docs.gestionaweb.cat · © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic 1

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf 1

__________________________________________________________________________________________

Petita història de l’Associació Catalana d’Especialistes

en Bio-Anàlisi

Frederic Suñer Casadevall

Palafrugell

_________________________________________________________________________________________

Un cop jubilat, allunyat de la feina diària, la reflexió

sobre les èpoques passades dona per a molt. El

temps va pausadament aclarint els antics punts de

discussió, en surten de nous i —finalment— els

arbres et deixin veure el bosc.

Parlar uns moments de la curta vida de l’Associació

Catalana d’Especialistes en Bio-Anàlisi (d’ara

endavant, l’ACEBA) ens ho confirma. Neix en uns

moments, prop dels anys vuitanta, quan es barreja

l’evolució política del país amb canvis importants en

la pràctica de les anàlisis clíniques. Em vaig iniciar en

aquest camp que podríem anomenar la política

professional, dins el sector farmacèutic com a

membre de la Vocalia d’Analistes del Consell

General de Col·legis de Farmacèutics. La Vocalia era

formada per gent pertanyent en gran majoria al

sector privat, eren pocs els que tenien pràctica

hospitalària. El principal punt de discussió era

aleshores lluitar contra el concepte defensat per

alguns de l’analista clínic per se. Creien que amb el

títol de farmacèutic ni havia prou per fer anàlisis

clíniques. Un altre concepte, ben diferent, ben clar

pels que teníem experiència, fruit d’una visió

totalment diferent, era la consecució del títol

d’especialista. I un darrer aspecte, que dura encara

ara, era el dels difícils tractes amb les companyies

d’assegurances.

Aleshores feia falta que la gent que exercia en medi

rural es mantingués al dia dels progressos que

s’anaven produint i calia ajudar-los en la missió

interpretativa. Es van fer molts cursos amb el suport

dels col·legis professionals. D’altra banda, al voltant

dels anys seixanta, ja s’aventurava una minva

important del laboratori clínic privat en mans d’un

sol facultatiu. Es veia venir una globalització de tot

tipus, afavorida per un factor important: les

companyies d’assegurances no volien fragmentar els

serveis, volien clients grans. Ensems la creixent

especialització no feia fàcil la feina polivalent. A

hores d’ara, el que consideràvem grans laboratoris

In vitro veritas 2011; 12:1-3

ISSN: 1697-5421

Digressió

2 Frederic Suñer Casadevall In vitro veritas 2011; 12:1-3

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf

clínics han desaparegut, i cauen o cauran tots en

mans de grans multinacionals del ram. Els laboratoris

rurals s’han substituït per un centre d’obtenció de

mostres.

A part de la Vocalia d’Analistes del Consell General

de Col·legis de Farmacèutics, va aparèixer

l’Associació Espanyola de Farmacèutics Analistes i

les seves relacions amb la Vocalia del Consell no van

ser massa bones; ben aviat van sorgir les primeres

tensions.

Recordo un darrer congrés de la Vocalia d’Analistes

del Consell General de Col·legis de Farmacèutics a

l’hotel Mindanao, a Madrid, que va coincidir amb la

mort del General Franco, en un ambient que

marcava el final d’una època.

Ja a final dels anys setanta, la transició política i la

constitució de les Comunitats Autònomes va portar a

l’aprovació de l’Estatut. I les competències en sanitat

van passar a la Generalitat de Catalunya. És sota

aquestes condicions que va néixer l’ACEBA que, en

moments complicats, intentava ajudar al laboratori

clínic polivalent.

Dins la problemàtica de la sanitat d’aquells moments,

la regulació de les anàlisis clíniques no era un

assumpte prioritari. A Madrid s’iniciava una llei

d’especialitats farmacèutiques on, naturalment,

entraven les relacionades amb el laboratori clínic. Les

idees entre els professionals de diferent origen

acadèmic eren diferents, però també segons el sector

on treballaven; els punts de vista dels especialistes

hospitalaris es van acabar imposant. Entre els

farmacèutics va desaparèixer aquella pretensió,

potser justificable a meitat del segle passat, de

l’analista clínic per se. Tot això es va complementar

amb una disposició —que va tardar en aplicar-se—

sobre la reglamentació física dels laboratoris clínics,

tant pel que fa als títols com al material i locals. La

Generalitat va tirar endavant el Programa Especial de

Laboratoris Clínics, dirigit aleshores per Joan

Colomines Puig.

Tornant a l’ACEBA, des de Girona s’havia creat una

Associació Gironina de Laboratoris Clínics a la seu

del Col·legi Oficial de Farmacèutics, oberta a tots els

professionals. En diversos punts de discussió del

moment ja es parlava dels grans laboratoris clínics de

tipus empresarial i els de la Seguretat Social.

Fruit de moltes reunions, es notava la falta d’una

associació catalana d’analistes clínics que es dediqués,

amb tota la modèstia, a temes més científics, que no

fossin les discussions amb les companyies

d’assegurances i sobre qüestions purament

administratives. L’ACEBA va ser un primer pas, al

que han seguit d’altres.

Els estatuts es van presentar a les oficines del delegat

del Govern de la Generalitat a Girona, els originals

els he de tenir en algun lloc, si bé malauradament en

aquests moments, i repassant els meus papers, no els

trobo enlloc.

El nom va ser una mica complicat. Era ACEBA,

anagrama de l’Associació Catalana d’Especialistes en

Bio-Anàlisi. La seva activitat principal va consistir en

organitzar unes Reunions Catalanes d’Anàlisis Clíniques

de les quals se’n van celebrar sis edicions. La primera

es va fer a Calella de Palafrugell, a l’Hotel Garbí, i les

cinc restants a la platja de Fornells a l’Hotel Aigua

Blava. Van anar de l’any 1984 fins el 1990, celebrades

sempre les primeres setmanes d’octubre. Van tenir

molt èxit; hi ajudava el paratge privilegiat en què

tenien lloc. S’agrupaven més d’un centenar de

professionals, un bon grup de parla no catalana.

Totes s’iniciaven un divendres a la tarda i acabaven

amb un dinar el diumenge. Es va disposar en totes

In vitro veritas 2011; 12:1-3 Frederic Suñer Casadevall 3


les reunions amb la col·laboració important de la

divisió Ames de la firma Miles Martin Laboratories, més

endavant absorbits per l’empresa Bayer. La

Generalitat va patrocinar les primeres reunions.

Fent una mica d’història, a la Comissió

Organitzadora hi havia Núria Aleixandre Cerarols,

Carles Puig Ciurana, Josep Lluís Artigalas Serra,

Maria Dolors Amiel Comalada, Constantí

Domínguez Miján, Isabel Borja, Victòria Folguera,

Magda Aranda Baró, Xavier Fuentes Arderiu, Jordi

Batlle, Antoni Maya Victoria, Joan Badia Valls, Joan

Sabater Tobella i més per proximitat geogràfica, que

per altres raons, em va tocar la Presidència.

Entre els participants a les reunions hi havia figures

conegudes, una barreja entre clínics i analistes. És

impossible citar-los tots, però procuraré fer-ne un

resum: Soledat Woessner Casas, Lourdes Florensa

Brichs, Roser Lafuente Rodés, Federico Mayor

Zaragoza, Santiago Dexeus Trias, Jaume Gallego

Berenguer, Gerard Manresa Formosa, Santos

Muiños Muro, Gerard del Rio Pérez, Gonçal

Lloveras Vallès, Andreu Segura, Jose Maria Varela,

Eduard Salsas Leroy, Josep Maria Pla Delfina, Ferran

Dalet Escribà, Regina Castellet, Manuel Ventín

Hernández, Albert Ventura, Rosa Maria Humet

Ibáñez, Andreu Fresnadillo Raso, Lluís Oller,

Montserrat Portus Vinyeta, Joaquim Bonal de Falgàs,

Jordi de Batlle, Jaume Torrents, Josep Laporte Salas.

Entre els temes de discussió hi va haver:

Medicaments en sang, Proteïnúries, Anèmies

refractàries, Protocols en ginecologia, Diagnòstic de

la lues, Parasitologia, Mostres fecals i tècniques

immunològiques, Virus en ginecologia,

Monitorització d’anticonvulsivants, Micosis més

freqüents a Catalunya, Hipertensió arterial, Citologia

hemàtica, Control del pacient diabètic, Diagnòstic de

la SIDA, Futur del laboratori, Seminograma,

Microbiologia dels anaerobis i Proves reumàtiques.

Els Consellers Laporte i Trias van participar en

inauguracions i van assistir a les Diades. Especial

ressò va tenir també la presència de Federico Mayor

Zaragoza a les terceres jornades, on va portar algun

polític d’aleshores i on va donar la conferencia

inaugural. Un any, crec que eren les terceres, el

Conseller Trias també va donar la conferència

inaugural. Em ve a la memòria fàcilment, i recordaré

sempre, aquells esmorzars a la terrassa, en front del

mar. Vam tenir sort amb el temps, només una vegada

va ploure una mica un divendres. Recordo també

com els acompanyants i els assistents, durant els

descansos entre reunions, emplenaven els espais de

l’hotel (la terrassa era el lloc més escollit). Ens

acariciava, en aquell espai obert i amb unes vistes

magnifiques, un sol d’octubre de bon aguantar.

Algun cop, en tornar-hi en visites posteriors, han

sorgit comentaris amb els propietaris; ells i jo, encara

recordem aquells anys.

L’ACEBA ha estat, dins un llarg procés d’evolució

del laboratori clínic a casa nostra, un breu graó que

em plau recordar. Ara el laboratori clínic és una gran

indústria on els aparells fan la feina principal i on els

factors econòmics pesen més que tota la

resta.indústria on els aparells fan la feina principal i

on els factors econòmics pesen més que tota la resta.


__________________________________________________________________________________________

Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic

Guia per a la interpretació dels valors mesurats de

control dels programes d’avaluació externa de la qualitat

per a les magnituds biològiques

Preparat per:

Raül Rigo Bonnin, Dolors Dot Bach, Xavier Fuentes Arderiu

Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat

Col·laboradors:

Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos

alternatius (vegeu la llista del final d’aquest document)

_________________________________________________________________________________________

Introducció

La norma ISO 15189:2007 (1), per tal de garantir la

qualitat metrològica dels sistemes de mesura, exigeix

la participació en programes d’avaluació externa de la

qualitat:

4.2.2 El sistema de gestió qualitològica ha d’incloure,

entre d’altres, el control intern de la qualitat i la

participació en comparacions interlaboratorials com

els programes d’avaluació externa de la qualitat.

5.6.4 El laboratori ha de participar en comparacions

interlaboratorials tals com els programes d’avaluació

externa de la qualitat [...]

5.6.7 El laboratori haurà de documentar, registrar i, si

s’escau, actuar amb promptitud en els resultats

d’aquestes comparacions. Els problemes o

deficiències [...]

La norma ISO 15189:2007, però, no dona detalls

sobre com s’han d’interpretar els valors mesurats de

control obtinguts en els programes d’avaluació

externa de la qualitat. Per aquesta raó, s’ha elaborat


ISSN: 1697-5421

Recomanació

5 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14


aquesta guia que pot ajudar a satisfer els requisits

esmentats.

Aquest document està basat en les directrius

alemanyes sobre control de la qualitat en el laboratori

clínic (2).

Objecte i camp d’aplicació

Aquest document facilita una guia per interpretar els

valors mesurats de control obtinguts en els

programes d’avaluació externa de la qualitat utilitzats

en el laboratori clínic.

Queden exclosos d’aquesta guia els sistemes

d’examen de propietats qualitatives i els sistemes de

mesura de magnituds ordinals.

Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori

clínic.

Vocabulari

En aquest document són aplicables els termes

següents:

avaluació externa de la qualitat : sistema de

comparació de valors mesurats de diferents

laboratoris, realitzat de manera objectiva i

retrospectiva per una organització externa (3)

NOTA 1: Aquesta comparació és necessàriament

retrospectiva i no presenta cap influència en els valors

mesurats dels pacients obtinguts en un determinat dia.

NOTA 2: Els valors mesurats obtinguts per cada

laboratori són comparats amb els valors mesurats

obtinguts per la resta de laboratoris participants.

Habitualment, empren valors mesurats de control

obtinguts de forma esporàdica però periòdica. Aquests

valors no són coneguts pels laboratoris participants i per

tant, les diferents magnituds biològiques es mesuren “a

cegues”.

biaix : estimació d’un error sistemàtic (4)

commutabilitat (d’un material de referència) :

propietat d’un material de referència expressada per

la concordança de l’acord entre els resultats de

mesura obtinguts per a una magnitud [individual]

d’aquest material utilitzant dos procediments de

mesura, per una part, i la relació entre resultats de

mesura per a altres materials, per l’altra (4)

error de mesura : diferència entre el valor mesurat

d’una magnitud i el valor de referència [metrològic]

d’una magnitud (4)

error de mesura relatiu : diferència entre el valor

mesurat d’una magnitud i el valor de referència

[metrològic] d’aquesta magnitud, dividit pel valor de

referència [metrològic]

error de mesura màxim permès : valor extrem de

l’error de mesura, en relació a un valor de referència

[metrològic] conegut, que és tolerat per les

especificacions o reglaments, per a una mesura, un

instrument de mesura o un sistema de mesura

determinats (4)

error de mesura relatiu màxim permès : valor

extrem de l’error de mesura, en relació a un valor de

referència [metrològic] conegut, que és tolerat per les

especificacions o reglaments, per a una mesura, un

instrument de mesura o un sistema de mesura

determinats, dividit pel valor de referència

[metrològic] d’aquesta magnitud

error sistemàtic : component de l’error de mesura

que, en mesures repetides, roman constant o varia de

forma previsible (4)

NOTA 1: El valor de referència [metrològic] d’una

magnitud per a un error sistemàtic és un valor vertader, un

valor mesurat d’un patró de mesura amb la incertesa de

mesura negligible o un valor convencional.

In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 6


NOTA 2: L’error sistemàtic i les seves causes poden ser

conegudes o desconegudes. Pot aplicar-se una correcció

per compensar un error sistemàtic conegut.

NOTA 3: L’error sistemàtic és igual a la diferència entre

l’error de mesura i l’error aleatori.

imprecisió : coeficient de variació d’un conjunt de

valors mesurats obtinguts en mesurar repetidament

un mesurand amb un mateix procediment de mesura

(3)

imprecisió interdiària : imprecisió observada en un

laboratori a partir de valors mesurats obtinguts en

dies diferents (3)

incertesa de mesura : paràmetre no negatiu que

caracteritza la dispersió dels valors atribuïts a un

mesurand a partir de les informacions utilitzades (4)

material de control : material emprat per al control

intern de la qualitat o per a l’avaluació externa de la

qualitat sotmès al mateix sistema de mesura que les

mostres dels pacients (3)

material de referència : material suficientment

homogèni i estable en relació a unes propietats

determinades, que s’ha establert com apte per al seu

ús previst en una mesura (4)

mètode de mesura : descripció genèrica de

l’organització lògica de les operacions emprades (4)

principi de mesura : fenomen que serveix com a

base d’una mesura (4)

procediment de mesura : descripció detallada d’una

mesura d’acord amb un o més principis de mesura i a

un mètode de mesura determinat, fonamentalment

en un model de mesura i incloent tot el càlcul

destinat a obtenir un resultat de mesura (4)

procediment de mesura de referència :

procediment de mesura que es considera produeix

resultats de mesura adients al seu ús previst per a

l’estimació de la veracitat dels valors mesurats

obtinguts a partir d’altres procediments de mesura

per magnituds del mateix tipus, per a un calibratge o

per a la caracterització de materials de referència (4)

procediment de mesura primari : procediment de

mesura de referència emprat per obtenir un resultat

de mesura sense relació amb un patró de mesura del

mateix tipus d’una magnitud (4)

requisit : necessitat o expectativa establerta,

generalment implícita o obligatòria (5)

resultat de mesura : conjunt de valors atribuïts a un

mesurand, acompanyats de qualsevol altra

informació pertinent disponible (4).

NOTA: El resultat de mesura s’expressa generalment com

un valor mesurat únic i una incertesa de mesura

sistema de mesura : conjunt d’un o més

instruments de mesura i, freqüentment, altres

dispositius, incloent reactius, ensamblats i adaptats

per proporcionar valors mesurats dintre d’intervals

especificats, per a magnituds d’una naturalesa donada

(4)

traçabilitat metrològica: propietat d’un resultat de

mesura gràcies a la qual aquest resultat pot ser

relacionat a una referència mitjançant una cadena

ininterrompuda i documentada de calibratges, que

contribueixen a la incertesa de mesura (4)

valor convencional : valor atribuït a una magnitud

per a un propòsit determinat (4)

valor de referència [biològic] d’una magnitud :

resultat d’una mesura d’una magnitud realitzada amb

una finalitat comparativa en un individu que

cumpleix uns requisits determinats (6)

valor de referència [metrològic] d’una magnitud

: valor d’una magnitud que serveix de base de



comparació amb valors de magnituds del mateix

tipus (4)

NOTA 1: El valor de referència [metrològic] d’una

magnitud pot ser un valor vertader d’un mesurand, que és

llavors desconegut, o un valor convencional, que és

conegut.

NOTA 2: Un valor de referència [metrològic] d’una

magnitud associat a la seva incertesa de mesura es refereix

habitualment a:

a) un material, per exemple un material de

referència certificat;

b) un dispositiu, per exemple un làser estabilitzat;

c) un procediment de mesura de referència;

d) una comparació de patrons de mesura.

NOTA 3: El terme valor de referència [metrològic] d’una

magnitud correspon a un concepte metrològic i cal no

confondre’l amb el terme valor de referència o valor de

referència biològic corresponent al concepte central de la

teoria de valors de referència, pròpia de lesciències de

laboratori clínic.

valor vertader : valor d’una magnitud compatible

amb la definició de magnitud (4)

valor mesurat (d’una magnitud) : valor d’una

magnitud que representa un resultat de mesura (4)

valor mesurat de control : valor mesurat obtingut

en un material de control

veracitat de mesura: concordança entre la mitjana

d’un nombre infinit de mesures de valors mesurats

repetits i un valor de referència [metrològic] d’una

magnitud (4)

verificació : provisió de proves objectives que una

entitat donada satisfà uns requisits determinats (4)

Recomanacions

Programes d’avaluació externa de la qualitat

La participació en un programa d’avaluació externa

de la qualitat s’ha de fer, sempre que sigui possible,

seleccionant un programa que utilitzi materials de

control amb valors assignats traçables a un

procediment de mesura de la major qualitat

metrològica possible (primari o de referència), i que

tingui declarada la seva traçabilitat i la seva incertesa

de mesura. Per altra banda, les magnituds biològiques

dels materials de control han de tenir valors propers

als valors importants per a les decisions mèdiques, i

han de ser tan semblants com sigui possible a les

mostres dels pacients, tant pel que fa als components

considerats com pel que fa a la matriu; per això és

preferible que s’hagi demostrat la commutabilitat

entre els dos tipus de materials.

Els programes d’avaluació externa de la qualitat, des

del punt de vista de la seva idoneïtat, es poden

classificar en:

programes d’avaluació externa de la qualitat que

empren materials de control (preferentment

commutables) amb valors convencionals

(coneguts a posteriori) assignats mitjançant

procediments de mesura primaris;


utilitzen materials de control (preferentment

commutables) amb valors convencionals

(coneguts a posteriori) assignats mitjançant

procediments de mesura de referència;



commutables) sense valors convencionals

assignats prèviament, encara que, posteriorment,

s’utilitzaran com a valors convencionals les

mitjanes dels valors mesurats en aquests

materials de control per tots els laboratoris



participants en el programa, amb independència

del sistema de mesura (i procediment de mesura)

que utilitzin [aquests valors convencionals se’ls

coneix com valors consensuals globals];



commutables) sense valors convencionals

assignats prèviament, encara que, posteriorment,

s’utilitzaran com a valors convencionals les

mitjanes dels valors mesurats en aquests

materials de control pels laboratoris participants

en el programa que utilitzen els mateixos

sistemes de mesura (i procediments de mesura)

que el laboratori en qüestió [aquests valors

convencionals se’ls coneix com valors

consensuals grupals).

Avaluació externa de la qualitat: verificació dels valors mesurats de control

Per garantir la qualitat de les anàlisis realitzades als

pacients és imprescindible la utilització de programes

d’avaluació externa de la qualitat, que permetin

conèixer l’error de mesura comparant un valor

mesurat de control amb el valor convencional

corresponent a aquest material de control.

La majoria d’aquests programes utilitzen diferents

estadístics per decidir si el valor mesurat de control

és o no acceptable i es calculen, a partir de les dades

de tots els laboratoris participants o bé a partir de les

dades dels laboratoris que utilitzen un mateix sistema

de mesura. Aquests estadístics només tenen en

consideració criteris metrològics i tenen

l’inconvenient de no considerar la transcendència

clínica de l’activitat realitzada en el laboratori clínic.

Aquesta transcendència clínica està relacionada amb

els valors de referència biològics. Una de les maneres

de superar l’inconvenient esmentat és considerar

simultàniament conceptes metrològics i conceptes

pertanyents a la teoria dels valors de referència

biològics.

Importància de la teoria dels valors de referència biològics per a la interpretació dels valors mesurats de control

Quan les magnituds biològiques es mesuren amb

finalitat diagnòstica, l'aparició de biaixos o

imprecisions interdiàries diferents als que existien en

el moment en que es van obtenir els valors de

referència biològics, condueix a un increment de

valors mesurats falsament per davall o per damunt

dels límits de referència biològics.

Per altra banda, si les magnituds biològiques es

mesuren per al monitoratge d'una malaltia, una

variació de la imprecisió interdiària o del biaix pot fer

que es prenguin decisions equivocades sobre la

significació d'alguns canvis observats en els pacients.

Per tant, mentre estiguin en ús els límits de referència

biològics cal mantenir la imprecisió interdiària i el

biaix existents durant el període de producció dels

valors de referència biològics. Així doncs, és

necessari que cada laboratori treballi sempre amb la

imprecisió interdiària i biaix que hi havia durant el

període de producció dels valors de referència

biològics i, que fixi quins són els valors màxims

permesos per a la imprecisió interdiària i el biaix per

a cada ús clínic i els estableixi com a requisits

metrològics del laboratori.

Interpretació dels valors mesurats de control en l’avaluació externa de la qualitat

Arran de les consideracions anteriors, aquesta guia

proposa que la interpretació dels valors mesurats de

control obtinguts en l’avaluació externa de la qualitat

es dugui a terme en funció de si, per a la

interpretació clínica dels valors mesurats de les



magnituds biològiques incloses en els programes,

s’utilitzen valors discriminants universals, intervals

terapèutics o valors de referència biològics i de si el

laboratori coneix o no les característiques

metrològiques dels seus sistemes de mesura. Els

casos possibles són els següents:

1. valors discriminants universals o intervals

terapèutics;

2. valors de referència biològics establerts pel

propi laboratori, o en col·laboració amb

altres laboratoris, i produïts amb sistemes de

mesura amb imprecisió interdiària i biaix

coneguts;

3. valors de referència biològics de producció

pròpia, o en col·laboració amb altres

laboratoris, i produïts amb sistemes de


desconeguts;

4. valors de referència biològics adoptats i

validats pel laboratori i produïts amb

sistemes de mesura amb imprecisió

interdiària i biaix coneguts; o

5. valors de referència biològics adoptats,

validats o no, i produïts amb sistemes de


desconeguts.

Magnituds biològiques amb valors discriminants universals o intervals terapèutics

En el cas de magnituds biològiques amb valors

discriminants d’àmbit universal o intervals

terapèutics, la interpretació dels valors mesurats de

control en un programa d’avaluació externa de la

qualitat es recomana que es realitzi com segueix:

1. Es calcula l’error de mesura relatiu (em rel.)

aplicant la fórmula següent:

on xi és el valor mesurat de control i és el

valor convencional assignat mitjançant un

procediment primari o de referència. Si el

material de control no presenta aquests tipus

de valors, s’ha de calcular l’error de mesura

relatiu respecte a un valor convencional

global (la mitjana ponderada de les mitjanes

dels valors mesurats en el material de control

per tots els laboratoris participants en el

programa d’avaluació externa de la qualitat,

amb independència del sistema de mesura

que utilitzin).

Cal tenir present que existeixen estudis (7,

8) que demostren que la utilització dels

valors convencionals globals en lloc dels

valors de referència [metrològics], no són

adequats per estimar l’error de mesura relatiu

per a algunes magnituds biològiques

2. Es compara l’error de mesura relatiu així

obtingut amb l’error de mesura relatiu

màxim permés establert pel laboratori clínic.

Si l’error de mesura relatiu excedeix l’error

de mesura relatiu màxim permès:

- s’han de descartar els possibles errors de

transcripció produïts a l’hora de lliurar

els valors mesurats de control a

l’organitzador del programa d’avaluació

externa de la qualitat,

100)·(.rel m

ix

e [1]



- s’han de descartar possibles problemes

en la manipulació o conservació del

material de control,

- s’ha de comprovar que el dia en què es

va fer la mesura es van realitzar accions

sobre l’analitzador que puguéssin afectar

els valors mesurats de control (canvi de

cànules, manteniments, etc.),


va fer la mesura l’analitzador va

funcionar correctament (no va haver-hi

cap avaria),


va fer la mesura els valors mesurats de

control intern de la qualitat complien les

especificacions preestablertes pel

laboratori (regles de control),

- s’ha de comprovar l’evolució del control

intern de la qualitat (existència d’un

biaix),

Si tot i realitzar aquestes accions no es troba

el problema, si queda material de control

suficient i conservat adequadament, es

repetirà la mesura.

o Si el nou valor mesurat de control és

satisfactori, es pot considerar que va

existir un error aleatori que el control

intern de la qualitat no va detectar.

o Si el nou valor mesurat de control no és

satisfactori, cal esperar al proper cicle de

control. Si en el següent cicle de control

el problema persisteix, no es poden fer

mesures en mostres de pacients fins que

no es compleixin els requisits per a

l’error de mesura relatiu establerts pel

laboratori.

En tots els casos, s’han de registrar totes les

dades, les accions dutes a terme i les

decisions preses.

Magnituds biològiques amb valors de referència biològics establerts pel propi laboratori, o en col·laboració amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts

Si quan el laboratori va establir els valors de

referència biològics propis, o en col·laboració amb

altres laboratoris, coneixia la imprecisió interdiària i

el biaix, i aquest darrer es va estimar utilitzant com a

valor convencional: (a) l’assignat pel fabricant del

material de control seguint un procediment de

mesura primari o de referència, o (b) el valor

consensual global, o (c) el valor consensual grupal, la

interpretació dels valors mesurats de control es

recomana que es realitzi com segueix:

1. Es calcula l’error de mesura relatiu (em rel.)

aplicant la fórmula [1] i utilitzant un valor

convencional que tingui la mateixa

traçabilitat que el que es va fer servir per

estimar el biaix durant el període de

producció dels valors de referència biològics.

2. Es compara l’error de mesura relatiu


màxim permès establert pel laboratori clínic.











en la manipulació o conservació del

material de control,









cap avaria),








biaix),
















laboratori.



decisions preses.

Magnituds biològiques amb valors de referència biològics establerts pel propi laboratori, o en col·laboració amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix desconegudes

En aquest cas, és recomanable que el laboratori validi

els valors de referència biològics i tingui en compte la

imprecisió interdiària i el biaix del període en que es

fa la validació. Una vegada els hagi validat, es pot

aplicar el mateix criteri que a l’apartat “Magnituds

biològiques amb valors de referència biològics

establerts pel propi laboratori, o en col·laboració

amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de

mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts”.

Magnituds biològiques amb valors de referència biològics adoptats i validats pel laboratori i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts

Si el laboratori no ha establert valors de referència

biològics, però els ha adoptat i validat i coneix el

biaix i la imprecisió interdiària des de l’inici de la

posada en marxa del sistema de mesura, es pot

aplicar el mateix criteri que a l’apartat “Magnituds

biològiques amb valors de referència biològics

establerts pel propi laboratori, o en col·laboració

amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de

mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts”.

Magnituds biològiques amb valors de referència biològics adoptats, validats o no, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix desconegudes



En aquest cas, la interpretació del programa

d’avaluació externa de la qualitat es recomana que es

realitzi com segueix:

1. Es calcula l’error de mesura relatiu aplicant

la fórmula [1], utilitzant com a valor

convencional el valor consensual grupal.

2. Es compara l’error de mesura relatiu


màxim permès establert pel laboratori clínic.









en la manipulació o conservació de la

mostra,









cap avaria),








biaix),
















laboratori.



decisions preses.



Bibliografia

1. International Organization for Standardization. Medical laboratories—Particular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.

2. Bundesärztekammer (Arbeitsgemeinschaft der Deutschen Ärztekammern). Richtlinie zur Qualitätssicherung laboratoriumsmedizinischer Untersuchungen. <http://www.bundesaerztekammer.de/downloads/RiliLabor2008Korr.pdf> [Consulta: 2010-02-15].

3. Fuentes Arderiu X. Diccionaris d’especialitat: Bioquímica Clínica. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona; 1999.

4. International Bureau of Weights and Measures, International Electrotechnical Commission, International Laboratory Accreditation Cooperation, International Organization for Standardization, International Organization of Legal Metrology, International Federation of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine, International Union of Pure and Applied Chemistry, International Union of Pure and Applied Physics. International vocabulary of metrology. Basic and general concepts and associated terms (VIM). ISO/IEC Guide 99:2007. Geneve: ISO; 2008.

5. International Organization for Standardization. Quality management systems— Fundamentals and vocabulary. ISO 9000:2005. Geneva: ISO; 2005.

6. Fuentes Arderiu X, Castiñeiras Lacambra MJ, Queraltó Compañó JM. Bioquímica clínica y Patología Molecular. Barcelona: Reverté, 1998.

7. García-Santamarina S, García-Panyella M, Fuentes-Arderiu F. Conventional true values compared. Accred Qual Assur 2006; 10:686-9.

8. García-Panyella M, García-Santamarina S, Fuentes-Arderiu X. Estimating systematic error of measurement procedures of lipid quantities. eJIFCC 2006; 17 <http://www.ifcc.org/index.asp?cat=Publications&scat=eJIFCC_&suba=Vol_17_No_2&subx=Estimating%20systematic%20error%20of%20measurement%20procedurep%20of%20lipid%20quantities&zip=1&dove=1&zona=full&numero=&aq=1>. [Consulta 2010-02-15].



Col·laboradors

Joan Batista Castellví

Maria Àngels Bosch Ferrer

Isabel Calvet Combelles

Francesca Canalias Reverter

Beatriz Candás Estébanez

Luzma Cruz Carlos

Albert Estrada Zambrano

Xavier Filella Pla

Rosa López Martínez

Jaume Miró Balagué

Joan Nicolau Costa

Jordi Serra Álvarez

Gemma Solé Enrech

Jesús Velasco Rodriguez

Àngels Vilanova Navarro

Joan Lluís Vives Corrons


__________________________________________________________________________________________

Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic

Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques

Preparat per:

Beatriz Candás Estébanez1, José Valero Politi1, Jordi Huguet

Ballester2, Xavier Fuentes Arderiu1

1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat 2General Lab, Barcelona

Col·laboradors:

Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos

alternatius (vegeu la llista del final d’aquest document)

_________________________________________________________________________________________

Introducció

La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada

(IUPAC) i la Federació Internacional de Química

Clínica i Ciències de Laboratori Clínic (IFCC),

conscients de la necessitat de normalitzar la

descripció dels exàmens realitzats als laboratoris

clínics i les unitats de mesura emprades, l'any 1967

van publicar conjuntament la primera recomanació

internacional sobre aquest particular (1) i des de

llavors han publicat nombroses actualitzacions

d'aquestes recomanacions (2-7).

L'any 1985, l'Associació Catalana d'Especialistes en

Bioanàlisi va publicar el primer document català amb

aquestes recomanacions (8). Sis anys després, el

Programa Especial de Laboratoris Clínics (PELAC),

per tal d'intensificar la difusió a Catalunya de les dites

recomanacions internacionals, va publicar la

proposta de document normatiu Nomenclatura i unitats

de les magnituds biològiques (9) i en 1994, el PELAC va

publicar el document normatiu corresponent (10).

L'any 1998, l'Associació Catalana de Ciències de

Laboratori Clínic (ACCLC), recollint el llegat del

PELAC, va publicar la seva primera versió (11) i

l’any 2003 la segona (12).


ISSN: 1697-5421

Recomanació

16 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78


Cal destacar que el present document fa seva la

recomanació de la IUPAC, la IFCC i l’Organització

Mundial de la Salut (OMS) sobre l’ús preferent,

sempre que es conegui la massa molar del

component que es tracti, de les magnituds

biològiques relacionades amb la quantitat de

substància sobre les relacionades amb la massa (13

[§7.1.2]).

Així, el document present correspon a la tercera

edició de la recomanació de l’ACCLC sobre la

nomenclatura i les unitats de les propietats

biològiques, sempre subordinada a les

recomanacions internacionals conjuntes de la IUPAC

i la IFCC.

Objecte i camp d'aplicació

Aquesta recomanació té per objecte normalitzar la

descripció en llengua catalana de les propietats

biològiques examinades en els laboratoris clínics i les

unitats de mesura corresponents, d'acord amb les

recomanacions internacionals.

Aquesta recomanació és aplicable a tots els documents

de qualsevol tipus de laboratori clínic, especialment als

informes de laboratori clínic i els documents del

sistema de gestió qualitològica.

Vocabulari

El vocabulari que s’inclou a continuació s’ha extret

seguint les recomanacions de l’ISO-IUPAC-IFCC

(13):

activitat catalítica: increment de la velocitat de

reacció d'una reacció química particular que un enzim

produeix en un sistema determinat

activitat catalítica entítica: activitat catalítica

mitjana d’unes entitats concretes [cèl·lules, bacteris,

etc.] d'un sistema

cabal de massa: massa que travessa una superfície

per unitat de temps

cabal de substància: quantitat de substància que

travessa una superfície per unitat de temps

cabal de volum: volum que travessa una superfície

per unitat de temps

component: part d’un sistema

concentració arbitraria: concentració d’un

component definida arbitràriament per un

procediment de mesura i un material de referència

determinats, a la que corresponen valors d’una escala

ordinal

concentració catalítica: quocient entre l'activitat

catalítica d'un component i el volum del sistema al qual

pertany

concentració de massa: quocient entre la massa d'un

component i el volum del sistema al qual pertany

concentració de nombre: quocient entre el nombre

d'entitats d'un component i el volum del sistema al

qual pertany

concentració de substància: quocient entre la

quantitat de substància d'un component i el volum del

sistema al qual pertany

concentració de substància arbitraria:

concentració de substància definida arbitràriament

per un procediment de mesura i un material de

referència determinats

concentració de substància llindar: menor

concentració de substància d'un component que

aconsegueix un efecte determinat en un sistema

particular

concentració de substància relativa: quocient

entre la concentració de substància d'un component

en un sistema i la concentració de substància del

mateix component en un altre sistema

concentració mínima bactericida: menor

concentració de substància d'un antibiòtic capaç de

matar un microorganisme determinat en condicions

definides

concentració mínima inhibitòria: menor

concentració de substància d'un antibiòtic capaç

d'inhibir el creixement d'un microorganisme

determinat en condicions definides

contingut arbitrari: contingut d’un component

definit arbitràriament per un procediment de mesura

i un material de referència determinats, al que

corresponen valors d’una escala ordinal

In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 17


contingut catalític: quocient entre l'activitat catalítica

d'un component i la massa del sistema al qual pertany

contingut de nombre: quocient entre el nombre

d'entitats [cèl·lules, bacteris, etc.] d'un component i la

massa del sistema al qual pertany

contingut de substància: quantitat de substància

d'un component dividida per la massa del sistema al

qual pertany

fracció de massa: quocient entre la massa d'un

component i la massa del sistema al qual pertany

fracció de nombre: quocient entre nombre d'entitats

[cèl·lules, bacteris, etc.] d'un component i el nombre

total d'entitats del sistema al qual pertany

fracció de saturació: quocient entre la quantitat de

substància d'un component d'una solució i la

quantitat de substància d'aquest component si la

solució fos saturada

fracció de substància: quocient entre la quantitat de

substància d'un component i la suma de les quantitats

de substància de tots els components del sistema

fracció de volum: quocient entre el volum d'un

component i el volum del sistema al qual pertany

fusió: unió de dos fragments de distints gens per

donar un gen híbrid el producte gènic del qual és

diferent dels productes gènics originals

magnitud biològica: propietat biològica els valors

de la qual pertanyen a una escala racional, diferencial

o ordinal

massa entítica: massa mitjana de les entitats d'un

component d'un sistema

massa volúmica: quocient entre la massa d'un

sistema i el seu volum

massa volúmica relativa: quocient entre la massa

volúmica d'un cos homogeni i la massa volúmica d'un

cos de referència [usualment aigua], en condicions

especificades per als dos cossos [usualment 20

°C/aigua, 20 °C]

nombre entític: nombre mitjà d'unes entitats que es

troben en altres entitats [cèl·lules, bacteris, etc.] que

són un component d'un sistema

nombre entític arbitrari: nombre entític definit

arbitràriament per un procediment de mesura i un

material de referència determinats, al que

corresponen valors d’una escala ordinal

osmolalitat: quocient entre la suma de les quantitats

de substància de cadascun dels soluts, siguin molècules

o ions, d'una solució aquosa i la massa d'aigua

pH: logaritme decimal negatiu de l'activitat molar dels

ions hidrogen, emprat per expressar, aproximadament,

la concentració de substància d'ions hidrogen

propietat arbitraria: tipus de propietat definit

arbitràriament per a una finalitat concreta

propietat biològica: atribut d’un sistema biològic

que descriu un estat o un procés inherent a aquest

sistema, incloent-hi qualsevol dels seus components

propietat individual: propietat d’un sistema

especificat en l’espai i en el temps

quantitat de substància: quocient entre el nombre

d'entitats [àtoms, molècules, ions, etc.] d'un

component en un sistema i el nombre d'àtoms

existents en 0,012 kg de carboni 12

quantitat de substància entítica: quantitat de

substància mitjana de les entitats [cèl·lules, bacteris,

etc.] d'un component d'un sistema

raó de massa: quocient entre la massa d'un

component d'un sistema i la massa d'un altre

component del mateix sistema

raó de massa/substància: quocient entre la massa

d'un component d'un sistema i la quantitat de

substància d'un altre component del mateix sistema

raó de nombre: quocient entre el nombre d’unes

entitats concretes d'un sistema i el nombre de

d’altres entitats del mateix sistema

raó de substància: quocient entre la quantitat de

substància d'un component d'un sistema i la

quantitat de substància d'un altre component del

mateix sistema



sistema: conjunt d'entitats interrelacionades

susceptibilitat: vulnerabilitat d'un microorganisme

en front d'un antibiòtic

tàxon: grup particular en el què es classifiquen les

espècies biològiques, o altres entitats, relacionats sobre

la base de les seves característiques comunes

NOTA: Tàxon és un tipus de propietat relacionat amb

la composició, habitualment parcial, d'un component

que és una mescla d'entitats biològiques o químiques, o

relacionat amb la pertinença del component en estudi a

un grup determinat.

temps relatiu: quocient entre la duració d'un procés

determinat en un sistema i la d'aquest mateix procés

en un sistema de referència

tensió de gas: pressió parcial d'un component en

una fase gasosa en equilibri amb el mateix

component dissolt en la fase líquida

tipus de propietat: aspecte definitori comú de

propietats comparables entre si

variació de seqüència: substitució, supressió o

addició d'una o més bases en un gen

volum entític: volum mitjà de les entitats d'un

component d'un sistema

Nomenclatura i sintaxi

La nomenclatura que es presenta parteix de conceptes

metrològics bàsics, inclòs el concepte de propietat

biològica, i unes regles sintàctiques simples, d’acord a

les recomanacions internacionals. (14). La

nomenclatura sistemàtica de qualsevol propietat

biològica requereix la descripció del sistema en estudi

[exemples: plasma, orina, hipòfisi], del component

considerat [exemples: glucosa, leucòcits, excreció] i del

tipus de propietat [exemples: concentració de

substància, concentració de nombre d'entitats, cabal

de substància] (15) i, quan és necessari, alguna

especificació de cadascun d'aquestes tres parts.

Fixant l'ordenació d'aquestes parts més el resultat de

l'examen de laboratori, es pot aconseguir un sintagma

que, de forma abreujada, descrigui la propietat

biològica i el resultat obtingut. La sintaxi recomanada

internacionalment inclou les regles següents (15):

1) en primer lloc s'escriu el nom o el símbol del

sistema i, si cal, s'afegeix, entre parèntesis i sense

deixar cap espai, una especificació [exemple:

Cls(MOs), cèl·lules de la medul·la òssia];

2) a continuació, però sense deixar cap espai, s'escriu

un guió (—) o dos guionets (- -);

3) a continuació i sense deixar cap espai, s'escriu,

seguint la nomenclatura internacional corresponent i

utilitzant majúscules per a la primera lletra, el nom

complet del component; quan és necessari s'afegeix

una especificació entre parèntesis i sense deixar cap

espai [exemple: Tiroxina(lliure)];

4) a continuació, sense deixar cap espai, s'escriu un

punt i coma;

5) després del punt i coma, tot deixant un espai,

s'escriu el nom o l’abreviatura del tipus de propietat,

afegint, entre parèntesis i sense deixar cap espai, les

especificacions necessàries, com ara el procediment de

mesura [exemples: tàxon(Gram)], el material de

referència respecte al qual el resultat és traçable

[exemple: c.subst.arb.(IS 83/575)], o el conjunt de

valors possibles, indicat amb unes claus, que sempre

ha d'acompanyar el tipus de propietat concentració

arbitrària [exemples: c.arb.(immunoquím.; {0; 1}),

c.arb.(cultiu; {negatiu, positiu}), c.arb.(microscopia;

{0; 1; 2}), c.arb.(microscòpia; {absents; escassos;

abundants})];

6) a continuació es deixen un o més espais i s'escriu

l'operador relacional corresponent [exemples: = , ];

7) finalment, es deixen un o més espais i s'escriu el

resultat de l'examen de laboratori, i s'afegeix, quan el

tipus de propietat ho requereixi, la unitat apropiada

corresponent; el signe decimal ha de ser sempre una

coma.

Aquesta sintaxi permet denominar segons un mateix

principi totes les propietats biològiques examinades en

qualsevol laboratori clínic.

A l'Annex A s'exposen els símbols recomanats per als

sistemes (16) i a Internet es pot trobar una col·lecció



de termes recomanats per als sistemes relacionats amb

les propietats microbiològiques (17). A l'Annex B es

troben les abreviatures recomanades per als tipus de

propietat (18); cal destacar el tipus de propietat

anomenat tàxon (vegeu l'apartat Vocabulari) emprat

per descriure propietats biològiques relacionades amb

escales nominals (propietats qualitatives), com en els

exemples següents:

San—Antígens eritrocítics; tàxon({A; B; O; AB; Rh

positiu; Rh negatiu}) = AB, Rh negatiu

Uri—Bacteris; tàxon(cultiu) = Escherichia coli, Proteus

vulgaris

Uri—Benzodiazepines; tàxon = clordiazepòxid,

diazepam, flunitrazepam, oxazepam

Per a descriure les propietats pertanyents a l'àmbit de

la genètica molecular cal destacar dos tipus de

propietat: variació de seqüència i fusió (7); exemples:

DNA(Lks)—Gen APOB; var.seq.

DNA(Lks)—Gen BCR-ABL; fusió

A l'Annex C es pot veure la descripció sistemàtica de

moltes de les propietats biològiques examinades al

laboratori clínic.

Hi ha propietats biològiques que indiquen com

funcionen certs òrgans però no es poden examinar

directament, com ara les corresponents a les

anomenades proves funcionals. En aquests casos sota la

descripció sistemàtica de la propietat en qüestió,

escrita amb lletres cursives, s'afegeixen les propietats

biològiques que en realitat s'examinen:

Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després de 84,6 mmol

(100 mg) de gonadorelina i.v.); expressat per:

Pla—Lutropina; c.subst.arb.(basal)

Pla—Lutropina; c.subst.arb.(als 30 min)

Pla—Lutropina; c.subst.arb.(als 60 min)

En algunes ocasions és convenient descriure algunes

propietats biològiques i els seus resultats en forma

d'agrupació precedida per un encapçalament. En

aquests casos, per al·ludir a l'agrupació s'utilitza la

descripció d'una mena de propietat biològica, escrita

amb lletres cursives, el component de la qual ha de

correspondre a un terme que descrigui el conjunt dels

components corresponents a cada una de les

propietats biològiques que formen l'esmentada

agrupació; exemples:

Uri—Entitats microscòpiques; prop.arb.(sediment; microscòpia;

llista); expressat per:

Uri—Bacteris; c.arb.({absents; escassos;

abundants}) = ?

Uri—Cèl·lules epitelials; c.arb.({absents;

escasses; abundants}) = ?

Uri—Cilindres granulosos; c.arb.({absents;

escassos; abundants}) = ?

Uri—Cilindres eritrocítics; c.arb.({absents;


Uri—Cilindres hialins; c.arb.({absents;


Uri—Eritròcits; c.arb.({<10; 10-20; 21-50;

>50}) = ?

Uri—Fongs; c.arb.({absents; escassos;

abundants}) = ?

Uri—Leucòcits; c.arb.({<10; 10-20; 21-50;

>50}) = ?

Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({absents;


Pla—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista);

expressat per:

Pla—Albúmina; fr.massa = ?

Pla—1-Globulines; fr.massa = ?

Pla—2-Globulines; fr.massa = ?

Pla—-Globulines; fr.massa = ?

Pla—-Globulines; fr.massa = ?

L'ús d'aquestes “propietats biològiques”

d'encapçalament té l'avantatge que pot fer-se

extensiu a la petició, la qual cosa millora la

coherència entre aquesta i l'informe de laboratori

clínic. Però també té un inconvenient: en general, el

conjunt de propietats biològiques que comprèn la



“propietat biològica” d'encapçalament pot variar

segons el laboratori i, fins i tot, segons el pacient

estudiat.

Resultat i unitats

Al laboratori clínic, els valors examinats poden

pertànyer a una escala nominal (per exemple el nom

d'una espècie bacteriana o d'un grup sanguini), a una

escala ordinal (per exemple qualsevol nombre ordinal

o algun equivalent) i a una escala numèrica amb

unitats de mesura (escala de diferències o escala

racional).

Un valor mesurat s'expressa mitjançant un valor

numèric que multiplica una unitat de mesura. La

descripció d'aquest valor numèric ha de seguir les

normes internacionals per a l'escriptura dels nombres

(19), que s'exposen a continuació:

1) Els nombres s'han d'escriure en caràcters rectes (no

en cursives). Per tal de facilitar la lectura dels nombres,

els dígits poden separar-se, mitjançant un petit espai

(mai un punt o una coma) en grups de tres, comptant

des del signe decimal en un sentit i l'altre [exemple: 21

975 198,302 5].

