L’Auditori – carrer Lepant,150 �08013 Barcelona� Tel. 93 247 93 05/ Fax 247 93 01 �www.auditori.cat/AuditoriEduca

Dossier pedagògic

Vent, ritme, acció

Autor del dossier: Josep Maria Almacellas i Díez Il·lustracions: Raimon Juventeny

2

Í N D E X

1. Indicacions generals pàgina 3

2. Indicacions generals sobre Vent, ritme, acció

Pàgina 4

3. Objectius didàctics i continguts Pàgina 5

4. Guia del concert

Pàgina 6

5. Propostes didàctiques pàgina 8

6. Vocabulari i glossari

pàgina 20

7. Compositors i obres pàgina 24

8. Fitxa tècnica i repertori

pàgina 30

9. Programa de mà Pàgina 33

10. Bibliografia i enllaços a pàgines web

pàgina 38

3

1. Indicacions generals 1.1 Indicacions generals del cicle de concerts L’Es cola va a L’Auditori Portem els nens als concerts perquè la pràctica continuada d’aquesta manifestació artística contribueixi al gaudi de la música. Aquesta idea ha de ser present en les activitats prèvies i posteriors. El nen no ha de viure el concert com una càrrega de treball ni tampoc com una estona de “no classe”. El seguiment regular que l'Auditori ofereix facilita aproximacions a la música en els seus diferents estils i gèneres, i a la vegada facilita l’observació en directe dels instruments musicals i de la interpretació musical (vivència musical). Característiques dels concerts programats en el cic le • Són concerts. Amb això volem dir que pràcticament no hi ha paraula, tot és música. • La temàtica de cada concert és molt oberta i el repertori combina en cada un diferents estils i gèneres. • Els intèrprets s’han triat un a un buscant sempre un alt nivell d’interpretació i una bona capacitat de comunicació. • Per donar a cada concert el ritme adequat a l’edat de l'alumnat a qui s’adreça, es juga amb petits elements escènics -que mai no prenen el protagonisme a la música- i que són coordinats per un professional en direcció escènica. Objectius principals a l’hora de dissenyar aquests concerts Els objectius principals a l’hora de dissenyar aquests concerts són que els alumnes gaudeixin del fet d’escoltar música en directe i que aprenguin a anar a concerts. A més es poden definir d’altres objectius relacionats generalment amb l’àrea curricular de música i que variaran lleugerament segons els continguts específics de cada concert. Es bo, però, que no oblideu aquests dos objectius principals que us detallem: gaudir de l’audició de música en directe i aprendre a escoltar-ne per mitjà de la pràctica habitual. Pautes d’actuació per afavorir un bon aprofitament dels concerts

����Des del centre educatiu

Aspectes musicals • Haver-se informat dels continguts a nivell d’adult. Triar aspectes adients al nivell de coneixements i bagatge en les audicions per tractar a l’aula prèviament. • Treballar a l’aula el programa del concert. • Triar alguna cosa per continuar el treball a l’aula després d’haver assistit al concert.

Algunes normes cíviques i de comportament que l’alu mnat ha de conèixer abans d’assistir al concert

• Per escoltar música no s’ha de parlar • No es poden menjar xiclets dins l'Auditori

4

• No es pot sortir de la sala de concerts a mitja actuació • Als passadissos i a la sala de concert, cal entrar i sortir sense córrer ni cridar • La comunicació amb els músics ha de ser correcta: no cridar, xiular, parlar, etc. mentre actuen. • Els professionals que actuen, els companys del públic, i l’espai que ens acull, mereixen el nostre respecte independentment de la valoració personal i individual del concert. ���� Durant el concert El professorat s’ha de fer responsable del grup i prendre les mesures i decisions adequades en cada situació a fi de garantir l’audició al conjunt del públic. Per això us demanem que: • Abans d’entrar a l'Auditori induïu el vostre alumnat a la tranquil·litat • Vetlleu i vigileu el comportament dels vostres alumnes durant el concert • Porteu pensat amb qui li anirà bé seure, a aquell alumne a qui costa estar atent • Trieu el vostre seient per poder veure tot el vostre alumnat amb facilitat • Tingueu una actitud que afavoreixi la consecució de l’ambient adient a cada concert • Recordeu que no s’ha d’acompanyar la música picant de mans, a no ser que es demani des de l’escenari Un concert sense unes actituds correctes no és educatiu. I som un Servei Educatiu. Per això ens reservem el dret, si cal i d’acord amb el professor de música de cada grup, de demanar a alguna persona o a algun centre que abandoni la sala de concerts si la seva actitud en distorsiona la bona marxa i/o dificulta l’aprofitament de l’espectacle als companys. 2. Indicacions generals sobre Vent, ritme, acció 2.1. Sentit del concert El concert va adreçat a l’alumnat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat i es pot treballar en diferents cursos segons l’enfocament que es faci del concert i de la present guia didàctica. Vent, ritme, acció presenta una banda simfònica interpretant un repertori variat en estils, tipus i origen de les obres, intensitats, formacions, etc. Volem que l’alumnat conegui aquesta agrupació d’instruments de vent i percussió i les seves possibilitats sonores i tímbriques més enllà dels estereotips i prejudicis que arrossega aquest tipus de formació instrumental. Música incidental, música d’encàrrec, transposicions, transport i pautes per seguir una audició són alguns dels aspectes a treballar abans i després de la sortida. 2.2. Un fil conductor El concert es presenta com un cap de setmana en el qual apareixen diferents moments musicals: Divendres a la nit, hi ha un castell de focs;

5

dissabte al matí, una petita banda toca a la glorieta del parc; dissabte a la tarda, sessió de cinema; diumenge al matí, passeig pel parc; diumenge al migdia, hi ha una festa popular, i diumenge a la tarda, correfoc i fi de festa. 2.3. Com es desenvoluparà Escoltarem des de solos fins a tutis, passant per grups intermedis. En la selecció de les obres s’ha tingut en compte el seu diferent origen i motivació. Així, podreu escoltar obres originals per a banda simfònica, obres originals per a fanfàrria, transcripcions d’obres per a instrument sol a banda, transcripcions d’obres per a orquestra a banda, adaptacions d’obres per a grups més petits, etc. L’escolta atenta pot ajudar a reconèixer tant aspectes tècnics com temes melòdics treballats al llarg de l’ensenyament general. 3. Objectius didàctics i continguts L’objectiu bàsic d’aquest concert és atansar la banda simfònica al públic i mostrar les seves possibilitats musicals. Així mateix pot servir com a suport del treball d’anàlisi auditiva. 3.1. Objectius 1. Conèixer i valorar la banda com a agrupació instrumental. 2. Conèixer la història i la tasca de la Banda Municipal de Barcelona. 3. Reconèixer la formació instrumental de les obres i els fragments escoltats. 4. Distingir el timbre i les característiques organològiques dels instruments de la banda. 5. Identificar els elements musicals presents en les obres interpretades. 6. Descobrir aspectes diferenciadors dels estils musicals.

6

7. Valorar la importància de la feina col·lectiva per assolir resultats satisfactoris. 8. Gaudir d’un espectacle musical en directe. 3.2. Continguts Escoltar i comprendre - Els conjunts de vent i percussió - Els instruments de la banda simfònica - Elements musicals: tempo, compàs, melodia, ritme, harmonia, intensitat - L’estructura i la forma - La dinàmica, l’articulació i l’expressió Interpretar i crear - El transport - La transposició - L’adaptació i l’arranjament Dimensió social i cultural - Els papers de la banda - La Banda Municipal de Barcelona - Gèneres musicals - Estils musicals - La catalogació de les obres musicals - El concert, acte social 4. Guia del concert El concert és pensat per alumnes d’educació secundària. No és una estricta audició de presentació de la banda i els seus instruments - tasca que ja es fa en audicions adreçades a l’alumnat de primària - sinó que es presenten diferents agrupacions instrumentals de petit, mitjà i gran format. Així mateix es presenta un repertori eclèctic que va des del segle XVIII fins al segle XX. Es recomana fer-lo servir com a suport a l’anàlisi auditiva i/o també com a il·lustració d’una bona colla de termes i conceptes teòrics. Tant els elements auditius com els més teòrics s’expliquen en l’apartat següent d’aquesta guia, sota el títol de “Propostes didàctiques”. Es traurà, doncs, el màxim de rendiment del concert si prèviament s’ha preparat de manera que els temes resultin familiars a l’alumnat. El públic ha arribat i s’ha assegut. La sala és fosca. Una veu en off fa la presentació del concert. S’explica que es vol recrear un cap de setmana de festa major de qualsevol poble o vila amb una passejada musical amb interpretacions de la Banda Municipal de Barcelona. - Les festes comencen el divendres amb focs d’artifici. A l’escenari es veuen els reflexos dels focs, apareix el director a escena i s’inicia “La réjouissance” de la Música per als reials focs d’artifici. HWV 351 de Georg Frideric Händel (1685-1759). Els instruments de metall - trompes, trombons i trompetes - ens envolten.

