Diumenge 9 d’octubre de 2011 Dominical · L’escola celebra aquest curs el centenari de la seva...

Reportatge El desterrament etern dels Borja Papes enterrats fora del Vaticà. PÀGINES 6 i 7 Reportatge Sagarra i «Lespedres de Girona» Cinquantè aniversari de la mort de l’escriptor. PÀG. 8 i 9 Reportatge Noms i llocs de l’art a Girona Pàg. 11

Dom

inic

al

Diari de Girona

EntrevistaGlòria Villa,28 anys mestra al Joan BrugueraL’escola celebraaquest curs elcentenari de la sevafundació. PÀGINES 2 a 4

Devorador de quilòmetres: Diesel Porsche Panarema, un luxós esportiu de quatre places. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

Diumenge 9d’octubre de 2011

Tres lleis educatives i multiplicitat de can-vis en un sistema educatiu massa subjecteals vaivens de la política, però també l’e-

volució de la pissarra i el guix a la informàti-ca, el reciclatge constant i la capacitat de re-accionar davant l’última situació nova consti-tueixen l’experiència professional de la mes-tra Glòria Villa. El 1983 es va incorporar a l’es-cola Joan Bruguera, de Girona, on ha estat tu-tora, coordinadora de cicle i cap d’estudis; sem-pre a l’aula, perquè –tal com remarca– «m’en-canta el contacte directe amb els nens». Ara,juntament amb altres exprofessors del centre,ha col·laborat en l’organització del centenaridel Bruguera ordenant-ne l’arxiu fotogràfic.

Quina impressió li va fer l’escola Joan Bru-guera el primer cop que hi va entrar i quinúltim record se n’ha emportat?Vaig anar a presentar-me al director, que ales-hores era el Sr. Baseiria, i en obrir-se la portade fusta i tenir al davant aquella escala de mar-bre que portava al primer pis em va fer l’efec-te que entrava en un santuari. Va ser una emo-ció especial pensar que formaria part d’aquellemblemàtic centre. L’últim record va ser el del22 de juny de 2010, comiat del curs, amb totl’alumnat, professorat, pares dels alumnes desisè que marxarien a l’institut, inici d’unes es-perades vacances per als alumnes que es re-flectia en la lluentor dels seus ulls i el fet, pera mi, d’acabar una llarga i feliç etapa de la mevavida professional i iniciar-ne una de nova, tam-bé amb la lluentor de l’emoció als meus ulls.

Des del seu punt de vista, quins valors hau-ria de transmetre la commemoració delcentenari de l’escola Joan Bruguera?Fonamentalment, l’esperit innovador, pro-gressista, educatiu, d’arrelament a la ciutat,d’integració, cohesió social, estimulació i va-loració de l’alumne.

Aquesta va ser la primera escola gironinaa agrupar l'alumnat per nivells i s’ha ca-racteritzat per la renovació pedagògica. Hamantingut el caràcter innovador? Sí, s’hi porta a terme un Pla exeperimental dellengües estrangeres i concretament de l’an-glès, que s’utilitza com a llengua vehicular enàrees com la de plàstica, de pàrvuls a sisè. S’haapostat per les noves tecnologies i totes les au-les tenen pissarres interactives, i crec que lec-tors digitals. Penso que tot això és molt bo per-què com més mitjans tinguis al teu abast mésen podràs fer servir per estimular l’alumne.

Quin fet especialment significatiu desta-caria de la seva estada en el centre? La remodelació de l’edifici, que ha permès re-cuperar la seva façana original. I, pedagògica-ment, el Pla d’Autonomia de Centre.

A causa de la reforma del centre, durant elcurs 2001-2002 es van haver de traslladaral Carme Auguet. Com recorda aquest pe-

ríode? Quan van tornar van haver de con-viure amb obres. Com interfereix una si-tuació com aquesta en la pràctica docent?De gran enrenou previ al trasllat. Fer paquets,marcar taules i cadires, empaquetar materialdivers... Al Carme Huguet vam estar molt bé,vàrem ser molt ben acollits i conviure amb al-tres companys i altres alumnes va ser enriqui-dor per a tots. A la tornada, nou enrenou deposar tot al seu lloc, de conviure amb les fres-ses, amb la pols i les obres, però no va afectargaire la nostra tasca docent. El que és ben certés que el mestre és un «tot terreny» en l’edu-cació, perquè està acostumat a fer de tot.

Vostè ha viscut l'augment d'alumnat nou-vingut a Girona. Com ha incidit aquest fet?Com un fet normal, posant tot el que podíemde la nostra part: atenció individualitzada al’aula, en la manera que millor sabíem i ens erapossible perquè ningú se sentís estrany ni aï-llat, fent col·laborar els alumnes amb els com-panys nouvinguts... Més endavant, van ser demolta ajuda les aules d’acollida.

Creu que els centres educatius disposen

2 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A L’ESQUERRA, GLÒRIA VILLA;A LA DRETA, LA FAÇANA DEL JOAN BRUGUERAAMB UNA PANCARTA COMMEMORATIVA DELCENTENARI (FOTO: ANIOL RESCLOSA).

5 Entrevista«La gent humanitzamassa els gossos»Josep Fernández,educador caní

6 i 7 Reportatge El desterrament eterndels BorjaLa llegenda negra hacondemnat aquests papes aestar enterrats fora del Vaticài les seves restes descansenen una humil església romana.

8 i 9 ReportatgeJosep Maria de Sagarra i«Les pedres de Girona»Es commemora el cinquantèaniversari de la mort del’escriptor, vinculat a Gironai sobretot al Port de la Selva.

11 Noms i llocs de l’art a GironaQuim Corominas

17 MúsicaSi Lennon estigués viuManuel Escrihuela imagina elretorn dels Beatles en el llibre «El sueño ha terminado»

SUMARI

GLÒRIA Villa Mestra al Bruguera 28 anys, 37 de professió

Uns primers anys a l’escola Annexa i després a la Joan Bruguera,fins a jubilar-se, són els contextos educatius on Villa ha construït elseu bagatge com a professional de la docència, per al qual la vacertificar el títol de «Maestra de Primera Enseñanza» obtingut el 1973.

“Per a un país, unbon pressuposten educació hade ser prioritari”

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

9 d’octubre de 2011

dels recursos humans i materials necessa-ris per atendre la diversitat?No tots el que caldrien, però les aules d’acolli-da ja van ser una bona ajuda. Fonalmentalment,faria falta tot un material i hores de dedicació;tot s’ha de suplir amb bona voluntat.

Des de la seva experiència, com valora lanormalització lingüística aplicada a l'esco-la catalana?La valoro molt positivament, els resultats de lesproves de competències i dels informes com elPisa així ho avalen.

¿Què opina de resolucions com la del Tri-bunal Suprem respecte a l'ús del castellàcom a llengua vehicular a l'aula?Crec que les comunitats amb llengua pròpia apart del castellà tenen l’avantatge de conèixeri conviure diàriament amb ambdues, i això ésenriquidor per als alumnes. Vivim en un estatde dret. Les lleis i les decisions dels tribunalss’han d’acceptar o recórrer si és possible. En unestat de dret, és correcte tot el que és legal.

Amb el pas dels anys, com ha evolucionat

la consideració social dels docents?Ha anat evolucionant com la societat, de fetl’escola és un reflex del que trobem al carrer.

Quin ha estat el canvi més substancial enla relació entre mestres i famílies?En els meus primers anys, era un respecte ab-solut cap al mestre. Jo així ho recordo, malgratser llavors molt jove en relació amb els paresdels meus alumnes. Posteriorment, va anar can-viant i jo diria que en certs moments ha fet laimpressió de passar d’un extrem a l’altre. Crecque va ser un gran canvi la participació de lesfamílies en els Consells Escolars i les Associa-cions de pares i mares. Mestres i famílies hemd’estar en diàleg permanent pel bé dels alum-nes però sempre des del respecte mutu, la crí-tica positiva, la col·laboració lleial i el saber es-tar sempre cadascú en el seu lloc.

Està d'acord amb la qualificació d'autoritatpública que el Govern ha donat a la direc-ció de centre? Sí, jo crec que l’educador ha de ser reconegutcom una autoritat perquè en certs moments had’imposar disciplina i mereix un respecte. Ara

és com si tothom es permetés dir de tot sobrel’escola, és com si tothom sabés de tot.

Creu que els diferents departaments d'En-senyament han tingut en compte els do-cents i les necessitats reals de l'educació? Moltes vegades he tingut la impressió que lesdecisions que es prenen dins els despatxos dela Conselleria han tingut poc contacte amb larealitat de les aules i dels docents i les sevesnecessitats. Sovint m’ha donat la impresió queera feina de despatx, però no tocant la realitat.

Què li ha fet arribar a aquesta conclusió? Per exemple, canvis tan sobtats, que si ara si-sena hora o no sisena hora, que si avancem l’i-nici de curs, que si una setmana a la neu... Nopot ser que sigui tan variable i tan poc estable,això no fa bé a ningú, ni als alumnes, ni als pa-res ni a la societat. Penso que no és seriós.

Quants canvis de normativa recorda en laseva vida professional? La LODE, la LOGSE; la LOE... I tot això com-portava maneres de programar diferents: perobjectius, actituds, nivells

La façana modernista de l'escola Joan Bruguera s'erigeix, des defa un segle, com un element arquitectònic significatiu del cen-tre de la ciutat –amb entrada a la Gran Via Jaume I, en un sec-

tor situat entre el Mercadal i la Devesa–. Així ho recorda una pan-carta de grans dimensions dissenyada a partir d’un quadre de l’ar-tista Jordi Serra, penjada a la façana principal de l'edifici per tal defer saber a la ciutadania que, durant tot aquest curs 2011-2012, elcol·legi celebra el centenari de la seva fundació. El centre va entraren funcionament l'1 de setembre de 1911, tres anys després d'haver-se col·locat la primera pedra del nou edifici en un acte institucionalque va coincidir amb la celebració de les Fires de Sant Narcís.

El pedagog Salomó Marquès informa d'aquests fets a 75 anys delgrup escolar de Girona, 1911-1986: aproximació a la història de l'Es-

cola Pública Joan Bruguera, un llibre editat per la mateixa escolaque repassa la història de la primer centre educatiu de les comar-ques de Girona en agrupar l'alumnat en nivells. Per aquest motiu, elcol·legi s'anomenava «Grup Escolar». El llibre explica qüestions comque l'edifici es va construir sobre l'antic baluard de la Santa Creu,obra de l'arquitecte municipal Martí Sureda, i que la seva inaugura-ció –el 17 de setembre de 1911– va ser motiu «de satisfacció i d'or-gull per a la ciutat i per al magisteri gironí». Dels seus primers anysen destaquen aspectes com que en el centre hi funcionava la Nor-mal, on els futurs mestres feien pràctiques –l’Escola Normal de Gi-rona va estar instal·lada aquí fins al curs 1964-1965, quan es va tras-lladar a Emili Grahit–; així com també que el col·legi es va posar enmarxa promovent la col·laboració amb diferents

Reportatge


Fotos:1Professors del GrupEscolar durant elcurs 1924-1925.2Un finestral a lafaçana de l’escolaJoan Bruguera, mos-tra del modernisme. 3Una imatge del patide l’escola, als anysvint.

Joan Bruguera, un segleAquesta escola d’educació infantil i primària de la ciutat de Girona commemora el centenari

de la seva entrada en funcionament, l’1 de setembre de l’any 1911. Al llarg d’aquest curs2011-2012, el centre organitza activitats per recordar i donar a conèixer la seva història.

1

3

2

“El que és

ben cert ésque el mestre

és “un totterreny” enl’educació,perquè estàacostumat ade fer de tot“

“L’educadorha de serreconegutcom unaautoritatperquè en certs

moments had’imposardisciplina imereix unrespecte“

(Continua a la pàgina 4)

(Continua a la pàgina 4)

entitats, en el que Marquès qualifica de «mutualisme»i que tenia com a objectiu acostar l'escola a la societat; que aviat esva implicar en serveis que anaven més enllà de l’ensenyament ele-mental, com ara l’educació d’adults a partir de l'any 1913, l’oberturad’una cantina escolar –un menjador per alimentar els fills de les fa-mílies més necessitades– el 1920 o l’organització de colònies esco-lars i casal d'estiu, entre d’altres.

