El món clàssic: Grècia i Roma · B 60 Figura 2 Figura 1 El món clàssic: Grècia i Roma UN Marc...

El món clàssic: Grècia i Roma

UN Marc geogràfic i situació històrica ................................................. 60

DOS La societat grecollatina ................................................................... 66

TRES L’urbanisme i el món clàssic .......................................................... 74

QUATRE Cultura, oci i divinitats ................................................................... 82

CINC I ara et toca a tu............................................................................... 88

BINTRODUCCIÓ

És probable que alguna vegada hages sentit la frase: “aquest llibre és un clàssic”, o també “és música clàssica” per a referir-se a un determinat tipus d’audició musical. En aquestos dos casos, s’estan referint a una obra ben feta. L’adjectiu clàssic fa referència a una manera d’entendre l’art, la literatura, la moda o el pensament en general, que està lligat al món de Grècia i Roma, a un concepte racional de la vida que s’ha transmès per tot Europa i després per tot el món.

Alguns dels seus mites i llegendes han arribat fins al present i s’han utilitzat per a la creació literària i per al cine. És el cas d’Ulisses, heroi grec de l’Odissea, que ha sigut el pretext d’una pel·lícula històrica, però també la referència per a una altra del futur (2001, Odissea en l’espai), a més de servir l’escriptor irlandés James Joyce per a escriure una de les millors obres literàries del segle XX.

Grècia i Roma són els referents d’una cultura, d’una civilització que ha tingut lloc fa més de 2.000 anys. Com podràs apreciar en els eixos cronològics, la civilització clàssica es va difondre per la conca del Mediterrani, per Europa central i Orient Pròxim al llarg de més de sis segles. D’aquesta manera, s’ha pogut definir una forma de viure i de pensar. Quelcom semblant al que ocorre amb el model de vida americà del segle XX.

A Grècia i Roma el pensament es racionalitza, es crea un cànon, una mesura, per a representar el cos humà. Es construeixen teories, com els teoremes de Tales o el principi d’Arquímedes. S’inventen paraules que s’usen posteriorment en la ciència: biologia, anatomia, astronomia, pediatria... A través de l’origen de les paraules, ens podem donar compte de la importància que va tenir aquesta civilització, que es difon a través de les colònies gregues i el domini militar de Roma: l’hel·lenisme i la romanització.

De Grècia i Roma hem heretat molts mites (Èdip, Narcís, Hèrcules), però també el calendari, amb els seus dies de la setmana i mesos de l’any, una manera de comptar i portar el registre (els nombres romans) i una concepció de l’art on predomina l’harmonia, l’equilibri, la simetria. Les vies romanes han sigut utilitzades pel traçat de les modernes autovies.

Al llarg d’aquesta unitat didàctica, et seleccionarem una informació bàsica sobre els fets més importants, tant sobre el pensament filosòfic, la vida quotidiana, les formes artístiques, com sobre les relacions soci-als o l’organització política. D’aquesta manera, volem que, al final del tema, pugues fer una redacció que et permeta respondre a una pregunta genèrica: què ens aporta hui la cultura clàssica? I a altres preguntes més concretes que anirem plantejant en les diferents activitats i que tu mateix pots ampliar, modificar i completar.

B

60

Figura 2

Figura 1

Projecte Gea-Clio El món clàssic: Grècia i Roma

UN

Marc geogràfic i situació històricaComencem estudiant el medi físic on es desenvolupa la civilitza-

ció grecollatina, el seu marc cronològic i les normes d’organització política. També analitzarem algunes biografies, com les de Pericles i Juli Cèsar, perquè han sigut governants que han influït en l’evolució d’aquesta cultura. Al llarg d’aquesta activitat es pretén que sigues capaç de plantejar-te i respondre a aquestes qüestions:

1. Per què el mar Mediterrani va ser anomenat “Mare Nos-trum”? Què ha canviat d’aleshores a hui?

2. Quan va assolir el seu auge la civilització clàssica? Coin-cideixen en el temps les civilitzacions grega i romana? Fixa’t en la cronologia que t’oferim en aquesta activitat.

3. Per què es denomina a aquesta cultura amb el nom d’un país (Grècia) i d’una ciutat (Roma)?

4. Què van aportar grecs i romans a la forma d’organitzar-se políticament la humanitat?

5. Quines diferències existeixen entre el concepte de demo-cràcia en el món clàssic i el d’ara? Hui acceptaríem la manera de participar dels grecs en la vida pública?

Com es pot apreciar en aquest mapa, la colonització grega va arribar a tota la mar Mediterrània, incloent la Península Ibèrica.

Àmbit cultural grec (segles VI-V)Territoris culturalment hel·lenizats

GermanicsEscites

Celtes

EtruscsIliris

Ibers ItàlicsTracis

Frigis

Lidis Panfilis

Cilicis

FenicisCartaginesos

Libis Egipcis

XX

Eta

paPr

e-he

l·len

a Cultura Minòica(Creta)

Cultura Micènica(Micenes)

XIX

XVIII

XVII

XVI

XV

XIV

XIII

XII

XI

Eta

paH

el·le

na

Edat Obscura -1200 / -800X

IX

VIII Època Arcàica -750 / -480Formació PolisColonitzacióSoló, Pisístrat, Clístenes.Guerres Mèdiques

VII

VI

V

Època Clàsica -480 / -323Hegemonia d'Atenes.PeríclesGuerres del Peloponés

IV

Eta

paH

el·le

níst

ica Domini de Macedònia

Imperi d'Alexandre el Gran

Conquesta Romana

III

II

I

B

61

Figura 3


Document 1La civilització grega: polis i colònies

vida de la polis, en la vida política. Només alguns càrrecs, com els estrategs, encarregats de dirigir les accions bèl·liques, eren elegits per l’assemblea a mà alçada.

L’expansió de la cultura grega pel Mediterrani va rebre el qualificatiu d’hel·lenisme. En els segles de màxima expansió, van arribar fins a la Penín-sula Ibèrica, el nord d’Àfrica i l’interior d’Àsia, sobretot després de l’expedició d’Alexandre el Gran. L’aportació de la seua cultura mostra un amor a la vida, al ser humà, a les seues capacitats racionals, enfront de la concepció judeocristiana més moralista, menys sensual i més dependent de la voluntat de Déu.

Per la seua banda, l’expansió romana va rebre el qualificatiu de romanització. Aquesta paraula re-presenta un període del passat en el qual els romans van imposar la seua llengua i els seus costums als pobles que anaven conquistant. D’aquesta manera, els pobles perdien alguns dels seus costums, que eren integrats i assimilats als procedents de Roma. És un procés que, com podem veure, recorda a l’actual procés de globalització, on la principal potència econòmica i política, els Estats Units d’Amèrica, va imposant la seua llengua (l’anglès), la seua cultura (el cine, les sèries televisives, la música) i una determinada manera d’organitzar la vida social i familiar.

La civilització grega ens remet a l’Antiguitat de les Olimpíades, dels artistes grecs (Fídies, Miró, Policlet) i les seues obres (Partenó, teatre d’Epidaure) i la vida en les polis (Atenes, Delos, Corint, Tebes, Esparta).

Els grecs vivien en les terres del sud de la penín-sula dels Balcans, en les illes del mar Egeu i en les costes d’Àsia Menor (actual Turquia). Tenien una llengua comuna i uns mateixos déus, que formaven part de l’Olimp.

Vivien en ciutats que s’organitzaven autòno-mament, que s’abastien de productes de l’entorn i del comerç amb altres llocs. Com no tenien moltes terres de cultiu, quan el creixement de la població era gran, emigraven a altres llocs, on fundaven colònies, amb les quals mantenien relacions re-gulars. D’aquesta manera, van anar expandint la civilització grega.

En un principi, la polis era la part alta de la ciutat, la fortalesa i el temple, però posteriorment s’expandeix cap a la zona baixa, on s’assenten els mercaders. Es distingeixen dos grans models de ciutat: Esparta (de base agrícola i aristocràtica) i Atenes (més comercial i democràtica).

En la democràcia atenesa, la majoria dels càr-recs públics eren elegits per sorteig entre els ciuta-dans, que eren els barons nascuts a Atenes, perquè les dones, estrangers i esclaus no participaven en la

Vista panoràmica de l'Acrópolis d'Atenes.

B

62


La Democràcia atenesaDavall el govern de Pericles (després pots consultar la seua bio-

grafia), es reforcen a Atenes les institucions i la forma de governar, que permet participar a tots els ciutadans lliures i atenesos, o siga el que es coneixia com demos, el poble. Llavors sorgeix el concepte de democrà-cia, que és el govern del poble, enfront de l’oligarquia que era el govern d’uns pocs, perquè oligos en grec significa pocs.

Però, participen realment tots? No. En la Grècia clàssica es consi-derava poble només als que havien nascut a Atenes i eren barons lliures. Així, d’una població estimada en 315.000 habitants, només participaven de la vida política unes 40.000 persones, perquè les dones, els esclaus i els que no havien nascut a Atenes no podien formar part de l’assemblea amb veu i vot.

Perquè pugueu comprendre aquest fet, imagineu que, en la vostra classe, només pogueren participar en l’elecció del delegat de classe els que hagueren aprovat totes les assignatures l’any anterior i a més foren xics. Us pareix just? No obstant, no podem oblidar que els fets que contem de l’Atenes de Pericles succeïen fa uns 2.500 anys respecte els nostres dies.