7

- Dissabte al matí, un petit concert a la glorieta del parc. L’escenari a les penombres ens permet veure com alguns músics van seient al seu lloc. Sentim un vent suau, uns ocells, gent que parla, el soroll de la fira,... i s’inicia la “Gavota” de la Suite per a 13 instruments, op. 4 de Richard Strauss (1864-1949) En escena a la primera filera, d’esquerra a dreta, dos clarinets, dues flautes travesseres i dos oboès; al darrera, en el mateix sentit, quatre trompes, dos fagots i una tuba. En l’escenari hi ha un canvi d’intèrprets. Entra tota una secció d’instruments de metalls i un percussionista. I comença la “Fanfàrria” (1r moviment) de la Sinfonietta JW VI/18 de Leos Janacek (1854-1928). Escoltem a tres trompetes - situades en primer terme, a la tarima del director -, quatre trompes, dos trombons, una tuba i timbales. - Dissabte a la tarda hi ha sessió de cinema, amb tres pel·lícules de diferents gèneres: una de l’oest, una de ciència ficció i una d’aventures. Els músics entren i ocupen els seus llocs. Tenim la banda completa. Tot seguit ens situem en un cinema. Sentim el soroll del projector, uns dispars, els cavalls al galop i... comença el “Final feliç” de la suite de The Red Pony (1948) d’Aaron Copland (1900-1990), sota el sol que es reflecteix en la pantalla Una altra vegada el projector. Sons electrònics, una nau estelar? La foscor de l’espai, els estels,... Comença l’obstinat de “Mart” d’Els planetes. op. 32 de Gustav.Holst (1874-1934) Per tercer cop, sentim el projector que està canviant de bobina. Llamps i trons, vent i s’encenen els focus per il·luminar l’escenari. Entrem per “La gran porta de Kiev” de Quadres d’una exposició (1874) de Modest Mussorgsky (1839-1881) - Diumenge al matí, després del concert vermut hi ha un cercavila i una festa popular. Sense solució de continuïtat uns quants músics s’aixequen i inicien el tema de l’”Andante” de la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a) de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) Quatre clarinets, quatre trompes, dos oboès, dos fagots i el contrabaix. Els músics que no toquen són el decorat de la festa que se celebrarà després. Tothom seu. Comença la “Polca del Poble Sec” de la Música per a un diumenge de Xavier Montsalvatge (1912-2002) De tant en quant s’aixequen solistes: ara un fuet, ara una trompeta, ara un saxo soprano, un saxo alt, un clarinet,.... I comencem a escoltar ambient de festa, a la pantalla veiem banderetes, llums de festa a l’escenari, en el qual s’estan posant a primera fila alguns músics. Són els protagonistes de la “Cançó dels canons” de l’Ópera dels tres rals de Kurt Weill (1900-1950) Escoltem a un quintet de metall: dues trompetes, una trompa, un trombó i una tuba. Al fons, acompanyant-los, sentim la caixa. Els altres músics celebren la festa amb les seves banderoles. - Diumenge a la tarda, el correfoc prepara el fi de festa. Els reflexos a la pantalla de l’escenari dels petards i traques ens situen en el correfoc, La festa arriba a les seves acaballes, i la banda interpreta el “pasdoble” de Belmonte de Carles Santos

8

I la banda al complet, amb el triangle, els plats, el bombo, les timbales, acaben el concert amb l’obertura de Guillem Tell de Rossini, mentre els focs d’artifici arriben al seu clímax, cloent aquest cap de setmana. 5. Propostes didàctiques El concert en si mateix vol que l’alumnat gaudeixi de la música i s’impliqui en la seva audició. La feina al voltant d’aquesta, doncs, és interessant que es realitzi abans i després de la sortida. Alguns dels aspectes sobre els quals podeu treballar, en funció del curs i els continguts que esteu fent en les vostres classes, són els següents: - La banda, agrupació instrumental - La transcripció i el transport - Anàlisi dels elements musicals: textura, tempo, compàs, tipus de principi, tipus de final, ritmes, instruments. - Anàlisi formal i expressiu: estructura, dinàmiques, expressió. - Ubicació en la història i la societat: títol, catalogació, autor, estil, època, forma, gènere i tipus d’obra. - Característiques melòdiques. Motiu i tema. En el present apartat, abans que res, desenvolupem alguns dels conceptes que proposem i que permetran fixar l’atenció de l’alumnat en aquells aspectes que més us interessi treballar. Finalment, us proposem la complementació d’una fitxa d’audició amb els conceptes explicats del tipus següent:

Ítem Títol i catalogació Autor Estil i època Gènere i tipus Instruments i classificació Textura Tempo Compàs Tipus de principi Tipus de final Guió i estructura Forma Ritmes Característiques melòdiques Expressió i matisos Altres

5.1. La banda, agrupació instrumental

9

La presència, sobretot al carrer, de formacions de vent i percussió és documentada des de temps immemorials. Podem recordar les trompetes de Jericó. Més cap aquí, al segle XIII, ja existeixen agrupacions municipals d’instruments de vent a les ciutats de Wismar i de Rostock, a ,on en tenim de documentades des dels anys 1272 i 1285, respectivament. A casa nostra, els primers documents, en aquest sentit, són del segle XIV. Jutglars, ministrils, sonadors o d’altres denominacions més específiques, com tabaler, crida o trompeta, ens parlen de membres de músiques municipals. En el nostre concert escoltarem obres a partir de l’estil barroc. Händel fa servir metalls en la seva Música per als reials focs d’artifici. El fragment de la Serenata en si bemoll major, K. 361 (370a) de Mozart, coneguda com a “Gran partita”, ens serveix d’exemple de la importància que tenien agrupacions d’aquest tipus instruments de vent fusta amb trompa i reforç de contrabaix o altres combinacions de corda i fusta - en els segles XVII i XVIII, sobretot a l’Europa central. Recordem aquí dues de les més conegudes, el Septimí de Beethoven o l’octet de Schubert. Serà a partir del segle XIX que amb els avenços tècnics dels instruments de vent començaran a ampliar-se les bandes, primer militars i més endavant civils, principalment a França i Alemanya. L’any 1886 es crea la Banda Municipal de Barcelona, de la qual fem un petit historial en el glossari. Podeu fer una petita recerca sobre aquesta història. Cal no oblidar que podeu fer un treball sobre la formació instrumental de la Banda Municipal de Barcelona (BMB). El programa de mà us pot servir de record si feu aquest treball també a posteriori. Podeu establir la comparació amb la formació d’una orquestra. Els podeu fer observar la substitució dels violins pels clarinets i la dels violoncels pels saxos. El metall és més important, així com la percussió. 5.2. La transcripció, l’adaptació, l’arranjament i el transport Un dels papers que ha tingut la banda al llarg de la història ha estat donar a conèixer a la ciutadania les obres del repertori orquestral per absència d’orquestra i també pel fet de poder actuar al carrer, de manera que s’ha aprofitat com a eina de divulgació. També s’ha aprofitat per interpretar peces d’un repertori més popular com sarsueles, bandes sonores, arranjaments de cançons, etc. Aquesta funció ha obligat a adaptar aquest tipus de peça a l’instrumental de la banda. Sovint l’adaptador aprofita per generar noves veus i, fins i tot, noves harmonies, de manera que més que una adaptació acaba fent un arranjament. A més, la majoria dels instruments de vent que integren la banda són transpositors; és a dir, el nom de l’altura que emeten no es correspon amb el nom de la nota que llegeixen a la partitura i toquen amb l’instrument. Mirem ara d’aclarir aquests quatre conceptes i com es poden treballar amb el vostre alumnat. A més de l’explicació de cada terme, hem afegit el primer període del tema del moviment de la Serenata per a 13 instruments en si bemoll de W. A. Mozart, que podreu escoltar en l’audició (partitura 2), i aquest mateix tema, present en el darrer moviment del Quartet per a flauta i trio de cordes en do major del mateix Mozart (partitura 1).