2) El signe decimal ha de ser una coma (i no un punt)

a l’altura de la línia de base del nombre.

3) Si el valor absolut d'un nombre és inferior a 1, el

signe decimal ha d'anar precedit d'un zero.

Les unitats recomanades són les unitats del Sistema

Internacional d'Unitats, amb la particularitat,

recomanada per la IUPAC i la IFCC, que si calen

prefixos per a les unitats de mesura derivades, han

d’acompanyar el numerador i no el denominador (13

[§5.10.9]). Aquest sistema també accepta l’ús d’algunes

unitats de mesura que li són alienes (13 [§5.8.3], 20),

encara que en alguns casos, degut a la manca del total

coneixement de les entitats moleculars en estudi, s'ha

de recórrer a unitats arbitràries definides pel

procediment de mesura. En aquest cas, s’ha

d’acompanyar el valor mesurat per les unitats

especificades pel procediment de mesura

(abreujadament, udp) (Annex A i Annex C). En el cas

que les unitats de mesura corresponents a

concentració de substància arbitrària siguin traçables a

un material de referència de l’Organització Mundial de

la Salut (les propietats biològiques dels quals tenen

com unitat de mesura la “unitat internacional”,

definida específicament per a cada propietat), els

símbols són mint.u./L, int.u./L o kint.u./L.

Bibliografia

1. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Quantities and units in clinical chemistry. Recommendation 1966. København: Munksgaard; 1967; i Baltimore: Williams and Wilkins; 1967.

2. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Approved recommendation (1978). Quantities and units in clinical chemistry. J Clin Chem Clin Biochem 1979;17:807-821.

3. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Approved recommendation (1978). List of quantities in clinical chemistry. J Clin Chem Clin Biochem 1979;17:822-835.

4. International Society on Thrombosis and Hæmostasis, International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Nomenclature of quantities and units in thrombosis and hæmostasis. (Recommendation 1993). Thromb Hæmost 1994;71:375-394.

5. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences. Part VIII. Properties and units in clinical microbiology. Pure Appl Chem 2000;72:555-745.

6. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences. Part X. Properties and units in general clinical chemistry. Pure Appl Chem 2000;72:747-972.

7. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in clinical molecular biology. Pure Appl Chem 2004;76:1799-807.

8. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. Nomenclatura de les magnituds biològiques. Criteris per a una terminologia unificada en anàlisis clíniques. Girona:



Associació Catalana d'Especialistes en Bioanàlisi; 1985.

9. Colomines Puig J, Bardina Boixadera JR, Hierro Riu J. El laboratori clínic d'assistència primària. Barcelona: Departament de Sanitat i Seguretat Social, 1991.

10. Comitè d'Homologació de Dades i Procediments (Programa Especial de Laboratoris Clínics). Nomenclatura i unitats de les magnituds biològiques. Document normatiu. Versió 1994. Barcelona: Direcció General de Recursos Sanitaris, 1994.

11. Fuentes Arderiu X. Nomenclatura i unitats de les magnituds biològiques. Document normatiu. Versió 1998. A: Miró Balagué M, Fuentes Arderiu X, dir. Documents del Comitè d'Homologació de dades i Procediments. Barcelona: Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic; 1998:85-127.

12. Associació Catalana de Ciències de laboratori Clínic. Nomenclatura, unitats i codis de les propietats biològiques. In vitro veritas 2003; 4, art. 44: <http://www.acclc.cat>.

13. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Compendium of terminology and nomenclature of properties in clinical laboratory sciences. The Silver Book. Oxford: Blackwell, 1995.

14. European Committee for Standardization. Health informatics - Representation of dedicated kinds of property in laboratory medicine. (NV 1614:2006). Brusel·les: CEN; 2006.

15. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-I. Syntax and semantic rules (Recommendations 1995). Pure Appl Chem 1995; 67:1563-74.

16. Fuentes-Arderiu X, Miró-Balagué J. [Taula amb símbols de sistemes] A: International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Compendium of terminology and nomenclature of properties in clinical laboratory sciences. The Silver Book. Oxford: Blackwell, 1995: 69.

17. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura dels sistemes estudiats en microbiologia i parasitologia clíniques. In vitro veritas 2000; 1: <http://www.acclc.cat>.

18. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-II. Kinds-of-properties. Eur J Clin Chem Clin Biochem 1997; 35: 317-44.

19. International Organization for Standardization. Quantities and units — Part 1: General. (ISO 80000-1:2009). Ginebra: ISO; 2009.

20. Bureau international des poids et mesures. Le Système international d’unités (SI). 8e édition, 2006.<http://www.bipm.org/utils/common/pdf/si_brochure_8.pdf >.

http://www.acclc.cat/

http://www.acclc.cat/

http://www.bipm.org/utils/common/pdf/si_brochure_8.pdf

http://www.bipm.org/utils/common/pdf/si_brochure_8.pdf



ANNEX A. Abreviatures i unitats SI de diversos tipus de propietat d'ús freqüent

[*(udp) = unitats especificades pel procediment de mesura]

tipus de propietat Abreviatura unitat

Activitat catalítica act.cat. Kat

Activitat catalítica arbitrària act.cat.arb. —

Activitat catalítica entítica act.cat.entítica Kat

Cabal d'activitat catalítica cabal cat. kat/s, kat/d

Cabal de massa cabal massa kg/s, kg/d

Cabal de substància cabal subst. mol/s, mol/d

Cabal de volum cabal vol. L/s, L/d

Concentració arbitrària c.arb. —

Concentració catalítica c.cat. kat/L

Concentració de massa c.massa kg/L

Concentració de nombre c.nom. 1/L

Concentració de substància c.subst. mol/L

Concentració de substància arbitrària c.subst.arb. (udp)*

Concentració de substància relativa c.subst.rel. 1

Contingut arbitrari cont.arb. —

Contingut catalític cont.cat. kat/kg

Contingut de nombre cont.nom. 1/kg

Contingut de substància cont.subst. mol/kg

Contingut de substància arbitrari cont.subst.arb. (udp)*

Fracció arbitrària fr.arb. —

Fracció catalítica fr.cat. 1

Fracció de massa fr.massa 1

Fracció de nombre fr.nom. 1

Fracció de saturació fr.sat. 1

Fracció de substància fr.subst. 1

Fracció de volum fr.vol. 1

Longitud long. M

Massa — Kg

Massa entítica — Kg



Massa volúmica relativa massa volúmica rel. 1

Nombre nom. 1

Nombre entític nom.entític 1

Nombre entític arbitrari nom.entític arb. —

Osmolalitat — mol/kg

pH — 1

Propietat arbitrària prop.arb. —

Quantitat de substància subst. mol

Quantitat de substància entítica subst.entítica mol

Raó de massa raó massa 1

Raó de nombre raó nom. 1

Raó de substància raó subst. 1

Susceptibilitat suscept. —

Tàxon tàxon —

Temps temps s, d

Temps relatiu temps rel. 1

Tensió de gas tensió Pa

Variació de seqüència Var.seq. —

Volum vol. L

Volum entític vol.entític L



ANNEX B. Símbols dels principals sistemes biològics estudiats al laboratori clínic

Sistema Símbol Sistema Símbol

Càlcul urinari CUr Líquid peritoneal LPt

Cèl·lules Cls Líquid pleural LPl

Cèl·lules de les vellositats coriòniques CVC Líquid sinovial LSi

Contingut duodenal CDu Llet Lac

Contingut gàstric CGa Medul·la òssia MOs

Eritròcits Ers Melsa Spl

Espermatozoides Spz Moc cervical MCe

Esput Spu Monòcits Mcs

Estómac Gst Múscul (esquelètic) Mus

Exsudat òtic EOt Orina Uri

Exsudat uretral EUr Ovaris Ova

Femta Fae Pacient Pac

Fetge, hepatòcits Hep Pàncrees Pan

Fibroblasts de pell cultivats FPC Pèl Pil

Filtrat glomerular FGl Pell Cut

Gangli Gan Plaquetes Pqs

Glàndula tiroide Thy Plasma Pla

Glàndules paratiroides Pth Plasma seminal PSe

Glàndules suprarenals Adr Proteïna Prt

Glomèruls Glo Ronyó Ren

Hemoglobina Hb Saliva Slv

Hipòfisi Hph Sang San

Intestí Int Secreció lacrimal SLa

Leucòcits Lks Secreció vaginal SVa

Limfòcits Lfs Semen Sem

Líquid àmnic LAm Sèrum** Srm

Líquid ascític LAs Suor Sud

Líquid cèfaloraquidi LCR Testicles Tes

Líquid pericàrdic LPe



** Malgrat una de les mostres clíniques més freqüents del laboratori clínic sigui el sèrum, aquest material en

realitat no és cap sistema biològic “natural”, sinó que és sistema “artificial” que facilita l’examen de nombroses

propietats biològiques.

Altres símbols que es poden utilitzar en la descripció d'una propietat biològica:

Arterial a intravenós i.v.

capil·lar c per via oral p.o

intramuscular i.m. subcutani s.c.

venós(a) v



ANNEX C. Exemples de descripció sistemàtica de les propietats biològiques i de les unitats de

mesura.

En la columna de les unitats, el símbol (udp)* indica que les unitats que han d’acompanyar als valors mesurats han de

ser les especificades al procediment de mesura.

En la descripció de les magnituds biològiques, amb independència que les mesures es facin en sèrum o en plasma

amb diversos tipus d'anticoagulant, s'utilitza el sistema plasma, ja que és aquest sistema el que té importància des

del punt de vista fisiopatològic.

Una llista molt més extensa de les propietats biològiques que s’examinen al laboratori clínic es pot trobar a Internet

(en anglès) a les adreces següents:

• http://iupac.org/web/ins/702

• http://www.sst.dk/English/NPULaboratoryTerminology.aspx

• http://www.labterm.dk/_downloadFiles/ElephantKortEN101028.csv.

Ers(San)—Acetilcolinesterasa; act.cat.entítica akat

LAm—Acetilcolinesterasa; c.cat. kat/L

Pla—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; c.cat. kat/L

Prt(FPC)—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—-N-Acetilglucosaminidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-N-Acetilglucosaminidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—-N-Acetilhexosaminidasa; cont.cat. kat/kg

Uri—Acetoacetat; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Àcids biliars; c.subst. mol/L

Prt(FPC)—Acil-Coa-deshidrogenasa; cont.cat.. kat/kg

Sistema—Acinetobacter; c.arb.(cultiu) —

Spz—Acrosina; act.cat.entítica akat

Sistema—Actinomyces; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Activador del plasminogen de tipus tissular; c.subst.arb.(IS 86/670) int.u./L

Pla—Activador del plasminogen de tipus urocinasa; c.subst.arb.(IS 87/594) int.u./L

Pla—Activitat del complement induïda per un anticòs; prop.arb.(hemòlisi; "CH50") 1

Pla—Activitat del complement induïda per una superfície cel·lular; prop.arb.(hemòlisi; {valors

possibles}) ("Coombs indirecte")

—

Ers(San)—Adenosina-desaminasa; act.cat.entítica akat

LAs—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L

LCR—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L

Pla—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L

LPe—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L

LPl—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L

Lks(San)—Adenosina-desaminasa; cont.cat. µkat/kg

http://www.labterm.dk/_downloadFiles/ElephantKortEN101028.csv



Prt(FPC)—Adenosina-desaminasa; cont.cat. kat/kg

PSe—Adenosinatrifosfatasa; c.cat. mkat/L

Sistema—Adenovirus; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —

Pla—Adrenalini; c.subst. nmol/L

Pla—Adrenalini+noradrenalini; c.subst. µmol/L

Uri—Adrenalini+noradrenalini/Creatinin; raó subst. x 106

Fae—Aeromonas; tàxon —

Pla—Alanina; c.subst. mol/L

Uri—Alanina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Alanina-aminotransferasa; c.cat. kat/L

LAs—Albúmina; c.massa(CRM 470) g/L

LCR—Albúmina; c.massa rel.(LCR/Pla; CRM 470) 1

Pla—Albúmina; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Albúmina; c.subst. mol/L

Uri—Albúmina/Creatinini; raó massa(CRM 470)/subst. kg/mol

Uri—Albúmina/Creatinini; raó subst. x 103

Sistema—Alcaligenes; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Aldosterona; c.subst. pmol/L

Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per Dermatophagoides farinae; c.arb.(CLSI/d2; {valors

possibles})

—

Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per epiteli de gat; c.arb.(CLSI/e1; {valors possibles}) —

Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per pol·len de gramínia; c.arb.(CLSI/g; {valors

possibles})

—

Líquid de diàlisi—Alumini; cont.subst. µmol/kg

Lks(San)—Alumini; cont.subst. µmol/kg

Pla—Alumini; c.subst. µmol/L

Pla— Amikacina; c.massa mg/L

LAs—-Amilasa; c.cat. kat/L

Pla—-Amilasa; c.cat. kat/L

Uri—-Amilasa; c.cat. kat/L

LAs—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L

Pla—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L

Uri—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L

Pla—5-Aminolevulinat; c.subst. mmol/d

Pac(Uri)—5-Aminolevulinat; cabal subst. µmol/L

Uri—5-Aminolevulinat/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Amoni; c.subst, µmol/L

Fae—Ancylostoma duodenale; cont.arb. —

CDu—Ancylostoma(ous); c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Ancylostoma; cont.arb. —

Pla—Androstenediona; c.subst. nmol/L



Pla—Angiotensina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Angiotensinogen; c.subst. µmol/L

Pla—Anticoagulant lúpic; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs antimitocondrial; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs antimitocondrial; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs antinuclear; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs antiplaquetari; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Actinomyces; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Aedes aegypty; c.arb —

Pla—Anticòs contra Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Aspergillus; c.subst.arb. (udp)*

San—Anticòs contra Babesia microti; c.arb.({valors possibles}) —

San—Anticòs contra Babesia microti; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Bartonella henselae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Bartonella; c.arb, —

Pla—Anticòs contra Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Borrelia burgdorferi; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Borrelia burgdorferi; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Brucella melitensis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Brucella; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Brucella; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Chlamydia pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Chlamydia pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Chlamydia psittaci; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Chlamydia psittaci; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Chlamydia trachomatis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Chlamydia trachomatis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Chlamydia; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Chlamydia; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Cisticercu; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Clostridium tetani; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Clostridium tetani; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Corynebacterium diphtheriae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Coxiella burnetii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Coxiella burnetti; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Echinococcus granulosus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Echinococcus multilocularis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Echinococcus multilocularis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Ehrlichia canis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Ehrlichia canis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Ehrlichia; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el citoplasma de les cèl·lules de Purkinje de tipus Tr; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el citoplasma dels neutròfils; c.arb.({valors possibles}) —



Pla—Anticòs contra el col·lagen de tipus IV; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el coronavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el coronavirus humà; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el DNA bicatenari; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor intrínsec; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor intrínsec; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el factor IX de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L

Pla—Anticòs contra el factor V de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor V de la coagulació; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el factor VII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(IS 84/665) int.u./L

Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(enz.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(immunoquím.); {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L

Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) kint.u./L

Pla—Anticòs contra el factor von Willebrand; c.subst.arb.(inhibició de l'activitat del cofactor de la

ristocetina)

(udp)*

Pla—Anticòs contra el factor X de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor X de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Anticòs contra el factor XI de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor XII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor XIII de la coagulació; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el factor XIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

LCR—Anticòs contra el flagel de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el flagel de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el fus mitòtic; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el múscul estriat; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el múscul estriat; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el múscul llis; c.arb. —

Pla—Anticòs contra el múscul llis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el papilomavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el pèptid citrulinat; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el poliovirus 1; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs contra el receptor de la tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) int.u./L

Anticòs contra el receptor de tirotropina(Pla)—Anticòs contra el receptor de tirotropina(unit al

receptor); fr.subst.

1

Pla—Anticòs contra el RNA de transcripció ; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs contra el virus Coxackie A; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus Coxackie A; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus Coxackie B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus Coxackie B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus d’Epstein-Barr; c.arb. —

Pla—Anticòs contra el virus de la coriomeningitis limfocítica; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la coriomeningitis limfocítica; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.(transferència western; {valors

possibles})

—

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1+2; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.arb.( transferència western; {valors

possibles})

—

Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la influença A; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c..arb. —

Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la influença C; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la influença C; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 1; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 2; c.arb.({valors possibles}) —


Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 3; c.arb.({valors possibles}) —


Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la rabia; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la rabia; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la rubèola; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de la rubèola; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de la síflis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis A; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis C; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis D; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis D; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis E; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis E; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis G; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus del papiloma; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus del papiloma; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs contra el virus Ebola(RNA); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus ECHO; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus ECHO; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus I de la leucèmia de cèl·lules T; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus I de la leucèmia de cèl·lules T; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus II de la leucèmia de cèl·lules T; c.arb.({valors possibles})

Pla—Anticòs contra el virus II de la leucèmia de cèl·lules T; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus respiratori; c.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra el virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra el virus sincític respiratori; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra els canalículs biliars; c.subst.arb. (udp)*

PSe—Anticòs contra els espermatòcits; c.subst.arb. (udp)*

Moc cervical—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —

PSe—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra els neutròfils(citoplasma); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra els neutròfils(membrana); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra els neutròfils(nucli); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Encephalitozoon; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Entamoeba histolytica; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Entamoeba histolytica; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Fasciola hepatica; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Fasciola; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Francisella tularensis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Francisella tularensis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Haemophilus influençae de tipo b; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Histoplasma capsulatum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Klebsiella pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l’actina F; c.arb —

Pla—Anticòs contra l’amfisina; c.arb —

Pla—Anticòs contra l’HLA; c.arb. —

Pla—Anticòs contra la desmoplaquina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra la histidina-tRNA-ligasa(antigen Jo-1); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra la insulina; c.subst.arb. (udp)*

Anticòs contra la insulina(Pla)—Anticòs contra la insulina(unit a la insulina); fr.subst. 1

Pla—Anticòs contra la iodur-peroxidasa; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra la iodur-peroxidasa; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra la membrana glomerular; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra la peroxidasa tiroidal; c.arb.(proc.) —

Pla—Anticòs contra la proteïna ribosòmica; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra la proteïna ribosòmica; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*

Pla—Anticòs contra la reticulina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra la tiroglobulina; c.subst.arb.(IRP 65/93) int.u./L



Pla—Anticòs contra la trombina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'adenovirus; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'antigen e del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'antigen flagel·lar de Salmonella paratyphi A; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*

Pla—Anticòs contra l'antigen flagel·lar de Salmonella typhi; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*

Pla—Anticòs contra l'antigen Jo-1 histidina-tRNA-ligasa; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'antigen Ku; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'antigen somátic de Salmonella paratyphi B; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*

Pla—Anticòs contra l'antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Legionella pneumophila; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Legionella pneumophila; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Legionella; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Leishmania; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Leishmania; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'endomisi; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'enterovirus; c.subst.arb. (udp)*

LCR—Anticòs contra Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Leptospira interrogans; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Leptospira interrogans; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra les cèl·lules dels l'illots pancreàtics; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra les cèl·lules dels l'illots pancreàtics; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra les cèl·lules parietals gàstriques; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra les cèl·lules parietals gàstriques; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra les histones; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'escorça suprarenal; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'estreptolisina O; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'excrement de colom(IgE); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'hantavirus; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra l'herpesvirus 6; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.subst.arb. (udp)*

LCR—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.subst. rel.(LCR/Pla) 1

Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 3; c.arb.({valors possibles}) —


Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 4; c.subst.arb. (udp)*






Pla—Anticòs contra Listeria; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Mycoplasma pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Mycoplasma pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Neisseria gonorrhoeae; c.arb.({valors possibles}) —

LCR—Anticòs contra Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Onchocerca volvulus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Onchocerca volvulus; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Paragonimus; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Plasmodium falciparum; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Rickettsia conorii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Rickettsia conorii; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Rickettsia rickettsii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Rickettsia rickettsii; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Rickettsia; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi i paratyphi; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen H); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen H); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen O); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen O); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Salmonella typhi; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Schistosoma GAA ; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*

Pla—Anticòs contra Schistosoma mansoni; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Shigella; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Sporothrix schenckii; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Sporothrix schenkii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Staphylococcus aureus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Streptococcus pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Streptococcus pyogenes; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Streptococcus pyogenes; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Strongyloides stercoralis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Strongyloides stercoralis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Strongyloides; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Taenia solium; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Taenia solium; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Toxocara canis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Toxocara canis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Toxocara cati; c.subst. arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Toxoplasma gondii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Toxoplasma gondii; c.subst.arb. (udp)*

LCR—Anticòs contra Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —



Pla—Anticòs contra Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(antigen flagel·lar); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(antigen flagel·lar); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(inmobilitzant); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(inmobilitzant); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Trichinella spiralis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Trichinella spiralis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Trypanosoma brucei fhodesiense; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Trypanosoma cruzi; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Trypanosoma cruzi; c.subst.arb.(ELISA) (udp)*

Pla—Anticòs contra Trypanosoma gambiense; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Ureaplasma urealyticum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Wuchereia bancrofti; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs contra Wuchereria brancofti; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contra Yersinia enterocolitica; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs contraYersinia enterocolitica; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs d’Smith; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren A(antigen Ro); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren A(antigen Ro); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren B(antigen La); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren B(antigen La); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs d'Smith; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs inmovilitzant de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —

LCR—Anticòs reactiu amb cardiolipina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgA) antiendomisial; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IGA) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgA) contra Helicobacter pylori; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgA) contra Helicobacter pylori; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgA) contra la gliadina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgA) contra la gliadina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgA) contra la glutamat-descarboxilasa; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgA) contra la proteïna-glutamina--glutamiltransferasa; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgA) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgE) contra Acacia longifolia; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Acarus siro; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d70; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Acer negundo; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra Aedes communis; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’advocat; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgE) contra Alternaria tenuis; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Anisakis simplex. c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Aspergillus fumigatus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m3; proc.) kint.u./L



Pla—Anticòs(IgE) contra Atriplex lentiformis; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Betula verrucosa; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Candida albicans; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m5; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Dactylis glomerata; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides microceras; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d3; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides farinae; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d2; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides pteronyssinus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d1; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Echinococcus granulosus; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra Echinococcus spp.; c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Euroglyphus maynei; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d74; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Fraxinus americana; c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Fusarium spp.; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m9; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Glycyphagus domesticus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d73; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Helix spp. (cargol); c.subst.arb. (CLSI/Rf314; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el blat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f4; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el cacauet; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f13; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el calamar; c.subst.arb. (CLSI/f58; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el gluten; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f79; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el kiwi; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f84; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el làtex; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/k85; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el meló; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/Rf329; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el musclo; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f37; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pebre vermell; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pèl de gat; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el peniciloil G; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el peniciloil V; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el platan; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f92; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len d'Artemisia spp.; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Chenopodium album; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cladosporium herbarum; c.subst.arb. .(IRP 75/502; CLSI/m2;

proc.)

kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cupressus sempervirens; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cynodon dactylon; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de la margarita(Crysanthemum leucanthemum); c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de les gramínees (Dactylis glomerata); c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Lolium perenne; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Morus alba; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Olea europaea; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Parietaria judaica; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/w21; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Phleum pratense; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Phragmites spp; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Pinus strobus; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Plantago lanceolata; c.subst.arb (udp)*



Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Platanus acerifolia; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Platanus occidentalis; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Poa pratensis; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Populus deltoides; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Quercus alba; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Salix caprea; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Salsola kali; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Taraxacum vulgare; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Ulmus americana; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Urtica spp.; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Zea mays; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len del ciprès (Cupressus sempervirens); c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el prèssec; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f95; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el rovell d'ou de gallina; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el serum de pollastre; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e219; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el sèsam; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f10; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el tomaquet; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f25; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí d'abella; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí d'Abella; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/i1; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de Polistes spp.; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de vespa; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de vespa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/i3; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de Vespula spp.; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la -lactoglobulina vaca; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de bou/vaca; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de pollastre; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f83; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de porc; c.subst.arb) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la caseïna de vaca; c.subst.arb.(IRP 75/502; CLSI/f78; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de cavall; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e3; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de gat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e1; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de gos; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e5; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de vaca; c.subst.arb.(IRP 75/502; CLSI/e4; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la castanya; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f299; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la ceba; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f48; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la civada; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/t10; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la clara d'ou de gallina; c.subst.arb (IRP 75/502; CLSI/i2; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la flor d'Eugenia caryophillata; c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la gamba; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f24; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina bovina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c71; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina humana; c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina porcina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c70; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE contra la lactoalbúmina de vaca; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la llana; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Helianthus annuus; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Juglans regia; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Secale cereale; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Triticum aestivum; c.subst.arb (udp)*

Pla— Anticòs(IgE) contra la llet de vaca; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f2; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la maduixa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f44; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la mostassa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f89; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la nou del Brasil; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la patata; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f35; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la pera; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f94; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la poma; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f49; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la protamina; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la proteïna plasmàtica de Melopsittacus undulatus (periquito); c.subst.arb. (IRP

75/502; CLSI/e; proc.)

kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la quimopapaina; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la seda cultivada; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la seda natural; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/k74; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la soja; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra la taronja; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f33; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra la tonyina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f40; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’alvocat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f96; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’ametlla; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f20; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’amoxicil·lina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c6; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’ampicil·lina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c50; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’api; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f85; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’arrós; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f9; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’avellana; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra l’enciam; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f215; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Lepidoglyphus destructor; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d71; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li de Cavia spp. (conill porquí); c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e6;

proc.)

kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li de Cricetus spp. (hamster); c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li d’Oryctolagus cuniculus (conill); c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e82;

proc.)

kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’epiteli de gat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e1; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’epiteli de gos; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e2; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’escarabat de cuina ; c.subst.arb. kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’espinac; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f214; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’eucaliptus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/t18; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat HDI; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat MDI; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat TDI; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra l’òxid d'etilè; c.subst.arb (udp)*



Pla—Anticòs(IgE) contra les gramíneas; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/(g3; g4; g5; g6; g8); proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra les plomes d'ànec; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra Mucor racemosus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m4; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Penicillium notatum; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgE) contra Penicillium spp.; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/Rm217; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Rhizopus nigricans; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m11; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Stemphylium botryosum; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m10; proc.) kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Theobroma cacao; c.subst.arb kint.u./L

Pla—Anticòs(IgE) contra Thyrophagus putreus; c.subst.arb (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) antiendomisial; c.subst.arb. (udp)*

P—Anticòs(IgG) antimicrosomal (ronyò i hepatòcits) ; c.arb.(proc.) —

LCR—Anticòs(IgG) antinuclear; c.subst.arb. (anti-Hu) (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) antinuclear; c.subst.arb.(anti-Ri) (udp)*

LCR—Anticòs(IgG) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —

Pla—Anticòs(IgG) contra Bartonella henselae; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra Bartonella quintana; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra Brucella abortus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra Citomegalovirus; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgG) contra Cryptosporidium; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra el centròmer del nucli cel·lular; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra el centròmer del nucli cel·lular; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el citoplasma de cèl.lules de Purkinje tipus 1(anti-Yo) ; c.arb —

Pla—Anticòs(IgG) contra el citoplasma dels neutròfils; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el DNA bicatenari; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —

Pla—Anticòs(IgG) contra el receptor d'acetilcolina; c.subst. nmol/L

Pla—Anticòs(IgG) contra el receptor d'acetilcolina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus B-19; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de la parotiditis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de la parotiditis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'hepatitis C; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'herpes zoster; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra el virus Ebola; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgG) contra els gangliósids; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra els microsomes hepàtics i renals (antigen LKM 1); c.arb. —

Pla—Anticòs(IgG) contra Helicobacter pylori; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra Helicobacter pylori; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra la 2-glicoproteina I; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra la càpside de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra la membrana glomerular; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra la mieloperoxidasa; c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs(IgG) contra la proteïnasa 3; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra la proteïnasa 3; c.subst.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra l'antigen U1-snRNP; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 3; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen nuclear); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen nuclear); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) contra Neisseria meningitidis(serogupo C); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) contra Parvovirus B-19; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgG) contra Plasmodium; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG) de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) reactiu amb cardiolipina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgG) reactiu amb cardiolipina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgG+IgM) contra el virus de l'hepatitis A; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra Bartonella henselae; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra Bartonella quintana; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra Brucella abortus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra Cryptosporidium; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el virus B-19; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra el virus de la parotitis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el virus de l'hepatitis A; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra el virus Ebola; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgM) contra els gangliósids; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra la càpside de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra l'antigen e del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra l'antigen nuclear del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra l'enterovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Anticòs(IgM) contra Neisseria meningitidis(serogupo B); c.subst.arb. (udp)*



Pla—Anticòs(IgM) contra Neisseria meningitidis(serogupo C); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Anticòs(IgM) contra Parvovirus B-20; c.arb. —

Pla—Anticòs(IgM) contra Plasmodium; c.subst.arb. (udp)*

Uri—Antidepressius tricíclics; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Antidepressius tricíclics; tàxon —

Pla—Antiestreptolisina O; c.subst.arb. (udp)*

Sistema—Antigen de l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—Antigen de Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen CA-15-3; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Antigen CA-19-9; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Antigen CA-50; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Antigen CA-125; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Antigen carcinoembriogènic; c.massa g/L

Pla—Antigen carcinoembriogènic; c.subst.arb.(IRP 73/601) int.u./L

Pla—Antigen de Adenovirus; c.arb. —

Pla—Antigen de Citomegalovirus; c.arb. —

Pla—Antigen de Clamydia trachomatis; c.arb. —

LCR—Antigen de Cryptococcus; c.subst.arb. (udp)*

Pla— Antigen de Cryptococcus; c.subst.arb. (udp)*

Fae—Antigen d'Helicobacter pylori; cont.arb. —

Sistema—Antigen de l'herpesvirus humà 1; c.arb.({valors possibles}) —




Uri—Antigen de Legionella pneumophila; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen del virus de l'herpeszoster; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen del virus de l'herpes simple; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen e del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen e del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Antigen fúngics de Cryptococcus neoformans; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen galactomanano d’Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen MCA; c.subst.arb. (udp)*

LCR—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen p24 del virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen p24 del virus de la immunodeficiència humana 1; c.massa ng/L

Pla—Antigen polipeptídic tissular; c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Antigen del rotavirus; cont.arb. —

Pla—Antigen SCC; c.subst.arb. (udp)*

Uri—Antigen de Streptococcus agalactiae; c.arb.({valors possibles}) —

LCR—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —



Uri—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb.(IS 80/549) int.u./L

Pla—Antigen del virus de l'hepatitis delta; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—Antigen del virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—Antigen del virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—Antigen del virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —

Erc(San)—Antígens eritrocítics; tàxon(immunotipificació; {A; B; O; Rh negatiu; Rh positiu}) —

Erc(San)—Antígens eritrocítics; tàxon({ni ABO; ni Rh}) —

Pla—Antimoni; c.subst. nmol/L

Uri—Antimoni/creatinini; raó subst. 1 o %

Pil—Antimoni; cont.subst. µmol/kg

Pla—1-Antiquimotripsina; c.subst. µmol/L

Pla—1-Antitripsina; c.massa(CRM 470) µg/L

Pla—1-Antitripsina; c.subst. µmol/L

Pla—Antitrombina; c.subst. µmol/L

Pla—Antitrombina; c.subst.arb.(coagul.) int.u./L

Pla—Antitrombina; c.subst.arb.(enz.; IS 93/768) kint.u./L

Pla—Antitrombina; c.subst.arb.rel.(coagul.; Pac/referència) 1

Pla—Apolipoproteïna A1; c.massa(OMS/IFCC SP1-01) mg/L

Pla—Apolipoproteïna A2; c.massa mg/L

Pla—Apolipoproteïnes B; c.massa(OMS/IFCC SP3-07) mg/L

Pla—Apolipoproteïna B100; c.massa mg/L

Pla—Arginina; c.subst. mol/L

Uri—Arginina/Creatinini; raó subst. x 103

Ers(San)—Argininosuccinat-liasa; act.cat.entítica(37 oC) akat

Prt(Hep)—Argininosuccinat-liasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Hep)—Argininosuccinat-sintasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—Arilsulfatasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Arilsulfatasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Arsènic; c.subst. nmol/L

San—Arsènic; c.subst. nmol/L

Pil—Arsènic; cont.subst. µmol/kg

Uri Arsènic/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Ascorbat; c.subst. µmol/L

Uri—Asparagina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Asparagina; c.subst. mol/L

Pla—Aspartat-aminotransferasa; c.cat. kat/L

Material bronquial—Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —

San—Babesia; c.arb.({valors possibles}) —



San—Babesia microti; c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Bacillus cereus; cont.arb. —

Sistema—Bacillus cereus; cont.arb. —

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; concentració mínima bactericida; llista); expressat per:

Sistema—Ampicil·lina; c.subst.llindar

Sistema—Ciprofloxacina; c.subst.llindar

Sistema—Dicloxacil·lina; c.subst.llindar

mol/L

mol/L

mol/L

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; concentració mínima inhibitòria; llista); expressat per:

Sistema—Ampicil·lina; c.subst.llindar

Sistema—Ciprofloxacina; c.subst.llindar

Sistema—Dicloxacil·lina; c.subst.llindar

mol/L

mol/L

mol/L

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; {valors possibles} ; llista); expressat per:

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (ampicil·lina; {valors possibles})

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (ciprofloxacina; {valors possibles})

Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (dicloxacil·lina; {valors possibles})

— — —

Sistema—Bacteris; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —

Sistema—Bacteris; tàxon(cultiu) —

Sistema—Bacteris; tàxon(Gram) —

Sistema—Bacteris; tàxon(Ziehl-Neelsen) —

Sistema—Bacteris anaerobis; tàxon(cultiu) —

Uri—Bacteris; c.nom.(cultiu) 1/L

Sistema—Bacteris+fongs; tàxon(cultiu) —

Uri—Barbiturats; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Bari; c.subst. nmol/L

Lkc(MOs)—Basòfils; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Basòfils; fr.nom. 1 o %

San—Basòfils; c.nom. × 109/L

Uri—Benzodiazepines; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Benzodiazepines; tàxon —

Pla—Berili; c.subst. nmol/L

Pla—Bilirubina; c.subst. mol/L

Pla—Bilirubina(esterificada); c.subst. mol/L

Pla—Bilirubina(no esterificada); c.subst. mol/L

Uri—Bilirubina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Bismut; c.subst. nmol/L

Fae—Blastocystis hominis; cont.arb. —

Pla—Bor; c.subst. µmol/L

San—Borrelia hispanica; c.arb.({valors possibles}) —

San—Borrelia recurrentis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Bromur; c.subst. µmol/L

Sistema—Brucella; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Cadena kappa(Ig); c.subst. µmol/L



Pla—Cadena kappa(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L

Uri—Cadena kappa(Ig); c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Cadena kappa(Ig); c.subst. µmol/L

Uri—Cadena kappa(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L

Pla—Cadena lambda(Ig); c.subst. µmol/L

Pla—Cadena lambda(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L

Uri—Cadena lambda(Ig); c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Cadena lambda(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L

Uri—Cadena lambda(Ig); c.subst. µmol/L

Uri—Cadena lambda(Ig)(lliure)/ Uri—Cadena kappa(Ig)(lliure); raó massa 1 %

Pla—Cadena lambda(Ig)(lliure)/Pla—Cadena kappa(Ig)(lliure); raó massa 1 %

Pla—Cadmi;c.subst. nmol/L

San—Cadmi;c.subst. nmol/L

Pil—Cadmi;cont.subst. µmol/kg

Uri—Cadmi/Creatinini; raó subst. x 106

Pla—Calci(II); c.subst. mmol/L

Pla—Calcidiol; c.subst. nmol/L

Pla—Calcitonina; c.subst. pmol/L

Pla—Calcitonina; c.subst.arb.(IS 89/620) int.u./L

Pla—Calcitriol; c.subst. pmol/L

Fae—Campylobacter; tàxon —

Sistema—Candida; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Candida; c.nom. 1/L

Sistema—Candida albicans; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Cannabinol; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Carbamazepina; c.subst. mol/L

Prt(Hep)—Carbamoil-fosfat-sintasa(amoníac); cont.cat. kat/kg

Ers(San)—Carbonat-deshidratasa; act.cat.entítica akat

Hb(Fe;San)—Carboxihemoglobina(Fe); fr.subst. 1 o %

Pla—Carboxilat alifàtic(C10-C26); c.subst. mmol/L

Fae—Carboxilat alifàtic(C14-C26); cont.subst. mol/kg

Pla—Carboxilat alifàtic(C22:0)/Carboxilat alifàtic(C26:0); raó subst. 1



PSe—Carnitina; c.subst. mmol/L

Ers(San)—Catalasa; act.cat.entítica(37°C) akat

Lks(San)—Catalasa; cont.cat.(37°C) µkat/kg

LSi—Cèl·lules; c.nom. × 109/L

MOs—Cèl·lules; fr.nom.(llista); expressat per: —

Cls(MOs)—Basòfils; fr.nom.

Cls(MOs)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom

Cls(MOs)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom.

1 o %

1 o %

1 o %



Cls(MOs)—Cèl·lules reticulars; fr.nom.

Cls(MOs)—Eosinòfils; fr.nom.

Cls(MOs)—Eritroblasts(basòfils); fr.nom.

Cls(MOs)—Eritroblasts(ortocromàtics); fr.nom.

Cls(MOs)—Eritroblasts(policromàtics); fr.nom.

Cls(MOs)—Limfoblasts; fr.nom.

Cls(MOs)—Limfòcits; fr.nom.

Cls(MOs)—Megacarioblasts; fr.nom.

Cls(MOs)—Megacariòcits; fr.nom.

Cls(MOs)—Megaloblasts; fr.nom.

Cls(MOs)—Metamielòcits; fr.nom.

Cls(MOs)—Mieloblasts; fr.nom.

Cls(MOs)—Mielòcits; fr.nom.

Cls(MOs)—Mielòcits(eosinòfils); fr.nom.

Cls(MOs)—Mielòcits(neutròfils); fr.nom.

Cls(MOs)—Monòcits; fr.nom.

Cls(MOs)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom.

Cls(MOs)—Neutròfils(segmentats); fr.nom.

Cls(MOs)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom.

Cls(MOs)—Promielòcits; fr.nom.

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

San—Cèl·lules atípiques; c.nom. × 109/L

Lks(San)—Cèl·lules atípiques; fr.nom 1 o %

San—Cèl·lules blàstiques; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. 1 o %

Lfs(San)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —

Lfs(Gan)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —

Lfs(Spl)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —

San—Cèl·lules plasmàtiques; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom. 1 o %

Cls(MOs)—Cèl·lules reticulars; fr.nom. 1 o %

Prt(FPC)—Cerebròsid-sulfatasa; cont.cat. µkat/kg

Pla—Cesi; c.subst. nmol/L

Pil—Cesi; cont.subst. µmol/kg

San—Cianur; c.subst. µmol/L

San—Ciclosporina; c.subst. µmol/L

Pla—Cininogen(120 000); c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Uri—Cistina/Creatinini; raó subst. x 103

Prt(Lks)—Cistina; cont.subst. µmol/kg

Prt(FPC)—Citocrom-c-oxidasa; cont.cat. µkat/kg

PSe—Citrat; c.subst. mmol/L

Sem(ejaculat)—Citrat; subst. mol



Prt(FPC)—Citrat-(si)-sintasa; cont.cat. µkat/kg

Pla—Citrulina; c.subst. mol/L

Uri—Citrulina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Clorur; c.subst. mmol/L

Suó(braç)—Clorur; c.subst.(postestilulació) mmol/L

Fae—Clostridium difficile; cont.arb. —

Sistema—Clostridium tetani; c.arb.({valors possibles}) —

San—Coagulació; temps S

Pla—Coagulació induïda per batroxobina; temps S

Pla—Coagulació induïda per ecarina; temps S

Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(INR; IRP 67/40) 1

Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(Pac/referència) 1

Pla—Coagulació induïda per ió calci; temps S

Pla—Coagulació induïda per russelactivasa X; temps S

Pla—Coagulació induïda per la trombina; temps S

Pla—Coagulació induïda per una superfície; temps rel.(Pac/referència) 1 o %

Pla—Cobalamina; c.subst. pmol/L

Pla—Cobalt; c.subst. nmol/L

Pil—Cobalt; cont.subst. µmol/kg

Uri—Cocaïna+metabòlits; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Cofactor II de l'heparina; c.subst. µmol/L

Pla—Colesterol; c.subst. mmol/L

Pla—Colesterol/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1

Pla—Colesterol d'HDL; c.subst. mmol/L

Pla—Colesterol d'HDL2; c.subst. mmol/L

Pla—Colesterol d'HDL2/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1

Pla—Colesterol d'HDL3; c.subst. mmol/L

Pla—Colesterol d'LDL; c.subst. mmol/L

Pla—Colesterol d'LDL/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1

Pla—Colesterol de VLDL; c.subst. mmol/L

Pla—Colinesterasa; c.cat. kat/L

Colinesterasa(Pla)—Colinesterasa(inhibida per la dibucaïna; 37 oC); fr.cat. 1 o %

Pla—Complex inhibidor 1 de l'activador del plasminogen de tipus tissular; c.subst. pmol/L

Pla—Complex plasmina-inhibidor de plasmina; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Complex trombina-antitrombina; c.subst. pmol/L

Pla—Complement C1q; c.arb.(hemòlisi; {valors possibles}) —

Pla—Complement C1q; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —

Pla—Complement C1q; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Complement C1q; c.subst. µmol/L

Pla—Complement C1s; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Complement C1r2-C1s2; c.arb.(immunoquím.¸ {valors possibles}) —

Pla—Complement C2; c.massa mg/L



Pla—Complement C2; c.subst. µmol/L

Pla—Complement C2; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Complement C2; c.arb.(hemòlisi; {valors possibles}) —

Pla—Complement C2; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —

Pla—Complement C3; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3; c.massa(CRM 470) g/L


Pla—Complement C3a; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3a; c.subst. µmol/L

Pla—Complement C3b; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3b; c.subst. µmol/L

Ers(San)—Complement C3c; nom.entític arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3c; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3c; c.massa g/L

Pla—Complement C3c; c.subst. µmol/L

Ers(San)—Complement C3d; nom.entític arb.({valors possibles}) —

Pla—Complement C3d; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Complement C4; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —

Pla—Complement C4; c.massa(CRM 470) g/L


Pla—Complement C4; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Complement C4a; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —




Pla—Complement C5; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Complement C5a; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —




Pla— Complement C6; c.subst. µmol/L



Pla—Component C7; c.subst. µmol/L





Ers(San)—Complement+immunoglobulina; nom.entític arb.({valors possibles}) ("Coombs directe") —

Uri—Coproporfirines I; c.subst. nmol/L

Uri—Coproporfirinas I+III/Creatininio; cociente subst. x 106

Fae(seca)—Coproporfirinas I+III; cont.subst. µmol/kg

Uri—Coproporfirines I/Creatinini; raó subst. x 106



Uri—Coproporfirines III; c.subst. nmol/L

Uri—Coproporfirines III/Creatinini; raó subst. x 106

Uri—Coriogonadotropina; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Coriogonadotropina; c.subst.arb.(IS 75/537) int.u./L

Pla—Coriogonadotropina(cadena ); c.subst.arb.(IRP 75/569) int.u./L

Pla—Coriogonadotropina(cadena ); c.subst.arb.(IRP 75/551) int.u./L

Pla—Coriomamotropina; c.subst. nmol/L

Pla—Coriomamotropina; c.subst.arb.(IRP 73/545) int.u./L

Pla—Corticotropina; c.subst. pmol/L

Pla—Corticotropina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Cortisol; c.subst. nmol/L

Pla—Cortisol(lliure); c.subst. nmol/L

Uri—Cortisol/Creatinini; raó subst. x 103

Exsudat faringoamigdalar—Corynebacterium diphtheriae; c.arb.({valors possibles}) —

Ers(San)—Cos d'Heinz(format in vitro); nom.entític arb. —

Ers(San)—Cos d'Heinz(format in vivo); nom.entític arb. —

Pla—Cotinina; c.subst. nmol/L

Pla—Coronavirus; c.arb. —

Pla—Coure (I+II); c.subst. µmol/L

Prt(CVC)—Coure (I+II); cont.subst. µmol/kg

Sistema—Coxsackievirus; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Coxsackievirus; tàxon —

Pla—Creatina-cinasa; c.cat. kat/L

Pla—Creatina-cinasa 2; c.cat. kat/L

Pla—Creatina-cinasa 2; c.massa g/L

LAs—Creatinini; c.subst. mol/L

Pla—Creatinini; c.subst. mol/L

Pla—Crioaglutinina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Crioglobulina; c.arb.({valors possibles}) —

LSi—Cristalls; tàxon —

Pla—Crom(III); c.subst. nmol/L

Lks(San)—Crom(III); cont.subst. nmol/kg

Sistema—Cryptococcus; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Fae—Cryptosporidium parvum; cont.arb. —

Fae—Cyclospora; c.arb.({valors possibles}) —

Ren—Depuració de calci(II); cabal vol. mL/s

Ren—Depuració de creatinini; cabal vol.(24 h) mL/s

Ren—Depuració de creatinini; cabal vol.(24 h; corregit per la superfície corporal) mL/s

Pla—Desoxicortisol; c.subst. mmol/L

Hb(aSan)—Desoxihemoglobina; fr.subst. 1

Hb(cadena ; San)—N-(1-Desoxifructos-1-il)hemoglobina(cadena ); fr.subst. mmol/mol



Uri—Desoxipiridinolina/Creatinini; raó subst. x 106

Fae—Dientamoeba fragilis; cont.arb. —

Pla—Digoxina; c.subst. mol/L

Prt(FPC)—Dihidrolipoamida-deshidrogenasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Dímer D de fibrina; c.massa mg/L

Alè—Diòxid de carboni(14CO2); c.arb.({valors possibles}) —

aPla—Diòxid de carboni; c.subst. mmol/L

vPla—Diòxid de carboni; c.subst. mmol/L

aPla—Diòxid de carboni; tensió(37 °C) kPa

vPla—Diòxid de carboni; tensió(37 °C) kPa

Pla—Disopiramida; c.subst. mol/L

Sistema—DNA de Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—DNA de l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—DNA de l'herpesvirus humà 3; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—DNA de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—DNA de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —

Secreció—DNA de l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—DNA del papilomavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —

Material bronquial—DNA de Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —

Spu—DNA de Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—DNA del virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—DNA del virus de l'hepatitis B; c.nom. x 106

LCR—Echovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Echovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Elastases leucocítiques; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Encephalitozoon; c.arb.({valors possibles}) —

Biòpsia—Entamoeba histolytica; cont.arb. —

Fae—Entamoeba histolytica; cont.arb. —

Ano—Enterobius vermicularis(ous); c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Enterobius vermicularis(ous); cont.arb. —

Fae—Enterobius vermicularis(ous); cont.nom. —

Fae—Enterobius vermicularis; cont.arb. —

Sistema—Enterococcus (vancomicin resistents); c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Enterovirus; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —

San—Entitats cel·lulars; fr.nom.; expressat per:



San—Entitats leucocítiques; c.nom.(llista; “fórmula”); expressat per:

San—Leucòcits; c.nom.

