Dossier Personal – Art Contemporani

Dossier personal per Ignasi vila Padr Art Contemporani Universitat Pompeu Fabra 2015

Art Contemporani Universitat Pompeu Fabra Dossier personal per Ignasi vila Padr

2

TASCA 1 National Gallery, de Frederick Wiseman (2014)

Aquesta nit he anat a veure National Gallery i mha despertat unes ganes boges de tornar a crear. Ja fa un parell danys que no toco la tinta xina, ni els pastels, i lestoig dels carbonets ha quedat tapat per una immensa pila de fulls, postals, propaganda Des que vaig acabar el batxillerat artstic, sense voler-ho i sense adonar-men, he deixat bastant de banda les arts plstiques. I sembla mentida, perqu recordo perfectament quan a primria esperava amb candeletes lhora de plstica dels divendres i quan els professors em cridaven latenci per dibuixar als llibres en lloc de prendre apunts.

Per torno a la sala del cinema i torno a sentir la creaci ben a prop. Jo sempre he defensat que lart el podem trobar a tot arreu, i ara que ho escric penso en lhome que apareix al documental polint i muntant els marcs pels quadres del museu, que desprs tartamudeja delicadament mentre explica a un grup les virtuts duna fusta que lapassionen. I aqu no sabria definir si lartista s ell mateix, o la cmera que el captura i hi dialoga des del silenci, o els ulls daquell jove del grup que aparentment no sinteressa gens per lexplicaci, o no lentn.

Tinc la sensaci dhaver visitat la National Gallery de la millor manera possible. Les tres hores de documental vnen a ser el mateix que una visita exhaustiva al museu. Amb ladjectiu exhaustiva em refereixo a que retrata realment tot el que s la instituci, i fins i tot ms que aix. Va ms enll de les obres que hi ha exposades i dels respectius pintors, dels posteriors restauradors i dels comissaris, ms enll dels significats i emocions que suggereixen, ms enll del dileg que sestableix a cada exposici, ms enll del pblic, els crtics i les seves interpretacions, ms enll del que hi ha ms enll de tot aix. s interessant la posici que adopta Wiseman, la perspectiva mesuradssima que agafa per poder arribar a tot.

Quan sc a un museu, de primeres paro molta atenci en les obres i mencanta fixar-me en cada detall, primer observant-les sense saber-ne ni el ttol i a vegades ni lautor. Desprs en llegeixo la descripci, i me les torno a mirar amb deteniment. Per fcilment el meu inters es desvia cap a les altres persones que ronden per la sala, com es relacionen aquestes amb les mateixes obres que jo observava cinc minuts abans, com les miren, com shi acosten, qu en pensen, com vesteixen, quins tics tenen, qu comenten amb qui sigui que els acompanya, com cadasc es fixa en coses tan diferents I sovint acabo preguntant-me sobre la tipografia dels vinils de la paret, qu b que combinen amb la impressi de les fotografies; qu enginys aquest sistema dilluminar la segona sala; com sho fa la gent per no adormir-se quan sasseu a les butaques de la sala de visionat amb aquesta pea audiovisual tan ensopida i com sho devien fer per

Fotograma de National Gallery (2014) de Frederick Wiseman.


3

collocar amb tanta precisi les escultures a la vitrina; o de qui devia ser la idea de situar aquest quadre davant daquest altre.

Una seqncia del film que mha captivat amb un magnetisme estrany s la discussi que tenen al despatx el que imagino que sn un seguit dencarregats del museu, socis, representants, el president i algun altre peix gros de la fundaci. Latmosfera de la conversa era una barreja espessa entre banalitat i preocupaci. Mesperava que fos una reuni formal, rigorosa, i que shi discuts al voltant de les obres dart, per mhe trobat amb una National Gallery absolutament reduda a qestions econmiques, que posa el negoci per sobre del missatge que per sort encara no oblida del tot. El ms important s ajustar els pressupostos, oferir al pblic una obra meditica i poder mantenir a lalada la fama del museu, en equilibri, evitant quedar com una entitat venuda i sense personalitat, per podent extreure el mxim rendiment de qualsevol situaci.

Per altra banda, segueixo donant voltes a lescena amb la poetessa. Quanta ra hi ha al seu discurs, quan defensa que s prcticament impossible trobar la manera dexpressar correctament all que volem expressar. s impossible trobar paraules, segurament tamb s impossible trobar colors, que guardin total fidelitat a aquella idea que sesfora per sortir. Ms aviat, la idea s la infidel a qualsevol metodologia que la vulgui traduir i infidel a qualsevol interpretant que pretengui conixer-la completa. Potser s en aquest trnsit on es troba lart: en el moment que els astres coincideixen i hi ha comunicaci de deb.

Per mi aquest documental ha estat, en certa manera, una prova ms de la bellesa de desinstitucionalitzar lart. O de labsurditat (a vegades) dinstitucionalitzar-lo. I encara noto clavades les mirades dels quadres amb les quals tanca Wiseman la seva pea.


