EL CREDIT I L’EMPRESA: CONJUNTURA DIFÍCIL I FUTUR INCERTIntroduccióEl crèdit a les empreses, i més concretament, a les activitats productives, no ha deixat de contreure’s des de l’inici de la crisi econòmica a Espanya, a l’any 2008.

La manca de liquiditat, que es va iniciar amb la crisi financera de la tardor de 2008, i que va tenir el seu origen al fenomen subprime als Estats Units, va posar a les entitats financeres espanyoles en una situació cada cop més difícil, doncs els problemes de finançament als mercats internacionals van ésser creixents, doncs s’albirava un previsible esclat de la bombolla immobiliària, amb el subsegüent efecte de deteriorament sobtat i abrupte dels balanços, així com un fort augment de la morositat.

Aquesta dinàmica es va anant agreujant en la mesura que es va patir el xoc de les diverses onades derivades d’una conjuntura econòmica cada cop més adversa, i que si inicialment va afectar al sector de la construcció, després es va traslladar, amb tota la seva intensitat, a la resta de les activitats econòmiques.

Així, als fenòmens de manca de liquiditat o “credit crunch” que es van patir ales anys 2008 i 2009, es va afegir el deteriorament continuat i persistent del sector de la construcció: promoció i transformació del sòl, la caiguda de la solvència de una bona part dels sectors econòmics relacionats amb la demanda i amb menys capacitat d’internacionalització, la crisi del deute sobirà, etc. Tot plegat ha transformat radicalment al sector financer espanyol, obligant-lo a endegar un dels processos d’ajust i reestructuració més ambiciosos de la història econò-mica recent.

La transformació de referència ha estat de tant abast que una figura tradicional del sector financer espanyol: les caixes d’estalvi, han desaparegut, donant pas a un procés de concentració sense precedents, tot plegat comple-mentat per un rescat bancari pactat amb la Unió Europea, que emparat amb un Memoràndum d’Enteniment (MoU), ha condicionat el desplegament de l’economia des de la seva aprovació a l’any 2012, i tot un reguitzell de nacionalitzacions i recapitalitzacions (processos de bail out).

Els efectes de la present crisi econòmica, que tot just comença a ésser superada, sobre el crèdit empresarial, han estat devastadors. Fins i tot, la recent recuperació de l’activitat econòmica, molt fràgil i clarament influenciada per factors exògens extraordinaris, com la caiguda del preu del petroli, les polítiques monetàries expansives dutes a terme pel Banc Central Europeu i la caiguda històrica dels tipus d’interès, ha estat del tot insuficient per

Font: Boletín Estadístico del Banco de España.

a revertir la dinàmica de contracció del crèdit empresarial.

La contracció del crèdit empresarial no ha estat un fenomen exclusiu de l’economia espanyola, doncs s’ha estès per la major part del països occidentals.

Tanmateix, la seva virulència sí ha estat un fet distintiu, doncs reduccions de tant abast, tant en termes de du-rada com d’intensitat, no són extrapolables.

Un altre element distintiu, i que cal ressaltar, és l’elevat nivell de dependència del crèdit empresarial de les en-titats financeres, sobre tot en els segments de la microempresa, la petita i la mitjana empresa, que a banda de palesar una tradicional feblesa en termes de pes dels recursos propis sobre el total del passiu, o un excessiu pes del finançament a curt termini, demostra una vinculació amb les fórmules de finançament bancari que no són habituals a les economies de major mida de la Unió Europea o dels Estats Units.

En aquest sentit, es palesa una manca de diversificació de les fonts de finançament, i els pes dels vehicles al-ternatius, com “business angels”, fons derivats de grups familiars: “family offices”, fons d’inversió destinats a empreses no cotitzades, capital risc, etc., segueix sent gairebé residual.

La banca universal segueix monopolitzant el finançament empresarial a l’economia espanyola, tot mantenint un esquema de funcionament que va ser denunciat com patològic des del procés de industrialització als anys seixanta, i que encara no s’ha revertit: (Ramón Tamames, a tall d’exemple)

Per tant, una crisi econòmica que ha tingut el seu epicentre al sector financer, forçosament ha tingut que afectar notablement al finançament de les empreses, per la qual cosa resulten perfectament coherents les xifres que, a continuació, passen a exposar-se.