Document 2La democràcia vista per ells

Tenim un règim polític que no enveja les lleis dels veïns i som més prompte model per a alguns que imitadors dels altres. Rep el nom de democràcia, perquè es governa per la majoria i no per uns pocs; conforme a la llei, tots tenen iguals drets en els litigis privats i, respecte als honors, quan algú gaudeix de bona reputació en qualsevol aspecte, se li honra davant de la comunitat pels seus mèrits i no per la seua classe social; i tampoc la pobresa, amb la foscor de consideració que comporta, és un obstacle per a ningú, si té cap benefici que fer-li a la ciutat.

Practiquem la liberalitat tant en els assumptes públics com en els mutus recels procedents del tracte diari, i no ens irritem amb el veí. ... I així com

no ens molestem en la convivència privada, tampoc transgredim les lleis en els assumptes públics...

tucíDiDes, Història, II, 17.

B

63

Figura 4


Document 3Els ideals de la democràcia atenesa

Els grecs estaven orgullosos del seu ordre social i polític. Heràclit havia escrit: “el poble ha de combatre per la llei com per la muralla de la ciutat”. Enfront de la concepció aristocràtica segons la qual hi ha homes que naixen per a ser dirigents polítics (aristocràcia), Pitàgores defenia la idea que cada home tenia la capacitat de millorar per mitjà de l’experiència, per això exigia que els ciutadans participaren en la vida pública: “considerem no home pacífic, sinó inútil, a qui no participa en la cosa pública”, com deia Pericles.

A continuació, tens algunes referències cronològiques del temps de màxima esplendor de Grècia i Roma. Has de representar aquestes dates en un eix cronològic, per a després afegir-ne més, com les que corresponen a les biografies i a les grans manifestacions artístiques.

Quadre 1. Cronologia

grècia roMa

776 a.C. Primera Olimpíada 753 a.C. Fundació de Roma

750 a.C. Inici de la colonització grega

241 a.C. Primera guerra púnica (victòria de Roma en-front de Cartago)

490 a.C. Primera guerra mèdica (victòria dels grecs con-tra els perses)

44 a.C. Mor Juli Cèsar després de derrotar als gals

461 a.C. Govern de Perícles 27 a.C. Octavi August és nome-nat emperador

447 a.C. Construcció de l'Acròpolis d'Atenes

64 d.C. Incendi de Roma davall l'imperi de Neró

432 a.C. Guerra del Peloponés entre Esparta i Atenes

117 d.C. Màxima expansió de l'Imperi amb l'emperador Trajà

347 a.C. Mor Plató391 d.C. El cristianisme es con-

verteix en religió oficial de l'Imperi

323 a.C. Mort d'Alexandre el Gran, que expandeix el seu imperi fins a Índia

395 d.C. Teodosi divideix l'imperi en dues parts

145 a.C. Macedònia cau en poder de Roma

476 d.C. Fi de l'Imperi romà d'occident

- VIII

Mo

na

rq

uia

- 753. Fundació de Roma

- VII - 616. Hegemonia etrusca

- VI

- 509. Fi de la monarquia

- V

re

púb

lic

a

Hegemonia en el Laci

- IV Domini Itàlia central

- III

Domini sobre Itàlia

- 263 / - 202.Guerres Púniques

- II

Roma en Hispania i Àfrica

- 133 / -121.Reformes de Graco

- IGuerres civilsJuli CèsarOctavi

I

ba

ix

-

IM

PER

I

-

alt

Principat. August14 - 68. Casa Juli-Claudia69 - 98. Casa Flàvia

II

98 - 193. Casa Antonina. Trajà

193 - 235. Casa Severa

III

235 - 284. Anarquia militar

284 - 324.Sistema tetràrquic

IV

Constanti. Llibertat de cultes 313Teodosi. Partició de l'imperio 395

V

406. Invasions bàrbares476. Fi de l'imperi occidental (Roma)Imperi Bizantí

B

64


Biografies.T’oferim dues breus biografies de persones que han influït en la vida

política de Grècia i Roma. Tal com hem indicat, aquestes persones van impulsar la difusió de la cultura grecollatina, però això seria impensable sense la gran quantitat d’esclaus, guerrers mercenaris, dones, xiquets, ancians i d’altres tants ciutadans anònims que van construir ponts, cases, van llaurar els camps i van compondre poemes.

* Com veuràs hi ha semblances i diferències en la vida d’aquestes dues persones, les quals tu has d’anotar en la llibreta per a després fer la síntesi final d’aquesta activitat.

* També és important que faces en la teua llibreta els eixos cro-nològics que coincideixen amb la vida d’aquests governants, per a això has de tenir present que a.C. significa abans de l’any de naixement de Crist i d.C. després d’aquest. En posteriors activitats apareixeran altres biografies (Pericles, Aspasia, Safo, Fídies), amb les dades dels quals has de completar aquest eix cronològic.

Document 4Alexandre el Gran (356-323 a.C.)

Alexandre III el Gran era fill de Filip, rei de Macedònia, i havia sigut educat davall la tutela d’Aristòtil, que li va ensenyar retòrica, literatura, medicina, ciència i filosofia. Als 17 anys va haver de succeir a son pare, que havia sigut assassinat, com a rei. En els seus primers anys es va imposar a les ciutats i pobles rebels de Grècia, de tal manera que va acabar dominant totes les polis.

L’any 334 a.C. inicia la seua campanya contra Pèrsia, en travessar l’Helespont (actual Darda-

nels) i derrotar els perses en el riu Gàrnic (en l’actual Turquia) i en Isos (en l’actual Siria). Més tard conquista Gaza i arriba a Egipte, on fundarà Alexandria, un dels principals centres culturals del Mediterrani.

Ja l’any 331 a.C. creua els rius Tigris i Eufrates, conquista Babilònia i Susa, ocupa d’aquesta mane-ra l’Imperi Persa que s’estenia fins a Àsia central (actual Afganistan). En la seua expedició oriental fins i tot va creuar el riu Indus i va arribar fins al Punjab, regió del nord d’Índia.

La magnitud de la seua obra va trobar resistències en alguns soldats, per la qual cosa va haver de tornar per mar fins al golf Pèrsic. Una altra vegada en Babilònia (actual Iraq) va contraure una malaltia que li va causar la mort l’any 323. No obstant això, la influència de les expedicions d’Alexandre va perdurar en el temps, perquè van facilitar l’expansió de la cultura grega, i després la romana, per Orient Pròxim.

Ruta de Alexandre

Pela

asiriaMesopotaMia Ecbatana

siria SusaTiro Babilonia

PersépolisAlejandría

B

65

Figura 5 Figura 6


Document 5Gai Juli Cèsar (100-44 a.C.)

Juli Cèsar pertanyia a una família important de Roma, la família Júlia. Per això, des d’infant, ja va estar en contacte amb la vida política, la qual cosa no sempre va ser positiva perquè es va haver d’exiliar de Roma entre els anys 82 i 78. Més tard, va estudiar a Rodes, on va estar en contacte amb la cultura grega.

Va ser elegit per a diferents càrrecs a Roma en els anys seixanta, per finalment compartir el màxim poder amb Pompeu i Cras, tot constituint el primer triumvirat, o siga el poder de tres persones.

Una de les seues accions més conegudes és la guerra de la Gàl·lia, que va esdevenir en els anys

cinquanta. D’aquesta manera, va aconseguir que l’Imperi romà s’assentara en el centre i oest d’Euro-pa. D’aquestes guerres s’han fet moltes pel·lícules i n'hi ha un personatge que segur coneixeu: Astèrix.

Les diferències de Cèsar amb Pompeu van donar lloc a la guerra civil entre els partidaris dels dos, que va acabar amb el triomf de Cèsar l’any 48, convertint-se llavors en dictador vitalici. Serà aleshores quan inicie una sèrie de reformes en la vida administrativa de Roma, entre les quals hem d'esmentar la que afecta al calendari, que des de llavors s’adapta als cicles solars.

6. Després d’haver llegit els documents anteriors, consul-tat els mapes i realitzat els eixos cronològics, has de fer una redacció per a contestar les qüestions que t’hem presentat a l’inici d’aquesta activitat.

Per a fer bé la redacció segueix un ordre clar. Primer indiques, en una introducció, quines preguntes contestaràs i després vas indicant els conceptes i els fets que has aprés al llarg d’aquesta activitat. Si és necessari, pots fotocopiar i afegir algun fragment dels documents que t’hem mostrat per a fer millor la redacció.

Juli Cèsar.

El règim republicà va entrar en crisi. Com les institucions fracassaven, van adquirir importància les forces militars i alguns personatges: Pompeu, un general que havia guanyat fama pels seus triomfs a Hispània i Àfrica; Cras, l’home més ric de Roma, i Juli Cèsar, d’origen patrici i un extraordinari ora-dor. Els tres van formar un triumvirat (any 60 a.C.), a fi d’assumir el poder de l’Estat i repartir-se les terres de l’Imperi. Pompeu va obtenir el pro-consolat d’Hispània, Cras el de Síria i Cèsar el de les Gàl·lies. Juli Cèsar va rebre l’ordre de tornar a Roma, però va desobeir. A l’any següent, es va enfrontar a Pompeu i el va vèncer en la batalla de Farsàlia (48 a.C.), després d’això va fer que el Senat l’anomenara dictador vitalici. Pompeu.