San—Basòfils; c.nom.

San—Cèl·lules atípiques; c.nom.

San—Cèl·lules blàstiques; c.nom.

San—Cèl·lules plasmàtiques; c.nom.

San—Eosinòfils; c.nom.

San—Limfoblasts; c.nom.

San—Limfòcits; c.nom.

San—Metamielòcits; c.nom

San—Mieloblasts; c.nom.

San—Mielòcits; c.nom.

San—Monòcits; c.nom.

San—Neutròfils(presegmentats); c.nom.

San—Neutròfils(segmentats); c.nom.

San—Promielòcits; c.nom.

—

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

× 109/L

San—Entitats leucocítiques; fr.nom.(llista; “fórmula”); expressat per:

Lks(San)—Basòfils; fr.nom.

Lks(San)—Cèl·lules atípiques; fr.nom

Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom

Lks(San)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom

Lks(San)—Eosinòfils; fr.nom.

Lks(San)—Limfoblasts; c.nom.

Lks(San)—Limfòcits; fr.nom.

Lks(San)—Metamielòcits; fr.nom

Lks(San)—Mieloblasts; fr.nom.

Lks(San)—Mielòcits; fr.nom.

Lks(San)—Monòcits; fr.nom.

Lks(San)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom.

Lks(San)—Neutròfils(segmentats); fr.nom.

Lks(San)—Promielòcits; fr.nom.

—

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

Uri—Entitats microscòpiques; prop.arb. (sediment; microscòpia; llista);expressat per:

Uri—Bacteris; c.arb.({valors possibles})

Uri—Cèl·lules epitelials; c.arb.({valors possibles})

Uri—Cilindres granulosos; c.arb.({valors possibles})

Uri—Cilindres eritrocítics; c.arb.({valors possibles})

Uri—Cilindres hial·lins; c.arb.({valors possibles})

Uri—Eritròcits; c.arb.({valors possibles})

Uri—Fongs; c.arb.({valors possibles})

Uri—Leucòcits; c.arb.({valors possibles})

Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles})

—

—

—

—

—

—

—

—

—

CUr—Entitats moleculars; tàxon(“composició càlcul urinari”) —



Uri—Entitats moleculars; prop.arb.(tira reactiva; llista); expressat per:

Uri—Bilirubina; c.arb.({valors possibles})

Uri—Esterases leucocítiques; c.arb.({valors possibles})

Uri—Glucosa; c.arb.({valors possibles})

Uri—Hemoglobina(Fe); c.arb.({valors possibles})

Uri—Acetoacetat; c.arb.({valors possibles})

Uri—Nitrit; c.arb.({valors possibles})

Uri—Proteïna; c.arb.({valors possibles})

Uri—Urobilinogen; c.arb.({valors possibles})

—

—

—

—

—

—

—

—

Spu—Eosinòfils; c.arb.({valors possibles}) —

San—Eosinòfils; c.nom. 1/L

Cls(MOs)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %

Lks(sistema)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %

Sistema—Epidermophyton floccosum; cont.arb. —

Ers(MOs)—Eritroblasts; fr.nom. 1 o %

Ers(San)—Eritroblasts; fr.nom. 1 o %

Ers(MOs)—Eritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %

Ers(San)—Eritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %

Ers(MOs)—Eritroblasts(ortocromàtic); fr.nom. 1 o %

Ers(San)—Eritroblasts(ortocromàtic); fr.nom. 1 o %

Ers(MOs)—Eritroblasts(policromàtic); fr.nom. 1 o %

Ers(San)—Eritroblasts(policromàtic); fr.nom. 1 o %

San—Eritròcits; c.nom. 1/L

Uri—Eritròcits; c.nom. × 106/L

San—Eritròcits; fr.vol. 1 o %

San—Eritròcits; vol.entític fL

Ers(LAm)—Eritròcits amb hemoglobina F; fr.nom. 1

Ers(sang vaginal)—Eritròcits amb hemoglobina F; fr.nom. 1

Pla—Eritrolisina ("bifàsica"); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Eritrolisina ("bifàsica")(IgG); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Eritrolisina("calenta"); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Eritrolisina("freda"); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Eritrolisina("freda")(IgM); c.subst.arb. (udp)*

Pla—Eritropoetina; c.subst.arb.(immunoquím; IS 87/684) int. u./L

San—Eritrosedimentació; long.(procediment) Mm

Sistema—Escherichia coli; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Escherichia coli; c.nom. 1/L

Femta—Escòlex o proglòtides de Taenia; c.arb. —

Prt(FPC)—Esfingomielina-fosfodiesterasa; cont.cat. kat/kg

Sem—Espermatozoides; c.nom. 1/L



Sem—Espermatozoides; prop.arb.(morfologia; llista), expressat per:

Sem—Espermatozoides(euformes); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(amb defectes cefàlics); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(amb defectes del segment central); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(amb defectes flagel·lars); fr.nom.

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

Sem—Espermatozoides; prop.arb.(motilitat; llista), expressat per:

Sem—Espermatozoides(mòbils progressius ràpids); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(mòbils progressius lents); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(mòbiles no progressius); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(inmòbils); fr.nom.

Sem—Espermatozoides(vius); fr.nom.

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

Sem—Espermatozoides(aglutinats); fr.nom. 1 o %

Sem—Espermatozoides(ejaculats); nom. 1

Pla—Estany; c.subst. nmol/L

Uri—Esterases leucocítiques; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Estradiol-17; c.subst. pmol/L

Pla—Estriol; c.subst. nmol/L

Lks(San)—Estronci; cont.subst. nmol/kg

Pla—Estronci; c.subst. nmol/L

Pla—Etanol; c.subst. mmol/L

Pla—Etosuximida; c.subst. µmol/L

aPla—Excés de base(grup enllaçant d'H+); c.subst. mmol/L

vPla—Excés de base(grup enllaçant d'H+); c.subst. mmol/L

Pac(Uri)—Excreció d'àcid(H+); cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció d'àcid xanturènic; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'adrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'adrenalini+noradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'albúmina; cabal massa(24 h; CRM 470) mg/d

Pac(Uri)—Excreció d'albúmina; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)— Excreció d'aldosterona; cabal subst.(24 h) nmol/d

Pac(Uri)—Excreció de 5-aminolevulinat; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac(Uri)— Excreció d'amoni; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac(Uri)—Excreció de cadmi; cabal subst.(24 h) nmol/d

Pac(Uri)—Excreció de calci(II); cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Fae)—Excreció de carboxilat alifàtic(C14-C26+èsters); cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de clorur; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24 h) nmol/d

Pac(Uri)—Excreció de coure; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac(Uri)—Excreció de creatinini; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de dopamina; cabal subst.(24 h) nmol/d

Pac(Uri)—Excreció de glucosa; cabal subst.(24 h) mmol/d



Pac(Uri)—Excreció de fosfat; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de 5-hidroxiindolilacetat; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de 4-hidroxi-3-metoxifenilacetat; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de 4-hidroxi-3-metoximandelat; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'hidroxiprolina; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'hipurat; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac(Uri)—Excreció d'ió potassi; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció d'ió sodi; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de magnesi(II); cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció de mercuri; cabal subst.(24 h) nmol/d

Pac(Uri)—Excreció de 3-metoxiadrenalini+3-metoxinoradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de nitrogen; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de noradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d’or; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac—Excreció d’orina; cabal vol. L/d

Pac(Uri) Excreció d'oxalat; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de plom; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de porfirines; cabal subst.(24 h) µmol/d

Pac(Uri)—Excreció de porfobilinogen; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció de proteïna; cabal massa(24 h) g/d

Pac(Uri)—Excreció de riboflavina; cabal subst.(24 h) mol/d

Pac(Uri)—Excreció d'urat; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pac(Uri)—Excreció d'urea; cabal subst.(24 h) mmol/d

Pla—Factor V de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor V de la coagulació; c.subst.arb.( immunoquím.) (udp)*

Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.(coagul.) nmol/L

Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 84/665) kint.u./L

Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L

Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul. ; IS 97/586) kint.u./L

Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 97/586) kint.u./L

Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 97/586) kint.u./L

Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 84/665) kint.u./L

Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L

Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 84/665) int.u./L

Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L

Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 94/746) kint.u./L

Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) (udp)*



Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.( immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.arb.( enz.) (udp)*

Pla—Factor XIII de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Factor XIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.-lisis) (udp)*

Pla—Factor B del complement; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —

Pla—Factor B del complement; c.massa mg/L

Pla—Factor B del complement; c.subst. µmol/L

Pla—Factor B del complement; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Factor de creixement insulinoide I; c.subst. nmol/L

Pla—Factor de creixement insulinoide I; c.subst.arb.(IS 91/554) int.u./L

Pla—Factor de creixement insulinoide II; c.subst. nmol/L

Pla—Factor H del complement; c.massa mg/L

CGa—Factor intrínsec; c.subst. nmol/L

aPla—Factor natriurètic atrial; c.subst.arb.(IS 85/669) int.u./L

Pla—Factor trombocític 4; c.subst.arb.(IS 83/505) int.u./L

Pla—Factor von Willebrand; c.subst.arb.(activitat del cofactor de la ristocetina; IS 97/586) kint.u./L

Pla—Factor von Willebrand; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 97/586) kint.u./L

Pla—Factors reumatoides; c.subst.arb.(IS 64/2) kint.u./L

Fae—Fasciola hepatica(ous); cont.arb. —

Pla—Fenilalanina; c.subst. mol/L

Uri—Fenilalanina/Creatinini; raó subst. x 103

Prt(FPC)—Fenilalanina-4-monooxigenasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Fenilalanina-4-monooxigenasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Fenitoïna; c.subst. µmol/L

Pla—Fenobarbital; c.subst. µmol/L

Pla—Ferritina; c.massa µg/L

Pla—Ferritina; c.subst. pmol/L

Pla—Ferro; c.subst. µmol/L

Eritroblasts(San)—Ferro; cont.subst.arb.({0; 1; 2; 3}) —

Pla—Ferroxidasa; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Ferroxidasa; c.subst. µmol/L

LAm—1-Fetoproteïna; c.massa µg/L

LAm—1-Fetoproteïna; c.subst. nmol/L

LAm—1-Fetoproteïna; c.subst.arb.(IS 72/225) int.u./L

Pla—1-Fetoproteïna; c.massa µg/L

Pla—1-Fetoproteïna; c.subst. nmol/L

Pla—1-Fetoproteïna; c.subst.arb.(IS 72/225) kint.u./L

Pla—Fibrina soluble; c.arb.(gelificació per etanol; {valors possibles}) —

Pla—Fibrina soluble; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

Pla—Fibrinogen; c.massa(immunoquím.) g/L

Pla—Fibrinogen; c.subst.(coagul.) µmol/L



Pla—Fibrinogen; c.subst.(immunoquím.) µmol/L

Pla—Fibrinopèptid A; c.subst. nmol/L

Pla—Fibrinopèptid B; c.subst. nmol/L

Pla—Fibrinopèptid B(1-14); c.subst. nmol/L




Pla—Fibronectina; c.subst. µmol/L

Pla—Fluorur; c.subst. µmol/L

Ers(San)—Folats; c.subst. nmol/L

Pla—Folats; c.subst. nmol/L

Pla—Fol·litropina; c.subst. pmol/L

Pla—Fol·litropina; c.subst.arb.(IS 83/575) int.u./L

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; {valors possibles}); expressat per:

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(amfotericina B; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(fluconazole; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(flucitosina; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(griseofulvina; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(itraconazole; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(ketoconazole; {especifiqueu l'escala})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(pentamidina; {valors possibles})

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(terbinafina; {valors possibles})

—

—

—

—

—

—

—

—

Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.( antibiòtics; concentració mínima inhibitòria; llista); expressat per:

Sistema—Amfotericina B; c.subst.llindar

Sistema—Fluconazole; c.subst.llindar

Sistema—Flucitosina; c.subst.llindar

Sistema—Griseofulvina; c.subst.llindar

Sistema—Itraconazole; c.subst.llindar

Sistema—Ketoconazole; c.subst.llindar

Sistema—Pentamidina; c.subst.llindar

Sistema—Terbinafina; c.subst.llindar

mol/L

mol/L

mol/L

mol/L

mol/L

mol/L

mol/L

mol/L

Sistema—Fongs; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Pil—Fongs; tàxon —

Sistema—Fongs; tàxon(cultiu) —

SVa—Fongs; tàxon —

Pla—Fosfat; c.subst. mmol/L

Pla—5-Fosfat de piridoxal; c.subst. nmol/L

Pla—Fosfatasa alcalina; c.cat. kat/L

Pla—Fosfatasa alcalina ósea; c.cat. kat/L

LAm—3-sn-Fosfatidilcolina/Esfingomielina; raó massa 1

Prt(Lks)—Fosfoglicerat-cinasa; cont.cat. kat/kg

Pla—,-Fosfopiruvat-hidratasa; c.massa g/L

Pla—Fragments de fibrina; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*



Pla—Fragments de fibrina+fragments de fibrinogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Fragments de fibrinogen; c.subst.arb. (udp)*

LAm—Fructocinasa; c.cat.(37 °C) µkat/L

PSe—Fructosa; c.subst. mmol/L

Sem(ejaculat)—Fructosa; subst. mmol

Pla—Fructosa-bisfosfat-aldolasa; c.cat. kat/L

Pla—Fructosamina; c.subst. mmol/L

Pla—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Fumarat-hidratasa; cont.cat.(37 °C) µkat/kg

Pla—Galactocinasa; c.cat.(37 °C) µkat/L

Prt(Lks)—Galactocinasa; cont.cat.(37 °C) µkat/kg

Erc(San)—Galactosa-1-fosfat; subst.entítica amol

Prt(FPC)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg

Pla—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—Galactosilceramidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Galactosilceramidasa; cont.cat. kat/kg

SVa—Gardnerella vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Gastrina; c.subst. pmol/L

DNA(San)—Gen AAT; var.seq —

DNA(San)—Gen ABCD1; var.seq —

DNA(San)—Gen ACE; var.seq —

DNA(San)—Gen AML1-ETO; fusió —

DNA(San)—Gen ALSTD1; var.seq —

DNA(San)—Gen APC; var.seq. —

DNA(San)—Gen APOE; var.seq. —

DNA(San)—Gen AR; var.seq. —

DNA(San)—Gen ATM; var.seq. —

DNA(San)—Gen ATP7B; var.seq. —

DNA(San)—Gen BCL1-IGH; fusió —

DNA(San)—Gen BCL2-IGH; fusió —

DNA(San)—Gen BCR-ABL1; fusió —

DNA(San)—Gen BRCA1; var.seq. —

DNA(San)—Gen BRCA2; var.seq. —

DNA(San)—Gen CBF-MYH11; fusió —

DNA(San)—Gen CDH1; var.seq. —

DNA(San)—Gen CDKN2A; var.seq. —



DNA(San)—Gen CFTR; var.seq. —

DNA(San)—Gen cMYC-IGH; fusió —

DNA(San)—Gen COL1A1; var.seq. —

DNA(San)—Gen COL4A5; var.seq. —

DNA(San)—Gen CYP21A2; var.seq. —

DNA(San)—Gen DCR; var.seq. —

DNA(San)—Gen DMD; var.seq. —

DNA(San)—Gen DMPK; var.seq. —

DNA(San)—Gen E2A-PBX1; fusió —

DNA(San)—Gen F5; var.seq. —

DNA(San)—Gen FRAXE; var.seq. —

DNA(San)—Gen FRDA; var.seq. —

DNA(San)—Gen FSHMD1A; var.seq. —

DNA(San)—Gen GCK; var.seq. —

DNA(San)—Gen HBB; var.seq. —

DNA(San)—Gen HD; var.seq. —

DNA(San)—Gen HEXA; var.seq. —

DNA(San)—Gen HFE; var.seq. —

DNA(San)—Gen HNF1; var.seq. —

DNA(San)—Gen MEN1; var.seq. —

DNA(San)—Gen MLH1; var.seq. —

DNA(San)—Gen MLL-AF4; fusió —

DNA(San)—Gen MSH2; var.seq. —

DNA(San)—Gen MSH6; var.seq. —

DNA(San)—Gen NB; var.seq. —

DNA(San)—Gen NF1; var.seq. —

DNA(San)—Gen NF2; var.seq. —

DNA(San)—Gen NOTCH3; var.seq. —

DNA(San)—Gen PAF; var.seq. —

DNA(San)—Gen PARK1; var.seq. —

DNA(San)—Gen PMP; var.seq. —

DNA(San)—Gen PMP22; var.seq. —

DNA(San)—Gen PAX5-IGH; fusió —

DNA(San)—Gen PML-RAR; fusió —

DNA(San)—Gen PMS1; var.seq. —

DNA(San)—Gen PMS2; var.seq. —

DNA(San)—Gen PROP1; var.seq. —

DNA(San)—Gen RB1; var.seq. —

DNA(San)—Gen RET; var.seq. —

DNA(San)—Gen SCA7; var.seq. —

DNA(San)—Gen SDHB; var.seq. —

DNA(San)—Gen SLURP1; var.seq. —

DNA(San)—Gen SCA7; var.seq. —



DNA(San)—Gen SMAIII; var.seq. —

DNA(San)—Gen SNRPN; var.seq. —

DNA(San)—Gen SOD1; var.seq. —

DNA(San)—Gen STK11; var.seq. —

DNA(San)—Gen TEL-AML1; fusió —

DNA(San)—Gen UBE3A; var.seq. —

DNA(San)—Gen VDR; var.seq. —

DNA(San)—Gen VHL; var.seq. —

DNA(San)—Gen WT1; var.seq. —

Pla—Gentamicina; c.subst. mol/L

Fae—Giardia lamblia(quist); cont.arb. —

CDu—Giardia lamblia(trofozoït); c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Giardia lamblia(trofozoït); cont.arb. —

Uri—Glicina/Creatinini; raó subst. x 103

Hb(Fe;San)—Glicohemoglobina(Fe); fr.subst. 1 o %

Pla—Globulina enllaçant d'hormones sexuals; c.subst. nmol/L

Pla—1-Globulines; c.massa g/L

Prt(Pla)—1-Globulines; fr.massa 1 o %

Pla—2-Globulines; c.massa g/L

Prt(Pla)—2-Globulines; fr.massa 1 o %

Pla—-Globulines; c.massa g/L

Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa 1 o %

Pla—-Globulines; c.massa g/L

Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa 1 o %

Pla—Glucagó; c.massa g/L

Pla—Glucagó; c.subst. pmol/L

Pla—Glucagó; c.subst.arb.(IS 69/194) int.u./L

Pla—Glucagó+proglucagó(1-61); c.subst. pmol/L

Uri—Glucosa; c.arb.({valors possibles}) —

LAm—Glucosa; c.subst. mmol/L

LAs—Glucosa; c.subst. mmol/L

LCR—Glucosa; c.subst. mmol/L

LPe—Glucosa; c.subst. mmol/L

LPl—Glucosa; c.subst. mmol/L

Pla—Glucosa; c.subst. mmol/L

San(capil·lar)—Glucosa; c.subst. mmol/L

LCR—Glucosa; c.subst.rel.(LCR/Pla) 1

LSi—Glucosa; c.subst.rel.(LSi/Pla) 1

Pla—Glucosa-6-fosfatasa; c.cat. µkat/L

Prt(Lks)—Glucosa-6-fosfatasa; cont.cat. kat/kg

Ers(San)—Glucosa-6-fosfat-1-deshidrogenasa; act.cat.entítica akat



Prt(Lks)—Glucosa-6-fosfat-isomerasa; cont.cat. kat/kg

PSe—-Glucosidasa; c.cat. µkat/L

Sem(ejaculat)—-Glucosidasa; act.cat. akat

Prt(FPC)—Glucosilceramidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Glucosilceramidasa; cont.cat. kat/kg

Pla—-Glucuronidasa; c.cat. µkat/L

Prt(FPC)—-Glucuronidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-Glucuronidasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Glutamat-deshidrogenasa NAD(P)+; c.cat.(37 °C) kat/L

Uri—Glutamina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—-Glutamiltransferasa; c.cat. kat/L

San—Glutatió-peroxidasa; c.cat. µkat/L

Ers(San)—Glutatió-reductasa (NADPH) ; act.cat.entítica akat

Sistema—Haemophilus ducreyi; c.arb.({valors possibles}) —

LCR—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —

San—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Haptocorrina; c.subst. pmol/L

Pla—Haptoglobina; c.massa(CRM 470). g/L

Pla—Haptoglobina; c.subst. µmol/L

Biòpsia—Helicobacter pylori; cont.arb.(cultiu) —

Uri—Hemoglobina; c.arb.({valors possibles}) —

Ers(San)—Hemoglobina; c.massa g/L

San—Hemoglobina; c.massa g/L

San(cordó)—Hemoglobina; c.massa g/L

Fae—Hemoglobina; cont.subst. —

Ers(San)—Hemoglobina; massa entítica pg

Ers(San)—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L

San—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L

San(cordó)—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L

Ers(San)—Hemoglobina(Fe); subst.entítica fmol

Hb(Fe;San)—Hemoglobina A1c(Fe); fr.subst.(IFCC) mmol/mol

Hb(Fe;San)—Hemoglobina A2(Fe); fr.subst. 1 o %

Hb(Fe;San)—Hemoglobina C(Fe); fr.subst. 1 o %

Hb(Fe;San)—Hemoglobina D(Fe); fr.subst. 1 o %

Hb(Fe;San)—Hemoglobina E(Fe); fr.subst. 1 o %

Hb(Fe;San)—Hemoglobina F(Fe); fr.subst. 1 o %

San—Hemoglobina(inestable al calor)(Fe); c.arb.({valors possibles}) —

Hb(Fe; San)—Hemoglobina(inestable al calor)(Fe); fr.massa 1 o %

LCR(exempt de cèl·lules)—Hemoglobina+metabòlits; c.arb.({valors possibles}) —

San—Hemoglobina(termolàbil)(Fe); c.arb.({valors possibles}) —

Hb(San)—Hemoglobina(termolàbil)(Fe); fr.subst. 1 o %



Hb(Fe; San)—Hemoglobina S(Fe); fr.subst. 1 o %

San—Hemoglobines; tàxon —

San—Hemoglobines atípiques; tàxon —

Pla—Hemopexina; c.subst. µmol/L

Pac—Sagnia capil·lar; temps(Ivy) S

Uri—Hemosiderina; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Pla—Heparina; c.subst.arb.(coag.; IS 82/502) int.u./L

Pla—Heparina; c.subst.arb.(enz.; IS 82/502) int.u./L

Pla—Heparina(massa molar baixa); c.subst.arb.(coag.; IS 85/600) kint.u./L

Pla—Heparina(massa molar baixa); c.subst.arb.(enz.; IS 85/600) kint.u./L

Sistema—Herpesvirus humà 1; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —


Sistema—Herpesvirus humà 3; c.arb.(cultiu¸{valors possibles}) —


Pla—Hidrogenocarbonat; c.subst.(pCO2 = 5,3 kPa; 37 ºC) mmol/L

Pla(aSan)—Hidrogenocarbonat; c.subst. mmol/L

Pla(vSan)—Hidrogenocarbonat; c.subst. mmol/L

Pla—(24R)-Hidroxicalcidiol; c.subst. nmol/L

LCR—5-Hidroxiindolilacetat; c.subst. nmol/L

Uri—5-Hidroxiindolilacetat/Creatinini; raó subst. x 103

Ers—Hidroximetilbilà-sintasa; act.cat.entítica akat

Prt(Lks)—Hidroximetilglutaril-CoA-liasa; cont.cat. µkat/kg

Uri—4-Hidroxi-3-metoxifenilacetat/Creatinini; raó subst. x 103

Uri—4-Hidroxi-3-metoximandelat/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—17--Hidroxiprogesterona; c.subst. nmol/L

Uri—Hidroxiprolina/Creatinini; raó subst. x 103

San—Histamina; c.subst. µmol/L

Pla—Histidina; c.subst. mol/L

Uri—Histidina/Creatinini; raó subst. x 103

Sistema—Histoplasma capsulatum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Homocisteïna; c.subst. µmol/L

Fae—Hymenolepis diminuta(ous); cont.arb. —

Fae—Hymenolepis nana(ous); cont.arb. —

Prt(FPC)—L-Iduronidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—L-Iduronidasa; cont.cat. kat/kg

Ers(San)—Immunoglobulin A; nom.entític arb.({valors possibles}) —

Pla—Immunoglobulina A; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Immunoglobulina A; c.subst. µmol/L

Sistema—Immunoglobulina A secretòria; c.subst. µmol/L

Pla—Immunoglobulina D; c.subst. µmol/L

Pla—Immuglobulina E; c.subst.arb.(IRP 75/502) kint.u./L

Pla—Immunoglobulina estimulant de la tiroide; c.arb.({valors possibles}) —



Ers(San)—Immunoglobulin G; nom.entític arb.({valors possibles}) —

Pla—Immunoglobulina G; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Immunoglobulina G; c.subst. µmol/L

Pla—Immunoglobulina G1; c.massa g/L



Pla—Immunoglobulina G4; c.massa. g/L

Ers(San)—Immunoglobulin M; nom.entític arb.({valors possibles}) —

Pla—Immunoglobulina M; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Immunoglobulina M; c.subst. µmol/L

Pla—Inhibidor 1 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

Pla—Inhibidor 1 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Inhibidor 2 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

Pla—Inhibidor 2 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Inhibidor de la coagulació via factor tissular; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Inhibidor del complement C1-esterasa; c.massa g/L

Pla—Inhibidor del complement C1-esterasa; c.subst. µmol/L

Pla—Inhibidor del complement C1-estearasa; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

Pla—Inhibidor de la plasmina; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*

Pla—Inhibina A; c.subst. pmol/L

Pla—Inhibina A; c.subst.arb.(IS 91/624) kint.u./L

Pla—Inhibina B; c.subst. pmol/L

Pla—Inhibina B; c.subst.arb.(IRR 96/784) int.u./L

Pla—Insulina; c.subst. pmol/L

Pla—Insulina; c.subst.arb.(IRP 66/304) int.u./L

Pla—Ió calci(II); c.subst. mmol/L

Pla—Ió calci(II); c.subst.(pH = 7,40) mmol/L

LPl—Ió hidrogen; pH 1

Sem—Ió hidrogen; pH 1

Uri—Ió hidrogen; pH 1

aPla—Ió hidrogen; pH(37 °C)

Nota: Aquesta propietat biològica també es pot descriure com Pac— Plasma(arterial); pH(37 °C)

1

vPla—Ió hidrogen; pH(37 °C)

Nota: Aquesta propietat biològica també es pot descriure com Pac— Plasma(venós); pH(37 °C)

1

Pla—Ió liti; c.subst. mmol/L

Pla—Ió magnesi(II); c.subst. mmol/L

Pla—Ió potassi; c.subst. mmol/L

Pla—Ió sodi; c.subst. mmol/L

Sud—Ió sodi; c.subst. mmol/L

Uri—Ió sodi/Ió potassi; raó subst. 1

Pla—Isoleucina; c.subst. mol/L

Uri—Isoleucina/Creatinini; raó subst. x 103

Fae—Isospora belli(oocists); cont. arb. —



Pla—Kanamicina; c.subst. mol/L

Sistema—Klebsiella; tàxon —

Ers(San)—Lactasa; act.cat.entítica akat

LCR—Lactat; c.subst. mmol/L

aPla—Lactat; c.subst. mmol/L

vPla—Lactat; c.subst. mmol/L

aSan—Lactat; c.subst. mmol/L

vSan—Lactat; c.subst. mmol/L

LPl—Lactat-deshidrogenasa; c.cat. kat/L

Pla—Lactat-deshidrogenasa; c.cat. kat/L

Pla—Lactat-deshidrogenasa 1; c.cat. kat/L

LAs—Lactat deshidrogenasa; c.cat.(37 °C)/Pla—Lactat deshidrogenasa; c.cat.(37 °C)

Sistema—Legionella; c.arb.({valors possibles}) —

Biòpsia—Leishmania; c.arb.({valors possibles}) —

MOs—Leishmania donovani; cont.arb. —

Pla—Leptina; c.subst. nmol/L

Sistema— Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Leucina; c.subst. mol/L

Uri—Leucina/Creatinini; raó subst. × 103

LAs—Leucòcits; c.nom. × 106/L

LCR—Leucòcits; c.nom. × 106/L

LPe—Leucòcits; c.nom. × 106/L

LSi—Leucòcits; c.nom. × 106/L

San—Leucòcits; c.nom. × 109/L

San—Limfoblasts; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Limfoblasts; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Limfoblasts; fr.nom. 1 o %

San—Limfòcits; c.nom. 1/L

Cls(MOs)—Limfòcits; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Limfòcits; fr.nom. 1 o %

San—Limfòcits B; c.nom. 1/L

Lks(San)—Limfòcits B; fr.nom. 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD19+; fr.nom. 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD2+CD56+; fr.nom 1 o %


Lfs(San)—Limfòcits CD3+; fr.nom 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD20+CD23+; fr.nom 1 o %



Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+ / Limfòcits CD3+CD8+; raó nom. 1





Lfs(San)LimfòcitsCD3+CD4+CD29+/LimfòcitsCD3+CD4+CD4+5RA; raó nom. 1

Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD4+5RA; fr.nom 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD4+5RO; fr.nom 1 o %

Lfs(San)—LimfòcitsCD3+CD4+CD4+5RO/Limfòcits CD3CD4+CD4+5RA; raó nom. 1

Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD62+L (CD4+p80); fr.nom 1 o %


Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+HLA-DR; fr.nom 1 o %


Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD11+b ; fr.nom 1 o %



Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD4+5RA; fr.nom 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD4+5RO; fr.nom 1 o %



Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+HLA-DR; fr.nom 1 o %

Lfs(San)—Limfòcits CD95+; fr.nom 1 o %

San—Limfòcits T; c.nom. 1/L

Lks(San)—Limfòcits T; fr.nom. 1 o %

San—Limfòcits T CD4; c.nom. 1/L

Lks(San)—Limfòcits T CD4; fr.nom. 1 o %

San—Limfòcits T CD4/ Limfòcits T CD8; raó nom. 1

San—Limfòcits T CD8; c.nom. 1/L

Lks(San)—Limfòcits T CD8; fr.nom. 1 o %

San—Limfòcits; tàxon(HLA-A,B,C) —

San—Limfòcits; tàxon(HLA-DP) —

San—Limfòcits; tàxon(HLA-DR-DQ) —

San—Limfòcits; tàxon(HLA-Dw) —

Pac(Fae)—Lípid; cabal massa g/d

Fae(seca)—Lípid; fr.massa 1 o %

Pla—Lipoproteïna (a); c.massa mg/L

Pla—Lipoproteïna-lipasa; c.cat. µkat/L

Sem—Liqüefacció; temps min

Pac—Líquid ascític; prop.arb. —

Pac—Líquid cefaloraquídi; prop.arb. —

Pac—Líquid cefaloraquídi; color(incolor; groguenc) —

Pac—Líquid pericàrdic; prop.arb. —

Pac—Líquid pleural; prop.arb. —

Pac—Líquid sinovial; prop.arb. —

Uri—Lisozima; c.cat.( 37 °C) kat/L

Mec—Listeria monocytogenes; cont.arb. —

LCR—Listeria monocytogenes; c.arb.({valors possibles}) ` —

San—Listeria monocytogenes; c.arb.({valors possibles}) —



Pla—Lutropina; c.subst. pmol/L

Pla—Lutropina; c.subst.arb.(IS 80/552) int.u./L

Pla—2-Macroglobulina; c.massa(CRM 470) g/L

Pla—Magnesi(II); c.subst. mmol/L

Uri—Magnesi(II)/Creatinin; raó subst. 1

Pla—Manganès; c.subst. nmol/L

Prt(FPC)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(FPC)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg

San—Megacarioblasts; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Megacarioblasts; fr.nom. 1 o %

Cls(MOs)—Megacariòcits; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Megacariòcits; fr.nom. 1 o %

San—Megaloblasts; c.arb.({valors possibles}) —

Ers(San)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %

Cls(MOs)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %

Pla—Mercuri; c.subst. nmol/L

Lks(San)—Mercuri; cont.subst nmol/kg

Hb(Fe; San)—Metahemoglobina(Fe); fr.massa 1

San—Metamielòcits; c.nom × 109/L

Cls(MOs)—Metamielòcits; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Metamielòcits; fr.nom. 1 o %

Prt(FPC)—Metilcrotonoil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Metilcrotonoil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Metionina; c.subst. mol/L

Uri—Metionina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Metotrexat; c.subst. mol/L

Uri—3-Metoxiadrenalini+3-metoxinoradrenalini/Creatinin; raó subst. x 106

Pla—Micofenolat; c.subst. mol/L

Uri—1-Microglobulina; c.subst. µmol/L

Pla—2-Microglobulina; c.subst. nmol/L

San—Mieloblasts; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Mieloblasts; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Mieloblasts; fr.nom. 1 o %

San—Mielòcits; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Mielòcits; fr.nom. 1 o %

Cls(MOs)—Mielòcits(eosinòfils); fr.nom. 1 o %

Cls(MOs)—Mielòcits(neutròfils); fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Mielòcits; fr.nom. 1 o %



PlaMioglobina; c.subst. µmol/L

Pla—Molibdè; c.subst. nmol/L

Pil—Molibdè; cont.subst. µmol/kg

San—Monòcits; c.nom. 1/L

Cls(MOs)—Monòcits; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Monòcits; fr.nom. 1 o %

Sistema—Moraxella lacunata; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Morganella; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Mycobacterium; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Mycobacterium leprae; c.arb.({valors possibles}) —

Spu—Mycobacterium tuberculosis; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Sistema—Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Mycoplasma hominis; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Mycoplasma pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.({valors possibles}) —

SUr—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

SVa—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Uri—Neopterina; c.subst. nmol/L

San—Neutròfils(presegmentats); c.nom. 1/L

Cls(MOs)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom. 1 o %

San—Neutròfils(segmentats); c.nom. 1/L

Cls(MOs)—Neutròfils(segmentats); fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Neutròfils(segmentats); fr.nom. 1 o %

San—Neutròfils; c.nom. 1/L

Lks(San)—Neutròfils; fr.nom. 1 o %

Pla—Níquel; c.subst. nmol/L

Pil—Níquel; cont.subst. µmol/kg

Pla—Nitrat; c.subst. µmol/L

Uri—Nitrit; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Nocardia; c.arb.({valors possibles}) —

Spu—Nocardia; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Noradrenalini; c.subst. nmol/L

Sistema—Nosema; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—5’-Nucleotidasa; c.cat.(Sigma; 37 oC) kat/L

Biopsia—Onchocerca volvulus; cont.arb. —

LSi—Or; c.subst. µmol/L

Pil—Or; cont.subst. nmol/kg

Pac—Orina; massa volúmica rel.(20 °C/agua, 20 °C) 1

Pac—Orina; osmolalitat mmol/kg

Pac—Orina; pH(tira reactiva) 1

Pla—Ornitina; c.subst. mol/L

Uri—Ornitina/Creatinini; raó subst. x 103



Pla—Ornitina-carbamoiltransferasa; c.cat. kat/L

Prt(Hep)—Ornitina-carbamoiltransferasa; cont.cat.( 37 oC) kat/kg

Pla—Orosomucoide; c.massa g/L

Pla—Orosomucoide; c.massa g/L

Pla—Orosomucoide; c.subst. mol/L

Uri—Orosomucoide/Creatinini; raó massa(CRM 470)/subst. kg/mol

Uri—Orosomucoide/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Osteocalcina; c.massa g/L

Pla—Osteocalcina; c.massa g/L

Pla—Osteocalcina; c.subst. nmol/L

Pla—Oxalat; c.subst. mol/L

Hb(aSan)—Oxigen(O2); fr.sat. 1 o %

aPla—Oxigen(O2); tensió(37 °C) kPa

vPla—Oxigen(O2); tensió(37 °C) kPa

Hb(Fe; aSan)—Oxihemoglobina(Fe); fr.subst. 1

Hb(vSan)—Oxihemoglobina; fr.subst. 1

Pla—Pancreozimina; c.subst. pmol/L

Pla—Paracetamol; c.subst. mol/L

Spu—Paragonimus westermanii(ous); c.arb.({valors possibles}) —

Exsutat rectal—Paràsits(ous); tàxon —

Fae—Paràsits; tàxon —

Pla—Paratirina; c.subst. pmol/L

Pla—Paratirina; c.subst.arb.(IRP 79/500) int.u./L

Pla—Peptidil-dipeptidasa A; c.cat. kat/L

Pla—Péptid C; c.subst. pmol/L

Pla—Pèptid C; c.subst.arb.(IRR 84/510) int.u./L

Pla—Péptid natrurètico cerebral; c.subst. pmol/L

Uri—Piridinolina/Creatinini; raó subst. x 106

Uri—2-Piridona/N1-metilnicotinamida; raó subst. 1

Prt(FPC)—Piruvat-carboxilasa; cont.cat. kat/kg

Ers(San)—Piruvat-cinasa; act.cat.entitic akat

Prt(FPC)—Piruvat-deshidrogenasa(lipoamida); cont.cat. kat/kg

San—Plaquetes; c.nom. 1/L

Pac—Plasma; osmolalitat mmol/kg

Pla—Plasminogen; c.subst.(immunoquím.) µmol/L

Pla—Plasminogen; c.subst.arb.(coagul.) int.u./L

Pla—Plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

MOs—Plasmodium; c.arb.({valors possibles}) —

San—Plasmodium; c.arb.({valors possibles}) —

MOs—Plasmodium falciparum; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Pleistophora; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Plata; c.subst. nmol/L



Pil—Plata; cont.subst. µmol/kg

Pla—Platí; c.subst. pmol/L

Pla—Plom; c.subst. µmol/L

Lks(San)—Plom; cont.subst. µmol/kg

Material bronquial—Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —

Spu—Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Polipètid inhibidor gàstric; c.subst. pmol/L

Pla—Polipètid intestinal vasoactiu; c.subst. pmol/L

Pla—Polipèptid pancreàtic; c.subst. pmol/L

Uri—Porfirina; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Porfirina/Creatinini; raó subst. x 103

Uri—Porfobilinogen; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Porfobilinogen; c.subst. µmol/L

Ers—Porfobilinogen-sintasa; c.cat. nkat/L

Pla—Precal·licreína; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Procainamida; c.subst. mol/L

Pla—Procalcitonina; c.subst. pmol/L

Cls(MOs)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %

Ers(San)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %

Pla—Progesterona; c.subst. nmol/L

Pla—Proinsulina; c.subst. pmol/L

Pla—Proinsulina; c.subst.arb.(IRR 84/611) int.u./L

Pla—Prolactina; c.subst. nmol/L

Pla—Prolactina; c.subst.arb.(IS 84/500) int.u./L

Pla—Prolina; c.subst. mol/L

Uri—Prolina/Creatinini; raó subst. x 103

Ers(San)—Prolina-dipeptidasa; act.cat.entítica akat

San—Promielòcits; c.nom. × 109/L

Cls(MOs)—Promielòcits; fr.nom. 1 o %

Lks(San)—Promielòcits; fr.nom. 1 o %

Pla—Propèptid natrurètic cerebral N-terminal; c.subst. pmol/L

Prt(FPC)—Propionil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg

Uri—Proteïna; c.arb.({valors possibles}) —

LAs—Proteïna; c.massa g/L

LCR—Proteïna; c.massa g/L

LPe—Proteïna; c.massa g/L

LPl—Proteïna; c.massa g/L

LSi—Proteïna; c.massa g/L

Pla—Proteïna; c.massa g/L

Uri—Proteïna/Creatinini; raó massa/subst. kg/mol

LCR—Proteïna bàsica de la mielina; c.massa µg/L

LCR—Proteïna bàsica de la mielina; c.massa µg/L

Uri—Proteïna de Bence Jones; c.arb.({valors possibles}) —



Pla—Proteïna C; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(coagul.; IS 86/622) kint.u./L

Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(enz.; IS 86/622) kint.u./L

Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(ummunoquím.) kint.u./L

Pla—Proteïna C reactiva; c.massa(CRM 470) mg/L

Pla—Proteïna C reactiva; c.massa(CRM 470) mg/L

Pla—Proteïna C reactiva; c.subst. nmol/L

Pla—Proteïna C reactiva; c.subst.arb.(IS 85/506) int.u./L

Pla—Proteïna enllaçant de calciferol; c.subst. µmol/L

Pla—Proteïna enllaçant de complement C4b; c.subst.arb. µmol/L

Pla—Proteïna enllaçant de retinol; c.subst. µmol/L

Pla—Proteïna S; c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(enz.) (udp)*

Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 93/590) kint.u./L

Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.(coagul.) nmol/L

Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.(immunoquím.) nmol/L

Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L

Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.arb.(immunoquím.; IS 93/590) kint.u./L

Pla—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista); expressat per:

Pla—Albúmina; c.massa

Pla—Albúmina; c.massa

Pla—1-Globulines; c.massa

Pla—2-Globulines; c.massa

Pla—-Globulines; c.massa

Pla—-Globulines; c.massa

g/L

g/L

g/L

g/L

g/L

g/L

Prt(Pla)—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista); expressat per:

Prt(Pla)—Albúmina; fr.massa

Prt(Pla)—1-Globulines; fr.massa

Prt(Pla)—2-Globulines; fr.massa

Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa

Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

1 o %

Sistema—Proteus; c.arb.({valors possibles}) —

Ers(San)—Protoporfirina; subst.entítica amol

Ers(San)—Protoporfirina IX; subst.entítica amol

San—Protoporfirina(Zn)/Hemoglobina(Fe); raó subst. x 106

Prt(Lks)—Protoporfirinogen-oxidasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Protrombina; c.subst.(immunoquím.) µmol/L

Pla—Protrombina; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Pla—Protrombina; c.subst.arb.(coagul.; IS 94/746) int.u./L

Uri—Providencia; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Pseudomonas; tàxon(cultiu) —



Prt(FPC)—Purina-nucleòsid-fosforilasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Quilomicrons; c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Quimotripsina; cont.arb. —

Pla—Quininógeno(120 000); c.subst.arb.(coagul.) (udp)*

Prt(mama)—Receptor d'estradiol-17; cont.subst. nmol/kg

Prt(endometri)—Receptor de progesterona; cont.subst. nmol/kg

Prt(mama)—Receptor de progesterona; cont.subst. nmol/kg

Pla—Receptor de transferrina(fragment); c.subst. nmol/L

Pla—Renina; c.cat. kat/L

Pla—Renina; c.subst.arb.(IRP 68/356) mint.u./L

San—Reticulòcits; c.nom. 1/L

Ers(San)—Reticulòcits; fr.nom. 1 o %

Pla—Retinol; c.subst. µmol/L

San—Retracció del coàgul; temps min

Pla—Riboflavina; c.subst. µmol/L

Sistema—RNA de l'enterovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Material bronquial—RNA de Rhinovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—RNA de Rhinovirus; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—RNA del virus de l'hepatitis C; c.nom. x 106/L

Pla—RNA del virus de l'hepatitis G; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. × 10³/L

Material nasofarínfeo—RNA del virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofarínfeo—RNA del virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —

Material nasofaringi—RNA del virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Rubidi; c.subst. µmol/L

Lks(San)—Rubidi; cont.subst µmol/kg

Pac—Sagnia; temps (Ivy) s

Pla—Salicilat; c.subst. mmol/L

Fae—Salmonella; tàxon(cultiu) —

Pla—Sarcosina; c.subst. mol/L

Uri—Sarcosina/Creatinini; raó subst. x 103

Fae—Schistosoma(ous); c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Schistosoma mansoni(ous); cont.arb. —

Adr—Secreció d'aldosterona; cabal subst. i Ren—Secreció de renina; cabal subst.(després de 120 min d'ortostatisme);

expressat per:

Pla—Renina; c.subst.arb.(basal)

Pla—Renina; c.subst.arb.(IRP 68/356) (als 120 min de l’inici)

Pla—Aldosterona; c.subst.(basal)

Pla—Aldosterona; c.subst.(als 120 min de l’inici)

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L



Thy—Secreció de calcitonina; cabal subst.(després de 6,5 nmol (0,5 mg) de pentagastrina/kg de massa corporal i.v.);

expressat per:

Pla—Calcitonina; c.massa(basal)

Pla—Calcitonina; c.massa(1 min després)

Pla—Calcitonina; c.massa(als 2 min)




pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Hph—Secreció de corticotropina; cabal subst. i Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 100 µg de

corticoliberina i.v.); expressat per:

Pla—Corticotropina; c.subst.(basal)

Pla—Corticotropina; c.subst.(als 15 min)

Pla—Corticotropina; c.subst.(als 30 min)

Pla—Cortisol; c.subst.(basal)

Pla—Cortisol; c.subst.(als 15 min)


pmol/L

pmol/L

pmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 0,05 a 0,15 int.u. d'insulina/kg de massa corporal segons el pacient,

i.v.); expressat per:

Pla—Glucosa; c.subst.(basal)

Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)









mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 85 nmol (0,25 mg) de tetracosactida i.v.); expressat per:




nmol/L

nmol/L

nmol/L



Adr—Secreció de cortisol; cabal subst. i Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 0,05 a 0,15 int.u.

d'insulina/kg de massa corporal segons el pacient, i.v.); expressat per:











Pla—Somatotropina; c.massa(basal)

Pla—Somatotropina; c.massa(als 30 min)




mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 2,5 mmol (1 mg) de dexametasona p.o. a les 23:00 h); expressat per:

Pla—Cortisol; c.subst.(9:00 h del dia posterior a l’administració)

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 1,25 mmol/6 h (0,5 mg/6 h) de dexametasona p.o. durant 2 dies);

expressat per:


Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del tercer dia)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (basal)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (durant el segon dia)

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 5 mmol/6h (2 mg/6 h) de dexametasona p.o. durant 2 dies);

expressat per:



Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (basal)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (durant el segon dia)

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(ritme circadiari); expressat per:

Pla—Cortisol; c.subst.(a les 9:00 h)

Pla—Cortisol; c.subst.(a les 18:00 h)

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 1,25 mmol/6 h (0,5 mg/6 h) de dexametasona p.o., durant 2 dies,

seguit de 5 mmol/6 h (2mg/6 h) de dexametasona p.o., durant 2 dies); expressat per:



Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del cinquè dia)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(basal)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(durant el segon dia)

Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(durant el quart dia)

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L



Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 340 pmol (1 µg) de tetracosactida i.v.); expressat per:


Pla—Cortisol; c.subst.(30 min)

Pla—Cortisol; c.subst.(60 min)

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Adr—Secreció de cortisol; cabal subst. i Hph—Secreció de corticotropina; cabal subst. (després de 100 µg de

corticoliberina i.v.); expressat per:







Pla—Corticotropina; c.subst.(basal)

Pla—Corticotropina; c.subst.(15 min)





nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Hph—Secreció de fol·litropina; cabal subst. i Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després de 84,6 mmol (100 mg)

de gonadorelina i.v.); expressat per:

Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(basal)

Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(als 30 min)


Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(basal)

Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(als 30 min)


int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

Hph—Secreció de fol·litropina; cabal subst. i Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després d'1,1 mmol (400 mg) de

protirelina i.v.); expressat per:

Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(basal)



Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(basal)



int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

int.u./L

Gst,Int—Secreció de gastrina; cabal subst.(després de 1 int.u. de secretina/kg de massa corporal i.v. ); expressat per:

Pla—Gastrina; c.subst.(basal)

Pla—Gastrina; c.subst.(als 2 min)





pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Adr—Secreció de 17-Hidroxiprogesterona; cabal subst.(després de 85 nmol (0,25 mg) de tetracosactida i.v.); expressat

per:

Pla—17-Hidroxiprogesterona; c.subst.(basal)

nmol/L



Pla—17-Hidroxiprogesterona; c.subst.(als 60 min) nmol/L

Pac—Tolerància a la glucosa; cabal subst.(després de 278 mmol (50 g) de glucosa p.o.); expressat per:



mmol/L

mmol/L

Pac— Tolerància a la glucosa; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:



mmol/L

mmol/L

Pan—Secreció d'insulina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.; fins a 120 min); expressat per:






Pla—Insulina; c.subst.(basal)

Pla—Insulina; c.subst.(als 30 min)




mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Pan—Secreció d'insulina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.; fins a 300 min); expressat per

















mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després de 0,3 mmol (1 mg) de glucagó i.v.); expressat per:



Pla—Pèptid C; c.subst.(basal)

Pla—Pèptid C; c.subst.(als 6 min)

mmol/L

mmol/L

nmol/L

nmol/L



Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:
















mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

nmol/L

Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després d’un preparat proteic); expressat per:





mmol/L

mmol/L

nmol/L

nmol/L

Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 15 min d'exercici i 3,4 mmol/kg de massa corporal (1 mg/kg)

de clorhidrat de propranolol p.o.); expressat per:



pmol/L

pmol/L

Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:











mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

pmol/L

Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 0,3 mmol (1 mg) de glucagó i.m. o s.c.); expressat per:








mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

mmol/L

pmol/L

pmol/L






pmol/L

pmol/L

pmol/L

Tes—Secreció de testosterona; cabal subst.(després de 3000 int.u./dia de gonadotrofina coriònica i.m. durant 4 dies);

expressat per:

Pla—Testosterona; c.subst.(basal)

Pla—Testosterona; c.subst.(als 5 dies)

nmol/L

nmol/L

Pla—Secretina; c.subst. pmol/L

Pla—Seleni; c.subst. mol/L

Lks(San)—Seleni; cont.subst. µmol/kg

Pac—Semen(ejaculat); vol. mL

Pac—Semen; color(característic, groguenc, amarronat) —

Pac—Semen; liqüefacción; temps S

Pac—Semen; olor(característic, fètid) —

Pac—Semen; pH 1

Pac—Semen; viscositat arb.(1 2 3) —

Pla—Semenogelasa(“PSA”); c.massa µg/L

Pla—Semenogelasa(“PSA”; lliure); c.massa µg/L

Semenogelasa(“PSA”; Pla)—Semenogelasa(“PSA”; lliure); fr.massa 1 o %

Pla—Serina; c.subst. mol/L

Uri—Serina/Creatinini; raó subst. x 103

Uri—Serratia marcescens; c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Shigella; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Sialoproteïna ósea; c.subst. mol/L

Prt(FPC)—Sialidasa; cont.cat. kat/kg

Eitroblasts(San)—Sideroblasts; fr.nom. %

Eitroblasts(San)—Sideroblasts en anell; fr.nom. %

Pla—Somatostatina; c.subst. pmol/L

Pla—Somatotropina; c.subst. pmol/L

Pla—Somatotropina; c.subst.arb.(IS 80/505) kint. u./L

Exsudat cutani—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —

Exsudat de ferida—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —

Exsudat faringo-amigdalar—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Staphylococcus aureus; cont.arb. —

SVa—Streptococcus agalactiae; c.arb.({valors possibles}) —

Exsudat—Streptococcus pyogenes; c.arb.({valors possibles}) —

Fae—Strongyloides; cont.arb. —

CDu—Strongyloides stercoralis(larva); cont.arb. —

Fae—Strongyloides stercoralis(larva); cont.arb. —

Pla—Sulfat de deshidroepiandrosterona; c.subst. µmol/L

Hb(Fe; San)—Sulfohemoglobina(Fe); fr.subst. 1

San—Sulfohemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L

San—Tacrolimus, c.subst. nmol/L



Fae—Taenia(ous); cont.arb. —

Fae—Taenia saginata(proglotis); cont.arb. —

Fae—Taenia solium(proglotis); cont.arb. —

San—Tali; c.subst. nmol/L

Uri—Tali/Creatinini; raó subst. x 103

Uri—N-Telopéptids enllaçats del col·lagen de tipus I/Creatinini; raó subst. x 106

Pla—Teofil·lina; c.subst. mol/L

Pla—Testoterona; c.susbt. nmol/L

Pla—Testoterona(lliure); c.susbt. pmol/L

Uri—Tiamina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Tiroglobulina; c.massa µg/L

Pla—Tiroglobulina; c.subst. pmol/L

Pla—Tiroglobulina; c.subst.arb. (udp)*

Pla—Tiropexina; c.massa mg/L

Pla—Tiropexina; c.massa mg/L

Pla—Tiropexina; c.subst. nmol/L

Pla—Tiropexina; c.subst.arb.(IS 88/638) int.u./L

Pla—Tirosina; c.subst. mol/L

Uri—Tirosina/Creatinini; raó subst. x 103

Prot(Hep)—Tirosina-transaminasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Tirotropina; c.subst.arb.(IRP 80/558) mint.u./L

Pla—Tiroxina; c.subst. nmol/L

Pla—Tiroxina(lliure); c.subst. pmol/L

Pla—Titani; c.subst. µmol/L

Pla—-Tocoferol; c.subst. mol/L

Pac—Tolerancia a la glucosa; prop.arb.(després d'administrar glucosa p.o.; llista; (0, 60) min); expressat per:

Pac—Glucosa(administrada); subst.(p.o.)

