Diumenge 10 d’abril de 2011 Dominical · dicar una coral a la demarcació, explica Gra-ciela...

Entrevista Lluís Armengol «Sóc partidari d’arribar a un bon acord abans de tenir un mal plet». PÀGI NA 5 Re portatge El refugi deFranco Obren al públic dependències del pazo de Meirás PÀ GINES 8 i 9 Reportatge Terminals sense terminacions PÀ GINA 10

MisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

Dom

inic

alDiumenge 10d’abril de 2011

Diari de Girona

ReportatgeGirona canta gospelLes comarques gironines viuen un esclatd’aficionats a aquest estil musical amb arrelsreligioses i originari dels EUA. PÀGINES 2, 3 i 4

Gironins al mónLa terra de les oportunitatsNascut a Sant Joan les Fonts fa34 anys, Joan Feu viu i treballa alcor de Silicon Valley, a Califòrnia.PÀGINES 6 i 7

Primera classe a la ciutat: El compacte Audi A1 es posiciona per luxe i tecnologia. PÀGINES 18 I 19�SUPLEMENT

És una moda, el gospel? «No, és la força dela música allò que li agrada a la gent». Eldirector musical del Cor Gospel Girona,

Alberto Salomone (Buenos Aires, 1955), ad-metent que és un estil que «agrada molt», de-fensa que l’expressió associada (el cant com asentiment, la sensació de llibertat, l’energia quees transmet, el moviment corporal, una posa-da en escena espectacular...) és una de les clausque expliquen la creixent popularitat del gos-pel a la demarcació. El Cor Gospel Girona com-pleix dimarts sis anys d’existència. La seva pro-fessora de tècnica vocal, Graciela Menzano(Quilmes, Buenos Aires, 1960), comenta quesovintegen els casos de persones que diuen«m’agrada l’estil, i m’agradaria cantar-lo». La co-ral ara està formada per 42 persones, amb unamitjana d’edat al voltant dels 35 anys, proce-dents de diferents municipis gironins. La for-mació està gestionada per l’associació Kérig-ma, que vol dir «proclamació de l’Evangeli».

El desenvolupament del gospel a Catalunya,segurament el territori de l’Estat on hi ha mésdensitat de formacions, és a partir de 2000, ambels primers directors que formaven corals. L’o-rigen de la gironina va ser la gira de l’homòni-ma nordamericana Central Church GospelChoir (Charlotte, a l’estat de Carolina del Nord)per Banyoles (Auditori), Girona (Fontajau) iBlanes (el fins ara poliesportiu), l’octubre de2004, promoguda per la Plataforma Gospel isLife. Aquesta, que va sorgir de l’església evan-gèlica Fe, Esperança i Amor, partia de l’objec-tiu de mostrar un model de gospel allunyat delscànons comercials i, alhora, ser un impuls ra-dicar una coral a la demarcació, explica Gra-ciela Menzano. En aquests concerts, tal com re-corda el director musical, es va passar un qües-tionari als assistents i, entre les preguntes, s’in-

terrogava sobre si els agradaria formar part d’u-na coral. Unes 300 persones van mostrar la dis-ponibilitat i van ser convocades a un càsting,que es va desenvolupar entre el desembre de2004 i el gener de 2005 a Salt i Blanes.

Menzano recorda que el perfil d’aspirants vaser molt variat, amb persones amb experiènciao sense, o, des del primer moment, amb apti-tuds. La docent posa l’exemple de l’ara vice-presidenta de l’associació, Judit Ripoll (Cassàde la Selva, 1981), com a persona que va res-pondre a la crida, i que ha tingut continuitat.No van ser acceptats adolescents perquè lescordes vocals encara estan en desenvolupa-ment. «És una gran responsabilitat», aclareix Sa-lomone. L’edat mínima va quedar fixada en els16 anys i sense una restricció per a les perso-nes de més edat. La primera selecció va ser d’u-na cinquantena de persones. El primer assaiges va realitzar el 12 d’abril de 2005, data queconsideren que és el naixement de la coral.

Els primers anys, fins el 2008, va funcionar,assajant al local de l’església evangèlica Fe, Es-perança i Amor del Passeig dels Països Cata-lans de Salt, com a «grups d’amics» (en parau-les del director musical) i atenent les primerespeticions per actuar. Graciela Menzano expli-ca que, en els primers assajos, es va començar,progressivament, amb la tècnica vocal abansque la direcció musical agafés més protago-nisme. El procés d’adequació de la coral va sermolt ràpid i, pocs mesos després van realitzarun assaig obert a Sant Narcís (setembre de2005). L’actuació inaugural, assenyala el presi-dent de l’associació, Xavier Cáceres (Barcelo-na, 1966), va ser el 21 de gener de 2006 a l’es-glésia de Sant Domènec. Implicava ja tenir unrepertori. Després, van arribar les actuacions,com a teloners, de la gira Gospel en viu a Fon-

2 DominicalDiumenge 10d’abril de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, UN ASSAIG DEL CORGOSPEL GIRONA (FOTO: ANIOL RESCLOSA); ABAIX, JOAN FEU PASSEJANT EL SEU GOS ASOL, A HALF MOON BAY (CALIFÒRNIA).

10 d’abril de 2011

5 EntrevistaLluís ArmengolAdvocat d’Olot, continua enactiu als seus 93 anys i defensauna justícia indepententper a tots els ciutadans.

6 i 7 Gironins al mónLa terra deles oportunitatsJoan Feu era un traductor de 23anys quan va marxar a viure aCalifòrnia; avui, als 34, treballaen empreses d’alta tecnologia.

8 i 9 ReportatgeEl refugi de FrancoAlgunes dependències del pazode Meirás, on el dictadorestiuejava, han estat obertesal públic per decisió judicial.

10 ReportatgeTerminals senseterminacionsLes empreses tecnològiquess’esforcen per aconseguir quecap ciutadà pugui viure aliè alsordinadors, telèfons i «tablets»

11 Noms i llocs de l’artRoser Oliveras

SUMARI

Girona canta

gospelLes comarques gironines viuen un esclat d’aficionats a aquestestil musical amb arrels religoses i originari dels Estats Units

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS I MOLLERA

FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA/MARC MARTÍ/DdG

1

2

3

Reportatge


Fotos:Sobre aquesteslínies, dos momentsdels exercicis derelaxació i massat-ges en un assaig deCor Gospel Girona.1Les corals gospelreuneixen diferentsgeneracions atretsper aquest estilmusical que va sor-gir de les esglésiesafroamericanes en elsegle XVIII.2Les mans serveixenper portar el ritme deles cançons. 3Un assaig, on lesdiferents parts s’en-llacen sense gairebédescans, comportaque els membres sesituin en diferentsllocs del local. En lafoto, Alberto Salo -mone dirigint el cor ala sala d’actes delCentre Cívic del PontMajor. 4Actuació de GospelGirona a l’EsglésiaBaptista de Girona elpassat desembre.5En els breus tempsd’aturada de l’as-saig, beure te dementa facilitat man-tenir en bon estat lescordes vocals.6Una partitura, com asuport de Salomoneexercint de director.7Karolien Greenacredirigint un assaig deGospelians al CentreCívic Ter de Girona.8La directora, raonantun exercici de ritmea la sala d’actes.

tajau (davant de 4.000 espectadors) i Gran Pa-lace de Lloret de Mar (1.200). Alberto Salo-mone comenta que, com que alguns membresde la coral són evangèlics, han actuat en di-verses esglésies d’aquesta branca del cristia-nisme. A tall d’exemple, dues vegades a l’anyactuen a l’Església Baptista del carrer Juli Ga-rreta de Girona. Coral Gospel Girona ha ac-tuat, a més, en municipis gironins (Blanes,Olot, Celrà, Anglès...) i també de la demarca-ció de Barcelona (La Llagosta, Terrassa...).

Hi ha dues etapes prou diferenciades. Finsal 2008, amb un projecte que començava a ro-dar, i a partir de 2009, coincidint amb la cons-titució com a entitat que, com a exemple defuncions, atorga la cobertura legal. Entre d’al-tres canvis, assagen, des d’aleshores, al Cen-tre Cívic del Pont Major els dijous de dos quartsde nou del vespre a les deu de la nit. A més,els dimarts, rotatòriament, hi ha assajos nomésper a homes, dones, solistes i caps de corda alCentre Cívic de Pedret. Els caps de corda, acla-reix Judit Ripoll, «són quatre persones que aju-den al director a formar les veus (sopranos,contrals, baixos i tenors) i solucionen els seusdubtes en comptes d’anar directament al di-rector». Així, els caps de corda, que resolen laimpossibilitat del director de controlar totes lesveus del cor, formen la comissió musical i tre-ballen frec a frec amb el director esdevenintun enllaç amb la resta de components. En elsconcerts, es col.loquen «estratègicament» a l’es-cenari barrejats amb la resta de cantaires, re-corda la vicepresidenta de l’associació.

Els components de la coral han anat varianta través del temps. Xavier Cáceres, per expli-car-ho, posa el símil d’un organisme viu, en elsentit que «hi ha gent que entra i d’altres quesurten». Una de les variables base és la «moti-

vació»: «Hi ha gent que l’apassiona i la seva per-manència és, temporalment, més llarga», rao-na. El director musical afegeix que, a causa deles obligacions laborals o familiars, s’ha de ser«tolerant i elàstic» amb els horaris d’assaig. «Sies vulguès que la coral sonés molt i molt bé,hauríem de coincidir tots en els assajos perquèens hem d’escoltar», argumenta. Tanmateix, Al-berto Salomone insisteix, deixant de banda lesaptituds personals (per exemple, hi ha perso-nes que aprenen més ràpid que d’altres), enl’«actitud» i «compromís» dels cantaires, que espot verificar en nombrosos detalls. Gairebésempre s’han mogut en l’interval d’entre 40 i 50membres encara que, als assajos, el nombre departicipants és variable pels abans esmentatscompromisos professionals i familiars. El di-rector voldria arribar als 60 components peraconseguir «un so més ampli», suma de les di-verses veus. I també un «grup base», d’entre 16i 20 persones, que pugués cantar en llocs pe-tits i treballar peces més elaborades.

El director deixa clar que el gospel «necessi-ta» tres elements: el cor, el/la solista i el públic.«És la interrelació que es dóna dins les esglé-sies», explica, en una continuitat en què el so-lista «dirigeix» i el cor, i alhora, el públic, acti-vament, «contesta». Salomone recorda, enaquest punt, que es «canta a Déu».

TROBAR ELS INTEGRANTSEl càsting és el procediment per buscar mésmembres. El darrer es va fer a finals de 2010 envista a les actuacions previstes a partir de maig.El mètode d’anunci és a través de cartells enllocs amb molta concurrència de públic, on elscantaires potencials poden conéixer la convo-catòria. En ser una coral que és coneguda, Cá-ceres també cita el cas de (Continua a la pàgina 4)

4

5 6Gospelians,una coral des

d’una òptica laica

Gospelians neix el 2006 fruit d’un ta-ller a La Mirona de Salt. El primerconcert el van fer a Mataró l’any se-

güent. La sortida de la Xarxa de Gospel elsva portar a convertir el Centre Cívic Ter deGirona en la seu. Hi assagen els dilluns,de les nou a les onze de la nit. La nova jun-ta, que va entrar al novembre de 2009 ipresidida per Iván Carrasco (Sabadell,1976), ha iniciat nova etapa. En un any, 14actuacions, explica Antoni Sánchez (Fi-gueres, 1951), responsable de contracta-ció. Són 42 cantaires. L’inici de la sudafri-cana Karolien Greenacre (1982) com a di-rectora artística coincideix amb un càstingque ja ha interessat a més d’una vintenade persones. Amb català perfecte, divulgaque és només una «mica de filtre». «Són gentque vol cantar, tenen molta il.lusió», rebla.La coral ha arribat a tenir una seixantenade membres, cita Mónica Martín (Verges,1982), la secretària. Gospelians separa elgospel de la religió. Consideren, diu el pre-sident, que són més «cants espirituals quecantaven els esclaus» que no pas «alaban-ces a Déu». El repertori és en anglès i su-bratllen que són «intèrprets», parla GasparCastellà (Sant Carles de la Ràpita, 1983),responsable dels recursos de comunica-ció. «La melodia, l’harmonia, el ritme» sónles claus que Greenacre considera com aelements d’atracció del gospel./J.B.M.

7

8

trucades que reben de perso-nes interessades en cantar. «Quan en tenim unadesena, convoquem un càsting». Un dels escullsque s’albira, amb l’entrada de nous compo-nents, és la presència de diferents nivells. JuditRipoll, a fi d’explicar-ho, comenta que, en co-mençar, es demanava el nivell bàsic. Però, ara,la coral ha anat evolucionant i els cantaires ques’incorporen han d’adequar-se al nivell. «Coma conductor dels assajos, haig de fer equilibris»,afegeix el director musical.

RELAXACIÓ I CURA DE LA VEUGraciela Menzano narra que, als assajos, un delsaspectes bàsics és «ser curosos amb les cordesvocals», cosa que també implica treballar co-rrectament la respiració. Entre d’altres, la utilit-zació de l’aire des del diafragma amb l’objec-tiu de no carregar les cordes vocals. És, resu-mint, «donar pautes a mesura que ens anem es-coltant». Forma part de l’educació de la veu. «Ésuna responsabilitat perquè pots arruinar unescordes vocals», insisteix Alberto Salomone. Du-rant una sessió, els cantaires, sovint, beuen tede menta. Cáceres comenta que «la infusió ésper mantenir lubricades les cordes vocals». «Espodria fer només amb aigua, però el te de men-ta és molt ric i fa el mateix efecte, especialment,els dies de fred», afegeix. La beguda pot in-cloure farigola o gingebre, que «també van moltbé per a les cordes vocals». Un assaig comen-ça amb exercicis de relaxació i massatges (en-tre 15 i 20 minuts) –els components arriben delsllocs de treball–, respiració i vocalització abansde cantar diverses cançons corregint errors. El80% del repartori és en anglès i, la resta, en ca-talà i castellà. Hi ha variables que entren en joc,i a les quals el director musical ha d’estar ama-tent. Entre d’altres, la humitat del dia i els ànimsdel grup. Els assajos llisquen sols i, només enocasions puntuals, Salomone crida l’atenció a

una situació, potser, massa relaxada.Tot i l’arrel evangèlica, la Coral Gospel Gi-

rona és «tolerant» amb les creences religiosesde cada component. «De mentalitat oberta, enambdós sentits», argumenta Xavier Cáceres.Aquí, el director musical reconeix que s’han defer equilibris per trobar que tothom se senti cò-mode. Menzano i Salomone expliquen el casd’una situació de topada d’una cantaire per unacreu. «Parlant amb ella, crec que no tenia unproblema amb Déu, sinó amb els de baix», re-sol, desdramatitzant, el director. La vicepresi-denta, que no és creient, afirma que, per a ella,el gospel «no arriba tant per la lletra , sinó perl’harmonia». Alberto Salomone, que forma partd’una tercera generació de cristians evangèlics,expressa que, des d’una postura creient, el gos-pel és cantar «de Déu i per a Déu». Per tant, elgospel «no és un estil de música, sinó de vida»,defensant que no té sentit si no es té en comp-te una visió cristiana. Però això no significa queuna coral o els seus membres hagin de sercreients com a condició sine quan non. Un 80%del cor gironí no és creient però sí que fan ex-plícits valors com ara una relació entre ells amanera de família o la fraternitat. Cáceres ar-gumenta, en aquest sentit, que «el gospel éspassió» i, per això, el públic que escolta ho per-cep. «Encara que una persona assisteixi a unconcert amb una actitud freda, es contagia perla força que transmet tota l’escenografia». Salo-mone valora que la coral estigui formada perpersones de diferents cultures, cosa que abo-ca a un so propi. «El millor, sense comparar-nos amb la resta, com ens surt», rebla.

