AGRICULTURA I RAMADERIA 45

El clavell en la raça del Prat

(AcabametU)

V i l . — COM HA I)'K,KSHR KI. CLAVKLL

Les dentetes o lòbuls laterals que composen elclavell són en nombre, dimensions i forma bas-tant diferents. El clavell no constitueix un caràc-ter definitivament fixat, com el color de la pota,per exemple ; és un caràcter morfològicament va-riable, present, com hem dit, en la majoria d'in-dividus.

La seva variació qualitativa i el fet de no ésserpresent d'una manera absoluta en tots els indivi-dus, obeeix a l'acció de l'home que s'ha interpo-sat en el camí de la naturalesa. Si els avicultorsirreflexius no haguessin recomanat l'absència declavell, avui no hi hauria cap animal que deixésde portar-ne.

Però, això, no ha pas d'ésser obstacle per a quèel clavell consti com un caràcter raciològic. Pro-visionalment es pot admetre que el clavell queconsti de més dentícols és el preferit. Però, tin-gui's en compte que aquesta preferència sols pos-seeix un valor a curt termini.

El que ha d'assenyalar, i no tampoc d'una ma-nera definitiva, les qualitats del clavell ha d'ésserel resultat d'una selecció durant quatre genera-cions. Fent reproduir animals dotats de crestesgrosses i florides i unint amb consanguinitat elsdescendents que millor clavell ofereixin, en arri-bar a la quarta generació és molt probable que elclavell adopti una forma similar en molts ani-mals. Procedint així s'arribarà a la primera eta-pa d'estabilització del caràcter clavell.

L'operació, però, haurà, de continuar fins i tantque els animals presentin el caràcter clavell ambsòlida fixesa. Solament llavors es podrà descriurei exigir la fornia que deu tenir el clavell.

VIII. — L'ANTIGUITAT DK LA RAÇA DEL PRAT

Hi ha avicultors que no saben enraonar de laraça del Prat sense parlar a les primeres paraulesde la raça Coxinxina. La Coxinxina és al cap-davall una de les tantes sutzures que han vinguta empastifar les races autòctones catalanes. Si elsal·ludits avicultors es concretessin a consignar lataca de la Coxinxina en el Prat, haurien relatatun fet històric i prou. Però, no ; aquests avicul-tors arriben a l'extrem d'afirmar que la raça delPrat té el seu origen en el ereuament de la Co-xinxina.

(Juin error!

La raça del .Prat és tan antiga com la que mésho sigui.

(Juan algunes dècades enrera la Coxinxina fouintroduïda en el Pla del Llobregat, hi entrà dela mateixa manera que altres races a Catalunya :pel designi de qualsevol afeccionat ignorant. L'en-trada de la raça Coxinxina al Pla del Llobregatno fou per a modificar la raça, ni per a conferir-liun nou color, ni més volum. Hi entrà per lesraons capricioses que tal o tal avicultor (?) haintroduït en altres comarques la Plvmouth, Ro-dysland o la Brahamaputra.

És evident que si la Coxinxina hagués deter-minat l'origen de la raça del Prat en els animalsd'aquesta última raça, existirien caràcters coxin-xinesos. On són aquests caràcters? Llevat d'al-gun que altre caràcter atàvic — i això en reduïtnombre d'exemplars - no s'observa ni un solcaràcter coxinxinès.

L'opòsit és en canvi cert. Els caràcters que os-tenta la raça del Prat - - comprenent-hi el cla-vell — són ben bé els propis. La morfologia nodiscrepa en res del tipus de les races mediterrà-nies ; la cresta és també grossa ; el plomatge noés pas gaire diferent d'altres races catalanes enles quals no es retreu per res la Coxinxina, comsón l'Empordanesa rossa, la Selvatana, la Gar-rotxina i la Penedenca ; el color de la pota és bendiferent del de la Coxinxina, i ho són també lacarn i els ous.

Si el volum és superior, al de les altres racesmediterrànies, això és degut a la naturalesa geo-lògica del Pla del Llobregat. Totes les terresd'al·luvió i majorment quan estan sota un climadolç com el que allí regna, produeixen animalsde major corpulència que els d'altres terrenys.Però la corpulència del Prat s'harmonitza amb lagrandària de la cresta—harmonia morfològica quedenota puresa racial — i no com en la Coxinxina,que la cresta és petita, per al volum de la bèstia.