Al llarg de la seva història, l’escola Joan Bruguera ha patit etapesfosques –les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco–,n’ha gaudit d’altres d’esplendoroses en l’educació catalana com la IIRepública i s’ha anat adaptant a les importants transformacions pro-duïdes en el sistema educatiu. El pas dels anys també ha comportatla necessitat d’ampliar les instal·lacions escolars, de manera que el

curs 1965-1966 van començar els treballs per aixecar un nou pis i encursos anteriors es van fer altres obres per adequar l’edifici. No haestat fins a aquesta última dècada, el curs 2002-2003, que l’adminis-tració no va atendre les reivindicacions de la comunitat educativa delJoan Bruguera i va iniciar unes importants obres de remodelació perrecuperar un edifici ja molt malmès; aquesta actuació va obligar atraslladar mestres i alumnes a un altre centre educatiu de la ciutat, ia començar el curs següent mentre encara s’hi feien alguns treballs.

Ara, amb motiu del centenari, l’actual director del centre, JordiCampeny, afirma en un programa editat per a l’ocasió que «cent anysdesprés volem continuar la tasca d’aquells mestres que van iniciaraquest meravellós projecte, aprenent del passat, per percebre millorel present i encarar millor el futur».


de concreció, per competèn-cies... Massa canvis per a quelcom com l’edu-cació, que hauria de ser molt estable i molt in-dependent dels canvis polítics.

Aquestes variacions polítiques com afectenl'activitat d'un centre educatiu? Moltes vegades no afecten en absolut perquèla feina diària d’acollir els alumnes i motivar-los en el seu aprenentatge no depenen de lesdirectrius polítiques del govern. Altres afectenmolt positivament, com ara quan es van posaren marxa les aules d’acollida o els plans d’ac-tualització dels professors, d’innovació, d’au-tonomia... I altres vegades són desconcertants:la sisena hora que ve i se’n va, la setmana blan-ca exactament igual, avançar l’inici del curs, etc.

Quina opinió li mereixen els últims canvisen el calendari escolar? Crec que són poc madurats i ni tan sols degu-dament consensuats. De vegades serveixen pera enfrontaments i malentesos entre els mem-bres de la comunitat educativa. Dóna imatgede poca seriositat, quan hi ha d’altres qüestionspedagògiques molt més importants a tractar.

Troba justificades les retallades pressu-postàries en l’àmbit educatiu?No, per a un país ha de ser prioritari donar unbon pressupost a educació, al costat de sanitat.

Veuria convenient entrar en una dinàmicade protestes?Potser no perquè tot està molt crispat i cal unamica més de calma. Ara, també cal explicar béles coses, justificar bé els diners i on van, defi-nir què és prioritari.

Ara que ja s’ho mira amb certa distància,com veu el futur de l’educació a Catalunya?Bé, jo sempre sóc optimista. Hi ha hagut moltscanvis, però per a un mestre sempre ha estatprioritari estimular i valorar un nen, i això seràsempre.

Però informes internacionals com Pisa nodeixen el país en massa bona situació...No crec que sigui significatiu, les competènciesbàsiques i el dia a dia van millorant. S’hi hau-rà de posar més, però també teníem unes con-dicions molt precàries al principi i hem anatprogressant.

Fotos:1L’última gran reformade l’edifici, fa propde deu anys, va ferreclamar que lesobres es realitzessinamb l’alumnat foradel centre (tal comes llegeix a les pan-cartes).2El menjador escolar,l’any 1996.3 i 4Dues imatgesrecents del JoanBruguera, amb l’edi-fici ja rehabilitat.

“Moltes

vegadeshe tingut

la impressióque les

decisions quees prenendins els

despatxos dela Conselleria

han tingutpoc contacteamb la realitatde les aulesdels docents

i lesnecessitats“

1

432

(Ve de la pàgina 3)

(Ve de la pàgina 3)

Josep Fernández(Figueres, 1974) téel seu centre caní a

Vilafant, a l’Empordà.Allà trobaran una vinte-na d’animals que abanshavien estat consideratsirrecuperables i quebusquen una famíliaadequada. N’hi ha al-guns que els fa servirper fer teràpia amb per-sones discapacitades.Aquest ensinistrador degossos, que pot ensinis-trar un animal per al ser-vei dels Mossos d’Es-quadra, ajuda moltespersones a poder, sim-plement, fer una passe-jada amb el seu gos perla Devesa de Girona. Endefinitiva, intenta solu-cionar moltes mancan-ces que tenim en educarles nostres mascotes.

La gent, en general,consent massa elsseus animals de com-panyia? Massa. La genthumanitza massa elsgossos. Volen que siguitant un ésser humà, quel’acaben espifiant.

Potser alguns no veuen que un gos és unanimal: n’hi ha que gairebé els posen a tau-la a menjar. Sí. Hi ha gent que els agafa comla seva teràpia. En temps de crisi, t’ajuden a sen-tir-te millor. N’hi ha que els vesteixen, que te-nen un vestit per a cada dia: els seus jerseis. Ino els fan caminar o tocar el terra, perquè, po-brets, es farien mal. D’aquesta manera no se so-cialitzen, no tracten altres gossos. Hi ha Chi-huahua que no toquen mai el terra i no cami-nen gens. Això els impedeix ser gos, que és unanimal que es feia servir per treballar, per sera la platja. Per córrer. Gairebé els tracten comsi fossin un peluix.

Un consell fàcil perquè l’utilizem amb unanimal una mica rebel? (s’ho pensa) No hiha gossos agressius, hi ha persones incons-cients. Cada gos és un món. El més necessariés tenir clar que és un gos. I no intentar trans-formar-lo. Si tu ets una persona agressiva i pro-blemàtica, el teu gos també ho serà. I si ets unapersona tranquil·la que vas a la feina, i mires latele a casa, el teu gos s’adaptarà. En el fons, laimatge que el gos és com el seu amo és certa.Quan faig teràpia amb gossos, parlo molt ambel seu amo. I s’ha de tenir en compte que unateràpia no es fa en dos dies.

Els programes de la tele sobre el tema l’a-juden a la feina, o al contrari? Ens perjudi-quen força. Perquè la gent veu com en 5 mi-nuts se li solucionen els problemes i això no éscert. No hi ha cap vareta màgica. Ens perjudi-quen aquests programes, un exemple: posenun collar de càstig i en dues estrebades s’arre-

gla el comportament de l’animal. Ho fas tu, il’animal fuig de tu perquè no vol que li tornisa fer mal. A més, l’has traumatitzat de per vida,i no podrà veure cap més collar que li posin aldavant.

Quin és l’encàrrec més curiós que ha re-but? Molts. Una vegada, en un fòrum d’Inter-net una parella va parlar del seu gos. L’haviencriat al celobert de casa, i era tan agressiu queli donaven el menjar per la finestra i li tanca-ven la porta corrents. El volien sacrificar. Vaigquedar amb la parella a la Devesa de Girona.Van portar el gos adormit, que els havia costat15 dies poder-lo dur: pensaven que duien gai-rebé un lleó. Els vaig dir que li obrissin les por-tes de la furgoneta, i el gos va córrer, lliure. Aaquell gos li mancava connexió amb els homes.En 5 minuts s’havia calmat. El vaig tenir a casai en 6 mesos vaig trobar una família que l’aco-llís. Li calia una família que estigués per ell, quetreballés a casa i el fes passejar quatre vegadesal dia.

Fa classes d’agility, en què consisteixen? Al’agility, l’animal ha de fer un circuit convingut,en un temps determinat, sense fer cap infrac-ció i passant tots els obstacles. Fer exercici ambel teu gos t’ajuda a estar en connexió amb ell.Es posen de moda especialitats com el frisby,on el teu animal ha de traçat figures, ha de sal-tar-te al damunt.

Un gos es deprimeix com una persona? Sí.Un gos té sentiments. I molta gent, quan l’ani-mal està deprimit, pensa que no el pot tenir.Una embarassada em va dir que no podia te-nir el seu gos, perquè tenia gelosia de la nova

situació. L’animal havia quedat en un segon ter-me.

El secret de la relació amb un gos és la dis-ciplina? El secret és la compenetració. Viureel dia a dia amb el teu animal, com faries ambla teva parella. Sense demanar-li impossibles.Si, per exemple, l’animal et tiba de la corretjaal carrer, la reacció no és donar-li estrebades.Si te’n vas i el deixes, l’animal vindrà cap a tu.Llavors l’has de premiar. Si no hi ha compene-tració, comencen els problemes. Ara, no li hasd’exigir coses que sigui incapaç de fer.

Hi ha races perilloses o són tòpics? Són tò-pics de la tele. No hi ha races perilloses, sinóamos irresponsables. Diuen que els pitbull sónmolt violents. En canvi, si els acostumes de benpetits, es relacionen amb els nens de la casasense cap mena de problema. Jo sempre dicque una raça perillosa és el cocker. Animalscom el yorkshire i les races petites són agres-sives perquè s’han de fer notar. En canvi, elsagafes, els aixeques amb el cap cap enrere i jaels tens guanyats. A un rottweiler no l’hi potsfer perquè pesa 60 quilos.

Tenim alguna raça de moda ara? La gent escompra races perquè estan de moda i desprésveuen que no tot és tan maco com sembla. Elborder-collie, per exemple, és de les races mésintel·ligents. O un jack russell, el gos de l’anuncide la Primitiva. Són molt potents, i no nomésels has de fer cansar físicament, sinó mental-ment. Pensa que avui hi ha joguines per a gos-sos, i fins i tot puzles. El border és un gos quebé d’Escòcia, on feia feines dures. Aquests ani-mals s’han de cansar també de cap.

Entrevista


JOSEP Fernández Educador caní, millora el comportament del gos

Aquest ensinistrador de gossos altempordanès tan aviat ajuda un animal que els especialistes con-sideren que s’ha de sacrificar, com educa un gos del cos dels Mossos d’Esquadra, o ajuda a millo-rar el comportament dels animals que més estimem.

“La gent humanitzamassa els gossos”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“No hi ha

racesperilloses,sinó amosirresponsa-bles. Diuen

que els pitbullsón molt

violents. Encanvi, si els

acostumes deben petits, es

relacionenamb els nens

de la casasense cap

problema (...)Animals comel yorkshire i

les racespetites sónagressives

perquè s’hande fer notar.En canvi, elsagafes, els

aixeques ambel cap enrere i

ja els tensguanyats. Aun rotweillerno li pots ferperquè pesa

60 quilos.“

On hi ha més fe, a Roma o a Jerusalem?Sens dubte a Roma, diu una maliciosadita, perquè allà la perden molts catò-

lics al descobrir amb tristesa la fastuositat i elsluxes que envolten el Vaticà. No obstant això,entre el marasme de riqueses i exuberàncies dela basílica de San Pere, on hi ha enterrats 148dels 263 pontífexs morts, no hi ha lloc per alspapes Borja. Les restes de Calixte III i Alexan-dre VI –estigmatizats per una llegenda negraque han exacerbat novel·les, pel·lícules, sèriestelevisives i fins a videojocs, i que els ha con-demnat a l'oblit oficial de la jerarquia vaticana–compleixen quatre segles de silenciós i discretdester rament en el seu humil mausoleu, ama-gat a l'església romana de Santa Maria de Mont-serrat.

Entrar en aquest sacre lloc que escapa a lesguies i al coneixement general dels romans dela mà del rettore del temple, Mariano Sanz, aju-da a conèixer a fons la rocambolesca històriaper la qual han travessat les restes dels dos pon-tífexs. A la seva mort, Alfonso i Rodrigo de Bor-ja van ser enterrats al Vaticà. Calixte III –l’on-cle– va gaudir d'un elegant mausoleu del qualencara queden restes a la cripta vaticana, men-tre que Alexandre VI –el nebot– va haver deconformar-se amb un enterrament provisionali mai va gaudir del monument que el papa PauIII li volia erigir. No obstant això, les restes mor-tals dels dos «setabenses» més universals vaniniciar un dolorós via crucis amb les obres dedemolició de l'antiga basílica i la construccióde l'actual San Pere.

Segons indica la documentació recopilada al'església romana de Santa Maria de Montserrat,«el 1586, a l'haver de ser destruïda la capella onreposaven [les restes dels dos papes] per la ma-quinària utilitzada per traslladar l'obelisc a laplaça de San Pere des del costat est de la basí-lica, les seves restes van ser exhumades i ente-rrades en un altre lloc de la mateixa basílica.D'aquí, el 1605, gràcies a la cura del curial va-lencià Juan Bautista Vives, van ser col·locats enuna sola tomba al costat de la capella del corde Sixte IV. Però, en ser demolida aquesta, el1610 Vives va obtenir el permís del papa PauV per traslladar, a la seva costa, les restes delsdos papes valencians a Santa Maria de Mont-serrat, església de la Corona de Aragón enRoma».