A causa que el públic és molt variat en gus-tos, la idea del director és oferir un repertoriamb peces a capella, amb acompanyament en-registrat i en directe, abarcant «des del gospelde les plantacions fins el contemporani». Al-berto Salomone no descarta, en el futur, con-

dicionat a tenir un repertori ampli, oferir actua -cions monogràfiques (cançons només en cata-là, tributs a...). També és rellevant dissenyar la«part física i psicològica». Un concert dura en-tre 75 i 90 minuts, i cadascuna de les peces, en-tre tres i quatre minuts. La coral pot portar to-gues (vermelloses) o anar de blanc o negre(buscant uniformitat en el conjunt), i es dema-na la implicació del públic. Fan els desplaça-ments en autobús o en cotxe particular.

LA DIMENSIÓ PÚBLICALa xarxa que formen les esglésies evangèliquesés un lloc potencial d’actuació. Però no és l’ú-nic. Xavier Cáceres posa els exemples de lesactuacions en un festival de poesia a Figuereso per la festa del patró de la Policia Municipalde Girona (Sant Sebastià). De moment, GospelGirona té actuacions públiques programadespel 28 de maig (concert d’una església protes-tant de Barcelona a favor d’una ONG), en uncàmping (a Sant Pere Pescador) i l’Auditori deTerrassa (octubre). Graciela Menzano remarca,en aquest sentit, que la coral s’ha marcat un lí-mit de dos concerts per mes a fi que tothom hopugui conjugar amb les obligacions familiars iprofessionals. Cor Gospel Girona ha participaten la cançó Això nostre s’ha acabat, que for-ma part del darrer treball (Fins que la mort enssepari) del bisbalenc Mazoni, enregistrada alsestudis 44.1 d’Aiguaviva.

El futur de la coral passa, per exemple, perl’ampliació del repertori, la col.laboració ambaltres artistes i l’enregistrament d’una maque-ta. El de l’associació Kérigma, ampliar tot allòrelacionat amb les qüestions legals dels con-certs (assegurances...). Ls limitacions pressu-postàries frenen idees per fer créixer la forma-ció coral. Tot i això, Alberto Salomone comen-ta que un «eslògan» apropiat, per als temps prò-xims, hauria de ser «Gospel per a tothom».


Fotos:Sobre aquesteslinies,a dalt, MoisèsSala, director d’unade les formacionsnacionals de mésprestigi, The GospelViu Choir; a baix,Alberto Salomo ne,molt conegut en elmón coral llatinoa-mericà. 9Un moment de l’ac-tuació de la coraldel taller que Moi -sès Sala va impartiral Teatre de Besca -nó amb participantsarribats de diferentspunts de la demar-cació. Van ser elsteloners de La VellaDixieland, en unaactivitat que ha for-mat part del BlackMusic Festival. 10En el primer dia deltaller, un divendres ala nit, Moisès Sala,es va situar dalt l’es-cenari per explicarels conceptes méssignificatius i elsalumnes, a platea.

(Ve de la pàgina 3)

Cent cinquanta aprenents a Bescanó

El Teatre de Bescanó ha acollit, dins laprogramació del Black Music Festival,un taller de gospel impartit per Moisès

Sala (Pineda de Mar, 1971) que ha reunit 150persones, xifra considerada com a excepcio-nal. Aquesta activitat, encarada com una in-troducció, es va planificar en tres sessions, ladarrera de les quals va ser una actuació pú-blica al mateix recinte (el passat 27 de març,com a teloners de La Vella Dixieland).

Sala, que dirigeix The Gospel Viu Choir iimparteix seminaris arreu de l’Estat espanyol(recentment en va fer un altre, també ambmolt d’èxit, a Torroella de Montgrí), explicaque el gospel atreu perquè és «un missatgeabsolutament d’amor», cosa diferent que lamúsica contemporània, en què predomina el«desamor». «És un amor en positiu, de ganesde fer coses, de base religiosa però extrapo-

lable al sentit humà de col.lectiu», raona.Sala reconeix una influència de l’audiovi-

sual en com el gospel ens ha arribat. «Si pre-guntem a una persona sobre una pel.lículasobre gospel, el primer que dirà és Sister Act»,explica, tot i que hi ha un error perquè aquest

estil musical forma part de la litúrgia protes-tant i Whoopi Goldberg interpreta una mon-ja catòlica. «Això demostra que, tot i aquestaimperfecció, el que ha quedat és que el gòs-pel no entèn de barreres». Moisès Sala, quetambé imparteix docència en els cursos d’es-tiu de la Universitat de Girona (UdG), cita elfilm The Gospel (Rob Hardy, 2005), que ex-plicita el que són aquestes formacions coralsa les esglésies protestants dels Estats Units.

Sala creu que el gospel significa un «airenou» i «rejoveniment» per al sistema coral ca-talà. La finalitat del taller de Bescanó va serexpressar que el gospel és «emoció». Sobre lainfluència en la interpretació que té sercreient, Sala raona que «tothom creu en al-guna cosa» i, en el gòspel, les persones ambfe religiosa «se senten molt a gust» perquè lescançons són, resumint, «pregàries»./J.B.M.

9

10

Lluís Armengol (Olot, 1917) va néixer du-rant el regnat d’Alfons XIII, en plena Pri-mera Guerra Mundial a Europa; va parti-

cipar en la Guerra Civil abans que la lleva delbiberó fos cridada a files; i des del 1940 és lli-cenciat en Dret. Setanta-un anys després, la ma-joria dels quals dedicats a l’exercici de l’advo-cacia, continua enamorat d’aquesta feina. ÉsMedalla d’Or dels Col·legis d’Advocats de Gi-rona i Barcelona. L’any 2005 va rebre la Meda-lla al Servei de l’Advocacia, a l’actual seu delCol·legi d’Advocats de Girona.

Coneix algú altre de la seva edat que enca-ra exerceixi? Home! Advocats com JoaquimGenover Vila, el pare de l’actual advocat; o PereColl, que va morir, eren si fa o no fa de la ma-tei xa època. El 1998 em van concedir al TeatreMunicipal de Girona, en sessió solemne, la Me-dalla d’Or del Col·legi d’Advocats de Girona,amb motiu dels meus 50 anys d’advocat. I el1995, el Col·legi d’Advocats de Barcelona, delqual també formo part, em va concedir la Me-dalla d’Or per aquests 50 anys de feina, que vaigrebre de mans del jutge Eugeni Gay Montalbo,vicepresident del Tribunal Constitucional.

Les generacions joves li deuen dir que ja litoca descansar; què hi diu? Desgraciadament,fa uns anys que vaig perdre la meva dona i notinc més família propera. Treballar em serveixd’estímul i l’exercici professional em motiva.Potser per edat m’hauria de jubilar, però con-servo les meves facultats físiques i mentals, iexercir d’advocat m’és un poderós estímul.

Quin és el fet que recorda més intensamentde la Guerra Civil? Feia de sanitari d’una divi -sió de tancs i anàvem sempre a primera línia defront. Vaig estar al camp de pont de Serós, i alcamp de pont de Balaguer, durant la re tirada.Abans havia fet la instrucció a València.

Formava part de la lleva del biberó? No, joera d’abans! La lleva del biberó era de l’any 1941!I jo era al front des del 1937. Em van donar unsdies de festa i vaig tornar a casa. I quan els fran-quistes van dividir la República en dos, vaigquedar aïllat a Catalunya, i després de presen-tar-me a un quarter del Born, vaig anar a l’E-bre. Abans havia estat a Terol, quan ja s’acaba-va l’ofensiva.

Tornant a la feina d’advocat... En un judici,pot triplicar l’edat del seu defensat i dupli-car l’edat del jutge del cas; això li dóna mésperspectiva? Em prenc el cas amb naturalitati normalitat. He conegut molts jutges. Olot noté jutjats conflictius, com alguns de les gransciutats, o com podria ser el de Girona capital.Als jutges castellans procuro donar-los facilitatsi ajudar-los, i fer el judici en castellà, perquèprou problemes tenen quant a saturació comper donar-los més feina.

Com ha canviat el torn d’ofici des que vos-tè hi treballa? Avui hi ha molts més col·legiatsque en altres èpoques. S’ha introduït la donaen l’àmbit laboral, i els torns són més dilatatsperquè hi ha més gent per repartir la feina. Tam-bé hi ha un volum de feina més gran. Hi ha al-guns problemes de finançament, perquè la Ge-neralitat arrossega problemes de diners. Se’nspaga una mica més tard, però hi ha feina.

Què li agrada més de la seva feina? Els casoscivils i els penals; en una capital de comarcahas de fer tota mena d’encàrrecs, així com trà-mits administratius i casos de laboral i matri-monial.

La crisi porta un perfil determinat declient? Per la crisi es toquen més els temes delaboral.

Parlem molt de la crisi, però vostè ha vis-cut la fam... Sí. Als anys 40 hi havia menys ca-sos als jutjats, i molta menys llibertat. La gent

ara reclama més, i ha perdut la por d’abans. Hiha més llibertat.

Calen més jutjats a les capitals de comarca,com Olot? Miri, l’augment de casos fa pensarque convindrien més jutges i més jutjats. Tot ique amb la crisi actual, és difícil ampliar els ser-veis. Ara hi ha massa acumulació dels jutjatsmés petits, com poden ser Olot, Ripoll o Puig-cerdà, enfront d’altres d’un volum superior comGirona, Blanes o Figueres.

Cada jutge és un món; és certa aquesta afir-mació? Cada jutge té una personalitat diferent.És lògic perquè són persones com qualsevol al-tra, amb uns criteris i una capacitat per resol-dre les qüestions, com qualsevol altra personao qualsevol altre professional.

La justícia és lenta? És força veritat. És lenta,sobretot a les èpoques actuals, quan els afersaugmenten d’una forma extraordinària. I aixòtambé explica aquesta certa tardança i la justi-fica. Hi ha un munt d’afers, de trànsit, penals,

laborals, administratius... I els jutges són per-sones i tenen les seves limitacions, com tothom.S’hauria d’augmentar el personal.

Als Estats Units diuen que la justícia depènde la butxaca del client. Creu que això tam-bé passa aquí? Aquí no és tant així. Els EstatsUnits són un altre país. La justícia ha de ser in-dependent per a tothom, per a tots els ciuta-dans.

Hi ha diferències entre ser advocat a Oloto ser-ho en una ciutat com Barcelona? Mol-tes. Tinc familiars de part de la meva dona queexerceixen a Barcelona i el ritme és molt alt, hiha un afany de lluita molt gran. És una visió di-ferent. L’experiència et dóna seguretat, i el trac-te amb els clients potser allà és més exigent. Joaconsello el client, perquè sóc partidari d’arri-bar a un bon acord abans de tenir un mal plet.Però no sempre es pot aconseguir un acord. So-bretot, en qüestions de parella, en casos matrimonialistes. On hi ha temes més personalspel mig.

Entrevista


LLUÍS Armengol Advocat d’Olot, continua en actiu als 93 anys

Aquest advocat garrotxí complirà 94 anys l’octubre vinent i continua en actiu. En la seixantenallarga d’anys que fa que exerceix la professió ha conduït centenars de casos. Encara té la mentmolt desperta i unes ganes de treballar increïbles. El seu cas és de rècord Guinness.

“Sóc partidarid’arribar a un

bon acordabans de tenirun mal plet”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: XAVIER VALERI

“Treballar

em serveixd’estímuli l’exercici

professionalem motiva.Potser per

edat m’hauriade jubilar,

peròconservoles mevesfacultatsfísiques

i mentals,i exercir

d’advocatm’és unpoderósestímul.“

JOAN Feu Gelis Nascut a Sant Joan les Fonts fa 34 anys, en porta prop de 12 a Califòrnia

L’experiència de Joan Feu demostra que el tòpic sobre el «somni americà» amaga alguna cosa deveritat. Hi va arribar amb 23 anys, per amor i amb ganes d’aventura, com a llicenciat en traduc-ció d’idiomes; avui és el responsable de màrqueting on-line d’una empresa d’alta tecnonologia.

Em vaig adonar de seguida que aquí, si t’hiposes de debò, tot és possible». Joan FeuGelis, nascut a Sant Joan les Fonts fa 34

anys, només en tenia 23 quan va arribar a Ca-lifòrnia decidit a instal.lar-s’hi. I la primera im-pressió no va ser gaire bona: «Al principi vaigtrobar molt a faltar el sentit de comunitat i viu-re en una ciutat on trobes gent pel carrer... Aquíhi ha moltes zones on la gent no camina, sem-pre va en cotxe». Però això no va ser obstacleper comprovar també de seguida que hi haviamoltes oportunitats, en aquest indret: «Hi ha in-novació, maneres ben diferents de fer les co-ses, persones obertes al canvi... I sobretot, pelque fa a la feina, moltíssimes oportunitats quese’t presenten sense necessitar cap “endoll”,simplement perquè es valoren molt les teveshabilitats personals i sobretot l’actitud... Hi hacoses que es poden aprendre (nous programes,noves tecnologies,...) però has de tenir una ac-titud que t’obri al canvi, voler fer coses novesi diferents, tractar la gent correctament».

