Arribant a la Platja Llarga. Fotografia: Carolina Cid

Lluna plena al cap de Salou

19 de juliol i 17 d’agost de 2016

Monitora: Marina Castells Quero

Av. Prat de la Riba, 18 – 2n 43201 REUS 977 331 142 secretaria@gepec.cat www.gepec.cat

Amb el suport de:

ITINERARI

Començarem a caminar a l'extrem sud de la platja Llarga de Salou seguint el camí de ronda que transcorre paral·lel a la costa, arran d'aigua sempre que és possible. La platja Llarga forma un talús de dunes on creixen plantes típiques dels sorrals: rave de mar, jull de platja, lliri de mar... A l’extrem nord d’aquesta platja podem observar una duna fòssil. Al final de la platja passem pel costat d’un hotel i arribem fins els replanells on, si el dia és clar, ens espera una vista espectacular sobre el mar i les serralades de ponent. Duna fòssil als Replanells. Fotografia: Carme Barragan

A partir d’aquí el camí és de terra i voltat de vegetació. Ens dirigim cap a la cala de la penya tallada a la qual haurem d’arribar fent una petita marrada pels carrers propers. El nom d’aquesta cala fa referència a una a una paret de pedra en posició vertical, un estrat rocós configurat pels forts moviments de

l'escorça terrestre que es van produir en aquest indret. A la dreta de la cala els estrats estan gairebé horitzontals evidenciant el punt de trencament existent en aquesta platja. Pugem fins la part més alta, la Punta Prima, des d'on podrem veure l'altre costat de la Penya Tallada. La vegetació està retallada i ajaguda per l'embat del vent. Podrem veure pi blanc, llentiscle, bruc d'hivern, savina, margalló i fonoll marí, entre altres. Observem també els solcs pronunciats provocats per l'erosió en les parts de materials més tous que conformen aquesta punta.

Seguim endavant per la línia de costa fins a la Cala de la Font, separada de la Cala Vinya per un morro rocós calcari, encerclada d'edificis i amb un petit clap de pi blanc. Antigament va ser molt utilitzada per fondejar embarcacions i, en temps de pirates, sovint era utilitzada per les seves incursions. Seguim les caletes i caminem sobre la mateixa roca a la qual s'arrapen les ensopegueres, el fonoll marí i altres plantes adaptades a les dures condicions del roquer. Aviat arribem a la Punta Grossa o del Cavall, una enorme massa rocosa de color gris que s'endinsa a la mar, rodejada d'espadats, amb els

Jull de platja (Elymus farctus)

quals cal anar amb compte, sobretot l’anomenat del Dèntol. Aquest indret ens permet una vista excepcional sobre tota la costa i fins al Montsià. A recer d’aquest morrot s’hi conserva un petit búnquer. Seguint el contorn del roquer, trobem claps de vegetació interessant amb margalló, arítjol, ullastre, bruc d’hivern, romer, coscoll... Malgrat que el camí de ronda continua, aquí emprendrem el retorn. Us convidem a participar en la propera sortida diürna, el mes de setembre, en què es farà el recorregut sencer fins a la Pineda. LA NAVEGACIÓ A L’ANTIGUITAT La Mar Mediterrània, anomenada de moltes maneres pels diferents pobles que s’hi banyen, deu el seu nom als romans, que en deien el "Mar Medi Terraneum" que en grec significa el mar “Enmig de les Terres”, un mar que es trobava entre Europa, Àfrica i Àsia. A la Mediterrània es va començar a navegar pel mètode conegut com a "cabotatge" que es tracta de navegar sense perdre mai de vista la línea de la costa. Així es van el·laborar els primers mapes de la costa els anomenats mapes portolans.

La cartografia portolana és una tècnica baixmedieval d'elaboració de mapes nàutics. És d'abast regional, es basa en la localització dels ports sobre una línia de costa realista, tot i que exagerant els accidents litorals. Obtinguda de manera empírica, indica els punts cardinals i es realitza a escala basant-se en una sèrie de projeccions azimutals "superposades" corresponent el centre de cada una d'elles a la rosa de rumbs nàutics més propera, formant així una xarxa de rumbs orientats respecte al pol magnètic i que tracta el territori com

una superfície plana. La tecnologia per a l'elaboració d'aquesta cartografia fou desenvolupada a l'entorn de l'àrea genovesa durant la segona meitat del segle XIII. La cartografia portolana, destinada originàriament a la navegació i a la gestió comercial, fou usada també com base per a l'elaboració de mapes als que s'hi superposaven elements decoratius, d'informació geogràfica, històrica, política o naturalista i/o s'hi afegien territoris extrems no explorats amb la mateixa metodologia. Habitualment els mapes amb aquests afegits tenien un caràcter sumptuari i de prestigi, i la seva millor conservació i espectacularitat estètica han prevalgut en la valoració historiogràfica per damunt dels valors autènticament cartogràfics. Salou fou un port important en època medieval, de fet, d'aquí partí l'estol de naus que portaren Jaume I a la conquesta de Mallorca el 1229. El vaixell amb les quatre barres de les armes reials de Catalunya a la vela representa aquest fet històric. A sobre hi ha una al·lusió a la Torre Vella, aixecada el 1530 com a torre de guaita per prevenir els atacs de pirates i corsaris. En el cel nocturn, els mariners antics, s'orientaven a partir de l'Estel Polar. S'anomena estel polar (o estela polar o estrela polar) l'estel de magnitud significativa, la posició aparent del qual és més pròxima al pol celeste, és a dir, es troba alineat amb l'eix de rotació de la terra, de manera que vist des dels pols sud o nord de la Terra es trobaria just a sobre de l'observador.

