Tel. 972 223 305 · ae: emhu@ajgirona.cat · www.girona.cat/ aulaescriptura

Organitza: Amb la col·laboració de:

Dossier Poesia 2

Professor: Lluís Lucero

Mòdul 3. Setembre-desembre de 2014

1

1. LES VEUS DEL POEMA. QUI PARLA EN EL POEMA? DIR I VOLER DIR. SUGGERIR. FERNANDO PESSOA (1888-1935)

“Autopsicografia” [Poemes de Fernando Pessoa]

O poeta é um fingidor. Finge tão completamente Que chega a fingir que é dor A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve, Na dor lida sentem bem, Não as duas que ele teve, Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda Gira, a entreter a razão, Esse comboio de corda Que se chama coração.

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, 2002

El poeta és fingidor. Fingeix tan completament que fins fingeix que és dolor el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu en el dolor llegit sent no els dos que el poeta viu ans només el que ell no té.

I així per la via roda, joguinejant amb la ment, un tren de corda que roda: el cor, contínuament.

EDGAR LEE MASTERS (1869-1950), Antologia de Spoon River (1915)

ERNEST HYDE

My mind was a mirror: It saw what it saw, it knew what it knew. In youth my mind was just a mirror In a rapidly flying car, Which cathes and loses bits of the landscape. Then in time Great scratches were made on the mirror, Letting the outside world come in, And letting my inner self look out.

2

For this is the birth of the soul in sorrow, A birth with gains and losses. The mind sees the world as a thing apart, And the soul makes the world at one with itself. A mirror scratched reflects no image- And this is the silence of wisdom.

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger (2013)

La meva ment era un mirall: veia el que veia, sabia el que sabia. De jove, la meva ment era només un mirall en un cotxe a gran velocitat que capta i perd parts del paisatge. Després, amb el temps, es van anar fent grans esgarrapades al mirall per on podia entrar el món exterior i el meu jo interior mirar cap a fora. Així és el naixement de l’ànima apesarada, un naixement amb guanys i pèrdues. La ment veu el món com una cosa a part, i l’ànima fa del món una cosa amb ella mateixa. Un mirall esgarrapat no deixa veure les imatges- i aquest és el silenci de la saviesa.

Traducció d’Alberto Girri (1979)

Mi mente era un espejo: veía lo que veía, sabía lo que sabía. En la juventud mi mente fue no más que un espejo en un coche que se desplaza velozmente, aferrando y perdiendo trozos del paisaje. Después con el tiempo grandes rayaduras fueron hechas en el espejo permitiendo que entrara el mundo exterior y dejando que mi yo interior se asomase. Porque este es el nacimiento del alma en el dolor, un nacimiento con ganancias y pérdidas. La mente ve el mundo como cosa aparte, y el alma hace del mundo una sola cosa con ella misma. Un espejo rayado no refleja imágenes; y este es el silencio de la sabiduría.

Traducció de Jesús López Pacheco i Fabio L. Lázaro (1993)

Mi mente era un espejo: veía lo que veía, sabía lo que sabía. De joven, mi mente era sólo un espejo en un coche a gran velocidad

3

que capta y pierde partes del paisaje. Luego, con el tiempo, se fueron haciendo en el espejo grandes arañazos que dejaban entrar al mundo exterior y a mi yo interior le dejaban salir. Pues tal es el nacimiento del alma apesadumbrada, un nacimiento con ganancias y pérdidas. La mente ve el mundo como una cosa aparte, y el alma hace del mundo una cosa consigo misma. Un espejo arañado no refleja imágenes, y tal es es el silencio de la sabiduría.

ROGER HESTON

Oh many times did Ernest Hyde and I Argue about the freedom of the will. My favorite metaphor was Prickett’s cow Roped out to grass, and free, you know, as far As the length of the rope. One day while arguing so, watching the cow Pull at the rope to get beyond the circle Which she had eaten bare, Out came the stake, and tossing up her head, She ran for us. “What’s that, free-will or what?” said Ernest, running. I fell just as she gored me to my death.

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger (2013)

Quants cops Ernest Hyde i jo vam discutir sobre el lliure albir! La meva metàfora preferida era la vaca de Prickett pasturant lligada al prat, i lliure per tant en la mesura de la llargària de la corda. Un dia mentre discutíem, mirant la vaca que estirava la corda tractant d’anar més enllà del cercle que ja havia deixat pelat, l’estaca va caure, i brandant la testa, la vaca va córrer cap a nosaltres. “I això què és, no és el lliure albir?”, va dir Ernest, corrent. Jo vaig caure just al moment de rebre una cornada mortal.

Traducció d’Alberto Girri (1979)

Oh, cuántas veces Ernest Hyde y yo discutimos sobre el libre albedrío. Mi metàfora favorita era la vaca de Prickett, que pastaba atada, y tan libre como se lo permitía la extensión de la cuerda.

4

Un día discutíamos así, observando la vaca que tiraba de la soga para ir más allá del círculo en el cual había comido hasta dejarlo desnudo; rompióse la estaca y, sacudiendo la cabeza, la vaca corrió hacia nosotros. “¿Qué es esto, libre albedrío o qué?”, dijo Ernest, echando a correr. Sólo sentí que me corneó hasta matarme.

Traducció de Jesús López Pacheco i Fabio L. Lázaro (1993)

¡Cuántas veces Ernest Hyde y yo discutimos sobre el libre albedrío! Mi metàfora preferida era la vaca de Prickett, pastando atada en el prado, y libre, por tanto, en la medida de la longitud de la soga. Un día, mientras así discutíamos mirando a la vaca, que estiraba de la soga tratando de llegar más allá del círculo que ya tenía pelado, la estaca se soltó, y, alzando y sacudiendo la cabeza, la vaca corrió hacia nosotros. “Y eso, ¿qué es? ¿No es libre albedrío?”, dijo Ernest corriendo. Yo caí al recibir una cornada mortal.

KONSTANDINOS P. KAVAFIS (1863-1933) (OMNYEI)

Traducció de Carles Riba, 1977

JURA

Jura a cada moment que esmenarà la seva vida. Però quan ve la nit amb els consells que li són propis, amb els seus compromisos i les seves promeses, però quan ve la nit amb el poder que li és propi, torna, perdut, a la mateixa alegria fatal del cos que vol i cerca.

Traducció de Joan Ferraté, 1987

JURA

Jura a cada moment de començar una vida més bona. Però quan ve la nit amb els propis consells, amb els seus compromisos i amb les seves promeses; però quan ve la nit amb la pròpia força, la del cos que desitja i busca, torna a anar, perdut, darrera del mateix delit fatal.

5

Traducció de Nelo Risi i Margherita Dalmàti, 1992

GIURA

Ogni tanto giura di cominciare una vita migliore. Ma come viene la notte con i suoi consigli con i suoi mezzucci e con le sue malíe, ma come viene d’impeto la notte, allora al corpo che esige e reclama, a quella stessa fatale gioia egli, smarrito, fa ritorno.

(Η ΦΩΤΟΓΡΑΦΙΑ) Traducció d’Alexis Eudald Solà, 2008

LA FOTOGRAFIA

Tot mirant la fotografia d’un company, el seu bell rostre jovenívol (ara ja perdut –la fotografia portava la data del noranta-dos-), s’emparà d’ell la melangia de l’efímer. El confortà, però, que com a mínim no va permetre –no vam permetre que cap vergonya estúpida impedís o deturpés el seu amor. D’allò de “joves depravats”, “prostituts” dels imbècils, el seu sentit estètic de l’amor mai no en va fer cas.

Traducció d’Eusebi Ayensa, 2011 (2007)

LA FOTOGRAFIA

Mirant la fotografia d’un company seu, amb aquell rostre jove i tan bell (ben perdut ara ja –la fotografia portava la data del noranta-dos-), l’envaí la melangia del que és efímer. Però el consola que, almenys, no deixà –no deixaren- que cap vergonya estúpida entrebanqués o sollés el seu amor. Als insults de “depravats” o “prostituts” dels imbècils, la seva sensualitat d’enamorats no en féu mai cap cas.

6

3. L’ACCENT I EL RITME. LA RIMA ENRIC CASASSES, Coltells, 1998

Pel camí de llers a bàscara El plagi quan surt millor m’amagava rere un vers és quan et surt automàtic i se’m va veure la màscara perquè aquesta cursa no tornant de bàscara a llers la guanya pas el més ràpid Tot creix tot es desfigura El naixement un mal pas tot està fet i desfet l’anar creixent una crisi tot és abstracte concret fer-se madur ja em diràs tot és dibuix de figura i el que arribi a vell que avisi Per deixar la gravetat i ser com si tingués ales em sembla que m’he passat quaranta anys pujant escales

..., No hi érem, 1993

SER O TOT O RES ke us moki la iaia

Thot Hermes Trismegist i sant Pitàgores Ensems en un profètic azimut Nuant-te a tu l’output de tot l’output, Sement de més penjats que les mandràgores,

Amb metàfores fan metainformàtica Fenyuda fora d’hores al rebost Íntim de quan el sol social és post I creix apegalosa la dramàtica

Fatalitat que et farà obrir la tàvega Abans no romanguem tots amb un peu Suspès, com un mal fil, d’un fil de veu

Negadora final de xarxa i xàvega Entre esculls enrocades a l’Egeu: T’exalta el 9 i t’enamora el 10.

AMÈRICA

Que no, que no hi ha cas, som fills d’Amèrica, fills de la trumfa, fills de la tomata, del metge sant malalt que cura i mata la histèria trista i la tristesa histèrica

per tal d’encendre música hemisfèrica

7

dues vegades, perquè plogui plata damunt del públic de cada sonata, l’argent viu de la vida i no genèrica

sinó per mi la pura calma edènica, per tu la pura força zenital, per ell la inspiració esquizofrènica,

per ella el meu pollastre aquí tal qual, per tots la pena amb gust d’arsènic a la punta de la llengua genital. NO

Si puja gola amunt un vi dolent, si em compliquen els núvols de la tarda, si tinc la cantonada malament

on viu la fosca, la que em fa basarda perquè em coneix molt més que un grop de vent i més que el tronc tombat florint m’esguarda

mentre jo intento el raonat discurs que fa el borratxo quasi cada dia entregirat entre el bou i la cria, les taques de vi públic fent conjurs

i derruïts a banda i banda els murs on ell empresonat se sostindria, però no cau ni ja sap fer més via, l’aguanta dret la força dels ensurts.

DALÍ DE GALA

al gran masturbador

Un sol amor consagra els teus amors secrets, imaginats, no imaginaris, reconsagrats, nocturns, diürns, diaris, vestits de gala o ensenyant horrors.

Taques llençols de nit, de llet, d’amors, de ritmes tous, de temps imaginaris, trempant ho vas escriure als teus diaris fins que et cansaren tants i tants horrors

i pèls, senyals, malsons i estranys amors vas baratar pels pits imaginaris dels teus miratges de Gala diaris, llum i contrast del museu dels horrors.

8

¿Què et va tocar –no m’importen les peles- que sempre més per ella te la peles?

SUSANNA RAFART, En la profunda onada, 2011

SORIANO, V

Haver mirat tan lluny en la tornada fa els ulls feixucs i roges les genives de qui ha cercat de nit i s’ha perdut entre gitats laments que compartia. Per què engendràrem uns llenguatges d’heura que vam llançar amb grandesa a la canilla? La ginestera acull mort del genet que en ronca mar perd l’ombra de la riba i no hem trobat un mot de gravideses negres per eixamplar el sol del migdia. Una dia Modiano, Levy, Rosanes, d’altres foren la terra que serà artiga, i el món és tot el que en un temps s’escau i cada nom retorna a ser una alzina de magres fulls en esquellada tarda, de fosca nau en enyorada estiba, d’artèries gebrades de vencills.

..., La llum constant, 2013

LA TERRA, VIII

Senyor, no m’abandonis a l’amor, la teva llei és forta i se m’emporten, entre esbarzers, els gossos de la por. Jo no sé els mals que tants perills comporten.

Senyor, no m’abandonis a l’amor, amb braços hi aniria fent de barca vaixell fosc de jacints pel teu enyor i no em sabria greu al front la marca.

Senyor, no m’abandonis a l’amor: tinc mans que s’han fet flames de mirall, no espero de la vida cap licor, la seva seda no m’és embolcall.

Senyor, no m’abandonis a l’amor, el cor serà jardí desfet de dàlies i si és la teva voluntat favor que esberli en el camí velles sandàlies

dóna’m del tot el vi del meu valor, que cap aurora no em desperti més,

9

i siguin els teus ulls primer temor i sigui el teu silenci el meu decés.

JOSEP PEDRALS, Escola italiana, 2003

Malgrat que abelluc, persona. Malgrat que cretí, humà. Malgrat que lleig, amb carona. Malgrat que místic, profà. Malgrat morrut, sols a estones. Malgrat de mar, muntanyà. Malgrat que fred, s’esborrona. Malgrat que prendre, donar. Malgrat que avar, altruista. Malgrat decent, ...deixeu pista! Malgrat que amb error, s’esmena. Malgrat que aspre, fa bressol. Malgrat tot, es troba sol. Fins s’enyora de la hiena...

CARLES DUARTE, La pell del somni, 1991

There was a life in the progressing

of old wood back to the earth.

MARGARET ATWOOD Em dibuixa amb els dits els cabells, em conforma la pell amb el tacte i s’adorm a l’ampit dels meus llavis.

És la veu que em desvetlla, que em recita el poema de la pedra i la fusta, del desig i l’absència.

És el temps i l’espai de què sóc que concreta.

És la veu de la terra que llisca per l’escorça mullada de l’aire.

És la veu que em sacseja, que nodreix el silenci i rescata del vent una engruna de llum, que l’arrela entre els mots i m’espera.

10

..., El silenci, 2001

XXIV

Com coneixem Déu? Com un principi que plana damunt de la natura intelligible i de l’ésser real.

PLOTÍ, Ennèades, I.1.8

Conec Déu en la por i en l’oblit, en el buit solitari de l’odi, en el gest dolorós del ponent, en la mà que s’arrapa a la pluja.

Conec Déu en l’onada que esquinça, en l’impuls del desig i en els cims desolats, en la pell, sense temps, de la tarda.

Conec Déu en la nit i el silenci, quan la Terra es clivella, en l’esclat d’aquell astre llunyà que ara es fon en el buit.

Conec Déu en uns ulls que agonitzen, en l’instant de trencar-se el vell fil invisible.

Conec Déu en els límits del blau. FELIU FORMOSA, Immediacions, 2000

I

1. Estranyesa invencible de les coses que callen.

13. Torno a emprendre amb Telèmac el més bell dels viatges.

14. Difícil equilibri dels mots: la corda fluixa.

17. Observar? Recordar? Trobar un punt intermedi.

31. Com crear sense el risc de mesures extremes?

61. Per la finestra oberta cal deixar passar el ritme.

83. L’imprevist és la font de més d’un mot veraç.

119. La brevetat i el ritme, entre el perill i el guany.

125. Qui compta el temps no pot deixar de repetir-se.

II

35. El finestral, la llibertat i els límits.

37. Que onegin els vestits, no les banderes.

11

80. Espero el salt cap a mots imprevistos.

87. De la foscor ens en compensen els somnis.

122. Crec en el vers que, aparentment, no encaixa. JOAN VINYOLI (1914-1984), Domini màgic, 1984

PASSEIG D’ANIVERSARI

(3 DE JULIOL DE 1983)

Encara hi ha vials per passejar, però la mort n’ocupa tots els bancs. Riuen i juguen a saltar i parar nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l’intent d’estar-me dret al pont que els barracots separa dels jardins. Ja del delit de fer de tastavins sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà mentre viatgen cap als seus destins els vells amics, les dones i els bocins del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.

CESARE PAVESE (1908-1950)

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi – questa morte che ci accompagna dal mattino alla sera, insonne, sorda, come un vecchio rimorso o un vizio assurdo. I tuoi occhi saranno una vana parola, un grido taciuto, un silenzio. Cosí li vedi ogni mattina quando su te sola ti pieghi nello specchio. O cara speranza, quel giorno sapremo anche noi che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo. Verrà la morte e avrà i tuoi occhi. Sarà come smettere un vizio, come vedere nello specchio riemergere un viso morto, come ascoltare un labbro chiuso. Scenderemo nel gorgo muti.

12

Traducció de Xavier Riu, 1990

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... aquesta mort que ens acompanya del matí al vespre, insomne, sorda, com un remordiment vell o un vici absurd. Els teus ulls seran una vana paraula, un crit acallat, un silenci. Així els veus cada matí quan et plegues en tu mateixa al mirall. Oh cara esperança, llavors sabrem també nosaltres que ets la vida i ets el no-res.

La mort per tothom té un esguard. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Serà com deixar estar un vici, serà com veure en un mirall que torna a sorgir un rostre mort, sentir que parla un llavi clos. Baixarem a la gorga muts.

Traducció de Joan Tarrida, 1991

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls – aquesta mort que ens acompanya del matí fins al vespre, insomne, sorda, com una recança antiga o un vici absurd. Els teus ulls seran una paraula vana, un crit ofegat, un silenci. Així els veus cada matí quan sola cap a tu t’inclines en el mirall. Cara esperança, aquell dia sabrem també nosaltres que ets la vida i ets el no-res.

Per a tothom la mort té una mirada. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Serà com abandonar un vici, com veure en el mirall abocar-se un rostre mort, com escoltar uns llavis closos. Davallarem l’abisme callats.

Traducció d’Israel Clarà i Maria-Isabel Segarra, 2008

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls – aquesta mort que ens acompanya

13

del matí al vespre, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd. Els teus ulls seran una vana paraula, un crit callat, un silenci. Així els veus cada matí quan t’aboques sobre tu mateixa al mirall. Oh estimada esperança, aquell dia nosaltres també sabrem que ets la vida i ets el no-res.

La mort té un esguard per a tothom. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Serà com abandonar un vici, com veure en el mirall que ressorgeix un rostre mort, com sentir que parla un llavi clos. Baixarem a l’abisme muts.

LUIS ANTONIO DE VILLENA, Los gatos príncipes, 2005

MEDITACIÓN EN ERIMANTO

Ese bosque sagrado que habitara Calíope. El docto Horacio dijo: Delirar es bueno. La magia del poema y el trastorno de vida…

A veces es el dolor quien habita aquel bosque, la mente que busca expandir su sentido o el yo tan plural que pasea tu vida.

Otras noches el bosque se culmina de euforia, y una boca muerde el labio de los faunos y la carne es más ancha que la inteligencia.

En horas de quimera y de sosiego la barca del sueño flota junto a la luna y el alma enamorada gime hacia la inconsciencia…

Un bosque sagrado donde tiembla el sentido, busca el pensamiento hundirse de universo y se destruye el cuerpo en el fecundo abismo.

No olvides, ciudadano quien fueres, esa noche del bosque, ni el delirio crepuscular del que brota la aurora. No olvides, tú cualquiera, un grano de locura.

La vida no está nunca en la razón tan sólo. El bosque de la noche abisal siempre ha existido. Y no hay hombre veraz sin trastorno y huida.

14

El caos es un orden que aún no hemos leído. JAIME SILES, Himnos tardíos, 1999

EL LUGAR DEL POEMA

No está el poema en las oscuridades del lenguaje sino en las de la vida. No está en las perfecciones de su cuerpo sino en las hemorragias de su herida. No está donde creíamos que estaba ni es una imagen única ni fija. Está por donde huye lo que amamos: está en su despedida. Es decirnos adiós nosotros mismos al cruzar cada vez la misma esquina. Es la página que mueve sólo el tiempo con su tinta igual pero distinta. No está el poema, no, en el lenguaje sino en el alfabeto de la vida.

JOSÉ MARÍA MICÓ, La espera, 1992

ROMANCE A GABRIEL Para un dos de agosto

en que pueda entenderlo Te miro. Tranquilo y suelto pasa el otoño a caballo. Una risa de aprendiz chasca con aires de látigo,

y hasta apetece estar triste al ver que el mundo ha buscado tan valiente domador para una fauna de trapo.

Frente al balcón se detiene, por no molestarte, un rayo; y en su brillo se adivina que el pródigo azar te ha dado

–no hay manera de saber si ha sido Dios o el diablo- por corazón una fiesta y por alma un garabato.

Mientras ruedan sin quererlo mil niños en mil almarios, a espuertas se van las cosas

15

por el quicio de un abrazo.

Quédese todo en su sitio; haga la tierra su gasto, que es fácil correr los días si el gozo se da barato.

Cesa la tarde y, al fin, me miras. Bien, y despacio. Y el tiempo, perro aturdido, lame sin ansia tus manos.

PONÇ PONS, Abissínia, 1999

LES POÈTES DE QUINZE ANS No es el infierno, es la calle.

GARCÍA LORCA Soy el nuevo Rimbaud Esto es clase de Lite y me gusta Margot Miro en celo sus tetas El capullo del profe nos habla de Bécquer Cruza el cielo gris sucio una torpe paloma Sueño con escapar en mi moto a Cancún y nadar con Margot bajo un sol de palmeras Qué más da si no vuelven las oscuras golondrinas o se pudren cubiertas de polvo las arpas Lo que quiero es largarme y salir de este barrio de drogatas y putas y obreros en paro En mi casa me dicen que estudie y mi hermano que acabó el bachiller curra de camarero Le he tirado a Margot un papel y el sarasa del profe lo ha visto Dice que es obsceno Sólo he escrito Margot quiero verte las tetas y he pintado una polla que dice Te quiero Pero el tío no entiende si no es con metáforas Para qué coño sirven si luego no ligas Quedan veinte minutos Me aburro bostezo Qué tristes y solos nos quedamos los muertos (…)

16

4. LA MÈTRICA ISOSILLÀBICA: ART MENOR (AMB CESURA I SENSE) ADRIÀ PUJOL CRUELLS, Escafarlata d’Empordà, 2011

TALLAR EL CAP ALS ESTRANGERS

Desconec la figura de mi mateix en mi, tots los colors confusos, mudats tots los perfils.

(FRANCESC FONTANELLA)

Pinta bé. Fer treball de temporada és una bicoca. Els de casa et mantenen i tota la pasta és per a tu. Ritual iniciàtic dels adolescents de la Costa Brava, a mi em va tocar fer de mariner a l’Estartit. Mariner, que vol dir fregar la coberta de sol a sol, i dir que sí al patró, sempre. Vaig ser el mariner del Safari Blau, rutilant vaixell amb el fons de vidre, un giny per veure el fons marí de ses Medes. Per dessota les finestres desfilaven peixos i deixalles... Per això vaig ser requerit, i aplaudit mil vegades, durant sis estius consecutius. Els guiris volien la fotografia a bord. Era abans de la fotografia digital, que ara permet veure el resultat a l’instant, a la pantalla de plasma de la càmera. Em demanaven la instantània, formant a proa, gambes triomfals embafades de sangria. I jo abaixava sensiblement l’objectiu: els tallava el cap.

Un drap, un rap, i un cap, fan xap. Cap no ho sap. Trec cap i nyap! Rest clap de pap.

Hi ha un munt d’holandesos errants, de capitans Cook de pa sucat amb oli, que, quan tornaven de les vacances, revelaven els carrets de la prova, i descobrien, atònits, que el grumet del Safari Blau els havia llescat el careto. Foteu-vos. Recolliu el bust i foteu el camp.

17

CANTARELLA DEL POLLASTRE AMB ESCAMARLANS (RECITEU-HO SARDANÍVOLAMENT)

(...) Sóc el boig Camarlà, que desfà dels tendons el farroig n’ets Tarlà. fill del mar i l’estoig Panxaplè del teu far faig un rot és ben roig. de tungstè

amb fogot Trec el vel, galtaplè ja tinc fam i el bigot grat del fel tinc fet mè. d’aviram, i ton tel No tinc por surt de l’ham: d’engruixir setè cel! el panxó

amb bon vi. Pollastrí, Tovalló, va de gust. Almax i Llagostí, cinturó mai prou just. descordí, És per mi a desgrat tron august que de nit deglutir- el bregat

reblanit vos l’aflat faci al plat que reis sou amb el dit del guisat. un sucat. Feu-me un pou on negat I és un crim, regni el tou rentaplats, vostre fat. que el ruixim

i assecat Sant Aleix, llevin prim quin cuinat. el pecat Amb un deix, del mengim... de salat carn i peix tot lligat en són l’eix.

Mullo pa, hi ha pinyons, cebes ha, i ronyons.

18

JOAN FERRATÉ (1924-2003), Les taules de Marduk i altres coses, 1970

PRÒLEG

Lector estimat: tant se me’n dóna aconsellat començar el dia per l’editor amb poesia; que és un senyor i àdhuc, sovint, considerable m’estic llegint, i força amable, si molt em tarda, molt saberut, tota la tarda, he convingut sense sortir. que avui en dia El vers, en fi, la poesia és el meu pa no pot sortir quotidià, a competir a temporades. amb el plaer Guardo, desades sola al carrer al meu recer sense un prefaci d’enguany, ben bé que s’escarrassi dues dotzenes a dir, almenys, de caixes, plenes de què està prenys, d’italians per què serveix i castellans, i quins remeis uns grecs molt fins de xarlatà fets a bocins, pot reemplaçar. molts de francesos Aquest monòleg i un quants anglesos, fa, doncs, de pròleg quatre alemanys i de prospecte. que em són estranys, El gran afecte tots els llatins que tinc per tu clàssics i, dins (si bé és segur de tres de grans, que no et conec), els catalans. (...) foll barbamec, dolça ximpleta, em compromet a ser honest. No cal que diguem mal de cap poeta. Jo, de poeta, però no en sóc. Quan vaig a jóc (cada vegada més tard), m’agrada llegir una estona;

19

PONÇ PONS, Abissínia, 1999

GOODBYE TO ALL THAT A Robert Graves, en l’art de viure, mestre.

Fora d’un món puguin dolents on perduts són ser emprenyadors seny i bondat, tants escriptors. fart i cansat Tornen malvats d’àvola vida, tots els frustrats, mala ferida fan de botxins el desengany, cells més mesquins. per no fer dany Crec que admirar (hi ha entre escriptors i respectar massa rancors) pot ser el remei. m’he retirat, Magre servei sol i apartat fa a Catalunya a un petit hort. tota la sunya Cerc el conhort del fantasmal clàssic de llibres món cultural. on de ver vibres Sobren puetes, amb la madura grups, capelletes, literatura. torts, putadetes, Res d’escleròtics prou batalletes, textos neuròtics, prou mesquindat! plens d’avorrides, L’hostilitat buides parides, neix de l’enveja. jocs, teories, Cansa i mareja rotllos, manies... tanta paraula pures cabòries; fruit de banaula. jo vull històries Manca, fervent, vives i humanes, més sentiment. en catalanes D’avantguardistes belles, ben dites, ploms i sofistes, frases escrites. genis macarres, Vull, llibertari, xulos, bandarres, lluny, solitari, Déu m’alliberi. poder llegir No em desesperi sense fregir mala fortuna. en cap infern Mar i vedruna vell o modern. siguin l’hostatge Calm en la nit, d’illenc paratge cald dins el llit, on pugui lliure m’és la lectura sempre escriviure. (...) una aventura. Açò no obstant, trob denigrant que, intelligents,

20

JOSEP PALAU I FABRE (1927-2008), Poemes de l’alquimista, 1997

COMIAT

El mot més breu serà sanglot d’adéu. No hi ha delit enllà del pit: el teu i el meu. L’anhel fervent encén cremor. Presó vivent!

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924), La gesta dels estels: mostra de poemes, 1922

DIVISA

L’estel d’un esguard i el d’una senyera,

la guerra i l’amar: la sal de la terra.

Al llavi una flor i l’espasa ferma.

ELISABET JUNCÀ BASSAGAÑAS, El convit, 2012

CARTA DE PENÈLOPE

Has travessat les mars d’Europa. Veles i vents han desvestit el teu desig i l’aigua brava t’ha bressolat mentre dormies. Festes i nits, marees, llunes, tot t’era un riu de llibertat. Recordaràs l’oblit dels déus des del demà, quan sigui hora de rendir culter al teu morir? Com els diràs, a les muntanyes, que el teu camí te n’ha allunyat?

21

Quin vi beuràs, si no tens vinyes? I els teus companys, ingrat, on són? La teva Ítaca ha estat un somni sense final i la tragèdia t’ha abocat a la buidor. Bell Odisseu! Com s’ha desfet el teu somriure en l’aire nu! Sempre tindràs la sal als llavis, un crit d’amor llançat a l’alba, una escultura en cada pedra que t’ha farcit camins i murs. Així et voldria estimar jo: viure de fe en una platja plena de buit i ser l’onada que sempre torna a consolar-te.

PONÇ PONS, Estigma, 1995

TRISTIA

Al darrer món de Tomis, No vivim, les paraules cobert de terra estranya, ens desviuen i ens fan, en una tomba ignota cercadors enfebrits que el vent salí colpeja, de bellesa, perduts potser visquis encara presoners d’una pàgina. en el record d’antigues, Naufragam en gargots. enamorades dones, A l’Olimp, pura ossera i et cantin vells poetes de castanyers i núvols com jo mateix que, líric, que el càlid sol grec besa, madur, pausat, els versos els déus també s’han mort. i plany, dolgut romànic, Tot és fum i no hi queda la nostra vida incerta. ja res etern, Ovidi. El temps, que tot ho esfondra, solida el teu prestigi i fa el teu nom de mestre per sempre inesborrable. Però ja clàssic, mite, amant d’amor, ni el sexe perdura i és inútil, llorer marcit, la fama. Tots som llavor d’oblit. El celistre que corca quaderns, carpetes, llibres, ho amara tot de sal. Ser feliç és un plagi, escriure un deure amarg.

22

J.V. FOIX (1893-1987), On he deixat les claus, 1953

SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA

A Concepció Martí

Sé un poble lluny de Provença Blanc de pètals de matí, No hi ha torres de defensa Ni contrades de remença Sense casa ni molí. Ni enyorança, ni temença, Ni l’ocell en roc marí: La vinya pertot s’agença I en ermots en defallença Creix el blat d’etern nodrir. Tot és llum a l’hora tensa Amb frescors de monestir; Per una Alta Complaença El sol hi lleva semença En rostolls de bon seguir. Tot és do, tot recompensa I l’Extrema Coneixença Per qui en sap trobar el camí; A l’Alba de la Naixença Tu i jo hi voldríem morir.

Maig de 1952 JOAN TEIXIDOR (1913-1992), Camí dels dies, 1948

GENER

Sense impuls ni deler de viatge, frisa el rem en un món de record. S’aproximen del lívid paisatge el gemec i l’esquinç cap al cor.

El gran riu, munts de glaç el percacen. És un cos que no es mou, abaltit; ja fa temps, de plaers que s’ajacen i cantades vivia enardit.

Damunt l’aigua sospirs es vinclaven. Ara es planyen les branques; un vent trasbalsat descabdella sa força

i gemega en els vidres. ¿Sotjaven –com una ombra t’abats, marriment- un destí que freturen de tòrcer?