Així, les dades de crèdit total a Espanya, destinat al finançament d’activitats productives, facilitades pel Banc d’Espanya, i que resten disponibles fins al segon trimestre de 2015, posen de manifest la tendència exposada, amb una contracció total acumulada al període considerat: 2009 – 2015, del 33,83%

Tanmateix, i si bé ha estat el sector de la construcció el que més ha patit la contracció de referència, la resta d’activitats econòmiques, com la indústria, també han suportat una fortíssima contracció:

Font: Boletín Estadístico del Banco de España.

Dades corresponents al quart trimestre de cada any, excepte al 2015, que corresponen al segon trimestre.

En aquest cas, la contracció del crèdit es força diferent, tot i que clarament negativa. Així, el crèdit a la indústria es contrau en el període de referència: 2009 – 2015, un significatiu 27,72%, mentre que la construcció ho fa en un esfereïdor 64,67%.

Com es pot apreciar en el gràfics adjunts, tot i que la caiguda del crèdit sembla apaivagar-se en el darrers anys, tot i la recuperació econòmica, l’evolució encara no ha canviat de tendència, i a l’any 2015, les xifres continuen deteriorant-se, tot i que a un ritme molt més contingut.

En qualsevol cas, aquesta evolució és molt preocupant, doncs en un context on el nivell de bancarització és extraordinàriament elevat, com és el cas de l’economia espanyola, el sector empresarial veu constant i creixent-ment restringit l’accés al crèdit.

Addicionalment, molts factors estan incidint negativament en l’agreujament d’aquesta dinàmica, com són:

• Lacontracciódel’ofertaentermesd’entitats:laconcentracióbancària.

• Lacontracciódel’ofertaentermesdepuntsdevendaod’atencióalpúblic:oficinesinombred’empleats.

• Lesexigènciesdecapitaladdicionalalesentitatsfinanceres:l’augmentdelsrequerimentsdesolvència.

• Lespròpiescaracterístiquesdelcrèditempresarial.

• Elcanviqualitatiuquehanexperimentatlesentitatsfinanceresresultantsdelprocessosdeconsolidació

Font: Boletín Estadístico del Banco de España.

bancària.

I que ha continuació, passen a comentar-se.

La contracció de l’oferta en termes d’entitats: la concentració bancària.

El sector financer espanyol ha sofert una contracció de l’oferta sense precedents, tot tenint en compte que les caixes d’estalvi ha desaparegut virtualment, i que han estat gairebé totalment absorbides per grans entitats ban-càries o, puntualment, i en pocs casos, s’han convertit en bancs.

Aquest procés de reconversió, molt més agressiu que el que es va patir en el decurs dels anys vuitanta del segle XX, amb l’expropiació de Rumasa i la subsegüent privatització de les seves entitats financeres, o les absorcions de grups bancaris de tipus mitjà o petit, a les hores amb problemes de solvència, com Banca Catalana, Urquijo o d’altres, ha fet minvar el nombre d’actors en el sector financer d’una forma extraordinària, tal i com es posa de manifest en el quadre adjunt.

La dinàmica de concentració de referència ha estat especialment significativa a Catalunya, en general, i a la demarcació de Tarragona, en particular, atesa la forta presència històrica de les caixes d’estalvi d’abast regional, que restaven prou esteses des del punt de vista territorial.

Així, i tot exceptuant a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona: ara Caixabank, que ha esdevingut en un ac-tor principal del sistema financer espanyol, tot protagonitzant importants processos d’absorció d’altres entitats, com Caixa Girona, el Banco de Valencia o Banca Cívica, la pràctica totalitat de les caixes d’estalvis catalanes han acabat en mans de dos grans grups bancaris: essent el BBVA el que ha assolit una quota de mercat més significativa, doncs ha adquirit UNNIM i Catalunya Banc.

Altres caixes catalanes, com és el cas de Penedès o Laietana, han passat a formar part d’altres grups bancaris, com és el cas de Sabadell i Bankia, respectivament, rere processos d’integració més o menys traumàtics, com els sistemes integrats de protecció (SIP), entre d’altres.

El procés de concentració de referència ha comportat, d’ordinari, el tancament massiu d’oficines, la reducció de personal i la desaparició de marques comercials molt arrelades al territori, així com la pèrdua d’un important know – how i de coneixement del teixit empresarial, difícilment reemplaçables.

