Com  a  conseqüència  de  guerres,  ocupacions  colonials  i  diverses  situacions 

polítiques, econòmiques i socials, dues llengües poden començar a conviure dins d'un mateix  lloc.  En  aquest moment  té  lloc  diferents  l'anomenat  bilingüisme.  És  corrent escoltar parlar d'un bilingüisme  social, on  la pràctica de  les dues  llengües  al mateix nivell afecta a col∙lectius sencers, tanmateix aquest tipus de bilingüisme és un mite ja que dins d'un  territori no poden dominar dues  llegües  al mateix nivell. Aquells que veritablement sí poden existir són: el bilingüisme individual, que afecta a cadascú dels habitants  i el bilingüisme territorial, en el qual dins d'un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. 

El  bilingüisme  és  sempre  un  element  de  risc  ja  que  pot  conduir  al  conflicte lingüístic  a la substitució lingüística, una situació en la qual els dos sistemes lingüístics competeixen  entre  ells  desplaçant  parcialment  o  total  un  sistema  en  els  diversos àmbits d'ús.   El procés mitjançant el qual  la  llengua forastera B comença a ocupar els àmbits  d'ús  d'una  altra  en  el  territori  propi,  llengua  A  s'anomena  disglòssia.  Això implica un predomini de  la  llengua B en usos  formals  i públics mentre que  l'altra,  la llengua A, quedarà restringida als registres  informals  i privats. És en aquest cas quan diem  que  la  llengua  A  és  una  llengua  minoritzada  (concepte  diferent  a  llengua minoritària, que únicament fa referència al nombre d'habitants que la parlen).  

Les  causes  de  la  diglòssia  poden  ser  vàries:  per  una  banda,  la  creació  de prejudicis socials  i  lingüístics sense cap base científica manifestats contra una  llengua, sempre  subjectius,    que  condicionen  la  predisposició  a  utilizar  o  aprendr‐la. D'altra banda,  l'autoodi, propi d'aquells que preferixen usar una  llengua B que  aquella que pertany al seu origen, llengua A, de la qual volen distanciar‐se, menyspreant‐la. Aquest comportament és una falta de lleialtat lingüística, una manca de fidelitat a la història i cultura que envolten una llengua. 

Tot  aquest  procés  acaba  amb  la  substitució  cada  vegada més  intensa  de  la llengua  A  per  part  de  la  llengua  B.  En  ocassions  és  el  propi  govern  d'un  territori determinat qui opta per  la substitució de  la  llengua pròpia per  la  forastera  i  impedix qualsevol moviment en contra. Aleshores parlem de contraplanificació.   Una  altra  alternativa  qual  té  lloc  un  conflicte  lingüístic  és  la  normalització lingüística,  procés  de  reposta  que  pretén  recuperar  els  àmbits  d'ús  i  el  nombre  de parlants de la llengua propia lluitant per la seua desaparició. Aquest procés és possible gràcies a polítiques i planificacions lingüístiques, activitats que desenvolupa un govern sobre  l'ús de  la  llengua  afectada per  tal d'augmentar els parlants,  com  ara  intentar augmentar la freqüència d'àmbits d'ús i ocupar tots els possibles. 

Cal  distingir  el  procés  de  normalització  del  de  normativització,  el  qual únicament s'encarrega de  la  fixació de  la norma ortogràfica, mitjançant  la creació de gramàtiques, diccionaris, flexions verbals o estudis lèxics. 

 Vela, Laura ies clot de l’illot 

  

RESUM-REDACCIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA

ok 

El bilingüisme és un concepte ambigú que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de subtitució lingüística. Aquest procés de substitució lingüística té com a desenllaç la desaparició de la propia llengua i la seua substitució per una forastera. Les societats no són bilingües, ho són els indivius, de tal forma que quan un individu parla dues llengües, és bilingüe, si parla tres, és trilingüe… A més d’un conflicte lingüístic, el bilingüisme social (ocasionat com a consequència de les guerres, ocupacions colonials...) pot presentar‐se com a diglóssia, que és un tipus de bilingüisme que explica situacions en qué una societat hi ha dos idiomas, un dels quals s’especialitza en els usos formals i públics, i l’altre queda restringit als informals i privats. Per una altra banda, les actituds desfavorables davant d’una llengua ocasionen els prejudicis socials i  lingüístics, i aquestos poden ser de dos tipos: Inconscients (carácter espontani) o conscients (carácter predeterminat). En canvi, les actituds favorables que mantenen l’ús d’una llengua en tots els àmbits d’ús i que, per tat, la prestigien són la consciència i la lleialtat lingüística. Aquesta última és podría definir com a la voluntat d’usar la llengua en les situacions comunicatives de normalitat lingüística, una normalitat que pressuposa l’existència d’una varietat estàndard acceptada comunament. Però els parlants de llengües que patixen una minorització a causa d’un conflicte lingüístic sovint en restringixen els àmbits d’ús i la fan més i més invisible socialment. Aquest fet s’anomena, des del punt de vista sociolingüístic, autoodi i dóna lloc a la substitució lingüística anteriorment mencionada. L’autoodi són els que s’han passat a l’altra llengua renegant del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar‐se menyspreciant‐lo. Com a resposta a aquest conflicte lingüístic tenin la normalització lingüística que és un procés que preten recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició. Aquest procés inclou dos aspectos inseparables: La normativització de la llengua i la política lingüística. La normativització consisteix en una fixació de la norma ortográfica paralitzada mab la Dictadora i represa en el periode de postguerra: gràmatica, flexió verbal… La política lingüística és la activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Dins d’aquesta mateixa qüestió trobem la planificació lingüística que són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. N’hi ha de dos tipus: Liberalisme, el qual no intervé en el desenvolupament de la llengua, i el dirigisme que si intervé i es publiquen decrets, lleis…per tal de mantenir la hegemonía de la llengua. Quan un gorvern optà per la subsistució de la llengua pròpia de la seua societat, aleshores parlem de contraplanificació, el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua. Per últim, establirem una diferenciació entre una llengua minoritaria i una llengua minoritzada. Una llengua minoritaria, és aquella que fa referencia al nombre d’habitants que la parlem, i una llengua minoritzada, és aquella llengua a la qual se li atribueix la diglòssia.  La nostra llengua és minorització.  

GLOSSARI TERMES SOCIOLINGÜÍSTICA 

Dues llengües, Bilingüisme, Diglòssia, prejudicis socials i lingüístics, conflicte lingüístic, llengua minoritària, llengua minoritzada, autoodi, lleialtat lingüística, normalització, normativització, planificació lingüística, política lingüística, , substitució  i contraplanificació lingüística. 

PAULA FERNÁNDEZ PIRES 2º BACH.A