HISTÒRIA D’ESPANYA

2 BATX

• Entre el 1959 i el 1975, l’economia espanyola, i sobretot la catalana,creix a un ritme sense precedents. Espanya es va integrar als païsosindustrialitzats, però el nivell de renda per habitant era inferior. Elcreixement fou el resultat de la incorporació d’Espanya a l’onada deprosperitat que vivien els països de l’Europa Occidental després de laSegona Guerra Mundial.

• El desenvolupament econòmic va determinar una transformacióprofunda de la societat i va impulsar la difusió de noves pautes decomportament. No obstant, no va anar acompanyada de reformespolítiques. El franquisme era una dictadura ancorada en l'immobilisme polític.

• La manca de llibertats i les noves condicions socials van estimular eldesenvolupament de moviments d’oposició al règim. Els exponentsprincipals: protestes obreres, protestes d’estudiants i protestes deles organitzacions veïnals. El règim va entrar en una crisi davant laproximitat de la desaparició del dictador.

• El govern format per Franco l’any 1957 i els successius van suposar uncanvi significatiu. Serà la transició cap a la segona etapa, dominada pelstecnòcrates.

• Aquesta nova generació de polítics, Alguns dels quals estaven vinculats al’Opus Dei i relacionats amb elits econòmiques consideraven el creixementeconòmic com la principal garantia d’estabilitat social. El seu perfil era méstècnic que ideològic i tenien com objectiu la incorporació a la gestió del’Estat de criteris de racionalitat i eficàcia econòmica per assegurarcontinuïtat del règim. Volien un reformisme tècnic per trobar una sortidaa la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia.

• Causes del canvi d’orientació:1. Mala conjuntura econòmica de finals de la dècada del 1950.2. Pressió dels organismes internacionals.3. Augment de les protestes socials.4. Europa vivia una etapa de recuperació econòmica després de la Segona Guerra

Mundial, l’economia espanyola estava disposada a aprofitar les condicionsfavorables.

Els governs del “desarrollismo”

• La primera acció correctora va ser el pla d’estabilització (1959). Elseu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir laliberalització comercial i financera. El projecte d’actuació compreniatres grans eixos:- Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació es van apujar els tipus

d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar elssalaris. Per poder limitar el dèficit públic es va portar a terme la reforma fiscalper augmentar la recaptació i per limitar la despesa d l’Estat.

- Liberalització interior de l’economia. Es va dur a terme a partir de l’eliminaciód’organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preusfixos.

- Liberalització exterior de l’economia. L’objectiu era eliminar els obstacles al’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exterior.S’anuncia la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis.

• A canvi, diversos organismes internacionals van atorgar préstecs aEspanya per evitar una suspensió de pagaments. A llarg termini lafinalitat d’aquestes mesures era incorporar Espanya als mercatsinternacionals.

El pla d’estabilitzacióCONVERTIBILITAT: Decisió que fixa el valor d’una monedaamb el d’altra moneda més estable (dòlar) o amb el patró or.Un sistema monetari convertible garanteix que el valord’una moneda sigui previsible i així evita canvis inesperatsen la cotització.

• A la dècada del 1960 es posaren en marxa els plans dedesenvolupament econòmic i social. En total, es van promulgartres, que tingueren una vigència quadriennal (1964-1967, 1968-1971, 1972- 1975). Per supervisar-ne el funcionament es va crearel càrrec de comissari del pla de desenvolupament: Laureà LópezRodó. El projecte consistia a aplicar una planificació econòmicaindicativa, amb l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el creixement del’economia mitjançant: programar activitats del sector públic i oferirals inversors privats informació i previsió i incentius fiscals isubvencions.

Aquest projecte tenia dues línies d’actuació: les accionsestructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de laindústria i els pols de desenvolupament que intentaven reduir elsdesequilibris econòmics regionals. A Catalunya va tenir pocarepercussió. L’actuació més important va ser l’impuls al sectorpetroquímic a Tarragona i ajuts a la construcció d’una refineria depetroli (iniciativa i capital privats).