Pla—Glucosa; c.subst.(0 min)


mmol

mmol/L

mmol/L

Pac—Tolerancia a la glucosa; prop.arb.(després d'administrar glucosa p.o.; llista; (0, 120) min); expressat per:

Pac—Glucosa(administrada); subst.(p.o.)

Pac—Glucosa(administrada); cont.subst.(p.o.; subst./massa corporal)

Pla—Glucosa; c.subst.(0 min)


—

mmol

mmol

mmol/L

mmol/L

Int—Tolerància a la D-xilosa; prop.arb.(després d'administrar D-xilosa p.o.; llista); expressat per:

Pac—D-Xilosa(administrada); subst.(p.o.)

Pac— D-Xilosa(administrada); cont.subst.arb.(p.o.; subst.arb./massa corporal)

Pla—D-Xilosa; c.subst.(0 min)

Pla—D-Xilosa; c.subst.(als x min)

etc.

—

mmol

mmol/kg

mmol/L

mmol/L

Fae—Toxina A de Clostridium difficile; cont.arb. —

Pla—Toxina tipus A de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —



Pla—Toxina tipus B de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Toxina tipus C de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Toxina tipus D de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Toxina tipus E de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Toxina tipus F de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —

San—Transcetolasa; c.cat. kat/L

Pla—Transcobalamina; c.subst. pmol/L

Pla—Transcortina; c.subst. µmol/L

Transferrina(llocs d’enllac al ferro; P)—Iron; subst.fr. 1 o %

Pla—Transferrina; c.subst.(CRM 470) mol/L

Pla—Transferrina(deficient en glúcids); c.subst. µmol/L

Pla—Transferrina(deficient en glúcids); c.subst.arb. (udp)*

Transferrina(Pla)—Transferrina(deficient en glúcids); fr.subst. 1 o %

Pla—Transtiretina; c.subst.(CRM 470) g/L

Pla—Treonina; c.subst. mol/L

Uri—Treonina/Creatinini; raó subst. x 103

Sistema—Treponema pallidum; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —

Pla—Triacilglicerol-lipasa; c.cat. kat/L

EUr—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —

SVa—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —

Sistema—Trichophyton; c.arb.({valors possibles}) —

PSe—Trifosfat d’adenosina; c.subst. µmol/L

Pla—Triglicèrid; c.subst. mmol/L

Pla—Triglicèrid d'HDL; c.subst. mmol/L

Pla—Triglicèrid d'LDL; c.subst. mmol/L

Pla— Triglicèrid d'LDL /Triglicèrid d'HDL; raó subst. 1

Pla—Triglicèrid de VLDL; c.subst. mmol/L

CDu—Tripsina; c.cat. µkat/L

Pla—Tripsina; c.cat. µkat/L

Pla—Tripsina; c.massa g/L

Pla—Tripsina; c.massa g/L

Pla—Triptofan(lliure); c.subst. µmol/L

Uri—Triptofan/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Triiodotironina; c.susbt. nmol/L

Pla—Triiodotironina(lliure); c.susbt. pmol/L

Pla—Triiodotironina(3,3’,5’); c.susbt. nmol/L

Pla—Tromboglobulina; c.subst.arb.(IS 83/501) int.u./L

Pla—Troponina I; c.massa g/L

Pla—Troponina I; c.subst. pmol/L

Pla—Troponina T; c.massa g/L

Pla—Troponina T; c.subst. pmol/L



LCR—Trypanosoma; c.arb.({valors possibles}) —

San—Trypanosoma; c.arb.({valors possibles}) —

MOs—Trypanosoma cruzi; c.arb.({valors possibles}) —

MOs—Trypanosoma gambiense; c.arb.({valors possibles}) —

MOs—Trypanosoma rhodesiense; c.arb.({valors possibles}) —

Prt(Lks)—UDPglucosa-4-epimerasa; cont.cat. kat/kg

San—Urani; c.subst. pmol/L

Pla—Urat; c.subst. mol/L

LAs—Urea; c.subst. mmol/L

Pla—Urea; c.subst. mmol/L

Sistema—Ureaplasma urealyticum; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Urobilinogen; c.arb.({valors possibles}) —

Uri—Uroporfirina I; c.subst. nmol/L

Uri—Uroporfirina I+III; c.subst. nmol/L

Uri—Uroporfirina I/Creatinini; raó subst. x 106

Uri—Uroporfirina I+III/Creatinini; raó subst. x 106

Uri—Uroporfirina III; c.subst. nmol/L

Uri—Uroporfirina III/Creatinini; raó subst. x 106

Ers(San)—Uroporfirinogen-descarboxilasa; act.cat.entítica(37 °C) akat

Prt(Lks)—Uroporfirinogen-descarboxilasa; cont.cat. kat/kg

Prt(Lks)—Uroporfirinogen-III-sintasa; cont.cat. kat/kg

Pla—Valina; c.subst. mol/L

Uri—Valina/Creatinini; raó subst. x 103

Pla—Valproat; c.subst. mol/L

Pla—Vanadi; c.subst. nmol/L

Pil—Vanadi; cont.subst µmol/kg

Pla—Vancomicina; c.subst. mol/L

Pla—Vasopressina; c.subst. pmol/L

Pla—Vasopressina; c.subst.arb.(IS 77/501) int.u./L

Fae—Vibrio; tàxon —

Fae—Vibrio cholerae; cont.arb. —

LCR—Virus; tàxon(cultiu) —

Sistema—Virus; tàxon(cultiu) —

San—Virus de la rabia; c.arb.({valors possibles}) —

Ers(San)—Volum eritrocític; amplada de la distribució fL

Ers(San)—Volum eritrocític; amplada de la distribució rel. 1

Ers(San)—Volum plaquetari; amplada de la distribució rel. 1

San—Wuchereia bancrofti(larves); c.arb.({valors possibles}) —

Pla—Zinc; c.subst. mol/L

PSe—Zinc; c.subst. mol/L

Sem(ejaculat)—Zinc; subst. nmol

Prt(Lks)—Zinc; cont.subst µmol/kg



Col·laboradors:

Luisa Álvarez Domínguez

Joan Batista Castellvi

Àngels Bosch Ferrer

Isabel Calvet Combelles

Francesca Canalías Reverter

Luzma Cruz Carlos

Dolors Dot Bach

Albert Estrada Zambrano

Rosa López Martínez

Jaume Miró Balagué

Joan Nicolau Costa

Raül Rigo Bonnin

Jordi Serra Álvarez

Gemma Solé Enrech

Jesús Velasco Rodríguez

Àngels Vilanova Navarro

Joan LLuís Vives Corrons


__________________________________________________________________________________________

Triptasa: funció biològica i valor semiològic de la

seva concentració en diferents líquids biològics

Francisco Morandeira Rego

Laboratori Clínic, Àrea d’Immuno logia, Hospital Universitari de Bellvitge,

L’Hopitalet de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

1. Introducció

2. Acció biològica de la triptasa

3. Distribució de la triptasa als teixits i líquids biològics

4. Sistemes de mesura emprats per mesurar la concentració de massa de triptasa

5. Valor semiològic de la concentració de triptasa en diferents líquids biològics

5.1. Anafilaxi

5.2. Mastocitosi

5.3. Al·lèrgia

5.4. Hemopaties

6. Conclusions

7. Bibliografia


ISSN: 1697-5421

Revisió

80 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90


1. Introducció

Els mastòcits són cèl·lules d'origen hematopoètic

que es troben en pràcticament tots els teixits.

Participen en la defensa enfront dels paràsits i tenen

un paper fonamental en la patogènesi de les malalties

per hipersensibilitat immediata i en la mastocitosi.

Responen a senyals de la immunitat innata o

adaptativa alliberant diversos mediadors amb

activitat farmacològica que inclouen histamina,

proteases, heparina, factor activador de plaquetes,

leucotriens, prostaglandines, bradicinines i diverses

citocines i quimiocines.

Entre les proteases que produeixen els mastòcits, la

més abundant és la triptasa. En aquest article es fa

una revisió de les diferents triptases humanes

descrites fins al moment, les seves característiques, la

seva acció biològica i el seu paper tant en la resposta

immunitària enfront dels patògens com en el procés

patogènic de les malalties derivades de l'activació dels

mastòcits. També es fa una revisió dels sistemes de

mesura disponibles per a la mesura de la seva

concentració en els fluids biològics i el seu valor

semiològic.

2. Acció biològica de la triptasa

La triptasa (EC 3.4.21.59) és un enzim que catalitza

l’escissió dels enllaços de l’arginina i la lisina amb la

resta d’aminoàcids, però menys específicament que la

tripsina. Té quatre isoenzims: l’α-triptasa (αI i αII), la

β-triptasa (βI, βII i βIII), la γ-triptasa i la δ-triptasa,

codificats per diferents gens localitzats en un clúster

en el braç curt del cromosoma 16 (1, 2). Les

sintetitzen els mastòcits i en menor mesura els

basòfils.

La triptasa va ser purificada per primera vegada a

l’any 1981 per Schwartz LB et al. a partir de

preparacions de cèl·lules pulmonars humanes

enriquides en mastòcits, en els quals es va estimar

que l'enzim era la proteïna més abundant dels grànuls

de secreció i que constituïa al voltant del 23 % del

total de proteïnes dels mastòcits (3). La quantitat de

triptasa sintetitzada en els basòfils és molt menor:

inferior al 1 % de la quantitat produïda en els

mastòcits (4).

α-triptasa

El proenzim de l’α-triptasa (α-protriptasa) presenta

una mutació que impossibilita la seva autocatàlisi a α-

pro’triptasa, impedint la seva evolució a la forma

madura i el seu emmagatzematge en els grànuls de

secreció (4). És per tant alliberada de forma

constitutiva al plasma i constitueix, juntament amb la

β-triptasa, la triptasa més abundant en circulació.

Atès que no és secretada amb la desgranulació dels

mastòcits, la concentració d’α-triptasa en el plasma

dona compte de la càrrega mastocitària de l'individu.

A més de la mutació que impedeix la seva

autocatàlisi, posseeix una altra que altera el seu lloc

actiu, disminuint molt la seva activitat catalítica (17,

18). No és clar si existeix un mecanisme extracel·lular

alternatiu per activar aquest proenzim secretat però,

àdhuc existint, donat el seu defecte catalític, la forma

madura d’α-triptasa tindria poca activitat

peptidolítica. Si l'activitat catalítica és tan important

per a la seva funció com l'és per a la majoria de les

proteases, podem esperar que l’α-triptasa tingui una

limitada funció biològica i menor “potencial”

inflamatori que la β-triptasa.

S'ha descrit que el 45 % dels individus caucasians

manquen del gen de l’α-triptasa, presentant per tant

deficiència d’α-triptasa. No obstant això, aquests no

tenen menor concentració de triptasa en el plasma en

relació als individus que porten el gen, ja que

sintetitzen major quantitat de β-triptasa, que és

In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 81


secretada constitutivament en forma de proenzim

inactiu (19).

β-triptasa

La β-triptasa madura està formada per un

homotetràmer estabilitzat mitjançant la seva unió a

heparina. El propèptid de la β-triptasa sofreix un

procés autocatalític en dues etapes, passant primer de

β-protriptasa a β-pro’triptasa (procés depenent

d'heparina) i finalment, per mitjà d'una dipeptidasa, a

β-triptasa madura i enzimàticament activa. La β-

triptasa madura s'emmagatzema en els grànuls de

secreció dels mastòcits, però el propèptid,

enzimàticament inactiu, se secreta de manera

constitutiva al plasma (5, 6). No és clar per què la

forma immadura de la triptasa no pot

emmagatzemar-se en els grànuls de secreció i

s'allibera espontàniament.

La β-triptasa madura és alliberada a l'exterior cel·lular

juntament amb histamina, heparina i altres

components dels grànuls de secreció després de

l'activació mastocitària, ja sigui gràcies a la unió d'un

al·lergogen a la immunoglobulina E de membrana o

intervinguda per estímuls inespecífics com

anafilotoxines (C3a, C5a), lligands de receptors tipus

Toll o neuropèptids com el factor de creixement

nerviós i la substància P (7). Aquest alliberament de

triptasa pot ser local, com en els bronquis durant un

atac d'asma, o sistèmic, com en l’anafilaxi.

La funció de la triptasa in vivo no es coneix, però

estudis in vitro han suggerit que participa en

processos d’inactivació del fibrinogen i en la

inhibició de la fibrinogènesi (8), sumant-se així a

l'activitat anticoagulant de l'heparina derivada del

mastòcit.

Altres estudis suggereixen també la seva implicació

directa en la fisiopatologia de l'asma, promovent la

broncoconstricció mitjançant la hidròlisi del pèptid

vasoactiu intestinal (un potent broncodilatador) (9,

10) i mitjançant un efecte directe sobre el múscul llis

bronquial (11, 12). En aquest context, s'ha observat

que la triptasa indueix in vitro la desgranulació dels

eosinòfils de sang perifèrica d'individus asmàtics (13).

També s'ha suggerit una funció autocrina després de

la troballa que pot provocar la desgranulació dels

mastòcits, actuant així com amplificador del senyal

de desgranulació mastocitària (14), la qual cosa

podria ser un mecanisme clau en les reaccions

anafilàctiques.

A més, s'ha demostrat un efecte quimiotàctic per a

eosinòfils i neutròfils, actuant directament en els

granulòcits o induint, en les cèl·lules epitelials de les

vies aèries, un increment de l'expressió de molècules

d'adhesió com la molècula d’adhesió intercel·ular 1

(ICAM-1) i de l'alliberament d’interleucina 8 (IL-8),

un potent quimioatraient de granulòcits (15). Chifu

Huang et al. (16) van observar que l'administració

intratraqueal de β-triptasa recombinant en ratolins

W/Wv (deficients en mastòcits) conferia immunitat

protectora enfront de la infecció pulmonar per

Klebsiella pneumoniae, efecte intervingut, almenys en

part, per la capacitat de la triptasa per induir

l’extravasació de neutròfils cap al lloc d'infecció.

Això suggereix una funció de la β-triptasa en la

resposta antibacteriana.

La β-triptasa madura és l'únic isoenzim que

s'emmagatzema de forma soluble en els grànuls de

secreció i s'allibera al plasma amb la desgranulació,

per tant és l'única que contribueix a l’augment de la

concentració en el plasma de triptasa amb la

desgranulació dels mastòcits.

γ-triptasa



La γ-triptasa, també anomenada triptasa

transmembrana, va ser descrita l'any 1999 per Wong

GW et al. (20). A diferència de les altres triptases

humanes, posseeix un domini C-terminal hidrofòbic

que la manté ancorada a la membrana plasmàtica

després de la desgranulació dels mastòcits. La γ-

triptasa s'insereix en la membrana dels grànuls de

secreció dels mastòcits amb el lloc actiu mirant cap al

lumen granular. En produir-se la desgranulació, la

unió de la membrana dels grànuls amb la membrana

plasmàtica exposa la γ-triptasa cap a l'exterior

cel·lular. través de l'increment d’IL-13 en el pulmó.

Estudis in vitro han demostrat que la γ-triptasa

indueix en els limfòcits T un increment de l'expressió

de nombrosos trànscrits, inclòs el que codifica per

l’interleucina 13 (IL-13). L’IL-13 està implicada en la

resposta immunitària Th2, promou un increment de

la síntesi deimmunoglobulina E i és el mediador

principal en la fisiopatologia de l'asma al·lèrgica.

L'administració intratraqueal de γ-triptasa

recombinant a ratolins va induir hiperreactivitat

bronquial, i la concentració d’IL-13 en el rentat

broncoalveolar d'aquests animals va mostrar un clar

augment (21). Això suggereix un paper de la γ-

triptasa com a mediador de la hiperreactivitat

bronquial, exercint una acció biològica indirecta a

través de l'increment d’IL-13 en el pulmó.

Donat que la γ-triptasa no se secreta al líquid

extracel·lular, sinó que roman ancorada a la

membrana plasmàtica del mastòcit, el seu efecte

s'exerciria in vivo mitjançant contacte directe entre el

mastòcit i el limfòcit T, induint en aquest senyals

intracel·lulars que modularien la seva funció.

Addicionalment a aquest contacte cèl·lula-cèl·lula, és

possible que l'acció de la γ-triptasa sobre els limfòcits

T pogués exercir-se també a distància mitjançant

exosomes produïts pels mastòcits. Aquests exosomes

serien portadors de la triptasa transmembrana, que

entraria en contacte amb els limfòcits T propers. De

totes maneres, aquestes funcions in vivo encara estan

per demostrar.

δ-triptasa

El gen de la δ-triptasa posseeix una mutació que li

confereix un codó d’acabament, produint en la

proteïna una deleció a la regió C-terminal que afecta

a diversos residus essencials per a la seva especificitat

i activitat catalítica. Addicionalment i igual que l’α-

triptasa, posseeix una altra mutació en el pro-pèptid

que impedeix el seu procés autocatalític cap a la seva

forma madura, sent secretada pel mastòcit en la seva

forma de proenzim inactiu (22). Encara que s'ha

demostrat in vitro que una forma recombinant de δ-

triptasa té certa capacitat catalítica (menor que la β-

triptasa) (23), no hi ha evidència que la δ-triptasa

jugui un paper biològic in vivo.

Estudis immunohistoquímics han demostrat

l’expressió de δ-triptasa en els mastòcits de diversos

teixits com a còlon, pulmons i cor (23), però no s'ha

demostrat la seva presència en el plasma.

3. Distribució de la triptasa als teixits i líquids biològics Els precursors dels mastòcits s'originen al moll d’os a

partir de cèl·lules progenitores CD34+ i surten a la

sang perifèrica com a cèl·lules indiferenciades, que

migren als teixits, on completen la seva maduració

fins a convertir-se en mastòcits. Els mastòcits estan

presents en pràcticament tots els teixits, especialment

en els que representen possibles portes d'entrada per

als patògens en l'organisme, com la pell i les

mucoses.

Estudis immunohistoquímics han identificat la

presència de mastòcits en multitud d'òrgans i teixits,

incloent pulmons, pell, mucosa i submucosa del tub



digestiu, nòduls limfàtics, parènquima mamari, teixit

cardíac, ronyó, fetge, i cervell (24-28).

Els basòfils es diferencien i maduren al moll d’os a

partir de cèl·lules progenitores CD34+. Surten a sang

perifèrica i es mantenen en circulació, representant

menys d'un 1 % dels leucòcits circulants. Expressen

integrines i receptors de quimiocines, que els

permeten migrar de la sang cap als teixits inflamats,

on exerceixen la seva funció.

Atès que la triptasa es produeix en els mastòcits i en

els basòfils (malgrat que en aquests en molta menor

quantitat) i que aquests dos tipus cel·lulars poden

localitzar-se en pràcticament tots els teixits, es pot dir

que la distribució de la triptasa en l'organisme és

ubiqua. S’ha detectat la presència de triptasa en

llàgrimes (29), fluid nasal (30), exudat d’oïdes (31),

líquid d’ampolles i vesícules cutànies (32), líquid

sinovial intraarticular (33), esput (34), rentat

broncoalveolar (35), orina (36) i plasma.

4. Sistemes de mesura emprats per mesurar la concentració de massa de triptasa1

S'han desenvolupat diversos anticossos monoclonals

específics de la triptasa. L'anticòs G5 reconeix la β-

triptasa, i els anticossos G4 i B12 reconeixen tant l’α

com la β-triptasa. L’ús d'aquests anticossos ha

permès el desenvolupament de sistemes de mesura

basats en tècniques d’immunoanàlisi (ELISA,

radioimmunoanàlisi, fluoroenzimoimmunoanàlisi)

per a la mesura de la concentració de triptasa en els

fluids biològics, podent-se mesurar específicament la

concentració de β-triptasa o bé la triptasa α i β,

depenent dels anticossos utilitzats.

1 Per tal d’alleugerir la lectura, en aquest text quan es parli de concentració de triptasa s’està fent referència a la concentració de massa de triptasa.

Actualment, l'únic sistema de mesura comercial

validat per mesurar la concentració de triptasa en els

fluids biològics per al seu ús en el diagnòstic clínic és

l’ImmunoCAP® Tryptase de Phadia AB (Uppsala,

Suècia). El seu principi de mesura és el

fluoroenzimoimmunoanàlisi tipus sandvitx que utilitza

l'anticòs B12 unit a una fase sòlida per a la captura de

la triptasa present en la mostra biològica, i l'anticòs

G4 per a la seva detecció. Aquest sistema de mesura

permet mesurar la concentració de triptasa α i β

conjuntament. Els valors mesurats d’aquesta

magnitud biològica que es comentin a continuació es

referiran als obtinguts mitjançant aquest sistema de

mesura.

5. Valor semiològic de la concentració de triptasa en diferents líquids biològics

La mesura de la concentració de triptasa en els

líquids biològics té utilitat en el diagnòstic i

seguiment de malalties que cursen amb una

desgranulació massiva dels mastòcits o amb un

nombre de mastòcits elevat, així com malalties en les

quals existeix una expressió aberrant de triptasa per

cèl·lules diferents als mastòcits o als basòfils.

La magnitud biològica més emprada en la pràctica

clínica és la concentració de massa de triptasa en el

plasma. En base als resultats d'un estudi realitzat per

Phadia AB (Uppsala, Suècia) amb l'analitzador

ImmunoCAP® utilitzant 126 mostres d'individus de

referència sense activació mastocitària, s'ha establert

un límit superior de referència biològic de 11,4 µg/L,

corresponent al percentil 95, que han acceptat la

majoria de laboratoris clínics.

5.1. Anafilaxi

L’anafilaxi és una reacció sistèmica d'aparició sobtada

que és potencialment mortal per fallada respiratòria o



xoc hipovolèmic. És la manifestació més greu de la

reacció al·lèrgica (hipersensibilitat de tipus I),

desencadenada per la desgranulació massiva dels

mastòcits normalment en resposta a la unió d'un

al·lergogen a la immunoglobulina E de membrana.

Encara que menys freqüentment, aquesta

desgranulació massiva pot produir-se per

mecanismes immunològics independents a la

immunoglobulina E (per exemple, les anafilotoxines

com ara el complement C3a i el complement C5a) o

per mecanismes no immunològics, com és el cas

d'alguns fàrmacs (per exemple, els opiàcis i els

antiinflamatoris no esteroïdals), que poden provocar

directament la desgranulació dels mastòcits. Els

estímuls físics com l'exercici i els canvis de

temperatura també poden actuar com a agents

causants d’anafilaxi per mecanismes no

immunològics. En alguns casos, la causa és

idiopàtica, encara que les principals causes d’anafilaxi

són la reacció al·lèrgica a verí d'himenòpters, fàrmacs

i aliments (37, 38).

La concentració de triptasa en el plasma augmenta en

la majoria de casos d’anafilaxi, particularment en els

què l'agent causal és un antigen que entra a

l'organisme per via parenteral (com una picada

d'himenòpter o un fàrmac injectat) i en aquells amb

hipotensió i xoc. En els casos d’anafilaxi provocada

per aliments o en els què no hi ha hipotensió, no és

tan probable aquest augment (39, 40).

Després de la reacció anafilàctica, es produeix un

augment sobtat de la concentració d'histamina en el

plasma, però la seva vida mitjana en plasma és molt

curta, tornant als valors basals entre els 30 i 60

minuts posteriors a la reacció. Tanmateix la

concentració de triptasa, encara que aquest enzim

s'allibera paral·lelament a la histamina, roman

augmentada en el plasma durant més temps, sent

aquesta màxima al cap d'una o dues hores posteriors

a la reacció i disminuint progressivament fins a

arribar als valors basals al cap de vàries hores,

depenent de la quantia de l'increment de la seva

concentració després de la reacció (41).

Aquesta cinètica d'aparició i desaparició de la triptasa

en el plasma fa que la mesura de la seva concentració

sigui més útil que la de la concentració d’histamina

per confirmar un diagnòstic d’anafilaxi. Per

confirmar una reacció anafilàctica s'ha de mesurar la

concentració de triptasa en el plasma en una mostra

extreta entre els 15 minuts i les 3 hores posteriors a

la reacció i comparar-la amb una altra obtinguda

després de les 24 hores posteriors a la reacció

(concentració basal). Si la concentració durant

l'episodi agut és significativament superior a la basal,

es confirma el diagnòstic. Idealment, les dues

mesures haurien de realitzar-se en la mateixa sèrie, a

fi de minimitzar la variabilitat interserial.

Contràriament al que es podria esperar, l'ús d'un

sistema de mesura que permeti mesurar únicament la

concentració de β-triptasa (l'única alliberada al

plasma després de la desgranulació mastocitària) no

augmenta la sensibilitat diagnòstica (42).

S'ha demostrat una correlació directa entre la quantia

de l'increment de la concentració de triptasa en el

plasma en l’anafilaxi i la gravetat dels símptomes,

trobant-se increments majors en els casos de xoc

anafilàctic (43-45). També s'ha descrit que els

individus amb concentracions de triptasa en el

plasma augmentades tenen major risc de sofrir una

reacció anafilàctica greu després de la picada

d'himenòpters o durant el curs d'una immunoteràpia

desensibilitzadora específica pel verí dels

himenòpters (43). Per tant, la mesura de la

concentració de triptasa abans de començar aquest

tipus d'immunoteràpia seria d'utilitat per a la



identificació dels pacients amb major risc de

presentar efectes adversos greus.

L’anafilaxi perioperatòria ocorre amb una freqüència

entre 1 de 10000 i 1 de 20000 intervencions

quirúrgiques (46). Els principals agents causals són

els bloquejants neuromusculars, el làtex i els

antibiòtics. La mesura de la concentració de triptasa

en el plasma serveix en aquests casos per confirmar

que es tracta d'una reacció anafilàctica. Setmanes

després de l'esdeveniment, s'ha de complementar

l'estudi mitjançant altres exàmens relacionats amb els

processos al·lèrgics (la mesura de la concentració

d’immunoglobulina E específica, exàmens cutànis,

estudi d'activació de basòfils) per poder identificar

l'agent causal i proporcionar recomanacions per a

futurs procediments anestèsics per al pacient (46,

47).

5.2. Mastocitosi

El terme mastocitosi inclou a un grup heterogeni de

malalties caracteritzades per una acumulació anòmala

de mastòcits en un o més teixits. En la forma

cutània, aquesta acumulació té lloc només en la pell.

En les formes sistèmiques, està implicat almenys un

òrgan extracutani, podent tractar-se del moll d’os,

fetge, melsa, nòduls limfàtics o tracte gastrointestinal,

i amb freqüència està associat a desordres

mieloproliferatius o limfoproliferatius. La mastocitosi

pot ocórrer a qualsevol edat, i la seva prevalença

exacta no es coneix. La classificació actual de les

mastocitosis adoptada per l'Organització Mundial de

la Salut inclou tres grans grups: mastocitosi cutània

(amb les seves variants), mastocitosi sistèmica (amb

les seves variants) i l'extremadament rara neoplàsia

de mastòcits de localització extracutània (amb les

seves variants) (48, 49).

En alguns casos la mastocitosi és asimptomàtica i

s’anomena mastocitosi indolent.

La mastocitosi cutània és una forma benigna que es

manifesta normalment en nens de curta edat i que té

tendència a remetre espontàniament. En la seva

variant més comuna (urticària pigmentosa) la

concentració de triptasa en el plasma està

habitualment dins de l'interval de referència. En la

seva variant menys comuna i més greu (mastocitosi

cutània difusa) la concentració de triptasa en el

plasma normalment està augmentada i està

correlacionada amb les manifestacions clíniques, per

la qual cosa la seva mesura seriada és útil en la

monitorització del tractament (50, 51).

La mastocitosi sistèmica, a diferència de la cutània, es

presenta normalment en individus adults. Davant

una sospita de mastocitosi sistèmica, la mesura de la

concentració de triptasa en el plasma és útil per al

seu diagnòstic, ja que en la majoria dels malalts està

augmentada, i existeix una correlació entre el grau

d'infiltració del moll d’os per mastòcits neoplàsics i la

concentració en el plasma de triptasa (51). Una

concentració de triptasa en el plasma superior a 20

µg/L constitueix un criteri diagnòstic menor de

mastocitosi sistèmica (no vàlid si existeix una

hemopatia mieloide associada). Per confirmar el

diagnòstic, han de realitzar-se també altres exàmens

de laboratori, com ara l'examen del moll d’os, que ha

d'incloure estudi citològic, detecció de triptasa

mastocitària per inmunohistoquímica, examen del

fenotip mastocitari per citometria de flux i examen

genètic de les mutacions activants de c-KIT (52).

Una concentració de triptasa en el plasma superior a

200 µg/L és un criteri de gravetat per la mastocitosi

sistèmica; aquests valors es troben en les mastocitosis

sistèmiques agressives i en les leucèmies de



mastòcits. En la mastocitosi indolent l'augment és

moderat, i es recomana la mesura periòdica de la

concentració de triptasa per detectar un possible

increment, que pot ser indicatiu d'una progressió de

la malaltia cap a una forma simptomàtica (52, 53).

5.3. Al·lèrgia

La mesura de la concentració de la triptasa en el

plasma com a suport per al diagnòstic de la malaltia

al·lèrgica de moment no ha demostrat tenir una gran

utilitat , ja que els individus al·lèrgics no presenten

una concentració de triptasa en el plasma superior al

de la població sana. En alguns estudis amb pacients

amb rinitis al·lèrgica i dermatitis atòpica s'han

observat decrements de les concentracions de

triptasa en el plasma després del tractament amb

antihistamínics (54, 55), fet que suggereix una

possible utilitat de la mesura d’aquesta magnitud en

l'avaluació de la resposta al tractament.

Un treball recent ha demostrat que els pacients amb

urticària crònica autoinmunitària presenten

concentracions de triptasa en el plasma dins de

l'interval de referència biològic (inferior a 11,4 µg/L),

encara que són significativament majors que les dels

individus no atòpics i que les dels atòpics sense

urticària crònica autoinmunitària (56).

Sorprenentment, aquest increment de la concentració

de triptasa no està acompanyat d'un increment de la

concentració del seu isoenzim β-triptasa, la qual cosa

suggereix que es deu a una major càrrega

mastocitària d'aquests pacients i no a un major índex

de desgranulació mastocitària.

Quant a la mesura de la concentració de triptasa en

altres líquids biològics, en el fluid nasal, igual que en

el plasma i en base als resultats d'algun estudi

publicat (57), també podria ser útil per valorar la

resposta al tractament antihistamínic en pacients amb

rinitis al·lèrgica.

La rinitis al·lèrgica local és un tipus de rinitis en la

qual els exàmens cutànies (les anomenades proves

cutànies) són negatives i no es detecta cap

immunoglobulina E específica relacionada en el

plasma, però sí existeix una producció local

d’immunoglobulina E específica, proteïna catiònica

de l'eosinòfil i triptasa. La mesura de la concentració

de triptasa en el fluid nasal dels pacients amb rinitis

al·lèrgica local abans i després d'una prova de

provocació nasal amb aeroal·lergogens, pot ajudar al

seu diagnòstic (58).

Diversos estudis suggereixen que la mesura de la

concentració de triptasa en el rentat broncoalveolar

podria ser d'utilitat en el diagnòstic de l'asma (59, 60).

5.4. Hemopaties

La mesura de la concentració de triptasa en el plasma

té utilitat en el diagnòstic de neoplàsies d'origen

mieloide. S’ha trobat un augment de la concentració

de triptasa en el plasma (superior a 15 µg/L) en un

38 % de pacients amb leucèmia mieloide aguda, un

34 % de pacients amb leucèmia mieloide crònica i un

25% de pacients amb síndrome mielodisplàsic (61).

Això és a causa d'una expressió aberrant de la

triptasa per part dels blasts, en la que majoritàriament

es produeix α-triptasa (62). A més, en aquests casos,

durant el tractament quimioteràpic les

concentracions de triptasa en el plasma disminueixen

conforme va remetent la malaltia, i poden arribar a

concentracions dins de l'interval de referència

biològic si s'aconsegueix la remissió completa i

retornar a valors augmentats en cas de recaiguda de

la malaltia. En cas de no aconseguir-se que les

concentracions de triptasa tornin a valors fisiològics,

la probabilitat d'una recaiguda és major (63).

També s'han trobat concentracions augmentades de

triptasa en el plasma (superiors a 11,4 µg/L) en els

pacients amb la variant mieloproliferativa de la



síndrome hipereosinofílica, per la qual cosa pot ser

una magnitud útil per identificar a un grup de

pacients amb síndrome hipereosinofílica

caracteritzats per fibrosi dels teixits, pitjor pronòstic i

millor resposta a imatinib (64).

6. Conclusions

Els mastòcits tenen un paper fonamental als

processos inflamatoris. S'activen sobre tot durant les

reaccions al·lèrgiques alliberant mediadors

inflamatoris. El nombre de mastòcits augmenta a les

mastocitosis sistèmiques i en certes anomalies i

neoplàsies hematològiques associades.

La triptasa, un enzim amb activitat serin proteasa, és

la proteïna més abundant dels grànuls de secreció

dels mastòcits. Hi ha quatre tipus de triptasa (alfa,

beta, gamma, delta), que son produïdes només pels

mastòcits i en menor mesura pels basòfils. Les

triptases delta i gamma no són secretades al plasma i

el seu paper biològic no està molt clar. Tan sols l’-

triptasa i la -triptasa són presents al plasma. L’α-

triptasa no s’acumula als grànuls de secreció i se

secreta de manera constitutiva a la circulació,

reflectint el nombre de mastòcits i constituint la

concentració de triptasa en el plasma d’individus

sans. La -triptasa s’acumula als grànuls de secreció i

s’allibera al plasma amb la desgranulació, per tant és

la que contribueix a l’augment de la concentració en

el plasma de triptasa amb l’activació dels mastòcits.

Davant la sospita d’una reacció anafilàctica, la

detecció de l’increment de la concentració en el

plasma de triptasa d’un individu en relació a les seves

concentracions basals mitjançant la seva mesura en

una mostra de plasma, permet confirmar el

diagnòstic. A més, la concentració augmentada de

triptasa en el plasma s’ha associat a un major risc de

sofrir una reacció anafilàctica greu amb la picada

d’himenòpters o durant una immunoteràpia

desensibilitzadora a verí d'himenòpters.

La mesura de la concentració de triptasa en el plasma

és d’utilitat en el diagnòstic de les mastocitosis,

trobant-se valors augmentats en la majoria dels casos

de mastocitosi sistèmica.

Encara està per demostrar la utilitat de la

concentració de triptasa en el plasma en el diagnòstic

d’al·lèrgia, tot i que hi ha estudis que suggereixen la

seva aplicació com a eina en la monitorització de la

resposta al tractament amb antihistamínics.

Els valors augmentats de la concentració de triptasa

en el plasma constitueixen una eina diagnòstica de

neoplàsies d’origen mieloide, i la mesura de la seva

concentració seriada permet la monitorització de la

resposta al tractament quimioteràpic. A més, en els

casos on el valor d’aquesta magnitud biològica es

troba augmentat, el retorn a valors fisiològics és

indicatiu d’una remissió completa.

7. Bibliografia

1. Pallaoro M, Fejzo MS, Shayesteh L, Blount JL, Caughey GH. Characterization of genes encoding known and novel human mast cell tryptases on chromosome 16p13.3. J Biol Chem 1999;274(6):3355-62.

2. Caughey GH. New developments in the genetics and activation of mast cell proteases. Mol Immunol 2002;38:1353–7.

3. Schwartz, LB, R A Lewis, Austen KF. Tryptase from human pulmonary mast cells. Purification and characterization. J BioL Chem 1981;256:11939-43.

4. Castells MC, Irani AM, Schwartz LB. Evaluation of human peripheral blood leukocytes for mast cell tryptase. J Immunol 1987;138:2184-9.

5. Sakai K, Ren S, Schwartz LB. A novel heparin-dependent processing pathway for human tryptase. Autocatalysis followed by activation with dipeptidyl peptidase I. J Clin Invest 1996;97:988-95.



6. Schwartz LB, Min HK, Ren S, Xia HZ, Hu J, Zhao W, et al. Tryptase precursors are preferentially and spontaneously released, whereas mature tryptase is retained by HMC-1 cells, Mono-Mac-6 cells, and human skin-derived mast cells. J Immunol 2003;170:5667-73.

7. Stone KD, Prussin C, Metcalfe DD. IgE, mast cells, basophils, and eosinophils. J Allergy Clin Immunol 2010;125:S73-80.

8. Schwartz LB, Bradford TR, Littman BH, Wintroub BU. The fibrinogenolytic activity of purified tryptase from human lung mast cells. J Immunol 1985;135:2762-7.

9. Tam EK, Caughey GH. Degradation of airway neuropeptides by human lung tryptase. Am J Respir Cell Mol Biol 1990;3:27-32.

10. Caughey GH, Leidig F, Viro NF, Nadel JA. Substance P and vasoactive intestinal peptide degradation by mast cell tryptase and chymase. J Pharmacol Exp Ther 1988;244:133-7.

11. Berger P, Compton SJ, Molimard M, Walls AF, N'Guyen C, Marthan R, et al. Mast cell tryptase as a mediator of hyperresponsiveness in human isolated bronchi. Clin Exp Allergy 1999;29:804-12.

12. Johnson PR, Ammit AJ, Carlin SM, Armour CL, Caughey GH, Black JL. Mast cell tryptase potentiates histamine-induced contraction in human sensitized bronchus. Eur Respir J 1997;10:38-43.

13. Vliagoftis H, Lacy P, Luy B, Adamko D, Hollenberg M, Befus D, et al. Mast cell tryptase activates peripheral blood eosinophils to release granule-associated enzymes. Int Arch Allergy Immunol 2004;135:196-204.

14. He S, Gaca MD, Walls AF. A role for tryptase in the activation of human mast cells: modulation of histamine release by tryptase and inhibitors of tryptase. J Pharmacol Exp Ther 1998;286:289-97.

15. Walls AF, He S, Teran LM, Buckley MG, Jung KS, Holgate ST, et al. Granulocyte recruitment by human mast cell tryptase. Int Arch Allergy Immunol 1995;107:372-3.

16. Huang C, De Sanctis GT, O'Brien PJ, Mizgerd JP, Friend DS, Drazen JM, et al. Evaluation of the substrate specificity of human mast cell tryptase beta I and demonstration of its importance in bacterial infections of the lung. J Biol Chem 2001;276:26276-84.

17. Huang C, Li L, Krilis SA, Chanasyk K, Tang Y, et al. Human tryptases alpha and beta/II are functionally distinct due, in part, to a single amino acid difference

in one of the surface loops that forms the substrate-binding cleft. J Biol Chem 1999;274:19670-6.

18. Marquardt U, Zettl F, Huber R, Bode W, Sommerhoff C. The crystal structure of human alpha1-tryptase reveals a blocked substrate-binding region. J Mol Biol 2002;32:491-502.

19. Soto D, Malmsten C, Blount JL, Muilenburg DJ, Caughey GH. Genetic deficiency of human mast cell alpha-tryptase. Clin Exp Allergy 2002;32:1000-6.

20. Wong GW, Tang Y, Feyfant E, Sali A, Li L, Li Y, et al. Identification of a new member of the tryptase family of mouse and human mast cell proteases which possesses a novel COOH-terminal hydrophobic extension. J Biol Chem 1999;274:30784-93.

21. Wong GW, Foster PS, Yasuda S, Qi JC, Mahalingam S, Mellor EA, et al. Biochemical and functional characterization of human transmembrane tryptase (TMT)/tryptase gamma. J Biol Chem 2002;277:41906-15.

22. Caughey GH. Mast cell tryptases and chymases in inflammation and host defense. Immunol Rev 2007;217:141-54.

23. Wang HW, McNeil HP, Husain A, Liu K, Tedla N, Thomas PS, et al. Delta tryptase is expressed in multiple human tissues, and a recombinant form has proteolytic activity. J Immunol 2002;169:5145-52.

24. Weidner N, Austen KF. Ultrastructural and immunohistochemical characterization of normal mast cells at multiple body sites. J Invest Dermatol 1991;96(3 Suppl):26S-30S.

25. Sperr WR, Bankl HC, Mundigler G, et al. The human cardiac mast cell: localization, isolation, phenotype, and functional characterization. Blood 1994;84:3876–84.

26. Ehara T, Shigematsu H. Mast cells in the kidney. Nephrology 2003;8:130–8.

27. Irani AA, Schechter NM, Craig SS, et al. Two types of human mast cells that have distinct neutral protease compositions. Proc Natl Acad Sci USA 1986;83:4464–8.

28. Strbian D, Kovanen PT, Karjalainen-Lindsberg ML, Tatlisumak T, Lindsberg PJ. An emerging role of mast cells in cerebral ischemia and hemorrhage. Ann Med 2009;1:1-13.

29. Magrini L, Bonini S, Centofanti M, Schiavone M, Bonini S. Tear tryptase levels and allergic conjunctivitis. Allergy 1996;51:577-81.

