Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 - ddd.uab.cat · Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 169-190 RESSENYES Hace...

Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 169-190

RESSENYES

TUAN, Yi-FuEscapismo. Formas de evasión en el mundo actualBarcelona: Península, 2003, 301 p. Traducción de Karen MüllerISBN 84-8307-569-5

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 169

Hace unos años, tuve el inmenso privile-gio de investigar y aprender bajo la tute-la del profesor Yi-Fu Tuan, uno de losgeógrafos más interesantes y peculiares denuestros días. Fue en la Universidadde Wisconsin, en Madison, una seducto-ra y agradable ciudad que actúa como unverdadero oasis de libertad y de creativi-dad en medio del profundo y conserva-dor midwest norteamericano. Tuan impar-tía un seminario (el Geography 501) bajoel título «Space and Place. A Geographyof Experience», con un éxito sorpren-dente: sus clases no sólo se llenaban degeógrafos, sino que a él acudían estu-diantes —y profesores— de la más varia-da procedencia, sobre todo de arquitec-tura, arte, antropología, filosofía yliteratura. Recuerdo pocas experienciasacadémicas e intelectuales tan excitantescomo la vivida en aquella abarrotada aulaen la que Tuan, un geógrafo de una vastacultura humanista y una memoria sor-prendente, impartía sus doctas clasesvarias veces a la semana.

El título del seminario era muy pare-cido al de uno de sus libros más famo-sos: Space and Place: The Perspective of

Experience (1977), ya convertido poraquel entonces en un clásico, después deltambién magistral Topophilia: A Study ofEnvironmental Perception, Attitudes, andValues (1974). En ambos, el geógrafo deorigen chino ensaya una nueva metodo-logía para acercarse más y mejor al estu-dio de las relaciones que los seres huma-nos mantenemos con el entorno que nosrodea, algo que seguirá desarrollando mástarde en obras tan sugerentes comoLandscapes of Fear (1980), SegmentedWorlds and Self: Group Life and Indivi-dual Consciousness (1982), The Good Life(1986) y Morality and Imagination: Para-doxes of Progress (1989), entre otras. Elcarácter ensayístico de sus obras, su soli-dez intelectual y su elegancia literaria lashan convertido en habituales no sólo enlos apartados de reseñas de libros de lasrevistas académicas del ramo, sino tam-bién en revistas de crítica literaria de grandifusión, como las prestigiosas The NewYork Times Book Review o The Washing-ton Post Book World.

Ahora bien, a pesar de todo lo dicho,Yi-Fu Tuan sigue sin ser traducido al cas-tellano, cuando ya lo ha sido desde hace

170 Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 Ressenyes

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 170

años a varios idiomas, entre ellos el por-tugués. Este inexplicable vacío ha empe-zado a ser cubierto con la traducción deEscapism, publicado originalmente eninglés en 1998 por la Johns Hopkins Uni-versity Press y con la aún más reciente tra-ducción de Who Am I? An Autobiographyof Emotion, Mind and Spirit, publicadoen 1999 por The University of WisconsinPress y, en España, por la editorial Melu-sina, en 2004. Esta breve nota se refiereexclusivamente a la primera de estas dosobras.

Como buen geógrafo, Tuan sigueempeñado en Escapismo en intentar com-prender cómo los seres humanos se rela-cionan con su entorno, cómo crean luga-res e imbuyen de significado al espaciogeográfico, cómo se genera el sentido dellugar y cómo se resuelve la tensión dia-léctica entre la naturaleza y la cultura,cuestiones todas ellas fundamentales yque le han preocupado a lo largo de sucarrera. Sin embargo, en esta ocasión vamás allá y se plantea si, en el fondo, lacultura no es más que un mecanismo deevasión de la naturaleza, una especiede huida de la condición natural, unaforma de escapismo individual y colecti-vo de la animalidad y del original subs-trato natural.

Para desarrollar esta tesis, Tuan haestructurado su libro en cinco grandescapítulos, cuyos enunciados no dejan deser sugerentes: «Tierra», «Animalidad»,«Personas», «Infierno» y «Cielo». En elprimero de ellos, plantea lo que será, dehecho, uno de los ejes centrales dediscusión a lo largo de toda la obra: lasrelaciones entre naturaleza y cultura, inci-diendo en el fenómeno de las migracio-nes y en el papel del ser humano en latransformación de su entorno, dos temasfundamentales, por otra parte, en todala tradición geográfica. En el segundocapítulo, dedicado a la animalidad, Tuanexplora todos los caminos que el serhumano ha seguido para «huir» de supropio cuerpo, entendido como lugar.

¿Puede uno huir de su envoltorio cor-poral? Tuan cree que sí y que, además,lo hacemos continuamente, cuando ima-ginamos o soñamos despiertos, o cuandonos dejamos absorber completamentepor otra persona, objeto o aconteci-miento. El tercer capítulo («Personas»),con un enigmático subtítulo («Desco-nexión e indiferencia»), trata de launicidad de cada uno y de todos los indi-viduos humanos; una unicidad quecontribuye a su vez a la sensación de ais-lamiento o desconexión, incluso hallán-dose en medio de familiares, lo que gene-ra una actitud huidiza y de indiferenciahacia el mundo que nos rodea. «Infier-no» es el título del cuarto capítulo, en elque se analiza la vulnerabilidad humanasubyugada al dolor físico, a la discapa-cidad y a la muerte, pero también a unacorrosiva sensación de vacío que a menu-do mitigamos con los efluvios del alco-hol, de las drogas o, simplemente, conel trabajo y el ocio. La imaginación, queestá en la base de toda cultura, nos abrelas puertas del cielo, pero también las delinfierno, del que obviamente queremosescapar. Cuando nuestra mente está ena-jenada, caemos al abismo, del que pro-bablemente sólo saldremos —sólo esca-paremos— a través de la muerte. Tuanconcluye su ensayo con el capítulo«Cielo», un evocador y optimista canto ala libertad humana a través de una huidafinal hacia lo real.

Hay que reconocer que no es habitualplantear las relaciones entre naturaleza ycultura desde esta perspectiva, pero Tuanse atreve a ello con su habitual estilo ensa-yístico y haciendo que el lector —sin queéste apenas se dé cuenta— navegue poruna infinidad de mares: el paisaje, la pin-tura paisajista, la arquitectura, el arte, laanimalidad, el cuerpo humano, la etni-cidad, el cristianismo, el budismo, laciencia, el sexo, el erotismo, el voyeuris-mo, la imaginación, la realidad, la vir-tualidad, la muerte, la eternidad. Y todoello con una exquisita ironía, sutil senti-

Ressenyes Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 171

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 171

do del humor y un esprit de finesse pro-pio e intransferible, producto de la yux-taposición en una misma persona de dosalmas distintas: la occidental y la oriental,la judeocristiana y la confucionista. Elcóctel podría ser explosivo, pero no lo es,porque Tuan controla perfectamente susdos identidades y las administra con las

PEÑA, J. L.; LONGARES, L. A.; SÁNCHEZGeografía física de Aragón: Aspectos generaZaragoza: Universidad de Zaragoza e InsISBN 84-96214-29-X

dosis adecuadas, como un viejo sabiochino.

Joan NoguéDepartament de Geografia, Història i Història de l’Art

Universitat de [email protected]

, M. (eds.)les y temáticostitución Fernando el Católico, 2004

Aquest volum apareix amb motiu de lesXIX Jornades de Camp de Geografia Físi-ca de l’Associació Espanyola de Geogra-fia (AGE), organitzada pel Departamentde Geografia de la Universitat de Sara-gossa. Lluny de ser una geografia físicaregional de l’Aragó, ens acosta en diver-sos capítols a temes d’actualitat científi-ca en la recerca geogràfica, amb mètodesi resultats que presenten investigadors dediversos centres.

El llibre, tal com n’indica el títol, estàdividit en dues parts: aspectes generals dela geografia física d’aquest territori, iaspectes temàtics que tracten realitatsi problemàtiques puntuals. Tal com asse-nyalen els editors a la seva introducció, laidea bàsica d’aquesta publicació és la demostrar una compilació o un estat de laqüestió en certs temes o determinats espaison s’està treballant activament i dels qualsno sempre transcendeixen els resultats.Tot i estar editat per l’AGE, aquest volumrecull 27 treballs en què no sols hancol·laborat geògrafs, sinó que el total de46 autors està compost per científicsde diverses àrees afins.

La primera part de la publicació des-taca els trets més importants de l’Aragó,tractats amb un esquema molt didàcticque facilita que qualsevol persona ins-truïda en geografia s’introdueixi en la geo-

morfologia, la climatologia, la biogeo-grafia, l’edafologia i la hidrologia de laregió. Molt més especialitzades són lesexposicions que es fan a la segona partsobre les unitats del relleu aragonès, enquè s’aprofundeix de forma específicaen les diferents línies de recerca de la Uni-versitat de Saragossa i altres centres d’in-vestigació de l’Aragó. Aquests treballsestan directament relacionats amb les sor-tides de camp i amb els recorreguts queocupen les jornades de camp, que apor-ten resultats nous i inèdits, així com larevisió de temes del medi físic que fa anysque s’estudien. En aquest sentit, cal des-tacar, tal com hem dit més amunt, queno es tracta d’una geografia regional, sinód’un recull de recerques actuals sobre unstraçats que recorren els Pirineus, la Serra-lada Ibèrica i la depressió de l’Ebre.

A la primera unitat, que parla dels Piri-neus, s’hi combinen aspectes generals,com ara el glaciarisme i el periglaciarismepleistocè i actual, amb temes aplicats comara el funcionament hidromorfològic delsseus rius, el dinamisme torrencial enbarrancs de muntanya, l’evolució de ves-sants per moviments de massa, de rege-neració vegetal en zones cremades i lavulnerabilitat climàtica en els últimsdecennis. De la Serralada Ibèrica, se’ntracta la geomorfologia, la climatologia i


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 172

la biogeografia des del seu punt més carac-terístic: el Moncayo, exposant la seva evo-lució quaternària, el seu paisatge vegetali la interrelació de diferents paràmetresfísics; el segon territori tractat en aques-ta unitat és la vall del riu Martín, com aexemple fluviocàrstic. Per últim, a la ter-cera unitat del relleu estudiat, la depressióde l’Ebre, s’hi presenten treballs que ana-litzen la problemàtica dels corredors flu-vials en el sector central del riu Ebre, l’e-volució paleoambiental de les conqueslacustres i en el desenvolupament holocède valls de fons pla, amb el riu Huervacom a exemple. Referent als aspectes pai-satgístics, s’hi tracten les estepes i l’alte-ració dels gresos dels Monegres.