Obviant el destí metafísic de les seves peca-dores ànimes, el fet cert és que les restes mor-tals de les dues santedats van iniciar un peripleinfernal impropi de la dignitat pontifícia i finsi tot del més bàsic sentit de la humanitat. «A l'es-pera de poder construir-los una sepultura dig-na –explica la documentació de Santa Maria deMontserrat–, els ossos van ser col·locats en unapetita caixa de plom introduïda, al seu torn, enuna altra de fusta amb la inscripció: “Los Güe-sos de dos Papas estan en esta cassetta y sonCalisto i Alejandro VI y eran españoles?”».Aquesta caixa va ser successivament a la sa-gristia, després de l'altar més gran i durant al-gun temps en el despatx del rector». És evidentque als Borja no se'ls estimava molt a Roma.

Gairebé tres-cents anys van haver de trans-córrer perquè, el 1889, l'escultor espanyol Fe-lipe Moratilla reprengués l'obra suspesa vuitanys abans «per falta de recursos econòmics» iconclogués, per fi, el monument funerari dedi-cat als pontífexs espanyols desterrats del Vati-cà. El 21 d'agost d'aquell 1889 es va procedir alreconeixement, trasllat i deposició dels ossospapals al nou mausoleu, ubicat en terra romà,no vaticà. L'acte va comptar amb la presènciad'un delegat del cardenal vicari del papa LleóXIII, del llavors rector de l'església, José Bena-vides, i del capellà Juan Manuel Perea.

UNA TOMBA OBLIDADAQuan es compleixen quatre segles de l'arriba-da dels papes a Santa Maria de Montserrat, es-tar enfront del túmul funerari dels Borja agreu-ja la sensació d'oblit, desterrament i soledat pre-concebuda abans de la visita. Aquí, en la pri-mera capella de la dreta de l'església, reposenels Borja. Ni tan sols presideixen la petita ca-pella, sinó que descansen en la seva paret dre-ta amb veïns com l'escultor català Antoni Solà,el noble Francisco de Paula Mora (fill dels mar-quesos de Lugros) o un tal Bernardino Rocci,cardenal. En el mausoleu papal destaquen dosdiscos on apareixen esculpits en relleu els bus-tos de Calixte III i Alexandre VI. Sota dels seusrelleus (amb trets d'escassa fidelitat històrica)figuren els seus noms i escuts. A dalt, una únic

coixí i una tiara papal –en comptes de dos, què-menys!– rematen la blanca tomba.

L'església només obre en horari de missa(dos oficis al dia, tots dos en espanyol). Si forad'aquest curt espai de temps algú desitja veu-re el mausoleu dels papes valencians, ha de

sol·licitar-ho a la recepció situada en la part pos-terior del temple (Via Giulia, 151) i que el ret-tore en persona ho aprovi perquè obrin ex-pressament l'església. Bé ho sap Franco, con-serge del temple des de fa 27 anys, que recal-ca el motiu principal de les visites a les espo-

BorjaVan dominar Roma i la cristiandat, i van deixar una empremta

inesborrable a la Santa Seu. Però la llegenda negra hacondemnat els papes Borja al desterrament etern. Trets del Vaticà al segle XVII, les seves restes mortals dormen

oblidades en una humil església romana.

TEXT: PACO CERDÀ

1

Fotos:1Mausoleu amb lesrestes dels papesBorja, a l’església deSanta Maria deMontserrat de Roma. 2Façana del mateixtemple, l’EsglésiaNacional Espanyolaa la capital italiana. 3Vista de la capellaon es troba el mau-soleu dels papaBorja. En primerterme, un confessio-nari protegit amb unplàstic per evitar elseu deterioramentamb les obres ques’hi han fet aquestestiu.

El desterramentetern dels


Reportatge

ERRORUNA CONFUSIÓSOLUCIONADA EN ELS NOMS DELS PAPESAL SEPULCREA part del retard detres segles a cons-truir un mausoleu perals papes Borja, amés de la parada devuit anys en els tre-balls de construcciódel sepulcre degut amotius econòmics, ideixant de banda ladiscreció artística ihistòrica de l'obra, amés de tot això, hiva haver un equívocen els noms escul-pits a sota delsmedallons funerarisdels dos papes. Asota del retratd’Alexandre VI apa-reixia el nom deCalixte III, i vicever-sa. Aquest error, queva augmentar la con-fusió, es va solucio-nar en les obres queva finançar laGeneralitatValenciana l'any2000, com recordauna placa molt aprop del mausoleu.

ràdiques tombes borgianes: «Curiositat? No, mésque curiositat desperten morbosità», responFranco amb un mig somriure.

ES EL LLOC MÉS ADEQUAT?És aquest el lloc més adequat per al descansetern de Calixte III i Alexandre VI, els papesque van afrontar la caiguda de Constantinobleen poder dels otomans i el descobriment d'A-mèrica? El rector de Santa Maria de Montserrat–l’Església Nacional d'Espanya a Roma– no hodubta. «Ningú cuidarà la seva memòria –afirmaMariano Sanz– millor que nosaltres. Perquèaixò que Santa Maria de Montserrat és el des-terrament dels papes espanyols és una fraseperiodística, però res més. Jo crec que no ésaixí. Molts papes estan enterrats fora del Vati-cà, com Piadós II, Inocenci III, Lleó XIII», enu-mera el sacerdot.

¿I la possibilitat que els papes tornin a la sevaXàtiva natal, com ha plantejat en un parell d'o-casions l'alcalde de la ciutat, Alfonso Rus, o ala catedral de València? «No dic que aquest nosigui un bon lloc –respon Sanz amb diplomà-

cia vaticana–, però un papa és bisbe de Roma.I on és el bisbe? Doncs, a la seva ciutat. Igualque Joan Pau II, a qui els polonesos adoren ihaguessin volgut tenir enn el seu país, ha estatenterrat al Vaticà. O com don Agustín García-Gasco, que ha volgut enterrar-se en la seva úl-tima seu malgrat no haver nascut a València. Elnormal és això: que a un bisbe l’enterrin a laseva seu. I la seva seu és –recalca el rettore– laseva última seu».

LA LLEGENDA NEGRAQue estiguin en la seva última seu, sí, però dinsdel Vaticà. Això és el que opina, asseguda enla veïna Piazza Farnese, Donatella, romana igran coneixedora de la saga dels Borja. «Coma papes –subratlla– van ser personatges d'unagran talla. I la vida privada era això, privada.Tothom sap on està enterrat Jose María Escri-vá de Balaguer a Roma i, en canvi, els Borgia,no. Si un no sap que estan en aquesta església,no se n'assabentarà ni els veurà mai. És curiósque ara Alexandre VI estigui enterrat a moltpocs metres de l'hostatgeria que regentava Va-

nozza, la dona a la qual més va estimar el papai que li va donar a César i a Lucrecia Borja [amés de a Juan de Borja i Jofré]. Però, segons lameva opinió, les seves restes haurien d'estar alVaticà. A dalt [a la basílica de San Pere] o a lacripta».

Però, perquè les seves restes poguessin en-trar al Vaticà, els Borja haurien d'enderrocar al-guna cosa més infranquejable que l'acoloridaguàrdia suïssa que custòdia San Pere. Hauriend'acabar amb la negra memòria que perviud'ells a la Ciutat Eterna. Per tornar al Vaticà,cosa del tot improbable, els pontífexs de Xàti-va haurien de superar, per exemple, els som-riures que, com el del conserge Marc, esbos-sen les empleades de la llibreria oficial de SantPere i de la botiga dels Museus Vaticans (i d'al-gun sacerdot que espera a la cua) quan, sor-prenentment, responen que no tenen «res», nillibres ni souvenirs, dels papes més mediàticsdel passat.

Abans també haurien de fer callar les riallesde turistes que se senten a l'Apartament Bor-gia, dels Museus Vaticans, quan els guies es re-creen en els aspectes més sensacionalistes delllinatge borgià en unes estances buidades dememòria i amb unes rajoles blanc-i-blaves queremeten inevitablement a la València més pròs-pera del segle XV, capaç d'exportar a dos pa-pes, el Tirant lo Blanch o el comerç marítimmés dinàmic de la Mediterrània.

EN LES NOVETATS DE LES LLIBRERIESSobre els Borja, doncs, al Vaticà impera un ei-xordador silenci oficial amb regust a omertà.Mentrestant, la sorollosa Roma ofereix la visiómés apocalíptica de la saga familiar. A la taulade novetats de la Feltrinelli (una espècie deFnac italiana), es promociona el llibre I Borgia.Storia e segretti (Els Borja. Història i secrets), deMarcello Vannucci, en el qual es descriu als pa-pes valencians com «personatges fascinants isense escrúpols, sempre embolicats en en-ganys, abusos, traïcions, ‘spezzanti’ del perill ihàbils manipuladores». Molt a prop d'aquest as-saig apocalíptic (i a pocs prestatges del pam-flet de Mario Puzo que retrata als Borja com «laprimera família del crim»), l'antologia Duemilaanni di papi, escrita per Roberto Monge, diud’Alexandre VI que «va deixar molt a desitjaren el terreny espiritual i apareix com ambiciós,arrogant, corrupte, mancat d'escrúpols i moral,i indecent».

Amb aquesta visió catastrofista i reduccio-nista del llegat borgià, no estranya la reaccióde l'argentina Sara María Álvarez davant del bal-daquí de San Pere: «Així que els Borgia estanenterrats a l'Església Nacional d'Espanya aRoma? Allí els volen? Doncs per a ells, perquèvan ser els pitjors papes de la història. Que Déuels perdoni!».

2

3


Fa pocs dies es commemorava el cin-quantè aniversari de la mort de Josep Ma-ria de Sagarra. Fou una mort sobtada a

causa de la rapidesa i agressivitat d’un cànceri, d’altra banda, també esdevingué una mortmolt més anònima del que es podia preveu-re, ja que l’escriptor i dramaturg més popularde la primera meitat de segle XX a Catalunyahavia esdevingut una mena de proscrit en elscercles intel·lectuals i polítics del país.

Titllat d’autor destinat exclusivament pelgaudi de les classes populars i d’home pocbel·ligerant amb el règim franquista, Sagarraquedava reclòs en una mena de purgatori delqual encara ara sembla estar habitant. Malgratque hi ha diversos indicis per explicar –no pas

justificar– aquest oblit, sembla raonable esta-blir com a punt de partida d’aquest desdenyla publicació l’any 1932 de la novel·la Vida pri-vada, en la qual Sagarra oferia un retrat punyent de les misèries morals de la burgue-sia barcelonina què provocà un sorollòs es-càndol a causa de sentir-s’hi més d’un reflec-tit en les pàgines de la novel·la. Tot i que Sa-garra no donava noms i cognoms i que fins itot havia afirmat en repetides ocasions que al’hora d’escriure el text es va mesurar, preci-sament, per no generar controvèrsia, els efec-tes presumptament perniciosos de la novel·laesdevingueren una mena de tret de sortida perabonar un menypreu força generalitzat perpart dels integrants de l’alta cultura envers la

vida, pensament i obra de Josep Maria de Sa-garra, menypreu que, com apuntàvem, es vaanar estenent com un mal lleig a mesura quepassaren els anys i es malinterpretessin (deli-beradament) fets com el viatge a Tahití quel’autor va realitzar amb la seva dona en plenaGuerra Civil –d’on sorgí l’excel·lent dietari «Laruta blava»– i postures com les de distanciar-se de certa intel·lectualitat poc afí a les mane-res que tenia Sagarra de concebre art, políticai, sobretot, nació.

«VIDA PRIVADA» A GIRONAAnys abans de la sacsejada provocada per lapublicació de Vida privada, Josep Maria deSagarra visqué una experiència similar localit-

Reportatge

8 DominicalDiumenge 9d’octubre de 2011 Sagarra

i «Les pedres de Girona»

TEXT: CARLES RIBAS

Es commemora el cinquantè aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, autor d’obres com«Vida privada» o «El cafè de la Marina», vinculat a Girona primer per una relació amorosa idesprés per la seva descoberta del cap de Creus i per llargues estades al Port de la Selva.

Fotos:1Josep Maria deSagarra amb ungrup d’amics a laCosta Brava, a ladècada dels anys 30 (Arxiu FamíliaVentalló). 2L’autor assegut entre el repartimentd’un muntage de«El cafè de laMarina». 3Un retrat de JosepMaria de Sagarra.

1

32

zada en terres gironines a pròposit de la pu-blicació, l’any 1928, al setmanari «L’Opinió»d’un capítol anomenat «Les pedres de Girona»que havia de formar part de la novel·la All isalobre, publicada l’any 1929. Aquest relatbreu va causar autèntic malestar en terres gi-ronines (sobretot a Girona ciutat) a causa deles definicions que l’autor usava per caracte-ritzar –entre altres moltes «perles»– les donesgironines, unes dones que «sembla que duenuna bombeta elèctrica en el baix ventre per-què tothom s’adoni que són dones» i que sem-pre van acompanyades d’unes mares que «por-ten la tristesa de totes les alcoves enganxadaal cul», provocant que la ciutat «faci olor decrims silenciosos i violacions amagades, degran parament de cementiri».