23

W.H. AUDEN (1907-1973)

LULLABY

Lay your sleeping head, my love, Human on my faithless arm; Time and fevers burn away Individual beauty from Thoughtful children, and the grave Proves the child ephemeral: But in my arms till break of day Let the living creature lie, Mortal, guilty, but to me The entirely beautiful. Soul and body have no bounds: To lovers as they lie upon Her tolerant enchanted slope In their ordinary swoon, Grave the vision Venus sends Of supernatural sympathy, Universal love and hope; While an abstract insight wakes Among the glaciers and the rocks The hermit’s carnal ecstasy. Certainty, fidelity On the stroke of midnight pass Like vibrations of a bell And fashionable madmen raise Their pedantic boring cry: Every farthing of the cost, All the dreaded cards foretell, Shall be paid, but from this night Not a whisper, not a thought, Not a kiss nor look be lost. Beauty, midnight, vision dies: Let the winds of dawn that blow Softly round your dreaming head Such a day of welcome show Eye and knocking heart may bless, Find our mortal world enough; Noons of dryness find your fed By the involuntary powers, Nights of insult let you pass Watched by every human love.

24

Traducció de Narcís Comadira, 1997 Versió de Salvador Oliva, 1978 CANÇÓ DE BRESSOL CANÇÓ DE BRESSOL

Reposa, amor, el cap endormiscat, Reposa el cap, amor i dorm tendre al meu braç infidel; sobre els meus braços deslleials; temps i febres van cremant el temps i els mals van consumint la individual bellesa belleses individuals dels nens entenimentats: de nens pensius, mentre la tomba la tomba en diu la poquesa. demostra efímers els infants; Pro, fins a punta de dia, però als meus braços fins a l’alba tingui el meu infant així, deixeu-me avui el nen vivent, mortal, culpable, per mi mortal, culpable, i per a mi l’enterament adorat. la bellesa total. Ànima i cos no tenen cap frontera: Ànima i cos no tenen límits: a tots els amants que jeuen mentre els amants reposen abraçats al seu vessant indulgent a la falda encantada i tolerant en l’habitual desmai, de Venus, en el seu corrent desmai, Venus mostra amb gravetat ella els envia una visió greu visions d’entesa còsmica, de simpatia sobrenatural, d’amor total i esperança; d’amor universal i d’esperança; mentre un urc abstracte encén, i, entre la roca i la glacera, entre roques i geleres, desvetlla un sentiment abstracte l’orgasme de l’eremita. l’èxtasi sensual de l’eremita. Tant la fidelitat com la certesa, Fidelitat i certitud, quan és mitjanit, es perden passat el toc de mitjanit, com el so d’una campana se’n van com les vibracions i els bojos de moda aixequen d’un instrument, i els folls de torn un clam pedant i avorrit: fan l’esgarip pedant i tediós: fins l’últim cèntim del preu, ni un cèntim menys de tot el preu les cartes pitjors ho diuen, -les cartes més temudes ho anuncien- pagaràs, pro aquesta nit ens serà estalviat; però d’aquesta nit ni un esguard ni un pensament ni un sol sospir, ni un pensament, ni un bes ni un mot no es perdrà. ni un bes, ni una mirada no es perdrà. Bellesa, mitjanit, visions moren: Bellesa, mitja nit, visions moren: que els vents de l’alba que bufen deixa que el vent de l’alba que ara et passa sobre el teu cap somiós suaument vora el cap et vulgui fer mostrin tal mena de dia un dia ben feliç, que et beneeixi que els ulls i el cor el celebrin, els ulls i el cor que bat, i que et complagui contents d’aquest món mortal; el món mortal; que els migdies eixuts que els migdies secs te’ls peixin et vegin ple de tot poder involuntari, les forces involuntàries, i, contemplat per tot l’amor humà, que les nits de greuge et vetlli que ni una nit d’insult no et tanqui el pas. tot l’amor humà del món.

25

Versió de Joan Ferraté (Llibre de Daniel, 1970)

Dorm, amor: posa el cap, humà, damunt del meu braç deslleial, el temps i les febres abrusen la bellesa individual dels nens pensius, i dins la tomba se’ns demostra efímer l’infant; però jo, fins a trenc de dia, que tingui el nodrissó abraçat, mortal, culpable, ell que és per mi l’enterament angelical.

Ànima i cos no tenen límits: els amants que estan ajaçats a la seva falda encantada i tolerant, en ple desmai, greu la vista els envia Venus d’una llei sobrenatural, d’un amor i esperança omnímodes; i una esma abstracta l’ermità desvetlla, entre gelera i roca, el seu èxtasi sensual.

Fidelitat i certitud al pic de mitjanit se’n van com vibracions de campana, i aixeca el foll de torn un clam pedantesc i tediosíssim: al cèntim ens caldrà pagar, les cartes temibles ho diuen, tot el preu; però no es perdran, d’aquesta nit, ni mot ni idea ni un sol petó ni un sol esguard.

Bellesa, nit, visió moren: que els vents de l’alba que han bufat entorn del teu cap que somia feliç el dia et facin, tant que l’ull i el cor que bat s’agradin, que t’acontenti el món mortal; que en eixuts migdies et peixin els poders sense voluntat, que les nits d’insult passar puguis guardat per tot l’amor humà.

26

Traducció de Josep Gerona, 2014 (Papers de Versàlia, IV)

NANA

Reposa la cabeza dormida, amor mío, noble sobre mi brazo desleal; tiempo y fiebres arrasan la belleza personal de los niños juiciosos, y la sepultura demuestra que son efímeros: pero en mis brazos hasta el amanecer permite que duerma la viviente criatura, mortal, culpable, aunque para mí lo más precioso.

Alma y cuerpo carecen de fronteras: a los amantes que yacen sobre la encantadora pendiente en su habitual arrebato, Venus les envía una solemne visión de la compasión divina, de amor universal y de esperanza; mientras que un anhelo intangible despierta entre glaciares y rocas el deleite carnal del eremita.

La certidumbre, la fidelidad al filo de medianoche se pierden, tal que vibraciones de una campana, y levantan los locos a la moda su pedante y aburrido grito: hasta el último céntimo del precio, todo lo que las temidas cartas pronostican, será pagado; pero de esta noche ni un susurro, ni un pensamiento, ni un beso, ni una mirada van a perderse.

Belleza, medianoche, esta visión muere: que los vientos del alba que arrullan suavemente tu cabeza soñadora desvelen tal día de bienvenida que ojos y corazón lo bendigan saciados con nuestro mundo mortal; que los secos mediodías te encuentren nutrido por fuerzas involuntarias, que las noches de oprobio te abran paso custodiado por todos los amores humanos.

27

LUIS CERNUDA (1902-1963), Las nubes (1937-1940)

JARDÍN ANTIGUO

Ir de nuevo al jardín cerrado, Que tras los arcos de la tapia, Entre magnolios, limoneros, Guarda el encanto de las aguas.

Oír de nuevo en el silencio, Vivo de trinos y de hojas, El susurro tibio del aire Donde las almas viejas flotan.

Ver otra vez el cielo hondo A lo lejos, la torre esbelta Tal flor de luz sobre las palmas: Las cosas todas siempre bellas.

Sentir otra vez, como entonces, La espina aguda del deseo, Mientras la juventud pasada Vuelve. Sueño de un dios sin tiempo.

ÁNGEL CRESPO (1926-1995), El bosque transparente (Poesía, 1971-1981)

A VECES, UNA FRUTA

A veces, una fruta sabe a la muerte de alguien desconocido y, sin embargo, tan próximo a nosotros que nos roza su aliento.

O sabe a tiempo solo: a las horas que faltan para esa muerte, sólo.

UN SILENCIO

Las palabras que no he dicho, pacificadas, descansan en el limbo en el que luz y sombras se dan la mano.

Un silencio, como un agua profunda, que deja ver las piedras claras del fondo, me invita a dejar la ropa llena de polvo a la orilla –y ya me soy transparencia

28

sin más límites que el cauce, ardor sereno que fluye entre la arena y la brisa y se avecina a la sal que desata sus cristales.

Las palabras que no he dicho dudan entre junco y alga.

JOSÉ MARÍA MICÓ, La espera, 1992

GLOSA PARA TANGO … la vergüenza de haber sido

y el dolor de ya no ser… CARLOS GARDEL

Te hará falta ser muy fuerte –hoy, que apenas eres nada-, si el perfil de una mirada bastó para deshacerte. Seguro está que la muerte no es más tosca que el olvido, que antes de haberle vendido cicatrices a tu duelo, te dejó como consuelo la vergüenza de haber sido.

Llevas en sangre el costado, gritándote una mentira: ni el mejor llanto es la ira, ni es hombre quien no ha llorado. La sombra de tu pasado, desvestida de mujer, se descuidó de volver, y el adiós, brújula loca, te ha dibujado en la boca el dolor de ya no ser.

29

5. MÈTRICA ISOSILLÀBICA: ART MAJOR (DECASÍLLAB, DODECASÍLLAB, ALEXANDRÍ) JOSEP PALAU I FABRE (1927-2008), Poemes de l’alquimista, 1997

LA SABATA

He donat el meu cor a una dona barata. Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut? En les escombraries una vella sabata fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora no han tingut la virtut de donar-me el consol que dóna una abraçada, puix que l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: Josep Palau no és àngel ni és un infant model. Si tenien de mi una imatge bonica, ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida. Aquella mascarada ha durat massa temps. Com que us angunieja que us mostri la ferida, per això deixo encara la sabata en els fems. 21 de març de 1943

PONÇ PONS, Estigma, 1995

HOM FORA SENY, 1

On s’acaba el sender i comença l’enyor cant, miratge esplendent, el paisatge de l’ànima que han romput i ara evoc amb el cor ple de tinta. El capvespre és molt fred. Els ullastres s’espolsen la cremor d’una antiga sal grega i amarg el llenguatge s’alçura fet terra d’adéus. Tenen nafres els mots. Per l’espai verd on brulla l’estantissa tendresa postissa del temps, hi ha una flaire de llenya banyada que emboira salabrós el perfil emblancat del no-res. Abocat als teus ulls, abraçat al teu nom, balsmàgic conjur contra esquius desencants, sóc només un gramàtic amant que escriviu… L’horitzó va poblant-se, entre brossa, de runes.

30

ELISABET JUNCÀ BASSAGAÑAS, El convit, 2012

DES DE LA FINESTRA

Se’ns ha acabat l’estiu, el galanteig lunar, aquells captards tranquils d’anades i vingudes pel port amb les gavines, la gent mirant la gent des dels bars d’un passeig que no s’acaba mai, l a mandra endiumenjada petonejant els dies i el vent de tramuntana brindant les migdiades. El temps a Sant Antoni no viu en els rellotges, s’eixampla com l’onada que ve a morir a la platja per esborrar petjades d’uns peus nus que s’allunyen.

DIBUIXANT UN NU

Veig el grafit lliscant sobre el paper, l’olor del temps que emmela decidit, el frec del gris, tan fred, un blau d’acer, cerós i dur com l’halo d’un David.

Pausadament, el traç es configura en un camí de mots, en un dibuix d’un tros de món bastit d’arquitectura i sentiments folrats de cotó fluix.

MARIA ÀNGELS ANGLADA (1930-1999), Arietta, 1996

SARAJEVO

“Fins aquí la mà de Virgili” FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– la pietat la música dels mots. Vaig visitar amb ell el regne d’ombres lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo m’ha esborrat el rastre de la seva mà. Són pesants les ombres, pàllids els espectres d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent sé perquè no trobo la mà del poeta, sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre –els ulls escruixits, els llavis ben closos.

31

ROSA LEVERONI (1910-1985), Presència i record, 1952

CINC POEMES DESOLATS, III

Cor desolat, vela al vent de la tarda, passa rabent aquest freu de sirena. Si l’has vençut, sempre més el teu somni en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag sense records de la pàtria llunyana. Timons ardents de les hores enceses sense ponents ni desigs de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta, presa del vent i del sol i de l’aigua. La llibertat si ara és plor serà càntic, cor desolat, en la vida més alta.

MARCEL RIERA, L’edat del coure, 2008

EL DUBTE SISTEMÀTIC

No hi havia perdó pels qui sobresortien de la mitjana. Cap no va aconseguir mai admiració enllà de la més pura enveja i la revenja brusca durant l’hora del pati.

I ells, enderiats, hi insistien: que si a l’origen hi va haver heli i hidrogen, enfront d’aquella nostra confusió bigarrada de gasos sense nom; que si declinacions de memòria, davant terminacions errònies; i, sobretot, enfront del dubte sistemàtic que vam descobrir sols, sense lliçó ni examen.

Aleshores suspesos o amb aprovat justet, vist ara ben inútil davant del llarg futur que s’obria davant nostre i del qual –ni els uns ni els altres- no teníem la més remota idea.

..., Llum d’Irlanda, 2012

RITUAL AMB LLUNA PLENA

La lluna repentina la clenxa dels turons quan la tarda declina. Un noi busca cargols amb un impermeable i una bossa de plàstic pels marges acabats de segar, pels rostolls que es podreixen. No hi ha res de transcendental en aquesta batalla: a milers van sortint

32

dels seus caus disposats a enfilar-se als fonolls o a rendir-se. Ha estat sempre així des de fa milions d’anys: caçadors i preses repetint el ritual a la llum d’una torxa o bé sota el feix d’una lot quan la pluja ja minva. En un lloc del cervell una neurona fimbra amb el petarrelleig del foc, i les papilles ja saliven amb sal i pebre i sajolida. Els núvols i els cargols, la lluna i aquest noi, tots llisquen lentament just quan para de ploure. Sobre els camps, dalt del cel, les estrelles crepiten.

GABRIEL FERRATER (1922-1972), Teoria dels cossos, 1966

ESPARVER

Sabia jo que un esparver furtiu va temptant cel fins a trobar un clivell, s’esmuny i em ve, i es regira fressós als braços meus, l’ala xopa de sal? Un mal estiu s’emmagranava espès. Dies premuts, grums de sang i d’ossets. Pellaven sec les genives del sol. Tarava el corc la fibra de les nits. Quin disbarat, tant d’estiu i tan lluny! Aquesta nit, que un dring ha esmicolat vidres de cel, i m’esgarrinxa fresc el blau urpat que riu, sé el disbarat. Sabia jo que un esparver, quan és del tot furtiu, i em vol sorprendre i riu, coneix quin cos manllevar, i dar-me engany que torna amb mi la noia que tinc lluny? Roent de sal, volta cales, de nit. Els farallons estellats li han burxat el ventre clar, quan neda dins el fosc. Trepitja fort quan és molla de gin. I aquest sobtat esparveret que riu de ser bo amb mi, m’enganya amb gust de sal i ens rebolquem com algues en cabdell. Llengüejo i ric, mossego cabell curt i xuclo endins valvada orella, fruit de fosca mar, la mar de noies, lluny.

NARCÍS COMADIRA, Lent, 2012

NO DIR-TE’N RES

No dir-te’n res i deixar que s’escoli la tarda espessa. Els crits d’una gavina

33

són cops de bec al cor. No dir-te’n res.

No dir-te’n res, del lent terror que em creix, les cèllules malignes que s’escampen dins l’ànima. No dir-te’n res. Escriure.

I en algun capaltard de porpra al mar, amb aquell urc terminal d’atzavara, saber florir arran del precipici.

ADRIÀ TARGA, L’exili de Constança, 2008

E LUCEVAN LE STELLE

Els teus llavis ja sols em donaran paraules, però no n’hi haurà cap que em pugui dur consol. Ja no podràs dir mai uns mots que siguin dolços, com ho eren, en el mar rogenc, els teus petons. Un dia vam fer el cim. El cel passava amb cura una cortina blava i es veien els estels perquè era una nit clara; a baix, el golf de Roses cremava com les brases d’un foc que ens era etern. Sabíem que ens teníem, que l’un era per l’altre, jo et robava un petó, tu me’n robaves cent. I així va morir el dia com un dia l’amor. Vaig llegir que tramunten un altre cop els sols, però en llevar-me al cotxe ja no t’hi trobaré; tindré, sobre la pell, la sal d’aquelles aigües i una pàtina trista al meu esguard serè. Hi haurà, de ben segur, molts més amors encara, però –i ja sé que és tòpic- cap d’ells serà el primer. Ningú no em mirarà mai més amb aquells ulls. Brillaven els estels i escoltàvem Puccini. Encara no enteníem els versos de Catul. Barcelona, 2 d’octubre de 2007

JEAN RACINE (1639-1699), Phèdre, II, V, 631-664

HIPPOLYTE

Je vois de votre amour l’effet prodigieux. Tout mort qu’il est, Thésée est présent à vos yeux; Toujours de son amour votre âme est embrasée. PHÈDRE

Oui, Prince, je languis, je brûle pour Thesée. Je l’aime, non point tel que l’ont vu les enfers, Volage adorateur de mille objets divers, Qui va du Dieux des morts déshonorer le couche;

34

Mais fidèle, mais fier, et même un peu farouche, Charmant, jeune, traînant tous les coeurs après soi, Tel qu’on dépeint nos Dieux, ou tel que je vous voi. Il avait votre port, vos yeux, votre langage, Cette noble pudeur colorait son visage, Lorsque de notre Crète il traversa les flots, Digne sujet des voeux des filles de Minos. Que faisiez-vous alors? Pourquoi sans Hippolyte Des héros de la Grèce assembla-t-il l’élite? Pourquoi, trop jeune encor, ne pûtes-vous alors Entrer dans le vaisseau qui le mit sur nos bords? Par vous aurait péri le monstre de la Crète, Malgré tous les détours de sa vaste retraite. Pour en développer l’embarras incertain, Ma soeur du fil fatal eût armé votre main. Mais non, dans ce dessein je l’aurais devancée: L’amour m’en eût d’abord inspirée la pensée. C’est moi, Prince, c’est moi dont l’utile secours Vous eût du Labyrinthe enseignée les détours. Que de soins m’eût coutés cette tête charmante! Un fil n’est point assez rassuré votre amante. Compagne du péril qu’il vous fallait chercher, Moi-même devant vous j’aurais voulu marcher; Et Phèdre au Labyrinthe avec vous descendue Se serait avec vous retrouvée, ou perdue. HIPPOLYTE

Dieux! qu’est-ce que j’entends? Madame, oubliez-vous Que Thésée est mon père et qu’il est votre époux?

Traducció de Joaquim Ruyra, 1913-1926

HIPÒLIT:

... En els secrets que amolla un gran prodigi de l’amor observo. L’espòs se us representa, mort i tot, com a viu, i la vostra ànima, mirant-lo, s’arroenta.

FEDRA:

Ah! Sí, sí, jo em deleixo, jo m’abraso pel Teseu de ma pensa, no tal com els inferns avui el veuen mudable en sa volença, home de mil amors que àdhuc s’arrisca en la seva fallera a profanar del déu dels morts l’alcova; sinó com abans era, fidel, altiu, feréstec una mica, i de tal gentilesa que tots els cors darrera seu s’enduia: una excelsa bellesa com la dels déus, com la que en vós contemplo. Tenia l’aire vostre, els vostres ulls mateixos, vostra parla... I encenia son rostre també aquesta rubor que us agracia, quan, creuant la mar brava,

35

vingué al palau de Minos, i ses filles, totes, enamorava. Què fèieu vós llavors? Ocult Hipòlit, Teseu sobresortia com el més gran entre els herois de Grècia. Ah! ¿Per què no venia, junt amb ell, el seu fill a nostres ribes? Llavors el monstre haguera mort a les vostres mans, per més recòndita que fos sa lludriguera. Dels torterols de la confusa via, a desfer la madeixa us hauria ajudat també Ariadna. Però... no! Jo mateixa, jo, passant-li davant en tal ofici, per l’amor inspirada, us hauria guiat per les cruïlles de la ruta embrollada. Ah! Per una persona tan amable, quins surts i quines basques no hauria jo passat! Un fil no haguera pas bastat a mes tasques, car mon amor no hauria estat tranquilla en tal manya. Oh, no! Jo, en els perills d’aquesta empresa, fóra vostra companya, i hauria àdhuc passat al davant vostre. Sí, Fedra, resoluda, o es fóra amb vós salvada al laberint o es fóra amb vós perduda.

HIPÒLIT:

Oh, déus! Què escolto? ¿Heu oblidat, senyora, que Teseu és mon pare i marit vostre ensems?

Traducció de Modest Prats, 1999

HIPÒLIT

Admirable prodigi de l’amor que sentiu! Tot i que és mort, Teseu, vós el veieu ben viu. Del seu amor teniu l’ànima ardent i encesa.

FEDRA

Sí, per Teseu m’arboro, em migro de tristesa. L’estimo. No el Teseu, voluble adorador de mil dones diverses i que el llit de Plutó ha intentat deshonrar, segons diu la llegenda. Jo estimo el Teseu noble, fidel, un punt fatxenda, jove i gentil, que encisa amb el seu galanteig, tal com pintem els Déus, tal com a vós us veig. El vostre aire tenia, el parlar, la mirada, d’un cast pudor, al rostre, una subtil passada, quan arribava a Creta i commovia els cors de les filles de Minos. ¿On éreu vós llavors? ¿Què fèieu aleshores? Sense Hipòlit ell era el gran heroi dels grecs, la bella flor primera. ¿Per què, tot i ser jove, no vau tenir el coratge d’entrar en aquell vaixell que el va portar a la platja? Hauríeu mort el monstre de tan ferotge instint, malgrat les giragonses d’aquell vast Laberint. És a vós que Ariadna, descabdellant el fil, mostraria el trencant més segur i més tranquil.

36

Mes no, que jo, inspirada per l’amor, a l’instant, li hauria pres el lloc i passat a davant. Sóc jo, Príncep, sóc jo qui, amb un ànim lleial, us hauria guiat pel Laberint fatal. Com hauria sofert, veient la vostra vida penjada d’aquell fil! Ben ferma i decidida, companya d’un perill que havíeu d’afrontar, hauria volgut jo davant vostre marxar; i Fedra el Laberint amb vós recorreria i així amb vós se salvava o per sempre es perdria.

HIPÒLIT

Déus del cel! ¿Què és això, senyora, que m’heu dit? Teseu és el meu pare i és el vostre marit!

CHARLES BAUDELAIRE (1821-1867), Les fleurs du mal, II

L’ALBATROS

Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers, Qui suivent, indolents compagnons de voyage, Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches, Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux, Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches Comme des avirons traîner à côté d’eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule! Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid! L’un agace son bec avec un brûle-gueule, L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!

Le Poëte est semblable au prince des nuées Qui hante la tempête et se rit de l’archer; Exilé sur le sol au milieu des huées, Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.

Versió de Xavier Benguerel, 1985

L’ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge capturen uns albatros, magnes ocells marins, que, indolents companyons, segueixen el viatge de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena, aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,

37

per la coberta es mouen arrossegant amb pena les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta! Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix! L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta, l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures, veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas; exiliat en terra i blanc de les censures, ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

Traducció de Jordi Llovet, 2007

L’ALBATROS

Sovint, per divertir-se, les tripulacions capturen els albatros, ocells grans de l’oceà, que, companys indolents, segueixen el viatge del vaixell que s’esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta, els prínceps de l’atzur, maldestres i porucs, arrosseguen feixucs les seves ales blanques per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent! Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant! Un li remena el bec amb una pipa curta, l’altre es fa el coix i imita l’esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols que coneix la tempesta i es mofa de l’arquer; exiliat per terra, enmig de les xiulades, les ales de gegant no el deixen caminar.

PAUL VALÉRY (1871-1945)

FRAGMENTS DU NARCISSE, I (fragment)

Rêvez, rêvez de moi!... Sans vous, belles fontaines, Ma beauté, ma douleur, me seraient incertaines. Je chercherais en vain ce que j’ai de plus cher, Sa tendresse confuse étonnerait ma chair, Et mes tristes regards, ignorants de mes charmes, À d’autres que moi-même adresseraient leurs larmes...

Traducció de J. Carner-Ribalta, 1961

Feu bells somnis de mi!... Sens vosaltres, fonts pures,

38

ma beutat, ma dolor, foren tan insegures! Jo cercaria en va el que tinc de millor, ma carn confusa i lleu viuria en estupor, els meus tristos esguards mos encants no veurien i a d’altres, no a mi, llurs plors adreçarien...

Traducció de Xavier Benguerel, 1986

Somieu, somieu-me!... Si no us tingués, fonts pures, ma dolor, ma bellesa, em foren insegures. Buscaria debades el que més val de mi, sa tendresa a ma carn vindria a esbalair, i ignorants de mes gràcies, llàgrimes i mirades a d’altres que no a mi serien adreçades...

LE CIMETIÈRE MARIN, I-II

Ce toit tranquille où marchent des colombes, Entre les pins palpite, entre les tombes; Midi le juste y compose de feux La mer, la mer, toujours recommencée! O récompense après une pensée Qu’un long regard sur le calme des dieux!

Quel pur travail de fins éclairs consume Maint diamant d’imperceptible écume, Et quelle paix semble se concevoir! Quand sur l’abîme un soleil se repose, Ouvrages purs d’une eternelle cause, Le Temps scintille et le Songe est savoir.

Traducció de J. Carner-Ribalta, 1961

Tranquil teulat on els coloms peonen, tos batecs entre pins i tombes sonen. Migdia, el just, la mar fa incendiar. La mar, la mar, sempre recomençada! Quin rescabal per la pensa agitada, copsar la pau dels déus damunt del mar!

Quin pur treball de fins esclats no exhuma mant diamant d’imperceptible escuma, i a quina pau hom sembla pervenir! Quan dalt l’abís el sol errant fa pausa, obratges purs d’una perenne causa el Temps relluu i el Somni és seny i albir.

Traducció de Xavier Benguerel, 1984

Aquest teulat que els blancs coloms invita

39

entre tombes i pins tranquil palpita; Migdia el just hi compon amb focs breus la mar, la mar, que sempre recomença! Després d’un pensament, oh recompensa, un llarg esguard sobre el repòs dels déus!

Quin pur treball de fins llampecs esfuma mant diamant d’imperceptible escuma, i quina pau sembla formar-se ensems! Quan damunt de l’abisme un sol fa pausa, obres perfectes d’una eterna causa, el Somni és coneixença i brilla el Temps.

GEORG TRAKL (1887-1914)

DER HERBST DES EINSAMEN

Der dunkle Herbst kehrt ein voll Frucht und Fülle, Vergilbter Glanz von schönen Sommertagen. Ein reines Blau tritt aus verfallener Hülle; Der Flug der Vögel tönt von alten Sagen. Gekeltert ist der Wein, die milde Stille Erfüllt von leiser Antwort dunkler Fragen.

Und hier und dort ein Kreuz auf ödem Hügel; Im roten Wald verliert sich eine Herde. Die Wolke wandert übern Weiherspiegel; Es ruht des Landmanns ruhige Geberde. Sehr leise rührt des Abends blauer Flügel Ein Dach von dürrem Stroh, die schwarze Erde.

Bald nisten Sterne in des Müden Brauen; In kühle Stuben kehrt ein still Bescheiden Und Engel treten leise aus den blauen Augen der Liebenden, die sanfter leiden. Es rauscht das Rohr; anfällt ein knöchern Grauen, Wenn schwarz der Tau tropft von den kahlen Weiden.

Versió d’Américo Ferrari, 2001

EL OTOÑO DEL SOLITARIO

Y ya vuelve el otoño abundante de frutos, amarillenta luz de bellos días veraniegos, sale un nítido azul de los mustios despojos; el vuelo de las aves dice de viejas sagas, el mosto en los lagares, lleno el dulce silencio de respuestas musitadas a preguntas oscuras.

Y aquí y allá una cruz sobre yermo collado; en el bosque rojizo se ha perdido un rebaño.

40

Vagan las nubes sobre el espejo del estanque, reposa el gesto sosegado del labriego. Muy leve roza el ala azul de la noche un techado de paja seca, la tierra negra.

Ya anidarán estrellas en las cejas del hombre fatigado; entra en los fríos cuartos muda resignación y en silencio salen ángeles de los azules ojos de los amantes que sufren más dulcemente. Susurra el carrizo; duro horror nos asalta cuando negro rocío gotea de los sauces desnudos.

Traducció de Jenaro Talens, 2006

EL OTOÑO DEL SOLITARIO

Vuelve el oscuro otoño lleno de frutos y abundancia, fulgor amarillento de hermosos días de verano. De los mustios despojos nace un azul inmaculado; el vuelo de los pájaros habla de antiguas sagas. Pisado está ya el vino, lleno el dulce silencio de respuestas suaves a preguntas sombrías.

Y aquí y allá una cruz sobre colina yerma; en el bosque rojizo se ha perdido un rebaño. Las nubes vagan sobre el espejo del estanque; reposa el labriego con gesto tranquilo. Muy levemente roza el ala azul del crepúsculo un tejado de paja seca, la tierra sombría.

En las cejas del cansado han de anidar muy pronto las estrellas; a las tristes estancias vuelve una silenciosa humildad y se asoman ángeles con suavidad en los ojos azules de amantes que dulcemente sufren. El cañaveral murmura; un horror descarnado nos invade cuando el negro rocío cae de los sauces desnudos.

Traducció de Feliu Formosa, 2012

LA TARDOR DEL SOLITARI

Ple de fruits i abundor retorna el fosc autumne, esgrogueït reflex de bells dies d’estiu. Un blau pur emergeix de desfetes despulles; hi ha en el vol dels ocells ressò d’antigues faules. Trepitjat ja el raïm, el dolç silenci és ple d’apagades respostes a preguntes obscures.

I aquí i allí una creu sobre un pujol desert; al bosc envermellit s’esgarria un ramat. Passa el núvol damunt el mirall de l’estany;

41

del camperol reposa el gest assossegat. Molt lleugerament toca l’ala blava del vespre algun sostre de palla seca, la terra negra.

Aviat nien astres a les cansades celles; entra en estances fredes un tranquil resignar-se i llavors suaument surten àngels dels blaus ulls dels enamorats que amb més dolçor sofreixen. Remoreja la canya; un horror ossi ataca quan negre el rou goteja dels salzes despullats.

GIACOMO LEOPARDI (1798-1837)

XII. L’INFINITO

Sempre caro mi fu quest’ermo colle, E questa siepe, che da tanta parte Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude. Ma sedendo e mirando, interminati Spazi di là da quella, e sovrumani Silenzi, e profondissima quiete Io nel pensier mi fingo; ove per poco Il cor non si spaura. E come il vento Odo stormir tra queste piante, io quello Infinito silenzio a questa voce Vo comparando: e mi sovvien l’eterno, E le morte stagioni, e la presente E viva, e il suon di lei. Così tra questa Immensità s’annega il pensier mio: E il naufragar m’è dolce in questo mare.

Traducció de Narcís Comadira, 2004

XII. L’INFINIT

Sempre he estimat aquest turó desert i aquesta barda que de tanta part de l’últim horitzó l’esguard em priva. Però, assegut i contemplant, immensos espais més enllà d’ella i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima jo al pensament fingeixo. I, per molt poc, el cor no se m’esglaia. I, com que el vent sento mormolejar entre les bardisses, el silenci infinit a aquesta veu vaig comparant: i l’etern em revé, i les èpoques mortes, i la d’ara, vivent, i el so que fa. Així en aquesta immensitat se’m nega el pensament: i naufragar m’és dolç en aquest mar.

42

LUIS CERNUDA (1902-1963), Desolación de la Quimera (1962)

MÚSICA CAUTIVA

A dos voces

“Tus ojos son los ojos de un hombre enamorado; Tus labios son los labios de un hombre que no cree En el amor.” “Entonces dime el remedio, amigo, Si están en desacuerdo realidad y deseo.”

JAIME SILES, Himnos tardíos, 1999

HAY UN VIENTO SIN HOJAS

Hay un viento sin hojas –con palabras acaso- que, con sonidos malvas, oigo dentro de mí.