Addicionalment, s’han introduït altres criteris de gestió, més preocupats per l’obtenció d’economies d’escala, que han modificat radicalment l’enfocament de les xarxes comercials vinculades a les entitats absorbides i / o adquirides. D’aquesta dinàmica de concentració n’ha resultat especialment afectada la petita i la mitjana em-presa, com es veurà més endavant, la qual cosa ha resultat un cop molt significatiu pel teixit econòmic.

En aquesta línia, ve sent molt habitual sentir comentaris des d’instàncies financeres que lloen aquest procés de concentració bancària, atès que millora la solvència del sector financer, i genera grups bancaris amb capacitat per a competit globalment.

Tanmateix, i des d’un punt de vista microeconòmic, la dinàmica de referència no és gens aconsellable si es pretén mantenir un nivell de competència acceptable, doncs pot generar comportaments oligopolístics. Així doncs, cal recordar que s’ha passat, a la demarcació de Tarragona, de disposar d’una trentena d’actors a menys de deu, en l’actualitat, i minvant.

La contracció de l’oferta en termes de punt de venda o d’atenció: oficines i nombre d’empleats.

Si la reducció del nombre d’actors ha estat extraordinàriament significativa, la reducció del nombre d’oficines i d’empleats ha anat en la mateixa direcció.

En aquest cas, i amb dades d’abast territorial, és possible verificar fins a quin punt s’ha reduït l’oferta financera a la demarcació de Tarragona, tot seguint una tònica molt similar a la resta d’àmbits.

Així, el nombre d’oficines d’entitats de dipòsit: banc i caixes d’estalvi, ha tornat, d’acord amb la darrera dada pu-blicada, a l’any 2013, a nivells de 1997, desprès d’assolir el màxim històric a l’any 2009, amb 833 punts de venda.

Tanmateix, sembla que aquest procés no s’aturarà a curt termini, tot tenint en compte que encara s’ha de com-pletar l’absorció de Catalunya Banc, que integrà Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, per part del BBVA, i que encara gaudeix d’una forta presència a les contrades tarragonines.

Font: Anuario Económico de España 2013. Servicio de Estudios de La Caixa.

La reducció de la capacitat de les entitats financeres no només s’ha palesat en el tancament d’oficines, si no en la contracció del nombre d’ocupats, que ha minvat un 35,43% entre 2008 i 2015.

Com es pot apreciar, tot i la reducció del nombre d’oficines, la d’ocupats ha estat substancialment inferior, per la qual cosa cal interpretar que s’han produït dos fenòmens significatius:

• L’augmentdelnombred’empleatsperoficina.

• Ladesapariciódeserveisdecapçaleradetipusregionalodezonao,finsitot,detipuscentral(CaixaTarragona).

Font: Observatori d’Empresa i Ocupació; Afilats al règim general de la Seguretat Social, sector de mediació financera. Departament d’Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya.

En qualsevol cas, i sempre amatents a l’evolució singular de la plantilla de Catalunya Banc, doncs te una re-percussió molt singular al teixit financer tarragoní, cal albirar que el procés de reducció del nombre d’ocupats seguirà mantenint-se, tot i que a un ritmes més contingut. Les exigències de capital addicional a les entitats financeres: l’augment dels requeri-ments de solvència.

Una de les conseqüències més importants de la crisi financera que es va patir a l’any 2008, és l’extraordinari enduriment dels requeriments de solvència de les entitats financeres exigits per les autoritats internacionals i els ens de supervisió, és a dir:

• L’exigènciadecapitaladdicional,tantentermesdepercentatgesobreelsactiusponderatsperrisc(Riskweighted assets: RWA), com de qualitat o composició.

• Untractamentmoltmésrigorósdelacarteradepréstecsi,subsegüentmentdelesdotacionsnecessàriesper afrontar eventuals pèrdues: millora substancial de la gestió del risc.

• Lanecessitatd‘implantarcriterismoltmésrigorososal’horadevalorarlacarterad’actiusdelesentitatsfinanceres, amb la introducció de anàlisis periòdics sobre la seva evolució, i posant aquesta dinàmica de revisió en funció de les eventuals necessitats de capital: stress test.

Les exigències de capital addicional, en el marc del procés d’implantació dels anomenats criteris Basilea III (Bank of International Settlements: BIS), ha obligat a les entitats financeres a dur a terme un exigent programa d’enfortiment dels recursos propis: capital i reserves (beneficis retinguts) i a l’emissió d’instruments híbrids, a mig camí entre deute pur o tradicional (deute sènior) i / o deute subordinat, a fi i efecte d’augmentar substan-

cialment la seva solvència.

