Dones de Gràcia - Barcelona · truir una casa espectacular, la Pedrera. Pocs metres més amunt, al...

Don

esde

Grà

cia

Itin

erar

ishi

stòr

ics

Dones de GràciaItineraris històrics

Dones de GràciaItineraris històrics

Isabel Segura Soriano

Ajuntament de Barcelona

Arxiu Municipal

Districte de Gràcia

Centre d’Informació i Recursos de la Dona

Edita:Ajuntament de Barcelona. Districte de Gràcia 2011© Ajuntament de Barcelona

Consell d’edicions i publicacions:Carles Martí, Enric Casas, Eduard Vicente, Jordi Martí, Jordi Campillo,Glòria Figuerola, Víctor Gimeno, Màrius Rubert, Joan A. Dalmau,Carme Gibert, José Pérez Freijo

Autora:Isabel Segura Soriano

Col·laboradores:Josefina AltésPilar BatetMaite Carvallal PiñeiraEmérita CastrilloAnna Maria DretsEugènia Fernàndez i EspinaConxa GarciaTeresa GomàMontserrat GómezConsol LacidaAnna López CallejónCinta LLasatMontse Margalef i CedóFina MartinCarme Martínez FemeniasFeli PérezAnna Maria PratsBerta RiescoMaria SoriaJúlia VaqueroMaria Teresa Pi-SunyerVocalia de Dones de l’Associació de Veïnes i Veïns de Gràcia

Agraïments:Josep Maria Contel i a tot el Taller d’ Història de Gràcia.Héctor López, fotògraf i l'Arxiu Fotogràfic de BarcelonaI molt especialment a la Isabel De Ricart Mesones i la Montserrat Sans Gómez

Direcció i coordinació de l’edició:Elisenda Ortega Robert, Direcció de Serveis a les Persones de GràciaBeatriz García García, Centre d'Informació i Recursos per a les DonesOlga Arisó Sinués, Direcció de Programes de DonesAmèlia Poves, de l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia

Revisió lingüística:Maria Eugènia Godayol Puig

Disseny gràfic:Palli :Disseny

Impressió:

Dipòsit legal:ISBN:

Febrer 2011

Imprès en paper ecològic

Benvinguda sigui aquesta obra.

Un recorregut pels barris de Gràcia al llarg de la nostra història i des de la sempre rica i generosa

mirada de la dona. Des d’aquests ulls que tot ho veuen amb aquella mirada diferent, sincera, ten-

dra i a la vegada crítica i ferma.

Testimonis de dones gracienques que han fet història, des de la vessant més íntima i potser menys

reconeguda, però essencial, la quotidiana i d’altres que han deixat petjada a través de l’exercici de

diferents professions.

Teniu a mans un recull d’imatges i textos del que va ser la Gràcia del segle XX, de la seva transfor-

mació. La realitat d’una Gràcia que, en essència, tampoc ha canviat tant. Descriu un territori d’aco-

llida, punt de trobada de persones de procedències ben diverses que han anat formant la idio-

sincràsia d’un poble, el gracienc, que s’ha anat fent a si mateix amb el treball conjunt de tothom

que s’hi ha volgut sumar... Com en el temps actual.

Gràcies a l’autora, la historiadora Isabel Segura, al CIRD i a l’Arxiu del Districte; gràcies al Consell

de Dones i al Taller d’Història; i moltes gràcies a totes aquelles dones, que de manera anònima o

pública, ens han ajudat a créixer, a millorar i a ser el que som. Els seus esforços i sacrificis han tingut

recompensa i en seguiran tenint mitjançant el reconeixement de l’imaginari col· lectiu i d’aquelles

persones que valoren l’experiència com un aprenentatge per a millorar la societat.

Guillem Espriu i AvendañoRegidor del Districte de Gràcia

La realitat de les dones ha estat, històricament, feta invisible. Aquest fet respon a una cultura i a

una situació de marginació i discriminació de les dones dins el conjunt de la societat. En aquest

sentit, des de la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona hem fet l'aposta de contribuir a

la recuperació de la història de les dones, perquè reinterpretant les fonts amb una nova mirada,

fent-nos ressò de les veus silenciades i situant-les al lloc on els correspon aconseguim una història

més completa del conjunt de tota la nostra ciutat.

Amb la col· lecció Dones i Moviments Urbans, l’Ajuntament de Barcelona vol contribuir a aquest

objectiu de situar l’experiència femenina en el centre de l’anàlisi històrica per recollir i reivindicar la

presència i la participació de les dones a la vida de la nostra ciutat. Perquè, malgrat els avenços, la

manera de relatar la història és encara avui profundament androcèntrica.

El llibre que teniu a les mans, Dones de Gràcia, és una obra col· lectiva, feta a partir de moltes i

diverses veus, en què les protagonistes representen un exemple proper d’aquesta reivindicació de

les dones com a agents històrics en la defensa dels seus drets i en la construcció de la nostra

societat. Sempre dic que la Gràcia d'avui no s'entendria sense l'aportació que les dones hi han fet

al llarg dels temps.

Vull agrair la participació de totes aquestes dones que, amb gran complicitat, han fet possible la cre-

ació d’aquest llibre. Gràcies per regalar-nos el vostre temps, la vostra dedicació i el vostre testimoni.

I gràcies també a totes les persones que heu col· laborat d’una manera o d’una altra a fer realitat

aquest text, que, de ben segur, aconseguirà que els seus lectors i les seves lectores s’adonin de la

importància del paper de les dones en la història del seu barri, del seu districte, de la seva ciutat.

Elsa Blasco i RieraRegidora de Dones i Joventut

Índex

Introducció

Espai d’origen

Els treballs i els seus espais

Espai polític

Nomenclàtor

Bibliografia

11

15

29

55

71

81

Introducció

“A l’atzar agraeixo tres dons:haver nascut dona,de classe baixai nació oprimida.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”

Divisa.Maria Mercè Marçal

Dones de Gràcia: itineraris històrics és una proposta de treball col·lectiu per recuperar el protagonis-

me de les dones en la construcció dels diversos barris del districte de Gràcia, durant el segle XX.

Per què? Perquè sovint la història ha oblidat un dels fets més important de les col· lectivitats: el fet

de mantenir la vida quotidianament i fer possible la continuïtat de la societat. En aquesta quotidia-

nitat, que ha passat pel treball domèstic i de cura, pel treball remunerat i també per millorar la

qualitat de vida de léntorn, sigui familiar, sigui col·lectiu, les dones hi han tingut un protagonisme

destacat.

És, doncs, una proposta de canvi déscala en la perspectiva històrica. Deixem en segon lloc aquella

història de molt soroll, de “grans” esdeveniments, i concentrem la nostra atenció en esdeveni-

ments que han quedat al marge dels enfocaments històrics tradicionals, malgrat ser absolutament

imprescindibles per a la continuïtat de les societats.

Volem recuperar itineraris que han quedat invisibles en moltes de les narratives històriques.Volem

recuperar experiències que no han estat inscrites en el discurs històric convencional.Volem recu-

perar escenes de la vida quotidiana i ho volem fer amb les protagonistes de la història que ens

han volgut acompanyar, és a dir, a partir de les experiències de dones de Gràcia, convocades pel

Consell de les Dones del Districte, que ens vam trobar, amb regularitat, cada quinze dies.

Com ho farem? A través de les fotografies dels àlbums familiars, fotografies que, en la majoria de

casos, han estat recopilades, ordenades i classificades per dones, i que formen una narrativa històri-

ca, una narració que gairebé sempre ha anat acompanyada dúna veu femenina que ens ha expli-

cat qui eren, què feien i com es relacionaven les persones captades en aquelles imatges.

11 Introducció

Volem recuperar imatges de Gràcia que ens parlin del canvi del paisatge durant tot el segle XX

i també dáquells altres paisatges que hi han arribat, a través de les persones que, procedents

dáltres contrades, han acabat per ser-ne, de Gràcia.

Volem recuperar imatges i narracions dels treballs de les dones i dels seus espais, tant del treball

remunerat com del treball domèstic i de cura.

Volem recuperar imatges de léspai polític entès com léspai de relació i de creació de xarxes.

Ara, iniciem el recorregut.

Espai d’origen

15

El districte de Gràcia està format pels barris de:Vallcarca, els Penitents, el Coll, la Salut, el Campd’en Grassot i la Vila de Gràcia. LaTravessera deDalt, al llarg de la història, marca una línia dediferenciació entre els que serien els barris situ-ats per sobre, els tres primers esmentats, i elsbarris de sota. A grans trets, parlaríem dels bar-ris de muntanya que creixien a les valls i als ter-renys de la serra de Collserola, de la muntanyadel Coll i de la muntanya del Carmel; i dels bar-ris de sota la Travessera, la Vila de Gràcia i elCamp d’en Grassot, amb una disposició delrelleu més planera.

La diferent orografia i la proximitat al centre dela ciutat de Barcelona farà que l’evolució delsbarris sigui diferent. En els dos barris més pro-pers a la ciutat, el creixement de la urbanitza-ció és anterior i més intens que als altres.

Vallcarca i els Penitents, el Coll i la Salut, munta-nyes i valls conformen un paisatge, amb abun-dor de vinyes i de fonts, utilitzades com aespais de trobada i que també abastiran d’ai-gua la ciutat de Barcelona com, per exemple, lafont del Remei, canalitzada cap a Barcelona desdel segle XVI.

Espai d’origen

Dones de Gràcia, 1920-1921.Procedència: Fons RosaCompte, AMDG

16

L’orografia “accidentada” i alguns topònims,com el Salt de les Bruixes, al Coll, ens remetena experiències llunyanes d’algunes dones. ElSalt de les Bruixes rep el nom d’una llegenda,de la memòria o dels records? Sigui com sigui,el cas és que a pobles i viles de Catalunya hihavia dones que van ser estigmatitzades, vanpatir violència i, fins i tot, la mort. Les donesacusades de bruixeria eren dones que tenienuns coneixements relacionats amb la salut quevenien d’antuvi i es transmetien de generacióen generació. La medicina, des de l’èpocaromana, era a mans de les dones. La salut esta-va relacionada amb l’alimentació i amb elconeixement de plantes remeieres. També hiha constància que les farmàcies de Barcelona, al’època romana, eren regentades per dones.Aquests sabers es van ampliar i es van perllon-gar en el temps fins que, al segle XIII, es vaninstitucionalitzar els estudis de medicina, mésvinculats a la retòrica que a la pràctica, i lesdones van ser excloses de les acadèmies mèdi-ques. Amb tot, però, durant tota l’edat mitjana,la pràctica de la medicina restà majoritàriamenten mans de dones. El bagatge de coneixementses transmetia oralment de generació en gene-ració, però també s’han conservat tractats demedicina escrits per dones. El més conegut ésSobre les malalties de les dones, llibre escrit alsegle XI per la metgessa de Salerm, Trotula, ique fou traduït a diverses llengües, també alcatalà, entre els segles XIV i XV.

Espai d’origen

Barri del Coll.Fotògraf: Héctor López

Dues dones a la font.Barri de Vallcarca.Procedència: Fons Buch.AMDG

El prestigi de les metgesses era tan gran que,malgrat la prohibició que les dones exercissin lamedicina, els reis de la Corona catalano-arago-nesa van triar dones perquè tinguessin cura de laseva salut.

Sabien com procurar remeis i com tractar elcos. Van ser les primeres farmacòlogues, ja quetenien coneixement de les herbes remeieres iles collien i les cultivaven.Van ser llevadores queanaven de casa en casa i de poble en poble.Durant molts segles van ser metgesses sensetítol. I transmetien les seves experiències entreveïnes o de mares a filles.

Anys a venir, la intransigència envers els coneixe-ments mèdics de les dones provocà una reaccióviolenta i en començà la persecució i l’estigmatit-zació, que arribà, en alguns casos, a l’assassinat.

Relativament a la vora del Salt de les Bruixes, albarri de la Salut, hi ha la torre Aleu, la casa de quifou la primera doctora en medicina de l’Estatespanyol, Dolors Aleu i Riera. I, curiosament, al’actual districte de Gràcia, exercia com a met-gessa Dolors Lleonart i Casanovas, que es va lli-cenciar el 1886, a l’edat de 20 anys i va estar vin-culada professionalment al districte de Gràcia.

Dolors Aleu i Riera, i Dolors Lleonar i Casanovassón el lligam amb aquelles anomenades “brui-xes”, amb aquelles guaridores de l’etapa medie-val que, després d’anys de persecució, van poderexercir la seva feina, no sempre exempta depolèmica perquè alguns professionals expressa-ven la seva oposició a la incorporació de lesdones a la medicina, amb paraules tan poc “cien-tífiques”, amb paraules que denoten por a per-dre els privilegis, com aquestes: “La mujer nuncaservirá para el ejercicio de la medicina” i reco-manaven, amb un to barroer, mal educat i sexis-ta que les dones havien de tornar a rentar elsplats, paraules que encara avui en dia podemescoltar, desgraciadament.

Espai d’origen

Urba Garcia a la MuntanyaPelada, anys seixanta.Procedència: Urba Garcia

18

Paisatge en transformació

En aquell paisatge, a mitjan del segle XIX, enca-ra hi predominaven els camps però s’hi intuïencanvis, canvis que vindrien representats per unnou element arquitectònic, les fàbriques mogu-des per la força del vapor i la seva inseparablexemeneia.

Per exemple, el 1837, el vapor Vilaregut, mésconegut com a Vapor Vell, es traslladava al car-rer Perill, la fàbrica emigrava des del barri delRaval. Dos anys després, un altre vapor, elvapor Puigmartí, també s’instal· lava al barri.

La importància de les empreses i el ritme deconstrucció de les noves naus industrials nodeixava de sorprendre.Tant és així, que al Diaride Barcelona, del dia 31 de juliol de 1861, hiapareixia el text següent:

“De algunos años a esta parte se han abiertoimportantes establecimientos industriales envarios de los pueblos vecinos a esta capital, congran ventaja de las condiciones económicas ehigiénicas, respecto a circunstancias de locali-dad. La villa de Gracia, que era de las que hastaahora había quedado bastante rezagada entrelas demás poblaciones limítrofes, tiene ya en surecinto varias fábricas, montadas algunas deellas en grande escala.“

El text fa explícites les raons per les quals algu-nes indústries decidien instal· lar-se a Gràcia: enprimer lloc, pels avantatges econòmics i, ensegon lloc, per la disponibilitat de sòl per cons-truir que feia que se situessin en entorns pocurbanitzats.

A la Guia de Barcelona, de 1849, podem llegir :“Son muchas las fábricas y talleres que contie-ne, entre las primeras es notable la de vaporpara tejidos de algodón, de la propiedad del Sr.Puigmartí” però, malgrat que es digués que era

propietat del Sr. Puigmartí, caldria fer marxaenrere i recordar que el 29 d´abril de 1843,quan Isidre Puigmartí i Mates es va casar ambJosefa Urgell i Casals, aquesta va aportar, enconcepte de dot, al seu espòs, la quantitat de“diez mil libras procedentes de su peculio”,segons van deixar establert a l’escriptura decapítols del 19 d’octubre de 1836 tot i que esparlés del Sr. Puigmartí, de ben segur, tambéhauríem de parlar de la Sra. Urgell.

La fàbrica, dedicada a la filatura de teixit, pintato estampat en cotó, s’estenia entre Travesserade Gràcia, Ciudad Real, Milà i Fontalans i Vergede l’Empar i era tan important i en tenia tant,de renom, que un dissabte del mes de març de1844, la reialesa la visità:

“…entre una y dos de esta tarde S.M. ha visita-do el Hospital General dejando allí muestrasde su piedad, no menos que en el Hospital Mi-litar a donde luego se ha dirigido. Posterior-mente ha ido a la fábrica de Puigmartí, sita enel barrio de Gracia, donde le han recibido algu-nas trabajadoras vestidas de blanco que derra-maban flores y aguas olorosas, las cuales hanofrecido en nombre de todos aquellos trabaja-dores (unos quinientos) un grande y esquisitoramo”, segons el Diario de Barcelona, 10 demarç de 1844.

