EIX CRONOLÒGIC DEL SEXENNI DEMOCRÀTIC

Dins de la construcció i consolidació de l'Estat liberal a Espanya es van produir els primersintents democratitzadors. Aquestos van ser la revolució de «La Gloriosa» de setembre de 1868,que va donar pas a l'experiència del Sexenni Democràtic (1868 – 1874).

La crisi i la insurrecció de 1868

Segons l'historiador José María Jover, hi ha diferents tipus de raons que expliquen la criside 1868. Per tant, segons aquest autor, la insurrecció de 1868 seria producte de la interacció de trestipus de crisis:

Per una banda es va produir una crisi moral que s'explica, en primer lloc, pel desprestigi dela Corona. En aquest sentit, l'opinió pública identificava la reina Isabel II amb el règim polític quepresidia i, per extensió, amb els seus problemes. Per tant, els problemes personals, familiars odinàstics que acompanyaven a la reina, com la qüestió del seu matrimoni de conveniència amb elseu cosí, el Duc de Cadis Francesc d'Assís de Borbó i Borbó, o les seues relacionsextramatrimonials amb personatges amb pes polític com el general Serrano, serviren per a fer-laresponsable de la resta de problemes que patia el país en eixos moments. També se li feiaresponsable de la repressió violenta d'aixecaments progressistes com el de San Gil, o de problemesde corrupció i inclús d'influència de la camarilla.

Dins de la crisi moral també cal parlar del desprestigi del parlament, ja que era molt pocrepresentatiu de la societat espanyola del moment i estava sotmés a la Corona, i del sistemaelectoral, molt restringit. A banda l'Estat liberal es caracteritzava també per la desatenció delssectors populars, que veia com la classe dirigent ignorava les seues aspiracions socials. En resum,hi havia un sentit popular basat en la repulsa moral d'una Cort, d'una classe dirigent i tota unaforma d'entendre i practicar l'exercici del poder del poder polític.

Per altra banda, es va donar també una crisi econòmica, ja que la greu crisi europea de1865 – 1866 repercutirà en Espanya i provocarà la fallida de bancs de Madrid i Barcelona. La crisiafectà especialment les companyies ferroviàries i siderúrgiques, ja que no van obtindre elsbeneficis esperats després de construir-se pràcticament tota la xarxa ferroviària. Pel que fa a laindústria tèxtil catalana, la crisi va començar quan es van paralitzar les importacions de cotó acausa de l'esclat de la guerra de Secessió als Estats Units (1861 – 1866). A això cal afegir una criside subsistències provocada per un seguit de males collites. Per tant, la crisi afectà distints sectorssocials: burgesia financera i industrial, obrers o camperols.

Finalment es donà una crisi política, que té a veure amb el desgast tant de les persones comdel sistema. Els principals suports del règim i de la Corona moren com és el cas d'O'Donnell(1867) i Narváez (1868). A banda, es van produir diverses accions opositores com la rebel·lió delssergents de la caserna de San Gil a Madrid en juny de 1866 que va ser reprimida violentament.Aqusta situació de contestació desembocà en la unió de l'oposició al règim en el pacte d'Ostendeen agost de 1866, amb un programa comú de progressistes i demòcrates que preveia, entre altrescoses, el destronament d'Isabel II. A aquesta aliança s'uniren en 1867 els unionistes amb la mortd'O'Donnell.

La insurrecció « La Gloriosa»

La insurrecció tindria com a antecedent la signatura del pacte d'Ostende (explicat ja alvocabulari) a l'agost de 1866. Després de la formalització d'aquesta aliança, el general progressistaPrim, junt amb altres militars prepara un colp militar i així arribem al 18 de setembre de 1868,quan a Cadis Prim junt amb l'almirall Topete (unionista) es subleven i fan públic un manifest ambel lema «Visca Espanya amb honra», que reflectia el programa del pacte d'Ostende, és a dir,denunciava els problemes que afectaven la monarquia i anunciava la formació d'un governprovisional i la convocatòria de corts constituents per sufragi universal. Després Prim estendria lasublevació per altres ciutats. Així mateix, el general Serrano (unionista) a l'endemà s'afegí i marxàsobre Madrid, imposant-se a les tropes governamentals en la batalla d'Alcolea (Còrdova) el 28 desetembre.