4

TASCA 2 Picasso/Dal. Dal/Picasso, Exposici al Museu Picasso

Tot i que reconec que escric des de ben a prop de la ignorncia, matreveixo a relacionar lexposici temporal del Museu Picasso amb una de les primeres frases de Maneres de mirar de John Berger(1) que fa aix: Quan comencem a veure-hi, ens anem adonant que tamb ens veuen [] Quan acceptem que podem veure un pujol en la distncia, pensem que des dall ens poden veure a nosaltres. I mimagino com Dal veia lobra de Picasso dalt dun pujol, i molts dies intentava enfilar-shi per trobar-lo i veures lun a laltre, mentre que en altres moments va aconseguir alar un altre pujol, el seu propi pujol, a la mateixa serralada. Ms que una serralada, millor larena de Cadaqus, o els estudis de Pars.

Aquest parell dartistes no noms van compartir la geografia, sin que van endinsar els imaginaris propis en un univers prcticament com. Amistats, cubisme, surrealisme, dones, licor, prostitutes, absenta, tendncies, espais buits, prova i error, solitud, subconscient, imatges. Gaireb la mateixa mirada. Amb matisos, s clar.

Es tracta duna mirada que realitzava sempre primer Picasso. Lgic, tenint en compte que quan Dal comenava, Picasso i la seva generaci ja shavien consolidat fora. Curis, veient que Dal prcticament mimetitza cada fase del recorregut de Picasso. Lexposici ho fa pals de manera mecnica, ja que es dedica a collocar una pea seva precedida duna altra ms recent, aquesta de Dal, amb la qual sestableix una relaci de mirall (ms o menys evident). s aix com trobo un paisatge a loli de les cases de la costa de Cadaqus que la gent comenta amb un no hagus dit mai que aquest s de Dal fent companyia a una illustraci que va fer Picasso del mateix motiu, sota els traos del primer cubisme que recorden instantniament Pomera en flor o Arbre gris de Mondrian. I al llarg de lexposici es repeteix una i altra vegada aquest dileg dinspiraci i admiraci entre els pintors.

Per en aquesta sala maturo a Lpat frugal, aiguafort i raspat sobre planxa de zinc estampat sobre paper, de Picasso a Pars el setembre del 1904. I la parella retratada no fa ni cas a la mirada desesperada, difcil de desxifrar, de mare i fill a Desemprarats (Maternit, mre et enfant au fichu), que aquest havia pintat un any abans i que ara shi enfronta a la cantonada del davant. I en silenci parlen el mateix idioma, es miren amb el mateix idioma.

En un primer moment sem barreja el cap de preguntes: quantes reproduccions daquesta obra devia fer Picasso, qui sn els dos personatges, on deu parar avui en dia la planxa, qu el devia moure a 1 BERGER, John. Maneres de mirar, Edicions de 1984, Barcelona, 2011, p. 9.

Pablo Picasso. Lpat frugal. Pars, setembre de 1904.

Aiguafort i raspat sobre planxa de zinc estampat sobre paper. 46,3 x 37,7 cm (planxa). 61,4 x

44,3 cm (irregular; lmina).

Pablo Picasso. Desemparats (Maternit, mre et enfant au

fichu). 1903. Pastel sobre paper. 47,5 x 41 cm.


5

situar les engrunes de pa daquesta manera, per qu deixa un got mig ple, de quina manera acaricia lhome el bra della, o lagafa I sense poder-hi trobar resposta(2) ni parar-hi massa atenci, em deixo seduir pels rostres cansats de faccions marcades que tinc davant. Per mi sn, indiscutiblement, un preludi dels que retratarien ms endavant des dAlemanya Christian Schad i el fotgraf August Sander. Personatges perfectament centrats a lenquadrament vertical, fotogrfic, invisible per directe.

Picasso enfosqueix s, encara ms la part esquerra, part on hi ha lampolla de vidre i part on es dirigeix la mirada de lhome. Ambds sn conscients de la situaci que estan vivint, i malgrat ella no es fixi en la foscor, crec, la sent latent. Composats de les ratllades de la planxa, presenten braos excessivament prims i quasi mels puc imaginar nus, veurels els ossos. Serien punxeguts com les arrugues de les tovalles que (des)vesteixen lpat. I frugal ho s lpat, ho s lescena, ho s lobra.

De la primera sala la meva atenci torna a crixer a lltima. s aqu on ladmiraci dambds es canalitza en el mestre Velzquez i hi ha diverses interpretacions que fan aquests de Las Meninas. Una conversa interessant sota el llenguatge de les imatges de qu parlen Walter Benjamin i John Bremer(3). s admiraci perqu aix ho declaraven i consta en diverses fonts(4), per ho podria interpretar fcilment com una altra manera de pujar al tur per veure i, sobretot, deixar-se veure, provocatius. Tal com Duchamp o Banksy amb La Gioconda. No obstant, una mare, un pare i dos fills de menys de deu anys, tots francesos, saturen moltssima estona davant el Retrat de Pablo Picasso al s. XXI (part de la srie de Retrats a Genis: Homer, Dal, Freud, Cristfol Colom, William Tell, etc.) que denota lempremta del Dal ms caracterstica i famosa. Els fa angnia i alhora els captiva, com a mi. Es tracta duna pintura dun bust, amb penjarelles per pitram decorades amb quatre pls blancs que tamb hi sn a la barbeta i que ajuden a la mare a donar explicacions al ms petit inventant-se que el Picasso retratat s jove perqu t poc bell.