Fabricants i també treballadores constitueixenuna part del paisatge humà de Gràcia.

Gràcia, l’any 1902, tenia més contribuentsd’arts i d’oficis (494) que industrials (401).Ambtot, els darrers censos del segle XIX mostren laxifra de 20.000 obrers d’ambdós sexes quetreballaven a les fàbriques i als tallers graciencs.

Espai d’origen

Mercat de l’Abaceria, a Gràcia,construït sobre una part dels terrenysdel vapor Puigmartí.Procedència: Fons Buch, AMDG

20

Relacions de veïnatge no sempreamigables entre habitatges i indústries

Any rere any, noves instal· lacions industrialsocupaven terrenys a Gràcia. Les relacions deveïnatge entre habitatges i indústries no vanser sempre cordials. Es conserven diversosexpedients a l’ arxiu del districte que posen enrelleu les tensions entre habitatges i indústries.

“Los que firman, vecinos y propietarios de lascalles de Badía, de Trilla, de Cortes, y demásanexos, anhelosos de ser protegidos por la leya V. S. acuden para manifestar que en dichacalle de Badia funciona y ahora lo estánengrandeciendo un establecimiento maquina-rio en el que funcionan dos conductos chime-neas cuyas alturas del uno es sobre dos metrosy el otro sobre cinco de lo que resulta queinundan el vecindario por el humo tan bajoque sale y produce un pestífero hedor sea porla calidad del carbón o por otra causa propiade su operación, añade a esto la lluvia de partí-culas o copos negros que despide dicho humo,manchando la ropa de habitaciones y terradosy perjudicando las plantas y árboles de loshuertos y se convencerá V. S. de lo muy perju-dicados que viven por dicho establecimiento.”,cèdula 183.

Creadores de ciutat

A Gràcia, prop de l’església de Sant Joan hihavia les sales d’asil, institucions que va posaren marxa Josefa Massanès, des de 1864, ambl’objectiu d’acollir criatures, de tres a dotzeanys, filles i fills de jornaleres i jornalers delbarri mentre aquests realitzaven una feinaremunerada. Les criatures s’hi estaven, a lessales d’asil, del matí al vespre.

La notícia de les sales d’asil era publicada a larevista Feminal, publicació dirigida per unadona, Carme Karr, al primer número de la re-

Espai d’origen

Nenes acollidesa les sales d’asil, creadesper Josefa Massanès.Procedència: Feminal,número 1, 28 d’abril de 1907

Nenes fent labors a les salesd’asil de Gràcia.Procedència: Feminal,número 1, 28 d’abril de 1907

21

vista que va aparèixer el 1907. A la fotografiaque acompanyava l’ar ticle, hi veiem nenesjugant, aprenent a cosir i menjant.

En una societat que no creava serveis, en quèl’accés a l’educació encara no era un dret uni-versal, les dones creaven espais, creaven institu-cions, per fer possible que les dones quetenien una feina remunerada, poguessin exer-cir-la sense la pressió de saber que les sevescriatures romandrien soles al carrer.

Una altra dona, Adela Domènech i Serra, el 17de gener de l’any 1899, va fer donació al’Ajuntament de Barcelona d’un edifici del car-rer de Sant Pere Màrtir que destinava per fun-dar-hi tres escoles –una de pàrvuls, una de noisi una altra de noies. L’Ajuntament acceptà

aquesta fundació i va prendre possessió de l’e-difici, cedit el dia 17 de juliol de 1901 per ins-tal· lar-hi les tres escoles públiques, mentreesperava el llegat de la fundadora per establir-hi les escoles gratuïtes i de caràcter popular,com ho va deixar establert Adela Domènechen les bases de la seva fundació.

Les obres per conver tir la casa en escolesi condicionar, a més a més, les habitacions delsmestres van ser pagades per ella mateixa. Acanvi de la cessió i de la inversió, l’Ajuntamentes comprometia a atorgar-li una pensió vitalícia.

Les escoles del Patronat Domènech van co-mençar a funcionar el primer d’octubre de1919, reformades i seguint les exigències iorientacions de la pedagogia moderna.

Espai d’origen

Alumnes de l’escola creadaper Adela Domènech.Procedència: Anna MariaPrats

22

Ens trobem davant d’una continuada activitat,de la creació d’espai, de la creació de serveis,en un entorn que creixia i que es transformavade manera persistent des que el vapor posà enmarxa la revolució industrial.

Gràcia, a les darreries del segle XIX, viviaimmersa en aquest paisatge que es transforma-va, un paisatge no només físic, que veia la pro-gressiva desaparició dels camps, ocupats araper tallers i per habitatges. Els canvis tambéafectaven les maneres i els sistemes de treball,la manera de viure i les relacions entre elssexes.

Algunes dones van actuar com a urbanitzado-res. Aquest és el cas d’Àgueda Trilla, propietà-ria, que inicià el procés d’urbanització de laseva antiga explotació agrícola, Can Trilla,segons el projecte de l’arquitecte Pere Serra iBosch, entre els anys 1824 i 1830. S’urbanitzà laplaça Trilla i els carrers de Santa Rosa, Trilla,Santa Àgata, Santa Magdalena, Badia i Astúries is’hi van construir 50 cases. L’antiga masia esconservà i passà a ser el Colegio Ibérico, detitularitat privada.

El carrer Gran es convertiria en el carrer méscar de Gràcia i, en aquest sector, s’hi construi-rien les cases amb més voluntat representativadel poder econòmic, especialment les més pro-peres al passeig de Gràcia. A principis del segleXX, les antigues construccions del carrer Grande Gràcia, les cases unifamiliars i les fàbriquesdesapareixien progressivament i eren substituï-des per habitatges plurifamiliars, inspirats moltsd’ells en el llenguatge arquitectònic que causavafuror a l´època, el modernisme.

En aquell passeig, una dona hi havia fet cons-truir una casa espectacular, la Pedrera. Pocsmetres més amunt, al final del passeig deGràcia, una altra dona, que intervingué demanera rotunda en el paisatge, va ser Con-suelo Fabra i Puig, propietària de la casa cone-

guda amb el nom de Casa Fuster, filla de l’engi-nyer industrial, empresari tèxtil i hereu del mar-quesat d’Alella, que estava casada amb MarianoFuster Fuster, un propietari de terres illenc queacabava de fracassar en l’intent d’aixecar unnegoci d’elaboracions de caves, en unió ambels propietaris de la Companyia Anís del Monode Badalona.

La casa s’aixecava sobre l’antiga fàbrica dexocolates Juncosa i, el 1905, van demanar elspermisos per enderrocar-la i construir-hi unacasa plurifamiliar, destinada a lloguer, i li vanencarregar el projecte a l’arquitecte LluísDoménech i Montaner.

Ella era la propietària dels terrenys, segonsconsta en tota la documentació oficial, i ella fouqui, el 1906, demanà autorització a l’Ajun-tament de Barcelona, a través del seu marit,que actuava com el seu representant, perenderrocar les antigues construccions que hiexistien. Malgrat tot, s’ha volgut crear una menade llegenda “rosa”, molt pujada de to: “La casafue un regalo del señor Fuster a su esposa, conla intención añadida de embellecer la ciudad deBarcelona”. Res de regal, aquí hi ha una propie-tària, amb noms i cognoms, Consuelo Fabra iPuig i un edifici, encara dempeus, convertit avuien hotel.

Aquell mateix any 1906, una altra dona, JosefaMarsans i Peix, va fer construir una torre al pas-seig de la Mare de Déu del Coll, números 41-51. Encarregà el projecte a Juli Mariné. L’aspecteexterior de l’edifici era eclèctic, com el de tan-tes altres cases que s’havien construït ja aBarcelona; només travessar la por ta d’accés,entrem en un nou món, impactant, d’estil neoà-rab, molt del gust de l’època, una època que sesentia atreta per llunyanies geogràfiques i cultu-rals, i que contrasta poderosament amb lessales d’estar, els salons, els salonets i el menja-dor, d’estil més, com ho diríem, clàssic?, és a dir,d’estil Lluís XV.

Espai d’origen

Imatge del carrerGran de Gràcia, abansSalmerón, 1931.Procedència: Fons Buch,AMDG

23

Gràcia, en aquells moments, comptava ambalgunes instal· lacions esportives. Una de lesmés reconegudes va ser el Club de Tenis laSalut que va ocupar pàgines de diaris i revistesper ser un dels primers en organitzar campio-nats femenins de tenis.

El mes d’abril de 1907, la revista Feminal dedi-cà un ar ticle a parlar del “lawn tennis i ladona”.Tot just, les dones començaven a practi-car esports, a participar en campionats sensehaver de suportar adjectius qualificatius ofensi-us, fet que només estava a l’abast de les donesde les classes amb més recursos. Al Club deTenis la Salut i també al Club de Catalunya “enalgunes hores, hi trobareu una gran quantitatde senyoretes elegants i de les nostres mésdistingides famílies, aprofitant-se dels avantat-ges d’ un exercici ben útil”.

Gràcia es va anar fent gran. A finals de segle,segons l’anuari Riera, de 1896:“Hoy Gracia, porsu indústria, por su población y por los mediosacumulados, es una villa de las más importan-tes de España”. Amb altres paraules, i xifraamunt, xifra avall, Jaume Fabre i Josep MariaHuertas concreten que Gràcia era la novenaciutat espanyola, pel que fa a la població, quanva ser absorbida per Barcelona el 20 d’abril de1897, després d’ haver estat poble independentdurant uns anys.

Gràcia s’havia anat fent amb persones de pro-cedències diverses. Algunes arribaven des d’al-tres barris de Barcelona, d’altres ho feien desde poblacions relativament properes, i unesaltres ho farien des de diversos pobles de laruralia catalana. Anna Maria Prats ens explicaque la seva àvia materna arribà a Barcelona,procedent d’Amposta, a finals del segle XIX.A mitjan del segle XX, una altra dona, MariaMercè Marçal, nascuda a Barcelona accidental-ment, als pocs dies de vida, va tornar al seupoble, Ivars d’Urgell i, anys a venir, faria el viatgeen sentit contrari. Algunes dones portaven a laretina diferents paisatges de poblacions de laPenínsula, com Emèrita Castrillo, presidenta del’Associació de Dones Mas Falcó Penitents, nas-cuda a Villamelendro de Valdavia, Palència, queva arribar a Barcelona amb 21 anys. I encarad’altres van arribar de més lluny, d’Europa,fugint de persecucions polítiques quan Hitler

Miss Phillips, guanyadoradel Premi de tenis organitzatconjuntament pel Clubde Tenis la Salut i el ClubCatalunya.Procedència: Feminal,número 1, 28 d’abril de 1907

Espai d’origen

Tramvia, de tracció animalcap a Gràcia, des de la plaçade Catalunya.Elles van carregades ambbosses i cistells, hi portencompres però també, proba-blement, roba per rentar queserà retornada neta, a canvid’una ínfima remuneració.Procedència: Fons Buch,AMDG

24 Espai d’origen

ocupà el poder a l’Alemanya, com la fotògrafaMar-garet Michaelis. I més recentment, hi vanarribar dones procedents d’altres continents.

Gràcia ha estat, doncs, lloc d’acollida i, en el seuterritori, hi conviuen persones de procedènciesdiverses, amb altres paisatges d’origen, que hanacabant convertint i transformant, elles matei-xes, el paisatge divers i canviant del barri.

Als anys vint, una de les persones que va arribaral barri de Gràcia, procedent d’Astúries, va serOtília Castellví. Havia nascut el 1917 i ens hadeixat un magnífic retrat de Gràcia de la dècadadels anys vint:

“A Barcelona, com a totes les grans ciutats, a lesbarriades circumdants, hi predominaven, engran majoria, els habitants de condició obrera.L’exvila de Gràcia (ja aleshores barri barceloní)era la que tenia més percentatge de menestra-lia. És cert que hi havia en aquell temps bas-tants fàbriques (la majoria tèxtils) que ocupavenun bon nombre de persones d’ambdós sexesperò, en general, la gent de Gràcia eren, en con-junt, especialistes en treballs de tota mena.

A cada carrer s’hi trobaven tallers i obradorsd’ar tesania on sovint s’hi feia una feina mésartística que pràctica.

També hi havia una gran part de treballadorsanomenats “amb corbata” (oficinistes, depen-dents, sastres, etc.). Les dones, naturalment, nodúiem corbata, però érem també una legió lesque compartíem els treballs d’agulla, de comerçi de despatx.

Parada de tramvies,ja electrificats, als Josepets,el 1912.Procedència: Fons Buch,AMDG

La família de la Meri,al seu lloc d’origen.Procedència: Meri

25 Espai d’origen

Els dies feiners, al matí, de quarts de nou a lesnou, i al migdia, de quarts de tres a les tres, unariuada d’homes i de dones joves sorgien delbarri, a peu, emprenien carrer Gran i passeig deGràcia avall, i s’anaven distribuint per l’Eixamplei el Casc Antic de la ciutat, fins al lloc respectiude treball. A l’hora de plegar, tant al migdia comal vespre, aquest camí es feia a la inversa.

Dins d’aquesta allau dinàmica de graciencscaminaires, molts anys hi vaig ésser jo, una deles moltes modistes que empreníem la passeja-da amb l’alegria que provoca la resignació benentesa” (Otília Castellví, 1997, p.13-14).

Al districte de Gràcia, també hi va viure Cle-mentina Arderiu, concretament a l’avinguda dela República Argentina. I, en el seu poema “Elmeu carrer”, en fa un retrat.

El meu carrer

Pel meu carrer passa una gent estranya,homes i dones, cadascú amb el feix;pel meu carrer, que és dalt de la muntanya,corren les aigües i molta herba creix.

Cada passant és abordat pels gossos,pels rondadors i els sorruts guardians;de tota porta van eixint caps rossos,infants petits i altres vailets més grans.

Al fons de tot, quan el carrer davalla,s’albira el mar amb sa lluor d’argent,el nostre mar barceloní que callai és oblidat de tanta bona gent.

És cosa rara si algun carro hi puja;només sé d’un que ve cada matíi passa l’hora en què el dormir ja enujai és dolç el dringoleig que els ulls fa obrir.

Tothom com a pagès s’hi diu bon dia,Perquè tots semblen coneguts de temps,S’hi senten cants de gall, crits d’establiaI fins i tot manta sentor de fems.

Però és el vent, que d’entrebancs no cura,del meu carrer el passejador fidel:ell ve rabent, sols un moment s’aturai des d’aquí llança son clam al cel.

Clementina Arderiu. Poesies Completes. 1952.

Si Clementina Arderiu va posar paraules al seucarrer, al seu barri, Mercè Rodoreda posà en elmapa, a nivell internacional, dos espais deGràcia amb La plaça del Diamant i El carrer deles Camèlies, dues novel· les de la reconeguda itraduïda escriptora barcelonina, capaç d’encabirtot un món en aquests dos enclavaments.

Plaça Joanic, 1931.Sempre amb cistells, semprecarregades.Procedència: Fons Buch,AMDG

Carrer Gran.Procedència: Fons Buch,AMDG

29 Els treballs i els seus espais

Treball domèstic

Històries de la llet

Finals del segle XIX. Regirant expedients del’Arxiu de Gràcia, concretament els que fanreferència a la secció de beneficència i, més enconcret, els expedients que es guarden sobrealletament, se’ns fa evident com d’imprescindi-bles n’eren, les dones, per mantenir la vida,especialment la de les criatures. Avui que a les

farmàcies podem trobat substituts de llet ma-terna, si retrocedim en el temps, tots aquestsproductes no existien i l’única possibilitat desubsistència per a una criatura era la llet d’unadona, fos o no fos la seva mare.

Tots aquests expedients narren històries dedones que no podien alletar la seva criaturaperquè no tenien llet –les causes eren diver-ses– o bé de mares que havien mort.