Per situar el text i entendre una mica el per-què de tot plegat, cal retrocedir fins a mitjansdels anys deu del segle XX, anys en els qualsJosep Maria de Sagarra coneix a la gironinaMercè Coll i Massaguer, filla d’una gran famí-lia de Girona que posseïa la Banca Coll, pa-renta dels Rubió i Tudurí i noia dotada, a ban-da d’estudis a Anglaterra, de classe, gràcia ioriginalitat. Malgrat la distància que els sepa-rava –Barcelona, París i finalment Berlín– elsdos amants establiren una fructuosa corres-pondència entre els anys 1915 i 1920 –adqui-rida l’any 2005 per la Biblioteca de Catalun-ya– i que finalitzà quan Josep Maria de Saga-rra va tornar de la feina de corresponsal a Ber-lín que realitzava pel diari El Sol decidit a de-manar la mà de la Mercè. El fet, però, potserprovocat pel temor de l’escriptor a perdre lafeina o potser per creure’s finalment encaramassa jove per establir compromisos tan po-tents, és que Sagarra s’ho repensà i va decidirtirar-se enrera. Aquell mateix any 1921, i de lamà del seu (aleshores) amic íntim Josep Pla,Sagarra descobreix meravellat els pobles i lazona del Cap de Creus. Malgrat que Pla l’in-sistí amb les delícies que atorgava Calella dePalafrugell, Sagarra només va tenir ulls pel Portde la Selva, indret en el qual, a partir d’aquellmoment, hi passaria llargues temporades.

INFLUÈNCIA DEL PORT DE LA SELVALa influència del Port de la Selva en l’obra deSagarra –sobretot dels primers anys- esdevécabdal. Obres teatrals com El cafè de la Mari-na (1933), reculls de poemes com els de Can-çons de taverna i oblit (1922) o Cançons derem i de vela (1923) en conformen uns quantsexemples ampliables també a la seva facetad’articulista, tant en l’etapa de «La Publicitat»com del setmanari «Mirador», amb articles com«Port de la Selvaç» o «Les cançons de Port dela Selva», on l’autor ens descriu la geografia ila gent que habita aquell indret com una menade paradís on sentir-s’hi afortunat.

Al llarg d’aquest anys de la dècada dels vint,i de les experiències viscudes tant a Gironaamb Mercè Coll com a Port de la Selva ambels seus veïns, es cou la història d’All i salo-bre, una novel·la que volia ser quelcom ambcara i ulls després de l’intent poc reexit queesdevingué Paulina Buxareu (1919), un menade «pecat de joventut» tal com considerava elmateix autor.

All i Salobre centra el seu eix narratiu en-vers el personatge d’en Quimet, un jove dePort de la Selva, poruc i fill d’una família hu-mil de pescadors, que es debat entre la sevasuposada vocació religiosa i l’amor envers laMari, una jove, bonica i perillosa veïna del po-ble amb aires de grandesa. D’aquesta mane-ra, l’acció de All i Salobre es desenvolupa bà-sicament a partir de les anades i tornades querealitza en Quimet del poble al seminari onestudia a Girona, ubicat –tal com era en rea-litat– a Sant Domènech. Si bé, amb el pas delsanys, la història d’amor i gelosia entre en Qui-met i la Mari ens pot resultar a hores d’araprenyada d’un excés de romanticisme i de tò-pics massa amanits, el cert és que l’obra es-devé una notable radiografia de la vida i mi-sèries dels pescadors del poble, un profundanàlisi que fou fruit de la convivència de l’au-tor amb la gent de la zona tot copsant la sevamanera de concebre el món i la seva formad’expresar-ho.

Pel que fa a Girona, Sagarra conta el dia adia d’en Quimet a la ciutat centrant-lo bàsica-ment en les hores que passa al seminari i a lafonda –situada a la plaça de l’Oli–, on el per-sonatge coneixerà –a banda de la fauna quesol allotjar-s’hi– un company de seminari que

el durà a conèixer la vida més canalla de laciutat tot deambulant per atrotinats bars de laRambla i convidant-lo a gaudir de la seva pri-mera i patètica experiència sexual en un bur-dell del Carrer de la Barca.

Tot comparant la versió original de la defi-nitiva del capítol dedicat a «Les pedres de Gi-rona» (en el qual en Quimet realitza una menade monòleg interior al voltant de la percepcióque té de la ciutat i la seva gent), resulta evi-dent que els estirabots que utilitza Sagarra enla primera versió no vénen massa al cas: si béés cert que l’estada del protagonista a Gironano esdevé agradable pel fet que està estudiantquelcom que no desitja i, de retruc, el mantéallunyat de la Mari –l’objecte del seu desig–,

aquesta càrrega furibunda en-vers la gent i sobretot les noiesde la ciutat no queda justifica-da davant un personatge que,malgrat viure una grisor inte-rior que exterioritza a través dela boira, l’humitat i la tristor quedesprenen els carrers de la ciu-tat, no experimenta cap fracàsamoròs amb cap noia de la ciu-tat.

Així doncs, tot sembla apun-tar que el capítol original de«Les pedres de Girona» fou es-crit en un moment de frustra-ció amorosa de l’autor i que,evidentment, fou publicat sen-se analitzar-ne les conseqüèn-cies. L’any 1928 el capítol surteditat a «L’Opinió», curiosamentmesos després que Josep Ma-ria de Sagarra intentés senseèxit recuperar la relació ambMercè Coll tot al·legant que –ara sí– estava preparat per tirarendavant amb el matrimoni.Aquesta negativa potser va en-cendre l’espurna del text queens ocupa i les conseqüències

que se’n derivaren: Sagarra, davant l’escàndolque va provocar a Girona la publicació del ca-pítol, hagué d’adreçar-se a la societat civil deGirona a través d’una carta al Diario de Ge-rona en la qual es disculpava pel fet d’haver-se malinterpretat les seves paraules i s’afir-mava com un enamorat de la ciutat. La cartade disculpa en qüestió fou llegida pocs diesdesprés en l’assemblea plenària de l’Ajunta-ment, on l’aleshores alcalde, Jaume Bartrina,va proposar que es contestés tot donant-se’nper assabentats i que es fes constar que el des-ig del consistori era que la disculpa fos pu-blicada al setmanari «L’Opinió», en el mateixnúmero de pàgina on va aparèixer el capítold’All i Salobre.

Reportatge


Fotos:4Sagarra acompanyatd’amics i periodistesal Port de la Selva,també als anys 30–a dalt, el tercer perla dreta–. (RevistaCultura). 5Una imatge identifi-cativa de l’autor,fumant.6L’escriptor entreFrancesc Pujolsi Josep Pla.

4

5

6

Ala desembocadura del Tajo, on les cara-vel·les es feien a la mar a la recerca denous móns per descobrir-hi noves terres,

Belém és el record viu de l’edat d’or portu-guesa. Quan Manuel I va pujar al tron el 1495,va poder i saber beneficiar-se de l’expansió im-perial i va bastir nombrosos monuments, quepalesessin la prosperitat de la seva època. Dosdels millors exemples de l’exuberant i exòticestil manuelí (proper al plateresc) són el mo-nestir dels Jeronis i la Torre de Belém. Amb elpas dels segles el Tajo s’ha allunyat d’aquestesconstruccions, però Belém, encara que noméssigui una simple extensió a pocs quilòmetresde Lisboa, curulla de carrers, museus, parcs ijardins, és una terrassa a frec del riu que no espot deixar de visitar. Són molts els mitjans peranar de Lisboa a Belém, com per exemple elnou tramvia 15, que es pren a la plaça Figuei-ra.

MOSTEIRO DOS JERÓNIMOSAmb el tramvia, enllà del Pont 25 d’abril, es pas-sa per davant del Museu Nacional dels Carruatges i pel Palau Cor de Rosa –pel colorde la façana– o de Belém, residència del Pre-sident de l’Estat, construcció del segle XVI. Arri-bem així al Largo dos Jerónimos amb el mo-nestir dels Jeronis –l’orde de Sant Jeroni en vatenir cura fins a la desamortització de 1834–,que et deixa astorat justament perquè la pedrahi és treballada amb filigrana. A la banda oest–ota una ala d’estil neomanuelí, bastida a mit-jans del segle XIX– hi ha el Museu de la mari-na i al mig el Museu Nacional d’arqueologia.

La finor ornamental de la Porta sud, centra-da en la figura d’Enric el Navegant al mig, so-bre l’arcada, deixa extasiat el visitant. Cal en-trar dins i resseguir amb detall el temple i elclaustre, a l’alçada del millor gòtic i renaixe-ment europeus. S’hi entra per la banda de po-nent, a través d’un pòrtic de l’escultor francèsNicolau Cahanterène. Dins el temple, sobtenles altíssimes naus i, encara més, l’aclaparado-ra mostra de pedra tallada, que assoleix el puntàlgid en l’espectacular volta de ventall que co-breix la nau principal. Aquesta impressionantvolta se sosté damunt de primes columnes oc-togonals que s’obren per la part del damunt i,en aquesta forma dita de ventall, creen un es-pai ample i harmònic.

Sembla que l’actual monestir s’alça sobre unaantiga capella construïda a instàncies d’Enric elNavegant el 1460, a fi d’oferir un redós espiri-tual als mariners que partien de Belém a la per-caça de noves rutes. Allí hi va celebrar una vi-gília Vasco de Gama, abans de la seva expedi-ció de 1497 i Manuel I, el 1502, hi començà d’al-çar el temple per commemorar el viatge a lesÍndies del navegant gràcies al «diner del pebre»impost sobre les espècies, l’or i les pedres pre-cioses. S’hi van invertir 50 anys en el seu bas-timent i hi col·laboraren diferents arquitectes(d’aquí la mescla d’estils gòtic, renaixentista imanuelí).

Se surt del temple amb un paradoxal punt

entremig entre l’assossec i la curiositat per sa-ber com serà el claustre o claustres –dos pisosamb arcs i balustrades bellament decorats–, elsquals semblen resultat d’obra de fetilleria, ate-sa la seva veritable meravella arquitectònica. Lagaleria de sota és un devessall de pedra i ri-quesa ornamental –voltes d’arc i columnes tre-ballades amb figures humanes, de plantes, d’a-nimals i d’instruments de navegació–, encaramés admirable des de la de dalt, perquè po-dem adonar-nos que la rica decoració de pilarsi voltes fa de contrapès a la robustesa i pes detota l’estructura. Sembla que és obra de Joãode Castillo i dataria de 1544.

Els visitants es fan una fotografia a la fontdel Lleó, animal heràldic de Sant Jeroni, abansde la visita al refetor –amb rajola de Valènciadel segle XVIII– i a d’altres estances obertes alpúblic.

PADRÀO DOS DESCUBRIMENTOSA la sortida, travessant els jardins de la Plaçade l’Imperi –obra de Salazar, per recuperar lazona entre el riu i el monestir, per a l’exposi-ció de 1940–, ens podem apropar al riu. A me-sura que es fa, hom s’adona de la bestiesa ar-quitectònica que suposa el Centre Cultural deBelém, lleig com una capsa de sabates i, el queés pitjor, capaç d’obturar l’esveltesa de visióvers al monestir i l’ala nova que alberga els mu-seus esmentats.

El Padrão (monument) dos Descubrimentoses va erigir el 1960 per tal de commemorar els500 aniversari de la mort d’Enric el Navegant.Bastit per Salazar, té 52 metres d’altura amb for-ma de caravel·la, amb l’escut de Portugal a amb-

dós costats i l’espasa de la casa reial d’Avis da-munt la porta. Al costat de llevant, a més d’En-ric el Navegant (1394-1460), dempeus, a laproa, amb una caravel·la a la mà, hi són re-presentats Alfons V (1432-81), que patrocinàels primers viatges dels navegants, Pedro Ál-varez Cabral (1467-1520), que descobrí Brasil,Vasco de Gama (1460-1524), que arribà a l’Ín-dia pel sud d’Àfrica, i Magallanes; a l’altra ban-da hi ha Manuel I, Camões i d’altres. A la ban-da nord, una enorme brúixola està dibuixadaal paviment amb forma de mosaics petits.

D’allí es camina fins a la Torre de Belém,bastida per Manuel I entre 1515 i 1521, forçamenys allunyada de la riba que no ara. Va serpunt d’embarcament per als navegants quepartien a descobrir noves rutes (una mena deCap Kennedy), de manera que aquesta joia ar-quitectònica d’arcuació renaixentista d’inspira-ció italiana (aquí s’ha de dir «neomanuelina»)s’ha convertit en el símbol de l’expansió de Por-tugal.