Suposo que amb aquesta obra Dal va comprimir tot el que coneixia del seu company i referent, tot el que hi projectava i tot el que hi somiava. Daqu la roca pesant sobre lembolic que ocupa el lloc del cervell de Picasso, com una pressi externa indefinida, potser provinent de diferents causes. Una forma allargada que perllonga el nas i li perfora la cavitat on hi hauria dhaver els ulls. No t ulls! Em suggereix una visi encegada per les 2 A posteriori, un cop a casa, mencarrego de consultar el blog del Museu Picasso. http://www.blogmuseupicassobcn.org/2014/04/restauracio-de-lapat-frugal-i-les-metamorfosis-dovidi/ 3 BERGER, John. Maneres de mirar, Edicions de 1984, Barcelona, 2011, p. 33. 4 RUIZ, Carme. Diari de Girona, 2000. Des de la pgina web de Salvador Dal. https://www.salvador-dali.org/recerca/arxiu-online/textos-en-descarga/2/que-hay-de-nuevo-velazquez-salvador-dali-y-velazquez

Christian Schad. Sonja. 1928. Oli sobre tela. 90 x 60 cm.

August Sander. Sylvia van Harden, secretria a la rdio de

lAlemanya de lest. 1930. Fotografia B/N.


6

formes. Alhora, el que sembla la continuaci daquesta forma surt pel clatell i li envolta la cara per acabar sent una cullera que cont un instrument semblant a un llat. Llat que fa acte de presncia a lexposici amb un parell de natures mortes daquestes que semblen calcades dun pintor a laltre. I al retrat Dal hi planta una flor blanca i un clavell, representatius de gran part de la seva obra i que tants historiadors i crtics dart sesforaran per trobar-hi significats onrics.

I abans de marxar, Dal posa nom a les idees que em ronden pel cap i les subratlla, amb una publicaci a una revista, mentre parla dels realistes, els hiperrealistes i tots els artistes i diu lo que vemos de las cosas no est en las cosas sino en nuestra alma(5). A lnima i enlloc ms.

5 DAL, Salvador. Qu hay de nuevo? Velzquez a Le Sauvage, Pars, octubre de 1976.

Salvador Dal. Retrat de Pablo Picasso al s. XXI (part de la

srie de Retrats a Genis: Homer, Dal, Freud, Cristfol

Colom, William Tell, etc.). 1947. Oli sobre tela. 65,5 x 56 cm.

Salvador Dal. Taula davant el mar. Homenatge a Erik Satie. 1926. Oli

sobre tela. 49,5 x 90 cm.

Pablo Picasso. Natura morta davant duna finestra, Saint-Raphal. 1919. Guaix i grafit sobre paper. 30,5 x 22,5 cm.


7

TASCA 3 La bstia i el sobir, Exposici al MACBA

Quedar-me molts minuts davant de cada detall de la srie Estampas de Sergio Zevallos. Immers en una mena dhipnosi causada potser per la remor de fons de la projecci de Glenda Len ratllant i esnifant el verd dun bitllet dun dlar tal com cocana amb Immersi II, no puc apartar la vista de les cares monstruoses deformades pels gargots, del que van ser Santa Rosa de Lima, Patrona de las Americas, i ara sn reminiscncies diabliques envoltades de llgrimes, urpes i polles. A banda de levident vincle que veig que sestableix entre aquestes i el Sagrado Corazn de Marica dOcaa a la mateixa sala i que no trobo gaire lluny del llibre de Jair Domnguez, etiquetat de polmic pel seu ttol i poca cosa ms, Jesucristo era marica (y otros cuentos), crec que s en aquest moment quan madono que les obres que tindr davant CRIDEN, amb majscules, missatges tan extensos que no puc recollir ordenadament i em superen quan escric i em concentren i desconcentren alhora. Espero no ser lnic que t aquesta sensaci. Suposo que, al cap i a la fi, lexposici s aix. I indignaci.

La connexi que sento amb Estampas es refora per la seva plstica. El collage s la tcnica ideal per unir els fils de les incongruncies daquest present nostre difcils dentendre o, si ms no, difcils dexplicar, capa de portar-me a llocs molt diferents al mateix moment. I els traos sobre les fotocpies de la verge em recorden una classe de dibuix artstic al batxillerat en qu curiosament havia dadaptar lAutorretrat de Francis Bacon (1969) utilitzant guix sobre paper, i les mans manaven soles i el resultat que en va sorgir encaixaria modestament al costat daquesta srie.

Connectant, val a dir que lobra de Sergio Zevallos es va haver denfrontar a quelcom semblant al que ha passat aqu amb Ines Doujak i el rei penetrat per la laborista boliviana penetrada per un can. Encara no fa dos anys, a Per, la seva mostra Un cuerpo ambulante va despertar escndol als collectius ms tradicionals i fou amenaada de censura(6). s cert que en el seu cas no es va arribar a clausurar mai lobra, ni molt menys era el propi director del centre qui lexigia. Per s curis com La bstia i el sobir es converteix aix en un refugi dobres que sn la veu dels silenciats, una revolta refinada. Est molt b posar en qesti les seus de la sobirania, per resulta paradoxal fer-ho des del punt de vista del sobir. Dacord que la lnia entre bstia i sobir s molt fina i que larrel animal de lhome s irremediable i tota la pesca, per el MACBA no deixar de ser el MACBA. I s clar que el bo den Juan Carlos no senfadar per co-protagonitzar una escultura a quatre grapes. Encara se nalegrar i tot, en part perqu viu a 6 MELGAR, Ginno Paul. El arte no es blasfemia, a lamula.pe, 20 de desembre de 2013. https://redaccion.lamula.pe/2013/12/20/el-arte-no-es-blasfemia/ginnopaulmelgar/

Sergio Zevallos. Estampas (srie). 1982. Dibuixos i

collages sobre fotocpies. Formats diversos entre 18,7 x

24,2 cm i 35,5 x 25,5 cm.