Els plans de desenvolupament

• En general no va assolir els objectius programats en gran partperquè els recursos públics eren pocs i a vegades esmalbarataven o s’invertien de manera ineficaç. Malgrat queglobalment van tenir escassa rellevància, l’èxit més gran vaser proveir la iniciativa privada d’infraestructures i deproductes bàsics que van afavorir el creixement industrial.

• L’economia catalana va anar creixent entre el 1960 i el 1974 ija des del 1950 es va mantenir per sobre de l’economiaespanyola. Les causes del desenvolupament van ser unarenovació de les activitats agràries i un gran increment delssectors secundari i terciari. Aquest creixement industrial vaser degut al millorament de la productivitat gràcies als baixossalaris, a la importació tecnològica i la inversió de capitalsestrangers. L’augment de la productivitat va permetre la baixadels preus i això va afavorir les exportacions. L’augment delnombre d’assalariats va augmentar el de consumidors, quejuntament amb la difusió de les compres a termini van donarlloc a un augment de la demanda de béns de consumduradors.

Una industrialització accelerada

• A Catalunya, igual que a la resta d’Espanya, totes les branques industrialses van expandir. Algunes van esdevenir el motor de creixement econòmiccom la indústria metal·lúrgica vinculada a la producció d’automòbils,d’electrodomèstic i de maquinària (però menys).

• La indústria química, l'energètica, la siderúrgica, la de la construcció naval ila de la construcció van tenir una taxa de creixement molt elevada a totaEspanya. Els sectors més tradicionals també van experimentar un augmentmolt significatiu. El creixement més intens va ser a les zones amb tradicióindustrial: Biscaia, Catalunya, Astúries, però també es va produir unaexpansió econòmica a zones noves com Madrid. També es van crear nousenclavaments industrials (Valladolid, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis,Huelva, València i Burgos).

• L’estructura industrial catalana va continuar assentada sobre el predominide la petita i la mitjana empresa. A Catalunya no hi havia grans empresesamb una presència de capital públic de l’INI, excepte la SEAT, la Pegaso iENHER. Es va consolidar la concentració econòmica a les cinc comarquesindustrials de la rodalia de Barcelona (Barcelonès, Baix Llobregat, VallèsOccidental, Vallès Oriental i Maresme) que reunien el 70% de la produccióindustrial.

• Les transformacions econòmiques de la dècada del 1960 vanprovocar la crisi de l’agricultura tradicional. Aquesta es basava enl’abundància de mà d’obra, els salaris baixos i l’adequació de l’ofertaa les demandes del mercat. A més, subsistia un ampli minifundismeal costat de grans latifundis.

• L’èxode rural i la disminució de la mà d’obra pagesa va feraugmentar els salaris. Els empresaris agrícoles van iniciar un procésde mecanització i ús d’adobs químics. La intensificació dels conreusva reduir més l’ocupació al camp i va fer augmentar l’emigració. Elmillorament de la renda de la població va comportar unadiversificació de la demanda d’aliments. Per millorar laproductivitat agrària el govern va estimular la concentracióparcel·lària i va promoure la construcció de regadius. La poblacióactiva agrària va disminuir.

La reconversió de l’agricultura tradicional

• A Catalunya, entre 1950-1975, el nombre de pagesos es va reduir ala quarta part. La composició del producte agrícola català vacanviar: la producció de cereals va disminuir i va augmentar laviticultura, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles.L’expansió de la superfície dedicada a arbres fruiters es va donarsobretot a les comarques de la plana lleidatana. La ramaderiaintensiva va tenir una gran expansió esglaonada en tres etapes:primer va créixer el sector de l’aviram; en segon lloc, el sectorporquí i finalment el vacum.

• En la dècada del 1960, es va donar un augment considerable del pes delsserveis en el conjunt de l’economia espanyola. Els factors que influeixenen la terciarització van ser un procés d’urbanització molt intens l’augmentde les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans detransport i comunicació i, especialment, el turisme. Durant aquests anys, aCatalunya, el sector terciari va ser menys important que el secundari.

• El boom turístic de la dècada del 1960 va comportar una font d’ingressoselevats i l’augment de l’activitat hotelera i dels serveis complementaris. Elbenestar europeu i la generalització de les vacances pagades va generarun flux de turistes a Espanya.

• Les necessitats de finançament van promoure també el creixement delsector bancari.