Les pedres exteriors imiten cordams, balconsoberts, miradors, talaies morisques, merlets enforma d’escuts o decorats amb la Creu de l’Or-de de Crist. Hi ha gàrgoles en forma d’animalsi, al pati de la cisterna, una mena de fornículaamb la Verge del Feliç Retorn, que albira el marper protegir els mariners. El saló gòtic de sotala terrassa, antic magatzem d’armes i presó, ésauster; ara bé, les dependències privades de latorre –la sala del governador, per exemple– me-reixen una bona visita pel panorama que desd’allí s’albira: fins al pont suspès o penjant del25 d’abril, a llevant, i, a ponent, fins a la sorti-da del riu.

Reportatge


L’Edat d’Or portuguesaTEXT: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA FOTOGRAFIA: LLUC I LLUÍS BUSQUETS

Belém, una ciutat a la desembocadura del Tajo propera a Lisboa, recorda una època d’esplendor

Fotos:1Façana del MuseuNacionald’Arqueologia.2L’exhuberant decora-ció de la portaladaprincipal 3Visió externa de latorre de Belém. 4El flanc oest delPadrào o Monumentals descubridors.

1

2 3

4

L’estudi de Quim Corominas (Sarrià de Ter,1951) podria ser –servant les distàncies quetothom cregui convenients– l’escenari d’un

conte dels germans Grimm protagonitzat per unartista aclaparat per culpa d’un encàrrec monu-mental –centenars d’escultures de paper quecaldria fer en una sola nit, per exemple– i querep l’ajuda, quan cau abatut per la son, delsHeinzelmännchen, aquella mena de follets al-truistes però passerells (semblants als Browniesescocesos) que aprofiten la foscor i el silencicòmplice de la nit per treure les castanyes delfoc als petits i mitjans empresaris que, pel quesigui, no han fet prou bé el càlcul relatiu a lamà d’obra necessària en funció del compromísassumit. Les primeres clarors del dia («Quan esmostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora»,diria Carles Riba amb la seva veu homèrica) fa-rien visible el miracle de la feina feta en formade revelació exultant: centenars d’escultures depaper emergirien llavors del desordre fruit dela febre constructiva com ídols nounats, amb totel camí per recórrer intacte, titubejants com elcotilèdon d’una planta acabada de germinar,però desafiants com els tentacles d’una ane-mone (que en grec vol dir flor de vent) d’insò-lit cromatisme....

Quim Corominas fa els honors de la presen-tació: són les seves criatures, realitzades ambretalls de tot tipus de paper i cartrons recupe-rats («Jo no compro quasi res: ho aprofito tot»,subratlla amb orgull l’artista), acoblats sense ferservir cola ni altres elements de força estranya,només amb molta paciència i una rara deter-minació que recorda, i molt, a la dels infantsquan juguen oblidant-se del món, entregats alseu exclusiu espai de llibertat, amatents en laseva dèria fins que el temps impertinent –en for-ma de rutina o d’obligació– els obliga a retor-nar a una realitat molt més imperfecta i, enaquest sentit, incapaç de satisfer les seves for-midables expectatives. La inutilitat de l’art és–sosté Corominas– el que fa possible aquestsparèntesis lluminosos.

D’això es tracta: «No em limito a escriure mots,a pintar, a fer dibuixos o a idear Pop-Ups; jo faigllibres, i els faig a la manera de tota la vida. Notinc un ordinador que m’ajudi a il·lustrar, dis-senyar o inventar mecanismes desplegables; no-més em cal un llapis, paper i una bona dosi d’i-maginació». Al seu estudi, al cor del Call gironí–és una mena d’apèndix del pis familiar al ques’arriba a través d’un estret pasadís secret– Co-rominas desplega, servint-se de múltiples for-mats, una aventura creativa que se sol associara un tipus específic de pintura de filiació ex-pressionista abstracta però que, en realitat, ésnomés una versió del litigi obert que l’artistamanté amb la forma i el color: les teles i els bas-tidors poden minimitzar-se a favor dels cossostridimensionals que proliferen en aparent anar-quia volitiva i aquests, al seu temps, poden sersilenciats per les veus que emergeixen com untorrent incotrolable dels centenars de llibres,quaderns, llibretes o papers despistats que, comdèiem, van oblidar els misteriosos Heinzel-männchen després de dur a terme la seva tas-ca monumental...

Hom esperaria, en darrera instància, que Co-rominas fes entrar en escena referents pictòricsque se solen escriure amb majúscules en la his-tòria de l’art recent com ara de Kooning, Kline,Pollock i companyia –o Atsuko Tanaka, una ar-tista que cal redescobrir– però, com és habitualen ell, evita el guió previsible i opta per fer sor-tir a la palestra autors prou coneguts per bi-bliòfils i il·lustradors però massa sovint menys-tinguts pel relat oficial de l’art: Ernest Nister, Ra-fhael Tuck, Lothar Meggendorfer, Kvêta Pa-covska, Bruno Munari, Chuck Murphy, KeithMoseley, Esteve Augarde, Robert Sabuda... i unllarg etcètera que suposa un regal en forma d’ai-re fresc, una alternativa als perfils sempre igualsd’un art que segueix mirant per sobre l’espatllaals intrèpids follets del paper, als dibuixantsd’històries mínimes, als escultors manuals, alsartistes que treballen en llocs que podrien serl’escenari d’un conte dels germans Grimm.

Noms i llocs del’art a Girona


Essència de paperL’aventura creativa de Quim Corominas testimonia el litigi obert de l’artista amb la forma i el color

EudaldCampsCrític d’art

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

Establimentsantics


Banyoles no tenia tradició xocolatera,però l’any 1890 a Dolors Torras se li vaacudir posar una fàbrica de «rajoles» de

xocolata al bell mig de la ciutat, al carrer Ál-varez de Castro. Així es va iniciar com a fabri-cant de xocolates en una època en la qual lamoda era la xocolata negra amb cacao gaire-bé pur, que diuen que donava molta energia.La gent de la ciutat de seguida va acceptar elnou producte i més perquè era fet «a casa». Sor-tosament, el costum de prendre xocolata des-feta tant per esmorzar com per berenar va con-tribuir força a la bona marxa de l’empresa.

De Dolors Torras, que no va tenir descen-dència, la fàbrica va passar a Josep Costa i Sa-guer, que era el cap visible de la família. La fei-na de producció va continuar molt de tempsessent la mateixa, fins que va esclatar la Gue-rra Civil i es va reduir per manca de matèriaprimera, però no va tancar. La casa va col·la-borar amb l’exèrcit republicà enviant mantesals soldats del front i també menjar, entre elqual hi havia, naturalmemt, teules de xocola-ta.

L’any 1939 i els següents de la postguerra esva continuar amb la producció. Les «rajoles» esfeien igual que en els primers temps, però s’hiva afegir un producte nou, el Nitocao, que eracom una mena Colacao, amb una qualitat gai-rebé idèntica.

LA MODERNITZACIÓEntre els anys 1950 i 1960 es va iniciar la mo-dernització de l’empresa a càrrec de la famíliaCosta, que ja aleshores havia passat a mans deCelso Costa i Boschmoner. La maquinària esva posar al dia per poder augmentar la pro-ducció, atès que les vendes ja no solament secircumscrivien a les comarques de Girona, in-closa la capital (majoritàriament en botiguesfamiliars), sinó que ja es passava a fora de laprovíncia.

A causa de tot això, de mica en mica la fà-brica del centre de Banyoles va anar quedantpetita i no van tenir més remei que traslladartot l’equipament als afores de la ciutat, con-cretament a Cornellà del Terri, inaugurant, el1973, una fàbrica que va ser, en aquells anys,la més moderna de tot l’Estat tant en maqui-

nària com per la seva forma de treballar en ca-dena.

Amb tot, la vertiginosa carrera comercial deles marques de la competència, nacionals i es-trangeres, va fer que entre els anys 1980 i 1990l’empresa, comercialment, quedés desfasada iamb una gamma de productes molt antiqua-

da. Això va provocar que l’exportació i la ven-da es limités a Catalunya. Llavors, els Costa lavan vendre a la família Sans, de Mataró, queva elaborar un pla per rellançar la marca Xocolates Torras i situar-la en els primers llocsde la llista d’aquest producte del país. La fà-brica es va modernitzar altra vegada i tambéla imatge de l’empresa, posant-la més al dia,d’acord amb les circumstàncies comercials delpaís.

També a l’any 1992 va entrar a l’empresa Xa-vier Recoder i Sellarés, fent tasques al costatdel propietari, Pere Sans, que li va donar la ge-rència a l’any 2002, la qual ostenta en l’actua-litat. Xocolates Torras ha deixat de ser una pe-tita fabriqueta de teules de xocolata per pas-sar actualment a estar present en 34 països,sent també una de les primeres empreses del’Estat espanyol en la fabricació de la xocola-ta sense sucre.

Xocolates TorrasCornellà del TerriL’empresa va introduir el sector xocolater a la capital del Pla de

l’Estany a finals del segle XIX, però el creixement del negoci vaobligar a treure’l de la ciutat per ampliar les instal·lacions.

Història

Tot va començaren una petita fà-brica de «rajo-les» de xocolataal centre deBanyoles, l’any1890, que vafundar DolorsTorras, qui la vapassar a JosepCosta. Durant laGuerra Civil nova tancar i vaproveir de man-tes i aliments elssoldats del frontrepublicà. A lapostguerra, esva modernitzar iel 1973 va mar-xar del centrede Banyoles perinstal·lar-se aCornellà del Ter -ri. Actualment,és propietat dela família Sans ilíder en la fabri-cació de xoco-lata sense sucre

Origen1890FundadoraDolors TorrasGerent actualXavier Recoder i SellarésTreballadors35ActivitatFabricació deproductes dexocolata

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Ànecs i oques són una deles peces d'aviram més tí-picament europees, però

a Espanya –una cuina no sem-pre rica en ingredients, són des-conegudes, són «exòtiques»–.França, Alemanya, Hongria, elspaïsos escandinaus, fins i tot An-glaterra i Irlanda... n'ofereixenalgunes receptes remarcables,algunes típiques de festa o deNadal. Fins i tot a Algèria esmenja l’ànec, rostit, farcit o alforn amb mandarines o taron-ges, receptes m’imagino d’inpi-ració francesa. El mateix s'escaua Catalunya, on els ànecs, ànetsi patos (Montsià i País Valencià),tiró (Cerdanya), ànneres i àne-des (Mallorca) i oques són benpopulars en algunes comarques:a les comarques de Girona i laCerdanya, al Penedès, a Mallor-ca... En canvi, en algunes zones(Montsià i Baix Ebre, MenorcaPaís Valencià), només és cone-gut el «pato» salvatge (d'albufe-ra, coll-verd, etc.). El filòleg JoanCorominas –a qui admiro tant,per cert, suggereix que la pa-raula «pato» seria genuïnamentcatalana, no pas procedent del'espanyol, sinó d'un possiblesubstrat mossàrab.

L’ànec està molt relacionatamb la meva infància, ja que du-rant la segona quinzena d’octu-bre hi ha la Festa Major de Ban-yoles i de petit anava a passar-hi els dies a casa de la meva àvia.Recordo que a penes podia dor-mir pels crits dels ànecs del co-rral de la pròpia casa i dels veïns,preparats per a ser degustatsamb fruïció per la Festa Major.

També, com a recepta de fama mundial calconsiderar el Canard à l'orange o ànec amb ta-ronja, gairebé segur una recepta originada enla cuina medieval catalana.

Als Països Catalans hi ha algunes races au-tòctones –o naturalitzades– de races d'ànecs ioques. Esmentem, per exemple, l'oca de l'Em-pordà –amb la qual es cuina el magnífic plat de

Festa Major que és l'Oca amb peres–. Es tractad'una oca blanca, que a vegades presenta unamena de «monyo» sobre el cap. És el mateix ti-pus d'oca d'origen medieval que encara es tro-ba, per tradició, al claustre de la catedral deBarcelona. Fóra la mateixa oca que els romanstenien al Capitoli, amb funcions de vigilància,com en algunes cases de pagès, ja que els seus

crits i la seva picada al cul sóntan eficaces com un gos!

A Mallorca hi ha també unaespècie d'ànnera mallorquina,que ara torna a interessar, des-prés d'un temps en què era di-fícil de trobar.