Ocaa. Sagrado Corazn de Marica. 1982. Oli sobre tela.

73 x 60 cm.


8

costa dels ingressos que aquesta genera o com a mnim sen paga els gintnics.

Aix t molt a veure amb La Torre de David, el projecte fotogrfic conjunt dngela Bonadies i Juan Jos Olavarra que retrata el gratacels conseqncia de la espiral capitalista sense fons, actualment cau de locupaci i la decadncia de Caracas. La destrucci paisatgstica em fa pensar en la Germania, anno zero del 1948 de Rossellini. La idea duna tragdia coneguda i compartida per tota la societat, adaptada al segle XXI, igualment al llindar propi del documental entre la ficci i la realitat.

Heus aqu la paradoxa altre cop: qui es planta davant les fotografies amb laudioguia i el pamflet informatiu i letiqueta del museu enganxada a la brusa, com qui acudia al cinema a la postguerra, molt difcilment pot veure el fenmen reportat per Bonadies i Olavarra tal com ells lhan vist. Per no mencionar el punt de vista daquells que no apareixen directament a les fotografies per hi tenen una presncia dall ms fantasmagrica.

Deixant de banda el rol de la instituci per representar all que ignora i li s distant, i centrant-me en lobra, em meravello. Com poden dialogar unes enganxines darbres de Nadal amb purpurina en una finestra i una pila immensa de runa acumulada al celobert de ledifici? Hi ha quelcom de La venus de los harapos de Pistoletto(7), un pas ms daquell intent dunir la bellesa del passat i el desastre del present. Ara retratant un cartell dins un marc floral que dicta las normas del piso amb faltes dortografia i adverteix que no quedin nens sols pels passadissos. Sembla una reproducci estranya dels models econmics externs a La Torre. Mimagino una mfia darrere dinfants que juguen a pares i mares. Complicada descodificaci.

Tamb ho s la del segent projecte. El recull de fotografies privades de soldats que lartista Martin Dammann recupera de larxiu de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Apareixen transvestits, envoltats per la boirina color spia de lanalgic de lpoca, amb una quotidianitat tan entranyable com sorprenent. s prcticament un homenatge a la feminitat dels soldats, que dins lexposici seria la bstia que senfronta a la sobirania masculina. Aquesta darrera fcilment interpretable com una cpsula repressora.

Dins el mateix conext, a la paret del costat, les dues grans pintures de Hans Scheirl que reflexionen sobre la transformaci sexual del cos i del gnere, desperten la disputa entre el valor artstic de la pintura i el de la fotografia sobre la qual parla Walter Benjamin(8). Scheirl, tamb familiaritzat amb la fotografia, recrre al pinzell hiperrealista per retratar-se i canalitzar la seva experincia, s una via dexpressi ms. Recorda com lutilitzava Frida Kahlo, aferrada a lautorretrat com a registre grfic del seu recorregut 7 GOMPERTZ, Will. Qu ests mirando? 150 aos de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos, Taurus, Madrid, 2013, p. 359. 8 BENJAMIN, Walter. La obra de arte en la poca de su reproductibilidad tcnica de Discursos Interrumpidos I, Taurus, Buenos Aires, 1989, p. 8.

ngela Bonadies & Juan Jos Olavarra. La Torre de David.

2010-2014. Fotografies.


9

vital i plantejament pblic a la vegada que ntim de les seves inquietuds. Aquesta via lextn Scheirl als seus alumnes de lAcademy Of Fine Arts de Viena, com per exemple David Zeller(9) que es pinta reflectit als miralls de les seves postals de retrats de nus.

EPLEG Donant voltes a la destituci de Valentn Roma i Paul B. Preciado, la dimissi de Bartomeu Mar i el rebombori de Not dressed for conquering, cada cop estic ms segur que es tracta duna performance, part de lexposici La bstia i el sobir, una demostraci de la subtil brutalitat de la sobirania que ens envolta. Amb tot el respecte, mantenint les distncies i recolzant-me en la ironia.

9 BAZANT-HEGEMARK, Christian. David Zeller Painting Analysis al blog Beyond Mymesis http://beyondmimesis.tumblr.com/post/94899795226/davidzeller-tropen

David Zeller. Cardboards. 2014. 60 x 80 cm.

Hans Scheirl. Jakob + Ich mit Krhenfublampe auf

Monochromen Bild. 2012. 280 x 250 cm.

Frida Kahlo. Autorretrato. 1947.

61 x 45 cm.


