RETUERTA JIMÉNEZ, M. Luz; SANMARTÍ ROSET,Carme [dir. i coord.] (2002). Sant Feliu deLlobregat: Identitat i història. Sant Feliude Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu deLlobregat.

Des de fa un temps s’ha desvetllatun fort interès pels llibres que desenvo-lupen la seva trama sobre temes histò-rics, com està succeint amb les novel·lessobre la Guerra Civil, moltes d’elles ba-sades en una producció historiogràficaque no ha sabut arribar al públic, comrecentment declarava Mary Nash. D’onneix aquest interès pel passat en el mónglobalitzat en què vivim? És possibleque el repte dels historiadors sigui saberconnectar amb aquest públic del qualparla Mary Nash i fer-li fàcil el coneixe-ment del passat en un moment en quès’està produint una ruptura que afectales estructures de la societat que ensporta directament a un futur inquietant ique fa necessària una referència iden-titària, precisament pel perill que el pro-cés globalitzador pot causar en un teixitsocial fràgil emmarcat en la diversitatcultural.

En aquesta direcció són evidentsels esforços que des de les institucionspúbliques i les associacions culturalss’estan fent per posar a l’abast del públic

eines que permetin interrelacionar elsbéns culturals, la memòria col·lectiva i elterritori, el que podríem definir comconstruir un pont entre passat i present.I és des d’aquesta perspectiva que l’ússocial de la memòria històrica passa persaber transmetre-la al públic al qual vaadreçada.

Arran de la celebració del mil·lenaride Catalunya, el 1987, molts pobles, vi-les i ciutats han cercat en el passat ladata fundacional de la seva primera co-munitat. Així hem vist com una bonaquantitat d’indrets de Catalunya n’handeixat constància amb l’edició d’una pu-blicació que serveixi de testimoni per-durable. En el cas de Sant Feliu de Llo-bregat, l’interès per reconstruir la sevahistòria no va respondre a aquesta moti-vació, tot i que la llarga gestació de l’o-bra ha coincidit feliçment amb els milanys del seu naixement, basada, si mésno, en els documents postcarolingis, jaque l’antiguitat dels assentaments hu-mans en el territori que avui és Sant Fe-liu de Llobregat s’endinsa, com quedapalès, en el llunyà Paleolític.

L’obra Sant Feliu de Llobregat:Identitat i història és el resultat de la re-cerca i del treball d’un equip de perso-nes especialistes en diverses disciplines:l’arqueologia, la geografia, la sociologia,

la història de l’art i l’arquitectura. Totsciutadans de Sant Feliu que, amb un es-forç continuat i amb la coordinació dedues historiadores i grans professio-nals, M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí,han aconseguit compendiar una històriamil·lenària. És gratificant que la celebra-ció de les característiques d’un mil·lenarihagi fet possible aquesta obra, ja que tél’atractiu d’oferir diferents lectures quees combinen i complementen. El granobservador de la nostra història, PierreVilar, recomanava, fixant un codi al qualsempre es fa necessari retornar, repensarla història estirant del fil que ens ofereixel coneixement multidisciplinar.

Les possibles lectures de l’obra esconcreten, d’una banda, en la disposicióestudiada i acurada de les imatges i ladescripció que les acompanya, que ac-tuen de fil conductor i ofereixen la pos-sibilitat de copsar la part essencial delseu contingut. I de l’altra, en la lecturadel text, disposat en capítols, seguint unordre cronològic.

El primer capítol, escrit per JordiAmigó Barbeta i Jordi Cortadella Morral,permet seguir les petjades que l’homedel Paleolític va deixar sobre aquest ter-ritori fins arribar a les formes de relació,producció i cohesió que s’aniran esta-blint amb altres comunitats que busca-ran el seu hàbitat a la vall mitjana del riuLlobregat. D’aquesta manera, s’entén elllarg camí recorregut en l’ocupació per-manent d’aquesta zona fins arribar alprocés de transformació, que s’inicia elsegle VII a. de C., amb l’estructura estatali l’organització social jerarquitzada delmón ibèric, i que enllaçarà amb el do-mini romà.

Devem als historiadors Luis Monjas,M. Luz Retuerta i Carme Sanmartí la re-cerca i redacció del període medieval deSant Feliu de Llobregat amb les vicissi-tuds dels canvis de jurisdicció que afec-tarien la població pagesa d’aquest terri-tori, mancada de parròquia que poguésactuar com a espai de sociabilitat. Lapertinença dividida entre les parròquiesde Sant Just Desvern i Sant Joan Despífeia que capelles de Sant Feliu i SantPere actuessin de sufragànies d’aquelles,fet que dificultava la formació d’un nucliurbà. Una situació que es va mantenirfins al 1524 quan, finalment, es va auto-ritzar la constitució d’una parròquia prò-pia per a Sant Feliu.

A partir del segle XVI, Sant Feliu estransforma; la proximitat a Barcelona es-devindrà un element important. Capi-tals forans procedents del comerç i de la manufactura seran invertits en terres i arrendaments. La millora dels camins iun servei de correus setmanal faran d’e-lements dinamitzadors, ja que atrauranuna important massa jornalera i menes-tral procedent de França. En l’obra re-centment publicada de la historiadoraMercè Gras, s’explica precisament elprocés judicial fet contra una dona ori-ginària del regne veí, acusada de practi-car la bruixeria.

Aquest canvi de tendència farà queen la primera meitat del segle XVII unpersonatge, Jaume Falguera, compripropietats, terres i cases a Sant Feliu. Larelació de la seva família amb la vila alllarg de dos segles evolucionarà i dei-xarà la seva empremta en un edifici em-blemàtic que ja forma part del patrimonihistòric i col·lectiu santfeliuenc: el Palau

236BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Falguera. Aquest edifici emblemàtic haestat recuperat recentment per part delmunicipi i ha estat reconstruït gràcies al’estudi que sobre ell han fet M. Luz Re-tuerta i Carme Sanmartí, que s’ha ma-terialitzat en un llibre de consulta in-dispensable. A partir del primer terç del segle XVII, la violència desfermada delbandolerisme, les guerres i les càrreguesfiscals derivades dels allotjaments mili-tars van abocar a l’empobriment de la pa-gesia santfeliuenca, afectada, com la dela resta del principat, per la crisi socialde final del segle XVII, especialment viru-lenta al Baix Llobregat i, sobretot, a SantFeliu de Llobregat, a causa del protago-nisme polític de Jaume Falguera.

Acabada la Guerra de Successió,apareixen famílies benestants que cons-truiran grans residències, com ara l’in-dustrial Erasme de Gònima, els Dusai,els marquesos de Gironella o el cas delsFalguera, que van rebre el reconeixe-ment reial perquè havien allotjat Felip Vl’any 1701 al seu palau de Sant Feliu. Lesdescripcions que fa el baró de Maldà, vi-sitador d’aquestes cases amb motiu defestes i reunions i que recull en el seuCalaix de sastre, resulten un testimoniinestimable en aquest sentit.

El capítol corresponent al segle XVIII,a càrrec de Jordi Cañameras, s’inicia ambun estudi sobre el creixement demo-gràfic, resultat d’una societat dinàmica,que evoluciona cap a una economia mix-ta, en la qual les manufactures i altresactivitats professionals modificaran l’es-tructura social i política de Sant Feliu. En aquest segle es procedeix a una ver-tebració territorial pel reforçament deles vies de comunicació que permeten

el desenvolupament i la intensificació del’agricultura que va viure la davallada de final de segle amb la plaga de lafil·loxera. El canvi de conreus i l’espe-cialització en arbres fruiters van perme-tre la sortida de la crisi.

D’una industrialització incipientque es remunta als segles XVI i XVII, s’en-trarà en un dinàmic segle XIX que veuràla consolidació del procés industrialitza-dor del sector tèxtil a partir de la im-plantació de la màquina de vapor a lesfàbriques de Bertrand i Serra, Galtés,Sola-Sert i la dels Germans Vila.

L’obra no deixa cap buit temàtic: lamenestralia, la pagesia, l’educació, finsenllaçar amb el segle XX, on el desenvo-lupament econòmic i demogràfic santfe-liuenc comportarà una dinàmica socialque quedarà reflectida en el fenomenassociatiu. El paper que les associacionsde començament del segle XX tenen enla mobilització política i cultural de SantFeliu queda palès en la pervivència queaquestes han mantingut malgrat el tallde la Guerra Civil i els entrebancs quesofriren per al seu desenvolupamentnormalitzat al llarg dels quaranta anysde franquisme, passant pels anys sei-xanta, quan tot el Baix Llobregat es con-vertirà en una comarca receptora d’im-migració i esdevindrà una vertaderacruïlla de cultures, procés del qual SantFeliu no ha estat aliè i que catalitzarà enuna societat múltiple i diversa, capaç deconviure i integrar.

Un element destacable de l’obracom a element interessant i complemen-tari és l’índex temàtic i cronològic, moltben elaborat per facilitar la consulta, delqual no podem deixar d’esmentar la re-

237RECENSIONS

lació dels alcaldes que han ocupat lapresidència de l’Ajuntament de Sant Fe-liu de Llobregat des de 1810 fins a 2002 ila bibliografia interessant que acom-panya cada capítol.

Sant Feliu de Llobregat: Identitat ihistòria no és, com ja s’ha dit al principi,una obra commemorativa. És molt mésque això. És una obra que combina elresultat de moltes hores de recerca i es-tudis inèdits dels seus autors amb un re-sultat atractiu que en facilita la divulga-ció, que en definitiva és el que espretén. Que es conegui la història dellloc on es viu o d’on es procedeix ésuna manera de fixar les arrels de la nos-tra identitat.

CONXITA SOLANS RODA

SERRANO DAURA, Josep (2000). Senyoriu imunicipi a la Catalunya Nova (seglesXII-XIX): Comandes de Miravet, d’Orta,d’Ascó i de Vilalba i baronies de Flix id’Entença. 2 v. Barcelona; Fundació No-guera. 1.224 p. (Col·lecció «Estudis»; 25i 26)

Darrere una tesi de finalitat jurídica,l’estudi de les estructures locals de lasenyoria a la Catalunya Nova, i en con-cret a les terres de l’Ebre, es troba unmonumental estudi d’història política ieconòmica, en el qual estaria temptat dedir que la part jurídica queda tan inte-grada en el conjunt que gairebé s’hiconfon.

Després d’una ràpida presentaciótant de l’àmbit geogràfic com de la con-questa cristiana, l’autor estudia, en pri-mer lloc, la senyorialització del territori,examinant en cada cas l’evolució de latitularitat de la senyoria, els principalsdocuments que la regeixen (cartes de po-blació, concòrdies...) i l’evolució de lapoblació. Val a dir que en aquest dar-rer aspecte el treball conté alguns errorsque examinarem més endavant.

Dedica, després, unes pàgines, po-dríem dir que definitives, a la discussióde la prou complexa qüestió de la fron-tera, que tanca amb la clarificadora afir-mació que el dret defineix el territori.

A l’hora d’entrar en el règim legalimperant, hi ha una introducció sobre eldret general del Principat i la seva evo-lució, així com de la relació entre dretgeneral i drets municipals. A continua-ció, s’examinen els codis de costums iles cartes de població de les diferentspoblacions i les seves concordances idiscordances amb els usatges de Barce-lona i els costums de Lleida, amb un co-lofó sobre la Nova Planta i els canvisque va representar. Costums i cartes depoblació regien la vida dels cristians,però, a la zona, la població musulmanava ser predominant durant molt temps ihi havia també una minoria jueva im-portant; s’examina l’evolució d’una i al-tra comunitat i l’ordenament jurídic queles regia. A més, en relació amb elsjueus, hi ha uns interessants excursussobre la seva conversió i sobre la qües-tió de la usura. Pel que fa als musul-mans, es presta una atenció especial ales càrregues que suportaven; en aquestpunt no es distingeix prou bé, però, en-

238BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

tre les càrregues pròpies dels musul-mans i les que podien obligar també elscristians, com ara l’obligació de pujar laverema al castell o de treballar les terresdel senyor. El tema de la conversió deles comunitats sarraïnes i la seva trans-formació en moriscos es considera prouimportant com per ser tractat en un ca-pítol a part.

La part central de l’obra fa referèn-cia a la posada en peu del règim feudal ila seva evolució. Serrano té l’encert detractar, a la vegada, tot el conjunt feudal,com mostra prou bé el capítol introduc-tori referit a les fonts documentals on,vora les donacions comtals que estan al’origen de la constitució de les diferentssenyories, figuren les cartes de poblaciói els contractes d’establiment. Aquest es-quema és desenvolupat després enmigde la dialèctica constant entre monar-ques, senyors i vassalls. Cal destacar enaquest apartat la diferenciació clara en-tre la senyoria alodial i feudal, les qües-tions relatives a la jurisdicció i els del-mes, i els drets i serveis comunitaris, desde la pastura a les botigues, pertanyes-sin a la comunitat o fossin privativessenyorials.

Dins del mateix capítol, s’estudial’ampli ventall de rendes senyorials itambé les prerrogatives dels senyors ju-risdiccionals, mentre que l’organitzaciósenyorial (batlles, procuradors, etc.) ésel tema del capítol següent. Al meu pa-rer, aquests aspectes, clars i entenedorsun per un, haurien quedat més ben or-denats començant per tot l’estudi de lesdiferents formes de senyoria (senyoriaterritorial i jurisdiccional), continuantper l’organització senyorial i acabant

amb les rendes senyorials i les maneresde fer-les efectives. I, possiblement,també hauria estat millor posar aquí lespàgines dedicades a la justícia senyorial,que clouen l’estudi.

Després de l’examen de la part se-nyorial, la darrera part del llibre, moltmés curta, descriu els municipis, la sevaorganització i la seva actuació. El temamés innovador d’aquestes pàgines és elcorresponent a les finances municipals ia les maneres de contreure i suportar,fins on es podia, l’endeutament col·lec-tiu. Contra el que passa amb el règimsenyorial, on la Nova Planta no repre-senta gaires innovacions, quan tracta delmunicipi el daltabaix que representa laNova Planta obliga a dedicar-li una ter-cera part de l’espai.

Finalment, l’obra es tanca amb untema més plenament jurídic, la justíciasenyorial, amb un ampli i innovadorexamen processal; com en tot l’espaisenyorial, la justícia tampoc no va expe-rimentar canvis importants, si bé al llargdel segle XVIII hi va haver repetides nor-mes i lleis sempre en el sentit de restrin-gir la participació de les autoritats muni-cipals en l’exercici de la justícia.

En l’apèndix, es publiquen set do-cuments il·lustratius de diversos fets dedret que afecten les comunitats: des de ladonació del territori fins a la presa depossessió del senyor.