També a l'Empordà, així comal Penedès, hi trobem duesclasses d'ànecs, molt estimats:el «xerraire» i el «mut». En gene-ral és més apreciat l'ànec mut,que és menys greixós. A Cas-telló, aquests ànecs són ano-menats de «cortal» (corral ambespai obert). En ambdues co-marques, respectivament, ésobjecte d'exquisides receptes,com són l'ànec amb naps i l'à-nec amb prunes i pinyons.

Pel que fa als ànecs que s'em-boquen per a la producció defoie gras i d'altres productes,com magrets, pedrers, confits ipernils, les races més utilitza-des –fruit de diversos creua-ments genètics– són la de Bar-berie i la Moulard. L'ànec deBarberie es comercialitza es-pecejat (magrets, cuixes, filets,etc.) i en viu, a punt d'embo-car. Aquest ànec «de Berberia»(nom correcte i tradicional ca-talà) o morisc, reial o crioll ésequivalent al ja esmentat ànecmut del Penedès o de l'Empor-dà, menys gras que el xerrairei per això ara preferit. Un aixa-fament de la tràquea, en efec-te, li impedeix articular els tí-pics «cuac-cuacs» dels ànecs. Elseu origen, malgrat el nom, ésl'Amèrica tropical, però és fre-qüent a Europa i Àfrica. És,doncs, un dels productes d'A-

mèrica –com el tomàquet, les patates, el blat demoro, el gall dindi– que ens oblidem d'inclou-re a les novetats que Colom ens va portar. Unrecord lingüístic: ànec i oca són, respectiva-ment, canard i oie en francès, pato i ganso (ooca) en espanyol, duck i goose en anglès, ana-tra i oca en italià, bata en àrab literari i ouazaen àrab d’Algèria.

L’ànecde festa major

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

ACatalunya es guisen diversos platsamb olives, normalment verdes: la ve-della, el conill, l'ànec. L' ànec amb oli-

ves, concretament, l'he vist fer a l'Empordà ial Vallès, però no és exclusiu de la cuina ca-talana; al Pla de l'estany i a la Selva s'hi fa elpollastre. Aquesta recepta, de forma similar,es fa a França i a Algèria, però adaptada–aquí s’hi posa comí–. Altrament, en la cuinaalgeriana i en la del Marroc es fan servir for-ça les olives, sovint combinades amb carn.

Elaboració– Un cop net l'anec, talleu-lo a trossos. Feu-

lo rostir, prèviament salats, en una cassola alfoc amb el llard. – Si voleu, llenceu aquest llard (per desgrei-xar) i a la mateixa cassola, amb més llard, hifeu un sofregit amb els alls picats i la ceba rat-

llada. – Quan és mig cuit hi afegiu la farina, fent unros; afegiu-hi aigua i els trossos d'ànec. Dei-xeu-ho coure a poc a poc, amb la cassola ta-pada. – Un quart d’hora, aproximadament, abansde treure'l del foc, espinyoleu les olives, es-caldeu-les (per treure'n una mica la fortor) iafegiu-les a la cassola.

Notes– Podeu aromatitzar aquest platillo amb juli-vert, farigola, pebre negre, etc.o, a l’estil al-gerià, amb comí.

Ànec amb olivesLa recepta

Oques i ànecs tenen molta tradició a la cuina catalana i europea, on destaca el «Canard à l’orange»

Ingredients

� 1 ànec mut� llard o oli� 200 grams d'oli-ves (aproximada-

ment) � 1 cullerada defarina� 1 ceba� 2 grans d'all� aigua o brou

AN

IOL R

ES

CLO

SA

És una beguda alcohòlica de baixa gradua-ció molt consumida al País Basc. El seu al-

cohol no procedeix del raïm sinó de la fer-mentació del suc de pomes seleccionades. Za-piain Sagardoa procedeix en un 100 per centde suc de poma fermentat. El seu gas carbònicés natural, no afegit. No conté conservants nisulfits. Pot presentar pòsits o sediments a l'am-polla degut a la seva elaboració absolutament

natural i artesana. Cal mantenir-la en un llocfresc i amb una temperatura de servei no mas-sa freda; es recomana aproximadament 10graus. Molt adequada com aperitiu amb pinxosi «montaditos». Maridatge perfecte amb el ba-callà amb tomata que serveixen a les tasquesdel port pesquer de Guetaria.

Preu aproximat: 2,60 euros. Es recomanaconsumir-la com a màxim durant els deu me-

sos després de la sevaelaboració. L'etiquetaporta data límit de con-sum.

El celler elaborador:Zapiain S.A.T. Està si-tuat a Astigarraga, Gui-púzcoa. Per a més informació: www.sagardo-tegi.eu/sidrerias/zapiain/ i www.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès. Col·leccionisme

El col·lectiu Filatèlia i Numis-màtica de la Societat Gene-ral d’Aigües de Barcelona

(Finusgab) ha aprofitat la seva 44exposició per recordar la font de-dicada a l’arquitecte Antoni Gau-dí i Cornet (Reus 1852 – Barcelo-na 1926) i retre-li, d’aquesta ma-nera, un ben merescut homenat-ge.

L’entitat barcelonina celebra,doncs, més de quaranta anys d’ac-tivitat i en cada edició tria una fontemblemàtica de la ciutat per re-cordar-la i immortalitzar-la a tra-vés de diversos efectes filatèlics,per una banda i una medalla al·lu-siva, per una altra banda. En-guany, i sota el títol de «Pedra, fe-rro, aigua i llum», el tema centralés la font en memòria de l’arqui-tecte, situada al començament del’avinguda que porta el seu nomenfront de la basílica de la Sagra-da Família, i essent un dels signesde distinció un gran medalló debronze incrustat a la pedra, quemostra el perfil gaudià signat l’any1952 per Xavier Robert.

Tant la peça numismàtica comla portada del butlletí, el sobre, elmatasegells i la targeta comme-moratius, afegeixen la caricatura que en «Que-lus» realitzà l’any 1926 i que va ser publicada aLa Vanguardia. Pel que fa al butlletí que s’edi-ta coincidint amb la mostra filatèlica i numis-màtica, diversos socis i col·laboradors tractende temes de col·leccionisme, amb una especialatenció sobre l’aigua. En la present avinentesa,n’ofereixen aquests articles:

«Gaudí i el temple de la Sagrada Família», «ElMeridiano, el Paralelo y el Metro de Barcelona»,«2011, Any Internacional de la Química»; «La fi-latèlia temàtica de l’aigua: l’estalvi domèstic», «Laweb de Finusgab i el seu segon aniversari». Totallò, acompanyat de la preceptiva editorial, for-ça il·lustracions i altres notícies d’interès. L’es-crit titulat «El Meridiano...», desenvolupa al llargde 14 pàgines de dita publicació un estadi por-menoritzat sobre la creació del metre, la trian-gulació del meridià a la Ciutat Comtal, la medi-ció entre Rodes i Barcelona, La Torre de les ho-res i Far de la Barceloneta, el científic FrancescSalvà, el meridià de Greenwich, la resta dels me-ridians, Jorge Juan i Santacilia, la línia equato-rial, l’avinguda Meridiana de Barcelona i el Pa-ral·el. L’estudi té com a base documents filatè-

lics, cartòfils i gravats al·.lusius, que mostren uncop més l’erudició i la recollida de material do-cumental que arriben a assolir aquests aficio-nats. Uns treballs de recerca que vénen a com-plementar els que puguin realitzar els historia-dors diguem-ne no col·leccionistes, i que tot ila seva manca de pretensions i en molts casosde forma anònima, no desmereixen gens nimica la feina dels professionals.

La història d’aquests 44 anys de Finusgab s’es-devé rica i engrescadora. Les 12 primeres ex-posicions tingueren lloc al magatzem del carrerLepant i a la seu central del Passeig Sant Joan;a la 13ena comença el camí dels matasegells imedalles commemoratives, tot dedicant-les comhem dit abans, a les fonts més representativesde la capital catalana, des de Canaletes, fins ala d’enguany la de Gaudí en front de la Sagra-da Família. Els col·leccionistes compten amb lacol·laboració de la seva empresa Aigües de Bar-celona, que els cedí l’any passat els locals de latorre Agbar, i ajuden a la promoció i a les visi-tes al Museu de l’entitat, «on l’aigua viu, on viusl’aigua», situat a la carretera de Sant Boi, a Cor-nellà de Llobregat.

Gaudíi les fonts

XavierRomero

Dos reis, dos dictadors, una república i unaguerra civil. Si n’havia vistes de coses!

Mai s’hagués imaginat que el país canviariatantes vegades de rumb. Però, malgrat tot,la seva feina sempre va ser necessària, ma-nés qui manés. Emili Saguer Olivet va néi-xer el 1865 a Maçanet de Cabrenys i, des-prés de fer els estudis inicials, es va traslla-dar a Barcelona on va matricular-se a la ca-rrera de lleis. Tot seguit es va doctorar endret civil i canònic i, quan només tenia 26anys, el 1891, va aconseguir una plaça denotari a Girona que va mantenir la resta dela seva vida.

Més enllà de les tasques pròpies de la sevaprofessió, Saguer va dedicar una part im-portant del seu temps a estudiar el dret civilcatalà. Cal tenir en compte que el 1889 Ca-talunya s’havia oposat al projecte de CodiCivil espanyol que volia uniformitzar les lleisde tot el territori estatal. El catalanisme vafer una intensa campanya perquè el Princi-pat no perdés el seu dret propi. El notari gi-roní va formar part d’aquest moviment i, fruitd’això, va ingressar a les files de la Unió Ca-talanista. De fet, fou delegat de Maçanet deCabrenys a la famosa reunió de les Bases deManresa celebrada el 1892. Bona prova delseu interès pel dret català són els moltíssimsarticles i assajos que va publicar sobre aques-ta qüestió. El 1895 signava el treball «Situa-ción del derecho catalán ante el Código Ci-vil» i més endavant «Estudios sobre la Codi-ficación del Código del Derecho Civil Cata-lán». Després van venir una infinitat de títolsque abastaven des dels fideïcomisos fins aaspectes de dret agrari. Això el va convertiren un jurista de referència arreu de Cata-lunya. No és estrany, doncs, que després dela caiguda de la dictadura de Primo de Ri-vera el 1930 i mentre es preparaven les elec-cions que desembocarien en la Segona Re-pública, aquest notari fos escollit presidentde la Diputació de Girona.

Val a dir que la seva evolució ideològicaal llarg d’aquells anys va ser radical. Si el1893 des de la Unió Catalanista reclamavaun estat propi per Catalunya integrat dins lamonarquia espanyola, el 1935 va fundar larevista «Cataluña espa-ñola», on defensava launitat de les provínciesespanyoles i la propie-tat privada. Aquest girs’explica, en part, coma reacció a la famosallei de Contractes deConreu impulsada perla Generalitat. Segonsun article de Josep Ma-ria Mas a la Revista deGirona, Emili Saguerva morir el 1941, als 76anys. Des de la sevanotaria havia vist duesmonarquies, una repú-blica, dues dictadures iuna guerra civil.

Emili SaguerOlivet

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Sidra

Zapiain SagardoaGuipúscoa

Tendències


El Mecano troba lloc al calçat més nouAquestes sabates de Fatima Lopes combinen de manera agosarada la

pell més fina amb una peça metàl·lica que recorda el tradicional joc delMecano, amb femelles i cargols i tot. L’altíssim i fi taló es compensa ambuna plataforma que tampoc no queda curta. Són ideals per combinar ambuna bossa hipergran de pell daurada i arrugada.

Es portengrosses ivistoses

Grans i vistoses,les bosses es

portaran com elcomplement més

important del conjunt.Aquest model, deSergei Grinko, ésgran, brillant i amb

dues nanses llargues,i s’ornamenta ambtires del mateix vinildel cos que imitenvistoses plomes

negres.

Per a un dia especialLa firma Manhes & Massun ha creat un

seguit d’ornaments per a les més agosarades,inspirats en la boina basca, el barret brasiler i

el cancan, entre d’altres. Per lluir enesdeveniments molt especials.

Sabates còmodes i rústiquesD’aspecte rústic i rural, aquestes sabatilles de Vans són

un calçat còmode i informal de pell girada de diversoscolors i sola de goma ornamentada amb espart.

Contrastos per al proper 2012L’última desfilada que s’ha pogut veure a París s’ha emmarcat en la

Setmana de la Moda, en la qual s’han vist propostes per a la properatemporada de primavera. La firma Devastee va basar les sevescreacions en el contrast entre els colors blanc i negre, els estampatsdivertits, amb cors i creus somrients, els shorts amb pinces i els vestitscurts d’organzí, semitransparents, combinats amb blondes negres.