B

66


DOS

la societat grecollatinaEls grecs i els romans van organitzar la seua vida en l’aspecte fami-

liar, social, cultural i polític. La família estava estructurada entorn a la figura del pare de família. En la societat, es va establir un ordre desigual entre els que realitzaven els treballs manuals i els que es dedicaven a pensar. En allò cultural, els grecs van introduir la idea de bellesa, d’orde i harmonia, que els romans transformarien en principis més utilitaris, sobretot en el terreny artístic. Quant a l’organització política, el poder no va tenir caràcter diví, com ocorria entre els faraons egipcis, sinó que es basava en el consens dels ciutadans (només els notables). Molts són els aspectes que ens separen d’ells hui en dia, però també és cert que, en la nostra societat, encara hi ha alguns vestigis i formes de pensar que ens recorden aquells temps.

Document 6Política i govern

En tots els idiomes moderns han quedat fixats els termes amb què aquells pobles van designar les formes de poder polític. Clars exemples són: Oligarquia o monarquia, paraules compostes a partir del terme arjé que significa “poder”. Altres termes com a Democràcia o Aristocràcia es construeixen amb el sufix kratos que significa “força, sobirania”. També són d’origen grec les paraules Tirania i Despotisme. Del vocabulari polític llatí ens han quedat moltes paraules que designen institucions i càrrecs: Senat, Comicis,

Edil. El terme poble procedeix del llatí populus (en grec demos). Als membres de la classe alta els grecs els van anomenar aristòcrates, els romans patricis. Als esclaus es denominava en llatí serfs, d’on es deriven les paraules servei, servil, etc. Entre aquestos dos grups se situaven els plebeus. A més, en aquesta activitat ens anem a plantejar algunes preguntes sobre qui eren els esclaus i el seu paper en la producció domèstica, alguns aspectes de la infància o els papers que es van assignar a les dones i als barons.

7. Quines eren les persones que es podien dedicar a la po-lítica? Quines diferències hi ha respecte a l’actualitat?

8. Quin era el paper que s’assignava als esclaus?

9. Esbrina si en la teua classe o entre els teus amics i ami-gues hi ha noms que procedisquen d’aquest temps: Cèsar, Juli, Marc, Sofia, Hel·lena, Antonia, Marta. Igualment has d’indicar si has sentit usar els conceptes que apareixen ressaltats en el document d’aquesta activitat (democràcia, oligarquia...).

10. Quines diferències i semblances existeixen entre l’orga-nització social a Grècia i a Roma?

B

67

Figura 7

Figura 8


Document 7Els grups socials

La naturalesa, tenint en compte la necessitat de la conservació, ha creat uns sers per a manar i altres per a obeir. (...) La natura-lesa ha fixat la condició especial de la dona i la de l’esclau. (....) Aquestes dos associacions, la del senyor i la de l’esclau, la de l’espòs i la dona, són les bases de la família.

aristòtiL, La Política, I, 1.

eL matrimoniLa llei atenesa prohibia el celibat. Aquesta llei no es complia

sempre, encara que aquell que quedava fadrí veia disminuïts els seus drets polítics. L’home es casava el més tard possible, mentre que l’edat aconsellada perquè la dona contraguera matrimoni era la de quinze anys. En els primers temps, el matrimoni es realitzava mitjançant una compra però, més tard, s’efectuava un intercanvi de béns (dot) entre l’espòs i l’esposa, de forma concertada. En aquesta època no existien documents que registraren els matrimonis; només el testimoni dels assistents ator-gava validesa a una boda. A Roma, igual que a Grècia, per a poder con-traure matrimoni, calia ser ciutadà. Entre els romans, la figura del pare de família va adquirir especial rellevància, en acumular sobre la seua persona drets com decidir sobre la vida o mort dels fills (podia vendre’ls o abandonar-los) i administrar el patrimoni familiar com volguera, ja que era de la seua exclusiva propietat.

Document 8La condició de la dona

La dona ha de parlar només amb el marit i per boca del marit i no ha de lamentar-se...

PLutarc, Preceptes conjugals.

Després de celebrar-se el contracte matrimonial, tenien lloc les bodes pròpiament dites, que estaven rodejades d’un cerimonial complex. (...) Començava la cerimònia amb un sacrifici dedicat als déus protectors del matrimoni, Zeus i Hera, a Artemis, símbol de la virginitat, i a Ilitia, protectora dels parts.

r. LoPez meLero, Así vivían en la Grecia antigua.Una vegada que vaig decidir casar-me i portar dona a ma casa,

al principi em vaig proposar no molestar-la, però que tampoc es-tiguera en la seua mà fer el que li abellira, i així la vigilava quant m’era possible... Quan va nàixer un xiquet, llavors vaig confiar ja en ella i li vaig entregar tot el meu, pensant que no hi ha llaç d’unió més gran que aquest... i era millor que cap: excel·lent ama de casa, estalviadora i exacta administradora de totes les coses.

Lisias, Defensa de la mort d’Eratóstones. Retrat d’una dona síria S. IV d.C.

B

68

Figura 9


La infànciaA Grècia, el naixement d’un xiquet constituïa un esdeveniment

important que era festejat en certes ocasions. No obstant, els xiquets de bolquers eren abandonats amb freqüència per raons econòmiques de la família, o si el nadó era una xiqueta. Alguns autors de l’època i altres més recents escriuen sobre aquests fets que, en la societat grega, eren considerats “normals”. Plutarc, en el seu llibre Vida de Solon, fa refe-rència a què: “molts es veien obligats a vendre els seus fills (...) i no hi havia cap llei que ho prohibira”.

Per la seua banda, el filòsof Aristòtil mantenia certes opinions que hui en dia no serien admissibles.

Document 9

Per a distingir els fills que és necessari aban-donar dels que cal educar, convindria que la llei prohibira que es cuide als que nasquen deformes.

aristòtiL, La política, IV, 14.

L’infanticidi en l’Antiguitat era un fet quotidià i acceptat. Els xiquets eren llençats als rius o aban-donats en turons i camins (...). El xiquet que no fora perfecte en forma o grandària, o que plorara massa o massa poc, o que fora distint dels descrits en les obres ginecològiques sobre “Com reconéixer

al nadó digne de ser criat”, generalment hom li donava mort. Al primogènit solien deixar-lo viure, sobretot si era baró. A les xiquetes les valoraven molt poc. Així, en el segle l a.C., un espòs li diu a la seua esposa: “Si, com pot succeir, dones a llum un fill, si és baró conserva’l, si és dona, abandona-la”. Conseqüència d’això era un notable desequilibri, amb predomini de la població masculina fins ben entrada l’Edat Mitjana.

LLoyD De mause, La evolución de la infancia.

Els fills i l’infanticidi

Escenes, pintades en cases de Pompeia, de la vida quotidiana en el món clàssic.

B

69

Figura 10

Figura 11


Després del reconeixement del xiquet per part del pare, se celebrava una festa per a imposar-li el nom. El primogènit rebia generalment el nom de l’avi patern. Entre els grecs, el nom tenia sempre un significat: a vegades derivava de noms de divinitats, altres feia referència a una qualitat física o del lloc on havia nascut.

Les DonesLa religió grega està plena de deesses que representen diferents

funcions: Hera és la deessa protectora del matrimoni i de la fertili-tat, Afrodita deessa de la bellesa i de l’amor, Atenea deessa de la intel·ligència i de la guerra, etc. En la literatura grega, també trobem heroïnes que simbolitzen diferents qualitats: Antígona representa la rebel·lió enfront del tirà i Penèlope la fidelitat conjugal. No obstant, la situació de les dones era molt diferent en la vida real. A Atenes, les dones mancaven de drets polítics o jurídics, encara que pertanyeren a un grup econòmicament privilegiat. La seua situació en aquests aspectes era semblant a la dels esclaus.

Des de la seua infància, romanien recloses a casa i havien de viure lluny de les mirades dels homes. En la seua educació, impartida sempre per una dona, l’única cosa que aprenien eren activitats que es consideraven pròpies de les dones: cuinar, teixir, brodar. Només algunes rebien classes de música, càlcul i lectura. A pesar d’aquestes limitacions, cal reconéixer la notable formació intel·lectual d’algunes dones com Aspàsia i Safo.

Quan arribava l’hora de casar-se, normalment a una edat molt pri-merenca, el seu amo (pare, germà o tutor) els elegia el marit sense que elles intervingueren i fins i tot sense que el conegueren. El matrimoni no era un acte d’amor, era un medi per a tenir fills barons que perpetuaren el model social i familiar. Una vegada casades, les dones passaven a ocupar la part de la casa destinada a elles, el gineceu, d’on només els estava permès eixir per a assistir a les festes religioses i al teatre, però no als jocs públics en els quals tampoc podien participar. Al contrari, les dones esclaves i les més humils es veien obligades a eixir al carrer a realitzar els treballs.

En el món romà, les dones van gaudir de major llibertat que les gregues, encara que també mancaven de drets polítics i jurídics i estaven davall l’autoritat del pare, del marit o del germà

Atenea, la deessa de la intel·ligència.

Afrodita de Cnido.