Però la insurrecció no només va ser un pronunciament militar, sinó que també va tindre uncomponent social important. Així, en paral·lel a la insurrecció, es va produir un extens alçamentpopular a les ciutats, protagonitzat per progressistes, demòcrates i republicans. A diverses ciutatscom València, Madrid, Barcelona, Sevilla, Cartagena, etc. es van formar juntes revolucionàriescivils impulsades pels sectors anteriors que es van constituir en poders autònoms, van destituir lesautoritats, van impulsar la Milícia Nacional i van incorporar demandes populars (supressió delsconsums, quintes, sufragi universal, etc.).

Les conseqüències del triomf de la insurrecció serien la dimissió del govern i eldestronament del la reina Isabel II, marxant cap a l'exili. I per altra banda, la formació d'ungovern provisional, presidit per Prim i que tindria Serrano com a regent. Era un executiu formatnomés per progressistes i unionistes, que volia detindre la revolució, és a dir, pretenia una revolució«des de dalt». Per això van dissoldre les juntes i van restablir l'ordre, promulgant alguns decretsdemocratitzadors (llibertat d'impremta, dret d'associació, etc.).

L'experiència del Sexenni Democràtic (1868 – 1874)

El Govern Provisional i la Constitució de 1869

El nou govern provisional ràpidament convocà eleccions a Corts per sufragi universalmasculí per a majors de 25 anys. Al gener de 1869, les eleccions a Corts constituents van donar lavictòria a la coalició governamental deprogressistes, unionistes i demòcrates monàrquics.També van sorgir com a minories importants elscarlins i els republicans.

A partir d'ací una comissió parlamentàrias'encarregà de redactar una Constitució (1869)(explicada al dossier) promulgada al juny, decaràcter liberal – democràtic, amb una estrictadivisió de poders, la plena sobirania nacional, ambuna ampla i detallada declaració de drets, per aevitar posteriors retallades, o la llibertat religiosa,entre altres aspectes. Però la qüestió que més debatva generar va ser el tipus d'Estat: monarquia o república. Finalment, va acabar imposant-se lamonarquia (214 vots contra 71), i així l'Estat es constituïa com a monarquia parlamentària. Apartir d'ací s'establí una regència amb Serrano com a regent i Prim com a cap de govern. La coaliciógovernamental estaria integrada per progressistes (159), unionistes (69) i demòcrates monàrquics(20).

Aquesta regència emprengué un seguit de reformes econòmiques encaminades a impulsarel creixement econòmic i reduir el deute (analitzades amb detall al tema 4) com l'aranzel

lliurecanvista del ministre Figuerola de 1869, la reforma fiscal que reduïa els impostos indirectes,la unificació monetària amb la pesseta, o la Llei de mines de 1871.

Però aquesta regència des de l'inici va conéixer dificultats com l'oposició dels carlins i delsmoderats que defensaven el retorn de la monarquia borbònica sota el lideratge de Cánovas delCastillo. Per altra banda els republicans estaven decebuts per la implantació de la monarquia iarribava la influència del moviment obrer a Espanya (internacionalisme) pel que es demanavenmillores laborals i salarials. A això s'afegí un clima deconflictivitat social també al camp, sobretot a Andalusia.