És possible que el nom de Kevin Clashno soni a gairebé ningú. Bé, a un gre-mi en particular segur que sí: als molts

fans del «Barri Sèsam» i del gruix de la facto-ria de Jim Henson, sens dubte un dels ins-truments de comunió generacional més efec-tius que s’ha inventat mai. El cas és que Clashés l’home que hi ha al darrera de l’entranya-ble Elmo, és a dir, que li presta la seva veu iés el titellaire que mou els seus fils des de lesseves primeres aparicions al famós xou tele-visiu fins a la seva pel·lícula en solitari, Elmoen el país de los gru-ñones. Clash no eslimita a fer això,també és un presti-giós professional dela matèria que reclu-ta i forma titellairesde tot el món i es de-dica, al mateixtemps, a promoure els valors pedagògics delpersonatge arreu on se’l convida.

De tot plegat en parla Being Elmo: A Pup-peteer's Journey, un curiós documental in-trospectiu que repassa la trajectòria creativade Clash, els seus difícils inicis a Baltimore i,sobretot, la seva singular fama entre els nens,que només el reconeixen quan porta l’Elmoal seu braç.

Així, el documental és un homenatge a latasca educativa de la factoria Henson, peròtambé un reconeixement a les nombrosespersones que hi inverteixen moltíssimes ho-

res i que veuen inhibida la seva identitat perla popularitat d’un titella.

Dirigida per Constanza Marcas, BeingElmo: A Puppeteer's Journey comença aques-ta tardor la seva carrera comercial a diferentspaïsos després de triomfar als festivals de Se-attle i Sundance, on va ser rebuda amb aplau-diments i es va alçar amb el premi especialdel jurat.

A banda del recorregut per la vida de Clashi el seu amor per les marionetes, la cinta tam-bé conversa amb alguns professionals que

han treballat per al «Barri Sèsam» com l’actori director Frank Oz, Rosie O'Donnell, Who-opi Goldberg, Carroll Spinney, Joan Ganz Co-oney, Marty Robinson, Fran Brill i Bill Ba-rretta. Tots ells exposen el punt de vista so-bre aquest fenomen audiovisual i algunesanècdotes prou sucoses: no cal oblidar queOz, per exemple, és un dels titellaires i do-bladors que més anys ha treballat a la facto-ria, fins al punt que sembli un miracle queaquest senyor hagi aconseguit una respecta-ble trajectòria a part com a productor i di-rector de cinema.

GeneracióBarri Sèsam

El documental «Being Elmo: A Puppeteer's Journey» repassala trajectòria creativa de Kevin Clash, l’home que dóna veu

i mou la titella de l’entranyable personatge.

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


ARRIBA LA TARDOR A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: A`MPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES - TRIA I ENGANXA�T - FES-LA VOLAR ARA TU TAMBE´ - NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER A AQUEST 2011: TARONJA LILA VERD GRANA BLAU FOSC BLAU CEL GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Midnight in Paris

Director: Woody Allen.Intèrprets: Owen Wilson,Marion Cotillard.Distribuïdora: Cameo.Durada: 94 minuts.És la pel·lícula més taquille-ra de la filmografia d’Allen ino sorprèn: el cineasta no-vaiorquès hi aconsegueix elperfecte equilibri entre per-sonalitat i universalitat a tra-

vés d’una història de pàtina fantàstica que refle-xiona sobre el fet creatiu i la nostàlgia dels tempspassats. Plena de moments memorables (el gagamb els surrealistes és digne d’Annie Hall), el filmté un dels seus principals actius en la presènciad’Owen Wilson, que s’erigeix, juntament amb elKenneth Branagh de Celebrity, en la millor encar-nació que ha trobat Allen d’ell mateix. P. P.

Harry Potter i les relíquies de la mort II

Director: David Yates.Intèrprets: Daniel Radclif-fe, Ralph Fiennes.Distribuïdora: Warner.Durada: 130 minuts.La seva condició de clímaxfragmentat li resta densitatdramàtica, però no hi hadubte que és el digníssimcomiat d’una saga que,

malgrat desigualtats, ha marcat un abans i un des-prés en el cinema juvenil. La batalla final és, efecti-vament, molt vistosa i s’aconsegueix cloure bonapart de les trames, però el millor acaba essent laradiografia dels personatges principals, que des-emboca en un epíleg molt arriscat i emotiu quetanca el cercle narratiu de la sèrie. P. P.

Rio

Director: Carlos Saldanha.Intèrprets: Jessie Eisen-berg, Anne Hathaway.Distribuïdora: Fox.Durada: 96 minuts.Els autors d’Ice Age firmenaquesta esbojarrada cintaanimada sobre un ocell enperill d’extinció que trobaun exemplar de la seva ma-teixa espècie a Rio de Ja-

neiro, desencadenant una sèrie d’embolics no ne-cessàriament divertits. El problema és el de sem-pre amb les produccions animades de Fox: elsbons moments de comèdia no compensen les de-ficiències del guió, massa esclau de la hipotèticademanda de l’espectador infantil. El millor és lamúsica de John Powell. P. P.

Insidious

Director: James Wan.Intèrprets: Rose Byrne,Patrick Wilson.Distribuïdora: Aurum.Durada: 103 minuts.Els responsables de Saw iSentencia de muerte diri-geixen el seu millor treball,un virtuós i angoixant exer-cici de terror atmosfèric quenomés fa figa en el seu tram

final, delirant fusió entre Poltergeist i The RockyHorror Picture Show que fins i tot provoca algunariallada. El millor, doncs, és quedar-se amb laseva primera hora de metratge, on Wan i el seuguionista Leigh Whannell demostren una notablecapacitat per generar inquietud a partir dels mí-nims elements escènics. P. P.

DVD

L’argumentEl documental és un homenatge a la tasca

educativa de la factoria Henson, però tambéa les persones amagades darrere un titella

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Cometas porel cielo La orejade Van Gogh 2 � Este mundoraro Los Secretos3 � Nothing butthe beat DavidGuetta 4 � PabloAlborán PabloAlborán 5 � 21 Adele

REGNE UNIT

1 � TheAwakeningJames Morrison 2 � VelociraptorKasabian 3 � + EdSheeran4 � 21 Adele5 � NevermindNirvana

ESTATSUNITS

1 � Duets II TonyBennett 2 � Own TheNight LadyAntebellum 3 � 21 Adele 4 � UnbrokenDemi Lovato5 � Tha CarterIV Lil Wayne

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

De ben segur que la idea harondat pel cap dels segui-dors dels Beatles i de més

d’un fan de la música en general:què hagués passat si John Lennonno hagués estat assassinat aquellanit de desembre de 1980? Lennonacabava de publicar el seu disc deretorn després de 5 anys de silen-ci voluntari i rigorós. Double Fan-tasy havia tingut una bona acolli-da per part de la premsa especia-litzada i, evidentment, per part delsseus seguidors. Eren 14 temes (lameitat de Yoko Ono) que havia en-registrat al llarg de l’estiu d’aquellany als estudis Hit Factory de NovaYork sota la producció de JackDouglas. (Just Like) Starting Over,el primer senzill del disc, haviaarribar de manera immediata alsprimers llocs de les llistes anglesesi americanes, i Woman, WatchingThe Wheels i Beautiful Boy confir-maven que John Lennon no haviaperdut els pols a l’hora de com-posar cançons, i iniciava el retornamb un disc madur i reflexiu, a l’al-çada de qualsevol dels seus millorstreballs de l’època post-beatle.

La dissort va voler que un boigde nom Mark David Chapman dis-parés 5 trets sobre John Lennon.Eren les 22.52 hores del dia 8 de desembre de1980, i el mite moria pocs minuts després a lasala d’urgències de l’hospital. Però la històriapodria haver ocorregut d’una altra manera...

Aquest és el punt de partida de la novel·la Elsueño ha terminado de Juan Manuel Escrihue-la (Quarentena Ediciones). Aquella nit de de-sembre, Lennon se’n va adormir esgotat per unllarg dia de treball a l’estudi de gravació. La vidadel músic segueix amb normalitat, amb el seunou disc triomfant a les llistes d’èxits i la represade les relacions amb la resta de membres delsBeatles, amb els que planteja un nou disc deretorn de la banda de cors solitaris més gran dela història de la música i una gira de concertstot seguit, somni impossible de milions de se-guidors dels Beatles a deu anys de la seva se-paració. Tot i que aquesta és la primera novel·ladel barceloní Juan Manuel Excrihuela, l’autorté una llarga trajectòria al món de la crítica i lahistoriografia musical, amb estudis sobre elsmateixos Beatles, David Bowie, T-Rex o els Ea-

gles, entre molts altres. Aquest coneixement ín-tim del món de la música porta Escrihuela adescriure amb cura i detall les (imaginàries) ses-sions de gravació dels nous temes dels Beatleso la reticència de Yoko Ono a obrir un nou ca-pítol a la història del grup, així com d’altres as-pectes que sorgeixen de la veritable històriacom la relació de Mark David Chapman amb elllibre de J.D. Salinger El guardià en el camp desègol.

Evidentment, El sueño ha terminado és unexercici de ficció en un món, el del rock, en elque no són abundoses les obres narratives. Pro-bablement perquè l’atzarosa vida de molts ídolsmusicals tingui més a veure amb la ficció queamb una realitat propera a la majoria de la gent.

Amb molta imaginació, dosis controladesd’intriga i humor i una bona documentació his-tòrica, Juan Manuel Escrihuela ha bastit una his-tòria que es llegeix d’una tirada al voltant d’unsomni que molts haguessin volgut real. Però elssomnis, clar, somnis són.

estigués viuSi Lennon

Juan Manuel Escrihuela imagina el retorn dels Beatles en el llibre «El sueño ha terminado» si Mark David Chapman no

hagués disparat i matat un dels seus integrants més emblemàtics

Novetats

Disc de comiat de R.E.M.

R.E.M. publicarà un nou recopilatori a modus decomiat després d’anunciar la dissolució de labanda, al cap de més de trenta anys de carre-ra. L’àlbum es titularà Part Lies, Part Heart, PartTruth, Part Garbage: 1982–2011 i serà una com-pilació que recollirà des de temes corresponentsals seus inicis fins a cançons inèdites enregis-trades després del seu últim disc, Collapse IntoNow. El recopilatori es publicarà el 15 de no-vembre i tindrà format de disc doble, amb vinttemes en cadascun d’ells.

Nova gira d’Enrique BunburyEnrique Bunbury presentarà el seu nou disc, Li-cenciado Cantinas, en una gira que comença-rà el 12 de gener i s’aturarà a Barcelona el dia21 del mateix mes. Les entrades per als concertsja es poden comprar des de dilluns passat a tra-vés de Ticketmaster. Bunbury ha explicat que elseu proper àlbum és «molt diferent al fet fins araamb Los Santos inocentes, tindrà alguns convi-dats i suposarà una sorpresa per a tots».

Lou Reed i Metallica, «Lulu»

D’aquí a pocs dies, el 31 d’octubre, es podràcomprar el disc fruit de la col·laboració entre LouReed i Metallica, Lulu, un àlbum que inclourà deucançons i tindrà una durada total de 90 minuts.Reed i la banda de heavy van coincidir l’octubrede 2009 al Madison Square Garden, on van ac-tuar junts durant el 25è aniversari del Rock andRoll Hall of Fame –a la imatge–. D’aquella troba-da va sorgir la voluntat de treballar junts en undisc, del qual fa pocs dies van avançar el primersenzill, titulat The View.

Bloc Party busca cantantBloc Party ha prescindit de Kele Okereke justquan estaven preparant el seu quart treball dis-cogràfic. Els problemes al grup van començarquan Okereke va decidir ampliar la seva carre-ra en solitari i gravar en solitari, cosa que va pro-vocar el distanciament entre uns i altres. El de-tonant va ser que la banda assagés sense el seucantant i que comencés a buscar vocalista.

TEXT: RAMON MORENO

Diari de Girona

9 d’octubre de 2011

Dues rodesLa història s’allargaLa Honda CBR 1000 celebra elsseus 20 anys amb una novageneració de la «Fireblade»

La novetatEl més peculiarEs presenta el Mini C, versió més esportiva, dinàmica iatrevida del popular urbà

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Devoradorde quilòmetres

MEl Porsche Panamera, un luxós iesportiu vehicle de quatre places icinc portes (portalada inclosa),

arriba ara amb un motor dièsel de tres li-tres de cilindrada amb el qual la marca as-segura que es poden arribar a recórrer finsa 1.200 quilòmetres amb un només dipò-sit (80 litres). És l'excusa perfecta per dei-xar-se dur per les carreteres revirades igaudir d'un viatge en les millors condi-cions possibles.

