ho aprenguis fàcilment”.

ROMER

“Si tinguessin més paciència algun altre nano podria anar aprovant”. “Que estigui sobre teu, que et pregunti si es fet els exercicis, que es quedi a fer-los a l’hora del pati amb tu. “A l’ESO m’agradaria que no hi hagués tants profes, que ni haguessin menys. Que s’assemblés més a primària. podrien fer uns instis mes petits. que els professors estiguessin mes pels alumnes”.

MARIA

“Preocupar-se pels alumnes”. “Jo demanaria que s’expliquessin bé”. “Que preguntessin si ho han entès als alumnes, com estan, que els hi passen, per què a vegades quan hi han problemes els professors es desatenen, i els problemes es queden allà i no es fa res i els problemes segueixen”. “Que els professors estiguessin mes pels alumnes, i ja està”.

FREDDY “Que no et tracti com una persona més, que et tracti com tu ets”. “Tutories privades, que t’apoyaven més”.

RDO “Que te dé motivación”. “Que les importe como tu seas”. “Que expliquen el porqué de las cosas”. “Que mejoren el trato”.



8.1.1. L’escola del segle XXI:

- Que els aprenentatges siguin integrats, no fragmentats curricularment. - Eliminar la visió reproductora i memorística de l’aprenentatge. - Que ofereixi sabers concrets, tangibles en front del món cada dia més

canviant. - Una escola que faci propostes de aprenentatge interessants i activitats

variades i cooperatives que permetin diferents entrades, formes de solució i ritmes de realització

- Que no hi hagi una distància tan gran entre el “dins i fora”, que els joves se sentin acollits i que hi trobin el seu lloc.

- Una escola on hi tingui cabuda tothom, que se l’accepti com és, doncs cada persona té un origen i una història.

- Una escola on s’ensenyi a ser lliure, autònom, a pensar i a decidir per un mateix i amb bon criteri.

- Una escola que eduqui en la socialització i en la individualització. - Una escola on la diversitat sigui un valor. - Una escola on els nois i les noies puguin sentir que es compte amb ells i elles.

LILI: “A l’insti aprens català, castellà... les assignatures, natura,

socials... lo de fa molts anys... i que no és lo d’ara, és una tonteria... si que ho veig bé aprendre los rius d’Europa, però coses dels avantpassats de Roma... no!. La tecnologia que també surten en lo d’abans és una tonteria”. Que mai ningú pugui dir com va dir en RDO: “… ellos (profesores) van allí dan la clase y les importa un huevo lo que tu seas, lo que quieras ser, la clase…”

Una escola inclusiva, per a tothom, que reconegui el dret a la diferència, que tingui en compte les diferents formes d’ésser i d’estar. Una escola on hi pugui haver una sintonia entre el que transmet el professorat amb el desig “singular” de cadascú.



8.1.2.- El professorat del segle XXI: Com a característiques personals, atributs, desitgen: - que sigui divertit/da, - ha de tenir psicologia, - ha d’ésser dinàmica, - ha d’estar disponible

GUACA:“que tinguessin més psicologia, mà esquerra” ETEGAR_91: “que sigui simpàtica, divertida” ETEGAR_91: ”Un bon prof@? és una persona que sempre estigui al costat teu… sempre que pugui, és clar, una persona que estigui allà, que estigui a gust, sobre tot ella, que ensenyi bé”

El seu comportament ha d’ésser: - proper, - flexible, - no punitiu, - respectuós, - adult: saber quin és el seu

lloc i mantenir-s’hi.

GUACA: “jo els hi diria que no han de ser de cop i volta tan severs, castigar i això…” MARÍA: ”estar pels alumnes, preocupar-se pels alumnes”, F REDDY:” Que et tractin més com una persona”

Volen una persona que els tingui presents, això vol dir: Que els ESCOLTI, que els MIRI, que intenti ENTENDRE’LS, que NO ELS JUTGI, que els ACCEPTI tal com són.



8.2.- FER SENTIR LA MEVA VEU: LES MEVES PROPOSTES. Baixet, per què he dit que era un treball per a donar veu als/a les alumnes, és així com faré les meves reflexions al voltant d’aquest tema i seguint la hipòtesi originaria que deia: El PTT com a model de transició inclusiva. Així, després d’analitzar les entrevistes realitzades i recolzant-me en la meva experiència, faig esment d’unes propostes que han estat estretes de les respostes dels nois i noies aquí entrevistats, i per tant fan referència al professorat de l’ESO, que jo las faig extensibles a tot el col·lectiu d’ensenyants. pel professorat

• Cal que el professorat, a més de dominar i/o ser experts en la matèria que ensenyem hem de tenir una formació específica com a docents. Més educació psicopedagògica, sociologia, psicologia evolutiva i de l’adolescència. No és suficient que siguem ensenyants, hem d’ésser educadors i educadores: les aptituds vénen avalades per títols i diplomes..., les actituds se’ns pressuposen i aquestes són les més difícils avaluar; facilitat per a transmetre idees, coneixements, entusiasme i il·lusió, capacitat de treball entre docents, amb grups familiars...

• adaptar-se als seus llenguatges, cultures i creences, establint diàleg i

buscant punts de contacte.

• promoure la formació continuada, la investigació.

• generar espais d’intercanvi i coordinació entre el professorat i la institució educativa.

• el treball cooperatiu, la pràctica reflexiva, han de formar part del dia a

dia del personal docent.

per l’escola

• Fer de la tutoria individual una peça clau del procés formatiu de l’alumnat, que sigui el camí des d’on acompanyar a l’alumne en el seu creixement



personal. És necessari, doncs, potenciar la figura del tutor o tutora

• promoure el contacte amb les famílies com a facilitador d’un treball conjunt del procés d’aprenentatge i creixement personal

• canviar continguts, metodologies per apropar-se als interessos de l’alumnat

• acceptar tractar a l’alumne de forma efectiva i afectiva, tenint en compte

les seves actituds i aptituds

• acceptar tractar a l’alumne segons les seves diversitats socio-culturals

• obrir-se a la societat: acostar-se al món laboral, augmentar el nombre d’activitats fora de l’escola, aconseguir que el dins-fora no sigui tant marcat.

per la institució: “polítiques educatives”

• Atorgar més autonomia als centres respecte a horaris, flexibilitat de grups

• disminuir la ratio a les classes

• crear unitats d’aprenentatge que no estiguin ubicades necessariament en un centre escolar

• fomentar la creació de centres més petits on l’alumnat i professorat

tinguin identitat pròpia i tothom es pugui conèixer

• oferir formació continua i a “mida” pel professorat, vinculada a projectes de innovació i millora.