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Walls%20AF%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Buckley%20MG%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Holgate%20ST%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Huang%20C%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22De%20Sanctis%20GT%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Mizgerd%20JP%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Friend%20DS%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Drazen%20JM%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Huang%20C%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Chanasyk%20K%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Marquardt%20U%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Huber%20R%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Sommerhoff%20C%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Soto%20D%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Blount%20JL%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Muilenburg%20DJ%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Caughey%20GH%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Wong%20GW%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Yasuda%20S%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Qi%20JC%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Mahalingam%20S%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Mahalingam%20S%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Caughey%20GH%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22McNeil%20HP%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Husain%20A%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Liu%20K%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Tedla%20N%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Thomas%20PS%22%5BAuthor%5D



30. Castells MC, Schwartz LB. Tryptase levels in nasal-lavage fluid as an indicator of theimmediate allergic response. J Allergy Clin Immunol 1988;82:348-55.

31. Hurst DS, Amin K, Seveus L, Venge P. Mast cell and tryptase in the middle ear of children with otitis media with effusion. Int J Pediatr Otorhinolaryngol 1999;49:315-19.

32. D’Auria L, Pietravalle M, Cordiali-Fei P, Ameglio F. Increase tryptase and myeloperoxidase levels in blister fluids of patients with bullous pemphigoid: correlations with cytokines, adhesion molecules and anti-basement membrane zone antibodies. Exp Dermatol 2000;9:131-7.

33. Lavery JP, Lisse JR. Preliminary study of the tryptase levels in the synovial fluid of patients with inflammatory arthritis. Ann Allergy 1994;72:425-7.

34. Bettiol J, Radermecker M, Sele J, Henquet M, Cataldo D, Louis R. Airway mast-cell activation in asthmatics is associated with selective sputum eosinophilia. Allergy 1999;54:1188-93.

35. Svensson C, Grönneberg R, Andersson M, Alkner U, Andersson O, Billing B, Gilljam H, Greiff L, Persson CGA. Allergen challenge-induced entry of α2 macroglobulin and tryptase into human nasal and bronchial airways. J Allergy Clin Immunol 1995;96:239-46.

36. Boucher W, el-Mansoury M, Pang X, Sant GR, Theoharides TC. Elevated mast cell tryptase in the urine of patients with interstitial cystitis. Br J Urol 1995;76:94-100.

37. Simons F. Anaphylaxis. J Allergy Clin Immunol 2010;125:S161–S181.

38. Kemp SF, Lockey RF. Anaphylaxis: a review of causes and mechanisms. J Allergy Clin Immunol 2002;110:341-8.

39. Simons F, Frew AJ, Ansotegui IJ, Bochner BS, Finkelman F, Golden D, et al. Risk assessment in anaphylaxis: current and future approaches. J Allergy Clin Immunol 2007;120(suppl):S2-24.

40. Schwartz LB. Diagnostic value of tryptase in anaphylaxis and mastocytosis. Immunol Allergy Clin North Am 2006;26:451-63.

41. Schwartz LB, Yunginger JW, Miller J, Bokhari R, Dull D. Time course of appearance and disappearance of human mast cell tryptase in the circulation after anaphylaxis. J Clin Invest 1989;83:1551-5.

42. Lin RY, Schwartz LB, Curry A, Pesola GR, Knight RJ, Lee HS, et al. Histamine and tryptase levels in patients with acute allergic reactions: An emergency department-based study. J Allergy Clin Immunol 2000;106:65-71.

43. Schwartz, L.B.; Bradford, T.R.; Rouse, C,et al. Developnent of a new, more sensitive immunoassay for human tryptase: use in systemic anaphylaxis. J Clin Immunol 1994;14:190-204.

44. Van der Linden, PG, Hack CE, Poortman J et al. Insect-sting challenge in 138 patients: relation between clinical severity of anaphylaxis and mast cell activation. J Allergy Clin Immunol 1992;90:110-8.

45. Ordoqui E, Zubeldia JM, Aranzabal A, et al. Serum tryptase levels in adverse drug reactions. Allergy 1997;52:1102-5.

46. Mertes PM, Tajima K, Regnier-Kimmoun MA, Lambert M, Iohom G, Guéant-Rodriguez RM, Malinovsky JM. Perioperative anaphylaxis. Med Clin North Am. 2010;94:761-89.

47. Moneret-Vautrin DA, Mertes PM. Anaphylaxis to general anesthetics. Chem Immunol Allergy 2010;95:180-9.

48. Pettigrew HD, Teuber SS, Kong JS, Gershwin ME. Contemporary challenges in mastocytosis. Clin Rev Allergy Immunol 2010;38:125-134.

49. Valent P, Horny HP, Escribano L, Longley BJ, Li CY, Schwartz LB, et al. Diagnostic criteria and classification of mastocytosis: a consensus proposal. Leuk Res 2001;25:603-25.

50. Heide R, Zuidema E, Beishuizen A, Den Hollander JC, Van Gysel D, Seyger MM, et al. Clinical aspects of diffuse cutaneous mastocytosis in children: two variants. Dermatology 2009;219:309-15.

51. Sperr WR, Jordan JH, Fiegl M, Escribano L, Bellas C, Dirnhofer S, et al. Serum tryptase levels in patients with mastocytosis: correlation with mast cell burden and implication for defining the category of disease. Int Arch Allergy Immunol2002;128:136-41.

52. De la Hoz B, González de Olano D, Alvarez I, Sánchez L, Núñez R, Sánchez I, Escribano L. Guidelines for the diagnosis, treatment and management of mastocytosis. An Sist Sanit Navar 2008;31:11-32.

53. Pettigrew HD, Teuber SS, Kong JS, Gershwin ME. Contemporary challenges in mastocytosis. Clin Rev Allergy Immunol 2010;38:125-34.

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Boucher%20W%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22el-Mansoury%20M%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Pang%20X%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Sant%20GR%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Theoharides%20TC%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Schwartz%20LB%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Yunginger%20JW%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Miller%20J%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Bokhari%20R%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Lin%20RY%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Schwartz%20LB%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Pesola%20GR%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Knight%20RJ%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Knight%20RJ%22%5BAuthor%5D

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Alvarez%20I%22%5BAuthor%5D



54. Imaizumi A, Kawakami T, Murakami F, Soma Y, Mizoguchi M. Effective treatment of pruritus in atopic dermatitis using H1 antihistamines (second-generation antihistamines): changes in blood histamine and tryptase levels. J Dermatol Sci 2003;33:23-9.

55. Bruno G, Andreozzi P, Bracchitta S, et al. Serum tryptase in allergic rhinitis: effect of cetirizine and fluticasone propionate treatment. Clin Ter 2001;152:299-303.

56. Ferrer M, Nuñez-Córdoba JM, Luquin E, Grattan CE, De la Borbolla JM, et al . Serum total tryptase levels are increased in patients with active chronic urticaria. Clin Exp Allergy 2010;40:1760-6.

57. Jacobi HH, Skov PS, Poulsen LK, Malling HJ, Mygind N. Histamine and tryptase in nasal lavage fluid after allergen challenge: effect of 1 week of pretreatment with intranasal azelastine or systemic cetirizine. J Allergy Clin Immunol 1999;103:768-72.

58. Rondón C, Fernández J, López S, Campo P, Doña I, Torres MJ, et al. Nasal inflammatory mediators and specific IgE production after nasal challenge with grass pollen in local allergic rhinitis. J Allergy Clin Immunol. 2009;12:1005-11.

59. Turner G, Stevenson EC, Taylor R, Shields MD, Ennis M. Histamine and tryptase in bronchoalveolar lavage fluid samples from asthmatic children. Inflamm Res 1997;46:S69-S70.

60. Taira M, Tamaoki J, Kondo M, Kawatani K, Nagai A. Serum B12 tryptase level as a marker of allergic airway inflammation in asthma. J Asthma 2002;39:315-22.

61. Sperr WR, El-Samahi A, Kundi M, Girschikofsky M, Winkler S, Lutz D, et al. Elevated tryptase levels selectively cluster in myeloid neoplasms: a novel diagnostic approach and screen marker in clinical haematology. Eur J Clin Invest 2009;39:914-23.

62. Sperr WR, Jordan JH, Baghestanian M, et al. Expression of mast cell tryptase by myeloblasts in a group of patients with acute myeloid leukemia. Blood 2001;98:2200-9.

63. Sperr WR, Mitterbauer M, Mitterbauer G, Kundi M, Jäger U, Lechner K, Valent P. Quantitation of minimal residual disease in acute myeloid leukemia by tryptase monitoring identifies a group of patients with a high risk of relapse. Clin Cancer Res 2005;11:6536-43.

64. Klion AD, Noel P, Akin C, Law MA, Gilliland DG, Cools J, et al. Elevated serum tryptase levels identify a subset of patients with a myeloproliferative variant of idiopathic hypereosinophilic syndrome associated

with tissue fibrosis, poor prognosis, and imatinib responsiveness. Blood 2003;101:4660-6.

.


_________________________________________________________________________________________

Comisió d’Harmonització, Unitat de Negoci Corporatiu de Serveis de Suport al Diagnòstic i Tractament, Institut Català de la Salut, Barcelona

Guia per a l’elaboració d’un informe anual de la qualitat metrològica

Raül Rigo Bonnin, Xavier Fuentes Arderiu, Maria José Castiñeiras

Lacambra, Anna Jardí Baiges, Mariano Martínez Casademont, Jaume

Miró Balagué, Àngels Vilanova Navarro

_________________________________________________________________________________________

1. Introducció

La norma UNE-EN ISO 15189:2007 per a

l'acreditació del laboratori clínic (1), en el punt (c) de

l'apartat 5.5.3, exigeix que en la descripció dels

sistemes de mesura de les magnituds biològiques

constin els valors de les seves característiques

metrològiques.

Els valors de les característiques metrològiques

poden variar per l’envelliment del sistema de mesura

o per variacions en les condicions del seu

funcionament. Per això, i al marge dels informes

emesos per agents aliens al laboratori clínic —com

ara els organitzadors de programes d’avaluació

externa de la qualitat—, és recomanable fer

anualment un seguiment de la qualitat metrològica

amb què cada laboratori clínic produeix els seus

valors mesurats. De les diverses característiques

metrològiques, les més importants a tenir en compte

són la imprecisió interdiària, el biaix relatiu i l’error

de mesura relatiu.

2. Objecte i camp d’aplicació

Aquest document facilita l’elaboració d’un informe

de la imprecisió (coeficient de variació) interdiària, el

biaix relatiu i l’error de mesura relatiu, a partir de

dades provinents del control intern de la qualitat del

laboratori, dels fabricants dels materials de control i

dels programes d’avaluació externa de la qualitat.

Queden exclosos d’aquesta guia els sistemes

d’examen de propietats qualitatives i els sistemes de

mesura de magnituds ordinals.


ISSN: 1697-5421

Recomanació



Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori

clínic.

3. Vocabulari

En aquest document són aplicables, entre d’altres, els

termes de la tercera edició del Vocabulari Internacional

de Metrologia (2).

avaluació externa de la qualitat: sistema

d’intercomparació de valors mesurats de diferents

laboratoris, realitzat de manera objectiva i

retrospectiva per una organització externa

NOTA: Els valors mesurats obtinguts per

cada laboratori són comparats amb els valors

mesurats obtinguts per la resta de laboratoris

participants. Habitualment, empren valors

mesurats de control obtinguts de forma

esporàdica però periòdica. Els materials

presenten valors no coneguts pels

laboratoris participants i per tant, les

diferents magnituds biològiques es mesuren

“a cegues”.

biaix relatiu: diferència entre la mitjana d'un

nombre conegut de mesures repetides i el valor

convencional, dividit pel valor convencional

error de mesura relatiu: diferència entre el valor

mesurat i el valor convencional, dividit pel valor

convencional

control intern de la qualitat: conjunt de

procediments usats per detectar errors atribuïbles a

una fallida d’un sistema analític, a condicions

ambientals adverses o a variacions en la manera de

fer de l’operador, així com per al seguiment de la

veracitat i la precisió dels sistemes de mesura al llarg

del temps

heteroscedaticitat: característica metrològica dels

resultats d'un sistema de mesura per la qual la

variància metrològica depèn del valor del mesurand,

dins d'un interval de valors individual

hoscedasticitat: característica metrològica dels

resultats d'un sistema de mesura per la qual la

variància metrològica és la mateixa per a qualsevol

valor del mesurand, dins d'un interval de valors

individual

imprecisió interdiària: imprecisió [coeficient de

variació] observada en un laboratori a partir de valors

mesurats obtinguts en dies diferents

lot: conjunt d’unitats d’un mateix producte

elaborades essencialment en les mateixes condicions,

les característiques de les quals són uniformes dins

d’uns límits predeterminats

material de control: material emprat per al control

intern de la qualitat o per a l’avaluació externa de la

qualitat sotmès al mateix sistema de mesura que les

mostres dels pacients

NOTA: Habitualment de cada material de

control periòdicament es produeixen lots

nous. Els valors de les propietats dels

materials de control solen variar de lot a lot.

mètode de mesura: descripció genèrica de

l’organització lògica de les operacions emprades en

una mesura

principi de mesura: fenomen que serveix com a

base d’una mesura

procediment de mesura: descripció detallada d’una

mesura d’acord amb un o més principis de mesura i a

un mètode de mesura determinat, fonamentat en un

model de mesura i incloent tot el càlcul destinat a

obtenir un resultat de mesura

procediment de mesura de referència:

procediment de mesura que es considera produeix

resultats de mesura adients al seu ús previst per a



l’estimació de la veracitat dels valors mesurats

obtinguts a partir d’altres procediments de mesura

per magnituds del mateix tipus, per a un calibratge o

per a la caracterització de materials de referència

procediment de mesura primari: procediment de

mesura de referència emprat per obtenir un resultat

de mesura sense relació amb un patró de mesura del

mateix tipus d’una magnitud

programa de control de la qualitat

interlaboratorial: conjunt d’activitats de diversos

laboratoris clínics, que comparteixen un mateix lot

d’un material de control per al seu control intern de

la qualitat i envien periòdicament els seus valors

mesurats de controla l’organització que els

subministra el material de control, destinades a

l’obtenció d’algunes característiques metrològiques

dels procediments de mesura individuals i del

conjunt dels altres laboratoris

requisit: necessitat o expectativa establerta,

generalment implícita o obligatòria

sèrie de mesures: conjunt de mesures fetes en

condicions de repetibilitat entre dos moments

prèviament definits

sistema de mesura: conjunt d’un o més instruments

de mesura i, freqüentment, altres dispositius, incloent

reactius, acoblats i adaptats per proporcionar valors

mesurats dintre d’intervals especificats, per a

magnituds d’una naturalesa donada

valor convencional: valor atribuït a una magnitud

per a un propòsit determinat

valor mesurat de control: valor mesurat obtingut

en un material de control

3. Sigles i símbols

r : biaix relatiu

rc : biaix relatiu conjunt

CVi : coeficient de variació dels valors mesurats de

control corresponents a un material de control d’un

lot particular

CVc : coeficient de variació conjunt ponderat dels

valors mesurats de control corresponents a diversos

lots d’un material de control particular

Emr : error de mesura relatiu d’un valor mesurat de

control

ni : nombre de valors mesurats de control

PAEQ : Programa d’avaluació externa de la qualitat

PCIQ : Programa de control intern de la qualitat

interlaboratorial

si : desviació estàndard dels valors mesurats de

control corresponents a un material de control d’un

lot particular

sc : desviació estàndard conjunta dels valors mesurats

de control corresponents a diversos lots d’un

material de control

: valor mesurat de control

: mitjana dels valors mesurats de control

corresponents a un material de control d’un lot

particular

px : mitjana ponderada de les mitjanes dels valors

mesurats corresponents a diversos lots d’un material

de control

i : valor convencional corresponent a un material

de control d’un lot particular

: mitjana ponderada dels valors convencionals

corresponents als diferents lots d’un material de

control particular

ix

ix

p



5. Càlcul de la imprecisió interdiària

Per calcular la imprecisió interdiària relacionada amb

cada magnitud biològica és recomanable utilitzar els

valors mesurats de control obtinguts en el control

intern de la qualitat.

4.1 Si durant l’any s’ha utilitzat un lot únic d’un

material de control concret, o dos o més lots d’un

material de control concret que tenen els mateixos

valors convencionals, o es tracta d’un sistema de

mesura que presenta homocedasticitat, la mitjana, la

desviació estàndard interdiària i el coeficient de

variació interdiari es poden calcular de la forma

habitual:

4.2 De vegades durant l’any s’han utilitzat dos o més

lots d’un material de control concret amb valors

convencionals diferents; aquesta situació es dóna

sovint amb els materials de control que canvien de

lot cada vegada que ho fan els reactius. En aquests

casos, les variàncies no es poden combinar degut a

que els sistemes de mesura solen comportar-se de

forma heteroscedàstica, donant lloc a perfils de

precisió diferents per a cada sistema de mesura.

Malgrat això, i a efectes de seguiment de l’evolució

d’un mateix sistema de mesura, en aquest document

es proposa calcular la mitjana ponderada de les

mitjanes, una desviació estàndard interdiària conjunta

i un coeficient de variació interdiari conjunt, que representa

una aproximació simplificada del perfil de precisió,

utilitzant les fórmules següents:

6. Càlcul del biaix relatiu

Per calcular el biaix relatiu corresponent a cada

magnitud biològica s’han d’utilitzar els valors

mesurats de control acumulats tot l’any en el control

intern de la qualitat i el valor convencional

corresponent al material de control que pot haver-se

assignat de les formes següents:

Tipus A: valor convencional assignat seguint un

procediment de mesura primari (per pesada en el

cas d’alguns fàrmacs).

Tipus B: valor convencional assignat seguint un

procediment de mesura de referència.

Tipus C: valor convencional igual a la mitjana

ponderada de les mitjanes dels valors mesurats

obtinguts en un material de control particular

per tots els laboratoris participants en un

programa d’avaluació externa de la qualitat, amb

independència del sistema de mesura que

utilitzin (aquest valor convencional també se’l

coneix com “valor consensual global”).

Tipus D: valor convencional igual a la mitjana

ponderada de les mitjanes dels valors mesurats

obtinguts en un material de control particular

n

i

i

n

i

ii

n

i

ii

)n(

)xx·(ns)·n(

s

1

11

2

c

1

1 p

100c ·x

sCV

p

c

n

i

i

i

i xn

x1

·1

1

1

2

i

n

i

ii

in

)xx(

s

100·x

sCV

i

ii

n

i

i

n

i

ii

n

x·n

x

1

1p



pels laboratoris participants en un programa

d’avaluació externa de la qualitat, que utilitzen el

mateix sistema de mesura (i procediment de

mesura) que el propi laboratori, quan el nombre

de laboratoris sigui 15 (3) (aquest valor

convencional també se’l coneix com “valor

consensual”); aquest cas és aplicable a la

immensa majoria de sistemes de mesura

immunoquímics.

Tipus E: valor convencional assignat pel

fabricant del material de control amb un sistema

de mesura particular (el del laboratori que es

tracti).

Tipus F: valor convencional igual a la mitjana

dels valors assignats pel fabricant del material de

control amb els diversos sistemes de mesura,

generalment declarats en el prospecte que

acompanya el material de control.

Tal com s’ha fet en el document Guia per a la

interpretació dels valors mesurats de control dels programes

d’avaluació externa de la qualitat per a les magnituds

biològiques (4), per decidir la selecció del tipus de valor

convencional es tindrà en compte conceptes

metrològics (imprecisió i biaix) i semiològics

relacionats amb la teoria dels valors de referència

biològics:

a) Per a magnituds biològiques amb valors

discriminants universals o intervals terapèutics,

l’ordre de preferència serà: tipus A, tipus B,

tipus C, tipus D, tipus E i tipus F.

b) Per a magnituds biològiques amb valors de

referència biològics establerts pel propi

laboratori, o en col·laboració amb altres

laboratoris, el valor convencional seleccionat

serà del mateix tipus que es va fer servir per

estimar el biaix durant el període de producció

dels valors de referència.

c) Per a magnituds biològiques amb valors de

referència biològics produïts per un altre

laboratori amb sistemes de mesura amb biaix

conegut, i adoptats i validats pel propi

laboratori, el tipus de valor convencional

seleccionat serà del mateix tipus que es va fer

servir per estimar el biaix durant el període de

validació dels valors de referència.

d) Per a magnituds biològiques amb valors de

referència biològics adoptats, validats o no, i

amb biaix desconegut, l’ordre de preferència

serà: tipus D, tipus E i tipus F.

5.1 Si durant l’any s’ha utilitzat un lot únic d’un

material de control concret, o dos o més lots d’un

material de control concret que tenen els mateixos

valors convencionals, el càlcul de la mitjana es fa de

la forma habitual, i el biaix relatiu es calcula a partir

de la mitjana esmentada i el valor convencional

preferent què disposem (vegeu més amunt), aplicant

les fórmules següents:

5. 2 De vegades durant l’any s’han utilitzat dos o més

lots d’un material de control concret amb valors

convencionals diferents; aquesta situació es dóna

sovint amb els materials de control que canvien de

lot cada vegada que ho fan els reactius. En aquests

casos, les mitjanes no s’han de combinar degut a que

els biaixos dels sistemes de mesura solen dependre

del valor del mesurand.

Malgrat això, i a efectes de seguiment de l’evolució

d’un mateix sistema de mesura, en aquest document

100r ·x

i

ii

n

i

i

i

i xn

x1

·1



es proposa calcular un biaix conjunt, que representa

una aproximació simplificada del perfil de biaix,

utilitzant les fórmules següents:

7. Càlcul de l’error de mesura relatiu

Per calcular l’error de mesura relatiu corresponent a

cada magnitud biològica s’utilitzen valors mesurats

de control obtinguts en un programa d’avaluació

externa de la qualitat. Amb aquesta finalitat, se

seleccionen a l’atzar 3 valors mesurats de control

corresponents a 3 de les trameses anuals de materials

de control, es selecciona el valor convencional adient

(vegeu apartat 5 d’aquest document) i es calcula

l’error de mesura relatiu aplicant la fórmula següent:

Si no es participa en programes d’avaluació externa

de la qualitat, no es pot realitzar l’estimació de l’error

de mesura relatiu.

8. Estructura i disseny de les taules o quadres sinòptics El gruix del contingut de l’informe metrològic anual

s’ha de disposar en forma de taules (quadres

sinòptics). L’estructura d’aquestes taules s’exposa a

l’exemple (derivat d’un informe metrològic anual

real) contingut en l’annex d’aquest document.

9. Compliment dels requisits metrològics

Per tal de realitzar un seguiment general de la qualitat

metrològica dels sistemes de mesura del laboratori

clínic, i sabent que la norma ISO 15189:2007 (1)

dedica diversos apartats a la necessitat d’uns requisits

metrològics predefinits per poder validar els sistemes

de mesura, és recomanable ressaltar sobre l’informe

de la qualitat metrològica aquelles magnituds

biològiques per a les quals no s’han complert els

requisits metrològics (la imprecisió interdiària

màxima permesa, el biaix relatiu màxim permès i

l’error de mesura relatiu màxim permès).

10. Bibliografia

1. International Organization for Standardization.

Medical laboratoriesparticular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.

2. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf.> (accés: 2011-05-07).

3. International Union of Pure and Applied Chemistry. The international harmonized protocol for the proficiency testing of analytical chemistry laboratory—Technical Report. Pure Appl Chem 2006; 78:145-196.

4. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa de la qualitat per a les magnituds biològiques. In vitro veritas 2011; 12:4-14.

<http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf.> (accés: 2011-05-07).

100mr ·x

Ei

ii

n

i

i

n

i

ii

n

x·n

x

1

1p

100rc ·x

p

pp

n

i

i

n

i

ii

n

·n

1

1

p

http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf




Annex: Exemple d’informe de la qualitat

metrològica

Les taules que s’exposen en aquest annex són un

resum dels quadres sinòptics continguts en un

informe metrològic anual real.

SIGLES I SÍMBOLS

MC1 : Material de control 1








PAEQ1 : Programa d’avaluació externa de la

qualitat 1


qualitat 2


qualitat 3


qualitat 4


qualitat 4

PCIQ1 : Programa de control intern de la qualitat

interlaboratorial 1


interlaboratorial 2


interlaboratorial 3

SM1 : Sistema de mesura 1







ESTRUCTURA DE LES TAULES

En les taules, totes les magnituds biològiques estan classificades per ordre alfabètic del nom del component.

Dins la columna “Sistema de mesura” s’indica,

segons els casos, l’instrument de mesura, l’equip de

reactius, el sistema de mesura o el principi de

mesura.

Dins la columna “Material de control” s’indica el

material de control utilitzat i, entre parèntesis, el

nom del fabricant.

Dins la columna “PCIQ” s’indica (amb nom fictici

en l’exemple) el programa de control intern de la

qualitat interlaboratorial al que pertany la magnitud

biològica. Si no existeix cap programa d'aquest

tipus, s’indica, entre claudàtors, el nom del fabricant

del material de control.

Dins la columna “PAEQ” s’indica (amb nom fictici

en l’exemple) el programa d’avaluació externa de la

qualitat al que pertany la magnitud biològica.

Per a la imprecisió interdiària i el biaix relatiu, els

subíndexs 1, 2 i 3 corresponen, excepte que

s’indiqui una altra cosa, als materials de control amb

“valors baixos”, “valors mitjans” o “valors

fisiològics” i “valors alts”, respectivament. Per altra

banda, n ix són el nombre i la mitjana dels valors

mesurats de control, respectivament.

Per a l’error de mesura relatiu, els subíndexs I, II,

III corresponen a 3 valors mesurats de control

corresponents a 3 de les trameses anuals de

materials de control escollides a l’atzar. Per altra

banda, x és el valor mesurat de control emprat per

al càlcul.

Per calcular el biaix i l’error de mesura relatius

s’utilitzen diversos valors convencionals que

s’indiquen a la columna de la dreta dels materials de



control (T) amb els símbols indicats a l’apartat

“Sigles i símbols” d’aquest annex.

Per al biaix relatiu i l’error de mesura relatiu, µ és el

valor convencional. En el cas en que el valor

convencional adoptat sigui C o D, entre parèntesis i

seguint el format (N; nlab), s’indica el nombre de

laboratoris participants en el PCIQ o PAEQ (N),

segons pertoqui, i el nombre valors mesurats

interlaboratorials utilitzats per calcular el valor

convencional (nlab). Per a l’error de mesura relatiu, N

= nlab.

En qualsevol cas, a les taules s’indiquen en color

groc els valors dels valors de les característiques

metrològiques que no compleixen els requisits

metrològics preestablerts.



Taula 1. Imprecisió interdiària (exemples)

Magnitud biològica Sistema de

mesura

Material de

control

Imprecisió interdiària

CV1

(%) x1 n1

CV2

(%) x2 n2

CV3

(%) x3 n3

Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat. [kat/L] SM1 MC1 4,8 0,52 225 2,9 1,59 225 - - -

Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 6,2 1707 180 4,9 2148 180

Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 MC3 10,2 54,0 29 5,5 110 29 - - -

Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel.(IRP 67/40) [1]

SM3 MC3 4,8 28,1 227 2,5 57,3 227 - - -

Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 MC1 1,4 2,91 224 1,8 6,35 224 - - -

Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 5,7 1518 179 4,5 1954 179

Uri—Escherichia coli; c.nom. [1/L] SM4 MC4 9,6 1,14 227 5,0 10,2 227 - - -

San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM5 MC5 1,2 0,204 227 0,8 0,415 227 0,9 0,496 227

Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 MC6 12,1 9,34 114 6,8 23,8 114 498 53,8 114

Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 5,5 9989 189 4,5 15221 189

San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 MC4 3,8 2,60 230 2,8 7,6 230 1,8 18,6 230

Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [10

3/L]

SM6 MC7 8,9 1145 145 4,1 350345 145 - - -

Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L] SM7 MC6 4,6 0,49 230 3,8 6,00 230 2,8 34,1 230



Taula 2. Biaix relatiu (exemples)

Magnitud biológica

Sistema

de

mesura

PCIQ T

Biaix relatiu

r1 (%)

x1 n1 µ1

(N1; nlab1)

r2 (%)

x2 n2 µ2

(N2; nlab2)

r3 (%)

x3 n3 µ3

(N3; nlab3)

Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat.

[kat/L] SM1 PCIQ1 D 10,6 0,52 225

0,47 (17; 456)

6,0 1,59 225 1,50

(16;421) - - - -

Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 [MC2] F - - - - 3,5 1707 180 1650 7,4 2148 180 2000

Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 PCIQ2 D 8,0 54,0 29 50,0

(16; 291) 10,0 110 29

100 (16; 291)

- - - -

Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel.(IRP 67/40) [1]

SM3 PCIQ2 D -9,1 28,1 227 28,5

(21; 514) -2,1 57,3 227

58,5 (19; 434)

- - - -

Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 PCIQ3 C 1,0 2,91 224 2,88

(54; 998) -0,9 6,35 224

6,41 (54; 998)

- - - -

Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 [MC2] E - - - - 4,7 1518 179 1450 2,8 1954 179 1900

Uri—Escherichia coli; c.nom. [1/L] SM4 [MC4] E 14,0 1,14 227 1,00 2,0 10,2 227 10,0 - - - -

San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM5 [MC5] E 2,0 0,204 227 0,200 3,8 0,415 227 0,400 -0,1 0,496 227 0,500

Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 PCIQ3 E -6,6 9,34 114 10,0 -4,8 23,8 114 25,0 -2,2 53,8 114 55,0

Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L]

SM2 [MC2] E - - - - -0,1 9989 189 10000 1,5 15221 189 15000

San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 [MC4] E 4,0 2,60 230 2,50 1,3 7,6 230 7,5 -7,0 18,6 230 20,0

Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [·10

3/L]

SM6 [MC8] E -4,6 1145 145 1200 0,1 350345 145 350000 - - - -

Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L]

SM7 PCIQ3 D -5,8 0,49 230 0,52

(32; 672) 0,0 6,00 230

6,00 (31; 654)

3,0 34,1 230 33,1

(30; 601)



Taula 3. Error de mesura relatiu (exemples)

Magnitud biológica Sistema de

mesura PAEQ T

Error de mesura relatiu

Em.rel.I

(%) xI

µI

(NI)

Em.rel.II

(%) xII

µII

(NII)

Em.rel.III

(%) xIII

µIII

(NIII)

Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat. [kat/L] SM1 PAEQ1 B -3,0 0,98 1,01 19,3 3,71 3,11 -5,2 2,01 2,12

Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D 4,3 777 745 (56)

-12,5 1380 1578 (56)

3,8 1974 1901 (56)

Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 PAEQ3 D 7,7 95,3 88,5 (17)

-11,4 42,0 47,4 (17)

27,2 39,8 31,3 (17)

Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel. (IRP 67/40) [1] SM3 PAEQ3 D 17,8 1,32

1,12 (112)

2,6 2,01 1,96 (112)

2,0 1,01 0,99 (112)

Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 PAEQ1 B -12,3 7,51 8,56 -2,1 3,73 3,81 -3,7 5,21 5,41

Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D -1,9 897 914 (56)

0,0 1678 1678 (56)

5,9 2422 2287 (56)

San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM4 PAEQ3 D 0,6 0,346 0,344 (112)

-1,1 0,282 0,285 (112)

0,6 0,361 0,359 (112)

Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 PAEQ4 A -4,5 10,5 11,0 -4,3 40,2 42 0,5 20,1 20

Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D -0,1 9989 10003 (56)

1,2 18221 17998 (56)

12,4 23994 21345

(56)

San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 PAEQ3 D 4,9 10,7

10,2 (112)

-1,9 2,62 2,67 (112)

2,6 5,61 5,47 (112)

Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [10

3/L] SM6 PAEQ5 D -5,8 406

431 (34)

-7,7 62456 67696 (34)

-0,3 314567 315489

(34)

Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L] SM7 PAEQ1 D -4,7 9,72 10,2 (79)

-5,9 2,23 2,37 (79)

-3,3 6,13 6,34 (79)


_________________________________________________________________________________________

Els pesos atòmics ja no són constants naturals1

Tyler B Coplen2

Norman E Holden3

Divisió de Química Inorgànica

Unió Internacional de Química Pura i Aplicada

_________________________________________________________________________________________

Molts de nosaltres vam aprendre que els pesos

atòmics estàndard que trobàvem al darrere dels

llibres de text de química o en la Taula Periòdica dels

Elements Químics penjada a la paret del laboratori

de pràctiques són constants naturals. Això va ser la

veritat acceptada durant més d'un segle i mig, però ja

no és així. El text següent explica com els avenços en

els sistemes de mesura i la mesura de l’abundància

isotòpica dels elements químics han canviat la

manera com entenem els pesos atòmics i perquè no

es consideren ja constants naturals.

El pes atòmic

El concepte de pes atòmic es remunta a l'època de

John Dalton a principis del segle dinou. Molta de la

química de la primera meitat d'aquest segle estava

relacionada amb la mesura dels pesos atòmics dels

elements químics en diferents materials. Molts

científics, i en especial Dimitri Mendeléiev, va

mesurar els pesos atòmics dels elements químics en

diferents materials i els va classificar en triades,

octaves i espirals, en base a la similitud de les seves

propietats químiques i físiques. Mendeléiev va

elaborar una taula periòdica i va predir nous elements

que omplirien els espais que quedaven buits. Aquests

elements van ser descoberts posteriorment.

_____________________________________________

1 La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada ha donat explícitament el permís per a la traducció d'aquest text i la seva publicació a In vitro veritas. La traducció ha estat feta per Joan Nicolau Costa. La referència de la publicació original és: Coplen TB, Holden NE. Atomic Weights: No Longer Constants of Nature. Chemistry International 2011;33:10-15.

2 Ty Coplen <[email protected]> treballa al Departament de Geologia dels Estats Units, a Reston, Virginia...

3 Norman Holden <[email protected]> treballa al Centre Nacional de Dades Nuclears al Laboratori Nacional de Brookhaven, Upton, Nova York. _____________________________________________


ISSN: 1697-5421

Reflexió-opinió

103 Coplen et al. In vitro veritas 2011; 12:102-110


El 1882 Frank Wigglesworth Clarke va recomanar els

pesos atòmics per l’ús en la ciència, la indústria i el

comerç (1). La Societat Química Americana va

anomenar un comitè format exclusivament per Frank

Wigglesworth Clarke a fi de publicar anualment les

taules dels pesos atòmics. En altres països es van

crear comitès amb funcions similars i sovint els

valors de les taules dels pesos atòmics d'aquests

comitès eren diferents. Per aquest motiu, la Comissió

Alemanya de Pesos Atòmics va convocar una

comissió internacional. El primer informe del 1901

de la Comissió Internacional de Pesos Atòmics

(ICAW) va ser publicat en el primer número de

Chemische Berichte el gener de 1902 (2). El 1913 la

Comissió va ser incorporada a l'Associació

Internacional de Societats Químiques (IACS).

Malgrat l'Associació va ser dissolta a conseqüència de

la Primera Guerra Mundial, la Comissió va seguir

publicant actualitzacions de les taules dels pesos

atòmics cada any fins el 1921-1922. El 1919, es va

crear la Unió Internacional de Química Pura i

Aplicada (IUPAC) com la secció dedicada a la

química del Consell d'Investigació Internacional. Una

nova Comissió sota els auspicis de la Unió

Internacional de Química Pura i Aplicada va preparar

un informe sobre els pesos atòmics l'any 1925. Des

de llavors, la Comissió Internacional de Pesos

Atòmics o les seves successores en la Unió

Internacional de Química Pura i Aplicada, conegudes

d'ara en endavant com la Comissió, van tenir cura

d'avaluar i donar a conèixer els valors dels pesos

atòmics, els quals han estat considerats constants

naturals.

Els isòtops

Una constant natural, com per exemple, la constant

de Faraday (96485,3399(24) C mol-1), té una

incertesa d'una part per un milió. La Taula Periòdica

(3) de la Unió Internacional de Química Pura i

Aplicada esmenta un valor de 10,811(7) pel bor. Si

els pesos atòmics estàndard són constants naturals,

perquè els valors publicats no són més acurats? La

resposta evident és que el pes atòmic d'un element

depèn de la mostra del material i del nombre

d'isòtops estables, sent els isòtops àtoms del mateix

element que tenen nombres de massa diferents. Al

començament del segle vint, es van descobrir els

elements radioactius. Fredrick Soddy va mostrar la

identitat química del mesotori (228Ra) i radi (226Ra)

(4). Va concloure que aquests elements químics

tenen propietats radioactives i pesos atòmics

diferents, però les mateixes propietats químiques i,

per tant, calia que ocupessin la mateixa posició en la

Taula Periòdica. Va encunyar el terme isòtop (del

grec, que significa, al mateix lloc) per designar les

variants radioactives (5). Un esdeveniment que va

afectar profundament l'àmbit dels pesos atòmics va

ser el descobriment el 1912 per John Thomson (6)

que l'element neó estava format per dos isòtops

estables, 20Ne i 22Ne, (l'21Ne va ser descobert més

tard). Amb el descobriment dels isòtops estables i

l'ús d'espectròmetres de masses per a mesurar la

composició isotòpica dels elements químics, es va

arribar a la conclusió que les masses dels isòtops

estables i la seva abundància isotòpica (fraccions

molars) podien proporcionar una forma alternativa

per a expressar el pes atòmic d'un element. Amb la

millora dels espectròmetres de masses, les mesures

del pes atòmic dels elements són més exactes. A

partir de la segona meitat del segle vint, quasi tots els

sistemes per mesurar els pesos atòmics dels elements

recomanats s'han basat en l'espectrometria de

masses.

In vitro veritas 2011; 12:102-110 Coplen et al. 104


La variació en l'abundància dels isòtops i el pes atòmic

L'any 1908, el resultat de la mesura del pes atòmic

del plom "comú", d'un material no radioactiu, va ser

207,2 (7), mentre que la mesura efectuada el 1914 (8)

del plom en silicat de tori va donar un resultat de

208,4. L'any 1914, es va obtenir un valor inferior de

206,4 (9) en la mesura del pes atòmic del plom en

mostres d'urani. Les diferències en els valors dels

pesos atòmics del plom es consideraven excepcionals

i s'atribuïen a isòtops produïts per la descomposició

radioactiva natural. Malgrat això, l'any 1936, Malcom

Dole (10) va informar la variació del valor del pes

atòmic de l'oxigen en l'aire i l'aigua a causa de la

diferent abundància d'isòtops estables. L'any 1939,

Alfred O Nier (11) va informar d'una variació del

cinc per cent de la composició isotòpica del carboni.

S'estava veient que els pesos atòmics podien no ser

constants naturals. A la reunió de la Comissió del

1951, es va reconèixer que la variació en l'abundància

isotòpica del sofre afectava el valor

internacionalment acceptat (12). A fi d'indicar

l’interval de valors que podia aplicar-se al sofre de

diferents fonts naturals, es va afegir el valor ± 0,003

al seu pes atòmic. Es van establir els intervals de sis

elements (hidrogen, bor, carboni, oxigen, silici i

sofre) deguts a la variació natural de la seva

composició isotòpica.

Addicionalment, en l'informe del 1961 de la

Comissió (13), es van afegir les incerteses de cinc

elements (el clor, el crom, el ferro, el brom i la plata).

En l'informe del 1969 (14), per primera vegada es

van afegir les incerteses de tots els pesos atòmics. La

Unió Internacional de Química Pura i Aplicada tenia

ara la responsabilitat d'avaluar curosament i donar a

conèixer les incerteses dels pesos atòmics, derivades

de la informació publicada i críticament revisada. A

més, en l'informe del 1969, la Comissió reconeixia

per primera vegada que:

"el descobriment que molts elements químics

existeixen en la natura en forma d'isòtops, de

composició variable en molts casos, fa necessari

modificar el concepte històric de pes atòmic com

una constant natural. Encara que els isòtops

(estables) no han estat observats en la natura en

alguns elements (actualment vint-i-un), sembla lògic

considerar que les mescles d'isòtops representen

l'estat habitual d'un element i no l'estat excepcional.

La Comissió considera que aquesta observació

promourà la consciència que les incerteses dels

valors proporcionats en la Taula Internacional no

són degudes, com abans, només a errors en la seva

mesura, sinó que sorgeixen de les variacions naturals

de la composició isotòpica... Per a arribar al valor

recomanat del pes atòmic, la Comissió utilitzarà

sistemes de mesura a fi que el resultat sigui l'òptim

pels materials emprats en el món científic, la

tecnologia i el comerç i no sigui una mitjana

estimada."

Però no tots els elements sofreixen variacions en el

seu pes atòmic. Alguns tenen només un isòtop

estable. La mesura del pes atòmic estàndard dels

vint-i-un elements amb un sol isòtop estable (15),

com el fluor, l'alumini, el sodi i l'or, és relativament

senzilla perquè el pes atòmic depèn només de la

massa atòmica d'un sol isòtop estable. Aquests pesos

atòmics estàndard són constants naturals i els seus

valors són coneguts amb una precisió més alta que

una part per un milió.

Com a resultat de la importància creixent dels

isòtops en la mesura del pes atòmic d’un element

químic, la Comissió va canviar el seu nom el 1979 i

es va anomenar Comissió de Pesos Atòmics i

Abundància Isotòpica. La Comissió va decidir que el



pes atòmic podia definir-se en qualsevol mostra

concreta. En relació a la taula de valors recomanats

dels pesos atòmics de la Unió Internacional de

Química Pura i Aplicada, la Comissió va afirmar:

"Les taules successives dels pesos atòmics estàndard

publicades per la Comissió són el producte del

nostre coneixement més acurat dels elements en les

fonts naturals terrestres (16)."

Les distribucions del pes atòmic procedents de les

publicacions de les composicions isotòpiques poden

abastar intervals relativament amplis. La Figura 1

mostra la variació del pes atòmic en funció de la

fracció molar de 2H en materials que contenen

hidrogen. El pes atòmic de l'hidrogen en materials

"normals" compren valors des de 1,00785 a 1,00811

(17 - 19), aproximadament, mentre la incertesa del

pes atòmic calculada a partir de la millor mesura (20)

de l'abundància isotòpica de l'hidrogen és al voltant

d'un miler de vegades més petita: Ar(H) = 1,007 981

75(5). La Comissió entén per material "normal" el

d'una font terrestre que compleix el criteri següent:

"El material és una font d'origen raonablement

possible d'aquest element o dels seus compostos

disponible en el mercat per a la indústria o la recerca;

el material no està sent estudiat per raó d’una

anomalia i la seva composició isotòpica no ha estat

sotmesa a modificacions significatives en un període

de temps geològicament breu (21)."

Per a obtenir el valor del pes atòmic d’un element

amb gran abundància d’isòtops estables en els

materials naturals (per exemple, per l'hidrogen, el liti,

el bor, el carboni, el nitrogen, etc), la qual cosa

comporta un ventall de valors, la Comissió va avaluar

les variacions publicades, va seleccionar el pes atòmic

prop de la mediana com a pes atòmic estàndard i va

assignar una incertesa a fi d’abastar la majoria o tots

els valors publicats. Per exemple, per l'hidrogen

(Figura 1) la Comissió va seleccionar en la seva

reunió del 1981 (22) un valor del pes atòmic

estàndard de 1,007 94 amb una incertesa de 0,000 07.

La preocupació de la Comissió que la comunitat

mundial dels químics tingués dificultat en emprar

incerteses asimètriques i que la majoria de programes

informàtics no poguessin manejar-les adequadament

va portar a adoptar sempre els valors del pes atòmic

estàndard amb incerteses simètriques, fins i tot quan

hagués estat necessari emprar incerteses

asimètriques. Aquesta forma d’expressió no és

satisfactòria per diverses raons:

1) Els estudiants i altres professionals habitualment

interpreten incorrectament el valor de la

incertesa del pes atòmic estàndard com una

incertesa de mesura i es pregunten perquè els

pesos atòmics estàndard no es poden mesurar de

forma més acurada.

2) En els anys següents a la publicació d’un nou pes

atòmic estàndard, les variacions naturals

publicades posteriorment aporten valors que

sobrepassen habitualment els límits adoptats.

Com a conseqüència, caldria revisar

periòdicament els pesos atòmics estàndard o no

reflectirien la literatura publicada.

3) Els lectors pressuposen que el valor del pes

atòmic estàndard reflecteix una distribució de

Laplace-Gauss. Aquesta distribució no reflecteix

satisfactòriament la distribució bimodal de certs

elements, per exemple, el bor i el sofre (17, 18).



4) Sovint és difícil o, fins i tot, impossible trobar un

material amb un pes atòmic idèntic al pes atòmic

estàndard. Per exemple, seria molt complicat

trobar un material que contingui hidrogen amb

un pes atòmic de 1,007 94.

Figura 1. Variació del pes atòmic per l’abundància isotòpica d’alguns materials que contenen hidrogen (17 - 19). El materials de referència pels isòtops estan indicats amb un cercle. El pes atòmic estàndard previ de l'hidrogen a l’any 2007 era 1,007 94(7). La incertesa del pes atòmic de la ―millor mesura‖ de l’abundància isotòpica (20) és aproximadament ± 0,000 000 05, que és aproximadament mil vegades més petita que la incertesa del pes atòmic estàndard de l’any 2007 (23).

L’interval del pes atòmic

Era necessària una nova forma d’expressió del pes

atòmic d’elements com l'hidrogen, el liti, el bor, el

carboni i el nitrogen. En la reunió de l'any 2009 a

Viena, la Comissió va decidir expressar el pes atòmic

estàndard de l’hidrogen i altres nou elements d’una

manera que indiqués clarament que els valors no són

constants naturals (24). El ventall dels valors del pes

atòmic en materials normals es va anomenar

―interval‖. Els símbols de l’interval [a; b] s’utilitzen

per referir-se a un conjunt de valors x pels quals a ≤

x ≤ b, on b > a i on a i b són els límits inferior i

superior respectivament (25). Els límits inferior i

superior no tenen una incertesa associada, cadascun

d’ells és fruit d'una decisió de la Comissió en base a

l’avaluació i el criteri professional. L’expressió del pes

atòmic estàndard de l’hidrogen, [1,007 84; 1,008 11],



indica que el pes atòmic en qualsevol material normal

serà major o igual que 1,007 84 i menor o igual que

1,008 11. Així doncs, l’interval del pes atòmic abasta

els valors del pes atòmic en tots els materials

normals. L’amplitud d’un interval és la diferència

entre b i a, és a dir, b ‒ a. L’amplitud de l’interval del

pes atòmic de l’hidrogen és 1,008 11 ‒ 1,007 84 =

0,000 27.

El límit inferior de l’interval prové del pes atòmic

inferior a partir de les avaluacions de la Comissió,

tenint en compte la incertesa de mesura.

Habitualment es fixa el límit mitjançant una mesura

del valor delta de l’isòtop amb un sistema basat en

l’espectrometria de masses. A més de la incertesa de

mesura del valor delta de l'isòtop, la incertesa del pes

atòmic del material de base de l'escala delta també es

té en compte (17, 18). Si la substància P és el material

terrestre normal que conté el pes atòmic inferior de

l’element E, llavors:

límit inferior = Ar(E)p inferior – U[Ar(E)]p

on U[Ar(E)]p és la incertesa combinada que inclou la

incertesa en la mesura del valor delta de la substància

P i la incertesa en relacionar l'escala del valor delta a

l'escala del pes atòmic. Per l’hidrogen, la substància

amb la menor abundància de 2H publicada i avaluada

és el gas hidrogen en un pou de gas natural (17, 18)

sent Ar(H) = 1,007 8507 i U[Ar(H)] = 0,000 0046.