Serrano Daura ha escrit una d’a-questes tesis que fan època: el tema ésampli i mal conegut i, a més, text i notesdonen fe d’un devessall de coneixe-ments i d’erudició que, però, no entre-banquen la lectura. Només li retrauríem

239RECENSIONS

un cert desordre en l’ordenació d’algu-nes parts i una confusió en els fogatges,que em penso que cal assenyalar perquèsegurament la bona i còmoda presenta-ció de Serrano serà repetida en mésd’una obra. Serrano diu que el fogatgede 1358, publicat per Pons Guri, ha estatdesprés atribuït al període 1378-1381;però en realitat el que havia estat publi-cat per Bofarull com de 1359 és el de1378, amb afegits posteriors fins mésenllà de 1381. Això fa que les dades quedóna com de 1378-1381 siguin de 1358,o sigui, del fogatge publicat per PonsGuri, i els atribuïts a 1359 siguin, en rea-litat, els focs de 1378, fet que comportaun canvi de perspectiva important enl’evolució de la població medieval.

GASPAR FELIU

RECASENS I COMES, Josep Maria (2001). LaTaula de Canvi i de Dipòsits de Tarra-gona i la ciutat dels seus temps (1548-1749). Tarragona: Publicacions del Cer-cle d’Estudis Històrics i Socials GuillemOliver del Camp de Tarragona. 257 p.

Amb el fil conductor de la Taula deCanvi i en gran part gràcies a la docu-mentació d’aquesta, l’autor traça una ví-vida història de la ciutat i el seu entornal llarg de dos segles plens d’esdeveni-ments i transformacions. L’obra co-mença amb l’explicació de l’intent decrear una taula a començament del se-gle XV, amb privilegi de 1417 i nomena-ment de taulers el 1428, que l’hauria

convertit en la tercera taula efectiva, dar-rere les de Barcelona i València. El con-sell de la ciutat, però, després d’algunesdesavinences amb els taulers i oficialsnomenats, decidí no tirar endavant lainstitució.

Caldria esperar un segle i mig, dinsde la gran tongada de creació de taulesque va de l’establiment de la de Girona,el 1567, al de la d’Olot, el 1617. Enaquest mig segle es crearen vuit taules aCatalunya i quatre a la resta de la Co-rona d’Aragó. El privilegi va ser dema-nat per la ciutat de Tarragona el 1579 iconcedit el 1581; l’obertura de la taulaes va produir a final de 1584.

Com a introducció a la creació de lataula, l’autor fa una àmplia descripcióde la Tarragona de 1585, en la qual ex-plica el creixement demogràfic, la socie-tat estamental, amb una atenció especiala l’estament eclesiàstic, dominat aquestsanys per la introducció de les reformesde Trento, i les tensions polítiques i so-cials, a les quals s’afegeix la preocupa-ció per la pirateria. Un capítol a part ésdedicat a la institució municipal, a laseva organització i a la seva composició,però, sobretot, a l’organització, al fun-cionament i als problemes de la hisendai les finances municipals. Un capítolque, a primera vista, pot semblar desor-denat, enllaça la situació de la hisendaamb la creació de la taula a través del’explicació de les dues concòrdies(1465 i 1548) per a la liquidació del deu-te municipal. Després d’aconseguir la li-quidació el 1571, sembla que la ciutatpogué pensar en l’establiment de lataula de canvi, en un moment de bo-nança econòmica gràcies al creixement

240BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

del comerç marítim, l’expressió del qualseria l’augment del nombre de comer-ciants i botiguers, l’establiment de nousgremis, la construcció o millores d’es-glésies i edificis públics i algunes millo-res urbanístiques.

Després d’explicar la creació de laTaula, hi ha dos capítols dedicats a la sevaadministració (de fet, més aviat orga-nització) i al seu funcionament. En elprimer, després de tractar de les ordina-cions, del personal i dels seus salaris, hiha una comparació interessant dels ofi-cis dels elegits que permet veure que, apartir de la guerra dels Segadors, elsmercaders perden importància: de re-presentar el 35,4 % dels taulers, passenal 18,5 %; entre els tenidors del llibremajor, baixen del 70,9 % al 44,4 %, i en-tre els caixers, del 51,6 % al 3,7 %. A partd’una major diferenciació per categorieso bé per oficis, la caiguda sembla que esdeu a la introducció de la noblesa en elcàrrec de tauler, i la dels botiguers i «ar-tistes» (apotecaris i adroguers) en la ti-nença del llibre major i en l’ofici de caixer.

En el capítol dedicat al funciona-ment de la Taula, s’assenyalen els dies iles hores d’assistència al públic, els tipusd’imposicions (voluntàries i forçades, endipòsit o en joies) i, sobretot, les ordresde pagament, que permeten veure unarica varietat d’instruments, amb exem-ples ben triats i ben comentats. Un altrecapítol està dedicat a la comptabilitat dela Taula; comença amb la descripció de les sèries dels llibres conservats, peròla part més interessant és, sens dubte,el resseguiment del camí comptable deles operacions, que s’aconsegueix amb

una explicació molt clara. Completenaquesta descripció del funcionament dela Taula unes breus pàgines sobre lesinspeccions de la Taula i els fraus, i unesaltres sobre les formes més corrents depréstec que deixaven rastre a la Taula.

D’una manera que resulta estranya,entre aquesta descripció de la creació iel funcionament de la Taula i la sevaevolució, s’insereix un capítol sobre «Laciutat entre 1585 i 1749», amb una des-cripció acurada de la conjuntura en dosperíodes, cadascun d’ells amb dues eta-pes, que el mateix autor qualifica «d’unamica forçada». A parer meu, la primeraetapa (1585-1640) està plenament justifi-cada i la divisió que se’n fa (1610) cor-respon al que sabem de la conjunturaglobal catalana. En canvi, potser l’afanyde simetria fa que el segon període re-sulti asimètric: els anys 1641-1749 es divideixen en dos moments, separats pel 1663, que són, per tant, de llargadamolt desigual i amb l’inconvenient queno té en compte la guerra de Successió ila Nova Planta. De veritat que tot aixòno va tenir incidència sobre la vida de laciutat? Costa de creure quan, si més no,el règim municipal va ser totalment sub-vertit. Una divisió en tres etapes emsembla que hauria estat més aclaridora.

La primera etapa, 1585-1610, vemarcada per la puja general de preus iel seu contracop, l’endarreriment delssalaris, i, sobretot, per les dificultats de 1591-1592, quan se sumaren les ma-les collites i la pesta; la incidència de lapesta permet mostrar el comportamentde les classes benestants, que dipositendiners i joies a la Taula abans d’abando-nar la ciutat. També l’endeutament del

241RECENSIONS

municipi i els intents de la noblesa per-què els seus membres fossin admesos al’ajuntament causaren diversos proble-mes aquests anys. L’etapa 1611-1640 vedominada per l’endeutament de la ciutati els intents de fer-hi front, i per les alte-racions monetàries. Tot plegat portà laciutat al caire del col·lapse financer des-prés de les despeses de la guerra de Sal-ses, preludi de la guerra dels Segadors.

El segon període s’inicia amb laguerra dels Segadors. Tot i que Tarra-gona estigué des del primer momentsota l’obediència del rei d’Espanya i, pertant, físicament patí menys que altresciutats, la guerra esfondrà les financesde la ciutat i la fi del conflicte marcà unacaiguda de la població i la decadènciade Tarragona, convertida en «presidi» oplaça militar, de manera que l’organitza-ció municipal perdé, de fet, gran partdel seu poder i el comerç marítim pràcti-cament desaparegué de la ciutat. D’altrabanda, en aquest moment la noblesaobtingué el dret de participar en l’admi-nistració municipal. Tot plegat portà laciutat a la fallida financera de 1663: elsingressos municipals eren poc superiorsa les càrregues financeres i, per tant, noes podien satisfer les despeses corrents.Com solia passar, la insolvència de laciutat es va resoldre amb successivesconcòrdies amb els creditors: de fet,aquestes deixaven tan poc marge per ales despeses municipals que indefecti-blement la ciutat deixava de pagar i/os’endeutava, fins a una nova concòrdia.

La tercera etapa, que trobàvem afaltar en l’esquema de Recasens, apareixtímidament en un sotsapartat sota el títol«La represa frustrada de la primera mei-

tat del segle XVIII (1701-1746)», on escontinua, per tant, deixant de banda laguerra de Successió i els seus efectes,tot i que sí que hi ha referències al costde la guerra i als problemes monetarisque comportà, així com als exiliats, pri-mer proborbònics i després i més defini-tivament procarolins. També es destinaun apartat al canvi polític posterior a laguerra i a l’impacte del nou ordre políticen la societat tarragonina. El règimborbònic també va ser fatal per a l’eco-nomia de la ciutat: l’intendent prohibídescarregar a Tarragona mercaderies es-trangeres al Principat; el port de Saloucontinuà substituint Tarragona encaraamb més força.

El darrer capítol de llibre tracta del’evolució de la Taula i també divideixl’estudi en períodes, diferents, però, alsassenyalats per a l’evolució de la ciutat.En l’apartat dedicat al primer perío-de (1585-1640), trobem notícies molt in-teressants sobre el moviment de fons il’examen més detallat d’alguns biennis,en els quals s’examina, a més de les en-trades i sortides de capitals, la partici-pació dels diferents grups socials. Unaatenció especial es dedica a la informa-ció que proporciona la Taula sobre elcomerç de grans i l’activitat comercialen general, però, sobretot, als comptesde les entitats públiques, el municipi enprimer lloc, però també la Generalitatde Catalunya i la seva dependència, eldret de bolla.

El segon període, 1641-1712, marcauna declinació clara de la Taula: els lli-bres comprenen cada vegada més anys,senyal clar de la disminució de les ope-racions. De fet, Recasens assenyala que

242BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

els ingressos dels cent anys 1641-1742foren menys de la meitat dels assolits enels cinquanta anys anteriors. Grossomodo podríem dir que el movimentanual de la Taula era una quarta part delde l’etapa inicial. Després de la guerradels Segadors, la Taula estava en fallida iva haver d’acudir al mateix expedientque la de Barcelona: considerar els di-pòsits anteriors a 1653 com a «comptevell», només disponible en forma decensals al 2,5 %, i funcionar normalmentamb un compte nou, tot i que semblaque l’acord no es complí amb exactitud,cosa que sí que sembla que va passar aBarcelona. Sense que es digui mai clara-ment, sobre la Taula de Tarragona planala sospita que algunes persones van po-der fer prou pressió per disposar de di-ners dipositats en el compte vell.

A partir d’aquest moment, Recasensparla, amb raó, de llarga agonia de laTaula, patent en els biennis que exa-mina en detall: la Taula no es va poderrefer de la pèrdua de solvència i, pràcti-cament, no hi havia dipòsits voluntaris.Dedica també un apartat a l’expressió«per fer valer i tenir el dipòsit, un sou»,que considera una espècie de comissióbancària; aquesta interpretació xocaamb el fet que no consta en tots elsdipòsits. Si no fos una quantitat tan exi-gua, es podria interpretar la frase comuna espècie d’assegurança, un compro-mís remunerat que no hi hauria proble-mes a l’hora de retirar el dipòsit. En totcas, és una expressió i una actuació queno hem vist enlloc més. A partir d’a-quest moment, els principals comptessón comptes públics referits a concòr-dies, «donatius» al rei...

La guerra de Successió i el règimborbònic van significar «l’última singla-dura» de la Taula. De fet, aquesta tancàel 1715 i no tornà a obrir fins al 1732,però amb tant poc vigor que ni l’Ajunta-ment no hi tenia compte i la major partde les anotacions del diari no van sertraspassades al major. Finalment, va sertancada per ordre del rei el primer de ju-liol de 1749. Sorprenentment, l’acta no-tarial de tancament del darrer «Diari»està escrita en català.

El llibre acaba amb un apèndix ones recullen uns quants documents i ambuna nòmina del personal de la Taula.

En conjunt, a pesar del desordre enl’organització de l’obra, que ja hem as-senyalat, i, en algun cas, de la pruïja dedir tot el que se sap i que, de vegades,porta a estudiar aspectes que no tenengaire a veure amb el tema de l’obra, estracta d’una aportació important al co-neixement de la Taula de Canvi de Tar-ragona i, per tant, de les taules de canvicatalanes, amb un examen acurat de ladocumentació i una bona comprensió iexplicació del seu funcionament. A la ve-gada, constitueix un esbós interessant dela història de Tarragona durant aquestsanys.

GASPAR FELIU

243RECENSIONS

PERIS ALBENTOSA, Tomàs (2002). Història dela Ribera: De vespres de les Germanies finsa la crisi de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII).Vol. III. Les jerarquies socials. Alzira: Edi-cions Bromera. 309 p.

Poques comarques dels Països Ca-talans es poden vantar de disposard’una publicació sobre la seva històriatan impressionant i amb una edició tancurosa com la Ribera del Xúquer, de laqual comentem el volum més recent.Aquest tercer volum, dedicat a la socie-tat, és exemplar, tant per la seva con-cepció global com també en el sentit demostrar dues grans transformacions, es-tudiades en detall en el marc de la Ri-bera, però que sens dubte expliquenmolt bé l’evolució de tot el País Valen-cià: el pas d’una societat partida entremoriscos i cristians a una societat uni-tària cristiana, i el pas d’una societat do-minada per la noblesa a una societat dominada per la riquesa.

L’obra comença recordant «els ribe-rencs que pregaven a Al·là». Se subratllaque durant segles, sota domini musulmàprimer i sota domini cristià després, lesdues comunitats havien conviscut ambmés o menys facilitat i que fou la In-quisició i les autoritats que l’avalaven elfactor de trencament d’aquesta coexis-tència, que portà molts valencians a ins-tal·lar-se de grat o per força al nord d’À-frica. A començament del segle XVI, a laRibera, gairebé dos de cada tres pobla-dors eren musulmans i el seu nombretendí a augmentar amb l’arribada demudèjars que fugien del regne de Gra-nada després de la seva conquesta. Tan-mateix, en proporció, a final de segle

només representaven la meitat de la po-blació. Però en conjunt, la població mo-risca només havia pogut conservar lesterres més pobres, de manera que elscol·lectius mudèjars vivien en el llindarentre la supervivència i la pobresa. Apesar, però, de l’odi mutu, la situació erade relativa tolerància fins a final del se-gle XV; en aquell moment, s’anà impo-sant la intransigència per diverses raons,des de disputes pel reg fins a l’efecte del’expulsió dels jueus i l’obligació delsmudèjars castellans a batejar-se. Però,en opinió de l’autor la causa principalera la creixent pirateria berber. Això ex-plica que, contra les promeses reials i lavoluntat dels nobles, els agermanats for-cessin el bateig dels mudèjars, conver-tint-los així en moriscos. La conversióforçosa no féu canviar les creences niles formes de vida dels moriscos, però síque els complicà moltíssim la vida acausa de les persecucions de la Inquisi-ció, que no sempre aconseguia aturarl’empara dels senyors, preocupats perles rendes que els proporcionaven elsseus súbdits moriscos.