No tiene casi cuerpo y sucede entre ráfagas y los signos contrarios ocultan su decir.

En esas voces fúlgidas, donde el color revienta, la acuarela del mundo dibuja su perfil.

Hay que buscar su ritmo entre las noches lentas y su efigie, en la líquida música de un jardín.

Pero, si no se encuentra, un mundo sin nosotros y ese viento sin hojas siempre estarán allí.

Quien lo escuche tal vez también recoja la memoria que soy de aquella hoja y el recuerdo que soy de aquel jardín.

Ambos están en el viento sin hojas que, con sonidos malvas, hoy me roza esperando que alguien los recoja y los vuelva a poner dentro de mí.

JAVIER CANO, El idioma de Adán, 2004

GÉNESIS

Al principio, la nada fue silencio: una lengua extinguida antes del labio, antes aún del aire. Fue, al principio, la nada ese no ser quizá en lo oscuro anterior a la vida; no era entonces por el tiempo imposible de la espera, cuando el vacío; no era todavía reflejarse en el curso de un río seco.

43

Como el peso de un salto interrumpido todo crecía innecesario y último para la nada aquella imperturbable. Había una quietud de piedra o de árbol y un orden parecido al de la muerte.

CASI PARÁBOLA DEL NO

Es una habitación; junto a la cama, un equipaje del que sólo sabes tal vez esa quietud que a veces finge ser un regreso o esperar la huida. La puerta del armario está entreabierta. Desde la lámpara desciende un juego de sombras. Huele a invierno en las paredes recién pintadas. La ventana oculta un paisaje nocturno. Por los libros un dedo busca polvo todavía.

EXTRA CÓRPORE

Viste la cama abierta y, sobre ella, la silueta hundida de tu cuerpo bordeando los como nunca fríos recodos de las sábanas. Mirabas, a través de los ojos indolentes de tu retrato, la apariencia ajena que envolvía las cosas, con asombro de mimo ante el cristal, con esa angustia que precede a una herida, recabando señales de tu paso en cada objeto reconocible, la medida exacta de esa presencia ingrávida, total con que faltabas. Pero no eras tú sino lo que de ti buscaba el sueño.

JOSÉ MARÍA MICÓ, La espera, 1992

POEMA DEL CINCUENTA Y TANTOS (ENDECASÍLABO SOCIAL)

El hambre, si es de pan, no tiene gracia. JOSÉ MARÍA MICÓ, La sangre de los fósiles, 2005

PRIMER FÓSIL

El tiempo se hace fuerte en la caducidad.

44

DÉCIMO FÓSIL

En el jardín sin flores nos da la flor más pura el dios hermafrodita de la literatura.

JUAN ANTONIO MASOLIVER RÓDENAS, La casa de la maleza, 1992

En Florencia una novia que tenía me quería querer inmoralmente me desnudaba el cuerpo no la mente yo en mi ceguera sólo la veía

quererme por amor irrealmente como las frutas de la frutería que los pintores pintan suavemente con los colores de la luz del día.

Yo en su cuerpo de vil bisutería como tela de araña lentamente para verla desnuda la vestía y ella se desnudaba nuevamente.

* * En un jardín de estatuas que no existen donde juegan los niños al verano, en un jardín donde transcurre el tiempo. En las sillas de lona abandonadas junto al mar de setiembre y limoneros y ventanas azules con veleros. ¿Por qué tiene la torre de la iglesia sus relojes parados a las doce de la noche de otoño y por qué se oyen los pasos de la muerte en los pasillos de la casa del bosque y por qué el viento enturbia el aire blanco de la tarde? La arena y la mimosa, el humo inmóvil, los caballos dormidos en las puertas, las cruces carcomidas por la lluvia, el vuelo sin sentido de los pájaros, el olor del estiércol en las guaridas, el agua entre las barcas de la bruma, la luz en la llovizna de la niebla: la casa de la puerta sin aldaba.

45

6. POESIA CULTA: EL SONET I LA SEXTINA ARNAUT DANIEL (s. XII)

LO FERM VOLER

I Lo ferm voler qu’el cor m’intra nom pot ges becs escoissendre ni ongla de lauzengier qui pert per mal dir s’arma; e pus no l’aus batr’ab ram ni ab verja, sivals a frau, lai on non aurai oncle, jauzirai joi en vergier o dins cambra.

II Quan mi sove de la cambra on a mon dan sai que nulhs om non intra –ans me son tug plus que fraire ni oncle- non ai membre nom fremisca, neis l’ongla, aissi cum fai l’enfas devant la verja: tal paor ai nol sia prop de l’arma.

III Del cors li fos, non de l’arma, e cossentis m’a celat dins sa cambra, que plus mi nafral cor que colp de verja qu’ar lo sieus sers lai ont ilh es non intra; de lieis serai aisi cum carn e ongla e non creirai castic d’amic ni d’oncle.

IV Anc la seror de mon oncle non amei plus ni tan, per aquest’arma, qu’aitan vezis cum es lo detz de l’ongla, s’a lieis plagues, volgr’esser de sa cambra: de me pot far l’amors qu’ins el cor m’intra miels a son vol c’om fortz de frevol verja.

V Pus floric la seca verja ni de n’Adam foron nebot e oncle tan fin’amors cum selha qu’el cor m’intra non cug fos anc en cors no neis en arma: on qu’eu estei, fors en plan o dins cambra, mos cors nos part de lieis tan cum ten l’ongla.

VI Aissi s’empren e s’enongla mos cors en lieis cum l’escors’en la verja, qu’ilh m’es de joi tors e palais e cambra; e non am tan paren, fraire ni oncle, qu’en Paradis n’aura doble joi m’arma, si ja nulhs hom per ben amar lai intra.

VII Arnaut tramet son cantar d’ongl’e d’oncle, a grat de lieis qui de sa verj’a l’arma, son Desirat, cui pretz dins cambra intra.

46

Traducció de Martí de Riquer, 2004

I. El firme querer que me entra en el corazón no me lo pueden desgarrar pico ni uña de lisonjero, quien por maledicencia pierde su alma, y pues no oso pegarle con rama ni con verga, por lo menos a hurtadillas, allí donde no tendré tío, disfrutaré de gozo en vergel o dentro de cámara.

II. Cuando me acuerdo de la cámara donde, para mi daño, sé que ningún hombre entra, antes bien todos me son más que hermano o tío, no tengo miembro que no me tiemble, incluso la uña, así como hace el niño ante la verga: tal miedo tengo de no estarle cerca del alma.

III. Lo fuera del cuerpo, no del alma, y me tolerase a escondidas en su cámara; que más me hiere el corazón que golpe de verga, porque ahora su siervo no entra allí donde ella está. Seré de ella como carne y uña y no creeré amonestaciones de amigo ni de tío.

IV. Nunca amé más ni tanto a la hermana de mi tío, por esta alma. Si a ella le pluguiese, quisiera ser tan vecino de su cámara como lo es el dedo de la uña. El amor que me entra dentro del corazón puede hacer de mí mejor a su voluntad que el hombre fuerte de dábil verga.

V. Desde que floreció la seca verga y de don Adán hubo sobrinos y tíos, no creo que existiese nunca en cuerpo, ni incluso en alma, tan leal amor como aquel que me entra en el corazón. Dondequiera que esté, fuera en llano o dentro en cámara, mi corazón no se separa de ella tanto como se extiende la uña.

VI. Así se arraiga y se aúña mi corazón en ella como la corteza en la verga, pues es para mí torre, palacio y cámara de gozo; y no amo tanto a pariente, hermano ni tío, pues en el paraíso tendrá mi alma doble gozo si hay quien entra allí por bien amar.

VII. Arnaut envía su cantar de uña y de tío, con el consentimiento de aquella que tiene el alma de su verga, a su Deseado, cuyo mérito entra en cámara. Versió d’Alfred Badia, 1982

I El fort desig que al cor m’entra no l’esgardissarà ni bec ni ungla de llausanger, que maldient perd l’ànima; i puix no goso batre’l amb cap verga, ben en secret, on no tindré cap oncle, gaudiré amor, en dolç verger o en cambra.

II Així que evoco la cambra on per dany meu cap home mai no entra ans tots em són més que un germà o un oncle, tot el meu cos em trema, àdhuc l’ungla, així com fa l’infant davant la verga: tanta por tinc que li basti mon ànima.

47

III Que ami el meu cos més que l’ànima. Ah, si em volgués d’amagat dins sa cambra! Car més em nafra el cor que un cop de verga

que un serf com jo, on ella és no entra; tostemps seré jo d’ella com carn i ungla i no creuré l’avís d’amic ni d’oncle.

IV La germana del meu oncle no he estimat més ni tant, per la meva ànima! Que tan veí com és el dit de l’ungla, si li plagués, jo fóra de sa cambra; de mi pot fer l’amor que en el cor m’entra, més son voler que un home d’una verga.

V Des que és florida la verga i de n’Adam sorgiren nebots i oncle, cap altra amor com la que en el cor m’entra no ha existit pas en cap cos ni en cap ànima; en tot lloc on ella és, en carrer o cambra, mon cor no en fuig ni sols el gruix d’una ungla.

VI Talment s’arrela i s’enungla mon cor en ella, com escorça a verga, que és del meu goig, torre, palau i cambra, i no amo tant parent, germà ni oncle; al paradís, goig doble tindré a l’ànima per ben amar, si tal amador hi entra.

VII Arnau tramet sa cançó d’ungla i oncle per al plaer de qui de verga ha l’ànima, a en Desitjat, que val, i en cambra entra.

JOAN BROSSA (1919-1998), Viatge per la sextina, 1987

SEXTINA CONCEPTUAL

Cal escriure sis estrofes de sis decasíllabs acabades per un comiat de tres. Els mots-rima de la primera estrofa (que han de ser plans disíllabs i amb preferència substantius) es repeteixen a cada estrofa, però en collocació diferent i seguint un ordre preconcebut; respecte a la precedent, cada estrofa alterna els tres darrers mots-rima, collocats en ordre invers, amb els tres primers, que segueixen un ordre normal; o sigui: cada estrofa, al primer vers, repeteix el mot-rima del sisè vers de l’anterior; al segon vers, el del primer; al tercer vers, el del cinquè; al quart vers, el del segon; al cinquè vers, el del quart; i al sisè vers, el del tercer. Al comiat es repeteixen els sis mots-rima, dos a cada vers, l’un a dins i l’altre a fora. Ultra la troballa dels mots que fan de rima (no es tracta d’identitats de terminació sinó de mots idèntics), evidentment existeix una certa analogia entre

48

aquest gènere medieval i la música dodecafònica, escrita segons el principi serial descobert per Arnold Schönberg.

SEXTINA DEL POETA BARBABRUT I LA SEVA COMPANYA

A Pepa, que m’ha donat el tema i els mots-rima i ha collaborat en la composició dels versos.

-Si du els botons cordats té les mans brutes, si seu als balancins el cul li penja, si el fas anar al barber mostra les ungles i, si es dutxa amb sabó cada diumenge, els pantalons li cauen i duu barba. El seu estudi brut m’omple de pena.

Es creu que anar polit no val la pena i sempre porta unes carpetes brutes; la cara amb velles pigues, barbs i barba, simpàtic i cofoi, quan tot li penja, si per ell tots els dies són diumenge, on posa els dits, hi deixa senyals d’ungles.

Si l’has besat perquè es talli les ungles, t’escaldaràs i escopiràs amb pena. No m’acompanya al cine cap diumenge. Només desitja anar amb les calces brutes, quan es treu el jersei mai no se’l penja i aboca l’oli en un paper de barba.

Comença amb els cabells o bé la barba i la brutor li baixa per les ungles; cada cosa que cau és perquè penja i només qui s’esmena mereix pena. Privat per un destí de coses brutes, dilluns allarga l’ombra fins diumenge.

Baten espesses mates en diumenge, i el qui no guarda, mai no alça barba. De pols i paperassa es tornen brutes les copes d’un arbrat que creix tot ungles. A banda i banda, al límit de la pena, al costat d’un budell l’altre tot penja.

Amb en Joan, però, la vida penja d’un calendari ras sense diumenge; el crit es torna veu i no fan pena les fruites que li creixen a la barba quan, d’una sola arrel cabells i ungles, dispersa amb quatre mots les aigües brutes.

49

No hi ha mans brutes si la salut penja per dins: les ungles cauen en diumenge, i fuig la barba, i viure val la pena.

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998), Terra de mai, 1982

Sextina-mirall

Cap foc no s’arbra com tu dins la terra, dins de l’espai atònit del meu sexe on es dreça el deler contra la runa. Lluny dels topants que defineix l’espasa l’ombra i l’atzar s’abracen i creix l’hora arrapada a l’arrel d’aquest gran arbre.

Arrapada a l’arrel d’aquest gran arbre, cap foc no s’arbra com jo dins la terra. L’ombra i l’atzar s’abracen i creix l’hora dins de l’espai atònit del teu sexe, lluny dels topants que defineix l’espasa, on es dreça el deler contra la runa.

Em vesteixo de no, contra la runa. Em vesteixo de sí i afirmo l’arbre. Renego vells confins que clou l’espasa i, al cor de la revolta de la terra, convocant tots els verds en el teu sexe, reafirmo l’esclat urgent de l’hora.

Reafirmes l’esclat urgent de l’hora. Et vesteixes de no contra la runa. Convocant tots els verds en el meu sexe, et vesteixes de sí i afirmes l’arbre. I, al cor de la revolta de la terra, renegues vells confins que clou l’espasa.

L’amor és una dansa sense espasa quan cap rellotge no marca cap hora. A l’aiguaneix del dia i de la terra s’alça, maial, la lluna sobre runa. M’escrius el nom a l’escorça de l’arbre entre foscants, a l’areny del meu sexe.

Entre foscants, a l’areny del teu sexe l’amor és una dansa sense espasa. T’escric el nom a l’escorça de l’arbre quan cap rellotge no marca cap hora. S’alça, maial, la lluna sobre runa a l’aiguaneix del dia i de la terra.

Tu i jo i la terra que anomenem sexe

50

colguem la runa i corferim l’espasa. Triomfa l’hora entre la sal de l’arbre.

J.V. FOIX (1893-1987), Sol i de dol, 1947

Jo tem la nit, però la nit m’emporta Ert, pels verals, vora la mar sutjosa; En llum morent la cobla es sent, confosa, Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta, L’escàs pujol i la rosta pinosa, Però jo hi veig una selva frondosa, I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m’aparenta pissarra I, com l’infant, hi dibuix rares testes, Un món novell i el feu que el desig narra.

Me’n meravell, i tem –oh nit que afines Astres i senys!-. La mar omples de vestes, I una veu diu: “Plou sang a les codines.”

JOAN TEIXIDOR (1913-1992), Camí dels dies, 1948

JULIOL

Encara el blat al meu país és tendre; tija migrada, la destria el vent feliç i ràpid, que no sap comprendre l’or moribund en el jorn somnolent.

Encara el món en un somrís s’atura, com oblidat d’aquell ardent desmai, mare de foc, llampec i sepultura marcint els pètals, conjurant l’esglai.

Pesa la vida, no el lleuger record. Si vols la fruita, llençaràs la fulla: que tot té preu i és del seu preu avar.

Ocell nocturn, t’ha visitat la mort; l’aigua s’aferra a qualsevol despulla: només és jove la blavor del mar.

51

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998), Sal oberta, 1982

Ruda

A LA MEMÒRIA DE MEDEA

Si el meu fill neix mort és seu. EDITH SÖDERGRAN

Perquè véns de l’estrall atàvic i t’esqueres, heura sense camí, pels replecs del meu fat. Perquè ets un bleix de lluna sotmesa a les banderes d’un déu per endavant vencedor del combat.

Perquè portes la mort escrita a la semença i la veig a les fulles, i ha enramat el convit, no donaré agonia a la saba que et defensa, no daré llum al sol, ni tenebra a la nit.

Ofegaré les rels del gran arbre que et serva. Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu. Faré callar les deus que adollen a aquest riu el verd de la serena i la saó de l’herba.

I alçaré cor i vi perquè la vida guanyi: el meu amor serà la ruda que t’escanyi.

ROSA FONT, La llum primera, 2005

CLAUSTRE

Devesa d’octubre

Deixa que fruitin lentes les ventades en aquest claustre ombrívol i daurat, que els teus ulls ressegueixin les onades de les fulles, els troncs de mar callat.

Deixa que et guiïn columnes alades com llances de silenci despullat, els crits dels trens de llum, dels nens, de fades que s’arrapen a l’aire extenuat.

Ara que es tinten les fulles de mel, que es vessa el dia fràgil per l’arrel, que no hi ha corriols ni cap drecera,

escolta com batega la saba sota el tronc, el vol de cada fulla; del vent, el ritme ronc. S’adorm la nit. La vida persevera.

52

JORDI LLAVINA, Contrada, 2013

OU

Fràgil com l’ou que un nen porta a la mà. (És un vailet despert, de pell molt bruna. El veig que agafa un ou sense pensar que, si empassega a l’hort, un tel de runa,

el quall solar i una saliva clara se li faran presents, tot d’una, als dits com l’os trencat, com sang sense l’empara d’alguna vena o com uns ídols trits.)

La vida és una cosa fràgil: l’ou blanc com la neu que dins una mà fosca sembla encara més blanc. Que tendra o tosca

creixi la mà de l’home, es guanyi el sou, engrapi objectes i amanyagui pell. Que l’ou, dins seu, invicte, es faci vell.

MANUEL CASTAÑO, No sé perquè tinc paraules per tu, 2005

És difícil callar quan tot ho has dit, i prudentment abaixar la mirada; operar, decebut, la retirada, i refer l’equilibri en l’esperit.

És fàcil odiar havent patit amor tan gran sense paga cobrada, i un fort rebuig com a resposta irada al sincer lliurament al bon partit.

Des del dia que vaig sentir la fúria que es congria en la calma de la incúria no goso estar a l’aguait al teu camí,

m’amago en llocs on no trobi el teu rastre, i tanmateix demano que el teu astre no em sigui hostil i et porti prop de mi.

JOSEP PALAU I FABRE (1927-2008), Poemes de l’alquimista, 1997

LA MORT SOBREVIVENT

Hi ha una manera de pensar la mort en què la mort mateixa ens atenalla, com si fóssim nosaltres el record, com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort

53

que és com viure-la abans de la mortalla, sentir-ne el pollen fred a dins del cor i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure’ls el pare i el fill d’un mateix i esdevenir un mateix vivent cadàver; mirar amb ull gèlid el passat on neix el futur ja marcit de l’esperança.

Estrangular el futur amb el passat, orfes de temps i orfes d’eternitat. París, 11-12 de març de 1952

LOUISE LABÉ (1526-1565)

VIII

Je vis, je meurs; je me brûle et me noie; J'ai chaud extrême en endurant froidure; La vie m'est et trop molle et trop dure; J'ai grands ennuis entremélés de joie.

Tout en un coup je ris et je larmoie, Et en plaisir maint grief tourment j'endure; Mon bien s'en va, et à jamais il dure; Tout en un coup je sèche et je verdoie.

Ainsi Amour inconstamment me mène; Et, quand je pense avoir plus de douleur, Sans y penser je me trouve hors de peine.

Puis, quand je crois ma joie être certaine Et être en haut de mon désiré heur, Il me remet en mon premier malheur.

Traducció de Natàlia Izard, 1985

Visc, moro: em cremo i m’ofego. Tinc gran calor tot suportant el fred: la vida m’és massa lleu i massa dura. Tinc grans pesars entre grans alegries.

Tant ric com de cop ploro, i en el plaer molt greus turments suporto: el meu bé se’n va i el tinc per sempre més: tant m’asseco com de cop verdejo.

Així Amor em porta amb inconstància: i, quan em sembla que tinc més dolor, sense adonar-me’n em trobo passada la pena.

54

Després, quan crec la meva alegria certa, i ser al cim de la meva esperada fortuna, em torna altra vegada al meu primer pesar.

Traducció d’Àngels Gardella, 2008

Jo visc, i moro; em nego i vaig cremant; glaçada estic sentint forta calor; ma vida extrema tota dolçor o aspror; van els enuigs la joia entremesclant.

Tot de cop ric i ja em trobo plorant i és que el plaer els meus turments pitjora; mon bé se'n va, no dura mai ni una hora; en un moment sóc seca o verdejant.

Així Amor inconstantment em mena, i quan em penso sentir el més gran dolor, sense adonar-me'n em trobo molt millor.

Prò, quan em crec vivint lluny de la pena i allò que tant desitjo és a l'abast, del meu primer dolor me'n torna un tast.

Traducció de Begoña Capllonch, 2011

Visc, pereixo, em nego i flamarejo; l’ardor em rou i el fred no hi fa fretura; la vida m’és ensems blanenca i dura; tinc grans enuigs que amb joia jo barrejo.

Tot d’una ric i alhora llagrimejo, i enduro, havent plaer, greu matadura; mon bé se’n va i per sempre més perdura, i tot d’un cop marceixo i ja verdejo.

Així inconstant Amor regeix i em mena: quan crec sentir la màxima dolor, distreta em trobo abstreta de ma pena;

mes quan de joia crec sentir-me plena, i al cim ser de ma satisfacció, em fa tornar a ma antiga aflicció.

XVIII

Baise m'encor, rebaise-moi et baise; Donne m'en un de tes plus savoureux, Donne m'en un de tes plus amoureux: Je t'en rendrai quatre plus chauds que braise.

55

Las, te plains-tu ? ça que ce mal j'apaise, En t'en donnant dix autres doucereux. Ainsi mêlant nos baisers tant heureux, Jouissons-nous l'un de l'autre à notre aise.

Lors double vie à chacun en suivra. Chacun en soi et son ami vivra. Permets m'Amour penser quelque folie:

Toujours suis mal, vivant discrètement, Et ne me puis donner contentement, Si hors de moi ne fais quelque saillie.

Traducció de Natàlia Izard, 1985

Besa’m un cop més, torna’m a besar i besa’m: dóna-me’n un dels més saborosos, dóna-me’n un dels més amorosos: te’n tornaré quatre de càlids com brases.

Ai, et queixes? Vine, que jo et consolaré, dónant-te’n deu més de dolços. Així, mesclant amb joia el meu bes al teu bes fruïm, doncs, l’un de l’altre.

Aleshores tindrem doble vida tots dos. Cada un viurà en ell i en l’amic. Permet-me, Amor meu, pensar alguna follia:

estic malament, si visc assenyada, i no em puc acontentar si no surto de tant en tant fora de mi.

Traducció d’Àngels Gardella, 2008

Besa'm encara, rebesa i besa'm més, dóna-me'n un dels teus més saborosos, dóna-me'n un dels teus més amorosos, jo quatre te'n daré de foc, després.

Ai las!, et planys? El que aplaca aquest mal és fer-te'n deu de nous ben ensucrats, així entre besos mesclant felicitats gaudim-nos l'un amb l'altre amb goig igual.

D'això una vida doble ens ve donada, cascun amb ell i amb son amic viurà; permet-me, Amor, tal follia pensar:

ja saps que a mi no em plau vida assenyada, que jo no puc un bell plaer tenir,

56

si fora meu no trobo en què enfollir. Traducció de Begoña Capllonch, 2011

Besa i rebesa’m, besant sens represa; dóna-me’n un dels teus més saborosos, dóna-me’n un dels teus més amorosos; quatre et retré més ardents que una encesa.

Ai, ¿i te’n planys? Ja et guariré amb dolcesa, donant-te’n deu dels altres més melosos. Mesclant així besades, tan gojosos, gaudim-nos l’un de l’altre en bona entesa.

I doble vida cadascú tindrà. En si i en son amic ensems viurà. Permet-me, Amor, de ser forassenyada:

tothora em dol el viure continguda, i jo no puc lliurar-me complaguda, si lluny de mi no faig qualque escapada.

CHARLES BAUDELAIRE (1821-1867), Les fleurs du mal, CXXI

LA MORT DES AMANTS

Nous aurons de lits pleins d’odeurs légères, Des divans profonds comme des tombeaux, Et d’étranges fleurs sur des étagères, Écloses pour nous sous des cieux plus beaux.

Usant à l’envi leurs chaleurs dernières, Nos deux coeurs seront deux vastes flambeaux, Qui réfléchiront leurs doubles lumières Dans nos deux esprits, ces miroirs jumeaux.

Un soir fait de rose et de bleu mystique, Nous échangerons un éclair unique, Comme un long sanglot, tout chargé d’adieux;

Et plus tard un Ange, entr’ouvrant les portes, Viendra ranimer, fidèle et joyeux, Les miroirs ternis et les flammes mortes.

Versió de Xavier Benguerel, 1985

LA MORT DELS AMANTS

Tindrem llits saturats d’olors lleugeres, amb aire de taüts, profunds divans, i estranyes flors en unes jardineres,

57

descloses per tu i jo en cels rutilants.

Fent ús tots dos d’una postrema ardència, els nostres cors seran dos flams pregons, doble llum reflectint-ne la presència als nostres esperits, miralls bessons.

Un capvespre: blau místic, rosa vera, baratarem un sol llamp a manera d’un llarg sanglot, afeixugat d’adéus;

vindrà un Àngel més tard, badant les portes, per revifar, joiós, fidel, els teus, els meus, lívids miralls, les flames mortes.

Traducció de Joan Peña, 1985 (Poesia francesa. Antologia, del segle XIII al XIX)

LA MORT DELS AMANTS

Tindrem uns llits plens d’aromes lleugeres, Uns divans profunds semblants a unes tombes, I unes flors estranyes, a sobre unes lleixes, Que s’hauran desclòs sota uns cels més bells.

Consumint del tot els últims ardors, Els nostres dos cors seran dues flames Que reflectiran les seves llums dobles En els esperits, uns miralls bessons.

Un vespre de rosa i d’un místic blau, Bescanviarem un gran llampec únic, Com un llarg sanglot, carregat d’adéus;

I més tard un àngel, entreobrint les portes, Vindrà a revifar, fidel i joiós, Els tèrbols miralls i les flames mortes.

Versió de Jordi Sala, 1991 (La sang dels homes)

LA MORT DELS AMANTS

Tindrem llits carregats d’aromes molt lleugeres, divans fondos com tombes, de grans dimensions, i flors belles i estranyes damunt les capçaleres, descloses per nosaltres sota cels amb més dons.

Tot consumint amb ànsia les calors, les darreres, els nostres cors seran dos llargs i amples brandons, que reflectiran junts les seves llums fumeres dintre els dos esperits, aquests miralls bessons.

Un vespre fet de blau, de blau místic i rosa,

58

ens lliurarem un únic llampec sota la llosa, com un sanglot llarguíssim, tot ple de comiat;

I, en acabat, un Àngel entreobrirà les portes i vindrà a revifar, alegre, amb lleialtat, els miralls entelats i les flames ja mortes.

Traducció de Jordi Llovet, 2007

LA MORT DELS AMANTS

Jaurem en llits tot impregnats d’olors lleugeres, tindrem divans profunds com una sepultura i estranyes flors a les prestatgeries, descloses per a nosaltres sota de cels més bells.

Gastant-ne a pler el caliu fins a les acaballes, els nostres cors seran igual com dues torxes que espillaran les seves llums doblades als nostres esperits, miralls bessons.

Un vespre fet de rosa i místic blau, ens intercanviarem un solitari raig, com un sanglot molt llarg, tot carregat d’adéus;

i un Àngel que vindrà i entreobrirà les portes, revifarà més tard, fidel i amb alegria, els miralls entelats, les flames mortes.

PAUL VALÉRY (1871-1945)

HÉLÈNE

Azur! c’est moi... Je viens des grottes de la mort Entendre l’onde se rompre aux degrés sonores, Et je revois les galères dans les aurores Ressusciter de l’ombre au fil des rames d’or.

Mes solitaires mains appellent les monarques Dont la barbe de sel amusait mes doigts purs; Je pleurais. Ils chantaient leurs triomphes obscurs Et les golfes enfuis aux poupes de leurs barques.

J’entends les conques profondes et les clairons Militaires rythmer le vol des avirons; Le chant clair des rameurs enchaîne le tumulte,

Et les Dieux, à la proue héroïque exaltés Dans leur sourire antique et que l’écume insulte, Tendent vers moi leurs bras indulgents et sculptés.

59

Traducció de J. Carner-Ribalta, 1961

ELENA

Atzur! sóc jo... que vinc dels covals de la mort d’oir l’ona batent a les grades sonores. Les galeres d’antany dins les noves aurores veig sorgir de la nit al cantell dels rems d’or.

Mes solitàries mans evoquen els monarques amb llur barba de sal, esplai de mos dits purs. Jo ploro, en tant que ells canten triomfs obscurs i els blaus golfs submergits a popa de llurs barques.

S’ouen els corns profunds i els militars clarins ritmant els jocs dels rems, vol d’ocells cristallins. El cant clar dels remers encadena el tumulte

i els déus, encimbellats dalt de l’heroic proal, dins llur somriure antic, que l’escumall insulta, vers mi estenen llur braç, plàcid i escultural.

Traducció de Xavier Benguerel, 1984

HELENA

Atzur! sóc jo... Arribo dels antres de la mort per escoltar esclafir-se les onades sonores, i reveig les galeres al cor de les aurores ressuscitar de l’ombra al llarg dels seus rems d’or.

Les meves solitàries mans criden els monarques de la barba de sal esplai dels meus dits purs; jo plorava. Ells cantaven els seus triomfs obscurs i els golfs escàpols de les popes de les barques.

Sento conquilles fondes i clarins militars que ritmaven els vols dels rems enllà dels mars; el cant dels mariners que el blau tumult exulta,

i a l’homèrica proa els Déus enfervorits dins llur somriure antic i que l’escuma insulta allargant-me els seus braços indulgents i esculpits.

RAINER MARIA RILKE (1875-1926)

ARCHAÏSCHER TORSO APOLLOS

Wir kannten nicht sein unerhörtes Haupt, darin die Augenäpfel reiften. Aber sein Torso glüht noch wie ein Kandelaber, in dem sein Schauen, nur zurückgeschraubt,

60

sich hält und glänzt. Sonst könnte nicht der Bug der Brust dich blenden, und im leisen Drehen der Lenden könnte nicht ein Lächeln gehen zu jener Mitte, die die Zeugung trug.

Sonst stünde dieser Stein entstellt und kurz unter der Schultern durchsichtigem Sturz und flimmerte nicht so wie Raubtierfelle;

und bräche nicht aus allen seinen Rändern aus wie ein Stern: denn da ist keine Stelle, die dich nicht sieht. Du musst dein Leben ändern.

Versió de Carles Riba [Esbossos de versions de Rilke, 1984]

TORS ARCAIC D’APOLLÓ

No hem conegut el seu cap fabulós, on florien les pupilles. Però el seu tors fulgura encara com un canelobre en el qual dura i brilla –només abaixada,

la seva mirada. Si no, no podria l’arc d’aquell pit enlluernar-te, i en el gir lent dels ronyons no podria un somriure anar fins aquell centre que portava el sexe.

Si no, aquesta pedra seria desfigurada i curta sota la transparent caiguda de les espatlles i no llambrejaria com la pell d’un animal de presa

i no hi hauria en tots els seus caires un esclat com d’estrella; perquè no hi ha cap indret que no et vegi. Has de canviar de vida.