Així, d’una banda, les mares i d’altra banda, lesdides –que també havien estat mares recent-ment– vetllaven per la supervivència de lescriatures.

Una de les històries relacionades amb aquestesvivències és la de Teresa Martínez Gotay, queva sol· licitar a la beneficència municipal que esfes càrrec de les despeses ocasionades per a lalactància del seu fill Ricardo Suárez Martínez.Vivien al carrer de l’Aurora, ara Mozart, núme-ro 1, botiga, i no podia alletar el seu fill de dosmesos i mig, ni tampoc no podia pagar unadida per manca de recursos econòmics. Peraquest motiu, va sol· licitar l’ajuda municipal.Abans de concedir-la-hi, calia un certificat delmetge, Lázaro Casals, director del cos mèdic debeneficència municipal, que va declarar que lamare tenia anèmia i no podia alletar el fill. Ladida encarregada de fer-ho va ser MagdalenaPruñonosa Borràs, que vivia al carrer Zurbano,31, 2n, avui Ramón i Cajal. Des del dia 12 dejuliol de 1895 va començar a alimentar-lo. Mesa mes, la dida passava un control i, a partir delmes de febrer de 1896, una nova dida, IgnaciaParis, que vivia al carrer Lleialtat, 34, 1r, 2a, avuiFraternitat, va ser l’encarregada de nodrir-lo.Fins a mitjan del mes de juny encara l’alletàperò, el dia 21 de juny, la criatura va morir, vícti-ma d’ una faringitis, al carrer Xuclà, 21, 4t, 2a.

En un altre expedient, és un pare qui demanavaajut a la beneficència municipal, el 12 de febrerde 1895, per alletar el seu fill i declarava:

Urba Garcia, amb les sevescriatures al balcó de casaseva, als anys cinquanta.Procedència: Urba Garcia


Imatge que representala preparació de l’atac de lestropes a Gràcia i la revoltacontra la crida a lleves,publicada a La Contribuciónde Sangre

“Habiendo fallecido su esposa, a consecuenciade fuertes traumatismos”. El certificat mèdicdiu: “Falleció el día cuatro de febrero de 1895 alas seis y media de la mañana, a consecuenciade fuertes traumatismos, según autopsia”. Tenia32 anys. No som expertes en la matèria, peròla mort, provocada per “fuertes traumatismos”,a dos quar ts de set del matí, ens planteja,immediatament, una pregunta: els forts traumis-tismes que van provocar la mort d’aquestadona, no van ser a causa de maltractaments? És,tan sols, un interrogant. És, tan sols, un dubte.

La sol· licitud es va resoldre favorablement i livan atorgar una dida que vivia al carrer de SantPau.

Contra la guerra

Aquest esforç continuat per donar i mantenirla vida va fer que, quan la vida de les criatureses podia posar en perill per decisions governa-mentals en cridar els joves a fer de soldat per

anar a la guerra, fos quina fos la guerra delmoment, les dones s’hi oposessin i iniciessinmoviments col· lectius per evitar la crida a lle-ves, per evitar que els seus fills anessin a laguerra.

Diumenge, 3 d’abril de 1870, havia de realitzar-se el sorteig de les quintes, és a dir, dels nois aqui tocava incorporar-se a files. Només feiende soldat els nois de les classes populars senserecursos. Els que tenien diners pagaven i que-daven lliures de fer el servei d’armes.

La nit d’aquell diumenge, ja circulava la notíciaque hi havia poblacions com ara:Vic, Martorell,Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Guixols,Manlleu i la Bisbal, on hi havia hagut aldarulls,s’hi havien destruït les urnes i s’hi havien cre-mat documents relatius a la lleva.

Dilluns, dia 4 d’ abril de 1870: “Vamos a referira nuestros lectores los tristes sucesos ocurri-dos en Sans... A primera hora de la mañana sereunió el ayuntamiento en la casa del pueblopara verificar el sorteo, y antes de comenzaresta operación empezaron a amotinarse lasmujeres de las fábricas y los muchachos, for-mando una masa imponente que se calcula nobajaria de dos mil personas, las cuales se pre-sentaron en las casas populares. Tiraron por elbalcón la mesa, las listas, todos los papeles queencontraron, los armarios de la secretaría ycuantos muebles había, encendiendo una ho-guera...” recollia el diari El Telégrafo.

A Gràcia, la reacció va ser similar i el cronistade La Razón explicava: “El motín, principio delos acontecimientos, fue iniciado por mujeres yniños, y por ello no reconoció carácter políticodeterminado”, és a dir, caràcter par tidista,caràcter de partit.

Per què les dones apareixien a l’inici del con-flicte contra la crida a lleves? Per què ocupavenels ajuntaments? La resposta té molt a veure

31

amb el rol social que la societat atorga a lesdones com a reproductores i mantenidores dela vida. Les dones assumeixen el compromís,gairebé obligatori, que la societat els imposa, lamaternitat, i s’enfronten a les institucions quanaquestes, en cridar a fer de soldat els fills,posen en risc les seves vides, vides que hancostat molt de fer créixer i de mantenir, peraixò la radical resposta de les dones contra lesguerres, contra les crides a lleves. La historiado-ra Temma Kaplan, en parlar de consciènciafemenina, fa referència a aquests moviments dedones que sorgeixen de manera immediata enel moment que s’anuncia una mesura que potposar en perill la vida de les persones de lesquals se senten responsables o bé quan la qua-litat de vida perilla, ja sigui per l’augment delpreu dels productes bàsics de subsistència, jasigui per l’augment del preu dels lloguers. Elprotagonisme de les dones contra la crida alleves, amb el seu “Abajo las quintas” no va ser

el primer moviment d’aquestes característi-ques. El 1789, amb motiu de l’anunci de lapujada del preu del pa, les dones van iniciar unmoviment de revolta que es perllongà durantdies i que acabà amb la rebaixa del preu delpa, del vi i de la carn, productes bàsics de l’ali-mentació de l’època.

El final de la revolta de Gràcia i de les altrespoblacions contra la crida a lleves no va tenirel mateix final: “Mientras se tomaba la villa mili-tarmente, tras una vivísima resistencia, verifi-cándose prisiones a destajo”.

Anys després, nous moviments, de característi-ques similars als anteriors, es perllongarien alllarg del segle XX.

Amb aquest bagatge, amb aquesta experiència,no és estrany que el 1931, la revista Evoluciótingués la seva seu a Gràcia, al carrer CesareCantú, número 2. Aquesta revista era la porta-veu de la Lliga Femenina Catalana per la Pau ila Llibertat, que reclamava “una unió mundialde dones que sigui una verdadera potència pervèncer les serioses dificultats amb què aquítopem sempre per arribar a imposar la nostrajusta i legítima vindicació, acabant d’una vegadaper sempre amb la guerra i fent que els nos-tres drets i les nostres llibertats siguin recone-guts i respectats sense discussió ni escamoteig”(Evolució, número 1, 22 de febrer de 1931, pàgina 1).

Cuina d’una casa al carrerGran.Procedència: Fons Buch,AMDG


La lluita contra la guerrai les organitzacions militaris-tes es perllongà durant tot elsegle XX. Pintada de laVocalia de Dones del’Associació de Veïnes i Veïnsde Gràcia contra l’entradad’Espanya a l’OTAN.Arxiu: Vocalia de Dones del’Associació de Veïns i Veïnesde la Vila de Gràcia

32

De la subsistència quotidianaen temps difícils

Abans hem parlat de mares, de dides i de llets,quan la llet femenina era l’única possibilitat pera la subsistència de les criatures. Amb el pasdels anys, van aparèixer productes que la sub-stituïen o bé la complementaven. Als anys tren-ta del segle XX, aquests productes ja eren rela-tivament coneguts i distribuïts però el seu preuera elevat. Un quilo de llet per a una criaturacostava 14,50 pessetes; en canvi, un litre de lletcostava 0,70 cèntims; un litre de vi, 80 cèntims,o un quilo de patates, 0,35 cèntims; segons lle-gim en un dietari.

La despesa d’un par t amb metge, llevadorai productes farmacèutics era de 266,75 pesse-tes, segons podem llegir en el mateix dietari del’any 1935.

La Maria Sòria explica les difícils condicions devida durant la guerra: “El terrat de casa eragran i la mare hi tenia conills, femelles i mascles,que criaven. Ella anava a buscar herba per alsconills cap al carrer Escorial, on tot era camp ihi creixia vegetació.També hi teníem una gàbia

amb gallines, que ponien ous –al vespre, si erahivern, les baixava a casa i les deixava picotejari després les feia anar a sota els fogons i aldavant hi posava una porta de filferro perquèno en sortissin fins l’endemà al matí. Totes icadacuna de les gallines tenien nom: la MariaAntònia, la Telésfora...

Durant la guerra, la mare anava als pobles deCatalunya a canviar espardenyes, sabates o mit-ges, i les canviava per avellanes, per blat o peroli; en venia una part i en deixava l’altra per anosaltres, com que no servien els diners!”.

Hem trobat un altre dietari, és de 1946. Hanpassat moltes coses, una guerra, i el triomf deles tropes franquistes que, des del 4 d’agost de1939, van establir el control de preus de totsels articles de primera necessitat.Tota operacióde compravenda de productes que no respec-tés el preu fixat era il· legal. Pa, peix, carn, horta-lisses, llegums, llet, ous i un llarg etcètera deproductes de primera necessitat, així comtambé medecines, vestit, calçat, sabó, romaniensota control de l’estat.

Es fixaven les racions individuals dels articlessotmesos a racionament per a un home adult i,des d’aquest paràmetre, s’assignava a les donesel 80% de la ració atorgada a l’home adult i un60%, a les criatures. A les persones grans elscorresponia la mateixa ració que a les dones.

Però, ni la quantitat ni la regularitat en l’arriba-da dels aliments des de la Comisaría Generalde Abastecimientos y Transportes a les boti-gues cobrien les necessitats bàsiques alimentà-ries de la població.

Els preus dels productes alimentaris bàsics s’ha-vien incrementat molt. Si comparem els preusd’alguns productes el 1935 i el 1946, el litre dellet costava 0,75 cèntims, el 1935 després, el1946, costava 6 pessetes; el litre de vi passa de0,80 cèntims a 2 pessetes. Els preus dels pro-


Pageses al mercat de laLlibertat.Procedència: Fons AMDG

33

ductes bàsics aquell any, 1946, eren elevats,molts elevats. Un quilo de pa blanc valia 12pessetes; un ou, un sol ou, costava més que unlitre de vi, 2,15 pessetes, i la dotzena s’apujava a24,50 pessetes.

Si el 1935 la despesa mensual d’una família, declasse mitjana, amb ingressos regulars, formadaen aquell moment per tres persones, era de365 pessetes per a manutenció, per al rentati per al planxat de la roba; la xifra es va incre-mentar fins a les 2.100 pessetes mensuals,estrictament per a alimentació, el 1946. Tot ique el preu de les subsistències havia augmen-tat de manera alarmant, tal com ja hem dit, elssalaris no van seguir aquell ritme desenfrenat,

ni molt menys. Comparant els dos dietaris, fetsper la mateixa persona en èpoques tan dife-rents, malgrat els pocs anys que els separenobservem canvis en els hàbits familiars i en l’ali-mentació. Per exemple, han desaparegut elsdinars al restaurants, i també les cerveses de lallista de la compra i hi han aparegut el “cubi-tos” que substituïen els brous, ara difícils decomprar i difícils de cuinar. Recordem quetambé hi havia restriccions elèctriques i decombustibles de tota mena. La majoria de cui-nes eren les econòmiques i funcionaven ambcarbó i fusta, d’ altres eren de gas i tan solsalgunes s’accionaven amb electricitat però, enaquell període d’autarquia econòmica, els com-bustibles eren difícils de trobar.


Dones al voltant del mercatde la Llibertat. Compradoresi venedores es troben enaquest espai.Procedència: Fons AMDG

34

Els bistecs eren per a la nena petita que havianascut en l’entretant; el fetge feia la seva apari-ció a la dieta de manera continuada i també, elbacallà en substitució de l’antic lluç, les gambeso els llagostins. Un altre element que sovinteja-va era la llard com a substitut de l’oli, que esdistribuïa poc i era de pèssima qualitat, tant eraaixí que en aquell any de 1946, una de les pri-meres manifestacions en contra del règim fran-quista va ser la penjada de setrilleres buides alsbalcons i Gràcia va ser un dels barris on mésse n’hi van veure.

De la diversitat d’accions que inclou el treballdomèstic, algunes es realitzen a l’habitatge i,d’altres, en espais col· lectius. Anar a comprar oanar al mercat, tal com hem vist a través d’algu-nes de les imatges que acompanyen el text, esfa a l’espai públic. I, aquest anar a comprar erauna activitat gairebé quotidiana, en un tempsen què no hi havia neveres elèctriques, nomésn’hi havia de gel i aquest tenia una duradaaproximada de vint-i-quatre hores.

En una època en què l’aigua no arribava alshabitatges, calia anar a buscar-la a la font. Percuinar, per rentar-se, per fregar... Viatges i mésviatges, de casa a la font i de la font a casa. Mai,que sapiguem, no s’ha fet un càlcul del temps ide les energies que s’hi esmerçaven. Dones icriatures eren les encarregades de traginar l’ai-gua amunt i avall.

Inicis de recuperació

Van passar deu anys abans que no veiéssimanotat en el dietari de 1956: “Oli, 2 litres d’oli,40 pessetes”, és a dir, 20 pessetes per litre.I també van aparèixer, novament, les cerveses,els sifons, el pernil dolç, l’orxata i les coques,fins i tot mantega i pa anglès, tot un luxe. Ésclar que era la revetlla de Sant Joan i el pressu-post es disparava.

Després va arribar la contenció: 4 ous, sardi-nes… I també sabó en pols per rentar laroba… Els electrodomèstics van començar aintroduir-se a l’espai domèstic: rentadores queprimer només rentaven, una segona generacióde rentadores que esbandien la roba. Un altreelectrodomèstic que feia la seva aparició, alsanys cinquanta encara de manera incipient però

Carrer Berga, 1948.Procedència: Foto Brasó,Fons Buch, AMDG

Dona i noia a la font de laplaça de la Revolució.Procedència:Fons Buch,AMDG



Llauneria Aquil·li Maggí al carrerAmple, Verdi. Els Maggí van ser unsdels primers llauners italians quevan venir a Barcelona. Fins aquellmoment, la majoria dels estris decuina eren de ferro, i la llauna, micaen mica, es va anar imposant, pel fetde ser més lleugera i més econòmica.Procedència: Montserrat GómezFlotats

a partir dels anys seixanta en un bon nombrede cases, era la nevera elèctrica que, fins aquellmoment, havia estat de gel.

Com que la majoria de cuines de Gràcia erenpetites, les neveres s’instal· laven al menjador,com si d’un moble més es tractés. I, gairebé demanera simultània, la televisió feia la seva apari-ció i convivia amb la nevera, la taula i les cadires,i la vitrina.

Magnífica la fotografia que ens ha cedit Mont-serrat Gómez. Se celebra l’aniversari de la sevafilla. Nenes i nens de diferents edats, algunamare, s’asseuen al voltant d’una taula -la presèn-cia de la càmera no ha interromput el “rotllo”,només la Montserrat mira a càmera-. Crois-sants, panets, tasses ara buides, que molt proba-blement han estat plenes de xocolata desfeta,cava –en aquell moment, xampany- i Coca-Cola, una beguda que és el súmmum de lanovetat i l’expressió que els anys de gana, gana,ja han quedat enrere. Al fons de la imatge, lavitrina -copes i més copes i alguna gerra- i, abanda i banda, la nevera, marca Edesa i la televi-sió. L’espai domèstic començava a electrificar-se,a tecnificar-se. Ja havíem deixat l’autarquia fora iara ens trobàvem immergides en els plans dedesenvolupament econòmic.