B

70

Figura 13

Figura 12


Biografies

Document 10Aspàsia de Milet

El seu nom significa agradable, acollidora. Va nàixer entorn del 470 a.C. en la ciutat de Milet, on van transcórrer els seus primers vint anys. En aquesta ciutat degué rebre una educació acurada en les arts de la retòrica i en filosofia, i se li atribueix una gran intel·ligència. Aquesta formació contrastava amb el model educatiu que rebien les dones ateneses, centrat fonamentalment en les tasques domèstiques (cuina, teixit, administració de béns), amb la vista posada en el matrimoni. Quan la seua família es va traslladar a Atenes, Aspàsia es va integrar en un cercle d’artistes, filòsofs i polítics, com Sòcrates, Fídies i Pericles. Amb aquest últim es va unir sentimentalment i va tenir un fill també anomenat Pericles, que no podia ser ciutadà al no tenir pare i mare atenesa. Les dades que han arribat d’Aspàsia procedeixen dels còmics, els quals li criticaven no sols la seua educació sinó que no estiguera reclosa en el gineceu, com era habitual entre les ateneses. D’ací que la imatge conservada no és la d’una filòsofa, sinó la d’una “llibertina” estrangera que va seduir Pericles motivada per un egoisme personal.

Document 11Safo (620-580 a.C. aproximandament)

Nascuda en la ciutat de Mitiline, estigué casada i va tenir una filla. Al costat d’aquestes dades biogràfiques, hom la considera una de les poetesses més importants de Grècia, qualitat poc representativa entre les dones d’aquesta època. Altres notícies sobre la vida de Safo donen compte de la seua fama i fan al·lusió a la seua bellesa. La seua imatge va ser representada en vaixelles de ceràmica i monedes i es van erigir diverses estàtues en el seu honor. Les notícies sobre la seua vida eren contradictòries en l’antiguitat. Enfront dels que valoraven la seua producció poètica, se situaven els que la veien com una transgressora de la norma grega que imposava la discreció de les dones. El que no hi ha dubte és que va renovar la poesia en donar més importància als aspectes individuals que a la fascinació pel món bèl·lic, com escriu en un dels seus poemes: “uns diuen que el més bell sobre la negra terra és una host de genets, altres una companyia d’infants i altres una flota de naus, però jo dic que és allò que s’estima”.

A més de la seua obra poètica, va fundar a Lesbos una escola de poesia per a xiques que provocaria no poques crítiques entre alguns dels seus contemporanis.

Aspàsia de Milet.

Safo.

B

71

Figura 14

Figura 15


Document 12Pericles

Va nàixer a Atenes cap el 495 a.C. Va ser el personatge més destacat de la ciutat i cap indiscutible del partit democràtic. Es va oposar frontalment el partit aristocràtic i va ocupar el càrrec d’estrateg, càrrec en el qual va ser reelegit quinze vegades, al-menys, del 461 al 429 a.C. Va prosseguir la democratització de la ciutat i va donar un fort impuls al desenvolupament econòmic i cultural . Durant el seu govern, Atenes va ser adornada amb edificis i escultures d’una gran bellesa; un d’aquests edificis va ser el Partenó, construït per Fídies. L’era de Pericles és recordada com la del triomf de la democràcia a Atenes. Els aristòcrates van ser reduïts a un paper de poca importància política, però aquests van intentar reforçar-se utilitzant altres camins, com els processos contra els amics i els col·laboradors de Pericles, entre els que es troben la seua pròpia esposa, Aspàsia, Fídies i el filòsof Anaxà-gores, entre altres. Els historiadors posteriors han reconegut la gran obra d’aquest polític.

organització PoLíticaEnfront dels grans estats orientals on s’exercia el poder de forma

autoritària i l’individu mancava de llibertat, els grecs es van organitzar en xicotetes ciutats-estat, també denominades polis, i van concebre una altra forma més democràtica d’exercir el poder.

Alguns personatges com Soló i Pericles es van esforçar a configurar per a Atenes un règim polític basat en la participació dels ciutadans en els assumptes de la ciutat i en el govern del poble. El ciutadà tenia el deure de col·laborar en els assumptes públics, com expressa Pericles: Som els únics que considerem no home pacífic, sinó inútil, al què gens participa en la cosa pública.

Quant a les institucions democràtiques cal mencionar: l’Eklesia (Assemblea del poble), la Boulé (Assemblea que gestionava els assump-tes de la ciutat), magistratures i tribunals, les quals exigien espais per a les seues reunions i funcionament i suscitaven la necessitat d’edificis públics. L’eklesia atenesa es reunia en el tossal al peu de l’Acròpolis en sessions que anaven des de l’alba fins a l’ocàs.

La participació dels ciutadans no significava el triomf de la demo-cràcia. A banda dels esclaus, considerats com a objectes, només gaudien de plens drets polítics els que procedien de pare i mare atenesa. Les dones també estaven excloses dels drets polítics.

Els romans van utilitzar un nou terme per a definir un govern elegit: la República. Les paraules sufragi i sufragisme procedeixen del terme llatí suffragium, que significa vot.

Pericles.

CIU

TAD

AN

SPa

rtici

pen

MAGISTRATSARCONTS

Política exteriorESTRATEGS

Exèrcit

LA BOULÉConsell Popular

500un any (a sort)

TRIBUNALS POPULARS

6.000un any (a sort)

L'EKKLESIATots els ciutadans

NO

CIU

TAD

AN

SN

o pa

rtici

pen

ELS METECS

LES DONES

ELS ESCLAUS

Organització política d’Atenes:la democràcia.

B

72

Figura 16


L’organització sociaLTant la societat grega com la romana estaven basades en la desi-

gualtat, que podia originar-se per diverses causes. D’aquestes, la més terrible és la que dividia a les persones en lliures i esclaus. En la societat grega, les persones van ser classificades en diferents categories: ciutadans i no ciutadans.

Els ciutadans eren fills de pare i mare atenesa. Eren els que governaven la ciutat i posseïen les terres. Només els ciutadans barons podien participar en la vida política. Els ciutadans eren minoritaris. Disposaven de molt de temps per a dedicar-se a l’oci i a la participació política (el treball manual a Grècia estava mal considerat i era realitzat pels esclaus).

Els no ciutadans. Pertanyien a aquest grup les dones, els estrangers, presoners de guerra o fills d’esclaus. No participaven en el govern, no posseïen terres, no tenien cap dret i eren propietat de l’Estat o d’altres ciutadans.

Metecs: Eren estrangers a la polis, normalment d’origen grec, lliures però sense drets polítics. No disposaven de terres. A Atenes es dedicaven fonamentalment al comerç i a l’artesania. També estaven obligats a anar a l’exèrcit.

Dones: No podien intervenir en la vida política, encara que foren esposes o filles de ciutadans. No podien ser propietàries i estaven subor-dinades al poder masculí. Les dones riques romanien a casa recloses en el gineceu. No obstant, la majoria treballava en ocupacions com a dides, venedores, etc. Les dones estaven considerades com a reproductores de la societat.

Esclaus: Formaven un grup diferent dels anteriors. No disposaven de cap dret, ni llibertat, ni família, ni possessions. La seua vida depenia exclusivament de l’amo. Era el grup més nombrós de la ciutat i realitzava els treballs més durs de la societat. La gran majoria eren pobres que eren venuts o procedien dels botins de guerra.

A Roma, el nombre d’esclaus va créixer contínuament a mesura que conquistaven nous territoris. Al final de l’Imperi romà, el nombre d’esclaus va anar reduint-se i les diferències van minvar entre homes lliures i no lliures, ciutadans i no ciutadans. Alguns esclaus es van rebel-lar contra els que els humiliaven sense parar, segons ens ho han transmés historiadors com Plutarc. Recentment, el cine ha representat la lluita d’un d’ells: Espàrtac.

B

73

Figura 17


Document 13Els esclaus i Grècia

La guerra és, de totes maneres, un mitjà legítim per a adquirir esclaus, ja que comporta aquesta caça que s’ha de donar a les bèsties salvatges i als homes que, nascuts per a obeir, refusen sotmetre’s... Si cada instrument poguera, sense un ordre establert, treballar per si mateix, si les naus avançaren soles, si l’arc tocara sol la cítara, els amos passarien a esclaus.

aristòtiL.

Document 14Els esclaus i Roma

Eren fàcils de capturar i l’important centre de venda no estava lluny: l’illa de Delos, on milers d’esclaus podien entrar i eixir en només un dia. La raó era que, des de la destrucció de Corint i Cartago, els romans s’havien convertit en extremadament rics i feien ús d’un gran nombre d’esclaus.

estraBó, Geografia.

L’existència dels esclaus va ser el factor decisiu que va fer possible la instauració de la democràcia a Atenes. El preu extremadament baix dels esclaus va fer que aquests foren empleats de mode general en totes les activitats productives d’Atenes. D’aquesta forma, els ciutadans van poder descarregar gran part del seu treball en els esclaus i van disposar de major temps lliure per a dedicar-se a la política.

També a Roma, els esclaus, generalment presoners de guerra o fills d’esclaus, eren considerats com a objectes. Mancaven de qualsevol tipus de drets i l’amo podia castigar-los i fins i tot donar-los mort. El nombre d’esclaus va ser creixent sense parar a Roma a mesura que s’incorporaven nous territoris. Estrabó ho descriu així:

A Grècia, igual que a Roma, el treball manual es va con-siderar indigne d’un ciutadà. Els ciutadans es dedicaven a un altre tipus d’activitats com l’activitat intel·lectual i la política, la més valorada. Aquesta és la raó per la qual el treball va quedar en mans dels esclaus i, en menor mesura, dels individus lliures menys afavorits econòmicament.

A Atenes o a Roma hi havia teixidors, sabaters, ferrers, ceramistes, comerciants, etc. La construcció d’edificis mobilitzava al seu voltant gran quantitat d’especialistes: obrers, picapedrers, pintors. Els homes lliures acaparaven les professions considerades més importants: magistrats, advocats...