• assessorar i supervisar, mitjançant professionals especialitzats, a tutors i

docents, per tal de reduir angoixes, estimular accions i orientar processos.



9.- FONS DOCUMENTALS ANDREOLI, V. (2007): Carta a un profesor. Barcelona. Integral. ARDANAZ, L. y otros (2004): La escuela inclusiva. Prácticas y reflexiones. Barcelona. Graó. ARTEAGA,B. i GARCÍA, M. (2008): La formación de competencias docentes para incorporar estrategias adaptativas en el aula. Revista Complutense de Educación. Vol. 19. Núm 2 pp.253-274. ATKINSON, T.; CLAXTON, G.: (2002): El profesor intuitivo. Madrid. Octaedro. BAUMAN, Z. (2007): Els reptes de l’educació en la modernitat líquida. Barcelona. Arcadia. BERGA, A. (2007): Adolescència femenina i risc social. Col·lecció: Estudis, núm. 21. Secretaria de Joventut. Generalitat de Catalunya. BIRBILI, M. (2005): Constants and Contexts in Pupil Experience of Schooling in England, France and Denmark. European Educational Research Journal, 4, 3, pp. 313-320. BOOTH,T. i AINSCOW, M. (2002): Guía para la evolución y mejora de la educación inclusiva. Consorcio Universitario para la Educación Inclusiva. Universidad Autónoma de Madrid. CANTO NIETO, A.D. (2003): Educación inclusiva: una percepción diferente de la diversidad. En M.V. Reyzabal et al. Perspectivas teóricas y metodológicas: lengua de acogida, educación intercultural y contextos inclusivos. Madrid. CAM, 97-109. CAMPS, V. (2008): Creure en l’educació. Barcelona. Edicions 62. CARDUS, S. (2000): El desconcert de l’educació. Barcelona. Edicions La Campana. CHARLOT, B. (2000 [1997]): Da relaçâo como saber. Artes Médicas. Porto Alegre. Brasil. Decret 143/2007, de 26 de juny (DOGC núm. 4915, 29.06.07). DOLTO, F. (1997): La causa de los adolescentes. Barcelona. Paidós.



DUSCHATZKY, SILVIA Y COREA CRISTINA (2005): Chicos en Banda. Los caminos de la subjetividad en el declive de las instituciones. Buenos Aires. Paidós. EISNER, E. (1994): Cognición y currículo. Buenos Aires. Amorrortu. FERRANDIS, A. (1988): La escuela comprensiva: situación actual y problemática. Madrid. Cide. FERRER, F. ALBAIGÉS, B. (dirs.) (2008): L'estat de l'educació a Catalunya. Barcelona. Fundació Jaume Bofill. FERRER, F., NAYA, L. M. I VALLE, J.M., (2004): Convergencias de la educación secundaria inferior en la Unión Europea. Madrid. CIDE. FERRER, F. (2008): Equitat, excel·lència i eficiència educativa a Catalunya. Una anàlisi del sistema educatiu a Catalunya. Barcelona. Fundació Jaume Bofill. FUNES, J. (2003): Claves para leer la adolescencia: de problema a sujeto educativo. Barcelona: Cuadernos de Pedagogía, nº 320. FUNES, J. (dir.) (2004): Arguments adolescents el món dels adolescents explicat per ells mateixos. Fundació Jaume Bofill i Generalitat de Catalunya. FUNES, J. (2005): El mundo de los adolescentes: propuestas para observar y comprender. Revista de Educación Social, núm. 29, pp. 79-100. GRET (2006): “De los programas de garantía social a los programas de cualificación profesional inicial. Sobre perfiles y dispositivos locales”. Revista de Educación, extraordinario 2006, pp. 88-89. GARCÍA, M. (1997): Educación adaptativa. Revista de Investigación Educativa. Vol. 15. Núm. 2, pp. 247-271. HERNÁNDEZ, F.; SANCHO, J.M.(1989): Para enseñar no basta con la asignatura. Barcelona. Laia. HERNÁNDEZ, F. (2006): “El informe PISA: una oportunidad para replantear el sentido de aprender en la escuela secundaria”. Revista de Educación, extraordinario 2006, pp. 357-379. HERNÁNDEZ, F. i altres. (2008): PROJECTE DE RECERCA I INNOVACIÓ EN MATERIA EDUCATIVA I D’ENSENYAMENT FORMAL I NO FORMAL.



EN MATERIA EDUCATIVA I D’ENSENYAMENT FORMAL I NO FORMAL. ARIE 2007: “Cap a una escola secundària inclusiva: sabers i experiències de joves en situació d’exclusió” (2006ARIE10044). Universitat de Barcelona. LAINÉ, A. (1998): Faire de sa vie une histoire. Theories et ratiques de l'histoire de vie en formation. Paris. Desclée de Brouwer. LEGRAND, M. (1993): L'approche biographique. Paris. Hommes et perspectives - Desclée de Brouwer. MARCHESI, A. (2000): « Significado del fracaso escolar en España », en Marchesi, A. y Hernández Gil, C. (Coordinadores), El fracaso escolar, Ediciones doce calles, Madrid, pp. 29-54. MARCHESI, A. I HERNÁNDEZ, C. (coord.).(2003): El fracaso escolar. Una perspectiva internacional. Madrid. Alianza Editorial. MARTINO I PALLOTA-CHIAROLLI (2003): Entonces, ¿Qué es un niño? Abordar las cuestiones de la masculinidad y la escolarización. Maidenhead. GB. Open University Press. MEC. (Octubre de 2007): Informe provisional 2007: Objetivos educativos y puntos de referencia 2010. PEDRÓ, F. (dir.) (2008): El professorat de Catalunya. Barcelona. Mediterrània i Fundació Jaume Bofill. Polítiques, 60. PENNAC, D. (2008): Mal d’escola. Barcelona. Empúries. SANCHO GIL, J Mª. (2006): Aprender a los 15 años: factores que influyen en este proceso. Revista de Educación, extraordinario 2006, pp. 171-195. SEVILLA, D. (2003): La educación comprensiva en España: Paradoja, Retórica y Limitaciones. Revista de Educación, 330. pp. 35-57. STAINBACK, S.B. (2001): L’educació inclusiva: definició, context i motius. Suports, vol. 5 núm. 1, pp. 18-25. UGT (2004): Informe: Els altres joves. Un col·lectiu a tenir en compte. Barcelona. VADEBONCOUEUR, Jennifer A. & PATEL STEVENS, Lisa (2005): Re/Constructing “the adolescent”. New York. Peter Lang.