Les barreges de races és un fet general duranttot el segle passat, a causa de les doctrines pro-fessades pels naturalistes. Però abans del se-gle XVIII, el creuament de races era cosa vera-ment inaudita en totes les espècies, excepte en-tre algunes races cavalliues, cosa que fa suposarlògicament que la raça del Prat, com totes lesaltres, es mantenia pura.

És una llàstima que els galls de metall que esposaven al cim dels campanars des del segle Xen tot l'Occident d'Europa no fossin còpies del

AGRICULTURA I RAMADERIA

natural, sinó fantasies dels artífexs, puix quehauríem pogut comprovar si la forma de les di-verses races ha sofert modificacions.

Pel que respecta a les races de gallines de Ca-talunya, les il·lustracions dels Trescentisles i Qua-trccentistcs catalans, de Sampere i Miquel, ni unaporta un sol cap d'aviram. En les pintures delsquatrecentistes del Museu del Parc, es nota lamateixa absència. -

A l'edat mitjana és un fet constatat per totsels historiadors catalans que l'aviram era molt es-cassa, excepte, però, pels coloms. Un documentdel segle XV, diu mossèn Forstià Solà, en el quales fa esment de les gallines, sembla indicar quel'aviram no abundava com ara (i). En les publi-cacions que el senyor Carreras i Candi (2) ha fetde les Ordinacions urbanes de Catalunya, en capd'elles no es fa referència a l'aviram. En canvi,pels coloms és diferent. Les Ordinacions de SantCeloni, de 1370, se n'ocupen a bastament (3). EnT490, a Sallent, es publica un ban en el que s'im-pedeix caçar coloms amb ballesta, a cops de pedrai amb filats (4). De les notes de ramaderia copia-des de l'arxiu de Tortosa, pel seu arxiver senvorPastor, les quals tenim en nostre poder, capd'elles no es refereix a l'aviram. Tgual podemdir de les que ens trameté graciosament mossènCunill de l'arxiu episcopal de Vic. En l'edat mit-jana els masos més importants no solien tenirmés que un o dos parells de gallines (5).

Anàlogues constatacions fa Brutails en l'obraLes populations rurales 'du Roussillon au moyenigt.

Pel que es refereix a la raça del Prat, la cosaés diferent. Per alguns documents es pot deduirque en el Pla del Llobregat l'aviram abundava ique era molt estimada. El senyor Maspons i Ca-marassa en el capítol «Agricultura» de la Geogra-fia general de Catalunya, de Carreres i Candi (6)anota plaerosament el fet extraordinari de la famadels animals de raça del Prat. L'anomenada delscapons del Prat — diu el senvor Maspons i Ca-marassa — ve de lluny ; així ho demostren docu-ments que es refereixen, si no al Prat mateix, aaquella comarca del Llobregat. Els comtes de Bar-celona cobraven censos en aviram de molts po-bles : uns els donaven pollastres, altres gallines,i es troba que Sant Feliu de Llobregat pagava5T parells de capons, Viladecans 49 i Gavà 73.Balari, en la seva obra Orígens de Catalunya, iRovira i Virgili en la Història de Catalunya,esmenten fets similars.

(1) Forstià Solà. Contribució a la Hbtòria de la limnaíleria catalana,Vic l«ll.

(a) Hut. de l'Ac. de Ron. UctrOT, (lener Marc loaó.(3) But. dr- l'Ac. de Bon. l.lfIrr», Octubre tu 6.(4) Korslià Solà. Història de Sallent, Vic 19-20.(5) Forstià Solà. Contribució a la Història de la Ramaderia cntalana.(6) Pkt. 470.

Els arxius parroquials dels pobles que integrenel pla del Llobregat segurament posseiran do-cuments que permetrien saber moltes coses de laraça del Prat. És una llàstima que entre tots elspobles del Pla del Llobregat solament existeixiuna obra monogràfica de Papiol i encara aquestano diu ni una sola paraula d'aviram (7).