10

TASCA 4 Sophie Calle. Modus vivendi, Exposici a la Virreina

Menfronto a la dificultat descollir una nica obra de la retrospectiva de Sophie Calle a la Virreina. Complicadssim, i no em puc treure del cap Prenez soin de vous, que es diu que s la installaci ms important de la seva vida, i que a mi em resulta un cadver exquisit de tamany industrial, fins al punt dinabastable. Cent persones implicades signifiquen cent parells dulls, cent mirades, cent parells de mans, cent creacions, cent maneres de pensar i de reaccionar davant un nic text, que flueix per cadascuna daquestes i pren, llavors, cent formes diferents.

I dubto molt, i imagino tamb les no-mirades dels retrats disparats dels joves presos als Estats Units (Coeur du cible, 2003), per prefereixo anar enrere i quedar-me amb la srie de fotografies del 1986: Les aveugles. Potser perqu lentenc com si fos la primera llavor daquest modus vivendi on Calle sacosta a la gent per acostar-se fer-se a ella mateixa. Un dileg estrany. Fotografiar els records bonics dels cecs per, dalguna manera, immortalitzar-los; o capturar la bellesa que aquests expliquen i retrels homenatge des de la distncia de la foscor. Aquesta idea de compartir coses que realment no sn compartides, de viure un imaginari com. Un cartell emmarcat, Un ciel etoil, a doit tre beau s gaireb un poema que defineix aquest fenomen.

Rodejat de retrats dels cecs i els seus tresors invisibles emmarcats, crec que entenc duna nova manera Les amants de Ren Magritte. Ser cosa meva, per hi trobo un vincle interessant en lestimar alguna cosa que no es pot veure. s com si cada persona, davant la cmera de Calle, es tragus la tela blanca del rostre (que els acompanya tota la vida) per retrobar-se plcidament, o b amb un detall com les guirnaldes de larbre de Nadal, o b amb limmensitat del mar.

I nhi ha un que parla dun quadre dun port que li va regalar un nebot, diu que la mer aussi, a doit tre beau, i explica com li agrada tocar-lo i notar lleugeres marques de les pinzellades, i imaginar-ne els colors. Em remet a lescena del documental de Frederick Wiseman, la del taller per invidents a la National Gallery. A vegades tinc la sensaci que tots parlem del mateix i tenim les mateixes inquietuds, i desprs madono que no, que noms pot ser casualitat que aquesta setmana la meva amiga Laura hagi comenat a llegir Leviatn de Paul Auster i que la primera pgina sigui una dedicatria a la mateixa Sophie Calle.

Noms pot ser casualitat, per ens esforcem en buscar el mateix, i quan deixem de buscar, ho trobem. Tots estem fets amb el mateix motlle. Un infant diu Le vert cest beau. Parce que chaque fois que j'aime quelque chose, on me dit que cest vert. L'herbe, les arbres, les feuilles, la nature... Jaime mhabiller en vert. Confiar en la bellesa dall que ens s descrit

Ren Magritte. Les amants. 1928. Oli sobre tela. 54 x 73 cm.


11

bell. Talment com els renaixentistes sentregaven al llat locus amoenus, un paisatge idllic, amb bon temps, bona companyia, un Djeuner sur lherbe. Quan Manet el va pintar va causar ress, en part per lambigitat de la figura femenina del fons, en part pel joc de mirades que sestableix entre els tres primers personatges. Per contra, a lobra de Calle no hi ha jocs de mirades, el contrari: les conques dels ulls buides, les ninetes perdudes de veritat. No obstant, lidilli coincideix cels plens destels, la lluna, laigua dun rierol

Per un instant minvaeix una sensaci frvola destar assistint a un circ dels horrors, observant bsties que mai canviaran de cant de la vitrina, mai podran ser pblic de les seves brutalitats. Sn ms objectes que no pas subjectes.

Recupero la srie Les aveugles, la primera llavor, ara per explicar els fruits que dna. A les sales consecutives hi ha La dernire image (2010) i Voir la mer (2011) que funcionen de manera molt semblant a lanterior. Luna per retratar els invidents dIstanbul i intentar reproduir fotogrficament el seu ltim record visual; laltra gravant en vdeo el primer cop que tres persones veuen el mar. Tamb acompanyades de textos explicatius, aquestes sries reforcen el format de simbiosi paraula/imatge, omplint buits i verbalitzant la realitat de qu parlen, o almenys intentant-ho.

Aqu Sophie Calle demostra que la mirada en si ja no existeix, ha esdevingut la memria dun moment concret. Una polaroid. Sha perdut la mirada i noms queda el record? Com b diu Will Gompertz, lart modern sempre narra quelcom ms del que sembla a primera vista(10), i em trobo una altra vegada amb les idees desordenades, la impossibilitat darribar a veure exactament all que veuen els altres i que els altres vegin el qu jo veig.

La melangia en blanc i negre que impregna cada rac de la sala de Les aveugles sassembla molt a la de la collecci de fotografies de Jorge Ribalta De la platja de La Marquesa al Garxal. La platja s lespai de ning, tan transitat com abandonat, que fa plorar als que la contemplen i als que no la contemplen. La fotografia s la tcnica idnia per mantenir intacte qualsevol instant i, amb aquest, la sensaci que lacompanya.

10 GOMPERTZ, Will. Qu ests mirando? 150 aos de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos, Taurus, Madrid, 2013, p. 393.

douard Manet. Djeuner sur lherbe. 1862-1863. Oli sobre

tela. 208 x 265,5 cm.

Sophie Calle. Voir la mer. 2011. Fotograma del vdeo.