VARIS AUTORS (1995): El Pla de Transició al Treball. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 9.1.- ENLLAÇOS http://www.gencat.cat/educació/estudis/programes de qualificació inicial

Currículum dels mòduls formatius de caràcter general dels Programes de Qualificació Professional Inicial

http://phobos.xtec.cat/a8960049/moodle exemple moodle PQPI

http://www.xtec.cat/fp/art/recursos espai web dels PQPI

http://www.debat.cat

MARCHESI, A. (2008): El futur de l’educació pública. Fundació Jaume Bofill/Universitat Oberta de Catalunya. Debats d’Educació. http://www.xtec.cat/tutoria/index.htm

Portal web d’acció tutorial. Secció d’Assessorament Psicopedagògic. Servei d’Educació Especial. DGEBB.

http://www.gencat.net/joventut/observatori Observatori Català de la Joventut. Publicacions

9.2.- LLICÈNCIES D’ESTUDIS SAUMELL, C. (2006-2007). Escolta’m. La resiliència i la vinculació afectiva en l’acció tutorial. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya. PARDO, CRUZ. (2007-2008). Ensenyar a estudiar per aprendre a aprendre. Una intervenció psicopedagògica des de la pràctica reflexiva conjunta de la investigació acció. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya. PONS, M. (2007-2008). Adolescents a les aules: una altra mirada. Necessitats del professorat per atendre les conductes disfuncionals de l’alumnat. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

FERRERES, E. (2006-2007). Enfronta't a la vida, experimenta i soluciona problemes quotidians. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.



9.3.- DOCUMENTS EN LÍNIA: CORNEJO, Marcela; MENDOZA, Francisca y ROJAS, Rodrigo C. La Investigación con Relatos de Vida: Pistas y Opciones del Diseño Metodológico. Psykhe [online]. 2008, vol.17, n.1 [citado 2009-07-13], pp. 29-39. Disponible en: <http://www.scielo.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0718-22282008000100004&lng=es&nrm=iso>. ISSN 0718-2228 (Consultat: 03-04-2009).



10.- ANNEXES 10.1.- ANNEX 1 ENTREVISTA A LA LILÍ (Transcripció un cop fetes les presentacions) E: Hola, com ja t’ha comentat la tutora aquesta entrevista servirà per a fer com una radiografia, per a donar veu als nois i noies del PTT. Amb el teu permís ho gravaré. Ara comencem. Parlem una mica de tu... A: Vaig començar l’ESO i em va anar súper bé. Jo... m’agradava los estudis i m’hagués pogut treure'm-ho, lo que passa es que vaig tindré problemes de salut i vaig repetir un curs per faltar i tot i a 2on d’ESO com ja tenia 16 anys ja no podia continuar E: quin curs vas repetir? A: 1er, perquè vaig estar un trimestre sense anar-hi i vaig estar ingressada per un problema de l’instí i com ja passava a 2on per acabar tan major d’edat pues no. E: perquè no? A: per que a l’escola que anava jo si tenies 16 anys a 2on d’ESO ja no podien continuar E: quants cursos vas repetir? A: 1er i 2on quan l’anava a repetir ja hagués tingut 16 anys, llavors la tutora em va recomanar aquest curs i varem venir a veure’l i lo que em va sorprendre es lo del comerç, i pel meu caràcter es lo millor i em va anar molt bé E: per que et va anar malament l’ESO? A: per què … 1er em va anar molt bé, el primer trimestre., desprès vaig estar malalta i vaig repetir i vaig aprovar. Però desprès… amb les companyies que vas… ja no és lo mateix. A final de 1er i 2on pos si un dia no vas a classe…. Ja no estudiàvem… anàvem allí, però no … obligatori per que ho deien els pares que si no…. a l’insti em van tractar molt bé, els profes com que veien el meu nivell, sabien que em podia treure l’ESO, que jo valia per estudiar, i les profes i la meva tutora que m’estimava molt … l’ESO em anava molt bé! E: però 2on t’anava malament … A: a segon era dels majors de la classe, els meus companys em tenien molt d’apreci, però ja passava de tot… ja havies perdut els companys de 1er d’ESO….te’n vas amb uns altres i ja et descontroles, vaig fer un canvi radical, no son males companyies, però, no anaves a classe, no fèiem res… E: i perquè et vas ajuntar amb aquests? A: hi havia 3 línies a l’escola, jo anava a 1er d’ESO amb les amigues de la guarderia, però al repetir ja et perds… i ja no és lo mateix, i hi ha professors que el seu caràcter no t’agrada, i cada dia parte, parte…