10

5.2.1. Entenem per transcripció l’escriptura d’una melodia per a un instrument diferent d’aquell per al qual ha estat concebuda. En l’exemple, podem veure la melodia de la flauta en el quartet (partitura 1) transcrita (i transportada) al clarinet 1 en la serenata (partitura 2). 5.2.2. L’adaptació consisteix a realitzar canvis sobre una peça que permeti ser interpretada en altres condicions. El més habitual és fer adaptacions de peces difícils per facilitar-ne la interpretació. També es fan adaptacions quan el nou instrument té una tessitura diferent de l’original i es canvia l’altura de les notes. En l’exemple, podem veure una adaptació de la línia del violoncel en el quartet al fagot 2 en la serenata, amb un canvi d’octava. 5.2.3. L’arranjament implica algun afegit en l’harmonia o en el contrapunt respecte a l’obra original. En els exemples que us posem, podeu observar l’arranjament que el mateix Mozart fa del seu tema. 5.2.4. Finalment, el transport és el canvi d’altura d’una melodia, mantenint exactament els seus intervals i la seva direcció. En la banda aquesta feina és importantíssima pel fet que la majoria d’instruments són transpositors. La raó d’aquest fenomen cal buscar-la en el fet que això permet a l’instrumentista tocar qualsevol dels instruments de la seva família amb la

11

mateixa digitació. Així, tots els saxos, per exemple, tenen la mateixa digitació, així com els diferents tipus de clarinets, o el sistema de pistons de les trompetes, dels fiscorns, dels bugles, dels bombardins o de la tuba. En la partitura de la serenata, fixeu-vos, i feu que s’hi fixi l’alumnat, en les indicacions dels instruments, és a dir, on s’indica la seva nota base: els clarinets en sib i els corno di bassetto i les trompes en fa. Els altres estan en do. Això explica també la diferència en l’armadura. Així, quan un clarinet fa amb el seu instrument la digitació que correspon a la nota do, el so emès és un sib. Així mateix, quan una trompa digita un do, emet un fa. En la versió que escoltarem, els papers del corno di bassetto seran interpretats per sengles clarinets.

12

13

Posem aquest exemple com a demostració que els mateixos compositors han adaptat, transcrit i arranjat obres seves, cosa que actualment nosaltres tenim certes objeccions a fer o acceptar. Bach adaptava obres de Vivaldi o el mateix Beethoven fa servir un mateix minuet en una sonata de piano o en el seu septimí. Feu veure que inconscientment tots i totes fem servir aquests recursos. Quan estem cantant una cançó i no hi arribem i la tornem a començar en una altra altura, de fet estem transportant. O quan toquem la melodia d’una cançó amb la flauta, estem transcrivim. Quan estem fent algun acompanyament amb la guitarra o amb instruments Orff, estem fent, ben segur, algun arranjament.

14

Pel que fa a les partitures que us copiem, podeu fer exercicis de seguiment, de record d’elements d’escriptura o d’escriptura del resultat sonor real en els instruments transpositors, transportant l’harmonia a do major tot i comparar-la posteriorment amb la del quartet. 5.3. Anàlisi dels elements musicals: textura, tempo , compàs, tipus de principi, tipus de final, ritmes, instruments En el repertori escollit hem buscat prou varietat en tots aquests elements, a fi i efecte que us serveixi de coartada per treballar-los. La textura podem entendre-la en la doble vessant de relació de veus i de trama. En les fitxes d’audició d’exemple, hi fem constar la primera de les visions, de manera que hi podríem trobar monodia, polifonia, homofonia i melodia acompanyada. La pròpia presentació de les obres, però, us donarà peu a parlar d’aquesta altra idea de la trama com a joc entre instruments o grups d’instruments, i relacionada també amb la dinàmica. Quant al tempo, el compàs o els tipus de principi i de final, aquí no cal insistir-hi. Ben segur que teniu recursos per parlar-ne en les vostres classes. Pel que fa als ritmes, podeu haver-ne fet tocar alguns dels que després escoltareu o fer-los tocar a posteriori fent menció de l’obra en la qual es troben. Us en proposem ara un parell: Obstinat de “Mart” d’Els planetes de Holst.

Podeu afegir a sobre les figures de marca del compàs; blanca amb punt - blanca. És una bona excusa per treballar tresets.

Podeu recordar l’obstinat del Bolero de Ravel, on també hi ha tresets (encara que siguin de semicorxera)

15

Un altre ritme que podeu treballar és el de la coneguda segona part de l’obertura de Guillem Tell que escoltarem per acabar l’audició. De ben segur que el vostre alumnat reconeixerà la peça sense necessitat de melodia. És el que té un motiu , en aquest cas rítmic, ben trobat.

Vigileu, però, que no ho confonguin amb el ritme de la marxa Radetzky de Johann Strauss. El primer període, rítmicament és igual. Canvia el segon període, que és com segueix:

Melòdicament, cal fixar-se interiorment, en què el tema de Rossini és ascendent i el d’Strauss és descendent. Per treballar els ritmes, podeu primer analitzar-lo i fer-lo tocar poc a poc. És molt possible que de seguida sigui reconegut i el tempo s’escapi. Aquesta serà una de les feines difícils: aturar les presses i mantenir el tempo. Per tocar el ritme us aconsellem que amb la dreta feu tocar les parts fortes i amb l’esquerra les parts dèbils, tal i com gosem escriure-ho

Pel que fa referència als instruments, cal que ens fixem en els que van destacant, ja sigui com a grup o individualment, en els diferents moments de les obres, així com en les diverses presentacions inicials de les peces.

16

5.4. Anàlisi formal i expressiu: estructura, dinàmi ques, expressió En dues fitxes d’exemple, us donem pistes sobre l’estructura del que escoltarem. La feina que us proposem és insistir en les estructures senzilles que conformen la majoria de peces: binària, binària reexpositiva, ternària i rondó. Així, cal parlar de les frases, dels períodes i dels subperíodes; del concepte de pregunta i resposta, relacionat amb la idea tonal de repòs - tensió - repòs, dit d’una altra manera, tònica - dominant - tònica. Us posem com a exemple el primer període de “La réjouissance” de la Música per als reials focs artificials, i aprofitem per marcar el tipus de principi i de final.

Observem, doncs, com el contrast és present no només harmònicament. També el trobem en la dinàmica i en l’expressió. Aquest període tindrà la lletra A en l’anàlisi. 5.5. Ubicació en la història i la societat: títol, catalogació, autor, estil, època, gènere i tipus d’obra Aquest apartat és el que ens ha de permetre referenciar una obra o un fragment sense possibilitat d’error. Sovint en la música docta occidental trobem títols genèrics —simfonia, quartet, sonata, concert, tocata...— o moviments dins d’obres més grans que en dificulten la cerca. És per això que els editors de música van començar a catalogar les obres que editaven. Molts compositors no tenien aquesta necessitat, i el catàleg ha estat fet posteriorment per un musicòleg. El número de catàleg és aquell que ens permetrà trobar una

17

obra determinada. En la majoria dels casos, trobarem el número després de la indicació d’opus . D’altres vegades, es farà referència al musicòleg que ha catalogat l’obra o a unes sigles de referència. Així, en els autors del concert trobareu la indicació HWV, sigles de Händel Werke Verzeichnis (catàleg de les obres de Händel) ; JW, sigles de Janácek's works i KV sigles de Köchel Verzeichnis (catàleg de Köchel) El primer, obra de Bernd Baselt, va ser publicat entre el 1978 i el 1986. Per aquesta raó, encara hi trobareu programes, discos, etc. sense la referència. El segon és el catàleg de les obres de Léos Janacek, obra de Nigel Simeone, John Tyrrell, i Alena Nemcová, publicat l’any 1997. El darrer és el catàleg de les obres de Mozart. El va crear Ludwig von Köchel l’any 1862. Posteriorment s’hi han afegit i recatalogat obres de Mozart. Per mantenir el número de Köchel, el que s’ha fet és afegir-hi un altre número entre parèntesi o alguna lletra. És bo que el nom de l’autor estigui completament escrit o, si més no, amb les sigles del nom per evitar tant com es pugui confusions: Leopold Mozart, Wolfgang Amadeus Mozart. Quant a l’estil, ens referim als ortodoxos del Renaixement, Barroc, Classicisme, Romanticisme... L’època és la situació en el temps de l’estil: Renaixement (s. XV-XVI), Barroc (s. XVII i primera meitat del s. XVIII) ... Pel que fa al gènere i tipus d’obra, hi especificarem característiques instrumentals (orquestra, banda, música de cambra, música incidental...) o, si fos el cas, vocals (òpera, cantata, solo, cor...) i de quina obra es tracta, que, en moltes ocasions, coincidirà amb el títol: sonata per a tal instrument i piano, simfonia, concert per a tal instrument i orquestra, quartet, suite... 5.6. Característiques melòdiques. Motiu, tema. En relació a la melodia, podem tractar els motius, girs melòdics, anàlisi de graus conjunts i disjunts, intervals, arpegis, etc. que fan reconèixer una melodia i la converteixen en idea temàtica. Allò que fa que ràpidament reconeguem la peça de la qual es tracta. En l’apartat 5.3, parlant del ritme, ja hem fet menció dels conceptes motiu i tema. Mirarem d’aclarir-los ara. Posem com exemple la “Fanfàrria” de la Sinfonietta de Janacek, on escoltarem el desenvolupament variat d’un petit tema. Us proposem que feu tocar amb la flauta, o amb l’instrument escolar que millor us vagi, el que escrivim, que ha estat transportat per facilitar la interpretació. És interessant que quan l’alumnat estigui en el concert reconegui motius, temes i melodies que sentirà perquè ja els ha treballat a classe. El moviment, i l’obra, comença plantejant un coixí de les trompes