Sophie Calle. Les aveugles. 1986. Fotografia B/N, fotografia a color,

text emmarcat.


12

PROPOSTA DEXPOSIC A LESPAI [b] Sinsentido

Manteniendo la compostura a duras penas a penas esto dura lo que dura el cuerpo el cuerpo se mantiene por dentro se va contigo sinsentido me acompaa recogiendo cosas del suelo lo que otros no quisieron encuentro trozos de vida trozos de cuento trozos de plstico platas y recuerdos trozos de trozos trozos en cuerpos cuerpos en trozos

Aix es titula lexposici i aix comena una can de la Bebe fora preferida que quan vaig conixer per primera vegada, ara ja fa temps, va ser daquelles que em trobo escoltant repetidament durant setmanes com si la resta de repertori musical de liPod hagus desaparegut. I s quan escullo les obres de cara a la proposta dexposici, en silenci, a la meva habitaci, que madono que s aquest el tema de lexposici. No un sense sentit, sin una metfora de tot el que parla que, de fet, entenc com a metafric ja dentrada.

Mhavia plantejat batejar-la Expecto Patronum per dos motius fonamentals. En primer lloc, perqu aquest s el nom dun encanteri de Harry Potter que sutilitza per invocar un patronus, una aurola corpria en forma danimal que protegeix lnima del mag dels malignes demntors(11). Entenc lobra dart com una defensa del propi artista, com una prolongaci de quelcom que rau a la seva nima i en surt per reafirmar-se.

En segon lloc, perqu el patronus den Harry s un crvol, i aquest s un smbol que es troba present a moltes obres artstiques en conceptes tan diversos com suggerents (prefereixo obviar-ne la presncia als tumblrs dels hipsters menys hipsters). Des de linnocent Bambi de Disney, en cinta VHS o tatuat al canell de la model Bambi Northwood-Blyth, passant per la darrera ficci televisiva de Damon Lindelof, The Leftovers, o la mateixa The Walking Dead, on s tant la salvaci com la perdici, fins al treballat logotip del licor Jgermeister inspirat en la llegenda de Sant Hubert. 11 ROWLING, J. K.. Harry Potter and the Prisoner of Azkaban, cap. 12.

Fotograma de la pellcula Bambi de Walt Disney. 1942.

Fotografia de Bambi Northwood-Blyth per la revista

Oyster. 2010. Fotograma de la ficci

televisiva The Leftovers de Damon Lindelof. 2014. Fotograma de la ficci

televisiva The Walking Dead de Frank Darabont. 2010.

Logotip de Jgermeister.


13

Al cap i a la fi, imagino que estic parlant del mateix, encara que amb Sinsentido shi afegeix un mats: els trossos. Recogiendo cosas del suelo [] trozos de vidas [] trozos de cuerpos, cuerpos en trozos. Les obres sn trossos de les nimes dels artistes, on el pblic semmiralla. Jo memmirallo.

La fragmentaci de limaginari collectiu. s a dir, tot all que compartim i sentim des de punts de vista diferents. Tot all que creiem entendre. Tot all que diuen els artistes (i tothom) i que els altres no entenen. O tot all que no volen dir per es malinterpreta. O tot all que intenten expressar per no troben la manera. Almenys no amb la seva totalitat. Recordem que Salvador Dal va dir: lo que vemos de las cosas no est en las cosas sino en nuestra alma(12). Aquest s un pensament gaireb remordiment que em ronda sovint, i com a curador de lexposici opto per mullar-mhi del tot i recollir-lo de la manera ms prxima i personal amb la selecci de les obres per lexposici. Segurament ser coherent i, per tant, no es deixar entendre clarament. Almenys no tal com lentenc jo.

Ja que es tracta de proximitat, lexposici t lloc a lEspai [b]. Una petita galeria dart contemporani que es troba al nmero 158 del carrer Torrent de lOlla, al barri de Grcia de Barcelona, ben a prop de casa. Uns baixos a peu de carrer, tres sales consecutives de poc ms de 10 m2 cadascuna, connectades per arcades. Parets blanques i la llum com ms natural millor, grcies al vidre de lentrada a la primera.

Fent referncia al dileg entre les nimes dels artistes i del pblic, pel que fa a la posada en sala, lexposici est estructurada en tres blocs, conceptualitzats sota el segent ordre: OBSERVAR / nimes emigrants, IMAGINAR / nimes immigrants, RECORDAR / nimes residents. A cada sala hi correspon un daquests blocs.

Lentrada, OBSERVAR / nimes emigrants, inclou aquelles obres on surt lnima de lartista i sexposa dbil i al mateix moment li serveix descut. Sn una finestra als cadvers que tots portem dins. Sobretot autorretrat, solitud i reflexi personal. Emigracions, mai ms ben dit.

La segona sala, IMAGINAR / nimes immigrants, vindria a ser el contrapl de la primera. Enlloc danar de linterior a lexterior, s un resultat de les mateixes influncies de lexterior i relacions amb aquest. Hibridaci, com una conversa a la terrassa dun bar, la posada en com didees de tots. Exemplar collage. Finalment, la tercera sala, RECORDAR / nimes residents s lespai dall que queda dins lartista, com caixetes on no existeix el temps. Immutable. Vinculada, com s desperar, a la fotografia i el seu carcter immortalitzador.