E: de que anaven els partes? A: jo era delegada i mediadora, vaig fer cursos i si hi ha un problema jo el solucionava, i havia, qui havia que destacar i a riure-li les gràcies i aquell profe ja em tenia mania… E: el xoque era amb un. I els altres, com eren? A: súper bé, jo els hi faig regals, per Nadal la postaleta, ens veiem… a tots els que m’han ajudat…per que la meva tutora anava a casa, teníem el telèfon de casa i si em passava algo em trucava… aquesta tutora va ser fonamental E: en que t’ajudava… A: era la que em deia: “tu pots estudiar” E: quines eren les assignatures que més t’agradaven? A: anglès E: i la que menys? A: socials, pel professor, per que jo sempre estava castigada fins les 6 de la tarda, a part, que jo si vull, agafo la porta i me’n vaig, però bueno, per a no fer més faltes i tal, nos quedàvem allà. E: feies alguna cosa especial per que et tingués mania? A: el de mate era com el de socials , preo no tan… a lo últim passava de tot i nosaltres, som xavals i som joves…al principi et castigava, partes…però va agafar la baixa i al tornar era un canvi radical, passava de tot, feia la classe, si algú li molestava el feia fora de classe….va canviar. I em va dir:”jo estaré més feliç quan te’n vagis d’aquí” i jo li vaig dir el mateix. I ara ens veiem pel carrer i no ens saludem i amb els altres profes ens veiem pel carrer i anem a prendre algo com si fóssim amics… E: i… que et va faltar a l’insti per que la cosa t’anés més bé? A: les meves amigues que sempre havien estat allí. Jo hagués acabat l’ESO. Però mira al dir-me d’anar a mirar un curs nou, el PTT, conèixer experiències noves va molt bé. E: i les teves amigues, que fan? A: treballar. Alguna a acabat l’ESO, alguna fa batxillerat… E: algo més? A: no, les amigues, per que si arribes a casa i et demanen deures, a estàs edats ningú els vol fer, sinó ets d’estos que estudien molt i ja està, i estudiar per fer exàmens tampoc. Per que nosaltres que som les que sortim al carrer, per que hi ha nens que van a casa, fan els deures i ja se queden allí amb sons pares. Nosaltres anem al carrer i fem el que volem, anem al carrer i tornem a les 10 a casa i desprès al col·legi al dia següent i passem de tot, però no fem cap mal ni a classe ni res. E: però això, ara o quan estaves al col·le? A: a l’insti



E: i amb 15 anys et deixaven estar fins les 10 al carrer? Tenien confiança amb tu, els teus pares…? A: si, arribava a casa, hi estava fins les 6 o així i tenia també una profe que m’ajudava a fer els deures i sortia a les 9, 9’30 cap a casa, però no feia res dolent, estava a sota de casa meva, i així és com vaig fer el grup d’amigues, i una en especial que l’estimo com si fos la meva germana, i jo... els meus germans… jo sóc una nena que sempre ha estat amb els seus germans..tinc un de 23, un de 22 i jo que en faré 18 ara i els meus germans anaven al mateix insti que jo. Ells ja treballaven, ja tenien les seves colles i jo em vaig incluir allà mateix, els meus germans ja no anaven i jo sí, amb la meva amiga i anàvem cada dia. I això és distint, dues noies de 16 anys amb nois de 18 i 19 ja canvia tot… E: els teus germans van estudiar…? A: igual que jo, el petit es va sacar l’ESO, el gran fins a 2on, desprès a les aules taller i es va sacar l’ESO per allà. Jo pensava que em passaria lo mateix, però no. E: i de que treballa? A: repartidor en una empresa i el petit està a la casa Ford, dels cotxes. E: Quan vas repetir, els teus pares que varen dir? A: els meus pares sempre han dit a casa: “qui no estudií que treballi” i jo pues a estudiar al PTT. E: no es van enfadar? A: no, i ara sóc jo la que me vaig a treure l’ESO ara i me diuen:” tu mateixa si pots” E: ho faràs a l’escola d’adults? A: ho faré des de casa E: el mòdul C del PTT? A: no a banda, és que els profes de l’insti m’estan ajudant a mirar quines assignatures haig de fer. I si no m’equivoco no puc escomençar fins la majoria d’edat, i jo fins lo juliol que no faig els 18… E: o sigui que ho faràs l’any que ve? ara ho penses, ho busques,…? A: sí, si, perquè jo el que volia era treure’m lo d’educació infantil, lo dels nens, però no se pot, perquè s’ha de passar i fer més coses i jo treballant, pos… no m’agradaria perdre el meu treball, perquè estic bé…però lo d’educació infantil… has d’estudiar uns cursos… i estudiar no se que i no sé com aniria, i ja ho deixo córrer.. i vaig dir:”pos bueno, me treure l’ESO” E: i ara de que treballes? A: a una botiga de roba, no és on vaig fer les pràctiques, jo les vaig fer a l’UNIPREU i desprès em van agafar. Jo feia pràctiques de dilluns a divendres. Em van agafar els caps de setmana, i després de les pràctiques els caps de setmana però jo volia una cosa de treballar matí i tarda o al menys mitja jornada, però la tutora del PTT em va trobar un altre puesto, em vaig presentar, vaig fer l’entrevista, i des d’allà em va dir la meva jefa:”pos mira te provaré una setmana..” i em van agafar, i ja porto 8 mesos, em van fer un contracte de 3 mesos, es va acabar, em van fer el de 1 any, que el tinc hasta setembre i si tot va bé em faran fixa, la