D’altra banda, en el zel inquisitorialhi tenia un paper destacat l’interès perlucrar-se amb les confiscacions delsbéns dels encausats. Pel que fa a l’ex-pulsió final, el 1609, l’autor remarca tresaspectes: que es tracta bàsicament d’unamaniobra de distracció política per ama-gar la humiliant treva dels Dotze Anys,que significava, de fet, el reconeixementde la independència d’Holanda; que foupresa per un decret reial, al marge de lalegalitat que representaven les Corts, ique va representar una exhibició de l’e-ficàcia burocràtica que havia assolit l’es-

244BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

tat modern. Pel que fa a les repercus-sions de l’expulsió, l’autor argumentacontra les tesis de Casey i Ardit, que de-fensen que l’excés de població provo-cava l’endarreriment tècnic de l’agri-cultura morisca i que l’expulsió foubeneficiosa des del punt de vista econò-mic, i es pregunta si realment abans del’expulsió hi havia una agricultura mu-sulmana i una altra de cristiana o si mésaviat uns i altres procuraven utilitzar elmillor possible els recursos de què dis-posaven. També argumenta contra latesi de Fuster, el qual, a partir de l’exem-ple de l’Argèlia dels anys seixanta delsegle XX, considerava que l’expulsió ha-via estalviat maldecaps posteriors. Perisconsidera la multiculturalitat com una ri-quesa, però potser fa una lectura delsfets històrics massa influenciada per lespreocupacions actuals.

L’estudi de la societat cristiana per-met, per les fonts disponibles, una ma-jor distinció entre els estaments i lesclasses que la componen. Per començar,indica els paràmetres principals: el fortsentit comunitari, fins eclipsar la iden-titat personal i la jerarquització de la so-cietat estamental, reforçada pels privile-gis. La concreció d’aquesta societat es faa través d’una sèrie de criteris imposatspels poderosos: els aspectes principalseren el context familiar, el comporta-ment (amb èmfasi especial en les for-mes externes de religiositat), la riquesa il’exercici de càrrecs públics. El reverseren les pautes de discriminació social,que, a part de la discriminació de gènere,anaven des de la pobresa o l’exercici d’o-ficis manuals fins a la sospita sobre elsavantpassats o la mínima dissidència po-

lítica o religiosa. D’aquesta manera, lasocietat riberenca estava encapçaladaper un grup reduït de petits nobles, lamajor part dels quals s’anà endeutant alllarg del segle XVI, de manera que unatercera part de les cases nobles feren fa-llida al llarg de la primera meitat del se-gle XVII. La contrapartida era la creació de nous nobles a partir del patrimoni, elqual permetia accedir per graus primer afamiliar de la Inquisició i, després, a labaixa noblesa.

Fora del naixement, la millor via depromoció social era l’Església. El nom-bre de clergues cresqué molt al llarg del’edat moderna: l’esperit de la contrare-forma i la vigilància dels moriscos vacomportar l’augment del nombre deconvents i de parròquies, si bé amb unagran concentració a les poblacions prin-cipals. Com a característiques principalsdel clergat es destaquen la manca de vo-cació i instrucció i la burocratització: elque portava a entrar a la religió era l’es-perança de bona vida, gràcies a les ren-des de càrrecs o convents, i el prestigisocial que conferia l’estament. Tot i elcomportament poc exemplar de granpart del clergat, aquest exercia una mis-sió d’adoctrinament i un control socialimportant tant des de la trona com desdel confessionari i influïa en la vida so-cial a través del control de les dispensesmatrimonials, el domini de les confra-ries i l’educació dels infants. Des delpunt de vista econòmic, les institucionseclesiàstiques de la Ribera foren, com atot arreu, grans acumuladores de patri-moni, obtingut a través de l’incrementde capital que proporcionava el submi-nistrament de crèdit per mitjà dels cen-

245RECENSIONS

sals. Peris distingeix dues etapes enaquest procés: fins a 1740 hi ha acumu-lació de capital en forma de censals i al-gunes compres; després, la preferènciaevoluciona cap a la compra de terres i lacompactació dels patrimonis. El grupdominant es tancava amb «l’oligarquiano privilegiada», unes quantes famílies acada poble, distingides per la seva tradi-ció familiar, la seva fortuna i el controldels càrrecs municipals.

Per dessota dels grups dirigents, hiha el que Peris anomena els treballa-dors integrats: propietaris modestos iservidors. La propietat mitjana es revelamolt inestable, en gran part pel reparti-ment hereditari, però també per l’en-deutament, conseqüència de les malescollites, i pel caràcter especulatiu delnegoci seder. El resultat és una fortaconcentració de la propietat, en granpart en mans forasteres, i una disminu-ció dels pagesos emfiteutes enfront delsarrendataris.

En el grup de servidors, Peris en-globa criats i jornalers. Dels jornalers comenta l’augment del nombre i l’empo-briment, a mesura que s’avança del se-gle XVI al segle XVIII; dels criats, esmental’heterogeneïtat i no aclareix la qüestióde si a més d’estada i vestit cobravensoldada o no, més enllà de dir que hihavia de tot.

La major part de les pàgines dedica-des a la societat riberenca ho són alsdiferents grups de població marginada.La descripció comença per les dones,col·lectiu sotmès, discriminat i oblidatpels historiadors. Peris destaca que ladiscriminació de la dona començava en

el menjar i ressalta, també, la importàn-cia de la dona en el negoci seder. Lasubmissió anava des de la desigualtatsexual (l’adulteri estava penat en ladona, però no en l’home) als maltracta-ments; potser no s’hauria d’incloure enaquest apartat que les bodes fossin arre-glades pels pares, perquè això afectavaper igual homes i dones. La discrimina-ció i la submissió afectaven les donesdins de l’àmbit familiar, però encaraeren més fortes en el cas de les dones«desarrelades»: criades i prostitutes.

Per dessota d’aquests grups queda-ven encara els que no es guanyaven lavida: pobres i ociosos, sotmesos a la ve-gada a la caritat i a la repressió. Perisdistingeix entre la pobresa relativa (res-pecte al que es considera «normal» encada estament) i absoluta, conjuntural ipermanent. D’altra banda, hi havia elspobres legals o ben vistos, els pobresvergonyants, que havien arribat a la po-bresa per algun malastruc, i els de so-lemnitat, als quals alguna tara física im-pedia guanyar-se la vida; tots aquests iles famílies humils, abocades a la po-bresa i a la demanda d’almoina els anysdolents, tenien una consideració socialmillor que els rodamons. En tot cas, elnombre de pobres anà creixent i a finaldel segle XVIII s’havia convertit en unproblema social i polític que les autori-tats borbòniques intentaven reprimiramb duresa. Peris recopila aquest capí-tol sobre la pobresa assenyalant els doscamins que hi menen: un model socialinjust i unes circumstàncies personalsnegatives (malaltia, orfandat).

El tracte als pobres també canvià alllarg de l’edat moderna: de la compren-

246BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

sió de final de l’edat mitjana i del se-gle XVI, amb la institució de causes piesi d’hospitals, es passà a una repressiócreixent de la pobresa, especialment alsegle XVIII, quan els centres de benefi-cència es transformaren en institucionsde reclusió i de treball forçós. La repres-sió fou més forta a partir dels motins de 1766 i, a més, els poderosos localsaprofitaren la llei contra la vagància peracusar els jornalers poc submisos, finsarribar a considerar com a vagabundsels jornalers sense amo fix.

Altres grups marginats eren els im-migrants, els gitanos i els esclaus. Laimmigració francesa fou abundant, so-bretot als segles XVII i XVIII; l’origen es-tranger, la dedicació als oficis menysapreciats i la vida itinerant els feien mal-vistos i sovint sospitosos i, fins i tot, per-seguits durant els moments de guerracontra la monarquia francesa. Amb l’en-tronització dels Borbons a Espanya la si-tuació canvià: ara disposaven de la pro-tecció de la monarquia i les queixes delsriberencs anaven contra els privilegisdels mercaders francesos; el nou en-frontament amb la França revolucionà-ria fou escenari de motins xenòfobs, iels francesos foren maltractats o expul-sats. No eren els únics estrangers, peròsí els més mal vistos com a grup; les picabaralles contra els pastors «caste-llans» eren, sobretot, d’origen econò-mic. La situació dels gitanos era sem-blant a la de tot arreu, com també la delsesclaus.

El control social s’establia a travésde la desigualtat legal (privilegiats i noprivilegiats) i de la cascada de menys-preus dels considerats superiors envers

els inferiors, però també per mitjà de lacoerció legal i d’un control cada vegadamés estricte sobre els comportaments i,àdhuc, sobre els pensaments de les per-sones, en el que Peris anomena un exer-cici d’auxili mutu entre la monarquia,les autoritats eclesiàstiques i les oligar-quies locals. En el moment de majorrepressió, al segle XVIII, els principalsinstruments coercitius eren les lleves mi-litars, el control de les festes, transfor-mades, a pesar de l’oposició popular, endesfilades demostratives de la jerarquiasocial i, sobretot, com a tot arreu, la In-quisició, que a la Ribera mostrà una es-pecial activitat, primer en la persecuciódels moriscos, després en la repressióde la blasfèmia, de les «desviacions» se-xuals i de l’expressió d’idees més omenys heterodoxes. De tota manera, totel sistema de controls no pogué pararles mostres de descontentament quesovintejaren a la segona meitat del se-gle XVIII.

Després de la descripció dels grupssocials, el capítol III està dedicat a la re-lació entre senyors i vassalls. Atès queaquesta era la base principal de la socie-tat, potser hauria estat millor invertiraquests capítols. En aquest, es començadescrivint el mapa jurisdiccional, amb ladistinció entre terres de senyoria i terresde reialenc, dues situacions que s’ana-ren separant fins fer de les senyories es-pais on els pagesos es trobaven mésoprimits que no pas al reialenc; però, apesar de l’exemple adduït de Felip IV, elqual cedí les terres de l’albufera de labanda de Sueca al gran mestre de Mon-tesa, que era ell mateix, preferint tenir-les com a senyor i no com a rei, la reali-

247RECENSIONS

tat del creixement de la comarca nosembla que indiqui que les diferènciespoguessin ser gaire grans.

Els ingressos senyorials tenien unabase fixa, però no eren inamovibles, benal contrari, es movien a l’alça amb l’evo-lució de la població i dels conreus, peròsobretot es van moure a la baixa per lanecessitat de concedir rebaixes per atreu-re nous pobladors després de l’expulsiódels moriscos i també per la devalua-ció de les rendes fixades en diners. Demanera que, en conjunt i fent la compa-ració amb l’augment del preu del blat,les rendes senyorials tendiren a minvaral llarg del segle XVIII. Contra l’opinió tra-dicional, no hi hauria hagut un augmentde la pressió senyorial als segles XVII

i XVIII, però sí un augment de la pressiósobre la pagesia, sobretot per l’incre-ment dels impostos de la monarquia il’augment dels arrendaments.

Encara que l’augment de la pressióimpositiva fos més degut a la monarquiaque als senyors, les resistències antise-nyorials van ser molt més importantsque les revoltes contra els impostos. Toti que no sempre senyors i vassalls actua-ren en fronts oposats i no sempre leslluites contra els senyors foren promo-gudes pels mateixos vassalls, la resis-tència, sorda o bé oberta, dels vassallsva ser la causa principal de la conflic-tivitat feudal. Com a principals for-mes d’oposició als senyors riberencs, Pe-ris esmenta l’amenaça d’abandonament de la senyoria, algun cop consumada, els plets davant els tribunals reials i elsfraus en els pagaments i els enfronta-ments directes. El més important d’a-quest va ser la Germania, que Peris con-

sidera que a la Ribera tingué la formad’un episodi de radicalisme antisenyo-rial, seguit d’una forta repressió polí-tica i econòmica. En canvi, la segonaGermania (1693) tingué poca importàn-cia, per la ràpida actuació de la monar-quia, però no evità que alguns poblesdeixessin de satisfer drets senyorials, enespecial les parts de fulla de morera. Ladarrera gran onada de motins antisen-yorials començà el 1801, a València, acausa dels canvis en el reclutament deles milícies, però al camp prengué de se-guida caràcter antisenyorial, amb ava-lots dirigits per membres de les oligar-quies locals; el malestar i la pugnaantisenyorial acabà barrejant-se amb laGuerra del Francès.

El capítol IV torna a ser dedicat a laconflictivitat, però aquesta vegada a l’in-terior dels pobles, a les bandositats iguerres privades per tal d’obtenir el do-mini sobre el lloc i augmentar la riquesadels participants. Les venjances mútues ila poca eficàcia de les autoritats van per-metre que la situació s’allargués, de ve-gades mig somorta, però amb esclatsfreqüents, els més importants dels qualstingueren lloc durant el primer terç delsegle XVII. Com que les bandositats esta-ven encapçalades per famílies impor-tants, que sovint ocupaven càrrecs mu-nicipals o del regne, els era fàcil protegirels seus sicaris i bandolers i amagar-loso exculpar-los si venia a tomb. Les ban-dositats mostren una gran barreja socialon sovint anaven de bracet els que teò-ricament havien de fer complir la llei iels criminals inculpats. Les bregues arri-baren a tal punt que Peris parla d’unaveritable guerra comarcal, amb bàndols

248BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

encapçalats per famílies de l’oligarquiade Carcaixent (els Talens i els Timor).Només després de l’expulsió dels moris-cos, les autoritats enfrontaren ferma-ment el problema i, a pesar dels entre-bancs que significaven la multiplicacióde jurisdiccions, la llei del silenci, quedificultava disposar de testimonis, i laparcialitat i ineficàcia de les autoritats judicials, feren ajusticiar alguns delsmembres més destacats de les dues ban-dositats, de manera que aquestes perde-ren força a partir de 1630 i estaven pràc-ticament liquidades a mitjan segle.

A l’hora d’explicar el fenomen, Pe-ris acut a Casey, que considera aquestesbandositats com a pures màfies, és a dir,guerres privades mantingudes al margede la justícia institucional, motivades perlluites per la riquesa o la supervivènciadels participants en contextos d’ines-tabilitat política i canvis econòmics. Lainestabilitat política concreta venia de la formació dels nous municipis de Car-caixent, Algemesí i Guadassuar, escin-dits, enmig de fortes tensions, del termed’Alzira, i de la lluita pel domini de les no-ves poblacions; s’hi afegien els temorsals pirates o a la insurrecció dels moris-cos que caracteritzà els anys a cavalldels segles XVI i XVII i que va fer difondreels temuts pedrenyals. En tot l’afer no hiva mancar l’actuació de la monarquia,que després de la primera Germania in-tentava, per diversos camins, afeblir lesanteriors oligarquies municipals, i vacrear, així, un terreny propici a l’enfron-tament entre aquestes i els aspirants aocupar els seus llocs. En l’aspecteeconòmic, les coses són més senzilles:el que hi havia en joc era el control del

negoci seder, base principal de l’econo-mia de la Ribera.

A més de les bandositats organitza-des, la Ribera patí també a causa delbandolerisme, molt important a la se-gona meitat del segle XVII, i per la crimi-nalitat comuna, en part causada per laineficàcia i venalitat de la justícia, les de-cisions de la qual tenien com a objectiusprioritaris subministrar galiots i soldatsal rei i cobrar multes.