Dels quatre capítols de la primera part,la que comprèn aspectes generals, la inicialcorrespon a J.L. Peña i M.V. Lozano, quesituen el lector en la dinàmica alpina i laposterior evolució geomorfològica quedonen lloc als grans trets que defineixenaquest territori. J. M. Cuadrat, en el seucapítol sobre el clima de l’Aragó, sinte-titza els factors i els elements climàtics iestableix els principals tipus de clima ara-gonès. La biogeografia la descriu L.A.Longares, posant èmfasi en les formacionsvegetals i animals més característiques delsdiferents ambients d’ecosistemes con-trastats, que van de l’eurosiberià al semià-rid i l’estepari. La diversitat edàfica de l’A-ragó la mostra P. Benlloch, exposant elstipus de sòl que es donen com a respostaals processos edàfics en condicions semià-rides o en condicions fredes i humides.Per últim, M. Sánchez, A. Ollero i J. delValle repassen i analitzen els trets princi-pals de la xarxa fluvial aragonesa, desta-cant l’estructura del seu traçat, el repar-timent de cabals i la seva variaciótemporal.

L’apartat referit als Pirineus comprènvuit aportacions d’autors de la Universi-tat de Saragossa i de l’Institut Pirenaicd’Ecologia (IPE), amb col·laboracionsd’autors dels Estats Units, d’Austràlia, deFrança i d’Anglaterra. D’aquests capítols,

quatre tracten el glaciarisme i el perigla-ciarisme pirenaic: 1) Peña i altres mostrenles morenes de les tres diferents fases d’a-vançament de la glacera del riu Gállego ila seva relació amb les terrasses, amb dadesde camp que confirmen treballs anteriorsd’autors espanyols i francesos; 2) Gonzá-lez-Sampériz i altres fan un estudi pali-nològic, sedimentològic i d’isòtops esta-bles en carbonats a la turbera del Portalet,que confirma la desglaciació dels Pirineusanterior a la del nord d’Europa i els Alps,amb un màxim anterior als 30.000BP iuna intensa desglaciació fins al màximfred de finals del pleistocè, molt inferiora l’anterior; 3) Julián i altres treballen elglaciarisme actual; el seu text destaca lapobra extensió que ocupen els glaciars enels massissos de Balaitús i Infiernos-PuntaZarra, amb poc més de 38 ha de glaciarsi congestes, de les 115 ha de l’últimmàxim, mesurats amb dades recollides endiverses campanyes, que tenen una granfragilitat, ja que a la reducció d’extensiós’ha d’afegir la pèrdua considerable devolum, la qual cosa porta a parlar de laseva desaparició si les tendències climàti-ques de les últimes dècades continuenigual; 4) Julián i Chueca, en aquest últimarticle relacionat amb la presència del gelpirenaic, localitzen pergelisòl esporàdicper sobre dels 1.900-2.000 msnm a laserra de Telera (Osca), amb sondejos elèc-trics verticals i mesures de la temperaturabasal del mantell nival.

Els dos articles següents tracten de lahidrologia pirenaica: en el primer, Olle-ro i altres estudien la hidromorfologia delriu Gállego, del qual es destaca la sevacomplexitat, amb un funcionament moltmarcat pels embassaments i les desvia-cions de cabal en capçalera, i una dinà-mica molt activa en el seu curs baix; enel segon, García-Ruiz i altres, investiga-dors de l’IPE, constaten els riscos hidrolò-gics del Pirineu central espanyol i estu-dien les característiques de l’avingudacatastròfica del barranc d’Arás (Osca) el1996. Les pluges de gran intensitat i baixa


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 173

freqüència permeten remobilitzar cons dedejecció i acumulacions de coladesde blocs en llits fluvials.

Un únic article de García-Ruiz i altresfa referència als moviments en massa. S’hiestudia aquest efecte a l’Alt Gállego, ones posa de manifest que els movimentssuperficials estan lligats a les activitatshumanes: desforestació del pis subalpí ide la muntanya mitjana, i els movimentsprofunds que estan vinculats a l’existèn-cia d’energies i a l’estructura litològica.

L’últim estudi de l’ambient pirenaic,de Pérez-Cabello i Ibarra, treballa sobrela regeneració vegetal en comunitatsincendiades del prepirineu d’Osca, on elsboscos escleròfils de Quercus rotundifoliai de Quercus gr. cerroides presenten unacapacitat cicatritzadora superior als domi-nats per coníferes, especialment si aques-tes són comunitats de substitució o derepoblació.

El segon territori, la Serralada Ibèrica,s’exposa mitjançant cinc articles d’autorsde la Universitat de Saragossa: 1) Enaquest primer treball, s’hi descriu el sis-tema de terrasses i glacis en el peudemontdel Moncayo, modelat durant el pleistocèi el quaternari amb dipòsits tectònics iclimàtics amb al·luvions que cobreixenels arrasaments erosius des del massís finsa la depressió de l’Ebre; 2) El modelat gla-ciar i periglaciar del Moncayo del pleis-tocè superior ha deixat circs i morrenesal vessant nord-oriental, amb un funcio-nament periglaciar actual per sobre dels2.000 metres sobre el nivell del mar ambsòls ordenats, glaciars rocallosos, coladesde blocs i lòbuls de gelifluxió; 3) Longa-res presenta les principals comunitatsvegetals del massís seguint la distribucióaltitudinal a l’article: «El paisatge vegetaldel sector aragonès del Moncayo»; 4) Iba-rra i Echeverría estableixen les relacionsentre clima, sòl i vegetació en el NE delMoncayo a través de la distribució d’ai-gua en tres boscos diferenciats, i 5) L’últimarticle, l’únic que no treballa en el mas-sís del Moncayo, analitza els paisatges flu-

vials i càrstics del riu Martín en tres punts:barranc del Mortero, avenc de San Pedroi els estrets d’Albalate.

El tercer i darrer bloc temàtic tractaaspectes de la depressió de l’Ebre en noucapítols centrats en el riu Ebre, el riuHuerva i les conques lacustres del sectorcentral. A continuació, n’esbossem el con-tingut: 1) Compara el comportament deles precipitacions en el Pirineu (vallsde Tena i Canfranc) amb la depressió del’Ebre (Saragossa i Tosos-Mezalocha). Entots dos ambients, l’esdeveniment de pre-cipitació màxima hi aporta més d’un terçdel total mensual, amb màxims hivernalsen alta muntanya i de tardor-primaveraa la depressió. 2) El comportament hídricdel riu Ebre defineix el seu règim fluvial ila rellevància dels seus episodis extrems,tant de crescudes com d’estiatges. 3) Elcorredor riberenc de l’Ebre aragonès demeandres lliures, de gran valor geoecolò-gic, pateix greus problemes atesa la pràc-tica eliminació de la dinàmica fluvial perembassaments, canvis dels usos del sòl idefenses en el llit. Els llargs i profundsestiatges redueixen cada any els cabals, laqual cosa, lligada a la reducció i descon-nexió dels boscos de ribera, fa necessàriala planificació d’aquest espai fluvial.4) L’IPE mostra, mitjançant anàlisis sedi-mentològiques, geoquímiques i palinolò-giques de la llacuna Salada, la vegetació iel funcionament hidrològic durant el tar-diglaciar, que indiquen moments mésfreds, amb evapotranspiració potencialmenor i pluja més abundant i més benrepartida. 5) Aquest article presenta elsprincipals valors ambientals d’un mediestepari, amb biòtops molt contrastats,d’alt valor botànic i ornític per la sevadiversitat, raresa i endemisme. 6) L’evo-lució holocena del curs baix del riu Huer-va mostra una fase acumulativa des de6000 BP fins als segles IV i V dC, d’ori-gen climatoantròpic, una segona fase post-medieval i una última del segle XVII, totesdues climàtiques. 7) La utilització d’unSIG per desenvolupar reconstruccions


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 174

paleoambientals amb la integració devariables cartogràfiques ha permès alsautors generar un mapa de riscos geo-morfològics actuals i identificar els exis-tents en el passat. 8) Els autors daten elsdipòsits actuals i subactuals d’un fons devall al sector central de la vall de l’Ebre através de la dendrocronologia sobre Tama-rix canariensis. 9) Aquest últim article dela sèrie de la depressió de l’Ebre i tambédel conjunt de la publicació tracta sobre elmodelat de gresos als Monegres d’Osca,producte dels processos d’humectació iassecatge, haloclastisme i dissolució sobreaquests materials que donen lloc a sorresde fàcil transport eòlic.

En resum, doncs, i tal com hem dit alcomençament, estem davant d’una publi-cació que respon a un esdeveniment con-cret i que, malgrat el seu títol, no és unageografia física regional de l’Aragó. Ambtot, la primera part del volum centra ellector en el territori a través de la des-

ORTEGA CANTERO, Nicolás (ed.)Naturaleza y cultura del paisaje Madrid: Fundación Duques de Soria y EAutónoma de Madrid, 2004. ColecciónISBN 84-7477-920-0

cripció geomorfològica, climàtica, biogeo-gràfica, edàfica i hidrològica. Si se’n voltenir un coneixement generalista mésaprofundit, es pot consultar, per exem-ple: BIELZA, V. i altres (1994). Geografíade los paisajes de Aragón. Zaragoza: Depar-tamento de Educación y Cultura de laDGA; ESCOLANO, S. (dir.) (1995). Atlasde Geografía de Aragón. Zaragoza: DPZ-Institución Fernando el Católico; HIGUE-RAS, A. (dir.) (1984). Geografìa de Aragón.6 vols. Zaragoza: Guara Editorial.