El fet de què els comtes de Barcelona cobrincensos en aviram, solament de la comarca del Pladel Llobregat i no d'altres dels seus dominis, sem-bla indicar clarament que mil anys enrera la raçadel Prat fruïa ja d'un presigi formidable.

Aquest fet contrasta amb l'afirmació de certsavicultors de què la raça del Prat deu la seva for-mació i el seu prestigi a la raça Coxinxina. Creu-re que la raça del Prat és originada per la raçaCoxinxina és una equivocació històrica i zootéc-nica.

I X . — A Qt'I CORRESPON KI. DRKT DE l'RONUNCIAK

I.KS NORMES RACTAI.S O STANDARD.

La internacionalització del comerç, les obliga-des descripcions dels tractats d'Avicultura i elscongressos mundials han determinat l'exigènciade què cada raça tingués una definició única.

La descripció dels caràcters racials d'una raçacorrespon a la gent entesa del país originari deli raça, o, si aquesta raça és una creació perso-nal, al seu autor. Això sembla evident. No obs-tant, en la discussió que hi hagué a l'InstitutAgrícola es digué que el dret de definició pertanyals clubs de criadors de la raça, independentmentde 1a geografia.

En el Pla del Llobregat no existeixen clubsd'aquesta naturalesa. Però n'hi ha en algunes al-tres localitats i a Amèrica, de forma que, segonssembla, aouests clubs són els que han donat l'stan-dard a l'Associació Internacional.

Si realment és així, ni aquells clubs poden enbona llei donar la definició de la raça del Prat, nil'Associació Internacional devia acceptar-la. Elsdefinidors han d'ésser els productors del paísd'origen o algú que els representi, però mai pro-ductors àdhuc de la mateixa raça, però allunyatsde l'àrea geogràfica de la raça en qüestió.

Afers semblants a aquest han estat objecte dedisposicions legals en diversos països. El lectorrecordarà cuie els viticultors de. la Champagneexigiren del govern francès la delimitació de lacomarca i ciue sols els vins espumosos procedentsde la mateixa podien portar el nom de Cham-pa-gne. A casa nostra els viticultors del Priorat ialguna altra comarca s'han proposat que els vinsque expedien a Anglaterra, on es coneixen amb

(7) M. Frederic Martí i All.anell. Notes històriques del Papiol.Barcelona 1916,

AGRICULTURA I RAMADERIA 47

el nom general de «Tarragona», marca que ellshan acreditat amb els consegüents esforços, quesiguin els únics que puguin usar aquest nom.

Això és de llei. Es dirà, potser, que en les ra-ces animals la cosa és diferent. No ; no ho éspas. Les races, àdhuc mantingudes amb tota pu-resa de sang, en països diferents dels de l'àreageogràfica natural no són exactament les matei-xes que la del país d'origen. Per a un paladarineducat el xampany de Sant Sadurní de Noya ésigual que el de Champagne. Áixí mateix, unaraça qualsevol podrà passar per igual a l'exis-tent a la del país d'origen, però un ull expert endenunciarà a seguit les diferències. Fa cent anysque l'Argentina explota la raça bovina Durhami en fa.altres cent que sense interrupció Angla-terra, país d'origen dels Durhams, exporta re-productors 8 Sudamèrica, per tal de servar el ti-pus ej més idèntic possible amb l'original.

Quan un país estrany importa reproductorsd'una raça i aquesta hi prospera, la raça en qües-tió és igual a l'originària, menys la diferència delsfactors del medi ambient que graviten damuntdels descendents dels reproductors trasplantáis.Als Estats Units existeix la raça del Prat, peròanomenada de conformitat a la naturalesa biolò-gica que li pertoca. Els americans del Nord noen diuen pas senzillament Praf, sinó American-Prat, ço és Prat d'Amèrica. Veus ací una sanadenominació. En altres aspectes i procedint ambjustesa, succeeix el mateix. Les aigües termalsde Caldes de Malavella tenen una composicióidèntica a les de Vichy. Però aquestes aigües sónconegudes per Vichy-Català. D'això se'n diu pro-cedir correctament.