12 DAL, Salvador. Qu hay de nuevo? Velzquez a Le Sauvage, Pars, octubre de 1976.


14

Malauradament o afortunadament, partint de la base que s una exposici amb un plantejament molt personal, des del ms pur egocentrisme, el pblic al qual va adreada aquesta exposici s gent com jo. I amb aix no vull dir gent amb els meus gustos, sin gent disposada a trobar connexions arreu, amb facilitat per identificar-se en les pinzellades de qualsevol, amb ganes de completar els discursos amb una mica de la seva vida. Daquesta manera, s igual de vlid afirmar que va adreada a qualsevol pblic, perqu tothom la pot entendre a la seva manera.

Des que va obrir les portes lany 2003, lEspai [b] ha dedicat especial atenci en combinar lobra dartistes dmplia trajectria (que no en falten a Sinsentido) amb creacions dartistes emergents.

s per aix que a lentrada hi ha una bstia amb el rtol Ghosts that we knew(13) que juntament amb unes petites instruccions convida el pblic a participar i fer gran la xarxa expositiva. s una bstia on qualsevol pot dir la seva, i la idea s forjar un univers com, amb les idees que ha suggerit lexposici, les altres obres a les quals remet, les inspiracions que shi troben, etc.

Tanmateix, que quedi clar que, en cas que alg desitgi establir dilegs i intervenir amb lexposici i les obres de forma transparent, ho pot fer a les zones que hi ha a cada sala, habilitades amb estris i material plstic per crear en directe. Evidentment, durant el temps que lexposici estigui vigent i sigui factible, el curador servidor far acte de presncia per aproximar-se al pblic i intercanviar opinions. Tamb shi convidaran artistes (independentment de si sn autors de les obres que hi consten o no) per fer colloquis relacionats amb la matria.

A ms, mostra inters sobretot en generar sinrgies entre les diferents disciplines artstiques per tal que se segueixin alimentant i donant fruit les unes a les altres. De fet, daqu sorgeix la base de lexposici: de connectar idees i subjectivitats i parlar del mateix amb idiomes diferents. Tensar la corda de comprensi fins que sigui tan fina que sembli incomprensi. Sinsentido pretn obrir-se a poetes, msics, cinfils, escriptors i a tothom que tingui ganes de crear o divagar sobre la creaci, per tal de generar esdeveniments que vagin ms enll de les quinze obres exposades a les parets.

Sentn, llavors, que hi ha lambici no pretensi de ser una exposici expansiva. s a dir, que pugui arribar a altres espais simultniament, extenent el concepte, escampant trossos de vides arreu.

Lessncia hauria de quedar recollida amb els textos de sala, que suposadament serveixen de carta de presentaci i indiquen al pblic qu se li presentar a continuaci. En altres paraules, sn un mal spoiler, una 13 Ttol duna can del grup de folk britnic Mumford & Sons que canta, efectivament, sobre fantasmes del passat, fantasmes compartits.


15

1

2

3

4

5

guia de qu sha de veure a lexposici. En el cas de Sinsentido seria contraproduent un text de sala extremadament explcit, perqu allunyaria la persona de les connexions individuals que sha de trobar de forma natural. A lentrada noms hi ha impresa la lletra de la can, impresa en vinil damunt el vidre de la porta. Cada una de les tres sales t escrit el ttol del conjunt (OBSERVAR, IMAGINAR o RECORDAR) en algun rac de la paret. De la mateixa manera, repartits per espais buits de lespai, hi ha versos de la can de Bebe. Aquest detall est inspirat en la posada en sala de lexposici Sophie Calle. Modus vivendi de la Virreina, on hi ha diverses cites, ttols i conceptes escrits o enganxats.

La narrativa de Sinsentido s simple, dins de cada bloc, les obres estan ordenades en funci del gruix de la relaci que, com a curador, he trobat entre asquestes.

OBSERVAR / nimes emigrants Text de sala: Observar-te. Un dia em van dir que tots tenim cadvers dins larmari. s veritat, aquells fantasmes que noms surten aquella nit a les colnies de lescola que no dorms i et quedes xerrant amb lamic de la llitera del costat i tamagues dins el sac perqu tens por de la foscor. O surten salvatges davant el mirall quan no hi ha ning al voltant. O desesperats desprs de massa copes. Un altre dia mhavien dit que al final tots estem sols.

Cartelles de les obres, per ordre desquerra a dreta de la sala:

1. For the Love of God. Damien Hirst. 2007. Plat, diamants i dents humanes. 17,1 x 12,7 x 19 cm.

2. Jakob + Ich mit Krhenfublampe auf Monochromen Bild. Hans Scheirl. 2012. Oli sobre tela. 280 x 250 cm.

3. Automat. Edward Hopper. 1927. Oli sobre tela. 71,4 x 91,4 cm. Des Moines Art Center, Des Moines.

4. S/T (Autorretrat). Egon Schiele. 1917. Oli sobre tela. 45,8 x 30 cm. Albertina, Viena.

5. Fingermalerei Akt. Georg Baselitz. 1972. Oli sobre tela. 200 x 162 cm.

Mirar-se a un mateix, (no) agradar-se. Tant Scheir, com Schiele, com Baselits, ho fan. Per intentar entendres, per acostumar-se a un cos o com diria la Bebe, als trossos dun cos. Traos atrevits contra un mateix i per a un mateix.