• El comerç internacional també va experimentar canvis significatius. Vanaugmentar les importacions, sobretot de béns d’equipament, productesenergètics i derivats i matèries primeres, i les exportacions, sobretot debéns acabats. La balança comercial es va mantenir negativa durant tot elperíode.

El progrés del sector terciari

• La clau del creixement econòmic va ser l’obtenció de recursos del’exterior per finançar les importacions, que desequilibraven labalança de pagaments, però que eren imprescindibles pelcreixement industrial.

• Aquests recursos van ser la inversió de capitals, fonamentalmentde l’Europa occidental i destinats a la indústria; les divisesproporcionades per l’arribada massiva de turistes europeus i lesremeses que els espanyols que havien emigrat a Europa enviaven ales seves famílies.

El finançament exterior del creixement

• Entre les limitacions principals destaca la polarització delcreixement econòmic en els sectors industrials i de serveis il’abandó relatiu del sector agrari, com a conseqüència, el camp varestar en una situació de retard i una bona part de la població ruralva emigrar. En segon lloc, es consolidà una economia amb una grandependència de la tecnologia i de la inversió estrangeres. Vanhaver de comprar patents i importar maquinària, supeditació del’economia espanyola als ritmes de creixement i a les decisionsd’empreses estrangeres.

• Tot i l’augment del 40% en la renda per habitants entre els anys1960-1975, el nivell de vida es va mantenir per sota del de leseconomies més industrialitzades d’Europa.

Les limitacions de l’economia espanyola

• Fort augment demogràfic conegut com baby boom: de 30’4 milions(1960) a 35’8 milions (1975). Les causes de l’espectacular augmentdemogràfic van ser una natalitat elevada (millors condicions devida), el descens de la mortalitat (especialment la infantil per lesmillores sanitàries) i l’augment de l’esperança de vida (fins els 70-76anys). Es va fer una política natalista que mantingué alta la taxa defecunditat (2, 8 fills per dona).

• Composició per edats: augmenta el percentatge de població joves(boom demogràfic) i de població vella (augment de l’esperança devida), en detriment de l’adulta.

• El creixement de la població catalana va ser encara més accelerat:de 3,9 milions (1960) als 5,5 milions (1975). Sobretot per l’arribadade la gran onada migratòria. La taxa de natalitat catalana es vasituar per sobre de la mitjana espanyola.

L’augment de la població

Evolució dels components demogràfics a Espanya

Anys TN TM CN

1951-55 15,9 10,4 5,5 1956-60 18 9,9 8,1 1961-65 19,1 9 10,11966-70 19,7 8,7 111971-75 19,9 8,5 11,4

• El creixement demogràfic va anar acompanyat d’importantsmoviments migratoris. El procés de mecanització i la modernitzacióagricultura va deixar molts pagesos sense feina, que van veure coma única solució la emigració. Durant la dècada del 1960 es vaproduir un intens èxode rural.

• Les zones agrícoles d’Espanya, com Andalusia, Extremadura, lesdues Castelles, Múrcia i Galícia, van ser les principals proveïdorsd’emigrants. Així més d’1 milió tres-cents mil espanyols van marxara altres països com França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.

• Les migracions interiors van ser molt espectaculars, entre el 1962 iel 1973, quatre milions persones van canviar de lloc de residència.Les regions agrícoles van ser les principals proveïdores ambdestinació a Madrid, Catalunya, el País Basc i València.

Els moviments migratoris

• El procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on vanarribar 1, 8 milions d’immigrants entre el 1940 i el 1975. Va ser unprocés que es va fer sense cap planificació i per això va tenirimportants conseqüències i desequilibris regionals.

• Els immigrants procedien principalment d’Andalusia, Extremadura,les dues Castelles i Aragó. Però també de les zones interiors i de lamuntanya de Catalunya a les ciutats. Els nouvinguts es van instal·lara Barcelona i al cinturó industrial (Badalona, Sta. Coloma, Sabadell,Terrassa, Cornellà, St. Feliu de Llobregat, St. Boi...)