Aniversari de la Katty, amb les tietes,cosines, cosins i la mare, MontserratGómez Flotats. Qualsevol excusa erabona per organitzar una trobada icrear els vincles relacionals i afectiusdes de ben petits. En aquesta imatge,dos elements ens ajuden a situar l’èpo-ca, la nevera i la televisió, dos aparellselèctrics que anys abans eren gairebédesconeguts. A partir dels anys cin-quanta i especialment durant els sei-xanta, les neveres, els frigorífics, esconverteixen en una peça més del men-jador, després, emigraran a les cuines.Procedència: Arxiu Montserrat GómezFlotats


Marga Fornés i altres amiguescosint, 1957.Procedència: Marga Fornés

El barri del Coll fa cinquanta anys

Carme Martínez Femenías recorda com es viviaal barri del Coll, al voltant dels anys seixanta:

“Aquells anys al voltant dels 60 tot era difícil, escomençava a aixecar el cap d’una llarga post-guerra, però mentrestant no hi havia pràctica-ment res, s’hi respirava misèria, la majoria deveïns eren immigrants que ja començaven atreballar i feien venir de la seva terra a parents iamics, ja que les oportunitats de prosperar esfeien evidents.

Aquesta arribada de gent va fer que tot el barrifes un canvi absolut, s’hi van construir casesamb materials de runes i a qualsevol lloc, elsvessants de la muntanya Pelada es poblaren decases que es podia dir que més aviat eren bar-raques.

El menjar era escàs, hi havia moltes dificultatsper cobrir les primeres necessitats.

Em recordo vagament de les “cartillas de racio-namiento”, jo vaig viure aquella època i creieu-me, no la desitjo per a ningú.

Al barri, per aquella època, tots els carrers erende terra, hi pujaven cavalls carregats de queviu-res i d’altres coses, els taxis es negaven a pujaral barri a causa dels pendents i també perquèels cotxes no eren res de l’altre món.

S’havia d’anar al mercat i per fer-ho havíem d’a-gafar l’autobús 25, que va ser el primer mitjà detransport que pujava al barri. Tot un esdeveni-ment!

Els veïns tots érem molt solidaris els uns ambels altres. La mateixa mancança que patíem feiaque la gent s’ajudés mútuament.

Moltes famílies, per col· laborar en l’economiafamiliar, feien treballs d’aquells que se’n diuen“d’economia submergida”. Gràcies a l’EditorialBruguera, que ens donaven cromos per enso-brar, molts de nosaltres teníem un sobresou,encara que fos petit.

Quan sor tia del col· legi, el meu pare ja emtenia el berenar a punt, sempre el mateix, pa iuna rajoleta de xocolata.

La mare sempre cosint a màquina, quan no erauna cosa, era una altra.Tot era poc per pujar lafamília. I no podia entretenir-se gaire perquè hohavia d’entregar quan més aviat millor. Em vaigfer gran molt aviat, ja que tot el que ens envol-tava estava ple de responsabilitats.

Recordo que els veïns ens demanàvem els unsals altres coses tan necessàries, com per exem-ple: una tassa d’arròs, uns alls, una mica d’oli, unparell d’ous, etc.

Això sí, quan s’acostaven les festes de Nadalgaudíem d’aquests dies perquè el pare portavauna mica, no gaire més, de diners. A casa totsrespiraven felicitat, i és que teníem tan poc queamb poca cosa ens conformàvem.

37

El treball de casa

“El treball de casa” és el títol d’un article publi-cat a la revista Carrer Gran, el 1980. L’ article,que no anava signat, començava amb una fraseque encara l’hem de recordar avui en dia:“Desde fa uns quants anys es parla de la incorpora-ció de la dona al treball. Cada vegada hi ha mésdones que treballen, es diu. I del que sempres’obliden conscientment o inconscienment ésdel treball domèstic”. El treball domèstic, conti-nua explicant l’articulista anònima, és aquell querealitzen les dones, pel sol fet d’ésser dones,dins del nucli familiar.

Aquest treball absolutament imprescindible pera la subsistència de la societat s’ ha consideratno productiu i això és fals. És un treball produc-tiu que produeix béns d’ús necessaris per a lasupervivència dels individus. No tan sols és untreball útil, sinó també necessari i amb valor”.

L’articulista anònima, divulgant una nova mane-ra de mirar l’economia, proposava desvetllar lestrampes del discurs econòmic hegemònic quesempre havia deixat fora el treball domèstic i elque suposa de creació de riquesa i de benestar.

Malgrat ser un treball absolutament necessariper a la supervivència col· lectiva, ha estat invisi-ble, no s’ha quantificat, no se li ha donat valor ino ha estat valorat en termes econòmics, fins faben poc. Ha estat gràcies a ar ticles comaquests i a la continuada i persistent denúnciadels “oblits” del moviment de dones i de leseconomistes feministes que se n’ha fet visiblel’evidència.

La invisibilitat, en paraules d’Anttonella Picchio,a més d’ocultar el treball domèstic i qui el rea-litza, amaga les relacions de producció-repro-ducció que caracteritzen el sistema capitalista i,amb aquest subterfugi, un tema central del sis-tema econòmic ha estat presentat com unaqüestió privada i com un problema específica-ment femení.

Han estat, les economistes feministes, les quehan desvetllat i han posat en relleu com el tre-ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco-nomia de mercat i han valorat el que suposal’economia domèstica. En primer lloc, es dedi-quen més hores al treball domèstic que al tre-ball remunerat de dones i homes. I, en segonlloc, si al temps de treball domèstic li donem unpreu de mercat haurem de concloure quegairebé la meitat de la riquesa que es produeixal país correspon al treball domèstic, segons unestudi de Cristina Carrasco i Mònica Bengoa.


Urba García estenent la robaal terrat de casa seva, alcarrer Montmany, 21, 1962.Procedència: Urba Garcia

Urba García amb les sevesfilles i fills al Parc Güell,el 1953.Procedència: Urba García

Montserrat Gómez Flotats,la seva mare, Maria FlotatsCastaño i el seu fill JoanMaggi Gómez.Procedència: MontserratGómez

38

Treball remunerat

Des de mitjan del segle XIX, Gràcia, Barcelona,viuen immerses en el procés d’industrialització.Des del mateix moment en què la nova fontenergètica, el vapor, havia posat en marxa larevolució industrial, les dones de les classespopulars s’havien incorporat al treball assala-riat. Aquella va ser una revolució centrada enla producció tèxtil, sector en què predominavala mà d’obra femenina de manera aclaparado-ra. El 80% de l’assalariat tèxtil era femení.

El Diari de Barcelona, del dia 31 de juliol de1861, deia:

“Actualmente el señor don Jose Puigmartí haempezado a abrir los cimientos de un grandio-so edificio de esta clase que se levantará majes-tuosamente al lado de otro que lleva su nom-bre tan acreditado entre los de los primerosindustriales de Cataluña... y junto a la torre lla-mada en otro tiempo de Santa Coloma, elseñor don José Reig, que hace funcionar dentrode Barcelona una de las primeras fábricas desederias, ha construido otro edificio que llamala atención del público y al cual dentro debreve tiempo trasladará la sección de filaturasque ocupa hoy a unas doscientas operarias”.

I és amb aquesta darrera frase que ens volemquedar : “la sección de filaturas que ocupa hoya unas doscientas operarias”. El text, doncs,parla per ell sol de la massiva incorporació deles dones de les classes populars al sectortèxtil des dels mateixos inicis de la industrialit-zació.

Hi ha tres fotos a l’Arxiu Municipal del Dis-tricte de Gràcia que ens impressionen, una ésde les treballadores i treballadors d’una fàbri-ca de 1895; una altra és dels de la fàbrica Alierde 1889; i la tercera, de la fàbrica de teixitsPujol i Casacuberta, de 1903. En totes elles,

treballadores i treballadors, moltes més treba-lladores que no pas treballadors. Aquestestres imatges es conver teixen en la provadocumental gràfica del que dèiem abans, quela mà d’obra femenina, en el sector tèxtil, vaser majoritària des dels mateixos inicis de larevolució industrial. Diríem més, la revolucióindustrial a Catalunya, que s’inicia en el tèxtil,sector hegemònic fins gairebé els anys seixan-ta del segle XX, es fa comptant amb la màd’obra femenina.

Si, a més d’aquesta contundent presènciafemenina, visible a primer cop d’ull a les foto-grafies, ens detenim una mica més en les imat-ges, veurem que hi ha dones de diverses gene-racions: dones grans, molt grans, dones no tangrans i encara joves, però també nenes.

A la imatge més antiga, la de 1895, la donaasseguda a l’esquerra de la primera fila és unadona gran. A l’altre extrem de la mateixa fila,veiem nenes, nenes que treballaven a la matei-xa fàbrica i, potser, fins i tot, algunes de les cria-tures que hi ha assegudes a terra també hofeien. No ho podem confirmar. El que sabemdel cert és que a les fàbriques, hi treballavencriatures, un fet que va ser permès fins a prin-cipis del segle XX, quan es prohibí que elspetits hi treballessin.

A la següent fotografia observem, novament,un grup de treballadors i una majoria de tre-balladores de diverses generacions. Algunesd’elles estaven en edat reproductiva –les veiemmostrant les seves criatures-, d’altres o no hihavien arribat o bé l’havien depassada. El tòpicque diu que les dones abandonaven les fàbri-ques quan es casaven o quan tenien una cria-tura, amb aquesta imatge, es constata que ésfals, si més no, per a les dones de les classespopulars, ja que el seu jornal era imprescindi-ble per a la subsistència del col· lectiu familiar.



Treballadores i treballadorsd’una fàbrica, el 1895.Procedència: Fons Buch,AMDG

40

El 1898 es posà en marxa la fàbrica Pujol iCasacuberta, popularment coneguda com laSedeta. Quinze anys després, ja hi treballaven400 obreres i obrers, segons expliquen JaumeFabre i Josep Maria Huertas Claveria, i cap alsanys vint, en són un miler.

A més de les fàbriques tèxtils esmentades, alterritori de l’actual districte de Gràcia tambéhi havia la Sederia Reig, a la cantonada del car-rer Reig i Bonet amb Escorial; Can Matas, alcarrer de la Granada; Josep Reig, sederia fun-dada als anys seixanta del segle XIX, i poste-riorment traspassada a la família Batlló; laFàbrica Matas, de teixits elàstics, creada el1851; la Sederia Rovira i Roca, al carrer Ra-bassa; quatre fàbriques de gèneres de punt,propietat de Paul Schleicher ; els Brodats

Rexachs i Peitx, al carrer Torrijos i Domènechrespectivament; la Sederia vídua de FelipIglésias, al carrer Astúries; i una fàbrica democadors, la Vilumara. A totes elles, hi haviauna aclaparadora majoria de dones que hi tre-ballaven.

Llargues i extenuants jornadesde treballs

La mare de l’Anna Maria Prats era teixidorade seda natural a ca l’Iglesias, al carrer Astúries“però el teler era manual, i anava a preu fet”.A l’estiu –ens explica l’Anna- cobrava més per-què el dia era llarg, però a l’hivern, amb elsllums d’oli, havien de plegar aviat perquè nos’hi veien.


Treballadores i treballadorsde la fàbrica Alier, 23 de marçde 1889.Procedència: Fons Buch,AMDG

41

Malgrat les llargues i extenuants jornades labo-rals, les treballadores mares no van quedareximides del treball domèstic. L’un i l’altre res-taven sota la seva responsabilitat. Elles eren lesresponsables de mantenir la vida, tal com hemdit en el capítol anterior, i també d’aportar unjornal per a la subsistència del col· lectiu fami-liar. Combinar les dues feines no era gens fàcilen una societat que no havia creat serveis–com ara guarderies- que facilitessin la realit-zació de les feines domèstiques. Per podertirar endavant, el suport de mares, àvies, tietesi veïnes era imprescindible. Tota una xarxafemenina es posava en marxa per fer possiblela vida i mantenir-la. A voltes, la mare, l’àvia, latieta o la veïna, si també treballaven a la fàbri-ca, procuraven combinar els torns de treballper tal que, mentre una treballava a la fàbrica,l’altra pogués tenir cura de les criatures i pre-parés els menjars. En molts casos, però, van serles germanes grans les que van haver d’aban-donar l’escola, malgrat no haver acabat la for-mació, i van haver de quedar-se a casa per

atendre les necessitats dels col· lectiu familiar.Això va provocar que quan aquestes germa-nes grans s’incorporaven al treball remuneratho fessin en pitjors condicions que els seusgermans.

Les dones no només s’incorporaren al treballtèxtil assalariat. També eren presents en diver-sos camps d’activitat econòmica. Resseguint elsexpedients de l’Arxiu Municipal de Gràcia, enels anys en què la vila va ser independent, entrobem diversos que fan referència als treballsexercits per les dones.

El 31 d’agost de 1872, Maria Serra, resident alcarrer Gran número 80, s’adreçà a l’Ajun-tament per demanar permís per col· locar alseu balcó un rètol “anunciatorio de su profe-sión de modista”. Maria Serra, com moltesaltres dones del barri, era modista, una profes-sió que també té a veure amb el tèxtil, peròella era l’empresària d’ella mateixa i realitzavala feina a casa.

Gràcia, l’any 1902, tenia més contribuentsd’ar ts i oficis (494) que no pas industrials(401). Amb tot, els darrers censos del segleXIX indiquen la xifra de 20.000 obrers quetreballen a les fàbriques i als tallers graciencs.Amb paraules no tan fredes com les estadísti-ques, Otília Castellví, habitant del barri deGràcia, ens descriu el barri a primers de segle:“El meu ofici de modista tenia l’inconvenientd’ésser de temporades. És a dir que, periòdica-ment els tallers tenien “calmes”, com en dèiemnosaltres, que consistien en la manca de treballdurant algunes setmanes en ple hivern i en pleestiu. Aquesta anomalia, que ens obligava amolts dies d’atur sense guanys, feia que a lesmodistes no ens consideressin obreres com ales altres, ja que, realment, per a les noies quenecessitaven guanyar la setmanada tot l’any, eraun mal ofici… La majoria, però, aprofitàvem lesèpoques de calma per cosir per a clients parti-culars”.


Treballadores i treballadorsde la fàbrica de teixits Pujoli Casacuberta, més conegudaper la Sedeta, el 1903.Procedència: Fons Buch,AMDG

42

Anys a venir, ser modista o cosidora va conti-nuar sent un ofici de dones. Actualment, FeliPérez forma part de la Junta del Casal d’Avisde Penitents.Va néixer a Armillas,Terol, el 1934.El 1962, va arribar a Barcelona, casada i amb unfill i s’establí a casa de la seva mare, que eraportera en una casa del Barón de la Barre. Ellacosia a màquina per a una casa de confecció icobrava “miseria y compañía”, “una ayudita”.Mal pagades i sense cap reconeixement socialper la feina que feien. Posteriorment, va conti-nuar fent feines a casa, “dejé de coser y mepuse a soldar lamparitas a una resistencia unidaa un cable. Cobrava algo más. Yo en aquelmomento tenía una hija y un hijo”. Finalment,entrà a treballar al Patronat Ribas, fins quecomplí els seixanta anys.

Diversitat d’oficis de dones

Si fins ara hem parlat d’activitats tèxtils, ja fosa les fàbriques, als tallers o a les cases, ara hofem d’un altre sector en què la presènciafemenina era molt visible . Ens refer im alcomerç.

El mateix any 1872, el 2 de setembre, TeresaSolé va comunicar a l’Ajuntament que voliacol· locar “una puerta saliente en la tienda queocupa en la calle Mayor, número 56, y comopara ello le sea precisa la autorización de suMunicipio” i suplica que li concedeixin el per-mís corresponent. I aquí tenim un altre oficiexercit per les dones de la segona meitat delsegle XIX, botiguera. Ella i moltes altres de lesseves coetànies, i també de les que les succeï-ren, es van dedicar al comerç i, en aquelltemps, botiga i habitatge compar tien unmateix espai. No hem trobat els plànols de labotiga de la Teresa Solé però sí, els d’altresbotigues i, a totes elles, l’espai que dóna direc-tament al carrer és el que s’aprofita com abotiga i, a continuació, hi trobem la cuina dereduïdes dimensions amb un rebost, les habi-tacions (dues), i una comuna, al pati.