L’experiència personal de Joan Feu n’és laprova. Quan va arribar a Califòrnia era un lli-cenciat (per la Universitat Autònoma de Bar-celona) en traducció i interpretació de català,anglès, xinès i portuguès, que estava treballantde professor d’anglès a l’Institut Municipal dePersones amb Discapacitat de Barcelona (IMD),en un programa patrocinat per la Unió Euro-pea. Un cop als Estats Units, va tornar a estu-diar perquè així podia aconseguir el visat d’es-tudiant: «Vaig començar a Mission College, uncommunity college (un tipus de centre d’en-senyament superior, amb titulacions de dosanys), on cursava programació d’Unix. Peròallò no era per a mi. Com a estudiant estran-ger, havia d’anar almenys a una classe d’anglès,però com que el portava prou bé, vaig anar aun curs d’escriptura creativa, el professor delqual em va reco manar un programa d’escrip-tura tècnica en un altre centre, De Anza Colle-ge». Joan Feu va començar el programa el tri-mestre següent, i a més li van proposar de ferde tutor d’anglès per a alumnes estrangers.

AL COR DE L’ALTA TECNOLOGIANo va ser l’únic canvi: «Vaig conèixer una noiaque treballava en una empresa de tecnologia(Applied Materials, de semiconductors), i a tra-vés seu vaig aconseguir-hi unes pràctiques». Enaquesta empresa, va començar a crear materialtècnic per a PDA de primera generació (PalmPilot). Se li acabava d’obrir un món de possi-bilitats insospitades perquè a més l’empre sa liacabaria oferint una feina a temps complet, laqual cosa li permetria obtenir els documentsnecessaris per esdevenir resident.

«Després vaig anar a Atmel, una altra empresad’alta tecnologia, on vaig treballar com a dis-senyador de pàgines web i continguts de màr-queting. I des del 2006 estic a Actel (empresaque a partir de l’octubre del 2010 s’anomenaMicrosemi, perquè ens van comprar), on sócassessor de màrqueting per internet (On-lineMarketing Strategist, en anglès). La meva feinaconsisteix en innovar tecnològicament les pràc-tiques de màrqueting de l’empresa i generardemanda: portar usuaris a les nostres pàgines

web, fer una anàlisi del que necessiten, i a tra-vés d’un procés d’educació, “convertir-los” enclients». Joan Feu parla en present de la sevaestada a Actel però, de fet, la seva etapa enaquesta empresa ja s’ha acabat. Fa ben pocsdies va deixar aquesta feina, s’ha agafat duessetmanes de vacances i el proper dia 25 d’abrils’estrenarà com a responsable de màrquetingon-line (On-line Marketing Manager) d’una al-tra empresa, Alacritech: «La meva feina consis-tirà en generar demanda i interès pels nostresproductes a través de l’automatització del màr-queting», precisa. Alacritech és una societat es-pecialitzada en equipaments per millorar les

comunicacions, i el seu lema és «We inventedspeed» (Nosaltres vam inventar la velocitat).

Potser el jove Joan Feu que estudiava als Es-colapis d’Olot i a l’Institut Montsacopa de la ca-pital de la Garrotxa havia tingut alguna vega-da un «somni americà»; en qualsevol cas, l’adultJoan Feu l’ha fet realitat: viu a la localitat cali-forniana de San José, al cor de l’anomenada Si-licon Valley, una de les zones del món que con-centren més empreses d’alta tecnologia. I elltreballa i ha treballat per a algunes d’aquestesempreses. I això que la seva experiència nor-da mericana va néixer d’uns interessos moltallunyats de l’alta tecnologia, perquè Joan Feu

oportunitatsLa terra de les


Fotos:1Joan Feu (a la dreta)i el seu marit, PaulNguyen, al Parc Na -cional de Yosemite;al seu darrere, l’ano-menada Half Do me(mitja cúpula).2A West Hollywood,Califòrnia, amb elseu marit, l’actorGeorge Bell i ArisBrandi, un amic deSant Joan les Fontsde tota la vida quehi era de visita.3Durant una excursióa Healdsburg, a laVall de Sonoma, lazo na de vins de Ca -lifòrnia. La noia queapareix a la imatge,Marie Su ding, queJoan Feu va conèi-xer durant aquestviatge, havia viscut aBarcelona i a Sevilla.4Amb el seu germàJordi a Pigeon Point,un far de l’època dela caça de balenesal Pacífic. És, se -gons Joan Feu, «unlloc molt bonic», si -tuat a prop de HalfMoon Bay.5Joan Feu i PaulNguyen, al centre dela imatge, durant lafesta que van orga-nitzar a Sant Joanles Fonts per cele-brar el seu casa-ment, el 16 desetembre de 2007.6Una barbacoa acasa de Joan Feu,amb amics i parents.7Amb el seu marit idues parelles mésdurant una excursióa American River, aCalifòrnia, per ferràfting.

1

32

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

San JoséESTATS UNITS

DISTÀNCIA DE GIRONA:9.500 quilòmetres(aproximadament).

POBLACIÓ:964.695 habitants

(2009).SUPERFÍCIE:461,5 km².

DENSITAT:2.223,21 hab./km².

MONEDA:Dòlar nord-americà

(1 euro = 1,42 dòlars).IDIOMA OFICIAL:

Anglès.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE SAN JOSÉ (I DECALIFÒRNIA EN GENERAL)

A JOAN FEU:Un paisatge i i un climamolt bons, i un ambientmolt multicultural, on lesdiferents ètnies o races

no són diferents.

I EL QUE MENYS:La concentració de

grans superfícies en con-tra del petit comerç i la

falta de comunitat.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

El paisatge, la platja, elsamics i família, les places

dels barris vells....

I EL QUE MENYS:La gent que no és oberta

i que no deixa fer alsaltres, els que es passenla vida criticant els altresper darrere, les pintadesals carrers... La falta de

civisme de molts, els queno saben que els espais

comuns que tenim nosón gratuïts i que són per

a tothom.

Gironinsal món


es va traslladar a viure als Estats Units per amor.Mentre estudiava a l’Autònoma va viatjar a Was-hington, a fer unes pràctiques. Amb un amicvan decidir fer una escapada a San Francisco,i en un bar d’aquesta ciutat va conèixer el queavui és el seu marit, Paul Nguyen. Encara esveurien un parell de dies més a la ciutat cali-forniana i una setmana després quedaven perretrobar-se a Nova York. «Vam passar deu diesjunts i va ser meravellós... Ens vam entendremolt bé, sobretot a l’hora de viatjar, que és unade les coses més complicades». Durant l’any se-güent la relació es va consolidar a distància,després Paul Nguyen va viatjar a Catalunya,Joan Feu ho va fer a Califòrnia, les respectivesfamílies es van conèixer i el 1999 Joan Feu sen’anava a viure amb el seu company als EstatsUnits. El 5 de setembre de 2007, Joan Feu i PaulNguyen es casaven a l’Ajuntament de Sant Joanles Fonts, i uns dies després feien una festa «pre-ciosa» al Mas Guitart de Galliners (Vilademuls)per celebrar-ho amb familiars i amics.

TORNAR A CATALUNYAL’èxit personal i professional fan que Joan Feuconsideri la seva estada als Estats Units «una ex-periència meravellosa, amb molt bones opor-tunitats i que m’ha obert a conèixer cultures,vivències i llocs ben diferents». Però es tracta,en tot cas, d’una situació provisional, perquèla intenció de la parella es traslladar-se a viurea Catalunya d’aquí a un parell d’anys. «Tinc ga-nes de tornar a Catalunya, i potser de viure enuna ciutat d’Espanya per una temporada... o enalgun altre país de la Unió Europea...».

Mentrestant, però, Joan Feu continua aprofi-tant al màxim la vida a Califòrnia, que entre set-mana està sotmesa a una rutina força fixa: «Emllevo cap a les sis i llegeixo mentre faig el cafè.Medito, porto el gos a passejar, i vaig a la fei-na cap a dos quarts de nou. Treballo fins a dos

quarts de sis. Vaig al gimnàs amb el meu ma-rit, tornem a casa, anem a passejar el gos, femel sopar, sopem i després llegim o mirem latele... I a dormir cap a les onze». Els caps desetmana, però, i els períodes de vacances, elsaprofiten per conèixer millor un país amb moltper veure: «Fem moltes activitats: anem a tas-tar vins, excursions, de càmping als parcs na-cionals i estatals, viatges a altres ciutats i estats.Moltes coses per la regió de la badia de SanFrancisco, esports...». Quan se li demana quèés el que més li ha agradat de tot el que ha co-negut dels Estats Units fa un llarg llistat d’in-drets, una cosa normal tenint en compte queés un país enorme i que és una persona a quili agrada molt viatjar. Però tria els més espe-cials: «Miami, per la barreja llatina i americana,que feia que fos com estar a casa però a Amè-rica, tot i que la cosa ha anat canviant; Hawaiiés un pur paradís, però la cultura indígena s’haperdut molt tot i que s’estan fent esforços con-siderables per mantenir-la; els parcs nacionalssón impressionants i estan ben cuidats; la cos-ta del Pacífic; Yosemite; Sequoia & Kings Can-yon National Park...». També recorda «un viat-ge en cotxe de dues setmanes per Oregon, ambla tenda, sense res preparat, sense agenda...Vam visitar Crater Lake (un llac en el cràter d’unvolcà), Cougar Springs (un rierol d’aigua ca-lenta que és paral.lel a un d’aigua freda i queacaben en un llac), molts salts d’aigua impres-sionants.... Vam parar a Mount Shasta, una mun-tanya impressionant venerada pels indis na-dius...». «Molts llocs, vaja», conclou.

Joan Feu, que admet que durant el seu pri-mer any li va costar a aclimatar-se a la vida alsEstats Units, explica que després la relació ambles persones que ha anat coneguent ha estat«fàcil»: «Són amables i és senzill conversar-hi ales botigues, a la feina...». Ara bé, lamenta que«mai no acaben de ser transparents del tot i n’hi

ha pocs que comparteixen sentiments profundso més personals. Són una mica més de cap en-fora». Potser aquesta manera de ser té a veureamb un dels aspectes que més li han cridat l’a-tenció dels Estats Units a Joan Feu, i que és l’e-xistència d’una «multiculturalitat de veritat: Aquíhi ha gent de tot arreu. A Catalunya la gent faveure que som multiculturals, però sempre par-len dels immigrants, com si no fossin part delnostre entorn cultural; hi ha una divisió impor -tant. En canvi aquí no passa, això. A més, aquíes veu de manera ben normal l’ús del vel, delsturbants, de les creus, dels barrets jueus... Nin-gú no es gira, a ningú no li importa...».

VIURE AMB NATURALITATAquesta naturalitat és la mateixa amb la qualJoan Feu ha viscut de sempre la seva homose-xualitat. Per això no ha trobat gaire diferènciesen aquest aspecte entre Catalunya i Califòrnia:«No vaig tenir mai cap problema amb els amicso la família i sempre ho vaig portar d’una ma-nera molt oberta, i aquí vaig fer el mateix. Ésuna part natural i normal de la meva vida. A lafeina, els amics... tohom ho sap». També co-neixen els seus amics americans coses sobreCatalunya: «Els més propers, sobretot, ja que hicomparteixo més coses... Saben del menjar, deles comunitats autònomes, les diferències en-tre Catalunya i Espanya, ciutats boniques...Quan visito llocs de Catalunya i Espanya en-senyo les fotografies als amics».

Joan Feu acostuma a tornar a Sant Joan lesFonts un cop a l’any i mentrestant es relacionaamb la família i els amics d’aquí a través de«sms, correu electrònic, Skype, telèfon... Coma mínim un cop per setmana amb la família icada dues o tres amb els amics». També gràciesa la família està al cas del que passa a Cata-lunya, i a més llegeix premsa d’aquí, per In-ternet, «gairebé cada dia».

6

7

5

4

La família Franco s’ha vist obligada a obrirles portes del Pazo de Meirás a qui vulguiveure’l, després d’una disputa als tribu-

nals que finalment va perdre. Encara que noho posarà fàcil: des del passat 25 de març, elsinteressats a assistir a una visita guiada a l’an-tiga casa pairal del dictador hauran d’enviar lesseves dades per correu electrònic a una em-presa de seguretat i esperar la resposta per po-der veure de prop i gratis què amaga Meirás(la proposta ha tingut tan bona acollida que lesreserves estan esgotades fins el mes de juliol).

L’interior del Pazo que va pertànyer a la com-tessa de Pardo Bazán i que va ser regalat alsFranco després de la Guerra Civil ja pot ser vistpúblicament per primera vegada en més de 70anys. Però no tot. La Conselleria de Cultura delGovern gallec només obliga la família Francoa ensenyar determinades dependències: el jar-dí que envolta l’antiga residència d’Emilia Par-do Bazán, la capella i la biblioteca i el despatxde Franco. Malgrat aquestes restriccions, des-enes de persones ja van visitar les estances au-toritzades durant la primera visita, que es va ferprecisament el dia 25, i a la qual pertanyen al-gunes de les imatges d’aquest reportatge.

La duquessa Carmen Franco, però, va obrirfa nou anys les portes de la finca a dues pro-fessores universitàries, Ana María Freire Lópezi Margarita Almela Boix, que preparaven un tre-ball sobre Emilia Pardo Bazán per a la Funda-ció Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Aaquestes investigadores se’ls va permetre gra-var sense restriccions imatges de l’interior del’edifici, incloses algunes dependències que noes podran veure en les visites públiques, perrealitzar un documental. Aquestes imatges –al-gunes de les quals també es reprodueixen enun muntatge fotogràfic en aquestes pàgines–permeten constatar que encara s’hi conservenobjectes de gran valor i elements que reflec-teixen grandiositat, com les gàrgoles que en-volten la torre més alta, les vidrieres de colors,les biblioteques o tot l’interior de la capella. Noobstant això, també es comprova que el bonaspecte es limita a la façana, doncs els lateralsde l’edifici estan en mal estat.

UN BUST DEL DICTADORDesprés de travessar la porta principal del Pazos’entra a un hall amb una gran llum al sostre iuna gran arcada com a porta rere la qual s’ac-cedeix a una escala de pedra que a mitja altu-ra es divideix en dos trams, ja de fusta. Enaquest primer replà s’ubica un bust del gene-ral Franco sobre una tauleta baixa recolzadacontra una paret que en la seva part superiorcompta amb una finestra de vitrall de colorsque reflecteix els llinatges de Pardo Bazán i queno es va veure afectada per l’incendi que vapatir l’immoble el 1978. L’escala està coronadaen el seu primer tram per petites escultures dedones que sostenen unes bombetes.