Per tant, el límit inferior és 1,007 8461. La incertesa

combinada redueix el nombre de dígits significatius

en el valor del límit del pes atòmic. Per l’hidrogen, el

sisè dígit després del punt decimal és incert, per tant,

es trunca el valor i es deixen cinc dígits. Així, el límit

inferior de l’hidrogen passa de 1,007 8461 a 1,007 84.

Es procedeix de forma similar pel límit superior,

però aquí, el darrer dígit s’augmenta per assegurar-se

que l’interval del pes atòmic engloba els valors del

pes atòmic de tots els materials normals. Els límits

inferior i superior són expressats de manera que el

nombre de dígits significatius sigui idèntic. Si un

valor acaba en zero, pot ser necessari incloure’l per a

expressar el nombre de dígits requerits.

Diversos elements que tenien un pes atòmic assignat

l’any 2007 i que s’expressa actualment com un

interval (24) es mostren en la taula següent.

Element Pes atòmic del 2007 23

Pes atòmic del 2009 24

hidrogen 1,007 94(7) [1,007 84; 1,008 11] liti 6,941(2) [6,938; 6,997] bor 10,811(7) [10,806; 10,821] carboni 12,0107(8) [12,0096; 12,0116] nitrogen 14,0067(2) [14,006 43; 14,007 28] oxigen 15,9994(3) [15,999 03; 15,999 77] silici 28,0855(3) [28,084; 28,086] sofre 32,065(5) [32,059; 32,076] clor 35,453(2) [35,446; 35,457] tal·li 204,3833(2) [204,382; 204,385]

En el camp del comerç, en alguns casos, els usuaris

poden necessitar un valor representatiu per un

element que té un interval de pes atòmic assignat. Els

valors representatius del pes atòmic són valors

escalars (―quantitatius‖) (25) convencionals i els

proporciona la Comissió (24). Per exemple, el valor

convencional del pes atòmic de l’hidrogen és 1,008.

La figura 2 és un exemple de la Taula Periòdica dels

Isòtops per a la comunitat educativa (26) de la Unió

Internacional de Química Pura i Aplicada. Les

abundàncies isotòpiques d’un element es mostren en

forma de gràfic circular. Aquesta figura mostra

quatre tipus d’elements (d’esquerra a dreta): a) aquells

elements el pes atòmic estàndard dels quals no és

una constant natural i als quals s’assigna un interval,

b) aquells elements el pes atòmic estàndard dels quals

no és una constant natural i als quals no s’assigna un

interval, c) aquells elements el pes atòmic estàndard

dels quals és una constant natural perquè tenen un

isòtop estable, i d) aquells elements que no tenen un

pes atòmic estàndard perquè no tenen isòtops



estables. Aquest canvi fonamental en l’expressió del

pes atòmic representa un avenç important en el

nostre coneixement del món natural i subratlla la

importància i les contribucions de la química al

benestar del gènere humà a l'any 2011, l’Any

Internacional de la Química.

Figura 2. Il·lustracions possibles d’alguns elements de la nova Taula Periòdica dels Isòtops per a la comunitat educativa de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (26). Les abundàncies isotòpiques es mostren com gràfics circulars. D'esquerra a dreta: element (clor) el pes atòmic estàndard del qual no és una constant natural i té assignat un interval; element (mercuri) el pes atòmic estàndard del qual no és una constant natural i no té assignat un interval; element (arsènic) el pes atòmic estàndard del qual és una constant natural perquè té un isòtop estable; element (americi) que no té un isòtop estable i per tant no té un pes atòmic estàndard.

Guia pels intervals dels pesos atòmics4

1. La variació dels valors del pes atòmic, Ar(E),

d’un element E s’anomena interval del pes

atòmic i té com a símbol [a; b], on a i b són els

límits inferior i superior, respectivament, de

l’interval. Per tant, per l’element E, a ≤ Ar(E) ≤

b.

2. L'expressió del pes atòmic estàndard com

l'interval [a; b], no indica la mitjana de a i b ± la

meitat de la diferència entre b i a.

3. L’interval del pes atòmic i l’amplitud no haurien

de ser confoses. L’amplitud del pes atòmic és

igual a b – a, on a i b són els límits inferior i

superior, respectivament.

4. Els límits inferior i superior es mesuren

habitualment mitjançant un sistema basat en

l'espectrometria de masses, tenint en compte la

incertesa de mesura i la incertesa de la ―millor

mesura‖ de les abundàncies isotòpiques d’un

element emprat per obtenir el pes atòmic

estàndard del 2007.

5. L’interval del pes atòmic inclou els valors de tots

els materials normals.

6. Els límits inferior i superior són valors

consensuats i no tenen cap incertesa associada.

7. L’interval del pes atòmic és el pes atòmic

estàndard, el qual prové del coneixement més

acurat dels pesos atòmics de les fonts naturals

terrestres.

_____________________________________________

4 Vegeu la referencia 24 per més detalls. _____________________________________________



8. El nombre de dígits significatius en els límits

inferior i superior s’ajusta de manera que la

incertesa de mesura resultat de la mesura

mitjançant un sistema basat en l’espectrometria

de masses no afecti els límits.

9. El nombre de dígits significatius en els límits

inferior i superior han de ser idèntics. El zero

com a dígit final en un valor pot ser necessari i

és acceptable.

10. L’interval del pes atòmic se selecciona de forma

conservadora, a fi que no s’hagi de canviar

freqüentment la Taula de Pesos Atòmics

Estàndard. Així, la Comissió de Pesos Atòmics i

Abundància Isotòpica de la Unió Internacional

de Química Pura i Aplicada pot recomanar una

actitud més conservadora i reduir el nombre de

dígits significatius.

11. L’interval del pes atòmic s’expressa de la forma

més precisa possible i ha de tenir tants dígits

com sigui possible, sempre tenint en compte les

regles anteriors.

12. La Comissió actualitza els valors dels intervals

del pes atòmic en la Taula de Pesos Atòmics

Estàndard en acabar un projecte de revisió de la

literatura publicada revisada per pars sobre les

dades de l’abundància isotòpica.

13. Si s'està avaluant la variació de la composició

isotòpica dels materials normals d’un element en

un projecte de la Unió Internacional de Química

Pura i Aplicada, pot indicar-se una ―r‖ a peu de

pàgina en la Taula de Pesos Atòmics Estàndard

fins que hagi acabat l’avaluació a fi que els canvis

en les taules no siguin tan freqüents. Actualment,

aquests elements són l'heli, el níquel, el zinc, el

seleni i el plom.

Referències

1. Clarke FW. The Constants of Nature. Part 5. Recalculation of the Atomic Weights. Smithsonian Misc Publ 1882;441:i-xiv,1-259.

2. 1902 Internationale Atomgewichte. Ber Dt Chem Ges 1902;35.

3. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.

Taula Periódica dels Elements. <www.iupac.org/reports/periodic_table/IUPAC_Periodic_Table-22Jun07b.pdf> (accés: 2011-05-16).

4. Soddy F. The Chemistry of Mesothorium. J Chem

Soc 1911;99:72-83.

5. Soddy F. Intra-Atomic Charge. Nature 1913;92:399-400.

6. Thomson JJ. Multiply-charged atoms. Phil Mag

1912;24:668-72.

7. Baxter GP, Wilson JH. A Revision of the Atomic Weight of Lead. Preliminary Paper—The Analysis of Lead Chloride. J Am Chem Soc 1908;30:187-95.

8. Soddy F, Hyman H. The atomic weight of lead from

ceylon thorite. J Chem Soc Trans 1914;105:1402-8.

9. Richards TW, Lembert ME. The Atomic Weight of Lead of Radioactive Origin. J Am Chem Soc 1914;36:1329-44.

10. Dole M. The Relative Atomic Weight of Oxygen in

Water and in Air. J Am Chem Soc 1935;57:2731.

11. Nier AO, Gulbransen EA. Variations in the Relative Abundances of the Carbon Isotops. J AM Chem Soc 1939;61:697-8.

12. Wichers E. Report of the Committee on Atomic

Weights of the American Chemical Society. J Am Chem Soc 1952;74:2447-50.

13. Cameron AE, Wichers E. Report of the

International Commission on Atomic Weights (1961). J Am Chem Soc 1962;84:4175-97.

14. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.

Atomic weights of the elements 1969. Pure Appl Chem 1970;21:91-108.



15. Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Elements With One Stable Isotope. <www.ciaaw.org/atomic_weights8.htm> (accés: 2011-05-16).

16. Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica.

Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Atomic weights of the elements 1979. Pure Appl Chem 1980;52:2349-84.

17. Coplen TB, Böhlke JK, De Bièvre P, Ding T,

Holden NE, Hopple JA, et al. Isotope-abundance variations of selected elements (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2002;74:1987-2017.

18. Coplen TB, Hopple JA, Böhlke JK, Peiser HS,

Rieder SE, Krouse HR, et al. Compilation of Minimum and Maximum Isotope Ratios of Selected Elements in Naturally Occurring Terrestrial Materials and Reagents. US Geological Survey Water-Resources Investigations Report 2001;01-4222:98.

19. Butzenlechner M, Rossmann A, Schmidt HL.

Assignment of bitter almond oil to natural and synthetic sources by stable isotope ratio analysis. J Agric Food Chem 1989;37:410-2.

20. Berglund M, Wieser ME. Isotopic compositions of

the elements 2009 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2011;83:397-410.

21. Peiser HS, Holden NE, De Bièvre P, Barnes IL,

Hagemann R, de Laeter JR, et al. Element by element review of their atomic weights. Pure Appl Chem 1984;56:695-798.

22. Holden NE, Martin RL. Atomic weights of the

elements 1981. Pure Appl Chem 1983;55:1101-8.

23. Wieser ME, Berglund M. Atomic weights of the elements 2007 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2009;81:2131-56.

24. Wieser ME, Coplen TB. Atomic weights of the

elements 2009 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2011;83:359-96.

25. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació

Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf> (accés: 2011-05-16).

26. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Development of an isotopic periodic table for the educational community. <www.iupac.org/web/ins/2007-038-3-200> (accés: 2011-05-16).


_________________________________________________________________________________________

Resum de la tercera sessió del I Curs de Benchmarki ng sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Requisit s

metrològics: establiment i utilització”

Raül Rigo Bonnin

Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet

_________________________________________________________________________________________

El dia 9 de març de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col�legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la

segona sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Requisits

metrològics: establiment i utilització” impartida per Raül Rigo Bonnin, Unitat de Control de la Qualitat,

Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet.


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

119 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011; 12:118-125


En l'abundant bibliografia existent sobre la qualitat

en el laboratori clínic hi ha una certa confusió en l'ús

dels termes requisit, especificació i objectiu, pel que

és convenient aclarir els conceptes corresponents.

Segons l'Organització Internacional de

Normalització (ISO) un requisit és una necessitat o

expectativa establerta, generalment implícita o

obligatòria (1), mentre que, també segons l’ISO, una

especificació és un document que estableix els

requisits amb els quals un producte o servei ha

d'estar d'acord (2). Quant al terme objectiu l’ISO no

dóna cap definició, ni existeix cap definició

recomanada internacionalment per a aquest terme,

per tant, es pot acceptar la definició d'un diccionari

d’especialitat; així, un objectiu és un propòsit o fi que

es pot assolir i definir de manera que serveixi per

dirigir o encaminar una acció o operació determinada

(3).

L'establiment d'objectius serveix fonamentalment per

a la millora contínua de la qualitat, mentre que

l'establiment de requisits està orientat a l'autorització,

certificació o acreditació de l'organització de què es

tracti, en el nostre cas del laboratori clínic, i ens

permet establir objectius.

Uns dels requisits més importants que s'han d'establir

en el laboratori clínic són els requisits metrològics

relacionats amb la qualitat dels seus sistemes de

mesura, ja que d'aquesta qualitat depèn,

fonamentalment, la qualitat dels valors mesurats que

subministra.

Quan les magnituds biològiques es mesuren amb

finalitat diagnòstica, l'aparició de biaixos o

imprecisions interdiàries diferents als que existien en

el moment en què es van produir els valors de

referència biològics propis o bé en el moment de la

validació de valors de referència adoptats, condueix a

un increment de valors mesurats falsament per davall

o per damunt dels límits de referència biològics. Per

altra banda, si les magnituds biològiques es mesuren

per al monitoratge d'una malaltia, una variació de la

imprecisió interdiària o del biaix pot fer que es

prenguin decisions equivocades sobre la significació

d'alguns canvis observats en els pacients.

Per tant, mentre estiguin en ús els límits de referència

biològics cal mantenir la imprecisió interdiària i el

biaix existents durant el període de producció o

validació dels valors de referència biològics. Així

doncs, és necessari que cada laboratori treballi

sempre amb la imprecisió interdiària i biaix que hi

havia durant el període de producció o validació dels

valors de referència biològics i, que fixi quins són els

valors màxims permesos per a la imprecisió

interdiària i el biaix i els estableixi com a requisits

metrològics del laboratori.

Hi ha diversos models per a l'establiment de requisits

metrològics (4), entre els quals destaquen, els basats

en les necessitats clíniques, en criteris clinico-mèdics,

en la variabilitat biològica, en l’estat actual de la

tecnologia i per altra banda, aquells que són

proporcionats per diferents organitzacions.

Requisits basats en les necessitats clíniques

Aquests requisits són establerts segons les

conseqüències o necessitats clíniques de la imprecisió

i el biaix en diverses situacions concretes, o sigui, per

a cada ús clínic (5). En general, l'establiment de

requisits metrològics basats en la utilitat clínica és tan

difícil en l’actualitat que només es podria aplicar a un

nombre molt petit de magnituds biològiques i per a

unes situacions clíniques particulars. També s'ha de

tenir en compte que la utilitat clínica està influïda

d'una forma contínua -no discreta- per les

In vitro veritas 2011; 12:118-125 Raül Rigo Bonnin 120


característiques metrològiques, raó per la qual no es

pot concretar de forma objectiva un valor d'una

característica metrològica a partir del qual la

magnitud biològica no sigui gens útil des del punt de

vista mèdic.

Requisits basats en criteris clinico-mèdics

Aquests requisits són establerts segons les

percepcions individuals subconscients de la variabilitat

biològica i metrològica que tenen els diferents

metges clínics (6). Així doncs, la millor aproximació

possible per establir aquests requisits és el judici

professional consensuat dels metges clínics. La

manca de consens generalitzat i la diversitat

d’opinions existent entre ells fa que la utilització

d’aquests criteris per establir els requisits metrològics

sigui poc útil.

Requisits basats en la variabilitat biològica

El 1999, a Estocolm va tenir lloc una reunió sobre

especificacions de qualitat analítica als laboratoris

clínics on els diferents grups d’experts van concloure

que les dades basades en la variabilitat biològica

podrien ser d’utilitat per establir els requisits

metrològics (4). Es va decidir que en funció de la

magnitud biològica, dels valors de la variabilitat

biològica existents a la bibliografia i de l’estat actual

de la tecnologia es podien aplicar tres tipus de

requisits metrològics basats en diferents graus

d’exigència: mínim, desitjable i òptim.

Des de llavors, els requisits metrològics, basats en la

variabilitat biològica, per a la imprecisió interdiària

(CVmp), el biaix relatiu (δmp) i l’error de mesura relatiu

(Emp) es calculen com segueix:

1. Grau d’exigència: Mínim

Imprecisió interdiària:

CVmp < (3/4)�CVi = 0,75�CVi

Biaix relatiu:

δmp < 0,375�(CVi 2 + CVg 2)1/2

Error de mesura relatiu:

Emp < k�0,75�CVi + 0,375�(CVi 2 + CVg 2)1/2

2. Grau d’exigència: Desitjable


CVmp < (1/2)�CVi = 0,50�CVi

Biaix relatiu:

δmp < 0,250�(CVi 2 + CVg 2)1/2


Emp < k�0,50�CVi + 0,250�(CVi 2 + CVg 2)1/2

3. Grau d’exigència: Òptim


CVmp < (1/4)�CVi = 0,25�CVi

Biaix relatiu:

δmp < 0,125�(CVi 2 + CVg 2)1/2


Emp < k�0,25�CVi + 0,125�(CVi 2 + CVg 2)1/2

on:

a) CVi = coeficient de variació corresponent a

la variabilitat biològica intraindividual,

b) CVg = coeficient de variació corresponent a

la variabilitat biològica interindividual,

c) k = 1,65 (α < 0,05), o bé k = 2,33 (α < 0,01).

Sempre que sigui possible, es recomana utilitzar el

grau d’exigència desitjable. En el cas que el laboratori

tingui dificultats per assolir-ho, s’ha d’emprar el grau

d’exigència mínim. El grau d’exigència òptim és una



opció que els laboratoris han d’escollir si volen un

nivell de qualitat elevat.

A dia d’avui, encara es considera que aquests criteris

de selecció dels requisits metrològics, a priori, són

objectius, homogenis i universals, tot i presentar

limitacions importants:

- Se li dóna més importància a la variabilitat

biològica que a la metrològica. Aquest fet no

sempre és així donat que difícilment es pot

anar més enllà del que permeten els sistemes

de mesura disponibles al mercat.

- La variabilitat biològica intraindividual varia

molt en funció de l’individu (7). Aquest fet

s’accentua molt més en el cas de la

variabilitat interindividual.

- Existeix una elevada diversitat entre les

dades publicades sobre la variabilitat

biològica (7) degut principalment a com

s’han realitzat els diferents estudis (per als

valors de les diverses magnituds, uns fan

servir medianes, altres mitjanes, un eliminen

valors aberrants, altres no, etc.). Existeixen

discrepàncies de fins al 75 %.

- L’establiment d’aquests requisits es basen en

dades publicades sobre la variabilitat

biològica intraindividual i interindividual de

persones presumptament sanes, i per tant, en un

principi, no poden ser aplicats a persones

malaltes.

- No s’ha estimat la variabilitat biològica de

totes les magnituds biològiques.

- Els requisits metrològics basats en la

variabilitat biològica són arbitraris, ja que per

al seu càlcul s’empren factors de

multiplicació arbitraris en funció del grau

d’exigència escollit (8).

- La selecció d’un grau d’exigència o un altre

depèn de si el laboratori pot o no assolir el

requisit. Aquest fet és una incoherència

segons la definició de requisit: un requisit

s’ha de complir sempre.

Arran d’aquests inconvenients es pot afirmar que els

requisits metrològics basats en la variabilitat

biològica no són tan recomanables com molts autors

preconitzen (6-9).

Així mateix, existeix un elevat nombre de

publicacions relacionades amb l’establiment dels

requisits metrològics en funció de la variabilitat

biològica entre els quals podem destacar el publicat

per Ricós et al. (9).

Requisits basats en l’estat actual de la tecnologia

A la mateixa reunió del 1999 esmentada

anteriorment, sobre especificacions de qualitat als

laboratoris clínics, també es va acordar que els

criteris basats en l’estat actual de la tecnologia

podrien ser d’utilitat per establir els requisits

metrològics (6).

Els requisits metrològics, basats en l’estat actual de la

tecnologia, per a la imprecisió interdiària (CVmp) i el

biaix relatiu (δmp) es calculen mitjançant un fractil de

la distribució de la característica metrològica que es

tracti del conjunt de tots els laboratoris participants

en un programa de control intern de la qualitat

interlaboratorial (Taula 1).



Taula 1. Distribució (percentils) dels coeficients de variació interdiaris i dels biaixos relatius interlaboratorials de tots els laboratoris participants en un programa de control intern de la qualitat interlaboratorial per a la concentració de glucosa en el plasma. /ES/ = biaix relatiu; S = desviació estàndard interdiària interlaboratorial; CV = coeficient de variació interdiària interlaboratorial; Les denominacions “Equip”, “Mètode” i “Tots labs.” fan referència al grup de laboratoris que utilitzen un mateix sistema de mesura, un mateix mètode de mesura i tots sistemes de mesura existents, respectivament, per mesurar la concentració de glucosa en el plasma.

Exemple: Un laboratori clínic decideix establir com a

requisit metrològic per a la imprecisió interdiària i per al

biaix relatiu, el percentil 90 (fractil 0,90) dels laboratoris

participants, en un programa de control intern de la

qualitat interlaboratorial, que empren el mateix sistema

de mesura (“Equip”) per a la concentració de glucosa en

el plasma. Així doncs, els requisits per a la imprecisió i

biax seran: CVmp = 2,89 % i δδδδmp = 3,10 %. Arrodonint,

CVmp = 3 % i δδδδmp = 3 %

Per altra banda, per a l’error de mesura relatiu (Emp),

es poden establir:

- com la combinació de la imprecisió

interdiària i biaix relatiu màxims permesos

obtinguts en un programa de control intern

de la qualitat interlaboratorial mitjançant

l’equació:

Emp = δmp + k�CVmp

on k = 1,65 (α < 0,05), o bé k = 2,33 (α <

0,01).

Seguint l’exemple anterior, escollint k = 1,65

i arrodonint el resultat obtingut; Emp = 3 +

1,65�3 = 8 %.

- com un fractil de la distribució d’errors de

mesura del conjunt de tots els laboratoris

participants en un programa d’avaluació

externa de la qualitat.

Els requisits metrològics basats en l’estat actual de la

tecnologia pareixen ser més recomanables que els

establerts mitjançant la variabilitat biològica degut a

què presenten un menor nombre d’inconvenients

que aquests darrers, són de més fàcil obtenció i



indiquen quina fracció aproximada de laboratoris

d'una regió poden assolir aquests requisits, per la

qual cosa es pot decidir "amb una certa objectivitat"

quin és el fractil més apropiat en cada cas (10). Així i

tot, l’establiment d’aquests requisits també presenta

una sèrie d’inconvenients o limitacions:

- És necessari que el laboratori participi en

programes de control intern de la qualitat

interlaboratorials (imprecisió, biaix i error de

mesura) o en programes d’avaluació externa

de la qualitat (error de mesura) i que aquests

donin informació sobre els fractils dels

laboratoris participants.

- No totes les magnituds biològiques estan

incloses en aquests tipus de programes i per

tant, no es poden establir requisits per a tots

els sistemes de mesura.

- Els requisits metrològics basats en l’estat

actual de la tecnologia són arbitraris, ja que

el fractils per al seu càlcul se seleccionen

arbitràriament. Cal esmentar però, que

aquests responen a la realitat tecnològica a la

que corresponen i s’aparten de la falsa

objectivitat del criteri basat en la variabilitat

biològica (10).

- L’estat actual de la tecnologia varia amb els

anys i per tant els requisits metrològics així

establerts també.

Així mateix, existeix un nombre reduït de

publicacions relacionades amb l’establiment dels

requisits metrològics en funció de l’estat actual de la

tecnologia entre els quals podem destacar els

publicats per l’Associació Catalana de Ciències de

Laboratori Clínic (11).

Requisits establerts per diferents organitzacions

En diversos països, existeixen organitzacions

governamentals o no que estableixen quins han de

ser els requisits metrològics dels sistemes de mesura

per a diverses magnituds biològiques que permetin

garantir la qualitat dels valors mesurats que un

laboratori clínic lliura. Entre elles podem destacar les

següents:

- Clinical Laboratory Improvement

Amendments (CLIA) dels Estats Units

d’Amèrica (12, 13). Aquesta és una

organització governamental que estableix

uns requisits metrològics d’àmbit legal per a

l’error de mesura, per tant són d’obligat

compliment per als laboratoris clínics, basats

en l’estat actual de la tecnologia i que són

establerts a partir de programes d’avaluació

externa de la qualitat.

- Bundesärztekammer (BÄK) d’Alemanya

(14). Igual que el CLIA, és una organització

governamental que estableix uns requisits

metrològics d’àmbit legal per a la imprecisió

interdiària, biaix i error de mesura relatiu,

basats en l’estat actual de la tecnologia i

criteris clínico-mèdics que són establerts,

principalment, a partir de programes de

control intern de la qualitat interlaboratorials

i de programes d’avaluació externa de la

qualitat.

- Royal College of Pathologists of Australasia

(RCPA) d’Austràlia (15). És una organització

no governamental que estableix uns requisits

metrològics recomanables per a l’error de

mesura, basats en la variabilitat biològica.



La principal limitació que existeix en aquest tipus de

criteri radica en què aquestes organitzacions no

estableixen requisits metrològics per a la majoria dels

sistemes de mesura que s’utilitzen per mesurar les

magnituds biològiques.

Quins requisits metrològics han de fer servir els laboratoris clínics?

Donat els diferents criteris de selecció dels requisits

metrològics esmentats anteriorment i per tant, les

possibles diferències que poden existir entre els

valors màxims permesos utilitzant un criteri o un

altre (vegeu la Taula 2), l’establiment d’un requisit

metrològic és matèria de consens i per tant, és

essencial que cada laboratori estableixi els seus

requisits metrològics atenent a les característiques

metrològiques dels sistemes de mesura que utilitza i a

les seves necessitats.

MagnitudVariabilitatbiològicadessitjable

Estat actual de la tecnologia

CLIA BÄK RCPA

Pla—Ió sodi; c.subst. 0,9 % 6,2 % 3,2 % 6,1 % 2,0 %

Pla—Tirotropina; c.subst.arb. 23,0 % 26,0 % 25,0 % 28,0 % 15,0 %

Pla—ImmunoglobulinaG;

c.massa8,0 % 24,0 % 25,0 % 20,0 % 10,0 %

Pla—Alfa-1-antitripsina;

c.massa9,2 % 28,9 % 31,0 % - -

San—Leucòcits; c.nom. 14,6 % 16,0 15,0 % 13,0 % -

San—Hemoglobina; c.massa 4,1 % 6,0 7,0 % 6,0 % -

Pla—Coagulació induïda pel

factor tissular; temps rel

(“TP”)5,3 % 25,0 15,0 % 23,0 % -

Pla—Fibrinogen; c.massa 13,6 % 30,0 20,0 % - -

Taula 2. Requisits metrològics per a l’error de mesura relatiu utilitzant diferents criteris de selecció. CLIA = Clinical Laboratory Improvement Amendments; BÄK = Bundesärztekammer; RCPA = Real College of Pathologists of Australasia.

Utilitat dels requisits metrològics

Les principals utilitats dels requisits metrològics dins

de l’àmbit dels laboratoris clínics són:

1. Permeten la verificació o validació dels

sistemes de mesura utilitzats als laboratoris

clínics.

2. Faciliten la consecució d’una qualitat

metrològica raonable.

3. Permeten l’establiment d’indicadors i

objectius de millora.

4. Faciliten l’acreditació dels laboratoris clínics

segons la norma UNE EN-ISO 15189:2007.



5. Permeten l’obtenció de regles de control

intern de la qualitat (11).

6. Permeten la interpretació de programes

d’avaluació externa de la qualitat

Bibliografia

1. International Organization for Standardization. Quality management systems—Fundamentals and vocabulary. ISO 9000:2000. Geneva: ISO; 2000.

2. International Organization for Standardization Quality management and quality assurance—Vocabulary. ISO 8402:1994. Geneva: ISO; 1994.

3. Fuentes Arderiu X. Diccionaris d’especialitat: Bioquímica Clínica. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona; 1999.

4. Kenny D, Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Kallner A. Consensus agreement [Conference on Strategies to set global quality specifications in laboratory medicine. Stockholm April 24-26, 1999.] Scand J Clin Lab Invest 1999;59:585.

5. Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Lytken Larsen M. Setting analytical goals for random analytical error in specific clinical monitoring situations. Clin Chem 1990;36:1625-8.

6. Skendzel LP, Barnett RN, Platt R. Medical useful criteria for analyte performance of laboratory tests. Am J Clin Pathol 1985;83:200-5.

7. Fuentes-Arderiu X. Variability of the biological variation. Scand J Clin Lab Invest 2002;62:561-4.

8. Fraser CG, Hyltoft Petersen P. Analytical performance characteristics should be judged against objective quality specifications. Clin Chem 1999;45:321-3.

9. Ricós C, García-Lario JV, Álvarez V, Cava F, Domenech M, Hernández A, et al. Biological variation database, and quality specifications for imprecision, bias and total error (desirable and minimum). The 2010 update. <www.westgard.com/biodatabase1.htm> (accés: 2011-04-05).

10. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. State of the art instead of biological variation to set requirements for imprecision. Clin Chem 2000; 46:1715-6.

11. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006; 7. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv088.pdf> (accés: 2011-04-05).

12. Clinical Laboratory Improvement Amendments. Current CLIA Regulations. Part 493—Laboratories Regulations.

<http://wwwn.cdc.gov/clia/pdf/42cfr493_2004.pdf> (accés: 2011-04-05).

13. Westgard JO. CLIA Requirements for Analytical Quality. <http://www.westgardqc.com/clia-quality-3.htm> (accés: 2011-04-05).

14. Bundesärztekammer (Arbeitsgemeinschaft der Deutschen Ärztekammern). Richtline der Bundesärztekammer zur Qualitätssicherung quantitativer laboratoriumsmidizinischer Untersuchungen. <http://www.bundesaerztekammer.de/downloads/Rili-BAeK-Labor_Maerz-2011.pdf > (accés: 2011-04-05).

15. Westgard JO. RCPA (Australasian) Quality Requirements. <http://www.westgard.com/rcpa-australasian-quality-requirements.htm> (accés: 2011-04-05).

16. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa la qualitat per a les magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2011; 12:91-101. <http://www.acclc.cat/continguts/IVV_Article_124.pdf> (accés: 2011-05-12).


_________________________________________________________________________________________

Informe del VI Simpòsium Europeu sobre El Laboratori

clínic i la indústria del diagnòstic in vitro: “Acreditació

del laboratori clínic segons la norma ISO 15189:2007 a la

Unió europea”

Aurora Banco Font

Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet

_________________________________________________________________________________________

Una vegada més, el Simpòsium Europeu "El

laboratori clínic i la indústria del diagnòstic in vitro"

ha permès als professionals d’aquests dos àmbits

intercanviar informació i experiències, en aquest cas

en el bell marc de la Sala Prat de la Riba de l’Institut

d’Estudis Catalans a Barcelona. El simpòsium,

organitzat per l'Associació Catalana de Ciències de

Laboratori Clínic amb el suport dels seus membres

corporatius, va adoptar el format que ja és tradicional

en aquest esdeveniment. Es tracta d'un seguit taules

temàtiques on cada moderador formula un conjunt

de preguntes , inicialment al conjunt d’experts

agrupats en la taula, però també a la resta de

professionals presents a la sala.

En aquesta edició, el tema va ser l’acreditació dels

laboratoris segons la norma UNE-EN ISO

15189:2007 amb l’objecte de discutir l’impacte, els

beneficis i les dificultats de la seva implantació.

El Xavier Fuentes Arderiu va ser el president, la

Francesca Canalias Reverter, la secretària tècnica, i es

va comptar amb el recolzament del Comitè Assessor:

Ned Barret, Isabel de la Villa, Elisabeth Dequeker,

Adelina Gomes i Anne Vassault. També es va

comptar amb el suport dels membres corporatius

Abbott Científica, S.A., BioRad Laboratories S.A.,

Izasa, S.A., Menarini Diagnostics, S.A., Phadia Spain,

S.L., Roche Diagnostics S.L., Sarstedt S.A., Siemens

Healthcare Diagnostics, S.L. i Vacuette España, S.A.


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

127 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139


En la seva presentació, en Xavier Fuentes va

remarcar que l’activitat dels professionals del

laboratori clínic i de la indústria del diagnòstic in vitro

són indissolubles i que els problemes als quals

s’enfronten són similars. També va fer èmfasi en el

caire dialogant d’aquests simpòsiums i l’interès

dediàleg per arribar a conclusions conjuntes.

Posteriorment, la conferència inaugural, a càrrec

d’Isabel de la Villa, sobre l’estat actual de la

implantació de l’acreditació segons la norma ISO

15189 a la Unió Europea, va posar de manifest la

disparitat d’iniciatives i reglaments. En primer lloc,

perquè les situacions de partida eren distintes als

diferents països. Hi havia diverses normes elaborades

per professionals del sector amb reconeixement

només local, les quals podien ser generals per a tot

tipus de laboratoris clínics o particulars per a

activitats concretes i que eren avaluadess pels propis

professionals queelaboraven els requisits-; En segon

lloc, perquè, al moment en què es va publicar la

norma 15189:2003, era vigent la norma ISO/IEC

17025 que, tot i que no estava molt implantada per

acreditar laboratoris clínics al nostre país, sí que ho

estava en d’altres arreu del món i, a més, permetia

reconeixement internacional. En tercer lloc, perquè

també era vigent la norma ISO 9001 els requisits de

la qual s’apliquen a sistemes de gestió de qualsevol

tipus d’activitat, i també eren avaluades per

organismes que emeten certificats amb

reconeixement internacional.

Era doncs, necessari que aparegués una nova norma

que, sent comú par a tots els països, aglutinés

elements de gestió i aspectes tècnics, estigués

formulada i adaptada a l’àmbit dels laboratoris clínics

i podés ser avaluada per organismes d’acreditació

amb dimensió internacional, de manera que els

informes lliurats en un país fossin reconeguts per

tots aquells que participen dels acords multilaterals

de reconeixement (MLA).

Perquè aquesta darrera condició es pugui donar, els

organismes d’acreditació han de poder demostrar

que els seus sistemes d’acreditació són equivalents, i

els informes que emeten ―igualment fiables‖, i això

està regulat per la norma ISO 17011. . A més, ha

estat necessària la publicació del Reglament (CE)

765/2008 del Parlament Europeu i del Consell de 9

de juliol de 2008, pel que s’estableixen els requisits

d’acreditació i vigilància del mercat, per unificar la

legislació de cada estat i permetre establir tant els

requisits per als organismes nacionals d’acreditació,

com les seves competències. El Real Decret

1715/2010 va designar a l'Entitat Nacional

d'Acreditació Espanyola (ENAC) com a aquest

organisme dins l’àmbit estatal.

A fi de valorar l’estat de l’acreditació a nivell

europeu, l'ENAC va distribuir un seguit d’enquestes

que recollien les dades fins a desembre de l'any 2010.

Les conclusions inferides a partir dels resultats

recollits són:

la major part dels països creuen que els

laboratoris clínics s’han d’acreditar,

entre les normes d'acreditació 15189 i la

17025, els organismes dels diferents països

accepten una o ambdues, en funció del

nombre de laboratoris acreditats prèviament

per la 17025;

el caire és voluntari, obligatori per als

laboratoris clínics, o obligatori per a algunes

activitats, segons els països;

alguns disposen de requisits legals específics

per als laboratoris clínics i d’altres, no, però

In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 128


cap declara disposar-ne per als centres

d’obtenció de mostres, tot i que la pròpia

estructura dels laboratoris fa que a Espanya

això no sigui prioritari;

el nombre de laboratoris acreditats per la

norma 15189 ha anat augmentant, però les

dades són difícils de valorar perquè els

laboratoris poden partir d’una acreditació

per la 17025, per d’altres requisits propis, o

de cap acreditació;

la definició de ―laboratori‖ és molt variable

entre els diversos països, podent ser

multicèntrics amb denominació única, o bé

unicèntrics; de mida gran o petita, etc., i a

cada país podia haver una situació inicial de

gran proporció de laboratoris ja acreditats;

no hi ha tendències clares quant a la

titularitat pública o privada dels laboratoris

que avancen cap a l’acreditació;

els abastos són variables, però inclouen tots

els àmbits del laboratori, des de la

bioquímica clínica, fins l’anatomia

patològica, la histocompatibilitat o les

anàlisis prop del pacient (aquestes darreres

amb una norma pròpia).

Finalment, Isabel de la Villa va remarcar que, perquè

l'ENAC pugui garantir l' homogeneïtat de criteris, és

necessària la coordinació per a:

la interpretació de la norma, comptant amb

la participació dels professionals de les

diverses associacions científiques d’àmbit

estatal;

el reconeixement per les organitzacions

d’acreditadors, participant en grups de

treball internacionals;

Aquesta coordinació té com a objectiu establir

criteris generals que es concreten als documents

editats per l'ENAC en forma de guies o notes

tècniques per a la interpretació dels requisits, i

establir criteris específics recollits a documents

elaborats per associacions científiques nacionals o

internacionals aplicables a camps d’activitat concrets

(com ara, EuroGentest).

Quant a la col·laboració amb associacions

científiques, les reunions anuals amb l'ENAC

permeten l’elaboració de documents de consens, la

consulta de casos concrets, la provisió d’auditors

tècnics, i el recolzament a la difusió a través de

cursos i congressos, etc. Quant a la participació en

associacions internacionals, l'ENAC participa en

grups de treball amb l'European Cooperation for

Accreditation (EA) i l'International Laboratory

Accreditation Cooperation (ILAC), on es debaten els

criteris aplicats en la interpretació dels requisits i

s’elaboren documents de consens com sobre els

abastos d’acreditació.

Després d’aquesta conferència inaugural, van tenir

lloc les diverses taules rodones, on, seguint el model

de debat sense ponències, es van plantejar una sèrie

de preguntes primer als experts aplegats en les

diverses taules i després a la resta d’assistents.

Així, vam tenir ocasió de recollir les opinions

següents.

La decisió de la implantació

Aquesta taula, moderada per Lluïsa Juan Pereira, va

comptar amb la col·laboració dels experts següents:

Francisco Alvarez Menéndez, Elisabeth Dequeker,

Juan Carlos García Aisa y Millán Pérez Ayala.

Sembla un sentir comú que la decisió de l’acreditació

d’un laboratori és presa conjuntament per la direcció



del laboratori, perquè, tenint experiència en

certificació, creuen que és un pas ulterior, o per la

consciència de la necessitat d’una eina de millora, a

nivell individual o, com en el cas del Servicio Aragonés

de Salud, a nivell institucional.

Un cop presa, aquesta decisió ha d’estar

acompanyada de la implicació de tot el personal de

l’organització, que es pot aconseguir mitjançant la

seva formació, la comunicació amb altres centres i la

posada en evidència que hi ha problemes comuns.

També cal el suport per part de l’àrea de qualitat i el

fonamental recolzament des de la direcció. X.

Fuentes va aportar que, especialment en temps de

crisi, és important que els laboratoris clínics públics

segueixin l’iniciativa d’Aragó i que a aquestes

iniciatives es pugui sumar l’empenta de persones

dinamitzadores i aglutinadores.

Des que el laboratori clínic planteja la seva

acreditació fins el moment d'estar en disposició de

ser auditat poden passar d’un a dos anys, dependent

de l’abast, l’oportunitat d’incorporar-se a programes

d’intercomparació, les disponibilitats econòmiques, i

l’existència d’un sistema documental comú ja

implantat a l’organització. En qualsevol cas, cada

laboratori tarda el seu temps i no hi ha una constant.

Habitualment, els laboratoris contracten empreses

assessores per a la implantació de la norma ISO

15189. Això, pot ser especialment útil en laboratoris

petits amb pocs recursos o temps per dedicar a un

comitè qualitològic, Però pot dificultar la continuïtat

si el laboratori no fa seus els procediments

implantats sota el model de l’assessor. Si la direcció o

el centre té coneixement suficient de la norma, no és

necessària la contractació d’una empresa assessora,

especialment quan l'ENAC respon a les consultes.

Tot i això, aquesta contractació no és l’únic recurs

que és necessari aportar Es necessiten recursos

humans (facultatiu alliberat d’altres tasques, temps de

personal tècnic i administratiu, temps destinat a la

motivació, a la formació de tots els grups de

personal, etc.) i econòmics (calibratges, registres de

temperatura, petites modificacions d’infraestructura,

participació en intercomparacions).

Els recursos addicionals són l’aspecte negatiu més

rellevant del procés d’acreditació.A aquest s’oposen

un conjunt d’aspectes altament positius

(despersonalització del coneixement, millora de

l’organització i la motivació, reforçament dels punts

crítics, i millora del prestigi dels professionals del

laboratori) que generen la percepció organitzacional

que es treballa millor i que es pot demostrar.Les

auditories passen a ser contemplades com un repte

del qual els laboratoris surten reforçats després

d’haver-les superat.

Un plantejament que s’ha de fer un laboratori des del

moment inicial és el de l’extensió de l’abast de la seva

acreditació. Quan aquesta és voluntària, el laboratori

es pot plantejar si vol acreditar inicialment l’activitat

de poques persones i analitzadors, però amb un gran

nombre d’anàlisis, o si el nombre d’anàlisis ha de ser

més aviat petit. A partir d’una determinada extensió

en l’abast, el cost afegit per cada anàlisi addicional és

relativament petit.Això s’ha de matisar per criteris

particulars, com que siguin anàlisis de referència per

a un determinat sector o comunitat autònoma, la

motivació de laboratoris concrets, que es tracti de

conjunts d’anàlisis amb procediments comuns, que

siguin anàlisis amb un elevat impacte social, etc.

D’altra banda, hi ha anàlisis l’acreditació de les quals

és obligatòria per alguns països, com la serologia pel

virus de la immunodeficiència humana, anàlisis

d’ADN, mentre que la resta de laboratoris se



sotmeten a la regla no escrita de començar per un

abast petit i anar creixent fins, per exemple el 80 %

de les anàlisis que és necessari que estiguin incloses a

Bèlgica. En aquest sentit, l’abast flexible pot ser de

gran ajut per a aquells laboratoris en què és previsible

que el nombre d’anàlisis a ser acreditades augmenti

molt. De la Villa concreta que l'abast flexible és

d’utilitat davant ampliacions de l’abast i també

davant canvis als sistemes de mesura, i que permet

assegurar que s’ha validat el mètode i s’han fet les

consideracions pre i postanalítiques necessàries abans

de lliurar els resultats.

Els diferents experts van opinar que s’haurien

d’acreditar prioritàriament les anàlisis següents: les

que poden suposar un impacte o perill directe sobre

el pacient (tipificació d’HLA, grup sanguini), que

requereixen una més gran fiabilitat (diagnòstic

prenatal), que poden suposar un avantatge

competitiu al mercat, que siguin una exigència per

part dels promotors d’assaigs clínics, o que permetin

diagnòstic de malalties minoritàries. Finalment,

hauria de ser un requisit per a aquelles en què el

nivell tècnic del laboratori no sigui suficient per al

diagnòstic de malalties greus (com ara, la fibrosi

quística).

Tot i això, la percepció dels usuaris entre l’abans i el

després de l’acreditació és heterogènia, de manera

que el propi laboratori és qui millor percep la milloria

en els processos o en el seguiment i correcció

d’errors. Els responsables d’assaigs clínics també,

però els facultatius sol·licitants no coneixen massa la

transcendència o les implicacions de l’acreditació,

fins el punt de poder interpretar erròniament

l’aplicació de la marca a les anàlisis acreditades dins el

conjunt de les lliurades pel laboratori en un informe.

La norma ISO 15189 s’està revisant i, probablement

a l'any 2012, s’editarà una nova versió. Se simplificarà

tant el llenguatge com alguns conceptes, que es

reestructuraran de forma més lògica.Hi han

contribuït algunes associacions científiques

presentant esmenes que l'ENAC recull i valora. En

X. Fuentes considera que el tercer esborrany no

sembla anar cap a la millora en el nivell científic de la

nostra professió, sinó que sacrifica aquest per la

comprensió, mentre que en Francisco Javier Gella

creu que aquest esborrany és una versió més

esclaridora i simplificada.

En qualsevol cas, des de la seva experiència, els

ponents van fer les recomanacions següents:: que se

cerqui el recolzament de la direcció del laboratori i

de les àrees afins als seus interessos, que s’alliberi de

tasques assistencials als responsables de qualitat, que

es busquin eines per premiar l’assoliment de

l’acreditació, que el procés es recolzi en persones

clau o en les àrees més motivades, que es delimiti

l’abast en funció d’això o bé del potencial de millora,

que es generalitzi a tots els nivells l’explicació del

projecte tant per millorar la motivació, com per

generar una dinàmica de treball en equips, que la

direcció evidenciï la seva proximitat i el seu

compromís i implicació.

Si, a través de totes aquestes o d’altres estratègies,

s’assoleix finalment l’acreditació, els laboratoris es

mostren particularment satisfets del canvi en la seva

pròpia percepció de la qualitat, i en l’organització,

comunicació i treball en equip. Les auditories

externes (però també les internes o la revisió del

sistema per la direcció) són un reforç positiu que

ratifica aquesta percepció. Realment, es podria

resumir el sentir dels experts amb el comentari d’un

d’ells: ―ningú voldria tornar a la situació prèvia a

l’acreditació‖.



Relació de la gestió qualitològica amb la norma ISO 9001

En aquesta taula hi van ser Aurora Blanco, Paul M.

Button, Adelina Gomes i Anne Vasault i en Jaume

Miró va moderar les intervencions.

El primer tema va ser si el procés d’acreditació es

veu facilitat per la certificació prèvia del laboratori

segons la norma ISO 9001.Els participants van

coincidir que sí perquè comporta l’assumpció d’una

cultura organitzativa al voltant de la gestió de la

qualitat, donant lloc a actituds positives sobre la

necessitat d’ordre, de documentació i registre, de la

posta en comú de la informació individual i de la

satisfacció de requisits no metrològics. També facilita

la implicació de tot el col·lectiu o la instauració

d’indicadors. D’altra banda, fa que s’estableixi un

comitè qualitològic multidisciplinari i estable, i un

sistema documental estructurat. Els assistents van

coincidir també amb els experts en la percepció que

els auditors externs de certificació estan, cada vegada

més, intentant sol·licitar respostes a requisits

d’acreditació, havent canviat la seva interpretació de

l’aplicació de la 9001, sense que aquesta norma hagi

canviat.

Tot i això, el pas intermedi per la certificació pot no

ser necessari o aconsellable quan els laboratoris s’han

d’acreditar per llei en un termini relativament curt

(per exemple, en França, abans de 5 anys), de manera

que és preferible destinar ja els esforços directament

a l’acreditació segons la norma 15189. Això és

especialment vàlid perquè la primera part d’aquest

norma recull uns requisits de gestió que són en tot

superposables als de la 9001, no solament des del

punt de vista teòric —les dues són eines de millora

contínua, encara que la 9001 estigui orientada als

processos—, sinó també des del punt de vista

pràctic. Això és degut al comunicat conjunt publicat

pel Fòrum Internacional d'Acreditació (IAF)-l'ILAC

i l'ISO en setembre de 2009 i després difós traduït

per l'ENAC, que diu ―el compliment dels requisits de

la norma ISO 15189:2007 significa que el laboratori

compleix amb els requisits tant de competència

tècnica com amb els del sistema de gestió necessaris

per emetre de forma sistemàtica resultats analítics

tècnicament vàlids.‖ Canvia el llenguatge, de manera

que és més entenedor pels laboratoris clínics. Pot ser

que no es pugui obtenir la certificació, tot satisfent

aquests requisits, perquè les entitats auditores ho són

d’acreditació i no de certificació, i perquè la pròpia

norma així ho explicita en la seva versió del 2007.