El valor dels articles és inqüestionable,així com el prestigi professional dels seusautors, i això garanteix els resultats delsseus treballs i dels mètodes científics uti-litzats.

Jordi NadalDepartament de Geografia

Universitat Autònoma de [email protected]

diciones de la Universidad de Estudios, 91, 221 p.

La Fundación Duques de Soria és una ins-titució cultural sense ànim de lucre, ambseu a Sòria, que va ser creada l’any 1989.D’aleshores ençà, ha impulsat investiga-ció i debat que ha organitzat a l’entornde diferents temàtiques: llengua, història,hispanisme, ciències, etc. D’una d’aques-tes branques, la de ciències, sorgeix, l’any1999, l’Instituto del Paisaje, que va néi-xer com a resposta a una proposta feta perEduardo Martínez de Pisón, que, entre1996 i 1998, havia dirigit un cicle deseminaris sobre medi ambient (Martínezde Pisón, 1998; Martínez de Pisón i Sanz,2000) que constituïen la continuació delsrealitzats a l’inici de la dècada de 1990,com els dirigits per Jesús García Fernán-

dez (1995, 1996) sobre medi ambient igeografia rural.

Així doncs, l’institut neix d’aquestsseminaris i a la vegada n’impulsa l’orga-nització anual des de punts de vista itemàtiques diferents. Per exemple, entre1999 i 2001, sota el lema general de «Pai-saje y ordenación del territorio», celebratres seminaris que coordinen FlorencioZoido i Carmen Venegas (2002).

Juntament amb aquesta trajectòria, queha abastat aspectes referits al mediambient i a l’ordenació del territori, desde l’institut del paisatge també s’ha impul-sat una línia d’investigació i difusió decaràcter més teòric i espistemològic sobreels estudis de paisatge. Mostra d’aquest


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 175

fet és el recull publicat del primer Encuen-tro del Instituto del Paisaje, trobada diri-gida l’any 2000 per Nicolás OrtegaCantero, i que es publica amb el títold’Estudios sobre historia del paisaje espa-ñol (Ortega, 2002).

Per tant, el llibre que es ressenya aquí,l’heu de situar en el context dels semi-naris organitzats per l’Instituto del Pai-saje i l’apadrinament de la FundaciónDuques de Soria, que en aquesta ocasióha disposat del suport de les Edicionesde la Universidad Autónoma de Madrid.L’editor del llibre és un dels geògrafsespanyols que més ha treballat en elsdarrers vint anys sobre geografia i pai-satge cultural: Nicolás Ortega Cantero.A més, ell ha estat l’organitzador delseminari que també dóna nom al llibreNaturaleza y cultura del paisaje. Un recullde set aportacions que es corresponenamb les ponències que es van efectuarentre el 14 i el 18 de juliol de l’any 2003al convento de la Merced de Soria, mésuna col·laboració d’un dels comentaris-tes que també va participar en el semi-nari. Abans de valorar les argumentacionsexpressades en el llibre, cal dir que aquestseminari va ser el primer d’una trilogiaque va tenir continuïtat l’any 2004 («Pai-saje, memoria histórica e identidad nacio-nal») i que seguirà l’any 2005 («Imáge-nes del paisaje»).

Uns episodis que tenen a veure ambla història de la geografia que s’hi tracta apartir d’un conjunt de reflexions sobreels valors i els significats que el paisatgeha anat adquirint progressivament amesura que s’avançava cap a la (post)-modernitat. Aquest fet ha portat a estruc-turar el llibre a partir de la idea principalque el paisatge geogràfic modern es con-figura a partir d’un dualisme basat en laraó (l’explicació) i el sentiment (la com-prensió). Això condiciona la major partdels estudis de paisatge geogràfics poste-riors i s’analitza en el llibre a partir d’unconjunt seleccionat de paisatges modè-lics (que serveixen o que poden servir de

models) i que donen pas a una històriageogràfica de l’estudi del paisatge i a uncas aplicat d’exemple amb el qual fina-litza el llibre. Vegem-ho més detinguda-ment.

La primera part s’inicia amb una fermavoluntat de fixar els fonaments del queNicolás Ortega anomena «paisatgismegeogràfic modern», que es basa en el fetde demostrar com l’estètica i el sentimentvan agafades de la mà amb les «noves» for-mes de conèixer i valorar la naturalesa apartir del segle XVIII. I és que plantejarl’interrogant sobre quin paper ha desen-volupat el paisatge en l'explicació dels fetsgeogràfics moderns, requereix l’assump-ció que el paisatge és un concepte que desde la seva definició es mou entre duesaigües: d’un costat, el caràcter material iformal, la forma; d’un altre, els aspectesvaloratius basats en la percepció. D’aquíve el títol del llibre, Naturaleza y culturadel paisaje, i del primer article, «Naturalezay cultura en la visión geográfica moder-na del paisaje», que ha escrit Nicolás Orte-ga. La idea no és nova. Segons Serge Brif-faud (1994), va ser un sociòleg, JacquesCloarec, qui, als anys vuitanta, va haverde remarcar la dualitat del terme paisatge:«le paysage se présente au cherchercomme un objet duel. Il est à la fois élé-ment du réel et objet idéel, réalité et repré-sentation» (Cloarec, 1984, p. 285). Així,mentre que la ciència geogràfica viu del'estudi de les relacions establertes entresocietat i natura, de l'explicació de les dife-renciacions regionals i de localització enl'espai que això provoca, el paisatge és unaeina que permet analitzar aquestes reali-tats des d’un punt de vista físic i a la vega-da mental, en interpretar la percepció quela societat fa d'aquest territori i la formacom el representa.

La dualitat formada per art i ciènciaés la característica fonamental de l’apari-ció del paisatgisme modern. Una ideapresent en tot el llibre i que ningú nodubta a vincular amb el movimentromàntic (a partir de la segona meitat del


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 176

segle XVIII). Una herència que recolliràA. Humboldt l’any 1808 en el queNicolás Ortega considera el manifest fun-dacional del paisatgisme geogràficmodern: Cuadros de la naturaleza. A par-tir d’aquest moment i fins ara, la histò-ria geogràfica del paisatge és molt dinà-mica i canviant en lapses temporals curts.La dualitat bascula sovint i per això JulioMuñoz («El orden natural del paisaje»)explica com aquesta relació es trenca afinals del segle XIX com a conseqüènciade la consolidació de la perspectiva cien-tífica del racionalisme positivista en elque constitueix l’inici d’una espiral quegira al voltant dels conceptes d’ordrenatural i perspectiva paisatgística: la cièn-cia del paisatge i la geografia de les esco-les de l’est, l’ecologia dels paisatges, laciència del geosistema i l’anàlisi integra-da de paisatges, etc. La geografia, segonsJulio Muñoz, ha pretès successivamentsentir, comprendre, explicar, controlar,transformar i ordenar/protegir l’ordre natu-ral de les coses.

A la segona part del llibre, i tenint encompte el moviment pendular entre laraó i el sentiment, entre l’ordre natural ila intervenció humana, s’hi presenten unseguit de paisatges que Nicolás Ortega haconsiderat modèlics i representatius d’a-questa evolució: el paisatge de muntanya,el paisatge rural, el paisatge de jardí i elpaisatge urbà. No és una elecció a l’atzar,ja que cadascun serveix per remarcar unseguit de valors propis del paisatge geogrà-fic modern: l’exaltació de la natura, l’em-premta de les societats sobre el territori ila transformació del medi natural, idea-litzada si parlem del jardí i brusca si hofem de la ciutat.

Avui en dia ningú no pot dubtar delpaper de la muntanya en la representaciódel nostre col·lectiu cultural, però, dequina manera es configura? Com neixaquest sentiment cap a ella? Quin valorsimbòlic té? Són aspectes que EduardoMartínez de Pisón relata magistralmenta «El paisaje de montaña. La formación

de un canon natural del paisajismomoderno»: les muntanyes (la raó) i l’ex-pressió de la Il·lustració i el romanticis-me cap a elles (el sentiment). Per a la qualcosa, repassa la creació del model alpíeuropeu (dels Alps als Pirineus) i les apor-tacions fetes des del món de l’art i el deles ciències atrets per l’admiració i els nousconeixements. A partir d’un momentdeterminat, la muntanya és l’expressiómés acabada de l’ordre natural, una idea-lització que es perpetua en el temps i quearriba fins als nostres dies.

Antonio López Ontiveros, a «Descu-brimiento y conformación histórica delos paisajes rurales», defensa que l’origendel paisatge rural també s’ha de situardurant el romanticisme. Malgrat que tra-dicionalment s’ha cregut que els paisat-ges de conreus i zones planes havien pas-sat de no considerar-se gens a viuresubliminats a la muntanya i a l’alpinismeen general, López Ontiveros demostracom no és una preterició absoluta i coms’han de considerar alguns textos quetambé emeten judicis de valor sobre elpaisatge rural.

El concepte de jardí el tracta Josefi-na Gómez Mendoza a «Paisaje y jardín:la plasmación de la idea de naturaleza»,on la intenció de ruralitzar la ciutat, ésa dir, situar la natura a l’interior de laciutat a partir del jardí, apareix ambforça en l’exemplificació que fa deMadrid. La capital de l’Estat espanyolserveix per demostrar com la natura jas’idealitza i es transforma al segle XVIII,moment en el qual es donen les condi-cions polítiques i socials per fer-ho; comara, per exemple, quan la Corona adqui-reix la plena propietat del Prado i eltanca amb més de cent quilòmetres demur l’any 1749 o es converteix Aran-juez en explotació agrícola mantenint-ne els camins arbrats.

Francisco Quirós Linares, en el capí-tol «El paisaje urbano en la geografíaespañola moderna», argumenta com laconsideració de l’espai urbà com a tal i


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 177

la societat que l’habita no es pot consi-derar fins a la institucionalització de lageografia. D’abans, només en consideraalgunes descripcions generals, on la ciu-tat, segons ell, té poca importànciageogràfica. Per això, repassa els orígens apartir d’Une méthode de géographie urba-ne, de 1922, de Blanchard, i Geografía delas ciudades, de Manuel de Terán. I des-taca l’escola de José Manuel Casas Torres(impulsor d’un gran nombre de tesissobre geografia urbana) i l’aportació deManuel de Terán.