El refugi deFrancoAlgunes dependències del Pazo de Meirás han estat obertes alpúblic, per decisió judicial, després de dècades tancades; lafamília del dictador només havia deixat entrar a la seva casa

pairal dues professores universitàries que feien un documental

TEXT: MARTA VILLAR

8 DominicalDiumenge 10 d’abril de 2011

1

1

2

Juny de 1938. Un cotxe negre avança pelcamí que porta al pazo de Meirás. Dosdels seus ocupants són militars d’uni-

forme: un caporal i un capità. Al darrere hiva la Senyora (Carmen Polo), que aviat seràla propietària i ha volgut fer una visita priva-da a la seva nova possessió lluny del proto-col. Al costat d’ella, un clergue amb les manscreuades...». Amb aquest aire de suspens no-vel·lístic arrenca l’ambiciosa biografia de lacorunyesa Emilia Pardo Bazán (La luz en labatalla, Editorial Lumen, 680 pàgines) pu-blicada a finales de 2007 per la investigado-ra Eva Acosta..

«Fa anys (Carmen Polo) va llegir en una re-vista que l’escriptora (Pardo Bazán) tenia elseu estudi a la torre de Llevant (del pazo deMeirás), la més alta, des de les finestres de laqal admirava el paisatge de les Mariñas –con-tinúa el pròleg de La luz en la batalla–. Capallà es dirigeix ara amb la seva escorta men-tre estableix en ullades certeres l’inventari detot el troba al seu pas. (...) La Senyora obreun per un els calaixos: més papers. Manus-

crits, apunts, tots lligats amb cinta blava. Apenes mirats els títols els deixa una altra ve-gada al seu lloc. Cartes, moltes cartes, reme-ses algunes per gent que la Senyora no co-neix, altres per noms com Benito Pérez Gal-dós, Marcelino Menéndez Pelayo, José Láza-ro Galdiano, Francisco Giner de los Ríos, Vi-cente Blasco Ibáñez, Leopoldo Alas,... Pa-

quets de fulles titulades Diari, Diari de viat-ge... Sense alterar la cara comença a llegir; se-leccionar una frase aquí, una altra allà, ambla mateixa atenció calculadora que abans vadirigir als mobles. (...) De sobte esclata comuna fuetada la veu seca de la Senyora, ques’ha aixecat, una mica pàl·lida i, posant-se elsguants, camina ja cap a la porta: “García, cre-ma els papers que hi ha als calaixos. Tots”».

Eva Acosta recrea en aquest revelador pas-satge l’«acte de fe» executat per la dona deFranco amb la memòria d’Emilia Pardo Ba-zán, amb el qual va ser destruïda de passadabona part de la intrahistòria del segle XIX ipart del XX del nostre país, gelosament guar-dada al pazo corunyès. La investigació d’A-costa es basa fonamentalment en una con-versa revelada el 1988 –tres anys abans de laseva mort– per Ricardo Gullón (gran espe-cialista en Galdós, acadèmic i premi Príncepd’Astúries), que hauria estat informat del queva passar al pazo el 1938 pel mateix capitàque acompanyava Carmen Polo durant la cre-ma dels documents./SANTIAGO ROMERO

Carmen Polo va cremar l’arxiupersonal d’Emilia Pardo Bazán

Reportatge


A la planta baixa es troba la biblioteca queva construir Franco –que usava el Pazo de Mei-rás com a residència d’estiu–, plena de sofàs,tauletes i objectes de decoració com un peixde plata. Aquesta sala també plena de llibresestà presidida per un quadre del dictador a ca-vall, amb la mà dreta alçada, possiblement a lacosta del Marroc.

La part més alta de la torre més elevada delPazo de Meirás –que la comtessa denominavade la quimera– allotja la que va ser bibliotecade la comtessa, amb prestatgeries plenes de lli-bres a les parets –la gran majoria són de lacol·lecció de l’escriptora–, un gran globus te-rraqüi molt antic sobre la catifa i una butacaenfront de la finestra, que compta amb una tau-leta per ser usada com a escriptori. A la bi-

blioteca, la presència d’Emilia Pardo Bazán per-viu en un bust sobre un prestatge, envoltat degerros. Des de la biblioteca s’accedeix al bal-có de les muses, on s’inspirava a l’hora d’es-criure i des del qual es contemplen grans vis-tes del poble de Meirás. La torre de la quime-ra està decorada a l’exterior amb gàrgoles a lescantonades i les seves finestres són arcades,amb columnes i capitells.

Destaca l’interior de la capella, que comptaamb un retaule barroc de gran valor i un se-pulcre en el qual Bazán volia que descanses-sin les seves restes mortals –però va ser ente-rrada a Madrid–. A la capella hi ha reclinatorisi cadires amb tapisseries que van brodar en elseu moment Donya Emilia i les seves filles. Enaquesta capella es va casar la mateixa Emilia

Pardo Bazán el 1868 amb José Quiroga, i mésd’un segle després, acolliria els casaments dedues nétes i una besnéta de Franco. El 1977 s’hiva casar Merry Martínez Bordiu amb Jimmy Gi-ménez Arnau –una cerimònia cèlebre perquèva inaugurar la moda dels casaments venuts enexclusiva a la premsa rosa–, el 1996 ho va ferArancha Martínez Bordiu i el 2008 Leticia Gi-ménez-Arnau Martínez Bordiu. Aquí, a més,Luis Alfonso de Borbó, el fill de Carmen Mar-tínez Bordiu, va demanar la mà de la que avuiés la seva esposa, Margarita Vargas, l’any 2004.

En les imatges del vídeo, el Pazo de Meirássí presenta uns jardins molt ben cuidats –en unhabitatge annex hi resideix un matrimoni ques’encarrega de l’entorno– en els que abundenfonts, cruceiros i bancs, tots de pedra.

Fotos:1Alguns visitants delPazo de Meirás alcostat del bust deFranco que hi ha alreplà de l’escalad’en trada, el passat25 de març. Foto:Caba lar/EFE.2Muntatge de dife-rents imatges delPazo extretes deldocumental elaboratfa nou anys per lesinvestigadores AnaMaría Freire López iMargarita AlmelaBoix.3La façana principalde l’edifici, situat a lalocalitat corunyesade Sada. Foto:Cabalar/EFE.4L’escala principal.Foto: Conchi Paz.5Un tècnic de la Xun -ta de Galícia inspec-cionant els terrenysque envolten el Pa -zo. Foto: Fran Mar -tí nez.6Vista exterior de l’e-di fici, en una àmpliafinca amb mol tavegetació. Fo to:Carlos Par de llas.7Els primers visitantsal Pazo, el passat 25de març, pujant perl’escala principal,presidida per l’escutdels Pardo Bazán.Foto: Cabalar/EFE.8La comtessa dePardo Bazán ambaltres persones alPazo de Meirás.

8

3

4 5 7

6

Els terminals són elpunt d’accés dels ciu-tadans a la societat de

la informació. La innovacióen aquests instruments valligada a l’avenç en els ser-veis que proporcionen. Elsprogressos referits a la ca-pacitat i la miniaturitzaciódels dispositius de memò-ria han donat lloc a un con-junt d’aparells portàtils queadministren tota mena decontinguts multimèdia: or-dinadors, telèfons, tablets...A més, hi ha computado-res per al menjador quecentralitzen la difusió acasa, coneguts per les si-gles HTPC, de Home The-ater Personal Computer, oMedia Center PC. La sevavirtut és que agrupen fun-cions com la substituciódel vídeo domèstic perl’enregistrament de pro-grames en format digital, lapossibilitat de veure televi-sió amb facilitats de timeshifting –control de l’emis-sió en viu com si fos unagravació–, la utilització deltelevisor com a monitorper a pàgines web, etc.

Els receptors plans handeixat de ser articles deluxe. El volum d’usuarisque empra l’ordinador permirar vídeos s’incrementaany rere any i ja supera el50%. Amb tot, aquests in-ternautes, més aviat joves,solen consultar portalscom YouTube, veure sèriesd’èxit o utilitzar la computadora com a repro-ductor de DVD. Els espais més extensos con-tinuen tenint la televisió clàssica com a suportpredominant.

Aquest receptor és el dispositiu amb majorgrau de penetració en tots els estats de la UnióEuropea, ja que més del 97% de les llars en te-nen un (o més), i en tres països –Malta, Lu-xemburg i Xipre–, la taxa arriba al 100%. Mal-grat aquestes magnituds, al continent hi ha di-ferències d’origen cultural, sobretot entre lazona mediterrània i el nord. Suècia i Finlàndiaocupen les últimes posicions en aquest àmbit,just al contrari del que passa en tots els indica -dors vinculats a la societat de la informació.

PRIMERES NECESSITATS DIGITALSDurant anys, polítics, professionals del sector iespecialistes acadèmics van considerar que latelevisió seria el dispositiu estrella d’entrada aaquesta nova era, però la realitat ha estat dife -rent, ja que s’ha decantat per l’ordinador. Laseva convergència amb els receptors actuals–amb pantalles planes, alta definició, conne-xions sense fils, discs durs, ports USB, 3D– hofa patent. El 2008 es van superar els mil milionsd’ordinadors al món, segons les dades de Gart-ner, una empresa especialitzada que s’ha con-ver tit gairebé en un oracle. El 60% de les mà-qui nes està als mercats més madurs, com elsEstats Units, Europa i el Japó.

Malgrat la crisi econòmica, el creixement està

al voltant del 16% anual, gràcies al movimenten potències emergents com la Xina, l’Índia iel Brasil. El percentatge de domicilis del VellContinent amb ordinador és molt alt, per sobredel 55%. La proporció de llars en què noméshi ha una computadora fixa disminueix en elspaïsos amb un major grau de desenvolupa-ment, com Dinamarca, Holanda, Suècia, Fin-làndia i Luxemburg.

L’increment en la quantitat de portàtils estàrelacionat amb els hàbits d’uns usuaris que noentenen l’ordinador com un aparell comunita-ri, sinó com un dispositiu personal, com elsiPhones, els iPads o els telèfons intel·ligents.Sense la dràstica reducció en els preus dels por-tàtils, no s’entendria la transformació.

Els analistes de l’empresa d’investigació demercats NPD destaquen que el moment clauen aquest canvi es va donar entre juny del 2006i juny del 2008, quan el cost dels portàtils vadisminuir un 25%, enfront de l’1% en els ordi-nadors de sobretaula.

També el 2008 es va popularitzar el concep-te netbook, conegut igualment com netPC osubportàtil, que té l’origen en la iniciativa OneLaptop for Child (OLPC), això és, un ordinadorper cada nen, concebuda pel gurú de la infor-màtica Nicholas Negroponte per fer accessiblela societat de la informació als nens del TercerMón mitjançant la fabricació de computadoresde baix cost.

La comercialització d’equips a preus molt in-

feriors als habituals ha incentivat les compan-yies a lluitar per captar una porció d’un mercatincipient i gran abast potencial. Aquesta cate-goria està integrada per petits portàtils amb elselements bàsics d’un ordinador, però amb unagrandària notablement menor.

LA IMPORTÀNCIA DEL NAVEGADOR La majoria dels ordinadors i tablets està con-nectada a la xarxa. El PC no és un dispositiu aï-llat, és la porta d’entrada més habitual a inter-net. El navegador té una importància enormeperquè és l’aplicació des de la qual s’accedeixals serveis de la Web. L’Internet Explorer de Mi-crosoft continua dominant, tot i que la sevaquota s’ha reduït en favor d’altres com Firefox,Safari (d’Apple) o Chrome (de Google).

La finalitat tradicional dels navegadors erapresentar informació emmagatzemada en ser-vi dors. Amb el temps, han incorporat capaci-tats més complexes. En un principi, no erenmés que petites millores per als usuaris, peròara s’han convertit en programaris que com-peteixen amb les opcions clàssiques: proces-sadors de text, fulls de càlcul, bases de dades,aplicacions complexes com el retoc fotogràfico l’edició de vídeo, etc.

D’aquesta manera, el navegador, que es be-neficia de la major disponibilitat de banda am-pla, es converteix en la referència per a activi-tats informàtiques en el núvol, com es deno-mina aquest entorn virtual.

Reportatge

10 DominicalDiumenge 10d’abril de 2011 Terminals

sense terminacionsTEXT: JOSEP LLUÍS MICÓ

Les empreses del sector tecnològic s’esforcen cada cop més per aconseguir que cap ciutadàpugui viure en l’actualitat aliè als ordinadors, telèfons i «tablets» i el corresponent accés a Internet

Si fem confiança a Oscar Wilde i accep-tem que tot el que ens succeeix al llargde la vida, o pràcticament tot, estaria d’al-

guna manera contingut en el nostre nom –enel seu cas, si enlloc de «Wilde» s’hagués dit«wild», seria evident–, aleshores n’hi hauriad’haver prou amb un senzill exercici d’exege-si per desvetllar allò que som o, més importantencara, allò que podem arribar a ser si som ca-paços, com exigia Aristòtil al seu fill Nicòmac,d’actualitzar les nostres potencialitats. Si dei-xem de banda algunes obvietats, com ara quela màxima de l’autor de De Profundis fa refe-rència possiblement als lligams familiars o d’es-tirp més que no pas a les imatges poètiques,el joc que se’ns proposa resulta irresistible. Enaquest sentit, el cas de Roser Oliveras (Girona,1952) és paradigmàtic: «Roser» o «rosa», en tantque centre místic d’un hipotètic jardí d’Eros (oparadís de Dant), figura del desig i de l’amor,però també contrapunt espinós a un tipus debellesa sanguínia que no dissimula la seva caramenys amable o, fins i tot, tràgica; i «Oliveras»o «olivera», arbre mediterrani per antonomàsia,símbol de la pau consagrat pels romans a Jú-piter i Minerva i element comú a moltes cultu-res que proporciona el preuat líquid dauratmalgrat la gasivitat d’una terra que pot arribara ser severament agresta. És a dir: tenim unaRoser Oliveras –si seguim els consells de Wil-de– amarada de mediterranisme i sensualitatamb totes les contraimatges possibles que hompugui arribar a imaginar.