Feu esment als dos primers compassos i feu ordenar les notes que hi surten de greu a aguda. Hi podreu llegir una escala que a més és pentatònica . Els intervals que es troben entre cada grau són segones majors (to) i terceres menors (to i semitò)

18

A sobre s’hi introdueix un primer motiu , per les tubes, que hem pujat una octava per a poder interpretar-ho amb la flauta.

Tornem a trobar l’interval de tercera menor que es venia repetint en les trompes del principi. Tornarà el pedal de les trompes i apareixerà el tema de les trompetes:

La tercera menor torna a estar present. I encara més, si tornem a ordenar les notes ens apareix una altra escala pentatònica.

Així, els primers compassos són:

19

Si teniu prou nivell a la classe podeu encara continuar una mica. El motiu s’amplia un semitò i es converteix en tercera major, amb el complement d’una quarta:

La coda es construeix sobre una repetició de tres petits motius variats, a partir del canvi de terceres majors i terceres menors i una quarta.

Veiem, doncs, com el compositor construeix tot un moviment a partir d’una idea intervàlica i amb una cèl·lula rítmica de negra i dues corxeres. 5.7. Fitxes de les audicions Us posem un parell d’exemples de fitxes d’audició. Hem escollit dues obres que es poden trobar fàcilment per si voleu fer-les escoltar a classe. Ítem Títol i catalogació “La réjouissance” de la Música per als reials focs

d’artifici, HWV 351 Autor Georg Friedrich Händel (1685-1759) Estil i època Barroc (segle XVII i 1a meitat del XVIII) Gènere i tipus Música instrumental per a orquestra de vent i corda.

Versió per a banda. Suite. Instruments i classificació Instruments de vent de metall en la versió de la sessió Textura Inici polifònic, després homofònic Tempo Allegro Compàs 4/4 Tipus de principi Anacrúsic Tipus de final Femení Guió i estructura [:A:] [:B:] Estructura binària Ritmes Vegeu més amunt (apartat 5.4) Característiques melòdiques

Vegeu més amunt (apartat 5.4)

Expressió i matisos Vegeu més amunt (apartat 5.4)

20

Ítem Títol i catalogació “La gran porta de Kíev” de Quadres d’una exposició

(1874) Autor Módest Petróvitx Mussorgski (1839-1881) Estil i època Nacionalisme. Segona meitat del segle XIX Gènere i tipus Música instrumental originalment per a piano sol. Versió

per a banda en la sessió. Instruments i classificació Banda simfònica Textura Homofonia Tempo Maestoso - meno mosso - grave Compàs 2/2 Tipus de principi Tètic Tipus de final Masculí Guió i estructura A B A B pont A Coda. Estructura ternària Ritmes En la darrera A ritmes ternaris Expressió i matisos Tot i que és majestuós, hi predominen els lligats.

Sentim contrastos en la intensitat. 6. Vocabulari i glossari Banda Nom que reben en música docta les formacions instrumentals que tenen com a base els instruments de vent i de percussió. La seva existència es remunta a l’antiguitat. En el sentit més modern, però, neixen a França el segle XIX associades, en principi, a la vida militar. A partir de mitjans del segle XIX, afavorides per les importants millores tècniques dels instruments de vent, les bandes civils van adquirint importància i categoria artística. Així mateix es va creant un repertori específic. D’entre les bandes, podem diferenciar-ne de quatre tipus: - Banda de cornetes i tambors: habitualment formades per músics afeccionats. Són vigents encara a les casernes i en espectacles del tipus majorets. - Fanfàrria: banda formada per instruments de metall, sense fustes. Poden ser de totes les mides. De gran tradició a França i el Regne Unit. Us recomanem la visió de la pel·lícula Tocando al viento (Brassed off) de l’any 1996, dirigida per Mark Herman. - Petita banda: Formació d’entre 30 i 45 músics, amb fustes, metalls i percussió. La seva base són els clarinets i els saxòfons. De gran tradició a França. - Banda simfònica: També anomenada gran banda, disposa de més de 50 músics professionals. A la formació de vent i percussió, s’hi afegeixen el contrabaix i l’instrument de corda. Fins i tot algunes inclouen també violoncels, com la Banda Municipal de Madrid. Banda Municipal de Barcelona (breu història) Banda simfònica dependent de l’Ajuntament de Barcelona. Es crea amb l’acord municipal de 2 de març de 1886, juntament amb l'Escola Municipal de Música com a dependència seva. Els seus directors han estat Josep Rodoreda (1886-1896); Celestí Sadurní (1896-1910) i Cristòfol Casañé (1910-1914) com a músics majors, ja que el director nominal era Antoni Nicolau (1896-1915); Joan Lamote de Grignon (1914-1939), primer any músic major i després director; Ramon Bonell (1939-1956), fins a l’any 1944 director accidental, i

21

d’aleshores al 1956 com a sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, amb funcions de responsable de la secció d’instruments de vent, com Ricard Lamote de Grignon (1956-1957); Joan Pich (1957-1967); Josep Gonzàlez (1967-1969); Enric Garcés (1969-1979); Francesc Elies (1979-1980); Albert Argudo (1980-1993) i Josep Mut (1993-2007). Des del mes de juny de 2008 Salvador Brotons és el director titular de l’agrupació. La inestabilitat en el nombre de músics de la BMB ha afectat en diferents moments els seus resultats artístics. Fins que Joan Lamote no n’assumeix la direcció, els músics es movien en unes condicions laborals poc afavoridores, tant per la remuneració com pel tipus i la quantitat excessiva d’actes a què es veien obligats a assistir. Amb Lamote, es dignifiquen els dos aspectes. Sota el seu llarg mestratge, la BMB arriba a les més altes cotes artístiques de la seva història. A partir de l’any 1924 desenvolupa una importantíssima tasca de divulgació del repertori universal amb transcripcions excepcionals en els concerts que se celebren setmanalment a la plaça del Rei. A partir de l’any 1930 es desenvolupen, ara al Palau de Belles Arts, les sèries dels Concerts Simfònics Populars, audicions d’entrada gratuïta on s’arribaven a congregar fins a 5.000 espectadors. Van tenir lloc fins al mateix moment de la dissolució de la BMB l’any 1944. En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona (1944), la BMB desapareix, tot i que funciona la seva secció d’instruments de vent amb els músics de nou en règim de contractats. El 1957 la BMB recupera el seu nom i la seva autonomia, i es refà l’estabilitat laboral, que anirà minvant amb els anys, amb les figures dels contractats i dels becats. En l’època Rodoreda, la BMB, una banda-orquestra amb possibilitat de fer actuacions com a petita orquestra de corda, té establerts dos objectius clars: acompanyar l’Ajuntament en actes institucionals i fer concerts públics i oberts per a la ciutadania barcelonina (per això es va construir la glorieta del parc de la Ciutadella) o per a aquells que la contractessin. Aquests darrers contractes són els que portaran la BMB a una situació gairebé insostenible al final de la direcció nominal de Nicolau. Ininterrompudament, ha actuat als diferents barris de Barcelona, amb motiu de les seves respectives festes majors. A més, ha realitzat temporades fixes de concerts. A part de les actuacions ciutadanes, la BMB ha actuat arreu de Catalunya. El 1897 viatja per primera vegada a València, i després actua per diverses ciutats espanyoles, com ara Saragossa, Ciutat de Mallorca, per darrer cop l'any 1941, o Madrid, la darrera sortida el 1985. Quant a Europa, Marsella, l’any 1894, és el primer destí, i Narbona, el 1933, el darrer, passant per Carcassona o Lió, a part de la invitació de Richard Strauss a Frankfurt el 1927. El repertori de la BMB ha seguit els gustos canviants del públic, i els diferents estils musicals del segle XX. Dels pasdobles, marxes, polques, masurques i seleccions diverses dels primers temps, es passa a les transcripcions de les grans obres orquestrals realitzades per Joan Lamote, amb l’ajut de Lluís Oliva i Ricard Lamote. Als anys vint i trenta, hi destaca la presència de compositors catalans, a més dels forans contemporanis. Als anys quaranta i cinquanta, hi predominen motius de sarsuela. Pich recupera les obres de l’època de Lamote. Garcés amplia el repertori amb obres, entre d’altres, de Copland, Montsalvatge, Xostakóvitx, Khatxaturian, Rossini o Verdi, tot i que les seves transcripcions no poden ni comparar-se amb les que s’havien fet en l’època de Joan Lamote. Amb Argudo i amb Mut, la presència d’obres actuals es barreja amb d’altres de caire més popular o conegut, com pot ser la música de cinema o la de sarsuela, tot plegat en la línia eclèctica que marca el repertori de la BMB en tota la seva història. En el moment actual s’està vivint una tasca de renovació tant en el repertori com en l’organització de l’agrupació. Des del mes de setembre de 2007, la BMB és formació resident de L’Auditori.