Quatre paisatges modèlics (paisatgenatural, rural, de jardins i urbà) que s’hanconvertit en icones d’identificació delsestudis de paisatge en general i de la geo-grafia en particular. Però, què ho fa quesiguin modèlics? Per què Nicolás Ortegaen destaca aquests i no uns altres? Doncs,perquè apareixen directament relacionatsamb el romanticisme i són hereus d’unmoment històric en què la raó i el senti-ment anaven de bracet. Només per aquestmotiu. Per tant, l’important no és tant elmoment com la consideració integradadels dos aspectes, i això, és clar, fa quemolts estudis del paisatge natural, rurali urbà que s’han fet, es fan i es faran,siguin censurables i no puguin rebre laconsideració de paisatge geogràficmodern.

Potser per aquest motiu el llibre arri-ba a les darreres pàgines amb una sugge-rent valoració feta per Valentín CaberoDiéguez, «El paisaje en la geografía espa-ñola actual», sobre el paper que ocupa elpaisatge en la geografia espanyola actual,després d’analitzar-ne el camí recorreguti les diferents formes de tractament queha rebut, sobretot a partir de la segonameitat del segle XX, i amb un bon exem-ple de la utilitat dels estudis de paisatgemodern a les illes Canàries (GuillermoMorales i Daniel Marías: «Naturaleza,cultura y paisaje en las islas Canarias: Elejemplo del bosque de Doramas»).

En definitiva, un llibre molt bo al qualesperem que s’afegeixin les publicacions

que hi ha pendents dels dos seminarisorganitzats i que serviran per completarun excel·lent estat de la qüestió sobre lageografia i el paisatge cultural en el tom-bant del segle XX.

Referències bibliogràfiques

BRIFFAUD, Serge (1994). Naissance d'un pay-sage: La montagne pyrénéenne à la croiséedes regards XVI-XIX siècle. Tarbes-Toulou-se: Association Guillaume Mauran Archi-ves de Hautes-Pyrénées i CIMA-CNRSUniversité de Toulouse II.

CLOAREC, Jacques (1984). «Des paysages».Études rurales, núm. 95-96, p. 267-290.

GARCÍA FERNÁNDEZ, Jesús (dir.) (1995). Medioambiente y desarrollo rural. Valladolid:Universidad de Valladolid.

GARCÍA FERNÁNDEZ, Jesús (coord.) (1996).Medio Ambiente y crisis rural. Valladolid:Universidad de Valladolid.

MARTÍNEZ DE PISÓN, Eduardo (dir.) (1998).Paisaje y medio ambiente. Valladolid: Fun-dación Duques de Soria. Grupo Endesai Universidad de Valladolid.

MARTÍNEZ DE PISÓN, Eduardo; SANZ

HERRÁIZ, Concepción (eds.) (2000). Estu-dios sobre el paisaje. Madrid: Ediciones dela Universidad Autónoma de Madrid.Fundación Duques de Soria (Colecciónde Estudios, núm. 67).

ORTEGA CANTERO, Nicolás (ed.) (2002).Estudios sobre historia del paisaje español.Madrid: Ediciones de la UniversidadAutónoma de Madrid. FundaciónDuques de Soria i los libros de la Cata-rata (Historia y Paisaje. Serie Estudios,núm. 1).

ZOIDO, Florencio; VENEGAS, Carmen (coords.)(2002). Paisaje y ordenación del territorio.Sevilla: Junta de Andalucía. FundaciónDuques de Soria.

Albert PèlachsDepartament de Geografia



SLATER, DavidGeopolitics and the Post-colonial: Rethinking North-South RelationsOxford: Blackwell Publishing, 2004, 286 p.ISBN 0-631-21453-4

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 178

El geògraf britànic David Slater, que enspresenta el llibre titulat Geopolitics andthe Post-colonial: Rethinking North-SouthRelations, s’ha dedicat, des dels anys sei-xanta, a la recerca vinculada a l’espai, lapolítica i el desenvolupament. Inicialment,se centrà en la relació entre el desenvolu-pament capitalista i la desigualtat espacialal Perú, i a principis dels anys setanta, ala Universitat de Dar es Salam, de Tanzà-nia, investigà l’estructura espacial del sub-desenvolupament en el context de la socie-tat postcolonial. Posteriorment, treballàen temes com ara els nous movimentssocials i canvi polític, l’espacialitat delpoder d’estat i les vinculacions entre geo-política i teoria del desenvolupament.Recentment, i des de la universitat angle-sa de Loughborough, la seva investigaciógira entorn de les relacions entre la geo-grafia política i els lligams internacionalscontemporanis, i, més concretament,entre la connexió del poder geopolític iels discursos relacionals entre els dese-quilibris existents entre el Nord i el Sud.Aquesta línia de recerca —culminada ambla publicació del llibre que a continuacióes ressenya— se centra especialment enel rol dels Estats Units en relació amb elsterritoris del Tercer Món (especialmentLlatinoamèrica) i intenta analitzar la dinà-mica de continuïtats i discontinuïtats enles formes de representació i intervenciógeopolítiques.

La publicació de Blackwell, Geopoli-tics and the Post-colonial, recull, d’unamanera molt erudita, tots els interessosde l’autor descrits més amunt. Molt benestructurat, fins i tot rigorós, però de lec-tura fàcil, es divideix en quatre blocs dife-renciats, d’unes cinquanta pàgines cadas-cun. La primera part del llibre, centradaen la reflexió teòrica necessària per

emmarcar els conceptes que es treballarani s’analitzaran al llarg de l’obra, es pre-senta com una introducció teoricohistò-rica al món actual des de la caiguda delmur de Berlín l’any 1989, parant espe-cial atenció a la seva representació i alsimbolisme de la dissolució del «segonmón», vinculat a la guerra freda. Junta-ment amb aquest fet, es contextualitzenles creixents tendències «globalitzadores»d’espai-temps i l’emergència d’unes novesrelacions polítiques i econòmiques entreel Primer Món i el Tercer Món. Totseguit, l’autor segueix amb un aprofun-diment i una contextualització del queell anomena «pensament euroamerica-nista», centrant-se en una anàlisi de l’es-tructura del poder, la geopolítica i el fetpostcolonial, per acabar introduint-nosen el «pensament crític». Aquest, reculll’obertura del concepte de la diferènciai les noves dinàmiques del pensamentemergent, la desconstrucció i recons-trucció del concepte de coneixement —que inclou una anàlisi crítica de lesrelacions existents entre poder i infor-mació—, tot emfatitzant la significacióde la presència i absència dels diferentsagents territorials al llarg de la històriamés recent, i, finalment, la introduccióde la «reflexivitat» i la geopolítica de laproducció de coneixement. Encara en laprimera part del llibre, l’autor hi inclouun segon capítol dedicat exclusivamenta l’imperialisme, que comença traient-lode l’encotillament tradicional amb quèse’l relaciona i analitzant les arrels delfenomen, tant a nivell teòric com histò-ric. Des d’un punt de vista innovador,ens aporta idees alternatives sobre latemàtica territorial de l’«altre» i el con-cepte de frontera, exemplificant-ho ambla trajectòria intervencionista del govern


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 179

nord-americà des del 1898: la diplomà-cia del dòlar en la «missió democràtica».

La segona part del llibre se centra aanalitzar la geopolítica occidental —peracabar posant-la en dubte—. Slater enssitua en el punt de trobada de les nocionsteòriques de modernització i desenvolu-pament en relació amb l’estereotipadasocietat occidental vers les «altres» socie-tats, per introduir-nos la terminologiaemprada per les tres típiques vies dedesenvolupament, o sia, Primer Món,Segon Món i Tercer Món. Tot seguit,entra a analitzar geopolíticament la difu-sió del «desenvolupament» —poderd’intervenció— a través del que ell ano-mena el «desig expansionista d’esdevenir“modern”», per tant, d’entrar en els parà-metres prooccidentals. A continuació, faun repàs de les limitacions de la teoria dela modernització posant especial èmfasia les representacions del Primer Món, alstòpics retrats relacionals d’Occident versles dinàmiques no occidentals i a l’es-sencialització del Tercer Món com unbloc homogeni. El capítol 4 traça la tra-jectòria de l’increment real del neolibe-ralisme, o sia, el disseny de les propostesde desenvolupament dels anys vuitanta,l’afegitó de neo- al mot liberalisme, lesdinàmiques conceptuals d’aquest nouparadigma, l’anàlisi de l’ideari i els seusefectes, i, finalment també, la democràciabasada en el mercat i la intervenció geo-política.

La tercera part del llibre de Slatersupera ja les acotacions més teòriquescom a eina de justificació i recull el queell anomena els «arxipèlags del pensa-ment crític», on les aportacions esdeve-nen més geogràfiques. Se centra, doncs,a analitzar els nous reptes que sorgeixende la perifèria, o sia, l’emergència d’undiscurs alternatiu que es caracteritza perla denúncia d’un desenvolupamentimposat des de l’exterior que significa,al mateix temps, dependència i margi-nalitat. Inclou, també, la necessitat d’a-
nar més enllà de la tradicional dicoto-
mia moderna i d’incorporar les versionsmolt cops silenciades de les especificitatshistòriques no occidentals. El capítol 6del llibre —que tanca la tercera part del’obra— tracta els nous espais de ladiferència, primer des d’una òptica post-moderna per centrar-se seguidament enl’anàlisi postcolonial. D’aquesta manera,presenta les idees teòriques més agluti-nadores del paradigma postmodern,però, al mateix temps, critica la persis-tència d’un euroamericanisme en aques-ta línia de pensament.