Ana López Callejón, una de les dones que haparticipat en l’elaboració d’aquest llibre, ensexplica la seva experiència:

“En Val lcarca no había ninguna lechería.Entonces no había la leche embasada y mimadre puso una en la que yo la ayudabacuando tenía 7 años. Se tenían que levantarcubos de 10 litros y medio y todo lo quepedían las clientas.

Cuando cumplí los 15, pusimos una pollería.En principio no me gustaba nada, ya que tra-ían pollos, conejos, gallinas y pavos vivos y yotenía que matarlos y desplumarlos. Mi maridoestuvo trabajando en la Editorial Bruguerapero luego se cambió a otra editorial parasubir de categoría y ganar más dinero.

Cuando se abrió un mercado, nos estableci-mos en una parada. A par tir de entoncesestuvimos trabajando mi marido y yo hastaque nos jubilamos”.


Ana López amb el seu marit, ala parada de pollastres, 1948.Procedència: Ana López

43

Un ofici exercit d’antuvi exclusivament perdones ha estat el de llevadores.

AntoniaVessirres, que vivia al carrer Gran, núme-ro 12, planta primera, va escriure a l’Ajuntamentper exposar que “siendo Comadrona con títuloaprobado”, demanava permís a l’Ajuntament perposar un rètol al balcó de casa seva .Antònia noera l’única llevadora a Gràcia en aquell any 1873.El 1870, Mariana Bargalló, llevadora aprovadatambé amb títol, tenia el seu consultori al carrerVerdi, número 120, primer pis, i demanava per-mís a l’Ajuntament per penjar, a la banda exte-rior del balcó, un rètol de quatre pams per tres,

amb aquestes paraules: “MARIANA BARGALLÓ.COMADRONA. APROBADA POR EL COLEGIODE MEDICINA”

El 8 de juliol de 1870, l’Ajuntament li donavapermís per a penjar-hi el rètol. I encara unaaltra llevadora, Raimunda Mora, que vivia al car-rer de Sant Miquel, número 19, s’adreçava al’Ajuntament amb la mateixa demanda, el 29 dejuliol de 1873.

Així doncs, entre el 1870 i el 1873, hi havia,com a mínim, tres llevadores amb títol queexercien a Gràcia.


Una àvia porta la seva nétade la mà, durant la festa deSant Medir, mentre la sevamare, probablement, era a lafeina. Festa de Sant Medir,1958.Procedència: Fons CEG,AMDG


Venedora de peix al mercatde la Llibertat.Procedència: Fons CarrerGran, número 12, AMDG

Però també hi havia dones que es dedicaven aactivitats no tan feminitzades com les ante-riors. Rosa Capella, que vivia al carrer Provi-dència, número 74, escrivia “A esa Cor-pora-ción popular atentamente expone Que deseaestablecer en la calle de Masens, nº 18, laindustria de purificar el aceite de trementinaempleando para ello la resina de pino y pezgriega”.

Tots aquests són oficis que es podien realitzara casa i que permetien compaginar les respon-sabilitats domèstiques i familiars amb les labo-rals. No hi havia desplaçaments per l’espai, nocalia anar a un lloc específic per realitzar lafeina, excepte les llevadores que , en elsmoments dels par ts, anaven a casa de les

dones a ajudar-les a parir. Amb tot, els seusdesplaçaments per l’espai eren socialmentadmesos. Modistes, botigueres, empresàries, lle-vadores i mestres eren oficis que gaudien decert reconeixement social.

Un altre ofici feminitzat era el magisteri. AGràcia, en els primers anys setanta del segleXIX, Concepción Montilla Tallada demanavaautorització per col· locar, també, un rètol perfer públic el seu col· legi de nenes. Josefa Bastar,veïna del carrer Belén, 33, també ho volia. Encanvi, les dones assalariades que exercien elsseus oficis en espais col· lectius no gaudirienmai del mateix reconeixement.

Socialment, hi havia la convenció que les donesde les classes populars que accedien al treballremunerat eren titllades, despectivament, de“xinxes”, la “virtut” de les quals era posada endubte. Els seus cossos eren vulnerables, nonomés per l’esforç físic, sinó també per la pràc-tica de la violència sexual masculina, exercidacontra elles.

Aquesta desqualificació genèrica de les donestreballadores es concreta en la literatura popu-lar en un romanç:

Mestres i alumnes de l’escolaDoménech, 1906. Entre d’al-tres, la mestra “Doña Adela”i Rosalia González.Procedència: Anna MariaPrats González


Verdadera historia de unas donas de Gracia,que viuhen al carré de Zurbano.

De algunas donas de GraciaMil cosas podriam dir,Y no mes parlarem de unasQue donan mol que sentíPer que son esboijarradasY no hos vingui res de nou,Son de aquellas que’ m un homeSolen no tenirne prou..Lo nom de aquestas fulanas‘ns combé molt lo callarper no enrojirlos las galtasy la seva honra tacar.

Malgrat tot, però, hi ha articles que posen aldescobert les habilitats de les dones, que tenienrelació amb les noves tecnologies del moment,és a dir, amb les màquines, i també fan explícitala importància del seu jornal.

A la revista Álbum de la Mujer, del 3 de juliol de1898, Pablo de Zúñiga escriu un article sobreles dones en el treball tèxtil:

“[...] jóvenes meritísimas, instruidas en la mecà-nica que han de manejar, en la labor que han dedirigir, trabajan en el tejido de géneros depunto... 10 horas, sufren largo aprendizaje” amb

Nenes a l’escola Rius i Taulet,anys cinquanta.Procedència: AMDG

46

una setmanada de 15 o 20 pessetes que “uni-do este salario al del padre, del esposo, delhermano y a veces, al del hijo, facilita la reuniónde una masita, bastante para sufragar el alquilerde una modesta vivienda, una frugal comida yvestidos de percal planchado en verano y, eninvierno, de humilde jerga”. Amb tot, per a l’ar-ticulista, la dona sempre està adscrita a unhome, pare, marit, germà o fill. Jornal de subsis-tència i familiar.

Aquestes “jóvenes meritísimas, instruidas en lamecánica que han de manejar” a voltes esrevoltaren contra la precarietat laboral i elsbaixos jornals, especialment per a les dones, jaque els oficis realitzats per dones tenien menysremuneració.

Otília Castellví, als anys trenta, ja els descriu, elssous, però, el que més sorprèn és que després

de la Guerra Civil, quan el règim franquista esconsolidava i la manca de drets civils era fla-grant, van ser dones del sector tèxtil les prime-res en revoltar-se contra la situació. Hem parlatde la coneguda “Vaga dels setrills”, una revoltacontra l’encariment de la vida i la manca desubsistències i, ara, hem de parlar de la primeravaga coneguda durant el franquisme. El dia 15de desembre de 1945 començà una vaga endemanda de millores salarials a la Fàbrica Nova(Hilados y Tejidos Bertrán y Serra) de Manresa.La majoria dels 2.000 treballadors eren dones.

Aquesta va ser una de les primeres vagues delfranquisme i, malgrat la por a la repressió poli-cial –l’estat considerava les vagues un acte derebel· lió militar– i la por a perdre la feina en unmoment en què la subsistència era precària,van ser les dones les qui iniciaren la vaga, lidonaren continuïtat i crearen els comitès pernegociar amb els propietaris i les autoritatsmilitars i civils.

Pocs anys després, el mes de març de 1951, laSedeta va fer vaga. Isabel Vicente, treballadorade la fàbrica deia a l’entrevista publicada a larevista L’Avenç, número 20, de 1977:

“A finals dels quaranta ja començaven aplantejarse reivindicacions a les fàbriques, i a laSedeta hi va haver alguna petita aturada. Labona va ser la vaga de tramvies del 51.Vam ser


Montserrat Gómez Flotals,amb la seva tieta i padrina,Montserrat Flotats Castaño.El seu marit tenia una barbe-ria a la plaça de la Virreina,cantonada amb el carrerAstúries.Procedència: MontserratGómez Flotats

Dues modistes


els primers a parar. El torn del matí, que entrà-vem a les cinc, vam decidir no treballar i sortiral carrer. La majoria érem dones, i vam recórrertotes les fàbriques de Gràcia per dir que pares-sin. Gairebé totes començaven a les sis i vamtenir temps d’avisarles, a totes, de l’aturada de laSedeta. Això impressionava i era un argumentde pes. Hi havia por, però érem joves, i éremmolts.Això són dues coses que t’animen.

Acabada la vaga, primer va semblar que nopassava res. Vam tornar a la feina com si res.Però al cap de cinc o sis dies, el dia de SantJoan, a les dues de la matinada, em van venir abuscar a casa.”

Emèrita Castrillo, presidenta de l’Associació deDones Mas Falcó Penitents, nascuda a Villa-melendro de Valdavia, Palència, va arribar aBarcelona amb 21 anys. Era el 1965, i el seu tre-ball va consistir a fer de cuinera i a cuidar cria-tures, feines en què va continuar 5 anys. Encasar-se, “mi marido no me dejaba trabajar” i vapassar a cosir a casa. Posteriorment, quan lesseves criatures –dues nenes i un nen- van sergrans i no requerien de tanta atenció, treballavaa casa per a una botiga de modes i acabà laseva trajectòr ia laboral al restaurant del’Hospital de San Rafael, on s’hi va estar 14 anys.

Si moltes dones ocupaven el sector tèxtil, poca poc, es van anar incorporant a d’altres sec-tors de producció, un d’ells serà el sector ter-ciari.

Berta Riesco Cabeza, a qui veiem a la fotogra-fia, ens explica: ”Trabajo en el Hospital de SanRafael , soy administrat iva y estoy enAdmisiones, me gusta mucho el trabajo quehago porque estoy en contacto con el públicoy la foto es de cuando entré, que estaba en ellaboratorio, en 1975”.

Un altre sector molt feminitzat era el sectordels laboratoris.

Berta Riesco Cabezatreballava d’administrativaa l’Hospital de San Rafael,1975.Procedència:B erta RiescoCabeza

Grup de treballadores en unaestona d’esbarjo.Procedència: Mercè


Editorials, un món de dones

El sector editorial i també el tipogràfic han tin-gut una llarga tradició a Gràcia. Hi haviaimpremtes com la Neufville, a la travessera deGràcia –edifici ja desaparegut-, o la CasaEditorial Seguí, al Torrent de l’Olla, número 9,cantonada amb Bonavista, que va ser una de leseditorials més important dels sector i l’edifici, toti que amb una altra funció, encara s’hi conserva.

Però, sens dubte, l’editorial de més llarga vida ide més renom de Gràcia va ser l’EditorialBruguera. El 1910 Joan Bruguera fundà l’edito-rial amb el nom de El Gato Negro; el 1921, esva crear la revista Pulgarcito i, després de laGuerra Civil, l’editorial ressorgeix amb el nomde Bruguera. L’editorial, especialitzada en lite-ratura popular i de divulgació, va apostar pelcòmic. El tebeo era el seu espai més divulgat i

als anys setanta distribuïen més de quatremilions de revistes cada mes. Però tambépublicaven novel· les romàntiques i de l’oest.

La vinculació de l’editorial amb el barri va serestreta ja que moltes treballadores i treballa-dors de l’empresa vivien al barri.

La coneguda Editorial Bruguera canvià de seuel 1930, i es situà al carrer de Móra la Nova, 2.

A les imatges de l’empresa que es conserven ique, pacientment, han estat recollides per tre-balladores i treballadors de l’editorial, hi aparei-xien dones, moltes dones.

En el món editorial, la presència femenina eraimportant a tots els sectors, excepte a les im-

Marga Fornés amb el grupde treballadores deLaboratoris Vinyes, alTorrent d’en Vidalet, el 1964.Procedència: Arxiu MargaFornés


Oficines de l’EditorialBruguera.Procedència: Fons Bruguera,AMDG

premtes. Editores, correctores, traductores,compaginadores, il· lustradores, escriptores,agents literàries, administratives, ensobradores iun llarg, llarguíssim, etcètera converteixen elmón editorial en un món feminitzat, si més no,fins fa relativament pocs anys.

Moltes de les treballadores –escriu ConxaGarcía- recorden amb afecte i simpatia els anysque van treballar a l’Editorial i recorden lesbones condicions de treball, els aprenentatgesque hi van fer i el bon ambient que es respira-va entre els companys i companyes, especial-ment durant els anys que l’editorial funcionavamillor. En una època en què, amb molta fre-qüència, les empreses acomiadaven les dones al’hora de casar-se o de tenir fills, l’EditorialBruguera els permetia seguir treballant. En elcas de les dones que havien de plegar per tenir

Treballadores de l’EditorialBruguera d’excursióProcedència: Fons Bruguera,AMDG


Treballadores i treballadors,a les noves oficines del’Editorial Bruguera.Procedència: Fons Bruguera,AMDG

51

cura dels fills i de les filles, sovint l’editorial elsseguia donant feina temporalment.

Però l’editorial, a més del treball fix a l’empre-sa, donava feina a moltes famílies ensobrantcromos durant la postguerra i, d’aquesta mane-ra, es feien un sou o un sobresou.

El 1982, l’empresa reduí la seva producció iacomiadà 600 treballadors; el 1986, amb eltancament definitiu, 800 persones més es vanquedar sense feina.

El 1985, els treballadors van prendre el controlde l’empresa però no van poder tirar-la enda-vant.

Pintores, fotògrafes i escriptores

Margaret Michaelis és una fotògrafa que es vainstal· lar a Gràcia, procedent de Berlín, el 1933,fugint de l’ascens de Hitler. Al carrer de laRepública Argentina, 218, hi va muntar el seuestudi fotogràfic, Foto-elis.

Margaret Michaelis va retratar Barcelona i moltespecialment el barri del Raval, en aquellmoment conegut com a “barrio chino”. Lesseves imatges van servir per denunciar lesdeplorables condicions d’habitabilitat del barri.

Hi ha una imatge que ens ha cridat poderosa-ment l’atenció. És la d’unes dones situades a laporta del bar Internacional, molt probablementtreballadores sexuals. I ens ha interessat per lamanera com la fotògrafa les ha volgut presen-tar. No hi ha preciosisme fotogràfic, tampocexhibició tècnica. Són, torno a repetir, tresdones. Margaret Michaelis no les connota,només les reconeix com a dones. I, aquestamirada de la fotògrafa cap a les treballadoressexuals em remet a les paraules de la mevamare quan m’explicava que, de petita, amb la

seva mare, moltes nits, anaven a portar el soparcalent a una veïna que treballava a la Rambla.Veïna que, probablement, quan la meva àviaanava a treballar, cuidava la meva mare. Aquelladona, treballadora sexual, era per a la mevamare i per a la meva àvia, tan sols o tan molt, laveïna, i les relacions de veïnatge, a la Barcelonade l’època, constituïen una xarxa social. A la ciu-tat, a principis de segle XX, 10.000 dones, lamajoria pertanyien a les classes populars, sub-sistien amb el treball sexual.

Com m’ha agradat de trobar aquesta foto dela Margaret Michaelis. He pogut posar-hi cares,tenir una imatge del relat que tantes vegadesm’havia explicat la meva mare, lluny de totestigma.

Com n’és, de diferent, aquesta imatge de lestreballadores sexuals –una dona, MargaretMichaelis mira les altres dones- d’aquellesaltres fotografies estereotipades, realitzadesdes del voyeurisme per a consum de miradesobscenes.


Dones al Raval.Fotografia: MargaretMichaelis.Procedència: Arxiu Fotogràficde Barcelona

Espai polític

55

En la recerca exploratòria de noves expectati-ves vitals, les dones, des del darrer terç delsegle XIX, van fer una aposta decidida per lacultura, convençudes de la seva capacitatemancipadora i, per tant, de la seva capacitatpolítica.