Nascuda a Girona però íntimament vincula-da amb Barcelona –no amaga la seva devocióper la ciutat comtal–, Oliveras encaixa perfec-tament en l’esquema associat a un talent pre-coç: formada de manera més o menys autodi-dacta –amb excepció de la influència rebudapel pintor Emili Huguet, a qui l’artista anome-na amb especial afecte–, va haver de passarper les institucions acadèmiques prescriptives,començant per l’Escola de Belles Arts d’Olot iacabant per la Facultat de Belles Arts de Bar-celona, tot i que amb només 10 anys ja expo-sava –havia de mentir sobre la seva edat– i

guanyava certamens importants, com ara el Pri-mer Premi Nacional de dibuix obtingut a Ala-cant amb només 15 anys. Artista vocacional,en darrera instància, o, potser millor, artista perpur imperatiu biològic: Roser Oliveras s’hau-ria pogut dedicar al món de la faràndula o delcirc, però la necessitat de desplegar-se en lapintura es va imposar de seguida a una reali-tat agredolça –alternativa i ambivalent– que so-vint tendeix a dissoldre els seus componentsen una mena de magma sorollós acompanyatd’una gran riallada que tant pot ser d’alegriacom de terror.

La seva pintura és una suma de tot plegat.Des de finals dels seixanta, quan comença aexposar amb regularitat, Roser Oliveras s’hacaracteritzat per l’exploració sistemàtica d’uni-versos que sovint romanen ocults a la miradasuperficial: «M’interessen les tramoies, allò quepassa entre bambolines», explica aquesta ar-tista que no reprimeix algunes fílies política-ment incorrectes, com ara la boxa o les dife-rents formes de tauromàquia, amb tota la sevacàrrega de veritat tràgica i amb la innegableplasticitat de les seves respectives escenifica-cions. I és que, per Oliveras, l’home és el cen-

tre de les seves preocupacions, juntament ambel paisatge: es tracta, però, d’uns homes i d’u-nes dones que fan la funció d’arquetips alli-berats i, al mateix temps, de personatges im-mergits en el drama de l’existència més indi-vidual, perfectament identificats amb uns en-torns que poden ser naturals o escenogràficsperò sempre domesticats (per una cultura d’a-rrel mediterrània més que no pas judeocristia-na). A les seves obres, la total identificació delscossos i dels llocs que aquests ocupen con-verteix en inviable qualsevol intent de lectura

per separat: el paisatge és el corre-lat natural dels cossos que l’habiteni, a la inversa, els cossos són tambéformes de paisatge, amb les sevesvalls, deserts i selves frondoses.

I per això també, quan ens refe-rim a Roser Oliveras, és possible par-lar de pintura de la seducció i de se-ducció per la pintura de manera anà-loga: la seva pinzellada musical, di-nàmica, el seu cromatisme brillant ivibrant, el seu dibuix precís i d’apa-rença immediata, les extensions decolor pur –vermells sanguinis, comdèiem a propòsit de la rosa, i blausmarins–, o la sàvia utilització del co-llage, de la ceràmica o de l’escultu-ra, ens parlen d’una autora que vol

seduir en la mesura que, al mateix temps, tam-bé ha estat seduïda per la pràctica de l’art. Comella mateixa explica, es tracta d’una forma deflirteig que pot arribar a ser esgotadora... Elsseus silencis expositius tenen molt a veure ambaixò: «M’haig d’aturar perquè ho lliuro tot i, des-prés, la baixada és molt dolorosa»; a nosaltres,de forma un pèl egoista, ens resta el desig deseguir fruint d’uns treballs que tenen la virtutimpagable de reconciliar-nos amb un tipus demirada que ens apropa, sense filtres, a la fes-ta de la pintura.

Noms i llocs del’art a Girona


La festade la pinturaNascuda a Girona, Roser Oliveras va ser una artista precoç quees caracteritza per explorar universos que sovint estan ocults

EudaldCampsCrític d’art

EU

DA

LD C

AM

PS

Establimentsantics

12 DominicalDiumenge 10 d’abril de 2011

Acomençaments del segle XX a Olot hi ha-via tres rellotgeries. La quarta la va obrirl’any 1905 Josep Plana al carrer Major,

pràcticament al mateix lloc on continua. JosepPlana havia après l’ofici de rellotger i figuravad’alta a l’Ajuntament coma «vendedor de relo-jes de plata». Venia i reparava rellotges de but-xaca, de paret i despertadors en una ciutat ambun padró aproximat d’uns 8.300 veïns.

Josep Plana es va casar amb Llúcia Brugada,que l’ajudava en les tasques de la botiga, al darre re del mostrador, mentre ell anava fent lesreparacions dels aparells que li portaven. Enaquells temps eren habituals els rellotges debutxaca, que es portaven a l’armilla, penjatsamb una cadena, i també tenir un rellotge deparet o de peu a casa, encara que només elsrics es podien permetre el luxe d’un aparell car.En tot cas, els rellotges ja eren habituals a lescases, i l’any 1930, quan va morir Josep Plana,a Olot ja hi havia cinc rellotgeries.

La seva vídua, Llúcia Brugada, es va fer càrrecdel negoci. Llavors es venien rellotges de but-xaca i al petit taller de la rerebotiga es repara-ven els aparells de paret i de peu.

Quan va esclatar la Guerra Civil no van tan-car les portes, però com que escasejaven elsaliments i altres productes de primera necessi-tat, els rellotgers olotins acostumaven a canviarrellotges per aliments i peces de roba. Durantaquells anys només s’obria a les tardes.

RELLOTGERS I JOIERSL’any 1940 es van fer càrrec del negoci els ger-mans Lluís i Josep Plana i Brugada, amb la donadel primer, Maria Tarrés. Van mantenir l’espe-rit de l’empresa, venent rellotges de paret, des-pertadors i rellotges de butxaca com s’havia fetdes dels començaments del negoci. A mitjandels anys cinquanta i, sobretot, durant els anysseixanta, les coses van començar a canviar. Jafeia temps que havien sortit al mercat els re-llotges de polsera tant per a home com per adona i la botiga els comercialitzava, amb èxit.

L’any 1975 va agafar el relleu dels seus pa-res Rafel Plana i Tarrés, que va modificar unamica el negoci i va introduir-hi la venda dejoies. A partir de llavors la botiga ja era cone-guda com Joieria i Rellotgeria Plana, i s’hi van

comercialitzar per igual ambdós productes, enuns anys en els quals Olot va créixer força.

Des del 1970, Jaume Argelés estava treballanta la botiga i aprenent amb rapidesa com fun-cionava el negoci. Tant és així que Rafel Planava decidir fer-lo soci l’any 2003. Llavors l’em-presa va passar a denominar-se «Plana Joiers1905».

Rafel Plana i Tarrés va morir l’any passat,2010, i Jaume Argelés i Danés va quedar coma soci únic i regent de la casa, de manera queés qui porta la direcció de la joieria-rellotgeriaactualment. Està casat i té un fill, Marc Argelési Colom, que estudia i també treballa a l’em-presa, aprenent com funciona. Ell serà, segu-rament, la continuïtat de la joieria olotina.

Joieria PlanaOlotL’establiment fa més de cent anys que està obert al mateix carrer

d’Olot on continua; de sempre s’hi han venut i reparat rellotges,i des del 1975 també s’hi poden trobar joies i objectes de regal

Història

La botiga vanéixer l’any1905 al carrerMajor d’Olot, is’hi arreglavenrellotges de pa-ret, desperta-dors i rellotgesde butxaca.L’any 1930 vamorir el funda-dor, Josep Pla-na, i va agafar elrelleu la seva ví-dua, Llúcia Bru-gada. Durant laGuerra Civil novan tancar lesportes, però ha-vien de canviarrellotges permenjar. Als anys1940 i posteriorsel negoci es vaanar modernit-zant i el 2003 esva converir enS.L.. L’ay 2010mor Rafel Planai se’n fa càrrecJaume Argelés.

Origen1905.FundadorJosep Plana.Propietariactual Jaume Argelés iDanés.TreballadorsSis.ActivitatJoieria i rellotge-ria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

La Mallorca històrica, literària i culinària, enuna síntesi perfecta, és un lloc únic de laMediterrània. La seva situació, el seu cli-

ma, la insularitat i l’agitada història –amb pre-sència de tota mena de cultures i viatgers–n’han fet un lloc privilegiat, potser només su-perada o igualada per altres grans illes, com Si-cília i Creta. Dels balears talaiòtics –la culturaautòctona– als àrabs i jueus, dels catalans –es-devinguts els mallorquins actuals– a pobles es-trangers com l’espanyol o l’alemany, de l’Arxi-duc Carles Salvador a Georges Sand, passantper Santiago Rusiñol, Mallorca ens ofereix unsaborós pom de grans personatges que n’hanparlat i s’han interessat per la seva cuina o laseva pastisseria, realment excepcionals.

L’interès d’aquesta cuina rau en el fet de lasíntesi entre diverses cultures. A més hi tenimla cuina religiosa, dels ermitans i dels convents,molt important almenys des del s. XVIII, quanels frares escriuen els primers receptaris de cui-na mallorquina, com en Jaume Oliver, de Fela -nitx. I encara una nota important, que no exis-teix, per exemple, a Catalunya: la cuina dels se -nyors –el món reflectit per Villalonga a Bearn–,amb una tradició de gran cuina perpetuada através de les «plaguetes» (llibretes) familiars.

«Dix la canella que estava en la escudella delrei», va escriure el primer gran escriptor de Ma-llorca, Ramon Llull, a l’Arbre de Sciencia. El ma-teix savi, en la seva obra, parla d’altres exem-ples gastronòmics, tot inaugurant la gent il.lus-tre que ha parlat d’aquesta cuina. En l’Antigüi-tat, però, ja els grecs viatgers, per exemple, va-ren lloar alguns productes balears, com la mel.

VIATGERS IL·LUSTRESEl segle XIX és l’època de viatgers il.lustres,com F. Weyler (Topografía físico-médica de lasislas Baleares, 1854), l’Arxiduc Lluís Salvador,Alexandre de Laborde (Itinéraire descriptif del’Espagne, 1808, amb un capítol dedicat a Ma-llorca) i George Sand, que prefiguraran els quivindran després, i fins i tot s’hi afincaran, comSantiago Rusiñol i Robert Graves. Alexandre deLaborde descriu la casa urbana mallorquina,amb la seva cuina, els fogons, etc..., així comels productes que es fan a l’illa. S’Arxiduc, en-a morat de la mallorquina Catalina Homar i au-tor d’una monumental obra sobre l’illa i les Ba-lears, es va interessar pel seu ric folklore –comles rondaies o rondalles– i per la seva cuina:par la de l’arròs brut (imatge superior), de la bo-rrida de bacallà, de l’espinagada, de la porce-lla rostida o farcida, de la greixonera de peusde porc, de l’esto fat a la mallorquina, dels es-caldums, dels robiols (a baix, a l’esquerra)...

George Sand i Chopin són il.lustres i dramà -tics estadants a Valldemosa, com s’explica a Unhivern a Mallorca. L’escriptora francesa hi fagala dels seus prejudicis de francès superior icolonialista, desconeixedora dels principis dela cuina mediterrània –«sense mantega, i sensepoder suportar el greix, l’oli nauseabund i elsprocediments incendiaris de la cuina indíge-na»–, diu que els pollastres no tenen més quepell i ossos, critica la coca amb porc i tomàquet

(o sigui, la Coca amb tallades o ensaïmada ambalbercocs i sobrassada) i qualifica el calamar derepulsiu. No obstant, hi lloa productes mallor-quins com els licors i el raïm, però no suporta,per exemple, les figues de moro –«la fruita mésdetestable que conec», en diu–. Comenta que«la base de la cuina mallorquina és invariable-ment el porc sota totes les formes i sota tots elsaspectes... A Mallorca es fabriquen, n’estic se-

gur, més de dues mil classes de plats amb elporc, i almenys dues-centes espècies d’embo-tits».

Diem també que la literatura dels escriptorsmallorquins –estrelles de la literatura catalana–sovint reflecteix aquesta cuina. Citem Bearn,de Llorenç Villallonga, on hi apareixen els tords,les magranes, el tumbet, l’ensaïmada, la xoco-lata, les begudes i els esmorzars.

La cuina deMallorca

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Originàriament era un plat de Mallorca,fet amb menuts, particularment depollastre (ales, potes, colls, oueres...).

Però ara a l’illa sol ser un plat de pollastreamb salsa i patates. És a dir, ha sofert el ma-teix procés que el Platillo de l’Empordà, queoriginàriament era aquest mateix plat, si béamb bolets, i ara pot designar plats d’aviram(o una altra carn) amb salsa. Cal recordarque abans el pollastre (o bé la gallina o l’in-diot) era un plat de festa –i , sovint, de festaassenyalada, com el Nadal–. Georges Sand,a principis del segle XIX, comenta l’escas-setat i manca de carn i greix (i ara en tenenmassa!) dels pollastres de l’illa.

ElaboracióTalleu el pollastre a vuitens, o a trossos mésaviat petits (d’uns 100 grams cadascun). Sa-leu-lo i empebreu-lo. Opcionalment, hi po-deu afegir suc de llimona i fer-ho macerar

unes dues hores (un costum exclusiu d’al-gunes famílies, presumiblement d’origenjueu).– Podeu fer servir els menuts i reservar el fet-ge per a una picada.– Poseu una cassola o paella al foc amb unfons d’oli i, si n’hi poseu, una mica de llard, ifeu-hi daurar els trossos de pollastre (prè-viament enfarinats, opcionalment).– En el mateix oli, retirant els talls de pollas-

tre, hi ha qui hi fregeix les patates, les sala idesprés les reserva. Només han de quedaruna mica rosses per fora.– Amb el greix sobrant elaboreu el sofregitamb la ceba i el tomàquet, deixant-lo confi-tar bé, fins que quedi quasi d’un color de ca-ramel. Tireu-hi el vi ranci i deixeu reduir, i tam-bé unes herbes: marduix, llorer, canyella...Ho cobriu amb aigua o brou , hi torneu a po-sar el pollastre i les patates (o bé tireu el so-fregit, a través d’un colador, en una cassolaon tindreu el pollastre i les patates) i ho dei-xeu fent la xup-xup, amb la cassola tapadai a foc dolç. Ha de quedar amb una salsa lli-gada i espessa.

NotesAlguns cellers i restaurants mallorquins hanincorporat aquest plat, que adornen ambmés ingredients: pastanaga, porro, pèsols,panses...