L’última part del llibre ens presenta lescartografies mentals de la geopolítica queens envolta, sovint titllada de globalitza-da (¿?). Si efectivament és així, ens pro-posa, en un primer moment, reimaginarla realitat geopolítica en el marc delsegle XXI tot recordant-nos la realitathistòrica colonial com el territori legítimde l’imperialisme i posant en qüestió lesactuals sobiranies territorials dels estats ila persistència de les diferències entre elNord i el Sud com a conseqüència delmanteniment del desequilibri de podersque es relaciona directament amb el fetimperial, la globalització i la realitat post-colonial. Després d’aquesta contextualit-zació, s’arriba a l’últim capítol del llibre,el més militant. Aquest, comença apos-tant per la necessitat d’aprendre dels del«sud» i ens introdueix la trajectòria delsnous moviments socials i la importànciade la representació. A continuació, se cen-tra en les noves formes de subjectivitat ila multiplicitat de la resistència. Unavegada ubicats en la temàtica, Slater, desd’un punt de vista menys ideològic, enspresenta com a exemple l’interior (indí-genes de la selva Lacandona) i l’exterior(tractat internacional de lliure comerçentre Mèxic i els Estats Units) dels espaisde resistència, i ens ho concreta amb elcas dels zapatistes. Des d’aquesta vessantmés activista, l’autor ens trasllada deChiapas a Porto Alegre, per exemplificar-nos la voluntat d’una política mésdemocràtica, així com les característiques


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 180

del Fòrum Social Mundial, que, desd’una vessant més geogràfica, es pot ana-litzar com el sorgiment d’unes noves rea-litats espacials alternatives de solidaritat,en el seu sentit més ampli.

Finalment, les conclusions de l’autores poden resumir en la necessitat de des-pertar del somni candent del concepteimperial, perquè, com molt bé explica,l’essència de la identitat i l’autoritat dela modernització d’Occident es portà aterme en l’esfera del poder colonial iimperial, i la derivant producció deconeixement que caracteritzà el desen-volupament de les disciplines científi-ques occidentals anaren acompanyadesde l’establiment formal de l’imperialis-me modern, fet que implica que l’elabo-ració de coneixements —especialmentsobre els nous territoris— es relacionidirectament amb la ideologia imperia-lista i fins i tot com una metodologiaestablerta per reforçar el domini occi-dental sobre les perifèries naixents. Jun-tament amb aquesta combinació depoder i coneixement, es poden relacio-nar les múltiples formes de representa-ció subordinades a la geopolítica i a lacultura. També cal esmentar que l’as-sumpció de la supremacia occidentalimplica el silenci dels «altres» no occi-dentals, que es combina amb represen-tacions que legitimen la necessitat depenetració i reordenació. En síntesi, Sla-ter dedica una especial atenció a les inter-seccions entre intervenció i representa-ció centrades bàsicament en lesAmèriques (l’anglosaxona vers la llatina).D’aquesta manera, les intervencions geo-polítiques examinades dels segles XIX, XXi XXI engloben diferents models de repre-sentació i execució. Així, la doctrina neo-liberal de desenvolupament es distingeixde la teoria de la modernització en l’ab-soluta priorització del sector privat i dela mercantilització econòmica i social, icomparteix, amb la modernització, el pri-vilegi d’una certa experiència occidental,no només pel que fa a trets econòmics,

sinó també governamentals i socials. Itot i que el poder imperial té continuï-tat en contingut i formes, l’aportacióalternativa que ens presenta Slater escaracteritza perquè el coneixement estiguiconnectat amb l’emancipació i la solida-ritat més que no pas amb l’estreta rela-ció amb la regularització i el controlactual. Aquesta reflexió s’acompanya através d’un ampli ventall ja consolidat deliteratura que es focalitza en un sud glo-bal —plàsticament americanista—, quetraspassa l’escriptura i que també és benpresent en els moviments socials com arael Fòrum Social Mundial, els quals d’al-guna manera fan una relectura de lamemòria geopolítica i descolonitzen l’i-maginari occidental de la reproducciódels cànons imperials.

Geopolitics and the Post-colonial és, sensdubte, un llibre teòric, mancat d’il·lus-tracions i cartografia. Un dels fets mésdestacables que cal remarcar-ne és l’ex-tensa bibliografia que inclou: més de sis-centes referències en poc més de dues-centes pàgines de text, fet que constata lacapacitat de documentació de l’autor, itambé de síntesi, com bé es pot constataren les útils anotacions a peu de pàgina,que ajuden a contextualitzar i, al mateixtemps, a aprofundir en alguns temes con-crets. Aquest llibre, doncs, es caracteritzaperquè és un manual de geopolítica actua-litzat que incorpora de forma innovado-ra les teories postcolonials i l’anàlisi del’imaginari geopolític de les relacions entreel Nord i el Sud. Amb tot, i per acabar,cal recordar que el que és més importantd’aquesta nova aportació de Slater és lavoluntat de pensar que el futur geopolí-tic mundial pot ser postimperial; en defi-nitiva, que un altre món és possible. I s’hipodria afegir que, més que possible, ésnecessari.

Rosa CerarolsDepartament de Geografia



ROBBINS, PaulPolitical EcologyOxford: Blackwell Publishing, 2004, 242 p. ISBN 1 40510265 9

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 181

Paul Robbins, en su obra Political Ecology,hace una muy completa aproximación a laecología política desde la óptica de la geo-grafía. El libro explica, tanto desde unpunto de vista teórico como desde un pun-to de vista aplicado, en qué consiste la eco-logía política, repasando la investigaciónque se ha llevado a cabo por una serie deacadémicos que se han autobautizado como«ecologistas políticos». De esta forma, ellibro resulta una muy valiosa aportaciónque clarifica el objeto de estudio y siste-matiza los puntos en común de un cuerpode autores extremadamente disperso.

La ecología política, según el autor, debede entenderse como un cuerpo de conoci-miento encaminado a desenmascarar lasfuerzas políticas que hay detrás del accesoa los recursos ambientales, su gestión y sutransformación. Así, el autor, a lo largo desu relato y con el análisis de múltiplesinvestigaciones y casos prácticos, nos mues-tra que la política es inevitablemente eco-lógica, en la medida en que las accionespolíticas tienen unos impactos socioam-bientales, pero que, a su vez, la ecología esinherentemente política, porque es el resul-tado de una construcción social.

El libro se divide en cuatro partes. Enla primera, se nos describe la evoluciónde la ecología política, desde sus raíceshasta nuestros días.

El autor empieza describiendo la eco-logía política en contraposición a la ecolo-gía apolítica, una contraposición que guia-rá sus argumentos a lo largo de toda laobra. La ecología política se basa en el aná-lisis holístico y global, en concebir los sis-temas ecológicos como resultado de rela-ciones de carácter sociopolítico y enaproximarse a la realidad de forma explí-citamente normativa. Se diferencia, así, cla-ramente del enfoque apolítico de la ecolo-

gía, un enfoque que considera los sistemasecológicos sin tener en cuenta su carácterpolítico y las relaciones de poder que haydetrás de ellos, que tiende a culpabilizar alas fuerzas locales y que, en nombre de laobjetividad, dice no posicionarse. Sinembargo, el autor discute esta supuestaobjetividad en el análisis de una materiaque, según él, es ineludiblemente política.

Hecha esta diferenciación entre la eco-logía apolítica y la ecología política, el autordedica tres capítulos (p. 17-82) a descu-brir los antecedentes académicos del eco-logismo político hasta llegar a nuestros días.Empieza hablándonos del determinismoambiental como una corriente apolíticasegún la cual determinadas acciones socio-políticas como el colonialismo se podíanjustificar a partir de los determinantes geo-gráficos. En contraposición a estas tesis, elautor muestra algunas corrientes teóricasalternativas, como la desarrollada por Kro-potkin, que van a convertirse en los oríge-nes de la ecología política, al defender quees nuestra condición social la que formanuestras ideas de la naturaleza. Robbinscontinúa la revisión de los orígenes del eco-logismo político con los enfoques críticosde finales del siglo XIX y con las investiga-ciones sobre riesgos de principios delsiglo XX, investigaciones que reconocen elincremento de la vulnerabilidad de la socie-dad moderna. Robbins sigue su revisiónponiendo en contraste estas investigacio-nes más pragmáticas con las realizadas en elmarco de la ecología cultural, estudiandolos aspectos humanos i los ambientales deforma ecosistémica.

Según Robbins, las herramientas desa-rrolladas por parte de la ecología culturaly del riesgo son insuficientes para respon-der a las presiones multiescala de la era deldesarrollo del cambio ambiental, pues no


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 182

responden a preguntas del tipo: ¿por quélas autoridades toman determinadas deci-siones?, ¿quién lo financia?, ¿quién se bene-ficia de ello?, ¿qué relación hay entre losactores? Es por eso que Robbins revisa, enel capítulo 3, las herramientas críticas dedistintas corrientes académicas que hansido recogidas por el ecologismo políticopara hacer frente a este tipo de cuestiones.Unas herramientas que surgen desde lasteorías de la propiedad comunal y el mate-rialismo verde hasta los estudios postco-loniales, pasando por los estudios campe-sinos, los estudios feministas y la historiacrítica ambiental.

En la segunda parte del libro, el autoranaliza las distintas formas como los eco-logistas políticos entienden el medioambiente degradado o construido, cen-trándose en aquellos elementos que él iden-tifica como los retos conceptuales y meto-dológicos de este campo de estudio. En elcapítulo 5, el autor nos habla del hechoque reconocer i entender la destrucción delos sistemas naturales es una parte integralde la ecología política, reconociendo lasalteraciones antropológicas en el mediocomo origen de muchas problemáticassociales y económicas. En el capítulo 6, elautor hace hincapié en la necesidad de con-siderar el medio ambiente como construi-do. Es decir, entender que el medioambiente no es un elemento objetivo, sinosocial y político y que, depende de quienlo interprete y como lo interprete, su signi-ficado puede variar, de tal manera que, enfunción de como sea entendido social-mente, las acciones que sobre él se empren-dan pueden ser de índoles muy distintas.

Robbins explica como para la ecologíapolítica las cosas raramente son lo que apa-rentan ser. Muchos procesos de carácterambiental no son naturales, sino que tie-nen una historia y, a menudo, no resultaninevitables. Así las cosas, la tarea de la eco-logía política es la de desenmascarar aque-llo que hay detrás de estos procesos, ave-riguar a quién están beneficiando y quérelaciones sociopolíticas hay detrás de ellos,

con el objetivo último de reinventar ocambiar esos procesos para construir unfuturo mejor y más sostenible (p. 109).