22

Cal remarcar que la Banda Municipal de Barcelona va fer les primeres audicions per a escolars de Barcelona des de l’any 1932 fins a l’any 1936, aturades per la Guerra Civil. Eren adreçades a l’alumnat de les escoles municipals, i a més d’obres de repertori, la banda acompanyava els assistents que cantaven algunes cançons preparades pel seu professorat de música.

89 CSP, només per a escoles de Primària (11/4/1935) AHCB - Arxiu fotogràfic Catalogació d’obres Referència numèrica de les obres d’un compositor. La catalogació d’obres la pot haver fet el mateix compositor, com Richard Strauss, i en aquest cas acostuma a portar la indicació opus . Pot ser una indicació de l’any de composició (entre parèntesi), com en el cas de Mussorgski. Pot ser que un musicòleg hagi estudiat l’obra i hagi establert el catàleg complet de les obres d’un autor i n’hagi publicat el llistat. A més dels casos ja explicats en l’apartat 5.5. de la present guia, fent referència a G. F. Händel i a W. A. Mozart, hem de destacar els catàlegs de les obres de Johann Sebastian Bach, BWV (Bach-Werke-Verzeichnis), estudiat per Wolfgang Schmieder (1901-1990); Antonio Vivaldi, RV (Ryom Verzeichnis), estudiat per Peter Ryom (1937); Franz Joseph Haydn, Hob (Hoboken), estudiat per Anthony van Hoboken (1887-1983), o Franz Schubert, D (Deutsch), estudiat per Otto Erich Deutsch (1883-1967), entre d’altres. Compàs

23

El compàs és l’agrupació de pulsacions que es troben entre un ictus i un altre ictus. Entenem per ictus aquelles pulsacions que dinàmicament són més importants i les considerem “tòniques”. El compàs pot mantenir-se al llarg d’un moviment o pot anar canviant. Segons la successió periòdica d’ictus —o quantitat de temps de cada compàs—, aquests poden ser binaris (dos temps o pulsacions), ternaris (tres temps o pulsacions) o quaternaris (quatre temps o pulsacions). També podem trobar combinacions d’aquests compassos en el que anomenem compassos d’amalgama . La seva subdivisió interna pot ser binària (compassos simples ) o ternària (compassos compostos ). Finals Sistematitzem els finals de període, frase o fragment per la relació del darrer atac envers el darrer ictus. Dit d’una altra manera, la relació del principi de la darrera “nota” amb el primer temps del darrer compàs. Quan aquest atac i aquest ictus coincideixen, del final en diem masculí . Quan el darrer atac és posterior al darrer ictus, en diem femení . Motiu Cèl·lula rítmica o melòdica que pot ser la idea inicial que el compositor desenvolupa per construir una obra. Principis Sistematitzem els principis de període, frase o fragment per la relació del primer atac envers el primer ictus. Dit d’una altra manera, el lloc on comença el tema o melodia en relació amb el primer temps del primer compàs. Si el principi és anterior a aquest primer temps, en diem anacrúsic, i la nota o notes que sonen abans d’aquest primer temps reben el nom d’anacrusi . Si el principi coincideix amb el primer temps del primer compàs, en diem tètic . Per acabar, si el principi és posterior al primer temps del primer compàs, d’aquest principi en diem acèfal . Tempo És la velocitat de les pulsacions. És un element subjectiu, fins i tot en les seves indicacions que, en moltes ocasions són adjectius de caràcter. Els compositors, sobretot a partir del segle XX, prefereixen les indicacions metronòmiques. Les indicacions de tempo serveixen en moltes ocasions per delimitar cadascun dels moviments d’una obra. Textura Entenem la textura com la relació que s’estableix entre les diferents veus d’una obra. També podem entendre-la com la relació entre els diferents plans sonors, parlant aleshores de trama i relacionant-la més amb el concepte de densitat sonora. La segona de les accepcions és més convenient a la música amodal i atonal, que es desenvolupa a Occident en el marc de la música docta al llarg del segle XX i que encara es compon: la coneguda com a música contemporània. Pel que fa a la primera accepció, quan parlem de veus ens referim a línies melòdiques o línies harmòniques, ja siguin vocals o instrumentals. Així parlem de monodia , quan totes les

24

veus segueixen la mateixa melodia. De polifonia , quan diferents melodies interactuen conservant cadascuna la seva llibertat. La tècnica compositiva de la polifonia és el contrapunt , raó per la qual també s’anomena contrapuntística. També en podem dir polifonia horitzontal . L’homofonia és la textura dels acords. És la que es dóna quan diferents veus fan diferents notes totes amb el mateix ritme. La tècnica compositiva de l’homofonia és l’harmonia . També en podem dir polifonia vertical . Per acabar, la combinació de melodia i harmonia l’anomenem melodia acompanyada . Transcripció A més de l’explicat en les propostes didàctiques, és a dir, que la transcripció és l’escriptura d’una melodia per a un instrument diferent pel qual ha estat concebuda hi ha un altre concepte. La transcripció, doncs, és també l’escriptura en notació diferent a l’original. Per exemple, passar un cant gregorià, escrit en tetragrama, a una pauta de pentagrama. O escriure amb pentagrama una partitura per guitarra escrita amb tabulatura. 7. Compositors i obres 1) Georg Friedrich Händel (Halle, 1685 - Londres, 1 759)

“La réjouissance” de la Música per als reials focs d’artifici , HWV 351 (Arranjaments Elisenda Carrasco) L’original és per a orquestra amb important presència de metalls. Escoltem una transcripció per a instruments de metall. De G. F. Händel podeu trobar una biografia a la guia didàctica d’El poble de vent i de fusta, a més d’una gran quantitat de fonts. Pel que fa a l’obra, l’hem de situar l’any 1749. L’any anterior s’havia signat el Tractat d’Aquisgrà, que donava fi a la Guerra de Successió d’Àustria. El rei d’Anglaterra, Jordi II, n’havia sortit enfortit. Es van fer grans celebracions religioses i civils. El 27 d’abril es fa una gran celebració al Hyde Park de Londres. La música havia de servir de preludi a cent una salves d’artilleria que anunciarien l’inici dels focs d’artifici. El rei volia que la música fos només amb instruments marcials — és a dir, amb vents i percussió— sense corda. Händel volia escriure per a una orquestra amb base de cordes. Sabem que van tocar cent músics. Posteriorment, Händel va presentar l’obra amb una orquestra reduïda i amb cordes. No sabem si a l’estrena hi havia cordes. En la versió que us presentem només hi ha metalls. Ens podem fer una idea de com va sonar en aquell moment. El moviment que escoltarem és Joia, alegria, celebració!, que és la traducció del títol. 2) Richard Strauss (Munic, 1864 - 1949)

25

Gavota de la Suite per a 13 instruments, op . 4 L’original és per a grup cambrístic, tal com l’escoltarem. La formació que la interpreta està formada per dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes i una tuba. De R. Strauss podeu trobar una biografia a la guia didàctica de Ciència-ficció, a més d’una gran quantitat de fonts.