• Aquestes poblacions van créixer gairebé fins a la saturació i sensedisposar de les infraestructures necessàries. El barraquisme i laproliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i ambdèficits de serveis socials bàsics. En contrapartida, hi va haver undespoblament progressiu, sobretot de joves, de l’Urgell, PallarsSolsonès, la Conca de Barberà, etc.

• El desenvolupament de la indústria, més l’expansió del sectorserveis van suposar una transformació molt important de lesestructures socioprofessionals de la població. Quan a la distribuciósectorial hem de destacar el creixement del nombre d’obrersindustrials que va arribar als quatre milions.

• A Catalunya la xifra d’assalariats (85% de la població activa catalanaal 1975) era superior a la mitjana espanyola i semblant a les regionseuropees.

• També va augmentar el volum de les classes mitjanes i es vaconsolidar la burgesia urbana. Juntament als professionalsautònoms, va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i el deprofessionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i ales activitats terciàries.

Els canvis en l’estructura social

• L’expansió de l’economia va comportar una transformació profunda de lasocietat que va Deixar enrere la misèria i la rígida moral de la postguerra iavançant cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis.

• L’augment del poder adquisitiu va donar la possibilitat d’entrar a lasocietat de consum que es va viure amb gran intensitat. Les llarsespanyoles es van començar a equipar amb nou utillatge com frigorífics,televisors, altres electrodomèstics... A més es va popularitzar l’automòbil,amb la comercialització del Seat 600, de producció nacional.

• El nivell educatiu de la població va millorar considerablement. L’any 1970la Llei general d’educació, que va remodelar el sistema educatiu i vasuposar un augment de la població escolaritzada (des d’ensenyamentprimari fins la universitat) i el creixement d’inversions de l’Estat enl’educació, va disminuir de forma dràstica l’analfabetisme.

• També hi van haver canvis significatiu en la família amb la substitució de lafamília extensa per la família nuclear (pares i fills) típica del món urbà iindustrial.

Les noves pautes socials i culturals

• La condició femenina també va canviar de forma substancial. Ladona comença a abandonar el paper tradicional, s’incorpora al móndels estudis i el treball. La reivindicació dels drets de las dones vadonar lloc a un nou moviment feminista. Malgrat la incorporació dela dona a noves activitats, la taxa d’ocupació femenina molt per sotade la mitjana.

• La renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II va tenir granimpacte a Espanya i va influir decisivament un sector de l’Esglésiaque comença a distanciar-se del règim. Aquests canvis es van donaren un context de secularització creixent i de disminució de la sevainfluència.

• El progrés econòmic, la modernització social i el canvi de pautesculturals van suposar menys suport social al règim. El canvi social vaestimular el creixement d’un nou tipus d’oposició que reclamava lademocratització del règim.

• L’obertura a l’exterior, el desenvolupament econòmic i la transformacióradical de la societat van dur el govern a emprendre un seguit de reformespolítiques per amagar alguns aspectes del franquisme.

• L’ascensió política de Carrero Blanco va reforçar els tecnòcrates vinculats al’Opus Dei al si del govern. Els governs a partir del 1962 incorporaren nousministres de la línia tecnocràtica: Alberto Ullastres, Laureà López Rodó; ijoves falangistes com Manuel Fraga Iribarne (cartera d’Informació iTurisme).

• L’objectiu d’aquest governs es va orientar cap a la promociódesenvolupament econòmic, però també cap a una renovació política queimpliqués la modernització de l’administració, la legislació i les institucionsdel règim. Segons el seu programa la prosperitat econòmica enfortiria lapau social i supliria la manca de llibertats i de participació política de lasocietat espanyola. El millorament del benestar social donaria aparençade modernitat a la dictadura.

El govern dels tecnòcrates

• La nova orientació del govern obligà a un impuls legislatiu permodernitzar les institucions, per apaivagar les tensions socials i percanalitzar les discrepàncies entre les famílies. Al 1963 es crea elTribunal d’Ordre Públic (TOP): delictes polítics a jurisdicció civil. Espretenia suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior.