botiga va de roba des de que neixes fins que et fas gran. I també fan les bates i els xandalls de tots els col·legis de Lleida… estic molt contenta perquè tinc una jefa que val molt i unes companyes que també E: estàs de cara al públic? A: sí i m’agrada. Jo tinc una cosa: que sóc molt oberta, cap endavant... según en que coses, i mira lo de comerç va bé. E: i que són les altres coses? A: abans d’entrar en aquest curs jo ja havia treballat, a la plaça on anem tota la colla hi havia un quiosc de xuxes i diaris, jo anava cada dia. A l’estiu jo li vaig dir com necessitaven a algú i com ja tenia l’edat... pos vaig treballar allí. Jo li vaig dir al jefe : “jo a l’octubre començaré un curs i no podré treballar, només per la tarda”. Doncs estava per aquí als matins i per les tardes treballava, lo que passa que jo no em podia combinar les dos coses igual i tenia rollos a casa amb l’enfermetat del meu pare ja no podia, i vaig deixar de treballar i vaig agafar aquest curs. A la botiga que estic ara, que no me pensaria que estigues aquí, perquè no, no m’ho pensaria, si que les persones van bé i tal i te proven i te donen la raó, i te tens que callar si te diuen algo, jo per exemple si me diuen algo sóc la primera que salto, no me puc aguantar. Si és una persona gran no, per què jo no falto al respecte, igual que un crio, però si es una persona com jo...salto. Però si estàs treballant has d’aguantar tot, si estàs treballant...si me diuen algo t’has d’aguantar. E: i la relació a casa, com va? A: BÉ, no es veiem mai, només a la nit, quan arribem a casa, per què tothom treballa, però, bueno, sí, si.. tenim una relació molt bona, sempre, sempre... sí que cada casa és un món i hi ha problemes, a casa som cinc i si hi ha un problema es un problema de tots. Anem bé, els meus pares estant junts, els meus germans estan amb mi, la convivència a casa és molt bona. E: enhorabona! A: si que sempre hi ha baches hi tot, ho arribes borde a casa, o te levantes amb el peu... E: i si te digues que em diguessis 5 paraules associades amb l’èxit? A: no se com t’ho diria...: “he tingut èxit jo!” quan vaig acabar les pràctiques jo em pensava que em costaria molt trobar feina i vaig tenir èxit al trobar aquest treball, no m’ho pensaria...no se com t’ho explicaria això de l’èxit... E: en 3 paraules... A: no sé, sort! E: i si ho fem al revés, tres paraules associades a fracàs... A: és que a fracàs... no n’he tingut de moment, però fracàs és com si tinguessis mala sort... no se com t’ho explicaria, per que sempre he tingut bona sort... en ... si que he fracassat en moltes coses...però, en el treball i així no, he tingut més sort que fracàs, però si que ha vegades te arrepenteixes de algo, per que te diuen una cosa que no te estan renyin ni res però a lo millor te senta malament tens que aguantar també coses,...però... fracàs... no, home... E: fracàs igual a.. èxit igual a...



A: èxit igual a sort... i fracàs no sé com t’ho explicaria, no sé com definir-ho... com no m’ha passat ni he tingut res de fracàs E: i això que diuen que els nens i les nenes que no aproven l’ESO tenen fracàs escolar... tu això...? A: sí E: ho vius com un fracàs escolar? A: SI! Sí, per què els nens i les nenes que no se treuen l’ESO es una tonteria per què a lo que vas és a classe a estar en una cadira escoltar una professora fer uns deures, estudiar una mica a l’examen i te treus els cursos que vols, el fracàs és que avui en dia els nens i les nenes que hi ha que és sobre tot les companyies, lo del fracàs escolar són les companyies, per que si vas una colla i un fa fila tots fan fila, que tenen molta llibertat. Avui en dia els nens i les nenes surten al carrer i amb 13 i 14 anys les nens estan a la nit al carrer i tot, jo penso que és això el fracàs escolar, que fan lo que volen per que els pares no estan en allò que han d’estar en els seus fills, si que treballen ho no faran res, per a mi el fracàs escolar és això les males companyies E: t’ho aplicaries tu això? A: jo en part sí i en part no, per què si he volgut, vaig anar amb una altre colla més grans, t’adaptes amb ells una vida que no és com a l’insti, no m’arrepenteixo de deixar els estudis, que molta gent em diu que me’n repenediré, doncs no, per què treballo, trobo a faltar l’insti que anava cada dia, per les companyies i per que feia el que volia... feia el que volia, però amb el cap, pensant bé, no per deixar-me influenciar per uns altres... E: i la primera impressió del PTT? A: res, vaig entrar amb duda, a veure com va... però desprès moltes coses! És molt diferent de l’insti, també fas assignatures per les PACF aquí t’ajuden més que a l’insti, aquí hi ha 15 persones i a l’insti 23 i tenen que estar per tots. I aquí has de fer com si estiguessis treballant, has de venir cada dia a la teva hora, i vaig aprendre moltes coses, t’ensenyen la vida laboral i fas les classes com l’insti, però t’ajuden més estan més per tu, estan 100% per tu... és diferent. Aquí te coneixes com ets tu per dintre,a l’insti vas a estudiar, aquí vas a aprendre a conèixer a tu mateixa, la vida laboral, pel dia de demà. Jo, mira jo vaig fer una activitat aquí a classe que ens teníem que descriure en un paper el que érem nosaltres i cada ú feia la seva paraula. Jo em vaig ficar: “borde”, jo sóc molt borde i quan vaig ficar el paper les companyes... es va impressionar tothom, per que no em coneixien com borde , jo aquí em portava bé, però jo borde, per que sóc borde tan per dintre com per fora. E: que vol dir ser borde? A: Uuuuuuu! Mira, no sé, és el meu caràcter, jo el tinc molt fort! Jo me llevo cada nit, ui! Cada matí, perdona, i a mi ningú em té que dir algo, per que no sé com....si que dormo bé, però, m’engego, em diuen algo i ja contesto malament, ja... jo em tinc que aixecar, fer les coses i tal , me’n vaig esmorzo i tal i ja és més tranquil. Conforme va passant el dia ja estic més tranquil·la, però borde per que sempre estic borde o per què són males contestacions, però sempre he sigut així, si me diuen algo sóc la primera que salto, com t’he dit abans i no me callo res, les coses a la cara, jo no em guardo res, per què, com també...