Concert a la pl. St. Jaume en honor de R. Strauss (19/3/1925) AHCB - Arxiu fotogràfic Cal fer esment de la relació de Richard Strauss amb la Banda Municipal de Barcelona. El mes de març de 1925, Strauss va visitar Barcelona per dirigir algunes obres seves al Gran Teatre del Liceu. Tenia bones referències de col·legues seus de la sonoritat de la BMB, dirigida per Joan Lamote de Grignon. Per tant, la va voler escoltar. Així ho va fer en un dels concerts dominicals que aleshores la BMB realitzava a la plaça del Rei. En va quedar meravellat i va demanar de poder-la dirigir. I així ho va fer a la plaça de Sant Jaume el dia de Sant Josep (19 de març). Entusiasmat amb la categoria artística de la formació barcelonina, va convidar-la a l’Exposició Internacional de Música de Frankfurt, que ell dirigia. L’any 1927 es va dedicar a la música espanyola i, com a invitada de l’organització, va viatjar fins allà la BMB, on va recollir els millors èxits de la seva història. La Suite per a 13 instruments va ser escrita l’any 1881, quan el compositor tenia 17 anys. La gavota del nostre concert n’és el tercer moviment. Té el compàs de 2/2 característic de la dansa i una estructura ternària amb una gran coda. Pot servir per fer diferenciar el clarinet —amb un solo a la A— i l’oboè —amb un solo a la B. La Suite comença amb un preludi de tempo Allegretto, seguit per una romança en tempo d’Andante. Per acabar, i després de la gavota, Strauss escriu una introducció (Andante cantabile) i una fuga (Allegro con brio).

26

3) Leos Janacek (Hukvaldy, Moràvia, 1854 - Ostrava, 1928) “Fanfàrria”, 1r moviment, de Sinfonietta , JWVI/18 (Arranjaments Elisenda Carrasco) L’obra completa és per a orquestra simfònica i té quatre moviments. La formació de metall que dóna nom al moviment, fanfàrria, es fa servir només en aquest 1r moviment que escoltarem. Es va estrenar l’any 1926. Es tracta d’un tema variat. N’hem fet una anàlisi a l’apartat 5.6. Leos Janacek ha estat un dels compositors txecs més importants de la història i va desenvolupar una tasca de recerca de cançons moldaves. Malgrat aquest fet no se’l pot considerar un compositor “nacionalista”, tot i que en les seves obres podem trobar escales pentatòniques i d’altres girs no estrictament tonals. El seu estil insisteix en el treball sobre petits motius que es desenvolupen. En la seva producció destaquen les òperes Jenufa i El cas Makropoulos, a més delsa dos quartets de corda i la Sinfonietta. 4) Aaron Copland (Brooklyn, 1900 - North Tarrytown, Nova York, 1990)

“Final feliç” de la suite de la pel·lícula The red pony La partitura original és per a banda. Pel fet de ser música escrita per a una pel·lícula, el gènere és música incidental. Aaron Copland va ser un dels compositors nord-americans més importants i influents al seu país del segle XX. Va ser un dels deixebles de la gran professora parisenca Nadia Boulanger. En tornar d’Europa a Amèrica, va desenvolupar una producció compositiva que volia tenir un caràcter americà. Així, va fer servir girs jazzístics i ritmes del folklore americà. Cal esmentar entre les seves obres la Fanfara per a un home comú (1942) i la Primavera apalatxiana (1944). També va escriure música per al cinema, com la peça que escoltarem. The red pony (El poni vermell) es va estrenar l’any 1949. La pel·lícula es basa en la novel·la del mateix títol escrita per John Steinbeck, que també va ser el guionista de la pel·lícula, l’any 1933. El seu director va ser Lewis Milestone. La parella protagonista va ser Myrna Loy i Robert Mitchum. El moviment final, que escoltarem, va alternant els compassos 6/8 i 4/4. 5) Gustav Holst (Cheltenham, 1874 - Londres, 1934) “Mart” d’Els planetes , op. 32 Es tracta d’una transcripció d’orquestra a banda. Gustav Holst, compositor anglès, és conegut fora del seu país gairebé exclusivament per l’obra Els planetes. Al seu país se’l recorda i és interpretat com a compositor d’obres per a fanfara i banda, com les seves dues Suites per a banda militar (1909 i 1911) o A Moorside suite (1928). Els planetes és una suite per a orquestra escrita l’any 1916. Consta de set moviments: Mart, el portador de la guerra; Venus, el portador de la pau; Mercuri, el missatger alat; Júpiter, el portador de l’alegria; Saturn, el portador de la vellesa; Urà, el màgic, i Neptú, el místic. L’obra neix de l’interès per l’astrologia del compositor.

27

De “Mart”, primer moviment de la suite, escoltarem la primera secció. La indicació de tempo és Allegro. S’inicia presentant l’obstinat treballat en l’apartat 5.3 d’aquesta guia amb un pp. Un petit motiu melòdic de tres notes s’anirà ampliant i anirà amb un crescendo fins al ff. Acabat l’obstinat, un pont amb síncopes ens porta a un marcat de negres, amb un cant de trompes i trompetes. Ben segur que ara descobrireu la font d’inspiració de John Williams quan va escriure la música per a La guerra de les galàxies.

6) Módest Mussorgski (Karevo, 1839 - Sant Petersburg, 1881)

“La gran porta de Kíev” de Quadres d’una exposició (1874) Transcripció de piano a orquestra i d’orquestra a banda. Música programàtica o descriptiva. Módest Mussorgski va ser un dels membres de l’anomenat Grup dels Cinc. Aquest grup estava format per Aleksandr Borodín, Mili Balàkirev, Tsezar Kiuí, Nikolai Rimski-Kórsakov i el mateix Mussorgski. El grup és considerat el paradigma de la música nacionalista. Militar de professió, no tenia grans coneixements tècnics musicals. Malgrat això, la seva intuïció i inventiva l’han fet passar a la història de la música. De la seva producció cal destacar, a més de l’obra que passem a comentar tot seguit, Una nit a la muntanya pelada (1867) i l’òpera Boris Godunov (1868). Quadres d’una exposició és una obra per a piano sol que Mussorgski escriu com a homenatge al seu amic Victor Hartmann.

Aquest arquitecte i pintor aficionat va morir l’any 1873 als 39 anys. Un any després de la mort, se li va retre un homenatge en forma d’exposició dels seus quadres, que el compositor va voler reproduir musicalment. L’obra va ser composta en 10 dies. Consta de deu quadres lligats per un leitmotiv o passeig, que també serveix d’introducció a l’obra. L’obra és coneguda sobretot en la seva versió orquestral feta per Maurice Ravel l’any 1922. El que escoltarem és el darrer quadre o moviment. Ja l’heu trobat analitzat en la fitxa del punt 5.7 de la guia. 7) Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 1756 - Viena, 1791)

Andante de la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a) Transcripció del mateix autor del quartet per a flauta i trio de cordes. Música de cambra

28

L’original és per a grup cambrístic, tal i com l’escoltarem. La formació amb que se’ns presenta és 2 oboès, 4 clarinets, 4 trompes, 2 fagots i un contrabaix. De W. A. Mozart podeu trobar biografies a innumerables llocs L’obra és de l’any 1781. La serenata amb instruments de vent forma part de la tradició centreeuropea. Podien arribar a tenir fins a deu moviments. Aquesta en té set: Largo - Molto allegro, menuetto - trio I - trio II, Adagio, menuetto - trio I - trio II, romance, Tema amb variacions, Finale - molto allegro. És el sisè moviment de la serenata El que cal destacar és que aquest moviment havia estat utilitzat per Mozart en un quartet per flauta i trio de cordes (K 285b) escrit entre els anys 1777 i 1778. Ja ha estat analitzat en l’apartat 5.2 de la guia. 8) Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2 002)

“Polca del Poble-sec” de la Música per a un diumenge Original per a banda. Xavier Montsalvatge, compositor català, va ser un dels mestres de les noves generacions des de la seva càtedra en l’aleshores Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, des d’on va continuar, d’alguna manera, la tasca i el mestratge d’Enric Morera o de Jaume Pahissa. També va fer arribar la seva veu i influència com a crític del diari La Vanguardia. La seva producció abraça tots els gèneres musicals, des de lieder, com las Cinco canciones negras (1945), fins a òperes, com Babel 46 (1967, estrenada el 2002), passant per música de cambra o música incidental per a cinema i televisió. La música per a un diumenge respon a un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona perquè la Banda Municipal de Barcelona l’interpretés. Escrita l’any 1983, es va estrenar el 22 de novembre de l’any 1984, dia de santa Cecília. La polca és el tercer moviment que tanca l’obra. Els dos primers són Fanfara i El xotis de Llofriu. En compàs de 2/4, podeu fer observar al vostre alumnat el paper detallista de la percussió. De bon principi, sentireu les timbales, el xilòfon, la caixa i el plat. Hi trobareu la pandereta, el triangle, el bombo, els blocs i, fins i tot, una carraca. 9) Kurt Weill (Dessau, 1900 - Nova York, 1950)

“Cançó dels canons” de L’òpera de tres rals Transcripció d’orquestra a quintet de metall. Òpera. Nascut a Alemanya, Weill va emigrar als Estats Units pel seu origen jueu. Si bé les seves primeres obres es decantaven cap a la música més seriosa, de seguida va derivar cap a la música d’escena. Malgrat que es va fer molt popular, va haver de marxar als Estats Units l’any 1935 assetjat pels nazis.