Aparentment fora de context, salla la pintura de Hopper. Ni despullada, ni en un espai desdibuixat tot el contrari. Amb el realisme pessimista illustra una dona sola. I alguna cosa em fa pensar que aquesta solitud no s della, sin dell.

Vestir i transformar que no ens agrada per convertir-ho en quelcom diferent. El mateix objectiu: arribar a la bellesa dall desagradable.


16

I qu hi ha ms desagradable que la mort? Hirst tamb ho posa en prctica, decora una calavera fins que esdev una joia. Al centre, impertrrita, elegant per sinistra, For the Love of God s un recordatori de que la nostra existncia al mn s transitria(14).

IMAGINAR / nimes immigrants A la segona sala hi ha tres versos de tres canons diferents: Everyone deserves a chance to walk with everyone else Hero de Family of the Year Recogiendo cosas del suelo lo que otros no quisieron encuentro trozos de vida Sinsentido de Bebe He crescut veient falciots allargar el vol fins a la mort per por a no enlairar-se un altre cop Abans no esclati el ginestar de Jo Jet i Maria Ribot

Totes tres sn ben diferents, per sembla que poden fer referncia a quelcom similar. A la magnetisme que tenim les persones per tendir a voler fer tots el mateix i anar junts; a lefmer del que gaudim, els plaers que sesfumen o que deixem perdre; i a la paradoxal por conseqent a perdre les coses, que ens fa aferrar-nos cegament a la zona de comfort i buscar quines sn les zones de comfort dels altres.


1. The Golf Player. De la srie African Spirits. Samuel Fosso. 1997. Fotografia.

2. S/T (I Shop Therefore I Am). Barbara Kruger. 1987. Serigrafia fotogrfica i vinil. 282 x 287 cm.

3. Estampas. Sergio Zevallos. 1982. Dibuixos i collages sobre fotocpies. Formats diversos entre 18,7 x 24,2 cm i 35,5 x 25,5 cm.

4. The Barber and the Berber. Asger Jorn. 1962. Desfiguraci. 51 x 36 cm. 5. El Mensaje. Remedios Varo. 1935. Collage. 26,5 x 16,5 cm. Les cinc obres parteixen del reciclatge i la reinterpretaci de realitats externes. Zevallos i Jorn treballen gaireb igual, i per aix comparteixen cantonada a la sala. Sense deixar de banda el collage El Mensaje, lobra ms antiga de les nimes immigrants, que est collocada al costat de la porta, demostrant que era una premonici de les futures interpretacions que farien els artistes.

Al davant shi contraposa la gran impressi de Kruger, acompanyada duna fotografia de Fosso, ambds reflexionant sobre el capitalisme narcisista que ens ofega occidentalment parlant. 14 HIRST, Damien. For the Love of God, a damienhirst.com. http://www.damienhirst.com/for-the-love-of-god

1

2

3

4

5


17

RECORDAR / nimes residents El text de la tercera sala s una rplica dun cartell que apareix al film Shutter Island de Scorsese, just a lentrada del manicomi. Fa aix: Remember us for we too have lived, loved and laughed

Malgrat no t res a veure amb una casa de bojos o, ms ben dit, no hauria de tenir-hi res a veure, aquesta cita t sentit a aquesta sala. Aqu hi ha concentrats lintimisme i la familiaritat ms personal dels artistes, des dels somnis fins als records. Sn peces que, tot i que els artistes comparteixen, sols ells poden entendre completament. Aix passa perqu reflecteixen experincies personals que mai sexposaran senceres fora de les seves nimes.


1. Djeuner sur lherbe. Alain Jacquet. 1964. Acrlica i serigrafia sobre tela. Le Centre Pompidou, Pars.

2. Els primers dies de primavera. Salvador Dal. 1929. Collage. 50 x 65 cm.

3. Swingeing London 67 (f). Richard Hamilton. 1968-1969. Acrlica, serigrafia, paper, alumini i acetat metallitzat sobre tela. 67,3 x 85,1 cm. Tate, Londres.

4. Three Wenches. Otto Dix. 1926. 5. The Divorce. De la srie True Stories. Sophie Calle.

2010. Collage. Fotografia.

Aquesta hauria de ser la sala de la fotografia per excellncia. Per noms hi ha la fotografia de Sohpie Calle, on ret homenatge a una fantasia seva feta realitat i esdevinguda rutina. Semblant al que feia el 1926 Otto Dix.

s cert que Alain Jacquet i Richard Hamilton la prenen de punt de partida, per arriben a parlar-ne des dun procs posterior que magrada entendre com una interioritzaci de la vivncia, una digesti de tal moment.

I per altra banda, Dal imagina aquest moment del que els altres parlen, la calma i la companyia, la primavera, les incgnites i tot all que no ens adonem que ens est dient.

1

2

3

4

5

Fotograma de la pellcula Shutter Island de Martin Scorsese. 2010.


18

1

2

3

Posada en sala. Distribuci de lespai, el recorregut de lexposici.

OBSERVAR nimes emigrants

IMAGINAR nimes immigrants

RECORDAR nimes residents

Dossier Personal – Art Contemporani

Documents

Transcript of Dossier Personal – Art Contemporani