El menjar que parla. Jesús Frare.

Hui, més que mai, mengem del mateix plat… I qui canta el bolero de fons és Calamaro!!! Per sort, “Algo contigo” és un clàssic i, per tant, la lletra ja estava feta quan arribà aquest geni. Fransisco l’independentista? De veres? Campofrío, t’has superat. A partir d’ara, esperaré amb renovades ànsies la versió coenta de l’anunci de Nadal , fins i tot més coenta que la de Freixenet. 1

Com serà el de l’any vinent? “En aquest país, les persones de diferent ideologia, credo o forma de vida estan condemnades al desacord. Aquestes parelles reals demostren que l’entesa és possible. Perquè es pot crear alguna cosa increïble per damunt dels nostres prejudicis. Que res ens lleve les nostres diferències. Que res ens lleve la nostra capacitat de superar-les”. Són els texts que apareixen a l’anunci mentre ens mostren la sèrie de Romeus i Julietes que han aconseguit trobar. Sóc d’empatitzar, però no. Quan veig el gos amb el vestidet de la bandera d’Espanya o el rosari de “la creient”, m’entren calfreds. Després que l’antiavalots m’explique que algú ha de restablir l’ordre abraçat al seu escut transparent, hauria de vindre un besset de bona nit i al llit? I si, el carnata hauria de dormir abraçat al seu entrecot i allà on volguera, però, per suposat, fora de ma casa. L’única història que entenc és la del bètic i la sevillista, per altra banda original i mai sentida.Jo trobe que falta gent. No seria tan difícil de trobar un masclista que explicara les seues coses sobre l’educació dels fills i filles, les tasques de la llar o qui porta els diners a casa, cassat amb una pobre dona que l’estima per les seues coses bones. O un homòfob que diga que ell es tolerant, però que s’està arribant massa lluny, casat amb una dona que diu que li agrada molt l’Orgull per la música, les carrosses i les disfresses.

Catorze, Cultura Viva, redacció, 22/12/2016, Jo sóc carnívor, tu vegetariana, http://www.catorze.cat/noticia/4841/jo/1

soc/carnivor/tu/vegetariana

Víctimes com les que apareixen a l’anunci de Campofrío en forma d’embotits.  Font: Vida tras los muros.

Una cria de les molts que omplen els plats de Nadal, abans de ser degollada.  Font: Vidas tras los muros.

Un pollastre, camí de l’escorxador, intenta aconseguir un dels seus últims glops d’aire.  Font: Vidas tras los muros.

També m’agradaria veure la història d’una persona condemnada a mort i amnistiada un segon abans de l’execució, casada amb la botxí que l’anava a enviar a l’altre barri si no l’hagueren aturat in extremis. M’agradaria sentir l’explicació eixa que dóna el personal adscrit als corredors de la mort nord-americans, dient que “la pena de mort és una forma de càstig establerta a les lleis” i que “segueixen els procediments escrupolosament”, amb l’antiavalots al seu costat dient, “clar que si, clar que si”. I a la seua parella, viva de milacre i contant com està d’orgullosa dels seus fills i filles.Perquè, falten moltes víctimes, veritat? Quantes víctimes de l’església catòlica, encara vives, podríem afegir a la nostra llista? Persones víctimes d’abusos sexuals; mares i pares, xiquets i xiquetes furtats a les seues famílies; víctimes de tortures sota una llarga llista de dictadures que tingueren en l’església una de les seues més fortes estructures; persones LGTBI perseguides i represaliades; dones que han hagut d’arriscar la seua vida per a decidir sobre el seu propi cos… Quantes víctimes apallissades, detingudes injustament, inculpades de delictes que no han comés, senzillament per participar en manifestacions i qüestionar els poders als que obeeixen els antiavalots? Clar, no poden ser-hi perquè del que es tracta és de banalitzar els problemes, tot aprofitant les eines d’una societat acostumada a silenciar el genocidi, la repressió i la negació de la llibertat mitjançant l’ús fastigós del record d’una guerra. Tan fastigós com es fa en aquest anunci de principi a fi, on les execucions sumaríssimes i les fosses perdudes queden reduïdes a un flirteig o a una foto familiar.

A l’anunci, però, si que n’hi ha de víctimes. Són les que mata Campofrío i amb les que omple eixa taula on tots hauríem de menjar del mateix plat. No sé quina cosa menjarà la vegetariana, que ho és “perquè el cos s’ho demana, i ja és com una actitud després”. I ja està. Perquè, clar, cal una vegetariana que no vulga parlar de les víctimes que es troben als plats, perquè això no és llevar-se els prejudicis. No sé que li fa el bètic a la sevillista amb les sues pinturetes, o la beata a l’ateu amb el seu rosari. El grau de dificultat creix amb la pepera que voldrà passar-se el dia justificant la violència de l’austericidi, o amb l’espanyolista negant la democràcia del carrer. I arriba a allò impossible amb

Un porquet de llet, en el moment que l’estan electrocutant per a cobrir la demanda de Nadal.    Font: Vidas tras los muros.

l’antiavalots tornant a casa i dent que ha tingut un dia molt dur, amb la taurina mirant com torturen i maten un bou i dient que ha estat una gran obra, amb el carnívor tallant amb orgull un tros de cria de vaca. Les persones veganes aprenem molt ràpid que el menjar parla. Parla el menjar ple d’explotació, patiment i mort, i parla el menjar que rebutja tot això. El menjar parla fins i tot quan tothom calla, el seu missatge ressona a dins del cap de qui lluita contra l’abús, de qui es qüestiona el seu privilegi i de qui l’agradaria obviar la realitat per a viure sense pensar. Parla al cap de qui vol sostenir privilegis i comoditats a tota costa, de qui en trau benefici de la situació i encarrega anuncis estúpids. No es pot menjar sobre les tombes de les víctimes sense que ressone la seua veu, i ja mai es podrà. No són prejudicis, és la realitat. Això també ho haurien d’assumir els i les del franquisme sociològic que manipulen els conceptes de tolerància i reconciliació.