EscaldumsLa recepta

La seva riquesa és fruit de la síntesi entre diverses cultures, amés de les aportacions dels ermitans, els convents i els nobles

Ingredients

� Un pollastre(d’un kilo a un kiloi mig).� Una ceba.� 2 tomàquets. � Sal.� Pebre.� Oli i llard.

� Aigua o brou.� Mig kilo depatates.� Una copa de viranci o vi blancsec.� Herbes: mar-duix, llorer, canye-lla..

Amb la intenció de reforçar el seu paper deprincipal referència enològica de les co-

marques de Girona i per facilitar-ne el conei-xament per part dels professionals de l’hosta-leria, comerç i turisme de la zona, alguns delsprincipals cellers de l’Empordà presentaran elsseus vins i especialment les seves novetats a lacomarca del Baix Empordà. L’acte, que comp-ta amb el suport del Consell Regulador de la

Denominació d’Origen Empordá, es farà demàdilluns, dia 11 d’abril, de cinc a set de la tardaal magnífic i remodelat saló-mirador –de caraa la Mediterrània– de l’emblemàtic Hotel Cos-ta Brava de Platja d’Aro, situat a Punta d’en Ra-mis d’aquesta localitat.

L’acte començarà amb una introducció perpendre consciència de la importancia d’oferirals establiments vins de qualitat de casa nostra.

Tot seguit, la sommelierAnna Vicens farà una breuexplicació sobre les nocionsbàsiques per a l’elaboraciód’una Carta de Vins, i s’aca-barà amb un tast de vinsofert pels cellers elabora-dors prersents. També es re-partirà informació gràficasobre els vins i caves de lescomaques gironines guar-donarts en el recent celebrat

(ahir dissabte) XVI Concurs de Vins i Caves deCatalunya, Girovi 2011, que organitza MestresTastavins de Catalunya amb la col.laboració del’Escola de Tastavins del Gironés.

Cal confirmar l’asistència al telèfon 972 21 3234. Per a més informació: www.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col·leccionisme

La història del tren d’Olot a Girona va ser lamés rocambolesca de totes les dels ferro-carrils de via estreta, coneguts popular-

ment com carrilets, de les comarques gironines.D’altra banda, la seva vida fou de les més cur-tes que es coneixen, en haver-se inaugurat eldarrer tram de la línia el 14 de novembre de1911, i haver-se clausurat tot el tren el 15 de ju-liol de 1969, és a dir, uns escasos 58 anys de du-rada per al trajecte complet entre amdbues ca-pitals de comarca. Ens trobem, doncs, davantd’un altre centenari, una xifra rodona que el pro-per novembre s’espera sigui recordada molt es-pecialment pels garrotxins. Per la seva banda,els col.leccionistes, a l’aguait sempre davant d’a-questes commemoracions, repassaran llurs fonsper ordenar i consultar aquells vestigis fona-mentalment de paper que hi puguin conservar,com podrien ser postals de l’estil de la que re-produïm, i que per tractar-se d’una època re-cent se’n troben fàcilment a l’abast.

L’«olotí» va ser el petit tren de via més ampladels gironins (Sant Feliu de Guíxols, Palamós iBanyoles –perllongació de l’anterior–), tot justun metre, quan els altres no passaven dels 750centímetres. L’especial orografia del traçat pre-cisava sens dubte de màquines d’una major en-vergadura i potència, per salvar desnivells queen el cas del coll d’En Bas s’acostava als 600 me-tres d’alçada.

La història, com dèiem, es pot considerar an-tològica, i arrenca des de l’any 1844, quan espresentà el primer projecte, «Camino de Hierrotitulado de la Serenísima Señora Infanta Dª Ma-ría Luisa Fernanda, desde las minas de carbónde piedra inmediatas a San Juan de la Abade-sas al puerto de Rosas». L’empresa concessionà-ria, per la seva banda, tenia també un nom bencuriós, «Sociedad El Veterano Cabeza de Hierro».

Per motius econòmics, aquesta iniciativa no esva portar a terme, i durant els anys posteriorssorgirien diferents projectes amb uns recorre-guts ben diversos –Torelló, Anglés, Santa Colo-ma, Massanes…–. Finalment, el 21 de maig de1891 es constituí a Anglaterra l’entitat «The Olot& Gerona Railway Company Ltd».

UNA INAUGURACIÓ ACCIDENTADALes obres s’encetarien definitivament l’any 1892,en el tram Anglès-Amer, però no seria fins al 13de novembre de 1895 quan s’inauguraria la pri-mera secció, els 22 quilòmetres d’Amer a Salt.Els dos quilòmetres entre aquesta vila i Gironavan ser inaugurats el 10 de gener de 1898; finsa les Planes, el 15 de maig de 1900; el tram lesPlanes-Sant Feliu de Pallarols, el 10 de gener de1902; i finalment el tall final, fins a Olot, en ladata esmentada anteriorment, amb descarrila-ment de la màquina inclòs, cosa que va fer en-darrerir l’arribada, i que el dinar d’inauguracióes convertís en un sopar.

El dia 26 d’octubre de 1927 giraren viatge deGirona a la capital garrotxina el rei Alfons XIIIi la seva família; el juliol del 1936 s’encarregàde l’explotació del tren un comitè d’obrers; elfebrer del 1939 i davant l’arribada dels nacio-nals, se’n volarien diversos ponts i trams; l’anysegüent es reprendrien les obres per recuperarla normalitat, tot i les inundacions, i l’atemptatpatit el 16 de maig de 1946. Posteriorment s’a-rribaria a un conveni amb el tren de Sant Feliuper a una explotació conjunta, i finalment, el se-tembre de 1963 passaria l’administració a mansde l’«Explotación de FF.CC. por el Estado», ante-cessor de «Ferrocarriles de Vía Estrecha» (FEVE),entitat que l’any 1969 liquidaria les dues líniesexistents a les comarques gironines, a banda deles altres dues de via ampla i internacionals.

El tren d’OlotSe celebra el centenari de la seva arribada a la capital garrotxina

XavierRomero

Al sortir de palau, la brisa va ser com unabufetada de realitat. El que es deia i el

que es vivia allà dins no tenia res a veureamb el que passava al carrer, i el pitjor ésque aquella dona no feia cap esforç per ado-nar-se’n. N’estava tip.

Josep Preses Marull va néixer a Sant Feliude Guíxols. Algunes fonts diuen que el 1770;altres que el 1775. Sigui com sigui, de benjovenet va marxar a Buenos Aires, on el seuoncle treballava d’apotecari. La bona posi-ció econòmica del seu parent va fer possi-ble que fes estudis universitaris: primer dretcanònic i després el doctorat en teologia.

Entre 1806 i 1807 l’Imperi Britànic va in-ten tar conquerir els territoris americans queeren possessió d’Espanya. Preses es va po-si cionar a favor dels anglesos, i això va ferque quan la monarquia hispànica va frenarl’atac comandat des de Londres, hagués defugir al Brasil. La bona relació amb els an-gle sos li va permetre introduir-se a la cortimperial de Rio de Janeiro, i a partir de 1808va convertir-se en el secretari particular dela infanta Carlota Joaquima, una de les per-sonalitats més interessants de principis delsegle XIX. Filla de Carles IV d’Espanya i es-posa del rei de Portugal, era una conspira-dora nata. Primer va intentar arraconar el seumarit per apropiar-se la corona lusitana i des-prés, amb Preses de secretari, va fer passosper ocupar el tron d’Espanya aprofitant queel seu germà Ferran VII havia perdut el po-der arran de la invasió de Napoleó. Precisa-ment la guerra amb els francesos havia obli-gat a traslladar la cort portuguesa a Brasil i,des d’allà Carlota Joaquima utilitzà Presescom a enviat en diverses missions a Europaper aconseguir els seus propòsits.

La relació entre tots dos es va anar dete-riorant, sobretot per les falses promeses idesmesurades pretensions de la Infanta.Com a resposta, el guixolenc va escriure Me-morias secretas de Do ña Carlota Joaquinade Borbón el 1830, quan residia a Bordeus,on s’havia acabat refu-giant amb altres libe-rals perseguits per l’ab-solutista Ferran VII,que havia recuperat eltron espanyol. Quanva morir el monarca,Preses es va beneficiard’una amnistia políticaconcedia per la regentMaria Cristina el 1834.

A partir d’aleshores,va viure a Madrid, onva morir el 1842. Vadeixar escrits diversosllibres sobre la relaciópolítica d’Espanyaamb les seves colòniesame ricanes.

JosepPresesMarull

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Vins de TramuntanaPresentació de vins de l’Empordà a Platja d’Aro


Tendències

Colors de primaveraAquestes són els models d’enguany de la col·lecció anual Portofino, de Lamarthe, una bossa amb les nanses de resina i el cos de pell,

pràctica i alhora elegant, que arriba en colors alegres: carbassa, verd poma, blau marí, i blanc.

Fosforescents, obertesi amb aspecte d’usades Les sabatilles tornaran a ser les

reines del calçat aquesta primavera, ino només per als més joves, comaquests models de Freddy. Són

unisex, els poden portar tant les noiescom els nois, i combinen colors

fosforescents i amb purpurina, i n’hi hatambé que són obertes, amb aspected’usades, com si s’haguessin estripat.

Són ideals per portar així o bé ambuns mitjons ben vistosos.

Els quadres esmantenen

Els quadrescontinuen sent benvigents aquestaprimavera, sobretoten la roba d’home.Aquesta camisa ésde Gio Goi i esproposa amb unllampant color verd.És un model cenyit iper portar per foradels pantalons.

Recordantels seixanta

L’estil més clàssics’ha adaptat als noustemps amb pecesamples i dibuixos querecorden la tendènciaètnica. Malíparmi treual mercat aquest vestital més pur estil delsanys seixanta, ample icurt, de coll rodó imànigues llargues, perportar amb mitges ibota alta.

Una altra visióde la marcaEn la línia més

juvenil de Lacoste espoden trobar

samarretes ambdivertits estampatscom aquest, en elqual el tradicional

cocodril de la marcapren dimensions

desproporcionades i,a sobre, es mostra

pixelat.

Diferents dibuixos al’interior i a l’exterior

La microestampació ésuna de les tendències que

més han agradataquesta temporada, i

que seguirà en lapropera primavera.Aquesta camisa de

la col·lecciómasculina de

Mango estàestampada tant a

l’interior com al’exterior. Va

arrapada i té unapetita butxaca frontal.

El francès Xavier Gens és un cas típic enel panorama actual del cinema més omenys comercial. El seu nom va saltar a

la palestra amb la controvertida Frontière(s),angoixant crònica de l’enfrontament entre unabanda de lladres i una de neonazis durant unanit electoral a París que va guanyar premis adiversos festivals, però al mateix temps va ge-nerar una onada de detractors per la brutali-tat de les seves escenes violentes. Luc Besson,sempre pendent de nous valors per a les se-ves desiguals produccions, el va fitxar per al’esperada adaptació cinematogràfica de Hit-man, que no va anar malament del tot a lestaquilles però que, diuen les males llengües,no va ser unabona experiènciaper a Gens: Bes-son li hauria tret elcontrol de lapel·lícula a la tau-la de muntatge,fins al punt que eldirector es vaplantejar retirar el seu nom dels títols de crè-dit. Potser perquè va topar amb la crua reali-tat de les superproduccions, Gens ha tornatara a una certa austeritat formal amb The di-vide, un film fantàstic ple de suspens que fapinta de convertir-se en un objecte de culte.

A The divide, Gens recupera un estil de fan-tasia apocalíptica que va tenir un cert auge du-rant els 80 i que consisteix, a grans trets, a tan-car un grup molt heterogeni de personatgesen un espai claustrofòbic. En aquest cas, els

protagonistes del film són els supervivents d’u-na hecatombe nuclear que es refugien dinsd’un edifici ruïnós. A fora, tot és patiment idestrucció. Al principi, coincideixen en la ne-cessitat d’estar units per poder sortir amb vidade la situació. Però els recels i les creixentsdesconfiances, sumades als secrets d’algunspersonatges, els porten a una lluita molt dife-rent: la que protagonitzaran entre ells.

Gens ja va demostrar a Frontière(s) que ésun cineasta molt ben dotat per a la creaciód’atmosferes i de situacions tenses amb els mí-nims elements formals. Per tant, The divide su-posa un cert retorn als orígens en què el ta-lent dels intèrprets serà decisiu per al bon fun-

cionament de la narració. Tenint en compteaixò, els protagonistes del film són Milo Ven-timiglia, Lauren German, la recuperada Ro-sanna Arquette (ja tocava que algú tornés aconfiar en aquesta esplèndida actriu), PeterStormare, Courtney B. Vance, Michael Eklund,Iván González, Ashton Holmes, Abbey Thick-son i Michael Biehn, que, si bé ja no gaudeixde la bona estrella dels temps de Terminator,ha acabat erigint-se en un rostre imprescindi-ble de la sèrie B dels últims anys.

Tensióa la francesa

Després dels problemes que va tenir amb Luc Besson a«Hitman», Xavier Gens torna amb «The divide» a l’austeritat

formal de la seva primera pel·lícula, la polèmica «Frontière(s)»

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


JA ÉS PRIMAVERA A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: ÀMPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES PRIMAVERALS TRIA I ENGANXA’T

FES-LA VOLAR ARA TU TAMBÉ – NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER AQUEST 2011: TARONJA, LILA, VERD, GRANA, BLAU FOSC I BLAU CEL, GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS LLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Fantasia apocalípticaEl director francès recupera un estil que va

tenir un cert auge durant els 80 i que tendeix atancar personatges en un entorn claustrofòbic

Harry Potter y las reliquias...

Director: David Yates.Intèrprets: Daniel Radclif-fe, Ralph Fiennes.Distribuïdora: Warner.Durada: 146 minuts.La primera part de la darre-ra aventura de Harry Potterpateix tots els mals queacostumen a presentar elsfilms de transició: té proble-mes de ritme, és massa dis-

cursiva, els clímaxs destrempen i deixa un regustd’estupefacció. Però no hi ha dubte que Yates liha agafat el pols a l’univers literari de J. K. Ro-wling, ja que l’atmosfera romàntica està moltaconseguida i continua demostrant una especialhabilitat per captar l’essència tràgica dels perso-natges. També brilla, naturalment, pel magníficplanter de secundaris, tot i que els actors joves notenen res a envejar-los. P. P.