B

74

Figura 18

Figura 19


TRES

l’urbanisMe i el Món clàssicSegurament, en els passeigs per la vostra ciutat, heu vist edificis

amb façanes que ens recorden al món clàssic, amb les seues columnes i frontons. També és possible que observeu que hi ha carrers que es tallen en angle recte, formant quadrícules en el plànol. En aquesta unitat, tre-ballarem amb alguns documents que ens remeten a la forma d’entendre l’art i l’urbanisme els grecs i romans. Com veurem, algunes de les seues idees han romàs fins a l’actualitat.

Els documents que et presentem ens permeten plantejar algunes preguntes, que expliquen la vida de les ciutats i aldees, tant en el passat com en el present:

11. El creixement de les ciutats es fa d’una forma organitzada o espontània?

12. Per què són diferents les cases en aldees i ciutats?

13. Per què es continuen utilitzant les façanes dels ordes clàssics en alguns llocs com bancs, esglésies o ajuntaments?

14. Sempre s’ha de respectar la simetria i les proporcions perquè hi aparega l’art?

Document 15L’urbanisme grec

Hipódam de Milet va ser un arquitecte i meteoròleg (estudiós dels fenòmens de l’atmosfera: pluja, vent, núvols) que va viure fa quasi 2.500 anys abans de l’actualitat. La seua activitat més coneguda és la reconstrucció de la seua ciutat natal, que havia sigut destruïda pels perses.

La seua concepció de la ciutat era molt racional, o siga entenia que cada part havia de ser concebuda tenint en compte les seues funcions. A més, les distintes parts havien d’estar relacionades entre si i es podia construir en més d’una altura. Per a projectar aquesta ciutat va pensar en un plànol, on s’havien d’alinear tots els edificis.

Aquesta alineació es va concebre en forma ortogonal, o siga en quadrícula. En el centre de les ciutats existia un àgora o plaça major, des de la qual partien els carrers cap a l’exterior. Aquesta manera de construir les ciutats ha perdurat en el temps, de tal manera que ciutats com Barcelona han projectat el seu Eixample del segle XIX amb la mateixa forma ortogonal que vèiem a Milet.

Plànol de Tarraco, actual Tarragona. Encara hui podem visitar les restes d’aquesta ciutat romana.

Milet, la primera ciutat que es planifica amb carrers que s’encreuen en angle recte.

B

75

Figura 20


15. Una obra d’art és per a contemplar o per a usar?

Document 16L’urbanisme romà

Els romans van construir les seues ciutats seguint el model dels campaments. Les ciutats es planificaven amb dos grans eixos principals, un creuava de nord a sud i l’altre d’est a oest. Era el que es denominava cardus i decumanus, que es trobaven en un determinat punt, considerat com el centre de la colònia, on es localitzava el foro. Les vies rurals que partien de les portes de la ciutat, seguien el traçat de les vies urbanes. Tenien doncs, un traçat regular, molt semblant al de les ciutats gregues i que s’ha prolongat a les ciutats modernes. Restes de ciutats romanes es troben en molts llocs de la Península Ibèrica i de la resta del Mediterrani. Per a proveir d’aigua les ciutats van construir importants aqüeductes com el de Segòvia, que havia de salvar grans desnivells.

Els grecs i romans van fonamentar els seus imperis en el comerç al llarg del Mediterrani. Ja hem vist com els grecs van fundar nombroses colònies al llarg d’aquest mar i com és possible trobar restes de cons-truccions romanes en moltes localitats que el circumden. Però a més altres pobles van adoptar les maneres de construir i planejar les seues ciutats a semblança d’aquestes dues cultures. Els següents documents ens ofereixen exemples del que estem estudiant

Document 17Les ciutats i el comerç

Estrabó, un geògraf que va viure en el segle I abans de Crist, descrivia així la ciutat d’Alexandria:

“La conseqüència principal de l’adequada situació de la ciutat és que, en tot Egipte, era l’únic lloc que resulta apropiat tant per al comerç marítim, a causa de la categoria del seu port, com per al comerç interior, ja que és fàcil transportar-hi pel riu totes les mercaderies, que queden reunides en un lloc que s’ha convertit en el mercat més gran del món habitat”.

Pompeia.

B

76

Figura 21

Figura 22


Però els desplaçaments no sols es realitzaven a través del mar. Per això van haver de construir nombroses calçades i vies per a desplaçar-se caminant o amb animals (bous i cavalls), la qual cosa permetia transportar importants mercaderies en els carros.

Document 18La construcció de les calçades

Les calçades romanes eren molt importants per al desplaçament de persones i objectes al llarg de l’Imperi. S’han comptabilitzat quasi 400 itineraris de calçades romanes en l’Imperi, la qual cosa sumava un total de 80.000 km.

Els enginyers militars eren els que decidien el traçat de la calçada i dirigien la seua construcció, en la qual treballaven esclaus i soldats. La construcció d’una calçada era un treball laboriós, perquè primer s’excavava el terreny fins a aconseguir roca o terra molt dura, per a continuació omplir-lo amb diverses capes. Primer enderrocs i pedra xicoteta ben aixafada, després una altra capa de grava i calç, després una altra d’arena, rajola i barreja de calç (espècie de ciment) sobre la qual es fixaven les lloses de pedra, que estaven disposades de tal manera que s’inclinaren cap a les cunetes, perquè així l’aigua de la pluja no s’acumulara en el centre de la calçada.

Les principals vies partien i es dirigien a Roma, al mateix temps que es relacionaven entre si en una xarxa molt atapeïda, de tal manera que es podia dir que tots els camins arribaven a Roma.

Mapa de les calçades romanes a Europa. Hi ha un refrany que diu que “tots els camins porten a Roma”. Sens dubte, està relacionat amb l’enorme extensió de les calçades que van construir els romans i que permetia comunicar quasi totes les parts del seu imperi amb la capital. Sobre aquest mapa, pots localitzar algunes de les vies que encara s’utilitzen hui com a trajectes, amb asfalt en comptes de llambordes, per a connectar les ciutats més importants.El trajecte que seguia la Via de la Plata anava des de Lleó fins a Mèrida, i la Via Augusta recorria tot el Mediterrani.

Calçada romana, Ubrique. Càdis

B

77


La viDa en Les ciutats i Les cases romanesLa vida quotidiana a Grècia i Roma estava molt condicionada per

les obres públiques, per això era tan important el govern de la ciutat i l’administració de l’Imperi. Vegem alguns documents sobre la vida quotidiana en l’imperi romà.

Document 19Les cases dels romans

Els sers humans sempre han tingut necessitat de protegir-se de les inclemències del medi, com el fred, la pluja, la calor o la neu. Però a més, les cases mostren la categoria social del qui viu en un lloc i les activitats que es realitzen en els distints moments dels dies i mesos. Com saps, les distin-tes parts d’una casa poden servir per a dormir, reunir-se, menjar o també per a cuinar o fer altres treballs.

Les cases dels romans eren diferents segons estigueren en el camp o en la ciutat i depenent de la riquesa dels seus propietaris. En el camp existien

cases molt grans, que es cridaven vil·les, i tenien moltes dependències tant per als esclaus com per als animals i treballs agraris, a més de la residència principal del propietari.

En la ciutat existien diferents residències. L’in-sula era una casa construïda com un edifici on s’alçaven diversos estatges, o siga tenia més d’un pis. No solien tenir aigua corrent i tenien finestres a l’exterior. Les cases senyorials (les domus) eren d’una sola planta i gairebé tenien finestres, amb diferents estades que servien per a un sol ús. S’hi accedia a través d’un vestíbul.

L’arqueologia va trobar un tresor en la ciutat de Pompeia, sepultada per l’acció del volcà Vesubi. D’aquesta manera podem conéixer millor com era la vida en l’antiguitat.

Document 20 Pompeia i les seues cases

L’any 79 d.C. va entrar en erupció el volcà Vesubi en la regió de Campania, prop de Nà-pols. Les cendres, lava, pedres i pols van cobrir l’antiga ciutat de Pompeia, que va ser literalment sepultada. Animals, persones i vegetals van ser se-pultats en vida, de tal manera que les excavacions arqueològiques actuals han pogut descobrir com era la vida d’aquests llocs quasi amb exactitud, perquè han descobert persones i objectes en la mateixa posició i gests que tenien en el moment de ser sepultats.

D’aquesta manera han pogut conéixer com eren les cases i els altres edificis per a l’oci ciutadà; fins i tot es conserven “pintades” que es feien en les parets dels edificis.

Pompeia era una ciutat amb un traçat ortogonal, seguint el model de Hipódam de Milet, amb un

fòrum central en el qual es troben els principals temples dels déus grecollatins i les dependències municipals. L’estudi de les principals cases ens ha permès conéixer com vivien els grans propietaris d’aquesta ciutat i, per extensió, de l’Imperi romà.

B

78

Figura 23

Figura 24


art i cuLturaEn les escultures clàssiques trobem alguns dels ideals de bellesa

que s’han transmès fins els nostres dies. La preocupació pel ser humà presideix tot el pensament grec i s’hi plasma en les obres escultòri-ques. “L’home és la mesura de totes les coses”, però és un ser humà perfecte, amb unes mesures que ha de ser resultat de la proporció entre les parts d’un tot; per això el cos que apareix en les escultures és l’ideal de la bellesa, quelcom així com els cossos dels anuncis publicitaris en l’actualitat, o les proporcions de les top model de les passarel·les de roba. Els escultors plasmen en la figura humana les seues concepcions de bellesa física i equilibri espiritual. Fins i tot els déus estan concebuts com a sers humans, afectats per passions (amor, zels, odis, enveges). La idealització del ser humà és l’eix central de l’art clàssic.