Per altra banda va esclatar la guerra a Cuba aoctubre de 1868, la coneguda «guerra llarga» o «guerradels Deu Anys» (1868 - 1878), iniciada amb el «grito deYara» i que va tindre un caràcter independentista. Elspropietaris criolls (hacendados) aspiraven a reformespolítiques i econòmiques a l'illa i tenien el suportpopular perquè proposaven posar fi a l'esclavitud. Aixòels enfrontava amb els espanyols amb interessos a l'illa(grans propietaris sucrers, etc.) que exigien una accióforta i decidida contra els insurrectes.

La monarquia d'Amadeu de Savoia (1871 – 1873)

La Constitució de 1869 definia l'Estat espanyol com a una monarquia parlamentària, pertant, s'inicià la tasca de recerca d'un nou rei. Descartats els Borbó, va ser Prim l'encarregat degestionar l'elecció entre diferents cases reials europees, declinant-se finalment per Amadeu deSavoia, fill de Víctor Manuel II, rei d'Itàlia, dinastia que havia culminat la unificació italiana i ambuna concepció democràtica de la monarquia. Un poc més de dos terços dels diputats (progressistes iunionistes) votaren al novembre a favor, el que feia que el regnat s'iniciara amb un escàs suport.

Amadeu arribaria a Espanya el 30 de desembre, tres dies després de l'assassinat del seuprincipal valedor, el general Prim. El 2 de desembre seria proclamat rei.

El regnat d'Amadeu I fou un fracàs, caracteritzat per una forta conflictivitat social i peruna contínua inestabilitat política. En aquest sentit, destaquen un seguit de factors que l'expliquen:

Per una banda l'oposició de diferents sectors polítics:◦ Els conservadors (alfonsins), sota la direcció d'Antonio Cánovas del Castillo, van

organitzar la restauració dels Borbó en la figura d'Alfons, fill d'Isabel II. Representavenels interessos de les elits burgeses i comptaven amb el suport de l'Església. S'oposavenal lliurecanvisme i a l'abolició de l'esclavitud i estaven alarmats per l'ascens delmoviment obrer i del republicanisme.

◦ Els carlins abandonaren el sistema i ara defenien el seu candidat al tron, Carles VII,nét de Carles Maria Isidre i nebot de Carles VI. Iniciaren la Tercera Guerra Carlina(1872 – 1876) que tingué com a origen el País Basc i es va estendre també a Navarra,Aragó i Catalunya.

Per altra banda, continuava sense resoldre's la guerra a Cuba, que s'agreujà al segon anydel seu regnat.

En tercer lloc hi va haver revoltes i protestes dels sectors populars, decebuts per lainsuficiència de les reformes. Estaven influenciats per l'internacionalisme (socialisme ianarquisme) i pel republicanisme (escissió del Partit Demòcrata que reclamava reformesmés radicals en els aspectes polític, econòmic i social i destacava per un fortanticlericalisme), reclamant fins i tot la república federal.

Finalment la desintegració de la coalició governamental entre demòcrates, radicals(agrupava progressistes d'esquerra i demòcrates, encapçalats per Ruiz Zorrilla) iconstitucionals (progressistes més conservadors i unionistes, liderats per Sagasta) afeblítambé la monarquia sense poder donar resposta a aquestos forts moviments d'oposició.

Amb aquesta situació Amadeu I va abdicar l'11 de febrer de 1873.

La Primera República (1873 – 1874)

La mateixa nit de l'11 de febrer de 1873, davant del buit depoder i esgotada l'opció monàrquica, es proclamà la República, aproposta de Pi i Margall (per 258 vots contra 32) en una cambramajoritàriament monàrquica. La República naixia, així, «des de dalt»,per mitjà d'un acord amb els monàrquics, i no a través d'un movimentpopular «des de baix».

A l'exterior la República no tenia suports políticsinternacionals suficients. Només Estats Units i Suïssa donaren suportal nou règim.

A l'interior comptà amb l'oposició dels sectors conservadors. Els carlins van intensificar laguerra al nord, mentre que el partit alfonsí cada vegada tenia majors suports. Per altra banda ambla proclamació de la República es van intensificar les aspiracions populars i obreres, ja queaquestos sectors associaven el nou règim amb la solució a les seues aspiracions de maneraimmediata (repartiment de la terra, reducció de la jornada laboral, millors salaris, supressió de lesquintes, etc.).