En la tercera parte del libro, se exami-nan una por una las cuatro tesis que elautor considera que han sido centrales enla ecología política desarrollada hastanuestros días.

La primera de estas tesis hace referen-cia a la degradación y a la marginación yquiere explicar el porqué y el cómo se rea-liza el cambio ambiental. Entre otros ejem-plos, el autor utiliza los casos de la defo-restación del Amazonas y la agricultura decontrato en el Caribe para evidenciar quela marginación económica produce degra-dación ambiental a través de la apropia-ción y la acumulación de capital naturalpor parte de unas determinadas elites.

La segunda tesis se basa en la conserva-ción y en el control de los recursos ambien-tales, explicando los fracasos de la conser-vación en términos de exclusión económicay política. La tesis defiende que muchosprocesos de conservación ambiental hanacabado con formas locales de subsisten-cia, de producción y de organización socio-política. Las investigaciones presentadas(las pesquerías de Nueva Inglaterra, el usodel fuego para la gestión del paisaje enMadagascar y la conservación social de losbosques del sudeste asiático) demuestrancomo «allí donde las prácticas de produc-ción local han sido históricamente pro-ductivas y relativamente benignas, han sidoacusadas de insostenibles por parte de lasautoridades, con la intención de controlaresos recursos» (p. 150).

La tercera de las tesis habla de los con-flictos generados alrededor del acceso alos recursos ambientales. La tesis explicacomo los problemas ambientales se poli-tizan cuando determinados grupos obtie-nen el control de recursos colectivos ycomo conflictos existentes entre comu-nidades son ecologizados por cambios enlas políticas de gestión de los recursos. Elautor utiliza los casos del desarrollo agrí-cola en Gambia y el conflicto por la tierra


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 183

en el oeste de Estados Unidos para evi-denciar que la estructura social determinaun acceso diferencial a los recursosambientales, que los sistemas de propie-dad son políticamente parciales e histó-ricamente contingentes y que las inicia-tivas de gestión ambiental tienden abasarse en asunciones condicionadas desdeun punto de vista de clase, etnia y género.

Finalmente, la cuarta tesis se centra enla identidad ambiental y los movimien-tos sociales, argumentando el porqué, elquién y el cómo se producen fenómenosde agitación social en torno a elementosde carácter ambiental. Esta tesis argu-menta que los cambios en la gestión deregímenes y condiciones ambientalesgeneran oportunidades a los grupos loca-les para organizarse i representarse polí-ticamente, con nuevas formas de acciónpolítica que conectan transversalmente apersonas de distinta clase, género y etnia(p. 188). Para evidenciar esta tesis, el autornos presenta los interesantes casos de losmovimientos de subsistencia andinos ydel movimiento Chipko en el Himalaya.

Después de haber revisado estas cua-tro grandes tesis, el autor concluye el librorefriéndose a las críticas que ha recibidola ecología política, y las utiliza para ana-lizar sus principales retos actuales i futu-ros. La ecología política recibe críticasdesde dos extremos. Por una parte, se lacritica por estar demasiado condicionadapor la política económica, con análisisdébiles y demasiado dogmáticos, sinencontrar claras relaciones causa-efecto.Pero, por otra parte, sin embargo, la eco-

REBORATTI, CarlosAmbiente y sociedad. Conceptos y relacionBuenos Aires: Ariel, 2000, 225 p. ISBN 950-9122-71-8

logía política es también criticada por serpoco sólida teóricamente y por otorgarexcesivo poco peso a la construcción deprocesos ambientales. Robbins argumen-ta que hace falta una exploración mutuade los fenómenos socioambientales entrela ecología científica y el constructivismo,es decir, entre medir y definir la degrada-ción (p. 209). El libro finaliza argumen-tando que las debilidades de la materiason fruto de las asimetrías en sus explica-ciones. Por eso, el autor propone treslíneas de futuro para conseguir una mayorsimetría: pasar del concepto de destruc-ción/construcción del medio ambiente alconcepto de producción de la naturalezaa partir de un conjunto de relaciones entrehumanos y no humanos, pasar de hablarúnicamente de determinados producto-res a analizar todos los productores delmedio ambiente y salir de las explicacio-nes lineales para avanzar hacia las expli-caciones a partir del concepto de red.

Finalmente, el autor propone tresnuevos campos sustantivos donde seríanecesario empezar a aplicar la lógica ana-lítica de la ecología política: el problemademográfico a nivel mundial, las modifi-caciones genéticas y la ecología de lasciudades. Con ello, concluye un muyrecomendable libro que llena un impor-tante vacío en la sistematización de la teo-ría y la investigación geográfica.

Marc Parés i FranziUniversitat Autònoma de Barcelona

Departament de [email protected]

es

Carlos Reboratti, actual secretario de inves-tigaciones y profesor de la Universidad deGeneral Sarmiento, Argentina, y ex pro-

fesor de la Universidad de Buenos Aires,nos propone en este libro una mirada par-ticular a la conflictiva relación entre socie-


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 184

dad y ambiente, con la definición y utili-zación de una gran cantidad de conceptosque desarrolla en sus diversos capítulos.

Prioriza la explicación de estos con-ceptos antes que la utilización de infor-mación, por otra parte fácilmente dispo-nibles en una gran cantidad de trabajos deesta temática y que caen rápidamente en laobsolescencia, a la vez que plantea nuevosinterrogantes y trata de dejar de lado dog-mas y lugares comunes en una temáticaque en las últimas décadas ha generadogran profusión de publicaciones.

La obra está estructurada en una intro-ducción y en diez capítulos que, si bienestán correlacionados y en los cuales sehace referencia a los conceptos utilizadosen los diferentes capítulos, cada uno deellos guarda la suficiente independenciacomo para poder ser leídos separada-mente, si es interés del lector profundi-zar de forma particular en la temática pro-puesta en ellos.

En el primer capítulo, el autor hace unadisquisición sobre el uso de los términosnaturaleza y ambiente remarcando el aspec-to teórico y abstracto del primero en con-traposición al segundo, que es concreto,específico y que responde a un recorte terri-torial. Este ambiente está en un continuoy creciente conflicto con la sociedad, yaque ambos, ambiente y sociedad, presentandistintos intereses y no tienen el mismotiempo ni tipo de comportamiento.

La importancia de las distintas escalasde análisis es tratada en el segundo capí-tulo. Destaca aquí las diferencias entreuna escala técnica, matemáticamentemensurable y que relaciona lo concretocon lo representado, y una escala con-ceptual, que indica un cierto nivel de foca-lización teórica de un objeto que lo apar-ta de su entorno o, por el contrario, unareducción de su tamaño por la simplifi-cación de sus características que lo inte-gran en un conjunto mayor. El trata-miento de la escala temporal, comotambién el paso del análisis global a lomicro o las distintas medidas de impac-

to sirven para explicar las diferentes esca-las utilizadas para el análisis de la relaciónentre sociedad y medio.

En los capítulos tercero y cuarto, elautor nos habla de dos aspectos delambiente: por un lado, el ambiente comodador de recursos y, por otro, como recep-tor de efectos. Así, nos presenta cómo lasociedad aprovecha los recursos delambiente en la forma de «oferta ambien-tal» y cómo en el proceso de explotaciónde esos recursos naturales, en su posteriortransformación industrial y, en general, entodas las actividades humanas, se produceun impacto cuyo análisis y evaluación soncruciales para una gestión equitativa quepermita una mayor sustentabilidad.

Una breve historia de la sociedad y suambiente es el tema del quinto capítulo,que se centra en las relaciones que se fue-ron estableciendo entre ambos a lo largodel tiempo. Las formas de alteraciónhumana del ambiente; la relación entretiempo, población, ambiente y tecnología;la relación entre la sociedad cazadora/reco-lectora, y las modificaciones del ambientecomo resultado de la expansión agrícolason algunos de los puntos tratados, paraconcluir en el alto poder de modificaciónambiental que tiene actualmente la socie-dad fundamentalmente desde la revolu-ción urbano-industrial hasta nuestros días.

Este balance de la relación entreambiente y sociedad a través del tiempotiene su continuidad en el capítulo sexto,con la visión que de esa relación tienenlos integrantes de la sociedad en distin-tos momentos históricos: el mundo clá-sico, la edad media, el mundo modernoy un especial énfasis en la visión de pen-sadores como Malthus y Marx.

En el capítulo séptimo, se presentandos formas antitéticas de abordar el temasociedad/recursos, con posturas «catas-trofistas» y «optimistas» de esta relación.A partir de mediados del siglo XX, la dis-cusión sobre la relación entre la sociedady su ambiente sale de los ámbitos acadé-micos en los que había permanecido hasta


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 185

entonces, lo que da origen a movimien-tos como el ambientalismo y a trabajosde carácter neomalthusiano. Pero los pri-meros pesimistas y catastrofistas surgenen la década de 1960, con Rachel Car-son, Paul Ehrlich y Garret Hardin, auto-res de trabajos de gran repercusión queredundó en la creación de una posiciónnegativa con respecto al vínculo existen-te entre sociedad, ambiente y recursos quetodavía subsiste y con propuestas de solu-ciones drásticas para paliar sus efectos.Estas posturas recibieron un espaldarazocon el libro Los límites del crecimiento, oinforme Meadows, del Instituto Tecno-lógico de Massachussets.

La otra vertiente de los investigadorespreocupados por la relación entre la socie-dad y el ambiente son aquéllos calificadosde «optimistas», con sus tres exponentesmás conocidos: James Lovelock, autor dela teoría Gaia, según la cual todo elmundo funciona como un solo ecosiste-ma; Ester Boserup, que cifra esperanzasen la capacidad tecnológica de la socie-dad para solucionar sus problemas ali-menticios, y Julián Simon, que inviertelos términos de la discusión llevándola alterreno económico y afirmando que elcrecimiento de la población se reduciránaturalmente cuando ésta haya alcanza-do el nivel de consumo adecuado.