Si la definició o standard de la raça del Pratl'ha de fer un avicultor que té animals d'aquestaraça a Saragosa, a Huelva o l'Uruguai, definiràla raça amb els caràcters que tindran llurs ani-mals, els quals seran indiscutiblement més omenys diferents dels caràcters dels animals delPla del Llobregat.

El nom de raça del Prat, a seques, ningú defora de la comarca del Prat de Llobregat téel dret d'usaf-lo. Si ho fa inconscientment cometuna incorrecció, si ho fa per tal d'aprofitar-se delnom, roba les etiquetes d'una marca acreditada.La descripció, repetim, s'ha de fer copiant elscaràcters dels animals de la raça del Prat que si-guin originaris i que visquin en la comarca delPla del Llobregat.

X. — Ei, CI.AVKI.I. POT TRIÍSIÍNTAR-SK A TOT AKRKU

DEL MÓN.

El lector, amb tot el que s'acaba d'exposar, estrobarà, potser, una mica decebut si és criador dela raça del Prat i amant de voler que els exem-

plars de la mateixa figurin en els certàmens in-ternacionals o mundials, puix que fins a aquestmoment, per més que ens assisteixi la raó biològi-ca i històrica, manca l'argument legal o de forçaque contradigui l'acord dels senyors de la discus-sió a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre,acord que fou absolutament desfavorable per alsanimals portadors de clavell.

Els al·ludits senyors estan equivocats per com-plet. Ignoren que un Congrés mundial declarà queels animals de la raça del Prat havien de portarnecessàriament clavell, i per consegüent l'acordque prengueren els referits senyors no pot tenirefectes internacionals.

Tinc al meu abast l'edició francesa del volumActes i treballs del segon Congrés i Exposiciómundial d'Avicullura, i en la pàgina 135 hi hauna comunicació que es titula «Les races de pou-les de la Catalogue», pel professor M. Rossell iVila.

Aquesta comunicació té una història un xicllarga, però pel moment tan sols retreure la partpertinent. En visitar l'Exposició,' el professor se-nyor Castelló digué a l'autor d'aquest article ques'Jiavia atrevit a afegir a la comunicació la pre-gunta de si el Congrés creia que la raça del Prathavia de conservar el clavell. L'autor de «Lesraces de gallines de Catalunya» acceptà contra-riat la modificació introduïda en la comunicació iprometé, no obstant, al professor Castelló, vistala seva insistència, fer-se seva la pregunta.

Si l'autor de la comunicació es molestà perl'afegidura, fou principalment perquè creia i se-gueix opinant que els Congressos mundials nt>tenen el dret de discutir els caràcters que han deconstituir l'standard d'una raça, sinó que el dretde definició correspon als criadors del país d'ori-gen, o a les persones tècniques del mateix. ElCongrés pot o no acceptar l'standard que se liproposa, però res més.

L'autor de la comunicació 110 havia volgut, coma professor i criador de la raça del Prat, incloureen el seu raport la qüestió del clavell, per no te-nir les experiències acabades, però sí força avan-çades, puix que en els galliners de l'Escola Su-perior d'Agricultura hi havia ja polletes de ter-cera generació, obtingudes per selecció i consan-guinitat rigorosa. Però, la comunicació havia presun estat de fet. No hi havia niés que esperar quearribés el torn de presentació o lectura.

La sessió fou presidida pel professor Mr. Pu-net, dels Estats Units, i actuava d'intèrpret elcomte de Delamarre. La part de la comunicacióreferent al clavell és com segueix :

«En la raça Prat es produeix una característi-ca especial que posa als seus criadors en plenaconfusió. Em refereixo a l'existència d'aletes odents laterals en la part posterior de la cresta