E: però això se li pot dir ser sincera, o “al matí necessito una estona de silenci, abans no em poso les piles” ... A: sí.... però quan va dir una paraula, la primera que em va sortir va ser “borde” per què jo sóc molt borde, ho reconec! E: t’ho han dit moltes vegades que ets borde? A: sí E: qui t’ho deia? A: la meva amiga, que m’estimo com una germana, però la colla amb la que vaig em diuen que no, per què sóc molt bona persona, molt sincera... E: qui et deia borde, perquè tu pensis que ets borde? A: no, jo m’ho penso jo mateixa que sóc borde, per que, p.e., tu em dius algo que no m’ho estàs dient malament però jo m’ho tomo malament i ja et contesto borde o ja estaré amb tu tot el dia borde, però desprès que varem fer l’activitat i que varem dir més paraules, si que vaig dir: “borde, sóc sincera, dic les coses a la cara, ...però la 1ª paraula va ser borde” E: i això que em deies que aquí et tracten com en el món del treball, vas dir: arribar, d'hora, ser puntual, no faltar. Però això a l’insti també ho havies de fer... A: sí, però si arribes tard...arribes tard! I si t’has anat... t’has anat! E: i aquí, si arribaves tard, que passava? A: aquí des del primer dia ja t’ho diuen, ja t’ho plantegen, si vos fer algo el dia de demà, aquí ja te ho ensenyen... arribar a l’hora,, si per exemple em trobo malament i de veritat no pots aixecar-te del llit, vale, és una causa de falta, ara per què no te trobis malament i no vulguis anar...no! això és lo que me va ensenyar a mi la tutora, si el dia de demà et trobes malament i vas a treballar la jefa ho veu i és bo, la puntualitat... i per exemple ara a la meva feina, jo tinc un horari i jo ja començo molt abans, i això ja ho veuen.. jo tinc en meu dia festiu i si me l’han de canviar me’n canvien... E: i que més has vist aquí de diferent o que has après de l’ insti A: és que a l’insti és diferent. Allà aprens català, castellà... les assignatures, natura, socials... lo de fa molts anys... i que no és lo d’ara, és una tonteria... si que ho veig bé aprendres los rius d’Europa, però coses dels avantpassats de Roma, no!. La tecnologia que també surten en lo d’abans és una tonteria, però ja aprens més. Aquí és diferent. Aquí aprens les coses amb més calma. Fem atenció al públic...és diferent estar amb amics en un mostrador... aprendre a despatxar... és molt diferent. E: tu aconsellaries el pas pel PTT? A: jo diria que sí, per que a estat una experiència nova. A mi m’ha fet canviar, perquè cada dia vas aprenent coses, que et coneixes per dintre a tu mateixa... a l’insti no! Aquí és més pràctic. És com si te traguessis un carnet de cotxe: a l’insti és més teoria i aquí és més pràctica... te deixen la teva llibertat.... a meitat de curs pots anar sola pel carrer, per les empreses, preguntar coses... això és més pràctic... E: per que em sentiré bé si m’apunto al PTT?



A: jo t’ho recomano a part de que és pràctic, perquè és una bona experiència, és una cosa nova... E: i els amics/gues d’aquí, que tal? A: jo vaig entrar que no coneixia a ningú. És com a l’insti, no et coneixes de res i et fas el teu grupet. Al curs que estava jo, estava el grup de les llatines, el de les mores, el grup de les que passaven de tot, el grup de les que estaven per classe i no feien mal... però aquí, segons el grup que te toqui també et fan mal, és igual que a l’insti, hi ha influències... E: però hi ha bon rollo? A: sí, a mi sí, però segons la persona... aquí a l’hora del pati cada ú va al seu rollo. Si hi ha un que vol molestar molesta, si un molesta a classe vols aixecar-te i dir: para ja!, perquè és una tonteria que lo lleven de classe... E: al fet de no estar en un lloc, dins d’un insti, com ho trobes? A: és positiu, estàs aprenent una cosa nova, i si no estàs a l’insti perquè no aproves i no has volgut estudiar... aquí tens una oportunitat, és diferent. A l’insti és cada dia igual, rutina... aquí varies, veus les coses de fora, veus la vida del treball, de tot. E: i ara, si em fas una novel·la de la teva vida... A: uuuu!!! La d’abans era molt bona nena. Si estava malalta a casa plorava per què volia anar a estudiar i era súper bona nena... E: que és el més bo que recordes d’aquella època? A: de P3 A 6è vaig anar al mateix cole, lo que més m’agradava era el col·le i les meves amigues... E: i el més trist? A: quan et falten les persones... el profe de gimnàs, el conserge... no tinc cap record trist, m’agradaria tornar a néixer i tornar a fer el mateix..., però amb el cap pensant amb allò que havia passat .... E: perquè, i ha algo que canviaries? A: sí, des de 6è a 3er d’ESO tot, les companyies, tot lo que visc. Eren les companyies de dintre de l’insti... E: ara les has canviat, no? A: sí, sí... però ara m’han passat coses molt dolentes i bones... les dolentes... no estudiar és dolent, perquè sinó ara.... no m’arrepenteixo perquè sinó ara no estaria treballant, deixar moltes coses, agafes carinyo al professors... E: algo més... A: coses dolentes m’han passat amb la parella , amb amics... no. A l’insti jo vaig conèixer una amiga a fora... bueno ja la coneixia de petita, però ella feia gimnàstica rítmica i quan ja va venir aquí, em va canviar la vida, era la rutina, estar sempre amb ella, i tal, i a ella li va canviar la vida i me la va canviar a mi, per que jo feia el que feia ella, i això és el que mai has de fer... i ella era... per a mi no era mala influència, però pels pares sí, era una mala influència... fer el