El movimiento social y político llama-do «ambientalismo» es el tema tratado enel capítulo octavo. Desde mediados de ladécada de 1960 y hasta finales de la de1980, el mundo vio desarrollarse unamplio y confuso conjunto de ideas alre-dedor del tema del ambiente y de su rela-ción con las actividades y las actitudes dela sociedad. Estas ideas se corporizaronen este movimiento social y político, quefue expandiéndose tanto en ideas comoen lugares, lo que dio como resultado finaluna gran cantidad de movimientos quecasi lo único que tienen en común es lapreocupación por las relaciones socioam-bientales. Todo este complejo movi-miento, con sus diversas facetas —con-

servacionismo, movimientos sociales nogubernamentales, ambientalismo guber-namental y burocrático, y ambientalismoen los países no desarrollados—, es abor-dado por el autor de forma separada.

En el capítulo noveno, el autor entraen el análisis de un concepto tan actualcomo ambiguo y confuso como es el«desarrollo sostenible». Este concepto, quepartió formalmente de una definicióngeneral desarrollada en el Informe Brunt-land, realizó una evolución contraria a laque se proponía, esto es, intentar dar cla-ridad y precisión, y se convirtió, en cam-bio, en un término retórico usado en cir-cunstancias diversas y por usuarios muyheterogéneos. A lo largo del capítulo, seaclaran algunos conceptos —sustentabi-lidad, desarrollo, crecimiento, manejo sos-tenible, distintas escalas de análisis den-tro de la sostenibilidad, indicadores de lasostenibilidad— para finalizar con unrecorte territorial específico de la situa-ción en América Latina.

Como reflexiones finales, en el capí-tulo décimo se retoman algunos concep-tos tratados con la intención de adoptaruna posición positiva sobre la base de loandado en esta compleja relación, espe-cialmente en las últimas décadas.

Al final de cada capítulo, el autor hacereferencia a la bibliografía específica encastellano del tema tratado en él. Un agre-gado de interés en este libro es la refe-rencia a trabajos publicados en inglés quesirven de puente entre el lector y la enor-me bibliografía que, sobre el tema socio-ambiental, se produce en este idioma.

En suma, se trata de un libro con unamuy rica reflexión sobre una temática siem-pre actual y polémica en el que se abordan,con una mirada crítica, las relaciones entrela sociedad y el ambiente y se evalúan losconflictos que entre ellos se manifiestan.

Carlos HaasUniversitat Autònoma de Barcelona


pldmlrapaadrdnRtaadttsrfcdcAcidcitrdtdcgrd


VALENTINE, Gill Public space and the culture of childhoodHants: Ashgate, 2004, 133 p. ISBN 0 7546 4254 2

DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 186

En els darrers anys, han augmentat elnombre d’articles i llibres publicats sobrel’anomenada «geografia dels infants», inte-ressada, especialment, en l’anàlisi de lavida quotidiana, el comportament ila presència als espais públics dels nensi les nenes. Des de la geografia social,cultural i del gènere, s’han anat produintnombroses recerques preocupades per visi-bilitzar la diversitat d’experiències, neces-sitats i moviments dels col·lectius de per-sones que, per qüestions de gènere, edat,sexualitat i condició social, cultural i ètni-ca, han quedat tradicionalment exclososdels estudis urbans. El llibre que es pre-senta, escrit per la geògrafa Gill Valentine,de la Universitat de Sheffield (Gran Bre-tanya), és un excel·lent exemple d’aquestrecent interès per l’estudi de la infànciaals entorns urbans i rurals.

Public space and the culture of childhoodconsta de set capítols i d’una extensabibliografia, tota en anglès, imprescindi-ble per a aquelles persones interessades enla temàtica. El llibre és el resultat de dosanys de recerca i s’estructura al voltant detres conceptes teòrics clau: espai públic,espai privat i comunitat. Els objectiusprincipals de la recerca han estat l’estudi,des d’una perspectiva de gènere, 1) de laconstrucció de l’imaginari de les pors quepares i mares configuren al voltant delsseus fills i filles als espais públics; 2) deles responsabilitats que pares i mares tenensobre la formació de les geografies perso-nals dels seus fills i filles (establiment delimitacions espacials, temporals, etc.);3) de les negociacions, competències iresistències que els infants desenvolupenper contrarestar el control dels seus pro-genitors, i 4) de les conseqüències que lesrestriccions imposades per aquests tenensobre la vida dels infants.

El treball de camp es desenvolupa aartir d’una combinació de tècniques qua-itatives i quantitatives, encara que, val air, les primeres tenen un pes específicés gran en l’obtenció d’informació i en

a interpretació final dels resultats. Laecerca etnogràfica es configura, doncs,mb setanta entrevistes en profunditat aares i mares d’infants d’entre vuit i onzenys; amb entrevistes informatives agents socials (personal docent i policialedicat a l’educació infantil per a la segu-etat personal) i, finalment, amb grups deiscussió on els protagonistes són nens ienes i nois i noies d’entre set i setze anys.eferent a les dades estadístiques, aques-

es s’obtenen a partir d’un qüestionari fetl voltant de quatre-cents pares i maresmb preguntes relacionades amb els jocsels infants i la seva mobilitat, entre d’al-res. La diversitat d’àrees d’estudi (repar-ides en àrees rurals i urbanes) i les per-ones seleccionades per participar en laecerca (procedents de diferents tipus deamílies de diferents condicions socials iulturals) pretenen captar al màxim laiversitat d’experiències, opinions i vivèn-ies sobre els diversos temes tractats.quest interès per englobar la multipli-itat d’experiències segons les diversesdentitats individuals és present al llargel llibre, ja que l’experiència de la infàn-ia no és universal, sinó, més aviat, unanvenció social. Així doncs, l’autora con-extualitza el seu treball i insisteix que elsesultats de la recerca s’han d’entendreins el context de les societats occiden-als, on la infància és vista com un temps’innocència, vulnerabilitat i dependèn-ia, molt diferent del tipus d’infància ima-inada en unes altres societats, on les expe-iències de pobresa, indigència o malaltiaels progenitors obliguen els infants a


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 187

entrar, sense contemplacions, al món delsadults.

Al llarg dels set capítols esmentats, s’hifan reflexions teòriques ben interessants,fruit del treball empíric i la constant com-plementació i comparació amb altres estu-dis sobre el tema. Algunes de les principalsconclusions s’exposen a continuació.

En primer lloc, val a dir que mentre laidentitat dels infants es construeix sobrel’imaginari de la seva «vulnerabilitat» alsespais públics, estadísticament es demos-tra com aquests (de la mateixa maneraque els adults) pateixen més agressions al’espai privat i que aquestes són, alhora,paradoxalment, provocades per personesdel seu mateix àmbit familiar. Segons l’au-tora, les pors que els pares i les mares sen-ten per la seguretat dels seus fills i filles al’espai públic són construïdes i mediatit-zades, en bona mesura, pels mitjans decomunicació, les campanyes educatives ila comunitat on viuen. Els missatges queaquests sectors generen, contribueixen apressuposar que l’espai públic sigui, «natu-ralment» i «certament», un espai per alsadults i, consegüentment, un espai on elsinfants viuen permanentment sota el riscde caure en mans de persones estranyes.Aquests «estranys» són demonitzats a tra-vés del cos masculí, que passa a ser con-cebut com un cos potencialment perillósi desafiant, mentre que el cos femení con-tinua sent concebut com un cos trans-missor de seguretat i confiança.

En segon lloc, els pares i les mares deter-minen les geografies personals dels infants(o la mobilitat espacial d’aquests sense lasupervisió d’una mirada adulta); això nonomés depèn del gènere, l’edat i la posicióque aquests ocupin en la família, sinó quetambé estan influïts per les decisionsque pren el seu cercle d’amistats o els mem-bres de la seva comunitat. També, els resul-tats empírics de la recerca mostren com lesnegociacions espacials que els pares iles mares estableixen amb els seus fills i fillesestan fortament generitzats. S’observa commentre les mares es responsabilitzen dia

rere dia de la seguretat dels infants i nego-cien i renegocien amb les fronteres de laseva mobilitat pels espais públics —per-metent-los, algunes vegades, una certatransgressió espacial—; els pares, ambmenys presència a la llar, desenvolupen unpaper més autoritari i són els encarregatsd’establir la disciplina a casa seva.

Una altra qüestió interessant té a veureamb les visions que pares i mares tenensobre les diferents habilitats dels seusinfants i adolescents per protegir-se ellsmateixos. Contràriament al que es diutradicionalment, els pares i les maresentrevistats consideren que les seves fillestenen més capacitat que els seus fills pernegociar la seva seguretat als espaispúblics, ja que aquestes són percebudescom a persones més responsables, mésmadures i amb més consciència d’ellesmateixes. Pel que fa als tipus d’agressionsque nens i nenes poden patir als espaispúblics, aquestes també poden ser dife-renciades per gènere. Així, mentre que elsprogenitors pensen que les seves filles sónmés vulnerables a les agressions sexuals,els seus fills ho són més a qualsevol tipusde violència masculina (baralles a les esco-les, al carrer, etc.).

Tenint en compte tot el que s’ha con-siderat anteriorment, l’autora reflexionasobre les conseqüències que tenen lesextremes actituds protectores dels proge-nitors en relació amb l’ús que fan els seusinfants dels espais públics. S’observa com,cada vegada més, el temps lliure de lescriatures transcorre en espais privats isemipúblics (centre d’esports, ludoteques,etc.) i com, consegüentment, les activi-tats que desenvolupen aquests estan cadavegada més privatitzades, institucionalit-zades i organitzades pels adults. Algunsestudis mostren com el fet que els nens iles nenes no puguin accedir sols a l’espaiurbà que els rodeja o jugar als espaispúblics oberts sense la mirada atenta d’unadult té repercussions en el seu desenvo-lupament de l’autoestima, la responsabi-litat i la independència.