Versió de Joan Vinyoli [Versions de Rilke, 1984]

TORS ARCAIC D’APOLLO

No vam conèixer la testa fabulosa on maduraven les pomes dels seus ulls. Però el tors llu encara com un canelobre on el mirar, només reclòs a dins,

continua brillant. No altrament podria la proa del seu pit enlluernar-te i en el gir silenciós dels lloms anar un somriure cap al centre que duia la procreació.

Fóra, si no, la pedra, curta i estrafeta sota el diàfan caient de les espatlles

61

i no llambrejaria com un pèl de fera;

ni esclataria enfora dels seus límits com un estel: car d’ella cada punt et mira fit. Has de fer una altra vida.

GEORG TRAKL (1887-1914)

DÄMMERUNG

Im Hof, verhext von milchigem Dämmerschein, Durch Herbstgebräuntes weiche Kranke gleiten. Ihr wächsern-runder Blick sinnt goldner Zeiten, Erfüllt von Träumerei un Ruh und Wein.

Ihr Siechentum schlieβt geisterhaft sich ein. Die Sterne weiβe Traurigkeit verbreiten. Im Grau, erfüllt von Täuschung und Geläuten, Sieh, wie die Schrecklichen sich wirr zerstreun.

Formlose Spottgestalten huschen, kauern Und flattern sie auf schwarz-gekreuzten Pfaden. O! trauervolle Schatten an den Mauern.

Die andern fliehn durch dunkelnde Arkaden; Und nächtens stürzen sie aus roten Schauern Des Sternenwinds, gleich rasenden Mänaden.

Traducció de Jenaro Talens, 2006

CREPÚSCULO

En el patio, embrujado de una lechosa oscuridad, delicados caminan los enfermos por el otoño oscurecido. Su redonda mirada de cera piensa en días felices, todos llenos de ensueños, y de vino y de paz.

Su enfermedad se encierra espectralmente. Las estrellas difunden una tristeza blanca. En el gris, tupido de engaños y repiques, mira cómo los horrorosos se dispersan.

Como caricaturas informes se escabullen, se esconden y vagan por senderos cruzados de negrura. ¡Oh sombras lúgubres sobre los muros!

Los otros huyen por oscuras arcadas y de noche se arrojan desde ráfagas rojas de viento astral, como furiosas ménades.

62

Traducció de Feliu Formosa, 2012

CREPUSCLE

Dins el pati, embruixats pel foscant opalí, pels tons bruns de tardor llisquen febles malalts. El seu esguard ceri, oval, rumia temps daurats, curulls de somieig i placidesa i vi.

El seu mal es reclou espectral dintre seu. Difonen els estels una blanca tristesa. Al gris, gràvid d’enganys i de sons de campana, mira com els terribles confusos es dispersen.

Amorfs ninots grotescos s’esmunyen, s’arrauleixen i voleien en negres senderes encreuades. Oh dolorides ombres al llarg de les parets!

Mentre fugen els altres per arcades obscures i de nit es desplomen des de rojos calfreds del vent astral, talment mènades enfurides.

WILLIAM SHAKESPEARE (1564-1616), Sonnets

LX

Like as the waves make towards the pebbled shore So do our minutes hasten to their end, Each changing place with that which goes before, In sequent toil all forwards do contend.

Nativity, once in the main of light, Crawls to maturity, wherewith being crowned, Crookèd eclipses ‘gainst his glory fight, And time that gave doth now his gift confound.

Time doth transfix the flourish set on youth, And delves the parallels in beauty’s brow, Feeds on the rarities of nature’s truth, And nothing stands but for his scythe to mow.

And yet to times in hope my verse shall stand, Praising thy worth, despite his cruel hand.

Traducció de Carme Montoriol (1892-1966)

Com ones vers la platja pedregosa, nostres instants, així, van a llur fi: cada una empeny la del davant, frisosa, i entre combats i lluites fa camí.

Tot ço que neix, maturitat anhela:

63

un cop, però, son apogeu atès, sa resplendor, gelós eclipsi, entela, i vers la Mort, pel Temps, es veu empès.

Pel Temps, que cull la flor de Jovenesa tot obrint solcs al front de la Beutat; pel Temps, que en tot tresor, voraç, fa presa, sota la falç del qual tot cau segat.

Però, a despit del Temps cruel, viurà el vers que tes lloances cantarà.

Versions de Salvador Oliva, 2002

Així com les ones van a la platja pedregosa, / així també els nostres minuts s’apressen cap al seu final, / cadascun reemplaçant el que hi havia abans, / esforçant-se per avançar en corrua. El que ha nascut, un cop ja és al centre de la llum, / va lliscant cap a la maduresa, que l’ha coronat, / vénen malignes eclipsis a lluitar contra la seva glòria, / i el temps, que abans concedia, ara pren el seu regal. El temps travessa la florida que té la joventut, / i llaura solcs al front de la bellesa, / s’alimenta de les joies rares creades per la perfecció de la naturalesa, / i no hi ha res que s’alliberi de la sega de la seva daga. I, tot i així, en els temps que vindran el meu vers durarà, / lloant els teus mèrits, malgrat la seva mà cruel.

Com les onades a la platja, sens descans van els nostres minuts, de pressa, al seu final; cadascun reemplaçant el que hi havia abans, en corrua s’esforcen tots ells cap al voral.

Tot just després de néixer en l’alta resplendor va cap al temps madur; quan se n’ha coronat, pèrfids eclipsis li combaten la claror i el temps destrossa allò que havia regalat.

El temps forada la florida jovenesa i llaura solcs a la bellesa del front clar; es nodreix dels primors de la naturalesa i, tot el que roman, la falç ho ha de tallar.

Però el meu vers al temps futur s’encararà, lloant-te a tu, malgrat la seva cruel mà.

Traducció de Txema Martínez, 2010

Com l’ona va a les roques del rompent, així els minuts s’apressen a la fi, cadascun reemplaçant-se amb el següent, esforçant-se a enfilar un mateix camí.

64

El naixement, al centre lluminós, llisca a la maduresa i, coronat, perd glòria en un eclipsi maliciós, temps donant que ara pren el que ha donat.

Travessa el temps la joventut florida, fa solcs al front i la bellesa talla, beu dels rars dons que la natura avida i res s’escapa de la seva dalla.

Si et lloo, els versos et seran fidels contra el temps i les seves mans tan cruels.

Traducció d’Agustín García Calvo, 1974

Como olas ruedan hacia guijarrosa playa, así nuestros minutos a su fin conspiran; cada uno remplazando al que delante vaya, en trajín sucesivo avante todos tiran.

El nacimiento, en alta luz un día, hasta la madurez gatea, desde cuya cumbre torvos eclipses luchan con su ufana lumbre, y el Tiempo, que lo diera, ya su don malgasta.

Traspasa el Tiempo los penachos juveniles, la bella frente geométrico alicata, pace de la natura en los raros pensiles, y nada se alza sino a que su hoz lo abata.

Y aún mi verso ante el Tiempo se alza en esperanza, cantando, pese a su hoz sangrienta, tu alabanza.

LXVI

Tir’d with all these, for restful death I cry, As to behold desert a beggar born, And needy nothing trimmed in jollity, And purest faith unhappily forsworn,

And gilded honour shamefully misplaced, And maiden virtue rudely strumpeted, And right perfection wrongfully disgraced, And strength by limping sway disablèd,

And art made tongue-tied by authority, And folly, doctor-like, controlling skill, And simple truth miscalled simplicity, And captive good attending captain ill.

Tir’d with all these, from these would I be gone,

65

Save that to die, I leave my love alone. Traducció de Carme Montoriol (1892-1966)

La dolça mort sovint vaig invocant, de veure, las, la fe com és traïda, la nullitat estulta rumbejant, i, indignament, la valor, escarnida;

com és forçada virginal pudor, i guardonada, en canvi, la vilesa; com la mentida ocupa el lloc d’honor, i veritat, amb urc, és escomesa;

com, l’Art divina, escanya Autoritat, i és el talent a doctoral follia sotsmès; injustament, com la Bondat es veu junyida a la Maldat impia.

Tanta viltat mon cor defugir vol mes tem l’Amat haver de deixar sol.

Versions de Salvador Oliva, 2002 Cansat amb tot això, suplico la pau de la mort; / com, per exemple, veure una persona de mèrit nascuda com un captaire, / i un no ningú adornat amb robes esplendoroses, / i la fidelitat per desgràcia repudiada, i l’honor daurat vergonyosament ocupant un càrrec que no es mereix, / i la virginitat violentament prostituïda, / i la veritable perfecció injustament deshonorada, i el poder impedit per lleis coixes, i l’art amb la llengua lligada per l’autoritat, / i la follia disfressada de saviesa, controlant el coneixement, / i la mera honestedat mal anomenada simplicitat, / i el bé captiu servint el capità del mal. Cansat de totes aquestes coses, voldria fugir-ne per sempre, / si no fos perquè la meva mort deixaria sol el meu enamorat.

Cansat d’aquestes coses, vull una mort calmada: contemplar com el mèrit ha nascut sense ajuda i un no ningú s’adorna amb seda setinada, i la fidelitat, per desgràcia, abatuda,

i, per vergonya, el fals honor en llocs ben alts, i la puresa rudement prostituïda, i la vera excellència sense honor als portals i la força per lleis inútils impedida,

i les arts emmudides per les autoritats, i, com a savi, el foll controlant el talent, i de les veritats dir-ne simplicitats, i el bé captiu, del pitjor mal, ser-ne el servent.

66

Fóra millor morir, de tot això cansat, si no fos deixar sol el meu enamorat.

Traducció de Txema Martínez, 2010

Cansat de tot, pretenc la pau dels morts. He vist néixer captaires amb talent, i un qualsevol vestint-se de conforts, i la fe pura exclosa tristament,

i l’alt honor humiliantment vetat, i la verge atroçment prostituïda, i el just i excels injustament vexat, i la força per coixes lleis ferida,

i l’art fet llengua que el govern té presa, i el boig, doctor, que sobre el llest preval, i la simple raó de nom simplesa, i el sa captiu del capità malalt.

Cansat de tot, de res no puc fugir si deixa sol l’amor la meva fi.

Traducció d’Agustín García Calvo, 1974

Harto de todo esto, muerte pido y paz: de ver cómo és el mérito mendigo nato y ver alzada en palmas la vil nulidad y la más pura fe sufrir perjurio ingrato

y la dorada honra con deshonra dada y el virginal pudor brutalmente arrollado y cabal derechura a tuerto estropeada y por cojera el brío juvenil quebrado

y el arte amordazado por la autoridad y el genio obedeciendo a un docto mequetrefe y llamada simpleza la simple verdad y un buen cautivo sometido a un triste jefe;

harto de todo esto, de esto huiría; sólo que, al morir, a mi amor aquí lo dejo solo.

CXVI

Let me not to the marriage of true minds Admit impediments. Love is not love Which alters when it alteration finds, Or bends with the remover to remove.

O no, it is an ever-fixèd mark

67

That looks on tempests and is never shaken; It is the star to every wand’ring bark, Whose worth’s unknown, although his height be taken.

Love’s not time’s fool, though rosy lips and cheeks Within his bending sickle’s compass come. Love alters not with his brief hours and weeks, But bears it out ev’n to the edge of doom.

If this be error and upon me proved, I never writ, nor no man ever loved.

Traducció de Carme Montoriol (1892-1966)

No creuré mai que hi hagi impediments a la unió de cors fidels; que amor no és ver amor subjecte a mudaments o bé minvant a embat del disfavor.

Oh, no!, que Amor és far de fonda arrel, triomfador de tota tempestat; per’ nau errant, el sempre fix estel del qual medim l’alçada, no l’esclat.

No és joc del Temps, l’Amor. Ell no coneix defalliments, ni tem el curs dels anys; a Joventut, en forces no cedeix, i es manté ferm en mig dels desenganys.

Si, en mi, que és fals això provava algú, ni jo he escrit mai, ni mai ha amat ningú.

Versions de Salvador Oliva, 2002

Que a la unió de dues ànimes lleials / jo no hi posi mai impediments. L’amor no és amor [veritable] / si s’altera davant de les alteracions / o es vincla per abandonar, quan està en companyia del que abandona. Ah, no: és el punt de referència permanent / que mira les tempestes i sempre es manté ferm. / És l’estrella polar de cada barca errant / el valor de la qual no es coneix mai, per més que n’hàgim calculat l’altura. L’amor no és la joguina del temps, per més que els llavis i les galtes rosades / entrin en el cercle de la seva falç. / L’amor no queda alterat per la brevetat de les hores i de les setmanes, / sinó que continua igual fins a la fi del temps. Si això és un error i se’m demostra [que ho és], / ni jo he escrit mai res, ni mai cap home no ha estimat.

A la unió de dues ànimes lleials no admeto impediments. L’amor no és amor si sofreix canvis amb els canvis temporals, si, mancat de favors, es vincla al desfavor.

Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far

68

que mira les tempestes i mai no es desfigura. De cada barca errant és l’estrella polar d’insondable valor i sondejada altura.

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat de rostre i llavis mori sota la seva falç. No s’altera l’amor amb la fugacitat, sinó que sobreviu fins als dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat, jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.

Traducció de Txema Martínez, 2010

No posaré impediments a la unió de ments lleials. L’amor no serà amor si s’altera davant l’alteració o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No, sempre és fix. Una marca constant que mira a la tempesta i no s’atura. És l’estrella de cada barca errant que no té preu malgrat tenir una altura.

No és el joc del temps l’amor, tot i el compàs de la falç seva sobre llavi i front. No s’altera l’amor pel pas fugaç dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat, jo mai he escrit ni mai ningú ha estimat.

Traducció d’Agustín García Calvo, 1974

¡Que a matrimonio de alma y alma verdadera no haya impedimentos! No es amor amor que al encontrar alteraciones él se altera o se agacha a cavar con el demoledor.

Oh no, él es hito fijo que por siempre dura mirando a la borrasca que a sus pies se estrella; es para toda errante barca la alta estrella, cuyo valor se ignora, aunque toméis su altura.

No es juguete del Tiempo amor: si labios granas caen dentro del compás y siega de su aguja, Amor no muda con sus horas y semanas, sino hasta el borde del abismo aguanta y puja.

Si todo esto es error y contra mí probado, yo nunca he escrito, y nunca ningún hombre amado.

69

FERNANDO PESSOA (1888-1935)

“En el túmul de Christian Rosencreutz, I” [Poemes de Fernando Pessoa]

Quando, despertos deste sono, a vida, Soubermos o que somos, e o que foi Essa queda até Corpo, essa descida Até à Noite que nos a Alma obstrui,

Conheceremos pois toda a escondida Verdade do que é tudo que há ou flui? Não: nem na Alma livre é conhecida... Nem Deus, que nos criou, em Si a inclui.

Deus é o Homem de outro Deus maior: Adam Supremo, também teve Queda; Também, como foi nosso Criador,

Foi criado, e a Verdade lhe morreu... De além o Abismo, Sprito Seu, Lha veda, Aquém não a há no Mundo, Corpo Seu.

Traducció d’Octavio Paz, 1989

Al despertar del sueño de la vida Sabremos lo que somos, lo que fue La caída en el cuerpo, el desplomarse Hasta la noche que encerró nuestra alma.

¿Después sabremos toda la escondida Verdad del todo ser, quietud que fluye? No: ni el alma, ya libre y conocida, Ni Dios, nuestro criador, en sí la incluyen.

Dios es un hombre de otro Dios más grande; También tuvo caída, Adán supremo; También aunque criador él fue criatura

Y la Verdad murió por él... Le veda El más allá a su Espíritu, el abismo; En este mundo encarna, aquí es su cuerpo.

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, 2002

Quan, desvetllats d’aquest somni, la vida, sapiguem què som, què fou aquell caure fins al Cos, fins la Nit, cruel fallida en una ànima obstruïda, sense aura,

¿coneixereu aleshores l’oculta Veritat d’allò que és o que flueix?

70

No: ni l’Ànima lliure la coneix ni Déu, el Déu que ens creà, en si l’exulta.

Déu és l’Home d’un altre Déu major: Adam Suprem, també havia fallit; fou creat, com el nostre Creador,

i en Ell la Veritat en mort es féu... D’enllà de l’Abisme Son Esperit la veda, i no n’hi ha aquí, en el Món, Cos seu.

ANDRÉS NEUMAN, Sonetos del extraño, 2007

(PASARELA GARCILASO)

En tanto que de gesto y autoestima se muestren los cimientos de tu nombre, procura que las dudas no te asombren: encima de tu miedo hay purpurina.

En tanto que la piel calle dolores, el muslo insista, el pecho siga alzado y en tanto que perfumes, luz, aplausos, París, Madrid, Milán, Berlín o Londres

no pienses nada ahora, date prisa, es el momento de correr a escena, tú simplemente ve, posa, respira.

Caminará por ti la edad ligera, todo va a sonreírte en esta vida mientras parezcas joven y perfecta. (NARCISO FRENTE AL WC)

¿No es hermosa la imagen de Narciso que se conserva intacta en estas ondas de formas reposadas o redondas en la taza de claro mármol liso?

Acércate, Narciso, no te escondas que ha llegado el momento del aviso: aunque parezca tarde, el hado quiso que se acaben tus poses y respondas.

Será mejor soltar esa premura, que no se impongan las coqueterías al deber de los hombres con Natura.

Caerá una lluvia tibia en aguas frías y admirarás la auténtica figura de ese rostro que tanto protegías.

71

FEDERICO GARCÍA LORCA (1898-1936), Sonetos del amor oscuro

[SONETO DE LA DULCE QUEJA]

Tengo miedo a perder la maravilla de tus ojos de estatua y el acento que de noche me pone en la mejilla la solitaria rosa de tu aliento.

Tengo miedo de ser en esta orilla tronco sin ramas; y lo que más siento es no tener la flor, pulpa o arcilla, para el gusano de mi sufrimiento.

Si tú eres el tesoro oculto mío, si eres mi cruz y mi dolor mojado, si soy el perro de tu señorío,

no me dejes perder lo que he ganado y decora las aguas de tu río con hojas de mi otoño enajenado.

72

7. ANISOSILLABISME I MÈTRICA COMPLEXA JOSEP CARNER (1884-1970), Bella terra, bella gent , 1918

EL DIA REVOLT

Fes batre de nou el cor que s’enuja; per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent, oh dia revolt de sol i de pluja, oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes? Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius. Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda; trontolles els arbres del cim a la rel, i menes quadriga que va a la batuda dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida; t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar; i clapes de llum la terra atuïda, i voltes de rares escumes els pàllids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra i sonen les balmes d’aquesta clamor: -Desvetlla’t, oh cor de la terra! que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor-.

Trasbalses la pau en ta via; l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si, de cop, les consum? I fins de les fosses aixeques follia i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai, i aquesta claror, com una desfeta ginesta, que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada, oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent, Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada, desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella que vela son pit, adés borronat; a cada semença que romp la tavella, a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,

73

jamai destriada pel savi ni dita en cançó; i a la visió, en signes volubles escrita, sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda, cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills? Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda; Salut a la Pàtria, no encara nascuda com l’hem somiada sos fills. MANUEL CASTAÑO, La suprema noblesa del món, 1991

LLEI NATURAL

Que flueixi el desig. Que vingui el seu poder a tot el cos, sense cap centre on es corrompi; que no tingui principi ni final sinó que, sempre renovant-se, ocupi cada reducte del cos, i del tacte de les puntes dels dits al calfred de l’esquena, com l’aigua de la pluja es fa present a la terra tornada a fer-se terra, tot n’obtingui sentit. –Que flueixi el desig, que sigui tot el cos, i ho sigui sempre, que surti de les hores reservades i dels llocs on el tanca la prudència, que un cop d’ull el traeixi, i la veu no deixi mai d’anomenar-lo en res que digui.

..., Endurança, 2000

LÈSBIA

Si ni els anys sense tu ni les hores amargues no han esmussat un punt el meu desig, per què imagines una nau a la deriva, per què acuses d’inepte el timoner? Fidel com jo no t’has estat ni tu mateixa; val més que no lamentis que altres vents m’hagin endut, si és del teu mal govern la culpa, no de la meva ferma voluntat. És en va que voldràs, audaç, posant-me a prova, incitar-me a uns amors menys consistents per poder dir a tothom que només dic mentides i que els maltractes teus són merescuts. Si he conegut, i els he buscat, cossos més dòcils i lluny de tu –tu lluny de mi- la pau, què em pots retreure ara? No em sento culpable: si vas deixar-me lliure, jo ho vaig ser.

74

Però, per més que ho provis, cap paraula dolça, ni quan em roda el cap en l’alta nit i ja no queda gens de vi en els nostres vasos, dita per una boca adolescent que m’ofereix, potser per tu en secret pagada, l’antiga saviesa del plaer, no podrà desviar-me el rumb, i no ho lamento: és a la teva mida el meu desig; mai ningú, bo que fos, no ha pogut apartar-me’n, i sols tu, fins si et pesa, el satisfàs.

NARCÍS

Que no t’enganyin les seves cadenes, l’or que en la seva pell destaca com una bandera, les marques del desig, ni quan has estat tu a encendre’l, els crits del goig que vol ser goig per sempre... Comença a témer que no siguis tu l’esclau, que tot el que se’t dóna és per robar-te més. Només la teva vida tens, i teu n’és l’argument. No deixis que els comparses corrin tant per l’escenari, ni el decorat t’enganyi amb colors ideals, que cap actriu no es cregui la primera, i sobretot, quan totes elles vegis que se’l saben de cor, el paper que els demanes, no pensis que te’l diuen amb el cor. Sospesa el seu amor com sents el seu perfum, deixa que t’embriaguin els sentits com un plàcid passeig sota la lluna. Que no s’enduguin res de tu, sigues sencer per tu; tot el que és teu ets tu. I si és que has de morir, que no sigui de cap recança ni de cap afany; que res que hagis perdut no et robi un instant d’alegria, que res que hagis volgut no et deixi cap senyal d’afebliment. Si has de morir, que res no et consumeixi, que sigui en pau, i en l’única certesa que t’és dada.

MARIA ÀNGELS ANGLADA (1930-1999), Columnes d’hores (1965-1990), 1990

EL JARDÍ DE MICOL

A Marta Pessarrodona

Sempre acabem per perdre el jardí de Micol, Els arbres plens de somnis. Per això el record el dreça i l’enyor afegeix Més verd al verd, n’esborra Les herbes sense flor Com l’artista de llarga paciència

75

Ordeix tota la vida un sol tapís.

Compartim, del jardí, menudes parts Només amb els germans, i provem de vegades D’ajustar-les amb mots.

Potser a l’amant vam obrir-li la reixa Del jardí de Micol I de puntetes entràrem al seu. Fins que, tots dos perduts, ara hem doblat la tasca De la subtil memòria, Hem doblat la recança Del cor.

..., Arietta, 1996

SENYAL DE PERILL

Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne. No us en fieu, per sota les fràgils aparences tenim un cor salvatge i estranys senyors servim –ja ho escriví Ausiàs March: l’amor, el clar país, una cançó d’alosa... Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada. Tisores de mots tallen les heures de l’oblit que encerclen una llengua, un bosc amenaçat o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

CARLES CAMPS MUNDÓ, La mort i la paraula, 2010

Encara el déu menor de les idees. Encara la creença en el llenguatge com a revelador de sentits intangibles. Com si enlloc hi hagués res sense encarnar-se. Com si en la veu sentíssim ni que sigui la respiració de l’inefable. Com si el que ens sembla ser indicible no fos sinó la confusió de les paraules.

* * * Mirall contra mirall: la veu sense el reflex dels noms. On el silenci ni se’n diu.

76

CARLES DUARTE, Paisatges efímers, 1989

Glopejo, a poc a poc, un got de lluna i sento el pas, sobre la sorra, dels teus peus.

En el teu front, tan bell, els ulls d’aquesta tarda: les illes impassibles i el mar serè com un cristall d’atzur.

JORDI PÀMIAS, Narcís i l’altre, 2001

LA PARAULA QUE SALVA

Només quan diem tu, respirem aire fresc. S’ha velat el mirall del nostre jo superb, s’ha esbatanat la porta de la torre de vori... Fan nosa, els guants. I no duré cap màscara, en el roig carnaval de les disfresses. A la platja cansada de les hores, fitem els ulls de l’altre i descobrim la gran blavor, nua, del mar.

NARCÍS COMADIRA, Lent, 2012

KUROS A J. M. Benet i Jornet

La cama esquerra lleugerament endavant, just per donar moviment a tot el cos, per indicar l’inici de la marxa cap a l’Enllà. No gens estàtic, doncs, en el present i, en canvi, etern en el partir. I la llum que el modela des de fora, la llum real, i l’altra, des de dins, encara més real, la que surt del cor de la pedra carnal, la que fibra les formes i en fa Forma.

El cap, altiu, prometedor, de mirada penjada en el futur; la cabellera elegantment trenada i la cinta del front i la del coll denoten una cura especial en l’aparença. Però el cos, meravellós, totalment nu, pit i esquena capaços

77

d’afrontar i suportar; el ventre, pla, com un pètal de rosa, i el sexe, fruita encara no madura del tot, tendre i cruixent.

Cames miraculoses. Les cuixes, tan sensibles, just en la corba on comencen les natges, compactes i tan dolces, i sobretot on recullen els genitals. I tot això sostingut per uns peus que són pedestal mòbil de l’impuls, ales cap a un demà truncat, en un avui perpetu, en un avui de joia perdurable.

Si hi va haver un noi semblant a ell, no és pas estrany que els pares tristos que el van perdre el posessin així, tot nu, sobre la tomba, admirats de la seva bellesa, fixant per sempre la carn del seu cos en aquest marbre rosat, proa de llum que fendeix el mar del temps, que ha arribat fins aquí i ens fereix, a mort, l’ànima. (Nova York, Metropolitan Museum)

PAUL CELAN (1920-1970)

Cascall i memòria / Mohn und Gedächtnis (1952)

KRISTALL

Nicht an meinen Lippen suche deinen Mund, nicht vorm Tor den Fremdling, nicht im Aug die Träne.

Sieben Nächte höher wandert Rot zu Rot, sieben Herzen tiefer pocht die Hand ans Tor, sieben Rosen später rauscht der Brunnen.

78

Traducció de Jesús Munárriz, 1985

CRISTAL

No busques en mis labios tu boca, ni ante la puerta al forastero, ni en el ojo la lágrima.

Siete noches más alto lo rojo va a lo rojo, siete corazones más hondo golpea la mano en la puerta, siete rosas más tarde murmura el manantial.

Traducció de Karen Müller i Andreu Vidal, 2000

CRISTALL

Ni cerquis als meus llavis la boca que és teva, ni davant la porta l’estranger, ni dins l’ull la llàgrima.

Set nits més amunt el roig retorna cap al roig, set cors més avall la mà toca a la porta, set roses més tard es desvetlla la font.

De llindar en llindar / Von Schwelle zu Schwelle (1955)

WELCHEN DER STEINE DU HEBST

Welchen der Steine du hebst – du entblöβt, die des Schutzes der Steine bedürfen: nackt, erneuern sie nun die Verflechtung.

Welchen der Bäume du fällst – du zimmerst die Bettstatt, darauf die Selen sich abermals stauen, als schütterte nicht auch dieser Äon.

Welches der Worte du sprichst – du dankst dem Verderben.

Traducció de Karen Müller i Andreu Vidal, 2000

AIXEQUIS LA PEDRA QUE AIXEQUIS

Aixequis la pedra que aixequis – desposseeixes

79

aquells qui freturen del recer de les pedres: nus, ara restauren els lligams.

Tallis l’arbre que tallis – construeixes un llit; en el qual els esperits altre cop s’arraïmen, com si no tremolés també aquest eó.

Diguis el mot que diguis – agraeixes la destrossa.

Traducció d’Arnau Pons, 2012

AIXEQUIS LA PEDRA QUE AIXEQUIS

Aixequis la pedra que aixequis – despulles els qui freturen del recer de les pedres: nus, ara renoven l’entrellaç.

Tallis l’arbre que tallis – armes el llit en què les ànimes altre cop s’amunteguen, com si no hagués de ser sacsat també aquest eó.

Diguis la paraula que diguis – agraeixes la matança.

La rosa de ningú / Die Niemandsrose (1963)

Es war Erde in ihnen, und sie gruben.

Sie gruben und gruben, so ging ihr Tag dahin, ihre Nacht. Und sie lobten nicht Gott, der, so hörten sie, alles die wollte, der, so hörten sie, alles dies wuβte.

Sie gruben und hörten nichts mehr; sie wurden nicht weise, erfanden kein Lied, erdachten sich keinerlei Sprache.

80

Sie gruben.

Es kam eine Stille, es kam auch ein Sturm, es kamen die Meere alle. Ich grabe, du gräbst, und es gräbt auch der Wurm, und das Singende dort sagt: Sie graben.

O einer, o keiner, o niemand, o du: Wohin gings, da’s nirgendhin ging? O du gräbst und ich grab, und ich grab mich dir zu, und am Finger erwacht uns der Ring.

Traducció de Karen Müller i Andreu Vidal, 2000

Hi havia terra dins ells, i cavaven.

Cavaven i cavaven, i així passava el dia i passava la nit. I no lloaven Déu, que, com havien sentit, tot això volia, que, com havien sentit, tot això sabia.

Cavaven i no sentien res més; no es tornaren savis, ni inventaren cap cant, ni crearen cap llenguatge. Cavaven.

Vingué una calma, vingué també un temporal, i els mars sencers vingueren. Jo cav, tu caves, i també cava el verm, i allò que canta hi repeteix: ells caven.

Oh un, oh ningú, oh cap, oh tu: Cap on s’anava cap enlloc anant? Tu caves i jo cav, i jo em cav cap a tu, i en el dit se’ns desperta l’anell.

GEORG TRAKL (1887-1914)

IM OSTEN

Den wilden Orgeln des Wintersturms Gleicht des Volkes finstrer Zorn, Die purpurne Woge der Schlacht, Entlaubter Sterne.

Mit zerbrochnen Brauen, silbernen Armen Winkt sterbenden Soldaten die Nacht. Im Schatten der herbstlichen Esche Seufzen die Geister der Erschlagenen.

Dornige Wildnis umgürtet die Stadt.

81

Von blutenden Stufen jagt der Mond Die erschrockenen Frauen. Wilde Wölfe brachen durchs Tor.

Traducció de Jenaro Talens, 2006

AL ESTE

La tenebrosa ira del pueblo semeja a los órganos furiosos de la tormenta invernal la ola purpúrea de la batalla, de deshojadas estrellas.

Con cejas partidas, plateados brazos, la noche saluda a los soldados moribundos. A la sombra del fresno otoñal gimen las almas de los que mueren con violencia.

Una espesura de espinas ciñe la ciudad. De los sangrientos escalones ahuyenta la luna a las mujeres aterrorizadas. Lobos salvajes han derribado las puertas.

Traducció de Feliu Formosa, 2012

A L’EST

Com l’orgue salvatge del temporal és la fosca ira del poble. L’ona purpúria de la batalla, com estel sense fulles.

Amb celles esquinçades, braços de plata, la nit fa signes als soldats que moren. A l’ombra del freixe tardoral gemeguen els esperits dels occits.

Boscúria d’espines cenyeix la ciutat, la lluna bandeja de graons sagnants les dones espantades. Salvatges llops han entrat pel portal.

T.S. ELIOT, The waste land

IV. DEATH BY WATER

Phlebas the Phoenician, a fortnight dead, Forgot the cry of gulls, and the deep sea swell And the profit and loss. A current under sea Picked his bones in whispers. As he rose and fell

82

He passed the stages of his age and youth Entering the whirlpool. Gentile or Jew O you who turn the wheel and look to windward, Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you.