Document 21Barons i dones en l’escultura grega

L’art grec naix de la bellesa viril. Els cànons de bellesa dels artistes grecs estan determinats pels cànons masculins, per això s’esculpeixen nus ‘homes mentre que les dones apareixen vestides. En el Dorífor de Policlet podem veure un exemple de proporcions molt estudiades, destacant la forta musculatura del seu tors i una mirada que indica serenitat. Però també interessa el moviment, l’anàlisi de l’anatomia, per exemple els músculs. És el cas del Discòbol de Miró, malgrat que la cara no reflecteix la tensió i esforç que delata el cos.

Caldrà esperar l’època hel·lenística per a trobar escultures femenines nues, que Praxíteles va realitzar transgredint la norma; un exemple és la seua Afrodita de Cnido, la deessa de l’amor. La recerca de la bellesa femenina també la podem observar en la Venus de Milo, amb una mirada que manifesta un equilibri espiritual, una vida interior plena.

Document 22Fídies (naix al voltant del 490 i mor en el 432 a.C.)La seua figura és la més representativa de l’escultura grega

del període clàsic, que es correspon amb Pericles. Se sap que ja feia les seues obres escultòriques entre el 470 i el 450 abans de Crist, destacant les representacions d’Atenea, protectora de la ciutat més important de Grècia. Seua és la decoració dels fron-tons del Partenó, en la qual es representa la lluita entre Atenea i Posidó i el naixement de la deessa. El seu estil es caracteritza per l’harmonia, l’equilibri, el traçat dels plecs en els vestits i la bellesa ideal de les figures.

Dorífor de Policlet. Aquesta escultu-ra mostra amb claredat l’arquetip de bellesa clàssica: proporcions entre les seues parts, musculatura de guerrer, mirada que mostra serenitat, sensació d’harmonia. Una bellesa ideal, buscant un model com pot ser en l’actualitat amb la publicitat.

Fris del Partenó, obra de Fídies i la seua escola.

B

79

Figura 25


Una de les manifestacions que més s’han difós des del món clàssic és la que es correspon amb l’arquitectura clàssica. Ací naixen els estils artístics i la diferenciació de les obres per les formes que tenen les columnes, les façanes. Els historiadors de l’art popularitzaran els noms de dòric, jònic i corinti, que apareixen en els principals llibres d’histò-ria.

Document 23Els tres tipus d’arquitectura grega

El van denominar dòric perquè s'havia vist aquesta classe de temple edificat en els estats doris (...) La columna té una altura equivalent a sis vegades el diàmetre de la seua base (...) pe la qual cosa mostra les proporcions, la resistència i bellesa d’un home.

Quan van desitjar construir un nou estil (...) van fer una colum-na el grossor de la qual és un vuitè de la seua altura, de forma que té un aspecte més delicat. En el peu es va introduir la basa; en el capitell es van col·locar les volutes (...) i al llarg de la columna es van traçar estries, que queien com els plecs dels vestits de les dones (...) Van ser els jonis els que van originar l’ordre que, per ells, es va cridar jònic...

El tercer ordre es va denominar corinti i és una imitació de l’es-veltesa d’una verge, ja que les línies i membres de les verges, en ser més esveltes a causa de la seua edat, admeten major delicadesa amb adorns (...) El van denominar corinti perquè l’artista Calímac va construir columnes d’aquest ordre per als corintis. El capitell està format per fulls d’acant.

VitruVi, Los diez libros de arquitectura. Tom IV.

Document 24Els temples

Els temples grecs no eren llocs per a reunir-se les persones per a resar. Per això no destaquen per l’atenció i ornamentació del seu interior. Al contrari, el que més destaca dels temples grecs és el seu exterior. L’edifici se situava sobre unes grades i era de planta rectangular, amb una sala central per a la figura del déu i amb un pòrtic davanter, en el qual es col·locava un ara, per a la celebració dels ritus en presència dels fidels, que es congre-gaven davant del temple. Més tard es van construir pòrtics amb columnes, que rodejaven l’edifici.

Estil dòric.

Estil jònic.

Estil corinti.

B

80

Figura 26


Document 25El retrat romà

Enfront de les figures de bellesa idealitzada que els grecs esculpien, els romans van consi-derar que eren més del seu grat els retrats amb expressió de vida, amb major realisme. Aquests retrats tenien menys intenció afalagadora que les escultures gregues. No importava tant que el personatge representat fóra més o menys bell, sinó que tingués versemblança amb el personatge real. Per a aconseguir aquest realisme es van emprar màscares. A diferència dels grecs, els romans esculpiren una major diversitat de personatges: vells, joves i xiquets, homes i dones, bells i menys

bells. L’important és que el model s’assemblara el més fidelment possible al personatge.

En l’època romana la bellesa ideal es va mo-dificant amb la introducció d’alguns traços més personals i realistes (p.e. la barba en el rostre). A més la temàtica es va ampliant a temes quotidians, com es pot veure en escenes d’un xiquet traient-se una espina del peu o en dones amb pentinats exube-rants. No obstant això, roman una imatge global del guerrer exemplar, del soldat que domina la situació, com es veu en l’estàtua eqüestre de Marc Aureli. Es crea així una manera de representar els caps militars que ha perdurat fins a l’actualitat.

El ser humà va ser el centre d’atenció en l’escultura grega. Els nus apareixen com a tema artístic per a manifestar la passió pel coneixement antropològic. D’aquesta manera el seu gust estètic ha de ser entès des de les seues concepcions de la vida.

Document 26L’evolució del gust pel nu

La major part de les pintures i escultures del paleolític són representacions femenines, en les que es ressalten enormes natges, amples malucs, ventres inflats, mentre que a penes apa-reixen ressaltats els traços del rostre. Es tracta de representar la maternitat i per a això es destaquen els traços naturals que per-meten el naixement d’un nou ser. No obstant la situació canvia a Grècia: Atenea naix del cap de Zeus segons la mitologia, la qual cosa significa que el cervell, o siga la raó, governa el món de la naturalesa. Per això les escultures, com les de Policlet, suposen un estudi racional de la figura humana, que inclou una expressió de serenitat en el seu rostre, perquè expressa l’exte-riorització dels sentiments. Com hem vist, fins a Praxíteles no existien representacions del nu femení, perquè la ciutadania i l’activitat pública estaven reservades als barons. Més tard apareixerà en la pintura europea occidental el nu femení, però amb altres cànons com els que apareixen en Rubens. Serà a partir del segle XVIII quan el nu femení es convertisca en un tema més normal i atractiu que el masculí.

K. cLarK.Venus de Milo. El nu femení no apareix en l’escultura grega fins el període hel·lenístic, perquè fins llavors apareixia vestida.

B

81

Figura 28

Figura 29

Figura 27


Document 27El nu

Des del segle XVII, hem arribat a considerar el nu femení un tema més normal i atractiu que el masculí. Però originàriament no va ser així. A Grècia no hi ha cap escultura de nu femení an-terior a l’Afrodita de Cnido, segle IV a.C. Mentre que la nuesa d’Apol·lo formava part de la divinitat, existien tradicions antigues per les que es justificava que Afrodita havia d’estar embolicada en vestidures. Socialment, les restriccions eren igualment fortes. Mentre els joves es despullaven per a intervenir en els exercicis i habitualment no portaven més que una túnica curta, les dones gregues anaven vestides de cap a peus i estaven confinades per tradició als seus deures domèstics. Els autors clàssics (Plató, Píndar, entre altres) pensaven que el mutu amor de dos homes joves es considerava més noble i més natural que l’amor entre els sexes oposats.

K. cLarK, El desnudo.

16 L’estudi de les manifestacions artístiques del món clàssic segur que t’ha servit per a contestar algunes de les qüestions inicials. Ara es tracta d’elaborar una síntesi amb les conclusi-ons que heu obtingut i, a més, plantejar-se noves preguntes com aquestes:

Per què en la publicitat apareixen representacions de barons i dones que recorden els criteris de bellesa clàssica, d’home i dona perfectes?

Per què és important planificar el creixement d’una ciu-tat? Indiqueu els avantatges i inconvenients de planificar o no una ciutat

Amb totes aquestes preguntes, i altres que de segur se us ocorren, heu d’elaborar una xicoteta redacció on indiqueu com romanen les maneres de concebre l’art clàssic en l’actualitat.

ingres: la banyista. La flexibilitat de les formes i la gradació en els colors ofereixen un aspecte més real del nu fe-mení. Ingres és un pintor francès d’inicis del segle XIX.

Ulisses és un dels mites de l’antiguitat clàssica. Si busques en una enciclopèdia podràs tro-bar notícies dels seus viatges, tal com ens els va contar Homer.

B

82

Figura 31

Figura 30


QUATRE

cultura, oci i divinitatsHi ha un gran acord entre les persones que es dediquen a les arts

i a les ciències a considerar que a Grècia i Roma es troben les arrels del nostre mode de pensar i expressar el món. Els inicis del pensament occidental, les idees filosòfiques sorgeixen en la Grècia clàssica i es difonen per terres europees a través del llatí i les llengües romàniques, així com a través de la cultura àrab arriba al nord d’Àfrica i a la Pe-nínsula Ibèrica. Els gèneres literaris clàssics, els ordres arquitectònics i la simetria, proporcions i cànons escultòrics tenen el seu precedent en l’art grec.