48 AGRICULTURA I RAMADERIA

dels galls, dents que a vegades arriben a desen-rotllar-se enormement i donen a la cresta un as-pecte original com si terminés en forma de pètalo de clavell. Ris animals portadors de clavell esveuen en una proporció de 80 per 100, i n bé elsapèndixs, dents 0 aletes, constitueixen un defec-te rellevant en els standards de totes les races,demanem als senyors congressistes, en vista dequè en la raça Prat hi ha més individus amb cla-vell que sense, si el clavell es podria considerarcom una característica de la raça. Per consegüent,preguem als senyors congressistes d'il·lustrar-nosrespecte aquest detall i que ens aconsellin el quecal fer amb els galls al·ludits. De moment, entotes les Exposicions i Concursos s'accepten gallsamb apèndixs laterals, establint dues classes,una pels que en posseeixen i una altra pels queno ; però això és tan sols provisional, i en aquestsmoments en què s'han d'establir els standardsde les races del país, creiem que no pot haver-himillor ocasió per a saber l'opinió de les personestan coneixedores de les qüestions que s'han aple-gqt a Barcelona.»

Immediatament l'autor de la comunicació pren-gué la paraula per a fer algunes aclaracions res-pecte la comunicació que s'acabava de llegir, ipregà demés als congressistes que declaressin laconveniència de considerar el clavell com un ca-ràcter racial i per consegüent havent de formarpart de 1'standard. Els congressistes assentirenamb les manifestacions de l'orador. Llavors, elprofessor Mr. Punet digué que el Congrés estavad'acord amb l'exposat per l'orador, majormenttenint en compte que el comunicant és professor

de Zootécnica del primer centre docent agrícolade Catalunya.

L'acord, doncs, estava pres. En endavant, elsexemplars de la raça del Prat, pertot i on siguesreconeguda l'autoritat dels Congresos mundials,havien d'ésser portadors de clavell.

Veus ací les raons que ens obliguen a declararque l'acord pres en la discussió en l'Institut Agrí-cola no té cap valor legal d'ordre internacional,puix que els acords d'una entitat nacional nopoden esborrar les decissions adoptades en unCongrés mundial.

Si els acords d'un Congrés mundial són vala-bles fins i tant que un altre Congrés de la ma-teixa naturalesa no els modifiqui, és evident queels exemplars del Prat que no portin clavell seranrebutjats en els Concursos i Exposicions mundialson es presentin.

En resum, creiem haver mostrat la gènesi, na-turalesa i utilitat del clavell i amb argumentsexclusivament zootécnica que aquesta florescen-cia constitueix un vertader caràcter racial.

Aquest paràgraf l'encapçalàvem dient que elclavell pot presentar-se a tot açreu del món. Araens sembla, després de tot el que s'ha explicat,que tenim dret a dir : els Prats sense clavell nopoden anar enlloc. I com a conclusió general qua-tre mots només :

Porta clavell? És de la pura raça del Prat.No porta clavell ? És un Prat degenerat.

M. ROSSELL I VILAEx Professor de Zootecnia a l'Eicola Superiord'Agricultura ( Cap dels Serveis de Ramader!»

El margall, bona planta farratgera

E s coneixen tres class.es de margall : el mar-gall anglès, el margall italià i el margall

multiflor. Hi ha gent que al margall l'anomenen«ray-grass». El margall que es produeix de moltantic a i'Empordà, és probablement l'anomenatitalià.

Les característiques dels tres farratges citatssón les següents : l'anglès és propi per als pratsde pastura, perquè no creix gaire, però s'escam-pa molt. Els altres dos són indicats per als pratsartificials, puix que la seva longitud permet da-llar-los còmodament. Entre el margall italià i elmultiflor hi ha, no obstant, una diferència sensi-ble de creixement. Aquest últim arriba de 60 cen-tímetres a 1 metre d'alçada.

Sigui la que es vulgui l'espècie de margall, to-tes ejles vegeten bé en qualsevol classe de ter-reny. El margall.és una planta poc exigent, desembra poc costosa, vegetació ràpida, però a con-dició, com totes les plantes que es desenrotllen enpoc temps, que trobin en el sòl els elements fer-tilitzants necessaris.

El margall anglès es sembra en els prats per apasturar a raó de 6 a 7 quilos per hectàrea, acom-panyat d'altres gramínies i lleguminoses, és adir, que hi entra en la proporció del 10 a 12 percent de la quantitat total de llavors.

El margall d'Itàlia té una vida curta, un o dosanys. És molt productiu i precoç i vegeta fins ala tardor. Es sol barrejar amb trefle violeta, i