Traducció d’Agustí Bartra (1977)

IV. MORT PER L’AIGUA

I Flebes el Fenici, un mort de quinze dies, Va oblidar l’aliret de les gavines, la ressaca I les pèrdues i els guanys. Un corrent submarí Féu sospirs dels seus ossos. Aixecant-se i caient Travessà les etapes dels seus anys vers la jovenesa I es ficà al remolí. Pagà o jueu, Tu que duus el timó i mires devers sobrevent, Pensa en Flebes que adés fou gallard i alt com tu.

Versió de Joan Ferraté (1977)

IV. MORT PER AIGUA

Flebas el fenici, que morí fa una quinzena, oblidà el crit de la gavina, i la maror, i els profits i les pèrdues.

Un corrent sota el mar collí els seus ossos amb lleu mormoleig. Mentre surava va reviure els seus dies de virior i jovenesa i s’enfonsà en el remolí.

Gentil o jueu, tu que tens el timó i guaites al vent, pensa en Flebas, que fou alt i ben fet com ara ets tu.

Traducció de Rosa Leveroni (c.1950)

IV. MORT A L’AIGUA

Flebas el fenici, mort feia quinze dies, Oblidà el crit de les gavines i la profunda maror I el guany i la pèrdua.

Un corrent submarí Arreplegà els seus ossos entre murmuris. A mida que pujava i queia Passà les etapes de la seva vellesa i la seva joventut Entrant dins el xuclador.

Gentil o jueu, Oh tu que gires la roda mirant a barlovent, Pensa en Flebas que un dia fou alt i bell com tu.

83

EDGAR ALLAN POE (1809-1849), El corb (The raven) –estrofes finals “Be that word our sign of parting, bird or fiend!” I shrieked, upstarting: “Get thee back into the tempest and the Night’s Plutonian shore! Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken! Leave my loneliness unbroken! –quit the bust above my door! Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!”

Quot the Raven, “Nevermore.”

And the Raven, never flitting, still is sitting, still is sitting On the pallid bust of Pallas just above my chamber door; And his eyes have all the seeming of a demon’s that is dreaming, And the lamp-light o’er him streaming throws his shadow on the floor; And my soul from out that shadow that lies floating on the floor

Shall be lifted –nevermore! Versió d’A. Esclasans (1934)

“Que aquest mot sigui el senyal de la nostra separació, ocell o esperit maligne”, vaig cridar, posant-me dret. “¡Recula en la tempesta i el ribatge plutonià de la Nit! No deixis ací ni una ploma negra com a penyora de la mentida que ha proferit la teva ànima. Deixa inviolat el meu abandó! Fuig! ¡Treu el teu bec del meu cor i la teva forma de ma porta!” I el corb digué: “Mai més!”

I el Corb, sense voleteig, sense moure’s, s’està encara – s’està encara damunt el bust pàllid de Pallas, al damunt mateix de la porta de la meva cambra, i els seus ulls tenen tota la semblança – s’assemblen del tot a un dimoni que somnia, i la llum de la llàntia, que cau damunt d’ell, projecta en terra l’ombra seva; i la meva ànima, d’aquesta tenebra que jeu flotant damunt la terra, ja no s’alçarà – mai més! Traducció de Miquel Forteza Pinya (1935)

-“Sia aquesta greu mentida el senyal de ta partida! Deixa’m sol amb ma tristesa, de Plutó a les platges vés! Ni una ploma per senyal de l’engany teu infernal! Deixa el bust del meu portal, dins l’infern cerca recés! Treu el béc de dins mon cor, dins l’infern cerca recés!”

I digué el corb: “Jamai més.”

I el corb sense aletejar, resta sempre, resta encar sobre el pàllid bust de Pallas, amb sos negres ulls austers. Un llantó sobre ell fulgura i projecta sa figura, que damunt el trespol sura, com si l’ànima em glacés; i de l’ombra que em tortura, com si l’ànima em glacés,

no em podré lliurar mai més.

84

Traducció de Xavier Benguerel (1982)

“Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!”, vaig vociferar: “L’oratge espera el teu fosc regrés! No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge, deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés! El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!”

Va respondre el Corb: “Mai més.”

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara, sobre el pàllid bust de Pallas del portal del meu recés; veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença, el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,

no es podrà aixecar –mai més! Traducció d’Arturo Sánchez (1974/1998)

“Que esta palabra sea la señal de nuestra separación, pájaro o demonio –grité [incorporándome. ¡Vuelve a la tempestad y a la ribera plutoniana de la noche! No dejes ni una pluma negra como prenda de la mentira que ha dicho tu alma. ¡Deja intacta mi soledad! ¡Aparta tu busto de mi puerta! ¡Aparta tu pico de mi corazón, aleja tu forma de mi puerta!”

El cuervo dijo: “Nunca más”.

Y el cuervo, sin revolotear, todavía posado, todavía posado, en el pálido busto de Palas encima de la puerta de mi habitación, sus ojos tienen todo el parecido de un demonio que está soñando, y la luz de la lámpara que le cae encima, proyecta en el suelo su sombra. Y mi alma, de la sombra que yace flotando en el suelo

no se levantará... ¡Nunca más! Traducció de F.J. Díaz de Castro (1988)

“Que tus palabras sean las de la despedida”, Grité con ira alzándome, “vuelve a la tempestad, Regresa a la plutoniana orilla de la Noche. Que ni una negra pluma me recuerde tu engaño. Mis soledades deja, abandona la estatua, Arranca tu pico de mi corazón y vete”.

Dijo el Cuervo: “Nunca más”.

Y todavía inmóvil el Cuervo permanece Sobre el pálido busto que corona mi puerta, Y sus ojos me miran con diabólico ensueño, Y la luz de la lámpara, que cae desde lo alto Todavía proyecta sobre el cuarto su sombra. Mi alma prisionera, de esa sombra constante

No saldrá nunca más.

85

Traducció de Stéphane Mallarmé

“Que ce mot soit le signal de notre séparation, oiseau ou malin esprit,” hurlai-je en me dressant. “Recule en la tempête et le rivage plutonien de Nuit! Ne laisse pas une plume noire ici comme un gage du mensonge qu’a proféré ton âme. Laisse inviolé mon abandon! quitte le buste au-dessus de ma porte! ôte ton bec de mon coeur et jette ta forme loin de ma porte!” Le Corbeau dit: “Jamais plus!”

Et le Corbeau, sans voleter, siège encore, - siège encore sur le buste pallide de Pallas, juste au-dessus de la porte de ma chambre, et ses yeux ont toute le semblance des yeux d’un démon qui rêve, et la lumière de la lampe, ruisselant sur lui, projette son ombre à terre: et mon âme, de cette ombre qui gît flottante à terre, ne s’élèvera – jamais plus. Traducció de Fernando Pessoa

“Que esse grito nos aparte, ave ou diabo!” eu disse. “Parte! Torna á noite e á tempestade! Torna ás trevas infernaes! Não deixes penna que atteste a mentira que disseste! Minha solidão me reste! Tira-te de meus humbraes! Tira o vulto de meu peito e a sombra de meus humbraes!”

Disse o corvo, “Nunca mais”.

E o corvo, na noite infinda, está ainda, está ainda No alvo busto de Athena que ha por sobre meus humbraes. Seu olhar tem a medonha dôr de um demonio que sonha, E a luz lança-lhe a tristonha sombra no chão mais e mais. E a minh’alma d’essa sombra, que no chão ha mais e mais,

Libertar-se-ha... nunca mais!

WILFRED OWEN (1893-1918)

DULCE ET DECORUM EST

Bent double, like old beggars under sacks, Knock-kneed, coughing like hags, we cursed through sludge, Till on the haunting flares we turned our backs And towards our distant rest began to trudge. Men marched asleep. Many had lost their boots But limped on, blood-shod. All went lame; all blind; Drunk with fatigue; deaf even to the hoots Of tired, outstripped Five-Nines that dropped behind.

Gas! Gas! Quick, boys! –An ecstasy of fumbling, Fitting the clumsy helmets just in time; But someone still was yelling out and stumbling, And flound’ring like a man in fire or lime... Dim, through the misty panes and thick green light, As under a green sea, I saw him drowning.

86

In all my dreams, before my helpless sight, He plunges at me, guttering, choking, drowning.

If in some smothering dreams you too could pace Behind the wagon that we flung him in, And watch the white eyes writhing in his face, His hanging face, like a devil’s sick of sin; If you could hear, at every jolt, the blood Come gargling from the froth-corrupted lungs, Obscene as cancer, bitter as the cud Of vile, incurable sores on innocent tongues, - My friend, you would not tell with such high zest To children ardent for some desperate glory, The old Lie: Dulce et decorum est Pro patria mori. Traducció d’Ernest Riera (2014)

Encorbats, com vells pidolaires carregats amb sacs, Camatorts, tossint com velles, renegàvem tot trepitjant el fang, Fins que vam girar l’esquena a la llum hipnòtica de les bengales I cap al repòs distant vam enfilar feixucs les passes. Caminàvem adormits. Molts havien perdut les botes Però ranquejaven igual, peus ensangonats. Tots coixos, tots cecs; Ebris de fatiga; sords fins i tot als udols Dels obusos de gas que queien rere nostre, discrets.

GAS! GAS! De pressa, nois!... Un èxtasi de mans graponeres S’encastaven les màscares carregoses en l’últim segon; Però algú encara cridava i s’entrebancava I brandava els braços com si el cremés el foc o la cal viva... Borrós, a través dels vidres entelats i la llum verda i nociva, Com des de sota un mar de color verd, vaig veure ofegar-se un home tot sol.

En tots els meus somnis desemparats se’m presenta a la vista, I se m’abraona, s’engargussa, s’escanya, s’ofega i mor.

Si en algun somni asfixiant tu també caminessis Darrere el carro on el vam llançar, I li veiessis el blanc dels ulls retorçar-se a la cara, La cara que li penjava, com la d’un dimoni malalt de pecat; Si sentissis a cada sotrac com la sang Li borbollava dels pulmons corruptes d’escuma, Amargant com el suc De llagues incurables en llengües sense culpa... Amiga meva, no diries amb tant d’entusiasme A nens que desitgen la glòria amb ardor i desori, L’antiga mentida: Dulce et decorum est Pro patria mori.

87

Traducció de Gabriel Insausti (2011)

Como viejos mendigos ocultos bajo sacos, tropezando, tosiendo como ancianos, cruzamos por el lodo hasta que al fin volvimos la espalda a las bengalas y, agotados, marchamos hacia un lugar remoto. Caminamos sonámbulos. Algunos, sin sus botas, seguían adelante empapados en sangre, ciegos y cojos, sordos incluso a los zumbidos de los obuses que caían tras nosotros.

“¡Gas! ¡Gas! ¡Rápido todos!”. Tanteando torpemente nos pusimos las máscaras a tiempo. Pero hubo uno que gritaba todavía y se agitaba como un hombre en llamas. A través del visor y de la niebla verde, como hundido en el mar, vi que se ahogaba.

Aún veo en mis sueños, impotente, cómo me pide auxilio presa de su agonía.

Si tú también pudieras, en tus sueños, caminar tras el carro adonde lo arrojamos y ver cómo sus ojos se marchitan, ver su rostro caído, como un demonio hastiado; si pudieras oír con cada sacudida cómo sale la sangre de su pulmón enfermo, obscena como el càncer, amarga como el vómito de incurables heridas en lenguas inocentes, amigo, no dirías entusiasta a los muchachos sedientos de una ansiosa gloria esa vieja mentira: Dulce et decorum est pro patria mori. Traducció de Barthélemy Dussert i Xavier Hanotte (2012)

Pliés en deux comme des vieux mendiants sous leur sac, Cagneux, toussant comme des vieilles, nous jurions dans la fange, Quand enfin nous tournâmes le dos aux éclairantes. Nous avions pris la longue route de notre lontain repos. Les hommes marchaient endormis. Beaucoup allaient sans chaussures, Avançaient en boitant, les pieds en sang. Tous estropiés, aveuglés, Saouls de fatigue, sords même aux hululements Des 5.9 lents, dépassés, qui tombaient derrière eux.

Gaz! GAZ! Vite, les gars! En panique on déballe, On passe juste à temps les masques encombrants... Mais quelqu’un hurle encore, titube, Se débat tel un homme dans le feu ou la chaux...

88

Forme vague derrière les verres troubles, l’épaisse lueur verte, Comme au fond d’une mer je le vis se noyer.

Dans tous mes rêves, sous mes yeux impuissants, Il s’écroule à mes pieds, crache, suffoque, se noie.

Si toi aussi, dans tes cauchemars, tu pouvais suivre La charrette dans laquelle on le jeta Et voir ses yeux blancs rouler dans sa face, Sa face pendante, comme d’un démon malade de son péché, Si toi aussi, à chaque cahot tu pouvais entendre Le sang couler à gros bouillons de ses poumons rongés, Obscène tel un cancer, amer comme le pus De plaïes atroces et incurables sur des langues innocentes – Alors, mon ami, tu ne raconterais plus avec tant d’allant À des enfants avides de gloire désespérée Ce vieux mensonge: Dulce et decorum est Pro patria mori. Traducció de Sergio Rufini (1985) Piegati in due, come vecchi straccioni, sacco in spalla, le ginocchia ricurve, tossendo come megere, imprecavamo nel fango, finché volgemmo le spalle all’ossessivo bagliore delle esplosioni e verso il nostro lontano riposo cominciammo ad arrancare. Gli uomini marciavano addormentati. Molti, persi gli stivali, procedevano claudicanti, calzati di sangue. Tutti finirono azzoppati; tutti orbi; ubriachi di stanchezza; sordi persino al sibilo di stanche granate che cadevano lontane indietro.

Il gas! IL GAS! Svelti ragazzi! – Come in estasi annasparono, infilandosi appena in tempo i goffi elmetti; ma ci fu uno che continuava a gridare e a inciampare dimenandosi come in mezzo alle fiamme o alla calce... Confusamente, attraverso l’oblò di vetro appannato e la densa luce verdastra come in un mare verde, lo vidi annegare.

In tutti i miei sogni, davanti ai miei occhi smarriti, si tuffa verso di me, cola giú, soffoca, annega.

Se in qualche orribile sogno anche tu potessi metterti al passo dietro il furgone in cui lo scaraventammo, e guardare i bianchi occhi contorcersi sul suo volto, il suo volto a penzoloni, come un demonio sazio di peccato; se potessi sentire il sangue, ad ogni sobbalzo, fuoriuscire gorgogliante dai polmoni guasti di bava, osceni come il cancro, amari come il rigurgito di disgustose, incurabili piaghe su lingue innocenti – amico mio, non ripeteresti con tanto compiaciuto fervore a fanciulli ansiosi di farsi raccontare gesta disperate,

89

la vecchia Menzogna: Dulce et decorum est pro patria mori. FERNANDO PESSOA (1888-1935)

“El guardià de ramats, XLIX” [Poemes d’Alberto Caeiro]

Meto-me para dentro, e fecho a janela. Trazem o candeeiro e dâo as boas-noites. E a minha voz contente dá as boas-noites. Oxalá a minha vida seja sempre isto: O dia cheio de sol, ou suave de chuva, Ou tempestuoso como se acabasse o Mundo, A tarde suave e os ranchos que passam Fitados com interesse da janela, O último olhar amigo dado ao sossego das árvores, E depois, fechada a janela, o candeeiro aceso, Sem ler nada, sem pensar en nada, nem dormir, Sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito, E lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.

Traducció d’Octavio Paz, 1989

Entro y cierro la ventana. Traen una bujía, me dicen buenas noches Y mi voz contenta de las buenas noches. Ojalá que mi vida sea siempre así: El día de sol o de suave lluvia O de tempestad de fin de mundo, La tarde dulce y las bandas que pasan Contempladas desde la ventana, El último vistazo amigo al árbol sosegado, Y después, cerrada la ventana, la bujía encendida, Sin leer, sin pensar en nada, sin dormir, Sentir correr en mí la vida como un río en su lecho. Afuera un gran silencio como un dios dormido.

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, 2002

Em fico a dins i tanco la finestra. Em porten el llum, em diuen bona nit. I la meva veu, contenta, desitja bona nit. Tant de bo la meva vida sigui sempre això: el dia ple de sol o suau de pluja, o tempestuós com si fos la fi del Món, la tarda suau i les colles que passen fitades amb interès de la finestra estant, la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres, i després, tancada la finestra, encès el llum, sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,

90

sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit, i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

GIACOMO LEOPARDI (1798-1837)

XXVIII. A SE STESSO

Or poserai per sempre, Stanco mio cor. Perì l’inganno estremo, Ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento, In noi di cari inganni, Non che la speme, il desiderio è spento. Posa per sempre. Assai Palpitasti. Non val cosa nessuna I moti tuoi, né di sospiri è degna La terra. Amaro e noia La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo. T’acqueta omai. Dispera L’ultima volta. Al gener nostro il fato Non donò che il morire. Omai disprezza Te, la natura, il brutto Poter che, ascoso, a comun danno impera, E l’infinita vanità del tutto.

Traducció de Narcís Comadira, 2004

XXVIII. A SI MATEIX

Reposaràs per sempre, cor meu cansat. Morí l’engany extrem que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento que en mi de cars enganys no sols l’esper, sinó el desig s’apaga. Oh, dorm per sempre. Prou bategares. No valen res de res els teus neguits, ni de sospirs és digna la terra. Amargor i tedi, la vida, mai res més; i el món és fang. Calma’t ja. Desespera per últim cop. El fat, al nostre gènere, només donà el morir. Ara menysprea’t i la natura, i l’ignot poder que, ocult, pel mal de tots impera, i la infinita vanitat del tot.

91

8. LA MÈTRICA ACCENTUAL I L’ADAPTACIÓ DELS MODELS CLÀSSICS GRECO-LLATINS

HOMER, Odissea, I, 1-10

Traducció de Luis Segalá, 1910

Háblame, Musa, de aquel varón de multiforme ingenio que, después de destruir la sacra ciudad de Troya, anduvo peregrinando larguísimo tiempo, vió las poblaciones y conoció las costumbres de muchos hombres y padeció en su ánimo gran número de trabajos en su navegación por el ponto, en cuanto procuraba salvar su vida y la vuelta de sus compañeros a la patria. Mas ni aun así pudo librarlos, como deseaba, y todos perecieron por sus propias locuras. ¡Insensatos! Comiéronse las vacas del Sol, hijo de Hiperión, el cual no permitió que les llegara el día del regreso. ¡Oh diosa, hija de Júpiter!: cuéntanos aunque no sea más que una parte de tales cosas. Traducción de José Manuel Pabón, 1982

Musa, dime del hábil varón que en su largo extravío, tras haber arrasado el alcázar sagrado de Troya, conoció las ciudades y el genio de innúmeras gentes. Muchos males pasó por las rutas marinas luchando por sí mismo y su vida y la vuelta al hogar de sus hombres, pero a éstos no pudo salvarlos con todo su empeño, que en las propias locuras hallaron la muerte. ¡Insensatos! Devoraron las vacas del Sol Hiperión e, irritada la deidad, los privó de la luz del regreso. Principio da a contar donde quieras, ¡oh diosa nacida de Zeus!

Versió de Carles Riba, 1919

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit que molt temps errà, després que atuí les sagrades torres de Troia: i de molts homes veié les ciutats, i els usatges va aprendre, i molts de treballs, el que és ell patí per mar en son cor maldant per guanyar la vida i també el retorn dels companys. Però ni així no salvà els companys, desitjant-ho bé prou, perquè finaren tots per llurs mateixes follies, necis, que es menjaren les vaques del sol Hiperíon i el déu va llevar-los el dia de la tornada. D’aquestes coses, parla’ns-en, dea, filla de Zeus, des d’on vulguis.

Versió de Carles Riba, 1948

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre; de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer; molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia;

92

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura, van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Versió de Joan F. Mira, 2011

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia. Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes, sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida. Ell s’hi esforçà, i tanmateix li va ser impossible salvar-los: tots es van perdre per massa insensats, ells mateixos, els bojos, perquè es menjaren les vaques del Sol, el Fill de l’Altura, que pel seu crim els privà de tornar algun dia a la pàtria. Filla de Zeus, deessa, comença d’on vulgues, i parla’ns.

OVIDI, Les Metamorfosis, III, 407-417

Fons erat inlimis, nitidis argenteus undis, Quem neque pastores neque pastae monte capellae Contingerant aliudue pecus, quem nulla uolucris Nec fera turbarat nec lapsus ab arbore ramus; Gramen erat circa, quod proximus umor alebat, Siluaque sole locum passura tepescere nullo. Hic puer et studio uenandi lassus et aestu Procubuit faciemque loci fontemque secutus, Dumque sitim sedare cupit, sitis altera creuit, Dumque bibit, uisae correptus imagine formae, Spem sine corpore amat, corpus putat esse, quod unda est.

Traducció d’Adela M Trepat i Anna M de Saavedra, 1929 (Bernat Metge)

Hi havia una font límpida, argentada d’ones transparents, que mai els pastors ni les cabres pascudes a la muntanya no havien tocat, ni cap altre bestiar, que cap ocell no havia enterbolit, ni salvatgina, ni rama caiguda de l’arbre. Hi havia herba al voltant, que la humitat pròxima nodria, i el bosc no permetia que el sol escalfés gens l’indret. Allà el minyó, fatigat del delit de la cacera i de la calor, es va ajeure, atret per l’aspecte del lloc i per la font, i mentre vol alleujar la set, una altra set li va créixer, i mentre beu, corprès per la imatge de la bellesa que contempla, ama una esperança sense cos, pensa que és cos allò que és aigua. Traducció d’Antonio Ruiz de Elvira, 1990 (CSIC)

Había una fuente límpida, de aguas resplandecientes como la plata, que no habían tocado ni los pastores ni las cabras que pastan en el monte ni otro ganado alguno, y que ningún pájaro ni fiera ni rama caída de árbol había alterado. Alrededor había un césped al que la inmediata humedad daba

93

alimento, y una espesura que nunca permitiría que aquel paraje se entibiase con el sol. Allí el muchacho, fatigado por la pasión de la caza y el calor, fue a tenderse, atraído tanto por la fuente como por la belleza del sitio. Y mientras ansía apaciguar la sed, otra sed ha brotado; mientras bebe, cautivado por la imagen de la belleza que está viendo, ama una esperanza sin cuerpo; cree que es cuerpo lo que es agua. Traducció de Consuelo Álvarez i Rosa M Iglesias, 1995 (Càtedra)

Había una fuente cristalina, plateada de aguas transparentes, que no habían tocado ni los pastores, ni las cabrillas que pastan en el monte, ni otro tipo de ganado, que no había perturbado ningún ave, ni fiera, ni una rama caída de un árbol; había alrededor un césped, al que alimentaba la cercana humedad y una arboleda que no habría de permitir que el lugar se entibiase con sol alguno. Aquí el joven, cansado por la afición a la caza y por el calor, se recostó cautivado por el aspecto del lugar y su fuente y, mientras desea calmar la sed, otra sed creció, y, mientras bebe, atraído por la imagen de la belleza contemplada, ama una esperanza sin cuerpo, piensa que es un cuerpo lo que es agua. Traducció de Jordi Parramon, 1996

Hi ha una discreta font amb ones de plata polida on ni pastor ni cabrit que per les muntanyes pastura no s’ha abeurat, ni cap més bestiar, ni els ocells, ni les feres no l’han tocat, ni tan sols les fulles caigudes dels arbres; tota voltada d’herbei sempre humit pel líquid que raja, l’espessor d’aquell bosc no permet al sol que l’escalfi. Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien. Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa: mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.

CATUL, Poesies completes, V

Viuamus, mea Lesbia, atque amemus rumoresque senum seueriorum omnes unius aestimemus assis. soles occidere et redire possunt; nobis, cum semel occidit breuis lux, nox est perpetua una dormienda. Da mi basia mille, deinde centum, dein mille altera, dein secunda centum, deinde usque altera mille, deinde centum; dein, cum milia multa fecerimus, conturbabimus illa, ne sciamus, aut ne quis malus inuidere possit, cum tantum sciat esse basiorum.

94

Traducció d’Antoni Seva, 1999

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i que les murmuracions dels vells massa severs no valguin per a nosaltres més que un as. El sol es pot pondre i tornar a sortir; però nosaltres, una vegada s’ha post el nostre breu dia, hem de dormir una sola nit perpètua. Fes-me mil petons, després cent, després mil més, després altra vegada cent, després altres mil encara, després cent; després, quan haurem arribat a molts milers, n’embullarem el compte per no saber-lo o perquè cap envejós no ens pugui ullprendre quan sàpiga que han estat tants els petons. Traducció de Josep Ignasi Ciruelo i Jaume Juan, 1982

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i el xiu-xiu dels vells massa seriosos considerem-lo del valor d’un as. El sol pot pondre’s i tornar a sortir: a nosaltres, quan la breu llum s’apagui, ens tocarà dormir una nit perpètua. Fes-me mil petons i cent més després, després mil més, després els cent segons, després fins a mil més i després cent. Després, quan molts milers ens n’haurem fet, els embolcallarem per no saber-los, no fos que un malastruc pugui envejar-nos en saber que hi ha hagut tants de petons.

Versió de Jordi Parramon, 1999

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, que dels vells rigorosos els murmuris ni tan sols en un as hem de preuar-los. Quan es ponen, els sols poden renéixer, mes la nostra llumeta en apagar-se una nit dormirem que serà eterna. Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin i mil més al darrere, i la centena repeteix, i mil més, i cent encara, i després els milers, quan a bastança ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los; perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos que no sàpiguen mai quants besos foren.

Versió de Narcís Comadira, 2007 (“M’hi faig meus set poemes de Catul”, Llast)

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i que els rumors dels vells massa severs no valguin per nosaltres més d’un cèntim.

95

El sol es pon i tornarà a sortir: pro a tots dos, quan s’apagui la llumeta, ens tocarà dormir una nit perpètua. Tu fes-me mil petons, i després cent, després mil més, i cent altra vegada, i altra vegada mil, i cent encara. I quan ja ens n’haurem fet molts de milers, ens hem de descomptar, per no saber-los, no fos que cap malvat pugui embruixar-nos si mai sap que ens hem fet tants de petons.

CATUL, Poesies completes, lxxxv

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris. nescio, sed fieri senyio et excrucior.

Traducció d’Antoni Seva, 1999

Odio i estimo. Com puc fer-ho, potser demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. Traducció de Josep Ignasi Ciruelo i Jaume Juan, 1982

Puc odiar i estimar. Com em passa, potser que em preguntis. No ho sé; veig que, emperò, passa així i em turmento.

Versió de Jordi Parramon, 1999

Sento l’odi i l’amor. Potser els motius em demanis. Jo els ignoro: només sé que és així i això em dol.

PROPERCI, Elegies, I, XXI

Tu, qui consortem properas euadere casum, Miles ab Etruscis saucius aggeribus, Quid nostro gemitu turgentia lumina torques? Pars ego sum uestrae proxima militiae. Sic te seruato, ut possint gaudere parentes; Ne soror acta tuis sentiat e lacrimis: Gallum per medios ereptum Caesaris enses Effugere ignotas non potuisse manus. Et quicumque super dispersa inuenerit ossa Montibus Etruscis, haec sciat esse mea.

Traducció de Joan Mínguez, 1925 (Bernat Metge)

Tu, que cuites a esquivar una mort semblant a la meva, soldat que véns ferit de les trinxeres etrusques: ¿per què gires els ulls inflats al nostre gemec? No fa gaire, jo formava part de la vostra milícia. Vigila per tu, que els pares puguin

96

alegrar-se; per tal que la germana no conegui per les teves llàgrimes el que s’ha esdevingut: Gallus, després d’escapolir-se d’entre les espases de Cèsar, no ha pogut evitar l’escomesa d’unes mans desconegudes. I aquell que trobarà uns ossos escampats per les muntanyes d’Etrúria, sàpiga que són els meus. Traducció d’Antonio Tovar i María T. Belfiore Mártire, 1984 (CSIC)

“Tú, que te apresuras a escapar de un peligro semejante, soldado herido retirándote de las fortificaciones etruscas, ¿por qué vuelves tus ojos enrojecidos a mi gemido? Hace poco yo era parte de vuestro ejército. Y así, sálvate, para que tus padres puedan gozar de ti, y tu hermana no sienta por tus lágrimas lo ocurrido: que Galo, habiendo escapado a través de las espadas de César, no pudo esquivar unas desconocidas manos; y unos huesos cualquiera que dispersos encontrara en los montes de Etruria, sepa que son los míos.” Traducció de Jordi Parramon, 2004

Tu, que corres mirant d’esquivar una sort com aquesta, que dels etruscos fortins fuges, soldat ja ferit, ¿per què gires els ulls al meu gemec, irritant-los? Al vostre exèrcit fa poc jo pertanyia també. Salva’t, almenys, perquè així els teus pares puguin gaudir-te i la germana aquests fets senti que dius tot plorant: Gal, arrencat del mig de les espases de Cèsar, d’unes estranyes mans no s’ha pogut escapar. I qui trobi escampats alguns ossos de mala manera sobre els etruscos pujols, sàpiga que eren els meus.

CARLES RIBA (1893-1959), Elegies de Bierville, 1943

II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

97

JOAN FERRATÉ (1924-2003)

MÉNAGE À QUATRE [Llibre de Daniel, 1970]

Vaig adonar-me'n en ser a l'avió: volia deixar-te, Daniel estimat, i al capdavall innocent, amb el pes de la culpa pel nostre embolic. Ni a la Sandra ni al seu marit, d'aquest crim, que van promoure tots dos, mai no els caldrà penedir-se. Vaig ser jo sol a cometre'l, pel despit que em donà que ens agradessis a tots, que volguessis que tots t'estiméssim: de tots, t'estimava jo molt més que ningú, i em desdenyares a mi. Al meu torn, vaig ser jo, i ningú més, que vaig obstinar-me, quan em tocà de marxar, a retornar-te el desdeny. Sí, te'l vaig retornar, i amb quin escreix! Amb la Sandra, sols a l'aeroport, et vam deixar de costat, i, lluny de tu, encara la vaig abraçar, i vaig donar-li l'últim bes d'un amor que ara comprenc que era el teu. Ho comprenc, i ho sabia de molt abans, rabejant-me en la perversitat de fer l'amor amb tots dos, el germà i la germana gran, estimats l'un per l'altre, tu molt més que ella, però, tu, Daniel, sobretot. Res de més just: dels dos, si algú va estimar-me de veres, sé que vas ser també tu, tu i ningú més, pobre nen sense cap altre amor que el meu amor exutori del teu cor ulcerat, bàlsam del teu sofriment. Doncs, et vaig estimar i em vas estimar: res no compta, fora d'això. ¿I com és que ens vam tornar prou cruels per ferir-nos, tu de primer, per conciliar-te el ridícul marit, sempre posat allí al mig, i després jo, amb la germana, de qui l'amor compensava totes les faltes del teu, que no vaig fer presoner? Lliure, és com el volia, i és lliure que vas estimar-me:

fora d'això, Daniel, no compta res. ¿T'ho creuràs, que és per aquí que començo a veure-hi clar en l'origen del meu joc traïdor, que era voler-te imposar, a tu sol, tot el pes d'un amor que, de franc, no ho podia ser entre desiguals, que és allò que érem tu i jo? Lliure, ho vas ser, i és com et volia, i et vaig forçar a ser-ho, quan et calia ser esclau, el meu esclau, Daniel. Ara tindria el teu odi, potser; però em sembla, a la llarga, que valia molt més l'odi que no pas un buit tan immens com és ara aquest que ens separa: una absència que és pura negació teva i meva a l'ensems. Prou sabem que l'un per l'altre ho som tot. ¿Quina inútil trista por ens retindrà de fer real el real? Vine, amor meu, i omplim-nos de goig el buit de la vida: és ser feliços que ens cal; ara, però, tots dos sols.