Tanmateix, la captació de capital o d’instruments assimilables, no ha estat suficient, atès el nivell creixent d’exi-gència.

Així, també ha estat necessari retallar el repartiment de dividends (pay out) de les entitats financeres, que en el cas de les nacionalitzades pràcticament s’ha suspès fins assolir un ratis de capital acceptables (dins de calen-dari) i el que és més important, mantenir molt controlat el creixement de l’actiu, esperonant els processos de reducció de la cartera de préstecs.

Com la pràctica totalitat dels ratis de capital tenen com a denominador els actius ponderats per risc de les entitats financeres, on els préstecs concedits a les famílies i ales empreses ne formen part, essent una part prou significativa, una de les vies per assolir uns nivells acceptables de solvència està sent reduir la cartera creditícia.

Aquesta dinàmica: la introducció dels criteris de Basilea III, s’ha aplicat amb tot rigor des de 2008, tot adoptant un calendari d’adaptació molt rigorós, esperona un nivell d’exigència cada cop més elevat, amb uns objectius per l’any 2020 prou ambiciosos:

Font: Morgan Stanley i Bank of International Settlements (BIS)

De fet, i comptant globalment l’efecte, que es perllonga en el temps: 2008 – 2020, la introducció dels criteris en matèria de requeriment de capital Basilea III, suposa una exigència mínima addicional de gairebé 200 punts bàsics amb efectes immediats, la qual cosa està desincentivant totalment la concessió de nous crèdits per part de les entitats financeres espanyoles, doncs aquestes partien de situacions molt precàries.

L’aplicació dels criteris de Basilea III, que es preveu finalitzi a l’any 2020, contempla, en qualsevol cas:

• Reforçarelcapitaldemajorqualitat:recursospropis,totaugmentantelsratisTIER1iTIER2.

• Introduirelconceptede“capitalconservationbuffer”.

• Introduirelconceptede“countercyclicalbuffer”,moltsimilar,enconcepció,alesprovisionsanticícli-ques que el Banc d’Espanya va requerir abans de la crisi financera de 2008 a les entitats financeres espanyoles, i que es va dissenyar amb l’objectiu d’aplanar la corba de beneficis i disposar d’un coixí per augmentar la cober-

tura de la cartera creditícia amb problemes (NPL: non performing loans)

• Introduirelconcepte“G-SIB:globalsystemicallyimportantbankssurcharge”orecàrrecd’exigènciadecapital a les entitats sistèmiques, que a Espanya tenen un extraordinari pes, doncs són dos dels bancs més actius i amb major presència en el mercat català: Banco Santander i BBVA.

Els tres darrers conceptes introduïts es pretén cobrir-los amb instruments de la màxima qualitat i amb una mínima exigibilitat: capital, beneficis retinguts i primes d’emissió (reserves)

L’efecte calendari és singularment important, doncs com es posa de manifest en el quadre següent, obliga a les entitats financeres a endegar un permanent procés d’adaptació amb una magnitud global extraordinària, doncs als efectes reals, suposa passar d’unes exigències de capital de facto sobre actius totals ponderats per risc de menys 4% abans del 2010, a unes totals: concepte “fully loaded”, del 12% a l’any 2020.

Esmentat en altres termes, suposa multiplicar per cinc les exigències de capital a les entitats financeres en un dècada.

Font: Bank of International Settlements (BIS) an

Tot plegat genera un escenari on les entitats financeres en general, i les espanyoles en particular, no tenen cap interès en incrementar el seu actiu, i menys el de major risc: crèdits, doncs aquest pondera més i, per tant pe-nalitza.

Addicionalment, aquest plantejament obliga a moltes entitats a canviar abastament el seu model de negoci. Així les entitats financeres que desenvolupen el seu negoci majoritari en el segment dels finançament a les fa-mílies i a les petites i mitjanes empreses: retailing bank, es veuen singularment afectades, doncs aquests actius ponderen notablement (negativament) a l’hora de conformar les necessitats de capital i dimensionar els ratis exigibles.

Addicionalment, si aquestes entitats esdevenen en sistèmiques, el problema adquireix una dimensió addicio-nal.

Així, els requeriments de més capital i, per tant, d’augment de solvència, no s’exhaureixen amb l’aplicació dels criteris Basilea III, atès que es pretén introduir un nou concepte, que suposa una major exigència per als banc sistèmics, que en el cas espanyol són: Banco Santander i BBVA que, com ja s’ha dit, tenen una extraordinària presència al mercat espanyol i, òbviament al català.