La part narrativa de l’obra es com-pleta amb una sèrie d’apèndixs estadís-tics i documentals que donen bonaprova de com en són de sòlids els fona-ments damunt dels quals Peris ha edifi-cat aquest magnífic volum, al qual sola-ment em sembla que es podria fer unretret: la manca d’atenció a l’artesanat ials comerciants de les viles, que a la Ri-bera no podia pas ser un grup negligi-ble.

GASPAR FELIU

PEREA SIMON, Eugeni (2000). Església i so-cietat a l’arxidiòcesi de Tarragona du-rant el segle XVIII: Un estudi a través de lesvisites pastorals. Tarragona: Diputació deTarragona. 595 p.

Les visites pastorals i altres docu-ments eclesiàstics, com ara les consuetesparroquials, han estat un descobrimentrelativament recent de la historiografia,que ha permès copsar molts aspectes del’organització eclesiàstica, del paper po-lític i econòmic de l’Església i dels con-

249RECENSIONS

flictes d’interessos en el seu interior,però sobretot de la moral i la mentalitatpopulars, de la seva evolució i de les re-sistències als canvis imposats o que s’in-tentaven imposar des de dalt.

Perea ens mostra tot això en un tre-ball que, com diu Carlos Martínez Shawal pròleg, «no ha deixat una qüestió peranalitzar ni un racó per resoldre» (p. 8).Tot i que les visites pastorals ofereixenja una documentació prou important,l’autor també ha consultat pràcticamenttota la documentació arxiepiscopal icapitular i moltíssima documentacióparroquial, de manera que sovint potcompletar les notícies o els adverti-ments de la visita pastoral amb els ante-cedents o l’evolució posterior dels es-deveniments.

L’obra comença amb un adverti-ment clar: el món que estudia, el móncatòlic del segle XVIII, és «un món conce-but exclusivament des de la religió iamb un únic final i objectiu: la salvacióde l’ànima» (p. 12), de manera que elbisbe és un element clau que el poderpolític utilitza àmpliament: el bisbe (l’ar-quebisbe en aquest cas) no solamenttramet ordres i normes religioses, sinótambé polítiques. A l’altre extrem del’entramat del poder religiós hi ha laparròquia: tant rector com parroquianses troben sovint acomodats en uns com-portaments tradicionals que topen ambla normativa oficial i són remisos o reni-tents a l’hora d’introduir els canvis im-pulsats des de dalt.

La barreja d’aspectes polítics i reli-giosos que conformen l’Església de l’è-poca té una magnífica representació enl’arquebisbat de Tarragona, on l’arque-

bisbe és a la vegada senyor feudal d’unapart important del territori. L’estudi dePerea comença amb una ràpida descrip-ció de la formació i l’organització del ter-ritori i de les jerarquies eclesiàstiquestarragonines, amb les seves rendes i lesseves obligacions, els conflictes senyo-rials i els ordes religiosos establerts a ladiòcesi, per passar a continuació a l’es-tudi de les parròquies i els clergues, tantdes del punt de vista jurídic (les dife-rents categories, els seus drets i obliga-cions) com des del punt de vista delcomportament, capítol on potser es bar-regen massa coses, com ara la norma-tiva d’estudis, l’expulsió dels jesuïtes, lapresa de possessió dels rectors (quehauria d’anar a l’estudi jurídic), la revo-lució francesa i la confusió del podereclesiàstic i estatal, apartat que tambéestaria millor situat quan tracta dels as-pectes jurídics de la institució, que nopas quan tracta dels morals.

Després d’aquests apartats intro-ductoris, el capítol 4 es dedica a les visi-tes pastorals, estudiant-ne en primer llocla normativa i l’organització, per passara les preocupacions dels visitadors, ex-pressades en els qüestionaris que ha-vien de respondre rectors, clergues iparroquians. Els capítols següents vandesgranant els diferents aspectes de lavisita: la preocupació pels llibres parro-quials, tant els sagramentals com els quefan referència a les actuacions dels rec-tors com a notaris, a l’administració delsbéns i rendes de l’església, a les confra-ries o als hospitals. I encara sovint, elsllibres de visites, que permetien als fu-turs visitadors comprovar el complimentde les seves ordres i les consuetes, així

250BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

com la bona conservació i ordenació delconjunt de l’arxiu parroquial.

Una part important de la visita esdedicava a la materialitat del temple: es-tat de l’edifici, altars, objectes litúrgics,decoració, il·luminació, etc. Una mencióespecial mereix el desplaçament il·lus-trat dels exvots, que són trets dels altarsper passar a les parets laterals o a les fo-ranes de l’església, així com la preocu-pació per les campanes i el seu ús, ambles disputes pels beneficis que s’obte-nien pels tocs i la preocupació per evitarel seu tradicional paper de mitjà de con-gregació del poble en cas de revolta. Lainspecció de l’edifici i dels objectes litúr-gics tenia la seva raó de ser en l’exercicidel culte. Les preocupacions dels visita-dors anaven destinades a la dignificaciódel culte, en especial de la missa, en laqual sovint es barrejaven aspectes de di-versió (escenificacions, etc.) i econò-mics. Mentre els visitadors volien ban-dejar els primers, s’acontentaven aordenar millor els aspectes econòmics,entre ells el preu de les misses i l’obliga-ció de dir les que estaven fundades mit-jançant una renda. Perea afegeix a con-tinuació una relació de costums de lesdiferents festes (el calendari litúrgic se-gons les consuetes), que no té res a veureamb les visites i queda una mica fora delloc. A continuació, tracta d’altres cele-bracions eclesiàstiques, com ara el com-pliment pasqual i les processons, jubi-leus i pelegrinatges, per enllaçar en elcapítol següent amb els ritus de pas:aquests serien el baptisme, la confirma-ció i l’extremunció, amb l’afegit dels fu-nerals, però Perea col·loca en aquestapartat tots els sagraments i, per tant,

potser hauria estat millor titular-lo «els ri-tus sagramentals». Aquest és un delsapartats que permeten veure millor lesdiferències i les pugnes entre la religio-sitat oficial i la popular. La confessió i elmatrimoni són, en aquest aspecte, elstemes més problemàtics, però també hosón les disputes generades entorn de laremuneració d’enterraments i funerals.

El capítol 9 es dedica a les devo-cions populars; de fet, molts dels aspec-tes tractats en els capítols anteriors isovint mal vistos per les autoritats ecle-siàstiques eren devocions o pseudode-vocions populars. En aquest capítol estracta bàsicament del coneixement deles oracions, de les pregàries públiques,del paper central atorgat en l’oració alrosari, per acabar amb una relació de lesdiverses advocacions religioses de ladiòcesi.

Una altra preocupació dels visita-dors, d’èxit més aviat migrat pel que espot extreure de les visites, era el conei-xement de la doctrina cristiana. A pesarde les ordres rebudes, no sembla queels eclesiàstics dediquessin gaire tempsa aquest ensenyament, que quedavamés aviat reservat als sermons, en mansde predicadors especialitzats, general-ment religiosos, i a les «missions», cam-panyes intenses de prèdiques organitza-des amb la finalitat de commoure elsfidels. Dins de la preocupació per ladoctrina té un paper molt secundarila preocupació pels no cristians: moros,jueus, gitanos, luterans... Tot i la vigilàn-cia de la Inquisició, no era fàcil trobarcap heterodox. De fet, pel comú de lagent, la preocupació pels infidels no erareligiosa, sinó derivada de la por de

251RECENSIONS

caure en captiveri a mans dels piratesberbers. Els únics sospitosos d’hete-rodòxia eren els gitanos, però el rebuigque patien era més social que no pasdoctrinal. Més feina donaven als inquisi-dors els problemes morals: sol·licitació,sodomia, bigàmia, superstició, etc.

El capítol 11 tracta de la confusióentre el que era profà i el que era reli-giós, amb una contundent afirmació d’en-trada: «durant el segle XVIII el temple en-cara manté funcions de plaça pública»(p. 407). Els esforços de les autoritatseclesiàstiques per evitar-ho van des deles exigències en el vestit i en el compor-tament durant les cerimònies fins a laseparació de sexes, la prohibició de ju-gar a l’interior del temple, d’utilitzar l’es-glésia com a magatzem, de menjar-hidurant les vetlles o d’aprofitar la immu-nitat dels temples per amagar-hi contra-ban. Un aspecte clar de la confusió en-tre allò sagrat i allò profà ve representatpel dret d’asil, que l’església i l’autoritatcivil aniran retallant. Finalment, entra enaquesta barreja el teatre i les escenifica-cions representades dins dels temples,que l’Església voldria eradicar, però queper la seva popularitat accepta i intentadignificar. Si la primera part del capítoltracta de la intromissió d’allò profà en elsllocs sagrats, la segona part, a la inversa,es refereix a la ingerència de les autori-tats religioses en el control de les diver-sions profanes: la censura o la prohibicióde teatre, els intents de prohibició delball o de determinades maneres de ba-llar, la tolerància pel que fa a la música.

El darrer capítol de l’obra està dedi-cat a «la transgressió». S’obre amb laconstatació de l’hàbil maniobra eclesiàs-

tica consistent a culpar de totes les des-gràcies els pecats dels homes, mentreels seus èxits no són adjudicats al boncomportament, sinó a la gràcia de Déu oal zel de les autoritats. Els principalsmals deguts als pecats dels homes són,segons la predicació o els escrits ecle-siàstics del segle XVIII, les males collites iles guerres. Les transgressions més recri-minades eren, segons Perea, la blasfè-mia, la murmuració (sobretot la dirigidacontra les autoritats), la usura, el treballels dies festius, la vestimenta... L’autoramplia aquest capítol amb apartats refe-rents a la vigilància eclesiàstica sobre elpaper de la dona en la societat i sobre lacensura de llibres.

L’obra es clou amb unes conclu-sions sota el títol d’«epíleg», en les qualsl’autor qualifica la religiositat del se-gle XVIII de complexa, epidèrmica, visuali mancada de l’imprescindible coneixe-ment teològic, amb un excés de presèn-cia religiosa en qualsevol activitat, moltasuperstició, ignorància doctrinal i pre-domini del ritus sobre la vivència reli-giosa, defectes que no afecten només elpoble fidel, sinó també els eclesiàstics,en bona part mancats de formació i devocació. Les reformes de l’època mo-derna, en especial el Concili de Trento,van ser d’implantació lenta a través desínodes i visites pastorals. En definitiva,depenia en gran manera de l’actitudd’uns prelats, elegits més pels seus va-lors com a juristes i polítics que per con-sideracions religioses, i de la resistènciad’un clergat «sovint més compromès amb lesqüestions temporals que no pas ambles espirituals» (p. 483) i moltes vegadesmancat de vocació i de preparació. Pel

252BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

que fa al tracte amb els fidels, es basaen la culpabilització d’aquests i en lautilització de la religió per imposar lasubmissió a les autoritats, mentre quela religiositat popular manté molt de pa-ganisme encobert.

En definitiva, Eugeni Perea ha escritun llibre important per a la comprensióde la societat catalana del segle XVIII,amb un títol massa modest, atès que elseu contingut va molt més enllà del merestudi de les visites pastorals. La granmunió de temes i problemes tractats (ipotser l’ànsia de voler explicar tot el quese sap) fa que resulti en alguns mo-ments desordenat o prolix, però aixòsón només defectes menors; el que valés la gran quantitat de material recollit,l’emmarcament bibliogràfic de cadatema, l’encertada argumentació i, fins itot, la valentia en alguns plantejaments.

GASPAR FELIU

ALBERCH, Ramon; ANTÓN, Javier; JIMÉNEZ,Montserrat; QUER, Josep (2001). Gironaa l’època de la Il·lustració. Girona: Cer-cle d’Estudis Històrics i Socials de Gi-rona. 243 p. (Col·lecció «Quaderns delCercle»; 17)

L’any 1777 a París, Joseph de LaPorte, en el seu recull de narracions deviatges, descrivia Espanya com una na-ció plena d’habitants supersticiosos,ocupats en les ciències que van rebredels moros (astrologia judicial, càbala i«otras quimeras árabes»). Tanmateix, l’a-

bat francès Raynal, el 1781, amb el ma-teix to melodramàtic, caracteritzava la mo-narquia borbònica espanyola com unanació esclava de llurs prejudicis, en laqual la déraison havia assolit uns grauselevats d’isolament, dogmatisme i subti-litat.1 Els il·lustrats d’Europa, en general,mostraren poca paciència envers unaEspanya, representant de la infàmia,que Voltaire havia convocat fer miques.

Pot semblar que el moviment il·lus-trat sigui l’únic element a tenir en comp-te quan fem referència al segle XVIII,raó per la qual se’l coneix com el seglede les llums. Però no hem d’oblidarque la monarquia i l’Església conti-nuaven essent els dos eixos bàsics so-bre els quals s’estructurava la societatespanyola, i que, malgrat la coexistèn-cia i el xoc d’ambdós paradigmes —elmodern, representat, entre d’altres, perles idees de la Revolució Francesa, laIl·lustració i el sapere aude kantià, il’analogicoreligiòs, característic de l’An-tic Règim espanyol—, les relacions en-tre l’Església i l’Estat, l’anomenat rega-lisme hispànic, conformen una de lesclaus per capir el complex segle XVIII

espanyol.

En aquesta línia, un dels elementsper fer menys obscura la comprensió deles esmentades relacions entre el que ésreligiós i el que és profà, malgrat que,com bé assenyala La Parra, hi hagi con-

253RECENSIONS

1. Vegeu Joseph de LA PORTE (1768-1795),Le voyager françois, 42 v., París, Cellot, vol. 16,p. 94; i «L’Espagne et l’Histoire des deux Indes del’abbé Raynal», a Hans-Jürgen Lüsebrink i ManfredTietz (1991), Lectures de Raynal: L’Histoire desdeux Indes en Europe et en Amérique au XVIIIesiècle, Oxford, Voltaire Foundation, p. 100.

fluències últimes,2 seria el coneixementen profunditat de cadascun dels esta-ments en qüestió. Això és el que ensproposa el Cercle d’Estudis Històrics iSocials de Girona a través del darrerexemplar de Quaderns del Cercle (d’araendavant Quaderns).

Sota l’encapçalament de Girona al’època de la Il·lustració, se’ns presententres propostes acurades que fan referèn-cia al segle XVIII gironí. En les dues pri-meres, a cura de Javier Antón Pelayo i deMontserrat Jiménez Sureda, se’ns acosta,respectivament, a la funerària canonicali al coneixement del filòsof amesuratFrancesc Dorca. Mentre que la terceraproposta, a càrrec de Ramon Alberch iJosep Quer, ens permet contrastar, a tra-vés de tretze textos de la Girona del segle XVIII, la consideració global de pui-xança demogràfica i creixença econò-mica de l’àmbit català del segle XVIII ambel cas particular de Girona.