Ahora los padres son ellos

Director: Paul Weitz.Intèrprets: Bern Stiller, Ro-bert De Niro, Jessica Alba.Distribuïdora: Paramount.Durada: 98 minuts.La tercera entrega de la sé-rie que va obrir Los padresde ella se centra en els fillsdels Fucken, però l’excusaargumental és el de menys:

aquí del que es tracta de tornar a explotar la quími-ca entre Stiller i De Niro en una successió de gagsde laboratori. El guió, però, és d’una mediocritatalarmant i ni fitxatges com el de Harvey Keitel redi-meixen una ximpleria que sorprenentment ha estatun èxit a tot el món. Dustin Hoffman i Barbra Strei-sand també repeteixen, i es nota, per com ho fan,que a cop de talonari. P. P.

Morning glory

Director: Roger Michell.Intèrprets: Harrison Ford,Rachel McAdams, DianeKeaton.Distribuïdora: Paramount.Durada: 107 minuts.L’autor de Notting Hill firmaaquesta notable comèdiade tall clàssic que ha fra-cassat injustament a les ta-

quilles. D’acord que no inventa res, però se li hade reconèixer l’intent d’exhumar un estil de comè-dia romàntica que, malauradament, només sem-bla convèncer els nostàlgics. Els diàlegs són en-ginyosos, el film ofereix un visió prou àcida de lesrivalitats periodístiques i constata, un cop més, eltalent de Rachel McAdams, que es berena Ford iKeaton amb una facilitat desarmant. P. P.

Camino a la libertad

Director: Peter Weir.Intèrprets: Ed Harris, ColinFarrell, Saiorse Ronan.Distribuïdora: Aurum.Durada: 133 minuts.Una història de supervivèn-cia, la d’un grup de presosque aconsegueix escapard’un gulag siberià, que per-met a Weir revalidar la seva

mestria amb un dels seus temes de capçalera:l’home enfrontat a les hostilitats de la naturalesa.Amb una solidesa narrativa admirable, se sosté engran mesura en la solvència del seu repartiment,tot i que és Colin Farrell qui més deixa la bocaoberta amb una composició memorable. Una deles millors pel·lícules de 2010. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = 10 milles perveure una bonaarmadura Manel 2 = Pablo Albo -rán Pablo Albo -rán3 = Vía DalmaSergio Dalma 4 = Angles TheStrokes 5 = Awesome asfuck Green Day

REGNE UNIT

1 = 21 Adele 2 = 19 Adele 3 � When Ro -nan met BurtRonan Keating &Burt Bacharach4 � Good ol’fashioned loveThe Overtones5 � LoudRihanna

ESTATSUNITS

1 � F.A.M.E.Chris Brown 2 � I rememberme JenniferHudson 3 � 21 Adele 4 � Angles TheStrokes5 � Hello fearKirk Franklin

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

De la pèrdua de la mare i la germana delmúsic Fher Olvera, i de la constatació que«en la vida no es pot controlar tot», ha sor-

git Drama y luz, l’àlbum en el qual més nivelld’exigència ha posat la banda de rock Maná,probablement la més important de Mèxic, com-posta pel mateix Olvera, Juan Calleros (baix),Álex González (percussió) i Sergio Vallín (gui-tarra). L’elaboració de Drama y luz ha requeritquatre anys i mig, gairebé el doble de tempsque qualsevol dels seus discos precedents, iarriba després d’Amar es combatir (2006).

Aquest espai en blanc va generar certa sen-sació d’«inseguretat» i una necessitat de fer «elmillor disc possible» en compensació, segonsha revelat Fher, veu i guitarra, que ha dit quevan compondre fins a 50 temes i ha afirmat que«mai havia treballat tant en les lletres». Al finalsón dotze les cançons escollides, començantpel single de presentació, Lluvia al corazón. Hitenen cabuda temes com el racisme que vansentir en una estada a Miami, però també el su-rrealisme d’El espejo, el romanticisme d’El ver-dadero amor perdona o el record d’un ésser es-timat, Vuela libre paloma.

«La vida em va clavar un bon cop», confessael cantant sobre la mort de la seva mare, ambla qual va viatjar a Houston (EUA) per oferir-liel millor tractament possible però que va mo-rir víctima d’un càncer que la va minvar com-pletament. «Em vaig adonar que no tot el quepassa en la vida ho puc controlar», afirma. «Elseu cos no podia amb aquesta malaltia i nosal-tres seguíem insistint a tenir-la a dalt. Va sorgir

llavors la idea de deixar-la en pau i que se n’a-nés lliure, perquè en algun punt l’atrapatria»,explica sobre l’origen d’aquesta cançó.

D’aquest missatge de «dolor i esperança» vasorgir el disc que és, segons els integrants deManá, com Llatinoamèrica, «que és copejada is’aixeca contínuament». Sobre això, després decensurar la guerra que sacseja Líbia, destaquenque «això pot passar a tot arreu» i assenyalenque, de fet, «hi ha dictadors a Llatinoamèrica».

«El llenç en blanc» que van abordar ambaquest disc el van omplir amb nous colors o,com diuen ells, «amb nous ingredients», com lainclusió en alguns temes de l’essència d’una or-questra simfònica, d’harmòniques en altres... Amés, segons relata Álex «El Animal» González,la majoria de les cançons es van gravar en cin-tes analògiques, «el que ofereix molts greus».

«No és una fàbrica de xoriço», precisa Gon-zález sobre com entén Maná l’elaboració delsseus discos. «Els diners que hem guanyat elshem usat en la nostra música», defensa sobre elprocés «artesanal» que segueixen en la seva cre-ació, enfront d’un món en el qual, critica, «totsona petitó, en MP3, metàl·lic i comprimit».

Maná iniciarà la gira del seu nou disc el junyi arribarà el setembre a l’Estat espanyol ambuna producció «increïble». Cada gira de Manáes prolonga durant gairebé dos anys, senyal delseu èxit comercial, amb 22 milions de discosvenuts a tot el món, a més de 3 premis Grammyi 5 Grammy Llatins. Tot i aquests avals, Manáno volen «globalitzar-se» més i els seus inte-grants no tenen intenció de cantar en anglès.

i l’esperançaEl dolorLa pèrdua de la mare i la germana de Fher Olvera és al darrere

de «Drama y luz», el nou disc de la banda mexicana Maná

Novetats

Di Elas: «Di Elas»

Acaba de sortir a la venda el primer disc de DiElas, el grup musical liderat per l’actor Luis To-sar, que va començar tocant versions de temescantats per dones sota el nom de The Ellas, i que«de manera natural» va desembocar en algunacosa més seriosa i amb composicions pròpies.Amants del rock anglosaxó en general, es pre-senten amb un disc homònim amb cançons encastellà –i una en gallec–, i Tosar assegura quetroba a faltar «més pop i rock en espanyol».

Noa: «Noapoles»Noa ha presentat el seu nou disc, Noapoles, in-tegrat per catorze cançons d’origen napolità –in-terpretades en aquest dialecte, a més– i sobreel qual explica que «va passar com passen al-gunes de les coses més agradables d’aquestavida, com passa l’amor, que arriba sense pla-nejar-ho. Després de 18 anys actuant a Itàlia iconeixent artistes d’aquest país, tenia molt ma-terial que necessitava abordar des d’una pers-pectiva fresca, però sempre respectuosa».

Virginia Labuat: «Dulce hogar»

Explica la cantant Virginia Labuat que la matei-xa nit que va guanyar la sisena edició del con-curs Operación Triunfo va rebre el projecte delseu primer disc, «que no era el que tenia enment», apunta, i, encara que no en renega, sentmés seu Dulce hogar, el seu nou disc. Serà peraixò que l’artista, –Virginia d’OT, Virginia Maes-tro o Labuat a seques–, afirma sentir-se ara mésa prova que llavors i amb ganes de defensar untreball que ha compost, coproduït i interpretat.

Elphomega: «Phantom Pop» El raper ElPhomega (Sergio Albarracín) acabade publicar el seu tercer àlbum, Phantom Pop,un treball ple de referències contracul turals mal-grat que el músic malagueny afirma que es trac-ta del disc «més llegible i poètic» de la seva ca-rre ra. ElPhomega, que es va iniciar en el hip hopa principis dels 90 a Nazión Sur, ja havia editatHomogeddon i Testimonio libra, amb lle tres «pe-s simistes i fosques» que contrasten amb «lesmelodies ballables i positives» del nou treball.

TEXT: JAVIER HERRERO FOTOGRAFIA: KOTE RODRIGO/EFE

10 d’abril de 2011

La novetatDotació milloradaSeat introdueix la versió Copa per al’Ibiza, el León, l’Altea i l’Altea XL queaugmenta l’equipament de sèrie

La presentacióExclusivitat d’aniversariJaguar ofereix una sèrie especial«Spring Edition» per a l’XK ambmotiu del 50è aniversari de l’E Type

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny Gràfic: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

Compacte, àgil, urbà; però tambémolt luxós. Audi ha entrat per la por-ta gran en el segments dels com-pactes amb el seu A1, un model ins-pirat en el prototip Metroproject

quattro que es va presentar al Saló de Tò-quio el 2007 i que ofereix els millors acabatsdel seu segment. Es troba a l’avantguardaen termes de dinamisme i eficiència, però so-bretot destaca de la competència per oferirl’ambient més exclusiu en un vehicle urbà.

Vist de fora, el petit compacte és indiscu-tiblement un Audi. La seva línia de cinturaalta, la graella anterior «singleframe» i l’en-llumenat diürn als fars així ho confirmen; en-cara que també compta amb elements dis-tintius. L'arc del sostre -de traç fluid i espor-tiu- que pot pintar-se en contrast amb la carrosseria. La imatge exterior fa girar caps,però l’interior no decep.

Una vegada asseguts al seu interior, es

compta amb un tauler d’instruments que evo-ca l'ala d'un avió, amb quatre difusors d'airerodons. El disseny, com en tota la gamma demodels de la marca de les quatre anelles, ésimpecable; l’ergonomia s’uneix a una eleva-da qualitat en els acabats. En l’apartat de l’e-quipament, la marca té dues línies -Attrac-tion i Ambition- a més d’un paquet opcionalque se centra en l’Infotainment i en el dissenyinterior.

Més enllà de la imatge, el petit A1 comp-ta amb tota la tecnologia de la marca ale-manya per oferir grans sensacions de con-ducció. L'esportiu i àgil tren de rodatge és undels seus punts més forts; tant a la ciutat comen desplaçaments per carretera té un com-portament molt noble gràcies al seu bon re-partiment optimitzat del pes i una direcciómolt directa. L'equipament de sèrie inclou elsistema d'estabilització ESP amb bloqueigtransversal electrònic que contribueix a unaconducció més precisa i esportiva alhora queaugmenta la seguretat.

Audi ofereix l’A1 amb quatre motors dequatre cilindres, dos d'ells TDI i tres TFSI,amb potències d’entre 86 i 185 CV. Tots elsmotors es regeixen pel principi del downsi-zing, ja que es basen en cilindrades reduï-des potenciades per turbosobrealimentaciói obtenen el seu combustible a través d'in-jecció directa.

El compacte Audi A1 es posiciona com el vehicle més luxós i amb una tecnologia més avançada per moure’s per la ciutat

AUDIA

PRIMERA CLASSEA LA CIUTAT

Diari de Girona

L’Audi A1 manté el llenguatge de dissenyde la marca de les quatre anelles amb elscaracterístics fars, les formes musculoseso la vistosa graella «singleframe»

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes d’abril són:

Totes les motoritzacions de l’A1 destaquenaixí per una gran relació entre consum i po-tència (entre 3,8 i 5,9 litres de mitjana).L’1.6 TDI amb 90 CV i canvi manual emet no-més 99 grams de CO2 per quilòmetre. A més,tots els motors equipen de sèrie un sistemade recuperació d'energia que els permet re-cuperar energia en desaccelerar, i tots ells escombinen amb un sistema d'arrencada i pa-rada automàtic. D’altra banda, l’1.2 TFSI in-corpora un nou sistema de gestió de la tem-peratura amb bomba d'aigua connectada enbenefici d'un consum més baix.

En combinació amb aquests motors, Audiofereix la caixa automàtica S tronic de set ve-locitats. Aquest canvi de doble embragatgerealitza els canvis de marxa amb extremadarapidesa, de manera còmoda i sense inter -rupció perceptible de la força motriu; sens dub-te una opció molt recomanable per simplificarla conducció urbana. DdG

Motor

19 DominicalDiumenge 10d’abril de 2011A1

Motor

Amb l'arribada dels nous acabatsCopa, Seat augmenta la seva ofer-ta d'equipament en les gammes Ibi-za, León, Altea i Altea XL. D'a-questa manera, la marca de Mar-

torell ofereix amb aquests nous acabats lapossibilitat d'adquirir un complet equipamenta un preu molt competitiu en quatre modelsdel seu catàleg, de manera que es reforça larelació preu-valor del seu catàleg de turis-mes.

Una nova línia de producte personalitza-da en el seu exterior amb l'anagrama distin-tiu Copa que identifica els seus models, se-

guint la línia de la companyia de dotar elsseus vehicles d'un caràcter únic i exclusiu.

Més per menysEn el cas del León, no només augmenta elseu equipament de sèrie amb els seus nousacabats Copa Reference i Copa Style sinóque a més ha reduït el seu preu respecte almodel anterior.

D'aquesta manera, la versió Copa Refe-rence del León incorpora com a nous ele-ments el climatitzador, la connectivitat Blue-tooth, una tapisseria específica i ajust lum-bar en els seients davanters. En la versió

Copa Style, s’hi afegeix el navegador i unatapisseria específica. Aquesta dotació,abans no disponible de sèrie, suposa un saltqualitatiu alhora que una reducció de preudel model d’uns 160 euros.

Ibiza Style CopaEn el cas de l'Ibiza, s'hi incorpora aquest pa-quet opcional en l'acabat Style. Disponibleen les tres carrosseries. El paquet comptaamb elements com Bluetooth, port USB, pa-quet tècnic (sensor de pluja, sensor de llumde marxa i mirall interior antienlluernant), vi-dres foscos, llandes d'aliatge de 16 polzades

i entapissat específic. També s’hi troba el pa-quet d’emmagatzematge compost pel repo-sabraços, xarxes al maleter, presa de 12V almaleter, ancoratge top tether als seients deldarrere, calaix, elàstics, ganxos i altres ele-ments últils al portaequipatge.