98

SUSANNA RAFART (1962)

XII. Elegia de l’amant en guerra [La mà interior, 2011]

Creus que la guerra estalvia les roses que el cor reclamava quan el vell ordre en la pau feia els teus dies amics? Marxes a vèncer ferides d’amor amb les armes dels bàrbars: vols per combat un dogal d’ira millor que el meu nom? Terra de Mai, l’enemic t’oferia els seus llavis per perdre’t sense dir res: un atac cal no guanyar-lo amb la sang. Ets ja l’amant de la guerra i el rostre estimat has mudat per noves regles del joc. On és el poble que espera? Qui collirà en la desfeta el record de les nits que no foren cega vigília de mort, lluna d’un port sense naus? Qui ha dut els mots per salvar-los més lluny? Només tu has guanyat, únic soldat en un camp sol i desert de vivors. Mira darrere dels arbres: no hi són, ja no hi són i ells ho saben, els vells botxins del passat. Ara i ahir ho van dictar. Quina és la guerra i per què? Algú escriu i s’amaga a la cova, queden els mots i el seu traç, com un amor que ha acabat.

99

9. VERS LLIURE I PROSA RETALLADA JOSEP MARIA ESPUNYES

CANÇÓ ALFABÈTICA

Aixeca’t a les cinc. Bossot del menjar. Camina. Dues pessetes per la metro. Espavila’t: falten deu minuts per començar. Fàbrica. Gotes de suor. Harmonia entre tots. Injustícia social. Jeu i no treballis tant. Kyrieleison, què és això? Las a les dotze. Llaga: acidesa d’estómac. Migdia. Acidesa. Metge d’assegurança. No entenc res d’assegurances. Nyonya. Obrir la boca només per respirar. Prou plou, però plou poc. Quinze hores per mal viure. Recull les eines. Somni de “600”. Tinc el cos fet malbé. Una altra vegada el metro. Vuit hores fóra el punt. Xerrarà de l’obrer la TV? Zero d’estalvi.

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-20..), La fàbrica (1958-59)

NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE

Pare nostre que esteu en el cel, sia augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres la jornada de set hores, faci’s un xic la nostra voluntat així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui, perdoneu els nostres pecats així com nosaltres perdonem els dels nostres encarregats i no ens deixeu caure a les mans del director, ans advertiu-nos si s’apropa,

100

amén. RICARD CREUS, 36 poemes a partir del 36 (1976-77)

4

La mare deia: -Que bé que plou, avui ja no hi haurà bombardeig. De nit si plou a la ciutat per la finestra entra olor de rajols amarats i la frescor dels plàtans que alegres es renten les fulles, per la finestra entra, també, la música de l’aigua, fa un ritme i un perfum embriagador que gronxa suaument els llits més feixucs; de nit si plou i no hi ha bombardeig la son entra dolça i suau i tens somnis blans d’abans de la guerra, somies amb camps conreats i amb diumenges al matí, amb llesques de pa blanc ben cruspit, amb xocolates que porten cromets de colors, amb vasos de llet glaçada amb la sucrera al costat, amb muntanyes de nata i matons i amb brioixos i amb croissants. Quan la mare deia: -Que bé que plou, avui no hi haurà bombardeig-, jo ja començava a somiar i em treia la roba corrents la deixava a la cadira de la vora del llit i obria la finestra i sentia l’aigua amiga que venia a fer-me companyia, sentia el soroll de líquid quan cau dins d’un got i sentia sucar dolçament amorosint-ho tot i aclucant els ulls veia la mare que m’oferia els millors plats i els millors gots mentre em deia: -Que bé que plou, veus, avui dorm tranquil que ja no hi haurà bombardeig.

DAVID CAÑO I CARGOL, Barcelona, 2007

BARCELONA 2006

Bon dia, em dic mirant aquest desconegut que m’observa translúcid entre el baf d’aigua condensada en el mirall de les metàfores assimilades i repetides com les mentides transvestides que m’escup la premsa escrita, la ràdio, les ones de realitat adulterada en la meva pantalla plana, dins aquesta andana postmoderna i alhora tan antiga

101

com el mocador blanc veient com s’allunyen les promeses tan sinceres que tothom sap que mai no es compliran.

Mentides, mentides transvestides amb perruques blanques, pantis estripats, faldilles roses i un piercing al nas que sagna per les costures d’un lavabo sense gènere. La Tribuna i el Consell de Savis, el Parlament, la Policia, els Mossos d’Esquadra, tots ens diuen: és veritat!

És veritat que l’Associació de Veïns es transvesteix i es posa silicona a les sines per engatussar l’hereu de casa? I l’hereu dóna que dóna, que no hi ha res més plaent que un polvo amb ganes i metralla dins el cul del president que exclama M’ho han promès! en assemblea. I tot el veïnat calla que calla mentre ell xiscla de gust en habitació ben perfumada per l’olor corporal del regidor, el comissari, el cap d’aquella multinacional o era el d’una Caixa amb grans Estalvis?

És igual, la qüestió és la cadena que el lligava, pobre hereu, el reietó de casa amb natges vermelles i un bon fuet entre les cames, regalimen les comissures de pinyó que en altre temps menjaven xocolata, cellofana i piloteta a les golfes d’un pis que van fer caure després d’anys de mobbing a una vídua que votava Convergència perquè sempre ho havia fet.

Ja és hora de relativitzar-ho tot, em dic als ulls sense lentilles, despintats i pixelats per l’angoixa de remordiments que s’acumulen en fulls esgrogueïts com els crèdits d’una pellícula autobiogràfica, el Mur de les Lamentacions sense banda sonora ni cacofonies tartamudes repetint vicis inconfessables en perdre la consciència i sortir de casa,

102

quan arribo, mentre el sofà s’allunya, que no ens volem acomodar.

La vídua votava Convergència, però es va morir i van llençar les cendres a la paperera del costat del Crematori, que no és cosa tan estranya afirma el responsable prim i amb barba, com Déu mana i ha de ser. Resulta que el compte era buit, sense zeros, i els néts es van quedar sense casa nova, sense mobbing, això sí, i com n’era, de soferta, però què en feia, de la pasta, la paga extra...?

El cafè amb les amigues, taller de cuina sibarita, pilates, estètica i perruqueria, l’anglès, que la globalització així ho imposa i el parxís sense aposta no té gràcia, two euros la partida, o hauria de dir The Match, que de Party més bé poca al gremi de la tercera edat.

I que n’era, de feliç, l’hereu amb els seus intercanvis de parella, trobades inesperades o aquelles tan ben pactades amb el president de la Caixa, el dels veïns, la multinacional i la delegada sindical, que ell és molt progressista! (...)

CARLES HAC MOR, ad libitum, 2004

EN EFECTE

Arrenca el bull: diu que el sacerdot matava una imatge del déu Huitzilopochtli, li treia el cor, el rei se’l cruspia, i la resta de la imatge, a bocinets, era menjada

103

per tothom. Vet aquí, en aquesta litúrgia eucarística asteca, una resposta dubitativa, la molleta d’una imatge. Cada imatge és mossegada per la imatge que la segueix, i una imatge sense importància es cruspeix totes les altres. I es veu que la imatge de la deessa Mare mediterrània era senzillament un con o una piràmide blanca i que els seus ritus tenien un caràcter extremadament llicenciós. El cas és que la poesia feta d’imatges cau pel pes d’aquestes. Un poema curull d’imatges s’envola com un globus. La poesia no té però perquè enlairar-se i el fi de la poesia tampoc no és caure ni no tenir imatges. Pensar sobre les imatges suposa voler consolidar una mena d’imatges: cada poètica és una política en què l’ètica esdevé estètica. Del buidatge de sentit a ençà i enllà del sentit. (...)

MANUEL FORCANO, El tren de Bagdad, 2004

EL TREN DE BAGDAD (fragment)

La paciència és bonica –diuen els àrabs. El paisatge era un cec contemplant-se en un mirall:

104

no res de tanta llum, un mar sense aigua pla com un sostre. Cremava l’esquelet de ferro del vagó i de l’alta temperatura se’t rebentava de suor la pell. Feixuc vernís que t’imposava la quietud i t’enfonsava els ossos a la sang. Totes les sivelles obertes. Els botons fora dels traus. L’abric de la nuesa. I dins mateix del vagó veies miratges: un noi bevia d’una ampolla. Quina set ens fa creure l’altre aigua? Tots els somnis són un oasi al fons de l’horitzó, un jardí d’ombres, sentir-te blat al cos i una mà que pessiga suau la punta de les espigues. I sobretot el plaer: una sínia buidant els seus catúfols damunt teu. Que no plou al desert és mentida.

AGUSTÍ BARTRA (1908-1982), L’home auroral, 1977

XI

-Home de llum d’albada, et sento palpitar en les meves entranyes! Oh, ets el comiat en l’arribada i ets també l’arribada en tots els comiats, amorós de la saba, messies de l’espiga! Has estimat el pes de les estrelles al rostre de l’amada i has sentit com s’enclota en valls la tendresa nocturna. Has dut la mare-selva del desig de la núbil fins als peus de l’amant i has pujat a l’anhel del teu cor nu, com el Crist de les veles. -Has de cantar la nit i els seus heralds feixucs, ara que al firmament ha granat la panotxa dels teus anys. Els pardals picotegen les llavors del teu gest que humanitza l’espai. Somrius a la foscor? ¿Has comprès finalment que la son dels orígens és existir i creixença que alena des de dins? Has de cantar la nit des de les teves rels, on el cant es desperta per alçar el teu cor verd des de la plenamar de la teva nostàlgia, on l’amor del futur occeix els simulacres, on les ruïnes d’arbres posen sobre el teu pit un descans de muntanyes. Has de cantar la nit, el paisatge de l’ombra on baixa la celístia perquè la flor es colltorci i el destí nebulós pugi de sangs antigues i sàpigues per sempre que la mort de les portes és obrir-se... Trenca l’urna dels àngels i obre amb la clau sonora la reixa del jardí on s’amaga la rosa del Viatge!

105

WALT WHITMAN (1819-1892)

Cant de mi mateix, 9 [Fulles d’herba]

The big doors of the country barn stand open and ready, The dried grass of the harverst-time loads the slow-drawn wagon, The clear light plays on the brown gray and green intertinged, The armfuls are pack’d to the sagging mow.

I am there, I help, I came stretch’d atop of the load, I fel tits soft jolts, one leg reclined on the other, I jump from the cross-beams and seize the clover and timothy, And roll head over heels and tangle my hair full of wisps.

Traducció de Lluís Rodà, 2011.

Els portals del graner són oberts i enllestits, L’herba seca de la sega feixugament ompli el carro, La clara llum rellisca entre el daurat gris i verd, Amunteguen els braçats al pallol.

Jo hi sóc, ajude, ajagut damunt els feixos he vingut, He sentit el suau sotragueig del camí, una cama recolzada damunt l’altra, D’un bot en salte a agafar un trèvol que he vist, I rodole per terra i m’espolse el cabell ple de brins. Traducció de Jaume C. Pons Alorda, 2014

Les portasses del graner estan ben obertes i a punt, L’herba seca del temps de sega omple l’alentida carreta, La clara llum juga amb el castany, el gris i el verd amalgamats, A braçades sadollen el graner ventrellut.

Jo hi sóc, ajudo, he arribat ajagut dalt de tot damunt la càrrega, He sentit els suaus sondrolls, una cama damunt l’altra, Pego un bot de les bigues i m’omplo les mans de trèvols i cues de rabosa, I em rebolco fent tombarelles i m’enredo els cabells plens de brins. KONSTANDINOS P. KAVAFIS (1863-1933)

(ΘΥΜΗΣΟΥ, ΣΩΜΑ...)

Traducció de Carles Riba, 1977

RECORDA, COS...

Cos meu, recorda no solament com t’han arribat a estimar, no solament els llits on has jagut, sinó també aquells desigs que per tu

106

lluïen dins els ulls obertament! i tremolaven dins la veu –i algun fortuït entrebanc els va fer vans. Ara que tot això ja són coses passades, fa gairebé l’efecte que també als desigs aquells vas ser donat –ah, com lluïen, recorda, dins els ulls que se’t clavaven; com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

Traducció de Joan Ferraté, 1987

RECORDA-HO, COS...

Cos, recorda’t no sols de com vas ser estimat, no solament dels llits on et vas estirar, sinó també d’aquells desigs que resplendien per tu en els ulls obertament, que tremolaven en la veu –i algun obstacle fortuït els va fer inútils. Ara que tot és ja dins el passat, sembla quasi com si també t’hi haguessis lliurat, a aquells desigs –com resplendien, recorda-ho, en els ulls que en tu es fixaven; com tremolaven en la veu, per tu, recorda-ho, cos.

Traducció de Nelo Risi i Margherita Dalmàti, 1992

RICORDATI, MIO CORPO...

Corpo, ricorda non solo quanto sei stato amato non solo i letti dove hai giaciuto ma i desideri, anche, brillanti chiari per te negli occhi che tremavano nella voce –da un qualche ostacolo casualmente impediti. Ora che tutto ormai è nel passato, pare che in qualche modo a quei desideri tu avessi ceduto –come brillavano, ricordalo, negli occhi su te fissi; e nella voce, come tremavano per te, ricorda, corpo.

(KERIA)

Traducció d’Alexis E. Solà, 1975

CIRIS

Els dies que vindran són davant nostre com una filera de ciris encesos, daurats, càlids i plens de vida.

107

Els dies que passaren resten darrere com una trista filera de ciris apagats. Els de més a prop fumegen encara, ciris freds, consumits, torçats.

No els vull veure: m’entristeix la seva forma i m’entristeix també el record de la seva antiga llum. Miro al davant els meus ciris encesos.

No em vull girar, per no frisar en veure com s’allarga de pressa la filera ja esmorteïda, com augmenten de pressa els ciris apagats.

Traducció de Joan Ferraté, 1987

CANDELES

Els dies del futur s’estan al davant nostre com una fila de candeletes enceses– candeletes d’or, càlides i vives.

Els dies que han passat queden enrera, dolorosa línia de candeles gastades; les més acostades encara fan fum, fredes candeles, foses i corbades.

No les vull pas veure; el seu aspecte m’entristeix, i m’entristeix de recordar la seva llum primera. Al meu davant, miro les meves candeles enceses.

No em vull pas girar, per no veure, i tremolar, que de pressa que creix la línia fosca, que de pressa que augmenten les candeles gastades.

(TEIXH) Traducció d’Alexis E. Solà, 1975

MURS

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte, m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero. No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora. Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien; sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

108

Traducció de Joan Ferraté, 1987

MURS

Sense respecte, sense vergonya, sense dol, bastien murs massissos i alts, al voltant meu.

I sec, ara i aquí, desesperat i sol. No sé sinó que em corca la meva dissort greu.

Tenia moltes coses a fer, fora d’aquí. Com és que, quan bastien, no hi vaig pensar un segon.

Cap soroll de paletes, cap veu, no vaig sentir. He estat, sense adonar-me’n, tancat fora del món.

Traducció de Nelo Risi i Margherita Dalmàti, 1992

I MURI

Senza riguardo senza pietà senza pudore mi drizzarono contro grossi muri.

Adesso sono qua che mi dispero. Non penso a altro: una sorte tormentosa;

con tante cose da sbrigare fuori! Mi alzavano muri, e non vi feci caso.

Mai un rumore una voce, però, di muratori. Murato fuori del mondo e non vi feci caso.

(ΓΕΝΗΣΗ ΠΟΙΗΜΑΤΟΣ) Traducció d’Alexis Eudald Solà, 2008

GÈNESI DEL POEMA

Una nit que la llum bella de la lluna es va vessar en la meva cambra... la fantasia, agafant alguna cosa de la vida: una cosa molt insignificant –una escena llunyana, una llunyana voluptuositat- portava una visió pròpia de la carn, una visió pròpia en un llit d’amor.

Traducció d’Eusebi Ayensa, 2011 (2007)

GÈNESI D’UN POEMA

Una nit en què la bella llum de la lluna s’escampà per la meva cambra... la fantasia, prenent quelcom de la vida: molt poca cosa

109

–una escena llunyana, un plaer llunyà-, una visió seva portà de la carn, una visió seva en un llit d’amor...

SALVATORE QUASIMODO (1901-1968)

ED È SUBITO SERA

Ognuno sta solo sul cuor della terra trafitto da un raggio di sole: ed è subito sera.

Traducció de Josep M. Bordas, 1961

I DE SOBTE VE LA NIT

Cadascú està sol damunt el cor de la terra traspassat d’un raig de sol: i de sobte ve la nit.

Traducció de Xavier Riu, 1990

I AVIAT ES FA VESPRE

Tothom està sol en el cor de la terra traspassat per un raig de sol: i aviat es fa vespre.

Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet, 2007

I EL VESPRE VE TOT D’UNA

Tothom es troba sol en el cor de la terra travessat per un raig de sol: i el vespre ve tot d’una.

MILANO, AGOSTO 1943

Invano cerchi tra la polvere, povera mano, la città è morta. È morta: s’è udito l’ultimo rombo sul cuore del Naviglio. E l’usignolo è caduto dall’antenna, alta sul convento, dove cantava prima del tramonto. Non scavate pozzi nei cortili: i vivi non hanno più sete. Non toccate i morti, così rossi, così gonfi: lasciateli nella terra delle loro case: la città è morta, è morta.

Traducció de Xavier Riu, 1990

110

MILÀ, AGOST 1943

Cerques en va entre la pols, pobra mà, la ciutat és morta. És morta: s’ha sentit l’últim retruny al cor del barri vell. I el rossinyol ha caigut de l’antena, alta sobre el convent, on cantava, abans de la posta. No excaveu pous a fora als patis: ja no tenen set, els vius. No toqueu els morts, tan vermells, tan inflats: deixeu-los a terra de les seves cases: la ciutat és morta, és morta.

Traducció de Ponç Pons, 2005

MILÀ, AGOST DE 1943

En va cerques entre la pols, pobra mà, la ciutat és morta. És morta: s’ha sentit l’últim retrò sobre el cor del Naviglio. I el rossinyol ha caigut de l’antena, alta sobre el convent, on cantava abans de fer-se fosc. No excaveu pous en els patis: els vius no tenen més set. No toqueu els morts, tan rojos, tan inflats: deixau-los en el terra de les seves cases: la ciutat és morta, és morta.

Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet, 2007

MILÀ, AGOST DE 1943

Debades cerques entre la pols, pobra mà, la ciutat és morta. És morta: s’hi ha sentit el darrer brogit sobre el cor del Naviglio. I el rossinyol ha caigut de l’antena, alta damunt el convent, on cantava abans de la posta de sol. No excaveu pous als patis: els vius ja no tenen set. No toqueu els morts, tan rojos, tan inflats: deixeu-los en la terra de llurs cases: la ciutat és morta, és morta.

UOMO DEL MIO TEMPO

Sei ancora quello della pietra e della fionda,

111

uomo del mio tempo. Eri nella carlinga, con le ali maligne, le meridiane di morte, -t’ho visto- dentro il carro di fuoco, alle forche, alle ruote di tortura. T’ho visto: eri tu, con la tua scienza esatta persuasa allo sterminio, senza amore, senza Cristo. Hai ucciso ancora, come sempre, come uccisero i padri, come uccisero gli animali che ti videro per la prima volta. E questo sangue odora come nel giorno quando il fratello disse all’altro fratello: “Andiamo ai campi.” E quell’eco fredda, tenace, è giunta fino a te, dentro la tua giornata. Dimenticate, o figli, le nuvole di sangue salite dalla terra, dimenticate i padri: le loro tombe affondano nella cenere, gli uccelli neri, il vento, coprono il loro cuore.

Traducció de Tomàs Garcés, 1961

HOME DEL MEU TEMPS

El de la pedra, encara, el de la fona, ets, home del meu temps. A la carlinga, amb les ales malignes, meridians de mort, -t’he vist- i dintre el carro de flama, i a les forques, a les rodes que donen el turment. Eres tu, amb ta ciència exacta, voluntat d’extermini, sense amor, sense Crist. Has occit altra volta, com sempre, com occiren els pares, com occiren els animals que et veien per primera vegada. I flaira aquesta sang com aquell dia quan el germà va dir a l’altre germà: “Anem al camp”. I fred, i tenaç, aquell eco ha arribat fins a tu, dins la teva jornada. Oblideu-vos, oh fills, dels núvols sangonosos que pugen de la terra, oblideu-vos dels pares: les seves tombes cauen en la cendra; ocells negres, i el vent, cobreixen el seu cor.

Traducció de Josep M. Bordas, 1961

HOME DEL MEU TEMPS

Tu ets encara aquell de la pedra i la fona; tu, home del meu temps. T’estàs a la carlinga, amb ales malastrugues, per meridians de mort. T’he vist, dintre dels carros de foc, vora les forques, en rodes de tortura. Sí; t’he vist: eres tu, amb l’exacta ciència votada a l’extermini,

112

sense amor, sense Crist. Tu has matat també com sempre, com mataren els pares, com mataren les bèsties que et veieren per primera vegada. I aquesta sang tufeja com en el primer dia, quan el germà digué al seu altre germà: “Sortim a fora” i... aquell eco tenaç i fred, arriba a tu, en la teva jornada. Oblidareu, oh fills!, aquests núvols de sang? Marxeu d’aquesta terra, oblideu vostres pares: les tombes llurs s’afonen per entremig de cendres; ocells negrencs, i el vent, cobreixen els seus cors.

Traducció de Ponç Pons, 2005

HOME DEL MEU TEMPS

Ets encara aquell de la pedra i de la fona, home del meu temps. Eres a la carlinga amb les ales malignes, els meridians de mort, -t’he vist- dins el carro de foc, en les forques, en les rodes de tortura. T’he vist: eres tu, amb la teva ciència exacta disposada a l’extermini, sense amor, sense Crist. Has matat altra vegada, com sempre, com mataren els pares, com mataren els animals que et van veure per primera vegada. I aquesta sang fa olor com la del dia que el germà digué a l’altre germà: “Anem al camp”. I aquell eco fred, tenaç, va arribar fins a tu, dins la teva jornada. Oblidau, oh fills, els núvols de sang que pugen de la terra, oblidau els pares: les seves tombes s’enfonsen en la cendra, els ocells negres, el vent, cobreixen els seus cors.

Traducció de Susanna Rafart i Eduard Escoffet, 2007

HOME DEL MEU TEMPS

Ets encara aquell de la pedra i de la fona, home del meu temps. Eres a la carlinga, amb les ales malignes, els rellotges de la mort, -t’he vist- dins del carro de foc, a les forques, a les rodes de tortura. T’he vist: eres tu, amb la teva ciència exacta persuadida fins a l’extermini, sense amor, sense Crist. També has matat, com sempre, com mataren els pares, com mataren els animals que et veieren per primer cop. I aquesta sang put com en el dia en què el germà digué a l’altre germà:

113

“Anem als camps”. I aquell eco fred, tenaç, ha arribat fins a tu, en l’espai d’un dia. Oblideu, oh fills, els núvols de sang que s’alcen de la terra, oblideu els pares: les seves tombes s’enfonsen en la cendra, els ocells negres, el vent, cobreixen el seu cor.

RAFAEL ALBERTI (1902-…), Sobre los ángeles, 1929

LOS ÁNGELES COLEGIALES

Ninguno comprendíamos el secreto nocturno de las pizarras ni por qué la esfera armilar se exaltaba tan sola cuando la mirábamos. Sólo sabíamos que una circunferencia puede no ser redonda y que un eclipse de luna equivoca a las flores y adelanta el reloj de los pájaros. Ninguno comprendíamos nada: ni por qué nuestros dedos eran de tinta china y la tarde cerraba compases para al alba abrir libros. Sólo sabíamos que una recta, si quiere, puede ser curva o quebrada y que las estrellas errantes son niños que ignoran la aritmética.

LOS ÁNGELES MUERTOS

Buscad, buscadlos: en el insomnio de las cañerías olvidadas, en los cauces interrumpidos por el silencio de las basuras. No lejos de los charcos incapaces de guardar una nube, unos ojos perdidos, una sortija rota o una estrella pisoteada. Porque yo los he visto: en esos escombros momentáneos que aparecen en las neblinas. Porque yo los he tocado en el destierro de un ladrillo difunto, venido a la nada desde una torre o un carro. Nunca más allá de las chimeneas que se derrumban ni de esas hojas tenaces que se estampan en los zapatos.

En todo esto. Mas en esas astillas vagabundas que se consumen sin fuego, en esas ausencias hundidas que sufren los muebles desvencijados, no a mucha distancia de los nombres y signos que se enfrían en las paredes.

Buscad, buscadlos: debajo de la gota de cera que sepulta la palabra de un libro o la firma de uno de esos rincones de cartas que trae rodando el polvo. Cerca del casco perdido de una botella, de una suela extraviada en la nieve,

114

de una navaja de afeitar abandonada al borde de un precipicio. LUIS ANTONIO DE VILLENA, Los gatos príncipes, 2005

PATRÓN DE LOS MERCADERES, HERALDO DE LOS DIOSES, GUÍA EL ALMA A LOS INFIERNOS

Sería hermoso decir que es siempre posible. Pero casi nunca es cierto. Si soy cojo y tuerto en el sendero del Amor o si incluso puedo dudar seriamente de haberlo alguna vez andado (otra vez hablo del Amor verdadero) es porque aquel adolescente que fui, saturado de amor, vivía encerrado en sí mismo, tras las oscuras persianas de su casa, tan solo, que ahora hasta el recuerdo me da miedo. Aunque quizá fuera por miedo (miedo a la humillación, al mundo, a la batalla) por lo que estaba solo allí, junto a la luz, sin voz ni vida… En las tardes de verano (tras las celadas persianas verdes) yo contemplaba en aquel jardín, en aquel patio interior, adolescentes iguales a mí que hablaban de cosas bellamente sucias y eran golfos y libres… En los autobuses miraba a estudiantes como yo, con libros y flequillo, de los que hubiese querido ser amigo y compañero. No pude. No se podía. No me atreví. Muy pocos se atrevían y el cielo –di el azar, si quieres- no fue generoso o benévolo conmigo… ¡Cuánto daño me hicieron! ¿Cómo pude –de dónde saqué fuerzas- cómo pude resistir tanto daño, tanta ausencia? Hermes de los senderos: No te rías de este cojo y cegatón entrado en la madurez que tantea y apenas sabe dónde camina… No te rías, dios de los ladrones. Es aquel niño solo que tantas y tantas tardes de verano, en imágenes y cuerpos bendecidos por ti, Hermes, soñaba el amor prohibido. ¿Cómo culparle hoy? Él sabe también que un beso le falló al principio del mundo.

115

Hazle la soledad más dulce si más no puede haber –no suele haber- y dale imágenes hermosas, el bálsamo de las imágenes bellas, gitones y libros.

JOSÉ ANTONIO LLAMAS, Ruina montium, 2000

JARDÍN DE ÍTACA

Penélope, un rosal debajo del limonero, zurce la tarde que declina y la guedeja de un recuerdo se entretiene, como un beso, en sus dedos ya lejanos

hilos de luz que por el ojal de oro péinanse y traspasan la desidia de unos labios que murmuran un cantar y se humedecen con el jugo de los años, entre los almendros florecidos

busca, a tientas, los cabellos de la tarde que bajan al bastidor de plata

la sombra de una nube que en sus ojos baila un rigodón lentísimo pósase ahora sobre el pétalo de la flor de oro, y no le deja ver, entre los rododendros, a Odiseo que la aguarda

¡Mucho amor faltó de casa! Muchos mares doblegó la fuerza de su quilla, tantos como los peligros, como los días tantos

Penélope, una rosa solitaria en el jardín, perdido, zurciendo está los desgarrones de su alma

Odiseo ha vuelto a casa

PÁJAROS SIN ALAS

Ahora mis ojos son dos pájaros de nieve que se posan en mí, como en un árbol

¿Dónde mi mirar de antaño?

116

Dos extintas llamaradas devoradas por la escarcha

Ahora mis ojos son dos robles abatidos por el turbio fogonazo de un cazador sin nombre

¿Dónde mi mirar de antaño?

Dos palomas arrasadas por un viento que llegó de las estepas más profundas

Dos espejos carcomidos por la herrumbre y en los que mi rostro es una máscara

¿Dónde mi mirar de antaño?

Ahora mis ojos son dos pájaros sin alas JAIME GIL DE BIEDMA (1929-1990), Las personas del verbo (1982)

MAÑANA DE AYER, DE HOY

Es la lluvia sobre el mar. En la abierta ventana, contemplándola, descansas la sien en el cristal.

Imagen de unos segundos, quieto en el contraluz, tu cuerpo distinto, aún de la noche desnudo.

Y te vuelves hacia mí, sonriéndome. Yo pienso en cómo ha pasado el tiempo, y te recuerdo así.

CANCIÓN DE ANIVERSARIO

Porque son ya seis años desde entonces, porque no hay en la tierra, todavía, nada que sea tan dulce como una habitación para dos, si es tuya y mía; porque hasta el tiempo, ese pariente pobre que conoció mejores días, parece hoy partidario de la felicidad, cantemos, alegría!

Y luego levantémonos más tarde, como domingo. Que la mañana plena se nos vaya en hacer otra vez el amor, pero mejor: de otra manera que la noche no pueda imaginarse,

117

mientras el cuarto se nos puebla de sol y vecindad tranquila, igual que el tiempo, y de historia serena.

El eco de los días de placer, el deseo, la música acordada dentro en el corazón, y que yo he puesto apenas en mis poemas, por romántica; todo el perfume, todo el pasado infiel, lo que fue dulce y da nostalgia, ¿no ves cómo se sume en la realidad que entonces soñabas y soñaba?

La realidad – no demasiado hermosa – con sus inconvenientes de ser dos, sus vergonzosas noches de amor sin deseo y de deseo sin amor, que ni en seis siglos de dormir a solas las pagaríamos. Y con sus transiciones vagas, de la traición al tedio, del tedio a la traición.

La vida no es un sueño, tú ya sabes que tenemos tendencia a olvidarlo. Pero un poco de sueño, no más, un si es no es por esta vez, callándonos el resto de la historia, y un instante – mientras que tú y yo nos deseamos feliz y larga vida en común –, estoy seguro que no puede hacer daño.

ROBERTO BOLAÑO (1953-2003), Los perros románticos. Poemas 1980-1998

LA SUERTE

Él venía de una semana de trabajo en el campo en casa de un hijo de puta y era diciembre o enero, no lo recuerdo, pero hacía frío y al llegar a Barcelona la nieve comenzó a caer y él tomó el metro y llegó hasta la esquina de la casa de su amiga y la llamó por teléfono para que bajara y viera la nieve. Una noche hermosa, sin duda, y su amiga lo invitó a tomar café y luego hicieron el amor y conversaron y mucho después él se quedó dormido y soñó que llegaba a una casa en el campo y caía la nieve detrás de la casa, detrás de las montañas, caía la nieve y él se encontraba atrapado en el valle y llamaba por teléfono a su amiga y la voz fría (¡fría pero amable!) le decía que de ese hoyo inmaculado no salía ni el más valiente a menos que tuviera mucha suerte.