• Es va augmentar la tolerància i la permissivitat amb la promulgaciód’una Llei de premsa (1966) que suprimia la censura prèvia i espodia publicar noves revistes públiques i llibres. Sí que es fixava unsistema de multes i suspensions per als que superessin el marge detolerància previst. L’any 1967 la Llei de llibertat religiosa vareconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de culte i laLlei de representació familiar va permetre l’elecció de 108procuradors que formen el terç familiar. Només persones afins alMovimiento i a més limitava el dret de vot als caps de família.

Les reformes legislatives

• Es va modificar el marc de les relacions laborals. Unes Lleis de conveniscol·lectius (1958) van permetre negociar salaris i condicions laborals entreempresaris i obrers i havia establert els jurats d’empresa i els enllaçossindicals. Aquest nou marc va permetre “l’entradisme” (entrada detreballadors opositors als franquisme). Van ser molt importants les eleccionssindicals del 1966, en les quals les candidatures impulsades pels sindicatsclandestins (CCOO i USO) van tenir èxit.

• L’any 1967 es va aprovar la Llei de la Seguretat Social que va ampliar elsmecanismes de cobertura social i que va suposar la construcció d’un incipientEstat del benestar.

• Aquell mateix any es va promulgar la Llei Orgànica de l’Estat (LOE) amb la quales pretenia coronar l’edifici institucional del franquisme. Aprovada enreferèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals, depurava elllenguatge feixista i confirmava la institució monàrquica del règim. A més,concretava les funcions dels òrgans de l’Estat: mantenia la concentraciópoders dictador, però introduïa la separació entre el cap de l’Estat i presidentdel govern (Franco va exercir els dos càrrecs fins al 1973).

• L’any 1969, i d’acord amb el que estipulava la Llei de successió, Franco vadesignar com a successor a Joan Carles de Borbó amb el títol de Príncepd’Espanya. Això va agreujar les tensions entre els tecnòcrates (partidaris de lasuccessió monàrquica) i els falangistes (volien impulsar les institucions delMovimiento com a garantia de la continuïtat del règim).

• L’any 1962, Espanya va sol·licitar l' ingrés a la Comunitat EconòmicaEuropea però se li va negar perquè no era un estat democràtic. Noobstant això, l’any 1970 es va aconseguir signar-hi un acordpreferencial que va permetre reduir els aranzels i va afavorir lesexportacions industrials espanyoles.

• Espanya va participar també en el procés de descolonització africà.L’any 1956 França va pactar amb el rei del Marroc el reconeixementde la independència del protectorat i Espanya es va veure forçada aretirar-se. L’any 1968 es concedí la independència a GuineaEquatorial i, el 1969, es va cedir al Marroc el territori de l’Ifni. Es vamantenir el Sàhara occidental fins al 1975.

Les relacions internacionals

• Els enfrontaments entre reformistes i immobilistes al si del governesclaten públicament l’any 1969 arran de l‘escàndol Matesa(empresa maquinària tèxtil connectada amb l’Opus Dei), que vatenir a veure amb un frau fiscal relacionat amb l’exportació demaquinària tèxtil. Van haver-hi denúncies de corrupció. L’afer va seràmpliament difós per la premsa i els sectors més immobilistes delgovern van culpar l’obertura informativa propiciada per la Llei dePremsa.

• El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants perquèva provocar l’expulsió dels sector més tecnòcrates del govern.Carrero Blanco, vicepresident del nou govern, va veure la necessitatd’endurir la política interna del règim tot restringint la Llei dePremsa i augmentant la repressió.

El triomf de l’immobilisme

• Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel·lió militar i l’Estatd’excepció (1969 i 1970) va ser un recurs, i van augmentar lesdetencions i la violència policíaca. El consell de guerra a Burgos(1970) amb la petició de 6 penes de mort va suposar àmpliesprotestes i una campanya internacional que demanava l’indult.Franco va exercir el dret de gràcia.

• Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim es vandecantar a favor de les posicions immobilistes avalades per CarreroBlanco. Així, es va paralitzar el nou projecte de Llei d’AssociacionsPolítiques i la nova Llei Sindical (1971) va ser només un recull denormes ja vigents. També es va endurir la política sancionadora dela Llei de Premsa.