Així, i com es pot apreciar en el quadre següent, i amb dades de febrer de 2014, Banco Santander i BBVA (afe-gint-hi Catalunya Banc), totalitzaven el 33,8% del crèdit a clients a nivell espanyol.

Font: Diari econòmic Expansión

Les noves i addicionals exigències de capital que afecten directament als bancs sistèmics és fonamenten en un concepte anomenat TLAC (Total Loss Absorbency Capacity o capacitat total per absorbir pèrdues), és a dir, aquestes grans entitats financeres han de disposar de capacitat suficient com per absorbir potencials pèrdues que garanteixin que la seva resolució (possible desaparició) no afectarà de forma irreversible al sistema finan-cer global i que, eventualment, disposaran de capacitat per a recapitalitzar-se sense recorre a vehicles de rescat públic (bail out), com va succeir entre 2008 i 2010.

L’objectiu d’aquest plantejament és evitar que el sector públic hagi de rescatar de nou entitats privades en supò-sits de crisi financera, com ja va succeir a la major part dels països occidentals entre 2008 i 2012, amb l’eventual impacte econòmic i sobre tot, polític, doncs existeix la percepció de que els ajuts públics han anat a cobrir ges-tions marcadament ineficients, amb el corresponent risc moral que aquesta conducta suposa.

En qualsevol cas, el disseny del TLAC endureix encara més els requisits de composició dels recursos propis, in-crementant-los addicionalment, i com ho torna a fer en funció d’un percentatge dels actius ponderats per risc, introdueix una forta pressió addicional sobre la gran banca sistèmica per a limitar l’expansió dels seus balanços.

Font: Ten key points from the FSB’s TLAC ratio; PricewaterhouseCoopers (PwC)

Aquest fet posa de manifest que, un altre cop, es veu fortament desincentivada la concessió de crèdits a famílies i empreses per part de les grans entitats bancàries (en aquest cas sistèmiques), la qual cosa introdueix una forta pressió addicional en un mercat cada cop més oligopolístic, com és el cas espanyol.

Tanmateix, la pressió normativa no s’exhaureix aquí, doncs les autoritats i els supervisors bancaris pretenen establir requeriments addicionals que, necessàriament comportaran una davallada en la concessió de crèdits a famílies i empreses, com són:

• Laintroduccióderatisdeliquiditat,quefaranqueunpercentatgeméselevatdel’actiudelesentitatsfinanceres no pugui ésser destinada a crèdits.

• Laintroduccióderatisdepalanquejament,quelimitinlacarteracreditíciasobreeltotalderecursospropis o capital, com de fet ja està funcionant als Estats Units. Aquest rati actua com un topall, i només possi-bilita el creixement de la cartera creditícia de la entitat si aquesta reforça, de forma paral·lela, i d’acord amb les estipulacions aprovades en cada moment, els seus recursos propis.

Per tant, totes les dinàmiques d’enfortiment de la solvència de les entitats financeres espanyoles, esperonades pels supervisors i les autoritats internacionals, van en la línia d’incrementar el percentatge de capital, de més o menys qualitat, sobre el total d’actius ponderats per risc.

La reacció natural de les entitats està sent augmentar en valors absoluts el capital, emprant les següents vies:

• Ampliacionsdecapital,ambprimad’emissió.

• Retribució(pagament)alsaccionistesambl’emissiódenovesaccionsambprimad’emissió(scriptdivi-dend)

• Emissiód’instrumentshíbrids,comdeutesubordinat,destinatainversosexpertsialmercatmajorista.

• Assegurar lacomptabilitzaciódelsdretsfiscalsdavantde lahisendapública,derivatsde lespèrduesgenerades en els recents processos de sanejament (DTA: deferred tax assets)

però també limitar el creixement, i si més no, reduir els actius amb una major component de risc, essent el crèdit empresarial un component fonamental.

Per tant, és perfectament ajustat a la realitat afirmar que la introducció dels nous criteris de solvència està li-mitant i, fins i tot, reduint, el crèdit empresarial, i que aquesta dinàmica es mantindrà, amb tota probabilitat, almenys en els propers cinc anys (2020)

Les pròpies característiques del crèdit empresarial.