29

En col·laboració amb Bertolt Brecht, va escriure L’òpera de tres rals, de llarg la seva obra més coneguda i interpretada en múltiples versions. Nosaltres escoltarem, en versió per a dues trompetes, trompa, trombó i tuba, el darrer dels moviments de la suite. 10) Carles Santos (Vinaròs, 1940) “Pasdoble” de Belmonte Instrumentació original per a banda. Carles Santos és un dels compositors més renovadors de la música catalana actual. Des de les seves primeres obres es va decantar per propostes musicals en les quals la performance, la posada en escena, és part intrínseca i bàsica de l’obra. Té una gran producció per a piano. Ha escrit i realitzat nombrosos espectacles. També ha escrit música per a pel·lícules. Belmonte és una ballet escrit per a banda l’any 1988, amb instrumentació de Xavier Riba, per ser interpretat per la companyia Gelabert Azzopardi. Va ser estrenada per la Banda Municipal de Barcelona al Mercat de les Flors. L’obra va tornar a presentar-se l’any 1991 i darrerament ha viscut noves presentacions l’any 2010. L’obra conté un total d’onze números. El “Pasdoble” és el número 9. Té una introducció (núm. 8) amb canvis de compàs i semicorxeres que dóna pas al pasdoble. Aquest, de compàs 2/4 com ha de ser, té una estructura ternària, de manera que la secció intermèdia és com un “trio”. La primera, i la tercera, secció tenen una base rítmica ben marcada amb especial presència de corxeres i de ritme de corxera dues semicorxeres. La secció intermèdia, més lenta, és un diàleg entre la flauta i el clarinet. 11) Gioachino Rossini (Pesaro, 1792 - Passy, 1868) Obertura de Guillem Tell Transcripció per a banda d’obra original per a orquestra simfònica De Rossini podeu trobar una biografia a la guia didàctica de Ciència-ficció, a més d’una gran quantitat de fonts. El llegendari arquer suís, famós per la poma al cap del seu fill, i que lluita contra els dominadors austríacs, va servir a Rossini per escriure la darrera de les seves òperes. Va ser estrenada l’any 1829. L’obertura, que s’inicia amb un impressionant quintet de violoncels acompanyats per la resta de violoncels i els contrabaixos inclou el fragment que escoltarem i que és la segona part de l’obertura. En l’apartat 5.3 d’aquest dossier ja n’hem parlat i n’hem treballat el ritme del tema principal. 8. Fitxa tècnica i repertori 8.1. Fitxa tècnica Director titular Salvador Brotons

30

Director assistent Juan Miguel Romero Director tècnic Jordi Xicola Cap de Servei Susana Gamisel Clarinets

• Xavier Vilaplana , requint

• Àngel Errea , concertino

• José Miguel Micó , solista

• Natàlia Zanón , solista

• Joana Altadill

• Josep Caballé

• Valeria Conti

• Joan Estellés

• Miquel Gaspà

• Victòria Gonzálvez

• Montserrat Margalef

• Gerard Martínez

• Manuel Martínez

• José Joaquín Sánchez

• Antonio Miguel Santos

• Martí Guasteví , clarinet contralt

• José Vicente Montesinos , clarinet baix

Saxòfons

• Joan Soler , soprano

• Daniel Molina , alt solista

• Marta Romero , alt

• Armand Franco , tenor

• José Jaime Rivera , tenor

• Joana Palop , baríton Flautes

• Manel Reyes , solista

• Josep Maria Llorens , flautí Oboès

31

• M. Pilar Bosque , solista

• Jordi León

• Aitor Llimerà , corn anglès Fagots

• Xavier Cervera , solista

• Jordi Moraleda Tenora

• Jaume Vilà

Trompes

• Germán Izquierdo , solista

• Miquel Zapata , solista

• Manuel Montesinos

• Josep Miquel Rozalén

Serveis auxiliars

• Produccions d’Espectacles de Carrer, S. L.

Fiscorn soprano

• Patricio Soler

Trompetes

• Santiago Gozálbez , solista

• Jesús Munuera

• Jesús Pascual

• José Joaquín Salvador Trombons

• Emilio Bayarri , solista

• Eduard Font

• Amadeu Puntí Bombardins

• Rubén Zuriaga

• David Pantín

Tubes

32

• Antonio Chelvi , solista

• Agustí Gimeno

• Vicenç Navarro Timbales

• Rafael Reig , solista

Percussió

• Mateu Caballé , solista

Contrabaix

• Antoni Cubedo Encarregat de la Banda

• Josep Miquel Rozalén

Arxiver

• Joan Lluís Moraleda

Copista informàtic

• Jaume Vilà 8.2. Repertori - “La réjouissance” de la Música per als reials focs artificials. HWV 351* Georg Friedrich Händel (1685-1759) - Gavota de la Suite per a 13 instruments, op. 4 Richard Strauss (1864-1949) - Fanfàrria (1r moviment) de la Sinfonietta JW VI/18* Leos Janacek (1854-1928) - “Final feliç” de la suite de la pel·lícula The red pony Aaron Copland (1900-1990) - Mart d’Els planetes. op. 32 Gustav Holst (1874-1934) - La gran porta de Kíev” de Quadres d’una exposició (1874) Módest Mussorgski (1839-1881) - Tema de l’Andante de la Serenata per a 13 instruments, “Gran partita”, K. 361 (370a) Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

33

- “Polca del Poble-sec” de la Música per a un diumenge Xavier Montsalvatge (1912-2002) - “Cançó dels canons” de l’Òpera dels tres rals Kurt Weill (1900-1950) - “Pasdoble” de Belmonte. Carles Santos (1940) - Obertura (fragment) de Guillem Tell. Gioachino Rossini (1792 -1868) * Arranjaments d’Elisenda Carrasco 9. Programa de mà El programa de mà ha estat pensat per a què tingui diverses funcions. D’una banda, la purament prosaica d’informar de les peces que s’escolten en el concert, les seves referències i el seu ordre. També informa de les persones que tècnicament han planificat la presentació del concert. Vol, també, visualitzar informacions que s’expliquen en la guia didàctica, però

que el públic en general també pot copsar, com la banda en posició de cercavila de la portada i el seu pas a la formació de concert de l’interior o aquestes carpetes que estan volant on hi diu “originals” i “adaptacions”. I també, en els dibuixos de l’interior, les referències a les obres que conformen el repertori i el sentit del cap de setmana que dóna lloc al subtítol. En el marc de la guia didàctica del concert, però, l’objectiu del programa de mà és també de record i treball posterior a l’aula. En format de tríptic, el motiu de la portada són uns músics de banda caminant . Dos fagots, tres trompetes, dos trombons de colissa, un bombardí i una tuba ens donen aquesta idea. Perquè aquest de tocar caminant ha estat un dels papers de les bandes de música. El seu origen militar, com s’ha comentat en el seu moment, va fer d’aquesta la seva funció primigènia Uns ocells, estem a l’aire lliure, porten partitures i un parell de carpetes. En una, la superior a la dreta, hi llegim originals en l’altra, espai inferior esquerra, hi llegim adaptacions . Els títols de les carpetes fan referència a l’explicat sobre el repertori interpretat per la Banda Municipal de Barcelona en aquest concert. Aquesta característica del repertori és important perquè

34

ha anat evolucionant al llarg dels temps. La banda no interpreta només obres originals, sinó que se’n fan adaptacions, arranjaments, etc d’obres originàries per instruments sol o per orquestra. Si donem la volta al programa de mà, hi trobarem el repertori del concert, amb el fil conductor del cap de setmana de festa. A la part de baix hi veiem un dibuix de L’Auditori, que acull el concert, amb un skyline de la Sagrada Família, que ens situa encara més a Barcelona. Al terç interior, els crèdits artístics del concert i les dates en que se celebra. Obrim el tríptic i una gran il·lustració se’ns ofereix al nostres ulls. Ja tenim la banda asseguda , tocant i la seva música porta evocacions que provenen del repertori que escoltem. Analitzem aquest dibuix.