Els déus grecs s’organitzen amb un ordre jeràrquic, presidits per Zeus (Júpiter a Roma), que a manera de cap de família mana sobre els altres. Però al costat dels déus hi ha els herois, meitat déus i meitat sers humans, figures mítiques que eren capaços de fer grans gestes, com a Hèrcules (Hèracles a Grècia). Aquest politeisme grec se completa a Roma amb els déus de la llar, protectors de la família.

També en els jocs populars i en l’organització dels grans jocs podem rastrejar la influència grega. Les olimpíades o la carrera del Marató ens evoquen el món clàssic. Igualment el teatre, les lluites de gladiadors i carreres de cavalls ens retrauen al món dels romans.

Al llarg d’aquesta activitat volem que conegues l’oci i la cultura que compartien grecs i romans. Igualment, que pugues preguntar-te l’origen dels mites i la manera d’entendre la religió.

17. Quin significat tenia la religió en el món clàssic? Quines diferències existeixen amb el món hebreu i cristià?

18. Per què van existir tants filòsofs, literats, artistes en la Grècia clàssica?

19. Quina era la importància de la cultura i l’oci en la vida quotidiana?

20. Quin paper tenen els herois en la mitologia popular?

Apol·lo.

Cariàtide de l’Erecteió. Aquesta escul-tura, que tenia la funció de columna, mostra un altre exemple de prototip de bellesa clàssica, amb una dona amb ves-tit amb plecs molt pegats al cos.

B

83

Figura 32

Figura 33


La vida en les ciutats gregues era diferent, segons es tractara d’una polis comercial i marítima com era el cas de Corint o de Milet, o bé de l’interior, com Tebes. Sobre totes hi destacarà Atenes, ciutat que acon-segueix una gran esplendor en l’època de Pericles.

Document 28Els ciutadans i l’educació

La nostra ciutat va avantatjar tant les altres gents en el pen-sament i en la cultura, que els seus deixebles han arribat a ser mestres dels altres, i ha aconseguit que el nom de grecs s’aplique no a la raça, sinó a la intel·ligència, i que s’anomene “grecs” més als que participen de la nostra educació que als que comparteixen la nostra sang

isòcrates, Panegíric.

La reLigióA Grècia, la religió es va entendre de manera diferent de com

l’entenem nosaltres. No va tenir forma dogmàtica, ni catecisme, ni pre-dicament, ni tan sols clergat i la coneixem per mites i texts literaris. El temple no donava recer als fidels, d’ací que el tractament interior haja sigut limitat i predomine en canvi el seu embolcall extern. A diferència d’altres pobles, els grecs van tractar els déus com si foren humans. Els antics grecs eren politeistes. El conjunt de narracions que relaten les històries d’aquests déus constitueix la mitologia grega. Segons aquestes llegendes, els déus vivien en la muntanya Olimp, al nord de Grècia. Al cap de tots els déus se situava Zeus que regnava en el cel i en la terra. En aquestes narracions els déus intervenien en els assumptes dels humans, i fins i tot arribaven a tenir fills amb ells.

Els romans, igual que els grecs, també eren politeistes però van desenvolupar distints tipus de religiositat: Una era familiar en la qual adoraven els esperits dels avantpassats (mans) i a les divinitats protec-tores de la casa i de la llar (penats) i una altra oficial en què adoraven déus procedents dels territoris conquistats com Grècia, als que només van canviar el nom.

A partir d’August, els emperadors van ser considerats déus i els van rendir culte. A mitjan segle I, va aparèixer una nova religió d’origen jueu: el cristianisme. Tenia caràcter monoteista, cosa que va impedir els cristians rendir culte als altres déus i a l’emperador divinitzat. Aquest rebuig els va convertir en un grup mal vist pel poder i van sofrir perse-cucions. L’any 313, l’emperador Constantí promulga l’Edicte de Milà que reconeix la llibertat de culte per a totes les religions, inclòs el cristia-nisme. Anys més tard, l’emperador Teodosi va proclamar el cristianisme religió oficial de l’Imperi i va atorgar a l’església múltiples edificis civils.

L’any 313 l’emperador Constantí, va promulgar l’Edicte de Milà que va posar fi a l’era de les persecucions i va inaugurar un nou període de la història del cristianisme.

En el 380, i després dels acords conclo-sos pels ortodoxos d’Orient i pel papa Damàs, l’emperador Teodosi (379-390) va promulgar a Tessalònica l’edicte que feia del catolicisme la religió oficial de l’Imperi Romà. L’arrianisme va ser pro-hibit en Orient i s’adoptava la doctrina d’Atanasi (295-373) pare de l’Església i Patriarca d’Alexandria.

B

84

Figura 35

Figura 34


Quadre 2. Déus clàssics

déu denoM grec

noM roMà

síMbol

Cel Zeus Júpiter Àguila, raig

Intel·ligència Atenea Minerva Olivera, òliba

Mar Poseidó Neptú Trident, cavall

Amor, bellesa Afrodita Venus Colom

Arts Apol·lo Apol·lo Lira, arc

Guerra Ares Mart Armes, casc

Terra Deméter Ceres Gavella, falç

Vi, teatre Dionís Bacus Màscara, brot

eLs esPectacLes. eL teatrePer als grecs, el teatre va constituir un fet de capital importància.

Tant pels seus orígens religiosos com per la funció cívica que exercia, el teatre en aquella societat era diferent al que nosaltres coneixem. Els teatres es construïen en la vessant d’un tossal, utilitzant la inclinació d’aquest per a situar les grades on s’asseia la gent. L’espai inferior tenia forma circular -l’orquestra- i era el lloc ocupat pel cor. Darrere de l’orquestra se situava l’escena, on els actors representaven diferents personatges.

Les representacions tenien lloc tres vegades a l’any i a elles podien assistir tots els habitants de la ciutat, excepte els esclaus.

Van existir diverses modalitats d’obres teatrals, segons l’argument: la tragèdia (tema mitològic) i la comèdia (arguments que criticaven les ambicions i misèries de la gent corrent).

El teatre també va tenir importància a Roma però, a diferència de Grècia, ací només tingué caràcter profà. L’any 55 a.C., Pompeu va manar construir un teatre amb capacitat per a uns 40.000 espectadors el que dóna idea de la rellevància d’aquest espectacle. També a Hispània es van construir els teatres de Mèrida i Sagunt.

A més dels jocs públics, els romans practicaven nombrosos esports, jugaven a la taba i als daus i, sobretot, empraven el seu temps d’oci en les termes, on acudien per raons higièniques i per a fomentar la vida social. Existien espais diferenciats per a les dones i per als homes. Unes de les termes més monumentals són les de Caracalla, inaugurades l’any 216. En elles podien banyar-se 3.000 persones al mateix temps. Les parets estaven decorades amb estàtues i pintures i els sòls estaven coberts de mosaics.

Teatre d’Epidaure, un dels més impor-tants de l’Antiquitat grega.

Atenea. Museo de Louvre. París.

B

85

Figura 36


Les comPeticions atLètiquesPer als grecs, l’exercici corporal era tan important com la formació

intel·lectual (Mens sana in corpore sano). La pràctica de l’esport es duia a terme per atletes nus, prohibint-se la participació a les dones, als esclaus i als metecs. Els esports més comuns eren: el llançament de disc, la carrera, el salt i la lluita. Els atletes millor preparats eren elegits per a representar la seua ciutat en les competicions o Jocs Olímpics, denominats amb aquest nom perquè se celebraven en la ciutat d’Olímpia cada quatre anys, en honor de Zeus. Aquests jocs tenien un caràcter religiós a més d’esportiu. Els primers jocs olímpics van tenir lloc l’any 776 a.C. Aquests jocs van ser tan importants per als grecs, que van ser utilitzats per a mesurar el temps i més concretament els anys. En l’època contemporània s’ha recuperat la tradició dels jocs olímpics (figura 36).

Document 29Jocs i gladiadors

A Roma també van existir jocs però van tenir un caràcter distint de Grècia: segons el poeta Juvenal, s’organitzaven per a entretenir la gent i distraure-la d’altres problemes (Panem et cirenses). Entre els espectacles preferits pels romans, cal mencionar les carreres de carros tirats per cavalls i la lluita de gladiadors. Es desenvolupaven en llocs especialment destinats per a ells: el circ o l’amfiteatre. El circ tenia forma allargada i s’hi celebraven fonamentalment les carreres de cavalls, mentre que l’amfiteatre era de forma el·líptica i hi tenien lloc les lluites de gladiadors. El més conegut de tots es troba a Roma amb el nom del Coliseu.

Els combats de gladiadors constituïen un dels espectacles preferits pels romans. Els gladiadors eren homes condemnats a mort, esclaus castigats pels seus amos o homes lliures molt pobres que provaven sort en la lluita. S’entrenaven en escoles especials (...) El públic començava a cridar i animava el lluitador pel que havia apostat. Quan un d’ells queia vençut demanava clemència al públic, encara que la decisió final corresponia a l’emperador.