Respecte a la relació entre les dues normes, P.M.

Button va manifestar que la millora contínua és clau,

però que, a banda de les auditories externes, per a la

seva mesura ha d’haver un sistema d’indicadors que

permetin establir metes, perquè els objectius a assolir

pels laboratoris són, en primer lloc, la seguretat dels

resultats i, en segon, la rapidesa. Els errors al

laboratori se situen al voltant d’un ―sigma‖ de 4, que

comporta, aproximadament, un 6 per mil. S'’haurien

d’implantar estratègies de millora que permetessin

disminuir aquests errors, com six sigma o lean o

d’altres. El sistema de gestió de la qualitat d’un

laboratori hauria de poder-les incorporar sense

problemes, a través de l’establiment d’objectius, el

seguiment d’indicadors, etc.

Els indicadors a implantar en un laboratori són

importants perquè permeten detectar i millorar punts

febles al llarg dels processos productius, com ara els

temps de resposta, els costos i els errors. En opinió

de X. Fuentes, idealment hauria d’implantar-se un

sistema d’indicadors prèviament a la certificació o

acreditació, per tal de poder veure a posteriori la



millora que aquests processos suposen a les

organitzacions. A. Vasault considera que els

indicadors han de permetre la seva recollida diària

per realitzar el seguiment de forma operativa,

permetent l’obertura de no conformitats i la

implantació d’accions correctives en el temps adient.

Amb tot, l’establiment d’indicadors no és un requisit

explícit de la norma 15189, doncs, a diferència de la

9001 que està orientada als processos, aquesta està

orientada a la competència en la producció

d’informes de laboratori clínic. El laboratori ha de

controlar els seus processos clau, tant analítics com

pre i postanalítics, i això comporta la definició de què

mesurarà i com ho farà, tant per a la detecció

d’aspectes a millorar com per evidenciar l’eficiència

de les accions correctives. Així mateix, la mesura

permet ratificar percepcions, analitzar-ne les causes i

argumentar la presa de decisions o la sol·licitud de

recursos.

L’acreditació d’un laboratori no comporta la

implantació d’un sistema documental diferent al de la

certificació, especialment quan ambdues normes

tracten la gestió documental de manera semblant, tot

i que la primera pugui ser més prescriptiva quant al

contingut dels procediments analítics o a l’existència

d’alguns registres concrets. L’amplitud de l’abast de

l’acreditació sol·licitada pot condicionar la

complexitat del sistema implantat. No és aixó per als

requisits de gestió, perquè s’apliquen a tota

l’organització. En canviels requisits tècnics, depenen

de la valoració que es faci d’aspectes quantitatius i

qualitatius.

Pel que fa als aspectes quantitatius, hem de recordar

que la Federació Internacional de Química Clínica

(IFCC), com a principi clau, recomana a les entitats

nacionals d’acreditació (que anomena NAB) que

potenciïn que els laboratoris acreditin la majoria

substancial dels resultats proveïts. Si això no és

possible, caldria que promoguessin l'acreditació de la

majoria de les seves anàlisis en cada camp de l’abast

(bioquímica, hematologia, etc.). Entenent, doncs, que

l’abast tendirà a anar creixent, és més fàcil globalitzar

(aplicant la matriu documental d’un sistema de gestió

qualitològica a totes les anàlisis, acreditades o no),

que particularitzar (mantenint processos diferents per

a unes i d’altres en quant als documents i registres

que recullen la traçabilitat dels materials de calibratge,

l’habilitació del personal, la participació en

programes d’intercanviabilitat, l’establiment de

requisits metrològics, etc.).

Les anàlisis que no puguin satisfer alguns requisits

tècnics de la norma tindran en blanc l’espai preparat

per recollir aquesta informació i, quan se’n disposi,

estaran en situació de ser auditades. En J. Velasco va

manifestar que les anàlisis, relacionades amb l’estudi

de les malalties metabòliques, acreditades al seu

centre pertanyen a una Unitat concreta, però la resta

d’unitats segueixen la mateixa filosofia en quant a

temps de resposta, periodicitat d’anàlisi, dotació de

personal, etc. També, en general, no s’habilita a les

persones per a la realització d’anàlisis úniques, o

d’anàlisis acreditades i no, sinó d’agrupacions

relacionades amb un analitzador, un procediment,

etc.

Pel que fa a aspectes qualitatius, hi ha casos en què la

diferència entre una anàlisi acreditada o no

comporta molta més feina i documentació addicional

—per exemple, quan un sistema de mesura no està

validat—. Això requereix d’altres tasques afegides

abans d’assolir l’acreditació. Per aquests casos, o

quan un reactiu no té la marca CE, o està

comercialitzat només per recerca , etc., la complexitat

és que el laboratori ha de validar el sistema de

mesura, en lloc de verificar-ho. En d’altres casos, no



hi ha materials de referència certificats A títol

d’exemple, A. Vasault comenta que, de prop de mil

anàlisis només disposa d’uns 25 materials de

referència certificats. En aquests casos es poden

utilitzar materials procedents d’estudis

d’intercanviabilitat, però continua havent problemes,

especialment per a anàlisis que es realitzen només a

alguns centres especialitzats. Finalment, es remarca

que hi ha pocs programes de control de qualitat

extern i, tot i que es pot recórrer a la

intercanviabilitat de mostres amb laboratoris similars,

aquests no sempre són prou nombrosos o utilitzen

sistemes de mesura similars.

Un aspecte important de la norma 15189 és

l’assessorament com a part de les tasques del

laboratori. La norma ho recull tant com un requisit

de gestió com tècnic. Com requisit de gestió

coincideix amb els aspectes relacionats amb la

comunicació amb el client de la certificació, és a dir,

informació sobre producte, consultes, contractes i la

seva modificació, i retroalimentació. Abasta un nivell

organitzatiu, de manera que el laboratori disseny els

seus serveis d’interpretació i assessorament adients a

pacients i sol·licitants i un altre com a apartat propi,

de manera que els facultatius del laboratori han

d’assessorar sobre la utilització de les anàlisis i assistir

a les sessions clíniques i reunions amb els

sol·licitants.

La norma 15189 també recull aquest assessorament

dintre dels requisits tècnics relacionats amb el

personal.Així, les responsabilitats de la direcció (o la

persona en qui delegui) inclouen qüestions de tipus

professional, científic, administratives, educatives, de

consulta o assessorament a qui sol·liciti informació

sobre l’elecció i interpretació de les anàlisis i la

utilització dels serveis del laboratori. Tot i aquest

enfocament restrictiu de la norma, és desitjable que

l’oferta informativa del laboratori es faci extensiva a

tots els clients potencials, per exemple, a través d’una

pàgina web. Els laboratoris poden utilitzar estratègies

diverses per a l’assessorament, com ara, reunions

programades i documentades, lliurament de la

informació preanalítica, establiment d’algorismes

consensuats, participació en activitats d’altres serveis,

formació del propi personal perquè identifiqui la

informació, i designació de facultatius ―de

referència‖ per a cada anàlisi o grup d’elles. La

conversa i la comprensió amb els clínics és una

necessitat del laboratori. El seu assessorament és una

part molt important de la norma que pot, per

exemple, evitar la redundància en les anàlisis, o la

sol·licitud d’anàlisis no rellevants, millorar aspectes

postanalítics, com la interpretació dels resultats, però

també preanalítics, com les recomanacions relatives a

la presa de mostres. El laboratori, per la seva banda,

ha d’assumir la definició de les responsabilitats o de

la competència dels facultatius responsables de la

validació.

Tot i això, com va manifestar L. Álvarez, el

laboratori sempre ha realitzat aquestes tasques sense

haver d’estar acreditat.El que aporta la norma és

l’estandardització d’aquestes accions i la necessitat de

sistematitzar-les per a tots els casos, especialment en

aquells, no tan obvis, en què ho indica la norma.

Un últim aspecte molt rellevant és si el tractament de

les dades de caire confidencial es tracta igual en les

dues normes. A Espanya hi ha un imperatiu legal que

preval sobre les normes ISO. És la LO 15/91999 de

13 de desembre de 1999, i els dos reglaments que la

desenvolupen, que s’han de complir en les

organitzacions que treballen amb dades de nivell 3,



com els laboratoris clínics, al marge de l’aplicació

d’una o una altra norma ISO.

A banda, la norma ISO 9001 recull aquests aspectes

de manera inespecífica dins els apartats de control

dels registres i de preservació del producte. La norma

15189 inclou els aspectes de protecció de dades dins

els requisits de gestió, en relació a la protecció de la

informació confidencial, que remet a l’annex C, però

també com a requisit tècnic: ―tot el personal ha de

respectar la confidencialitat de la informació sobre

els pacients‖. Els annexos B i C són informatius i

recullen aspectes ètics i de protecció de dades també

contemplats pel RD esmenat, però amb un apartat

concret d’aplicació al laboratori. Està previst que la

nova versió de la norma inclogui aquests annexos

com a normatius.

En altres països hi ha lleis de la comissió nacional per

a la interpretació d’aquests aspectes o dels relacionats

amb les aplicacions informàtiques, però no s’estan

utilitzant per a la implantació de la norma 17025.

Quant a la indústria del diagnòstic in vitro, el

compromís de confidencialitat és molt estricte i ha

d’incloure no solament al personal extern, sinó

també a l’intern.

La interpretació dels requisits tècnics

Els requisits tècnics recollits per la norma 15189 fan

referència a un ampli ventall d’aspectes, des de

l’assegurament de la competència del personal, fins

l’establiment de requisits metrològics. Per debatre

sobre aquests temes, Francesca Canalias va moderar

la taula on participaven Ned Barret, Beatriz Boned,

Dolors Dot, Aina Noguera i Jesús Velasco.

La competència del personal ve garantida per dues

vies. D’una banda, cal tenir en compte la titulació

mínima exigida per la legislació i reglamentació

aplicable.D’altra banda, cal temnir present per les

activitats addicionals que estableixen els

departaments de gestió de personal dels laboratoris

públics o que desenvolupen els propis laboratoris

acreditats. Aquestes inclouen la delimitació de

l’experiència prèvia necessària, l’establiment de plans

de formació, la realització d’avaluacions o exàmens, i

la definició del procediment d’habilitació. En conjunt

permeten establir el perfil d’activitats per a les quals

estan habilitades cadascuna de les persones, així com

el Pla de Formació necessari en el laboratori.

A més d’aquestes vies, a Catalunya va haver una

iniciativa de l’Associació Catalana de Ciències de

Laboratori Clínic (ACCLC) i l’Institut d’Estudis de la

Salut (IES) per implantar un Programa d’Avaluació

de Competències Estructurades (ACOE) que no va

tenir continuïtat. A altres països, hi ha programes de

formació continuada o exàmens i, per als laboratoris

de microbiologia, és possible avaluar la capacitat a

través dels resultats de control extern de la qualitat.

Tot aquest conjunt d’activitats pot permetre detectar

les persones que encara no estan capacitades per a la

realització d’algunes tasques, i evitar que se’ls hi

assignin.

Pel que fa a la utilització de comentaris interpretatius

dels resultats als informes de laboratori, hi ha algunes

anàlisis on això és imperatiu, com ara els estudis de

metabolopaties, mentre que, en alguns casos, el clínic

prefereix realitzar la seva pròpia interpretació. Tot

depèn del nivell d’experiència del sol·licitant i de

quan s’apropi o no el resultat a allò que s’espera, i

això implica participació i comunicació entre

laboratori i sol·licitant.

És preferent que el laboratori disposi d’un conjunt

de comentaris fixos, però ocasionalment es fan

necessaris comentaris amb text lliure, preferentment

consensuats entre els diferents facultatius. Tot i que a



la taula hi va haver un acord en què aquests tipus de

comentaris els ha d'escriure el personal facultatiu,

quan recullen aspectes preanalítics, són concisos i

estan ben tipificats, també els pot introduir el

personal tècnic de laboratori. En aquests casos, es

pot automatitzar la seva introducció a l’informe de

laboratori.

Segons I. de la Villa, tal i com recull el document

CGA-ENAC-LCL: Criterios generales de acreditación del

Laboratori Clínico, els comentaris interpretatius referits

a aspectes no preanalítics, sinó analítics, són

susceptibles de ser acreditats conjuntament amb

l’anàlisi on s’apliquen com a part del resultat lliurat.

Requereixen de consens entre el personal facultatiu

del laboratori i els sol·licitants, així com de

l’estandardització del seu enunciat i, quan aquesta no

sigui possible, l’establiment d’un procediment per

definir com es crearan nous comentaris.

No hi ha una legislació concreta al respecte i els

programes de control de la qualitat extern per a

aspectes semiològicssón escassos a nivell mundial, a

diferència dels esforços orientats a la qualitat

metrològica. Idealment, els programes de control de

la qualitat, tant interns com externs, haurien

d’incloure el lliurament de comentaris.

Un altre aspecte rellevant són els canvis als sistemes

de mesura. Aquests poden estar motivats per causes

tècniques, com ara l’incompliment dels requisits

metrològics (que pot reflectir-se o no als informes de

programes de control extern de la qualitat), o la

tecnologia obsoleta, o causes econòmiques com les

decisions derivades de grans concursos. En qualsevol

cas, es fa imperativa la comunicació als clients,

especialment quan els canvis comporten

modificacions als valors de referència. Per exemple,

es pot introduir un comentari en els resultats, o bé

lliurar durant un període els resultats pels dos

sistemes de mesura.

L’origen dels valors de referència varia d’uns

laboratoris a uns altres. Són preferibles els de

producció pròpia i, si no és possible, els

multicèntrics. Però hi ha casos concrets (mostres de

líquid cefalorraquidi en pacients pediàtrics) en què

això no és possible i s’utilitzen dades bibliogràfiques

o valors subministrats pel fabricant dels equips de

reactius. En aquests casos, s’ha de validar la seva

transferibilitat a la població en què treballa el

laboratori. Quan les anàlisis pertanyen a l'àmbit de la

recerca o són molt minoritàries, es fa necessària una

validació clínica, perquè no hi ha un ―número

màgic‖, des del punt de vista estadístic, que permeti

garantir els resultats dels estudis de validació.

Els valors de referència potser han de ser modificats

quan canvien els tubs o d’altres condicions

preanalítiques, es modifiquen els sistemes de mesura,

canvia la població de referència (immigrants), o bé si

els resultats dels programes interlaboratoris així ho

indiquen. En qualsevol cas, els canvis realitzats s’han

de comunicar als sol·licitants, a través d’intranet,

correu electrònic o del propi informe de resultats...

La norma 15189 indica que els resultats recollits als

informes de laboratori clínic han d’incloure

l’estimació de la incertesa de la mesura. Alguns

experts opinen que això pot ser útil per a la

interpretació dels canvis per part dels clínics. Altres

creuen que el lliurament d’aquesta informació no es

pot realitzar als informes, perquè generaria confusió

—tot i que es pot informar en sessions—També

podria ser contemplat pels clínics com a una feblesa

del laboratori i no com un fet inherent a la pròpia

mesura, però donat que genera diferències entre els

resultats emesos per diferents analitzadors o àrees, el



clínic n’ha d’estar informat. Finalment, si bé la

manera d’estimar aquesta incertesa ha estat recollida

per un document de la comissió de metrologia de la

Societat Espanyola de Química Clínica (SEQC) o pot

especificar-se en documents propis de cada

laboratori, el seu valor concret és diferent per a

cadascun dels resultats emesos i els sistemes

informàtics de laboratori haurien de millorar per tal

de fer possible el lliurament d’aquesta informació.

La norma diu que el laboratori ha de participar en

programes d’intercomparació, però, quan no hi ha

programes d’avaluació externa de la qualitat per a

anàlisis molt infreqüents es pot optar per varies

opcions. Es pot no acreditar aquestes anàlisis, no

realitzar-les i remetre les nostres a centres més

especialitzats que treballin amb un nombre més gran

de mostres , o finalment intentar acreditar-les,

realitzant intercanvis amb altres centres —

preferentment també acreditats— de mostres i

resultats amb l’idea de crear xarxes internacionals.

Aquestes activitats poden donar lloc a diferents

situacions. En alguns casos, l’intercanvi no és

possible, degut al petit volum de mostra (com ara la

mesura de folat en el líquid cefalorraquidi). En altres,

no es disposa de programes de control extern de la

qualitat, però són anàlisis molt freqüents (com en el

cas del sediment urinari). Per últim, els programes no

sempre recullen tots els aspectes rellevants d'una

anàlisi (com en el cas dels aspectes preanalítics de les

anàlisis citohematològiques). Altres programes, com

els utilitzats per a estudis de malalties metabòliques,

proporcionen la informació clínica i la mostra, però

és el laboratori que decideix quines mesures

realitzar.

Els sistemes de mesura que no estan validats

comercialment han de ser validats pel laboratori que

vol ser acreditat. La norma 15189 no diu com fer-ho.

Alguns laboratoris han optat per acreditar només les

anàlisis validades comercialment, mentre d’altres

validen els seus procediments.

Per validar un sistema de mesura, la comissió de

metrologia de la SEQC ha elaborat un protocol que

defineix quines són les característiques metrològiques

per d’anàlisis quantitatives, com establir els valors

discriminants si són semiquantitatives, i com

validarles anàlisis qualitatives. En alguns casos

particulars, els resultats obtinguts s’han de valorar en

front a bases de dades o llibreries existents a la

bibliografia. Existeixen també recomanacions

internacionals que indiquen com realitzar la validació

d’un sistema de mesura. Quant a la verificació de

sistemes ja validats comercialment, la Comissió

d’Harmonització, Unitat de Negoci Corporatiu de

Suport al Diagnòstic i al Tractament de l'Institut

Català de la Salut ha elaborat un document, publicat

a In vitro veritas- Aquest document recull com realitzar

aquesta verificació tant per a anàlisis quantitatives

com qualitatives, requerint aquests darrers

l’existència de materials de referència amb i sense el

component d’interès.

El paper de la indústria del diagnòstic in vitro

Per debatre la relació entre els laboratoris i la

indústria en la implantació de la norma 15189, en

Xavier Fuentes va moderar una taula que comptava

amb la presència de diversos representants de la

indústria, Teresa Batet, Francisco Javier Gella,

Gemma Gubern, Javier Hellín i Maite Panadero.

L’acreditació ha fet que els laboratoris sol·licitessin

documentació addicional sobre alguns aspectes dels

seus productes, tot i que la major part ja es va

començar a demanar amb motiu de la certificació,

com ara fitxes de seguretat, marca de conformitat



CE i instruccions d’ús. La certificació ja va crear el

clima cultural necessari perquè els laboratoris

sol·licitessinla informació. La informació afegida per

la implantació de la norma 15189 fa referència a

dades de validació del sistema de mesura, a la

traçabilitat i la incertesa dels materials de calibratge i

la verificació d’equips en la instal·lació. En països

fora d’Europa, on s’aplicaven requisits derivats de la

norma EN 45001 relatius al calibratge d’analitzadors,

la norma 15189 ha ajudat a la indústria del diagnòstic

in vitro a centrar-se en aspectes més metrològics.

La Directiva Europea 98/79-CE, potser sense prou

difusió, determina clarament la informació necessària

i suficient que s’ha de lliurar als laboratoris, facilitant

aquest lliurament quan se sol·liciti amb motiu de

l’acreditació. La indústria té aquesta directiva molt

present, perquè té implicacions legals i comporta el

compliment de directius essencials i de les diferentes

aplicacions a cada país. Les empreses no s’han de

registrar, sinó fer un comunicat a Sanitat, presentant

la documentació del producte davant un organisme

certificat que ho notifica, i llavors accedeixen a la

marca CE. Aquesta estableix procediments i delimita

les responsabilitats i els requisits com a fabricant,

importador o distribuïdor.

Alguns usuaris assimilen CE amb FDA com a

garantia de l’acceptabilitat d’un producte, quan són

coses diferents. La marca CE implica ―un cert procés

d’estandardització‖, però no és una autorització

administrativa pròpia.

A la pregunta del moderador sobre si podem assumir

l’analogia que ―un medicament s’autoritza si cura, i

un sistema de mesura s’autoritza si diagnostica‖, els

experts concreten que la directiva defineix què és un

producte per al diagnòstic in vitro i permet

l’autocertificació o la certificació per l'organisme

notificant, sotmetent-se a auditories. La finalitat de

les directives europees és facilitar el lliure comerç i

donar seguretat a l’usuari de la utilitat d’un producte.

Els requisits inclouen la recollida de dades clíniques

per establiment del valor semiològic i aspectes

tècnics relatius a la qualitat metrològica.La marca CE

implica que el producte serveix per a l’ús previst, no

que sigui el millor, ni el més eficient, ni que tingui

millors resultats de practicabilitat, sensibilitat i

especificitat diagnòstiques, etc., que els ja existents.

El nivell d’exigència i de complexitat dels requisits a

satisfer pels productes pel diagnòstic no és tan alt

com el dels fàrmacs (que suposen inversions molt

més altes i productes introduïts al mercat en nombre

molt més escàs). Tot i això, la directiva europea

demana conèixer el rendiment d'un producte per al

diagnòstic que s’ha introduït al mercat, determina la

fabricació i producció, i estableix un sistema de

comunicacions d’errors o problemes (al Ministeri i

als usuaris). Els circuits són similars als establerts per

l’Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios-

Les exigències, però, són menors, perquè també el

risc s’entén que, en general, és menor per als

productes de diagnòstic que pels fàrmacs —on

l’usuari final no és el professional, sinó el pacient

(excepte per a productes d’autodiagnòstic)—, i es pot

valorar positivament que part de l’avaluació la faci el

laboratori.

D’altra banda, la coordinació europea sobre

organismes oficials o notificadors és poca. S’hauria

de crear una base de dades europea que facilités el

lliurament d’informació per part de proveïdors de

productes pel diagnòstic. Tanmateix, si hi ha

coordinació entre autoritats davant la detecció de

problemes i l’informe a totes les autoritats

competents.



La norma 15189 que s’aplica als laboratoris no té un

equivalent idèntic a la indústria del diagnòstic in vitro.

Hi ha algunes normatives, com ara les normes de

bona manufactura, però mentre la millora contínua i

la satisfacció fidelitzen al client, el compliment

d’aquestes normes no aporta avantatges comercials,

ni és una exigència del mercat, ni en millora les

vendes.

Dins la indústria de diagnòstic in vitro, sovint els

proveïdors de reactius i d’instruments de mesura no

són els mateixos. Poden donar-se diverses situacions

i es pot validar un reactiu per utilitzar-lo en d’altres

instruments o al revés. Si el proveïdor no ho fa, ho

ha de fer l’usuari o, en col·laboració, els dos. Quan es

tracta del mateix reactiu utilitzat en sistemes de

mesura similars, probablement es compliran les

especificacions, però és crític que el fabricant dels

materials de calibratge sigui el mateix que el dels

reactius, perquè segurament no seran commutables.

Cada vegada que es realitzen modificacions sobre

mètodes validats, aquestes han de ser validades, i

també, si hi ha un canvi de mètode..

La documentació que acompanya els materials de

calibratge utilitzats per al diagnòstic no sempre

inclou la traçabilitat a unitats SI. Poden tenir

traçabilitat només a unitats arbitraries establertes pel

fabricant. Aquesta traçabilitat ha de ser-hi, perquè és

requisit de la directiva europea. Quant a l’incertesa

dels valors assignats a aquests materials, no se

subministra de manera sistemàtica, sinó només sota

demanda del client, sigui per temes mediambientals,

sigui per manca de promoció per part de la FDA,

sigui per política de l’empresa que creu que pot

confondre a alguns clients. En qualsevol cas, els

experts coincideixen en la necessitat de subministrar

productes que permetin obtenir resultats

comparables en el temps o entre diferents països.

Una informació també continguda en la

documentació que acompanya als sistemes de mesura

és la relativa als valors de referència. Aquests estan

definits per a una certa població de referència i és el

laboratori que ha de determinar si són equiparables a

la població sobre la que treballarà. Els laboratoris

han de ―verificar‖ les dades de la bibliografia o les

subministrades pel fabricant. Per la seva part, els

proveïdors han de proporcionar mètodes fiables i

valors traçables i recolzar el laboratori en la

producció de valors de referència propis o en la

participació en estudis multicèntrics. S’ha d’assolir un

consens entre la indústria del diagnòstic in vitro i els

laboratoris clínics sobre la interpretació i compliment

dels requisits relacionats amb els valors de referència

fisiològics de la Directiva Europea 98/79-CE i de la

norma ISO 15189:2007.

Els diferents sistemes de mesura no proporcionen

resultats intercanviables, perquè les seves traçabilitats

són diferents i per tant, els valors de referència han

de ser diferents. Idealment, l’Institut Nacional de

Metrologia hauria de disposar de ―patrons‖ comuns,

i tant els laboratoris com la indústria treballen

conjuntament en aquesta línia (com en el cas de

l’hemoglobina glicada). Fins fa poc temps, el millor

proveïdor d’aquests materials era l’Organització

Mundial de la Salut (OMS) —sense tenir relació amb

la indústria— o organitzacions relacionades amb la

metrologia.

El que l'ENAC sol·licita com a compliment dels

requisits de la norma 15189 és, no tant que el

laboratori hagi creat els seus propis valors de

referència, sinó que en documenti l’origen, el

contrasti amb la traçabilitat i l’apliqui als informes de

laboratori clínic, existint actualment un Comitè de la

IFCC (el Comitè Conjunt de Guies en Metrologia



(JCGM)) que treballa en l’assignació de valors a

mètodes de referència.

Conclusions

El President del simpòsium, X. Fuentes, va recordar

el manifest pel qual la Junta Directiva de l’ACCLC,

reunida el 23 de febrer de 2009, va expressar el seu

ple recolzament al procés d’acreditació seguint la

norma ISO 15189 i va recomanar a tots els

laboratoris clínics de Catalunya que assoleixin

aquesta acreditació.

Finalment, X. Fuentes i la Secretària Tècnica, F.

Canalias, amb la intervenció dels professionals

assistents, van elaborar les conclusions consensuades

més rellevants d’aquest simpòsium:

1. Els laboratoris han d’intentar acreditar-se

per la norma ISO 15189.

2. La decisió d’acreditar-se passa per la direcció

dels laboratoris, amb la col·laboració de tots

i el suport de les unitats de gestió de la

qualitat.

3. L’objectiu és assolir el reconeixement de la

competència tècnica i millorar la percepció

de la qualitat del treball.

4. La satisfacció dels requisits de la norma ISO

9001 comporta la satisfacció dels requisits de

gestió de la norma ISO 15189 i facilita

l’assoliment de l’acreditació.

5. El sistema de gestió documental implantat

per a laboratoris certificats compleix els

requisits de la norma ISO 15189.

6. L’assegurament de la competència del

personal és un dels requisits difícil d’assolir

pels laboratoris.

7. Seria desitjable l’existència d’una normativa

específica per a l’avaluació de la competència

tècnica del personal.

8. L’establiment i la validesa dels valors de

referència continuen sent un problema a

resoldre pels laboratoris clínics.

9. Cal promoure la formació de tots els tipus

de personal i la difusió de la informació

sobre els conceptes de traçabilitat i incertesa.

Bibliografia

1. Asociación Española de Normalización y Certificación. Laboratorios clínicos -- Requisitos particulares para la calidad y la competencia. UNE-EN ISO 15189:2007. Madrid: AENOR; 2007.

2. Asociación Española de Normalización y Certificación. Sistemas de gestión de la calidad. Requisitos. UNE-EN ISO 9001:2008. Madrid: AENOR; 2008.

3. Canalias Reverter F, Fuentes Arderiu X. La certificació i l'acreditació del laboratori clínic. In vitro veritas 2003;4: <http://www.acclc.cat/continguts/ivv057.pdf> (accés: 2011-7-20).

4. Dybkaer R. Acreditació dels laboratoris clínics mitjançant la norma ISO 15189:2003. In vitro veritas 2003;4: <http://www.acclc.cat/continguts/ivv047.pdf> (accés: 2011-7-20).

5. IFCC / EMD Committee on Clinical Laboratory Medicine. IFCC Statement on the use of ISO 15189 in the acreditation of medical laboratories. June, 2007.

6. Practical Application of ISO 15189 by accreditation bodies - A Comparison with ISO/IEC 17025 – 2004. <http://www.ifcc.org/PDF/150412200403.pdf> (accés: 2011-7-20).



http://www.ifcc.org/PDF/150412200403.pdf




_________________________________________________________________________________________

Resum de la quarta sessió del I Curs de Benchmarkin g sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Qualitat

analítica: seguiment”

Raül Rigo Bonnin

Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital Universitari de

Bellvitge, L’Hospitalet

_________________________________________________________________________________________

El dia 13 d’abril de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col�legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la quarta

sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Qualitat analítica:

seguiment” impartida per Raül Rigo Bonnin, Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital

Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet.

In vitro veritas 2011;12:140-142

ISSN: 1697-5421

Actes-resums

141 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011;12:140-142


Introducció

La imprecisió, el biaix i, per tant l’error de mesura

poden variar amb el temps per l’envelliment d’un

sistema de mesura o per variacions en les condicions

del seu funcionament. Des d’un punt de vista

estrictament metrològic, aquest és el motiu pel qual

és necessari dur a terme un seguiment de la qualitat

analítica (metrològica).

Un altre motiu pel qual és necessari dur a terme un

seguiment de la qualitat metrològica està relacionat

amb aspectes semiològics. La imprecisió i el biaix

dels sistemes de mesura de les magnituds biològiques

poden influir sobre la interpretació clínica dels valors

mesurats que produeixen, així, per exemple, quan les

magnituds biològiques es mesuren amb finalitat

diagnòstica, l'aparició de biaixos o imprecisions

diferents als que existien en el moment en què es

van obtenir els valors de referència biològics,

condueix a un increment de valors mesurats

falsament per davall o per damunt dels límits de

referència biològics. Per altra banda, si les magnituds

biològiques es mesuren per al monitoratge d'una

malaltia, una variació de la imprecisió o del biaix pot

donar lloc que es prenguin decisions equivocades

sobre la significació d'alguns canvis observats en els

pacients. Per aquesta raó, mentre estiguin en ús els

límits de referència biològics cal mantenir la

imprecisió i el biaix existents durant el període de

producció dels valors de referència biològics. Així

doncs, és necessari que cada laboratori treballi

sempre amb la imprecisió i biaix que hi havia durant

el període de producció dels valors de referència

biològics i que fixi quins són els valors màxims

permesos per a aquestes característiques

metrològiques (requisits metrològics) per a cada ús

clínic.

Per altra banda, un laboratori clínic genera valors

mesurats que permeten dur a terme la prevenció, el

diagnòstic, el pronòstic o el seguiment d’una malaltia.

Un valor mesurat serà acceptable sempre i quan els

errors metrològics no enfosqueixin la finalitat del seu

ús clínic. Per aquest motiu és necessari que cada

laboratori conegui quin és l’error de mesura i que fixi

el seu un valor màxim permès (requisit metrològic).

Seguiment de la qualitat analítica

Una de les maneres en què un laboratori clínic pot

dur a terme un seguiment de la qualitat metrològica

dels seus sistemes de mesura és mitjançant la

participació en programes d’avaluació externa de la

qualitat. Existeixen dos tipus de programes

d’avaluació externa de la qualitat:

• els programes de control intern de la qualitat

interlaboratorials que permeten conèixer la

imprecisió i el biaix i,

• els programes d'avaluació externa de la

qualitat pròpiament dits, anomenats

comunament “programes

d’intercomparació”, que permeten conèixer

l’error de mesura.

Programes de control intern de la qualitat interlaboratorials

Es defineixen com un conjunt d’activitats de

diversos laboratoris clínics, que comparteixen un

mateix lot d’un material de control per al seu control

intern de la qualitat i envien periòdicament els seus

valors mesurats de control a l’organització que els

subministra el material de control, destinades a

l’obtenció d’algunes característiques metrològiques

dels sistemes de mesura individuals i del conjunt dels

altres laboratoris (imprecisió interdiària i biaix) (1).

Els materials de control poden ser valorats o sense

valorar, però el seu valor es manté durant un període

In vitro veritas 2011;12:140-142 Raül Rigo Bonnin 142


de temps llarg i són els mateixos materials que

s'utilitzen per verificar les sèries de valors mesurats.

A mode d’exemple, s’indiquen alguns programes de

control intern de la qualitat interlaboratorials:

- UNITY de BioRad Laboratories. En aquest

programa participen laboratoris que

mesuren, mitjançant diferents sistemes de

mesura de diverses empreses de diagnòstic in

vitro, magnituds bioquímiques,

hematològiques, immunològiques i

microbiològiques.

- QCP (Quality Control Program) de

Instrumentation Laboratories. En aquest

programa participen laboratoris que

mesuren, mitjançant diferents sistemes de

mesura d’una mateixa empresa de diagnòstic

in vitro, diferents magnituds

hemostasiològiques.

- QCS (Quality Control Service) de Roche

Diagnostics. En aquest programa participen

laboratoris que mesuren, mitjançant

diferents sistemes de mesura d’una mateixa

empresa de diagnòstic in vitro, diferents

magnituds bioquímiques.

Programes d'avaluació externa de la qualitat

Es defineixen com un conjunt d’activitats de

diversos laboratoris clínics que es realitzen de

manera esporàdica però periòdica i que permeten

conèixer l’error de mesura en comparar un valor

mesurat de control amb el valor convencional

corresponent a aquest material de control (1). Els

materials de control presenten valors no coneguts

pels laboratoris participants i per tant, les diferents

magnituds biològiques es mesuren “a cegues”.

Com exemples de programes d’avaluació externa de

la qualitat podem destacar l’americà EQAS (External

Quality Assurance Services) de BioRad Laboratories i

diversos programes de l'United Kingdom National

External Quality Assesment Service (UK-NEQAS)

del Regne Unit, de la Fundació Pel Control de la

Qualitat dels Laboratoris Clínics (FPCQLC) de

Catalunya i del Referenzinstitut für Bioanalytik (RfB)

d’Alemanya. En tots ells, participen laboratoris que

mesuren, mitjançant diferents sistemes de mesura de

diverses empreses de diagnòstic in vitro, magnituds

bioquímiques, hematològiques, immunològiques i

microbiològiques.

Interpretació dels programes d’avaluació externa de la qualitat

Un dels principals inconvenients que presenten tots

els programes d’avaluació externa de la qualitat és

que utilitzen diferents estadístics matemàtics per

decidir si les esmentades característiques

metrològiques són o no acceptables (criteris

metrològics) sense considerar aspectes semiològics.

Per tal de facilitar la tasca dels laboratoris clínics,

l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic (ACCLC) ha publicat dues guies (2, 3) que

faciliten la interpretació dels diferents programes

d’avaluació externa de la qualitat considerant

aspectes metrològics i semiològics.

Bibliografia

1. Fuentes Arderiu X. Bioquímica Clínica [diccionari]. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, Eumo; 1999.

2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006;7. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv088.pdf> (accés: 2011-07-05).

3. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa la qualitat per a les magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2011;12:91-101.


_________________________________________________________________________________________

Resum de la cinquena sessió del I Curs de

Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics:

“Indicadors de gestió al laboratori clínic”

Glòria Soria Guerrero

Adjunta a Gerència, Laboratori de Referència de Catalunya, El Prat de

Llobregat

_________________________________________________________________________________________

El dia 18 de maig de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la

cinquena sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Indicadors de

gestió al laboratori clínic” impartida per Glòria Soria Guerrero, Adjunta a Gerència, Laboratori de

Referència de Catalunya, El Prat de Llobregat.

In vitro veritas 2011;12:143-145

ISSN: 1697-5421

Actes-resums

144 Glòria Soria Guerrero In vitro veritas 2011;12:143-145


1. Introducció

Són realment útils els indicadors?

Passem més temps obtenint-los o analitzant-

los?

De quines àrees cal tenir-ne?

Qui els ha de manegar?

Com s’han de presentar?

Ens permeten comparar-nos amb altres

laboratoris?

Aquesta sessió, a través del debat amb els assistents,

va tractar de donar respostes a aquestes qüestions,

compartint experiències per treure el màxim partit als

indicadors.

2. Com han de ser els indicadors?

Les organitzacions excel·lents gestionen mitjançant

un conjunt de sistemes i processos que els permeten

prendre decisions de manera eficaç. Per fer-ho cal

disposar de mesures periòdiques per disposar de

dades objectives que sustentin l’avanç de

l’organització cap als objectius proposats.

Els sistemes d’indicadors permeten estructurar la

mesura i assegurar la qualitat de la informació

emprada en la presa de decisions.

La norma ISO 66175:2003 (1), pot ser útil per ajudar

a les organitzacions en aquest àmbit.

Els indicadors han de ser:

Alineats: relacionats amb objectius

estratègics de l’organització.

Útils: relatius a processos importants o

crítics.

Mesurables: expressables de manera

quantitativa.

Disponibles: fàcils d’obtenir en temps real.

Vàlids: capaços de mesurar el que volem

mesurar.

Sensibles: capaços de detectar canvis de

tendència.

Comparables en el temps.

Simples:

o Comprensibles.

o De fàcil elaboració.

Visibles: exposats a tota l’organització.

Definits formalment amb:

o Nom

o Font d’informació

o Període de temps

o Càlcul

o Modalitat de presentació

o Límits i toleràncies

o Responsables

Una organització hauria de tenir indicadors de tots

els seus processos, especialment dels crítics i

estratègics.

Els indicadors s’han de revisar periòdicament amb

tots els agents implicats.

3. Quadre de comandament

El quadre de comandament integral, basat en les

teories de Kaplan i Norton (2), està implantat en

moltes organitzacions, i pot rebre diferents noms,

com Balanced Scorecard, Informe de gestió o

Informe de direcció. Es tracta d’una eina per

administrar organitzacions en base a l’estratègia

definida.

Serveix per comunicar l’estratègia a tots els nivells de

l’organització, coordinar els diferents departaments, i

mostrar com la feina diària de cadascú contribueix als

objectius globals, fet que motiva al personal.

145 Glòria Soria Guerrero In vitro veritas 2011;12:143-145


El quadre de comandament integral permet una

mesura objectiva per:

Conèixer com està l’organització.

Guiar en la millora contínua.

Veure tendències i evolució en el temps.

Valorar on posar els recursos.

Prendre decisions basades en fets i

comprovar els seus efectes.

És un instrument per controlar si l’organització

aconsegueix els seus objectius i corregir les

desviacions respecte a l’estratègia planificada.

4. Benchmarking

Benchmarking és un anglicisme que es defineix com

el procés sistemàtic de comparar-se amb altres

organitzacions amb el propòsit de transferir el

coneixement en les millors pràctiques i la seva

aplicació.

La comparació dels indicadors permet situar

l’organització dins el context nacional i internacional.

Existeixen diferents iniciatives d’intercomparació

d’indicadors dins organitzacions com l’Institut Català

de la Salut o el Laboratori de Referència de

Catalunya.

Els programes anònims d’intercomparació, ja siguin

nacionals com internacionals, demanen informació

sobre:

Context assistencial.

Activitat detallada.

Nombre i categoria de treballadors.

Cost de personal, reactius, fungibles i

amortitzacions.

Indicadors de gestió i qualitat.

Amb aquesta informació es comparen indicadors de:

Demanda.

Productivitat.

Eficiència.

Qualitat

Els resultats obtinguts permeten al laboratori

conèixer la seva situació en comparació amb altres

laboratoris, analitzar els motius d’aquest

posicionament i decidir si cal actuar per canviar-lo.

5. Bibliografia

1. Asociación Española de Normalización y Certificación. Sistema de la calidad. Guía para la implantación de sistemes de indicadores. UNE-EN ISO 66175:2003. Madrid: AENOR; 2003.

2. Kaplan RS, Norton DP. The balanced scorecard—Measures that drive performance. Harv Bus Rev 1992;70:71-79.


__________________________________________________________________________________________

Reflexions sobre les sol·licituds d ’exàmens de

laboratori clínic

Ana Argudo Ramírez1, Laura Altimira Queral2, Dolors Dot Bach1, Xavier

Fuentes Arderiu1

1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat

2Laboratori Clínic, Hsopital Sant Joan de Déu, Esplugues de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

En l'àmbit del laboratori clínic, una petició (o full de

petició) de laboratori clínic és un document que

conté les dades identificatives d'un pacient, les

propietats biològiques de les quals se sol·licita

l'examen i la identificació de qui ho sol·licita (1). El

document al que fa referència la definició anterior

tant pot ser de paper com electrònic.

Per tal que la comunicació entre la persona que

emplena la petició i el laboratori clínic sigui òptima,

la nomenclatura emprada per a la descripció de les

propietats biològiques de les que se sol·licita

l’examen és un aspecte important a tenir en compte.

Malgrat això, fins ara no s'ha publicat cap

recomanació sobre com s'han de descriure les

propietats biològiques en una petició.

A la Taula 1 s'exposen, per a dues propietats

biològiques, nou exemples de descripcions més o

menys ambigües, que es poden utilitzar a l'hora de

sol·licitar el seu examen.

1 NPU02508 // NPU03578

2 Ferro // T4

3 Srm—Ferro // Srm—T4

4 Pla—Ferro // Pla—T4

5 Siderèmia // Tiroxinèmia

6 Srm—Ferro(II+III) // Srm—Tiroxina

7 Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina

8 Srm—Ferro(II+III); c.subst. // Srm—Tiroxina; c.subst.

9 Pla—Ferro(II+III); c.subst. // Pla—Tiroxina; c.subst

Taula 1. Exemples de descripcions de propietats biològiques usades en les peticions de laboratori clínic.

Probablement, l’aspecte més important a destacar és

que cadascun dels tipus de descripció anteriors

conté diferents graus d'informació. Així, tant del

primer (NPU02508 // NPU03578) com del novè

tipus de descripció (Pla—Ferro(II+III); c.subst. //

Pla—Tiroxina; c.subst.) es pot dir que tenen la

mínima ambigüitat i per tant, una única interpretació

possible; tanmateix el primer és totalment críptic, i


ISSN: 1697-5421

Reflexió-opinió

147 Argudo et al. In vitro veritas 2011; 12:146-149


no es pot saber quines propietats biològiques

corresponen als codis, a no ser que es disposi d'un

document on s'indiqui de quina propietat biològica

es tracta. El segon tipus de descripció (Ferro // T4)

és massa simple pel que fa al significat, ja que només

fa referència al component però no informa sobre la

propietat que es vol examinar i, lògicament, pot

causar confusió.

En relació al sistema que es desitja estudiar, cal fer

un aclariment sobre la descripció de les propietats

biològiques: amb independència que les mesures es

facin en sèrum o en plasma, per a la descripció de les

propietats biològiques s’ha d’indicar el plasma (Pla)

com a sistema, ja que és el que té importància des del

punt de vista fisiopatològic (2).

El tercer (Srm—Ferro // Srm—Tiroxina), el quart

(Pla—Ferro // Pla—T4) i el cinquè tipus de

descripció (Siderèmia // Tiroxinèmia) són semblants

pel que fa a la informació que contenen, ja que tots

tres informen sobre el component considerat, encara

que són diferents en relació al sistema descrit, però

cap dels tres diu res de la propietat biològica

implicada (per exemple, no se sap si es vol mesurar la

concentració de substància o la de massa). A més, el

cinquè tipus de descripció (Siderèmia //

Tiroxinèmia) s’allunya molt de les recomanacions per

als informes de laboratori clínic emeses per les

organitzacions científiques nacionals (2) i

internacionals (3), la qual cosa dificulta la

comprensió de la informació. El sisè (Srm—

Ferro(II+III) // Srm—Tiroxina) i el setè tipus de

descripció (Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina),

tenen els mateixos problemes que el tercer i el quart,

encara que aportin més informació (com ara el grau

d’oxidació o el nom complet) sobre el component en

estudi.

L'ús òptim i l'interès en cadascuna de les

descripcions anteriors hauria de dependre de les

necessitats i del tipus de professional que les

requereixi. Per exemple, el primer tipus de descripció

(NPU02508 // NPU03578) podria ser realment útil

per al professional informàtic o administratiu, degut

a la seva metodologia de treball. En el cas del

professional del laboratori clínic es requeriria el novè

tipus de descripció (Pla—Ferro(II+III); c.subst. //

Pla—Tiroxina; c.subst.) per tal d’obtenir ràpidament

la màxima informació possible. Però, per al metge

sol·licitant potser n'hi hauria prou amb el setè tipus

de descripció (Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina).

L'ús dels altres tipus de descripcions hauria de ser

avaluat amb precaució degut a la repercussió que

podria derivar-se de la manca d'informació que

contenen.

Per tant, es pot dir que la millor opció dependrà de

les necessitats de cada professional que l’hagi de fer

servir. Podria ser responsabilitat de l'especialista de

laboratori clínic, valorar i decidir quina suposaria la

millor opció segons l’ús que se'n hagi de fer. Això

sense oblidar que la forma més adequada d'expressar

un examen de laboratori en la petició i en l'informe

de laboratori clínic no ha de ser necessàriament la

mateixa, si més no, fins que una autoritat científica

publiqui una recomanació dient el contrari.

Un altre aspecte a considerar són les diferents

opcions que existeixen a l'hora d’escriure la petició.

Com és ben sabut, l'opció que s'utilitza actualment

de forma majoritària per sol·licitar exàmens de

laboratori clínic consisteix en què el metge clínic

selecciona una per una les propietats biològiques

que creu convenients i les inclou en la petició.

L’opció següent, pel que fa a la freqüència d'ús,

consisteix en el fet que el metge sol·licitant, per a

In vitro veritas 2011; 12:146-149 Argudo et al. 148


l'estudi d’una entitat nosològica, seleccioni un o més

conjunts ("perfils") de propietats biològiques,

acordats prèviament entre els metges clínics i els

facultatius del laboratori clínic. En aquesta opció,

quan és convenient, el metge clínic també pot

sol·licitar exàmens de laboratori clínic individuals.

Una altra opció, que s’utilitza sovint, és la de les

anomenades anàlisis condicionades. En aquesta

opció el metge clínic sol·licita l’examen d’unes

propietats biològiques i —en funció dels resultats

obtinguts i d’acord amb uns algorismes prèviament

establerts— d’una forma automàtica o amb la

intervenció dels facultatius del laboratori, s’inclouen

o eliminen de la petició una o més propietats

biològiques. Com en el cas anterior, l’opció també

permet que el metge pugui sol·licitar exàmens de

laboratori individuals que no desencadenin cap

anàlisi condicionada.