que volia, començar a fumar, ara té 18 anys i ja té una nena... i ella va conèixer un noi i jo també! Amb un altre noi! Vale! I hi vaig estar tres anys... era dels que era dolent, que fan lo que volen... E: el nuví que tenies? A: no, (aquí m’explica un lio de novios que no entenc), tot canvia per les companyies que vas, els joves d’ara canvien per les companyies... E: i amb l’altre nuvi que vas tenir t’anava bé? A: amb el novio que es va morir sí, era de la colla dels meus germans, pues, jo tenia el meu millor amic allà, i amb aquest noi tenia molt de carinyo, estava sempre per mi... clar... també som petites... 16 anys... i ells 18, 19, 20... pues estaven per nosaltres... pues aquell noi em va obrir els ulls, me va oblidar de l’altre i vaig començar amb ell i vaig estar súper bé. E: i quan vas estar amb ell? A: pos casi 2 anys, i desprès tots els de la colla em van dir...: “mira, mejor que no, que vas a sufrir mucho a su lado... que nosotros ja sabemos como es, que ha jugado con las otras” em deien coses que jo ja em menjava el coco, però a mi no m’ho demostrava, amb mi bé. Jo vaig estar convivint amb aquests noi. Me’n vaig anar a casa seva, me quedava a dormir, a sopar. Els meus pares coneixent els seus i súper bé i ho vam deixar i discutir, per tonteries de parelles i tal... i jo continuava amb la colla i ell també, però ell ja no anava tant, i quan venia, pues... ell te mira jo també... i clar... però ja és diferent i amb el carinyo que li tenies, que no li parlis...fa mal... i després van passar 15 dies o un mes que jo no em parlava amb ell... i havia un de la colla que era com la meva germana, m’ajudava molt... i vaig conèixer un altre i que m’ajudava i estava amb mi i aquest noi jo li agradava i m’enviava missatges, em trucava... i l’altre que ja no estava amb mi es ficava gelós i al final els tres ja no ens parlàvem amb l’altre i ell amb naltros tampoc... i estava gelós... però jo no estava amb ell... i bueno li va passar això. I jo vaig estar molt afectada... vaig al psicòleg des que es va morir, per que vas a casa i desprès de sopar que te truquin i te diguin que s’ha mort, em vaig quedar impactada, era un diumenge, el dilluns a les 8 del matí jo ja era aquí per parlar amb La tutora, li vaig portar el diari per si no s’ho creia... que podia tornar quan jo estigués bé i jo només plorava, no m’ho creia... el vaig veure al tanatori i em va donar una visió súper dolenta...i amb la família la relació amb ells continua igual... E: i quan vas decidir anar al psicòleg? A: els meus pares amb van veure tant afectada que em van dir: “quedat a casa...” i com que el meu amic també anava a un psicòleg em vaig plantejar jo també. Perquè no ho superava i veia visions, passava una moto i jo mirava si era ell...era no assumir que ja no estava, anava cada dia al cementiri i és lo pitjor que puc fer.... trucava al seu mòbil,,, em quedava a casa... ja no menjava.... estava al llit... E: el psicòleg, t’ajuda’t? A: lo que fan es tot lo que tens a dins t’ho treuen cap a fora, que t’escolti algú, em va bé... t’ajuden a sentir-te bé a estar a gust...ells no poden fer res, jo estaria bé si ell estigués aquí, ja sé que els psicòlegs no poden, serveixen per desahogar-te però no és el mateix. E: i d’aquí a 10 anys.



A: bueno i quan va passar això aquell noi em va ajudar i j a porto dos anys i mig amb aquest noi que és el que estic ara. També ho he passat molt malament, me va dir el meu millor amic: “Ojo, no estés con él que te hara esto y esto”. L'he deixat varies vegades... lo he passat mal... però es lo que dius... en una parella sempre hi ha discussions o... però bueno... jo espero canviar d’aquí a 10 anys, tinc la meua casa, la família del meu novio, tinc el meu novio, tinc les amigues, tinc el meu treball... que més vull... penso seguir treballant.. tot com si fossi ara... E: però m’has dit que voldries canviar...? A: sí... voldria canviar ... la convivència a la meva casa és bona, però com mai ens veiem... jo em sento sola a casa, sí que són els meus pares i els meus germans i sempre estan amb mi, la meva mare va ésser cuinera, però ara està netejant i el meu pare l’he tingut sempre a casa per què he patit molt amb ell i està molt malament del cor i l’han operat moltes vegades, han passat moltes coses amb ell, ara està prejubilat, però treballa pues netejant els vidres i tal... i els meus germans així, pues ens veiem... ara vens a casa, sopes i ala! Cada un al seu llit per a descansar per a demà. Quant de temps estàs amb la família? Ningun temps! I és lo que passa, arribes al dissabte, treballem tots, arribes al diumenge i tothom està a casa, i dius:”pots estar amb els teus pares! i no!” Per que ja descanses tot el matí, te’n vas amb les teves amigues, el novio i no estaràs a casa amb els teus pares tot el dia... E: home si tens ganes d’estar-hi... A: si tens ganes d’estar-hi, paro si és un diumenge, que és com si fos un dia de cada dia que estan allí, per estar avorrida a casa i tal... pues ja surtes, però a veure no m’agradaria canviar d’aquí a 10 anys, però no sé, que me canvie i que me passin coses bones... E: i alguna altre cosa que canviaries? A: m’agradaria canviar la meva vida de dia a dia, per que lo que faig és treballar i a casa i lo que fa tothom. Per exemple dia a dia amb la meva parella, o per exemple, de vacances... mira ara que estic de vacances ha canviat una mica... el meu novio se las ha pogut agafar igual que jo i estem tot el dia junts i fem tot el que no podem fer, anem a passejar, anem a comprar coses,... no és que vull canviar, per què això se fa sempre o quan puguis. M’agradaria canviar a millor, més endavant, que les coses continuïn igual però que me passin coses bones, perquè jo des de petita fins ara, pues de coses bones a dolentes superen las dolentes que les bones... E: quines són dolentes? A: problemes de famílies, problemes de tot, d’enteres de coses que no saps, E: com ara...? A: jo tinc... me’n vaig enterar que el meu pare estava malament del cor, que la meva mare... que el meu germà petit està malament del cor, ja te preocupes pel teu germà, per que si hi has passat pel teu pare ara no vols que el teu germà passi el mateix, i problemes familiars, i la meva mare... tots són d’Asturies. L’única que és d’aquí sóc jo, lo que va fer ma mare al baixar aquí va ser treballar, per que no tenien res... ja no estava tan pendent de nosaltres, estàvem a la guarderia i ella treballant... jo de família de tiets i cosins no n’he tingut mai, jo he tingut els de casa. I de tots els tiets que he tingut per problemes ....jo no he tingut un Nadal amb tota la família, només amb els cinc de casa, i això que t’agradaria com a la TV, pues no... E: alguna altra cosa? Em dius que t’he anat més malament que bé?