En el primer número de la revista Feminal, el1907, en què veiem unes dinàmiques i esportis-tes jugadores de tenis al Club de Tenis la Salut itambé al Club Catalunya, un article il· lustrat ensparla del que passa a Anglaterra. En una imatge,dues dones; la més jove, somrient, camina detin-guda entre dos policies. A l’ altra imatge, unadona de més edat, camina dignament, tambéentre dos policies. Ambdues han estat detingu-des per participar en una manifestació de femi-nistes a la capital del Regne Unit, on es manifes-taven per reivindicar el dret de vot per a lesdones. L’ar ticle continuava: “A Anglaterra lesangleses volen votar... Elles han fet meetingsmonstres, manifestacions tumultuoses, han fetcampanyes periodístiques i fins i tot s’han deixatempresonar quan la policia, amb més zel quemodos, els ha barrat el pas en el camí de lesseves reivindicacions”. La causa, la reivindicació

del dret al sufragi que, com diu l’ar ticulista:“Cada jorn compta amb més nombroses ientusiastes proselitistes, tant que, fins i tot dar-rerament, han aconseguit que es presentés alParlament un projecte que feia justícia a lesseves aspiracions”. Però el projecte no passàd’això, de projecte, i no va ser aprovat pelgovern. “Sembla que molts i molt honorablesmembres de la Cambra li han fet una enèrgicaoposició. Fins i tot han apel· lat a l’obstruccionis-me. La qual cosa ha produït, entre el sexe mésbell i més feble d’Anglaterra, una indignacióindescriptible” Feminal, 28 d’abril de 1907.

Les dones catalanes estaven a l’aguait del quepassava més enllà pel que feia a les reivindica-cions de drets i, a Catalunya, des de feia anys,també hi havia reivindicacions.

Quan el 22 de febrer de 1931, pocs mesosabans de la proclamació de la II República, esposava en marxa la revista Evolució, des delcarrer Césare Antú del barri de Vallcarca, eltema de la reivindicació del dret de vot per ales dones apareix com un tema central en larevista.

La revista, dirigida per Montserrat Graner deBer tran, comptava amb la col· laboració deRegina Opisso, Aurora Ber trana, AmandaLlebot, Maria Teresa Gibert, Agnès Armengol iun llarg etcètera: “Abans que tot i per sobre detot, volem el vot i tots els drets civils i políticsque l’home té, per coadjuvar a què adquireixipositiva eficàcia la Llei d’ensenyança obligatòria(fins als 16 anys, sense distinció de sexes); lleique tan admirables resultats està donant enquasi tots els països estrangers”. Evolució, 1 demarç de 1931.

Pocs dies després, el 12 d’abril de 1931, es vanconvocar eleccions municipals. Els partits repu-blicans van ser els més votats i van obtenir lamajoria a les grans ciutats. Dos dies després, esproclamà oficialment la II República.

Espai polític

Sufragistes detingudes en unamanifestació a Londres, 1907.Procedència: Feminal, núme-ro 1, 28 d’abril de 1907

56

La proclamació de la II República va suposarcanvis a diversos nivells. Canvis en el sistemade govern: d’un règim monàrquic a un sistemarepublicà.

Canvis legislatius: la constitució republicanareconeixia, per primera vegada en la històriadel país, el sufragi universal, és a dir, admetia eldret de vot per a les dones i per als homes.

Més canvis legislatius: la Llei del divorci, queafectà la relació entre els sexes.

Eren canvis que reconeixien les voluntats dediversos col· lectius de dones i d’homes queexigien transformar les relacions entre la ciuta-dania i les institucions públiques, i també lesrelacions entre els sexes. En definitiva, volienexplorar noves maneres de viure, tant col· lecti-vament com individualment, lluny de les velles iobsoletes estructures polítiques, lluny dels vellsarquetips que establien amb rigidesa com havia

de ser i com havia de comportar-se una dona,i com havia de ser i com havia de comportar-se un home.

La Constitució de la República espanyola, apro-vada a finals de 1931, abolia els privilegis perraó de sexe i, en el seu article 36, disposavaque les dones i els homes de més de vint-i-tresanys tindrien els mateixos drets electorals. Elredactat de l’articulat deia:

“Artículo 36. Los ciudadanos de uno y otrosexo, mayores de veintitrés años, tendrán losmismos derechos electorales conforme deter-minen las leyes.”

Era la pr imera vegada en la històr ia deCatalunya, i també en la de l’Estat, que es reco-neixia el dret de les dones al vot.

Reconeixement que en cap cas cal entendrecom una gràcia, sinó com un dret reivindicat

Espai polític

Una dona als anys trenta.Foto: Margaret Michaelis.Procedència: Arxiu Fotogràficde Barcelona

57

per les dones des de feia dècades, i que, ambestratègies diferents, va fer el seu acte de pre-sentació pública amb la convocatòria delPrimer Congrés Femení Nacional, que s’haviade celebrar a Palma, el 1883. Des del darrerterç del segle XIX, doncs, la reivindicació deldret de vot és convertí en un leit motiv delmoviment de dones a Catalunya, potser sensela brillantor del moviment sufragista anglès onord-americà, perquè no vam saber donar visi-bilitat a aquell feminisme català que circulavaentre randes angleses i música wagneriana,però també entre telers, pupitres i camps.

En les jornades prèvies a l’aprovació de laConstitució, l’article 36 va ser objecte de moltsdebats, tant a dins de les Corts com en els mit-jans de comunicació. Les opinions eren diver-ses, fins i tot oposades, i s’esgrimien argumentsa favor i en contra i també el sí però no, és adir, tot i que hi havia sectors que estaven afavor del sufragi femení consideraven que noera el moment oportú.

A la cambra de diputats i diputades, ClaraCampoamor va tenir un paper destacat en ladefensa del dret de vot per a les dones, que lasituava al marge de l’opinió majoritària del seupartit. Al carrer i als mitjans de comunicació lesopinions també eren diverses.

Una nova iniciativa legislativa va ser aprovadaper les Corts republicanes, la Llei de divorci.

El primer capítol de la Llei reconeixia el dret adissoldre el matrimoni i el segon establia que eldivorci es produiria quan els dos cònjuges, decomú acord, ho demanessin, o bé un d’ells,segons les causes que establia la llei.

I una nova proposta legislativa del Govern dela Generalitat de Catalunya: l’aprovació delDecret de reforma eugènica de l’avortament.El decret, de 9 de gener de 1937, va ser plan-tejat com una millora en la sanitat, autoritzava

la interrupció artificial de l’embaràs, efectuadaen hospitals, clíniques i institucions sanitàriesdependents de la Generalitat. Els motius justifi-cats per a la pràctica de l’avortament podienser d’ordre terapèutic, eugènic o ètic, i esrealitzaven a petició de la dona interessada.

En el text preliminar que acompanya l’ediciódel decret que ara reproduïm s’explicava elque segueix:

“En autoritzar l’avortament i facilitar-ne la re-alització, deixem a la dona en condicions d’és-ser mare només quan ella ho desitgi, quan elfill, per a ella, sigui fi i no accident... la dona serà,en fi, mestressa del seu cos, no per a usar-lomalament, sinó per forjar la glòria de si mateixai per fer de la maternitat el fruit conscient delsseus sentiments i no la conseqüència indesitja-ble de l’egoisme sexual masculí”

L’esclat de la Guerra Civil va posar en joc as-pectes de l’organització política, econòmicai social que la Segona República havia impulsat,com ara el sistema de govern democràtic il’ampliació de l’accés dels ciutadans als recursos.

Parlar de recursos, però, no sols vol dir parlard’economia, és també parlar de l’accés de lesdones i dels homes a l’educació i a la cultura, ala salut, al temps de vida més enllà del tempsdestinat a la producció per al mercat, a l’habi-tatge, a la terra, a l’aigua…

La Segona República havia aconseguit ampliarla representació de dones i d’homes en el ter-reny polític i en l’àmbit sociocultural i havia ini-ciat una redistribució en l’esfera econòmica.Però, el 18 de juliol 1936, un grup de militarsva fer un cop contra el govern democràtica-ment elegit de la República. El cop militar,comandat pel general Francisco Franco, posavade manifest la negativa dels insurgents a resol-dre els seus conflictes i els dels sectors que ellsrepresentaven a través de la negociació, del

Espai polític

58 Espai polític

pacte, del diàleg amb el govern republicà legíti-mament constituït. Els sediciosos van substituirles paraules per la força destructora de lesarmes. El cop d’estat suposava l’exercici de laviolència i, com tota violència, denotava insegu-retat, la inseguretat d’aconseguir els seusobjectius per una altra via que no fos la de ladestrucció de tot allò que durant anys s’haviaanat construint: projectes de vida individual iprojectes de vida col· lectiva.

El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va serl’inici de la Guerra Civil, que es perllongàdurant tres anys, de 1936 a 1939. Els insur-gents van posar en pràctica el bombardeig sis-temàtic de ciutats i pobles. Si en altres guerresels objectius prioritaris eren de caràcter militar,les tropes franquistes van convertir la poblaciócivil i les infraestructures de la vida quotidianaen objectiu de les bombes.

Otília Castellví, veïna del barri de Gràcia expli-ca els primers dies després de la fi de laGuerra Civil:

Vivint el règim franquista

“Estàvem en un pis alt del carrer Provença, aprop de Muntaner i, tot sovint, algú de nosal-tres, mut i trist, com qui s’apropa al llit d’unmoribund, mirava la ciutat de Barcelona perentre les persianes del balcó, com cercant unaesperança. Res, però, donava mostres de capcanvi que ens pogués animar. El quadre era,realment, agònic: armes llençades per tots elsindrets; llibres i papers cremats al mig dels car-rers; homes corrent espaordits, mig vestits per-què havien llençat els uniformes que els com-prometien…! Quan un de nosaltres havia visttot això no li quedava ganes de tornar al balcó.El darrer que hi sortí veié la bandera monàr-quica espanyola, que era també la d’en Franco,a l’edifici de l’Hospital Clínic. Aquesta aclapara-

dora constatació equivalia a dir que per a nos-altres havia arribat la fi.Tots ens trobàrem ambels ulls negats de llàgrimes… Era el dia 26 degener de 1939”.

La dictadura franquista, que s’imposà a partirde 1939, abolí tots els drets polítics i socialspromoguts per la Segona República.

Una de les característiques que definí la dicta-dura franquista, en paraules de Carme-ClaraParramon, va ser el marcat caràcter sexual quetingué la confiscació dels drets polítics i socials.Les discriminacions contra les dones abraçaventots els àmbits de la seva vida i afectaven lesrelacions de maternitat, familiars, socials, pro-fessionals, laborals, econòmiques i polítiques.

La maternitat va ser considerada per la dicta-dura una obligació de les dones envers l’estat.L’avortament va ser prohibit i es condemnà apenes de presó tant la dona que avortava comla persona que el practicava.

El cos de les dones quedà reduït a un cosreproductiu, al qual el plaer, la voluntat i eldesig li era aliè. La maternitat era l’únic discursque legitimava la sexualitat femenina, unasexualitat passiva i, sobretot, receptiva. Aquestasexualitat que tenia com a única finalitat lareproducció, dins la institució matrimonial.

Les úniques funcions que el nou règim reco-neixia per a les dones eren el matrimoni i lamaternitat. La seva supeditació a l’home es vaestablir a través d’una legislació discriminatòria.

La por s’instal· là a la ciutat. I es controlà elmoviment de la població. La por a la delació, lapor a la detenció, la por....

Però, poc a poc, s’aprofitaven les poquesesquerdes que deixava el poder per refer laxarxa social, la xarxa de veïnatge. A través de

59 Espai polític

xocolatades, a través de celebracions de santspatricis i de festes majors, el carrer tornava aser un espai de trobada; primer, de maneramolt tímida i, poc a poc, d’una manera mésexplícita. I, en aquest refer xarxes, les dones vanactuar com a promotores en ocupar el carreramb xocolatades i sopars.

El 1975, quan encara Franco era viu, les Na-cions Unides van declarar aquell any com aAny Internacional de la Dona. El motiu pel quals’acordà convocar-lo no era cap altre queintentar eliminar les discriminacions que les

El carrer, entès com a espaide trobada, només va serpermès per celebrar-hi festes,i les dones hi van mantenir lesxarxes de veïnatge i van con-tribuir a crear-hi el sentit depertinença a les criatures.Festa major de 1950.Procedència: AMDG

60

dones patien arreu del món, a la vista delsinformes, dels estudis i de les estadístiques queposaven en evidència la situació desigual entrehomes i dones, en temes com l’accés a la cul-tura, al treball remunerat…

El document de Nacions Unides era una sínte-si de la situació de les dones arreu del món, entemes com ara l’ensenyament universitari, eltreball remunerat reglat, o les institucions polí-tiques…

Davant aquestes xifres, que denunciaven lasituació de discriminació de les dones a nivellinternacional, l’Assemblea General de Nacionsva declarar el 1975 com a l’Any Internacionalde la Dona

El Govern espanyol era membre de NacionsUnides, malgrat que no complia la DeclaracióUniversal del Drets Humans ni tampoc laDeclaració sobre l’Eliminació de la Discrimi-nació contra la Dona, de 1967, i va fer unacelebració de l’Any Internacional de la Dona,amb un acte inaugural que presidiren CarmenPolo –dona de Francisco Franco, qui havia eli-minat a través del cop d’estat de 1936 el siste-ma democràtic republicà i havia abolit tota lalegislació republicana, que atorgava drets a lesdones– i Pilar Primo de Rivera –presidenta dela Sección Femenina i de les JONS, organitza-ció ideològica feixista de dones–, entre d’altres.

El dijous 16 de novembre del 2006, ConxaGarcia feia una conferència a la BibliotecaJaume Fuster de Gràcia, per celebrar els trentaanys del moviment de dones a Gràcia.D’aquella conferència, n’extraiem els següentsparàgrafs:

“En aquell moment la nostra Associació esdeia AV Sector Plaça Lesseps. Hi havia diversesvocalies que treballaven diferents aspectes quecalia reivindicar al barri. En aquell moment jocol· laborava a la Vocalia d’Urbanisme. L’any

Espai polític

Document publicat perNacions Unides, amb motiude l’Any Internacionalde la Dona.Procedència: Ca la Dona

61 Espai polític

1975, l’ONU va proclamar l’Any Internacionalde la Dona”.

El mateix any 75 ens vam adherir a la celebra-ció de l’Any Internacional de la Dona, impulsa-da per Nacions Unides. Des de l’Associació deVeïns es va enviar una carta a Anton Cañellas,en aquell moment president de l’Associaciód’Amics de l’ONU, on li deien:

“Querido amigo:

Le rogamos tome nota de nuestra adhesión aldocumento que sobre el “Año Internacional dela Mujer” firmaron anteriormente asociacionesde vecinos, diversas entidades culturales, cívicasy eclesiásticas de Madrid.

Encontramos que este documento abarcatodas las reivindicaciones primordiales quetiene la mujer dentro de la sociedad actual yconcretamente en España, donde la discrimina-ción de la mujer en los aspectos jurídico, edu-cativo, laboral y de falta de servicios comunita-rios es muy notoria.”

La Conxita Garcia continua:

“Ens va arribar, clandestinament, informació d’uncongrés que havien fet les dones cubanes i totllegint aquells escrits la Maria Teresa Pi Sunyer ijo vam comentar el fet que aquí també caliatractar d’una manera diferenciada els drets deles dones. Això va succeir també entre compa-nyes d’altres barris. I així va ser com vam decidirpromoure la creació d’una Vocalia de la Donadins de l’Associació deVeïns.