La recerca documental rigorosa al’Arxiu de la Catedral de Girona i a l’Ar-xiu Històric de la mateixa ciutat hapermès a l’historiador Javier Antón con-feccionar un obituari canonical —mos-trat a l’assaig en forma d’apèndix—, finsara inexistent, que abasta des de 1700fins a 1815, i vestir així el treball Morir ala Girona de la Il·lustració, el qual en-ceta aquest dissetè número de Qua-derns. Una investigació que atorga tot elprotagonisme als cent cinquanta-cinc

canonges de la catedral de Girona, elsquals constituïen, en paraules de l’autor,un grup estable i homogeni, que mani-festava una sensibilitat especial respecteals beneficis de l’altra vida.

Estructurat en sis apartats, JavierAntón fa un recorregut per les distintespràctiques culturals i representacionscol·lectives davant la mort pròpies d’a-quests canonges. Aquesta veritable aris-tocràcia eclesial, la qual mitjançant lesseves prerrogatives, la manera d’afron-tar i representar el pas a «l’altra vida»,així com els seus enterraments, els qualsdonaven una visió particular de la vida idel més enllà, és objecte i subjecte d’es-tudi per part de l’historiador, que, llunyde les discussions gremials, les abordadins del camp de la història social.

Amb un estat de la qüestió, d’acti-tuds i bibliogràfica, sobre la historiogra-fia de la mort, l’estudi passa a desenvo-lupar tots els aspectes que envoltavenl’arribada de la parca. Així, la preparacióper a la mort, amb l’art de morir bé, eltestament, l’administració dels sagra-ments, el destí del cos, la funerària, se-guits per una aproximació a les causesde mort i dels llocs on aquesta s’esdevé,els passos a seguir davant la mort d’uncanonge (testament, vestimenta, «cobri-dora», caixa, mulassa, absoltes, entred’altres) donen pas a la descripció i l’es-tudi dels llocs d’enterrament i, final-ment, als distints sufragis encomanatspel difunt eclesiàstic.

Sense deixar l’àmbit de la Catedralgironina, la professora de la UniversitatAutònoma de Barcelona Montserrat Ji-ménez ens presenta un aprofundiment

254BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

2. En el sentit que el monarca rep el poderdirectament de Déu, i, per tant, aquest agafariatambé un cert vessant eclesiàstic. Vegeu JoaquimMaria PUIGVERT (ed.) et al. (2000), Bisbes, Il·lus-tració i jansenisme a la Catalunya del segle XVIII,Vic, Eumo Editorial.

en la figura singular de l’escriptor, ca-tedràtic i eclesiàstic Francesc XavierDorca i Parra (Girona 1737-1806), a tra-vés de l’assaig El filòsof amesurat. Lesllums en una capital de corregiment, elqual conforma la segona proposta en-torn del segle divuit gironí.

Unes dades introductòries al seuentorn familiar ens situen l’infant Fran-cesc Dorca en una Girona menestral.Orfe de mare als sis anys, el seu pare,l’apotecari Bonifaci, l’envià al col·legidels jesuïtes de Sant Martí instal·lat a Gi-rona, on excel·lí en la retòrica i traduc-ció de versos al llatí i al grec. Una sòlidaformació ignasiana, que portarà el joveDorca a la Universitat de Cervera on co-mençarà estudis de dret. A partir d’aquí,Montserrat Jiménez fa un recorregut perles diferents etapes vitals de FrancescDorca, conjuminant-les amb una refle-xió històrica dels diferents avatars que liva tocar viure: Cervera, Girona, elstemps atziacs, el pensament polític i ladecadència són les pautes que se’ns ofe-reixen per endinsar-nos en el coneixe-ment d’una personalitat d’una gran eru-dició i «matisos no gaire ben coneguts».

Aquesta acurada reflexió que ensproposa l’autora comença a les aulescerverines, on Dorca, fent simultània laseva vocació religiosa amb la de lletrafe-rit, obtindrà els títols de llicenciat i doc-tor en lleis l’any seixanta del segle di-vuit, per posteriorment, atès el desgavellque va significar l’exili de part del pro-fessorat i companys del jove advocat,obtenir la càtedra d’oratòria a l’esmen-tada Universitat. Contemplem, duranttota aquesta etapa, un Francesc Dorcareplegat sobre l’ordre quotidià, lluny de

les pugnes que no fossin estrictament li-teràries.

El retorn a Girona, a finals de la dè-cada dels anys setanta, ve de la mà de lacanongia obtinguda gràcies a la sevacondició de catedràtic i ens mostra unFrancesc Dorca que, sota el guiatge delbisbe Lorenzana, s’endinsa en la recu-peració de la història eclesiàstica de laseva ciutat. Un Dorca esfereït davant elstemps atziacs d’un ateisme que co-mençava a desdibuixar uns valors tradi-cionals i anunciava una nova era, en laqual «l’embriaguesa dels que, condem-nats a no passar de comparses, es veienenaltits a conduir, no ja el propi esdeve-nidor, sinó l’averany momentani de lares publica».

Contrari a les tesis de Rousseau, elcanonge Dorca defensava el dret diví dela monarquia, consentint en la desobe-diència passiva només en cas d’una vio-lació flagrant de l’ètica i de la llei deDéu. L’anàlisi de Montserrat Jiménez ensporta la visió d’un filòsof amesurat, en elqual s’havia de conjuminar la ciència i lafe: sapere debemus et in sapiendo cre-dere. Les Corts de Cadis acabarien mos-trant la futilitat de part del seu pensa-ment.

La proposta de Ramon Alberch i Jo-sep Quer tanca aquest número de Qua-derns. La presentació de tretze textos gi-ronins (referents als límits de la ciutat,militars aquarterats, reivindicacions delsgremis, funció dels alcaldes de barri,sol·licitud de creació d’una societateconòmica, debat entorn del lliure co-merç, arrendaments i monopolis, criside l’any 1764, sol·licitud per a la funda-ció de l’hospici, relació d’un aiguat i un

255RECENSIONS

seguit d’estadístiques de la situacióeconòmica de la Girona del segle XVIII),amb un encapçalament, on indiquen elcontingut, la contextualització i la trans-cripció, els quals abasten l’arc temporalcomprès entre la Guerra de Successió ila Guerra Gran, ens permeten, com sug-gereixen els autors, copsar els aspectesmés rellevants —de caire econòmic:pervivència d’una estructura gairebéfeudal i influència minsa de les ideesil·lustrades—, que fan que el creixementde la ciutat de Girona sigui modest si elcomparem amb el d’altres indrets de Ca-talunya.

En definitiva, les tres propostes ensapropen al coneixement particulard’una ciutat (civil) i d’uns homes (ecle-siàstics) immersos en ple segle de lesllums i ens suggereixen la necessitat d’a-profundir en l’estudi rigorós dels dife-rents aspectes que conformen l’àmbit il’entorn de les persones, les quals sovinttendeixen a generalitzacions i tòpics,com els que citaven a l’inici d’aquest es-crit.

JOSEP ALAVEDRA I BOSCH

RAMON ARNABAT (2002). Verds i blancs: ElTrienni Liberal a Reus i al Baix Camp(1820-1823). Reus: Associació d’EstudisReusencs. (XIV Beca de Recerca PremiMemorial Josep M. Prous i Vila, 2000)

Ramon Arnabat va publicar l’any2001 —a partir de la seva tesi doctoral—el llibre La revolució de 1820 i el

Trienni Liberal a Catalunya (Eumo),que aportava una visió nova i renova-dora del període: enfront de les vellesvisions que pressuposaven en uns casosque la revolució liberal espanyola foumolt moderada en comparació amb leseuropees i, en d’altres, que els catalanss’havien involucrat poc en una revolu-ció espanyola, Arnabat concloïa el seutreball assegurant que l’«empremta» delTrienni «restarà viva a la societat cata-lana i espanyola al llarg dels segles XIX

i XX. Al cap i a la fi, no es va convertirl’himne de Riego en l’himne de la lliber-tat?». I no es tractava d’una reflexió espe-culativa, sinó que la conclusió se susten-tava en un aparell documental importanti també en el fet d’haver treballat el perí-ode durant molts anys a peu d’obra en elmarc de la història local, especialmentdel Penedès.

Ara Arnabat ens ofereix el camí al’inrevés, tornant novament a la històrialocal, tot i que en un marc diferent alque per a ell és més habitual, ja queanalitza Reus i la seva comarca, el BaixCamp. Verds i blancs (verd pel color deles escarapel·les liberals i blanc per labandera dels borbons absolutistes) ana-litza la revolució liberal al Baix Campdurant el Trienni, i també revolucionarisi contrarevolucionaris. Sens dubte, estracta d’una obra clàssica d’història lo-cal: d’una banda, perquè explica ambdetall aspectes tan locals com ara la riva-litat Reus-Tarragona, començant ja perla baralla de qui foren els primers endonar suport a Riego el 1820. I de l’altra,perquè, tot i que treballa amb documen-tació i bibliografia abundant, només es-bossa el marc internacional, espanyol i,

256BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

fins i tot, català, remetent-nos a la sevaobra de 2001. En aquest sentit, es podriadir que Verds i blancs simplement rei-tera el que ja va afirmar de manera ge-neral sobre Catalunya el mateix Arna-bat, ja que, a partir dels grans capítolsde la seva obra de 2001, es limita a do-cumentar minuciosament les seves tesissobre el Trienni a Catalunya en un marcgeogràfic més reduït.

Però, realment es tracta d’una reite-ració? Sincerament, no ho crec així. Jahe dit que el llibre posava de manifest lainconsistència de gran part dels tòpics ide les velles visions de la revolució libe-ral a Espanya i a Catalunya. Des de lestesis procedents del regeneracionismeque negaven l’existència d’una revolu-ció liberal a Espanya perquè creien que,a diferència de la França de 1789, a Es-panya no existien encara burgesos ni hihavia hagut moviments antisenyorials,fins a les de l’actual «història oficial» ca-talana, que, quan parla del segle XIX aCatalunya, passa de puntetes sobre elmig segle de la revolució liberal espa-nyola per saltar immediatament a la Re-naixença, perquè no vol admetre que ala primera meitat del segle XIX una partimportant dels catalans estava més inte-ressada en la defensa de la nació liberalespanyola que en l’encara poc plante-jada nació etnicolingüística catalana. Iper no voler admetre, a més, queaquells catalans liberals preferissin fer ladefensa pública del liberalisme en cas-tellà —tot i que ho compaginessin ambproclames en català que, per exemple,des de Reus s’enviaven als pobles delBaix Camp—, possiblement perquè,com que la majoria de fullets i escrits li-

berals estaven escrits en castellà, vantendir, durant aquells anys, a idealitzarequívocament el castellà com la llenguadel progrés. En definitiva, la renovacióque plantejava el llibre d’Arnabat de2001 era excessiva per quedar prou do-cumentada i justificada en una obra ge-neral. Per això, crec que Verds i blancsno és simplement una obra d’història lo-cal, sinó un treball que complementade manera fonamental l’arraconament deles velles visions que es plantejava a Larevolució de 1820.

Així doncs, a Verds i blancs Arnabatanalitza en detall la manera com els ca-talans liberals van participar activamenten el triomf de la revolució liberal es-panyola. Com assenyalaven en les sevesproclames, el març de 1820 els reusencsliberals enarboraren «el estandarte de laindependencia nacional» i proclamaren«la sabia Constitución de la monarquíaespañola» (p. 24), amb la qual cosa—segons l’ajuntament constitucional deReus— «el pueblo español [...] marchaya fiera y majestuosamente a la restaura-ción de su patria» (p. 25). Una Constitu-ció que, com afirma Arnabat, era «moltmés democràtica que d’altres que regiendurant el primer terç del segle XIX a Eu-ropa» (p. 29). I és que, de fet, l’any 1820dos terços d’Europa vivien sota l’absolu-tisme, i els pocs Estats liberals com araFrança o Gran Bretanya tenien una cam-bra alta de pars i lords hereditaris, i unacambra baixa elegida per sufragi censa-tari que permetia la participació políticanomés a les classes altes, mentre que laPepa establia un règim polític amb unasola cambra elegida per sufragi universalmasculí, cosa que —a judici del blanc

257RECENSIONS

rector d’Alforja— només podia ser desit-jat «pels ateïstes, materialistes, franc-maçons y homes amants de la impietat,llibertinatge y sens Religió» (p. 29).

Arnabat estudia la composició poli-ticosocial dels ajuntaments de Reus du-rant el període de 1820-1823 i de les di-putacions de Catalunya i —a partir de ladivisió de Catalunya, el 1822, en quatreprovíncies—Tarragona, les eleccions acorts, l’organització de la Milícia Nacio-nal i de la Societat Patriòtica —a l’estildels clubs francesos—, les obres de tea-tre patriòtiques i l’edició de diaris libe-rals com ara Diana constitucional, polí-tica y mercantil de la villa de Reus. I,gràcies a la «lupa» de la història local, po-dem conèixer el procés revolucionari li-beral espanyol amb més exactitud de laque s’acostuma en les síntesis generals:per exemple, podem saber fins a quinpunt es va materialitzar o no el sufragiuniversal masculí de la Constitució deCadis, que —com el de la jacobina de 1793— tenia el filtre de ser indirecte.I, igualment, podem comprovar que ladivisió en quatre províncies no fou im-posada per Madrid, sinó per l’interès degran part de la burgesia local catalanade tenir un centre de poder més pròximque Barcelona: així, la diputació de Tar-ragona definia com a «restos góticos [...]la monstruosa antigua división» i consi-derava que «con la sabia división del ter-ritorio español, vamos a sentir más pal-pablemente las incalculables ventajasdel pacto grandioso que hemos jurado»(p. 65).

Després d’estudiar els catalans verds,Arnabat analitza els catalans blancs i,lògicament, dedica un capítol a l’Esglé-

sia catòlica. Una Església que —permolt que comptés amb alguns capellansi frares liberals— era una institució quesustentava el seu poder i la seva riquesaen l’absolutisme i el feudalisme i que,per això, fou contrarevolucionària a totEuropa, començant pel rei absolut delsEstats Pontificis, Pius VII, i continuant perl’arquebisbe de Tarragona, Jaume Creus,membre de la Regència absolutista orga-nitzada a la Seu d’Urgell el 1822. No ésestrany que —com recull Arnabat d’unaobra de 1820— els reusencs liberals esvanagloriejaven que «no hay otra pobla-ción en España que a proporción de ha-bitantes haya tenido menos clero» (p.139). Però, per completar el bloc delsblancs es troba a faltar un capítol sobrela noblesa local, l’altre baluard de lacontrarevolució.

Com que no podia ser d’una altramanera, un dels apartats fonamentals deVerds i blancs és el seu enfrontament ar-mat, quan les partides realistes contrare-volucionàries començaren a recórrer elBaix Camp a final de 1821. Un apartaten el qual Arnabat també ens propor-ciona documentació abundant que des-munta velles i tòpiques visions. Així, enles seves proclames, els reialistes —fu-turs carlistes—, a més de criticar els mi-tes liberals, defensaven clarament eltron absolut dels borbons: «Quan Riegose levantà/Amb ses males intencions/Fou per acabar al trono/I la casa delsBorbons» (p. 180). Segons els liberals ca-talans, els catalans blancs organitzavenles partides «reclutando a 2 pesetas dia-rias que dicen pagan los frailes de Po-blet» (p. 186), tot i que la contrarevolu-ció —com assenyalava la diputació de

258BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

Tarragona— no havia nascut a la provín-cia: «sabido es [...] que en esta provinciay en las restantes de Cataluña ha habidoemisarios, hijos de la [?] para llevar alcabo sus depravados intentos, todos auna han partido de un centro en dondehan recibido sus planes e instruccionespar hacer desaparecer las libertades dela nación española» (p. 208).