El crèdit empresarial, a diferència del personal (destinat a les famílies), és molt difícil d’estandarditzar, i re-quereix d’una important tasca d’anàlisi inicial i seguiment. Això provoca que s’hagin de destinar importants recursos a la seva concessió i monitorització, la qual cosa no incentiva, certament, al seu desenvolupament, sobre tot en un context on la retallada de costos s’ha convertir en una eina per a restablir l’equilibri dels comptes d’explotació de la pràctica totalitat de les entitats financeres.

Addicionalment, i en conjuntures de crisi econòmica, el crèdit empresarial tendeix a experimentar una elevada sinistralitat, obligant a assumir pèrdues significatives a les entitats financeres.

Per les raons esmentades: costos de gestió en la concessió i la tramitació, exigències en el seguiment del risc:

• Sol·licitudperiòdicadel’acreditaciódocumentald’haversatisfetelpagamentdelstributsidelescotit-zacions social,

• Sol·licitudperiòdicadelsestatsfinancers,

• Necessitatdedisposard’informacióactualitzadasobrel’evoluciódelsproductesi/oserveisproduïtsicomercialitzats per l’empresa, o de l’evolució del propi mercat.

• Anàlisidelesinformacionsdisponibles,comlacentrald’informacióderiscosdelBand’Espanya(CIR-BE) o d’altres instruments i / o bases de dades.

Addicionalment, d’ordinari existeixen més dificultats a l’hora de cercar informació fiable sobre la situació econòmica i financera de les microempreses i les petites i mitjanes empreses, fet que coincideix amb un consi-derable abaratiment de l’accés a fonts per a finançar altres tipus d’activitats, com les grans empreses cotitzades, el mercat hipotecari i el consum (les famílies) o el sector públic.

Per aquesta raó, i en els moments més complicats el cicle econòmic, val a dir que s’aguditzen els problemes de risc moral i selecció adversa, que són del tot inherents a la concessió de crèdit i que, per tant, resulta més im-portant disposar d’informació suficient com per evitar-los.

En aquest context, no es sorprenent que aquelles empreses de menys mida, a les que resulta més difícil obtenir informació, acabin per patir amb major rigor els efectes derivats de l’exclusió del finançament bancari.

Per altra banda, la pròpia regulació bancària, més enllà dels requeriments de capital, no afavoreix en absolut el finançament de les microempreses i de les petites i mitjanes empreses.

Aquest efecte no és directe, si no que sorgeix a l’empara d’un escenari que, se’ns cap mena de dubte, afavoreix el

finançament col·lateritzat, és a dir, el que es fonamenta en productes fàcilment harmonitzables, com les hipo-teques residencials, els préstecs personals a les fam´liies, les targetes de crèdit, etc.

El plantejament de referència resulta de molt difícil aplicació al finançament empresarial, on cada entitat pre-senta diferències i peculiaritats notables, amb criteris propis en matèria e concessió, instrumentació, terminis, condicions econòmiques, garanties, etc.

Per tot plegat, cal deduir que, pel que la finançament del sector empresarial, existeix una clara fallada del mer-cat, i que el sistema financer manifesta un clar biaix vers al finaçament de les petites i mitjanes empreses.

En qualsevol cas, les entitats financeres prefereixen adreçar els seus esforços a crèdits que poden ésser ava-luats amb mecanismes de concessió i / o seguiment més estàndards, com és el cas de les famílies, doncs aquí es poden instrumentar sistemes de càlcul i valoració parametritzats gairebé automatitzats, de tipus scoring o similars, que requereixen de pocs recursos amb qualificació mitjana.

Igualment, les entitats prefereixen focalitzar els seus esforços en concedir crèdits al sector públic, doncs aquests s’assimilen a actius lliures de risc i, per tant, a efectes de càlculs de solvència, consumeixen menys capital.

Per tant, existeix un clar efecte desplaçament del crèdit empresarial vers altres segments, com les famílies i / o el sector públic.

El canvi qualitatiu que han experimentat les entitats financeres resultants del proces-sos de consolidació bancària.

La desaparició de les caixes d’estalvi ha estat un element essencial per a determinar un canvi qualitatiu essencial en el sector financer espanyol, en general, i en el català, en particular.

Així, de disposar d’una banca minorista (retail bank), molt vinculada al teixit empresarial present al territori, i sobre tot a la microemepresa, a la petita i mitjana empresa, en un context on s’havien arribat a consolidar rela-cions de tipus humà i de coneixença i que, en qualsevol cas, permetien l’establiment de vincles molt sòlids entre els diversos actors, s’ha passat a un concepte de banca molt més massiu, impersonal i estandarditzat.