A: malament no m’ha anat. Molt malament, malament...no! E: afegiries alguna cosa més? A: que el PTT és una experiència molt bona, que aprens molt, que és lo millor que te pot passar si no vols estudiar ni res, per que la majoria de nens no volen estudiar. A l’insti et fiques a una sala a veure a qui li agrada estudiar i a qui no i te guanyen els que no que els que sí, però que aquí aprens molt i que gràcies a això estic treballant, tinc les meves coses, ajudes més a casa i tot a sigut una experiència molt bona i se la recomano a tothom. E: gràcies. Que saps fer? A: quan vaig començar a fer pràctiques em van preguntar això, jo vaig dir que estava aprenent, però realment és ara que estic aprenent. E: però tu, en general, a la vida, que saps fer? A: el tema de comerç.. E: no! a la vida. A: A la vida? Tirar en davant, ser oberta en el treball i en tot. E: que saps fer? A: Vaig estar 7 anys ballant funky, és que jo abans no tenia aquest tipo. Aquest problema ve de quan vaig tenir el problema de d’intestí que vaig començar a engordar-me més, però va ser lo millor de la meva vida fer això. Anava a campionats. Lo que sé fer millor és ballar. Ha sigut la meva il·lusió. Ha sigut ser professora de ball. Però com no ha sigut i tal, a mi també m’agraden los nens i tal, a mi també m’agrada fer pues cicle infantil, perquè jo sempre estic amb els nens petits. E: tu que podries ensenyar a una altre persona? A: a ballar, a ser oberta com jo, a cuidar nens com jo. És agradable que et diuen: “mira te deixo el nen” per que confien amb tu. Amb un amic que tenia a l’escola jo li vaig ensenyar i ell continua ballant i ha sigut campió de Catalunya i se vol presentar al programa de TV: FAMA. E: I això on ho has après, qui t’ho ha ensenyat? A: de ballar la meva cosina, a ser oberta surt de mi i lo dels nens de ma mare, que quan jo era petita a casa de la seva jefa cuidava nens i jo era molt atenta a lo que feia ma mare. E: i els teus hobbies? A: ara no en tinc cap, però sempre ha estat ballar... ara no ballo. E: mèrci per la teva col.laboració. Molta sort. A: de res.



10.2.- ANNEX 2

PGS: ENQUESTA DE SATISFACCIÓ DE L’ALUMNAT

codi Centre:[codi centre]

Nom del centre: ___________________________________________________ Curs: 20____ - 20____

Població: ________________________ Nom del curs: ______________________________________ codi perfil:[codi perfil

Dades de l'alumne: - data de naixement:_______________ País de naixement: __________________

Sexe: D H

A.- INFORMACIÓ

Qui et va informar del curs?

a.- El tutor d’ESO e.- Per informació del telèfon PGS

b.- Companys i persones conegudes f.- Per informació a la premsa

c.- Mitjançant l'oficina de treball de la Generalitat (OTG) g.- Altres

1.-

d.- Mitjançant serveis municipals

B.- MOTIVACIÓ

Per què et vas inscriure en aquest curs?

a.- No sabia què més podia fer d.- La meva família volia que continués estudiant

b.- Vaig pensar que em podia ajudar a trobar feina e.- M’agradava l’ofici i el volia aprendre

2.-

c.- M’oferia una manera d’aprendre diferent f.- Altres

C.- INSTAL·LACIONS a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

Has trobat adequades les instal·lacions on has realitzat el curs?

a.- Aula b.- Taller

3.-

c.- Altres

D.- MATERIAL DIDÀCTIC I EQUIPAMENTS a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

Has trobat adequat el material didàctic utilitzat durant el curs?

a.- Documentació b.- Eines i maquinària

4.-

c.- Material

E.- RELACIONS PERSONALS a.-molt bona

b.-bastant bona

c.-suficient d.-

insuficient Com valores la relació durant el curs?

a.- Amb els companys?

5.-

b.- Amb els professors?

F.- PROFESSORAT a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

6.- T’has sentit ben atès pel professor-tutor?



Has realitzat pràctiques formatives en empresa?: SI � NO � Si la resposta anterior és que SI continua el qüestionari amb la pregunta següent. Si la resposta és que no, passa a la pregunta 10.

G.- PRÀCTIQUES EN EMPRESA a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

7.- Has trobat interessants les pràctiques que has fet en l’empresa?

Has trobat adequat el pla d’activitats a l’empresa? a.- Durada

b.- Tasques realitzades

8.-

c.- Seguiment del tutor/a o responsable de les pràctiques 9.- Estàs satisfet/a de la teva relació amb les persones de

l'empresa?

H.- EVOLUCIÓ PERSONAL a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

10.- El curs t’ha ajudat a sentir-te més segur/a de tu mateix/a? 11.- Creus que el teu progrés al llarg del curs ha estat positiu? 12.- Valora el teu propi esforç de l'1 (molt malament) al 10 (molt bé)

I.- VALORACIÓ GENERAL DEL CURS a.-molt b.-bastant c.-suficient d.- poc

13.- Creus que la formació rebuda et serà útil per trobar feina? 14.- Recomanaries aquest curs a les teves amistats? 15.- Valora el curs de l’1 (molt malament) al 10 (molt bé)

J.- EXPECTATIVES

En acabar el curs, què penses fer? 16.-

a.- Treballar b.- Continuar formant-me c.- Estudiar i treballar d.- No sé què faré

17.- Penses continuar en el mateix sector professional? a.- sí b.- no c.- NS/NC

K.- COMENTARIS/SUGGERIMENTS



11.- AGRAÏMENTS: I per acabar aquest treball vull donar les gràcies a tots els tutors i tutores dels PTT que han col·laborat en la recerca dels nois i les noies entrevistats. I agrair de manera molt especial la participació d’en SAIZ, GLESY, NIÑA, LILI, MARIA, GUACA, ROMER, ETEGAR_91, FREDDY i RDO, ja que sense ells i elles aquest treball no hauria estat possible.

EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL/ PROGRAMA DE …3.1.- Marc teòric: les estratègies adaptatives que...

Documents

Transcript of EL PLA DE TRANSICIÓ AL TREBALL/ PROGRAMA DE …3.1.- Marc teòric: les estratègies adaptatives que...