A l’esquerra veiem una porta oberta : del carrer, del cercavila, la banda ha passat a l’interior. De fer música a l’aire lliure ha passat a fer música de concert, amb silenci ambiental, el públic assegut. És l’altra funció de la banda. Els ocells encara els acompanyen. Sentim soroll de festa . Comença el cap de setmana i podem llegir el nom dels tres dies: divendres, dissabte i diumenge.

La festa és present amb les banderetes i la sínia

La banda està tocant i en l’ambient podem trobar algun detall d’escriptura musical : pentagrames que s’obren com si fossin

35

focs d’artifici - motiu de la peça que dóna inici al concert - una clau de sol, corxeres soltes i en parelles.

El dissabte al matí passegem pel parc i a la glorieta hi ha la banda tocant.

A la tarda tenim sessió de cinema Les músiques que escoltem fan referència a un poni, als planetes i a la gran porta de Kiev.

El diumenge al matí, escoltem entre d’altres, la cançó dels canons

A la part de baix veiem representada una banda . El nombre de músics representat no es correspon, ni tant sols és la intenció, amb la quantitat exacta que veiem en el concert. Sí que ens serveix, però, per a poder recordar amb aproximació la situació dels diferents grups d’instruments i quins són presents a la Banda Municipal de Barcelona, treball que podeu fer en la classe posterior a la sortida. A l’esquerra podem veure el grup dels clarinets . Són la base de la tessitura aguda de la banda.

Estan afinats en si bemoll. El de la dreta, una mica més curt, representa el requint , que sona una 4a més amunt que el clarinet. En la disposició que adopta la Banda Municipal de Barcelona, podreu veure el clarinet baix al costat dels saxos barítons a la part de la dreta que ja comentarem en el seu moment.

36

Ocupant la part central veiem dues fileres amb quatre parelles d’instruments: les flautes i els oboès , a primera fila, i les trompes i els fagots al darrera. Hi ha dibuixada la mateixa quantitat d’instrumentistes que en la formació de la banda, excepte de trompes. El seu paper és de color tímbric, però també tenen solos. Els quatre instrumentistes més centrats, que estan un al costat de l’altre i que hem enquadrat, són els que tenen el paper de primers, és a dir que són els solistes.

A la dreta de l’escenari trobem l’altre gran grup d’instruments després dels clarinets. És la família dels saxos . Dominen les tessitures mitjanes. En la nostra il·lustració tenim representats els quatre principals tipus. El soprano , allargat, els alts , de mides còmodes per les mans i de gran agilitat, els tenors , ja a la segona filera en el nostre dibuix, i els barítons , amb la seva característica doble volta després de l’embocadura. La presència d’aquest grup és la que fa que la Banda Municipal de Barcelona sigui hereva del que s’anomenava en el segle XIX, banda francesa, en contraposició a la banda alemanya, en la qual la seva base són els instruments de metall. En la formació que adopta la nostra banda,

veureu al costat dels saxos barítons el clarinet baix , de forma similar, però amb cos de fusta Tornant a l’esquerra de l’escenari trobem les trompetes i, al mig, els trombons . Instruments de metall amb llarga història i ja fets servir en el Renaixement. A la dreta trobem la part dels greus, dels baixos. Els més grans, les tubes i els mitjans, els bombardins . Van ser els grans invents de

37

principis del segle XIX. També es deuen al Adolph Sax, com els saxos, i formen part de la família dels saxhorns . Aquesta ampliació de la tessitura cap al greu va ser una de les raons del desenvolupament de les bandes. Els més importants compositors de seguida en van fer ús també a l’orquestra.

Reforçant aquests baixos, més com a complement tímbric que no pas com a ampliació d’intensitat, la Banda Municipal de Barcelona incorpora un contrabaix , instrument de corda fregada que, en moltes ocasions, es toca amb pizzicato, recurs que dóna a les seves intervencions aquest complement que hem comentat. En la il·lustració veiem el contrabaixista amb l’arquet. Finalment, a la part superior s’hi disposen els instruments de percussió . En el dibuix que estem comentant, hi trobareu a la part interior del nostre programa de mà, la família queda representada per tres instruments A l’esquerra, la caixa membranòfon de so indeterminat, tocada amb baquetes . Pot posar-se-li redoblant, adquirint un so diferent al del tambor o tabal popular.

Al seu costat, ben bé al mig del dibuix hi veiem els plats . Es toquen colpejant-los entre ells i fent-los ressonar a l’aire. D’aquí la seva condició d’idiòfons . Són també de so indeterminat per no donar cap nota concreta. Dit d’una altra manera, el seu espectre de vibracions per segon és múltiple i no uniforme.

Per acabar, a la dreta, hi veiem col·locades dues timbales , membranòfons de so determinat. Gràcies al seu sistema de claus i als seus pedals, poden afinar-se uniformement i, per tant, donar notes concretes. La seva inclusió a les bandes prové del que històricament es va anomenar música turca, juntament amb el bombo i els plats. 10. Bibliografia i enllaços a pàgines web

Almacellas i Díez, Josep Ma.: Del carrer a la sala de concerts. Banda Municipal de Barcelona. 1886-1944. Col. Memòria de Barcelona. Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona, juny de 2006.

38

Almacellas i Díez, Josep Ma.: 125 anys de Banda Municipal de Barcelona. Quaderns de l’Auditori, 11. Consorci de l’Auditori i l’Orquestra (EAOBC) Barcelona, desembre 2010. Astruells Moreno, Salvador: La Banda Municipal de Valencia y su aportación a la historia de la música valenciana. Universitat de València. Servei de Publicacions. València, 2003. Baldelló, Francesc de P. Prev: La música de l'antic consell barceloní. Notes històriques. Impremta Barmar. Barcelona, desembre 1929. Baldelló, Francisco de P.: La música en Barcelona. (Noticias históricas). Colección Barcelona y su historia. Librería Dalmau. Barcelona, 1943. Bonastre i Bertrán, Francesc: La Banda Municipal de Barcelona: Cent anys de música ciutadana. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1989. Caballé i Clos, Tomás: La música "oficial" de la Ciudad de Barcelona. Apuntes para la historia de la Banda Municipal. Ediciones Ariel. Barcelona, 1946. Copland, Aaron: Cómo escuchar música. Breviarios, 101. Fondo de Cultura Económica. México, 1955. (es va reeditant) Franco Ribate, José: Manual de instrumentación de Banda. Editorial Música Moderna. Madrid, 1943. Galbis, Vicent: “Les bandes valencianes: història, activitats i projecció social” A Aviñoa, Xosé, dir.:Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vol VI. Pàgs. 160 - 205. Edicions 62. Barcelona, març de 2001. Károlyi, Ottó: Introducción a la música. El libro de bolsillo, 607. Alianza Editorial. Madrid 1975. (es va reeditant) LaRue, Jan: Análisis del estilo musical. Editorial Labor, S. A. Barcelona 1989

* * * * * * * * * * ENLLAÇOS WEB Borràs, Georgina i Querol, Elvira: Aigua, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori. http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/Aigua.pdf Caminal, Pere: V de vent, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori. http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/CDossier_V_de_Vent.pdf Malagarriga, Teresa: Els colors del metall, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori. http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/06colorsdelmetall.pdf

39

Pla, Gemma: Metàl·lics, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori . http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/Metàl·lics.pdf Valls, Asumpta: El poble de vent i de fusta, dossier pedagògic. Servei educatiu de L’Auditori. http://www.auditori.cat/uploads/fitxers/El_poble_de_vent_i_de_fusta.pdf

* * * * * * * * * *

Per biografies de compositors podeu consultar la wikipedia o la pàgina “El poder de la

palabra” http://www.epdlp.com/musica.php

Catàlegs

http://infopuq.uquebec.ca/~uss1010/oeuvres1.html

Händel

http://www.gfhandel.org/index.htm

Strauss

http://www.richard-strauss.com/chrono.html

Janacek

http://www.leosjanacek.co.uk/

Mozart

http://www.mozart.cat/

partitures

http://dme.mozarteum.at

Copland

http://classicalfmradio.org/cgi-bin/Radio/opus.pl?&process=1&composer=Copland

Gustav Holst

http://www.gustavholst.info/

Xavier Montsalvatge

http://www.montsalvatge.com/

Kurt Weill

http://www.kwf.org/kwf/

Carles Santos

http://www.carles-santos.com/

Belmonte

http://www.we7.com/#/album/Carles-Santos-Banda-Sinfonica-Unio-Musical-DeLliria/Belmonte