Ibiza Style CopaIgual que el León, tant l’Altea com l'Altea XLpresenten com a novetat en la seva ofertad'opcionals el paquet Copa sota els acabatsReference i Style amb una dotació d’equi-pament semblant a la del seu germà més pe-tit. DdG


Diari de Girona

Equip de

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONI

DAEWOOLANOS1.4ANY 022.550 €

FORD FOCUS1.8 16VANY 023.600 €

SKODAFELICIA 1.9 DIÈSELANY 001.800 €

SEATCÓRDOBA1.9 DIESELANY 991.900 €

RENAULTCLIO 1.2ANY 034.200 €

PEUGEOT 406SR2.0 - 16V42.000 KM.ANY 972.900 €

OPEL ASTRA1.7 CD TDI100CVANY 035.500 €

NISSAN TERRANO2.7 TDANY 965.500 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:[email protected]

Disponibles per als modelsIbiza, León, Altea i Altea XL; laversió Copa ofereix lapossibilitat d'augmentarsubstancialment l'equipamenta un preu força contingut

Motor


Diari de Girona

552 girs al Jarama amb només 215 litres de combustible per al millor Focus classificat

MADRE CORAJE GUANYA LES 24 HORES FORDFord España reparteix 162.000 euros per als projectes de les 12 ONG partici-pants

Circuit del Jarama (San Sebastián de los Reyes, Madrid), 2 d'abril de 2011.- Ex-pectació i incertesa amanida amb optimisme i excel·lent ambient, aquest és elresum de la vuitena edició de les 24 Hores Ford, l'esdeveniment solidari en quèes conjuga la resistència i el mínim consum que a les cinc de la tarda d'avui haconclòs en el madrileny circuit del Jarama. Després d'un emocionant i ajustatfinal, Madre Coraje, ONGD que coopera en el desenvolupament de les comunitatsempobrides del Perú i altres països, patrocinada en aquest esdeveniment per LaRazón, ha vençut les 24 Hores Ford per davant de Fundació Pequeño Deseo-Lab-oratorios Nupel i de SAR Espanya-ABC. El bon fer de l'equip guanyador queda ratificat pel fet que ha liderat la carrera durant més de la meitat del seu desen-volupament.

Les bones temperatures que han presidit l'esdeveniment han contribuït que el seudesenvolupament hagi estat còmode per a les dotacions humanes dels equips,augmentat si és possible per l'excel·lent dinàmica de conducció que fa gala lanova generació Focus, que ha estat el gran aliat mecànic en la consecució dels ob-jectius altruistes de Ford, els seus col·laboradors i de les 12 ONG participants,que podran destinar les seves respectives dotacions en metàl·lic per sufragar elsprojectes solidaris que els van permetre ser seleccionades per participar en les 24Hores Ford.

L'estratègia i el treball en equip, clauEn una carrera de tan llarga durada, les estratègies i el treball en equip tenen unpaper fonamental i aquestes han estat les premisses que han permès el resultatdels equips millor classificats. Fundació Pequeño Deseo va aconseguir enfilar-se al primer lloc de la classificació al tall de la primera hora, ONG a la qual seguienSAR Espanya i Federación Amigos de los Mayores. En aquestes hores amb llumdiürna, Fundació Agua de Coco patia una punxada que li feia perdre moltes voltesi tota possibilitat d'aconseguir un bon resultat, al temps que l’associació MadreCoraje arrencava a ritme lent per anar millorant posicions fins a col·locar-se líderen la 11a hora, en plena nit, just quan Fundació Aladina obtenia un magnífic cronoamb el qual ha tingut l'honor de marcar la millor volta ràpida de la carrera, a unamitjana de 102,8 km/h.

A mesura que passaven les hores creixia la incertesa sobre si el ritme adoptatpels equips més ràpids els permetria arribar sense problemes de proveïment alfinal de la prova, cosa que propiciava no pocs maldecaps als coordinadors d'e-quip. Cal tenir en compte que cadascun dels 12 equips havia de donar el màximde girs al Jarama (3.858 metres) tenint a disposició dels seus Focus 2.0 TDCi unaquantitat limitada de 215 litres de combustible BP Ultimate, així com 8 cobertesBridgestone.

Al final, els Focus que ocupaven les tres primeres places en les últimes voltesaconseguien mantenir les seves posicions en un final d'alt voltatge en el qual esquedaven sense combustible tres unitats, entre elles Fundació Barraquer-Telecinco/Cuatro, un dels equips que havia aconseguit liderar la prova en algunsdels seus compassos.

Antonio Gómez Moreno, fundador i president de Madre Coraje, es mostrava ex-traordinàriament satisfet en rebre el taló de 38.000 euros que l'acreditava com aguanyador de les 24 Hores Ford: «Aquests diners ens aniran de meravella perpoder culminar la formació professional en l'especialització de soldadura desti-nada a menors amb risc d'exclusió social a Lima, una cosa en la qual fa molttemps que treballem. Dono les gràcies a Ford Espanya per aquesta meravellosa

idea i a tot l'equip, que s'ha portat com una sola persona per obtenir la victòriaper a Madre Coraje».

Excel·lent rendiment del Ford Focus 2.0 TDCiAquesta emblemàtica prova solidària de referència que forma part del programade responsabilitat social de Ford Espanya, conjuga el món de l'automòbil, la re-sistència i el mínim consum amb l'objectiu únic d'ajudar els més desafavorits. Laprova ha estrenat la nova generació del Ford Focus, la versió 2.0 TDCi Titaniumde 163 CV de la qual ha estat la que han conduït tots els participants, alabant enla seva totalitat el seu excel·lent comportament. En la prova han pres part un totalde 108 conductors distribuïts en els 12 Focus, 9 persones per vehicle, entre elsquals es comptaven cares molt populars del món de l'espectacle, les arts, el pe-riodisme, l'esport i l'empresa. Els premis, un total de 162.000 euros, s'han dis-tribuït entre totes les ONG amb quantitats diferents depenent del resultat finalobtingut.

Entre les moltes cares conegudes es trobaven Jesulín de Ubrique i María JoséCampanario, Eugenia Martínez de Irujo, Álvaro Muñoz Escassi, Susanna Griso,Manu Tenorio, Carlos Sobera, Juan Luis Cano, Guillermo Fesser i un llarg etcètera.7 dels 12 equips participants han aconseguit encapçalar la prova en concloure al-guna de les hores, el que més Madre Coraje-La Razón, líder durant 13 hores,seguida de SAR Espanya-ABC, amb 4 hores al capdavant.

Classificació final de les VIII 24 Hores Ford (Jarama, 1 i 2 d'abril de 2011)

1r Madre Coraje - La Razón - 552 voltes (38.000 euros)(José Miguel Rodríguez Sieiro, Luis Fernando Alvés, Carlos Rodríguez-Quiroga,Álvaro Rodríguez-Quiroga, Carlos de Miguel, Fernando Gómez-Blanco, Juan Car-los Vicente, Ricardo Lozano i Miguel Ángel Fernández. Coordinador: Óscar Gutiér-rez)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 3)

2n Fundació Pequeño Deseo - Laboratorios Asoc. Nupel - 551 voltes (25.000euros)(Eugenia Martínez de Irujo, Jesús Olmedo, Roberto Peña, Carlos Somoza, JavierCalderón, Daniel Cuadrado, Mariano Muñoz, David Osorio i Pablo Vaquero. Co-ordinador: Miguel Martín)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 1)

3r Salvamento, Ayuda y Rescate Espanyol - ABC - 551 voltes (14.000 euros)(Ángel Rouco, Álvaro Muñoz Escassi, Adolfo Pastor, Iván Pastor, Juan ManuelGarcía, Paco del Brío, Marcial Castro, Pepe Pérez i Jesús Arnaiz. Coordinador:Teudo Sangüesa)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 9)

4t Fundación Antena 3 - Atres Advertising - 549 voltes (12.000 euros)(Susanna Griso, Ramón Aragüena, Alejandro J. Pérez, Ángel Gutiérrez, PedroMartín, Matías Prats, Luis Javier Álvarez, Javier Laviada i Joaquín Sáenz-Messía.Coordinador: Ramón Caus)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm.6)

5è Associación Mundo Justo - Autofácil/Ed. Prensa Ibérica - 548 voltes (10.000euros)(Carlos Sobera, Miguel Temprano, Jaime Suárez, Haroldo Uemura, Pablo García,Pere Prat, Manolo Gómez-Blanco, Javier Burrueco i Eva Vicente. Coordinador:José María Isidoro)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 11)

6è Apadis - BP Ultimate - 546 voltes (9.000 euros)(Daniel Guzmán, Nerea Garmendia, Mariano Fernández, Anastasio Suárez, Valen-tín Eirabella, Manuel Álvarez, Bernardo Palacios, Javier Moltó i José Pablo Ro-dríguez. Coordinador: Maria Àngels Roig)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 2)

7è Fundació Gomaespuma - Windows Posa - 546 voltes (9.000 euros)(Juan Luis Cano, Roberto Dragó, Rafa Ríos, Sonia Paz, Rafa Cid, Jesús Valder-rábano, Iván Guardiola, Miguel Arias-Cañete i Santiago Sainz. Coordinador: JoanArnella)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 8)

8è Federació Amigos de los Mayores - Diariomotor.com - 545 voltes (9.000euros)(Jesús Álvarez, Sonia Ferrer, Antonio Prat, Sergio Álvarez, Oscar Miguel Bandín,David Peris, Emilio de Diego, George Andrei i Víctor Piccione. Coordinador:Francesc Sallent)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 10)

9è Fundació Barraquer - Tele 5/Cuatro -543 voltes (9.000 euros)(Belinda Washington, Nico Abad, Jesús Miguel Ortiz, Óscar Menéndez, LuisMiguel Vitoria, Carlos Lera, Félix Nicolás, José Agustín Calvo i Carlos Freire. Co-ordinador: Óscar Canovas)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 12)

10è Fundació Ana Bella - El Mundo -542 voltes (9.000 euros)(María José Campanario, Jesulín de Ubrique, Miguel Ángel Turci, José JuanGámez, José Manuel Alonso, Mario Gómez, Prokop Gábor, David Sanz i EtienneLagrange. Coordinador: Ricard Monge)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 5)

11è Fundació Agua de Coco - Top Auto - 537 voltes (9.000 euros)(Jaime Cantizano, Blanca Fernández-Ochoa, Carlos Chico, Manuel F. Gil, José LuisPáder, Paolo Beducci, Borja Puig, Alejandro Medina i José Manuel Machado. Co-ordinador: Javier Navarro)(Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 4)

12è Fundació Aladina - Publiseis -534 voltes (9.000 euros)(Manu Tenorio, David Andrade, Luis Miguel Cabanas, José Manuel Caballero,Francisco Toledo, Arancha Pato, Rodrigo Fernández, José Carlos Sacó i AlfonsoMenor. Coordinador: Enric Burrull) (Ford Focus 2.0 TDCi - núm. 7)

Més informació sobre les 24 Hores Ford 2011 a www.ford.es/24Horas

Per conèixer tot el comentat sobre la prova:Twitter @FordSpain en el hashtag #24HFordi també a través dels canals de Ford Espanya aFacebook (www.facebook.com/fordspain),Youtube (http://www.youtube.com/fordspain)i Flickr http://www.flickr.com/photos/fordspain.

Ford Comunicació

JaguarXK Spring Edition

L’E-Type acaba de celebrar el seu 50è aniversari ila marca anglesa Jaguar ho ha celebrat amb el llan-çament de la nova sèrie limitada «Spring Edition»

disponible per al model XK 5.0 V8, cupè i descapota-ble, que compta amb dos acabats diferents i únicsl’«Sport Pack» i el «Bright Pack»

La versió esportiva, en el cupè, compta amb reixe-tes, frontal, superior i inferior, preses d'aire davanteresi el contorn de les finestres en acabat negre brillant,mentre que l'embellidor del maleter és del color de lacarrosseria. De la seva banda, el «Bright Pack», optapels cromats -es poden trobar en les reixetes frontals,les preses d'aire davanteres, el contorn de finestres,l'embellidor del maleter i les cobertes dels miralls- a mésinclou unes cridaneres brànquies laterals.

Per a la carrosseria, el primer acabat compta ambquatre colors disponibles propis de l'edició limitada -Lu-nar Clan, Liquid Silver, Polaris i el metal·litzat Black

Cherry-; mentre que el segon ofereix cincdiferents tonalitats: Glass Blue,Stratus Clan, Lunar Clan, Bo-

ta-nical i Black Cherry.

Per a l’interior, aquesta edició limi-tada s'inspira en els històrics interiors del Jaguar E-Type, homenatjant el mític i prestigiós model de la mar-ca. Així, a dins es poden trobar seients de pell perfo-rada amb el logotip de la marca en relleu, un tauler decontrol en fusta o en alumini. Aquesta gamma, com laresta de models de la marca, compta amb una garan-tia de tres anys sense límit de quilometratge. DdG

La firma britànica commemora el 50è aniversari de l’elegant E-Type amb aquesta edició especial de l’XK equipada amb elpropulsor 5.0 V8 i un equipament exclusiu

22 PublicitatDiumenge 10d’abril de 2011

Opel AstraGTC 1.9 CDTI 120 cvAny 2007

Opel Zafira Enjoy1.9 CDTI + DVD Any 2007

Renault Megane1.5 DCIAny 2009Pocs Km.

Opel Astra Enjoy5 portes 1.6 gasolinaAny 2010

Opel Corsa C’Mon1.3 CDTI EcoflexAny 2010Diverses unitats en estoc

Ford Focus1.6 gasolinaAny 2004

Peugeot 1071.4 HDI UrbanAny 2008

Kia Cerato2.0 CRDIAny 2006

Toyota Corolla2.0 TDAny 2005

Opel Agila Cosmo 5 portes 1.3 CDTIAny 2006

Kia Picanto1.0 LX 5 portesAny 2007

Citroën C-21.1 gasolina FurioAny 2007

Hyundai Getz1.5 CRDI 5 portesAny 2007

Renaut Clio1.5 DCI 5 portesAny 2005

Peugeot 2071.4 HDI ConfortAny 2009Pocs km. Diversos colors

Citroën C-43 portes 1.6 HDI CollectionAny 2007

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

Publicitat 23 Diumenge 10

d’abril de 2011

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientalsCom aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç

i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 10 d’abril de 2011 Dominical · dicar una coral a la demarcació, explica Gra-ciela...

Documents

Transcript of Diumenge 10 d’abril de 2011 Dominical · dicar una coral a la demarcació, explica Gra-ciela...