El juliol de 1822, els reialistes vancomençar a estrènyer el setge de Reus,cosa que va obligar l’Ajuntament aemetre un ban en el qual asseguravaque «lo ajuntament espera del conegutpatriotisme y decisió de tots los verins[sic] de aquest poble a favor del Sis-tema Constitucional que en cas de in-tentar los facciosos atacar a esta vilaprocuraran rivalisar-se entre si en con-córrer a la sua defensa», encara que,per si de cas, també advertia que «totapersona que auxilie als facciosos dequalsevol manera que sia serà tractadamilitarment y sufrirà irremisiblement lapena de mort» (p. 219). No hauria cal-gut, perquè quan a final d’aquell mesde juliol els catalans blancs van atacarla ciutat foren derrotats per la feroç re-sistència dels veïns verds. I el mateix tor-naria a succeir a final de setembre. El lli-bre acaba amb l’entrada a Espanya i aCatalunya l’abril de 1823 de l’exèrcit delsCent Mil Fills de Sant Lluís enviat per laSanta Aliança contrarevolucionària euro-pea contra el règim liberal espanyol.Malgrat la traïció, el mes d’agost, del co-mandant general de Tarragona, Manso,Reus no es va rendir fins a final d’octu-bre de 1823.

En definitiva, Verds i blancs d’Arna-bat és un llibre no només per als interes-

sats en la història local de Reus i de laseva comarca, sinó també, i sobretot,per a aquells que desitgin aprofundir enel coneixement del Trienni Liberal a Es-panya i a Catalunya, un període que,com afirma Pere Anguera en el pròleg,s’ha de definir com «la primera expe-riència democràtica a Espanya» (p. 11).Espero que Verds i blancs contribueixial fet que la revolució liberal espanyola,per la qual lluitaren, anaren a la presó oa l’exili i van morir tants catalans, acabifinalment per rebre a Catalunya les be-nediccions de la «història oficial».

RAMÓN DEL RÍO ALDAZ

CASALS BERGÉS, Quintí (2002). Polítics deLleida: El poder local i les seves mutacionsa través del temps (1716-1868). Lleida:Edicions de la Universitat de Lleida. 318 p.

PONS I ALTÉS, Josep Maria (2002). Moderatsi progressistes a la Lleida del segle XIX(1843-1868). Lleida: Pagès editors. 430 p.

Aquests dos llibres permeten unaaproximació molt acurada a la vida polí-tica i als polítics de la ciutat de Lleida alsegle XIX, fins a la Revolució de 1868.Dos llibres diferents, però complemen-taris. El de Quintí Casals aporta una in-formació abundant sobre els políticslleidatans que ens permet de fer una ra-diografia social i política de llarga du-rada, i per tant observar-ne els canvis icontinuïtats. Per la seva part, Josep Ma-ria Pons analitza en detall la vida polí-

259RECENSIONS

tica lleidatana durant els anys centralsdel segle XIX, la del domini moderat, unaanàlisi que ens permet veure que persota de l’avorrida política oficial hi hauna vida social i política rica. Tant JosepM. Pons com Quintí Casals són autorsde dues esplèndides tesis sobre la Lleidadels anys centrals del segle XIX i han pu-blicat altres treballs sobre la vida políticad’aquests anys: Canvi econòmic i socialen el pas de l’Antic Règim a l’estat libe-ral: Lleida en la primera meitat del se-gle XIX (Casals, 1999); El trienni pro-gressista a la Lleida del segle XIX. Laregència del general Espartero (1840-1843) (Casals, 2000), i El poder polític aLleida (1843-1854). Eleccions i pro-nunciaments (Pons, 1998).

El llibre de Quintí Casals, Políticsde Lleida, té dues parts ben diferencia-des. En la primera s’analitza l’ajunta-ment de Lleida en l’antic règim borbò-nic, és a dir, entre 1719 i 1832, i es tractad’un estudi minuciós dels personatgesque ocuparen el poder polític local alllarg d’aquests anys. Un poder políticmonopolitzat per nobles, ciutadanshonrats i doctors, que comença a pre-sentar algunes fissures arran dels canvisen la legislació municipal de 1766 quepermeten l’elecció dels càrrecs de síndicpersoner i de diputat del comú. L’elec-ció d’aquests càrrecs va permetre l’en-trada als ajuntaments absolutistes depersones de diferent procedència social—artesans, comerciants, pagesos i hi-sendats— i de diferent orientació polí-tica de la dels regidors borbònics, sobre-tot en una capital de corregiment comara Lleida. Cal destacar la informacióque ens facilita Casals sobre els electors

i delegats de l’elecció dels diputats delcomú i síndics personers, i el grau departicipació, unes dades que fins aradesconeixíem, no tant sols de Lleida,sinó de quasi tot el país. L’anàlisi delpersonal polític no es limita a un reguit-zell de noms, sinó que va més enllà i s’a-nalitza el funcionament del grup dirigentde la Paeria i com es van anar formantels llinatges familiars que van afavorir lacohesió d’aquest grup integrat per no-bles, ciutadans honrats i doctors.

Casals dedica la segona part del lli-bre a l’anàlisi dels ajuntaments liberals(1833-1868), inclosos els primers intentsde 1812-1814 i 1820-1823. D’aquests pri-mers intents, l’autor destaca el períodedel Trienni Liberal al llarg del qual es re-alitzà el canvi polític a l’Ajuntament quees consolidà l’any 1823, el darrer, quansectors polítics i socials no lligats a l’ab-solutisme assoliren el poder municipal(alguns d’ells havien estat diputats delcomú). Pel que fa al període liberal(1833-1868), en el qual es distingeixentres períodes amb característiques prò-pies: 1833-1836, 1837-1843 i 1844-1868,Casals torna a oferir-nos la nòmina delpoder polític local amb una minuciosi-tat aclaparadora, la qual cosa permet de copsar-ne canvis i continuïtats, tantdes del punt de vista social com polític.El «grup dominant lleidatà de l’èpo-ca isabelina», tal com el qualifica l’autor,queda integrat per comerciants i boti-guers, nobles, pagesos benestants, hi-sendats i professionals liberals, sobretotadvocats. El poder polític restarà a lesseves mans i amb matisos pel que fa a lacomposició social segons es tracti demoderats o de progressistes. Una anàlisi

260BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

detallada dels principals protagonistesdel poder polític lleidatà liberal clouaquesta segona part amb l’ajuda inesti-mable d’uns annexos sobre nissaguesfamiliars.

El llibre de Josep M. Pons, Mode-rats i progressistes a la Lleida del se-gle XIX (1843-1868), s’inicia amb doscapítols introductoris, un sobre el sis-tema liberal espanyol i un altre sobre laciutat de Lleida al segle XIX, de maneraque ambdós serveixen per emmarcar el que s’explicarà en els capítols centralsdel llibre: l’enfrontament entre moderatsi progressistes els anys centrals del se-gle XIX. En el tercer capítol, s’analitza l’inicide l’hegemonia moderada a partir delpronunciament de 1843, que al seu tornera una resposta al cop progressistacontra Espartero. Gràcies al pronuncia-ment i al suport governamental, l’inci-pient grup moderat va aconseguir lesregnes del municipi i va implantar unsistema de govern local, que s’estudiaen el capítol cinquè.

El domini de la Paeria per part delsmoderats, però, no va ofegar la confron-tació política, ja que el grup progressistamantingué la seva fortalesa i la bregapolítica, tant en les eleccions provincialsi generals com en les municipals, fetque s’analitza en el capítol quart. Aquestés, sens dubte, un dels capítols més in-teressants del llibre des del punt de vistahistoriogràfic, ja que ens permet de res-seguir en detall la confrontació políticamés enllà de la política dels notables, talcom assenyala el mateix autor: «per aconstruir una història social de la polí-tica, moltes vegades ens hauria d’inte-ressar més conèixer els electors que els

elegits», ja que «unes mateixes denomi-nacions polítiques servien a interessosben diferents a cada municipi» (p. 206-207). En aquest capítol, s’analitzen lescomplexes relacions entre el poder polí-tic local i el poder estatal, més enllà desimplificacions matusseres, ja siguin pelcostat del centralisme o pel costat del’autonomisme, així com els models po-lítics provincials i locals de progressistesi moderats i la lluita pel poder local iprovincial. Tot plegat permet a l’autorcaracteritzar els dos grups. Així, mentreque els progressistes representaven lavoluntat renovadora de la ciutat i comp-taven amb el suport de grups repre-sentatius de comerciants, menestrals iprofessionals liberals, els moderats esconvertiren en refugi de nobles, cler-gues, alguns professionals liberals,grans propietaris agraris (però tambépagesos), que cercaven protecció da-vant els canvis que s’estaven produint.Els moderats són molt propers al car-lisme, fins al punt que els progressisteses coneixen, popularment, com a libe-rals.

Un altre dels capítols interessantsdel llibre és el sisè, que es dedica al’anàlisi del Bienni Progressista (1854-1856). Un període en el qual, segonsPons, es contrasten les iniciatives políti-ques del govern progressista a favor dela majoria de la població (quintes i con-sums, per exemple) o del creixementurbanístic i la millora higiènica de la ciu-tat, amb la inexperiència de govern o ladeficient capacitat de gestió dels matei-xos progressistes, i la capacitat d’oposi-ció dels moderats, que fan anar-se’n enorri les propostes més interessants. Cal

261RECENSIONS

destacar, també, la divisió dins les filesliberals (progressistes) entre els propie-taris i professionals liberals que volien«consolidar l’ordre burgès d’una maneraque fos més capaç d’integrar la poblacióen el règim» (p. 327), i els demòcrates ialtres sectors radicals, que volien anarmés enllà i que aconseguiren tenir unacerta representativitat municipal. Elsanys posteriors marquen la crisi del mo-del moderat i de la Unió Liberal i perme-ten l’aflorament del grup demòcrata i re-publicà amb «un discurs interclassistamés proper a les reivindicacions popu-lars» (p. 386) i que aconseguirà el seuprotagonisme polític amb la Revolucióde 1868.

Les conclusions són quelcom mésque això, i Josep M. Pons realitza un se-guit d’advertències que cal tenir encompte a l’hora d’historiar la vida polí-tica local d’aquests anys, fruit de la sevarecerca concreta i de la reflexió histo-riogràfica més general. En voldria desta-car una que em sembla prou important:la necessitat de donar veu als sectorspopulars i rastrejar-ne el protagonismepolític, «un sistema polític limitat a leselits no comporta obligatòriament queels exclosos hagin perdut qualsevol in-fluència o participació activa. L’existèn-cia de clienteles tampoc no suposa perpart dels implicats passivitat i disponibi-litat lliure a qualsevol proposta política»(p. 391), o dit d’una altra manera: «forade la política oficial va romandre la ma-joria de la població, però això no signi-fica que no tingués un paper destacat enla dinàmica política i social» (p. 399).

Estem, doncs, davant de dos llibresde lectura obligada per a totes aquelles

persones interessades en el poder polí-tic local del segle XIX, ja que van moltmés enllà de l’estudi d’un cas concret, elde la ciutat de Lleida, i que ens aportenun bon grapat de reflexions historiogrà-fiques i de praxi històrica sobre el poderpolític local.

RAMON ARNABAT

SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume (2002). AntoniRovira i Virgili: Història i pensament polí-tic. Barcelona: Curial.

Jaume Sobrequés és un dels histo-riadors que coneix millor la trajectòriaintel·lectual i l’obra d’Antoni Rovira iVirgili (Tarragona 1882-Perpinyà 1949),a les quals ha dedicat diversos estudisdes de principi dels anys setanta, quanva assumir la responsabilitat, en el pro-jecte de la gran enciclopèdia basca, defer una reedició facsímil i continuar laHistòria [nacional] de Catalunya de Ro-vira i Virgili (Barcelona, Edicions Pàtria,1922-1937), que de fet solament arri-bava fins al segle XVII. El primer volumfacsímil va sortir l’any 1972, amb un prò-leg de Sobrequés, i el projecte total vatenir setze volums (1972-1984), ja queun equip d’historiadors dirigits pel ma-teix Sobrequés va escriure la històriadels períodes següents.

Després, l’interès de Sobrequés perRovira s’ha anat concretant en una dot-zena d’articles i escrits diversos queconstitueixen les primeres aproxima-cions i la base de l’estudi que, finalment,

262BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

ha adquirit un caràcter de conjunt i haestat publicat recentment, després d’ha-ver rebut el Premi Carles Rahola d’As-saig (2000) convocat per la FundacióPrudenci Bertrana. Una publicació quepràcticament ha coincidit en el tempsamb l’edició de les cartes de l’exili(1939-1949) del mateix Rovira i Virgili,fruit d’una llarga feina de compilació id’estudi duta a terme per Maria Capde-vila (Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 2002).

La gran virtut de l’estudi que co-mentem és la d’aproximar el lector a l’o-bra d’Antoni Rovira i Virgili, de maneramolt directa, a través de cites textuals i apartir de les contínues referències alsseus articles. Per tant, constitueix unavaluosa guia de lectura per introduir-seen el pensament de Rovira i en la sevaevolució, superant la barrera d’haverd’enfrontar-se directament amb unaproducció molt abundant, dispersa i pocconeguda, en especial els escrits perio-dístics. Sobrequés ens proposa uns filsconductors i ens ofereix una tria de citestextuals, però, a més, ens dóna referèn-cies suficients per poder completar, percompte propi, els aspectes que suscitinmajor interès.

L’ideari de Rovira, en certa manerasingular, és alhora representatiu d’un es-pai intel·lectual i polític català del pri-mer terç del segle XX i va tenir dos eixosfonamentals, ben reflectits en l’estudi deSobrequés: la qüestió nacional i la qües-tió social. Deixant de banda un primercapítol, on es presenta una semblançabiogràfica detallada, els set capítols res-tants del llibre s’estructuren temàtica-ment, seguint els centres d’interès se-

güents: «El pensament historiogràfic i lahistòria nacional»; «El debat historiogrà-fic amb Jaume Vicens i Vives»; «El pensa-ment polític: nacionalisme»; «Catalunya i Espanya: la dificultat d’una entesa»; «El pensament social»; «Rovira i Virgili i el moviment obrer» i, finalment, «Barce-lona i Catalunya. Sobre la idea de pro-grés i de ruralisme». Es tracta, com mos-tren els enunciats, d’una selecció feta entermes que podríem considerar funcio-nals per a l’analista que busca referents.El resultat no distorsiona el caràcter ori-ginari dels escrits, que, alhora, són pre-sentats d’una manera dinàmica i atenenl’evolució dels plantejaments de Roviraal llarg dels anys, condicionada per unareflexió permanent sobre el seu presenti, això és molt important, per un interès iuna voluntat de difusió del que passavaa Europa.