Vam ser una de les primeres vocalies que esvan crear a Barcelona i per donar-nos a conèi-xer vam organitzar xerrades sobre la situacióde la dona a nivell jurídic, sobre la sanitat isobre el treball domèstic. La conferència vaprovocar un gran debat: D’una banda, una partde les assistents defensà la necessitat d’organit-zar activitats com ara cursets de tall i confec-ció, i gimnàstica, com a mitjà per atreure donesa les tasques de l’Associació. Una altra partmés nombrosa de les dones assistents creiaque el mitjà per arribar a les dones del barriera a par tir del plantejament de problemesespecíficament femenins. Com a conseqüènciad’aquest acte tan polèmic, van incorporar-se al’Associació un nombrós grup de dones pertreballar en aquella línia i es va constituir unavocalia de dones en el si de l’Associació deVeïns de la Vila de Gràcia, una de les vocaliesmés actives i dinàmiques de Barcelona. Aquestdebat no va ser exclusiu de Gràcia, es produíen molts altres barris de Barcelona”.

Moltes dones van participar en aquella Vocaliade Dones de Gràcia, entre d’altres Anna Maria

Cartell d’una xerrada sobrela Llei del divorci, convocadaper l’Associació de Veïnsde la Vila de Gràcia.Procedència: Conxa Garcia

62 Espai polític

Drets, Montse Margalef, Teresa Gomà, JúliaVaquero... La vocalia de dones era un espai detrobada per al debat, un debat que volia serfonamentalment ideològic i que situava en elcentre de discussió quin havia de ser el paperque les dones volien jugar en la nova societat,una societat que tot just iniciava el procés deconstrucció cap a una societat democràtica,després de la mort de Franco. El procés de

construcció democràtica implicava, no nomésdotar-se de noves institucions públiques elegi-des per sufragi universal, sinó que volia abastartots els àmbits socials, des del món dels con-ceptes, de l’anàlisi de la construcció social, de larepresentació i dels valors, en definitiva,apel· lava a un canvi polític i també a un canvide mentalitat. Per això es posà en circulació ellema “allò personal és polític”, síntesi de tot uncorrent de pensament. No n’hi havia prou decanviar les institucions polítiques, calia incidirtambé en el terreny d’allò personal ja que for-mava part de la política. Per tant, també s’exigial’ampliació de drets.

“Tot allò personal és polític” no només erauna consigna, era una pràctica de relació queles dones de la Vocalia experimentaven de diaen dia.

L’Anni Drets, la Teresa Gomà, la Montse Mar-galef i la Júlia Vaquero explicaven en un magní-fic sopar, no pel menjar sinó pel que es parla-va: “Era una època genial, de relació entredones, de compar tir, ens diver tíem i fèiempolítica.Va ser important per a la gent inscriu-re allò que és personal en la política. Fèiemvisible que érem dones i volíem estar entredones. En aquells moments la Vocalia deDones era un grup que, malgrat les discrepàn-cies, teníem consciència de formar part d’uncol· lectiu. Érem amigues i la nostra activitatpolítica no responia a cap estratègia de partit.Era un nucli de debat, un entorn per aprofitarels espais de poder i la nostra era una discus-sió ideològica i vital”.

I continuen: “En acabar les reunions, moltesvegades anàvem a sopar a casa d’alguna com-panya. El menjar que hi havia es repartia i s’im-provisava alguna cosa més. Descobríem que hihavia parelles de dones, parelles acollidores,que vivien en estructures familiars no estanda-ritzades. I això ens plantejava una revisió de larelació afectiva i sexual”.

Ani Drets i altres dones,a les Jornades Catalanes de laDona, el mes de maig de 1976.Procedència: Ca la Dona

Pintada de la Vocalia deDones de l’Associació de Veïnsi Veïnes de la Vila de Gràcia.A la dreta de la imatge,Helena Valentí, escriptorafeminista.Arxiu: Vocalia de Dones del’Associació de Veïns i Veïnesde la Vila de Gràcia

63

Jornades Catalanes de la Dona

Amb el bagatge del pensament feminista, ambl’experiència de la lluita en la clandestinitatdurant el règim franquista i amb la voluntat demillorar les condicions de vida després d’anysde dictadura, el mes de maig de 1976, gairebéquatre mil dones, arribades de ciutats, pobles imunicipis de tot Catalunya, es van trobar alparanimf de la Universitat de Barcelona percelebrar les Jornades Catalanes de la Dona,que havien estat prèviament convocades perorganitzacions no governamentals com a res-posta als actes que la Comissió oficial de laSecció Femenina havia celebrat arran de l’AnyInternacional de la Dona.

Una assistència tan massiva sorprengué lesmateixes organitzadores i va ser el primerintent unitari d’organització col· lectiva desprésde quaranta anys de silenci forçat. Les jornadesvan ser possibles gràcies a la sensibilització i ala mobilització d’importants grups de dones dediverses ideologies, oficis, extracció social i con-cepció feminista.

Una de les organitzacions que va participar ales Primeres Jornades Catalanes de la Dona vaser la Vocalia de Dones de l’Associació deVeïnsde la Vila de Gràcia que presentà una comuni-cació a la ponència: “Participació de la dona ala vida ciutadana: la dona als barris”. En laponència es posava de manifest que les condi-cions de vida als barris afectaven directamentla dona per ser la que hi viu més temps. Albarri és la dona, per la seva condició de mes-tressa de casa, la que pateix més directamenttots els dèficits dels serveis col· lectius. Com aconclusions de la ponència, les vocalies dedones dels barris plantejaven, en primer lloc, lacreació de serveis col· lectius i gratuïts –guarde-ries, bugaderies, menjadors públics- que facili-tessin la compaginació del treball remunerat idel domèstic. I, en segon lloc, la implantaciódels mecanismes per tal que la dona accedís ala vida ciutadana i ocupés càrrecs de responsa-bilitat en la vida de la comunitat.

Les Jornades van constituir un intent d’aplegar ide coordinar tots els grups de dones que, demanera dispersa, feia anys que actuaven aCatalunya. L’objectiu no era cap altre que crearun document de bases per facilitar l’acció con-junta i difondre les conclusions de maneraextensiva en tots els àmbits socials.

Espai polític

Cartell de les JornadesCatalanes de la Dona,maig de 1976.Procedència: Arxiu MariaTeresa Pi-Sunyer

Participants a les JornadesCatalanes de la Dona, celebra-des al paranimf de laUniversitat de Barcelona,el mes de maig de 1976.Procedència: Ca la Dona

64

A partir d’aquell moment, les xerrades infor-matives se succeïren i ens vam coordinar ambaltres dones d’altres associacions per participaren la formació de la Coordinadora Feminista.

Què van suposar les Jornades Catalanes de laDona en el panorama del moment? Feia pocsmesos que el Generalísimo Franco havia morti la celebració de les Jornades Catalanes de laDona va suposar la irrupció del movimentfeminista en la societat catalana i va tenir coma conseqüència l’inici de nous processos i lacreació de nous espais.

“Aquells anys van ser moments d’una gran acti-vitat i d’una efervescència del moviment femi-nista arreu, i teníem moltes coses a exigir... elsdrets civils més bàsics, la Llei de divorci, els cen-tres de planificació familiar, l’accés a l’anticon-cepció i a l’avortament; la creació de guarderiesi d’altres serveis de tipus comunitari.

La Vocalia de Dones va crear serveis que lesinstitucions públiques no acollien i es van tras-lladar a un local propi, conjuntament ambl’Associació, al carrer Torrent de l’Olla i, méstard, al carrer Salinas. La Vocalia va anar am-pliant-se i va oferir un servei d’atenció jurídica

que oferia l’advocada Anna Maria Drets i unaltre servei d’orientació sobre planificaciófamiliar”.

La Vocalia de la Dona va centrar els seus esfor-ços en fer possible un espai de dones: El Casalde la Dona, per facilitar la trobada entre donesi la realització d’activitats.

Va promoure la creació d’un servei complet detocoginecologia a l’Hospital de l’Esperança quedisposés de, (i transcrivim directament del Vilade Gràcia, Associació deVeïns, 5 anys de lluita):

1.- Departament d’anticoncepció i de planifica-ció familiar

2.- Departament de prevenció i de diagnòsticprecoç del càncer ginecològic

3.- Departament d’obstetrícia: embaràs i partVan establir serveis col· lectius de menjadors ibugaderies.

Va aconsegir guarderies públiques i gratuïtes

Va reclamar la igualtat d’oportunitats en l’accéslaboral al municipi, sense discriminació perestat civil, ni per tenir fills, ni per edat ni perpresència física.

I va demanar als ajuntaments democràtics quepressionéssin per aconseguir la legalització deldivorci i de l’avortament.

Pocs dies després de les Jornades Catalanes dela Dona, la Vocalia de Dones de l’Associació deVeïns de la Vila de Gràcia, convocava una tro-bada, el dia 11 de juny, a les 10, al local del’Associació, al carrer Menéndez Pelayo, 148. Eltema “Jornades Catalanes de la Dona, per quèaquestes Jornades? Per què un moviment dedones?” La sessió volia divulgar els acords deles Jornades i explicitar les raons del perquè lanecessitat d’un moviment específic de dones.

Espai polític

“El sexe és plaer,no reproducció”, és el textpenjat darrere Gretel Amann,en una conferència.Procedència: Fons GretelAmann, Ca la Dona

65 Espai polític

Cartell que convoca a unesconferències sobre els treballsde les dones.Procedència: Conxa Garcia

66

Abans de les Jornades, els treballs de les donesvan ser tractats en tres conferències, sota eltítol genèric “La dona i el treball dins i fora decasa”. El títol del cicle, celebrat el mes defebrer de 1976, ja anunciava la voluntat de fervisible la contribució de les dones a la societatdes de la perspectiva del treball domèstic i deltreball remunerat.

Mercè Olivares va parlar del treball domèstic, iMaria Teresa García Alba, de la dona i de leslleis laborals.

A partir d’aquell moment, altres vocalies apa-reixien en diversos barris de la ciutat. “LaVocalia de la Dona va néixer la primavera del1994 amb el suport d'assessorament i de fun-cionament de les Dones Taxonera (Assoc.Dones Taxonera Penitents) i del seu modeld'entitat. La Vocalia de la Dona de la AV Coll-Vallcarca, després d'uns mesos de creixement ide consolidació, obté bona acollida per part deles participants i del veïnat ja que, realment, himancava, al barri, un espai com el nostre, onpoder fer activitats lúdiques de convivència, iactivitats formatives a l'abast de tothom.

“Des d'un principi ens vam nodrir del volunta-riat i vam fer els tallers als locals de l'AV Coll-Vallcarca; primerament al carrer Móra d'Ebro,al núm. 50, i després d'uns anys vàrem passar aun local més gran, al núm. 29. Ara, des del 2003som a la plaça Grau Miró, 2b, al final del carrerTirso. En un local cedit per l'Ajuntament deBarcelona.

Al llarg d'aquest anys hem col· laborat i hemparticipat en diferents actes, tots ells relacio-nats amb la problemàtica que vivim actualmentles dones.

Aquests últims anys, un grup de dones comuni-cadores del Coll, amb l'assessorament de laSara René i la Conxa García, fan possible lacontinuació de l'edició de la revista La força deles Dones, redactada i confeccionada íntegra-ment per elles, donant pas a un estadi en quèla dona veu el seu creixement personal.

“Aquesta Vocalia de la Dona preveu en el futurimmediat seguir potenciant l'espai de creixe-ment i de convivència per arribar a totes lesdones del barri del Coll” escriu Maria RosaUreña, de laVocalia de la Dona”.

En el procés de construcció de la democràcia,iniciat després de la mort del General Francoel 1975, les dones van voler participar de laconstrucció de la nova societat i van contribuir,amb les seves aportacions teòriques i el seuactivisme, a ampliar els estrets marges d’allòque, fins al moment, es considerava política.Amb les seves intervencions, tan individualscom col· lectives, han aconseguit situar a lesagendes polítiques temes que, fins en aquellmoment, havien quedat relegats a l’àmbit pri-vat, i han aconseguit ampliar els drets civils, elsdrets socials.

Espai polític

Dones de la Vocalia del’Associació de Veïns Coll-Vallcarca.Procedència: Vocalia de laDona de Coll-Vallcarca

67 Espai polític

“Volem caminar tranquil·les”era el clam per denunciar lesagressions contra les dones.Arxiu: Vocalia de Dones del’Associació de Veïns i Veïnesde la Vila de Gràcia

Nomenclàtor

71

Amàlia Garcia, carrer d’Tarazona, Saragossa 1874-1977

Pedagoga. Amàlia Garcia i Bonel va néixer aTarazona, Saragossa, el 14 de juny de 1874. Vatenir tres criatures i enviudà jove, i va traslladarla seva residència a Gràcia, concretament alcarrer Verdi, 41, el 1905, on, anys després, vacrear l’escola de la Santíssima Trinitat per anoies. Amàlia Garcia, després de la GuerraCivil, a més de mantenir l’escola del carrerVerdi, va obrir una acadèmia a la casa del car-rer de l’Or, cantonada ambTorrijos, on s’impar-tien classes de batxillerat, peritatge mercantil imúsica. L’activitat docent, anys a venir, va conti-nuar en mans de la seva filla i de la seva néta.

Anna Frank, plaça d’Frankfurt 1929-Bergen-Belsen 1945

Coneguda internacionalment gràcies al dietarique va escriure, en forma de diari íntim, en quèva deixar constància de la seva experiènciaquan s’ocultava, amb la seva família, de la per-secució que el nazisme emprengué contra elsjueus durant la Segona Guerra Mundial. La sevafamília va ser detinguda i dispersada en diver-sos camps de concentració alemanys. Anne vaser enviada al camp de concentraciód’Auschwitz, el 2 de setembre de 1944, i des-prés va ser traslladada al camp de Bergen-Belsen, on va morir de febre tifoidea, el 12 demarç de 1945, pocs dies abans que el camp fosalliberat.

Anna Piferrer, carrer

Anna Maria Piferrer i Gualba era propietàriadels terrenys de l’heretat Manso Besora, que varebre de la seva mare, Rosa Gualba i Spigol.Anna Maria Piferrer va cedir gratuïtament elsterrenys per a eixamplar l’antiga carreterad’Horta.

Caterina Albert, jardinsL’Escala 1869-1966

Caterina Albert i Paradís, coneguda també ambel pseudònim de Víctor Català, en els primersanys de la seva vida va compaginar la literaturaamb l’escultura i la pintura, deixant-nos, entred’altres, un magnífic autoretrat.

El 1898, Caterina Albert envià el monòleg Lainfanticida als Jocs Florals d’Olot. El jurat quedàastorat, desconcertat i escandalitzat en com-provar que l’obra que ells havien premiat haviaestat escrita per una dona. A partir d’aquellmoment, Caterina Albert decidí amagar públi-cament la seva condició sexual i es convertí enVíctor Català, utilitzant el pseudònim masculícom a cuirassa protectora enfront la intransi-gència d’una societat que menyspreava lescreacions realitzades per les dones.

L’aparició de Caterina Albert en el món literarifou contundent a partir del seu recull Dramesrurals, 1902, i culminà amb Solitud, 1905.

En totes les seves obres, Caterina Albert vatractar literàriament temes que afectavendirectament les dones: l’infanticidi i els emba-rassos no desitjats, la relació entre dones i lasolidaritat. La majoria dels seus personatgessón dones que es rebel· len i es reafirmendavant les agressions masculines.

Va ser la primera dona membre de l’Acadèmiade Bones Lletres i la seva consciència de sexequedà palesa en el discurs que va fer en elsJocs Florals de Barcelona de 1917, en quèdefensà el feminisme i les feministes.

Dolors Lleonart, carrer de1866-1936

Metgessa. Dolors Lleonart i Casanovas va néi-xer a Gualba el 1866. Llicenciada en medicina

Nomenclàtor

72

el 1886, amb 20 anys, la seva vida professionalva estar vinculada al districte de Gràcia. Es vacasar amb el metge Ramon Montserrat.

Dones del 36, plaça de les

L’Associació Dones del 36 va ser creada el1997, per un grup de dones supervivents de laGuerra Civil, per tal de fer visible els canvispolítics que la Segona República havia introduïta la societat i com la Guerra Civil i el triomf deles tropes insurgents franquistes van abolir totsels drets aconseguits durant el període republi-cà. Trinidad Gallego Prieto, Enriqueta Gallinat,Maria Salvo, Isabel Vicente, Laia Brenguer,Manola Rodríguez i un llarg etcètera van parti-cipar activament en l’associació que es va auto-dissoldre a finals de l’any 2006.