En aquest context la informació propera, la capacitat d’anàlisi pel coneixement profund de la realitat empre-sarial, del producte, del mercat o, fins i tot, de la figura i trajectòria de l’empresari, amb un biaix clarament favorable a la presència activa dins del territori, el finançament era molt més fàcil de concedir i de gestionar.

La desaparició de les caixes d’estalvi ha conduit a una major massificació i estandardització del sistema, així com a una creixent llunyania entre empresa i entitat bancària, que perjudica les dinàmiques d’interacció, i de-teriora els vincles de potencial col·laboració i / o coneixença.

Per tant, s’ha palesat un canvi qualitatiu de gran abast en el sector financer que, un cop més, ha perjudicat no-tablement al teixit empresarial.

Per altra banda, hom considera que la major utilització de les noves tecnologies de la informació, pot superar la dinàmica d’estandardització del sistema, i contribuir a analitzar millor a les empreses, possibilitant un abara-timent unitari de la gestió del crèdit empresarial.

Tanmateix, aquests postulats obliden que la moralitat del deutor, en aquest cas empresari, l’impacte del seu entorn, tan familiar com professional, la tipologia del seu producte o mercat, etc., són factors de difícil para-metrització, és a dir, no es poden objectivar i necessiten, per a esser efectivament valorats, de l’element humà.

Aquest element és el que s’està perdent, de forma massiva, i fins i tot irreparable, amb el procés de reconversió

de les caixes d’estalvi.

Propostes d’actuació.

La complexitat de la situació fa que sigui necessari instrumentar mesures de gran abast, a fi i efecte de que el finançament del sector empresarial pugui millorar substancialment, sobre tot en un context on la dependència vers a les entitats bancàries és prou significativa.

En aquest sentit cal:

• CreacióiimpulsaagènciesesponsoritzadespelsgovernsilaUnióEuropea,queproporcionantfinança-ment a branques específiques de l’activitat econòmica: construcció, suport al desenvolupament, transport, as-pectes mediambientals, indústria d’alt valor afegit, emprenedoria, etc., actuïn a tota la UE.

Complementàriament, i mitjançant aquestes agències, es podria deslocalitzar una part finançament ja concedit per part de les entitats financeres, la qual cosa afavoriria el seu despalanquejament, podent dinamitzar la con-cessió de crèdits a famílies i empreses. Aquest plantejament afavoriria especialment al sector financer espanyol i llur relació amb el teixit productiu.

• Reforçarlacreaciódelíniesdefinançamentespecífiquesosectorials,lideradesperl’ICOoaltresagèn-cies de promoció de l’activitat industrial, les exportacions o d’altres, tot plantejant un paper més actiu de la banca oficial, la qual cosa pot afavorir notablement a l’economia real.

• Impedirqueelprocésdeconcentracióbancària,quejaestrobaenungraudedesplegamentmoltnota-ble, segueixi possibilitant l’augment de la mida dels grups financers espanyols ja consolidats, i que ja disposen d’una forta presència comercial, amb l’objectiu d’afavorir la competència.

• Afavorirlaimplantaciódelabancaestrangeradetipusminorista“retail”,comalternativaalsgrupsna-cionals que ja gaudeixen d’una elevada quota de mercat.

• Amidarelsrequerimentsperalacreacióieldesplegamentdelescooperativesdecrèditidelsbancsocaixes de petita mida, i que actuant com a “community Banks”, és a dir, aquelles entitats financeres que empren els depòsits captats al seu àmbit geogràfic per a concedir préstecs al teixit productiu existent a la mateixa zona, i que no depenen de grans grups: “multibank holding companyies”, poden donar suport directe al sector em-presarial espanyol.

• Impulsarl’augmentdelssistemesdefinançamentalternatius,fomentdelfinançamentnobancari,totmillorant el tractament mercantil i fiscal d’instruments com:

➢ Societats de garantia recíproca.

➢ Vehicles d’inversió privats.

➢ Reducció dels costos associats a la creació i desplegament dels fons de capital risk, el marcat alternatiu borsari (MAB) o el mercat alternatiu de renda fixa (MARF)

➢ Revisar les limitacions als processos de crowfunding.

• Revisarleslimitacionsperalacreaciód’entitatsdefinançamentdepetitamidaivinculacióterritorial.