Una altra alternativa, poc utilitzada, consisteix en

sol·licitar un estudi in vitro d'una entitat nosològica

concreta; per exemple: estudi in vitro d'una anèmia

ferropènica, estudi in vitro d'un possible infart agut

de miocardi, estudi in vitro d'un pacient ictèric, estudi

in vitro de la funció hepàtica. En aquesta opció, el

metge sol·licitant transfereix als facultatius del

laboratori clínic la responsabilitat de seleccionar els

exàmens de laboratori clínic que s'han de dur a

terme segons les dades clinicobiològiques

disponibles del pacient. En la pràctica, quan la

petició de l'estudi in vitro arriba al laboratori clínic,

un especialista d'aquest laboratori sol·licita els

exàmens de laboratori clínic apropiats. En aquest

darrer cas, com que es tracta d'un estudi in vitro, seria

raonable que els valors obtinguts anessin

acompanyats, quan fos convenient, d'un comentari

interpretatiu. Aquest comentari podria ser variable i

subjectiu, depenent del facultatiu del laboratori

clínic que el realitzi, o bé fix i consensuat

prèviament entre els facultatius del laboratori clínic.

Aquesta última opció és la preferent, sempre que

sigui possible (4).

Una de les conclusions a les que es pot arribar

després d'aquestes reflexions és que encara hi ha

alguns aspectes relacionats amb les peticions de

laboratori clínic que, tot i ser senzills, continuen sent

conflictius. Habitualment, les problemàtiques

relacionades amb l’informe de laboratori clínic es

resolen de manera individual, és a dir, que cada

professional decideix el que li sembla millor o més

apropiat per a cada cas. Idealment, s’hauria d’intentar

estandarditzar i harmonitzar els procediments

relacionats amb la sol·licitud d’exàmens de laboratori

clínic, amb la finalitat que la forma de fer preguntes i

respondre-les fos la mateixa per a tothom.

Bibliografia

1. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Diccionari de gestió del laboratori clínic [Preparat per Miró Balagué J, Fusté Ventosa M, Nicolau Costa J, Hornos Vila JI, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2002:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv038.pdf> [Accés: 2011-08-17].

2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura, unitats i codis de les propietats biològiques [Preparat per Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2011; 12:15-78:<http://www.acclc.cat/continguts/IVV_Article_125.pdf > [Accés: 2011-09-08].

3. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-I. Syntax and semantic rules [Preparat per Olesen H]. Pure Appl Chem 1995;67:1563-74.

4. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. A propòsit dels comentaris interpretatius. [Preparat per López Martínez R, Martí Marcet MI, Miserachs Busqué N]. In vitro

149 Argudo et al. In vitro veritas 2011; 12:146-149


veritas2006:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv082.pdf> [Accés: 2011-09-08].


__________________________________________________________________________________________

Naturalesa de les propietats biològiques examinades

al laboratori clínic

Xavier Fuentes Arderiu1, Jaume Miró Balagué2

1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat

2Laboratori Clínic, Hospital de Viladecans, Viladecans

_________________________________________________________________________________________

1. Introducció

En l'àmbit científic i tecnològic s’examinen

propietats molt diverses, des de les més conegudes,

com ara les propietats organolèptiques (olor, sabor,

color, etc.), fins a les que requereixen mètodes més o

menys complexos per ser examinades. En

fisicoquímica s’estudien les propietats col·ligatives

(pressió de vapor, pressió osmòtica, punt de

congelació, punt d'ebullició, etc.), en mineralogia les

propietats cristal·logràfiques, en ciències de la salut

les propietats farmacològiques d’algunes molècules,

o les propietats que caracteritzen certes espècies

bacterianes, o propietats biològiques amb interès

mèdic, entre d'altres.

En les ciències de laboratori clínic una propietat

biològica és una propietat d’un sistema biològic humà

l’examen de la qual té interès sanitari. Les principals

propietats biològiques són les que consten als

catàlegs de serveis o prestacions dels laboratoris

clínics (1), i el concepte propietat és una peça clau de

l'entramat conceptual de les ciències de laboratori

clínic. Els conceptes i els termes dels que es parla en

aquest article són aplicables, per extensió, als

laboratoris dedicats als exàmens in vitro d’interès

veterinari.

L’objectiu d’aquest article és aprofundir en la

naturalesa de les propietats biològiques que

s’examinen al laboratori clínic, tenint en comte els

conceptes i la terminologia recomanada per les

institucions internacionals, i adoptada per

l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic.

2. Objectes

D’acord amb l’Organització Internacional de

Normalització, un objecte és «allò que es pot

percebre o concebre» (2). Als objectes, en el

llenguatge comú, també se'ls denomina cosa, entitat,

ens, element, etc. Els objectes poden ser imaginaris

(ex.: el déu Zeus, un analitzador perfecte) o reals, que


ISSN: 1697-5421

Reflexió-opinió

151 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159


al seu torn poden ser materials (ex.: una mostra

d'orina, una pipeta, un pacient) o immaterials (ex.:

l'electromagnetisme, un acord verbal). Aquest article

fa referència, només, a objectes materials.

Els objectes poden formar grups, jerarquitzats o no,

anomenats classes. Si les classes estan jerarquitzades,

com més gran sigui el nivell jeràrquic d’una classe,

més gran serà el nombre d'objectes que conté,

mentre que la classe més petita conté un únic

objecte: un individu.

Els objectes més estudiats per les ciències de

laboratori clínic són els sistemes biològics humans i

els seus components (anomenats constituents per

alguns autors). Un sistema, sigui biològic o no, es

defineix com un «conjunt d'objectes mútuament

relacionats o que interactuen» (3). Cal tenir en

compte que tots els sistemes són objectes però no

tots els objectes són sistemes; i també que tots els

sistemes són conjunts, però no tots els conjunts són

sistemes.

Naturalment, els sistemes biològics que tenen interès

en les ciències del laboratori clínic són aquells en què

es produeixen canvis relacionats amb entitats

nosològiques. L’Associació Catalana de Ciències de

Laboratori Clínic ha publicat una relació dels

principals sistemes biològics estudiats al laboratori

clínic (1).

Els components dels sistemes biològics dels que

s'ocupen les ciències de laboratori clínic són entitats

moleculars —anomenades ―analits‖ en química

analítica—, entitats biològiques, com ara cèl·lules,

microorganismes i paràsits, i processos (fisiològics o

patològics). Tots els sistemes són components d'altres

sistemes superiors (amb l'excepció de l'Univers);

ocasionalment convé destacar algun d’aquests

sistemes superiors que s’anomenen supersistemes.

Les entitats moleculars d'interès en les ciències de

laboratori clínic són àtoms (amb algun grau

d'oxidació), molècules, fragments de polímers, ions o

radicals. Aquestes entitats moleculars poden ser

components endògens o exògens (també anomenats

xenobiòtics, entre els quals s'inclouen els fàrmacs). De

vegades l’estructura química i la massa molar de les

entitats moleculars es coneix perfectament (ex.:

glucosa, colesterol, tiroxina), però hi ha ocasions en

què no es coneix exactament la isoforma present en

el sistema biològic en estudi (ex.: prolactina, antigen

carcinoembriogènic, anticòs(IgG) contra el virus de

l’hepatitis C) i, lògicament, només es té un

coneixement aproximat de la seva massa molar.

Pel que fa a les entitats biològiques que poden

trobar-se en els sistemes biològics estudiats al

laboratori clínic, les més importants són les entitats

cel·lulars de la sang, els bacteris, els fongs, els virus i

els paràsits.

Dins dels sistemes biològics s’esdevenen processos.

Aquests processos biològics també es consideren

com a components d'aquests sistemes. Entre els

processos biològics amb més interès per a les

ciències de laboratori clínic destaquen els relacionats

amb la coagulació sanguínia, les excrecions urinàries i

les secrecions endocrines.

3. Propietats

Tots els objectes tenen propietats; algunes d’aquests

propietats els caracteritzen (4). Des del punt de vista

ontològic (filosòfic), una propietat és «allò que quan

és posseït per un objecte contribueix a que aquest

objecte sigui com és» (5). El concepte propietat no fa

referència a cap objecte concret, tal com indica

l'article indeterminat que el precedeix en la seva

definició.

In vitro veritas 2011; 12:150-159 Fuentes et al. 152


Des del punt de vista de les ciències de laboratori

clínic, el Comitè Europeu de Normalització, en la

norma EN 1614:2006 (6), defineix propietat com un

«atribut d’un sistema que descriu un estat o un

procés inherent a aquest sistema, incloent-hi

qualsevol dels seus components». Aquesta definició

coincideix amb la proposada per René Dybkær, un

dels autors que més aportacions ha fet en l’àmbit de

les ciències de laboratori clínic sobre aquest tipus de

coneixements (7); té l’inconvenient, però, de recórrer

al terme atribut que els diccionaris generals de la

llengua catalana (també els de la llengua anglesa)

consideren sinònim del terme propietat, la qual cosa

dona lloc a una definició circular no acceptable.

Heus aquí alguns exemples de propietat:

tenir color groguenc

ser del sexe femení

ser d’ètnia pigmea

tenir grup sanguini AB

tenir una concentració de substància de

colesterol de 5,2 mmol/L

tenir una fracció de volum d’eritròcits a la sang

de 0,48

Com s’ha vist en els exemples, les propietats poden

fer referència a aspectes no quantificables (qualitats)

o a aspectes quantificables (quanties), i com senyala

la seva definició ontològica, una propietat pot ser

posseïda per un objecte:

un líquid cefal·loraquidi de color groguenc

una pacient de sexe femení

un pacient d’ètnia pigmea

uns eritròcits del grup sanguini AB

un plasma amb una concentració de substància

de colesterol de 5,2 mmol/L

una sang amb una fracció de volum d’eritròcits

de 0,48

El concepte (i el terme) propietat fa al·lusió indistinta

a conceptes molt relacionats però que tenen diversos

graus d’ambigüitat respecte a l’objecte posseïdor de

la propietat de què es tracti. Així, de qualsevol dels

conceptes següents es pot dir que es tracta d’una

propietat:

concentració de substància

concentració de substància de colesterol

concentració de substància de colesterol en el plasma

concentració de substància de colesterol en el plasma del

pacient ABC, el dia D, a l'hora H

Per tal de reduir aquesta ambigüitat, el terme propietat

sembla raonable acompanyar-lo d’un adjectiu que

indiqui el nivell de concreció respecte a l’objecte

posseïdor de la propietat. D’acord amb aquesta idea,

a més del concepte propietat, es poden utilitzar els

conceptes i termes següents:

(I) propietat genèrica, quan no es fa referència a cap

sistema ni a cap component (ex.: concentració de

substància),

(II) propietat subgenèrica, quan no es fa referència a cap

sistema, però si a un component concret d’algun

sistema (ex.: concentració de substància de

colesterol),

(III) propietat específica, quan es fa referència de forma

inconcreta a un sistema, o a un sistema i alguns dels

seus components (ex.: concentració de substància de

colesterol en el plasma sanguini),

(IV) propietat individual, quan es fa referència a un

sistema concret, o a un sistema concret i alguns dels

seus components, definit en el temps i en l'espai (ex.:

concentració de substància de colesterol en el

plasma del pacient ABC, el dia D, a l'hora H).

En anglès per designar aquest conceptes s’han

normalitzat altres termes (6). La traducció literal de



dos d’aquests termes, pel seu rigor i complexitat, es

podrien considerar com a noms sistemàtics,

mentre que els termes més simples i entenedors

utilitzats en aquest article es podrien considerar

com a noms de treball, encara que aquests darrers

també podrien servir com a denominacions

úniques en català. Així, segons la norma citada, el

nom sistemàtic d’una propietat genèrica seria

―tipus-de-propietat‖ (kind-of-property) i el d’una

propietat específica seria ―tipus-de-propietat

especialitzat‖ (dedicated kind-of-property). D’altra

banda, per a una propietat individual s’ha proposat

―exemplificació d’un tipus-de-propietat

especialitzat‖ (instantation of a dedicated kind-of-

property) (7). En cap de les dues publicacions citades

(6, 7) no s’assigna cap terme al concepte propietat

subgenèrica definida en el present article; encara que

és útil en la pràctica disposar d’una denominació

per a aquest concepte.

L’Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic ha publicat una relació de les principals

propietats genèriques relacionades amb el laboratori

clínic (1).

Com que les propietats individuals estan definides en

l'espai i en el temps, són les úniques que es poden

estudiar físicament. Les altres propietats només es

poden estudiar de forma abstracta.

Les propietats biològiques que consten als catàlegs

de serveis o prestacions dels laboratoris clínics,

generalment són propietats específiques, mentre que

les propietats biològiques que realment s’examinen

en la pràctica quotidiana són les propietats

individuals. Des d’aquesta perspectiva, les propietats

biològiques humanes són, segons el cas, propietats

específiques o propietat individuals.

4. Valors de les propietats

4.1 Concepte de valor

Un valor es pot definir como una «classe a la que

pertany un objecte atenen a una de les seves

propietats» (5). Cada propietat genèrica (ex.: color,

massa) que afecta un objecte indeterminat pot

associar-se a qualsevol valor d’un conjunt de valors

possibles (ex.: color groc, vermell, etc.; massa

1 g, 5 kg, etc.).

Segons la seva definició, els valors de les propietats

són classes a les quals poden pertànyer els objectes. I

aquestes classes, igual que les propietats, poden fer

referència a aspectes qualitatius i a aspectes

quantitatius. Els valors que fan referència a aspectes

qualitatius són paraules (noms) o nombres (sense

valor aritmètic) o altres símbols i se'ls denomina

valors qualitatius (de vegades traduïts de l'anglès com a

―valors nominals‖). Els valors que fan referència a

aspectes quantitatius són nombres naturals o

nombres reals, denominats valors quantitatius numèrics

o són o nombres ordinals, paraules, o altres símbols,

que denoten ordre de quantia i se'ls anomena valors

ordinals.

Com s’ha vist abans, segons el grau d'ambigüitat

amb què es faci referència a un objecte, les propietats

es poden dividir en genèriques, subgenèriques,

específiques o individuals. Les que pertanyen a les

tres primeres són conceptes abstractes, de manera

que no se’ls pot assignar físicament un valor, mentre

que les de la quarta categoria, per ser materials si que

se’ls pot assignar valors físicament.

El valor d’una propietat individual permet comparar-

la amb una altra propietat individual de la mateixa

naturalesa, això és, que faci referència a la mateixa

propietat genèrica, sempre i quan els dos valors

siguin traçables a una mateixa referència. Cada

propietat individual tindrà un d'aquests valors,

permanentment si es tracta d'una propietat constant



(ex.: ètnia del pacient XYZ), o transitòriament si es

tracta d'una propietat variable (ex.: concentració

catalítica de fosfatasa alcalina en el plasma del

pacient XYZ).

Generalitzant la definició del Vocabulari

Internacional de Metrologia (8) (d’ara endavant

VIM), un valor vertader és un «valor d'una propietat

individual compatible amb la definició d'aquesta

propietat». Les propietats individuals sempre tenen

valors vertaders, tot i que la majoria de vegades només

se’n pot conèixer una aproximació a causa dels errors

inherents al sistema d’examen.

Un cas particular el constitueixen les propietats

individuals que fan referència al nombre d'entitats;

algunes d’aquestes propietats individuals tenen un

valor vertader únic i cognoscible empíricament (9).

Quan d'una propietat individual no es pot conèixer

cap valor vertader, per suplir-lo es recorre al

concepte valor convencional, que, tornant a generalitzar

la definició donada pel VIM (8), és un «valor assignat

a una propietat individual, per a un determinat

propòsit, mitjançant un acord» (ex.: valor

convencional d'un patró de concentració de massa de

proteïna de 40,00 g/L).

4.2 Escales de valors

A cada propietat individual li correspon un conjunt

de valors possibles. Aquest conjunt s'anomena escala

de valors.

D’acord amb el VIM (8), una escala de valors és un

«conjunt ordenat de valors de magnituds d’una

naturalesa determinada, emprat per classificar les

magnituds d'aquesta naturalesa en ordre creixent o

decreixent de quantia». Les escales de valors es

divideixen segons les operacions aritmètiques que els

seus valors permeten. Els tipus d'escala de valors

relacionats amb les propietats biològiques d'interès

en les ciències de laboratori clínic són els següents:

escales ordinals,

escales intervalars,

escales logarítmiques intervalars,

escales racionals,

escales absolutes,

escales fraccionals.

A més de les anteriors, sense que corresponguin

plenament a la definició d’escala de valors donada pel

VIM (8), s’ha de tenir en compte les anomenades

escales qualitatives, que en realitat són conjunts no

ordenats de valors qualitatius. En les ciències de

laboratori clínic les principals propietats genèriques

amb les que estan relacionades aquestes escales són:

tàxon, variació de seqüència, forma i color. Les

escales qualitatives poden ser binàries

(dicotòmiques), amb només dos valors possibles (ex.:

{embarassada, no embarassada}), o polinàries

(politòmiques), amb més de dos valors possibles (ex.:

{A, B, AB; O}). Cal destacar que la presència o

l’absència d'una condició o d’un estat correspon a

una escala qualitativa binària, mentre que la presència

o l’absència d'un component correspon a una escala

ordinal (descrita a l’apartat següent) també binària.

Les escales ordinals usades en el laboratori clínic són

successions monòtones estrictament creixents o

decreixents de valors (nombres ordinals o paraules

que denoten quanties —o altres símbols—

ordenables segons la quantia que denoten). Els valors

d'aquestes escales estan relacionats amb propietats

genèriques definides arbitràriament: concentració

arbitrària, contingut arbitrari, etc. Les escales ordinals

poden ser binàries (dicotòmiques), amb només dos

valors possibles (ex.: {0, 1}), o polinàries

(politòmiques), amb més de dos valors possibles (ex.:



{0, 1, 2, 3}). També cal destacar que la presència o

l’absència d'un component correspon a una escala

ordinal binària, mentre que la presència o l’absència

d'un estat o d’una condició correspon a una escala

qualitativa també binària.

Les escales intervalars contenen valors que expressen

quanties mitjançant nombres reals multiplicats per

una unitat de mesura (de la que es tractarà més

endavant). En aquestes escales, a les diferències que

es donen entre els augments o les disminucions dels

valors de les propietats individuals els corresponen

les mateixes diferències que existeixen entre els

nombres de l'escala, on el 0 és arbitrari. Exemples de

propietats genèriques relacionades amb aquestes

escales són: temperatura Celsius i "excés de base".

Les escales intervalars logarítmiques són com les

anteriors però aplicant logaritmes. Al laboratori clínic

la principal escala d'aquest tipus és la relacionada

amb el pH.

Les escales racionals, igual que les intervalars,

contenen valors que expressen quanties mitjançant

nombres reals multiplicats per una unitat de mesura.

En aquestes escales, als augments o a les

disminucions dels valors de les propietats individuals

els corresponen els mateixos quocients que

existeixen entre els nombres de l'escala, on el 0 indica

l'absència real de la propietat de què es tracti, però l'1

és arbitrari, ja que correspon a la unitat de mesura.

En les ciències de laboratori clínic, les principals

propietats genèriques amb les que estan relacionades

aquestes escales són: concentració de massa,

concentració de substància concentració catalítica i

concentració de nombre, entre d'altres.

Les escales absolutes estan compostes de nombres

naturals que indiquen el nombre d'objectes

considerats, inclòs el 0 que n’indica l’absència. Les

escales absolutes no permeten transformacions, però

sí operacions matemàtiques. En el laboratori clínic

l’única propietat genèrica relacionada amb aquestes

escales és el nombre d'entitats.

Les escales fraccionals consten de nombres reals

corresponents a fraccions que tenen el numerador

inferior o igual al denominador (anomenades fraccions

pròpies) i, per tant, estan continguts en l'interval

limitat per 0 i 1. No obstant això, en moltes

ocasions l'interval es transforma en 0-100 en

multiplicar els valors per 100 i afegir el símbol %,

que significa multiplicat per 0,01 (percentatge o

tant per cent). Al laboratori clínic les principals

propietats genèriques relacionades amb aquestes

escales són: fracció de nombre, fracció de volum,

fracció de massa, fracció de substància, però també

s'han de destacar les característiques semiològiques

de les propietats biològiques com la sensibilitat i

l'especificitat nosològiques, entre d'altres.

A la Taula 1 s'exposen les diverses escales de valors i

les particularitats matemàtiques i estadístiques que les

afecten.

4.3 Classificació de les propietats segons els seus valors possibles

Les propietats poden fer referència (I) a valors

qualitatius o (II) a valors quantitatius numèrics o a valors

ordinals. Les primeres es denominen propietats

qualitatives i les segones es denominen magnituds

(també conegudes per propietats quantitatives). Les

diverses classificacions de les propietats tractades en

aquest apartat són subdivisions de la divisió del

concepte propietat proposades anteriorment: propietats

genèriques, propietats subgenèriques, propietat específiques i

propietats individuals.



Tipus d’escala

Operacions

matemàtiques i

transformacions

permeses

Estimacions

estadístiques

permeses

Escala qualitativa

Comptatge.

Cap transformació

permesa.

Moda, índex de

dispersió, proves

estadístiques de

proporcions.

Escala ordinal

Comptatge.

Transformacions

monòtones, creixents

o decreixents.

Ídem anterior més

fractils, correlació

ordinal, proves

estadístiques de

proporcions.

Escala intervalar

Suma, resta i

multiplicació.

Transformació y = a + bx.

Ídem anterior més

mitjana, variància,

amplitud, interval

interquartílic,

proves estadístiques paramètriques i no

paramètriques.

Escala

logarítmica

intervalar

Transformació

log y = a + b log x.

Ídem anterior.

Escala racional

Suma, resta,

multiplicació i

divisió.

Transformació

y = bx.

Ídem anterior més

mitjana geomètrica.

Escala absoluta

Suma, resta,

multiplicació i

divisió.

Cap transformació

permesa.

Ídem anterior.

Escala fraccional

Suma, resta,

multiplicació i

divisió.

Cap transformació

permesa.

Proves

estadístiques de proporcions.

Taula 1. Tipus d’escala de valors i peculiaritats matemàtiques i estadístiques destacables.

Ni el concepte propietat ni el concepte magnitud (ni els

termes corresponents) s'han de confondre amb el

concepte paràmetre, que té dos significats diferents

dels dos anteriors: (I) constant que caracteritza a un

sistema (ex.: el pendent d´una recta, la mitjana d'una

distribució gaussiana) i (II) variable poblacional (que

si és mostral es diu estadístic).

4.3.1 Propietats qualitatives

Les propietats qualitatives amb més interès per a les

ciències de laboratori clínic, solen estar relacionades

amb la microbiologia, la parasitologia, la

citohematologia i la genètica molecular clíniques. De

les propietats qualitatives genèriques en destaquen

dues per la seva singularitat: la variació de seqüència i el

tàxon. La primera té una aplicació restringida al camp

de la genètica molecular, relacionada amb l'estudi de

les mutacions, i la segona, important per la seva

versatilitat, es tracta d'una propietat relacionada amb

la composició —habitualment parcial— d'un

component o d'un sistema (que en realitat és una

barreja d'entitats biològiques o químiques), o

relacionada amb la pertinença del component en

estudi a un grup determinat.

En realitat, tàxon no és una propietat genèrica sinó

una unitat taxonòmica (o classificatòria), que és

una classe d'equivalència en què es classifiquen les

entitats biològiques, i per extensió les químiques,

relacionades sobre la base de les seves propietats

comuns. El seu ús com a propietat genèrica és una

mena d´argúcia que permet reunir en un sol

concepte (i terme) una gran diversitat de propietats

genèriques possibles relacionades amb la

composició, identificació i classificació d'alguns

sistemes o components.

En funció del seu grau d’abstracció se’ls poden

aplicar els termes propietat qualitativa genèrica propietat



qualitativa subgenèrica, propietat qualitativa específica i

propietat qualitativa individual.

4.3.2 Magnituds

El concepte magnitud és un cas particular (subordinat)

del concepte propietat. La definició de magnitud que

dóna el VIM (8) és «propietat d'un fenomen, cos o

substància, que es pot expressar quantitativament

mitjançant un nombre i una referència». Aquesta

definició, pateix la mateixa ambigüitat que té la

definició de propietat. Per tant, per evitar aquesta

ambigüitat les magnituds poden dividir-se de la

mateixa manera que s’ha fet amb les propietats:

magnituds genèriques, magnituds subgenèriques, magnituds

específiques i magnituds individuals.

El terme magnitud (sense adjectiu) és el que fa servir

l'Organització Internacional de Normalització (10)

i la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada

(11) per referir-se a conceptes abstractes com

temperatura, massa, longitud o concentració de

substància, anomenats magnituds genèriques en aquest

article. Cal destacar que per aquest concepte la

IUPAC i IFCC (12) recomanen conjuntament que

en les ciències de laboratori clínic, en llengua

anglesa, s'usi el terme kind-of-quantity (―tipus-de-

magnitud‖).

Tal com s’ha dit per a les propietats, es farà servir el

terme magnitud biològica per referir-se a magnituds

específiques que afecten a un sistema biològic humà.

4.3.2.1 Magnituds ordinals

Segons el VIM (8), una magnitud ordinal és una

«magnitud definida per un procediment de mesura

adoptat convencionalment, que pot classificar-se

amb altres magnituds de la mateixa naturalesa segons

l'ordre creixent o decreixent dels seus valors, sense

que es pugui establir cap relació algèbrica entre

aquestes magnituds». Es tracta de magnituds en les

que l'expressió de la seva quantia es realitza

mitjançant paraules, símbols o nombres ordinals, de

forma monòtona creixent o decreixent, sense tenir

en compte el valor vertader corresponent.

Òbviament, els valors relacionats amb les magnituds

ordinals pertanyen a escales de valors ordinals.

Aquestes escales, com s'ha indicat anteriorment, es

poden dividir en escales binàries (o dicotòmiques) i

escales polinàries (o politòmiques). Les escales

binàries es fan servir per indicar l'expressió més

simple d’una quantia: l’absència o la presència d'un

component (ex.: {0, 1}, {negatiu, positiu}), amb

independència que la decisió sobre l'absència o la

presència sigui real o convencional, o de com s'hagi

arribat a aquesta conclusió. La presència o l’absència

pot fer referència a propietats quantificables o a

propietats no quantificables, com ara una condició o

un estat. Per tot això, les escales binàries

freqüentment es confonen amb les escales

qualitatives. Les escales polinàries s'usen per a la

resta de "semiquantificacions" (ex.: {0, 1, 2, 3},

{absent, poc, moderat, abundant}), amb

independència que el "0" o "absent" o "negatiu" sigui

real o un valor establert convencionalment (ex.:

suposant que el límit de detecció sigui 1 µmol/L,

"negatiu" significa 1 µmol/L, i "positiu" significa

> 1 µmol/L).

Les magnituds ordinals amb més interès en el

laboratori clínic solen estar relacionades amb els

exàmens d’orina, la immunologia, la microbiologia i

la parasitologia clíniques. Un gran nombre de les

magnituds ordinals específiques que formen part dels

catàlegs de prestacions dels laboratoris clínics tenen

en comú com les magnituds ordinals genèriques

següents: activitat catalítica arbitrària, concentració

arbitrària, contingut arbitrari, fracció arbitrària i



nombre d’entitats arbitrari, entre d’altres. Un cas

peculiar de magnitud arbitrària és el ―títol (de

dilució)‖, aplicat sobre tot a estudis d’antígens i

anticossos microbians (13).

4.3.2.2 Magnituds escalars

En física les magnitud es divideixen en escalars,

vectorials i tensorials. Els valors numèrics de les

magnituds escalars individuals queden descrits per

nombres reals multiplicats per una unitat de mesura.

Les altres dues classes de magnituds són mes

complexes i no tenen interès en el laboratori clínic.

Són exemples de magnitud escalar les magnituds

relacionades amb el volum, la concentració de

substància, el contingut catalític, etc.

Les magnituds genèriques escalars es divideixen en

bàsiques i derivades. Les magnituds genèriques

escalars bàsiques són les que, dins d'un conjunt

determinat de magnituds genèriques, no poden ser

expressades en funció de cap altra magnitud

genèrica. D'aquestes n’hi ha set: quantitat de

substància, corrent elèctric, intensitat lluminosa,

longitud, massa, temperatura termodinàmica i temps.

La resta de magnituds genèriques del conjunt al·ludit

són magnituds genèriques derivades, ja que es

defineixen en funció de les bàsiques. El Sistema

Internacional de Magnituds es fonamenta sobre

aquestes set magnituds genèriques bàsiques.

Les magnituds genèriques que donen lloc a

magnituds individuals els valors de les quals varien

segons la grandària del sistema es denominen

magnituds genèriques extensives (ex.: massa, volum);

quan aquests valors no varien segons la grandària

del sistema es denominen magnituds genèriques

intensives (ex.: temperatura, concentració de massa),

i aquestes últimes, al seu torn, es divideixen en

magnituds genèriques composicionals en les què el

numerador fa referència a un component i el

denominador al sistema o al conjunt d'alguns

components (ex.: concentració de substància,

fracció de nombre), i magnituds genèriques materials,

en les quals el numerador i el denominador fan

referència al mateix sistema o al mateix component

(ex.: massa molar, constant d'Avogadro).

Les magnituds escalars poden tenir valors

pertanyents a escales de valors intervalars, racionals,

absolutes i fraccionals. Aquests valors són múltiples

d’una magnitud individual anomenada unitat de

mesura. Segons el VIM (8) una unitat de mesura és

una «magnitud escalar real, definida i adoptada per

conveni, amb la qual es pot comparar qualsevol altra

magnitud de la mateixa naturalesa a fi d'expressar la

relació entre ambdues en forma numèrica» (ex.:

{0,01 kat/L; 0,02 kat/L;.0,03 kat/L; ...}).

Les magnituds escalars a les que corresponen valors

pertanyents a escales racionals són les que tenen més

interès en les ciències de laboratori clínic i estan

relacionades amb totes les disciplines que les

integren, mentre les relacionades amb les escales

intervalars —deixant de banda la temperatura Celsius

i l’‖excés de base‖— són molt poc freqüents.

6. Consideracions finals

Com s’ha vist a la introducció, els conceptes propietat

i propietat biològica (humana) són fonamentals en les

ciències de laboratori clínic. Això és degut a que

l’activitat principal del laboratori clínic és l’examen

de propietats biològiques humanes d’interès mèdic.

En aquest article s’han revisat de forma sistemàtica

aquest concepte i altres que s’hi relacionen com

sistema, component, valor, unitat de mesura, etc., tractant

d’aprofundir en la seva naturalesa per tal de

comprendre millor la sintaxi recomanada

internacionalment per als informes de laboratori

clínic (1, 12). També s’ha proposat que en funció del

grau de concreció dels objectes als quals corresponen



les propietats, aquestes puguin ser genèriques,

subgenèriques específiques o individuals

Bibliografia

1. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques [Preparat per Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2011;12:15-78. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv044.pdf>.

2. International Organization for Standardization. Terminology work — Vocabulary — Part 1: Theory and application (ISO 1087-1:2000). Geneve: ISO; 2000.

3. Organització Internacional de Normalització. Sistemes de gestió de la qualitat. Principis bàsics i vocabulari (UNE-EN ISO 9000:2005). Barcelona: AENOR; 2005.

4. International Organization for Standardization. Statistics — Vocabulary and symbols — Part 1: Probability and general statistical terms (ISO 3534-1:1993). Geneve: ISO; 1993.

5. Fuentes-Arderiu X. Vocabulary of terms in protometrology. Accred Qual Assur 2006;11:640–3.

6. European Committee for Standardization. Health informatics — Representation of dedicated kinds of property in laboratory medicine (EN 1614:2006). Brussels: CEN; 2006.

7. Dybkær R. An ontology on property for physical, chemical, and biological systems. 2009. <http://ontology.iupac.org/ontology.pdf>

8. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf>

9. Fuentes-Arderiu X. A True value may be known in certain cases. Accred Qual Assur 2006;11:259.

10. International Organization for Standardization. Quantities and units — Part 1: General (ISO 80000-1:2009). Geneve: ISO; 2009.

11. International Union of Pure and Applied Chemistry. Quantities, units and symbols in physical chemistry (Green Book) [Preparat per by Cohen ER, Cvitaš T, Frey JG, Holmström B, Kuchitsu K, Marquardt R, Mills I, Pavese F, Quack M, Stohner J, Strauss HL, Takami M, Thor AJ]. Cambridge: RSC Publishing; 2007.

12. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences Part I. Syntax and semantic rules (Recommendations 1995). Pure Appl Chem 1995;67:1563 –74.

13. Juan-Pereira L, Fuentes-Arderiu X. Titre is not an internationally recognized quantity. Eur J Clin Chem Clin Biochem 1993;31:541.


__________________________________________________________________________________________

Comisió d’Harmonització dels Laboratoris Clínics, Direcció Adjunta d’Afers

Assistencials, Institut Català de la Salut

Criteris per establir límits d’alarma i valors

alarmants

Maria José Castiñeiras Lacambra, Anna Jardí Baiges, Mariano

Martínez Casademont, Jaume Miró Balagué, Maria Cruz Pastor Ferrer,

Patrícia Tejerina Fontaiña, Àngels Vilanova Navarro, Xavier Fuentes

Arderiu

_________________________________________________________________________________________

Introducció

Al laboratori clínic quan s’examinen certes propietats

biològiques, ocasionalment, s’obté un valor que

suggereix que el pacient al qual pertany es troba en

una situació greu. Un valor d’aquesta mena s’ha de

comunicar immediatament a qui ha sol·licitat

l’examen i se l’anomena valor alarmant [encara que en

les publicacions en llengua anglesa també s’utilitzen

els termes critical value i panic value i alert value].

Aquesta idea, publicada per G.D. Lundberg l’any

1972 (1), ha tingut nombrosos seguidors arreu del

món, i com a conseqüència s’ha creat la necessitat,

recollida fins i tot a la norma ISO 15189, que els

laboratoris clínics defineixin els seus valors

alarmants, inclosos els corresponents a magnituds

ordinals i propietats qualitatives, i els mecanismes

necessaris per a la seva notificació.

Quan un laboratori clínic no comunica els valors

alarmants, en el cas que un pacient en pateixi les

conseqüències, s’exposa a accions legals en contra

seu.

La bibliografia existent sobre el tema mostra que no

hi ha consens (2-11), ni nacional ni internacional,

sobre la relació de propietats biològiques que són

realment susceptibles de donar lloc a valors

alarmants, ni tampoc sobre quins han de ser aquests

valors.

Per aquest motiu la Comissió d'Harmonització de

Laboratoris Clínics de l’Institut Català de la Salut


ISSN: 1697-5421

Recomanació

161 Castiñeiras et al. In vitro veritas 2011; 12:160-164


(ICS) ha preparat aquest document amb la intenció

d’establir un punt de partida per facilitar la

implantació d’uns límits d’alerta i uns valors

alarmants, així com una estratègia de la seva aplicació

als laboratoris clínics que ho desitgin.

Vocabulari

límit d'alarma: valor d’una magnitud biològica que

en ser ultrapassat determina que un valor mesurat

sigui un valor alarmant

NOTA 1: En el cas de les magnituds ordinals amb valors

pertanyents a una escala binària (dicotòmica), els límits

d’alarma coincideixen amb els valors discriminants que

permeten dicotomitzar el valor mesurat en “negatiu” o

“positiu”. Exemple: LCR—Antigen de Cryptococcus;

c.arb.(aglutinació-làtex) = positiu.

NOTA 2: En el cas de les propietats qualitatives el

concepte de límit d’alarma no té sentit. En aquests casos,

per simplificar, la presència de certs components es

considera un valor alarmant. Exemple: LCR—Bacteris;

tàxon(Gram) = grampositiu.

valor alarmant: valor examinat d’una propietat

biològica que indica un perill immediat per al pacient

en qui s'observa

NOTA: Quan s'obté inesperadament un valor alarmant

s'ha de notificar immediatament al sol·licitant.

Recomanacions per a l’establiment de valors alarmants

Per saber quins són els límits d’alarma i els valors

alarmants que s’estan utilitzant arreu del món, s’ha

fet una revisió bibliogràfica. Aquesta revisió, ha posat

de manifest que la comunicació dels valors alarmants

és una part important de la fase postanalítica i un

requisit per algunes entitats d’acreditació de

laboratoris clínics. Però, també ha posat de manifest

la notable dispersió de límits d’alarma i de valors

alarmants publicats i, en conseqüència, la necessitat

d’harmonitzar tots els processos relacionats amb

l’establiment i ús d’aquestes dades.

De la bibliografia es desprèn que l’establiment dels

límits d’alarma i dels valors alarmants s’ha de fer per

judici professional consensuat, participant en aquest

procés els metges sol·licitants i els facultatius del

laboratori clínic. Les Taules 1 i 2 contenen dades

bibliogràfiques sobre límits d’alarma i valors

alarmants publicats en revistes de difusió

internacional (2-11). Aquestes dades pretenen servir

de punt de partida perquè cada laboratori clínic que

ho vulgui arribi a un acord amb els seus metges

sol·licitants.

En la revisió bibliogràfica s’ha detectat que alguns

laboratoris clínics (7,12-19) han considerat oportú

incloure en la llista de límits d’alarma i valors

alarmants, altres valors que, sense ser alarmants,

s’han de comunicar immediatament al metge

sol·licitant.

Recomanacions per a la revisió dels límits d’alerta

Els límits d'alarma s'han de revisar quan es tinguin

raons per creure que no són apropiats per a la

població atesa, o quan es consideri necessari després

de realitzar canvis en els sistemes analítics o en les

condicions preanalítiques. D’aquest procés de revisió

es pot derivar la necessitat d’establir límits d’alarma

estratificats per sexe, edat, o altres criteris.

Recomanacions per a la comunicación dels valors alarmants

Quan s’obté inesperadament (per primera vegada) un

valor alarmant, i una vegada comprovat, s’ha de

comunicar immediatament al sol·licitant d’una

manera efectiva i registrar-ho perquè pugui ser

In vitro veritas 2011; 12:160-164 Castiñeiras et al. 162


auditat. La revisió bibliogràfica duta a terme, ha

posat de manifest que un dels problemes més

importants relacionats amb els valors alarmants és

justament l’efectivitat, demostrable, d’aquesta

comunicació i registre.

Els darrers estudis sobre la comunicació de valors

alarmants (20-24) coincideixen en què tant la

comunicació com el registre posterior, s’han de fer

de forma automàtica, utilitzant els recursos

informàtics a l’abast.

Taula 1. Límits d’alarma de diverses magnituds biològiques escalars procedents de la bibliografia. La columna LI conté les medianes dels límits inferiors d’alarma bibliogràfics i la columna LS conté les medianes dels límits superiors d’alarma bibliogràfics. La columna n indica el nombre de publicacions usades per estimar les medianes de LI i la columna m el nombre de publicacions usades per estimar les medianes de LS.

Magnitud biològica escalar Unitat LI LS n m

Srm—Albúmina; c.massa g/L 15 — 1 0

Srm—Albúmina; c.massa (nadó) g/L 17 68 1 1

Pla—-Amilasa; c.cat. µkat/L — 7,84 0 1

Pla—Amoni; c.subst. (nadó) µmol/L — 109 0 1

Pla—Bilirubina; c.subst. µmol/L — 257 0 1

Pla—Bilirubina; c.subst. (nadó) µmol/L — 286 0 6

Pla—Calci(II); c.subst. mmol/L 1,7 3,22 8 9

Pla—Calci(II); c.subst. (adjustat) mmol/L 1,79 3,08 2 2

Pla—Calci(II); c.subst. (nadó) mmol/L 1,54 3,23 3 3

Pla—Carbamazepina; c.sust. µmol/L — 61 0 2

Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. % 1 — 1 0

Pla—Clorur; c.subst. mmol/L 80 121 2 2

Pla—Clorur; c.subst. (pediatria) mmol/L 77 121 1 1

Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(“temps de

protrombina”; IRP 67/40) s — 29 0 4

Pla—Coagulació induïda per una superfície; temps rel.(“TTPA”) (nadó) s — 62 0 1

Srm—Cortisol; c.subst. nmol/L — 96 0 1

Srm—Creatinini; c.subst. µmol/L — 456 0 3

Srm—Creatinini; c.subst. (pediatria) µmol/L — 336 0 1

Pla—Digoxina; c.sust. µmol/L — 2,8 0 2

Gas(aSan)—Diòxid de carboni; pr.parc. mmHg 20 70 3 3

Gas(vSan)—Diòxid de carboni; pr.parc. (nadó) mmHg 21 66 1 1

San—Eritròcits; fr.vol.(“hematòcrit”) % 17 59 4 2

San—Eritròcits; fr.vol.(“hematòcrit”) (nadó) % 27 67 2 2

Pla—Fenitoïna; c.sust. µmol/L — 95 0 2

Pla—Fenobarbital; c.sust. µmol/L — 205 0 2

Srm—Ferro(II+III); c.subst. µmol/L — 59 0 2

Pla—Fibrinogen; c.sust. g/L 0,88 7,75 1 1

Pla—Fibrinogen; c.sust. (nadó) µmol/L 0,77 — 1 0

Srm—Fosfat; c.subst. mmol/L 0,38 2,87 4 1

Srm—Fosfat; c.subst.(nadó) mmol/L 0,42 2,87 1 1

Pla—Glucosa; c.subst. mmol/L 2,45 27,35 6 6

Pla—Glucosa; c.subst. (nadó) mmol/L 2,2 21,4 4 4

163 Castiñeiras et al. In vitro veritas 2011; 12:160-164


LCR—Glucosa; c.subst. mmol/L 2,15 24,3 2 1

LCR—Glucosa; c.subst. (nadó) mmol/L 1,7 — 1 0

San—Hemoglobina; c.massa g/L 66 200 4 2

San—Hemoglobina; c.massa (nadó) g/L 83 214 3 3

aPla—Hidrogencarbonat; c.subst. mmol/L 11 40 5 4

Pla—Ió calci; c.subst. mmol/L 0,79 1,56 2 2

Pla—Ió calci; c.subst. (pediatria) mmol/L — 1,57 0 1

Pla—Ió liti; c.sust. mmol/L — 1,4 0 2

Taula 2. Exemples de valors alarmants d’algunes magnituds biològiques ordinals (binàries) procedents de la bibliografia.

Magnitud biològica ordinal Valor alarmant

Srm—Anticòs contra el virus de la immunodeficiencia humana I; c.arb.({0;1}) 1

LCR—Antígen de Cryptococcus; c.arb.({0;1}; aglutinació-làtex) 1

San—Bacteris; c.arb.({0;1}; cultiu) 1

LCR—Bacteris+Fongs; c.arb.({0; 1}; microscòpia) 1

Spu—Bacteris; c.arb.({0; 1}; Ziehl-Neelsen) 1

Sistema—Cèl·lules malignes; c.arb.({0;1}; microscòpia) 1

LCR—Neisseria; c.arb.({0;1}) 1

San—Plasmodium; c.arb.({0;1}; microscòpia) 1

Bibliografia

1. Lundberg GD. When to panic over an abnormal value. Medical Laboratory Observer. 1972;4:47-54.

2. Lundberg GD, Iverson C, Radulescu G. Now read this: The SI units are here. Arch Pathol Lab Med 1986;110:576-8.

3. Kost GJ. Critical limits for urgent clinician notification at US medical centers. JAMA 1990;263:704-7.

4. Fine RH. Laboratory critical limits. JAMA 1990;264:334-5.

5. Kost GJ. Critical limits for emergency clinician notification at United states children's hospitals. Pediatrics 1991;88:597-603.

6. Lum G. Evaluation of a laboratory critical limit (alert value) policy for hypercalcemia. Arch Pathol Lab Med 1996;120:633-6.

7. Tillman J, Barth JH. ACB National Audit Group. A survey of laboratory 'critical (alert) limits' in the UK. Ann Clin Biochem 2003;40(Pt 2):181-4.

8. Howanitz JH, Howanitz PJ. Evaluation of total serum calcium critical values. Arch Pathol Lab Med 2006;130:828-30.

9. Dighe AS, Rao A, Coakley AB, Lewandrowski KB. Analysis of laboratory critical value reporting at a large academic medical center. Am J Clin Pathol 2006;125:758-64.

10. Howanitz JH, Howanitz PJ. Evaluation of serum and whole blood sodium critical values. Am J Clin Pathol 2007;127:56-9.

11. Wagar EA, Friedberg RC, Souers R, Stankovic AK. Critical values comparison: a College of American Pathologists Q-Probes survey of 163 clinical laboratories. Arch Pathol Lab Med 2007;131:1769-75.

12. Massachusetts Coalition for the Prevention of Medical Errors. 2008. <http://www.macoalition.org/ Initiatives/docs/CTRstarterSet.xls> (accés 2010-10-22).

13. Avera Laboratory. Critical values. 2011. <http://www1.avera.org/pdf/common/Client%20Alert%20-%20Critical%20Values.pdf> (accés 2010-10-22).

14. Mayo Medical Laboratories. Critical values. 2011. <http://www.mayomedicallaboratories.com/articles/criticalvalues/view.php?name=Critical+Values%2FCritical+Results+List> (accés 2010-10-22).

15. Specialty Laboratories. Physician alert value. 2008. <http://www.specialtylabs.com/news/PDF_download/PAV.pdf> (accés 2010-10-22).

16. University of Washington, Departament of Laboratory Medicine. Critical Values. 2008. <http://depts.washington.edu/labweb/PatientCare/Clinical/Critical.htm> (accés 2010-10-22).

17. University of Michigan, Laboratories of the Department of Pathology, Critical values, 2008.

In vitro veritas 2011; 12:160-164 Castiñeiras et al. 164


<http://mlabs.umich.edu/pdfs/POL-Critical_Values.pdf> (accés 2010-10-22).

18. Rush University Medical Center, Rush Medical Laboratories. Critical values, 2008. <http://www.rush.edu/webapps/rml/RMLCritical.jsp> (accés 2010-10-22).

19. The University of Iowa (UIHC). Department of Pathology. Critical laboratory values. 2008 <http://www.medicine.uiowa.edu/Path_Handbook/Appendix/Common/UN_CRIT_LAB_VAL.html> (accés 2010-10-22).

20. Iordache SD, Orso D, Zelingher J. A comprehensive computerized critical laboratory results alerting system for ambulatory and hospitalized patients In: Patel VL, Rogers R. Haux R. MEDINFO 2001. Proceedings of the 10th World Congress on Medical Informatics. Book Series Studies in Health Technology and Informatics. Amsterdam: IOS Press; 2001: 469-73.

21. Piva E, Sciacovelli L, Zaninotto M, Laposata M, Plebani M. Evaluation of effectiveness of a computerized notification system for reporting critical values. Am J Clin Pathol 2009;131:432-41

22. Parl FF, O’Leary MF, Kaiser AB, Paulett JM, Statnikova K, Shultz KE. Implementation of a closed-loop reporting system for critical values and clinical communication in compliance with goals of the Joint Commission. Clini Chem 2010;56:417–23.

23. Song SH, Park KU, Song J, Paik HY, Lee CW, Bang SM, Hong JS, Lee HJ, Cho IS, Kim JA, et al. Alerting of laboratory critical values. Communications Computer Information Science 2010;78:524-31.

24. Kost GJ, Hale KN. Global trends in critical values practices and their harmonisation. Clin Chem Lab Med 2011; 49:167-76.

docs.gestionaweb.cat · © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic 1

Documents

Transcript of docs.gestionaweb.cat · © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic 1