118

10. PROSA RÍTMICA, PROSA POÈTICA, POEMA EN PROSA ROSA FONT, Aigua llunyana, 2001

NEN CEC

És un nen d’uns vuit anys que sempre calla. Porta un càntir a la mà i juga amb fang que la mare li du quan cau la tarda. Mou els dits amb tendresa, suaument: emmotlla una careta amb els dos ulls i una boca rodona com de préssec. L’acaba. Se l’emprova sobre el rostre i riu. Riu amb el cor esbatanat. S’aixeca lentament, palpa la porta: la mare ja no hi és, sempre treballa, la seva veu ara és tan lluny, que ell baixa per l’escala, arrapat a la barana. No hi ha ningú: només a dins d’un pis algú que endreça els plats. Després, silenci. La porta de l’entrada, ja la toca, i la maneta freda i el reixat. Comença, doncs, a obrir i els crits esclaten: els cotxes que bramulen, les motos gemegant i una ombra que l’empeny cap a la casa. Retroba encara el pom i seu a terra. La mare quan vindrà el portarà a dalt i, ben tapat al llit, potser somiarà que mira els nens jugant enmig del parc.

VAMPIRS

Oh, fill, sempre has de creure en tot la teva mare! T’ho dic jo, que ja sé tot el que això vol dir. No tinguis por de res. Quan miris una noia, pensa que ella ja sap com et podrà enganyar. Potser tu sentiràs un séc a les entranyes i una cremor a les galtes que et deixarà distret. Però no tinguis por. Deu ser un dimoni amb cames, amb els llavis carnosos i uns ulls enartadors. Potser et rondarà sempre i amb veu de rossinyol et cantarà un amor més fals que les paraules que hi acompanyarà. I et parlarà de terres, de cases i de flors. I amoixant-te la cara, et guiarà a aquell parc que hi ha al final del poble. I tu no hi has d’anar. Que et besarà a la boca, el jersei t’alçarà, i et traurà la camisa: el teu cor arparà. Són els dimonis, fill, les dones que es passegen amb cames de setí.

..., La llum primera, 2005

PENSAMENTS

Si sóc només el somni d’algú que ara em perfà i jo també somnio algú que puc crear i som tots només somnis d’algú més poderós, si tot el que m’envolta no existeix sinó en la ment que fantasia, si ni tan sols ens és donat saber si som reals: uns éssers dins el temps i dins l’espai, mortals perquè som carn i sentim el dolor, ¿podem imaginar que la immortalitat és somni dins d’un somni i que el nostre univers és la creació de milions de pensaments?

119

DAVID CAÑO, He vist el futur en 4D, 2009

XIII

Què és la veritat? Argumentacions darrere cada cantonada, tòpics gastats de tant ser repetits amb entonacions múltiples i imatges modernament canviants. El pes de la manipulació de la història, les empremtes que ens delaten, la racionalitat. La cara girada de la racionalitat. Parla sabent que t’equivoques, Blai, mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i sobretot, sobretot repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibertat.

XVI

Els remordiments. Amb quina garantia cerques per la sequera del no-res? Tot és dissimulable fins que no es rebat l’afirmació anterior i apareix un nou paradigma. Alguns en tingueren i altres no. La tristesa cobrí el cel. L’opció recurrent? La fugida. El silenci només allarga l’agonia, no cura res.

MARC ROMERA, La nosa, 2014

Lloret

Ja mort, nedar sobre el teu toll de sang mentre s’ho miren els borratxos que no entenen que és veritat que tornaran amb un seient desocupat. Ja mort, saber que el mar que put a protectors, cremes solars i orins de gos serà al costat del teu etern vacacionar. Ja mort, pensar que no saps com ni saps per què t’han tornat funda de navalla aquells indígenes suats. Ja mort, t’has dit que ho deixes, que cervesa amb tant de sol i tant de sexe et faran mal. Ja mort, entendre que és inútil, que és absurd i que és estafa, que és mentida, tot plegat.

Resum

Potser va ser la mica d’humitat crepuscular que l’anava penetrant lentament des de la molsa espessa que li havia fet de llit; o el roc cantellut que ara, més descansat, va començar a notar sota l’esquena incomodada. Potser van ser aquelles primeres clatellades de sol que, en girar el cap, els ulls tancats encara, li van ferir els parpells amb el foc d’una alba nova. Potser es va despertar, simplement, perquè aquell ronc profund i llarguíssim que sentia a tocar volia dir que el dinosaure encara hi era.

SUSANNA RAFART, Molí encès, 2005

6.

Avança l’aigua i dins del bosc, m’adverteixen els crits de soldats més recents. Què els demanaré? No l’impuls amb què combateren en les seves guerres sota l’ull de la destresa. Com fou l’últim amor? Què s’extravià amb

120

l’estigma? Coàguls de llum conjuren les seves pors convulses en la pols que no veiem. Passa el vent amb copalta i s’enduu totes les fulles.

11.

Una altra roda completa avança cap a la sang requerida en altre temps. Però has de continuar i cercar-la una vegada més, sota l’arc que t’indica el corrent. Endinsa’t en el líquid del gosar, on les heures acompanyen els cadàvers en la mandràgora del somni cap al mar: llavis que en tu reprenen el claustre i l’arabesc, la mà que inunda els pits de l’ombra, la duna que deposa punt per punt les velles excrescències dels pobles destruïts.

..., Baies, 2005

Art de ròssec

S’estén la pau del mar mentre els alcions fan niu de l’ombra. Em pesen les paraules que s’enllunen al fons d’una albufera seminal. Sóc aigua de dos mons. I tots els dits com peixos s’escolen pels vitralls d’antigues catedrals pensades, cap a la llum irrenovable dels astres. Cerqueu allò que és viu i allò que és mort.

* * * * * La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble. Qui en resisteix l’expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d’erms abandonats? Arreu i enlloc installa amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d’un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.

MERCÈ RODOREDA (1909-1983), Viatges i flors, 1980

FLOR FELICITAT

Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d’una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar al plaer que regala mirar la flor –l’has de mirar estirat per terra-, ni al moment en què el sol de posta la fa cantar. A vegades hi ha deu persones estirades per terra, esperant, amb un desig malsà, amb ulls glaçats, que canti la flor. Els dies són massa blancs, les nits massa fosques... El terreny, lleugerament en pendís, acaba en precipici sec arran d’un golf. La flor canta i adorm. Adormits com una fulla, els homes rodolen avall i van a parar a l’aigua on, després d’una caiguda vertical de cent vint-i-quatre metres, moren amb la boca oberta i amb les dents trencades. El peix forquilla els forada i se’ls comença a menjar de dins estant.

121

FLOR BOJA

És molt enganxosa i molt perillosa. Va deixada anar i Déu nos en guard d’un ja està fet. No és ni bonica ni lletja: és una flor. Té forma d’aranya i color de cera. L’atreu la sang dolça dels homes. Espera, a la vora dels camins, que passin; però han de dur pantalons llargs. D’un bot els puja a la sabata i, amb gran cautela, se’ls entafora entre el camal i la pell, segueix amunt i s’atura a la ratlla del genoll. S’hi abraça i s’adorm.

SALVADOR DALÍ (1904-1989)

PROSES

1. ¿Per què en anar a recollir les engrunes de suro de terra, m’ha quedat al mig de la mà un forat negre, ple i compacte d’un bellugadís formiguer que pretenc de buidar amb una cullera?

2. ¿Per què essent tan dolç de buidar-lo estic esgarrifat d’angúnia?

3. ¿Per què el forat de la meva mà no em fa mal?

4. ¿Per què pateixen tant les potes de les gallines en sortir del coll de les bèsties precisament podrides i seques?

5. ¿Per què tots els coloms tenen els ulls buidats aquesta tarda?

6. ¿Per què els ases podrits tenen el cap de rossinyol? ¿Com és que hi ha rossinyols podrits amb el cap d’ase?

POEMA AGAFAT AL VOL, NO TAQUIGRÀFICAMENT

Veig una ossamenta pútrida i de qualsevol manera. Damunt els ossos una màquina de cosir. Sobre la màquina una ventada de vent subjectada per una palla. Més amunt, una bufetada que es rentava les dents amb una truita francesa d’alumini. A la màquina de cosir, el setrill del petroli i sobre el setrill un rellotge tou, com un formatge de Camemberg que regalima, i se li veia l’os, se li veia l’os de la punta del dit gros del peu. I tot allò no era més que un ruc podrit. L’ossamenta, la màquina de cosir era el ventrell, el vent subjectat per la palla el seu cap, i la bufetada que es rentava les dents amb una truita a la francesa d’alumini no era altra cosa que un eixam de mosques que voltaven el ruc mort i putrefacte.

VICENT ALONSO, Del clam de Jasó, 2002 CE QUI A ÉTÉ COMPRIS N’ÉXISTE PLUS

A Eduard Verger

Ho diu Paul Éluard a “Le miroir d’un moment”. I la por a la soledat me’n protegeix. I imagine la saviesa de Déu com un immens desert i dic només el meu silenci: aquell que ni és llindar ni gimnàstica de manteniment ni compàs d’espera.

122

I no em fa por aquesta negació, múltiple i necessàriament esperançada, perquè ja n’hi ha prou amb deixar caure els mots sobre el paper i, feliç, mostrar-ne l’atzar que només a mi em pertany i qui sap si a qualsevol altre. O és que algú gosaria de fer seu –mimesi impossible i gratuïta- l’ordre que confon l’ocell amb el vent, el cel amb la seua veritat i l’home amb la seua realitat? Mentre ens mirem al mirall que ens manté tan vius com l’instant, farem servir els mots per protegir-nos dels qui ens volen carn estúpida, illuminada al més grotesc dels proscenis. I el mirall és jo i tu i nosaltres. I és també l’allau del temps com una llàntia encesa contra la por de no sé quins deserts o paraules.

PARAULA

El agua del tiempo escurre lentamente en esta oquedad agrietada,

cueva donde se pudren todas las palabras ateridas. Octavio Paz

Quina és la meua paraula? No és que dubte entre una o altra, com aquell poeta entossudit, entre l’àguila i el sol, a buscar-la i buscar-se. Només he de trobar una raó, la que em permeta dir-la des del lloc mateix on es congria l’huracà del silenci: l’únic que em farà oblidar el vell costum de la memòria. Llavors, poc m’haurà d’importar si l’amague darrere d’altres paraules o si l’escric de nou per illuminar la nit o per tacar la neu més alta de la terra.

SALVADOR ESPRIU (1913-1985), Les roques i el mar, el blau, 1981

Un heroi

No sabem qui és, però per la seva actitud militar el suposem un heroi. Com que una munió de bestieses entra en aquest concepte, i altrament cal aprofitar l’antigalla del casc i de les restes de ferro colat que tragina, una mercaderia que ningú no li comprarà, proposem que desfili entre el desmanec supervivent de les escorrialles d’un maniple d’armats –a Sinera dèiem malarmats, o perquè hi anaven o per les reminiscències d’una esvanida vila de pescadors- en alguna processó de Setmana Santa, de les poques que queden. Per l’urc que li endevinem als ulls, no ho farà per devoció. Temem que l’hauran de llogar. Un silè

Si un autor abans esmentat per nosaltres tenia raó, ets massa jove per ser un silè. Però unes altres tradicions més antigues, a les quals ens acollim, assenyalen que pertanys de segur a una família més noble i seriosa, en el seu origen, que la dels sàtirs. Agafes amb la mà dreta una copa, és cert, però potser en ella beus una dura i desolada saviesa. Guarda’n silenci. Qui la vulgui aprendre per lluir-la en una conversa frívola,

123

la pot buscar en un text prestigiós, que no citarem. Qui la vulgui conèixer per meditar-la, que es limiti a veure, sense illusions ni temença, com la seva imatge i el seu camí es confonen reflectits en el propi mirall ocult, límpid, fred, sever, incanviable, que no enganya mai.

ENRIC CASASSES, Canaris fosforescents, 2000

xxix

Si em pots deixar la barrina, no? Per a installar una certa infinitud a la paret del fons i demà te la torno.

LA CREATIVITAT, EN ART, NOMÉS FA NOSA

xxxix

Quan li vaig arrencar la bena

dels ulls, com et deia, van seguir els ulls i tot, xops de sang i rialles, va ser una pena.

TOT ERA UNA ROCA D’OLORS

I ESTAVA MOLT AFECTADA

l

La solitud és un terrabastall,

una cridòria immensa que no calla mai, un vinga trons i trons i trons, un ven- daval.

I QUAN TRONA ET VEIG LA CARA

CARLES CAMPS MUNDÓ, La mort i la paraula, 2010

1

Etern és aquí, etern és això: mutació sense atributs de temps. Els animals no moren, les plantes no s’assequen, les pedres no es trenquen. Són les paraules les que diuen que aquest gos està malalt, que aquest pi s’està morint, que aquest còdol s’ha fet

124

miques. Etern és ignorada successió. Només mor allò que no viu instintivament. Instantivament.

2

L’animal no guarda records. Només té instint, perpetu instant, i potser un cop ensinistrat mostra obediència, submissió, comportament reflex. Però no recorda. No té paraules per rememorar-se. Viu sense passat, i això el fa immortal mentre viu. La mort nia en la memòria.

NB. Podeu trobar més textos a Tenebra blanca. Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània, a cura de D. Sam Abrams, Barcelona, Proa, 2001. ÁNGEL CRESPO (1926-1995), Poemas en prosa (1965-1994)

LA NUBE

Desde su altura intolerable, nos envolvía en su ceniza, cargada de truenos posibles y de naufragios ya acaecidos.

Nos pegaba a las tapias del corral, nos elevaba hasta tocar las bardas con la cabeza. Nos despojaba de nuestra única libertad: la de inclinarnos a escoger un guijarro o pellizcar la hierba.

Imágenes de rostros asombrados, atrapados en lugares cada vez más próximos, eran lanzadas contra los nuestros. Y ecos de pisadas futuras y de hoces que golpean las mieses.

Éramos ya de carne de adobe, ya casi idénticos a la cal requemada, cuando dejó de maltratarnos.

No supimos qué hacer con nuestras sombras.

EL ARCHIPIÉLAGO (Estocolmo)

Acechando alrededor de las islas, ladrando contra los boscajes de hayas, el frío pierde su ayer jubilosa sonrisa. Sin compasión, el tiempo calla: se detiene en las copas cuajadas de nieve y, de súbito, se espanta con el vuelo de los patos salvajes.

Invisible, le sentimos volver sobre las olas y acariciar el cielo marino. Su gesto delata una admiración sin amor, y no tarda, otra vez, en perderse temblando por los troncos.

Por entre los que el reno, con su oveja a cuestas, muerde el liquen de reno y espanta a un rebaño de frías gotas blancas.

125

UN POCO MÁS ALTO

Un poco más alto. No como el ciprés que pretende, afilado en su cima, herir camino como punta de daga, sino como ese árbol que domina los brezos y la arena, y abre sus ramas generosamente, como queriendo ayudarnos a sujetar un cielo azul y gris que amenaza caer sobre las amapolas.

Sólo un poco más alto, un poco casi apenas, pero con las ramas extendidas en todas direcciones: desde la quieta y perecedera columna.

J.N. SANTAEULÀLIA, Bulbs, 1999

Que no m’obligui mai a ser dolent. El meu dolor ja és només, de nou, un formigueig apagat. Continuo fent-me fregues als polsos, suaument. Donaria el que fos perquè les meves mans fossin les de la mare, tan càlides i suaus. A poc a poc els moviments dels dits van mitigant el dolor. Aquí s’està tan bé, assegut, voltat de silenci. Desencreuo les cames i poso els peus sobre la tauleta, amb les sabates posades. Una posició més confortable, per agafar el son. La sang circula millor. Així, així... No cal amoïnar-se per res. Perquè res, en el fons, no importa gens. Vius i morts, innocents i culpables, rics i pobres. Tots avall, en un univers absurd que es va expandint com les ínfimes partícules de saliva després d’un esternut. Metralla de virus i microbis. Això som. Res més. A poc a poc, se’m tanquen les parpelles, que sento molt i molt pesades. El meu buit interior es va poblant d’estranyes imatges que es van succeint ràpidament, com endutes per un remolí que em xucla cap a obscures fondàries. L’aigua negra del son. Veig, fugaçment, la mare, amb un somriure a la boca, que em porta una infusió de sàlvia. Però no amb una tassa, sinó dins el meu gerro xinès, sense ni una esquerda. Sobre una platja, entre curculles i petxines, hi ha una sabateta buida. L’ha deixat caure aquell avió? El veig passar a través dels núvols, petit, com un espermatozoide cuejant entre el líquid seminal. Sota una pluja de fulles rovellades que cauen en silenci, un martell amb taques vermelles emergeix de sota terra, entre tot de tulipes florides. L’aire, de sobte, fa olor de vedella amb rovellons, i un gatet es refrega contra una pota de taula, acamellant-se, miolant tímidament de gana. Es posa a ploure, i aprofito l’aigua de la pluja per rentar-me les mans a consciència. L’inspector, xop al meu costat, esternuda aparatosament i tot seguit es moca amb unes bragues morades que ha tret de la butxaca. Hi ha tot de mans amputades i sangonoses arrossegant-se sobre l’herba, com una invasió d’aranyes monstruoses. Mentrestant, Carla, al porxo, vora la buguenvíllea..., què fa? Balla? Tota sola? Com sortida d’una caixeta de música. La pell molt blanca i la mirada absent. Sense ningú a qui agafar-se. I Víctor? Ja és només un cadàver on pullulen les larves. Com el Pelut. Com la mosca devorada per les formigues. I sense ulls. On són? Els té la Bet, els té la Bet, posats sota els seus cabells rossos, rinxolats com onades. El senyor Joan s’ajup al bosquet i, amb la mà tremolosa, arranca

126

d’entre l’herba una orella amb l’arracada de Míriam, just a l’instant que sona, entre la malesa, el cant de mofa d’una merla invisible. Bufa un vent fresc sobre els pins i els núvols s’acceleren com filmats a càmera ràpida. I encara puc sentir, com si ja no fossin meves, les mans que em cauen suaument sobre la falda, com dues fulles mortes.

[ps.234-236]

ROSA FONT, L’ànima del freixe, 2003

En Josep es va estirar a l’herba. El riu surava com una serp cansada sobre un llit relliscós, ple d’algues. Semblava que volia parlar, però a cada pas, mentre avançava cap al mar, emmudia més i més i acabava enterrant sota les aigües la seva veu esquerpa. Sobre les tiges emmandrides, vinclades pel pes del cos que aguantaven, hi transitaven minúscules aranyes marronoses. Una marieta pigallada estenia les seves ales nacarades en un vol ras i curt. Tot respirava, vora el riu. Les formigues es desplegaven per les vores humides, entre els joncs florits i els brots poderosos dels petits pollancres. Indiferents a tot, recorrien el mateix camí fins arribar al niu: un pilonet de terra salivada amb un forat negre al mig. Es podia sentir el cant de tots els insectes: de les llagostes esquivant els lleus corrents d’aire, desafiant la calor creixent del migdia; dels sabaters que lliscaven elegants sobre la superfície de l’aigua; dels escarabats amb les banyes alçades i les potes cobertes de petites punxes. En Josep escoltava la música dels insectes i la música de l’aigua. Era la mateixa música que havia sentit, de petit, quan al capvespre, amb el seu germà Salvi, anaven a banyar-se al riu. Aquella calor del pic de l’estiu es feia llavors més lleugera. També era la mateixa música que feia la barca d’en Lluci, que tenia avarada allà per anar a buscar petxines a la desembocadura. Era una barca blanca, amb una ratlla verda que la circumdava, pintada just a sota del bordonet, amb la quilla i l’escua calafatades de negre. S’asseien sobre el banc, posaven els rems a l’escàlem i travessaven el riu. S’estaven una estona a l’altra banda, corrent i tirant pedres fins que tornaven i lligaven el cap de mort de la barca al tronc gruixut i estriat del pollancre. De vegades també pescaven: buscaven cucs de terra a la vora del rec, aquells cucs bellugadissos i rojos i els enfilaven a l’ham. Era el moment més esperat per en Salvi. A en Josep més aviat li feien fàstic, aquells cucs que maldaven per desfer-se dels dits, movent-se sinuosament i donant cops amb la cua. En Salvi els enfilava pel cap. Ell deia que era el cap perquè tenia un color més fosc, que contrastava amb el vermell gairebé translúcid del cos. Sovint, collocat i tot a l’ham, el cuc no parava de bellugar-se. A l’aigua, es devia ofegar com aquell nen del poble que un dia de temporal va caure al riu i ja no el van trobar mai més. Van aprendre a conèixer els núvols i el vent. Sabien que els cels enlleganyats són els millors per pescar: els cels de gropada solien portar peix. I coneixien el garbí i el xaloc mirant l’impuls de les canyes.

[65-66]

127

Cada part del tronc era un fragment de la seva vida: la infantesa viscuda en aquell mas com els oasis que potser havia vist el seu fill. La infantesa tenia el color vermell de les roses, el verd cendrós de les saules que s’havien tornat a vestir en aquella primavera plujosa i el groc que aviat tenyiria les espigues de blat. La joventut era l’amor per la Berta. Tenia el color blau de les flors del joier que li havia regalat. I la joventut també era la mort massa matinera de la dona que havia estimat tant. La maduresa era la tristesa que s’allarga durant la infància del fill i que creix amb la partença de l’Antoni. Tenia el color marró de la maleta vella que l’Antoni s’havia endut a la guerra. I la vellesa era la seva solitud. Una solitud sense color. Ara només podia fugir: de la mort del fill, del silenci de la Berta, de la pena profunda del temps (t-e-m-p-s) que encara desconeixia l’Eva, l’única que portava el color de la primavera a l’ànima. Cada tros del tronc contenia un trosset dels seus records. Els va anar agafant d’un en un: els posava drets, hi clavava un tascó i amb la maça els estellava. Cada estella cremaria, s’enduria el foc de la vida i la trasmudaria en cendra. Però la cendra perviuria en els camps, en les flors que creixerien ben adobades, en les closes que mantindrien el caliu de la seva existència. Després, va agafar el petit freixe i el va plantar a tocar del tros de soca morta que quedava de l’altre, enmig d’un forat que havia cavat amb cura, dolçament. Es va girar. Al començament del corriol que travessava les closes, al costat de les primeres regues de l’hort, hi havia l’Eva asseguda sobre l’herba. L’Eva que desconeixia el temps (t-e-m-p-s) i la mort (m-o-r-t) perquè ella era la vida que nega el temps i la mort. L’Eva, que no veia les fulles del freixe ni les roses vermelles de seda que es vessaven sobre el terra de tan plenes d’aigua i de color i de vida. L’Eva, que restava indiferent a tot, amb el cap encongit sobre els muscles que li pesava tant com l’aigua del cor de les roses. L’Eva, que no sabia que existien les flors ni les herbes ni el freixe ni les fulles. L’Eva, que s’inclinava sobre el color de tot perquè ella era el color: el color de tota una primavera que havia nascut feia molts anys amb els ulls de la mort.

[349-350]

128

11. LA IMATGE ELOQÜENT: CALLIGRAMA, POESIA VISUAL, POEMA OBJECTE GEORGE HERBERT (1593-1633), EASTER WINGS

GUILLAUME APOLLINAIRE (1880-1918)

TOUR EIFFEL

129

LA COLOMBE POIGNARDÉE ET LE JET D’EAU JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)

130

COM SÉ QUE ES BESA, Poema de la rosa als llavis (1923)

131

JOSEP MARIA JUNOY (1887-1955), ODA A GUYNEMER (Poemes i calligrames, 1920)

132

VICENTE HUIDOBRO (1893-1948)

TRIÁNGULO ARMÓNICO

J.V. FOIX (1893-1987)

MUSSOL VAIXELL DEL NIL

133

JOAN BROSSA (1919-1998) PAÍS

EL CONVIDAT CONTES

134

GUILLEM VILADOT (1922-1999)

HOMENATGE A LA SARDANA PULSIÓ DE MORT

ORÍGENS DEL POETA PRINCIPI DEL PLAER

135

J. M. CALLEJA, Alfàbia, 2000 CONCERT DE NEGRES NARCÍS

136

PEP MITA

PACO PÉREZ, RELLOTGE JOAN PUCHE, SENSE TÍTOL

137

XAVIER BOU, ENS BOMBARDEGEN SERGI QUIÑONERO, SENSE TÍTOL

TONI PRAT, JOCS BALANÇA

PACO FANÉS, JUGUESCA

138

12. EL CAMÍ DE L’ABSTRACCIÓ: POESIA “GRAMATICAL” I POESIA FONÈTICA VÍCTOR SUNYOL, de ser només, 2013

tres

Ombra esvanint-se

ara ni mentre quasi no quan ja sense encara tan gens de temps a no res per en i ho o

onze

Prelude for meditation, John Cage

si com , així . i més per a

139

com tanta i poc així , si com . en ser només el si així , com . abans de en ara com així , si . abans de en ara , .

..., Quest, 2013

VI (fragment)

i de sempre cap com. per sempre. mai. només allò de ser. només allò o aquest

140

sempre. sense com només així ser Només així. Ser només sense i lluny del cant. ser només sense. només ara ara d’ara i de què. ara de quan ara. de quan. Només sense del mot. (...)

J.V. FOIX (1893-1987)

Rrim & baggà, ça-lú darús cum eiti natz, ça-là defages gefes dell’ariment ut zares telyó & amput, ça-là, ça-lú. Zum tiriïtta-tzit, sinyol logumurós-falenda, demda & dolorenda, & lo-mea beix & lgeix & zuüma mine. V-v-v & c c c and iot umurejant lyordiu, jardina. P-p-p & q-q-q, and xia ut?, 42, dussol. Culub culubibí, bitrat teri 3, 43, guardola noa noí, ‘rrim & fajoa: & flis & flas, saflís! & flas...

18-IX-1951

POEMA PER A N’ANTONI TÀPIES

Iúnni cur unni olàs Ningi innúcure itlóra;

141

Lóra carús terni ritlizi, Titzi cur anc, anc pétora otanna, Títli, ot tànna, pir dus bicóra: Catlús! Catlús! Fétora mat! Mat? Cur ingure? Gure! Mat? Cur catlús? Catlús! Fàtirinc teïnga, títli mitóra: Ot mat, ot gure, ot catlús.

6 de febrer de 1960 JOSEP PALAU I FABRE (1927-2008), Poemes de l’alquimista, 1997

El poema

A SYLVA

La música

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló Ton-ta-tan-tó, ti, to-ta-tó. Tàntata, to-ta-tó. Ti, ot-te-tà, femí, suntà. Tonte-tonte, tan-tó. Un-se-mí, abborà, fe-mí, abborà. Lacatemisotà-uptacomalacoció. Ció, lacatemí, ipsutà. Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà. Bam-ba-là, bam-ba-là. No-totemí. Inta, magdà, to-te-mí. Inta. Inta magdà. La-ca-te-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó. Lacatamoresí.

MIQUEL DESCLOT, Més música, mestre!, 2001

SINTETITZADOR

Zubikai! id kendi dètrim ag malukos bodri nai osofterte. Dede fètrim ra tekinu ner nanai.

Tope guai neluru guai, molamola su perguai!

Rulululu! kob tuhutu ner bodur id rokumort, fler tekinu groito brutu,

142

orka desu tremunort.

Tope hobar molatort, mol atia su perfort!

Boribaf! ikob taràmboix fit ilortes id kalmik. Rostiplaf ner kare sàmboix kurus lukus tetrabrik.

Hóprin gàtkul ega dik, pas-ta pas-ta su perrik!

CARLES BAU DE L’AIRE, Les flors del Mall (80s)

LAFAV HABRUTA

To pànde kàpen hú naiàl trakúixa, avàn sandès mapel kamí delori nàl senvéla fàv atót assola. Esbrú ta. Dunalli gàda fétam pokatrà sa, unabar jàula lavàn llerdossar iel témslia fétun tèl: lafàv esbrú ta. Ve abocàr salgibréll comàns solía mes nóm bal fèrmpo sàtdàl treve gàdes niamb seskom pànyes, nó: vetóta sól ha. Seskom panyes, malló ses, perllen sòls, per sofàzi per plàt gesnok turnàls fandrin gàlzes quetllóts méntrerre fílen. Éllan opòt, huembrú tari atót. Tòp ademó roalori nàlke drín ga i rekúla frontàd… Perot òrna iorínad estillànt túfzek sekràb les. Orín apóc issèn seg àir ezgàn hes. De spré zaixé calsèl labrú tatésta am bún grangés totrà gik hissarrón sa davàn dekàus dellú nezi sentor na òrf edolór sòtala llúmkekré ma, vacillàmper kam ínzino blidà bles, brand ànt làng hidamént helzóuze nòrmes.

143

13. POESIA ORIENTAL (TANKA, HAIKÚ) I POESIA POPULAR (CANÇÓ, RODOLÍ,...) MATSUO BASHÔ (1654-1694)

Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia (1997) Traducció de Jordi Mas López (2012)

El sol ardent, El riu Mogami ja el va ficant al mar ha submergit al mar el riu Mogami. el sol roent.

Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia (1997) Versió de Jordi Coca (1992)

Un vell estany. La granota salta. Una granota hi salta: A l’estany abandonat. el so de l’aigua. Clapoteig a l’aigua.

Traducció de José María Bermejo (1997)

un viejo estanque: se zambulle una rana, ruido de agua

Traducció de Jordi Pagès i J.N. Santaeulàlia (1997) Traducció de José María Bermejo (1997)

Olor d’orquídia. la mariposa S’hi perfuma les ales perfumando sus alas la papallona. sobre la orquídea

Versió de Jordi Coca (1992) Traducció de José María Bermejo (1997)

Fulles de narcís primera nieve: Que cediu cada hivern las hojas del narciso Al pes de la neu. casi curvadas

Traducció de Jordi Mas López (2012)

Sense la pluja, ni aquesta humil cabana relligaria, amb el sostre de palla i ni vuit pams d’amplada.

Versió de Miquel Desclot, Per tot coixí les herbes. De la lírica japonesa (1995)

ISHIKAWA TAKUBOKU (1885-1912) TACHIBANA AKEMI (1811-1868)

Comprar-me un llibre Oh quina joia, i en ser la nit llegir-lo: quan, fullejant un llibre una delícia hi descobreixo que fa qui sap els dies algú que se m’assembla que ja no experimento. prou per emmirallar-m’hi.

144

EMPERADOR MEIJI (1852-1912)

Si tots els homes Al meu jardí, formem una família, una al costat de l’altra, ¿per què bramulen plantes natives tots els vents i les ones i plantes forasteres en aigües embravides? hi creixen ufanoses.

Traducció de Jordi Mas López (2011)

EMPERADOR TENJI (626-671) ONO NO KOMACHI (s. IX)

A la cabana Empallidiren d’humil sostre de palla les flors, abans tan belles, dels camps d’autumne, mentre esguardava les mànigues m’amara, un món on ni la pluja, en ser nit, la rosada. ni el temps, mai no s’aturen.

TAIRA NO KANEMORI (...-990) IZUMI SHIKIBU (c. 976-...)