Actualment, aquesta posició al Pol Nord l'ocupa l'Estel del Nord o Polaris Borealis. Una de les característiques dels estels polars és que mentre tots els estels canvien la seva posició aparent al cel durant la nit, és a dir, semblen moure’s en el cel, els estels polars no canvien aparentment la posició al cel nocturn durant tota la nit, els percebem com a fixos. Per això són especialment útils en la navegació celest, representen un indicador fiable de la direcció del pol geogràfic, a més a més el seu angle d'elevació serveix per a determinar la latitud. Per efecte de la precessió dels equinoccis, els pols celestes es desplacen en relació als estels tot fent un cercle imaginari en l'esfera celeste cada 26.000 anys i, en conseqüència, l'estel polar en cada hemisferi no és el mateix al llarg dels anys. Alguns enllaços interessants: http://masdehistoria.blogspot.com.es/2009/03/instrumentos-de-orientacion.html https://pinake.wordpress.com/2014/04/06/mediterraneo-el-mar-de-los-mil-nombres/ http://www.astronoo.com/es/constelaciones.html

ELS ROQUERS DE SALOU A tota la zona del Cap de Salou més propera a l'aigua, hi ha nombroses extensions de roca despullada, exposada al sol, al vent i al mar. Pocs éssers vius poden resistir les dures condicions d'aquests indrets eixuts, salats i amb tanta insolació. Només hi poden créixer aquelles plantes que han desenvolupat adaptacions concretes a aquests espais: fulles petites i punxents i una certa crassitud per raó de la salinitat. La comunitat que domina aquests llocs és la de limoniums i fonoll marí. El fonoll marí, que aprofita qualsevol escletxa de la roca per arrelar, és la planta més abundant. La segueixen en abundor les ensopegueres (Limonium sp) de les quals destaquem Limonium gibertii, endèmica d'aquest lloc. Hi trobem també l'esparreguera marina (Asparagus horridus) amb les fulles convertides en espines, la sempreviva borda (Helichrysum stoechas) i l'heliantem tomentós (Helianthemum nummularium). Juntament amb la vegetació autòctona podem observar-hi en alguns indrets l'atzavara (Agave americana) d'origen tropical i els dits de bruixa o bàlsam (Carpobrotus edulis) que ajudades pels humans, i molt adaptables a condicions

Ensopeguera (Limonium, sp)

difícils, esdevenen invasores i ocupen l'espai de la flora autòctona. Degut a la forta humanització de la costa de Salou, tant als roquissars com als sorrals, les comunitats vegetals litorals es veuen arraconades i empobrides pel que fa a la seva diversitat. Si la vegetació està afectada, més encara ho estan les espècies animals que en depenen. Si parlem dels roquissars, un ambient dur per a qualsevol organisme, els animals tenen l'avantatge de que en poden fugir quan els convé i, de fet,

molts només hi estan de pas. Entre els habitants del roquer hi ha les sargantanes que troben en les roques calentes, el seu indret ideal, i moixons com la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i el còlit gris (Oenanthe oenanthe).

Fonoll marí (Crithmum maritimum) creix vora el mar i té propietats anti escorbútiques perque conté vitamina C. És per això que ja els antics

navegants se'n emportaven en llurs travessies. Floreix de juny a gener. Es troba a les zones litorals d'Europa meridional, en especial a la costa mediterrània, on creix en estat silvestre. L'hàbitat més comú d'aquesta espècie són els roquissars litorals, ben aprop de la mar. És una planta comestible. Es cull tot l'any, triant les fulles i els brots tendres. A Mallorca es recull i es conserva en vinagre pel seu consum. Es menja en amanides, com a verdura bullida, formant part de salses i envinagrat, com a acompanyant del pa amb oli.

cotxa fumada còlit gris

Enciam de mar (Ulva lactuca) alga de color verd i forma laminar. Comestible si es renta bé de la sal. Indica una certa contaminació orgànica del litoral.

Rave de mar (Cakile martimum) Creix a l'arena, a ple sol. Les fulles, flors i tiges, es poden menjar amanides.

De gust amargant, conté vitamina C i té propietats aperitives.

FONTS D’INFORMACIÓ:

− Els sistemes naturals de Salou (Elaborat per l'Escola de Natura Cel Rogent amb el suport de l'Ajuntament de Salou, 1995)

− www.pajaricos.es (amb descripcions, imatges i cant) − wikipèdia

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Vols col·laborar amb el GEPEC-Ecologistes de Catalunya? Una manera ben fàcil es fer-te’n soci o sòcia!

Pots fer-ho a www.gepec.cat o posa’t en contacte amb secretaria: • a l’adreça de correu electrònic: secretaria@gepec.cat

• per telèfon al 977 33 11 42

Imprès en paper ecològic