El congrés elegí Estanislau Figueras (republicàmoderat) com a president, amb ministres republicans i radicalsi es decidí continuar amb la Constitució de 1869, sense elsarticles monàrquics. Unes noves Corts constituents debatrien lanova forma d'Estat (federal o unitària) creant tensions fins elpunt de trencar amb el govern i obligar Figueras a formar-ne unaltre, netament republicà.

Les eleccions de maig de 1873 van donar una granvictòria als republicans federals, encara que el resultat eraenganyós per l'alta abstenció (60%). Així, a partir de juny esformà un nou govern, presidit per Pi i Margall, centrat en pacificar les insurreccions esteses per laPenínsula i elaborar un nou projecte de constitució. Així doncs, les Corts debatiren i redactaren unprojecte constitucional. La Constitució de 1873 s'inspirava en la de 1869 pel que fa als drets illibertats, establia la sobirania popular amb sufragiuniversal masculí, la separació entre Església i Estat iuna república federal de 17 Estats (inspirada en ladels EUA) amb una gran autonomia econòmica,política i administrativa, més alguns territorisd'ultramar. Però no va poder ser aprovada.

La República va haver de fer front al'agreujament de la guerra carlina, que estenia elseu front i a la guerra de Cuba que continuava itambé s'estenia per l'illa. Aquest conflicte es va

intentar solucionar dotant al territori de major autonomia dins del projecte federal.Al juliol va esclatar a Cartagena el conflicte més greu, la insurrecció cantonal, (definit al

vocabulari: cantonalisme). Mesclava aspiracions autonomistes (aplicació de l'estructura federal desde baix) i socials influïdes per l'internacionalisme obrer. El moviment s'estendria a altres ciutats, ones proclamaren cantons independents.

Davant la negativa de Pi i Margall de sufocar la revolta per les armes, aquest va dimitir iva ser substituït per Nicolás Salmerón que va sufocar militarment la insurrecció, excepte aCartagena, controlada al gener de 1874.

Salmerón, però, va dimitir al setembre quan es negà a signar la pena de mort de doscantonalistes. El va succeir Emilio Castelar (republicà unitari conservador), que accentuà el girautoritari iniciat per Salmerón. Va obtindre poders extraordinaris de les Corts i les va suspendrefins a gener. Va governar per decret, cosa que li permeté restablir l'autoritat i reorganitzar l'exèrcitdavant els carlins. Però el seu govern acabà quan una moció de censura el 2 de gener impulsadapels federals majoritaris a les Corts li retirà la confiança per 120 vots contra 100.

Davant la possibilitat d'iniciar un nou govern federal, es va precipitar el colp d'Estat delgeneral Pavía contra la República federal, el 3 de gener, irrompent al les Corts amb la guàrdia civil.

A partir d'ací s'inicià un període marcat per la presidència del general Serrano, que vaencapçalar una coalició d'unionistes i progressistes i va iniciar un govern autoritari (repúblicapresidencialista en teoria, però dictadura militar en la pràctica).

Encara que va voler incorporar els conservadors, aquestos es van decantar per la causamonàrquica (alfonsins) i van optar per la restauració dels Borbó en la figura d'Alfons XII.

L'1 de desembre de 1874 el príncep Alfons signava, des de l'exili, el Manifest de Sandhurst,ideat per Cánovas, en el qual es garantia una monarquia constitucional. Per tant es preparava latornada a la Monarquia d'una manera pacífica. Però el general monàrquic Martínez Camposs'avançà i el 29 de desembre a Sagunt es pronunciava a favor de la Monarquia. Immediatamentes creà un gabinet de regència que proclamà el 31 Alfons XII com a rei d'Espanya.