Així, l’estudi de Sobrequés reflec-teix una llarga relació intel·lectual entreanalista i analitzat, subjecte a interrup-cions obligades, no solament per l’aten-ció de Sobrequés a altres temàtiquesd’investigació, sinó també pel seu com-promís amb tasques polítiques o socio-culturals diverses. I es tracta, també,d’una certa compenetració ideològicamanifestada obertament per l’autor delllibre: «és, per a mi, un dels polítics ambel pensament del qual em sento mésidentificat» (p. 5).

El llibre està constituït, doncs, peruna sèrie d’anàlisis de Sobrequés sobreRovira i els seus escrits, redactades endiferents moments que queden enun-ciats (p. 8). Aquest fet es percep lleuge-rament en l’estructura del llibre, peròpotser d’una manera més destacada en

263RECENSIONS

l’actualització desigual dels marcs gene-rals interpretatius i del suport bibliogrà-fic de referència, on es troben a faltar lesinvestigacions més actuals que tenen aveure, per exemple, amb el context so-cial i polític de la producció intel·lectualque s’analitza o amb els debats histo-riogràfics, en especial, el que van prota-gonitzar Rovira i Virgili i Vicens i Vives.

Convé tenir molt present que l’obrade Rovira va tenir una vinculació moltdirecta amb la seva trajectòria políticapersonal, però que aquesta trajectòriano va transcórrer de manera aïllada,sinó en un espai complex i poc estudiaten el qual, des de final del segle XIX ifins a la Segona República, van transitarnombrosos projectes, sovint fallits, i re-coneguts dirigents. Aquesta inestabilitatera, alhora, molt dinàmica i en l’àmbitpolític va donar lloc a la creació, divisiói reagrupació de partits i formacions po-lítiques i, en l’àmbit del periodisme, anombroses capçaleres, algunes de majordurada que d’altres, com es pot veureobservant on es troben els articles deRovira i Virgili i com s’explica en l’obraque comentem. En els orígens d’aquestrecorregut personal i col·lectiu, hi haviael republicanisme federal de Pi i Margalli les tensions per desactivar la seva inèr-cia centralista creixent. En l’etapa final,el projecte va culminar amb l’oportuni-tat històrica de dirigir la Generalitat re-publicana, quan es va crear EsquerraRepublicana de Catalunya el març de1931 a partir de la unió de diversos par-tits i sectors independents del republica-nisme catalanista, i va rebre el suportelectoral de molts membres d’ateneus,cercles i entitats molt actius als pobles i

les ciutats catalans. Com hem dit, no eraun bloc homogeni ni de composició inal-terable. Rovira va ser una de les figuresmés actives i crítiques en aquest espai.Precisament, en el moment inicial de l’e-tapa republicana, Rovira no estava vin-culat a ERC, sinó a Acció Republicana deCatalunya i al seu periòdic La Nau, i nova rebre suficient suport electoral per serelegit en les eleccions generals de junyde 1931, a les quals es presentava per ala demarcació de Tarragona. Però s’hi vaacabar vinculant més endavant.

Per això, més enllà dels contingutsconcrets i de les interpretacions conjun-turals, l’estudi dels escrits d’Antoni Rovirai Virgili és important perquè constituei-xen una de les mostres més intel·ligentsde les preocupacions i les aspiracionsd’un espai polític català molt dinàmic iimportant. I permet de fer-ho amb l’am-plitud que dóna la llarga i activa tra-jectòria vital de Rovira i la seva prolíficaproducció escrita. Perquè, tal com So-brequés va posant en relleu al llarg delseu estudi, l’obra de Rovira és una obrarealitzada amb un grau de compromísintel·lectual i polític notable, que s’apre-cia, també, més enllà dels escrits perio-dístics, en els textos de més abast, comsón l’esmentada Història Nacional, laHistoria dels moviments nacionalistes oNacionalisme i Federalisme, entre d’al-tres, i en la creació de mitjans periodís-tics i culturals, entre ells l’emblemàticaRevista de Catalunya.

El 1939 Rovira va marxar a l’exili,com tants altres intel·lectuals catalans icom tants i tants responsables políticsi sindicals de l’etapa republicana. I allàva morir. La ruptura traumàtica impo-

264BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

sada per la repressió franquista va con-demnar diverses generacions al desco-neixement del passat històric i de les fi-gures que l’havien protagonitzat. L’obraque comentem col·labora, juntamentamb altres estudis que s’han anat realit-zant, a omplir el buit del coneixementde la història i del pensament polític ca-talà d’una època singular. És necessariaproximar-se als debats i als projectespolítics i socials d’aquell primer terç delsegle passat sense idealitzacions ni pre-judicis i amb capacitat de valorar els ma-tisos i els canvis que es van anar pro-duint en els plantejaments inicials,incitats de manera especial pel contrastmolt directe amb els esdevenimentsd’una de les etapes més convulses de lahistòria recent. Per a molts lectors, l’a-proximació que ens proposa Sobrequésals escrits de Rovira, alhora intel·lectual,periodista i activista polític, constituiràuna revelació.

MERCÈ RENOM

BENGOECHEA, Soledad (2002). Les dècadesconvulses: Igualada com a exemple. Mobi-lització patronal i obrera entre principidel segle XX i la dictadura de Primo de Ri-vera. Barcelona: Publicacions de l’Abadiade Montserrat.

Soledad Bengoechea és la historia-dora de la patronal catalana. En altresllocs, aquest àmbit d’estudi constitueixtota una disciplina amb diverses líniesd’investigació, amb interpretacions pos-

siblement enfrontades i centres d’estudique s’hi dediquen específicament. Peròen un país com el nostre, més aviat pe-tit, acostuma a passar que la responsabi-litat de la investigació d’un gran temacom aquest recau sobre una sola per-sona. Això esdevé en el nostre cas. Aixídoncs, algunes de les obres més impor-tants d’aquesta historiadora estan cen-trades en l’organització i l’activitat patro-nal. Sobre aquest tema hi ha publicadesOrganització patronal i conflictivitatsocial a Catalunya. Tradició i corpora-tivisme entre finals de segle i la dicta-dura de Primo de Rivera i El locaut deBarcelona (1919-1920).

Però, a més de mantenir aquestcentre d’atenció, Soledad Bengoecheatambé s’ha dedicat a l’estudi dels movi-ments socials a la Catalunya contem-porània i manté una línia d’investigacióentorn del treball i les dones. En l’obraque ara ens ocupa, l’autora ha anat mésenllà de l’anàlisi de la patronal i pre-senta una investigació sobre la conflicti-vitat sociolaboral en el context d’Igua-lada durant el primer quart del segle XX,on no queda desatesa la perspectiva deltreball de les dones.

Les dècades convulses va merèixerel Premi Doctor Joan Mercader de Re-cerca en la seva convocatòria de l’any2000. El llibre està estructurat en quatreparts força diferenciades. Comença con-siderant els espais de sociabilitat exis-tents a Igualada durant aquests anys.Bàsicament, l’autora entén com a espaisde sociabilitat les institucions i entitatson obrers i empresaris es relacionavenentre si o els uns amb els altres. Així téen compte tant els espais de relació en

265RECENSIONS

el si d’una mateixa classe com aquellsque podríem anomenar interclassistes.Tot seguit, analitza el procés de radica-lització social experimentat a Igualadaamb la tendència creixent dels diversosgrups socials enfrontats a organitzar-seen sindicats únics. Aquest és el procésque donaria lloc a la creació del sindicatúnic de la CNT de la localitat i a la Fede-ració Patronal d’Igualada, el sindicatúnic patronal. La tercera part la dedicaal locaut de 1919, que és un dels granstemes considerats per Soledad Bengoe-chea en altres obres. Finalment, el dar-rer apartat és el referit al que va passardes del locaut fins a l’adveniment de ladictadura de Primo de Rivera, que po-dem veure com una mena d’epíleg detot aquest procés històric.

L’estructuració de l’obra en aquestsquatre grans apartats respon bàsicamenta un criteri cronològic, però, en certsentit, també aconsegueix mantenir unaestructuració temàtica. El pas d’un grantema a l’altre té un ritme molt aconse-guit, gairebé novel·lesc. El llibre co-mença molt tranquil·lament plantejantles condicions establertes a principi desegle, va augmentant la intensitat de lanarració quan descriu la polarització so-cial que es va plantejant conforme el se-gle va avançant, i arriba al seu clímaxamb el locaut de 1919. Així, SoledadBengoechea analitza l’existència de lavarietat de la sociabilitat i l’associacio-nisme de principi de segle, la seva evo-lució vers la creació dels sindicats únics,i l’esclat que significà el locaut com unamanera de resolució del conflicte social.

En un sentit geogràfic, el llibre secentra en el que es va esdevenir a Igua-

lada, però, d’altra banda, l’obra esta-bleix un diàleg permanent entre els con-flictes socials plantejats en aquesta ciu-tat i els de Barcelona. En tot moment,queda molt clar que Igualada no és unailla, ni de pau ni de conflicte. El que vapassar, tant pel que fa a les formes d’or-ganització adoptades per la patronal ipels treballadors com per la convulsiósocial creixent i l’esclat del locautel 1919, té una relació molt directa amb elcontext català, i molt en especial ambels afers de Barcelona. En aquest sentit,com també en l’abast teòric de les sevesconclusions, l’obra supera satisfactòria-ment les limitacions habituals de bonapart de la historiografia produïda des dela perspectiva local.

Pel que fa a les fonts utilitzades, noes pot dir res a part que són abundants,variades i que s’han utilitzat amb rigor iexhaustivitat. Pel que fa a l’estil de la nar-ració, l’autora fa servir el sistema de lescites extenses, deixant, d’alguna ma-nera, que siguin les fonts les que parlinper si mateixes. Però, a part d’això,també té prou honestedat historiogrà-fica per esmentar la seva absència o in-suficiència quan això s’escau.

Les aportacions historiogràfiquesd’aquest treball són variades en forma icontingut. En primer lloc, hi ha la consi-deració de la sociabilitat. En aquest sen-tit, no tan sols considera les organitza-cions dedicades a temes laborals ieconòmics, que és el que tradicional-ment s’havia fet quan s’analitzava laconflictivitat laboral, sinó que en la sevaanàlisi inclou altres tipus d’espais insti-tucionals d’interacció entre les classessocials, com ara les institucions i els

266BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

llocs d’esbarjo. Però no s’atura aquí, itambé dedica una atenció important ales publicacions igualadines d’aquestsanys i als grups que estaven darrere d’a-questes publicacions, així com a altresaspectes com ara les iniciatives educati-ves impulsades des de moltes d’aques-tes institucions o el paper del sometent.

Però, a més, l’anàlisi de SoledadBengoechea va més enllà de les institu-cions i també considera les personesque en formen part. En aquest sentit,podríem dir que Les dècades convulsesés un llibre que està ple de gent. És certque hi ha més espai dedicat als empre-saris i a altres membres dels grups domi-nants a Igualada. Trobem més referèn-cies dedicades als patrons, i aquestes sónmés extenses que les dedicades als obrers,i, a més, en el cas dels treballadors les in-dicacions són més genèriques, no tenentant detall. Malgrat això, aquest fet no ésimputable que l’autora, partint d’una es-pecialització prèvia, hagi dedicat unaatenció preferent a aquests elements delsgrups dominants, sinó a les mancancesde les mateixes fonts. Com també és bensabut, els grups dominants, a causa, en-tre altres factors, de la seva vinculaciómés gran a béns materials, acostumen adeixar un rastre documental molt mésprofund i abundant que els de les classessubalternes. De fet, l’excepció de JoanFerrer i Farriol, el principal dirigent de laCNT a Igualada en aquest període, queen l’obra també obté força atenció, mos-tra com, davant l’existència de prou in-formació, el tractament donat a empresa-ris i treballadors és similar.

La tensió contínua manifestada en-tre les persones i les institucions en tot

el llibre per aconseguir-ne el protago-nisme està, de fet, força ben resolta.Una altra aportació historiogràfica signi-ficativa de l’obra és la referida a la rela-ció establerta entre els oficis i la conflic-tivitat social. Així doncs, la situacióeconòmica de les indústries adoberes iles característiques de l’ofici passen persobre de les ja superades interpreta-cions ideològiques per explicar els con-flictes socials, així com el radicalismecreixent d’obrers i patrons. Finalment,una altra aportació important és la refe-rida al que va passar amb les dones,ocupades principalment en el sectortèxtil, i, molt especialment, a la margi-nació experimentada per aquestes notan sols en el si del sistema fabril, sinótambé dins de les mateixes organitza-cions obreres.

Finalment, hem de dir que l’obra,tot i que constitueix un relat acurat delsprincipals fets històrics del període, delque va passar a Igualada i la seva relacióamb Barcelona, ni de bon tros, no és tansols això. Així doncs, va més enllà i ex-posa algunes consideracions teòriquesimportants. Aquest és el cas d’allò referita les estratègies de la patronal, a partirde les opcions que aquesta tenia entreels sindicats lliures i el model corporatiuper tal d’eradicar els qui consideravenels seus enemics principals, els anarco-sindicalistes de la CNT. O sobre tot allòreferit al qüestionament de l’estat liberalplantejat per la patronal el 1919 i decom aquest no es basà, principalment,en causes polítiques, sinó sobretot enmotius econòmics i socials.

JORDI IBARZ

267RECENSIONS

CANYELLES, Cèlia; TORAN, Rosa (2203). Do-lors Piera, mestra, política i exiliada. Prò-leg de Teresa Pàmies. Barcelona: Ajunta-ment de Barcelona. Publicacions del’Abadia de Montserrat. (Premi Leonor Ser-rano i Pablo)

Segons la Gran enciclopèdia cata-lana, l’exili es pot considerar «com l’a-llunyament voluntari o forçós del terri-tori d’un estat, especialment per motiuspolítics. No té el caràcter jurídic de pena,sinó que es tracta d’una mesura políticai, per tant, sense termini fixat; la possibi-litat de tornar al propi país és aleatòria idepèn dels canvis en la situació polí-tica». Aquesta definició, tot i que avuipodria qüestionar-se, em va bé perquèestà pensada, probablement, pel casconcret de l’exili català de l’any 1939.

L’exili, i aquest exili en concret, noha estat únicament un problema pel seuvolum i pel fet que molts dels exiliatsfossin gent preparada i, sobretot, unsgrans lluitadors a favor de la justícia so-cial, sinó perquè la seva trajectòria nosolament a l’exili, sinó també abans deproduir-se la diàspora, moltes vegadesens és desconeguda, especialment pelsque eren més joves i pels que no varentornar, aspectes que es donen en el casde Dolors Piera.