El nou Panamera Dièsel es revela comuna berlina de viatge extraordinàriamentmoderada en el seu consum. Aquest

corredor de llarga distància amb gran ca-pacitat d'acceleració uneix el caràcter es-portiu de la família Gran Turisme de Pors-che amb les propietats característiquesd'un dièsel, com l’exemplar economia deconsum o l'extraordinària elasticitat demotor. El nou quatre portes ve a oferir unaltre clàssic exemple del principi PorscheIntelligent Performance que es reflecteixen cada desenvolupament de la marca. ElPanamera Dièèsel equipa un motor V6 de3,0 litres amb 250 CV i canvi Tiptronic Sde vuit velocitats. El vehicle, amb traccióposterior, té una acceleració de 0 a100

km/h en només en 6,8 segons i obté unavelocitat màxima 242 km/h. El més relle-vant, malgrat això, és el seu reduït con-sum mitjà de 6,3 litres per cada 100 qui-lòmetres.

Les qualitats del motor dièsel també fa-ciliten la recuperació de velocitat i permetsuperar pendents sense cap esforç; els 550Nm de parell motor nominal (50 Nm mésque en el Panamera S amb motor V8) ac-tuen al cigonyal entre les 1.750 i les 2.750rpm. En col·laboració amb l'altament efi-cient canvi Tiptronic S de vuit velocitats,aquest desplegament de potència permet

Diari de Girona

Motor


Una autonomiade 1.200

quilòmetres i unconsum mitjà de

6,3 litres són la carta de

presentació delPanamera Dièsel

1Estèticament, la ber-lina de Porsche novaria en la versiódièsel. Només can-vien les inscripcionsde la carrosseria i eltub d’escapament.Amb 4,97 metres delongitud i només1,47 d’alçada és undels grans turismesmés còmodes delmercat.

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes d’octubre són:

al Gran Turisme, per exemple, accelerardels 80 als 120 km/h en 4,5 segons.

Les característiques estètiques del Pana-mera Dièèsel són similars a les del Pana-mera amb motor de gasolina V6; la dife-rència a l'exterior és l'anagrama diésel a lesportes davanteres i en els embellidors delstubs d'escapament, que han estat espe-cialment dissenyatss per a aquest model.

Pel que fa a l’apartat dinàmic de con-ducció i confort en marxa, el nou quatreportes és un autèntic Gran Turisme dePorsche. Munta de sèrie una suspensió d'a-cer, encara que el client pot optar opcio-

nalment per la regulació adaptativa de l'a-mortiment Porsche Active Suspension Ma-nagement (PASM) i per la suspensió pneu-màtica adaptativa amb volum d'aire addi-cional. Gràcies a aquesta s'aconsegueixuna expansió encara més gran de les ca-racterístiques del tren de rodatge amb unnivell de confort encara més elevat, d'unabanda, i unes qualitats dinàmiques molt es-portives, de l’altra.

Desenvolupat com un vehicle de qua-tre places, aquest Gran Turisme demostratenir també una personalitat pròpia en elseu dissey interior i ofereix un confort fet

a mida per a cadascundels seus ocupants.Malgrat la seva si-lueta plana iallargada, elPanameraDièsel, ambels seus 4,97metres de lon-gitud i només142 centímetresd'altura, és tot unreferent en la sevaclasse en termes de comoditat. DdG

PORSCHEPANAREMA

D I È S E L

Motor


Diari de Girona

Aterra la novaFireblade

La superesportivad'Honda, que

compleix 20 anys,està previst que arribials concessionaris el

mes de novembre

Honda acaba depresentar ofi-cialment la

nova CBR 1000 RR Fi-reblade 2012, en un anymolt especial per a la mar-ca de l’ala, ja que es com-pleixen 20 anys del llan-çament de la CBR 900RR (1991). La novamàquina va presen-ta-se en paral·lel endues cites mundialistes: les 24 Horesde Le Mans, del Campionat del Món de Re-sistència; i l’onzena carrera del Campionatdel Món de Superbikes a Imola, Itàlia. Elsencarregats de mostrar la nova motocicle-ta van ser John McGuiness, pilot del’Honda TT Legends Team, i Jonathan Rea,pilot del Castrol Honda Team de Superbi-kes.

Sota el concepte global d’evolució, l'e-quip de desenvolupament de la CBR 1000RR 2012 va concentrar els seus esforços perpotenciar encara més la diversió de con-ducció. En particular, s'hi han incorporatnoves rodes i uns sistemes de suspensiódavantera i posterior evolucionats peraconseguir millorar encara més la maneja-

bilitat, tracció i fre-nada. El sistema Ba-

lanceRear Cushion, al darrere, és unaprimícia mundial en una motocicleta de sè-rie. L'equip també va crear un nou estil, en-cara més agressiu, per expressar millor l’es-portivitat i velocitat de la nova CBR1000RR.A més, el ja complet tauler de control in-corpora funcions addicionals per facilitarl’ús de la moto, ajudant al seu pilot a treu-re el màxim partit a la més excitant Hon-da: La CBR1000RR Fireblade 20è aniversa-ri.

Com era d'esperar la nova CBR 1000 RR2012 arriba amb una pila de novetats. Es-tèticament hi destaca el nou frontal, care-nat i part del darrere, que ofereixen unaaparença dinàmica i agressiva a la nova Fi-reblade.

Per primera vegada en una motocicletaproduïda en sèrie, la CBR 1000 RR equipauna nova suspensió posterior que utilitzaun disseny de doble cambra per asseguraruna resposta més suau i eficaç. La CBR1000 RR 2012 també munta una forquillatelescòpica invertida de 43mm amb la tec-nologia Showa BPF (Big Piston) al davant,que ofereix un amortiment millorat, aug-menta el grip de la roda davantera i acon-segueix una millor estabilitat en la frena-da.

Els nous reglatges en la injecció del mo-tor de 999cc i 4 cilindres en línia aconse-gueixen més suavitat i facilitat d'ús, sobre-tot en petites obertures de gas. D'altra ban-da, les rodes d'aliatge d'alumini de 12 ra-dis aconsegueixen un augment derigidesaper treballar conjuntament amb les sus-

pensions i mi-llorar la conduc-ció. Finalment, la

nova CBR1 000 RRFireblade equipa un

tauler d'instrumentsLCD multifunció amb cro-

nòmetre volta a volta, indica-dor de marxa engranada, a més de tacò-metre amb quatre formes diferents de fun-cionament.

Nou 700 cc de baix consumHonda ha desenvolupat un nou motor pera motocicletes de mitjana cilindrada queofereix com a principal característica unconsum reduït. En concret, es tracta d'unpropulsor de quatre temps i de dos cilin-dres en línia, amb una cilindrada de 700 cci refrigeració líquida. El bloc s'estrenarà enel model Integra, derivat del concepte NewMid, que es va presentar el 2010. Segonsles dades de l'empresa, aquest motor situael consum de carburant en 27 quilòmetresrecorreguts amb cada litre, fet que suposauna reducció del 40% aproximadament enrelació amb altres competidors de la ma-teixa categoria. DdG

.

Daewoo Lanos 1.4 AA. DA. CC Any 02 2.550 €Fiat Stilo 1.6 16v. AA. DA. CC. ABS. Any 04 4.300 €Opel Astra 1.6 AA. DA. CC. ABS. Any 02 2.800 €Peugeot 206 XR 1.4 AA. DA. CC. Any 00 2.400 €Peugeot 206 XS 1.4 AA. DA. CC. ABS. Any 03 3.900 €Seat Ibiza 1.4 MPI. Clima. DA. CC. Any 02 2.800 €Suzuki Swift 1.3 AA. DA. CC. Any 01 2.300 €Citroën C3 1.4 HDI. AA. DA. CC. Any 07 6.800 €Seat Ibiza TDI Clima. DA. CC. ABS. Any 01 3.900 €Seat León TDI 110. Clima DA. CC. ABS. Any 01 4.300 €

Skoda Felicia 1.9 Diesel. AA. DA. CC. Any 00 1.800 €Honda HRV 1.6 16v. AA. DA. CC. ABS. Any 03 6.000 €Jep Grand Cherokee 4.0 AA. DA. CC. Any 96 2.900 €Lada Niva 1.7 Any 95 1.600 €Nissan Pick-up AA. DA. CC. Any 98 5.500 €Citröen Berlingo 1.9 D. DA. CC. Any 98 2.800 €Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA. CC. ABS Any 07 6.800 € Suzuki Samurai 1.9 TD. DA. Any 00 4.200 €Citroën Saxo 1.1i Any 99 1.500 €Citroën AX 1.4D Any 92 1.200 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès - Santa Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

CBR1000

Honda

Mini vol seguir creixent per conver-tir-se en una marca amb una gam-ma en la qual els usuaris tinguin un

ampli ventall de possibilitats. L'arribada delMini Cupè, un biplaça molt original, ve areforçar la marca del grup BMW. El MiniCupè és el primer model de la marca ambun disseny en tres volums. El cridaner sos-tre que descansa sobre la superfície envi-driada del Mini Cupè té de sèrie un colorque contrasta amb la resta de la carrosse-ria. Opcionalment pot estar proveït de lesfranges Sport Stripes d'acabat innovador.

El Cupè entusiasma per la seva extraor-dinària agilitat i les millors prestacions detots els models de la marca. La selecciódels motors, el reglatge del xassís, el re-partiment del pes i les qualitats aerodinà-miques apunten cap a un nivell de rendi-ment més elevat. A més, les seves formesexteriors i interiors recalquen la seva qua-litat de cotxe biplaça amb un caràcter pro-pi. Gràcies a la portalada del seu maleterque s'obre en gran angle, al seu espaiósmaleter (capacitat de 280 litres) i a l'ober-tura entre l'habitacle i el maleter, que per-met transportar objectes llargs o més vo-luminosos, el nou Mini és un cotxe versà-til i apropiat per a un ús diari, ja que per-met transportar prou equipatge per sortirde viatge o anar a comprar.

El Cupè s'ofereix amb els motors debenzina i dièsel més potents de la marca.Està disponible des de 21.600 euros. Hi hatres motors de benzina amb 122, 184 i 211CV (versions Cooper, Cooper S i John Co-oper Works) i un Dièèsel de 143 CV (Co-

oper SD).

En lloc de la caixa de canvis manual desis marxes de sèrie, és pot optar per unacaixa automàtica de sis marxes per als mo-dels Mini Cooper Cupè, Mini Cooper SCupè i Mini Cooper SD Cupè.

Mini assegura que amb el xassís delCupè les sensacions semblants a les quees tenen quan es pilota un kart gràcies alseu reglatge especial. Opcionalment es potoptar per un xassís esportiu, amb suspen-sió més dura i amb barres estabilitzadoresde més diàmetre. Si el client ho prefereix,pot optar per un xassís de caràcterextremadament es-portiu, reco-rrent a laversióde

competició de John CooperWorks.

L'equipament de seguretat delMini Cupè de sèrie inclou, entred'altres, coixins de seguretat frontalsi coixins de seguretat laterals per prote-gir la zona toràcica i el cap, que estan mun-tats als laterals exteriors dels suports delsseients. A més, aquest model està equipatamb cinturons de seguretat automàtics detres punts d'ancoratge amb limitadors deforça. DdG

Motor


Diari de Girona

114.800

AUTO GIRONACtra. Nacional II, 16-17

Tel. 972 23 39 4017458 FORNELLS DE LA SELVA

El Mini més atractiuLa marca Mini

llança el seu modelmés exclusiu, un

biplaça espectacularque reforça la

gamma

MINIcupè

GAMMA

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2008

Opel Astra EnjoyGasolina o dièselAny 2010

Citroën BerlingoPeugeot Partner dièselDiverses unitatsAny 2007/08

Toyota Aygo1.0 gasolinaAny 2006

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2007

Kia Carens2.0 CRDIAny 2005

BMW Sèrie 11.8 gasolinaAny 2002

Renault KangooFurgó 1.5 dciAny 2008

Renault Grand Espace2.0 DCiTech runAny 2008

Opel Agila Cosmo 1.3 CDTI - 5 portesAny 2006

Toyota Corolla1.6 gasolina - 3 portesAny 2004

Crysler 3003.0Full equipAny 2009

Seat Leon1.9 TDiAny 2007

Volkswagen Polo5 portes1.4 TdiAny 2008

Opel Zafira Enjoy1.7 CDTIAny 2010

Opel CorsaGasolina o dièselDiversos modelsAny 2010

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

22 PublicitatDiumenge 9d’octubre de 2011

Publicitat 23 Diumenge 9

d’octubre de 2011

Diumenge 9 d’octubre de 2011 Dominical · L’escola celebra aquest curs el centenari de la seva...

Documents

Transcript of Diumenge 9 d’octubre de 2011 Dominical · L’escola celebra aquest curs el centenari de la seva...