Vull amagar-lo, És tan efímer, però l’amor que us servo el món, que per a l’altre em puja al rostre, voldria endur-me’n i la gent se n’estranya, el dolç record d’encara i em demana en qui penso. una última trobada.

PRINCESA SHOKUSHI (...-1201)

Trenca’t tot d’una, feble fil de la vida, perquè a la llarga no tindria prou forces per estimar en silenci.

CARLES RIBA (1893-1959)

Tannkas del retorn TAMA-NO-O

De nou la casa, Fil de maragdes, i en la vetlla concorde ànima, fil de somnis! dels cors, el nucli Si et trenques, sigui dolç i pur i el silenci com en un rapte, l’últim, del món on fórem nàufrags. més dolç, de la memòria.

MÀRIUS TORRES (1910-1942), “Entre l’herba i els núvols”

La nit La mort

Com la falena Fulles de trèmol, ve de lluny a la flama, qui tingués com vosaltres els ulls atònits en la ribera de la meva esperança un viure tan sensible, es cremen en la fosca. una mort tan secreta.

145

ROSA LEVERONI (1910-1985)

“Respostes a una dedicatòria que m’ha commogut” (1946-47) ULISSES (1947)

Només voldria Només desitjo ésser-te com un aire el redós de la casa, de primavera: l’esposa dolça dolç i lleu dins la tarda; i als ulls del fill els somnis fort i pur dins el somni. de tots els meus viatges

SALVADOR ESPRIU (1913-1985)

Cementiri de Sinera, XIV El caminant i el mur, XXX

Cristall, memòria, Arços i grèvol, remor de font, de clares oculta neu, prim aire veus allunyades. de tramuntana. La llarga tarda miro, Hivern del mar: sol fràgil amb pauses d’or i somni. damunt platges desertes.

RETORN (Les hores) Per al llibre de salms

d’aquests vells cecs, XXIX L’arquer governa el noble vol harmònic D’un pou a l’altre de la sageta. de la nit, som profunda Fidel al temps, retorno set de font clara. al meu callat origen.

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-20..)

Jo sé que l’aire La diferència quan s’emporta les fulles com un espai per creure no sap que pesen més en els altres. fins que, en deixar-les caure, s’adona que són mortes.

AGUSTÍ BARTRA (1908-1982), Haikus d’Arinsal (2010)

Pesa, corbant-se, tot el brancam de l’arbre, ja sense dubtes.

JOANA RASPALL (1913-2013), Arpegis: haikus (2004)

La trista fulla L’ametller gosa A una altra terra gronxadissa suplica florir quan la glaçada pretenen arrelar-me, un lloc on caure. està distreta. les lleis dels altres.

146

FELÍCIA FUSTER (1921-2012)

Vertical Somnis Buidor Paraula Horitzontal Els segles Buidor plena Silenci Tot només ratlles Poema gràvid.

LLUÍS URPINELL, Tractat d’ofiologia (1995)

Al cor, no hi tinc Ja el cor; hi tinc un roc, Per’xò no suro.

IBAN L. LLOP, Sala d’espera (2013)

El crit d’un núvol Ningú no parla, damunt de les muntanyes. a mà dreta les termes Llum de setembre. de Caracalla.

Eixim del metro. Les parets blanques, No suporte la massa, la calor insofrible em dius de sobte. dins la capella. Contra la hipocresia Sé que no serà dura burgesa, Pasolini. la mort, sinó l’espera.

PONÇ PONS, El salobre (1996); Dillatari (2005)

Com una mà Un haiku és Un tros de vida de fina arena, el temps açò que està passant escrit, instant fet art... esculpeix monstres. ara i aquí. Tot en tres versos. SUSANNA RAFART, Mirjana (1998)

Fill Dolça germana, bevem el vi dels llavis en abraçar-nos, ja no hem de menjar el pa que fa créixer les roses.

NARCÍS COMADIRA, L’art de la fuga (2002)

NATURA VIVA

Damunt la taula, sucrera i tassa, blaves, i una tetera. Malgrat el bec erecte, la tarda és plàcida.

147

JOSEP N. SANTAEULÀLIA, La llum dins l’aigua (1996)

Grans plàtans del passeig: he vist canviar el seu color dia a dia, expressió cromàtica de l’enyor.

Abans de caure, les fulles tenen ja color de terra.

M’acosto la curculla a l’orella i escolto les onades perdudes. Recordo, un cop més, la lliçó primordial.

Buidat del tot, el vell cargol de mar s’omple de veus.

ANTONI PUIGVERD, Hivernacle (1997)

HIVERNACLE

Els ulls de Déu encerclen com un plàstic: s’escalfa l’aigua i germinen els somnis que es podriran a plaça.

CARME JORDI, Amb ales de libèllula (2005)

L’olor perdura per fer-te més present en la nit buida.

ISABEL OLIVA, Rellotge de vidre (2005)

Un fil de sorra al rellotge de vidre. El temps immòbil.

MARIA ROSA ROCA, Showa (2003)

Com es reclina el desmai sobre l’aigua: desig perpetu!

ROGER COSTA-PAU, I en qui, l’ofec? (2009)

plor llis de núvols sobre el camp gras que és desmai –jàssera d’ombra

148

FRANCESC PRAT, Fingiments (2008)

La tramuntana, morada i vermella, passa i passa deixant-ho tot immens, buit dins la seva grandesa desmantellada.

Vent de Provença fas transparent el marbre i el crisantem.

JAUME BOSQUET, Les formes amb la calma (2003)

La pedra espera que la vida esdevingui fredor de pedra.

MANUEL CASTAÑO, Alba de lluna (1986)

La primavera és un futur ple d’ocres i la nostàlgia de neu fosa de besos, i el torb d’una mirada.

ROSA FONT, Tres notes i el silenci (1989)

I tot s’arbora: el xiprer, l’olivera, la veu de l’ona que s’escampa al migdia i la nostra esperança.

ROSA M NOGUER, Pessics de tarda (2007)

El mar esmola les roques temeràries que el desafien.

IMMA D’ESPONA, Instants (2007)

A FREC DE MAR, I

El sol es lleva; l’ona verda rellisca, sense rialles, mentre la sorra immòbil ha perdut les petjades.

FRANCESCA LAGUARDA, Nus a nus (2009)

Cortines d’heura al nostre espai tan íntim. L’obaga verda.

149

IMMA MORENTE, Traç de silenci (2004)

Vibren els vidres cristallitzant el cel. I la finestra?

LLUÍS LUCERO, La lenta digestió de les crisàlides (2012)

El temps no troba uns ulls on el desig pugui ancorar-se.

ESTER XARGAY, Trenca-sons (2002)

Tresca de nervis esquelet en pantalla que la dibuixa

ÀNGELS MARZO, Buscant Quios (2014)

10 33

El blat oneja Quan jo no hi sigui, entre roselles. Sagna qui collirà la rosa la terra fèrtil. per als teus llavis?

CARLES DUARTE, Maríntim, 2008

VIDA, VII HAIKÚS CELESTES, IX

Anhela el cor Ploren els astres. batecs que desconeix, La vida s’atardora. el roig del vent, S’allunya el cel. la fruita d’unes mans. El ponent s’incendia.

JOSEP PALAU I FABRE (1927-2008), Poemes de l’alquimista, 1997

Cançons i plors bressolen una mare. Al fons del cor ronda, sense esperança, un infant mort, un astre.

JOSÉ MARÍA MICÓ, La sangre de los fósiles, 2005

OCTAVO FÓSIL

Cuando despierte, el mar será una inmensa playa vacía.

150

ANDRÉS NEUMAN, Gotas negras / Gotas de sal, 2007

Contra los postes Como en mis sueños ¿Podré trepar el tronco de la lluvia el anuncio se apaga, a las ramas vibrantes se hace astillas. vuelve a encenderse. de la piscina? Aire de paz Atardecer Un buzo emerge. y espuma en los tobillos. se sumerge su antorcha El sol se da en sus gafas Pescamos poco. y el mar es humo. baños minúsculos. JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924), La gesta dels estels: mostra de poemes, 1922

CANÇÓ

A Lola Anglada Sota l’olivera fronda sota l’olivera està: la donzella la més jove que és la més bella del mas.

Fadrinets a la pubilla no la miren ni en passar, sota l’olivera fronda una donzelleta hi ha.

Caterineta li diuen, Caterineta del mas: si no es casa la pubilla, no la deixen festejar.

Té un cantiret a la vora, una violeta a la mà i una rosa a cada galta: tots els fadrinets del pla.

Si no es casa la pubilla, la garlanda no li val.

Un hereu torna d’Espanya que al servei del rei anà; si volia a la pubilla, ja no s’hi vol maridar.

Sota l’olivera fronda, sota l’olivera està, la donzella la més jove, que és la més bella del mas.

La pubilla s’esllanguia, Caterineta no tant;

151

si l’una aniria a missa, l’altra aniria a dansar: a la plaça fan ballades, la sardana dels galans.

Quan l’hereu la triaria la voldrien tots plegats: si la pubilla es fes monja ella es podria casar.

Caterineta li diuen, Caterineta del mas; sota l’olivera fronda, sota l’olivera està.

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998)

CANÇÓ DE PLUJA

Si el sol puja escaletes ens mullarem demà. Tot just la pluja alerti el gall del campanar pel clar de les gateres s’esquitllaran els gats i sortirem nosaltres per la porta més gran. Gallarets de bugada fugiran dels terrats. Cargols i cargolines ens acompanyaran. Traurem les katiusques i un paraigua espatllat i capa amb caperutxa malgirbada amb un sac i les ganes de córrer i un delit prou estrany. A cada toll que hi hagi espernegarem tant que escatxigarem tots els mussols del veïnat. Espolsarem les plantes dels horts i dels ravals i els arbres de la plaça i les flors del solà, i pararem la galta per rebre-hi el ruixat. Entomarem la dutxa de totes les canals

152

i ens inventarem barques a tots els xorregalls. Si estevenet venia amb l’agulló torçat sabrem un sortilegi que ens el farà ballar. Balla que ballaria avui i l’endemà, fins que amb barret d’arestes el sol haurà tornat i haurà desat la pluja al prestatge de dalt.

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003), La fàbrica (1970-71)

COM QUE ARA VE EL BON TEMPS

Com que ara ve el bon temps, amb set pedretes blanques farem set menjadors a la vora de l’aigua. A l’hora d’esmorzar hi pararem la taula; fulles de marronyer ens faran de tovalles. Dilluns mengem arròs, dimarts, truita amb patates, dimecres i dijous, cigrons amb botifarra, i pa amb tomàquet el divendres i el dissabte. Si surt un aprenent li llevarem les calces i amb un espardenyot li estovarem les anques. Quan passi el director posarem cares llargues, direm “bon dia” a cor i ens taparem les cames; set diables ocults faran grans riallades. En ser tres quarts de nou despararem la taula i mentre soni el corn fugirem de la clasta. Amb menys de quatre salts ja serem a la plaça; un quart per esmorzar i un quart per fer gatzara.

153

Dos minuts per les nou tornarem a la tasca. Passant pel safareig ens rentarem la cara, engegarem un crit que esparveri les dames i saltarem el gual com qui se’n va a batalla.

Com que ara ve el bon temps, amb set pedretes blanques farem set menjadors a la vora de l’aigua.

MIQUEL DESCLOT, Cançons de la lluna al barret, 1978

CANÇÓ D’ESPANTAR ESPERITS

Mallerenga malleró que ara voles i ara no; tralairó!

Obre l’ala de matí i abandona el bosc de pi; tralairí!

Que les fades d’Alió volen prendre’ns la vivor; tralairó!

Fes sonar el teu violí per la vall del Francolí; tralairí!

I arrossega amb la cançó l’esperit de la negror; tralairó!

Mallerenga mallerí que no voles però sí; tralairí!

CANÇÓ DE L’HORA DE LES BRUIXES

El germà de la pluja remena els ulls del riu i alça la tapadora d’aquesta nit d’estiu.

Un rellotge de lluna toca dos quarts i mig.

154

El criat de la bruixa prepara el sac de por i el buida per la plana a tall de sembrador.

Un rellotge de lluna toca tres quarts i mig.

L’habitant de la brusa vermella de la nit s’atura sota un porxo i fa un petó petit.

Un rellotge de lluna toca l’hora de tu.

CANÇÓ DEL FARONER

El faroner del Cap de Creus encén el foc amb llum de lluna.

Du barba llarga fins als peus i mai no menja ni una engruna.

Fa tres mil anys que vetlla el far i ja ha viscut set-cents naufragis.

Té la mirada al fons del mar i sempre canta mals presagis.

El faroner del Cap de Creus tan sols espera una donzella:

“Vindrà vermella fins als peus, en una barca amb bona estrella.

Potser ja no es fondrà als esculls ni es desfarà contra la terra.

Portarà l’alba al fons dels ulls i avançarà cap a la serra.”

El faroner del Cap de Creus encén el foc amb llum de lluna.

Du barba llarga fins als peus i mai no menja ni una engruna.

NARCÍS COMADIRA, Lent, 2012

CANÇONETA

Matí de maig. Hi ha calitja.

155

Les acàcies en flor escampen emperesides la mel de la seva olor.

Una merla decidida, negre de sutge i bec d’or, vol esberlar la calitja amb el cristall dels seus sons.

On van tantes notes pures? On va la màgica olor? Entre cristall i calitja se’m menja el desfici del cor.

Negre sedós de la merla, blanc mantega de les flors. Com oneja la bandera del reialme del dolor!

MARIA CASTANYER (1913-2003), Antologia poètica, 2010

CANÇÓ DE LA MENTA

Pel camí de la font, la menta mentidera. Pel camí de la font, l'amor m'hi espera.

Els peus dins de la molsa i al cor una cançó. Els peus dins de la molsa, als llavis un petó.

Pel caminet petit la menta treu florida. Pel caminet petit, l'herba fresca i humida.

Saltant sobre l'herbei, dos cors en dansa. Saltant sobre l'herbei floreix una esperança.

Caminet de la font, la vida és perfumada. Caminet de la font, la menta ja és granada.

Darrera el bruc florit, uns ulls dintre la fosca. Darrera el bruc florit,

156

l'amor m'ha sigut dit. CANÇÓ DEL DESIG INÚTIL

Jo voldria i no voldria un cel d'or a mig febrer. Jo voldria i no voldria un amor que mai tindré.

Jo voldria de vegades que un alè em fes estremir. Les hores endormiscades no s'haurien fet per mi.

Jo voldria una mirada com el foc del girassol i una terra escabellada com un bri de plomissol.

Jo voldria unes dents blanques i una rosa de neguit i el perfum de moltes branques adormint-se sobre el pit.

Jo voldria cada dia un bes, que fos el primer. Jo voldria... jo voldria un amor que no pot ser.

JOSEP CARNER (1884-1970), Auques i ventalls, 1935

AUCA D’UNA RESPOSTA DEL SENYOR GAUDÍ

A Carlota Campins

Tothom n’ha sentides dir d’aquest gran senyor Gaudí

que cada hora –no s’hi val- fa una cosa genial

i no deixa viure en pau l’home savi ni el babau.

Ell alçava amb ferro vell l’alta gàbia d’en Güell.

Arma un temple a Sant Martí que mai més no tindrà fi.

Ningú diu de can Calvet que no fa calor ni fred.

157

En un parc posa en Gaudí l’Orient a estil d’ací.

La gran Seu dels mallorquins, l’esbotzà de part de dins.

Amb la casa d’en Batlló burxa el neci espectador,

i amb la casa d’en Milà es pot dir que el va aixafar.

Ara ha fet una maqueta d’una església “maqueta”.

És el temple i cada altar tot de fil d’empalomar.

Però l’èxit d’en Gaudí ve d’allò del violí.

Per cinc cèntims ho sabreu (de les auques és el preu).

Dona O Comes i d’Abril va guarnir un saló d’estil.

L’estil era... no ho sé pas. Un Lluís que no ve al cas.

Ella té un oncle segon que ha rodat per tot el món.

Un matí que era al Midi, se li ocorre de venir.

Mes s’atura: -A la neboda dec encar present de boda.

Què li duc, què no li duc... convindrà que hi tingui lluc.-

Vol quelcom de faramalla, i de sobte deia: -Calla!

De petita l’he sentit fent escales dia i nit,

que eren, ai, per “desiguales”, la terror de les escales.

Un piano li daré; tant se val que quedi bé.-

158

I ja posa un telegrama: -Cua Erard per una dama.-

Ell arriba (per Cerbère) i el piano ja l’espera.

Envers la senyora Comes el duu un “pessetero” amb gomes,

i mant camàlic que sua puja el piano de cua.

Per sorprendre-la, era un dia que la senyora tenia,

alleujant la consciència, “cine” de beneficiència.

Porten, amb emoció, el gran fòtil al saló.

La neboda va arribar: -Oncle! –Noia! (Allò que es fa.)

En mirar el present novell dona O no cap en pell.

Però fa un veí subtil: -¡El piano no és d’estil!

-¿Com ho fem? ¡I el vull lluir! Ja veuràs, crido En Gaudí.-

Ell, molt fi, ve de seguida. -¿Què volia, si és servida?

-Ja coneix- diu ella humil- que el saló tot és d’estil.

Sense fer cap dany a l’art, ¿on posem aquest Erard?-

En Gaudí mira el saló amb aquella atenció.

Ressegueix tots els indrets i mesura les parets.

D’un brocat alça les gires i separa cinc cadires.

I aleshores, somrient, va movent el cap d’argent.

159

La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.

-¡Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir.-

Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.

-¿És vostè- diu molt atent- qui es dedica a l’instrument?-

La senyora que li explica: -Oh, veurà. Toco una mica.-

I va dir el senyor Gaudí: -Miri, toqui el violí.

JOAN FERRATÉ (1924-2003), Les taules de Marduk i altres coses (1970)

EL CAVALL I EL BOSCATER

Fa molts anys que, al Picarany, em passava un cas estrany.

¿Fou al bo de la tardor o en ple hivern? Bé, de calor,

no en feia. Més aviat, feia fred, un fred pelat,

del qual jo (convalescent d’una causa que la gent

del meu temps tenia por fins d’esmentar) si més no

em defensava, amb braser i amb un paltó casaner

que duia sempre, gruixut i llanut, mentre, assegut

damunt, gairebé, del foc del braser, a poc a poc

m’hi deixava socarrar, mantenint, però, el cap clar

i a la fresca. No cal dir que res, fora de llegir,

no podia fer, tancat allà dins. És veritat

160

que, regularment, sortia a donar un tomb, cada dia

una estona: a mig matí, i potser a la tarda, si

feia bo. Fins, de vegades, prenia el sol (les vegades

que arribava el sol solet de l’hivern a alleujar el fred),

ajaçat dessota un pi, entre el bruc i el romaní,

el fonoll, la farigola i l’espígol. (A la gola

se’m fa un nus: quants de records que tinc, de tants dies morts!

Quanta runa!) Era feliç, no pas com al paradís,

concedim-ho, però prou perquè, en ple rovell de l’ou,

no veiés com, ni per on, mai voldria tornar al món.

Va ser el món el que em tornà, amb el cas que em va passar;

o potser caldria dir que sóc jo que hi revinguí.

Perquè el món, que té assignat de fer d’esca del pecat

però res no pot per si, no passà, doncs, d’escollir

el cavall i el boscater que van fer, plegats, d’esquer.

Quin cavall! Polit, lluent, d’anca forta i ull decent!

Quin boscater! Jove, fresc, massís, àgil! Tan grotesc

em semblaria de dir que no em vaig sentir morir

161

de desig pel boscater com és veritat que sé

que el cavall m’enamorà de cap a peus. No passà

res, és clar. No passa res mai, enlloc. I si hi ha res

que ara puc assegurar, és que el boscater es posà

a fer feina (va aclarir el bosc) i que l’enllestí

en tres setmanes, o un mes, a tot estirar. Res més,

doncs. No res, cap aventura. I encara el record me’n dura,

d’aquell cas que em va passar fa vint anys! Hi ha qui dirà:

si no va passar res, ¿què vol dir, tot això? ¿I per què

tant t’entestes a evocar un cas que mai no passà?

Parlem-ne. Ja ha estat admès que no va passar mai res,

que, si em vaig enamorar, mai no vaig posar la mà

ni a les natges ni al batall del llenyaire o el cavall.

I, amb tot, gosaria dir que veig la mà del destí

treballant a fi de bé en el fet que el boscater

i el seu cavall van venir, tots dos, a fer-me patir

d’un amor que sembla estrany, aquell any, al Picarany.

Una altra qüestió és: dels dos, ¿qui vaig voler més?

162

Els vaig desitjar tots dos, follament. Ara, si fos

a fer, i fos al paradís, on tothom tindrà permís

de cercar el bé, sense por de mal, ni por del perdó,

i si fos que, tanmateix, em calgués dir: “És aqueix

que vull”, crec que, al capdavall, elegiria el cavall.

SALVADOR OLIVA, Retalls de sastre (1988)

DESFASAMENT

Un dia un predicador va fer a la plaça un sermó;

tot el poble l’escoltava mentre ell així s’exclamava:

“Ai, pubilles catalanes, que aneu a ballar sardanes

amb jerseis multicolors i sense sostenidors!

Quan saltironeu, cofoies, tant si sou dones com noies,

tots els davants desfermats us van desacompassats

i el “tots som pops” esdevé un ritme foll de vaivé

(millor dit: de puja-i-baixa des de la gola a la faixa),

i és com veure en escomesa l’art i la naturalesa”.

Al meu costat un senyor va dir: “Sí que té raó;

ara em recordo d’un savi que va dir un dia al meu avi:

“Si els davants fan vida a part,

163

no hi ha natura ni art” ”.

FEDERICO GARCÍA LORCA (1898-1936), Eros con bastón, 1925

SERENATA

(Homenaje a Lope de Vega)

Por las orillas del río se está la noche mojando y en los pechos de Lolita se mueren de amor los ramos.

Se mueren de amor los ramos.

La noche canta desnuda sobre los puentes de marzo. Lolita lava su cuerpo con agua salobre y nardos.

Se mueren de amor los ramos.

La noche de anís y plata relumbra por los tejados. Plata de arroyo y espejos. Anís de tus muslos blancos.

Se mueren de amor los ramos.

164

14. L’HUMOR POÈTIC: EPIGRAMA, SÀTIRA... JOSEP CARNER (1884-1970)

EL CRIAT DE CASA BONA

Palplantat i lluent, si li venia un accés de singlot, dimitiria. EL POLÍTIC

Quan diu rugint: -És tot govern impur!- hom hi endevina el governant futur. L’ARGENTÍ PROFESSIONAL

Ballant amb dames que l’edat recalca, adés les alçaprem, adés les falca. UN NOI QUE PROMET

El noiet que és la tinya del raval serà (deixeu-lo fer) “l’home que ens cal”. EL MINISTRE

Urgent! Un secretari de talent. - En això de talents -diu-, ¿qui hi entén?

L’EXPLORADOR

Se’n va de l’illa amb un renec dramàtic tantost hi veu empremtes de pneumàtic. LA PERSONA FINA

Un cop –hi ha qui us faria tornar heretge- va a la comuna a dir una cosa lletja.

[“Tirallonga dels sisos i els asos d’aquest món”, dins “Auques i ventalls”, Poesia 1957] CARLES FAGES DE CLIMENT (1902-1968), Epigrames

Si aquell timbaler del Bruc de l’exèrcit nacional enlloc de tocar el timbal, s’hagués tocat els bemols, els catalans, de retruc, ja no fórem espanyols.

165

La meva vida no és bruta; tampoc dic que sigui neta: per no casar-me amb la puta ho vaig fer amb la Ramoneta.

Ni pagès de remença, ni poeta de pis, tinc muller, gat i gos i un mussol a la tanca; tinc els fills a balquena i un erari imprecís; qui vulgui saber més, que vagi a Salamanca.

JOAN FERRATÉ (1924-2003), Catàleg general 1952-1981, 1987

7. LA PATUM PROFESSIONAL

Tan poc honor l’emprenya, i dimiteix (l’any vinent tindrà el premi que es mereix).

9. L’ANTÒLEG PROFESSIONAL

Les tites crida, i peix les criatures, com el seu nom indica, amb triadures.

11. EL PRESIDENT PROFESSIONAL

“Catalans, aquí sóc perquè he vingut! Ja el tinc, jo, el càrrec. Feu-vos l’Estatut!”

12. EL MALEÏT PROFESSIONAL

Espaterrant burgesos i ganàpies, com el seu nom indica, pinta tàpies.

13. EL BRUT PROFESSIONAL

A voltes, de la llengua que destrossa, com el seu nom indica, en ven la brossa.

JOSEP ELIAS, Davant del fat com si no hi fos, 1982

LA METÀFORA

Ja t’entenc, President, el model: quan sovint els obrers en aplec reivindiquen irats llurs anhels tu respons conseqüent fent-te el suec.

SALVADOR OLIVA, El somriure del tigre, 1986

L’ARGENTER PROFESSIONAL

A la manera de J. Carner

Les teories que ell, crispat, desfalca, adés les estergeix, adés les calca.

166

..., Retalls de sastre, 1988

L’ESPOSA DEL NARCÍS

D’aquest home, creieu-me, en tinc un feix: cada dia em fa el salt amb si mateix.

L’AMANT DE L’ATLETA

Si li deixés fer el joc que més li agrada, em deixaria, el ximple, triturada!

L’ESPOSA DEL GRAMÀTIC

Només em saps parlar de quatre temes: atributs, nexes, còpules i semes.

EL PARE DEL PUNKIE

Veient-li aquella cresta tan patètica, no sap si blasmar el món o la genètica.

..., El somriure del tigre, 1986]

LA BALADA DELS XIMPLETS

Exercici de retòrica

Nosaltres érem aquells ximplets que als disset anys feien la guerra plantant pasquins a les parets i sindicant-nos ben a l’esquerra.

Portàvem jeans americans, barba abundant i cabellera, gipons de cuir, shetlands llampants i enamoràvem a la primera.

Teníem cossos allucinants, timbres de veu melangiosos, membres ben fets, dents albicants, pistrincs a doll i noms famosos.

Tot era nostre, terres i mars, no coercíem zels ni falleres, i practicàvem esports dels cars: tennis, esquí, iòting i heteres.

Llegíem llibres de Marx i Freud, ciclostilàvem libels de lluita i entre sospirs i udols de coit tots somiàvem girar la truita.

167

Fèiem discursos fascinadors i convertíem els cors malmesos: tots els adeptes i seguidors de déus caducs i hàbits burgesos.

Avui, però, som diferents: tenim despatxos molt respectables, hem assolit poder i béns i ens hem tornat insuportables. LA BALADA DE LES XIMPLETES

Un altre exercici de retòrica

Nosaltres érem les ximpletes dels anys seixanta als disset anys, que no gosàvem fer manetes i ens encisaven els paranys.

Estudiàvem a les monges, teníem totes els ulls blaus, unes mamàs de carns ja flonges i uns papàs rics però babaus.

Ens enfollia d’anar al cine per veure-hi films de flirts ardits (sota els vestits de mussolina se’ns arboraven els sentits).

Després d’un “COU” de floritura, vam ingressar a la Facultat a estudiar literatura seguint els codis al dictat,

i entre deixalles de preveres, lletraferits i altres d’afins, vam capficar-nos per quimeres que desemboquen llit endins:

esdevinguérem esquerranes i fins i tot bisexuals; fèiem l’amor amb lesbianes i amb els enllaços sindicals.

Avui, però som diferents: tenim marit, amants, minyona, un Ford i fills pre-pubescents: els més bonics de Barcelona.

168

JOSEP PEDRALS, Escola italiana, 2003

ESPINES DE REFINAMENTS LITERARIS, XLIII

Es diu l’artista per cop enèsim

que es pot ser pèssim, mai: pessimista.

ESCRIT A LA PELL AMB GANGRENA (fragment)

Amb el que em costa a mi de decidir

si una historieta és bona, si m’engresca, i quan em trobo anant pel bon camí se’n va la inspiració a prendre la fresca.

* * * * M’aturo i aniré a fer un cigarret.

NARCÍS COMADIRA, “Versos lleugerament inconvenients”, Lírica lleugera, 2000

MALLARMEANA

Un cop de mall no abolirà l’atzar amb què engreixeu el vostre cigne impur, ni abolirà les arpes ni l’atzur ni la remor que sense rems fa el mar.

La carn és trista sota els llums d’un bar i és trista l’ombra que projecta el mur amb què us volteu, i el seu domini obscur no el venç la llum del vostre fràgil far.

Si heu llegit tots els llibres jo no ho sé, ni sé la premsa amb què xafeu els rims ni sé la daga que us serveix els crims.

Tampoc sé l’Orde on feu el cavaller. El que sí sé és que viviu als llimbs i, amb mall armats, no sou cap Mallarmé.

L’AUTOR HI SURT AL PAS DE MALEDICÈNCIES

GREMIALS I LES FORMALITZA ABANS QUE HO FACI UN ALTRE

Amb el teu posat manyac, enganyes a esquerra i dreta. Dus el centre a un atzucac i a tots fas la trabanqueta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

169

La sentor del teu jardí, per verd que sigui és de pleta. I els teus bulevards, per mi, no són més que una careta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

¿I què dir de Les ciutats? Simplement, que ets mal paleta. Ni amb els versos ben rimats aixeques la paret dreta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

Amagues a Desdesig capricis de marieta, i mai no has partit, pel mig, cap rodella amb la sageta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

La teva Terra natal, un desert sense cap meta; tan petita i tan local que la fas en bicicleta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

A l’àlbum dels teus records, una història poc neta: pols només de desigs morts que no traurà cap baieta. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

I ara, per terror final, una llibertat d’esteta, ben amanida, com cal, amb olis d’obra completa. Pels poetes ets pintor i pels pintors ets poeta!

EL PAÓ

Predestinat, un tou de borrissol m’acotxava les pors de la infantesa. Un cop adolescent, com qui no vol, vaig començar a mostrar-me, cua estesa.

170

I més d’una va caure, seduïda pel meu plomatge d’ulls iridescents. Ja sempre més m’he anat buscant la vida, plegant i desplegant els meus talents.

Ara que ja he enfilat la cinquantena, mig la vergonya, mig la mandra em frena. Visc de records i del passat fulgor.

Però em greixo el ventall –bé, amb poques ganes- per si m’atorguen el Premi d’Honor –valga’m Déu!- de les Plomes Catalanes.

PERE QUART (1899-1986), Circumstàncies, 1968

CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE Al senyor Ramon d’Abadal

Regracio el meu destí i la meva poca traça perquè un dia a mig camí em deixaven sense un bri.

A pesar de tantes noses em veig força independent i més lliure que el torrent que té marges i rescloses.

Ara sento pietat dels companys que han fet fortuna en diner i en potestat, presoners de llur estat.

I no estic pas poc content del treball obligatori que m’imposa un deure urgent com a tanta i tanta gent.

Pas a pas, i no de bou, cada mes em gasto el sou; em ve just, però en tinc prou. No estalvio ni faig deutes (tret que em sagnin terapeutes).

Així em trobo més a prop dels petits que el gran menysprea i com ells aguanto el cop i rebullo per la idea. Hi ha qui em diu: “Ets un esnob”.

171

Però el cas és transparent: ja no sóc terratinent, ja no puc fer testament, hissa, hissa, hissa, hissa! Net de cor i de calaix, tiro dret, no de biaix. Ja no cal que vagi a missa!