AA.VV, Cultura clásica, 1. Almadraba.

seus olíMpiques de la història

lloc edició

Atenes 1896 Paris 1900 Sant Louis 1904 Londres 1908Estocolm 1912 Berlín * 1916 Anvers 1920 Paris 1924 Amsterdam 1928 Los Angeles 1932 Berlín 1936 Tokio * 1940 Hèlsinki * Londres* 1944 Londres 1948 Hèlsinki 1952 Melbourne 1956 Roma 1960 Tòquio 1964 Mèxic 1968 Munic 1972 Montreal 1976 Moscou 1980 Los Angeles 1984 Seül 1988 Barcelona 1992 Atlanta 1996 Sidney 2000 Atenes 2004 Beijin 2008

B

86

Figura 38

Figura 37


JocsMolts dels nostres jocs actuals tenen els seus precedents en la cultura

romana. Tant és així que els jocs tradicionals són, llevat excepcions, quasi els mateixos perquè la major part d’ells tenen un origen llatí. Existia una diferenciació en els jocs segons el sexe:

Jocs de xiquets: Jocs de xiquetes:guardar ovelles les ninesfer campets cuinetes amb vaixelles de fangcara o creu caput aut navis (caputa aut naviam), edificar cases

les tabes (talis) i les boletes (ocellatis) que eren boles de fang

junyir ratolins a un carret botiguesl'amagatall, la gallineta cega els titellestrompes, cércols muntar a cavall sobre una canya llarga

També amb l’edat canviaven els jocs:

Jocs de Joves Jocs de vells

equitació la morra: encertar la suma dels dits que s'hi ocultaven (s'hi jugaven diners)

natació. lluita, pilota navia capita: como las chapas

llançament de disc i javelina la taba: se comptava a partir de les cuatre cares

jocs d'habilidad i força, gimnàstica i salts

els daus: eren cubs de os, de fusta, marfil o pedres precioses

Font: Elaboració de Paula Jardón i Begoña Soler.

La ciència i La tècnica a grècia i romaAmb els grecs, la ciència i la filosofia estaven unides. La ciència

grega és el resultat de l’evolució dels coneixements aportats per civi-litzacions anteriors com l’egípcia i la babilònica. En l’antiga Grècia se sistematitzaren i s’hi van desenvolupar teories i pràctiques de conei-xements científics en medicina, matemàtiques, geografia, astronomia i química i les seues aportacions van influir no sols en el món romà, sinó en el món posterior a aquests. Hipòcrates o Galé de Pèrgam van ser metges importants; Tales de Milet, Pitàgores o Arquímedes de Siracusa van realitzar importants aportacions en aritmètica, geometria, música i astronomia; Heròdot, Estrabó i Ptolomeu van arreplegar els coneixements dels seus antecessors i van instaurar les bases del món conegut fins a l’època i les bases de la cartografia. També els grecs i els romans van explotar les mines d’or, coure, ferro, etc. i coneixien molts aliatges. Els romans van treballar el vidre, el mercuri, la ceràmica, el sabó. El grec Demòcrit va parlar de l’existència d’àtoms en la matèria, encara que no ho va comprovar experimentalment.

En la ciutat d’Atenes es van succeir tres grans filòsofs que van fer bo el dit que els deixebles van arribar a ser mestres. Sòcrates, Plató i Aristòtil són tres figures capitals per a entendre la filosofia antiga.

Discòbol de Miró. En aquesta escultura és fàcil advertir l’ideal de bellesa, perquè contrasta la força del moviment amb la serenitat de la mirada.

Eurípides.

B

87

Figura 41Figura 40Figura 39


Document 30Tres grans filòsofs

Sòcrates, Plató i Aristòtil constitueixen un exem-ple de l’esplendor de la filosofia grega. Sòcrates era un personatge singular a Atenes, perquè acudia allí on existira un grup de gent, amb la intenció de sembrar el dubte i fer pensar sobre el significat de la vida, l’ètica, la bellesa o la justícia. Són famo-sos els seus diàlegs socràtics, concepte que s’ha transmès fins el present per a designar una manera de preguntar irònica i que fa dubtar en la resposta. Però, tal com va succeir amb Pericles, també va ser condemnat i, en aquest cas, condemnat a mort per “introduir nous déus i corrompre a la joventut”. Un exemple més de com pot resultar de perillós el pensament lliure.

No obstant, la seua obra va continuar a través d’un dels seus deixebles Plató (428-347 a.C.) Amb ell s’assenta una manera determinada de pensar, perquè va fundar l’Acadèmia, on es reunia amb els seus amics i deixebles per a ensenyar filosofia. La seua obra consisteix a desenvolupar molts dels

temes que interessen als sers humans: el bé moral, la ciutat ideal, l’amor, la immortalitat de l’ànima, la formació de la societat. Recorria als mites per a explicar aquests assumptes, la qual cosa ajudava a justificar la divisió de la societat en filòsofs, guer-rers i treballadors, en la qual els primers serien els encarregats de vetllar per l’educació i el bon govern de la ciutat ideal.

Aristòtil (384-322 a.C.) és el deixeble avan-tatjat de Plató. Va estudiar a l’Acadèmia fundada pel seu mestre, però com no era ciutadà atenès es va exiliar al final de la seua vida. Les seues obres s’introdueixen en el camp científic de les ciències físiques i biològiques, així com de política i ètica. Enfront de l’idealisme de Plató és una persona més realista i més conservadora. Més que per l’abstrac-ció dels nombres, es va interessar pels processos de la ciència, que es pogueren observar i mesurar.

Sòcrates. Plató. Aristòtil.

B

88

Figura 43

Figura 42


CINC

i ara et toca a tuEn aquesta unitat didàctica hem estudiat les característiques pròpies

del món clàssic. Hem conegut el seu marc geogràfic i hem vist com en l’actualitat encara persisteixen alguns costums i modes de pensar que estan relacionats amb aquest període històric. Les referències a l’organit-zació social, els jocs, la religió o l’art ens han de servir per a organitzar les nostres idees.

Si analitzem moltes de les paraules que usem o que usen les per-sones que sovint veiem en la televisió, segur que apareixen referències al món clàssic. Si estudiem matemàtiques també hi ha teories que ens remeten a aquest moment del passat. Però ara et toca a tu. T’anem a oferir unes ajudes (texts, gràfics i mapes) perquè tu mateix pugues fer una síntesi final amb el que has après. Però has d’adonar-te que, per a fer-la, és necessari organitzar prèviament la informació amb un índex o un guió de treball.

Document 31La supervivència del món clàssic

En la nostra vida quotidiana emprem sovint expressions com “aquesta persona ha actuat com un heroi”, “és el millor atleta del moment”, o qualifiquem a Marylin Monroe com “un dels grans mites del cine”. Però també diem que ens han posat un aparell d’ortodòncia i que l’organització política del nostre país és una democràcia. No obstant, els solem utilitzar sense parar-nos a pensar que aqueixos noms van ser creats fa molt de temps per un poble la influència del qual ha arribat fins als nostres dies.

Però no és només en el llenguatge col·loquial on podem trobar empremtes d’aquesta influència. Si mirem al cel i tractem de distingir els planetes, els noms que els han sigut assignats són en la seua majoria els de déus i deesses que la imaginació d’un poble va descriure fa molt de temps. També succeeix el mateix amb els dies de la setmana i amb els mesos de l’any.

Tots aquests conceptes que apareixen subratllats en el document ens remeten a alguns dels fets i fenòmens que has estudiat al llarg d’aquesta unitat didàctica. Si has realitzat les anteriors activitats, ja pots organitzar una part d’aquesta síntesi. En el mapa mut que tens en la figura 45 pots localitzar les principals polis de Grècia i parts de l’Imperi romà. Igual-ment amb les dades cronològiques (quadre 1 d’aquesta mateixa unitat) has de fer un eix per a col·locar les dates que et pareixen més rellevants per a organitzar les explicacions posteriors.

Temple d’Atenea Nike en l’Acròpolis d’Atenes.

Arc de Triomf de Constantí. Roma. La política expansionista militar de Roma queda reflectida en una sèrie d’obres artístiques que ens permeten reconstruir la vida quotidiana en aqueixos moments històrics.

B

89

Figura 45

Figura 44


Comencem a explicar la vida en el món clàssic. Has de fer un primer treball en equip.

21. Cadascun dels membres de l’equip farà una redacció diferent. Un contarà com s’imagina la vida d’un xiquet, fill de ciutadans lliures, en la Grècia clàssica, un altre la vida diària d’una dona en la mateixa època. Un altre membre de l’equip la vida d’un esclau a Roma i l’últim la vida d’un cap polític a Roma.

A continuació fareu una posada en comú dins de l’equip i llegireu les conclusions al conjunt de la classe. Finalment anotareu en la vostra llibreta les idees més importants. Com era la societat en l’època clàssica? Què ens diferencia d’ella en l’actualitat? Encara hi ha maneres socials de relacionar-se que romanen?

22. Escriu una redacció de dotze línies mínim, en la qual expliques tot el que has aprés en aquesta unitat didàctica.

Les llengües indoeuropees en l’actualitat. Com es pot apreciar en aquest mapa, dins del tronc indoeuropeu, les llengües de grecs i romans (el llatí) es van difondre per tot el Mediterrani. Per això aquests dos idiomes han influït tant en les llengües de la Península Ibèrica i són assignatures de l’Educació Secundària.

eix cronològic de grècia i roMa

500Fi de l'Imperi Romà

400

300

200

100

1 Naixement de Crist

100

200

300

400Primera guerra mèdica

500

600

700Primera Olimpiada

800

Grup LlatíGrup GermànicGrup Balto-Eslau

GrecGrup CèlticGrup Indo-Iraní

El món clàssic: Grècia i Roma · B 60 Figura 2 Figura 1 El món clàssic: Grècia i Roma UN Marc...

Documents

Transcript of El món clàssic: Grècia i Roma · B 60 Figura 2 Figura 1 El món clàssic: Grècia i Roma UN Marc...