L’excepcionalitat dels moments queva viure Catalunya entre la proclamacióde la República i l’entrada dels feixistesa Barcelona i el consegüent èxode cap aFrança com a plataforma van originar elretraïment de moltes persones de vàluaque van acabar passant per aquest mónsense pena ni glòria, però també van

propiciar directament o indirecta quepoguessin manifestar-se amb tota pleni-tud personatges que podem considerarexcepcionals, com és el cas de la bio-grafiada.

En moments de normalitat, molt difí-cils a l’Europa del segle XX, Dolors Pierahauria estat, a ben segur, una professionalexcel·lent de qualsevol especialitat, peròfou el que la societat li demanava ser encada moment determinat. Durant els anysde la República, una mestra (les dones notenien gaires més possibilitats per expres-sar-se públicament, sobretot venint delmón rural), però no pas una mestra qual-sevol, sinó una professional que, desprésd’una sòlida preparació aconseguida através del propi esforç i de l’ajut de pro-fessionals prestigiosos, es vinculà al grupBatec de les comarques de Ponent, l’a-vançada del progressisme pedagògic ca-talà dels anys trenta del segle passat, d’ones desenvoluparia el grup Freinet que, almarge de la incidència en el propi país,en aquells anys, a través dels exiliats, aca-baria exercint una gran influència enmolts països de l’Amèrica Llatina.

El desencadenament dels fets cap auna situació prerevolucionària ens mos-traria una dona amb una capacitat detreball i uns dots organitzatius com a di-rigent del PSUC, partit en el qual va tenirun paper important a l’hora de la sevafundació al començament de la guerra.En aquests anys, la barreja entre mestra,sindicalista i política, més de les duesdarreres, ens mostra una dona lliurada aun ideal marcat per les línies ideològi-ques i la plasmació política d’acord to-talment amb la seva organització polí-tica.

268BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

El seu exili també ens resulta certa-ment especial, tot i que als primerstemps no difereix massa de les aventu-res que viuen molts exiliats abans depoder trobar una llar més o menys defi-nitiva. Tot i un pas intermedi a la Repú-blica Dominicana abans d’arribar a Xile,la lluita política, malgrat les dificultats,continuarà. Al desenllaç d’aquesta lluitapren una nova direcció, marcada per laresistència de molts revolucionaris cata-lans a la política de submissió a l’URSSque començaria pel xoc produït pel pactegermanosoviètic i per les lluites poste-riors que portarien a la subordinació delPSUC al PCE. Arran d’aquestes lluites in-ternes, Dolors Piera i el seu company,Pere Aznar, serien expulsats del partit.

Com declaren les autores a la intro-ducció, l’obra s’acaba a partir de la ins-tal·lació definitiva a Xile. L’última etapade la seva vida, una mena de retorn alsseus inicis, és estudiada molt succinta-ment en un epíleg, tot i que per mitjà dequatre pinzellades s’hi observa la granhumanitat de la biografiada.

Ens trobem amb una quarta etapadedicada al seu company, víctima de leslluites polítiques, i a les filles, sense obli-dar el seu país i tots aquells als quals calajut. Hi ha un episodi d’aquesta darreraèpoca que ens fa entendre aquesta hu-manitat. Em refereixo al retrobamentamb Teresa Pàmies, a la qual més enda-vant felicita arran de la concessió delPremi de les Lletres Catalanes. Tot ple-gat dóna peu que Dolors i Teresa retro-bin una vella amistat al marge de les di-vergències polítiques.

Precisament Teresa Pàmies és l’en-carregada de situar el personatge, indi-

cant-nos, probablement amb tota la raó,que a l’estudi hi troba a faltar la personaque va conèixer. Malgrat tot, crec que deltreball i de les declaracions de DolorsPiera s’intueixen moltes coses que ensdibuixen una certa intimitat del perso-natge, tot i que ignoro si és allò a què esrefereix Teresa Pàmies

Cèlia Canyelles i Rosa Toran ensexpliquen aquesta història apassionant imolt poc coneguda, més que amb ob-jectivitat, que és un concepte un xic ale-atori, amb una gran neutralitat, situant-se per sobre de les seves vivènciespersonals i les seves concepcions políti-ques. Fa tota la impressió que es posena dins de la pell de Dolors Piera i, a tra-vés de la informació recollida i de l’epis-tolari que van mantenir-hi, reviuen laseva epopeia. Tinc la intuïció que, quanllegiu aquest llibre, sobretot els que usinteresseu pels temes que es tracten enaquest estudi, us passarà com a mi, és adir, que es produirà un doble encontremés enllà del de les autores.

Hi ha, a més, una altra qüestió quevoldria recordar. Ja fa més de vint-i-cincanys que observo, sobretot en la mevaespecialitat, la irrupció de les dones pre-sentant treballs magnífics, alguns decaràcter més general, però d’altres, comel que avui m’ocupa, que ens recorden,al marge del gran paper de les nostrescompanyes en l’anonimat, el seu papercom a protagonistes externes de lahistòria que el nostre gènere, general-ment, ha menystingut o, fins i tot, menys-preat.

Finalment, només em resta agrair aCèlia Canyelles i a Rosa Toran que, ambaquest estudi, m’hagin permès conèixer

269RECENSIONS

la vida d’aquest personatge, ja que, comdiuen elles mateixes a la introducció,«hem intentat donar a llum la trajectòriad’una dona que des del seu petit pobled’origen, Puigverd d’Agramunt, fins aSantiago va ser protagonista de la Histò-ria de Catalunya fins acabar ocupant unlloc de l’exili polític americà».

JORDI MONÉS I PUJOL-BUSQUETS

BORDERÍAS, Cristina (ed.); BENGOECHEA, So-ledad (coord.) (2002). Les dones i la histò-ria al Baix Llobregat. Barcelona: Centred’Estudis Comarcals del Baix Llobregat iPublicacions de l’Abadia de Montserrat. 2 v. 506 p. i 324 p.

De les moltes contribucions possi-bles per a la reinterpretació de les reali-tats històriques, aquelles que posen èm-fasi en les diferents perspectives delssubjectes socials són, sens dubte, lesque resulten més agosarades, més com-plexes i, per això mateix, més valuoses.En aquest sentit, aportacions com ara lesdel llibre Les dones i la història al BaixLlobregat, editat pel Centre d’EstudisComarcals del Baix Llobregat i Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, malgratl’esforç investigador i editorial que, so-bretot en els darrers anys, ja s’ha posatde manifest sobre aquesta temàtica, re-sulten especialment encoratjadores.

El llibre respon a una dinàmica tra-dicional d’aquest Centre d’Estudis ques’ha convertit en referència obligada perl’impuls de coneixement que projecta

sobre una de les comarques més hete-rogènies de la Catalunya metròpoli: larecerca col·lectiva a l’entorn d’un factorhistòric en sentit ampli, sota el qual s’a-pleguen habitualment visions comple-mentàries, de vegades juxtaposades igairebé sempre innovadores, amb unprotagonisme exclusiu del territori dereferència i, òbviament, de la seva gent ide les seves activitats. L’èxit de les con-vocatòries anteriors del CECBLL, ques’ha vist coronat amb la publicació derecerques d’ampli impacte i considera-ble rigor, va permetre que la cinquenaconvocatòria de recerca col·lectiva, cen-trada en la història de les dones al BaixLlobregat, tingués no solament l’acollidaesperada, sinó una expectació per sobredel que havia estat habitual.

És imprescindible explicar el marcen què es va produir la convocatòria derecerca per justificar-ne el resultat enforma de dos volums, dinou treballs imés de vuit-centes pàgines. És a dir,d’entrada, una producció considerableen resposta a un tema prou sensible.Però també cal el coneixement del con-text per entendre per què el títol finaldel llibre no és la història de les dones alBaix Llobregat, sinó «les dones i la histò-ria», qüestió de rellevància metodolò-gica notable, com sembla evident.

L’encert de la convocatòria no es li-mitava a l’atractiu de la temàtica, a laconjuntura en què es va desenvolupartot el procés d’incentivació previ —uncurs de l’Arxiu Històric Comarcal sobreiniciació a la recerca en aquest àmbit— ia tot l’engranatge circumstancial —l’en-cetament d’un Programa de la Dona i lacreació d’un premi de recerca sobre

270BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

temàtica femenina a l’Ajuntament deSant Feliu; la celebració, l’any 1996, d’u-nes jornades a Barcelona en commemo-ració dels vint anys de les primeres jor-nades feministes de l’any 1976, etc.—,sinó també a l’elecció de dues coordina-dores de reconeguda solvència intel·lec-tual i capacitat científica, les historia-dores Cristina Borderías i SoledadBengoechea, que van assumir la feixugaempresa de valorar els treballs, discutir-los amb les autores i autors i, finalment,preparar-ne l’edició.

L’elecció, sens dubte, ha permèsconvertir el llibre en un instrument his-toriogràfic molt precís, que, en el futur,pot sustentar noves propostes d’anàliside la realitat comarcal sota diversos pris-mes temàtics i amb una unívoca mirada:la de les dones com a subjecte social.

Precisament, amb aquesta espe-rança de futur, carregada d’un fort com-ponent metodològic, Cristina Borderíastanca l’exhaustiva introducció del llibreque ressenyem. Les seves paraules, «es-perem que [el treball] sigui una oportu-nitat per debatre com i de quina maneral’anàlisi de l’experiència històrica de lesdones pot canviar los nostres interpreta-cions sobre la realitat», posen èmfasi endues qüestions que els diversos treballsdel llibre evidencien, cadascun segonsles finalitats particulars de recerca, demetodologies diverses, d’enfocamentsespecífics, etc.

En primer lloc, que el punt de vistadel subjecte social modifica substancial-ment la percepció global de la realitat,no solament del mateix subjecte, sinó tam-bé de l’observador distanciat (en aquestcas l’historiador), afegint components

complementaris que, de vegades, ha-vien passat desapercebuts i que podencanviar, de manera fins i tot radical, lainterpretació dels fets. En segon lloc,que el punt de vista de les dones com asubjecte social afegeix una perspectivaen bona part inèdita a l’anàlisi de lescauses històriques que obliga, a partird’estudis com el que ara comentem, arepensar els fenòmens històrics ambl’ampliació de nous punts de vista, nosolament els de les dones, tot i queaquests es converteixen, gairebé desobte, en imprescindibles.

La filosofia de coordinació de l’o-bra, que han fet palesa les historiadoresencarregades, s’ha situat en la línia desuperar el que fins ara havia estat unasimple formulació històrica contributiva—aconseguida només en part— per po-sar èmfasi en un enfocament més pro-per a la teoria de la diferència com asustentació d’un exercici metodològicmés ajustat a les noves tendències histo-riogràfiques, sobretot en el terreny de lahistòria social.

Per això, tant l’heterogeneïtat detreballs que fonamenten el llibre i quel’editora esmenta en profunditat a laseva introducció com les punyents pers-pectives noves que obren les visionsdels esdeveniments des de l’observatoride gènere van desaconsellar parlar d’unahistòria de les dones del Baix Llobregat isí que van aconsellar, en canvi, parlar decom a través de l’anàlisi de les actua-cions, les experiències i les pràctiquessocials de les dones del Baix Llobregates percep una realitat nova, desatesa,però imprescindible per comprendre larealitat. Aquesta és la contribució més

271RECENSIONS

sensible del llibre al coneixement de larealitat històrica de la comarca, tot i l’he-terogeneïtat comentada, perquè els dife-rents treballs, observats en el seu con-junt, no exposen quin paper han tingutles dones en la història comarcal, sinóquina ha estat la seva particular percep-ció de la realitat a través del seu paperhistòric específic.

Alguns dels treballs del llibre mos-tren d’una manera més efectiva el puntde vista de gènere i altres ofereixen unretrat més historicista, més descriptiu,dels fets tractats, però tots ells tenenl’atractiu del caràcter temàtic innovadori d’un enfocament metodològic que haintentat donar una certa unitat alconjunt.

En el complex intent d’organitzar lalectura del llibre, Cristina Borderías con-fessa que «la lectura que ara proposo de-riva, com no podia ser d’una altra ma-nera, dels meus propis interrogants coma historiadora» i ens ofereix un reparti-ment de temàtiques i d’aproximacionsanalítiques al voltant de tres grans apar-tats: el de la participació de les dones enla política, el moviment obrer i els movi-ments socials en general; el de l’identita-risme, les resistències i la cultura feme-nina en l’època medieval i moderna, i elde la dona com a component del móneconòmic en general. En el fons, CristinaBorderías ubica el conjunt de treballs delllibre en els eixos del que podrien sercontribucions diverses a la construcciód’una història política, d’una història cul-tural i d’una història econòmica des de laperspectiva de gènere, amb l’ànim de«col·locar l’experiència femenina en elcentre de l’anàlisi sociohistòrica».

D’acord amb aquests criteris, caldriaubicar dins del primer apartat els treballsde M. Carmen Garcia Nieto (la transcrip-ció de la conferència impartida al curs del’Arxiu Històric Comarcal, esmentat mésamunt); el de M. Pau Trayner sobre unaexperiència concreta de barris; el de Cè-lia Cañellas sobre la presència femeninaals consells municipals al Baix Llobregatentre l’any 1934 i el final de la Guerra Ci-vil; l’article de Josep Campmany sobreles dones a Gavà en el pas a la societatindustrial (1800-1940); els treballs de Ju-lia Cabaleiro sobre les dones a la premsacomarcal, i els de Montserrat Duran so-bre les dones de Sant Joan Despí a travésde la història.

Dins del segon, hi hauria les recer-ques fetes per Dolors Sanahuja sobre ladona medieval a Eramprunyà, les duesde Lluís Monjas sobre la baixa edat mit-jana, els treballs col·lectius de Rosa M.Bondia i Conxita Solans sobre les con-fraries beguetanes dels segles XVIII i XIX, iels de M. Luz Retuerta i Carme Sanmartísobre Josepa Falguera al Sant Feliu delsegle XIX.

Finalment, en el darrer apartat calesmentar els treballs de Gemma Tribósobre el treball femení a l’agricultura; eld’Àngels Solà sobre les puntaires delBaix Llobregat; el de Gracia Dorel-Ferrésobre les obreres fabrils d’Esparreguera acavall del segle XIX i el segle XX; el deMontserrat Vilajoliu sobre el treball de lesdones a la Colònia Güell; el d’Agustí Ca-sas sobre el lideratge femení; el d’ÍngridLlopart sobre les confeccionistes molinen-ques, i els de M. Pau Trayner i MontserratPérez-Portabella sobre experiències con-cretes entre dones de l’Hospitalet.

272BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HISTÒRICS

El llibre, tot i abastar un territoriconcret i circumscriure’s al que conei-xem com a història local, representa unaaportació significativa a una manera di-ferent de construir la història: tant per lavisió del subjecte, com per la metodolo-gia, el sistema col·lectiu de convocatòriao el sistema de coordinació i l’esforç do-cumental aportat. Un llibre recomanable

per a qui vulgui percebre visions com-plementàries de la realitat social, i es-pecialment encoratjador per als queconsideren que no hi ha perspectivesunívoques en la descripció dels fenò-mens històrics.

JESÚS A. VILA

273RECENSIONS