• La protesta del treballadors va se un focus principal de tensió apartir de la dècada del 1960, en què va augmentar la intensitat deles vagues i de les reivindicacions obreres. Entre el 1960 i el 1975els conflictes laborals van augmentar, sobretot a zones amb tradiciósindical més arrelada: Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia entred’altres. La majoria dels conflictes tenien el seu origen en qüestionslaborals i molt es van acabar polititzant. L’any 1962, Astúries vapatir una vaga de minaires que es va estendre pels principals nuclisindustrials del país (500.000 obrers).

• La conflictivitat obrera estimulà el sorgiment d’un sindicalisme almarge de l’oficial. Així, l’any 1964 neix a Barcelona CCOO, unsindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral ipolítica. Combinava acció il·legal (vagues) amb acció legal (eleccióenllaços sindicals). L’any 1967, un grup de sindicalistes vinculats ales Joventuts Obreres Cristianes es separen de CCOO i funden UNIÓSINDICAL OBRERA (USO).

Els moviments socials d’oposició

• Una altre element de protesta va ser el moviment estudiantil, quea partir de la dècada del 1960 va manifestar el seu ideariantifranquista. L’any 1966, estudiants de la UB, en un acte celebratal convent dels Caputxins de Sarrià van crear el Sindicat Democràticd’Estudiants (SDEUB).

• Durant la dècada del 1970 es donen més moviments socials, entreels quals tingueren gran importància dels moviments de lesorganitzacions veïnals, impulsades per una minoria polititzada quereclamava millors condicions de vida per als barris.

• La difusió dels postulats reformistes del Concili Vaticà II i lapreocupació per la injustícia social va donar lloc a l’aparició dins del’Església Catòlica d’actituds crítiques contra la dictadura. Van serexemples molt clars les declaracions de l’abat de Montserrat (1964)i la participació d’organitzacions catòliques (JOC, HOAC) en lesmobilitzacions. Una part de la jerarquia eclesiàstica es va distanciardel règim, com va quedar palès a la manifestació pacífica de 130capellans a Barcelona contra els maltractaments a comissaria(1960). La reivindicació democràtica va arribar també a les files del’exèrcit, on un grup d’oficials va crear la Unión Militar Democràtica(UMD).

• L’extensió de la conflictivitat social va donar lloc al creixement irecomposició de l’oposició política al franquisme. Els partitspolítics van renovar els seus dirigents i les seves activitats.

• A Catalunya l’organització d’esquerra amb una estructuraorganitzativa clandestina més sòlida era el Partit Socialista Unificatde Catalunya (PSUC) que va aconseguir una implantació socialconsiderable. També hi van tenir un paper important de lesorganitzacions socialistes com el Front Obrer de Catalunya (FOC),fundat el 1961, i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Altresgrups amb presència testimonial poc activa van ser la UnióDemocràtica de Catalunya (UDC), el Front Nacional de Catalunya(FNC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El 1974, va néixerConvergència Democràtica de Catalunya (CDC): catalanista decentre.

• Tota aquesta oposició va coordinar la seva actuació: ComissióCoordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969).

Els grups polítics antifranquistes

• A la resta de l’Estat el grup més actiu era el Partido Comunista deEspaña (PCE); també mantenia la seva organització el PartidoSocialista Obrero Español (PSOE), que al Congrés de Suresnes(1974) va renovar la seva actuació i va elegir una nova direcció.L’oposició moderada estava representada per la democràciacristiana, amb poca base social però amb alguns líders de prestigi.L’any 1962, el PSOE va participar en el IV Congrés del MovimentEuropeu, anomenat “el contuberni de Munic” on es reivindicava lanecessitat d’una Espanya democràtica.

• Al País Basc, el Partit Nacionalista Basc (PNB) mantenia la sevaestructura. Però el fet de més repercussió fou la creació d’ETA l’any1959 que barrejava idees socialitzants i de nacionalisme radical i vapropugnar una estratègia de lluita armada contra el franquisme apartir del 1968.

• La reivindicació de l’ús de la llengua catalana va donar lloc a unarepresa cultural que va aprofitar certa tolerància del règim. Vaemergir un moviment civil catalanista, que comportà l’apariciód’unes primeres revistes en català (Serra d’Or) i la creació iconsolidació d’entitats (Omnium Cultural), projectes cultural(Enciclopèdia Catalana), editorials (Edicions 62), etc. Però elfenomen amb més incidència va ser la Nova Cançó catalana.