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 188

Finalment, cal assenyalar que un delsdebats més estesos en els darrers anys enla literatura generada al voltant del feturbà en les societats occidentals és la pèr-dua de protagonisme dels espais públicsoberts tradicionals (places, parcs…) coma llocs de proximitat. Els canvis polítics,econòmics i tecnològics reflectits en lessocietats de consum a través de la priva-tització del lleure (centres comercials), larevolució tecnològica (Internet), les novestipologies residencials (suburbanització),els nous espais característics de la sobre-modernitat (nusos d’intercanvi, espaisrelacionats amb el transport ràpid: esta-cions de trens, aeroports…) han anattransformant el concepte de sociabilitat ipotenciant una fragmentació espaciali social, fins al punt d’excloure els col·lec-tius de persones sense capacitat de con-sum (joves, homes i dones immigrats,pobres…). L’autora dedica una bona partdel llibre a reflexionar sobre aquestes qües-tions i sobre les repercussions que aques-tes tenen no només en la vida quotidia-na dels infants, sinó també en la dels

SANTOS PRECIADO, José MiguelSistemas de información geográfica. UnidMadrid: Universidad Nacional de EducISBN 84-362-2006-4 (código UNED:

adolescents. Aquests darrers, davant l’ex-clusió i la manca d’espais pensats per aells, estableixen una sèrie de resistènciesals carrers i als espais públics (marques alterritori a través de grafits; apropiació deplaces, de bancs, etc.) que poden esdeve-nir agressives i desafiants per a uns altresgrups de persones (dones, gent gran,infants, etc.). En aquests casos, els espaispúblics definits com a indrets de relaciói d’identificació, de contacte entre les per-sones, d’animació urbana i d’expressiócomunitària, arriben a perdre la sevaessència. És així, doncs, com els governslocals haurien d’aprofitar els coneixementsque dóna l’experiència de viure quotidia-nament en un lloc concret per tal depotenciar la participació ciutadana (nonomés dels adults, sinó també dels infantsi dels joves) en la pràctica de la planifica-ció urbanística.

Anna Ortiz GuitartDepartament de Geografia


ad didácticaación a Distancia, 2004, 460 p.60105UD01A01)

Los sistemas de información geográficase han ido incorporado a los planes deestudio de muchas licenciaturas univer-sitarias, como Geografía, CienciasAmbientales, etc., hasta el punto queactualmente resulta raro que un estudiantede dichas licenciaturas no pueda o debacursar al menos una asignatura dedicadaa esta materia. En el fondo, es tambiénuna consecuencia natural del hecho quelos contenidos de esta disciplina son cadadía más necesarios para las más variadastareas relacionadas con el conocimiento,la planificación o la gestión territorial o,simplemente, con la investigación en nue-

vos métodos y técnicas en geografía. Elcarácter moderadamente nuevo de estamateria impulsó, hace algunos años, laaparición de un buen número de manua-les que, naturalmente, es necesario reno-var en sucesivas actualizaciones o con nue-vas aportaciones, como es el caso de estenuevo libro del profesor José Miguel San-tos Preciado, de la Universidad Nacionalde Educación a Distancia (UNED), enEspaña.

Naturalmente que existen otros bue-nos manuales de SIG, pero el que el pro-fesor Santos nos ofrece tiene, entre otrasvirtudes, el de la actualidad y el de la com-


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 189

pletitud. En un ámbito de conocimientocon un movimiento casi trepidante resul-ta necesario que un texto contemple tam-bién temas relativamente recientes eimportantes como son, por ejemplo, lasinfraestructuras de datos espaciales. Porotra parte, la completitud, algo que semadura con el tiempo en cualquier dis-ciplina, ha sido abordada por el autor através de una recolección y una selecciónadecuadas, que hace que no se detectenvacíos en aspectos importantes para elsoporte a la actividad docente. La ense-ñanza de los sistemas de informacióngeográfica cuenta, como en tantos otroscasos, con la dificultad adicional de losconocimientos previos de los estudiantes,por lo que un texto con referencias a dis-ciplinas o aspectos circundantes es doble-mente bienvenido. Sin duda, hay que des-tacar aquí que la experiencia del profesorSantos en la UNED le ha permitido teneren mente a alumnos primariamente nopresenciales, con lo que la obra se habeneficiado de una mayor atención a esanecesidad de dar referentes adecuados.Pero esa necesidad no solamente beneficiaa los estudiantes de formación a distan-cia con un texto si cabe más cuidado, sinoque también da a los estudiantes presen-ciales un referente más autónomo, que enno pocas ocasiones les puede venir bien.

Hay que decir, sin embargo, que lacompletitud del texto y sus 460 páginaslo hacen excesivo para abordarlo entera-mente en un único curso de seis o nuevecréditos, lo cual no es una mala noticia,sino que hace que el texto nos ofrezcamateriales adicionales para otras asigna-turas relacionadas.

El libro está organizado en siete capí-tulos, seguidos de la correspondientebibliografía y un glosario de veintepáginas. El primer capítulo presenta lasnociones fundamentales de los SIG: defi-niciones, aplicaciones, componentes bási-cos (sin olvidar el importante factorhumano y corporativo, por desgracia nosiempre atendido) y una breve historia

completada con una perspectiva futura.El segundo capítulo trata de la naturale-za de la información geográfica, que tomarecordando aspectos básicos, pero muyimportantes y a menudo obviados, comoson las tipologías de variables y escalas demedida. Tras esta exposición, se ataca eltema de la representación cartográfica dela información geográfica, que servirá paraenlazar con sus tipologías, su problemá-tica y su encaje en los SIG. En este capí-tulo, se da noticia (lo que no es habitualen textos básicos de SIG) de aspectoscomo la autocorrelación espacial, se insis-te en la necesidad de normalización de lainformación y se muestra cómo se estáencaminando ésta en el contexto inter-nacional. La referencia al muestreo y a lacalidad de los datos son aspectos tambiénde agradecer en un texto destinado a ladocencia, ni que sea para sensibilizar a losfuturos profesionales en aspectos tanimportantes.

En el tercer capítulo se presentan,como es habitual en los manuales de SIG,los modelos y las estructuras de datosgeográficos; en él se exponen al lector losconceptos de ráster y vector y sus estruc-turas, el modelo entidad-relación, los sis-temas gestores de bases de datos, etc. Elcuarto y quinto capítulos profundizan enlos SIG ráster, desde la introducción dedatos (con un breve resumen de telede-tección) hasta las operaciones y losalgoritmos de cálculo (reclasificación,superposición, vecindad, distancias, etc.),destinando una atención especial al casoparticular de los modelos digitales delterreno. Algunos aspectos van más allá delo tratado en otros manuales básicos, abor-dando, por ejemplo, el análisis de difu-sión o diferentes métodos de interpola-ción espacial con objeto de obtener unamatriz ráster. El sexto capítulo, por suparte, profundiza en los SIG vectoriales,también abordando los diferentes méto-dos de introducción de datos (con refe-rencia a los sistemas GPS, etc.), tipos deanálisis (superposición, proximidad, etc.).


DAG 45 001-198 31/5/06 17:00 Página 190

De nuevo, algunos temas más avanzadosson recogidos en el texto, como el análi-sis de redes. El enfoque diferenciado encapítulos destinados a SIG ráster y a SIGvectorial es habitual y ciertamente prác-tico, aunque quien firma esta reseña pre-feriría que se hiciera un tratamientointegrado desde una óptica espacial, dis-tinguiendo en cada caso las especificida-des cuando las haya.

El séptimo y último capítulo exponenumerosas aplicaciones de los SIG bajodiferentes ópticas, como la medioam-biental, el análisis del paisaje, la planifi-cación, el estudio de riesgos naturales, elanálisis de mercados o la localizaciónóptima de actividades y equipamientos.En el capítulo, se introducen también lasbases del análisis a la luz de múltiplesobjetivos y criterios, y se muestran connotable detalle y profundidad bastantesejemplos, lo que ayuda a integrar muchosde los conceptos introducidos en el texto.Estos casos tienen el valor añadido dehaber sido extraídos de trabajos realesconvenientemente reseñados, lo que nosólo les confiere mayor interés, sino quecontribuyen a dar una pincelada al ricopanorama de investigación y aplicacio-nes existentes.

Aparte de estos casos finales, a lo largodel libro van apareciendo ejemplos fre-cuentemente centrados sobre las mismaszonas, lo cual resulta útil desde un puntode vista didáctico. Como es lógico en untexto de la UNED preparado para lalicenciatura de Ciencias Ambientales, hayuna mayor atención a este ámbito en losejemplos, lo cual naturalmente no debehacer creer que el texto no sea adecuadopara la formación de geógrafos, biólogos,etc.

Aunque el libro ya es bastante exten-so, tal vez podría incluirse una mayor rela-ción de páginas web con bases SIG des-cargables o, en su defecto, simplementevisualizables desde un navegador de Inter-net.

Finalmente, no por obvio podemosdejar de subrayar que otro valor de la obraes el hecho de estar escrita en castellano,no porque no consideremos necesario quelos estudiantes lean en otras lenguas, sinopor la omnipresencia de la lengua inglesaen este tipo de manuales. Dicha omni-presencia contribuye a empobrecer elvocabulario profesional por la soluciónfácil de adoptar sistemáticamente la formaanglosajona para toda novedad y no ayudaa enmarcar cada ciencia en la estructuramental y cultural de cada lengua.

El libro se complementa con una guíadidáctica de 53 páginas (código UNED60105GD01A01, sin ISBN) y un cua-derno de prácticas de 167 páginas («Elfuncionamiento del programa MiraMon.Aplicación para la realización de ejer-cicios prácticos de carácter medioam-biental y/o territorial», código UNED60105CP01A01, ISBN 84-362-4822-8),en que los estudiantes disponen de unpautada y abundantemente ilustrada guíaal variado número de actividades que, enel ámbito de los SIG, propone el autor.

En resumen, un completo y actuallibro para la enseñanza de los sistemas deinformación geográfica que, sin duda,merece la atención de docentes y perso-nas interesadas en nuestra disciplina.

Xavier PonsUniversitat Autònoma de Barcelona


Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 - ddd.uab.cat · Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 169-190 RESSENYES Hace...

Documents

Transcript of Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 - ddd.uab.cat · Doc. Anàl. Geogr. 45, 2005 169-190 RESSENYES Hace...