Gal· la Placídia, plaça

No coneixem ni el lloc ni l’any del seu naixe-ment amb exactitud, que podria ser entre el388 al 392, però sí que en coneixem el de laseva mort, que succeí a Roma el 450.

Emperadriu romana, filla de Teodosi I, la sevavida coincidí amb la caiguda de l’Imperi romàsota la pressió dels “bàrbars”, és a dir, els“altres”, i la consolidació del que seria l’Imperide Bizanci. Gal· la Placídia va viure el trànsitentre un imperi en declivi forçat a barrejar-seamb l’alteritat emergent. L’ any 410, en caureRoma a mans d’Alaric, Gal· la fou feta presone-ra. El rei visigot Ataülf s’hi casà el 414, i s’esta-bliren a Barcelona, ciutat on va parir el seu fill.El seu marit morí poc després i, l’any següentd’haver arr ibat a Barcelona, es casà ambConstanci, esdevingut emperador el 421. Sen’anà de Bizanci el 425, on s’havia refugiat a lamor t del seu segon marit, i regí l ’ Imperid’Occident durant la minoritat del seu fillValentinià III.

Isabel, passatge

L’antic nom del passatge Santa Isabel va sersecularitzat.

Josefa Rosich, carrer de1876-1929

Escriptora. Josefa Rosich i Cotulí va néixer aGràcia el 1876 i va col· laborar a la revistaFeminal, amb algunes de les seves poesies.Feminal, revista dirigida per Carme Karr i publi-cada de manera continuada entre el 1907 i1917, i amb una curta represa el 1923, era unade les revistes més innovadores del moment.També va publicar a les revistes: Niu Artístic i ElArte del Lírico. El 1918, publicà, a la Impremta M.Galve, el llibret de la tragèdia lírica en tresactes i tres quadres Sara Leví, amb música delmestre Celestí Rosich Cotulí, que va ser estre-nada el mateix any al teatre Coliseum Pompeiade Gràcia.

Mare de Déu dels Àngels,carrer de la

Nom donat per Àngela Rosell i Inglés, esposade JoaquimTaxonera, propietari dels terrenys.

Mare de Déu del Coll, carrer,passeig de la

L’ermita primitiva que donà nom al carrer, alpasseig i al mateix barri fou construïda el segleXI pel clergue Guerau Mir i l’any 1098 va esde-venir priorat benedictí filial de Sant Cugat delVallès.

Mare de Déu del Desamparats,carrer de la

Dedicat a la patrona deValència.

Nomenclàtor

73

Mare de Déu dels Reis, carrer de la

En homenatge a María de los Reyes de laBarre i Díaz de Manso, Barcelona, 1836-1909,germana dels propietaris del terreny on s’obríel carrer.

Mare de Déu de la Salut, carrer de la

Anomenat així per la proximitat a la capellasituada en una casa propera, oberta al cultel’any 1864 i que donà nom a la barriada inicia-da entre els anys 1866 i 1870.

Maria, carrer de

Fa referència a la Mare de Déu.

Maria Baldó, jardins deHellín, Castella la Manxa, 1884-Tolosade Llenguadoc, 1964.

Maria Baldó i Massanet

Pedagoga i folklorista. Va col· laborar en diversesrevistes i institucions pedagògiques. Dirigí elpr imer grup escolar femení del PatronatEscolar de l’Ajuntament de Barcelona, La Fari-gola, inaugurat el 1923. La nova escola substitu-ïa una d’antiga situada en el que havia estatl’hostal de La Farigola, i que havia estat clausu-rat el 1913, per manca d’higiene i de seguretat.Durant la República, s’encarregà de l’organitza-ció de les missions pedagògiques a Catalunya,en col· laboració amb Hermini Almendros. El1934, participà en la preparació del Congrésd’Educació Social. Formà par t del CENU,Consell de l’Escola Nova Unificada i presidí laComissió d’Adaptació del personal docent delsorganismes de la Generalitat a les necessitatsde la guerra. Va ser degana del Casal delMestre .

Destacada militant feminista, va ser presidentadel Lyceum Club de Barcelona, el 1936, i va servicepresidenta del Comitè Executiu de la Unióde Dones de Catalunya. Durant la Guerra Civilva treballar a la Conselleria de Cultura de laGeneralitat i va ser secretària general de “Ladona a la reraguarda” secció del Comissariatde Propaganda de la Generalitat de Catalunya.Va col· laborar a la revista Companya i és autorade El libro del hogar.

S’exilià aTolosa de Llenguadoc, on va morir.

Mariana Pineda, carrerGranada 1804-1831

Dama granadina d’ideologia republicana,col· laborà amb els liberals per restaurar el sis-tema constitucional. Amb el pretext d’haver-setrobat a casa d’ella una bandera que haviaencarregat de brodar amb el lema “Ley,Libertad, Igualdad”, fou empresonada. Fugí de lapresó però tornà a ser detinguda, acusada d’ac-tivitats revolucionàries i, condemnada a mort,fou executada, per mandat de Ferran VII, el 26de maig de 1831.

García Lorca li dedicà una peça de teatre querepresentà Margarita Xirgu, entre d’altres, iAntonina Rodrigo va ser la seva biògrafa, a tra-vés de diversos articles i del llibre Mariana dePineda.

Matilde, carrer

El carrer fa referència a Matilde de Triola iCastellana, propietària de censos i de terrenys,procedents de l’herència d’Eulàlia Jordà.

Mercedes, carrer, passatge, rambla

En record de Mercedes Güell i López, filla d’Eu-

Nomenclàtor

74

sebi Güell, propietari dels terrenys. El seu pareera Eusebi Güell, primer comte de Güell, i laseva mare, Isabel López Bru, filla del primerMarquès de Comillas. Maria Mercedes és,doncs, fruit d’aquella aliança expansiva entredues grans fortunes de Barcelona, que acabariaessent la més gran, adjectivada a més a mésamb títols nobiliaris. Maria Mercedes Güell iLópez, que no heretà cap títol, va ser membrede moltes societats anònimes dedicades al des-envolupament urbà dels béns de la família, és adir, de l’especulació; però malgrat que ella i lesaltres germanes eren propietàries, juntamentamb els germans, les dones de la nissaga Güellno van tenir cap capacitat executiva als negocis.

Minerva, carrer

Divinitat itàlica, de la deessa grega Atenea.

Otília Castellví, carrer d’Astúries 1917-2001

Otília Castellví Fontanet va néixer a Astúries ide petita emigrà a Barcelona, al barri de Gràcia.Modista de professió, des dels 17 anys va assis-tir a conferències del Bloc Obrer i Camperol iva par ticipar en la creació del Par tit Obrerd’Unificació Marxista (POUM). Empresonada el1937, arran dels Fets de Maig, a la presó coneixKatia Landau, militant comunista austríaca ambqui va fer una vaga de fam. A la fi de la GuerraCivil va travessar la frontera i va ser detingudaa Perpinyà. Després de passar una temporadaal camp de concentració d’Argelés, marxà al’Alemanya nazi on va subsistir gràcies al seuofici de modista. Després va viatjar a Amèrica, aCaraques, i va tornar a Catalunya. Va deixarpublicades les seves memòries a l’obra 1926-1946: vint anys d’història.Vilassar de Mar, Oikos-Tau, 1997, traduïda després al català amb eltítol De les txeques de Barcelona a l’Alemanyanazi. Barcelona: Quaderns Crema, el 2003.

Santa Àgata, carrer de

Màrtir, nascuda l’any 230, morí a Palerm, el2151. El carrer ret homenatge a Àgata Badia iPuigrodon, nascuda a Lleida el 1770, propietà-ria de la finca Torre del Simó, que parcel· là iurbanitzà a par tir de 1825. Va mor ir aBarcelona el 1826.

Santa Clotilde, carrerLió, 474-Tours, 545

Santa Clotilde estava casada amb el rei francClodoveu qui va ser l’artífex de la seva conver-sió al catolicisme.

Santa Eugènia, carrer900-923.

Màrtir cordovesa sota el califat d’AbderramanIII.

Santa Eulàlia, carrer

Va néixer a principi del segle IV, en una casapropera a Barcelona. Quan tenia 25 anys vasofrir la persecució de Dacià.Torturada i ofega-da pel fum, el seu cos va ser clavat en una creuperquè el devoressin les aus. Però, una intensanevada, caiguda en aquell precís instant, cobrí elseu cos. En el sepulcre on va ser enterradaanys després, s’hi aixecà una capella, SantaEulàlia del Camp, que va desaparèixer amb lesreformes urbanístiques del barri de la Ribera, alsegle XVIII. L’any 1298, s’inicià la construcció dela catedral gòtica dedicada al culte de la santa ies construí un sepulcre on van ser col· locadesles seves relíquies, l’any 1334. Durant moltsanys va ser la patrona de Barcelona, fins que laMare de Déu de la Mercè la va substituir.

Nomenclàtor

75

Santa Magdalena, carrer

Els Sants Evangelis parlen d’unes dones quevan assistir a la Passió de Crist. Magdalena enfou una d’elles i l’escriptora sor Isabel deVillena, monja del convent de la Trinitat deValència, va donar una visió suggerent d’aques-ta santa a la seva obra Vita Christie.

Santa Perpètua, carrer

Màrtir. No se sap ni on ni quan va néixer peròsí, que morí a Cartago el 202.

Santa Rosa, carrer

Mística. Isabel Flores va néixer a Lima, Perú, el1586 i morí el 1617.Tericària dominica. Patronad’Amèrica, de les Filipines i de les ÍndiesOrientals.

Santa Tecla, carrer

Iconi,?-Selèucia, 65. Deixebla de sant Pau, és lapatrona deTarragona i de les mecanògrafes.

Santa Teresa, carrer

Teresa de Cepeda i Ahumada, escriptora i prin-cipal reformadora de l’orde carmelita.Va néixera Àvila, el 1515, i morí a Alba de Tormes, el1582.

La vida de Teresa de Jesús i la seva evolucióespiritual es pot resseguir a través de les obresde caràcter autobiogràfic de la mateixa autora,entre les quals destaquen: El libro de su vida,escrit entre el 1562 i el 1565; Relaciones espiri-tuales; el Libro de las fundaciones; i les Cartes.

El 1536, després d’un període d’internamenten el convent de les monges agustines deSanta Maria de Gràcia, vestí l’hàbit de l’Encar-nació i professà l’any següent.

El seu ideal de reforma es concretà en la fun-dació, el 1562, del convent de San José. Amb laseva reforma,Teresa de Cepeda pretenia resta-blir l’antic esperit de l’orde del Carmel i, peraquest motiu, redactà les Constituciones, el1563.

També va fundar diversos convents a Medinadel Campo, Segòvia, Sevilla, Sòria, Burgos i d’al-tres ciutats.

Per ajudar les religioses a la realització del seuideal de vida religiosa escriví Camino de perfec-ción, el 1583, i Las moradas o Castillo interior, el1578.

Tres Senyores, carrer

Les tres senyores a què fa referència el carrersón les tres esposes dels propietaris dels terre-nys: Massens, Rabassa i Torrente. Com que noes van posar d’acord sobre quin dels trescognoms calia posar-hi, hi van posar el genèric.

Trilla, plaça de

Àgueda Trilla, propietària, que inicià els procésd’urbanització de la seva antiga explotació agrí-cola, Can Trilla, segons projecte de l’arquitectePere Serra i Bosch, entre els anys 1824 i 1830.S’urbanitzà la plaça Trilla i els carrers de SantaRosa,Trilla, Santa Àgata, Santa Magdalena, Badiai Astúries i s’hi van construir 50 cases. L’antigamasia es conservà i passà a ser el ColegioIbérico, de titularitat privada.

Nomenclàtor

76

Virreina, plaça, passeigBarcelona, c. 1756-1791

Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru.Molt jove va ingressar al monestir de Jonqueresi el 1779 es casà amb el virrei Amat. El seumarit, el virrei Amat, va fer construir duescases, el palau de la Virreina, a la Rambla, i elpalau del mateix nom a Gràcia, que fou ender-rocat el 1877 per construir la plaça i l’esglésiade Sant Joan. Com explica MontserratSanmartí Roset al Diccionari Biogràfic de Dones:“Francesca de Fiveller prengué poques deci-sions d’una manera lliure. L’entrada en unmonestir va ser una decisió paterna. Comtambé ho va ser el seu casament. Francescaenviduà ben aviat i és possible que volguéscasar-se de nou però segurament va rebrepressions familiars, d’un costat i altre, per nofer-ho. Gestionà tot allò que formava el patri-moni de Manuel d’Amat, inventariat i controlat,sota la tutela del seu pare, del nebot Antoni

d’Amat i Rocabertí i d’un notari. Actuà ambgenerositat deixant diners seus sense interès,com pertocava a una dona noble. Era una per-sona culta, molt devota i amant de la família”.

I, per acabar, volem fer esment de la Bibliotecade Penitents, que duu el nom de Mar iaAntonieta Cots i Miralpeix en reconeixement ala seva trajectòria professional com a bibliote-cària, una professió que durant molts anys vaser de manera, gairebé exclusiva, de dones. Vanéixer a Mataró, el 1910, va iniciar els estudis al’Escola de Bibliotecàries, el 1935 i, després dediverses destinacions com ara Sitges i laBiblioteca de Catalunya, arribà a la central deBiblioteques Populars, on aconseguí introduir-hiclasses de català, que van tenir un gran èxit. Erael 1960 quan es feia la primera classe de catalàen una biblioteca popular.

Maria Antonieta Cots i Miralpeix va viure aGràcia i va morir el 1994.

Nomenclator

Bibliografia

81

Arderiu, Clementina. Poesies Completes. Barcelona, Selecta, 1952.

Castellví Fontanet, Otília. 1926-1946: vint anys d’història.Vilassar de Mar: Oikos-Tau, 1997.

Castellví Fontanet, Otília. De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi. Barcelona: QuadernsCrema, 2003

“El treball de casa”, Carrer Gran, revista quinzenal independent del barri de Gràcia, número 10, sego-na quinzena de febrer de 1980.

Carrasco Carrasco Bengoa i Mónica Serrano Gutiérrez. Compte satèl·lit de la producció domèstica(CSPD) de les llars de Catalunya, 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Català de lesDones, 2007.

Contel i Ruiz, Josep M. Gràcia, temps de bombes, temps de refugis. El subsòl com a supervivència.Barcelona:Taller d’Història de Gràcia, 2010.

Musons Agell, Albert. Gent de Gràcia. Barcelona: Lluïsos de Gràcia, 2004-2006.Vol. 1 i 2

Lafarga, Joan. Gràcia: de rural a urbana. Història d´un territori. Barcelona:Taller d´Història de Gràcia,2001.

“La força de les dones. Memòries de la Bruguera”, Butlletí de la Vocalia de la Dona de l’Associació deVeïns i Veïnes Coll-Vallcarca, número 11, gener de 2010.

Maria Mercè Marçal “Viratges, reminiscències” dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l’Eixample-Espai de dones, 1989, p. 51-63.

R. i R., J. La contribución de sangre. Relación detallada de los sucesos ocurridos en Barcelona y puebloscircunvecinos en la última insurrección (abril de 1870) con un dietario del ciudadano Francisco Derch,jefe de las fuerzas sublevadas de Gracia. Barcelona: Libreria de I. López, 1870. Edició facsímil promo-guda pel Taller d’Història de Gràcia, l’Ajuntament de Barcelona, l’Arxiu Municipal del Districte deGracia i l’Institut de Cultura, 2004.

Bibliografia

Dones de Gràcia - Barcelona · truir una casa espectacular, la Pedrera. Pocs metres més amunt, al...

Documents

Transcript of Dones de Gràcia - Barcelona · truir una casa espectacular, la Pedrera. Pocs metres més amunt, al...