• Aquest moviment va anar acompanyat de campanyesreivindicatives en defensa de la catalanitat i de les llibertatsdemocràtiques. Van tenir un gran ressò els Fets del Palau de laMúsica de Barcelona (1960), on alguns dirigents van ser detingutsper haver repartit fulls de mà i entornat cançons catalanistes.També es va produir un moviment important de renovaciópedagògica (Rosa Sensat).

La represa cultural de Catalunya

• Carrero Blanco va ser la persona més important per mantenir launió de totes les famílies franquistes i assegurar la continuïtat delrègim després de la mort del dictador, Però el 20 de desembre de1973 va ser assassinat per ETA a Madrid.

• A partir d’aquest moment la fractura entre els immobilistes i elsoberturistes va ser cada vegada més gran. Els immobilistes volien lacontinuïtat a qualsevol preu. Els sectors més ultres s’oposaven aqualsevol transformació. Eren els anomenats búnquers(comandaments militars, vells falangistes i polítics més recalcitrantscom: José A. Girón i Blas Piñar). Els oberturistes creien en laconveniència d’un canvi progressiu mitjançant la creaciód’associacions polítiques dins del Movimiento.

La crisi política del règim

• El gener de 1974 es forma un nou govern presidit per Carlos AriasNavarro que pretenia unir oberturistes i immobilistes. El seuprograma “espíritu del 12 de febrero” pretenia un cert pluralismepolític. Va prometre una nova llei municipal per triar els alcaldes iels membres de les diputacions provincials, va augmentar el poderdels procuradors a les Corts i va augmentar el nombre; tambéanuncià reformes sindicals i una nova llei sobre associacionspolítiques.

• Els sectors ultradretans van denunciar un perill imminent i vanforçar que el govern d’Arias Navarro es decantés clarament versl’immobilisme. Els ministres oberturistes van abandonar el govern.

• A partir del 1973, creixement espectacular de la conflictivitat social i de lacontestació política. La protesta obrera i d’estudiants va augmentarconsiderablement i els grups d’oposició van crear nous organismesunitaris per reivindicar la democratització.

• L’any 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, que comprenia total’oposició catalana i va mobilitzar una oposició de masses amb l’eslògan“llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. En l’àmbit global espanyol, el1974, per iniciativa del PCE es constitueix a París la Junta Democràtica deEspaña que integrava Comissions Obreres, partits d’esquerra ipersonalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava laformació d’un govern provisional per implantar un règim democràtic iadoptar de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertatspolítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics. El 1975, elPSOE impulsà la Plataforma de Convergència Democràtica juntament ambla UGT, el PNB i altres sectors democratacristians. L’any 1976, la Junta i laPlataforma, que tenien un programa semblant, es van fusionar enCoordinación Democràtica o Platajunta.

L’expansió dels moviments antifranquistes

• Els últims anys de la dictadura va haver-hi una intensificació de laviolència política. D’una banda, ETA va augmentar els atemptats iva sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà (FRAP i GRAPO). D’altra,el franquisme va intensificar la repressió: l’any 1974, va ser executatPuig Antich, militant anarquista; el 1975, un nou decret lleiantiterrorista va significar la instauració d’un Estat d’excepciópermanent, i al setembre, van ser condemnats a mort i executatsdos activistes d’ETA i tres del FRAP.

• La malaltia de Franco es va anar agreujant els anys 1974 i 1975. Aixòfeia que no pogués exercir les seves funcions. El conflicte delSàhara serà un nou focus desestabilitzador. Aquest territori, ric enfosfats, era cobejat pels països veïns. L’any 1973 els sahrauís haviencreat el Front Polisario, una organització nacionalista per laindependència. Espanya optà per acceptar la descolonització iacceptà un referèndum d’autodeterminació

• Hassan II del Marroc organitzà l’octubre de 1975, la Marxa Verda,invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar desenes demilers de civils. El 14 de novembre es signa l’Acord de Madrid wuesuposava el lliurament del Sàhara al Marroc i a Mauritània.

• Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Deixà un règimanacrònic i en crisi profunda.

La mort del dictador